Sergey Brin i Larry Page, els dos fundadors de Google

La companyia del cercador sembla molt compromesa amb el sistema operatiu del pingüí, en el qual ha basat la seva plataforma per a telèfons mòbils Android, la qual s’especula que farà ben aviat el salt al món dels ordinadors, començant pels netbooks i, de fet, ja l’hem pogut veure en alguns models basats en processadors ARM, com un exemplar experimental d’Eee PC d’Asus presentat en el darrer Computex de Taiwan, una de les principals fires d’informàtica i tecnologia del món.

Però la meva pregunta és: és sincera aquesta aposta de Google pel sistema operatiu del pingüí, o bé es tracta tan sols d’una “pose”, una estratègia per guanyar-se el favor del públic i dels partidaris del programari lliure?

Si, és cert que és ben fàcil dir que Google recolza a Linux pel simple fet d’haver-lo usat en la seva plataforma per a telèfons mòbils, però jo ho veig més aviat com una eina per a què la multinacional del cercador aconsegueixi una finalitat -treure-li mercat a Microsoft-, que no pas que ho faci convençuda de la filosofia que es troba darrer de la plataforma del pingüí, ja que del potencial tècnic i de la comunitat no crec que en dubti.

M’agradarà veure en el futur, i si Android aconsegueix imposar-se a Windows en el camp de la telefonia mòbil i, en el futur, en el terreny dels ordinadors portàtils i sobretaula, si Google continuarà lligada a la filosofia del programari lliure.

A la llicència de codi obert de tot el que vagi prenent de Linux és clar que hi romandrà, ja que hi té una obligació legal, el que jo em refereixo és al què desenvoluparà a partir d’aquest punt amb els seus enginyers i programadors.

Entre mig, quedarà una guerra oberta entre Ubuntu, actual dominadora del panorama de les distribucions GNU/Linux (però que es veu cada cop amb la competència més a prop en quant a nivells d’usabilitat, com per exemple Fedora o openSUSE) i el mateix Android quan sigui adaptat oficialment al terreny dels ordinadors, que ho serà, d’això no us en càpiga cap mena de dubte. Aquesta guerra, si voleu una predicció personal, es saldarà amb la derrota d’Ubuntu a mans del sistema de la companyia del cercador, que potser llavors ja s’haurà allunyat en més o menys mesura del seu origen Linux.

Al meu parer el què vol fer Google és jugar el paper d’”Apple de Linux”: agafar el nucli del sistema i quatre eines bàsiques, recobrir-lo d’una interfície d’usuari molt treballada i preparada al màxim per a l’usuari final (fer servir sense haver d’aprendre gaire res) i d’una colla d’aplicacions i serveis que ho completin. Al final, el què ha fet Apple és un sistema propietari, que és en el què acabarà desembocant Android, malgrat que una part d’aquest romandrà lliure.

Imatge: gentilesa de Google

La Unió Europea i Microsoft s'enfronten

Ningú li ha demanat, però Microsoft s’ha ofert a comercialitzar al vell continent la propera generació del seu sistema operatiu sense el navegador web, l’Internet Explorer. El motiu? els càrrecs per pràctiques monopolístiques presentats al gener per Opera Soft, i que podrien costar-li a la companyia de Redmond una altra multa rècord (malgrat que segurament no tant com la imposada fa poc a Intel).

La maniobra era impensable no fa ja anys, si no fa tan sols unes setmanes, quan des de la cúpula de l’empresa afirmaven que l’Internet Explorer és una part indisoluble del sistema operatiu Windows, que hi treballa en conjunció, i que obligar-la a separar-lo d’aquest suposaria un atemptat a la llibertat de l’empresa per a innovar.

L’altra opció que se li presentava a Microsoft era incloure en el Windows còpies dels navegadors web de la competència. ¿Us imagineu comprar un ordinador amb Windows 7 en una gran superfície i que aquest ja portés preinstal·lat el Firefox, l’Opera, el Safari i el Google Chrome? Doncs bé, poc més o menys, aquesta és la idea que els havia passat pel cap a alguns membres de les diverses comissions anti-monopoli que al llarg dels darrers anys han investigat l’activitat de Microsoft amb el seu navegador web.

La proposta dels nois de Steve Ballmer té més finalitat propagandística que altra cosa: ha de servir per demostrar les bones intencions de la companyia (“veieu que en som de bons nois, que si l’IE és el problema, ens oferim a treure’l i ja està”) enfront la “dolenta” comissió que els investiga a Europa (“veieu aquests homes dolents, que ens han obligat a treure el navegador web del sistema operatiu quan teníem tot el dret a posar-l’hi?”). És com si en una partida de pòquer un dels jugadors pugés l’aposta a una gran suma; tindrà una bona mà, o bé serà un farol?

Jo en el cas de Microsoft em decanto per un farol: la companyia de Redmond quedarà bé de cara a la galeria i posarà a l’escriptori del seu nou sistema operatiu un enllaç destinat a permetre que els usuaris es descarreguin l’Internet Explorer des del seu lloc web, passant així la pilota de la responsabilitat als usuaris.

