El Govern de Catalunya ha elaborat el pla per implantar les energies renovables i descarbonitzar el model energètic l’any 2050, altrament conegut per PLATER (Pla Territorial d’Energies Renovables de Catalunya), que s’hauria de consensuar amb veïns, ajuntaments i promotors el 2026 i posar-lo en marxa el 2027.

Amb el PLATER es volen desplegar ordenadament les renovables a Catalunya durant les pròximes dècades distribuint pel territori les instal·lacions eòliques i fotovoltaiques i també les línies d’evacuació i els sistemes d’emmagatzematge associats, seguint els objectius 2030 que fixa la Directiva europea 2023/2413.

L’horitzó 2050 és disposar d’una potència de 62.000 MW en energia renovable.

Uns 14.000 MW s’haurien de situar prioritàriament en edificis i espais artificialitzats (polígons industrials, aparcaments i infraestructures urbanes com ara les depuradores municipals). Els altres 48.000 MW s’haurien d’ubicar en sòls no artificialitzats, que equivalen a l’1,2% del territori.

En contraposició l’ADENC, referint-se al Vallès, defensa que «el potencial de producció de les cobertes és tres vegades superior al que planteja PLATER (7.283 GWh anuals)» i això significa que «es podria cobrir el 98% de tota la demanda elèctrica anual vallesana». En canvi, algunes entitats, com Renovem-nos, qüestionen aquestes dades i les d’altres estudis alternatius al PLATER.

Costa, doncs, fer-se una opinió objectiva i assertiva en un tema que segurament serà el que més incidirà en les nostres vides els propers anys.

El pla es proposa limitar l’impacte sobre els espais agraris o el patrimoni natural i implantar-lo prioritàriament en espais artificialitzats. Però és paradoxal que no tingui més en compte els teulats d’edificis ja existents de pobles i ciutats i que no els consideri també indrets artificialitzats de fet pels quals els ciutadans esdevindríem productors distribuïts de l’energia que consumim.

Tanmateix aquesta visió disruptiva no ha estat mai formulada de debò en els diferents nivells de govern del país, per bé que ara el pla estableix quotes institucionals de potència teòrica a cada ciutat (com els 879 GWh de Sabadell) i les normes europees obliguen que els nous edificis estiguin preparats per optimitzar l’energia solar.

No oblidem que, en una terra de sol i de vent, hem hagut de suportar polítiques elèctriques de l’impost al sol que van arruïnar els inversors pioners en fotovoltaica o les traves administratives arreu (formularis de gestió hiperburocratitzada, lluites amb ajuntaments perquè bonifiquin l’IBI o l’ICIO…), tot sota la lògica d’aquesta fossilitzada seguretat jurídica que converteix en heroi el ciutadà promotor. I als teulats de blocs de pisos, que a Sabadell representen gairebé el 80% del total, les instal·lacions són un calvari!

Per entendre-ho millor, recordem que les xarxes elèctriques, també les d’autoconsum fotovoltaic, a Sabadell, per exemple, pertanyen a E-Distribución (antiga Endesa, ara propietat d’Enel, participada pel govern italià). Les altres distribuïdores també són de grans grups forans (Iberdrola, d’un grup qatarià i BlacKRock dels EUA; Naturgy, de grups d’inversió internacional; EDP, controlat per Xina, i EDF per França). Manen més que la CNMC o el govern mateix. Mentre que les comercialitzadores a qui comprem el corrent (Som Energia…) hi tenen poc a dir.

El PLATER és una oportunitat per definir aquesta transició energètica des del territori. Ja s’hi han presentat més de 12.000 al·legacions per ajustar-lo a la realitat. Amb el PLATER em ve al cap la novel·la de Juan Ramón Jiménez, Platero y yo. Que el to amable usat no acabi evocant la pobresa i bellesa del món rural i esdevingui una ‘escolta plateriana’, és a dir, sense una intenció real d’integrar les aportacions al pla final.

