ariadna al laberint grotesc

The Joy of Books

2012-01-14T19:11:00.006+01:00

... en el laberint, llibres i més llibres...

Vídeo YouTube: The Joy of Books, crazedadman, 2012

Wakefield

2011-12-16T18:54:00.006+01:00

Nathaniel Hawthorne

WAKEFIELD

Ed. NordicaLibros

"En medio de la aparente confusión de nuestro misterioso mundo, las personas están tan pulcramente adaptadas a un sistema, y los sistemas engarzados entre sí y a un todo, que si una persona se ausenta por un momento se expone al aterrador riesgo de perder su puesto por siempre, pudiendo llegar a convertirse, como le sucedió a Wakefield, en el Desterrado del Universo."

D'uns dies, a vint anys. Un somriure burleta i l'absència. Una perruca vermella que observa sense ser reconeguda. El fred, la pluja i el retorn.

Wakefield marxa i torna passats vint anys. En aquest temps, ni viu en terres exòtiques, ni cor grans aventures. Des d'un pis, prop de casa seva, observa les reaccions de la seva absència: l'angoixa, l'acceptació i l'oblit. Ell que deixa la llar, la feina i la vida, de manera voluntària, per caprici, acaba sota el pes feixuc de veure's foraster, ignorat i aïllat.

I mentre l'autor parla d'ell i amb ell, l'increpa i l'estudia, no puc deixar de preguntar-me una cosa: i la dona de Wakefield?

On el foc no s'apaga

2011-12-09T12:11:00.008+01:00

May Sinclair

ON EL FOC NO S'APAGA

Ed. Viena

"La qualitat estranya del seu estat era que el temps no existia. Recordava vagament que en altres èpoques hi havia una cosa que es deia temps, però havia oblidat del tot com era. Era conscient que passaven coses i que estaven a punt de passar; les copsava pel lloc que ocupaven i en mesurava la durada per l'espai que travessava."

Relats que bé podrien haver omplert aquelles nits fredes vora un llac glaçat. Contes que ballen a l'ombra del plec de gruixudes cortines, s'aturen i reinicien una estranya dansa de glaç. Ulls que miren, oïdes que escolten, calfreds que lents i silenciosos baixen per l'espinada.

Brases. Troncs brogents sense flama. Una imatge que acompanya, travessa les pàgines i deixa empremta a cada paraula.

Imatge Flickr (B. Aravena)

The Fantastic Flying Books of Mr Morris Lessmore

2011-10-16T23:28:00.004+02:00

The Fantastic Flying Books of Mr Morris Lessmore Trailer from Moonbot Studios on Vimeo.

... gràcies a Sfer i a Moonbot Studios...

Una espia a la casa de l'amor

2011-09-10T16:00:00.008+02:00

Anaïs Nin

UNA ESPIA A LA CASA DE L'AMOR

Ed. Labreu

"S'havia perdut en un racó de la frontera entre les invencions, les històries, les fantasies i el seu jo veritable. Els límits s'havien esborrat, s'havien perdut les petjades; havia anat a parar al pur caos, i no era un caos que se l'emportés com el galop dels cavallers romàntics de les òperes i les llegendes, sinó que de cop i volta mostrava l'atrezzo: un cavall de paper maixé."

Llisquen els perfils i les siluetes per la paret. Ombres que defineixen la Sabina, i alhora la desdibuixen. L'engranatge no té la solidesa que aparenta i a cada nou gir, es distancia més de la realitat. El detall pren el protagonisme al conjunt, deconstruint la còpia de la còpia que va davallant.

Amagada rere les pàgines, observo atentament ombres, perfils i traços. Amatent, veig la transformació del que sembla ser i el què és, el que es vol ser i el què s'acaba sent. I clavant l'esguard a través d'opacitats i transparències, davant meu, la confusió, el trasbals, la fragmentació i l'esclat de qui no vol quedar fixat en un petit requadre tancat.

Imatge, Nu descendant un escalier nº2, 1912, Marcel Duchamp.