Naturalment, si hom necessita un navegador web per a treballar i té al seu escriptori una icona que li permet descarregar-se’n un, què creieu que farà? complicar-se la vida i buscar d’alguna manera un Firefox per instal·lar-lo a la seva màquina (descarregant-lo, per exemple, des d’un altre ordinador) o aprofitarà el què té més a mà? La resposta evident és aquesta darrera, no es complicarà gaire la vida. Pocs internautes perdrà Microsoft fent això, en podeu estar segurs.

Una altra cosa que pot fer la companyia de Redmond és passar-li la pilota als fabricants i integradors: molt bé, nosaltres us proporcionem el Windows 7 pelat, i vosaltres sou responsables d’instal·lar-li o no l’Internet Explorer. A això s’hi pot afegir una política de descomptes segons volum i inclusió de l’IE.

No val la pena ni tan sols esmentar que, en aquest cas, els grans fabricants com HP, Dell, Lenovo o Acer no dubtaran en incloure l’Internet Explorer en les seves màquines, i a aquests els seguiran els petits integradors i moltes botigues que munten les seves pròpies màquines.

Avui en dia, i si parlem de màquines desktop (portàtils i sobretaules per a ús normal) encara es fa imprescindible disposar d’un Internet Explorer ja que hi ha moltes pàgines que funcionen correctament només amb aquest navegador, malgrat que sortosament cada dia són menys. Alguns bancs, algunes botigues en línia i altres pàgines que presenten un cert grau d’interactivitat entrarien dins d’aquesta categoria.

La culpa d’aquest fenomen la tenen els motors de renderització i les diferents maneres d’implementar una mateixa funcionalitat que aquests tenen. Com sempre, Microsoft marca el seu propi rumb, mantenint una certa compatibilitat amb els estàndards aprovats internacionalment, però saltant-se-la quan els convé.

En canvi, la resta de navegadors no inclouen aquestes funcionalitats o formes de fer propietàries, es cenyeixen molt més als estàndards internacionals reconeguts. També els seria contraproduent no fer-ho, ja que serien vistos com una Microsoft-2 en introduir solucions propietàries als seus desenvolupaments.

Se’ns acosta una etapa en la què, independentment del que acabi fent Microsoft, cada dia serà més habitual disposar de dos o tres navegadors instal·lats en una màquina Windows. L’Internet Explorer hi serà perquè hi ha de ser, perquè com he comentat abans encara avui en dia ens és imprescindible per accedir a determinades pàgines.

El Firefox és l’alternativa més coneguda al browser de Microsoft, pel què probablement constituirà el segon navegador en les màquines Windows, i el tercer es podria trobar entre Safari, Chrome i Opera.

Aquesta riquesa es reduirà a tan sols un o dos navegadors en els sistemes Mac OS X, i només un a les màquines governades per GNU/Linux*, una situació que no em deixa de semblar paradoxal precisament en un terreny (el del programari lliure) en el què es presumeix que en la majoria de camps hi ha més opcions a l’abast dels usuaris que no pas en entorns de programari privatiu.

El tema dels navegadors web per a telèfons mòbils és totalment diferent; a banda d’estar molt més igualat entre tots els jugadors per la mateixa fragmentació del sector, els llocs preparats expressament per a dispositius mòbils són molt més senzills i no empren tantes APIs, frameworks i altres elements que tenen a la seva disposició els llocs web “normals”.

És per tot això, que la versió mòbil del lloc web dels bancs que ofereixen serveis a Internet o de les botigues en línia, no depèn tant d’un IE o un Opera per executar-se correctament, ja que s’acostumen a emprar tecnologies i elements que tots els browsers empren com a estàndards.

* De fet, en seran més d’un, ja que els entorns gràfics d’escriptori com Gnome i KDE disposen del seu propi navegador, però són pràcticament desconeguts pels usuaris finals que tenen aquests sistemes operatius instal·lats a les seves màquines.

Imatge: Guillem Alsina

A l'esquerra, participants en el SIMO 2007, a la dreta un tros de l'escriptori del Windows 7

Serà possiblement el més a prop que el tinguem els catalans abans que sigui llançat oficialment el 22 d’octubre, i permetrà veure tot l’ecosistema de partners, aplicacions i detalls tècnics.

El SIMO, la fira informàtica de Madrid, s’ha redefinit seguint la voluntat de les grans companyies, que els darrers anys no havien parat de queixar-se de l’afluència de públic no especialitzat i la proliferació d’expositors centrats en els productes de consum, més que no pas professional. Triomfant la revolta contra l’organització, ara tots donen suport al replantejament de la fira, i entre aquests hi tenim a Microsoft, que ha anunciat que portarà el seu Windows 7 en primícia a la capital espanyola.

Per als professionals de la informàtica serà important, tret que hagin aconseguit la molt lloable fita de viure només en un àmbit dominat pel programari alternatiu a la plataforma de Redmond, ja que en el nostre dia a dia ens topem constantment amb la plataforma de Microsoft, i quant més la coneguem, millor.

El SIMO Network (nom que li han donat al renovat certamen madrileny) és un esdeveniment dirigit al públic professional, i per tant aquells que hi aneu en tal qualitat no us hi trobareu desplaçats. Es celebrarà a Madrid entre els dies 22 i 24 de setembre ambdós inclosos.