[Publicat al Diari de Sabadell de 17 d’octubre de 2026]

La política es continua cenyint majoritàriament al joc tàctic dels partits, que fa que s’actuï a partir dels interessos de l’organització per damunt dels del país. Aquesta lògica impossibilita acords i enteses entre partits polítics i els acostuma a una cultura política que rebutja la col·laboració, la qual, paradoxalment, és el valor en alça en les entitats, empreses i la resta de la societat.

La representació a través dels partits polítics no s’ha adaptat a les noves quotes d’empoderament de la ciutadania. Com tampoc s’ha adequat a l’alt nivell de complexitat cap on avança la societat actual de bracet amb els avenços de totes les branques del coneixement. Això ha comportat un encaix molt difícil –per no dir impossible– de les opinions, adhesions i demandes dels ciutadans amb aquests canals de representació política.

Amb aquesta reflexió, entrem de ple en el debat de com hauria de ser aquesta tan invocada democràcia representativa. I ho fem contraposant-la a la democràcia actual, sense l’adjectiu representativa, que hauria de ser el component que més l’hauria de significar. No és un mal que afecti sols partits polítics, sinó que és l’actual crisi que està allunyant sindicats, entitats i associacions de tota índole, fins i tot aquelles on els representats poden tenir més interès a participar-hi perquè l’objecte de l’entitat és una activitat en què hi estan més implicats (del tipus esportiu, excursionista, musical, etc).

L’empoderament individual de les persones explica en bona part el declivi de les iniciatives més grupals i socials. Aquest canvi en les relacions dona lloc a un nou paradigma.

Mentrestant, els partits polítics continuen representant de manera monolítica una ciutadania amb uns interessos vertiginosament fluctuants. El suport a un determinat partit comporta acceptar unes idees i unes polítiques de manera conjunta, sense que hi hagi la possibilitat d’estar d’acord amb unes i en desacord amb les altres.

¿Possibles vies per facilitar la participació d’uns ciutadans ara amb més criteri i cultura cívica? Probablement la via més efectiva és canviar els instruments de representació (partits, sindicats, entitats, associacions) per adaptar-los al ciutadà actual. ¿Com, sinó, es pot representar un ciutadà, per exemple, que estigui d’acord amb les polítiques LGTBI+ però també amb la idea de fixar una regulació més específica per a les noves onades migratòries o amb una altra que prohibeixi fumar a tots els espais públics? Són polítiques que no coincideixen forçosament en el programa dels partits i que han deixat de ser d’esquerres o dretes.

En paral·lel, és clar, ha de significar un canvi profund en aquestes anquilosades estructures per facilitar el pensament diferent i crític en aquests nous instruments que haurien de ser capaços de fer arribar, valorar i consensuar el desig ciutadà.

Si ampliem el focus i salvant les distàncies… ¿com també les entitats i associacions s’han de transformar cap a aquest model més flexible, pel qual les persones, com fem a les xarxes socials, ens puguem afegir a una proposta o a una acció i que ens en puguem desimplicar amb la mateixa facilitat?

Aquesta serà la clau de les organitzacions que sobreviuran. I aquí ens hi pot ajudar replantejar profundament les seves estructures i la seva organització i també, és clar, un ús més intel·ligent de la tecnologia.

JORDI GRAELLS I COSTA
Geògraf i servidor públic. Premi Nadal Batle en TIC i docent en màsters d’universitats i governs. Va ser director general d’Atenció Ciutadana en un període ben entretingut (2016-2021). Més a graells.cat

[Publicat al Nació Digital el dimarts 29 de setembre de 2026]

Sabadell té una estratègia que vetlli per al bon ús dels espais públics?

Com més denses esdevenen les ciutats pel creixement demogràfic accelerat, més i més augmenta la competència entre persones i col·lectius per ocupar les zones comunes. I les ciutats s’acaben transformant en escenaris de tensió social, econòmica i política, als quals el planejament urbanístic de les administracions (municipal, autonòmica, central) hauria d’intentar buscar solucions.