Primera història d'Esther

2011-09-05T23:02:00.022+02:00

Dalt l'escenari, els actors es mouen, es perden, gesticulen i parlen. En una de les butaques, l'autor silenciós, mira com avancen, retrocedeixen i s'amaguen les paraules. Rostres, veus, mans i peus, van i venen, aturen el temps i juguen amb els drames fent ganyotes.

Salvador Espriu

PRIMERA HISTÒRIA D'ESTHER

Ed. Proa

No sé si era de la veritat o no, aquell mirall esmicolat. Ignoro quanta llum pot capturar un fragment. No m'atreviria a jutjar ni autenticitats ni reflexos. Davant la creació, capaç de sorgir de l'aiguabarreig de mons, espais i temps, callo. Desconec com pot arribar a ser de golafre i estúpid un pop, però sé, amb la certesa dels que sabem poc, que si una llengua pot arribar a ser tan bella, rica i variada, no pot caure en el no res.

ESTHER:

Quan et perdis endins

del desert de la tarda

i t'assedegui el blau

de la mar tan llunyana,

et sentiràs mirat

per la meva mirada.

... Dissabte va fer quatre anys, i el vent s'ha tornat mandrós. Sembla aturar-se vençut sota una aclaparadora i feixuga sensació, anunciant absències i buits. Cert que els moviments són tan lents que rocen la desaparició. Però, tossut, continua en el seu lloc, pacient, desitjant remoure de nou terres roges i polsoses on el peu hi deixi fràgils petjades...

... Moltes gràcies per continuar aquí, donant sentit a aquest petit i senzill laberint...

Il.lustració de Nicoletta Tomas, SILENCI PROFUND

Vincent

2011-08-31T16:20:00.001+02:00

... en el laberint, en Vincent...

Video YouTube: Tim Burton's stop motion, Vincent, 1982.

Atentament.

2011-08-15T11:22:00.013+02:00

Joan Triadú.

ATENTAMENT.

LECTURES CRÍTIQUES.

Ed. Proa

"Llegir com viure: és a dir, que l'esquema i el designi de la vida no rebutgin la lectura cap a la zona fàcil de la distracció ni l'estotgin en el preciosisme cultural. El llibre com a obra de l'home en el temps segueix els tombants d'una vicissitud doble: la seva i la del lector. El crític, dues vegades lector, acreix l'experiència pel seu compte, però té l'obligació de comunicar-la als altres i acabar-la en els altres."

Manllevo un fragment del pròleg, d'un altre pròleg. Perquè potser és aquí on rau l'essència que, escrit rere escrit, m'ha captivat. Llegir Atentament és agafar llapis i llibreta i prendre nota d'allò llegit, d'allò no llegit. És desitjar tenir temps pel retrobament i pel descobriment, per endinsar-se de bell nou en el plaer de la lectura.

En cada lectura crítica aquí recollida, en Joan Triadú ens mostra que el seu saber fer anava més enllà de la disciplina, la dedicació i la determinació, això era tot just el punt de partida. En cada un dels seus treballs s'alcen autèntics exercicis de dignitat, de compromís, de saviesa i de pedagogia. Aquest dos cops lector, per mantenir la seva definició, amb una intuïció brillant, un coneixement excels de la literatura i del lenguatge, no només ens ensenya i ens guia, sinó que ens reafirma amb l'exemple que "una lectura incita a fer-ne una altra o d'altres".

Atentament és una forma de llegir, una forma de viure la lectura.

Atentament és un sentit record a un lector honest i compromès.

Moltes gràcies, Su.

Imatge "Barda tirada en un campo verde", Juan Rulfo, 1948.

La clau

2011-05-18T14:45:00.012+02:00

Junichiro Tanizaki
LA CLAU
Ed. 62

"És estrany que les vides de quatre persones tan furtives s'hagin creuat, i el que és més estrany de tot és que tots quatre, per bé que intentem enganyar-nos els uns als altres, col.laborem per arribar a un mateix objectiu."

Diaris creuats d'un matrimoni. Claus a terra i papers amagats. Paraules escrites per a ser llegides, buides i plenes.

Els veritables sentiments es remouen en la foscor. Afloren tèrbols, sense pietat, sense remordiments. Trenen situacions ambigües que formen part d'un joc, a voltes cobert, a voltes descobert.

