A l’Estat espanyol hi regna una barreja dels principis de personalitat i territorial que fan que a la pràctica no tots els ciutadans espanyols tinguin els mateixos drets lingüístics: qualsevol persona hispanòfona té dret a escollir la llengua amb la qual prefereix adreçar-se a a l’administració arreu de l’Estat, però les persones no hispanòfones només tenen dret a ser ateses en la seva llengua en uns determinats territoris i encara només en determinats àmbits. Malgrat aquests drets restringits, però, hi ha una estesa incomoditat en diversos sectors de l’espanyolisme.

En Benet fa veure que està interessat en els usos lingüístics en un article a Nació Digital, però en realitat és tot una excusa per poder citar a grans referents intel·lectuals com Salvador Sostres o Newt Gingrich.

Pots llegir l’article sencer aquí.

Fotografia: LABBC.CAT

Si hi ha una qüestió en què sembla que tothom està d’acord en aquest continent és que quan van malament les coses, els banquers i els inversors han (o haurien) de pagar pels seus propis errors. Que haurien de ser els mateixos banquers i inversors els qui paguessin de la seva butxaca i en primer lloc els costos d’un rescat bancari/financer.

És el que se’n diu fer un bail-in, un autorescat. Quan una entitat voreja la fallida, abans de posar-hi ni un euro de diner públic, s’esgota tot el capital privat disponible per reduir tan com es pugui el cost per al contribuent.

S’evita també que els banquers i inversors tinguin incentius per a prendre riscos sabent que seran rescatats, i hi reben tots: creditors i deutors. Si els deutors han estirat més el braç que la màniga, els creditors no han quantificat adequadament el risc, i per tant n’han de pagar les conseqüències.

Aquest és el raonament dominant avui, i que bàsicament comparteixo. És aquesta una ideologia d’arrel fortament liberal, d’un liberalisme popular si es vol, que encaixa tant amb l’ala libertarian seguidora de Ron Paul com amb l’ala més populista del “salvem les persones i no els bancs”.

Té lògica. I serà d’aplicació extensiva a partir d’ara, hi ha fatiga entre els ciutadans amb tant rescat bancari, massa diner públic que sembla malgastat per salvar els “culpables” de la crisi.

Amb tot, el cas Xipre i les declaracions del President de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, l’hi ha donat un nou significat al concepte de l’auto-rescat.

A Xipre, com ja sabem tots, els governs dels estats membres de l’euro van reclamar que una part del rescat fos pagat pels mateixos bancs. No era una quantitat extraordinària (7.000 milions (M), quan a Grècia s’hi han abocat 230.000 M), però no la van voler pagar amb diner europeu, van voler que fossin els mateixos xipriotes (et al, oi amics russos?) mitjançant un impost als dipòsits de més de 100.000 euros.

Al cap d’uns dies, quan Djsselbloem va ser preguntat al respecte, la seva resposta fou clara: “Xipre serà un model per a nous rescats”. El socialdemòcrata holandès sap que al nord la paciència s’ha acabat, els prejudicis culturals contra el sud europeu es veuen reforçats pel coneixement progressiu de la incompetència de la classe política, no ja només grega (esperable), sinó també en països com Espanya o Itàlia.

El cop de gràcia pot venir pel darrer estudi del Banc Central Europeu, que mostra que els ciutadans espanyols i italians són més “rics” que no pas els alemanys o els holandesos. Dinamita política.

Els rescats amb diner públic de estats del sud de la zona euro són ja avui políticament tòxics. Existeix un gran cansament entre la opinió pública del nord i centre europeus pels milers de milions prestats que ja comencen a intuir que mai tornaran a veure.

Auto-rescats de 3 pilars

Qualsevol nou rescat, i especialment si fos a Espanya o Itàlia, no serà a la grega o la portuguesa (pagat al 100% amb diner públic), sinó que seguiria la lògica de l’auto-rescat amb 3 pilars.

1. Al pilar 1 hi trobaríem l’ajuda de la resta de la zona euro a través del Fons de Rescat Permanent. Mida reduïda (aproximadament queden 300.000 M en total, quan un rescat a Espanya per 3 anys en costaria uns 514.000) i lligada a condicions polítiques.
2. Al pilar 2 hi trobariem l’acció del BCE de compra directa de deute públic de l’estat en qüestió. Lligat al pilar 1 amb l’objectiu de reduir els costos polítics de l’ajuda, però subjecte al constant estira i afluixa entre Draghi i el Bundesbank. Es fa difícil saber si la xifra invertida pel BCE seria prou elevada.
3. Al pilar 3 hi trobaríem els diners dels contribuents. Sí, un cop analitzats pilar 1 i 2, el pilar 3 serviria per tapar els forats. Si la falta de voluntat política no permet recaptar la quantitat necessària per “rescatar” un estat, caldrà que siguin els mateixos contribuents els qui hi posin la diferència mitjançant els seus estalvis en format de dipòsit. En principi a partir dels 100.000 euros, però un llindar de 50.000 euros sembla també probable.

Aquest seria el cas amb tota seguretat d’un rescat d’Itàlia. Els ciutadans alemanys mai acceptarien transferir desenes de milers de milions d’euros a Itàlia sense que els mateixos italians no paguessin part de la factura tenint en compte que Itàlia és un dels països amb una major riquesa privada d’Europa. Aquest seria també el model per a Espanya.

Quitança per als creditors?

Aquest seria el raonament lògic seguint exclusivament el pensament dels creditors, però com dèiem al principi en el cas d’un autorescat, es dóna la circumstància els deutors deixen de pagar als creditors part del que deuen: es produeix una quita en els préstecs rebuts.

Aquest seria el pilar 4 d’un possible (auto)rescat a la zona euro. La lògica financera és que si algú ha deixat masses diners a una empresa (o un particular) i aquesta fa fallida, el creditor no recupera tots els diners, sinó només part d’ells. Cal fer més eficient la localització del capital.

Entenc que aquesta lògica no agradaria a Berlín, Helsinki o La Haia, però els països del sud de la zona euro es troben a un pas de la fallida, els seus deutes són massa elevats, i la situació social és insostenible.

De la mateixa manera que un creditor pot reclamar que es pagui una part de la factura amb els diners dels dipòsits, el deutor ho pot acceptar a canvi que els creditors acceptin que no es podran tornar tots els diners. Estic parlant tant de creditors privats com públics, L’emprenyada que poden agafar alguns afegiria tensió a les ja malmeses relacions nord-sud.

