Us imagineu Catalunya enviant milers d’estudiants d’intercanvi arreu del món com fan països propers com Itàlia? Quin potencial que aportarien al país quan tornessin a casa!

És el que van fer al seu moment el divulgador científic català Eduard Punset i tot el reguitzell d’adolescents amb la ment oberta que, en arribar a l’edat adulta, han esdevingut professionals molt buscats pel mercat laboral pel seu perfil (obert, poliglot…) o per ser grans coneixedors, per exemple, del comerç internacional o del context cultural d’una àrea o mercat.

Totes aquestes persones van participar o ho fan ara dels programes d’American Field Service (AFS Intercultura) per estudiar en diferents modalitats a l’estranger. Com ho van fer els coneguts Gabriel Boric, expresident de Xile, i Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, que van viure un any a França i als Estats Units d’Amèrica, respectivament.

El programa d’estudiants AFS (de 4t d’ESO a 2n de batxillerat) és més que un any escolar a l’estranger gaudint dels avantatges de ser menors de divuit anys. Els joves es formen en competències com l’empatia, el pensament crític, la construcció d’amistats interculturals i la consciència global. I han de seguir sessions d’orientació obligatòries abans i durant el programa, que és una de les diferències respecte altres entitats que envien joves a estudiar fora.

L’altra gran característica d’AFS és que és l’entitat educativa internacional degana de base voluntària, sense vinculacions polítiques ni religioses. Les famílies poden enviar els fills a estudiar a l’estranger i, de manera independent sense que hi hagi intercanvi forçós, també poden acollir (sense cobrar) joves d’altres països. Com que no és una empresa, no hi ha ànim de lucre i els romanents s’usen per afavorir la participació de famílies amb pocs recursos. Els econòmics costos que abona la família que envia l’estudiant a l’estranger, a més de pagar els viatges i l’assegurança per cobrir incidències sanitàries i altres imprevistos, es destinen a finançar ajuts i beques per a altres estudiants.

Oi que sona interessant? Passat les vacances estiguem atents als actes de presentació a Sabadell i comarca organitzats per instagram.com/afs.catalunya.

La finalitat dels intercanvis d’AFS no és anar a aprendre una llengua o una sola llengua, sinó gaudir de l’experiència social i cultural. I això enllaça molt bé amb l’ideal esperantista «cada poble amb la seva llengua pròpia i una llengua auxiliar per a tot el món».

Doncs bé. Del 9 al 16 d’agost propers té lloc a Catalunya (la Conreria, Tiana) el 82è Congrés Internacional de Joves Esperantistes (IJK). Més de 300 joves provinents d’una quarantena de països de tot el món conviuran en aquest esdeveniment organitzat per la Joventut Catalana d’Esperanto (Kataluna Esperanto-Junularo, KEJ instagram.com/kej.esperanto) per primer cop des que el 1987 va esdevenir directament secció nacional de l’organització mundial de joves esperantistes (TEJO).

A més de gaudir de l’eclipsi solar del dia 12, congressistes d’arreu comprovaran l’empenta de l’esperantisme sabadellenc i català, per la sòlida història que té darrere i perquè respecta plenament la llengua pròpia del territori i el fet nacional català. Aquesta és la raó per la qual KEJ es va emancipar i va ser reconeguda internacionalment.

Per què parlem d’AFS i de l’IJK? Doncs, d’una banda, en un món tan dominat pel poder, encara hi ha escletxes de sobirania (diferents de la política i l’econòmica) habitades per persones i nacions que volen créixer en un món de manera més lliure. D’altra banda, perquè m’avorreix parlar de coses sabudes i obvietats. I, per evitar badalls, m’he proposat recollir temes ben útils a tothom explicant-los de manera diferent i atractiva. Ho anem aconseguint?

[Publicat al Diari de Sabadell de 25 de juliol de 2026]

És temps de ratafia. Ara, mai millor dit, és a la boca de tothom perquè està de moda. I no sempre ha estat així.

