Lletres i tics

Els estils de MS Word (2): automatització de processos

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Tue, 20 Oct 2015 12:18:00 +0000

En l'entrada anterior ja vaig definir els estils com un conjunt de característiques de format que poden aplicar-se de manera agrupada a un text sencer o a un fragment seleccionat. Aquestes característiques de format poden ser de caràcter —lletra, mida, color, estil...— o de paràgraf —alineació del text, espai entre paràgrafs, interlineat...

També vaig comentar un altre aspecte fonamental com és el fet que alguns estils permeten establir una jerarquia en els títols dels apartats del nostre text. Es tracta dels estils predeterminats que en MS Word vénen anomenats com a Títol 1 (és a dir, títol més important), Títol 2 (el següent en importància), Títol 3... i així successivament.

Processos automàtics amb els estils

Emprar els estils ens permet aconseguir una presentació més homogènia en els nostres escrits, però també té altres utilitats relacionades amb l'automatització d'alguns processos. Així, mitjançant els estils —particularment els estils de jerarquia de títols— podrem fer servir la vista d'esquema (especialment útil en textos extensos) o crear taules de continguts automàtiques dels nostres treballs.

La vista d'esquema

La vista d'esquema és un dels modes de visualització de text que ofereix MS Word mitjançant el qual podem desplegar i contraure els continguts de cada apartat fent clic damunt de la icona corresponent. D'aquesta manera podem veure en tot moment l'estructura general del nostre treball i també accedir ràpidament a qualsevol contingut concret.

En la captura següent se'n pot veure una mostra. S'hi poden observar els dos nivells en què estan estructurats els apartats d'aquest treball.

Mostra de la vista d'esquema.

La vista d'esquema pot utilitzar-se en qualsevol moment, però és especialment útil per a revisar els textos que ja es troben en un estat de redacció avançat, ja que permet detectar més fàcilment incoherències, llacunes i errors, tant pel que fa a l'estructura com pel que fa a la redacció.

Creació automàtica de taules de continguts

La segona utilitat relacionada amb els estils és la creació automàtica de taules de continguts. Per a fer-ho, hem de desplegar Inserir i seleccionar Índex i taules. Accedim aleshores al menú corresponent, que es divideix en quatre pestanyes, i seleccionem l'opció corresponent. Ens apareixeran les opcions següents.

Menú de creació de taules de continguts.

La secció Formats inclou les taules de continguts predeterminades de MS Word i Vista prèvia permet veure l'aspecte de l'estil que està seleccionat i de les modificacions que hi anem fent.

En la part inferior hi ha diverses opcions interessants. En la casella Mostrar nivells podem decidir fins a quin nivell d'esquema volem que aparega en la nostra taula de contnguts (en aquesta captura hem seleccionat fins als títols de nivell 3). Després, si activem la casella Mostrar nombres de pàgina podrem determinar si volem que els nombres vagen alineats a la dreta i el tipus de signe que completarà l'espai entre el títol i el nombre de pàgina.

Finalment, si volem personalitzar el format de la nostra taula, hem de fer clic sobre Modificar. En el menú que apareixerà hem d'anar seleccionant d'un en un cadascun dels nivells de la taula de continguts (TDC 1 per als títols de nivell 1, TDC 2 per als de nivell 2 i així successivament) i modificant-ne el format segons ens interesse: lletra, mida, color, estil (negreta, cursiva, versaleta...), sagnat, interlineat, espai entre paràgrafs...

Una vegada que hàgem ajustat tots els paràmetres al nostre gust, pot resultar una taula de continguts com la següent:

Mostra de taula de continguts creada automàticament amb MS Word

Es tracta d'una taula de continguts amb una presentació senzilla i sòbria, pensada per a un contingut acadèmic. Tots els apartats del treball tenen la mateixa presentació tret del sagnat, que va augmentant a mesura que disminueix la importància de l'apartat en la jerarquia.

També és important no perdre de vista que les modificacions que feu després d'haver inserit la taula de continguts (per exemple, si canvieu títols o si un apartat canvia de pàgina) no s'actualitzaran automàticament, sinó que haureu d'inserir-ne una de nova perquè aquests canvis s'hi reflectisquen.

Finalment voldria tancar l'entrada amb un aclariment: MS Word distingeix entre índex i taula de contingut. En aquest context, cal entendre per índex una llista ordenada de referències a determinades paraules o expressions al llarg d'un text, amb indicació de les pàgines en què apareixen esmentades. En canvi, com hem vist, les taules de continguts són la indicació dels títols dels apartats principals que apareixen en un treball.

Els índexs són, per tant, una eina de consulta addicional que permet al lector localitzar totes les vegades que s'esmenta una paraula clau en el text. Són espacialment útils quan no trobem de primeres la informació que ens interessa. Remarque que els estils només ens ajudaran per a crear taules de continguts, ja que per a crear índexs necessitem introduir marcadors en cada paraula que vulguem incloure-hi. Però això és una altra història.

Espere que l'entrada vos haja resultat útil i interessant. Vos convide a ampliar els continguts o plantejar els dubtes que tingueu en els comentaris!

Els estils de MS Word: característiques i alguns consells

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Fri, 10 Jan 2014 17:58:00 +0000

La tecnologia posa al nostre abast multitud d'eines amb un potencial enorme que els usuaris poques vegades estem en disposició d'aprofitar plenament. Tenim les eines, però ens falta el coneixement que aporta l'experiència. En aquesta entrada em centre en els estils dels processadors de textos: un recurs que suposa nombrosos avantatges i cap inconvenient, i que, tanmateix, és desconegut per molta gent.

Què són els estils dels processadors de textos?

Els estils es podrien definir com un conjunt de característiques de format agrupades de manera que es puguen aplicar totes alhora a caràcters o paràgrafs seleccionats només amb un clic. Per la seua banda, per característiques de format entenem els paràmetres que un programa d'edició de textos permet assignar als caràcters (família i mida de la lletra, color, negreta, cursiva, versaleta, subíndex, superíndex...) i als paràgrafs (alineació justificada, esquerra, centrada, dreta, sagnats, espai entre paràgrafs, interlineat...).

Explicat així, pot semblar una cosa complicada, però quan aprenem a utilitzar-los resulta enormement fàcil. Entre els avantatges que implica l'ús habitual dels estils, n'hi ha tres de molt clars:

El primer i més evident és que ens permet estalviar temps a l'hora de donar format als textos, ja que amb un sol clic assignem un conjunt de paràmetres de format que, altrament, hauríem d'assignar d'un a un.
Un segon avantatge, derivat del primer, és que aconseguim una presentació més coherent i sistemàtica, cosa que esdevé més important com més complex és el text que escrivim (des d'escrits d'uns pocs paràgrafs fins a tesis doctorals).
Finalment, ens permet aprofitar determinades funcions del programa que, altrament, hauríem de fer manualment o, directament, no podríem fer, com crear taules de continguts amb numeració de pàgines automàtica, inserir referències internes en el nostre document mitjançant hiperenllaços o mostrar el nivell d'esquema del text que estem escrivint.

Passem ara a veure qüestions més concretes sobre els estils.

Com gestionar els estils

Hi ha moltes maneres d'accedir al menú dels estils, algunes de les quals varien en funció de la versió de MS Word i del sistema operatiu. Les darreres versions incorporen un accés directe des de la pestanya Inici on es mostra una llista d'estils ràpids, la qual podem configurar al nostre gust. Si fem clic amb el botó dret sobre qualsevol d'aquests estils es desplegarà un menú amb diverses opcions. En les versions anteriors al 2007 i també en les versions de Mac, haurem de fer clic sobre la pestanya Format de la barra de comandament i seleccionar l'opció Estils en el desplagable.

Barra de comandament, Ms Word 2010, Mac

Els estils predeterminats

Els processadors de textos vénen amb una gran quantitat d'estils predeterminats. Aquests solen proporcionar resultats pràctics i efectius, que satisfaran les necessitats de la majoria d'usuaris. Malgrat tot, és fàcil que ens trobem en la situació d'haver d'adaptar-los a unes necessitats específiques, per exemple per a presentar un treball o, senzillament, per a seguir els nostres gustos personals.

Dins del maremàgnum d'estils que incorporen, per exemple, les darreres versions de MS Word, cal tindre'n controlats els cinc fonamentals. El primer i més bàsic és el Normal: es tracta de l'estil que apareix per defecte cada vegada que creem un document i que està pensat per al text corrent dels escrits, motiu pel qual ha de ser clar i fàcil de llegir. De fet, és l'estil amb què solem picar el text i sobre el qual anem introduint modificacions quan ens interessa (una cursiva, l'alineació, el color...).

En acabant trobem Títol 1, Títol 2, Títol 3 i Títol 4. Com es podrà deduir, aquests estils estan pensats per als títols dels apartats. La utilitat principal és que ens permeten establir una jerarquia entre els apartats d'un document de tal manera que el programa puga reconéixer-la i utilitzar-la per a algunes funcions. Així, quan apliquem Títol 1 a un fragment de text i Títol 2 a un altre, estem dient al programa que l'apartat que té Títol 2 és dependent del que té Títol 1 i així successivament (el 3 dependent del 2, el 4 del 3, etcètera). Això és fonamental, per exemple, per a crear índexs de continguts automàticament o per a permetre la navegació dins del document, com veurem en futures entrades.

Aspecte dels estils predeterminats,
MS Word 2010, Mac

MS Word permet establir fins a nou nivells de dependència, d'acord amb el nombre que aquests estils tinguen en el nom. Títol 1 ocupa el nivell més important en la jerarquia, mentre que Títol 9 és el menys important. De tota manera, poques vegades necessitarem passar del nivell 5, per més complex que siga el treball que portem entre mans. És important remarcar que aquesta jerarquia també ha de mostrar-se tipogràficament, per tal que es puga apreciar visualment quins apartats són més importants que altres. Vegeu en la captura de la dreta com es reflecteix aquesta jerarquia en l'aspecte que presenten els estils predeterminats de MS Word, del títol 1 al 4.

Per a aplicar qualsevol estil diferent del Normal (que, com deia, apareix per defecte), hem de seleccionar el fragment de text i triar l'estil que volem des de la llista d'estil ràpid, en la barra d'eines de la pestanya Inici. En el cas que no el trobem en aquesta llista, haurem de desplegar el menú complet des d'on podem accedir a tots els estils del programa. MS Word ofereix estils predeterminats per a llistes, cites, notes, bibliografies, signatures..., que, a més, podem personalitzar com veurem tot seguit.

Com crear i modificar estils

A l'hora de crear els nostres estils podem procedir de dues maneres. La primera és crear-lo a partir d'un paràgraf del document que tinga el format que volem donar al nostre estil. En aquest cas hem de seleccionar el paràgraf en qüestió, accedir al menú d'estil i seleccionar Nou. S'obrirà la finestra de creació d'estil, que ja tindrà configurades totes les característiques de format del paràgraf que havíem seleccionat i només ens faltarà donar-li un nom.

El segon camí consisteix a accedir al menú d'estils, punxar en Nou i anar configurant les característiques de format des d'aquest menú.

Menú de creació i modificació d'estils, MS Word 2010, Mac

Com es pot veure en la captura, la pàgina principal del menú permet configurar les opcions bàsiques de format, que, normalment, ens resultaran suficents per a definir la majoria d'estils. Vegem amb més detall els elements que el componen, que he dividit en quatre parts (vegeu la imatge anterior):

Propietats. El primer camp és el nom que donarem a l'estil: convé que siga senzill i que el puguem relacionar amb l'ús que volem fer-ne (Normal tesi, per exemple), del client (Títol 1 Xxxxx), etcètera. El segon és el tipus d'estil, és a dir, si l'estil s'aplicarà a un conjunt de caràcters seleccionats, a paràgrafs sencers, a llistes o a taules. El tercer punt és l'estil en què basarem la nostra creació i sobre el qual anirem introduint els canvis (convé que triem el que més s'assemble al que volem crear per a haver de fer menys canvis). Finalment, l'estil del paràgraf següent determina quin estil apareixerà automàticament quan polsem la tecla retorn en un paràgraf amb aquest estil. Per exemple, podem fer que després de Títol 1 aparega Títol 2, o Normal, o que es mantinga el mateix estil, segons el que ens convinga.
Format. En aquest apartat podem configurar els elements de format més bàsics. Primerament, trobem una selecció dels paràmetres de caràcter, que inclouen: la lletra, la mida, els tipus més freqüents (negreta, cursiva i subratllat) i el color. Tot seguit hi ha els principals elements per a configurar el paràgraf: alineació del text (esquerra, centrada, dreta, justificada), interlineat (simple, u i mig, doble), augmentar o reduir l'espai en blanc entre paràgrafs i, per a acabar, augmentar o reduir sagnats. Finalment, trobem un quadre en què es mostra l'aspecte que adopta l'estil amb les modificacions que introduïm, seguit d'una descripció de tots els elements que el defineixen.
Presència de l'estil. En aquest tercer apartat tenim tres caselles amb funcions diverses que podem activar o desactivar: afegir l'estil a la plantilla, afegir a la llista d'estil ràpid i actualitzar l'estil automàticament. Cal anar amb compte amb aquesta última opció: si l'activem, les modificacions que fem sobre qualsevol part del text que tinga aquest estil passaran a formar part de la configuració de l'estil. Per exemple: si afegim una cursiva a una paraula que té l'estil Normal, afegirem l'atribut cursiva a l'estil i tot el text del nostre document que tinga aquest estil passarà a estar en cursiva.
Menú desplegable de format. En darrer lloc, però no per això menys important, hi ha la casella Format, fonamental per a qui vulga accedir a totes les possibilitats de configuració. Si fem clic damunt es desplegarà una llista que dóna accés als menús complets de cada apartat (lletra, paràgraf, tabulacions, numeracions...), és a dir, els mateixos que trobem habitualment en la pàgina principal del document.

Per a modificar qualsevol estil, haurem de procedir d'una manera molt semblant a la creació d'estils nous. Primerament, hem d'accedir al menú d'estils (Format > Estils, o fent clic amb el botó dret sobre l'estil en qüestió en la llista d'estils ràpids), seleccionem el que ens interessa modificar i fem clic sobre Modificar. Accedim aleshores al mateix menú que acabem de comentar que ens permetrà establir els canvis.

Una última qüestió que no hem de perdre de vista quan creem o modifiquem un estil és el fet de mantindre la coherència tipogràfica i de disseny en els estils que, en principi, tinguem la intenció d'utilitzar en un mateix document. Si algú està interessat a aprofundir un poc sobre el tema, podeu consultar una entrada anterior que inclou algunes recomanacions per a donar format als nostres textos, encara que enfocades des del punt de vista de la llegibilitat.

Sóc conscient que tota aquesta informació explicada de colp pot fer pensar a més d'un que els estils són complicats i que ja li va bé sense utilitzar-los. Tanmateix, per a aprendre a utilitzar qualsevol programa cal perdre la por a remenar-lo i fer totes les proves que calga. Qui ho faça s'adonarà que, com passa olt sovint, la pràctica és més senzilla que la teoria. Aquest és el cas dels estils, de manera que no desespereu. I si es dóna el cas, sempre podeu utilitzar entrades com aquesta com a orientació.

Les fases de correcció en el procés editorial

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Fri, 25 Oct 2013 14:36:00 +0000

En aquesta entrada em centre en la descripció de les diverses fases de correcció que pateix l'original d'un autor des que inicia el seu recorregut editorial fins que veu la llum. Per més discutibles que siguen algunes pràctiques de la indústria, seria injust no reconéixer les aportacions de les editorials a la cadena de valor del llibre (disseny, maquetació, publicitat, canals de venda i distribució…). I dins d'aquesta cadena, la correcció és un element cabdal per la influència directa que té en la qualitat del producte, a la qual difícilment podrà aspirar qui opte pel camí de l'autopublicació.

La correcció de concepte

Entenem per correcció de concepte la revisió d'un original en relació amb la veracitat del contingut o l'argument i a la precisió expressiva i terminològica. Aquesta correcció només es du a terme en aquelles obres que ho demanen per raó del contingut. Així, pot ser necessària en les publicacions científiques i tècniques. En les obres literàries, en canvi, no sol donar-se, encara que pot ser recomanable, per exemple, en una novel·la històrica o altres en què hi haja un predomini important d'una branca concreta del saber.

El corrector de concepte o revisor tècnic, per tant, ha de reunir dues característiques principals. La primera i més important, ha de ser un expert en la matèria de què tracte el text per tal de detectar qualsevol possible error o imprecisió en l'exposició de l'autor. I la segona, ha de tindre una formació lingüística suficient que li permeta estar segur que el text diu, efectivament, el que l'autor pretenia, cas que no sol ser tan habitual com es podria pensar.

La correcció d’estil i la preparació tipogràfica

La correcció d'estil és la que normalment implica més quantitat de canvis en l'original de tot el procés editorial. La profunditat d'aquesta correcció depén de la qualitat del text de l'autor, motiu pel qual sol esdevindre una correcció extensa i costosa. En aquesta fase es fa una revisió de tots els aspectes lingüístics, particularment els següents:

unificació de criteris ortogràfics (accentuació, grafies i puntuació);
correcció d'errades ortogràfiques, gramaticals i lèxiques;
adequació al destinatari, a les normes d'estil de l'editorial i al registre apropiat per a l'obra;
coherència interna, tant pel que fa a la llengua com a l'ús de la diacrisi tipogràfica (cursives, negretes, versaletes, etcètera).

Es tracta, doncs, d'un conjunt de correccions complexes que demana uns coneixements lingüístics, tipogràfics i editorials profunds, alhora que sensibilitat i respecte per la figura de l'autor. És per això que aquesta tasca se sol encarregar al personal tècnic de les mateixes editorials o, quan no és possible, a col·laboradors habituals i de confiança.

Juntament amb la correcció d'estil, i sovint a càrrec de la mateixa persona, es du a terme la preparació tipogràfica. Aquesta consisteix a posar les indicacions necessàries sobre el text perquè els tècnics del taller o del departament de producció sàpien donar a cada element textual el format que li correspon: els títols de seccions, subseccions, apartats i subapartats, les notes, els destacats al marge, i els altres que calguen en funció de les necessitats de l'obra. Aquestes indicacions es poden fer especificant en text a banda les característiques (família i tipus de lletra, mida, paràgraf, colors, filets, trames, etcètera) o per mitjà d'altres sistemes, com l'ús de codis numèrics, cadascun dels quals té assignades una sèrie de característiques tipogràfiques i de disseny. (Podeu ampliar la informació sobre la preparació tipogràfica en aquesta entrada de De Editione.)

La correcció d'estil, doncs, és una revisió extensa i complexa que té com a objectiu principal deixar l'original en les millors condicions possibles, primerament, pel que fa a la qualitat lingüística, i després, quant a les indicacions que permeten transformar l'original en una composició tipogràfica. Unes decisions encertades en aquesta etapa estalviaran molts maldecaps en les fases d'edició posteriors.

La correcció de proves d’impremta

Taller de composició amb tipus mòbils, al Museu de la impremta i les arts gràfiques del Puig.

Una vegada que l'original està corregit i marcat amb les indicacions tipogràfiques, és el moment d'enviar-lo al taller o al departament corresponent perquè es transforme en una composició tipogràfica. D'aquest material se'n trauen proves —exemplars provisionals— en paper destinades a la correcció pel corrector tipogràfic, el qual, després de la revisió, torna l'exemplar corregit perquè s'hi introduïsquen les esmenes i se'n facen noves proves. Cadascuna d'aquestes proves s'anomena d'acord amb l'ordinal que li correspon: primeres (proves), segones, terceres, etcètera.

El corrector tipogràfic ha d'acomplir les funcions següents:

corregir totes les errades —ortogràfiques, lèxiques i gramaticals— i fer les unificacions que hagen quedat pendents en les correccions anteriors o les que s'hagen produït durant la composició tipogràfica;
comprovar la correcció tipogràfica general de l'obra, tant en relació amb les indicacions de l'original editat com amb la disposició del text en la pàgina (guionets de separació a final de ratlla, línies vídues, numeracions, llistes, índexs, etcètera);
a partir de les segones proves, comprovar que la introducció de les esmenes no ha generat nous errors en el text.

