Horta - Melnik - Vinhais

2011-11-29T23:39:00.000+01:00

Yaremche forma part de Galícia, una regió històrica dividida entre Ucraïna i Polònia que ha preservat les seves tradicions i que reclama més reconeixement polític. La nostra visita va coincidir amb la festa de la ciutat i vam tenir l’oportunitat de gaudir de la seva particular cultura. Vam assistir a la celebració religiosa del matí, vam veure molta gent amb els vestits tradicionals, vam passejar pel mercat ple de productes de la zona (i d’altres de la llunyana Xina, és clar), vam sentir música tradicional...

A banda, Yaremche és un bon destí per fer alguna passejada pels Càrpats o iniciar un caminada d’uns quants dies. Nosaltres vam fer alguns passeigs al voltant del poble seguint alguns dels rius i torrents de la zona. Però l’experiència que va fer especial la nostra estada a la ciutat va ser conèixer la Luva i la seva família. Vam llogar una habitació per dues nits a casa seva, però va ser molt més que un allotjament. Ens van acollir i ajudar en tot el que ens calia i ens vam permetre descobrir Galícia i els seus habitants com no hauríem imaginat mai.

L'església Armènia d'Ivano-Frankivsk

2011-10-31T23:24:00.002+01:00

Ivano-Franvivsk és una via d’accés als Carpats i representa una bona oportunitat per passejar per una ciutat a l’est del Dneper, sense les presses de Kiev ni els turistes de Lviv. La principal església de la ciutat és la de la Santa Resurrecció, amb un impressionat iconostasi que data de 1753. Per nosaltres, però, el veritable descobriment va ser l’església Armènia, amb uns curiosos llums de neó grocs i blancs que diuen “Crist és entre nosaltres”. El dissabte que hi vam ser s’hi celebraven tot de casaments, un darrera l’altre, i aquell dia la màgia no la posava la foscor i el misteri o la matèria i el recolliment: a l’església Armènia d’Ivano-Frankivsk es va aturar el temps escoltant els cants que interpretava el cor de tres veus masculines.

L'església de la Trinitat de Zhovska

2011-09-30T11:23:00.000+02:00

Lviv és la gran ciutat monumental d’Ucraïna. El seu centre històric conserva gran part de l’arquitectura original dels segles XVI i XVII, que combina la tradició arquitectònica i artística d’Europa de l’Est, Itàlia i Alemanya. Molt a prop d’ella, a escacs 30 kilòmetres de la ciutat, trobem un altre població, Zhovska, molt més petita que també compta amb destacables edificacions de la mateixa època. Però la grandiositat dels edificis renaixentistes es queda petita al entrar en l’església de la Trinitat, un humil edifici fet completament de fusta fa tres-cents anys. El temple, utilitzat per la comunitat catòlica grega local, alberga el iconòstasi original i està decorada amb els tradicionals rushniki, unes bandes de roba brodades amb motius geomètrics i florals. L’espai transpira tradició i espiritualitat com no ho fan molts temples plens de fidels.

Kievo Pecherska Lavra

2011-08-31T14:58:00.000+02:00

El “Monestir de les coves de Kyiv” és un dels llocs més sagrats de l’Església Ortodoxa d’Ucraïna. El riu Dneper discorre als peus de l’impressionant conjunt d’esglésies i edificacions blanques, coronades per teulades i cúpules verdes i daurades, que el conformen. Però la veritable grandiositat del lloc s’amaga en l’obscuritat de les seves entranyes, on un reguitzell de túnels custodien desenes de fèretres, que reben la veneració dels peregrins, sota la llum de les petites i humils espelmes que guien el seu camí sota la terra.

Kievo Pecherska Lavra

Жовква

2011-07-28T17:05:00.000+02:00

L'apunt d'avui es in situ i en directe des de Zhovkva (la transliteracio de Жовква), a Ucraina, pocs quilometres al nord de la ciutat de Lviv.

Avui fa una setmana que va comencar aquest viatge, i la progressio ha estat lenta pero ascendent. A mesura que ens fem entendre millor (algunes paraules basiques en ucraines), la gent ens fa mes cas i ens ajuda mes.

