horta - melnik - vinhais

Estranya forma de vida

2009-10-31T23:56:00.008+01:00

Aquesta nit hem tornat a Portugal de la mà de Névoa, Amália Rodrigues i la seva estranya forma de vida.

Sant Gervasi - Galvany

2009-09-14T13:10:00.004+02:00

Barri de Barcelona, districte de Sarrià - Sant Gervasi
Com arribar-hi: ferrocarrils de la Generalitat Plaça Molina, Sant Gervasi, Muntaner, Pàdua, La Bonanova
Un record: Una ampolla d'Alter Cola
Mapa de situació

Sant Gervasi - Galvany ocupa la part baixa de l'antic terme de Sant Gervasi de Cassoles. Es tracta d'un barri molt gran i de marcat caràcter residencial. Conserva quatre parcs que antigament eren de propietat de les masies de la zona i que avui en dia fan que sigui un dels barris de Barcelona amb més espais verds. Descobrim-los, i també alguns edificis d'interès que podem trobar al barri.

El primer es troba a prop de la plaça de Francesc Macià, el Turó Park, un dels parcs històrics de Barcelona. És conegut pel nom del parc d'atraccions que hi va funcionar des de l'any 1912 fins al 1929. Avui en dia tampoc li falten punts d'interès: hi ha vàries escultures, un llac cobert de nenúfars, on s'amaguen grans peixos, moltísimes espècies vegetals, complementades amb un recorregut botànic, un recorregut poètic...

Ens encaminem cap al següent parc passant pel Mercat de Galvany, que dóna nom al barri i que pren el seu nom del propietari original dels terrenys, Josep Castelló i Galvany. Després d'admirar les grans voltes de ferro que li donen altura i els grans vitralls creuem el carrer Muntaner i arribem als Jardins de Moragas. Queden amagats en un interior d'illa, però la seva vegetació és molt frondosa i sembla un espai molt ampli, fins i tot, aïllat de l'entorn urbà. Però el que més em va sorprendre a aquest parc és la seva àrea de joc infantil. És accesible en cadira de rodes i té un panell infantil per aprendre escriptura braille. Hi ha un sorral, gronxadors, una muntanyeta amb preses d'escalada i fins i tot, un intercomunicador a l'estil dels telèfons de iogurt!

Des d'ací tornem a pujar, aquest cop fins els Jardins de Can Castelló, un altre parc històric de la ciutat, amb una casa pairal, avui casal per a la gent gran, que també va ser propietat de Josep Castelló i Galvany.

Ja ens queda poc fins la part més alta del barri, el parc del Turó Monterols.

Després de tants espais verds una curiositat arquitectònica. Just darrera del Turó de Monterols, al petit carrer del Berlinès, tocant a la Ronda de General Mitre, s'hi troba l'Edifici Alhambra. Tota una excentricitat.

La cursa

2009-08-31T23:22:00.010+02:00

- Fem una cursa? Fins al caseto.
- No, que em guanyaràs.
- Va, que et dono avantatge.
- Però em guanyaràs.
- Que sí, mira, tu comences aquí i jo... aquí.
- Val. Un, dos i... tres!

El monestir de Preobrazhenski

2009-07-23T14:01:00.002+02:00

Monestir ortodox de Bulgària
Com arribar-hi: a 7 km de Veliko Tarnovo, a peu o en autobús
Un record: al petit bosc
Mapa de situació

El monestir de Preobrazhenski (de la Transfiguració) està situat en un indret de vistes espectaculars al qual és molt fàcil arribar des de la ciutat medieval de Veliko Tarnovo. Es tracta d'un complex conventual gairabé aïllat en el temps. De seguida ens adonem que el recinte no és molt gran, tot i ser el quart monestir en importància de Bulgària.

El primer que crida l'atenció és l'església. No vam visitar les pintures murals de l'interior (s'ha de pagar), però les parets externes també estàn decorades i hi destaca un mural anomenat la roda de la vida.

Als costats de l'església hi ha dos enormes blocs de roca. L'any 1991 hi va haver una esllavissada que va destruir part de l'habitatge on hi havia les cel·les on abans vivien els monjos, però l'església es va salvar.