Aiguabarreig d'amor i odi, de tendresa i crueltat, de decrepitud i vitalitat. Un contrast pervers d'intencions.

Imatge Cara Barer.

sss (XXVII)...

2011-05-09T16:26:00.007+02:00

... en el laberint, també s'hi guarden imatges, i cauen els llibres, i fugen les paraules...

"Y una cosa más, lo digo de corazón: soy una persona anticuada que cree que leer libros es el pasatiempo más hermoso que la humanidad ha creado. El homo ludens baila, canta, realiza gestos significativos, adopta posturas, se acicala, organiza fiestas y celebra refinadas ceremonias. Para nada desprecio la importancia de estas diversiones: sin ellas, la vida humana pasaría sumida en una monotonía inimaginable y, probablemente, la dispersión. Sin embargo, son actividades en grupo sobre las que se eleva un mayor o menor tufillo de instrucción colectiva. El homo ludens con un Libro es libre. Al menos, tan libre como él mismo sea capaz de serlo. Él fija las reglas del juego, subordinado únicamente a su propia curiosidad. Puede permitirse no solo leer libros inteligentes de los que aprenderá cosas, sino también libros estúpidos de los que algo sacará. Es libre de no leer hasta la última página, y de empezar otro por el final e ir retrocediendo. Puede echarse a reír en un punto no destinado a ello o, de repente, detenerse ante una palabras que recordará durante el resto de su vida. Y, finalmente, es libre -y ningún otro pasatiempo puede ofrecerle esto- de escuchar de qué habla Montaigne o de zambullirse en el Mesozoico por un instante."

Wisława Szymborska.
Lecturas no obligatorias. Prosas.
Ed Alfabia.

... moltes gràcies pels vostres correus...

De... Explicaciones más bien...

2011-04-08T15:29:00.006+02:00

... confusas.

"Es cierto, pienso, pero qué dulce culpa la de haberme dado tanta felicidad en estos tiempos yermos, en este horror cotidiano de abrir el periódico y encontrarlo salpicado de sangre y de vergüenza, qué interregnos de alegría en este siniestro horizonte de máquinas de muerte, en esta dura necesidad de estar despierto y de frente, de viajar y hablar y escribir porque hay que hacerlo, porque somos muchos los que no queremos aceptar el destino latinoamericano que buscan imponernos desde f uera y desde dentro. Por eso cada una de estas páginas es un acto de gratitud, y a la vez un nuevo impulso para no olvidar lo que tenemos que seguir haciendo; entre nosotros el reposo del guerrero es siempre alguna forma de la belleza.
-Me queda un poco justa de mangas, pero lo mismo te la acepto -dice Calac-.Claro que el color es bastante chirle, pero ya se sabe.
-Se está acabando la ginebra -anuncia alarmado Polanco- y todavía no nos has informado sobre el libro. ¿Los puntos te ayudaron o les afanaste los dibujitos y las fotos?
-Me ayudaron más de lo que creés, vivos o muertos tuvieron su manera de invitarme a andar a su lado, me mostraron caminos por los que yo solo no hubiera rumbeado nunca. Me dejaron vivir cerca de ellos, me regalaron cosas, fijate que por eso este libro es como una casa en la que vivimos todos juntos y a la que cada uno aportó muebles y ventanas y latas de sardinas y botellas y guitarras y sapitos y sobre todo una tendencia general a no sentarse en las sillas, a no comer en la mesa, a leer en el baño y bañarse en la biblioteca, suponiendo que haya una."

Julio Cortázar. Retall d'EXPLICACIONES MÁS BIEN CONFUSAS, dins del llibre Territorios.

Imatge Internet.

sss (XXVI)...

2011-03-21T15:13:00.006+01:00

És clar que, per llegir poesia, s'ha de saber llegir. Vull dir, que s'ha de saber llegir d'una manera especial, lenta, matisada, cadenciosa, rítmica. De fet, el contacte amb la poesia aporta, entre altres coses, precisament això: s'aprèn a llegir bé, s'aprèn a llegir amb sentit, fins i tot més enllà del sentit superficial i obvi. Quan llegim poesia, es desvetllen en nosaltres registres nous, accedim a idees, sentiments, paraules i imatges que ens han resultat fins aleshores imprevistos, desconeguts, amagats.

