illencs.com

Tan britànics!

2009-07-16T07:41:53Z

Si part dels teus teòrics veïns --conciutadans per a la majoria de la població, no per a mi-- reclamen més diners perquè la seva comunitat autònoma --inventadíssima, per cert-- és bilingüe, què hi podem fer? L'entesa és cada dia més complicada.

Francament, després de llegir les declaracions de la presidenta de Madrid-Madrit, no sé si he de plànyer els madrilenys –i els 43.000 catalans que hi resideixen-- : és dramàtic que hagin de tastar el bilingüisme en una terra tan poc dotada per als idiomes. L’anglès no es una broma i açò que a Madrid-Madrit sigui llengua gairebé vernacla…. És preocupant.

“Madrid se quema” i ho fa per on els pot fer més mal: la llengua. Era una, i ara ja són dues comunitats dins una. Una autèntica Casa Gran, amb dos grans presidents: una que ja sabem com és i un altre que és contínuament glorificat per una premsa que no fa la seva feina. Ah, aquest també presideix un club de futbol que econòmicament ha fet figa. Esportivament, en podríem xerrar.

A les Illes ja som trilingües –no hem d’oblidar que per Mallorca hi ha una alemanyada-- i hi ha ganes de convertir-nos en tetralingües: l’anglès. No si al final acabarem entenent-nos en anglès amb els que ens escuren, perquè açò és el que fan. Val a dir que la societat menorquina és la responsable. Estam comandat per gent no serveix i l’alternativa –l’oposició-- encara és pitjor.

Que torni Esquilache! Madrid ha estat envaïda, acudiu a salvar-la. Des de Móstoles, des d’on sigui, però cal fer cosa. Açò no hauria passat si la Gran Armada hagués fet la seva feina: ara els britànics xampurrejarien el castellà. Maleïts elements! Tampoc no hauríem de reclamar Gibraltar… El vent és puta. Els que residim a sa Roqueta hi entenem. Tanmateix, que bufi! Com més vent, més calma. I si hi ha calma, el Pla Verd no rebrà l’impacte visual de l’asfalt. Les autovies a Can PePe, amb la demagògia de popstres.

De carn mortal i amors llunyans

2009-07-13T21:22:06Z

La gent ja no mira, fa fotos, la gent ja no observa ni escolta, llig articles dels quals sortiran articles, l'article diari, setmanal, quasi tot és de segona mà. Passava el Rei i ningú no se'l mirava, o els dimonis, els cavalls, els balladors. Ningú no esglaiava els ulls, tot era un bosc de braços estirats per immortalitzar el fet amb 6 megapíxels.

Aquí tothom es creu un artista: Mascaró, ja ho havies dit, ja fas com els polítics de la terra mitjana. I què faràs després amb les fotos? les contemplaràs? Les exposaràs a la contemplació planetària? Et vas pedre el fosquet, els núvols i l’aigua indefinible, feies fotos, el món per un forat.

I així amb les humanes persones. De tant en tant et presenten a algú i diu: “Ah, Ignasi, m’han parlat molt de tu”. Ui! ja faig una passa enrera, tot i que la cosa no presagia antecedents penals, enc que fa pensar que han parlat bé de tu (si no no ho diria) no m’agrada, gens ni mica. Un nuvolet de misteri hi va bé; deia Carlos Castaneda que el millor és emboirar una mica la pròpia l’existència als altres, així podràs canviar lliurament i sense traumes. I tanmateix és inevitable, tots tenim notícies d’un i altre, quasi tot és de segona mà.

Sempre he dit que els amors de segona mà no tenen conseqüències, però els odis sí. Repara Georgine que potser t’han parlat malament d’algú, un dia i un altre, què dificil serà que en conèixer-lo en carn mortal li otorguis les garanties processals de l’amistat naixent! pesa tant el que t’han contat! I ara el tens davant, i just passat s uns dies veus que no era com ho contaven: hi has caigut, una altra vegada, odis i antipaties de segona mà. Me cau fatal! qui? però,…que el coneixes? No. Idò?

En això és basa la indústria de la xafarderia, (Gossip in a mediterranean village, un títol que em va suggerir Eduard Delgado, deu fer trenta anys; no vaig arribar a cercar-lo, un article a un journal d’antropologia) en un saber maculat de segona mà, per passar el temps, per consolar en la desgràcia de la teva podrida existència, per controlar l’extraviat, per vendre oci passiu, per creure erròniament que els rics, malgrat tenir-ho tot, no són feliços.

M’ha semblat veure que hi ha gent que no tenen amics, tenen informadors, i què me’n dius de…? Benvingut sia l’encant d’una coneixença primigènia i sense història, poc a poc, de sorpresa en sorpresa: què noms? Patrícia, oh, què polit, i tu? Me diuen Pitxu…, hmm, no sé si m’agrada molt. No vull saber què noms, li diu Marlon Brando a Maria Schneider, emprenyat, cridant, obre les cames i deixa’t estar de noms: un apartament a Paris i sense mobles, tot salvatge i sense llinatges, la insistència, el càstig genital, un tango mal ballat, un tret de mort, un gest de dolor infinit i un xiclet enganxant a la barana: sexe i mort sense paraules. I no era a Perpinyà, a Madrid un migdia d'estiu amb el permís del sergent Abarca, ¿Te acuerdas, Peixegueiro?

Jo crec que Castaneda, si va existir…, ja en sabia ell de boires i brumoses existències!, podria haver pensat en els artistes. Alguns artistes és millor no conèixer-los i quedar-se amb la seva obra, és per l’obra que volen ser coneguts, jo crec que alguns fins i tot ho saben, i s’amaguen. Aquí la primera mà és l’obra, la persona és secundari, tan secundari que vivim la maledicció dels coetanis: més m’agradaria no conèixer-lo! A qui li importa com era JS Bach a la intimitat? O si Miles Davis era un fill de puta, irascible i tirànic. Jo als genis, els autèntics i els disfressats, no els perdon ni el mal caràcter ni la dolentia, per tant millor tenir-los lluny, i si algú me’n vol parlar li diré:no, no m’ho contis, que els seus llibres, la seva música, els seus quadres,...m’agraden molt.

I a l’inrevés, estimat Henderson: l’altre dia la vaig conèixer, finalment, ella, tan feliç, tan coquetona, tan poma, tan satisfeta i glamorosa, tan chic: ara ja no m’interessen els seus poemes. Quina desgràcia haver-la coneguda!

Però el que he escrit, ja ho sabeu, és una mentida, tots volem conèixer si és el cas l’ànima immortal i coetània objecte de la nostra devota admiració, però present el cos cal estar preparats per al pitjor, tal vegada no suportarem que tenia les dents lletges.

Però açò podria ser també una mentida, o tal vegada no. Potser serà que li digui: Senyora, la seva conversa és d’allò més interessant, i la seva obra em té seduït, aprofundeix meravellosament en els desitjos i temors de l’ànima humana del nostre temps,.... Em té als seus peus i a les seves ordres, començaré per dedicar-li quatre punts suspensius.

A la casa de l'home escoltant l'ésser

2009-07-13T15:36:04Z

"El llenguatge és la casa de l'ésser. En aquest domicili viu l'home. Els pensadors i els poetes són els vigilants d'aquest estatge. La seva vetla consisteix a completar la manifestació de l'ésser".

Martin Heidegger (Lletra sobre l'humanisme, 1947) ens recorda la importància del llenguatge com a carta de presentació de cadascú. La llengua és el sistema, és també el gran dipòsit cultural d'una nació, però la paraula (langue et parole en el sentit saussurià) és activitat, energia que utilitza la llengua d'una manera individual i distintiva. Per açò, en la manera de parlar de cadascú es troba un símptoma inequívoc de la pròpia personalitat. ¿No era Epictet que veia un dels signes més clars de vida moral en el fet de parlar correctament? Idò, si és així -explica el filòsof estoic-, perfeccionar la manera de parlar és una de les pedres angulars de tot programa espiritual com cal. Els grecs entenien el logos com a intel·ligència així també com a llenguatge, però ells no feien servir encara -seria més tard- el concepte de persona i el seu derivat empíric personalitat, que resulta, tanmateix, de la mateixa idea d' “ésser de paraula”.

Aquí ja perd arrencada. En realitat, del que volia parlar era d'un complement imprescindible de la paraula dita, que és el silenci. Diuen que “llengua muda, mai és batuda”, volent expressar la conveniència de no xerrar massa, ja que “es rallar escalda ses aixelles”. Fins i tot, les aixelles escalda la maledicència, quan ja ha fet matx a altres parts del cos i de l'ànima! Per poder escoltar s'ha de saber saber callar, mentre que saber parlar és conèixer el moment precís en què cal trencar el silenci. I fer-ho per cantar la lliçó clara. La ciència popular ens aconsella prudència, perquè “fa més por una mala llengua que no una pedrada”. L'amo en Gaumés ho contà en glosa: “A sa llengua que és prudent / pren gust qui la pot sentir, / i en veritat podem dir /que és un perfecte instrument; / i no n'hi ha de més dolent / si no se'n saben servir”.

