El poble en qüestió és el següent: Llanfairpwllgwyngyllgogerychwyrndrobwllllantysiliogogogoch.
Sí, sí; és correcte. Podríem pensar que he pitjat 58 tecles a l’atzar, però no és així. El poble es troba al nord de Gal·les; a l’illa d’Anglesey.
A mi m’ha deixat frapat. Si ens mirem els detalls del nom trobem coses interessants:
- Podem veure 4 L seguides
- Rècord de 14 consonants seguides
- el “gogogoch” final m’apassiona.
- Aquí teniu com es pronuncia (cliqueu)

Cartell de l’estació de tren

Com és d’esperar, el nom és fruit de fer una frase sencera en una sola paraula. Un clàssic en molts idiomes que genera molts cops paraules quilomètriques. Sense anar més lluny, l’alemany o l’islandès són exemples d’idiomes que tenen la valentia de enganxar paraules per complicar-nos l’existència.
En aquest cas, el nom en qüestió vol dir: «L’església de Santa Maria al buit de l’avellaner blanc prop d’un remolí ràpid i l’església de Sant Tysilio prop de la gruta roja».

Per no gastar saliva, molts cops s’abrevia com a Llanfairpwll; encara que el final de la paraula segueix fent difícil la seva pronuncia; tot i que ens estalvia les 9 consonants que vindrien a continuació (així com les 44 lletres que falten).

Com que d’envejosos al món hi ha molts, resulta que pobles veïns van voler canviar el nom del poble per superar el rècord i robar protagonisme al poblet de 3.000 habitants; tot i que les propostes no van prosperar.

El poble de “Y” (FR); amb el nom més curt del món

Una cosa habitual és que els habitants d’aquests pobles tenen molt sentit de l’humor (com podrien ser els de Guarroman; fundant l’Associació Internacional de Noms Lletjos i Raros).
A que no sabeu amb qui estan agermanats? Doncs amb el poble amb el nom més curt del món. El poble francès de Y. Un poble del nord de França on el gentilici és “els Y gregues” (Ypsilonien(ne)s).

Podríem pensar que és el poble amb el nom més llarg del món; però no… existeix un poble amb un nom més llarg (92 lletres). Es troba a les nostres antípodes, a Nova Zelanda i el nom és: Tetaumatawhakatangihangakoauaotama
teaurehaeaturipukapihimaungahoronukupokaiwhenuaakitanarahu.
Que traduït vol dir: “El front del turó on Tamatea, amb els genolls ossuts, que van relliscar i van pujar les muntanyes, el gran viatger, assentat i jugat amb la flauta del seu estimat”.

Tot i que sense tenir el reconeixement oficial ja que és un topònim que actualment està en desús, sumat a que no tenen la valentia d’ajuntar les lletres en una paraula.
El poble amb el nom més llarg es troba a Tailàndia i és… Bangkok.
El nom original de Bangkok és “Krungthepmahanakhon Amonrattanakosin Mahintharayutthaya Mahadilokphop Noppharatratchathaniburirom Udomratchaniwetmahasathan Amonphimanawatansathit Sakkathattiyawitsanukamprasit”, que significa ‘Ciutat d’àngels, la gran ciutat, la ciutat de joia eterna, la ciutat impenetrable del déu Indra, la magnífica capital del món dotada amb nou gemmes precioses, la ciutat feliç, que abunda en un colossal Palau Reial que s’assembla al domicili diví on regnen els déus reencarna, una ciutat donada per Indra i construïda per Vishnukam“.

Salut i noms llargs!

ROGER

En un moment, el periodista (P) – que no interactua mai – li pregunta al cap de la tribu (C), que tenia el seu fill al costat el següent:
P – Com veu el futur? Té por dels colons?
C – [...] Els colons no respecten la natura, ni les ànimes dels animals. Ho destrueixen tot.

“LIENDIUEN” terrorisme global.
Aquesta història desgraciàdament es repeteix per tot el món i pren diferents formes.
Un terrorisme a nivell global evident però “menys perseguit”.
El món occidental va decidir – ja des de fa masses segles – que l’únic camí de vida vàlid és l’occidental i que totes les societats han d’evolucionar cap aquí: creixement econòmic, industrialització, modernització, occidentalització… [etc.]
I que la resta de formes de vida pràcticament no tenen dret a existir, davant la mirada còmplice de la societat occidental des de fa segles.

