Josep Pujol

Quan un estudiós va demostrar que el motor de La terra eixorca (The Waste Land) havia estat una elegia per un jove mort a la Primera Guerra Mundial, el poeta T.S. Eliot va exigir que aquell assaig fos destruït, sota l’amenaça de dur-lo als tribunals. Quan la rumorologia s’extralimitava sobre el caire de l’extinta relació entre dos joves de vint anys, entre Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, la reacció del poeta de Sinera havia estat gairebé violenta. I quan el 1965, a la mort de T.S. Eliot, a Espriu se li va preguntar quina influència havia tingut el poeta anglès en la seva obra, va respondre: “Cap”. Tanmateix, avui fins i tot hi ha una tesi doctoral que compara l’obra poètica d’Eliot i la d’Espriu, on es conclou que les afinitats són notables, des del recurs a la tradició bíblica fins a l’ús de determinades metàfores similars, com el desert o el cementiri. Havent conegut abans una època feliç, T.S. Eliot i Espriu són poetes per a després d’una guerra, d’una massacre que deixa els camps erms i moltes vides buides. Amb una obra eixuta i exigent, paradoxalment ambdós es veuen convertits en mestres generacionals i han de respondre a una societat que es vol reconstruir bo i demanant-los alguna mena de compromís amb el seu temps. Potser per això la mort de l’estimat Rosselló, en Espriu, es torna més metafísica que elegíaca; i en T.S. Eliot el jove dels lilàs gairebé desapareix en la versió definitiva de La terra eixorca, sota la influència correctora d’Ezra Pound. Els amics, liofilitzats.

És massa fàcil reduir-ho tot a una qüestió de pudor o repressió. D’una banda, són dues veus que construeixen mites autosuficients per als quals els cal transcendir, essencialitzar certes anècdotes personals. De l’altra, no contribueix a res saber el grau de sexualització amb què volem etiquetar una amistat masculina –tan polimorfa com ho són les femenines–. Més enllà de si feien manetes o només conversaven, si feien cadeneta o bé ball de bastons, importa la grana i la saba que un home va bombar en un altre home, amb això en tenim prou. “Estic disposat a admetre que la meva mirada cap al meu propi passat està marcada per un ocàs sentimental, el record d’un amic creuant el jardí de Luxemburg a darrera hora del capvespre i duent un ram de lilàs, un amic que després (fins on vaig poder saber) acabaria engolit pel llot de Gal·lípoli”, va confessar T.S. Eliot, des de dins d’un matrimoni desastrós a l’estil Txaikovski. Alenar, més que petó. L’elegia per l’amic mort és tot un gènere dins la poesia anglesa, però molt escadussera dins la lírica catalana. La bella imatge amb què Espriu recorda l’amic, “l’arquer nu” del poema Sagitari, es combina amb d’altres que no són gens homoeròtiques, sinó molt més associades amb la mort i el record, com el marbre, el bes del vent o el de la nit, tal com apareix a Naufragi, Oració en la teva mort, Rostre o tants d’altres. I això que l’Espriu adolescent semblava donat a aquestes amistats particulars, com la del malaguanyat Joan Rogés i Valls, reconvertit en el personatge d’Eleuteri al conte Tòpic, on s’adreça a l’amic mort: “Però recordes com corríem amarats de sol, xops de suor, encalçant-nos pels rials, a través de canyars, cap a la platja? […] honrat, bondadós, treballador, estimat Eleuteri”. Sensualitat de preguerra, perduda del tot en la barca del temps.

(Publicat a la revista Lambda, núm. 81)

Tweet

Malgrat dedicar tota la seva vida a la literatura, tots dos tenen una obra pròpia intensa però breu. L’un en català, l’altre en anglès, tots dos van tenir Londres com a escenari vital i literari. En èpoques diferents, ambdós van tenir una voluntat de pioners en la literatura gai. Sorprèn que David Vilaseca, especialitzat acadèmicament en la construcció literària de la subjectivitat, tard o d’hora no acabés escrivint sobre l’autobiografia de J. R. Ackerley, My Father and Myself (traduït al castellà per l’editorial Anagrama com a Mi padre y yo), com bé ho féu dels diaris de Joe Orton o les memòries de Dalí.

Vilaseca ha estat un estel fugaç des que va irrompre en la literatura catalana amb L’aprenentatge de la soledat, premi Andròmina a València el 2007. Va morir d’accident a Londres el 2010. En format de diari, la seva novel·la narra les vicissituds d’un jove, David –coincident en edat i trajectòria amb l’autor– des del 1987 al 2002, quan hi posa fi. “Fi de la novel·la”, insisteix al colofó, per recordar-nos la seva qualitat de ficció i el seu dret a separar escriptor i personatge, un David i altre, dins i fora les pàgines del llibre. Ackerley va prendre menys precaucions en aquest sentit. Sí, fou ell el qui va repassar-se centenars de mariners i guàrdies de Sa Magestat, sovint amb tractes monetaris previs; qui va sofrir l’ejaculació precoç i la impotència, un pare bígam –i potser bisexual–, una mare en la inòpia i cap Amic Ideal tret de la seva gossa, a qui va intentar de masturbar per fer-la una mica més feliç. Sí, aquell fou ell, i què? Encara que excepcional, la seva és una vida agredolça, si fa no fa com la de tothom; com l’etapa de formació del jove David, que acaba sentit-se gairebé com a casa als urinaris londinencs o que no va saber viure un amor serè amb cap dels seus múltiples amants.

