Venint d’un país en plena transformació, arribar a l’estable i confortable  Confederació Helvètica va ser com  canviar de planeta. Allà va descobrir que existien els restaurants de menús de degustació i el refinament d’unes anques de granota, desossades, sobre un llit de brots d’enciam de fulles de roure o un gratinat fruits de bosc amb crème brûlée.

També va descobrir que hi havia un lloc al món on vivien cívicament, sense alçar la veu. On les autopistes eren gratuïtes, on si perdies una càmera la podies trobar a l’oficina  d’objectes perduts, on un referèndum era una pràctica natural i habitual, on els policies havien  de parlar al menys dues de les quatre llengües del país, on no hi havia atur, on les ràdios del cotxe no dormien fora de casa.

El jove vermell, va intentar explicar en aquell país el seu, que també era petit, però molt diferent i molt més dissortat. En les llargues converses amb un murri periodista jubilat, remullades amb l’eteri vi blanc que regalen les vinyes a la riba del llac Leman, es va arribar a una conclusió: Catalunya havia de ser el 27è estat de la Confederació Suïssa i així el país alpí deixaria de viure sense mar. Un sonor brindis va segellar l’acord, que lamentablement no va prosperar, tot i que les dues parts hi eren representades.

Ara, al 2012, unes galetes de Gruyère , acompanyades d’una cervesa del Montseny ens han fet recuperar l’emoció.

Galetes de Gruyère

Ingredients,

140 gr  de formatge Gruyère

200 gr de farina

100 gr de mantega a temperatura ambient

3 rovells d’ous

1 rovell + 1 cullerada de llet per pintar les galetes

sal i pebre

Preparació,

ratllar 100 grams de formatge gruyère i tallar a fines làmines els 40 grams restants. En un bol barrejar la mantega juntament amb la farina, un cop ben barrejat incorporeu el formatge ratllat, els 3 rovells, un puntet de sal (poca perquè el formatge ja és salat) i un punt de pebre. Quan estigui tot ben amalgamat, feu-ne una bola, tapeu-la amb film i deixeu-la reposar mínim una hora a la nevera.

Enceneu el forn a 180 graus. Estireu la massa amb un corró, al damunt del marbre una mica enfarinat, i talleu les galetes. Disposeu les galetes damunt de la safata de forn recoberta amb paper sulfuritzat. Abans d’enfornar, pintarem les galetes, per fer-ho barrejarem el rovell restant amb una cullerada de llet, un cop les galetes són pintades hi disposarem al damunt una lamina fina de formatge.

Enfornarem les galetes uns 15 minuts, fins que quedin ben daurades. Aquestes galetes son bones fetes i menjades (bé, cal deixar-les refredar). Si us les mengeu a l’endemà caldrà que els hi feu un toc (petit) al microones o al forn.

 Recepta extreta de la revista Saveurs

Mentre, el pa de can Argemí i l’oli Vera feien un lúbric maridatge que esclatava als paladars dels visitants a les parades dels productors vallesans. L’olor del xipolleig de suor de botifarra d’olives Vera, amb un toc de sajolida i orenga, que s’ajaçaven a les graelles damunt les brases, voleiava per la plaça.

A l’altra banda de l’antiga era de Can Sapera, dins del trull, la poca ventilació i la foscor, que imposa la tradició mil·lenària de que a un bon oli li fa mal l’aire, produeixen un aroma que et fa viatjar a Síria o Creta. La premsa aixafa, impietosa i lentament, igual que fa segles, la pila d’estores circulars d’espart i la pasta de la mòlta d’olives Vera, munyint-hi l’oli de raig.

A volts de migdia; el final que qualsevol aplec de persones d’aquest racó de món, imposa; conversa animada i tec. Una llesca de pa amb tomàquet de penjar de Can Camp, un generós raig d’oli Vera, la botifarra creada per l’ocasió pel gran Pep Salsetes, truita de patates, ceba i bacallà i un rajolí de vi en porró, coronat per unes llesques de taronja amanides amb oli i sucre, van aturar el trànsit humà.