Amb compte podem entrar a alguna de les cel·les que encara queden dempeus i hi trobem objectes de la vida diària que demostren l'austeritat amb què vivien.

Davant hi ha un petit pou, diversos arbres fruiters, ruscs i una vista increïble des d'on divisem un altre monestir a les muntanyes de l'altre banda de la vall.

Si tornem cap a l'entrada del recinte hi trobarem l'edifici que actualment serveix d'habitatge, i potser també hi trobarem prenent l'aire l'únic monjo que hi queda.

Des del monestir surten diversos camins cap al capdamunt de la muntanya, on hi ha una àrea de pícnic i barbacoes. Tot i que aquesta darrera part ni és gaire bonica, ni està gaire neta, el petit passeig pel bosc muntanya amunt sens dubte val la pena.

La Maternitat i Sant Ramon

2009-06-30T23:55:00.015+02:00

Barri de Barcelona, districte de Les Corts
Com arribar-hi: metro Collblanc, Maria Cristina, Palau Reial, Zona Universitària
Un record: el gos aristocràtic
Mapa de situació

El barri de La Maternitat i Sant Ramon comprèn un ampli espai poc habitat però perfecte per passar un matí passejant. Tot i que havia viscut a Sant Ramon vam decidir fer un passeig seguint una antiga visita del programa Quedem? d'Òmnium. Com que el document és força bo avui ens limitem a explicar-vos el nostre recorregut.

Vam començar al Mas de Can Planes. Després ens vam apropar al cementiri de Les Corts, on vam trigar una bona estona a trobar el cementiri jueu... per no saber mirar bé el mapa de l'entrada. Des d'ací una parada als jardins de la Maternitat per esmorzar uns bons entrepans de truita amb formatge i de xoriço fregit (la parada culinària sempre és important en aquestes escapades). Un cop recuperades forces vam anar a la Torre Rodona i després vam passejar pel recinte modernista de la Maternitat. Per finalitzar vam visitar les cases baixes del Passatge de Xile, ja que són les que tenen els jardins més bonics, especialment al maig i al juny, tot i que totes les èpoques tenen el seu encant.

La Nova Esquerra de l'Eixample

2009-05-31T21:30:00.017+02:00

Barri de Barcelona, districte de l'Eixample
Com arribar-hi: metro Urgell, Rocafort, Plaça Espanya, Entença
Un record: en bicicleta des de la filmoteca
Mapa de situació

La Nova Esquerra de l'Eixample és un del barris sorgit del projecte La Barcelona dels barris de 2006. Vaig viure-hi en diferents moments i és un barri tranquil, a vegades, massa tranquil, que té poc a veure amb altres parts de l'Eixample més burgeses. Per contra, cada cop hi ha més estudiants i immigrants. Ens trobem a la part de l'Eixample més llunyana de Ciutat Vella i per aquest motiu a principis del segle XX era una zona industrial, plena de barraques dels obrers i dels treballadors de l'Exposició de 1929, on es va obrir l'Escorxador el 1892 i la presó Model el 1901. Anem a descobrir que ha passat amb aquestes edificacions.

Comencem el nostre recorregut a la Casa Golferichs, o "el Xalet", una edificació modernista situada a la Gran Via cantonada amb Viladomat, que es va salvar de l'enderrocament gràcies a la pressió dels veïns. Des d'aquí anem a un dels interiors d'illa més bonics, els Jardins d'Emma de Barcelona. De l'antic convent de les Germanetes dels Pobres que hi havia en queda una Immaculada que no ho sembla i uns seients de rajoles.

Al carrer Urgell trobem part del gran complex industrial que ha sobreviscut fins als nostres dies, Can Batlló. De la fàbrica original podem visitar el pati interior de "l'edifici del rellotge". Molt a prop, a la cantonada del carrer París amb Viladomat, es trobaba la fàbrica Bayer de l'arquitecte Miquel Madorell i Riu i que a pesar d'estar registrat al catàleg de patrimoni arquitectònic de la ciutat va ser pràcticament enderrocat el novembre de 2005. En aquests moments s'hi estan construint uns blocs de pisos que no compleixen la normativa d'edificació de l'Eixample i només es manté un petita part de la façana original.

