L’altre dia, en Roger Palà va publicar un article on s’interrogava sobre les potencialitats i la viabilitat d’una hipotètica Syriza catalana, que unís en un únic subjecte polític ERC, ICV i altres grups de l’esquerra catalanista.  Tots quatre vam picar l’ham i ens vam trobar discutint la qüestió de manera més o menys precària a Twitter. Per intentar eixamplar el debat, vam decidir parlar-ne al blog, copiant aquell format tan lluït de l’Speaker’s corner que es va inventar la gent de Politikon: quatre articles breus, de menys de 300 paraules, escrits en paral·lel, tal com raja, sobre un mateix tema. Cal dir que al final tots n’hem escrit alguna més de 300.

Edgar Rovira

De la possible unió d’ICV i ERC caldria valorar-ne fins a quin punt els electorats comparteixen posicionaments. Per fer-ho he agafat dades dels tres últims baròmetres del CEO, amb les respostes de dues preguntes de posicionament nacional, una de posicionament ideològic i una altra de simpatia entre votants d’ambdós partits. La conclusió –amb aquest anàlisi de circumstàncies molt millorable- és que els dos electorats s’acosten molt per l’esquerra i s’allunyen en la qüestió nacional. A més, un dels dos electorats no se sent precisament proper de l’altre.

Comencem per les bones notícies. On es troben els dos partits? A l’esquerra. La base de l’electorat dels dos partits se situa entre l’esquerra i, en menor mesura, l’extrema esquerra. En el cas d’ERC representa el 71,1% dels seus votants i en el d’ICV el 75%. Crec que aquest és el nexe al voltant del qual en Roger Palà basava el seu article. L’electorat que es situa fora del centre-esquerra i que per tant pot veure’s atret per un relat semblant al de Syriza.

El problema el tenim en l’eix nacional. Mentre que un 95% dels electors d’ERC votaria sí a la independència en un hipotètic referèndum, en el cas d’ICV només ho farien un 46,3%. El posicionament es repeteix en totes les preguntes sobre la qüestió nacional. Per exemple, el 59% de l’electorat d’ERC se sent només català, mentre que en el cas d’ICV aquest percentatge és un 16,2%. Molt camí per córrer.

I per últim, la distància entre electorats. Sembla que el d’Esquerra té assumida que la seva posició és perfectament complementària amb la d’ICV. Un 60,3% se sent proper o molt proper a Iniciativa. Entre l’electorat d’Iniciativa (i EUiA, no ens n’oblidem), en canvi, només un 35,8% sent proper o molt proper. Sembla que per aquests votants l’eix esquerra encara és predominant, doncs un 42,4% se sent proper o molt proper al PSC.

Benet Fusté Espargaró

Un partit independentista que no es posicioni en l’eix esquerra-dreta podria aplegar molts vots, unificar l’electorat independentista i esdevenir la primera força al Parlament, deien alguns fa uns mesos. Eren temps en què no hi havia cap teatre de Catalunya que no hagués acollit un debat sobre la unitat de l’independentisme. El fracàs electoral de Reagrupament i Solidaritat va certificar el desencert d’aquest anàlisi. En Jordi Muñoz –que és un home ponderat– ho va qualificar d’hipòtesi errònia. Errònia perquè oblidava que la que la gent no vota atenent un sol tema, sinó que sol tenir en compte diferents factors. I errònia perquè ignorava que els partidaris de la independència no formen un bloc homogeni, sinó que hi ha independentistes d’intensitats i urgències diferents.

Ja vaig anunciar que comprava la proposta d’en Palà i no me’n desdiré pas ara. El meu argumentari no és massa sofisticat, parteixo de la base que tots dos partits (i la CUP ja que hi som), a diferència del salt al buit solidari, comparteixen un espai electoral similar, relativament ben delimitat i prou inequívoc en els seus posicionaments sobretot en l’eix esquerra-dreta però també en l’eix nacional (si som capaços de llegir-lo més enllà del suport o no a la independència). Una coalició electoral –o la fórmula que fos que generés una candidatura de més envergadura– maximitzaria les possibilitats de treure un bon resultat (capitalitzar el vot estratègic), podria estimular la participació (motivar els afins desencantats), atorgaria més capacitat d’incidència a determinats grups, i obligaria als altres partits a posicionar-se amb més claredat (delimitar l’espai polític). També seria una oportunitat per ICV i ERC per redefinir-se, després d’una experiència de govern que en part els va desdibuixar.

Problemes? Bàsicament tres: la resistència entre les estructures dirigents d’aquests partits a desmantellar-se ni que sigui parcialment, la distància que els votants d’aquests partits senten que tenen entre sí –encara que siguin fantasies sentimentals cal tenir en compte que en política no tot són models espacials i votants racionals–, i la tensió al sí de l’electorat d’esquerra, un altre partit català amb dues ànimes.

Carles A. Foguet

Roger Palà apuntava, de passada, la possibilitat que les CUP s’incorporessin a una hipotètica coalició d’esquerres transformadores. Sembla, en el mateix univers hipotètic, desitjable eixamplar-la per incorporar-hi l’esquerra rupturista. Desitjable pels socis majoritaris, que augmentarien la puresa ideològica de la proposta i incorporarien, de retruc, capil•laritat i noves maneres de fer política. I desitjable pel minoritari, que passaria de la política local a la nacional (saltant-se el purgatori d’estimbar-se contra el llindar del 5%) i, probablement, amb opcions de governar les institucions.

Però, seria viable? Com caldria enfocar la negociació d’aquest acord? Els negociadors de les CUP, en el benentès que el programa de mínims és acceptable d’entrada, podrien acudir-hi amb una única exigència: que l’elenc electoral el formessin persones que no hagin estat mai en les deu primeres posicions d’una llista electoral. És raonable: projecte nou, cares noves (i el missatge, potent, que el primer està per damunt de les segones), que en la crisi a més de la lluita entre dreta i esquerra també hi ha una baralla entre antic i nou.