Per acabar, aquest grup de feliços pocs que formem Slow Food Vallès Oriental, contents d’haver fet aplegar esforços i de crear complicitats, embotellàrem un matí de gener en forma d’un nèctar primitiu, tèrbol, espès i exquisit, que no sap si es verd o groc, que regarà molts moments d’aquesta cuina vermella.

De fet, l’equip de so, finalment, nomes va servir per l’absurd de sardanes sense dansaires.

Encaràrem la realitat amb resignació i bon humor de que, a  ambdós costats dels Pirineus, les platges del Mediterrani tenen un magnetisme per la majoria i intentar buscar vies ràpides, és impossible.

Finalment, a mitja tarda, arribàrem a Avinyó, primera etapa de la curta exploració vermella pel sud est de França.

La ciutat està presidida pel magnífic Palau dels Papes. A la baixa edat mitjana Avinyó es va convertir en una nova franquícia del gran negoci de l’església católica. El Palau conservat gràcies a haver-se convertit en caserna, es magnífic i digne de dedicar-hi un matí sencer. Per concloure la visita cal anar fins al famós pont, amb el mateix nom que la ciutat. Si heu estudiat francès a l’infantesa, sabreu que és un pont on s’hi feien festes “rave”. Potser de tant ballar-hi, avui dia, és incomplet i més que un pont és un istme.

Muntàrem el camp base durant dos dies a Villeneuve-les-Avignon, a partir d’ara Vilanova d’Avinyó, a una casa d’hostes anomenada Villa Stella. L’acabada d’estrenar  ”guia dels vermells” li ha atorgat les tres plomes, la màxima qualificació, que indica què, en cas de tornar a la zona, repetirem. L’amabilitat i discreció de l’Hélène, la mestressa, i la casa permet gaudir d’una estada quasi perfecta. A més a més, Vilanova d’Avinyó té un casc antic molt bonic presidit per una torre que porta el nom de Felip el bell, el ‘guaperes’ que va fer embogir d’amor Joana, la filla dels Reis Catòlics.

Des de que vam tastar el Coudoulet de Beaucastel, recomanat per en David el sommelier de Els Casals, teníem curiositat de conèixer la zona d’on provenen els vins Côtes du Rhône.

El volum de la cultura vitivinícola francesa ens desborda i fa palesa la nostra ignorància. Amb aquest bagatge tan elemental, vam fer una excursió a Châteauneuf-du-Pape per intentar aprendre, ni que fos una mica, dels vins que regalen les vinyes regades pel riu Roina quan és a punt de desembocar a la Mediterrània.

El petit poble ocupa un turó, coronat per un castell, al bell mig d’un oceà de vinyes. Als seus carrers principals cada ‘vigneron’ ofereix els seus productes. Confessem que ens vam trobar com un àvid lector, que no sap anglès, a la Biblioteca pública de Nova York.

Conseqüentment, vam tastar aquí i allà, sense criteri. Els tastos van contribuir a augmentar a parts iguales la nostra desorientació i eufòria. Finalment el més murri dels productors va aconseguir vendre’ns l’ampolla més cara que hem comprat mai, un Domaine Jean Roger del 2009. Per sort, al arribar a casa, la xarxa ens va oferir la tranquilitat d’unes crítiques molt favorables del vi en qüestió i la confirmació d’haver pagat el seu preu de mercat.

Una bona recomanació per a butxaques modestes són els mercats setmanals rurals. Avinyó és la porta oest de la Provença on cada dia disposes d’una opció d’aquest tipus. Per tant, portar un equip de pícnic és imprescindible i et permet improvisar un dinar a base de viandes a l’ast, formatges, pa, vi i fruita, de producció local, que pots degustar a la vora d’un riu i envoltat de les omnipresents vinyes.

Una sorollosa disputa territorial de gavians i les campanes de les vuit van fer de despertador. Els “cinc minuts més” acompanyats de fresca amb olor de mar. Un esmorzar d’entrepà, cafè amb llet i diari en una terrassa. Entre una parella de guàrdies civils, amb cara de saber-se fora de context, i un grup de varons escalencs al voltant de la seixantena que semblaven posar en ordre la realitat, amb la mirada i la seva sorollosa murrieria.

