Josep Maria Rañé

L'ocupació és la solució

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Sun, 08 Jan 2012 11:35:42 PST

El dèficit de les finances públiques és conseqüència de la crisi i no a l’inrevés.

L'arrel dels desequilibris dels pressupostos públics cal trobar-la en el descens de l'activitat econòmica i no en l'existència d'un sector públic sobredimensionat. Només cal comparar-ho amb la mitjana europea per adonar-se que l’actual dotació d’infraestructures públiques o el grau de desenvolupament de l’Estat del Benestar encara no ha assolit aquest nivell, tot i els indubtables avenços que s’han produït, tant a Catalunya com a Espanya.

Aquests i no altres (infraestructures i Estat del Benestar) han estat els últims anys els grans factors de la despesa pública que - com ja deia en el meu post anterior - ni produïen dèficit, és més hi havia superàvit, ni generaven un nivell d’endeutament excessiu, perquè l’activitat econòmica i l’ocupació associada a ella feien que la recaptació fiscal fos suficient. I això amb una pressió fiscal més feble, també en termes relatius europeus.

L’escreix d’activitat econòmica que aportava el sector immobiliari permetia l’aparent paradoxa d’una baixa pressió fiscal amb una alta recaptació. Tant que permetia al mateix temps: tenir superàvit, desprès d’incrementar les politiques socials (xec bebè, increment pensions mínimes, llei dependència...), incrementar les inversions en infraestructures, amortitzar deute pública i, fins i tot, realitzar alguna rebaixa d’impostos.

No obstant, el taló de Aquil•les d’aquest “model” de creixement econòmic era: d’una banda el manteniment d’una activitat poc competitiva a nivell exterior, basada en productes i processos de poc valor afegit, la qual cosa desequilibrava la nostra balança comercial ja de per si desequilibrada donada la nostra dependència energètica, i d’altra banda que el finançament de la part especulativa de l’activitat immobiliària no es va realitzar amb recursos interns sinó que estava propiciada i finançada per l’arriba de generosos fluxos de capitals privats europeus i internacionals, canalitzats mitjançant unes no menys generoses entitats financeres espanyoles. Així mentre el govern estalviava i es desendeutava, el sector privat (entitats financeres, empreses i famílies) gastava i es sobreendeutava.

Quan el sector financer internacional entra en crisi, la translació d’aquest endeutament privat es vehicula cap el sector públic. Via avals, primer, el FROB desprès i el rescat de les entitats fallides actualment, a fi efecte d’evitar el col•lapse dels sistema financer, però sense poder evitar el del sistema creditici. Es a dir, estem salvant les institucions, però no la seva funció social i econòmica, vehicular el crèdit i a més sense exigir responsabilitats a les persones o institucions responsables .

Aquestes actuacions més el increment de la necessitats derivades de la crisis econòmica i el descens de la recaptació fiscal fruit de la menor activitat econòmica són el que generen l’aparició d’un potent dèficit. Vistes així les coses no costa tant entendre que el dèficit de les finances públiques és conseqüència de la crisi i no a l’inrevés.

Malgrat això, el dèficit públic es presentant com el fonamental responsable de la crisi i la lluita contra ell com l'únic mecanisme per superar-la. La realitat és molt diferent a aquest discurs.

Després del primer exercici complet en el qual s'han aplicat les polítiques de ajust, sense els necessaris contrapesos destinats a la reactivació econòmica, el resultat és una nova recessió.

Si fins al maig de 2010 amb una política que combinada rigor pressupostari i mesures d'estímul s'apuntava un lleugeríssim repunt en la creació d'ocupació, veritable indicador de la superació de la crisi, desprès amb la política d'austeritat pressupostària, excessivament dràstica i ràpida, propiciada a Europa ha comportat més destrucció d'ocupació i més creació de atur que l'any anterior.

Sense creació d'ocupació no hi ha consolidació fiscal possible. Apujar els impostos pot ser necessari, però no és suficient. Avui, per crear ocupació cal recuperar la circulació del crèdit i les mesures d'estímul. I aquí està el problema, no es veuen i les que es coneixen o s’anuncien no apunten en una aquesta direcció.

Afavorir la competitivitat en base a salaris baixos, congelant el SMI, en lloc d'afavorir la I+D+i, que veu retallada la seva inversió, o afavorir la rebaixa dels cost de l'acomiadament en lloc de promocionar la flexibilitat interna, no és la manera per sortir de la crisi, sinó per reviure el que ens ha portat fins aquí.

I per què no el IRPF?

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Sun, 08 Jan 2012 11:26:11 PST

Vagi pel davant que el conjunt de les administracions públiques espanyoles no ho eren malgastadores. No és cert que “estiressin més el braç que la màniga”.
Abans de la crisi tenien superàvit – gastaven menys del que ingressaven - i estaven poc endeutades, fins i tot ara ho continuen estant. A més a més, tampoc el sector públic finança “luxes asiàtics”; el nostre nivell de despesa pública és més baixa que la mitjana europea, en especial la destinada a atendre necessitats socials.

Ara bé, dissortadament, haver estat correcte en la gestió de seves finances no les ha immunitza de les conseqüències de la crisi financera. L’onada produïda per l’esclat de la bombolla immobiliària els hi impactat de ple.

És la caiguda dels ingressos i no el excés de despesa l’origen d’un dèficit públic que mentre es reactiva l’economia s’ha de finançar per “arribar a fi de mes”, es a dir, s’han de demanar prestats els diners per quadrar els comptes públics, i ens els han de deixar.

Vet a aquí, que la nostra manera de poder ser independents d’aquests que ens els deixen i ens imposen dures condicions, es quadrar-les.

La qüestió no es si quadrem, o no, els comptes, sinó com els quadrem.

Si ho fem millorant la gestió, retallant despeses o incrementant els ingressos o les tres coses alhora. I aquí és on entre en joc la política, es a dir, la gestió de la cosa pública, perquè no hi ha una única manera de fer-ho. Les decisions no són neutres, ni innocents, darrera de cadascuna hi ha una ideologia econòmica, social i política.

Fins ara, a Catalunya les mesures per quadrar els comptes s’han orientat a retallar prestacions bàsiques i, fins i tot, a condonar impostos (successions), en aplicació d’aquell pensament que sosté que si las persones amb més recursos tenen més diners invertiran i crearan ocupació.. Quan s’ha comprovat era insuficient o inadequat – perquè pot deprimir encara més l’economia – s’ha obert la via a quadrar els comptes recaptant més impostos.

Ara s’opta per crear taxes sobre receptes, que penalitzen a les persones amb malalties i encara més a aquelles amb menys ingressos, pujades en el transport o les previsibles pujades del IVA, per què no s’insisteix en pujar l’IRPF, com ja ho va fer el govern de Catalunya l’any 2010?

Un increment d’aquest impost directe te l’avantatge que s’aplica sobre aquelles persones que tenen ingressos i en una proporció creixent sobre els mateixos. És doncs una forma més equitativa i solidaria de repartir els esforços entre tothom. I a més de fàcil gestió i recaptació.

Per si això fos poc, amb això iniciaríem el camí per situar-nos en la nivell de contribució que tenen altres països de la UE i quan arribi la recuperació econòmica i no sols recuperarem l’equilibri fiscal, sinó també disposarem d’un major nivell d’ingressos per finançar els dèficits de serveis públics que encara tenim. Desestimar aquesta opció no és sinó una opció ideològica que distribueix de forma injusta els costos de la crisi sobre les persones més dèbils, contribueix a l’afebliment del Estat del Benestar i amb ell de la cohesió social.

Publicat a Fet a Sant Feliu

Mega rics solidaris

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Sun, 08 Jan 2012 11:30:56 PST

Esperonats pel Tea Party els republicans americans han sostingut - fins i tot al preu de posar al seu país a la vora del precipici - que els EE.UU no havien de endeutar-se, ni recaptar més impostos, per finançar aquelles polítiques d'estímul econòmic que creïn ocupació, protegeixin a qui més ho necessiti i els tregui de la crisi.

La proposta republicana durament criticada per premis Nobel d’economia, como Paul Krugman o Joseph Stiglitz, perquè tendeix a deprimir més l’economia productiva i real i desprotegir als sectors més febles - el contrari dels que és necessita - gravita sobre la reducció de la despesa social i la dels impostos als que més tenen.

Aquesta és la formula practicada anteriorment pels presidents Bush (pare i fill) en el passat i que ja va demostrar que deixar els diners en mans dels rics no necessariament creava ocupació, ni feia la societat més justa i equilibrada. Malgrat això insisteix en el fal•laç argument, com aquí les formacions més conservadores.

Enmig d'aquest debat Warren Buffet, la tercera fortuna mundial, ha demanat que no es mimi tant als rics i mega rics, després d'assenyalar el seu desacord amb el fet que ell estigui pagant un 17% pels seus ingressos i, pel contrari, els seus empleats el 34%.

No és la primera vegada, que als EUA les grans fortunes demanen pagar més impostos per ser ajudar i ser solidaris amb els seus conciutadans i no només a través de les seves fundacions benèfiques, ja ho van fer Bill Gates o Rockefeller. De la mateixa manera el rics francesos i també els alemanys reclamen aportar més a l’erari públic. Ni a Catalunya, ni a Espanya encara no hem sentit a cap membre d’aquesta elit econòmica fer afirmacions semblants!

Aquests megarics no ho fan per una actitud naïf i benintencionada, ni perquè s’hagin tornat bojos.

Ho fan perquè - defensors de la meritocràcia i oposats a l’aristocràcia com som - creuen que retornar part dels beneficis a la societat crea i manté les condicions per ells els tinguin i perquè altres els puguin obtenir. Però també perquè de forma intel•ligent saben que una societat solidària, és una societat més estable i segura i també perquè només si hi ha un repartiment just de els esforços per sortir de la crisi és possible exigir la corresponsabilització amb aquest objectiu.

En el fons es una concepció positiva de la fiscalitat com a instrument privilegiat per a la construcció d’una societat més equilibrada i justa.

