inòpia

Il·lusió

noreply@blogger.com (David) — Tue, 31 Aug 2010 20:25:00 +0000

Li queden ja poques hores a l'agost i comencen a albirar-se aquells canvis que han de venir, amb setembre, alguns dels quals ja es poden tocar amb els capcirons.

Enrere queden els comiats, les paraules agres, el sectarisme, la ineptitud, la mentida, les males arts. Tot això que sempre ha existit, sempre existirà, no hi ha remei. Per a mi, però, queda enllà. També deixo buits que em costaran d'omplir. Espero que sigui lleu.

Personalment encetaré el setembre, com intitulo el post, amb il·lusió. Tinc temences, dubtes fins i tot. Però anirà bé. Ha d'anar bé. I sinó, ho tornarem a intentar. Una vegada més.

Demano disculpes, al meu brevíssim públic, pel críptic post d'avui, post-vacacional i mig noctàmbul. Aviat donaré més detalls, de moment me'ls reservo. Bona nit.

Nota: la imatge de la lluna està agafada, sense permís, d'aquí: http://bit.ly/99g377

Avui fas un any

noreply@blogger.com (David) — Fri, 30 Jul 2010 05:33:00 +0000

Han passat tan sols tres-cents seixanta-cinc dies, que no són res, i quant has canviat la meva vida: els horaris, la son, els costums, els vicis, les prioritats, l'atenció, les preocupacions, l'humor, els matins, els vespres, els dinars, ... quasi tot.

Avui fas un any, el primer de la nostra nova vida junts, i estic certament tan emocionat que tan sols et puc dir

FELICITATS!

Vols fer de cafeter?

noreply@blogger.com (David) — Mon, 31 May 2010 10:12:00 +0000

A la Unió Joventut Jorbenca (UJJ) estem buscant algú que vulgui portar el Cafè de Jorba. A continuació podeu veure l'anunci que s'ha publicat a la premsa comarcal:

Si us interessa, podeu descarregar-vos el formulari i fer-lo arribar a la UJJ, abans del 13 de juny, per una de les vies següents:

a) Per correu electrònic: unio.joventut.jorbenca@gmail.com

b) Per correu ordinari o directament a la bústia del Cafè, a la Plaça de la Font, 1 de Jorba.

Dimissió

noreply@blogger.com (David) — Thu, 27 May 2010 10:37:00 +0000

Benvolguts,

escric la present per comunicar la decisió irrevocable de renunciar al càrrec de secretari i membre de la Comissió Executiva Comarcal de Reagrupament Independentista Anoia, així com manifestar la meva intenció d'abandonar la condició d'associat de Reagrupament Independentista, que espero sigui d'aplicació immediata.

Aquesta decisió ha estat motivada per les desavinences personals i estratègiques amb membres de l'actual Comissió Executiva Comarcal, que culminaren quan, en el decurs de la darrera reunió del passat vint-i-quatre de maig de 2010, alguns membres de l'actual Comissió Executiva Comarcal restant van comminar-me a no continuar al càrrec.

Sense cap altre particular, aprofito l'ocasió per enviar-vos una salutació.

Visca la terra, mori el mal govern!

David Sanchez Garcia
Associat número AAAAAA-B
Document d'identitat XXXXXXXXY

Castanyada al Cafè de Jorba

noreply@blogger.com (David) — Mon, 26 Oct 2009 16:04:00 +0000

Us hi esperem!

Avui, Joan Carretero a Igualada

noreply@blogger.com (David) — Thu, 09 Jul 2009 06:40:00 +0000

I tu, vindràs?

Sant Jordi al Cafè de Jorba

noreply@blogger.com (David) — Wed, 22 Apr 2009 08:31:00 +0000

Us hi esperem!

PS: feu-ho córrer entre els vostres amics, coneguts i saludats ;-)

BATBLOCS EN FA MÉS DE 50, ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT

noreply@blogger.com (David) — Wed, 01 Apr 2009 06:50:00 +0000

Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

Nulla dies sine linea V

noreply@blogger.com (David) — Mon, 23 Feb 2009 15:50:00 +0000

"Per tant, davant de la decisió de buscar un nou cotxe o buscar una nova plataforma política, la persona racional anirà a cercar els Informes del consumidor, i no pas un manifest polític. El punt de vista racional de la política ens diu que els votants tipus seran ignorants (racionalment ignorants)."