Amb l'estiu han començat a algunes poblacions de les nostres Illes concerts i espectacles a l'aire lliure. El passat dia 9 ho ha fet a Ciutadella el Festival de Música, que organitza JJ.MM per trenta-setena vegada. També a Maó i a més localitats balears la música clàssica (o no!) omplirà unes hores setmanals de les vetlades o les nits estiuenques. No obliden tampoc les sessions en què la música, la poesia i la plàstica s'agermanen. Illanvers enguany serà el 7 i 8 d'agost a Fornells i Ciutadella, respectivament. Música i poesia neixen del silenci a partir dels sons dels instruments i de la veu, modulada en paraula. Pensem en el poeta heideggerianament manifestant l'ésser a la casa de l'home.

Hi ha músiques que són un regal i altres un turment. Segons el gust. El problema deu ser allò que et fan sentir -o patir,- vulguis o no vulguis.

És ver que avui la música ens persegueix: als aeroports, als bars, al carrer, a les sales d'espera amb algun horrorós estil new age; ens els mòbils, ni que ens estiguin avisant amb les notes de Per a Elisa, de Beethoven, o de la Simfonia núm 40 de Mozart.

Silenci, per favor!, demanava en un recent article Umberto Eco. Més encara, ho reclamava; exigia recuperar per a les nostres vides el do del silenci en un món tan renouer que, tard o prest, acabam amb problemes auditius. Que no hi ha qui s'entengui.

Motors, cridòries, sirenes, megàfons, brogits que poblen els espais nocturns. Aquest són part del tribut que pagam per viure a les ciutats. Al camp també n'hi ha de sorolls; però són altres. Durant la nit aquests callen. Segur? No; no almanco en les nits de calor quan s'ha de dormir amb les finestres obertes i els desaprensius ociosos fan vida de carrer com si fossin en ple dia. Res a veure amb aquell seure a la fresca dels bons vesins, que fins i tot cantaven qualque ranxera sonant la guitarra. Però a les 10 més que a les 11, al llit cap dret!

Ara els confessaré un dels meus secrets plaers d'estiu, un plaer solitari: anar en bicicleta fins a un lloc apartat de tot brogit i escoltar, una bona estona, el silenci. O el so del vent en passar per les frontisses d'un cel sense portes o per les branques dels pins. O el cant d'una cadernera o el bramul llunyà d'una vaca. Però no els diré a on vaig. No sia que a qualcú se li ocorri establir-hi una barrera i fer pagar per admirar (pay x view) o per sentir (pay x hearing o pay x listening to silence; ara no sé com ho dirien aquells que s'han après tan bé la veritat del nostres temps..., i és que “pagant, Sant Pere canta”.

Publicat, en part, a DdBalears, 12 de juliol de 2009)

Ferreries

2009-07-13T10:06:54Z

On ets? On has de ser? On convé? Per a resoldre incògnites espaials un estudi del PLACE (Public Lab About Coincidence Emplacement) de la universitat de Massachussets ha inventat l'eina perfecta: un sensor que, aplicat al crani, defineix la millor de les ubicacions espaials en base al criteri fonamental de riquesa emocional.

Per exemple, convé estar a Ferreries i no seguint certs debats o escrivint recargolades fórmules matemàtiques, estar a Ferreries i escoltar dones que parlen d'elles i del que senten i dels dubtes que es comparteixen, un bon dissabte capvespre d'estiu, un bon fosquet per a conversar.

Sí, convé.

Convé que allò urgent no passi davant d'allò important, i la màquina PLACE indica tot sovint que les distàncies no són llargues sinó que ho és sa vessa, la mandra, sa "peresa", a vegades el temps no corre i d'altres esdevé un instant, una aclucada d'ulls, un badall o un petó, i tot sovint el temps hauria de ser només un vehicle de l'espai per anar, per moure, remoure i ser on cal ser. Fa falta una màquina universitària per saber on hem d'anar i on fa falta estar en un moment determinat? No, però ens enganyam a noltros mateixos patint i pensant allò tan humà de "i si enlloc de fer o estar allà hagués anat aquí?". El que ja fa més por és que PLACE també calcula les conseqüències positives que hagués tingut ser on calia ser. Però qui vol saber el destí dels camins que no ha caminat?

La millor manera segurament de saber si esteim on hem d'estar és mirar al nostre voltant i veure si som ben rebuts, i si allà on som hi ha, en aquest ordre:

Bones persones amb mirada neta amb coses a dir-nos

Prou cel i prou temps per a que ens facin de coixí

Prou desconeguts que convingui conèixer i descobrir

Una ciutat com Ferreries on, un dissabte capvespre d'estiu, obre una biblioteca ben polida per a conversar una estona entre llibres. Hi ha res més polit? Hi queda qualque dubte d'on cal estar?

Feixistes... com jo mateix?

2009-07-12T09:28:27Z

Tot i que des de fa anys les meves relacions amb Ra són gairebé nul·les, es veu que encara se'n recorda de mi i enguany pretén de revenjar-se de tant de temps sense fer-li ni punyetero cas. Cadascú té el que cerca. El meu cervell bull aquest estiu. Possiblement per això m'he llevat revolucionari i, aprofitant que la meva filla de raça han és a fora i que no li hauré de donar explicacions per la protesta, he cercat als diaris informació sobre les nombrosíssimes manifestacions que per aquestes contrades es faran contra l'actuació dels empseos pels líders seu poble a Xinjiang

.

Després de fer un repàs exhaustiu i completíssim, m'adon que juliol no acompanya a protestar malgrat que és un fet provadíssim que un dels causants de la repressió és jueu convers, cosa que justificaria la indignació occidental contra els xinesos i el boicot que reclamem per aquí contra els productes elaborats a Orient –a l'orient xinès, vull dir--. Decebut i en veure que no hi haurà cap protesta organitzada ni espontània, em queix solet, ja hi tenc traça. Però l'estiu és com és. El mateix Erdogan, president turc i aliat del me de La Moncloa, reclama als han que deixin de voler assimilar els pobles minoritaris de la Xina! Magnífica demostració de barra, sense dubte. Els han no poden assimilar, però els turcs tampoc no apliquen aquesta manera de fer i tracten finament els kurds i armenis que resideixen dintre de les seves fronteres. ZP calla i estudia. Jo faig el mateix, però d'una altra manera i en aquest instant cabdal de la història de la humanitat –qualsevol diumenge dematí ho és-- esbrin si un famós mapa espanyol del segle XIX ja s'ha completat. Residesc finalment en la “zona assimilada” o encara som una mica gal resistent? Si no m'he rendit és un miracle, car el caldo màgic que tasta sovint n'Astèrix no és bo de trobar a sa Roqueta.

Decebut, continui llegint la premsa i veig que la vicepresidenta de la inventada comunitat Balear, es queixa de l'acord –mal acord-- de finançament. La vice des ser propietària de Son Morro, propietat que deu haver adquirit a parts iguals amb un tal Antich, quatre diputats socialistes per les Illes i algun senador que domina l'art de clavar el ganivet als seus socis. No té mèrit, el PSM cada dia és més suec i, per tant, inexpressiu. Li claven una barrada fortíssima i deixa anar un ai tan fluix que no el sent ni el que l'ha sospirat. Mentrestant, els diners volen cap a altres terres i els pobres de les Illes --els que no tenen recursos per sobreviure, que n'hi ha i molts-- ja es plantegen de traslladar-se a altres terres per ser... com els altres. Quin pecat, voler ser com un altre mai no ha estat bo.

He de continuar? No acabaria. M'espanta el silenci estatal sobre les marranades del president del Madrid, què els deu donar? I estic emprenyadíssim amb els que tècnicament defensen la meva llengua. Al català, em sembla que li sobre filòlegs. Mai no havia vist una llengua tan poc “fixada”. Cada cop que llegesc una norma me l'han canviada. Em posa negre. Estic per passar-me a l'enemic. De fet, preferiria dominar la llengua de part de la meva família més antiga, però només pensar que la compartesc amb un tal Berlusconi... Em resta l'opció de l'esperanto, però hi ha un problema amb el teclat dels ordinadors i... L'estiu és dur, ja ho deia. Sort que ha plogut aquests dies i el camp ja no està tan sec. M'agrada que plogui.

I el pobre Marc? Sí, sí, el president. Qualsevol dia d'aquests rebrà un atac del duo Camps-Domínguez que en pla Calatrava el reponsabilitzaran del descens del turisme... a Cantàbria i a Nairobi. Clar que no encimenta tot l'illa! Que l'asfalti o que l'encimenti, però així no pot anar. I el mateix duet té quelcom a dir sobre AENA. No m'ho explic. Van sopar a Son Morro convidats pel PSOE? I el de GESA que culpa de l'excés de consum el poble –ah, que no ho ha fet?-- i de la mala distribució a REE... No entenc res. Mira que ho tenia bo de fer: només havia de dir que gastam massa, una veritat com un puny. Ara no sé si les veritats ofenen o són les mentides... Ja m'ho aclarireu. Sí, consumim massa, però insistim a tenir fred durant l'estiu i a suar durant l'hivern. És educatiu veure un porta oberta mentre l'aire condicionat refresca tot Cabildolàndia a 19º. Ecologistes!