Tant de bo aquí també s'entengués i practiqués això! I que en aquests moments, aquestes afirmacions fessin reflexionar sobre si les dificultats pressupostaries per finançar els programes socials són una raó suficient per retallar-les i si no s’hauria d’incrementar la imposició directa fiscal per reduir el dèficit que genera atendre aquestes necessitats.

Si això es fes, moltes coses s’haurien de revertir o corregir, com per exemple, retallar la Renda Mínima d’Inserció (RMI) desprès d’haver renunciat a mantenir viu el import de successions per als 6% de les persones més riques de Catalunya.

Abans de fer-ho s’hauria d’haver explorat totes les possibilitats d’obtenir ingressos addicionals per la via fiscal (mantenint o incrementant la imposició) que a més fomenti la equitat social, la millora de la recaptació i lluita contra el frau.

I això no és contradictori, ni oposat, al fet de gestionar millor els serveis i prestacions socials públiques, i el de vetllar per evitar un ús inadequat o fraudulent de les prestacions.

Distribuir els sacrificis

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Sun, 08 Jan 2012 11:28:43 PST

Mai com ara uns pressupostos catalans havien generar tanta intriga, expectació, debat, i mobilitzacions. I això que encara no s'han publicat i per tant encara no s’han concretat.

L'anunci dels seus efectes, els han popularitzat, que no és sinònim que siguin populars. Més aviat tot el contrari.

L’allau de mesures avançades fins els moment i altres que s’estan executant es concentren i afecten als serveis essencials per a les persones (sanitat, educació o serveis socials) generant una especial sensibilitat no només en les persones actualment usuàries, sinó també en les potencials.

Aquesta és una diferència substancial en relació a unes altres actuacions, que no crec s'hagi tingut en compte. Algú va creure que només donant a conèixer publicar les dificultats pressupostàries, i imputant-les a la gestió del govern anterior ja quedava justificat qualsevol tipus de quadre numèric, doncs es va equivocar.

La gent entén que els dèficits pressupostaris excessius ni són bons per si mateixos, ni sostenibles en el temps. La gent també sap i entén que la reducció dels ingressos que pateixen les administracions, fruit de la crisi econòmica, és la causant d’aquests dèficits, i no pas un excés de prestacions socials, doncs és conscient que el nostre nivell de despesa per sufragar l’Estat de Benestar encara és inferior a altres economies semblant a la nostre.

Per això la entén que havent crisi s’hagin de prendre mesures per mantenir l’Estat del Benestar, però discuteix el tipus de sortida que se l’hi proposa.

Alguns han oblidat el fet que la gent pot comprendre la necessitat d'un ajust, però no per això renuncia a conèixer i voler acordar i compartir cap on el porten els sacrificis que se li exigeixen.

Si, a més a més, perceben les retallades en les prestacions i serveis públics empreses i proposades com inequitatives, afectant més a qui més ho necessita i menys a qui més té, i intueix que en cap cas estem davant de mesures temporals, sinó que pel contrari donaran pas a un model diferent que les consolidarà, llavors el rebuig està cantat.

Un rebuig que fins i tot verbalitzen les persones afins.

Una sortida a aquest atzucac és el pacte.

Un pacte entre partits pensant en la ciutadania, el que vol, el que necessita i allò que es pot fer i assumir raonablement. Un pacte sobre una distribució justa i equilibrada dels esforços i sacrificis i que no redueixi impostos als que més tenen i serveis als que més ho necessiten. Un pacte sense regats i dilacions en funció de les eleccions locals de final de maig. Un pacte sense maniobres (comptables) de distracció, com la turmenta en un got d’aigua muntada sobre en quina data s’apunten els ingressos provinents del fons de competitivitat derivat de l’Estatut. Un pacte sense barreges entranyes, com ara identificar els efectes de la crisi amb la situació de no independència de Catalunya.

L’altre opció és la confrontació i el desgast pel Govern.

Dany col•lateral

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Wed, 09 Feb 2011 04:41:28 PST

La forma i arguments esgrimits per eliminar parcialment la limitació de 80 km/h estan produint un greu dany col·lateral, s’está debilitant la lluita contra la velocitat com a causa dels accidents de trànsit.

La reducció de la velocitat té una component mediambiental - aquesta va ser una de les raons per implantar-la - i una altra de seguretat viària.

Des de la perspectiva mediambiental, era una més de les 72 mesures incloses en el pla destinat a complir les directives europees sobre la millora de la qualitat de l'aire a l'àrea metropolitana de Barcelona, i així evitar les sancions.

El trànsit no era, ni és, l'únic emissor de les partícules contaminants però si un dels més importants, d'aquí la importància d'aquesta mesura. Evidentment hi ha més elements productors de partícules contaminants com ara els vaixells, les plantes productores d'electricitat, les calefaccions, la incineradora de residus, o les cimenteres que també formen part d'aquest mateix catàleg i també tenien, i tenen, mesures específiques per reduir les seves efectes.

No obstant això, cap ha tingut la transcendència social dels 80 km/h, la qual cosa va fer que ràpidament passes de ser "UNA" a ser "LA" mesura, conferint li, a la seva vegada, una dimensió política, implementada pel fet que CiU fes bandera (i promesa) electoral de la seva eliminació.

A això també va contribuir el fet que la seva defensa es fes principalment des de la perspectiva mediambiental. La invisibilitat del risc, la lentitud en l'obtenció de resultats contundents i concloents (perquè hi ha altres factors actuants) i el qüestionament des de perspectives interessades sobre la seva efectivitat va debilitar una percepció social positiva de la mesura.

Curiosament va aconseguir més legitimitat en l'àmbit en el que era més impopular, el circulatori. La gent entenia i suportava, com mal menor, haver de circular a 80km/h per una autopista, si amb això hi havia menys morts i accidents, i els ha hagut, o si s’aconseguia major fluïdesa, també la hagut, que si havia de fer-ho per eliminar unes partícules que no veia.

També és cert que les campanyes sobre la reducció de la velocitat han vingut acompanyades d'un increment de les sancions que han induït al seu acatament forçós. No obstant això, "ja que he de fer-ho, que es noti" pensen molts conductors. En aquest sentit, les xifres de disminució sobre de la sinistralitat a la carretera constitueixen una recompensa a aquesta limitació que s’ha de patir per aconseguir-les.

Si abans es va argumentar que no s'havia comunicat bé la mesura, ara, en el moment d'intentar eliminar la limitació dels 80 km/h, tampoc. Fins el portaveu del Govern ha argumentat aquesta deficient comunicació per justificar les contradiccions aparegudes en el seu si, que en realitat són fruit d'haver traslladat una actitud opositora a l'acció de govern sense l'avaluació precisa.

Així davant de la prudència exhibida pels actuals responsables mediambientals que dirigeix el conseller Lluís Recoder, ha contrastat la vehemència dels responsables de trànsit que lidera el conseller Felip Puig.

Mentre els primers es van curar en salut quan van donar el seu forçat plàcet mediambiental a la decisió política i en aquest sentit van advertir que la seva supressió podia tenir excepcions si es complicava la qualitat de l'aire, com així ha succeït, els segons en l'ànim de justificar, com sigui, la mesura política han arribat a posar en dubte que reduir la velocitat no redueixi els accidents ¿Ningú recorda els aparatosos accidents a l'autovia de Castelldefels, o a les Rondes quan es podia circular a més de 80 km /h?

Amb afirmacions d'aquest tipus, han dilapidat una ingent quantitat de recursos econòmics i argumentals que estaven produint, per fi, un increment en la consciència col·lectiva dels conductors, una reducció de la velocitat mitjana i el que és més important una reducció de la sinistralitat a la carretera. Amb quina autoritat es dirà a moderar la velocitat, si el màxim responsable del tema nega que sigui útil per reduir la mortalitat a la carretera?

Aquest és el dany col·lateral que s'ha produït en forçar els arguments mediambientals i circulatoris per justificar una mesura presa en base a criteris estrictament electorals.

Pedres en la motxilla?

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Thu, 27 Jan 2011 09:58:52 PST

La "teoria de la motxilla" que sostenen alguns nacionalistes a casa nostra consisteix a fer creure que l'avenç cap a l'horitzó de la plena sobirania de Catalunya es veu alentit pel fet d'haver de carregar una motxilla "amb les pedres de les altres autonomies", ja que quan Catalunya cerca aconseguir majors quotes d’autogovern, això ha de ser generalitzable a la resta de les comunitats que ho demanin i integrable en l’estructura del Estat, en aplicació de la pràctica política del cafè per a tothom.

D’aquí dedueixen i defensen que si ens alliberem d'aquest pes, s’avançarà més ràpid.

Però com succeeix tantes i tantes vegades hi ha coincidències entre aquells que no volen el model d’organització territorial que s’ha donat Espanya, encara que sigui per motius completament oposats. Uns perquè es disgrega l’Estat i els altres perquè no ho fa.

Així la resposta a les declaracions del antic president popular del govern espanyol afirmant que mantenir 17 autonomies es insostenible econòmicament i políticament per l’Estat, i que s’hauria de centralitzar competències han estat del tenor de les que ha fet Duran Lleida: "Sí a la recentralització, però la de les altres comunitats, i no la nostra

Aquesta és una resposta equivocada, a un plantejament equivocat.

Pretendre el reconeixement d'un diferencial d'autogovern superior per Catalunya, sobre la base de que les altres comunitats autònomes vegin rebaixades el seu, és un error. Un greu error i una gran equivocació.

Creure que a Catalunya li anirà millor si el Govern d’Espanya frena l’autogovern de la resta de comunitats o, fins i tot, els hi treu competències transferides, és una estratègia perdedora.

Desentendre’s del procés de desenvolupament autonòmic espanyol - "alliberar-se d'aquest pes", com diuen ells - comportaria reduir dràsticament o perdre totalment la possibilitat de construir aliances amb la resta pobles d'Espanya, i a llarg termini – o no tan llarg – ho confrontar també amb la resta de comunitats.

