Digues la teva

Què volen aquesta gent?

noreply@blogger.com (locarles) — Thu, 22 Nov 2012 22:46:00 +0100

Ja hi tornem a ser, tot just han passat dos anys de les últimes eleccions, per no esmentar les darreres generals, que tornem a tenir l'urna a tocar dels nassos. Una vegada més els dirigents polítics s’adrecen a nosaltres per demanar-nos que els votem, acte purament democràtic i sobirà. Ens captiven amb bones paraules, ens atrapa la eloqüència i elegància de les promeses, mots ben sonants i enriquidors. Defensors a ultrança de les seves idees amb grans debats, mítings, parlaments, trobades, reunions, sopars, flors, caramels, glòbuls ... tot s’hi val perquè com a dòcil ciutadà caiguis en el parany i et deixis enredar per les xarxes hàbils de la política. Una vegada mosseguem l’ham, ells aconsegueixen tenir el vot al sarró, torna la veda de pesca i el teu vot cau en la obscuritat de l’oblit.

Totes les formacions (terme molt utilitzat en l’argot electoral i definida com acció de formar) tenen un programa polític, un ideari a seguir dels objectius a aconseguir durant la legislatura. Tots els programes sonen a música celestial, ideals, magnífics, extraordinàris! De que serveixen els programes electorals si no hi ha cap Formació que el compleixi. Fal·làcies. Menteixen deliberadament, sense nocturnitat i amb traïdoria, no passa absolutament res, tot estar permès en el Vila del Polític.

I em pregunto: per a qui governen aquesta gent? Per aquells qui els han donat el seu vot o, per un poder fàctic, econòmic i ocult que només estar al seu abast? Com a societat estem molt emprenyats, cada dia hi ha mobilitzacions a tort i a dret per alguna causa o altra, desnonaments, retallades socials, corrupcions, i un llarg etcètera. Però “ells”, aliens al que els envolta, continuen amb la “ceba” i fan conillets amagats a la realitat que vivim.

Impunitat, privilegis i prebendes, totes van de la mà. Al llarg d’aquests anys ha sorgit una nova classe social, també coneguda com a classe política. Els nens i nenes d’aquests país ja no volen ser metges, infermers, professors, advocats, enginyers, ... les màximes aspiracions és ser polític. No cal tenir estudis superiors ni formació complementaria de gestió o d’idiomes. "Ells" que viatgen en primera classe amb totes les despeses pagades, cotxe oficial, iPad, iPhone, ... Només cal iniciar la carrera de ben jove dintre les Formacions i a partir de favors i camaraderia, l’ascensió és proporcional als anys de prestació de serveis. Una vegada feta l’ascensió és qüestió d’equilibri i saber mantenir-se ja sigui dintre el sector públic o en llocs reservats i exclusius del sector privat.

Algunes Formacions demanen el vot prestat. En aquest país tenim força experiència pel que fa a crèdits i finançament, així ens ha anat. Quant es presta quelcom a algú sempre hi ha d’haver un rèdit al darrera, un benefici a obtenir. En cas que no obtingui res pel préstec realitzat, tinc dret a reclamar? Puc embargar-li els bens? Puc fotre’l fora del lloc que ocupa? El puc desnonar? Quina responsabilitat hi ha en cas d’incompliment de l’emprèstit?

Si algunes Formacions no actuessin ordenades com cossos de tropes al seu servei, amb estructures més obertes i menys jerarquitzades, amb llistes obertes i no pas tancades, la política seria molt més sana i digerible.

La política és pura vocació de servei a lo públic, al ciutadà que els ha posat en aquell lloc, però tota realitat és pura ficció. Ja ho deia Pla, però amb d’altres paraules, els polítics són uns senyors que us deixen el paraigua quan fa sol. Quan plou ja és una mica més difícil...

Per la cara

noreply@blogger.com (locarles) — Tue, 12 Jun 2012 00:23:00 +0200

http://www.flickr.com/photos/9960609@N08

Pantsu Getta és un joc força estès al japó i en aquest món tan globalitzat tota moda s’acaba important. El joc, una mica freake per no dir molt, consisteix en publicar un missatge en determinats fòrums on una més que xica anuncia que ha amagat un peça de roba interior intima usada en un lloc de la ciutat. Els interessats en el joc busquen la peça freake tot demanant pistes a la xica en qüestió. Qui la trobi tindrà la recompensa de quedar-se amb el trofeu. Amb lo fàcil que resulta juga a conillets a amagar.

El cas és que córrer el rumor que el president d’Espanistan va fer el mateix tot just abans de marxar a Polonia. Se’n va anar al Parque del Retiro i entre el fullam i la soca d’un arbre va amagar els seus clàssics calçotets, estil superman i faixats, talla extra-extra-extra-large. La idea era fer-ne difusió en els alts foros europeus i que el ministre de torn, Luis de Guin-2, els trobés per tal de mostrar-los a la resta de dirigents europeus. La troballa ha estat tan monumental, que gran part de la premsa internacional se n’ha fet ressò. Els que han mirat de ventilar i esbandir la roba se’n feien creus del colossal despropòsit. Del dret i del revés de la troballa s’hi ha trobat un marró de mides descomunals. Ràpidament en Rajoy, ja conegut com Noestoy, ha negat que siguin seus tot adduint que el marro ve de temps preterits.

Per tapar les vergonyes ha calgut un salvavides en forma de morterada de diners i així salvar la poca dignitat i honestedat que quedava. Mentre uns inflen l'armilla per tal d'esmorteir les aigües braves, el Noestoy continua amb la seva impetuosa abnegació a la grandesa i decoro del país. Fins i tot a can Time se’n burlen “You Say Tomato, I say Bailout”, que li han traduït com “Tomate sofrito y trabajo que te quito”.

Total que aquests no n'han tingut prou en entendre el joc del Pantsu Getta japonès que ja n’han fet la seva pròpia versió, el “Panxut i Jeta”. Això és el que són tots plegats, uns panxuts rabassuts amb molta, però molta "jeta".

http://lo-carles.blogspot.com.es/

Amb il·lusió...!!

noreply@blogger.com (locarles) — Wed, 30 Nov 2011 16:09:00 +0100

Il·lusió?

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans Il·lusió vol dir: “engany degut a una falsa aparença” o bé “esperança sense fonament real.” Aquest va ser el substantiu més repetit pels actuals governants d’aquest nostre país, pel que veig no el seu, abans d’assaltar el poder. I clar, els milers de votants que es van il·lusionar han estat (hem estat) uns autèntics il·lusos.

Amb tisores d’esporgar han començat arrencar totes aquelles males herbes que fan nosa, branques que no deixen passar la llum i sulfatar tots aquells paràsits i altres especies a extingir. La plaga global de la crisi ha estat l’excusa perfecte per aplicar tota una sèrie de mesures que només beneficien uns quants i perjudiquin a una gran majoria. Polítiques clarament de dretes, de la dreta més extremista i agressiva que ens ha governat mai. Governants amb afany de carregar-se els ciments de l’estat de benestar que tant ens ha costat d’aconseguir. Drets, prestacions i beneficis socials dignes d’una societat avançada amb les qual varem haver de lluitar durant anys: els nostres padrins, els nostres pares i nosaltres. Lo més fotut de tot és que ens ho han fet creure, ens ho hem cregut, hem tragat com autèntiques granotes.

Les masses callem i atorguem, en silenci, sumits en la letargia hivernal, els deixem fer, qui dia passa any empeny, ja vindran temps millor. No, no estem d’acord, molts no estem gens d’acord, però seguim en silenci i això a ells cada vegada els enforteix més com a governants i dictadors dels nostres destins. Res podem fer amb tot plegat, però encara tenim el dret a la rebequeria, a la queixa, a manifestar-nos i reivindicar allò que ens estant robant i espoliant.