La lògica oculta de la vida
Tim Hadford
Columna Edicions
Pàgina 246

Parèntesi

noreply@blogger.com (David) — Wed, 18 Feb 2009 15:44:00 +0000

Un amic m'ha interpel·lat sobre el per què he deixat d'escriure, quin és el motiu que fa que el blog llangueixi exànime. Fins i tot ha tingut l'atreviment de dir-me que torni a escriure, aquí o a d'altres llocs. En certa manera s'ha sortir amb la seva i aquí va la resposta.

Mai m'he considerat un escriptor constant; mai m'he considerat un escriptor. El blog va nàixer com un canal més, com una manera de plasmar idees, com la Moleskine que mai he portat a la butxaca. Si mai algú havia tingut l'aspiració que seria quelcom més, s'equivocava.

Sincerament, no tinc l'estat d'ànim ni les ganes suficients per a fer-ho. Serveix? A nivell personal, passo per una època de constants canvis, en molts aspectes: superar una addicció, transformar-ne una altra, planificar el futur, aprendre coses noves, nous projectes, reconsiderar el present. Reflexionar, madurar idees.

La temàtica del blog, sense ser exclusiva, la podríem considerar com política. Considerant aquest fet, amb la que està caient, tampoc no ajuda a escriure. De planyeres ja n'hi ha arreu. Ara bé, mireu la imatge que decora el blog, a la dreta, la dels BAT BLOGS i llegiu la motivació d'aquest grup. Després, com a proper pas de l'exercici, llegiu la premsa del dia. Vosaltres mateixos traieu conclusions... M'hi jugo un pèsol a que qualsevol portada dels diaris d'avui serveix com a argument de la causa.

Un, dos, tres...

En poc temps espero haver oblidat l'addicció, esdevindran bones noves, jo m'atreviré a escriure de nou, o no, tant és. Però ajudeu-me a fer desaparèixer el malson i el càncer que ens tenalla, a nivell individual i col·lectiu, nacionalment i socialment, i molts de vosaltres ni tan sols us n'adoneu. És la única cosa que us demano.

Fa poc, un altre amic, em deia que estava desil·lusionat amb la política, amb els polítics, amb el sistema partitocràtic i plutocràtic que ens ha tocat. En especial, amb un partit que l'havia traït, fins i tot sense ser-ne militant o simpatitzant, no diré quin. Advocava per fer política (sempre s'ha de fer política! ja ens instruïa el gran Joan Fuster: "la política, la fas o te la fan") a nivell local (que no necessàriament municipal), a cada casa, a cada associació, a cada petit reducte on sigui possible deixar anar l'animal polític que molts desencantats portem dins. Potser sí, ho seguiré madurant...

Nulla dies sine linea IV

noreply@blogger.com (David) — Mon, 15 Dec 2008 07:00:00 +0000

"El socialisme: una maquinària de col·locació de tecnòcrates, una apologia a fi que no trontolli res, cap ombra sobre el mercat ni sobre el gran capital, un proteccionisme jeràrquic en el qual conviuen figures que, compartint l'objectiu primordial de la monarquia, han fet del manteniment de la unitat d'Espanya la seva preocupació principal."

Escac al rei
Hèctor López Bofill
Editorial Mina - Col·lecció L'arquer [Núm. 11]
Pàgina 92

Resposta a Jordi Pujol

noreply@blogger.com (David) — Wed, 15 Oct 2008 07:36:00 +0000

L'expresident Jordi Pujol ha tornat a publicar, com tot sovint té costum de fer, un dels seus articles a l'espai que el centre d'estudis que porta el seu nom li proporciona.

Abans d'entrar en matèria, voldria convidar-lo a que inclogui a la seva pàgina web més elements d'allò que des de fa anys s'anomenada Web 2.0, que permet i facilita la participació i el diàleg. Aquesta mancança m'obliga a respondre'l aquí enlloc de fer-ho al lloc que li pertocaria.

Diu el Molt Honorable a l'inici de l'escrit que "Autonomia significa autogovern, és a dir, poder-se governar un mateix. No en termes de plena sobirania, és a dir, d’estat independent. Però sí de manera que es reconegui l’existència d’un subjecte col•lectiu amb capacitat d’iniciativa en aspectes essencials per mantenir i impulsar la seva personalitat. Amb capacitat d’elaborar i aplicar un projecte propi."