Per a la presentació del seu darrer desenvolupament, la companyia de Steve Ballmer no escatimarà mitjans: disposarà de tot un pavelló del recinte firal d’IFEMA (per a què us en feu una idea, si fa no fa de les dimensions de la fira de Montjuïc), el número 7, on hi exposarà la seva visió del futur de la informàtica, òbviament centrada en el successor del criticat Windows Vista. També hi haurà lloc per als seus partners tecnològics, empreses que hi col·laboren i construeixen solucions basades en els seus productes.

Imatge: Guillem Alsina

Michael Jackson el 2005

El recent traspàs de l’artista Michael Jackson és el tret de sortida que dóna la graduació a la Xarxa de xarxes com el mitjà de comunicació preferit per l’audiència. De fet, qui primer donà la luctuosa informació no fou la CNN o Fox News, dues de les principals cadenes televisives d’informació 24×365 dels Estats Units, sinó el bloc TMZ, dedicat a la informació d’actualitat sobre les “celebrities” nord-americanes. La “premsa rosa” en definitiva, però la seva versió digital.

Però si per una via se’n van anar assabentant els internautes al llarg de les primeres hores, aquesta fou Twitter. Quan ni tan sols s’havia confirmat oficialment la defunció de “Jacko”, els “twitters” s’anaven passant la noticia els uns als altres. El funcionament d’aquest microbloc hi ajudà: cada cop que algú en publicava alguna referència, aquesta sortia també reflectida al perfil dels seus contactes. La sorpresa de la mateixa mort de l’artista va fer la resta, i ràpidament tots els internautes es van anar passant la noticia els uns als altres.

Facebook també hi ha tingut el seu paper, potser de menor impacte mediàtic que Twitter, però al cap i a la fi important. Ambdós serveis no han estat, a més, simples transmissors de la informació: han servit també per expressar el dol i el dolor que la desaparició d’aquest artista de fama mundial i talent reconegut (independentment de les polèmiques sobre la seva vida privada) han provocat, i per coordinar els diferents actes d’homenatge que hem pogut veure al llarg dels dies següents a la seva desaparició.

No pocs són els que parlen del gran èxit de Twitter com a mitjà d’informació, que s’ha avançat a la resta dels mitjans “convencionals” (sobretot la televisió). Jo prefereixo parlar d’èxit d’Internet en conjunt com a mitjà de comunicació de masses d’abast mundial. Més que res perquè el què abans hagués estat una revista en paper de distribució local (l’abans esmentat TMZ) és gràcies a Internet un tabloide d’abast mundial. Algú que viu a Petropavlovsk (a la península de Kamxatka, a l’extrem oriental de Rússia, tocant a Sibèria) pot ara estar al corrent de la noticia en el mateix instant que la coneix algú que resideix a Los Angeles, a pocs quilòmetres d’on s’allotjava el rei del pop.

El mínim cost que té publicar a Internet unit a la gran difusió que se’n pot obtenir (no oblideu que t’adreces a una audiència a nivell planetari) han permès la multiplicitat de publicacions de caire independent, no lligades als grans holdings mediàtics de la comunicació, el què sempre garanteix la riquesa de la pluralitat informativa.

I el perill d’intoxicació? de què algú “coli” una noticia falsa com a autèntica? Hi ha molta gent que defensa que la mateixa regulació del mitjà, la intel·ligència de la massa dels internautes, ho impediria. Hi estic d’acord, però de bones a primeres és plausible provocar una profunda impressió durant uns instants llargs (diguem una o dues hores) si els intoxicadors s’ho saben treballar prou bé. I si això els servís als seus propòsits, no ens càpiga cap dubte que ho intentarien.

Per a mi, el futur hauria de ser una integració total dels mitjans de comunicació amb la xarxa; els diaris s’haurien de replantejar com a mitjà de comunicació de noticies i tendir a recollir opinions d’experts, ser mitjans més de consell i de mostrar tendències i pensaments que la informació en si mateixa. En aquesta era, quan s’està imprimint un diari, la noticia ja ha caducat, no en canvi l’opinió que en pugui tenir un analista expert en el tema, que a més ens pot fer prendre partit. En definitiva, els diaris impresos s’han de reconvertir en eines de presa de decisions més que no pas en eines per a informar-nos.

La televisió i la ràdio han d’adoptar les tecnologies d’Internet per arribar a la seva audiència, mitjançant podcasts, televisió online (ja sigui IP TV o Web TV) i streaming, de manera que el nostre ordinador es converteixi en un aparell més de la sala d’estar en substitució del televisor. El PC, doncs, prendrà les funcions d’aquest. La TDT és una gran errada que només ens manté lligats al passat, i la tan airejada interactivitat i capacitat de rebre més canals d’aquest sistema només servirà per oferir més tele-escombraries i permetre’ns interactuar amb les emissions de “Gran Hermano”…

Benvinguts, doncs, a l’autèntica era d’Internet.