És legítim que els ciutadans del nord d’Europa estiguin cansats de pagar, però com veiem aquesta nova lògica dels autorescats no seria només un instrument per fer pagar als “malgastadors” del sud. També serà eventualment un instrument del sud per no pagar tot el que deu als estats i creditors del nord, i aquesta dinàmica pot crear nous ressentiments amb conseqüències desastroses per a la Unió Europea i la confiança dels ciutadans, que ja no és particularment positiva.

I és que si es vol tocar directament la butxaca (els dipòsits) dels ciutadans i no s’explica adequadament com se sortirà del pou, el rebuig social pot augmentar exponencialment i la zona euro pot esclatar en mil bocins.

Concloent, els auto-rescats tenen la seva lògica en el món privat, però jo no aconsellaria que serveixin com a model de gestió de crisi per als estats de la zona euro, els perills de desintegració política són massa grans. Que es plantegin com a possibles no deixa de ser una nova mostra de la fractura cultural entre un nord protestant contra la butlla perifèrica mentre el sud es declara indignat al descobrir que tenir deutes té conseqüències per la seva butxaca.

Els rescats actuals són tòxics per a totes les parts, però compte que el remei no sigui pitjor que la malaltia.

Fotografia: PUBLICSERVICEEUROPE.COM

El meu pare em mira em pregunta: “Fill, tu què en penses del Contracte Únic?”. En tres dies és la quarta vegada que algú em fa la mateixa pregunta i després d’haver repetit la mateixa història, el relat es va perfilant. Això em va decidir a contactar als editors del Cercle Gerrymandering perquè em permetessin presentar-ho per escrit. En aquest article defensaré les següents tres idees: a) que la dualitat entre temporals i fixes és un dels principals problemes del mercat laboral, b) que es tracta d’un fenomen la causa del qual no és únicament, però sí principalment, institucional i que c) sense tractar-se de cap panacea, existeixen raons per ser prudentment optimista respecte a que el Contracte Únic sí que solucioni la dualitat.

Abans de començar, una advertència. En aquest article intentaré articular un relat, una història, més o menys coherent. Això significa que, per no estendre’m en excés ni entorpir l’explicació, no tots els arguments podran estar tant ben referenciats com seria desitjable, prescindiré de donar sistemàticament dades i la història serà possiblement més lineal del que és en realitat. El lector ha de, per tant, prendre’s l’article, no com una descripció exacta de la realitat, sinó com un punt de partida a partir del qual formar-se la seva pròpia versió. En el meu descàrrec diré que cap de les idees presentades aquí són meves, sinó que la majoria estan inspirades en els treballs de Javier Polavieja (els articles del qual es poden llegir aquí: 1, 2 i 3).

Què és la dualitat al mercat laboral i per què hauria de preocupar-nos?

La dualitat és una forma de desigualtat. No obstant això, no és una desigualtat en el sentit convencional del terme, quan comparem als directius d’una empresa amb els treballadors manuals. Aquestes són desigualtats verticals. La dualitat en canvi és una forma de desigualtat horitzontal que té lloc entre treballadors de productivitat similar, però que, com a conseqüència de tenir diferents tipus de contractes, tenen diferents oportunitats al mercat laboral. A l’estat espanyol, aquesta dualitat ve donada per la diferència entre la indemnització per acomiadament dels treballadors temporals i els fixes, que és de les més altes d’Europa. La temporalitat afecta entre un quart i un terç dels treballadors.

Parlem d’oportunitats, perquè la desigualtat no té lloc principalment al nivell salarial (tot i que també) sinó que es manifesta a dos nivells diferents. En primer lloc, en termes d’estabilitat, els treballadors temporals estan molt més exposats a ser acomiadats, la qual cosa afecta a la seva capacitat de fer plans a mig termini com per exemple accedir a un préstec, casar-se o tenir fills.

En segon lloc, atès que acomiadar a un treballador temporal és pràcticament gratuït –no renovant el contracte- el seu status dins de l’empresa és inferior, especialment pel que fa al poder disciplinari de l’empresari. El fet de tenir penjant sobre el cap la possibilitat de no veure renovat el contracte fa que en una empresa els empresaris puguin extreure molt més esforç dels treballadors temporals que dels fixes, de manera que qualsevol excés de treball (hores extra, triar dates de vacances o horaris) recau sobre els temporals. Això és una cosa bastant natural: a més precarietat, menys capacitat per protestar.

És necessari subratllar que estem parlant de desigualtats horitzontals, entre treballadors similars. Encara que és cert que els empresaris surten beneficiats de poder incentivar així als seus treballadors amb una mà d’obra precària, els treballadors estables en surten igualment beneficiats: és millor (pitjor) ser estable (precari) en un mercat dualizat que en un mercat completament rígid (on només hi ha estables) o completament flexible (on només hi ha precaris). Per a un treballador estable, l’existència d’un grup de treballadors precaris que són més fàcils d’acomiadar és una cosa que l’aïlla del risc de desocupació i reforça la seva capacitat negociadora dins de l’empresa. L’empresari sempre tendirà a extreure més esforç dels precaris que dels fixes i a acomiadar-los abans a l’hora de reestructurar l’empresa. D’aquesta forma, el grup de treballadors precaris actua com un amortidor per a la resta dels treballadors, el que fa que aparegui un conflicte entre treballadors.

Aquest conflicte d’interessos entre treballadors té un impacte sobre les institucions polítiques i laborals i en particular sobre els partits i els sindicats, una tesi que ha desenvolupat el politòleg d’Oxford David Rueda. En primer lloc, els partits tradicionalment socialdemòcrates veuen el seu electorat tradicional, els treballadors, dividit entre una minoria de precaris i una majoria d’estables amb interessos contraposats i, per tant, han optat per protegir als segons en detriment dels primers. En la mesura en què els treballadors estables estan ben aïllats de la desocupació per l’existència de treballadors fixes que absorbiran els acomiadaments, aquests no demanden ni polítiques actives d’ocupació ni una assegurança de desocupació generosa.

Al contrari, demanden un manteniment de la indemnització del contracte indefinit, que és el que permet als treballadors estables mantenir el seu estatus privilegiat enfront dels precaris. D’altra banda, els treballadors precaris estan en una situació doblement perjudicial enfront de com estarien en un mercat no dual: no només estan pitjor en termes de status i exposició al risc de desocupació, sinó que són, també, una minoria política sense institucions que els protegeixin en el seu pas per la desocupació. Això explica probablement que el PSOE no hagi fet cap intent real per reduir la dualitat des que el govern de Felipe González va introduir els contractes temporals en 1984.