No voldria ser ampul·lós en la meva crítica, però començaré citant la definició d'autogovern que el Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, entitat que em consta que coneix molt bé, defineix com:

[de auto- i govern]

m POLÍT 1 Facultat, anomenada també autodeterminació, per la qual un país constituït estat sobirà pot decidir per ell mateix el seu estat polític, econòmic, social i cultural.

2 Situació d'una entitat política que manté una subjecció envers un altre estat però que gaudeix de sobirania plena, o gairebé plena, quant a l'organització política, econòmica, social i cultural i quant a l'administració interior.

Ja em perdonarà senyor Pujol, però això de la "subjecció envers un altre estat" en la segona accepció del terme sembla que hagi estat fet a mida de Catalunya. L'autonomia que vostè reclama i defensa no li nego que durant anys donés bons fruits, però també en va deixar podrir d'altres i que no ens poguérem menjar.

Sense una llibertat absoluta, amb unes competències plenament definides i delimitades, amb un finançament que ens permeti mans lliures, sense intromissions ("És freqüent que el Govern central (passa sovint a Espanya) pressioni políticament i sovint financerament les institucions autonòmiques. I que miri d’interferir i condicionar les seves iniciatives."), m'és difícil poder exercir allò que vostè venera, que és l'autogovern real.

Un estat que sotmet (no ho dic jo, ho diu la mateixa definició que cito més amunt), que interfereix i dificulta les tasques de governar-se a sí mateix al col·lectiu al que es refereix en el seu article, converteix la segona accepció en un vulgar coitus interruptus de la primera, i sinó a la sentència del Constitucional l'emplaço.

Presos d'Espanya

noreply@blogger.com (David) — Fri, 10 Oct 2008 07:09:00 +0000

Amb la promesa de l'Espanya plural, els catalans encetàrem un procés de reformulació que conduí a la redacció i aprovació, per part del Parlament de Catalunya (recordem, 120 vots a favor i 15 en contra) d'un nou Estatut de Catalunya. Tot i que després passés per nombroses retallades i ribotades (o "cepilladas" segons l'Alfonso Guerra) al Congrés dels Diputats (la nació, per exemple, tan sols aparegué al seu preàmbul, fet que li treu tota la seva força jurídica) va ser aprovat en referèndum per 1.899.897 vots a favor i 533.742 en contra, dels 5.310.103 catalans que vam ser cridats a les urnes.

Davant la més que previsible sentència del Tribunal Constitucional de España (sic) que, tal i com apunten ja alguns mitjans, acabarà en una seriosa retallada en temes clau, com la llengua i el finançament, cal que encetem un seriós procés de reflexió.

Primer de tot caldria valorar quina legitimitat ètica i moral tenen els dotze membres del l'alt tribunal, altament polititzat, per esmenar allò que va ser aprovat per una àmplia majoria del poble de Catalunya. En qualsevol cas, es posa de manifest que ni els promotors dels diferents recursos ni l'advocat de l'Estat (aconsellant una lectura i interpretació restrictiva del mateix) no tenen intenció de deixar l'Estatut sense gaires modificacions en el seu esperit inicial.

Pel que respecta a llengua catalana, pilar bàsic de la nostra cultura i societat, la sentència contrària comportaria l'accentuació de la diglòssia i menysteniment existent, sobretot en àmbits com la justícia, ja què, per exemple, els jutges no tindran el deure de conèixer el català, fet que podria provocar haver d'expressar-se en espanyol o tenir un traductor pels magistrats. Serem estranys en la nostra pròpia terra.

D'altra banda, en el finançament se'ns deixarà sense la possibilitat de la negociació bilateral, cenyint-se aquesta al Consejo de Política Fiscal y Financiera. Quan sentim dels representants d'altres comunitats autònomes de règim comú improperis varis contra la nostra insolidaritat, o comparem els serveis que allà s'ofereixen als ciutadans i els minsos que aquí percebem no crec que l'acord multilateral arribi a ser-nos gaire beneficiós. És per això que els catalans (ja sigui els de deu o més generacions, els arribats de la immigració de la postguerra, els fills d'aquests -entre els quals m'incloc- o la nova immigració) estem pagant una hipoteca a un altíssim interès (un 8'69% del PIB segons les seves pròpies balances fiscals) per quelcom que mai podrem considerar com nostre.

La mateixa Constitució Espanyola proclama la voluntat de "Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just" i "Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions" però és evident que ni això respecten. Amb una sentència contrària a l'Estatut se'ns converteix en reclusos d'una presó d'on no se'ns deixa sortir, sense veu, sense vot, sense recursos.

