Amb l’adquisició de la companyia Powerset, especialitzada en motors de cerca que empren tecnologies de reconeixement i anàlisi semàntic, la companyia de Redmond es prepara pel que pugui ser en el pols que manté per fer-se amb tot o part de Yahoo!.

Recentment, Microsoft ha donat a conèixer l’adquisició que ha fet de Powerset, una jove empresa (i que segons tinc entès, es formà en un dels vivers d’empreses de la mateixa Microsoft) especialitzada en el camp de les cerques d’informació i, més concretament en l’adaptació de les anomenades cerques semàntiques.

Fem un petit parèntesi per explicar aquest concepte de cerques semàntiques: quan busquem quelcom a Internet, emprem per a aquesta tasca una eina de recerca com Google, Yahoo! o el mateix Live.com, que consisteix bàsicament en un quadre de text en el qual hi escrivim una sèrie de paraules, les que anomenem “paraules clau” i que consisteixen en els termes que es trobaran dins del text de les pàgines que ens retornarà com a resultat l’eina de recerca. Així, per exemple, si volem saber qui va descobrir Amèrica, haurem d’introduir al cercador les paraules clau que considerem hauran de sortir a les pàgines de resultats, com per exemple Amèrica, descobriment, descobrir (la diferència entre temps verbals compta), Cristòfor Colom (cas que coneixem el nom del descobridor), Pinta, Niña, Santa Maria,…

Ens trobem de moment amb la impossibilitat d’emprar el llenguatge natural per fer preguntes als cercadors. El llenguatge natural consisteix en el que fem servir en el dia a dia de la nostra vida amb altres persones per a comunicar-nos. ¿Oi que seria còmode obrir el nostre cercador habitual, com per exemple Google i teclejar en el quadre de text “qui va descobrir Amèrica?” i que, un cop aquest hagués entès la pregunta, ens la respongués? Doncs bé, la cerca semàntica consisteix exactament en això, en que nosaltres ens puguem expressar en llenguatge natural quan fem les preguntes al cercador i que aquest ens pugui “entendre” i ens retorni la resposta.

Evidentment, l’ordinador no ens entén en el sentit literal del terme, el que tenim és un procés d’intel·ligència artificial (simulació d’una intel·ligència) basat en algoritmes matemàtics que és capaç de classificar les paraules i temps verbals que l’usuari expressa en la frase per extreure’n una gama de paraules clau que són les que farà servir per fer la cerca, tot i que el resultat final (sobretot si el sistema que hi ha a l’altra banda està prou ben fet) dona la sensació que l’ordinador ha entès què és el que volíem buscar.

Powerset va néixer precisament per a desenvolupar sistemes d’aquesta mena, i de moment ja podem gaudir d’un dels seus productes; si feu servir la Wikipedia (de ben segur que en la majoria de vosaltres així és), el sistema de cerca que inclou ha estat desenvolupat per Powerset, el que ens porta ja a la primera pregunta que hom es pot fer davant l’operació anunciada per Microsoft: quin serà el futur de les cerques de la Wikipedia?

Ja sabem que a Redmond aquests projectes lliures no acaben de fer el pes, almenys pel que fa a la direcció de la companyia, i més comptant que la Wikipedia té la responsabilitat directa de la davallada en popularitat de l’Encarta, l’enciclopèdia desenvolupada per Microsoft i que actualment ja gairebé només té sortida com a regal en la compra d’un ordinador nou. En tot cas, en qualsevol moment es podria produir un desaire a l’enciclopèdia lliure per part de Microsoft, així que no seria d’estranyar que la direcció de la Wikipedia decidís d’un moment a l’altre prescindir dels serveis de Powerset.

Els nois de Steve Ballmer ja han anunciat que Powerset s’integrarà en Live.com, el cercador que la companyia de Redmond té a Internet però amb el que no ha pogut aconseguir un èxit i reconeixement equiparables als de Google o Yahoo!, els dos líders a nivell mundial en aquest segment.

Probablement aquesta maniobra sigui “intimidadora” de cara a Yahoo!; la junta general d’accionistes d’aquesta companyia està prevista per a finals d’aquest mes, i serà un moment molt esperat i tens, ja que es jugarà bona part del futur de la xarxa durant els propers anys.

Rebutjada per Jerry Yang i companyia, Microsoft sembla desesperada per aconseguir sigui com sigui tota Yahoo! o la part que li interessa, i es dedica a pressionar a Yang (CEO de Yahoo!) i els seus. Per una banda ho fa en el terreny dels negocis, aliant-se amb Carl Icahn, un dels accionistes de cert pes a la companyia, i per l’altra banda en el terreny tecnològic, mostrant la voluntat de disposar d’un arsenal d’armes per fer front a Google que es podrien complementar amb les que disposa Yahoo!. D’aquesta manera es fan més atractius per als accionistes que encara no estan convençuts de l’operació. La imatge a donar seria doncs quelcom com ara “junts podem tenir prous recursos per fer front a Google“.

Però, a banda de poder ser una operació “cosmètica” destinada als ulls de Yahoo!, la incorporació de Powerset al catàleg de recursos de Microsoft és ben real, i pot ser un punt a favor molt interessant per als serveis d’Internet que ofereix la companyia de Redmond.

Que jo sàpiga, cap de les grans empreses del sector disposa d’una solució d’aquesta mena, tot i que tampoc em crec que hagin estat asseguts en una cadira esperant que la idea lluminosa per a crear-la vingués a ells; tant Google com Yahoo! de ben segur que han estat investigant en aquest sentit, però de moment poca cosa se’n sap dels resultats que han obtingut.

Degudament publicitat, aquest nou servei podria permetre a Microsoft reduir uns punts de distància respecte a Google. Penseu que no tots els internautes saben resumir de manera que puguin trobar les paraules clau per a emprendre una cerca, o fins i tot (i a despit que sigui una eina de fàcil ús ja per la seva pròpia naturalesa) sàpiguen fer servir un cercador.

No s’han anunciat dates sobre quan els usuaris de Live.com podran gaudir d’aquesta nova funcionalitat ni de quina manera serà, però crec que no pot trigar gaire: la tecnologia està desenvolupada, el seu ús amb Wikipedia prova el seu funcionament i a Microsoft li interessa, ja que encara que al cap i a la fi no es faci amb el control de Yahoo!, li continuarà interessant disposar d’armes per barallar-se amb Google. Així que crec que abans de final d’any ho podem veure en acció.