Emulant al Josep Cuní, “prou, prou, prou...!!” Collons! (això ho dic jo)

Desperta Ferro!!

http://lo-carles.blogspot.com/

Debat a bat

noreply@blogger.com (locarles) — Wed, 9 Nov 2011 16:14:00 +0100

Flickr: Joker 74

L’evidència m’assenyala que fa mesos que hi ha una desafecció particular a escriure en aquest bloc de la mateixa manera que no es estrany captar una desafecció general de la política en aquest país. El primer és fàcil de solucionar, en canvi lo altre ho veig més complicat si ens atenem a lo vist en el mal anomenat debat de política general, ja que més que un debat va semblar una tertúlia de cafè, caragillo i caliquenyo, amb dues persones oposades i enfrontades.

En vaig tenir prou amb cinc minuts per fer-me a la idea d’allò que guanyava per estar perdent el temps davant d’aquell quadre en moviment en format digital, sobri i delirant; s'entén la semblança amb caixa tonta. El resum de premsa del dia i uns quants articles d’opinió han refermat la meva creença.

En ple segle vint-i-u i amb una revolució social digital, resulta patètic veure un face to face, que més que polítics carismàtics i de talla semblaven dos ninots de guinyol. Ranci, arcaic i amb olor a naftalina, així definiria el que es va veure el passat dilluns. Aquella immensa taula, llarga i estirada, amb una llacuna en mig que els separava, que s'assemblava més a un sopar entre el rei i la consort que no pas un debat. Durant aquells escassos cinc minuts vaig estar esperant que sortís per alguna escletxa aquelles mítiques formigues de trancas i barrancas, segur que haguessin fet més entretinguda la vetllada, però la única cosa que vaig poder albirar van ser dos termites soporíferes amb fam d'eleccions.

Generosa i a la vegada patètica va estar la salutació del moderador, Campo Vidal, paisà de la franja del candidat de CiU a les eleccions del 20N. Va començar saludant al respectable amb l’idioma oficial, desprès amb italià, per acabar amb portuguès. Com sempre se’n van oblidar que en aquest, el seu, país, també hi ha altres llengües oficials que conviuen amb la imposada: català, eusquera i gallec, o és que el debat no havia d’arribar a la perifèria peninsular?

Però continuant amb la tertúlia de cafè, que diuen que és per a tots, poques propostes van aportar els candidats. El de la dreta llegint el guió amb un escut antiesquerra, i el de l’esquerra, fabricant discursos amb propostes no presentades quan realment tocava. Tot plegat penso que el que ens espera per aquesta propera legislatura és una política d’improvisacions, ajustaments, retallades, austeritat i patiment i sobretot caspa, molta caspa. Aneu preparant un bon xampú.

No bé d'un pam, però si d'un dit

noreply@blogger.com (locarles) — Wed, 6 Jul 2011 00:43:00 +0200

Ara resulta que el grandària del dits sí importa, sobretot el dit índex i anular, i és que un estudi realitzat per científics sudcoreans revela que els homes que tenen el dit índex més curt que el dit anular tendeixen a tenir el penis més llarg.

A saber que l’índex és el dit acusador, que assenyala, i l’anular es on ens posen l’anell els casats. Si ets home segur que des d’estar mirant la proporció dels teus dits i verificant si es compleix l’equació antropològica d’aquests savis científics. Si ets femenina, deus estar dibuixant un somriure irònic, pensant que poca feina tenen alguns de posar-se a estudiar aquesta mena de coses tant urologiques, que lliga amb il•lògiques i que tan preocupa a la virilitat masculinitat.

Ara que apreta la calor, el xulo piscines o els dignats que passegen per la platja marcant paquet, tindran un altra passatemps i més paraments per reivindicar i evidenciar la seva masculinitat. Altres continuaran estirats a la tovallola bronzejant-se al gust del sol per mirar de dissimular i lluir d’altres extremitats corporals.

Penso en el torero quan saluda al respectable abans d’acabar la feina, i les martingales que haurà de fer per no ser descobert de l’engany. Haurà de tenir present aquesta circumstància i tenir ben proporcionats els dits de la seva ma amb les piles situades entre les engonals, aquelles bateries tan molsudes que donen llum al traje. L’inferior jeràrquic en l’escala militar podrà mostrar les seves virtuts a l’hora de saludar i demostrar que esta en un rang superior al comandament. D’altres no en tindran prou amb el dit mitger per fer aquell lleig gest eròtic, sinó que també és dedicaran a ditejar per mostrar la carregamenta i fer-lo encara més rabiüt.

De petit em despertava cert interès aquell extraterrestre tan simpàtic que en deien ET, penso amb aquell dit tan majestuós que assenyalava cap a casa seva si s’adiu amb les proporcions d’aquest estudi tan assenyat.

Com diu la Trinca, "No ve d'un pam, no ve d'un pam, Uei dubi dubi-dubi dubi-dubi dubi-dub, si està fresca i eixerida, no ve d'un, no ve, no ve d'un pam."

Bon estiu

http://lo-carles.blogspot.com/

Grana o Blanca Neus?

noreply@blogger.com (locarles) — Sat, 30 Apr 2011 12:03:00 +0200

Era una vegada un rei que se n’enorgullia a l’admirar les 9 copes que lluïa la vitrina continental, però feia temps que anava darrera la desena. És per això que tip d’insatisfaccions i frustracions es va casar amb la persona que considerava més bella, meravellosa i extraordinària que hi havia en aquell moment al continent. La consort era una persona molt intel·ligent, però orgullosa i arrogant. Tenia un magnífic espill, aguantat pels seus lacais, i quan es ficava davant seu, mirant-se, els preguntava:

Espillet, espillet, qui és la persona més preciosa i sublim d’Europa?

flickr

I el mirall responia: la persona més fantàstica i esplèndida del vell

continent ets tu.

Ell quedava satisfet, ja que els del mirall sempre deien la seva veritat.

No gaire lluny de la cort hi havia una altre personatge que creixia a l’ombra, va passar per les categories inferiors i va ascendir molt ràpidament, persona superdotada, respectuosa, coherent, humil, sana i equilibrada, treballava amb constància i perseverança, un líder nat amb qui inicialment pocs hi combregaven.

Però el consort del rei va tornar a preguntar al seu espill:

Espillet, espillet, qui és la persona més preciosa i sublim d’Europa?

La persona més fantàstica i esplèndida del vell continent ets tu, però ELL

encara ho és més.

El consort del rei va patir un atac d’histerisme i gelosia, parcialment va començar a embogir. Va ordenar als seus lacais la extinció total d’aquell personatge emergent, fos com fos, i que empressin tots els mètodes que calgués.

Així és com ens han pintat la realitat, la que ens mostren i veiem. El futbol no deixa de ser un espectacle, tant a dintre com a fora del camp , un esport de masses, l’opi del poble. S’ha magnificat amb excés i s’ha sobrepassat la línia estrictament esportiva. Els partits de futbol comencen quan l’àrbitre tira la moneda enlaire per escollir camp i acaba amb el xiulet final. Ja fa temps que això ha deixat de ser així. La caverna mediàtica, la central lletera, el villerato, ... termes que formen part de l’imaginari col·lectiu futbolístic i l’únic que fan és caldejar ambients i exalçar masses. Tot això, condimentat i amanit amb imatges, fotografies, articles, tertúlies, ... intoxiquen i crispen encara més l'olla, que va fent xup, xup.