Imatge: Jason Edmonds a Flickr

Una vista de la sala on es celebrà l'acte

En un acte co-organitzat amb Barcelona Digital Centre Tecnològic, Microsoft Ibèria va presentar la traducció al català de la darrera versió del seu reeixit navegador web Internet Explorer 8, a més d’una solució gratuïta i de codi obert (?) per a generar i gestionar factures electròniques amb l’Office 2007. Evidentment, no tot podien ser bones noticies, car el paquet ofimàtic de la companyia de Redmond i base per a aquest aplicatiu no és ni lliure ni gratuït.

A la trobada no hi van faltar les autoritats polítiques, com és el cas del Secretari de Telecomunicacions i Societat de la Informació de la Generalitat, el Sr. Jordi Bosch, o bé del Secretari de Política Lingüística, Sr. Bernat Joan, entre d’altres. Els partners de la companyia de Redmond també hi van ser presents, així com públic en general i la premsa.

No es va deixar escapar l’avinentesa sense fer una anàlisi de les darreres tendències en innovació tecnològica, un camp en el qual Catalunya va treballant però encara no acaba de fer tota la feina que li pertoca.

Microsoft, sempre orgullosa dels seus productes, va destacar la innovació que du a terme en molt diversos camps amb els seus productes, i es va vanagloriar de la seva aposta pel català en programes com els sistemes operatius Windows XP i Vista o els serveis Live.

No vull ser el típic “ataco-a-Microsoft-gratuïtament-perquè-estic-a-favor-del-programari-lliure” (si, dit així, amb guions :-D ), però en aquest aspecte m’agradaria dir que la traducció al català sempre ha vingut amb un xic de retard respecte a la resta de versions idiomàtiques, algunes de les quals van dirigides a llengües que tenen un nombre de parlants inferior als del català. A més, en el cas dels sistemes operatius són traduccions parcials, a les quals els manca l’ajuda entre d’altres elements.

També en alguns casos ha hagut de ser la Generalitat, en representació del poble de Catalunya, la què posés diners sobre la taula per a què es realitzés la traducció d’un programa, com va passar amb el cas del Windows 98 (i que si no recordo malament va arribar a costar uns quants milions de pessetes…), que a sobre va arribar al mercat molt més tard que no pas la versió en castellà, per dir-ne una altra.

Continuo sense voler recórrer a tòpics ja gastats i molt simplistes, però la gran majoria de distribucions de GNU/Linux inclouen els paquets necessaris en desenes d’idiomes, entre ells el català. Ubuntu, openSUSE, Fedora, Mandriva, Debian,… són només alguns noms, alguns exemples d’aquesta disponibilitat lingüística.

Jo, particularment, tinc la meva Ubuntu en català des del primer dia, i fins i tot alguna màquina amb el sistema instal·lat en portuguès (la meva mare és d’allà, i jo el parlo perfectament, així que em dono un caprici i disposo d’algun Linux instal·lat en aquesta llengua), i no he hagut de menester la instal·lació de cap pegat, ni que la Generalitat en financi la traducció…

I repeteixo, no m’agrada seguir la corrent perquè si, però les veritats cal dir-les.

Imatge: Microsoft

Bing, un cercador molt "acolorit"

La companyia fundada per Bill Gates està mosca perquè no triomfa a Internet, no és la primera. I no només ho dic jo; qualsevol que segueixi una mica les noticies del món tecnològic recordarà l’intent de compra que la multinacional nord-americana va protagonitzar sobre un altre dels “grans” d’Internet, Yahoo!. I l’objectiu de tot plegat no era ni més ni menys que fer ombra a Google en el terreny de les cerques i la publicitat en línia, els seus dos grans feus.

Microsoft va entrar a Internet una mica desorientada. El gran guru Bill Gates se li va acudir afirmar que no li veia futur a la Xarxa de xarxes… de fet, no era el primer cop que ficava la pota, ja que anteriorment també havia opinat que amb 640 kilobytes de memòria RAM en un ordinador n’hi hauria d’haver prou fins a la fi dels temps… En fi, ningú sembla tenir una bola de vidre amb la qual veure el futur, i Gates no n’és una excepció, tot i que per sort per a ell, l’home ha tingut més encerts que errades al llarg de la seva vida.

Microsoft va començar apostant per crear la seva pròpia xarxa, MSN (el nom us és familiar?), pensant que aquesta acabaria amb Internet. La cosa va anar més aviat a l’inrevés, i Microsoft va haver de començar a improvisar sobre la marxa una estratègia a Internet. Però, és clar, aquestes coses no es poden fer a la babalà, i més havent-hi companyies establertes fermament a la xarxa com la mateixa Yahoo! o Netscape.

En els navegadors no li va costar gaire fer-se amb el control, amb pràctiques il·lícites pel mig, però en el camp dels serveis en línia va ser una altra cosa. La irrupció de Google, que va destronar a Yahoo! com la pàgina més vista i servei més emprat, li va posar les coses encara més difícils a la companyia de Redmond.

Ho va intentar amb Live, ho va tornar a intentar adquirint Yahoo!, i davant del fracàs d’aquestes dues iniciatives, Microsoft s’ha decidit finalment a plantar-li cara a Google en el seu mateix terreny, i és per això que ha presentat Bing.

I abans de continuar amb el nou cercador de Microsoft, una reflexió: es pot considerar que el segon o tercer motor de recerca i una de les primeres pàgines més consultades d’Internet ha fracassat? ja m’agradaria a mi fracassar així!