Té trampa, clar: les CUP estan en millor disposició per complir-lo i, si l’oferta s’acceptés, a banda dels beneficis mutus ja apuntats, les CUP (i qui les representés) passarien a ser considerades en igualtat amb la resta de socis i es podrien deslliurar, en part, de l’ofec de les sigles i el seu pes històric.

Però cas que no fos acceptat, l’escenari no seria del tot dramàtic. L’experiència grega ha demostrat que hi ha espai a l’esquerra de Syriza, encara que allà l’hagi ocupat un partit, el KKE, en tendència descendent. Votacions en escenaris de crisi profunda provoquen realineaments però, la majoria, ho són dins del mateix bloc ideològic i amb una forta tendència centrífuga. I allà, per oposició a una coalició nova amb les cares de sempre, és on les CUP podrien esdevenir el referent principal.

Ton Vilalta

Raonar a partir d’exemples sempre és perillós, perquè, implícitament, es proposa una inferència molt rudimentària: això ha funcionat/no ha funcionat en un lloc i en un moment determinat, per tant funcionarà/no funcionarà en altres circumstàncies. Però té l’avantatge que permet identificar potencialitats i riscos d’una hipòtesi. Al seu article, en Roger Palà proposa l’exemple exitós de Syriza. Vistos els resultats i els sondejos (tot plegat, cal dir-ho, molt condicionat per un sistema polític que està literalment saltant pels aires), les potencialitats són prou clares. Però cal tenir present que també hi ha els riscos. Se me n’acuden un parell:

Macrocefàlia del nou partit: no està clar que els electors dels dos partits conflueixin en el nou subjecte polític, però les que sí que ho faran seran les seves nomenklatures. I això genera inevitablement resistències, friccions i una extenuant autorreferencialitat (exemple: el PD italià).

Indefinició política: hi ha un trade off força evident entre coherència de la línia política i pluralitat interna. Si el partit no té unes prioritats i posicions més o menys clares (i l’eix nacional podria donar problemes en aquest sentit) certes contradiccions poden degenerar  i  es corre el risc de ruptura (purgues, escisions i tot el folklore típic de l’independentisme i de l’extrema esquerra). Si el partit evita el conflicte intern a través de la timidesa i la indefinició, la base tendeix a disgregar-se en una espiral de desafecció. I en tots dos casos el total acaba sent inferior a la suma dels dos partits.

Aquesta pot ser, precisament, una de les lectures de la pèrdua de pes del PSC en favor d’ERC i ICV: es tracta d’un partit amb una línia vaga en l’eix nacional i, en els últims anys, erràtica en la política econòmica i social. Si, com diuen els sondejos, està perdent atractiu en favor d’ERC i ICV, és precisament perquè aquests proposen relats més convincents. Aigualir-los per trobar un máxim comú divisor podria ser una mala idea.

Imatge: GLOBEDIA

És veritat que no tenen la culpa de l’actual crisis econòmica (almenys no tota), però també és veritat que per més que alguns ho vulguin creure, els economistes no saben de tot i, per tant, necessiten altres disciplines per complementar-los. Dic això perquè fa temps, des de que va començar aquesta crisi, que tinc la sensació que només ens estem preocupant de com arreglar l’economia (amb més o menys èxit) i ens estem oblidant de les conseqüències que aquestes decisions poden tenir en altres àmbits tant o més importants.

Per exemple, deixar de prestar sanitat pública als immigrants il·legals pot tenir molt sentit en termes d’estalvi econòmic, però és un desastre en temes de salut pública. De la mateixa manera, que la educació té una funció més enllà de crear els treballadors del futur, és una eina d’integració i pau social que no té preu, que si destruïm pot tenir conseqüències imprevisibles.

També la política, sí una mica de corporativisme que ja toca, té molt a opinar sobre les decisions econòmiques que es prenen. Dic això perquè com diuen els sempre savis analistes de politikon, és molt probable que per salvar l’Euro, l’única sortida sigui que els governs de l’Europa del Sud facin els ajustos econòmics necessaris fins i tot si l’opinió pública hi està en contra. No en tinc ni idea d’economia, així que no penso posar en dubte aquesta idea. El problema és que per més sentit econòmic que tingui, les conseqüències de què hi hagi un conjunt tan gran de gent a qui ningú es molesta de preguntar l’opinió, poden ser social i políticament contraproduents. Ho estem veient a Grècia, però segurament i si la crisi continua ho veurem en altres països.

Els economistes utilitzen un experiment que es diu el joc de d’ultimàtum. En ell, dos jugadors s’han de repartir una quantitat X de diners, el primer fa una proposta de com dividir-la i el segon pot decidir si acceptar-la o no acceptar-la. Si l’accepta cadascú es queda amb la quantitat pactada, si no els dos es queden sense res. En principi, racionalment, el segon jugador hauria d’acceptar qualsevol oferta del primer, al cap i a la fi per més petita que sigui sempre serà millor que res. A la pràctica s’ha descobert que les ofertes de menys del 20% s’acostumen a rebutjar. Per què? Doncs perquè les emocions són uns grans conductors del comportament, i la ràbia que provoca una situació tan injusta fa que s’estigui disposat a perjudicar l’altre encara que sigui perjudicant-se a un mateix. Això s’ha pogut comprovar perquè, generalment, quan se li diu al segon jugador que l’oferta l’ha fet un ordinador, el percentatge d’acceptació d’ofertes baixes és molt més alt.

La gent quan s’enfada, quan se sent tractada injustament, reacciona. No accepta les decisions tal com estan per por d’empitjorar les coses. La indignació és un gran mobilitzador de masses, ho veiem cada vegada que hi ha un atemptat terrorista. La ràbia i la frustració, la sensació de que ningú s’està preocupant pels teus problemes, sentir que ningú intenta millorar la teva situació, pot portar els votants a voler castigar els seus líders, encara que sigui en detriment del seu propi benestar.

