illencs.com

De gent honesta...

2008-09-01T19:06:21Z

"Piraterías animadas de ayer y hoy presentaaaa...: els contractes!". Quina setmaneta, la passada. Una empresa del rei de la moral aconsegueix un contracte per confeccionar el web de Cabildolàndia; una altra, que fou del senyor Escandell, una subvenció més que discutible; i a Catalunya ja s'han acabat, pràcticament, unes obres que han costat l'ínfima quantitat de 18 milions d'euros, una fotesa, i el concurs es farà properament. Olé!

No, si acabarà votant la tia Rita. I és una llàstima que l’única tia que tenc no porti aquest nom. N’haurem de parlar, a veure si se’l canvia. Val a dir que el senyor Camps, aquest cop ha quedat bé i ha renunciat al contracte. El felicit. Ben fet, Toni. Certament no ho ha fet bé del tot, ja que sempre mantindrem el dubte de si ha renunciat a rebre l’import de la feina adjudicada –a dit— perquè ha tingut un atac d’ètica o per evitar que la premsa se’l menjàs viu. De qualsevol manera, és el que ha quedat millor dels tres.

Alguna de les afirmacions que fa el conseller Camps és discutible i el que ha fet l’Ajuntament és lamentable. Com pot ser que si SILME els confeccionava i mantenia el web l’Ajuntament estigués disposat a pagar més de 12.000 euros a una empresa per fer la mateixa feina? És així com gestionen els diners dels ciutadans? Ens apujaran una mica la contribució? Tot pot ser quan una entitat és a punt de declarar la fallida total. Diu, mestre Camps, que la seva oferta va ser l’única que es va presentar al concurs i que per tant era la més econòmica. Curiós? Es va convocar aquest concurs? Es va adjudicar directament a un amic? I, per què no diu que si bé és cert que en ser l’única era la més barata, també és evident que era la més cara? Preguntes, preguntes... però ha sabut rectificar i açò l’honora.

Quant al senyor Escandell... en sé poc, del seu cas, però no pinta gaire bé. Put. I voldria anar errat, però fa molta mala olor. Si més no hauria de donar explicacions i tal vegada imitar en Toni Camps. No ho sé. No som just en opinar sobre un cas i simplement tocar de passada el segon amb l’excusa que no l’he seguit prou. Ho admet.

El tercer, el de l’estació de tren de Catalunya s’enduu tots els premis. No és el primer cop que passa: en podria citar uns quants, però no d’aquest preu. Quina barra! La senyora Álvarez, que ocupa la direcció del Ministeri de Foment, s’ha tornat a lluir. El PSOE hauria d’estar afrontat. Unes obres de 18 milions d’euros no són bones d’amagar i, clar, l’han aplegada. Tampoc no s’ha disculpat, ni ha dimitit, ni res de res. Tot continua igual, tenim quatre o cinc ministres que podrien ocupar una cadira del Saló Caòtic sense passar cap pena. I un president del Govern que és una monada. Un inútil i un fals, però una monada encantadora. Sap somriure i així va fent. Quan tindré una tia que es digui Rita? De moment, començ a notar una certa al·lèrgia cada cop que pas prop d’una urna.

SINDICALISME I CLASSE NACIONAL (i II)

2008-08-31T18:22:51Z

...Pretén, doncs, el protagonisme de les anomenades “classes subalternes” dins la continuïtat del fil narratiu de la nostra història, entesa modernament com un relat que ens implica. Un propòsit lloable, sens dubte.

El llibre que comentava la setmana passada, “Sindicalisme i classe nacional” (CC.OO, Barcelona, 2008), amb presentació de Joan Coscubiela, secretari general de la CONC des de 1995, conté una miscel·lània de l’actualitat social i política i reflexions sobre temes que configuren, en conjunt, l’eix nacional de Catalunya. Així hi trobam els materials del Seminari Salvador Seguí, el recull documental sobre sindicalisme de classe i nacional, amb aportacions de Cipriano Garcia, P. Frutos, J.L. López Bulla, M. Castells, J. Coscubiela, J. de Lucas, A. Labrador, A. Mayayo i J. Oliver. També s’hi poden trobar resolucions sobre el marc català de relacions laborals i socials, el nou Estatut d’Autonomia, la llengua catalana, l’11 de setembre i la construcció nacional de Catalunya, així com un ampli ventall d’acords i de convenis. És bo llegir-los i adonar-nos de com aquest sindicat majoritari manifesta lluitar per la defensa dels interessos de la classe treballadora, per a la qual vol l’hegemonia, exercida en un marc nacional català lliure i democràtic. Pretén, doncs, el protagonisme de les anomenades “classes subalternes” dins la continuïtat del fil narratiu de la nostra història, entesa modernament com un relat que ens implica. Un propòsit lloable, sens dubte.

Quan la CONC i ara també la UGT de Catalunya reivindiquen més poder polític i autogovern, diuen fer-ho per omplir de contingut social el fet nacional. Aquests sindicats no són partidaris, per exemple, de la supressió de l’impost de patrimoni per fer front a la crisi actual com semblen proposar des d’esferes governamentals. El seu propòsit és mantenir la recaptació per no minvar polítiques socials; açò sí: amb mesures fiscals més justes i suficients. Quant a la defensa dels drets col·lectius i individuals dels treballadors, contra el que voldria Solbes recolzen el nou model de finançament previst a l’Estatut. “Quan el Govern de l’Estat fa la seva proposta de finançament sense temps per negociar, açò és fer trampa. A Madrid es pensaven que ho arreglarien com sempre han fet, amb unes engrunes més per tapar-nos la boca”. Qui així s’expressa és J. M. Àlvarez, secretari general de la UGT de Catalunya (entrevista a TVC, 18/8/08). No es pot acceptar més que ens tractin tan sols com una fórmula matemàtica tendent a maximitzar la diferència entre els impostos que pagam i els serveis socials que rebem, diu l’ugestista. El de CC.OO escriu (El País, 15/5/08) que l’actual model de finançament romp amb el principi bàsic “a cadascú segons les seves necessitats i segons el seu esforç”. Coscubiela es fixa no tant en els conflictes territorials que el finançament de les comunitats autònomes genera, sinó en les fortes desigualtats socials que produeix: en rebre menys recursos per capita per cobrir serveis públics bàsics, els dèficits d’aquests rebenten pels descosits, especialment després de l’increment espectacular de la població, que fins ara no s’ha tingut en compte per al càlcul de distribució de recursos. Que aquesta situació deteriora greument el nostre autogovern i provoca una clara injustícia en termes socials és una realitat que afecta amb major mesura les persones amb rendes més baixes, que, com a conseqüència d’un sistema fiscal poc progressiu, que grava més els salaris i el consum que el capital, es veuen obligats a fer un major esforç fiscal relatiu.

Però aquestes posicions expressades raonadament pels sindicats majoritaris a Catalunya topen de morro, com la vaca cega de Maragall, a l’esmolada pica de les direccions estatals dels mateixos sindicats. Si com a mostra en voleu un botó, vegeu aquests dies la negativa a ultrança de Fidalgo (CC.OO) i de Méndez (UGT) al traspàs a la Generalitat de les competències sobre les inspeccions de treball, reivindicada per la CONC entre els punts programàtics del seu “Marc propi de relacions sociolaborals”. En el fons, es planteja un problema: les nostres institucions (i òbviament les organitzacions sindicals també) tenen entitat i pes propis o són només dependències regionals subordinades a les direccions centrals estatals? La diferència no és enlaire.

(Publicat a Diari de Balears, 31 d’agost de 2008)

SINDICALISME I CLASSE NACIONAL (I)

2008-08-25T03:28:51Z

Un important sindicalista del segle passat, Salvador Seguí (Lleida, 1887- Barcelona, 1923), conegut com “El Noi del Sucre”, escrivia “nosaltres volem que Catalunya no sigui una colònia com aquestes que tenen els senyors fabricants de Barcelona en les quals s’està esclavitzant els obrers.

Nosaltres volem que Catalunya sigui un poble lliure, conscient i ben administrat. Nosaltres som més catalans que ells, que tant presumeixen de catalanisme”. Publicat al diari El diluvio, el 13 de gener de 1919 en plena efervescència del moviment obrer i la mítica vaga de La Canadenca, aquest text, i altres que publicà lligant la lluita obrera amb l’emancipació nacional de Catalunya, constitueixen, gairebé cent anys després, documents d’una actualitat sorprenent. Com aquest altre, fragment d’un discurs pronunciat el mateix 1919 a l’Ateneu de Madrid: “...I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si un dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers, i potser els únics, que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional”.

El 1919 s’aconseguia la jornada de 8 hores i es desbordava una violència sagnant pels carrers de Barcelona, de la qual el mateix Seguí seria víctima quan el 10 de març de 1923 era assassinat pels pistolers del Sindicat Lliure (o sigui, pels sicaris de la patronal).