Si ja estem prou cansats de caminar podem acabar la tarda a la Filmoteca de Catalunya, que sempre compta amb una programació interessant. Si no, podem continuar el nostre passeig en direcció a La Model, que encara està en funcionament. Des de fora dels murs només podem veure la torre central panòptica, que és l'únic lloc una mica agradable des de la presó estant (si és que es pot dir així) perquè té alguns detalls modernistes. Però aquests detalls són poc importants en una de les presons on el presos viuen en les pitjors condicions. És realment curiós com al traspassar la gran porta de fusta et tornes invisible al mig de la ciutat.

La Model es transformarà per fi en els pròxims anys, però nosaltres hem de continuar, així que deixem enrere els alts murs i el filat i arribem a l'últim punt del recorregut: el parc de Joan Miró. En aquest indret va funcionar fins l'any 1979 l'Escorxador municipal però avui en dia la principal atracció del parc és l'escultura de Joan Miró "Dona-bolet amb barret de lluna".

Del Barri Xino al Raval

2009-04-04T21:15:00.003+02:00

El Raval
Barri de Barcelona, districte de Ciutat Vella
Com arribar-hi: metro Catalunya, Universitat, Sant Antoni, Liceu, Drassanes
Un record: la nostra primera cita
Mapa de situació

El barri del Raval és un del grans projectes turístics i urbanístics de la ciutat de Barcelona, per desgràcia dels que sempre hi han viscut, classes populars, avui en dia, gent gran, joves i immigrants.

Per exemple, és difícil dir si el MACBA és una meravella de l'època de les olimpíades o és una atrocitat construïda a costa del major complex conventual d'Europa dintre d'una ciutat, del qual gairebé només queda l'antiga església del convent dels Àngels. La plaça del museu s'ha convertit en un nou espai pels joves de la ciutat, sobretot pels skaters, però sembla que això tampoc agrada a l'ajuntament, que des de l'aprovació de l'ordenança del civisme fa patrullar la Guàrdia Urbana tarda i nit davant del museu.

La Rambla del Raval és l'altre espai estrella de la reforma. Recentment s'hi ha obert un nou hotel de luxe, completament necessari en un barri on gran part de la seva població viu en el llindar de la pobresa, o directament en la probresa i en l'exclusió social.

Així trobem un barri on sobreviuen poques de les botigues originals, ara gestionades sobretot per paquistanesos, davant de bars i botigues de moda. Un barri però, que manté les putes, la droga i els nens al carrer, que van donar fama al barri quan encara es coneixia como el Xino. Això sí, sobretot des de la Rambla cap a l'avinguda del Paral·lel, on no arriben els estudiants del campus Raval de la UB, els erasmus i els turistes.

Violència

2009-04-01T00:04:00.002+02:00

La setmana passada vaig viure un acte de brutalitat policial que no m'esperava. El cert és que la violència d'estat és legal i està normalitzada. Que els mossos d'esquadra peguen a la gent no és cap novetat per molts grups, com per Ca la Dona, que juntament amb altres grups s'enfronten cada dia 25 de mes als grups feixistes catòlics que, protegits pels antiavalots, insulten i escridassen les dones que exerceixen els seu dret a avortar al carrer Viladomat 156, a més de posar-se a resar de genolls, portar-hi nens petits, ciris i altres barbaritats que són les que no haurien d'estar permeses. Però el que no és tan habitual és que el mossos patrullin els carrer un dimecres al migdia per carregar contra persones que semblin estudiants, insultant-los, cridant-los que corrin i perseguint-los fins i tot dintre de botigues, bars i del metro. Sí, és el que sembla, que hem viatjat en el temps, al franquisme, on la violència d'estat, a més de legal i normalitzada, s'exercia sense cap mena de control.