Cal intentar buscar una forma de solucionar els problemes econòmics sense generar la sensació que l’opinió i la situació dels ciutadans no importa. Perquè, com us vaig dir l’esperança que les coses milloraran és molt important a l’hora mobilitzar a la gent. I si no la generen els partits tradicionals, els votants buscaran esperança en altres partits, menys tradicionals i segurament menys responsables. No es pot ignorar l’opinió i el benestar dels ciutadans de un país o regió, sense pagar un alt preu polític.

Fotografia: RIZOMATICA.

Corruptes. M’agraden les revistes de llibres perquè m’agraden les ressenyes, i m’agraden les ressenyes perquè estalvien moltes hores de lectura. La New York Review of Books (NYROB) del 24 de març publicava un article d’Ezra Klein sobre dos llibres que analitzen la corrupció política als EUA. A la ressenya Klein hi explica que la corrupció s’ha refinat molt des de 1853, any en què els suborns a congressistes van deixar de ser legals. Diu Klein que, actualment, un lobbista, és una persona ben formada, que percep un sou considerable a canvi de la seva expertesa en un àmbit de coneixement determinat, que dóna suport tècnic a uns polítics que no sempre coneixen ni controlen prou bé el mar de regulacions que marquen el terreny de joc dins dels qual han de tirar endavant els seus propòsits. Una mena de consultor del llegir entre línies. No és un suport  filantròpic, esclar, els lobbistes recolzen aquells polítics que tenen interessos coincidents amb els seus i això té una clara primera conseqüència perniciosa: si ets un polític que vol suport econòmic i assessorament tècnic és preferible que et dediquis a legislar sobre els temes que interessen a les empreses que tenen més diners per gastar.

És una llàstima que el Tribunal de Cuentas no tingui informació sobre les donacions i es limiti a fer aquells tristos Informes de fiscalització dels estats comptables dels partits. Quan, com demana el director de l’Oficina Antifrau i contempla la llei de finançament dels partits polítics, es prohibeixin les donacions anònimes i els donants apareguin ben retratadets, els malalts de la política tindrem hores de diversió assegurada, remenant noms i xifres de donants. Quan això passi –ai– podríem fer un Opensecrets a la catalana. Però encara que no sapiguem noms hi ha coses que sí que sabem: Convergència i Unió s’ha endut el 42% de les donacions anònimes dels últims 20 anys. No sé a vostès, però a mi, això, em diu coses. Com a mínim una: que a CIU tenen molts amics.

Amics. La gràcia de l’article de la NYROB és, justament, el què es diu al propi títol: Our Corrupt Politics: It’s Not All Money. La majoria de polítics no són corruptes, es dediquen a la política per convicció, amb vocació de servei, i assumeixen sacrificis i renúncies per fer allò que fan. Com pot ser que la conjunció de persones decents i ben intencionades acabi generant un sistema corrupte? Doncs degut a l’economia del regal. La gratuïtat, la reciprocitat altruista, (i ara ve quan els amics anarquistes abandonen la lectura del post) és a l’arrel de la corrupció. En una economia del regal el que compta, per sobre dels diners, són les relacions. Els regals creen i enforteixen aquestes relacions, aquesta confiança mútua, aquesta… amistat. Perquè, al capdavall, un lobbista fa tota aquella mena de coses que fan els amics: convidar-te a sopar, acompanyar-te al golf. No en va, la frase màgica que encimbella aquesta corrupta camaraderia és: “quan hagis acabat de treballar aquí al govern, hauries de venir a treballar amb mi”.

Portes giratòries. Diuen que la corrupció perjudica a l’economia, però això és veritat només a mitges. I si no, que ho preguntin l’exconseller Francesc Homs o a l’exministre Rato. Homs va ser nomenat president del Consell d’Administració de la companyia Abertis Logística el desembre de 2007, en substitució de Macià Alavedra, qui, al seu torn, també havia estat president d’Autopistes de Catalunya (Aucat). Em direu que no és res estrany, i tindreu raó. Aquesta setmana mateix llegíem que hi ha 53 alts càrrecs polítics que ocupen cadira –poltrona– als consells d’administració d’alguna companyia de l’Íbex-35 i abans d’ahir el banc d’Espanya deia que “el relevo en la presidencia de BFA-Bankia va orientado en la dirección de profesionalizar la gestión del grupo” (ai, aquests implícits). I em preguntareu que punyetes té a veure això amb  l’economia familiar dels dos exalts càrrecs citats. Doncs la resposta és òbvia: encara que la corrupció tingui efectes perniciosos a nivell agregat això no treu que tenir certes amistats reporti beneficis evidents a les persones i companyies que se n’aprofiten. Al final sí, en forma de diners.

“connected firms have higher leverage (which proxies preferential access to the credit market), pay lower taxes (which proxies tax discounts), and have stronger market power (which proxies for monopolies, government contracts, and protection in general), but poorer accounting performance than nonconnected firms.”

Les empreses que tenen bons contactes amb l’esfera política gaudeixen de més facilitats de finançament, fiscalitats favorables i quotes de mercat superiors. També tenen una probabilitat significativament més alta de ser rescatades financerament. Allò que demanava Pere Macias, quan parlava de “salvar un sector punter al món”. Un capitalisme clientelar que distorsiona els sistemes d’incentius i assigna recursos de manera ineficient. Ves que a la llarga no ho paguem.