En l’actual conjuntura, amb renuncies que farien posar en dubte el caràcter “no mesell” del nostre poble, les paraules de Salvador Seguí haurien de ressonar com cops de martell a una campana en la consciència de molts polítics i sindicalistes. Deixem de banda trets de retòriques passades, i centrem-nos en aquest “nosaltres”, referit amb seguretat a la classe obrera, a la qual no poden ser indiferents les situacions de colonialisme, entre altres raons perquè, en paraules d’Alfons Labrador, de CC.OO.: “el nostre sindicat ha tingut un paper molt actiu en el procés de construcció nacional amb uns objectius molt clars: reivindicar més poder polític i més autogovern i omplir de contingut social el fet nacional”. El Noi del Sucre destapa el doble joc de la burgesia catalana, que juga al regionalisme mentre beneficiï els seus interessos, però no té oi d’involucrar-se en els corruptes governs de la monarquia. Com han palesat els estudis de Josep Termes (La catalanitat obrera, Afers, 2007), “la democràcia i el catalanisme van néixer lligats a l’obrerisme i al món popular”. D’aquesta manera –explica l’historiador Andreu Mayayo-, el sindicalista combatia el lerrouxisme, el greu perill d’enfrontar les classes populars de Catalunya que duria a la destrucció de la nació catalana, i entenia els plantejaments, que li feien persones com Francesc Layret i Lluís Companys, de construir un subjecte polític, català i d’esquerres, que disputés l’hegemonia política a la Lliga regionalista de Francesc Cambó.

La directiva europea de les 65 hores, el tema del finançament de les comunitats autònomes, el nou intent d’escindir la nostra societat entre catalanoparlants i castellanoparlants emparant-se en presumptes drets individuals (només d’aplicació “regional”, però curiosament no al conjunt del territori “nacional”), la desactivació de l’Estatut català, el repunt de precarització laboral i la crisi econòmica que castiga en primer lloc les classes populars i pulveritza drets socials que hom creia consolidats, etc. posen de manifest la necessitat de no oblidar la nostra història.

Aquests i altres continguts es poden derivar de la lectura de “Sindicalisme i classe nacional”, el llibre que la Comissió Obrera Nacional de Catalunya ha publicat recentment (Barcelona, 2008), del qual voldria continuar parlant en una propera ocasió, si més no per constatar algunes contradiccions entre els documents i la praxi sindical que s’observen i preocupen.

(Publicat a Diari de Balears. 24 d’agost de 2008)

Censurem

2008-08-21T18:58:35Z

"Bueeenas... Volia censurar". "Censuri, censuri". I ja em puc esplaiar. Fa goig abocar verí contra que sigui. Darrerament fa cabildo. Alguna cosa he de fer si no vull caure en desgràcia. Es veu que el fet... bé, ho deix estar: m'han declarat desafecte i guixó. Visca Guixònia, que punyetes!

Cabildolàndia presenta una situació nova: hi ha consens. Curiosament el consens no l’hem aconseguit gràcies a una crítica unànime i tradicional contra les dolses, variant maleïda de maonès hostil. Res d’açò. El doble acord aconseguit diu solament que som una mala peça –disfressada d’honorable resident a Ponent—i que el burgmestre de la vila i els seus vuit nosequè haurien de dimitir. Perdó: els haurien de fer fora amb una moció de censura. Mag-ní-fic! Censurem, per tant. Clar que després ve la segona part... I després de la censura, què? Ah, polits meus, justa la fusta. Aquesta és la gran pregunta.

Bona part de Caibildolàndia es queixa. Uns contra l’enemic del poble – nomenament que suposadament ha recaigut sobre en Joan Triay, pel fet d’haver intentat fer estralls entre l’armada (també suposadament) corrupta; altres contra la Junta Local del PP, per no haver sabut reconduir la situació. Fins i tot n’hi ha que atribueixen tots els mals a l’esquerra, que no és capaç de sacrificar-se pel poble. D'alguna manera s'han de treure el mort del damunt. L’únic que no rep tant com hauria, i açò que té tanta esquena com un servidor, és el responsable de la crisi. I tal noble responsable, d’amagatotis, en sortirà incòlume. És un artista. Empeny els seus fidels a donar-se de baixa del partit al qual estaven afiliats, mentre ell hi continua. Quin artista perdrem el mes que ve. Jo ja plor. Des que Neró va traspassar, mai no havia vist ningú amb tant d’art. Que es presenti a la reelecció, fotre! A veure si així sabem exactament qui suport rep entre els afiliats al partit. Té pebrots.

Estam envoltats de trànsfugues? Tècnicament no. Al cap i a la fi, únicament s’han donat de baixa del partit. Si admetem que algun regidor que és inclòs en una llista com a independent, al cap d’uns mesos s’hi afiliï... no hi veig una diferència –que hi és— “espectacular” a distingir entre ambdues distorsions.

Alguns fanàtics del PP manifesten i afirmen que ells van votar les persones i que per tant el burgmestre i els seus socis respecten la tria popular. Hay gente pa too. El fet és que no sabem si la gent votà a favor del líder o si va donar suport a una llista. Particularment, sospit que Cabildolàndia votaria a favor del PP fins i tot en el cas que el número u fos una estora. Som populars i punt. El que no em crec és que votassin justament els nous que resten. Ni que no votassin, justament, na Tonyi Gener. Ni que hagessin previst que plegaria el senyor Pons Muñoz. Som dels que consideren que aquesta hauria de ser la nova batlessa, tot i que veig ben clar que el bullit vindria just s’hagués apoderat de la vara de comandament. I no per culpa seva, precisament. La situació és difícil. Encertar i trobar una solució vàlida se’m fa complicat. Ho veig impossible. Censuram el burgmestre per acabar amb un consistori integrat solament per dues persones? Açò seria més caòtic que el mateix saló principal de l’Ajuntament. Permetem que els nou empipats amb l’enemic del poble conservin càrrec, ingressos i bona part de la seva barra? Qui ha de decidir què han de fer, ells o el partit? Tenim una Llei electoral tan absurda que encara no hem aclarit prou bé si els “llocs” són d’ell o del partit. Tècnicament són seus, moralment... Servidor és imbecil: quina paraula acab d’emprar! Qui, amb dos dits de seny és capaç de recórrer al terme “moralment”? O som l’excepció, o –i açò és més probable—jo no tenc dos dits de seny. És més, de seny, no en tenc gens. Abunda a Cabildolàndia? Psss, no sé què dir-vos. Es veu que l’artista que ens deixarà el mes que ve en té molt... però aquest cop no l’ha emprat. Si juga al pòquer fent uns “farols” tan --emprau l’adjectiu que volgueu--... organitzau-me una timba que el faig net. I no penseu malament, el que areplegui en aquesta nit màgica, ho donaré a Càritas. El joc no em convenç.

Com record quan em vaig fer lleugerament popular per Guixònia de tant de repetir “Censura, hi ha censura”... Ara Cabildolàndia reclama que n’hi hagi a Ponent, tot i que sense haver decidit ni com ni a qui censurar. Ni què passarà l’endemà. I és que hi ha molta censura i massa cultura. Açò és cultura! La legislatura cultural. Convenientment censurada, of course.

Una tragèdia clàssica

2008-08-17T20:22:31Z

A Ciutadella de Menorca, la tragèdia està instal·lada dins les cases consistorials des de fa anys. Els desgavells a l’ajuntament s’han anat produint com un malefici ...

No són els elements de l’actualitat els que decideixen la qualitat d’un text dramàtic, sinó que aquest s’aguanta damunt pilars d’ordre moral i polític i sobre la construcció de la pròpia dramatúrgia. Tanmateix, l’actualitat dels muntatges de peces clàssiques és un factor no gens menyspreable. De fet, apropar els clàssics és una comesa de cada temps històric. A Mérida s’acaba d’estrenar l’Èdip Rei sota la direcció de l’argentí Jorge Lavelli, el qual malda de mostrar la perenne modernitat del text de Sòfocles.

A Ciutadella de Menorca, la tragèdia està instal·lada dins les cases consistorials des de fa anys. Els desgavells a l’ajuntament s’han anat produint com un malefici pràcticament en cada etapa de la història recent des dels temps de la UCD, passant pel PSOE (sotragada d’agost de 1987), fins a les dues grans crisis del PP (la de 1996 i l’actual). El passat compta molt quan es viu el drama. Aquests dies assistim a un dels episodis més greus. Nou dels deu regidors, inclòs l’alcalde, que el PP va obtenir a les darreres eleccions, s’han donat de baixa del partit, però no dels càrrecs; la regidora fidelitzada (secretària del PP insular recent elegida al congrés celebrat fa dues setmanes) ha deixat les seves delegacions, el soci amb qui el PP va fermar un pacte de govern (insuportable per al grup de l’alcalde en la mesura que burxava en els embulls de l’anterior gestió) també ha deixat les seves. El des-juntament de l’ajuntament el fa ingovernable. Hi impera la cruel hibris, barreja de rancúnia i venjança d’uns contra altres dins les files dels que formaven govern, on l’únic regidor d’UPCM -dreta local enfrontada a la gestió del PP- exerceix la funció de “déus ex machina” enmig d’una crisi de dimensions còsmiques, sempre a escala municipal, és clar.

El lector no esversat en aquest batibull probablement no entendrà la magnitud de la tragèdia (agonia financera i una alarmant paràlisi), a la qual s’ha d’afegir com a protagonista cabdal, presumpte cervell de tot embolic, la figura d’un fins ara president del PP local i home fort de l’anterior mandat, damunt el qual conflueixen múltiples sospites (corrupció inclosa) i que ara sembla haver entrat en hores baixes.

