Espera… ja he fet publicitat per twitter, per facebook… falta el blog, clar!

Per si no ho ha vist algú en els dos mitjans anteriors, la fotografia sobre aquestes línies forma part d’un projecte fotogràfic d’Àlex Salvador, fotògraf aficionat i un crack.

El projecte, anomenat 365 Retratos, consisteix en fer un retrat al dia durant 365 dies (sí, efectivament, un any). Tota una aventura de constància que a mi m’encantaria portar a terme, però no ho faig perquè sé que m’aborriria ràpid.

Si després de donar un cop d’ull als retrats que ja ha fet l’Àlex en el que portem d’any i t’agradaria tenir el teu, posa’t en contacte amb ell. És una persona que et farà sentir molt a còmode!

I que ningú perdi de vista que ha estat capaç de fer-me sortir bé a mi!!!

Actualització: La fotografia es va fer exactament aquí (fins i tot diria que he marcat la pedra on estava assegut):

La mecánica del corazón és una petita i lleugera perla en forma de conte per a nens i nenes grans. D’argument molt simple, lectura fàcil i senzilla, és una novel·la apte per a tot tipus de lectors. I com que avui em ve de gust, pros i contres:

Pros:

- Simple, ràpida, àgil i digerible. No tota lectura ha de ser feixuga.
- Bonica, barroca i tètrica alhora. Amb uns aires a Tim Burton indubtables, o més concretament a Eduardo Manostijeras.
- Tot el llibre està replet de metàfores i diferents moralitats.
- Es pot interpretar de moltes maneres diferents.
- Sentir-se identificat en alguns passatges.
- Que hi surti un hàmster amb el nom cunnilingus.

Contres:

- Ritme massa ràpid en alguns moments. Els salts temporals són alguns cops brutals.
- L’estil narratiu molts cops abusa de les esmentades metàfores. A vegades es fa empalagós.
- Personatges massa lleugers (menys el protagonista, amb la profunditat mínima).

Realment, crec que la història guanyarà molt en el format pel·lícula d’animació que se’n prepararà. Pot ser un espectable visual digne de recordar i se’n encarrega algun estudi amb imaginació.

Com a curiositat, l’autor del llibre, és el líder d’una banda musical de certa fama a França, Dionysos. El sisé disc del grup és una banda sonora del conte, un conjunt de temes molt interessants que val la pena d’escoltar. El nom, el mateix que el del llibre: Le mécanique du coeur.

Uno: No toques las agujas.
Dos: Domina tu cólera.
Tres: No te enamores nunca.
La mecánica del corazón depende de ello.

Crítiques

‘La mecánica del corazón’ de Mathias Malzieu, un cuento para niños grandes a Papelenblanco
La mecànica del cor a Un blog sin imaginación

My motherfuckin’ heart does clic-cloc-ding dong!
Berçeuse Hip Hop Du Docteur Madeleine

Del llibre La cuina salvavides de Mireia Carbó, amb una petita modificació a l’hora de muntar el plat:

Ingredients per 2 persones:

- 1 Albergínia
- Xampinyons al gust
- 1 all
- 4 talls de pernil serrà
- 2 ous
- Oli i sal

Comencem coent l’alberginia neta i sense la part verda al microones a màxima potència. A un plat amb tres cullerades d’aigua, durant 10 minuts. La girem i 5 minuts més. Estarà fet quan sigui completament tova al tocar-la amb el dit. La deixem refredar, la pelem, la tallem a bocinets i la salem.

A unes caçoletes individuals de fang hi freguem un all. El piquem i el posem a una paella amb un bon raig d’oli, així com els xampinyons tallats a làmines ben finetes i una mica de sal. Coem fins que els xampis perdin tota l’aigua.

A les caçoletes hi posem dos talls de pernil amb forma de creu (les puntes sobresurtiran de les caçoletes). Ha de ser grandets i sencers. Posem a sobre l’albergínia i els xampinyons. Tanquem el cistellet de pernil i amb una cullera sopera aixafem lleugerament la part superior, fent un espai on posarem un rovell d’ou. La clara la llençarem per sobre tot el muntatge.

Només falta posar-ho al forn, ja calent, a uns 180º fins que estigui l’ou cuit al nostre gust.

Yumi!