Desprès vam posar la mandra a la motxilla i, al trot, pel camí de ronda, ens arribàrem a Sant Martí d’Empúries. Per concloure l’etapa, quan encara el blau de la badia de Roses i el cel de l’Empordà no han definit l’horitzó, ens submergim en una esfera sostinguda pel Cap de Creus i la Punta del Montgó.

Fixeu-vos doncs el cúmul de circumstàncies i petits plaer que concorren en el nostre darrer diumenge d’estiu. Potser per això, decidirem reprendre la nostra bitàcola vermella. Aquell diumenge va deixar de ser com qualsevol. I és que “tancarem el transcurs de la vida i decidim sortir…”

Potser el que feia falta era un motiu ben vermell i la oportunitat de fer una convidada general per decidir-nos a tornar a publicar una entrada a La cuina vermella. Som-hi doncs!

Enguany es celebrarà a Santa Eulàlia de Ronçana la Segona Fira del Tomàquet.  Slow Food del Vallès Oriental organitzem dins d’aquest esdeveniment el tast de tomàquets de varietats antigues recuperades.

Durant aquest any s’ha consolidat un moviment molt interessant que ha permès animar a un bon grup d’hortolans, planteraires, botiguers i restauradors d’actuar coordinadament per a crear una xarxa que retorna a les cuines vallesanes aquest tresor gustatiu. Saltar-se la distribució industrialitzada dels productes de la terra no és gens fàcil, però una sèrie de circumstàncies ha fet possible gaudir de tomàquets de debò a la nostra comarca.

Aquest procés s’ha pogut portar a terme gràcies a la implicació d’en Josep Sabatés (Pep Salsetes), de Llavors Orientals i dels voluntaris de Santa Eulàlia de Ronçana. També s’ha comptat amb el suport del projecte Ruburbal (Programa MED) del Consell Comarcal del Vallès Oriental, de l’Ajuntament de Santa Eulàlia i d’Slow Food del Vallès Oriental.

Deixeu-nos també que fem menció de factors que van més enllà de subvencions i programes; els hortolans que parlen a les seves tomaqueres, als restauradors que busquen tomàquets madurats a les mates, i les persones que com vosaltres que busquen sabors allà on es troben.

Per tot això i més coses que descobrireu, el 3 de setembre a les 10’30h del matí, esteu convidats a un tast especial per la xarxa blocaire. Desprès visitarem l’hort de l’Espelt on entendreu el perquè aquests tomàquets són com són. Els degustareu acompanyats d’oli de varietat Vera, que era la més estesa al Vallès Oriental i de pa d’espelta de Gallecs.

Us esperem doncs a 10h al Centre Cívic la Fàbrica, camí del gual s/n de Santa Eulàlia el dia 3 de setembre. No us perdeu la conducció del tast a càrrec d’en Pep Salsetes que us explicarà com s’han conservat cadascuna de les varietats que tastareu i que us farà un avançament de nous projectes, com per exemple les 35 varietats de mongetes que durant el 2012 es presentaran en societat de la mà d’Slow Food: Mongeta del ganxet, tremola!

El procediment per reservar una de les 48 places és deixant la constància en aquest post i enviant-nos un correu electrònic a info @ lacuinavermella.cat amb el vostre nom i telèfon.

Els inscrits fins ara són:

(llista actualitzada 18/8 a les 20:37h)