Aquest beuratge va ser totalment marginat i adotzenat pels cubates i combinats aterrats a discoteques i pubs els darrers decennis del segle passat. Allò sí que seduïa. No eres ningú si no dominaves aquell santoral (San Francisco, Santa Teresa…) o els anglicismes balbotejats com si haguessin fet l’efecte abans de prendre’ls (Cosmopolitan, Tequila Sunrise, Bloody Mary, Sex on the Beach…).

Però a les modes, com als porcs, els arriba el seu Sant Martí i els gintònics van rellevar els cubates. I aquí el coneixement ja és de tercer cicle. No n’hi prou amb exhibir el teu domini de ginebres (Martin Miller’s, Tanqueray No Ten, Hendrikck’s…) ni que, en tòniques, saps anar més lluny de la Schweppes (Fever-Tree, Fentimans…), sinó que necessites un maletí d’utensilis per servir-la, com la llarga de cullera tipus filaberquí.

Per sort, ressorgeix amb força la cultura ratafiaire. I aquí, més que marques, el que cal dominar són les plantes del rodal i altres de foranes que s’han guanyat un lloc en la nostra licoreria, gastronomia o medicina natural (diferents de les invasores, aquelles que no s’adapten ni per déu i que prenen el lloc a les autòctones).

Per entrar en el món de la ratafia cal amarar-se de cultura. Això fa que un ja no s’amagui de ser ratafiaire. Al contrari, practicar aquest art torna a estar ben vist. La ratafia és la porta per conèixer les propietats terapèutiques de les plantes i també la seva denominació científica en llatí, que ajuda a identificar-les més ràpidament. Per exemple, el pericó (hipèric o herba de Sant Joan), una de les més conegudes, és Hypericum perforatum perquè les fulles presenten forats minúsculs.

En el procés d’elaboració de la ratafia també aprenem que hi ha plantes que són les més bàsiques i unes altres que aporten olor, dolçor, color o que ajuden a espessir-la. És a dir, una manera de classificar-les segons la funció que compleixen en el procés.

Així, doncs, la ratafia és sols un beure? No! La ratafia és més que un licor. Es tracta d’una experiència cultural i creativa que té lloc prenent-la i compartint-ne receptes. Per això sols se’n gaudeix amb confiança si es coneixen les plantes i es consumeix amb moderació tot acompanyant un bon àpat o un esdeveniment especial.

I com sabrem si som davant d’una ratafia de les que te’n pots refiar? Doncs seguint aquests consells, redactats a mode de Cinc Manaments de la Ratafia, que us donaran confiança:

1. Domini de les plantes. Com fem amb els bolets, collim només les que coneguem.
2. Coneixement compartit. Escoltem, no parem mai d’aprendre sobre les plantes i sapiguem encaixar el nostre saber amb el dels altres.
3. Generositat. Cal acceptar amb complaença l’intercanvi o la donació en el món de la ratafia. No es pot rebutjar una ratafia d’algú per més elaborador primerenc que sigui. Però potser és millor que els primers cops en fem un ús gastronòmic i les afegim a uns peus de porc, al pollastre rostit o al conill, per exemple, fins que acabi guanyant expertesa sobretot en el coneixement de les plantes.
4. L’elaborador de ratafia en consumeix. No encaixa allò que hi ha qui elabora ratafia sols per regalar. És diferent del pastisser diabètic que no pot menjar pastissos.
5. Control de la dolçor. El sucre fa que l’alcohol arribi abans a la sang. Per tant, cal beure la ratafia amb més moderació que, per exemple, l’orujo o un altre licor sec. I també per això és preferible no fer-la amb anisats.

Anima’t a capbussar-te en el món de la ratafia i la licoreria tradicional catalana. I fes que sigui una ineludible ‘addicció’, no pas per ser una beguda alcohòlica sinó com a font inesgotable de coneixement del patrimoni natural del rodal.

[Publicat al Diari de Sabadell de 27 de juny de 2026]

La llengua catalana es troba en clara reculada. El profund canvi demogràfic n’agreuja la situació, quan part dels fills de l’anterior immigració no usen la llengua amb què s’han escolaritzat. I en força feines troben imprescindible que dominin l’anglès abans que la llengua d’aquí.

Que l’ús del català millori no és sempre una feina dels catalanoparlants, tal com ens repeteixen els responsables de Política Lingüística.

