I quina millor manera per celebrar-ho que tornar, després de 3 anys, a les felicitacions nadalenques mitjançant vídeo. En aquest cas amb la productora Bonapassa (poso l’enllaç a la web tot i que està en obres i no hi ha res. Si us hi fixeu al centre del logo hi ha la Sagrada Família que esperem que no sigui premonitòria i algun dia tinguem una web acabada). M’he encarregat de la banda sonora. Perdoneu els fins d’oïda per un parell d’errors que hi ha a la segona part.

Bones festes!

Aquest Nadal fes la Bonapassa from Bonapassa Vendrell Abadía on Vimeo.

(Jo estic amagat, cap a l’esquerra, perquè sóc lleig)

Quan el tren arriba a l’estació de Sabadell Estació en sentit Sabadell Rambla, un home hi entra. No baixarà a Sabadell Rambla, que és final de trajecte, es quedarà dins el tren i anirà en sentit contrari. Cada dia segueix el mateix ritual. Creua el vagó sencer cercant diaris gratuïts que la gent hi ha anat deixant. N’arreplega tants com pot de diferents, és a dir dos o menys. Em pregunto quin és el motiu pel qual un home ben vestit i arreglat (duu maletí i tot) no es compra un puto diari i acaba llegint una cosa com el Qué! O per què no es compra (o agafa en préstec d’una biblioteca) un llibre, que probablement li ofereixi més coses sobre la realitat (especialment si és de gènere fantàstic, vampirs exclosos) que un diari qualsevol.

La resposta és ben senzilla. És un assassí en sèrie que encara no és assassí i que, per tant, tampoc no ho és en sèrie. Ara bé, ha vist moltes pel·lícules sobre el tema. Fins i tot ha demanat a Casa del Libro Asesinatos en serie para dummies (3a edició). L’únic problema és que això de matar no ho porta bé perquè li sap greu que l’altra persona mori. I si comença a matar en sèrie en morirà més d’una! I clar, això és anar malbaratant vides només per a exercir una professió que d’una altra manera (és a dir, excloent això de matar i aquesta conseqüència gairebé natural d’esquarterar cadàvers calents) podria ser ben digna. És més fàcil ser bomber: només t’has de posar l’uniforme i ser el somni eròtic de femelles que necessiten que els apaguin el foc amb una bona mànega. Això és a l’abast de qualsevol, no té cap mèrit. No cal que hi hagi cap foc, ni tan sols l’has d’apagar si hi és. En canvi els assassins en sèrie no en tenen d’uniforme. El seu uniforme és la sang de les seves víctimes. Mentrestant va per la vida amb pinta de comptable al que no li quadren els comptes, que és el que més s’assembla al seu ideal d’assassí en sèrie just abans d’uniformar-se.

Una altra de les coses que li molesta és que ell va tenir una infància feliç. Quina credibilitat té un assassí en sèrie si els seus pares mai no li van posar la mà al damunt? Qui es prendrà seriosament a algú que, de petit, mai no va cremar formigues amb una lupa? Podria inventar-se una altra infància, certament, però és (concedim-li el present) un assassí no pas un mentider. Arribat el moment només mentirà per amagar la seva condició. És més, en certa manera ja ho està fent. Si ara te’l trobessis (posem per cas al tren, a Sabadell Estació) i li preguntessis si vol ser un assassí en sèrie ell respondria que no. És un primer pas, pensa ell, somrient.

Un debat intern de cabdal importància que encara no ha resolt té a veure amb quina arma hauria d’utilitzar per a acabar amb les víctimes. El ganivet li sembla que està una mica suat. L’espasa japonesa podria estar bé. Ha vist que al remake espanyol de Kill Bill (en diuen Águila Roja) el protagonista en té una que fa prou goig. Durant un temps va pensar en el martell, la serra de calar, el tornavís d’estrella, la clau anglesa, la clau allen i altres estris, però després va deixar de veure Bricomanía. Després va invertir temps en I+D i se li va ocórrer que bé podia utilitzar una cullera, però ja se li havien avançat. Ser original en el món dels assassins en sèrie no és tan fàcil com sembla a priori.

