HoraSur

Investigan corrupción en el Ayuntamiento de Cunit (gobernado por PSC y PP). Se suben un 70% el sueldo y la revisión catastral pasa de 10 e/hab a 70 e/hab

horasur — Sun, 08 Nov 2009 18:34:46 +0100

Investigan corrupción en el Ayuntamiento de Cunit (gobernado por PSC y PP). Se suben un 70% el sueldo y la revisión catastral pasa de 10 e/hab a 70 e/hab (Sara Sans - La Vanguardia)

La policía judicial acudió el pasado viernes 30 de octubre al Ayuntamiento de Cunit en busca de documentos relacionados con la polémica revisión catastral iniciada en el 2007 y para interrogar a la secretaria y a la interventora municipal. No era la primera visita. Los agentes vestidos de paisano han ido al Ayuntamiento (gobernado por PSC y PP) en busca de documentación varias veces desde que, el pasado mes de abril, la Federación de Asociaciones de Vecinos de Cunit (FAVC) enviara a la Fiscalía de Tarragona toda la documentación relacionada con esta revisión catastral. Una revisión por la que el Consistorio pagó casi un millón de euros a la empresa Auxiliar de Recaudación S.L., mediante un contrato que el juzgado de primera instancia declaró nulo y que ha supuesto un incremento medio del valor de pisos, chalets y fincas del 350%.

La revisión catastral que ahora está investigando la Fiscalía ha supuesto que el valor medio de una finca pase de 36.286 euros a los 124.294, lo que comporta un sustancial aumento del impuesto sobre bienes inmuebles (IBI). "Se supone que la administración debería estar al servicio de los ciudadanos, pero parece que aquí va al revés; Cunit pagó casi un millón de euros por la revisión, una media de 70 euros por habitantes, cuando podría haberlo hecho Hacienda por diez euros por habitante", mantiene Xavier Salvador, presidente de la FAVC.

La revisión se hizo cuando los precios de mercado estaban en lo más alto y revierte en los impuestos municipales en plena crisis. Además, se da la situación de que en numerosos casos el valor catastral es superior al valor de mercado de fincas y pisos. La FAVC presentó una denuncia en el juzgado de primera instancia que resolvió que el contrato que hizo el Ayuntamiento con Auxiliar de Recaudación S.L. era nulo de pleno derecho. Sin embargo, el Ayuntamiento ha mantenido la revisión catastral, "porque está validada y autorizada por la gerencia del catastro", dice Judith Alberich, alcaldesa de Cunit, que insiste en que el Ayuntamiento ha reconocido que la revisión "se hizo mal" y hace un mes anuló el contrato con la empresa externa. "Hasta dentro de cinco años legalmente no podemos volver atrás, si se demuestra que las fincas están mal valoradas y todavía soy alcaldesa, en cinco años lo revisaremos", mantiene Alberich.

El portavoz de la FAVC mantiene que legalmente no hace falta esperar cinco años. Esta entidad también acudió hace más de un año a la Audiencia Nacional para instar al catastro y a Hacienda que den marcha atrás. "Da la casualidad de que Cunit, con unos mil habitantes menos que Cubelles, tiene un presupuesto de 29 millones de euros, diez más que Cubelles; y sólo en sueldos se destinan más de nuevo millones, puesto que han subido un 70% desde el 2007", insiste.

La investigación que está llevando a cabo la Fiscalía coincide con la auditoría que la Sindicatura de Comptes está realizando de las cuentas municipales de Cunit durante los años 2006 y 2007. El Síndic anunció que fiscalizaría la gestión económica de Cunit después de que los tres grupos de la oposición (CiU, ERC e IC) presentaran un escrito sobre las irregularidades detectadas en el proceso de contratación de Auxiliar de Recaudación. En el 2006 CiU había denunciado a la Sindicatura de Comptes la gestión del contrato de la basura y su ampliación.

- Cubelles, un agujero de 2,3 millones.

El Ayuntamiento de Cubelles (Barcelona) ha acudido a la Fiscalía Anticorrupción para denunciar irregularidades en la recaudación de los impuestos municipales desde 1982 y hasta 2007. PSC, CiU y ERC, que gobiernan en coalición, calculan que sólo durante los últimos cinco años el Ayuntamiento habría dejado de ingresar unos 2,3 millones en concepto de impuestos municipales. Hasta el 2007, cuando el Consistorio estaba gobernado por Entesa per Cubelles (durante los últimos mandatos el alcalde también era concejal de Hacienda), la recaudación la gestionaba una empresa privada externa. El actual gobierno traspasó la gestión tributaria la Diputación de Barcelona y encargó un informe sobre la cuestión que ha dejado al descubierto el agujero.

(fuente: La Vanguardia, miércoles 4 de noviembre de 2009, suplemento Vivir, pág. 6)

Estados Unidos y Europa invierten en el desarrollo de tecnologías de captura y almacenamiento de CO2. Tras el carbón verde

horasur — Sun, 08 Nov 2009 17:46:04 +0100

Estados Unidos y Europa invierten en el desarrollo de tecnologías de captura y almacenamiento de CO2. Tras el carbón verde (Mariano Marzo - La Vanguardia)

Las evidencias científicas muestran que las emisiones de dióxido de carbono (CO2), derivadas de la combustión de los combustibles fósiles (carbón, gas y petróleo) son las principales causantes del cambio climático, de modo que para mitigar los efectos de este fenómeno no queda más remedio que abordar una drástica reducción de dichas emisiones. Pero, por otro lado, el acceso a la energía es la base de la prosperidad del mundo y resulta que el 80% de esta energía proviene de los combustibles fósiles, entre los cuales el carbón es el más abundante y, a la vez, el más contaminante. Este hidrocarburo, que representa aproximadamente una cuarta parte de la energía primaria consumida por el mundo, es el responsable del 40% de las emisiones de CO2.

Estados Unidos posee cerca del 30% de las reservas probadas de carbón del mundo, Rusia el 19%, China el 14% e India el 7%. El conjunto de los países desarrollados de la OCDE acaparan el 42,6% de las reservas mundiales de carbón, frente al 9% de las de gas natural y el 7,1% de las del petróleo. Estos porcentajes resultan muy significativos. En primer lugar, porque muestran que para China e India el carbón representa un recurso autóctono estratégico, imprescindible para mantener su actual ritmo de crecimiento económico. En segundo lugar, porque indican que tanto para los dos gigantes asiáticos, como para EE.UU. y otros países de la OCDE, la apuesta por el carbón es ineludible para asegurarse el abastecimiento energético.

Ciertamente, resulta poco probable que el mundo dé la espalda al carbón a corto plazo. Por ello, si no se quiere renunciar al objetivo de la mitigación del cambio climático, tan sólo cabe una solución: la captura y el almacenamiento de las emisiones de CO2 (CAC) generadas por la combustión del carbón, especialmente en las centrales eléctricas, pues más de las dos terceras partes del carbón que hoy en día se consume en el mundo se utiliza para la generación de electricidad.

