Europa observà perplexa la desbordant manifestació per l’Estat propi de l’11 de setembre de 2012. La Comissió Europea no sabé com manegar-ho, i cometé pífies amb declaracions més aviat favorables i immediats desmentits –sens dubte sota pressió espanyola. I en repetir-se una altra Diada històrica, encara més gran, encara més lluny, la reacció segueix sent maldestra i ja de patent preocupació.

La Unió Europea ja cal que vigili. Prenent partida massa clarament per Madrid se situa en contra d’un moviment pacífic, democràtic i de base popular, contradient així els seus principis més bàsics. Patint nivells molt baixos de legitimitat, amb partits euroescèptics arreu a l’alça cara a les eleccions europees de maig de 2014, i amb un Regne Unit que es planteja sortir de la Unió… Creu realment Brussel.les que es pot permetre alienar milions d’europeus de pedra picada? Que s’ho faci mirar.

De fet, les declaracions del comissari austríac relativitzant les categòriques afirmacions d’alguns col.legues contra les aspiracions catalanes s’han d’interpretar com una correcció de rumb.

El president Mas digué a la capital europea a principis d’octubre que la UE no expulsarà 7,5 milions de ciutadans. És de calaix. La Unió Europea no ha deixat mai de créixer, d’aspirar a acollir tota nació europea democràtica i amb un cert nivell de desenvolupament sòcioeconòmic. I després de 30 anys ens han de fer fora només perquè decidim democràticament i pacífica separar-nos d’Espanya? Va home, va, no s’ho creuen ni ells.

Els processos escocès i català plantegen reptes fenomenals als buròcrates brussel.lencs, i pensen que ja encaren prou temes calents. Se’ls podria àdhuc descontrolar un de llurs principals problemes: la crisi de deute sobirà d’Espanya. Es pot carregar l’euro si l’Estat espanyol cau en bancarrota, cosa que la secessió no pactada de Catalunya podria provocar. Ergo, els catalans podem enfonsar l’euro i causar així un desastre econòmic continental. No s’ha d’amagar que un divorci hostil també causaria la fallida de Catalunya, però la magnitud dels maldecaps que podem originar ens dóna força a la negociació.

Per si fos poc, la Unió tal i com la coneixem avui, l’Europa dels Estats on cadascú té un comissari i seuen 28 paios en una taula pretenent ser tots igual d’importants, se’ls acabaria d’anar en orris. Després de Catalunya i potser Escòcia vénen Flandes, el País Basc, el Tirol del Sud… Fins i tot Venècia, Sardenya i Còrsega tenen moviments independentistes, per no parlar de la revifalla nacional a Balears, País Valencià i Galícia en una Espanya que ja no podrà ser una i “grande”, però Déu n’hi do si serà “libre”, serà un campi qui pugui!

De Iugoslàvia -vint-i-tants milions d’habitants- en sorgiren 7 Estats, que algun dia podran fer un equip de futbol sala al Consell de Ministres. Quants Estats més sumaríem amb secessions a Espanya, Regne Unit, Bèlgica, Itàlia? L’organigrama de la Unió Europea s’haurà de reformar de dalt a baix en una línia federal, semblant als Estats Units, o l’engendre esdevindrà ingovernable. Els euròcrates recorden amb suor freda el Via Crucis de la Constitució Europea -amanyat en última instància amb el Tractat de Lisboa.

Paradoxalment, la inflexibilitat d’aquesta Europa dels Estats-nació, incapaç d’incorporar de forma creïble les regions al procés de presa de decisions, esperona les curses cap a la independència de les nacions sense Estat. Han entès que un Estat-nació propi és l’únic mitjà de ser comptat a Europa. Un espai sense fronteres, amb moneda única i on la majoria de decisions econòmiques es prenen a Brussel.les redueix els inconvenients de ser país petit, mentre converteix les antigues capitals en irrellevants. La Unió, sense voler, afavoreix la multiplicació d’Estats europeus, cosa que la fa inviable tal i com funciona ara.

Hi ha certs paral.lelismes amb Sefarad. La rigidesa de la matriu castellana, la incapacitat contumaç per acceptar la diversitat, seran la seva perdició. Tanmateix, la Unió Europea és pragmàtica, es reinventa cada dia i trobarà el camí. Espanya, no.

The post Non avete paura, catalani appeared first on Perspectiva europea.

En un acte que suscità un gran interès mediàtic, el President desgranà en un anglès correctíssim els principals arguments a favor d’un estat propi, havent establert abans a grans pinzellades el marc històric, lingüístic, cultural, econòmic i polític de la nació catalana. Calia que l’audiència entengués que no som una regió.

Va llegir un discurs impecable destinat als llibres d’Història, i després, amb ironia i fermesa, sortí victoriós de les embestides més o menys dissimulades de part del públic.

Alguns periodistes foren impertinents, vorejant la mala educació. Tanmateix, Artur Mas encarà totes les preguntes amb un somriure i clarificà perquè després de tres decennis de democràcia espanyola els catalans cerquem el nostre propi camí. Pacientment, recalcà que el nostre país seria un membre modèlic d’una Unió Europea que vol federal.

