Lectures del retorn

Brandon i Mary Sue

2012-01-27T17:54:00.001+01:00

He llogat el meu pis a un senyor que es diu Fernando, perquè hi visqués amb el seu germà Samuel i sa mare. Tal com vaig quedar amb el llogater, passo de tant en tant a recollir directament la correspondència que encara m'arriba a la bústia. Avui hi he trobat set cartes, set, del CatSalut adreçades, aparentment, als diferents habitants de la casa. Descobreixo així que hi viuen set persones. Pels cognoms sembla que tots són parents. Doctor: m'hauria de preocupar? M'hauria de preocupar que dos, particularment, es diguin Brandon i Mary Sue?

Primàries a Niu Khamp-xàir?

2012-01-14T11:30:00.002+01:00

És igual que cada quatre anys hi hagi primàries a New Hampshire: a CatRàdio/CatInfo la pronunciació d'aquest topònim sempre és d'estar per casa. Acceptem que difícilment reproduirem a la perfecció la fonètica nord-americana (o britànica) de "New Hampshire". Potser no caldria ni intentar-ho, però també és cert que la gamma fonètica que ens donen el català i l'anglès (que se suposa que un periodista de la CCMA ha estudiat abastament) haurien de permetre, si més no, d'evitar pronunciacions "creatives", absurdament allunyades de l'original. Sobretot, tenint en compte que només cal consultar els topònims al Wiktionary per obtenir-ne la transcripció en l'alfabet fonètic internacional (IPA) i (oh, my God!) un fitxer d'àudio amb la pronunciació.

Error 1: pronunciar el -shire de Hampshire com a -xàir, -xàia o -xàier
(L'hi hem sentit fins i a tot un americanòfil - no és un insult - com Manel Fuentes, capaç de presentar-se a la casa natal de Bruce Springsteen i saludar la mare del rocker, segons que explicava un dia, crec que a Jordi Tardà). Un shire (transcripció fonètica IPA: anglès britànic /'ʃaɪə/, un nord-americà diria /'ʃaɪ^ər/ ) és un dels antics comtats d'Anglaterra. N'hi ha uns quants, com Yorkshire, Wiltshire o Hampshire, però com a terminació o sufix es pronuncia /-ʃə/, /-ʃɪə/ o alguna altra variant (anglès britànic): Yorkshire /ˈjɔːkʃə/, Wiltshire /ˈwɪlt.ʃə(ɹ)/ i, atenció, Hampshire /ˈhæmpʃɪə/. Bé, en el cas de l'estat nord-americà de New Hampshire, els nadius ho pronuncien, naturalment, a l'americana: /'hæmpʃɚ/ o, segons una altra representació, /'hæmpʃə(r)/. En fi, una aproximació en transcripció fonètica a la catalana podria ser Hèmpxa (la e és ben oberta; la a és una e ben neutra, x és xeix) o Hèmpxer (la segona e és neutra). La hac, aspirada, esclar.

Error 2. Pronunciar la h aspirada com una jota castellana (Hamp... = Khamp...)
Bé, això és un vici típic dels castellanosparlants, adoptat amb entusiasme pels catalanoparlants. Combinat aquest error amb el primer, queda Khamp-xàir. Home, anem pràcticant la hac aspirada!

Dubte: Niu o nu?
New es pronuncia /nju:/ ("niuu") en britànic i /nu/ [nu o n(i)u] en nord-americà. Doctor, com ho hauríem de pronunciar nosaltres? Jo diria: si heu estudiat bàsicament anglès britànic, segurament us identifiqueu més amb la forma britànica /nju:/, i això també afectaria la pronúncia de Hampshire. Si no, en la forma nord-americana. Dic jo. Val a dir que al nord-est dels EUA, desapareix qualsevol rastre del so "i" de la paraula new.

Finalment, New Hampshire

El Wiktionari en dóna la transcripció fonètica IPA: /nuːˈhæmpʃɚ/. Aquí, el fitxer de so per escoltar la versió nord-americana. Una transcripció aproximada a la catalana seria: n(i)uhèmpxe(r) (la primera e, ben oberta; la segona, ben neutra) o, amb un estil més britànic: niuhèmpxa (amb la "è" oberta tirant força cap a una "a", i amb la "a" final com una "e" ben neutra).

Missatge final

Periodistes de tot el món: cada quatre anys retrobeu-vos entorn del Wiktionary per recordar com es pronuncia New Hampshire!

P.D.: seguint la recomanació de Teresa Amat, vaig posar per primer cop 8TV per sentir com pronuncia New Hampshire en Josep Cuní. Lamentablement, el tema era un altre: els homes poden fingir un orgasme? (Vaig prendre nota de dues observacions molt -massa- pràctiques de la sexòloga.)

Auld Lang Syne

2012-01-01T02:01:00.000+01:00

Molts anys després, una nit de Cap d'any, el llobató Jordi Gratacòs va descobrir que L'hora dels adéus era, de fet, allò que canten els "anglosaxons" la nit de cap d'any: Auld Lang Syne.

BON ANY a tothom!

Bon Nadal, i empaquetant...

2011-12-24T20:00:00.000+01:00

Primer Nadal que no passo a Mallorca (sense comptar els que vaig passar a Mèxic). Estem fent acumulació de forces (noteu la terminologia marxista) per a la mudança de dimarts. Acumulant forces... i caixes. Ja en són trenta-sis de plenes, i no puc assegurar que siguem a la meitat.