Ingredients per unes 7-8 magdalenes:

- 150 gr de farina
- 2 ous
- 100 gr de sucre moreno
- 1/2 sobre de llevat
- 75 ml de llet
- 1/2 cullerada de postres de canyella en pols
- 50 ml d’oli d’oliva (de gust suau, millor de baixa graduació)
- 40 gr d’anous

Tan senzill com col·locar tots els ingredients a la batedora i fer una pasta amb tota la mescla. Col·locar-ho dins els motllos per les magdalenes i posar-ho al forn, ja calent, a 180º durant uns 20 minuts (o fins que estiguin cuites).

Bastant bones per ser una recepta meva. De totes maneres, crec que li falta quelcom per ser del tot perfectes… Alguna suggerència?

Molta gent coneix a Juan Tamariz per ser el paio raret i lleig aquest que fa riure mentre fa jocs de màgia. Algú que des de fa anys surt per la tele (jo el recordo de l’1,2,3?), que sempre fa broma amb el seu aspecte físic i té molta habilitat per prendre’ns el pèl.

El que molta gent no sap és que Juan Tamariz és considerat un dels millors mags que ha donat la historia d’aquest art. Que és admirat arreu del món pels seus coneixements. Que domina àmpliament la majoria de les disciplines màgiques. Que la seva intel·ligència és destacable i que les seves aportacions teòriques són d’incalculable valor.

I el que puc dir jo és que es tracta d’un showman de proporcions grotesques, que t’arrossega dins la seva espiral d’il·lusió i diversió i que gaudeixes com si fossis una criatura. Ja sigui maravellat per la impossibilitat del que fa sobre l’escenari o esgotat per no poder deixar de riure al llarg de l’espectacle.

Una obra d’unes dues hores de duració, dividida en dues parts. La primera i llarga, Juan realitza màgia d’escenari, incloent, com no, algun joc de cartes realment espectacular. Aquesta part compta amb la breu col·laboració de la seva dona, Consuelo Lorgia.

La segona, molt més breu, en una taula i amb una càmara de video, la màgia d’aprop és la protagonista. La que més estima Juan. I es nota en la petita elecció de jocs que mostra, uns clàssics d’aquest disciplina.

La llàstima és que mentre llegeixes aquestes paraules, totes les entrades estan ja esgotades. De manera que si no es programa alguna pròrroga, et tocarà lamentar-te…

Amanida de rúcula i pera

- 1 pera conference
- Rúcula
- Parmesà
- Oli, sal i vinagre de mòdena

Fer una amanida amb els ingredients anteriors.

Recepta original.

Carpaccio de carbassó

- Un bon carbassó
- Suc de mitja llimona
- Parmesà
- Un tros de porro
- Oli, sal i pebre negre

Tallar el carbassó a rodanxes molt fines. Afegir-hi el parmesà tallat en encenalls. Fer una vinagreta amb l’oli, la sal, la llimona i el pebre i amanir el carpaccio. Posar-hi el porro ben tallat.

Recepta original.

Minitruites de patata

- 1 ceba
- Una bona patata
- 4 ous
- Un rajolí de llet
- Alguna herba (jo he fet servir orenga)
- Oli i sal

Es tracta de fer una truita de patates de tota la vida amb una petita diferència. Un cop fregides les patates amb la ceba, ho colem tot plegat i ho deixem refredar. Ho ajuntarem amb els ous batuts i la resta d’ingredients i ho aixafarem una mica de manera que fem una pasta.

Amb l’oli ben calent a la paella, anem fent les truites una a una mitjançant un cullerot.

Recepta original.

Galetes d’arròs i xocolata

- 80 gr d’arròs inflat
- 200 gr de xocolata fondant

Desfer la xocolata al bany maria. Barrejar amb l’arròs inflat i posar-ho sobre paper sulfuritzat amb l’ajuda d’una cullera (una cullerada una galeta).

Recepta original.

Per cert, a ningú no se li acudirà que en puc fer de tooooot l’arròs inflat que m’ha sobrat, no?

Aish! 14 dies més tard, que despistat! Que la criatureta acaba de cumplir el segon segon any!

I com ja vaig fer fa exactament 379 dies, dedicaré a la bonica efemèride un “petit” (entre cometes perquè sé que no ho aconseguiré) resum del que ha aparegut en aquesta petita casa… Comencem pels clàssics? Molt bé, cinema i videojocs!

Ai el cine… com m’agrada el cine! M’encantaria tenir molts diners (entre d’altres coses) per poder anar al cine dia sí i dia també (exagero una mica, sí). D’aquest segon any m’agradaria destacar tres pel·lícules, tres peliculasses, en l’ordre en el que les he vist: Up, per variar, no faltarem a la cita anual de Pixar; Celda 211, la prova de que el cinema no en sap de nacionalitats, però sí de talent i Avatar, una meravella d’historia i una obra d’art de la tècnica moderna.

