Pocs metres separen els grans rivals d’Avellaneda

Arrel d’aquesta curiositat em vaig dedicar a buscar altres casos similars… i curiosament n’hi ha més, tot i que cap tant flagrant.
Abans de tot, cal assenyalar que el que succeeix molts cops és que els equips d’una mateixa ciutat, juguen al mateix estadi: Inter i Milan; Roma i Lazio (Itàlia); Bruges i Cercle de Bruges (Bèlgica); Persépolis i Esteghal (Iràn); Al-Nassr i Al-Hilal (Aràbia Saudí); Oriente Petrolero i Blooming (Bolívia); Maccabi i Hapoel Tel Aviv (Israel)… entre d’altres.

Normalment la separació entre ells ve donada perquè cada equip neix en un barri determinat i per tant, trobar dos estadis en un mateix barri es fa realment estrany.

Per una banda, un cas clar és Londres, on tot i que hi ha un equip de futbol a cada cantonada, cadascú respecte el “seu” barri… excepte el cas del Chelsea (Stanford Bridge) que tot i trobar-se a pocs metres del “seu” barri [pijo], oficialment es troba a l’entrada del barri [obrer] de Fulham. El seu gran rival, el Fulham (Craven Cottage) va tenir el detall d’ubicar-se a 2,5 km, just a l’altre punta del barri.
[Tot i que cal dir que Stanford Bridge es va construir en vistes a que el Fulham hi anés a jugar, però no es va voler moure de Craven Cottage i aleshores es va oferir l'estadi al Chelsea]

Vista aèria de Fulham. Stanford Bridge a la dreta; Craven Cottage a l’esquerre.

Montevideo és una ciutat on hi ha tal densitat d’equips de futbol (i camps de futbol) que és impossible que no es toquin entre ells. El cas més flagrant el trobem prop del Jardí Botànic, on es troben tres estadis junts: els del Bellavista (J. Nasazzi), el de River Plate (Saroldi) i el del Wanderers (A.V. Viera)… cap d’ells tenen tampoc una rivalitat especialment forta.

D’esquerre a dreta: Bellavista, Wanderers i River Plate (Montevideo)

A part del cas d’Avellaneda, l’altre clarament remarcable és el de Liverpool on els estadis del Everton (Goodison Park) i del Liverpool (Anfield Road) només es troben separats per un parc, el Stanley Park. Queda clar que en cas de derby jo no portaria el nen petit al parc, no sigui cas que es converteixi en batalla campal… especialment si entre els hooligans trobem a Bill Shankly.

Everton i Liverpool separats per el Stanley Park

El següent cas el trobem a Plovdiv (Bulgària) on els dos grans rivals; el Lokomotiv i el Botev Plovdiv tenen els estadis separats pel Bulevard St. Petersburg… una mica fent símil del que succeïa abans entre el Barça i l’Espanyol, que estaven separats per la Diagonal.

Botev i Lokomotiv (Plovdiv, BG) a menys d’1 km.

Un cas similar a l’últim mencionat el trobem a la ciutat portuària de El Callao (Perú), dins la metròpolis de Lima. Allà es disputa el derby porteño que juguen Sport Boys i C.A. Chalaco. Els seus estadis queden separats només per l’Avinguda Guardia Chalaca.

El Callao (Perú) té el seu modest derby a tocar

Finalment destacar que molts cops els grans rivals es troben a quilòmetres i quilòmetres de distància… com són els casos de moltes rivalitats italianes, rivalitats iugoslaves, del Olympique Marsella vs. PSG, de enemistats en el camp polític com poden ser els equips tipus Lazio vs. Livorno; St. Pauli vs. Hansa Rostock o senzillament de qualsevol partit de la lliga Grega.

Salut i futbol!

MENDA

PS. Enllaç amb bona part dels derby futbolístics d’arreu del món.

