Territoris de la ment

Dimensió incognoscible

2012-12-12T11:44:00.000+00:00

Divinitat: orígen últim del que en veritat totes les coses neixen, pel qual totes viuen i al que totes retornen. Taittiriya Upanisad

Al cap i a la fi Déu és una figuració antropomòrfica que hem fet els humans per a expressar la dimensió absoluta de tot el que existeix. Marià Corbí

. . .

Hi ha una cosa que és: "la totalitat del que és" i hi ha un instrument interpretatiu d'aquest fet: el concepte de Déu. La pregunta adient no és la de si Déu existeix o no existeix, el que cal preguntar-se és a què es refereix el concepte de Déu. De què estem parlant quan es parla de Déu. De la mateixa manera que la pregunta pertinent no és la de si existeix o no el número dos sinó a que ens referim quan utilitzem el número dos. La pregunta de si Déu existeix acostuma a fer-se des de la separació de l'home i el cosmos, des de la dualitat, llavors Déu seria una entitat exterior. Però Déu no és res exterior separat de l'home, perquè l'home forma part d'aquesta totalitat.

La dimensió absoluta no la pot donar en exclusiva el coneixement científic basat en l'empirisme. Aquesta dimensió no pot ignorar el que s'amaga més enllà de les possibilitats de quantificació. Cal admetre que allò actualment mesurable és una petita part d'una totalitat inassolible, indefinible (1).

Podríem preguntar-nos si té algun interès considerar aquesta dimensió desconeguda. Podria semblar que assentar la vida sobre uns fonaments tan poc determinables és una temeritat, una manca de rigor, però la qüestió de fons que aquí es debat és la de l'acceptació del que és, per incert o desagradable que això suposi, o l'aferrament en la parcialitat, a la recerca d'una falsa seguretat (2) .

Aquesta no fonamentació és el que podem anomenar vacuïtat en la terminologia budista. Allò quantificable, allò que anomenem forma no és més que manifestació de la vacuïtat. En l'aferrament a la forma, a la dimensió relativa, ignorant l'existència d'un marc ampliat que és la dimensió absoluta, difícilment pot haver-hi un veritable coneixement.

_______

(1).- La ciencia debe ser más humilde porque no es la verdad. La ciencia es como una filosofía que busca la verdad. Las verdades científicas hoy, tienen que ser falsas mañana porque avanzamos hacia la comprensión del universo, de la materia, de la vida y no lo hemos descubierto todavía, así que todo es falso por el momento, son aproximaciones nada más. Alejandro Jodorowsky

(2).- Crees que lo que no puedes ver con los ojos del cuerpo no existe. Esta creencia te lleva a negar la visión espiritual. Un Curso de Milagros

jordi v.

Escenaris interiors

2012-05-02T07:22:00.000+00:00

L’acció amb sentit no és la que va de fora a dins, això és obediència, que no pressuposa cap convenciment. L’acció amb sentit necessita del convenciment i aquest únicament pot anar de dins a fora. Menjo perquè és l’hora o perquè tinc gana?

L’existència del cosmos és anterior a la del home. Es un primer principi. La història no es pot confondre amb la naturalesa ni a la inversa. La naturalesa humana és quelcom més que la història o la cultura, per molt determinants que siguin aquestes darreres. L’home es relaciona amb el cosmos participant del món de la química o de les energies que malgrat els coneixements de la ciència son encara al domini del no saber (1).

Una concepció humana integral no pot ignorar l’existència d’uns orígens que es perden o es troben en l’infinit exterior i interior, escapant a la materialitat d’allò palpable, quantificable. No és possible entendre alguna cosa sense considerar la totalitat de la que forma part. Per comprendre les característiques d'un núvol cal tenir present la naturalesa del cel que li serveix de fons. Malgrat la impossibilitat de conèixer la dimensió absoluta de la realitat cal no menystenir aquest fons originari. El misteri ens envolta i seguirà envoltant-nos. Si únicament considerem allò material, deixant de banda tot el que escapa a les nostres possibilitats de quantificació estarem vivint en la ignorància, atrapats en la parcialitat. Cal considerar el ser humà íntimament relacionat amb un entorn que el supera, sense que això hagi de provocar cap mena d'aflicció, sempre que aquesta relació de l'home amb el cosmos sigui d'harmonia, no de confrontació.

La comprensió de l'argument d'una pintura mural és limitada si ens centrem en una part de l'obra. Si observem en un zoom una zona molt concreta no arribarem a la mateixa comprensió de l'obra que si observem el mural d'una manera més general. La percepció materialista del món redueix el camp de visió en ignorar que l’energia és anterior a la matèria i per això més primordial. La matèria és una propietat de l’energia. Sense un marc de referència que s’expandeixi fins a les fonts, als orígens, la visió que ens pugui aportar un coneixement especialitzat amb tota la seva utilitat possible no deixarà de ser parcial i si pretén transcendir el seu àmbit per esdevenir un horitzó final, es convertirà en una visió totalitària al donar per absolut el que només és relatiu.

Allà on tot és història, on tot és cultura també tot és obediència, és a dir manca de llibertat, pot haver-hi canvi exterior però absència de transformació individual, carència de sentit (2).

L’experiència del que va més enllà de la materialitat és alliberadora. Tota afecció, avidesa o passió és esclavatge d’allò extern, és parcialitat. No és pel rebuig, ni per cap mena d’odi sinó per la desafecció respecte del món material que és possible viure l'experiència de la vacuïtat, és el moviment que ens porta més enllà del conegut, en la direcció d’un principi sense nom, del que tot emergeix.

jordi vilanova

(1) Nassim Haramein 2003: http://vimeo.com/10067129 , Dan Winter: http://vimeo.com/18975902

(2) Allò que t’és imposat des de l’exterior no té cap valor. Bertrand Russell

Cui Xiuwen - Existential Emptiness No. 16 (detail), 2009

Buddhisme i desig

2012-04-04T18:08:00.000+00:00

Uns textes expliquen la dificultat en la traducció de la paraula tanhá (en pali), trishna ,o trsná (en sànscrit).

La palabra que suele traducirse por deseo significa propiamente sed... Pocas ideas han contribuido más a malentender el buddhismo en occidente como la creencia de que Buddha condenando todo deseo reduce al hombre.

Raimon Panikkar. El silencio de Buddha

La palabra literal que usó Buda para describir la causa de sukkha [sufrimiento] no fue deseo; fue tanha, que significa "sed", o "avidez". Connota lo que también paríamos llamar aferrarse: la tentativa de aferrarse a una experiencia inaprensible, no el deseo de felicidad o de estar completos. Como terapeuta que ha pasado los últimos treinta años involucrado en una integración del budismo en la psicoterapia, he visto lo crucial que puede ser esta distinción. Establecer el deseo como el enemigo y luego tratar de eliminarlo es intentar destruir una de nuestras cualidades humanas más preciadas, nuestra respuesta natural a la verdad del sufrimiento. El budismo no pretendía ser un camino de destrucción, era un camino de autocomprensión.

Mark Epstein

Una altre possibilitat interpretativa és la que fa Osho donant al desig un sentit negatiu com a sinònim de passió, aferrament, però distingint un sentit positiu que anomena necessitat:

La vida debe estar basada en necesidades, no en deseos. Las necesidades están bien: necesitas alimentos, necesitas ropas, necesitas un refugio, necesitas amor, necesitas relaciones. Está muy bien, no hay nada malo en ello. Las necesidades pueden colmarse; los deseos son básicamente imposibles de satisfacer.

Osho. Dijo el Buda

Avidesa seria l’ aferrament a un desig artificial, mentre que un desig acceptable podria també anomenar-se necessitat*. El primer cas seria una especulació de la ment, el segon seria un impuls vital, instintiu.

Antony De Mello, ho explica així a "La iluminación es la espiritualidad":

Buda dice; «El mundo está lleno de dolor, que genera sufrimiento. La raíz del sufrimiento es el deseo. Si quieres arrancarte esa clase de dolor, tendrás que arrancarte del deseo».

El deseo ¿Es cosa buena? Es cuestión de lenguaje, pues la palabra deseo, en español, abarca deseos buenos, que son estímulos de acción y deseos estériles, que a nada conducen. A estos deseos, para entendernos, vamos a llamarlos «apegos».

(*) Epicur feia una distinció molt semblant: "Cal saber que, dels desitjos, uns son necessaris, els altres vans".

jordi v.

La natura com argument de representació

2011-12-14T09:35:00.000+00:00

La natura ha estat i és un tema recurrent en la representació plàstica. Malgrat tot el pes de la cultura no hem deixat de ser part d'aquest mon natural que ens envolta(1).

Quan dirigim la mirada mes enllà del nostre petit jo, observem quelcom que ressona amb nosaltres. Reconeixem el vincle encara present, retornem per uns instants a aquesta font soterrada que ens habita(2).

La relació dels homes amb la naturalesa ha estat entesa molt diversament en cultures varies, aquestes diferencies van des de la superioritat de qui es creu el propietari exclusiu amb dret a disposar de tot fins a qui entén la necessitat d’harmonitzar, i aprendre dels processos naturals(3). L’abús de l’home ha acabat per amenaçar la pròpia supervivència.

Hi ha doncs una mirada de conqueridor, mediatitzada pel valor d’us, instrumental, o la de l’observador que gaudeix sense una finalitat utilitària. En el primer cas l’encontre és en la distància, en el segon es tracta d'una amistat, es palpa la proximitat, la connexió.