És fàcil queixar-se dels abusos a altres països, però quan passa aquí la gent mira cap a un altre costat. Els mitjans, tot i haver rebut també aquesta brutalitat, continuen sent els gran valedors de la violència d'estat i a nosaltres només ens queda el dret de denunciar-los.

D'Atlanta als Països Catalans

2009-03-04T00:17:00.007+01:00

D'Atlanta als Països Catalans, un viatge refrescant.

De muelas, chatos i altres desconeguts

2009-02-13T23:43:00.007+01:00

Quan penso en espècies desaparegudes sempre me'n recordo del dodo, que en certa manera sobreviu al món de Lewis Carrol, i del qual ens queda un trist record en un vitrina d'un museu de Londres. També penso en el chato de Vitòria. Vaig conèixer un avi de León que en comentar-li que sóc de Vitòria va recordar aquest curiós exemplar de porc, molt bo, però que com ha passat amb altres races de porcs, donava menys carn que els que ara es crien.

Un altre cas de desaparició és el de les muelas. No és tracta d'un animal sinó d'un llegum i, tot i que pròpiament no ha desaparegut, el seu consum és gairebé residual, sent ara mateix pràcticament desconegut. Sembla que a Sahagun les muelas encara són un plat típic. Però nosaltres les coneixem gràcies als meus oncles que encara en planten i per poder parlar-vos-en hem hagut de preguntar a la família què saben i què recorden d'aquest aliment.

Les muelas són un llegum que es cria amb més facilitat que altres aliments, però que a casa meva mai van menjar massa. La meva àvia sembrava alguna planta de muelas i de pèsols entre els cigrons. La majoria les menjaven els nens i nenes encara verdes, agafades de la planta, i pocs cops es guardaven per assecar. Encara que alguns consideren que el seu gust és més fi que el del cigrons la meva tieta diu que tenen la pell més dura. Però si per alguna cosa són conegudes és perquè era menjar per criats i de la guerra i post-guerra. Al soldats molts cops se'ls pagava amb muelas i també constituïen el plat principal de les presons. El meu oncle a més a més em va explicar que es deia "las muelas hinchan las muñecas", és a dir, que es creia que era un llegum que donava molta energia i per aquest motiu els jornalers contractats per treballar el camp també eren alimentats amb muelas. Les muelas també han tingut mal nom perquè poden ser tòxiques consumides en grans quantitats, com passava precisament en èpoques en què no hi havia altra cosa per menjar, però dintre d'una dieta equilibrada no hi ha problema per consumir-ne.

És curiós com els temps canvien tant que es perden fins i tot alguns aliments. Jo per exemple de petita menjava cervell de vedella i la veritat és que ara em resulta una mica estrany.

Del Puig d'Ossa a la Xina

2009-01-14T09:57:00.004+01:00

Avui a Collserola, a prop de Sant Pere Màrtir, he vist un ocell immòbil al cel. S'encarava al vent, quiet, amb les ales obertes, com si pengés d'un fil llarg lligat amb un nus fort en algun núvol molt alt. Segurament aprofitava el vent per refrescar-se. Quan n'ha tingut prou, com si es capbussés a la piscina, se n'ha anat volant cap a la Xina.

Olentzero

2008-12-25T03:52:00.012+01:00

L'Olentzero és un carboner, ja és gran i té el cabell i la barba blancs. Viu a les muntanyes en una casa velleta. Cada any, ara, la nit de Nadal, baixa als pobles i a les ciutats per portar joguines als nens i a les nenes.

Si voleu conèixer la història de l'Olentzero més ben explicada la podeu trobar aquí. En aquest mateix lloc hi podeu escoltar un munt de cançons i també consultar-ne les lletres.

I si voleu estar al cas d'alguns contratemps que ha tingut l'Olentzero els últims anys podeu llegir-ho vosaltres mateixos. Us adjuntem uns quants enllaços:

Bon Nadal i feliç any nou!