És per tot això que l'única via possible és trencar la baralla, sense escarafalls, sense arengues, sense ressentiments, conscients que no serem ni millors ni pitjors del que ara som. Simplement serem allò que vulguem ser. El proper 7 de març de 2009 hi ha convocada una manifestació que pretén portar 10.000 catalans a Brussel·les per demanar el dret a l'autodeterminació, perquè és a Europa on hem d'anar a demanar poder sortir d'aquesta presó de pobles en que s'ha convertit Espanya.

Publicat a directe!cat el 13/10/2008

Nulla dies sine linea III

noreply@blogger.com (David) — Tue, 07 Oct 2008 07:32:00 +0000

Els polítics, la policia i els jutges saben discernir perfectament l’estrall d’un artefacte no pas en funció del dany causat ni de les víctimes, sinó de la ideologia que s’hi amaga al darrere.

Condemnar el terrorisme? No sempre.

07/10/2008 - Bloc de notes de Josep Romeu

Correllengua 2008 a Jorba

noreply@blogger.com (David) — Mon, 08 Sep 2008 10:47:00 +0000

Aquí teniu el cartell d'enguany, fet per una servidora a partir del disseny de la CAL:

Bon Correllengua 2008!

El mirall d'Escòcia

noreply@blogger.com (David) — Thu, 04 Sep 2008 07:04:00 +0000

Aquest estiu he estat de vacances a Escòcia (o Alba, com s'anomena en gaèlic). Un dels principals motius que m'ha portat a fer aquest viatge ha estat el poder fer turisme amb cert fons polític i sociològic: volia conèixer de primera mà, i contrastar, tot allò que havia llegit i sentit sobre el país; nogensmenys he fet de turista típic i clàssic, que s'ha embadalit amb els castells, el paisatge, el whisky i les kilt (i que s'ha barallat amb el cotxe llogat amb el volant a la dreta).

Una de les primeres referències a nivell social i polític que tenia d'Escòcia provenia de la lectura del llibre El mirall escocès de Xavier Solano i Bello, politòleg i assessor d'un partit escocès (ja hi arribarem) i que actualment dirigeix la delegació de la Generalitat al Regne Unit. El llibre pretén il·lustrar sobre les semblances i diferències existents entre Escòcia i Catalunya. Tot seguit en faré un breu repàs i alguna que altra reflexió.

Per iniciar a aquells que ho desconeixen, Escòcia es va unir a Anglaterra el 1707, fruit d'una decisió parlamentària no mancada d'una certa suspicàcia. Va ser el 1998, tres cents anys després, en un procés anomenat Devolution que va recuperar el seu parlament, arran d'un referèndum on els escocesos que van apostar majoritàriament pel sí. Fruit d'aquest fet, el parlament d'Escòcia compta amb tot un seguit de competències exclusives (res de competències compartides i tribunals constitucionals de dubtosa imparcialitat) i està mancades d'altres que són exclusives de Westminster com economia, impostos, immigració, radiodifusió, defensa i exteriors.

Així doncs podem veure que les competències de les que gosa actualment Escòcia estan, com a mínim ben delimitades. Aquí anem fent la viu-viu, esgarrapant alguna mínima competència quan podem, però sense cap garantia que no siguin trepitjades des de Madrid (veure casos de la tercera hora o la llei de dependència). Sí que he trobat a faltar certes estructures pròpies i necessàries als estats (o de les nacions sense estat), com seria el cos de policia propi; d'altra banda sí que compten amb d'altres, com els bancs (veure Bank of Scotland o RBS) , que aquí van tenir un dissortat final en la seva aventura.

Després de veure el país, discutir de l'existència de la nació escocesa seria estèril i d'una miopia patològica. Escòcia té, de manera equiparable a Catalunya, una història, una cultura i una llengua pròpies. Els símbols nacionals són arreu, en especial la bandera (com la que es veu a la fotografia del castell d'Urquhart) i la presència de la Unio n Jack pràcticament es limita a edificis militars o pertanyents a la corona britànica (hi trobeu cap diferència?).

Seguint amb els símbols, les matrícules poden portar, tenint en compte la decisió dels ciutadans, el distintiu escocès, que aquí sembla que és complicadíssim d'aconseguir. També podem trobar nombrosos monuments i memorials als seus herois nacionals com l'omnipresent William Wallace, el poeta Robert Burns o Rob Roy.

