Quan no governen, la consigna és el canvi. Focalitzar tota l’atenció mediàtica en allò susceptible de ser canviat. Ho van fer amb el preu de la benzina, la guerra d’Iraq o el Prestige. I s’ha de reconèixer que els hi va funcionar.

Han canviat res? Sí, a pitjor: la benzina bat rècords històrics, estem a la guerra d’Afganistan i a més ara moren soldats catalans i pel que fa a desgràcies relacionades amb el medi ambient ara mor gent, moren bombers, o tenim fuites tòxiques a la ciutat i se’ns amaga la informació. I a més baixen les pensions i ens jubilarem als 67.

Això sí, ara la consigna és la desafecció però amb tots els partits, no només amb el govern. Volen fer creure a la gent que tots són iguals per mantenir-se en el poder i anul·lar l’alternança democràtica. Però no és just.

En democràcia, la fatiga és amb el que governa. No es persegueix a l’oposició.

Té raó Ernest Maragall quan diu que hi ha fatiga amb els socialistes. Perquè en democràcia quan les coses no funcionen la fatiga i la desafecció és amb el govern, no amb els partits ni amb la política.

Vull reivindicar els polítics que volem canviar per millorar el món en substitució d’aquells polítics que creuen que el canvi és només l’excusa per arribar al poder.

Per això la gent necessita un canvi, però no un canvi per només canviar sinó perquè s’estan fent malament les coses. Un canvi pacífic i democràtic. A Catalunya i a Espanya.

Recordaran que fa uns anys les consignes eren que Catalunya havia tingut el mateix President 23 anys o que a Tarragona hi havia hagut un Alcalde 18 anys. I, sorprenentment, els hi va funcionar! Li va funcionar als que governen a ciutats o comunitats autònomes que no han conegut l’alternança democràtica. Ciutats i comunitats autònomes on la presidència o l’alcaldia es passa de pares a fills (polítics) com si fos un títol nobiliari.

Seria poc assenyat dir que Catalunya i Espanya necessitin un canvi perquè hagin governat ics anys dels últims 30 o per raons que només tenen a veure amb els interessos dels partits.

Catalunya i Espanya necessiten un canvi perquè el model que ens van vendre ha fet fallida.

Catalunya i Espanya necessiten un canvi perquè van rebre les coses en un estat millor del que són ara.

Catalunya i Espanya necessiten un canvi perquè en democràcia el natural és l’alternança.

Catalunya i Espanya necessiten un canvi perquè la política no és només vendre un producte de màrqueting, fum i utopies.

La política és solucionar els problemes de les persones.

Para desgracia de los adanistas que nos gobiernan, las sociedades y los sistemas económicos de relación entre las personas no empiezan de cero. Un ejemplo claro es el sector del taxi. Si pasáramos a hacer una liberalización instantánea del sector del taxi, cualquiera que cumpliera la ley podría ejercer de taxista mañana mismo. La ley debería imponer para todos por igual el uso de vehículos homologados, la publicidad de tarifas o el límite de horas trabajadas por conductor a la semana.

Sin embargo, la realidad es que nuestro sector del taxi no nace mañana. Tiene muchos años de historia. Y muchos de nuestros taxistas han adquirido compromisos con el Estado en forma de licencias, algunas de las cuales tienen costes de entre 100.000 y 200.000 euros. Algunos dejaron de estudiar para poder asumir la licencia del padre, otros tomaron decisiones vitales al respecto del que iba a ser su oficio. Esas licencias son un contrato que el Estado tiene firmado con los taxistas. Y el Estado, los políticos, está obligado a cumplirlo.

Consulto en Internet la cifra de 80.000 taxistas. Pongamos un precio de cada licencia de 150.000 euros más otros 50.000 euros de compensación por inversiones y otros 100.000 de reconversión, que ya nos gustaría en muchas reconversiones. Por establecer una comparación, mantener cada puesto de trabajo de minero nos cuesta anualmente 200.000 euros.

Así pues tenemos que al Estado le costaría como mínimo unos 24 mil millones de euros rescindir los contratos con los taxistas. Y a ver quién entra a competir en un sector en el que los que ya están compitiendo tienen dinero fresco, experiencia y red de trabajo.

Por eso la única vía para liberalizar con éxito el sector del taxi, entre otros, es el diálogo y el buen hacer. Nada de andar con filtraciones y publirreportajes interesados como si fueran controladores aéreos al más puro estilo agit-prop que tanto estilan.

Con diálogo y buen hacer es como hizo el gobierno de José María Aznar, y aquí va mi segundo ejemplo claro de sector a liberalizar, en el caso de Telefónica.