Els qui el poden dotar de normalitat són el govern i les administracions, basant-se tant en l’Estatut d’autonomia com en la normativa lingüística, referendats unànimement pels partits d’aleshores. L’activitat que duguin a terme directament o que contractin s’ha de fer de manera general en català. I els ciutadans tenen també el dret individual [no col·lectiu] a usar el castellà i a ser atesos en aquesta llengua cooficial si ho demanen. Però aquest dret individual no implica que les institucions deixin d’actuar en català.

Si no es garanteix que sigui la llengua central (discriminació positiva), el català continuarà desapareixent de la vida pública i es consolidarà el missatge que és prescindible. És la llengua minoritzada (al Principat de Catalunya sols el 32,6% el tenen com a pròpia). Per això necessita protecció institucional i l’Administració és dels espais segurs on la normalització pot reeixir pel seu lideratge social i simbòlic.

Sabadell és exemple del fet que durant anys els defensors de la immersió lingüística a les escoles han estat precisament els immigrants provinents d’altres indrets de l’Estat. I no hi hagut problemes perquè aquestes polítiques han garantit la comprensió i alternatives per a les persones amb llengua diferent del català.

Però més cap aquí, aprofitant sobretot aquest canvi demogràfic, alguns sectors contraris, amb arguments fal·laços, han anat estenent la brama que les polítiques de normalització i la immersió lingüística a l’escola vulneraven els drets lingüístics dels no-catalanoparlants. Per això, governants i responsables polítics cal que siguin valents per explicar amb naturalitat quina és la situació i quins són els plans lingüístics vigents.

Com podem millorar-ho? Hi ha marge per a tothom. En l’àmbit nacional, estalviem el reguitzell de jutjats, salut… Però una de fàcil: el compliment de la normativa lingüística en l’àmbit del comerç.

En el municipal. El maig a Fira de Sabadell ha tingut lloc la trobada nacional per a les persones celíaques. A la façana d’aquest espai municipal no estava anunciada en català. Dins, un pediatre amb normalitat responia públicament en català preguntes fetes també en castellà. O, per no estendre’ns, un cas ben il·lustratiu: dos viatges el maig de Sabadell Gent Gran, amb la mateixa acompanyant des d’aquí, un a la Toscana i l’altre a Polònia (Cracòvia), en què guies catalanoparlants d’allà en un diuen que havien de fer per contracte les explicacions en castellà i a Cracòvia, en canvi, totes les van fer en català. Curiosament, en les sessions que el tècnic de l’Ajuntament va fer aquí, en podem donar fe, van ser, a més d’exquisides, totes en català; i tothom en va sortir ben satisfet. Proposta: fem-ho a tot arreu igual!

L’Ajuntament ho ha de tenir clar perquè la gent ho té més assumit del que ens pensem. Com ho prova el bon exemple del Diari de Sabadell, amb el merescut premi nacional per comunicar molt bé en proximitat i en català.

La polèmica –si és que n’hi ha– és dels poders fàctics de l’Estat (polític, legislatiu i judicial) que, amb el discurs de la Catalunya real bilingüe, volen evitar que el català sigui l’instrument d’integració social per als nouvinguts al país. I aquí ens hi poden ajudar el Barça (i altres equips), l’esport, l’ordre públic (policia), la salut, els màsters universitaris, les feines amb valor afegit…

[Publicat al Diari de Sabadell de 30 de maig de 2026]

Els vestigis trobats al llarg de diverses investigacions proven que la Mola va ser poblada ja en temps dels ibers des del segle II aC fins avançat el segle III dC i que segurament va continuar potser com un lloc de guaita o religiós.

En les excavacions de 1989 va aparèixer una tomba preromànica tallada a la roca al costat de la façana nord de l’edifici actual i se’n tenia coneixement d’una altra a la façana sud que demostren l’existència d’un edifici religiós amb ocupació estable anterior al romànic.

Durant els segles XI i XII la rodalia de la façana nord es va usar com a sagrera (espai sagrat d’uns 30 passos al voltant d’un monestir) i s’hi van trobar vuit tombes estretes als extrems i amples al centre, pròpies de l’època altmedieval. És en el període de refundació com a abadia independent amb suport comtal (1013) i coincideix amb el màxim esplendor del cenobi, amb una comunitat amb 13 monjos, amb l’abat Odeguer (1029-1071) al capdavant i amb la consagració de l’església el 1064.

