Joana Ripollès

Entre els habitants del poble de La Roca, jo sóc forastera, però en procés d’integració. Tendeixo a l’enyor del passat en tots els aspectes i sentits, però donat que les circumstàncies són imperatives, ara hi visc la major part del temps.

M’interesso sempre per tot el meu entorn i el vull conèixer;  i aquest entorn, ara és la vida de La Roca.

La meva caminada diària va de punta a punta i de costat a costat del poble. M’agrada de manera especial la part antiga, o sigui el que queda dempeus de l’originària població; però de tot el conjunt el que més m’atreu és aquell castell que tan enlairat es veu i tan lluny em queda. Prefereixo contemplar els massissos castells que els sumptuosos palaus. M’agrada el romànic i el gòtic, més que cap altre estil. Segurament que sóc medieval per naturalesa.

El castell vist des de qualsevol punt dels que jo transitava, era inaccesible. Però un dia, tot passant per un dels  carrers llargs del poble, en vaig descobrir un de travesser i costerut que en veure’n el nom vaig pensar que ja havia trobat la solució, perquè m’hi conduiria . No hi havia cap dubte, el rètol era ben clar,  deia CAMÍ DEL CASTELL.

I de dret que m’hi enfilo; m’hi enfilo com puc, gairebé de quatre grapes, però jo endavant, segur que aquell camí m’hi duria, la nomenclatura és sempre indicativa. Una mica més i  hi arribaría…ja deu faltar poc. I com a colofó hi trobo un cartell que deia en minúscules: Camí barrat. El desengany en majúscules!  Mitja volta i acceptar el fracàs.

I si la pujada ja fou prou dificultosa, la baixada de cara al pendent, prometia ser força galdosa, ben segur que rodolant. Però posant-hi tota la prudència, l’aventura va tenir un bon final, vaig evitar un més que possible accident.

Diumenge passat al matí, fent el meu recorregut de costum, en passar pel Carrer de Dalt, a ran d’un portal obert de bat a bat, es veia una escala, un pot de pintura i algú que enfilat , tirava mà de brotxa i hi sucava.

Giro els ulls enlaire i ¡quina fou la sorpresa! El senyor Alcalde emblanquinant  parets i sostre. M’hi vaig acostar, i més endins també hi havia el senyor Regidor de Cultura en plena feina, unes senyores i altres persones, tothom col·laborant-hi. Vaja, baja! A les primeres autoritats municipals del poble no els cauen els anells per res, i te’ls pots trobar pintant el local del seu partit que avui és el que regeix el poble.

Al davant d’aquella escena, el meu comentari fou espontani: Senyors, ben segur que la vostra suada d’avui no rebrà cap sou, ni amb IVA ni sense IVA per la feina extra. Tot serà fet a càrrec de la vostra bona voluntat i consciència cívica, i només us compensarà la satisfacció que tindreu de poder rebre amb tota dignitat la gent que es vulgui acostar a la vostra seu.

Total que, puc ben dir,  sense embuts i clarament que un dia, tot passejant pel poble  vaig enxampar in fraganti l’Alcalde i el Regidor, amb “les mans brutes … de PINTURA  BLANCA”.

Però l’assumpte no acaba aquí. Com que aquell diumenge no devien haver pogut enllestir la feina, el següent vaig trobar altra vegada les mateixes persones reincidint sense defallir . I em sembla que la cosa continuarà  perquè  “A la vinya hi ha molta feina, i són pocs els veremadors.”

Qui llegeixi aquest escrit que judiqui a consciència l’acció que vaig presenciar.

Una Passejadora Tafanera

Octubre 2016

Teresa Costa-Gramunt

     Vénen temps difícils, en el món llunyà i proper, com també vénen temps engrescadors, així, tot barrejat, com en la vida. De fet hi som immersos de ple. Per aquest motiu, i per poc que s’hi pensi, no podem ser tebis, no podem fer la viu-viu sense sentir-nos en fals.

