Història Montbui

La repressió franquista a Montbui

noreply@blogger.com (dglezcal) — Thu, 13 Jul 2017 10:31:00 +0000

El passat 7 de juliol, el Parlament de Catalunya aprovava la Llei 11/02017, del 4 de juliol de reparació jurídica de víctimes del franquisme, en virtut de la qual quedaven anul·lats els judicis repressius duts a terme durant el franquisme. D'aquesta llei emana la llista de reparació jurídica de víctimes del franquisme que podeu consultar al web de l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Analitzant, doncs, aquest llistat, hem pogut trobar alguns dels montbuiens que es veiren afectats per aquests judicis (la pràctica totalitat dels quals foren consells de guerra sumaríssims). Així, el total de persones que hagueren de patir la "justícia" franquista a Montbui foren 23, de les quals 17 foren condemnades a penes que anaven des de la reclusió perpètua fins a la inhabilitació.

Si bé el gruix dels encausats (18 en total) ho foren per raó de la seva funció com a regidors de l'Ajuntament de Montbui (aleshores, Aigüesbones de Montbui), 5 d'ells no formaren mai part del consistori i, sense haver pogut accedir encara als documents dels judicis originals, no podem indicar la causa de l'obertura d'aquests procediments.

Us deixem, finalment, el llistat de les persones encausades i que, en virtut d'aquesta nova llei, veuen a dia d'avui, net el seu historial. Com, de fet, hauria d'haver restat sempre.

Joan Aloy Mestres

Magí Anglés Sogas

Navidad Busqué Domingo

Josep`Busqué Rius

Josep Carol Prats

Miquel Carreras Casulla

Isidre Cuadres Mas

Jaume Ferrer Lluís

Feliciano Freixas Palau

Francesc Ibáñez Marsal

Josep Jorba Freixas

Josep Mercader Saumell

Maure Mercader Vives

Àngel Miranda Cantero

Josep Pons Aluja

Jaume Puiggrós Casellas

Isidre Puiggrós Puig

Joan Puiggrós Rovira

Benet Riba Puiggrós

Pere Sabaté Claramunt

Josep Solé Rovira

Joan Vidal Ferrer

Martí Vives Figueras

Tornen les Jornades Europees del Patrimoni

noreply@blogger.com (dglezcal) — Mon, 05 Oct 2015 09:29:00 +0000

Aquest cap de setmana, i en un canvi de dates important, es duran a terme les Jornades Europees del Patrimoni. Així, durant tres dies podrem descobrir elements del patrimoni que, per les seves característiques, usos habituals i altres qüestions queden relegats a un segon pla o, simplement, amagats durant la resta de l'any.

Ja fa uns quants anys que aquestes jornades ens permeten descobrir les joies del nostre patrimoni i sempre son una oportunitat interessant per recòrrer el territori.

Enguany, les JEP mostren un especial interès pel patrimoni industrial i aquest és un bon eix, no només per conèixer el territori i el patrimoni si no per reflexionar sobre la necessitat de reindustrialització del país. Deixant de banda aquesta darrera consideració, us animo a participar de les activitats organitzades per a aquest cap de setmana, que promet ser interessant i intens.

Divendres 9 d'octubre

20:00

CCC La Vinícola

Presentació de les Jornades Europees del Patrimoni a Santa Margarida de Montbui i recorregut històric pel patrimoni industrial i la industrialització montbuienca (Conferència).

Dissabte 10 d'octubre

12:00 a 13:00

"El Montbui industrial"

Visita guiada al complex de la Vinícola, Des de l'adoberia fins a la fàbrica de licors.

Més informació a l'agenda.

Diumenge 11 d'octubre

11:00 a 12:00

"De la terra a l'ampolla"

Visita guiada a la barraca de vinya de la Mallola i recorregut històric per la viticultura.

Més informació a l'agenda.

La formació d'un ampli domini senyorial: de la baronia de Montbui al marquesat de Dos Aguas

noreply@blogger.com (dglezcal) — Sat, 22 Aug 2015 10:29:00 +0000

La formació dels dominis senyorials sovint respon a dinàmiques familiars diverses. De fet, aquest creixement jurisdiccional (que no territorial) que observem en les grans famílies de la noblesa europea és, de fet, una acumulació d'herències i un creuament constant de diversos llinatges.

Aquests mecanismes hereditaris foren reproduïts per totes les classes socials (o estaments) permetent la reproducció de mecanismes similars: aparició de les figures de l'hereu i la pubilla, matrimonis creuats, donacions testamentàries... Tot destinat a fer crèixer i consolidar els patrimonis familiars.

Pel que fa al llinatge Montbui aquestes estratègies no foren extranyes. No obstant això observem que aquestes estratègies comencen a ser importants a partir del segle XIV, moment en el que, per simple fet biològic, el llinatge dels Montbui s'estronca. Anna de Montbui serà la darrera pubilla Montbui però no suposa l'extinció si no un «canvi de cognom», pel matrimoni d'aquesta amb Claudi de Lanuza serà aquest el nou llinatge dels barons de Montbui, i en aquest moment s'incorporaran les possessions i drets d'aquest llinatge, ja vinculat anteriorment al llinatge dels Perellós, amb drets senyorials als comtats de la Cerdanya i el Rosselló.

Posteriorment, entraran dins d'aquest llinatge els Grimau i els Vilaritg, obtenint drets senyorials sobre territoris de l'Empordà, reforçats i ampliats gràcies als drets dels Rocabertí i els Oms, amb presència al comtat de Girona. En aquests moments, ja al segle XVII, l'extinció de la línia principal dels Lanuza fa que recaiguin en la linia catalana els drets sobre els territoris aragonesos del comtat de Plasencia.

Com a tram final, ja a començaments del segle XIX, els matrimonis creuats entre els Lanuza i els Rabassa-Perellós fan que els títols i drets d'uns i altres es concentrin en la persona de Genis Francesc Rabassa-Perellós i de Lanuza, IX marques de Dos Aguas i VII comte de Plasencia.

En el mapa adjunt, podreu veure quins son els dominis acumulats de tots aquests llinatges.

El perimetre castral de Montbui

noreply@blogger.com (dglezcal) — Sun, 07 Jun 2015 16:35:00 +0000

Aquest article va ser publicat originalment al número 48 de la "Revista d'Igualada" el passat desembre de 2014. Us el deixo íntegre per si encara no l'havíeu trobat.

Una de les qüestions irresoltes pel que fa al coneixement històric i arqueològic del castell de Montbui, o de la Tossa, és conèixer quin era el seu perímetre i si aquest es trobava emmurallat total o parcialment. La tradició, i sobretot la destrucció premeditada o provocada per gairebé un mil·lenni d'abandonament, ens feien creure que el perímetre castral es limitava al punt més elevat del cim de la Tossa, això és l'espai on es troben la torre mestra (coneguda popularment com “el castell”) i l'església de Santa Maria. De fet, ara podem afirmar que el recinte castral del castell de Montbui ocupava tot el cim de la Tossa organitzant l'espai en dos grans recintes seguint, d'aquesta manera, l'organització castral més comuna que podem trobar a casa nostra, com a mínim des del segle X.

Aquest article té com a objectiu principal establir quin era aquest recinte castral, sobretot pel que fa a l'aspecte perimetral, i definir-ne els elements constructius i defenses naturals emprades a la Tossa. No obstant això, introduirem alguns elements de referència als dos recintes interiors. Així doncs, el pes principal de la nostra comunicació recaurà en l'estudi visual realitzat el passat mes d'abril de 2014 sobre les restes de la muralla perimetral.

Localització del castell de Montbui

El castell de Montbui o de la Tossa es troba localitzat al cim del mateix nom, dins del terme municipal de Santa Margarida de Montbui (Anoia), formant part de la xarxa de castells fronterers del comtat de Manresa i documentat des de l'any 936, moment en què la documentació ja ens indica que existeix com a mínim un poblament mínimament organitzat a Montbui^¹. La Tossa és el contrafort nord de la serra de Miralles-Queralt que s'aboca sobre la Conca d'Òdena, convertint-se doncs, en una talaia privilegiada sobre aquest espai i esdevenint, d'aquesta manera, en un espai de control sobre el territori de més que comprovada eficàcia.

Així mateix, també controla el punt d'accés principal a aquest espai territorial des del sud: l'antic camí de la Llacuna, camí d'origen romà que comunica els territoris de la Catalunya Central amb la costa mediterrània, unint Manresa amb Vilafranca del Penedès i passant entre les serres de Miralles i Ancosa.

Vistos aquests elements, podem entendre prou bé el perquè de la situació del castell en aquest enclavament. Montbui es converteix en una peça important per al control del territori (que hauria de convertir-se, a partir del segle XIII, en la important baronia de la Conca d'Òdena) i es consolida com a trampolí de l'expansió comtal vers la frontera superior d'Al-Andalus i més concretament, sobre la vall del riu Gaià.

L'accés al castell, que es localitza en les coordenades 41º 33' 19” N i 1º 34' 47” E i a una alçada de 624 metres sobre el nivell del mar, es pot fer fàcilment per la carretera BV-2204. El recinte castral ocupa tot el cim de la Tossa oferint un espai de poc més de 2 hectarees.