La Plaça Major de Riga (Ratslaukums, a la dreta)

De Letònia, a part de saber que la capital és Riga, que fou una República Soviètica, i que van fer un molt bon paper a l’Eurocopa de Portugal de 2004, en sabia poca cosa més. La idea d’anar-hi, com també als altres dos estats bàltics, em transmetia una imatge tranquil·la, amb molt de paisatge verge i verd, i on podríem ser dels pocs turistes si anàvem més enllà de les capitals.

Riu Gauja al PN de Sigulda

Disposàvem dels dos darrers dies de viatge per visitar terres letones. Ens vam allotjar a la capital, i ho vam fer en un hostal força peculiar.
Aquest disposa de dues plantes. L’habitació, ja que només en té una, es troba al pis superior, tota plena de lliteres, la qual no s’omplia ni de broma aquells dies. A la planta baixa ens podem trobar un bar, ja que de fet és un bar, però amb la peculiaritat de ser un local eròtic, ja que les mosses que et miren i s’ofereixen ronden per allà a l’espera de reclutar clients. La lluminositat del local el delata, ja que és d’un vermell llampant, i hom pot deduir on està entrant. Quan ens van oferir passar-hi la nit no vèiem clar on ens duien, però quan vam veure que existien els llits citats al pis superior ja ens vam quedar tranquils i vam creure que seria una anècdota per explicar en un futur. Vull fer un incís en aquest punt, i explicar que el servei que oferien era un massatge amb final feliç, segons paraules d’un ragazzo italiano de Torino, el qual rondava sol i sempre creuré que fou el blanc fàcil del moment.

“Hostel – Puti” de Riga (Paradize Salon; Jana str. 8 )

I sobre la capital, què en podem dir? Doncs Riga és una ciutat la qual qualificaria amb paraules com senyorial i sinònims que en puguin derivar, degut a l’estil art noveau de les seves cases, el clàssic empedrat del sòl i amb un cas antic (declarat Patrimoni de la Humanitat) d’allò més maco i conservat. Les cases i els edificis tenen semblança amb les de Praga, per l’estil i pels seus colors marronosos, groguencs i taronjosos. De les capitals bàltiques deu ser, segurament, la més visitada. I ho dic perquè es veia més quantitat de turisme que no pas a les altres. Cal dir que tinc una imatge grisa d’aquesta ciutat, pel fet que no recordo gaire lluminositat i potser pels dies ennuvolats que feia.

Art Noveau a Riga

I només vam visitar la capital? Doncs no. Sempre que visitem un estat nou per a nosaltres intentem no quedar-nos només amb la capital i anar més enllà tot visitant algun indret proper del qual s’hagi llegit i/o vist i/o sigui una recomanació i se’n parli bé, sigui maco i acollidor, i com menys turístic millor. Per això vam acabar al Parc Natural de Sigulda, un indret bastant proper a Riga, al qual s’hi pot arribar amb tren. Es caracteritza pel seu paisatge verd i boscós. Compta amb una zona boscosa immensa, dins la qual podem trobar-nos amb algun que altre castell per allà perdut (d’aquells de postal de paisatge eslovè, però més amagat). És recomanable anar-hi si es vol passar un dia tranquil i fer alguna que altra ruta per la natura.

Castell al PN de Sigulda

No vull acabar sense abans mencionar dos detalls més sobre Letònia i els letons. El primer, que allà vam provar la cervesa filtrada per primera i també darrera vegada, ja que no l’hem tornat a trobar, però ens agradaria tornar-ne a tastar alguna ja que ens va agradar molt. El segon, que els letons tenen una obsessió en oferir serveis eròtics als turistes, ja que a part de l’hostal on ens allotjàvem, també ens van oferir noies (recordo que amb insistència i esperant una resposta afirmativa) a l’acabar de sopar en un restaurant… i és que Riga és destí de turisme sexual.

Ja hem escrit sobre Letònia doncs.

Enric

Els Banys de Dorres amb la Cerdanya i el Cadí al fons

El paratge és increïble, ja que és un balcó amb vistes a tota la Cerdanya.
Per sort, aquests banys no estan gens publicitats i per tant, la majoria de gent que hi va són veïns de la zona, així com turistes que des de fa molts anys passen les vacances per aquelles contrades.