Per aquest camí hi haurà més confrontació i menys resultats. Perquè perdran ells i perdrem nosaltres i guanyaran els centralitzadors

No costa gaire d’entendre el que passarà si, com en certa manera ha fet el President Pujol al declarar que ha fracassat el mètode que fins ara havia defensat, abandonen el camí (per feixuc que sigui) del d’avenç conjunt, progressiu i pactat cap un projecte federalista com el dels països més desenvolupats d'Europa (Alemanya o Suïssa) i intenten que ens sortim sols de la pressió centralitzadora, oferint com a penyora a la resta de Comunitats autònomes.

Algú pensa que amb aquesta ofrena es frenaran les pretensions centralitzadores de la dreta espanyola i que seran més comprensius amb Catalunya? Jo no ho crec.

I per contra, desprès de deixar tirats als possibles socis, és comprèn amb més facilitat que tampoc ens ajudin, ja que no tindran res a guanyar en la millora de l'autogovern català. Més bé la possible situació serà la contraria, el que crec és que aleshores haurem de fer-ne aquest combat sols i que, a més a més, qualsevol de les justes pretensions fetes des de Catalunya els hi resultarà més fàcil als centralitzadors presentar-la com un perjudici per a la resta.

No és nou, ja ha succeït en el passat recent, instigats pels separadors. Què no pot succeir en aquest nou escenari?

Encara que resulti molt dur i costerut l’únic camí per continuar avançant en el nostre autogovern és teixir aliances amb els progressistes de la resta de l’Estat que creu en una Espanya plural.

Aquesta és l’única via de defensa davant de les andanades antiautonòmiques que han practicat, practiquen i practicaran aquells que des de bon començament no estaven d’acord amb el titol VII de la Constitució, és per això que no l’haurien d’abandonar aquells nacionalistes catalans intel·ligents, per molt fatigats o fracassats que es sentin.

Recercant enemics exteriors

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Tue, 18 Jan 2011 08:16:26 PST

"Si elles (les comunitats autònomes) no ho fan (controlar la despesa pública), el govern actuarà". Aquesta podria ser la traducció de les declaracions al Financial Times de Zapatero: "If they don’t, the government will act".

Aplicant la màxima de "Traductor, traditore", a la Vanguardia Enric Juliana - presentant com una informació en la versió paper i com un article d’opinió en la digital - ha traduït "will act” (actuarà) per intervindrà. Que no és el mateix, ni molt menys!

I sobre aquesta paraula intervindrà “ha construït la seva església”, el seu dogma. Sofisma darrere sofisma ha anat saltant argumentalment fins equiparar aquesta declaració amb un suposat intent dels socialistes per repetir la LOAPA del 82 i de recentralitzar l'Estat autonòmic, subsumint-los alhora en el mateix sac que als populars.

No és res nou, de fet des del divendres passat desprès de les declaracions d’Aznar apostant per la regressió autonòmica, s’ha produït un intent de presentar com a coincidents a les dues formacions politiques d’àmbit estatal, malgrat totes les declaracions dels dirigents socialistes, incloses les del seu secretari d’organització, Marcel·lí Iglesias, son contraries a aquesta proposta.
Res no els importa. Al cap i a fi es tracta de que “no deixis mai que la realitat t’espatlli una bona noticia” com diuen els mals periodistes.

De forma acrítica, però interessada, algunes forces catalanes "van comprar la idea” per a continuació fer-ne una crida “a sometent” per combatre l'atac del "centralista enemic exterior". CiU, ERC i ICV van entrar ràpidament en competició sobre qui defensaria més a Catalunya, davant d’aquell nou i imaginari perill.

Allò que afirmava Zapatero en aquesta entrevista és que actuarà, si i només si, alguna comunitat sobrepassés el nivell de dèficit acordat (que no imposat), entre totes, a la Comissió de Política Fiscal i Financera. Un acord que té com objectiu assolir el compliment global dels criteris compromesos amb la zona euro repartint els esforços pressupostaris de forma proporcional i equitativa entre el conjunt de les administracions publiques.

El cóm ho faci cada comunitat autònoma per ajustar-se a aquest paràmetres ho decidirà ella mateixa, de fet, això és l'exercici de l'autogovern, no?.

Però, i si algú no assumeix la seva part alíquota de sacrifici per sortir de la crisi i amb això perjudiqués als que si s'esforcen? ¿No és lògic que actuï per evitar el govern que constitucionalment té les competències? Evidentment, sí.

Tot i que semblava que el PSC amb l’orientació que es desprenia de les declaracions de Zaragoza, aconseguiria desmarcar-se d’aquesta falsa polèmica, no ha estat així. I en això estan tots embrancats aquests dies.

Un altra cop el debat s’ha descentrat, i s’està polemitzant sobre una hipotètica voluntat del govern central de laminar les competències autonòmiques, enlloc de situar-lo sobre els tres objectius als que s’ha de donar resposta des de Catalunya.

El més assenyat seria que ens centressin en com: donar cobertura social a les conseqüències de la crisi econòmica; l’afavoriment de l’activitat econòmica creadora d’ocupació; i la política fiscal i pressupostaria per reduir el dèficit públic, mitjançant el increment dels ingressos, la disminució de les despeses i el control de la despesa.

I que no caiguessin en el parany de debatre de coses i formes que la gent ni entén, ni els hi preocupa.

Invertir els papers

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Thu, 13 Jan 2011 02:50:23 PST

Les agències de qualificació de riscos han estat part del problema, i ara, sense corregir cap dels seus plantejaments i errors, es volen convertir en els guardians de les solucions.

En tot aquest temps no han assumit cap responsabilitat en relació al desastre econòmic que van avalar. Al aplicar de forma acrítica i complaent els dogmes i les modes econòmiques en voga van tolerar, sense aixecar aleshores la seva veu, amplíssims i perillosos endeutaments, irracionals concentracions de risc, així com, l'escandalós enriquiment especulatiu d'uns pocs.

D’aquells errors s’ha derivat la crisi financera internacional que paguem tots amb la seva expressió més dura: la destrucció de llocs de treball i el increment de l’atur.

Però sense cap penediment ni rectificació, ans al contrari, ara amb formes airades i alarmants s’entesten en castigar encara més a països i economies que no apliquin els seus vells, ineficients i antisocials criteris.

Van permetre en el passat l’excés d’endeutament de bancs, empreses i famílies i avui, amb la fe dels conversos, anatemitzen el fet de que les administracions públiques hagin incrementat el seu endeutament. Un creixement del deute generat en gran manera per quatre factors concatenats: les ajudes adreçades al rescat del sector financer, donat el seu caràcter bàsic i sistèmic; les polítiques estimuladores de l’activitat econòmica i per extensió de la creació d'ocupació; l’atenció al increment de les necessitats socials esperonada per les massives pèrdua d’ocupació i renda; i la paral·lela baixada dels ingressos fiscals per la situació de crisi.

Aquells que no van evitar, ni preveure, l’arribada de la crisi ara pontifiquen la seva ortodòxia monetarista receptant una brutal reducció de la despesa, sense atendre si aquest elements agreugen la recessió, retarden la recuperació de l’activitat econòmica i incrementen les necessitats socials.

Les diferencies en el cóm abordar la sortida de la crisi en el si de les organismes econòmics internacionals, entre neokeynesians i neoliberals, o la lentitud en aplicar els acords assolits en les cimeres del G-20, estan frenant la reforma de les regles de funcionament dels mercats la repetició d’una crisi com aquesta, entre elles les agencies de qualificació.

Com succeeix en la natura tot espai que es deixa buit, algú tendeix a ocupar-lo, i les agències ho estan aprofitant per invertir els papers. Així estan passant de haver de ser regulades pels poders públics a condicionar i controlar-los elles.

Les rebaixes en la qualificació dels deutes públics que atorguen les agències, encareixen a les administracions l’accés al crèdit amb el que finançar el dèficit. En molts casos, tot sigui dit de pas, aquests crèdits a un interès superior son efectuats per sectors financers privats, els quals a la seva vegada han vist salvat els seus diners perquè deutes de dubtós cobrament fetes a bancs, empreses i famílies han estat assumides o avalades pels poders públics que ara els hi demanen recursos.

Aquestes penalitzacions es transformen en una gran força de pressió sobre les administracions ja que de produir-se suposen un greu drenatge dels recursos públics, obligant-les a aplicar mesures de contenció de la despesa més dures i impopulars, per evitar noves penalitzacions.

La solucions a fi i efecte de trencar aquest cercle viciós només cal esperar-la des de la banda de la política i no pas de l’economia, ni de qui s’està beneficiant del mateix.

Perquè, a més a més, si fins ara les modificacions a la baixa de la qualificació d’un país, s’havien explicat, que no justificat, en funció a paràmetres econòmics, ara estant donant una altra volta més i amb indignació i sorpresa aqueta setmana hem assistit a l’amenaça sobre Bèlgica d’incrementar el seu risc país si no resolia els problemes polítics, generats pels resultats d'unes eleccions democràtiques.

Això suposa una ingerència no assumible. Si ens volen governar, que es presentin a les eleccions..

Sospitosos habituals

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Tue, 04 Jan 2011 09:47:39 PST

Aquests dies el sistema sanitari ha estat decretat "sospitós habitual" del "crim" del dèficit autonòmic.

No és més que l'aplicació a la vida real del famós: "detinguin els sospitosos habituals!" que clamava l'inspector francès, a la pel·lícula Casablanca, després de la mort del capità nazi.

En superar la superficialitat, es comprova que no és en la despesa sanitària sinó la greu caiguda dels ingressos (especialment, els de l'activitat constructora) on rau l'origen del greu creixement del dèficit.

Responsabilitzar-ne a la despesa sanitària és una equivocació, però actuar com si realment ho fos, un error encara més gran, ja que comportarà diverses conseqüències, a quin més preocupant: retallar unes prestacions públiques bàsiques pitosos per a la salut i, per tant, la cohesió social; deixar d'abordar el veritable problema, i alhora amputar un sector amb un gran potencial econòmic, el de les ciències de la salut, i ocupacional, que ha creat ocupació, fins i tot durant la crisi.