En el seu cas particular – tot i que el poblat va a una – es troben avesats a una mort anunciada, ja que any rere any, les hectàrees de selva van minvant així com el seu modus de vida i per tant, les seves vides.
A poc a poc es va extingint les possibilitats de vida d’un dels pobles més respectuosos amb la natura i l’entorn.

…aquesta història és una més de les moltes d’aquesta mena: des dels pobles pescadors d’Indonèsia o Sri Lanka; passant per tota la vida de la selva de l’Amazones.

Salut i Vida!

ROGER

Passadís del laberint

Desprès de gairebé 40 anys de fer i desfer el laberint i de construir cada cop obres més magnífiques i tenint 75 anys, en Josep ha decidit posar punt i final a la seva obra faraònica degut a que comença a estar gran; que cada cop li costarà més fer i mantenir el parc; sumat a que cada cop hi anaven més i més persones amb l’hipotètic risc que hi comporta.
Dit això, realment, a en Josep se’l va convidar a desfer-lo per part de “les autoritats” i per evitar-se possibles problemes ha cedit… (una pena tot plegat).
(sumat a que si no cedia; podrien fer-lo fora al·legant que es troba en terrenys d’una autoritat fluvial, en una zona inundable… etc etc. … així que va cedir “per les bones”)

Cabanes d’Argelaguer a mig destruir

Per dir l’últim adéu, fa uns dies vam anar a Argelaguer i ja el parc estava força desmuntat: em va envair una tristesa important.
En Josep, a prop de les cabanyes, té un parell d’espais molt peculiars que a vegades passen desapercebuts pel visitant.
Son el museu i la cova.

Una de les torres/cabanes que queden dempeus

La cova en qüestió fou excavada per ell mateix (sí, no és broma). Resulta que quan plovia es dedicava a escarbar la cova que compta amb un estret passadís central amb corba i alguns altres passadissos que hi surten (cap de senglar en un cul de sac inclòs).

Un simpàtic peluix al mig del laberint

I ja per fi, arribem al museu que és on volem anar a parar en aquesta entrada.
El museu el va fer l’últim cop que va desmuntar el laberint (a causa de l’autovia); sent així una mena de santuari amb aire fúnebre; així com varis escrits gairebé en format d’epitafi.
En aquest espai recorda els orígens (la construcció d’una cabanya per a guardar estris; entre ells una motocicleta amfíbia, el seu primer invent), mostra feliç els retalls de diaris que parlen d’ell i reivindica la seva obra amb un aire rebel i poètic.

Bagul dels records d’en Josep Pijiula

Com podem veure, la vitalitat d’en Josep, així com el sentit de l’humor és quelcom que mai perdrà i com sempre ha repetit ell; es sent més que pagat amb cada visita que rep i amb el – MÉS QUE JUST – reconeixement que ha tingut la seva obra que ha fet feliç a grans i petits i que desgraciadament ara només serà un record.

Per tot, gràcies Josep!

ROGER

PS. Transcripció dels escrits/versets del museu:
1.- “Als anys 70, la història de l’home de les cabanes aquí a sota d’aquesta penya va començar. / Hi guardava una barca, una vespa amfíbia que ell es va muntar i també hi tenia un circuit de moto cros.  / Ho va arreglar per portar-hi cavalls a pasturar, la cosa es va complicar, i al rec de can 6 rals va anar a parar. / Allà un poblat salvatge va muntar. / Hi tenia una casa de fusta, cabanes i animals (ben bé que s’ho va passar), però animals de dues cames s’hi varen instal·lar, alguns es varen passar, i el poblat va desmuntar. /
Amb tot això, com que és un home que no pot parar, un gran laberint amb 7 torres i passarel·les va muntar. / Esser reconegut internacionalment però com que hi tenia que passar l’autovia tot va acabar malament. /
Com a hobby ho va fer i ara molta gent coneix el nom d’Argelaguer. / Ara només queda el record que ha anat a parar aquí a sota aquesta penya on tot va començar. / Com que la història no es podrà tornar a repetir. /
VISCA L’HOME DE LES CABANES I LA MARE QUE EL VA PARIR!