Interès públic. Sembla clar que els lobbistes i les empreses connectades vetllen pels seus interessos i no pels interessos generals. Però, per dir-ho cacofònicament, això només té una incidència potent en aquelles qüestions que no interessen a ningú. L’apunt final d’Ezra Klein és tan ingenu com suggerent:

“while moneyed interests are decisive in passing laws and influencing provisions that few Americans care about, they’re much weaker on the issues where Americans are actually watching”

La capacitat dels grups d’interès de condicionar l’agenda política en funció de les seves preferències acaba allà on comença la capacitat d’influència dels electors. Que no rigui ningú. Pensareu que me n’he anat lluny per dir una cosa ben senzilla, però vaja. Si alguna virtut ha tingut el #novullpagar ha estat posar el focus sobre les relacions entre Abertis, La Caixa i determinats partits. Ha tret de la penombra un dels silencis mediàtics de 2010.

Fotografia: ELPERIODICO.COM

A poc a poc es va estenent la certesa de que la crisi econòmica provoca canvis de govern a tort i a dret, sense tenir en compte el color polític i fins i tot generant escenaris on partits que van perdre eleccions fa 2 o 3 anys ara tornen a estar en disposició de governar.

Avui en Josep M. Colomer i en Pedro Magalhaes ho confirmen amb dades en aquest article a El País.

En nuestro análisis de 63 elecciones en 29 estados-miembros y candidatos oficiales de la Unión Europea desde enero de 2004, los resultados electorales del partido del jefe del gobierno aparecen claramente relacionados con los resultados económicos inmediatamente antes de la elección, medidos por las tasas de crecimiento y de desempleo. En el conjunto del periodo, el partido del jefe del gobierno ha visto reducido su porcentaje de votos en cinco puntos, como media, en relación con la elección anterior. Pero desde que la crisis se hizo más visible con la quiebra de Lehman Brothers en septiembre de 2008, la pérdida media de votos es de 7,3 puntos porcentuales.

La crisi accelera el canvi polític. Ho hem vist per tot Europa i ho hem viscut a Espanya. El PSOE va obtenir els pitjors resultats de la història i ara el PP veu com en només 6 mesos ha perdut 4 punts d’avantatge respecte els socialistes.

Davant de tot això la pregunta que em faig és: què està passant a Catalunya?

Agafem les dades dels últims quatre baròmetres del CEO –els que s’han dut a terme durant el govern d’Artur Mas- per comprovar quina ha estat l’evolució de l’estimació directa de vot.

Quan es va publicar l’última onada el març d’aquest any la majoria de mitjans van comprar l’argumentari de Palau: Mas resisteix les retallades i amplia l’avantatge amb el PSC. No era cap mentida però tampoc era del tot cert. En Marc Rius, responsable de comunicació d’ICV, va estar atent i es va afanyar a apuntar que la resistència de CiU en realitat era una lenta erosió. Concretament de 4,1 punts en 13 mesos.

Aquí és on entra la interpretació; són molts o són pocs aquests 4 punts?

En la meva opinió són pocs. Si bé és cert que la política de retallades ha estat rebutjada des del principi per la ciutadania –de fet, per això va suspendre al govern en l’enquesta de valoració del CEO- també ho és que cap altra força política s’està beneficiant d’aquest malestar.

Durant el període que representa el gràfic pugen ERC (+2,3) i ICV (+0,9), i baixen PSC (-0,5), PP (-0,8) i C’s (-0,3). Afirmar que els dos primers recullen alguna engruna del malestar amb el govern em sembla una hipòtesi plausible. ERC es reconstrueix amb cada moviment recentralitzador d’Espanya i la impossibilitat del govern per reaccionar de forma contundent davant d’aquesta, i ICV es consolida com la “referència ideològica” de l’esquerra a Catalunya. Però tots dos estan lluny d’esdevenir la segona o tercera força política.

Cap força política exerceix el rol d’alternativa de govern. I mentre això no canvii, la posició de CiU no hauria de córrer perill. Veurem si el proper baròmetre del CEO –que en principi surt el juny- ho corrobora o si ens enduem alguna sorpresa.

Fotografia: LA VANGUARDIA.

[Extracte breu de l'entrevista publicada a Jot Down Magazine el 8 de maig de 2012.]

¿A qué se debe que después de todo este tiempo ni siquiera hayan llegado a un mal acuerdo electoral con Ciudadanos? ¿Es que en eso también tiene que ser Cataluña diferente?

Es cierto que tenemos puntos en común, pero no somos lo mismo. No. Ellos son un partido catalán y nosotros, un partido nacional. Nunca jamás hubiéramos constituido un partido solo para el País Vasco, a pesar de que la mayoría de los promotores somos vascos, para después dar el salto al conjunto de España. Nosotros somos un partido de ámbito nacional, que tiene una posición nacional, que no nos planteamos ni de lejos hacer política a nivel regional.

Pero pagan un precio muy alto: no existir en Cataluña.

Ya existiremos. No puede ser una cuestión puramente logística o puramente instrumental. Para tener presencia en Cataluña no tenemos que ir allí con Ciudadanos, porque para tener presencia en Aragón tendríamos que ir con otros y en otro sitio, con otro. Somos un partido nacional que tiene una misma posición política en toda España, unas mismas siglas, una misma propuesta, y ya llegaremos, poco a poco. Y si no lo hacemos será porque la gente no lo necesitará. Tú puedes creer que somos un instrumento necesario para la política nacional en este momento, pero si la gente no lo piensa no te elegirá. Para esto es importante no tener un diputado que tenga otras fidelidades. Con Albert Rivera nos sentamos una vez, al principio, cuando constituimos el partido, y le dijimos esto mismo. No somos tan distintos, pero es que esa no es la cuestión. La cuestión es que ellos son un partido regional catalán y nosotros un partido nacional. Y esa es la distinción. Un partido con muchos años de historia de ámbito nacional puede hacer un acuerdo con un partido regional, aunque casi todo tiene un precio, como bien ha demostrado el PSC-PSOE o PSOE-PSC. Pero un partido recién nacido que empiece desdibujándose yendo con uno en un sitio y con otro en otro, pensando que eso le va a dar mejores resultados electorales… No merece la pena porque lo electoral es importante, pero no es lo más importante. Lo más importante es lo político, y en eso hay que ser coherente.