La mobilitat de vehicles i persones al centre és conflictiva. Per un costat, malgrat els intents de pacificació, patinets i bicicletes de servei de menjar ràpid continuen assetjant impunement vianants, sobretot infants i gent gran. Les voreres, transports públics i places del centre superen la seva capacitat d’ocupació i dificulten la manera natural de moure-s’hi. I manquen vies per circular-hi bé en bicicleta.

Per un altre costat, proliferen arreu terrasses de bars i restaurants que redueixen en bona mesura el pas lliure de vianants per les voreres. Les places es construeixen més com a compensació d’espai lliure als metres edificats que no pas com a espais de trobada, d’esbarjo i refugis climàtics per al veïnat. I aquestes places i altres espais oberts acaben sent usats gairebé en exclusiva pels gossos i els seus propietaris o per joves ebris que han sortit de marxa.

Però… com podríem redreçar la situació? Propostes i suggeriments:

1. Les places públiques haurien de tenir espais per a jocs infantils, esport (bitlles, petanca…) i la cultura (espai per a actuacions diverses) quan es pugui. I habilitar pipicans en altres indrets.
2. La Rambla i el Passeig de la Plaça Major han de ser per a vianants també el dissabte. Quan es tanca en altres dies festius, la gent compra millor i hi passeja més feliç.
3. Pel Passeig, que és ZBE (zona de baixes emissions), no hi poden circular busos de combustió.
4. Dins la ZBE, els dies feiners, de quarts de nou del matí i a les cinc de la tarda, hi entren una corrua de cotxes de fora per acompanyar els fills fins exactament la porta dels col·legis concertats del centre que no disposen de la corresponent etiqueta mediambiental per fer-ho (amb forta emissió de CO₂ i partícules NOx, PM10 i PM2,5). Caldria substituir entrades il·lícites a la ZBE i fer-les en transport públic o altres vies.
5. Sabadell ha estat exemple en la vianantització del seu centre. No s’entenen les darreres decisions municipals com la construcció d’entrada i sortida diferent per als nous habitatges al solar de l’antiga Granja Urpí, al carrer de l’Escola Industrial (quin guirigall comportarà!) o els dubtes existencials urbanístics per trobar l’entrada i sortida més apta per al pàrquing del Passeig Manresa.
6. Augmentar la vianantització cap als carrers de les Planes i Montserrat. Si no pot ser amb les mateixes característiques físiques que el carrer Sant Pere, doncs que s’hi apliqui una mica d’imaginació com ara elevant el nivell del paviment amb el bordó i la vorera, amb la tècnica que sigui. Sols amb aquesta elevació ja s’aconseguiria simbolitzar un carrer perquè els vehicles el percebin d’ús prioritari per als vianants. No s’hi valen explicacions oficials com ara que el carrer de Montserrat és vital per desguassar molt de trànsit perquè és exactament el mateix argument, per exemple, que s’emprava per endarrerir el canvi que es va fer al carrer Sant Pere.

Convé disposar d’una estratègia municipal per aplicar aquests usos racionals de l’espai públic. Segurament caldran posicionaments valents per guanyar –i en alguns casos recuperar– més carrers i places per a vianants. És la millor via per avançar cap un centre històric de Sabadell on valgui la pena viure-hi i gaudir-ne, evitant la gentrificació, la turistització i vetllant pel respecte de cada ciutadà.

[Publicat al Diari de Sabadell de 19 de setembre de 2026]

[Foto: Víctor Castillo. Diari de Sabadell]

Quan cremen incendis tan grans com els d’aquest estiu, en sopars d’amics o en tertúlies de bar es repeteixen eslògans com «els boscos estan bruts» o «els incendis s’apaguen a l’hivern». Però a qui se sol cremar de debò és a qui gosa anar més enllà d’aquestes afirmacions simplistes que sols ajuden a reforçar els prejudicis però no pas a entendre el problema de fons.