Bones festes a tothom!

Apunts al carbó de Daniel Fernández: Socialdemocràcia i toros, sí. "Les nostres identitats" i grup parlamentari, no.

2011-12-18T09:03:00.001+01:00

Més enllà que no tinc res en contra de Pere Navarro, i que fins i tot respecto la seva política municipal, ningú fora del PSC (i dintre?) sembla saber per què ha arribat a primer secretari del seu partit, tret que tenia els vots dels delegats. Amb això diria que no es diferencia gaire de José Montilla quan ho va aconseguir. També fa la impressió que el congrés del PSC no ha produït cap elaboració teòrica o estratègica rellevant sobre les línies de pensament i l'acció política del partit, i que caldrà esperar a veure l'equip de què s'envoltarà Navarro i deixar passar el temps.

De moment corre la brama que el secretari d'organització del PSC (i ja sabem el poder que té un secretari d'organització) serà el diputat del PSC a Madrid Daniel Fernández. Qui és Daniel Fernández? Recordo haver-lo sentit per la ràdio no només oposant-se a la idea del grup parlamentari propi del PSC al Congrés sinó defensant una integració més forta amb el PSOE. No he trobat l'àudio ni un text semblant a la premsa digital, però deixem-ho que ens ho expliqui Amanda Ramos Gallego, una militant socialista que va assistir a una xerrada de Daniel Fernández i el 13/012010 ho explicava al seu blog. Entre altres coses, va dir Daniel Fernàndez:

- Zapatero és el president que més se l'ha jugat per complir els seus compromisos amb Catalunya.

- Grup parlamentari propi al Congrés (explica Amanda Ramos): completament en desacord i la seva argumentació va ser concisa. En el seu model d’Estat Federal, en el que creu plenament, Espanya, li sembla ben lògic compartir al Congrés amb el partit amb el que compartim ideologia, es a dir amb el PSOE.

- ...no ens podem oblidar que estem aquí per treballar per la nostra ideologia. Una socialdemocràcia...

- A la nostra agenda no apareix la defensa de les nostres pròpies identitats, és quelcom que va més enllà.

- Però els toros sí que són una identitat defensable: a favor de la festa dels braus, com molts de nosaltres, Dani està en contra del debat que amb això busca només el “anti-España” per ficar cullerada i volent marcar diferències per tallar tradicions històricament arrelades.

Per a una idea més completa del pensament de Daniel Fernández podeu llegir la ressenya que J.J. López-Burniol del seu llibre A favor de España y del catalanismo (escrit per Joaquim Coll i Daniel Fernández).

Tot i que difícilment podria coincidir amb el marc nacional de Daniel Fernández o Carme Chacón, és evident que PSC necessita clarificar la seva orientació nacional. La ficció que el catalanisme del PSC no te límits i que el partit alhora és lleial a una idea federal d'Espanya (capaç de contenir una Catalunya lliure) és insostenible. L'evolució recent del catalanisme (en sentit ampli) cap al sobiranisme/independentisme ha tensionat massa el PSC i aquesta ficció sembla ara impossible de mantenir entre els dos grans sectors de l'electorat del partit.

Però hi ha una diferència: mentre la credibilitat nacional del PSC entre l'electorat més catalanista està sota mínims i crec que és molt difícil que la recuperin, l'opció de Daniel Fernández té un ampli mercat electoral per explorar i explotar a Catalunya, i és, malauradament, l'opció més clara de creixement per als socialistes catalans, junt amb l'ecologisme. Ja ho sentirem a dir...

Coses de l'Hernán Casciari

2011-12-10T13:30:00.000+01:00

Via el twitter de Benjamí Villoslada m'arriba aquest interessant vídeo d'Hernán Casciari sobre la indústria cultural i els intents d'ell mateix de crear un model diferent de relació entre autors, editorials i lectors: Cómo matar al intermediario, limpiar la escena del crimen y encontrar una coartada creíble.

Entre moltes altres coses, aquest argentí resident a Catalunya explica allò que el 99,99% dels bloguistes no hem fet a partir del nostre blog. I una anècdota memorable és quan diu: Si no tuviera una familia extremadamente catalana, volvería a vivir a Argentina ahora mismo. Dolorosa confessió. Els cors sempre sofrents dels emigrants, de les parelles binacionals. Extremadamente catalana, whatever it is.

Bono, bono! Aquesta Chacón...

2011-11-29T16:09:00.000+01:00

No, si el Bono ja ho sabia, que Carme Chacón va dir, cridar o proferir un ¡Viva España! (en presència o no de la cabra de la legión).

El que volia dir Bono és que no hi va posar prou ardor patriòtic. Fins i tot jo vaig trobar una mica tebi el ¡Viva España! chaconià. Ara, no recordo haver vist mai un secretari general del PSOE cridant ¡Viva España! en acabar un congrés del partit. Bono acaba de posar el llistó molt alt. Vegeu-lo i sentiu-lo (segons després hi intervé Joaquín Leguina, que fins i tot supera Bono):

Conclusió: la persona més espanyola del PSC no és prou espanyola.

