He deixat passar un temps per parlar de la meva perspectiva sobre la crisi i les seves repercussions respecte al món del periodisme. Tinc coses molt clares i altres que no tant, però vull apuntar algunes de les meves percepcions. Si vos interessen, seguiu llegint.

1) Actualment hi ha dos tipus d’empresa periodística –simplificant molt–: la que està en situació de vendre’s i la que està en disposició de comprar.
2) De totes maneres, cap empresa ven, perquè ningú no compra. Ningú no vol assumir les pèrdues de les retallades de personals ni de la falta de publicitat. Si es dona el cas que algú compra, no és un empresari del sector de la comunicació.
3) Quan els bancs obrin l’aixeta, les empreses periodístiques més sanejades tornaran a tenir diners per fer adquisicions. Jo opino que a partir de mitjans de 2010 començarem a sentir compres de capçaleres i algunes compres cridaran l’atenció. Evidentment, també veurem tancaments, i alguns també seran sonats.
4) D’aquesta crisi, sortirem amb menys capçaleres, però les que sobrevisquen estaran en menys mans. La concentració empresarial serà una de les conseqüències d’aquesta incerta situació econòmica.

La pregunta és: per què hi va haver tantes retallades de personal tant a les societats que estan sanejades com a les empreses que tenen pèrdues? Per una qüestió de tresoreria.
– Qui vol vendre haurà de presentar la seva empresa amb el menor deute possible, perquè si ningú no la comprarà.
-Però, qui vol comprar haurà de demostrar al banc que el seus comptes estan sanejats i que la crisi no els ha agreujat. Si no, no hi hauran crèdits per comprar més capçaleres.

El meu dubte: Quin dels grans serà el primer en vendre’s?

Mirant els primers 45 segons de l’exercici de la fase prèvia de combo de l’equip de natació sincronitzada vaig descobrir que les noies es coordinen utilitzant el català. Com es pot comprovar en el video –aquí l’original– se sent un claríssim «cinc, sis, set, vuit, un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit», marcant els passos abans d’entrar a l’aigua.

El video demostra que el català també pot ser una llengua d’entesa entre els espanyols. Cal deduir que no és un invent d’aquesta única eliminatòria, si no que és l’habitual i que és utilitzant el català que l’equip de sincronitzada ha donat moltes medalles a Espanya. Algú em podria dir, como passa en altres competicions, que la majoria són noies catalanes i que l’entrenadora és catalana. D’acord, però jo vull destacar que Thaïs Henriquez, per exemple, és «canariona militant». Raquel Corral i Alba Cabello són madrilenyes. És evident que guanyen les medalles amb el seu esforç i el de les seves companyes, però també ajuda i molt estar ben harmonitzades. I no sembla que tinguen cap problema per coordinar-se en català. Al contrari: han arribat al cim de la seva especialitat.

Ahir van guanyar la medalla d’or. Un esforç col·lectiu i coordinat mitjançant la llengua catalana ha obtingut el premi màxim en uns Mundials de Natació. Això, que és ben normal a la natció sincronitzada, sembla que és una barbaritat en el lloc on es prenen les gran decisions que afecten al país i a l’Estat. En el Congrés dels Diputats no es pot parlar amb aquesta –ni en cap altra– llengua minoritària que ha servit per aconseguir l’èxit absolut a la natació i a d’altres esports, com l’hoquei o el bàsquet. Hi ha moltes més lectures. Segur. Jo n’he fet aquesta.

La meva pregunta és: Quan serà possible que el català siga llengua cooficial a tot l’Estat? Per què tanta resistència a fer oficial el que ja és tan habitual –i tan productiu–? Quan abandonaran els prejudicis i els perjudicis?

M’interessen les vostres aportacions. Quina lectura en feu?

Quan anava a escola tenia un company que sempre inventava excuses per no resoldre els problemes de matemàtiques. El noi se’n sortia bé amb la resta de matèries, però amb les matemàtiques no podia. La bestiesa més grossa va ser quan va respondre que no havia fet els deures perquè li feia mal el peu. El mestre li va dir: «i per què no els has fet amb el cap?».
Als socialistes de Girona els passa una cosa semblant a la del meu amic. Han buscat tantes excuses en el cas del xalet Tarrús que han perdut el sentit comú. L’acord entre el tripartit i la propietària suposa pagar gairebé el mateix que costa una nova escola bressol. Pagans diu que guanyen moltes sentències i que són poques les que es perden. Per això mateix, el sentit comú diu que algú ha de demanar disculpes per l’errada. La ciutadania hauria sabut perdonar els errors, si són tan pocs com diuen. El fet que hagi demanat perdó Joan Olòriz (ICV) encara posa més en evidència els seus companys socialistes. Joan Pluma quedarà per sempre més com el regidor del “desastre” del xalet Tarrús. Per oblidar-se del seny.