Els nois de Steve Ballmer han definit a Bing com a quelcom diferent d’un simple cercador. L’han anomenat una “eina de presa de decisions”, ja que als simples resultats d’una cerca hi afegeix una sèrie de dades que, en teoria, ens han d’ajudar a prendre decisions. Així, si busquem informació sobre un determinat model d’ordinador, ens podem trobar amb resultats de comparatives i un resum de les botigues en línia on comprar-lo.

És per això que Microsoft ha signat una sèrie d’acords amb altres companyies que li proporcionen aquests petits extres que necessita com les comparatives de compra. En aquest cas concret, la companyia de Redmond compta amb el suport de Ciao, líder a Europa en quant a comparació de llocs de venda en línia i que, a més a més, permet als seus usuaris comentar el producte amb les seves impressions personals.

La veritat és que Bing és una opció més per a un públic que està massa acostumat a Google, però encara disposat a canviar. Potser l’únic obstacle amb què topi sigui la mala imatge de marca que té Microsoft en molts sectors, i potser per això la companyia de Steve Ballmer sembla haver evitat posar el seu logotip a la seva nova criatura.

Android comença a atacar el segment dels netbooks

Més potència de càlcul, millor qualitat d’imatge, possibilitat de veure vídeo en alta definició, més durada de la bateria i no necessitar un ventilador mecànic com en el cas dels processadors Intel són algunes de les màximes que segueixen les companyies que s’han ficat en el món de la fabricació de microprocessadors per a dispositius tipus netbook o MID.

Aquestes noves classes de maquinari neixen arrel del projecte OLPC, inicialment enfocat als països de l’anomenat tercer món (que l’anomenem així des del punt de vista de superioritat que assumim a l’autoanomenat primer món…) però que ràpidament va despertar l’interès dels consumidors i usuaris d’Europa i els Estats Units per disposar de màquines petites i amb gran autonomia encara que fos sacrificant una part important de la potència.

Amb aquestes premisses com a base, el segment dels netbooks ha avançat espectacularment d’ençà que Asus va presentar el primer Eee PC, i en aquests temps de crisi és el que està permetent sobreviure al sector de la fabricació i venda de maquinari.

Aquest sucós pastís està monopolitzat actualment per Intel i la seva plataforma Atom, que domina en la majoria de les màquines amb les excepcions d’aquelles que munten un processador VIA (cada dia més rares, doncs molts fabricants que els van usar al principi han emigrat a l’Atom. És per això que oferir una alternativa viable econòmicament i en rendiment a la plataforma de la companyia californiana s’ha convertit en una temptació massa gran per als fabricants de microxips.

La competència més forta a Intel pot venir de la mà dels diversos fabricants llicenciataris de l’arquitectura ARM, com ara Qualcomm. D’aquesta darrera companyia, precisament, s’ha presentat en el darrer Computex de Taiwan un model d’Eee PC d’Asus que llueix un dels seus darrers xips.

Nvidia és un altre dels contendents que ha fet la seva presentació en societat en aquest darrer Computex, no en va una de les fires més importants d’informàtica juntament amb el CES de Las Vegas, tot i que havia fet pública la seva intenció d’entrar en aquest segment ara fa cosa d’un any.

Els xips Tegra també estan basats en l’arquitectura ARM, i estan disponibles per a dispositius de tipus MID i netbook en una sèrie, i per a dispositius tipus PDA i smartphone en una altra.

Un dels principals punts forts d’aquests dispositius és la manca de ventilador mecànic per dissipar l’escalfor generada. Si no vaig errat, empren un sistema de dissipació per inducció, en el qual el microprocessador entra en contacte amb un element al qual transmet l’excés de temperatura i, per tant, aquest “s’emporta” l’escalfor sobrera.

Això permet fer màquines més petites, silencioses i resistents, ja que els ventiladors mecànics tenen més possibilitats de patir fallades.

Pel que fa a les plataformes de programari emprades en aquests desenvolupaments, ens topem majoritàriament amb Linux, ja sigui en adaptacions de l’Android de Google o en distribucions com Ubuntu Netbook Remix. Microsoft no té un port del nucli NT (base del Windows XP i successors) per a l’arquitectura ARM, però si de Windows CE, la versió mòbil d’aquest.

Pel què fa a Android, Google no ha donat oficialment el tret de sortida a l’implantació de la seva plataforma en ordinadors ultraportàtils, però tampoc li cal; en primer lloc perquè en ser Linux, la plataforma és lliure i oberta, i per tant no hi ha inconvenient en què qualsevol fabricant o programador independent n’agafi el codi font i l’adapti a la màquina que vulgui. En segon lloc perquè l’interès generat ja de per si per la mateixa plataforma actua com a impulsor, de manera que a Google no li cal fer de dinamitzador. Pràcticament s’hi pot ajeure i esperar que les coses caiguin pel seu propi pes.

Però tenen futur?

El segment dels netbooks va encetar el seu camí dominat per GNU/Linux, però entre Microsoft i el mateix públic usuari final ràpidament li van tallar el camí i el van apartar cap a un ramal marginal en tot aquest mercat.