En segon lloc, els sindicats es van a enfrontar a la mateixa divisió dels seus representats. Els treballadors temporals no només són una minoria (com dèiem, al voltant d’un quart i un terç), sinó que, a més, participen molt menys en les eleccions sindicals i estan menys representats dins dels sindicats (Javier Polavieja documenta i detalla aquest fet en el seu llibre “Estables y precarios”). A més, a causa de la legislació espanyola, la negociació col·lectiva està concentrada principalment a nivell sectorial i provincial de forma que difícilment pot acomodar-se a les característiques de cada empresa o incloure clàusules sobre l’ocupació. L’efecte és que la negociació col·lectiva sol fixar-se a nivell salarial únicament i està lligada pels interessos dels treballadors estables. L’efecte immediat és que quan les vendes d’una empresa cauen, els sindicats no tenen incentius per reduir els salaris i mantenir l’ocupació; atès que els treballadors estables no seran acomiadats i aquests són la principal font de suport dels sindicats, els salaris es mantenen rígids i els temporals són acomiadats.

Resumint: la dualitat entre estables i precaris no només és una forma de desigualtat entre treballadors similars pel que fa al status i l’exposició a la desocupació, també és una forma de desigualtat “política”, ja què els partits i els sindicats tendeixen a marginar a aquest col·lectiu evitant adaptar les seves polítiques.

Davant d’aquesta explicació, és comú trobar idees alternatives que diuen que la dualitat és una conseqüència directa de l‘estructura productiva: en una economia on hi ha moltes activitats que encaixen bé amb els contractes temporals, com el turisme, les petites empreses o els treballs de baixa productivitat, hi ha una demanda de treballadors temporals. La raó per la qual sembla raonable descartar aquest tipus d’explicacions és que, si s’analitza comparativament (com fa Javier Polavieja en l’article de la REIS esmentat al principi, diferents països amb el cas espanyol), les variacions en dualitat no s’expliquen principalment per les variacions en l’estructura productiva. Al mateix temps, és raonable pensar que precisament tenir un mercat laboral favorable a la contractació temporal ajudarà al fet que s’estableixin activitats productives d’aquest tipus.

I si tot això és cert, per què recolzes el Contracte Únic?

Arribats a aquest punt, en què he intentat explicar perquè penso que la dualitat és un problema important que té arrels fonamentalment institucionals, intentaré explicar per què penso que el Contracte Únic és una solució possible. Atès que es tracta de predir un contrafàctic i no de descriure un estat de coses, aquesta és, naturalment, la part més feble de l’argument però, espero, que sigui acceptablement convincent.

Encara que hi ha diverses propostes de Contracte Únic, la idea bàsica és la de reduir la bretxa de protecció institucional entre treballadors precaris i treballadors estables. L’efecte d’aquesta mesura seria el de reduir considerablement la segmentació. Reduir només, perquè és inevitable que persisteixin diferències en l’estabilitat dels treballadors: els treballadors menys prescindibles per a l’empresa sempre estaran millor protegits que els més prescindibles (pels motius que siguin) i, en la mesura en què la indemnització depengui de l’antiguitat, seguiran existint diferències.

No obstant això, el Contracte Únic reduirà la diferència de protecció institucional i, en la mesura en la que ho faci, la desigualtat horitzontal es reduirà, amb l’efecte de: a) deixar de dividir a l’electorat dels sindicats i partits socialdemòcrates i b) millorar la situació d’una part dels treballadors que estaran més uniformement exposats al risc de desocupació i a la disciplina de l’empresari.

Suposaria el Contracte Únic una pèrdua de drets?

Si realment s’abaratís el cost d’acomiadament, l’efecte seria no només augmentar els acomiadaments, sinó també augmentar la contractació de manera que el mercat laboral seria més líquid i la desocupació duraria menys i seria menys dolorosa, un fet que contrasta amb la dificultat de trobar ocupació en la situació actual. És a dir, ser acomiadat és molt menys greu en un mercat flexible que en un de rígid. Reduint-se la dualitat, a més, els treballadors ara precaris estarien més protegits ja que no suportarien tot el pes de l’ajust i de la pressió empresarial en l’empresa.

Finalment, és important posar a debat una cosa que cap partit, d’esquerres o de dretes, sembla haver estar disposat a debatre: la idea de protegir l’ocupació assegurant a les persones en les seves trajectòries professionals i no protegint els llocs de treball de les empreses (el que s’ha anomenat “flexiseguretat escandinava”).

Si l’enfocament de David Rueda és correcte, podem pensar que la balança política tendirà a inclinar-se per afavorir aquesta opció si es redueix la dualitat, ja que tots els treballadors estaran exposats de forma similar a la desocupació i demandaran aquest tipus de política. En altres paraules, el Contracte Únic no necessàriament ha de suposar un minvament de drets sinó que, a causa de la dinàmica política que hem descrit, eliminaria la divisió entre estables i precaris, i podria fer que sorgissin noves formes de protecció, més inclusives, per a tots els treballadors.

En conclusió

M’agradaria acabar aquesta anotació igual com l’he començada: amb una crida a la prudència que contrasti amb la mêlée del debat habitual. El Contracte Únic no serà cap cura universal, no farà que el Barça guanyi la lliga, ni ens portarà la Independència (encara que, un argument a favor de la independència és la possibilitat d’emancipar-se de l’esclerótica legislació econòmica espanyola); no abolirà les diferències de classe ni els programes del matí de Telemadrid. El Contracte Únic és només una solució possible a un, potser el més important, dels nombrosos problemes del mercat laboral: el de la dualitat.

Existeixen molts altres problemes en l’economia –com l’endeutament intern i extern o el dèficit fiscal- i al mercat laboral –el desajustament educatiu, les taxes de desocupació, la falta d’inversió en primera infància, la desigualtat salarial- que no tenen una relació directa amb el Contracte Únic. Personalment, em sembla raonable esperar que reduir la dualitat tingui un impacte positiu sobre algun d’aquests altres problemes (especialment sobre la productivitat i la desocupació), però reconec que és un efecte més llunyà i incert.

El Contracte Únic és una innovació institucional i predir els seus efectes és difícil, com ho és per a qualsevol canvi institucional. No obstant això, totes aquestes limitacions no són suficients per descartar, o almenys no és el criteri que apliquem per acceptar o descartar altres propostes polítiques. És a més probable que, després d’haver passat trenta anys de dualitat, el Contracte Únic trigui a mostrar els seus efectes fins que els contractes s’hagin renovat i els sindicats s’hagin adaptat. No obstant això, espero haver convençut al lector que existeixen raons de pes per esperar que millori les coses, almenys una mica.

