Però com que tinc una debilitat manifesta per les històries curtes de terror no puc evitar mirar-ho amb certa simpatia, tot i que el component còmic i infantil m’hi sobra. Només així s’entén que hagi acabat arribant a les meves mans i retines aquesta primera adaptació cinematogràfica. Filmada a mitjans anys noranta, el fet que el primer públic de la sèrie ja s’havia fet una mica gran queda ben patent de bon inici, ja que abans de la marca dels deu minuts ja hi podem gaudir un bon parell de mamelles, un cadàver dissolt en àcid que torna a la vida per venjar-se i un cotxe explotant de manera visualment entretinguda. En els adolescents la vida avança a ritme caní, cada any adolescent són set anys humans, de manera que entre el 1989 i el 1995 hi havia una eternitat.

Demon Knight s’allunya de la sèrie de televisió en en el fet que es tracta d’una única història d’hora i mitja, en lloc de les tres o quatre de curtes que hauria esperat. A més, tot i la seqüència inicial servida a mode d’introducció, s’allunya bastant del territori del terror acostant-se més a la fantasia tot i centrar-se en dimonis o monstres interdimensionals. Amb bones escenes repartides aquí i allà, tot i que tot plegat resulti molt formulaic i no aporti gaire res, es deixa veure de manera bastant més que agradable. Sobretot si em feu cas i us foteu un parell de cerveses abans de començar i dues o tres més mentre la mireu. Però més agradable encara és trobar-se Pantera, Megadeth i Machine Head als crèdits.

Insensibles parteix d’una premissa prou interessant i prou allunyada dels exemples anteriors com per guanyar entitat pròpia, la d’un home que a rel d’un accident de trànsit ha de refer el contacte amb els seus pares en cerca d’un trasplantament de medul·la que li salvi la vida. Aquest fet reobre unes ferides molt més profundes i que tenen unes arrels molt més complexes del que mai hauria imaginat. Tot conflicte mal resolt, com és el cas de la Guerra Civil, crea uns monstres que per molt enterrats que acabin sempre tornen a aflorar de nou. Així, partint d’una colla de nens sense capacitat de sentir dolor, Insensibles crea una faula amb víctimes silencioses i instint extrem de supervivència que amb les arrels a finals dels anys trenta arriba fins a avui mateix.

Malauradament, el potencial que s’entreveu en un primer estadi de construcció de fonaments es va diluint de manera gradual i irremeiable, per acabar donant una història excessivament deslligada i poc satisfactòria, que cau en una narrativa innecessàriament simbòlica farcida de foc purificador i mirades de reconciliació paterno-filial. Tot i això, el conjunt de la producció ens pot fer ser optimistes amb un director amb ganes d’explicar coses i capacitat per polir bé la manera de fer-ho.

La primera aproximació va tenir la destresa d’allunyar-se del material de partida, en una maniobra intel·ligent quan es pretén adaptar un videojoc, però més enllà d’aquest feble mèrit no hi ha hagut res més que el desert. Un desert farcit d’explosions i de cuixes de la Jovovich, però un desert etern al cap i a la fi.

Però així i tot, més aviat que tard sempre m’acabo trobant prement el play de la seva nova seqüela. Sense ganes, amb mandra i una falsa inèrcia, sense parar-hi massa atenció i sense voler-ho fer, però sempre hi acabo caient. Una vegada iniciada, tenim sempre la seguretat de saber què hi trobarem. Uns zombis per aquí, uns zombis monstres per allà, la Jovovich corrent amb estil amunt i avall fent saltironets de manera estètica i una manca de respecte exasperant per la coherència i la narrativa. El resultat sempre és el mateix, quinze minuts després d’acabar-la resulta impossible de recordar-ne res.

Potser això ho explica tot. Per què acabo caient sempre a la trampa de  veure totes i cada una de les seqüeles de Resident Evil? Per l’amnèsia. La puta amnèsia que em farà tornar a prémer el play d’aquí a un parell d’anys com si mai abans ho hagués fet. Mengeu cues de pansa, que són una bona inversió.

Per això, quan ja de bon començament a Los Ilusos es planteja com una feina entre amics que treballen en altres coses i a continuació s’intueix un discurs alliçonador sobre la mort del cinema i merdes per l’estil, les alarmes es disparen a l’espera d’un exercici devastador d’automasturbació i menjada de polles en grup brutal. Hi ha moltes maneres de parlar del cinema i de fer cinema des del cinema, hi ha moltes maneres de reinventar la creació i de buscar noves vies creatives i narratives. Tant una cosa com l’altra com l’altra i l’altra resulten d’allò més desitjables. Desitjables i perilloses.