Les posteriors troballes de tres tombes en forma de cista (tombes petites construïdes amb lloses de pedra) al costat de les identificades abans certifiquen que a finals del segle XII i al llarg del XIII l’espai era ja usat com a necròpolis d’un monestir més gran i ja d’estil romànic, poblat per 7 o 8 monjos, que passen a ser 5 o 6 el segle XIV.

Els segles XV i XVI es documenten tres sepultures registrades, orientades de nrd a sud, en el que seria el cementiri comunitari. El 1567 l’abat Pere de Santjoan va fer remodelar el monestir abans d’entrar en una època de declivi, que el porta a perdre la condició d’abadia l’any 1608. El monestir deixa de tenir vida monàstica comunitària i el comencen a gestionar monjos grans o sacerdots a sou. El segle XVIII les fonts bibliogràfiques descriuen la deixadesa del monestir: sepultures obertes i ossos per terra. D’aquest mateix segle es conserva una ossera amb 5 cranis masculins.

Durant els segles XVII, XVIII i XIX l’espai es va anar deteriorant perquè es va anar deshabitant, fins mitjan segle XIX quan Mossèn Vergés i Mirassó en va iniciar la primera restauració. Al costat oest del Monestir s’hi havia aixecat un forn de calç. El 1931 es declara monument nacional i entre 1948 i 1957 l’arquitecte Ros Vila en va impulsar la reconstrucció pels danys de la Guerra Civil i va donar l’aparença actual als edificis.

Durant diversos anys, a més del forn de calç, s’hi havia guardat bestiar i el 1959 va ser la seu d’un observatori meteorològic del Pirineu Oriental. Fins que el 1982, amb el Parc Natural de Sant Llorenç i l’Obac ja constituït, la Diputació de Barcelona va adquirir el conjunt monacal.

Doncs bé. Aquests dies la Diputació ha comunicat a bombo i platerets la troballa de catorze esquelets (probablement del segle X), alguns dels quals al capdamunt del camí de pujada del Camí dels Monjos. La bona feina dels arqueòlegs ha permès conèixer l’extensió de les sepultures, que serien la continuació de les trobades anteriorment a la banda nord-est, però arribant ara més avall del Camí.

Les properes tasques seran fer una quinzena de sondejos per delimitar l’extensió de la necròpolis, elaborar l’informe amb les conclusions de l’estudi dels esquelets (ara a Mataró per analitzar-los; datar-los; escatir-ne sexe, patologies…) i, sobretot, modificar el Pla de futur sostenible de la Mola, incorporant-hi els nous vestigis.

Amb tot plegat la Diputació hauria d’elaborar amb celeritat el Pla director del Monestir de Sant Llorenç, a l’alçada de la seva condició com a Bé Cultural d’Interès Nacional.

Entenem que les restes òssies s’han hagut de moure del lloc per aquesta feina d’investigació. Però, en acabat, cal plantejar que, si no tornen al lloc original, s’haurà de fer un espai de memòria dels membres de la comunitat que hi havia enterrats. Finalment, si pot ser, que en tot el procés es tingui més en compte la ciutadania. Alguns amants de l’indret vam comunicar a l’Administració l’existència dels ossos ja fa tres anys perquè apareixien per l’erosió d’escorriment del pendent del terreny, exactament on s’han iniciat ara els treballs arqueològics. També ha calgut entrar a la Diputació alguna sol·licitud d’accés a la informació pública (petició d’informació sense ser part interessada en el procediment, gràcies a la Llei de transparència catalana) que ha fet escurçar temps en la difusió de la troballa.

[Publicat al Diari de Sabadell de 21 de maig de 2026]

Aquestes darreres setmanes hem pogut assistir a certs actes que demostren que, en la cultura, tradició i modernitat no estan renyides i que, n’estem molt convençuts, és una de les vies essencials perquè la cultura popular d’arrel tradicional pervisqui i pugui ser més hegemònica en la societat actual.

