Article traduït per Rafel Marco i Molina

Llegir en Carl Sagan és una delícia. És la personificació del racionalisme i de l'escepticisme. Els seus arguments sempre són senzills, clars i contundents. Us deixo amb el mestre i amb un fragment on ens parla d'un altre personatge fascinant: Paul Broca.

Mentre escodrinyava la col·lecció (del Musée de l'Homme), sumit en meditacions similars, em va cridar l'atenció una etiqueta unida a un d'aquests flascons cilíndrics. Vaig prendre el recipient de la postada i el vaig examinar de prop. A l'etiqueta, s'hi podia llegir P. Broca. Tenia a les mans el cervell de Broca.

Paul Broca fou cirurgià, neuròleg i antropòleg, una de les figures preeminents de la medicina i l'antropologia del segle XIX. Va realitzar importants treballs en l'estudi de la patologia cancerosa i en el tractament dels aneurismes, així com una contribució essencial a la comprensió dels orígens de l'afàsia, nom amb què es designa tot menyscapte de l'habilitat per articular idees. Broca fou un home brillant i apassionat, amb una fervent dedicació al tractament mèdic de les capes socials més miserables. A l'empara de la nit i amb risc per la seva vida, va aconseguir una vegada traure clandestinament de París, en una carreta tirada per cavalls, setanta-tres milions de francs dins d'unes maletes amagades sota munts de patates; es tractava de diners dels fons de l'Assistència pública que, segons parer seu, corrien perill d'imminent pillatge. Fou el fundador de la moderna cirurgia cerebral. Així mateix, es va dedicar a l'estudi del problema de la mortalitat infantil. Cap al final de la seva vida fou nomenat senador.

Com ha indicat un dels seus biògrafs, s'estimava per sobre de totes les coses l'assossec i la tolerància. El 1848, va fundar una societat de «lliurepensadors». Va ser un dels pocs científics francesos de l'època que va mostrar adhesió a la tesi darwiniana de l'evolució a través de la selecció natural entre les espècies. T. H. Huxley, «el gos guardià de Darwin», assenyalaria que el simple esment del nom de Broca li omplia l'esperit d'un sentiment de gratitud, i se li atribueix a Broca la següent afirmació: «prefereixo ser un mico transformat que un fill degenerat d'Adam». Per aquestes idees i altres punts de vista similars va ser denunciat per «materialisme» i per corruptor de la joventut, com ho fou, segles abans, Sòcrates. Tanmateix, va rebre el càrrec de senador.

Molts anys abans, Broca havia tingut enormes dificultats per crear a França una associació dedicada a l'estudi de l'antropologia. El ministre d'Instrucció Pública i el prefecte de policia cobejaven la creença que l'antropologia podia ser, como tot intent adreçat a aprofundir en el coneixements dels éssers humans, inherentment subversiva per als interessos de l'estat. Quan, finalment, i a contracor, va obtenir autorització per parlar amb divuit col·legues del seu camp comú d'interessos científics, el prefecte de policia li va recordar que el faria personalment responsable de tot el que pogués dir-se en aquestes reunions «contra la societat, la religió o el govern».

Malgrat tot, l'estudi dels éssers humans es considerava tan perillós en aquells temps que la policia va enviar a totes les reunions un espia, amb l'amenaça explícita de revocar l'autorització per celebrar-les immmediatament, en cas que el delegat governatiu s'escandalitzés o considerés delictiva qualsevol afirmació de les que s'hi aboquessin. Aquestes van ser les circumstàncies sota les quals va celebrar la primera reunió la Societat d'Antropologia de París, el 19 de maig de 1859, el mateix any que es va publicar la primera edició de L'origen de les espècies. En reunions posteriors, s'hi discutiria una ampla gamma de temes, com ara arqueologia, mitologia, fisiologia, anatomia, medicina, psicologia, lingüística o història; i és fàcil imaginar l'espia governatiu dormisquejant en un racó de la sala durant la major part de les sessions. Segons explica Broca, en certa ocasió, l'espia va sentir ganes de fer un petit tomb i va preguntar si podia abandonar la sala amb la garantia que no s'hi tractaria cap assumpte lesiu per a l'estat durant la seva absència. «No, no, amic meu», li va respondre Broca, «vostè no pot marxar a fer un tomb. Segui i justifiqui'n el sou». Però no tan sols era la policia qui mostrava a França llavors oposició al desenvolupament de l'antropologia, sinó també el clergat, i el 1876, el Partit Catòlic Romà va organitzar una gran campanya contra els ensenyaments de l'Institut d'Antropologia de París, fundat per Broca.

Paul Broca va morir l'any 1880, potser a causa d'un tipus d'aneurisma molt similar als que tan brillantment havia estudiat. Quan el va sorprendre la mort, hi era treballant en un minuciós estudi de l'anatomia cerebral. Broca va fundar les primeres societats professionals, escoles d'investigació i revistes científiques de l'antropologia francesa moderna. Els espècimens del seu laboratori personal van ser incorporats al lloc que durant anys rebria el nom de Musée Broca. Posteriorment, passarien a integrar-se en el més ampli Musée de l’Homme.

Va ser el mateix Broca, el cervell del qual tenia jo ara a les mans, qui va crear la macabra col·lecció que havia estat contemplant. N'havien estat objecte d'estudi embrions i micos, gents de totes les races, mesurant-ho tot embogidament en un suprem esforç per comprendre la natura profunda de l'ésser humà. I, malgrat l'aspecte present de la col·lecció i dels meus recels, no va ser, almenys d'acord amb els patrons del seu temps, més patrioter o més racista que altres i, certament, no va oferir un suport incondicional al racisme amb les seves teories, i menys encara amb els seus actes. El científic fred, poc curós i desapassionat no pren en consideració les conseqüències humanes que poden derivar-se'n de la feina. Broca sempre les va tenir en compte.

A la Revue d’Anthropoligie de 1880, s'hi recull una bibliografia exhaustiva dels escrits de Broca. Entre els títols, que vaig tenir oportunitat de fullejar algun temps després, pot rastrejar-se l'origen de la col·lecció que acabava de contemplar:

«Sobre el crani i el cervell de l'assassí Lamaire», «Presentació del cervell d'un goril·la mascle adult», «Sobre el crani i el cervell de l'assasí Prevost», «Sobre la suposada heretabilitat de característiques accidentals», «La intel·ligència dels animals i el domini dels humans», «L'ordre dels primats: paral·lels anatòmics entre homes i micos», «L'origen de l'art d'obtenir el foc», «Sobre monstres dobles», «Discussió al voltant dels microcèfals», «Trepanacions prehistòriques», «Sobre dos casos de desenvolupament d'un dit supernumerari en l'edat adulta». «El cap de dos novacaledonians» i «Sobre el crani i el cervell de Dant Alighieri». Desconec el lloc on pot trobar-se actualment el crani de l'autor de la Commedia, però la col·lecció de cervells, cranis i caps que m'envoltaven constitueix sens dubte les primeres passes del treball d'investigació realitzat per Paul Broca.

Broca fou un extraordinari anatomista cerebral i va efectuar importants investigacions sobre la regió límbica, coneguda inicialment amb el nom de rinencèfal (el «cervell olfactiu»), zona que com sabem a hores d'ara es troba estretament vinculada a les emocions humanes. Però, potser, el seu treball més celebrat als nostres dies sigui el descobriment d'una petita regió ubicada a la tercera circumvolució del lòbul frontal esquerre de l'escorça cerebral, que honorant-ne el descobridor s'anomena avui, àrea de Broca. Prenent com a punt de partida un escàs nombre de proves experimentals, Broca va posar al descobert que aquesta zona del cervell controla l'emissió articulada del llenguatge i s'erigeix com a la seu fonamental d'una activitat humana tan característica. L'àrea de Broca va ser un dels primers descobriments que va posar de manifest la separació de funcions existents entre els dos hemisferis cerebrals. I quelcom de més important encara, va ser una de les primeres proves sòlides de l'existència de funcions cerebrals específiques localitzades en zones molt precises del cervell, del fet que existeix una connexió entre l'anatomia cerebral i les diferents activitats concretes, activitats que de vegades solen qualificar-se com a «mentals».