Fins ara hem visitat Kiyv i Lviv a mes de Zhovkva. Ara anirem cap als Carpats.

Consell per viatjar per Albània (V): molt més que nostàlgia comunista

2011-06-30T18:35:00.000+02:00

Viatjar a Albània per buscar les restes d’un de les dictadures de tall comunista de la història és un motiu com qualsevol altre per fer-ho. És clar que el país té un passat recent molt particular i interessant i que val la pena conèixer, com la Galeria Nacional d'Art que té una important mostra d'obres realitzades durant el segle XX a la llum de cada moment polític. Però aquest desconegut país té molts més atractius i, de fet, normalment són més interessants que les quatre o cinc fites fotogràfiques més conegudes. No es pot anar a la costa a fotografiar búnquers enterrats i no gaudir de les seves platges; anar a Driloni per dormir en l'hotel on estiuejava Enver Hoxha i perdre's els aiguamolls o Sveta Naun; o anar a Gjirokastra per visitar la casa-museu on va néixer el dictador i no passejar pels carrers de la ciutat.

Consell per viatjar per Albània (IV): adapteu-vos als horaris locals

2011-05-31T23:55:00.000+02:00

Viatjar per Albània a l'agost té l'inconvenient de la calor. La millor manera de suportar-la és evitant les hores centrals del dia, tal com fan els albanesos. Però, a més, adaptant-vos als horaris locals gaudireu més de la visita i tindreu més oportunitats de conèixer les costums i la forma de vida de la gent. A l'estiu les ciutats es posen en marxa poc després de sortir el sol. A les 7 del matí els carrers s'omplen de parades de venda de tota mena i tothom aprofita per fer els encàrrecs. Les hores centrals del dia els carrers queden deserts i és bon moment per visitar museus o, simplement, per descansar. I un cop cau el sol tot es torna a omplir de vida. Alguns dels millor moments que vam passar al país van ser al vespre, passejant, menjant crispetes o gelats, als autos de xoc... i, en definitiva, gaudint de l'ambient. I a les 10 tothom a dormir.

Consells per viatjar per Albània (III): gaudiu del producte local

2011-04-29T13:29:00.000+02:00

Les males vies de comunicació i els talls d'electricitat (cada cop menys habituals) suposen una escassa distribució de productes frescos fora dels seus llocs d'origen.

Només trobareu peix fresc del Mediterrani a les zones de costa o com a molt a Tirana. En canvi a les zones de Tepelene i Gjirokastra hi trobem peix de riu, sobretot truites i anguiles. Al llac Ohrid hi ha dues espècies endèmiques de les quals cal destacar una mena de truita, Salmo letnica (koran en albanès. Aquesta espècie es troba en perill d'extinció. A Sarande heu de tastar els musclos, provinents de Butrint.

La manca de peix a l'interior es compensa amb carn d'excel·lent qualitat, especialment de xai. A l'hora de dinar gairebé sempre us la prepararan a la graella acompanyada amb amanida o alguna altra guarnició. Als mercats hi trobareu fruites i verdures locals. També és molt habitual un formatge fresc com el feta grec.

En els viatges en furgoneta, sobretot de matí, és habitual fer parada a restaurants de carretera. S'hi pot veure esmorzar arròs amb llet i també un estofat de carn.

Consells per viatjar per Albània (II): les distàncies i els temps

2011-03-31T23:55:00.003+02:00

Tot i que s'hi estan fent millores importants, la xarxa de carreteres d'Albània és força precària. La majoria de carreteres són estretes i no estan en massa bon estat, de manera que un viatge de pocs quilòmetres es pot fer llarg. Val la pena tenir un mapa actualitzat i acostumar-se a estimar la durada dels desplaçaments.

Consells per viatjar per Albània (I): aconseguir una bona guia

2011-02-28T23:31:00.002+01:00

Albània és un país amb un escàs desenvolupament turístic. Per descobrir-lo és molt convenient una bona guia. La millor opció és la guia Bradt de Guillian Gloyer. Nosaltres vam viatjar amb l'edició de 2008 en anglès: molt interessant i fonamental per trobar allotjament.