El recinte jussà

El recinte jussà del castell de Montbui és un dels espais més desconeguts del castell de Montbui. Fins i tot s'ha arribat a afirmar, amb una certa alegria, que aquest no existia. Ara bé, cal dir que aquest és l'espai que més informació arqueològica podria arribar a oferir. Així doncs, a les nombroses troballes en superfície de ceràmica medieval i ibèrica caldria sumar-hi la troballa i l'estudi d'un fons de cabana alt-medieval l'any 1978^². També podem constatar la pervivència d'elements arquitectònics propis del segle X al cim, com són la cisterna (molt reformada) i el pou, situats en dos nivells diferenciats del recinte jussà i prou separats entre ells.

Aquest espai ocupa el 80% de la superfície del cim i es distribueix en diversos nivells que van des dels 598 metres (al pou i actual berenador) fins als 619 metres de la punta del Beneïdor.

Els vestigis arqueològics que ens indiquen el recinte jussà i la seva extensió són, com podem veure, escassos i poc o gens estudiats, cosa que ens fa difícil fer una descripció acurada d'aquest. No obstant això, podem interpretar que aquest devia ser un espai densament poblat, com a mínim en determinats moments, i el que és segur, amb usos secundaris per a la fortalesa. Aquí s'ubiquen estructures necessàries però de caràcter secundari -ja hem esmentat el cas del proveïment d'aigua potable- i segurament, seguint el model de cabanes de fusta, era l'espai on s'ubicarien petits tallers (ferrers, fusters...) vinculats a l'aspecte militar i, també, habitatges diversos.

El recinte sobirà^³

Aquest és l'espai més conegut, visitat i fotografiat. També és el que hom identifica com el castell per antonomàsia. Consta de tres edificis principals. El primer és la torre mestra, un edifici singular datat al segle X. Aquesta torre, que forma part del perímetre emmurallat i el configura parcialment, presenta una façana principal de 12 metres amb un fons de 7 metres. El que es conserva de la torre ofereix una alçada de 14 metres, molt propera a l'alçada original de la torre.

El segon edifici a considerar és l'església romànica de Santa Maria de la Tossa, destacable tant pel seu pes cultural i icònic a la comarca com per les seves característiques arquitectòniques, que la converteixen en un edifici imprescindible per conèixer el primer romànic català.

Finalment, cal parlar del mas de Cal Casteller, edifici molt reformat però que encara conserva característiques pròpies de la construcció popular del segle XVIII.

Tots tres edificis s'organitzen al voltant d'un pati central, l'antic pati d'armes del castell, conegut popularment com l'era.

Recorregut de les muralles i localització de les restes

Tot i que resta bona part del perímetre emmurallat del castell de Montbui, el fet que es trobi envoltat de boscos, amb accessos no gaire senzills i, sobretot, allunyat dels principals pols d'atracció, fan que aquest recinte sigui el gran desconegut del conjunt patrimonial, no obstant això les restes són prou importants i contínues per entendre quin és el model de fortificació que trobem en aquest castell.

Hem de dir que el cim de la Tossa es pot considerar, en si mateix, un espai fortificat de forma natural. La paret est cau en vertical sobre la Conca d'Òdena oferint d'aquesta manera una defensa natural insuperable, de la mateixa manera, la major part del costat oest de la muntanya es presenta com una paret de roca. Només en el seu extrem sud-oest aquest barranc desapareix i el terreny es converteix en practicable. De fet és aquest el punt més vulnerable tot i que és també el punt més elevat i és precisament aquí on trobem la major part de les restes de fortificació.

Aquesta fortificació, com hem dit, aprofita la roca natural per cloure un recinte de 765,84 metres, que es correspon amb el perímetre del cim, d'aquests, només 175,24 metres es corresponen a un perímetre emmurallat existent al qual hem de sumar els 19,4 metres que ofereix el mur exterior de la torre mestra. Així, podem veure com el mur arrenca (o s'adossa) a la roca mare en un punt situat a la paret oest del cim de la Tossa (concretament en les coordenades 41°33'20.9"N 1°34'47.8"E) i segueix més o menys en línia recta i, segons el relleu de la muntanya, fins a trobar-se amb les parets del castell. Aquest darrer punt el podem inferir, com a mínim, per les diverses restes que de forma més o menys contínua segueixen aquest recorregut.

A més a més, aquesta connexió ens ve confirmada per l'arrencada del següent tram de muralla, que s'inicia en la cantonada sud-est de la torre i que segueix, actuant com a marge del pati d'armes, fins a arribar al camí d'accés al cim que transcorre ben bé per sota de Cal Casteller. Aquí és on comença per altra banda, la dificultat de determinar el clos del castell. En aquest punt podem observar com el mur va ser tallat i bona part de la construcció va desaparèixer en un moment difícil de determinar tot i que encara podem observar l'arrencada, sobre el camí, d'una arcada que podria correspondre's amb la portalada d'accés al castell. Podem imaginar que aquest mur seguia, en una línia més o menys recta, fins a arribar a l'extrem del cim on, probablement, i aprofitant el sortint que fa la roca, finalitzava en una bestorre que tindria dues funcions principals (aquest espai, actualment, està habilitat com a aparcament): la primera seria dotar d'una certa fortalesa a aquest punt final del mur que, en cas de finalitzar de forma abrupta oferiria un flanc dèbil a la fortificació, la segona funció s'acompliria amb el fet d'oferir un altre punt elevat des d'on controlar la cruïlla de camins que suposa l'accés al cim (on conflueixen els camins procedents del nucli de Santa Margarida, el del Saió-Coll del Guix i el de Sant Maure-Igualada, així com el que es desplaça en direcció a la serra de Miralles) i que, molt probablement, menava cap a la portalada d'accés al castell. A més a més aquest punt elevat permetria també controlar el principal vial d'accés (el camí de les Costes) al cim. Finalment, aquesta seria una talaia que permetria controlar a distància també el camí de la Llacuna que ja hem esmentat més amunt. Aquesta hipòtesi es veu reforçada amb l'estudi de l'ortofotografia del cim de la Tossa de l'any 1956, on veiem com els únics punts d'accés al cim són els camins esmentats car encara no s'havia construït la carretera BV-2204.

Per acabar aquest recorregut, cal fer esment d'un curtíssim tram de muralla (escassament 2 metres) que trobem al nord-oest del cim (41°33'25.1"N 1°34'50.8"E) i que tanca l'únic punt on l'accés és relativament senzill en aquest sector, caracteritzat per la presència de la cinglera de roca i nombroses balmes i sortints.

Pel que fa a la construcció, hem de dir que es tracta d'una muralla construïda amb un parament irregular de pedra sense treballar i morter de calç, seguint la tècnica de l'opus emplectum, tècnica amb què es construeixen dues parets de pedra reomplint l'espai que queda entre elles amb una barreja de pedra i argamassa, que pot ser de calç o fang i que veiem exemplificat en el pany de mur que clou l'actual jardí botànic. En alguns punts podem observar algunes filades més regulars i, fins i tot, alguna traça d'opus spicatum que ens serveix per a contemporitzar la construcció de la muralla amb la construcció de la torre mestra.

En aquest cas podem veure un ús molt intel·ligent de l'espai per a la fortificació. Així, només en els punts que són difícilment defensables es decideix construir una muralla que, en el seu moment, devia mostrar-se imponent, mentre que en aquells punts en el que l'accés és més difícil (per no dir impossible) s'opta per no esmerçar esforços en la construcció d'obres defensives, ja que la mateixa orografia del terreny permet una fàcil defensa. D'aquesta manera s'optimitzen els recursos materials i humans abocant esforços fortificadors només en aquells punts que, realment, són de fàcil accés i obviant aquells espais que, per la seva orografia (espadats, parets de roca pràcticament verticals, balmes, etc.) es convertirien en “trampes” naturals per a possibles atacants i facilitarien la defensa del clos emmurallat per part de molt pocs efectius humans i tècnics.

Així doncs, el traçat de la muralla existent (i la suposada), unit al recorregut de la cinglera, ens dibuixa un perímetre castral prou ampli i fàcilment defensable abocat, sobretot, no tant a la defensa del territori de la Conca d'Òdena, com a la projecció i expansió cap a al-Andalus.

Tenint en compte que el castell de Montbui no és esmentat a les cròniques andalusines que sí que fan referència a la destrucció d'Òdena (982) i Castellolí (1003), produïdes per les ràtzies d'Al-Mansor i Al-Malik, podem inferir que, molt probablement, aquests atacants preferiren passar de llarg de la imponent fortalesa de la Tossa i atacar altres objectius més fàcilment assolibles o que, simplement, els hi barraven el pas cap a objectius més importants.

Finalment, com a part de la xarxa de castells avançats formada pels castells de Queralt, Orpí, Vilademàger i Queralt, el paper de Montbui com a trampolí de l'expansió comtal vers Al-Andalus a partir del segle XI, ens és confirmat pel propi testament^⁴ del levita Guillem de Mediona, castlà de Montbui (entre altres castells anoiencs) que mor en una incursió a Argençola l'any 1034.