La natura com argument fotogràfica també esdevé expressió d'una necessitat individual a la vegada que col·lectiva, es una demanda de presencia, una reivindicació física d'espai per al gaudi, una crida a la memòria per despertar allò adormit(4). Així, el bé que hi ha en la natura es percep sota la condició de bellesa.

jordi vilanova

Notes

(1) "Per molt civilitzats i educats que estiguem en un entorn artificialment inventat, tots semblem tenir un innat anhel de primitiva simplicitat lligada a una forma de vida natural" D. T. Suzuki.

(2) "La natura te sempre els colors de l'esperit" Ralph W. Emerson."les deu mil coses i jo som d'una mateixa essència" Sosan.

(3) Una vegada va venir un monjo a Gensha i volia saber on estava l'entrada al camí de la veritat. Gencha li va preguntar: escoltes el murmuri del rierol? Sí, l’escolto, va respondre el monjo. Doncs allí està l'entrada, li va dir el mestre.

Suzuki, D.T.: Introducción al budismo zen

Un monjo va preguntar a Wei-kuan de Hsing-shan: "Què és el Tao?"

Wei-Kuan: "Quin bella muntanya!".

El monjo: "Li pregunto sobre el Tao, per que em parla de la muntanya?"

Wei-kuan: "Mentre no coneguis la muntanya, no tens cap possibilitat d'arribar al Tao".

Suzuki, D.T.: Le non-mental selon la pesée zen.

(4) "De res es fan tantes fotos o pel·lícules com d’allò que se sap amenaçat de desaparició" Regis Debray.

jordi v.

De la complexitat

2011-01-15T14:04:00.015+00:00

La complexa trama de la vida i de la naturalesa, alhora que estimula la lluita per a donar llum al misteriós (1), pressuposa encara sense admetre'l obertament l'existència mateixa d'aquest misteri.

La complexitat s'oposa a la simplicitat però no nega la senzillesa. Senzillesa no hauria de ser sinònim de simplicitat. La senzillesa no nega la complexitat, la dissol suspenent la ment en el misteri. El complex tampoc pot ser del domini de la retòrica alambinada a la qual ens té acostumats la filosofia dels últims segles. Aquesta senzillesa té a veure amb la filosofia com experiència, no com especulació, o encara més directament en l’experiència mateixa que a vegades és traduïble en paraules.

Els treballs especialitzats en el camp social acostumen a exemplificar aquesta falta de consideració cap a la multidimensionalidad. L'abstracte ignora el concret. Al no considerar el poder de la subjectivitat, pròpia del camp de la psicologia, aquests analistes es manegen amb dades aparentment "objectives" per a extreure resultats a gust del sociòleg que els formula, però discutibles al pretendre la seva generalització. També la ciència passa de llarg sobre nombroses zones que escapen a la quantificació.

Entre qui han teoritzat sobre la parcialitat dels sabers, proposant alguna forma d'integració, es troben dos autors molt dispars: Edgar Morin i Ken Wilber, amb desenvolupaments distints, coincideixen a l'hora d'observar la desconnexió dels coneixements fragmentats respecte d'un marc més general. Wilber(2) arremet contra qui des de la seva parcel·la de saber exclouen les possibilitats interpretatives ofertes per altres camps que els són aliens, proposant una classificació de les diferents matèries en quatre quadrants: subjectiu, intersubjectiu, objectiu i social. Morin per la seva banda parla de inter-, poli-, trans-, disciplinariedad, però com Wilber se suma a la crítica del reduccionisme, destaca la divisòria entre el subjectiu i l'objectiu, o assenyala la necessitat de sumar les parts al tot. "La parcel·lació i la compartimentació dels sabers impedeix agafar « el que està teixit en conjunt»"(3).

______________________________________________________________

1.- "La verdadera racionalidad conoce los límites de la lógica, del determinismo, del mecanismo; sabe que la mente humana no podría ser omnisciente, que la realidad comporta misterio; ella negocia con lo irracionalizado, lo oscuro, lo irracionalizable; no sólo es crítica sino autocrítica [...]

El conocimiento es navegar en un océano de incertidumbres a través de archipiélagos de certezas".

Morin, Edgar - Los 7 saberes p.7,47.

2.- Ken Wilber - Una Teoría de Todo

3. - Morin, E. - Op.Cit.

Hauríem de rebutjar aquesta divisió entre l'extern i l'intern, l'inferior i el superior, el dretà i l'esquerrà. Hauríem de rebutjar aquesta divisió entre home i dona, entre Orient i occident. Hauríem de crear un home total que sigui capaç d'ambdues coses...No sóc un materialista, no sóc un espiritualista. El meu enfocament és integral.

Osho. El secreto de los secretos

Matèria o energia

2010-12-03T19:48:00.006+00:00

Hi ha quelcom en la visió no materialitzada del món(1), on l'energia és present en la matèria, que fa que les tesis de Gòrgies no manquin de sentit:

1: Res existeix
2: Si alguna cosa existís, seria incognoscible
3: Si alguna cosa fos cognoscible, seria incomunicable

El primer vers del Tao ve a dir una cosa molt semblant:

El Tao que es pot definir no és un Tao etern
El nom que pot nomenar no és el nom etern
L’absència de nom és l’origen de tot

Lao Zi

L'ininteligible

Remuntant en l’ascensió, diem que no és ànima ni esperit; que té imaginació, ni opinió, ni paraula, ni pensament. No és paraula ni pensament, car no parla ni pensa. No és nombre, ni ordre, ni grandària, ni petitesa, ni igualtat o desigualtat, ni semblança o dissemblança. No resta dreta ni es mou; no reposa. No té potència ni és potència. No és llum. No viu ni és vida. No és essència. No és durada ni temps. No es deixa copsar intel·lectualment. No és ciència ni veritat, ni bonesa. No és l’esperit que nosaltres coneixem; ni filiació ni paternitat. No és res que es deixi conèixer, ni per nosaltres ni per ningú. No és cap no-ésser, ni tampoc cap ésser. Els éssers no la coneixen tal com és; ni ella els coneix tal com són. No hi ha paraula que doni raó d’ella, ni nom ni coneixement. No és foscor ni llum, ni error, ni veritat. No s’hi arriba per cap proposició, ni tampoc per cap abstracció. Si bé ens hi atansem mitjançant proposicions i abstraccions, mai no hi arribem proposant o abstraient. Car la causa universal i única de tot ultrapassa tota proposició; i l’eminent realitat que existeix més enllà de tot, desfent-se simplement de tot, ultrapassa tota realitat.

Dionisi Areopagita

L'espiritual és relatiu al domini del no visible.

La física coneguda gràcies a les possibilitats dels instruments de mesurament és solament un limitat aspecte d'aquest coneixement de les energies, des de l'exterior.

L'experiència interna de l'espiritualitat és un acostament a aquesta mateixa realitat des de l'espai subjectiu.

(1) - Leonardo Bof. La materia no existe. Todo es energía

Derrida, J. Como no hablar. Denegaciones

jordi v.

Territoris de l'art

2010-08-29T20:21:00.011+00:00

Lleó Tolstoi

En les llengües de les nacions entre les quals s'ha escampat la doctrina que fa de la bellesa la condició essencial de l'art, les paraules bell, Schoen, beautiful, beau, etc., Guardant el seu sentit primitiu, expressen la bondat fins al punt de convertir-se en substituts de la paraula bo. Sovint en aquestes llengües es fan servir expressions com aquestes: Una ànima bella, un pensament bell, o una bella acció. Aquestes llengües han acabat per no tenir paraula pròpia per designar la bellesa de la forma, i es veuen obligades a recórrer a combinacions de paraules com ara: De belles formes, de bella aparença, etc.

Sulzer, Moisès Mendelsshon i Moritz, diuen que l'art ha de tendir a la bondat i no a la bellesa.

Winckelmann (1717-1768), que nega que l'art hagi de tendir a cap fi moral, i li assigna com a meta la bellesa exterior.

Segons Hume (1696-1782), la bellesa és el que agrada. Únicament el gust defineix. L'ideal del gust és que el màxim de riquesa, de plenitud, de força i de varietat d'impressions, estigui contingut en els més estrets límits.

Segons Pagano: la bellesa és la bondat feta visible i la bondat és la bellesa interna.

La bellesa, segons Kant, és, des del punt de vista subjectiu, el que agrada d'una manera general i necessària, sense concepte i sense utilitat pràctica. Des del punt de vista objectiu, és la forma d'un objecte que agrada, per tal que aquest objecte ens agradi, sense cuidar per res de la seva utilitat.

La bellesa, o el que ens agrada, no pot servir de base per a una definició de l'art, ni els molts objectes que ens produeixen plaer s'han de considerar com a model del que ha de ser l'art. Cercar l'objecte i la fi de l'art en el plaer que ens produeixen, és imaginar, com els salvatges, que l'objecte i la fi de l'alimentació són al plaer que ens causen.

No es comprèn la veritable significació de l'art fins que es deixa de buscar el seu objecte en la bellesa, és a dir, en el plaer.

Un home pot expressar les seves emocions a través de línies, de sons, de colors o de paraules, sense que la seva expressió obri sobre altres, i en aquest cas, no seria mai una expressió artística.

Hi ha, per contra, productes que poden ser art sense donar sensacions agradables al seu productor ni al públic, així passa amb les escenes patètiques o doloroses d'un poema o d'un drama.

Per donar la definició correcta de l'art, cal abans que res, cessar de veure-hi una deu de plaer, i considerar-lo com una de les condicions de la vida humana. Si es considera així, s'adverteix que l'art és un dels mitjans de comunicació entre els homes ... transmet els seus sentiments i emocions.

L'art pròpiament dit no comença fins que aquell experimenta una emoció, i volent comunicar-la a altres, recorre per això a signes exteriors.