Al meu parer, el President es podia haver estalviat dir que si resulta impossible romandre a la Unió Europea hauríem de repensar l’estratègia. Aquest fou el tall que el Telediario escollí per informar del viatge de Mas –molt més avall en la prioritat de notícies que a Euronews, cosa habitual a la TVE que paguem entre tots. Nogensmenys, la cadena estatal ens va fer un favor al mostrar Artur Mas parlant perfecte anglès a Europa en una sala plena de gom a gom. Aviam quan els espanyols poden fer el mateix.

És evident que els processos endegats per Escòcia, Catalunya, i tard o d’hora, Flandes són incòmodes per a l’establishment europeu. En el nostre cas, la Comissió Europea i els Estats membres reben pressions d’Espanya, que és membre del club i ja els genera prou maldecaps tal com està. Ras i curt, les secessions intracomunitàries són un destorb, perquè obligaran a revisar els Tractats. S’haurà d’ajustar l’encaix institucional, les places de comissaris europeus, el Consell de ministres i molts aspectes més.

Al nostre favor, tenim l’inapel·lable democràcia. El nostre president anirà tan lluny com digui el poble. Els nostres amics són els amics de la democràcia.

Haurem d’adaptar la resta de missatges als diversos públics. El dèficit fiscal ressona amb l’audiència alemanya. Si Baviera o Baden-Württemberg patissin un déficit similar, ja haurien abandonat la República federal! Un altre argument poderós per al Nord d’Europa és la ineficiència econòmica del model Espanya. Els molesta molt que els diners de llurs contribuents es malbaratin al sud dels Pirineus amb aeroports inútils i altres obres faraòniques. Tot retirant la mamella, la llibertat de Catalunya eliminaria ben ràpid la irracionalitat econòmica espanyola.

El governants, la societat civil i els ciutadans catalans hauríem d’aprofitar qualsevol oportunitat per explicar el nostre país a fora. Els consellers haurien de tenir sempre la maleta llesta per rodar el món i adreçar-se a fòrums econòmics i polítics.

Hem de fer una versió per guiris del manifest de Ferran Mascarell “Per l’estat propi, la cohesió i el progrés social”, basant-nos en el dret d’autodeterminació dels pobles. Molts prominents estrangers i espanyols hi estarien ben predisposats, com per exemple Noam Chomsky i per què no, el mateix Vicente del Bosque.

La conferència del 7 de novembre és un primer pas, n’hi ha d’haver molts més. Gilles Merritt, secretari general de Friends of Europe, convidà Artur Mas a repetir un cop que…i va estar a punt de dir “un cop que Catalunya sigui independent”.

Esperem que així sia. Artur Mas tindrà moltes ocasions de tornar a Brussel·les.

The post Artur Mas s’explica a Europa appeared first on Perspectiva europea.

Payá era un home excepcional per la seva bondat i la seva valentia. Catòlic compromés i democratacristià, ha mort en acte de servei, recorrent com sempre Cuba amunt i avall, treballant per assolir la llibertat i dignitat al seu país i reconfortar les famílies dels presos polítics.

Malauradament s’ha truncat el seu destí d’esdevenir el primer president democràtic de Cuba, però tot i així ens deixa un importantíssim llegat polític i humà. Com ha declarat el seu germà Carlos des de l’exili madrileny, Oswaldo Payá no odiava el règim, però no li tenia por. No temia la mort, ni la repressió, i per això ni assassinant-lo han pogut vènce’l.

Payá s’ha reunit amb Déu nostre Senyor, mentre que el seu assassí Raúl Castro i els altres miserables que l’assatjaven i han empès el seu cotxe fora de la calçada carreguen una nova salvatjada a les seves consciències. A més a més d’un crim, eliminar Payá és un error. Han engrandit la seva figura per a la Història, fent d’ell un màrtir. Tacant-se un cop més de sang, el règim mostra la seva feblesa extrema i la seva ruïna moral.

Vaig tenir el plaer i l’honor de tractar amb Oswaldo Payá el 2002 i el 2004. Era un home accessible, cordial, senzill, dedicat obsessivament a l’objectiu de la seva vida: assolir la democràcia a Cuba amb mètodes pacífics. La seva fe catòlica i la devoció a la seva família completaven el seu món, i per això era un home lliure al bell mig d’un dels sistemes més repressius del planeta.

Amb el diputat Carles Campuzano, vam anar a veure Payá a casa seva a l’Havana fa deu anys. Sempre hi havia furgonetes de la Seguretat de l’Estat al seu carrer, camuflades com si estiguessin reparant cables telefònics o elèctrics –quan a Cuba no s’arregla mai res! Payá s’havia fet una escultura a la sala d’estar, una espècie d’arbre on hi tenia penjades fotos dels presoners polítics. Un homenatge i un recordatori constant.

Aquells dies vaig conduir amb Payá per les impossibles carreteres cubanes, acompanyant-lo a visitar modestes famílies del MLC amb algun membre empresonat. Payá, incansable, els donava ànims i intentava ajudar-los materialment, ja que a aquella pobra gent a més a més del pare, fill o germà els mancava un sou, vital per trempejar la misèria quotidiana al “paradís socialista”.

Recorrent la província de l’Havana, Payá s’exaltava quan veia homes, dones i nens resignats, viatjant apilotonats a dalt de camions com si fossin bestiar. I va dir: “Esto es lo que no le perdono a Castro, que le haya quitado la dignidad a nuestro pueblo”.