Pel que fa als productes de consum, la diferència amb Catalunya és quasi antagònica. Evidentment cap destil·leria etiquetarà com a whisky anglès o britànic ! Tal com ha de ser, ja que el seu whisky és escocès; per què el nostre cava no pot ser català?. Així mateix, ja sigui a botigues tradicionals o als supermercats, els productes de la terra gaudeixen d'un identificatiu d'origen que els fa més senzills de reconèixer, que determinen clarament que són "Product of Scotland".

En qüestions ja estrictament polítiques, a banda de la quasi preceptiva visita al Parlament i a la seu del SNP, no vaig tenir l'oportunitat de fer gaires indagacions més. Encara tinc pendent revisar fulletons amb informació que vaig agafar; així doncs, deixo aquest apartat per completar.

Com a punt final voldria fer un comentari sobre el que podríem anomenar el "el petit mirall independentista": entrant a la pàgina web del Scottish National Party podem veure que hi ha un munt d'apartats fent pedagogia sobre el seu objectiu indestriable que és la independència, i espais per a la participació i el debat sobre aquest importantíssim issue. Si visitem la pàgina d'Esquerra Republicana de Catalunya, la paraula independència no apareix ni un sol cop a la portada (a data de l'escrit). És la pluja fina de la que tant he sentit a parlar la que ens portarà cap a la independència? No s'hauria d'elaborar cap full de ruta, encara que sigui un mer esborrany? Potser que ens comencem a posar les piles tots plegats...

Demolidor (i espero que premonitori)

noreply@blogger.com (David) — Tue, 01 Jul 2008 12:21:00 +0000

EL 1895 DEIA EL DIARI 'LA DISCUSIÓN' de l'Havana: "Existen los derechos del individuo, pero la Colonia no tiene la libre disposición de sus intereses. Se publican periódicos. Se pronuncian discursos. Se forman asociaciones, pero los presupuestos no se hacen aquí. ¿De qué sirve la libertad de hablar sin el derecho de ejecutar?". Tres anys després, Cuba era independent.

Avui 01/07/2008 - Diàleg - Espanya trenca el pacte
Alfons López Tena

Els veritables dies de reflexió

noreply@blogger.com (David) — Tue, 11 Mar 2008 08:04:00 +0000

Ja fa temps que no escric al blog i no tan sols no he fet per deixadesa, sinó amb plena consciència de no escriure cap article en campanya electoral. La darrera entrada parlant sobre aquest tema, deixant de banda l'entrada sobre l'agressió feixista, és del vint-i-nou de gener. Considero que la política, quant s'està immers en la voràgine de les campanyes, es degrada fins al punt de convertir-se en un circ. La política vertadera és la del dia a dia, cada reunió i, fins i tot, cada dinar o cafè amb tertúlia.

A quaranta-vuit hores de saber-se els resultats de les passades eleccions em poso en marxa per comentar alguna de les seves conseqüències, efectes i successos.

Començaré amb una denúncia: el poc ressò que se'n van fer els mitjans catalans de la decisió de les juntes electorals de prohibir arbitràriament (només a Barcelona i Tarragona), amb una interpretació molt forçada i partidista de la llei electoral, l'acte de recollida de signatures a favor del dret de decidir de la PDD i SiP. Ja va succeir el passat u de desembre, amb la manifestació a Barcelona, on, per exemple, TV3 li va donar un cobertura minsa i sesgada. I després perquè alguns parlin de crosta nacionalista...

En segon lloc els resultats. PSOE va tornar a sortir victoriós, gràcies, en aquest cas, a l'ajuda dels votants del PSC. Amb una campanya maniqueísta i de la por han aconseguit una bipolarització que ha donat els seus fruits en forma dels millors resultats obtinguts mai a Catalunya i que espero que els facin valer a Madrid, ja sigui amb grup parlamentari propi, exigint algunes de les propostes de campanya del mateix PSC (publicació de les balances fiscals o millora del finançament) i/o tenint ministres diligents i catalanistes (tota una utopia, als precedents em remeto).

D'altra banda cal destacar i acceptar la davallada de la resta de formacions catalanes, CiU inclosa. Espero que obrin processos de debat i renovació interns. A can ICV han de plantejar-se si segueixen creient en un federalisme utòpic, quan el mateix Zapatero dona per tancada aquesta qüestió (o heu tornat a sentir aquests dies allò de l'Espanya plural?). Ja no són la crossa del govern de Madrid, perdent el grup parlamentari i abocant a la desaparició del seu soci IU. El federalisme comença a sonar a tronat i impossible. Fem-hi un pensament i sortim de l'armari.