Cadascuna d'aquestes funcions implica molta responsabilitat i un alt grau d'atenció de part del corrector, el qual ha de ser capaç de conjuminar diversos tipus de lectura simultàniament: la lingüística, la tipogràfica i la de maquetació. Com que el fil argumental i l'estil de l'obra deixen de ser prioritaris, pren importància la lectura lletra a lletra (en lloc de per blocs o fragments de paraules, que és com llegim normalment) com un recurs per a aconseguir correccions més eficients. Dues lectures completes del text són suficients en la majoria de casos (en primeres i segones), i les proves següents solen dedicar-se a revisar que les correccions s'han introduït correctament i que no s'han generat nous errors.

Pel que fa a l'autor, aquest també participa en la correcció: se li fan arribar les primeres proves perquè faça la darrera revisió del contingut i l'estil de l'obra. Les seues esmenes s'han d'afegir a l'exemplar del corrector per a treballar amb un sol document. És el seu primer contacte amb l'obra en un format pròxim al definitiu i també serà el darrer, ja que no tornarà a veure-la fins que estiga a punt per a imprimir i publicar.

La correcció de proves d'impremta suposa la culminació del procés de revisió de l'obra i, per tant, l'última oportunitat de fer esmenes. Qualsevol errada, insignificant o vergonyosa, que no es detecte quedarà adormida i amagada per sempre entre les línies del text a l'espera que un lector despreocupat la descobrisca. Només una reedició —si el llibre se la guanya— podrà canviar aquesta situació. Aquest fet explica per si mateix fins a quin punt és important una bona correcció de les proves d'impremta.

Aquests són, a grans trets, els diversos tipus de revisions que es donen en el procés editorial, sense entrar en els detalls i les dificultats intrínseques de cada fase. De tot això es desprén que, a diferència del que molta gent creu, la correcció no consisteix en una simple cacera d'errors de llengua, sinó en una millora substancial del text original en tots els nivells de l'obra: el contingut (quan cal), l'estil, el to, el registre, tots els aspectes lingüístics, la disposició correcta dels elements tipogràfics, la unificació de criteris i la coherència amb el disseny (i encara en dec haver oblidat alguna). En conjunt, un seguit d'actuacions que demanen un alt grau d'especialització i que l'autor que opte per l'autopublicació difícilment estarà en disposició d'afrontar per ell mateix: fins i tot en el cas que tinga els coneixements, mai no podrà gaudir del distanciament necessari per a fer-ho.

Els sistemes de traducció automàtica: 8 errors habituals

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Tue, 23 Jul 2013 15:18:00 +0000

Els sistemes de TA són àmpliament usats hui dia per empreses, institucions o individus, tant a nivell personal com professional. És ben sabut que aquestes eines, tot i que impliquen un avantatge clar en relació amb el temps de traducció, suposen una font d'errors que van des d'aspectes sintàctics bastants subtils fins als errors més grollers que poden fer perdre la credibilitat de qualsevol. Hui, analitzem els errors més habituals.

Coneixem per traducció automàtica (TA) el sistema de traducció segons el qual obtenim un text meta (TM) a partir d'un text d'origen (TO) sense que hi haja cap intervenció humana. La majoria d'aquests sistemes solen funcionar amb el que s'anomena traducció directa amb coneixement lingüístic, és a dir: el sistema estableix equivalències directes entre paraules a partir del diccionari bilingüe que tinga instal·lat i reconeix algunes regles gramaticals bàsiques. Aquestes eines ofereixen uns resultats més bons com més pròximes són les llengües de traducció des del punt de vista sintàctic.

L’edició de textos traduïts automàticament

Potser hi ha gent que desconeix que els textos traduïts automàticament han de ser editats —és a dir, revisats tant en el fons com en la forma— si no volem córrer el risc de quedar en evidència. En aquest sentit, es poden fer dos tipus d'edicions: la preedició, que es du a terme sobre el text original, abans de traduir-lo, per tal minimitzar els errors provocats pel sistema de traducció; i la postedició, que té la funció de corregir les errades que s'han produït sobre el text ja traduït.

La preedició es justifica pel fet que els traductors automàtics solen cometre una sèrie d'errors recurrents, els quals es poden predir i, en alguns casos, evitar modificant el text d'origen. Tant és així que moltes empreses que treballen amb traductors automàtics elaboren llibres d'estil amb pautes de redacció rigoroses per a reduir errors i accelerar el procés al màxim. Una vegada que el sistema ha acabat la traducció, comença el procés de postedició, en la qual haurem d'esmenar tots els errors que queden en el text. En aquesta segona fase és molt recomanable consultar sovint l'original per a resoldre qualsevol dubte que puga sorgir sobre el contingut.

A l'hora d'editar un text traduït automàticament, és fonamental saber com funcionen aquests sistemes i quins són els errors que solen cometre, ja que això ens ajudarà a reconéixer-los més fàcilment. En la classificació que trobareu tot seguit, els errors apareixen ordenats en huit grans grups, cada un amb les observacions que m'ha semblat pertinent incloure-hi. Per a fer-ho, m'he basat en la meua experiència, que se centra en les llengües ES > CA. Ací ho teniu.

1. Errades d’ortografia de l'original

Comencem pel més evident. Sempre s'han d'evitar les faltes d'ortografia, però quan un TA es troba una errada molt sovint l'error de l'original apareixerà augmentat en el text meta. En aquest sentit, ens podem trobar amb dues situacions:

Que l'error remeta a una paraula existent en la llengua d'origen, però amb significat diferent, amb la qual cosa es produirà una confusió de paraules. Per exemple, un articulo 25, sense accent, esdevindrà articule 25, i no article. També pot passar que el sistema reinterprete l'error a partir dels seus propis criteris: el Salt, per exemple, tradueix incluídos, amb accent erroni, per vaig inclouredos [sic], com si l'error fóra que hi falta un espai (incluí dos) i no l'accent.
Que l'error done com a resultat una paraula que el sistema no reconeix. En aquest cas, el traductor mantindrà la paraula tal com apareixia en l'original, cosa que farà evident la tasca del traductor automàtic i la falta d'atenció del responsable del text. En tot cas, el que està assegurat és l'efecte negatiu que es produirà en el lector si ens passa per alt un error d'aquest tipus.

Sempre que siga possible, doncs, convé fer una llegida atenta al text o, si anem amb pressa, aplicar-li el corrector automàtic abans de passar-lo pel traductor per a esmenar les errades més grosses.

2. Problemes amb la polisèmia i l'homonímia

La polisèmia i l'homonímia són una font molt habitual d'errors ja que normalment impliquen diverses possibilitats de traducció. Els éssers humans recorrem al context i al sentit comú per a resoldre aquestes ambigüitats, però les màquines no ofereixen aquest recurs. El més semblant és el coneixement estadístic que incorporen algunes eines, tot i que les probabilitats que s'hi produïsca una errada continuen sent molt altes.

Un cas d'homonímia freqüent són les formes verbals. Per exemple, fueron es pot traduir per van ser o van anar, segons el context, però un TA no sabrà distingir quina és la forma correcta en cada cas. En alguns casos, podrem evitar el problema canviant l'estructura de l'oració en la preedició: així, si en lloc de, per exemple, Fueron engañados vilmente optem per Les engañaron vilmente, evitarem qualsevol risc de confusió del sistema. Malgrat tot, la polisèmia i l'homonímia són molt freqüents i molt sovint no tindrem més remei que esmenar els errors en la postedició, ja que, altrament, podríem fer afirmacions com aquesta: «Hi ha tres grans religions: la cristiana, la musulmana i la bajoqueta» (exemple real, extret d'una redacció d'un alumne de secundària).

3. Paraules i expressions amb sentit figurat

Els refranys, les frases fetes, els jocs de paraules i els dobles sentits són estructures lingüístiques que suposen grans dificultats de traducció ja que exigeixen uns coneixements enciclopèdics molt elevats en les llengües de traducció i que, en molts casos, no es podran resoldre sense recórrer a bibliografia especialitzada. Les eines de TA tradueixen literalment aquestes estructures, actuació que poques vegades serà l'encertada en la llengua meta. Per això, si sabem que un text ha de ser traduït automàticament convé que evitem i eliminem aquestes construccions en la preedició —sempre que siga possible— o que estiguem ben atents en la postedició per a identificar-les i oferir una alternativa apropiada.

4. Errors de concordança

Un error habitual dels sistemes de TA es dóna en oracions que contenen paraules que tenen un gènere o un nombre diferents en les llengües de traducció. Per exemple, en l'oració Este postre nuevo es delicioso, el sistema de TA traduirà este postre per aquestes postres sense problema, però la traducció de la resta d'elements que hi concorden presenta més dificultats. Vegeu els resultats que ofereixen diversos sistemes de TA:

Traductor de Google

Apèrtium

Salt 4.0 en línia

Com es pot observar, els resultats varien en els diferents sistemes de TA, però cap eina ha fet una traducció correcta. En general, es pot comprovar que com més separats estan els elements que tenen un gènere i un nombre diferent en les dues llengües més errors de traducció s'hi poden produir.

5. Calcs sintàctics

El risc de fer traduccions excessivament literals sol donar-se en alguns traductors humans, bé perquè són inexperts, bé perquè van molt atabalats i no disposen de temps suficient per a reflexionar-hi. En el cas dels traductors automàtics, la traducció literal no és un risc, sinó la norma: el pas d'una llengua a l'altra es fa paraula per paraula o, en el millor dels casos, considerant sintagmes petits, de manera que l'ordenació de les paraules del TO es manté quasi sense alteracions. Convé recordar que la sintaxi és un dels aspectes més genuïns d'una llengua i, alhora, un dels que passa més desapercebut, per la qual cosa cal evitar sempre les construccions copiades de la llengua d'origen que no sonen naturals en la llengua meta.

Alguns calcs molt freqüents en les traduccions ES > CA són els següents:

Adjectiu anteposat al substantiu. Es tracta d'un recurs estilístic cada vegada més habitual en castellà, que en català té un ús molt més restringit. Si no estem convençuts no ho dubtem: l'adjectiu, millor darrere.
Ús abusiu del possessiu. Com en el cas anterior, es tracta d'un recurs estilístic molt més freqüent en castellà que no en català, que a vegades pot portar a oracions redundants com «Messi se lesionó en su tobillo izquierdo». Si l'oració manté el mateix significat sense el possessiu, convé eliminar-lo o buscar construccions alternatives, que n'hi ha moltes.
Preposicions. A tall d'exemple, en la traducció ES > CA podríem citar els casos de la preposició a davant de complement directe, les preposicions a i en en les expressions de lloc i de temps, la preposició amb davant dels mitjans de transport, entre d'altres.

La llista de problemes sintàctics donaria per a fer una entrada sencera, però aquests tres casos m'han semblat suficientment il·lustratius. Recordeu que en un bon text l'expressió s'ha de percebre com a natural, genuïna i poc forçada, cosa que no aconseguirem si imitem les construccions de la llengua d'origen.

6. Errors lèxics

A banda dels casos de polisèmia i homonímia, que ja hem comentat, els errors lèxics en les traduccions automàtiques es produeixen bàsicament quan una paraula del TO no està inclosa en el diccionari bilingüe de l'eina de traducció. Aquesta situació sol donar-se en dos casos: 1) quan apareix terminologia excessivament tècnica o de creació recent; o 2) quan hi ha lèxic molt restringit, ja siga per qüestions dialectals o de registre.

En els dos casos, el resultat serà el mateix: la paraula o l'expressió de la llengua d'origen quedaran sense traduir en el text meta. Les solucions a aquests problemes, en canvi, sí que seran diferents: en el primer cas, caldrà recórrer a diccionaris terminològics especialitzats, preferiblement en línia ja que és més probable que estiguen actualitzats (el Termcat seria el recurs per excel·lència); en el segon, caldrà buscar en diccionaris descriptius o diccionaris d'ús, ja siga en la llengua d'origen o en la llengua meta, segons els casos.

7. Repeticions

Un problema poc evident dels sistemes de TA és que apareguen repeticions que no estaven en l'original. Sol passar que dues paraules diferents en la llengua d'origen tenen assignades la mateixa traducció com a primera opció. Per exemple: el castellà sol emprar indistintament diversos i varios, els quals en català solen reduir-se a diversos. Encara que es tracta d'un problema difícil de preveure i de detectar en el text traduït, és convenient evitar aquestes redundàncies, ja siga modificant la paraula repetida o canviant l'estructura de l'oració recorrent a pronoms, ometent la paraula quan siga possible o buscant altres alternatives sintàctiques.

8. Noms propis

L'onomàstica és un altre dels aspectes problemàtics dels sistemes de TA. Com a norma general els noms propis no s'han de traduir, si bé hi ha excepcions notables, com ara topònims que tenen formes tradicionals i vives en la llengua pròpia, o determinats personatges històrics que s'han traduït tradicionalment. Amb tot, traduir l'onomàstica de manera incorrecta pot donar resultats inapropiats en el millor dels casos i més d'una vegada pot portar al ridícul.

Cada tipus de nom propi té les seues especificitats. Alguns topònims, per exemple, poden estar formats per noms comuns que el sistema de TA no reconeixerà com a nom propi, tot i la majúscula. Així, Baños del Agua Hedionda (Jaén) esdevindrà Banys de l'Aigua Pudenta* (més topònims curiosos, ací). Els antropònims, per la seua banda, també són problemàtics quan adopten la mateixa forma que els noms comuns: un cas com Rocío Campos Cabezas canviarà a Rosada Camps Caps. Finalment, els noms d'empreses, que sempre són invariables, ens han regalat alguns casos sonats que han aparegut fins i tot als mitjans de comunicació, com el cas de la Coca-cua (Coca-cola) i La Casolana (La Casera) que beuen per la Universitat d'Alacant.

La conclusió és clara: quan tingueu el més mínim dubte sobre com ha traduït un nom propi l'eina de traducció, consulteu l'original.

Conclusions

De tots els errors que he anat enumerant es poden extraure aquestes conclusions:

Els sistemes de traducció automàtica, lluny de ser unes eines infal·libles, necessiten una revisió, de manera que la intel·ligència humana puga corregir els buits de la intel·ligència artificial, que en el camp del llenguatge són molts.
Els problemes més freqüents són els sintàctics i els lèxics: com més allunyades estiguen les llengües de traducció sintàcticament i com més interpretacions tinguen les paraules d'un text (polisèmia, homonímia, jocs de paraules, sentit figurat, sentit simbòlic, connotacions, fraseologia...), més errors hi haurà en la traducció automàtica.
Els TA no ofereixen els mateixos resultats en tots els tipus de text. Així, els textos que busquen la claredat, la precisió i l'objectivitat donaran millors resultats que els que tenen finalitats estètiques i literàries: com més literal siga la interpretació del text, millor.
Com a conseqüència de tot això, el registre estàndard és el que millor s'adiu amb les característiques d'aquestes eines. Per això convé evitar els dos extrems: el llenguatge excessivament tècnic i culte, d'una banda, i un registre massa col·loquial o informal, de l'altra.

Ja per a acabar, voldria compartir aquesta pàgina extreta del portal Wikilingua, que tracta sobre una coneguda marca de gasosa. Es veu que la versió catalana d'aquest portal es crea a partir de la traducció automàtica sense revisar dels articles d'altres llengües, per la qual cosa representa un exemple perfecte dels problemes i els errors típics que he anat enumerant. En principi, hauríeu de veure destacats en groc bona part dels errors, de manera que vos resultarà senzill detectar-los.

I vosaltres, quina ha sigut la vostra experiència amb els traductors automàtics? Afegiríeu algun error més a la llista?

Textos en bandera, algunes recomanacions

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Sun, 09 Jun 2013 17:48:00 +0000

Els textos no justificats, o en bandera, són cada vegada més habituals en tota mena d'escrits. Aquesta afirmació no sols és vàlida per als textos que es difonen a nivell personal per la xarxa, sinó també per a edicions acurades. Malgrat tot, el coneixement de les normes d'aquest tipus de composició no estan tan esteses. Ací van algunes recomanacions a l'hora de presentar els nostres textos en bandera, amb l'esperança que vos resulte útil.

El paràgraf en bandera presenta una part fixa, l'equivalent al màstil, i una de variable, que seria la part que oneja al vent.
Foto de Fernando de Sousa.

La composició en bandera és aquella en què almenys un dels dos marges presenta una disposició irregular de les línies. En funció de quin dels dos marges es tracte podem parlar de diversos tipus de «banderes». Quan el marge esquerre queda fix i les línies acaben de manera irregular per la dreta parlem genèricament de bandera —o també bandera per la dreta o alineat a l'esquerra—, ja que és la més comuna. La situació contrària, en què el marge dret queda fix i l'esquerre presenta aquestes irregularitats, s'anomena bandera per l'esquerra o alineat a la dreta. Finalment, el cas en què cap dels dos marges és fix seria el text centrat, en el qual es pren el centre de la caixa de text com a eix de simetria de cada línia.

D'aquestes tres possibilitats, la bandera (dreta) és l'única que s'utilitza per al text corrent ja que, a diferència de les altres dues possibilitats, no perjudica la llegibilitat. En les llengües que, com les romàniques, es lligen d'esquerra a dreta, no importa que els finals de línia no acaben sempre al mateix lloc sempre que el començament siga fix i l'ull puga retrobar-lo fàcilment. Per això, la bandera esquerra i el text centrat, que tenen el marge esquerre irregular, s'utilitzen per a fragments de text molt concrets i generalment curts, com per exemple les signatures de textos, peus de foto, títols, etcètera.

Algunes normes per a la composició en bandera

No sembla errat afirmar que la majoria de la gent desconeix les normes per a compondre textos en bandera. De fet, el més habitual és que ni tan sols sàpien que hi ha normes. Aquest fet té poca importància quan es tracta d'escriure textos casolans, o fins i tot textos web, ja que els editors web no ofereixen eines per a controlar determinats paràmetres tipogràfics; però si el que volem és mostrar una presentació acurada dels nostres escrits, sí que és convenient aplicar una sèrie de pautes. Cal remarcar que no és gens fàcil trobar indicacions sobre aquest tema: dels diversos llibres que consulte habitualment sobre ortotipografia, només he pogut trobar informació en Manual de tipografia: del plomo a la era digital (José Luis Martín i Montse Mas, editorial Campgràfic), que és d'on provenen les regles que trobareu tot seguit.

Normes bàsiques

Aquestes recomanacions s'haurien d'aplicar a qualsevol text disposat en bandera, amb independència de la plataforma amb què estiguen editant.

No alterar la separació entre paraules. Aquest és, sens dubte, l'avantatge principal. En els textos en bandera el blanc entre paraules ha de ser sempre uniforme, mentre que en els textos justificats el programa d'edició redistribueix l'espai que falta per a completar cada línia proporcionalment en els blancs entre paraules. Aquest efecte, que pot arribar a ser molt molest i poc estètic, és més freqüent i més evident com més curtes són les línies del text. Per a evitar-ho se sol recórrer a la partició de paraules a final de línia, la qual cosa ens porta al punt següent.
No utilitzar la partició de paraules a final de línia. Aquest recurs només s'hauria d'emprar quan es vol evitar la separació excessiva entre paraules que produeix el text justificat, per la qual cosa no té sentit utilitzar-la en el text en bandera ja que no altera aquesta separació. L'única excepció seria les línies molt curtes que, sense aquesta partició, resultarien impossibles de compondre, per exemple, en destacats del text, o fragments que inclouen una foto a un costat, etcètera.
No modificar la interlletra. L'augment o la disminució de la interlletra, o espai de separació entre lletres, és un recurs que se sol utilitzar per a guanyar o recuperar línies de text de manera que es puguen ajustar a les necessitats d'una pàgina determinada. Com en els casos anteriors, no s'han d'alterar els paràmetres generals dels espais del text.
No utilitzar el sagnat de primera línia en determinats supòsits. En textos que consten d'un sol paràgraf en bandera es recomana no sagnar la primera línia perquè trenca la uniformitat del marge esquerre. Seria el cas, per exemple, de titolets, textos destacats al marge, peus de foto, etcètera. Tampoc s'hauria de sagnar quan hi ha diversos paràgrafs separats amb una línia en blanc, ja que aquesta línia és suficient per a diferenciar els paràgrafs.

