Aquest bloc ha estat un dels més seguits de LaVanguardia.es. El mèrit no és meu, sinó del fet que segurament quan va nàixer Punt de lectura hi havia un dèficit d’informació diferenciada sobre llibres. L’increment de lectors en els primers anys va ser sorprenent, més tard es va mantenir en un crescendo moderat segons les dades que m’arribaven de la redacció. En poc temps van aparèixer molts altres blocs a LaVanguardia.es, molts d’ells culturals, amb la qual cosa el lector va tenir també més oferta.

La intenció de l’article ha estat una constant força respectada al llarg de la seva història. Per una part he intentat assenyalar obres d’interès i per una altra oferir un escrit divulgatiu, que ajudés el lector a entendre. Els textos sovint es convertien en pretexts per a parlar de temes d’actualitat, articular pensaments, rescatar autors, oferir debat sobre la societat actual. Avui els blocs literaris són abundants i diversos. Al llarg d’aquest set anys la informació sobre literatura i assaig, no només a internet sinó també a la televisió, s’ha renovat, tot i que no sabria dir si s’ha revaloritzat.

Vull sobretot agrair els/les lectors/es que m’han anat llegint mensualment. Són força però sobretot molt bons lectors i això és sens dubte el més gratificant des del punt de vista periodístic. Alguns han realitzat comentaris on-line, altres m’han escrit aportant idees al publicat o simplement assenyalant-me una errata -cosa que sempre he agraït. L’intercanvi ha estat certament valuós. Per altra part, donar gràcies a l’equip de LaVanguardia.es, els quals sempre han estat atents a les meves necessitats i m’han donat absoluta llibertat per parlar dels llibres que m’han semblat interessants de la forma que he considerat més oportuna. És un tant curiós que ara que han estrenat nou i atractiu disseny, jo hagi decidit aquesta pausa. La professió té aquestes paradoxes (per cert, una lectura interessant sobre periodisme per a aquestes vacances es Els imperfeccionistes, de Tom Rachman).

No porte el compte de quants Punts de lectura han quedat arxivats, però més que en la quantitat he intentat que els que s’han publicat continguin textos de nivell, desproveïts de petulàncies i pensant en un/a lector/a mitjà interessat per la cultura en general. Sempre he defès que el periodisme cultural ha d’estar ben documentat, estar escrit amb brillantor, tenir un punt de divulgatiu i no avorrir. No sempre s’aconsegueix tot a la vegada i al llarg d’aquest set anys segur que he publicat articles millors i pitjors. Però puc assegurar que tots ells es van fer amb el màxim respecte cap el lector i amb una gran il·lusió. Espero haver sabut transmetre aquests dos sentiments.

Avui em passen com cinc o sis propostes diferents pel cap. Totes elles impliquen seguir escrivint i començar en breu. Per això, el meu volgut lector latent, no trigaré massa en tornar a allotjar-te a la meva ment mentre colpege un teclat. Per això dic que això d’avui és un punt i seguit, un paràgraf, potser un capítol, que acaba per a donar pas a una nova línia que plasmaré amb renovada fortalesa i il·lusió.

The post Punt i seguit appeared first on Punt de lectura.

Judt ens va fer el favor de dir-nos obertament el que pensava abans de morir aquest estiu després d’una malaltia terrible. Amb una lucidesa indiscutible ens posa sobre la taula una idea que discuteix el mainstream actual: “No podem continuar vivint així”, ens comenta per a referir-se a “l”admiració acrítica pels mercats sense restriccions, menyspreu pel sector públic, la il·lusió falsa del creixement infinit”. El text quedarà com el llegat polític de l’autor de Postguerra. Una historia de Europa desde 1945, el seu llibre més celebrat.

Ultraliberalisme voraç

L’obra posa de relleu la tendència política de l’ultraliberalisme actual, que promou l’individualisme sense límits. Per a Judt, un dels moments extraordinaris de les societats modernes ha estat precisament la constitució de l’estat de benestar (cita Keynes sovint), la implementació d’uns serveis públics eficaços, en definitiva, la construcció d’un sistema integrador que reguli el capitalisme: la seva fórmula, la socialdemocràcia. Avui, davant de les retallades indiscriminades dels serveis públics i les exigències dels dits “mercats” (algú els ha vist o els coneix?), el pensament de Judt em sembla més que encertat.

El cert és que el conservadorisme i l’ultraliberalisme ho tenen molt fàcil davant de mesures certament desafortunades que malentenen el que és la socialdemocràcia (ens referim, per exemple, a les subvencions indiscriminades per naixement o a l’encara més propera política d’auxili als joves sense estudis ni treball). Ni els defensors de l’estat de benestar poden alinear-se amb certes polítiques. Però és que a més de devorar els recursos públics, aquestes iniciatives alimenten un debat frívol i fomenten la demagògia. Judt es refereix a un altre tipus de polítiques molt més estratègiques per a subratllar-ne la necessitat: aquelles que han aconseguit una seguretat social, una protecció mínima dels desocupats i pensionistes, una incentivació del teixit social i de l’espai públic.

La desaparició de l’espai públic

Davant d’això, ens parla de les comunitats enreixades, una tendència a l’alça als Estats Units però que potser aviat importarem. Són urbanitzacions tancades, a les quals només els propietaris tenen accés, amb un sistema de seguretat privat, zones enjardinades i serveis. Davant d’això, ens parla de la privatització dels serveis de transports, com els trens a Anglaterra i les seves nefastes conseqüències a mig termini. Davant això, ens parla de serveis privats en règim de monopoli o oligopoli.

El fet és que assistim a un auge de les polítiques ultraliberals i de perfil conservador. Als Estats Units els patriotes del Tea Party influeixen de forma definitiva en la victòria republicana, al Regne Unit David Cameron aplica unes retallades històriques dels serveis públics, a França queden afectades les pensions, a Espanya un govern socialista aplica avui una política de regressió social, països com Grècia o Irlanda assisteixen a reajustaments draconians. El que va costar decennis d’aixecar se’ns enfonsa en uns anys. Que ens recomana Judt?: “la disposició a rebutjar i dissentir – per irritant que pugui ser quan es porta a l’extrem- és l’autèntica saba d’una societat oberta”. El canvi ha de venir des de sota, ja que la classe política sembla no respondre: “A efectes polítics, la nostra és una era de pigmeus”. Per tant, visió crítica i acció conseqüent.

Discurs de la por

Sobre les dificultats que se’ns apropen, Judt adverteix que seran usades per polítics xovinistes. Alguns intenten avui explotar els sentiments d’impotència o d’incertesa d’uns societat esporuguida. El sociòleg David Altheide, recentment de visita a la Universitat Rovira i Virgili, em comentava fa unes setmanes com el discurs de la por cala en la societat i interfereix en la salut democràtica. Si la nostra seguretat està amenaçada, som capaços de renunciar a les nostres llibertats. Judt ho expressa d’una altra forma molt clarament: “Si podem tenir democràcia, tinguem-la. Però per damunt de tot volem estar segurs”. Ergo, el discurs de la por es transforma en un atac a la democràcia.

Judt es dirigeix especialment als joves. Perquè ara cap no només reinterpretar el món sinó canviar-lo. I els joves són la clau d’aquesta transformació. Si se’m permet sóc optimista. Puc comprovar quotidianament el descontentament dels universitaris i el seu esperit crític. L”obstacle per a transformar aquest desencantament en acció social positiva és la seva situació debilitada, o el que en sociologia es coneix com disempowerment, és a dir la seva manca de poder i d’influència en l’esdevenidor. Els dic, si teniu coses per dir, com a mínim, expresseu-vos a les urnes! Alguns responen amb una actitud de distanciament. De nou, la classe política ens falla.