La ciutat universitària de Coïmbra

2008-12-04T20:49:00.031+01:00

Feminismo e a ideia radical de que as mulheres são gente

A Alta Universitária
Coimbra
Data del viatge: agost de 2008
Com hi vam arribar: cotxe
Un record: buscant la facultat de matemàtiques
Mapa de situació

Un dels llocs que més ens va sorprendre a Portugal és la ciutat universitària de Coïmbra. De cop i volta sembla que has fet un viatge en el temps i l'espai.

Coïmbra és sens dubte coneguda per la seva universitat, sobretot per l'Alta Universitária, és a dir, la zona universitària principal. Conserva un patrimoni antiquíssim al voltant del Paço das Escolas, amb vistes privilegiades del riu Mondego. En el mateix complex universitari, al voltan del Paço das Escolas, destaquen les noves facultats i equipaments construïts durant l'anomenat Estat Nou. Són edificacions de grans dimensions, distribuïdes al llarg d'avingudes amples i custodiades per estàtues al·legòriques de les arts i les ciències. La meva sensació va ser la d'una ciutat de l'antic bloc comunista, com Bucarest. A més vam visitar la ciutat a l'agost. La impressió va ser més curiosa perquè semblava una enorme ciutat fantasma.

El campus està ple de pintades, des de graffitis divertits a pintades reivindicatives: feministes, antineoliberals, contra l'EEES...

També hi ha racons que ens ajuden a imaginar una mica el món dels estudiants. Al carrer de les Matemàtiques s'hi concentren algunes repúbliques, les cases que serveixen de residència als estudiants i on podem imaginar una mica de que va allò de la praxe acadêmica.

S'ha mort Mikel Laboa També s'ha mort Joan Baptista Humet

2008-12-01T20:02:00.009+01:00

Mikel Laboa, cantant, músic i poeta basc s'ha mort avui a la matinada a Sant Sebastià, amb setanta-quatre anys.

Hi ha moltes maneres de viatjar i una d'elles és la música. Us afegim la cançó Martxa baten lehen notak. La lletra és una adaptació de J.A. Artze d'un poema de Bertolt Brecht i la música de Mikel Laboa. La versió que pengem és d'Oreka TX i la podeu trobar a la pel·lícula-documental Nomadak tx. La veu però, la posa Mikel Laboa.

Notícia a Vilaweb
Notícia a Berria
Lletra i traducció de Martxa baten lehen notak

El cantant Joan Baptista Humet també es va morir, ahir, amb cinquanta-vuit anys.

Lloc oficial de Joan Baptista Humet
Notícia a Hipersónica

Un record per tots dos.

L'endemà al matí Brandilanes II

2008-11-24T01:16:00.021+01:00

Vam dormir en un matalàs de llana i amb tres mantes. Era estiu però durant el dia a dins de casa no hi feia calor, i de nit fins i tot una mica de fresca.

Amb la llum del dia vaig confirmar la situació arquitectònica de l'edifici, però amb els ànims descansats i renovats vaig trobar que no n'hi havia per tant.

La nit passada ja havíem sopat a la cuina però tot esmorzant m'hi vaig començar a situar. És la primera estança que trobes quan entres a la casa. Té una finestra petita que dóna al corral. El terra és de pedra i davant de la llar de foc està cobert només per dues lloses molt grans. Es veu que és un terra molt resistent, però costa molt fer-lo net per la porositat de la roca. Llevat d'un microones i de la nevera que és al distribuïdor del final del passadís, no hi ha electrodomèstics. Hi ha una cuina de fogons que funciona amb gas butà, unes lleixes on hi desen la vaixella i uns gibrells a terra fan de pica. A dins de casa no hi ha aigua corrent però al corral sí que hi ha una aixeta. Aquesta aigua prové d'una conca diferent que la de la font de la plaça. L'aigua de casa és ideal per rentar (fa un bálago fora de sèrie) i la de la plaça és més bona per beure. També hi ha una taula i dos escons de fusta. La xemeneia és nova. Em van dir que abans ocupava pràcticament mitja cuina però ara no sobresurt tant de la paret. Hi fan la lumbre per escalfar-se i per cuinar amb els sarments de les seves pròpies vinyes. Fan brasa ràpidament i donen molt bon gust al menjar. A la cuina també hi tenen una ràdio fantàstica: es reben emissions en portuguès, en anglès (no sé què ho fa) i alguna en castellà.