"Nouvinguts": apunts de semàntica

2011-11-10T23:08:00.002+01:00

Els castellans han adoptat el terme nouvinguts amb un entusiasme només comparable amb el que els va empènyer a incorporar monchetas a la seva parla. Los nouvinguts els resulta un eufemisme molt convenient. En primer lloc, per eufemisme. En segon lloc, perquè no l'han inventat ells i, per tant, no se senten plenament responsables de les connnotacions negatives que pugui tenir o que, de contraban, ells hi puguin afegir. I, last but not least, perquè verbalitzant aquesta alteritat dels estrangers fan ostentació d'un ambivalent arrelament i d'una definitiva presa de possessió del territori que trepitgen des de fa dues o tres generacions. Ells no són nouvinguts.

¿El terme "nouvinguts" ha servit perquè es deixi de parlar dels immigrants o de la immigració castellana? Potser sí o potser no: col·loquialment, he sentit parlar de barris "amb molta immigració i nouvinguts", una frase que pot ser redundant o no.

Més matisos. Què és un nouvingut? Depèn...

Conversa de perruqueria de la meva dona. Comença la perruquera:
- Así que vivís en el barri de los "nouvinguts"... [Nota: no exactament, però donem-ho per bo]
- Bueno... Yo soy "nouvinguda".
- No hombre, tú nooo, que tu eres mexicana. Son los marroquíes y los ecuatorianos. Tu eres otra cosaaa.

És clar que els adolescents no són tan amants dels eufemismes ni dels matisos (surrealistes o no). Un dia, la meva dona passejava amb la Queralt, de mesos dins el cotxet, i va preguntar una adreça a uns nois (no nouvinguts). Quan ja s'allunyava va sentir que deien: "La sudaca.... ¡y el sudaquito! ¡Ja ja ja!".

Mercat d'autònoms en línia

2011-11-06T17:19:00.000+01:00

Estic polint la meva novela de 110.000 paraules sobre el Triangle de les Bermudes, basada en fets reals, que revela la relació entre terratrèmols submarins, vaixells que desapareixen sense deixar ni un rastre i embarrancaments massius de balenes. Vull que els capítols siguin llegibles a nivell de 2n de secundària i que la part científica sigui completament entenedora. Algú em vol fer aquesta feina? (Per cert, és en anglès.)

M'he fumat en dejú un porro de mida kaguama? M'he menjat ara els panellets que van sobrar de la castanyada (de l'any passat)? Algú m'ha afegit substàncies prohibides a la mistela? En absolut. Això d'aquí dalt és aproximadament el que explica i demana un usuari del servei eLance, que és com una llotja de contractació d'autònoms en línia. A hores d'ara, aquest senyor ha rebut un fotimer d'ofertes, a partir de 110 dòlars (!). No estic suggerint feines a ningú...

Si Joan Fuster digués "bon dia" pel Twitter...

2011-11-02T23:37:00.000+01:00

Veig que quatre persones que segueixo al web estan força contentes del mapa de comunitats lingüístiques del Twitter que ha publicat Eric Fischer, i que en Marc Belzunces ha convertit manualment a format kmz, és a dir, com a capa d'informació que podeu afegir al Google Earth. Fa goig navegar-hi amb aquest programa, tot i que la resolució tampoc és espatarrant.

Pel que fa a l'impacte visual del català al mapa, trobo que no n'hi ha per llençar coets com han fet alguns: el color verd o groc verdós del català no destaca excessivament al mapa d'Europa, i el vermell del castellà predomina o fa un mosaic molt atepeït amb el verd a les zones més poblades de Catalunya (cap sorpresa, d'altra banda). Tal com vaig piular l'altre dia: Veient el mapa lingüístic de Twitter és ben clar que Holanda no és Alemanya, per exemple. Però q Catalunya no sigui ESP?

Bé, existir, existim, però la cosa no fa llarg. Pel que fa al País Valencià, la comunitat catalanoparlant al Twitter és pràcticament invisible al mapa, amb un domini gairebé absolut del vermell en totes les poblacions. No es pot descartar que a l'algorisme de reconeixement d'idioma utilitzat no identifiqui el valencià com a català, però això si que no ho sabem.

Si Joan Fuster (al cel sia) fes una piulada dient "bon dia" i pugués localitzar els tuits de "bon dia" que rebria de resposta, si hem de fer cas del mapa trobaria que el seu país s'ha encongit molt i molt, i reclòs en algunes regions del nord, i no em refereixo a la plana del Rosselló. (Per cert, Josep Pla compartia la teoria del bon dia.) Posats a buscar pel País Valencià, potser algú li contestaria "bon dia" des de Vilafranca (Alt Maestrat), Albocàsser o Onda, però, si hem de jutjar pel mapa, poca cosa més.

Les Illes presenten al mapa un notable color d'ala de mosca, però no m'acomiadaré amb una imatge de Mallorca, sinó amb aquesta de l'Alguer, on l'únic color que hi ha és blau de l'italià.

Nous presagis/advertències d'un atac a l'Iran

2011-11-02T18:55:00.000+01:00

Avui han aparegut un grapat notícies que s'han d'interpretar com advertències d'Israel d'un possible atac militar contra les plantes iranianes d'enriquiment d'urani i altres instal·lacions nuclears. Aquestes notícies sembla que han passat desapercebudes a casa nostra. Per exemple (totes les notícies són de Haaretz):

Netanyahu trying to persuade cabinet to support attack on Iran
Israel Air Force conducts drills for long-range attacks
Are Israel's military drills preparation for an Iran strike?
Report: U.K. preparing for military strike on Iran nuclear facilities
IDF test-fires ballistic missile in central Israel

Campanya de premsa? Jugades de pòquer? Atacs imminents?