L’aposta de Judt és la socialdemocràcia i per tant una acció menys radical que la que proposa, per posar un exemple, el pensador Slavoj Žižek, qui critica el que anomena “socialisme liberal”. Davant dels que clamen per la desaparició de l’Estat, Judt argumenta la seva utilitat amb un projecte socialdemòcrata real, que reconstrueixi la confiança i alimenti la responsabilitat col·lectiva. La seva recepta implica un canvi que està per venir. Diu, ens hem alliberat del pensament que l’estat és la solució de tots els problemes -crec que caldria qüestionar que això s’hagi aconseguit del tot-, ara cap desfer-se de la idea oposada, que l’estat és l’origen de tots els nostres mals.

_________________

Fitxa de lectura
Tony Judt
El mon no se”n surt. Un tractat sobre els malestars del present
Trad. Miquel Izquierdo
La Magrana. Barcelona
190 pàgs.

The post Al·legat socialdemòcrata appeared first on Punt de lectura.

Quan hom està cansat d’escoltar la mateixa cantarella sobre l’anticatalanisme, el desastre general i tot això de la destrucció cultural, etc., apareix un escrit que ens destaca quelcom on no havíem parat atenció i, vés per on, ofereix una idea original. Diria que són els tres autors que més clarament han fet crònica sobre els interessos compartits entre València i Catalunya més enllà de l’espinosa qüestió político-cultural.

Boira és un geògraf valencià amb recorregut que recentment ha plasmat en el seu llibre La Commonwealth catalanovalenciana una idea si més no renovada de les relacions a l’Eix Mediterrani. Es refereix a un espai econòmic de fronteres poc definides però que se situa entre el Rosselló i Múrcia, tot abraçant l’Aragó i les Illes. La tesi principal de llibre és que el segle XX ha estat un període fructífer per les relacions econòmiques d’aquest espai, malgrat que en els camps polític i cultural les coses no hagin anat adreçades.

És una visió positiva i possibilista, un tant materialista si es vol -però es pot construir res simbòlic des del zero material?-, del que l’autor anomena sense embuts la Commonwealth catalanovalenciana, en tant que Catalunya i el País Valencià vertebren clarament l’eix del qual parla. Partint de l’Exposició Regional de València de 1909 i passant per les transaccions comercials dels anys trenta i més tard dels cinquanta, per arribar a les acaballes del segle, Boira ofereix un nodrit reguitzell de casos, exemples, dades i d’altres indicis de la bona salut que, com a mínim en termes econòmics, ha forjat l’Eix Mediterrani.

Una regió atrafegada
Una de les proves més contundents de l’argument de Boira és la constatació d’un inesgotable flux de capitals, productes i persones en un territori apuntalat per la bicapitalitat València-Barcelona però reforçat per contraforts de nuclis importants com Alacant-Elx, Alcoi, Castelló, Saragossa, Palma, Tarragona-Reus, Lleida, Sabadell-Terrassa, Girona-Figueres o Perpinyà, entre d’altres. Potser per evitar ser acusat d’inconsistent, diria que Boira embafa i tot amb la seva col•lecció d’estudis i de dades: conclusió general, les relacions humanes i materials han estat de les més intenses entre regions en el conjunt europeu.

M’ha semblat suggeridor també l’argument que la fixació en l’economia i l’empresa de l’Eix Mediterrani ha estat una mena de revenja davant el potent centralisme estatal. Potser aquesta impressió està menys fonamentada, però té certa lògica si considerem que d’ençà de la desfeta de l’autogovern al segle XVIII, les elits valencianes i catalanes han hagut de renunciar a la política en majúscules (ja que aquesta la feien des de fora), per centrar-se en el desenvolupament econòmic i productiu. Continua sent, si més no al Principat, un ideari de cert empresariat catalanista la voluntat de “fer país” tot aixecant l’empresa.

Inòpia estatal?
Recolzat per les anàlisis que han tractat la qüestió, a Boira li és fàcil sostenir que en aquesta regió l’Estat ha incorregut clarament en un dèficit d’inversió que ha produït una mancança d’infraestructures. Això ha limitat el creixement ja no de l’Eix Mediterrani, sinó d’Espanya en general. Aquí les dades del geògraf són força contundents i posen de relleu la inòpia en què ha caigut l’Estat, ja que una regió econòmica amb aquestes potencialitats i amb infraestructures adequades hagués apropat l’Eix Mediterrani a “la Califòrnia europea” a què aspira ser -i no és- i l’hagués allunyat d’un model productiu massa centrat en el turisme i la construcció.

L’aposta de Boira ha estat desplaçar el focus cultural que habitualment prenen les anàlisis de les relacions entre Catalunya i València i centrar-se en les relacions econòmiques. No s’amaguen aquí les tensions pròpies de la competència que es fan ambdós territoris. Si a València hi existeix un anticatalanisme, la valencianofòbia a Catalunya adopta, segons Boira, un paper més subtil: “el silenci, la no-existència d’un món més al sud, l’unilateralisme en l’actuació territorial, política, social. La incomprensió i l’oblit”. Boira per altra banda, rescata alguns indicis de discursos existents temps enrere de respecte i cooperació de dues societats unides per “una certa laboriositat”.

El conflicte fet anècdota
En general, el que ve a constatar Boira, i que segurament subscriuen també altres analistes que es miren la qüestió de cara, és que l’Eix Mediterrani va més enllà dels conflictes lingüístico-culturals que sovint airegen els mitjans. Empresaris, sí, però també estudiants, treballadors qualificats, professionals liberals, turistes, en definitiva, ciutadans, són més que conscients del conjunt d’interessos comuns que uneixen aquests territoris. Sense menystenir la història i cultura comunes, és potser aquesta relació més pragmàtica la que acabarà assentant lligams més forts. La picabaralla mediàtico-política no deixa de ser una anècdota sense sentit davant la satisfacció de la germana que estudia a Tarragona, l’èxit de l’operació dels ulls de la cosina a una clínica valenciana o la història d’amor del nebot que va anar a treballar a un despatx d’advocats a Palma.

La relació entre Catalunya i València ha estat un tema constant en la història d’ambdós països. La Renaixença va afegir al debat polític i econòmic un important ingredient cultural. A partir d’aquí a Catalunya es va forjar un ideari nacionalista nítid i força hegemònic, mentre que a València seria Joan Fuster als seixanta qui, amb Nosaltres, els valencians, sacsegés la consciencia nacional si més no de la intel·lectualitat. A partir d’aquí, defendria que les propostes de debat sobre les relacions han estat més productives de sud a nord. Mentre que al nord de la Sènia -potser hauríem de dir de l’Ebre?- s’ha tractat massa sovint València amb indiferència o paternalisme, al sud s’ha vist Catalunya amb negativisme o enlluernament desmesurats.

Cap al final de De impura natione, Damià Mollà i Eduard Mira escrivien en un sentit més simbòlic i polític: “Cal també recuperar l’orgull mediterrani, l’orgull del Sud, a l’hora de cercar lligams i germanors. Si una cosa, certament, redescobrí el nosaltrisme fusterià fou la component catalana del País Valencià, de l’antic Regne de València, o, millor, la germanor amb Catalunya car ‘germanor’ és cosa compartida i no imposada. És precisament eix sentiment de pertinença mútua i ampla, allò que més tem el nou Moloch, l’Estat bastit per altri segons models aliens”. Malauradament avui aquest discurs ressona igual de nítid que als vuitanta.