Normes avançades

Les indicacions següents són especialment recomanables sempre que es vulga aconseguir un text en bandera amb una presentació acurada.

Evitar que apareguen línies excessivament semblants seguides. Unes línies seguides de llargària molt homogènia produeixen un efecte de text «mal justificat», és a dir, que sembla que tinga errors de justificació.
Evitar que hi haja línies cada vegada més curtes. L'efecte de tres o més línies que es van fent cada vegada més curtes és poc recomanable perquè genera un blanc en forma d'escala que resulta poc estètic.
Evitar que quede alguna paraula solta. Per paraula solta cal entendre una paraula que sobrepassa sencera el límit que marquen les línies immediatament anterior i posterior, de manera que produeix un efecte estrany, com si surara en l'aire. També hi ha la tendència entre dissenyadors i maquetistes a passar sistemàticament a la línia següent qualsevol monosíl·lab de tres o menys lletres que quede a final de ratlla, fins i tot quan aquesta actuació provoca que una línia curta quede encara més curta en relació amb les línies anterior i posterior. Sota el meu el meu punt de vista, aquesta prevenció resulta en molts casos excessiva ja que produeix un perjuí major que el benefici que pretén generar.
No han d'anar seguits parells de línies amb la mateixa mesura. És a dir, si A indica una línia d'una mesura curta, i B, una altra de llarga, caldria evitar que en un paràgraf apareguen aquestes llargàries de línies disposades amb aquesta estructura: A-B-A-B.

Com s'ha pogut comprovar, les normes bàsiques de la composició de textos en bandera consisteixen en un seguit de qüestions que cal no fer. Es tracta, bàsicament, de no alterar els espais entre paraules i entre lletres predefinits per al text general, no separar paraules a final de línia i no emprar el sagnat en casos concrets. Les normes avançades, per contra, sí que impliquen més dificultats ja que demanen la manipulació manual dels finals de línia per a evitar alguns efectes poc estètics, la qual cosa no sempre és fàcil d'aconseguir i que, en alguns casos, pot demanar fins i tot haver de modificar el contingut del text.

Algunes recomanacions sobre el paràgraf

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Sun, 14 Apr 2013 18:54:00 +0000

El paràgaf és molt probablement un dels elements textuals més desconeguts. Són pocs els manuals de redacció que n'aborden les característiques o els professors que li dediquen l'atenció que mereix. Com a conseqüència, no és poc freqüent trobar textos amb paràgrafs deficients: tirallongues interminables de paraules, textos desestructurats en què s'utilitza el punt i a part com si fóra punt i seguit o paràgafs amb poc o gens d'unitat interna. En aquesta entrada expliquem com millorar tant la presentació com la redacció dels nostres paràgrafs.

Definició

El paràgraf és una unitat textual que es distingeix, formalment, perquè comença per majúscula i acaba amb punt i a part i, internament, perquè constitueix un bloc de contingut unitari i homogeni. El paràgraf combina, per tant, un doble vessant: primer, a nivell visual, ha de presentar-se d'una manera clarament reconeixible per al lector i, segon, com a element estructural del text, ha de ser coherent, tant internament com respecte del context en què està inserit. Tot seguit estudiem aquests dos vessants amb més atenció.

Presentació del paràgraf

El vessant formal del paràgraf és més important del que pot semblar a primera vista. Una disposició del text que permet identificar els paràgafs clarament facilita molt la tasca del lector. Així, no està de més dedicar un temps a pensar quina disposició adoptarem i aplicar-la de manera coherent durant tot l'escrit . Ací van algunes recomanacions sobre això.

Hi ha dos tipus fonamentals de paràgrafs que s'apliquen al text corrent: el paràgraf ordinari i l'alemany, que es distingeixen l'un de l'altre en funció de la presència o l'absència del sagnat (3). També n'hi ha un tercer tipus, el francés, si bé aquest es reserva per a usos molt concrets. Vegem-ho amb més detall:

Paràgaf normal

1. El paràgraf ordinari és el que es presenta només amb la primera línia sagnada. Un sagnat suficient seria l'equivalent a tres o quatre caràcters «normals» (és a dir, ni tan estrets com una i ni tan amples com una m) en el tipus de lletra i la grandària que estem emprant. Amb Word hi ha prou amb deixar la meitat de l'espai que genera automàticament el tabulador del programa (tecla ⇥), aproximadament. Aquest tipus de paràgraf és el més habitual en els textos impresos ja que permet estalviar espai, per tant, paper i, per tant, diners. En la web, en canvi, és molt poc habitual trobar-lo perquè els editors web no solen oferir la possibilitat de definir el sagnat adequadament.

Paràgraf alemany

2. El paràgraf alemany, o modern, no presenta cap sagnat, de manera que totes les línies comencen sempre al mateix lloc. Quan s'opta per aquesta disposició cal adoptar una d'aquestes dues restriccions: a) que la darrera línia de cada paràgraf siga sempre curta (mitja línia o menys, cosa bastant complicada), o b), deixar una línia en blanc de separació entre paràgrafs (és innecessari deixar-ne més). Si no ho fem així molts paràgrafs resultaran molt difícils de distingir. El paràgraf alemany és el més freqüent en els textos web ja que en aquest context més espai no significa més diners com sí que passa amb el paper.

Paràgraf francés

3. El paràgraf francés, per la seua banda, sagna totes les línies tret de la primera. A diferència dels dos tipus anteriors, s'utilitza per a textos o fragments de text molt concrets: articles de diccionaris i enciclopèdies, índexs alfabètics, llistes bibliogràfiques o taules. Dins del text ordinari també el podem trobar, per exemple en enumeracions precedides de nombres o pics, o també en els títols dels apartats. En els casos més habituals, com les enumeracions amb vinyeta, els editors de text solen vindre configurats per defecte en aquest tipus de paràgraf.

Així doncs, en la presentació dels nostres escrits haurem de decantar-nos pel paràgraf ordinari o l'alemany per al text corrent, i reservar el francés per a alguns usos concrets. En aquesta decisió hauria de tindre un pes important el format en què publicarem i les possibilitats que ens puga oferir l'editor de text que emprem per a l'ocasió. De la mateixa manera, també haurem de decidir sobre el tipus d'alineació que volem adoptar en l'escrit —justificada o en bandera per al text corrent—, qüestió que no abordarem ací ja que podria ser objecte d'una entrada sencera. De moment hi ha prou de saber que, si no tenim la possibilitat de partir paraules a final de línia, és més recomanable compondre el text en bandera, especialment en textos web.

Característiques internes del paràgraf

Atenent exclusivament al contingut, podríem definir el paràgraf com una oració o conjunt d'oracions que presenten uniformitat semàntica, la qual es pot fonamentar en una idea, un concepte, un argument, un exemple, o una combinació d'aquests d'acord amb relacions de diversos tipus (comparació, contraposició, ampliació, enumeració, etcètera).

No hi ha regles unívoques sobre com s'han de construir internament els paràgrafs. De fet és un factor que ve determinat, d'una banda, pel contingut del text i, de l'altra, per l'estil de l'autor. Amb tot, sí que es poden fer algunes recomanacions sobre quins tipus de paràgrafs resulten més clars i fàcils de llegir, tot i que cal no perdre de vista que no tots els escrits tenen per què buscar sempre la senzillesa i la claredat. Són aquestes:

1. Preocupa't per la coherència interna i externa. En la mesura que el paràgaf és una unitat semàntica, el seu contingut ha de poder resumir-se en poques paraules (a manera de titular). D'aquesta manera se'n pot comprovar l'homogeneïtat interna i també la relació que manté amb els que l'envolten: continguts redundants, canvis abruptes, aspectes desordenats, desenvolupament de la idea... Hem d'assegurar-nos que cada paràgraf té la seua raó de ser en el conjunt i que no parafraseja el que hem dit abans o el que direm després.

2. Dóna-li una extensió adequada. En termes generals, un paràgraf normal hauria de tindre entre 100 i 150 paraules, tal com recomana Daniel Cassany (La cuina de l'escriptura). Amb tot, l'extensió pot variar molt en funció del tema, el tipus de text, el format... Així, no tindran la mateixa extensió els paràgrafs d'un fullet comercial que els d'un assaig. Per això, també és important saber adaptar-se al mitjà. En els textos per a la web, se sol recomanar escriure aproximadament la meitat del que escriuríem si el text fóra en paper, encara que, personalment, trobe aquesta prevenció bastant relativa.

3. Fixa't en la regularitat visual. És igualment recomanable mantindre una certa regularitat dins d'uns límits acceptables d'extensió. No és que tots els paràgrafs hagen de ser pastats, però sí que cal evitar que hi abunden paràgrafs massa llargs —que cansen només de veure'ls— o massa curts —que fan la impressió de text poc cohesionat— o una combinació dels dos —que transmet una impressió de caos organitzatiu—. Si una idea és massa complexa podem dividir-la en dos o tres paràgrafs, o més si cal; en canvi, si és massa breu, podem provar d'inserir-la en un paràgraf anterior o posterior.

4. Segueix una estructura interna. Si no ho tenim molt clar, un bon començament és reproduir l'estructura bàsica del text: frase d'introducció que presenta el contingut que hi tractarem, desenvolupament de la idea (una, dues o tres frases) i, finalment, frase de tancament, que opcionalment podem utilitzar per a relacionar el que acabem de dir amb la continuació. D'aquesta proposta bàsica se'n poden fer totes les modificacions que calguen en funció de la seguretat en un mateix i l'habilitat de redaccció.

5. Utilitza connectors. Els connectors fan explícita la relació semàntica i pragmàtica que s'estableix, primer, entre les diverses oracions que formen el paràgraf i, segon, amb els paràgrafs anterior i posterior. Per això, cada vegada que ometem un connector necessari estem deixant al lector la responsabilitat d'haver d'inferir per ell mateix quina és aquesta relació. Convé recordar que és l'autor qui ha de guiar el lector a través del seu escrit i no el lector qui hi ha de buscar el camí. Per tant, posem-li-ho fàcil i no li donem més faena de la necessària!

Per a acabar, vos deixe aquesta imatge de la reproducció digital de la primera edició de Tirant lo Blanch, impresa per Nicolau Spindeler a la ciutat de València el 1490. Com es pot comprovar, antigament no se separava el text en paràgrafs ja que era un luxe que no es podien permetre atés el preu del paper. Per sort, ja no tenim aquest problema i podem dedicar aquesta cortesia a qui es prenga la molèstia de llegir els nostres textos!

Tirant lo Blanch, imprés per Nicolau Spindeler a València, 1490

Entrades relacionades:
Llegibilitat i lecturabilitat (1)
Llegibilitat i lecturabilitat (2): aspectes tipogràfics de la llegibilitat

Les abreviacions (III), sigles i acrònims

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Wed, 06 Feb 2013 20:26:00 +0000

Les sigles i els acrònims han esdevingut els procediments abreviatius amb més vitalitat actualment. Així, cada vegada és més habitual trobar noms propis d'empreses o institucions, o noms comuns per a designar les noves realitats científiques i tecnològiques formats amb aquestes abreviacions. Aquesta situació justifica la importància de conéixer les normes més bàsiques per a formar-les i utilitzar-les correctament.

Respectivament, exemples d'acrònim, sigla pròpia sil·làbica, sigla pròpia alfabètica i sigla impròpia.

Les sigles

Les sigles són un tipus d'abreviació format per la lletra inicial de cadascuna de les paraules que componen un sintagma o un enunciat. Segons els criteris de formació, les sigles es divideixen en dos grups:

Sigles pròpies, quan estan formades únicament per les inicials de les paraules significatives (substantius, adjectius, verbs i adverbis) com TERSA, ‘Tractament i Eliminació de Residus, SA’, o UV, ‘Universitat de València’.
Sigles impròpies, quan incorporen també les inicials d'algunes paraules no significatives (articles, preposicions i conjuncions) com CiU, ‘Convergència i Unió’ o CPNL, ‘Consorci per la Normalització Lingüística’.

Quant a la lectura, les sigles poden ser alfabètiques, quan es lligen com una successió de lletres juxtaposades (FP, llegit «efe-pé»), o sil·làbiques, quan es lligen com una paraula (ONU). També es dóna el cas de lectures mixtes, que combinen les dos possibilitats (CD-ROM), o de sigles que sempre es lligen desplegades (CGPJ, ‘Consell General del Poder Judicial’).

En relació amb l'ortografia de les sigles, cal tindre en compte:

S'han de compondre preferiblement en versaletes, sempre que l'editor de text que utilitzem ens en done la possibilitat; quan això no és possible, les hem d'escriure amb majúscules. Amb tot, hi ha casos de sigles impròpies en què l'entitat que l'ha creada inclou elements no significatius amb minúscula: UdG (‘Universitat de Girona’). En aquests casos, cal respectar les decisions de qui l'ha creada, tret que hi haja algun error evident.
S'escriuen sense punts ni espais de separació: ESO, i no *E.S.O. ni *E S O.
No tenen forma de plural: les TIC, i no les TICs ni les TIC’s. (Aprofite per a matisar que el títol d'aquest blog és un joc de paraules; perdoneu l'atreviment.) Només tenen forma de plural específica unes poques sigles consolidades per l'ús que es formen duplicant-ne les lletres: SSMM (‘Ses Majestats’) o CCOO (‘Comissions Obreres’).
Quant a l'apostrofació de les sigles, hi ha criteris divergents. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Secretaria de Política Lingüística de Catalunya recomanen atendre a la pronunciació i aplicar les normes generals d'apostrofació a les sigles alfabètiques que, al pronunciar-les, comencen per un so vocàlic: l'IPC, l'AVL, l'FP, l'SPL, però la ITV o la CGT. Tanmateix, altres institucions recomanen de no apostrofar-les mai, com ara la UJI en el Manual de llenguatge administratiu. En les sigles sil·làbiques, en canvi, sí que hi ha unanimitat en el fet que cal aplicar la regla general: l'ONU, l'OTAN, l'ESO, però la UEFA.
Un error ortogràfic molt habitual és escriure amb majúscula inicial els elements que componen la sigla quan l'escrivim desplegada i no representa un nom propi; així, cal escriure Cal aportar el document nacional d'identitat i no Cal aportar el *Document Nacional d'Identitat. Evidentment, quan la sigla desplegada fa referència a un nom propi, sí que cal posar la majúscula: Estudie a la Universitat de València.

Els acrònims

No sembla que hi haja un criteri homogeni a l'hora de definir el terme acrònim. Alguns consideren acrònims les sigles que es poden llegir sil·làbicament, com ara IVA. Tanmateix, sembla preferible el camí adoptat per altres autors que el defineixen com una abreviació formada per diverses lletres de les paraules que componen un sintagma, expressió o frase determinat, i de la qual resulta una pronunciació exclusivament sil·làbica. Per tant, presenta dos diferències bàsiques amb la sigla:

resulta de la unió de més lletres que les estrictes inicials, que poden ser tant una o diverses síl·labes com lletres internes o finals;
la pronunciació ha de ser sempre sil·làbica.

Per exemple, Institut Valencià de l'Exportació s'abreuja amb l'acrònim Ivex i no amb la sigla, que seria IVE.

Encara hi ha un altre cas conflictiu amb el terme acrònim, que és el d'aquelles paraules formades per la unió de parts de dos termes juxtaposats (molt rarament més de dos). És el cas, per exemple, d'ofimàtica, format a partir d'ofi(cina infor)màtica. Alguns autors consideren aquests termes acrònims, mentre que altres els consideren encreuaments, en la mesura que no consideren que siguen sintagmes, ni expressions ni frases. Particularment, no acabe de veure el motiu pel qual un substantiu acompanyat d'un adjectiu que en depén no ha de ser considerat un sintagma. Al contrari, sembla que seria més encertat considerar l'encreuament com un tipus d'acrònim.

A nivell ortogràfic, la diferència més important respecte de la sigla es troba en el fet que és preferible que vagen escrits amb minúscula (tret de la inicial, quan corresponga), encara que també poden anar amb versaletes o majúscules. Així, són acceptables tant la grafia Termcat com TERMCAT (o amb versaletes). En els altres aspectes no presenta diferències substancials respecte de les sigles sil·làbiques: s'apostrofen quan correspon segons les normes generals i no porten mai ni espai ni punts de separació.

Ús de sigles i acrònims

Ja per a acabar, és important tindre en compte una sèrie de prevencions per tal de facilitar la tasca de descodificació del lector. Cal recordar que la quantitat de termes formats per sigles i acrònims és immensa i continua en expansió, per la qual cosa no hem de pressuposar que els possibles lectors coneixeran tots els abreujaments que puguem emprar, per més evidents que ens puguen semblar.

Així, és una pràctica molt recomanable posar l'expressió desenvolupada seguida de la sigla entre parèntesis (o a la inversa si ho preferim) la primera vegada que l'emprem en el text. Segurament tots hem experimentat alguna vegada la frustració que suposa deixar d'entendre algun fragment per la presència d'una sigla que desconeixem. Amb tot, no sol ser necessari prendre aquesta prevenció amb els acrònims, però no està de més fer-ho en aquells casos que creguem que pot ajudar a la comprensió del text.

Entrades relacionades:
Les abreviacions (I), qüestions generals
Les abreviacions (II), les abreviatures

Quan usar i com posar el guió

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Tue, 27 Nov 2012 08:00:00 +0000

El guió és un signe ortogràfic que està caient en desús, especialment en els textos autoeditats i en pàgines web. Aquesta circumstància està causada, en bona part, pel desconeixement de les funcions que acompleix i, sobretot, pel desconeixement que tenen molts usuaris d'aparells electrònics sobre com s'ha de posar. D'aquestes dues qüestions, en parlem en aquesta entrada.

El guió (—) és una ratlla vertical que tipogràficament equival a un quadratí, si bé aquesta mesura pot variar en funció del tipus de lletra que emprem. Actualment, podem observar un cert desconeixement en molts usuaris en l'ús d'aquest signe. Com a conseqüència d'això, és freqüent trobar en el seu lloc altres signes semblants gràficament, com el menys (–) o el guionet (-), que responen a usos diferents. Amb tot, convé remarcar que hi ha autors que no consideren incorrecte l'ús del menys amb les funcions del guió.

Aquest signe de puntuació acompleix dues funcions bàsiques: marcar incisos (juntament amb les comes i els parèntesis) i indicar les intervencions dels interlocutors en els diàlegs. A més d'això, també presenta altres usos menys importants, com evitar repeticions en certs contextos o marcar els elements d'una enumeració. Vegem-ho amb més detall.

Funcions del guió

1. Incisos. Els incisos són paraules o oracions que s'introdueixen amb una funció explicativa o aclaridora i que, com a tals, es poden suprimir sense afectar la correcció sintàctica ni el sentit general de l'oració. El guió d'incís funciona com un signe doble: el guió d'obertura s'escriu sense deixar cap espai amb la paraula següent, mentre que el de tancament s'escriu sense deixar cap espai amb la paraula anterior: Amb cara d'estar molest —ja feia més d'una hora que esperava—, se'n va anar sense dir res.

Alguns autors defenen que s'ha de suprimir el guió de tancament quan l'incís queda al final de l'oració (com si l'incís es marcara amb comes), i d'altres, que s'ha de mantindre (com si l'incís es marcara amb parèntesis). Particularment, sóc partidari de la segona opció ja que em sembla que aporta més claredat a l'escrit. En tot cas, triem el criteri que triem, el més important és mantindre'l de manera coherent en tot el text. Per altra banda, sí que hi ha unanimitat en el fet que s'ha de suprimir el guió de tancament quan va seguit de punt i a part o final.