Res a veure amb una crisi ideològica que podria assimilar els trànsfugues a discrepants d’una dreta ferotge (algú des de Mallorca estant hi ha volgut veure l’embrió d’una somiada “convergència democràtica menorquina”). No, déu meu; res d’açò! Tot respon a qüestions molt més primàries, lligades a les anses (els “agafalls”), no sols les ànsies, del poder. Per activa o per passiva, els posicionaments de l’oposició, PSOE i PSM, tindran conseqüències i, òbviament, no poden exercir només el paper del chor, que descriu el que passa (i açò ja és molt important si aconsegueixen clarificar-ho a la ciutadania perplexa) i que com a molt se’n queixa o se n’alegra. Els dos corifeus, en aquestes circumstàncies, haurien de dialogar molt i consensuar estratègies abans de mostrar llurs alternatives i eventualment llurs discrepàncies.

Si eixamplam un poc la mirada damunt la realitat balear, observarem que açò de Ciutadella no passa de ser un episodi més de la gran corrupció que ha deixat el PP quan governava amb Jaume Matas aquestes Illes com si es tractàs del seu “Rancho Grande”. Sense oblidar-nos d’altres rèpliques del terratrèmol a ca d’altri: als sis fronts d’incendi que té oberts el PP als tribunals de justícia, cal afegir-hi el del PSOE eivissenc i el no gens petit cas d’UM quan governava amb el PP el Consell de Mallorca.

Tot plegat configura un panorama aterridor. Qui es creu que cada poble forja el seu destí propi? En aquest cas, el nostre seria un poble culpable. Però, de quin pecat, com el que va encegar Èdip, som culpables? Quins déus haurem ofès? Quina és la cruel Esfinx amagada a les cavorques de la plaça des Born, que llença la pesta destruint-nos? La greu desafecció política, en seria la malaltia o més tost la causa?

(Publicat a Diari de Balears, 17 d'agost de 2008)

Solidaritat amb Geòrgia? Ca!

2008-08-16T00:20:24Z

Mentre m'obliguen a decidir si som guixó o cabildo, meditaré. No puc fer res més. Ho he de decir sol, ja que els laboratoris fan vacances i present un ADN esquiu i de mal catalogar. Es veu que n'hi ha que pateixen a causa d’aquesta indefinició meva. L'estiu és "punyetero". Un cop de calor ens pot desequilibrar i val a dir que som inconstant. No sé ben bé per què dic el que pens, i molt manco per què m'exigeixen que quan ho faig ho expliqui literàriament. Sortosament es veu que hi ha una experta que s’ofereix a retocar aquestes meves volades. Muntarà una acadèmia gratuïta per assessorar el personal? Cadascú fa el que vol, però no tenc cap intenció de presentar-me a cap concurs. Junt lletres sense massa pretensions. Som més primari. Tanmateix, m'interessen coses inabastables: saber qui és en Talaiòtic, fer un cafè amb n'Àngel Mifsud, parlar d'energia amb en Gabi, restar silent davant la crisi del Profanat Popular de Cabildolàndia...

Val a dir que de tant en tant aquesta frivolitat se m’esmuny i aleshores em domina un esperit solidari que em fa patxoca. Atès que lluitar tot sol per un món just és irresponsable, em cal trobar aliats. Deu ser per això que aquests dies m’he dedicat a omplir pancartes amb textos pacifistes tot esperant passejar-les en el moment adient. I és que en qualsevol instant els ben intencionats convocaran una “mani”. No hi ha res com una “mani”. Em posa calent. Descart que la convoquin els sindicats, declarats enemics de l’home. Em decant, per tant, per esbrinar quins plans tenen els partits més partits i més “floreros” de l’illa.

“Esquerra Unida?” “Sí, digues company”. “Volia saber quan convocareu la manifestació contra l’agressió imperialista contra Geòrgia”. “Què em dius? Els americans han tornat a fer-ne de les seves? Han envaït Geòrgia? Són uns impresentables!”. “No, no. Aquesta vegada no han estat ells. És cosa dels russos... però hem de lluitar per la pau”. “Bons sentiments presentes, company. Però organitzar una protesta durant les olimpíades... en ple estiu... No ho veig clar. Fa calor, els ordinadors s’escalfen.... És complicat. No sé si farem res”. Intent de persuadir-los sibil·linament: “Bé, em consta que un tinent de les tropes invasores és un jueu practicant i que té ganes d’emigrar a Israel. Crec que amb açò es demostra la conxorxa sionista i que exigeix una resposta popular. A més, sé de bona font que a Ossètia començaven a florir “burgers” arreu i...”. “No ho veig clar, convocarem una assemblea per al mes que ve i et direm coses”. “Per al mes que ve? I si són tots morts?”. “És un risc, però si l’assemblea no m’autoritza... L’assemblea és sobirana. Salut!”. Penj.

A continuació, ho prov amb UCM i el PMQ. Ni em responen. Es veu que han desaparegut del mapa. Uns són al cel, els altres a Suïssa. Ningú no és a Geòrgia. A ca el PSOE sí que em contesten. Fan una feinada. No és que els importi massa la pau, sinó que estan ocupats a descobrir els desfalcs que han buidat les arques de la CAIB. Entre que açò comporta un esgotament definitiu, que han de decidir com han de fer front a la crisi política de Cabildolàndia i que fan un esforç per empassar-se totes les mentides que és capaç de dir en cinc minuts el seu líder –un tal Rodríguez Embustero-- , hi ha poc interès a comptar els morts que s’acumulen al Caucas

La resta, si fa no fa. L’Església no piula, car els que pateixen són ortodoxos. El PSM travessa un idil·li propi del mes d’agost amb Esquerra Republicana i, abans que res, cal aclarir el tema de les balances fiscals... Es veu que no es poden fer dues coses a la vegada.

I els del PP? Aquí hi ha divisió d’opinions. No sobre la guerra, no patiu. Estan bastant d’acord que si no ens referim a un estat que parli espanyol la protesta és sobrera... Malgrat tot, hi insistesc. Abans cal decidir a cara o creu si em convé més de parlar amb els legals o els dissidents. A continuació, evidentment, he de plantejar-ho als representants de dos sectors més: el d’Avel·lí Casasnovas i el de Toni Camps. M’adon que cap no mourà un dit per salvar la pàtria d’Stalin. Semblen d’esquerres. Fins i tot fracassa un darrer i desesperat intent. Cal aplicar qualsevol estratègia i mald per convèncer-los que des de fa segles s’estudia la relació especial entre els pobles caucàsics i els bascos, cosa que podria incriminar ETA en la invasió... Res, no me’n surt i m’envien a pastar fang. Com els altres, si fa no fa. Acab amb UPCM, però el líder és ocupat a estudiar una tàctica apropiada per aconseguir que na Tonyi Gener recuperi el seu protagonisme. Tenen el meu suport.... i jo no tenc el seu per reclamar que els russos pleguin.

L’estiu és així. Amarat de vergonya, em conformaré a comptar els morts estirat al sofà mentre el ventilador acabar amb la poca energia que encara no hem consumit. Ep, que ho faig sense saber què passa a la Xina. Un és solidari i lluita contra les dictadures. Boicot a Beijing 2008. O no?

Catacresis espanyoles

2008-08-12T01:43:17Z

Catacresi és una paraula d’origen grec que vol dir ‘servir-se (de)’ o ‘aprofitar-se (de)’. Solem usar una paraula coneguda per designar una realitat nova que encara no té nom.

Ens ho conta Jesús Tuson en la seva darrera obra lingüística, “Això és (i no és) Allò” (Ara llibres, 2008). Catacresi és una paraula d’origen grec que vol dir ‘servir-se (de)’ o ‘aprofitar-se (de)’. Solem usar una paraula coneguda per designar una realitat nova que encara no té nom. I d’aquest mecanisme en deim metàfora. Tuson posa com a exemple el mot ‘fulla’ i mostra amb un complement el món referencial tan divers que pot designar: fulles (d’or, d’afeitar, de càlcul, batents de les portes, etc.). Així no ens manquen noms per a les coses noves, però també una mateixa cosa pot rebre noms diferents en circumstàncies diverses. Depèn de les percepcions de semblances que se’n tengui. L’àvia, quan volia expressar que un al·lot era molt entremaliat, en deia: en Tal és una vela. Per què ho deia? Perquè aquell era un inconstant poca-solta que girava com la vela gira amb el vent? O perquè algú mostrava una conducta difícil –diu l’Alcover-Moll que esser una vela equival a ‘esser un home (i una dona no?) de mala conducta’-, tan mala de manejar com una vela per al mariner?

Les percepcions, ai com canvien! Les roques triàsiques adopten per mor de l’erosió formes capricioses. A mitjan camí entre Ciutadella i Maó, en trobareu una coneguda com “sa penya de s’Índio” (no “indi” com el “blat d’indi”: el castellanisme ja indica que la denominació és prou recent; anem, que no deu constar d’abans dels “westerns”). En efecte, si vos aturau al mirador turístic que a posta hi ha a la carretera, potser hi reconeixereu, segons el biaix, un pell roja cofat amb el típic serrell de plomes. Però els mercadalencs més majors tal vegada vos diran que allò era “sa penya des Morro de Ca”, perquè, si bé t’ho mires, és talment açò que es veu. Però més antigament, li deien “sa penya des Cap de Frare”, ja que amb la proximitat del convent del Toro era “evident” que allò era un frare amb caputxa...

