illencs.com

Temps de magranes.

2009-10-13T00:04:07Z

Veritablement que una conversa no saps mai el camí que agafarà. Idò mirau que aquest dissabte en parlar del temps, si plourà, si no plourà, si ens farà estar malament a tothom, de cop algú diu: per Sant Francesc, magranes. I ja tenim fil per tòrcer.

Es magraners s'empelten d'escudet, o sia, es fa un trau a la escorxa i s'hi planta un esqueix i ben fermat amb un jonc. Empeltadors n'hi havia molts, a un el coneixien com “es fiet de santa Maria Magdalena” i un altre era en “Miquel es japonès”. Heu de saber que ses primerenques són ses magranes ubàs i són un poc agres; també hi ha ses melsienques de granets petits i molt agres i, ses dolces; al manco aquestes eren ses varietats que teníem a ca nostra. Es magraners casi sempre estan sembrats a part ombrívol de l'hort, i han de menester que els podin molt i així treuen molts ulls; tal i com fa entendre el refrany: figuera i magraner, son amo carnisser.

Aquesta fruita, quan era el temps, al lloc no la treien a taula a hora de dinar, perquè entretenia molt els missatges i no era qüestió de perdre el temps. Quan era hora de sopar treien es paner ple de magranes i que en mengi qui vulgui; però vigilau la dita: Si et vols morir, menja magrana i ves-te'n a dormir.

Joan Coromines diu que el mot magrana significa “fruit granat, fruit fet de grans” i, Francesc de B. Moll fa ressenya de moltes varietats de magranes, entre aquestes, una que anomena magrana albar i crec que per deformació de la parla són les magranes que he esmenat com “ubàs”.

També com a planta medicinal era emprada aquesta fruita com ens diu en Marc Moll en el seu treball Medecina Popular Menorquina: “...El suc dels grans i de la clovella són astringents i s'empraven per el mal de panxa i les afeccions del cor. El xarop dels badocs (flors) de les magranes agres es donava per combatre la tos seca”

De refranys i cançonetes el folklore en va ple:

“Madona de Sa Cabana,

aixecau-vos dematí,

i veureu es sol sortir

vermell com una magrana”

Any de magranes, any de blat.

Primer que gana, taronja i magrana.

després del terratrèmol

2009-10-12T23:45:22Z

Vaig anar a l’aula de castigats per guardar els de tercer grau. Era un dia d’hivern, d’aquells que va fer tant de vent que va tirar baix arbres i parets mitgeres. De tot d’una estaven una mica en quietud, de manera que sentíem siular el vent defora de la finestra. "Ara m’ho enduré tot!", deia el vent, tot siulant, i els al·lots encara reien i l’escarnien.

A la paret del fons hi havia un poster d’un penya-segat davant un cel ben blau i damunt una mar ben llisa, i van començar a dir si el penya-segat semblava la cara amb el nas punxegut de tal "mestre", perquè als professors ells els deien "mestre". "Mestre, que puc anar dins el quadro, mestre?", em va dir en Ramonet, un que no hi havia qui l’aguantàs. I no vaig tenir temps de contestar-li i ja hi era, dins. El vam veure bracejar desesperadament, però no sabíem si ho feia de veritat o de per riure, perquè com que era tan entremaliat no sabíem si li havia agafat un tall de digestió, de tant de menjar crispetes, o es rifava de nosaltres. Després la mar el va engolir, i el penya-segat que semblava un dels mestres va arrufar el nas i va fer una rialleta.

--Tant de vent ens fa veure visions --vaig dir, per despistar; però els al·lots tot d’una l’havien oblidat, en Ramonet, i com que sabien que ofegar-se dins un poster és una cosa poc habitual, no se’n van empatxar gens ni mica.

--Mirau, que no és tan mal de fer; lamo de son Carabassa sabia molt de nedar i un dia el varen trobar ofegat dins una bassa.

--Ara t’has cremat, ha, ha, ha!

Jo feia estona que hi estava, cremat, a base d’aguantar al·lots i al·lotes que no tenien cap inclinació per les bones lletres, ni tampoc per les dolentes, tant com les estimava, jo, les lletres.

El vent continuava bufant de bon de veres, allà defora, i en Rebló, un qui duia unes ulleres d’aviador davallades fins al coll, a manera de floquet, va fer la malacriança d’obrir un moment els vidres i el vent li va fer volar tot l’ull esquerre, amb el tros de front i de cabells d’aquella banda. "Ara sí que estàs ben arreglat. Amb la poca quantitat que ja en tenies, de pesquis!" Li vaig haver de dir que pesquis era "caletre", i llavors es va posar a plorar, com si allò fos una pèrdua incommensurable. Vaig guaitar per la finestra i vaig veure volar un mestre que s’havia reduït a una màscara agafada al pal de la bandera, com si fos un estendard carnavalesc. I vaig pensar que encara bo per en Rebló, que mentre hi ha vida hi ha esperança.

--No, si avui la ventada és cosa grossa.

Però els al·lots no en feien cas; estaven la mar de divertits, contemplant la desfeta; havien amuntegat els bancs i després s’hi havien encamellat al capdamunt, per poder-ho veure més bé, i mentre defora queien cases i pedrotes, mentre els turons quedaven desats d’apartaments, a la vorera de la mar, i reviscolaven els darrers grans rèptils, els que havien quedat agafats en trampes primitives, els al·lots, res, era com si veiessin l’enèsima part de Parc Juràsic. "Tu, ara passa un ànec mort, un llimac gegant! Ara s’ha enduit la teulada!" Vaig calcular que mentre tinguessin blatdindi podien anar mirant per la finestra i petant la xerrada, i jo em mig salvaria. Però no havia anat a pensar que amb el terrabastall havia volat la cabina del timbre, i que aquella guàrdia seria eterna, si no ens en anàvem.

En Rebló va tornar gros i la roba li venia petita, però no gaire. No gaire perquè la moda aquella de dur-ho tot unes quantes talles més gran va fer que tot ajustàs, igual que va passar amb els seus companys. N’Arturet va fer un canvi espectacular; el cap se li va esprimatxar i allargar com una bombeta de fanal, i era tan silenciós i reflexiu com sempre. Na Barrequeta va tornar una dona espectacular, amb una cabellera rossa llarguíssima i només un trosset de cap escapçat per la ventada, cosa de no res. En Còdol tenia el cap molt gros, sempre havia tingut el cap molt gros, i era tan mal entranyat com sempre. Na Gilda i na Mingues semblava que no existien, sempre fent-se secretets i amollant rialletes ofegades, apartades en un món particular. Van créixer en bellesa i discreció, na Gilda i na Mingues, i la meva mare hauria dit que aquelles dues al·lotes sabrien fer feliç un home. En Ramonet havia volat, i no se’n va tornar cantar gall ni gallina; i pel que fa a en Planxet va continuar tan xerraire com sempre, amb el cap allargat com un meló, i tots li demanaven si no li podien obrir el cap i menjar-se el meló, perquè ja començaven a desmaiar de fam.

Quan finalment va sonar el timbre i els vaig deixar anar no hi havia escola, darrere la porta, sinó una allau de runes; tot havia volat; però el timbre sonava, de per davall un munt de ferralla, i allò volia dir que jo ja els podia deixar anar.

casa de ninots

2009-10-12T23:45:22Z

Teníem vida pròpia, però continuàvem essent ninots. En Tabac, na Tica, en Pilipando, na Neca i en Mosquit, que era un ninotet de no res que la meva filla manejava també com un titella.

Érem de fusta de la bona, de moguin, allò que en català normatiu en diuen banús, i així i tot jo ja tenia tants d’anys que un dia me van haver de tallar una cama. El fuster em va oferir de reemplaçar-la, però jo sabia que ja no n’hi havia, de llenya com la meva, i em vaig resignar a caminar amb una crossa, i recolzant-me damunt l’espatlla de na Tica, la meva filla. Li faltava l’aigua del néixer, a na Tica, i tothora jugava amb en Mosquit, i deia que el manejava com si fos una deessa, i no s’adonava que ella també era una nina en mans dels homes, que estiraven els fils i ens feien fer allò que volien damunt el teatret de fira ambulant, i també ens feien dir allò que volien. Coses que no hauries dit mai, com és ara que t’agradava la calor del foc, quan tothom sap que el foc crema la fusta, i jo de fet havia vist cremar la meva cama podrida amb llàgrimes als ulls. Et feien dir que t’agradava la platja, quan tothom sap que la fusta ve dels arbres, i els arbres creixen a la muntanya. I de fet jo m’entendria, si qualque vegada la fira acampava a la muntanya; me n’anava de nits, quan ningú no em controlava, a parlar amb els arbres centenaris, aquells que podien tenir alguna notícia de la meva nissaga. Els més agraïts, però, eren els infants; reien dels acudits que els humans ens posaven a la boca, i si jo tropissava i queia, perquè na Tica se n’anava darrere els fils d’en Mosquit, encara reien més. Eren una mica cruels, els infants, però no havien perdut la fantasia i creien en nosaltres; creien que com ells teníem il·lusions, i que podíem somiar; creien que les pregàries que ens feien dir els qui manejaven els fils eren veritat, pregàries com és ara:

--Pare nostre, que estau allà dalt i podeu moure els fils de la meva vida, que es faci la vostra voluntat, però greixau-me les frontisses; donau-me una mà de pintura, perdonau-me els deutes tal com jo també perdon, i protegiu-me de qualsevol mal amen.