(…)

I aquí estava, surant davant dels meus ulls, nedant a trossos en una mar de formalina, el cervell de Broca. Podia observar la regió límbica que Broca havia estudiat en altres, les circumvolucions del neocòrtex, fins i tot el lòbul frontal esquerre de color gris blanquinós on tenia la base l'àrea que en pren el nom del descobridor, podrint-se inadvertidament en un trist racó de la col·lecció que va iniciar el mateix Broca.

Era difícil sostenir el cervell de Broca sense tenir la sensació que, en certa mesura, encara era allà, presents, els seu ingeni, el seu tarannà escèptic, les seves sobtades gesticulacions en parlar, els seus moments de quietud i sentimentalisme. I és que es trobava preservada enfront meva, en la configuració neuronal, una recol·lecció dels triomfants moments en què defensava davant d'una assemblea conjunta de facultats de medicina (i davant del seu pare, inflat d'orgull) la seva teoria sobre els orígens de l'afàsia? O tal vegada un dinar en companyia del seu amic Victor Hugo? Potser un passeig a la llum de la lluna en una horabaixa tardorenca al llarg del Quai Voltaire i el Font Royal en companyia de la seva esposa? On anirem a raure després de morir? És que Paul Broca era allà encara, en un flascó ple de formalina? Tal vegada hauria desaparegut tot rastre de memòria, tot i que les investigacions contemporànies sobre l'activitat cerebral proporcionen proves convincents del fet que un cert tipus de memòria queda redundantment emmagatzemada en nombrosos i diferents llocs del nostre cervell. Quan en un futur es produeixin avenços substancials en el terreny de la neurofisiologia, podrem, tal vegada, reconstruir les memòries o intuïcions d'algú finat temps ha? Fora d'això, sembla desitjable tal perspectiva? Equivaldria a la pèrdua del darrer bastió de la nostra privacitat, encara que també toca tenir en compte que equivaldria a una determinada mena d'immortalitat efectiva doncs, i especialment per a homes de la talla de Broca, ja que és indubtable que la ment constitueix alguna cosa així com l'essència de la seva entitat física i psíquica.

Atès el caràcter dels materials acumulats en aquesta recòndita i oblidada sala del Musée de l’Homme, em vaig sentir d'immediat inclinat a atribuir als creadors de la col·lecció —en aquell moment desconeixia encara que havia estat idea de Broca— un manifest i innegable sexisme, racisme i patrioterisme, una profunda resistència davant de la idea d'una estreta interrelació entre els éssers humans i la resta de primats. I en part, això, era indubtable. Broca va ser un humanista del segle XIX, però no havia aconseguit desprendre's dels prejudicis i malalties socials que caracteritzaven la humanitat del seu temps. Broca creia en la superioritat dels homes enfront de les dones i en la dels blancs enfront de la resta de races. En aquest context, fins i tot la seva conclusió que els cervells alemanys no eren significativament diferents dels francesos no era més que una refutació de la defensa per part dels teutons de la seva superioritat davant dels gals. Amb tot, el científic franc va sostenir l'existència de profundes vinculacions entre la fisiologia cerebral de goril·les i homes.

Broca, fundador d'una societat de lliurepensadors en la seva joventut, creia en la necessitat i importància d'una investigació lliure de traves i va dedicar bona part de la seva vida a la consecució d'aquest objectiu. El fracàs d'aquest ideals posa de manifest que, fins i tot per a algú com Broca, que no va escatimar esforços en favor de la llibertat d'investigació, era en realitat molt senzill apartar-se dels mateixos a causa d'un fanatisme i intolerància endèmics. La societat pot arribar a comprendre al millor dels homes. Considero injust criticar algú per no haver compartit les idees progressistes que estaven gestant-se al seu temps, encara que no per això deixa de ser molt descoratjador que els prejudicis retrògrads arribin a tenir tanta força persuasiva. Aquest tema planteja incerteses enutjoses sobre quines idees vistes a la nostra època com a veritats convencionals genèricament acceptades arribaran a considerar-se fanatisme gratuït pels nostres immediats successors. Crec, doncs, que la millor manera de pagar a Paul Broca el deute que tan involuntàriament ens va llegar amb el seu exemple consisteix a discutir profundament i seriosament les nostres creences més arrelades.

Carl Sagan, Cerebro de Broca.

Article traduït per Rafel Marco i Molina

Sabeu què és l'empremta? Sí, home, recordeu allò de quan neixen els gansos, que segueixen el primer que veuen bellugar-se? Normalment és la mare, però pot ser una persona o fins i tot un cotxe de joguina. Tècnicament és un aprenentatge en una fase primerenca del desenvolupament, que és més o menys ràpid i que és, pel que sembla, independent de les conseqüències. I de l'empremta, de la seva història i d'algunes curiositats relacionades amb nosaltres, els humans, us en parlaré en la nostra història d'avui.

Sembla que el primer que ho va descobrir (almenys, qui en va deixar constància escrita), va ser un biòleg anomenat Douglas Alexander Spalding, allà per l'any 1870. Va descriure com un pollet acabat de néixer «seguirà qualsevol altre en moviment. I si es deixa guiar per la vista, no sembla tenir una major disposició a seguir una gallina que un ànec o un ésser humà... Existeix un instint per l'acte de seguir; i abans que l'experiència, és el sentit de l'oïda el que el vincula a l'objecte adequat». Va explicar que si es posava una caputxa a un pollet durant els primers quatre dies de vida, el pollet en fugia de la vora tot just treure-se-la, però que si se la treia un dia abans, corria cap a ell. Així que no tan sols la vista, sinó també l'oïda, tenen importància en alguns animals, com els pollets, a l'hora d'establir-ne l'empremta.

Posteriorment, el fenomen va ser redescobert per Oskar Heinroth, però tant aquest com Spalding van caure en l'oblit, i seria un altre home el qui s'emportaria la glòria pel seu treball sobre l'empremta. La història d'aquest home comença l'any 1909, en unes zones pantanoses del Danubi, a l'est d'Àustria, prop d'Altenberg. A un nen de 6 anys i a una amiga, un veí els va regalar dos aneguets acabats de néixer. Els nens van criar els aneguets i aquests els seguien a tot arreu creient que n'eren els pares. Aquell nen es deia Konrad Lorenz i la nena era la seva futura esposa (segons la Wikipedia, Annemarie; segons el llibre que esmento al final, Gretl).

Lorenz va arribar més lluny i 64 anys després d'aquella experiència, diria: «Ens vam adonar pel nostre compte que en el mateix procés els aneguets van crear una empremta en mi. (...) Tota una vida d'esforços està determinada per una experiència decisiva en la infantesa».

El 1935, va descriure l'empremta de forma més científica. Es va adonar del fet que el període durant el qual s'estableix aquesta empremta és molt curt. Si la cria tenia menys de 15 hores de vida o més de 3 dies no es creava aquesta empremta. Una vegada establerta, l'animal es bloquejava i no podia aprendre a seguir una figura materna distinta.

Va ser ell el qui primer va introduir la paraula imprinting (en alemany prägung) en la ciència; i va ser ell qui va establir el concepte de «període crític», és a dir, una finestra durant la qual l'entorn actua irreversiblement en el desenvolupament de la conducta. A Lorenz, li semblava molt important l'empremta perquè era en si mateix un instint.

Niko Tinbergen va estar amb Lorenz a Altenberg, a la primavera de 1937 i entre els dos van inventar la ciència de l'etologia. La feina realitzada els va portar a rebre l'any 1973 el Premi Nobel.

Però anant una mica més enllà, la cria de l'oca no seguirà ningú, fora que hi hagi algú a qui seguir. Enfront d'aquesta situació, la ment de l'oca resta oberta al concepte de com és una «mare». Fixeu-vos que és allà on l'entorn en modela la conducta.