Millorar l’eficiència i eficàcia de la despesa sanitària, és imprescindible però amb això no és retallaria el dèficit, perquè no comportaria un retall de la despesa sinó la continuïtat en una actuació rigorosa en l’assignació dels recursos públics.

Les necessitats socials encara no cobertes i l’evolució més provable de la demanada assistencial, fruit de factors positius com ara les majors expectatives de vida o la major tecnificació de l’atenció mèdica, requeriran que s’optimitzin tots els actuals recursos, però en cap cas que es puguin o s’hagin de retallar les despeses, tot el contrari. Contenir-la és necessàri, reduir-la no.

El veritable culpable del desequilibri dels comptes públics cal trobar-lo en la baixa de l’activitat econòmica. Per fer-li front al greu problema de fons, cal reprendre el camí del creixement econòmic juntament amb el de la profundització del canvi del model productiu, que és la base imprescindible per evitar la repetició del problema.

Ara bé, resoldre aquestes qüestions és més lent, laboriós i complicat, requereix del compromís de tothom, potser per això s'opta pel més fàcil, detenir els sospitosos habituals.

Atur juvenil i fracàs escolar: un debat necessari i interessant

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Wed, 20 Oct 2010 09:34:16 PDT

Els primers compassos de la precampanya electoral sonen diferent a la tediosa discussió essencialista a la qual ens han sotmès des de fa alguns mesos les forces separatistes i les separadores.

Obert el ball, un dels primers debats que s’han produït s'ha centrat en les propostes dirigides a cóm fer-ne front a dos temes de primer ordre: l'alt nivell d'atur juvenil i el preocupant abandonament o fracàs escolar.

Aquest canvi és el resultat de la proposta del “ Contracte de Futur”, que ha efectuat, el President Montilla. Una proposta orientada a oferir una sortida a la seva situació per les quasi 123 mil persones menors de 30 anys, que avui volen i no poden treballar, de les quals 50 mil són menors de 25 anys i a més a més de estar a l’atur, tenen una formació baixa o molt baixa.

Una proposta personalitzada molt innovadora, doncs el contracte a subscriure suma a la tradicional oferta de formació, per tal que millorin la seva capacitat d’ocupar-se, un crèdit salarial, mentre es formen, que han de retornar. Aquesta és precisament la novetat, ´” és dona peix, mentre s’aprèn a pescar”, però s’ha de retornar a la societat el salari quan l’esforç formatiu doni fruit i hagin aconseguit una feina.

Mateix tema, propostes diferents.

El debat no s’ha suscitat només perquè el PSC hagi fet un plantejament per com afrontar l’atur juvenil i el fracàs escolar, sinó perquè aquest temes els nacionalistes catalans de centra dreta han fet una proposta completament diferent.

Una proposat en la que CiU advoca, un cop més, per la recuperació de la figura de l'aprenent. ¡Que no és el mateix que fomentar l’aprenentatge en el lloc de treball!.

La seva intenció es recuperar l’arcaic model gremial on els joves treballaven i aprenien l’ofici dels oficials i mestres de la empresa sense cobrar. La solució de l’atur juvenil no és ficar als joves a que treballin de franc i que així no figurin en llistes de l’atur, ni la solució al fracàs escolar no és que aprenguin a repetir allò que s’està fent i que necessariament ha de canviar.

Avui la formació professional dels joves, i no tant joves, consisteix en que aquests assoleixin els coneixement pràctics d’un ofici, però també les habilitats per continuar evolucionant en el treball al mateix ritme que els canvis tecnològics impulsin. Això no es fa amb els mètodes d’aprenentatge artesanal.

Sincerament crec que les campanyes electorals haurien de ser això: confrontació d'idees i propostes sobre els problemes existents, perquè l'electorat decideixi per qual opta. I aquest debat ho és. Té de tot: uns temes transcendents i unes propostes diferenciades, que evidencien sensibilitats contraposades.

Tant de bo tota la campanya fos així!

Però molt em temo que no ho serà, CiU està massa interessada en no promoure cap debat concret. No fos cas que se li vegi el llautó de les seves propostes.

Somni o malson?

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Wed, 15 Sep 2010 04:47:34 PDT

No entendre el per què d’un plantejament – fins tot d’aquells que no comparteixo - sempre m’ha trasbalsat, més encara que el contingut del mateix.

Ho confesso! Jo em sentia amoïnat. Quin era el raonament lògic i racional que havia portat al eurodiputat de CiU, Ramón Tremosa, primer, a parir i, després, a abocar en el seu blog el seu exabrupte sobre el President Montilla?

La tesis d’un “escalfament” mental momentani era inversemblant. No podia ser. L’espai de temps que existeix entre que es pensa i s’escriure una idea, el que passa en l’acció de repassar-la i publicar-la, impedeix que sigui plausible aquesta explicació.

I d’una persona suposadament intel·ligent s’espera que no actuï de forma tosca, grollera i elemental, com la de mantenir un error, si s’adona del mateix. Però les successives i reiterades ratificacions posteriors en els mitjans de comunicació donen a entendre que no n’era conscient de bestiessa que estava cometent.

Aleshores, el problema era més greu. Tremosa és creia el que deia! La qual cosa, lluny de tranquil·litzar-me, encara em generava una preocupació afegida, donat que aquesta és la persona que va posar Artur Mas al Parlament Europeo, per representar a una part significativa de la ciutadania de Catalunya.

Però vet aquí que vaig trobar la solució a l'enigma veient la pel·lícula “Origen”, on un somni entra dins d'un altre somni – com si fossin oníriques nines russes - fent que el somiador es confongui i arribi a la conclusió que la realitat és el seu somieig.

Mentre dorm, ell somia per a Espanya una Constitució democràtica que conferís drets i llibertats a tots els seus ciutadans, en la qual la nació espanyola sigui compatible amb el reconeixement i desenvolupament de les nació(nalitats) i regions que la componen, on totes les llengües que es parlen a Espanya, siguin espanyoles i per tant totes han de ser cuidades, respectades i promocionades, on una justa distribució de la riquesa i uns serveis públics, universals i de qualitat siguin la garantia de la justícia social, l’eradicació de la pobresa i l’analfabetisme, el dret efectiu a la salut i la protecció davant la vellesa, l’atur, les malalties i les contingències negatives de la vida.

En els braços de Morfeo també desitja que Catalunya tingui reconegut el seu Estatut, amb una àmplia capacitat per autogovernar-se i que en unes eleccions democràtiques la ciutadania doni el seu suport a una majoria d'esquerres i nacionalistes al Parlament català– de “rojos i separatistas” com li agrada dir-los -, i que aquesta a la seva vegada triï com President a un socialista que ha optat per ser català, ja que va néixer fora.

Aquest va ser el somni de Franco, o per ser més exactes el somni que Ramon Tremosa va veure en el seu propi somni.

I al despertar, creient-lo real, no és va poder estar-se d’anar a predicar el seu descobriment. I quan tots van pretendre que rectifiqués, ell es va ratificar. Com un virus, el seu somni s’havia inoculat en el seu subconscient i li ennuvolava el conscient i el coneixement, fen-li adoptar-lo com un plantejament seu i correcte.

Amb aquesta explicació potser podré descansar, doncs ja començo a entendre - que no a compartit - perquè algú pot defensar l’aberració de que el President de Catalunya és la persona preferida per Franco i mantenir-la. Una aberració que després de sentir-la i comprovar que un altre virus (somieig) semblant, el de l'indepèndencia, també está afectant a Felip Puig o Oriol Pujol, faci que en Duran Lleida exigeixi: que callin tots d’una vegada! i que només parli l’Artur Mas, doncs si no corren el risc d’arribar els últims a la meta del 28-N.

En tot cas si Tremosa no s’hagués despertat tant aviat, res de tot això li hagués passat. Si hagués continuat somiant, li hauria donat temps per veure com Franco, al despertar del seu somni un matí de juliol de 1936, ho qualificava de malson i decidia actuar per impedir-ho.... el que va fer, ja ho coneixem.

Pedagogia i claredat política.

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Thu, 09 Sep 2010 00:57:38 PDT

Ja tenim data: el 28 de novembre eleccions!

Si en tot procés electoral és desitjable pedagogia i claredat en les propostes polítiques que es fan, en aquest encara més.

Aquesta claredat no només és una exigència democràtica i social, com ha reclamat el President Montilla al anunciar, sinó també és una necessitat econòmica.

Si és manté durant la campanya el nivell d’indefinició, d’ambigüitat calculada i de sorprenent frivolitat amb què alguns nacionalistes catalans, especialment des de CiU, afirmant que: "no passaria res" si el Parlament declarés la independència unilateral o convoqués un referèndum per aconseguir aquesta finalitat, si aquest aventurisme irresponsable es consolida, es podria crear un advers escenari d’imprevisibilitat i dubtes a mig termini que amb tota seguretat frenaria les expectatives i els projectes econòmics que necessitem per abordar amb èxit la sortida de crisi econòmica.

La gent d’aquí i els inversors de fora, tothom, necessita - i vol - saber si engeguen els seus negocis en una part d’Europa o s’estan situant en un futur Estat independent, que podria no forma part d’Europa, com Andorra.

Convé no oblidar que per a que aquesta hipotètica Catalunya independent formi part del club europeu hauria de comptar amb el suport o, com amb mínim, la tolerància de la resta d’Espanya i ningú ha plantejat cóm i amb qui s’aconseguiria aquest divorci pactat i tranquil, amb el PP que porta al Constitucional fins i tot l’Estatut? O amb el PSOE que defensa una Espanya plural?

Sense deixar de banda que allò què resulta més greu i preocupant es la manca de definició del transit i els terminis. Perquè mentre no es defineixi aquests conceptes, la indefinició i les ambigüitats per si soles ja suposen una importantíssima contribució a aquesta imprevisibilitat que tant ens pot perjudicar.