Oriol Lahoz és llicenciat en Ciències Econòmiques.

Fotografia: RODERA.NET

Les estranyes coalicions que s’han format a favor i en contra del contracte únic demostren dues coses. La primera, que la divisòria entre insiders (integrats) i outsiders (precaris) del mercat laboral és difícil de subsumir en els tradicionals eixos de conflicte social. La segona, però, és que el debat s’ha fet en uns termes poc clars.

Tant per part d’alguns defensors com d’alguns detractors de la idea del contracte únic s’han confós, potser interessadament, dos debats que caldria mantenir separats si ens volem entendre. Per una banda, hi ha la qüestió la quantitat total de protecció als treballadors que ha d’haver-hi en la legislació laboral i, per una altra, la distribució d’aquesta protecció entre els treballadors indefinits i temporals.

Lògicament, els representants dels treballadors tendeixen a demanar més protecció laboral, i els dels empresaris, menys. Aquest conflicte és important, però no és nou. Sempre hi haurà la tensió entre qui voldria contractar i acomiadar lliurement en un mercat de mà d’obra totalment desregulat, i qui malda per preservar el màxim possible de seguretat vital pels treballadors.

En tot cas, però, aquest debat és diferent, i caldria separar-lo de la qüestió de com ha d’estar distribuïda aquesta protecció. Per entendre’ns, actualment el nostre mercat de treball té una quantitat minvant de protecció, però es troba repartida de manera totalment desigual: els treballadors indefinits la gaudeixen gairebé tota i els temporals no en tenen pràcticament gens. La gràfica representa aquesta situació en el punt a, que representa l’status quo: un mercat de treball totalment dualitzat.

Si, sense alterar la quantitat total de protecció, aquesta es repartís de manera més equitativa entre temporals i indefinits, ens acostaríem cap al punt b de la gràfica. En aquest cas, els treballadors indefinits perdrien una part de la seva protecció, que aniria a parar als temporals però el volum total de protecció laboral no canviaria.

Evidentment, hi ha raons per témer que alguns dels actors que promouen la idea del contracte únic vulguin aprofitar l’avinentesa de la reforma per reduir el volum total de protecció, i per tant moure’ns cap al punt c de la gràfica. El punt c també milloraria una mica la situació dels temporals i empitjoraria molt la dels indefinits, però globalment pot ser qualificada de precaritzadora. Una situació, per tant, que els sindicats faran santament de combatre amb totes les seves forces.

Idealment, semblaria raonable pensar que els representants dels treballadors treballessin per augmentar el volum total de protecció i distribuir-la de manera equitativa entre tots els treballadors: a la gràfica, seria moure’ns cap al punt d, o més enllà.

Ara bé: el que és important per tenir un debat honest és separar les dues qüestions i respondre directament a la pregunta de si preferim el punt a (status quo) o una reforma que ens acosti al punt b. Quina és la preferència dels sindicats i partits d’esquerra? Això és el que caldria explicitar, sense amagar-se rere l’altre debat.

Passar de la situació actual a una que reparteixi millor el volum actual de protecció laboral sembla, d’entrada, una opció de justícia distributiva. Els treballadors més protegits, amb aquest canvi, perdrien una part de la seva protecció, i els precaris en guanyarien. Seria, per tant, una reforma amb guanyadors i perdedors, i és raonable que generi reticències entre els insiders i els seus representants. Però és un debat que hauríem de tenir perquè, com ha argumentat el professor David Rueda, la incapacitat per donar respostes satisfactòries als outsiders  és un dels mals de què pateixen les esquerres.

Jordi Muñoz és doctor en Ciència Política i professor a la Facultat de Ciències Polítiques de la UAB.

Fotografia: NMA.GOV.AU

Cada vegada que es publica una enquesta tots els diaris sempre van a la mateixa pregunta: intenció de vot. A qui votaria la gent en les pròximes eleccions? A partir d’aquí comencem tots a generar debats. S’ha acabat el bipartidisme? Entrarà Equo al parlament? Qui serà tercera força? Atraparà el partit A al partit B? Alguns fins i tot fan prediccions de com es distribuiria el parlament en aquest context.

El debat, com a divertiment, em sembla interessant, però com a poca cosa més que un divertiment. Primer de tot perquè, com van explicar molt bé els companys de Piedras de Papel, a aquestes alçades la quantitat d’indecisos o de votants que no declaren el seu vot és altíssima. Predir el que faran és un exercici arriscat. Però a més, i relacionat amb això, perquè falta molt per les pròximes eleccions i encara poden passar moltes coses que facin canviar l’opinió dels votants, dels indecisos sobretot, però també fins i tot, d’alguns dels que ara creuen que saber el seu vot.

El gràfic a continuació mostra la intenció de vot captada pels baròmetres del CIS d’abril de cada any des de 1994 i els resultats de les eleccions des d’aleshores (veure not metodològica).

Com mostra el gràfic, a dos anys de les eleccions sovint el panorama era força diferent del que va acabar passant quan es van celebrar els comicis. Per exemple, només al 2006 i el 1994 el partit que va acabar guanyant les eleccions estava davant a les enquestes. En alguns casos, com el 2002, el canvi és espectacular, amb el PSOE fins a 20 punts per sota del resultat que va acabar obtenint en les eleccions de 2004. En altres les diferències són més petites, però en cap cas el panorama vist a dos anys de les eleccions és un bon reflex del que va acabar passant en les següents eleccions.

Tot i això, el gràfic mostra que ni tan sols els baròmetres fets a l’any de les eleccions són una bona foto del que va passar. I és que, com les cases d’enquestes ja saben, acostuma a haver-hi molta indecisió a l’hora de contestar quin partit es votarà: la gent no ho sap del cert, o no vol dir obertament el seu vot. La pregunta crua sobre intenció de vot és, sovint, un mal indicador. Per això existeixen preguntes complementàries que ajuden a intuir a qui poden votar els que no responen directament, la famosa cuina.  En aquest sentit, el CIS pregunta a aquells que no han respòs a quin partit votarien si tenen simpatia per algun dels partits, i combina les dues respostes per intentar tenir una base més sòlida des de la qual entendre la intenció de vot. El gràfic següent mostra com evoluciona aquesta mesura combinada per tots els anys considerats.