___________
Fitxa de lectura
La Commonwealth catalanovalenciana. La formació de l’eix mediterrani al segle XX
Premi Ramón Trias Fargas d’Assaig Polític
Columna, Barcelona, 2010
254 pàgines

The post La nostra Commonwealth appeared first on Punt de lectura.

 Espluga és un estudiós diversificat en tant que a més de dedicar-se a fer recerca sobre sociologia del risc, la salut i el medi ambient també s’ha interessat en la Franja de ponent, és a dir el territori aragonès de parla catalana. Fruit d’això han estat títols com Franja, frontera i llengua (1995, en col·laboració amb Arantxa Capdevila), Planeta Franja (2005) o Com embolicar la Franja amb una fulla de pi (2008). Aquest ball per la República alimenta l”atracció sobre la societat, la història i la identitat de la Franja de ponent, però és un llibre que transcendeix el personal, el local i qualsevol circumscripció regional o nacional i s’afegeix a la literatura universal memorialista de fets bèl·lics.

La solitud del narrador
Un dels valors indiscutibles del llibre és l”explicació de com Enjuanes viu el procés que li permet explicar la seva història, uns fets dels quals no s”ha parlat, un passat que s”ha retingut durant set decennis, que no s”ha explicat. Espluga explica la reacció d”Enjuanes quan el sociòleg li va lliurar un primer esborrany escrit, de seguida cridà la dona per ensenyar-li els plec de fulls emocionat. De totes les batalles viscudes per Enjuanes al llarg de la vida, la de donar la seva versió narrativa n”era la més important i definitiva, i aquesta vegada l”ha guanyada. Superada la fita, Enjuanes va morir un mes després de sortir publicat el llibre, en abril de 2010. L”home va demanar ser enterrat amb un exemplar.

Espluga explica com, durant les entrevistes, s”adonà de la dificultat de “copsar la magnitud dels danys físics i morals que allò va significar”. L”experiència de la guerra i els seus patiments són certament incommensurables i transmetre’ls impossible: inenarrable. Explica Espluga: “Els narradors com Primo Levi, Steiner o Semprún comenten la radical solitud que han experimentat després de contar totes les seues peripècies pels camps d”extermini nazis; assenyalen la profunda frustració que tenien en adonar-se que l”essencial de la seva experiència continuava sense ser contada; la solitud que els generava el fet de saber que qui ho escolta o llegeix continua sense comprendre el que va passar”.

Mur de silenci, esquerdat
El llibre contraposa la memòria, recordada, a la història analitzada. Així, el relat d”Enjuanes conté algunes imprecisions, biaixos propis de qui viu la guerra des de dins, mentre que Espluga fa anotacions històriques i de context social que ens ajuden a entendre el relat. Per altra banda, el sociòleg intenta introduir elements de tensió narrativa que impulsen la lectura i actua com a mediador d”una història retinguda en el “mur de silenci” que segons l’autor no ha aconseguit derrocar tres dècades de democràcia. Dos aspectes cal també esmentar de l’obra, l’aposta d’Espluga per plasmar el parlar de la Franja, el que dota el text de cert interès etnogràfico-lingüístic, i algunes mancances a nivell d’edició (bàsicament errates orto-tipogràfiques i de picat) que pagaria la pena esmenar en cas que es fes una segona impressió.

Aquest mur però té cada vegada més esquerdes per les quals xumen relats “anònims”, discursos no hegemònics que assaonen territoris habitualment regats a manta per narratives elaborades des del poder. Per trobar aquestes petites fonts refrescants cal però apropar-se a espais alternatius. Crec que estem vivint un moment d’intensa re-explicació de la història. Haurà notat el lector que a l’inici de l’article he escrit “rescatar” entre cometes, perquè la memòria i la història no és rescaten sinó que s’expliquen en cada moment, sovint amb un biaix que afavoreixen els poders fàctics de cada context. Avui, després de decennis de silenci, banalització i por, les històries que emanen des de baix són cada vegada més accessibles i no ens referim exclusivament a Internet, una eina de democratització narrativa notable.

Ho he comprovat aquest estiu durant tres dies per les valls del Pirineu de Lleida. Als pobles importants, a les llibreries locals, és fàcil trobar una crònica, un plec de memòries, una biografia on s”hi narrin des de la proximitat i de primera mà les històries de la guerra civil, la brutalitat de la repressió i les conseqüències nefastes de la victòria del bàndol feixista i de l”abolició de la democràcia. Als escrits publicats per petites editorials o corporacions locals se suma l’increment d’espais museístics que ens expliquen des de la Batalla de l’Ebrefins a les rutes que feien els exiliats a través dels Pirineus.

Fer memòria
Aquesta tasca de ‘fer memòria’ és especialment intensa a Catalunya, encara que podem observar moviments a d’altres parts com és el cas que estem comentant aquí centrat en un testimoni d’Alcampell. Un altre exemple proper és el llibre recent d’Anna Oliver sobre el darrer alcalde republicà de la localitat de Carcaixent (Ribera alta, País Valencià). Aquesta advocada ha publicat una excepcional monografia sobre la guerra civil a la localitat, focalitzada especialment en el sumari del judici a Paco Cucarella, alcalde cenetista executat juntament amb dotze polítics locals més l’any 1939 i que formen part de les 101 víctimes directes de la repressió franquista al municipi.

D’aquesta repressió i crims comesos, tant el relat gestat a Alcampell com el de Carcaixent evidencien a nivell local el que ja s’ha dit a nivell estatal: mentre la repressió republicana va ser exercida en un moment molt inicial i continguda pel govern en la mesura del possible, l’exercida pel bàndol nacional, una vegada guanyada la guerra, va ser quantitativament i qualitativa molt més perniciosa a més de rebre l’aixopluc oficial. És un fet que ja va posar de manifest l’historiador Josep Fontana a España bajo el franquismo (traducció nostra): “En el bàndol republicà, els màxims dirigents polítics condemnaren públicament els excessos i es van esforçar per limitar-los (…) Res similar a aquestes denúncies i a aquests intents es pot trobar en l’altre bàndol, on l’excés i la violència van ser promoguts i legalitzats pels propis dirigents”.

Tornant al llibre d’Enjuanes i Espluga, potser el més esfereïdor no és el relat de les batalles de Brunete, la participació en la batalla de Terol i la defensa de Lleida, el seu pas per hospitals militars, per camps de concentració, etc., sinó el retorn a la vila, sota la repressió feixista, i l’assumpció que havia d’habitar allà fins els darrers anys de la seva vida. Avui Enjuanes, que tenia seriosos problemes per caminar, ja no s’hi passeja amb la seva motoreta pels carres d’Alcampell, però el seu relat publicat significa una mena de comunió amb la memòria col·lectiva. En un poètic epíleg, Espluga comenta que és una història personal més, entre les prop de set mil milions possibles en el món, ni més ni més ni menys valuosa que una altra. És el fantàstic d’aquest relat.

_________________

Fitxa de lectura
Un ball per la República. La vida d’un home d’Alcampell, a la Llitera, durant el segle XX José Enjuanes i Josep Espluga
 Pagès Editors. Lleida, 2010.
240 pàgines, 15 euros.

Entre el silenci i l’oblit. Paco Cucarella, el darrer alcalde revolucionari de Carcaixent Anna Oliver Borràs Edicions 96. Carcaixent, 2010.
294 pàgines. 15 euros.

The post L’última batalla appeared first on Punt de lectura.