VIA sigui potser l’única que li està plantejant alguns problemes en el segment portàtil, més concretament en el mercat dels ultraportàtils, aquestes petites màquines amb gran autonomia, connectivitat i un preu força irrisori que no només popularitzen la informàtica fent-la arribar a tots els públics, sinó que a més també contribueixen (o, pel cap baix, ho intenten) a crear un model educatiu on les TIC’s hi tenen un paper més present i que serveix per a proporcionar igualtat d’oportunitats a tothom. Si bé Intel disposa de la seva oferta en aquest segment, el seu èxit és limitat de moment davant d’una VIA que va apostar abans per aquest model de màquines i que, per tant, ha adquirit un avantatge important en el mercat.

Però deixant de banda els ultraportàtils, la presentació més recent d’Intel ha anat dirigida al segment dels portàtils “normals” o, dit d’altra manera, a aquells que no entren en la categoria d’ultraportàtils.

La nova generació de la plataforma Centrino 2 es dirigeix tant a usuaris amb un perfil professional com al consumidor final en màquines domèstiques, un públic que cada dia més està adoptant el portàtil com la màquina de treball habitual en substitució dels habituals sobretaules per tots els avantatges que suposen els portàtils enfront d’aquests.

Inicialment han estat presentats cinc nous xips d’aquesta la cinquena generació de processadors per a ordinadors portàtils sota el segell Core2 Duo. Les millores que presenten les trobem en pràcticament tots els aspectes de rendiment i funcionament del xip; estalvi d’energia o suport per a l’esborrany de l’estàndard 802.11n de connectivitat sense fils en son potser les característiques més destacades.

Molt interessant és la possibilitat de canviar de mode d’ús a la tarja gràfica segons els requeriments de l’aplicació amb la que estiguem treballant. Si per exemple estem emprant un programa de CAD o de disseny 3D, podrem aprofitar el rendiment de la tarja gràfica al màxim, mentre que si tan sols volem fer servir un processador de texts o llegir un document PDF, podrem canviar a un mode d’ús més simple que ens permet a més estalviar energia.

Això és perfecte per als usuaris que volen gaudir d’una alta mobilitat, tenint el consum adequat per a cada circumstància segons el programari que facin servir. Així, anar en tren mentre es veu una pel·lícula de DVD a l’ordinador, farà que amb la nova família Centrino 2 ajusti molt més els valors de despesa d’energia que amb l’actual generació existent.

Intel ha promès que en els propers tres mesos llançarà vuit nous processadors d’aquesta nova família, en el que promet ser una autèntica allau de novetats per al sector portàtil.

No només això ha presentat Intel recentment. El processador Core2 Extreme és el primer processador optimitzat per a jocs en màquines portàtils que proporcionarà un rendiment sense comparació als usuaris i a aquells professionals que tinguin unes grans necessitats de potència de càlcul. Aquest microxip es presenta inicialment a una velocitat de 3,06 gigaherços, i el seu enfocament inicial sembla dirigir-se als usuaris de vídeojocs, cada dia més interessats en màquines portàtils. De fet, ja fa algun temps que tenim entre nosaltres forces models de portàtil per a jugadors habituals, com poden ser les màquines d’Alienware (Dell), Airis o Toshiba.

Per a complementar tots aquests processadors, la multinacional californiana també ha presentat el xipset Mobile Intel 45 Express i la tecnologia sense fils WiFi Link 5000. Aquesta darrera proporciona una velocitat teòrica fins a cinc cops superior a la velocitat dels sistemes WiFi actuals.

Tot i això, i com a tecnologia de connectivitat de futur immediat, Intel aposta pel WiMAX, un estàndard no gens explotat i força desconegut al nostre país però que ja ha estat emprat a altres llocs del món per portar connexió a llocs que estan mancats d’aquesta. És el cas de Finlàndia, on bona part de la inhòspita regió de Lapònia ha estat dotada de cobertura gràcies al WiFi. I és que no hem d’oblidar que, a vegades, qui més necessita de connectar-se a Internet és precisament el passavolant d’aquestes regions desèrtiques.

De fet, no és estrany que es consideri al WiMAX com la tecnologia de connectivitat del futur: mentre que el WiFi tradicional té un abast de no gaire més de cinquanta metres, una antena WiMAX pot cobrir una àrea de cinquanta quilòmetres, prou com per cobrir un poble o una ciutat petita amb tan sols una única antena, donant serveis a tots els usuaris d’ordinadors portàtils.

Fins ara, els dispositius WiMAX ens han arribat amb comptagotes, però Intel té previst incloure compatibilitat amb l’estàndard WiMAX en els seus xipsets per a ordinadors portàtils en breu. De fet, s’ha parlat de fer-ho per a l’any vinent, inicialment als Estats Units.

L’Estat Espanyol, com sempre, es troba força a la cua del desenvolupament en WiMAX, i això que al país hi ha força espais que ara no disposen de cobertura de cap mena o en tenen de molt deficient, i amb una antena repetidora instal·lada estratègicament, aquest problema es podria solucionar.

Tornant als anuncis d’Intel, aquesta ha fet saber que en els propers tres mesos podrem veure la presentació del primer processador de quatre nuclis per al segment portàtil, amb el qual tindrem tota la potència d’un servidor a les nostres mans (literalment).

Sense cap mena de dubte, la multinacional californiana haurà eixamplat el seu domini al mercat de les màquines portàtils amb aquestes presentacions, i potser de passada haurà donat el cop de gràcia a les aspiracions d’AMD per destronar-la com a reina indiscutible dels processadors en aquest segment. Però llavors, qui quedarà per plantar-li cara a Intel? seran prou importants les vendes de màquines ultraportàtils com per donar ales a alguna de les companyies que s’oposa a Intel? difícilment passarà això…

La idea de Google amb Lively és la de proporcionar una eina d’interacció per a xarxes socials, un xat 3D per a serveis en línia de la Web 2.0 tipus Facebook. No és ni de bon tros el primer xat 3D creat (teniu un bon exemple d’aquesta mena d’aplicacions amb IMVU), però sens dubte el fet que sigui una aplicació més d’un gegant mediàtic com Google afegit al fet que pot ser molt fàcilment inserit a un lloc web amb el simple acte de copiar unes ratlles de codi font i enganxar-les en el codi HTML del nostre lloc, fan d’aquesta una proposta molt atractiva que interessarà a usuaris i programadors.