Bibliografia

ADELL I GISBERT, J.A.; L'arquitectura romànica a Catalunya, Sant Cugat del Vallés, Amelia Romero ed., 1986

BOLÒS, J., HURTADO, V., Atles del comtat de Manresa (798-993) , Barcelona, Dalmau Editors, 2004

CATALÀ I ROCA, P., Els castells catalans, vol.5, Barcelona, Dalmau Editors, 1990

ENRICH I HOJA, J., “Fons de cabanya alto-medievals a la Tossa de Montbui”, Información arqueologica, Barcelona; Institut de Prehistoria i Arqueologia, 1978

HERNÀNDEZ, F.X., Història militar de Catalunya, vol. 1, Barcelona, Dalmau Editors, 2003

JUNYENT, E. Diplomatari i escrits literaris del bisbe abat Oliba, Barcelona, IEC, 1992

PLADEVALL i FONT, A. (dir.), El Penedés i l'Anoia, Catalunya Romànica, vol.19, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1992

1Venda d'una terra al terme de Montbui, Arxiu Episcopal de Vic, calaix 6, núm.: 1565

2ENRICH I HOJA, J., “Fons de cabanya alto-medievals a la Tossa de Montbui”, Información arqueologica, Barcelona; Institut de Prehistoria i Arqueologia, 1978

3Per a una descripció més acurada tant de la torre com de l'església la bibliografia és molt extensa. Recomanem però consultar PLADEVALL i FONT, A. (dir.), El Penedés i l'Anoia, Catalunya Romànica, 19; Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1992

4Arxiu Episcopal de Vic, Llibre VIII, núm. 108 (perdut). Vegeu també: JUNYENT, E. Diplomatari i escrits literaris del bisbe abat Oliba, Barcelona, IEC, 1992 (p. 193-194)

Premsa antiga digitalitzada

noreply@blogger.com (dglezcal) — Wed, 31 Dec 2014 12:28:00 +0000

Una de les fonts d'informació necessàries i interessant de resseguir en qualsevol investigació històrica és la que formen les publicacions periódiques. Sovint, però, aquesta és una font inaccessible o inabastable. El problema de la inaccessibilitat es produeix per dues raons: la primera, i ben lògica, és la conservació de la premsa periódica. Massa sovint passa que aquesta no es conserva ja que parlem de diaris i revistes, que, a primer cop d'ull, es considera que no cal conservar, més enllà de triar determinats textos i/o fotografies que, per la raó que sigui, criden l'atenció. En el cas, però, que es conservi aquesta documentació el problema és un altre: la seva inabastabilitat. La quantitat d'informació (dades, text, pàgines, volums...) que trobem en aquests recursos ens fa creure, d'entrada, que mai aconseguirem abastar-la tota.

No obstant això, la premsa periódica és una font d'informació cabdal per entendre els processos històrics dels segles XIX i XX. No només ens aporten detalls del dia a dia si no que també ens serveixen per submergir-nos en la mentalitat de les persones protagonistes de la història. La Història és una ciència humana i s'entén en funció de les persones i, per tant, és imprescindible intentar entendre (o comprendre) les persones d'un determinat moment històric exercici que no sempre és fàcil de fer.

Aquest és el cas doncs, del butlletí San Mauro, que gràcies al treball de la Biblioteca Municipal, podem consultar de forma digitalitzada i des de qualsevol punt del planeta. Nascut com a butlletí parroquial es convertí lentament en el butlletí de l'associació de veïns de Sant Maure i, per tant, en òrgan d'expressió d'aquesta. És especialment útil per seguir l'evolució del nucli de Sant Maure (oficialment, nucli urbà) de Montbui i com aquest s'organitzà per superar les mancances pròpies d'un nucli format per la immigració dels anys 50 i 60 del segle XX i com afectà el procés de la Transició democràtica a Montbui.

Vigent fins el 1998 també és una bona eina per resseguir la història de Santa Margarida de Montbui dels darrers anys del segle XX.

Jornades Europees del Patrimoni 2014

noreply@blogger.com (dglezcal) — Tue, 23 Sep 2014 09:10:00 +0000

Com ja va sent habitual, el darrer cap de setmana de setembre es converteix en el cap de setmana del patrimoni. La iniciativa de les Jornades Europees del Patrimoni permet conèixer, d'una forma diferent, el nostre patrimoni i la nostra història.

Enguany tenim dues propostes noves. La primera és un recorregut pel passat adober de Montbui (dissabte 27 de setembre, 11:30 a 12:30) en el que recorrerem, des de la Vinícola, la llera del riu Anoia on es concentraren, fins a la riuada del 1842, un gran nombre d'indústries adoberes i annexes. (recomanem calçat i roba adequades per trepitjar fang...).

La segona proposta és la descoberta del recinte emmurallat del castell de Montbui un element amagat i poc conegut del recinte castral de Montbui però que permet explicar i entendre millor la fortificació medieval de la Tossa (dissabte, 17:00).

11 de setembre: Montbuiencs en la defensa de Barcelona

noreply@blogger.com (dglezcal) — Wed, 10 Sep 2014 09:48:00 +0000

Ja fa temps vàrem parlar del paper del comte de Plasencia, senyor de Montbui, en la defensa de Barcelona l'11 de setembre de 1714.

Més desconegut és, potser, el paper de Josep de Lanuza i Gilabert, fill i hereu del comte de Plasencia i, en aquells moments, capità d'un dels batallons de la Coronela,la milícia urbana de Barcelona encarregada de la defensa última.

Aquest, com a membre del Braç Militar, exercirà càrrecs de comandament amb el grau de capità en el VI Batalló de la Coronela conegut com el de la "Mare de Déu de la Mercè", concretament dirigint la primera companyia (la dels freners) dels vuit batallons que la formaven.

El març del 1714 va ser escollit per sorteig per ser un dels oficials de la no executada Sortida General contra el campament borbònic.

Com a participant de la defensa, el batalló integrà fins a 38 aragonesos a partir del 16 de juliol del 1714, i establí les seves posicions al baluard de Santa Clara. No seria d'estranyar, doncs, que entre la tropa d'aquest batalló i hagués algun montbuienc enrolat.

Com ja és prou sabut, l'assalt final es produí per aquest punt i la primera companyia del VIè batalló de la Coronela patí importants baixes, entre elles la del propi capità Joan de Lanuza, el cadàver del qual no va poder ser recuperat pels defensors i va restar en mans de les tropes borbòniques.

Aquest fet va provocar que la primogenitura del comtat de Plasencia, i la senyoria de Montbui, passés a Francesc de Lanuza i Gilabert.

Orígen i evolució del Rec de Montbui.

noreply@blogger.com (dglezcal) — Tue, 12 Aug 2014 17:56:00 +0000

El Rec de Montbui és una estructura hidrològica construïda a partir del segle XIII sota el patrocini de la família Montbui, antics castlans del castell de Montbui (la Tossa) i, a partir d'aquest moment, habitants en la nova domus de Montbui.

L'objectiu dels més de 2 km de recorregut del rec (en els seus diversos ramals) era el de configurar un espai irrigat que permetés la creació d'un espai d'horta, aprofitant i canalitzant les aigües del torrent Garrigosa.

Tot i que les primeres mencions al rec les trobem a partir del segle XIV i la primera organització del rec, a través d'una comunitat de regants, es documenta al segle XVII no és agosarat afirmar que aquesta estructura apareix al segle XIII, com a mínim.

Diversos son els factors que ens hi duen a pensar-ho. El primer, és la ubicació de la capella de Santa Coloma i, dins de la seva sagrera, la construcció de la domus de Montbui (l'actual Casa Gran), ambdues edificacions configuren, doncs, el centre del nucli del lloc de Santa Coloma de Montbui i s'ubiquen, també d'una manera estratègica controlant el camí de la Llacuna, una via d'origen romà que comunica espais relativament allunyats com poden ser Manresa i Vilafranca del Penedès des de temps antics i que, a més, és l'únic punt d'accés, des del Penedès, als territoris de l'antic comtat de Manresa.

D'aquesta manera també es controlava l'accés a l'aigua, un dels privilegis documentats dels senyors de Montbui, que exercien el control sobre aquest recurs no només al seu terme castral si no també a la veïna vil·la d'Igualada on controlen part dels drets del molí de l'Abadia, cosa que fa que els Montbui també promoguin la construcció (i control) del famós rec igualadí.

Com podem veure en el mapa adjunt, el rec es desenvolupà en diversos ramals que distribueixen l'aigua per tot el nucli de Santa Margarida. El primer ramal secundari era el que havia de proveir d'aigua a la parròquia, privilegiada amb el permís d'instal·lar una bassa ja al segle XIV. El següent ramal és el que duu l'aigua fins a la finca de Cal Guarro, com a mínim des del segle XV i que, possiblement, va ser la primera en instal·lar una bassa dins del pati, molt probablement sense el permís, però tampoc l'oposició, dels barons de Montbui. Circumstància que va afavorir la proliferació de bases en tot el recorregut del rec.

El darrer ramal és el que distribueix l'aigua del rec cap els horts situats a tocar del camí homònim i que es correspon amb el desenvolupament urbà del segle XIX.

Aquests dos darrers ramals parteixen de la bifurcació situada a la cruïlla entre els carrers de Sant Magí i Sant Roc.