Alguns que van estar a la final de València expliquen que hi va haver poc tracte hostil entre aficions. Que era molt fàcil veure parelles amb samarretes d’equips contraris, pares i fills, cadascú amb la seva indumentària i colors oposats. En general, els carrers de València era una comunió de gent i de colors. Encara que aquestes imatges poc s’han vist per la televisió, poca difussió s’ha fet en els diferents mitjans, la realitat venuda, o comprada, ha estat un altra. Gent que insulta, que malparla, que renega ... no dic pas que no sigui real, però m’agrada més comprar la realitat oposada que no pas aquesta. S’entesten a vendre lo més roí i miserable de l’espècie. Tertúlies i mitjans parcials, que insisteixen en tornar a retransmetre el partit moltes vegades des de vessants fragmentaries i tendencioses.

En tot aquest ambient crispat tampoc ajuden els tècnics i jugadors a l’hora de fer joc net. Espectacles esportius que viuen i veuen milions de persones, sobretot nenes i nens en edat de crèixer i amb les neurones mirall activades, hagin de presenciar lamentables escenes de invenció, fal·làcia i violència. Crits, xiulets, càntics, gestos insultants i molestos.

De vegades hauríem d’aprendre d’altres esports, com ara el rugbi. Al finalitzar el partit els adversaris es troben per compartir menjar i beguda, ingredients per crear climes d’unió, cordialitat i cordura, bastants absents darrerament.

Una mica de seny a tots plegats.

Societat 2.0

noreply@blogger.com (locarles) — Tue, 15 Mar 2011 16:45:00 +0100

Facebook, Tuenti, Messenger, My Space, Fotolog, Twitter, Skype … formen part de l'argot popular de la nostra societat. Gairebé un 68% de la població d’aquest país navega per internet per la qual cosa segur que alguna vegada n’han sentit a parlar.

Espais virtuals de llibertat sense govern i control tot i els intents fallits dels poders fàctics i mediàtics. Instruments revolucionaris i d’organització que han estat capaços de enderrocar dictadors i règims autoritaris. Eines despertador que han ajudat a societats a aixecar-se de la llarga letargia i miopia a la que han estat sotmesos durant dècades. Acoquinats, acovardits, oprimits per uns dirigents corruptes i cínics, que els han fet viure en una incessant desesperança, corrupció, injustícia, pobresa i desocupació.

Aquí, en aquest país, ja varem viure una tipus de revolució l’11-M, tres dies abans de les eleccions del 2004, quan van tenir lloc els atemptats terroristes on malauradament van perdre la vida prop dues-centes persones. En un primer moment es va atribuir l’autoria de l’atemptat a la banda terrorista basca, però desprès de les primeres investigacions policials, la versió dels fets va donar un gir de 360º. La hipòtesis que hagués estat comés per un grup terrorista yihadista començava a prendre força, encara que la postura que defensava el govern de torn insistís en l’autoria de la banda terrorista basca. Molts ciutadans vam considerar que el Govern mentia a l’hora d’assenyalar l’autoria dels atemptats, culpant a ETA per no relacionar l’atemptat amb una represàlia per part de Al-Qaeda a l’enviament de tropes a l’ Iraq. Durant aquells dies, quan encara no existien aquestes eines 2.0, es van produir mobilitzacions arreu del país a través de missatges SMS mitjançant el telèfon mòbil, en contra dels esdeveniments que s’estaven produint. Aquell dia el candidat del PP perdia les seves primeres eleccions.

Amb la societat 2.0 també s'ha destapat la vulnerabilitat a la que estan sotmesos tots els països d'aquesta planeta terra. Informació filtrada per ciutadans 2.0 anònims a través de l’organització WikiLeaks. Documentació sensible i posada a l’abast d’interès públic, que ha fet enrojolar a més d’un i a més de dos.

La gran catàstrofe del Japó que gairebé la podem viure en directe a traves de les diferents canals i xarxes socials d'aquest tsunami internauta.

Eines molt potents en mans de societats incontrolades, tot un risc pels governants i els lobbys, qui criminalitzen al ciutadà i l’usuari. Molesta i inquieta, d’aquí tots els intents per voler-ho controlar. Continues pressions per frenar tot aquest allau de llibertat, comunicació i unió entre ciutadans, a traves de lleis, tancament pàgines i continguts webs.

Prohibir està de moda, esperem que no sigui un verb que haguem de conjugar en aquest espai d'autonomia i independència. Visca la república independent 2.0!

http://lo-carles.blogspot.com

Qüestió de gustos

noreply@blogger.com (locarles) — Wed, 19 Jan 2011 14:55:00 +0100

Ja fa més de 30 anys que es va recuperar la Generalitat de Catalunya gràcies , entre d'altres coses, al crit d’un miler de milers de manifestants demanant “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”. Tot i els crits d’aquella època, definitivament penso que des de centralitats ibèriques peninsulars encara no han estes res. No han digerit que en aquesta “grande y libre” existeixen diferents nacionalitats, idiomes i realitats socials.

Per primera vegada i desprès de 3 dècades de reivindicacions s’ha aconseguit que els representants dels diferents territoris puguin parlar al Senat (camera de representació TERRITORIAL) la llengua que li és pròpia del territori: català, gallec, valencià, basc i castellà, encara que aquesta última ha gaudit de grans prerrogatives.

Alguns tenen raó quan afirmen que “esto no pasa en un país normal”. Si, ha calgut empassar-se massa temps per adquirir aquesta normalitat reconeguda en la carta magna i és que en referència a l’idioma “vernaculo” de cada comunitat s’havia obviat “verna” per quedar-se amb “culo”. I ja ficat en Berna, però amb B de “burru”, capital de Suïssa, caldrien que sabessin que en aquest petit país alpí hi ha fins a 4 idiomes oficials reconeguts i on és dona una traducció simultània a 3 idiomes: alemany, francès i italià. Un altre país petit i normalitzat com Bèlgica, el senat està representat per 3 llengües: holandès, francès i alemany. Sense moure’ns de Brussel·les· i estirant el cap a altes instàncies ens trobarem amb el parlament de l’Europa dels 27 on s’arriba a parlar fins a 23 llengües, la qual cosa suposa 22 traduccions simultanis, tot un repte.

Si, és veritat, allò que no hauria de passar en un país normal és deixar al marge i desatès la riquesa cultural i diversitat lingüística de la perifèria nacional ibèrica.

Aquesta centralitat ibèrica peninsular, a banda del sabor que ens proporciona la llengua, també vol apropiar-se del cafè que un dia va saber repartir. Ara se n’adonen que els ha sortit amarg, massa cafè per racionar i poc gra per moldre. Hi ha comunitats nord-peninsulars que tenen el privilegi de poder prendre’s un llarg cafè estil americà, altres l’han de diluir amb llet, però ara s’estila l’expresso tipus ristretto dolce gusto, curt, però intens, amb sabor agredolç. El que està clar és que ningú vol ser marginat i quedar-se amb el marro o hauria de dir marró? Molt em penso que passarem un quants anys amb un descafeïnat curt de cafè, llet descremada i sacarina.

El concert de la pau

noreply@blogger.com (locarles) — Wed, 22 Dec 2010 09:49:00 +0100

La música, el llenguatge més universal de tots, el llenguatge que tothom entén, que proporciona alegries i emocions. El llenguatge que uneix i crea ponts d'aliances, que enforteix als éssers humans, que dona caliu i ambienta la vida. So, silenci, ritme, compàs, cadència, continuïtat i coherència. La música, bellesa harmònica, l’art més global i planetari.

Que bé que algun dia sabéssim trobar la tonalitat perfecta i poder assistir al concert d’un mon més just i solidari que entengués el significat de les paraules: pau i felicitat.