Des que els espectadors o els oients experimenten els sentiments que l'autor expressa, hi ha obra d'art.

Tota l'existència humana està plena d'obres d'art, des de les cançons que es canta als nens per dormir, fins a les cerimònies religioses i públiques. Tot és Igualment art. Així com la paraula no obra només sobre nosaltres en els discursos i els llibres, sinó també en les converses familiars, així també l'art en l'ampli sentit de la paraula impregna la nostra vida sencera, i el que s'anomena art en sentit restringit és lluny de ser el conjunt de l'art veritable.

Sòcrates subordinava la bondat a la bellesa; Plató, per unir les dues nocions, parlava d'una bellesa espiritual; Aristòtil volia que l'art tingués una influència moral.

La bellesa és només el que ens agrada, i per consegüent, la noció de la bellesa, no només no coincideix amb la de bondat, sinó que abans difereix d'ella, ja que la bondat coincideix sovint amb una victòria sobre les nostres passions, mentre que la bellesa està en l'arrel de totes elles. Bé sé que es parla sempre d'una bellesa moral o espiritual, però això és un simple joc de paraules, ja que aquesta bellesa moral o espiritual no designa res més que la bondat.

La veritat és un dels mitjans de produir la bondat, però lluny de confondre amb la bellesa no coincideix sovint amb ella.

L'art és una activitat que té per objecte transmetre d'un home a un altre els sentiments millors i més elevats.

No només l'afectació, la confusió, la foscor han estat elevades a la categoria de qualitats, i encara de condicions de tota poesia, sinó que l'incorrecte, l’ indefinit, el no eloqüent, estan a punt d'establir plaça de virtuts artístiques.

Les grans obres d'art no són grans sinó perquè tothom pot comprendre perfectament. La història del Buda ens commou. Si un art no arriba a commoure als homes, no és perquè aquests homes no tinguin gust i intel·ligència, és perquè l'art és dolent o no és art en absolut.

L'objecte de l'art és fer comprendre coses que en forma d'un argument intel·lectual no serien assequibles.

Si l'art del nostre temps és incomprensible per a les masses, no és perquè sigui art bo, sinó perquè és art dolent, o perquè no té res d'art.

Tots els gèneres són bons, menys aquell que no es comprèn, i que no produeix, per tant, cap efecte.

L'artista, si ho és veritable, ha transmès, per mitjà de la seva obra, als altres homes els sentiments que experimentava. I en aquestes condicions, què queda per explicar? Si una obra d'art és bona, el sentiment moral o immoral, expressat per l'artista, es transmet d'ell als altres homes. Si es transmet a ells i ells ho senten, totes les explicacions són supèrflues. Si no es transmet, cap explicació serà suficient. L'obra de l'artista no pot ser explicada. Si l'artista hagués pogut explicar amb paraules el que desitja transmetre'ns, amb paraules s’hauria expressat. Si es valer del conducte de l'art per expressar-se, és sens dubte, perquè les emocions no podien ser-nos transmeses per mitjà d'un altre conducte.

El que hauria de ser l'art del futur ... els que no tenint ple el cap de tecnicismes, i que no sent professionals de l'art ni que cobrin per les seves activitats artístiques, només produiran art quan els impulsi una irresistible força interior.

Tolstoi, Lleó. Què és l'art?

Ananda K. Coomaraswamy

Art és el fet de fer bé, o d'ordenar correctament, qualsevol cosa que es necessiti fer o ordenar, ja sigui una estatueta, un automòbil o un jardí. En el món occidental, aquesta és específicament la doctrina catòlica de l'art; doctrina la conclusió natural de la qual, en paraules de Sant Tomás, és que «no pot haver cap bon ús sense art». És més aviat evident que si les coses que es demanden per a l'ús, ja sigui un ús intel·lectual o físic, o, sota condicions normals, ambdós, no estan fetes correctament, no es poden assaborir, entenent per «assaborir» alguna cosa més que el mer fet que ens «agradin» (1).

La bomba, per exemple, només és dolenta com a obra d'art si no arriba a destruir i a matar en la mesura exigida. La distinció entre pecat artístic i pecat moral, que s’estableix tan clarament en la filosofia cristiana, pot reconèixer-se també en Confuci, que parla d'una Dansa de Successió com «bellesa perfecta i bondat perfecta al mateix temps», i de la Dansa de Guerra com «bellesa perfecta però no bondat perfecta». Serà obvi que no pot haver cap judici moral de l'art mateix, ja que l'art no és en un acte, sinó en un tipus de coneixement o poder pel qual les coses poden fer-se bé, ja sigui per a un ús bo o ja sigui per a un ús dolent (2).

La bellesa de l'obra, que és el dret de naixença de tot el que es fa bé i veritablement, proporciona una delectació legítima, però mai ha estat la fi que es proposava l'artista, a qui no li importava quant bellament, sinó només quant inevitablement expressava el seu tema. Tot art «significant» és significant d'alguna cosa («significant» sense un «de» no transmet cap sentit); mirar les superfícies estètiques com fins en si mateixes és només una forma de fetitxisme, i tenint això present Plató pregunta amb tanta pertinència: «Sobre què és el sofista tan eloqüent?». És precisament la nostra preocupació idòlatra per les superfícies estètiques de les obres d'art i per la seva «història», i la nostra indiferència cap al seu contingut, el que més obstaculitza la nostra comprensió de les arts normals del món (3).

1,2 .- Coomaraswamy, Ananda K. La verdadera filosofía del arte
3 .- Coomaraswamy, Ananda K. Sobre la doctrina tradicional del arte

euskalnet.net

L’U i l’esser

2010-07-02T08:34:00.009+00:00

Repasso uns fragments del Parmènides de Plató on parla de l’U i de l’esser:

"Lo uno será así, ilimitado, dado que no tiene comienzo ni fin [...] El ser será ser de lo Uno sin que por ello sea idéntico a lo Uno; porque en otro caso, el ser no sería ser de lo Uno, ni lo Uno participaría en el ser[...] Lo Uno Es un todo y tiene a la vez partes [...] Cada una de estas partes posee a su vez lo Uno y el ser [...] Lo Uno comprende siempre el ser, y el ser a su vez lo Uno, de tal modo que se está engendrando constantemente una díada".

M’interessa especialment del Parmènides aquesta relació entre el cosmos i els essers.

Passo del Parmènides al Timeo:

"El Cosmos es lo más bello de todo lo que ha sido producido, y el demiurgo es la más perfecta y mejor de las causas (30c)".

El demiürg igual que l’U és un instrument interpretatiu, un símbol, una idea per operar sobre l’univers a la recerca de significació. Entrar en la discussió sobre l' existència o inexistència del demiürg no porta a enlloc, com tampoc porta a enlloc discutir sobre l’existència del número pi, de la suma o d’un teorema de matemàtiques. Un símbol, una idea és el dit apuntant a una realitat. Si ens quedem mirant el dit perdem la visió d’allò que senyala. El mapa no és el territori, tota la matemàtica és una creació de la ment humana per interpretar l’univers, de la mateixa manera que els personatges de la ficció literària tenen una funció vàlida pel contingut que transmeten.

Quan el demiürg es confon en el cosmos, causa i efecte son l’U. "L'esperit no solament engendra les coses; és totes les coses" (Plotino). "Com diria el zen, el Buit en la seva totalitat està totalment present en cadascuna de les formes: el Buit no és la suma de les Formes, és l'essència de la Forma" (Ken Wilber).

jordi v.

" L'ésser humà forma parteix de la totalitat espacial i temporalment limitada a la qual denominem univers i, en una espècie d'il•lusió òptica de la consciència, s'experimenta a si mateix, als seus pensaments i als seus sentiments, com a separat de la resta. Aquesta il•lusió és un tipus de presó que ens circumscriu als nostres desitjos personals i a l'afecte per les persones que més prop es troben de nosaltres. La nostra tasca és alliberar-nos d'aquesta presó i ampliar el cercle de la compassió fins a arribar a abraçar a totes les criatures vives i a la totalitat de la naturalesa, en tot la seva esplendor. Albert Einstein ".

Albert Einstein

Una teoria del Tot

Els grecs tenien una bella paraula -Kosmos- par a referir-se a la Totalitat ordenada de l'existència, una totalitat que incloïa els regnes físics, emocionals, mentals i espirituals. Des del seu punt de vista, la realitat última, doncs, no era tant el cosmos (la dimensió estrictament física) com el Kosmos (que inclou les dimensions físiques, emocionals, mentals i espirituals). El Kosmos no es referia només a la matèria inanimada i insensible, sinó a la Totalitat viva composta per la matèria, el cos, la ment, l'ànima i l'esperit. Si ha d'existir una autèntica TOE, aquesta no ha de centrar-se exclusivament en el cosmos sinó en el Kosmos! El que ocorre és que la modernitat ha acabat reduint el Kosmos al cosmos, la totalitat composta de matèria-cos-ment-ànima-i-esperit a la matèria fins al punt que, en el món insípid i anodí del materialisme científic, ens conformem amb la idea que una teoria que unifiqui la dimensió física realment és una TOE [...]

La realitat està composta de diverses dimensions o regnes (com la matèria, el cos, la ment, l'ànima i l'esperit) i la ciència s'ocupa fonamentalment dels dominis inferiors de la matèria i del cos, mentre que la religió, per la seva banda, se centra principalment en els dominis superiors de l'ànima i l'esperit. En qualsevol cas, la ciència i la religió formen igualment parteix d'una "gran imatge" en la qual caben ambdues i en la qual, en conseqüència, és possible arribar a integrar les seves respectives contribucions.

