Com gotes a l'oceà

Si l'Einstein ho diu...

noreply@blogger.com (Edu) — Tue, 07 Oct 2008 10:41:00 +0000

Bé, després de la brometa fotogràfica (podeu fer les vostres aquí), avui només vull dir que aquest és l’article número 200 d’aquest blog. Deu mesos, dos-cents articles, surt a 20 cada mes de promig, no està malament.

Aprofito per recopilar una mica d’estadístiques i detalls curiosos:

Hi han hagut 14.305 pàgines vistes, 8.171 visites úniques, i el temps mig del visitant al blog és de 2 minuts i mig.

He rebut visites des de 61 països. Els 5 que més visitants han portat són Catalunya/Espanya, Estats Units, Regne Unit, Índia i Alemanya. Mirant el mapa de visites la bretxa digital entre els països del nord i del sud es fa bastant evident.

Deixant de banda les visites a través de Google, Blogger, les directes (escriure l’adreça directament) i les d’emails (gent subscrita per correu), les tres pàgines amb links cap al meu blog que més visites han generat són: Cada dia, pas a pas… fent camí (339), Gotes d’aigua (227) i Nòmades (211). Gràcies pels enllaços i les visites!

També cal destacar les 81 visites des del blog Sonrisas de Bombay, suposo que degudes a la temàtica similar de quan estava a l’Índia.

Les visites que arriben a través de cerques són molt curioses. Les paraules clau que porten la gent al meu blog no deixen de sorprendre’m. Les cerques que més visites generen són bastant normals: “Eduard Muntaner Perich” (114) i “www.eduard.cat” (87). Tot i que la segona vol dir que la gent segueix posant l’adreça web del lloc cap on vol dirigir-se dintre del formulari de búsqueda!! A hores d’ara encara no diferenciem entre buscador i navegador…

Altres cerques que han portat molta gent són “Sonrisas de Bombay” (42) o “Vicenç Ferrer” (15). I per citar-ne algunes de curioses: “dona d’aigua home llop”, “algu sap voluntariat india”, “vinyetes sobre Isaac Newton”, “què significa namaste”, o “esquerrans famosos”, el Google em té en molta consideració si em considera un esquerrà famós :)

Respecte al contingut, si ens fixem en la gent que visita la web, els articles/pàgines més llegits són: El perquè de les gotes, Label [Índia], Persones Clau (I): Vicenç Ferrer.

En canvi si ens fixem en les lectures a través dels feeds (gent subscrita o per email o amb lector de feeds) els articles més llegits canvien: Qui sóc jo?, Los Nadies, Quant val una posta de sol?

Finalment, dir que el nombre de subscriptors està al voltant de 60 i que va creixent, molt poc a poc però sense parar. Del total de subscripcions un 33% (20) és per email.

L’autoritat del blog a Technorati està al voltant de 35, i aquest més el blog s’ha convertit en el 4rt al rànquing de blogs d’activisme en català d’Alianzo. No està gens malament!

Gràcies a tots i totes els que feu que el blog tingui sentit.

Tot es transforma

noreply@blogger.com (Edu) — Mon, 06 Oct 2008 11:13:00 +0000

La casualitat va fer que ahir llegís un fragment del llibre Una breve historia de casi todo (molt recomanable per cert, ja faré la ressenya quan l’acabi) en que es parla de que els àtoms que ens composen a cada un de nosaltres probablement han passat per altres estrelles i fins i tot per altres persones. I dic casualitat, perqué després vaig escoltar la cançó Todo se transforma de Jorge Drexler, que tot i no estar relacionada directament, també transmet aquesta idea de com les coses es transformen en altres.

Us deixo el fragment del llibre i el vídeo de la cançó, amb la seva lletra.

"…[Los átomos] Son también fantásticamente duraderos. Y como tienen una vida tan larga, viajan muchísimo. Cada uno de los átomos que tu posees es casi seguro que ha pasado por varias estrellas y ha formado parte de millones de organismos en el camino recorrido hasta llegar a ser tú. Somos atómicamente tan numerosos y nos reciclamos con tal vigor al morir que, un número significativo de nuestros átomos (más de mil millones de cada uno de nosotros, según se ha postulado), probablemente pertenecieron alguna vez a Shakespeare. Mil millones más proceden de Buda, de Gengis Kan, de Beethoven y de qualquier personaje histórico en el que puedas pensar (los personajes tienen que ser, al parecer, históricos, ya que los átomos tardan unos decenios en redistribuirse del todo; sin embargo, por mucho que lo desees, aún no puedes tener nada en común con Elvis Presley)".

Tu beso se hizo calor,
Luego el calor, movimiento,
Luego gota de sudor
Que se hizo vapor, luego viento
Que en un rincón de la rioja
Movió el aspa de un molino
Mientras se pisaba el vino
Que bebió tu boca roja.

Tu boca roja en la mía,
La copa que gira en mi mano,
Y mientras el vino caía
Supe que de algún lejano
Rincón de otra galaxia,
El amor que me darías,
Transformado, volvería
Un día a darte las gracias.

Cada uno da lo que recibe
Y luego recibe lo que da,
Nada es más simple,
No hay otra norma:
Nada se pierde,
Todo se transforma.

El vino que pagué yo,
Con aquel euro italiano
Que había estado en un vagón
Antes de estar en mi mano,
Y antes de eso en torino,
Y antes de torino, en prato,
Donde hicieron mi zapato
Sobre el que caería el vino.

Zapato que en unas horas
Buscaré bajo tu cama
Con las luces de la aurora,
Junto a tus sandalias planas
Que compraste aquella vez
En salvador de bahía,
Donde a otro diste el amor
Que hoy yo te devolvería

Cada uno da lo que recibe
Y luego recibe lo que da,
Nada es más simple,
No hay otra norma:
Nada se pierde,
Todo se transforma.