Una de les conseqüències nefastes de la crisi econòmica que no s’ha acabat ni de lluny, però sobretot crisi de valors, és la crisi de la premsa escrita. La pell ens fa mal, en aquest sentit, a tots i totes els que d’una manera o altra hi estem implicats. Hi ha gent que fa un esforç per escriure enmig del soroll ambient i pensar sense apriorismes i amb criteri, lluny dels llocs comuns. I escriuen editorials, entrevistes, articles d’opinió, textos que fan pensar perquè són més necessaris que mai enmig de tanta immediatesa i banalitat. Són conscients que cal un canemàs de pensament que deixi molles en el camí.

Calen veus que a més d’informar es facin preguntes, que assagin respostes amb les portes obertes a la discussió. Per això també calen llibres d’assaig, pedres en l’edifici del progrés de la humanitat. S’escriu assaig, però se’n publica poc perquè és un gènere que, com la poesia, no ven. Ja se sap que la comercialitat és el valor estrella d’una cultura que cada dia és va fent més estreta quant a articulisme de fons, periodisme de fons, divulgació cultural de nivell, pensament de fons. Ens cal el relat dels moments passats per reflexionar i aprendre dels errors. Ens cal la discussió tan ponderada com crítica del moment present. I ens cal un pensament que obri finestres al futur, un pensament visionari, però sense somiar truites, fill de la imaginació creativa. És urgent alimentar la cultura com a eina per assolir la qualitat humana. És urgent alimentar el pensament que ens ha de permetre fer la revolució de la ment, base indispensable per a totes les revolucions pacífiques, les que fan bé a tothom.

18 de gener de 2017

Continuarà viva la teva veu, Montserrat. Paraules pronunciades per Josep M. Benet i Jornet en el comiat de Montserrat Roig

     Hi ha escriptors i escriptores que passen una llarga temporada al purgatori després de la seva mort. Una setmana, quinze dies a tots estirar després del decés i a continuació, silenci. No és el dol i el recolliment deguts, simplement és oblit. L’actualitat diària, tirànica i vandàlica, s’emporta l’últim full del diari o l’última imatge de la pantalla de la televisió. Cal dir que aquest silenci no té res a veure amb la vàlua de l’escriptor o l’escriptora. Depèn de tantes circumstàncies.

En el cas de Montserrat Roig no es pot dir que l’escriptora hagi patit desmemòria en el nostre àmbit cultural. L’any 2001, deu anys després de la seva mort, vaig contribuir i participar en la Jornada homenatge a Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig: Universos dins l’univers: Elles hi són. La jornada homenatge, organitzada per l’Intitut Català de la Dona, l’abril del 2002 l’ICD en va publicar les ponències.

Per a mi aquesta col.laboració va ser especialment emotiva. Tenia a la ment encara ben viu el record del dia que de forma tan prematura va morir Montserrat Roig. La trista notícia m’havia trobat llegint el que tinc per un dels seus llibres més significatius: Digues que m’estimes encara que sigui mentida, un conjunt de reflexions que seria el seu testament literari. Enclaustrada a casa a causa d’un esquinç al peu, aquells dies vaig escriure a la Roig una carta de trenta pàgines on entre pàgina i pàgina dialogava amb l’autora, fulls que no s’han mogut de la carpeta on els vaig guardar per pudor. I és que l’any 1991 tot just iniciava el meu camí literari i aquests papers són com una llarga conversa en aquell terreny del mig que és la memòria. Hi havia el desig de mantenir viva la memòria de l’escriptora a través de l’escriptura.

Entre els llibres publicats aquest any 2016 en què hem commemorat els 25 anys de la mort de Montserrat Roig (reedicions d’algunes de les seves novel.les i la monumental biografia que ha escrit Betsabé Garcia) hi ha el que de manera ben escaient es titula Montserrat Roig. La memòria viva (Sembra llibres). Amb professionalitat i creativitat l’ha elaborat Aina Torres, periodista i gestora cultural. Amb un pròleg de Mònica Terribas, el llibre s’acompanya de diverses fotografies que l’il·lustren.