Mostra Rec Montbui en un mapa més gran

La primera menció escrita de Montbui

noreply@blogger.com (dglezcal) — Mon, 12 May 2014 09:45:00 +0000

Fins ara, hem parlat molt de la història de Montbui. Dels seus orígens i del seu desenvolupament històric. Però potser no sabem quin és el document que ens permet parlar de en quin moment podem començar a parlar de Montbui. En quin moment apareix a la història el nostre municipi? De fet, això és un contrasentit ja que l'organització territorial del terme de Montbui és molt antiga, potser heretada de la centuriació romana (segle I a.C) o potser fins i tot anterior. El que sí sabem, però, i gràcies a les fonts escrites, és que el nom Montbui apareix per primera vegada en la documentació l'any 936, en un document de compravenda de terres conservat a l'Arxiu Episcopal de Vic i del que ara en publiquem una transcripció i traducció.

En nom del Senyor. Jo, Guisenulf, prevere, i jo, Odelda, dona, et som venedors, a tu, Brandoí, comprador. Per aquesta escriptura nostra de venda et venem una terra que és de la nostra propietat i que ens pervingué per compra. Aquesta terra es troba al comtat de Manresa, dins el terme de Montbui. Les seves afrontacions són aquestes: a llevant, una terra que és de tu mateix, el comprador; a migjorn el torrent; a ponent, una terra de Bonhome i dels seus hereus; a tramuntana, el camí. Tal com queda inclosa dintre d'aquestes quatre afrontacions, nosaltres et venem aquesta terra, cultivada o erma, íntegrament, amb les seves entrades i sortides, pel preu de deu sous. Aquest preu, tu el comprador, ens l'has donat, i nosaltres, els venedors, l'hem rebut personalment a les nostres mans, i resta ben clar que no ha quedat en poder del comprador res del preu. Aquesta terra esmentada, nosaltres la traspassem del nostre dret al teu domini i potestat. I si nosaltres, els venedors, o alguna altra persona, vinguéssim o vingués contra aquest document de venda per trencar-lo, que no tingui cap dret a reclamar-lo sinó que en faci esmena per duplicat juntament amb totes les millores, i que aquesta venda resti ferma i estable per tots els temps.

Aquesta carta de venda ha estat feta el dia cinquè de les calendes de desembre, l'any segon del regnat del rei Lluís.

Guisenulf, prevere, que he fet aquesta carta de venda i he demanat que fos signada. Signatura d'Odelda, que he fet que aquesta carta de venda i he demanat que fos signada. Signatura de Domènec. Signatura de Garcia. Signatura de [...]labert.

Guisenulf, prevere, que he escrit aquesta carta de venda i l'he subscrita el dia i l'any abans esmentats.

Plets senyorials per Montbui: la guerra de Successió

noreply@blogger.com (dglezcal) — Sun, 20 Apr 2014 20:06:00 +0000

Una de les conseqüències de la derrota catalana el 1714 i que posà fi a la guerra de Successió a la corona espanyola fou el segrest de les possessions de la noblesa austriacista i la retirada dels títols, honors i privilegis d'aquests.

Aquest fet suposà, per a Montbui, retornar gairebé vuit-cents anys més tard, encara que només fos momentàniament, a la sobirania reial. Així, el terme de la baronia de Montbui passa a domini directe de Felip V extraient-la del domini dels comtes de Plasencia, austriacistes significats i antics senyors de Montbui.

No obstant això, la pau signada entre l'emperador Carles VI i el rei Felip V l'any 1725 a Viena, garantia el retorn dels títols i dominis senyorials segrestats així com el reconeixement dels honors, títols i privilegis concedits durant el conflicte per un i altre pretendent.

Així, doncs, Montbui retornava, com a mínim a nivell legal, el 1725 al domini senyorial dels comtes de Plasencia.

També, doncs, es recuperava la dignitat de Grande de España, concedida el 1708 a Joan de Lanuza Vilarig-Montbui i Oms, per part de Carles VI. Però aquesta situació no serà automàtica. Així veiem com el comte de Plasencia (Francesc de Lanuza i Gilabert) encara el 1727, 1728 i fins i tot el 1734 ha de pledejar per confirmar aquesta dignitat.

Podem seguir el desenvolupament d'aquesta demanda legal (i el seu desenllaç favorable als interessos dels comtes de Plasencia) en aquesta interessant acta notarial que adjuntem, en la seva versió digitalitzada i la seva corresponent transcripció.

Transcripció

Juan Francisco Baquerizo Notario del rey Nuestro Señor (que Dios guarde) y domiciliado en la villa de Urrea de Jalón. Doy fe y verdadero testimonio a los señores que el presente viren, como oy dia de la fecha, por parte de Don Juan Gonzalez como procurador y administrador que es de la Excelentisima Doña Elena de Gilabert y Semanat Condesa de Plasencia que ha sido presentado el titulo de la Grandeza de España que los Excelentísimos Condes de Plasencia tienen y detienen por parte de el dicho Don Juan Gonzalez. Sácase una copia de el signada, legalizada y fee feaciente el qual copiado a la letra con el hassiento de la Real Audiencia de este Reyno de Aragon e del tema siguiente: Juan Antonio Lozano cavallero de Cámara de la Real Audiencia del presente Reyno de Aragon certifico que ante los señores que el presente vieren por parte de Don Francisco de Lanuza y Gilabert Conde de Plasencia se presentaron dos originales Reales Cédulas cuyo thenor y el del pedimento y Auto probeydo en su razon es el siguiente:

Don Carlos, por la Divina Clemencia electo Emperador de Romanos, siempre Augusto, Rey de Alemania de Castilla, de León, de Aragón, de las Dos Sicilias, de Jerusalem, de Bohemia, de Moravia, de Dalmacia, de [...], de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Menorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Cordoba, de Córcega, de Murcia, de Jaén, de los Algarbes, de Algeciras, de las Islas Canarias, de las Indias Orientales y Occidentales, de las tierras firmes del mar Océano, Archiduque de Austria, Duque de Borgoña, de Bravante, de Milán, de Stiria, Carinthia, Carniola, Luxemburg, Wilemberg, de las dos Silisias, de Atenas y Neopatria, Príncipe de Suabia, Marqués del Sacro Romano Imperio, de Burgalia, Morabia y de las Dos Lusacias, Conde de Asprey de Flandes, del Tirol, de Barcelona, Fesseti, Friburgo, Lorigia, Rosellón y Cerdaña, Langrabe de Alsacia, Marqués de Milán, y conde de Ocaña, señor de la Marca de Libonia, queda aún Vizcaya, Molina, de las salinas de Trípoli y Trechilima, etc.=

Por quando en conocimiento de la ilustre y notoria antigua calidad, méritos y servicios de Don Juan de la Nuza y de Omms Conde de Plasencia, Vizconde de Rueda y de Perellós, Señor de las Baronias de Monbuy y Baronia de Vilarig y de la Villa de Ceret y en consideracion al [...] que siempre conserbo su casa y a los grandes y señalados el esfuerzo que prestaron sus ascendientes en los primeros y más importantes empleos de la monarquia de España tanto militares como políticos de que hacen loable testimonio las historias; tube por bien en premio de su constante fidelidad acreditada a mi Augusta casa hacerle merced con mi Real Decreto de quinze de enero del año de mil setecientos y ocho (1708) de Grande de España para sí y su casa apoyándolo en el Condado de Plasencia, por concurrir en su persona todas las cicunstancias que segun leyes y costumbres de my reyno de España se requieren de la qual merced tomó posesión en veinte del mismo mes abisandose en mi real presencia siendo padrino Don Manuel Albarez de Toledo y Portugal, Conde de Oropesa, y Don Francisco de la Nuza y de Gilabert, gentilhombre de mi real camara, hijo primogénito de dicho Don Juan que a my suplicado que respecto de no haverselo pedido a favor de vuestro padre el privilegio y despacho de esta gracia servido mandar que se expida privilegio de ella como se acostumbra. Por tanto, en conformidad de esta merced de mi propio motu, sciencia y poderio real absoluto de que en esta parte quiero veraz como Rey y Señor natural no reconociendo suspension en lo temporal quiero y es mi voluntad que Usted el Honorable Don Francisco de la Nuza y de Gilabert quando por muerte de vuestro padre el Conde de Plasencia se (h)aya hecho lugar para que sucedais y entreis en posesion de vuestra casa y condado de Plasencia y vuestros hijos de legítimo matrimonio y los succesores de ellos también varones de legítimo matrimonio y en caso de faltar vuestros hijos varones y descendientes de ellos también varones, vuestras hijas, sus hijos y sus succesores legítimos, prefiriéndose los varones cada uno en su tiempo y lugar, perpetuamente y para siempre jamás, tengáis y tengan la referida merced y grande de España y que esta honra y grandeza se conserve en vuestra casa y vos y ellos hagais i gozeis y os sean guardadas todas las gracias, honras, antelaciones, ceremonias, preeminencias, prerrogativas que han y gozan, pueden y deven haver y gozar, así por derecho y leyes de mis Reinos como por costumbres antiguas y modernas de ellos, los otros grandes de España y podais y puedan traer y traigan todas las insignias y usos y exercer todas las ceremonias que por esta razón se pueden hacer usos y exercer y vos y los otros vuestros hijos y los otros succesores. Como va prevenido perpetuamente para siempre jamás.