Shanti Bhavan, la Casa de la Pau

noreply@blogger.com (Edu) — Fri, 03 Oct 2008 18:15:00 +0000

Ja he parlat de Shanti Bhavan altres cops en aquest blog. És l’escola on vaig estar treballant de voluntari durant 3 mesos el meu primer cop a l’Índia. El motiu d’aquest post però, és el d’explicar la situació actual del projecte, que lamentablement no és la millor en la que s’ha trobat.

Shanti Bhavan vol dir exactament “casa de la pau” en Tamil, la llengua de l’estat de Tamil Nadu, al sud de l’Índia. El projecte, que pertany a la George Foundation, consisteix en una escola residencial i gratuïta per a nens pobres d’una zona rural de Tamil Nadu, molt a prop de la frontera amb l’estat de Karnataka. Els nens provenen de famílies sovint molt desestructurades, sempre per sota el llindar de la pobresa, i són dàlits, la casta més baixa, amb tot el que això implica a l’Índia.

L’escola va ser fundada l’any 1997 amb només 48 nens i nenes, i ha anat creixent un curs per any fins al moment actual en que s’està impartint classe a nens i nenes des dels 4 anys fins al 17. La filosofia del projecte és el que fa que Shanti Bhavan sigui un lloc tan especial. L’objectiu és l’excel·lència en l’educació, i es vol que els nens que surtin de l’escola puguin accedir a la universitat, si així ho volen, i obtenir feines que els permetin trencar realment els cercles de pobresa en que viuen les seves comunitats. La majoria d’ONGs que treballen a les àrees rurals del sud de l’Índia es limiten a donar una educació molt bàsica als nens i nenes, i tot i que el treball que fan és molt positiu (que ningú cregui que penso el contrari), a llarg termini no es consegueix trencar els cercles de pobresa, ja que els nens no poden ocupar llocs a la societat amb suficient capacitat com per produir canvis a les seves comunitats. Les persones que prenen les decisions segueixen essent les minories riques educades a col·legis d’elit de les grans ciutats. Aquestes per suposat, no tenen cap problema en seguir violant els drets de les comunitats dàlits, com s’ha fet durant segles.

A Shanti Bhavan s’ensenyen totes les assignatures habituals, però també es fa esport, música, informàtica, art, dansa i moltíssimes activitats extra-curriculars. Això que aquí sembla el més normal del món, a les zones rurals del sud de l’Índia esdevé quelcom raríssim i excepcional. A S.Bhavan no s’hi ensenya religió, però els nens participen en diferents celebracions religioses (hindús, musulmanes i cristianes) amb tota normalitat. Tot i que no hi ha una assignatura com “educació pel desenvolupament” els nens creixen amb uns valors i un fort desig d’ajudar les seves comunitats, i són molt més conscients de les realitats del món d’avui dia que la gran majoria de nens catalans (això us ho puc assegurar). Si preguntes a qualsevol menut de S.Bhavan què vol ser quan sigui gran, no només es limita a dir metge, arquitecte o mestre. El que vol ser metge et diu que obrirà una consulta al seu poblet on mai n’hi ha hagut, el que vol ser arquitecte et diu que construirà una casa pels seus pares que mai n’han tingut, i el que vol ser mestre et diu que treballarà a S.Bhavan per continuar la feina iniciada pel Dr. George. Segurament no hi ha millor educacio pel desenvolupament que conviure 24 hores al dia amb persones que s’han volcat a treballar en un projecte com S.Bhavan.

L’escola és residencial, els nens i nenes s’hi queden a dormir. La raó es que provenen d’àrees diferents, a vegades allunyades, i moltes vegades de famílies que no els poden mantenir, o que se n’han desentès. Els nens tenen dos períodes de vacances cada any en que van a casa els pares, i els caps de setmana poden rebre visites familiars. A l’escola també hi sol haver sempre algun voluntari o indi o d’algun altre país. Això fa que els nens interaccionin amb gent de diferents provinences i amb diferents mentalitats i maneres de fer. Això també s’acaba notant a l’evolució dels nens.

El recinte, és com un petit campus, amb edificis que fan de dormitoris, un edifici per l’escola i una altre pel menjador. Hi ha zones d’esbarjo i jardins molt ben cuidats. La veritat és que quan un hi entra s’adona que el nom “casa de la pau” va ser una elecció del tot encertada.

Una vegada explicat tot això, crec que resulta evident que les despeses per mantenir una escola d’aquests tipus totalment gratuïta són immenses fins i tot a l’Índia. Només cal que imagineu els professors, cuiners, personal de neteja, jardiners, roba, menjar, material escolar, i un llarguíssim etcètera. Fins ara el projecte es valia de l’acció filantròpica del seu fundador i d’algunes donacions privades puntuals. Però quan es depèn d’una sola font, hi ha el perill que aquesta s’esgoti i això és el que està passant.

Tal i com vaig explicar en un post després de la meva última visita, ara mateix Shanti Bhavan esta passant uns moments molt difícils. Tenen dificultats econòmiques importants i han hagut de retallar despeses per molts costats. La reducció de salaris ha provocat que molts professors marxessin, també hi ha restriccions de l'ús de l'electricitat, i s'ha suprimit l'snack que els nens menjaven a mig matí. També s'ha prescindit dels conductors (bàsics pels constants viatges a Bangalore que cal fer). Aquest últim inici escolar no han entrat nous alumnes, i hi ha classes que s'han hagut de cancel·lar perque no hi ha professor, com la d'informàtica. Ara mateix l’escola funciona gràcies a que voluntaris estan impartint moltes de les classes de professors que han marxat.

Vaig poder parlar amb la directora de l'escola, Lalitha Law, i amb el fundador de l'organització, Abraham George, i estan realment preocupats. Recentment han iniciat una campanya per conseguir fons. Seria una gran llàstima que un projecte tan especial i diferent del d'altres ONGs fracassés just en el moment en que la primera generació de nanos que van comencar al parvulari està a punt d'acabar i graduar-se. Els primers nens que van entrar ara estan fent 11è, els queda un any més i prou. El projecte té un potencial increïble pels propers anys.