Abans de parlar de l’obra, crec que per entendre tot plegat cal explicar un fet recent que va trasbalsar la vida de Grossman i va impactar, i afectarà per sempre més, la seva literatura. Grossman és un escriptor molt implicat en accions pacifistes i crític amb el seu govern. L’any 2006 va rebre la mala noticia que el seu fill, que feia el servei militar, havia mort en els combats de la guerra al Líban. Les circumstàncies del procés d’escriptura són absolutament determinants en l’out-put artístic del creador.

Perdre un fill és terrible en qualsevol conjuntura, però que et retornin el cos del teu de vint anys mort en una guerra que detestes deu ser encara més catastròfic. Quan el seu fill va morir, Grossman feia tres anys que escrivia Tota una vida. Tenia la novel•la pràcticament acabada, però va haver-la d’enllestir en aquella nova condició: “El que va canviar per damunt de tot va ser la caixa de ressonància”. En les pàgines de la novel•la em sembla entreveure el temor de l’escriptor traslladat en la basarda de la protagonista.

Caminada al passat
Tota una vida comença l’any 1967, quan l’Ora, l’Avram i l’Ilan conviuen reclosos en unes instal•lacions pel fet de patir una malaltia infecciosa. Aquesta és una introducció força onírica i poètica (part en castellà es pot llegir a la web del autor), on els sentiments dels personatges s’entreveuen en la foscor de l’espai i l’estat febril. En el temps present narratiu, a l’any 2000, l’Ora és mare d’un noi de vint anys, l’Ofer, i acompanya el seu fill reclutat al campament des d’on es prepara una acció militar. En deixar-hi el fill, enceta una excursió a peu cap a Galilea tot creuant el territori Palestí i defugint la possibilitat que algú la pugui localitzar per anunciar-li”n la mort. El seu company de joventut, l’Avran, l’acompanya en aquesta profunda aventura que es converteix en un viatge (literari) al passat.

Edward M. Foster, un altre gran objector a les guerres, deia que els fets vitals de les persones són nàixer, menjar, dormir, estimar i morir. Feia llavors un estudi de personatges de Fielding, Defoe o Dickens per veure com les creacions d’aquests mestres abordaven els fets. Grossman hagués superat molt bé el test. En aquesta ocasió, ens trobem amb una novel•la amb molt pes psicològic, on pensaments, records i sentiments centren el focus narratiu. L’autor té una capacitat il•limitada per transmetre’n la psicologia a través dels gestos, dels diàlegs i de les subtils descripcions.

Els personatges són rodons i la narració n’explora la humanitat a través de fets com la maternitat, l’alletament, l’amor i la por a la mort. En aquest sentit, l’Ora es construeix com una heroïna a l’estil d’altres grans personatges femenins de la història de la literatura com la Moll de Defoe o, com compara Paul Auster (a la contraportada), l’Anna de Tolstoi i l’Emma de Flaubert. L’Ora, atrapada entre un passat traumàtic, un present angoixant i un futur d’incertesa, esdevé la metàfora de tot un poble: és un excel•lent llegat de Grossman a la literatura universal.

Clam pacifista
Tota una vida és un clam pacifista. Hi plana la desolació de la guerra i la dificultat per construir una societat justa i plàcida amb una generació que ha nascut i crescut en la cultura de la violència, que s’ha construït davant d’un enemic que l’assetja. En l’atzucac israelià, els personatges conreen sentiments negatius com la dimonització i la deshumanització de l’adversari o el temor irracional vers l’amenaça constant. Davant d’aquest panorama, hi apareix la irreductibilitat humana a la barbàrie.

La literatura de Grossman pendola entre l’intent de comprensió de la identitat col•lectiva del seu poble i l’esforç per rescatar-ne l’individu racional en un context brutal. La posició de l’escriptor és de resistència a l”anihilació de la humanitat, de l’individu, en pro de la col•lectivitat. En un dels seus assajos anomena “massa” a aquesta agrupació sense criteri individual: “Em converteixo en part de les ‘masses’ quan renuncio al dret a pensar i de formular les meves pròpies paraules, en la meva llengua, i accepto, automàticament i sense crítiques, les formulacions i el llenguatge dictats per altres”. En aquesta concepció pròpia del món, pensada i parlada des d’un mateix, pot haver-hi un bri d’esperança.

La literatura és per a Grossman una eina que pot servir per apropar-se a l’altre, per posar-se en el lloc de l’altre i per entendre millor com pensa i com actua. Com a lectors, experimentem una història i hi podem pensar-hi profundament. En general, la literatura ens individualitza mentre que els mitjans de comunicació ens parlen en un llenguatge i forma que ens agrupa i, segons l’autor, anihilaria la nostra capacitat pròpia de pensament. És una visió pessimista i un tant extemporània: Grossman contraposa la literatura als mitjans de comunicació, en tant que la primera representaria un espai independent de pensament i oferiria alternatives a les formes nocives de pensar i viure, mentre que els mitjans ens brindarien el “llenguatge de les masses”.

És una posició del pensament crític (frankfurtià) de la post-guerra mundial del segle passat i pròpia dels qui denuncien els fanatismes (polítics o religiosos), sovint atiats des de les pantalles i les pàgines dels diaris. Té raó quan denuncia que els mitjans es dobleguen al canvi ràpid i al temps vertiginós -“el missatge és el zàping”, diu-, però això no treu que molts periodistes siguin precisament els qui denuncien injustícies i posen de relleu actituds exemplars en la convivència entre pobles i cultures.

Viure sense l’enemic
A la seva conferència Reflexions sobre la pau Grossman es pregunta “com seria viure sense l’enemic?”, i lamenta: “…jo, com qualsevol israelià, no sé què és viure sense l’enemic. Ignoro què significa viure sense la presència permanent d’una amenaça existencial, sense veure’m obligat a protegir-me, defensar-me i ser agressiu amb els qui amenacen casa meva i, en més d’una ocasió, la meva vida”. I planteja que les futures generacions hauran de plantejar-se el feliç però no menys complicat “problema” de viure sense l’enemic.

Als seus assajos, Grossman analitza com l’hostilitat que hi ha al si de la societat israeliana, entre laics i religiosos, entre immigrants nous i d’antic, entre jueus i àrabs, entre pobres i rics, etc. ha deteriorat la cohesió cívica i la identitat nacional. Entre aquestes boires i incerteses, la societat haurà de buscar vies de reconstrucció social. En això, Grossman reclama responsabilitats, primer individuals -el compromís personal amb la pau i amb les vies polítiques, dialogades i civilitzades, rebutjant tot tipus de fanatisme-, però també de col•lectives, de totes les comunitats que hi viuen i també dels països veïns.

En una entrevista d’Imma Sanchis a la Contra de La Vanguardia, Grossman explicava que els seus fills anaven a l’escola en autobusos diferents per si hi havia un atemptat. Els pares intentaven que els fills no se n’adonessin de les raons, però ells ho sabien.

The post Hostatges de la por appeared first on Punt de lectura.

A una entrevista a la seva web oficial, Talese explica que les dues qualitats bàsiques per a convertir-se en l’escriptor que ell és són la curiositat i la paciència. Talese va ser educat a una família de botiguers, passava hores a l’establiment de sa mare i escoltava les converses de les clientes. La curiositat per la gent i les seves històries van ser el que el va motivar en un primer moment. No eren grans històries, sinó petits drames quotidians d’una època marcada per la guerra: la manca de productes i aliments, l’escassetat de gasolina, la por, l’alegria per una nimietat. Com explica en una de les històries, allà va aprendre a escoltar amb paciència i a tenir respecte per qui estava parlant.