Un detall que porta bastant bé és el de semblar bona persona a tots els seus veïns. És agradable i amable. A l’ascensor saluda a tothom i dóna conversa. És tan amable que quan la veïna li va demanar si tenia sucre, no tan sols li va respondre que sí, que en tenia, també va anar a la cuina i va omplir-ne un got que, amb el puto somriure d’amable assassí en sèrie, li va portar fins a la porta. És més, quan ella va dir-li que moltíssimes gràcies, ell li va contestar que de res! D’aquesta faceta n’està ben orgullós.

I ara acaba de pujar al tren, a Sabadell Estació. Busca diaris gratuïts. Sap que quan sigui un assassí en sèrie (perquè, bé, de fet encara no ho és del tot, assumim-ho sisplau) sortirà als diaris i n’haurà de retallar els articles.

El que molta gent no sap és el que us explicaré ara. Tampoc no us en donaré proves. Hi ha moltes ajudes que resten en la foscor, que encara no han arribat a oïdes de les fonts que no tenen proves del que diuen. Per exemple, sabíeu que quan un immigrant treu el cotxe del pàrking les columnes s’aparten per a què no rasqui el cotxe? No és pas aquest un assumpte fútil. De fet, els immigrants al volant tenen moltes més facilitats que no pas els aborigens. Però fins i tot la gent “d’aquí” en pot treure profit, per exemple, posant-se darrera d’un immigrant quan veu un semàfor vermell: a ells els triga menys el posar-se verd! És més, a la Diagonal els pillen tots seguits en verd. Perquè són immigrants i els immigrants tenen més ajudes que la resta.

També hi ha immigrants que no tenen cotxe i que, en conseqüència, es desplacen en tren. Aquests sempre troben seient. Però si hi hagués overbooking i haguessin d’anar drets, l’ajuntament els pagaria un spa i els donaria un val-descompte per a una T-10, que en el cas d’un immigrant és una T-11 (un 1% més!). Després d’anar a l’spa, si volen tenir un dia rodó, poden anar al McDonald’s. La cadena americana participa també en la conxorxa judeomasònicoesquerranoimmigraciocomunista. En aquest cas els Happy Meals dels immigrants tenen un 2% més de patates fregides.

Mireu si tenen sort els immigrants, que quan compren una Pepsi té gust de Coca Cola. Jo, en canvi, m’he de comprar una Coca Cola. Els Bollycaos tenen adhesius molt més xulos si ets immigrant. I si van a comprar càpsules Nespresso els atén George Clooney. Alguns diran que és qüestió de sort, però per sort la dels immigrants que juguen a la loteria. Si els toca, els toca el doble del premi. I si no els toca, també!

Però com a informàtic el que més m’afecta és que als immigrants no els peta el Windows fins passats 3 anys, 5 si són xinesos. Fins i tot es veu que es va fer una votació secreta al Parlament de Catalunya per canviar la llei de Murphy. Ara, si ets immigrant, la torrada no et cau mai pel costat de la mantega.

Ara bé, si donem la volta a la cançó dels Catarres, llavors serien les catarres les que s’haurien d’enamorar de canis. I així el català perviuria pels segles dels segles. Noies de Catalunya, sacrifiqueu-vos per la vostra llengua! Tingueu mainada a manta, vestiu-los amb xandall, talleu-li el cabell com el fill de l’Aida, però parleu-los en el vostre idioma! Passeu d’aquells que parlen català i utilitzeu els vostres encants per a seduir nengs!

Per mi no us preocupeu, no notaré la diferència.

—–

(*) De parelles homosexuals (o d’heterosexuals del mateix sexe) no en tinc dades.