Així com amb els aneguets li havia costat poc a la infantesa, de gran, es va adonar que amb els ànecs li costaria una mica més. I va ser així fins que es va adonar que amb aquesta cria havia de fer sorolls específics d'ànec. En altres paraules: els ànecs, a diferència de les oques, necessiten tant veure com sentir les mares. El 1960, Gilbert Gottlieb va veure que els sorolls que seguien els aneguets eren més poderosos si n'eren de la mateixa espècie, malgrat que abans d'això no podien saber quin venia d'algú de la seva espècie i quin no. Per acabar de comprovar-ho va deixar muts els aneguets mitjançant una operació a les cordes vocals mentre eren a l'ou. Llavors, una vegada naixien, no tenien preferència pels sorolls d'una mare de la seva espècie. La conclusió era que els aneguets sabien quin era el so correcte perquè l'havien sentit abans de sortir de la closca.

Ara bé, és l'empremta una peculiaritat d'ànecs, oques o similars, o els éssers humans i altres animals tenim també alguna cosa semblant?

Hi ha milers d'exemples en els quals els éssers humans són mal·leables durant la joventut, però totes elles queden establertes en l'edat adulta. Per dir-ho així, ni la imatge materna de la cria de l'oca ni la cultura del nen són, de cap manera, innates. Però la capacitat d'absorbir ambdues coses sí que ho és.

Un exemple: l'accent. Les persones el canvien fàcilment durant la joventut; generalment, adopten el de la gent que els envolta. Però en algun moment, entre els 25 i els 35 anys, aquesta flexibilitat, senzillament, desapareix. A partir d'aquí, fins i tot si una persona emigra a un altre país i viu allà durant anys, el seu accent canviarà molt poc.

El 1967, un psicòleg de Harvard, Eric Lenneberg, va publicar un llibre en què plantejava que la capacitat d'aprendre el llenguatge està sotmesa també a un període crític que acaba de manera sobtada durant la pubertat. Però, com podria demostrar-se una cosa així? Senzill: privant un nen de tot tipus de llenguatge fins als 13 anys i llavors, intentar ensenyar-lo a parlar. Òbviament, ningú que no estigui tocat de l'ala faria un experiment semblant. Però tothom ha sentit a parlar de nens salvatges, i segur que alguna cosa ens en podrien mostrar.

El 1800, es va trobar al Llenguadoc un nen anomenat Víctor, el nen salvatge d'Avairon, que havia estat en estat salvatge fins als 11 o 12 anys de vida. Malgrat els dos anys d'esforços, el seu professor no va aconseguir fer-lo parlar i quan vaig deixar el meu alumne seguia sent completament mut. El segon cas, del segle XIX, va ser Kaspar Hauser, un jove descobert a Nuremberg el 1828 que semblava haver estat a una habitació sense gairebé tenir contacte amb persones en els seus 16 anys de vida. Fins i tot després d'un ensenyament molt acurat, la sintaxi de Kaspar seguia trobant-se en un estat de confusió desastrós.

Un altre cas força més tràgic va ser el d'una nena de 13 anys anomenada Genie, descoberta a Los Angeles, que havia estat tancada a una habitació totalment en silenci, gairebé sempre lligada a una cadira amb un orinal o engabiada a un bressol. El seu vocabulari estava compost de dues paraules: stop it i no more. La seva rehabilitació va ser igual de tràgica, passant d'uns pares adoptius a altres. En algunes d'aquestes llars la van maltractar. A una d'elles, on va ser castigada severament (no se sap exactament de quina manera) per vomitar, va tornar a agafar por d'obrir la boca, amb la qual cosa va tornar a deixar de parlar. Avui, viu a una institució per a adults ubicada a Los Angeles. En va aprendre molt, posseïa un grau d'intel·ligència elevat i la seva capacitat per resoldre trencaclosques es corresponia amb una edat superior a la seva. Tanmateix, mai no va aprendre a parlar. No podia entendre com fer una frase interrogativa simplement canviant l'ordre, ni com canviar un «tu» per un «jo».

Tots aquests exemples van suggerir que el llenguatge no es desenvolupa mitjançant un programa genètic, ni tampoc és només absorbit per l'ambient extern: el llenguatge requereix una empremta.

Hi ha un altre aspecte curiós en què és bàsic l'empremta i és el de l'incest. Ja el 1981, Edward Westermarck, un pioner de la sociologia, va publicar un llibre on suggeria que els éssers humans evitaven l'incest més per instint que per obeir les lleis. Van passar 40 anys abans que algú pogués testimoniar una experiència que ho corroborés. Arthur Wolf va analitzar les dades demogràfiques registrades per la força japonesa que va ocupar Taiwan el segle XIX. Va observar que els taiwanesos havien practicat dos tipus de matrimonis concertats. En una d'ells, la parella es coneixia el dia del casament (encara que el compromís s'havia establert uns anys abans), i en l'altre, la núvia era adoptada per la família del nuvi des que era nena i la criava la família política (en aquest cas, ambdós experimentarien quelcom semblant a casar-se amb un germà). Si es complia el que Westermarck afirmava, en aquest segon cas, els matrimonis tindrien més problemes que els primers.

Wolf va recollir informació de 14.200 taiwaneses contractades per a un matrimoni menor durant la darrera part del segle XIX i la primera del XX, i els matrimonis que havien viscut amb la mateixa família tenien un risc 2,65 vegades major d'acabar en divorci que els primers. No solament això: amb freqüència els pares havien d'obligar la parella que s'havia conegut des de petita a consumar el matrimoni, en alguns casos, sota l'amenaça del càstig físic. Tot i així, tenien un 40% menys de fills i un terç d'aquests matrimonis va acabar cometent adulteri, en contraposició al 10% dels altres matrimonis.

Des de llavors, molts estudis han confirmat aquestes troballes. Com podem veure-hi, evitar l'incest és una cosa que portem als gens, i no és per una qüestió de lleis. Aquesta aversió per l'incest entre els qui creixen junts en la mateixa família sembla un exemple clar d'empremta durant un període crític dels primers anys de vida, independentment que siguin família directa o adoptada. I sembla més fort en les dones que en els homes.

Així doncs, pot ser que no anem perseguint el primer que es mou en néixer, però queda clar que l'empremta la tenim, d'alguna manera, en la nostra naturalesa.

Fonts:
Matt Ridley, ¿Qué nos hace humanos?
Consilience, Edward O. Wilson

Article traduït per Rafel Marco i Molina

No heu sentit a certs polítics i religiosos dir que l'homosexualitat es pot guarir? Bé, no és d'aquest tema exactament del que us vull parlar, però sí del que passa quan anem en contra del que vindria a anomenar-se "sexe psicològic", és a dir, el que se sent un mateix, independentment de la resta de factors. La línia de pensament d'aquests polítics i religiosos no ha d'estar molt lluny de cert psicòleg de Nova Zelanda anomenat John Money. Aquest psicòleg tenia bastants semblances amb els anteriors. Fins i tot en les formes de divulgar-ne els fets.

Com a conseqüència, un nadó humà podia ser assignat a un sexe o a l'altre. Aquesta creença era utilitzada pels metges per justificar una operació quirúrgica que transformava en nenes els nens nascuts amb penis defectuosos. Aquesta cirurgia es va convertir en normal durant un temps. Fins i tot els nens amb penis extraordinàriament diminuts es "reassignaven" al sexe femení.

Money va acceptar el cas d'un nen que havia perdut el penis en una circumcisió potinera. Aquest nen era un bessó monozigòtic, de manera que l'oportunitat de veure com podria convertir-se en una dona mentre que el seu germà es desenvolupava com un home era irresistible. Per consell de Money, el nen fou sotmès a una operació de reassignació sexual, després els pares el van criar com a una nena i mai no li van explicar res sobre el seu origen.

L'any 1972, Money va publicar un llibre en què descrivia el cas i el qualificava d'èxit rotund, la premsa ho va aclamar com a prova definitiva del fet que els rols sexuals eren producte de la societat, no de la biologia; va influir tota una generació de feministes en un moment decisiu; se'l va introduir en els manuals de psicologia; i va influir en molts metges que contemplaven en aquell moment la reassignació sexual com una solució senzilla a un problema complicat.