La companyia de Redmond es va encarregar de fer bones ofertes als fabricants, de manera que a aquests els interessés oferir un sistema operatiu “que té tothom” (un estàndard de facto) enlloc del sistema del pingüí, encara avui en dia una raresa a evitar per a la gran majoria del públic, tot i que la seva gratuïtat i la filosofia que està darrere seu els pugui caure simpàtica.

Aquests mateixos usuaris són els que s’han encarregat d’acabar de tallar el camí de l’oportunitat per a Linux, ja que la majoria són prou dropos per no voler aprendre un sistema nou i prefereixen continuar treballant amb el que ja coneixen (encara que se’n queixin cada dos per tres i tinguin problemes de virus i seguretat). J’accuse!

Els dispositius basats en els processadors ARM partiran, doncs, amb un desavantatge notable envers la competència basada en els Intel Atom, i que serà un sistema operatiu que la gent defuig. Però també tindran un avantatge: oferiran més durada de bateria i prestacions de reproducció de vídeo a un preu notablement més baix.

Els connaisseurs tecnològics, els anomenats tecnoinfluenciadors, geeks i altres comunitats techies sens dubte en sabran apreciar les virtuts i és probable que hi tinguin cert èxit, però no crec que arribi fins al punt de poder robar una quota de mercat sensible a la plataforma Wintel (Windows+Intel) dominant avui en dia.

De fet, i si traiem l’excepció d’Asus, tots els models que he vist de netbooks basats en xips ARM són de petits fabricants semi-desconeguts per a mi i per a la majoria de la gent, el que indica que, almenys de moment, són marginals. L’aposta d’Asus insufla un xic d’esperança, però cal preguntar-se si és real o un simple moviment de cara a la galeria per quedar bé amb el públic més geek.

Dels fabricants que estan començant a entrar a sac en aquest segment, jo crec que hi haurà una selecció natural a la qual només sobreviuran els que s’hagin sabut guanyar la confiança dels fabricants traient un producte “bueno, bonito y barato”. Aquí, pel què jo veig, poc importa que siguin tecnològicament superiors, sinó que el que més val és el tracte comercial al què es pugui arribar.

Particularment, i si us esteu preguntant si cauré en la temptació de comprar-me un netbook basat en l’arquitectura ARM, us diré que ho consideraré seriosament pels beneficis que aporta, especialment el tema de la bateria ja que jo sempre he necessitat molta autonomia en les meves màquines portàtils, però que també sospesaré el fet de que hi pugui executar un OpenOffice, el programari que actualment estic fent servir més.

Per a la resta de vosaltres, us recomanaré que, com a mínim, examineu bé aquesta nova plataforma. Entenc que molts de vosaltres fareu servir Windows XP o Vista (o fins i tot 7) en màquines de sobretaula, i que concebreu l’experiència informàtica tal i com la viviu en aquests escriptoris. Si no voleu sortir d’aquí, la vostra opció és bastant òbvia: Intel Atom i Windows, ja sigui XP o 7 (particularment, no us recomano Vista).

Si, en canvi, teniu la ment més oberta i no us lligueu a un programa de la plataforma Windows determinat, si que us recomano que, pel cap baix, tingueu les noves plataformes ARM en consideració i en sospeseu els avantatges.

Imatge: nDevil a Flickr

L'hemicicle de Brusel·les

Fa un temps us havíem parlat d’una formació política molt peculiar, que basa tota la seva filosofia i programa en les noves tecnologies i en l’ús que els ciutadans en fan d’aquestes. El Partit Pirata va néixer fa pocs anys a Suècia, però s’està estenent amb rapidesa per tot el món i en les darreres eleccions europees del 7 de juny ha aconseguit un escó al Parlament de Brussel·les.

Diversos són els factors que s’han donat per tal que això sigui possible: d’una banda, el desinterès dels ciutadans del vell continent en el procés comunitari, tot i que segons afirmen polítics i periodistes, cada cop més coses es decideixen des de Brussel·les. Aquest mateix desinterès i apatia ha fet que molts votants donessin una oportunitat a formacions alternatives, que d’altra manera no haurien votat en uns altres comicis.

Això ha donat ales per una banda a la sempre menyspreable ultradreta, i per l’altra a formacions més llibertàries o centrades en algun aspecte concret de la nostra societat com són el Partit Antitaurí (tot i que a aquest sembla que només l’han votat els que anaven a les seves llistes i alguns dels seus familiars, però no tots…) i el mateix Partit Pirata.

El perfil del votant “pirata” (si em permeteu anomenar-los carinyosament d’aquesta manera) és el del noi jove, amb inquietuds polítiques i socials però que al mateix temps està desencantat amb les formacions polítiques tradicionals i el seu discurs, i que recela obertament dels polítics que representen aquestes formacions.

La polèmica resolució del cas The Pirate Bay ha actuat de catalitzador per a mobilitzar un electorat que, d’altra manera, potser s’hauria quedat a casa, com he dit abans, poc motivat pel procés d’unió dels estats europeus.