Fàbula de les marques

2011-10-29T10:26:00.003+02:00

Acabo d'estrenar cotxe i ja està Passat de moda. És que em Pixo de riure. Mentre estava en això, un Aixam de Vespes m'ha atacat Les Collons. És per fer-ne un film d'animació amb la gent de Pixar...

Cardo-Rovira reinventa el codi navajo

2011-10-21T13:52:00.003+02:00

Una cosa em crida l'atenció del reconte carodià de la seva trobada amb ETA a "Perpinyà". (Bé, una no: moltes, però en triaré una). Per tal de poder parlar amb el seu acompanyant català i que els etarres no l'entenguessin, Carod-Rovira i el Xango (whoever he is) van decidir parlar una llengua al màxim de dialectal possible, amb arcaismes que ell i jo coneixíem i mots valencians i balears. Se m'acut un còctel de reusenc, tortosí, felanitxer i valencià apitxat, amanit amb lèxic del Tirant lo Blanc i del lul·lià Llibre d'amic e amat, combinat amb l'exclusió sistemàtica de paraules semblants al castellà. És dubtós que Carod i el Xango (per cert, en mexicà, chango vol dir mico) poguessin parlar fluïdament tal idioma, de manera que quan els etarres els preguntaven "què opineu d'això?" les deliberacions devien ser extramadament llargues. Crec que donaria per més d'un gag al Polónia.

Carod va crear el seu propi codi Navajo, tanmateix amb un cert desavantatge amb els etarres que entre ells parlaven en basc. Al lloc oficial dels Navajo Code Talkers diu: They were a small band of warriors who created an unbreakable code from the ancient language of their people and changed the course of modern history. Mai reconeixerem prou la contribució de Carod-Rovira.

Eix ferroviari, any 2040

2011-10-19T23:21:00.001+02:00

11 de setembre, any 2040. Amb 25 anys de retard el President de la Generalitat, el Molt Honorable Mohamed Pujol i Keddaoui, presenta públicament l'inici de la perforació del túnel de mercaderies del Pertús, que es farà amb tecnologia d'última generació. [Els túnels ja no es fan amb tuneladora. Només cal marcar la boca del túnel a la muntanya amb un làser de joguina, i un exèrcit de deu milions de ciberescarabats de titani i fibra de carboni (de 2,54 cm cadascun) s'encarreguen de fer el forat amb precisió micromètrica i en la meitat de temps.] Aquest túnel és el penúltim pas perquè l'eix ferroviari mediterrani uneixi de veritat Barcelona i la resta d'Europa. Ja només faltarà que França faci la línia de mercaderies fins al Pertús (inexplicablement, s'han aturat a Montpeller).

Abans d'iniciar el seu parlament, el president Keddaoui (tothom l'anomena pel segon cognom) sospira: fa vint anys, la presidenta Sánchez Camacho acomiadava el primer tren de mercaderies que sortia del port de Barcelona cap a l'aleshores llampant túnel de Canfranc. Un dia estrany. Tothom havia lloat el gran avenç que suposava aquella nova línia: la mateixa Presidenta, el president de la Cambra, el president de la Fira i el president del Port (casualment, aquests tres últims eren la mateixa persona: un antic ministre i excandidat a la Presidència de la Generalitat). Keddaoui, aleshores militant de les joventuts del partit, ho havia viscut amb una certa perplexitat: havia calgut suprimir els trens de passatgers ("AVE") entre Barcelona i Saragossa i reconvertir la línia a mercaderies!

Avui, en canvi, l'11/09/2040, el President Keddaoui es pot vantar de donar un impuls gairebé definitiu a la veritable línia ferroviària directa que Catalunya necessita. Només una cosa el preocupa. No és el fet que l'aleshores ministra de Foment de Rajoy, Luisa Fernanda Rudi, s'hagués encarregat de perforar personalment el túnel de Canfranc i de completar el maleït "eix central" espanyol. No. No és tampoc que els successor de la ministra, un tal Zaplana, foradés personalment la Sierra de Albarracín per obrir una via directa entre València i Saragossa. No. Amb això ja hi comptava. Amb el que no comptava és que, amb l'escalfament global i la fusió del gel a l'oceà Àrtic, els vaixells de càrrega asiàtics que deien en Tremosa i en Partal que farien cua a la bocana del port de Barcelona, cada cop més arriben a Rotterdamm per la ruta àrtica de Rússia, molt més curta. Mentre s'aclareix la gola per començar el discurs, el president Keddaoui pensa: "Hauré d'armar una comissió per reconvertir el port. El vell, gran, Joan Clos em recomana transformar-lo en base de velomars i golondrines. No sé que pensar".

Pepiño Blanco, taurí

2011-10-18T07:47:00.000+02:00

José Blanco està tan convençut que els catalans, amb una mica de sabó, acceptem de bon grat una merda lligada amb un cordill com a pagament a compte de... res, i que, a sobre, oblidarem qualsevol greuge fins el 21 de novembre, que ha decidit fer una convocatòria còsmica, còmica i irrepetible. Demà, 19 d'octubre el diestro Pepiño Blanco es tancarà tot sol a torejar no sis toros braus sinó tot un ramat de mansos: el que queda de la "societat civil" catalana, a la Llotja de Mar. Motiu: presentar en societat el corredor Frankestein resultant de la fusió dels deliris espanyols i les resolucions aleatòries de la burocràcia comunitària. Es-pec-ta-cu-lar! Torna l'Empastre?