L’última cosa que en sé és que es crearà una nova organització (Shanti Bhavan Trust) separada de la George Foundation, dedicada exclusivament al projecte Shanti Bhavan. S’estan buscant fons i s’està teixint una xarxa dels antics voluntaris, a través de llistes de correu i Facebook per aportar idees i implicar més gent.

S’ha creat una nova web molt completa que us recomano que visiteu: Shanti Bhavan Online.

També hi ha un blog amb fotografies fetes pels mateixos nens: Shanti Bhavan Children.

O podeu veure les fotografies de la meva primera estada al 2005/06: Fotos Flickr.

Més informació: The George Foundation.

Una força més poderosa que la violència

noreply@blogger.com (Edu) — Thu, 02 Oct 2008 08:54:00 +0000

Avui 2 d’octubre és l’aniversari del naixement de Gandhi. I precisament avui, no pas per casualitat, comença a Barcelona el curs Una força més poderosa que la violència. És un curs organitzat per La Fundació Casa del Tibet i Nova – NoViolència Activa amb el suport de Barcelona Solidària de l'Ajuntament de Barcelona i la col·laboració de l'Oficina de Promoció de la Pau i els Drets Humans. Aquí podeu consultar el programa i aquí veure més informació del curs.

Jo us copio la presentació del curs, que crec que és molt oportuna pel dia d’avui:

A l'inici del segle XXI fa vergonya d'ésser humà. Hem acceptat com a normal un munt de fets i d'estructures totalment inacceptables. Una violència estructural que provoca cada dia la mort i la desgràcia de milions de persones. I una violència opressora que imposa un desordre establert a favor dels més rics i poderosos.

Davant aquesta violència que menysté les llibertats democràtiques i que viola els més elementals Drets Humans de les persones i dels pobles, què fem? Quines respostes hi donem?

La resposta contra la violència més estesa és la passivitat, el passotisme, la por, la covardia. “No és cosa meva, no hi puc fer res, és massa arriscat”. La passivitat ens fa còmplices dels més violents i opressors.

La segona resposta habitual és l'acció social, política i jurídica. Fem denúncies a l'opinió pública, manifestacions, declaracions, influïm els polítics, creem candidatures, presentem reclamacions als tribunals de justícia. És el camí normal en societats democràtiques. Però quan malgrat tots els laboriosos esforços no obtenim justícia, i no funciona, hom es pregunta si no vivim en una democràcia formal sotmesa per la dinercràcia d'uns pocs i per l'assentiment còmplice i benestant de molts.

La tercera resposta contra la violència estructural i opressora és la violència “alliberadora”. Emparats en el dret de legítima defensa, quan la justícia no funciona, hi ha gent que creu que s'ha de prendre la justícia pel seu compte i entrem en l'espiral de la violència “ull per ull, tots cecs”, en què guanya la raó de la força i no la força de la raó.

La quarta resposta és la noviolència, que des de fa només 100 anys s'està mostrant com una de les innovacions socials més potents i sorprenents per depassar les altres respostes, amb l'objectiu de reduir la violència estructural, de no justificar l'espiral de violència opressora, de fer-nos sortir de la passivitat i de forçar la transformació dels conflictes per la via del diàleg.

És aquesta via, aquesta resposta noviolenta que volem conèixer i explorar, a partir de veure i reviure algunes de les experiències més significatives arreu del món i a casa nostra. Aprendre de la seva aplicació, en molts casos genials, per part d'unes persones i d'uns pobles, que ens han obert les portes a un futur en què la violència no sols no sigui exaltada sinó que sigui mal vista en tots els estats i tots els racons del món.
Volem compartir i aprendre aquesta estratègia de la noviolència, que no s'ha de confondre ni reduir a les accions sense violència. L'estratègia noviolenta cerca afrontar la injustícia sense generar més violència, sense negar el món pacífic que vol aconseguir; vol forçar la via del diàleg i de la democràcia, quan aquesta ja no vetlla pels interessos de les majories del món. Volem estudiar les experiències de persones i de lluites per poder actualitzar-les i aplicar-les als conflictes actuals locals i globals.

El projecte 10^100

noreply@blogger.com (Edu) — Wed, 01 Oct 2008 10:38:00 +0000

Si ahir us vaig parlar de la proposta del Blog Action Day, avui us presento el Projecte 10¹⁰⁰. Es tracta d’una iniciativa enmarcarda dins el 10è aniversari de Google i consisteix en un concurs d’idees per “canviar el món i ajudar al major nombre de persones possible”.

“Si tienes una idea que crees que puede ayudar a alguien, queremos escucharla. Buscamos ideas que ayuden a la mayor cantidad de gente posible, sea cómo sea, y nosotros nos encargaremos de financiarlas para llevarlas a la práctica. Puedes enviar tus ideas y votar las ideas de otras personas. Una junta de expertos realizará la selección final de ideas.

Buena suerte y que gane el que más ayude”.

Sembla una iniciativa curiosa, teniu temps fins al 20 d’octubre per participar-hi.

M’ha sobtat però, que a l’apartat de finalitat del projecte, amb lletres molt grosses s’hi pugui llegir: “ayudar beneficia tanto al que ayuda como al que recibe la ayuda”, afirmant que molts estudis reflexen que ajudant als altres obtenim felicitat. No dubto en absolut que això sigui cert (de fet puc corroborar-ho), però em pregunto si no s’està transmetent la idea que cal ajudar d’una forma egoista, per augmentar la nostra pròpia felicitat i no la de les persones a qui ajudem.

Existeix l’altruisme? O en realitat només actuem sempre de manera egoista?

Tota aquesta reflexió probablement ve perquè fa poc he llegit Els beneficis de l’altruisme del Dalai Lama, del que intentaré fer una ressenya quan tingui temps.

Blog Action Day 2008

noreply@blogger.com (Edu) — Tue, 30 Sep 2008 10:51:00 +0000

El Blog Action Day és un event que invita als bloggers de tot el món a parlar d'un mateix tema, el mateix dia. El dia escollit és el 15 d'octubre, i el tema la pobresa.