Som una cosa rara, sens dubte. Tant de cercar em perdré. Que què cerc? Un miracle: trobar gent coherent. Voldria trobar comunistes comunistes, liberals liberals, catòlics practicants, musulmans tolerants... i únicament trob feixistes arreu. Feixistes de dretes, d'esquerres... feixistes com jo. L'únic demòcrata és un picapedrer molt menestral que ha estat nomenat caixer casat. Bieeeeen! I un senyor amb tota la barba sacerdotessa de les festes més festes del món. Misterium fidei. En definitiva, aquesta setmana només ens ha deixat dues coses interessants: l'encíclica de Benet XVI i la constatació que ERC ha perdut el nord i els ex-Països Catalans la dignitat.

I no he parlat de Truvi, ni de la ganivetada que és a punt de patir un conseller executiu del CIM. Ja n'hi ha que estan esmolant el ganivet.

Per una llàgrima

2009-07-08T11:22:52Z

Diu Dulce Pontes en un dels seus fados que "per una llàgrima teva d'alegria, em deixaria matar". Vet aquí el valor-passió del dolor aliè convertit en força generadora d'amor incondicional i fins a l'extrem final.

I a la inversa?

Per una llàgrima teva...que no vessis, que no caigui galta avall, em deixaria arrossegar fins a l'infern i beuria el nèctar del Mal.

Pel somriure més radiant i net i esborrador del passat negre, em deixaria endur per tots els mals vicis i mataria injustament.

Pel goig infinit i impossible de saber que l'Amor és cert i es queda a dinar, em deixaria desterrar a la Sibèria més freda i solitària per a passar allà la tortura d'estar només amb mi mateix.

...

Dit açò, i contradient tot el que he escrit fins ara, trobo que algú hauria de cercar i trobar una manera menys catòlica d'entendre els anhels, i deixar d'una vegada de basar-los en compensacions en forma de sacrifici i dolor, algú hauria de fer un pas endavant amb un ampli somriure no frìvol sinó serè, amable i ple de confiança i convidar a estimar sense patir, a afirmar sense haver de negar, a dir t'estim sense haver de dir per sempre, a fer l'amor sense pensar en el rellotge, a fer camí junts sense pensar en "els altres", a posar colors sense haver-ne de treure.

Per una llàgrima que no vessis, jo et convidaria a ballar sota la propera pluja plegats.

ALTERNATIVES

2009-07-05T12:44:03Z

Llegesc a Mientras tanto una breu ressenya d'un "petit gran llibre" que ajuda a entendre la gènesi i la profunditat de la crisi econòmica actual.

Per a Miguel A. Lorente y Juan R. Capella (“El crack del año ocho. La crisis. El futuro”, 2009), l'esclafit del globus financer ha fet pols el model de creixement neoliberal. Els cappares del neoliberalisme, que no es cansaven de proclamar que no hi havia alternatives per a les seves receptes, ara es troben en la perplexitat de dir que ells mateixos no en tenen per al desastre que han provocat. Però sí que n'hi ha, sempre, és clar, que, deixant de banda l'arrogància que els caracteritza, estiguin disposats a contrastar-les. No sembla, tanmateix, que s'hagin mogut ni un centímetre dels seus dogmes; continuen obsedits a proposar “más de lo mismo”, naturalment insistint a reformar el mercat laboral seguint la sendera marcada per l'OCDE i el BCE. Per què escoltar els qui els repliquen que els contractes laborals no són causants del desori generalitzat? Com a la faula del llop que s'abeurava més amunt del corrent on també bevia un anyell, quan li fallen els arguments (és impossible que qui beu més avall li enterbolesqui l'aigua), la raó suprema és menjar-se l'anyell. I no se'n parli més.

Però hi ha símptomes que la llei del més fort ja no s'acata; almanco no s'acota coll amb resignació. Un document sorgit de l'entorn sindical de CCOO ha reunit 800 signatures de professionals i acadèmics lligats al món del treball (economistes, sociòlegs i juristes), s'aixeca contra aquest pensament únic i manifesta que és el treball el fonament del creixement econòmic sostenible. Es senten veus discrepants amb l'ofensiva contra els drets socials que s'ha desencadenat arran de la crisi. Hom podrà estar d'acord o no amb les alternatives presentades, però n'hi ha. Els inquisidors es negaven a raonar llurs dogmes, els imposaven perquè tenien la força al seu abast; qui els els discutien, ja havien begut oli.

Un dels signants, el professor Albert Recio escriu: “Ningú no ha demanat responsabilitats als economistes neoclàssics que han orientat, i ho continuen fent, les polítiques econòmiques mundials”. És ver que els tribunals americans acaben de condemnar Bernard Madoff a 150 anys de presidi pels seus delictes “extraordinàriament malvats”, un càstig exemplar a anys llum dels que s'apliquen al regne d'Espanya. Emperò la solució no passa solament per fer justícia, sinó per un canvi radical en l'orientació econòmica. I aquí no es veuen propòsits d'esmena. No emergiran polítiques alternatives si abans no hi ha acord sobre l'arrel dels problemes. Les veus crítiques la reconeixen en un sistema financer parasitari i descontrolat; en un model de globalització que polaritza les diferències entre els espais econòmics i s'escapoleix (“siats de natura d'anguila en quant farets” aconsellava el cínic Bernat Metge) d'una regulació socialment eficient; en un sistema distributiu injust i inadequat; en unes polítiques fiscals que deixen les institucions públiques sense fons per poder respondre a les grans demandes socials que el mateix funcionament 'normal' de les economies neoliberals generen (els costos socials s'acumulen i les hisendes públiques estan ofegades); en unes multinacionals que no cessen de transferir els riscs cap al conjunt de la societat. Estam també, i no es poca cosa, immersos en una economia que genera una crisi ecològica que colpeja fort als països més pobres i que enfronta a la humanitat sencera amb el seu pitjor repte.

Durant anys l'esquerra ha lluitat contra les desigualtats. Les seves crítiques han estat sovint silenciades en nom de l'eficiència del Mercat. Ara que el fracàs d'aquest té un embalum mal d'amagar és el moment d'avaluar amb consciència social aquest model desastrós. És hora de deixondir-se i ajuntar esforços en una ofensiva cultural (única forma de canviar hegemonies, de dotar de sentit al malestar social, de vigoritzar els moviments socials). És hora de no equivocar-se d'objectius.

(Publicat a DdBalears5 de juliol de 2009)

Un petó de PELI

2009-07-01T14:28:00Z

En Rodolfo fa que de les pel·lícules el guió de la seva vida. I quan s'ha de declaurar a una noia, necessita una música de fons com a les pelis, i s'emporta un ipod amb altaveus per a vestir l'escena.

Quan s'enfada, imita sempre al De Niro de Taxi Driver, per divertir-se amb els amics necessita els acudits simplots de les comèdies adolescents barates, i la mort només se la imagina si hi ha tot de senyors de negre en un enorme espai de gespa i molts cotxes grans també negres.

En Rodolfo encara no ho sap però és el nucli inicial de la idea PELI (Product Events Live Intensity), d'un grup de guionistes i creadors nordamericans, concretament de Massachussets, que per un preu raonable (que són 20.000 dòlars quan tens una pel·lí de la teva vida a mà) et monten la vida així.

Imagineu-vos-ho, i no estareu tan lluny de la PELI de la vostra vida. Gestos, frases fetes, maneres de vestir, i sobretot la sensació que la vida real ha d'anar a batzegades, que quan discuteixes amb el nòvio el següent plànol, immediament, ets tu plorant al llit sola, o que la vida pot córrer en una hora i mitja a la mida de la persecució de cotxes que viuràs d'aquí a tres minuts, just després de gastar aquests 180 segons en una escena de llit, un acomiadament de la teva feina, el robatori d'un cotxe on hi trobes droga i la presència d'una noia pneumàtica que t'acompanya sense saber exactament d'on surt.

I tot això afegint-hi la mansió a Malibú, els vestits cars, els viatges en un tres i no res (el vol dura tres segons, com les pel.lícules) i sense incomoditats.

Què, qui no vol viure en una PELI?

La condició, 20.000 dòlars i la renúncia per escrit a allò que jo trob tan meravellosament anticinematogràfic i antinarratiu que és el dolce fare niente, el gust del plaer de tirar-se al llit disset minuts després de dinar, o deixar-se remullar a la piscina o gaudir del petó llarg sense esperar res més que el petó, ni una nova seqüència, ni cap diàleg suposadament romàntic, només el petó.

Els infants de les Galápagos

2009-07-01T12:24:29Z

Cap al final, el debat es resumeix en el següent supòsit presentat a diversos experts en el llenguatge humà: imaginem que deixam un grup de criatures humanes a les Illes Galápagos, amb prou menjar i aliment per sobreviure: creu vostè que crearan un llenguatge? Quantes criatures farien falta per fer-ho?

Fa unes dècades era impensable discutir aquestes qüestions, el que sí es discutia és l’arbre de les llengües naturals existents: llengües, grups, famílies, macrofamíles, l’indoeuropeu, l’ euràsic, el nostràtic, etc: evolució i comparació, com feia Darwin, i els botànics. Però açò només ens porta a una reconstrucció creïble 10.000 anys enrera, molt poc; i prou per reconstruir el canvi, la dispersió, i fins it tot quantificar-la i treure’n projeccions, predir que l’anglès que al s. XIV tenia 177 verbs irregulars, i ara en té 98, d’aquí a 100 anys en tindrà 45. To see-saw-seen, bé, ja ho veurem, ho diu la ciència! l’evolució de les llengües no ha acabat, però ara en deim canvi lingüístic, variació, i la veim, tota generació la percep, veu que els avis no parlen igual que els néts.