Realment, han de ser pèssimes les perspectives electorals del PSOE perquè aquest partit enviï Blanco a una missió doblement kamikaze. El ministre podria: a) exposar-se a una autèntica tomatina bunyolenca a la Llotja de Mar (lamentablement, aquest risc és baix), o b) enfonsar encara més les expectatives electorals del PSOE a Espanya si dóna a entendre que ha "afavorit" Catalunya.

No ho digueu a ningú, però el PSOE necessita el vot català.... per poder tenir grup parlamentari propi!

Gas d'esquist a Euskadi: fracking a la vista?

2011-10-15T10:09:00.003+02:00

El gas natural que han trobat a Euskadi es un jaciment no convencional de gas. En particular, és l'anomenat shale gas en anglès, i el terme en català és gas d'esquist. El gas d'esquist no forma grans bosses que s'extrauen només perforant-les, com seria el gas convencional. Aquest gas impregna els porus de la roca, i la permeabilitat del subsòl és tan baixa que, si la roca no està fracturada de manera natural, el gas no flueix lliurement cap al pou de perforació quan aquest forada el jaciment: el metà queda immobilitzat als porus de la roca. En aquest cas, l'única manera de fer sortir el gas és trencar artificialment la matriu rocosa, i això es fa injectant-hi una barreja d'aigua, sorra i productes químics diversos, tot a elevada pressió. Aquest procés es diu hydraulic fracturing, terme massa llarg per als nord-americans, que han inventat la paraula fracking. [Em temo que en sentirem a parlar bastant, i seria bo que el TERMCAT proposés el terme corresponent. Potser fractura hidràulica i/o fraqueig: si cracking va donar craqueig, fracking bé podria donar fraqueig].

El problema de la fractura hidràulica és que una barreja d'aigua i sorra és massa viscosa per fer-la fluir a través d'un pou de perforació i del subsòl rocós. Aleshores cal afegir-hi substàncies orgàniques per rebaixar-ne la viscositat. També cal posar-hi productes antiescumants, anticorrosius i molts altres additius. Un informe del Minority Staff (demòcrates) del Comitè d'Energia i Comerç de la Cambra de Representats dels EUA indican que entre el 2005 i el 2009 als EUA es van fer servir 3 milions de metres cúbics de productes de fraqueig (això no inclou l'aigua a la qual s'afegeixen en el lloc de perforació), que contenien 750 productes químics diferents, dels quals 29 tenen alguna de les característiques següents: 1) Són carcinògens humans coneguts o possibles, 2) Estan regulats per la llei d'aigua potable pels seus efecte sobre la salut, o 3) Són contaminants atmosfèrics nocius segons la llei dels EUA. Tan per la injecció d'aquests productes al subsol com pels abocaments que es produeixen en superfície (se n'han documentat més de mil), el fraqueig és considerat per molts una amenaça a les fonts d'abastament d'aigua potable: aigües subterrànies i superficials. El consum d'aigua és també considerable: uns 3.000 m³ per pou (pous verticals) i fins a 13.000 m³ per a pous horitzontals (Ref). No he trobat el consum per m³ de gas extret.

Per aquests impactes ambientals potencials (certament, no completament estudiats) i, segurament també, per l'impuls que significa a l'ús continuat dels combustibles fòssils, el fraqueig és molt polèmic als EUA. Pel que fa a Europa, el 30 de juny passat l'Assemblea Nacional Francesa va prohibir per llei l'extracció de gas natural mitjançant el fraqueig.

El lehendakari López no ha dit com pensen extraure el gas no convencional que tenen a Àlaba, però de moment s'han associat amb Heyco, una de les empreses que tenen la tecnologia del fraquieg. López s'ha omplert la boca de sostenibilitat futura, una mica surrealista tractant-se de combustibles fòssils i de fraqueig. Felicitacions, tanmateix, a la hisenda basca, que en sortirà reforçada...

Nota final
Han trobat 180.000 milions de metres cúbics de gas natural a Àlaba, és a dir, 180 miliards (no pas 180 bilions: el Col·legi de Periodistes hauria de tenir un escamot suïcida de correctors de guàrdia només per esmenar l'error dels bilions).

Mirar escoles...

2011-10-13T23:27:00.000+02:00

Com que al febrer és la preinscripció de la Queralt a P-3, estem començant a mirar escoles. Bé, això de "mirar" és literal, perquè diversos centres ens han negat una entrevista amb la direcció o cap d'estudis abans de la jornada de portes obertes, gener o febrer. (El periode de portes obertes és bastant atropellat, ja ho vam veure el febrer passat quan vam començar el periode de patiment preescolar.)

Aleshores, podem mirar les pàgines web de les escoles i tres opcions més, totes inspirades en Ràdio Makuto: 1) Anar a veure l'ambient a la sortida dels col·legis. 2) Mirar els fòrums web de mares angoixades pel procés de preinscripció (sembla que només elles hi escriuen: Crianza natural, Foro en femenino, etc). Amb aquesta opció t'has de refiar o no d'opinions de persones de les que només pots intuir tant la veracitat de les seves aportacions com el seu nivell d'alfabetització i/o escolarització, a més del context mental i sociològic. (Resulta decebedor que després d'una llarga cerca tot el que trobis sobre el col·legi, diguem-ne, Gessamí sigui: Ola chicas, llebo un mes viendo escuelas xa mi peke. M gusta el colegio "Gessamí" pq hay muy buen ambiente y es nuevo, aun q hay bastantes "nouvinguts"). Quan un altre anònim s'ha molestat en fer una avaluació de tots els col·legis de la ciutat, i de la meitat de centres diu que són CAEP, o com si ho fossin, me l'he de creure? Bé com a mínim m'ha obligat a investigar què és un CAEP.