2.- Desprès de més de 40 anys fent coses, mai ningú sabrà el que aquí s’ha fet i desfet. Només l’artista. Ara tot ha quedat enterrat sota l’autovia. Només queda la font i el museu per si algú no s’ho creu. Era una cosa diferent i per això l’hi agradava a la gent. Per tant, em sento pagat per les bones hores que hi he passat.

3.- …i “l’epitafi” del parc
“Aquí estan enterrades les meves fantasies i les meves il·lusions, però no els meus “collons” que solsament els pot enterrar la mort“

“Vomistar” patrocina els carrers de Montevideo

Doncs bé, quelcom que va en aquesta línia vaig veure tant a Buenos Aires com a Montevideo on els carrers de la ciutat estaven patrocinats.
Sota de cada placa que indica el nom del carrer, hi trobem una marca comercial.

Carrers patrocinats a Buenos Aires

En aquest casos, els patrocinis van servir perquè aquestes empreses privades financessin el posar les plaques informatives dels carrers a la vegada que implicava un ingrés extra per a l’Ajuntament.
Això ha fet que aquesta pràctica s’estengués per tota la ciutat… excepte a certs barris suburbials on no hi ha plaques.

Basavilbaso és clarament el número 1: els del Tenerife ja ho sabien.

Tot i que existeix una necessitat econòmica clara, arriba un punt que la inclusió de publicitat als espais públics acaba sent certament saturant.

Salut… sense patrocini!

ROGER

Com ja hem dit vàries vegades, aquest bloc es va obrir per dues raons: la primera era per poder plasmar en algun racó els nostres records i experiències, i l’altra fou per donar a conèixer al món de l’existència d’un país meravellós al Mediterrani anomenat Albània.

Bicentenari des de Nou Barris

En aquest últim any i mig hem fet alguns canvis al web per facilitar la seva lectura com obrir la versió anglesa i incorporar un Google Translator integrat al web per poder llegir el bloc en qualsevol idioma (albanès i macedoni inclòs!). També ens hem donat a conèixer a les xarxes socials amb el Twitter i el Facebook.

Poc a poc hem anat creixent; també en lectors, cosa que agraïm molt i ens fa molt feliços. De fet en l’últim any i mig (durant els últims 100 posts publicats) hem crescut molt en lectors; ja que hem passat de tenir unes 350 visites úniques mensuals a 1400; el que implica unes 45 visites úniques diàries que visiten un parell de posts cadascuna de mitjana. La majoria d’ells nous lectors (85%).

Enric congelat a Roquefixade

A poc  a poc estem arribant a tots els racons del món i és que només Moldàvia se’ns resisteix d’Europa; o el mateix podríem dir de Bolívia i les illes del Carib en el cas Americà. De visitants africans en tenim de tant en tant (ugandesos inclosos) i d’Àsia poc a poc anem rebent nous visitants.

Les roques de Punta del Diablo (URU); un lloc màgic

Espanya (i Catalunya) és lògicament el país que més ens visita, però estem contents que el segon país que més ens visita sigui Albània; força per davant dels més immeditats perseguidors: EEUU, Grècia i França.
El mateix podem dir de Tirana, sent la 4a ciutat que més ens visita, només superades per Barcelona, Girona i Madrid.
En aquest apartat, però, estem especialment cofois de les assídues visites gregues (o albaneses) des d’Atenes i Tessalònica així com les visites kosovars des de Pristina.
Finalment una especial menció a les visites procedents de Macedònia (Bitola i Skopje), la ciutat russa de Obnisk i la ciutat brasileira de Pelotas; tots ells habituals lectors.

Ja per acabar, llistarem els top-10 de posts amb més lectors:
- Cabanyes d’Argelaguer
- Mapa reordenat de les comarques de Catalunya
- Estadis d’Albània (anglès)
- La tutel·la compartida de l’Estany de Banyoles
- Monopoly
- Ruta cicloturista pels pobles medievals de l’Empordà (1) i (2)
- Transníster
- Bombardeig de Dresden
- Ismail Kadaré
- Erseke (anglès) i Pogradeci (anglès)

Una abraçada a tots els lectors i lectores i una ben especial al González, que de ben segur farà augmentar la quota de “madrilenys” al bloc!

Salut!