Tot i que les diferències disminueixen una mica, el cert és que a dos anys de les eleccions les prediccions segueixen sent molt poc fiables. El PSOE segueix estant per davant a les enquestes el 1998 i el 2009, i el PP ho està el 2002. A més, els canvis en dos anys de legislatura poden ser de moltes naturaleses. Per exemple, entre el 2009 i el 2011, més que canvi, hi ha una continuació d’una tendència que ja es venia donant i que acaba suposant un canvi en el lideratge d’un a l’altre. Per contra, el 1995 hi ha un canvi de la tendència, amb el PP estancant-se en la seva tendència a l’alça i el PSOE recuperant intenció de vot de forma clara en un sol any. També entre 2007 i 2008 el PSOE recupera fins a 5 punts d’intenció de vot, tot i que tenia una tendència a la baixa fins llavors.

Existeixen doncs, canvis que només es poden explicar si sabem el que va passar durant els dos anys entre l’enquesta i les eleccions. Per exemple, la davallada del PSOE entre el 1998 i el 2000 s’entén fàcilment si recordem la crisis de lideratge que va obrir Borrell, i la davallada del PP a partir de 2002 s’entén si recordem la guerra d’Iraq i l’actitud que va tenir al govern al llarg d’aquells dos anys. La recuperació del PSOE el 1996 si recordem la seva campanya de la por, i la falta de canvi de tendència entre 2009 i 2011 pren molt més sentit si recordem el famós tijeretazo de Zapatero el 2010.

Resumint, l’evolució de la intenció de vot és força imprevisible i depèn de mil i un factors que poden influir la percepció que tenen els votants dels diferents partits.

A més de possibles esdeveniments inesperats hi ha un altre element que explica els canvis en la tendència de les intencions de vot entre eleccions. Com molts estudis han demostrat, els ciutadans aprenen gran part del que necessiten saber sobre el vot durant la campanya electoral. Per tant, fins que aquesta no arriba, molts no saben ni tenen la informació suficient per saber què votaran. El millor moment per saber que votaran els ciutadans és quan estan més pendents del que està passant i estan, en general, fent un esforç més gran per decidir el seu vot.

De fet, si aquesta teoria és certa, fins i tot a sis mesos vista de les eleccions la intenció de vot podria estar encara molt lluny del que acabarà passant. Per comprovar si això és cert, mirem les intencions de vot en les enquestes preelectorals que fa el CIS (al voltant d’un mes abans dels comicis) amb les intencions de l’últim baròmetre del CIS en què es pregunta per la intenció de vot (uns cinc mesos abans de les eleccions).

Tot i que les diferències són petites i que encara existeixen diferències entre el vot previst en l’enquesta preelectoral i l’observat, veiem com en els estudis preelectorals el CIS acostumen a endevinar quin és el partit que guanyarà les eleccions. A més, tot i alguna excepció, les intencions dels estudis preelectorals acostumen a ser més properes al resultat final que no pas els baròmetres fets uns mesos abans. Per tant, és clar que, en general, com més a prop de les eleccions es fa l’enquesta més ciutadans tenen decidit el seu vot i per tant més indicatius dels resultats finals són els números que en surtin.

Com deia l’Oriol Bartomeus en aquest article, en una enquesta demanem saber què faran els ciutadans abans que ells mateixos ho sàpiguen. A dos anys vista, estan molt lluny de saber-ho i per tant no té massa sentit obsessionar-nos en tractar les dades com si fossin certeses. Amb això no vull dir que les enquestes que van apareixent al llarg de la legislatura no donin informació molt valuosa per entendre el que podria acabar passant. Ajuden a entendre les dinàmiques que s’estan generant i les condicions que les poden explicar.

Per exemple, com mostra el primer gràfic, en cap moment la intenció de vot als partits grans s’ha situat tan propera a la de IU com ho està avui, i això ens diu moltes coses de la situació que viuen els grans partits espanyols. Però en cap cas prendre’ns les dades com a definitives, i encara menys com a inalterables. Saber que votarien els ciutadans en un moment en que no hi ha cap elecció pot tenir un interès, però no hauria de ser, ni molt menys, la dada més interessant a llegir en una enquesta.

Aquí fa molt de temps que intentem explicar que una enquesta dóna molta informació molt més útil que la intenció de vot. Així que estaria bé que deixéssim d’obsessionar-nos amb ella i comencéssim a llegir les enquestes d’una altra manera.

Nota metodològica: Els dos primers gràfics s’han fet utilitzant les dades proporcionades pel CIS sobre intenció directe de vot, i la combinació entre intenció de vot i simpatia. S’han utilitzat dades del Baròmetre d’opinió d’abril de tots els anys menys 1996. En aquest any, les eleccions van ser al març i el baròmetre de març no va incloure cap pregunta sobre intenció de vot, per tant s’ha utilitzat l’estudi pre-electoral de les eleccions de 1996. En el tercer gràfic les dades són també del CIS però en aquest cas corresponen als diferent estudis pre-electorals fets per l’entitat abans de cada comici, en primer lloc. Els baròmetres utilitzats en aquest gràfic corresponen als de octubre de l’any anterior per les eleccions celebrades al març (1996, 2000, 2004 i 2008), i al del juliol del mateix any per les eleccions celebrades al novembre (2011). Els resultats de les eleccions són sempre extrets de les dades oficials proporcionades pel ministeri d’interior. Concretament les dades sobre percentatge de vots sobre el cens.

Fotografia: MDK12.ORG

[Extracte breu de l'entrevista publicada a Jot Down Magazine el 16 de maig de 2013.]

En contraste con la religión, la política parece que tiene más dificultades para que siga calando su mensaje. Tú has sido muy duro con el ejercicio de la política, llegando a diagnosticarle “atrofia e infarto cerebral”. ¿No te sientes, en parte, corresponsable de ello?

Sí. De hecho, a medida que el proceso se iba degradando, empecé a sentir cierta repugnancia sobre lo que estaba haciendo. Repugnancia quizá es una palabra demasiado fuerte: cierto prejuicio por intervenir en un proceso que me parecía que se estaba degradando a gran velocidad. Tampoco estoy en el otro lado, el de la generalización: no creo que la política sea mala por sí misma, como no lo es el periodismo o la publicidad. Este país, que está mucho mejor de cómo estaba hace 50 años, está así sobre todo por los políticos, porque ha habido políticos que han permitido que esto ocurriese. Ahora, creo que, igual que con el capitalismo o la publicidad, hemos llegado a un extremo del que hay que regresar. Inmediatamente. Estamos en un extremo del péndulo del que más nos vale volver.

¿La publicidad política puede contribuir a ello?