Ho sé; sé que ho feien per ensenyar als infants a pregar i a ser agraïts, però mai no tallaven els fils, mai no ens deixaven en llibertat, que era la cosa que els titelles hauríem agraït de debò.

Fugir sense fils camp enllà i mar enllà, malgrat la pluja i la salabror, que faria enferritjar-se els nostres mecanismes. En Pilipando podria córrer per damunt els turons encalçant la figura burleta que se’l mirava dins el mirall de mà, sense saber que aquella figura era ell mateix i no l’abastaria mai. Na Neca, que era una nina vella a qui ja només li quedava el cap i un eix clavat davall el coll, cercaria un camp de campanetes, com si fos una flor gegant, amb la trossa en forma d’albergínia molt ben pentinada, perquè rebés la rosada del matí i les ventades d’hivern com quan era un arbre. Na Tica deixaria anar en Mosquit; sé que ho faria, i en Mosquit podria ser feliç a la terra dels titelles esquifits, en una casa minúscula i amb una família de putxinel·lis. Sé que na Tica el deixaria anar, en Mosquit, perquè jo l’ensarronaria dient-li que li compraria uns sostenidors per als pits avall que tenia i que la duria a la perruqueria, a veure si li feien un bon pentinat a aquells cabells drets com a punxes. I jo m’asseuria en terra, ni tan sols no voldria cadira, a veure passar els titelles fantasma, amb el cap molt gros i el cos molt petit, i les gallines que feien els ous de tres en tres, amb la sola companyia d’en Raca, el meu gosset fet de retalls de fusta, tan bon fons com té, en Raca, i tant com m’estima. I no faria res; res més que fer bo el meu nom, Tabac, i treure suc pel nas de tant d’aspirar rapè, perquè jo sóc d’aquella casta de ninots que visqueren una altra època, quan les senyores anaven totes enrandades i els homes fumaven a escarada. I així, lliure dels lligams que em fermen als qui mouen els fils, abandonat a la meva dissort de ninot sense cama i malalt dels pulmons, esperaria la meva mort sense que em cremassin o em desassin dalt un porxo.

el ball

2009-10-12T23:45:22Z

Camí del cine, sempre trobava en Rodam. Era llarg i prim, i se semblava una mica al magre de Laurel i Hardy, els de les pel·lícules còmiques. Per parlar també s’hi semblava, perquè no hi havia qui entengués ni una paraula, i emetia uns guiscos altisonants, curiosíssims.

L’altra cosa és que accionava molt les mans i no coordinava bé els moviments, perquè patia una anomalia de naixement. A jo em fascinaven les cares que feia, que no hi havia cap mim capaç de superar-les, amb aquells ulls d’un gris blavenc, preciosos, que tenia. Naturalment, tothom li tirava pedres, o l’enganyaven per prendre-li els caramels o les pessetes. A jo em feia llàstima, i quan sortia del cine l’acompanyava perquè no el ventassin; li comprava neules i se les menjava com si fossin bresques de mel. Sa mare era una velleta endolada que parlava amb ell com si fos un gosset, sense esperar que li contestàs, però la cosa és que en Rodam parlava amb els ulls de cel ennuvolat que tenia, i em feia l’ullet perquè no li desvetllàs el secret.

També trobava vegades en Boterut, que era un altre com en Rodam, però aquest coordinava bé els moviments i sempre reia, panxacontent, i era d’allò més sociable; igual que en Panarra, que també reia sempre i era baixet, com en Boterut, però no estava tan gras, i sempre que em veia, per enfora que fos, m’alçava la mà i deia el meu nom amb una dolcesa infinita. Vegades pensava que, a la seva manera, aquests tres eren feliços, sobretot quan mumare deia, "Qui no té seny, no té fred", o allò altre de: "Hi ha un ase carregat que no se’n tem d’es maldecap". Vegades pensava que potser eren més llestos que nosaltres, que si sabessin fer-se escoltar ens haurien donat una bona lliçó.

En Boscater ja era més viu; sempre que et veia, et demanava un duro. Son pare, quan el sentia, se l’enduia cap a la barca, que tenien amarrada a Baixamar, i allà, a la intempèrie, mentre adobava les xerxes o mentre pescava mar endins, aquell homenet devia sospirar que en Boscater respiràs prou aire sa com perquè se li espassàs aquell embull que tenia dins el cap. Era alt i magre, amb el front arrugat, carregat de sal, i el cabell rapat allà on en tenia; i sempre tenia als llavis aquella lletania martellejant, "Un duro, un duro". Una vegada li vaig donar un duro, a veure què feia, a veure si se n’anava a comprar xufletes d’es Grèvol i tornava; se’l va posar dins la butxaca, el duro, i va tornar alçar l’índex amb cara de llàstima per pregar:

--Un duro, un duro...

Una altra nit, quan sortia del cine, vaig tornar acompanyar en Rodam a ca seva; la lluna semblava una tallada de meló, fent equilibris dalt la paret d’un hortal, i en Rodam no parava d’assenyalar-la i fer jutipiris.

--Mira, mira.

--Sí, deixa anar...

Em va agafar el cap, amb les mans tortes, que no sé com les podia emprar, i em va obligar a alçar-lo, amb tota la suavitat de què era capaç aquell pobre al·lot. Dalt la paret, amb les cuixes brunes davall un tros de falda blanca, hi havia n’Adelaida. Devia davallar d’un bot, però a jo em va semblar que planejava com una ploma, que era com una llum immaterial, capaç de fer feliços els desgraciats, perquè a mi em feia l’al·lot més feliç del món. Va mirar en Rodam amb els ulls vivíssims, i en Rodam es va redreçar tot i era molt més alt que jo, i per suposat molt més atlètic; anava vestit com un dandi i li va besar la mà abans de ballar amb ella sota l’esguard satisfet de la lluna. I quan va parlar, oh, miracle, en Rodam tenia la veu sonora d’un locutor, i demostrava una llestesa cosa mai vista. Va agençar-se un violí, i el tocava molt bé, i la melodia va arribar a l’oïda d’en Boterut, d’en Panarra i d’en Boscater, i tots venien a convidar n’Adelaida a ballar, vestits de vint-i-un botó. Un moix va cantar dalt la finestra de can Fatxenda, i la cançó era romàntica per demés. Llavors va sortir na Teresa de can Fatxenda, i tenia la cara prima, molt fina, com si fos una geisha, amb els ulls molt maquillats i un somriure que feia decandir-se les plantes. Duia un vestit rosat, del mateix estil que el de n’Adelaida, i totes dues van ballar en la complaença d’un mateix somriure, i el carrer estava enrajolat de mosaic com un saló immens.

Moltes altres nits vaig cercar n’Adelaida amb en Rodam, perquè tornàs a fer el prodigi, però n’Adelaida no es prodigava gaire i en Rodam em mirava amb una tristesa infinita al fons dels ulls gris blavencs, i quan sortia a la finestra na Teresa de can Fatxenda anava escabellada, tenia la cara torta i també feia qualque jutipiri.

el vent bufa sobre les tombes

2009-10-12T23:45:22Z

Venc del funeral d’en Julián Mesquida Coll; era un cosí meu per la banda dels Coll, i a més tenia una edat semblant a la meva; mon pare, en Doro Faner, i son pare, en Sebastià Mesquida, havien fet bo ja des que festejaven al carrer de Sor Agueda, part damunt el forn de la Contramurada, on l’àvia Maria Febrer feia de fornera, i també dalt la cotxeria on l’avi Llorenç Coll feia d’arader.