Pots llegir l’entrevista íntegra aquí.

Fotografia: GUADALUPE DE LA VALLINA

Durant la campanya de les municipals l’actual alcalde Xavier Trias va posar sobre la taula el problema de finançament del Bicing. Les dades del servei mostren el seu indubtable èxit en termes d’ús (11 milions de desplaçaments i 115.000 abonats), però també un alt cost anual en la gestió d’aproximadament 15 millions d’euros.

El debat no és aliè a altres realitats de referència. Els sistemes de “bike-sharing”, inicialment sense publicitat, comencen a incorporar els patrocinadors o estan en camí de fer-ho.

En el cas de Barcelona una de les primeres mesures correctores per l’any 2012 ha estat augmentar el cost de l’abonament del Bicing, fins els 35 euros per usuari. El preu ha pujat 11 euros en poc més de 3 anys i mig, gairebé un 30%. Lògicament les queixes dels usuaris a fòrums i al carrer han anat en augment. “Massa car per un servei que no es pot comparar amb un transport públic”, deien alguns. “Em donaré de baixa”, avisen uns altres.

Independentment de la qualitat del servei i la idoneïtat del cost, crec convenient tres reflexions prèvies.

1. A la llarga és bo que circulin més bicicletes, però no necessàriament han de ser del Bicing. El servei, fruit d’una pujada de preus i de la crisi econòmica podria tenir un decreixement lògic que podrà ser interpretat de moltes maneres. En els primers anys va créixer exponencialment, en part gràcies a una tarifa anual de 6 euros el primer any. Però pot tenir un decreixement a mesura que algunes persones esdevenen ciclistes i es compren bicicleta pròpia, d’altres que veuen que no els compensa i uns quants usuaris que se’n fan socis atrets pel preu però a la llarga no els convenç o no en treuen prou benefici. Mentre l’hàbit de la bicicleta no creixi espectacularment (3% dels desplaçaments a Barcelona), el Bicing difícilment podrà tornar a l’històric dels 190.000 carnets (més del 10% dels barcelonins).
2. Des d’un punt de vista de Gestió Pública, el Bicing és un programa subsidiari. Un programa que es consideri important no pot dependre econòmicament del finançament d’altres fonts. En l’època Hereu l’Àrea Verda finançava el Bicing, però el problema d’aquesta és que pot generar efectes perversos en els gestors del Bicing.
3. Un programa de gran magnitud, que s’integri en una política de promoció de la bicicleta i de la millora de carrils bici ha d’explorar tres alternatives:
1. Incorporar criteris de qualitat més estrictes en  la gestió privada, fent-la independent d’altres partides.
2. Idealment el cost del Bicing s’hauria de cobrir amb finançament via usuaris i publicitat. Els recursos públics, en canvi, haurien d’anar enfocats a la infraestructura (aparcaments per a bicicletes, carrils bicis més segurs, etc).
3. Integració al transport públic intermodal:  I si reconeixem que el Bicing té un ús intermodal? Això actualment ja passa, però els usuaris no poden utilitzar els seus títols de transport. L’opció seria plantejar la viabilitat d’emprar targetes Oyster, quan s’apliquin a Barcelona, com a alternativa d’ús del Bicing. A banda d’alguns costos de transacció i coordinació entre empreses (TMB-empresa concessionària) importants, podria tenir efectes multiplicadors en els usuaris potencial, així com nous usuaris de transport públic gràcies als beneficis del viatge combinat.

I quins models de publicitat podrien ser interessants?

1. Model de espònsor fort. Als cas de Londres, per exemple, el banc Barclays (patrocinador de la Premier League) va signar un contracte de patrocini superior als 25 milions de lliures per a 5 anys. El sistema, a més, preveu sancions per mal funcionament del servei, com ho demostra una penalització de 5 milions de lliures a l’empresa concessionària. La clau, doncs, és garantir la qualitat per la doble via de fer pressió, fent seguiment de la gestió, i ingressar més per patrocini de bicicletes i estacions.
2. Model de múltiples espònsors.  A Boston es va optar per un contracte de patrocini amb New Balance inferior al de Barclays, ja que reben aportacions addicionals d’altres 11 empreses i organitzacions entre elles Harvard. Cal tenir en compte que en aquest cas el preu del carnet anual és de 85 dòlars, gairebé el doble que el Bicing.
   A Nova York la situació és similar. Han signat un acord amb Citigroup per més de 40 milions de dòlars en 5 anys i a la vegada cerquen patrocinadors secundaris a través d’aquest site.

Fotografia: CÉSAR MARTÍN.

Aquest article i el de Mireia Bel són la continuació d’un debat cordial entre ambdues iniciat a twitter arrel de la intervenció “Jóvenes y socialdemocracia” d’Ignacio Urquizu al seminari “Next Left: Construint una nova majoria progressista” organitzat per la Fundació Rafael Campalans, juntament amb la Fundació Europea d’Estudis Progressistes (FEPS).

Existeix la tendència a creure entre la majoria de la gent que ens preocupa la tan anomenada desafecció política que és provocada pel desinterès. Creiem, i sí m’hi incloc perquè jo fins fa poc n’era una ferma defensora, que per augmentar la participació cal educar en política, generar interès per tot el que passa al voltant d’aquest món i donar informació que permeti a la gent moure’s i entendre la política. Vull que quedi clar per avançat que crec que és important fer això. Cal que la gent estigui informada i s’interessi per la política. Primer perquè només si els polítics tenen la sensació de que són fiscalitzats per uns ciutadans que els observen actuaran com la teoria democràtica espera que actuïn, representant els seus interessos. I segon, perquè l’interès és segurament el primer pas per la mobilització.