Per netejar el bosc, per un costat, cal una gestió forestal que inclogui desbrossaments, tallafocs, aprofitament dels recursos forestals… Són actuacions importants, però no definitives perquè, per evitar un incendi, no n’hi ha prou amb un sotabosc net ni amb un bosc ben gestionat.

Per un altre costat, el paisatge actual és molt diferent de quan hi havia molts més pagesos i ramaders. Aleshores hi havia menys arbres i arbustos i més pastures que es consumien a l’estiu. Ara, en canvi, hi ha més biomassa al territori i aquest any especialment perquè ha plogut i ha crescut molt la vegetació.

Els incendis són inherents al nostre àmbit geogràfic i el poder públic té complicat destinar-hi més despesa pública. Els boscos solen ser a zones més pobres i improductives i això en dificulta els usos i l’aprofitament. Hem d’aprendre a conviure-hi qüestionant la bestiesa de construir habitatges d’ús exclusivament residencial en zones boscoses i aplicant espais d’autoprotecció al voltant de les que ja hi ha construïdes. I també a redissenyar el paisatge després d’un incendi afavorint-hi espais oberts i en forma de mosaic (amb conreus i camps diversos) i recuperant el pasturatge en comptes d’optar per replantar-hi arbres de nou.

Hi ha prou dades per afirmar que la majoria són provocats per incidències meteorològiques (tempestes seques) o de maquinària (a la sega, en altres treballs). Defugim les informacions falses que circulen a les xarxes. Ningú no prohibeix la neteja dels boscos, que són majoritàriament de propietat privada. Al contrari, els propietaris els han de mantenir nets i hi ha institucions (com les diputacions) que donen ajuts per fer-ho. Les administracions municipal i autonòmica en són els responsables subsidiaris si no ho poden fer.

Sens dubte ara els incendis són més severs per l’efecte del canvi climàtic, que és el mateix responsable que fa que ‘cremin’ els termòmetres a les ciutats i que s’hagi arribat als 40 graus en alguns moments. L’asfalt, els cotxes (circulant i aturats), la gespa artificial i els aparells d’aire condicionat que expulsen aire calent arreu han fet de les ciutats un forn a l’aire lliure.

Sabadell segueix el model de ciutats pensades per a una altra època quan feia menys calor. No hi ha zones de refugi climàtic i encara menys prop de zones escolars i centres hospitalaris. Cal repensar les places perquè siguin punts de trobada i descans climàtic i que deixin de ser places dedicades gairebé a les mascotes com ara, que necessiten també d’espais específics diferents. A les mascotes i als infants la calor per convecció que puja d’aquest terra sobreescalfat els afecta en 2 o 3 graus més que a nosaltres.

Amb un termòmetre professional es pot comprovar com la temperatura que reflecteixen els elements urbans com el paviment, les llambordes o les voreres ha estat superior als 60 graus (si fos aigua calenta, ens escaldaríem!). L’acumulació de calor és tal que les nits no serveixen per abaixar-la. Mentre que un terra de zona arbrada o de gespa alliberaria la calor i la faria baixar entre els 20 i els 30 graus.

Reforestem Sabadell plantant-hi més gespa i arbres caducifolis, que facin ombra l’estiu i deixin passar la llum a l’hivern. Però també cal un canvi cultural de la gent en general perquè acceptem més arbres al carrer i prop dels edificis. Ara ja no és sols un tema urbanístic, sinó que ha esdevingut clarament de salut mental!

[Publicat al Diari de Sabadell de 22 d’agost de 2026]

Us imagineu Catalunya enviant milers d’estudiants d’intercanvi arreu del món com fan països propers com Itàlia? Quin potencial que aportarien al país quan tornessin a casa!

És el que van fer al seu moment el divulgador científic català Eduard Punset i tot el reguitzell d’adolescents amb la ment oberta que, en arribar a l’edat adulta, han esdevingut professionals molt buscats pel mercat laboral pel seu perfil (obert, poliglot…) o per ser grans coneixedors, per exemple, del comerç internacional o del context cultural d’una àrea o mercat.