Deixeu-me dir que l’àvia Maria era la dona més dolça que he conegut en la meva vida; magra, amb el cabell blanc i unes ulleres rodones de color d’or, s’expressava amb tanta mel a la boca que semblava que deixava anar núvols, aquests núvols blancs, cotonosos, que ara han vist passar el trist taüt d’en Julián. L’avi Llorenç no el vaig conèixer, i en Julián tampoc; mumare deia que tenia molta forçota, que era expressiu i de molt bon cor, i contava que una vegada s’havia ferit els polsos, amb un dels cèrcols que posaven a les rodes dels carros, i gairebé l’havien donat per mort. Però morí el trenta-sis, quan mon pare se’n va anar a la guerra --s’hi va trobar--, quan els enimorats se les prometien més felices; en Sebastià Mesquida tenia els cabells onats, rossos, i una parla reposada, assenyada, com un dels protagonistes de Lo que el viento se llevó, que en anglès és Gone with the wind i en català Allò que el vent s’endugué. El vent s’ho ha endut tot, ara me n’he adonat, quan tornava del funeral d’en Julián, amb una mica de desfici al cap de veure passar tanta i tanta gent. El vent no ha respectat res, s’ha emportat la pols dels anys, de mon pare i de son pare, els ulls verds de la meva mare, plens de llum quan era jove, la silueta estilitzada de la tia Guida, la mare d’en Julián, i de cinc germans més, i d’una germana morta, que devia ser la més polida. Feien una parella romàntica, en Sebastià i na Guida, i pel que encara es veu a les fotografies velles, quan ella somreia, tremolava fins i tot la seva ombra, una ombra llarga, els cabells llisos, negres, la boca molt ben traçada, les paraules...

El vent s’ha emportat fins i tot les paraules, tot i que avui fa xafogor, quan els desset capellans s’han encarregat d’acompanyar en Julián més enllà de la mort. Una vegada vaig guaitar dins la sepultura de mon pare i ja no hi havia res; no sé si dins la d’en Sebastià hi haurà aquell somriure que tenia, aquella dicció reposada, la intel·ligència de veure’n passar moltes, la lluentor blava de les pupil:les; potser sí, potser són tots per allà baix, tots festegen, la tia Maria s’ho mira tot distant, amb una expressió alhora desencoratjada i feliç, la tia Joana balla amb la melena desfeta, tota onada, l’oncle Pitus i en Manolo peten la xerrada, el conco en Manolo amb una rialla tota plena de queixals d’or. La tia Nina també balla, com una ballaruga; és la més alegre i sembla que sap el secret de la màgia, i el conco en Toni, alt com un sant Pau, amb el pit inflat, tot ple de surets vermells i hams d’anar a pescar, té tanta retirada a un capellot de l’Oest que ningú no gosaria fer-li la contrària. El vent s’emporta el temps, el bon temps i el mal temps, i aquí a Menorca en fa molt, de vent, en fa, n’ha fet i en farà...

Ara hi ha anat en Julián. Per dins un calaix hi ha una foto seva de quan va combregar, vestit de negre, amb un floc com avui i demà a la màniga, damunt l’acera d’una Contramurada desconeguda, sense arbres ni asfalt, deserta de cotxes i fins i tot de bicicletes. Era ros com un filet d’or i alegre com unes castanyoles, però a la foto té un posat seriós, com si l’haguessin ben alliçonat que prendre contacte amb el cos de Déu era una cosa molt grossa. Aquella casa, encara la record, situada molt prop del que després va ser l’OAR, era llarga com un canaló; al fons hi havia un pati, amb dos cans de perdius i un rusc tot ple d’abelles remoroses. Quan en Joan, o en Toni, o en Julián mateix deien, "Au a jeure!", els gossos s’ajupien com si haguessin sentit la veu del Creador. En Julián treia una bresca de mel sucosa, dolcíssima, i les abelles ni s’atrevien a picar-lo. El sol del fosquet –a les set de la tarda ja era fosc— guaitava per damunt les parets emblanquinades i es desfeia en mil rajos dins les gotes de mel, com si fossin ambre o pedres precioses. A son Mescò, el fosquet encenien un llum de carburo i veien passar les ombres del no res; també hi havia cans, i terrossos de calç per la cisterna, i avantpassats desposseïts de la carcassa del cos que volaven lleugers, riallers, per damunt el fullam dels arbres i dalt els picarols d’aquell cavall que tenien, aquell cavall que sabia de lletra, que era com qui sabés de lletra, perquè quan li deien, "Poc, poc, poc, poc", alentia el pas, obedient, tot i que era molt jove, molt més jove del que mai més tornarem a ser nosaltres. No hi havia ni un llum, pel caminoi que venia de darrera el cementeri, o potser sí, que n’hi havia un, de llum, un llumeneret enfora, molt enfora... No sé quants de llums hi deu haver al més enllà; potser sí que n’hi ha un, de llum, per què no?... Quan van enterrar la meva germana, quan van paredar el nínxol dins la fossa, amb una paret de quarts de marès que encara duen el seu nom, vaig pensar, i ara, com hi veurà, a les fosques! És de ver que ho vaig pensar, no és una figura literària; per figures literàries me qued amb aquell vers del partisà, que canta Leonard Cohen: On the graves the wind is blowing...

merda pel gall

2009-10-12T23:45:22Z

Un altre dia vaig tornar a ca la senyoreta Olla, amb n'Adelaida. Vam entrar fins al fons del passadís, on hi havia la cuina i el pati, amb la caseta de l'excusat.

En Nil dinava a una taula carregada de paperam i de trastos que devien estar considerant on havien de desar, però no pas llançar, perquè aquells dos germans no llançaven res. El sol queia de ple dins el pati, devien ser devers les quatre de la tarda; en Nil dinava prest, aquell dia, perquè la senyoreta Olla no solia tenir el dinar enllestit fins les cinc o les cinc i mitja. Menjava una escudella de sopes, sense gaire llet, i jo vaig pensar que allò era més menja de la nit que no pas del migdia, però potser ho ajuntava tot, aquella bona gent, dinar, bereneta i sopar. N'Adelaida va dir que anàvem a veure el gall, i en Nil va fer un so gutural que podia voler dir qualsevol cosa. Vam obrir la porta i allà era, el gall, dret damunt la post, i ens va escometre d'allò més falaguer, dient-nos que ens estava moltíssim agraït perquè li deixàvem veure la llum del dia. El vam convidar a sortir a fer un passeig sota el caquier, i espicossava la pastereta en cerca de cucs, i després lloava la qualitat de la terra, i ens demanava si tindríem qualque fulla de solfa per entretenir les hores que feia tancat, judicant si era de dia o de nit només per la llum que filtrava l’emmetxat de la porta.

Jo n’hi vaig donar unes quantes, de fulles de solfa, perquè més que un gall semblava un home, perquè era un gall carregat de raó, filòsof i tot. Vaig mirar els cagarros de la llargària d'un dit que havia fet per dins tot l'excusat i no em vaig saber estar de dir-li:

--Ei, podries ser un poc més net, tu.

Feia tan bon capvespre que era una llàstima tancar-nos dins el pati amb aquell gall malanat, i ens en vam anar a passejar pel camí de sirga que vorejava el port, i després, vorera, vorera, vam fer el camí que solien fer els canonges els dies de solet, i el gall va voler venir, ben negre i lluent. El mar estava encalmat, en aquella hora benigna, blau, amb onetes petitones que semblaven la crinera d'un falcat de cavalls blancs. Les roques, d’altra banda, amb la llum del sol, prenien formes humanes, i el món es carregava d'éssers fantàstics que ens feien companyia. El gall anava cantussejant algunes de les partitures que li havia duit, i li vaig haver de calcigar un peu, per fer-lo callar, perquè tothom ens mirava encuriosit i tenia por que no ens posassin un capellet i diguessin mal de nosaltres. Quan vam tornar, el gall, que es veu que no estava avesat a caminar, va dir que estava rebentat, que dormiria com una soca, damunt la post del lloc comú, però abans es va deixar servir una bona ració de blat d'indi i va beure una embosta d'aigua de la l’abeuradora.

Llavors se'm va acudir que al gall només li faltava ser una mica més net per ser un home de ver, li convenia un bon orinal, per ser un home sa i condret. Dins el soterrani n’hi havia molts; en vam triar un de ben nou, un de pedra blanca, bastant feixuc, i el vam presentar al senyor gall, que cantussejava cançonetes inconnexes dins l'excusat. Va fer una cara escèptica, però va acceptar l'orinal com una joguina nova, massa mala de moure, va dir, puix que, pel pes, no s'adeia amb les forces de la seva pobra anatomia. La cosa és que al cap de dos dies vam comprovar que no tan sols l'havia emprat a fons, sinó que s'havia entretingut a desar-hi totes les brutícies que abans havia escampat per terra. Li vam donar l'enhorabona, i es va engallar de bon de veres, i llavors sí que semblava un home.

--Amb un poc de sort ja no clapiré per Nadal.

Uns quants dies més tard ja era tan “persona” que hi havia colles d'amics que l'anaven a cercar, de nits, per fer serenates a les seves estimades, perquè el gall, si alguna cosa sabia, era cantar. Cantava com els àngels, amb una veu abaritonada que ni el millor cantant d'òpera, i hi havia un vellet que l'acompanyava a la guitarra, i alguns enimorats que li donaven propines i duien el compàs de les cançons picant de mans. La qüestió és que una vegada, no sé per la bellesa de quina fadrina, la colla va fer fins a tres serenates seguides davall la finestra de la casa del costat, i la tia Maria ja no en va poder dur més i els va abocar un orinal de pixat.