3) La tercera opció és preguntar a amics o companys de feina (la majoria van portar els fills a l'escola fa deu o vint anys). Segons com estigui el panorama no descartem mudar-nos de zona escolar, a un cost mensual que em permetria segurament apuntar la filla a una d'aquelles escoles privades privades de Sant Cugat.

I had a farm in Mexico...

2011-10-08T23:40:00.001+02:00

I had a farm in Mexico, at the foot of the Sierra Madre Hills...

(Paràfrasi de nivell junior suposo que no cal desxifrar al públic lector d'aquest blog)

El jersei negre d'Steve Jobs

2011-10-07T12:52:00.001+02:00

Com a mínim des del 2007 Steve Jobs portava "sempre" un jersei o polo negre de coll pujat. Trobo fascinant que una persona que posseïa 8.000 milions de dòlars vestís sempre així. I m'agradaria conèixer els detalls d'aquesta estratègia, segurament molt ben calculada.

Ara, tinc un dubte: ¿era sempre el mateix jersei, o en comprava un cada setmana en un basar xinès de Cupertino, o n'hi feia una dotzena cada temporada un dissenyador internacional?

Sembla que alguns dels models eren de la firma St. Croix, de Minnesota (175 USD), i un model en caixmir era de la firma alemanya Vonrossen (616 USD). En tot cas, podeu veure aquesta presentació amb 27 fotos d'Steve Jobs amb el famós jersei negre.

Per què l'iPad és un "tablet"

2011-10-02T13:50:00.002+02:00

En el llenguatge informàtic anglòfon, un tablet o tablet PC és un ordinador portàtil amb internet sense fils, sense teclat físic i amb una pantalla tàctil. Suposo que no descobrim res a ningú. Només cal afegir que Apple no va inventar el tablet i que el terme corresponent en català proposat pel TERMCAT és tauleta, que fan servir alguns diaris en català, però que els entesos com Albert Cuesta veig que es resisteixen a utilitzar. Per exemple, aquí.

Com que un tablet no té teclat físic no es desplega, i el seu aspecte és remotament el d'una llosa petita (làpida) o el d'una llibreta. Si s'assembla a una llosa o a una llibreta, per què els americans en diuen tablet? Que nassos vol dir tablet? Bé, tablet té diferents accepcions, i dues d'elles són (oh, sorpresa!): llosa (làpida) i llibreta.

Tablet = llosa o làpida? Tant és així que les famoses taules de la Llei que Déu va lliurar a Moisès al cim del Sinaí (unes lloses o làpides de pedra amb els Deu Manaments gravats) es diuen en anglès The Tablets of Law (també The Tables of Stone i altres opcions). Ai caram, així traduir tablet per taula no seria tan estrafolari; tauleta en seria un diminutiu, deixant-nos emportar pel diminutiu de l'original anglès (pres del francès, per cert) o de la traducció espanyola (tableta). Confirmem al GDLC que les accepcions 7.1 i 7.2 de taula tindrien un sentit compatible amb aquesta accepció de llosa.

Tablet = llibreta? Segons el Cambridge Dictionary d'anglès americà, tablet és "fulls de paper que han estats lligats per una de les vores per tal d'escriure-hi o dibuixar-hi; bloc (de paper)". En aquest cas, com que el teclat és tàctil i hi podem escriure (tot i que el reconeixement d'escriptura és una qüestió secundària en les tauletes actuals), veiem que s'utilitzaria la metàfora del bloc de notes. Un terme adaptat al català podria haver estat, perfectament, llibreta, quadern o bloc. O, per què no, elevar a estàndard el mallorquí plagueta, que ve del francès plaquette.

Potser Tablet ve de digitizing tablet? Les venerables taules digitalitzadores (digitazing tablet, graphics tablet) existien molt abans que els tablet PC i eren perifèrics d'ordinador. Abans de la generalització dels escàners permetien, per exemple, "calcar" mapes, plànols o figures fetes a mà. Una versió moderna i compacta de taula digitalitzadora és una pantalla tàctil per recollir la signatura d'un client, al Mercadona o a Correus, per exemple. Els americans van batejar així els tablet PC així per analogia amb aquests perifèrics d'ordinador? Qui sap. Hauríem d'entrevistar els protagonistes del tablet PC als EUA per descobrir-ho, o bé fer un pacient de la xarxa, cosa que no tinc temps de fer.

En resum, taula o tauleta és una denominació raonable atenent a la possible metàfora de la llosa o làpida o post per escriure-hi. Si haguéssim recorregut a la metàfora de la llibreta, llavors llibreta, quadern, bloc (amb perdó dels "blocaires") o plagueta haurien pogut fer fortuna. I si el geni de la llengua no estigués mig mort, hauríem trobat altres solucions, com pissarreta tàctil (com diuen a Vilaweb) o, humorísticament, potser en diríem la rajola.

Rentadors

2011-09-13T18:45:00.000+02:00

Amb les persones que em visiten a Mallorca a l'estiu solem anar a veure alguns rentadors tradicionals, com els de Randa, Biniaraix o Valldemossa. Tenen l'encant de les relíquies d'un altre temps, com aquest de Biniaraix.