Per tot plegat, la dada exposada per Ignacio Urquizu és, com a poc, contraintuitiva: per què si els joves estan més interessats en política avui del que ho havíen estat fa 20 anys participen menys, si entenem la participació constrenyida a les conteses electorals i a les organitzacions polítiques convencionals? No és tan clar que la informació i l’interès polític generin participació i compromís per si soles, cal, doncs, alguna cosa més.

Segons Riker i Ordeshook la decisió de participar depèn de 4 elements:

• Els costos de participar, que poden ser econòmics (quotes d’afiliació, costos de transport,…) però també de temps o d’habilitats. Per poder participar cal estar informat i això acostuma a ser costós. La informació i l’educació poden rebaixar aquests costos al donar eines per entendre més fàcilment la situació, però per més interessat que estiguis en el tema, el temps i els diners segueixen tenint un cost d’oportunitat que cal assumir.
• El segon element és el benefici que s’espera obtenir si l’acció participativa té èxit. És a dir el valor del benefici que s’espera de que el partit preferit guanyi les eleccions, la manifestació provoqui un canvi en la política del govern o el moviment social aconsegueixi que no es construeixi el puticlub al veïnat. És evident que com més informació i interès es tingui en la política, més gran serà aquest benefici, ja que aquells que hi tenen interès valoraran més positivament els canvis en la política que els que no en tinguin.
• El problema és que el benefici s’ha de multiplicar pel tercer element que és la probabilitat que la pròpia participació marqui la diferència. Si no és el cas i la participació individual no té cap impacte, llavors hi ha un clar incentiu a ser free rider i que siguin els altres els que votin o es manifestin. En la gran majoria dels casos aquesta probabilitat és zero, així que es va arribar a la conclusió de que el valor dels dos elements multiplicats és zero i per tant que els costos de participar superen els benefici que se n’extreu.
• Existeix però un quart element que intenta explicar per què tanta gent participa i assumeix els costos de participar tot i els incentius a ser free rider: els beneficis que s’extreuen de participar que no tenen res a veure amb el resultat de la participació. O el que es va anomenar Terme D. Tot i que aquests beneficis poden variar molt segons la persona i el moment, bàsicament contenen coses com: la satisfacció de complir amb la obligació de votar, d’afirmar un compromís amb la democràcia, d’afirmar la identitat amb el partit,…

És a dir, perquè la gent participi no n’hi ha prou amb que tinguin interès en el que passa, ni amb que els sigui relativament barat participar, cal que a més tinguin la necessitat de demostrar una identitat amb el grup, ja sigui el partit, la nació o el sistema democràtic… No sóc una gran defensora de les rational choice, així que crec que la relació entre els 4 elements és més complicada que això, però em sembla bastant raonable dir que per participar cal alguna cosa més que beneficis i costos, cal una implicació amb la mobilització que va més enllà de l’interès, una implicació i un sentiment de deure que superi els costos que cal afrontar.

Per crear aquest sentiment cal un procés de socialització que va més enllà de l’escola. Cal generar satisfacció i bones sensacions, cal involucrar i fer sentir necessaris als participants, cal crear vincles que generin pressió social… L’interès i la educació en valors és un primer pas sí, però ni molt menys una garantia de ciutadans involucrats amb la política.

Fotografia: SANTOS YUBERO / RTVE.ES

Aquest article i el de Berta Barbet són la continuació d’un debat cordial entre ambdues iniciat a twitter arrel de la intervenció “Jóvenes y socialdemocracia” d’Ignacio Urquizu al seminari “Next Left: Construint una nova majoria progressista” organitzat per la Fundació Rafael Campalans, juntament amb la Fundació Europea d’Estudis Progressistes (FEPS).

La discussió sobre la participació electoral dels joves comença arran d’una dada extreta del CIS que el professor de Sociologia a la Universitat Complutense de Madrid, Ignacio Urquizu, presentava al seminari “Next Left: Construint una nova majoria progressista”. La dada en qüestió era la següent:

• Nivell d’interès per la política entre els joves l’any 1989: 14’9%
• Nivell d’interès per la política entre els joves l’any 2011: 24’3%

Aquesta dada anava contra els tòpics de manca d’interès per la política entre els joves actuals. Comparats amb cohorts anteriors, l’interès dels que avui són joves no només era el mateix, sinó fins i tot major. D’aquesta dada però no se n’extreu més compromís ni més participació. I, de fet, les dades de participació de les últimes eleccions generals a Espanya així ho corroboren. Un cop més, doncs, estem davant una d’aquestes discussions interminables sobre el perquè de la baixa participació electoral dels joves -que no participació política, com han demostrat mobilitzacions com les del 15M-.

Abans de començar la conversa, convindria esmentar un factor que pot aixecar controvèrsia però del qual en cada elecció m’hi reafirmo: l’edat no importa. I no, no estic fent un al·legat a que tots som joves, si algú s’ho temia, sinó més aviat una sol·licitud per tal que comencem a tractar l’edat adulta com a tal.

A Espanya, la majoria d’edat, i per tant l’edat a partir de la qual un accedeix al dret a vot, s’assoleix als 18 anys –obviant referèndums no oficials-. Succeeix, però, una cosa ben curiosa, i és que aquesta edat no és presa seriosament pels partits polítics; si més no, no es considera a la gent d’aquesta edat com als majors de 45 anys, per posar un exemple. Els motius poden ser variats i, personalment, penso que hi contribueix el fet que els nostres mandataris actuals tenen una edat en la qual una persona de 18 anys no pot menys que recordar-li al seu fill i no al seu igual. Bé, obviant motius personals pseudo-freudians, cal retornar al punt de partida.