No fa falta especular, ni generar pors, només cal tenir present casos equivalents. I recordar el que va succeir al Quebec desprès dels dos referèndums d’autodeterminació, previstos en la Constitució canadenca – que no és el cas aquí -, per assolir la independència d'aquesta província. Tot i que no van prosperar, el que sí s’ha consolidat és el fet que el Banc de Montreal, el Banc de capital econòmica del Quebec, va desplaçar la seva activitat central a la ciutat de Toronto, a la província d’Ontàrio, capital del Canadá.

Perquè s’entengui seria l’equivalent a que “La Caixa” traslladés la seva activitat central a Madrid.

La solució als problemes que genera l’opció soberanista no es resol determinant si el referèndum s'ha de fer demà, d’aquí a un any o en una altra legislatura, com es desprèn de les endogàmiques discussions nacionalistes.

La qüestió no està en el ritme sinó en el rumb que es pren.

El dret a decidir que exercirà la ciutadania catalana en aquestes eleccions – malgrat li sàpiga tan greu al Sr. Felip Puig - requereix que s’hagi definit prèviament on se la vol portar, quines conseqüències tindrà i quins sacrificis s’hauran de fer.

Si l’avenç cap un projecte independentista, malgrat el menyspreu sobre els seus riscos que es fa a programes com “Adéu Espanya?”, dificulta la recuperació econòmica per les incerteses que genera, el que resulta més preocupant és que tampoc els defensors d’aquesta opció concreten quina és l'orientació social i econòmica que es vol adoptar per superar la crisi i molt menys sobre el futur model de societat que es voldria.

La abstenció de CiU a la reforma laboral, es fa perquè es considera insuficient. Qué defensarien si Catalunya pogués fer un estatut del treballador català? Unes relacions més liberals i desequilibrades a favor de la part del capital? Quina política industrial tindríem? Quina política educativa imposarien? Mantindrien la concepció de servei públic de la sanitat? Farien una política fiscal com la que pregonen consistent en fer baixar els impostos, als sectors amb més renda, en detriment de la capacitat del sector públic?

Aquests dubtes irresolts de la proposta soberanista no són més que l’exemple del que passa quan per es fan grandiloqüents proclames de canvi, però no és concreten, quan és vol anar per camins que no és sap a on condueixen.

Per motivar a la gent cal que parlem clar i català, debatem que s’ha fet, que és proposa fer i com és vol assolir i el PSC té aquest missatge.

La prioritat és sortir de la crisis amb el menor cost social per aquelles persones que menys tenen, mantenir, ara, i torna a fer créixer, quan és recuperi la economia, la justícia social a la nostre societat i fer-ho al mateix s’aprofundeix en l’autogovern i la autoresponsabilització de la nostra societat que s’ha reflectit al Estatut.

Fen pedagogia i parlant amb claredat del que s’ha fet i el del que és vol assolir, és cóm podem aconseguir que la gent acabi triant amb coneixement de causa.

Fora bo que tothom seguis aquest model i abandonés les seves ambigüitats i passes a definir-se. El problema es que alguns temen perdre vots si expliquen el que són o el que volen.

El joc de les diferències

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Thu, 02 Sep 2010 07:41:27 PDT

Tothom coneix el joc de les diferències. Consisteix en trobar-ne els canvis existents entre dos escenaris que, a primer cop d’ull, semblant iguals.

Proposo que ho juguem i comparem, ara que s’acaba, la segona legislatura del Govern d’esquerres de Catalunya amb l’última de les sis legislatures del govern bipartit de centre dreta català. I que ho fem, per exemple, en relació a la política industrial.

Ja avanço que hi ha diferències molt importants.

Una primera és que ara parlem de localitzacions i aleshores es parlava de deslocalitzacions.

Això no és fruit ni de la casualitat, ni d’un inexistent vent de popa que infla les veles de l’economia catalana, sinó que és el colofó d’una tasca conscient, constant i discreta, que ens permet trobar-nos en la recta final per a que Chery (multinacional xinesa de l’automòbil) ubiqui a Catalunya una fabrica que generaria ocupació per a quasi 10.000 persones entre directes i indirectes.

Es porten més de dos anys treballant aquesta oportunitat. Però treballant-la be i de valent, sense vendre la pell de l’ós abans de caçar-ho. No com abans, o ¿ ja no recordem com la incontinència verbal d’un conseller del Govern Pujol va esgarrar la instal·lació a les comarques gironines d’un dels fabricants de moda espanyols més importants del mon? I tot per no saber aguantar la pressió que es produeix quan l’economia no genera prous llocs de treball i intentar quedar be davant dels seus.

La diferència és que ara quan, fins i tot, sembla que ja està al sac i ben lligat, el President es resisteix a dir “blat”, per prudència i responsabilitat i per a que no se’ns quedi la cara de tontos que ens va deixar aquella trista experiència. Ara es primen més la eficiència i els resultats que la seva venda i publicitat. Un altre diferència més!

Que ara no es parli tant de deslocalitzacions no vol dir que no hi hagi. El fet que les empreses sense pèrdues optin marxin a un altre banda per guanyar més no és nou. Aquest és un fenomen econòmic que a la Mediterrània està document com a mínim des dels fenicis. La diferència rau en com es tracta.

Des del primer moment, el Govern d’esquerres va exigir que qualsevol procés de deslocalització estigués acompanyat d’un pla social que atengués a la transformació de la seva activitat vers altres més sostenibles, al manteniment del màxim grau d’ocupació possible, a la millora de la capacitat d’ocupar-se d’aquelles persones que finalment perdessin el treball i al seu acompanyament en el transit. És tractava d’aconseguir que l’empresa retornes als seus treballadors, a la societat i al territori una part de que l’hi havia donat amb anterioritat.

Avui que també hem conegut que Sony pot deixar la planta de Viladecavalls, també sabem que l’administració catalana ha estat treballant per a que juntament amb la multinacional japonesa, un consorci de dos importants empreses catalanes facin aquesta transició a una altre activitat productiva que mantindrà l’ocupació de gran part de la plantilla actual.

Res a veure, amb aquella actitud on no solsamènt s’ofería de forma incondicionada una catifa vermella (terrenys, subvencions, ajusts) perquè que les empreses vinguessin sinó que es considerava negatiu intentar condicionar-ne la seva sortida, sota el pretès axioma de que si és feia això s’espantarien a les que en el futur volguessin venir.

És més, no tant sols no s’intentava sinó que, des de l’administració catalana, s’avalava, s’ajudava i s’assessorava per a fer-ho , i fins i tot de vegades, es suggeria amb qui fer-ho. ¿Qui no recorda el tancament del centre de Lear a Cervera?

Un altre canvi ha estat la política de suport a l’industria. De unes ajudes discrecionals i opaques, distribuïdes gracialment a projectes que en res modificaven els paràmetres bàsics de la industria manufacturera catalana, s’ha passat a uns ajusts més substancials, amb convocatòries públiques obertes, processos competitius i resultats publicats en el DOGC, per ajudar a les empreses a afegir valor als seus productes i els seus processos.

La millora aconseguida -esperonada amb aquestes polítiques industrials - ha ajudat a que moltes empreses hagin fet els deures abans de la crisi, i que ara l’estiguin sobrepassant, no sense durs esforços. Això explica el perquè el saldo final del, més que dur, 2009 en demostri que l’industria catalana és avui més exportadora i ha guanyat en productivitat.

Si practiquem el joc de les diferències, comprovarem que els canvis que s’han produït son prou reals, amplis i efectius, que s’estan produït en l’actualitat i que paga la pena evitar que és perdin tornant al passat. Aquest seria un canvi per perdre, no per guanyar.

De què volen parlar?

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Fri, 03 Sep 2010 03:09:02 PDT

He sentit que Artur Mas es queixa perquè el debat públic no es centra en la realitat econòmica i social.

Si vol aconseguir-ho té difícil! Tant dins com fora de la seva coalició.

Dins, perquè després de més de set anys disputant l'espai independentista a ERC, ara, ni pot deixar aquesta presa ni l'entorn que ha creat vol.

Tampoc és massa just que es queixi de que els temes econòmics i social no hi són en l’agenda política, doncs ell tampoc ajuda massa amb les seves declaracions. Si allò sobre el que parla és: que l'Estatut ja no serveix; que cal anar un concert econòmic; que el 2012 farà un referèndum, llavors que no s'estranyi que no és parli d’allò que ara demana!!

Seria diferent si fes un discurs farcit de propostes per abordar la crisi i les seves conseqüències, però no se li coneixen.

I des de fora tampoc l’ajudaran a canviar de terç, perquè ni els tam-tam centralistes paren ressonar, ni la diàspora independentista (ERC, Carretero, Laporta) calla. Tots ells mantenen obert el debat entre separatistes i separadors.

A CiU els hi agradaria que tots callessin.

Ara no els hi va bé aquest debat identitari, doncs si es manté no poden defugir-lo. Si ho fessin creuen que correrien el risc de no recuperar als que intenten adular amb el seu radical discurs nacionalista, però d’altra banda al entrar en aquest debat continuen situant-se en un dels extrems i deixant en aquest tema el seu principal adversari, el PSC, en el centre. Això els fa témer la pèrdua d'electors catalanistes moderats.

Per això és hi agradaria que el debat es centrés en els aspectes econòmics i socials. Necessiten tranquil·litzar als sectors econòmics del país i convenç-se’ls que són tan centrats i útils com abans i que no generaran problemes amb la resta d’Espanya.

No obstant això, quan surt el tema dels canvis haguts - i per haver - en infraestructures, salut, educació, serveis o seguretat pública, quan el PSC posa damunt de taula la discussió sobre què i quant s’ha fet en aquest set anys i si aquest és el camí a continuar o convé canviar, aleshores la resposta dels “estreteges madíatics” de CDC consisteix a intentar desqualificar missatge i missatger.