Bé, a Mèxic vaig trobar uns rentadors "en actiu", de formigó, als afores d'un poble, amb la roba rentada estesa assecant-se al sol. L'aigua hi arriba directament d'un embassament i és força tèrbola.

És un poble fundat a finals del segle XVI amb indis nòmades de la regió i, sobretot, amb indis tlaxcalteques, sedentaris i aliats dels espanyols, que van ser portats a diferents llocs del centre i nord de Mèxic per colonitzar el territori i fer sedentaris els indígenes nòmades. Avui dia, de 50.000 habitants que té el municipi, només una vuitantena són indígenes.

Cita del dia

2011-09-13T01:06:00.000+02:00

"Aquell eixamplament [de les bases socials del catalanisme, que pretenia el Tripartit] ha tingut una concreció immediata discreta, per no dir escassa". J.M. Tresserras al Diari ARA.

És un parte meteorològic o un mea culpa?

John Connor ja és entre nosaltres

2011-09-09T16:55:00.001+02:00

Mentre arriba el dia del judici final el John Connor català mata el temps enviant una mitjana de tres tuits per minut. S'ha especialitzat en repiular catalanofòbia twitterística (a fe de Déu que si li ha girat feina), que detecta amb unes antenes especials que va trobar a la caixa forta de Cyberdyne Systems amb l'ajut inestimable del Cyborg T-800 reprogramat. Perseguit per la justícia espanyola, quan descansa del Twitter practica el "suicide biking", ja sigui al Pirineu o batent rècords de velocitat pels carrils bici de Barcelona, segurament per mantenir el to muscular, tan necessari quan la temible SpainNet decideixi sortir de la letàrgia, prendre consciència de si mateixa (el 26 d'agost del 2014) i decretar el finis cataloniae. Arribat aquest moment, totes les nostres esperances, incloses les de Duran i Lleida, rauran en el John Connor català.

(Una teoria alternativa, enunciada fa un temps per Partal i reformulada avui per Villatoro a l'ARA ve a dir, sense dir-ho, que el John Connor català podria ser algú molt diferent, com ara Artur Mas o D&L.)

"We do the concentrating and the Poles do the camping"

2011-09-06T11:56:00.001+02:00

Finalment he tornat a veure To be or not to be (Lubitsch, 1942), l'estupenda comèdia sobre una companyia d'actors de Varsòvia enfrontant-se al nazisme i desemmascarant-lo amb les arts de la representació, que tan bé dominava, precisament, el nazisme. Tot, dirigit pel jueu, alemany, exiliat a Hollywood i genial director (no necessàriament per aquest ordre) Ernst Lubitsch.

No pretenc fer un comentari general del film ni d'explicar-ne la trama. Només destacaré alguns punts que m'han cridat l'atenció aquesta vegada.

Jack Benny i Carole Lombard

* Una pregunta sense resposta. Jack Benny, l'actor que encarna el protagonista Joseph Tura, és un autèntic desconegut per a la majoria de nosaltres, però era un còmic molt exitós a la ràdio nord-americana de l'època, començava a ser-ho al cinema i ho va ser després a televisió. Posar-lo a recitar solemnement el monòleg de Hamlet és tot una declaració de principis per part de Lubitsch. Això és un detall que potser se'ns escapa si no sabem qui era Jack Benny. Posar-lo al costat de Carole Lombard dóna lloc a situacions ben divertides, però sempre ha quedat una pregunta a l'aire: com és possible que el... ganàpia? gamarús? capsigrany? de Jack Benny faci de Joseph Tura, marit de l'excelsa, sublim, grandiosa, Carole Lombard (Maria Tura)? * Un fet tràgic: Carole Lombard va morir d'accident d'aviació entre la fi del rodatge i l'estrena del film, el 16 de gener del 1942. * Un errada al fullet: aquests cinemes de cinèfil solen regalar uns full impresos per les dues cares, escrits rigorosament en castellà, que inclouen retalls d'algunes crítiques (naturalment) favorables de la pel·lícula. En aquest cas era un fragment d'un text aparegut al web bandejadeplata.com, en què es parla de Carole Lombard com de la actriz francesa. Bé, cal dir que Carole Lombard (gràcies Wikipedia) es deia realment Jane Alice Peters, va néixer a Fort Wayne, Indiana i era, bàsicament, nord-americana.

"We do the concentrating and the Poles do the camping"

Criden l'atenció en aquest film les mencions humorístiques als camps de concentració nazis. Hi destaca el diàleg entre el professor Siletsky (espia dels nazis) i Joseph Tura, l'actor polonès que en aquesta escena es fa passar pel coronel Erhardt de la Gestapo:

TURA (FALS COL. ERHARDT):

- I can't say how delighted we are to have you here!

PROFESSOR SILETSKY:

- May I say, my dear Colonel, that it is good to breathe the air of the Gestapo again. You know, you are quite famous in London, Colonel. They call you "Concentration Camp" Erhardt.

TURA (FALS COL. ERHARDT):

- Ha ha! Yes, yes. We do the concentrating and the Poles do the camping. Ha ha ha!