La CAC generalmente implica cuatro pasos. Primero, la separación del CO2 de los otros gases emitidos en las centrales eléctricas de carbón o gas, a la que sigue la compresión del CO2 para transformarlo en líquido. Posteriormente, este material debe transportarse, ya sea utilizando la red de gasoductos existente o mediante su transporte por carretera, ferrocarril o barco hasta donde, finalmente, se inyecta el CO2 en formaciones rocosas del subsuelo ubicadas en tierra firme o bajo el fondo marino.

Dependiendo de la localización de la central eléctrica, el CO2 puede ser inyectado directamente en el subsuelo, omitiendo el segundo y tercer paso. En este caso, el CO2 se introduce en forma de gas aunque a partir de los ochocientos metros de profundidad el gas alcanza un estado supercrítico, adquiriendo un comportamiento similar al de los líquidos.

En la actualidad, tan sólo existen proyectos de demostración de esta tecnología, mayoritariamente impulsados por grandes compañías petroleras y otras empresas energéticas. Sin embargo, la Agencia Internacional de la Energía estima que la CAC podría estar en condiciones de ser desplegada a una escala más amplia a partir del 2015.

- Tecnología poco viable.

Para hacerse una idea clara de la magnitud que el despliegue de la CAC debería alcanzar para reducir significativamente las emisiones globales de CO2, cabe considerar que el mundo utiliza anualmente alrededor de 6.000 millones de toneladas métricas de carbón, las cuales general 18.000 millones de toneladas de CO2 que, a su vez, requieren el desarrollo de una capacidad de almacenamiento subterráneo de 30.000 kilómetros cúbicos por año. Si a este desafío le añaden que en la actualidad los costes por tonelada de CO2 capturada y almacenada oscilan entre cuarenta y noventa dólares, podrían concluir que la CAC es, hoy por hoy, una quimera. Quizá sí, pero tanto la Unión Europea como EE.UU. han apostado a fondo por la I+D en este campo, promoviendo nuevos proyectos de plantas piloto. Y España, también.

(fuente: La Vanguardia, miércoles 4 de noviembre de 2009, pág. 57)

Se destruye el doble de empleo del que se apunta al paro

horasur — Sun, 08 Nov 2009 16:35:55 +0100

Se destruye el doble de empleo del que se apunta al paro (Mar Díaz-Varela - La Vanguardia)

Un efecto clave en lo que el Gobierno denomina "reducción del paro" es el llamado "efecto desánimo" que ha empezado a registrarse en la Encuesta de Población Activa (EPA) del tercer trimestre. De hecho, la población activa sólo crece al 0,2% interanual, el crecimiento más reducido desde el tercer trimestre del 2001.

Para tener una idea de esta paradoja en las cifras de paro hay que tener en cuenta que el sector que más empleo destruyó en octubre sigue siendo la construcción (62%, lo que representa 16.135 empleos menos); sin embargo, el número de parados en el sector de la construcción sólo aumenta en 8.802 personas, es decir, se destruye el dobe de empleo del que se apunta al paro.

Su número de afiliados a la Seguridad Social en el sector de la construcción se sitúa por debajo de los 1,8 millones (1,790 millones) que es el nivel más bajo desde 2002. Esto se explica en parte porque un tercio del empleo que se destruye en este sector es de trabajadores autónomos.

(fuente: La Vanguardia, miércoles 4 de noviembre de 2009, pág. 55)

Roy DeCarava (1920-2009). Fotógrafo realista. Harlem en blanco y negro

horasur — Sun, 08 Nov 2009 12:40:51 +0100

Roy DeCarava (1920-2009). Fotógrafo realista. Harlem en blanco y negro (Marta Alemany - La Vanguardia)

Roy DeCarava, hijo de madre soltera, se convirtió en uno de los fotógrafos más importantes de su generación al relatar en imágenes su gente y los grandes músicos del jazz. Murió el pasado 22 de octubre en su casa de Brooklyn (Nueva York). Tenía 89 años. Su mujer, historiadora de arte, escribió un libro sobre la obra de su marido gracias al cual sus imágenes se pueden entender profundamente.

DeCarava se inició en el mundo artístico con la pintura. Deseaba ser pintor pero, pese a sus esfuerzos, el artista vio que obtenía mejores resultados con las fotografías que con sus trazos de pintura. Con ellas obtenía instantáneas en blanco y negro de momentos de la vida cotidiana de los afroamericanos en su barrio, Harlem (Manhattan), sometidos a una época difícil de racismo americano. "Una de las cosas que se me pasó por la cabeza -contó DeCarava a The New York Times- fue que a la gente negra nunca se la había representado de una manera artística". Quizá por este motivo dedicó su vida a cubrir esa ausencia. También quiso mostrar las limitaciones con las que él mismo se enfrentaba debido a su color de piel. "Un pintor negro, para ser artista, tiene que agregarse al mundo de los blancos, tiene que aceptar los valores de su cultura", solía decir el fotógrafo.

Tuvo una larga carrera. Durante sesenta años de retratos sin cesar, DeCarava fundó una escuela de fotografía para afroamericanos que rompió con las tradiciones de la época. Mientras la sociedad realizaba una cruzada silenciosa por la lucha de los derechos civiles, el fotógrafo colaboró con ésta mostrando la vida de los americanos negros en sus retratos, unas imágenes que hablaban más alto de las protestas y que perdurarían en el tiempo.

Las habilidades artísticas fluían en él. DeCarava se atrevió a escribir algunos libros, como por ejemplo The sweet flypaper of life, que se convirtió en un superventas en 1955 y sus fotografías eran tan excepcionales que tuvieron una influencia más que notable en las generaciones siguientes, allanando el terreno para que jóvenes artistas como Beuford Smith y Carrie Mae Weems pudiesen llegar alto. Con la cámara en mano, sus retratos exploraban todos los matices de las sombras, mucho más de lo que algunos fotógrafos han hecho. Vicky Goldberg, crítica de The New York Times, opinaba que "DeCarava leía los pequeños secretos de la ciudad mientras la visitaba y se adentró tanto en ellos, que todo lo que existía fuera de ese foco de atención desaparecía inexorablemente".

Peter Galassi, comisario de fotografía del Museo de Arte Moderno (MoMA), en Nueva York, que organizó una exposición retrospectiva sobre el trabajo del fotógrafo, sostuvo sobre DeCarava que "siempre observaba el día a día de Harlem desde dentro; pero no de una manera sociológica ni usando la fotografía como un vehículo político de reivindicación. Ningún fotógrafo, antes que él, blanco o negro, supo plasmar la vida ordinaria y doméstica con tanta perspicacia, con tanta persuasión, con tanta ternura".

(fuente: La Vanguardia, miércoles 4 de noviembre de 2009, pág. 35)

Claude Lévi-Strauss

horasur — Sat, 07 Nov 2009 19:31:26 +0100

BREU PERFIL BIOGRÀFIC

Claude Lévi-Strauss neix a Brussel•les, fill de pares francesos, el 28 de novembre de 1908. Estudia Dret i filosofia a París, llicenciant-se el 1931 i esdevé professor de filosofia a la Universitat de la Sorbonne.