Tras el felipismo, el PP se encuentra empresas públicas sobredimensionadas e ineficientes. Recordemos que en 1996 Telefónica tenía 70.000 empleados mientras en EEUU una operadora privada con el mismo número de abonados funcionaba con menos de 7.000. Y en España, al no tener más oferta que la pública, solicitar una línea de teléfono se podía demorar ¡seis meses! ¿La cartilla de racionamiento del teléfono?

Para una liberalización no distorsionada de Telefónica se debería haber prescindido de las nóminas, perdón de los servicios de, pongamos, 60.000 personas, muchas de ellas con suculentas nóminas gracias a los gobiernos anteriores del PSOE. Pero el Estado debía cumplir sus contratos y así lo hizo y una vez desnacionalizada, aunque lejos de un escenario ideal, podíamos tener línea de teléfono en apenas unos pocos días.

Mención aparte hubiera sido el riesgo social de tener en las calles a millares de progresistas liberados muy enfadados con un gobierno y con el partido que le daba soporte, sobre todo sabiendo cómo se las gastan. Y es que a la hora de defender sus privilegios algunos son terriblemente violentos sobre todo con los que sufren el agravio de tener que mantener esos privilegios. Ya saben, la consigna contra los emprendedores del “que no se aprovechen”. Pero no es este el tema que ocupa este artículo.

Es a partir de esta convicción del necesario cumplimiento de los contratos por la que hay que llevar a cabo las reformas con firmeza y desde la moderación y el diálogo. Es la única manera civilizada de hacer progresar un país.

Los políticos deben, debemos, asumir la situación que heredan. Algunos como José Luís Rodríguez Zapatero heredaron una economía saneada que lideraba la creación de empleo en Europa aunque no exenta de algunas deficiencias y otros heredan como le pasara a José María Aznar o como le pasará a Mariano Rajoy países prácticamente al borde del abismo.

¿Será por eso que dicen que la política no son cargos sino cargas?

Les condemnes han estat desprès del judici encetat el 21 d’agost del 2006 per crims contra la Humanitat. Entre les cintes que s’han pogut sentir de les comunicacions entre Ali Hassan i els dirigents del Partit Socialista Ba’ath hi ha paràgrafs esfereïdors: “No vaig a atacar-los amb productes químics només un dia, vaig a seguir atacant-los amb productes químics durant quinze dies.” També se’l sent prometre que no deixarà viu ningú que parli kurd.

Al 2007 el tribunal va trobar documentació i proves suficients per condemnar-lo dels càrrecs d’assassinat de civils, d’aplicar amplis i sistemàtics atacs amb artilleria i armes químiques, de segrest i desaparició, d’extermini i de genocidi. En resum, cinc condemnes a mort per crims contra la Humanitat, genocidi i crims de guerra.

Al 2008 va tornar a ser condemnat per l’assassinat de 20.000 a 100.000 xiïtes en les revoltes del sud de l’Iraq al 1991 desprès de la Primera Guerra del Golf i la retirada de les tropes aliades.

Al 2010, una setmana abans de la seva execució va tornar a ser condemnat pels seus actes de genocidi contra els kurds el 1988. Al poble de Halabjah van morir en un dia 5.000 persones bombardejades amb armes de destrucció massiva. Van morir fins i tot els que s’estaven als improvisats refugis a sota de les seves cases. Clar que ells no van poder gaudir dels escuts humans que si es van oferir a Saddam Hussein.

Fonts del govern iraquià han declarat que “l’execució s’ha dut a terme sense altercats, plors ni crits d’alegria”. Es calcula que el règim de Saddam Hussein deixà un reguitzell de dos milions de morts.

No tinc cap dubte que el món és un món millor sense Saddam Hussein i sense Ali Hassan al-Majid. De ben segur que la feina s’hauria d’haver acabat el 1991 però la majoria de les ocasions la “Comunitat Internacional” no està, no estem, a l’alçada i sovint els millors sentiments de les persones es manipulen per defensar els pitjors monstres i els pitjors actes, sempre perseguint interessos espuris.

No sé, benvolgut lector, si mai li han explicat una broma amb les armes de destrucció massiva de Saddam Hussein, però ja li pot dir a l’insensible humorista, que no tenen cap gràcia. Al menys de part meva.

Hi ha una cosa que ha marcat l’acció de govern de l’equip Ballesteros des que és Alcalde de Tarragona i cal analitzar-la perquè sembla més aviat una obsessió que una prioritat.