Només cine? No, també tinc el videoclub, però aquest any m’he canviat d’establiment. He deixat l’Emule per passar-me al Transmission i al Megaupload, amb molt bona oferta també. Però aquest any no n’he vist gaires, m’he dedicat més a les sèries! De tota manera en tinc un bon grapat de pendents… Total, que de les pelis que m’han agraden només en destacaré una, La joven del agua, del meu estimat Shya. Peli amb anècdota perquè la vaig veure pensant en que no l’hauria vist i… doncs sí, se m’havia anat l’olla :)

Jugar a videojocs, durant aquest any, ho he fet… Però aquí no hi he deixat constància… M’he de replantejar si continuar-ne comentant o enfocar-ho d’alguna manera diferent. Això sí, estic bastant content d’haver publicat una sèrie de sis entradas amb els 30 jocs de la meva vida. Bastanta nostalgia, aviso ;)

Respecte a l’any anterior veig que repetiré l’espina clavada… La lectura! He llegit poc, molt poc, i només vull destacar un llibre que amb prou feines coneix ningú… Els homes que no estimaven a les dones. No et sona, oi?

Pel que fa a la música, l’únic que destacaré (un altre cop, sí, sé que em faig pesat) és el que considero un gran descobriment: Vetusta Morla. Espero molt ansiós el seu segon disc!

I mira que no volia en un principi… però he tornat a parlar del Barça. Però és que era inevitable deixar constància del que va passar la temporada passada. Un triplet històric! Ara bé, el que sí que no he volgut tocar és el tema d’haver guanyat les sis comptecions (les tres anteriors més Supercopa d’Espanya i Europa i el Mundialet), per no ser repetitiu. I és que a més, el meu particular homenatge a aquest equip s’aplica perfectament a aquestes altres competicions. Per cert, amb una mica de sort (crec que sí) l’any que ve estaré afegint al resum del tercer aniversari la Lliga Europea de l’equip de bàsquet!

Si em deixo anar cap a la meva vessant més gastronòmica, he tornat a recollir per aquí algunes receptes interessants. Però m’agradaria recordar dues: els coulants de xocolata (per la seva senzillesa i espectacularitat) i el també petit reportatge de la jornada de panallets.

D’una afició en passem a una altra, la fotografia. Vaig proposar una mena de debat a la comunitat blogosfèrica hispana a partir d’un dubte que tenia i que lamentablement va tenir menys respostes de les que m’esperava. En tot cas, vaig rebre comentaris molt interessants. També he fet un petit resum visual del que ha estat el 2009 peeeeerò no el podràs veure, em sap greu.

Una bona alegria llargament esperada: habemus mac! De moment només dues entrades al respecte, però que personalment em semblen de bastanta utilitat: un tutorial relacionat amb l’edició de video (disciplina que m’agradaria explorar) i un recull de les aplicacions que en el seu moment em semblaven imprescindibles. Poder algun dia em faig una sessió fotogràfica que tinc al cap, en clau d’humor amb la meva petita joia… :)

Ah! I parlant de tutorials, un fet sota demanda del niñomelón, molt bàsic però que em va permetre escriure de la manera que m’agrada: amb sarcasme… Es sobre les descàrregues de Megaupload (i d’altres serveis similars).

Aquest any he estrenat una nova categoria, la de les manualitats. Poc a poc m’imagino que l’aniré omplint… però no s’ha d’esperar cap meravella, les meves mans no són excessivament hàbils… :$

Una altra estrena ha estat la de les sèries. Però aquí, sincerament, no espero explaiar-me gaire… Alguna curiositat o comentari breu, a l’estil de les dues úniques entrades que s’hi poden trobar.

Aquest any m’he cansat (i és una llàstima) de fer el recull de noticies mensual. No tenia ganes de seguir pendent de muntar-los mes a mes… Però com sóc bastant canviant d’opinió, no descarto tornar-m’hi a posar. No se sap mai!

I per endavant un any més… Tinc ganes de veure com evolucionarà la criatureta! :)

Fotografia | Leon Wilson

El dimecres dia 20 de gener, el pressumpte candidat a les pròximes eleccions a la presidència del FCBarcelona, Sandro Rosell, va estar disponible a través de twitter per respondre durant una hora a les preguntes que aficionats del Barça li fessin (i els que no ho fossin també).