En el concert de dissabte 11 d’abril al Palau Sant Jordi els ETS (En Tol Sarmiento, segurament el grup més de moda al País Basc) van intercalar en el seu pop melòdic la cultura basca d’arrel més tradicional: aizkolaris tallant troncs, txarangues de festa major, jota basca…

A mitjan abril la marca basca SkunkFunk (SKFK) va debutar a la 080 Barcelona Fashion 2026 amb una proposta que, al ritme de la música tradicional basca del txalaparta, mostra la moda com una expressió cultural i artesanal amb teixits de baix impacte mediambiental.

I finalment la Reial Societat, a més de fer-nos feliços guanyant l’Atlético en la Copa del Rei, va ser rebuda amb uns aurreskus d’honor a la ciutat de Donosti.

Aquests tres exemples bascos m’han empès a escriure aquestes ratlles sobre la distància que hi ha, al Principat de Catalunya, entre el folklore d’arrel tradicional i la resta de manifestacions culturals. Tinc la impressió que augmenta cada cop més aquesta dissociació entre cultura popular i les noves tendències d’expressió cultural més contemporània, com si fossin antagòniques o impossibles de relacionar. I, doblement fomut, em temo que passa el mateix i en bona part a la llengua catalana.

En el procés de recuperació, preservació i difusió de la dansa tradicional catalana –i aquí el noucentisme segurament hi deuria tenir força a veure– es va guanyar en rigor i qualitat artística però, en esdevenir un espectacle coreografiat, se’n va perdre la força de la participació espontània. I probablement el procés l’acaba fent un producte cultural poc atractiu per a públics més joves o no iniciats. Podríem dir que la seva estètica i estructura són més museïtzades i no acaben de ser aptes per al gaudi immediat i experimentació o per al relat contemporani.

El Pla estratègic de la cultura popular i tradicional d’arrel catalana diu que no cal patir perquè les activitats d’esbarts, colles sardanistes i geganteres no desapareixeran (més enllà de la crisi que afecta les entitats en general), però que el problema és que són de naturalesa endògena, no connectades amb els circuits culturals generalistes (equipaments, programacions estables, recursos).

Quina paradoxa! Aquests productes culturals d’arrel tradicional tenen implantació i seguidors, però no acaben de penetrar en la cultura transversal del país. Això no és exclusiu de Catalunya, però, com que aquí no tenim una administració cultural d’estat al darrere, encara ho agreuja més.

Algunes vies de solució podrien ser, d’una banda, que les danses fossin més permeables a la participació espontània. El ball de bot a Mallorca, el ball de gitanes aquí o les jotes ebrenques en són una bona mostra. De l’altra, intentar situar-les en un relat més contemporani i compartit amb la resta de la societat. Aquí, salvant les distàncies, tenim l’exemple de BALLSALONA com a entitat que promou els balls de saló com s’han fet sempre en festes i esdeveniments, però amb un catàleg més actualitzat (salsa, batxata, rock…), per intentar evitar que els gestors culturals continuïn programant el ball de tota la vida ara només per a la tercera edat (com semblen obsedits) i que aquests balls continuïn tenint la funció vertebradora i inclusiva per a totes les generacions.

El diagnòstic és complicat i potser ens aniria bé que alguna cantant famosa com la Rosalia introduís el ball de saló, la sardana, la jota o la glosa catalana en els seus espectacles. Sí, ja sé que és difícil però tant de bo que no sigui una quimera.

[Publicat al Diari de Sabadell de 7 de maig de 2026]

Avancem de pet cap una societat crispada. Fins i tot al Parlament hi recula el seny i ja s’hi veu la bravuconería tan pròpia del Congrés. L’ull de l’huracà el trobem a les xarxes, on aboquem opinions pel broc gros per voler respondre al moment i ser dels primers a llançar una opinió per esdevenir ‘algú’ en la selva digital.

Aquesta mutació sobtada de cívics doctors Jekyll a impulsius misters Hyde fa perdre els altres matisos necessaris per valorar qüestions actuals que susciten debat i que tant ens ajudarien a construir una opinió més equilibrada al context en què vivim.