L’Ajuntament de Tarragona ha posat la gratuïtat del transport públic per estudiants en horari lectiu a Tarragona. Què ens ha costat realment aquesta iniciativa? 180.000 euros. Ho han fet millorant la EMT? No, senzillament han pujat els preus més d’un 20% amb el que recaptaran molt més que el cost de la gratuïtat per estudiants. El preu el pagaran els estudiants els caps de setmana, els aturats, les mares solteres, els embargats… perquè l’esforç no el fan els polítics, el fem la resta de ciutadans.

Es podia haver estalviat la pujada dels abonaments? Per suposat. Per exemple, una altra iniciativa adreçada als nens, els Tarraconins, contractarà una agència de publicitat que costarà gairebé la mateixa xifra. Les activitats dels Tarraconins són molt interessants i estan molt bé, tot i que a uns costs exorbitants, però sembla que l’objectiu sigui una mica menys entranyable.

Em preocupa l’afany pels nens, per tenir-los llistats i controlats, per bombardejar-los amb propaganda, per adoctrinar-los. I m’indigna que els “progres” es passin la vida exhibint una falsa preocupació pels nens quan a l’hora de la veritat no els hi representa cap esforç i només els utilitzen per quedar bé.

Els nens són el més important que tenim i han de ser la nostra prioritat i no es mereixen ser tractats com atrezzo per fer-se la foto o com referències de cartró pedra per les seves campanyes de propaganda. No és just.

El socialismo muestra una vez más como con independencia del clima, de las riquezas naturales (que Venezuela sin duda tiene), de la situación geoestratégica o de la historia no sólo es que sea incapaz de crear riqueza sino que es una máquina de destruirla.

Venezuela es sin duda alguna el país más bonito del mundo: saltos de agua kilométricos, paraísos naturales, parques fantásticos, una fauna y flora envidiables y playas que para sí querrían las fotos de las agencias de viajes.

Venezuela tiene riquezas naturales como petróleo o hierro, disfruta de un clima privilegiado y goza de una situación estratégica maravillosa, pero el populismo que ha hecho creer a muchos venezolanos que por tener esas riquezas no tenían que trabajar la está hundiendo en la miseria.

Algunos pensarán que es casualidad, o que el socialismo es gafe, pero es que la verdadera distribución de la riqueza está en las personas, en su esfuerzo, en su motivación, en su libertad.

Mis predicciones para esta década:

El libro desaparecerá de nuestras vidas cotidianas sustituido por múltiples formatos de e-books, proyectores, pantallas flexibles pegadas en nuestra ropa o mochilas, … Posiblemente alguna versión de Kindle sea la que tenga una posición mayoritaria aunque convivirá con diversas opciones de diversos formatos. Es posible que Apple haya librado alguna batallita interesante en ese terreno.

Algunos medios de comunicación se convertirán en redes de agregación de colaboradores. Casi todos deberán cambiar de paradigma para seguir sobreviviendo. Las televisiones sufrirán una caída considerable de seguimiento en el 80% de la población más inquieta, aunque compensarán con nuevos televidentes. Es posible, aunque no en esta década, que recuperen parte de su audiencia con nuevos formatos y fórmulas más interesantes o interactivas. Las radios mantendrán su utilidad aunque triunfaran las que sean capaces de dar más servicios de valor añadido.

Los colaboradores-periodistas antes mencionados controlaran cada vez más varios procesos de producción de información. El mismo bloguero-periodista trabajará en escrito, en audio y en vídeo. Habrá una reducción en número de periodistas en algunos terrenos pero aumentarán en otros campos que todavía no existen.

Tecnológicamente, inundaremos nuestras casas, trabajos, vehículos y vidas de pantallas planas a todo color, ordenadores de distintas formas y utilidades, desde chachi-relojes hasta servidores en casa pasando, por supuesto, por espacio y tiempo en “la nube”.

Políticamente, me reservaré mi opinión porque hace diez años había predicho que esta década iba a ser la década de la ética.

Feliz Año Nuevo 2010 y que no sea ni la mitad de terrible como amenaza.

La idea es sencillita: para evitar controles policiales en los aeropuertos en los que 2 guardias destinan 2 minutos a cada uno de los 200 pasajeros, se establecen grupos aleatorios (por la aerolínea) de 10 personas en los que los pasajeros con más experiencia de vuelo pueden interrogar a cada uno de los 10 pasajeros de su grupo. En definitiva, traspasar (parte de) la responsabilidad de la seguridad del vuelo a los pasajeros que van a volar en él. Pasajeros que, además, se van a ahorrar 190 minutos de cola (pongamos 180 tras la organización).

Es lo que bautizo en el tútlo de esta entrada como el método Martin Varavsky de seguridad aeroportuaria.