Poni

2011-01-31T23:55:00.009+01:00

Labëri moj labëri

Hopa hopa

Totes dues són del disc de Poni, Shpirtin kam tek u, diria que produït per Edi Balili.

Pandero persa

2010-12-30T14:16:00.000+01:00

Els museus han canviat molt durant els últims anys. Un bon exemple és el Museu Fournier de Naips de Vitòria. Malgrat que sempre ha sigut un dels pocs i dels millors museus de cartes del món, amb la més gran col·lecció i amb exemplars únics, abans l’exposició molts feixuga: una successió de vitrines plenes de baralles de cartes on era difícil saber quines eres especials i perquè. Ara, pel contrari, el museu ha re-estrucutrat la seva exposició, fent una selecció de les cartes i baralles més destaques, amb continguts audiovisuals i amb vitrines més còmodes per consultar el seu contingut.

Alguns museus, a més, ens permeten viatjar a llocs llunyans o, si més no, conèixer alguns aspectes d’aquets llocs. Durant la nostra visita al museu de Vitòria a l’abril ens va cridar l’atenció aquesta carta. El que ens va resultar curiós va ser que la dóna estigués tocant un pandero. La carta prové de Pèrsia, està pintada a mà i lacada, data del segle XVIII i forma part d’un joc anomenat As-Nas.

El Museo Fournier, a més del seu contingut, és interessant perquè es troba dins del Palau dels Arrieta-Maeztu, un edifici de l’any 1525 en ple casc antic de la ciutat.

El Monestir de Sant Pere de Rodes

2010-11-30T23:48:00.001+01:00

Ara que arriba el primer temporal de neu d’aquesta tardor m’he recordat de l’últim temporal de la primavera, que va deixar cobert de neu tot l’Empordà durant uns quants dies.

Nosaltres vam tenir l’oportunitat de gaudir-lo quan ja havien passat els problemes i les últimes neus embellien un paisatge ja de per si impressionant, com la badia del Port de la Selva i Llançà i el monestir de Sant Pere de Rodes. La neu, però, ens va impedir entrar a veure el temple per dins, però el viatge va valdre la pena.

En els últims dos anys estem anant molt per l’Empordà, tant per l’Alt com pel Baix, i no deixa de sorprendre’ns.

Terrissers d'Aliste

2010-10-31T23:53:00.003+01:00

La història de part de la meva família està lligada al fang. Diu ma mare que la meva àvia paterna era la millor terrissera de Moveros, però al casar-se el seu marit la va fer retirar-se de la feina. Avui en dia queden dos dels seus nebots treballant el fang tal com ella ho feia, la Mari Carmen i en Paco.

Albània, Euskal Herria i el poble aromanés

2010-09-30T23:59:00.003+02:00

He tornat a agafar Obabakoak de la biblioteca. El vaig llegir quan tenia 18 anys i tinc la sensació de que no vaig comprendre'l del tot. Avui he arribat al tercer conte que comença així: "El barrio más alejado de Obaba se llamaba Albania, y no tenía ni carretera, ni edificio propio para la escuela; de tal forma que, al no haber otra posibilidad, los niños del lugar aprendían el abecé y todos los demás signos –así como dónde estaba Dinamarca y Pakistán, o cuánto sumaban cuarenta y seis más veintisiete- en el viejo salón que el hostal del barrio tenía en la primera planta.”

Aquest estiu hem estat precisament a Albània i m’ha fet gràcia. Si hagués un Obaba a Albània segurament s’assemblarien, envoltat de muntanyes al nord, sense carretera. L’escola tampoc seria gaire luxosa, però en cap cas faltaria al barri.

Al nostre viatge per Albània no vam estar a pobles d’alta muntanya però sí que vam visitar la petita població de Voskopoje. Malgrat que avui en dia només és un poble de muntanya al segle XVIII Voskopolis era la ciutat més gran dels Balcans, per sobre d’Atenes i Istanbul, i la principal ciutat del poble aromanés. De l’antiga ciutat només romanen algunes esglésies però vam tenir la sort de visitar l'interior d'algunes d'elles ja que era el 15 d'agost, festivitat de Maria. Nosaltres, a més, vam tenir la sort de visitar el poble el dia en que tots els aromanesos fan una convenció anual, així que vam poder conèixer molts detalls d’aquest poble i la seva cultura.