Semblava que Money n'havia guanyat el debat. Posteriorment, el 1979, l'emissora de televisió BBC va començar a investigar el cas. L'equip havia sentit rumors que deien que el nen que va passar a ser nena no era l'èxit que afirmava Money. Van aconseguir traspassar l'anonimat del cas i, fins i tot, entrevistar-se breument amb la nena, encara que no en divulguessin la identitat en antena. Es deia Brenda Reimer, tenia llavors 14 anys i vivia amb la seva família a Winnipeg. El que l'equip va contemplar va ser una noia desgraciada, amb un llenguatge corporal masculí i una veu greu. Els de la BBC van entrevistar Money, que es va enfurismar davant la invasió de la intimitat de la família.

Diamond [que estava al capdavant de la investigació] seguia pressionant Money perquè en donés detalls, però no va aconseguir res. Després d'això, Money va eliminar de les seves publicacions qualsevol referència al cas. La pista es va refredar un cop més. Després, el 1991, Money va culpar Diamond d'incitar la BBC a envair la intimitat de la noia. Enfurismat, Diamond va intentar posar-se en contacte amb psiquiatres que poguessin haver tractat el cas. El 1995, va conèixer per fi "Brenda Reimer".

Tret que Brenda ara es deia David i era un home feliçment casat i amb fills adoptats. Havia suportat una infantesa confusa i desgraciada, rebel·lant-se constantment contra tot allò que fos característic d'una nena, encara que no sabia res tocant al fet que havia nascut nen. Com a l'edat de 14 anys seguia insistint a portar la vida d'un noi, al final els pares li'n van parlar del passat. Immediatament, va exigir la reposició quirúrgica d'un penis i va adoptar la vida d'un adolescent. Diamond va persuadir David perquè li deixés explicar-ne la història al món (utilitzant un pseudònim), de manera que altres no haguessin de passar pel mateix en el futur. L'any 2000, l'escriptor John Colapinto el va convèncer perquè n'abandonés l'anonimat per tal d'escriure-hi un llibre.

Money mai no va demanar disculpes, ni al món per enganyar la gent entorn de l'èxit de la reassignació, ni a David Reimer. Actualment, Diamond es pregunta què hauria ocorregut si el nen hagués sortit homosexual o un transexual que hagués volgut viure, o bé d'una manera efeminada o bé com una dona, o si no hagués estat disposat a sortir de l'armari i explicar-ne la història.

David Reimer no està sol. Una gran part dels nens reassignats com a nenes es declaren nens en l'adolescència. I un estudi recent sobre persones nascudes amb genitals ambigus revela que els que van escapolir-se del bisturí del cirurgià tenen menys problemes psicològics que els van ser operats en la infantesa. La gran majoria de nens als quals van canviar de sexe perquè visquessin com a nenes han tornat, pel seu compte, a viure com a homes.

Com va dir en certa ocasió un grup d'investigadors de Kansas:

En realitat, l'òrgan sexual més gran el tenim entre les orelles i no entre les cames.

Actualització: em diu Mario en un comentari que David es va suïcidar. Efectivament, a la Wikipedia diu textualment: Reimer acabó haciendo público su caso para así evitar prácticas similares en el futuro, y después de sufrir una fuerte depresión, problemas económicos y el final de su matrimonio, acabó suicidándose en el 2004.

Font:
Matt Ridley, ¿Qué nos hace humanos?

Article traduït per Rafel Marco i Molina

Una de les coses que solem fer a la nostra vida de manera relativament habitual són apostes. De vegades, són a causa d'alguna idea o certesa que tenim al cap i que ens incita a fer-ho. Però quan en aquest terreny entren els científics i comencen a apostar sobre com funcionarà la Natura, llavors la cosa esdevé força interessant; perquè sabem que el guanyador s'emportarà la glòria objectivament, mentre que el perdedor... en fi, vegem-ne alguns exemples. Alguns ja us els he explicat en altres ocasions, però paga la pena tornar-los a posar en context.

La primera aposta de la qual us en vull parlar gira entorn de la rodonesa de la Terra. Un defensor de la hipòtesi de la Terra plana, John Hampden, va oferir el 1870 un total de 500 lliures (una suma considerable per a l'època) contra tot aquell que pogués demostrar que la Terra no era plana. Wallace havia perdut diners en inversions poc prudents, però tenia coneixements d'agrimensura, adquirits durant la joventut, que sabia que l'hi ajudarien, així que va acceptar el repte.

La prova es va fer al canal artificial Old Bedford River: un canal llarg i tranquil.

Si s'hi posaven tres punts, prou allunyats, a la mateixa alçada del canal i hi coincidien, podia assumir-se que la Terra era plana; però si el punt mitjà quedava més alt que els altres dos, llavors s'havia d'acceptar la rodonesa de la Terra. Més o menys així:

El resultat va determinar que Wallace fos el guanyador, per la qual cosa va rebre els diners. Hampden, no obstant això, mai no va acceptar la derrota. Durant la resta de la seva vida, va intentar que els tribunals li donessin la raó i, fins i tot, lliurava a la dona de Wallace cartes amb continguts semblants a aquest:

Senyora, si el lladre infernal del seu marit arriba a casa seva un dia en llitera, amb tots els ossos del crani reduïts a puré, ja s'imaginarà el perquè. Digui-li de la meva part que és un maleït lladre i, que tan segur com que el seu nom és Wallace, que no morirà pas al llit. Deu ser una desgràcia miserable veure's obligada a viure amb un criminal convicte. No pensi, ni l'hi faci pensar, que he acabat amb ell.

Com haureu pogut intuir, fins i tot el mateix Wallace es va penedir d'haver fet aquella aposta. És el que passa quan t'enfrontes amb fanàtics i, a sobre, tens raó.

Seguim amb una altra aposta. L'any 1600, l'astrònom Johannes Kepler va apostar amb el seu rival, Cristiano Logomontano, que descobriria la fórmula orbital de Mart en vuit dies. Kepler va anotar l'existència de l'aposta, però no les quantitats, així que no se sap quant va perdre-hi. I la va perdre —això segur—, perquè va trigar 5 anys a esbrinar-la, i no pas vuit dies. Aquests càlculs van ajudar Newton a posar les bases del seu sistema a les pàgines dels Principia.

Curiosament, els Principia també neixen, en part, gràcies a una altra aposta. L'any 1684, Christopher Wren, Robert Hooke i Edmund Halley estaven asseguts discutint sobre temes filosòfics. Kepler havia descobert que les òrbites dels planetes estaven governades per la inversa del quadrat i els tres, a més de Newton, es preguntaven si aquesta mateixa llei era la que regia les òrbites. A més, les òrbites eren el·líptiques, la qual cosa sobrepassava per complet els coneixements matemàtics d'aquells tres homes. Tanmateix, Hooke els va dir que aquestes lleis, segurament, podrien ser deduïdes a partir de la de l'invers del quadrat de la distància. Wren i Halley es van mostrar escèptics i aquest darrer li va dir a Hooke que si era capaç de demostrar-ho en el decurs de dos mesos, li regalaria un llibre per valor de 40 xílings.

Els dos mesos van passar i Hooke no va aconseguir resoldre-ho. Un temps més tard, Halley va visitar Newton a Cambridge i, després d'una estona parlant, li va preguntar com es mourien els planetes al voltant del Sol, si la llei d'atracció fos inversament proporcional al quadrat de la distància. Newton va contestar de seguida: "En el·lipsis". Halley li va demanar de veure els càlculs, però Newton no els va poder trobar. Llavors, va prometre que tornaria a fer aquests càlculs i que els hi lliuraria. I així, el va incitar a escriure els Principia.

Una altra aposta que es recorda és la de Lord Rayleigh contra Lord Kelvin. Kelvin afirmava que la radioactivitat no podia explicar la calor interior generada per la Terra, conclusió que havia escoltat en una conferència de Rutherford. Rayleigh li va apostar cinc xílings a Kelvin: abans de sis mesos, Kelvin declararia que Rutherford tenia raó. I, efectivament, abans dels sis mesos Kelvin va reconèixer que havia perdut, ho va confessar en públic davant de l'Associació Britànica per a l'Avenç de la Ciència i va pagar els cinc xílings.