Evitar la tafaneria
Talese indica que des del principi va saber diferenciar la curiositat de la tafaneria: distinció que ja va percebre en la manera en què sa mare tractava les clientes. Si bé la curiositat és una qualitat òbviament pròpia i teòricament viva en la professió, la paciència s’ha perdut bastant. Avui és difícil llegir o escoltar una entrevista ne què el periodista no fa més que interrompre el personatge, en què en realitat no s’indaga sobre el viscut i allò dit, sinó que assistim a un diàleg de sords compost per interpel•lacions constants, petits flaixos potser llampants però del tot inadequats per a veure més enllà de l’evidència. Sovint la curiositat es converteix en tafaneria.

Talese, com Capote o Tom Wolfe, dóna una gran importància a les formes, a l’estètica. Només cal observar el seu atuend. Impecablement vestit, amb barret, mocador a la butxaca, americana de solapa ampla, xaleco i camisa de coll blanc. Sens dubte la professió de la seva família (sastres) i la cultura italiana de la passeggiata l’han influït. Talese es vesteix per a ‘la història’ (story) que està escrivint, és una mena de ritual celebratori. Però els detalls també són centrals en el seu estil literari.

A Retratos y encuentros, recentment publicat per Alfaguara, trobem alguns dels escrits que van fer de Talese un reporter de renom. El segon d’ells és Frank Sinatra está resfriado i li va reportar grans elogis tras la publicació a Esquire. És un retrat magistral del cantant nordamericà, de la seva persona física i psicològica, de les seves alegries i tristors, de les grandeses i també de les pors. Qualsevol persona que es vulgui dedicar a açò del periodisme hauria de llegir-lo per a apreciar com es construeix una història de no-ficció d’alta qualitat.

Descripcions, en perill d’extinció?
Altre dels encerts de Talese és la seva capacitat descriptiva. És un plaer llegir les seves descripcions narratives, un luxe avui desterrat del periodisme escrit. Què han fet els periodistes amb les descripcions? Doncs primer maltractar-les, menystenint el detall i la precisió, l’esforç per l’adjectiu encertat, el gest tenaçment plasmat, la cura per les textures i tonalitat d’un paisatge, d’una barra de bar, d’un vestit. Avui els pinzells s’han convertit en brotxes. La descripció ben construïda es considera un luxe inassequible, ha estat devorada per narratives d’acció i per l’impacte. Aturar l’acció per descriure bé un espai o persona es jutja innecessari.

Per exemple, Talese descriu una escena en què Sinatra ofereix un encenedor a una de les dues noies que l’acompanyen al bar, o l’aspecte de Joe DiMaggio a la taula d’un restaurant, i desplega tot el talent propi d’un observador amb el do de la paraula escrita. Per les seves pàgines desfilen mites de la cultura i la política com el mateix Sinatra, Peter O’Toole, o Ernest Hemingway, i de l’esport com DiMaggio, Joe Louis o Muhammad Alí. Una constant en aquesta col·lecció està en la mirada d’alguns personatges amb talent en els seus millors dies, una mirada actual a la persona, una retrospecció al que van ser i al que són, potser certa melangia.

Darrere dels gats
Talese es va fer popular per aquests retrats i entrevistes amb personatges de primera línia, però va ser també un relator d’allò inadvertit. De fet, ell mateix explica que la seva primera història en The New York Times, quan tenia 25 anys, va ser un relat sobre els gats de la ciutat. Mentre tots els periodistes es concentraven en la carrera espacial i en les “grans històries”, ell perseguia gats. “Posseïa la capacitat de meravellar-me pel que altres consideraven comú i corrent”. Aquí, crec està la llavor de qualsevol periodista, a la qual hi ha que afegir el que llavors ja demanaven a Talese. “… mereixia ser posat per escrit (…) si allò s’escrivia bé”.

Després d’oferir-li un lloc de reporter polític, va fracassar en els seus primers comunicats i el van deposar a ‘Necrològiques’: “Mai no vaig ser tan feliç”. Escriure obituaris el va forjar en la biografia, la història personal, el retrat. Altre s’hagués enfonsat, però ell va descobrir la part interessant. Els seus llibres més elogiats van també sobre aquests temes secundaris o poc visibles, de les esposes dels mafiosos (Honrarás a tu padre), de la vida sexual dels nord-americans (La mujer de tu prójimo) o dels obrers que construeixen un pont (El puente).

Profunditat contra el xivarri
Històries hi ha a tot arreu, es necessita curiositat per a buscar-les, sensibilitat per apreciar-les i enfocar-les i mà dreta per a explicar-les. No hi ha res més desencoratjador per a un professor de periodisme que escoltar la frase “no sé de què parlar” en boca d’un jove que es vol dedicar a això. O la pregunta “de que tema puc fer el treball?”. Inclús encara fa més mal observar una cara d’indiferència quan es pregunta: “A tu, que t’interessa i t’apassiona?”.

El periodisme afronta un moment complicat en què crec que haurem de tornar la mirada a puntals com Talese. La història impactant i superficial es difuminarà entre la marea de llums, flaixos i xivarri. El periodisme persistirà en l’anàlisi, en la mirada profunda, en el tracte respectuós i compromès… Res és més decepcionant per a un lector que el comprovar que qui escriu no té res que descobrir-nos més enllà de l’obvietat. Res és més cansat i molest que el soroll actual, el xivarri. Però en aquest rebombori, sempre hi apareixerà un text, un vídeo, un moment radiofònic, en què podrem apreciar el respecte per la feina ben feta i la responsabilitat social: aquí perviu la professió.

______________
Fitxa de lectura
Retratos y encuentros
Gay Talese
Trad. Carlos José Restrepo
Alfaguara. Madrid
302 pàgines

The post Curiositat i paciència appeared first on Punt de lectura.

El títol al·ludeix a com la lectura ha anat canviant al llarg de les diferents etapes tecnològiques, però també es pot llegir a la inversa: com la lectura ha canviat la cultura. Tot i això, el debat que centra aquesta conferència gira al voltant del llibre i és a la seva darrera part on troben la controvèrsia a què ens vol portar l’autor: el futur del llibre de paper davant del seu germà electrònic.

L’ecosistema
Ja sabeu que sovint utilitze els textos com a pretext (no ho són sempre?). Feia temps que tenia ganes d’entrar en el debat sobre “la fi del llibre”, un tema que ja hem introduït en articles anteriors. Al cap i a la fi, el llibre és un mitjà per a la lectura, però podem llegir en altres suports. Per altra banda, la pantalla és una interfície ideada per a veure, no per a llegir. Ho sabem bé els qui escrivim per a ella: constitueix un handicap. Aquí la tecnologia està avançant molt i la qualitat que ofereixen alguns papers electrònics d’alta resolució és molt competitiva.

Com saben els que han estudiant la història de la comunicació, els mitjans que es consoliden no solen desaparèixer o ser fàcilment substituïts per uns altres. Els mitjans viuen en un ecosistema, les plataformes s’adapten a nous usos, es reinventen i es modifiquen. Per això, l’existència d’un nou suport electrònic és benvinguda.

Canvis segurs
El llibre és encara una tecnologia comunicacional molt consolidada. Trobarà el seu camí davant el repte de l’e-book. Quan va aparèixer la televisió, es va témer pel cinema, que va tornar a tremolar davant del videoreproductor domèstic. Els videoclubs van proliferar, però avui és difícil trobar-ne un. Potser l’exemple més il·lustratiu d’adaptació sigui el de la ràdio. Se’n va predir la desaparició en diverses ocasions. The Buggles, al primer video emés per MTV, van cantar que la imatge havia trencat el cor de l’estrella de la ràdio. Avui és potser el mitjà que millor s’ha adaptat a l’era Internet. Crec que la cançó sobre la fi del llibre tampoc s’acomplirà, el seu germà electrònic pot ocupar un espai. Això sí, com va passar amb el videoclip, tot canviarà. Per començar, la pantalla canviarà la forma d’escriure i de llegir. Heu intentat llegir un clàssic a una pantalla de telèfon o d’agenda electrònica?