A més del guió, els incisos també es poden marcar amb comes o parèntesis. L'ús d'un signe o altre depén de la relació que l'incís manté amb el context, segons la gradació següent (de més a menys relacionat): comes, guions i parèntesis. Aquesta gradació no sempre és fàcil d'establir i, de fet, en molts casos pot dependre del distanciament que l'autor vullga donar a un incís concret. Alternar les comes, els guions i els parèntesis pot resultar molt útil per a fer més entenedors alguns fragments que acumulen molts incisos.

2. Diàlegs. El guió acompleix dos funcions en els diàlegs. D'una banda, es posa un guió sense espai a l'inici de la intervenció de cada interlocutor i, de l'altra, es marquen entre guions els incisos del narrador amb les mateixes regles que els guions d'incís. Per exemple:

—Quina història tan bonica, oi senyora? —va preguntar en Renly—. Jo estava acampat al Turó de la Banya quan Lord Tarly va rebre la carta, i he de reconèixer que em vaig quedar bocabadat. —Va somriure al seu germà.— Mai no hauria dit que fossis tan llest, Stannis.

El guió del narrador s'utilitza igualment en les cites textuals i quan es transcriuen pensaments: Recordava les seues paraules: «Si arribes tard —m'amenaçà—, em sentiràs» o «N'estic farta —va pensar Marta—. Necessite prendre l'aire».

3. Evitar repeticions. Aquesta funció del guió acompleix finalitats més convencionals o tècniques. Es posa un guió per a substituir un element esmentat immediatament abans. És freqüent trobar-lo en índexs, bibliografies, diccionaris o en llistes de dades. Posem l'exemple d'una bibliografia:

CASTELLS, M. (1997): La era de la informació. Economía, sociedad y cultura, Vol. I, La sociedad en red, Madrid: Alianza.

— (2001): La Galàxia Internet. Reflexions sobre Internet, empresa i societat, Barcelona: Plaza & Janés Editores.

4. Enumeracions. Els guions poden encapçalar els elements d'una enumeració i, en aquest cas, van seguits d'un espai. També acompleixen aquesta funció altres signes com •, ▪ o ♦. Per exemple:

El guió té dos usos bàsics:

— Marcar incisos.
— Indicar la intervenció dels interlocutors en un diàleg.

Com es posen els diversos tipus de guions

La major part dels errors en l'ús dels guions es deuen al fet que moltes persones no saben com posar-los perquè no estan accessibles en els teclats convencionals. Com a conseqüència d'això, molts usuaris recorren a altres signes com el menys (–), el guionet doble (--) o el guionet (-), en lloc del guió (—).

Com en tants altres casos, la manera de posar el guió és diferent per a Mac i PC. Amb PC cal seguir els codis ANSI (‘American National Standards Institute’, Institut Nacional Nord-americà d'Estàndards), que s'introdueixen mantenint la tecla alt polsada, picant el codi numèric corresponent en el teclat numèric (amb els números de la part superior del teclat no funciona) i, finalment, amollant la tecla alt. Amb Mac, en canvi, el sistema és molt més senzill i intuïtiu, com podreu comprovar. Afegisc també els codis dels guions en llenguatge HTML (amb espais entre els caràcters per a evitar que aparega el signe en lloc del codi).

Guió (—) . Amb Mac: alt (⌥) + shift (⇧) + - (guionet, al costat del punt). Amb PC: alt + 0151. HTML: & m d a s h ; (sense espais entre els caràcters).
Menys (–). Amb Mac: alt (⌥) + - (guionet, al costat del punt). Amb PC: alt + 0150. HTML: & n d a s h ; (sense espais entre els caràcters).

Els processadors de text, per la seua banda, ofereixen opcions d'autocorrecció que permeten substituir una combinació de caràcters per un element determinat. Així, per exemple, podem fer que cada vegada que escrivim dos guionets seguits (--) (o qualsevol altra combinació) aparega un guió (—).

Per a fer-ho amb Word, cal anar al menú Eines > Autocorrecció, activar la casella Reemplaçar text mentre escriviu, posar la combinació que ens interessa a Reemplaçar (en aquest cas --) i escriure el signe que volem que aparega a Amb (en aquest cas —). Una altra opció és anar al menú Inserir > Símbol, buscar el guió en la llista de caràcters i inserir-lo.

Finalment, convé recordar que les opcions d'autocorrecció només estaran disponibles en el programa i l'ordinador on les hàgem configurat, mentre que les altres possibilitats ens funcionaran sempre.

I, amb això, ja podeu començar a usar el guió sempre que calga. Els vostres textos i els vostres lectors vos estaran agraïts!

Les abreviacions (II): les abreviatures

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Tue, 13 Nov 2012 08:07:00 +0000

Dels diversos tipus d'abreviacions, les abreviatures són les que tenen un ús més restringit. És per això que és convenient tindre mesura a l'hora d'emprar-les, tindre a mà documents de consulta que arrepleguen les més habituals i, sobretot, ser conscients que hi ha una sèrie de normes ortogràfiques que cal conéixer per a fer-ne un ús adequat. De tot això, en parlen en aquest apunt.

Manual de documents i llenguatge administratius, de la Universitat Jaume I. Hi ha nombrosos manuals com aquest que cal consultar a l'hora d'utilitzar abreviatures.

L'abreviatura és un tipus d'abreviació que consisteix en la representació gràfica d'una o més paraules per alguna o algunes de les lletres els corresponen, la primera de les quals ha de ser sempre la inicial. Les abreviatures poden ser simples, quan representen una sola paraula (tel., ‘telèfon’), o compostes, quan en representen més d'una (f/n, ‘a favor nostre’).

Les abreviatures es marquen amb un punt en cada element acurtat (ed., ‘editorial’; bda., ‘baixada’; nre., ‘nombre’; c., ‘carrer’, n. del t., ‘nota del traductor’) o, en menys casos, amb una barra inclinada (c/, ‘carrer’; m/fra, ‘la meua factura’). Quan s'empra la barra en un terme complex, se sol prescindir de les partícules (f/n, ‘a favor nostre’). Sempre cal posar un d'aquest dos signes (mai els dos alhora), segons corresponga, al final de l'abreviatura per a marcar clarament que no es tracta d'un mot normal i facilitar-ne la comprensió.

La tendència actual és de limitar cada vegada més l'ús de les abreviatures, a diferència dels altres tipus d'abreviacions (sigles, acrònims i símbols), que tenen molta més vitalitat. Així, cal evitar-les en el text ordinari, els títols, els subtítols i els noms d'apartats. És més acceptable d'emprar-les en les remissions internes d'una obra, referències bibliogràfiques, taules amb espai limitat, formularis, textos en què es repeteix molt sovint una paraula i altres casos en què l'estalvi d'espai és significatiu i pot suposar un avantatge. En tot cas, si es decideix d'emprar-les, caldria afegir sempre una llista al principi o al final del text amb el significat de les que s'han utilitzat (sobretot en textos llargs), o indicar-ne el significat entre parèntesi la primera vegada que apareixen.

Formació d'abreviatures

Les abreviatures es poden formar mitjançant dos sistemes:

Per truncament o suspensió, quan es manté la lletra o les lletres inicials i s'elimina la resta: aj. (‘ajuntament’), art. (‘article’), des. (‘desembre’), p. o pàg. (‘pàgina’). Les abreviatures per truncament porten el punt després de la inicial o abans de la primera vocal de cada síl·laba, és a dir: c. (‘carrer’), constr. i no *const.(‘construcció’), compt. i no *comp. (‘comptabilitat’), pl. i no *p. (‘plaça’). També cal conservar íntegres els dígrafs, excepte qu i gu: col·l. i no *col. (‘col·lecció’), corr. i no *cor. (‘correus’), però paq. i no *paqu. (‘paquet’).

Per contracció o síncope, quan es manté la lletra inicial i s'ometen algunes lletres de l'interior o del final del mot: fra. (‘factura’), dc. (‘dimecres’), ctra. (‘carretera’), Sra. (‘senyora’). Moltes d'aquestes abreviatures provenen de la tradició taquigràfica i constitueixen un grup pràcticament tancat. Per tant, si ens vérem en la necessitat d'haver de crear-ne una de nova, caldria fer-ho pel sistema de truncament, i no de contracció.

Alguns autors també inclouen dins d'aquest grup l'afèresi, que es dóna quan s'omet la part inicial d'un mot, per exemple en els hipocorístics (Nelo, de Manel, Cento, de Vicent) i en alguns noms comuns com fax (‘telefax’) o bus (‘autobús’). No sembla adequat considerar l'afèresi una abreviatura, en la mesura que es tracta d'un abreujament de tipus de fònic i no ortogràfic, i que es representa sense punt ni barra.

Una regla general de la formació d'abreviatures és que no se n'ha d'emprar cap que només elimine una lletra de l'expressió sencera, ja que d'aquesta manera no s'estalvia cap caràcter (és a dir, estaríem posant un punt en lloc d'una lletra, per tant no guanyem res). Perquè una abreviatura siga realment econòmica, hauria de suprimir almenys tres lletres, o dos en casos puntuals, com ara paraules curtes.

Regles ortogràfiques de les abreviatures

En relació a l'ortografia de les abreviatures, cal tindre en compte les indicacions següents:

Majúscules i minúscules. S'han d'escriure amb majúscula o minúscula inicial de la mateixa manera que ho faríem amb l'expressió sencera, també quan queden a començament de frase: a. de C. (‘abans de Crist’), Pl. és l'abreviatura de plaça, o Tel. (‘Telèfon’, per exemple, en la casella d'un formulari). L'única excepció són les formes de tractament que precedeixen els noms propis, que porten majúscula inicial en la forma abreujada però no en la desenvolupada: Ha vingut la Sra. Martí, però Ha vingut la senyora Martí.

Accentuació. Quan una abreviatura inclou una lletra que porta accent gràfic en l'expressió sencera, cal mantindre l'accent: cró. (‘carreró’), núm. (‘número’).

Noms propis. Si s'abreuja un nom propi, cal posar-hi només la inicial, sense cap lletra volada; també cal mantindre l'espai després del punt en els noms compostos: M. Gregori (‘Miquel Gregori’), J. M. Sanchis (‘Josep Maria Sanchis’), i no *J.M. Sanchis ni *J. M.^a Sanchis.

Apostrofació. Segueixen les regles generals d'apostrofació: l'ord. (‘l'ordenança’), l'adm. (‘l'administració’), però la intr. (‘la introducció’).

Flexió. No presenten variació de gènere ni de nombre, excepte les que es formen per contracció i conserven l'última lletra: dir. (‘director, directora, directors, directores’), pàg. (‘pàgina, pàgines’), però Dr., Dra., Drs., Dres. (‘doctor’, ‘doctora’, ‘doctors’, ‘doctores’, respectivament). Així doncs, no és recomanable d'afegir una s a una abreviatura per truncament ni duplicar-ne la inicial: ~dirs. (‘directors’), ~pàgs. segs., ~pp. ss. (‘pàgines següents’).

Xifres. Els ordinals expressats en xifres s'escriuen sense punt i acompanyats de l'última lletra per al singular, i les dos últimes, per al plural: 5é (‘cinqué’), 5a (‘cinquena’ o ‘quinta’), 5ns (‘cinquens’), 5es (‘cinquenes’ o ‘quintes’), 5t (‘quint’), 5ts (‘quints’). Si s'opta per posar la lletra volada (possibilitat que la majoria de manuals consideren poc recomanable per al català), sí que cal posar punt entre la xifra i la lletra (~5.^é, però mai *5^é.).

Lectura. S'han de llegir desenvolupades, sempre que se'n conega el significat: art. s'ha de llegir [article], i no com s'escriu [art], ni lletrejat [a-r-t].

Partició a final de línia. No s'han de partir mai quan queden a final de línia, ja siguen simples o compostes: *col | lab. (‘col·laborador’), *d. de | C. (‘després de Crist’). Tampoc no s'han de separar de la paraula, expressió o xifra que acompanyen (sempre que siga possible): l'art. 45 | regula..., la Sra. Martí | exposa... i no *l'art. | 45 regula..., ni *la Sra. | Martí exposa... [La pleca | indica el final de línia.]

Contacte amb signes de puntuació. Quan el punt abreviatiu coincideix amb punt o punt suspensius, cal ometre'l: Em va costar 1 000 ptes. i Em va costar 1 000 ptes... Però es manté quan està en contacte amb qualsevol altre signe de puntuació: De veres li va costar 1 000 ptes.?

Abreviatures de mots estrangers. Quant a les abreviatures de paraules o expressions estrangeres —entre les quals predominen clarament les d'origen llatí—, el criteri més estés és d'escriure-les en cursiva de la mateixa manera que l'expressió desenvolupada: op. cit. (‘opere citato’, ‘en l'obra citada’), a. C. (‘ante Christum’, ‘abans de Crist’). Segueixen aquest criteri: l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Manual d'estil de J. M. Mestres i altres, i el Diccionari d'abreviacions d'Enciclopèdia Catalana. En canvi, el Manual de documents i llenguatge administratius de les universitats valencianes i l'Àrea de Política Lingüística de la Generalitat valenciana mantenen el criteri d'escriure aquestes abreviatures sempre en redona. La Secretaria de Política Lingüística de Catalunya, per la seua banda, indica que es pot emprar indistintament una possibilitat o l'altra, sempre que es mantinga la coherència en un mateix escrit.

Com haureu pogut comprovar, no són pocs els problemes i els dubtes que generen les abreviatures. A tots aquests factors encara se'n podrien afegir d'altres, com ara la utilització d'una mateixa abreviatura per a referir-se a conceptes diferents (per exemple: corr. pot ser ‘correus’, però també ‘correcció’). Per tant, recordeu: com menys utilitzem les abreviatures, menys problemes tindrem a l'hora de compondre el text, i menys maldecaps tindran els lectors per a comprendre'ns.

Entrades relacionades:
Les abreviacions (I), qüestions generals.
Les abreviacions (III), sigles i acrònims

Les abreviacions (I), qüestions generals

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Fri, 02 Nov 2012 13:01:00 +0000

Les abreviacions són un recurs ortogràfic que permet estalviar temps i sobretot espai. No obstant això, és relativament habitual trobar-nos amb textos que en fan un ús abusiu, situació que normalment impedirà que el lector tinga una comprensió plena de l'escrit. És important, doncs, conéixer les restriccions a l'hora d'emprar-les i també saber aplicar les normes pròpies de cada tipus d'abreviació. Vegem-ho amb detall.

El terme abreviació és el nom genèric que donem a totes les formes d'abreujar, és a dir, l'acció o l'efecte de reduir gràficament un mot o un conjunt de mots mitjançant la supressió d'una o diverses lletres o síl·labes. Segons el mecanisme de supressió que s'utilitze, podem distingir-ne diversos tipus específics: abreviatures, símbols, sigles, acrònims i encara d'altres. Es tracta, per tant, d'una relació d'hiperonímia: abreviació és l'hiperònim d'abreviatura, símbol, sigla i la resta, que en són els hipònims.

Les abreviacions es classifiquen habitualment en els tipus següents:

Abreviatures: és la representació gràfica d'una o més paraules per alguna o algunes de les lletres que els corresponen i en la qual sempre hi ha de figurar almenys la inicial. Es marquen amb un punt i, en alguns casos, amb una barra inclinada. Exemples: aj. (‘ajuntament’), art. (‘article’), p. o pàg. (‘pàgina’), fra. (‘factura’), dc. (‘dimecres’), Sra. (‘senyora’), c. i c/ (‘carrer’), f/n (‘a favor nostre’), m/fra (‘la meua factura’), n. del t. (‘nota del traductor’).

Sigles: abreviació formada per cadascuna de les inicials de les paraules que formen un grup. S'anomenen pròpies quan només presenten les inicials de les paraules significatives o plenes (substantius, adjectius, verbs i adverbis), com en UV (‘Universitat de València’), i impròpies quan inclouen inicials de paraules no significatives (articles, preposicions i conjuncions), com en UdG (Universitat de Girona). S'escriuen amb versaleta o majúscula, sense espai ni punt per a separar els elements que la componen, és a dir: ni *U.V. ni *U V.

Acrònims: abreviació formada per diversos grups de lletres de les paraules que componen un terme complex, i de la qual resulta una pronunciació exclusivament sil·làbica. Es diferencia de la sigla perquè almenys un dels abreujaments no està format per la inicial de la paraula, ja siga perquè afig alguna lletra més a la inicial (radar, ‘ra[dio] d[etection] a[nd] r[anging]’, ‘detecció i localització per ràdio’) o perquè pren un fragment de l'interior o el final (bit, ‘bi[nary digi]t’, ‘dígit binari’). Els acrònims que corresponen a noms propis es poden escriure com qualsevol nom propi —amb majúscula inicial— o com les sigles —amb versaletes o majúscules—: Termcat o TERMCAT. Els acrònims que funcionen com a noms comuns no porten cap marca especial: mòdem, sonar, motel, ofimàtica…

Símbols: abreviació o qualsevol altre signe convencional que ha quedat fixat, normalment per un organisme oficial o internacional. Es representen mitjançant una o diverses lletres minúscules o majúscules (m, π, rpm, NH₃, kW), xifres ( 7, VII) o per altres caràcters tipogràfics (%, ∞, &, €). Solen fer referència a magnituds, quantitats, expressions, elements químics, punts cardinals i d'altres, motiu pel qual són molt habituals en escrits científics i tècnics. Quant a l'escriptura dels símbols, són sempre invariables (per tant, mai no tenen marques de gènere ni nombre), no duen punt ni barra, i sempre s'ha de respectar la forma en què s'han fixat, independentment del context en apareguen (per exemple: NO CIRCULEU A MÉS DE 50 km/h). Quan van acompanyats d'una xifra cal deixar un espai entre els dos i no s'han de separar quan queden a final de línia.

L'existència de les abreviacions es justifica per la necessitat de guanyar temps i espai en contextos determinats. Així, la presència d'una abreviació pot estar justificada en escrits científics, fórmules, en una taula en què les cel·les ens imposen un espai limitat, en formularis, remissions bibliogràfiques… Malgrat tot, l'ús de les abreviacions presenta moltes restriccions. Vegem algunes recomanacions:

Hem d'estar segurs que el destinatari de l'escrit serà capaç d'entendre l'abreviació.
Si creiem que poden haver-hi lectors que no coneguen una abreviació concreta, hem d'acompanyar-la de l'expressió sencera la primera vegada que apareix en el text (i posar entre parèntesis l'abreviació o l'expressió desenvolupada, segons el sistema adoptat). En obres llargues, és convenient afegir una llista alfabètica amb les abreviacions utilitzades.
És important respectar les regles ortogràfiques que afecten cada tipus d'abreviació per a evitar qualsevol possible confusió.
Procurar no inventar res: consultar manuals o Internet per a trobar les abreviacions correctes o majoritàriament acceptades.
No utilitzar cap abreviació que no estiga plenament justificada per un motiu sòlid. En aquest sentit, deixar de picar uns quants caràcters per la nostra comoditat o voler que el text ocupe una mica menys d'espai no són motius sòlids.

Voldria acabar amb l'exemple d'un titular que em vaig trobar fa un parell de dies en una xarxa social i que mostra fins a quin punt un missatge pot resultar críptic a causa de l'ús d'abreviacions. El titular en qüestió deia: «La lista de TIJ del MAEC incorpora ahora un núm. TIJ único». Normalment no hauria fet cas d'un titular així —bàsicament, perquè no vaig entendre res—, però vaig voler indagar una miqueta. Resulta que TIJ és ‘traductor i intèrpret jurat’ i que MAEC és el ‘Ministeri d'Afers Exteriors i Cooperació’. Quant a l'abreviatura núm., tot i ser comprensible, era innecessària, com passa molt sovint amb les abreviatures.

El blog on es va publicar el titular s'adreça fonamentalment a traductors i intèrprets jurats, entre els quals, imagine, deu ser freqüent l'ús d'aquestes sigles. En tot cas, el que volia destacar és fins a quin punt l'ús d'abreviacions pot fer que un missatge resulte inintel·ligible per a moltes persones. Per això, quan es tracta d'abreujar sempre és preferible pecar per excés de prudència que per excés de confiança: es tracta d'una qüestió de respecte cap a tots els possibles lectors.