Us invito a afegir-vos a la iniciativa i a registrar el vostre blog a la web de l'event. De moment hi ha 4840 blogs registrats.

El banquer i tu (Eneko, Forges i El Roto)

noreply@blogger.com (Edu) — Mon, 29 Sep 2008 15:21:00 +0000

El Ramayana de Valmiki

noreply@blogger.com (Edu) — Sun, 28 Sep 2008 16:49:00 +0000

El Ramayana és un text sagrat de l'hinduïsme i està considerat una de les màximes fites de la literatura oriental. Forma part dels Smriti hindús (textos no revelats directament per Déu, sinó transmesos per la tradició) i és una epopeia narrada en 24.000 versos, que gira al voltant les aventures de Rama per vèncer el seu rival Ravana i rescatar la seva esposa Sita. Es creu que l'origen de l'obra data del segle III aC. La versió més coneguda és la del poeta Valmiki.

Com a l’altra gran obra èpica hindú, el Mahabharata, el Ramayana no és només una història ordinària, sinó que conté les ensenyances d’antics savis hindús i els presenta en una narrativa al·legòrica. Els personatges Rama, Sita, Lakshmana, Bharata, Hanuman i Ravana són fonamentals en la consciència cultural Índia.

El dia abans de marxar de l’Índia em vaig comprar tres còmics de la sèrie Amar Chitra Katha. Es tracta d’una famosa i immensa col·lècció de clàssics il·lustrats que expliquen d’una forma amena (i molt simplificada) les històries i llegendes de la mitologia hindú. Un dels tres que vaig comprar era el Ramayana de Valmiki, que fa uns dies he acabat de llegir.

La història és molt entretinguda, plena d’aventures, i no hi falten reis, prínceps i princeses, gegants, déus, semi-déus, savis ascetes, o monos guerrers. Ara però, m’he quedat amb ganes de llegir la versió de veritat.

Entre altres coses, m’ha agradat conèixer més coses de Hanuman, el déu mono, tan venerat pels indis, i del que pots trobar imatges a infinitat de llocs. Com per exemple aquesta que vaig fotografiar a Bagepalli el passat estiu.

Retalls de la crisi

noreply@blogger.com (Edu) — Fri, 26 Sep 2008 10:25:00 +0000

Suposo que a aquestes alçades estareu farts de llegir articles sobre la crisi, però no em puc estar de publicar alguns fragments d'articles que havia anat guardant per llegir. A mi la veritat, em posen de molt mala llet.

- Docenas de miles de millones para salvar a los bancos; nada para salvar a las personas (Juan Torres López, Catedràtic d’Economia Aplicada, Rebelión.org).

...Hay que tener muy poca vergüenza, una falta de sensibilidad infinita y un cinismo visceral para estar haciendo todo eso para favorecer a los bancos propiedad de los más ricos del mundo y, al mismo tiempo, no tener más discurso que demandar salarios más bajos y austeridad para los que menos tienen. Y, por supuesto, hay que tener una sangre muy especial para ser capaces de estar proporcionando a los mercados bancarios cientos de miles de millones de dólares de financiación privilegiada y no tener ni un miserable euro, ni un podrido dólar para ponerlo a disposición de los 900 millones de hambrientos del planeta...

- Que se pare el libre mercado que los empresarios se bajan (Alberto Montero Soler, Profesor d’Economia Aplicada, Rebelión.org)

Así, nos hemos encontrado con que el presidente de la Confederación de Organizaciones Empresariales (CEOE) ha declarado que sería bueno hacer “un paréntesis en el libre mercado” para atajar la crisis. Esto es, el presidente de la organización económica que con mayor virulencia ha defendido la necesidad de llevar el libre mercado hasta sus últimas consecuencias; de liberalizar y privatizar toda actividad pública que, explotada en manos privadas, sea susceptible de generar beneficios; o de desregular y liberalizar los mercados de trabajo, ahora, cuando le ve las orejas al lobo, invoca el intervencionismo estatal.
….
Lo que es inmoral es que cuando el sistema de mercado genera beneficios para unos pocos éstos sean apropiados privadamente y aquél defendido por sus virtudes; mientras que, cuando la crisis lo pone en cuestión y aparecen las pérdidas, se pase a reclamar el papel intervencionista del Estado y la socialización de las pérdidas.

- La semana en la que el capitalismo tampoco cambiará (Ignacio Escolar, director del diari Público.es)

En estos días extraños en los que la patronal pide un paréntesis en el libre mercado, George Bush nacionaliza las pérdidas de la banca y el Gobierno comunista chino puja por comprar el único gran banco de inversión que aún no ha quebrado, ¿alguien sabe en qué cueva se esconde el Fondo Monetario Internacional (FMI)? En Corea del Sur se acuerdan mucho de él. Hace una década, durante la crisis de los tigres asiáticos, a finales de los 90, el FMI puso una condición innegociable para rescatar al país del terremoto financiero: que el gobierno no ayudase a los bancos y demás empresas al borde de la bancarrota. Decían los apóstoles del FMI que era mejor para la economía que esas compañías quebrasen porque así el ‘ajuste’ –ese eufemismo– sería mucho más rápido. Medicina neoliberal: la mejor manera de sanar al enfermo es matarlo para que su hijo ocupe pronto su lugar en la fábrica.

Ahora que el enfermo es Estados Unidos la receta es muy distinta. No es país para corralitos. “Está muy bien decir ‘dejen que el sistema financiero siga, que consiga su equilibrio’ (…) pero cuando se enfrentan ataques especulativos, los precios se pulverizan y parece que las grandes corporaciones van a colapsar, es natural que el gobierno intervenga y diga ‘no podemos dejar que esto suceda”, argumenta ahora Raghuram Rajan, ex economista jefe del FMI. Y así, como lo más natural del mundo, el país donde supuestamente mejor funciona el mercado descubre que la mano incorrupta y milagrosa de Adam Smith, de tan invisible, ni está ni se la espera. “La intervención del Gobierno era esencial, dado el precario estado de los mercados”, explica George Bush, presidente de los Estados Socialistas de América.