D’exemples en sobren: immigrants delinqüents multireincidents, oblidant el que aporten a la societat que els acull o també que són la conseqüència d’un sistema econòmic insaciable que crida mà d’obra precària (cures a gent gran, recollida de fruita de temporada o d’altres feines tan supèrflues com fer-te portar menjar a casa en bicicleta o moto a tot drap…). O sacerdots que de cop i volta han esdevingut tots una colla de pederastes ignorant els beneficis que les cultures religioses aporten a la societat (el conreu d’alguns valors imprescindibles per a la convivència cívica o, el cas més visible a Catalunya, l’aportació decisiva en àmbits com la sanitat, l’educació o el tercer sector) o deixant de tenir en compte o de vindicar les vies que haurien d’implantar sense demora, com l’accés de les dones a les jerarquies eclesiàstiques o la fi del celibat. O la tan repetida cantarella segons la qual sobren servidors públics, en lloc de demanar als governs que mesurin l’impacte de l’acció pública i exigir-los que actuïn en conseqüència.

De tots els exemples el més actual són els cercadors Subvencions.cat o Contractes.cat, desenvolupats pel calderí Gerard Giménez, i el Menjòmetre.cat del col·lectiu Segell Fosc. Aquestes aplicacions persegueixen fer més accessibles i visibles les dades de subvencions i contractes públics, també les municipals.

I cal deixar-ho clar: és negatiu el relat teixit per alguns mitjans de comunicació i opinadors per satanitzar el Menjòmetre o qualsevol altra aplicació que ajudi a entendre més les dades. Vaig participar des del Govern a l’aterratge de les polítiques de dades obertes a l’àmbit català. Teníem la intenció d’avançar cap a la cogovernança del país. És a dir, que l’acció governamental anés de bracet cada cop més amb la ciutadania, les entitats i les empreses. I això comporta, d’una banda, escoltar, donar explicacions, consensuar, retre comptes… I, de l’altra, monitorar i supervisar l’acció de govern, fer propostes per millorar els serveis públics…

Les subvencions no són un instrument de concessió arbitrària sinó que són, per llei, una eina per promoure finalitats d’interès general, alineades amb les polítiques públiques (de cultura, educació, empresa, serveis socials, medi ambient, llengua…) que impulsi el govern escollit democràticament. I que s’han de concedir –seguint procediments i controls estrictes– com a suport financer complementari on no arriba l’acció privada. Per tant, tot i que la seva planificació i valoració tècnica poden ser discrecionals, sempre s’han de derivar de la normativa i del pla de govern vigents.

Al mateix temps, les entitats i altres persones que les reben han d’avançar en la corresponsabilització i fer més transparents els recursos invertits, la periodificació i l’impacte (destinació dels diners, resultats assolits, temps…). I no d’una manera discursiva com sol passar sinó tan quantitativa com es pugui.

Tot i que la tasca és un trencacolls, governs i beneficiaris tenen l’obligació de fer-ho millor explicant i rendint comptes de les subvencions. Perquè ajudar a entendre i interpretar l’entorn en què vivim és la fórmula més efectiva per allunyar-nos de possibles manipulacions.

[Publicat al Diari de Sabadell d’11 d’abril de 2026]

Festes hivernals

S’acosta la festa del Solstici d’Hivern, també dita Festa d’Hivern. Quan arriba a les cases un personatge vestit de vermell, Pare o Mare Noel, i tibat per un trineu (ep, elèctric!), que deixarà els regals a sota d’un avet fabricat amb resines reciclades. I, en acabat, anirem a jugar al Quinto en alguna entitat del tercer sector. Mentrestant picarem fluixet un tronc, el Tió, no fent-li mal perquè ens cagui llaminadures sense sucre ni additius. I, parlant de dolços i com una gran llicència, portarem els infants a veure diàriament el Llaminer, tot procurant esquivar la plaça on hi ha el campament del personatge d’una altra època, l’Ambaixador.

Amb aquest laberint verbal evitem mots proscrits en l’imaginari d’algunes persones: Nadal, nadales, Pessebre, Pastorets, Reis… Pràctica aplicable a altres festes com Sant Jordi. ¿Per què no Santa Jordina? I això de matar un drac és un acte massa sanguinari…

Segle XXI i drets humans

Som afortunats de viure en un continent on la democràcia el fa singular, amb totes les virtuts i servituds que comporta. La nostra acció pública, la que lideren governs i administracions, es basa en l’escrupolós respecte dels drets humans. Europa és, a més, la baula que enllaça tres religions majoritàries: cristianisme, judaisme i islam.