Bones festes

http://lo-carles.blogspot.com/

A por ellos, que son pocos y cobardes!

noreply@blogger.com (locarles) — Fri, 29 Oct 2010 14:58:00 +0200

Darrerament volten per la xarxa missatges virals en contra de la immigració, de l’immigrant. Aquella persona vinguda d’altres indrets que refusa un treball remunerat amb 1000€ perquè, diu textualment el missatge: “no, no lo quiero, porque ya tengo la seguridad social y los medicamentos gratis, y porque perderíamos ayudas y subsidios de la Generalidad de Cataluña y del ayuntamiento; si es en "negro", sí que lo quiero, pero en "blanco”, no”. Una persona que té tres fills que alimentar i diu que no li interessa el treball! Interessant reflexió. I aquell altre missatge que comença amb una pregunta: ¿Sabéis cuánto cobra un "ilegal" en Vitoria-Gasteiz? I continuar així: “Pues entre la ayuda a la integración y la ayuda al alquiler, se lleva a su cuenta y sin pegar un palo al agua, un total de 900 EUROS. Como contrapartida, el individuo tiene la obligación de hacer NADA.” Com diria aquell, im pressionant, que im pressiona.

No entenc a qui beneficia aquests tipus de missatges, però si tinc clar a qui perjudica. No cal dir-ho que en tot estat del benestar se’n fan abusos de les prestacions socials i que de vegades reben ajuts i beneficència aquells qui no la mereixen. De vegades els filtres no són tan eficaços com es pretén.

Precisament avui, quarts de 9 de la nit, he passat per un càrrec bastant cèntric de Lleida, un carrer que porta nom de Sant, el de Marti i, hi havia molta gent fent cua, mares, pares, fills, gent gran, carros de la compra, bosses buides, esperant el seu torn per rebre alguna cosa per menjar els propers dies. També avui, quarts d’11 de la nit, una persona ben vestida i endreçada, amb mig cos dintre el contenidor, buscant alguna engruna per endur-se cap a casa. I cada vegada en veig més de persones abocant-se dintre aquestes tristes goles d’escombraries.

Si, això de la crisi és com una “merienda de negros” per buscar el toc racista, o una olla de grills, per mantenir el bilingüisme. Primer vam estar els funcionaris, vilment criticats com a ganduls i privilegiats de mantenir un lloc treball. Darrera van venir els aturats i pensionistes, que amb ells, el sistema no s’aguanta per enlloc. El sector de l’ensenyament, aquest si que viuen bé! Ara toca els sindicats, els sindicalistes, els alliberats i les seves vagues. I per últim, els més marginats de tots, els indefensos, els immigrants. Apa... cremem-ho tot! A la foguera! En definitiva, sempre acaben pagant els mateixos, el treballador, els més pobres i els més desafavorits de la societat.

“Eleccions a la vista!" va cridar el Molt Honorable Sr. President, i tots els partits polítics comencen a fer bullir l’olla. El punt de mirar ja està fixat, només cal començar a disparar i que la gent és remogui, s’inquieti, es neguitegi i acabi buscant el culpable de tots els seus mals, que sempre és el més desprotegit a qui li costa córrer, el més feble. Quin és el propòsit de tots aquests despropòsits i insidiós missatges totalment intencionats? Destruir a un grup social, nacional, ètnic, racial o religiós? Doncs aquesta és la definició de genocidi. Us sona?

Carta de comprimits

noreply@blogger.com (locarles) — Sun, 17 Oct 2010 22:55:00 +0200

A partir d’aquest curs tots els pares i mares haurem de signar un document de compromís, talment dit carta, juntament amb l’escola, amb una sèrie d’obligacions i accions a realitzar en l’educació dels fills, barra filles. Document on es formalitza una col·laboració entre famílies i escola, i que pretén incentivar la implicació de les famílies en l’educació dels fills.

D'ençà que l'aparell Predictor va donar positiu que vaig començar a adquirir un compromís amb aquell futur caganiu. Sabia quines serien les meves obligacions com a pare, entenia tot allò que comportava el fet de portar un descendent a aquesta vida. El compromís ja el vaig adquirir en aquell moment, quan encara no havia ni obert els ulls per veure la llum d’aquest vida.

Anys desprès ve el polític de torn i em diu que haig de signar una carta de compromís per l’èxit educatiu dels meus fills. Durant tots aquests anys no m’ha calgut signar cap tipus de document i he estat fidel al compromís adquirir temps enrere.

Avui he de signar un document de compromís per l’educació. I demà? Potser hauré de signar un compromís vers els meus pares, padrins i família en general? Hauré de signar un compromís amb tota la societat en general, amb el medi ambient, amb la pobresa i la fam al tercer mon, amb la pau, amb els amics, companys de feina, ...

Aiii... Sr. Polític! Aquest preparat farmacèutic que ens ha disposat, aquesta carta de comprimits de laboratori que ens de prendre per sanar un mal endèmic denota una falta d’idees i clarividència per aixecar una minada política educacional. Caldria centrar els esforços cap a altres direccions.

I vos, Sr. polític de torn, heu signat algun paper de compromís vers la societat que dirigeix i li va atorgar un “vot” de confiança? Ha complert tot allò que va prometre damunt d’un pedestal i darrera un programa electoral ara farà justament quatre anys? Preocupis d’aquells compromisos adquirits i que no ha complert. A cal sabater, sabates de paper.

No em cal signar cap tipus de carta per comprometrem amb l’educació dels meus fills, tampoc no cal que em digui que he de fer i com ho he de fer per educar els meu fill, barra filla, això deixiu a criteri dels pares i de l'escola que un dia vaig escollir.

I aquells qui no compleixin amb la carta de compromís, quines seran les conseqüències? Poder la resposta la tenen tots aquells nens i nenes que viuen en situació de risc i desemparament en cases d’acollida o en centres de menors. Encara que també els hi podem preguntar a tots, barra totes, els mestres, docents, i professionals del món de l’educació.

I si no signo la carta?

Tot plegat... papers mullats.

http://lo-carles.blogspot.com/

Un 9 curs

noreply@blogger.com (locarles) — Wed, 8 Sep 2010 14:07:00 +0200

Avui comença un curs nou, un nou cicle, avui és l’inici de tot, dels bons propòsits, l’inici de nous replantejaments, de regenerar, de construir per encara amb més optimisme el futur.

Els programes de radio i televisió que ens acompanyen durant tot l’any prenent el relleu de la refrescant i entretinguda programació estiuenca. Els anuncis televisius es posen a to i les grans editorials ens recordaran durant aquests dies tot allò que poden fer per estar ben distrets durant l’any, amb col·leccions inútils, inacabables, en forma de còmodes i atractius fascicles, per generar una compra compulsiva i obsessiva: pedres del mon, nines de porcellana, animals de companyia, cursos d’idiomes, avions de guerra, vaixells de peces, curs de ball de saló, trens en miniatura, virus de la grip i un llarg etcètera.

Atrapar no vol dir enganyar, res hi té a veure, el que fa és crear una necessitat i que sigui satisfeta.

Algun dels titulars de la setmana passada.: “Apple obra una botiga a BCN”. Prop d’ un miler de persones es van aglutinar a les portes de la botiga per ser els primers en mossegar la poma. Al més pur estil americà els clients anaven entrant a la botiga, com si fossin jugadors i animats per les cheers leaders en forma de dependents, amb crits i càntics de la “hinchada” pomera: “You’ll never walk alone”. No fa gaire van obrir una botiga aquí a la nostra ciutat de components Apple i no recordo que se n’hagués fet tan rebombori. Poder ho fa que per aquestes contrades no fem massa cas de les pomes mossegades i que cauen al terra.

A journey, el llibre de l’exprimer ministre britànic, Tony Blair, va ser rebut amb una pluja d’ous, ampolles de plàstic i sabates llençades per diversos manifestants. L’exprimer va haver de ser protegit pels seus guardaespatlles i un cordó policial per evitar rebre els projectils. Aquest si que aconseguit un bon “viatge” de vendes amb aquest tipus de difussió.

