La veu de T

Dibuixos animats sobre els mormons

2009-11-10T17:39:00.003+01:00

Fa uns dies vaig veure el "documental" Religulous (2008). Tot i que no es pot dir que sigui objectiu, i molt menys informatiu, quan parla dels mormons ensenya escenes d'uns dibuixos animats que havia vist fa un temps i que crec que val la pena publicar.

La veritat és que desconec l'origen del vídeo, però bàsicament repassa la història Bíblica alternativa que es descriu a l'evangeli d'en Joseph Smith Jr. Curiós, del·lirant i entretingut alhora.

Banned Mormon Cartoon

Provant el nou Google Building Maker

2009-10-27T17:00:00.001+01:00

Per fi he tingut un moment per provar el nou servei de Google anomenat Building Maker. En aquest cas, consisteix en un complement per a Google Maps i Google Earth que permet modelar edificis i geolocalitzar-los sense necessitat de saber model·lar en 3D. Si no sabeu de què us parlo, mireu el vídeo:

Modelador 3D de Edificios

Després de provar-lo la veritat és que és força sorprenent. Sense necessitat de cap coneixement tècnic és possible construir la teva pròpia casa en 3D i, a més, el programa s'encarrega de texturitzar les cantonades a partir de les fotografies aèries. Un cop guardat el model, en principi es pot editar amb l'Google SketchUp si saps com usar-lo i tens prou temps lliure.

Tot funciona fent caixes sobreposades al Google Maps

El que sí que es necessita és una mica de paciència. A mi personalment m'ha faltat una hora de feina, però no perquè m'hagi costat començar, sinó perquè el programa té les seves peculiaritats i no sempre les vistes quadren del tot. Amb tot, una gran aposta que ja està donant el seus fruits, només cal mirar el mapa de les cases fetes.

El resultat després d'una horeta

Un cop acabat el model, s'emmagatzema a la compte de Google i, si els administradors de Google Earth ho creuen convenient, passarà a formar part dels edificis públics del programa. Al final, acabes treballant per Google sense veure'n un duro però content d'haver model·lat casa teva en 3D.

Resum de l'especial Sitges 2009

2009-10-20T08:48:00.009+02:00

Després de la ressaca del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges 2009. Crec que ja toca tornar a la normalitat, però abans publico el tradicional resum d'articles.

Sense cap mena de dubte aquest ha sigut l'especial Sitges més intens del bloc, i del certamen. Encara que aquesta edició ha sigut una de les més mal organitzades dels últims anys (publicació dels horaris només una setmana abans, canvis d'última hora, voluntaris que no sabien que fer, una zombie walk que no es va anunciar fins al primers dies del festival, falta d'exposicions i actes especials, una sala menys...) serà recordada pel rècord d'afluència de gent. Possiblement per la tornada del Fantàstic al nom.

Inici de l'especial: article d'introducció amb l'espot d'aquest any. Un únic espot, un altre dels errors organitzatius que va provocar que sentíssim a cada sessió el "Hey! Are you fuckin' with...".
Previsió de pel·lícules del festival: llistat de les sessions on vaig anar.
Pel·lícules del dijous 1: Babylon 2084 (curt), killer (curt) i Yatâman.
Pel·lícules del divendres 2 (part1): Goemon, Alma (curt) i Hierro.
Pel·lícules del divendres 2 (part 2):The Horribly Slow Murderer with the Extremely Inefficient Weapon (curt), The taxidermist (curt), The Collector i Shadow.
Pel·lícules del dissabte 3 (part 1): Summer Wars, Pontypool, One of those Days (curt).
Pel·lícules del dissabte 3 (part 2): Monsters and Rabbits (curt), Malice in Wonderland i The Children.
Pel·lícula del diumenge 4: Ophan.
Pel·lícules del divendres 9: Paris by the night of the living dead (curt), Carlota (curt), Survival of the dead i Dead Snow.
Pel·lícules del dissabte 10 (part 1): Solomon Kane, Zombies & Cigarrettes (curt), Dead Walkers (curt) i Game of the Dead (curt),
Pel·lícules del dissabte 10 (part 2): The Revenant, Wasting Away i Zone of the dead.
Pel·lícules del diumenge 11: Doghouse i Lesbian Vampire Killers.
Pel·lícules del dilluns 12: Zombieland, Mr.Nobody, Amer i Kynodontas.

Amb un total de 22 pel·lícules i 12 curtmetratges, tanco l'especial Sitges 2009 pujant la capçalera al museu de La Veu de T.

De La Veu de T, logos

Pel·lícules del dilluns 12

2009-10-15T22:00:00.004+02:00

Acabant ja am les pel·lícules del Festival, les crítiques del dia que no vaig veure el sol, la llarga marató del dilluns.

Zombieland (2009)

Sinopsi

Després de l'apocalipsi zombi, un jove anomenat Columbus buscarà un lloc on viure juntament amb en Talahassee, i dues germanes, la Wichita i la Little Rock.

Crítica

Primera immersió de la sèrie A americana al gènere Z i, com no podia ser d'una altre manera, en clau de comèdia. La veritat és que Zombieland està més propera a una sitcom amb tocs d'humor negre que al gore que sol caracteritzar aquesta mena de films. Tot i això, el resultat és molt entretingut i, definitivament, molt més divertit del que m'esperava.

Malgrat ser una producció relativament austera tenint en compte les productores que te al darrera (Columbia, Relativity Media i Paria), la veritat és que vesteix molt bé. Es nota que, tot i ser una pel·lícula comercial, s'ha fet amb afecte i que està pensada.

El guió fet per en Rhett Reese i en Paul Wernick és molt sòlid i va provocar més d'un aplaudiment a la sala. A més, el personatge d'en Talahassee, interpretat pel carismàtic Woody Harrelson, i algun cameo que no puc explicar donen un toc distintiu al film que va agradar molt. Per una altre banda, la direcció a càrrec de'n Ruben Fleischer no destaca especialment però s'ha de reconèixer que el recurs dels cartells flotants (quan veieu la pel·lícula ho entendreu) dóna molt bon resultat i agilitza el ritme de la narrativa.

En conjunt, una pel·lícula molt entretinguda que portarà a molts profans del gènere zombi a les sales de cine, i a tots els fans també. Tot i això no puc deixar de pensar que, per bé que és una bona pel·lícula i he rigut molt veient-la, suposa el principi del fi de l'univers zombi com a insígnia de la producció independent.

Mr.Nobody (2009)

Sinopsi

Decidir comporta conseqüències que poden canviar tota una vida, i en Nemo Nobody està a punt de prendre'n una.

Crítica

Crec que la tercera pel·lícula del director belga Jaco van Dormael està destinada a enfrontar la crítica eternament. Per uns Mr.Nobody serà una obra mestre del setè art i per altre serà una pel·lícula exageradament pretensiosa. I és que realment, la pel·lícula en té una mica de cadascuna, per un costat està rodada amb un tècnica impecable i moderna i l'argument és interessant, i per l'altre peca de voler dir masses coses i es fa una mica llarga degut als 140 minuts que dura.

La pel·lícula explota totes les conseqüència que podria portar prendre o no una acció, un tema que ja s'ha tocat a films com Lola Rennt (1998) o Sliding door (1998) però amb una dimensió molt més gran. La gràcia del film és que és màgic, innovador i emotiu, fins a tal punt que la primer hora de pel·lícula és senzillament impecable. La desgràcia és que a còpia de vides paral·leles l'espectador acaba per veure's sobrepassat i la perfecció visual no és suficient per mantenir-lo atent.

Una pel·lícula que en tot moment m'ha fet pensar amb The fountain (2006) d'en Darren Aronofsky. A mi personalment m'ha agradat bastant, però estic d'acord amb moltes de les crítiques, per molt que ho pretengui Jaco van Dormael, no és Michel Gondry ni Charlie Kaufman i en algun moment se li escapa la narrativa, que no la tècnica.

Amer (2009)

Sinopsi

Una nena, després adolescent, després dona i ja està.

Crítica

Amer m'ha semblat (a mi i a tota la sala) sosa, avorrida, pretensiosa, lenta, improvisada, previsible i tendenciosa, però sobretot antiquada i carrinclona. Els seus directors, Hélène Cattet i Bruno Forzani firmen un subproducte que els deixa com a uns Luis Buñuel de pa sucat amb oli amb reminiscències de Tetsuo (1989) sense ni arribar ni a la sola de la sabata a cap dels dos.

Per a que us en feu a la idea, durant els 30 minuts centrals del metratge només passa el següent: la protagonista adolescent acompanya a la mare a la perruqueria, es creuen amb un descapotable vermell i la mare es posa calenta, arriben a la perruqueria, un crio vacil·la a la protagonista, la protagonista li xuta la pilota i els dos corren al darrera, arriben a un descampat on hi ha un moteros, els crio marxa, la prota es posa calenta mirant els moteros, quan s'acosta la mare li fot una bufetada per fresca i marxen cap a casa. Final de l'acte i koniec.

Els altres dos actes no són molt més brillants. Això si, molt de canvi de càmera, molts filtres de colors i molta parafernàlia tècnica a l'estil José Val del Omar, però per comptes de fer-ho als seixanta, quan tocava, ho fa el 2009. Crec que no cal dir res més.

Kynodontas (2009)

Sinopsi

Tres joves són tancats des de petits a casa dels seus pares, sense veure mai el món exterior.

Crítica

Kynodontas (també coneguda com Dogtooth o Canine) és una d'aquelles pel·lícules que, tot i que em va agradar força, difícilment li recomanaria gaire gent. A falta d'una paraula millor, podria definir-la com a difícil de veure. La duració és de 120 minuts on no hi predominen els diàlegs però on no deixen de passar coses, i les actuacions, tot i que conseqüents amb l'alienació que pateixen els personatges, no són precisament a les que en té acostumats el cinema més comercial.