LA DUPLA

La política argentina és sens dubte molt complicada d’entendre i seguir: ho és més que un discurs de 3 hores d’en Mas-Colell o que un partit de Criquet.
… i aquesta afirmació no la dic jo; ho diuen els propis argentins.

Casa Rosada: el palau presidencial

Quan varem anar a Buenos Aires el desembre passat, va coincidir amb la investidura de la Presidenta Cristina Fernández de Kirschner.
Aquell esdeveniment [la investidura] que a Catalunya o a Espanya passa força desapercebut i no va més enllà d’un avorrit protocol parlamentari i posterior jurament del càrrec, allà és un acte de primer ordre i fastuós.

Fiesta Patria Popular – ciutat empaperada

L’acte tenia lloc al balcó de la Casa Rosada (el palau presidencial) i DOS dies abans de l’acte ja havien tallat els carrers al voltant de la Plaza de Mayo. Perquè ens fem a l’idea és com si tallen Plaça Catalunya i tot a 500 metres a la rodona.

Carrers annexes a Pl. Mayo tallats: El Obelisco al fons

Van col·locar pantalles gegants i tota la ciutat estava empaperada proclamant l’acte (Fiesta Patria Popular)… per acabar d’adobar-ho el diumenge de la investidura, el transport públic era gratuït perquè tothom hi pogués assistir i al llarg de tot el dia desfilaven pel centre de Buenos Aires diversos regiments a cavall de l’exercit argentí.

Regiment de la guàrdia muntada de l’exercit fent el paseillo

L’acte era una mica com la celebració d’un títol de futbol: moltes banderes, càntics, gent alterada…
… a la rellevància de l’acte se li sumava una càrrega simbòlica addicional: la figura del difunt marit de la Presidenta, en Néstor.
Néstor Kirschner és vist per la majoria (electoralment parlant) com una mena de salvador de la pàtria que va treure argentina del forat post-corralito.
Fa un parell d’anys; en Néstor va morir d’aturada cardíaca, dos anys desprès de deixar la Presidència en favor de la seva dona.
Arrel de la mort, Néstor esdevé un mite: llibres, pintades de “Néstor vive” i fins i tot càntics.

Pintada de “Néstor Vive” – un clàssic

La política argentina té un denominador comú: Perón.
A Argentina, ser “peronista” t’assegura un gran gruix de vots o dit d’una altre manera; si no ets peronista no tens res a fer.
La majoria de candidats a la presidència son peronistes; ja siguin de dretes o d’esquerres.
El Peronisme ho pot englobar tot, i és que sota aquest nom s’han dut a terme polítiques “molt més que socialistes” fins a les polítiques més neoliberals de la història del país.
El Peronisme, al llarg de la història, ha tingut membres que enarboraven l’eslògan de “Hasta la Victoria Siempre” i a la vegada uns altres que van brindar el país a la sanguinària dictadura de Videla (com va fer Isabel Perón)… com podeu veure; “oh benvinguts passeu passeu” [...] “que a casa no hi falta ningú”.

Una seu “Peronista”

El Peronisme va començar com un moviment en favor de la justícia social (i de la sobirania i independència econòmica) encapçalat per Juan Domingo Perón però a la segona legislatura va derivar en un estat repressiu i amb importants manques de drets i llibertats… també cal recordar que l’Argentina de Perón fou l’únic aliat de l’Espanya de Franco durant el període autàrquic (recordar la visita d’Evita Perón el 1947).

Com s’ha vist, aquest punt esquizofrènic del peronisme ha permès que tothom s’hi pogués abraçar al llarg de la història, on potser el populisme és el nexe d’unió.

L’exaltació nacional és també un clàssic; tot i que això és habitual en molts països.
La Guerra de les Malvines és potser el màxim exponent… un territori que encara avui es reclama activament i fermament i que és un crit de guerra pels argentins (¡Malvinas Argentinas!).
Enganxines i pintades arreu de Buenos Aires són habituals… i fins i tot hi ha un monument al pati de la Delegació Central d’Hisenda i Tributs.

Monument reivindicatiu a la Seu Central d’Hisenda i Tributs a Buenos Aires

No entrarem a parlar de les Malvines – que també és un tema recorrent últimament – ja que ens portaria uns quants posts sencers i que potser és un dels exemples més clars de manipulació [i exaltació] de l’opinió pública (cortina de fum) dels dos bàndols (dos criminals cara a cara: Thatcher (UK) vs. Videla (ARG)) per finalitats econòmiques i de control polític força perniciosos.