L’anònima “Presa de Menorca” o “Història de la conquesta” de l’illa és l’obra dramàtica més antiga que els menorquins conservam i data de principis del s. XVI. En ella, el personatge que representa l’Almoixerif parla d’una manera que llunyanament s’assembla al castellà (“Al·là sebir, Dio grande! / Andar fer bon guarda./ Mirar si ser armada / de rei Turracó / i luego tocar tambor...”), una cosa així com feien parlar els indis a les pel·lícules de cow-boys. De la topada entre dos espies àrabs i un cavaller del rei Alfons en resulta tot un document d’història de la llengua. Els espies li demanen: “- Quina gent estar això?” I el cavaller els contesta: “- Nosaltres som gent d’Espanya./ No entenem llengua estranya. /Parla clar, ca fill de ca!” Deixem passar l’insult característic per als “infidels” (qüestió de perspectives) i observem dues qüestions. Primera, la llengua estranya que no entenia el Cavaller devia ser l’àrab, que els espies simulaven, però, amb un castellà xampurrejat. Aquest no seria, doncs, des de la perspectiva dels menorquins catalanoparlants, sinó una llengua confusa, gairebé incomprensible. Segona, el concepte d’espanyol en cap manera es podia assimilar al castellà ni a la “Nación”. En aquest sentit, tan espanyols eren el rei castellà com el portuguès o el catalanoaragonès. Com va escriure Josep Mascaró Pasarius (El nom d’Hispània, dins “La toponímia i cartografia antigues de les Illes Balears”; Ll.Muntaner, 2000), la paraula Hispània, Spania o Espanya responia al concepte territorial de tota la península, una unitat considerada pels geògrafs i historiadors grecs i romans i pels reis del Casal d’Aragó-Catalunya. L’apropiació política i excloent del nom i la identificació amb una sola nació, la de matriu castellana, ha impedit, de fet, un model de convivència plural i equilibrat. I en aquest punt som encara. Però açò ja és una altra història...

(Publicat al Diari de Balears, 10 d'agost de 2008)

Le petit tour

2008-08-11T19:09:24Z

Conec un jove dins la trentena llarga, que va estudiar a la universitat, Història de l'Art, cinc anys a Barcelona intensament viscuts, acadèmicament aprofitats, i avui té un bar. No viu la seva situació com un fracàs, de fet va insisitir poc a exercir d'universitari: M'he format bé - em va dir no fa gaire- i som feliç així. Ui- va afegir ràpidament, empegueït- açò de feliç és un dir.

Ho entenc, deu fer por dir que ets feliç sense entrar en un debat intempestiu perconduït fins a la matinada. Pel que sé, pel que conta, no és esclau del negoci, en viu, tracta bé els clients i cuida la música que hi sona, però només a la nit. Arrabassa el temps lliure que pot per llegir o fer soparets amb els amics, i per pintar: un itinerari prou comú, vocació primerenca per Belles Arts i finalment Història de l’Art. No cal, diries, haver estudiat a la universitat per descobrir certes coses, però a alguns els ajuda, saber és entendre el món, la resta ja depèn de moltes coses: si seràs un sofridor o un fruïdor, un salvador del món o un bon amic, o les dues coses. Jas, convida la casa, i què me’n dius d’en Brondo? va plorar aquesta vegada?

Un home tranquil el meu amic -diria- tampoc no el conec tant, si li agraden els cans o els moixos, si per davant o per darrera, si amb sucre o sense. Gràcies, i convida aquella jove.

No és mala cosa un bar. Formar-se no és barat, sortir a estudiar enllà de la mar té un alt preu, els llibres són cars, decisions en una època en què de fa temps una làurea universitària no t’incorpora a cap classe privilegiada, ni distinció social ni plataforma de desclassament. Res de tot açò, sortir a estudiar és el petit tour, uns anys fora de la barqueta per a obrir els ulls, fer nous amics, viure precàriament i perillosament. Faràs excepció, estimada Rachel, dels fills hereus, que estudiaran amb diligència i sense cometre errors a l’espera d’heretar una farmàcia, un despatx lluminós d’èxit, una fàbrica.

I ara considera, benvolgut Mathews, l’exèrcit de músics i artistes que han florit els darrers anys a les illes habitades, dotzenes de menorquins educats en l’art de la música i la disciplina de l’instrument, què en farem? Un dia sí i l’altre també et conten d’un jove, un al·lotet, que estudia a Londres, violí, saxo, guitarra, piano, concursos i premis, esforços suprems per entrar a l’èlite de la música, una digna aspiració sens dubte, però pocs ho aconseguiran, i què serà d’ells? voldran viure de la seva feina, i en un llarg mentrestant faran “música d’hotel” de quan Eva Maria cercava al sol de la platja. Hauran de viure una certa degradació. Alguns ho viuram amb amargor.

La música pot ser també un oci de qualitat, però no és aquesta la perspectiva d’un jove estudiant, és clar que no. Estudiar Història de l’Art per educar la mirada no és la perspectiva d’un instrumentista de vint anys, en tot cas ho serà més tard, quan s’han tancat moltes portes i s’han obert no poques finestres. Posem el cas d’un amic que és flautista, però no és la professió, sinó purament un divertimento, a cops en solitari, i la setmana vinent una trobada entre amics a quatre flautes, i potser un dia a l’any una festa i un concertet d’estiu entre albergínies plenes i una coca dolça. El petit tour t’educa, però potser no et donarà el pa de cada dia. Conta el biògraf de Nietzsche com li agradava de passar les vetlades llegint partitures, no em consta que el filòsof mai hagués volgut ser músic. L’equivalent no és escoltar un CD, llegir una partitura d’orquestra, i “sentir-la”, vol una bona formació. Pintar quadres, dibuixar, fer mobles, modelar escultures, fer-ho sorollosament en solitari; pintarà un quadre i el contemplarà i l’acompanyarà molts d’anys, no veig en canvi el poeta rellegint el poema acabat: quan el dard és a l’arc ha de partir.

No és bona consolació dedicar-se a estudiar intensament un instrument pensant que en les runes dels anys t’asseuràs cap al tard al piano de casa llegint Chopin, i tanmateix és un quadre bell, exquisit, aristocratitzant. La idea d’una formació en la jovenesa que inspira una senectut plena. Sí, però és quasi novel·lesc, cinematogràfic, distingidament elevat. En realitat ni hi ha casa ni hi ha piano, i probablement la subrogació de la hipoteca no ha estat una bona idea. No pensava en açò el jove que volia estudiar Belles Arts i va acabar tenint un bar, si és que mai va pensar el futur, que no és mala cosa, un programa vital que no va més enllà de viure amb una certa dignitat. I convida aquella parella, són mallorquins?

i l'endemà...tot segueix igual

2008-08-09T12:56:13Z

Dijous dematí els vesins de la cruïlla que formen la plaça Menorca, el carrer de la República Argentina i el carrer de Lepant, vam tenir un mal despertar; un molt aparatós i greu accident ens feia sortir de casa i maleir, un cop més, la mala sort i la mala conseqüència d'una conducció tan temerària com l'excés de velocitat i un excessiu grau d'alcoholèmia

Peró també maleíem la poca diligència que les nostres autoritats hi tenen en aquesta zona de Ciutadella que ha vist augmentar i molt el trànsit des de la obertura cap a sa contramurada. També la ampliació de zona blava de la plaça des pins i la contramurada ha fet de la plaça Menorca una zona d'aparcament molt desitjada. El campi qui vulgui i a on vulgui n'és, en bona part de l'estiu, la infracció consentida a ulls clucs. El matí de l'accident ho vaig dir a diferent membres de la policia i així com veis a la fotografia va continuar ahir, avui...demà?

La pipa de Geremek s’ha apagat del tot

2008-08-03T20:17:10Z

Aquest mes de juliol ha mort Bronislaw Geremek, historiador i polític polonès. El periodista Llibert Ferri el descriu amb la xapka al cap, la barba blanca, la pipa apagada, sorgint d’entre el fred i la boira com un personatge de Graham Green.

Era Ministre d’Exteriors de Polònia quan el 1999 va signar l’ingrés del seu país a l’OTAN. Abans havia estat dirigent del Partit Comunista, amb el qual havia trencat el 1968, quan els tancs russos van entrar a Praga. Membre de Solidaritat, també va discrepar amb la deriva d’aquell sindicat i moviment polític, al qual no agradava el perfil laic de Geremek. S’oposà amb energia a les polítiques ultradretanes dels bessons Kaczynski.

De Bonislaw Geremek guard els apunts d’una entrevista que li van fer a Espanya el 1993 i m’han semblat força actuals, tot i que ja han passat tres lustres des de llavors. Alertava Geremek sobre el perill d’una sensibilitat política molt propera a les solucions totalitàries. Analitzà el fenomen que ara es diu ‘desafecció’ com el desencís de la societat en relació a la democràcia liberal i parlamentària realment existent. No se’ns escapi, tanmateix, aquesta complementació adjectiva perquè durant les dècades en referir-se als règims dels països de l’Est hom va parlar del socialisme “realment existent” com a volent marcar la inadequació del concepte ‘socialisme’ amb el que “realment” passava en aquells països, la URSS al davant de tots. Doncs, també la democràcia “realment existent”, o sigui, tal com funcionen avui els sistemes dits democràtics, constitueix una realitat que queda prou lluny del que mereixeria dur aquest nom.