Amb un rerefons brutal que transmet molt més del que es mostra, el film ens ensenya la versió més aberrant del condicionament positiu i el conductisme. Una pel·lícula imprescindible per a qualsevol estudiant de pedagogia o antropologia.

Com ja he comentat, les actuacions són tot curioses i evoquen la imatge d'un infant que vol ser considerat adult. Diàlegs que serien del·lirants trets de context conformen situacions que, si bé per als personatges són naturals, descol·locaran a més d'un espectador als primers minuts. Això si, un cop t'hi acostumes la pel·lícula no deixa de sorprendre.

Una obra artística que em temo que no serà ben rebuda per l'espectador mig acostumat a un cinema molt més espectacular visualment, però destinada a ser considerada de culte en molts cercles . Això si, cal avisar que és una de les pel·lícules més pertorbades que he vist últimament i que és possible que algú s'ofengui en veure-la.

Pel·lícules del diumengre 11

2009-10-14T12:37:00.017+02:00

Una doble sessió d'humor anglès per a la nit del diumenge. Imprescindibles.

Doghouse (2009)

Sinopsi

Un grup d'amics decideix fer una sortida a un poble remot per animar a un d'ells que s'acaba de divorciar. Quan arriben allà se n'adonen que totes les dones s'han infectat amb un virus que els ha convertit en psicòpates misàndries.

Crítica

Quan Shaun of the Dead (2004) va reconciliar magistralment dos gèneres que feia temps que no es trobaven, la comédia britànica i el terror, ningú dubtava que es tornaria a repetir. Veient la nova secció British Focus d'aquest Festival queda clar que la comèdia de terror britànica ha vingut per quedar-se, i ben agraït que estaré mentre continuin donant obres tant genials com aquesta Doghouse.

La pel·lícula està dirigida per en Jake West, del qual no havia vist res fins ara però que entra directament a la llista dels directors a tenir en compte, i guionitzada pel novell però prometedor Dan Schaffer. A més, compte amb un repartiment de grans promeses del cinema britànic liderats per tres dels grans: Stephen Graham (Snatch (2000), Gangs of New York (2002)), Noel Clarke (Dr.Who (2005)) i Danny Dyer (Severance (2006)).

Val la pena veure-la, i més d'un cop i tot. Grans diàlegs i escenes del·lirants que van fer riure a tot el public durant tot el metratge. Una de les imprescindibles si et van agradar Shaun of the Dead (2004) o Severance (2006).

Lesbian Vampire Killers (2009)

Sinopsi

En Fletch i en Jimmy decideixen fer un viatje a un recondit poble d'angleterra per tal que en Jimmy pugui superar la enèsima ruptura amb la novia, la Judy. El que no saben és que al poble va ser maleït per la Carmilla, la vampiresa lesbiana que durant molts segles va causar el terror a la zona.

Crítica

Després del bon regust que m'havia deixat Doghouse, la veritat és que no esperava que Lesbian Vampire Killers estigués al mateix nivell, i ho va estar, això si, amb un registre una mica diferent.

La pel·lícula presenta una estètica pop, amb decorats força coloristes i efectes especials cridaners que combina molt bé amb una història ja de per si és esbojarrada. Des d'un primer moment ja es veu que la pel·lícula no es pren gaire seriosament a ella mateixa, fins al punt que l'espectador tarda uns minuts en acostumar-se.

Els divertidíssims diàlegs escrits per Paul Hupfield i Stewart Williams són molt passats de voltes però mantenen l'elegància britànica, així que no us espereu un Scary Movie (2000) qualsevol. A més, el director Phil Claydon ha sabut treure molt bon partit del guió i ha exprimit bé al trio protagonista (James Corden, Mathew Horne y MyAnna Buring).

L'única cosa que no m'ha agradat és l'abús de la càmera accelerada. Personalment és una tècnica que trobo força odiosa i que resta molta credibilitat als films, suposo que la meva aversió tindrà força a veure amb que es posés de moda a les comèdies dels vuitanta i que ho féssim servir sense parar. Però com que la resta de la pel·lícula és notable, se li pot passar per alt. Molt recomanable, encara que em temo que perdrà molt al doblar-la al castellà.

Pel·lícules del dissabte 10 (part 2)

2009-10-14T12:00:00.001+02:00

Segueix el dissabte amb els llargmetratges de la nit més zombie.

The revenant (2009)

Sinopsi

Bart és un soldat que torna de la tomba després d'haver mort al front i necessita sang per mantenir el seu cos en bon estat. Juntament amb en Joey, el seu millor amic, recorreran els carrers per aconseguir-la.

Crítica

Amb un títol molt mal escollit que ens recorda a la desastrosa "Revenant: vampiros modernos (1998)", the revenant ha sigut per mi una de les moltes sorpreses del Festival d'enguany. Tractant-se del primer llarg de la nit més zombie i tal com l'havien plantejat, m'esperava una versió allargada del migmetratge Masters of horror: homecoming (2005), però m'equivocava. Homecoming i the revenant només s'assemblen en que les dues són grans pel·lícules que aporten una mica d'aire fresc a un gènere, el zombi, que comença a mostrar símptomes de desgast.

Amb uns increïblement ben portats 140 minuts de metratge, el director i guionista Kerry Prior explota al màxim la figura del revenant, una barreja entre mort vivent i vampir. Molt d'humor negre i homenatges en un guió ple de girs que es reinventa a ell mateix cada poca estona. Una gran pel·lícula per tots aquells que estan acostumats i cansats d'anar sempre un pas per davant en els guions.

Wasting Away (2007)

Sinopsi

Quatre amics que treballen en una bolera prenen un gelat on hi han anat a parar els residus d’un experiment de l’exèrcit. A partir de llavors ni la seva manera de percebre la realitat ni els seus gustos culinaris tornaran a ser els mateixos.

Crítica

Refrescant comèdia de zombies que ens situa a l'altre costat de la invasió Z. No és el primer cop que el cinema fa protagonistes als morts vivents, ja ho havíem vist a la romeriana Land of the dead (2005) o a la entranyable Fido (2006). Precisament, si hagués de definir l'estètica de Wasting Away, ho faria dient que és una versió pulp del Fido amb el toc colorista de la també romeriana Creepshow (1982).

Després d'uns primers cinc minuts en blanc i negre poc prometedors, la pel·lícula comença a agafar ritme ràpidament quan els adolescents es prenen el gelat verd fluorescent, es desmaien, i en despertar la cinta passa a ser en color. Durant la resta del metratge, el punt de vista humà és filmat en blanc i negre i la visió subjectiva dels zombificats en color. Un codi visual que funciona a la perfecció i que el director, Matthew kohnen, ha sabut explotar amb les dosis justes.

Si a això li afegim un guió molt sòlid, fet pel propi director i el seu germà Sean Kohnen (a partir d'ara, els germans Kohnen... quin pollastre), el resultat final és una pel·lícula molt entretinguda que val la pena veure-la entre amics i amb uns nachos amb formatge. Potser el pitjor de la cinta són els actors, que en alguns moments s'hi podrien haver esforçat una mica més, sobretot quan fan de zombis.

Zone of the dead (2009)

Sinopsi

El trasllat d'un pres polític, unes proves militars en una petita ciutat i un accident amb els contenidors de material biològic perillós confluiran en un autèntic apocalipsi zombie.

Crítica

Desastrosa coproducció servio-italo-catalana dirigida per dos Milan de cognoms impronunciables, Konjevic i Todorovic. Crec que és difícil fer una subproducte tant nefast i avorrit com aquest tenint en una mateixa pel·lícula a una hacker-policia sense experiència, dos agents a punt de jubilar-se, un latinlover mafiós, un fanàtic religiós, dues adolescents cretines i un centenars de zombies. Per l'amor de déu, si encarar que sigui sense voler, alguna bona escena els hi hauria d'haver sortit.

Crec que el principal error de la pel·lícula és que els dos Milans no es van posar d'acord. Un d'ells era molt conscient que estava fent una sèrie Z sense pretensions i l'altre en canvi pensava en fer una obra mestre. Suposo que per això la major part de la cinta passa en habitacions tancades on els personatges simplement parlen sense dir massa res. A veure, no és que no es pugui fer una gran pel·lícula de zombies on gairebé tot sigui diàleg (Night of the living dead (1968), Pontypool (2009), per exemple), simplement és que si els teus guionistes, els dos Milans i un tal Vukota Brajovik, volen el guió en anglès i cap d'ells té el nivell de First Certificate la cosa es complica.

Tampoc surten molt ben parats els actors, que en la majoria dels casos sembla que ni tant sols s'havien aprés el guió. I és que amb zone of the dead n'hi ha per donar i per vendre. En tot cas, una pel·lícula realment soporífera que ni tant sols es mereix estar a la nit més zombi, i molt menys a les sales de cine.

Pel·lícules del dissabte 10 (part 1)

2009-10-13T17:00:00.000+02:00

Un dissabte molt zombie, però comencem tranquils, sense masses vísceres.

Solomon Kane (2009)

Sinopsi

Després d'una vida de mal, l'ànima de Solomon Kane es demandada pel propi Diable. Per tal d'evitar el seu fatídic destí, Solomon es convertirà en un purità i canviarà de vida per convertir-la en una autèntica creuada contra el mal.