Per descomptat, el menjar que et donen en aquella cuina no té competidor en tot l'Aliste.

Més sobre matalassos i matalassers: El darrer matalasser d'Ascó.

L'entrada (Brandilanes I)
Invitació

L'entrada Brandilanes I

2008-11-18T21:27:00.018+01:00

Accepto la proposta de la Rocío d'explicar jo mateix com és casa de la seva família. Si es tracta de parlar de Brandilanes hi ha teca, de manera que començo una sèrie d'entrades intentant explicar com vaig viure la casa, la família, la ribera, els molins...

Va ser el passat 8 d'agost d'aquest any. Arribar a Brandilanes no és cosa fàcil. Es troba a la comarca d'Aliste, ben bé tocant a Portugal. Cal agafar la nacional (N-122/ E-82) des de Zamora cap a Alcañices, prendre la sortida de Fonfría (aquí encara no haurem trobat cap indicació de Brandilanes) i a l'empalme* tombar per la carretera que porta cap a Brandilanes (aquí sí que està senyalitzat). Seguint la carretera arribarem a la plaça de l'Era, ben bé el centre del poble.

Vam arribar-hi de nit. Ca la Rocío és a la plaça. És antiga i d'aspecte robust. Des de fora es veu d'una sola peça, quatre parets. Va obrir la porta i em va fer entrar a la part de davant de casa. És un espai allargat tancat per les parets però que encara no és l'habitatge. Té dos nivells, a baix hi ha els estables i a dalt eines del camp, palla... Es veu antic. Al fons hi ha la porta, que s'obre amb una clau gegant. La va obrir i em va fer passar. Hi ha llum (electricitat a 125V, l'ajuntament no canvia la xarxa del poble, ho ha de fer cada veí a títol individual i sembla que de moment a casa la Rocío no hi estan interessats). A dins les parets són gruixudes, arreboçades de calç. Les portes són baixes. Em va ensenyar la casa. A la planta hi ha un rebedor, la cuina, un rebost ple de coses bones, una habitació i un racó sota l'escala. A continuació em va ensenyar els pisos superiors. Fins llavors tot just havia vist que era una casa antiga, però aleshores vaig veure que les bigues són antigues, els llistons de fusta que cobreixen el sostre també, alguns estan fora de lloc i el terra fa soroll. En aquell moment em vaig espantar una mica, ho he de reconèixer.

* L'empalme vol dir l'encreuament de camins que hi ha abans d'arribar al poble. Un fa cap a Brandilanes i l'altre cap al Castro.

Invitació

2008-11-09T00:19:00.002+01:00

Casa dels meus avis
Brandilanes
Data del viatge: agost de 2008
Com hi vam arribar: cotxe
Un record: a la porta de casa
Mapa de situació

Aquest estiu passat vam viatjar per gran part de la península i vam visitar molts llocs realment preciosos, però crec que un dels que més va impressionar l'Andreu va ser un viatge al passat, a casa dels meus avis, al poble. La casa està feta de pedra i tova i està tal i com la va deixar la meva mare quan se'n va anar del poble. Bé, hi ha coses que han desaparegut, com els carros a l'entrada, o s'han fet malbé, però en general hi ha hagut molts pocs canvis. Això vol dir que no hi ha aigua dins de casa, excepte una aixeta al corral. O que els únics electrodomèstics són la nevera i la ràdio. També tenim una cuina de gas, encara que tot és molt més bo fet a la brasa, a la llar de foc. Per cert, la llar de foc és nova! I això sí que ha estat un gran canvi perquè abans ens ofegàvem si tancàvem la porta de la cuina (i a l'hivern per la porta no hi entra calor precisament).

Podria seguir parlant dels mil i un tresors (porqueria, per molta gent) que amaguen aquelles gruixudes parets, mig corcades, mig oblidades. Però aquesta crònica pot ser molt més interessant si l'escriu l'Andreu, ja que encara que tampoc és el meu món, a mi no se'm fa estrany no tenir lavabo o guardar les claus a un forat al costat de la porta.