Aquesta formació ha aconseguit captivar al 7,1% dels votants suecs, esdevenint la cinquena força en aquests comicis i catapultant al seu cap de llista vers el Parlament de Brussel·les. Poca cosa podrà fer un sol diputat “Pirata” a la capital belga, sobretot enfrontat a la gran majoria de formacions que recolzen d’una o altra manera la imposició del cànon, però a fi de comptes era quelcom que ja se sabia i al què no per això s’hi ha de renunciar. La vida -i la política encara més- ha de ser el terreny per buscar que les utopies es compleixin.

I per acabar, una curiositat: us heu fixat que les sigles del Patit Pirata coincideixen amb les d’una altra gran formació a nivell de l’Estat Espanyol? ;-)

Imatge: Xavier Larrosa a Flickr

Microsoft contra Linux, l'eterna batalla

D’ençà que vaig publicar la noticia de la descoberta que el nou cercador de Microsoft (Bing) funcionava al menys parcialment sota GNU/Linux, hi ha hagut molta gent que se m’ha tirat a sobre (en sentit figurat, és clar…) dient-me que no tinc raó, que és inconcebible i que la informació és falsa i els meus coneixements tècnics mínims. Bé, després d’investigar una mica, em reafirmo en la majoria del què havia dit, alhora que matiso o, més aviat, concreto, la informació apuntada a l’entrada anterior.

El fet és que molta gent m’ha vingut dient que el Linux entrava en funcionament amb els servidors d’Akamai, una empresa que es dedica a servir continguts per compte d’altres, i no en els de Microsoft. Si em permeteu, faré un breu parèntesi per explicar què és d’això d’Akamai.

Aquesta és una empresa que disposa de servidors arreu del món i que du a terme funcions de memòria cau (caché) per a altres, treballant per a Microsoft en diversos serveis en línia com ara el cercador Live, al qual ve a substituir el nou Bing. Imagineu que heu de fer una cerca d’imatges o de vídeo. En accedir a les pàgines de resultats, si Akamai té un servidor col·locat geogràficament més a prop del vostre ordinador que els de Microsoft i us pot servir el contingut més ràpidament, ho farà. D’aquesta manera podem veure la funcionalitat d’Akamai com la d’un accelerador de la navegació.

Si, Akamai és una empresa diferent de Microsoft, que només serveix continguts (imatges, àudio, vídeo,…), però a fi de comptes aquests continguts ens són servits després de dur a terme una recerca amb una eina de Microsoft, i sota la seva imatge i logotip. Us posaré un exemple del què vull dir: imagineu-vos que tenim un restauranrt on hi ha un sol cambrer, el Sr. Finestres, el qual preveu que pot anar desbordat en un moment donat i li demana a un amic seu que regenta un bar just al costat si el pot ajudar a servir taules donat el cas que ell no doni l’abast. L’interpelat li diu que si, que cap problema. Comença a arribar gent al restaurant, els quals es van asseient a les diferents taules fins que arribeu vosaltres, i us asseieu en una taula que està a prop del bar de l’amic d’en Finestres.

Us atén aquest amic seu, identificant-se com a cambrer del restaurant Finestres, no pas com “el col·lega d’aquí del bar del costat que li fa un favor a en Finestres perquè estem a la mateixa penya del Barça”, per dir alguna cosa. Si teniu alguna queixa, a qui demanareu el full de reclamacions? al bar del costat, que no us ha servit res, o al restaurant Finestres, que és on esteu dinant? Si, jo vaig pensar el mateix: a can Finestres.

La polèmica està servida: fa servir Bing Linux en la seva operativa? si i no. Directament potser no, però si a mi m’arriben imatges, vídeos i àudio des d’un servidor GNU/Linux corresponents als resultats d’una cerca feta amb Bing, sense cap mena de dubte podré dir sense temor a equivocar-me que almenys parcialment en fa un ús.

En un altre moment us faré cinc cèntims més detalladament del què és i el que ofereix el nou cercador de la companyia de Steve Ballmer.

La Unió Europea versus Intel

Es rumorejava des de feia alguns dies degut a unes filtracions que han pul·lulat per Internet, però fins al passat dimecres dia 13 no es va saber amb seguretat: la Comissió Europea ha sancionat les pràctiques fraudulentes de mercat d’Intel amb una multa de 1.060 milions d’Euros, la més gran imposada per l’òrgan regulador del mercat al vell continent en tota la seva història.

Tot i la sanció, el seu impacte immediat es veu minimitzat pel fet que la mesura encara trigarà en aplicar-se; Intel ja ha anunciat que recorrerà el dictamen, el què pot portar a un llarg ajornament encara. Qui si ho ha notat de seguida ha estat la borsa: la cotització d’Intel ha caigut uns quants punts, posant més llenya al foc d’una tendència a la baixa que la multinacional nord-americana segueix des de finals de l’any passat. La cotització d’AMD, rival directa d’Intel i principal beneficiada d’aquesta resolució, ha fet el camí en sentit contrari, pujant el seu valor.

Els orígens d’aquest judici es troben en la conducta seguida per Intel al llarg dels darrers anys, en els què segons la Comissió Europea ha pressionat a diversos fabricants d’ordinadors per a què limitessin els xips de la seva competència que feien servir en els seus ordinadors. Aquestes pressionsss s’han estès fins a diversos venedors, com la cadena Media Markt, de la qual i segonl’òrganan europeu, Intel ha aconseguit que donés força prioritat als ordinadors equipats amb els seus microxips.