Crítica

El director de la normaleta Deathwatch (2002), Michael J. Basset, en proposa ara un film d'acció que compleix amb molts dels clixés del gènere. La veritat és que aquesta primera adaptació cinematogràfica del personatge creat per en Robert E. Howard ha rebut forces males crítiques, i per aquest motiu no n'esperava massa res. Potser gràcies a això, la pel·lícula ha superat les meves expectatives i m'ha entretingut durant les dues hores que dura.

Decididament, Solomon Kane no passarà a la història del cinema. Les peripècies del protagonista són relativament interessants, però el transcurs de l'argument és completament previsible. A més, els pocs tocs que lliguen el fil conductor i que li donen una mica de personalitat al film són explicats tant explícitament que l'espectador acaba per deduir que Solomon Kane serà bon guerrer, però no sap sumar dos més dos.

Deixant de banda l'argument i alguns detalls millorables, el conjunt és acceptable i entretingut. Vaig tenir la mala sort de repetir-la a la marató sorpresa del dilluns i, fins i tot en el segon visualitzat, no se'm va fer pesada. Personalment no aniria al cine a veure-la, però me la quedaria mirant si mai veig que l'estan fent.

Zombies & cigarrettes (2009)

Sinopsi

En un centre comercial comença una plaga zombi i els pocs supervivents intentaran sortir del local.

Crítica

Un nou curt sobre zombies en un centre comercial no sembla un gran reclam a priori. Tot i això, els directors Rafael Martínez i Iñaki San Román deixen clar que coneixen el gènere Z i exploten tots els tòpics, sense innovar massa, però amb un resulta molt bo. Un bon curt on tot l'equip demostra una molt bona execució. Va provocar molts aplaudiments a la sala.

Dead Walkers (2009)

Sinopsi

Un pistoler es dirigeix cap a un poble del far west per lliurar a dos criminals. Per desgràcia en arribar es troben un poble ple de morts vivents.

Crítica

Fa temps que penso que una fusió entre el western i el gènere Z podria ser genial. Però clar, per western entenc obres de la qualitat com les d'en Sergio Leone, i per zombies les d'en Romero, i no la poca-soltada infame que és aquest curt. Així com zombies & cigarrettes va aconseguir aplaudiments, dead walkers va rebre una merescuda xiulada.

Game of the Dead (2009)

Sinopsi

Un curt de zombis, no cal dir més.

Crítica

Petitíssim experiment visual sense ni fitxa a IMDB. Una mini dosi d'humor negre per un curt fet amb molt d'afecte i molt pocs recursos.

Pel·lícules del divendres 9

2009-10-11T02:15:00.002+02:00

Començo amb les pel·lícules del segon cap de setmana. Un cap de setmana molt zombie.

Paris by the night of the living dead (2009)

Sinopsi

En un París completament infestat per zombies, una parella celebrarà el seu matrimoni.

Crítica

Una bona obertura per una nit plena de vísceres. Una petita comèdia trash de deu minuts plena d'efectes especials i acció. Molt entretinguda.

Carlota (2009)

Sinopsi

En un futur hipotètic s’ha declarat una epidèmica que converteix els morts en zombis. Queden poques persones vives: Carlota n’és una.

Crítica

Un curt correcte d'un director tant novell que no té ni fitxa a IMDB. Potser el que em va sorprendre més va ser la Macarena Gómez, no perquè l'actuació fos genial, sinó perquè després de pujar a l'escenari i parlar m'esperava que seria insuportable i no va ser així.

Survival of the Dead (2009)

Sinopsi

Una grup militar que ha sobreviscut a l'apocalipsi zombie busca un lloc tranquil on viure. En un moment donat senten parlar d'una illa que acull a refugiats.

Crítica

Que el terror zombie està molt trillat no es cap novetat, i en George A. romero ho sap perfectament. Per aquest motiu, per a l'spin off de Diary of the Dead (2007) ha decidit no fer una cinta de terror sinó una pel·lícula més normal on els zombies hi son presents. Una combinació curiosa que no va acabar d'emocionar al públic.

Si una cosa tenen els zombies és que no es necessiten gaires recursos per fer-los, el problema és que a Survival of the Dead potser s'ho han posat una mica difícil i tot. Molts cops els retocs infogràfics a l'estil Zatoichi (2003) no acaben de quedar del tot bé i als maquillatges es nota una certa mancança de pròtesis. Així com a Diary of the Dead la càmara en mà feia que el resultat final quedés bé, a Survival la filmació convencional no li fa cap favor.

Argumentalment, la pel·lícula és pràcticament un western modern on un petit esquadró militar arriba a una illa amb dues famílies enfrontades. Prou interessant com per plantejar alguns arquetipus universals però que al final queda una mica difós. Potser el pitjor enemic de Survival of the Dead és el que l'espectador s'espera i no troba, una típica peli zombie.

Dead Snow (2009)

Sinopsi

Un grup d'amics va a passar el cap de setmana en una casa de muntanya prop d'on durant la Segona Guerra Mundial s'hi va amagar un esquadró nazi. La resta us ho podeu imaginar.

Crítica

Zombies nazis i actors de nom impronunciable per aquesta irregular producció sueca noruega. Segons sembla és una de les primeres pel·lícules del director, Tommy Wirkola, d'aquelles que es fan amb molt d'afecte i pocs recursos.

Potser el més destacat de la pel·lícula són les seves dues parts, que de tant diferents un pensaria que les han rodat dos directors. A la primera el film sembla que vulgui tenir alguna mena de missatge, amb diàlegs que pretenen ser enginyosos i moltes panoràmiques de les muntanyes, però quan comença l'acció gore-frenètica canvia completament el registre i es converteix en el que tots desitjàvem a les quatre del matí, un festival de vísceres i aberracions anatòmiques.

La veritat és que no acabo d'entendre el perquè de les dues parts. Està clar que la segona part invalida completament el terror psicològic i la primera es fa realment pesada mentre espera que comenci la massacre que es sap que arribarà des d'un començament. Joves aïllats i nazis zombies, una aposta segura que funciona a partir dels quaranta-cinc minuts.

Pel·lícula del diumenge 4

2009-10-09T12:00:00.001+02:00

Acabo amb les crítiques del primer cap de setmana, i quina feinada que m'han portat. Quan llegiu això ja m'estaré preparant pel segon cap de setmana.

Orphan (2009)

Sinopsi

La Kate i en John Coleman perden al seu tercer fill. Temps després, decideixen adoptar a l'Esther, una nena de nou anys. Esther s'adaptarà bé a l'ambient familiar, com mínim mentre no descobreixin el seu secret.

Crítica

Perquè enganyar-nos, tots volem que en Jaume Collet i Serra tingui sort amb els seus projectes als Estats Units. Amb Orphan, Collet aconsegueix netejar el seu nom després de la desastrosa House of Wax (la casa de cera) (2005), però tampoc passarà a la història del cinema.

Orphan és una pel·lícula de terror i suspens sense masses sorpreses. Pel meu gust una mica massa de manual i tot, però que aconsegueix no fer-se pesada durant les dues hores que dura. Potser la principal crítica que se li pot fer és l'abús de recursos fàcils i típics durant tot el metratge.

Com a coses positives, el personatge de l'Esther està molt ben pensat i la jove actriu Isabelle Fuhrman l'ha sabut esprémer al màxim. La veritat és que en general el disseny de personatges està aconseguir i encara que alguns, com la filla sorda, s'haurien pogut explotar una mica més, ajuden a fer la història més interessant. Cal afegir, sense voler fer cap spoiler, que el gir del final fa que quadrin moltes situacions que durant la pel·lícula es veien forçades. A més, tot i que el conjunt és un xic massa comercial, hi ha una escena just quan es comença a descobrir tot plegat (no puc dir més) que em va agradar i no me l'esperava.

Per bé que el resultat final no acabi sent una obra mestre, s'ha de reconèixer que com a producte ha funcionat bé a l'altre costat de l'Atlàntic recaudant 48 milions de dolars. Desconec el cost real del film, però sembla que ha aconseguit suficients beneficis com per assegurar-li un nou projecte al director català, Unknown White Male (2011). Esperem que li vagi bé.

Pel·lícules del dissabte 3 (part 2)

2009-10-08T20:10:00.000+02:00

Segueix amb les crítiques acabant el dissabte 3.

Monsters and rabbits (2008)

Sinopsi

Ser un amic imaginari no sempre és fàcil, i molt menys quan el teu nen fa el seu primer amic real.

Crítica

Un curt entranyable dirigit per en Nicky Lianos i escrit per en David Lemon. Divertit i entretingut, però on crec que el tema no s'ha aprofitat del tot.

Malice in wonderland (2009)

Sinopsi

Versió lliure del clàssic de Lewis Carroll ambientada al submón del nord-est d'Anglaterra.

Crítica

Durant aquesta pel·lícula el cansament va passar factura a tot el grup i cap dels cinc va aguantar sense tancar els ulls una estona. Per sort, el metratge és una concatenació d'escenes amb un mínim fil conductor així que, en despertar-nos, podíem seguir la trama com si res. La veritat és que no sé si això és bo o no.

Malgrat que la pel·lícula és d'aquest any, no es pot pas dir que tingui un títol original, amb una ràpida consulta a IMDB ja veiem que aquest mateix nom s'ha fet servir en dues produccions anteriors. Però deixant de banda aquest detall, i la curiosa sinopsi de la obra homònima de l'any 1982, Malice in wonderland ens presenta una revisió de l'obra de Carroll on tots els personatges formen part del costat fosc de la societat. Drogaadictes, prostitutes, pinxos i mafiosos conformen una història que portarà de bòlit a una Alicia desmemoriada interpretada per Maggie Grace i ha un quinqui obsessionat amb el pas del temps interpretat per un excel·lent Danny Dier (que ja ens va sorprendre a Severance/Desmembrados (2006)).