Molt lligat políticament a l’esquerra i militant socialista, de ben jove llegeix Marx, que el marca profundament. A la seva obra, Lévi-Strauss hi veu una incitació a considerar que, en el domini de les ciències socials, l’anàlisi ha de passar per la construcció de models teòrics que permetin comprendre la complexitat de la realitat a partir de les estructures que l’organitzen i no per la simple observació de les dades de l’experiència.

Així, Lévi-Strauss considera la filosofia com una gimnàstica intel•lectual inútil, mancada de la riquesa de la realitat. D’aquí el seu interès per la sociologia i l’etnografia, que descobreix amb la lectura, a principis dels anys 30, del llibre de Robert Lowie, Primitive Society.

El 1934, quan Lévi-Strauss té 26 anys, el director de l’École normale supérieur li proposa anar a donar classes de sociologia a la Universitat de Sao Paulo, al Brasil, obrint-li la possibilitat d’anar a exercir també d’etnògraf amb l’estudi dels indis americans.

La seva estada al Brasil dura fins el 1939. Durant aquests anys, compagina l’ensenyament amb diverses missions etnogràfiques al Mato Grosso i a l’Amazònia, on estudia les tribus dels nambikwaras, els caduveos i els bororos, duent a terme investigació sobre el terreny.

De tornada a França, és mobilitzat per l’exèrcit de 1939 a 1940. Després de l’armistici, se’n va als Estats Units d’Amèrica a donar classes i funda, amb altres professors, l’Escola Lliure d’Alts Estudis de Nova York. És professor a la New School for Social Research de Nova York. Aleshores descobreix els treballs fonamentals de la lingüística i de l’antropologia, sobretot els de Roman Jakobson (1896-1982) i de Franz Boas (1858-1942).

De 1945 a 1947 és conseller cultural a l’Ambaixada de França a Washington. El 1948 publica La Vie familiale et sociale des indiens Nambikwara i presenta la seva tesi sobre Sturctures élémentaires de la parenté.

El 1949 és nomenat subdirector del Museu de l'Home de París i el 1950 director d'estudis –a la secció anomenada de ciències religioses- a l'École Pratique des Hautes Études en Sciences Sociales, a l’antiga càtedra de Marcel Mauss, rebatejada amb com a “càtedra de les religions comparades dels pobles sense escriptura”. És l’època de maduració, amb la publicació de Race et Histoire (1952), el cèlebre Tristes Tropiques (1955) i el recull d’articles que defineix el seu projecte científic, Anthropologie structurale (1958).

El 1959 és elegit al Collège de France per a la càtedra d’antropologia social i l’any següent funda el laboratori d’antropologia social i la revista “L’Homme”. Els seus treballs aleshores comprenen una doble reflexió: d’una banda, l’elaboració teòrica de l’objecte de l’antropologia, que trobem a Totémisme aujourd’hui i sobretot en el seu llibre més important, La Pensée sauvage (tots dos publicats el 1962); i de l’altra, l’aplicació d’aquests principis en la imposant tetralogia de més de 2.000 pàgines, Mythologiques (Le Cru et le cuit, Du Miel aux cendres, L'Origine des manières de table i L'Homme nu, quatre volums publicats entre 1967 i 1971).

El seu consagrament arriba el 1973, amb la seva elecció a l’Académie Française. Des d’aleshores es multipliquen els reculls d’articles, actes de seminaris i entrevistes, també després de la seva jubilació, que té lloc el 1982: Le Regard eloigné (1983), Paroles données (1984), De près et de loin (1988) i Des symboles et leurs doubles (1989). D’altra banda continua la recerca de mitologies sota un enfocament estètic a La Voie des masques (1975) i la represa de certs mites a La Potière jalouse (1984) i Histoire de Lynx (1991). I aclareix els misteris del seu pensament a través dels assaigs estètics de Regarder, Écouter, Lire (1993).

RECORREGUT CIENTÍFIC

- Importància i significat de la seva obra.

Claude Lévi-Strauss és considerat el representant més conspicu de l'estructuralisme, nom aplicat a l'anàlisi del sistema cultural en termes de relacions estructurals entre diversos elements. El seu enfocament ha influït no només la ciència social del segle XX, sinó també l'estudi de la filosofia, la religió comparada o la literatura. Interpreta les cultures com a sistemes de comunicació i construeix models basats en la lingüística estructural, la teoria de la informació i la cibernètica per tal d'interpretar-los.

L’obra de Claude Lévi-Strauss simbolitza així l’arribada de l’antropologia al camp de les ciències socials franceses al llarg dels anys 60. Alhora, la visió pessimista de Lévi-Strauss respecte l’evolució actual de la humanitat el fa aparèixer com un antropòleg filòsof, hereu de Jean-Jacques Rousseau.

L’organització social i el parentiu, el pensament, la prohibició de l’incest, els mites, són els elements a partir dels quals Lévi-Strauss elabora el seu cos antropològic, que a continuació detallem en diversos apartats.

- Organització social i parentiu.

Des que arriba al Brasil el 1935, Lévi-Strauss comença a estudiar el folklore i les festes camperoles en els pobles dels voltants de Sao Paulo. Però per trobar els indis dels quals li havia parlat el director de l’École, havia d’anar més lluny. Ja a les primeres vacances escolars, organitza una expedició etnogràfica al Mato Grosso, a les tribus dels caduveo i dels bororo. En els anys següents, estudiarà altres tribus, sobretot els nambikwara. Ho explica extensament a Tristos Tròpics (1955): els viatges a l’interior del bosc amazònic, a l’encontre de poblacions de les quals s’esforça a reconstruir el sistema econòmic, l’organització social, els modes de vida i de pensar, els costums i les creences.

Com tot etnòleg, Lévi-Strauss comença doncs per redactar una monografia dedicada a les poblacions dels altiplans del Brasil central. Però la seva ambició és més gran: vol dur a terme una obra de sociologia comparada presentant una introducció a una teoria general dels sistemes de parentiu.

Es col•loca així immediatament sobre dos registres. Elabora, en primer lloc, una síntesi teòrica i analítica del domini del parentiu: és per l’intercanvi de les dones entre grups específics que es construeixen i perpetuen la societat i l’espècie humana.

El segon camp de recerca és més ambiciós, ja que proposa un nou mètode, inspirat en la fonologia estructural i també de la psicoanàlisi, per explicar els mecanismes simbòlics i, en conseqüència, socials. De fet l’antropòleg ens convida a una teoria general de l’intercanvi i de la comunicació: els signes, les dones i els béns s’intercanvien i permeten, per combinacions estructurades, construir inconscientment les relacions socials, d’ordre religiós (mites i ritus), econòmic i familiar.

- El pensament salvatge.