Quan un partit no considera a un votant com adult, sinó com a jove adult, esdevé una circumstància curiosa: no li parla. No és que l’ignori, doncs els seus think tanks gasten molts recursos en estudiar com són, què pensen, què els preocupa i com pot ajudar-los, però no els parla. I això passa sovint degut a dues circumstàncies força curioses:

• La primera és que, com que el partit polític no sap fins a quin punt aquest individu és un adult, tampoc sap fins a quin punt li pot parlar com a tal. L’extrem d’aquesta situació es va donar a les últimes eleccions generals quan l’equip de twitter de Rajoy va decidir ignorar a un jove pel sol fet de tenir 15 anys, aconseguint amb la seva actitud que l’assumpte acabés essent tema del dia a la xarxa i, conseqüentment, veient-se obligat a explicar-se.
• I l’altra circumstància curiosa que es dóna és que, si en algun moment es solucionés aquest primer fet –que el partit trobés el to per dirigir-se als joves-, apareix un segon problema: ja hi ha una organització política que es dirigeix a aquest jove en nom seu.

Aquestes organitzacions a les que ens referim són, òbviament, les joventuts dels partits -un tema a part en el qual no entrarem-, però de la seva existència sí que esmentarem tres circumstàncies immediates que se’n deriven:

• A la pràctica, són la veu amb què els partits es dirigeixen als joves.
• Oficialment, tenen una ideologia pròpia i per tant no volen ser una reproducció amb cara més jovial dels posicionament del partit en qüestió.
• En aquells temes en què els seus companys generacionals tenen una postura ideològica majoritàriament diferent a la del partit, ells acostumen a compartir la visió del partit (per posar exemples oposats, podem assenyalar la postura de les NNGG i l’avortament, les JSC i el vot independentista o la reforma laboral i les JNC).

Aquesta situació porta a que els joves que s’interessen per la política i que encara creuen que mitjançant el sistema de partits un pot canviar la realitat (pocs, si tenim en compte els baixos nivells de confiança en les institucions polítiques i els polítics que ens indica el CIS a cada baròmetre), es veuen ignorats pels partits que, per tal de no envair les competències de les joventuts, aparquen molts temes de l’esfera pública.

Segons la majoria de sociòlegs l’edat explica parcialment aquesta baixa participació electoral, mentre que jo proposo girar la relació. O bé entendre aquesta fórmula en sentit invers: començar a tractar els joves com adults, és a dir, sense preguntar l’edat. Provem-ho i a veure què passa, potser ens emportem uns sorpresa…

Fotografia: © Onnik Krikorian / ONEWORLD MULTIMEDIA

Sprint final a les presidencials franceses abans de la votació de diumenge. Totes les enquestes publicades els últimes dies atorguen a Hollande un avantatge d’entre cinc i set punts. Tanmateix, s’observa un afebliment continuat d’aquest avantatge al llarg dels últims mesos.

Estimacions de vot a la segona volta gener-maig 2012

Aquest aprimament de l’avantatge del socialista dóna certa emoció al final de la campanya.

Hollande parteix d’un vot de més de deu milions de la primera volta, que es mostren disposats a donar-li suport a la segona. A més, compta amb el suport explícit d’uns quatre milions de vots de Mélenchon, al voltant d’un milió de Bayrou i 1,2 milions de Le Pen. Tot sumat, Hollande disposaria de 16,5 milions de vots en aquesta segona volta. Sarkozy, per la seva banda, manté els quasi deu milions de la primera volta, als que suma 3,4 milions provinents de Le Pen, 1,2 que havien votat Bayrou i un quart de milió de Mélenchon. El total per a Sarkozy arribaria als 14,6 milions.

La distància d’Hollande se situaria en els dos milions de vots. En un escenari així els indecisos són fonamentals per definir el resultat final. Segons les últimes enquestes, el contingent d’indecisos passa dels tres milions, és a dir entre el 6 i el 8% del total d’inscrits. Suficients per capgirar el resultat i engegar a dida les estimacions. D’aquests tres milions, més de la meitat hauria votat Marine Le Pen a la primera volta, entre el 20 i el 30% ho hauria fet per Bayrou i entre el 10 i el 20% per Mélenchon.

A més d’aquest contingent, hi hauria un segment d’electors totalment desconegut en la seva dimensió, que podria mobilitzar-se en aquesta segona i definitiva volta. En algunes enquestes (CSA i OpinionWay) s’ha demanat als abstencionistes la seva predisposició de votar diumenge. Les dades semblen indicar que la majoria no votarà i els que sí que ho faran es dividiran equitativament entre Hollande i Sarkozy.

Aquestes incerteses fan que els resultats variïn entre una clara victòria d’Hollande i una victòria per la mínima de Sarkozy.

Sarkozy podria guanyar si aconseguís atraure tots els indecisos de Bayrou i Le Pen, alhora que els indecisos de Mélenchon, confiats en la victòria d’Hollande, optessin per l’abstenció. En un escenari així, l’actual president revalidaria el càrrec amb el 51% dels vots. Alguns reputats analistes donen credibilitat a una hipòtesi d’aquest tipus.

En contra d’aquest escenari juga l’animadversió per Sarkozy que mostra una part significativa dels votants de Le Pen, que podrien acabar fent cas a la seva líder i votar en blanc. D’altra banda, els centristes de Bayrou també podrien seguir el seu líder i optar per Hollande (com ja ho fa una tercera part del vot al MoDem de la primera volta).

El problema per Sarkozy és que els necessita tots per guanyar, els uns i els altres. És molt difícil, però no impossible. La resposta, diumenge.

Fotografia: SPORT24.COM

Se celebren eleccions locals a la Gran Bretanya. S’escullen councils i alcaldes per primera vegada en ciutats com Liverpool, mentre que en d’altres se celebren referèndums per decidir si s’introdueix aquesta figura. A Escòcia i Gal·les s’escullen tots els councils. Les lectures dels resultats seran de diversos nivells, però bàsicament pel possible vot de càstig als tories. A nivell anglès serà interessant també veure el  paper de l’UKIP, que va tenir bons resultats a nivell local. Pel que fa a Escòcia, ciutats simbòliques del laborisme que poden caure en mans del SNP com Glasgow. I the last but not the least, tenim una peculiar cursa de mavericks a Londres.