--Ja està bé, a veure si no deixareu dormir una pobra dona!

N'hi va haver per tothom, però sobre tot per al gall, que cantava d'allò més enfurismat, i eren de sentir els renecs que amollava i les coses que deia en contra de la raça humana.

--Això em passa per posar-me en camisa d’onze vares.

Després el vaig oblidar, el gall. Només me’n recordava quan sentia la cançoneta: “Ara ve Nadal, matarem es gall...” Devia passar a millor vida i jo ni tan sols me’n vaig adonar. Per suposat, no vaig anar a l’enterrament, que va ser dins una palangana, amb oli, sèu i una cabeça d’alls, enfornat dins el forn. El vaig somiar, i em parlava amb una veu gemegosa, impròpia d’un home tan gros i tan negre, amb els ganyells de perla pengim-penjam, com si li caigués una bava nacrada. Era un gall poeta, era un gall filòsof, i tanmateix també havia acabat dins la cassola. Vam tornar baixar al soterrani; allà hi havia desats moltíssims d’orinals, però no hi vaig trobar el gall. Ja ens en anàvem, quan n’Adelaida va destapar una moixina i en va brollar un núvol de pols rosada que va conformar la figura majestàtica del gall.

--Tat! Que te pensaves que era mort? Idò, merda, per tu...

soldat de l'embroll

2009-10-12T23:45:22Z

Va ser per l’època que n’Hernández, del carrer de ses Paines, va venir vestit de soldat de la guerra de Sidi Ifni. Venia molt cansat, encara amb el barret de la perilla posat, i amb una carmanyola amb menjar passat, que jo crec que ja hi havia cucs i tot. No volia parlar de la guerra ni de res, però jo vaig aconseguir atracar-m'hi i demanar-li si era un soldat de l'embroll.

Va riure, crec que feia molta estona que no reia; em va acaronar el cabell amb el palmell de la mà, i després vam anar escales amunt fins dalt el porxo. Vam guaitar per la finestreta que donava a la teulada, i el cel era ben vermell, com si els núvols estiguessin incendiats, com si hi disparassin canons; però no sentia res. N’Hernández em va dir que miràs bé i ho veuria tot. M'ho vaig ben mirar fins que vaig veure els canons, i les explosions que alçaven núvols de terra, i els soldats que queien crivellats per la metralla. No eren soldats de l'embroll, sinó soldats de la mort, perquè n’Hernández va cantar una cançó que afirmava que era "el novio de la muerte". Mentre cantava, va ploure una pluja ocre, que va deixar dos dits de sorra damunt els terrats, i que feia fortor de podridura. Aquell dia, encara me’n record, el pare Pabón va pujar dalt la trona, es va senyar, va tossir una mica i va parlar dels soldats heroics que havien donat la vida per la pàtria a les guerrilles de Sidi Ifni.

Durant algun temps en N’Hernández va anar un poc eli, eli; venia amb n’Adelaida de matinada, sortíem per la finestra i ens perdíem pels camps pedregosos que envoltaven el camí de santa Bàrbara, on hi havia un seguit d'ombres fosques que formaven núvols de tempesta. Mirava els núvols i després mirava els ulls de n’Hernández, i eren les mateixes ombres. Parlava de quan jugava amb els al·lots a la plaça, de quan sa mare era jove i tenia el cap rodó com una bombeta i els cabells negres, amb un pentinat estufat que semblava una tapadora aferrada al clatell, i arribava que sortia el sol i començava a oblidar els malsons de la guerra. Fins que es va tornar sentir capaç d'enfrontar-se amb la vida, i va obrir una taverna, i era amic de tothom, també d’en Marcel, que hi anava amb na Lea Xa, i bevien vi i menjaven sobrassada i xerraven. Na Lea Xa sempre anava amb un xal damunt les espatlles, els cabells amollats i la careta blanca de porcellana, que no sé com s'ho feia per menjar amb aquella boca rígida; però el cert és que ella també semblava feliç.

N’Hernández havia engreixat i havia perdut una mica de cabells; la taverna sempre estava plena de fum, i feia una olor rància de vi i de cervesa. N’Adelaida i jo jugàvem en terra, damunt dos dits de serradís que quedava tot empastifat i negre, amb el suc que la gent trabucava, quedava com a fangueti. Però sabíem que hi havia tresors entre el fangueti, monedes que perdien els obrers, duros desdenyats pels jugadors de pòquer, i potser algun bitllet gros i tot. Per pujar al saló de dalt, el saló dels senyors, hi havia una porta de vidres fumats que nosaltres no traspassàvem més que quan tancaven, quan cercàvem de grapes i quedàvem amb les mans i els genolls negres, de tant de furgar, però trobàvem monedes que ficàvem dins una guardiola de fang, sempre àvida de doblers.

Na Lea Xa era la reina del soterrani, perquè era molt polida, i tenia les cames perfectes, amb uns turmells molt ben tornejats, que feien l’enveja dels homes. En Morca baixava del saló dels senyors al soterrani només per veure-li els turmells, i en Marcel, com que li llegia l’enveja en els ulls, agafava fort na Lea Xa i mirava de reüll cap en Morca, i en Morca es moria de ràbia. Un moment donat, na Lea Xa pujava dalt les taules, desant els gots de vi amb els peus descalços, i ballava fent anar i venir el xal damunt les espatlles, mentre tocaven guiterres i guitarrons, i tothom picava de mans per animar-la. Amb el cabell amollat i el cos fimbradís com una canya, amb els ulls lluents com perles i els llavis tibats en un somriure, na Lea Xa estava preciosa, i en Morca demanava a en Marcel què en volia.

--No la donaria ni per tot l’or del món.

en molins

2009-10-12T23:45:22Z

En Molins era un fillet ric, satisfet de si mateix, a qui ningú no molestava. Son pare tenia molt mala cara, i una veu estentòria que semblava que et lladrava, en tost de parlar. Vivien a un casalot fosc, grandiós, i sa mare semblava feta de llum, amb el cabell ros i la cara sempre encesa en un somriure. Davall l'escala, abans d'arribar al despatx de son pare, hi havia un rebost ple de xocolata. Sa mare sempre me'n donava una pastilla, i quan obria la porta quedava tota plena de llum blanca, com si dins el rebost hi guardàs també un tros de sol. La xocolata era boníssima, vegades amb un farciment de neu, i mumare deia que allò hauria "fet ressuscitar un mort".

En Molins i jo anàvem passejant i menjant pa amb xocolata, i com que el cementeri Catòlic era molt prop del poble, ens hi atracàvem, gairebé sense adonar-nos-en. En Molins sempre anava molt ben vestit, i si de cas trobàvem n'Adelaida, esperant vora el portell del cementeri dels Ases, ella feia molts d'espants de la jaqueta sahariana que duia el meu amic, de color beix, amb galons i tres estrelles d'or, com un general. Jo, amb els calçons curts, amb un serzit a la banda, m'empegueïa, però procurava dissimular el meu trasbals. N'Adelaida, amb el vestit blanc i el cabell amollat, es desfeia en somriures per a en Molins, i jo em moria d'enveja. La porta del cementeri estava oberta i l’àngel de pedra ens feia l’ullet des de dalt de tot; entràvem al recinte i calcigàvem les lloses de les tombes impunement, tot i que mumare sempre deia que per res del món havíem de calcigar-les; passàvem per la costeta dels baüls, i altra vegada mumare estava cansada de repetir-me que mai del món havíem de passar per allà on passaven els morts.

Hi havia algun mort que es despertava i treia una mà descarnada per agafar un turmell de n'Adelaida, però ella encara reia, com si li fessin cossiguetes; defugia l’abraçada de la mort i corria, feliç, entre les tombes, carregada de vida. Jo deixava, d'amagat, un tros de xocolata damunt la llosa, perquè aquell mort pogués menjar-ne i ressuscitar, tal com deia mumare que podia fer la xocolata, i no guardàs rancor a la meva amiga. Després tots tres sortíem agafats de la mà, i evitàvem que cap de nosaltres caigués dins una tomba oberta. Però un fosquet en Molins hi va caure, dins un forat obert, i tant com queia ja l’estiraven les ombres fredes del fons, i no hi va haver xocolata de neu capaç de revifar-lo.