A partir de les seva tesi, el 1949, sobre Les Structures élémentaires de la parenté, Lévi-Strauss s’esforça a rehabilitar l’anomenat “pensament primitiu” o “mentalitat primitiva” i vol demostrar que, de fet, lluny de ser primitiva o simplista, és un pensament complex i sofisticat. Vol desmuntar la “il•lusió arcaica” consistent en creure que el pensament dels pobles anomenats primitius es pot comparar al pensament dels nens de les nostres societats. Una visió naïf evolucionista que imagina que hi ha un tipus d’infantesa de la humanitat que retrobaríem avui, aproximada o metafòricament, en les societats primitives i una edat adulta a la que haurien accedit les nostres pròpies societats.

Per a Lévi-Strauss, el “pensament infantil” representa un tipus de denominador comú a totes les cultures, i els esquemes mentals de l’adult divergeixen segons cada societat i cada època, però tots són elaborats a partir d’un fons universal més ric del que cada societat particular disposa. Cada nen aporta amb ell, quan neix, la summa total de les possibilitats culturals entre les quals una societat i una cultura no faran més que triar algunes per retenir-les i desenvolupar-les.

Al seu llibre La Pensée sauvage (1962), Lévi-Strauss dissol aquesta il•lusió arcaica que ens empeny a creure que la mentalitat primitiva, sobretot la creença en la màgia, és un pensament simple i que no és més que la primera etapa d’un procés, d’una evolució que conduiria la humanitat cap a formes més completes de reflexió. Lluny de considerar la màgia i la ciència som un final, les hem de considerar, diu Lévi-Strauss, com dos tipus de coneixement diferents, desiguals pel que fa als resultat teòrics i pràctics però tots dos amb operacions mentals complexes.

Lévi-Strauss afirma així que, en el fons, no hi ha una fossa infranquejable entre el pensament dels pobles anomenats primitius i el nostre. Nosaltres posem en marxa mecanismes essencials de l’activitat mental que s’acosten a les operacions intel•lectuals de les societats anomenades primitives.

- La prohibició de l’incest. De la natura a la cultura.

Lévi-Strauss s’interroga sobre la universalitat de la prohibició de l’incest. Rebutja definir aquesta prohibició com un fet biològic o social, com un fet de natura o de cultura, i proposa una teoria dinàmica que defineix la prohibició de l’incest com el plantejament fonamental pel qual s’acompleix el pas del fet natural de la consanguinitat al fet cultural de l’aliança.

Aquest pas es dóna per la institució de regles: la cultura és l’univers d’aquestes regles. I són aquestes regles les que formen l’objecte d’estudi de l’etnòleg. L’estudi dels sistemes de parentiu consisteix per tant a posar al dia les regles que presideixen els jocs de l’aliança matrimonial en les societats primitives, regles que regeixen les conductes individuals, de la mateixa manera que l’estudi lingüístic –que Lévi-Strauss pren com a model- vol estudiar les regles inconscients que regeixen el llenguatge i s’imposen a tots els subjectes parlants.

- El mite. L’esperit humà.

Podem dir que el que interessa més a Lévi-Strauss, en la immensa recerca que du a terme en la mitologia dels indis d’Amèrica, a través dels quatre volums de les seves Mythologiques (1967-1971) és estudiar els mecanismes de funcionament de l’esperit humà, les lleis universals de l’activitat mental.

Segons Lévi-Strauss, “els mites no diuen res que ens instrueixi sobre l’ordre del món, la natura de la realitat, l’origen de l’home o el seu destí. Els mites ens ensenyen molt sobre les societats de les quals provenen, ajuden a exposar els ressorts íntims del seu funcionament, aclareixen la raó de ser de certs modes d’operació de l’esperit humà, constants al llarg dels segles i generalment estesos sobre espais immensos, que es poden considerar fonamentals i intentar trobar-los a altres societats i a altres dominis de la vida mental on no sospitaríem mai que intervinguessin i que, al mateix temps, la natura es trobarà aclarida”.

- Societats fredes, societats calentes.

En una entrevistes radiofòniques del 1959, Lévi-Strauss oposa les societats que estudia l’etnòleg a les societats modernes: “societats fredes” i “societats calentes”. Retorna a aquesta distinció en la seva lliçó inaugural al Collège de France, el 1960.

Lévi-Strauss precisa per què poden ser definides com “fredes”. No es tracta de dir que aquestes societats es troben fora de la història: estan dins de la història i el seu passat és tan antic com el nostre, han conegut transformacions, crisis, guerres. Però, diu Lévi-Strauss, “estant dins de la història aquestes societats semblen haver elaborat una saviesa particular, que les incita a resistir desesperadament tota modificació de la seva estructura, que permetria a la història irrompre en el seu si”. La preocupació dominant d’aquestes societats és de perseverar en el seu ésser.

Així, la manera que exploten el medi que els rodeja garanteix alhora un nivell de vida modest i la protecció dels recursos naturals. Les regles de casament que les societats apliquen, per diferents que siguin, tenen en comú limitar al màxim i mantenir constant la taxa de fecunditat. I finalment, la vida política es funda sobre el consentiment i no admet altres formes de decisió que aquelles que es basen en el principi de la unanimitat i exclou completament tot funcionament basat en la lluita entre un poder i una oposició, majoria i minoria, explotadors i explotats.

Aquesta distinció entre “societats fredes” i “societats calentes” és per a Lévi-Strauss sobretot teòrica: “no existeix probablement cap societat concreta que, en el seu conjunt i en cadascuna de les seves parts, correspongui a un o altre tipus”.

- L’etnòleg enfrontat a ell mateix.

Quan l’etnòleg realitza la investigació sobre el terreny, no pot evitar plantejar-se la qüestió del significat del seu treball, de la seva presència . I la pregunta de la relació que ha mantingut amb la seva pròpia societat de la qual, en un cert sentit, ha volgut fugir per anar a la descoberta d’un altre món, d’una altra humanitat.

Al final de Tristos Tròpics, Lévi-Strauss explica com se sentia envaït per les imatges de la seva pròpia cultura, de la seva pròpia civilització, al mateix temps que es trobava enmig d’uns paisatges que pocs ulls havien contemplat. ¿Anar a l’aventura a països llunyans no és, a fi de comptes, tornar a un mateix? ¿No és anar cap al món del qual ha volgut escapar? En aquest sentit Lévi-Strauss diu que tot etnòleg escriu en alguns moments les seves confessions.

“Què és una recerca etnogràfica? ¿L’exercici normal d’una professió com les altres o la conseqüència d’una tria més radical, que implica qüestionar-se el sistema en el que un ha nascut i on ha crescut? (...) Per una singular paradoxa, en lloc d’obrir-se’m un nou univers, la meva vida aventurera em restituïa a l’antiga, mentre que el que havia pretès se’m desfeia entre els dits. (...) Jo no percebia ni els uns ni els altres, només visions fugitives de la campanya francesa que havia negat, o fragments de música i de poesia que eren l’expressió més convencional d’una civilització contra la qual havia optat”.