La xerrada es va estar anunciant com a mínim una setmana abans de la seva realització, el qual va generar una certa expectació… Independentment del fet que un personatge públic com és en Sandro, conegut entre l’aficionat del Barça, estigués disposat a respondre les preguntes de la gent del carrer, part de les expectatives estaven produïdes per l’ús d’un canal de comunicació tan modern com és twitter.

Aquestes són les meves ràpides conclusions personals:

Consideracions prèvies

Les expectatives generades van ser altes. Molts usuaris de twitter van formular les seves preguntes. No sabria dir quants, però m’atreviria a dir que algun centenar seguríssim. I d’arreu del món.

Si a això li afegim que molts d’ells formulaven més d’una pregunta (tot i que moltes d’elles eren repetides), ens trobem amb una bona quantitat de qüestions susceptibles de ser respostes per en Sandro.

Com seguir l’entrevista?

Primera decepció. No em considero un usuari expert en twitter (o un power user), però sí un usuari amb experiència amb el mitjà i coneixements suficients com per donar-li un ús avançat.

A l’hora marcada tenia en marxa una aplicació d’escritori, el Tweetie, amb una búsqueda: #entrevistasandro, el hashtag que feia servir tothom per formular les preguntes.

Però aquí el primer error. Si no vaig errat (que podria ser) aquest tag va ser iniciativa dels que preguntàvem. Aquesta és una errada important, perquè crec que ho hauria d’haver definit l’entrevistat, però en cap twitt del seu timeline ho especificava. De fet, no eren poques les persones que no tenien present l’ús d’aquest tag.

Degut al torrent de twitts amb aquest tags, seguir la “conversa” des de l’aplicació d’escritori era impossible, de manera que vaig optar per obrir dues pestanyes del navegador: una amb aquesta búsqueda i una altra amb el perfil d’en Sandro (per no perdre’m les seves actualitzacions entre tanta intervenció). De fet, amb algun altre programa (com per exemple TweetDeck) recòrrer al navegador no hagués estat necessari.

El problema és que aquesta estratègia fa que enlloc de tenir l’atenció focalitzada a un sol lloc, com seria el més adequat, estigués repartida. Mal assumpte.

Una possible solució seria seguir únicament el perfil de Sandro, però això suposava un altre maldecap. Veus una resposta seva, fas un click a l’usuari al qual respon (perquè no coneixes la pregunta) i… oh! sorpresa! Resulta que aquesta persona ha fet tres o quatre o més preguntes! Llegeix-les totes i dedueix de quina es tracta…

La última alternativa era seguir l’entrevista a través d’alguna pàgina web esportiva, com va ser el cas de El Mundo Deportivo. Al minut ja me’n havia cansat, l’aplicació era lenta i mostrava molt poca conversa. Altament incòmoda, la vaig abandonar ràpidament.

Problemes inherents a twitter

La gran pregunta és si independentment dels problemes anteriors, si s’hi hagués aplicat una solució… twitter seria un bon mitjà per fer aquesta xerrada/entrevista? La meva resposta és un rotund no. I és que 140 caràcters són els adequats per formular una pregunta amb substància o intel·ligent. Però són completament insufiecients per donar una resposta amb cara i ulls. Serveixi d’exemple la meva pregunta (que per cert, no va ser contestada). Qui podria respondre-la amb els 140 caràcters? Jo crec que ningú:

@sandrorosell Què creus que és el que ha anat podrint a en Jan com a president i què faràs perquè no et succeeixi a tu? #entrevistasandro

Si volem filar prim, segur que seria possible respondre-la satisfactòriament, amb llenguatge sms i fent un telgrama. Però segurament això requereix una capacitat de síntesi força desenvolupada i poder un temps del que no es disposava durant l’entrevista.

Conclusions

La primera és que s’ha de tenir en compte la possibilitat de morir d’èxit: seguir les preguntes era una tasca molt difícil. Twitter no és el millor mitjà per seguir tanta quantitat de text.

La segona és que twitter no permet associar correctament el binomi pregunta – resposta. I en una entrevista això és imprescindible.

S’hauria d’haver trobat la manera que un usuari fes només una pregunta. Si a mi em resultava complicat seguir-les totes, m’imagino que a en Sandro també (espero no subestimar-lo). No és just que algú que llença una pergunta només un cop s’arrisqui a que el seu twitt es vegi deborat per preguntes repetides o usuaris amb tanta ansia de saber coses de l’entrevistat.