El nostre més sentit condol a les famílies d’Oswaldo Payá i del líder juvenil del Moviment Cristià Alliberament Harold Cepero, que va morir amb ell, i desitjos de ràpida recuperació als dos ferits. Avui plorem amb Cuba i exigim una investigació independent i completa del tràgic esdeveniment.

Oswaldo Payá, home bo, descansa en pau. El teu llegat continua ben viu, Cuba serà lliure i digna.

The post Oswaldo Payá, un home bo appeared first on Perspectiva europea.

Si no fos per la religió i l’estructura político-social –que és molt si no fos– els catalans tindríem molt més en comú amb un magrebí o llevantí que amb un letó o un finlandès.

Ai las, els mediterranis del Nord hem emprès des de l’Edat Mitjana una comunitat de valors amb els altres europeus i no amb els veïns del Sud.

El desembre de 2010, l’autoimmolació de Mohammed Bouazizi a una ciutat de províncies tunisiana marca el tret de sortida de l’anomenada “primavera àrab”. Una revolució democràtica que torna a acostar les dues riberes del Mare Nostrum. Demostra una admirable valentia i una nova maduresa de societats que sotsvaloràvem com a meselles sense remei. Una Mediterrània democràtica fóra una mar molt més unida.

L’homenatge de la revista nord-americana TIME, declarant persona de l’any 2011 al/ a la manifestant, va sobretot per als que se la juguen per protestar, amb tot el respecte per als manifestants occidentals que han vingut després.

Les noies i nois àrabs arriscant la vida per defensar pacíficament els seus drets democràtics han inspirat a la vegada els joves espanyols indignats, que també se senten estafats per la classe política i sense perspectives de futur.

Els indignats espanyols es van donar a conèixer amb acampades massives a diverses ciutats – Puerta del Sol a Madrid i Plaça Catalunya a Barcelona- a partir del 15 de maig de 2011, i que van acabar desallotjades mesos després amb més o menys intervenció policial. Diuen que a part de l’ús de les xarxes socials per a la mobilització, poc comparteixen amb les revolucions a diversos països àrabs. Els joves àrabs recorden a llurs coetanis occidentals que el poble pot assolir el que semblava impossible a base de manifestacions pacífiques.

Els indignats s’inspiren també en l’opuscle best-seller “Indignez-vous!” d’un supervivent de la resistència francesa durant la 2a. Guerra mundial. L’ancià exdiplomàtic Stéphane Hessel ens exigeix una rebel•lió constant contra les injustícies per molt arrelades que estiguin. Hi inclou la situació a Palestina, que proposa corregir des de la no-violència.

A l’Estat espanyol demanen “Democràcia real, ja!”. Amb la democràcia adquirida, n’exigeixen més qualitat, mentre que a l’altra ribera hi ha en joc drets i llibertats fonamentals. Entre elles, la llibertat de religió i la igualtat entre home i dona.

Que la democràcia espanyola deixa molt que desitjar no sorprendrà ningú. Sense anar més lluny, observeu la vergonya internacional del jutge Garzón humiliat per judicis espuris manipulats des de la dreta nostàlgica del franquisme.

L’atur juvenil de vora el 50% més que dobla la mitjana europea. Hi ha hagut 300.000 execucions hipotecàries des que va petar la bombolla immobiliària el 2007. Els indignats mobilitzen masses per evitar desnonaments de famílies i ja els han sortit èmuls als Estats Units, amb el moviment Occupy Our Homes.

La pell de toro immersa en una crisi sistèmica sense fi observa estupefacta l’eclosió de nombrosos casos de corrupció pública, grotescos i barroers, arribant àdhuc al gendre del Rei. El saqueig desvergonyit de fons públics durant els anys de bombolla tingué lloc sobretot a la costa mediterrània, des del País Valencià fins a Andalusia passant per les Illes Balears. Que l’expresident valencià Francisco Camps hagi estat declarat innocent en un cas flagrant de suborn és com una broma pesada.

Els problemes d’Espanya els comparteix també el Mediterrani Sud, i amb més gravetat encara. Molts joves àrabs deuen pensar que tant de bo s’haguessin de manifestar “només” per més qualitat democràtica. A ells, els nostres germans, el repte de bastir societats lliures de veritat. Europa, com es demostrà a Líbia, hi ajudarà.

Hi ha feina. Caldrà l’esforç continuat de vàries generacions i no abaixar la guàrdia.

Erika Casajoana
Consultora política

The post La primavera àrab refà el Mare Nostrum appeared first on Perspectiva europea.

La Comisión Europea sitúa al multilingüismo en la base del proyecto comunitario. La misma Comisión alaba los programas de inmersión de Catalunya y otras autonomías bilingües españolas como laboratorios de buenas prácticas. Considera que los métodos sofisticados de inmersión lingüística y entrenamiento de maestros que estas regiones han aplicado durante décadas deberían ser diseminados por toda la Unión Europea.

Así de claro lo expone el Grupo de Alto Nivel sobre Multilingüismo que elaboró en 2007 un informe para la Comisión sobre cómo promocionar el multilingüismo . La Comisión recomienda que todos los europeos hablen como mínimo dos idiomas aparte del suyo nativo.