Ken Wilber

Anselm Kiefer

Gregg Braden - Camp únic d'energia

La teoria de cordes

Espècie d'espècies

Angoixa

2010-02-07T11:08:00.014+00:00

Cap afer humà és digne d'una gran ansietat. Plató

El meu benestar queda alterat per la tensió creada per algun objectiu a assolir. Fites de tota mena, senzills o no, sorgeixen de la ment en valorar una o algunes tasques que mereixen ser realitzades. A partir d’aquest moment la meva tranquil·litat pot dissipar-se si roman en la ment una tensió de fons recordant-me allò que vull fer. La situació present queda intermitentment interrompuda per la preocupació vers quelcom futur.

La por s’amaga darrera de l’angoixa. Si bé la por és part de la nostra herència biològica, quan es torna crònica crea en nosaltres un malestar psíquic i físic.

"Allò que vull fer": expectatives i desitjos de tota mena, individuals o col·lectius, poden auto esclavitzar-me. El perfeccionisme crea frustració, insatisfacció.

La desafecció és l’antídot a l’angoixa. Però incorporar la desafecció a les nostres vides implica una transmutació de valors. No es tracta d’un nou ingredient que puguem afegir sense més ni més, sinó que implica a tota la nostra manera de ser i fer.

Una cosa porta a l’altre com en un trenat en xarxa, la desafecció ens du a relativitzar el futur prioritzant el valor del present, Hic et nunc, o a saber veure l’aflicció creada per un ego exigent, mesquí, ple d’ambicions materials. La meditació s’insereix aquí en el treball d’observació de l’ego o en el canvi d’il·lusions vanes per una atenció present.

La ment en l’ara i aquí acaba amb l’angoixa. Trencar amb l’especulació, en la meditació, acaba amb l’angoixa. Però sense uns hàbits cultivats en aquesta direcció, l’angoixa arribarà de nou. Llavors la solució no està en cap pastilla, està en una manera de veure i viure el món, una forma de ser i fer diferent a la que hem dut fins ara.

La via que va de l’angoixa a la pau, és la que va de la perifèria al centre, fugint de l’artifici, la mateixa que va del finit a l’intangible, de l’esclavatge a la llibertat.

jordi v.

Audio catradio - L'ofici de viure

Gao Xingjian. Angoisse 2003

Interpretació de Jesús

2009-12-07T11:06:00.012+00:00

Parlar de Jesús no és parlar d'història, és parlar d'interpretacions en el camp de la literatura, del mite o la filosofia. D' entre les innombrables possibilitats interpretatives les que més interessants em resulten són les de l'observador provinent d'un marc cultural distint a l'occidental. A l'observador immers en la tradició judeocristiana li sobren prejudicis a favor o en contra i li falta desapassionament.

Les lectures de Jesús fetes en clau oriental, per exemple, s'allunyen de la unicitat imposada per la jerarquia vaticana. Són versions d'autor, lliures, observen els textos fundacionals amb pocs interessos pel mig, no parlen amb les mans lligades, no són presoners de cap història de manipulació col·lectiva.

Aquestes interpretacions, a les quals es poden sumar alguns autors occidentals amb una mentalitat oberta, gaudeixen d'una major perspectiva, distingint les formes expressives dels continguts, a l'hora d'afrontar un relat, on el literari es barreja amb la simbologia del mite per a transmetre missatges de naturalesa filosòfica. Als textos canònics amb una gran càrrega mítica llevat de Juan, se li afegeixen les narracions d'alguns gnòstics, de Tomás especialment.

És el contingut el que al meu entendre hauria de prevaler sobre les contextuals formes expressives, no obstant això un determinat embolcall pot allunyar-nos més que incitar-nos a desvetllar l'ocult. Per sort per a tots disposem dels més variats embalatges i fins de continguts sense empaquetar per a recuperar els sabers de fa mil·lennis, escrits en diferents punts de la geografia.

Els que hem viscut sota l'hegemonia de la doctrina Vaticana se'ns ha imposat una interpretació única, impedint qualsevol comprensió distinta a l'ortodòxia. Alguns punts dels textos canònics tenen, al meu entendre, greus mancances:

- La versió vaticana dels evangelis situa el regne de Déu en el futur, no en un espai present i interior.
- Manté la historicitat dels fets en contra de la interpretació simbòlica.
-Sosté una separació insuperable entre la creació i les criatures. El diví habita lluny de l’humà. Aquest mur allunya a Jesús dels homes.

Existeixen una sèrie de temes que transcendeixen èpoques i marcs culturals, com per exemple: la vida interior, les relacions humanes, el karma, la desafecció, el viure el present, l'atenció plena, la unitat amb la naturalesa. Continguts recurrents que aquí o allí s'argumenten amb discursos distints però amb significatives equivalències. Els textos de Jesús guanyen en comprensió a la llum d'una mirada heterodoxa, lluny d'especulacions teològiques, quan les seves paraules es conjuguen amb els comuns ensenyaments de savis anteriors, de diferents procedències.

Jordi v.
___________________________________________________

Chopra, Deepak. El tercer Jesús. Barcelona: Debolsillo 2009
Jäger, Willigis. La ola es el mar. Bilbao: Desclée De Brouwer 2002
Leong, Kenneth. Enseñanzas Zen de Jesús. Castellón: Ellagoediciones 2003
Osho. La semilla de mostaza. Madrid: Martínez Roca 2007
Thich Nhat Hanh. Buda viviente, Cristo viviente. Barcelona: Kairós 1996

De l'atenció a la interpretació

2009-06-06T17:46:00.012+00:00

En la il·lusió de la copa i les dues siluetes que s'acosten solament podem observar una de les dues opcions, o la silueta o la copa, l’una exclou a l'altra, a pesar que el real sigui la suma de les dues: figura i fons.

L'observador amb la seva mirada crea la imatge que desitja observar, però qualsevol interpretació és parcial, és un engany. No és això el que ocorre diàriament en les nostres vides? Veiem el que ens agradaria veure.

Existeix una altra possibilitat la majoria de les vegades ignorada: deixar ésser a allò que és, sense interpretacions, una mica incert, inexpressable, un aquí i ara irrepetible. Llavors, la visió sense filtres que és l'autèntica consciència, s'aproxima al real amb la pèrdua de l'ego distorsionant. És la visió expandida, immersa en el paisatge fins a la fusió.

Res és interpretació quan l'exterior se'ns apareix en un primer moment. Pot ser interpretat, a continuació, però també pot seguir sent observat, viscut amb atenció, sentit sense pensar, sense teoritzar, sense conceptualitzar, sense deduir, sense jutjar.

La ment que interpreta, subjectivista, observa des de l'ego, des de la instrumentalització d'allò que se li apareix. Al cessar la interpretació cessa la visió instrumental i egoista de l’observat.

El que veiem sovint és una cosa bé distint, són les discussions en funció de diferents interpretacions. Es creen arguments a favor de les conviccions pròpies i contra les de l'adversari. La retòrica dialèctica es queda en un joc de superfícies, perquè la diferent escala de valors que manté cada persona és el nucli que dóna coherència a cada vida en particular. El debat sofista és un joc d'egos, cadascun en defensa de les seves personals creences. Tant si guanyem com si perdem la nostra ment seguirà atrapada en el discurs especulatiu.

Defensa o atac es mouen en el plànol de les interpretacions, no en el de la realitat mateixa. El real roman inalterable. A sempre és A encara que la seva interpretació sigui B, C o D. Mentre que l'acció amb sentit sorgeix més aviat en un plànol distint al de la ment discursiva. Tot argument és posterior i fins accessori.

El silenci és la millor resposta a la discussió. És el terreny abonat cap a una acció sincera, creativa, no reactiva que no enforteix els egos en litigi.

jordi v.

Fragments del no-res

2009-01-02T22:40:00.008+00:00

El real no té perquè ajustar-se a la raó lògica, la transcendeix. Des de la física quàntica als somnis.

La paradoxa apunta tant al misteriós, poc comprensible comportament lògic del real, com a la insuficiència del llenguatge.

Sofista: No deixis que el real espatlli una bona teoria.

Tota conceptualització cau en la subjectivitat, emmascara.

Mentre que vida i mort són dos conceptes oposats, el concepte d'existència transcendeix la dualitat vida-mort.

Si no existeix paradigma vàlid, la no afecció com a paradigma tampoc és vàlid. Això postula Nagarjuna: cap paradigma, ni tan solament el del no afecció.

Més percepció, menys especulació.

No és suficient amb saber donar nom a les coses, també cal aprendre a mirar sense nom. Mirar sense etiquetes, sense límits, sense ment. Mirar sense interpretar és l'única forma d'apartar la subjectivitat d'allò que és, sense filtre, sense ulleres de cap color. Malgrat que això comporti l'absència de discurs.

Ni el sentit del tacte ni el de l'oïda, gust o olfacte serveixen per a indicar-nos la naturalesa de la llum, mentre que la vista o els altres sentits solament arriben a albirar una reduïda gamma de possibilitats. De quantes altres coses no estarem cecs?

Karma és el passat que ens persegueix.

El passat crema a la pira funerària. Cendres de mort a Varanasi.

El passat sempre canvia, si no m'interessa ni el meu, com voleu que m'interessi pel vostre?

Abans que puguis estar en el present en pau necessites transmutar de negatiu a neutre les vivències del passat.

Els altres et perceben dintre dels seus límits (amb els seus límits).

Si et sents decebut per algú, la culpa no és de d’aquesta persona, la culpa és teva per haver-te creat falses expectatives d'aquesta persona.

Em sento bé sense necessitat de fer ni de tenir.

Llegeixo perquè és una forma de reflexionar sobre mi mateix.