Cal destacar que l’entrevistat (i el seu equip), van tenir el detall de comentar que es respondria a totes les preguntes posteriorment a una pàgina de facebook. Aquesta va ser una excel·lent solució als problemes ja exposats i que evidentment deurien percebre. De moment, quan encara no han passat vint-i-quatre hores de l’entrevista només s’han penjat a aquesta pàgina les preguntes contestades.

Alternatives? Doncs com a mínim una, exposada per @miquelpuig. El servei web anomenat formspring.me sembla fet a mida per aquest tipus d’activitats. Tot i que segurament també hagués generat una sèrie de problemes per la gran quantitat de participants.

Una altra hauria haver imposat unes regles de joc. Per exemple, recollir una única pregunta per usuari durant un espai de temps i respondre-les més tard. O bé a twitter (amb un enllaç a la pregunta original) o a través d’un altre servei (formspring, facebook…). Així evites l’estrés dels usuaris repetint les seves qüestions perquè veuen que no es responen i el temps se’ls hi acaba (tot això tenint en compte que després la gent fa el que li dón la gana i no enten d’horaris).

Cal no oblidar un tema important. I és que en una hora i quart, aproximadament, es van respondre un total de 34 preguntes (crec comptar). A mi em semblen molt poques, tenint en compte la longitud de les respostes i que, no ens enganyem, eren com a molt d’interés mitg. Però aquest pot ser un problema de no respondre a les qüestions més pròpies de la campanya.

Realment em sorpren que el suposat equip expert no hagi anticipat els que per mi són greus problemes. El que em fa pensar que en realitat tot això era una mena de “pre-campanya” viral (i més tenint en compte que al no ser una candidatura oficial, en Sandro va deixar ben clar que no respondria a preguntes susceptibles de ser material electoral). Si fos cert, no és un mal ús d’aquestes eines… Però el que no és ben rebut, com en tot a la vida, és que ens intentin donar gat per llebre.

I si se’m permet el meu segon i últim comentari malpensat, destacaré que m’ha quedat un regust amarg al veure que de les poques preguntes que es van respondre, algunes eren a les preguntes d’algun mitjà de comunicació i d’altres a gent propera a l’entorn de l’equip que assessorava a en Sandro en aquesta materia. I sense ser un tema gaire greu, em deixa una sensació a “activitat poc democràtica”.

I això és tot, us deixo amb algunes reaccions de la premsa i finalitzo amb el desitg que es generi debat als comentaris :)

Btv
El Mundo Deportivo
Diari Sport
Terra

Foto de capçalera d’arkev

Les pel·lícules de por asiàtiques tenen un regust especial. Particularment les japoneses.

Com que són productes adaptats a una cultura completament diferent a la nostra, són bastant “rares”, però alhora intenten connectar amb una emoció humana tan universal com la por, el terror.

Dark Water, de Hideo Nakata, el mateix director de The Ring, és un bon exemple. Les conductes dels personatges, el ritme, els diàlegs, algunes situacions, no serien els que podríem trobar en una típica producció americana. Per això i per altres motius (mandra de l’espectador, raons econòmiques, prejudicis…) Hollywood tendeix a fer aquests remakes de bones pelis extrangeres, com el d’aquesta.

Però si un tolera bé aquestes diferències culturals, el que ens interessa que són les emocions, a la versió japonesa les pot trobar. I sense ser una meravella del setè art, Dark Water val la pena pels amants del cine de terror i intriga. Especialment interessant i meritòria trobo l’atmòsfera claustrofòbica creada a partir de pocs persatges, poques ubiacacions i un element tan poc (en principi) terrorífic com és l’aigua. Bastant recomanable, sí senyor…

Trailer

Crítiques

Dark Water a La Butaca
Dark Water a Bloggermania

Mini nota gastronòmica per assenyalar que una altra possibilitat de obtenir un resulta semblant al tori no teriyaki seria la següent:

- Soja
- Mel
- Vinàgre de mòdena

Simplement deixant macerar la carn (jo ho he provat amb uns 350 gr de rellom de pit de pollastre -en castellà solomillo-) amb soja durant mitja hora i posant-ho tot a la paella juntament amb una o dues cullerades soperes de mel i un rajolí de vinàgre de mòdena i… tatxan! Tenim un resultat la mar de gustós!

Bastant més fàcil i ràpida que la recepta original (que no és complicada tampoc).