Entrades relacionades:
Les abreviacions (II), les abreviatures
Les abreviacions (III), sigles i acrònims

En / al + infinitiu: són sempre correctes?

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Fri, 26 Oct 2012 18:15:00 +0000

L'ús de les construccions en / al + infinitiu sol generar dubtes en els usuaris de la llengua. Tradicionalment, s'ha considerat en + infinitiu com a única opció vàlida per a registres formals, si bé en els últims anys s'han publicat gramàtiques i manuals amb una visió diferent que reivindiquen la genuïnitat de les dos construccions i, fins i tot, estableixen significats diferents per a cadascuna. Vegem l'estat de la qüestió.

A l'Albufera, al pondre's el sol, el cel adquireix uns tons bellíssims... O hauríem de dir en pondre's el sol? Foto de Cucosan.

Al / en + infinitiu amb valor temporal

Les dues construccions tenen un valor temporal equivalent a oracions introduïdes per quan, i assenyalen simultaneïtat o anterioritat immediata respecte de la situació expressada en l'oració principal. Per exemple:

✒ En acabar els exàmens, farem una festa per a celebrar-ho. (Anterioritat immediata.)

✒ Al passar pel carrer Muntanya, es va fixar en la botiga nova. (Simultaneïtat.)

Són equivalents a:

✒ Quan haurem acabat els exàmens, farem una festa per a celebrar-ho.

✒ Quan passava pel carrer Muntanya, es va fixar en la botiga nova.

Les gramàtiques que admeten l'ús de al + infinitiu assenyalen que es poden usar les dues construccions indistintament amb els valors temporals esmentats, però també estableixen que es poden distingir certs matisos entre l'ús de l'una o de l'altra. En aquest sentit, en + infinitiu tindria el valor d'anterioritat immediata, i al + infinitiu, el de simultaneïtat.

✒ En veure que encara no s'havia vestit, me'n vaig anar. Anterioritat immediata: ‘vaig veure que encara no s'havia vestit i tot seguit me'n vaig anar’.

✒ Al travessar el pont, vaig veure la teua germana. Simultaneïtat: ‘mentre travessava el pont, vaig veure la teua germana’.

Així doncs, les construccions en i al més infinitiu s'han de considerar correctes per a indicar anterioritat immediata o simultaneïtat. Amb tot, convé respectar els matisos entre les dos construccions, és a dir: utilitzar la construcció amb en per a expressar anterioritat immediata i reservar la construcció amb al per a indicar simultaneïtat.

Acabem l'apartat amb una nota ortogràfica: quan l'infinitiu que ve després de al comença per vocal cal seguir la regla general i, per tant, desfem la contracció i apostrofem l'article (A l'entrar el professor, tota la classe va quedar en silenci).

Al / en + infinitiu amb valor causal

En relació amb el valor causal d'aquestes construccions, ens podem trobar amb dos situacions diferents: que el valor d'anterioritat immediata implique, secundàriament, un valor causal (una cosa que precedeix una altra molt sovint n'és la causa), o que la construcció s'use amb un valor estrictament causal. Així, el primer cas s'admet com a correcte en virtut del valor temporal que manté, mentre que el segon és considerat incorrecte de manera unànime en totes les gramàtiques i manuals. Exemples:

✓ En tindre son, es gita. L'oració és correcta perquè admet dos possibles interpretacions, una de temporal (‘té son i just després es gita’) i una de causal (‘es gita perquè té son’). El valor causal ve determinat per la relació temporal.

✗ En haver perdut el tren, he arribat tard a la presentació. L'oració es considera incorrecta perquè només admet la interpretació causal (‘com que he perdut el tren, he arribat tard a la presentació’ o ‘he arribat tard a la presentació perquè he perdut el tren’), però no admet el significat temporal (*‘he perdut el tren i just després he arribat tard a la presentació’).

Com es pot comprovar en el segon exemple, quan ens trobem amb en / al + infinitiu amb valor exclusivament causal l'hem de substituir per una oració introduïda per un nexe causal (com que, perquè, ja que...) amb els canvis sintàctics que corresponguen.

Què en diuen les gramàtiques?

El principal problema es troba en el fet que la normativa de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) només accepta la construcció en + infinitiu per a expressar tant la simultaneïtat com l'anterioritat immediata, i ha rebutjat sistemàticament al + infinitiu. A partir d'ací, la gran majoria de manuals i gramàtiques, amb caràcter prescriptiu o sense, han seguit l'exemple de l'IEC i han bandejat la construcció amb al.

A l'espera de veure quina posició adoptarà l'IEC en la nova gramàtica (l'esborrany de la qual es pot consultar ací, encara que l'apartat sobre la sintaxi està en procés d'elaboració), de moment la fitxa corresponent de l'Optimot manté el posicionament esmentat: «La construcció al + infinitiu per introduir oracions temporals i causals no és correcta». Amb tot, no dedica ni una paraula a justificar-ne el motiu.

En la mateixa línia es manifesten nombrosos manuals i gramàtiques, com ara el Llibre d'estil de la Universitat Pompeu Fabra, amb la matisació següent en relació amb el registre: «Convé remarcar, d'altra banda, que la construcció al + infinitiu és incorrecta en català, o si més no inadequada en registres formals». Per la seua banda, el portal Ésadir manté el mateix posicionament a aquest respecte: tot i que reconeix l'ús col·loquial de la construcció amb al, recomana emprar quan per a expressar aquests significats o, secundàriament, la construcció amb en. Finalment, Fabra, en la Gramàtica catalana del 1933 (p. 119), no marca explícitament la construcció amb al com a incorrecta, però aconsella que «els escriptors es decantin decididament per la segona [en + infinitiu]».

El primer manual que tinc constància que admet al + infinitiu és la Guia d'usos lingüístics – Aspectes gramaticals (2002), de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (p. 138 i 139), en la qual s'afirma: «Sovint s'ha recomanat com a preferible la construcció “en + infinitiu”, sobretot en registres formals. Tot i així, els testimonis històrics i els usos vius mostren que totes dues són construccions antigues i genuïnes. Cadascuna presenta matisos diferents que convé respectar en valencià».

La Gramàtica normativa valenciana (2006) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua s'expressa en el mateix sentit (p. 201 i 202) i aporta tres exemples de la construcció al + infinitiu extrets del Tirant lo Blanch, el primer dels quals diu: «e posà's en la çinta un petit coltell ben esmolat per ço que si havia a taillar alguna corda u pogués fer; e posà'l-se de part de tras, que al nadar no l'enujàs».

Més recentment, la Gramàtica zero (2011), del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València (p. 47-49), admet l'ús de les dos construccions amb el valor temporal i reconeix l'ús amb valors diferenciats.

Conclusió

No sembla que hi haja cap motiu per a excloure la construcció amb al de la normativa ni dels registres formals, en la mesura que es tracta d'una construcció viva en la llengua col·loquial actual —com reconeixen, malgrat tot, els autors que la rebutgen—, i genuïna —ja que està documentada almenys des del segle XV—. Podríem pensar que l'únic motiu per a considerar-la incorrecta és la coincidència formal amb el castellà, encara que això no es diu explícitament en cap lloc. De fet, no seria la primera vegada que s'actua seguint aquest criteri.

Per tant, la construcció al + infinitiu s'ha de considerar correcta per a expressar els valors temporals de simultaneïtat i anterioritat immediata, juntament amb en + infinitiu, tant en registres formals com col·loquials. Amb tot, sembla preferible mantindre els significats diferenciats de les dos construccions, és a dir: en + infinitiu per a expressar anterioritat immediata, i al + infinitiu per a expressar simultaneïtat. Sí que hi ha unanimitat, en canvi, a l'hora de rebutjar el significat estrictament causal d'aquestes dos construccions.

La coma, usos generals

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Mon, 01 Oct 2012 16:49:00 +0000

La coma és, molt probablement, el signe de puntuació que ens genera més dubtes a l’hora d’escriure. En teoria, la seua funció és senzilla: indica gràficament una pausa breu en el discurs. Tanmateix, convé remarcar que ni totes les pauses breus de la llengua oral es representen sempre amb una coma, ni totes les comes indiquen sempre una pausa breu en la llengua oral. Podem concloure, per tant, que les funcions de la coma no es limiten a traslladar matisos fonètics a l’escrit, sinó que molt sovint impliquen valors que poden ser de tipus sintàctic, semàntic i, en alguns casos, simbòlic.

Aquesta entrada pretén ser una introducció general als usos d’aquest signe de puntuació. Dins de cada apartat, he omés els casos que poden resultar més problemàtics, especialment, les dificultats que es deriven de construccions sintàctiques més complexes i casos massa tècnics (per exemple, les referències bibliogràfiques). Sóc conscient que la majoria dels usos que esmente seran àmpliament coneguts per la majoria, però m'ha paregut més encertat fer una primera entrada amb els usos bàsics per tal de poder tractar les qüestions problemàtiques en pròximes entrades amb el detall que mereixen.

En l'exposició, he separat els tipus de coma en coma gramatical, coma de sentit, coma per omissió del verb, coma d'entonació i coma decimal, tal com fa Martínez de Sousa en la seua Ortografía y ortotipografía del español actual (2008, p. 305-318). D’aquestes cinc funcions, tractaré les tres primeres amb més de detall i em limitaré a esmentar breument les dos últimes.

1. La coma gramatical

Es tracta de tots aquells usos de la coma en què posar-la o no posar-la implica un error gramatical. En aquesta funció es combinen les qüestions sintàctiques i fonètiques i, com podreu comprovar, és la que acumula més quantitat de casos.

1.1. Separar els elements d’una enumeració. La sèrie de l'enumeració pot estar formada per paraules, expressions o oracions: Les etapes del vassall de la dama en l'amor cortés són: fenhedor (‘tímid’), pregador (‘suplicant’), entenedor (‘enamorat tolerat’) i drutz (‘amant’). Remarquem que cal ometre la coma del darrer element quan està introduït per les conjuncions i o o; no fer-ho es considera falta d’ortografia (Martínez de Sousa, concretament, ho considera un anglicisme ortogràfic).

1.2. Separar els incisos d’una oració. Els incisos són paraules o oracions que s'introdueixen amb una finalitat explicativa o aclaridora i que, com a tals, es poden suprimir sense que afecte la correcció sintàctica ni el sentit general. Es marquen entre comes, tret que se situen al principi o al final de l’oració, casos en què s’omet el primer o el segon signe, segons corresponga: El jugador, visiblement cansat, va demanar el canvi, o també Visiblement cansat, el jugador va demanar el canvi. Els incisos poden estar formats per paraules o oracions. Un cas concret d’incís són les oracions de relatiu explicatives: La carn roja, que conté colesterol, ha de menjar-se amb mesura.

1.3. Separar els vocatius. Un vocatiu és la paraula o grups de paraules amb què algú s’adreça directament a una persona, i es marca entre comes: Digueu-me, doctor, com es troba mon pare? o Déu meu, quanta paciència!

1.4. Separar les oracions subordinades adverbials i condicionals quan la pròtasi (oració subordinada introduïda per l’adverbi o la conjunció) va davant de l’apòdosi (oració principal): Quan van arribar, el tren ja havia eixit, o també Si no molestes, et comprarem llepolies.

1.5. Separar adverbis, conjuncions i locucions. Aquests elements es marquen entre comes, tret que se situen al principi o al final de l’oració: Ell no és mon pare i, per tant, no tinc per què donar-li explicacions o Va arribar l’últim i, tanmateix, volia que el servírem el primer. Alguns exemples d'aquests adverbis, conjuncions i locucions són: no obstant això, tanmateix, malgrat tot, és a dir, a saber, a més, per exemple, ara bé, tot i això, així i tot, per tant, en resum, així mateix, de fet, en efecte, per altra banda, etcètera.

1.6. Separar oracions adversatives. Les oracions adversatives són aquelles en què una part de l’oració s’oposa a l’altra. Generalment se separen les dos parts de l’oració amb una coma davant de la conjunció: Jaume i Andrea eren parella, però han trencat. Amb tot, la presència de la coma pot dependre de la complexitat de l’oració i de la voluntat de remarcar el contrast: És graciós, però pesat (més contrast), o bé És graciós però pesat (menys contrast).

1.7. Separar un element dislocat. La dislocació es produeix quan canviem la posició habitual d'un element obligatori en l'oració, que podem situar abans del nucli oracional (en aquest cas, la coma és opcional) o després (en aquest cas, la coma és obligatòria). En la llengua oral, marquem aquest canvi amb una inflexió tonal, i en l'escrit, amb una coma: Aquesta cadira(,) l'he comprada a la botiga del cantó, o també L'he comprada a la botiga del cantó, aquesta cadira.

1.8. Separar elements en dates i adreces. En les datacions, posem una coma per a separar la ciutat i la data de l’escrit: València, 27 de setembre de 2012 (remarquem que les parts de la datació no van precedides de preposició: *A València, a 27 de setembre de 2012). Posem coma, igualment, per a separar els elements que constitueixen una adreça: Carrer de Sant Vicent Ferrer, 95, 10a.

2. La coma de sentit

Aquesta funció de la coma està relacionada amb l’aspecte semàntic i s’utilitza per a desfer ambiguïtats. Cal anar amb compte amb aquests casos: sovint s’esdevé que, quan escrivim, llegim el que volíem dir i no el que realment hi ha escrit, i la coma és un element que passa fàcilment desapercebut. Hi ha situacions en què l’absència de coma permet que un fragment puga interpretar-se de diverses maneres, i d’altres en què posar la coma en un lloc o altre canvia radicalment el significat. La nostra funció quan escrivim o revisem un text és facilitar la comprensió al lector tant com siga possible.

A aquest respecte, Martínez de Sousa aporta un exemple molt aclaridor:

Louis Pasteur aplica por primera vez con éxito la vacuna contra la malaria.

Louis Pasteur aplica, por primera vez con éxito, la vacuna contra la malaria.

Louis Pasteur aplica por primera vez, con éxito, la vacuna contra la malaria.

La primera frase, sense comes, és ambigua perquè es pot interpretar amb el significat de la segona (Pasteur havia aplicat altres vegades la vacuna, però només tingué èxit la vegada a què fa referència el text) o amb el de la tercera (Pasteur aplica la vacuna una primera vegada i té èxit).

3. La coma per omissió del verb

Se sol posar una coma quan ometem un verb, ja siga perquè el verb ha aparegut en el context previ (verb anafòric) o perquè se sobreentén a partir del context (verb el·líptic). Vegem-ne uns exemples:

És la mateixa de sempre: uns arriben a hora, i altres, tard. (Anafòric: arriben).

El problema, resolt. (El·líptic: està).

A vegades, l’acumulació de verbs anafòrics en una mateixa oració pot donar lloc a puntuacions complexes. Com que aquest ús de la coma no és obligatori, es pot optar per una puntuació més lleugera o, al contrari, més recarregada, segons les preferències de cadascú:

Mireia és divertida, Roser intel·ligent, Aitana espavilada i Carme estudiosa. (Puntuació lleugera).

Mireia és divertida; Roser, intel·ligent; Aitana, espavilada, i Carme, estudiosa. (Puntuació recarregada).

Amb tot, una puntuació lleugera pot semblar preferible en oracions senzilles (com en l'exemple), i una puntuació recarregada pot ser necessària per a separar clarament els diversos elements en oracions més complicades des del punt de vista sintàctic.

4. Coma d’entonació

Martínez de Sousa en limita l’ús als refranys i frases fetes que estan formats per dos parts separades: El qui no treballa, badalla. Tanmateix, en altres apartats fa referència a la coma d'entonació, per exemple, per a separar determinades enumeracions complexes en que hi ha acumulació de la conjunció copulativa: «En el orgullo está la perdición y el desorden, [coma entonatoria] y en la ruindad, [coma por omisión de verbo: está] la penuria y el hambre [...]».

5. Coma decimal

La funció de la coma decimal es limita a separar la part entera de la decimal en una quantitat expressada en xifres: 25 536,78. En aquests casos no s’ha d’usar mai l’apòstrof entre la part entera i la decimal, ni tampoc la coma per a separar els grups de tres xifres: *25,536’78.

Com deia al principi, m'he limitat a descriure els usos generals de la coma i he deixat de banda els casos que poden ser més conflictius, amb la intenció de poder tractar-los en el futur. En qualsevol cas, qui estiga interessat a aprofundir en aquestes qüestions pot consultar les referències bibliogràfiques següents:

MARTÍNEZ DE SOUSA, José: Ortografía y ortotipografía del español actual (p. 305-318), Gijón: Trea, 2008 (2a ed.).
MESTRES, Josep M., Joan COSTA, Mireia OLIVA, Ricard FITÉ: Manual d'estil: la redacció i l'edició de textos (p. 172-186), Barcelona: Eumo, 2007 (3a ed.).

Com posar tots els tipus de cometes en qualsevol text

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Tue, 11 Sep 2012 11:39:00 +0000

Les cometes són un signe de puntuació que en principi no presenta moltes dificultats, si bé les diferències de forma i d'ús que presenten els diversos tipus de cometes no són tan conegudes. En aquest article abordem les formes que pot adoptar aquest signe de puntuació amb les funcions corresponents, i també la manera d'introduir-les en els diversos sistemes operatius.

Les cometes són un signe auxiliar de puntuació que pot adoptar diverses formes. Martínez de Sousa les classifica en els cinc tipus següents atenent a la figura: baixes o llatines (« »), angulars (‹ ›), altes o angleses (“ ”), simples o senzilles (‘ ’) i mecanogràfiques, que poden ser dobles (" ") o senzilles (' '). En català se n'han utilitzat tradicionalment de tres tipus: les llatines, les angleses i les senzilles. L'ús d'unes o altres no és aleatori, sinó que s'han d'introduir de manera jeràrquica en el cas que hàgem de posar cometes dins d'un text que ja va entre cometes: primer, les llatines, en acabant, les angleses i, finalment, les simples. Podem resumir aquesta jerarquia amb la successió de signes següent: « “ ‘ ’ ” ». El Manual d'estil (J. M. Mestres i altres) ens ofereix aquest exemple:

Li vaig dir: «El professor ha dit que “film vol dir ‘pel·lícula’”».

S'esdevé, però, que la proliferació dels equips informàtics pensats des de l'àmbit anglosaxó estan arraconant cada vegada més les cometes llatines en benefici de les angleses. La raó d'aquest bandejament és senzilla: quan algú es troba en la necessitat de posar les cometes per primera vegada, fa una ullada ràpida al teclat, observa que damunt del 2 hi ha representades les cometes angleses i les introdueix sense pensar-hi més. Possiblement no es plantejarà si deuen existir les cometes llatines en el seu ordinador ni si hi deu haver alguna manera de posar-les.

Algú podrà objectar que el fet que les cometes llatines siguen les tradicionals no vol dir necessàriament que usar les angleses s'haja de considerar un error, més encara quan el món sembla encabotat a obligar-nos-hi. Certament, no podríem parlar d'un error lingüístic en un sentit restrictiu, però sí d'una interferència ortogràfica. Si ja disposem d'un recurs propi per a expressar un concepte o una funció, per què hem de recórrer als usos d'una d'estrangera? Remarquem, per tant, que en la nostra tradició les cometes angleses acompleixen les mateixes funcions que les llatines, però només dins d'un text que ja va entre cometes, ja que, altrament, estarem caient en un anglicisme ortogràfic.

Un altre problema relacionat amb les cometes i la informàtica és el fet que molts editors web recorren directament a les cometes mecanogràfiques (" ") en lloc de les tipogràfiques (“ ”). El principal inconvenient es troba en el fet que en les primeres no hi ha cap distinció gràfica entre les cometes d'obertura i de tancament, cosa que pot dur a confusions. El segon inconvenient, més secundari, és de tipus estètic, encara que possiblement això només serà un problema per a les persones més primmirades amb les qüestions tipogràfiques.