Avui, primer dia de curs, primer dia d’Escola, toca parlar dels nens i nenes que van a l’Escola, dels mestres i professors, del projecte 1 X Ui, de les noves tecnologies, de barracons, d’escoles deficiències, de la setmana blanca, de les colònies que no es faran, ... No, avui no toca, que diria l’Honorable Pujol, avui el President Montilla s’ha destapat amb l’anunci de la data de les tan anhelades eleccions. La noticia del retorn a les aules ha quedat a una segon terme. És veu que la marca “educació” últimament no està massa de moda en aquest país. Casualitat? El món n’és ple de casualitats.

Avui comença un nou curs ple d’optimisme i esperança, amb unes eleccions a tocar de la cantonada, amb una possible pau a Euskadi i al pròxim orient, comença un nou curs ple de reptes i desafiaments.

Determinats missatges reclamen l’atenció, però de vegades distorsionen la realitat. El que si està clar és que avui comença un nou curs carregat d’il·lusions i optimisme, o no!

http://lo-carles.blogspot.com/

Cut paste

noreply@blogger.com (locarles) — Wed, 30 Jun 2010 00:03:00 +0200

En el món de les TIC i en l’ús dels ordinadors personals és ben coneguda l’acció de tallar-empegar, sobretot pel que fa a l’entorn dels processadors de textos, maneig d’arxius, carpetes i altres objectes. Tallar, origen, per transferir a una altra banda, pegar, destí. Aquesta acció tan simple i quotidiana a saltat de la pantalla de l’ordinador a la societat civil, i molt em sembla que per quedar-se i estar-s’hi una bona temporada. Com que s’ha gastat els diners de tota una dècada, ara toca contenir la despesa durant un període d’aquests etiquetats com de llarga durada. I això com es fa? Fàcil! crtl+X (tallar) i crtl+V (empegar).

El primers a experimentar aquest cut-paste hem estat els funcionaris, seguits pels depauperats pensionistes. El botó del govern ha estat aquesta fantàstica estisoreta, amb la que s’ha dedicat a tallar gran part del sou dels funcionaris, congelar pensions i retallar prestacions socials i així poder empegar i taponar el malaltís forat deficitari de l’economia. Tallar i empegar, ho trec d’aquí per posar-ho allí, així de simple i trivial.

Grans fortunes i crematístics patrimonis, aconseguits durant aquests darrers anys, han tallat i pegat les seves propietats per fer-les dormitar en paradisos fiscals i així evadir tot aquest tuf de crisis endèmica. Guanys i beneficis que un dia van pescar i retallar a costa de molts ciutadans d'aquest país, ara enganxen en aigües més tranquil·les.

Lladres de Palau i polítics corruptes, també han sabut retallar diners públics per enganxar-los en butxaques pròpies i alienes, encara que estaria bé que aquesta gent de Palau, que l’únic que entén de música és la del soroll de monedes, engeguessin el ventilador excremental per així acabar d’esquitxar tots aquells que han ballat al so de la seva cantarella.

L’altra gran tisorada ha estat el vilipendiat i poc consideratEstatut de Catalunya. Amb cura i enginyeria judicial, un tribunal que es fa dir constitucional ha retallat moltes de les aspiracions d’un petit país. el poble espanyol va fer el mateix a través dels Corts Generals i el tercer gran poder, el que sembla que mana més que ningú també hi ha dit la seva. La tècnica emprada ha estat la mateixa, cop de tisores i avall que fa baixada. Pel que sembla té més pes la paraula d’aquests grans senyors amb toga i cara de solemnitat, que no pas la voluntat i sobirania de tot un poble. En poques paraules, aquests senyors de negre ens han menystingut i s’han passat la voluntat de tot un poble pel seu arc de triomf en forma de regatera.

Des d’aquí hauríem d’emprar l’acció copiar-pegar i, importar antigues manifestacions populars de moviment i rebel·lia com va estar la revolta dels segadors o la històrica manifestació del 1977 on més d'un milió de persones reclamaven uns drets nacionals al crit de "llibertat, amnistia, estatut d'autonomia".

Però com tot, molt soroll i poques anous, i tot s'acabarà amb un desa i tanca, obrint un document nou. Encara que estaria bé un crtl+alt+supr i reiniciar tot el sistema

Elogi a la gratitud

noreply@blogger.com (locarles) — Thu, 29 Apr 2010 23:42:00 +0200

El Jaume, un agraït company de feina i penúries de moodle, m’envia un article d’una amiga de l’Enric, un altre agraït company moodlador, que porta per títol “Entrenemos la Gratitud”. Explica que la gratitud fomenta la felicitat i hem de procurar entrenar-la repassant les coses que giren al nostre voltant.

De petit, el mestre va demanar a tota la classe una redacció amb el tema “per què donaries les gràcies als teus pares”. Vaig començar a repassar en el meu imaginari infantil i immadur la relació de coses que havien fet per mi. Recordo que el llistat no era massa extens i tot girava al voltant de coses materials i supèrflues. La redacció quedava vídua de contingut per la qual cosa calien afegir-hi més coses per arribar al mínim de paraules exigit. Li vaig dir a la meva mare que m’il·luminés, que em digues coses (en plural) que havia fet per mi: “la vida, haver nascut”, va respondre. Hòstia! Simple, ras, curt i en singular, “la vida”. El bolígraf va començar a escriure i les paraules començaven a brollar.

Cada mati, quan aixeco la persiana i el primer alè de llum de dia em dona la benvinguda, és dels pocs moments que agraeixo a la vida el pur plaer de viure. Desprès mostro la meva gratitud de forma instintiva.

Sí, és un exercici que fem habitualment de forma irreflexiva i educada: quan et serveixen un cafè, et venen el diari, al supermercat, ... gràcies, bon dia; quan vas en cotxe i donés pas, gràcies per deixar-me passar; quan t’atenen per telèfon o el veí que t’espera per pujar junts a l’ascensor, gràcies passiu bé. Sí, el dia a dia n’és farcit d’aquest tipus de gratitud.

Però... quantes vegades hem agraïts als pares per haver-nos donat l’oportunitat de viure, de créixer i d’estimar-nos? A la parella, que esta cada dia al nostre cantó, dia si i dia també i amb la que envellirem junts. I als fills? per l’alegria, no sempre sinó no serien els nostres fills, i estima amb que ens alimenten? I els germans, als qui només cal xiular perquè sempre estan allí. Amics, amigues, companys i companyes de feina per la paciència i dèries del dia a dia. Mestres, professors, educadors i tota aquelles persones que han fet i fan que la vida sigui una mica millor i més fàcil de viure-la. I com no, el Barça, jugadors i staff tècnic, en hores baixes, però que tantes tardes i nit de glòria han donat.

I a vosaltres, per la paciència i el coratge de llegir. Gràcies, les teniu totes!

Uf...! Penso que és un bon exercici, i miraré d’entrenar-me cada dia.

Gràcies.

Ja és primavera!

noreply@blogger.com (locarles) — Mon, 22 Mar 2010 23:28:00 +0100

El company de blog, que està una mica zurruleta, m’ha fet veure que ja és primavera al Corte Inglés amb boniques imatges de la seva amiga i els camps de l’horta.

Aprofitant aquesta bonança, he decidit canviar l’activitat esportiva, que normalment faig tancat en un recinte, per un altra en un espai a l’aire lliure. Sabatilles esportives, dessuadora, iPod i a córrer!