Ara mateix el debat no és aquest, sinó a reprendre sobre noves bases una controvèrsia abandonada fa mes d’un segle: com apareix el llenguatge en els humans, si hi ha un big-bang genètic que fa emergir el llenguatge (és el que diuen que diu N. Chomsky) o més aviat una llarga i lenta gradualitat, fa 100.000 anys, o potser més enrera? Els gestos són anteriors a les vocalitzacions? Què va canviar exactament en la fisiologia del cervell essent que el sapiens sapiens és anatòmicament estable almenys els darrers 200.000 anys? Com passam del pensament al llenguatge, si acceptam que els animals també pensen? La música va modelar el llenguatge o és a l’inrevés? Quin nivell de complexitat cultural és impensable sense llenguatge? Si és possible una vida interior i i una vida social complexa sense paraules, de què va necessitar parlar el sapiens? Etc. Etc.

No tenim fòssils lingüístics, és a dir, llengües en estat de formació que ens permetin imaginar com és la gradació i el procés de complexitat que ens menen a qualsevol de les llengües existents: totes les llengües són complexes, amb aspectes fàcils i difícils. Durant un temps vaig seguir la història del piraha: un antropòleg d’Illinois, Daniel L. Everett, havia tobat una tribu amazònica (350 individus, caçadors-recol·lectors) que parlava una llengua pretesament “deficient”: només comptava fins a 2, no tenia temps verbals, 3 vocals i 7 consonants, sense noms per als colors, etc. És a dir, tota una excepció als grans universals lingüístics, si fos ver. En algun paper he vist que Everett ha estat tractat amb crueltat, recriminant-li que que vint anys amb la tribu no li van bastar per entendre que el piraha és tan complex com les altres llengües, que la seva descripció era incorrecta…, que no havia entès res! No he seguit el debat, però sembla establert que el piraha no és el que a un altre nivell se’n diu the missing link: no hi ha, definitivament, llengües primitives. Ni hem trobat tampoc el gen del Llenguatge, el famós FOXP2.

El debat és apassionant i està en plena efervescència sota diversos rètols: lingüística evolutiva, biolingüística. I en algun lloc, atents a la seva opinió, el sempre influient Noam Chomsky, a qui alguns acusen d’apuntar-s’hi dècades després de desinteressar-se’n amb l’argument que no hi ha res a dir de fiable. Per cert, diuen que Chomsky és dur i despietat en els debats científics, m’agrada que sigui així, la bonhomia que el caracteritza no té res a veure amb la recerca de la veritat; potser per açò també alguns es mostren durs amb el Mestre, si és cert que manifesta interès en quelcom que llargament havia menyspreat, els deixebles brillants i emancipats (Jackendoff, Pinker) no perdonen: la recerca sobre l’origen del llenguatge comença a resultar fèrtil, impensable només fa trenta anys. De fet (sol ser-ne un indicador)la qüestió sovint és present en el sensacionalisme científic: “aïllat el gen llenguatge”.

Un autor, Michael Arbib, en un llarg relat, ha imaginat que tot neix amb la pantomima, en el gest creador de significats. Gestos fets arbitraris i acompanyats de vocalitzacions. En aquest escenari el mim vocalitzat és una habilitat guanyadora, cridada a ser seleccionada. Relats n’hi ha molts, és una creativitat feta a partir de bones preguntes; que de moment no ho puguis demostrar no vol dir que no puguis imaginar com va ser, si no vaig errat els físics i astrònoms ho fan a tothora.

A l’altre costat, en noble tradició literària, servam la versió mítica, per exemple, Llibre del Gènesi 2, 19-20 , i el mateix la tradició vèdica, i la xinesa…La versió mítica és poesia, de la bona; per sort molts teòlegs ja ho veuen d’una altra manera: és poesia versus cròniques històriques, no en lloc de veritat; tot i que per segles va alimentar la recerca precientífica: Adam, Eva i la llengua hebrea, Babel i la dispersió. Però aquesta història ja la coneixem: un verset de la Bíblia valia més que un telescopi rudimentari que mira cap el cel en la nit fosca, el deler de saber, el goig i l’angoixa d’entendre.

Tornem-hi: i què serà dels infants de Les Galápagos? A la pregunta de Christine Kenneally (Sobre el orígens del llenguatge, 2009, en l’ed. esp) distints autors opinen:

Ens caldrien almenys 30 infants/

Tindrien un llenguatge a partir de la tercera generació/

No, no crearien cap llenguatge humà/

És improbable: crearien un protollenguatge, però el salt qualitatiu dependria de quanta informació hagin de comunciar/

(…)

I Steven Pinker, el darrer, potser el més conegut, hi diu la seva: Jo diria que els infants crearien un llenguatge simple però flúid, potser una barreja de signes i de parla, quelcom entre un criollo i la llengua nicaragüense de signes.

Més reflexions sobre el PSM

2009-06-30T10:39:29Z

Quan afirm que l'enfonsament continu del PSM comporta uns efectes perversos sobre els nacionalisme menorquí, trepitj un terra llenegadís. El nacionalisme mal duit, mal entès, és pervers, perillós… Ara bé, com que la realitat és la que mana, el fet és que els pobles tenen una tendència natural no a unir-se, sinó a diferenciar-se. És cert que es mesclen i que d'aquesta barreja sempre en surt una nova unitat, però no deixa de ser-ho, unitària, més que d'una manera transitòria: prest acabaran sorgint en el seu si nous pobles.

Contra aquest moviment perpètuament centrífug hi ha l’intent contrari, el d’una majoria que desplega un força que, al meu parer, no és natural i que és centrípeta, talment passa amb tot: les religions, les llengües. La normalitat és la divisió i l’home, com a ésser totalment barallat amb la natura malda per anar contracorrent. És una batalla comprensible i gens estèril que permet allargar la vida dels pobles, tot i que comporta enfrontaments entre els que volen mantenir la unitat i els que pretenen just el contrari.

A Menorca, si no hagués estat pel PSM, la catalanitat, el menorquinisme haurien desaparegut. En aquests moment ja seríem dins de la panxa del bou. No som optimista, ja som a la meitat del seu esòfag i si no ens salva una indigestió que provoqui el rot de l’engolidor, el futur és negre. Per què ha fallat el PSM? On ha fallat? Reconec que la meva teoria pot semblar que és desmentida per la realitat, però tanmateix la mantenc. Caparrotada? Sí i no. Consider que és un partit afeblit, dissortadament afeblit i que corre un risc evident d’esdevenir residual i inútil. Quan un partit demòcrata desapareix, la situació és trista. La pluralitat és l’èxit de la democràcia, el seu valor més preuat. Certament, cal evitar –perdó, fora bo de no promoure— que hi hagi un excés de forces. Ara mateix, en tenim de totalment residuals. L’exemple més clar és el d’EU. Aquesta formació té complicat de remuntar. Pot sobreviure, però per ara tot sembla indicar que solament és un apèndix idealista del PSOE. Açò és bo. Cal potenciar l’idealisme, però també és dolent, car està condemnada a anar de bracetti on aquell partit li ordeni o esdevenir gairebé supèrflua.

EL PSM té un avantatge sobre EU, dóna dues opcions al votant no psoecialista: és un partit nacionalista i se suposa que pel que fa a l’eix esquerra-dreta frega més l’idealisme. A part, incorpora un cantó ecologista gens menyspreable. Vist així, tot faria suposar que havia d’haver crescut… però no ho ha fet. És de ver que va obtenir més vots l’any 2007 que no el 2003, però açò no deixa de ser un engany: disposava del millor equip de la seva història i aquest nucli havia d’haver obtingut un increment de vots que li hagués atorgat un resultat encara millor que el de 2001. El PSM hauria de fregar els 5.000 vots (o superar-los) i la realitat ens diu que n’obtingué una mica més de 3.000. Juraria que molta gent es va sentir defraudada per la jugada, excessivament fenícia, que practicaren el 2003. Forçar la llei per aconseguir col·locar un munt de càrrecs quan el poble havia votat per un candidat que abandonà –en seguir ordres del partit, evidentment— la política insular i anar a rebotir a Palma com a portaveu que després… Va ser lleig, sens dubte. Però açò no explica per què aquest mateix partit havia patit una davallada tan forta entre les eleccions de 1999 i les de 2003. Aquí em perd.