M’alegro molt de veure que en Jonás Trueba no vol limitar-se a ser un “fill de” més, que té inquietuds, voluntat de tirar endavant projectes arriscats i amics, molts amics. Però altra vegada. Si us plau. De lliçons, les mínimes. I si s’ha de pontificar, com a mínim que sigui sobre el propi treball previ i no donant lliçons que se’ns fan grosses.

Tot plegat suposo que comença l’any 1976, amb l’estrena de Grizzly, una de les moltes pel·lícules amb animals assassins que van sorgir a rebuf de Jaws. La pel·lícula, amb un ós gegant assassí, va fer prou fortuna com per voler-ne fer una seqüela, la qual es va començar a rodar a Hongria a mitjans dels anys vuitanta. A punt de finalitzar el rodatge la productora de la pel·lícula va fer fallida, cosa que entre d’altres incomoditats va comportar que el govern hongarès en confisqués el material de rodatge i que la pel·lícula restés inacabada i mai fos distribuïda. Així doncs, per què i com n’estic parlant?

Si Grizzly II hagués sigut simplement la seqüela inacabada d’una còpia de Jaws simplement hauria continuat en un calaix fins la fi dels temps, sense que importés a ningú, però el fet que a més d’en John Rhys-Davies en un paper principal hi hagi en George Clooney, en Charlie Sheen i la Laura Dern fent de carnassa d’un ós de sis metres uns anys abans de ser coneguts van fer d’aquesta pel·lícula el puto Sant Grial de les pel·lícules de terror dolentes. Perquè de dolenta, no tenim per què enganyar-nos, acabada o inacabada, ho havia de ser estona llarga.

Amb aquest panorama en ment saltem a mitjans de la primera dècada dels anys dos mil, quan apareix una còpia de treball de la pel·lícula. Una còpia inacabada, sense efectes especials, sense ós i sense sang. I sense un so decent ni una banda sonora real, substituïda durant bona part del metratge per cançons d’en Michael Jackson en mode fil musical ubic. Afegim-hi una història previsible, amb personatges planers i formulaics, massa escenes d’assaigs i concert sense gaire gràcia i que es veuen massa vuitanteros i la inevitable sensació de producte a mig fer, tan curiosa i interessant de veure com ridícula per poc que t’hi paris a pensar. Si fins i tot s’hi veu la plataforma utilitzada per fer bolcar un cotxe (en un pla que es veu repetit deu vegades en diferents punts del muntatge) i quan s’hi hauria de veure l’ós simplement es talla! Remenem-ho bé tot i ja ho tindríem. De fet, ni tan sols el pòster que acompanya aquest escrit és real…

Encara no us moriu de les putes ganes de veure-la el més aviat possible? Què us passa? Què més necessiteu? Si no correu a buscar-la no us entendré mai.

Sightseers és una oda meravellosa al patetisme, una pel·lícula farcida de personatges tan miserables com indiscutiblement adorables. Parelles capaces de tancar-se quinze dies a una casa amb rodes amb pinta de fer pudor de menjar enllaunat i de semen resclosit. Senyores grans massa sonades fins i tot com per acumular gats. Comiats de solter en restaurants que ofereixen cupons de dos per u. Herois anònims que volen salvar el món i són incapaços de sortir de la crisàlide que pretenen utilitzar per fer-ho. Tots en coneixem, de personatges així. Alguns teniu la veïna que acumula bosses d’escombraries al garatge i d’altres el cunyat tonto que va fent ziiip! amb el dit a la pantalla del seu iPhone de primera generació portat directament dels iu-es-ei el juny de dos mil set. Els utilitzem per veure’ns a nosaltres mateixos menys patètics. No us enganyeu, tots som la veïna rareta o el cunyat tonto d’algú altre, però no patiu, obviar-ho és tan fàcil com gaudir de la propera visita que feu al museu del llapis o del proper assassinat impune que cometeu o de la propera vegada que us feu unes calces sexis de ganxet. Ànims a tothom i sigueu feliços. <3

Space Truckers és una pel·lícula de ciència-ficció insuportable, amb escenaris caricaturescament falsos, un ús aleatori de la gravetat, un protagonista que segurament tenia dificultats per arribar a final de mes i per això va accedir a participar-hi i una trama ridícula, en la qual una parella de camioners espacials que han de portar un carregament de nines inflables fins a la Terra, sense saber que el que en realitat transporten és un exèrcit de robots implacables que tenen com a missió destruir el planeta. Però tot plegat adquireix una dimensió completament diferent quan es para atenció al nom del director i guionista.