Aleshores, de què volen que parlem?

O, per contra, és tracta d’això? De que no parli ningú i només hi hagi un monòleg?.

Les dues ànimes ... de CiU

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Mon, 06 Sep 2010 08:30:14 PDT

Es parla poc de les dues ànimes que hi ha a CiU, però existeixen. Una és cada vegada més independentista i l'altra, ni ho és, ni vol ser-ho.

Per això la democristiana Joana Ortega ha desmentit que CiU busqui realitzar un referèndum per segregar Catalunya d'Espanya. No obstant això, Artur Mas havia declarat el que pretén: primer, enterrar l'Estatut, després el concert i més tard la independència.

Els dos fets més rellevants d'aquesta discussió pública entre socis són: que la protagonitzen el cap de la llista de CiU, aspirant a presidir el Govern de Catalunya, i la segona de la seva llista i que Joana Ortega no ha estat ni rectificada ni apartada.

La manca de coincidència entre les dues ànimes de CiU augura que, en el hipotetic cas que arribessin a governar, tindríem un altre tripartit, ja que el bipartit de CiU necessitarà suports externs per arribar a la majoria (ERC, Carretero o Laporta).

Amb aquests vímets difícilment és constitueix ni un govern estable ni fort com anuncien, sinó que ens trobarem davant d’una situació que es semblaria molt a l'actual. Un govern de coalició amb interessos i projectes dispars dels seus components, però aquesta vegada decantat cap al sobiranisme. És a dir, orientat a la confrontació amb la resta d’Espanya i sense cap element de moderació.

Hi haurà qui vulgui al·legar que aquesta situació no és nova, que ja s’havia produït aritmètiques parlamentàries similars en les primeres legislatures d’en Jordi Pujol, però jo crec que el resultat ara serà diferent.

Ni Artur Mas és Jordi Pujol, ni actuarà com ell, ni el pinyol de Convergència (declarats independentistes) l'hi permetrà. Però tampoc té l’autoritat moral que havia assolit el seu predecessor per a posar ordre.

Aquesta vegada, ni governant juntes aquestes ànimes estarien unides. I molt menys amb la crossa externa que necessitarà.

Creure's la propaganda

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Thu, 22 Jul 2010 03:43:27 PDT

Sembla que la majoria del Tribunal Constitucional (TC) s'ha cregut, o participa, d’aquella propaganda que deia que l'Estatut era un intent dels catalans per imposar-ne a la resta d'Espanya les seves pretensions. I ha dictat sentència en base a ella.

Només així s'entén que tracti l’Estatut com si fos uns llei del Parlament, i no com una llei de les Corts Generals, al afirmar que per fer efectiu el que allà es recull, caldrà incorporar-la en una altra llei. Un altre llei que serà sectorial i que també ha de ser de caràcter orgànica.

És que l'Estatut no és una Llei Orgànica de les Corts Generals?Sí. Una Llei orgànica, si a més a més està ratificada en referèndum, val igual que una altra llei orgànica? Sí, però per a ells, no.

Aleshores a què es deu aquesta estranya lògica del la majoria del TC? Senzillament a que en el fons del seu pensament hi ha una concepció d'Espanya centralitzada, cartesiana i vertical i no la visió descentralitzada, dialèctica i pluridisciplinar que impregna el fons i la forma de l'Estatut.

Darrere de la sentència del TC està la incapacitat d’aquests magistrats per assumir que, per exemple la regulació estatutària del finançament de les comunitats, del poder judicial o del tribunal de comptes, pot satisfer, al mateix temps, les ànsies d'autogovern de Catalunya i ser generalitzables a una Espanya, de vocació federal.

El problema de sentenciar sobre la base de la propaganda és que aquesta no respon a la realitat, però sobre tot perquè tensiona d'una manera inútil, artificial i perillosa la societat.

La 'mani' de la Carmen de David Miró

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Fri, 09 Jul 2010 01:25:18 PDT

No acostumo a fer-ho, però trobo tant bo i genial l’article que publica avui David Miró al Periodico, que no m’hi volgut estar de reproduir-lo en el meu blog.

Posem que es diu Carmen i que viu al barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat. Va arribar fa 50 anys, quan encara era una adolescent, fugint de la misèria del camp andalús. Avui les seves dues filles tenen carrera i bones feines (encreua els dits cada vegada que ho diu), i la seva principal ocupació és cuidar els néts. Sempre ha estat molt activa i molt curiosa, no ha perdut mai les ganes d'aprendre, de recuperar el que la llarga nit franquista li va prendre. Fa dos anys es va apuntar a un curs de català del Consorci per a la Normalització Lingüística, i ja ha arribat al nivell intermedi. S'atreveix fins i tot a parlar-lo amb els seus néts, el Pol i l'Arnau. S'enfada molt quan a l'estiu torna al poble i li parlen malament dels catalans. L'altre dia es va encarar amb un jovenet embolicat amb la bandera d'Espanya que després del partit cridava «Puta Catalunya». «Però fill, no veus que si no hagués sigut per Catalunya avui potser series alemany», li va etzibar.

No entén de federalisme ni de tribunals constitucionals, però sap que Catalunya és especial, que no és el mateix que altres parts d'Espanya (ella n'ha recorregut moltes amb l'Imserso) i que no fa falta haver anat a la universitat per veure-ho. És evident. Les coses aquí són diferents, van d'una altra manera, la gent té una altra manera de pensar. I no passa res. Té un gendre independentista i a vegades discuteixen, però tot s'arregla amb un bon vi i uns quants acudits. Al cap i a la fi també té familiars de dretes. No es pot estar d'acord en tot amb tothom.

La Carmen està pensant si anirà a la manifestació. El seu marit no està bé (és el que li passa a la classe treballadora, que la salut s'acaba just als 65), però les seves filles sí que volen que hi vagi. Ella no ha anat a cap manifestació des de les reivindicacions veïnals dels anys 80, i li fa por amb totes aquestes coses que es veuen per la tele, les càrregues policials, els disturbis... La seva filla María li diu que no passarà res, que també hi va el president Montilla i que hi haurà molta gent, de tot, no només nacionalistes radicals, que és com ella tracta el seu gendre.

El gendre és, precisament, qui més hi insisteix. Ja li ha dit que aquest dia no anirà amb cap estelada ni cridarà independència ni res de res. Només desfilarà, en silenci, al costat de la dona, els fills i la sogra. En la seva agrupació d'ERC ja s'ha discutit per això amb companys que volen cridar contra Espanya, alguns fins i tot contra Montilla i els socialistes.

Pensa que seria un immens error, que demà l'important, el que verdaderament marcarà la frontera entre l'èxit i el fracàs, és que la seva sogra pugui anar a la manifestació i trobar-s'hi còmoda, és a dir, catalana. Per això farà el que calgui perquè sigui així. I diumenge, a Sant Ildefons a menjar aquest salmorejo que li surt tan bo... i també a discutir, si ve a tomb.

L'Estatut, la solució

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Wed, 07 Jul 2010 07:08:58 PDT

Aquells que no van donar suport l'Estatut, i fins tot algun com CiU que si li va donar suport, ara volen aprofitar el rebuig que provoca la sentència del Tribunal Constitucional per anar més enllà.

No per conegut i advertit, com ha vingut fent el President Montilla, s'ha evitat un dels principals riscos que comportava el fallo d’aquest Tribunal Constitucional i en aquestes circumstàncies: que separadors i separatistes es retroalimenti, una vegada més.

La desconfiança, els prejudicis, els judicis previs i la incapacitat per entendre que "el terme nacionalitats era sinònim de nació i que, en aquest sentit, Espanya era una nació de nacions i de regions", com deia el ponent constitucional, Gregorio Peces- Barba, en el moment de defensar el projecte de Carta Magna, els ha portat a emetre una resolució amb la que no coincideixen molts catalanistes,que no són independentistes.

Moltes d’aquetes persones consideren que Catalunya és una nació i que individual i col·lectivament exercim el dret a decidir cada vegada que anem a les urnes, ja sigui per escollir-ne els nostres representats o per referendar la Constitució o els dos Estatuts que hem tingut, fins ara.

Són persones que no volen aventures incertes, ni esbojarrades carreres cap els penyes segats de la independència.

Són persones que no confonen el Tribunal Constitucional amb el Govern, ni el PSOE amb el PP, doncs mente el primer va ajudar a fer possible que avui s’hagi ampliat la nostra capacitat d’autogovern, mitjançant el nou Estatut, l’altre va recollir signatures contra ell, va alimentar la catalanofòbia i finalment el va recorre davant del Alt Tribunal. De la mateixa forma són capaces de distingir entre la dreta espanyola i la resta de persones que conformen el conjunt d’Espanya.

Persones que no creuen ni practiquen cap dels dos nacionalismes, ni el espanyol ni el català. Ni volen que aquestes posicions extremes – i de vegades extremades - facin mal bé la convivència social.

Son persones que saben que continuar defensant el contingut íntegre del text emanat de les Corts i ratificat per la ciutadania de Catalunya, és la solució més intel·ligent políticament, perquè suposa respectar i fer respectar el pacte que tan d’esforç ens ha costat i que en permet encaixar millor la realitat nacional de Catalunya dintre d’Espanya.

Avui el President Montilla, és l'única autoritat i els socialistes l'única força que aposten per això.

La resta, CiU inclosa, fan desistiment d'aquesta responsabilitat i permeten l'esperpent que sigui un personatge com el Sr. Lopez Tena (membre de CDC) que tot just desprès de deixar de ser vocal del Consell General del Poder Judicial -espanyol, senten- passa a ser un dels promotors de les autoconsultes independentistes qui interpreti, monopolitzi i s'instrumentalitzi el rebuig a la sentència.

Darrere de l'Estatut hi ha més gent que de les propostes sobiranistes i la "senyera" ens representa a tothom, molt millor que qualsevol lema.

Sí volem que més i més catalans i catalanes se sentin còmodes en aquest acte en defensa de l’Estatut: Potenciem el que compartim i no els particularismes!.