Interrogat, amb intenció, sobre com crear una noció de ciutadania, de societat civil, més enllà de la referència nacional, Geremek es manifestava partidari de trobar un equilibri entre l’acceptació de les realitats nacionals i la societat oberta, on no hi ha lloc per als tribalismes. Per a Herder les comunitats naturals són la família i la nació. Marx deia que la comunitat més senzilla és la comunitat d’interès, i allò que al seu entorn s’organitza és la classe social. Convé no menystenir cap d’aquests dos punts de vista, i més en un moment en què assistim a un rebrot dels fenòmens nacionalistes, alguns especialment agressius. Com comentava recentment Suso de Toro, solen ser filòsofs i filòlegs els que teoritzen les nacions i els qui mouen les emocions latents o les estimulen; com a exemple posava el conegut Manifiesto (“del miedo del monolingüe al bilingüe”), cuinat per una vintena d’intel·lectuals en una maniobra “faccional y partidista, y como tal apoyada por potentes agentes”, el qual ha aconseguit manipular pors i ressentiments a la recerca de respostes sentimentals i emotives per part de tots. A tall particular, agraesc a aquests hereus d’Unamuno que m’hagin mogut a llegir El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva (Península, 2008), de Juan Carlos Moreno Cabrera, un llibre del tot recomanable, en especial als que descobreixen la palleta del nacionalisme en els altres sense adonar-se de la biga que hi duen en els seus propis ulls. Clar que les coses que s’hi poden llegir són prou sabudes (pels qui en saben, d’aquests assumptes), però no és igual que qui les escriu sigui algú de la “crosta catalanista” al fet que sigui, en aquest cas, el catedràtic de Lingüística General a la Universitat Autònoma de Madrid.

Geremek assumia la seva llarga trajectòria de compromís polític amb la marca d’una dimensió ètica: “Pensàvem que calia superar la vella contradicció weberiana entre les conviccions, és a dir, l’ètica, i l’eficàcia, és a dir, la política”. Tanmateix, em deman si és normal veure la nostra actuació quotidiana de ciutadans (tots en som, de polítics; no sols els que n’han fet una professió) amb l’adhesió a aquests valors. Es fa política pensant en els valors de les persones o bé tot allò que succeeix es fa pensant en el context tecnocràtic i en la conjuntura?

(Publicat al Diari de Balears, 3 d'agost de 2008)

Cabildolàndia guanya el COPITO 2008

2008-08-02T03:05:53Z

Concurs Internacional de Pobles Inimitables del Tot, conegut popularment com el COPITO. La competència era aferrissada. Pensau que s'hi presentaven candidats amb pedigrí: Saint Olaf --el mític poble d’una de la "Chicas de oro"-- i també un fotimer de viles sicilianes, a part d'un convidat tradicional com Lepe. Pobrets, no sabien per on havien de partir.

El COPITO se l’ha endut, com era previsible, Cabildolàndia. Primera participació, primer triomf. Fins ara ens tenien por i no ens hi deixaven participar. Tenien raó i s’ha demostrat. Quan ens hi posam en volem una maneta. Encara no sé si n’estic orgullós o afrontat. En realitat juraria que tant me fa. A vegades m’aixec amb la intenció de sol·licitar al Govern que m’indulti i que em permeti posar al DNI que vaig néixer “en paradero desconocido”; altres em sent ufanós i estic per emmarcar la partida de naixement o de penjar una rajola a l’entrada de casa que hi posi quelcom així “Aquí, hi viu un cabildo”. Em fa com a pena desaprofitar un accident com aquest i beneesc la casualitat que, el 3 de gener de 1961, el primer ensurt a patir vagi ser adonar-me que la cigonya m’havia deixat caure en una vila tan especial. Gràcies, mama! Ja m’ho deien que no tenies preu!

Poques hores abans que el jurat ens atorgués el COPITO, tot feia indicar que altres viles de l’illa també arribarien a la fase final. Guixònia havia fet punts, es Mercadal insistia a recordar el gran combat que va dur a terme contra la cabrum invasora dels seus boscos i Capitòlia Déu n’hi do: la batalla per l’hac era un mèrit. Però res. Amb un darrer cop d’efecte en vam tenir prou. A Can PePe van decidir donar-nos una empenta definitiva i de continuar una tradició popular. En aquests moments, em consta que hi ha gent que no té prou clar si a Cabildolàndia té més importància agenollar-se davant de sa Piràmide, remodelar la plaça d’en Campins i aixecar-hi una font dedicada a un dels nostres “primus inter pares”, celebrar Sant Joan o carregar-se el Saló Caòtic. Hi ha estirades. Sant Joan pesa, però la incipient excitació --que ja és tradicional—que sentim en esmicolar la concòrdia municipal fa punts per aconseguir que el dic prest sigui insuficient. De fet, l’empresa que el fa ja ha demanat si ha d’acabar les obres segons el projecte previst o si prepara un moll que arribi a Punta Nati, com a mínim. Previsora que és la constructora. Som una atracció turística, política... Amb una sala de congressos com Déu mana faríem furor.

I em demanareu que n’opín, de la ruptura. La resposta és simple: no-res. Els divendres no manifest mai el que pens. Riuria, però és que ja no en sé. I és una sort, car present una delicada i poderosa barra de neandertal que no em permet esgavellar-me. Els científics ja ho diuen, que tots els excessos són dolents i em recomanen que si no m’he de saber aturar és millor que no comenci. Dit i fet. En fa d’anys que no ric!

Tanmateix, crec que hem guanyat el COPITO fent politxons. Ens retiraran el premi? Ho dubt. El control antidopatge era deficient i és dubtós que pugui considerar que vam prendre estimulants. Res més fals. El que va passar dijous a la nit és que els serveis de missatgeria cabildos es van declarar en vaga. També és cert que alguns dels mossos van canviar d’empresa i que d’ara en endavant repartiran pizzes NERER, però açò és una altra història. Hi insistesc: em consta que els missatgers estaven farts de fer hores extres. N’hi ha que podrien fer la ruta amb els ulls clucs. De cal batle a Can PePe. De Can PePe a ca qui comanda d’amagat i no figura... I mentrestant, na Tònia Gener i en Joan Triay ignoraven que eren a punt de rebre una ganivetada històrica. L’estiu ja ho té, en aquestes coses. Fa calor i una pujada de temperatura exalta. Al final, van decidir parlar cara a cara i dedicar-se al teatre. “Comedi, tot és comedi”, deia un amic mallorquí (partidari de n’Estaràs?). Dit i fet. La primera representació serà “Nou homes sense pietat i tres que els reforcen d’amagat”, títol ben llarg i poc comercial, però amb un argument excepcional. S’endurà el premi Born d’enguany i el de cinc o sis edicions més.

I si ho deixàvem estar? Crec que Cabildolàndia hauria de fer un pensament i deixar de votar. Al cap i a la fi, poques vegades acaba una legislatura d’una manera normal. La darrera va ser quan en Franco vivia? Particularment suprimiria les eleccions. Que nomenin una gestora perpètua i punt. Que qui la integraria? Aquest problema és banal. Qualsevol nadiu està capacitat. Si els càrrecs vitalicis són considerats perillosos, que els facin rotatoris o triem els seus membres per insaculació. I a qui feim primer edil? Tampoc no és problemàtic. Faci el que faci el criticaran. O el penjaran per Pasqua: com és tradicional.

Són coses del Foner.

De Miquel López Crespí a Miquel Sureda de Montaner

2008-07-27T19:22:32Z

Allò que va fer de la Revolució francesa un esdeveniment històric no van ser les accions més o manco afortunades dels seus actors, sinó les opinions i aplaudiments entusiastes dels seus espectadors, ja que els mateixos actors no poden ser testimonis de la grandesa de tot allò que succeeix.

Han de ser els espectadors els que s’adonin del contingut polític i moral dels fets que altres protagonitzen. Aquesta idea d’Hannah Arendt sembla haver estat la que ha inspirat Miquel López Crespí a l’hora d’escriure dues novel·les que expliquen al lector popular (en el benentès que aquest lector existesqui en la nostra literatura) l’èpica de les revolucions, els seus moments de glòria i el seu cabdal immens d’esperança però el seu no menys gran abisme de desil·lusió. L’escriptor de Sa Pobla ha publicat amb pocs mesos de diferència La conspiració (Antinea, 2007) i París 1793 (El Tall, 2008). Ambdues novel·les giren entorn a la mateixa temàtica i tenen com a protagonista destacat Miquel Sureda de Montaner, fill d’una família mallorquina, aristocràtica i botiflera, un rebel enfrontat a tot el que la seva família representava . Un personatge que gosa a pensar pel seu compte, condició de la persona lliure, i esdevé liberal afrancesat, culte, que somia amb la Il·lustració per acabar amb l’Espanya més negra i reconstruir la nació catalana des d’una perspectiva republicana i confederal, cosa que una minoria d’intel·lectuals veia possible si els vents jacobins travessaven el Pirineu. Una il·lusió, no cal dir-ho, que el mateix exèrcit napoleònic amb el general Murat al capdavant s’encarregaria d’esvair. I, com que la paraula sense l’acció esdevé eixorca, en Miquel conspira pel canvi social des d’una potent lògia maçònica, imbuït de lectures enciclopedistes, rousseaunianes, volterianes, i pel discurs polític de Marat a L’ami du peuple. Miquel Sureda i un parell de companys espanyols seran als carrers de París privilegiats espectadors, doncs, dels avatars de la Revolució que trasbalsà l’Europa de finals del XVIII i que, malgrat el seu reflux de reacció napoleònica, obriria les portes a tots els moviments d’alliberació social i nacional que esclataren al llarg del XIX arreu del Vell i el Nou continents. El periple vital de l’home marcat pel seu compromís, el farà víctima del Tribunal del Sant Ofici i, empresonat a Yaruro, a l’interior de la selva caribenya, quan semblava que la mort era l’única sortida que li quedava, l’aixecament de Bolívar el farà tornar al sentit de la seva vida, la lluita per la llibertat.