Tot fent un repàs de la trajectòria humana i literària de Montserrat Roig en tots els terrenys que va trepitjar: literatura (contes, novel.les, una obra de teatre), periodisme escrit i televisiu, assaig literari i d’investigació, biografia, memòria històrica, llibres de viatges i reflexió feminista, etc., en aquest llibre hi trobem un gran homenatge a l’escriptora i al seu llegat humanístic i cultural en sentit ampli. No en va, públic i acadèmia consideren Montserrat Roig una bona representant de la generació dels setanta i una de les nostres escriptores rellevants del segle XX.

Montserrat Roig. La memòria viva –un ferm recordatori per part de les diverses personalitats entrevistades per Aina Torres, i que inclou també amics i família – pivota al voltant de dues de les idees-força de la mateixa escriptora: la memòria com un acte d’amor i el conreu de la cultura com l’arma més revolucionària a llarg termini.

Ni una idea-força ni l’altra no han perdut gens ni mica de vigència, ans al contrari. Fer cultura, avui, en un món tan embrutit i tan deixat anar pel rost de la banalitat, és anar més a contracorrent que mai. Entre els entrevistats per Aina Torres trobem David Fernàndez, periodista i exdiputat, que recorda l’impacte colossal que li va produir la lectura d’un altre dels llibres significatius de Montserrat Roig: Els catalans als camps nazis. Topar amb aquell llibre en els seus anys joves va ser un xoc per a David Fernàndez, li va suposar un gran trasbals el fet d’accedir a la memòria segrestada… El periodisme és fet de rigor, compromís, decència i honestedat, es va dir el futur periodista i polític en llegir aquest gran llibre testimonial de Montserrat Roig.

Sens dubte el periodisme, com la literatura, poden constituir-se en camins per esdevenir persones cabals, decents i de mirada oberta i comprensiva. La lectura d’un llibre pot canviar-nos la vida, no és broma. Per això cal considerar el periodisme també com un humanisme, tal com el va viure Montserrat Roig.

Barcelona 18 de gener de 2017

El neuròleg Antonio Damasio recordava que William Faulkner, preocupat pel futur de la humanitat, deia als seus col·legues escriptors que no donessin cabuda en els seus escrits “a res que no fossin les velles conviccions i veritats del cor, a les antigues veritats universals –l’amor, l’honor, la pietat i l’orgull, la compassió i el sacrifici–, sense les quals tota història és efímera i resta condemnada al fracàs”. Ho deia Damasio a propòsit de la boja carrera tècnica de la humanitat, de les maniobres dels fons “voltors” que manipulen les economies  mundials, de les manefleries que sota el nom de política modulen les relacions internacionals i nacionals… de tot allò que manifesta en la conducta humana un mal veïnatge entre els millors sentiments humans i les lògiques raonables que podrien presidir la conducta humana. Efectivament, el progrés humà fiable ha de néixer d’una progressiva revolució que tingui el seu origen en la millor síntesi dels afectes humans i el privilegi de raonar de manera correcta tenint presents els millors objectius de la justícia en el seu sentit més ampli. Damasio ha fet interessants aportacions a la necessitat que la ment humana agermani sentiments i enraonaments en favor de la integritat i la justícia.

Tot i ésser conscients que les nostres debilitats no ens permeten erigir-nos en jutges implacables de ningú, cal reconèixer que la sociopolítica general presenta un panorama (proper i llunyà) decebedor de paranys, estafes, mentides, cinisme i barra que fa esfereir. Veiem llocs importants de la política i l’economia ocupats arreu per persones que han acabat mostrant uns perfils humans lamentables i que arriben a ennuvolar perillosament la majoria honrada d’éssers humans que viuen, treballen i pateixen lliurats amb esforç a causes dignes.