Seais y sean llamados, tenidos y reputados por tales y grandes de estos mis reynos de España sin que para ello sea necesario otro mandamiento, título ni licencia mia ni de los reyes mis succesores, ni venir ante mi ni ante ellos, ni escribirlos por el mi Consejo de la Camara como se acostumbra con los otros grandes, ni hacer otra ceremonia ni diligencias alguna. Y por esta mi carta a su traslado signada de los escribanos publicos con Authoridad de juez, mando a los Infantes, Prelados, Duques, Marqueses, Condes, Ricos hombres, Priores de las órdenes, Comendadores, Subcomendadores, Alcaydes de los castillos, casas fuertes y llanas, y a los de mi Consejo, Presidente Oydores de las mis Audiencias, Alcaldes, Alguaciles de la mi Casa y Corte y Cancillerias, y a todos los corregidores, asistentes, governadores y otros qualesquiera mis juecez, justicias y personas de qualquier estado, condición, dignidad o preminencia que sean mis vasallos súbditos y naturales, así a los que aora son como a los que en adelante fuesen y a cada uno y a qualquiera de ellos que a vos, Don Francisco de la Nuza y de Gilabert y a los dichos vuestros hijos y a todos los otros succesores en la forma que biene expresado os ayan y tengan, acaten y respeten por tales Grandes de España y a todos guarden y hagan guardar todas las honras, franquezas y otras cosas que por la dicha dignidad y título de Grande de España deveis haver y gozar y os deven ser guardadas enteramente y si de esta mi casa y de la merced en ella concedida, vos o qualquiera de vuestros hijos y succesores como va enunciado quisieredes o quisieren privilegio y confirmación, mando a los mis Contadores y escribanos mayores de los Privilegios y contribuciones y al mismo Canciller Mayordomo y Notario mayor y a los otros oficiales que estan a la tabla de mis sellos que os la den, libren, paren y sellen, de mi parte y firme y bastante las pidiésedes y menester huvieredes y Declaro que de esta merced y Grandeza a vos el dicho Don Francisco de la Nuza y de Gilabert os concedo la excepción de los derechos que pertenecen a la tesoreria de este mi Consejo Supremo de España. Comprendidos los de media annata, sello expedición y dos lanzas que por esta gracia me tocan y son devidas, con la circunstancia de que todos los que os sucedieren en ella han de pagar el derecho de la media annata conforme a reglas del mismo derecho.

Dada en Viena de Austria a quatro del mes de marzo del año de mil setecientos y veinte (1720)=Yo el Rey=El Marqués de Vellason confirma=Yo Don Pablo Bermudez de la Torre, secretario del Emperador y Rey Nuestro Señor lo hizo por lo mandado [..................................................................]

prescrita en lo libro de la tesoreria general de mi cargo la excepcion de media nata (sic) lanzas y demás derechos que S.M.C.C. se sirbe conceder y dedicar en esta su Real Cédula. Legazpi=Molina et Balduendo, secretarios intitulorum guardo copia CU=

Cédula de Grande de España para Don Frnacisco de la Nuza y de Gilabert, gentil hombre de Camara de S.M.C.C V.M. lo ha mandado. Pago por derecho de registro pidiéndose hospital y portazgo ciento y ochenta y ocho florines y cinquenta centimos= derechos de los oficiales de tesoreria por el Rey. Nota de Mª Annata quatro florines. El Rey=

Por quando por el articulo nono del tratado de Paz ajustada entre mi y el Emperador, ratificada y publicada solamente en mi corte el dia diez y ocho de Junio del año pasado de mil setecientos veinte y cinco. Combenimos (entre otras cosas) que las dignidades que durante el curso de la ultima guerra se hubiesen conferido a los súbditos por mi y por su Majestad Cesárea les han de ser conservadas enteramente en adelante y mutuamente reconocidas y en su conformidad por parte de Vos, Don Francisco de la Nuza y de Gilabert, Conde de Plasencia, sea exibido un real despacho firmado de mano propia del Emperador. Dado en Viena a quatro de marzo del año pasado de mil setecientos y veinte por donde consta haveros hecho merced de daros titulo de grande de España que antes tenia concedida a Don Juan de la Nuza, Conde de Plasencia, vuestro padre de que toma posesión (aunque sin título) el año de mil setecientos y ocho para que quando por su fallecimiento succedieseis vos como su hijo primogénito en esta Casa y Condado hubieseis y gozaseis la expresada grandeza vos y vuestros hijos y succesores perpetuamente. Con celebración de media annata y lanzas por vuestra vida suplicándome que en fuerza del citado artículo y de haver muerto el expresado Don Juan de la Nuza, Conde de Plasencia, vuestro padre (de que aveis presentado testimonio) tenga cumplimiento en vos y en ellos esta merced y yo lo he tenido a bien.

Por tanto, en execucion y cumplimiento del mencionado articulo es mi voluntad que vos el referido Don Francisco de la Nuza y Gilabert, Conde de Plasencia, y vuestros hijos y succesores en esta Casa y Condado, cada uno en su tiempo perpetuamente para siempre jamás, seáis y sean tenidos y reputados por grandes de estos mis reinos y en consequencia de ellos encargo al Serenísimo Principe Don Fernando, mi muy caro y muy amado hijo, y mando a los Infantes, Prelados, Duques, Marqueses, Condes, Ricos hombres, Priores de las órdenes, Comendadores y Subcomendadores, Alcaydes de los castillos y casas fuertes y llanas, y a los de mi Consejo, Presidente y Oydores de mis Audiencias, Alcaldes, Alguaciles de mi Casa y Corte y Chancillerias y a todos los Consejos, Asistentes, Governadores, Alcaldes Mayores y ordinarios, Alguaciles menores, prebostes y otros qualesquiera mis jueces, justicias y personas de qualquier estado, calidad, condición, preeminencia o dignidad que sean mis vasallos, súbditos y transversales así a los que aora son como a los que en adelante fueren y a cada uno y a qualquiera de ellos que hayan y tengan, acaten y respeten por tales Grandes de España así a vos, el referido Don Francisco de la Nuza y de Gilabert, Conde de Plasencia, en vuestro tiempo como a cada uno de los otros vuestros hijos y succesores en esta Casa y Condado en el suyo; y os guarden a vos y a ellos todos los honores, franquezas, libertades, exempciones, preeminencias, prerrogatibas y demás ceremonias que se guardan y deben guardar a todos los otros Grandes de España todo bien y cumplidamente sin faltar cosa alguna y declaro que de esta mercedno deveis el derecho de la media annata, ni servicio de lanzas por la celebración de uno y otro (como biene referido os hizo el emperador por vuestra vida según consta del citado su real despacho) pero lo han de pagar conforme a reglas de ambos derechos todos los que despues de vos sucedieren en esta grandeza y de esta mi cédula se ha de tomar la razon en todas la contadurias generales de valores y distribucion de mi real hacienda dentro del termino de dos meses contaderos la datta. Hecha en Madrid a diez y seis de Diciembre de mil settecientos veinte y siete.

Yo el Rey=

Por Mandado del Rey Nuestro Señor don Francisco de Castejón. Refrendada cien ducados=Idem=

Vuestra Merced. En conformidad de lo estipulado en el artículo nono de la Paz de Viena tiene por bien que subsista la Grandeza de España concedida por el Emperador al Conde de Plasencia para si y sus hijos y succesores en esta Casa y Condado, tomese razon en las contadurias Generales de Valores y distribución de la real hacienda. Madrid y Diciembre Veinte y tres de mil settecientos Veinte y siete=Don Antonio Lopez Salses=Don Pedro Estefania Sorriba=Derechos para oficiales sessenta y quatro reales de plata=

Excmo. Señor Francisco Antonio Ondiano en nombre de Don Francisco de la Nuza y de Gilabert, Conde de Plasencia, de quien ofrezco presentar poder en caso necesario del qual usando en la mejor forma que más aya lugar y proceda, digo que Su Majestad Cesarea en la Corte de Viena de Austria a quatro de marzo del año mil setecientos y veinte hizo gracia y merced a mi parte de Grande de España la qual Su Majestad Catholica por su cédula real de diez y seis de Diciembre del año más cerca pasado mandó subsistiese para mi parte sus hijos succesores en su Casa y Condado de Plasencia como se contenia en la referida gracia de Su Majestad Cesarea como todo mejor reulta de ambas cédulas que en la devida forma y con la solemnidad necesaria presento=

A vuestra excelencia pido y suplico las aya por presentadas mandando a las personas y puestos a quien tocase se les de el devido cumplimiento y así mismo que se registren y transcriban y que se den a mi parte por el presente escribano sattisfecho de sus legitimos derechos los traslados que se le pidieron y se les restituyan originales como así procede de justicia que pido fe. Francisco Antonio Ondiano= Zaragoza y marzo veinte y quatro de mil settecientos veinte y ocho años.