El que tenc clar és que el PSM està seguint un camí que no el duu enlloc. Com a estratègia per aconseguir de desenvolupar el seu projecte, em sembla un fracàs absolut. És lícit equivocar-se en aplicar una estratègia, el que no és comprensible és insistir a aplicar una tàctica que solament et duu de cap dret a la derrota. Entenc que Van Gaal fos vençut, la primera vegada, pel Piojo López, però no que insistís a jugar el segon i el tercer i el quart partits de la mateixa manera. El resultat sempre era el mateix: el València acabava omplint la senalla del Barça de gols. El PSM fa el mateix, insisteix a jugar sempre el mateix partit i no té en compte que la competició ha canviat. O canvia de tàctica o mor. Així de clar i així de trist. S’ha encaparrotat a lluitar solament contra el PP i ha estat vençut pel seu teòric aliat (mal assessor?) que és el PSOE, la marca blanca del PP. Un partit el PSOE, que a més a més, aprofita qualsevol circumstància per intentar de vendre que el component radical de la seva manera de governar és exclusivament atribuïble al PSM. Aquesta tàctica afavoreix al PSOE i castiga una mica el PSM. Sortosament part del seu electorat, el que encara no ha perdut, no l’abandonarà per aquest motiu. Si ho fa, que ho està fent, és perquè cada cop els troba més ineficaços i el pitjor mal d’un partit és acabar donant la sensació que o el seu equip no serveix o que juguen fatal. Acabaran jugant sols? En parlarem, oi?

El lloc del saber

2009-06-28T13:45:05Z

Hi va haver una vegada, un missatge de manament a qui l'amo va encomanar la custòdia d’un ase. Ell el tenia fermat, però li va fer llàstima l’animal i el va amollar.

Llavors, ben xalest, aquell ruc va estrènyer a córrer i el missatge ja no li va poder haver cames. D’on li va venir que li deien: Capbuit, capbuit, si no haguéssis ‘mollat s’ase, no hauria fuit! Aquell home va demostrar que tenia poc senderi.

La imaginació popular es creu que no tenir “caletre” és sinònim de no tenir res dins es cap; o sigui que, entost de cervell, hom hi tengui serradís. Com si el seny fos un líquid que si destapen la closca, s’escorre per l’abulló. Diu: Perico, nas de mico, que has perdut s’enteniment i has baratat sa vergonya per un bòtil d’aigordent?

D’acord amb la creença popular, l’aprenentatge seria un procés d’acumulació progressiva de coneixements, però que, meravellosament, com més n’hi posam més n’hi caben. Com és açò? Idò, perquè “es sebre no ocupa lloc”.

Tanmateix, afegir ciència és afegir dolor. És la maledicció que recau damunt Adam i Eva per haver volgut tastar la fruita prohibida de la pomera (l’arbre de la ciència) i, pel mateix mal fat, qui no té capacitat d’anàlisi el consideren feliç: “Si quieres ser feliz, como me dices, no analices, muchacho, no analices”, diuen en castellà. En català, d’algú que no tira gaire, en deim que és “beneit”, és a dir, beneït per mor de la seva incapacitat d’entendre o de comprendre: aquest no pot tenir malícia i no pot pecar.

La creença no sempre l’encerta; no es pot anar amb prejudicis per la vida. Resulta que les ciències cognitives indiquen que aprendre implica estrènyer la capacitat de percebre el món. Un estudi dirigit per l’investigador de la UB Ferran Pons ha comprovat que els infants entre els 6 i els 11 mesos van reduint la seva sensibilitat cap als idiomes estrangers a mesura que aprenen la seva llengua materna.

En néixer, tenim la capacitat d’absorbir qualsevol idioma, però a poc a poc aquesta capacitat es centra en la percepció dels codis de la llengua materna, de manera que la sensibilitat per distingir els sons i les diferències fonètiques d’altres idiomes s’esvaeix lentament. “Ens especialitzam per centrar-nos en allò que té més importància per a nosaltres i perdem les capacitats que no ens interessen”, explica Pons. També s’estableix que aquests canvis en la capacitat d’aprenentatge afecten conjuntament el llenguatge auditiu i el visual. “Els nadons no escolten sense mirar, ni miren sense escoltar”, explica l’investigador de la UB. "Aquest estudi mostra que la pèrdua en la capacitat lingüística és global”, indica. El fenomen descrit explica també per què és tan complicat aprendre un idioma quan hom ja és adult, però és més bo de fer assimilar-lo de ben petit.

Se’n poden treure algunes conseqüències relatives als que diuen estar preocupats pel bilingüisme. Però sembla bastant evident que com més temps passa l’ “ocupació” del cervell pels nous coneixements esdevé més dificultosa, la qual cosa vindria a desmentir la parèmia que s’expressa en la cançoneta popular: -“Es sebre no ocupa lloc, / es sebre poc embarassa: tant es perd per sebre massa, / com per sebre massa poc”. Clar que amb la ductilitat ambigua que caracteritza la literatura popular també es pot llegir altrament dit que es sebre molt embarassa... En qualsevol cas, ja és sabut que entre poc i massa sa mesura passa. I és que la gent de seny sol optar pel terme mitjà, on els aristotèlics situen la virtut, i el gran Horaci proclama l’alt valor d’una vida equilibrada, equidistant dels extrems. És l’aurea mediocritas, la mitjania d’or, la preuada moderació, la qual, alerta!, de vegades passa que es queda en mediocritat i prou.

(Publicat a DdBalears, 28 de juny de 2009)

Marianna

2009-06-23T17:34:28Z

Na Marianna era una dona generosa que tenia la casa oberta per a tothom i, en aquestes festes de sant Joan era de les més bullangueres. Ara que just fa tres mesos que ens deixà, les finestres de casa seva estaran tancades per ella, per la seva absència; i la família i els amics ben segur que l'enyorarem amb el record agraït per tot el que na Marianna ens va donar.

La fotografia és del darrer Sant Joan de na Marianna entre noltros, a la finestra de ca seva. Avui he sentit un crit que baixava del Cel: "un botet l'amo!"

Estic convençut que era ella.

A cavall del somni

2009-06-23T09:53:55Z

Se la va trobar dormida amb els llençols desfets

damunt les cames, un mugró apareixia entre els braços,

delicada, tendra, somiava...amb ell.

I ell va pensar: si la desperto, deixarà de somiar amb jo,

si la deixo dormir no podré dir-li que la bellesa avui,

ha decidit fondre's en la seva cabellera.

Dubtes, que només va resoldre un so de mòbil impertinent,

i després, la improvisació d'un petó que va tallar la

boca oberta de sorpresa d'ella, i d'allí vam anar

rodolant, com macs que ballen suaument el joc rotatori

que els marca el tempo de les onades, vam anar ballant

el jazz i els cops de guitarra de rock, i la més polida

de les tornades cantada per la veu suspesa en l'aire

i com un estel de colors...

I em sentiré lleuger, em sentiré damunt del cavall

que doni sa volta a s'illa i ella darrera meu agafada

ben fort, ben fort.

La festa de Santjoan, aquest poema

2009-06-21T18:44:42Z

El gener de 2003 moria a Barcelona n'Eduard Delgado i Clavera, conegut antropòleg i excel·lent persona, que ens deixà un breu però valuós estudi sobre les Festes de Sant Joan ("Notes per a un comentari sociològic", 1980).

En començar la Festa Gran ciutadellenca, la que obre la porta de les festes populars de l’estiu menorquí, vull recordar la figura de n’Eduard, tan generosament vinculat a Ciutadella, esmentant un article seu (“La festa contra el pessimisme cultural”) ple de sentit i saviesa, publicat a L’Independent de Gràcia l’agost de 2001, on reflexionava sobre els valors que aporten les festes majors als pobles que saben celebrar-les, o sigui com fan el nostre entorn més humà, les formes de protegir-lo i fer-lo créixer en qualitat i sensibilitat.

La festa –ens diu n’Eduard- és una de les formes de cultura que més es resisteix a la mercantilització i a la globalització gràcies a la seva qualitat de procés més que de producte; gràcies al fet que s’ha de desenvolupar en un lloc concret, en un temps precís i amb uns protagonistes ritualment seleccionats. Contràriament al que passa amb la música, la literatura, les arts visuals o l’artesania, la festa no es deixa fàcilment sintetitzar, empaquetar i mercadejar. La festa és potser la darrera esperança de les cultures populars davant l’amenaça de la despersonalització.

Després de dècades d’academicisme cultural, les revoltes estètiques van propiciar una renovada seducció del que es considerava popular, ètnic o simplement perifèric. En aquell moment, interessar-se per les cultures rurals o per les tradicions significava oposar-se als poders fàctics de la societat i reivindicar una “autenticitat”, que també es reclamava en la política i les relacions interpersonals.

Prendre’s seriosament la realitat de les cultures locals des de la distància que donava el cosmopolistisme i la tecnologia suposava valorar el paper de les fractures socials i les contradiccions polítiques. Si per poder assumir el protagonisme tan cobejat per un jove ciutadellenc que dóna el rol de caixer fadrí o caixer casat a sa Qualcada, un ofici possible era el de ferrer i, desaparegudes les ferreries, el de mecànic (de motors de cotxes, de motos, de barques...), per què avui no hauria de poder assumir aquest rol desitjat un especialista en informàtica o, posem per cas, un enginyer electrònic? El temps ha fet pols d’oficis passats: quin pagès llaura avui amb bous o va a segar els cereals amb la falç al puny com en primer?

Està demostrat documentalment que per temps era l’ajuntament qui nomenava la Junta de Caixers que presidia biennalment la Festa – certament a proposta de part: quan es tracta del caixer capellà, és de l’Església que surt la proposta, i si es tractava del caixer senyor, era a proposta de la Junta de Nobles. Idò per quin motiu aquesta darrera instància en temps no democràtics va sostreure a la institució municipal aquesta prerrogativa de decidir qui qualcarà i qui no, fent servir de vegades criteris com si hom duu els cabells massa llargs per sortir dalt el cavall?