Ja fa uns quants concerts que me n’he adonat: abans sentia la música, cantava, saltava, cridava. Ara no. Ara només sento, noto les notes, els acords, les harmonies. Com el baix lliga la bateria amb les guitarres per després anar a la seva. Com el solista ha canviat de pastilla un milisegon abans de tocar la primera nota del solo. Com el cantant evita les notes de la guitarra mantenint-se en la tonalitat. Hi havia un capítol de Beck en que en Ryûsuke li deia a en Koyuki que tanqués el ulls i es concentrés en el que sonava. Jo no ho faig això. Ressegueixo amb els ulls tots els moviments dels músics, veig les notes enmig dels gestos. És un defecte que he adquirit després de tants concerts observant els meus ídols, intentant aprendre tot el que pogués, per després arribar a casa i intentar reproduir-ho –sense gaire èxit– amb la meva guitarra.

Avui no és una excepció. Els meus amics són dalt de l’escenari. Havia tocat el baix amb els dos guitarristes en un projecte que es va acabar fa temps. Hòstia, aquest baixista és molt més bo que no ho era jo. I el bateria? Mai he sabut tocar més de dos compassos del ritme més simple de bateria. Ja vaig fer bé de quedar-me amb la guitarra.

Toquen les cançons del seu últim disc. Tot d’un plegat, noto una vibració a la mà esquerra. Què ha sigut això? Un altre cop. L’ampolla de cervesa ha vibrat a la meva mà. Per què? Em torno a posar en mode escàner. Fa. Res. Sol. Res. Do. L’ampolla vibra. L’últim glop ha deixat la cervesa exacta dins l’ampolla per a que aquesta vibrés en do. Està afinada.

Ho dic a la meva xicota. Mira que ets raro, em diu. Doncs mira que l’ampolla…, li dic jo. Li comento a un amic. Se’n fot de mi. Per què no els sorprèn? Cony! Que he afinat una ampolla de cervesa, eh?! Això no passa cada dia. No bec més de l’ampolla.

El concert s’acaba i els músics comencen a recollir. Seiem una estona i prenem una altra cervesa. I una altra. I una altra. I una altra. Però l’ampolla afinada en do continua amb mi que em sento sol en això que fa la guitarra si es toca l’acord adient (en altre cas, re). A l’hora de marxar faig mans i mànigues per a treure l’ampolla sense que ningú del bar se n’adoni. La meva xicota i els meus amics creuen que tot plegat ho faig per culpa de la borratxera que porto.

Arribo a casa. Són les cinc del matí. Deixo l’ampolla sobre la taula de l’ordinador. Endollo la Ibanez al Crate a través del Digitech Red Special. Pujo el volum de l’amplificador i del pedal al màxim. Poso el dit índex de la mà esquerra al tercer trast de la cinquena corda i el dit del mig al cinquè trast de la quarta. Pujo el volum de la guitarra mentre observo atentament l’ampolla. I sense perdre-la de vista li foto a les dues cordes amb la pua. El gos dels veïns del costat comença a bordar. La bessonada de dalt plora. Se sent un mecagunlaputa gloriós. I la cervesa ha vibrat.

Sóc feliç. D’aquí a una estona arribaran uns policies perquè els veïns es veu que s’hauran queixat. Els ho explicaré tot: el concert, la cervesa afinada. Demà em tocarà explicar-ho a la meva xicota: la policia, la cervesa afinada. Em deixarà, dirà que estic com un llum. A finals de mes em faran fora del pis perquè el propietari ha rebut queixes, a més de la denúncia. Tant hi fa. Tinc l’excusa perfecte: el concert, la cervesa afinada.

Ja al carrer, continuaré sent feliç. Duré ben tapada l’ampolla per a que no se n’evapori ni una gota de cervesa, per a no vessar-ne ni el més petit rajolí. Em penjaré la guitarra a l’esquena i, orgullós, diré a tothom que tinc un do. No pot dir-ho pas tothom, això.

A Àustria hi ha un poble que és conegut pels seus formatges. I els seus formatges són coneguts per la seva olor que impregna ànima endins, de tal manera que els pensaments, els anhels, les pors exhalen a suor de peus podrits de cent mil orcs que han menjat vòmit putrefacte de gegant marrà que es renta les aixelles amb mofetes gangrenades. Deu kilòmetres a la rodona no són més que herba sota vaques lleteres d’olfacte nul i consciència despreocupada que pasten bovinament. Els formatges són transportats en camions dotats de cambres de plom arreu del món. El pateixen encantats alguns sibarites escampats que volen fer patent el seu sibaritisme davant dels pallussos dels seus amics. A Nova York (o a Londres o a Tòquio, on sigui) ara mateix algú creu que està morint per culpa d’una bufetada a les pituïtàries.