Es comprèn així per què el darrer llibre de Lévi-Strauss, Regarder, Écouter, Lire (1993) tracta sobre art. Hi comenta Poussin, Rameau, Diderot. I és que l’amor per l’art i la reflexió sobre l’art han acompanyat Lévi-Strauss tota la vida. Sempre s’ha interessat per les arts de la seva civilització, sobretot per la música, la pintura i la literatura. I d’altra banda no ha cessat de reflexionar sobre les arts de les societats que ha estudiat.

Profundament lligat a la civilització occidental i sobretot a les obres artístiques que ha produït, es troba igualment lligat al principi d’un estricte “relativisme cultural” segons el qual cap societat no es pot recolzar sobre els seus propis valors per jutjar les altres cultures i pensar que és superior a elles.

BIBLIOGRAFIA ESSENCIAL

1948 La Vie familiale et sociale des indiens Nambikwara

1949 Les Structures élémentaires de la parenté

1952 Race et Histoire

1955 Tristes Tropiques

1958 Anthropologie structurale

1961 Entretiens avec Claude Lévi-Straus. Per Georges Charbonnier

1962 Le Totémisme aujourd'hui

1962 La Pensée sauvage

1967 Mythologiques 1, Le Cru et le cuit

1967 Mythologiques 2, Du Miel aux cendres

1968 Mythologiques 3, L'Origine des manières de table

1971 Mythologiques 4, L'Homme nu

1973 Anthropologie structurale lI

1975 La Voie des masques

1983 Le Regard éloigné

1984 Paroles données

1984 La Potière jalouse

1988 De près et de loin

1991 Histoire de Lynx

1993 Regarder, Écouter, Lire

1994 Saudades do Brasil

1995 Saudades de Sâo Paulo

(fuente: http://www10.gencat.cat/gencat/binaris/Dossier_Levi-Strauss_tcm32-24304.pdf)

“L’ETNÒLEG ENFRONT DE LES IDENTITATS NACIONALS”

Discurs de Claude Lévi-Strauss amb motiu del lliurament del
XVII Premi Internacional Catalunya 2005

L'honor que em fa la Generalitat de Catalunya de concedir-me el Premi Internacional em commou profundament. Així que vaig acumulant els anys, tinc, cada dia més, la sensació d’usurpar el temps que em queda per viure i sento que ja no hi ha res que justifiqui l'espai que segueixo ocupant en aquesta terra. Per això, la vostra elecció em reconforta gratament. Em dóna la certesa que encara em teniu present i que els treballs que he realitzat durant tres quarts de segle encara no són caducs. Us ho agraeixo de tot cor.

Aquest premi encara té més prestigi per la importància que la vostra capital, Barcelona, adquireix en l'escena mundial, gràcies a les trobades internacionals que hi tenen lloc i les decisions que s'hi prenen. Fa pocs mesos, la premsa ens va informar que, per iniciativa de la Generalitat de Catalunya, es va fundar a Barcelona una Euroregió Pirineus-Mediterrània, vasta contrada transfronterera a la qual cal adjuntar els dos països Bascs i on es pot reconèixer, ampliada, l’antiga marca de la Gòtia dels temps carolingis que tenia, no ho oblidem, la seva capital a Barcelona.

He conegut una època en què la identitat nacional era l'únic principi concebible en les relacions entre els Estats. Ja sabem quins desastres se'n derivaren. Tal com l'heu concebut, l'euroregió crea entre els països noves relacions que ultrapassen les fronteres i contraresten les antigues rivalitats gràcies a uns lligams concrets que prevalen, a escala local, sobre els plans econòmic i cultural. El fet que, de forma excepcional a causa de l'edat, detall que us agraeixo, el vostre premi em sigui lliurat a París, és una manera més de destacar aquest acostament entre els Estats, els límits dels quals tendeixen a desdibuixar-se amb la creació de les euroregions –com és el cas de Catalunya amb els seus veïns i la França meridional.

Aquests ferms lligams amb Catalunya, els percebo, també, de forma més íntima, com a participant d'un corrent de pensament que, al segle XX, va rebre el nom d'estructuralisme, però que, contràriament a allò que es creu normalment, no és en absolut un descobriment modern. Ja apareix als segles XIII i XIV, almenys en les seves línies principals, amb el gran pensador català Ramon Llull. La percepció ingènua copsa el món com un caos. Per tal de superar-lo, els predecessors de Llull ordenaven els aspectes de la realitat en graus, en funció de llur major o menor semblança. Llull, en canvi, va partir de la diferència, tot oposant els termes extrems i fent sorgir mediacions entre ells. Va idear així un sistema lògic molt original que permetia, per mitjà d'operacions recurrents, inventariar totes les relacions possibles entre els conceptes i els éssers, i va introduir la noció de relació a la base del mecanisme del pensament.

D'aquesta art combinatòria que va inventar, en trauran lliçons al llarg dels segles Nicolau de Cues, Charles de Bovelles, Leibniz, i més tard la lingüística i l’antropologia estructurals.

És per consideració al vincle amb el moviment d'idees en el qual m'inscric que, si m'ho permeteu (si més no com Dante per al toscà, el mestre Eckart per a l'alemany, ¿no fou Llull el creador de la vostra llengua literària?), posaré sota l’advocació de Ramon Llull l'honor que rebo avui.

Atès que vaig néixer al començament del segle XX i que, fins al final, n’he estat un dels testimonis, sovint em demanen que em pronunciï al respecte. Però no seria convenient fer-me jutge dels esdeveniments tràgics que el van marcar. Això correspon a aquells qui els visqueren de manera cruel, mentre que a mi em protegí successivament la fortuna, per bé que la trajectòria de la meva carrera se'n veié afectada profundament. És sobretot, doncs, de les transformacions que va aportar la història del segle XX a la meva disciplina que em sento autoritzat a parlar.

L'etnologia, de la qual ens podem preguntar si és en primer lloc una ciència o un art (o bé, potser, totes dues coses), remunta, en part, a temps antics i, en part, també, a una època recent. Quan els homes de l'Edat Mitjana i del Renaixement van redescobrir l'antiguitat grecoromana i quan els jesuïtes van fer del grec i del llatí la base del seu ensenyament, no practicaven ja una mena d'etnologia? Es reconeixia que cap civilització no pot concebre's si no en disposa d'altres que li serveixin de terme de comparació. El Renaixement va trobar en la literatura antiga el mitjà de posar la seva pròpia cultura en perspectiva, tot confrontant les idees contemporànies amb les d'altres temps i llocs.

L'única diferència entre cultura clàssica i cultura etnogràfica prové de les dimensions del món conegut en les seves èpoques respectives. Al començament del Renaixement, l'univers humà queda circumscrit pels límits de la conca mediterrània. De la resta, tan sols se'n sospita l'existència. Tanmateix, ja se sap que cap fracció de la humanitat no pot aspirar a entendre's si no és amb referència a totes les altres.