Acuerdo general. Por presentada la Real Cédula de Su Majestad que se presenta su fecha en Madrid a diez y seis de Diciembre del año pasado mil settecientos veinte y siete y se obedece con el respeto y veneración devida y se cumpla y execute en todo y por todo lo que por ella se manda y para ello se libre despacho necesario y registrada y transuntada la Real Cédula y despacho con la antecedente que menciona el señor Emperador en los libros de Acuerdo se restituya a esta parte para que use de ella como le conbenga. Así mismo certifico que este traslado concuerda con la citada Real Cedula de Su Majestad (que Dios guarde) y la que le precede del señor Emperador y del auto del real acuerdo de esta Audiencia de Aragon proximamente incorporado al obedecimiento de esta Real Cédula que todo quede registrado y transuntado en los libros de Acuerdo de la misma Real Audiencia que pasara en la secretaria de mi cargo a que me refiero; y para que de ello conste donde combenga doy la presente certificación en Zaragoza a primero de junio de mil settecientos y veinte y ocho años. En testimonio de verdad Juan Antonio Lozano y yo presente escribano doy fee concuerda bien y fielmente este traslado con el original que me a sido entregado, y para que conste donde combenga a pedimento del dicho Don Juan Gonzalez como procurador sobredicho de la Ilustrísima Señora Doña Elena de Gilavert y Semanat, Condesa de Plasencia, doy el presente testimonio en la Villa de Urrea de Jalón a los veinte y quatro dias del mes de Julio de mil setecientos treinta y quatro años, apruebo los commentados nombres de y=m=p=a de= aquí y en fee de todo lo signo y firmo.

En testimonio de verdad

Juan Francisco Baquerizo, escribiente

Nosotros los Nottarios Públicos y Reales del Reyno de Aragon âbajo firmamos y signamos damos fee y verdadera relacion como Juan Francisco Baquerizo, quien retroescripta escritura va testificada y en esta forma sacada ha sido y es Nottario público y Real y bueno, fiel y legal a las escrituras y testamentos por aquel testificadas y en esta forma sacadas se les ha dado, da y debe dar entera fee y credito así en juicio como fuera de el en testimonio de verdad pusimos aquí nuestros signos, nombres, renombres y claussuras. Data en la Villa de Urrea de Jalón del Reyno de Aragon a veinte y cinco dias del mes de julio de mil settecientos treinta y quatro años.

En testimonio de verdad En testimonio de verdadera

Juan Antonio Gil de la Corona Francisco de Algora y Franco

Ceràmica medieval a la Tossa

noreply@blogger.com (dglezcal) — Fri, 14 Mar 2014 10:38:00 +0000

Ceràmica grisa medieval

No és difícil trobar restes arqueològiques al cim de la Tossa. Com a espai viu és freqüent trobar peces antigues, tot i que cal dir que no solen ser troballes espectaculars. Us presentem en aquesta entrada algunes peces de ceràmica grisa i de tipus sàndwitx aparegudes recentment al recinte jussà del castell de Montbui (les podeu veure a les imatges). Aquestes peces corresponen a tècniques utilitzades des d'època ibèrica (sàndwitx) fins a l'edat mitjana. El lloc i les condicions on van ser trobades (en superfície) però no permet acotar més la cronologia d'aquestes restes però, amb un grau elevat de probabilitat, estem davant de peces d'orígen medieval. En una d'elles podem veure, encara, restes de l'esmalt que la recobria.

Ceràmica tipus sàndwitx.
Presenta encara restes de l'esmalt.

Ceràmica de tipus sàndwitx

Sabem que a la Tossa existeixen dos jaciments importants amb cronologies diverses, coneguts com a La Tossa , amb una cronologia dels segles V a I a.C. , això és, d'època ibèrica i La Tossa II, corresponent al famós fons de cabana alt medieval (segles VIII-XI ) estudiat per Jordi Enrich i Hoja.

Així doncs, aquestes peces es poden vincular, sobretot, a aquest segon jaciment.

Desapareix el C.F. Montbui

noreply@blogger.com (dglezcal) — Fri, 24 Jan 2014 10:54:00 +0000

La vida d'un poble, d'una societat, són les seves formes organitzatives i com aquest societat es socialitza. És un tema del que ja n'hem parlat amb anterioritat i que ha generat diverses entrades, ja antigues.

Una de les formes en què es pot formar una consciència col·lectiva és la pràctica de l'esport i la formació de clubs esportius.

Fa uns dies s'ha produït un fet relativament trist. Ha desaparegut una entitat esportiva del nostre municipi. Parlo del Club Futbol Montbui, entitat fundada el 1929 i que, més enllà de la seva trajectòria esportiva, es configurava com una entitat que permetia una certa cohesió social.

Moltes poden ser les causes d'aquest final anunciat; la pèrdua del camp de futbol, el desinterès d'una afició inexistent, la manca d'una escola de futbol, la falta de compromís dels socis i dels jugadors i, per què no dir-ho, la precària situació econòmica de l'entitat, han provocat la desaparició d'una entitat gairebé centenària. Així doncs, els socis i els jugadors han donat per liquidat el C.F. Montbui el passat 10 de gener de 2014, un club amb 85 anys d'història.

La setmana dels barbuts: Sant Sebastià i Sant Antoni Abat

noreply@blogger.com (dglezcal) — Fri, 17 Jan 2014 10:07:00 +0000

Durant aquesta setmana Montbui ha viscut la seva Festa Major d'hivern que té els seus orígens en el patronatge sobre el municipi de Sant Maure, un dels sants barbuts de la tradició. Ara bé, els patronatges de Sant Maure i Santa Margarida són relativament moderns (tot sembla indicar que s'estableixen al segle XV i es consoliden al segle XVII, amb la construcció de la nova església de Santa Margarida).

Però, fins aquest moment, quins eren els patrons principals de Montbui?

Doncs tot sembla indicar que n'hi havia quatre, com a gairebé tot arreu, i formaven dues parelles de sants i santes.

Les primeres eren, amb una alta probabilitat, Santa Coloma, que donà nom a l'actual nucli de Santa Margarida fins el segle XVII com a mínim, i Santa Margarida. El moment exacte del canvi de patronatge el desconeixem però l'advocació de Santa Margarida acabarà substituïnt a Santa Coloma i s'incorporarà a la Mare de Déu del Roser entre les patrones del municipi.

Pel que fa als varons, també veiem aquest fenòmen de substitució. Els patrons originals eren Sant Sebastià i Sant Antoni Abat. El segon és prou conegut com a patró dels animals i dels traginers, i vinculat a la festivitat dels tres tombs i, per tant, fàcilment identificable en societats agrícoles com ho era Montbui fins ben entrat el segle XIX.

Però pel que fa a Sant Sebastià apareixen els dubtes. Aquest sant, que es considera originari de la ciutat de Narbona i és considerat un protector contra les epidèmies (sobretot la pesta). L'orígen narbonès del sant ja ens indica en bona mesura el perquè d'aquesta beneració.

Tenint en compte que Narbona és la principal ciutat de la Septimània, territori que quedà sota domini dels visigots des del segle VI i que es vinculà als comtats catalans fent que bona part dels comtes i repobladors de la Catalunya Vella procedissin d'aquest territori, no és extrany trobar aquesta advocació.

Per tant, podem dir que Sant Sebastià i Sant Antoni Abat son advocacions antigues que seran substituïdes, ja a partir del segle XV, per Sant Roc i Sant Maure.

D'aquestes antigues advocacions ens queda el testimoni format per la darrera clau de volta de l'església de Santa Margarida, on s'hi representen els dos antics patrons.

Ressolt el misteri del Benefici de Sant Josep

noreply@blogger.com (dglezcal) — Fri, 04 Oct 2013 09:32:00 +0000

Escut de Josep Maranges.
Com podem veure és un escut parlant compost de "mans" i "franjes".

Ja fa un temps vàrem presentar el benefici de Sant Josep, vinculat a l'església parroquial de Santa Margarida, com un dels més importants de Montbui. El que no sabiem, o no teniem clar, era en quin moment aquest es va constituïr, per qui i què implicava realment.

Gràcies al treball de recerca realitzat per en Carles Puigferrat amb motiu de les Jornades Europees del Patrimoni d'enguany podem posar llum a aquest fet.

El benefici de Sant Josep es troba ja constituït oficialment l'any 1698 (i no al segle XIV com crèiem fins ara) per part del rector de Montbui Josep Maranges a qui pertany l'escut heràldic que il·lustra aquesta entrada.

Aquest dotarà el benefici amb diverses propietats agrícoles distribuïdes pel terme de Montbui (vinyes, terres campes i horts) i que encara avui es troben en possessió de l'església, a més de cedir una casa de dos portals situada al carrer major i que avui es coneix com a Cal Beneficiat.

Per altra banda, aquest benefici estableix també quines seran les obligacions del beneficiat. La primera serà la de sufragar quatre misses i una absolta setmanals en sufragi de l'ànima de Mossen Maranges un cop aquest hagués mort, una obligació gens econòmica si tenim en compte el ritual i els dispendis de les misses barroques. A més a més, el beneficiat també té l'obligació d'exercir com a mestre de minyons, ensenyant de llegir i escriure, a més a més de la doctrina, els nens del lloc i terme de Montbui.

Així doncs, no només hem aclarit l'origen del benefici de Sant Josep si no que fins i tot hem trobat el moment en que s'inicia l'escolarització dels infants montbuiencs.

Montbui revivim... el nostre passat

noreply@blogger.com (dglezcal) — Fri, 27 Sep 2013 10:00:00 +0000

Recull de testimonis orals i de documentació gràfica del nucli de Sant Maure de Santa Margarida de Montbui que retrata el creixement d'un poble, des dels primers moviments migratoris dels anys 50 i 60 o les reivindicacions pels serveis bàsics fins a la creació dels primers ajuntaments democràtics. En definitiva, una aproximació a la història recent del nucli urbà de Santa Margarida de Montbui a partir de les vivències personals dels ciutadans i ciutadanes d'aquest municipi.