Aquesta visió europea de pensar i actuar fa que siguem molt comprensius amb la història d’aquestes religions i la seva relació amb la societat actual. El sistema polític en què ens organitzem és laic precisament per consolidar els drets de tothom bo i garantint-los llibertat de creença.

El rol de la cultura i llengua pròpies

Tanmateix, a més d’organitzar-se en un sistema polític avançat, una societat necessita d’una font d’on beure i alimentar les bases que n’enforteixin aquests trets. Tots els països del món han estructurat el seu marc de convivència al voltant de la cultura i la llengua pròpies existents del país. No cal estendre-s’hi però els catalans, dissortadament, ja sabem com costa mantenir la identitat sense unes estructures d’estat al darrere.

Altrament, seria impossible que la societat es basés en els valors de totes les cultures de procedència de les persones que hi conviuen. És evident que hi poden influir i fer-les créixer, però les societats, com passa també en el món del dret (el cos dels costums en la llei de cada país), s’estabilitzen al voltant de manifestacions pròpies, ja siguin en forma de cançons, danses, tradicions culturals o amb la llengua pròpia del país, l’instrument que més ajuda a facilitar l’entesa i l’accés al coneixement perquè precisament ordena i expressa en forma de llenguatge tot el que veiem del nostre voltant i que necessitem per desenvolupar-nos.

Com pren forma la cultura d’un país

En el nostre entorn cultural, la qüestió és si cal renunciar a, per exemple, sentir o cantar nadales. ¿Puc cantar nadales, fer pessebres, sentir cant gregorià i celebrar el meu sant sense professar fe cristiana? ¿O sense professar-ne cap? ¿Què faig davant de tradicions culturals que provenen de base religiosa? ¿Hi renuncio? ¿Faig un reset per començar a construir una nova identitat cultural i social? ¿O, contràriament, en l’exemple de les nadales, em deixo anar i en frueixo com hem fet sempre perquè sentint-les i cantant-les socialitzem i compartim un mateix imaginari col·lectiu que és la cultura?

Les generacions actuals d’adults venim d’un temps en què era necessari vindicar el rol de separació de religió i afers públics. Però ara fa la impressió que els més joves no hi veuen tan problema. Tothom és més lliure de sentir-se i identificar-se com vulgui, sense tantes cotilles.

Confessió pública

Jo confesso públicament que soc addicte a les tradicions catalanes, ja siguin de procedència religiosa, laica… o d’una sala de ball com La Paloma. Faig pessebre, canto nadales i m’hi emociono com el primer dia, veuré els Pastorets (dilema: ¿Faràndula o Sant Vicenç?), celebraré Reis, festejaré Sant Jordi (i no em caldrà Santa Jordina), sentiré l’Escolania per la Mare de Déu de Montserrat… I tot això ho faré mentre juguem al Quinto a El Ciervo o Can Capablanca, fent cagar el tió a casa, sentint l’Agrupació Coral La Industrial o bé ballant per Cap d’Any i Festes Majors el ‘Rico Vacilón’ de Compay Segundo o ‘La nit està que crema’ de Buhos.

I és que, en un context de tantes visions creuades, un es pot sentir vivint una altra mena de clandestinitat. Jo, en canvi, em trobo com si hagués sortit de l’armari. I això sí que és preocupant…

[Publicat al Diari de Sabadell de 25 de desembre de 2025]

Impostos per a uns bons serveis públics

No en dubtem: els impostos són imprescindibles per mantenir uns serveis públics de qualitat. Pagar-los és, doncs, una obligació ineludible.

El nostre Estat del benestar estava dissenyat per a una societat de base industrial (guanys destinats a sous i impostos, bàsicament). I la realitat actual és que la gran riquesa generada per les plataformes digitals globals (el que Genís Roca etiqueta de ‘feudalisme digital’) ni tributa ni crea gaires llocs de treball en el nostre entorn.