No. Con la publicidad en la política siempre he sido muy consciente de que influíamos muy poco. Podía destrozar a un candidato si la hacías mal, y ha pasado alguna vez, pero puedes influir poco. De hecho, los políticos son generadores de publicidad ellos mismos. Tienen una visibilidad tan brutal que, en realidad, los mensajes los trasladan ellos. Su cara, su mensaje, está constantemente en los medios. La publicidad lo que puede hacer es una especie de cobertura, o un resumen del mensaje, un pequeño du-duá, los coros.

Pots llegir l’entrevista íntegra aquí.

Fotografia: ALBERTO GAMAZO

A Catalunya, hi ha molta gent a qui, en termes de relacions amb la resta de l’estat, l’status quo no els satisfà. Albert O. Hirschman, pensador gran entre els grans, va escriure en la seva obra Exit, Voice and Loyalty -traduïda com Salida, Voz y Lealtad- que davant una situació que no era del teu gust tenies tres opcions: fugir, queixar-te, o mantenir-te lleial. Deixant de banda, de moment, la tercera opció, tenim bàsicament dues vies per solucionar una realitat amb la qual no volem conviure: o bé evitar-la i trobar un nou lloc on aquesta situació no es doni o bé demostrar la nostra disconformitat i proposar canvis que millorin la situació.

Si optem per sortir, no ens hem de preocupar per res del que deixem enrere, ja es preocuparan els que sí que es volen quedar, nosaltres trobarem un nou lloc on no es doni la situació desagradable, i si no, seguirem buscant. El problema d’escollir aquesta opció és que no només deixem els problemes enrere, ho deixem tot. Renunciem a tot allò que no ens agrada, però també a allò que sí ens agrada, a allò que durant tant de temps ha format part de nosaltres i que era un element definitori de la nostra persona. Per a molts, la possibilitat d’una pèrdua tan gran no compensa acabar amb la situació desagradable. És un joc clàssic de cost d’oportunitat, el que aconsegueixes de nou menys el que perds, menys la acció a cops traumàtica d’haver de sortir.

Si optem per queixar-nos -la veu en l’obra de Hirschsman- ens enfrontem a la realitat que ens desagrada, ho demostrem i ho fem èxplicit. Volem que canviï, no volem continuar igual. Això sens dubte ens permet conservar les coses que tenim com a nostres en el lloc que tenim com a nostre, però no hi ha cap garantia de que, pel fet que nosaltres parlem, es produeixi un canvi.

Partint d’aquesta distinció feta per Hirschman, podem intentar entendre el que esta passant a Catalunya al voltant del tema de la independència. Vegem doncs, quines són les estratègies que els diferents grups de ciutadans estan seguint.

Trobem, primer, aquells que volen optar per la secessió del territori català de la resta d’Espanya, és a dir, volen ser independents. Opten, segons les estratègies anomenades abans, per sortir i només per sortir. La majoria dels que opten per aquesta opció fan un càlcul en que els guanys de la sortida, clarament es sobreposen a unes pèrdues que es perceben molt més petites. Per a ells, la situació actual és insuportable. La independència (sortir) es llavors un fi en sí mateix. No importa el camí que s’hagi de fer ni el que es perdi, simplement veuen que la situació actual o bé no te solució o bé no volen esforçar-se en intentar canviar-la. No els hi val la pena. Volen un nou inici. Començar de zero a un “altre lloc”.

Un segon grup de persones, en canvi, també veu amb bons ulls passar a ser un estat nou independent, però, a diferencia del grup anterior, fan un càlcul més complex. No veuen només el que guanyaran, sinó també el que perdran. I no estan disposats a pagar el preu o són reticents a fer-ho. En aquest grup es trobaria la gent que veu que la independència comportaria sortir de la Unió Europea, dificultaria les relacions culturals i històriques amb la resta d’Espanya, i podria implicar una davallada de les relacions econòmiques peninsulars, o altres raons –cadascú té els seu o seus motius-. No descarten la sortida però, a aquest grup, la independència no els compensa de forma clara. Això implica que els integrants d’aquest grup a la pràctica, acabarà queixant-se per mitigar el cost de mantenir-se dins l’estat.

A continuació trobem aquells qui prefereixen valorar la situació actual com a problemàtica, però no opten per fugir, si no per demostrar la seva disconformitat. Creuen que el problema no mereix fer tabula rasa, i que, a més, deixant constància que existeix una situació no idònia, implicarà que s’activin els mecanismes per posar-hi solució de forma més o menys automàtica. L’argument que utilitza aquest grup envers el primer és clar: per què trencar i perdre-ho tot quan hi ha solució? El primer grup, en canvi, opina que ja fa molt de temps que la estratègia de parlar s’està utilitzant i no comporta cap canvi positiu per a ells. I que per tant, sí que cal sortir.

Per últim trobem els dos grups que defensen la tercera opció, que abans hem deixat de banda: mantenir-se lleial. En aquest grup hi ha dos tipus de persones, per un costat, aquelles que no creuen que hi hagi cap tipus de problema i per tant, no només es mantenen lleials a la situació actual, si no que ni tan sols alcen la veu per reivindicar cap canvi. Un grup que en el cas català costa saber la seva dimensió pel fet del seu silenci. Per altre costat, però, dins del grup de persones lleial també tenim aquelles que troben que la situació no és idíl·lica. Veuen algun problema i creuen que hi ha possibilitat de millora, i ho fan saber. Es queixen sí, però es mantenen convençudes que la situació actual en termes de relació Catalunya-Espanya és la millor possible i en cap cas ferien res per desestabilitzar el sistema.

No hi ha una identificació automàtica grup-partit, ja que dins d’alguns partits hi ha diferents postures. En aquest cas, cada partit és un món. És innegable que al ser un dels elements definitoris d’ERC, tots els seus integrants tenen un postura comuna sobre el tema. Però en el cas, per exemple, del PSC o Convergència, trobem diferents corrents internes. És per això que tot i que tots tenim clar on col·locar a certs partits, tenim més problemes on col·locar els altres.

Tot i les múltiples veus, propostes i partits reclamant diferents tipus d’accions, al final tot es redueix a una decisió entre les tres opcions que poden adoptar els ciutadans de Catalunya: marxar, parlar o callar. El context en què s’emmarqui la decisió i la forma en què aquesta es prengui poden fer el tema molt complex, però a vegades és important tornar a la base i recordar que tenir, només tenim 3 alternatives. O tenim més camins?