Les apostes en ciència fan que els investigadors posin mà a l'obra i les respostes, de vegades, solen sorprendre més d'un. I així va passar amb el mateix Richard Feynman, qui va apostar (desconeixem la quantitat) sobre si la simetria levogira es manté en les reaccions subatòmiques. El nostre heroi es va equivocar. Posteriorment, es va jugar 1.000 dòlars a què ningú podria construir un motor de menys de 0,4 mil·límetres. Realment, volia perdre-la, per fomentar la investigació sobre la nanotecnologia. I, com no podia ser d'altra manera, va perdre; però es va sentir defraudat perquè el fabricant d'instruments científics, Bill McLellan, va utilitzar la tecnologia existent per aconseguir-ho.

Més divertida va ser l'aposta, el 1974, entre Stephen Hawking i Kip Thorne sobre si Cygnus X-1 contenia un forat a l'interior (cosa que podia saber-se si la seva massa era superior al límit de Chandrasekhar). Hawking va apostar un any de subscripció al Penthouse, mentre que Thorne se'n va jugar una de 4 anys a Private Eye, ja que les apostes eren de 4 a 1. A Thorne li agradava fer apostes arriscades i aquesta vegada la va guanyar.

Thorne i Hawking no es cansen d'apostar i sempre se n'empesquen alguna que als afeccionats a la ciència ens provoca un somriure. Com una que van fer l'any 1997 (en aquest cas tots dos en el mateix bàndol) contra el físic John Preskill (cordeu-vos bé el cinturó!): «Quan un estat quàntic inicial pur experimenta un col·lapse gravitacional per formar un forat negre, l'estat final quan acabi l'evaporació del forat negre serà sempre un estat quàntic pur».

Preskill tenia raó. Però Hawking no es va desanimar amb les apostes i l'any 2000 en va creuar una altra amb Gordon Kane per 100 dòlars sobre el possible descobriment del bosó de Higgs.

El 2005, l'expert britànic en clima, James Annan, es va jugar, 50 contra 1, ni més ni menys que 10.000 dòlars amb dos científics russos que les temperatures globals mitjanes entre 2012 i 2017 serien més elevades que entre 1998 i 2003. Annan deia que «no hi ha gaire diners en la ciència climàtica i encara és a la recerca d'una bona jubilació. Si guanyo, serà un bon complement per a la meva pensió».

Una altra aposta va néixer d'un intent d'Enrico Fermi per demostrar a la Laura, la seva futura esposa, que havia avançat en el seu americanisme. Caminaven d'un lloc a un altre amb un amic, Franco Rasseti, i Fermi va dir:

— Dins d'una estona creuarem la línia Mason-Dixon.
— La línia Mason-Dixon? I què és això? —va preguntar la Laura.
— Fantàstic! Però, és que no saps...? —va començar Rasetti.
— És la línia divisòria entre el nord i el sud —va explicar Fermi.
— Quina classe de línia és aquesta? Es tracta d'una línia imaginària? És una línia física? —va preguntar la Laura.
— Està formada per dos rius, el Mason i el Dixon —va contestar Rasetti, amb la seguretat de costum.
— Dos rius? N'estàs completament errat! —va exclamar Fermi amb ironia—. Mason i Dixon van ser dos senadors, un del nord i l'altre del sud.

En vista del desacord, van apostar un dòlar. El resultat va ser que Charles Mason i Jeremiah Dixon eren dos astrònoms anglesos. Però Fermi, que mai no va saber perdre, va reclamar el dòlar de l'aposta «perquè pot concebre's que uns astrònoms anglesos arribin a ser senadors americans; però mai dos rius».

Fonts:
Rivalidades científicas, de Joel Levy
El Universo, de Isaac Asimov
Eurekas y Euforias, de Walter Gratzer
Historia de la ciencia: 1543-2001, de John Gribbin

http://www.historiasdelaciencia.com/?p=179
Átomos en mi familia, de Laura Fermi
El desafiament de la Terra plana el teniu més detallat a psicobyte (pel contingut, diria que gairebé tot el que hi posa està extret del primer llibre que he esmentat a les fonts). Les imatges provenen de l'article de l'enllaç que acabo d'esmentar.

Article traduït per Rafel Marco i Molina

Més d'una vegada us he comentat que la diferència entre els homes i els animals (ja sabeu que és una forma de parlar, perquè l'home també és un animal) és una qüestió quantitativa i no qualitativa. Normalment, els científics defensen (defensem, si m'ho permeteu) la primera posició, mentre que els que es creuen l'obra culminant de la creació en defensen la segona. El que passa és que no és tan fàcil definir diferència quantitativa i qualitativa. Són conceptes una mica vagues, però la diferència conceptual és molt evident. Així que, quan la diferència quantitativa és prou notòria, pot arribar a semblar (o ser, per què no?) qualitativa. Al llibre Las fronteras de la ciencia, l'autor, Michael Shermer, ens n'explica dos exemples.

El primer exemple tracta sobre les diferències de nivell entre jugadors d'escacs. Però també podria dir-se sobre qualsevol altre esport o especialitat.

Intuïtivament, donem per fet que els mestres d'escacs preveuen més moviments que la resta de jugadors, però el psicòleg Adriaan DeGroot ha descobert que ocorre justament el contrari: els mestres estudien menys moviments; tanmateix, els que estudien són més rellevants. Però, com els seleccionen? En acabar una partida, i després d'un moviment clau que va confondre els experts que van predir-ne la derrota, van preguntar al gran mestre Bobby Fischer: «Com va poder preveure que aquest moviment aparentment desastrós el conduiria a la victòria? Què en va pensar?». Fischer va respondre: «No ho sé. Simplement, vaig intuir que era bo».

L'anècdota de Fischer constitueix un exemple magnífic del caràcter misteriós del procés cognitiu del geni, que és el que dóna peu al mite d'Amadeus. La realitat és molt més prosaica. Els psicòlegs William Chase i Herbert Simon calculen que els grans jugadors d'escacs arriben a familiaritzar-se amb unes cinquanta mil posicions en què intervenen quatre o cinc peces i que, a partir d'aquestes, rumien quines jugades han de fer en la majoria de les partides.

A primera vista, aquestes xifres semblen miraculosament elevades, però resulta més fàcil entendre què ocorre si tenim en compte que en el curs de deu anys de dedicació intensa, un jugador pot arribar a acumular unes vint-i-cinc mil hores de joc. A dues jugades per hora, una persona pot adquirir els coneixements i l'habilitat necessària per convertir-se en mestre d'escacs. No hi ha res de miraculós. Després de deu anys de pràctica, qualsevol persona pot arribar-hi de forma natural, i en qualsevol camp, amb tantes hores de pràctica.

Quan era molt jove vaig formar part d'un club d'escacs i, almenys durant alguns mesos, jugava de quatre a cinc hores diàries. Un dia va visitar el club un mestre i va jugar contra quinze de nosaltres en partides simultànies: les va guanyar totes. No s'hi estava, amb cadascú, més de dos segons per jugada, era com si ja conegués totes les posicions a la bestreta. Llavors em va semblar una mena de geni, ara sé com ho feia.

Per descomptat, la diferència entre un jugador mitjà i un mestre, i entre un mestre i un campió, es fonamenta en el punt en què la diferència quantitativa arriba a ser tan ampla que, de facto, es converteix en diferència qualitativa: Bobby Fischer és [era] totalment distint a la resta.

El segon exemple tracta sobre un home amb una gran habilitat per al càlcul mental.

Quan s'observa l'Art [es refereix al seu amic Arthur Benjamin] practicar la seva màgia matemàtica, sembla un geni dotat d'un do especial, un doble de Rainman a qui els nombres li cauen del cel. Però Art no va néixer amb aquest do: el va aprendre al llarg de molts anys de pràctica, perquè s'ho passa d'allò més bé fent càlculs mentals des que era molt petit. Quan resol una multiplicació de dos nombres de cinc xifres, la resposta apareix com per art de màgia.