Els banys tenen un parell de piscines, així com dues banyeres individuals.
Una de les piscines és original de l’època (restaurada, això sí) i l’altre fou construïda posteriorment al igual que els vestidors i les banyeres individuals.
L’aigua surt al voltant dels 38º-40º i és sens dubte una meravella poder-s’hi banyar tranquil·lament desprès d’una excursió per exemple (especialment si a fora fa fred).

Ull, als boscs de Dorres hi ha monstres

Els banys són municipals i l’entrada costa 4,2€.
Fa una desena d’anys, a partir de l’hora de tancament l’entrada era lliure, però arrel de la mort d’un banyista es va prohibir el bany més tard de l’hora de tancament (les 20h). Una pena perquè els banys desprès de sopar, en plena nit pirinenca eren de fàbula.
… i pels experts, aquí teniu la composició de les aigües.

Salut i aigua calenta!

PS. Ubicació exacte: http://ves.cat/a5bF

MENDA

Carrils bici del Gelderland (Països Baixos)

Aconseguir aquesta xarxa i aquest paradís ciclista no va ser fruit d’un dia, sinó a base de tragèdies i una forta mobilització de la població.
El breu vídeo (6:35′) que presentem a continuació ens explica com un país on ja existien milers i milers de ciclistes va aconseguir recuperar l’espai públic en favor d’un mitjà de transport sostenible i saludable.

Vídeo sobre com els neerlandesos van aconseguir els seus carrils bicis

Fins fa uns anys, la xarxa de carrils bicis de Barcelona era molt pobre, fet que no afavoria l’ús de la bicicleta.
La instauració del Bicing – el transport públic de bicicletes de Barcelona – també ha afavorit la creació d’una xarxa de carrils bicis promesa des de fa més d’una dècada. Aquests dos factors ha afavorit que els carrers de Barcelona es comencin a omplir de bicicletes… el qual demostra que si es donen incentius pel seu ús, la gent respon favorablement. [com va passar als Països Baixos]

Bicing i carril bici de Barcelona

Desgraciadament, a Barcelona, fa unes setmanes, una usuària del Bicing va morir atropellada per un camió mentre ella anava pel carril bici tranquil·lament. Aquest fet ha de fer replantejar imperiosament la seguretat de les bicicletes i la ubicació dels carrils bicis; molts cops en llocs inadequats (perillosos tant per ciclistes com per vianants).

Els paral·lelismes amb el vídeo són més similars del que pensem: un creixent parc automobilístic, una saturació de vehicles a les vies urbanes, un preu del petroli creixent (i amb unes perspectives futures potser pitjors que al 1974), un augment de l’ús de la bicicleta, uns primers passos cap a l’afavoriment de l’ús de les bicicletes (zones 30, carrils bicis…) i les primeres desgràcies.
Esperem que es segueixin donant passos cap a un major i més segur ús de la bicicleta.

Salut i ciclisme!

MENDA

PS1. Estàs interessant en els Països Baixos i les bicicletes? Fes un cop d’ull al nostre viatge [ruta] als Països en bicicleta.

PS2. Finalment i amb un to més reivindicatiu plantejo:
Qui ha decidit que el carrer és dels cotxes? És un espai públic i mai ens han preguntat ni mai s’ha qüestionat.
Què ens impedeix ocupar ja sigui amb bicis o amb vianants la via pública?

A Sierra Nevada – a part d’esquiadors – hi ha esportistes d’elit, ja que es troba un Centre d’Alt Rendiment (CAR): poder entrenar a 2.500 metres és sens dubte un luxe pels esportistes.

Estadi del CAR de Sierra Nevada (2.500 m.)