Per a molta gent —possiblement la majoria— els problemes que acabem de descriure no seran tal cosa i, per tant, no necessitaran cap solució. Tanmateix, per a aquella minoria més preocupada per mantindre les nostres convencions ortogràfiques, tot seguit indique les combinacions de teclat i codis que ens permeten introduir exactament els diversos tipus de cometes per a Mac i Windows. El principal avantatge d'aquestes combinacions és que, a diferència d'altres possibilitats, funcionen amb qualsevol programa d'edició de text (processadors de text, editors web, xarxes socials, fòrums, xats...). Per a aquells que solen treballen amb processadors de textos, sempre poden emprar les personalitzacions de teclat per a assignar combinacions senzilles a les cometes.

Combinacions per a introduir les cometes amb Mac

Cometes llatines:

d'obertura («) : alt + shift + ´ (accent tancat).
de tancament (»): alt + shift + ç.

Cometes angleses:

d'obertura (“) : alt + 8.
de tancament (”): alt + 9.

Cometes simples:

d'obertura (‘): alt + shift + 8.
de tancament i apòstrof (’): alt + shift + 9.

Combinacions per a introduir les cometes amb Windows

Cometes llatines:

d'obertura («) : alt + 174.
de tancament (»): alt + 175.

Cometes angleses:

d'obertura (“) : alt + 0147.
de tancament (”): alt + 0148.

Cometes simples:

d'obertura (‘): alt + 0145.
de tancament i apòstrof (’): alt + 0146.

Com podreu comprovar, les combinacions per a Mac presenten la mateixa dificultat, si fa no fa, que l'habitual shift + 2 de les cometes angleses. En canvi, en el cas de Windows, els codis numèrics poden resultar un tant molestos, més encara si tenim en compte que s'han d'introduir amb el teclat numèric, no amb els nombres que estan situats en la part superior del teclat. Al remat és com tot a la vida: quan t'hi acostumes no hi ha per a tant. Encara que treballem habitualment amb Word o programes equivalents —els quals, com déiem adés, permeten personalitzar les combinacions de tecles per a introduir la majoria de signes ortogràfics—, saber introduir el signe adequat en el lloc que li correspon en qualsevol format de text és una habilitat que ens dediquem a editar o publicar escrits hauríem de posseir, amb independència de l'ús que en fem en l'àmbit personal.

Combinacions de teclat amb Mac per a correctors i traductors

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Tue, 04 Sep 2012 10:54:00 +0000

En l'apunt anterior parlava dels beneficis de dominar les dreceres de teclat per a guanyar temps quan treballem amb l'ordinador i, especialment, quan editem textos. Saber moure'ns per un document, copiar i enganxar text o donar el format adequat sense separar les mans del teclat suposa un gran estalvi a la llarga. Una vegada vistes les combinacions per a PC, ara és el torn de l'entorn Apple.

Foto de Michael Riedel.

Fa un parell de mesos vaig parlar de les combinacions de teclat que al meu parer resultaven més útil en la tasca dels correctors i traduductors en l'entorn PC. Tanmateix, durant els mesos d'estiu he tingut l'oportunitat de canviar l'antic ordinador per un nou iMac, amb la qual cosa he hagut d'aprendre les noves combinacions pràcticament de zero. Més d'un mes després, he aprés les combinacions més habituals, però encara conserve el tros de paper al costat per a fer memòria quan cal. De la mateixa manera que a mi m'ha resultat útil, he pensat que estaria bé de fer una nova entrada, si fa no fa amb els mateixos elements que l'anterior, però adaptada a Mac.

Les combinacions que trobareu a continuació funcionen en general en tot el sistema operatiu d'Apple, encara que n'hi ha unes quantes —especialment les de l'apartat d'edició de text— que només funcionen dins del programa Word (per exemple, la versaleta, el superíndex o el subíndex). Quan es dóna aquesta situació, he afegit (W) al final del paràgraf. Trobareu tots els detalls a continuació. Espere que vos resulte profitós.

Teclat de Mac, amb les tecles que esmentem en l'entrada destacades

Símbols del teclat

Shift (compte de no confondre-la amb majúscula, que està just damunt): ⇧.
Control (ctrl): ⌃.
Command (cmd), també anomenada tecla poma, tecla Apple o tecla Mac: ⌘.
Alt, option: ⌥.
Retrocés: ⌫.
Suprimir (delete en anglés): ⌦.
Les dos fletxes diagonals al costat de suprimir, les anomenarem inici (↖) i fi (↘), com si fóra un teclat de PC.

Combinacions de desplaçament

Aquestes combinacions ens ajuden a arribar amb exactitud al punt del text on hem d'introduir alguna modificació. Tots aquests moviments es duen a terme des del lloc on es troba el cursor en el moment que executem l’acció.

Fletxes de direcció (← ↑ → ↓): mou el cursor caràcter per caràcter (← / →) o línia a línia (↑ / ↓) .
Alt + →: passa el cursor al principi de la paraula següent.
Alt + ←: passa el cursor al principi de la paraula anterior.
Alt + ↑: passa el cursor al principi del paràgraf en què ens trobem.
Alt + ↓: passa el cursor al final del paràgraf (en Word, va al principi del paràgraf següent o, millor dit, del retorn de línia següent, amb independència de si hi ha escrita alguna cosa o no).
Cmd + ←: passa el cursor al principi de la línia. Dins de Word, podem usar la tecla inici amb aquesta funció.
Cmd + →: passa el cursor al final de la línia. Dins de Word, podem usar la tecla fi amb aquesta funció.
Cmd + inici: passa el cursor al primer caràcter del document. (W)
Cmd + fi: passa el cursor al darrer caràcter del document. (W)

Combinacions de selecció del text

Si a qualsevol de les combinacions que acabem de veure li afegim la tecla shift seleccionarem tot el text que hi ha entre el punt on es troba el cursor i el desplaçament que hem fet.

Shift + tecles de direcció: selecciona el text caràcter per caràcter (← / →) o línia a línia (↑ / ↓).
Alt + shift + →: selecciona el text des d'on es troba el cursor fins al final de paraula.
Alt + shift + ←: selecciona el text des d'on es troba el cursor fins al principi de paraula.
Alt + shift + ↑: selecciona el text des d'on es troba el cursor fins al principi del paràgraf.
Alt + shift + ↓: selecciona el text des d'on es troba el cursor fins al final del paràgraf.
Cmd + shift + ←: selecciona el text des d'on es troba el cursor fins al principi de la línia.
Cmd + shift + →: selecciona el text des d'on es troba el cursor fins al final de la línia.
Cmd + shift + inici: selecciona el text des d'on es troba el cursor fins al primer caràcter del document. (W)
Cmd + shift + fi: selecciona el text des d'on es troba el cursor fins al darrer caràcter del document. (W)
Cmd + a: selecciona tot el contingut del document.

Combinacions d’edició de text

Una vegada que hem arribat al punt del text on volíem anar o que hem seleccionat el fragment de text que ens interessa, és hora de fer alguna cosa amb el text: suprimir, modificar, aplicar format... A continuació, teniu les combinacions de tecles que ens permeten fer les accions més habituals.

Cmd o Alt + retrocés: elimina des del punt on tenim el cursor fins al principi de la paraula; per tant, si el cursor es troba al final de paraula, eliminarem la paraula completa. Fora de Word, cmd + retrocés elimina una línia sencera, mentre que alt + retrocés manté la mateixa funció que en Word.
Cmd + suprimir: elimina des del punt on tenim el cursor fins al final de la paraula; per tant, si el cursor es troba al principi de paraula, eliminarem la paraula completa. Fora de Word, hem de substituir cmd per alt per a fer l'acció.
Cmd + i: introdueix la cursiva en el text seleccionat.
Cmd + b: introdueix la negreta en el text seleccionat.
Cmd + u: introdueix el subratllat en el text seleccionat. Aprofite per a puntualitzar que, al meu parer, com menys s'utilitze el subratllat en un text, millor —tret que utilitzeu un programa d'edició professional que permeta fer els ajustaments necessaris.
Cmd + shift + k: introdueix la versaleta en el text seleccionat. (W)
Cmd + 0: introdueix subíndex. (W)
Cmd + shift + 0: introdueix superíndex. (W)
Cmd + j: compon el text justificat. (W)
Cmd + l: compon el text en bandera, o alineat a l'esquerra. (W)
Cmd + e: compon el text centrat. (W)
Cmd + r: compon el text alineat a la dreta. (W)
Cmd + x: retalla el text seleccionat.
Cmd + c: copia el text seleccionat.
Cmd + v: apega el text seleccionat.
Alt + shift + espai: introdueix un espai fix, que no varia amb la justificació de la línia i que manté units dos elements que quedarien separats en dos línies diferents amb un espai normal. Això és molt útil quan volem evitar, per exemple, que una xifra quede a final de línia i el símbol que l'acompanya (com ara la m de metres, el % de percentatge, la L de litres, etcètera) quede al principi de la següent. (W)
Cmd + shift + enter: introdueix un salt de pàgina. (W)
Cmd + f: obri el quadre de diàleg de cercar.
Cmd + shift + h: obrir el quadre de diàleg de cercar i reemplaçar. (W)

Com a complement a tot això, és fonamental conéixer i recordar la combinació cmd + z, que ens permet desfer l'última acció que hem realitzat. Així, quan ens enganyem a l'hora d'introduir una combinació de tecles i fem una cosa totalment diferent de la que preteníem, no ens hem de posar nerviosos: simplement polsem ctrl + z i arreglat (tant de bo tots els errors que cometem es pogueren solucionar tan fàcilment). En canvi, si el que volem és refer una acció que hem desfet, haurem de polsar cmd + y.

Confie que aquestes dreceres vos hagen resultat útils. Ja sabeu que podeu esmenar i afegir les vostres propostes a través dels comentaris. A més, com que sóc un nouvingut a açò del Mac, estic segur que les vostres aportacions em permetran aprendre coses noves.

Entrades relacionades: Combinacions de teclat útils per a correctors i traductors

Combinacions de teclat útils per a correctors i traductors

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Sun, 08 Jul 2012 18:15:00 +0000

Cada professió té els seus trucs i els seus secrets. En el món de l'edició, la correcció i la traducció de textos, el domini de les eines informàtiques és cada vegada més important i, quan parlem d'informàtica, les dreceres de teclat són un recurs fonamental per a guanyar temps. En aquest article enumere les combinacions que, al meu parer, resulten més útils a l'hora de treballar amb textos.

Foto de Quinn deEskimo.

En la tasca d'editors, correctors i traductors —com en qualsevol altra professió, de fet— és important tindre un bon domini de les eines de treball. En el nostre cas, és fonamental saber moure'ns pels documents que hem de corregir, traduir o editar: seleccionar text, aplicar format, copiar i apegar fragments del text, anar al punt exacte on hem d’introduir alguna modificació o eliminar incorreccions són accions que duem a terme constantment. Saber fer aquestes accions de la manera més ràpida i eficient possible suposa un avantatge considerable en la mesura que ens permet guanyar temps, i el temps significa diners.

És evident que les habilitats principals del corrector són de tipus intel·lectual: domini de la normativa, ortotipografia, convencions, adaptació de noms propis estrangers... Tanmateix, ser eficients a l’hora d’introduir els canvis que calguen en un document no és una qüestió secundària. Per a aconseguir aquesta eficiència, el fet de treballar amb el teclat i evitar tant com siga possible l’ús del ratolí és un recurs fonamental: cada vegada que separem la mà del teclat per a usar el ratolí i executar l'acció que volem, amagada darrere de les pestanyes i finestres del programa, estem perdent temps. No és una pèrdua important, potser unes dècimes de segon en cada acció, però si ens parem a pensar en les vegades que les executem ens adonarem de la incidència que poden arribar a tindre en la nostra activitat.

A diferència de les habilitats del corrector de què parlava adés, aprendre a utilitzar el teclat per a executar les accions més habituals és una destresa mecànica que no demana cap esforç intel·lectual. Aquest és el motiu pel qual algú que no hi estiga acostumat pot tindre la impressió que, més que guanyar temps, en perd. Cal tindre en compte que és necessari adquirir una certa pràctica que ens permeta automatitzar els moviments de les mans. Tanmateix, a mesura que ens hi anem acostumant els beneficis es faran evidents i difícilment se’ns ocorrerà de tornar al ratolí.

Les combinacions de tecles que indique a continuació funcionen sobretrot amb el Word per a PC, encara que la majoria també funcionen amb altres processadors de textos i editors web. A banda d’això, també voldria remarcar que no pretenc inventar res: sóc conscient que molta gent ja coneix i usa aquestes combinacions habitualment. Això no obstant, aquelles persones que comencen en l’edició i la correcció de textos o, simplement, aquells que pel motiu que siga no s’han plantejat de fer les coses d’una altra manera potser trobaran algunes funcionalitats interessants.

Abans de començar, vos deixe aquesta imatge on apareixen destacades les tecles a què faré referència. També seria aconsellable d'anar provant les combinacions a mesura que aneu llegint, ja que així entendreu millor les funcions de cada combinació.

Punxeu damunt de la imatge per a ampliar

Combinacions de desplaçament

Fletxes de direcció (← ↑ → ↓): mou el cursor caràcter per caràcter (← / →) o línia a línia (↑ / ↓) .
Ctrl + →: passa el cursor al principi de la paraula següent.
Ctrl + ←: passa el cursor al principi de la paraula anterior.
Ctrl + ↑: passa el cursor al principi del paràgraf en què ens trobem.
Ctrl + ↓: passa el cursor al principi del paràgraf següent (per ser més exactes, va al principi del retorn de línia següent, amb independència de si hi ha escrita alguna cosa o no).
Inici: passa el cursor al principi de la línia.
Fi: passa el cursor al final de la línia.
Ctrl + inici: passa el cursor al primer caràcter del document.
Ctrl + fi: passa el cursor al darrer caràcter del document.

Combinacions de selecció del text

Si a qualsevol d’aquestes combinacions li afegim la tecla shift (que normalment apareix representada amb ⇑, situada just damunt de la tecla ctrl) seleccionarem tot el text que hi ha entre el punt on es troba el cursor i el desplaçament que hem fet.

Shift + tecles de direcció: selecciona el text caràcter per caràcter (← / →) o línia a línia (↑ / ↓).
Ctrl + shift + →: selecciona el text des d'on es troba el cursor fins al principi de la paraula següent.
Ctrl + shift + ←: selecciona el text des d'on es troba el cursor fins al principi de la paraula anterior.
Ctrl + shift + ↑: selecciona el text des d'on es troba el cursor fins al principi del paràgraf.
Ctrl + shift + ↓: selecciona el text des d'on es troba el cursor fins al final del paràgraf.
Shift + inici: selecciona el text des d'on es troba el cursor fins al principi de la línia.
Shift + fi: selecciona el text des d'on es troba el cursor fins al final de la línia.
Ctrl + shift + inici: selecciona el text des d'on es troba el cursor fins al primer caràcter del document.
Ctrl + shift + fi: selecciona el text des d'on es troba el cursor fins al darrer caràcter del document.
Ctrl + e: selecciona tot el contingut del document (fora de Word, també podem trobar la combinació ctrl + a).

Combinacions d’edició de text

Una vegada que hem arribat al punt del text on volíem anar o que hem seleccionat el fragment de text que volem modificar, és hora de fer alguna cosa amb el text: suprimir, modificar, aplicar format... A continuació trobeu les combinacions de tecles que ens permeten fer les accions més habituals.

Ctrl + ⇐ (retrocés): elimina des del punt on tenim el cursor fins al principi de la paraula; per tant, si el cursor es troba al final de la paraula, eliminarem la paraula completa.
Ctrl + supr: elimina des del punt on tenim el cursor fins al final de la paraula; per tant, si el cursor es troba al principi de la paraula, eliminarem la paraula completa.
Ctrl + k: introdueix la cursiva en el text seleccionat (fora del Word, també podem trobar la combinació ctrl + i, que correspon a la inicial de l’equivalent en anglés, italic).
Ctrl + n: introdueix la negreta en el text seleccionat (fora del Word, també podem trobar la combinació ctrl + b, que correspon a la inicial de l’equivalent en anglés, bold).
Ctrl + s: introdueix el subratllat en el text seleccionat (fora del Word, també podem trobar la combinació ctrl + u, que correspon a la inicial de l'equivalent anglés underline). Aprofite per a puntualitzar que, al meu parer, com menys empreu el subratllat en un text, millor —tret que utilitzeu un programa d'edició professional que permeta fer els ajustaments necessaris.
Ctrl + shift + l: introdueix la versaleta en el text seleccionat.
Ctrl + j: compon el text justificat.
Ctrl + q: compon el text en bandera, o alineat a l'esquerra.
Ctrl + t: compon el text centrat.
Ctrl + d: compon el text alineat a la dreta.
Ctrl + x: retalla el text seleccionat.
Ctrl + c: copia el text seleccionat.
Ctrl + v: apega el text seleccionat.
Ctrl + +: introdueix superíndex.
Ctrl + =: introdueix subíndex.
Ctrl + shift + espai: introdueix un espai fix, que no varia amb la justificació de la línia i que manté units dos elements que quedarien separats en dos línies diferents amb un espai normal. Això és molt útil quan volem evitar, per exemple, que una xifra quede a final de línia i el símbol que l'acompanya (com ara la m de metres, el % de percentatge, la L de litres, etcètera) quede al principi de la següent.
Ctrl + enter: introdueix un salt de pàgina.

Com a complement a tot això, és fonamental conéixer i recordar la combinació ctrl + z, que ens permet desfer l'última acció que hem realitzat. Així, quan ens enganyem a l'hora d'introduir una combinació de tecles i fem una cosa totalment diferent de la que preteníem, no ens hem de posar nerviosos: simplement polsem ctrl + z i arreglat (tant de bo tots els errors que cometem es pogueren solucionar tan fàcilment). En canvi, si el que volem és refer una acció que hem desfet, haurem de polsar ctrl + y.

Voldria acabar aquesta entrada amb una informació pràctica que ens ajudarà a millorar la nostra competència amb l'ús del teclat amb Word. Dins de la pestanya Eines, trieu l'opció Personalitzar. Aleshores s'obrirà el quadre de diàleg que teniu en la imatge següent on podeu activar l'opció «Mostrar tecles de mètode abreujat en la informació de pantalla». Si l'activeu, cada vegada que poseu el cursor sobre algun element de la barra d'eines o que desplegueu algun menú, vos apareixerà entre parèntesi la combinació de tecles que activa l'acció. Cal tindre en compte que no totes les eines de Word tenen tecles de mètode abreujat, encara que, per sort, el programa ens permet assignar combinacions de tecles a les eines que no en tenen o fins i tot modificar les que vénen predefinides. Però això, ja serà qüestió d'una altra entrada.

Quadre de diàleg: Eines → Personalitzar

I fins ací les combinacions de teclat bàsiques per a correctors, traductors i editors de textos. Com que he intentat centrar-me en les combinacions més habituals (almenys per a mi), potser he oblidat de posar-ne alguna que vosaltres considereu important. No patiu, podeu ampliar la meua llista amb els comentaris de l'entrada. No tingueu vergonya!

Entrades relacionades: Combinacions de teclat amb Mac per a correctors i traductors

Llegibilitat i lecturabilitat (2): aspectes tipogràfics de la llegibilitat

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Tue, 12 Jun 2012 17:16:00 +0000

En l'entrada anterior, presentava els conceptes de llegibilitat i lecturalibilitat i enumerava els factors més importants que els defineixen. Amb aquesta continuació em propose descriure detalladament els elements tipogràfics i materials que afecten la llegibilitat d'un text: el tipus i la grandària de la lletra, la longitud de les línies, l'interlineat, la presentació dels paràgrafs, etc. Tot adobat amb algunes recomanacions personals.

Foto de Manel.