Però quan explica com ho fa, t'adones que no fa res que la majoria no pogués fer, si hi dediqués força pràctica. És a dir, si sabem la taula de multiplicar i practiquem (i practiquem i practiquem) les tècniques del llibre d'Art [Mathemagics: How to look like a genius without really trying; encara sense traducció al català ni al castellà], podríem arribar-ne a dominar l'art. Art s'ha convertit en un altre matemàtic —ho anomenen «matemàgic»— per la rapidesa i adaptabilitat que ha adquirit amb els anys.

Pràcticament cap problema que se li pugui plantejar conté sorpreses per a ell. Pot triar qualsevol nombre de tres, quatre o cinc xifres i reduir-lo a una mera multiplicació. Hi aplica un sistema mnemotècnic que converteix nombres en paraules, la qual cosa li permet emmagatzemar-los en la memòria mentre resol un nou problema; després, en una nova passa del problema anterior, torna a convertir les paraules en nombres.

És quelcom que ha fet amb tanta freqüència que el procés de conversió s'ha convertit en una segona naturalesa per a ell.

Per tant, recordeu que una diferència quantitativa molt evident pot ser vista també com una diferència qualitativa.

Font:
Michael Shermer, Las fronteras de la ciencia.

Article traduït per Rafel Marco i Molina

Crear una teoria no és com destruir un vell estable per erigir un gratacels en el seu lloc. Se sembla més a escalar una muntanya, en el moment d'entreveure noves vistes i més extenses, quan es descobreixen relacions inesperades entre el punt de partida i el ric entorn. Però el punt de partida continua existint i el podem divisar, tot i que sembla més petit i forma part del panorama que s'obre davant els nostres ulls, més ample ara, després d'haver vençut els obstacles de la nostra arriscada ascensió.

Albert Einstein (via Michael Shermer, Las fronteras de la ciencia)

Article traduït per Rafel Marco i Molina

Al llibre El mono que llevamos dentro, Frans de Waal ens explica el comportament dels ximpanzés i els bonobos. La veritat és que posa els pèls de punta veure que som tan semblants. Massa. He d'agrair públicament Tay haver-me descobert aquest llibre meravellós i el seu autor, perquè és absolutament genial i us el recomano sense camp mena de dubte. Us deixo uns paràgrafs que us faran pensar una estona.

Totes les civilitzacions dignes d'ostentar aquest nom tenen algun exèrcit. Veiem aquest cànon amb tanta claredat que fins i tot l'estenem a civilitzacions no humanes imaginàries, com a la pel·lícula El planeta dels simis. El primatòleg contempla la versió de 2001 amb horror: el cruel líder té l'aspecte d'un ximpanzé bípede —encara que fa olor de conill—, els goril·les són retratats com a tanoques i obedients, l'orangutan és un tractant d'esclaus i els bonobos [que es caracteritzen per la promiscuïtat] no s'hi han esmentat. Hollywood sempre s'ha sentit més còmode amb la violència que no pas amb el sexe.

La violència impera en aquesta pel·lícula. Però no hi ha res menys realista que els ingents exèrcits de micos uniformats que apareixen a la pantalla. Els antropoides estan mancats de l'adoctrinament, l'estructura de comandament i la sincronització que empra la malícia humana per intimidar l'enemic. Atès que la coordinació estreta comporta una disciplina absoluta, res resulta tan aterridor com un exèrcit ben entrenat. A part de nosaltres, els únics animals que compten amb exèrcits són les formigues, tot i que no tenen una estructura de comandament. Si un exèrcit de formigues perd el rumb, com quan les rastrejadores se separen del corrent principal, de vegades, el cap del pilot enllaça amb la cua de la mateixa columna. En seguir el seu propi rastre de feromones, formen un cèrcol densament atapeït en el qual milers de formigues es belluguen en cercles fins que moren esgotades. Gràcies a la seva organització vertical, això mai no passaria amb un exèrcit humà.

Donat que els debats sobre l'agressivitat humana invariablement giren entorn de la guerra, l'estructura de comandament dels exèrcits hauria de fer-nos-ho pensar dos cops, abans de traçar paral·lelismes amb l'agressió animal. Malgrat que és comprensible que les seves víctimes vegin les invasions militars com una agressió, qui diu que l'ànim dels perpetradors és agressiu? És que les guerres provenen de la ira?

Sovint, els líders tenen motius econòmics o de política interna o s'escuden en la defensa pròpia. Els generals obeeixen ordres i els soldats rasos pot ser que no tinguin ganes de deixar casa seva. Amb molt de cinisme, Napoleó va observar: «Un soldat lluitarà llargament i dura per un tros de cinta acolorida». No crec que sigui una exageració dir que la majoria de gent, en la majoria de guerres, s'ha mobilitzat per alguna cosa distinta de l'agressió. La guerra humana és sistemàtica i freda, la qual cosa la converteix en un fenomen gairebé nou.

La paraula clau és «gairebé». La identificació grupal, la xenofòbia i el conflicte letal, tendències que es donen en la naturalesa, s'han combinat amb la nostra molt desenvolupada capacitat de planificació per «elevar» la violència humana al seu nivell humà. L'estudi del comportament animal pot no ser de molta ajuda a l'hora d'explicar coses com el genocidi, però sí deixem de banda els estats i les nacions i ens fixem en les conductes humanes dins de les societats a menor escala, les diferències ja no són tan grosses. Com els ximpanzés, la gent és molt territorial i valora menys la vida dels estranys que no pas la dels membres del seu grup. S'ha especulat que els ximpanzés no dubtarien d'utilitzar pistoles i navalles si en tinguessin i, de manera semblant, els pobles àgrafs probablement no dubtarien d'intensificar-ne els conflictes, si disposessin de la tecnologia adequada.

Un antropòleg em va explicar una vegada com van reaccionar dos caps eipo (una ètnia papú de Nova Guinea) que es disposaven a volar per primera vegada en una avioneta. No tenien por de pujar a l'aeroplà, però van fer una petició intrigant: volien que la porta lateral no es tanqués. Se'ls va advertir que allà dalt, al cel, feia molt més fred i, com no portaven més vestimenta que la tradicional funda per al penis, es congelarien. Tant els feia. Volien portar unes quantes pedres grosses que, si el pilot era tan amable de volar en cercle sobre el poble veí, deixarien caure sobre els enemics a través de la porta oberta.

A la tarda, l'antropòleg va escriure al diari que havia presenciat la invenció del bombardeig de l'home neolític.

Frans de Waal, El mono que llevamos dentro.

Article traduït per Rafel Marco i Molina

Al llibre "A cara o cruz", Jeffrey S. Rosenthal ens planteja aquestes qüestions: «Sovint ens veiem obligats a ponderar l'atzar quan prenem decisions. Hem de prendre un avió encara que pugui patir un accident? Hem de comprar dècims de loteria malgrat que potser no guanyem mai? Hem de contractar un segur encara que és possible que mai no el cobrem? Hem de fer un tomb en bici malgrat que hi pugui ploure? Per descomptat, no n'hi ha, de solucions màgiques».

Us copio i enganxo paràgrafs del seu llibre, convenientment endreçats per donar forma a l'article.

La primera regla, quan es prenen decisions sobre quelcom aleatori, és que, en general, els esdeveniments la probabilitat dels quals és baixa han de desestimar-se. És una regla molt senzilla, que la majoria de gent no segueix [jo mateix m'hi incloc].

Un bon exemple són els premis de la loteria. Moltes ànimes optimistes gasten milers de milions de dòlars en loteria arreu del món, amb l'esperança de guanyar un premi enorme i viure feliços per sempre. Una loteria representativa podria consistir, per exemple, a seleccionar sis nombres distints entre l'1 i el 49. Si els teus sis nombres hi coincideixen, guanyes (o comparteixes) el primer premi. La probabilitat de guanyar el premi entre el total de combinacions de sis xifres diferents de 49 és al voltant d'una entre 14 milions.

Es tracta d'una probabilitat extraordinàriament petita. Per posar-la en context, és 1.000 vegades més probable que moris en un accident de cotxe enguany. De fet, tens més possibilitats de morir en un accident de cotxe camí de la botiga on compraràs el bitllet de la loteria. Encara més, si compressis un bitllet per setmana, de mitjana, guanyaries el premi menys d'una vegada cada 250.000 anys.