De vegades, la novel·la explica la història amb més eficàcia que els manuals. Intuesc en açò el propòsit del nostre novel·lista, la personalitat del qual es projecta vigorosament en les abundants reflexions d’en Miquel Sureda i els seus companys sobre el procés revolucionari (el dels fets de 1789 i 1793 o qualssevol altres). La realitat sempre acaba imposant-se. Ara bé, no passa el mateix amb la “veritat moral” de cadascú. Damunt la diversitat d’ opinions, el subjecte que jutja -en aquest cas el protagonista històric Miquel Sureda- tractarà de comprendre per tal de descobrir significats no manifests en el món de l’aparença. Per què Robespierre acaba a la guillotina? Tenia raó Marat quan desconfiava de l’exèrcit professional i apel·lava a la revolució permanent front als qui conspiraven per escanyar-la i que finalment l’assassinarien? N’hi ha prou amb les idees, amb “tenir raó”, per fer possible allò que és necessari? Els qui estenien la Grande Peur a la pagesia reclamant el retorn a l’ordre i que acusaven de terroristes els jacobins no eren els mateixos que havien callat dècades i més dècades d’opressió i vexacions de tota mena si no és que directament se n’aprofitaven? Era o no era terror l’estat de coses contra el que s’aixecaren milers de súbdits d’un sistema corrupte per esdevenir ciutadans al crit de Llibertat, Fraternitat i Igualtat? Parlem, doncs, de violència ara que –i són sols uns exemples- s’obligarà els de sempre a “estrènyer-se el cinturó i el Tsar Nicolau II diuen que ha esdevingut el personatge més valorat de Rússia.

(Publicat a Diari de Balears, 27 de juliol de 2008)

Quefir

2008-07-24T20:03:15Z

En certa ocasió, quan estudiava a la universitat i compartia pis a Barcelona, algú va portar a casa un potet que contenia una substància extranya, amb aparença de col-i-flor bullida. Es tractava de granuls de quefir, una combinació de bacteris (Lactobacillus acidophilus, entre altres) i llevats (Saccharomyces kefir, sobretot) sobre una base de proteïnes, lípids i sucres. Introduint aquesta barreja en llet i deixant-la reposar durant un dia o un dia i mig s'obté un aliment similar al iogur, però més líquid, carbonatat i amb un 1% d'alcohol, molt popular a la regió del Caucas. El seu sabor és força més intens que el del iogur, però amb un poc de sucre i cereals constitueix un esmorzar bastant bo. Vam estar produint i consumint quefir durant uns mesos, però al final ens en vam cansar: era molt més fàcil comprar iogurts al supermercat.

No n’havia tornat a saber res, del quefir, fins fa un parell de dies, quan em vaig trobar amb un d’aquests textos de “copiar” i “pegar”, que circulen per la xarxa, on es parlava d’aquesta substància.

En certa ocasió ja vaig parlar de com mesurar la fiabilitat de les fonts d’informació actuals, referides a temes científics, i de la opinió que em mereixien, en aquest context, els e-mails en cadena d’orígen desconegut. Malgrat tot, crec que aquest cas és prou graciós com per analitzar-lo amb més deteniment.

Aquí teniu el text en qüestió:

“En el Cáucaso, donde el kéfir se ha consumido a lo largo de los años, la gente vive hasta 110 y 125 años y se mantiene en buena salud, no conocen la tuberculosis, el cáncer o las enfermedades de los ojos. El profesor Nokimowa, al observar esto, dedicó toda su vida a estudiar el valor del kéfir, que curaba las enfermedades del sistema respiratorio, los desarreglos del estómago, las infecciones intestinales crónicas, las enfermedades del hígado, la vesícula biliar y los riñones, así como otras muchas enfermedades.
Antes de la Segunda Guerra Mundial, el Dr. Kranzek comprobó estos resultados tan poco usuales. El cultivo fue traído de Rusia por un piloto de la Swiss Airlines, quien lo dio a un amigo en Zurich. Posteriormente vino a Torremolinos (España) y trajo cierta cantidad de este cultivo a otro amigo.
Este cultivo no es organismo vivo, pues sólo puede subsistir en la leche de vaca. Se multiplica muy deprisa mediante la división de las células, por lo que se debe dar a alguien, ya que es demasiado valioso para tirarlo. Impide que los alimentos se deterioren en los intestinos y por lo tanto, es curativo y prolonga la vida. Va del estómago directamente a la sangre, mientras que otros alimentos tienen que ser digeridos. Puede reemplazar completamente a la leche materna de los bebés e impide las náuseas durante los embarazos. Es una valiosa medicina y un alimento excelente, que puede tomarse solo o con ensaladas, salsas, sopas, etc.”

Anirem per parts. El Caucas és una regió situada entre el mar Negre i el mar Caspi. La part sud està integrada per tres estats: Geòrgia, Armènia i Azerbaidjan. El Caucas del Nord forma part de Russia. Idò bé, aquí teniu l’esperança de vida d’aquests tres primers paisos (no he pogut trobar les dades referents a la regió que pertany a Russia):

Geòrgia: 75,88 anys
Armènia: 71,55 anys
Azerbaidjan: 63,35 anys

Ocupen, respectivament, els llocs número 70, 118 i 166 en el rànking de paísos amb una major esperança de vida; molt per darrera dels estats d’Europa occidental o Nord-Amèrica. I és que l’esperança de vida depèn més dels recursos sanitaris disponibles que no de miraculosos beuratges.

Sobre la poca incidència de la tuberculosi a aquesta zona, és cert que al Caucas del sud tal malaltia és molt escassa (no així a la part russa, sembla ser) però és que aquesta dolència també és pràcticament absent de tota la resta d’Europa, el Proper Orient, el nord d’Àfrica, Nord-Amèrica, i moltes altres zones on no es consumeix quefir de forma habitual.

Respecte a l’abscència de casos de càncer i malalties oculars a aquesta zona, no hi ha cap dada disponible, tot i que, en cas de cert, seria un fet prou notable com per haver generat abundant bibliografia.

Però ens queda encara el més sucós de la història: el cas dels honorables doctors Nokimowa i Kranzek. El primer (pel seu nom deduim que podria ser japonès) va dedicar tota la seva vida a estudiar les propietats del quefir. Es de suposar que tants anys d’investigació devien desembocar en la publicació de nombrosos articles en publicacions mèdiques especialitzades. I aquestes publicacions, evidentment, s’han d’haver citat algún cop, almenys, en algún text en xarxa. Però no: el nom de Nokimowa apareix només, a Internet, al text que us he posat anteriorment. Açò si, copiat i enganxat a dotzenes de pàgines diferents.

I el Dr. Kranzek? Que en sabem d’ell? Doncs exactament el mateix. La conclusió és que no només els doctors Nokimowa i Kranzek son dos personatges inexistents, sinó que es tracta de dos cognoms totalment inventats!

Continuem, però, amb l’apassionant història del quefir. Sembla ser que, després de la segona Guerra Mundial, un pilot de la Swiss Airlines en va portar uns quants grànuls a Zurich. Des d’allà (hem de suposar que en ocasió d’una visita per experimentar amb les propietats curatives de la sangria i la paella) aquest mateix heroi anònim el va portar a Torremolinos, a la Costa del Sol andalusa.

L’autor del text ens informa, a continuació, de que el quefir “no és un organisme viu”, per afegir immediatament que “es multiplica molt ràpidament mitjançant la divisió de les cèl·lules”. Ens sorprèn, també, afirmant que el quefir passa directament de l’estomac a la sang, sense necessitat de completar el procés digestiu. I, ja per acabar, recomana la utilització del quefir (una beguda que, recordem-ho, està carbonatada i conté un 1% d’alcohol) com a substitut de la llet materna en els lactants.

Tota una mostra de saviesa.

DOS MOTS: ESPOLI, ESCÀNDOL

2008-07-20T19:17:42Z

Diuen que si essència i aparença coincidissin, no faria falta ciència.

Els pobles prehistòrics indoeuropeus empraven la rel -skand per formar paraules amb el significat de ‘saltar, grimpar, escalar’, que en la nostra llengua va originar mots com ascendir, ascensor, escala, descendència i transcendència, entre d’altres. Però els indoeuropeus formaven amb -skand i el sufix -alo el mot skand-alo, que significava ‘obstacle’, ‘dificultat’, i que va arribar al grec com skandalon ( ‘obstacle’, amb el sentit de ‘trampa per fer caure-hi qualcú dedins’). En el llatí tardà el vocable va ser recollit amb la denotació d’‘oprobi’, fins arribar al català actual, en què escandalitzar vol dir ‘ofendre els sentiments morals, la consciència (d’algú), amb alguna acció immoral, censurable per haver obrat malament. Per mi que la vida pública no ens estalvia diàriament motius d’escàndol. Però no sempre els fets més escandalosos són coneguts i reconeguts.