Al cap i a la fi –diria Delgado-, la relació dels fets amb el seu context es va marcint i, com una fruita madura, cau de l’arbre de la història a punt per ser confitada i enllaunada. Queda sempre un regust de la planta primigènia, amb un valor substancial per nodrir la memòria, però tard o d’hora, el producte té per destí el museu. Pot passar amb Santjoan. Ho decidirà Ciutadella? La nostra festa no es prestava fàcilment a la mercantilització, però, alerta!, se’n veuen ja símptomes inequívocs.

N’Eduard posava aquest exemple: Es pot multiplicar un poema però no es pot reinventar ni posar preu a un procés que té un cicle temporal, un espai prescriptiu i una alta complexitat de protagonistes. El vell debat sobre la cultura de masses i la singularitat de l’obra d’art pren tota una altra vigència quan parlam de la festa.

(Publicat a DdBalears, 21 de juny de 2009)

Ridiculeses santjoaneres

2009-06-18T07:28:55Z

Des de fa uns anys, no m'agrada Sant Joan. Suport ben poc aquesta mística mediocre i amb poca base que s'ha empeltat entre la tribu --no entengueu aquest mot d'una manera pejorativa-- de Cabildolàndia. Tanmateix, som un convers i, com a tal, radical. Açò es nota. Abans passejava la mateixa ceba i estava tan ofuscat i encegat com la major part dels veïns d'aquesta vila i… d'altres viles.

Ja és curiós. Quan vivia com a cabildo a Alaior, estudiava de valent qualsevol text que trobava sobre aquestes festes. No diré que fos un expert, o un entès, però sí que puc afirmar que repetia si fa no fa les mateixes coses que sents a dir pel carrer sobre “les millors festes del món”. És a dir: era tan entès com la mitjania, la qual cosa deu voler dir que no en tenia ni p… idea. Des que torn a viure a Cabildolàndia, on part del persona mai no m’ha perdonat els anys passats a Guixònia, aquest exaltament es va fondre i –ja us he dit que era un convers— on només veia coses bones vaig començar a trobar-hi defectes i ridiculeses. Ni una cosa ni l’altra: les dues vegades m’he anat errat. Ja és curiós, però, que qui patia –jo-- si un noble no criava –cosa que feia perillar la festa— i qui se sentia dolgut si un cavaller no agafava l’ensaïmada tal com deia el mestre Pons Lluch que havia de fer-ho –també jo--, ara ho critiqui gairebé tot.

Sobre Sant Joan tothom opina, tothom en sap molt… i segurament ningú, o gairebé ningú, coneix l’origen de res, ni la història de les festes…. ni és capaç d’assumir que els animals que hi participen, forçats, pateixen. La gent es refereix a textos que segurament mai no ha llegit i em fa por que no passi com a la inventada població de Castroforte del Baralla on tothom pontificava sobre una història de la ciutat i sobre els comentaris i assajos escrits que s’hi referien, fins que un il·luminat va començar a demanar-se si aquells toms exposats estaven realment escrits.

Ben mirat, la tradició que sentim a dir que és l’ànima de les festes, és qualsevol cosa tret de tradicional. Bé, és tradicional de quatre dies –exagerant--. Ni la roba del personal, ni la bandera nacional, ni l’himne, ni el que es pren a la beguda, ni els puros, ni la durada dels caragols, ni moltes coses són tan tradicionals… excepte en el cas que acceptam que “sempre és des que jo me’n record”. I em deman: si hi ha hagut tant de canvis –que no es poden tornar enrere—, per què hi ha tants de problemes a fer-ne més?

Sant Joan és Ciutadella, i tant. Retrata perfectament el feudalisme sociològic que s’hi percep. És una festa que t’obliga. Mai no he plorat en assistir a cap acte, però sí que he patit la mateixa al·lucinació col·lectiva que esborrona la pell, fins que t’adones que tot plegat “tot” té poc sentit. Al final em deman què passaria sense visitants i sense gin. Mai no ho sabré, però dubt que aquesta xalada general fos la mateixa. Em deia una ciutadellenca, fa pocs anys, que a ella li sobraven els cavalls. Sort que ningú no la va sentir. Personalment només m’han insultat dos cops per Sant Joan. Una vegada perquè vaig fer un simulacre de “adorno torero” davant d’un cavall, i l’altra perquè as Pla vaig fer un comentari que va doldre. El contaré. Els cavallers intentaven encertar el forat de l’ensortilla, cosa que un de molt jove fa ve dos cops consecutius. Aleshores una noia va dir: “Aquest al·lot farà carrera!”. Jo, irònicament, som així, i de broma, vaig comentar: “Pots pensar, per una punyetera cullereta de plata s’hi matarà, a entrenar-se”. Havia perdut una gran oportunitat per callar.

I bé, hauria preferit continuar parlant del PSM, que m’interessa més, però mira… Sant Joan és especial. Tant tradicional ja no ho tenc gens clar. Ni si és una festa militar, o religiosa, o mig maçònica. Tal vegada solament sigui una excusa per desfogar-se. Llàstima que per fer-ho calgui fer patir els animals, cosa que fa uns cinquanta anys no devia passar. L’èxtasi col·lectiu passa per damunt de tot. El primer a patir és un be. Sortosament no el tiren del campanar ni hi ha intenció de fer-li passar un mal tràngol. Amb els cavalls passa el mateix, la gent se’ls estima i si veu que algú els fa una barrabassada, que aquest es prepari. Ara bé, que no em digui que ser be, somereta o cavall és fabulós, que no ho és. Si ets somereta, a més a més, et canvien de sexe. Pobre ruc, el que duu un senyor damunt, per acabar de tocar els nassos amb l’havanera. Tampoc no és tan estrany, al capellà també el converteixen en senyora i ho fan molt abans que els caps del Vaticà hagin decidit que aquest segment de la població pugui ser ordenat. Cabildolàndia és tradicional, però també és molt avançada. Tenim capellanes. Toma! I no vull perdre més el temps a parlar-ne. Ja em podeu dir de tot.

El desamor i l'engronxadora verda

2009-06-16T14:33:01Z

Es van separar de mala manera, com solen ser les separacions. Un dia ell va aparèixer amb una botella de whiskey i dos gots -d'amdues coses n'hi havia a la casa-, s'asseu i em diu: Ella ja no m'estima, no ho fa veure, però jo ho veig,açò s'ha acabat. Em va venir de sorpresa, i el whiskey d'ortografia americana va caure en combat en poques hores.

Poc temps després va ser ella a contar-me la seva versió, i entre manuscrits, còpies, palimpsestos, versions…te’n fas una idea, demanes, però després calles com un mort. En el moment de màxima intimitat et sents obligat i aportes alguna cosa de la teva pròpia història. Més de vint anys junts aquella parella, amics de trànsit i de temporada (en tenc d’aquests, i m’agrada tenir-ne, apareixen i desapreixen) sense fills comuns, esportistes, vitals, dormir en acampada, viatges arreu del món, ara véns a sopar i demà veniu voltros: Ignasi, i ara què fas a part de fer classes? Típica pregunta, sempre suposant que fas mil coses, i ella, què nom ella? Qui és ella?. Les separacions són dos relats, i l’amic comú res no hi pot fer, absolutament res, tret d’escoltar.

Es van separar i van fer parts, parts i quarts, perquè la caseta era d’ella, una dona alta, bella i glamorosa, abans , llunyanament, casada quatre dies amb un arquitecte High Society, i amb millor situació econòmica. Açò és meu i açò és teu, i aquest disc? Aquest disc ens el va regalar n’Ignasi, què feim? Les eines són totes teves -diu ella- , no vull res de tot açò. I així va comparèixer ell un dia amb amb unes eines, un taulell de bricoleur…, i una engronxadora-cocarrossa de tela verda, verd islàmic: la casa era seva, però aquesta cadira era meva, si me la pots guardar. I aquí ha romàs durant vuit anys amb les restes del naufragi, un taulell, un caragol i una moto. També ella contava la història: sempre ha anat del seu cap, i a més, ara darrer jo veia que no em desitjava.

L’amor potser que sigui etern, però el desamor és transitori, i l’ànima càlida ràpidament cerca repòs i consol. Ella, com diuen, va “refer la seva vida”, va seguir venint a casa, apareixia en primavera, cada tres mesos n’esquinçava un de nou: Arnold, Detlev, Hans, Carlo…i amb el que feia cinc es va casar. Però seguia demanant per ell; ell és l’altre, el bricoleur, que també ve per casa, que també es va casar, i que també demana per ella. Ja ho veieu, tot és molt senzill, per si pensàveu que és complicat. Vint anys de viure junts sense estar casats, i l’endemà de la separació els dos es casen en venjança recíproca: jutge, capellà i missa amb coral a quatre veus. Però potser vagi errat, l’ànima humana ni té casos ni es declina, ni té indicatiu ni subjuntiu, que és de l’únic que en sé una mica.