El modelo de inmersión catalán es admirado por estudiosos internacionales y por la Comisión Europea como un modelo de extraordinario éxito, a imitar por otros.

Ahora bien, si el Estado español acaba con la inmersión en Catalunya tal y como la conocemos ahora, como un sistema educativo eficaz, con amplio consenso social y político, no esperemos nada de esta Europa que tanto dice admirar nuestro modelo. “La Unión Europea no interfiere en competencias exclusivas de los Estados, y el régimen lingüístico es una de ellas”, dice Johan Häggman, que fue miembro del Gabinete del Comisario de Multilingüismo Leonard Orban.

Catalunya deberá defender su lengua por sí misma.

Los actuales programas de inmersión en autonomías bilingües españolas se inspiran en las iniciativas pioneras de Quebec, en Canadá, en los años 60. Allí fueron los padres de niños anglófonos que pidieron educación en francés para sus hijos para que pudieran disfrutar de las mismas oportunidades que los niños francófonos.

Los estudios demuestran que la inmersión permite una mayor integración social de los niños no nativos en esa lengua, y los conduce a poder aspirar a mejores empleos en el futuro. Es un modelo aditivo y no substractivo. No perjudica académicamente sino que tiende a favorecer el rendimiento general de los escolares. No se observan diferencias apreciables en el dominio del otro idioma .

La inmersión mejora la autoestima de los hablantes del idioma pequeño y aumenta la tolerancia de todos los escolares hacia la diversidad lingüística.

Precisamente una alta autoestima es crucial para la pervivencia en el tiempo del idioma pequeño. Una buena valoración de la lengua propia ayuda a la transmisión intergeneracional, al mantenimiento del uso social a pesar de la presión lingüística del idioma dominante, y al éxito de la resistencia a los avances de ese idioma o incluso su reversión.

Según los estudios del neurolingüista Miguel Martínez López de la Universidad de Valencia, los individuos bilingües o multilingües son más creativos que los monolingües. Tienen mayor agilidad mental, capacidad cognitiva y un mayor flujo sangüíneo en el cerebro. Sufren menos de Alzheimer y el declive cognitivo asociado al envejecimiento los alcanza de 4 a 7 años más tarde que a los monolingües.

La ofensiva actual del poder central en España contra el modelo de inmersión catalán es observada en Europa con estupefacción. “Quizás en Madrid no saben que entre los más respetados expertos en multilingüismo abundan los catalanes”, se sorprende Jeroen Darquennes, un académico belga.

En la Unión Europea hay 23 idiomas oficiales y unos 60 idiomas regionales o minoritarios. El catalán figura en la segunda categoría, a pesar de tener más hablantes que idiomas oficiales como el danés, el finlandés, el letón, el lituano, el estonio, etc.

Parafraseando al lingüista Max Weinreich, que dijo que un idioma es un dialecto con un ejército y una Marina, se puede afirmar que la diferencia en Europa entre un idioma oficial y un idioma minoritario es un ejército y una Marina.

The post La inmersión catalana, admirada en Europa appeared first on Perspectiva europea.

El país tot just acaba de celebrar eleccions legislatives, on per primer cop des del restabliment de la democràcia el 1989 un mateix partit, la Plataforma Cívica del Primer Ministre Donald Tusk, ha repetit el triomf a les urnes. Fins ara, tots els governs havien perdut les eleccions següents.

Polònia aporta un molt benvingut entusiasme al lideratge de la Unió, exercint amb passió una presidència devaluada a poc més que simbòlica des del Tractat de Lisboa. Nogensmenys intenta aprofitar l’oportunitat d’influir les prioritats europees presidint alguns consells de ministres. De retruc, vol capitalitzar l’increment de visibilitat, per la qual cosa ha signat un contracte d’un milió d’euros amb el gegant de les Relacions Públiques Burson-Marsteller.

Polònia s’ha marcat com a prioritats aquest semestre l’increment del pressupost de la Unió, i la defensa de les decisions preses de forma comunitària en contraposició a la situació actual en què els Estats, sobretot Alemanya i França, marquen la pauta en la crisi financera i de l’euro. Polònia, sempre atenta al gegant rus, posa l’accent en la seguretat energètica i en la continuació del procés d’ampliació de la Unió –sobretot a l’Est. Està tan decidida a afavorir l’ingrés d’antigues dictadures socialistes que acceptaria que s’hi colés Turquia.

L’optimisme de Polònia ve del seu èxit polític i econòmic des que es va alliberar del jou soviètic. Aplicà amb rigor una dolorosa teràpia de xoc per restablir el lliure mercat i se’n va sortir millor que la molt subvencionada antiga Alemanya de l’Est. És l’únic país europeu que no ha patit la recessió, i actualment creix al 4,4% anual. Manté com a objectiu entrar a l’eurozona, netament, sense fer trampes com els grecs.

La valentia dels agricultors polonesos va fer del seu país una excepció a l’evitar la col.lectivització de la terra segons ordres de Stalin. Polònia va destacar entre els satèl.lits de la URSS per la fermesa de l’Església Catòlica, sempre al costat del poble. L’Església ja havia mantingut viu l’esperit nacional i l’ús públic del polonès durant el segle i mig que el veïns de Polònia la van fer desaparèixer del mapa, literalment. Durant el temps de l’ocupació soviètica i imposició del règim comunista, l’Església repetí el seu rol de baluart de resistència.