- Així anem (Buscant a Wally)

Dades del programa PNUD han calculat que n'hi hauria prou amb 40.000 milions de dòlars anuals durant deu anys per donar educació bàsica, nutrició bàsica, aigua potable i higiene a tots els éssers humans.

A més, la FAO assegura que amb 25.000 milions d'euros durant deu anys acabarien els problemes de fam al món. A més, calcula que les despeses en menjar suposen entre el 6 i el 10% del PIB d'un país.

Sumem:
40.000$ • 10 anys + 25.000$ • 10 anys = 650.000.000.000$

Quan han destinat els Estats Units per salvar de la crisi als que els paguen la cursa electoral?

Resposta:
700.000.000.000$

- Cumplir los Objetivos Milenio costaría la mitad que el plan financiero de EEUU (ElPaís.com)

Para cumplir los Objetivos del Milenio haría falta una inversión anual de 150.000 millones de dólares, casi la mitad que lo que le ha costado al Gobierno de los Estados Unidos salvar de la bancarrota a las empresas Fannie Mae y Freddie Mac y a la aseguradora AIG. La semana pasada, la Administración Bush aprobó un plan de rescate para evitar la quiebra de las empresas hipotecarias Fannie Mae y Freddie Mac y de la aseguradora AIG que ha costado 285.000 millones de dólares.

- Demagogia y realismo. La crisis del capitalismo (Santiago Alba Rico, Rebelión.org)

El mismo día en que la FAO informa de que el hambre afecta ya a casi 1.000 millones de seres humanos y valora en 30.000 millones de dólares la ayuda necesaria para salvar sus vidas, la acción concertada de seis bancos centrales (EEUU, UE, Japón, Canadá, Inglaterra y Suiza), inyecta 180.000 millones de dólares en los mercados financieros para salvar a los bancos privados.

Misèria i espiritualitat?

noreply@blogger.com (Edu) — Thu, 25 Sep 2008 10:58:00 +0000

Admiro molt Hernán Zin. Ja n’he parlat algun cop en aquest blog. És un periodista que porta 15 anys voltant pel món donant veu als més pobres. Ha col·laborat amb molts mitjans i ha escrit tres llibres, i des del 2006 escriu el blog Viaje a la Guerra, projecte que l’ha dut a viatjar a Afganistan, Sudan, Uganda, Israel, Palestina, Líban, Argèlia, Congo, Sudàfrica, Índia, Etiòpia, Nicaragua, Kènia, las favel·les de Río de Janeiro, i ara un altre cop a l’Índia.

Un dels seus últims escrits ha tocat un tema que també he tractat aquí algun cop: la suposada espiritualitat dels més pobres de l’Índia.

Us deixo un fragment del seu article “Ni santidad ni estigma en la miseria”, que és la continuació de “Morir bajo un puente en Calcuta”, ambdós comparteixen com a fil argumental la búsqueda de Zin per Calcuta de la Dipti Porchas, una dona que va entrevistar fa un any en un dels slums de la ciutat.

Pensar que la miseria entraña cierto halo de santidad resulta tan equivocado como considerar que la India - donde la gente muere en las puertas de los hospitales sin recibir ayuda, donde los cadáveres quedan durante días tirados en la acera sin que nadie los levante, donde el racismo es el pan de cada día -, pudiese llegar a ser la meca de la espiritualidad.

Claro que hay gente que, a pesar de la pobreza, sorprende por su generosidad, por su entereza. Pero se trata de algo anecdótico. No creo que debamos observar a la miseria ni como estigma ni como bendición. Quienes están atrapados en ella hacen lo que pueden por subsistir. Admirable y reprobable. Bueno y malo. Sólo debemos verla como el vergonzoso resultado de nuestro fracaso colectivo.

Pensament nº30: la poesia i el compromís

noreply@blogger.com (Edu) — Wed, 24 Sep 2008 09:25:00 +0000

Ahir va fer 35 anys de la mort de Pablo Neruda. Va morir just uns dies després del violent cop d'estat de Pinochet contra el govern de Salvador Allende. La seva casa a Santiago va ser saquejada, els seus llibres cremats, i el seu funeral va estar "vigilat" per soldats i amenaçadores metralletes.

Podria haver triat qualsevol dels seus poemes, però he preferit escollir un dels seus pensaments:

El poeta que no se compromete a luchar contra las ofensas que se hacen a la humanidad no es un poeta, es un maniquí de escaparate en una tienda de lujo.
Pablo Neruda.

El poder de les accions personals

noreply@blogger.com (Edu) — Tue, 23 Sep 2008 09:20:00 +0000

Al blog A de Activista hi he vist aquest vídeo que parla de "el poder de uno", de la força de les accions individuals. Encaixa molt bé amb el que sempre dic de les gotes a l'oceà.

Aznar, l'oracle

noreply@blogger.com (Edu) — Mon, 22 Sep 2008 17:15:00 +0000

Sí, ja ho sé, el títol d'aquest post fa por. Però no és meu, en realitat és el títol d'un article que Saramago ha publicat al seu recent innaugurat blog.

És un privilegi poder llegir el blog d'una persona de la talla de Saramago. Us deixo un fragment de l'article que ha donat nom a aquest post:

Aznar, el oráculo

"Podemos dormir tranquilos, el calentamiento global no existe, es un invento malicioso de los ecologistas de acuerdo con la estrategia de su “ideología en deriva totalitaria”, según la definió el implacable observador de la política planetaria y de los fenómenos del universo que es José María Aznar. No sabríamos cómo vivir sin este hombre. No importa que un día de estos comiencen a nacer flores en el Ártico, no importa que los glaciares de la Patagonia se reduzcan cada vez que alguien suspira haciendo aumentar la temperatura ambiente en una millonésima de grado, no importa que Groenlandia haya perdido una parte importante do su territorio, no importa la sequía, no importan las inundaciones que arrasan todo y tantas vidas se llevan con ellas, no importa la similitud cada vez más evidente de las estaciones del año, nada de esto importa si el emérito sabio José María niega la existencia de calentamiento global, basándose en las peregrinas páginas de un libro del presidente checo Vaclav Klaus que el propio Aznar, en una bonita actitud de solidariedad científica e institucional, presentará en breve. Ya lo estamos oyendo. Una duda, sin embargo, una duda muy seria nos atormenta y que ha llegado el momento de exponer a la consideración del lector. ¿Dónde estará el origen, el manantial, la fuente de esta sistemática actitud negadora? Será resultado de un huevo dialéctico puesto por Aznar en el útero del Partido Popular cuando fue su amo y señor? Cuando Rajoy, con esa compuesta seriedad que lo caracteriza, nos informó que un primo suyo catedrático, parece que de física, le había dicho que eso del cambio climático era una burla ¿tan osada afirmación era solo fruto de una imaginación celta sobrecalentada que no supo comprender lo que le estaba siendo explicado, o, volviendo al huevo dialéctico ¿es esto una doctrina, una regla, un principio registrado en letra pequeña en el manual del Partido Popular, y si Rajoy fue simplemente el repetidor desafortunado de la palabra del primo catedrático, en cambio el oráculo en que su ex-jefe se transformó no quiso perderse la oportunidad de marcarle la pauta una vez más al gentío ignaro?"

Continua a El Cuaderno de Saramago.

Si ningú diu res és com si no existís

noreply@blogger.com (Edu) — Thu, 18 Sep 2008 15:14:00 +0000

Sembla ser que per tercera vegada, el Ministeri d’Indústria no permet l’emissió d’un anunci d’Amnistia Internacional per les televisions.

Concretament es tracta d’un vídeo de la campanya pel 30è aniversari de l’organització: “Si ningú diu res és com si no existís”. El Ministeri d’Indústria li ha negat l’exempció de còmput, que s’otorga als anuncis fets amb caràcter “de servei públic o de caràcter benèfic”. Pel que sembla no compleix aquests requisits, i per tant no pot ser emès de forma gratuïta.

Per sort, en aquests casos tenim Internet.

Flickr Índia 2008

noreply@blogger.com (Edu) — Thu, 18 Sep 2008 15:14:00 +0000

Després de moltes hores carregant fotos al Flickr, si voleu ja podeu accedir a l’àlbum virtual de la meva estada a l’Índia aquest estiu.

Concretament una selecció de 493 fotografies (que no són poques!), la majoria de les quals estan fetes a Bagepalli, i més concretament a l’escola Pragathi Vidya Samasthe. Però també n’hi ha unes poques del cap de setmana que vaig passar a Anantapur, i del dia i mig que vaig estar visitant Shanti Bhavan (l’escola on havia treballat dos anys abans).

Aquest cop no he viatjat, per tant no us espereu veure temples ni elefants, sinó més aviat nens i nenes a tort i a dret.

Hi podeu accedir aquí.

Descartes 2.0: Googleable ergo sum

noreply@blogger.com (Edu) — Wed, 17 Sep 2008 11:49:00 +0000

Abans de marxar a l'Índia vaig rellegir el Discurs del Mètode de Descartes. És un llibre que sempre recomano a tothom que vulgui començar a llegir filosofia, perquè és petit, relativament fàcil de llegir, i molt interessant.

Avui però, m'ha fet gràcia trobar-me amb aquest acudit que posa al dia la famosa frase Cogito Ergo Sum (penso llavors existeixo) de Descartes fent-ne una versió 2.0 més actual.

Vist a Isla Cies Blog.

I veure aquest acudit me n'ha recordat un altre que havia vist fa temps.

Votacions pels Premis Blocs Catalunya

noreply@blogger.com (Edu) — Tue, 16 Sep 2008 09:17:00 +0000

Avui comença el període de votacions dels Premis Blocs Catalunya 2008. Les votacions es podran realitzar fins el dia 30 de Setembre.

Hi han 556 blogs inscrits. No està gens malament per ser la primera edició dels premis. El lliurament dels Premis tindrà lloc el divendres 10 d'octubre de 2008, a l'Auditori-Palau de Congressos de Girona.

Les categories són:
Cinema, Economia, Educació, Esports, Literatura, Miscel·lània, Periodisme, Personals, Política, i TIC.

Jo estic inscrit a la categoria de blogs personals, perquè no n’hi havia cap que s’adeqüés perfectament als continguts del meu blog. Espero que en futures edicions existeixi alguna categoria com activisme, solidaritat o drets humans.

Animeu-vos a votar. L’èxit de l’event depèn de la participació del bloggers catalans.

Pensament nº29: la força de les gotes

noreply@blogger.com (Edu) — Mon, 15 Sep 2008 16:34:00 +0000

Res millor per retornar a l’antiga dinàmica del blog que recuperar la secció pensaments. I encara millor podent parlar de gotes a l’oceà.

El següent text és part de la lletra de la cançó Moving del grup Macaco. Ho he vist a No hay tiempo que perder, l’imprescindible blog de Jesús Manzano, un altre expert en TICs rebel·lat contra la injustícia social.

"Tiempos de pequeños movimientos, movimientos en reacción
Una gota junto a otra hace oleajes, luego mares... océanos
Nunca una ley fue tan simple y clara: acción, reacción... repercusión
Murmullos se unen forman gritos, juntos somos evolución...
Si en lo pequeño está la fuerza, si hacia lo simple anda la destreza
Volver al origen no es retroceder, quizás sea andar hacia el saber"

Third World Chic

noreply@blogger.com (Edu) — Sun, 14 Sep 2008 18:18:00 +0000

Tornem-hi. El Com gotes a l’oceà arranca de nou i, tot i que ja no em centraré únicament en l’Índia com els últims mesos, sinó que tornaré al format original, no em puc estar de comentar una notícia que he llegit a La otra Agenda.

Es veu que el passat agost la revista Vogue India va publicar un reportatge molt polèmic. La veritat és que no l’he vist sencer ni l’he llegit, però simplement veient algunes fotografies i llegint les crítiques en faig prou com per trobar-lo ofensiu i repugnant.