Però la imatge que em va quedar a la retina és el camp de futbol (amb pista d’atletisme) del CAR de Sierra Nevada.
Primer de tot, pel simple fet de veure un estadi a 2.500 metres, convertint-se amb la instal·lació esportiva més alta d’Espanya…
… i segon, pel simple fet que si xutes una mica fort, la pilota s’envà muntanya avall!!

Sens dubte, aquest camp podria entrar en la llista de camps curiosos on està prohibit jugar al “pelotazo” com l’arxifamós camp de les Illes Fèroe, el del Rampla Juniors (Uruguay) o el de la Badia Marina de Singapur.

Salut i joc al toc…

MENDA

Les roques de Punta del Diablo

La regió es troba a uns 170 km de Montevideo i és fronterera amb el Brasil.
Nosaltres vam anar-hi tot llogant un cotxe i conduint per la Ruta 10, la carretera de la costa.
Vam recórrer el litoral Atlàntic passant per les regions més turístiques: Canelones [sí, sí, en efecte, Canelones] i Maldonado; i el seu centre neuràlgic: Punta del Este.

Los dedos de Punta del Este

Deixant enrere Punta del Este, hom segueix cap a Rocha, però al entrar-hi, la carretera s’acaba.
Per seguir, s’ha d’agafar una petita balsa que et creua la Laguna de Garzón i et dona la benvinguda a la regió.
El primer canvi: l’asfalt. Ja no n’hi ha.
De cop s’acaba tot: la carretera, les urbanitzacions, els banyistes, els “postes” de vigilància de les platges…
En part, aquest “canvi” ve donat per l’absència de pont. Existeix, per sort, forta pressió en contra del pont de la Laguna de Garzón que només serviria per urbanitzar tota aquella de zona: llarga vida a la balsa.

Ruta 10 a Rocha: sense asfaltar. Balsa de Garzón al fons.

És destacable que dels 170 km de costa del Departamento de Rocha, us podem ben assegurar que el nombre de poblets costaners (balnearios) es poden comptar amb els dits de les mans!
A més a més, val la pena destacar que al llarg del litoral uruguaià no hi ha pràcticament cap tros “assecat” pels humans, mantenint l’ecosistema litoral ja perdut a Catalunya (dunes, matolls i aiguamolls). Rocha no és una excepció.

Nosaltres vam estar dormint a Punta del Diablo, un meravellós poble pescador de 600 habitants que encara conserva els seus orígens més arcaics.
Tot i que als estius s’omple de turistes, es manté perfectament.
En part perquè no hi ha pràcticament establiments hotelers, fora de les cases de la gent, que es lloguen com apartaments.
Punta del Diablo no té pràcticament carrers i està configurat per casetes modestes de fusta o de cal que es distribueixen desordenadament.

Platja i port de Punta del Diablo

Cada matí, els vaixells dels pescadors salpen a la mar en busca del peix del dia i al acabar la jornada deixen les barques a la platja per anar a les barraques de davant, des d’on venen el peix.
La població permanent del poble no és molta i quan vam anar nosaltres ultimaven la preparació de la temporada d’estiu, arreglant els taulons de les barraques.

Des de Punta del Diablo vam anar a veure una de les moltes llacunes del litoral atlàntic del Uruguay, la Laguna Negra.
Allà es respira una tranquil·litat total sota la característica natura uruguaiana.

La Laguna Negra

També vam entrar a la Reserva Nacional de Santa Teresa, un parc sota control militar que hi guarda unes platges magnífiques, una antiga fortalesa espanyola… i un freqüentat càmping.
El detall curiós és lo dels militars, gairebé reconvertits en personal de servei turístic. [mireu l'adreça del link!]
A l’entrada del parc s’hi troba un militar que li pots demanar un mapa.
A l’entrada de la fortalesa, un militar et vendrà l’entrada i t’atendrà si vols algun souvenir.
El manteniment de tot plegat, així com d’un petit parc d’aus correspon als milicos…
També ells administren el càmping… on donen serveis a milers d’uruguians.
La veritat és que in situ, és força còmic tot plegat… i més si tenim en compte que aquests mateixos militars represaliàven salvatgement a la població durant la dictadura, fa menys de 30 anys.