1- Sara Maria, Delícies del Rebost

2- Òscar Gómez, decuina.net

3- Cristina, la galega del nostre cor, decuina.net

4- Laia Gómez, decuina.net

5- Mar Calpena (?), Baixa gastronomia

6- Martí Sans, Apunts de cuina

7- Manel Bonafacia, Cuinar és generós

8- Nuni Soto, Cuinetes

9- Miquel Labória, Bloc d’Apple en català

10- Guillem Labória, Cuinetes

11- Alba Labória, Cuinetes

12- Gemma Coflent, La cuina de casa

13- Marta Juvert,  Pa de nous

14- acompanyant Marta Juvert, Pa de nous

15- Ginesta, d’Altra vegada

16- Pau, d’Altra vegada

17- Xavier Arumí, Més que vi

18, Maria Alcolado, Més que vi

19- Ana Casanova, Love Food

20- Cristina Tercero, Bufet de postres

21- Miquel Martin, Les receptes del Miquel

22- Maribel Ibáñez, Les receptes del Miquel

23- Isabel Morcillo, De la Habana ha venido un barco cargado de…

24- Rosa Lleonart

25- Tarsís Carrobé

26- Salvador, decuina.net

27- Paqui, decuina.net

28- Mari, decuina.net

29- Lluís Rey March, Tirinyam

30- Angelina, decuina.net

31- Blanca, decuina.net

32- Armando, decuina.net

33- Ricard Sardañes

34- David Cases

35- M. Àngels, de La cuina d’Àngels

36- Joan, de La cuina d’Àngels

A que espereu? Lligueu-vos a la terra!

Aquest vegada però, la nostra desaparició d’aquest món saborós no ha estat només provocada per aquesta circumstància cíclica. Per deformació afectiva hem trobat l’explicació del nostre silenci en una recepta pastissera, el quatre quarts. On l’absència d’ingredients químics la converteix en un ‘protobescuit’ i potser per la saviesa que sempre confereix l’antigor, hem trobat una expliació més profunda a la nostra absència.

Abans però, us volem explicar la nostra hipotesi: El mes vinent en farà tres que vam obrir la nostra finestra vermella per la qual, sense cortines i el pudor just, hem mostrat una part de qui som. Tot i que el nostre és un bloc temàtic no deixa de ser una bitàcola personal -i hem intentat no perdre mai de vista aquesta característica- que creiem que és la substància, el fons de cuina, d’un bloc. La cuina vermella ha anat evolucinant i hem fruit molt d’aquest viatge. Durant la travessa, cants de sirena ens han temptat per convertir-lo en altres formes de comunicació 2.0 més professionals però, com Ulisses, ens hem lligat al màstil i així hem vençut la temptació de canviar de rumb.

En aquesta circumstància ens trobem ara. Arribats aquí esgrimim el dret de repensar-nos i ja que aquesta és una bitàcola bipersonal, explicar-nos al demés per entendre’ns a nosaltres mateixos. Com venim fent des de que el format d’aquest bloc es va consolidar, una recepta li confereix forma al fons del nostre estat. El bescuit quatre quarts, com un antic oracle, s’explica a continuació. Abans de començar  advertir que, a l’igual que el nostre bloc no és ben bé de receptes, el quatre quarts que us presentem no és ben ve un quatre quarts!

Com un quatre quarts

Ingredients,

225 g de mantega a punt de pomada (una mica més per greixar el motlle)
265 g de sucre
180 g de farina
3 ous sencers + 3 rovells (a temperatura ambient)
10 g de sucre de vainilla
8 g d’aigua mineral

Preparació,

Abans de començar preescalfar el forn a 165 graus i untar el motlle amb mantega i reservar-lo dins la nevera. En un bol i amb l’ajuda de les barnilles electriques, batre bé la mantega fins que quedi ben llisa i fina, sense deixar de batre, anar incorporant el sucre a la mantega i remenar bé fins que la mantega quedi quasi blanca. En un bol a part, batre els ous sencers juntament amb els rovell, el sucre de vainilla i l’aigua mineral, quan estigui la mescla ben amalgamada, incorporar-ho a poc a poc a la mantega, sense deixar de batre i a velocitat mitja, afegir la sal i continuar batent.

Afegir 60 g de farina, en aquest punt cal treballar la massa amb l’espàtula, un cop ben barrejda afegir la resta de la farina en dues tandes més (60g i 60 g), mesclar amb delicadesa. Treure el motlle de la nevera i omplir-lo amb la massa resultant, enfornar durant uns 50-60 minuts. Quan sigui cuit el traurem del forn, per desemmotllar caldrà esperar uns cinc minuts. Un cop desemmotllat deixar-lo reposar al damunt d’una reixeta.