Fotografia: DELTASKYMAG.DELTA.COM

Després de més de cinc anys de malson econòmic i social, de batre els nostres propis rècords d’atur, de població activa, en general, i juvenil, en concret, sembla que ha arribat el moment de fer alguna cosa. Estic d’acord que el manteniment del status quo no porta enlloc. L’estratègia d’esperar una mica a veure si passa la tempesta no ha funcionat i ara és moment d’emprendre mesures de canvi per tal d’intentar millorar la situació actual o, si més no, evitar que continuï empitjorant.

El mercat de treball espanyol, com el dels altres països del sud d’Europa, es caracteritza per la seva rigidesa i dualitat: és difícil efectuar canvis de forma ràpida i eficaç per tal d’adaptar-se amb agilitat als canvis econòmics i socials. És per aquest motiu que a principis del 2010 des de FEDEA es va fer una proposta de contracte únic amb indemnitzacions creixents per tal de reformar el mercat de treball. El 2012 des de Politkon es va engegar una campanya a favor del contracte únic i al novembre del mateix any l’Economic Survey de l’OCDE va proposar a Espanya la introducció del contracte únic, entre d’altres mesures. I ahir mateix ho va fer la UE. Si voleu un repàs més exhaustiu de la trajectòria del contracte únic el podeu llegir aquí.

La proposta del contracte únic és bastant senzilla: simplement planteja que només hi hagi UNA sola forma de contractació possible: el contracte indefinit. D’aquesta manera s’evitaria la dualitat del mercat de treball actual, on existeixen uns treballadors molt protegits, amb contractació indefinida, incentius per a la formació, estabilitat salarial, representació sindical (insiders) envers d’uns més desprotegits, amb contractació temporal, poc accés a la formació i inestabilitat salarial, poca afiliació sindical (ousiders). Segons la proposta de FEDEA; la indemnització seria progressiva, augmentaria segons els anys d’antiguitat, essent molt barat al principi i augmentat proporcionalment any darrera any.

La meva intuïció (i dic intuïció perquè no és fruit ni d’una profunda reflexió teòrica ni de l’anàlisi d’evidència empírica) és que els efectes de la implementació del contracte únic causaran canvis a mig i llarg termini. És a dir, que la implementació del contracte únic a dia d’avui a Espanya no resoldrà a dia demà la crisi

a Espanya. Sé que semblarà una afirmació bastant òbvia per a molts, però en el moment actual la gent vol respostes ràpides i eficaces per resoldre els seus problemes, i crec que no està de més emfatitzar que els miracles no existeixen i que el malson continuarà un temps més.

Si m’ho permeteu, una segona intuïció seria que, encara que el contracte únic tingués un efecte a mig-llarg termini, tot sol no aconseguirà grans canvis. En una primera reflexió aquests són els dos principals motius pels quals crec que el contracte únic no és la solució a tots els mals econòmics i del mercat de treball a Espanya:

1. El comptador a zero no seria per tothom. Entenc que la introducció ara mateix d’un contracte únic no es faria de manera retroactiva, sinó que s’iniciaria amb els contractes que s’iniciessin posteriorment a la seva aprovació. Aquells que encara gaudeixen de contractes i posicions en el mercat de treball protegides, amb contractació indefinida i alts costos d’acomiadament, incentius per la formació (els insiders) continuarien estant en una posició d’avantatge respecte els nous treballadors amb contracte únic. De manera que els efectes del contracte únic no serien immediats. Hauríem d’esperar a què els treballadors que encara gaudeixen de contractes pre-contracte únic es jubilessin i deixessin el mercat de treball per eliminar la dualitat.
2. Utilitat del contracte únic en sectors intensius en mà d’obra? Els primers llocs de treball que es van destruir amb l’arribada de la crisi són els que eren intensius en mà d’obra. Els treballadors més vulnerables a canvis de cicles econòmics i socials són els que tenen un nivell de qualificació i especialització més baix. Aquestes persones són fàcilment reemplaçables. És a dir, és fàcil substituir-los per un altre treballador perquè n’hi ha molts de semblants o que tinguin aquelles competències bàsiques . En aquest cas no veig quin seria l’avantatge de tenir un contracte únic. Si em poso a la pell d’un empresari que vol reduir costos, el més rendible seria contractar aquesta persona durant un any i acomiadar-la amb una indemnització baixíssima i contractar-ne un altre. I així, anar fent, com s’ha fet amb els contractes temporals. No crec que el contracte únic incentivi a formar a aquests treballadors per a un lloc de treball on, segons l’empresari, no cal i n’hi ha molts que fan cua per tenir aquesta feina.

Per tant, el contracte únic no solucionarà per si sol el mal funcionament del mercat de treball espanyol. Cala anar un pas més enllà i incloure altres mesures que l’acompanyin i que ens aproximin a un mercat de treball més just i rendible per a tothom.

En el primer dels punts suposo que la solució ideal a nivell econòmic seria la d’aplicar de forma retroactiva el contracte l’únic, recalculant el cost d’indemnització a de tots els treballadors amb el nou sistema de contractació única i el cost d’indemnització progressiu en funció dels anys que portin en el seu lloc de treball. No obstant això, entenc que aquesta és una mesura extremadament impopular tant des d’un punt de vista polític com social. Dubto que actualment cap partit polític s’atrevís a empitjorar encara més la situació dels que encara treballen després de totes les retallades que ja han patit i de la incertesa que regna en l’ambient. Per part dels  sindicats, els quals representen principalment a aquests insiders, també seria impensable l’acceptació d’una reducció de drets per aquells que encara en tenen alguns. A més, els insiders són els potencials votants i els que solen estar afiliats en major proporció als sindicats.

Però el que sí que podrien fer tant partits polítics com sindicats seria comprometre’s a millorar el segon punt que he mencionat anteriorment. En aquest segon punt seria desitjable que tant partits polítics com sindicats (i estaria bé que també els empresaris) es comprometessin a promoure i/o crear ocupació en sectors que no siguin intensius en mà d’obra poc qualificada. Aquest és un dels grans problemes del mercat de treball espanyol, que no es crea ni s’inverteix en ocupació en sectors amb un alt valor afegit, on es necessitin treballadors qualificats que són difícilment substituïbles i més productius, i pels quals un contracte únic amb indemnització creixent podria tenir sentit.

En conclusió, estic d’acord en què cal fer canvis en el mercat de treball espanyol, canvis profunds. I podria estar d’acord amb què un bon començament és la introducció del contracte únic. Però també ha de quedar clar que aquesta mesura per si sola no provocarà els canvis desitjats. Cal que s’acompanyi d’un pla de reforma real de com hem de plantejar d’ara en endavant el sistema productiu a Espanya. Cal acompanyar-lo de polítiques actives d’ocupació i de formació pels treballadors. Si no és així, l’únic que farem és entrar en un nou miratge econòmic, promovent de nou creació d’ocupació en sectors vulnerables i a nivells inestables que amb la propera crisi econòmica (perquè n’hi haurà més, no?) tornaran a caure els primers a l’atur i a la desesperació.