Visc amb una persona que estimo: visc sol.

L'alternativa a un amor desgraciat no té perquè ser un altre amor desgraciat. Pot ser la solitud.

Gelosia: projecció de la pròpia impossibilitat, sobre la base d'experiències anteriors o actuals, de viure un amor exclusiu cap a una sola persona.

De totes les reaccions possibles davant la ximpleria, la més econòmica és el silenci. Perquè criticar quan existeix la possibilitat d'ignorar!

Tot allò que augmenta el sofriment dels éssers vius és dolent. Allò que l’alleugereix és bo.

La il·lusió funciona com efecte placebo fins que descobreixes la irrealitat d’allò il·lusori.

A l'hora d'apreciar una obra d'art la intuïció pot ser condicionat per la cultura ambiental.
Viure o imaginar? La constant associació d’idees que es produeix a la nostre ment ens porta més al món de la fantasia que al de la realitat. Un fet A desencadena una empremta conscient o inconscient B a la ment. B fàcilment es relaciona amb altres C,D ... Les possibilitats de que aquestes darreres substitueixin a la petja original B són molt elevades, i així el món de la fantasia pren el lloc al de la petja viscuda en un inici. Maia, el regne de la fantasia opera en la ment gràcies a la plasticitat neuronal.

Allò no conscient - inconscient, subconscient - no és un lloc concret, és un circuit neuronal d'interconnexions febles (hipòtesi).

És lluny del poder on l’home pot recuperar la naturalitat més original possible, la que el pot fer lliure. Em quedo amb la gent que ha après a viure sense necessitar omplir diaris ni ocupar espais públics.

Pensar la solitud humana al marge de la naturalesa és l'error de qui intenta suplir la interdependència amb el cosmos amb una trama social.

Resignació o lluita, un fals dilema: resignació és acceptació forçosa, no volguda i lluita és fer violència amb un mateix. L’alternativa passa per l’acceptació, l’observació i la transformació.

Des de la no addicció, els desitjos, les emocions o els sentiments no són impediment per a gaudir del que la vida ofereix al nostre pas.

Quan t'absorbeixes en el macro, el teu petit jo-ego individual es queda en no-res.

El diable és una creació de Déu.

Pots entrar en el detall, la part, el fragment sempre que posseeixis una visió de la totalitat, però si solament vius des de la parcialitat, estàs alimentant l'ego, vius en l’afecció, és a dir, en el dolor.

Un comportament ètic individual traçat sobre la base del que la moral social permet, proporciona un ancoratge superficial, exterior, de la conducta humana, mancat de solidesa.

El que la vida no tingui sentit significa que la llibertat existeix. Si estiguéssim determinats la vida tindria el sentit marcat per aquesta predeterminació.

El no-res és una forma de parlar sobre l’ absolutament petit. El tot és una forma d'enunciar l’ il·limitadament gran. "Tot és res": el gran està fet del petit. Tant el no-res com el tot expressen l'absolut.

Dissolució del jo en la societat o en la naturalesa. Aquesta és la diferencia entre la psicologia social i la integral (aquesta darrera - transpersonal- integra i transcendeix la social).

Nirvana (no-ment, no vent): l’ara i aquí, la percepció no dual, sense interpretació, sense que això pressuposi una posició física estàtica. Nirvana és també l’acció que flueix.

Meditació: entre paraules, frases o imatges que s'apoderen de la ment callada existeixen uns espais de silenci. En algun moment, un d'aquests espais pot fer-se més gran. Quan puc caure per un d'aquests espais, el pensament deixa d'existir pensament. Existeix llavors el cervell amb la seva activitat energètica però sense llenguatge

jordi vilanova

Escèptics

2008-09-23T17:20:00.015+00:00

La felicitat es manifesta seguint la suspensió del judici de manera natural, com l'ombra al cos.

Sextos Empíric

Montaigne

Els pírrics proclamen el moviment, el dubte i la recerca sense assegurar res, sense respondre de res. De les tres activitats de l'esperit, la imaginativa, la apetitiva i la conscient, accepten les dues primeres; l'última la mantenen i conserven ambigua, sense inclinar-se cap a un costat o un altre.

(...) Aquest estat del seu enteniment, recte i inflexible, que accepta totes les coses sense aplicació ni consentiment, els duu a la seva ataràxia, que és una condició de vida afable, tranquil·la, exempta de les agitacions rebudes per impressió de la idea i del coneixement que pensem tenir de les coses. Del que neix el temor, l'avarícia, l'enveja, els desitjos immoderats, l'ambició, l'orgull, la superstició, l'amor per la novetat, la rebel·lió, la desobediència, l'obstinació i la majoria dels mals corporals. S'alliberen així fins i tot del zel per la seva disciplina. Doncs discuteixen molt suaument.

(...) ¿Hi ha però alguna cosa que us puguin proposar per a acceptar-la o rebutjar-la que no sigui susceptible d'ambigüitat? I si els altres es veuen empesos, bé pel costum del seu país, bé per l'educació dels seus pares, bé per atzar, com per una tempestat, sense jutjar ni elegir, fins i tot sovint abans de l'edat d l'ús de raó, a tal o tal altra opinió, a la secta estoica o epicúria, amb la qual es troben hipotecats, esclavitzats i lligats com en un parany del que no poden alliberar-se: "Llançats com per la tempestat a una doctrina qualsevol, s'aferren a ella com a una roca" (Ciceró)."¿No és per ventura cert privilegi trobar-se lliure de la necessitat que lliga als altres?' Tan més lliures i més independents com més intacta està la seva capacitat de judici" (Ciceró). ¿No val més romandre indecís que embarrancar-se en tants errors com la imaginació humana ha produït? ¿No val més deixar la convicció en suspens que barrejar-se en aquestes divisions sedicioses i violentes? ¿Què elegiré? -¡Allò que us plagui amb la condició de que elegiu! Heus aquí una nècia resposta a la que malgrat tot sembla arribar tot dogmatisme, que ens permet ignorar el que ignorem. Considera el partit més famós, mai serà tan segur que no hàgiu d'atacar i combatre centenars de partits contraris per a defensar-lo. ¿No val més mantenir-se fora d'aquesta lluita?

(...) ¿Quant diversament jutgem les coses? ¿Quantes vegades hem canviat d'idees? El que crec i sostinc avui, ho crec i ho sostinc amb tota convicció; totes les meves eines i tots els meus ressorts empunyen aquesta opinió responent-me d'ella tant com poden. No podria abraçar altra veritat, ni conservar-la amb més força que aquesta. Em lliuro a ella completament, em lliuro a ella de debò; més, ¿però no m'ha ocorregut no una vegada sinó cent, sinó mil, i tots els dies, l'haver abraçat alguna altra cosa amb aquests mateixos instruments, en aquestes mateixes condicions, per a després jutjar-la falsa? Almenys hem de tornar-nos assenyats, a costa nostra. Si sovint m'he traït sota aquest color, si la meva pedra de toc resulta falsa d'ordinari i la meva balança desigual i injusta ¿quina seguretat puc tenir aquesta vegada, major que les altres?

Montaigne, Michel de. Apologia de Ramon Sibiuda

Ataraxia

Las cualidades y propiedades que percibo en las cosas pertenecen al sujeto que percibe, no a la cosa percibida. No podemos afirmar que las cosas son tal y como las percibimos ni que nuestras percepciones coincidan con la verdadera realidad exterior. Por ello no es lícito emitir juicios del tipo "A es B". Tendremos que contentarnos con un conocimiento que sea un mero aparecer.

Pirrón infiere de ello que ni la percepción ni la razón pueden ser tomados como criterios de verdad, por lo que la epojé se debe convertir en la actitud propia de todo hombre sabio y prudente: debemos suspender el juicio y abstenernos de decir lo que las cosas son y no son. No afirmaremos ni negaremos nada sobre las cosas, contentándonos con un conocimiento que se base en el "parecer".

Ahora bien; el resultado inmediato de aplicar la epojé es la liberación del hombre de la inquietud, y la consecución de un estado de imperturbabilidad (ataraxia) y de equilibrio interior. Escapamos a la confusión del espíritu que se produce cuando se abre ante nosotros un abanico de opiniones y creencias contradictorias entre sí acerca de la naturaleza de las cosas, la moral, o los dioses mismos.

Sólo la costumbre y las convenciones sociales sirven como criterio para la vida práctica. Ya no estamos sujetos a una continua justificación racional de las cosas, por lo que la filosofía, como pretensión cognoscitiva de acceder a la realidad, deja de tener sentido.

Elena Diez de la Cortina

Pirró viu feliç respecte dels altres, i és més savi, perquè sap que no pot aprehender res amb certesa; i en relació amb el que sap (que no pot aprehender res amb certesa), es distingeix perquè no es pronuncia ni en sentit afirmatiu ni negatiu.

Foci. Introducció als discursos pirronians, de Enesidem

La vacuïtat és l'extirpació de totes les visions. Aquells que cauen presos de la conjectura de la vacuidad [i s'obsessionen amb ella], aquests són incurables.

Nagarjuna

Els magnànims no argumenten:
No tenen opinió.
Aquells que no tenen opinió pròpia
Com podrien tenir l'opinió d'alrtes?

Chandrakirti

Totes les visions estan limitades, totes són fragmentarias i parcials. La visió veritable és, de fet, la no-visió.

Dennis Genpo Merzel

La veritat no es pot comprendre a través de cap credo, cap dogma, cap saviesa filosòfica, cap tècnica psicològica, cap ritual o sistema teològic. La veritat s'experimenta de moment a moment.