És veritat que els éssers humans sovint ens amoïnem per esdeveniments que tenen una probabilitat molt baixa, cosa que ens porta a prendre decisions dolentes i a patir estrès i infelicitat.

Agafem, per exemple, les causes de morts als EUA l'any 2001, quan els atacs terroristes de l'11-S, que van sumar un total de 3.028 víctimes. Les víctimes dels mitjans de transport (47.288) van ser més que les morts per causa d'homicidi (15.980 excloent les de l'11-S), que les produïdes per accidents aeris (275), ofegaments (3.281), foc (3.309) o els raigs (50). Els atacs de l'11-S suposen un 0,13 % de les morts totals d'aquell any als EUA (2.416.425). De fet, les morts dels atemptats equivalen a una mica més de tres setmanes d'accidents de trànsit.

Aquest fet, de cap de les maneres, ha de minimitzar l'atrocitat d'aquells atemptats, ni la tragèdia de les morts que van ocasionar, però sí que expliquen que ni tan sols aquells atemptats modifiquen significativament la probabilitat d'una mort sobtada en el món occidental.

La major causa de mort a EUA aquell any va ser la malaltia cardiovascular, amb un total (en nombres rodons) de 900.000 persones; càncer, 550.000 (el càncer de pulmó va matar més de 150.000 persones). Si t'amoïna la mort, has de fer exercici i menjar bé per evitar malalties cardiovasculars i deixar de fumar per evitar el càncer de pulmó. És molt més lògic tenir cura de la teva salut que amoïnar-te per si t'assassinen. I fins i tot si t'angoixa l'assassinat, té més sentit témer un familiar que no pas un desconegut, ja que van cometre més homicidis els familiars de les víctimes que no pas els desconeguts.

Sobreestimar la probabilitat d'esdeveniments molt improbables pot tenir conseqüències greus. A la primavera de 2003, diversos residents de la zona de Toronto van contraure la Síndrome respiratòria aguda greu (SARS), una infecció vírica greu i potencialment mortal. El brot va rebre una forta cobertura mediàtica, amb nombroses primeres planes i reportatges televisius arreu del món. Però el nombre total de víctimes mortals de la SARS a Toronto, al llarg de tota la crisi, no va arribar a les 50. En comparació, prop de 1.000 canadencs moren cada any per la grip comuna. Qualsevol que visités Toronto, fins i tot en el punt més àlgid del brot de SARS, tenia aproximadament les mateixes possibilitats de morir per aquesta infecció que de grip; però no recordo cap primera plana sobre un brot de grip, ni sé cap turista que canviés els plans de viatge o els seus patrons de comportament per evitar contraure la grip. La crisi de la SARS va provocar que el nombre de turistes que visitaven Toronto (i fins i tot de la resta del Canadà) descendís dràsticament, la qual cosa va costar a la ciutat i al país milers de milions de dòlars, sense cap motiu lògic.

Per què tem la gent el terrorisme i la SARS com els accidents de trànsit i les malalties cardiovasculars? Perquè el terrorisme i la SARS semblen nous i desconeguts i, per tant, imprevisibles. Els éssers humans poden acceptar un perill considerable i la pèrdua de moltes vides, sempre que ocorrin d'una manera a la qual n'estiguin avesats. Però quan sorgeixen perills inesperats, els temen més del que seria certament justificable.

En resum, desestimar allò realment improbable és una manera sensata i racional de plantejar-se les decisions, però si portem aquesta idea a l'extrem podem caure en la imprudència o la negligència.

Per exemple, hem de molestar-nos a posar-nos el cinturó de seguretat al cotxe o portar casc en anar en bicicleta, quan la probabilitat de tenir un accident en un trajecte de deu minuts és tan baixa? La resposta és que sí, i no tan sols perquè les lleis ho exigeixin. Nosaltres farem molts viatges diferents en cotxe i en bicicleta. La probabilitat de tenir un accident alguna vegada no resulta pas inconcebible i no s'ha de deixar de banda, perquè correríem un risc. Oblidar-se el cinturó una o dues vegades, probablement, no importi gaire, però no utilitzar-lo mai és cridar el mal temps. D'altra banda, cordar-se el cinturó o posar-se el casc exigeix poc esforç.

Això es pot generalitzar encara més. Hem de votar malgrat que és molt improbable que el nostre vot canviï alguna cosa? Hauríem de molestar-nos a reciclar o no llançar les deixalles, quan una mica més d'escombraries no tindria gaire impacte? Per descomptat que si moltes persones voten, aconseguirem un govern més representatiu (s'hi podria discutir a bastament, però suposem que és així); si molts reciclen, crearem un món més net i verd. Els filòsofs es refereixen a aquesta qüestió com «racionalitat individual enfront de racionalitat col·lectiva»; si moltes persones realitzen una acció, ens beneficia a tothom, però si només una persona realitza la mateixa acció, es molesta a si mateixa sense tenir gaires oportunitats de beneficiar ningú (cosa que recorda bastant el dilema del presoner.

Hem de desestimar els esdeveniments extremadament improbables quan ens amoïnem pels assassinats o el terrorisme, o quan malbaratem els diners en bitllets de loteria, però no hem de deixar que una probabilitat baixa ens impedeixi adoptar mesures senzilles de seguretat, com ara el cinturó de l'automòbil o realitzar accions positives com votar o reciclar, amb l'esperança que altres segueixin el nostre exemple.

Jeffrey S. Rosenthal, A cara o cruz.

Article traduït per Rafel Marco i Molina

Abans de començar, he de dir que Alberto, de Cerebros no lavados ens deixa com a divulgador, i aquest article només existeix gràcies a ell. Així que és a ell a qui va dedicat. No fa gaire, l'amic Alberto explicava l'experiència de fer una xerrada a una classe de primària. Després d'haver llegit aquell article unes quantes vegades, em vaig dir a mi mateix: per què jo no n'havia de poder? Així que vaig parlar amb una amiga, professora de primària, i li vaig demanar si li semblava bé que un servidor parlés d'aquestes coses a la canalla.

Per descomptat que sí! A una classe de quart resulta que feien un treball sobre els planetes i tenien un munt de dubtes i preguntes. De manera que ho vam concretar i va comentar la canalla que els visitaria... un científic! (demano disculpes als científics de debò per ficar-me en el seu terreny). Em vaig preparar una presentació amb fotos i vídeos sobre diferents aspectes de l'astronomia. La veritat és que no estava gens nerviós. Ans al contrari: em feia molta il·lusió poder parlar-hi de tot allò que els pogués explicar.

I va arribar el dia acordat. Va ser meravellós. Una experiència que no oblidaré en tota la meva vida. Tan bon punt vam començar, em van assetjar amb preguntes com ara, per què la lluna no cau? No l'hi afecta la gravetat? Per què Saturn té anells? Però a mesura que m'endinsava en les explicacions, van sorgir més preguntes: per què Júpiter té diferents colors en les bandes? Per què, si són planetes gasosos, aquest gas no es dispersa per l'espai? Què és això del fons de microones? És possible que hi hagi vida en un altre lloc que no sigui la Terra? És possible que hi hagi vida diferent de la que coneixem? Les preguntes de la canalla sempre són demolidores.

No penseu ni per un moment que els vaig explicar nimietats. Ans al contrari: els vaig parlar de la Lluna, dels planetes, de les estrelles, de les galàxies, de com es formava un Sistema Solar... fins i tot els vaig explicar com es va saber que els anells de Saturn, en realitat, no eren sòlids, sinó que estaven formats per cossos molt petits.

La xerrada hauria d'haver durat una hora, però es va allargar mitja hora més. En acabant, quan recollia les coses, un grup de cinc o sis nens em van envoltar. Em volien fer més preguntes. Em vaig ajupir, per posar-me a la seva alçada, i els hi vaig contestar, una a una. Al final, una petitona em va etzibar:

— Però tu... què has estudiat? Jo vull ser científica! Què haig de fer?

Me l'hagués menjat en aquell moment. Li vaig comentar que havia de convèncer els pares perquè la portessin a cert telescopi on sé que es fan moltes xerrades i tallers per a la canalla.