Però anem a pams. Per començar, val a dir que la proposta de Google està disponible de moment en exclusiva per a clients de la plataforma Windows amb les versions XP o Vista del sistema operatiu de Microsoft amb navegador Firefox o Internet Explorer. I esmento això de l’explorador perquè, a diferència de Second Life -que instal·la un client independent a l’ordinador des del qual s’hi accedeix-, Lively s’executa empotrat dins de la finestra del navegador des del qual se l’ha cridat, sempre i quan s’hagi instal·lat un “run-time” prèviament en el sistema. Tot i això, si preferim tenir l’entorn en una finestra separada, el mateix Lively ens en dona l’opció.

Per accedir a l’entorn de Lively i un cop instal·lat el paquet de programari necessari, només ens caldrà obrir en un dels dos navegadors suportats l’adreça www.lively.com, i si el servei detecta que tenim tot allò que necessita per a funcionar, ens presentarà la llista de cambres disponibles. Si SL (Second Life) es basa en una metàfora d’illes, Lively està construït al voltant de la idea de cambres o habitacions.

Des dels primers instants de vida de Lively ja s’han creat cambres temàtiques per a tots els gustos: de vídeojocs, per a països, nacionalitats i cultures, i naturalment les de continguts per a adults. Curiosament, m’he trobat que una d’aquestes darreres era la que ocupava el primer lloc unes quantes vegades entre les més populars. Noves tecnologies, els “vicis” de sempre ;-)

Per entrar en una de les sales de xat necessitarem un compte de Google. La companyia del cercador ho està centralitzant tot en la seva identitat digital, ja que mitjançant aquesta podem accedir a serveis com Gmail (el seu gestor de correu electrònic a través de la Web) o AdSense (programes de pagament per publicitat en llocs web, eminentment dirigit a administradors o dissenyadors).

He tingut problemes per entrar a alguna de les cambres, suposo que degut potser a la massificació, a què els servidors encara no estan preparats per a suportar tot el tràfic que s’ha generat aquests dies, o bé que simplement en ser una versió beta del programari i tot just acabat de llançar de forma pública, encara no rutlla com ho hauria de fer. No us estranyeu que si hi intenteu entrar us passi el mateix o semblant.

L’aspecte i funcionalitats de les cambres difereixen molt del Second Life (perdoneu que m’hi refereixi tan sovint però és que és tota una referència!). En primer lloc, l’estètica que tenen és des del meu punt de vista una mena d’encreuament entre el còmic japonès Manga i els dibuixos del grup musical Gorillaz.

La funcionalitat és limitada. Si a Second Life podem passejar lliurement per tota l’illa i teletransportar-nos a una altra destinació un cop ja ho hàgim vist tot o bé ens avorrim, Lively no contempla aquestes possibilitats. La llibertat de moviments és molt minsa, sempre veurem el fons de l’habitació pintat com un mural i ens podrem moure fins a un cert punt.

Tampoc hi ha opcions de teletransportació a una altra cambra, però si que podem obrir-ne vàries simultàniament en diverses finestres del navegador. No arriba a ser el mateix, i tot i que no he provat a obrir-ne més de dues la vegada (ja tenia problemes amb la connexió), suposo que la minva de recursos conforme se’n van obrint ha d’afectar al rendiment de totes plegades.

El nostre avatar a Lively és personalitzable, però també només fins a cert punt, no tant com amb Second Life.

Suposo que l’orientació d’aquest servei és, al menys de moment, dotar als webmestres d’una nova eina per a les seves creacions, un xat 3D que puguin oferir als seus lectors.

“Empotrar” una habitació de xat de Lively és tan senzill com fer-ho amb un vídeo del YouTube: tan sols ens caldrà copiar unes línies de codi font HTML que enganxarem en el codi de la nostra pàgina. I ja està. No es necessita la configuració de servidors, ni el registre en canals de xat ni cap altra “argúcia” tan fàcil com un copiar i enganxar qualsevol.

En definitiva, una proposta que al meu entendre no aporta res de nou al panorama dels entorns de realitat virtual i 3D, ans al contrari, que va tècnicament pel darrere pel que fa a vistositat i personalització de l’aparença, però que en canvi suposa una eina amb moltes possibilitats per als administradors de llocs web, que amb una operació ràpida poden dotar al seu bloc d’unes possibilitats d’interacció entre els lectors fantàstiques.

És previsible que Lively evolucioni cap a quelcom millor. De fet, tampoc és el primer entorn 3D d’aquesta mena. Sun Microsystems disposa d’un producte que es troba a mig camí entre Second Life i aquest de Google, i que s’anomena Wonderland, és clar que la multinacional nord-americana l’enfoca cap al món dels negocis i Google enfoca a Lively cap a l’usuari final.

També és de preveure l’aparició del programa per a un major nombre de plataformes informàtiques, començant per Mac OS X i Linux, no debades Google és una companyia molt popular entre els usuaris d’aquests sistemes.

Sols em resta demanar-vos que tots aquells de vosaltres que us decidiu a provar Lively ens expliqueu com us ha anat, què li heu trobat de bo a l’entorn, què us manca per a què sigui perfecte o què li canviaríeu.

És considerada una de les “plagues” que afecta a la Internet actual, i fins i tot se l’ha equiparat amb una amenaça a la seguretat; i és que no és per a menys. Tot i que un correu de propaganda no ens pot fer gaire mal, es calcula que prop del 90% del tràfic corresponent al correu electrònic que circula diàriament per la xarxa global que és Internet correspon a missatges d’aquesta mena. I això són molts milions de missatges…

Una gran quantitat que, a la vegada, suposa també un esforç per part dels proveïdors de serveis de correu que han de filtrar les comunicacions per tal d’eliminar aquests missatges no desitjats.

Però abans de continuar, i ja amb un tros del camí fet, comencem pel començament i expliquem…

Què és el Spam?