L’engroxadora verda habitava al pati, davall un cobarxo, com si fos meva, moble relicte d’una separació dolorosa, com totes. Avui fa sol, avui s’ha banyat, l’eixugaré, tal vegada l’hauria d’envernissar, ha perdut color, aquí té una taca, un pedacet, no té mal veure la cadira, per gronxar capvespres de sol caigut, amb els rajos damunt els ulls mig amagat darrera l’ullastre. Fa de bon seure, una peça, aquesta família, els “cocarrosa”, que no s’han volgut fer milionaris; i d’on ve el nom? T’ho contaré - em diu un dia un nét de la casa: vol dir que un dia s’avi a s’escola havien de fer una vega, i s’avi, que eren molt pobres, s’hi va presentar amb una coca-rossa, i vol dir que…I contada la història fa quatre renecs perquè ara els alemanys volen les cadires més grosses, amb dos centímetres més: mercat alemany, exportació… uf! Quin maldecap, ja esteim bé així! Reparau-la bé la coca-rossa, la teniu dalt, il·lustrant l’Et inopinanter, el millor d’aquest bloc, que és el dibuixet.

Fa una setmana ell es va presentar amb una engonxadora verda, nova, lluent, i em diu: aquesta és per tu, i la vella me l’enduc, és que me la va regalar ella, un dia em va dir: aquesta engronxadora és per quan te jubilis, per seure a la terrassa els dies de sol. I ell, jubilat-prejubilat, com mitja Espanya i tres-quarts de Dinamarca, es va entretenir en silenci a embolicar el vell regal castigat de sol mediterrani, i ben embolicat que el va tenir hi va escriure l’adreça: Reichertshofen zur Lach, 2067 Segenthal; i quan a l’aeroport li demanin què porta segurament dirà: es ist eine Koka-Rossa. I si ell o ella, al mostrador o al control, no ho entenen és que no saben res de la vida, dels amors i desamors. Ja se sap, els joves d’avui en dia…

El desamor i l'engroxadora verda

2009-06-15T21:40:09Z

L’engroxadora verda habitava al pati, davall un cobarxo, com si fos meva, moble relicte d’una separació dolorosa, com totes. Avui fa sol, avui s’ha banyat, l’eixugaré, tal vegada l’hauria d’envernissar, ha perdut color, aquí té una taca, un pedasset, no té mal veure la cadira, per gronxar capvespres de sol caigut, amb els rajos damunt els ulls mig amagat darrera l’ullastre. Fa de bon seure, una peça, aquesta família, els “cocarrosa”, que no s’han volgut fer milionaris; i d’on ve el nom? T’ho contaré - em diu un dia un nét de la casa: vol dir que un dia s’avi a s’escola havien de fer una vega, i s’avi, que eren molt pobres, s’hi va presentar amb una coca-rossa, i vol dir que…I contada la història fa quatre renecs perquè ara els alemanys volen les cadires més grosses, amb dos centímetres més: mercat alemany, exportació… uf! Quin maldecap, ja esteim bé així! Reparau-la bé la coca-rossa, la teniu dalt, il·lustrant l’Et inopinanter, el millor d’aquest bloc, que és el dibuixet.

Fa una setmana ell es va presentar amb una engonxadora verda, nova, lluent, i em diu: aquesta és per tu, i la vella me l’enduc, és que me la va regalar ella, un dia em va dir: aquesta engronxadora és per quan te jubilis, per seure a la terrassa els dies de sol. I ell, jubilat-prejubilat, com mitja Espanya i tres-quarts de Dinamarca, es va entretenir en silenci a embolicar el vell regal castigat de sol mediterrani, i ben embolicat que el va tenir hi va escriure l’adreça: Reichertshofen zur Lach, 2067 Segenthal; i quan a l’aeroport li demanin què porta segurament dirà: ist eine koka-Rossa. I si ell o ella no ho entenen és que no saben res de la vida, dels amors i desamors. Ja se sap, els joves d’avui en dia…

Un somni fet realitat

2009-06-15T19:00:42Z

El goig immens de sentir la samarreta al pit, i veure com brilla el parquet esplèndid, amb els retalls de color groc i lil·la elegantíssims al centre de la pista i sota les dues cistells. Ets el base de l'equip, i per tant tens l'espectacular visió de tot plegat que et confereix el fet de començar cada jugada.

Començar cada jugada botant la pilota, sentint el tacte porós de l'esfèric i veient com al teu voltant les graderies estan plenes, mig a les fosques, pendents de tu, de les cistelles, i dels altres nou jugadors, de la bellesa esplèndida, plàstica, explosiva, del basquetbol i del teu equip, en el que tu jugues de base, els Lakers.

Sí, és el moment decisiu, empatats, i resten els 24 segons últims. Ho hem vist milers de vegades però aquest cop ets tu el que marques la jugada amb la mà esquerra mentre botes la pilota, i tot el pavelló, el Forum de Inglewood, a Los Angeles, resta en silenci, trencat només pels murmuris de tensió i per la música de fons que anima.

És el més gran espectacle esportiu, on el joc d'equip, la potència extrema dels moviments de peus, de cadera, la precisió en la passada, la sortida del bloqueig, la capacitat d'anticipació dels defenses, la capacitat de canviar en una dècima el sentit dels peus per a pivotar, girar, saltar i aconseguir uan bona posició per rebre el passi, perquè el base, o sigui tú, pugui fer correr la pilota ràpidament i anar guanyant, centímetre a centímetre, la partida als altres cinc i aconseguir bona posició per encistellar.

I quan arriba el moment decisiu, resten cinc segons, quatre, tres, ets tú qui rep la pilota i t'han fet un bloqueig que et permet les quatre dècimes de segon d'avantatge per saltar i fer allò que des que tenies quatre anys i ja t'entrenaves, et van mostrar una i una altra vegada: flexió de genolls, pilota ben agafada: mà esquerra acaronant-la de dalt a baix per la part esquerra, la ma dreta agafant-la per sota com una cullera, flexió en angle recte del colze dret, mirada fixa en la cistella allà, a 7'40 metres, i especialment, molt especialment, el toc de canell definitiu, amb la força i la suavitat exactes per a que el darrer que faci contacte amb la pilota siguin les puntes dels dits de la mà dreta just en la direcció correcta perquè l'esferic giri i vagi directe a fer l'amor amb la cistella, i tot el pavelló escolti el so preciós que és l'essència del bàsquet, el "wrraaaap" de la cistella, fort, sec, pentinat, net, que és l'equivalent a la més preciosa de les simfonies clàssiques, és la constatació que has encistellat i que el partit és teu.

He somiat moltes vegades que jugava de base amb els Lakers (sí, de base, no de pivot, perquè fins i tot el somni s'adapta una miqueta a la realitat...), portava la samarreta groga i lil·la i repartia joc amb allò més gran que ha reunit mai el basquetbol: James Worthy, A.C. Green, Byron Scott, Abdul Jabar... i, per suposat, l'elegància més polida que ha corregut mai sobre el parquet, el gran Magic Johnson.

Així, avui em perdonareu si no creo cap món paral·lel, rodó o quadrat, i em dedico a quedar-me embadalit perquè el meu somni l'ha fet realitat un català, un tal Gasol, que segur que també ha somiat mil vegades en això que acaba de fer.

És una llàstima que la inèrcia futbolera madridista i la falta de gosadia de cert periodisme esportiu sigui encara avui incapaç de valorar el mèrit immens que té això que Gasol, titular indiscutible en el 5 dels Lakers, ha assolit després de suar i pencar i millorar al Barça, als Memphis i ara al millor equip del millor esport del món.

Sí, alguns somnis es poden fer realitat. Felicitats, Pau!

JOAN SOLÀ, PREMI D'HONOR DE LES LLETRES CATALANES

2009-06-14T21:57:53Z

Dilluns 22 de juliol de 1974 vam anar a nedar a sa Caleta, en Joan Solà i jo.

Jo llavors m’acabava de llicenciar en Filologia Romànica i durant l’estiu hi solia anar cada dia a fer sa calada; en canvi, per a en Joan, professor agregat de la Universitat de Barcelona i català de terra ferma (Bell·lloc d’Urgell, Lleida) el bany de mar no devia ser una experiència gaire freqüent. Crec recordar que fruïa de bracejar dins l’aigua. En Joan Solà acaba de ser proclamat Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i els qui hem tingut la sort de ser alumnes seus n’estam força contents.

El Dr. Solà tenia llavors 34 anys i l’havíem convidat, en Josep M. Quintana i jo, a participar en el Curs de Cultura Menorquina, que vam organitzar gràcies a Joventuts Musicals i a l’Ajuntament de Ciutadella. Es desenvolupà en el claustre del Seminari dels dies 22 al 27 de juliol amb conferències de Jordi Carbonell, Germà Coll, Andreu Murillo, Josep M. Quintana i Joan Solà, que precisament fou l’encarregat d’obrir el cicle amb el tema “El menorquí dins el conjunt dels parlars catalans”. A mi em tocà presentar una ponència sobre La literatura a Menorca i coordinar una taula rodona amb participació del regidor de cultura Pere Calafat, el catedràtic Lluís Casasnovas Marquès, el poeta Arcadi Gomila i el novel·lista Pau Faner.