La fotografia és correcte, la direcció regular i els diàlegs recorden tota l'estona els del llibre original. El principal problema de la pel·lícula és que l'argument està tant desdibuixat que a l'espectador acaba per no importar-li el més mínim la trama. Un com finalitzat l'argument que es descriu a l'Alicia original, la pel·lícula continua durant deu minuts per tancar alguns detalls del passat de la misteriosa protagonista, per desgràcia la resolució arriba en un moment en el qual a l'espectador ja li és igual i fa que en sortir els crèdits quedi un mal gust de boca.

La meva conclusió, una pel·lícula que prioritza l'estètica per sobre del contingut, per veure-la un cop només. Una cinta destinada a convertir-se en insígnia dels gafapastes del futur, i si no em creieu, temps al temps.

The Children (2008)

Sinopsi

Dues parelles amb fills decideixen passar les vacances de nadal en una casa aïllada. Tot va fenomenal fins que els nens contrauen una estranya malaltia.

Crítica

The children és queda a un pas de ser una grandíssima pel·lícula. I és una llàstima perquè a més de ser una gran idea, basada en la novel·la d'en Paul Andrew Williams, el guió escrit pel propi director, Tom Shankland, és impecable. Tots els actors ho fan bé, fins i tot els nens, que aconsegueixen posar els pèls de punta al més valent. Com a afegit, la majoria de les escenes tenen un toc personal que les fa diferents. Una llàstima com ja he dit.

El problema de la pel·lícula és que, a l'hora de muntar el metratge, a algú se li va passar pel cap que el resultat final seria poc comercial i va decidir farcir les escenes d'ensurts fàcils i gratuïts. Per aconseguir-ho, varen agafar cada primer pla de la cara de les innocents criatures i s'hi va concatenar una pujada de volum i flaixos d'imatges com: parpelles, mosques, un ganivet tallant carn, una persona cridant... Desconec si va ser idea del director o de l'editor, en Tim Murrell, però la veritat és que li treuen tota la credibilitat a la pel·lícula. Esperem que algun dia l'Andrew Williams torni a revisar la cinta i li deixin reeditar el DVD sense aquests afegits absurts.

Ara bé, si passem per alt aquest error, la pel·lícula fa por. Val la pena veure-la encara que només sigui per l'argument, que parteix d'un concepte ja explorat al clàssic El pueblo de los malditos (1960) o a Los chicos les maíz (1985) però d'una forma molt més íntima. I per si amb tot el que he dit no en teniu prou, The Children és també el millor mètode anticonceptiu que he vist últimament.

Pel·lícules del dissabte 3 (part 1)

2009-10-07T17:20:00.001+02:00

Segueixo amb les crítiques. Aquest cop amb les dues millors pel·lícules que he vist el primer cap de setmana. Imprescindibles.

A part, he vist que El blog ausente també està penjant crítiques, i algunes de pelis coincideixen amb les que he vist.

Summer Wars (Samâ wôzu) (2009)

Sinopsi

Kenji, un nerd en tota regla, treballa com a moderador dins del món virtual d'Oz, la xarxa social més gran del món. Un estiu, Natsuki, la noia més guapa de l'institut, li ofereix feina a la casa rural de la seva família per passar l'estiu allà. Durant la seva estància, un hàcker s'infiltrarà a Oz i provocarà el caos a nivell global.

Crítica

Una de les millors pel·lícules que he vist el primer cap de setmana, amb això ja podria acabar la crítica, però m'allargaré una mica més. La pel·lícula és dirigida per Mamoru Hosoda, del qual fins ara només havia vist Digimon: the movie (2000) i que en el seu moment em va sorprendre força gratament.

A nivell narratiu, Summer Wars es mou tota l'estona entre el món virtual i el món real, però sense confondre'ls mai. Per un costat, el món virtual presenta una estètica molt conceptual feta majoritàriament amb ordinador, i per l'altre el món real es mostra mitjançant animació tradicional. Tot i això, la tècnica no és la única diferència entre els dos mons. Així com al virtual hi predomina l'acció, al real se'ns presenta una trama pràcticament costumista que va commoure a tot el públic.

La cinta és un torrent de sensacions durant les dues hores que dura. Sense afluixar ni un segon, Hosoda aconsegueix jugar amb els sentiments de l'espectador fent que es formi una opinió de cadascun del membres de la curiosa família Jinnouchi, per després desmontar-la.

La pel·lícula està molt influenciada per la obra del mestre de l'animació Satoshi Kon, fins al punt que, de no saber-ho, un podria assegurar que és seva. Si hagués de catalogar les sensacions que transmet el metratge, que no l'argument, diria que és una fusió entre Millenium Actress (2001), Tokyo Godfathers (2003) i Paprika (2006) (si no n'heu vist alguna de les tres, simplement feu-ho ja). De fet, aquesta semblança extrema és l'única crítica que se m'acut per a Summer Wars ara mateix.

Una pel·lícula d'animació molt recomanable. Si us en voleu fer a la idea de l'estètica de Oz, podeu mirar el curt que el propi Hosoda va fer per Louis Vuitton anomenat Superflat Monogram.

Pontypool (2008)

Sinopsi

Mazzy és una estralla radiofònica vinguda a menys que es veu obligat a fer de locutor en un petit poble canadenc. Durant l'emissió del dia de Sant Valentí comencen arribar informes de l'exterior sobre atacs massius i ordes descontrolades.

Crítica

Sense cap mena de dubte, la millor pel·lícula que he vist el primer cap de setmana. Pontypool demostra que és possible fer bon cinema amb poquíssims recursos i quinze dies de rodatge. Una petita gran obra del director Bruce McDonald, que no coneixia de res fins ara però que seguiré de prop. Però la pel·lícula és més que una bona direcció, el guionista i escriptor del llibre original (Pontypool changes everything), Tony Burgess, ens regala 96 minuts de metratge on el principal fil conductor són els diàlegs, i quins diàlegs.

Pontypool aconsegueix allò que la majoria dels director han oblidat com fer, fer bon cinema de terror sense ensenyar res. Només amb els tres principals actors, en Stephen McHattie (en el paper de Mazzy), la Lisa Houle (com a Sydney Briar) i la Georgina Reilly (com a Laurel Ann), la veu del corresponsal interpretada per en Rick Roberts i un parell de sorpreses més que no explicaré McDonald en fa prou per explicar-nos una història que funciona de meravella.

Una pel·lícula en la que només es necessiten dues condicions per veure-la: visionar-la en versió original (sinó us perdreu la increïble veu de l'Stephen McHattie) i no llegir res en absolut de l'argument (ni tant sols la fitxa del Festival). Una obra que gaudiran tots aquells que comencen a estar cansats de veure un cop rere l'altre les mateixes fórmules.

One of those days (2008)

Sinopsi

L'apocalipsi és molt més del que la gent es pensa. El problema no es acabar amb la humanitat, sinó fer el judici final. Per organitzar tanta gent és necessària molta paperassa, i a vegades es cometen errors.

Crítica

Un bon curt per obrir la sessió doble de la nit del dissabte. Dirigit per Hattie Dalton i protagonitzat per un sempre excel·lent Derek Jacobi (I, claudius (1976) Breaking the code (1996), Gosfor Park (2001) entre d'altres) i Joanna David (que ha fet mil sèries). Possiblement sigui el curt amb més cast a la fitxa de IMDB, 90 persones ni més ni menys!

Un curt molt curt, molt anglès i molt divertit escrit per Mark Burton, un dels col·laboradors esporàdics de la factoria Aardman.

Pel·lícules del divendres 2 (part 2)

2009-10-06T18:00:00.000+02:00

Continuo amb les crítiques, però abans vull fer notar una cosa. Les crítiques d'aquestes pel·lícules no pretenen ser detallades, una crítica en profunditat em portaria molta feina tenint en compte el volum de pelis i, sobretot, m'obligaria a incloure alguns spoilers (a partir d'ara "esgarriadors") que no vull posar en pel·lícules tant noves.

The Horribly Slow Murderer with the Extremely Inefficient Weapon (2008)

Sinopsi

Que en puc dir... tracta d'un assassí terriblement lent amb una arma extremadament ineficient.

Crítica

Com ja va passar amb Arbeit für Alle (2008) l'any passat, aquest curt és 100% Sitges. Cinc minuts del·lirants sobre l'assassí més lents de la història. Altament recomanable.

The taxidermist (2009)

Sinopsi

A Gibworth un elixir ha allargat la vida dels animals de companyia. El venedor de pinso està molt content; el taxidermista, no tant.

Crítica

Un curt intel·ligent de la guionista del ben valorat videojoc The Getaway (2003), Katie Ellwood, i del desconegut Bert & Berti (que per mi són dues persones però a IMDB tenen una única fitxa). Una bona execució per un curt amb moltes influències estètiques de Marc Caro i Jean-Pierre Jeunet. Amor amb un toc d'humor negre que sense cap mena de dubte suposa una bona carta de presentació per a l'equip realitzador.

The collector (2009)

Sinopsi

Arkin entra robar a casa d'una família benestant. El que no sap és que un altre delinqüent ha entrat abans que ell i que no està disposat a que ningú en surti.

Crítica

Primer film com a director de Marcus Dunstan, guionista de la meitat de la saga de "Torture Porn" Saw (2004, 2005, 2006, 2007, 2008, 2009... com en Woody Allen però sense canviar el guió) i Feast (2005). Per aquesta primera incursió al món de la direcció, Dunstan he decidit no arriscar-se i oferir un producte sense masses novetats. Tortures, trampes impossibles i corredisses conformen una cinta que es deixa veure però que no aporta massa al gènere.