El Primer Ministre Donald Tusk cità el Beat Papa Joan Pau II com a inspiració per a les prioritats de l’actual presidència europea. La contribució del Papa polonès a l’esfondrament del comunisme és fenomenal i prou documentada. Sortosament per als milions d’oprimits a Europa i per al continent sencer, Wojtyla sobrevisqué a l’intent d’assassinat de la “trama búlgara” el 1981.

A causa de la seva història, Polònia mostra molt poca paciència amb els equilibris diplomàtics de la Unió Europea amb certes dictadures, especialment la cubana. Considera les preteses mesures “incrementals”de Raúl Castro una mera excusa per mantenir al poder una gerontocràcia opressora i injusta.

És refrescant sentir algú a Europa que parla clar i actua amb coherència!

I per concloure, una anècdota. L’ambaixada de Polònia a Madrid, intrigada pel malnom de “polacos” als catalans, va finançar una investigació del seu origen. La versió més versemblant és que ve de l’ús per part de Napoleó del Regiment del Vístula per envair Espanya el 1808. Aquest prestigiós regiment de cavalleria lleugera estava format exclusivament per polonesos. Els espanyols els sentien parlar polonès i deurien pensar que s’assemblaven als catalans, a qui tampoc no entenien. I segueixen sense entendre’ns. 

Erika Casajoana

The post Polònia revifa la Unió Europea appeared first on Perspectiva europea.

França celebra la seva diada nacional el 14 de juliol ja immersa en la precampanya de les eleccions presidencials de la primavera vinent.

Els més propers assessors de Dominique Strauss-Kahn (DSK) han demanat a l’exdirector gerent del Fons Monetari Internacional que no es presenti a les eleccions primàries del Partit Socialista. Quin fins fa pocs mesos era el preferit presidenciable contra l’actual president conservador Nicolas Sarkozy i contra els seus propis correligionaris s’ha autodestruït amb la seva reprobable conducta personal, passi el que passi amb les acusacions contra ell de sengles intents de violació tant a Nova York com a París.

L’”hiper-president” Sarkozy té bàsicament via lliure al seu camp per repetir candidatura, malgrat uns índex d’aprovació escandalosament baixos des de fa anys. Els últims mesos ha seguit els bons consells d’intentar de ser menys omnipresent –recorden l’any passat quan rebé Thierry Henry després de la debacle francesa a la Copa del Món?. Sembla doncs que el bon Sarkozy repunta una mica assolint l’encara magre 22% d’intenció de vot contra els hipotètics rivals socialistes François Hollande o Martine Aubry, que arribarien al 29% cadascun segons el més recent sondeig d’Ipsos.

El mateix sondeig revela que més de 6 de cada 10 francesos no desitja que DSK disputi les primàries socialistes del mes d’octubre. Una majoria també rebutja la idea que Strauss-Kahn ocupi una funció important al govern si l’esquerra guanya les eleccions presidencials.

L’idili d’Strauss-Kahn amb l’opinió pública s’ha trencat. Sigui o no un delinqüent sexual, als francesos no sembla fer-los gràcia com a eventual president un home incapaç de controlar les seves pulsions, i ja comença a tenir edat. No volen ni un violador ni un “viejo verde”.

França manté una certa dignitat, malgrat tot.

Des que les acusacions de la jove cambrera africana trontollen, feia pena veure la cúpula socialista especular sobre el retorn a l’arena política del famós economista. Innocent, potser, però de totes totes impresentable.

El socialista ara millor situat, François Hollande, està mancat d’experiència ministerial i presenta un balanç tirant a pobre de la seva etapa com a secretari general del PS francès.

Hollande té el mateix carisme, més o menys, que un peix bullit. La seva antiga companya, Segolène Royal, sí que traspua glamur i bellesa però perd eleccions. Aquest cop Royal ocupa el rol de candidata menor.

Martine Aubry –no sobrada d’aura- va a l’alça, però la llastren els seus posicionaments econòmics. “Madame 35 hores” té problemes per fer oblidar que defensava la idea que treballar menys cobrant el mateix és bo per l’economia. Curiosament, qui primer va proposar les 35 hores al partit socialista francès fou un tal Dominique Strauss-Kahn.

DSK ha convertit els telenotícies en no aptes per a menors. Quin fàstic! El socialista “defensor dels pobres” vivint en l’opulència i aprofitant-se d’una vídua asilada d’un dels paísos més pobres del món, a qui dobla en edat.

A Amèrica el cas DSK ja ha provocat, com el d’O.J. Simpson als ’90, un esvoranc entre la comunitat blanca i negra. Aleshores, víctimes blanques i un acusat negre a qui els afroamericans veieren com a víctima de la policia racista. Avui, hi ha un depredador vell, educat, ric i blanc i una víctima jove, pobra, sense educació i negra.

Hagués estat interessant veure quantes franceses estarien disposades a votar un energúmen com a DSK, suposant que hagués estat exonerat dels càrrecs contra ell –que és molt suposar.

Desmentint la seva fama de seductor (almenys fins al maig de 2011) i les seves pròpies paraules, DSK no és un home que estimi les dones, més aviat al contrari, com a la novel·la de Stieg Larsson. Humiliacions constants i penoses a la seva esposa, Anne Sinclair. I l’última prova del seu odi a les dones, la querella per difamació contra la jove periodista francesa que l’acusa d’intentar-la violar el 2003. Indignant.