Perquè el que sobta en ambdues obres és l’espectacle de la sinceritat. Us oferirem la veritat nua, semblen dir-nos Ackerley i Vilaseca, no estalviarem detalls recòndits ni fluids, no ens tractarem amb autoindulgència. Jo us mostraré un vell carrossa que s’arrossega per les cantonades; jo, en canvi, un jove ciclotímic i narcisista, capaç d’obsessionar-se tant per un signe d’exclamació mal col·locat com per un amant que no sap com estimar, mantenir o oblidar. Com a lectors crèduls, cadascú pot fer el que vulgui amb el grau de morbositat i impudícia que aplicarà a cada narració, però com a mínim hauria de parar esment en les construccions literàries d’aquestes identitats, així sabrà per què són tan eficaces. Ackerley era un gat vell quan va redactar My father and Myself, un editor experimentat que sabia bastir una autobiografia com un autòmat novel·lesc. Tal com avisa al pròleg, no ordena cronològicament els fets sinó en funció de les seves possibilitats dramàtiques i interès creixent; trena la seva biografia amb la del seu pare per jugar a un ping-pong engrescador, i hi ha sobretot l’estil, en la millor tradició de la flegma i humor britànics, que permet un distanciament pietós amb l’objecte narrat. Per la seva banda, bon teòric de com els jos s’autoexpliquen i la prosa memorialística, ben segur que David Vilaseca era molt conscient de l’artifici que creava, analític fins a l’exasperació com un entomòleg amb el seu insecte preferit. Aplicat en pròpia carn, sovint el seu bisturí llesca capes de carn fresca i potser també cura, catàrtic com una teràpia de psicoanàlisi, amb una llengua de vegades desmanegada per despullar-la d’excessiva literaturització.

Dues educacions sentimentals, dos aprenentatges de la soledat. Dues veritats literàries. El final de les memòries de J. R. Ackerley podria ser un bon epíleg per a tots dos: “S’han establert alguns fets, moltes altres coses siguin tal vegada ficció, la resta és silenci. Del meu pare, de la meva mare, de mi mateix, al capdavall no en sé pràcticament res. De totes maneres, conservo aquestes memòries, ni que sigui només perquè ofereixen una resposta amiga i incondicional al prec que féu el meu pare en la seva carta pòstuma: ‘Espero que la gent tingui en general un bon record de mi’.”

Publicat a la Revista Lambda, núm. 77

Tweet

A Nord-Amèrica ha una misteriosa Societat James Purdy que vetlla pel patrimoni literari de l’autor de Narrow rooms, traduït en català per Cambres estretes i en castellà per Habitaciones exiguas. A Mallorca n’hi ha una altra que ho fa des de la Casa Museu Blai Bonet, a Santanyí. No són pas dos fars, però sí dues llànties modestes que il·luminen la vàlua pòstuma d’un parell d’escriptors que sempre han navegat entre el reconeixement d’uns pocs, la crítica d’altres i la desídia de la gran majoria, James Purdy (1914-2009) i Blai Bonet (1926-1997). Tots dos, poetes que novel·len; tots dos creadors de mons inquietants i violents; tots dos illots salvatges dins les seves literatures.

Blai Bonet va publicar el 1958 la seva primera novel·la El mar, sortosament reviscolada sobretot gràcies a l’adaptació cinematogràfica que en féu Agustí Villaronga el 2000. Potser més que l’argument –les vivències d’un grup d’adolescents dins un sanatori de tuberculosos–, potser més que les temàtiques que es congelen en enumerar-es –la por, el sexe, la mort, els miralls, l’adolescència, la malaltia, la sang, la guerra–, el que té de portentós El mar és el seu lirisme narratiu, la densitat metafòrica, la capacitat evocativa. Dins les cambres estretes, Purdy retrata de manera similar els seus adolescents que entenen l’amor com a domini sobre l’altre. Tots dos escriptors giren en l’esfera de Genet o Koltès (per cert, traduïts per Bonet), tots dos respiren aquelles atmosferes torbadores d’un Querelle en versió Fassbinder, on les escenes se succeeixen més per la fascinació que per la naturalitat. Hi ha una branca molt frondosa de la imaginació gai que clava les seves arrels en el simbolisme i deriva cap a aquestes flors del mal lunars i enfebrades. La seva gran capacitat suggestiva i al·legòrica era inherent amb aquell amor que no gosava dir el seu nom però sí insinuar-lo.