A nivell d'actuació, destaca lògicament en Josh Steward, que protagonitza el 99% de les escenes (bàsicament, només falla a la obligatòria escena de "destape"). La veritat és que aconsegueix una notable actuació que només pot descriure's com "fent d'Eduard Norton en una peli que mai faria l'Eduard Norton". No m'estranyaria que en breu veiem a Steward protagonitzant alguna sèrie A.

En quan a les tortures, hi ha alguna cremada química prou interessant, però per la resta són totes velles conegudes. Tenim des de filferros a les genives, passat per evisceracions de cap per avall, cables que activen trampes mortals, trampes per a óssos... Potser amb menys engranatges que les vistes a Saw, però igual d'eficaces. Una fórmula simple però que funciona.

Una pel·lícula distreta entre The last house on the left (1972) i Hostel (2005).

Shadow (2009)

Sinopsi

David és un ex combaten d'Irak que decideix anar a la serralada de Shadow per practicar ciclisme de muntanya. En una taverna defensa a Angelina davant d'uns caçadors, junts seguiran amb el seu viatge sobre dos rodes sense saber que els caçador voldran venjar-se.

Crítica

Segons els crítics del Festival, Shadow suposa un ressorgiment del terror italià, no sé si serà tant, però el que sí que és cert és que de ben segur no és "la pel·licula més extrema de Sitges 09", com van assegurar abans de la projecció.

La pel·lícula està dividida en tres actes desiguals que, com sol passar a vegades, podrien titular-se tranquil·lament el bo, el lleig i el dolent. El primer terç, que ens presenta els personatges i la persecució pel bosc, és un autèntic homenatge al giallo que passa de meravella El segon canvia radicalment el to i converteix la cinta en un torture porn més, ni massa fort, ni massa fluix, però que no avorreix. Finalment els últims quinze minuts, el director, Federico Zampaglione, torna a capgirar-ho tot i decideix acabar una història coherent d'una forma completament surrealista que va confondre a tots els assistents (encara que alguns no ho reconeixeran mai).

Una pel·lícula ben dirigida amb alguns moments força artístics que de ben segur faran que tornem a sentir parlar d'en Federico Zampaglione.

Si reduïm la ciència, reduïm el progrés

2009-10-05T20:20:00.002+02:00

NOTA: faig una pausa enmig de l'especial Sitges per sumar-me a la proposta d'en Javier Peláez.

El "Que inventen ellos" de Unamuno continua sent una preocupant constant en aquest país. És justament aquesta visió la que fa que Espanya estigui a la cua en patents i que haguem basat la nostra economia en la totxana durant els anys anteriors a la crisi.

Logotipus de la campaña

Durant masses anys, Espanya ha patit una autèntica fuga de talents en l'àmbit científic. Aquesta fuga no només ens ha portat a perdre grans metges, biòlegs, físics, informàtics... sinó que també ha fet que moltes innovacions que haurien donat riquesa al país s'acabin inventant a l'estranger.

Tot i això, semblava que aquesta tendència estava canviant recentment. En poc temps es va ampliar el Parc Científic de Barcelona, es va construir el PRBB i es van facilitar la creació de nous grups d'investigació arreu de la geografia. Gràcies a això, entre moltes altres coses, Espanya ha passat a formar part del projecte International Cancer Genome Consortium i la tecnologia emprada amb el nou DNI electrònic s'està exportant a d'altres països. Tot simplement amb un parell d'anys d'apostar per la innovació.

Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB)

Però clar, una flor no fa estiu i quan semblava que la situació començava a arreglar-se l'Estat decideix que la millor manera de sortir d'una crisi immobiliària és invertir de nou en construcció amb el Plan E. No és que l'endeutament públic sigui una dada especialment preocupant, però sí que ho és que per financiar-lo decideixin retallar d'altres camps com la investigació i l'educació, que afavoririen un canvi de paradigma econòmic i diversificarien les fonts de riquesa del país.

Per aquest motiu, he decidit sumar-me a la campanya "La ciencia Española no necesita tijeras".

Pel·lícules del divendres 2 (part 1)

2009-10-04T14:30:00.002+02:00

Poc a poc aniré posant les crítiques de totes les pel·lícules que vagi veient. Estic intentant aprofitar les llargues cues per escriure-les a l'ultraportàtil, però costa un munt concentrar-se amb tant de soroll.

Goemon (2009)

Sinopsi

El 1582 l'emperador Hideyoshi Toyotomi controla Japó amb ma de ferro i afany expansionista gràcies a una complicada trama de traïcions que el van fer arribar al poder anys abans. Mentrestant, el poble pateix les conseqüències del nou sistema econòmic que deixa a una gran part de la població en la pobresa més absoluta mentre la resta s'enriqueix.

En aquests context, Goemon, el lladre mestre, es converteix en una figura molt popular en repartir entre els pobres tot allò que robar als rics. En un dels robatoris, Goemon descobreix la conxorxa que va portar a Toyotomi al poder i aquest descobriment canviarà completament la seva vida.

Crítica

Sembla que Kazuaki Kiriya li feia por dirigir el seu segon llargmetratge. Han passat ja cinc anys des que va presentar Casshern (2004), l'òpera prima que va ser aclamada tant per crítica com per públic. A més, Casshern va passar a la història del cinema en competir pel títol de la primera pel·lícula filmada completament amb croma, juntament amb la americana Sky Captain and the world of tomorrow (2004) i la francesa Inmortel (ad vitam) (2004).

La veritat és que pot estar tranquil, Goemon supera de molt la seva anterior obra, i no només en pressupost, sinó també en maduresa i ritme narratiu. El film converteix un fet històric (pel que tinc entès) en un espectacle fantàstic de primera línia. Kiriya ens mostra un japó imaginari on la influencia de occident no només ha fet arribar armes de foc, sinó que ha modificat tots els detalls de la vida quotidiana. Armadures medievals, pagodes amb torres gòtiques, canons... conformen un escenari més proper els jRPGs que al cinema tradicional. Tota una joia visual que entrellaça constantment el món real amb les CGIs.

En quan al guió, Goemon ressuscita el gènere clàssic del Wuxia i li dóna una nova vida gràcies a les tècniques actuals. De fet, en tot moment, el film recorda més els clàssics de Hong Kong com El luchador manco (1971) o Legendary Weapons of China (1982) que al cinema japonès de samurais. Tant és així, que els principals personatges prescindeixen de la típica katana i usen armés inspirades en les espases tradicionals xineses. Fins i tot el propi personatge de'n Goemon segueix al peu de la lletra el codi del Xia.

Una bona pel·lícula d'aventures madura i, sobretot, molt allunyada del cinema d'acció americà políticament correcte al que ens han malacostumat.

Alma (2009)

Sinopsi

És difícil fer una sinopsi d'un curt tant curt sense esgarrar-ne res.

Crítica

Primer curt com a director de l'animador de Pixar Rodrigo Blaas. Amb només cinc minuts, Alma ens presenta una inquietant història de forma sublim, tant tècnica com narrativament. No cal dir molt més d'un curt que torna amb premis de tots els festivals on es presenta.

Donat que Blaas forma part de Pixar, espero que algun dia comptin amb ell com a director o bé per al futur Double Dare You de'n Guilermo Del Toro i Disney.

Hierro (2009)

Sinopsi

El fill de la Maria, Diego, desapareix durant unes vacances a la illa de Hierro. Sis mesos més tard, la seva mare torna a l'illa, amb l'esperança de tornar-lo a trobar.

Crítica

Hierro és el clar exemple del que et pot passar si dones masses recursos per fer una òpera prima. El director, Gabe Ibáñez, està tant preocupat de demostrar el que val tècnicament que perd la visió de conjunt i el producte final acaba sent avorrit.

El cert que Ibáñez aconsegueix treure el millor de tots els actors adults (els nens ja són un altre tema), entre els que realment cal destacar Elena Anaya. A més, el director coneix a la perfecció el que poden oferir els efectes especials i ens regala un ampli mostrari de cortinetes entre escenes que, de tant variades, podrien formar part del seu propi videocurrículum. Per desgràcia, la cinta està farcida d'ensurts fàcils i talls onírics cada cop que la protagonista es dorm/desmaia (i ho fa molt) que no aporten res i s'acaben fent repetitius.

Però siguem justos, jo faria fet el mateix si m'oferissin molts diners per portar a la gran pantalla aquell guió. Com a norma general prefereixo critica al director per no saber treure el millor d'una història, però el cas és que a Hierro una gran part de la culpa cau del costat del guionista, en Javier Gullón. Anem a pams.

Malgrat que en un principi no pinta malament; bona introducció dels personatges, diàlegs realistes i sense pretensions... fotograma a fotograma les reaccions dels personatges es tornen cada cop més surrealistes, fins al punt que els últims quaranta-cinc minuts són un sense sentit absolut. A més, algú li hauria hagut d'explicat que no cal que totes les històries tinguin un final sorpresa, i molt menys si per arribar a ell calen centenars de situacions absurdes que la única cosa que fan és que, en sortir de la sala, el public es mori de ganes d'escriure crítiques com aquesta.

Això sí, els crèdits del començament són senzillament brillants. Llàstima que la resta del metratge no estigui al mateix nivell.

Pel·lícules del dijous 1

2009-10-03T12:00:00.000+02:00

Aquest any he decidit fer l'experiment que tenia pensat pel festival passat i portar les crítiques més al dia. No sé si ho aconseguiré, però com a mínim ho intentaré. De moment aquí us deixo el primer dels passes.