Erika Casajoana

The post Presidencials franceses: No tornis, DSK appeared first on Perspectiva europea.

 Beji subraya que el joven Bouazizi, pobre, desesperanzado y lleno de rabia, no dirigió la violencia contra nadie más que sí mismo. No se inmoló con un cinturón de explosivos para destruir conciudadanos ni objetivos occidentales. Sacrificó tan solo su persona. Con su acto desesperado y trágico recobró finalmente la autoestima y de paso se la devolvió a millones de otros oprimidos que se identificaron con él. Un ejemplo que ha emocionado y movilizado de forma extraordinaria y que choca frontalmente con las arengas islamistas.

 Las revoluciones populares pro-democráticas en el Magreb y Oriente Medio nos llenan de orgullo y esperanza. Los jóvenes se rebelan y se repente resulta que los grandes enemigos y causa de todos los males no son ni Estados Unidos ni Israel ni Occidente en general sino sus propios déspotas, árabes y musulmanes como ellos.

 A la vista de los sorprendentes eventos, muchos europeos se autoflagelan –figurativamente- evocando nuestra hipocresía occidental, cómo pudimos colaborar tantos años con tantos autócratas y cómo hemos fallado a estas poblaciones oprimidas. Mea culpa, mea culpa, mea culpa.

 Mantengamos la perspectiva. Pocos creían en Occidente en la democratización árabe porque ellos mismos parecían incapaces de encaminarse a ella. Los únicos ejemplos de democracias árabes eran la Autoridad Palestina y el Líbano. Una con Hamás de protagonista y la otra con Hezbollá. Bonitos ejemplos! Hamás crea Hamastán en Gaza y en Líbano Hezbollá…Ya veremos cómo acaba.

 Bouazizi y los millones de árabes valientes que han dicho basta han hecho más por el futuro de su pueblo, por su libertad y prosperidad que todos los programas occidentales y las rimbombantes y patéticas Unión del Mediterráneo y Alianza de las Civilizaciones. 

 El punto de inflexión ha llegado cuando una masa crítica de ciudadanos adquiere un nivel determinado de indignación, de cultura y madurez política y consigue organizarse e intercanviar información (con la ayuda de las nuevas tecnologías y las redes sociales). El deseo de cambio deviene casi una necesidad fisiológica y logra vencer al miedo. En el bando contrario, y también debido a la globalización de las comunicaciones, las autoridades no han podido victimizar a los insurgentes con la impunidad que solían. Desde el momento en que deciden no disparar más, los tiranos están sentenciados.

 En Libia, la represión descerebrada es la última ancla de Gadafi al poder. Acabará como Ceaucescu si no se suicida antes.

 Los que somos lo suficientemente mayores para recordar el año milagroso de 1989 reexperimentamos sensaciones eufóricas similares. La ola liberadora de extiende y se contagia de forma imparable, haciendo ciudadanos de los que eran súbditos. En todo el mundo musulmán, y ciertamente también en África occidental, los dictadores tiemblan y esperan. Incluso en la otra punta del mundo la nomenklatura china está nerviosa. La libertad es un valor universal. 

 Los regímenes tras el telón de acero estaban basados en la fuerza bruta, puro poder militar. La ideología comunista era una farsa, una excusa para que un pequeño círculo de gente corrupta y mediocre oprimiese al resto –como sucede aún hoy en Cuba y Corea del Norte, y hasta cierto punto en China. No había Estado de Derecho, ni protección de los derechos humanos y libertades fundamentales. No había libertad de expresión ni libertad de religión. No se podían ejercer actividades económicas libremente. Toda responsabilidad se había arrancado a los individuos y transferido al Estado. Se los había deshumanizado. Todo el montaje era una gran mentira y todos lo sabían.

 El magnetismo de los valores de la democracia liberal occidental y de la economía social de mercado fueron claves en la caída del imperio soviético. El mismo magnetismo está operando en el mundo árabe y musulmán.

 Sería deseable que las rebeliones actuales desembocasen en nuevas democracias, elecciones libres y limpias, el Estado de Derecho, la libertad de expresión, la libertad de religión y otras libertades fundamentales. Ayudaría también a estimular la economía y el desarrollo en la región.

 Turquía, como ejemplo de democracia musulmana, se considera el modelo a imitar. Pero allí no hay verdadera libertad de religión ni de expresión. Los kurdos son ciudadanos de segunda clase. El Estado combina de forma esquizofrénica un laicismo agresivo con la discriminación sistemática de las religiones no musulmanas. Los cristianos no pueden reparar sus iglesias y monasterios milenarios ni formar nuevos sacerdotes, y nadie puede mencionar el genocidio armenio de 1915.

 La democracia turca de queda corta. Los árabes deberían aspirar a más.

The post El primer árabe libre appeared first on Perspectiva europea.

Simplificando, políticamente podemos decir que los flamencos llevan muchas décadas cansados de un intento de país fruto de los accidentes de la Historia y de la geopolítica. Va mucho más allá de la frustración por las (cuantiosas) transferencias financieras, es un deseo de compartir lo menos posible un futuro común con los francófonos.