Així que aquí deixo la invitació.

Gasteizko gaztetxea eta Hala Bedi irratia

2008-10-21T00:45:00.003+02:00

El gaztetxe de Gasteiz i la ràdio Hala Bedi
Vitoria-Gasteiz
Data del viatge: octubre de 2008
Com hi vam arribar: autocar
Un record: la marisqueria
Mapa de situació

El cap de setmana dels dies 11 i 12 d'octubre vaig viatjar a Vitoria-Gasteiz. És la segona vegada que hi vaig i no podria ser-hi més ben acollit. Vitoria-Gasteiz és una ciutat no massa gran, bonica, plena de detalls i d'elements que confirmen que has creuat més d'una frontera durant el viatge. Però ja tindrem temps de parlar-ne més endavant.

L'emissora lliure Hala Bedi i el gaztetxe de Gasteiz (gaztetxe és una paraula formada per gazte i etxe, per tant podem entendre que el gaztetxe és el casal de joves) celebren enguany 25 i 20 anys respectivament. Totes dues són iniciatives que "han treballat amb l'assemblea com a eina i l'autogestió com a filosofia". Van culminar aquest any de celebració que ja van engegar amb la campanya "Txorionak!*" el dissabte 11 d'octubre, amb el lema "Piztu Gasteiz, okupa tu lugar" i un dia ple d'activitats per totes les edats, taller de ràdio, partits de pilota, música en directe i moltes coses més. Jo vaig tenir la sort de ser-hi, veure-ho i viure-ho. L'autoorganització, al marge de l'ajuntament de torn, de l'estètica de torn, de l'especulació, sempre em resulta més sincera.

Felicitats a tots dos!

Per veure-ho, piqueu aquí.

*Txori vol dir ocell, i zorionak felicitats. Si heu visitat els enllaços ja haureu vist que han pres com a símbol un espantaocells. Així lliga aquest joc de paraules que combina l'ocell amb la felicitació.

Itinerari a Santa Fe del Montseny

2008-10-15T18:34:00.008+02:00

El Turó de Morou
Turó del massís del Montseny
Data del viatge: octubre 2008
Com hi vam arribar: cotxe
Un record: asseguts a la fita que ens va despistar
Mapa de situació

El diumenge 5 d'octubre vam fer un recorregut pel massís del Montseny, el de l'empedrat de Morou. No vam seguir exactament el camí senyalitzat. A més, vam aprofitar per arribar fins al Turó de Morou.

El camí original parteix de Can Casades i s'enfila cap a la castanyeda, segueix pel pla de Mulladius, travessa l'empedrat de Morou, la fageda i acaba a l'embassament de Santa Fe, a prop de Can Casades altra vegada.

Nosaltres vam fer-lo ben bé en sentit contrari i arribant a l'embassament per un camí petit que surt de l'aparcament (entre Can Casades i l'hostal de Santa Fe) i arriba a prop de la presa. Aquesta primera part no es correspon amb el recorregut. Cal travessar la presa.

A partir d'aquí, vam tombar a la dreta i vam agafar la ruta marcada, però en sentit contrari. Abans d'arribar a la fageda trobem dos sectors de blocs de granit (n'hi ha més!) perfectes per l'escalada en bloc. Un cop entrem a la fageda el camí comença a pujar, tot i que el recorregut és suau. De fet diumenge vam coïncidir amb moltes famílies i grups. Per estar més tranquils sempre és millor anar-hi entre setmana (qui pugui!). Gaudint del paisatge vam arribar a l'empedrat de Morou. Es tracta d'una esplanada de granit des d'on es pot gaudir d'una vista excepcional del bosc i les muntanyes que ens envolten.