Krishnamurti

Dubte escèptic

La no-ment

2008-04-05T18:07:00.012+00:00

La idea ja està esgotada, ja no val per res[...]. És com el paper de plata, que no pot allisar-se una vegada que ha estat arrugat.

Ludwig Wittgenstein. Observaciones, 1931.

Existeix un poema, compost per un famós mestre en el moment que va arribar la il·luminació, que diu així: "Quan vaig escoltar el toc de la campana del temple, van desaparèixer sobtadament la campana i el jo i només va quedar el toc". En altres paraules, havia deixat de ser conscient de la distinció entre el jo, la campana, el so i l'univers. Aquest és l'estat que has de tractar d'arribar.

Yasutani-roshi

Escolta la música tan profundament
que no s'escolti
perquè mentre soni,
esdevindràs musica.

T.S.Eliot. Los hombres huecos

Encara que la realitat és un tot unificat, el pensament la retalla en fragments. Això dóna lloc als errors fonamentals de la percepció, per exemple, que hi ha coses i successos independents, o que això és la causa d'allò. Tot pensament implica un punt de vista, i tot punt de vista, per la seva naturalesa, implica limitació, la qual cosa significa en definitiva que no és veritat, o almenys no en termes absoluts. Solament el tot és veritat, però el tot no pot verbalizar-se ni pensar-se. Vist més enllà de les limitacions del pensament i, per tant, incomprensible per a la ment humana.

Eckart Tolle. Una nueva tierra

Quan pensem en el significat d'un arbre en flor, el més important a tenir en compte és que hem de romandre simplement enfront d'ell. I per què diem això? Perquè, fins ara, el pensament mai ens ha permès romandre enfront de l'arbre.

Però la presència del que es troba present no és quelcom que hàgim de buscar, sinó, per contra, quelcom que advé. Abans que res, això està davant nostre, només que no ho veiem.

Heidegger. ¿Qué significa pensar?

La ment humana tracta d'interpretar l'enigma, el que no coneix, tracta de donar un sentit, una hipòtesi. Però, en la mesura que es treballa, tot això cau sol.

Jo no aconsello que substitueixis unes idees per unes altres; tan dolentes són unes com altres. Aquí el que interessa és el treball, i el treball dóna la seva pròpia llum, va permetent veure. Per tant no es tracta de lluitar per si aquesta idea és així o d'altra manera. Ho dic perquè la persona pot fer-se molt dany en un intent de solucionar els problemes dintre de la ment. El que ha de fer és solucionar la ment, i solucionar la ment és veure què és la ment i adonar-se que un està més enllà de la ment, i veure que la ment no és sols que una combinació de dades, informacions petites i fragmentàries. Llavors això es pot mirar des de qualsevol angle, i tota idea pot veure's des de qualsevol sentit, i tot fet pot interpretar-se d'infinites maneres, perquè en la ment tot s'interrelaciona. De manera que no hi ha cap idea que, de per si mateix, sigui la veritat dintre de la ment; són maneres de veure, maneres temporals, com si diguéssim.

Quan arriba un moment que veus la ment, llavors t’adones que és meravellosa com a joguina, però que la ment aquesta que pensa no té res a veure amb la realitat. És un petit instrument molt útil, molt eficaç en el seu terreny; però que no té la menor capacitat per a rebre directament les coses, les coses grans.

Antonio Blay. Ésser

La vacuïtat és l'abandó de totes les opinions
I als qui tenen la vacuïtat com opinió se'ls ha declarat incurables.

Nagarjuna

Cal utilitzar l'intel·lecte, no rebutjar-lo; cal transcendir-lo, no rebutjar-lo. I solament pot ser transcendit quan has arribat a l'esglaó més alt de l'escala. Has de seguir creixent en intel·ligència. Llavors arriba un moment en el qual la intel·ligència ha fet tot el que podia fer. En aquest moment dóna l’adéu a la intel·l pots deixar la barca-. Ara no duguis la barca en el teu cap. Això seria de ximples.

La via de Buda passa per la intel·ligència però va més enllà. Arriba un moment en el qual la intel·ligència t'ha donat tot el que et pot donar; llavors ja no és necessària. Llavors, al final, també has d'abandonar-la: el seu treball ha acabat. La malaltia se’n ha anat, ara cal deixar també el medicament. I solament ets lliure quan estàs lliure de la malaltia i també del medicament. De vegades succeïx que la malaltia se’n ha anat, però t'has fet addicte al medicament. Això no és llibertat.

Tens una espina clavada en el peu i et dol. Agafes una altra espina per poder treure la que tens al peu. Quan l'has tret amb l'ajuda de l'altra, llences les dues! No et quedes amb la que t'ha estat útil. Ja no té sentit. El treball de la intel·ligència és ajudar a fer-te conscient del teu ésser. Una vegada que ha fet aquest treball i el teu ésser està aquí, ja no fa falta aquest instrument. Pots dir-li adéu, pots donar-li les gràcies.

Osho. El sutra del corazón

No-ment no significa insensibilitat o ignorància sinó que, per contra, es refereix a un estat en el qual la ment roman tan estable que cap circumstància pot pertorbar-la, un estat en el qual la ment roman tan clara, immaculada i lliure d'obstacles en qualsevol situació, que no s'identifica amb res, ni tan sols amb la seva pròpia puresa.

Dahui. La esencia del zen

"Buit", "calma", "serenitat", "deseiximent": aquesta disposició disponible consisteix en desprendre's de tota disposició particular, limitada i fixa (la "del jo") [...]. No és només un estat que prepari al coneixement, sinó que és condició perquè aquest s'exerceixi. Ni judici ni concepte, ni tan sols una idea; és fins i tot el que apareix com una evidència per a la ment, una vegada que aquesta s'ha buidat de tota idea. En ella es dissol l'enfrontament no només entre "un mateix" i "l'altre", entre "l'això" i "l'allò", utilitzant els termes xinesos (Zhuangzi o papallona?), sinó també segons els nostres propis termes, del subjecte i de l'objecte [...]. Significa, no que l'existència individual no existeixi, sinó que un deixa que el seu caràcter individuat obstaculitzi la comprensió global i comunitària de l'existència.

François Jullien. Un sabio no tiene ideas

La ment que creu en l'existència d'una veritat objetivable (ja sigui una veritat compresa o d'una veritat que no ha estat compresa) o que considera que la veritat resideix a habitar en una ment en blanc, no ha comprès encara la llibertat, en aquest cas ensopega amb si mateixa, s'identifica amb això, s'aferra a allò i no vol deseixir-se perquè creu que el seu quefer fonamental consisteix a trobar una "casa" segura i habitar en ella.

David Loy. No dualidad

- Buscar la ment amb la ment (discriminatòria) és el major dels errors.
- Si la ment no fa discriminacions, les deu mil coses són com són: de la mateixa essència.
- Entendre el misteri de l'Única essència és alliberar-se de tots els entrebancs.

- Quan totes les coses es veuen per igual, s'arriba a l'essència intemporal de l'ésser.

- D'un sol cop som alliberats de la captivitat; res s'aferra a nosaltres i nosaltres no ens aferrem a res.
- Tot està buit, clar, auto il·luminat, sense necessitar el poder de la ment.
- Aquí, el pensament, el sentiment, el coneixement i la imaginació no tenen cap valor.

Sosan. El libro de la nada

Confiança - dubte

2007-10-14T21:44:00.002+00:00

El dilema que aquí es planteja és de si resulta millor fer de la confiança un valor enfront de la desconfiança. Si viure amb una actitud confiada o viure amb la sospita espiant darrera la porta. No hauríem de confondre confiança amb ignorància. L'actitud confiada té alguna cosa que veure amb l'optimisme, i encara els que no ho són reconeixen els avantatges derivats de ser-ho.

Dubte del teu dubte del teu dubte...fins que et cansis de dubtar i caiguis exhaust dins del teu propi ésser, on trobaràs el repòs. El dubte genera preguntes, les preguntes generen respostes, aquestes al seu torn plantegen noves pregunta, i així fins a l'infinit. En el terreny científic tot coneixement és provisional. "La ciència no pot resoldre el misteri final de la naturalesa, perquè en l'última anàlisi, nosaltres som part de la naturalesa, part del misteri que tractem de desxifrar" (Max Planck). "Deixa de buscar per a començar a trobar" (Alejandro Jodorowsky).

El dubte és superficial, la confiança és la llavor de fons. Ara mateix estic dubtant del que he d'escriure, però per sota d'aquest dubte hi ha la confiança. La ment inquisitiva pot estar en algunes branques de l'arbre, depenent de les distintes situacions contextuals, però no en la llavor.

Ningú nega que el dubte sigui un motor d'arrencada. Es comença amb el dubte fins que descobreixes que viure sobre el dubte és viure sobre un volcà, és viure instal·lat en un constant conflicte interior-exterior. Llavors, tal vegada descobreixis el valor terapèutic de la ment pacificada.

A la ment li encanta especular fins a creure que això és coneixement(1). El que jo sàpiga sobre un ésser, no prové necessàriament de les preguntes que li faci, sinó de les experiències que hagi viscut amb ell. El coneixement està més enllà del joc pregunta-resposta. És més integral. Va més enllà de la pròpia ment. Mentre més vas sofisticant la ment més t'allunyes de l'origen unitari que ha estat i és el cosmos. Si vols gaudir d'un paisatge, d'una posta de sol, d'un so, o de moltes altres coses millor serà que oblidis la capacitat especulativa en benefici d'altre tipus d'experiència més intuïtiva, més origina, en la qual percebis l'harmonia (entre les persones o amb la naturalesa) d'una forma amorosa, no freda o calculadora. Com un do que s'ofereix, no com domini per conquerir. Qui sembra, recull(2). És una llei de la naturalesa, encara que no es tracta d'una llei matemàtica.