Diuen que si essència i aparença coincidissin, no faria falta ciència. La ciència tindria la comesa de proporcionar-nos el coneixement de la realitat més enllà d’allò que sembla real i que, en canvi, ens enganya. Per exemple, si els mots no fossin tan ambivalents i manipulables, potser prescindiríem de filòlegs. Però l’allau de verbalitzacions, interessades més a amagar que no a expressar conceptes, fa de la filologia una branca de la ciència imprescindible. Especialment escandalós es mostra el llenguatge polític, on als textos se’ls fa dir allò que interessa al poder en cada conjuntura i l’ús de determinats mots acaba operant un gir copernicà en la seva semàntica. Vegem que colonització és un concepte que es mou dins l’esfera de la injustícia dels intercanvis desiguals i que s’emparenta amb espoliació, fins i tot amb robatori de béns i recursos; és, doncs, als antípodes del concepte solidaritat. Tanmateix aquests dies sentim altre cop “la cançó de les balances” (fiscals) palesant que els catalano-valenciano-balears (els ciutadans dels Països Catalans, “mal que les pese”) són els majors contribuents al “benestar de tots”; si més no, de tots els de la “lengua común”. Els que se n’aprofiten, alimentant uns tòpics insultants, no han cessat de denigrar “aquests avars, gasius, garrepes, xuetes, crics, insolidaris, xupa-sangs...”. Els que, amb la pillada del qui sap que te l’ha feta, governen per mantenir l’actual estat de coses, parlen de solidaritat interregional i de redistribució de la riquesa, i els qui ens hauríem de queixar d’una situació intolerable, sense precedents a cap estat de dret, hem callat massa.

Espoliar és desposseir algú d’allò que li pertany. Però, alerta, no sempre allò que sembla és. En català amb el mot espoli s’ha produït una homonimització força curiosa. Del mot llatí sponsus, ‘promès’ (de spondere, ‘prometre’), deriva en llatí tardà sponsalicius ‘pertanyent a les esposalles o prometences de noces’, que en català fa la paraula esposalici, la qual, per diferents canvis fonètics, acabarà donant espoli (< espoalii, com a forma intermèdia). El gran filòleg Joan Coromines explica que en els papers d’un casament de jueus mallorquins, de 1328, ja figura “la dot de son espoli”, “carta del spoli” i altres passatges amb aquesta forma. Entre les clàusules dels contractes matrimonials, doncs, devia figurar la que estipulava allò que marit i muller havien de pagar per fer créixer l’aixovar. Buidant l’arxiu d’Alaior, l’historiador maonès Francesc Hernàndez Sanz documenta el mot espòlit - amb una –t típica de mots acabats en -i àtona: àpi(t), sòmi(t), col·lègi(t), gèni(t), prèmi(t)...- en unes capitulacions nupcials pactades el 1653. Coromines conclou que el mot no té res a veure amb la família de spoliare (de spolium, ‘pell dels animals’ i després ‘desferra, botí’), del qual deriven els mots catalans despullar, despulla, espoliació, espoliar, etc.

Els “espòlits”, entre gent civilitzada que s’estima i es vol casar, són pactats; altrament es tractaria d’espolis, on un s’hi deixa la pell i l’altra la reclama com a botí de guerra. En aquest últim cas el divorci sempre és possible (repetim-ho) entre gent civilitzada. O no és el cas?

(Publicat a Diari de Balears, 20 de juliol de 2008)

La consulta popular

2008-07-16T16:24:24Z

I no parlaré de les balances fiscals... per ara. Ja tocarà, que n'hi ha per llogar-hi cadires i sobretot fuets. Quin goig que fa autoflagel·lar-se, que és el que feim el balears! Em sembla més important, avui, comentar i saber què opina la gent sobre la consulta que pretén fer el lehendakari.

Sincerament, no entenc que la vicepresidenta del Govern ens digui que no hem de patir per aquest tema i afirmi que mai no la permetran. El meu patiment és nul quant a al fet de promoure una consulta, en canvi em destorba veure que no es deixa opinar la gent sobre un tema qualsevol. Puc entendre que aquesta mena de referèndum encobert no sigui vinculant i també que, en el cas que el poble optàs per adoptar la postura del Govern basc, el Govern central no permetés la segregació de la Sagrada Unitat. Ara bé, no voler conèixer l’opinió dels ciutadans és... que cadascú ho definesqui com vulgui.

El tema de les consultes populars és complicat. Fa uns anys vaig poder dir la meva en una: continuar a l’OTAN. Aleshores vaig dir que no. Avui canviaria el sentit del meu vot. Deu ser cosa de l’edat o que m’he tornat un fatxa, més igual. Quan em van demanar què n’opinava, no sentia que els soviètics fossin els meus enemics. Avui ja no hi són i no crec que hagi de patir massa pels russos, tot i algunes barrabassades que fa mestre Putin. De fet, tant ell com Occident en fa, de barrabassades. Actualment em fa l’efecte que l’OTAN és una altra cosa, tot i que açò molta gent m’ho discutiria i amb arguments ben sòlids. Tenc clar, tanmateix, que entre un món dominat pels EUA i un altre per xinesos o russos –em referesc als actuals “xinesos” i als actuals “russos”— no hi ha color. Seria ideal, sens dubte, un món sense amos, però dissortadament aquesta possibilitat és minsa o, directament, utòpica. Amb tot, aquell cop, vaig poder opinar. No comprenc que algú no vulgui saber què vol un poble.

La crítica, en aquest cas, és fàcil. No sempre hi veim així. Particularment em destorbaria un referèndum sobre una qüestió científica. Em semblaria absurd. Un exemple seria demanar al poble que decidís si el menorquí és diferent al català. En canvi, podria entendre que els maonesos decidissin quin ha de ser el nom de la seva ciutat, o que els ciutadellencs triassin on volen l’aparcament subterrani, de la mateixa manera que m’hauria agradat saber el nombre de persones partidàries de fer un dic a l’entrada del port de Ciutadella. Val a dir que el debat sobre si Captòlia s’ha de denominar Maó o Mahó em sembla més que estèril. Puc arribar a admetre la doble denominació Maó-Mahón, encara que em desagradi una mica, però poc més. Ep, i el fet que em decanti per Maó sense hac, no evita que pugui entendre algunes de les raons que esgrimeixen els partidaris de la famosa hac –tot i que la seva defensa de l’idioma local sigui nul·la--. La gent té dret a dir què pensa i els governs no haurien d’impedir-ho.

I si els bascos volien plegar d’Espanya, què faria el Govern central? Enviar-hi els tancs? Moscou ho va fer el 1956 a Budapest i el 1968 a Praga: passaria el mateix a Bilbao o a Donosti? Hi ha alguna mena de violència legal que és admesa. A la Constitució, els tancs hi surten.

Tots feim demagògia contínuament. Alguns partits n’han fet sobre aquesta consulta en dir que els partidaris de fer-la s’havien estalonat en el suport dels “batasunos” ja que un aquests els havien cedit un vot. Curiós! Tal vegada vagi errat –i no hi vaig gens— però si el Parlament basc no l’hagués aprovat, hauria pogut dir el lehendakari que qui s’havia aprofitat d’ETA eren el PSE i el PP? És que no hi veig cap diferència. Els “violents” van emetre set vots contra la consulta i un a favor. Val a dir que aquest ha pesat molt, però els números –als quals feim dir el que ens convé—són caparruts. Que cadascú opini. Si li deixen, cosa que en aquest estat és gairebé impossible.

"Cal·ligrafies vegetals" de Francesc Florit

2008-07-14T01:31:52Z

Igual que algú sublim va voler assaltar el Cel, igual que els enemics assalten les murades com l’enamorat malda d’assaltar el cor de l’amiga...,

Igual que algú sublim va voler assaltar el Cel, igual que els enemics assalten les murades com l’enamorat malda d’assaltar el cor de l’amiga..., després d’escoltar el president Rodríguez Zapatero a mi també m’assalta un dubte: hi pot haver un llenguatge sense pensament? O bé: pot haver-hi un pensament sense llenguatge? M’ho demanava tot contemplant unes pintures de Francesc Florit Nin (Ciutadella, 1961) a la Galeria Vidrart, del ciutadellenc carrer del Roser. Cal·ligrafies vegetals es diu l’exposició que recull la feina feta durant els dos darrers anys per aquest reconegut artista.

Els mots recorren un espai curt i s’esborren tot d’una mentre que l’escriptura viatja a través del temps i de l’espai, i tanmateix només la paraula és viva i l’escriptura no ho és sense ella. Primer fou la paraula, el Verb creador, i és aquest el que vivifica l’escriptura. La bellesa del traçat que la mà dibuixa en escriure els signes convencionals amb què feim perdurables els missatges lingüístics es diu cal·ligrafia. Si les grafies no responguessin a un criteri de bellesa, ja no s’haurien de dir així. Amb tot, la lletra mostra, segons els experts grafòlegs, la identitat de qui escriu. Poca broma, doncs, amb les signatures. Ara, just per uns traços malgirbats que se sap si posen A.J. o simplement 18, s’està qüestionant l’autoria d’El Coloso, una obra atribuïda a Goya.

He romàs una bona estona mirant una minisèrie de quadres de l’exposició. De format apaïsat, presenten un fons de signes grafiats per alguna mà escrividora; uns signes ja il·legibles, que el temps ha fet esborradissos, com allò saborós esdevé estantís o podrit. I pens en un vers d’Eugénio de Andrade: "sent sobre les paraules caure la pluja". Els signes humans, tan poderosos de vegades en llur transcendència, s’esvaeixen prest o tard, la tinta es destiny, el suport es banya i s’arruga: paper mullat que invalida el dicteri "cantin papers i mentin barbes". Papers banyats: estatuts, promeses electorals, juraments de fidelitat, paraules d’amor, publicació de balances fiscals, Son Espases, reducció de gasos contaminants per venedors de fum...