L’Stuart Gordon ha mantingut una carrera bastant més que interessant, iniciant-se als anys vuitanta amb pel·lícules de terror de baix pressupost, tangencialment inspirades per l’obra d’en Lovecraft i que ara es consideren clàssics indiscutibles del gènere, com ara Re-Animator o From Beyond i culminant-se amb els estudis dels racons més foscos de la persona comuna que són les seves darreres pel·lícules, King of the Ants, Edmond i Stuck. Tota la seva filmografia supura un enorme sentit de l’humor i una absoluta manca de respecte pel cinema entès com a art seriós, de manera que Space Truckers no es pot considerar res més que una puta broma plena de polles hidràuliques i els robots més letalment femenins de la història del cinema.

Així i tot, per molta broma que sigui i molta nova dimensió que adquireixi, Space Truckers no deixa de ser cinema escombraries. De primera categoria i del que ens pot agradar de veure, però cinema escombraries al cap i a la fi, i per molts pirates nazis de l’espai que s’engeguen la polla amb un cordill que hi posin això no es pot canviar ni redimensionar.

Rollergator, tal i com no us costarà de deduir del seu simple títol, fàcilment hauria pogut tenir un lloc en qualsevol d’aquelles maratons, al costat de títols infames com Creepozoids o Crespià (the Film, not the Village). Rollergator té tots els elements necessaris per ser considerada una deixalla insuportable. Començant per la trama, amb una noia patinadora, jove i aparentment atractiva que es troba una cria de cocodril lila i parlant, i el primer que fa és portar-lo a una muntanya russa. Amb una ninja que els persegueix en monopatí. Continuant amb els implicats, entre els quals hi destaca algú que hi posa el cognom Sheen (o Estevez, tant li carda) i que es dedica a fer llastimeta darrere d’un escriptori des d’on fa plans de geni maligne amb paràlisi cerebral. Acabant amb l’execució, amb uns efectes llastimosos que tenen el seu punt més meritori en un al·ligàtor que no és res més que una puta titella de guant. Sí, el rollergator és un puto monstre de les galetes.

Però si tot això fos el pitjor que en pugués dir res l’allunyaria de meravelles com ara Beach Babes From Beyond o Linnea Quigley’s Horror Workout. La música. La puta música que comença a la primera escena i no s’atura fins la darrera, posant a prova la nostra paciència i fins i tot solapant-se amb els diàlegs, fent així impossible d’entendre absolutament res del que hi passa. I no, aquesta vegada no podia silenciar-ho perquè no tenia subtítols.

En aquest panorama només queda esperar tenir la sort que la darrera pel·lícula senzilla però amb moltes ganes aporti també una mica de talent. Per sort, en el cas d’Ali ens trobem en aquest darrer territori, on la competència dels implicats a l’hora de servir-nos la història, segurament massa convencional i que no aporta gaire res de nou, en compensen de manera agraïda la successió de llocs comuns i simbolismes d’estar per casa. Tenir la valentia de conduir la pròpia vida i començar a transitar per l’autopista de les responsabilitats és una cosa que hem hagut de fer tots, cosa que ajuda a fer-nos proper el què se’ns explica a la pel·lícula, en una estratègia utilitzada àmpliament en el cinema de vocació indie i que no sempre resulta reeixida. Sigui com sigui, amb les febleses i els encerts i la motivació i el talent, Ali acaba resultant potser no l’alenada fresca que podria voler ser però sí un producte satisfactòriament meritori.

El terror és un dels gèneres en els quals aquest fenomen es troba més instaurat. En poc més d’una dècada hem viscut l’onada del terror japonès, del terror francès, del terror coreà, del terror nòrdic i del terror australià. Aquest darrer ens ha portat pel·lícules més que meritòries, com ara Wolf Creek, Acolytes o The Loved Ones. Crawlspace és un exemple més de com el patró de sobreexplotació segueix el seu curs. A rebuf i aprofitant el camí obert per les pel·lícules prèvies, ens arriba a festivals i línies de distribució sense aportar absolutament res d’interessant. Partint d’un punt ja sobreexplotat, com és el o la protagonista que desperta sense memòria en un lloc estrany, intenta desenvolupar una premissa amb potencial que barreja experiments secrets, científics bojos i militars experimentats amalgamant-ho de manera maldestra.

No es pot dir que Crawlspace sigui una mala pel·lícula, com a molt se la podria acusar de desaprofitar el seu potencial i de cremar-nos les expectatives que hi poguéssim tenir en base als prejudicis derivats de la seva premissa i origen, però ens confirma una vegada més que tota bombolla peta, fins i tot les cinematogràfiques.