Josep-Maria Terricabras.

... en el laberint, també hi ressonen els mots...

Primavera, estiu, etcètera

2011-03-17T22:58:00.008+01:00

Marta Rojals
PRIMAVERA, ESTIU, ETCÈTERA
Ed. La Magrana

"I jo em tapo les orelles, i sóc cega i m'ofego, i a cent cinquanta mil anys llum una agulla fa un forat i del forat surt una llum blanca i dins de la llum blanca comencen a ajuntar-se els protons i els electrons i els neutrons, i els planetes s'inflen com bombolles de sabó, i les aigües torrencials surten de les escletxes i els núvols giren com mans pels cels de tots els oceans i un peix comença a caminar i es posa dret i es fa una casa i a la casa hi ha unes escales que pugen i pugen i al replà de les escales hi sóc jo, cega, sorda, ofegada en l'aigua salada de tots els mars del món. I així s'acaba la música."

Tardor. Hivern. Etcètera. Enfilall de paraules que dibuixen records i esbossen perfils a mà alçada. Imatges amuntegades que es trepitgen i s'empenyen, es busquen i s'esperen. Instants plens de ressons de rialles, de plors, de ràbia, d'impotència. El tot i el res. Allò perdut i allò trobat, o retrobat. El temps, conegut i estrany a la vegada.

T'endinses i l'aigua et porta. Corrent avall. Riba de sol, riba d'obaga. Fred i calor. Alguna topada amb les roques de la vora. Algun cop amb les de la llera. I tu, avall. L'aigua s'accelera, et domina, et mena sense fugida cap a la caiguda. El salt t'engull, t'omple i et buida alhora. I un cop a la bassa, mires amunt, tornes a pujar i tornes a caure.

Imatge Flickr (poketmonster rafa)

La última noche

2011-03-03T15:06:00.009+01:00

Lectures lligades. Paraules que ens fan anar d'un llibre a un altre, per trobar-nos de nou amb aquell paràgraf que ens ha captivat i que una veu ha repetit en un altre lloc.

"Una cosa sí que havia constatat: fins a quin punt les persones podien ser a la vora del desastre, per més invulnerables que semblessin. Havia vist com se succeïen els esdeveniments, una desgràcia rere l'altra. Podia passar sense advertència prèvia. De vegades aconseguien salvar-se, però a partir de cert punt ja els era impossible. De tant en tant, es preguntava com seria en el seu cas: quan arribés la patacada i les bigues comencessin a cedir i a esberlar-se, què passaria?"

Cita de James Salter, traducció de Francesc Rovira, a L'últim dia abans de demà.

James Salter
LA ÚLTIMA NOCHE
Ed. Salamandra

"Aún era de día, la luz plena y pura que precede al crepúsculo, el sol reflejado en un millar de ventanas orientadas al parque. Caminando por la calle con tacones altos, solas o en grupo, había chicas como la que Noreen había sido, en gran número. Ellas seguramente no iban a quedar un día para almorzar. Pensó en el amor que había llenado la gran habitación central de su vida y en que no volvería a conocer a nadie como ella. No supo qué lo enbargaba, pero en medio de la calle se echó a llorar."
PALM COURT.

Amb el temps, oportunitats perdudes, opcions equivocades, canvis, errors.

Fragilitat. Nua, descarnada. La tènue emoció que batega en el moment de fugir. La mirada intensa i punyent que subratlla la renúncia.

Relacions...

... Solitud.

Imatge deviantART (Buaiansayapanomali)

Un amor d'en Swann

2011-02-20T22:10:00.006+01:00

Marcel Proust
UN AMOR D'EN SWANN
Ed. Viena

"Però des de feia un any que, en revelar-li a ell mateix força riqueses de la seva ànima, l'amor de la música havia nascut en ell per algun temps, en Swann considerava els motius musicals com a veritables idees, d'un altre món, d'un altre ordre, idees velades de tenebres, desconegudes, impenetrables a la intel.ligència però no per això no són menys perfectament distintes les unes de les altres, desiguals entre si en valor i significació."