En el seu temps, Purdy va merèixer els elogis de Dorothy Parker, Gore Vidal, Tenesse Williams i Paul Bowles, entre molts d’altres. Tanmateix, i potser entelat per la traducció castellana, a l’estil de Narrow rooms (1977) li costa travessar el nou mil·leni, mentre la prosa de El mar manté tota la seva límpida elegància i capacitat de suggestió. Poc a poc, i lluny ambdós de polèmiques de circumstàncies, Purdy es va tornant “d’època” tant com Bonet esdevé intemporal.

Val a dir que Blai Bonet ja s’havia triat la seva ploma veïna, i no era James Purdy sinó Pier Paolo Pasolini, el seu mite, el seu germà, la seva afinitat electiva, al qual va dedicar el dietari Pere Pau. Amb tot, l’un creixent a l’Ohio més rural i l’altre a Santanyí; tots dos llegint la Bíblia fins a fer-ne una influència decisiva en el seu discurs, sempre amb un punt místic –Purdy entenia Narrow rooms com a “llibre religiós”–; tots dos amb deixos autobiogràfics que s’entreveuen en alguns personatges; amb la culpa dins els homes i la crueltat del món campant per les seves pàgines, encara Purdy i Bonet mantenen més d’una connexió.

(Publicat a la revista Lambda, núm. 79)

Tweet

Totes dues pertanyen a la literatura en majúscula, avalades per la perspectiva del temps i per novel·les superbes, incontestables, per això tendeixo a imaginar-me-les com dues gegantes apersonades o com dos senadors romans. La masculinització no és només culpa de la meva herència patriarcal i heterosexista, sinó també de la imatge que d’elles mateixes van projectar, practicant el transvestisme literari: Caterina Albert i Paradís (1869-1966) va disfressar-se sota el pseudònim de Víctor Català, mentre que Marguerite Yourcenar (1903-1987) va saber construir protagonistes d’una masculinitat sòlida rere els quals amagar-se, com l’emperador Adrià o el Zenó de L’oeuvre au noir. Totes dues van sorprendre els seus contemporanis no escrivint pas tal com s’esperava d’elles, amb un estil suposadament femení, parcel·lat, reconeixible, dominable, literatura de gineceu. No: Víctor Català va gosar els seus drames rurals en la llengua més mascla dels modernistes, els temes més crus i els caires més vius –infanticides, concos i miserables de pagès–; Yourcenar va practicar una prosa gairebé misògina, menystenint els personatges femenins, mirant que en la seva prosa no es detectin indicis de res que es pugui detectar com a literatura de dona.

Per tot plegat, i malgrat que els personatges homosexuals apareguin amb valentia a les seves obres, la seva contribució a la causa gai –no pas a la literatura, innegable– és plena de clarobscurs i ambigüitats en paraules, fets i omissions. Yourcenar va introduir el tema homosexual a la seva primera novel·la, Alexis o el tractat de l’inútil combat (1929). Entretant, pionera, Caterina Albert ja havia introduït la primera lesbiana en la literatura catalana, en el conte “Carnestoltes”, dins de Caires vius (1907). La marquesa d’Artigues hi apareix com un personatge sensacionalment complex que sobreïx de les parets del conte, paralítica emocionalment i física, classista i feble, a punt de trencar-se per l’amor de la seva criada Glòria durant la nit de Carnestoltes, quan les màscares cauen. D’haver-la desenvolupat al llarg de tota una novel·la, seria una digna companya de la Mila de Solitud. L’autora ni jutja ni prejutja, però comprèn profundament. Caterina Albert, terratinent de l’Escala, era també experta en màscares, de manera que no sabrem gaire què hi va haver darrera aquella soltera discreta, envoltada d’amigues, sempre disposada a disfressar-se de càndida pagesa o d’escriptora de diumenge, i tot desmentit per la seva literatura. Yourcenar, en canvi, va dur una vida matrimonial amb la nord-americana Grace Fricks, però poc després de la seva mort va perdre el cap pel jove Jerry Wilson. Les vides i les literatures es toquen, però no sempre es barregen, i tant en l’una com en l’altra els seus textos i les seves biografies semblen aigua i oli.

Però dels escriptors no n’hem d’esperar que brandin banderes per guiar-nos, sinó torxes que ens il·luminin, i en aquest sentit tant Yourcenar com Víctor Català seran, em penso, fars incombustibles. I a més a més, comptat i debatut, la bona literatura acaba tenint repercussions ètiques. Perquè, ¿qui gosa ridiculitzar l’amor que sí, que gosa dir el seu nom, després d’haver llegit “Carnestoltes”? ¿O qui podrà negar la grandesa de la passió de l’emperador Adrià pel jove Antínous, quan Yourcenar la va saber fixar amb la mateixa bellesa intemporal de les estàtues clàssiques?

Publicat a la revista Lambda núm. 80 (juny 2014)

Tweet