Enganxina al bus que et porta de l’avió a l’edifici de l’aeroport

Des d’aquí desitgem el millor avenir pels argentins i que la corruptela i la mala gestió dels polítics i altres poders fàctics no els condemni com han patit altres cops…

Salut i… futur!

ROGER

En aquest cas, vull fer referència a la quantitat de consolats els quals ens anàvem trobant tot passejant pels carrers de la ciutat. És cert que potser influeix el fet que siguem uns apassionats i ens motivem quan veiem banderes d’estats del món, sobretot d’aquells més desconeguts, i puc assegurar que juguem a veure qui encerta la bandera de Botswana o de Rwanda, però és que que pels carrers londinencs és tan fàcil veure aquestes banderes!

Consolats malaisi i ugandès de Londres

I la qüestió és que, comparant amb Barcelona, no sóc conscient, així de primeres, d’haver vist gaires consolats, i citaria l’italià, l’alemany, el francès, l’ucraïnès, l’argentí, el rus o el maltès, per exemple, ja que alguns d’ells són suficientment importants, al rus hi vam anar quan volíem entrar a Rússia i el maltès està al costat de la consulta de la meva dentista.

Aleshores, comparant amb la nostra ciutat, i tenint en compte que allà hi vam estar només una setmana, és abismal la diferència i la quantitat de consolats que ens podem trobar pels carrers. D’altra banda, i pensant-ho bé, segurament quan viatgem també tendim més a fixar-nos i anar mirant tot allò que ens envolta i ens resulta nou. Però insisteixo dient que allà n’hi ha molts més. I a partir d’aquí, em sorgeix la pregunta de per què, qui i com es tria situar un consolat en una ciutat o una altra? Se m’acut respondre, primer de tot, que com més important sigui una ciutat, més consolats hi haurà, és a dir que a Londres, París o Berlín segurament hi haurà més consolats que no pas a Bucarest, Sofia o Minsk.  Seguint en aquesta línia, si la ciutat és més important i/o gran, rebrà més turisme i immigració, i els consolats tindran més feina. I també se m’acut que en cada estat hi deu haver els consolats dels estats fronterers. Pel moment, se m’acuden aquests motius.

Consolat equatoguineà de Londres

Fent una recerca dels consolats que es troben a la nostra ciutat, veig que hi tenim consolats com el de Belize, de la República Popular Democràtica de Corea, del Regne Haiximita de Jordània, de Madagascar, de la República de Maurici, de Mongòlia, de les Illes Seychelles, de la República de Singapur, de la República Democràtica Socialista de Sri Lanka, de la República de Togo o del Txad, entre d’altres. Sí, sé que he triat els més rebuscats, i precisament d’això es tracta. Aleshores, mirant el total de població estrangera (per estats) a Catalunya l’any 2011, em sorgeix la mateixa pregunta per a tots els consolats que he triat, i és la següent: Per què hi ha el consolat del Txad a Barcelona si només s’hi troben nou persones d’aquesta nacionalitat? I podem aplicar la mateixa pregunta canviant el nom de l’estat i el nombre de persones, que en cap dels casos arriba a dues-centes.

Consolat jamaicà de Londres

No és que em sembli malament, ni molt menys, que hi hagin aquests consolats a Barcelona, però torno a fer la mateixa pregunta: Per què, qui i com es tria situar un consolat en una ciutat o una altra? Queda pendent saber-ne els motius. Prometo fer recerca.

I com a detall final, per què alguns no inclouen bandera al balcó!? El del Txad es troba al costat del de Malta, el qual sí inclou bandera, i curiosament també del de Luxemburg, i no hi ha cap bandera penjada! Quina il·lusió faria veure la bandera del Txad onejada pel vent.

Enric

Cotxes encadenats a Montevideo

Fins i tot m’atreviria a dir que aparcar amb el fre de ma posat és il·legal, ja que no entenc com sistemàticament, al aparcar, un es dedica a moure els cotxes de davant i del darrere.

No vaig tenir el gust de veure com algú atrapat entre els cotxes era capaç de sortir-hi tot movent uns quants cotxes… però vist lo vist, deuen tenir els collons pelats de fer-ho…

Salut i… bicicletes!