En Charles Swann s'enamora. L'amor i la passió arrosseguen indiferències, gelosies i angoixes. Marquen el desgavell traçat per la desmesura del sentiment que domina i cega. Una petita frase musical, la semblança amb un retrat, anuncien el paradís que davalla a l'infern.

NOMS DE LLOC: EL NOM.

"Els mots ens presenten una petita imatge clara i usual de les coses, com les que enganxem a les parets de les escoles per fornir als nens l'exemple del que és una establia, un ocell, un formiguer, coses concebudes com iguals a totes les de la mateixa mena. Però els noms presenten de les persones -i de les ciutats, que ens acostumen a creure que són individuals, úniques com persones- una imatge confusa que obté d'ells, de la seva sonoritat esclatant o fosca, el color amb el qual està pintada uniformement, com un d'aquells cartells, enterament blaus o enterament vermells, en els quals, a causa dels límits del procediment que s'ha fet servir o per un caprici del decorador, són blaus o vermells no solament el cel i el mar, sinó les barques, l'església, la gent que passa."

Torna aquell ritme conegut. Ciutats i un nom, entre reconstruccions fragmentades, desvetllen imatges i sentiments amarats de reflexions. I amb l'enyor pels instants passats, un retrobament, en Swann i l'Odette, i la seva filla.

Imatge La filla de Jetró, de Sandro Botticelli.

L'últim dia abans de demà

2011-02-12T16:41:00.006+01:00

Eduard Márquez.
L'ÚLTIM DIA ABANS DE DEMÀ.
Ed. Empúries.

"No sabria com fer-li entendre que, ara més que mai, necessito tornar a casa amb les mans buides."

Podria parlar de la sensació de vertigen, l'esvoranc als peus i el nus a la gola. Però em perdria. Fragments, imatges i sons, omplen l'espai devorat per les paraules. El focus de llum dibuixa contorns clars, nítids, feridors i, latent en les ombres, un batec vital. Els presagis foscos, inclús sinistres, prenen forma, traspassen materials i s'aturen. Un to concís, frontal, no amaga la presència ni dilueix l'absència del daltabaix que colpeja, aspre i dur, la fragilitat de la vida.

Un relat bell i captivador.
Una història intensa i desconcertant.
Un llibre per llegir d'un glop i rellegir ben a poc a poc.

"... el buit entrà en aquella
vibració que ara ens exalta, ens consola i ajuda?"
R.M. Rilke, traducció de Joan Vinyoli.

Imatge Internet.
Facebook L'últim dia abans de demà.

Més enllà...

2011-02-08T15:56:00.007+01:00

... Lloms girats i portes tancades. Ombres sense cos. Ni títols ni frontisses. Vides manllevades i veus silenciades. Mots callats en el buit dels llibres sense nom...

No és el primer cop que dic que cal saber escoltar la veu i els silencis que apareixen entre les paraules, o que omplen les mirades perdudes en el record, o que s'humitegen per l'emoció i el trasbals que brollen en fer presents de nou aquells fet que han marcat una vida. No serà el darrer cop que digui que si ningú no escolta ni pregunta, quan una veu s'apaga, tot quedarà tancat en el més profund silenci, el de l'oblit.

No es poden aturar els dies, ni el món, ni els "rius". Tot continua fluint, seguint cursos que no sempre entenem, ni compartim. És cert, podem optar i seure prop de la riba i mirar-nos-ho de lluny, o mullar-nos els peus a la vora, o decidir entrar fins el ben mig del riu.

Més enllà de guerres, d'exilis, de morts, de vides, queden tots aquells rostres i aquells somriures que sorgien espontàniament, tot i la situació que els envoltava. Hi ha la fermesa, la coherència, dels qui valoren més les persones que el gènere, el color, la religió o la ideologia.

La Bethli va entrar en el riu. El corrent la va colpejar i, malgrat tot, continua allí.

"Tinc noranta-sis anys, molts anys... sovint perdo el fil de les coses que explico i tinc buits de memòria."

Assumpta Montellà.
ELISABETH EIDENBENZ.
MÉS ENLLÀ DE LA MATERINTAT D'ELNA.
Ed. Ara Llibres.