Les classes de Solà a la Facultat eren interessantíssimes. Les seves lliçons no eren dogmàtiques, sinó crítiques. Tant bevíem de les fonts de Pompeu Fabra com de Noam Chomsky, però també del pastor del Pallars, del llaurador de l’Horta o del pescador de Fornells. Anàvem a l’aula delerosos d’aprendre i el mestre, més que donar-nos regles gramaticals, ens acompanyava a visitar textos medievals, a escoltar testimonis orals, a contrastar la llengua viva amb el que havien escrit els gramàtics, a establir comparacions entre el funcionament del català i el que passava en d’altres llengües romàniques. Havíem de conèixer, per suposat, la normativa; però ell ensinistrava la nostra observació i percepció de la llengua per poder destriar el gra de la palla. Després d’anys de polítiques assimilistes, la influència del castellà damunt la nostra llengua era greu (avui potser encara ho és més) i per trobar el bo de l’idioma calia refusar molta clovella. El professor sabia comunicar-nos els seus dubtes i ens tenia al corrent de les seves recerques. Aquelles discussions amb Jaume Vidal Alcover, tant vehement com savi, i el debat lingüístic que solia allargar-se més enllà dels límits estrictes de la classe!

Des del pas per la Universitat no he deixat de consultar els llibres del mestre i els articles que setmanalment publicava al Diario de Barcelona - un article sobre el menorquí es troba al llibre “A l’entorn de la llengua” (1977, pp. 200-203)- i actualment a l’Avui (alguns recollits al llibre Plantem cara, 2009). Com a aprenent de filòleg em sentia més motivat que un jugador del planter en el Barça de Guardiola.

Solà ens convida a barrejar la ciència pura amb l’anècdota. “...Però és que són les coses mateix que realment estan barrejades: la llengua, la cultura, les emigracions, l’economia, la pàtria, la història, l’Estat, els pronoms febles, la geografia, l’etimologia, els conflictes de parella, els divertits jocs de paraules, les enveges, la fonètica, l’amor i l’odi”. Ciència i passió pel coneixement no s’exclouen i Joan Solà n’és un viu exemple: “Si volem ser un poble normal, hem de tenir un Estat reconegut, una llengua referencial i una literatura i una història i ... Hem d’aspirar a la igualtat amb els altres pobles que ens envolten. No en podem ser un apèndix subordinat”. Si no ho fem així, tindrem “una llengua eternament híbrida, feble socialment i pobra de capacitat expressiva, embastardida”. Després de remarcar que el fonament últim per entendre el país és reconèixer “el lligam indissociable entre llengua i societat”, va desitjar que el país “recuperi l’autoestima” i que “la nostra comunitat aspiri d’una vegada al màxim”.
(Publicat a DdBalears, 14 de juny de 2009)

El PSM té el rellotge aturat?

2009-06-10T18:43:24Z

Algunes circumstàncies han fet que el PSM s'hagi convertit en el dipositari --en el dipòsit?-- d'un conjunt de valors i d'idees de caire polític de part dels menorquins. La feblesa, relativa, del moviment ecologista polític provoca que qui doni prioritat a viure d'una manera propera als valors del respecte a la natura per damunt d'altres, es decanti cap a aquest partit. El mateix passa a aquelles persones que se senten empeses a reclamar, abans que res, que els menorquins no perdem la identitat que ens han llegat --que ni és bona, ni dolenta, sinó que solament és la que em van transmetre els meus pares i avis-- que no hem d'entendre d'una manera excloent.

La resta de detalls que tindrien importància per decantar-se pel PSM a l’hora de votar, estan molt diluïts. Si hom únicament pretén votar esquerra, disposa d’altres opcions –PSOE i EM-EU-- i solament haurà de decidir entre elles per la intensitat, per dir-ho d’alguna manera, amb què vol que s’apliqui aquesta línia de política social. En definitiva, bàsicament, una persona vota el PSM si és nacionalista i quan ho és si no té fòbia a l’esquerra. Personalment, pens que tenir fòbia és un error i ho dic i a vegades no m’ho aplic, desgraciadament. Malgrat que intent, d’una manera sincera, de no tenir fòbies --ni tan sols recels— és ben cert que sovint no me’n surt.

Tot i que en algunes coses som molt crític amb el PSM, especialment pel que fa a la seva visió geopolítica i geoestratègica internacionals, el fet és que encara sent per ells certa simpatia. Si jo governàs en minoria –cosa que mai no passarà perquè ni em dedicaré a la política ni estic capacitat per governar— el meu aliat natural seria aquest partit. Deu ser per açò que tot i que dubt que tornin a obtenir la meva confiança, em dol veure que s’està enfonsant a una velocitat excessiva. La via d’aigua que s’hi va obrir no es va reparar tot d’una i ara ja és mala de tapar. Precisament per això sent certa ràbia per aquest partit. Atès que s’havia apropiat, justament i meritòria, de la defensa de la nació catalana a Menorca, el seu fracàs pot enterrar l’esperança que manteníem alguns de no ser assimilats del tot pels veïns. I torn a dir que cal veure els que ara ens dominen l’assimilació com uns dimonis dolentíssims, car són com els altres –com nosaltres mateixos-- i punt. Simplement vull recordar que jo vull continuar sentint-me català de Menorca, sense cap intenció d’imposar aquesta manera de viure als que preferesquin de ser espanyols de Menorca.

Des que va arribar la democràcia, el PSOE menorquí ha pactat amb altres forces polítiques per aconseguir ocupar la primera cadira del Consell Insular. Al començament pactava amb l’Entesa, que solia aportar dos consellers als cinc que obtenia el PSOE: la majoria necessària. Amb el temps, l’Entesa es va dissoldre i el nou pacte socialista es començà a signar entre el PSOE i el PSM, que solament aportava ja un conseller a la majoria “d’esquerres”. La gent ho veia més o manco bé i d’una manera natural i probablement era així… però les circumstàncies canvien i al PSM se li ha aturat el rellotge.

Quan el “Señorío de Vizcaya” va admetre d’incorporar-se a Castella, per dir-ho d’alguna manera, no hi havia cap problema extrem que ho impedís. D’una banda la llengua dels habitants es parlava en una zona geogràfica molt més extensa que l’actual, i de l’altra el furs varen ser respectats. Si hi afegim que al rei castellà no el devien veure ni en pintura… l’única cosa que feien els bascos era canviar d’amo, sense patir cap altre canvi en la seva manera de viure. Que té a veure açò amb Menorca? Hi té molt!

A Menorca, fa vint o vint-i-cinc anys la situació sociodemogràfica era una i avui és una altra molt diferent. Fa uns anys, quan en aquesta illa no hi vivia tanta gent, pactar amb el PSOE no era una qüestió de vida o mort. Votava l’Entesa qui no se sentia tan espanyol o qui se sentia més d’esquerres. La llengua pròpia –amb tot els ets i uts que comporta aquesta definició—no estava en perill. Més d’un 85 % del menorquins la parlaven i si no hagués estat per una anomalia social que hi havia a Maó des de feia unes dècades, aquest percentatge hauria estat molt superior. Els nacionalistes no havíem de patir si volíem ajornar d’escampar el nostre model. Podíem continuar units a Espanya tot conservant el pinyol d’algunes coses que ens feien el pes. Ara no és així. El català ha reculat d’una manera espectacular en un període de temps brevíssim, i em tem que aquest aprimament de l’ús social del català és definitiu. No desapareixerà per ara, però acabarà essent –ja ho és bastant— del tot innecessari. El nacionalisme, de sempre, ha anat molt lligat a les llengües i a les religions. En una època on la gent de Menorca decanta cada cop més la religió –dic la de Menorca d’una manera que voldria que entenguéssiu amb prudència, ja que els que han vingut del món islàmic conserven ben viu el lligam amb aquest sentiment— solament la llengua, la ceba i la butxaca poden fer que el nacionalisme sobrevisqui, si és que ho ha de fer. Haurien de ser conscients, els caps del PSM, que si bé canviar de model econòmic sempre és possible, recuperar una espècie perduda (vegetal o animal) o una matèria primera exhaurida, ja és més complicat. Si amb 80.000 habitants el PSM va obtenir 4.000 vots i s’alià al PSOE, ara no hauria de aferrar-se a un partit que li xucla part del seu electorat, ja que som prop de 100.000 els menorquins, però el PSM és a punt de mantenir solament amb 3.000 vots. Quan desaparegui per primera vegada del CIM serà mort i el PSOE haurà triomfat. Els passarà el mateix que a EM-EU, al CDS… o als nacionalistes liberals que encara existim però que ningú no ho sap i que per tant no tenim cap pes. Aliar-se amb el PSOE estava molt bé i era correcte fa dues dècades, avui és un suïcidi. Quan el PSOE arribi a obtenir 20.000 vots a Menorca, i ho aconseguiran, el PSM ho lamentarà. Aleshores els que ara xuclen de la mamella nacionalista i la traeixen s’hauran de convertir en unionistes per sobreviure. Ho ha fet tanta gent, que no vindrà d’un. I aleshores el PSOE haurà aconseguit el seu objectiu més preuat: una Menorca totalment assimilada. La primera cosa que farà serà un homenatge als estrategs del PSM, que ho hauran fet possible. Juraria que el PP el va retre a algun polític menorquí que portava un cognom. Ep, aquest cognom no era Bocco: aquest és el que duu la meva branca familiar italiana.

(És possible que continuï, si és que algú em fa cas.)