Bruce Springsteen i Street of Philadelpia acompanyaven els primers compassos de cursa. Els pulmons inspiren i expiren aire, els cotxes també expiren gasos lacrimògens i contaminants. Coldplay fa entrada amb el seu Viva la Vida. A ritme continuo dansant pels streets de Lleida. Un cartell em dona la benvinguda a l’espai natural La Mitjana. Lluny de l’estridència de la ciutat, enfilo natura en dintre, amb els àlbers, xops, salzes, oms i un immens bosc de vegetació. Retiro els auriculars que taponen les orelles i em deixo endur pels sorolls naturals. Els ocells canten a la primavera, els rèptils es camuflen pel sotabosc, els peixos comencen a treure el cap i els rosers juntament amb algun lliri criden a la natura amb el seu esclat de colors i olors. Sense pressa però sense pausa continuo inspirant i expirant, respiro i oloro sabors primaverals. Abandono el cant dels ocells per concentrar-me amb la respiració, lenta i profunda, amb les palpitacions del cor, veloç, arrítmic. Les cames continuen la seva anadura particular amb destí cap a cap lloc. La diligència s’atura en un bonic lloc, apartat de tota civilització incivilitzada, prop de la verdor i frondositat de la mare naturalesa. Inspiro i expiro, el terra és ple de saó fruit de la pluja del dia anterior. Agafo aire cap en l’aire i contemplo l’alçada dels arbres fins allí on també busquen amb les branques i fulles la seva respiració. Natura en estat genuí?

Instants de contemplació i gaudiment. Lluny, el sol es comença a pondre. És hora de marxar. Inspiro i expiro, sense pressa i sense pausa, les cames reprenen la marxa de retorn, aquesta vegada cap a un destí prefixat. Marxo de la natura i torno a la selva asfàltica. Els auriculars que duia penjant tornen al seu lloc. Aquest cop Amaral entre en escena “Te necesito como a la luz del sol, en este invierno frío”. Córrer, inspirar, expirar, palpitacions, suor, esforç,... de cop i volta se m’atura la música. Penso que ha estat algun sotrac inesperat, o han estat els de la SGAE per no pagar el canons d’autor?

65+2

noreply@blogger.com (locarles) — Sun, 14 Feb 2010 22:47:00 +0100

Seixanta-cinc més dos fan seixanta-set. Seixanta-set (67), sis més set sumen tretze. Mal número per la jubilació.

Tot és qüestió de números i el govern ja fet els seus. D’aquí uns anys no li quadrarà la caixa de la Seguretat Social, per la qual cosa ha d'allargar l’edat de jubilació. Algú ha estirat més el braç que la màniga amb en el fons comú de la inseguretat social. Solució! Allarguem l’edat de jubilació d’aquells que s’escarrassen dia a dia, dels pencaires. Ah…!! Quina delícia! Sempre paguen justos per pecadors.

Ses senyories diputats, barra, diputades, que tinguin entre 7 i 9 anys de mandat legislatiu tenen dret a una paga complementaria a la de la Seguretat Social, de tal forma que els asseguri un 80% de la pensió màxima; si sumen entre 9 i 11 anys, el 90% de la paga màxima i si tenen més d’11 anys (la gran majoria) obtindran el 100% de la pensió màxima. No està gens malament.

En canvi, l’escarrassat treballador de tota la vida necessitarà 35 anys de cotització i en cas de voler cobrar el 100%, els últims 15 anys hauran de ser per l’import màxim de la base. Encara que el socialism€ patri del govern està per estirar-ho 10 anys més, és a dir, 25 anys.

Després també tenim el circ muntat dels principals culpables d’aquesta crisi endèmica, les fusions de caixes i bancs. El Govern crea un fons de reestructuració d’ordenació bancària (FROB) que té com a principal objectiu gestionar els diferents processos de re-construcció, per no dir reestructuració, d’aquestes entitats. Amb tot aquesta tramoia de la crisis les diferents entitats bancàries han d’iniciar un procés de fusió amb la conseqüent reducció d’oficines i per tant de plantilles. Molts treballadors engrossiran la llista d’aturats i d’altres gaudiran d’una prejubilació. I d’on sortiran aquests diners per la prejubilació? De l’esplèndid fons creat per govern (FROB). És a dir, que molt d’ells no caldrà que arribin a l’edat de 67 anys per jubilar-se, simplement que tingui un mínim d’anys de servei a l’empresa i amb més de 55 anys ja podran començar a beure d’aquest fons.

I a l’escarrassat de tota la vida? Haurà de continuar pencant i sumant anys fins quedar escarransit i escurat de salut. Encara que continuo pensant que el 67, igual que el 13, és mal número per jubilar-se.

El cul de Catalunya

noreply@blogger.com (locarles) — Sat, 23 Jan 2010 22:41:00 +0100

Conforme enfilaven la carretera un cartell advertia que entraven en zona perillosa. Més endavant trobarien un anunci de mesures preventives i l’equip necessari de protecció nuclear, química i radiologia, que calia portar per endinsar-se en el territori.

Un dels visitants preguntà al guia per què la zona duia el mal nom del “Cul del Catalunya”. La resposta és fàcil, va adduir el guia, perquè el cap de Catalunya és Barcelona que mira cap a Europa, passant pels Pirineus, les extremitats són Lleida i Tarragona, i el cul, la merda de Catalunya, l’abocador nacional és en aquest territori, que, com podeu observar, s’hi fa difícil viure-hi actualment.

Varen entrar en un municipi desolat i abandonat a la seva sort, on encara es palpava la remor d’antics habitants. Amb lletres confuses encara es podia llegir el rètol que duia el nom de la població, Almatret. Desprès de passar aquell esperpèntic paisatge desolador, el vehicle s’aturà damunt d’un turó on es podia atalaiar l’antiga Comarca de les Terres Fun-Ebres. Amb veu ampliada, el guia començà el seu particular discurs: a la seva dreta poden veure la central Tèrmica banyada pel riu que va rEbre. Com poden observar està en ple rendiment ja què el fum que desprèn pràcticament no deixa que s’escoli el raigs de sol. Una mica més a l’esquerra i també vora el riu, molt a prop de l’antic nucli deshabitat de Ribarroja s’aixeca l’altra central tèrmica. Continuant amb la mateixa vista, una mica més enllà, veuran la tercera central, de les mateixes característiques que les anteriors. Sense força la mirada poden veure el gran fumeral, de la Central Nuclear, que s’albira al voltant del que és coneixia com a poble d’Ascó. Una mica més enllà del terme, on hi ha molta maquinaria pesant treballant sobre el terreny, veuran el cementiri nuclear. Cementiri que es troba soterrat uns quants metres avall i que a causa de les filtracions produïdes s’han vist obligats a prohibir el consum d’aigua del riu aigües avall. Aquesta prohibició va comportar l’abandonament de cultius, indústries i la conseqüent davallada de la comarca. Més tard va haver de fer-se un trasllat forçat de la població cap terres més segures.

El guia continua amb la seva narració: l’arbre aquí representat és una olivera. No fa molts anys era el símbol de tota aquesta terra. Procedent del suc del fruit de l’olivera, l’oli va ser considerat l’or líquid de la comarca durant anys i uns dels aliments més sans i imprescindibles de la cuina d’aquestes contrades. El cultiu d’aquest fruit anava molt lligat amb aquesta terra que xafeu i la gent se’n sentia orgullosa de poder conrear-la.

En acabar les explicacions va indicar que havien de continuar amb l’itinerari fixat ja que molt aviat començaria a caure la pluja àcida.

Aló?

noreply@blogger.com (locarles) — Sun, 3 Jan 2010 18:21:00 +0100

La telefonia mòbil ha comportat un impacte social i econòmic que hauria estat inimaginable fa uns anys enrera. Segons dades estadístiques oficials, en aquest país hi ha més de 52 milions de línies donades d’alta, és a dir, més d’un mòbil per habitant. L’evolució d’aquest artifici tecnològic ha permès disminuir la mida i el pes i, ha comportat majors prestacions i un millor servei.