Babylon 2084 (2009)

Sinopsi

L'any 2084 tota la superfície de la Terra es troba submergida sota el mar. En aquest context els dos últims reductes d'humanitat compateixen fabricant dues altes torres per sobre del nivell de l'oceà. Nivell que cada cop està més alt.

Crítica

Primer curtmetratge del director. Malgrat tractar-se d'una producció alemanya amb actors prolífics dins les seves fronteres (Olaf Krätke i Luc Feit) el curt ha sigut rodat íntegrament en anglès i això fa que ens certs moments els diàlegs es vegin forçats. Per la resta, una cinta correcte amb moltes influències estètiques d'en Terry Gilliam però on li hagués anat bé usar algunes de les tècniques cinematogràfiques on va despuntar l'antic Monty Python.

Killer (2009)

Sinopsi

Al final de la quarta guerra mundial només van quedar cadàvers. La ciutat d’Avileim es va salvar, però als carrers hi imperen la llei de les màfies i la violència.

Crítica

Alt pressupost i un repartiment ple d'estrelles per un curt inspirat no oficialment en els còmics d'en Frank Miller i que beu, sense voler em temo, dels primers curts de'n Santiago Segura o de l'Álex de la Iglesia.

Actuacions completament inexpressives, especialment la del protagonista, que no ajuden a creure's un guió que en molts moments sembla improvisat i sense rumb. Amb una estètica entre la genial Sin City (2005) i la menyspreable The Spirit (2008), el resultat final creua sovint la fina línia que separa l'homenatge del plagi més flagrant. Una llàstima.

Yatâman (2009)

Sinopsi

Versió cinematogràfica de la sèrie homònima de'n Tatsuo Yoshida dels anys setanta. Una misteriosa pedra anomenada Skull Stone està dividida en parts per tot el planeta. Darrera d'aquest objecte s'amaga un gran poder desitjat per a molts, especialment pels malvats i maldestres Doronbo gang, que faran el necessari per completar-lo. L'única esperança és l'equip format per una jove parella, el seu gos robot gegant i un petit robotet volador que hauran de fer ús dels seus poders per evitar que aconsegueixin totes les parts de la pedra.

Crítica

Ho reconec, a priori veure una altre pocasoltada del sobrevalorat Takashi Miike em feia molta mandra, i més tenint en compte que es tracta una pel·lícula infantil i encara pesa en el meu record el desastre que va ser The Great Yokai war (2005). Com a norma general, les seves pel·lícules sempre m'acaben provocant la sensació d'haver estat estafat des del primer fotograma, però Yattâman és diferent.

A Miike li ha calgut l'increïble nombre de 35 pel·lícules des de Itchi the Killer (2001) per demostrar-me que és capaç de fer una pel·lícula entretinguda i d'autor, sense deixar de ser provocadora. I és que Yattâman és infantil, però no innocent. Els acudits pujats de to al més pur estil Dr.Slump ofendran als més puristes i segurament seran censurats en molts països.

A nivel argumental, Yatterman és frenètica i imprevisible. En començar queda clar el que el film es un dorama amb totes les de llei. Actuacions impossibles, lluites desenfrenades, efectes especials, acudits picants i balls de "Para Para" conformen una narrativa que sorprèn i no deixa indiferent. El disseny de personatges tampoc enganya, nassos de porc, mechas en forma d'animals diversos, armes surrealistes i vestits coloristes.

El resultat final és tant ridículament exagerat que acaba sent simpàtic. Una bona pel·lícula per a tots aquells que busquin un anime de carn i ossos i una gran sorpresa per als qui, com jo, estàvem a punt de deixar de veure qualsevol cosa que portés el nom Miike als crèdits.

Previsió de pel·lícules del Festival

2009-10-01T19:00:00.000+02:00

Si tot va com ha d'anar, a hores d'ara estaré camí del festival a punt d'anar a veure la primera marató. Per si algun cas ens veiem per Sitges, publico el llistat de pel·lícules que aniré a veure:

Dijous 01

00:45 Auditori:

Divendres 02

11:15 Retiro:

Goemon

20:30 Auditori:

Alma (curt)
Hierro

1:15 Auditori

Dissabte 03

14:15 Auditori

Summer Wars

21:45 Prado

Pontypool

1:00 Auditori

Diumenge 4

20:15 Auditori

Orphan

(Entre setmana descanso i de pas treballo)

Divendres 09

1:00 Auditori

Paris by the night of the living Dead (curt)
Carlota (curt)
George A. Romero's Survival of the Dead
Dead Snow

Dissabte 10

20:30 Auditori

Solomon Kane

1:00 Retiro: marató zombi

Diumenge 11

1:15 Retiro

Dilluns 12

13:00 Auditori

Marató sorpresa (aquesta ha desaparegut misteriosament de la web)

Especial Festival de Cinema de Sitges 2009

2009-09-29T10:00:00.002+02:00

Bon dia humans. Un any més comença l'especial Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges 2009 a La Veu de T i, per celebrar-ho, tot el bloc es vesteix de gala (com sempre, els que vingueu de lectors de feeds no ho veureu si no entreu a la pàgina). Se'm presenta un certamen mogut amb moltes pel·lícules per comentar i poques hores per dormir, així que comencem amb tranquil·litat que fins dijous no arranca tot plegat.

Crec que no hi pot haver millor manera d'iniciar l'especial que amb l'spot publicitari del Festival. Com ja he comentat en algun article, els anuncis del Festival sempre són genials i val la pena recordar-los.

SITGES 09 Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya - SPOT (by Vitruvio Leo Burnett)

Al pròxim article faré un resum de les projeccions que tinc previstes i, després del cap de setmana, començaré amb les crítiques com vaig fer l'any passat. En veiem.

Fent de màster al REV d'Arcaron (i part 4)

2009-09-22T19:30:00.000+02:00

Nota: aquest epíleg és el final d'un article força més llarg. Si realment voleu saber de que són aquestes fotos, llegiu-vos les parts 1, 2 i 3 abans.

Sky (màster tècnic)

Amb aquest article dono per finalitzat la sèrie d'articles destinats a "Arcaron VII: encuentro en las dunas". Bàsicament, és un epíleg amb més fotografies on només explicaré algunes anècdotes. M'hagués agradat disposar de documentació gràfica sobre tot el procés de muntatge de la partida, però la única càmera que hi havia la tenia la Mònica (fotògrafa), que va arribar amb els jugadors.

El poble de Nam-Rabanasta

El terreny de joc era una casa de colònies formada per més d'una dotzena de cabanes de fusta, instal·lacions sanitàries com dutxes, lavabos, cuina, i un rafal que servia de menjador. A cadascuna de les cabanes hi dormien sis persones. Dues de les cabanes es van fer servir únicament per suport a algunes escenes i cinc van ser ocupades per la organització. Durant la partida, algunes zones de les cabanes eren també terreny de joc i representaven les destruïdes cases de Nam-Rabanasta.

El primer sopar

Un altre punt organitzatiu important van ser els àpats. A part de disposar de dos cuiners i un lloc on menjar, el primer dia es van repartir plats de fusta, jocs de coberts i gots. Cadascú es feia responsable de netejar la seva coberteria i de guardar-la a la cabana. A més, la Hermandad del Acero (PNJs) tenien la missió extra de fer desaparèixer els plats que estiguessin fora de lloc. El més trist és que la Kyo (màster) va ser la primera víctima.

La hermandad del acero

Aquesta va ser la primera partida d'Arcaron en fer servir "dungeons". Les dungeons són zones del terreny que es tanquen per simular que són coves, mines, clavegueres... Per fer les coves el que vàrem fer va ser seleccionar una petita zona del bosc i tirar cordes entre els arbres per traçar les parets. Un cop fet, disposàvem de rotlles de cent metres de tel·la que penjàvem de les cordes per fer les parets pròpiament dites. A més, en certs punts, la corda baixava i era possible posar un sostre baix per a que els jugadors passessin ajupits. La veritat és que quedàvem genials i em fa molta ràbia no tenir-ne fotos.

Primera nit de joc

Un dels elements destacats de la partida va ser la màquina d'extracció d'oli (el petroli en el món d'Arcaron) que els Pjs havien de reparar. Es va aconseguir reciclant un calentador d'aigua i afegint-hi molta màgia. L'artífex va ser en Pantel, del qual desconec si realment és enginyer electrònic, però el que sí puc dir que em va deixar completament bocabadat. En unes hores, va montar un sistema de bombeig que, a més, necessitava connectar dos cables i fer us de tres claus posicionades d'una forma concreta per funcionar, que feia sorolls diferents depenen de com ho fessin els jugadors, i que només necessitava la potència d'un parell de piles. De nou, em sap molt de greu no poder-ne posar fotos perquè era digne de ser vist.

Escena lunar

Del que sí hi ha alguna fotografies és de la sala lunar. En aquesta sala es va representar una de les escenes que va marcar un abans i un després en la partida. Per fer-la es va atrezzar una de les cabanes amb molt de paper d'alumini, molta tel·la blava i tot allò que pogués fer llums o ser brillant. Tota una obra mestre de la improvisació portada a terme per els genials màsters tècnics Ana, Ruth, Sky i Pol (perdoneu-me si algú més hi va participar i me l'he oblidat, en aquells moments estava per la partida).

Primer pla d'una PJ

Per resoldre un parell de missions (quests), un dels PJs va haver d'enfrontar-se a un joc de ritmes. El joc era en realitat una aplicació feta en flash que havia fet, si no tinc mal entès, en Marc Gelpí i va ser modificada per l'Sky. Realment, el "no pot ser" dels jugadors quan van veure el portàtil atrezzat va ser altament satisfactori.