El bescuit quatre quarts es composa de quatre parts iguals de mantega, sucre, ou i farina. En el nostre cas hi ha un reequilibri dels ingredients que ajuda a l’èxit de la fórmula. Cadascun dels ingredients representen proporcionalment les parts del nostre dia:

Els 225 grams de mantega representen el temps que dediquem a dormir, el lubricant de l’activitat humana.

Els 275 grams d’ou representen les hores efectives que dediquem a treballar. La feina més que els ous, és la mare dels ous, que ens permeten comprar la resta de temps a disposició.

Els 180 grams de farina són la base d’aquest bescuit vital… les quatre hores diàries que dediquem a escombrar, treure la pols, rentar la roba, endreçar-la i planxar-la, anar a comprar, fer l’esmorzar, el dinar i el sopar, i a dutxar-se i un dels dos a pentinar-se, anar al banc, a fumar-te un cigarret, a tenir en compte el futur. Junts confereixen ordre a la vida i ajuden a que les altres activitats diàries rutllin.

Els 24 grams que sumen la sal, l’aigua i la vainilla representen l’esclavatge de la biologia a la qual és imprescindible dedicar-li almenys mitja hora.

Queden només els 265 grams de sucre, les sis hores i mitja del temps per nosaltres mateixos, la part més dolça de la vida. Aquí és on el nostre bescuit vital s’ha descompensat. Aquest espai l’ocupa la nostra vida en comú que, els que ens coneixeu, sabeu que és la raó de tot el que fem. Compartint-lo es troben els nostres amics i família, treure el nas pels vostres blocs, La cuina vermella, i la nostra implicació en la vida cívica. Aquest parell de vermells no s’expliquen a si mateixos sense la cosa pública. Els nostres lectors més perspicaços hauran intuït el nostre lliurament a ideals col·lectius que tenen a veure amb la ciutat de Mollet, la nostra llengua i el nostre petit i dissortat País.

Doncs sí amics, l’espai sucre del bescuit de la república vermella està convuls per molts motius. Per una part La cuina vermella ha obert desitjos i nous estímuls. La mirada de la vermella no es conforma en robar instants bells i saborosos, i ara vol girar el seu objectiu cap a altres instants de vida amb el Project365.

1- 7/365 2- 17/365 5- 26/365 4- 9/365

Aquest que ordena, amb més o menys gràcia, paraules per parlar de sabors i de la nostra vida gastronòmica (i que avui va passat de caràcters i espais) vol explicar el seu camí cap a la cinquantena que s’inicia el proper 25 de març.

També gràcies al bloc, hem conegut la fantàstica gent d’Slow Food del Vallès Oriental i d’unes col·laboracions puntuals, hem passat a implicar-nos-hi amb un compromís total. Les dues reunions mensuals asseguts al davant de la llar de foc de Can Jornet, fruint de la saviesa dels nostres companys pagesos, cuiners i gourmets és una temptació que ens obliga a triar com repartim el temps sucre.

Per acabar la inflació d’aquest ‘crono-espai’ dolç, el proper 22 de maig hi ha eleccions municipals i com diu la germana del vermell; “sou uns putus idealistes“, volem transformar la nostra ciutat i estem disposats a fer-li un lloc al projecte polític Ara Mollet. Bé, hi ha més coses, però com deia aquell “això no toca”.

Conclusió de tot plegat; durant el mes de febrer farem la celebració dels 3 anys de La cuina vermella, que serà molt especial. A continuació i durant uns mesos, les publicacions al bloc seran més irregulars i indisciplinades. Per no perdre el costum posem banda sonora a tot aquest grapat de pensaments que hem volgut compartir amb vosaltres amb la veu incomparable de la Billie Holiday.

La  cort d’aquests reis està formada per la canalla que, amb els ulls ben oberts i disposats a viure la nit més emocionant de l’any, els rebran aquest vespre amb els memorials de demandes a la mà. Aquesta nit màgica, quan fins i tot plouen caramels, Ses Majestats d’Orient, Gaspar, Melcior i Baltasar s’afanyaran a complir tots els desitjos que puguin.