Per què confiar en la naturalesa quan acaba per matar-nos? Aquesta és la veu de l'ego revelant-se contra els fets. És la veu de l'home antropomòrfic creient-se el centre de l'univers, atrapat en el fragment (el quadre necessita de la totalitat per a ser comprès en un detall), negant-se a emmarcar la vida en un context més ampli, lloc des del qual cobra un significat més genuí(3).

La confiança no et desposseirà dels teus béns. Allò que puguis perdre no serà el que et faci sentir bé. La vida és no-permanència, canvi. Aferrant-te a les coses exteriors et sentiràs malament sempre, tant si les tens perquè en voldràs més com si no les tens, perquè les trobaràs a faltar. Diu una frase Sufi: "Posseeixes sols allò que no podràs perdre en un naufragi".

Amb el que s'ha dit fins a ara, no he deixat de costat la meva adscripció escèptica, perquè dubte i confiança no són termes excloents. L'escepticisme al que em refereixo desarticula les creences, la retòrica de les ideologies, la falta d'autenticitat del discurs sofista, fins puc arribar a dubtar que pensi, però no que existeixi, i una vegada alliberat d'aquest tipus de ment conceptual és aquí on comença la confiança. Escèptics, estoics o epicuris connecten amb aquesta base de confiança en l’anomenada "ataraxia" (no-torbació).
------------------

(1) "És possible que tot pugui ser descrit científicament, però no tindria sentit. És com si descrivissin a una simfonia de Beethoven com una variació en les pressions d'ona. Com descriuries la sensació d'un petó o el t’estimo d'un nen?". Albert Einstein

(2) "Tot allò que vaig donar encara ho tinc, i tot el que vaig acumular es va perdre, se’n va anar". Gurdjieff

(3) "El hombre se separa de la naturaleza. A la vieja y vaga identidad hombre/natura, sucede la era del antropocentrismo. "el hombre es la medida de todas las cosas", proclama Protágoras, estableciendo la carta fundacional del humanismo. La natura queda "ahí fuera" como algo ajeno a nuestra identidad, como un "objeto" opuesto al sujeto (que acabará siendo solo el sujeto parlante)". Salvador Paniker. Filosofía y mística.

El dubte fa que afirmis la teva individualitat. Comences a trobar el teu camí per compte propi. No acceptes els mapes que et donen els altres (...) Tot l'ensenyament de Maharishi Raman va consistir en asseure's en silenci fer-se una sola pregunta: "Qui sóc jo?" i seguir fent-se aquesta pregunta. Un dia la pregunta desapareixerà i solament quedaràs tu. Aquesta és la resposta.(...) Si pots continuar avançant pacientment, de cop i volta un dia la pregunta desapareix i el que queda és la teva realitat. Aquesta és la resposta. I en el moment que et coneixes a tu mateix, has conegut tot el que val la pena conèixer.

Osho. Guerra y paz

La creença és barata. Això és una cosa completament diferent al que jo denomino confiança en l'existència. Confiança, creença i fe són sinònims en els diccionaris, però no en la realitat. La creença és l'oposat de la confiança. Creus perquè tens dubtes; la creença és un antídot del dubte, és la necessitat d'encobrir el dubte. La confiança es dóna quan no tens dubtes, per això la confiança no és una creença. La creença sempre suposa creure en alguna cosa: en alguna doctrina, en algun principi, en alguna filosofia. Confiança és confiar en la totalitat del cosmos. No té res a veure amb llibres -Sagrades Bíblies, Cites, Alcorans-, no. Només hi ha una escriptura que s'estén al teu voltant pertot arreu: en els arbres, en els rius, en el mar, en les estrelles. I no has de llegir-la; només has d'estar en silenci i comença a vessar sobre teu tota la seva saviesa, que és eterna.

Osho. Más allá de la psicología

Veure Confianza a: La Incertidumbre

Janus

Llibre del no res

2007-08-10T05:36:00.001+00:00

Quan la ment no fa discrominacions,
les deu mil coses
són com són: de la mateixa essència.

Sosan

No poder

2006-06-25T16:03:00.006+00:00

Allà on l'estat acaba, hi comença l'home que no és superflu; hi comença la cançó del necessari, l'única i insubstituïble melodia.

Friedrich Nietzsche

L'enemic no està fora, sinó a dins. El de fora és el mirall, el camp de batalla on ens confrontem amb el nostre veritable enemic, la pròpia estupidesa.

Huang Ta Cheng

Que en tot hi hagi política, com algunes vegades es diu, no significa que tot sigui política, sinó que la ment de l’home polític busca abastar el major nombre de racons possibles. El poder però encara no ha arribat a desentrellar el micro entramat de les partícules atòmiques, ni les desconegudes galàxies, malgrat que quan el polític mira la lluna hi veu una bandera. Hi ha espais de no poder al fons dels oceans i també al fons del ser humà.

Es lluny del poder on l’home pot recuperar la naturalitat més original possible, la més autèntica, la menys contaminada, la que el pot fer lliure i feliç. On acaba el poder, comença la llibertat.

La no política s’esdevé observant la vida sense interpretacions, sense el filtre del poder, sense especular amb les possibilitats de manipulació. La no política sols li arriba a aquell que llibrera la seva mirada de l’ambició personal.

La política és un instrument especialment desitjable en persones necessitades de reforçar la personalitat per compensar sentiments d’inferioritat. Però la persona que emmascara qualsevol tipus de ferida, en lloc d’afrontar-la i superar-la, no arriba a resoldre-la. D’aquí que una vida dedicada a una activitat com aquesta, on les relacions s’estableix entre desiguals (d’autoritat a subordinat), no porten a una comunicació sincera, equitativa, respectuosa, digna. La fi, és a dir, una causa política sempre aparentment noble, no justifica els mitjans: l'exercici de poder. Deia Carl Jung: "On hi ha amor no hi ha poder, on hi ha poder no hi ha amor".

Tot és matemàtica, tot és física, tot és... son altres mirades que denoten únicament la parcialitat d’aquell que observa. Potser no tan perilloses com en el cas del poder però igualment obsessives. Mentre hi hagi ment matemàtica, ment física, ment política...hi haurà mirada parcial, hi haurà visió enganyosa. Les diferents perspectives se superposen sense que cap d'elles tingui l'exclusivitat. Una pedra, per exemple, pot ser observada des de la física o des de l'economia, però en ambdós casos, la visió part del subjecte, no de l'objecte. Quan la ment deixa d'estar ocupada en l'especulació social, matemàtica, física..., llavors troba espai per a percebre la connexió més originària.

Jordi v.

No intentis envair el meu espai, polític de merda !!!

(fragment d'una meditació)

El governador de Kyoto

Keichu, el gran mestre zen de l'era Meiji era l'abat de Tofuku-ji, un enorme temple de Kyoto. Un dia va venir a visitar-lo per primera vegada el governador de Kyoto.
El seu assistent li va dur la targeta de visita del governador, que deia: "Kitagaki, governador de Kyoto".
-No tinc res a tractar amb aquest tipus - va dir Keichu al seu assistent-. Digues-li que s’en vagi d'aquí.
L'assistent va retornar la targeta amb les seves disculpes:
-Ha estat culpa meva - va dir el governador.
Agafà un llapis i va tatxar les paraules "governador de Kyoto"
-Pregunta-li una altra vegada al teu mestre.
-Ah! És Kitagaki? -va exclamar el mestre quan va llegir la targeta-. Home, digues-li que passi.

Aparta’t, no em tapis el sol

Diògenes estava prenent el sol en el Cranèon, quan Alexandre se li plantà davant per dir-li: "Demana’m el que vulguis".
Li respongué: "Que t’apartis d'aquí perquè em tapes el sol".

Enllaça amb: Proyección, Maya, La religión política.

Set Txakres

2006-05-16T09:48:00.004+00:00

Txakra significa "roda" en sànscrit. Els Vedes van utilitzar aquest terme per a denominar els centris energètics del cos humà. Hi ha set txakres principals i diversos secundaris que corresponen amb els punts d'acupuntura. Cadascun d'ells s'associa amb alguna dels glàndules endocrines dintre del cos físic.

1- Instint

Punt energètic de la supervivència, la reproducció, prosperitat, gaudir i transcendir. Se situa a la base de la columna vertebral.

2- Emoció. Sensualitat.

És el centre de la sensualitat, la sexualitat, el plaer, la simpatia i l'antipatia, l'emoció amor/odi. Està relacionat amb el desig inconscient de dominar als altres. Se situa a uns sis centímetres sota el melic.

3- Força. Confiança.

Punt energètic a on se centren la passió i la força de voluntat. Les nostres actituds de valentia, o de dubte, la dependència i la independència, el sentit del risc i els instints bàsics de supervivència davant els perills. Se situa en el plexe solar.

4- Cor. Amor. Empatia. Acceptació.

És on ens traslladem de l'egocentrisme cap a l'amor. Les emocions que s'associen són l'esperança, el penediment i l'alegria. Ajuda a controlar el sentit de possessió i la gelosia. Se situa en el centre del pit.

5- Expressió. Comunió.

Creativitat, expressió, comunicació amb els altres. Punt de la paraula i de l'oïda que ens connecta amb el més exterior. S'encarrega que entenguem i fem entendre els missatges. Donar i rebre. És situa en el centri de la gola.

6- Intuïció.

Punt energètic de la intel·ligència, la memòria. Rep i emet informació que passen desapercebudes als nostres sentits normals. Punt de fusió dels dos hemisferis cerebrals. Àmplia el sentit de percepció físic i espiritual. Situat entre els celles o lleument damunt. És l'anomenat tercer ull.