Van dir que l’havia envestit un carro, però nosaltres sabíem que havia caigut dins el forat; el van posar dins un taüt blanc, amb adorns d'or, amb les mans creuades damunt el pit, els ulls clucs i la jaqueteta sahariana amb tres estrelles de general. Feia cara de sant, amb les galtetes inflades i el cabell pentinat, amb la jaqueteta i aquell taüt tan bo. La corrua de l'enterrament va sortir del casalot fosc, i la porta del rebost es va obrir per deixar sortir un raig de llum celestial, com si en Molins volgués avisar que encara hi era, que no se n'havia anat, i que volia tornar menjar pa amb xocolata. N'Adelaida precedia el taüt, amb el cap cot i dues llàgrimes calentes damunt les galtes. Sa mare d’en Molins anava darrera, tota vestida de negre damunt la pell blanca, avui un poc esmusteïda, i el cabell ros daurat guaitant davall el vel negre. Son pare, en coll i corbata, semblava un ca ferit, i gairebé grinyolava llastimosament. Feia pena, aquell homenàs compungit fins al moll dels ossos, impotent davant l'urpa cruel de la mort. El fill major, que era ben igual que son pare, anava darrera, ben enravenat, gairebé bavejant de ràbia, i estic segur que si hagués obert la boca hauria mostrat dos claus molt llargs i esmolats, i un llengot prim i rosat com un llop.

Va dir la missa el pare Pabón, i la mare Soledat va llegir la llibreta d'en Molins, i tothom plorava. Van baixar el taüt amb dues cordes gruixades, van paredar el nínxol i hi van escriure el nom i la data al damunt, i quan van tornar col·locar la llosa n'Adelaida i jo vam esperar que l'enfangassin i hi vam llançar moltes pastilles de xocolata. Era un capvespre daurat, com si el sol també ploràs llàgrimes calentes, i abans de sortir per la porta, que avui l'àngel guardava amb moltíssima de commiseració, em vaig tornar girar i vaig veure un núvol d’ocellets giravoltant damunt la tomba.

El germà d’en Molins era un fillet grassonet, com els àngels de les pintures, però jo l’havia vist nedar vegades a la platja i no tenia ales. Nedava a la vorera, recolzant-se amb les mans al fons d’arena. Quan feien olla, al col·legi, posaven molts de caramels dins una olla de terra penjada d’una corda, i el germà d’en Molins la colpejava amb un bastó, amb els ulls embenats, i estava ben plena de caramels. Tenia el cabell ros, onat, com un Bonjesuset, i sa mare sempre li donava doble ració de pastilles de xocolata, jo crec que perquè així se figurava que també en donava a en Molins, el fill mort. A l’hora del crepuscle, obria el rebost i els ulls se li omplien de llàgrimes. Nosaltres sempre guardàvem pastilles de xocolata de la bereneta i les anàvem a posar damunt la tomba d’en Molins, a veure si ressuscitava, i tot i que no ressuscitava mai, la veritat és que les pastilles de xocolata sempre desapareixien.

Una vegada la senyoreta Olla va destapar una llauna de cacauets calentets, acabats de dur del forn. Feien una oloreta boníssima, i com que feia fred, l’escalforeta resultava d’allò més agradable. Devia estar de bones, perquè ens en va donar un punyat per hom, i llavors li vam demanar el punyat d’en Molins.

--En Molins és mort.

--Però s’else menja igual.

La senyoreta Olla va fer un poc de mala cara; duia unes ulleres de vidre gruixat, amb un muntura primeta de color d’or; darrera les ulleres, els ulls eren molt petits, però quan se les treia per llevar-se una brusca amb un mocador, tenia uns ulls enormes, blaus com la mar, preciosos. Per molt mala cara que fes i per molt petits que tingués els ulls li vam veure guaitar una llàgrima, mentre ens donava una embosta de cacauets per al nostre amic mort. Vam córrer a la tomba, i al germà d’en Molins li va agafar un rampell i cridava:

--Venga, surt a menjar-te’ls... I tu no sortiràs, a menjar-te aquests cacauets tan bons?

Va venir el guarda i ens va donar uns quants toquets damunt l’espatlla.

--Demà s’ho haurà menjat.

com una aluda

2009-10-12T23:45:22Z

Mumare planxava a la fonda, darrera la finestra de l’estudiet. Era una finestra amb persianes verdes i amb vidrieres de color beix clar, que en deien "color marfil". Els vidres eren curiosos, perquè no eren ben regulars, sinó que tenien qualque falla, i allò deformava la imatge que s’hi transparentava, de manera que la gent que passava pel carrer es convertia momentàniament en un monstre, en veure-la de pel tros fallat.

Passava un fillet amb la maleta d’anar a escola i, un instant, era una tortuga gegantina. Passava un cavall amb un carro i era un canó amb rodes. Passava un vell amb una boina, i era un buda amb una albergínia pansida damunt la clespa. Vegades hi feia hores, mirant com mumare planxava i xerrava amb la cosidora, i veient transformar-se la gent pel vidre irregular de la finestra. Els al·lots eren granotes verdes que tenien una serp dins la boca. Na Rosalia d’allà davant era una princesa descalça, amb un vestit vaporós, tot fet de cotó de sucre. Es Moixiner, un veí que sempre somreia i que feia de caraboner, era un pallasso vestit de vermell amb rodones negres. En Bep Ses Ganyes, un altre veí que tenia una barca a Baixamar, així com estossegava anava gitant pessetes rúbies. Es Moixiner es va morir un any d’aquells, i abans de morir encara va tenir esma de rentar-se, per por de no embrutar de sutge el cel. En Bep Ses Ganyes es va perdre en la barca i el van trobar al cap d’una setmana, encara agafat a la canya del timó. Vaig veure passar el seu enterro davant la finestra de l’estudiet, per on hi desfilava tota la vida de la ciutat.

Un altre dia, jo escoltava mumare i la cosidora que xerraven i va venir na Lues. Na Lues era una veïna que havia tingut un fillet del cel, i no tenia gaire seny. Quan va ser al tros fallat del vidre es va transformar en una moixeta. Va entrar a l’estudiet i quan parlava, és clar, feia moixonies d’animalet vessiat. Jo la trobava embafadora per demés i frissava que se n’anàs, però mumare li deia que el fillet era preciós i ella semblava que no se n’aniria mai. Fins que va dir que el fillet tenia gana, perquè no parava de plorar, i es va obrir una part del sostenidor per treure’n una mamella llargaruda com una aluda de confits. Quan se’n va haver anat, mumare va dir a la cosidora:

--Que ho has vist, quines mames més llargarudes que té?

--Lletges...

dins la cova

2009-10-12T23:45:22Z

Diuen que dins la cova del crani hi ha el cervell. Ja no és la caverna de Plató, ni tan sols és un mite; és, senzillament, un òrgan; potser el més noble i delicat, això no ho sabria dir... Els homes prehistòrics ja tenien un cervell prou privilegiat com per donar la seva visió del món i de l’essència de l’ésser humà en pintures d’una originalitat insuperable.

I segons el professor Boris Cyrulnik, de la universitat de Toulon-Var, el cervell no tan sols és la clau del nostre comportament, sinó de la nostra felicitat. Però jo puc assegurar al professor Cyrulnik que aquests altres professors, anomenats “mestres” de tercer o quart d’ESO no són al nostre país un exemple de felicitat, tot i que n’hi hagi amb el cervell més que privilegiat. Pel que fa als adolescents, Boris Cyrulnik afirma que la majoria de fillets formals esdevenen adults ben socialitzats, que només els qui són anormalment formals, els qui es mostren massa ben educats són víctimes de la sobreprotecció familiar, i hauran de cercar el suport d’un amic, o de la cultura, per aconseguir la pròpia autonomia. Pel que fa als adolescents desordenats, els qui falten molt a classe, els indisciplinats esdevindran delinqüents, si la cultura no pren el relleu dels pares i són recuperats.

De manera que el cervell --la cultura, el suport de l’amic o familiar de confiança, el club on els adolescents s’ajunten a fer activitats de música, de cinema o del que sigui— és encara la clau de l’entrellat. Supòs que la intenció era posar molt de cervell a ESO, massa cervell per a tan poca inversió, i la cosa corre perill d’anar-se’n en orris i quedar en no res; una experiència fracassada, una cosa que hauria pogut esser bona i no ho ha estat. Ara record n’Esteve Campins, un professor de matemàtiques, els alumnes del qual feien chat amb gent de la seva edat a Sud Amèrica. Nosotros estamos en ESO. ¿ESO? Van fer els americans, ¿Y qué diablos es ESO?