Les cabanes per dins

Com a norma general, cap dels tres màsters ens podíem encarregar de les acciones dels PNJs, especialment de la Hermandad. Per aquest motiu, gairebé tota l'estona van estar dirigits per el l'Urbin (màster tècnic) i, ocasionalment, per en Drachenfels o en Nainodel.

Després de les vint tramés, vaig tardar gairebé tres setmanes en deixar d'escriure "y" en els textos en català.

La zona de màsters

Els jugadors no van aconseguir descobrir com a mínim quatre dels arcs argumentals i van deixar-se una de les quests optatives per resoldre (oleoducte). Durant els dos dies van morir només mitja dotzena de jugadors, cap ni un rematat pels PNJs. Tot i això, es va resoldre una de les quests que consideràvem impossibles i dues més els PJs les van solucionar d'una forma que ni se'ns havia passat pel cap. A més, durant la partida es va haver de fer una dungeon improvisada perquè els jugadors es van espavilar molt per fer allò que no teníem previst i també es van interpretar algunes escenes que no estaven contemplades durant la planificació.

Escena de batalla

Amb tot, a nivell personal la partida va ser molt satisfactòria i, tot i no estar exempta de problemes, va valer la pena. Ja ho sabeu, si mai us demanen ajudar en alguna cosa aneu amb compte, perquè podeu acabar passant un gran de setmana dirigint un rol en viu.

Escena de joc

Res més. Espero veure-us al següent Arcaron.

Fent de màster al REV d'Arcaron (Part 3)

2009-09-18T16:10:00.001+02:00

NOTA: no és casualitat que posi Part 3 al títol. Potser seria convenient llegir-se la primera i la segona abans.

Màster tècnic i un jugador

Fa ja uns dies, els amics de La Era del Caos van publicar un article sobre la partida. La veritat és que ells tenen molta més experiència en organització de Rols en Viu (REVs) i saben filar més prim a l'hora de valorar. Si us interessa el tema, us recomano llegir-vos l'article.

Escena de joc

Durant les últimes dues setmanes abans de la partida, en Kaze i la Kyo es van dedicar principalment a tancar detalls sobre les missions (quests) que hauran de solucionar els personatges jugadors (PJs) i muntant l'atrezzo necessari. Un cop els detalls van estar més o menys definits, els tres ens vàrem reunir amb els màsters tècnics per explicar-los el funcionament de la partida.

Escena de joc

Com ja he comentat en articles anteriors, un rol en viu s'allunya molt de la visió marginal i fosca que pretenen vendre als noticiaris. En realitat, es tracta d'un esdeveniment ben organitzat, no només a nivell de permisos, sinó també a nivell d'activitats. Només cal pensar en la gent que hi ha involucrada per adonar-se de la complexitat: 3 màsters, 7 màsters tècnics, una fotògrafa, 2 cuiners, una vintena de no jugadors (PNJs) i més de quaranta jugadors (PJ). Anem a explicar una mica més la gent involucrada:

Màsters o directors de joc: són els responsables. S'encarreguen de tot allò que te a veure amb el transcurs de la partida i atenen als jugadors. Si fos una pel·lícula, serien els directors i guionistes.
Màsters tècnics: coneixen el curs previst dels esdeveniments, donen suport a la feina dels màsters i atenen als jugadors en certes situacions. Si fos una pel·lícula serien els directors de la segona unitat o els assistents de direcció.
Suport: en aquest grup entra gent que no afecta al transcurs de la partida, però que són completament imprescindibles. Cuiners, gent de multimèdia, manetes en general que poden fabricar coses bruals sense recursos (com l'extractor i la sala de la Lluna, ambdós increïbles). Si fos una pel·lícula serien els FX, departaments variats, responsables de coses en general...
Personatges no jugadors (PNJ): interpreten diversos personatges durant la partida i estan a les ordres dels màsters i màsters tècnics. Un ús força comú és el de soldat enemic o monstre en general. En una pel·lícula serien els extres.
Personatge jugador (PJ): els autèntics protagonistes de la història. Disposen d'una fitxa completa de jugador i amb la seva interpretació fan que la trama avanci. En una pel·lícula serien els actors protagonistes.
Personatge jugador dirigit (PJD): no sempre n'hi ha. Són PJs normals però on en certs moments un màster li pot demanar que interpreti una escena concreta. Podríem dir que són els secundaris de les pel·lícules.

Tres dels PNJs fent de rates

Amb tot aquest desplegament de mitjans, és normal que un rol en viu requereixi planificació. A més de la feina que vàrem fer els màsters, el que trobo realment lloable és la feina dels ajudants (màsters técnics, PNJs i suport en general) sense esperar res a canvi. Per a que us en feu a la idea, el dijous abans de la partida (començava el divendres a la nit) els màsters i una bona troupe de voluntaris ja vàrem fer nit a terreny de joc par acabar de preparar coses. Varen ser moltes hores de feina intensa anant d'un costat cap a l'altre muntant, comprant, solucionant imprevistos...

Escena de joc

Els preparatius van seguir durant tot el divendres, però no van acabar-se amb el començament de la partida. En un rol en viu els màsters són només els guies del joc, però els jugadors amb les seves improvisacions són lliures de fer el que vulguin i tenen l'obligació no escrita de trobar tot allò que els màsters no han pensat. I aquí és on entren en joc els màsters tècnics. Sis ulls no poden vigilar tot el que passa durant la partida, però deu persones connectades amb walkietalkies ho tenen difícil, però no impossible.

Dos màsters i un jugador

Atrezzo, dungeons, cuina, sistema de joc... podria passar-me setmanes escrivint i em deixaria coses. Per no fer-me pesat tancaré a l'article la setmana vinent perquè el més important ja s'ha dit. La veritat és que el que més em sorprèn és que tots els col·laboradors vinguin i treballin sense queixar-se ni un segon, només per veure com la idea de tres persones es converteix en la realitat per a seixanta durant un cap de setmana. I això cal viure-ho per entendre-ho.

Fent de màster al REV d'Arcaron (Part 2)

2009-09-11T23:00:00.001+02:00

Nota: aquest article és una segona part. Potser seria convenient llegir-se la primera.

És difícil saber per on començar, així que simplement explicaré l'experiència. Durant la primera setmana en el projecte, la meva feina va consistir en llegir-ho tot sobre el món d'Arcaron. Sabia que està inspirat en el videojoc Final Fantasy IV, però això no em servia de massa donat que mai he sigut un gran fan dels jRPG. Al món imaginari hi ha mitja dotzena de regnes, cadascun amb les seves faccions i historia. Així, després d'una setantena de pàgines llegides i centenars de preguntes als màsters vaig aconseguir fer-me una idea de com anava tot.

Sarah maquillant a en Guillem

En aquest punt, ja sabia tot allò que qualsevol jugador pot conèixer d'Arcaron només entrant a la web oficial (cosa que només alguns van fer). Seguidament, els màsters em van enviar el document amb tot allò que els jugadors no poden conèixer. No és un document molt extens, però està redactat de forma esquemàtica, no narrada com la informació pública. Un cop llegir, vaig modificar-ne alguns aspectes i vaig tornar-lo a enviar. Si havia descriure en aquell context, vaig preferir acomodar-ne una mica el rerefons.

Màster Kaze fent alguna cosa

Realment, pensar tot aquell món tant complex havia portat molta feina. Per molt inspirat en Final Fantasy que estigui, es innegable que li havien donat una nova vida després de quatre anys. Tot el món disposa de lògica interna i, per bé que els jugadors encara no la coneixen, fa que es puguin fer trames realment complexes i diferents. A més, aquesta és la setena partida de la saga i la historia ha evolucionat força des que va començar. La majoria dels canvis al món són provocats pels propis jugadors durant les partides, així que el context acaba sent molt dinàmic.

Màster Kyo dirigint

Faltava més d'un mes per la partida quan vaig escriure la primera trama. Es tractava del personatge Basil Fareed, un antic noble que va viure una experiència especialment terrorífica durant la infància. Les parts d'una fitxa de personatge per un rol en viu són molt semblants a les de un rol de taula, però una mica més literàries. Concretament:

Informació general sobre el personatge jugador (PJ): nom del jugadors, nom del personatge, religió, raça, professió...
Llistat d'habilitats especials: a cada jugador se li donen N punts que pot fer servir per comprar habilitats per a la partida. Per exemple, fer més mal amb l'arma, tenir visions, ser carismàtic, robar... i, per un altre costat, pot disposar de més punts si el PJ té algun defecte greu com ara, ser cec, desfigurat, coix...
Trama: és la crònica de la vida del PJ. Des que neix o fa alguna cosa important, fins als motius que l'han dut a la partida. Pot ser simplement un esquema, però en el cas d'Arcaron van ser força novel·lades.
[Objectius: no és obligatori, i de fet a la partida no els varem posar. Poden ajudar a que els jugadors novells tingui una guia de com començar, però alhora poden convertir-se en l'obsessió del jugador i fer que no gaudeixi la interpretació]
Relacions: Aquí es descriuen els personatges amb els quals s'ha interaccionat en el passat o del qual se'n coneixen algunes coses. Cada contacte ve acompanyat de la fotografia del jugador, del nom del PJ i d'un petit text on explica la relació.
[Annexes: en cas que el personatge tingui accés a algun document o coneixement, se li pot adjuntar]

Per a organitzar-nos millor la feina, entre els màsters compartíem una sèrie de Google Docs on hi havia el resums dels personatges, les relacions entre ells i un una referència de amb quins arcs argumentals està involucrat cada PJ. Un arc argumental representa quelcom que els que PJs poden descobrir durant la partida i que involucra a més d'un personatge. Un arc argumental tant pot representar una prova física o d'enginy que s'haurà de resoldre durant la partida (quest) o, simplement, un coneixement que pot tenir conseqüències. Per aquesta partida, tots els PJs estaven lligats a més d'un arc argumental que feien que cadascun d'ells tingués importància durant la partida.