7- Consciència.

En aquest txakra desapareix la identificació amb el jo o l'ego, els limitis de la identificació amb un cos i una ment. Es dissol la il·lusió de que som una identitat separada del Tot. Permet el contacte amb l'energia més subtil del cosmos. Situat a la coroneta.

Enllaç:Meditaweb

Imagine

2006-04-30T10:10:00.001+00:00

Imagine there's no heaven / It's easy if you try / No hell below us / Above us only sky / Imagine all the people /Living for today...
Imagine there's no countries / It isn't hard to do / Nothing to kill or die for / And no religion too / Imagine all the people / Living life in peace...

You may say I'm a dreamer / But I'm not the only one / I hope someday you'll join us / And the world will be as one

Imagine no possessions / I wonder if you can / No need for greed or hunger
A brotherhood of man /Imagine all the people / Sharing all the world...

You may say I'm a dreamer /But I'm not the only one / I hope someday you'll join us / And the world will live as one

John Lennon. Imagine

La vacuïtat en el budisme

2006-02-13T18:05:00.000+00:00

Atman és una paraula que pot designar tant el jo, lligat a l'ego, com l'activitat més subtil de la ment, l'esperit. Al parlar de no-atman, el budisme rebutja la identificació de l'atman amb el jo per considerar que aquest està mancat de naturalesa própia,és a dir té un orígen condicionat. No obstant això, l'accepció de l'atman referida a la realitat última, en el budisme pren el nom de vacuidad. Resulta paradoxal que atman i no-atman (vacuïtat), puguin denominar una mateixa realitat, però tots sabem que paraules iguals poden designar diferents coses segons com es defineixin, i que paraules distintes o fins a contràries, en aquest cas, poden referir-se a realitats similars.

jordi v .

Desig-rebuig. Una ambivalència

2006-02-01T15:27:00.001+00:00

"El final del plaer és tristesa".
Boeci

El desig es dirigeix a la recerca d’un plaer, però quan no l’aconsegueix experimenta el malestar del fracàs.
El rebuig a una situació, persones, u objectes, que prové de la frustració, fa que la ment intenti contrarestar l’impuls del desig errat oscil·li cap al rebuig, però aquesta és també una posició de conflicte.
Malgrat rebutjar una situació, estem atrapats en el seu camp d’influència, ara però, negativament(1). Darrere del rebuig s'amaga el malestar per un desacord, la mirada retrospectiva intenta esbrinar-ne algunes causes, no donem l'experiència per acabada. Volem resoldre el problema, però els problemes no es resolen, solament podem dissoldre’ls, perquè la seva complexitat els fa problemes-misteri.
El rebuig no anul·la el desig, ambdós poden conviure sobre un mateix objecte creant les tensions psicològiques que aquí es consideren. Les addicions negatives, aquelles de les que som conscients de que no ens convenen però sense poder-les eliminar, son una manifestació d’aquesta doble coexistència. O també, quan en el present opera el rebuig mentre es projecte en el futur un ‘hauria de ser’ idealitzat reforçant el camp del desig. El malestar pel passat i el desig pel futur són parts del mateix moviment fluctuant. Dins de la perspectiva neurobiològica s’està observant com les zones en les que es processa cada una d’aquestes informacions és distinta(2).
Un sols s’allibera si a la ment desapareix el rebuig de la mateixa manera que el desig. Cal anar a l’origen del procés. Amb la suspensió del desig que ha causat el rebuig. Quan cessa l’oscil·lació entre desig i rebuig, perquè en ambdós pols s’ha desactivat la càrrega emocional, pot arribar la pau mental. En aquest estat de no torbació apareix la calma(3).

Jordi v.
_________________________________________________________

(1) Com més insisteixi en el que no vol, tant més estarà creant-lo. El més probable és que les coses que sempre li han disgustat, encara segueixin formant part de vostè o de la seva vida. Louise L. Hay. Usted puede sanar su vida

(2) D’una banda hi ha un cervell cognitiu: conscient, racional i adreçat al món exterior. De l’altre, el cervell emocional: inconscient, prioritàriament vinculat a la supervivència i, sobretot, lligat al cos. David Servan-Schreiber. "La cura emocional".
Sobre la base d’estudis electroencefalográfics realitzats en individus normals, Davidson va suggerir que les escorces frontals dretes estaven més associades a emocions negatives que les esquerres. Antonio Damasio. "En busca de Spinoza".

(3) - Volem atrapar o rebutjar. De veritat aquesta és la raó per la qual no som lliures.
De fet és a causa de la nostra elecció, d'acceptar o rebutjar que no veiem la veritable naturalesa de les coses.
- Quan la ment és impertorbable, res del món pot ofendre.
- Quan no existeixen pensaments discriminatoris, la ment vella deixa d'existir.

Sosan (?-606). Llibre del no res, 8,24,25.

Etern: no temporal, subtil

2005-11-15T03:36:00.001+00:00

Les possibilitats interpretatives fan que etern pugui ser referit no a la durada, la llargada, sinó a la qualitat del moment present. Moment etern, present no temporal, èxtasi, fora de la ment especulativa.
Si és la ment humana la que crea el temps, i cessa l’activitat especulativa de les idees, llavors cessa el temps. La ment esdevé no temporal.
Vida eterna és l’estat de no-ment. Quan per l’abandó del jo, la consciència té la possibilitat de percebre la pròpia experiència en sintonia amb el cosmos, des de la constant interacció de la respiració corporal, fins a la bio-electricitat del fluir neuronal

* * * * * * * * * *

Etern significa allò que és sempre (Proclo).
És a dir, allò immaterial (energia per contraposició a materia).
"Evoca l’estat definitiu de la consciència" Diccionario del cristianismo. Brosse.
Ae-ternus: sense principi ni fi.
Ae-theris: eteri, subtil.
Esperit, energia. No substància.
Ae-terminus: no límit.
No temps, no temporalitat.

* * * * * * * * * *

Per a Aristòtil, "les coses eternes (ta d'aidía) no es generen ni es destrueixen" (Ètica a Nicòmac 6.3.2):"les entitats eternes (ta aeí onta), pel dret de la seva eternitat, no estan en el temps...la marca de tot això és la seva impassibilitat...En el temps, totes les coses es generen i es destrueixen...El temps està fet només del passat i del futur...l'Ara no és una part del temps...el temps no pot dividir-se en parts atòmiques" (Física 4.12,221B + 13,222B + 10,218 A + 8.8, 263 B): i això equival a dir que l'eternitat és Ara, o no és en absolut.

"La paraula Eternitat mateixa significa "ser-sempre" (aión = aeí on). ...encara que "sempre", dit no del temps, sinó del tot incorruptible i sense fi, és propens a introduir les nocions falses d'etapa o d'interval... i seria millor dir simplement "Ser", ja que "sempitern" no afegeix res al concepte del Ser... que no té cap relació amb cap quantitat, tal com els terminis del temps, sinó que és abans de tota quantitat". Plotino (Enéadas 3.7.3-11).

A. Coomaraswamy. El tiempo y la eternidad. Barcelona: Kairós 1999, pp. 50,58

rajos gamma

Existencialisme

2005-10-13T11:06:00.001+00:00

"L'home està abandonat (...) llençat al món (...) desemparat".
Sartre. L'existencialisme és un humanisme.

Sartre i l'existencialisme francès perceben la natura com quelcom hostil a l'home i per tant incapaç de proporcionar refugi. Es tracta d'una versió parcial, pessimista, ancorada en un sol pol de la dualitat plaer-dolor.
Trencada la relació home-natura, l'arrelament humà pateix un desplaçament que va del natural al social. El nou cel i el nou infern són els altres. El canvi social substitueix al canvi humà, individual. Embullat en el perifèric, sense cap rerafons psicològic, no és més que un altre de tants camins enlloc.

jordi v.

Canviar de símbols no és canviar de mirada

2005-09-11T07:58:00.005+00:00

Substituir uns símbols per uns altres, així funciona la ment superficial. Un drap tapa un altre drap, però seguint aquesta lògica, se’n necessita un tercer per alliberar-nos del segon, un quart per tapar el tercer i així successivament. Tot plegat per no saber canviar la mirada. Per no saber descarregar la visió d’interpretacions. Un excés d’ego ens impedeix veure amb desafecció. El personalisme ens encadena a una trama d’acció-reacció. Mentre que la mirada lliure serà aquella que dilueixi els símbols, tots

A propòsit del temps*

2005-09-01T11:08:00.004+00:00

"El futur ens tortura, i el passat ens encadena. Heus ací perquè s'ens escapa el present."
Gustave Flaubert

"El presente és l'únic bé que l'hombre poseeix"
Jean-Jacques Rousseau

Entre l'herència que el pensament de la tradició occidental ens llega, està la dificultat per pensar el present deslligat del passat i del futur, aquest present que és simple atenció al moment, descarregat de memòria.
Per percebre el temps és necessari associar-ho a algun tipus de canvi, de moviment (diem combinadament quilòmetres per hora, pulsacions per minut, etc.) El temps per si només no existeix com a realitat natural, només funciona com a abstracció. El dia és el moviment de rotació de la terra, passem de la llum del dia a la foscor de la nit. Una hora és una part del dia.
Per això, quan la ment deixa de tornar-se especulativa, quan cessa el moviment del pensar, el temps, una de tantes creacions de la ment humana, deixa d'existir. Apareix la no temporalitat.

jordi v.

*Notas a la lectura de François Jullien: Del Tiempo, elementos de una filosofía del vivir.

Imatge: jordi v.