Totes aquestes persones van participar o ho fan ara dels programes d’American Field Service (AFS Intercultura) per estudiar en diferents modalitats a l’estranger. Com ho van fer els coneguts Gabriel Boric, expresident de Xile, i Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, que van viure un any a França i als Estats Units d’Amèrica, respectivament.

El programa d’estudiants AFS (de 4t d’ESO a 2n de batxillerat) és més que un any escolar a l’estranger gaudint dels avantatges de ser menors de divuit anys. Els joves es formen en competències com l’empatia, el pensament crític, la construcció d’amistats interculturals i la consciència global. I han de seguir sessions d’orientació obligatòries abans i durant el programa, que és una de les diferències respecte altres entitats que envien joves a estudiar fora.

L’altra gran característica d’AFS és que és l’entitat educativa internacional degana de base voluntària, sense vinculacions polítiques ni religioses. Les famílies poden enviar els fills a estudiar a l’estranger i, de manera independent sense que hi hagi intercanvi forçós, també poden acollir (sense cobrar) joves d’altres països. Com que no és una empresa, no hi ha ànim de lucre i els romanents s’usen per afavorir la participació de famílies amb pocs recursos. Els econòmics costos que abona la família que envia l’estudiant a l’estranger, a més de pagar els viatges i l’assegurança per cobrir incidències sanitàries i altres imprevistos, es destinen a finançar ajuts i beques per a altres estudiants.

Oi que sona interessant? Passat les vacances estiguem atents als actes de presentació a Sabadell i comarca organitzats per instagram.com/afs.catalunya.

La finalitat dels intercanvis d’AFS no és anar a aprendre una llengua o una sola llengua, sinó gaudir de l’experiència social i cultural. I això enllaça molt bé amb l’ideal esperantista «cada poble amb la seva llengua pròpia i una llengua auxiliar per a tot el món».

Doncs bé. Del 9 al 16 d’agost propers té lloc a Catalunya (la Conreria, Tiana) el 82è Congrés Internacional de Joves Esperantistes (IJK). Més de 300 joves provinents d’una quarantena de països de tot el món conviuran en aquest esdeveniment organitzat per la Joventut Catalana d’Esperanto (Kataluna Esperanto-Junularo, KEJ instagram.com/kej.esperanto) per primer cop des que el 1987 va esdevenir directament secció nacional de l’organització mundial de joves esperantistes (TEJO).

A més de gaudir de l’eclipsi solar del dia 12, congressistes d’arreu comprovaran l’empenta de l’esperantisme sabadellenc i català, per la sòlida història que té darrere i perquè respecta plenament la llengua pròpia del territori i el fet nacional català. Aquesta és la raó per la qual KEJ es va emancipar i va ser reconeguda internacionalment.

Per què parlem d’AFS i de l’IJK? Doncs, d’una banda, en un món tan dominat pel poder, encara hi ha escletxes de sobirania (diferents de la política i l’econòmica) habitades per persones i nacions que volen créixer en un món de manera més lliure. D’altra banda, perquè m’avorreix parlar de coses sabudes i obvietats. I, per evitar badalls, m’he proposat recollir temes ben útils a tothom explicant-los de manera diferent i atractiva. Ho anem aconseguint?

[Publicat al Diari de Sabadell de 25 de juliol de 2026]

És temps de ratafia. Ara, mai millor dit, és a la boca de tothom perquè està de moda. I no sempre ha estat així.

Aquest beuratge va ser totalment marginat i adotzenat pels cubates i combinats aterrats a discoteques i pubs els darrers decennis del segle passat. Allò sí que seduïa. No eres ningú si no dominaves aquell santoral (San Francisco, Santa Teresa…) o els anglicismes balbotejats com si haguessin fet l’efecte abans de prendre’ls (Cosmopolitan, Tequila Sunrise, Bloody Mary, Sex on the Beach…).