Als segles XVIII i XIX, l’humanisme s’estén, doncs, amb el progrés de l'exploració geogràfica. La Xina i l'Índia entren en l’escena. La nostra terminologia universitària, que en designa l'estudi amb el nom de filologia no clàssica, confessa, amb la seva ineptitud per crear un terme original, que es tracta exactament del mateix moviment humanista aplicat a un nou territori. En interessar-se per les darreres civilitzacions encara desdenyades –les societats anomenades primitives– l'etnologia féu recórrer a l'humanisme la seva tercera etapa.

Com que les civilitzacions antigues havien desaparegut, l’única manera d’accedirhi era per mitjà dels textos i monuments. Pel que fa a l'Orient i a l'Extrem Orient, on no hi havia dificultat, el mètode seguia essent el mateix, perquè unes civilitzacions tan llunyanes només eren dignes d’interés –segons es creia– per llurs produccions més cultes i refinades. Les formes de coneixement de l'etnologia són, alhora, més externs i més interns (també podríem definir-los com a més vastos i més afinats) que els dels seus antecessors. Per penetrar en societats d'accés especialment difícil, està obligada a situar-se molt enfora (antropologia física, prehistòria, tecnologia) i també molt endins, mitjançant la identificació de l'etnòleg amb el grup amb el qual comparteix l'existència, i l'extrema importància que ha de prestar a tots i cadascun dels matisos de la vida psíquica dels indígenes.

Sempre més ençà i més enllà de l'humanisme tradicional, l'etnologia el supera en tots els sentits. El seu terreny engloba la totalitat de la terra habitada, mentre que el seu mètode reuneix procediments propis de totes les formes del saber: ciències humanes i ciències naturals.

Tanmateix, el naixement de l'etnologia prové també de consideracions més tardanes i d'un altre ordre. Durant el segle XVIII, Occident estava convençut que l'extensió progressiva de la seva civilització era ineluctable i que amenaçava l'existència dels milers de societats més humils i fràgils, les llengües, creences, arts i institucions de les quals eren, això no obstant, testimonis irreemplaçables de la riquesa i la diversitat de les creacions humanes. Si esperàvem poder saber, algun dia, què era l'home, era important recuperar, mentre encara s’hi fos a temps, totes aquelles realitats culturals que no devien res a les aportacions i imposicions d'Occident, tasca encara més urgent si teníem en compte que aquelles societats sense escriptura no aportaven documents escrits ni, en la majoria dels casos, monuments figurats.

Ara bé, abans que aquesta tasca hagi avançat suficientment, tot plegat està desapareixent o, si més no, patint canvis profunds. Els pobles humils que anomenàvem indígenes reben ara l'atenció de l'Organització de les Nacions Unides. Convidats a reunions internacionals, uns i altres prenen consciència mútua d’existir. Els indis americans, els maoris de Nova Zelanda, els aborígens australians, descobreixen que han conegut destins similars i que tenen interessos comuns. Una consciència col•lectiva s’obre més enllà de les particularitats que donaven la seva especificitat a cada cultura. Al mateix temps totes elles s'impregnen dels mètodes, les tècniques i els valors d'Occident. No hi ha dubte que aquesta uniformització mai no arribarà a ser total. Progressivament, aniran apareixent altres diferències que proporcionaran nova matèria a la recerca etnològica.

Tanmateix, en una humanitat esdevinguda solidària, aquestes diferències seran d'una altra naturalesa: ja no seran externes a la civilització occidental, sinó internes a les seves formes mestisses esteses per tota la terra.

Aquests canvis de relacions entre les fraccions de la família humana desenvolupades desigualment des del punt de vista tècnic són la conseqüència directa d'una transformació més profunda. Tenint en compte que al llarg del segle passat vaig presenciar aquesta catàstrofe sense igual en la història de la humanitat, em permetreu que l'evoqui amb un to personal. Quan jo vaig néixer, la població mundial era de mil cinc-cents milions d'habitants. Quan vaig entrar en la vida activa, cap al 1930, aquest nombre arribava ja a dos mil milions. Actualment, és de sis mil milions, i arribarà a nou mil milions d'aquí a unes dècades si hem de creure les previsions dels demògrafs. Certament, ens diuen que aquesta darrera xifra representarà un punt àlgid després del qual la població davallarà, i ho farà tan ràpidament, afegeixen alguns, que d'aquí a uns segles la supervivència de la nostra espècie estarà amenaçada. En qualsevol cas, haurà fet estralls en la diversitat, no tan sols cultural sinó també biològica, i haurà fet desaparèixer un gran nombre d'espècies animals i vegetals.

D'aquestes desaparicions, l'home n'és, sens dubte, l'autor, però els seus efectes se li giren en contra. Probablement no hi ha cap dels grans drames contemporanis que no trobi el seu origen directe o indirecte en la dificultat creixent de viure junts, sentida inconscientment per una humanitat víctima de l'explosió demogràfica que –igual que els cucs de farina que s'emmetzinen a distància dins el sac que els conté, molt abans que els comenci a faltar l’aliment– es posaria a odiar-se a si mateixa ,ja que una presciència secreta l'avisaria que esdevé massa nombrosa perquè cadascun dels seus membres pugui gaudir lliurement dels béns essencials que són l'espai lliure, l'aigua pura, i l'aire no contaminat.

Així, l'única oportunitat oferta a la humanitat seria reconèixer que, en haver esdevingut la seva pròpia víctima, aquesta condició la posa en peu d'igualtat amb totes les altres formes de vida que s'ha dedicat i continua dedicant-se a destruir. Però si l'home té, d'entrada, uns drets en qualitat d'ésser viu, resulta que aquests drets, reconeguts a la humanitat en tant que espècie, troben llurs límits naturals en els drets de les altres espècies. Els drets de la humanitat deixen de valer en el moment que el seu exercici posa en perill l'existència d'altres espècies.

El dret a la vida i al lliure desenvolupament de les espècies vives encara representades a la terra és l'única cosa que es pot considerar imprescriptible, per la senzilla raó que la desaparició d'una espècie qualsevol crea un buit, irreparable, a escala nostra, en el sistema de la creació.

Tan sols aquesta manera de considerar l'home podria ser aprovada per totes les civilitzacions. La nostra en primer lloc, perquè la concepció que acabo d'esbossar fou la dels jurisconsults romans, imbuïts d'influències estoiques, que definien la llei natural com el conjunt de relacions generals establertes per la natura entre tots els éssers animats per a la seva conservació comuna; també la de les grans cultures d'Orient i d'Extrem Orient, inspirades per l'hinduisme i el budisme; i finalment, la dels pobles anomenats subdesenvolupats, i fins i tot dels més humils d'entre ells, les societats sense escriptura que estudien els etnòlegs.