Sentència preventiva

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Wed, 07 Jul 2010 04:17:06 PDT

No ho puc evitar!!!

La decisió del Tribunal Constitucional em recorda moltíssim l'actitud d'un dels meus oncle avi. Aquest parent els hi propinava uns duríssims calbots als seus fills, fins i tot quan no tenia coneixement que haguessin comès cap entremaliadura.

"Per quan les facin" al·legava en imposar-los aquest injust càstig preventiu.

El Tribunal Constitucional ha fet el mateix amb aquesta sentència preventiva.

Sí, al meu entendre aquest és un fallo preventiu.

Preventiu davant les seves pors. Unes pors que -com sempre succeeix en els actes irracionals- no es basen en la realitat, sinó en la seva deformada percepció.

Unes pors creades i encoratjades per judicis previs, prejudicis i conflictes inexistents, com el de la persecució del castellà a Catalunya o l’actitud insolidària amb la resta de pobles que conforme Espanya.

Unes pors irracionals alimentades en la falsa creença de que l'Estatut era el cavall de Troia del segregacionisme català, en comptes d’allò que la majoria de la ciutadania de Catalunya ha expressat, formulat jurídicament i referendat i que no és altre cosa que la reformulació de les relacions de qui ni se'n va, ni vol marxar d’Espanya, però que si vol més autogovern per assolir més responsabilitat en la conformació del seu futur .

En aquest sentit, la resolució del Tribunal Constitucional és un exorcisme contra alguna cosa que no existeix més enllà de seves pors irracionals.

Això és el que s’observa al llegir, per exemple, les argumentacions referides als temes de la nació o la justícia.

Les seves obsessions, o els seus empatxos mal digerits sobre la historia d’Espanya i la d’Azaña, els hi fan parlar reiteradament de la indissolubilitat de la nació espanyola, quan no era necessari perquè no està en dubte.

O quan resolen negativament la possibilitat per organitzar la justícia d'una forma quasi federal. El mateix Estatut condicionada aquest fet a que primer es modifiqués la llei orgànica del poder judicial fent-lo possible. Doncs bé, el Constitucional no només nega la capacitat de que l’Estatut per recollir una forma d’organitzar la Justícia, si existeix una norma estatal que ho permet, sinó que excedint-se en les seves funcions interpreta la possible norma futura i en conseqüència actualment inexistent, amb la voluntat de constrènyer la capacitat i sobirania del legislador.

En tot cas, sembla que hagin actuat com el meu oncle avi: "Per quan la facin".

Sobre la reforma laboral

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Tue, 22 Jun 2010 10:54:16 PDT

Aquesta no es una reforma per crear ocupació, sinó per regular la que es creï.

I això es així, perquè malgrat allò que es diu habitualment cap reforma crea ocupació, la crea l'activitat econòmica. Cap empresa, o empresari, contracte a una persona sinó té necessitat d’ella per desenvolupar un treball real i productiu, econòmicament rendible o socialment útil.

En el passat es va considerar que era "millor un contracte temporal que res". Sota aquesta idea es va fer la reforma laboral del 84, que va establir entre altres la figura del contracte temporal sense causa com a contracte de foment de l’ocupació. El resultat final ha estat que els processos de recuperació posteriors es van saldar amb l’ús abusiu de la contractació temporal, que va arribar a aplicar-se al 30% de les persones ocupades.

El cicle econòmic va crear molta ocupació, però precisament es aquesta - la més temporal i precària - la que s’ha emportat per davant aquesta crisi. No sembla que s’obtinguin resultats diferents reiterant o intensificant la mateixa estratègia d’apostar por la temporalitat, com demana entre altres el governador del Banc d’Espanya.

Pel contrari, amb aquesta reforma laboral es busca que el creixement econòmic es faci amb contractació estable, però permeten que les empreses es puguin adaptar al canvis sense tenir que fer-ho mitjançant acomiadaments.

Per això el Real Decret Llei es basa en:
· Penalitzar la contractació temporal (restringint la seva durada, reforçant la causalitat, dificultant la subcontractació i incrementat la progressivament la indemnització).
· Fomentar la contractació estable, amb 33 dies d’indemnització.
· Utilitzar la flexibilitat interna negociada com mecanisme d'ajustament als canvis en detriment de la formula d'acomiadament (model alemany de reducció de jornada, modificació pactada de les condicions laborals, sindicalitzan la negociació en les PIMES i potenciant l’arbitratge per solucionar els desacords)
· Concentrar els ajusts a la contractació fixa en les persones joves, les majors de 45 anys, les que tenen discapacitats i aquelles que es troben en risc d’exclusió social.
· Regular millor les condicions objectives en les que una empresa pot prescindir d’una persona que treballi per ella.

Finalment, la reforma també enceta el camí per a que els empresaris s’assegurin entre ells una part del cost de l’acomiadament. Mitjançant el increment de les quotes, que només paguen les empreses, al Fons de Garantia Salarial (FOGASA) aquest es farà càrrec del import 8 dies per any quan es produeixi un acomiadament. Crec que si aquest pagament s’acaba fent extensiu a qualsevol tipus d’acomiadament, els empresaris responsables finançaran a aquells que acomiaden de forma improcedent, es a dir sense motius, per això crec que aquest mecanisme s’hauria d’aplicar a finançar parcialment aquells acomiadaments que estiguin motivats i no pas a tots.

Aquesta mesura, es formula a l’espera de que es concreti la llei que reguli el anomenat model austríac. Un sistema en el que l’empresa capitalitza un fons individual per a cada treballador, amb un aportació equivalent a 6 ó 8 dies per any, i que aquest pot recuperar si és acomiadat, que s’emporta si canvia voluntàriament d’empresa i que pot rescatar al final de la seva vida laboral, com si fos un fons de pensions.

Aquesta es una reforma més equilibrada del que alguns volen i diuen, que en cap cas genera més inseguretat jurídica, com intenta argüir Mariano Rajoy. No ens enganyem!!, per alguns només hi ha seguretat jurídica si el que decideix és ell. Ja sigui mitjançant el anomenat contracte únic (sense tutela judicial), o mitjançant la reducció dels jutges a un paper de simples aplicadors - que no interpretadors - de la llei o restringint la funció de l’autoritat laboral i evitant la intervenció sindical.

Como un “déjà vu”, similar al que va succeir en la reforma del 94, mentre les esquerres socials i politiques han rebutjat globalment el RDL, les dretes, en aquest cas l’econòmica, comencen a condicionar des de fora el debat de la llei que sortirà de la convalidació de la norma per decantar-la cap els seus criteris i interessos.

Aquesta reforma no ens traurà de la crisi, perquè no l'ha creat el funcionament del mercat de treball. Així doncs, perquè reformar-lo? Doncs perque no funcionava be, entre altres coses per que produïa molta temporalitat

Aquesta reforma no es l’única cosa que s’ha de fer. Cal que, entre altres, també es facin aquelles que serveixin per a que:
· El suport al sistema financer es transformi en crèdit a famílies i empreses.
· S’embridi als mercats. Evitant que la seva desregulació torni a alimentar bombolles especulatives.
· La no retirada, massa ràpid, de les mesures d’estímul econòmic per evitar-ne una recaiguda posterior.
· Es reformi la fiscalitat, en el sentit que faci que el reequilibri pressupostari es faci també amb un repartiment mes just i mes equitatiu dels esforços fent que aportin mes qui mes te.
· La recuperació econòmica es basi en l'aprofitament del esforç que han fet empreses i treballadors per modernitzar i enfortir el nostre model productiu de bens i serveis.
· El aprofundiment en la incorporació del coneixement al que fem (productes i serveis), a com ho fem (processos) i amb qui ho fem (persones).
· Progressi la diversificació de la nostra economia orientant-la cap els nous sectors amb mes valor afegit.

Jo més que tu

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Fri, 11 Jun 2010 08:06:30 PDT

"Jo més que tu". Aquesta sembla ser el missatge que llança CiU en el seu particular intent per aparèixer com el més independentista de tots.

Votant a favor que el Parlament de Catalunya accepti la tramitació d'una iniciativa legislativa popular (ILP) que pretén sotmetre a referèndum la independència de Catalunya ha confirmat que la seva radicalització nacionalista no era una tàctica conjuntural, orientada a recuperar l'electorat que va perdre a favor d'ERC, sinó la conseqüència lògica del discurs que han mantingut tot aquest temps.

No ha estat el resultat del calent mental derivat del visionat del programa "Adéu Espanya?" De TV3. Per cert, repetit ahir dia 8 de juny, aprofitant que tota la programació era "enllaunada" a causa de la vaga.

Molt a desgrat seu, amb aquesta posició CiU s'ha vist obligada a trencar la campanya de declaracions i aparent dedicació als temes econòmics que d'un temps ençà estava portant i amb la qual pretenia no espantar a la part més centrada i moderada del seu electorat, que ni és ni se sent independentista.

Un cop més la fornada de dirigents de CDC forjats en els 23 anys de detenció del poder institucional i que ha abandonat el nacionalisme progressiu i pragmàtic dels seus mentors pel independentisme, han estat incapaços de resistir a la temptació de competir en aquest camp amb ERC , l'única força parlamentària que mai ha amagat la seva condició.

Per això els malabarismes verbals i contradiccions d'Oriol Pujol en intentar justificar el seu suport a un referèndum que Artur Mas havia dit que "no tocava" perquè es perdria, que a més es convoca d'acord amb una llei de consultes que van rebutjar, perquè no permetia convocar-lo.

Era el pitjor que els podia passar, com diu López de Lerma en el seu article a Expansión és un "autogol". Per això Duran Lleida s'ha afanyat a explicitar que en el programa electoral no figurés l'autodeterminació. Encara que amb això ha explicitat, una vegada més, les contradiccions de la coalició.