Però a les modes, com als porcs, els arriba el seu Sant Martí i els gintònics van rellevar els cubates. I aquí el coneixement ja és de tercer cicle. No n’hi prou amb exhibir el teu domini de ginebres (Martin Miller’s, Tanqueray No Ten, Hendrikck’s…) ni que, en tòniques, saps anar més lluny de la Schweppes (Fever-Tree, Fentimans…), sinó que necessites un maletí d’utensilis per servir-la, com la llarga de cullera tipus filaberquí.

Per sort, ressorgeix amb força la cultura ratafiaire. I aquí, més que marques, el que cal dominar són les plantes del rodal i altres de foranes que s’han guanyat un lloc en la nostra licoreria, gastronomia o medicina natural (diferents de les invasores, aquelles que no s’adapten ni per déu i que prenen el lloc a les autòctones).

Per entrar en el món de la ratafia cal amarar-se de cultura. Això fa que un ja no s’amagui de ser ratafiaire. Al contrari, practicar aquest art torna a estar ben vist. La ratafia és la porta per conèixer les propietats terapèutiques de les plantes i també la seva denominació científica en llatí, que ajuda a identificar-les més ràpidament. Per exemple, el pericó (hipèric o herba de Sant Joan), una de les més conegudes, és Hypericum perforatum perquè les fulles presenten forats minúsculs.

En el procés d’elaboració de la ratafia també aprenem que hi ha plantes que són les més bàsiques i unes altres que aporten olor, dolçor, color o que ajuden a espessir-la. És a dir, una manera de classificar-les segons la funció que compleixen en el procés.

Així, doncs, la ratafia és sols un beure? No! La ratafia és més que un licor. Es tracta d’una experiència cultural i creativa que té lloc prenent-la i compartint-ne receptes. Per això sols se’n gaudeix amb confiança si es coneixen les plantes i es consumeix amb moderació tot acompanyant un bon àpat o un esdeveniment especial.

I com sabrem si som davant d’una ratafia de les que te’n pots refiar? Doncs seguint aquests consells, redactats a mode de Cinc Manaments de la Ratafia, que us donaran confiança:

1. Domini de les plantes. Com fem amb els bolets, collim només les que coneguem.
2. Coneixement compartit. Escoltem, no parem mai d’aprendre sobre les plantes i sapiguem encaixar el nostre saber amb el dels altres.
3. Generositat. Cal acceptar amb complaença l’intercanvi o la donació en el món de la ratafia. No es pot rebutjar una ratafia d’algú per més elaborador primerenc que sigui. Però potser és millor que els primers cops en fem un ús gastronòmic i les afegim a uns peus de porc, al pollastre rostit o al conill, per exemple, fins que acabi guanyant expertesa sobretot en el coneixement de les plantes.
4. L’elaborador de ratafia en consumeix. No encaixa allò que hi ha qui elabora ratafia sols per regalar. És diferent del pastisser diabètic que no pot menjar pastissos.
5. Control de la dolçor. El sucre fa que l’alcohol arribi abans a la sang. Per tant, cal beure la ratafia amb més moderació que, per exemple, l’orujo o un altre licor sec. I també per això és preferible no fer-la amb anisats.

Anima’t a capbussar-te en el món de la ratafia i la licoreria tradicional catalana. I fes que sigui una ineludible ‘addicció’, no pas per ser una beguda alcohòlica sinó com a font inesgotable de coneixement del patrimoni natural del rodal.

[Publicat al Diari de Sabadell de 27 de juny de 2026]

La llengua catalana es troba en clara reculada. El profund canvi demogràfic n’agreuja la situació, quan part dels fills de l’anterior immigració no usen la llengua amb què s’han escolaritzat. I en força feines troben imprescindible que dominin l’anglès abans que la llengua d’aquí.

Que l’ús del català millori no és sempre una feina dels catalanoparlants, tal com ens repeteixen els responsables de Política Lingüística.