Tots nosaltres rebem publicitat no desitjada ni demanada a les nostres bústies de correu ordinari. Només cal obrir la bústia de casa al tornar de la feina per trobar-nos amb nombroses ofertes de supermercats, immobiliàries o tarotistes a domicili que no hem demanat, ni volem i que en molts casos ens molesten. No debades encara recordo fa uns anys una campanya ciutadana que consistia en enganxar una etiqueta a la bústia i que indicava als nois que reparteixen publicitat per guanyar-se un sobresou que hom no volia que la hi posessin a ell. També val a dir que l’adhesiu molts cops era obviat pels que repartien…

El Spam és el mateix però passat a l’era de les noves tecnologies. Consisteix, en definitiva, de correu electrònic publicitari que nosaltres no hem demanat rebre i que ens arriba a la nostra bústia.

L’origen del mot

Però, perquè precisament Spam? Podríem pensar ràpidament que, com gairebé tot en el món de la informàtica, aquest terme prové d’una paraula anglesa, i no aniríem pas desencaminats, però en aquest cas concret no es tracta d’una paraula tècnica.

Spam és el nom comercial d’una carn envasada molt popular als Estats Units i al Regne Unit que fou emprada en un “sketch” televisiu pel grup d’humoristes britànics Monty Python a la seva celebrada i recordada sèrie Monty Python’s Flying Circus.

En aquest sketch, una parella de turistes entrava en una taverna en la qual hi havia tot de personatges vestits de víkings. En demanar la carta de plats per dinar, la cambrera (un sempre genial Terry Jones vestit de dona) els “canta” un per un, i en cadascun d’ells hi ha una certa quantitat de Spam.

Tantes vegades es deia la paraula Spam en aquest “sketch” que finalment va quedar ancorada en el subconscient col·lectiu dels països anglosaxons com un terme que identificava quelcom repetitiu i molest.

Suposo que la persona que va anomenar a l’enviament massiu de publicitat per correu electrònic amb el terme Spam, deuria ser un admirador dels Monty Python que va trobar que allò amb el que s’estava barallant era quelcom molt repetitiu i molt molest.

Però… com ens arriba el Spam??? com han descobert la meva adreça???

Arriba un dia en el que obrim la bústia de correu i allà l’hi trobem: un anunci de Viagra, de rellotges d’imitació de Rolex o d’un concurs en el que hem guanyat una quantitat d’Euros. Però, com hi han anat a parar? Com sap el remetent la nostra adreça?

Alguns “spammers” (terme que identifica a aquells que envien Spam) empren programes que escanegen Internet a la recerca d’ordinadors que es dediquen a gestionar el correu (servidors) i, a partir d’aquí, proven tots els noms d’usuari possibles. Com que els éssers humans tendim a emprar paraules comunes per als nostres noms d’usuari i fins i tot contrasenyes, no us estranyi com amb una simple base de dades de noms propis i algunes paraules clau molt freqüents, un spammer es pot fer amb una col·lecció relativament gran d’adreces de correu vàlides.

Una altra manera de recopilar les adreces és buscant en planes web. Qualsevol de nosaltres és susceptible de participar en un fòrum d’opinió, mantenir un bloc o desenvolupar alguna activitat a Internet amb la qual dona a conèixer la seva adreça de correu electrònic al món. Fent servir un programa-robot d’escanejat, els spammers poden aconseguir extreure aquestes adreces del bell mig de tota la informació que s’acumula a Internet. A partir d’aquí, només cal muntar una base de dades, diversos ordinadors que es dediquin només a enviar correu i… a fer-se el negoci.

I és que ser spammer (si ets mínimament bo, és clar) surt a compte: si tan sols un de cada milió de receptors d’un correu electrònic respon i compra el producte anunciat, ja hi ha beneficis, i normalment aquesta relació és d’un cada cent-mil receptors.

També és pràctica habitual que un “spammer” no es concentri només en un únic missatge publicitari; habitualment podem veure aquests personatges com una mena de mercenari que treballa a sou d’uns clients que són els que volen anunciar algun producte. I n’acostumen a tenir desenes, centenars o potser milers de clients.

Com evitar el Spam

Cada dia, la meva bústia de correu electrònic (la que uso amb més freqüència, car en tinc vàries) s’omple amb uns dos-cents missatges intranscendents de productes que ni m’han interessat fins ara ni penso adquirir-los en el futur. Bé, s’ompliria si jo no hi posés mesures.

La primera barrera és el filtre del proveïdor del correu. Qualsevol empresa que proporcioni servei de correu electrònic disposa a més d’una sèrie de serveis afegits com poden ser aquest, el d’un filtrat del Spam que el mateix usuari pot configurar i refinar per a què sigui més permissiu amb els missatges que atura o bé més rígid.

Normalment, aquests filtres treballen per paraules clau, detectant termes molt comuns als missatges de Spam com son Viagra. És clar que si en un missatge de correu enviat per un amic nostre hi surt el terme Viagra, aquest també serà susceptible de ser apartat pel filtre.

Un producte que recomano tot sovint és Spamina, més que res perquè conec l’empresa que el produeix de primera mà, l’he provat (i uso) i em genera confiança. A més, és un producte líder en el seu segment de mercat fet a Catalunya! Quanta gent pot dir que és profeta a la seva terra, contradient així la famosa dita?

Per altra banda, també podem posar mesures de prevenció per a què la nostra adreça de correu no acabi constant a les bases de dades dels “spammers”. Bàsicament el que hem de fer és escriure-la de tal manera que un ésser humà pugui entendre-la però no un robot de recerca, els programes que empren els spammers.

Així, si la meva adreça de correu fos guillem@informatica.cat, la podria escriure com a:

- guillem at informatica.cat
En anglès, “at” significa a com a pertinença, volent dir literalment “l’usuari guillem al servidor (a) informatica.cat”.
- guillem [treu això d'aquí] informatica.cat
Queda bastant clar si s’acompanya de l’explicació pertinent.
- guillem arroba informatica.cat
Gairebé el mateix sistema que abans

Aquestes votacions tenien com a objecte una sèrie d’esmenes a la Directiva Europea de Telecomunicacions, a les quals s’hi han mostrat favorables tots els grups inclosos els més “esquerranosos“ -i, per tant, més susceptibles d’estar en contra d’un control massa estricte dels continguts de la Xarxa- com són el Partit Socialista Europeu o Els Verds. Les tres esmenes proposades són:

- Esmena H1: permet als governs de cada estat membre de la Unió establir restriccions per al contingut considerat il·lícit. Evidentment, la consideració del que és o no lícit concentra els principals dubtes de les associacions de defensa de les llibertats digitals. Si bé tots o gaire tots estarem d’acord en què un tema com la pornografia infantil ha de ser il·lícit, és poc probable que entre sensibilitats diferents no puguem titllar certes pràctiques dels altres com a pura i dura censura. Per exemple, fer callar una opinió política discordant amb el govern seria relativament fàcil en un estat (i totalment legal) sota l’empara d’aquesta llei. I això és precisament el que volen evitar els ciberactivistes.