Mitjançant savis costums que faríem mal fet de relegar a la categoria de supersticions, limiten el consum per part de l'home, de les altres espècies vives i li n'imposen el respecte moral, associat a regles molt estrictes per garantir-ne la conservació. Per molt diferents que siguin aquestes darreres societats les unes de les altres, convergeixen per fer de l'home una part integrant, i no un mestre de la creació.

Aquesta és la lliçó que l'etnologia ha après d'elles, tot desitjant que en el moment que s'uneixin al concert de les nacions, aquestes societats la conservin intacta i que, mitjançant el seu exemple, ens hi sapiguem inspirar.

(fuente: http://www.gencat.cat/pic/pdf/discurs_levi_strauss.pdf)

Necesito Tierra (Basilio Pozo-Durán)

horasur — Sat, 07 Nov 2009 18:16:01 +0100

Necesito Tierra (Basilio Pozo-Durán)

La nostalgia es sólo el deseo inútil de cambiar el pasado. La literatura, como garabatos en las paredes. Analfabetos instruidos sólo para firmar...

(clic aquí para leer el post completo)

Un tiempo nuevo (Francesc-Marc Álvaro)

horasur — Sat, 07 Nov 2009 10:52:25 +0100

Un tiempo nuevo (Francesc-Marc Álvaro - La Vanguardia)

Ante los últimos casos de presunta corrupción, los partidos anuncian, a bombo y platillo, la creación o la actualización de solemnes códigos éticos para impedir que ciertas cosas se repitan en el futuro. Tal manera de proceder confunde la urgencia con la importancia y responde a la necesidad que tienen todas las siglas de representar, a marchas forzadas, un propósito de enmienda que aminore y ponga sordina a la indignación popular que determinados hechos provocan. Pero este protagonismo inmediato de la deontología apresurada y de los discursos angelistas no hace más que señalar una evidencia muy cruda: nadie se atreve a abordar seriamente la reforma concienzuda del conjunto de leyes, reglas y controles que tienen algo que ver con este tipo de situaciones, desde la legislación sobre partidos, hasta el verdadero alance de organismos fiscalizadores como la Sindicatura de Comptes, pasando por las normas que organizan la venta y recalificación del suelo o el paso de los jueces por la vida partidista. Sin duda, una empresa de tal envergadura no es fácil, pero es ya indispensable.

El problema de fiarlo todo a los códigos éticos es el mismo que el de las comisiones parlamentarias de investigación: se trata de cosmética aplicada a un cuerpo que precisa cirugía. Son respuestas que alimentan unas expectativas que, luego, no pueden materializarse de manera suficiente. De este modo, el círculo de la desconfianza se ensancha en lugar de reducirse, y el remedio acaba siendo peor que la enfermedad. El pensador Daniel Innerarity, en una de sus primeras obras, La transformación de la política, explica muy lúcidamente que la voluntad de saneamiento general o las llamadas a la honestidad no bastan: "Las comisiones de investigación y las sanciones a la corrupción no son una garantía suficiente de buena política. Lo que va en contra de la política no es la inmoralidad, sino la mala política. Pero todavía hay quien piensa que la ética política se agota en impedir la delincuencia de los políticos". En estos momentos, cuando el relato sobre la corrupción en Catalunya se debate entre el relativismo cínico y la histeria moralizante, la reflexión de Innerarity nos ayuda a mantener la cabeza fría. También son palabras recomendables para aquellos que sostienen satisfechos que "ahora queda claro que todo apesta" y para aquellos que, en el extremo contrario, aseguran airados que "somos víctimas de una conspiración de Madrid". Ciertas opiniones confunden el paisaje exterior con la agitación interior, dicho lo cual tampoco debe perderse de vista algo que se solapa con la operación Pretoria: el juez Garzón tiene por delante unos meses complicados, en los que el personaje necesitará demostrar su arrojo más que nunca.

Habíamos quedado que, en realidad, estamos faltos de "buena política", por decirlo a la manera de Innerarity. ¿Qué es, pues, la mala política? Cada lector tendrá sus ejemplos al respecto. Vuelvo a las palabras del profesor vasco, que resumen muchos comportamientos negativos: "La actual pérdida de credibilidad de los políticos corresponde menos al a corrupción que atenta contra las reglas de la moral privada que a la vetustez de los usos políticos en unos escenarios que están determinados por tareas históricas nuevas. El problema no es la carencia de virtudes, sino el saber escaso, la pobre iniciativa e imaginación, la indecisión y la rutina, la falta de conciencia de las nuevas responsabilidades que llevan consigo los cambios sociales y políticos". La primera corrupción del político es la irresponsabilidad y la inconsistencia, algo que, en un momento de crisis económica, se hace más patente. La segunda corrupción, la más conocida, es la que implica el aprovechamiento de un cargo público en beneficio personal o de un grupo particular.

"Tareas históricas nuevas", retengan la expresión. Estamos en el comienzo de un tiempo nuevo que unos verán venir y otros no. Si algo ha convertido al presidente Obama en un líder capaz de transmitir ilusión es esta apuesta por escapar de un mundo que toca a su fin. Algunas actitudes tóxicas, que en Catalunya se han convertido en parte del ruido diario, están quedando ya tan obsoletas que sus practicantes semejan tristes parodias de sí mismos. Más allá de la operación Pretoria, deberíamos extraer una lección de este momento: la mala política y sus abanderados no pueden tener lugar en el futuro, han agotado ya todas las dosis de sectarismo, de incuria, de resentimiento, de mala fe. Los cuchillos se clavan fácilmente y el veneno se distribuye con generosidad por muchas mesas. No faltan quienes, aprovechando la confusión reinante, ajustan cuentas con furia desabrida. El fuego amigo y el fuego enemigo ejecutan una danza perversa en la que sólo están a salvo los mutantes, ya saben: el cínico revestido de fanático y el vendedor de saldos.

El reencuentro con la política depende de una regeneración que no pasa únicamente por las leyes ni, como hemos dicho, por códigos de buenas maneras. Está en el cambio de mentalidad de quienes ofrezcan proyectos a la ciudadanía, escuchando a la gente y respondiendo preguntas, más que gastando fortunas en marketing, aceptando que el adversario es alguien con quien construir, no un objeto que destruir. Lo demás, lo ya visto, es como el cuento del hombre del saco: una fábula del pasado que ponía el miedo en el centro del mundo.

(fuente: La Vanguardia, miércoles 4 de noviembre de 2009, pág. 24)

Jesús Quintero - La televisión (monólogo)

horasur — Sat, 07 Nov 2009 08:38:42 +0100

Jesús Quintero - La televisión (monólogo) (basiliopozoduran - blip.tv)

ver video

(para descargar clic aquí con el botón secundario del ratón y "guardar como")

Evitar las guerras del agua

horasur — Fri, 06 Nov 2009 12:27:38 +0100

Evitar las guerras del agua (Brahma Chellaney, traducción de Juan Gabriel López Guix - La Vanguardia)

Las batallas de ayer se libraron por la tierra. Las de hoy, por la energía. Sin embargo, las batallas de mañana se librarán por el agua. Y en ninguna otra parte es más real esta perspectiva como en Asia, el continente más grande y poblado del planeta, y enfrentado a un futuro más caliente y seco a causa del calentamiento global. Según el informe de las Naciones Unidas publicado en el 2006, Asia dispone de menos agua dulce (3.920 metros cúbicos por persona) que cualquier otro continente, salvo la Antártida.