Y a cada elección lo dicen más alto.

Ha habido un “tsunami” político con la derrota del partido democristiano flamenco CD&V, que ha perdido su tradicional hegemonía, en su feudo y por extensión, en el país. Bart de Wever, 39 años, líder de la Nueva Alianza Flamenca (NV&A), partido soberanista de centro-derecha, pero sobre todo soberanista, es el nuevo hombre fuerte al rozar el 30% de los votos en Flandes y conseguir 27 diputados en una Cámara de 150. (Los flamencos representan el 60% de la población belga).

Como es sabido el otro ganador de las elecciones es el veterano socialista valón Elio Di Rupo, que sigue como incontestable “rey” de Valonia y consigue subir de 20 a 26 diputados. Una victoria que no puede ser dulce teniendo en cuenta el grito de los votantes flamencos.

Los dos electorados, el flamenco y el valón, han hablado claro, pero no sólo en idiomas distintos, sino en mundos políticos desconectados. Flandes apuesta por ir vaciando el Estado belga de contenido, y los francófonos por frenarlo todo tanto como puedan.

Hablo de Flandes y de los francófonos no sólo porque Flandes es una nación y Valonia sólo es un pedazo de Francia que aterrizó en un invento denominado Bélgica..Incluso existe un partido extraparlamentario que aboga por la reincorporación de Valonia a Francia. Los francófonos son tanto los valones como la inmensa mayoría de los bruselenses.

La compleja Bélgica está dividida en tres comunidades lingüísticas -flamenca, francesa y la minúscula alemana- y en tres regiones –Flandes, Valonia y Bruselas. Flandes fusionó región y comunidad, mientras que los francófonos permanecen administrativamente divididos.

Bélgica resulta a vueltas incomprensible. No es casualidad que el genio del surrealismo René Magritte fuera de aquí.

Por si fuera poco, los escasos 80.000 germanófonos en la frontera Este, incluidos en la región de Valonia aun cuando son comunidad diferenciada y reconocida, también queren ahora devenir entidad federada a la par con Valonia, Flandes y Bruselas. La zona germanófona (¿o quizás deberíamos decir sencillamente alemana?) lindando con Aquisgrán fue anexionada tras la Gran Guerra del 14. Sería del todo lógico que si Bélgica se deshace pidieran volver a su verdadero Vaterland.

El zorro cuidando las gallinas
 El rey Alberto ha pedido a Bart de Wever que sea el “informador” para crear un nuevo gobierno. Se prevé tener uno tras el verano, un plazo corto en términos belgas. El joven político flamenco está dispuesto a ceder gustoso el honor de Primer Ministro a un francófono, Elio di Rupo. Sería la primera vez en tres décadas.

De Wever ha aprendido bien la lección de su antiguo compañero democristiano de coalición y dimitido Primer Ministro Yves Leterme: En 2007, los democristianos flamencos prometieron mucho en cuanto a profundizar la federalización, y no adelantaron nada.

De Wever se ha propuesto conseguir las reformas constitucionales de fondo que el pueblo flamenco exige, por ejemplo descentralizar la Seguridad Social y el derecho de asilo. Poco le importa ser primer ministro de un país en el que no cree. Tiene bastante capital político y tiene tiempo, porque no se prevén elecciones importantes en los próximos 4 años.

El proyecto prioritario para De Wever es escindir la circunscripción de Bruselas y sus afueras (Bruselas-Halle-Vilvoorde, BHV), causa del fracaso del último gobierno Leterme. Flandes exige unánimemente la escisión de la única circunscripción electoral belga no provincial, y que además mezcla territorio bilingüe con monolingüe flamenco en dos regiones (Bruselas y Flandes). BHV es una herencia del pecado original de Bélgica: el haber nacido en 1830 como Estado unitario y monolingüe francés, a pesar de su mayoría flamenca.

El equivalente al Tribunal Constitucional sentenció en 2003 que la continuidad de esta circunscripción era anticonstitucional. Los partidos francófonos han conseguido hasta ahora evitar su escisión, mientras caían varios gobiernos por esta razón.

A lo largo del S.XX, el crecimiento de Bruselas se iba expandiendo a la vecina Flandes, y a medida que el censo mostraba una mayoría francófona en las localidades limítrofes, se iban incorporando a la bilingüe capital. A partir de minorías francófonas de más del 30%, se establecían una serie de “facilidades “, es decir, servicios públicos en francés.

En los años 60 los flamencos se hartaron de censos y del avance continuo del idioma de Molière en su territorio. Se fijaron las fronteras lingüísticas, francés en Valonia y flamenco en Flandes, manteniendo los derechos adquiridos de los francófonos en las localidades flamencas “con facilidades”.

Flamencos y valones votan sus partidos propios, ya no hay partidos belgas aun cuando las “familias” políticas intentan cooperar en el Parlamento federal. En cambio, en la circunscripción mixta bruselo-flamenca, francófonos pueden votar partidos francófonos en Flandes, mientras que los flamencos en Valonia no pueden hacer lo propio. Y por supuesto, ellos no disfrutan de ningún derecho lingüístico fuera de su territorio. “¡Bastante les cuesta poder hablar flamenco a Bruselas!