Per descomptat, també vaig deixar el correu electrònic als professors perquè els alumnes em poguessin fer preguntes de ciència (de totes classes) i me les lliuressin (sempre a través dels professors, esclar). I si hi ha alguna que no sé respondre, estic segur que els companys d'Amazings me la resoldran.

No deixa de ser curiós que quan ets un nen creus que els professors no s'assabenten de res i ara, que he estat a l'altra banda, he de dir que t'adones de tot. I més encara si ets pare. Només per les mirades, les preguntes i l'actitud dels petitons t'adones de quins viuen en un entorn feliç i quins tenen problemes. I també es veu de seguida qui reïx respecte dels altres. Posteriorment de la xerrada, vaig preguntar per un en concret: "escolta, aquell xaval té problemes a casa, oi?". És d'aquelles vegades que odio tenir raó. Quan penso que algun d'aquests innocents éssers és infeliç per l'estupidesa dels grans no puc deixar d'entristir-me. Espero que, almenys, durant la xerrada, n'oblidés els problemes.

I no serà l'última vegada que faci una xerrada d'aquesta mena. Dues companyes de treball i altres familiars amb fills m'han dit que comentaran als col·legis dels seus petitons que tenen un conegut que en fa, de xerrades. En fi, no sé on em fico, però intentaré gaudir-ne tant com pugui. Us deixo una foto per fer-me autobombo. L'he escollida perquè no es veu la cara de cap nen.

Article traduït per Rafel Marco i Molina

Alguna vegada us vaig parlar de Francis Galton, l'home que feia tota classe d'estadístiques, i també de com va establir que pregar, pel que fa a l'esperança de vida, serveix per no res. Doncs bé, els estudis d'aquest home poden arrencar un somriure fins i tot als creients, ja que pertany a uns altres temps. Però, induiria al mateix somriure en un fet actual? I si a sobre hi involucra l'actual Papa?

No cal cercar gaire per saber que Ratzinger ha afirmat que el preservatiu no solucionarà el problema de la sida, ans al contrari: n'augmentarà el problema. Hi ha molts enllaços, 1, 2, 3, etc.

Ara bé, és cert? Agreuja realment el preservatiu el problema de la sida? En quins estudis s'ha basat el Papa per fer una afirmació d'aquest tipus?

No sabia si s'hi havia fet un estudi d'aquest tipus fins que vaig llegir El lladre de cervells, de Pere Estupinyà, que recomano encaridament, on vaig veure que s'hi feia exactament la mateixa pregunta. Vegem què ens ha d'explicar.

Quan el març de 2009 vaig sentir-li dir al papa Benet XVI, durant la seva visita a l'Àfrica, que «la distribució de preservatius no soluciona el problema de la sida, sinó que fins i tot l'agreuja», la meva primera reacció va ser d'estupor i irritació visceral. Com podia algú tan influent etzibar una bajanada d'aquesta mena? Posava la seva ideologia per sobre de la vida de milers de persones? Et tranquil·litzes perquè penses que pot haver estat un lapsus tret de context. Però quan l'endemà el Vaticà reitera oficialment aquestes declaracions, t'enerves encara més en comprovar que l'Església catòlica està desfasada i així i tot pot ser molt perillosa com a institució. Que marxin d'una vegada per sempre!, penses sufocat.

Llavors, et relaxes de nou i en dubtes. A veure si resulta que tindran una mica de raó... Què en sé jo del que li convé a l'Àfrica? Recordes l'estudi que demostrava que repartir llibres en escoles africanes no millorava el rendiment escolar dels alumnes i constates que les receptes que funcionen als països rics no han de fer-ho necessàriament en el complex món dels països en vies de desenvolupament. T'assalten certs interrogants, vés a saber si no m'estaré deixant portar jo també per idees preconcebudes?

Tot just tres setmanes abans havia visitat Boston i havia xerrat de nou amb Esther Duflo, una de les directores del J-PAL. Vaig recordar-ne el missatge principal: per tallar els problemes dels països en vies de desenvolupament hem d'utilitzar menys ideologia i més ciència. Comencem, doncs, per no assumir tan a la lleugera que coneixem bé les solucions i tan sols s'han d'implantar, ja que molts anys i milions de dòlars invertits per institucions com el Banc Mundial, l'FMI o infinitat d'ONG demostren just el contrari. A l'Àfrica, s'hi han gastat quantitats ingents de diners en projectes que no funcionen. De nou, la proposta del J-PAL: davant d'un problema determinat, cal utilitzar la metodologia científica per avaluar quina és la millor intervenció per solucionar-lo.

S'haurà realitzat mai algun estudi aleatori per comparar diferents polítiques de prevenció de la sida? Algú haurà avaluat científicament si potenciar l'ús del preservatiu disminueix el nombre de contagis? Recerca en el seu web i... bingo! El 2006, Esther Duflo va publicar els resultats d'un estudi finançat pel Banc Mundial per analitzar la conducta sexual dels adolescents de Kenya i, just al gener de 2009, Pascaline Dupas n'havia presentat una ampliació.

En les sessions sobre prevenció de la sida que s'imparteixen a les escoles de Kenya es parlava de com es transmet el virus, de com tractar les persones infectades, d'abstinència fins al matrimoni... però no s'hi esmentaven els preservatius. Sí, és inaudit; segons l'estudi del J-PAL, el programa educatiu dissenyat pel govern kenyà només es concentra en l'abstinència. El focus principal no és «reduir el risc», sinó «evitar-lo». És la millor estratègia? Això és el que pretenien esbrinar.

Amb aquest motiu van seleccionar 328 escoles amb un total de 70.000 adolescents, les van dividir en grups de condicions semblants i a cadascun d'ells van aplicar-hi diferents intervencions. Al cap de dos anys, van comptabilitzar el nombre d'embarassos, que en aquestes edats és un bon indicador del sexe insegur. En un grup d'escoles es va entrenar els mestres per ensenyar només el programa oficial del govern, en un altre es debatia obertament sobre l'ús dels condons i en un altre es prenien mesures perquè les adolescents s'estiguessin més temps a l'escola. En l'ampliació de l'estudi feta per Dupas també s'informava les estudiants del fet que els homes d'edat avançada tenien índexs de sida molt més elevats (a Kenya és molt habitual que les adolescents tinguin sexe insegur amb persones adultes). També s'hi van fer tests abans i després de l'estudi per conèixer com s'havia modificat la conducta sexual dels adolescents.

Dels estudis de Duflo i Dupas van sorgir una sèrie de conclusions: seguir el programa oficial centrat en l'abstinència no disminuïa el nombre d'embarassos. Informar sobre el risc de mantenir relacions amb persones més grans feia que les nenes modifiquessin l'edat de les seves parelles. Informar sobre l'ús de preservatius en fomentava l'ús sense augmentar el nombre de relacions sexuals. I mantenir les nenes a l'escola també aconseguia disminuir el nombre d'embarassos. En concret, a l'estudi de Dupas es va observar que l'estratègia del govern d'«eliminar el risc» no era efectiva, mentre que la campanya ampliada que proposava «reduir el risc» (informar sobre l'ús de preservatius i la distribució de la sida per edats) va aconseguir augmentar l'ús de preservatius sense incrementar el nombre total de relacions sexuals.

I, com a conseqüència, va reduir en un 28 per cent el nombre d'embarassos entre les adolescents, el paràmetre utilitzat com a referència del sexe insegur. Per tant, aquests estudis científics (i altres que cito a la bibliografia científica) contradiuen clarament les paraules de Benet XVI. Fomentar l'ús del preservatiu sí que té resultats positius en la lluita contra la sida. No és una dada nova pels que ja saben que no han de fer gaire cas del que digui el Papa, però, malauradament, no tothom n'és conscient i resulta que el govern de Kenya encara mantenia un programa de prevenció en escoles centrat en l'abstinència, quan podrien estar reduint en un 28 per cent el risc de contagi dels adolescents.

N'heu extret les vostres conclusions? Jo també.

Font:
Pere Estupinyà, El lladre de cervells.