Nosaltres aquest any, seguint la tradició d’oferir-los unes llepolies, els hi deixarem unes coques de patata, el secret de les quals ens van transmetre uns altres Reis d’Orient, del Regne de s’Illa de sa bona gent. Es Rei Xisco, es gran i sa Princesa Chis, sa dolça, ens van confiar el secret i ens regalaren els millors presents que hom pot rebre: haver-los conegut i comptar amb la seva amistat.

Coques dolces de patata

Ingredients per a 12 coques,

500g de farina (més o menys, caldrà anar veient la farina que accepta la massa)
200g de patata
150g de sucre
175g de llet
1 ou i mig
50 g de llard
20g de llevat fresc

Preparació,

Peleu les patates, talleu-les a daus i bulliu-les, un cop cuites i quan encara és calenta trinxar la patata amb una forquilla o passar-la pel passapurés. Escalfar un pèl la llet i desfer-hi el llevat fresc, de forner. En un bol posar-hi la patata i afegir el llard, el sucre, la llet amb el llevat i l’ou i mig (per poder fer aquest mig ou, el bateu i un cop desfet agafeu la meitat de l’ou batut). A continuació anar afegint la farina a poc a poc i anem  pastant la massa. Una vegada aconseguim una massa elàstica i que no s’enganxi als dits deixar llevar dins d’un bol tapat amb un drap humit . Una vegada hagi augmentat al doble de la mida original. Pre escalfar el forn a 160 graus i seguidament pastar la massa fins treure’n l’aire. A continuació fer-ne porcions de 80 gr. i donar-lis forma de panet rodó. Col·locar-les en en una safata de forn, separades per evitar que al llevar arribin a tocar-se i deixar que tornin a doblar de mida. Introduir al form i coure a 160 graus fins que estiguin lleugerament daurades. Treure-les del forn i deixar refredar a sobre d’una reixeta. Una vegada fredes empolvorar amb sucre llustre.

A tots els ulls que guaiteu per aquesta finestra vermella us desitgem que tot els anhels que heu escrit a les vostres cartes us siguin concedits pels tres Reis d’Orient. Esperem que ses Majestat us portin també el present que us hem demanat per tots a la nostra carta: una vida llarga i tranquil·la.

El 31 de desembre recorda aquestes sensacions de les hores posteriors d’un dia d’excursió durant la infantesa. La del 2010 d’aquests dos vermells, pels camins d’aquesta xarxa virtual de descobertes,  ja s’ha acabat i, com quan érem nens, tenim la sensació que ha estat el millor any de les nostres vides. Preparats per tornar a caminar, tenim la motxilla plena d’idees, ingenuitat, experiència, nous amics, il·lusió, projectes, ideals, somnis, alegria i uns quilos de més per la travessa del 2011.

Al cap tenim el record de 12 imatges i 12 cançons que aquesta nit farem passar avall amb els 12 raïms. Davant només tenim un full de ruta en blanc i una brúixola vermella. Bon any a tothom.

Seria un lloc ideal on un antropòleg de l’Amazones pogués estudiar els costums estacionals d’aquesta tribu que vivim a l’est del riu Ebre i al sud de les muntanyes del Pirineu. El treball de camp consistiria en concloure com és la vida dels indígenes a través de la oferta dels mercats i dels aparadors de les botigues que fan d’escenari d’aquestes festes setmanals. Ens atrevim a aventurar un dubte teòric que inclouria la tesi d’aquest estudiós de la selva amazònica, si fes l’estudi aquesta setmana. Si més no, a aquests dos indígenes, ens el provoca.

Quan el crepuscle de l’any és a tocar, l’oferta de roba per fèmines de colors foscos, de quantitat de roba mínima i plena de lluentons que s’ofereix als carrers on s’instal·len aquests mercats a l’aire lliure, és dominant. Tant escot pel davant i pel darrere i tanta faldilla vertiginosament cura, per ser vestits una de les nits més fredes de l’any, conduiria a un erudit perspicaç a la conclusió que, durant la nit que s’acaba l’any, es practica alguna mena de sacrifici d’adoradores d’alguna deïtat fosca i luxuriosa.