Els qui el poden dotar de normalitat són el govern i les administracions, basant-se tant en l’Estatut d’autonomia com en la normativa lingüística, referendats unànimement pels partits d’aleshores. L’activitat que duguin a terme directament o que contractin s’ha de fer de manera general en català. I els ciutadans tenen també el dret individual [no col·lectiu] a usar el castellà i a ser atesos en aquesta llengua cooficial si ho demanen. Però aquest dret individual no implica que les institucions deixin d’actuar en català.

Si no es garanteix que sigui la llengua central (discriminació positiva), el català continuarà desapareixent de la vida pública i es consolidarà el missatge que és prescindible. És la llengua minoritzada (al Principat de Catalunya sols el 32,6% el tenen com a pròpia). Per això necessita protecció institucional i l’Administració és dels espais segurs on la normalització pot reeixir pel seu lideratge social i simbòlic.

Sabadell és exemple del fet que durant anys els defensors de la immersió lingüística a les escoles han estat precisament els immigrants provinents d’altres indrets de l’Estat. I no hi hagut problemes perquè aquestes polítiques han garantit la comprensió i alternatives per a les persones amb llengua diferent del català.

Però més cap aquí, aprofitant sobretot aquest canvi demogràfic, alguns sectors contraris, amb arguments fal·laços, han anat estenent la brama que les polítiques de normalització i la immersió lingüística a l’escola vulneraven els drets lingüístics dels no-catalanoparlants. Per això, governants i responsables polítics cal que siguin valents per explicar amb naturalitat quina és la situació i quins són els plans lingüístics vigents.

Com podem millorar-ho? Hi ha marge per a tothom. En l’àmbit nacional, estalviem el reguitzell de jutjats, salut… Però una de fàcil: el compliment de la normativa lingüística en l’àmbit del comerç.

En el municipal. El maig a Fira de Sabadell ha tingut lloc la trobada nacional per a les persones celíaques. A la façana d’aquest espai municipal no estava anunciada en català. Dins, un pediatre amb normalitat responia públicament en català preguntes fetes també en castellà. O, per no estendre’ns, un cas ben il·lustratiu: dos viatges el maig de Sabadell Gent Gran, amb la mateixa acompanyant des d’aquí, un a la Toscana i l’altre a Polònia (Cracòvia), en què guies catalanoparlants d’allà en un diuen que havien de fer per contracte les explicacions en castellà i a Cracòvia, en canvi, totes les van fer en català. Curiosament, en les sessions que el tècnic de l’Ajuntament va fer aquí, en podem donar fe, van ser, a més d’exquisides, totes en català; i tothom en va sortir ben satisfet. Proposta: fem-ho a tot arreu igual!

L’Ajuntament ho ha de tenir clar perquè la gent ho té més assumit del que ens pensem. Com ho prova el bon exemple del Diari de Sabadell, amb el merescut premi nacional per comunicar molt bé en proximitat i en català.

La polèmica –si és que n’hi ha– és dels poders fàctics de l’Estat (polític, legislatiu i judicial) que, amb el discurs de la Catalunya real bilingüe, volen evitar que el català sigui l’instrument d’integració social per als nouvinguts al país. I aquí ens hi poden ajudar el Barça (i altres equips), l’esport, l’ordre públic (policia), la salut, els màsters universitaris, les feines amb valor afegit…

[Publicat al Diari de Sabadell de 30 de maig de 2026]

Els vestigis trobats al llarg de diverses investigacions proven que la Mola va ser poblada ja en temps dels ibers des del segle II aC fins avançat el segle III dC i que segurament va continuar potser com un lloc de guaita o religiós.

En les excavacions de 1989 va aparèixer una tomba preromànica tallada a la roca al costat de la façana nord de l’edifici actual i se’n tenia coneixement d’una altra a la façana sud que demostren l’existència d’un edifici religiós amb ocupació estable anterior al romànic.