Sabia que el tripartit de Girona no era de ciències. Els 3,3 milions desapareguts de la requalificació de Sant Josep són un misteri. Vagi per endavant que em felicito perquè el tripartit ha decidit, per fi, impulsar l’ampliació de l’Ajuntament de Girona. Però ho farem pagant un multimilionari lloguer per 1.800 metres quadrats d’oficines.
L’edifici Fòrum semblava un espai fantasma que acabaria essent menjat per la seva pròpia desgràcia. Ara és la seu del Col·legi de Metges i del GEiEG. Era un bon espai per ampliar els serveis municipals.
També, Hisenda es trasllada de Jaume I al barri de Sant Narcís. Quedarà un edifici buit al costat de la seu de la Generalitat. Seria un bon lloc per al «nou» Ajuntament.
Fa uns anys, l’Estat va treure a subhasta l’antic Banc d’Espanya, de la carretera de Barcelona. Una empresa va decidir construir-hi un hotel, després que l’Ajuntament l’instés a oblidar-se de fer-hi un bloc de despatxos. Oficines on podien haver-hi treballadors municipals.
Sumin als lloguers, els 3,3 milions d’euros perduts. L’ampliació «municipal» ens acabarà sortint molt cara. Per la falta de previsió del tripartit.

Columna d’opinió publicada a Diari de Girona

Deixeu-me fer una mica d’«autobombo». La proposta crec que s’ho mereix. Diari de Girona, l’empresa per a la que treballo, ofereix una oportunitat històrica: seguir la Guerra del Francès, dia a dia. Durant pràcticament tot l’estiu, es publicarà un facsímil coleccionable del Diario de Gerona de 1809.

Els exemplars –uns 200– fan referència a les explicacions sobre la invasió napoleònica i els Setges de Girona, coincidint amb el 200é aniversari. El diari també difondrà articles d’opinió de diversos especialistes com Genís Barnosell o Lluís M. De Puig, entre d’altres, que aprofundiran en el context històric. La idea original va ser de l’historiador aficionat Jordi Pericot.

Crec que és un fet remarcable, perquè encara que és un mitjà petit i local, pocs diaris de l’Estat Espanyol poden recuperar el que explicaven les seues pàgines fa 200 anys. Espero que no sigui l’última experiència que vincula història i informació.

El Diario de Gerona es podrà guardar dins una carpeta que es distribuirà el 9 de maig amb el primer exemplar històric.

«És de jutjat de guàrdia que als mitjans de difusió públics hi haja una espècie de veto als cantants d’ací amb certa presència com el Feliu Ventura, el Boti o Obrint Pas (…) Però el problema no és que passe això, sinó que la gent vota als que ho permeten des de fa molts anys».

Avui estic xativí. Vos deixe la noticia sencera amb les reflexions de Raimon al diari Levante publicada ahir en un acte a l’Institut Josep de Ribera, del que vaig ser-ne alumne i que compleix 75 anys.

El diari El Punt avui fa 30 anys. El 24 de febrer de 1979 naixia un projecte comarcal que s’ha mantingut fins ara. He de dir que és la «meva» competència directa. Però, també, puc explicar que jo vaig ser becari d’El Punt a l’edició del País Valencià, quan semblava que era possible que hi haguera un diari escrit en valencià. Tot i això, el que més m’interessa és l’estrena de la web www.elpunt.cat. Ja he extret algunes primeres conclusions.

El projecte que s’inicia avui té coses molt interessants, però haurà d’evolucionar amb rapidesa si volen consolidar-se en un món, el d’internet, on pesa més el posicionament al Google, la freqüència d’actualització i l’arxiu que la qualitat de la informació.

+ En Positiu

La web d’El Punt té una cosa que des del principi em va agradar: resol molt bé el concepte d’«edició local». El disseny de la pàgina web és molt correcte i, a més permet tenir els titulars locals en primer terme sense perdre la resta de les notícies. Això li donarà un marge comercial i informatiu que molts altres no tenen. Aquesta és la seva principal aportació.

- En Negatiu

El contingut serà el seu principal handicap: és una transposició del paper al món digital, un pas que fa molts anys que havien d’haver fet. No hi haurà actualitzacions durant el dia, el que suposa reduir les possibilitats de visites diàries. Cal recordar que a Internet la fidelitat del lector no és la mateixa que en el paper.

? La incògnita

El gran dubte és l’absència d’eines multimèdia. la millora de les pàgines de televisions com TV3 o el ràpid desenvolupament del vídeo dins d’altres diaris poden provocar que elpunt.cat sigui un projecte esgotat en pocs mesos.

En tot cas, moltes felicitats i que tinguin sort.

Des de l’any 2001, que es va celebrar el 20 aniversari, l’evolució és evident. Hem passat del paper a les descàrregues de .pdf i les pàgines en flash, per a després passar als reportatges de televisió inserits en pàgines web. Ara anem amb el twitter. Esperem que tinga éxit.

«En aquest país no tenim periodistes, els patim.
Ja, no són tots, ni de bon tros. Però si hi ha una majoria silenciosa que calla i no s’atreveix a criticar als seus col·legues o empreses –ja se sap, avui ací, demà allí–, fins i tot “prestigiosos periodistes” que accepten línies editorials i instruccions “rídicules” només per a mantenir les seues nòmines de 92.000 euros de mitjana. On estan o han estat els “col·legis de periodistes”? No discutien tant d’un codi deontològic? Era tot una farsa?»

Ricardo Galli, indignat