Les conclusions d’aquest científic selvàtic ajudarien a aquests dos individus vermells a entendre el perquè d’aquesta oferta que ens té perplexos. Potser tot és més senzill. La nit de cap d’any tenim per costum menjar-nos els dotze raïms a casa, amb la nostra petita família i ens abstenim d’anar als “supercotillón, 5 consumiciones y Dj Álvarez” que anuncien cartells llampants on, segurament, aquests vestits infinitesimals són adequats.

Per part nostre unes quantes exquisideses alimentaries, enguany protagonitzades per uns gotets de micuit amb crema de carbassa, un Millesimé, amor a dojo i reveure uns capítols de El ala oeste de La casa blanca, ens farà passar el dintell del 2011 preparats per fruir-lo intensament.

Crema de carbassa amb micuit d’ànec

Ingredients,

1 kg de carbassa
1 l de fons d’au
2 porros
1 cullerada sopera de nata
100 g de micuit d’ànec
Sal i pebre
una mica de ciboulet o julivert trinxat, per decorar

Preparació,

Treure la pell i les granes de la carbassa, talleu-la a daus. Peleu i talleu el porro a rodanxes fines. En una cassola, posar-hi una mica d’oli i afegir el porro una estona, fins que s’estovi una mica, quan estigui tou incorporar-hi els daus de carbassa, donar-li unes quantes voltes amb la cullera i ja podem afegir-hi el brou d’au, deixar que bulli uns 20 minuts, passat aquest temps afegir la cullerada de nata i salpebrar (remenar una mica per a que s’incorporin tots els elements). Triturar la crema de carbassa.

Tallar a dauets el foie d’ànec (ha d’estar a temperatura ambient) i omplir el cul dels gotets, amanir-ho amb un toc de pebre negre acabat de moldre. Abocar-hi la crema de carbassa ben calenta per damunt del foie (l’escalfor de la crema farà que es desfaci el foie) al damunt de la crema fer-hi un toc de pebre negre i decorar amb una mica de ciboulet picadet, o una mica de julivert trinxat.

Compartint amb Devinis

El vi que us proposo per a aquesta recepta és un dels pocs que es fan al Pirineu català. Al celler Castell d’Encús (Talarn, Lleida), Raül Bobet ha trobat, a 1000 metres d’alçada i entre boscos, la tradició i la inspiració. És, la vostra recepta, una combinació de carbassa i foie i no se m’acut millor manera de combinar-la que un vi de Raül que combina les dues varietats del Sauternais, però fetes a Talarn: Taleia 2008 és un cupatge de savignon blanc i de semillon. Tocades per la botrytis, aquestes varietats (i d’altres!) produeixen el famós vi de Sauternes, que tan bé combina amb el foie. Taleia 2008, però, és vinificat en sec i el que ens dona és la qualitat de la fruita fresca, viva, àcida, de la sauvignon blanc, amb l’amabilitat i bondat de la semillon. La llaminadura de la carbassa i el foie es veuen enaltides per característiques semblants de les dues varietats de raïm,  però per la banda de l’acidesa i la frescor. Un bon contrapunt!

Moltes gràcies a tots els que heu participat al sorteig de la Grossa Vermella, junts hem llençat un missatge col·laboratiu de generositat i desitjos positius. Ara, aquest desig fet de moltes veus, viatja per la xarxa mundial que està canviant la nostra manera de relacionar-nos i comunicar-nos. Tant de bo tot el que heu desitjat es faci realitat. Del que estigui a la nostra mà; ja podeu donar-ho per fet. Per la nostra part esperem que aquesta xarxa saborosa que teixim entre tots, sigui un exemple pels que encara no han descobert que compartir, col·laborar i cooperar és una utopia possible per un món ple d’incerteses.

El port vermell sempre us rebrà generosament durant les vostres navegacions i triarà els millors vents per fer plàcid el vostre retorn. Bon Nadal i, de tot cor, que l’any 2011 sigui el millor de la vostra vida.

I ara: La grossa vermella és per…