¿Hay outsourcing más barato y con más ventajas?

Espero que ponga la idea en Creative Commons antes de que algún listillo la patente.

La línia comunicativa de l’equip Ballesteros s’ha fonamentat en tres fases, una per cada any: 2008 la micro-política, 2009 la macro-política i 2010 els grans projectes. Malauradament, hom consulta els tres pressupostos i són gairebé idèntics; fases tan diferents amb eines tan semblants. El que es percep és falta de pes polític i executiu per part dels partits que recolzen el govern.

Citant un portaveu de la Executiva Socialista desprès de la Conferència sobre l’Estat de la Ciutat: “el PSC entenem la preocupació dels ciutadans davant la lentitud d’alguns tràmits burocràtics que fan que algunes actuacions siguin tan lentes i d’execució farragosa“. Lentitud, tràmits burocràtics, actuacions lentes i execució confusa, és a dir, tenen la immensa majoria dels temes de transformació de la ciutat encallats.

L’ambiciós Pla d’Inversions presentat a començament de legislatura l’hagués firmat qualsevol tarragoní: Mercat Municipal, Nou Estadi, Auditori, Façana Marítima, Rambla Vella, Chartreuse, Tabacalera, EOI, …

El pressupost aprovat avui, 21 de desembre de 2009, desmunta aquell “brindis al sol” i veurem com l’equip de Ballesteros es buida per tal de tapar-ho amb anuncis, pre-anuncis, bons desitjos, excuses, culpes als altres, campanyes i propaganda, però no els veurem acabar cap dels projectes.

Quan acabi l’any vinent, Ballesteros haurà gastat prop de 600 milions d’euros. Gairebé set vegades més que els 92 milions d’euros del Pla d’Inversions anunciat per transformar la ciutat, una transformació que haurà d’esperar.

Ens trobem en un moment important de debat institucional i social sobre la futura organització territorial de Catalunya, en els àmbits supracomarcals. En aquest marc, s’ha plantejat la possibilitat que l’àmbit de nova creació que ens pertocaria sigui anomenat Camp de Tarragona, en contrast amb l’actual denominació de la província de Tarragona.

L’expressió Camp de Tarragona, utilitzada en medis geogràfics, no té, però, cap tradició en la nomenclatura de les institucions territorials ni tampoc correspon al conjunt de les sis comarques que conformaran la futura vegueria. Com a exemples, només cal referir-se al Govern de la Generalitat de Catalunya durant la II República o a l’Estatut de 1979.

I això és així perquè, històricament, no ha existit encara cap institució de dret públic amb administració territorial incorporada que hagi pres la denominació Camp de Tarragona. Actualment comptem amb la Delegació Territorial del Govern de la Generalitat a Tarragona i, amb àmbits diferents, però de caràcter supracomarcal, la Diputació de Tarragona o província de Tarragona.

Per una altra banda, la resta de demarcacions successores de les actuals províncies de Barcelona, Girona o Lleida mantenen la seva denominació en l’avantprojecte de la futura llei. Per tant, vegueria de Girona, vegueria de Lleida o vegueria de Barcelona, mantenint el nom de la capital i sense replantejar la denominació de la demarcació actual.

Per tant, doncs, manifestem que la futura vegueria de Tarragona delimita un territori de sis comarques amb Tarragona com a única capital territorial, d’història bimil•lenària i amb un compromís real, actual i generós envers el territori. I que, igual que les vegueries on estan situades les ciutats de Barcelona, Lleida i Girona, portarà el nom sol de la ciutat. És a dir, reclamem mantenir el nom de VEGUERIA DE TARRAGONA, amb única capital Tarragona, en la futura organització territorial de Catalunya.

Tarragona, 14 de desembre de 2009

Esto quiere decir que si en 20 años se cerrasen las centrales térmicas de carbón, la reducción de la concentración atmosférica de los sulfatos provocarían en el corto plazo un notable calentamiento del aire. Vaya usted a explicar esto a los 15.000 imbéciles de Copenhague.

Antón Uriarte hablando de sulfatos

Fue especialmente revelador el publireportaje de RTVE de como unos cuantos becarios madrugaban e iban en taxi a negociar no se sabe qué en nombre de no se sabe quién con no se sabe cuántos, ni como, ni por qué, ni donde, ni con que arma.

Que mientras el mundo está destruyendo empleo y bienestar 15.000 tios se lo pasen pipa en Copenhague, vale, pero que encima intenten darnos pena pues como que no.

Por cierto, no os perdáis Caravana hacia el Sáhara, la entrada de El Perdíu acerca de la indecencia y la falta de compromiso de la izquierda.