Tornem a comprar vinils mentre el CD s’estanca. En el Regne Unit la venda de cassets va començar a ressuscitar l’any passat. I-tunes i Audible venen milers d’audiollibres a les seves tendes on-line i avui Cervantes és escoltat amb auriculars, el que no hagués imaginat ni Don Quixot al seu deliri. Tots aquests indicis ens porten a pensar que l’ús i evolució tecnològica no és una línea recta progressiva, té bifurcacions, trajectes dubitatius…

Fa un any escrivia sobre un llibre de Gilles Lipovetsky i Jean Serroy en relació a l’impacte de les pantalles a la cultura. Allà s’exposa una idea que crec que sintetitza bé el que vinc a dir (traducció nostra): “El que ha portat l’univers de la pantalla a l’individu hipermodern no és tant el regne de l’alienació total, com s’afirma massa sovint, com una capacitat nova per a crear-se un espai propi de crítica, de distància irònica, d’opinió i desitjos estètics. La singularització ha guanyat més terreny que el gregarisme”.

La digitalització total a les portes
Aquest divendres passat l’i-Pad va arrasar a les botigues d’Espanya. Els dispositius mòbils dotats de programes per a descarregar llibres proliferen. Aquesta febre tecnològica fa preveure que l’any vinent el 75% de les editorials s’inclinin pels e-readers i els telèfons mòbils per a comercialitzar els textos i més de la meitat de les editorials espanyoles pretenen tenir el catàleg digitalitzat, segons posa de manifest un informe recent. Les principals editorials estan donant passos consistents cap al llibre electrònic, establint aliances estratègiques, com la flamant Edi.cat..

Més mòbils que llibres?
Tot i que l’any passat la venda de llibres electrònics va augmentar un 500%, els lectors continuaran entrant a les llibreries per acaronar el paper. Algú ha vist el veí cremant la seva biblioteca al jardí? A més, és esperançador que la literatura infantil i juvenil continuï creixent: segons l’anuari de la Fundación SM, en 2009 va incrementar les vendes en més d’un 11%. Tot i això, els joves no veuen en el llibre l’únic accés a la lectura i molts es decanten per andròmines digitals. Una enquesta recent al Regne Unit manifesta que avui els joves que tenen un mòbil són més nombrosos que els que tenen un llibre.

La proliferació de tecnologies no fa més que incrementar el consum cultural en general. A més plataformes, més lectura. I el llibre continua i continuarà vigent. A més, crec que els fenòmens editorials de vendes massives no desapareixeran: em refereixc a autors com Ken Follet, Stieg Larson o J. K. Rowling. Hi ha una pila de temes vitals que s’hauran de resoldre: els drets de copyright, el paper de les llibreries i distribuïdors, els preus de les obres digitals, el pirateig, etc.

En la seva forma més industrialitzada o massiva i com objecte exclusiu o limitat, els fills dels nostres néts continuaran comprant llibres en paper, amb tapes i lletres escrites amb tinta. No tinc ni idea si el paper serà reciclat o sintètic, o si les tapes canviaran de color i les tintes seran orgàniques. Adquirir llibres físics no impedirà llegir-ne també en dispositius digitals que oferiran prestacions diferents, relacionades amb la connectivitat a la xarxa, la comunicació amb altres lectors, potser amb els escriptors… És simplement fascinant estar a les portes d’aquest canvi i poder observar com la literatura va creixent fluint ara per cables o connexions inalàmbriques, residint a memòries minúscules, visionada a pantalles o escoltada a través d’auriculars. Això sí, com indica Gubern, alguns seguirem preuant el fetitxisme del paper, la sensibilitat al seu pes i tacte, la seva disponibilitat física, el seu disseny artístic i qualitat en general com objecte.

_____

Fitxa de lectura
Metamorfosis de la lectura
Román G
ubern
Anagrama. 2010.
Barcelona
138 pàgines

The post Acaronarem el paper, premerem la pantalla appeared first on Punt de lectura.

Monzó em diverteix, m’estimula el cervell agradablement i trobe que ho fa amb un producte d’interès. Sovint combregue amb allò que diu –potser m’hauria de preocupar perquè sovint es caramulla a alguna cosa atroç!–. Poques vegades, tot i que algunes, trobe que la seua forma d’estirar la ironia, fins al sarcasme més canyero i demolidor, acaba passant-se tres pobles. Però aquesta és una de les seues tècniques. S’ha de saber encaixar. Fa un anys el mateix Monzó escrivia en un llibre que corre per les meues prestatgeries: “La paròdia que faig a la ràdio o a la televisió és això: intentar xerrar molt i no dir res. Però exagerar-ho fins a tal punt, dir tantes banalitats, llocs comuns i coses sabudes que fins i tot els més curts se n’adonin i hi vegin la paròdia del que va de savi sense dir res”. Aquesta paròdia a vegades és una autoparòdia, dels escriptors, de la gent “versada”, dels periodistes, dels crítics literaris… i això em fa més gràcia encara.

D’altres vegades, Monzó treballa el sarcasme fins a límits insospitats. Ho va fer aquest mes al programa del Clapés tot destruint sense pietat tota forma de turisme. Al diari, el mateix dia, ens plantejava la qüestió d’haver substituït el dimarts 13, com a dia nefast, pel nord-americà divendres 13. Sovint els seus escrits i intervencions parteixen d’un topic, d’una cosa quotidiana i banal, comuna i donada per suposada, i treballar-la, estirar-la cap aquí, fer-li la volta, magrejar-la amunt i avall… tot acaba en una absurditat que és l”absurditat de tot plegat, el que trobem al carrer o a les nostres pantalles.

El políticament correcte
Una de les línies de treball més interessants de Monzó és fer-nos veure la deriva il·lògica que han pres alguns discursos del políticament correcte. És una constant als seus escrits. Cap a la meitat del llibre, en un article que critica la retirada –per sexista– d’un cartell on apareixia una dona bronzejada, hi trobem un resum del seu posicionament: “El que veig és que als paladins del neopuritanisme se’ls ha anat definitivament l’olla. Aquest talibanisme transvestit de progressisme el van inaugurar alguns grups americans fa més de dues dècades, però és evident que els nostres conciutadans estan avui decidits a batre els seus rècords de quadriculació mental”.

Com bé indica el company Bernat López en un escrit que conserve, el políticament correcte va aparèixer als Estats Units cap als anys trenta del segle passat entre sectors progressistes. Els professors d’universitat van impulsar-lo cap als seixanta. El que va sorgir com la lluita pels drets de minories i grups que patien la violència simbòlica del llenguatge, va ser caricaturitzat pels sectors conservadors, que aviat van saber apropiar-se del mecanisme amb altres objectius. Avui es parla d'”ajustament de plantilla” per referir-se als acomiadaments massius o es demanen “mesures econòmiques de retallada de despeses” per aconseguir una supressió dràstica d’inversió en serveis socials.