ROGER

Vorera “artística” al Casc Antic de Montevideo

La primera conseqüència d’aquesta norma és que les voreres de les ciutats son gens uniformes: cadascú fa servir un tipus de llosa diferent i el desgast/estat d’aquest és dispers.
Així doncs, la vorera canvia de forma, color i estat a cada pas que un dona.

… ja era hora que arreglessin la vorera (Buenos Aires)

I d’aquest últim apunt destacar l’estat de les voreres.
En alguns casos les voreres es troben en un estat lamentable, tot i que jo crec que estan millor del que es podria esperar, ja que en el fons, entenc que la prioritat d’una família alhora d’arreglar el teu tros de vorera deu ser baixa.

Aquesta vorera no té solució; pobre veï

Especialment perquè a ciutats com Montevideo la majoria de la gent viu en cases i no en pisos i per tant, el cost d’arreglar el teu tros de vorera és superior al que tindria si es visqués en un pis.
D’aquesta manera, els barris rics acostumen a tenir les voreres arreglades; mentre que els més humils a vegades ni tan sols existeixen.

Vorera d’un edifici públic feta malbé a Buenos Aires

Però el fet que cadascú “se la faci” porta a contrastos curiosos; ja que alguns decideixen posar gespa o altres posar lloses de formes i colors vistosos.
…també resulta curiós passar per davant d’un edifici públic amb les voreres en mal estat o ensopegar amb un forat i cagar-te automàticament amb el que viu allà davant.

Vorera arreglada i amb gespa a un barri pijo de Buenos Aires

Salut i llambordes!

ROGER

… des del costat brasiler

Iguaçú és sens dubte una de les meravelles del món (la vuitena diuen) i l’espectacularitat d’aquestes no té discussió. Com que una [o unes quantes] imatges valen més que mil paraules us anirem ensenyant fotos mentre donem uns consells i curiositats.

… des de Brasil, Garganta del Diablo al fons

Quin costat és més maco?
És la típica pregunta… i la típica resposta és que els dos costats són suficientment diferents perquè valgui la pena veure’ls ambdós.
Ara bé, si només tinc un dia et diria que Argentina; per l’espectacularitat.
També recomano primer visitar Brasil i desprès Argentina. El costat brasiler t’ofereix unes vistes panoràmiques inigualables, però d’altra banda al costat argentí hom pràcticament s’integra dins les cascades; passa per dalt, per baix i casi per dins!

… des del costat argentí

Quants dies calen per visitar Iguaçú i voltants?
Amb un dia a cada banda del parc és més que suficient.
Mentre al costat argentí hi dedicarem tot el dia, al costat brasiler unes poques hores seran suficients; fet que ens permet visitar per exemple el Parc das Aves.
Amb un dia es pot visitar les dues parts? IMPOSSIBLE. El temps que has de dedicar per creuar la frontera fa que sigui totalment impossible.

… més cascades del costat argentí, des de Brasil

… uffff i lo de la frontera què?
PACIÈNCIA!!
Hi ha dues maneres de creuar la frontera:
1.- Autobús: S’agafa a l’estació central de cada poble (Foz i Puerto Iguazú respectivament) i surt cada 30 minuts. A la frontera argentina tothom ha de baixar de l’autobús a segellar el passaport. A la frontera brasilera només els guiris… el que provoca que l’autobús se’n vagi mentre segelles el passaport i has d’esperar a que passi el següent… de la mateixa companyia (vaja que mínim 45 minuts els esperes).
Si a sobre has d’agafar alguna altra combinació; com per exemple des de l’estació Central a l’aeroport o a les cascades… doncs suma.

Isla San Martin (ARG) a l’esquerre des de Brasil

2.- Transport Privat. El taxi no cal ja que és la ruïna. Existeixen un munt d’agències que t’arreglen un paquet tancat: transport, tràmits a la duana, entrada, guia… i la visita al “Hito Tres Fronteras” per uns 50€.
Tot i l’astillada, és recomanable ja que el temps i mal de caps que t’estalvies per creuar la frontera son un gran punt; especialment si vas de Brasil a Argentina, ja que el costat argentí requereix de més temps.
Nosaltres per arribar de les afores de Foz a Puerto Iguazú vam invertir unes 3 hores; i no podeu perdre de vista que de Brasil a Argentina hi ha una hora de diferència que perds.
Si vas amb cotxe hauràs de suportar escorcoll i tràmits… així que també tocarà esperar una bona estona.