Quan els alumnes sobreprotegits s’ajunten a una classe amb els indisciplinats, i a més s’hi afegeixen aquells alumnes necessitats d’atencions especials perquè no arriben al nivell mig --el “llistó”, avui en dia molt baix--, o perquè tenen altres tipus de dificultats; quan a un professor li diuen que ha d’atendre a la “diversitat” i fer adaptacions per aquests tipus d’alumnes --dividir-se en uns quants professors, com fa l’ameba— i mantenir l’ordre a darreres hores, i si no el mantén és un mal professor, sense cap altre recurs per posar ordre que un avís --parte-- a aquestes famílies que sobreprotegeixen o desatenen els seus fills, llavors obtenim el negatiu d’ESO que no entenien els americans. He oblidat els superdotats; aquests s’avorreixen moltíssim, mentre l’ameba va atenent a la diversitat, i quan arriba a casa i la dona li demana com li ha anat contesta que no parlarà ni en presència del seu advocat.

tigre sumptuós

2009-10-12T23:45:22Z

Plou, i el cel encara és fosc. El sol sortirà banyat, fred com el vidre de la finestra; l’asfalt irregular, ple de basses i negre com el cel. Quan l’avió alça el vol, record els germans Wright, que van volar per primera vegada gairebé en bicicleta. Què dirien, si veiessin la casa flotant que és un avió d’avui en dia, fins i tot a un aeroport tan d’anar per casa com aquest. Segurament no dirien res, tot just farien un somrís, com el sol tebi que ara guaita per damunt els núvols. Per cert, on deuen ser els àngels?

A la plaça Francesc Macià de Barcelona record Calvo Sotelo. Quan jo era jove se’n deia plaça de Calvo Sotelo. Era tan rodona com ara, els cotxes l’emplenaven com ara, i hi havia alguns tramvies, molt més desballestats que aquests d’ara. L’autocar blau de Transports Andorrans espera, pacient, i les senyoretes de Planeta, amb uniformes blau fosc, impecables, ens acullen amb moltíssima d’amabilitat. Totes són boniques, i ens acullen amb la cura d’una mare.

Olga Xirinacs m’adopta amb un somriure, i jo li don una rosa --Rosa, la meva dona. Isabel Clara Simó no calla ni quan escriu, i el “Nani” Riera, gras i vital, sura a mig pam d’en terra. Quan abastam el paisatge agrest, els túnels foscs, llacunes que altre temps eren plenes a vessar; quan comença a decaure la tarda i el sol pega foc darrera les muntanyes blaves, llums de neó, puntets daurats en la negror, llavors començ a creure que el món és bo, que hi fa de bon viure i tot. En el vestíbul del Park Hotel ens rep el director publicitari de Planeta; no l’havia vist mai, però és com si el conegués de tota la vida.

Sopar boníssim; n’hi ha que ens allitem prest, d’altres encara més prest --de bon dematí--: el sol mostra, sense empatxar-se de res, que no hi ha neu, només una mena d’espuma d’afaitar regalimant, vaporosa, des dels cims. Deu ser el canvi climàtic; diuen que els botiguers no l’han notat; la gent no pot esquiar i es dedica a comprar. Caldea; rius, llacs, estanys d’aigua calenta, i també freda; capbussi i oblidi tots els problemes. Dinar a una borda Andorrana. El capvespre, Gabriel Janer Manila presideix la roda de premsa, al costat de Carles Pujol, que representa el jurat, i ja no hi ha cap dubte que ha guanyat el Ramon Llull. M’alça les celles en un gest amable, com per confirmar-ho, i parla del llibre, Tigres, amb convicció d’autor. Tigres de la Banca. Ha d’explicar a l’auditori --¿100 periodistes?— un llibre que no han llegit, que potser ni llegiran. Però ho fa bé. El vespre, una ombra de cansament li pesa damunt el front, abans de pujar a recollir el premi. És la vida del premiat, parlar, xerrar, garlar i tornar a rallar amb “els medis” –els mitjans. Per sort, en aquests casos, sol ajudar una eufòria amagada dins l’ànima que fa que el món sigui fins i tot formós, sumptuós potser.

L'escàndol del cinema

2009-10-10T14:39:15Z

N'hi haurà, potser, que em tractaran de radical, ja en parlarem d'aquest tema, però fa temps que no vaig al cinema. Em vaig cansar de no poder veure ni una pel·lícula en la meva llengua. M'agrada la sala de cinema, és incomparablement millor que el sofà i l'aparell de televisió, però, igual que no sintonitz Tele 5, tampoc no vaig al cinema.

Sé que aquest acte de protesta personal i solitari no solucionarà el problema, però em neg rotundament a participar d’una situació escandalosa, em neg a acceptar que no sigui possible exhibir cinema doblat al català amb un èxit raonable, em neg a mantenir un estatus que perpetua models injusts, a contribuir amb la meva aquiescència a la submissió i bandejament de la meva llengua. Per açò, quan veig que no hi ha cap tipus de voluntat –ni política, ni privada - perquè aquest país pugui tenir cinema en català, he renunciat a veure les pel·lícules a la pantalla gran, que és com s’haurien de veure.

Fora de les Illes la situació no millora. Si aquí el cinema en català és inexistent, el nombre de sales a Barcelona que n’exhibeixen és completament ridícul. En el moment d’escriure aquest entrada llegesc a l’AVUI un article d’Enerst Folch on afirma que de les 234 pel·lícules que es fan durant aquest cap de setmana només 2 són doblades al català. La proporció és escandalosa. I que no ens vengui el sr. Guardans amb contes infantils. L’únic problema que hi ha aquí és una qüestió de quotes. Si ens atenem a la filosofia, que no compartesc, del bilingüisme i la igualtat de llengües la solució es presenta sola: estrenes úniques, un 50% en català i l’altre 50% en castellà. Simple.

Si fins ara hem pogut veure cinema en català a Menorca, encara que no fos d’estrena, ha estat gràcies a una TV3, avui notablement mutilada, que ens ha duit a casa tot tipus de films en un servei impagable a la comunitat catalanoparlant. Avui ens hem de conformar amb les emissions d’IB3 i vés a saber fins quan. Fora de la televisió el panorama és desolador i sóc ben conscient que escriure papers com aquest és com llançar pedres a la mar tot esperant que surin.

El lloguer de DVDs té en aquest context els seus avantatges, encara que també els seus inconvenients. Hem de renunciar a la sala de cinema i a l’estrena rigorosa, però, a canvi d’una mica de paciència, quan ens arribin aquestes estrenes sabem que en alguns casos, menys dels desitjables, trobarem la pel·lícula doblada al català o, sobretot per als més cinèfils, podrem optar per veure-la en la llengua original. És la solució que he adoptat des de fa temps. No em satisfà prou, però no disposam d’alternatives on triar. Els que ja tenim una certa edat hem assistit a l’època daurada del que ha estat l’espectacle més important del segle XX i ho hem hagut de fer, encara avui després de l’autonomia i les lleis de normalització lingüística, en una llengua que no és la nostra.

Estel

2009-10-10T11:46:34Z

Un estel, de matinada,

S'avança, s'apropa, ja ve,

Tancam els llums i encenem els ulls,

Preparam cordes i llaços,

Ens agafam les mans i et donam

la benvinguda.

Estel, de matinada,

Regal delicat, regal embolcallat

de la tardor, de la rosa, del bon pare,

Regam el cel, de besades,

Vestim l'horitzó, d'energies i llum, per a tu,

Estel de matinada, vine,

a fer-te planeta, Sol, lluna, dia i nit,

fieta, llum.

Tot el nostre cor,

és ara al teu batec. Vine, corre, brinda'ns

aquesta llum immensa que

ha fet de la matinada dia,

de la tardor, futur.

Baaba

2009-10-09T16:10:37Z

El seu cap -conegut a la feina com el "bafle" pel volum de la seva veu- li va exigir que acabés la feina en una hora i que aquesta vegada la fes bé, no com sempre. I li ho va dir gairebé a cau d'orella (l'orella esquerra) en un to sec i agressiu com una ganivetada a la panxa. Però ell gairebé no ho va sentir, perquè a l'orella dreta portava un auricular i escoltava l'últim disc de Baaba Maal.

I va treballar, va enllestir la feina en molt més d'una hora i amb un resultat molt diferent al que li havien encarregat, va agafar el document i el va enviar a l'empresa de la competència. Va agafar una capsa de cartró, hi va posar les seves coses i es va acomiadar elegantment dient-li al bafle, al cap, que la feina estava enllestida però que no li agradaria el resultat.

En efecte, al cap no li va agradar, però a la competència sí. Però el mèrit no se'l va emportar el nostre protagonista, sino Baaba Maal, perquè encara que sembli mentida, el nostre protagonista creava bé, treballava bé, reaonava bé i sobretot innovaba bé gràcies a la música, i si a sobre a l'orella esquerra hi tens una contrapartida en forma de "jefe" impertinent i imbècil, es veu que a les neurones les estimules millor.

El nostre protagonista (avui no li posaré nom, així que pot ser en Julià Capó, per exemple) exercia el que avui, en ple any 2044, ja tothom sap i fa: que en la relació entre diferents estímuls està la capacitat màxima de la creació, innovació i renovació de les feines.