- Esmena H2: es preveu la creació de mecanismes de cooperació entre els ISP’s i els productors de continguts o associacions que els agrupin. Per exemple, al nostre país una d’aquestes associacions podria ben ser la criticada SGAE. Òbviament, les organitzacions en pro dels ciberdrets consideren que aquest és el primer pas per a què siguin aquestes associacions tipus SGAE les que acabin dient als ISP’s quins són aquests continguts “correctes” i quins no.

- Esmena H3: obliga als proveïdors de servei a avisar als seus usuaris donat el cas que aquests estiguin cometent accions il·lícites, el que al seu torn implica que siguin els ISP’s els qui controlin què és el que estan fent els internautes, fent la feina que -teòricament- hauria de dur a terme un cos policial. Segons totes les crítiques està directament inspirada en l’anomenada “Guillotina digital” proposada pel president francès Nicolas Sarkozy i que consisteix simplement en tallar la connexió a Internet a l’usuari que infringeixi per tercera vegada la llei en descarregar algun contingut protegit per drets d’autor.

No deixa de ser curiós com els grups d’esquerres s’han afegit a una col·lecció de propostes molt més properes a les tesis de “llei i ordre” dels grups de dretes, però no és el primer cop que la teoria política no coincideix amb el que es demana des dels escons dels hemicicles; a l’Estat Espanyol, sense anar més lluny, el Partit Socialista és l’abanderat del Cànon Digital (en contra del que en un principi podria dictar la lògica) mentre que el Partit Popular és que en demana l’abolició. El món al revés? no, simplement pragmatisme polític.

Les primeres queixes no s’han fet esperar juntament amb una crida generalitzat a manifestar-se contra l’aprovació d’aquestes esmenes que, segons diverses organitzacions com la FFII (Foundation for a Free Information Infrastructure) o La Quadrature du Net, estan destinades a crear una Internet “soviètica”, en clara al·lusió a les formes totalitàries amb les quals es controlava a la població a l’estat (suposadament)comunista de la Unió Soviètica.

Tot i les manifestacions favorables dels diferents grups que composen el Parlament Europeu, el que s’ha donat fins ara és un pas previ a l’aprovació definitiva d’aquestes esmenes, que haurà de ser feta (o no) aquest proper setembre en una votació en el mateix parlament i a la tornada de les vacances estivals. Això dona molt de temps per endavant a tothom, tant als grups de pressió (lobbies) de les industries discogràfica i audiovisual per fer aprovar aquestes mesures, com als grups i associacions que composen l’oposició a reunir-se i treballar-hi en contra.

També val a destacar que aquestes esmenes afecten a una llei marc que, posteriorment, han de complementar els estats membres de la Unió dins el seu propi marc regulatori i legal i que, per tant, el que està en curs és una batalla per tallar de soca-rel una possibilitat molt potent de filtrar, controlar i censurar els continguts d’Internet per part de governs i organitzacions amb certs poders, però que si aquesta és guanyada precisament per aquestes entitats, als defensors dels ciberdrets encara els restaran les diferents “batalles nacionals” que s’hauran de dirimir en cadascun dels països que conformen la Unió Europea.

A l’igual com passava amb el registre voluntari de blocs proposat per una eurodiputada estoniana, aquestes esmenes poden ser enteses com una possibilitat per a què els governs imposin més la seva llei sobre Internet (o, almenys, així s’ho pensin), ja que el temor de l’ús de la xarxa per part de grups terroristes és patent, però el caramel que ho endolça és la possibilitat de tallar les ales a dissidents polítics i persones incòmodes. I si per a això s’han d’aliar amb el sector industrial, és possible que així es faci.

En què ens afecta?

Individualment i de moment, en res, però si s’aproven podria significar que en molts països d’Europa els governs i entitats a les que aquests ho permetessin, controlarien tant el que es publica a Internet, com el que és accessible, o el que es fa. En definitiva, el relativament alt grau d’anonimat del que es pot fruir avui en dia a la Xarxa quedaria molt minvat en favor d’un control de tipus policial.

Ens esperen, doncs, uns mesos de calor i campanyes mediàtiques per aconseguir la derogació d’unes lleis que la majoria dels activistes en pro de la llibertat d’expressió a Internet veuen com una vulneració del principi llibertari que ha regit la Xarxa de xarxes des del seu pas de l’estament militar al civil.

La primera parada del nostre viatge es produirà -si tot va com està previst- a principis del 2009 amb Firefox 3.1, que estarà basat en el motor de renderització Gecko 1.9.1 en comptes de la versió 1.9 de l’actual Firefox 3.0 . Aquest motor renderitzarà les pàgines encara millor i amb més velocitat.

Però el que més vull destacar és el suport per a l’incipient versió 5.0 del llenguatge HTML, malgrat que aquesta encara es troba en una fase primerenca de desenvolupament i de moment només comptem amb un esborrany que ens mostra a grans trets les novetats que aportarà.

Una d’aquestes novetats és el tag <VIDEO>, motivat per l’èxit de serveis com YouTube i la necessitat de començar a pensar a estandarditzar la forma d’encastar vídeo en una pàgina web, ja que actualment les solucions que ofereixen vídeo en linia són propietàries i tancades.

Que jo sàpiga, Firefox 3.1 és el primer navegador web que mostra clarament la seva intenció d’adoptar tan ràpidament com li sigui possible l’HTML 5, i fins i tot fa mèrits abans que aquest sigui publicat, quelcom que no ens ha d’estranyar si tenim en compte que el programari lliure i els estàndards oberts es duen molt bé.

El navegador també estarà més optimitzat per a les aplicacions web, un paradigma de programació i ús de programari que està sent cada cop més usat en tots els àmbits, des del professional fins a l’usuari final. Tenim per exemple les Google Apps, potser les aplicacions web més populars i utilitzades per un perfil molt ampli d’internautes, des d’empreses i institucions fins a usuaris particulars.