Tanmateix això no és cap obstacle perquè la desfasada arquitectura fiscal del nostre país i de la resta d’Europa continuï imposant sistemes de control estricte que afecten la resta de la població. I això que l’Estat espanyol de vegades s’escapa d’homologar i transposar directives europees com la que exonera els autònoms de pagar l’IVA fins que no arribin als 80.000 euros.  

En aquest terreny de joc tan descompensat, incentivar l’existència dels autònoms i petites empreses hauria de ser, doncs, fonamental per la seva capacitat de generar negoci i riquesa que repercuteix en tothom. Cal tenir en compte que el sector privat aquí sols representa un 38%. La resta són servidors públics, classes passives i pensionistes. I d’aquest 38% sols un 8% són autònoms i d’aquest 8% sols un 1% té treballadors al seu càrrec.

Nova normativa per als autònoms

Els darrers mesos l’Estat, però, ha tirat endavant una sèrie de canvis legislatius adreçats als autònoms que, a més d’una càrrega impositiva més elevada en IRPF i Seguretat Social, comporten la implantació del Verifactu, el nou sistema de facturació a què s’hauran d’adaptar, entre l’1 de gener i l’1 de juliol de 2026, els autònoms i les persones físiques que desenvolupen activitats econòmiques.

Aquesta capa burocràtica afegida, a més de provocar un enuig considerable, segons com, pot arribar a incentivar l’economia en negre no sols com un guany directe sinó com un altre d’indirecte que estalvia feixugues feines en la relació amb l’Administració. És tan evident, la burocràcia espanyola, que el Tribunal Suprem mateix ha gosat qualificar-la d’esotèrica.

Segons dades oficials (ministeris, cambres de comerç…), la sobreregulació i la burocràcia (en forma de tràmits redundants, encavalcaments normatius o demores administratives) fa perdre entre 30 i 70.000 milions d’euros anuals a les empreses i a les famílies. És així de clar: l’augment de productivitat és incompatible amb la burocràcia.

La gestió de paperassa és tal que, si ets un autònom que factures més de 14.000 euros anuals, has de saber que gastaràs entre 100-200 euros més en despeses mensuals pel cost d’un gestor administratiu que t’ajudi a portar els comptes

Burocràcia arreu

Gestors administratius són el que necessiten també tots els que sol·liciten el tràmit d’algun tipus de bonificació per haver adquirit un vehicle elèctric (o híbrid) o hagin instal·lat punts de recàrrega elèctrica o bé plaques solars. Totes aquestes persones (a qui Europa obliga l’Estat a premiar-los amb incentius econòmics) es troben davant unes administracions, les espanyoles (i aquí hi incloem també la Generalitat i els ajuntaments), burocràticament encarcarades. En comptes d’estar al servei del ciutadà (i per tant de presumir-ne la bona fe), en nom de la seguretat jurídica et fan passar un autèntic viacrucis. Amb paperassa del tot innecessària perquè o bé ja la té l’Administració mateixa o bé no cal presentar en el moment inicial del tràmit (ja te la demanaran, si escau, un cop concedit l’ajut o la bonificació).

Ho deixo sols apuntat. Però seria una dada a tenir molt en compte –i que ens aportaria molta llum– saber quants milions d’euros s’han deixat d’atorgar per la complexitat d’aquest tràmit.

Ens hi ajuda la tecnologia?

Cal avançar cap una altra distribució equitativa de l’esforç fiscal i, al mateix temps, eliminar directament bona part de la lògica burocràtica imperant. Però això comporta repensar el sistema fiscal i normatiu de dalt a baix. I amb el sistema de facturació espanyol, el VeriFactu, i els laberíntics tràmits digitals que hi ha arreu la qüestió es complica en gran manera.

La tecnologia, més que una càrrega a l’hora de tributar i tramitar, hauria de ser la solució als problemes dels autònoms, empreses i ciutadania. Amb l’ajut (o no) de governs i administracions, tothom ens hi hauríem de basar en tot el que fem (anàlisi, producció, gestió, transacció, comunicació…). I és llavors quan deixaria de ser una càrrega i faríem un gran salt a tots els nivells!

[Publicat al Diari de Sabadell de 4 de desembre de 2025]