Es tracta de 16 pàgines amb persones pobres de l’Índia de les castes més baixes, guarnides amb joies, bolsos i productes d’alta costura de marques com Alexander McQueen, Burberry o Fendi.

El cinisme de l’editora Priya Tanna, una índia que no deu haver trepitjat mai de la vida un slum, em sembla insuperable. No us sembla un insult utilitzar els més pobres per anunciar productes de luxe caríssims que mai podran fer servir, en un país on centenars de milions de persones viuen amb menys d’un euro al dia?

Per suposat les crítiques han estat moltes. Però la revista es defensa amb un argument tan absurd com que el món de la moda simplement busca la creativitat, la fantasia i la diversió, i afirmen que el reportatge és un dels més bonics realitzats per la revista.

Em pregunto, igual que han fet a La otra Agenda: “És divertit presentar aquests productes en mans dels que mai podran pagar-los? És creatiu o bonic, utilitzar com a models de productes de luxe als que sufreixen les més devastadores conseqüències de la pobresa?”

A la foto de dalt, un nen amb un pitet de Fendi. Per sort, tot i la pobresa, estic gairebé segur que ell i la seva família seran més feliços que tota la gent que necessita comprar aquests productes.

STOP

noreply@blogger.com (Edu) — Fri, 29 Aug 2008 11:13:00 +0000

Les dues properes setmanes faig vacances de feina, i per primer cop també de blog. El Com gotes tornarà amb les seccións habituals de persones clau, pensaments, ressenyes, i tota classe d'apunts sobre cooperació, solidaritat, literatura o divulgació científica.

Fins aviat!

Bagepalli 2008: Fent balanç

noreply@blogger.com (Edu) — Wed, 27 Aug 2008 14:40:00 +0000

Fer un balanç dels dos mesos a Bagepalli no és senzill. Puc dir que l’experiència ha estat molt positiva i enriquidora.

PVS és una organització sèria amb uns projectes molt ben executats i que estan ajudant a moltes persones. La Latha i l’Ali dirigeixen l’organització amb molta entrega i es mereixen tota la confiança. La gent de Forkids a Barcelona poden estar ben tranquils perquè els projectes que financen es duen a terme amb molta professionalitat.

Respecte al meu treball concret a l’escola, he estat donant classes d’informàtica a una aula recent montada amb l’ajuda d’en Tanveer, el professor d’informàtica que tenen contractat. No he pogut fer tantes classes com hauria volgut degut a múltiples causes i factors: talls de llum, vagues, eclipsis solars, exàmens, competicions, entrenaments per l’Independence Day, etc. Però tot i així crec que les meves lliçons hauran estat profitoses, sobretot pels més grans, que han après Logo i alguns conceptes matemàtics que els seran d’ajuda quan hagin d’aprendre a programar amb BASIC.

Sembla que finalment alguns professors van entendre que l’aula d’informàtica no és només per aprendre informàtica, i en Tanveer s’ha compromès a ajudar a dinamitzar l’ús de l’aula per altres assignatures, començant per les matemàtiques. Això que aquí sembla evident i una tonteria, allà costa molt de fer entendre.

L’Ali i el seu fill Aaron, em van permetre donar-los algunes lliçons sobre com s’actualitza un blog, pujar fotografies, etc. D’aquesta manera, quan el blog de PVS-Forkids estigui llest, podran informar des de Bagepalli a tots els socis i col·laboradors de Forkids sobre el dia a dia dels projectes.

De la “ciutat” de Bagepalli em quedo amb les passejades que feia al vespre, amb els partits a badminton, els partits de volleyball, o amb els moments de tranquilitat en algun dels seus petits temples.

El millor com sempre, són els nens i les nenes. Els agafes molt d’afecte, i es fa difícil marxar. Aquest cop però ja tenia a les espatlles l’experiència prèvia a Shanti Bhavan, així que m’havia auto-preparat bastant per la despedida que la veritat és que va ser bastant alegre, però sense poder escapar-te de les inevitables promeses de tornar-hi.

El balanç doncs és molt positiu. Això de fet és només un mini-resum, si heu anat seguint el blog aquestes setmanes tindreu una visió molt més completa.

Evidentment també hi ha coses que no m’han agradat, PVS no és una organització perfecta, ja que això no existeix. Em molesta bastant que alguns professors encara utilitzin avui en dia càstigs físics, no m’hi puc acostumar, però a l’Índia és una cosa molt arrelada i difícil de canviar. Però bé, poquet a poquet. De moment ja vaig fer dubtar a la cap d’estudis sobre l’eficàcia d’aquestes pràctiques, i això cregueu-me, ja és molt.

Després d’haver estat dues vegades de voluntari al sud de l’Índia, a organitzacions diferents, és impossible no fer algunes comparacions. Això però, ho deixo per un altre post, no per veure quina organització és millor, res més lluny de la meva voluntat, sinó simplement per veure semblances i diferències en els models d’organització i desenvolupament.

L’Índia i jo. Reflexions.

noreply@blogger.com (Edu) — Mon, 25 Aug 2008 10:38:00 +0000

L’atzar sol viatjar d’incògnit. S’asseu al nostre costat i ens acompanya silenciós, alterant tímidament les nostres vides sense que gairebé ens n’adonem. Sovint ho fa disfressat de petites casualitats, de circumstàncies quotidianes o, d’accions i decisions aparentment instrascendents. És només després, mirant enrera, que som capaços d’entendre l’important paper que aquest ha jugat en el nostre viatge per la vida.

Va disfressar-se de casualitat quan vaig apadrinar una nena a l’Índia uns anys abans d’anar-hi. Va disfressar-se de decisió intrascendent quan vaig escollir llegir entre tants d’altres llibres el Déu de les petites coses o el Gitanjali de Tagore. Es va posar el vestit de circumstància quotidiana quan vaig fer el postgrau en temes de cooperació. I es va guarnir de coincidència quan vaig trobar les webs de Shanti Bhavan o de Forkids.