L’iPhone d’Apple és també un bon exemple de l’ús d’aquest paradigma, doncs les aplicacions desenvolupades per terceres parts externes a Apple empren el navegador web Safari inclòs en el sistema operatiu del telèfon per a funcionar.

Hi ha també novetats menors o menys detallades, com poden ser el suport per a la tercera versió dels fulls d’estil CSS, una eina que ens permet organitzar els preferits i l’historial o el major control sobre els add-ons per motius de seguretat.

L’historial de descàrregues s’integrarà en l’historial general de pàgines web visitades, proporcionant una vista unitària del nostre “rastre” a la Xarxa de xarxes.

I ja per acabar, les pàgines obertes en les diferents pestanyes es podran veure en “miniatura” abans d’accedir-hi, tot i que no s’ha revelat la forma exacta en què es realitzarà aquesta visualització, si serà en thubnails que apareixeran flotant enfront de les pestanyes, o bé en una pestanya a part on podran ser visualitzats tots els thubnails en conjunt.

Això és tot pel que fa a Firefox 3.1, tot i que també cal destacar que hi ha hagut un petit avanç sobre la versió 4 del navegador lliure, de la qual comptem únicament amb un petit esbós. En aquest cas, el poc que sabem consisteix en la supressió del ja antiquat protocol Gopher en la instal·lació per defecte i l’afegit de la compilació Just In Time (JIT) per a Javascript 2. El calendari per a aquesta propera iteració major encara no ha estat previst, però com dèiem, es massa aviat encara per a saber-ne res.

A mode de curiositat, i ja per acabar, diré que el nom en clau de Firefox 3.1 és Shiretoko, paraula que segons l’edició en anglès de la Wikipedia correspon al nom d’un parc natural del Japó.

Aquest moviment parteix del món hacker, un univers totalment desconegut per al públic general, però molt ric i divers. Hi ha hackers que ho són només per l’amor que senten envers les tecnologies, hi ha els que ho són per motivacions polítiques, socials o filosòfiques, i uns altres que ho són només per afany de lucre o per guanyar notorietat. Sigui com sigui, el camí que segueix una persona per convertir-se en un hacker és sempre diferent del dels altres. Al mateix temps, els termes hacker i hacking s’han convertit erròniament en sinònim de delinqüència, bretolades i, més recentment, terrorisme cibernètic.

Per a entendre què és i l’impacte que ha suposat el programari lliure en la nostra societat, cal posar aquest moviment dins del context del món hacker. Si bé tot sovint els mitjans de comunicació parlen d’un “atac hacker” o d’”accions de hackers” identificant-los amb els delinqüents, en realitat el mot hacker identifica a un expert en tecnologies informàtiques, una persona que ha estudiat el funcionament d’ordinadors i programes i és capaç no només d’entendre’ls si no de crear-ne o modificar el comportament dels ja existents.

Així, podríem identificar un hacker amb un expert; fins i tot -i fent un ús abusiu del terme- podríem parlar de hackers en història o en medicina, malgrat que la gènesi de la paraula es gesta en entorns on es treballa amb material elèctric o electrònic.

La cultura hacker (molta i diversa) va apostar des del seu començament pel coneixement compartit amb la resta del món. “la informació vol ser lliure” és una de les màximes del col·lectiu, i gairebé sempre que us trobeu amb documentació o escrits realitzats per hackers, aquests contindran informació detallada i explicacions per fer assequible aquesta documentació a tothom, sigui quin sigui el seu nivell tècnic (tot i que evidentment caldrà que sigui alt en alguns casos). Això és també un dels motius de la por que s’hi ha generat en contra -o que els han generat…-, ja que són persones propenses a divulgar secrets. I ja se sap que tots els governs viuen, precisament, del secretisme i d’amagar segons què als seus ciutadans. I en alguns països més que en d’altres.

Tot era qüestió de temps que aquests hackers fossin criminalitzats i perseguits i que, com a forma de defensa, donessin a la resta del món quelcom que provés la seva innocència.

Potser no podem definir el programari lliure com aquesta mostra d’innocència, però si com un toc d’atenció a la resta de la societat sobre que el moviment és quelcom més que un grup de joves amb poques habilitats socials i molt d’acné, que té implicacions morals i que ha nascut i evolucionat per canviar el que som avui en dia i dur-nos cap a una societat millor, més justa i equitativa.

Així les coses, el moviment del programari lliure propugna una base moral d’ús dels programes d’ordinador que es basa en quatre postulats:

1) Llibertat d’executar el programa o, dit d’altra manera, fer-lo servir amb el propòsit que vulguem. Això ens assegura que, per exemple, si instal·lem un processador de texts no ens haurem de limitar només a fer cartes per enviar per correu amb ell, sinó que també hi podrem picar memoràndums o altres documents.
2) Estudiar el funcionament del programa i modificar-ne el seu ús, per a la qual cosa ens és indispensable tenir accés a la forma en que està construït, al llenguatge que s’ha emprat per donar-li instruccions a l’ordinador per a què funcioni. És el que s’anomena el ‘codi font‘, i és el que fan/fem els informàtics quan programem.
Aquest codi font està escrit en un llenguatge estructurat però molt sintètic, que els ordinadors entenen i que els éssers humans poden entendre fàcilment també, sobretot si se’ls ensenyen els principis bàsics de la programació.
3) Poder copiar el programa tantes vegades com es vulgui i donar les còpies a qui es vulgui. De fet, és una cosa que molta gent fa, però el que no saben és que amb programes lliures és legal i amb la resta (els que no són lliures es coneixen com a propietaris o privatius) és il·legal i el que es coneix vulgarment com a pirateria. Copiar-li el Windows a un amic és un delicte, mentre que fer el mateix amb un Linux és completament legal.
4) Poder millorar el programa i publicar-ne les millores. D’acord que per complir amb aquest punt ens caldrà tenir coneixements tècnics, però no es converteix en una imposició, és a dir, no tothom que usi programari lliure ha de contribuir obligatòriament a la seva millora, a més de que hi ha formes de contribuir-hi que no requereixen de coneixements tècnics (fent-ne traduccions o simplement provant el programa i informant als programadors que el realitzen de les fallades que hi anem trobant).