Una carretera creua el poble perquè així la van fer, no perquè a la carretera li fes cap gràcia ser allà. Però només els més agosarats, els més anòsmics i alguns tarats la transiten. La resta de la gent voreja la ferum per una autopista circular que disposa d’ambientadors industrials a les mitjanes per a aquells moments en el que el vent es personifica en un gran fill de puta. De vegades no n’hi ha prou. Hi ha accidents. Es veu que el vòmit escampat per la part interior del parabrisa dificulta la visió.

El poble es diu Wohlriechenddorf i, per sort, la història va començar a Viena. També per sort (però de la dolenta), més tard vam haver d’anar a Wohlriechenddorf.

Es tracta de mostrar qui té els òrgans genitals més grans, més ben posats, més cridaners (a poder ser ensordidors), més matadors (especialment per a defensar a filles desvalgudes concebudes per obra i desgràcia d’un… sí, d’un matador) i, en versió deluxe, més lluents. Es tracta d’un munt d’inútils cridant sobre ells mateixos, esverats com la puta de l’acudit (dolent i ofensiu) a la que el tio que l’està donant pel cul li xiuxiueja a l’oïda, sensualment, que té la Sida.

Deia Daniel Closa al seu article “Evolució i nuesa” del diari Ara que als humans “destacar pel cervell ens omple d’orgull i pels òrgans sexuals ens fa gràcia”. És una errata: als humans destacar pels òrgans sexuals ens omple d’orgull i pel cervell ens fa riure. Almenys a la televisió i a pesar del nombre de fans que tingui Eduard Punset al Facebook.

Ara sembla que si no ets a les xarxes socials no existeixes. L’altre dia em van posar una multa i el policia en comptes del permís de conduir em va demanar si tenia facebook. I és que al facebook s’hi posa tot, fins i tot l’estat civil: la gent ara es casa pel jutjat, per l’església i pel facebook. Però atenció! Hi ha un estat civil que no acabo d’entendre, aquell que diu “és complicat”. Quan ho veig penso “aquest està casat, té quatre fills, dues amants (una d’elles de la família) i acaba de descobrir que la seva dona es fica al llit amb el seu germà”. Que aquest més que un estat civil el que té és una telenovel·la veneçolana.

He dit que la gent es casa pel facebook, però també s’hi divorcia. Abans d’ahir em surt un missatge “La Laura ara és soltera” i un amic seu, discret ell, prem el botó de “M’agrada” i li deixa el missatge “Vols que et consoli?”, que només li faltaven les babes. Es veu que el botó de “M’agrada” l’utilitzen els tios que creuen que serveix per lligar. Que la Maria diu “Les estrelles són molt maques aquesta nit”. “M’agrada”. Que diu “M’acabo d’afaitar els pèls de les aixelles”, “M’agrada”. Que diu “A la meva àvia li ha escapçat el cap un tren de rodalies”, “M’agrada”. Clar, la Maria s’enfada i diu “Com que t’agrada?”. I l’altre que ho arregla “dona, això vol dir que les catenàries estan bé!”. Però no només fan servir el botó de m’agrada. Si la noia puja una foto en bikini li escriuen “Guapaaaaa!”. De fet, si la noia està vomitant amb cara d’anar restreta escriuen “Guapaaaaa!”. La NASA encara no els ha acabat d’estudiar.

Al facebook pots anar posant el que et passa pel cap i que tothom ho vegi. N’hi que ho diuen tot: “M’acabo d’aixecar”, “M’estic preparant el cafè”, “Em prenc el cafè i encenc la primera cigarreta”, “Vaig a fer caca”, “Sóc al lavabo i estic ca…”. Prou! Vés-te’n al Gran Hermano!