Avui no sabia què explicar al bloc i ja vegeu, llegint un autor de la meva terra, Bernardo Atxaga, hem acabat a les muntanyes albaneses.

Cintas de casset

2010-08-31T23:59:00.002+02:00

Aquest estiu hem estat a Shquiperia. En general sembla que van uns anys enrera respecte a la resta d'Europa, però a vegades les distàncies no són tan grans. La primera fotografia és de Villaquirán de los Infantes, un poble on abans paràvem tots els autobusos de línea i per on ara només paren camioners de tota la vida i nostàlgics com ma mare, que prefereixen els llocs de sempre en comptes de les benzineres modernes. La segona és de Tirana, la capital d'Albània.

Màquines expenedores

2010-07-31T22:40:00.001+02:00

Viatjant un sempre es troba amb coses que li criden l’atenció malgrat que no tinguin cap valor turístic, tot i que puguin ser indicadores d’altres coses. L’estiu del 2009 viatjant per Catalunya ens vam fixar en les màquines expenedores, que pel que sembla han superat ja la gama de productes “begudes i alimentació” i poden adaptar-se a la venda d'altres categories. Com a mostra aquesta màquina dispensadora de ciris a l’església de Pals o una altre amb esquer viu a un càmping del Delta de l’Ebre.

Baixant de la Font del Gat

2010-06-30T23:59:00.012+02:00

Baixant de la Font del Gat és, possiblement, una de les tonades més conegudes de la ciutat de Barcelona. Tan coneguda que, fins i tot, en Jaume Sisa parla de la seva protagonista a la cançó Qualsevol nit pot sortir el sol. Buscant els seus orígens, sorprenentment, no l'hem trobada ni a Folklore de Catalunya, Cançoner de Joan Amades ni en d'altres semblant (potser no hem buscat prou bé, que també podria ser), però gràcies a Internet hem aconseguit seguir-li la pista.

La majoria de la gent coneix només les primeres estrofes però en podem arribar a citar fins a cinc.

Baixant de la font del gat,
una noia, una noia,
baixant de la font del gat,
una noia i un soldat.

Pregunteu-li com es diu:
-Marieta, Marieta.
Pregunteu-li com es diu:
-Marieta, de l'ull viu.

Que portes en el cistell?
-Figues de moro, figues de moro.
Que portes en aquest cistell?
-Figues de moro i un clavell.

I el clavell per a qui serà?
-Pel meu nòvio, pel meu nòvio.
I el clavell per a qui serà?
-Pel meu nòvio anar a ballar.

Pregunteu-li on s'està:
-A la Rambla, a la Rambla.
Pregunteu-li on s'està:
-A la Rambla a festejar.

Malgrat que sembla força clar que la cançó es refereix a la Font del Gat que hi ha als Jardins de Laribal hi ha gent que afirma que es tracta d'una font a la plaça de Sant Agustí Vell. La confusió ve donada per una obra de teatre titulada Baixant de la Font del Gat o La Marieta de l’ull viu, escrita per Josep Amich i Bert i estrenada al Teatre Español el 15 d'abril de 1922. El primer acte comença a la citada plaça, on l'autor situa una font de tres aixetes i això dóna lloc a l'embolic. L'obra va tenir a més una versió cinematogràfica, el que demostra la seva popularitat.

Però la història d’aquesta cançó no acaba aquí. A principis del segle XX el cuplet era la música de moda a la ciutat. Les lletres tractaven temes popular plens de picardia i, molt sovint, feien referència a llocs, persones, històries, festes o costums catalans. La tonada popular de la Font del Gat va servir de base per a un cuplet anomenat "La marieta de l'ull viu", amb lletra de Faust Casal i música de Càndida Pérez.

L'indret de la Font del Gat i els jardins que l'envolten bé mereixen una visita, per veure la font, per l'edifici del restaurant que hi ha al costat, fet per Josep Puig i Cadafalch al 1918, per les pèrgoles, el Roserar de la Colla de l'Arròs, la cascada... Si no sou gaire vergonyosos fins i tot per cantar la cançó, ja sigui la tradicional o el cuplet.