Aquests quatre postulats foren dictats pel fundador del moviment del programari lliure, un informàtic nord-americà anomenat Richard Stallman, un personatge carismàtic i peculiar (beu clarament de les fonts del moviment hippie però sense haver-se aburgesat amb el pas dels anys) que en un moment determinat de la seva carrera professional va preferir enfocar la seva feina d’una manera ètica, i es va començar a preguntar pel bé de l’usuari i la seva llibertat en tot el procés de creació i comercialització de programari.

Stallman és el fundador d’un moviment que avui en dia aplega a milions de professionals informàtics i usuaris d’arreu del món, i que cada cop més s’està consolidant com una alternativa als programaris tancats (privatius en diu l’Stallman) de gegants com Microsoft, quelcom impensable fa poc més d’una dècada.

Moltes grans empreses informàtiques han sabut veure l’oportunitat que aquesta ideologia els podia suposar, i els darrers anys s’han “alliberat” un gran nombre de productes que han passat a ser d’aquesta manera del domini públic. I com es guanyen la vida ara aquestes grans empreses? Doncs venent serveis relacionats amb aquests programes enlloc del programa en si mateix. I no s’han donat casos de grans acomiadaments massius degut a les pèrdues econòmiques o de declaracions de fallida, ans al contrari. Els negocis relacionats amb el programari lliure augmenten dia a dia.

Si us sona l’OpenOffice us diré que aquest és el “fill” del StarOffice, un paquet ofimàtic de Sun Microsystems (una gran empresa d’informàtica per a aquells que no la coneguin) que avui en dia encara existeix i es comercialitza.

I el programari lliure és només la punta de l’iceberg; al seu darrera hi ha els moviments Creative Commons, que advoquen per la llibertat dels continguts (música, imatge, vídeo, lletra impresa), que no necessàriament la seva gratuïtat. Però això, ja és una altra història…

Personalment, veig l’aposta de Microsoft com una forma de parar els peus a Google si es donés el cas que aquesta darrera es decantés per crear un producte semblant basant-se en Android, la plataforma Linux per a telefonia mòbil que ha promogut amb operadores, fabricants de terminals i prestadors de serveis.

Cal no oblidar que Google posseeix una important base de serveis de geolocalització com Google Maps o Google Earth, que precisament ha integrat dins d’Android, tot i que allò més que probable és que no intenti encara fer ombra a Microsoft en el segment dels dispositius GPS; crec que l’estratègia de la companyia del cercador es basa en la convicció que en un futur a mitjà/llarg termini, els dispositius vencedors seran els telèfons mòbils, que uniran diverses funcionalitats entre les quals s’hi troben el navegador GPS, quelcom que ja passa avui en dia però que s’accentuarà en aquest futur previst per Google, desapareixen pràcticament tot allò que no sigui un telèfon mòbil.

Potser el que quedarà seran dispositius híbrids, els famosos MID concebuts per Intel i que funcionaran també (per a alegria de molts) principalment amb Linux.

Tornant a Windows Embedded NavReady, aquest sistema està construït sobre la base tecnològica de Windows CE 5.0 i funciona sobre aparells d’arquitectura ARM de 32 bits.

El seu disseny és modular, de manera que qualsevol fabricant familiaritzat amb Windows CE pot construir el programari d’un dispositiu a base d’unir blocs que li proporcionen la funcionalitat desitjada.

Els desenvolupadors disposaran de comunicacions per Bluetooth, treball en temps real i naturalment tot el que faci referència als serveis de geolocalització i geoposicionament que proporciona la companyia de Steve Ballmer, els productes amb els que Microsoft fa la competència a Google en el que podem considerar ara per ara el terreny d’aquesta darrera.

Si connectem un dispositiu funcionant amb Windows Embedded NavReady a un ordinador amb Windows XP o Vista, el dispositiu podrà usar la connexió a Internet de l’ordinador per a descarregar informació, actualitzacions o altres serveis en línia.

Una funcionalitat nova és Windows SideShow, que ens permet la creació de xarxes amb ordinadors que funcionin amb Windows Vista (no funciona amb XP) per a l’intercanvi de dades.

En resum, un curiós sistema operatiu amb una tasca ben definida que no constitueix en ell mateix res de nou tot i aportar algunes tecnologies novedoses, però que pot tenir una bona acceptació d’entrada mercès a l’alta demanda que hi ha pels dispositius de tipus navegador en el mercat.

L’objectiu bàsic d’aquest programari és permetre l’execució d’aplicacions Windows en sistemes operatius tipus Unix com són GNU/Linux o Mac OS X, encara que és més conegut entre els usuaris linuxers que no pas d’altres sistemes operatius. Això és molt pràctic a l’hora de treballar amb aplicacions com el gestor de bases de dades Access, que es fan molt necessàries en l’àmbit de la petita i mitjana empresa i que no tenen un equivalent lliure 100% compatible a nivell de formats i/o funcionalitats.

El cas concret de la base de dades Access de Microsoft és flagrant, doncs és un gestor sobre el qual s’hi han implementat gran nombre de solucions a mida realitzades per a petites i mitjanes empreses, i amb el temps ha esdevingut un programa gairebé indispensable entre les PIMEs.

Entre la resta de les aplicacions que permet executar hi trobem algunes tan pràctiques com el programari de retoc d’imatges Photoshop CS2 (malgrat que per a Unix/Linux disposem de The GIMP), la suite Office de Microsoft (que inclou l’abans esmentat Access i una altra aplicació també sempre interessant com és el client de correu Outlook), el programari ActiveSync per accedir al sistema de fitxers de les PDA’s basades en Windows Mobile, o jocs com StarCraft, Call of Duty 4, Battlefield 2 o Half-Life 2.

També un apartat propi se’l mereix el navegador web Internet Explorer de Microsoft, que podem trobar tan sols als sistemes operatius de la família Windows o en versions antigues (fins a la 5.2) per al Mac OS X. Aquest programa és molt necessari per als desenvolupadors de llocs web, ja que si bé altres solucions com Firefox i Opera són multiplataforma i es troben disponibles per a Linux i Mac OS X, l’IE és una referència en ser el navegador web amb més difusió (més del 80% dels internautes de tot el món) i presentar diverses característiques que el poden fer incompatible amb els abans esmentats Firefox, Opera o Safari.