Al principi dels anys noranta vaig poder veure el que seria batejat com un dels primers mòbils d’aquest país. La bateria anava introduïda en una espècie de maleta, rígida i compacta, d’on sobresortia un auricular. Per aquell temps era un invent revolucionari; un aparell que permetia poder parlar des de qualsevol racó i estar sempre localitzable, sense fils i cables pel mig. Si en aquells anys hagués pogut tenir una petita finestra per on veure el futur, és a dir, l’actual present, hagués estat realment extravagant i insensat explicar-ho. Segur que m’haguessin tractat d’un visionari il·luminat, llunàtic o friki (encara que aquest últim terme no s’utilitzava col·loquialment)

A través d’aquesta suposada finestra hagués pogut explicar que en el futur tothom portaria un o més mòbils a la butxaca, que seria tant o més petit que un paquet de tabac, pesaria menys de cent grams, es podria estar constantment comunicat amb qui es vulgues i on es vulgues, en qualsevol racó del planeta. També es podria fer fotos, escoltar música, visualitzar vídeos, posicionar-se en un mapa amb tecnologia GPS, transmetre dades, veure la televisió, fer una vídeo conferència, jugar en línia amb persones situades a l’altra extrem de món ... Hi haurà tecnologies molt avançades conegudes com a ADSL, BLUETOOTH, SMS, WAP, WIFI, MP4, POTCASTS, ...

Ara penso com serà el futur d’aquesta tecnologia, que ens oferirà, com estarem connectats, quin tipus de comunicacions tindrem. M’agradaria obrir una altra finestra i poder visualitzar-ho. Haurè de fer correr la imaginació i tirar de fantasia. Potser tindrem uns microxips implantats en el nostre cervell i amb una simple acció del cap atendrem o realitzarem trucades, potser els nostres dits feran d’auricular, potser hi haurà un sistema de telepatia i també ens podrem teletransportar, ... sí, potser sí que ara m’estic comportant com una autèntic friki.

Aquest any 2010 ha estat declarat per l’ONU any Internacional d’Acostament de les Cultures. La tecnologia mobil aposta per la comunicació i el dialeg; la comprensió i la cooperació entre diferents cultures i religions a favor de la pau depen de la societat.

Feliç any 2010.

Una pau "novell"

noreply@blogger.com (locarles) — Sun, 13 Dec 2009 23:19:00 +0100

Entre les voluntat d’Alfred Nobel estava repartir els seus bens en forma de premis, i un d'ells és el premi Nobel de la Pau: “una part (dels béns) a la persona que fet el màxim o la millor obra de fraternitat entre nacions, l’abolició o la reducció dels exèrcits d’armes i per la promoció dels congressos de pau.”

El guanyador de l’edició d’enguany ha estat el president de la potència mundial més bèl·lica de la història, Barack Obama, pels esforços fets en la consolidació de la diplomàcia internacional i la cooperació entre els pobles. No li treure els mèrits d’ésser un president dialogant i que ha fets gestos en favor de la pau per atansar posicions, un president que ha estat ferm a l’hora de demanar un mon lliure d’armes nuclears i que ha realitzat un treball constant per aconseguir la pau al Pròxim Orient promovent el diàleg amb països com Iran i Corea del Nord, però no deixen de ser això, gestos, actes de cara a la galeria que en política són importants i molt, però també s’ha de passar als fets, a les accions a la realitat. No deixa de ser irònic que al principal país subministrador d’armes del món i el que més inverteix en despesa militar li sigui atorgat un dels màxims guardons per la pau. Posar a la mateixa alçada el president dels EEUU i, personatges tan il·lustres com Rigobert Menchú i la Mare Teresa de Calcuta i organitzacions com UNICEF o metges sense fronteres, sembla més aviat una extravagància i excentricitat.

Valgui aquesta reflexió feta per un fill, amb escassos deu anys, al seu pare, amb més o menys aquestes paraules: per acabar amb la fam i les guerres al món, i aconseguir una pau duradora, per què no deixen de fabricar armes, fan que aquestes desapareguin i tot aquest cost l’inverteixen per alimentar a la gent que passa fam?

I parlant de fam i armes, bonics gestos els que esta fent el Regne d’Espanya davant la vaga de fam de na Aminatu Haidar perquè la deixin entrar al seu país i haver renunciat al passaport marroquí. Marroc és el principal client del regne espanyol en la compra d’armament, armes que segurament deu utilitzar per apaivagar els ànims del Sàhara Occidental, antiga colònia espanyola que va deixar al seu albir en mans marroquines.

No hi ha dubte que el millor gest en favor de la pau seria el proposat per aquest nen amb escassos deu anys. De vegades penso que els meus fills són molt més desperts que tota aquesta gent que ens dirigeix.

TORNA NADAL

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu

ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.

Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules

mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol

Blog Lo Carles

Per tots els Sants

noreply@blogger.com (locarles) — Fri, 6 Nov 2009 22:54:00 +0100

Les persones moren quan nosaltres les esborrem del nostre record.

Buscant nous reptes

Blanca Martinez. Desnivel.com

Clim bike and run

Uno es lo que cree que es

El bloc de l'Albi

Què penso? Què faig? Què m'agrada?

Estic_blocgejat

Tiqui-taca

noreply@blogger.com (locarles) — Tue, 27 Oct 2009 23:44:00 +0100

Agradarà més o menys, però no hi ha dubte que va ser un locutor que va marcar un estil propi a l’hora d’abordar el micròfon en la retransmissió d’esdeveniments esportius. Andrés Montes, ell va ser qui popularitzà el famós tiqui-taca, jugón, ratatatatatata... entre d’altres.

El tiqui-taca consistia en practicar un joc amb continuo moviment, passis curts, directes i ràpids. Pràctica habitual en el futbol del Barça, on els jugadors es mouen contínuament, tocant passant i jugant la pilota de forma dinàmica.

Tiqui-taca, també estès i molt popularitzat en la societat en la què vivim. Mecanisme d’acció molt utilitzat pel més astut i sagaç xoriço de l’any i senyor de Palau, de la música. Quanta destresa va saber desplegar a l’hora de manegar la pila de diners públics pel seu caprici i desig. Aquesta peculiaritat de fer servir les mans, en lloc dels peus, de forma hàbil i manyosa on uns pocs i de forma col·lectiva hi sortien guanyant.

Tiqui-taca recent a Santa Coloma, on presumptament hi estan implicats l’alcalde d’aquesta localitat i un ex-conseller de l’era pujolista, per un afer de blanqueig de diners, cas que s’afegeix al tiqui-taca Gürtel, velòdrom de Mallorca, ratatatatatata d’informes de dubtosa utilitat de la Generalitat, ... tocar i tocar, de forma ràpida i moviment constant, intentant no ser descobert per l’oponent.

Jugón...!! Genialitat. Això és el que tenim, ens agradi o no, aquests són alguns dels personatges que van ser escollits per sufragi; universal, lliure, igual, directe i secret, segons diu la Constitució. Diuen que el ciutadà està desafectat de la política, que cal fer alguna cosa per canviar la percepció que es té dels dirigents públics. Sí, aquest mateix ciutadà que pateix per arribar a final de mes, sent certa angoixa per perdre la feina i nota de forma pesada les conseqüències de la crisi, mentre altres juguen i juguen, toquen, toquen, amb un joc ràpid i directe, sense entrebancs i amb les mans.

Tiqui-taca, tiqui-taca... aquest mateix periodista sempre acabava les retransmissions esportives de forma alegre i positiva: porque la vida puede ser maravillosa. I de fet ho és.

Gràcies, Andrés.