Fortalesa de la reserva de Santa Teresa

I direu? Home, gairebé és una vacil·lada tot plegat, no?
A canvi els militars es guarden un petit privilegi i és que hi ha una zona del parc que hi ha bungalows i casetes on estiueja la milícia.
Es guarden un petit privilegi que la dictadura els va brindar… i que alts càrrecs de l’exercit uruguaià aprofiten.

Platja de la Reserva de Santa Teresa

De camí de tornada a Montevideo, vam fer parada per passar el dia a potser el lloc més màgic del Uruguay, encara al departament de Rocha: Cabo Polonio.
Un poble dins una Parc Nacional on no hi ha ni aigua corrent, ni electricitat, ni carrers, ni estructura urbana. [més info al link]
Les 4 cases que conformen el poble es distribueixen aleatòriament per tot el cap.

Per accedir-hi has de deixar el cotxe a l’entrada del Parc i des d’allà una mena de camions et porten a Cabo Polonio, tot creuant les dunes.
Avui en dia no es pot edificar i les cases que hi han es troben a la mateixa platja o a la terra ferma del sortint de terra.

Vistes de Cabo Polonio

Mentre un passeja per Cabo Polonio, no deixa de sentir una constant remor.
És la dels lleons marins. Cabo Polonio té una de les reserves de lleons marins més grans d’Amèrica. Sens dubte, veure’ls passar el dia és un bon divertimento.

També recomanem (tot i que nosaltres no vam poder anar per manca de temps) una visita al Monte de Ombúes. L’excursió s’inicia a prop del pàrquing de Cabo Polonio. Allà agafes una balsa que et porta durant 2 hores per l’arroyo de Valizas i de la Laguna de Castillo per poder veure uns majestuosos arbres autòctons tant del Uruguay com d’Argentina.
L’ombú es caracteritza per no tenir un tronc central definit així com de créixer com si fos un arbust, però amb uns troncs pesats i grans.

El Far de Cabo Polonio

Aquest va ser l’últim tast de Rocha, un petit paradís on el temps no passa (o si més no, passa més lentament) i precisament, per la seva manera de ser i de fer s’ha mantingut encara verge.
Comenten que els de Rocha no tenen visió empresarial i que, per exemple, és impossible aconseguir una cervesa freda en ple estiu ja que les existències s’acaben de seguida any rere any: Beneïda sigui la manca de visió empresarial!
… i que el temps segueixi passant poc a poc!

Salut, dunes i matolls!

MENDA

Panoràmica de Cabo Polonio

Que al segle XXI, en un món “occidentalitzat” i “globalitzat”, t’expliquin que hi ha un poble de la costa sense aigua corrent ni electricitat en ple litoral sembla que sigui una camama. Doncs no, existeix i es troba a la riba Atlàntica del Uruguay.

Busca el pal de l’electricitat…

Cabo Polonio es troba dins un Parc Nacional – fet que ha ajudat a preservar el paratge – i per accedir-hi s’ha d’aparcar a fora del parc i agafar un camió que surt cada 2 hores per entrar-hi. [ull, pregunteu horaris per tornar]

El viatge en camió per les dunes del parc és sens dubte la primera atracció.

El poble de Cabo Polonio no és res més que un grapat de cases llançades de forma desordenada arreu del cap: ni carrers, ni asfalt, ni fanals, ni clavegueram, ni aigua corrent, ni hotels, ni edificis de més d’una planta, ni platges plenes… només algunes cases amb grups electrògens d’energia eòlica i dipòsits d’aigua.
Anar a Cabo Polonio és tornar enrere en el temps i situar-te en el que devia ser certs llocs d’Eivissa fa 50 anys.

Casa de Cabo Polonio

Al poblet trobarem algunes paradetes d’artesans, un supermercat (on segons ens han dit no trobarem cervesa freda en plena temporada turística) uns quants xiringuitos on podrem provar especialitats com els bunyols d’algues [molt recomanable], quatre hostels… i molta tranquil·litat al llarg de les seves llargues platges i dunes.