- Més informació sobre el cuplet i molts dels detalles aquí ressenyats en una pàgina sobre la Càndida Pérez creada pel CEIP Ferran Sunyer.
- Disc El cuplet a Barcelona de Nuria Feliu amb una versió de La marieta de l'ull viu.

Espàrrecs

2010-05-31T23:59:00.004+02:00

No sabem què té la primavera que aixeca els ànims a qualsevol!

(Encara que no ho sembli, és el mateix manat d'espàrrecs. A l'esquerra la nit de collir-los a Collserola, i a la dreta el matí següent.)

Les Tres Torres (III) - El Col·legi Teresià

2010-04-26T20:13:00.017+02:00

Barri de Barcelona, districte de Sarrià - Sant Gervasi
Com arribar-hi: ferrocarrils de la Generalitat Tres Torres, Sarrià
Un record: fent fotos de forma dissimulada
Mapa de situació

El nucli més antic del barri es troba al voltant de l’actual Mercat de les Tres Torres (carrers Vergós – Escoles Pies). I molt a prop d’aquí, al carrer Ganduxer 85-105, trobem l’últim espai destacable del barri, el Col·legi Teresià.

La construcció del principal edifici del col·legi es va iniciar l'any 1887 per l’arquitecte Joan Baptista Pons i Trabal, però un any més tard, amb l'obra començada, el projecte va ser encarregat a Antoni Gaudí. Aquest tampoc va finalitzar el col·legi ni la capella que havia projectat però els elements més destacables de l’edifici són obra seva.

Per fora l'edifici és de maó i, tot i que la congregació li va exigir sobrietat, Gaudí va intentar introduir elements decoratius allà on li va ser possible. Així podem observar una sèrie de merlets, elements ceràmics i enreixats exteriors molt característics de l’arquitecte. Per dins, entre d’altres elements, és famós un passadís amb arcs en forma de catenària.
Nosaltres no hem tingut l’oportunitat de visitar-lo per dins. El personal del col·legi és molt antipàtic i únicament realitzen visites pagades durant els caps de setmana.

Més informació:
Expedient de delimitació d'entorn de protecció del Col·legi Teresià
El colegio a Guadí & Barcelona Club
Qüestions econòmiques relacionades amb la construcció del col·legi

***

Les Tres Torres (I) - El cementiri de Sarrià
Les Tres Torres (II) - La Biblioteca Clarà

Les Tres Torres (II) – La Biblioteca Clarà

2010-03-27T01:22:00.010+01:00

Barri de Barcelona, districte de Sarrià - Sant Gervasi
Com arribar-hi: ferrocarrils de la Generalitat Tres Torres, Sarrià
Un record: la pintada de l'entrada
Mapa de situació

A l’anterior apunt sobre Les Tres Torres parlàvem de l’origen del barri i del seu indret més antic, el cementiri de Sarrià. En aquest apunt presentem un dels pocs equipaments del barri, la Biblioteca Clarà, que destaca per diversos motius.

L’edifici on s’ubica la biblioteca, obra de Raimon Duran i Reynals, és d’estil racionalista. L’actual biblioteca pren el nom de l’escultor Josep Clarà i Ayats, que va fer servir aquest espai com a taller artístic des de 1948 fins a la seva mort. A més del fons bibliogràfic habitual a les biblioteques públiques de Barcelona aquesta compta amb una sèrie de fons especials.

El Fons Especial Josep Clarà recull documents dedicats al moviments artístic i literari del noucentisme a Catalunya, i especialment dels seus principals representants. També inclou part dels documents que tracten la vida i obra de Josep Clarà.

El Fons Clarà disposa d'una part dels documents de la biblioteca particular de la família Clarà. L’Ajuntament de Barcelona va ser nomenat el 1964 com a hereu universal de Clarà, segons el desig del propi escultor. Els fons disposa de documents del 1700, els més antics, fins a l’any 1978.

La biblioteca també és dipositària del Fons Gaudí, un conjunt de documents generats amb motiu de l’any Gaudí 2002.