Don Carlos?

noreply@blogger.com (locarles) — Tue, 29 Sep 2009 00:12:00 +0200

Despenjo el telèfon i una veu dolça i agradable amb accent i lèxic sudamericà comença a “platicar” tot desitjant-me una bona tarda. Em demana molt amablement si m’importaria donar-li el nom (penso que si li dono, em quedaré sense) i a partir d’aquest moment és dirigeix cap a mi com a "Don Carlos". Se’m fa estrany aquest tipus de tractament de cortesia, més comú de la llengua de Cervantes que d’en Pompeu Fabra. Molt amable continua amb la seva dissertació memoristica tipus conversa gravada, que ni ella mateixa sap el que diu.

Fa una segona interrupció en la seva llarga conferència instant-me a donar-li el cognom. Suposo que per cortesia i poca feina m’hi avinc. Evidentment no és que sigui un cognom fàcil, però poc a poc i bona lletra és fàcil de desxifrar-lo. Li dic un parell de vegades i a la tercera aquella veu en off em demana que si li puc lletrejar. "D u a i g ü e s." Li remarco que sobretot fiqui la dièresis a la U, ja que si no aquest no sonaria igual. En primera instància entén diàlisis i posteriorment pensa que és el segon cognom. L’estona promet i comença a ser divertida. Al final capta el missatge i em pregunta en quina Uuuu (buff!! quina por).

La veritat és que no sé quin tipus de producte m’està oferint, només intercepto que és un operadora playback que truca d’una companyia de telèfons. Em demana la localitat on visc. Lleida, li responc. Lleida, no sale. Con Y o con LL? En aquells moment m’agafa un rampell instintiu de voler penjar l’auricular, però m’ho prenc amb parsimonia i una mica ironia i continuo formant part del club de la comèdia. Con LL, señorita, l’irrompo. Pues no aparece. Es de fuera de la Peninsula? No, esta dentro de Catalunya. Lleida, nom oficial, antigament conegut com Lérida. Ni el Gila ho faria millor amb el seu monòleg de la guerra. La veu gravada, dolça i ensucrada desapareix i es transforma amb un to molest, reiterat i acusador: “tu, tu, tu,....”

Aquests grans companyies haurien de pensar-ho dues vegades abans de fer una campanya d’aquest tipus i per telèfon. Haurien de conèixer i saber a qui és dirigeixen, quin és el destinatari real de l’oferta promocional. de la campanya. En aquest petit país tenim uns trets diferencials que ens fa una mica, i només una mica, diferents de la resta de l’estat. No poden contractar una interlocutora que parli català, que es dirigeixi com a Sr. Carles, i que comprengui que el cognom que em va donar el meu progenitor ha d’anar amb dièresi i no dialisis? Resultat de tot plegat: que l’oferta no em va interessar, però almenys vaig estar una estona ben distret. Ja ho diuen: qui no té feina el gat pentina.

El banc del "si no fos"

noreply@blogger.com (locarles) — Wed, 9 Sep 2009 22:42:00 +0200

Cap al capvespre i quan el sol amainava els caldejats rajos solars, la gent s’arreceraven a aquells pedrissos amples i sòlids que conferien frescor i descans a l’estiu. Antigament era molt comú veure pels pobles de la contrada tota una colla de pedrissos escampats pels diferents carrers de la vila amb plena harmonia amb el paisatge rural. Aquells magnífics bancs de pedra que et convidaven a l’assossec, repòs i placidesa del dia. Una vegada assegut i aposentat et permetia observar, vigilar, contemplar, examinar, tafanejar, badar o simplement deixa córrer el temps al ritme del so de les campanes de la talaia que s’albirava per damunt les cases. Aquelles llargues tertúlies a la fresca estiuenca a mercès del vent de garbí. Una simple reunió improvisada servia per discutir la manera d’arreglar aquest bell país o per batxillejar a casa del veí. Altres aprofitament aquest vell roc de pedra per trencar-hi les ametlles de la collita passada o aquelles olives per fer en tenalla, amb un só rítmic, compassat i alegre.

El pas del temps ha arraconat i deixat en l’oblit aquest magnífic assossec de descans per donar pas als vianants i que aquests puguin passejar lliurament per les voreres sense que cap entrebanc i pedra que els desvií del camí, això si, sempre trobarem a faltar la naturalitat de la pedra, el banc del “si no fos” per acomodar el cul de forma espontània.

Foto robada a http://rumorerumoresegriasud.blogspot.com/

Des de Ponent

noreply@blogger.com (locarles) — Thu, 27 Aug 2009 23:38:00 +0200

Ja ho deia la padrina, a l’agost a les set és fosc. Però ara no és ben be així, ja que degut a la política d’estalvi energètic l’hora oficial actual va dues hores per davant de la solar. Una manera com un altre de dir que el dia ja es comença a escurçar, i és que si mirem a l’horitzó, per allí on se pon el sol, aquest cada vegada escatima més els seus raigs solars per amargar-se com més aviat millor. També al mati li costa més de llevar-se, doncs cada dia que passa és retarda un minut més. Senyal inequívoc que anuncia el final de les vacances però no de l’estiu, doncs a l’equinocci de tardor encara li falten uns quants dies per donar-se a conèixer. Enrera deixem un altre estiu, al contrari que l'anterior, aquest ha estat més generós amb les pluges però força advers pel que fa al tema dels incendis, deixant un trist balanç de vides humanes. Segurament no serà recordat com un estiu en el qual aquells qui viuen del turisme “s’hagin fet l’agost”, no pas per la bonança dels termòmetres sinó pel refredament de moltes butxaques.

D’aquí poc el país sencer es despertarà d’aquesta llarga letargia i tornarà a la realitat i quotidianitat del dia a dia. A banda de la crisi econòmica que ens afecta tindrem, o ens recordaran, un altre tipus de crisi, que any rera any apareix per aquestes dates. Una crisi a qui no tothom afecta però que pots palmar els primes dies de feina. Ja fa anys que la van batejar com la síndrome post-vacacional, aquesta crisi que comporta la inadaptació al treball amb tota una sèrie de símptomes i desequilibris físics i psíquics, estats emocionals adversos com depressions, tristesa, apatia, ansietat, insomni, irritació, nàusees,... i tot un ampli espectre d’estats anímics que ens puguem arribar a imaginar.

Començarà el curs escolar i ens atomitzaran amb tot d’estudis sobre el cost d’escolarització dels nostres fills: llibres, menjador, vestuari, calçat, activitats extraescolars, ... Per altra banda el ministre de torn anuncia pujada d’impostos i contenció salarial, la patronal adverteix que de continuar així hi haurà més expedients de regulació d’ocupació, a més a més moltes petites i mitjanes empreses es veuran obligades a baixar la persiana de forma definitiva i per si tot això fos poc darrera de tot això apareix el núvol gris, gras i gros del virus de la grip A.

Aquesta no és de la padrina però diu que el setembre s’endú els ponts o eixuga les fonts, no pas per la generositat de les pluges o l’assecament dels rius, sinó de les butxaques domestiques i de la pesada llosa de la crisi que ja fa massa temps que arrosseguem. N’hi ha una altre que diu: al setembre comença l’escola, però també la xerinola. I és que tot plegat s’espera un començament de curs d’allò... “lo més calent està a l’aigüera”.

Absència

noreply@blogger.com (locarles) — Thu, 23 Jul 2009 22:39:00 +0200

En memòria de David Duaigües, gran amic i més gran persona. També un record pel seus companys que van lluitar fins a l'últim moment per combatre el pitjor enemic de la vida.

A PLENITUD

I si de sobte algú tanca la porta
i tot és trist i hostil, què podem fer
sinó esperar en silenci que la vida
reprengui el curs de sempre, poderosa,
i ens alliberi d’aquell fosc domini?
És en la mort on aprenem de viure,
bevent-ne el licor fort a glops lentíssims,
sentint que ens incendia les entranyes
mentre ens revela tota la bellesa
d’aquell restar contra tots els designis.

Miquel Martí i Pol

Sempre et recordaré. Gràcies pels moments viscuts i compartits.