A nadie se le escapa que hay que escindir la circunscripción de marras para preparar una eventual disección del país. Los francófonos piden contraprestaciones hasta ahora inasumibles por los flamencos, como por ejemplo una expansión adicional de los límites de Bruselas o como mínimo la creación de un corredor que conecte Valonia con la capital, teniendo en mente, ellos también, una posible Valonia independiente. Y no sin Bruselas.

Los líderes de la Unión Europea no deben sufrir por el futuro de Bruselas, de una forma u otra se encontrará un apaño. ¡La creación de Bélgica sí que fue un arreglo improbable!

Y para quien sienta lástima por los pobres francófonos rechazados, que considere que la idea que la mayoría de ellos tiene de Bélgica no pasa por aprender el flamenco (neerlandés). Ni la clase política francófona lo habla –Elio di Rupo, a duras penas-, ni la líder del centro democrático y humanista (antiguo partido democristiano valón), cuyo eslogan electoral era “L”unité fait la force”.

The post Bélgica: El principio del fin appeared first on Perspectiva europea.

En el año 2000, los jefes de Estado y de gobierno acordaron en Lisboa convertir a la Unión Europea en «la economía basada en el conocimiento más competitiva y dinámica del mundo en 2010».

Nikita Jruschov retó a Occidente en los años cincuenta con su famosa frase «Os enterraremos», queriendo decir que el comunismo triunfaría sobre el capitalismo y lo enterraría. ¡Iluso!

Al igual que el líder soviético en su momento, la Comisión se rinde a la evidencia de que la economía basada en el conocimiento más competitiva y dinámica del mundo sigue siendo Estados Unidos. 

En 2005, viendo que no se iban a cumplir los objetivos de aumentar la inversión en Investigación y Desarrollo (I+D) al 3% del producto interior bruto, ni una tasa de empleo del 70% (el 60% para las mujeres) ni el aumento en el ánimo emprendedor de los europeos, la Comisión Europea, ya bajo el mando del presidente Barroso, decidió reforzar la estrategia, poniendo el acento en el crecimiento y el empleo. Desde entonces, en la jerga comunitaria se habla de Lisboa 1 (hasta 2005) y Lisboa 2 (2005-10). Lisboa 2 ha sido más concreta y efectiva.

El mérito de Lisboa 1 fue reaccionar ante el declive relativo de la economía de Europa, aun con instrumentos poco eficaces y el de Lisboa 2 el de empezar a ponerle remedio.

Antes de hablar de fracaso de la estrategia de Lisboa hay que puntualizar, porque la Unión Europea es muy diversa y contiene países entre los más ricos y competitivos del mundo, plenamente integrados en la sociedad de la información y la globalización. Aun así, es evidente que la Unión en su conjunto se enfrenta a un envejecimiento demográfico cierto y a un retroceso económico relativo. Gasta un 25% menos en educación y R+D que Estados Unidos y sus exportaciones tienen menos valor añadido.

La principal razón del incumplimiento de objetivos de Lisboa se atribuye a la falta de voluntad política en los países miembros para aplicar dolorosas reformas estructurales e incrementar la inversión en investigación e innovación. En el Consejo de Ministros de la UE impera el principio de cortesía, o lo que es lo mismo, el corporativismo: los ejecutivos se cubren las espaldas los unos a los otros diluyendo los informes críticos con sus colegas. El resultado son documentos europeos ininteligibles e intragables.

Uno de los inconvenientes de la democracia es que los gobernantes tienden a enfocarse más a seducir al votante para las próximas elecciones que a asegurar el bienestar de generaciones futuras, sin derecho al sufragio. Grecia es el ejemplo más palmario, pero otros « cerditos » del innoble grupo de los PIGS (Portugal-Irlanda-Grecia y España, qué condescendientes son los anglosajones poniendo motes a los periféricos !) tienen duros deberes pendientes. En el caso de España, el Fondo Monetario Internacional alertó desde bastantes años atrás de la burbuja inmobiliaria, del insostenible déficit por cuenta corriente y de la necesidad de una reforma laboral. Además, ninguna economía puede abrazar la sociedad de la información si el fracaso escolar alcanza casi un tercio de todos los niños.

Y mientras muchos países miembros se escaqueaban de las recetas de la estrategia de Lisboa, llegó la peor crisis económico-financiera desde los años 30. Por ello si cabe nace la nueva estrategia Europa 2020 con mayor determinación para no fallar.

José Luis Rodríguez Zapatero recibió un alud de críticas cuando apuntó a la posibilidad de sanciones para los Estados que incumplan las reformas económicas pactadas. La idea no es peregrina, ya que solucionaría el problema del escaqueo. Europa desautorizó el mensaje por venir de este mensajero. España, como líder de paro en la eurozona y con un déficit público desatado, no tiene credibilidad en estos momentos para dar lecciones de economía.

Quizás la nueva estrategia Europa 2020 quiere abarcar demasiado: lograr una economía más ecológica e innovadora, reducir la pobreza y exclusión social; fomentar industrias con bajas emisiones de carbono, invertir en investigación y desarrollo, erigir una economía digital y modernizar la educación y formación… Suena como una carta a los Reyes.

Que no nos pase como hace diez años, en que nos propusimos que en 2010 seríamos los másters del universo.

The post Estrategia 2020: Esta vez, sí appeared first on Perspectiva europea.