Abans de començar, convé remarcar que les indicacions i recomanacions que trobareu a continuació es refereixen fonamentalment al text ordinari i, per tant, no són directament aplicables a les parts del text que acompleixen funcions especials, com poden ser els títols i subtítols, o encara a escrits en què el disseny està per damunt del contingut (per exemple, textos publicitaris breus, portades de revistes, etcètera). Igualment, és convenient tindre presents els punts següents en relació amb la llegibilitat:

L'objectiu no és que el lector siga capaç de llegir el nostre escrit, sinó assegurar-se que ho puga fer de la manera més còmoda possible i amb el mínim esforç.
Els efectes d'un text poc llegible seran més evidents com més llarg siga el text.
Tots aquests factors tenen un caràcter complementari i gradual: com més criteris incomplim i en major grau, més es veurà afectada la llegibilitat d'un text. Per exemple: no és el mateix si el nostre escrit supera un poc la longitud de línia òptima que si la duplica, ni tampoc incomplir un sol criteri que incomplir-los tots.

També voldria destacar que en l'elaboració d'aquesta entrada he seguit els punts que assenyala Martínez de Sousa en el seu Manual de edición y autoedición (obra més que recomanable), a més d'afegitons propis. També he procurat evitar les explicacions massa tècniques i exhaustives amb l'esperanaça de poder donar-los un tractament més aprofundit en el futur.

Sense cap més preàmbul, passe a comentar els factors tipogràfics i materials que influeixen en la llegibilitat.

1. Tipus de lletra. Hi ha el mite que les lletres de pal sec (per exemple, Arial) són més adequades per a llegir en pantalla que les lletres amb remats (per exemple, Georgia) i a la inversa quan es tracta de llegir en paper. Martínez de Sousa afirma, basant-se en Richaudeau, que els estudis de laboratori no han mostrat una diferència de llegibilitat significativa entre les diverses famílies de lletres. Sí que és cert que alguns tipus de pal sec poden provocar algunes confusions: la i majúscula i la l minúscula en contacte poden donar resultats espantosos com Illetrat (Illetrat), o la r i la n en contacte es poden confondre amb una m com arnar (arnar). També hi ha qui diu que les de pal sec són més pesades per a lectures llargues. En la pràctica, l'ús que més s'ha estés és emprar tipus de pal sec per a textos destinats a la xarxa i amb remats, per al paper, si bé tampoc no és estrany trobar-ho al contrari. Es pot concloure que optar per un tipus de lletra o altre no és un factor determinant de la llegibilitat, sempre que no es tracte de lletres cal·ligràfiques, de fantasia o simbòliques.

1. Edwardian Script ITC; 2. Ravie

2. Grandària de la lletra. Aquest factor sí que té una incidència molt directa en la llegibilitat, encara que pot variar en funció de l'edat del lector. Per a textos en paper es pot dir que, en general, un cos del 8 al 12 és llegible per a la gran majoria de persones, si bé en caldria un de superior al 12 quan els destinataris principals són xiquets o gent major. Per a textos en pantalla tot és un poc més complicat ja que la grandària de les lletres es pot veure afectada per factors difícils de controlar, com la resolució del monitor de cada usuari o la plataforma en què es llegirà (mòbil, tauleta, ordinador). Tot i això, molt sovint el lector tindrà l'opció d'ampliar o reduir la imatge en pantalla per a salvar aquesta dificultat.

3. Longitud de línia. Juntament amb el cos de la lletra, la longitud de línia és un dels factors que influeixen més directament en la llegibilitat, de manera que com més menut siga el cos i més llarga la línia, menys llegible serà el text. Una línia excessivament llarga obliga l'ull a haver de recórrer un gran espai per a trobar l'inici de la línia següent, mentre que una línia massa curta l'obliga a fer bots constantment. En els dos casos, la lectura es fa pesada.

En tipografia, la longitud de línia es mesura en cíceros i varia en funció del cos de la lletra. Un sistema més senzill i clar per als profans és comptar els caràcters que ocupa una línia (incloent-hi els espais). Així, s'estima que la línia òptima és la que té entre 40 i 60 caràcters. Tot i això, i ara em base només en les meues impressions, una línia que tinga al voltant de 80 caràcters, o un poc més fins i tot, no sembla que supose cap problema de llegibilitat. En qualsevol cas, caldria evitar els extrems, ço és, línies per davall de 40 o per damunt de 100.

4. Text justificat o en bandera. Aquest factor no té una influència directa en la llegibilitat del text, de manera que el fet d'optar per una opció o l'altra dependrà de preferències estrictament estètiques. El text justificat és el que es presenta alineat per l'esquerra i per la dreta. A favor seu, hi ha el fet que la taca d'impressió és més regular i uniforme, i això fa que el text resulte més agradable als ulls. En contra, podem destacar que el text justificat produeix sovint un espai irregular entre paraules, sempre que no es recórrega a fer particions a final de línia. En aquest sentit, una separació entre paraules superior a 5 mm sí que pot fer incòmoda la lectura. Per la seua banda, el text en bandera —o alineat a l'esquerra— té les característiques contràries: la irregularitat de la taca d'impressió el fa menys agradable, però l'espai entre paraules és totalment homogeni, cosa que en facilita la lectura. Les altres possibilitats d'alineació —centrat o alineat per la dreta— s'han d'evitar sempre en el text normal.

La meua elecció personal és justificar el text quan el programa que estic usant permet la partició automàtica de paraules a final de línia (els programes d'edició de textos en general: Word, Pages, Writer, InDesign, Quark...) i compondre'l en bandera quan aquesta partició no és possible (per exemple, la majoria d'editors web, com ara Blogger). Però, com deia adés, en última instància dependrà de les preferències estètiques de cadascú.

5. Interlineat. L'interlineat és l'espai blanc que separa les línies en una composició tipogràfica. En aquest cas, l'efecte que té en la llegibilitat tampoc no és determinant, tret dels casos en què el blanc és manifestament insuficient o excessiu. Es considera adequat un interlineat un o dos punts superior al del cos de la lletra —és a dir, de 13 o 14 punts per a un cos del 12—, i inadequat un de superior —15 punts o més per a un cos del 12—. Així, per exemple, un interlineat a 1,5 resultaria excessiu. En l'extrem contrari, l'interlineat negatiu o inferior al cos de lletra —11 punts o menys per a un cos del 12— sempre s'ha d'evitar ja que en aquest cas les ascendents i les descendents de les lletres se superposen. Com en casos anteriors, només s'hauria de superar aquests valors en escrits adreçats a xiquets o a gent major, o encara en textos provisionals, susceptibles de patir modificacions, per tal de tindre espai suficient per a poder afegir-hi les indicacions que corresponguen.

6. Classe de lletra. La redona és més llegible que la negreta i la cursiva, i la negreta és més llegible que la cursiva. Per aquest motiu el text normal s'hauria de compondre sempre en redona i reservar la negreta i la cursiva per a usos diacrítics, és a dir, aquelles paraules o grups de paraules que, per un motiu o altre, s'han de destacar dins del text. Convé remarcar que els usos diacrítics no depenen de les impressions de qui escriu, sinó que es basen en una sèrie de convencions ben definides que és convenient conéixer. A més d'això, hem de tindre en compte que com més usem les negretes o les cursives en un escrit, més es reduirà la percepció de la seua funció diacrítica.

7. Altura de la lletra. La minúscula és més llegible que la versaleta i la majúscula, i la versaleta és més llegible que la majúscula. No cal dir que el text normal ha d'anar compost amb minúscula i que la majúscula i la versaleta s'han de reservar per a títols i subtítols i també per a alguns altres casos específics.

8. Fons. Els textos més llegibles són els que presenten el màxim contrast entre el color de la lletra i el del fons, de manera que la llegibilitat disminueix com més semblants siguen els tons del text i del fons. Igualment, és preferible optar per una lletra fosca sobre un fons clar, ja que, en el cas contrari, la lectura s'anirà fent més i més pesada. Així, la lletra negra sobre fons blanc seria l'opció més adequada, tot i que hi ha moltes altres combinacions igualment llegibles sempre que s'assegure un contrast suficient.

9. Els paràgrafs. El paràgraf és una unitat fonamental de la semàntica del text i, com a tal, és un aspecte importantíssim de la lecturabilitat. Per aquest motiu, és igualment necessari que aquesta unitat de sentit es puga reconéixer visualment amb la màxima claredat ja que, no fer-ho, produirà un efecte de text caòtic, desordenat i, com a conseqüència, poc llegible. Hi ha dos maneres correctes de separar els paràgrafs en el text corrent: 1) el paràgraf ordinari, amb un sagnat en la primera línia que ha de fer al voltant de mig centímetre, per damunt o per davall en funció de la longitud de la línia (cal evitar sempre el sagnat automàtic que resulta d'utilitzar el tabulador de Word, per excessiu); i 2) el paràgraf alemany, que no té cap tipus de sagnat i que, per tant, obliga a deixar almenys una línia en blanc entre paràgrafs. Les altres possibilitats s'haurien de reservar per a textos o parts del text amb funcions particulars.

No cal dir que un text pot ser perfectament llegible sense seguir al peu de la lletra aquestes recomanacions. Com deia al principi, la llegibilitat també depén de l'extensió del text, i de la quantitat i el grau dels criteris incomplits. La nostra funció com a autors quan escrivim un text adreçat a algú és facilitar-li al màxim la tasca, tant al nivell de contingut com de la disposició i la presentació dels elements que el conformen. En altres paraules, es tracta de reduir al màxim el soroll perquè la comunicació resulte tan efectiva com siga possible.

Per a acabar, vos deixe un exemple d'atemptat contra la llegibilitat. Quantes pàgines penseu que podríeu llegir d'un text com aquest abans d'abandonar la lectura?

Exemple de paràgraf poc llegible (punxeu damunt per a ampliar): tipus de lletra cal·ligràfica, cos petit, línies massa llargues (al voltant de 150 caràcters amb espais), interlineat excessiu (a 1,5), negretes innecessàries i poc de contrast entre text i fons.

Entrades relacionades: Llegibilitat i lecturabilitat (1)

Llegibilitat i lecturabilitat (1)

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Sat, 09 Jun 2012 10:42:00 +0000

La llegibilitat i la lecturabilitat són dos conceptes molt relacionats que presenten alguns punts comuns: els dos són importants a l'hora d'assegurar l'accés dels lectors els continguts que publiquem. Tot i aquests elements compartits, presenten diferències importants que convé conéixer.

Text poc llegible i poc lecturable: «Mirant natura humana sotsmesa a tants innumerables perills e casos mortals, no he vist de totes les causes de morir nenguna més trista...»

Probablement, si consultàrem qualsevol curs de creació de blogs, comprovaríem que una de les indicacions més bàsiques és que no s'ha de publicar la primera entrada i estar-te un mes sense tornar a escriure. Per sort, aquest parèntesi no ha sigut conseqüència de la desídia o el desinterés, sinó del fet d'haver hagut de fer front a un seguit de compromisos, la majoria dels quals remunerats. El que va davant, va davant. Feta la disculpa inicial, ja podem parlar del tema que ens ocupa hui.

La llegibilitat i la lecturabilitat són dos conceptes que se solen confondre, ja que els dos fan referència a la capacitat d'un text de ser llegit de la manera més clara i fàcil possible, encara que cadascun adopta punts de vista diferents. Així, la lecturabilitat (també anomenada llegibilitat lingüística) es pot entendre com a sinònim de comprensibilitat, és a dir, la facilitat per a interpretar correctament un escrit en funció de l'estil i el tema. Aquest concepte està lligat, per tant, a la capacitat de cognició del lector en relació amb el contingut i a la capacitat del redactor d'expressar el seu missatge de manera intel·ligible. Així, hi ha recursos que afavoreixen la lecturabilitat, com evitar els tecnicismes, usar paraules i frases preferiblement curtes, fugir de les complicacions sintàctiques o preferir les variants morfològiques més simples a les més complexes, entre d'altres.

Per la seua banda, la llegibilitat (o també llegibilitat tipogràfica) afecta a la presentació del text des del punt de vista mecànic i tipogràfic, és a dir, com es disposa formalment l'escrit per tal que els elements tipogràfics que el conformen puguen ser fàcilment descodificats pel lector. Així podem destacar:

Factors tipogràfics: la grandària, el tipus i el cos de lletra, la llargària de les línies, l'interlineat, l'interlletratge, la classe de lletra (redona, negreta, cursiva) o l'altura de la lletra (minúscula, versaleta, versal), entre d'altres.
Factors personals: la capacitat visual i de lectura, relacionada sobretot amb l'edat, però també amb altres qüestions.
Factors materials: el tipus de paper i de tinta (o la resolució de la pantalla, en formats digitals), i la relació de color entre el fons i el text.
Altres factors: la disposició dels paràgrafs per tal que es puguen distingir fàcilment o la manera de presentar determinats elements com ara esquemes, taules, il·lustracions, etcètera.

No cal dir que la llegibilitat és un factor fonamental per a qualsevol persona o institució que vullga divulgar un escrit, ja siga en format paper o a través de la xarxa. Tot i aquesta importància, no és difícil trobar exemples que atempten contra les normes més bàsiques de la llegibilitat, la qual cosa produeix un efecte negatiu en el lector que pot fer que abandone la lectura abans d'arribar al final o, fins i tot, que decidisca no començar a llegir. En realitat, fer un text més clar i agradable als ulls no demana un esforç molt més gran que fer-lo poc llegible: només cal plantejar-se una sèrie de qüestions, adoptar les alternatives més adequades segons els nostres objectius i aplicar-les de manera coherent en l'escrit en funció del canal de difusió que utilitzarem (bàsicament, paper o web).

En la pròxima entrada del blog tractarem de manera més extensa i detallada les qüestions tipogràfiques i materials relacionades amb la llegibilitat. Espere que ho trobareu interessant!

Entrades relacionades:

Llegibilitat i lecturabilitat (2): aspectes tipogràfics de la llegibilitat

Reflexions sobre el traductor-corrector en valencià

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Fri, 04 May 2012 19:49:00 +0000

La tasca del corrector és més complexa del que puga semblar a primera vista. Algunes persones profanes poden tindre la impressió que aquesta faena es limita a posar els accents on toca i detectar possibles errates com ara lletres trabucades, omeses o sobreres; tasques, totes aquestes, que en l'actualitat pot fer el corrector del Word sense cap problema i, a més, debades. Tanmateix, convé remarcar que aquesta visió reduccionista té poc a veure amb la realitat.

El bon corrector no només ha de tindre una sòlida formació en tots els aspectes de la llengua en un sentit ampli —ortografia, gramàtica, lèxic, terminologia, però també estilística, variació lingüística, propietats textuals i més encara—, sinó que a més ha de tindre un bon domini dels criteris ortotipogràfics que regeixen la composició de textos, una cultura àmplia i un coneixement relatiu, en funció del contingut, de la matèria que tracta el text per tal de descobrir possibles errors o incoherències. A això caldria afegir determinades habilitats, com estar ull viu per a detectar errades a mesura que acumula hores davant dels papers o la pantalla, ser metòdic i, sobretot, tindre els recursos necessaris per a poder resoldre qualsevol dubte que li puga sorgir durant el procés, ja siga de tipus lingüístic, ortotipogràfic o de contingut. L'objectiu és que el text final estiga lliure d'errades i altres tipus de soroll que puguen distraure l'atenció del lector i impedir-li fer una lectura còmoda i fluïda.

A més d'això, els correctors que exerceixen la seua activitat en valencià —i aquest punt és compartit també amb els traductors— encara han de fer front a una càrrega afegida: la dels criteris lingüístics. Tant és així que una de les primeres preguntes que un corrector-traductor valencià hauria de fer quan li ofereixen una faena és: «Quins criteris hi he d'aplicar? Demostratius simples o reforçats?, incoatius en eix o en ix?, servei o servici?, juí o judici?, teniu algun problema amb faena o preferiu feina?». Aquesta situació està lluny de ser anecdòtica, encara que puga semblar-ho, i en la meua opinió està directament relacionada amb els problemes del procés de codificació al País Valencià, que no tractarem hui ací.

Dins d'aquest panorama, el nivell ortogràfic i morfològic no solen presentar molts problemes i normalment es limiten a la diferència d'accentuació d'algunes paraules amb e, als demostratius simples o reforçats, als incoatius en eix o en ix, als imperfets de subjuntiu amb r o amb s i a uns pocs casos més. Tot i així, hi ha diverses combinacions possibles i cal conéixer l'opció triada per l'empresa en qüestió. Centrant-me en la meua experiència, m'he trobat amb editorials de llibres de text per a l'ESO que usaven demostratius reforçats i incoatius en ix, i d'altres que ho feien just al contrari, demostratius simples i incoatius en eix. Per tant, és convenient preguntar-ho des del primer moment, no fóra cas que, quan ens pensem que hem acabat, haguérem de tornar a revisar el text sencer per a modificar algun d'aquests criteris.

El lèxic i la fraseologia, per la seua banda, sí que poden presentar més dificultats, ja que en aquests nivells la casuística es multiplica, fins i tot en els casos en què rebem la consigna genèrica d'usar «lèxic preferentment valencià». Així, a cada frase podem trobar una paraula que ens faça dubtar: és preferible una eina informàtica que una ferramenta, o encara una aïna?, o millor defugim el problema i parlem de recursos informàtics? Convé dir que alguna cosa ens fa mandra quan no ens abelleix fer-la o més bé gossera o pere(s)a? Si un xiquet no creu, els seus pares l'han de renyar o l'han de marmolar? Ací el problema no està en la correcció o incorrecció de les diverses alternatives, ja que totes són normatives, sinó que es tracta d'una qüestió d'adequació al receptor, ja siga un estudiant de primària o l'ESO, un especialista en una matèria concreta o un lector experimentat.

I si algú pensa que això és una exageració i que no hi ha per a tant, voldria remetre'm a una anècdota que contava Isabel García Cutillas en El traductor en la sombra (podeu llegir l'entrada completa ací). Poc abans d'acabar la carrera li van fer una prova de traducció al català d'un text periodístic, en la qual ella va optar per les formes valencianes, com a alacantina que és. Unes setmanes més tard va rebre la valoració següent de la seua traducció:

En general, bien.

[...]

No obstante, llama muchísimo la atención el uso de la palabra “hui” como traducción de “hoy”. Diccionario en mano, esta palabra significa, efectivamente, ‘hoy’, aunque se trata de un dialectalismo anticuado, sin que haya absolutamente nada que justifique su uso. En mi opinión, este error desvirtúa toda la traducción. … Quizá se trate simplemente de un error y el traductor quería escribir “avui” (que sería lo correcto).

És evident que es tracta d'un cas extrem i anecdòtic provocat pel desconeixement de qui va escriure aquestes línies, però també és simptomàtic de la desorientació que pot arribar a haver-hi amb tot això de les variants dialectals, i més particularment, amb les formes valencianes. Després de la intervenció del revisor (cal pressuposar que és la funció que exercia), sembla que Isabel es va quedar sense la faena i, com ella mateixa explica, ni tan sols es va molestar a replicar.

Ja per a acabar, voldria posar de manifest que aquesta entrada no pretenia ser un lament sobre la duresa de l'ofici de traductor-corrector en valencià —la cosa tampoc no és tan greu—, però sí cridar l'atenció sobre un aspecte que, al meu parer, és una mostra clara d'anormalitat cultural que, 30 anys després de l'aprovació de l'estatut, encara no hem sabut resoldre adequadament. Al País Valencià la llengua continua debatent-se entre un model predominantment literari d'inspiració fabrista més allunyat del valencià col·loquial i dels sentiments de la gent, i un model més acostat al nostre català amb què una part més gran de la societat puga identificar-se i sentir com a propi. I entremig podem trobar quasi totes les combinacions imaginables.

Estructura i continguts de la Gramàtica zero

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Sat, 29 Oct 2011 11:31:00 +0000

Fa unes setmanes, en la secció Notícies de la setmana, ens feien ressò de la publicació de la Gramàtica zero: el millor ús amb la mínima gramàtica, una iniciativa del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, en col·laboració amb les altres universitats valencianes. L'obra, que ja es pot consultar i descarregar en PDF, pretén ensenyar la llengua de la manera més planera possible, reduint al màxim la terminologia i les explicacions tècniques, i augmentant els exemples il·lustratius que ajuden els aprenents a comprendre i retindre la informació.