Montbui, me'n recordo

noreply@blogger.com (dglezcal) — Thu, 26 Sep 2013 09:36:00 +0000

Us deixo el documental titulat Montbui, me'n recordo realitzat pel grup Cerca l'any 2009 i que, a partir dels relats biogràfics dels avis i àvies de Santa Margarida de Montbui (l'Anoia), proposa un viatge des dels anys trenta fins ara. Els i les protagonistes, a través del seu testimoni personal, ens ofereixen un valuós relat de memòria col·lectiva sobre la vida i transformació d'un poble al llarg del segle XX: les vivències de la guerra, la quotidianitat a la postguerra, la vida social al poble, l'arribada de l'aigua, la creació dels carrers, l'oci de la joventut... De la mà de la història de vida de la gent gran, aquest document apropa a les generacions futures el passat més immediat d'un poble, els seus processos socials, històrics i vitals.

Jornades Europees del Patrimoni 2013: de Santa Maria a Santa Margarida

noreply@blogger.com (dglezcal) — Sat, 21 Sep 2013 14:57:00 +0000

Enguany, i com ja vàrem indicar en una entrada anterior, es celebra el quart centenari de la construcció de l'església parroquial de Santa Margarida. És per això que aquest espai ocuparà una part central de les Jornades Europees del Patrimoni d'enguany a Montbui.

Així doncs, l'historiador Carles Puigferrat ens parlarà de com es va produir el trasllat parroquial des de Santa Maria de la Tossa a Santa Margarida en una visita guiada doble que s'iniciarà a les 18:00 a la Tossa i seguirà a les 19:00 a Santa Margarida.

400 anys de temple, més de parròquia

noreply@blogger.com (dglezcal) — Wed, 21 Aug 2013 11:37:00 +0000

Enguany es commemora la finalització de la construcció de l'església de Santa Margarida. Aquest edifici, que substitueix l'antiga capella de Santa Coloma, ubicada aproximadament a l'actual plaça de Ca la Macària, consta d'una sola nau amb planta basilical, dividit en sis capelles (originalment cinc) i l'altar major.

Mostra Església en un mapa més gran

Tot i que va ser construïda a inicis del segle XVII (entre el 1606 i el 1613) l'estil emprat és el gòtic tardà obviant estils més moderns com els renaixentistes i barrocs, que de ben segur coneixien els principals patrocinadors de l'obra, els comptes de Plasència, gràcies a la seva relació amb Itàlia.

Tot i que vista des de l'exterior no presenta elements destacables originals és al'interior on trobem autèntiques joies. La primera és el quadre de la mort de Sant Josep, ubicat a la capella homònima i contemporani al temple i vinculat al benefici de Sant Josep.

Els segon element, i potser el més important és la làpida sepulcral dels comptes de Plasencia, que ocupa bona part de l'espai de l'altar major i que, desgraciadament, es troba tapada en un terç de la seva extensió privant-nos de trobar les armes dels Lanuza Vilarig Oms Montbui.

Finalment, també cal destacar les claus de volta que divideixen el temple. En la primera, i que correspon a l'altar major s'hi representa Santa Margarida, en la segona, hi veiem la Verge del Roser, tot seguit, Sant Maure, segon patró de Montbui i finalment, Sant Antoni i Sant Sebastià.

Tot sembla indicar que es produeix, a l'hora que hi ha un canvi d'església, un canvi en el patronatge del poble. Així Santa Margarida substitueix Santa Coloma, mentre que Sant Maure ho fa amb Sant Sebastià i Sant Antoni (Sant Roc s'hi afegirà més tard).

Fins aquí poques novetats però el que resulta interessant és que, segons es desprèn de la investigació realitzada per Carles Puigferrat a partir dels llibres de visites parroquials, la parroquialitat ja s'havia desplaçat de la Tossa a la capella de Santa Coloma com a mínim a inicis del segle XVI, cosa que endarrereix la cronologia prop de 100 anys. Així doncs, contràriament al que es creia, la parròquia de Santa Margarida no ho és de vell nou, si no que substitueix una església parroquial ja preexistent, la de Santa Coloma.

Finalment, gràcies a les obres de remodelació que s'han dut a terme darrerament, a la capella del Sant Crist han aparegut una sèrie de pintures murals, que actualment es troben en fase d'estudi i datació que, sembla, envoltaven l'antiga porta d'accés al cementiri.

Immigració i creixement demogràfic

noreply@blogger.com (dglezcal) — Sun, 28 Apr 2013 11:26:00 +0000

Ja en una altra ocasió vàrem parlar de les conseqüències de la immigració dels anys 60 i 70 a Montbui. Ja va quedar palès que una de les conseqüències principals fou el canvi del paisatge, de rural a urbà, que es produí en una zona del municipi que evolucionà fins convertir-se en l'àrea més urbanitzada i habitada: Sant Maure.

En aquella ocasió parlàvem de quines van ser les possibles causes que dugueren a l'evolució del nucli de Sant Maure, però ens deixarem una qüestió tant o més important; qui van ser els responsables d'aquesta evolució?, qui va permetre el creixement d'aquest nucli?

La resposta sembla senzilla: la immigració massiva procedent de l'Estat espanyol dels anys 50 i 60 (sobretot) però, d'on procedeixen aquestes persones? En quina quantitat? Com afecten al desenvolupament demogràfic montbuienc.

Intentarem oferir una mica de llum a aquesta qüestió i ho farem amb dades numériques i gràfiques.

De primer, una imatge amb l'evolució demogràfica de Montbui entre 1950 i 1999 on podem constatar un creixement exponencial de la població montbuienca que sembla no tenir aturador i que només pot ser explicat per una arribada massiva de població entre els anys 50 i 80 del segle XX que s'estabilitza, precissament, amb l'inici de la dècada dels 90.

La següent gràfica, una mica més difícil de llegir ens indica, en un punt mig d'aquest període (1975); triat per ser el moment en el que hom considera que el fenomen migratori espanyol s'ha estabilitzat (és a dir, que perd força i ja no hi ha migracions massives si no puntuals); la procedència en percentatge de tots els habitants de Montbui, sense distinció de en quin nucli de població s'estableixen. Podem veure, en aquesta gràfica, que els contingents de població més grans, deixant de banda els catalans, procedeixen d'Andalusia i Extremadura, seguits per murcians i castellans.

El benefici de Sant Josep

noreply@blogger.com (dglezcal) — Tue, 19 Mar 2013 15:39:00 +0000

Una de les característiques principals de les societats de l'Antic Règim és la divisió social en estaments. Aquests estaments, establerts per Sant Agustí, eren tres compartiments pràcticament tancats que definien els drets i obligacions de les persones que en formaven part. Aquests estaments eren els oratores (religiosos), bellatores (nobles) i, finalment, els laboratores (literalment, treballadors). Les diferències entre aquests eren importants i era pràcticament impossible passar d'un estament a l'altre. No obstant aquesta dificultat alguns elements del poble pla podien traspassar a l'estament religiós.

La via més ràpida per fer aquest canvi de condició social era l'obtenció d'un benefici eclesiàstic, així les persones que l'obtenien passaven a formar part del conegut a casa nostra com a braç eclesiàstic.

En el cas de Montbui coneixem un cas d'aquestes característiques vinculat a l'anomenat benefici de Sant Josep, ja documentat al segle XIV. Aquest privilegi eclesiàstic permetia als seus posseïdors accedir a les rendes a que tenia dret el clergat montbuienc, això sí, amb la contraprestació d'haver de dur a terme tasques auxiliar a l'església: escolans, sagristans i, sobretot, campaners.

Així mateix obteniren el dret de fer servir escut heràldic que representaren en obres pictòriques com el llenç de "La mort de Sant Josep" que es conserva a l'església de Santa Margarida.

No obstant aquestes obligacions el privilegi era prou important com per permetre a la família que va rebre aquest dret com per a construir-se una de les cases més importants que encara existeixen a Montbui: Cal Beneficiat.

El desenvolupament del nucli de Sant Maure

noreply@blogger.com (dglezcal) — Tue, 29 Jan 2013 11:33:00 +0000

Durant la presentació del llibre "Història de Santa Margarida de Montbui" es va encetar un interessant debat a l'entorn d'una qüestió: Quines foren les causes de l'aparició i desenvolupament del nucli de Sant Maure? És una molt bona pregunta però que requereix una resposta complexa i llarga. Ara no intentaré donar resposta a aquesta qüestió si no que donaré alguns dels elements que apareixéren en aquella ocasió per tal de desenvolupar-los i generar una primera hipòtesi.

Factors històrics

Si bé el nucli de Sant Maure ja existeix, com a mínim, des del segle XV aquest es caracteritza per ser un espai marginal, escassament antropitzat i amb un poblament dispers. Aquesta és, però una tònica que apareix, no només al terme de Montbui, si no que és constant a bona part de la Conca d'Òdena, on veiem localitats amb múltiples nuclis: Òdena, Vilanova del Camí, Carme, Jorba, i casos extrems com Orpí i Santa Maria de Miralles.