Per últim cal destacar el jardí públic de 1277 metres quadrats, on estan ubicades cinc obres de Josep Clarà: Dóna ajaguda, Joventut, Nu de Dona, Tors de dona i Discòbol. Damunt de la porta de la biblioteca es conserven uns relleus de dues dones assegudes, instal·lats per Clarà el 1947. El darrer element rellevant és un bloc de marbre on hi ha uns versos que l’artista va escriure poc abans de morir.

Més informació:
La Barcelona de Josep Clarà

***

Les Tres Torres (I) - El cementiri de Sarrià
Les Tres Torres (III) - El Col·legi Teresià

Les Tres Torres (I) – El cementiri de Sarrià

2010-02-28T23:56:00.011+01:00

Barri de Barcelona, districte de Sarrià - Sant Gervasi
Com arribar-hi: ferrocarrils de la Generalitat Tres Torres, Sarrià
Un record: perduda davant de l'entrada
Mapa de situació

Les Tres Torres és el prototip de barri benestant, ple de blocs de pisos d’alt estànding. Malgrat això entre tant carrer anodí s'hi pot trobar algun tresor amagat.

El barri pren el nom de tres torres construïdes a principis del segle XIX, quan aquesta zona de la perifèria de Sarrià i de Sant Gervasi, anomenada Nena Cases, va començar a ser urbanitzada. De les tres torres originals només en queda una i molt modificada, a la cantonada de la Via Augusta amb el Carrer del Rosari. La majoria de les cases senyorials que es van construïr durant el segle XIX i principis del XX com a residència d'estiu han desaparegut durant les últimes dècades degut a la construcció dels actuals blocs de pisos.

Tot i les modificacions que ha viscut el barri, encara s'hi conserva el cementiri de Sarrià, datat del 1835. Es tracta d’un dels cementiris més petits i recòndits de la ciutat. S’ha d’estar ben atent per trobar-lo perquè no hi ha cap indicació que senyali el lloc. Aquest cementiri compta amb alguns morts il·lustres, els poetes Carles Riba, Clementina Arderiu i J. V. Foix. Hi ha una estela dedicada als dos primers, obra de Joan Rebull, que mostra una persona destriant el gra de la palla, com a al·legoria de la tasca dels poetes.

Més informació:
Itinerari Sarrià
Ruta "El Sàrria poètic"
Plànol del cementiri

***

Les Tres Torres (II) - La Biblioteca Clarà
Les Tres Torres (III) - El Col·legi Teresià

Tornant de la Cirera

2010-01-31T23:58:00.012+01:00

El dissabte vam haver de marxar de la Cirera cap a Sant Quirze de Besora. Vam creuar el poble de Sant Boi de Lluçanès. Aquest cop no vam tenir temps per parar a visitar-ne l'església, però sí per comprar una coca i xocolata al forn que hi ha a la plaça. Vam sortir del poble passant al costat de l'arbre monumental el Roure de la Senyora. Des del Roure començàrem a ascendir fins l'ermita de la Mare de Déu dels Munts, amb vistes espectaculars. De tornada no teníem gaire temps per parar com vam fer a l'anada fins a la Cirera, però també es tracta d'un camí que val la pena de fer amb temps.

Si us ha agradat el recorregut, una altra opció, ja sigui per a l'anada o per a la tornada, és anar per l'ermita de Sant Miquel de Gallifa, però es tracta d'un camí més llarg i aquesta ermita no es pot visitar per dins.

***

De camí a la Cirera
La Cirera

La Cirera

2010-01-05T12:45:00.012+01:00

Després de totes les aventures passades de camí a la Cirera, un cop allí vam aprofitar el cap de setmana al màxim. El dissabte a la tarda vam anar a conèixer la reserva de plantes remeieres que va crear la Isabel amb el seu marit fa uns anys. Al novembre no és la millor època per la visita però just darrera hi ha un bosc de pins i vam aprofitar per mirar si trobàvem algun bolet. No vam tenir massa sort però encara vam poder sopar una bona truita aquella nit amb les peces collides.