I ara, amics, com bé sabeu, aquell nedador és el ministre de Treball, la millor ceramista és la responsable de comerç exterior, i el carnisser té una especial capacitat per a descriure què fer amb el transport públic. I sí, amics, sempre la música ens brinda aquella neurona addicional per capgirar allò obvi i, sobretot, per a no escoltar els imbècils dels nostres jefes que tant sovint ens tracten d'abocar les seves impotències. Que bo és Baaba Maal.

Un mulat, una ensaïmada

2009-10-07T14:12:41Z

Avui dia set d'octubre és la festa de la Mare de Déu del Roser i he fet memòria d'una cançoneta que ma mare m'havia dit i que jo tenc gravada (El Roser.mp3).

Conta que era costum, per part de les pageses, de prometre una ensaïmada a la mare de Déu del Roser si en el lloc havien tingut, aquell any, un mulat.

Com sabeu els mulats és la cria que resulta de creuà un cavall amb una somera i que eren molt apreciats per les feines del camp. Mestre Joan Benejam ho deixa caure amb boca d'en Carrelet quan per alabar el cavall diu:

“...Remecatxo, i que és polit,

que és plantós aquest cavall!

Costelles, anques i pit...

Sí que traurà bons mulats!

Ma mare recorda com amb s'avia seva, s'àvia de Son Morell, duien dintre d'un cove una o dues ensaïmades que havia promès a aquesta mare de Déu. Suvora l'altar hi havia una espècie d'armari en forma d'escala a on hi deixaven la ensaïmada. Aquestes ensaïmades desprès eren venudes i, segons es deia, amb la recapta es comprava cera per fer ciris.

Una tria molt complicada

2009-10-07T08:24:03Z

"Watch" del WMF afirma avui que la Sagrada Família --no afluixaré en aquest tema-- és en perill per culpa del túnel que alguns il·luminats pretenen que servesqui per fer-la caure. Alhora, el cas Gürtel esquitxa molta gent. Ho tenim clar. Entre un partit amb molta gent corrupta i un altre integrat per caparruts, quina és la millor opció?

La pregunta és més complexa: ha de prevaler la capacitat o la dignitat? I fins i tot la podem complicar més. És millor que et comandi un partit que et pren deu o un que no et pren (sembla i referint-me exclusivament a avui) res o et pren poc, però et fa perdre vint? No ho tenc gens clar, sort que no volt a les eleccions generals i no he de triar. Per desgràcia tampoc no em deixen votar a les del meu país.

Em contaven fa uns dies que els xofers d’ambulància tenen problemes per travessar alguns carrers per culpa del carril-bici. Servidor és partidari d’aquest carril, tot i que no empr un bicicleta ni que em pagui, però podem deixar de banda la seguretat? Si no poden passar les ambulàncies tampoc no ho deuen poder fer els bombers! Hi ha una certa mania a Ciutadella a posar obstacles als bombers, cosa terrible. Fa anys que dic que si alguna vegada hi ha una desgràcia per Sant Joan a la zona de la fira, riurem. Ni cas.

No fer cas és un política molt pròpia de Cabildolàndia. Un amic es va fer un bon trau vora l’ull per culpa d’un tub que algun dia provocarà una desgràcia prou grossa. Fa anys que els ho estic advertint. El trobareu davant el bar “S’Olivera”. El que serà més difícil és que trobeu un policia que un escolti o un regidor que us faci cas. Bé, si estau afiliats o teniu poder, probablement el tub demà ja no hi serà. Ah, fa uns mesos una senyora molt velleta va caure per culpa d’un altre tub, situat sobre la mateixa voravia a l’altre extrem del mateix carrer. Ni cas: era vella i deu sobrar? Algú ha provat de passejar per Ciutadella amb una cadira de rodes? Pràcticament impossible. Hi ha ciutadans de segona, els discapacitats, i maçots de primera. Aquests darrer solen comandar-nos. Preguem!

Oiga, joven, no se crea usted nada

2009-10-05T12:41:29Z

Vaig ser educat en la idea que l'economia governa el món, que les relacions econòmiques determinen la realitat, i que tot el demés són realitats secundàries. Si no entens l'economia no entens res.

Fa uns mesos, quan ja oficialment estàvem en crisi, era- és encara- habitual començar dient: “Jo no hi entenc d’economia, però…” i darrera l’adversativa una llarga dissertació sobre causes i efectes, els errors del govern, la ceguesa del president…, “però, ja ho dic, que consti que no hi entenc, però…”. Jo no el faré aquest preàmbul, ni seguirà l’adversativa. No sé vosaltres, amics, però un servidor és d’aquells que quan es pensava que ho havia entès, resultava que no. Un dia i altre has de refer la seqüència causal:, com era allò? Si puja la inflacció, se’n ressent el consum, aleshores el col•lapse productiu provoca desocupació, però cal tenir en compte els tipus d’interès que actuen… No, no era així, com era? O sí? No ho sé, ja no me’n record. I el PIB, què és el PIB? Estàs segur que ho has entès? I tens idea com funciona la borsa? O el dèficit exterior? O la política monetària? O la balança fiscal aquesta que mobilitza exèrcits a la frontera?

De la lògica aristotèlica sí que me’n record: l’economia governa el món, no entens l’economia, aleshores no entens el món. De la conclusió se’n deriva un principi entre estètic i moral: idò, calla. No prediquis de coses que no entens.

Home, Mathews, amic, més que callar potser més val ser discret. Les meves certeses no són de ciència econòmica, la meva ignorància en macroeconomia no impedeix la profunditat de les certeses macromorals: no m’agrada el món governat per l’economia realment existent. La desigualtat és dolorosa, la fam un fracàs de la ment il•lustrada, la guerra una relíquia antropològica…I així podríem seguir fins a l’actualitat, un col•lapse ecològic expressa el desgovern evolutiu i la deriva mental dos-cents anys després de Carles Darwin. I així uns quants paràgrafs més.

Rebutjar amb tota vehemència els resultats no vol dir entendre els mecanismes que ens han menat a societats humanes d’extrema i lacerant imperfecció. Però seguesc sense entendre massa coses. Per sort, perquè així ho he triat, no som cap líder, ni de secta, ni de masses, ni d’opinió (em puc permetre, per exemple, no haver de llistar a la internet allò intel•lectualment tant empobridor de les “pàgines amigues”… els meus!). El meu desconcert no m’incomoda. Ho seguiré intentant, provaré de travessar les pàgines d’economia dels diaris, o més dret, me n’aniré al bar on tothom en sap i les solucions hi abunden; encara no has acabat d’entrar i sents allò de:

-Jo ho tindria bo d’aclarir!

uep, Peter Ignatius, escolta i aprèn :

- ...i com volen que vénguin turistes amb aquesta puta carretera..., n’hi ha per matar-los a tots!

-...i a on va es President a pujar s’IVA, quan sap ben cert que…?

- Es maonesos ho tenen clar…

Hi ha coses que em consolen. He observat que molts físics quan es fan grans esdevenen teòlegs, la partícula de Higgs no apareix, guanya terreny la idea que hi va haver big-bangs anteriors, i entre una cosa i l’altra, la desecreença els retorna als braços dolços i acollidors del Déu Creador; no dic que tornin a anar a missa a primer fila, però els seus escrits acaben en una vaporosa espiritualitat, o si voleu, en una prosa mística quasi religiosa. (Ai! Mathews, l’edat fa aquestes coses, vigilia, tu i jo som materialistes prehistòrics).

Però ningú no guanya els economistes quan es fan vells. Un economista jubilat és l’ànima més descreguda que et puguis trobar en el jardí dels escèptics, et miren als ulls i diuen: no et creguis res del que diuen els economistes, no saben res! Ah! Jo em pensava que l’economia era una ciència molt seriosa i respectable. Però m’ho diu un venerable activista que els anys han fet un savi. Què faig, a qui he de creure? Vet aquí una seqüència tòpica: prestigiosa Facultat privada, doctorat a Califòrnia, assessories àuliques ben retribuïdes, informes pagats a preu de diamant, premis i reconeixements, llibres unes quantes dotzenes… per acabar a una camilla sentenciant que tot és una mentida, que la ciència de la diagnosi econòmica és un bluff. Oiga, joven haga como yo, no se crea nada de lo que dicen los economistas.

Ciència predictiva no superior als models meteorològics de TV3. Van tocar el cel amb un dit, van predir, van polemitzar, van sentenciar..., i quasi res no es va complir. Però no he vingut a desprestigiar la molt noble ocupació d’economista, on hi ha de tot. A més, tornem a Aristòtil: si he començat dient que no sé res d’economia, les meves opinions no tenen cap valor, no s’han preocupar. Amunt els economistes! Només dic, amagat davall una taula i a les fosques, que els economistes, més que ningú, tendeixen a la increença: els anys, la saviesa, o simplement la llibertat.

Sud

2009-10-05T11:27:53Z

En Marc va tancar la porta sense dir adéu, i va agafar el primer tren cap al Sud, sempre cap al Sud, cap a la medina, cap al caos dels curtidors i els forjadors, cap a les melodies d'olors fortes, mescla de xai, espècies i àcids, tot ben esclatat pel sol del Sud.