Enfront d’això, cal una revolució, com tantes vegades s’ha dit. Però les bones revolucions, com han recordat totes les persones de qualitat espiritual, han de començar pel cor. Un cor bo és l’única garantia versemblant que les gestions i feines generals no es convertiran en maniobres al servei dels interessos de vol més baix. Damasio i Faulkner poden servir de memòria per a enfocar les revolucions que necessitem perquè els humans ens anem humanitzant.

Ramon M. Nogués

Article publicat a: cristianismexxi

Ja queda lluny

el temps del vers damunt de la cadira…

Jesús, potser,

ja no pot néixer al segle XXI:
estem com adormits i en letargia;
el consum desbocat no li fa espai;

els llums cridaners dels carrers

poden enlluernar-lo,

les taules proveïdes, empatxar-lo.

El Nadal de debò

ens crida a desvetllar-nos.

Fa que dipositem

en el bressol d‘un Nin nounat

les humanes angoixes,

els dolors que ens fereixen,

les vives esperances…

Si les seves manetes

ho acullen i acaronen,

rebrem la llum més clara

que ens guiï en el camí

i Ell mateix farà camí amb nosaltres.

Visquem amb autenticitat

aquest Nadal.

Que Déu no hagi mai de penedir-se

d’haver pres carn humana

i humana fesomia.

Poesia de Montserrat Gallart per a Vèrtex

TERESA COSTA-GRAMUNT.

     Tenim necessitat de rituals. Tenim necessitat de transcendència malgrat el materialisme rampant que ens envolta. Històricament, les religions tradicionals fornien rituals, formes simbòliques per viure la transcendència, la vida de l’esperit, dins d’un marc. Les societats antigues eren més petites i tancades. Ara, en les nostres societats obertes i laiques, les religions són cosa privada, però en l’àmbit públic han quedat rituals als quals se’ls dóna un sentit o altre, depèn dels celebrants.

Hi ha necessitat de ritual per celebrar les fites del cicle de la vida.  Aquesta sacralització dels fets importants de la vida humana ve de molt lluny, tal com creu l’arqueòleg i paleoecòleg Jordi Rossell, que afirma: la ritualitat i el simbolisme no són patrimoni exclusiu de la nostra espècie i es remunten a l’origen del gènere Homo. Els neandertals enterraven de forma cerimonial els seus morts.

Hi ha necessitat de ritual, com el que ara es manifesta en la forma com celebrem el Nadal, per exemple, es cregui o no en el motiu de la celebració, que és el naixement d’un déu encarnat. El ritual del Nadal respon a aquesta necessitat que en l’àmbit del domèstic agafa forma de reunió familiar, de comunió al voltant d’una taula ben parada i de festejar els assistents amb regals, sobretot als infants de la família, ja provinguin del tronc de Nadal o Tió, ja provinguin de l’arbre de Nadal o del Pare Nadal, o ja sigui que es mostri en la posterior festa de l’Epifania o dels Reis Mags, o tot alhora, i visca la festa.

Festa del sagrat, que quedi clar, encara que la celebració sigui laica, sense cap lligam amb el seu origen religiós. Ignorar aquest sentiment del sagrat de l’existència seria com ignorar una part de la nostra condició humana. Encara que no creguéssim en res de res, els rituals vindrien a ser una manera de celebrar, amb un petit o gran gest, la gratuïtat de la vida, i de la vida que ens sosté. Almenys creure i celebrar la vida.

Foto: Altaret de Teresa Costa-Gramunt

MARIA TERESA BRASÓ

M’agradaria fer uns comentaris sobre un trist fet succeït fa pocs dies i és la mort de la Sra. de Reus per culpa d’una espelma encesa en el seu domicili.

Aquesta Sra. no disposava de gas ni de llum ja que li havien tallat el subministrament per falta de pagament.

Sembla que el tall no era de feia molt temps sinó de només uns mesos (faig un incís: totes les dades que tinc són les que han sortit als diaris) amb el que donen a entendre que la Sra. pagava fins fa poc .

Hi havia com a mínim una néta que sembla que la visitava o convivia amb ella junt amb el seu company (aquesta situació té variables diferents que han canviat al llarg dels dies).