Lleons marins passant el dia…

Finalment dir que a Cabo Polonio podem trobar una importantíssima reserva de lleons marins. Aquests son els teus companys en l’estada a Cabo Polonio ja que constantment pots sentir el remor d’aquests.
La veritat és que quedar-te empanat mirant els lleons marins a uns pocs metres és també una experiència agradable: en el fons és com un Gran Hermano, però més interessant.

Escola pública de Cabo Polonio

Quan un vol anar a la costa Uruguaiana, no s’ho ha de pensar dos cops: Cabo Polonio és sens dubte EL destí. A molts viatgers que ens vam trobar [fora del Uruguay] que visitaven Sudamèrica els recomanàvem que hi anessin i a tots els sonava l’existència d’aquest poble… però més aviat semblava l’Atlàntida: tothom havia sentit a parlar d’un poble remot sense electricitat ni aigua corrent, però els semblava més vox populi que quelcom cert i cap d’ells te’l sabia situar en el mapa… esdevenint una mena de mite: doncs sí, el mite existeix.

Platja i panoràmica de Cabo Polonio

Salut i pau i tranquil·litat!

MENDA

Casa ben maca de Cabo Polonio

Far de Cabo Polonio, monument històric.

L’asado és un ritual i una costum arrelada en la societat fins a límits insospitables. Tenen les seves pràctiques, les seves maneres de fer, així com els seus rituals.
Fins aquí normal. Però el que realment és més sorprenent és la freqüència en que fan un asado o en general, consumeixen carn [vacuna].

Les vaques són les reines del país…

Uruguay és [junt amb Argentina] el país del món amb major consum de carn vacuna: 58,2 kg a l’any per habitant [160 grams al dia]*.
No és d’extranyar doncs que el paisatge predominant del Uruguay siguin les vaques, que pasten lliurement i alegrament pels verds camps del Uruguay. Concretament en pasten al voltant de 12 milions [cada habitant li toquen unes 3,5 vaques]*.
Això sí, la qualitat d’aquesta és sublim. Gràcies a que aquestes pasten enlloc d’estar tancades i que menjen herba fresca.

“Medio Tanque” a Montevideo… un asadero públic urbà

Potser el que més em va cridar l’atenció fou que pels carrers pots trobar “medio tanques” perquè la gent pugui fer-se el seu asado en qualsevol moment.
I així és, si a casa no tens espai o no tens per fer un asado, sempre pots anar a aquests “asaderos públics urbans” i te’l fas.

Una altra cosa que em va cridar l’atenció fou l’estructura de les graelles. Sempre tenen una part al costat de la graella per fer exclusivament el foc i tenir-lo així sempre obert [sempre hi ha temps de fer un últim tall]. Les brases que van caient del foc senzillament es van col·locant sota la graella on es troba el menjar: una gran idea!!

Detall de la posició del foc i les brases i… vacio, chorizo, provolone, molleja, morrones con queso, morcilla… mmmm…

Però no es oro todo lo que reluce. Aquesta voracitat carnívora té un inconvenient: la principal mort de la població del Uruguay son les enfermetats cardiovasculars que venen donades per l’excès de consum de carn [vacuna]*.

Finalment dir que jo tinc una especial devioció per la molleja (les amígdales de la vaca) que son un manjar i que estan boníssimes!!

Salut i… “un aplauso para el asador“!

MENDA

* Referències de les dades exposades en aquest enllaç: http://ves.cat/a100

Ladupla confia en que aquest any 2011 hagi estat alegre i fructífer i que hagueu viatjat molt… però encara desitgem amb més forces que l’any que ve sigui millor: amb més alegries, més salut, més amor, més i millors viatges i… que transmeteu carinyo a tothom… que això sí que és impagable!

Us desitgem  Gëzuar Krishtlindjet dhe Gëzuar Vitin e Ri de tot cor i a cuidar-se molt!!!