Ser al facebook és com ser membre de l’església catòlica, és fàcil apuntar-t’hi però és difícil donar-te de baixa. Tinc un amic que es va equivocar i va enviar una sol·licitud per donar-se de baixa del facebook al Vaticà. Li van contestar que s’havia equivocat però que gràcies a això estaven treballant en copiar el sistema de baixes del facebook.

Però el millor del facebook és retrobar-te amb els companys del cole que fa més de vint anys que no veus. Que si fa vint anys que no els has vist per alguna cosa serà, no? No home, la veritat és que és bonic veure que la gent s’ha casat, ha tingut fills i que ara la seva vida és tant apassionant que se la passen jugant amb una granja virtual.

Però tornem a Ghost, que hi ha qui diu que és una pel·lícula molt bonica, però que no ho és tant. La pel·lícula té una errada de guió brutal. No, no parlo de Whoopi Goldberg que, sorprenentment, és la que salva el film. Parlo de les coses que poden (no) tocar els fantasmes. Es veu que el protagonista no pot tocar res, tot ho travessa. Segons explica un altre fantasma, no pot tocar res perquè en ser fantasma, d’entrada, no es pot tocar res. Per tant, l’explicació racional i científica és que la culpa d’aquest fenomen la té la fantasmositat intrínseca del protagonista. Vet aquí l’errada. Si no pot tocar res, com és que no se li cau la roba? Bé, podria ser, per desgràcia de tantes i tantes adolescents i no tan adolescents, que com que va morir amb la roba posada la roba hagués adquirit (per simpatia, per proximitat o per simple carinyo (*))  una afecció persecutòria o embolcallant cap al seu fantasma. D’acoooooooord. Però com és que no travessa el sòl fins al centre de la Terra? Posem que als fantasmes no els afecta la gravetat. I per què no vola, llavors?

Per sort (que en som, d’afortunats!) el fantasma científic li dóna una pista al protagonista. Per tocar les coses ha de creure realment que pot tocar les coses. Ah, Pepito! I si pot caminar perquè creu que pot tocar el terra? Mmmm, però llavors… en quin moment ha deixat de creure que pot xutar una llauna? Estudis homeopàtics (anava a dir científics però no ho puc dir perquè són homeopàtics) diuen (anava a dir demostren però no ho puc dir perquè són homeopàtics) que la llum blanca que es veu quan et mors dilueix molt i molt les neurones corresponents al còrtex preanal (si fos un estudi científic diria prefrontal, però bé…). Aquest fenomen fa que al final no quedi res del que hi havia al còrtex però no passa res, perquè la memòria de l’aigua fa que tot quedi igual però millor. Per això, abans de morir, el protagonista creu que pot tocar-ho tot amb normalitat i després ja mort, com que no passa res i res no canvia, ja no pot tocar res excepte el terra, que és molt millor. Magia? No! Homeopatia! Que no cola? Sí! Homeopatia!

I fins aquí Ghost, i d’altres fantasmes. En properes edicions acabaré la Trilogia de la Por. A aquest Fantasmes, l’acompanyarà un Zombies i un Vampirs. En el primer parlaré de com s’ho fa Belén Esteban per a que no li caigui el cap (pista: el cap ha de tenir cert pes, inclús per als zombies amb cirurgies reconstructives). En el segon parlaré dels bancs i de com una bona estaca clavada en un Servicaixa ha fet que alguns joves partícips d’un ancestral i tradicional ritus d’iniciació basc es sentin una mica menys indignats.

—–

(*) Carinyo significa “afecte, estima” en barceloní culte.

El concurs consistia en buscar un anagrama de MÀRIUSSERRA + LHOMEDELSAC + BROMERA. El premi, per a cadascú dels 10 guanyadors és un exemplar de L’home del Sac, de Màrius Serra, en la nova edició de Bromera. Aquí teniu els 10 anagrames guanyadors, no us els perdeu!: http://ploma.quellegeixes.cat/noticia/fitxa/196

Enhorabona a tots els guanyadors!