Portada

Esta declaració d'intencions es reflecteix també en el contingut, ja que no estem davant d'una gramàtica a l'ús per diversos motius. En primer lloc, este manual se centra en la sintaxi i deixa de banda els altres aspectes gramaticals com l'ortografia o el lèxic ja que, segons declaren els autors, són qüestions que es poden resoldre satisfactòriament recorrent a verificadors ortogràfics i diccionaris, mentre que la sintaxi, a través de la qual articulem el nostre pensament, presenta problemes més difícils de solucionar. En segon lloc, la novetat més destacable és l'enfocament que adopta a l'hora d'explicar els continguts pròpiament gramaticals: s'allunya dels tecnicismes lingüístics habituals, que dificulten la comprensió als usuaris no experts, i incorpora un to més planer en les explicacions amb nombrosos exemples com a reforç a l'exposició teòrica.

El manual es basa en 73 fitxes que s'estructuren en quatre blocs i que es completen amb un document annex:

Fonamental: arreplega els errors de sintaxi més bàsics i, per tant, més freqüents, com poden ser l'ús del lo neutre o l'ús de la preposició a davant d'objecte directe. (15 fitxes)
Errades típiques de castellanoparlants: com diu el títol, aborda els errors que solen estar provocats per les interferències lingüístiques del castellà, com la confusió entre gens i res o entre els pronoms ho i lo. (14 fitxes)
General: incideix en aspectes que no són tan habituals com els dos primers blocs, però que també solen provocar confusió; és el cas de la distinció entre baix - davall -sota o si no i sinó. (És el bloc més extens amb 44 fitxes)
Termes gramaticals: s'hi fa una explicació de la terminologia lingüística que, inevitablement, ha calgut utilitzar en les explicacions, com pronom relatiu, gerundi de posterioritat, adverbi, etcètera. (18 termes)
Annex: inclou expressions que són incorrectes i que no necessiten una justificació especial (*a mida que, *front a...), ja que només demanen conéixer i usar les formes correctes (a mesura que, enfront de...).

La Gramàtica zero està pensada per a respondre a les necessitats d'usuaris amb interessos diversos, per la qual cosa inclou diferents maneres d'accedir a la informació. La taula de continguts (pàgines 19 a 27) presenta els fenòmens gramaticals com una sèrie de preguntes per a despertar la curiositat per saber-ne la resposta. Just després de cada grup de preguntes hi ha la formulació teòrica del fenomen —que és també el títol de la fitxa—, per tal de caracteritzar-lo inequívocament. L'organització en els quatre blocs de fitxes que hem esmentat més amunt està pensada per a l'estudiant que vol anar consolidant els seus coneixements segons els diversos graus d'importància i de dificultat. Finalment, l'obra inclou un índex analític (pàgines 260 a 274) perquè aquell que vol trobar la solució a un problema concret puga trobar ràpidament les referències que s'hi han fet al llarg de l'obra.

Quant a les fitxes que expliquen els fenòmens lingüístics, cal dir que segueixen una estructura recurrent, encara que varien en funció del fet que s'està explicant. En primer lloc, hi ha un quadre sinòptic en què es resumeix d'una manera molt visual els usos correctes i els incorrectes del cas que s'està explicant, amb una quantitat significativa d'exemples. A continuació, hi ha el cos de la fitxa que avança gradualment dels aspectes teòrics més generals i més importants als més específics i menys freqüents, amb els títols corresponents, que ajuden a seguir el fil i ubicar millor la informació. En els casos que ho demanen, en funció de la complexitat del fenomen, al començament del cos de la fitxa hi ha un resum dels aspectes principals. Finalment, hi ha fitxes que inclouen un extensió sota el títol «Especialitzat» que va adreçada a aquells usuaris que vullguen, o necessiten, aprofundir un poc més en la qüestió.

Exemple de pàgina

Gramàtica zero és, per tant, una iniciativa original que pretén fer més fàcil l'aprenentatge dels fenòmens lingüístics relacionats amb la sintaxi. No busca l'aprenentatge del elements que justifiquen la normativa, sinó donar als usuaris les eines que els permeten usar correctament la llengua escrita per mitjà d'exemples representatius dels fenòmens que permeten identificar-los fàcilment i adoptar la solució adequada. Este enfocament pot resultar molt pràctic, tant per a aquells que prepareu els exàmens de la JQCV —per a tindre una visió diferent dels continguts que vos provoquen més dificultats— com per a aquells que escriviu habitualment en valencià —o voleu començar a fer-ho— i que soleu plantejar-vos dubtes que no sempre sabeu resoldre

Vos sembla un projecte interessant? Què penseu de la facilitat/dificultat de les explicacions dels fenòmens que s'hi inclouen?

Optimot, la millor alternativa a diccionarisvalencia.es

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Sat, 15 Oct 2011 08:54:00 +0000

Fa uns mesos, ens féiem ressò del fet que diccionarisvalencia.es ja no es pot consultar en línia. Tot i esta pèrdua significativa, sobretot per als usuaris valencians, la xarxa proporciona altres recursos, alguns dels quals ofereixen un servei encara més complet que el diccionari desaparegut. Hui ens proposem presentar l'Optimot a aquells que no el conegueu encara. No en farem una descripció detallada, ja que això ens obligaria a estendre'ns més del compte, sinó que ens limitarem a explicar-ne les característiques principals.

1. Gran varietat de recursos

Optimot és un metacercador que permet fer cerques en nou recursos diferents de manera simultània, entre els quals esmentarem ara els quatre més bàsics: el Diccionari de la llengua catalana (en avant DIEC2), el Diccionari castellà-català i català-castellà d'Enciclopèdia Catalana i els verbs conjugats. Com es pot comprovar, només estos recursos ja ofereixen les mateixes prestacions que el desaparegut diccionari valencià.

2. Dos possibilitats de buscar informació

Optimot permet fer dos tipus de cerques: la bàsica, que dóna accés a tots els resultats possibles de la base de dades, i l'avançada, que permet seleccionar els recursos que ens interessen i restringir les característiques del terme de cerca.

Detall del camp de cerca bàsica que permet triar: cerca bàsica, frase

exacta, criteris lingüístics, castellà-català i verbs conjugats

3. Presentació clara dels resultats

Una vegada que hem introduït el terme en el cercador, Optimot presenta els resultats en dos grans apartats que ens permeten restringir la informació inicial, normalment molt abundant. La columna de l'esquerra presenta totes les entrades amb les primeres frases de la definició o descripció perquè puguem valorar quina és la que més ens pot interessar. Si volem veure el contingut complet d'una de les entrades, només cal que punxem damunt de l'enllaç i apareixerà en la columna de la dreta. Per la seua banda, la columna de la dreta fa una funció doble. D'entrada ens mostra els recursos (DIEC2, diccionari bilingüe, verbs conjugats, etcètera) que ofereixen resultats a la nostra cerca; si només ens interessen, per exemple, els resultats del DIEC2, només cal que punxem damunt de l'enllaç corresponent. L'altra funció, com ja hem comentat, és mostrar l'entrada completa que hem seleccionat a la columna de l'esquerra. Segurament, tot resultarà més clar si feu una prova pràctica i mireu, per exemple, els resultats de la paraula porta.

Mostra de la presentació dels resultats en dos columnes

4. Cerca per lemes i pel corpus textual

Els lemes són les paraules que ens donen accés a les definicions dels diccionaris, de la mateixa manera que es fa en els diccionaris en paper. El corpus textual d'un diccionari és el conjunt de paraules que el conformen, és a dir, els lemes però també les paraules que s'utilitzen en les definicions, els exemples, la fraseologia, etcètera. Quan busquem una paraula en Optimot, els primers resultats solen ser la coincidència de la nostra cerca amb els lemes, però també mostra les aparicions de la paraula en el corpus textual. Això és molt interessant per buscar fraseologia, exemples d'ús de les paraules o, fins i tot, buscar una paraula a partir de la definició («qualitat de verd» ens remetrà a verdor). Per exemple, si volem saber el significat d'ull de poll tenim dos possibilitats: una, anar a l'entrada d'ull i buscar on es troba el nostre objectiu dins de l'extensa entrada, o bé podem buscar directament ull de poll (podem posar-ho entre cometes per a fer una cerca exacta o seleccionar l'opció corresponent en el camp de cerca) i ens mostrarà directament el fragment de l'entrada en què apareix.

5. Lèxic valencià

La principal diferència entre Optimot i el diccionari valencià és la presentació dels anomenats geosinònims (paraules sinònimes que s'expressen de maneres diferents en alguns dels dialectes d'una llengua, com ara espill i mirall). Així, el diccionari valencià donava prioritat a les formes valencianes, mentre que Optimot la dóna a les formes del català central per davant de les dels altres dialectes. Esta prioritat es mostra en els diccionaris a través de la remissió: quan una paraula no està definida i ens remet a una altra, hem d'entendre-la com a secundària; i la paraula a la qual ens remet, que inclou la definició completa, és la principal. Per exemple, en el diccionari valencià, mirall ens remetia a espill (que, per tant, era la forma principal en valencià) mentre que en l'Optimot és just al contrari. Si voleu saber quina és la forma principal en valencià podeu recórrer al Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (encara que no és gens sistemàtic en esta qüestió) o bé al diccionari que s'inclou dins del programa Salt de la Generalitat (que és el mateix que el que ha desaparegut d'Internet).

Si encara no teniu clar algun dels aspectes que hem explicat en esta entrada, hem trobat este vídeo que il·lustra d'una manera molt clara com funciona este metacercador. Esperem que vos resulte útil.

Coneixíeu l'Optimot? Creieu que és un recurs útil per a aquells que usem el valencià? Optimot encara inclou altres recursos que no hem comentat en esta entrada; vos aninem a fer una ullada i comprovar totes les utilitats que té per als usuaris de la llengua.

Homenatge a Sanchis Guarner en el centenari del seu naixement

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Sun, 11 Sep 2011 18:26:00 +0000

El divendres 9 de setembre es van complir cent anys del naixement de Manuel Sanchis Guarner (València, 1911-1981), una de les figures capdavanteres del valencianisme cultural del segle XX i que té, entre altres mèrits, el de poder ser considerat com el primer filòleg valencià. Crida l'atenció el fet que només la Universitat de València haja volgut destacar l'efemèride amb un homenatge en la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, que es completarà amb unes jornades que tindran lloc a les universitats de València el 20 d'octubre, d'Alacant el 24, i Jaume I de Castelló el 26. L'acte, a més de la intervenció de personatges rellevants com Antoni Ferrando (UV i AVL) o el seu fill, Manuel Sanchis-Guarner Cabanilles, va començar amb la projecció d'aquest emotiu vídeo elaborat per la Universitat i que vos deixe tot seguit:

Guarner va dur una vida compromesa amb el seu poble i amb la seua llengua. Entre els seus nombrosos mèrits està el de ser un dels signants de les Normes de Castelló –quan només tenia vint-i-dos anys–, i el de ser el primer catedràtic de valencià de la UV i fundador de l'Institut Interuniversatari de Filologia Valenciana. Però, per damunt de tot, allò que més destaca en la seua trajectòria és el fet d'haver introduït la lingüística valenciana –que fins aleshores es nodria del voluntarisme de determinats sectors socials sense una formació lingüística sòlida– dins del terreny de la filologia i, per tant, de la ciència. Justament, devia ser la solidesa dels seus arguments i de les seues teories que va portar els seus contraopinants a recórrer a l'insult i la irracionalitat per a intentar silenciar la seua veu, situació que va arribar al punt culminant amb l'atemptat frustrat contra ell el 1978, durant l'anomenada Batalla de València.

No abordarem ací la seua extensa producció que abasta tant la lingüística com la història, l'etnografia o la història de la literatura. Només destacarem dos obres especialment rellevants, al nostre parer, encara que per motius distints. Poc després de signar les Normes de Castelló, Guarner va escriure la primera versió de La llengua dels valencians, obra que va patir diverses reedicions sota diversos formats fins que s'edità la versió definitiva als anys 70. El llibre està constituït per una part més apologètica en què defén la necessitat de difondre el model de llengua culte, tant a través de l'ensenyament d'unes bases gramaticals solvents com de la creació literària. L'altre aspecte més destacat és el resum sobre història de la llengua, que va des de les restes del sediment ibèric en la llengua fins a les problemàtiques del segle XX, i en el qual adopta teories ben fonamentades, moltes dels quals no han perdut vigència fins als nostres dies.

Quant a la Gramàtica valenciana, es pot dir que és una conseqüència de la seua percepció de les necessitats de la societat valenciana durant la postguerra respecte de la seua llengua. Les Normes de Castelló, limitades al nivell ortogràfic, no eren la meta, sinó el punt de partida a partir del qual començar a elaborar materials lingüístics nous que ompliren la gran quantitat de buits que hi havia en l'àmbit estrictament valencià. L'obra incorpora una àmplia introducció on tracta qüestions més generals com els conceptes de llengua i dialecte, la literatura culta i la literatura popular i, una altra vegada, un resum d'història de la llengua, cosa que demostra el seu interés per mostrar als valencians el seu passat i els seus orígens, en un sentit ampli. Quant als continguts gramaticals, destaca especialment el tractament de la fonètica –que suposa la primera descripció sistemàtica i científica del sistema fonètic del valencià– tot i que no són gens menyspreables les seues aportacions sobre morfologia i sintaxi, que ocupen la major part del manual.

Acabem el nostre humil homenatge amb una cita del mestre extreta de les conclusions de la primera versió de La llengua dels valencians (1933):

En el penós camí de recobrament nacional, una advertència vullc fer-vos als que l'haveu emprés: no oblideu la imprescindible necessitat d'una voluntària disciplina, d'eixa sotmissió cultural que fa respectar als intel·lectuals que dediquen llur activitat al conreu d'una ciència.

Manuel Sanchis Guarner

Com usar el Diccionari ortogràfic (DOPV) de l’AVL

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Thu, 30 Jun 2011 19:33:00 +0000

Encetem una sèrie d'entrades sobre com cal usar i quina utilitat podem traure dels diversos diccionaris en línia en la nostra llengua. I comencem pel Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (en avant, DOPV), el primer document normatiu elaborat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'any 2006, i que ha rebut crítiques per la seua escassa utilitat.

Tal com diu el nom, es tracta d'un diccionari que es limita a donar l'ortografia correcta de les paraules que arreplega i, en principi, també la pronunciació. Quan introduïm una paraula en el camp de cerca, i esta es troba en la base de dades, accedim a l'ortografia de les formes flexionades de la paraula que hem buscat quan es tracta un substantiu o un adjectiu (vegeu l'exemple de la imatge 1) i, en la resta de casos, la forma principal o única (verbs, preposicions, interjeccions, adverbis, etc.). A més d'això, també dóna informació morfològica per mitjà d'abreviatures, si bé no ofereix cap recurs perquè l'usuari que no sàpia què signifiquen puga aprendre-ho. Finalment, en alguns casos, dóna preferència a les formes lèxiques valencianes per davant de les dels altres dialectes (vegeu la imatge 2).

1. Entrada de ‘botiguer’

2. ‘Feina’ remet a ‘faena’, forma prioritària

Quant a la pronunciació de les paraules, l'obra es limita a indicar si les e i les o tòniques són obertes o tancades. I això, sempre que l'usuari s'haja pres la molèstia d'instal·lar-se les fonts fonètiques que vénen en la pàgina d'inici del diccionari, perquè, si no, veurà les tancades com a [é] i [ó], i les obertes com a [É] i [Ó] (vegeu la imatge 3). Per exemple, si algú vol saber si cal fer la h de saharià aspirada o muda, o si cal pronunciar la s de resignar sorda o sonora, no ho podrà aclarir amb este diccionari.

3. O oberta falsa

4. Fonts fonètiques

Resumint: amb el DOPV podem saber únicament com s'escriu una paraula i, en el cas que tinga una e o una o tònica, si cal fer-la oberta o tancada. El diccionari pot resultar útil per a saber com s'escriuen les formes flexionades dels substantius i els adjectius, ja que és l'únic cas en què amplia la informació que la majoria de diccionaris solen donar. Així, per exemple, podem consultar-lo per a saber si el plural de imprés és impresos (vegeu la imatge 5), com hauria de ser tenint en compte que ve del participi de imprimir, o impressos, com altres substantius semblants com accés o ingrés. Tret d'això, hi ha molts altres recursos que ens resultaran més profitosos.

5. Entrada de ‘imprés’

Vos sembla que el ‘Diccionari ortogràfic’ és un recurs útil? L'heu consultat alguna vegada per a resoldre algun dubte?

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua renova la pàgina web

noreply@blogger.com (Ramon Gimeno) — Tue, 28 Jun 2011 18:38:00 +0000

La pàgina web de l'AVL s'ha llavat la cara i, de pas, s'ha llevat alguna que altra lleganya. Aquells que hagen visitat recentment la web s'hauran adonat de la novetat. A primera vista, crida l'atenció les imatges destacades en la part central que van canviant i mostren les darreres novetats de la institució; ara mateix, s'hi poden trobar els vocabularis de pilota valenciana i economia (el primer es pot descarregar en PDF, no així el segon) i el facsímil de El llibre dels feits de rei en Jaume. També s'agraeix que apareguen destacats en la part dreta de la pàgina principal els documents més importants de la institució: el Diccionari ortogràfic (DOPV), la Gramàtica normativa valenciana (GNV), els vocabularis, el Corpus toponímic valencià (CTV) –que ja es pot consultar en línia!– i el transcriptor fonètic Saó. A la columna de l'esquerra, hi ha els apartats de la web –bàsicament, els mateixos que hi havia en la versió anterior– i més novetats agradables: les seccions «Consultes lingüístiques» i «Valencianitza el teu nom», a més de l'accés al catàleg de la biblioteca i un enllaç per a descarregar el programa Salt.

Pàgina principal de la nova web de l'AVL.

Tot i que en termes generals es pot dir que el canvi de la web és positiu, hi ha alguns aspectes que no acaben d'encaixar o que sembla que, almenys, es podrien millorar. Primer, els materials consultables en línia (el DOPV i el CTV) i els formularis «Consultes lingüístiques» i «Valencianitza el teu nom» no disposen d'un espai propi en la web, sinó que s'obrin en una pàgina que se superposa a la principal sense canviar l'adreça url (si no m'he explicat bé, feu la prova vosaltres mateixos i vos quedarà més clar). Això té com a conseqüència que no és possible enllaçar directament a estos documents i l'única via per accedir-hi és haver de passar per la pàgina principal. Bé, matisem: segur que hi ha maneres d'enllaçar-ho, però no de la manera convencional a què estem acostumats els usuaris que no som experts en programació ni en informàtica en general. Este és el motiu pel qual no posem els enllaços directes a cap dels quatre recursos mencionats. No cal dir que ho farem quan descobrim una manera de fer-ho.

Un altre aspecte que no sembla ben concebut és el de l'apartat de «Vocabularis», que realment porta a l'apartat de publicacions en general, dins del qual s'ha d'anar a buscar els vocabularis, que estan cuidadosament amagats entre les pestanyes del formulari de cerca (amb una presentació poc intuïtiva, a més). Una vegada que l'usuari ha pogut trobar els vocabularis, pot punxar damunt del que li interessa i anirà a una pàgina diferent que li permetrà descarregar-lo en PDF. I algú podria pensar: no haguera sigut més fàcil que l'apartat «Vocabularis» et remetera directament a la llista dels vocabularis, com fa pressuposar equivocadament el nom? O, millor encara, a una base de dades que permetera consultar-ne el contingut sense haver de descarregar PDF pesants i incòmodes de consultar?

Com diuen, de mica en mica s'ompli la pica. Alegrem-nos de poder consultar els nostres dubtes lingüístics, de disposar del Corpus toponímic valencià en línia i que, els usuaris que no ho hagen fet, tinguen un formulari ben visible i clar per a sol·licitar un informe per a valencianitzar-se el nom i els cognoms. Quant als aspectes negatius, potser hi ha raons de pes que justifiquen determinades solucions, però sembla raonable defendre que la institució hauria de facilitar l'accés i la difusió de la informació que elabora, en lloc de posar pedretes, encara que siga sense voler.

Què vos ha semblat la nova pàgina web de l'AVL? Quins recursos creieu que són més interessants?