Si els resultats negatius fossin exclusivament per a aquests "aprenents de bruixot", cap problema. Ja aprendran. Però el problema és que Mas i Duran juguen irresponsablement amb foc. Amb el seu posicionament estan substituint la via Estatutària per la independentista i en conseqüència debilitant el ferm posicionament que encapçala manté el President Montilla per evitar que un TC moralment deslegitimat dictamini posi en qüestió la renovació del pacte entre Catalunya i l'Estat per a encaixar les dues realitats socials en una única estructura política.

Han rectificar aquest greu error sense esperar que la sentència del “Consell de Garanties Estatuàries"els salvi la cara.

Pobres, no tan pobres i rics

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Wed, 02 Jun 2010 10:50:46 PDT

La discussió de cóm conceptuar o mesurar la pobresa, fa temps que esta present en el debats polítics econòmics i socials, sense que s’hagi assolit un únic estàndard per fer-ho.

Ara bé, dins de l’àrea de la que formem part, la Unió Europea i la OCDE, s’ha adoptat la convenció de considerar que la línea que defineix la consideració de pobre o no es situa en aquelles persones o famílies que tenen un nivell d’ingressos inferiors al 60% de la renda familiar mitjana de la societat en la que viu.

Segons el nostre institut d’estadística (IDESCAT), l’any 2008 la renda personal mitjana aquell any era de 10.755 euros. Si allò que es considerava era la renda mitjana per cada llar catalana aquesta pujava fins el 28.450 euros. Donada l’evolució econòmica que hem patit l’any 2009, no sembla que sigui previsible que aquestes magnituds hagin evolucionat excessivament a l’alça des d’aquell moment.

Quan hom coneix i observa aquestes xifres, li costa molt assistir amb una actitud immutable a l’allau de frivolitat i demagògia que s’ha vessat des d’àmbits polítics i mediàtics de la dreta a compte de la modificació del IRPF que el Govern de Catalunya inclourà en una propera llei.

Si a Catalunya es considera com a pobre la persona que té una renda anual de 6.453 euros a l’any, cóm definiríem una persona quina renda personal és 17 vegades superiors? I si és 27 vegades més gran?.

Només un allunyament profund de la realitat catalana permetria definir a aquestes 20.000 persones cóm components de la classe mitjana del país.

Però com que tots els que intenten “retorçar la realitat” per avalar aquesta idea tenen prous recursos i coneixements, cal deduir que no ho fan per error sinó sabent que no és veritat allò que diuen.

Ho fan per llançar un missatge, un discurs ideològic, adreçat a rebutjar que el 0’5% dels contribuents amb el nivell de renda més alt, tinguin que fer una aportació fiscal addicional a la reducció del dèficit, que s’afegeixi al esforços i sacrificis que ja estan fent les veritables classes mitjanes, treballadores i populars.

En el fons, les critiques segur que no poden venir del fet que en lloc de demanar a l’Estat més recursos s’assumeixi la major responsabilitat de Catalunya, consolidada i ampliada amb l’Estatut i el seu nou model de finançament, per a ser la primera comunitat que aprofita la capacitat legislativa sobre el tram autonòmic per incrementar la recaptació.

En resum, ens trobem davant d’un posicionament de defensa dels interessos d’una minoria, la que té més recursos, i d’un model d’ajust econòmic que encara desequilibri més els efectes negatius de la crisis en contra de la majoria, aquells que menys tenen.

Electoralisme irresponsable

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Wed, 02 Jun 2010 05:01:58 PDT

El PSOE va aprovar en solitari la convalidació del Reial Decret Llei de reducció del dèficit públic, evitant amb això un agreujament de la crisi financera de característiques impredictibles. Duran Lleida va abanderar l'abstenció de CiU, que juntament amb la de Coalició Canaria i UPN, ho van fer possible.

Mentre el PP de Rajoy, que portava molt temps demanant actuacions, canviava el seu discurs i passava a votar en contra, intentant justificar-lo mitjançant un discurs electoralista i irresponsable, amb el que pretenia erosionar al Govern d’Espanya i presentar-se com el “Partit del Proletariat”, encara que això sigui al preu amagar el seus propòsits, no col·laborar en res i per res en la sortida de la crisi i mlagrat que la crisi i les seves conseqüències agreugin, encara més, la situació de la gent que més la esta patint.

Dissabte passat (29 de maig), el Govern del President Montilla aprova el seu Decret Llei. Amb ell aplicava mesures similars: rebaixa global dels salaris de les persones que treballen per l'administració catalana en un 5%, distribuït de forma progressiva, i un retall fins al 15% de les retribucions dels alts als alts càrrecs.

No obstant això, Artur Mas ja ha anunciat que ell votarà en contra al Parlament, quan s’hagi de convalidar.

I això malgrat que decret llei català ni tan afecta els pensionistes ni estableix cap pujada de l'IRPF. Això últim anirà en una llei diferent.

En conseqüència, si l’actitud de Duran Lleida va ser un exercici de responsabilitat d'Estat, aleshores l’anunci d’Artur Mas és una irresponsabilitat de País.

La veritat, és que aquesta aparent contradicció, incoherència i incongruència entre els dos socis nacionalistes, té una única explicació, que no justificació: tot esta supeditat a l'electoralisme en el qual estan instal·lats

Duran havia de superar, a qualsevol preu, el risc que el seu electorat més centrat i menys nacionalista els percebis com la força cada cop més radicalitzada en lo nacional i en l’econòmic, que són. No és van abstenir per responsabilitat sinó per un doble interès electoral: millorar la seva imatge i esvair la temença de que amb la seva actitud es provoquessin unes eleccions espanyoles i catalanes a l'uníson.

No obstant, a la part del seu electorat que Mas i “el pinyol” han estat cultivant durant aquesta legislatura amb els càntics independentistes, tanta finesa i equilibri els hi resulta excessiva. Per aquesta raó, va ser el propi Duran Lleida qui, per fer-se perdonar per aquests sectors, va tenir que equiparar “la seva responsable actuació” a la categoria “d'un embalsamador de cadàvers polítics”.

Ni ell ni Mas tenen un veritable interès en col·laborar en la sortida de la crisi, fan moviments tàctics portats exclusivament pel seu interessos electorals, com ho posa en evidencia el fet que afavoreixen l’aprovació d’unes mesures per tota Espanya, que desprès les neguen a Catalunya.

De fet, es la mateixa estratègia d’electoralisme irresponsable que practica el PP al conjunt d’Espanya.

La gimnàstica i la magnèsia

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Wed, 26 May 2010 07:25:00 PDT

Sempre s'ha advertit del risc de confondre la gimnàstica amb la magnèsia o el dèficit amb el deute.

Duran Lleida amb la seva proposta de vendre AENA, plantejada com a alternativa a les mesures per reduir el dèficit públic, ha comès aquest error. O, per contra, ha pretès “pescar” en aigües tèrboles.

Vendre una empresa pública produiria uns ingressos extraordinaris, no per la quantitat que s'obtingués sinó perquè serien irrepetibles, ja que un cop venuda ja no es podria repetir l'operació.

Si aquests ingressos excepcionals es destinaran a pagar el deute públic espanyol, es faria un mal negoci, ja que avui continuem tenint una de les deutes públiques més baixes dels països desenvolupats i aquesta operació només alleugeriria el nostre nivell de despeses en una petita quantitat, el 2 o el 3% del que s'ha aconseguit en la venda i per extensió en només dècimes del total de la carrega anual del deute públic.

Si, per contra, aquests recursos extraordinaris es destinaran a reduir el dèficit, seria una equivocació, un miratge. Aquest any sí però l'any que ve el seu efecte s'hauria dilapidat, doncs amb això ni redueix la despesa ni es consolida en els ingressos. Perquè això es el dèficit: la diferencia entre ingressos i despeses.

Així doncs continuaríem amb el mateix dèficit, o més perquè no es produirien els ingressos, i sense l'empresa pública.

Llevat que CiU esperi manar més a l'aeroport del Prat a partir de l'empresa comparador, no s'observa cap benefici econòmic, polític o social de la venda dels serveis aeroportuaris que no d'AENA, ja que la navegació aèria (el servei de controladors) no es pot vendre, degut a les regulacions i obligacions internacionals que té assumit l’Estat, en la seva condició de policia aérea.

Un altre cop, abans que definir-se i mullar-se, CiU opta per fer-ne una fugida endavant, perquè ni fa propostes possibles i útils, ni dona suport a aquelles, que tot i ser dures tenen com objectiu recomposar l’economia i mantenir al màxim la cobertura social.

Endurir l'ajust.

noreply@blogger.com (Josep Maria Rañé) — Thu, 27 May 2010 05:51:43 PDT

El Govern va anunciar la setmana passada les dures mesures amb les que pretén accelerar el procés d'ajustament de l'economia espanyola, que havia presentat el gener davant la UE per mitjà del Pla d'estabilitat 2009-2013, sent acceptat llavors

Aquell era un pla esglaonat i per això menys dur.

Un pla que complia amb el compromís europeu que el dèficit conjunt de totes les administracions públiques baixés des del 11'2% actual fins al 3%, el 2013. Per a això, compassar la recuperació del creixement econòmic, l'inici de la creació neta d'ocupació, amb la retirada de les ajudes públiques de suport al creixement i el manteniment de la protecció social. Finalment, no ha pogut ser.

La cruel paradoxa és que aquest enduriment de l'ajust arribi en el mateix moment que Espanya surt tècnicament de la recessió.

L'explicació a aquest gir cap trobar-la en la resposta conjunta d'Europa als atacs especulatius contra l'euro: s'ha exigit a ella mateixa més rigor pressupostari i reformes estructurals.

Europa necessita anar al envit per embridar als mercats, és a dir regular, amb menor dependència d'ells, per això crea un fons d'ajuda mútua de 750.000 M € i força la marxa dels ajustos. Ara bé, si l'objectiu no ho posa gairebé ningú en dubte, el camí emprès si. L'oposició dels sindicats a les retallades salarials estava cantada, però el desacord amb forces polítiques que han vingut reclamant mesures similars resulta difícil d'explicar.