Pasarel·les del costat brasiler

[Altres] Coses a fer per allà?
A part de veure el parc (les dues bandes) es pot visitar:
- El Parque das Aves (BR). A nosaltres ens va agradar molt, la veritat és que no només veus ocells diversos sinó que et poses dins les gàbies amb els ocells volant per allà… té el seu encant.

Un tucà… a mi m’encanten!

- Itaipú (BR). És un pantà enorme on es poden fer activitats com qualsevol pantà de Catalunya… ara bé, si algú està molt flipat amb l’enginyeria suposo que es quedarà meravellat ja que és la central hidràulica més gran i potent del món! Es pot visitar per dins i és quelcom habitual a fer.
(Cal dir que casi la meitat del PIB del Paraguai prové de la Central d’Itaipú)
- Hito Tres Fronteras (ARG). Té la gràcia de veure les vistes en el punt on els tres països es troben; unes vistes maques i curioses. El punt és la confluència entre els rius Iguaçú i Paranà (aquest últim més endavant es convertirà en el Mar del Plata)

Hito Tres Fronteras… a Puerto Iguazú (ARG)

- Foz (BR) i Puerto Iguazú (ARG). Cap de les dues ciutats té cap gràcia… la veritat sigui dita. El que més em va cridar l’atenció és el roig intens del terra (sense asfaltar).
- Ciudad del Este (PY). Nosaltres no vam anar. La ciutat en si no té cap gràcia, a part de ser com l’Andorra de la zona. La gent va a comprar coses (especialment d’electrònica) ja que els impostos son menors. Diuen que és perillosa la ciutat, però no sabria dir si és vox populi o és un fet constatat… he sentit de tot.

l’Iguaçú (dreta) desembocant al Paranà.
Des d’Argentina, a l’esquerre Paraguai, a la dreta Brasil

- ALTRES; A una horeta de viatge d’Iguaçú podem trobar unes espectaculars cascades al Paraguai, les Monda-í. També es pot anar a visitar un dia algunes de les ruïnes Jesuítiques que es troben arreu de la província argentina de Misiones.
Hom pot escapar-se també a les Mines Wanda de pedres semiprecioses a 40 km de Puerto Iguazú (ARG)

… des del vaixell; costat argentí

Preu… és molt car no?
Sí, tot plegat és un robo a mà armada.
L’entrada al parc és abusiva (18€ a cada costat) i els preus d’allà son gens barats… els transports privats (sobretot taxis) son encara més robatori… etc.
Lògicament és zona turística i es fa pagar cada pas que fas!

Garganta del Diablo; des del costat argentí

On dormir?
Els hotels de brasil son més bons relació qualitat-preu; especialment per l’esmorzar ja que els del costat brasiler sempre son més rics i abundants.
Nosaltres vam dormir al Hostel Natura. Un hostel a les afores de Foz que tenia l’inconvenient i a la vegada l’avantatge d’estar aïllat: piscina, riu a prop, super agradable… la veritat és que el tercer dia vam estar a la piscina i a la gandula fent unes caipirinhes!

Llac i gandula del Hostel Natura (BR)

De l’aeroport a la ciutat?
Des de l’aeroport d’Argentina hi ha una empresa privada (Four Tourist Travel) que opera; és un servei de shuttle (uns 6€) i no n’hi ha cap altre que operi. Per poder anar cap a l’aeroport els has de trucar i concertar lloc i hora de recollida.
Des de Brasil cada 20 minuts passa un autobús (Parque Nacional Aeroporto N.120) que costa 1,5€ aprox.

Cascades del Circuito Superior; Argentina

Finalment dir que la magnificència i la enormitat de les cascades et deixa de pedra. Passejar per la selva i de cop trobar-te aquest espectacle és certament genial. Si un arriba en avió que estigui atent ja que ens brinda unes vistes aèries bestials que de ben segur no se’ns esborraran de la retina.

Una mena de fura a Iguaçú; tot el parc n’està ple!

Salut, aigua i natura!

ROGER