En necessitar-lo per testejar adequadament les aplicacions en línia desenvolupades pels programadors, aquells que treballin sota Linux o Mac OS trobaran una excel·lent ajuda en Wine que els permet l’execució de la versió 6 d’aquest navegador. La versió 7 no està gaire ben suportada i menys encara la 8, de la qual tan sols n’hi ha una beta.

Parlant de navegadors, el Safari d’Apple també és suportat en la seva versió 3, així com també altres populars aplicatius de la companyia de la poma mossegada com són el gestor multimèdia iTunes o el reproductor QuickTime. Sens dubte, un gran atractiu per a aquells linuxers que també siguin admiradors dels productes realitzats pels nois de Steve Jobs.

Però tornant a Microsoft, tenim altres primers plats com l’enciclopèdia Encarta, l’ERP Navision (molt apreciat per tota mena de clients corporatius), diverses eines del servidor de bases de dades SQL Server, i el programari de gestió del reproductor MP3 Zune.

Les postres les composen les eines i facilitats per als programadors que proporciona la companyia de Redmond com el Visual Basic 6.0 o el Visual C++.

Altres empreses destacades que tenen programes per a Windows que funcionen amb l’emulador Wine son Adobe (Premiere, Illustrator, GoLive, Flash Player -tot i que hi ha versió nativa per a Linux-, Soundbooth, After Effects,…), Citrix (ICA Client, GoToMeeeting,…) o AutoDesk (AutoCAD, MotionBuilder, Autosketch, Combustion,…) només per esmentar-ne algunes.

L’enfocament que agafa Wine per a permetre l’execució d’aplicacions Windows no és el mateix que prenen altres eines com VMware, que simulen tot un ordinador dins de l’ordinador principal i que, per tant, acaben necessitant d’una còpia legítima del Windows per a funcionar. Wine es queda només en la “superfície” del sistema, emulant les API’s que empren els programes quan requereixen alguna funcionalitat del sistema operatiu.

Així, quan treballem amb Windows i donem una ordre al programa que estem fent servir, aquest la comunica a l’API, que deriva la petició als components corresponents del sistema, que un cop acaben la feina li passen els resultats i aquests són retornats a l’aplicació que ha demanat la intervenció. A “grosso modo” així és com funciona.

Amb Wine, el programa no nota diferència en fer una petició a les API’s, però aquestes enlloc de passar la tasca al nucli i serveis del Windows, “tradueixen” la comanda i la passen al nucli de Linux, que és el que s’encarrega de processar-ho i retornar la informació, de manera que aquesta arriba de nou al programa que, si tot ha anat bé, no ha notat la diferència.

Amb aquest sistema només es necessita descarregar i instal·lar el paquet de Wine, configurar-lo i instal·lar les aplicacions Windows que vulguem executar en el nostre sistema Unix. No només no necessitarem instal·lar una còpia del Windows, sinó que a més tampoc ens caldrà tenir una llicència del sistema operatiu de Microsoft tot i que sí ens caldrà la possessió de llicència per a les aplicacions de Windows que emprem en cas que la requereixin.

Com és fàcil imaginar, l’esforç realitzat amb Wine ha estat bizantí, doncs s’han hagut de provar tota una sèrie d’aplicacions per verificar el seu correcte funcionament i polir els defectes i bugs mitjançant tècniques d’enginyeria inversa, el que implica imaginar i investigar què és el que està passant a l’interior d’un sistema Windows en executar determinada aplicació per reproduir el mateix comportament en les llibreries de Wine.

Tot i que la tasca de l’equip de desenvolupament d’aquest programari ha arribat a un punt de maduresa que el fa utilitzable, és possible i fins i tot probable que encara es produeixin fallades en temps d’execució a les aplicacions amb les quals treballem, per la qual cosa cal ser cautelosos en treballar amb aplicacions Windows sota Unix/Linux amb aquest programari i, en entorns de producció (empreses, tallers, fàbriques) no implementar solucions d’emulació si no és estrictament necessari.

No hi ha cap mena de dubte en aquest moment que des del dia que es va presentar el primer iPhone, l’estratègia de mercat d’Apple per al seu telèfon mòbil ha variat substancialment, passant d’un enfocament gairebé exclusiu per a l’usuari final fins prendre un rumb en el qual l’usuari corporatiu és també un objectiu directe.

Aquest canvi s’ha materialitzat en bona part gràcies a la decidida aposta que empreses externes a Apple com SAP (una de les primeres fabricants de programari del món) han fet per portar les seves aplicacions empresarials al telèfon de la companyia de Cupertino. I precisament esmento a SAP perquè no fa gaire va anunciar que estava desenvolupant una aplicació per a l’iPhone.

Però avui no vull parlar de SAP, sinó de Citrix, una altra empresa molt coneguda entre els ambients empresarials gràcies a les seves solucions d’execució remota d’aplicacions residents en servidors Windows.

De fet, i un cop coneguda la història d’aquesta companyia, podem veure com el concepte de servidor de terminals fou inventat materialment per aquesta empresa que té la seva seu central a Florida (Estats Units), i adoptat posteriorment per Microsoft per a la creació del Windows Terminal Server Edition.

Però deixant de banda la història i tornant al present, Citrix va mostrar recentment en un acte realitzat a Austràlia un programari que permet la connexió a servidors de terminals Windows des de l’iPhone, de manera que podem treballar amb l’escriptori del sistema operatiu de Microsoft des del nostre telèfon Apple.

Les dimensions de l’escriptori es veuen en les imatges adaptades a la mida i resolució de la pantalla de l’iPhone, que si bé ofereix una gran qualitat, evidentment no és tan còmoda com la d’un ordinador portàtil o de sobretaula.

Tot i que l’“invent” s’ha venut com una forma d’executar Windows a l’iPhone, el fet cert és que l’explicació amb la que ens hem de quedar és que es tracta d’una cosa semblant a un client VNC, que permet simplement la visualització de les imatges que ens proporciona l’escriptori del Windows en el nostre iPhone. En realitat, qui s’endú la càrrega de l’execució de tots els programes és el servidor.

Aquelles persones que hagin d’interactuar amb grans aplicacions de gestió empresarial que no tinguin client per a dispositius mòbils trobaran en aquesta aplicació un aliat molt interessant. Tot i això, de moment no han transcendit més detalls com preu o futura disponibilitat.