Davant d’aquesta situació realment tan trista he vist comentaris i actituds que m’han despertat múltiples preguntes i en algunes ocasions un cert desassossec.

-La sortida en tromba dels partits polítics, Ajuntament de la ciutat, associacions diverses, persones individuals, etc…culpant directament al proveïdor de llum i gas.

-El fet de no parlar en cap cas de la responsabilitat de la família, no en té?

-La manca d’explicació de la situació sòcio-econòmica de la Sra. i de la família? Cobrava alguna pensió? Quina? Qui la cobrava ella o algú de la seva família? Ja que sembla que no era una Sra. molt endeutada amb la companyia.

-Serveis Socials de l’Ajuntament poden fer de “papes i mames” de tota la població perquè no prengui mal ningú?.

-Algú de la família havia avisat a Serveis Socials? Quan feia? No he sentit cap recolzament cap a Serveis socials.

Em van doldre les paraules del president Puigdemont culpant directament a la companyia sense fer cap retret a la responsabilitat de la família; no perquè no cregui que les companyies en poden ser responsables sinó perquè s’exclou el paper de la família com a primer responsable de la situació. En tot cas, les companyies en són responsables secundàries quan les persones, previ ESTUDI, no es poden fer càrrec de les seves despeses, no abans.

Sobta molt la familiar que ha sortit amb un advocat al davant, denunciant el fet, a vostès no? Ja sap la família que ella o algú altre haurà de pagar les despeses d’aquest professional?

Jo no vull una Catalunya on tot es delegui en les Institucions, entre altres coses perquè jo vull decidir com viure, amb llum o sense; potser aquesta Sra.morta no ho va poder decidir per culpa precisament dels familiars.

Barcelona, 21 de noviembre del 2016

En una entrevista de l’any 1988, deia Leonard Cohen que tenia la impressió que estàvem vivint un període en el qual el món interior i el món exterior estaven molt separats. Com si no hi hagués vida pública, s’exclamava, o, millor dit, com si ningú no li digués res. És clar que devia mirar el seu interlocutor amb aquell somriure trist que sempre l’acompanyava, seguia els temes polítics i de tant en tant anava al cinema. El poeta, però, insistia a dir que era com si ningú li estigués parlant. “Cap polític i molt pocs artistes parlen del seu món interior. De manera que l’abisme que existeix entre el món interior i el món públic ara és enorme”.

Han passat 28 anys, i l’abisme, la dissociació entre el món interior i el món exterior és encara més gran. “Cap polític i molts pocs artistes parlen del seu món interior…” I com si l’escoltéssim ara mateix sentim, perquè el veiem, que el paisatge és desolador. Es parla més que mai, es fa més xafarderia que mai, fins i tot s’esventen coses íntimes fins a la més obscena pornografia biogràfica. Reality Show, en diuen, per no parlar de les màscares i carnavals polítics que desfilen per tants carrers i places del món. Del món interior al qual es refereix Leonard Cohen no se’n parla. Aquesta veu, que és la veu de l’ànima, hi és, però es fa inaudible entre tant soroll. Com si l’ànima s’anés morint seguint la sendera de la mort de Déu.

“Déu és en trànsit, Déu mai no va morir”, va escriure Leonard Cohen a la seva novel·la Bells perdedors. Era la seva fe. Per això Leonard Cohen parla del creixent buit de vida amb sentit. I per això en la seva poesia hi ha un delit, un afany per cosir aquest estrip existencial, aquest forat negre entre la vida de dins i la vida de fora que ens trenca, que ens fragmenta, que ens provoca tant de dolor. L’ànima se’n dol. L’amor és la solució, diu Leonard Cohen cançó rere cançó sabent que també en l’amor som imperfectes. Però l’amor és un camí que porta a l’aproximació d’una realitat immaterial que no té ni dins ni fora, i que no percebem en la dualitat que, tallant, ens fereix. L’amor ens unifica ni que sigui amor sentit per un instant, Déu sentit per un instant, Déu en trànsit.

18 de novembre de 2016