Una mica més endavant en lloc de continuar l'itinerari pel pla de Mulladius ens vam desviar per un camí ben indicat que condueix al Turó de Morou. Un cop enfilem el camí cal seguir les fites de pedra i arribant al turó cal estar atents perquè algunes són difícils de veure. El cim del turó és una formació granítica que s'alça imponent. Per accedir-hi cal enfilar-se pels blocs de granit. Per la part de la dreta és més senzill. Des de dalt la vista és magnífica. És impressionant perquè hi ha poc espai i quedes abocat sobre un precipici. Al cim hi ha una bústia amb un quadern on podem escriure els nostres comentaris i llegir els dels anteriors visitants. També hi ha un pessebre fet de filferro. Després de la visita al turó comencem a baixar per tornar al camí principal. Per fer-ho podem desfer el camí o bé seguir el camí que ens ha portat fins al peu del turó. Totes dues opcions ens tornen a l'itinerari però el darrer en un punt una mica més avançat, passat el pla de Mulladius. Cal estar atents de no prendre un tercer camí que surt de la vora del turó, també senyalitzat amb fites i que baixa molt pronunciadament. Baixa per una altra vall de la muntanya i no porta al camí principal. Tot i això és una baixada molt bonica que nosaltres, com bons exploradors, vam explorar. Vam haver de tornar a pujar per recuperar el camí principal.

Sigui com sigui, quan recuperem el camí principal el seguim fins a la castanyeda, passem al costat de l'Escola de Natura de Can Lleonart i finalment arribem a Can Casades.

És una passejada preciosa, accessible a totes les edats. Fins i tot el camí del turó. Amb un matí la podem fer amb tranquil·litat.

Per veure algunes de les coses que nosaltres vam veure, podeu picar aquí.

Moltes felicitats!

2008-10-02T04:10:00.000+02:00

Benvinguda al teu nou bloc horta ~ melnik ~ vinhais. El pots fer servir com vulguis. Una proposta és que el comparteixis amb qui te l'ha regalat i el feu servir per explicar, comentar i compartir els llocs on heu viatjat.

Espero que t'agradi. Moltes felicitats i molts petons!

Horta, Melnik i Vinhais

2008-09-26T10:47:00.033+02:00

Horta
Barri de Barcelona
Data del viatge: novembre de 2007
Com hi vam arribar: moto
Un record: xurros a la plaça d'Eivissa
Mapa de situació

Horta és actualment un barri de la ciutat de Barcelona tot i que havia estat un municipi independent. Pertany al districte d'Horta-Guinardó. Vaig visitar-lo per primera vegada l'any passat tot i que sóc de Barcelona. Al barri hi trobem la majoria de serveis: mercat, cinema, etc.

Melnik
Ciutat de Bulgària
Data del viatge: agost de 2007
Com hi vam arribar: Avió, tren i autobús
Un record: entenent-nos amb la nostra amfitriona
Mapa de situació

Melnik es troba al sud-oest de Bulgària, a tocar de Grècia i de Macedònia. Pertany a la regió de Blagoevgrad. És un poble petit, tot i que té títol de ciutat, amb un carrer principal on es concentren les ofertes turístiques: restaurants, botigues de vi i alimentació i de records. Es poden llogar habitacions.

A prop de Melnik hi ha el Monestir de Rozhen. S'hi pot arribar caminant (entre una i dues hores de camí). És obert per a les visites però és tranquil comparat amb d'altres monestirs com el de Rila.

Vinhais
Poble de Portugal
Data del viatge: agost de 2008
Com hi vam arribar: cotxe
Un record: la parabòlica
Mapa de situació

Vinhais és un poble de Portugal. Pertany al districte de Bragança i a la subregió de Trás-os-Montes. El vam descobrir en una parada tècnica, fent la carretera de Bragança a Chaves. Es troba aproximadament a una altura de 700 metres. Sorprèn el paisatge muntanyós, també al llarg de tota la carretera. Té un nucli antic petit i una mica deteriorat que s'enfila a un turonet. No en puc dir massa més. Cal tornar-hi.

No us perdeu la pàgina oficial de Vinhais.

Si voleu veure alguna de les coses que nosaltres vam veure, piqueu aquí.

Hola món!

2008-09-25T01:50:00.001+02:00

Hola món, per segona vegada :)