CiU ha de repensar-se la federació, la seva Casa Gran, on alguns dels que hi ha dins en aquest moment no deixen entrar a d'altres. En Duran i Lleida pot vanagloriar-se tot el que vulgui per haver aconseguit un escó més, però ha perdut novament votants. Amb aquesta dada a la mà, o canvien alguns pilars i potes o la seva particular travessa pel desert pot ser eterna. Ja hi ha qui aporta algunes solucions i propostes.

I per últim ERC. La seva clatellada ha estat molt i molt important. Era evident que mantenir els escons del 2004 era impossible (les circumstàncies d'aquell moment eren excepcionals i possiblement no es tornaran a repetir), però perdre tants votants han d'abocar la formació a una renovació severa, de càrrecs i d'estrategia. Per sort ha estat dels pocs partits polítics que he vist, a la meva vida, acceptar una derrota quan aquesta succeeix. I l'endemà ja ha mogut posicions (en Joan Puigcercós ha deixat la Conselleria per dedicar-se al partit i s'avança el Congrés de l'octubre al juny), que han de portar a important canvis i a una segura renovació. Uns, altres i els de més enllà han d'encetar un debat serè i evitar de totes totes les lluites fratricides que ja havien tingut lloc a la formació.

El que passi a Madrid a partir d'ara ja es veurà. Prefereixo i preferia que el PSOE torni a governar, no per la por al PP, sinó perquè durant aquests anys no pugui germinar l'esperança que amb un govern socialista les coses aniran millor. No dubto que els dos partits, PP i PSOE, intentaran mantenir el seu negoci, fins i tot amb possibles aliances entre ells, per anorrear als "nacionalistes de l'extraradi". Good night, and good luck Espanya!

Per això vull la independència

noreply@blogger.com (David) — Mon, 25 Feb 2008 19:22:00 +0000

Jaume I, 800 anys

noreply@blogger.com (David) — Sat, 02 Feb 2008 12:00:00 +0000

"El Rei Jaume I fou fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller. Nascut el dos de febrer a la ciutat occitana de Montpeller, regnà Aragó, Mallorca i València, fou comte de Barcelona i Urgell, i senyor de Montpeller entre el 1213 i el 1276. En Jaume conquerí i repoblà amb catalans Mallorca, Menorca, les Pitiüses, València i Múrcia. Tot i que més tard Múrcia fou lliurada generosament a Castella, quan encara les dues Corones mostraven signes de germandat. Les gestes del rei es conegueren pertot i la corona catalana, internacionalment respectada, restà a un pas d'esdevenir un veritable Imperi. El Rei en Jaume fou anomenat «el Conqueridor« per les seues accions memorables i victòries incontestables. Jaume I és doncs qui configurà la base del que avui són els Països Catalans."

Seguint la iniciativa de Vicent Partal
Text extret d'EstatPropi.cat

Quant val el teu vot?

noreply@blogger.com (David) — Tue, 29 Jan 2008 15:11:00 +0000

Aquells que afirmen que encara estem en precampanya electoral quasi que s'equivoquen. PSOE i PP van anunciant, a bombo i plateret, tot un seguit de mesures econòmiques amb un únic objectiu: atreure l'electoral, vot a vot. Mesures televisives, de grans titulars i d'escassa practicitat i seny, amb l'objectiu d'esgarrapar vots, al preu que sigui.

Avui dia ningú o quasi ningú llegeix els programes electorals de les diferents opcions polítiques. Fer-ho sembla tasca d'eixelebrats badocs sense feina. És molt més senzill creure en l'idea preconcebuda que popularment es té de cada partit (progressistes, conservadors, lliberals, esquerranosos, ... ) que haver-se d'estudiar les seves propostes, tot i que moltes vegades errem. I si això no es suficient, segur que els mitjans informatius ens ajuden a decidir-nos per alguna opció, encara que sigui amb allò tan banal de "el candidat tal ha guanyat el debat televisiu".