LADUPLA

Un gènere musical que té arrels al voltant del Mar del Plata [Buenos Aires, Montevideo i Rosario es disputen l'origen] i que va nèixer als barris obrers d’aquestes ciutats com expresió que fusionava un infinit d’expresions artístiques; tant d’arrels europees, africanes com llatinoamericanes… donant com a resultat una expresió “criolla” totalment nova que no pararia de crèixer i fer-se famosa ja des de mitjans del segle XIX… i que veuria el seus apogeus ja des d’inicis del segle XX.

Concert de la Fernández Fierro al CAFF (10/12/12)

El tango té grans noms, potser el més notori és el de Carlos Gardel… però l’escena també contemple grans bandeonistes, parelles de ball, intèrprets…
… el tango va molt més enllà del ritme (“2×4“) i de la imatge clàssica del ball d’una parella efusiva…
… el tango té moltes formes d’interpretació i d’entendre’l on potser [a part del ritme] l’únic punt en comú és el bandoneó (una mena d’acordeó).

La visita a Buenos Aires no ens podia excusar d’assitir a algun esdeveniment de tango [lluny del circuit turístic]…
… casualment, durant aquells dies, es celebrava el dia internacional del Tango i la ciutat de Buenos Aires havia preparat una vesprada de concerts als Jardins de Palermo (davant del Planetari) on GRANS de l’escena anaven posant el seu granet de sorra.
Nosaltres, com a complets ignorants del tango, ens va servir per veure i començar a entendre la diversitat d’aquest gènere músical, molt però que molt més enllà dels tòpics coneguts.

Concert Orquesta Típica Fernandez Fierro (10/12/11) from Ladupla on Vimeo.

Però el plat fort venia l’endemà, últim dia del viatge.
Uns amics ens van recomanar que anessim a veure l’Orquesta Típica Fernández Fierro, un grup molt canyero de tango, que es troba dins l’escena d’un reguitzell de grups que estan modernitzant el tango coneguts com “La Guardia Joven“.
La Fernández Fierro fa més de 10 anys que batalla fora dels circuits oficialistes, entre el carrer i l’escenari i com a precursors de la modernització del tango s’han guanyat un documental i tot.

La cita era a la mitjanit al club CAFF, situat al barri d’Abastos; barri que precisament va veure crèixer Gardel*.
*I dic crèixer, perquè el nèixer se’l disputa el poblet uruguaià de Tacuarembó i la ciutat de Tolosa de Llanguedoc.
Un petit local amb una platea plena de taules i cadires i música rock ens donava la benvinguda a una nit on – per sorpresa nostra – l’Orquesta Típica Fernández Fierro havia programat el grabar un disc en directe, quelcom que mai havia viscut jo.

L’espectacle és intens des d’inici a fi. Cançons curtes però frenètiques marquen el ritme de l’espectacle acompanyat amb una molt bona il·luminació i una posada en escena potent i agoserada: 4 bandoneons, 3 violins, un baix, una viola, un chelo i un piano.
La cirereta – i en alguns moments la pausa – la posa el cantor, que amb la passió i l’argot típic del tango (el lunafardo) ens desvetlla les tristeses més contemporànies, llunyanes de les temàtiques clàssiques dels amors i desamors, per llançar-nos a una crua realitat quotidina amb preocupacions socials.
Tot plegat amb una posada en escena teatral – com si fos una operetta – on fins i tot, el cantor s’arma amb un altaveu per donar a conèixer les visceres d’una ciutat que viu i estima el tango profundament.

Concert de la Fernández Fierro al CAFF (10/12/12)

Una experiència molt recomanable al visitant – ja que toquen regularment al club – amb un espectacle que t’envolta,  t’absorveix i gairebé t’hipnotitza.

Un aplaudiment i les gràcies a l’Orquesta Típica Fernández Fierro que ens va brindar una gran nit!

Salut i “2×4″…

MENDA