Creativitat no verbal
El problema del políticament correcte apareix quan el seu ús arriba a extrems inexplicables. Per exemple, com esmenta Monzó, un estudiant va demandar la seua universitat per haver-lo expulsat per considerar que no progressava. El noi, que cursava Arquitectura, va presentar un full en blanc a l’examen on s’exigia un projecte i, lògicament, va suspendre. L’estudiant va argumentar que aquell full era la síntesi del seu treball, basat en la creativitat no verbal. Hem arribat a extrems certament surrealistes. I això ho trobem dia a dia, l’apel·lació a drets justos però en situacions completament il·lògiques. L’extremisme en la correcció política ens pot portar a situacions completament forassenyades.

Ara bé, el problema de la crítica al políticament correcte és el perill que ràpidament t’acusen de conservador, sectari o de coses pitjors. Ja sabem que fer una crítica al políticament correcte és políticament incorrecte. En tot cas, la pregunta que es fa Monzó als seus articles m’interessa. És sexista, per se, l’esquena nua d’una dona? ¿És sexista la Venus de Milo? No cal dir, o potser sí, que la imatge de la dona ha estat utilitzada, sovint explotada, com a reclam sexual pel món publicitari i mediàtic. No descobrim res amb això. Ara bé, la ideologia del “correctisme” sembla no tremolar davant d”anuncis on un home és representat com un inútil que no sap fer anar ni el forn de casa i venen els operaris a emportar-se’l, l’home és clar, no l’electrodomèstic.

Por simbòlica
En ambients universitaris aquesta és una qüestió molt sensible. Podem apreciar la cara d’espant, fins i tot de terror, de gent que ha mantingut en alguna ocasió una postura políticament incorrecta. La correcció política va sorgir per desempallegar els col·lectius oprimits d’un llenguatge que els violentava, per aconseguir i reclamar drets fonamentals que estaven en perill. És trist veure que alguns han aprofitat l”avinentesa per establir, en certes situacions, un “sistema simbòlic de por”, d’idees tabús sobre les quals no és lícit ni discutir. Com diria Lovecraft en els seus contes de terror còsmic, innominables.

El papanatisme al qual es refereix el títol de Monzó va per aquí; és una crítica a eixa “progressia” ideològica, sovint pedant, que ja fa tuf a caspa elitista. Pere Ballart citava Josep Pla, en aquell llibre que he comentat abans, la següent frase: “Per a desinflar el bufanúvols, cal una agulla fina i invisible”. Es referia a la ironia. Monzó, s’ha de dir, usa més aviat un punxó que tothom pot copsar a primera vista, potser la bombolla del papanatisme que critica s”ha fet tan grossa i de pell tan dura que cal una eina més consistent per fer-la petar.

_____

Fitxa de lectura
Català
Quim Monzó
Esplendor i glòria de la Internacional Papanates
Quaderns Crema
Barcelona 2010
252 pàgines

Castellano
Quim Monzó
Esplendor y gloria de la Internacional Papanatas
El Acantilado
Barcelona 2010
256 páginas

The post Papanatisme esplendorós appeared first on Punt de lectura.

Entre tots aquests pronòstics, potser el més inquietant és el dibuixat recentment per Paul Roberts a The End of Food. The Coming Crisis in the World Food Industry. Roberts és el formulant de dues fins. El del menjar i el del petroli (The End of Oil). Però si bé la fi del petroli pot portar-nos a alternatives desitjables, com l”adopció d”energies renovables o la popularització dels cotxes elèctrics, la qüestió del menjar és més complexa.

Conflictes alimentaris
Els conflictes relacionats amb l”alimentació van a ocupar l”agenda política durant els propers anys. Parlem d”escassetat d”aliments i d”episodis de fam, de la producció massiva en granges, dels problemes ocasionats pel “menjar escombreria”, de les malalties i dels riscos alimentaris, del col•lapse de la indústria alimentària, de la baixada de preus dels productes agropecuaris i de les crisis agràries o de la polèmica amb els aliments transgènics, entre d”altres.

El llibre sobre la fi del menjar de Roberts tracta sobre aquests temes. És un assaig periodístic, basat en una documentació rigorosa, en l”opinió d”experts, en l”anàlisi de dades i de tendències registrades en diversos països del món. Roberts aporta interessants fonts al final del llibre, en què es basen bona part de les conclusions. No és una aproximació sensacionalista. Tampoc diria que Robert faci alarmisme amb un tema tan delicat; és més aviat un warning.

Un bé de consum més?
El cert és que existeixen diverses qüestions que permeten plantejar dubtes raonables sobre si la humanitat serà capaç de sostenir la deriva alimentària. El principal problema és que el menjar s”ha incorporat al sistema econòmic com una commodity més, com un bé de consum comú, com les sabates o els bolígrafs. La lògica capitalista porta llavors a equiparar el tracte dels aliments amb els pinta ungles, posem per cas. Però en realitat els aliments són en sí productes que no es poden ni es deuen adaptar completament a aquestes lògiques. El capitalisme, la seva lògica liberalitzadora del mercat, té forats i no sempre funciona de forma ajustada. El problema de la indústria alimentària és un cas il•lustratiu.

Per exemple, una lògica econòmica comú en el sistema industrial per a incrementar beneficis és reduir costos o incrementar la producció invertint el mateix. Si aquesta reducció és important el producte pot ressentir-se en la qualitat, per la qual cosa hi ha gent que porta unes sabates menys còmodes o un cotxe amb menys prestacions. El problema amb la reducció de costos i l”increment productiu en la indústria alimentària és diferent. Roberts explica com per a oferir més carn de pollastre la indústria nord-americana “va desenvolupar” un tipus d”au més grossa, amb més pit, que creixés més ràpid i que optimitzes el gra ingerit. El mateix va passar més tard amb els porcs. Les conseqüències econòmiques van ser immediates: més producció, carn més barata. Les socials són més difícils d”avaluar.

Dos mil porcs per hora
La industrialització massiva del procés de producció ha portat a l”existència d”instal•lacions sorprenents: explica Roberts que un escorxador en Tar Heell, Carolina del Nord, processa dos mil porcs per hora. La maximització de la producció ha portat, això sí, a una reducció de preus importants. Avui, alguns establiments de menjar ràpid, en períodes de promoció, poden arribar a oferir una hamburguesa per un euro. Recordo fa un parell d”anys haver llegit a les portes d”un restaurant de fast food a Londres l”oferta d”un menú (hamburguesa, beguda i patates), per una lliura (avui menys d”un euro).

L”alimentació i les seves complexitats no s”adapten bé al sistema ultracapitalista. Per exemple, la lògica econòmica dicta que si pugen els preus dels cotxes la gent tendeix a comprar menys cotxes. Què passa si puja la llet, l”arròs i el blat? Si baixen els preus de les sabates la gent tendeix a comprar més sabates, però què passa si baixen les hamburgueses i el bacó? Si en un lloc la producció de bolígrafs és molt cara, la lògica comporta la deslocalització de la producció a altres països més barats. Però, ¿té lògica el trasllat d”aliments a nivell global o seria més racional el consum de proximitat? Avui és freqüent fer la compra en un mercat de productes frescos i emportar-te al cistell kiwis de Nova Zelanda, nous de Califòrnia, taronges de Xile i lluç pescat en un mar remot. Té això sentit?

Preguntes raonables
El cert és que existeixen algunes preguntes que ens hauríem de fer ara. Quan els ciutadans de països emergents com la Xina i India demandin més carn en la dieta, ¿com respondrà la indústria alimentaria a aquest repte? ¿Podem modificar sense conseqüències la genètica de plantes i animals per a l”obtenció de quantitats més grans d”aliments a preus més barats? ¿Quina solució tenim al fet de l”empobriment de sòls agrícoles, molts d”ells ja irrecuperables amb o sense productes químics? I el pitjor, ¿com anem a respondre als episodis de fam que vindran a l”Àfrica?