Així doncs, no serà fins el segle XX que es produeixi una consolidació del nucli, per altres causes

Sant Maure el 1956

Factors demogràfics

El creixement exponencial que suposa l'arribada massiva d'immigració del sud d'Espanya a partir de la segona meitat dels anys 50 del segle XX fa que sigui necessari ubicar aquesta població en un nou territori. El fet és que el pol d'atracció és Igualada i no Montbui, cosa que condicionarà on s'ubicarà aquesta població nouvinguda. Cal tenir en compte, també, que el nucli de Santa Margarida és incapaç d'absorbir aquest creixement poblacional, en primera instància.

Factors sociològics

Qualsevol procés migratori implica una modificació de la sociologia del territori d'acollida. Els nouvinguts poden adaptar-se (integrar-se) al nou territori o constituir societats més o menys tancades. L'arribada massiva d'immigració fa que es tendeixi a la creació d'una societat tancada, poc procliu a la integració. Les culpes, però han de ser repartides ja que els "autòctons" tendeixen a situar aquesta nova població en espais marginals. En el cas que ens ocupa, la població immigrant que té com a objectiu Igualada és ubicada en espais perifèrics: barris Montserrat i de Fàtima a Igualada, Vilanova del Camí, Montbui i Òdena (barri de Sant Pere).

Sant Maure, avui

Factors econòmics

Un altre element a tenir en compte, i que no és menys important, és l'econòmic. El preu de l'habitatge, o del sól, pot condicionar (i de fet, ho fa) l'elecció del lloc de residència. Tot sembla indicar que el preu del sól i, per tant, de l'habitatge, al nucli de Sant Maure era molt menys elevat que en d'altres localitzacions, cosa que permetia assolir aquesta necessitat bàsica amb un esforç menor.

Factors geogràfics

Finalment, també cal considerar els factors geografics, Aquests tenen molt a veure amb la proximitat entre el lloc de residència i l'espai on obtenir serveis, lleure i, és clar, treball. Igualada és el gran proveïdor de treball i el nucli de Sant Maure es configura sense solució de continuitat amb l'espai urbà. Santa Margarida en queda allunyada, com avui, més de tres quilòmetres.

La Tossa al NO-DO

noreply@blogger.com (dglezcal) — Thu, 24 Jan 2013 11:25:00 +0000

Tal i com informava aquesta setmana el nou mitjà digital Infoanoia.cat la Tossa va aparèixer diverses vegades al NO-DO (Noticiario y Documentales) espanyol, un servei d'informació impulsat pel règim franquista i d'obligatòria projecció en els cinemes espanyols, abans de cada sessió.
El NO-DO va desaparèixer a la primeria dels anys 80 del segle XX però el seu fons documental encara existeix i ara s'ha fet públic i accessible mitjançant el web.

Així la Tossa és protagonista de l'informatiu del 17 de juliol del 1961, any en que s'inaugura la restauració de l'església.
Com podeu veure en el vídeo adjunt.

Ver vídeo

NOT N 967 B

El 1969 torna a aparèixer la Tossa, ara com a escenari d'unes maniobres de la Creu Roja.(a partir del minut 1:27 en el següent vídeo).

Ver vídeo

NOT N 1378 B

La presència àrab a Montbui

noreply@blogger.com (dglezcal) — Wed, 09 Jan 2013 11:22:00 +0000

En el número de gener d'aquest any de la revista Sàpiens apareix un article sobre un període molt poc estudiat de la història de Catalunya: el segle VIII. És aquest un segle que queda envoltat de dos grans processos històrics, el primer, des del segle IV i fins el 711 és el de la formació del regne visigòtic de Toledo (passant per Tolouse i Barcelona) i el segon, a partir del segle IX, la formació i consolidació dels territoris comtals, la coneguda com a Marca Hispànica, a redós de l'Imperi Carolingi.

Extensió d'Al-Andalus al segle VIII

Com molt bé podem llegir en aquest article "Segle VIII: quan Catalunya era musulmana", els territoris de l'actual Catalunya quedaren sota domini musulmà i ràpidament s'hi configuraren comunitats àrabs i berebers que deixaren la seva petja en el territori. Aquesta petja es veu reflectida en determinats topònims (molt clars com més al sud viatgem en el nostre territori) però cada cop més difosos i difícils d'identificar en l'anomenada Catalunya Vella.

I aquí és on rau la pertinència d'aquesta entrada. En aquest article s'afirma que el terme "Montbui" té un orígen àrab; ara bé, no ofereix cap referència dels orígens d'aquest terme (àrab, amazic?). Cal dir, per altra banda, que la presència àrab a Montbui fou ben real però de curta durada. Sabem amb un cert grau de certesa que Òdena fou un important enclavament àrab (anomenat Wadina), Gomis GALTÉS va afirmar, sense fonaments, que l'església de la Tossa fou mesquita i algunes llegendes ens parlen de la presència àrab a Montbui. Per altra banda, alguns exemples d'aprofitament de l'aigua (el molí del Polvo o el mateix rec) poden donar-nos pistes d'aquesta presència musulmana, que, de ben segur, fou de curta durada i poc profunda pel que fa a la població establerta.

El cementiri

noreply@blogger.com (dglezcal) — Thu, 01 Nov 2012 17:09:00 +0000

Ara que ve Tots Sants (alguns celebraran la importada Halloween), seria convenient parlar una mica d'una dels elements més lligats a aquesta tradició de record dels nostres avantpassats i éssers estimats.

Cal dir que el cementiri de Montbui es troba situat als afores del nucli de Santa Margarida, allunyat de qualsevol espai habitat, seguint les directrius de les comissions de Salubritat Pública que apareixen a finals del segle XIX inspirades en els nous moviments urbanístics. Així doncs, els cementiris s'allunyen dels nuclis habitats. A aquest fet cal afegir-hi la desacralització dels cementiris, passant aquests de la jurisdicció eclesiàstica a la civil.

Així doncs, els cementiris s'allunyen de les esglésies i es reubiquen en d'altres espais, majoritàriament. En el cas montbuienc, doncs, aquest fet suposa el tancament del cementiri de la parroquia de Santa Margarida i el seu trasllat a una nova ubicació així com el tancament del cementiri de la Tossa.

Per altra banda, el cementeri del Saió es mantindrà situat a tocar de l'esglèsia de Santa Anna.

Cal dir, doncs, que el cementiri de Montbui es construeix el 1886 i en ell s'hi observen dos grans moments constructius, el primer es correspon al moment de la seva inauguració, aquest està format per diversos espais de nínxols situats a tocar del mur del cementiri a més a més de dos grans pavellons funeraris. El segon moment constructiu correspon a diverses ampliacions durant el segle XX, moment en que s'afegeixen blocs de nínxols de forma successiva.

Jornades Europees del Patrimoni 2012

noreply@blogger.com (dglezcal) — Thu, 27 Sep 2012 10:02:00 +0000

Un any més arriben les Jornades Europees del Patrimoni a Montbui i com no podia ser d'una altra manera hem organitzat, en col·laboració amb la Fundació la Tossa de Montbui, diverses activitats per a aquest cap de setmana que promet ser intens.

Tot seguit us anunciem les activitats per a aquest any.

Divendres 28 de setembre
Concert de Campanes a l'església de Santa Margarida
20:00 a la Plaça Major

Identificarem els diversos tocs de campanes tradicionals de Montbui.

Dissabte 29 de setembre
Presentació del llibre Història de Santa Margarida de Montbui
19:00 Església de la Tossa de Montbui

Diumenge 30 de setembre
Visita guiada al fort d'Isabel II
10:00 a 12:00 Muntanya del Pi

Descripció de les restes del fort del Pi, construït el 1837 per defensar Igualada en el marc de la primera guerra carlina i el paper que va jugar en els successius conflictes del segle XIX.

Història Montbui

La repressió franquista a Montbui

Tornen les Jornades Europees del Patrimoni

Divendres 9 d'octubre

Dissabte 10 d'octubre

Diumenge 11 d'octubre

La formació d'un ampli domini senyorial: de la baronia de Montbui al marquesat de Dos Aguas

El perimetre castral de Montbui

Localització del castell de Montbui

El recinte jussà

El recinte sobirà3

Recorregut de les muralles i localització de les restes

Bibliografia

Premsa antiga digitalitzada

Jornades Europees del Patrimoni 2014

11 de setembre: Montbuiencs en la defensa de Barcelona

Orígen i evolució del Rec de Montbui.

La primera menció escrita de Montbui

Plets senyorials per Montbui: la guerra de Successió

Transcripció

Ceràmica medieval a la Tossa

Desapareix el C.F. Montbui

La setmana dels barbuts: Sant Sebastià i Sant Antoni Abat

Ressolt el misteri del Benefici de Sant Josep

Montbui revivim... el nostre passat

Montbui, me'n recordo

Jornades Europees del Patrimoni 2013: de Santa Maria a Santa Margarida

400 anys de temple, més de parròquia

Immigració i creixement demogràfic

El benefici de Sant Josep

El desenvolupament del nucli de Sant Maure

Factors històrics

Factors demogràfics

Factors sociològics

Factors econòmics

Factors geogràfics

La Tossa al NO-DO

La presència àrab a Montbui

El cementiri

Jornades Europees del Patrimoni 2012

El recinte sobirà^³