Els grans partits polítics espanyols, ambdós, en aquests comicis fan gala de situar-se el centre polític, tant com puguin, com si això fos un gran avantatge. El PP ha abandonat el seu to crispat, omnipresent en aquest legislatura, i ara parla d'abaixar els tipus impositius de l'IRPF, fins a eliminar-lo en aquells contribuents amb rendes inferiors a 16.000 euros l'any, apostant així per les polítiques socials. Per contra, el PSOE, a través del seu candidat Zapatero, ens promet un xec de 400€ per al juny, sigui quina sigui la nostra renda, una mesura que hom hauria d'observar, amb ulls realment objectius, com una mesura gens progressista i donant pas a altres mesures amb el mateix caire.

Què els passa, doncs, als grans partits espanyols? Doncs res de res. Aquesta tendència de situar-se al centre, apropant-se un a l'altre tant com es pugui, es coneix amb el nom de quadratura política, i consisteix en assemblar-se tan com es pugui a l'oponent, amb la intenció de prendre'ls vots. Els politòlegs anomenen a aquest fenomen amb l'expressió saxona de catch all party, que es podria traduir com "intentar arreplegar-ho tot".

Com a conclusió, advertir que de res servirà el superhàbit de l'estat espanyol d'aquests darrers anys. Aquests diners ni s'invertiran en mesures socials (com l'escanyolida llei de la dependència, amb escasses compensacions econòmiques) ni en mesures més lliberals (com millora de les infraestructures), sinó que es malbarataran simplement en comprar els nostres vots al març. Ha arribat el moment: qui en dona més?!

Prenent consciències

noreply@blogger.com (David) — Mon, 21 Jan 2008 15:26:00 +0000

Ara que tots els partits polítics comencen a prendre posicions i elaboren els seus fronts de cara a la capanya de la propera comtessa electoral, que ens durà novament a les urnes el març, es comencen a succeir declaracions per part dels diferents candidats que permeten albirar una curtesa de visió política realment galdosa.

Com ja vaig referir-me a un apunt anterior, els dos principals partits polítics de l'Estat espanyol conceben un únic rival a batre i miren d'esgarrapar vots, l'un de l'altre, amb un argument, entre d'altres, sempre freqüent i comú: Catalunya. El més trist de tot és que les propostes d'uns són aprofitades pels altres de manera indirecta. Veiem-ho.

El PP, com molts ja n'estareu assabentats, ha nomenat com a número dos per Madrid a un dels personatges més sinistres del 2007 per a Catalunya, aquell que no va permetre una OPA catalana amb un argument lapidari: "No seré nunca empleado de La Caixa". Si unim a això les declaracions de Rajoy, en que manifesta que garantirà per llei l'educació en castellà a tot l'estat espanyol, o el vídeo del PPC veiem que a Catalunya no en traurà gaires vots aquest partit. Potser sí que recupera aquells que havien votat a Ciutadans, però perdran aquells que estan en una línia més centrista i moderada com la de Piqué. Ara bé, a la resta del territori espanyol, l'anticatalanitat es ven molt bé, tant o més que un bon programa electoral amb grans propostes en matèries com l'econòmica o la social.

Val a dir que el PSOE tampoc es queda curt tampoc en aquesta matèria. El senyor Bono, el qual vam sentir dir que això de les nacions (referint-se a la catalana, òbviament) són falòrnies, es perfila com a futur president del Congrés, en cas de victòria socialista, i la senyora Álvarez, la abans partía que doblá (i que també exhuma una gran simpatia pel nostre país) sona com a bona opció per a repetir com a capmare del Ministerio de Fomento. Ja veieu, idèntic plantejament a una banda i a l'altra.

I al nostre país, els partits d'obediència no espanyola què hi diuen a tot això? Doncs aquí ERC, CIU i ICV etziben alguna que altra cossa al govern de ZP (que si l'estatut retallat, que si la manca d'inversions en infraestructures, que si els papers a Salamanca no tornen, ...) però segueixent clamant al cel, amb els seus particulars vade retro, contra l'extremisme en les posicions que està prenent el PP. Sembla que no se n'adonin que amb aquesta praxi li fan el joc al PSC, que després de ser aquest partit el co-responsable de tots els mals que hem patit a Catalunya el passat any, possiblement tornarà a sortir victoriós com si aquí no hagués passat res, enlloc de fer-li pagar a les urnes la seva mala gestió i qui dia passa, any empeny.

No sé què més necessita la gent per adonar-se que Espanya, a banda de ser un mal negoci, ens utilitza per a fer campanya a la resta de províncies de règim comú (que és el que malauradament som) que l'integren, en la nostra contra, per tal d'esgarrapar vots fins que les enquestes estiguin del tot clares. Què fàcil devien ser les coses quan se'ns titllava de rojos y separatistas per prendre consciència de la situació! És el resultat de viure a la inòpia...