Dijous 10 de febrer, Abacus de Girona.

Imatge Wikipedia (Rachel Whiteread, Nameless library, Mahnmal am Judenplatz, Vienna, 2000).

Video YouTube (Jean Sibelius Valse Triste from Kuolema for orchestra OP 44
The film Allegro non troppo, Bruno Bozzetto.)

De... Mots i maons o...

2011-01-29T12:27:00.007+01:00

... cascú el seu.

"Estalviar maons o mots, és la jugada més noble i austera del constructor i del versificador. Aquell, component la casa; aquest, edificant un poema. Cap casa ni cap poema no han de fer riure ni plorar una vegada signats i datats. El darrer cop de mà: lluors, gerdors i flaires, deixeu-los al sant esperit."

J.V.Foix. Retall del recull MOTS I MAONS O CASCÚ EL SEU.

Imatge gregory jordan.

Cants, del cigne de Recanati

2011-01-13T15:27:00.007+01:00

La poesia no m'és senzilla. Seria fals dir que puc copsar tota la riquesa, la complexitat i la profunda bellesa, en una única lectura. De fer-ho així, només obtindria un retall, una trista i escurçada revelació. La "poesia del poema" sovint sorgeix d'entre un brogit suggerent de formes i veus, més que no pas d'una percepció concreta. La seva força captivadora augmenta quan més t'endinses en la seva lectura, ara amb aquella veu callada, ara amb veu alta.

Sempre he estimat aquest turó desert
i aquesta barda que de tanta part
de l'últim horitzó l'esguard em priva.
Però, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d'ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. I, per molt poc,
el cor no se m'esglaia. I, com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i l'etern em revé,
i les èpoques mortes, i la d'ara,
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se'm nega el pensament:
i naufragar m'és dolç en aquest mar.

XII. L'INFINIT. L'INFINITO, 1819.

Giacomo Leopardi.
CANTS
Ed. 62 - Empúries.

Durant 18 anys, en 18 estius a l'illa de Mallorca, Narcís Comadira va traduir i anotar els Cants de Giacomo Leopardi. Quaranta-un poemes que són tota una vida. Riques tonalitats i complexes textures omplen aquest "saber fer mons", que ens cita Comadira . Profunds moments d'heroïca exaltació i de fosc enfonsament, s'entrellacen i creixen entre complicitats. La melancolia i l'escepticisme, els sentiments i la raó, l'angoixa i les il.lusions, la desesperança i l'evocació, omplen l'espai i el temps suggerit, bellament intuït.

"Immensità s'annega il pensier mio:
E il naufragar m'è dolce in questo mare."

... Una estranya atracció omple els sentits davant la immensitat. Més enllà de tot límit, creix allò que la raó no pot definir. Davant d'aquest sense fi, la imaginació cau en una suggerent agitació i vessa. Més enllà de les vores d'allò que podem fixar, comença una intensa cerca. En ella, el gest, per petit i lleu que sigui, serà més intens, quan menys corpori. I en un captivador somieig, les desil.lusions i la pena es perdran entre sensacions desassossegades...

Video Vittorio Gassman diu L'Infinito, de Giacomo Leopardi (YouTube)

"Sospecho que se llamaba Pedro Páramo"

2011-01-08T00:06:00.010+01:00

... Agafes un llibre de la lleixa. D'aquells que vas tenir fa temps entre les mans i d'alguna manera van deixar la seva petjada. I l'obres a l'atzar o per allí on creus que l'atzar et mena. En realitat, però, el camí el vas marcar tu fa temps, però ara no ho recordes. I sí, tornes a llegir. Ho fas sense deixar-te endur pel que queda enrere, ni pel que esdevindrà. I et sorprens de nou. T'endinses en els relats, captivada per les paraules, deixant que t'envolti i t'ompli tot el que et descobreix la relectura...

"- Le voy a confiar un secreto. Mi abuelo, el general, decía que no se llamaba Borges, que su nombre era otro, secreto. Sospecho que se llamaba Pedro Páramo. Yo entonces soy una reedición de lo que usted escribió sobre los de Comala.
- Así ya me puedo morir en serio."