La deforestación, la mala gestión de las cuencas fluviales, el regadío no sostenible en términos medioambientales, la sobre-explotación del agua subterránea y la contaminación de las fuentes han contribuido a agravar los males hídricos de Asia. Por ello, la cantidad y calidad de agua dulce disponible se está convirtiendo en un componente crítico de los problemas relacionados con la seguridad.

Cada vez más, la construcción de represas sobre ríos transnacionales provoca fricciones entre los estados. Si en el futuro queremos evitar las guerras provocadas por estos y otros proyectos de ingeniería hidráulica, habrá que desarrollar normas y reglamentos.

Asia, con el mayor aumento en los gastos militares de todo el mundo, los puntos conflictivos más peligrosos y la competencia más feroz por los recursos, aparece como el lugar donde es más probable el estallido de guerras por el agua, una probabilidad subrayada por los intentos de algunos estados de explotar su posición o su dominio que, impermeable a los principios legales internacionales, puede crear una situación en la que los repartos hídricos entre estados que comparten ríos y cuencas pasan a ser una cuestión de orden político.

Las represas, las presas de derivación, los canales y los sistemas de irrigación situados aguas arriba pueden hacer que el agua se convierta en un arma política, un arma susceptible de ser utilizada de modo abierto en una guerra o, de modo sutil, en tiempos de paz como señal de insatisfacción con un Estado. La simple negativa de proporcionar datos hidrológicos en una estación crítica puede equivaler a un uso del agua como instrumento político. A su vez, semejante influencia es capaz de inducir a un Estado situado aguas abajo a reforzar sus capacidades militares para contrarrestar la desventaja riparia.

Salvo Japón, Malasia y Birmania, los estados asiáticos ya se enfrentan a escaseces hídricas. El futuro mismo de algunos estados de poca altitud, como Bangladesh y las Maldivas, corre peligro debido a la creciente infiltración de agua salada y las inundaciones frecuentes. Bangladesh tiene hoy mucha agua, pero no la suficiente para satisfacer sus necesidades. El país, nacido entre sangre en 1971, se enfrenta al fantasma de una tumba cubierta por agua.

China e India son ya economías con dificultades hídricas. Los dos gigantes han entrado en una época de escasez perenne de agua, posiblemente comparable dentro poco, en términos de disponibilidad per cápita, con la escasez que sufre Oriente Medio. Su acelerado crecimiento económico podría desacelerarse si la demanda de agua sigue creciendo al frenético ritmo actual. En realidad, la escasez de agua amenaza con convertir a China e India, hoy exportadores de alimentos, en grandes importadores, un hecho que acentuaría de un modo muy serio la crisis alimentaria mundial.

Aunque la tierra cultivable disponible de India es mayor que la de China (160,5 millones de hectáreas frente a 137,1 millones), la fuente de todos los grandes ríos indios, excepto el Ganges, es la meseta tibetana, en poder de China.

Se trata de la meseta más grande del mundo; gracias a los vastos glaciares, los enormes manantiales subterráneos y la elevada altitud, posee los mayores sistemas fluviales. Allí nacen casi todos los ríos importantes de Asia. Por ello la posición de Tíbet es única: ninguna otra región del mundo posee unas reservas hídricas de tal magnitud, que además sirven de línea de comunicación para gran parte del continente.

Mediante su control sobre Tíbet, China controla la viabilidad ecológica de varios sistemas fluviales importantes en el sur y el sudeste de Asia. Sin embargo, China está considerando hoy gigantescos proyectos de transferencia hídrica entre cuencas y ríos a partir de la meseta de Tíbet. Su actual Gran Proyecto Norte-Sur de transferencia hídrica es una muy ambiciosa obra de ingeniería para llevar agua por canales artificiales hasta el semiárido norte.

La desviación de aguas desde la meseta de Tíbet, que constituye la tercera parte de este proyecto, es una idea apoyada con entusiasmo por el presidente Hu Jintao, un hidrólogo que debe su rápido ascenso en la jerarquía del Partido Comunista a la brutal represión que llevó a cabo en Tíbet el año 1989.

En las crudas palabras del primer ministro Wen Jiabao, la escasez de agua "amenaza la propia supervivencia de la nación china". Ahora bien, en su búsqueda de soluciones a ese problema, los mastodónticos proyectos de China amenazan con dañar el frágil ecosistema tibetano. Y también contienen las semillas del conflicto entre estados. La hidropolítica de la cuenca del Mekong, por ejemplo, sólo empeorará si China, haciendo caso omiso de las preocupaciones de los estados situados aguas abajo, completa más presas cerca de la cabecera del río.

Mientras realiza desganados intentos de aplacar los temores indios ante una posible desviación del Brahmaputra hacia el norte, Pekín ha identificado la curva en que, justo antes de entrar en India, dicho río forma el cañón más largo y profundo del planeta como el lugar que contiene las mayores reservas sin explotar con objeto de satisfacer las necesidades hídricas y energéticas del país. Un conflicto chino-indio por el reparto de las aguas del Brahmaputra podría estallar en cuanto China empiece a construir la mayor central hidroeléctrica del mundo en la Gran Curva del río.

A todas luces, el modo de prevenir o gestionar las disputas hídricas en Asia es alcanzar acuerdos de cooperación entre las cuencas que incluyan a todos los vecinos riparios. Tales acuerdos institucionales deberían centrarse en la transparencia, el intercambio de información, el control de la contaminación y la promesa de no redirigir el flujo natural de los ríos transfronterizos ni de emprender proyectos que disminuyan sus flujos. El éxito de los acuerdos internacionales sobre cuencas transfronterizas (como los firmados en el caso del Nilo, el Indo y el Senegal) se fundamenta en estos principios.

En ausencia de una cooperación institucionalizada sobre los recursos compartidos, la paz será la gran perdedora en Asia cuando el agua se convierta en el nuevo campo de batalla. Léanse las inquietantes palabras de Wang Shucheng, antiguo ministro chino de Recursos Hídricos: "Luchar por cada gota de agua o morir, este es el desafío al que se enfrenta China".

(fuente: La Vanguardia, miércoles 4 de noviembre de 2009, pág. 21)

Jordi Pujol: "memòries i present" (Ágora - tv3)

horasur — Thu, 05 Nov 2009 17:35:13 +0100

Jordi Pujol: "memòries i present" (Ágora - tv3)

Xavier Bosch entrevista Jordi Pujol, expresident de la Generalitat de Catalunya, que acaba de presentar el llibre "Memòries. Temps de construir", segona part de les seves memòries polítiques, que inclouen de l'any 1980 al 1993.

veure video