A nivell global, els sondejos assenyalen un clar avantatge dels laboristes, que guanyarien per deu punts (43%) als conservadors (33%). L’UKIP sembla tenir bons resultats globals i pot empatar amb els liberaldemòcrates (8%). Així, sembla que els conservadors continuaran tenint unes males setmanes després de l’afer de la ‘hot Cornish pasty’, l’equiparació de l’IVA del menjar per emportar que depèn en funció de si s’escalfa o no (i em sembla que per motius similars és per això que hi ha dos preus al Pret-a-Manger…però està tot explicat aquí).

El tema ha generat una certa polèmica perquè primer George Osborne no recordava quan havia menjat una pasta per darrera vegada, el primer ministre va intentar arreglar-ho dient que ell n’havia menjat no feia gaire, però després es va descobir que el lloc que esmentava havia tancat feia cinc anys. Tot plegat després d’haver dit allò de ‘estem tots junts en això‘ demostrant un cop més que no són precísament ‘common people‘. Així, malgrat la no gaire reeixida oposició d’Ed Miliband i el laborisme, sembla que la crisi i sobretot la seva gestió -amb la recepta de retallar en serveis públics i en protegir les rendes altes- li passarà factura, tal i com venen mostrant els sondejos darrerament.

Si passem a Escòcia, hi ha diverses línies d’interès. Principalment com el SNP posa a prova la seva doble dimensió de partit ben valorat per l’acció de govern i d’impulsor del projecte independentista. Un escenari on sembla possible un triomf històric en ciutats de tradició obrera com Glasgow. A més, hi ha senyals curiosos, com ara que un milionari d’origen paquistanès, rei del cash & carry a Escòcia, germà i tiet de diputats laboristes, anuncïi que es passa com a donant al SNP un dia abans que Ed Miliband arribi a la ciutat a fer campanya.

Anècdotes que prenen rellevància a manca d’enquestes fiables, però tot sembla indicar que el SNP continuarà consolidant-se i fins i tot guanyant als laboristes ara en el nivell local. Si fos així, continuaria l’èxit del SNP, consistent en gran mesura en fusionar més que substituir l’eix nacional i l’ideològic, erigint-se en el defensor de les polítiques socials basades en un model escocès contraposat a  les retallades de Downing St. Serà interessant veure també si els liberals-demòcrates resistiran el desgast per governar amb els tories a Londres. D’aquests darrers, a Escòcia, no s’espera massa cosa.

Pel que fa a Londres, la ciutat olímpica, tenim un interessant duel de mavericks. Boris Johnson i Ken Livingstone són personatges que van per lliure de fa temps. Enfrontats, menystinguts o temuts dins els seus partits segons el moment. Són famosos els enfrontaments entre Red Ken i el laborisme de la tercera via. Tony Blair el va arribar a expulsar del partit, i va dir d’ell que seria un desastre per Londres. Però Livingstone va decidir presentar-se com a independent i va guanyar l’alcaldia l’any 2000, deixant al candidat oficial del partit en tercer lloc. En el seu mandat introduiria iniciatives com la Congestion Charge i el partit l’acabaria readmetent. Va tornar a guanyar les eleccions del 2004 i del seu segon mandat serà recordat entre altres coses per les seves peculiars recomanacions en favor del medi ambient durant època de sequera o els acords amb Chávez per importar benzina de Veneçuela.

Boris Johnson no es queda enrera, i després d’esdevenir un dels diputats més coneguts dels conservadors durant els darrers anys del laborisme es va enfrontar i derrotar a Livingstone el 2008. Malgrat -o potser per això- venir del món del periodisme ha mostrat una persistent facilitat per ficar-se en problemes, des dels seus afers sentimentals a una gestió pública de vegades dubtosa, o directament una combinació de totes dues. Per no esmentar un ampli ventall de declaracions desafortunades que no li han impedit però de continuar gaudint de popularitat a nivell local i nacional (excepció feta de Porstmouth, d’on va dir que estava ple de grassos, drogadictes i diputats laboristes). Però tot i les coses de’n Boris, no se’l descarta com un possible recanvi de David Cameron al capdavant dels tories, cada cop més allunyat de la imatge de ciclista urbà. De fet, l’èxit de la campanya de Johnson -segons indiquen les enquestes- vindrà en bona part per la seva pròpia imatge de maverick no vinculat al partit.

Per Ken Livingstone serà qui sap si la darrera oportunitat, ja que segons sembla pateix l’efecte contrari: és menys valorat que el seu partit, i sembla que es pot donar el cas que Johnson guanyi l’alcaldia mentre els laboristes obtenen la majoria de seients a l’Assemblea de Londres.

I per concloure el panorama i refermar que Londres no és mal lloc pels mavericks hi ha altres candidats ben interessants (gràcies a Berta Barbet per la descoberta) com Carlos Cortiglia, que es presenta pel BNP. Com el seu nom ja suggereix, és d’origen uruguaià, sense que això l’impedeixi de defensar els postulats del partit -allò del tough on immigration- sense cap sensació de contradicció per part seva. Londres, una gran ciutat. La ciutat.

* En alguns casos l’escrutini no començarà fins el mateix divendres al matí, amb resultats cap a final del dia -segons el marge de victòria del guanyador. Podeu seguir les darreres enquestes i escrutini al web especial del Guardian.

** Si esteu interessats a conèixer el sistema electoral que s’utilitza a l’elecció de Londres, aquí ho expliquem telgràficament, i de pas podeu consultar el resultat de les eleccions del 2008.

Fotografies: TELEGRAPH.CO.UK i DIGITALSPY.CO.UK