A més de la truita la Isabel ens tenia preparades tota mena de delícies. Al migdia ens vam delectar amb una sopa d'apagallums de cama blanca i a la nit vam tastar una coca de peus de porc amb llanegues i altres bolets.
Però sobretot vam gaudir cantant amb la Isabel, que té recollides moltíssimes cançons tradicionals, moltes apreses de la seva mare i de la seva àvia. Així que aprofitant que al nostre grup també hi ha uns quants cantaires els postres sempre s'allarguen amenitzats amb antigues cançons.

Al dia següent ens vam aixecar d'hora per anar a buscar bolets. El dia anterior havia fet una molt bona temperatura i tot i ser novembre ens va sorprendre que hagués gelat tan fort. Però ja ho diu el refrany: "negará la madre al hijo, pero no la helada al granizo", així que després de la calamarsa del dia anterior era esperable que això passés.

Un cop ben esmorzats vam tornar al bosc. Vam veure aranyons però no gaire bolets. Malgrat això al final també vam tornar amb alguns bolets: fredolics, llengües de bou, cames de perdiu... i un preciós rovelló.

Per finalitzar el cap de setmana culinari-musical vam gaudir amb la família de la Isabel d'uns fideus amb sípia, una bona amanida i una deliciosa llengua de vedella amb bolets. Amb gust ens hauríem quedat més, gaudint de la Cirera, el jardí de bonsais, l'entorn... però haviem de tornar a peu a Sant Quirze de Besora abans que passés l'últim tren.

***

De camí a la Cirera
Tornat de la Cirera

De camí a la Cirera

2009-12-11T12:33:00.019+01:00

El segon cap de setmana de novembre vam anar a visitar la nostra amiga Isabel a casa seva, la Cirera, a Sant Boi de Lluçanès. A més de trobar-se en un indret molt bonic, tota la ruta que vam fer fins allí ja val la pena.

Vam sortir el dissabte al matí de Barcelona en tren fins a Torelló. Des de l'estació ens vam dirigir cap a la Colònia Ymbern, coneguda també com El Pelut, per creuar el riu Ter pel pont que uneix la població i l'antic complex fabril. El riu porta molt poca aigua en aquest punt ja que es fa servir de manera abusiva. Es veia el llit del riu perfectament i tot i que l'imatge era preciosa és tracta d'una agressió molt important al riu. A la Colònia Ymbern encara es desevolupa activitat industrial però podem pasejar entre els seus arbres centenaris i les seves construccions d'estil modernista fetes amb els còdols del Ter (un altre agressió típica però molt habitual als nostres rius).

Continuant pel camí que surt de la colònia vam arribar a Orís i des d'aquí vam enfilar per un camí cap a l'ubicació original de la població, Sant Genís d'Orís. Ens vam aturar per esmorzar al costat de l'església parroquial però no vam arribar a pujar fins al castell des d'on es divisa gran part de la comarca d'Osona.

Després d'un tram per la carretera tombem a l'esquerra novament per un camí que ens porta fins a l'ermita de Sant Salvador de Bellver. A mig camí ens vam aturar quan vam descobrir que tot un tram del camí estava ple de petxines fossilitzades en molt bon estat de conservació.

Ja a l'ermita ens vam trobar amb un altre curiositat geològica. L'esglesia es troba a sobre de tota una zona d'arena fossilitzada. Ens vam quedar una bona estona damunt el turó. Primer gaudint de la vista. Després dins de l'ermita descobrint què és una comunitat Taizé però una mica disgustats per les obres que estan portant a terme al costat de l'ermita. I per últim bocabadats amb el vol d'una vintena de voltors molt a prop nostre.

Quan per fi vam marxar ja de baixada cap a Sant Boi ens va enganxar una bona tempesta. No va ploure molta estona però vam patir sota uns roures fins i tot calamarsa i ens vam quedar ben mullats. Com que tenia mala pinta vam continuar caminant fins que poc més endavant ens vam poder aixoplugar dins una casa abandonada que estava en un estat bastant precari. Per sort el sol va sortir aviat i la Isabel ens va venir a buscar una mica més tard a l'altura del pont que creua la Riera de Talamanca.

***

La Cirera
Tornant de la Cirera