BORGES Y RULFO.
LA INMORTALIDAD Y OTRAS FATIGAS.
Fractal, nº1, abril-juny 1996, any 1, volum I.

Relats entre relats, fragmentats i entrellaçats. Salts de temps, de paràgraf i de persona. Veus i records lligats al passat i al present, alterats i mesclats. Trencaclosques de mons reals i fantàstics, on allò estrany esdevé quotidià i allò comú es torna irreal.

"Oía de vez en cuando el sonido de las palabras, y notaba la diferencia. Porque las palabras que había oído hasta entonces, hasta entonces lo supe, no tenían ningún sonido, no sonaban; se sentían, pero sin sonido, como las que se oyen durante los sueños."

Juan Rulfo
PEDRO PÁRAMO
Ed. Cátedra.

Imatge Liu Ye, Banned Book 2.

La maleta o l'art del "com"

2010-12-30T18:50:00.013+01:00

Serguei Dovlatov
LA MALETA
Ed. LaBreu Edicions

"Vaig observar la maleta buida. Al fons, Karl Marx. A la tapadora, en Brodsky. I, entre tots dos, una vida perduda, única i sense preu."

Llegir Dovlatov és un glop breu, intens. Tot de fragments irònics, absurds, marquen el ritme de la seva veu. I quan escoltes, aquí o allí, que els seus relats neixen de la tertúlia, fas que sí amb el cap, i t'imagines la reunió, la conversa i els gots de vodka.

"No és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta".

Llegir Dovlatov és això, anar obrint maletes. Dins, hi recupera els records, tot allò que veu i que després trasllada al paper amb la fermesa contundent dels grans narradors. I tant és si parla des de l'altre costat d'una tanca, o esbossa la seva família, o contrasta notícies publicades amb la realitat que va originar-les, o perfila variacions sobre l'exili, o s'aproxima a la quotidianitat de la vida... en tots els seus relats, sempre, el "com" supera el "què".

"Dovlátov debía ser insoportable. Un tipo borracho que mide más de dos metros siempre lo es. Pero su escritura es imprescindible."

Jorge M. Reverte, en el pròleg de EL COMPROMISO, de l'Ed. Ikusager.

Imatge Flickr (Magec)

I lived on the Moon

2010-12-26T19:29:00.004+01:00

... en el laberint, somnis, vides i llunes...

... bones festes...

Video I lived on the Moon de Yannick Puig a Vimeo.

Algo con lo que nadie había contado

2010-12-14T16:29:00.012+01:00

Marit Törnqvist
ALGO CON LO QUE NADIE HABÍA CONTADO
Ed. Cuatro Azules

"Todos llevaban prisa y se dirigían a alguna parte.
Con paso firme, solos o en compañía.
Tenían muchos planes, y mil cosas que hacer.

Hablaban por teléfono y miraban el reloj.
No se paraban nunca.

Sin embargo, un buen día sucedió algo
que los obligó a detenerse.
Algo con lo que nadie había contado."

Una nena cau dins d'un pou. Ni escales llargues, ni cartes plenes de paraules, la treuen d'allí. Molts l'obliden i només un home continua tenint-ne cura. Un nen jugarà a pilota amb ella i acabarà proporcionant-li els fils de colors que l'ajudaran a sortir de la foscor. I, un cop fora, quan vol explicar tot el que ha sentit i ha viscut, ningú l'escolta, ningú la reconeix. La nena s'endinsa entre la gent, a contracorrent.

De la rabiosa actualitat a l'oblit, els pensaments s'amaguen en els colors, i en les llums, i en les frases breus. Pàgines plenes d'una trasbalsadora realitat, captiven des del primer moment.

Il.lustració del llibre, de Marit Törnqvist.

La vaca cega

2010-12-08T17:18:00.010+01:00

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afronotada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic, parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall, LA VACA CEGA, Poesies, 1895.

Kérity, la maison des contes

2010-11-29T16:38:00.008+01:00

... en el laberint, una casa...

Kérity, la maison des contes, pel.lícula d'animació de Dominique Monféry, amb dibuixos de Rébecca Dautremer.