Durant els segles XI i XII la rodalia de la façana nord es va usar com a sagrera (espai sagrat d’uns 30 passos al voltant d’un monestir) i s’hi van trobar vuit tombes estretes als extrems i amples al centre, pròpies de l’època altmedieval. És en el període de refundació com a abadia independent amb suport comtal (1013) i coincideix amb el màxim esplendor del cenobi, amb una comunitat amb 13 monjos, amb l’abat Odeguer (1029-1071) al capdavant i amb la consagració de l’església el 1064.

Les posteriors troballes de tres tombes en forma de cista (tombes petites construïdes amb lloses de pedra) al costat de les identificades abans certifiquen que a finals del segle XII i al llarg del XIII l’espai era ja usat com a necròpolis d’un monestir més gran i ja d’estil romànic, poblat per 7 o 8 monjos, que passen a ser 5 o 6 el segle XIV.

Els segles XV i XVI es documenten tres sepultures registrades, orientades de nrd a sud, en el que seria el cementiri comunitari. El 1567 l’abat Pere de Santjoan va fer remodelar el monestir abans d’entrar en una època de declivi, que el porta a perdre la condició d’abadia l’any 1608. El monestir deixa de tenir vida monàstica comunitària i el comencen a gestionar monjos grans o sacerdots a sou. El segle XVIII les fonts bibliogràfiques descriuen la deixadesa del monestir: sepultures obertes i ossos per terra. D’aquest mateix segle es conserva una ossera amb 5 cranis masculins.

Durant els segles XVII, XVIII i XIX l’espai es va anar deteriorant perquè es va anar deshabitant, fins mitjan segle XIX quan Mossèn Vergés i Mirassó en va iniciar la primera restauració. Al costat oest del Monestir s’hi havia aixecat un forn de calç. El 1931 es declara monument nacional i entre 1948 i 1957 l’arquitecte Ros Vila en va impulsar la reconstrucció pels danys de la Guerra Civil i va donar l’aparença actual als edificis.

Durant diversos anys, a més del forn de calç, s’hi havia guardat bestiar i el 1959 va ser la seu d’un observatori meteorològic del Pirineu Oriental. Fins que el 1982, amb el Parc Natural de Sant Llorenç i l’Obac ja constituït, la Diputació de Barcelona va adquirir el conjunt monacal.

Doncs bé. Aquests dies la Diputació ha comunicat a bombo i platerets la troballa de catorze esquelets (probablement del segle X), alguns dels quals al capdamunt del camí de pujada del Camí dels Monjos. La bona feina dels arqueòlegs ha permès conèixer l’extensió de les sepultures, que serien la continuació de les trobades anteriorment a la banda nord-est, però arribant ara més avall del Camí.

Les properes tasques seran fer una quinzena de sondejos per delimitar l’extensió de la necròpolis, elaborar l’informe amb les conclusions de l’estudi dels esquelets (ara a Mataró per analitzar-los; datar-los; escatir-ne sexe, patologies…) i, sobretot, modificar el Pla de futur sostenible de la Mola, incorporant-hi els nous vestigis.

Amb tot plegat la Diputació hauria d’elaborar amb celeritat el Pla director del Monestir de Sant Llorenç, a l’alçada de la seva condició com a Bé Cultural d’Interès Nacional.

Entenem que les restes òssies s’han hagut de moure del lloc per aquesta feina d’investigació. Però, en acabat, cal plantejar que, si no tornen al lloc original, s’haurà de fer un espai de memòria dels membres de la comunitat que hi havia enterrats. Finalment, si pot ser, que en tot el procés es tingui més en compte la ciutadania. Alguns amants de l’indret vam comunicar a l’Administració l’existència dels ossos ja fa tres anys perquè apareixien per l’erosió d’escorriment del pendent del terreny, exactament on s’han iniciat ara els treballs arqueològics. També ha calgut entrar a la Diputació alguna sol·licitud d’accés a la informació pública (petició d’informació sense ser part interessada en el procediment, gràcies a la Llei de transparència catalana) que ha fet escurçar temps en la difusió de la troballa.

[Publicat al Diari de Sabadell de 21 de maig de 2026]