Cartes del sistema militar

Com a norma general, les fitxes van ocupar de set a divuit fulls i les vàrem acabar d'escriure el dilluns abans de la partida (menys un parell). Però les quaranta trames només representen una petita part de la feina que s'ha fet. Al pròxim article intentaré explicar més coses sobre la partida.

Fent de màster al REV d'Arcaron (Part 1)

2009-09-08T19:30:00.001+02:00

-Ens podries ajudar amb alguna cosa?
-No sé. M'agrada escriure, si voleu us ajudo amb algunes trames. Però no us garanteixo res.

Així va començar. A mitjans de juliol uns amics em van demanar si els podia ajudar amb un rol en viu (REV) que estaven organitzant anomenat Arcaron. Faltava només un mes i mig per l'esdeveniment, així que ja en feia tres que estaven treballant-hi. Il·lús de mi, vaig pensar que ja no podria fer res i que la col·laboració es limitaria a destorbar i escriure algun petit text. Sis setmanes, vint trames i moltes cosetes després, vaig acabar sent un dels màsters de la partida.

En Kaze, màster principal de la partida (Mònica)

Com alguns lectors ja sabeu, fins ara la meva participació al món dels rols en viu s'ha limitat a ser un espectador/fotògraf/el-cabró-del-flash. Sóc tant dolent interpretant que ni tant sols he sigut mai jugador, així que la cosa m'anava una mica gran. Però com que tot plegat va ser força gradual, al final vaig acabar corrent pel bosc amb un walkietalkie, quaranta jugadors (PJ) a qui seguir i una vintena de tècnics i personatges no jugadors (PNJ) a qui organitzar. Tota una bogeria, vaja.

La Kyo, màster, i la Ruth, màster tècnica (Mònica)

De la partida fa tot just un parell de dies i la veritat és que vaig acabar esgotat. Diuen que en acabar un REV tots els màsters diuen que mai més tornaran a dirigir, completament d'acord, però que al cap d'uns dies sempre canvien d'opinió. Han passat uns quants dies i me n'estic començant a adonar que, tot i que algunes coses no van sortir com esperàvem, la veritat és que m'ho vaig passar genial i, el que va funcionar, ho va fer més que bé.

Escena de joc (Mònica)

Durant els pròxims articles intentaré descriure com es viu un REV des de l'organització. La meva feina va estar limitada a l'últim mes i mig, així que no puc parlar de les coses realment complicades com seleccionar la localització, contractar el lloc, moure contactes, pactar de què anirà la partida, buscar cuiners/càtering, gestionar el pressupost... però faré el que podré.

Sigueu benvinguts a "Arcaron VII: encuentro en las dunas".

Torno el setembre

2009-07-14T10:00:00.001+02:00

Com ja vaig fer el nadal d'aquest any, tanco el bloc durant les vacances. Bones vacances a tots!

Malgrat que no publiqui al bloc, continuaré compartint articles d'altres blocs a la pàgina del reader.

2 anys d'articles: el menys llegits

2009-07-07T10:15:00.001+02:00

Seguint amb el repàs dels 2 anys del bloc, passo a repassar aquells articles que, per algun motiu, no han aconseguit cridar l'atenció dels lectors durant aquest any (com ja vaig fer l'any passat):

La contraproducció de les vacances: suposo que aquest article està destinat a formar per per sempre d'aquesta llista donat que ha quedat antic.
Stallman a la nit al dia: sembla lògic que un vídeo com aquest perdi vigència amb el temps, sobretot quan ja formava part de la llista fa un any.
DFwiki Labs, parlant amb plata: és curiós que aquest article no sigui llegit quan, tot sovint, encara haig d'explicar a algú que és una wiki o una RSS.
L'assassinat de dos sofàs antics: amb aquest temps, me n'he adonat que els articles més artístics solen ser sempre els menys llegits. La veritat és que l'article era estrany, però en guardo un bon record.
Col·lecció silueta d'icones d'RSS vol.2: ho reconec, vaig dir que faria una 3r volum, però m'he quedat a mitges i mai trobo el moment per acabar-lo.
Trivialitats del 2007: com el seu propi nom indica, la trivialitat i el nombre de visites no solen ser bones companyes.
Star Wars: the exhibition a Madrid (part 3): perquè la part 3 sí i la resta no? Mai ho sabrem.
Fent d'extra a la nova pel·lícula d'en Woody Allen (part 1): el pitjor del tema no és que l'article estigui a la llista, sinó que encara no hagi vist Vicky Cristina Barcelona (2008).
Fent d'extra a la nova pel·lícula d'en woody Allen (part 2): doncs no déu ser tant bona la peli, o com a mínim ara ja no importa a ningú.
No em diguis Zomby, baby: un article de l'especial Sitges 2007. el temps passa per a tothom, fins i tot pel als zombies.
Resum de l'especial Sitges 2007: el primer especial Sitges varen ser només 4 articles i gairebé cap sobre el festival.
Perquè anomenem programes al programari: no crec que aquest article es mereixi estar en aquest llistat, però si hi és tampoc puc fer-hi res.
Els cinc temes més recurrents de la catosfera: aquest article va tenir forces lectures l'any passat. No sé perquè ja no es llegeix, i menys si tenim en compte que segueix vigent al cent per cent.
El punt friki: un gran títol per un article que es llegeix en pocs segons. No sé perquè està al llistat.
Les pròximes fonts d'idees per a hollywood: encara tinc l'espina clavada de no tenir un segon bloc exclusivament sobre cinema. No és un mal article, potser una mica dens, però no descarto fer-ne una revisió algun dia ara que les tendències comencen a canviar.

En principi, aquí acaba el repàs sobre els dos anys de La Veu de T.

Jon Dyer, l'home de les mil barbes

2009-07-03T09:30:00.000+02:00

Per un dubte existencial sobre si les perilles són malvades, he acabat descobrint (via Capitolio i inutilidades) en Jon Dyer, tot un personatge amb un repte personal tot curiós; aconseguir portar tots els tipus de barba possibles.

Tipus Soul Patch (Dyer.org)

Tipus The Klingon (Dyer.org)

Com a referència, usa taula on es descriuen els tipus de barba (que desconec d'on la tret) que, lògicament ha publicat a la pàgina web.

Els tipus de barba (Dyers.org)

La veritat és que l'estrambòtica idea resulta en una pàgina molt simpàtica o no pot faltar un FAQ i molta més informació sobre el projecte.

Tipus Balbo (Dyer.org)

Tipus zappa (Dyer.org)

Enllaç: The quest for every beard type

2 anys d'articles: els més llegits

2009-06-30T09:00:00.001+02:00

Així com fa un parell d'articles vaig repassar alguns números sobre el bloc, ara toca fer com l'any passat i repassar els articles més llegits durant aquest segon any. La veritat és que hi ha algunes sorpreses que no m'esperava:

Què és un tros de quòniam? aquest petit article ni tant sol va aparèixer al rànquing de l'any passat malgrat ser un dels primer del bloc. És curiós com, a poc a poc, s'ha posat en el número 1.
Motius per odiar l'iPhone: com som els humans, Per bé que aquest article era el complementari de motius per tenir un iPhone, el primer ni tant sols apareix al llistat mentre que aquest continua en segona posició. En defensa de l'andròmina en qüestió, diré que les noves versions han millorat molt.
Hàmster, hàmsters, hàmsters: escalant sis posicions en un any, aquesta recull de vídeos sembla que encarar hipnotitza per la seva simplicitat. Encara que personalment continuo preferint els slowloris.
Primer concurs de microrelats: i únic, afegiria jo. Em sembla estrany com continua sent un dels articles més llegit malgrat que va acabar fa temps.
Per què les càmeres compactes són un festivla d'ulls vermells? l'anterior líder indiscutible de l'any passat ha baixat unes quantes posicions però segueix al peu del canó.
Games Day 2008 Barcelona (Fotos extres): com tira la carn. Malgrat que aquest article és simplement un apèndix dels quatre anteriors, poc text i fotos de noies amb poca roba tiren molt.
La llar d'infant lliure: no tinc molt clar si aquest és l'article que més confusió provoca a google o bé és que els lectors el troben divertit, però el cas és que segueix al rànquing exactament a la mateixa posició.
L'escriptori en un futur breu (part 2): sense cap mena de dubte, l'article més nou del llistat (encara no fa un mes), i tot gràcies a un anònim tafaneig oportú.
Games Day 2008 Barcelona (Part 2): ho reconec, no sé perquè la part 2 sí i la resta no.
Benvinguda: baixant una mica però igualment al llistat, el primer article de tots.
Eurodisney 15 anys després (Part 1): se'm fa estrany que un dels pocs articles personals que hi ha al bloc sigui dels més vistos. Això si, ara que torno a llegir-me'l (i la segona part també) no m'estranya tant.
Mateix arxiu, diferent mida: aquest petit experiment amb les mides dels formats d'arxius sembla que va cridar prou l'atenció com per aparèixer al rànquing.
La Trinca: massacre i aniquilació: hi ha algun motiu, però el desconec.
Exposició de Cine NIC a Girona: l'exposició era molt interessant i es mereix ser recordada.
Exemples de microrelats: m'encanta que aquest article estigui dins dels més llegits. Si ho de confessar, em van agradar tant l'article que encara ara penso en fer una secció sobre microrelats (però només si la gent participa).

Podria posar-ne més, però crec que amb els quinze primers ja n'hi prou.