Les contrapartides per a aquests fabricants i venedors eren uns substanciosos descomptes en els preus dels seus microprocessadors. Per a alguns dels fabricants, Intel fins i tot hauria marcat el percentatge màxim de màquines que podien emprar els processadors de la competència. L’objectiu era escanyar Advanced Micro Devices (AMD), deixant-la relegada a una quota de mercat marginal però prou ampla per a què cap autoritat se li pogués tirar a sobre acusant-la de monopolitzar el mercat. Finalment, sembla que el tret li ha sortit ben bé per la culata.

El cas recorda a la sanció que en el 2004 la mateixa Comissió Europea va imposar a Microsoft també per pràctiques monopolístiques, tot i que en aquell cas la quantitat no va arribar ni a la meitat de la què s’ha imposat ara a Intel, malgrat que el monopoli de la companyia fundada per Bill Gates és molt més clar que no pas el que pot tenir el fabricant de microxips.

Els motius d’aquestes diferències poden raure per una banda en què llavors, comptant el relativament baix import de la multa a Microsoft i les mesures col·laterals que es van aplicar i que més que debilitar el monopoli de la companyia de Redmond, van afavorir la seva pervivència, la Comissió Europea no va quedar en gaire bon paper. Les crítiques van ploure “a mansalva”, i molts van ser els analistes i comentaristes que van riure a plaer del què havia fet la Comissió.

Així, ben retratats, han decidit descarregar el pes de la justícia sobre una altra empresa informàtica, per demostrar que (i amb perdó de l’expressió) “els tenen ben posats” i que no els fa por cap empresa, però no és cert.

Si d’Intel no hi ha tanta dependència, doncs AMD fa el mateix (més bé o més malament, però és compatible), de Microsoft si que és probable que les autoritats europees no en puguin prescindir. I, més que les europees, les nord-americanes. Els nois de Redmond són contractistes del govern nord-americà en diverses àrees estratègiques, i l’administració Bush ja els va salvar algun cop de les ires judicials per presumptes pràctiques monopolístiques. El govern europeu hauria pogut tenir por de les represàlies nord-americanes. Reconeguem-ho: per molt que els europeus treguem pit, políticament encara estem molt subjectes de les decisions preses a Washington. Aquesta és l’altra cara de la moneda.

Intel, per boca del seu CEO, Paul Otellini, s’ha declarat innocent, afirmant que si avui en dia ocupa una posició predominant en el mercat, és degut a què ha invertit molt en investigació i desenvolupament (I+D). Sobre els descomptes als fabricants, Otellini afirma que és quelcom normal en empreses d’aquest tipus que treballen amb grans volums: quant més compres, més bé de preu et surt la unitat.

AMD en serà la principal beneficiada, tot i que personalment no crec que noti de forma immediata els efectes. A fi de comptes, aquests diners no aniran destinats a compensar-la, i la seva situació financera no va gaire bé des de la seva adquisició d’ATI. Amb una mica de sort, conquerirà una mica més de quota de mercat, el què li permetrà remuntar econòmicament i invertir més en I+D per aconseguir més quota de mercat en detriment d’Intel. No obstant, aquest serà un procés lent, i mentre Intel contraatacarà (esperem que a partir d’ara de forma estrictament legal) oferint uns bons descomptes als fabricants. L’objectiu de la californiana ha de ser mantenir a ratlla AMD per privar-la de recursos per a I+D que li permetin superar-la.

VIA es manté des de fa temps en un segment molt marginal de productes de baix cost, i és difícil preveure si amb aquesta resolució intentarà assaltar algun altre camp, però ho dubto: al meu parer no té recursos ni productes per ocupar cap altre rang de màquines que no sigui aquest.

El mercat dels microprocessadors no es redefinirà de forma radical, no al menys en els propers mesos i dins de pocs anys. la multa imposada a Intel per la Unió Europea ha estat un treball cosmètic al bunyol que els va sortir amb Microsoft, s’han acarnissat amb qui podien fer-ho per demostrar que ells poden. Segons els meus càlculs, la multa imposada correspon al 20-25% dels beneficis d’Intel d’un any. Si compteu que la crisi econòmica farà que aquests decaiguin, posarem un 30-35% com a molt. Ara això dividiu-ho, per exemple, durant 3 anys. I encara més: ambdues parts (Intel i la Comissió Europea) ja miraran que això es comenci a pagar un cop passada la situació de crisi econòmica actual. Per tant, ens quedem amb què Intel haurà de pagar un 10-12% dels seus beneficis anuals al llarg de tres anys, si no s’ho manega per pagar menys al llarg de més temps.

I això, evidentment, si al final no li fan la sanció més petita. Ara s’ha muntat un gran terrabastall informatiu, però estic segur que d’aquí a uns mesos o quan es resolgui el recurs presentat per Intel, aquest import tan espectacular se li rebaixarà. De fet, estic convençut que la multa puja a més de 1.000 milions per un simple efecte psicològic, però pot acabar en 600 “milionets” de res en el futur…