Llavors, quan passen setmanes, mesos, anys, el sol dels dies i l’ombra humida de les nits hi superposen una fina pàtina damunt la qual la matèria diposita la veritat de la seva escriptura vegetal: carreranys que marquen el pas dels cucs per la fusta resseca, humilíssims fongs fent taques de rovell, descomposició de les fulles descobrint l’ordit o enteixinat que feia lleugera i flexible llur insignificança.

Tot ho observa Francesc Florit i testifica amb les seves creacions la tasca silent, lentíssima, però implacable, d’un món natural –i per tant, viu– que sembla no tenir moviment, però que mai no està en posa. Així és com filaments, textures vegetals van imposant la seua veritat pregona a cartes comercials, contractes, testaments, poemes, lletres de canvi o lletres de batalla...; a les dèries humanes que expressa un alfabet de signes arbitraris, efímers, parcials, limitats en qualsevol de les llengües diverses del món. L’escriptura natural, feta de petges significatives d’una constant evolució, és, en canvi, universal i gloriosa en la seva inexorabilitat. La mort deu ser un poc aixuixí: un esborrar-se la figura que ens hem anat creant mentre hem viscut, alliberar-se de les nostres màscares (les que els actors del teatre clàssic es feien "per sonare", per fer-se sentir, i d’aquí ve la paraula "persona").

Potser ja ho he entès, allò d’en Zapatero. Pensament i acció no són sense que se’ls verbalitzi. Ara bé, pensaments i actes humans són tan evanescents com, per dir cosa, els pactes politics, els idearis dels partits en el govern o les promeses presidencials. Hi ha una realitat superior que fa i desfà i que Francesc Florit situa en les històries naturals, de major consistència que les històries d’ homes, més tost ridícules.

(Publicat a Diari de Balears, 13 de juliol de 2008)

La comuna

2008-07-07T20:31:34Z

Des que hem començat a definir les coses amb eufemismes, tremol. La selecció espanyola de futbol ara és la "roja", amb la qual cosa entenc perfectament que mestre Aragonès hagi escampat cap a Turquia abans que no arribàs el 18 de juliol. Mai no se sap com pot reaccionar un exaltat que s'hagi col·locat massa hores cara al sol. A Cabildolàndia ja hi ha afeccionats que arrepleguen diners per rescatar-lo. Hi estam acostumats. Ja veurem qui se'ls queda aquesta vegada. Si fa quatre-cents cinquanta anys més d’un es va enriquir amb “sa Desgràcia”, no m’estranyaria que aprofitant que sempre hi ha afeccionats apassionats algú més destre acapari la recapta per superar millor la crisi.

Entre tots els nous eufemismes, destaca sense dubte la passió per la “comuna”. M’hi apunt, sobretot quan m’he empassat més síndria del que una persona mesurada engoliria. Ah, la comuna! El mateix Mao Zedong, idolatrat no fa gaires anys per més d’un, era un ferm partidari de la comuna. En el seu cas, ho era de dues comunes, o més. A part de voler potenciar un sistema que va fer figa basat en unes entitats batiades coma comunes, es va dedicar a potenciar el putonghua (parla comuna, en aquest idioma), tot i que ell mai no el va saber parlar. Són coses que passen. De la mateixa manera que Charles Chaplin ridiculitzava el führer –atès que pretenia aconseguir un poble de gent rossa tot i que ell passejava un altre tipus de físic--, el gran Mao obligava a aprendre un idioma que ell mai no va parlar ni dominar. Em sona. Aquí Ara em volen convidar d’una manera cortès emprar la comuna, malgrat que les que l’han mamada de petits la tracten a coces: leisme, laisma, loisme, eliminació d’articles, abús d’expressions que són autèntics barbarismes.... Ho accept. Jo sempre amb la comuna. I del bidet, em demanen, què em penses? Fotre, el bidet és bàsic! Mirau com caminen les japoneses! I és que al Japó tot i els avenços el bidet no és habitual. Finalment, el gran Mao Zedong sentia una gran passió per fer netejar les comunes als que eren prou addictes al seu pensament. Revolució Cultural, li deia.

I bé, a Menorca ja tocava estimar la comuna. I em fa gràcia. Des de quan a Espanya hi ha una llengua comuna? Una altra cosa és que gairebé tots ens puguem entendre en castellà. Mai no li diré espanyol, car em sembla absurd. Ningú no diu britànic a l’anglès, tot i ser la llengua de la major part dels habitants de la Gran Bretanya. Una llengua comuna ho és –entre dues persones— quan és la llengua materna d’ambdues. Altrament, només és una llengua franca. Com ja he dit diverses vegades, tenim la sort de dominar –per escrit, bastant millor que molts de
Madrilenys—una llengua franca important: el castellà. Val a dir que totes les llengües són importants, tot i que hi ha unes ganes excessives de fer-ne desaparèixer algunes. Dir que el castellà és en perill és fals. Dir que els que només parlen castellà a Menorca estan discriminats, és discutible. Ara n’hi ha que reclamen que parlem el menorquí... cosa que hem fet tota la vida. Segur? No tan segur. De petit n’hi havia que el denominaven maonès. Estic confós. Ara és menorquí, a estones balear, després tona a ser menorquí... Deu ser que és un idioma que no serveix per a res. I si el ficàvem a la comuna?

Toni Vidal o com capgirar la clepsidra

2008-07-07T05:13:56Z

Hi ha coses que són "reals", però que no són de ver...

La grandària de la lluna, tant o més grossa que la del sol; el moviment de les ones que van a morir a una platja (les onades "fugen" del lloc de la seva creació?), i tanmateix hem "après" que aquestes apreciacions falsegen els fets. Malgrat les nostres apreciacions, els fets demostren que hi ha hagut qui ha trepitjat la Lluna. Prest farà trenta anys que un americà arribava al satèl·lit i posava els peus en terra, millor dit "en lluna". De llavors ençà han evolucionat molt les coses, però continua tenint plena validesa la pregunta de Hermann Broch a la seva novel·la "La mort de Virgili", sobre la funció de l'art i les possibilitats de coneixement en un temps caracteritzat per la ferocitat social que condueix a la destrucció dels valors humans.

Dilluns dia 7 el Consell de Menorca atorga la Taula d’Or, un guardó que anualment premia l’obra d’un personatge distingit per la defensa del patrimoni històric, artístic i cultural de l’illa, i enguany s’honora de donar-lo a Toni Vidal (Es Castell, 1934), artista de la fotografia. Dotat d’una sensibilitat extraordinària i amb un domini tècnic fet d’autoexigència, ha sabut posar la seva excel·lència fotogràfica al servei d’una determinada idea del ser i, de vegades, del ser a la seua illa. Com ara en el llibre “Menorca. Tot just ahir…”, testimoni d’un estil de vida, que va caracteritzar la Menorca dels anys seixanta, o en les exposicions i àlbums titulats “Roques” i “Pedres”. Amb les seues fotografies esplèndides, Toni Vidal va saber motivar un esplet d’escriptors, que complementaven amb els seus poemes i comentaris la captació de les realitats transcendents que l’autor menorquí ha preservat del pas del temps inexorable per lliurar-nos-les a tots nosaltres. Una mostra del seu humanisme i saviesa.

José Agustín Goytisolo va escriure que l'artista no és qui sent o es commou, sinó el que fa amb el seu art sentir o commoure's els altres. Naturalment que hom ha de tenir prou sensibilitat, sense la qual res no podria comunicar; però amb açò no n'hi ha prou: cal treballar la tècnica i posar-la al servei del sentiment, que després és capaç de motivar, de moure idees i actituds en qui s'atraqui a tastar el resultat de la feina de l'artista. Em sembla que aquesta opinió no es fa enfora de la d'en Toni Vidal respecte a la seva tasca.

Tal vegada alguns menorquins recordin aquella magnífica sèrie de Retrats, que l’artista va exposar a es Castell (l979). Si llavors ens impressionaven la força de vida que reflectien aquells rostres superant el temps, després ha estat la comunió del poeta/fotògraf amb el món mineral - la immobilitat que conté tanta energia!- i, més recentment, amb el món vegetal (Vestits de ceba), el que ens ha impressionat com a una investigació que el duu a descobrir la vida i la meravella en aquestes sensacionals formes trobades. De fet, i quasi profèticament, ja li ho va dir Miquel Martí i Pol, en presentar-li una exposició d'aquells Retrats (Galeria Eude, Barcelona, maig de 1991): "Misteriosament, la vida s'insinua/ des de l'ull consirós que estableix la distància/ i pot fer que l'instant es deturi per sempre;/ misteriosament ens arriba el missatge/ que transfigura els codis amb què, porucs i febles,/ assetgem tal vegada d'interpretar la vida. / Algú ha capgirat, solemne, la clepsidra."

Amb la clepsidra, que feia passar l’aigua per un forat fins assolir diferents nivells que expressaven les hores, els pobles antics mesuraven el temps De les arrugues i els plecs de la pell (marques del temps sobre els éssers humans), a la textura de les roques, de les pedres llises, dels macs rodons (fets amb el temps i pel pas del temps, però que ja han superat el Temps) en Vidal ens parla de la vida.

(Publicat a Diari de Balears, 6 de juliol de 2008)