Algú dirà que això no és l’atzar, sinó el Destí, el Karma, l’Ordre Natural, la Providència o la Fatalitat. Digueu-li com volgueu. Certament quan un va fent anys i mira enrera comença a endevinar cert camí amagat sota la sorra.

Després de tres anys i de tres visites a l’Índia, començo a entreveure aquest camí que m'ha portat on sóc i a ser qui sóc. Ara crec que puc escriure les meves primeres reflexions o si voleu conclusions de les meves estades en aquest país.

1.- La primera conclusió és que tu no visites l’Índia, és ella qui et visita a tu. Això tardes a entendre-ho, i de fet no sé ben bé com explicar-ho, així que no sé si és una reflexió gaire útil per a qui la pugui llegir. Una vegada vaig llegir que un viatge a l’Índia és un viatge a l’interior del teu cap. Potser és perquè l’Índia et posa a prova constantment, et trenca tots els esquemes, i t’obliga a reflexionar sobre moltes qüestions. L’Índia et pot suggerir qualsevol cosa excepte indiferència.

2.- La segona és que no hi ha una Índia. N’hi ha mil. Hi la l’Índia tradicional, la contemporània, la màgica, l’eterna, la rica, la pobra… Més de mil milions de persones, vint-i-nou estats, divuit llengües oficials, milers de dialectes, infinitat de religions i creences. Mark Twain va dir: “L’Índia és el bressol de la raça humana, el lloc de naixement del discurs humà, la mare de la història, l’àvia de la llegenda i la besàvia de la tradició. Els materials més valiosos e instructius de la història de l’home estan guardats només a l’Índia”. Necessitaries vàries vides per entendre l’Índia.

3.- Només amb cinc minuts a l’Índia en tens prou per descobrir que la pobresa té ulls, i que aquests t’atravessen com punyals. Alguns punyals van carregats de súpliques, altres d’indiferència, altres de simple curiositat, i alguns pocs també de despreci. Per sort també hi ha molts somriures que et busquen, et troben i que d’alguna manera equilibren la balança. Visitar l’Índia significa assistir a la lluita per la vida en les profunditats del teu ser. A l’Índia veus el millor i el pitjor de la naturalesa humana. Crec que és a la Ciutat de l’Alegria on es diu que davant de certes realitats només tens tres opcions: fugir, ser un espectador o comprometre’t. L’Índia t’obliga a escollir entre aquestes tres opcions. L’elecció per suposat, és cosa teva.

4.- Una conclusió important és la de que fent un voluntariat a penes pots canviar res. Amb uns mesos no hi ha temps de fer grans coses, però fent honor a la frase de Teresa de Calcuta i al títol del meu blog, si aquestes gotes d’aigua no existissin potser l’oceà les trobaria a faltar. El que més canvia fent un voluntariat sobre el terreny és el propi voluntari, i el seu veritable poder transformador comença realment quan torna a casa seva i s’adona de la bombolla on havia viscut. És llavors quan té la capacitat d’implicar a altres persones que a la llarga faran més petits canvis i implicaran a altres persones esdevenint així una cadena interminable.

5.- Hi ha molta més gent de la que ens pensem que dedica tota la seva vida als altres. I no ho dic en el sentit religiós d’ajudar els altres per “salvar” les seves pròpies ànimes, sinó perquè simplement creuen que un altre món és possible. No un món perfecte, sinó senzillament un món més just. Vivim en una societat consumista, egoïsta i individualista però us puc assegurar que l’altruïsme existeix, jo l’he vist. L’he vist en Vicenç Ferrer que ha canviat més de dos milions de vides, però també l’he vist en noies de 18 anys que se’n van de voluntàries una setmana a un orfenat de Calcuta. L’he vist en famílies per sota el llindar de la pobresa que es gasten les seves poques rúpies per donar-te totes les atencions a tu, el visitant. L'he vist en persones com la Latha i l'Ali a Bagepalli. L’he vist en gent com Jaume Sanllorente o Abraham George, que tenint pel davant un vida fàcil, còmoda i sense complicacions, ho han deixat tot per intentar millorar la vida d’uns nens que no tenien cap futur. L'he vist en dones anònimes a poblets remots, marcades per unes històries personals tan dures que nosaltres no podem ni arribar a imaginar, però que han tirat endavant i ara fan de treballadores socials o de professores al seu poblet.

5.- També he après que la vida és un dubte constant. Enfrontar-te a realitats tan dures com les de l’Índia multiplica els teus dubtes per mil, fins i tot sobre aquelles coses que ja creies tenir més clares. Vicenç Ferrer sentencia magistralment: El dubte és la ferida de la ment a l’ànima.

6.- Pertanyo a l’Índia. Després de tres visites, hi tinc prous amics i suficient vincles com per considerar-me una petita part d’aquest país. L’Índia mai serà casa meva, és impossible reemplaçar Girona, on he nascut i crescut, on hi ha la meva família i amics, però sí que l’Índia ocupa una part molt important de la meva vida.

7.- Una cosa que s’aprèn viatjant, no cal anar a l’Índia (i que consti que jo diferencio entre viatjar i fer turisme), és que abans que res som ciutadans del món. Jo després sóc gironí, i a tot el que queda al darrera (català, espanyol, europeu) cada cop li dono menys importància. Crec en allò de que cal pensar globalment i actuar localment, no només al realitzar les nostres accions sinó també en la nostra concepció de la vida.

8.- L’última conclusió/reflexió ve en forma de proverbi hindú:

Tot el que no és donat és perdut.

La raó de l'estada

noreply@blogger.com (Edu) — Thu, 21 Aug 2008 16:58:00 +0000

Escric aquest post ja des de Girona. Properament intentaré fer un apunt amb un balanç dels dos mesos a l'Índia.

De moment us deixo unes quantes fotografies dels nens i nenes de Pragathi Vidya Samasthe, de Bagepalli i pobles del voltant, o també de Shanti Bhavan.

Treballar (i jugar, aprendre, conviure,...) amb ells i elles ha estat un privilegi.