Fotografia: HISTORY.COM

Últimament s’ha escrit i parlat molt sobre la selecció dels polítics, sobretot per qüestionar la seva qualitat. Tot i que la majoria no sabem a què ens referim amb aquest concepte, moltes vegades s’ha entès la “qualitat” com el nivell educatiu assolit pel mateixos polítics, ja que alguns estudis han determinat que els líders més educats porten un major creixement econòmic (tot i que no s’ha establert el per què). No obstant, els escrits previs han agrupat tota mena de polítics en el mateix sac per descriure la seva qualitat. Crec que és important diferenciar el tipus de polític del qual estem parlant per determinar la qualitat, ja que els diferents polítics competeixen per  institucions diferents, les quals tenen lògiques oposades. A més a més, el perfil educatiu entre els diferents tipus de polítics canvia considerablement.

Hi ha dos grans tipus de polítics: el electes i els nomenats. Els primers els tria la mateixa ciutadania directament i aquesta només pot escollir aquells que els partits els hi ofereixen. En canvi, els nomenats són triats per una única persona i el grup “d’escollibles” és molt més gran (ja que aquest pot escollir tant de dins del partit com de fora). L’exemple més paradigmàtic de polítics nomenats són els ministres, els quals són seleccionats per un/a individu. Crec que és important centrar-se en aquests últims quan parlem de qualitat dels polítics perquè són aquests els que tenen una incidència més gran a la població a través de l’elaboració de les polítiques.

Aleshores, quin és el nivell educatiu que podem trobar al govern espanyol? En quina posició es troba respecte altres països europeus?

Els ministres de l’estat espanyol tenen un nivell educatiu molt per sobre de la majoria de països europeus. El principal factor institucional que explica aquesta diferència és el tipus de reclutament que adopta cada país per escollir el seu govern. Podem distingir a grans trets dos tipus de reclutament. En primer lloc, el que la literatura anomena sistema especialista, que l’adopten països que els seus ministres són seleccionats per la seva especialitat, independentment que hagin passat abans pel parlament o per posicions de partit. Espanya entraria dins d’aquest model, ja que només un 30% dels ministres provenen del parlament. En segon lloc, ens trobem amb el sistema generalista, aquest sistema el tenen aquells països que només poden seleccionar els ministres del parlament. El màxim exponent d’aquest tipus de reclutament és el Regne Unit i els països de la Commonwealth, on tots els ministres nomenats han de pertànyer al Parlament.

Aquest dos tipus de reclutament comporten que se seleccionin perfils de polítics diferents entre el sistema especialista i generalista. Tal i com hem avançat, el líder de l’executiu dels primers té un grup més gran (dins del partit i fora) per seleccionar els ministres, i en gran mesura seran individus especialistes en el seu àmbit. En canvi, els països generalistes han d’agafar parlamentaris, els quals tenen més experiència política però  els seus coneixements no són especialitzats.

Això es visualitza en el nivell educatiu al qual han arribat -si ens fixem en el primer gràfic- els sistemes especialistes tenen un nivell més elevat de ministres que posseeixen un màster o doctorat (45%) que els sistemes generalistes (27%). Desagregant el sistema especialista per països podem veure que a Espanya té un 55% dels seus ministres que ostenten un màster o postgrau. Portugal compta amb un 70%. Finlàndia amb un 75%, o EEUU amb un 43%. En canvi, els països generalistes, com Regne Unit, tenen un 27% dels seus ministres que han assolit un màster o doctorat. Bèlgica arriba fins a 28%, o Itàlia compta només amb un 9%. A més a més, com hem esmentat anteriorment, aquest sistema de reclutament basat en la especialització també estimula a què els ministres no siguin polítics de partit, per exemple a Espanya un de cada quatre ministres no estava afiliat al partit.

D’una altra banda, podem pensar que la ideologia dels governs també pot jugar un rol important en la selecció dels ministres, ja que hi ha la percepció que els governs de dretes són més efecients que els d’esquerres. Però tal i com s’observa al segon gràfic, pràcticament no hi ha cap diferència entre ideologies respecte el nivell d’estudis. Això indica que el nivell d’estudis d’un govern no serà fluctuant per cojuntures ideològiques, sinó que es manté més estable al llarg del temps, ja que es troba relacionat amb factors institucionals més difícils de canviar.

Per tant, tenim un sistema institucional que incentiva a escollir gent molt preparada, com a mínim en el seu camp d’especialització. Tot i així, es pot qüestionar la qualitat del ministres espanyols, ja sigui en el seu desenvolupament de les decisions preses, en les polítiques elaborades, o en experiència política (sobretot si vénen de fora del partit). Però el que sí que hem de tenir clar és que els ministres espanyols tenen un nivell educatiu alt i especialitzat, sobretot comparat amb els seus homòlegs europeus.

Fotografia: ABC.ES

En mayo de 2010, David Cameron, líder del Partido Conservador, conseguía superar al Partido Laborista inglés por primera vez en más de una década. Sin embargo, la victoria no le permitía obtener la mayoría absoluta, una situación poco común en la historia moderna del Reino Unido (desde 1929 solo en febrero de 1974 no se consiguió mayoría por alguno de los partidos hecho que llevo a la convocatoria de elecciones en octubre del mismo año). Ante aquella situación, de parlamento colgado, Nick Clegg, líder del tercer partido en discordia, decidía entrar en el gobierno y formar así la primera coalición de gobierno que ha dirigido el Reino Unido desde 1945.

Tres años más tarde, la popularidad de la coalición se sitúa a mínimos históricos, con menos de un 30% de apoyo entre los antiguos votantes Liberal-Demócratas e inferior al 50% entre los Conservadores. Sus líderes sufren graves crisis internas y de popularidad (aquí y aquí) y sus partidos sufren elección tras elección para mantener los votos de su partido.

La Berta posa a prova avui el seus coneixements sobre política anglesa després de un any i mig al país. Com que és el més a prop que estarà mai de poder parlar de relacions internacionals (parlar de la política domèstica d’un altre país), ha decidit fer-ho al blog dels companys de Passim.

Podeu llegir l’article complet aquí

Fotografia: THEBLUEGUERRILLA.CO.UK