Podeu veure i sentir aquest diàleg aquí (apugeu el volum):

Una conversa en termes semblants (sense l'acudit final) es produeix després entre el vertader Erhardt i un Joseph Tura que es fa passar pel professor Siletsky. (Jack Benny arriba a fer aquests tres papers: Tura, fals Erhardt i fals Siletsky, junt amb el d'un anònim oficial de la Gestapo a Berlín, una mostra del recargolament de la trama del film, de la qual tanmateix no perdem el fil, gràcies al mestratge del guionista i el director.

No tinc clar que a finals del 1941 a Hollywood fossin conscients, ni tans sols Lubitsch, que els camps de concentració quedarien per sempre associats a la "solució final" que de manera massiva va començar el 1942, especialment després de la conferència de Wannsee. Com vaig dir a Lo ruc de Formentor, el mateix Stefan Zweig cap al final del 1941 pensava que el terrible destí dels jueus europeus seria el que ell ja havia patit: l'exili.

Però... hi ha jueus a To be or not to be?

No em refereixo a Jack Benny (nom vertader: Benjamin Kubelsky, un jueu nord-americà d'orígens polonesos i lituans), a qui Lubitsch fa demanar un entrepà de salami i formatge, com dient-nos: "Sí, Jack Benny és jueu, però Joseph Tura no". (O seria, en tot cas, un jueu molt assimilat. O era salami kosher!). Em refereixo als personatges del film. Hi ha peronatges jueus al film? Quan es va rodar To be or not to be (finals del 1941) ja feia un any que els nazis havien creat l'infame gueto de Varsòvia i hi havien tancat els 400.000 jueus de la ciutat. El film transcorre entre l'agost del 1939, just abans de la invasió de Polònia, i algun moment posterior a la creació de l'esquadró polonès de la RAF britànica (l'agost del 1940). La pregunta és: amb aquests antecedents, a més del que ja havia passat a Alemanya, a finals del 1941 es podia fer una pel·lícula de polonesos sense jueus o sense una referència al seu destí?

Bé, a To be or not to be no hi ha cap personatge explícitament jueu. Però Greenberg (encarnat per Felix Bressart, un jueu alemany també exiliat), que fa d'actor (molt) secundari a les obres que la companyia teatral escenifica a Varsòvia, és un jueu, i ho podem saber per una sèrie de pistes més o menys òbvies que el film ens deixa: el seu físic, la seva insistència en recitar el monòleg del jueu Shylock de la shakesperiana El mercader de Venècia, i per altres indicis, algun d'ells poc evident si no sabeu el doble significat de la paraula anglesa ham (actor amb estil massa exagerat o histriònic; però també pernil, en definitiva, porc). Si no coneixeu El mercader de Venècia bé us pot passar que no capteu que Greenberg és jueu. Gerd Gemünden va analitzar a fons la presència/absència de jueus a la pel·lícula en un article de vint-i-dues pàgines a la revista New German Critique. Si sou estudiant o personal d'una universitat catalana podeu accedir a l'article a través del CCUC. Bàsicament, Gemünden atribueix al codi Hays de censura i a l'antisemitisme regnant als EUA la pràctica absència de personatges jueus al film i la manera críptica (però descodificable) amb què Lubitsch els fa aparèixer, alhora que confronta el públic nord-americà amb la desaparició dels jueus centreeuropeus. És un article considerat per alguns la crítica definitiva del film.

I per acabar...

I per acabar amb una mica d'alegria penjo aquí un dels moments més "Lubitsch" del film, entre Maria Tura i el tinent Sobinsky, l'home que la visitava al camerino quan el Sr. Tura recitava el monòleg de Hamlet, diàleg precedit, com no, per la famosa escena del monòleg:

No es parla de res més

2011-09-04T11:27:00.000+02:00

Ahir al Mercadona no es parlava de res més que del míssil nuclear/bomba de neutrons del TSJC contra la immersió lingüística. Els iaios andalusos no parlaven de res més: "Si queremos que algún día nuestros biznietos aprendan el catalán (por cierto ¿lo queremos?), no nos pueden quitar la ingmersiong". Els fills dels iaos andalusos no parlaven de res més: "Si queremos que algún día nuestros biznietos aprendan el catalán (por cierto ¿lo queremos?), no nos pueden quitar la ingmersiong". Els néts dels iaios andalusos cridaven la mateixa consigna mentre escoltaven l'iPod pels (estrets) passadissos del Mercadona: "Si queremos que algún día nuestros biznietos aprendan el catalán (por cierto ¿lo queremos?), no nos pueden quitar la ingmersiong". I els besnéts dels iaios andalusos repetien el mateix, mentre caminaven de grapes pel supermercat, tot referint-se a un concepte, besnét, que encara no comprenen del tot.

Les dones marroquines estaven enfurismades per l'atac a la immersió i algunes, fins i tot, s'havien tret el hijab. Els peruans i equatorians no parlaven de res més, i se sentien els argentins: "Che boludo, ya nokh cagaron la vida... ¡nokh quitan la ingmersiong!". Les senyores convergents no parlaven de res més, mentre agitaven les mans i feien sonar les polseres d'or (ai no, si es referien al mal temps que havia fet aquest estiu a Coma-ruga, o era a Palamós?). Els enxufats sociates de l'ajuntament no parlaven de res més, i els lectors de l'ARA (en singular: només va passar un senyor amb l'ARA al carretó), aquest sí, eren els únics que no deien res: es passejaven amb la mirada perduda entre les fileres de productes Hacendado, pensant quan trobarien temps per llegir, cofois, el suplement Criatures de l'ARA. O potser era una altra cosa?