I uns anys més tard, en Marc va tancar una altra porta sense dir gairebé adéu, i va agafar el primer bus cap a més al Sud. I així succesivament, fins que va adonar-se que, en el sisè o setè viatge, ara ja no recordo quin era però tant és, perquè no ens hem de desviar del tema, en el sisè o setè viatge el bus el deixava més al Sud: a la porta de casa seva.

En Marc viu al 7er 2a, o hi vivia, i al 6è 3a hi viu o malviu una família del primer Sud que va conèixer. I així succesivament.

La clau de la història és la porta. Tancar la porta sense dir adéu és de mala educació, sobretot si hi ha algú a casa teva, però també sobretot si hi ha veïns als que dir adéu, i fer-ho si més no prenent una tè o compartint unes cerveses. Si més no.

Tancar sempre té a veure amb dins i amb fora.

Estafar a través de la tele

2009-10-05T08:53:39Z

Estic temptat a acabar qualsevol entrada amb una frase com ara "La senyora Gràcia Muñoz és diputada per Menorca o per Extremadura? És que juraria que un dels dos, ella o jo, no ho tenim gens clar". Fer-ho així em suposaria un altre petit problema laboral amb aquest grup de sectaris que se senten estimulats en veure la rosa del PSOE. Ells ensumen la rosa i nosaltres ens quedam amb les pues, cosa molt sana ja que el dolor deixondeix i et fa reviscolar, mentre l'aroma t'acaba embriagant.

La senyora, una mostra de dependència absoluta d’un parit i de ser una persona amb criteri propi totalment nul, és solament una mostra que empr per referir-me al fet que m’estranya veure com els diputats actuals dormen. Quan afirm que reposen no ho vull fer en el sentit que es toquin allò que no sona, sinó que van endarrerits en qüestions bàsiques.

Ja fa més de dos anys que sentim a dir que l’Administració intenta d’aturar un dels fraus més evidents a què assistim diàriament: el dels concursos televisius en què s’escura la butxaca de qui hi vol intervenir i s’aconsegueix de posar nerviós l’espectador. Són moltes les cadenes que incorporen un d’aquests concursos en la seva programació. Fins i tot ho fa Popular TV, la qual cosa demostra que l’Església en època de crisi general deu haver vist com es buidava l’òbol i ha decidit fer calés de qualsevol manera. Tanmateix, si el mètode és moralment discutible, sempre podrà recórrer a perdonar l’infractor un cop aquest s’hagi confessat.

Hom diria que adaptar o retocar el Codi penal per evitar que gent –segurament prou necessitada— sigui escurada per aquesta tropa de lladres televisius, especialment satisfets amb la TDT, no és gens complicat, però ens erraríem. L’experiència ens demostra que ha de ser complicadíssim i solament una persona molt preparada –és a dir, que estigui afiliada a un gran partit i disposada a exposar parts del seu cos a la vista i a rebre alguna visita contra natura— pot prendre la iniciativa. Mentrestant tot continuarà igual. La TDT ha estat un gran invent. Un invent pixelat, un invent magnífic per acabar de rebentar les poques possibilitats que tenia la meva llengua de sobreviure, una manera fabulosa d’impedir-nos captar TV3 i la resta de canals catalans i un poc honorable sistema d’omplir les butxaques d’un grapat de pocavergonyes que s’enriqueixen tot aprofitant la candidesa d’alguns espectadors i la inactivitat de ses senyories.

Sí, tenim un problema. Els diputats socialistes ja han demostrat de què són capaços, però és que l’alternativa… pot ser pitjor? Sembla impossible, però l’experiència demostra que encara ho pot ser i això treu el coratge a qualsevol. Hi ha esperança? I tant que sí. No diré que tots són iguals, car això és un recurs dels populistes per enfonsar la democràcia. No, no tots són iguals. Hi ha gent sana a tots els partits i aquest algun dia ens traurà del fangar. Trigarem, però triomfarem. Tant de bo a més amés ho facem sense anar sota el paraigües dels veïns, aquests que ara es queixen perquè l’any que ve hauran de suportar un dèficit fiscal que a nosaltres fa anys que ens acompanya. No és mateix pigar que rebre. La crisi servirà perquè s’adonin d’algunes coses.

En definitiva, els diputats a fer lleis i no a defensar el que no s’agafa per enlloc com les xifres que incorpora el Projecte de pressupost de 2010. El “donatiu” que preveu fer-nos l’Estat l’any que ve (a Menorca), que se’l confitin. Si no saben com aconseguir ingressos per continuar comandant, poden recórrer als concursos televisius.

Sort que el PSOE no em fa por.

Una educació francesa. Joan-Daniel Bezsonoff

2009-10-04T22:29:36Z

No sé si deu ser cosa de l'edat, però a mesura que faig anys m'interessa més la literatura memorialística. La bona literatura s'entén, no el simple inventari de records i vivències biogràfiques que ens aclaparen amb dades sense interès.

Per a mi és tot un goig trobar-me amb un llibre de memòries que posseeix la capacitat de descriure una època i una societat, de recrear tot un món, i que ho fa amb bona qualitat literària, amb un ús intel·ligent dels recursos de l’idioma.

Una educació francesa gaudeix d’aquestes característiques. Literatura que ens dibuixa el perfil d’una època, sovint amb ironia, sovint amb una certa amargor, que ens parla de mons perduts, dels espais de la infantesa, d’oblits i de desfetes. Ho fa amb una prosa fresca, àgil, acolorida. I compta amb l’interès afegit de parlar-nos d’una part del nostre territori que, a causa de les fronteres que el seccionen, ens és, en general, bastant desconeguda: la Catalunya Nord.

S’ha de dir que l’obra no és un llibre de memòries a l’ús. Es tracta d’un recull d’articles publicats mensualment a L’Avenç pel seu autor, Joan-Daniel Bezsonof, que s’estructuren, tanmateix, com els diferents capítols d’un volum unitari, sorgits amb intensitat d’una memòria prodigiosa que reviu els paisatges de la infantesa: “Gràcies a la professió del meu pare i a la meua, he viscut set vides com un gat rus. De nin, vaig esquiar als Alps, vaig córrer a la vora del Rin, em vaig amargar als soterranis dels afores de París, vaig recollir petxines a les platges de la Mànega, vaig conèixer l’embalsament d’una llengua a les costes de Provença.”

Bezsonoff ens parla a vegades en un to amable dels records més dolços de la infantesa: “Les pedres del Cours Saleya encara recordaven els mercat de les flors. Cada matí, el miracle es renovava. Totes les flors del país de Grassa, de Vença, dels pujols de la Provença marítima arribaven a les parades de les morenes més boniques de França”. Ben sovint, però, no amaga un to càustic: “França, en aquell temps, tenia professors de literatura excel·lents, cultes. Què en queda? Quatre desgraciats mal pagats que ensenyen un temari absurd i voldrien canviar de feina sense saber a quina porta trucar”. O bé “Els francesos actuals m’han ajudat molt a desamorar-me de França.... La França del s. XXI és el país del penediment històric, dels moralistes de trucalembut, dels jutges del passat que menyspreen les generacions anteriors, dels donadors de lliçons, dels policies del pensament, dels polítics incultes, dels professors que fa faltes d’ortografia, dels enamorats de l’exotisme que no accepten que uns altres ciutadans vulguin parlar una altra llengua...”

Quan, tanmateix, es fa més amarg el to és quan parla de la situació de pèrdua de la llengua catalana i també de l’occità. Al cap i a la fi aquest és l’esfondrament d’una identitat, el veritable ensorrament de tot un món que perd les seves arrels. “La llengua d’oc s’amaga en algunes masies decrèpites, com bolets verinosos, però la toponímia amb noms quasi catalans, els olius, el mestral, els campanars romànics, els albarcoquers, els castells sospiren en la llengua de Frederic Mistral”.

En el cas del català, la llengua pròpia de Bezsonoff, hi podem trobar similituds inquietants amb l’actualitat d’altres territoris i la demostració de com la desaparició d’una llengua pot succeir la llarg d’un poc més d’una generació. “Fins als anys 1970, el català era la llengua del país. La llengua de l’amor, de la mort, de la política, dels jocs, des les penes i de les alegries. La llengua que parlaven a casa, a les botigues, pels carrers, a l’autobús, amb els desconeguts".

“Els anys passen. Els catalans es moren. Arriben gent del nord de França, d’Àfrica, de Rússia. Com els senegalesos i els russos podrien aprendre una llengua vergonyosa que es parla només entre amics i parents? Els darrers catalans llegeixen L’Indépendent cada dia, segueixen els partits de la USAP i desapareixen, un per un, com els sons i les paraules de la nostra llengua”.