A mig termini els problemes de sostenibilitat del sistema poden portar a un període postcapitalista que també es doni en altres sectors com per exemple la sanitat: la reforma sanitària d”Obama reforça en certa mesura la idea que el liberalisme pur no soluciona per segons quines demandes socials. Crec que tornarem encara més les nostres mirades als mercats tradicionals, ens fixarem més en l”etiquetatge dels productes, en la seva composició, en el seu origen, etc. Encara així, cap reconèixer que la lògica de l”ecoalimentació també s”ha industrialitzat i a vegades és complicat determinat si el que ingerim només és un altre producte del màrqueting que no té en realitat en compte les lògiques pròpies de l”alimentació sostenible.

La comunicació: central
Per a acabar, una reflexió sobre la comunicació i l”alimentació. Qüestions com el risc alimentari i la informació van a ser crucials en les problemàtiques dels propers anys. Per exemple, el 20% del que paguem per un producte alimentari va a parar als costos de promoció, publicitat, embolcall, etc. El fet que la indústria posi tant d”èmfasi en la comunicació no és banal. Segons desvetlla Roberts, el sector inverteix 33 bilions de dòlars en màrqueting als Estats Units. Només el sector automobilístic supera aquesta xifra.

No és només la comunicació corporativa sinó també la institucional. En Catalunya, la Generalitat ha llençat una campanya centrada en l”alimentació ecològica. Els governs estan preocupats per la qüestió. Als riscos de salut, de noves malalties o potenciació de malalties relacionades amb hàbits alimentaris, cal afegir el fet que el sector alimentari és estratègic a nivell planetari. Ara ho és potser més que mai. Els poders públics es pregunten si podem seguir alimentant-nos com fins ara o com respondre a les crisis alimentàries o a les provocades per la mutació de malalties animals. La comunicació aquí és central, no merament utilitària com sol succeir. És des de la comunicació que podem entendre processos de crisi i gestionar-los mi
llor.

Fitxa de lectura

The End of Food. The Coming Crisis in the World Food Industry

Paul Roberts Bloomsbury, Londres

400 pàgines (edició de butxaca)

The post Una altra fi: el menjar appeared first on Punt de lectura.

Anatomia d’un instant es un llibre tot. Diverses raons fan d’ell una obra mestra. La principal és molt simple, pero és una qualitat escassa especialment entre els llibres de no-ficció. Em refereixc al fet que el text està escrit de forma excel·lent. Com a novel·la-assaig combina ajustadament l’exposició de fets, el desplegament d’idees i un estil madur literariament parlant. Cercas escriu bé, punt. No importa la complexitat de la idea, hi ha una forma de plasmar-la que fa que aquesta aparegui nítida a la nostra ment. Existeix la fórmula de convertir-la en lletres, espais, signes de puntuació.

Anatomia d’un instant és un llibre res. No rebel·la “secrets” que no se sapigueren sobre el cop d’estat del 23-F. El valor afegit de l’obra no es furgar en els mentiders del poder. El lector trobarà les fonts en les notes, en la bibliografia, en els documents consultats. L’aposta és més subtil. En el substancial, res és totalment nou, excepte la mirada. L’escriptor va llegir, va entrevistar, va madurar idees i davant d’abisme del paper en blanc, va creure convenient explicar els fets amb una mirada personal i afegir les reflexions, les images, els contextos, i tots els elements que ens porten a comprendre. L’escriptor es va despullar davant del lector, també mostrant els seus límits.

Maduresa democràtica
El llibre de Cercas és un exercici de llibertat literària en forma i contingut. Enuncia una crítica a la classe política, als dirigents, als empresaris i intel·lectuals, a la societat en general. Un producte de guant blanc i maduresa democràtica. Toca un tema encara espinós. Posa de manifest com el cop va ser en general un assalt a la democràcia macerat en el seu context social i polític. Crec que el llibre es causa i motor d’un increment exponencial de l’interès d’estudiosos, historiadors, periodistes i analistes culturals sobre la transició democràtica. Si la Guerra Civil ha ocupat la butaca presidencial de l’interès fins ara, aviat la Transició se situarà com el periode més reinterpretat de la història d’Espanya.

D’especial exquisitesa m’ha semblat l’estudi de les figures d’Adolfo Suárez i de Manuel Gutiérrez Mellado. Contra els simplismes maniqueus que havien lloat o demonitzat aquestes figures, Cercas ens presenta la complexitat de cada personatge, les raons de la seva actuació, la psicologia darrera dels seus actes, el seu poliedrisme. Tant l’expresident com l’exgeneral són retratats com humans i com polítics. Cercas també encara el paper de l’església i de la monarquia, i ofereix una perspectiva particular al respecte.

Bisturí de precissió
Després està la dissecció del momento. Es tracta de l’estudi de les imatges del cop, de la lectura profunda. Vistes una i una altra vegada, les imatges de l’entrada de Tejero a l’hemicicle i del seu crit de “!todos al suelo, coño!”, l’escena de l’actuació de Gutiérrez Mellado i Suárez i l’estètica de l’enregistrament de TVE, formen part de l’imaginari col·lectiu d’un país. Igual que molts americans recorden on estaven quan van assassinar a Kennedy, molts espanyols retenen un relat personal d’aquells moments d’incertesa pàtria. Crec que és un d’aquells exemples –sent el mateix devant d’alguns textos de Ryszard Kapuściński– en que unes poques paraules valen més que mil imatges.

Tot i que algú li pugui sembla que aquest llibre és molt diferents a Soldats de Salamina (2001), jo em decante per apreciar-ne més similituds que diferències. Amb Soldats Cercas va oferir una història sobre la Guerra Civil entre la ficció i la realitat. Què és sino Anatomia d’un instant? El mateix Cercas se sent atret per aquest espai clarobscur entre realitat i ficció. Això pot ser la seva marca com escriptor; això és periodisme, però és eixe ocupat en oferir una comprensió de la realitat a través del recurs narratiu, no l’altre, el que sovint construeix una “mala pel·lícula” a partir d’una realitat que no s’entén.

A l’epíleg Cercas escriu que “és molt provable que la televisió contamini d’irrealitat el que toca”. És una linea de reflexió sobre la que indague sovint a través d’allò que s’hi ha escrit. Sempre m’ha fascinat la capacitat del televident en interpretar la ficció televisiva com una realitat, al mateix temps que pot decodificar la informació com una historia pròpia de ficció i drama. Aquesta coqueteria constant de narradors i lectors de ficció amb la realitat, de narradors i lectors de realitats amb la ficció és sens dubte un motor literari i cognitiu de gran potència.

Llavors, ¿qui és Cercas després d’aquesta obra? Doncs, comparativament, em venen a la ment autors com Gore Vidal o Norman Mailer per al context nord-americà. Mailer es va iniciar molt jove amb Els nus i els morts (1948), una novel·la sobre la segona guerra mundial. Els Soldats de Cercas van ser escrits en una etapa més madura de l’escriptor, però va ser també l’obra que el va catapultar. Més tard Mailer subtitulà The Armies of the Night (1968) amb l’emblema “La història com a novel·la, la novel·la com a història”. També Anatomía respon a això. Crec que aquesta obra novel·la la història (sempre mòbil), rellegint-la i retallant-la, i per això a més d’un llibre ben escrit és una obra fonamental per a entendre el nostre temps present, sempre entre trajectes.

_______________________
Fitxa de lectura
En català
Anatomia d’un instant
Javier Cercas
La Rosa dels Vents 2009
464 pàgines

The post La història com a novel·la appeared first on Punt de lectura.