Nulla dies sine linea II

noreply@blogger.com (David) — Fri, 18 Jan 2008 12:25:00 +0000

CERTAMENT, NO ÉS QUE LA REALITAT FÀCTICA canviï pel fet que li posem un nom o un altre o que emprem una metàfora o altra per designar-los, però sí que en canvia el significat, la percepció subjectiva i, en definitiva, la manera de relacionar-nos-hi. Un dels casos que més bé mostren com la denominació de la realitat conforma una relació determinada de poder és que a la redistribució impositiva se n'hagi dit "solidaritat" entre territoris. És d'una evidència total que allò que es paga de manera coactiva no pot ser considerat com una forma de solidaritat. Però que els mateixos a qui es coacciona a pagar acceptin la retòrica de la solidaritat per referir-se al seu espoli fiscal, és tot un èxit de l'Estat que així dissimula la ràtzia que practica anualment sobre el nostre territori amb tota puntualitat i impunitat.

Avui 18/01/2008 - Diàleg - Llops amb pell de xai
Salvador Cardús i Ros

Nulla dies sine linea

noreply@blogger.com (David) — Mon, 14 Jan 2008 09:10:00 +0000

"L'absència de la política -en condicions de desigualtat- comporta l'avantatge dels grups que ocupen les posicions més favorables."

Ciència política
Josep Maria Vallès Casadevall
Universitat Oberta de Catalunya, 2000
Mòdul 1, pàgina 13

Maniqueísme espanyol

noreply@blogger.com (David) — Mon, 17 Dec 2007 13:13:00 +0000

Quan, a tots els partits polítics, s'estan ultimant els darrers moviments per conformar les respectives candidatures per a les properes eleccions, que s'han de celebrar el proper 9 de març de 2008, és quan podem començar a treure les primeres conclusions sobre per quins camins aniran les diferents campanyes.

A can PSC aquest cap de setmana han escollit oficialment na Carme Chacón com a cap de llista per Barcelona. No tinc cap intenció de fer una valoració de la tria, cadascú és ben lliure de nomenar els seus propis candidats, seguint el mètode que sigui, tot i que no ens equivoquem, les maquinaries de molts partits trien a aquells que "algú" assenyala amb el dit, inclogui aquesta tria passar o no per un procediment de consulta més o menys democràtic.

El que vull comentar en aquesta ocasió, però, són les opinions que expressa al seu blog, en relació a aquest fet, Lourdes Muñoz Santamaría, actual Secretaria de la Política de les Dones del PSC i diputada al Congrés per Barcelona. En aquesta entrada podem veure un elaboradíssim gràfic que ha triat per il·lustrar la seva seva crònica dels fets i que reprodueixo a continuació:

A banda de l'aparent manca d'arguments al costat de'n Zapatero ("pluralitat" i "plural") i l'alternança en l'ús de majúscules a principi de mot (no sé si de manera intencionada, amb la finalitat d'una millor visualització), voldria destacar per sobre de tot el maniqueisme existent en el gràfic.

Com és evident, no apareix cap referència als altres partits que molt probablement es presentaran a la contesa, sinó que la idea reduccionista passa per la tria d'un d'aquests dos candidats, encarnats en una tria entre el bé i el mal (i d'aquí ve el maniqueisme).

Aquesta és una tàctica emprada sistemàticament, i de manera gens innocent, per ambdós partits, PSOE i PP, cal dir-ho. Tan sols cal veure les darreres declaracions de'n Rajoy en relació a la reforma de la llei electoral que vol incloure al seu programa i que portaria cap a un bipartidisme i una alternança a l'estil de la succeïda durant la Segona República, però pitjor, amb menys pluralitat. Al PSOE sembla que no li desagrada gaire la idea.

Com a comentari final, farem un exercici de política-ficció, amb tints d'ucronia, amb la següent pregunta: en cas que es reformi la llei electoral i el nombre de partits amb representació a Madrid es redueixi a dos, hi haurà un atac de caire cainista del PSOE cap al PSC, diguem-ne contra la part més catalanista del mateix, i que porti a la desaparició d'aquest darrer?

PS: sembla que torna a estar de moda portar americana de pana, per a fer segons quins mítings o discursos, com les d'antuvi, llàstima de l'efecte Moiré.