És clar que, en el segle passat i anteriors, la feina que feien les revistes era indispensable, atès que era ben bé la única forma que hi havia per a publicar -és a dir, validar i compartir- els resultats de la recerca. Les universitats i centres de recerca feien mans i mànigues per tal de tenir a les prestatgeries de les seves biblioteques el major nombre possible de les millors revistes, ja que eren una eina indispensable per als seus investigadors. Una demanda que ha afavorit la concentració d’editorials especialitzades, la qual cosa ha duit a unes pràctiques ben bé monopolístiques, com la que indica una pujada, en els últims sis anys, de prop del 150 per cent en els preus de les subscripcions, algunes de les quals poden arribar als quaranta mil dòlars anuals. I és clar, la situació actual no és la millor com per anar assumint pujades de cap casta, i menys per un servei que Internet ha convertit en anacrònic. Fins i tot la Universitat de Harvard, través d’un consell assessor en la matèria, han fet saber que aquesta despesa no és sostenible. I el que és millor, no sembla que ho faci per aconseguir descomptes, ja que recomana canviar de la publicació en revistes tradicionals a publicar en obert a través d’Internet, una metodologia que té totes les garanties de qualitat del sistema tradicional i, a més, és molt més immediata. Són bones notícies, perquè si ni Harvard ho pot pagar, ja es poden imaginar com estan les altres. Sort d’Internet i de la publicació en obert.

Llorenç Valverde

Fet i fet, avui no cal ni fer perdudes per tenir notícies d’una altra persona d’una forma, diguem-ne, menys intrusiva, com pot ser, per exemple, cercar a Google el nom de la persona, sempre i quan aquesta hi surti, però, qui no surt al Google avui en dia? I qui diu Google, pot dir Facebook o qualsevol altre xarxa social i, més en general, Internet. Cal tenir en compte que, si un hom vol ser discret, és a dir, si la persona que indaga no vol que la indagada se n’adoni, aquesta pràctica no és gaire recomanable perquè la xarxa, ella mateixa, és terriblement indiscreta, tant que, com en el cas de la madona de la història, això de buscar pot arribar a servir per intercanviar missatges -possiblement subliminars- entre les dues persones, la cercada i la cercadora. Dit altrament i, per simplificar, es vindria a tractar d’una espècie de joc del tipus “ella sap que jo sé que ella ho sap” i, per ventura, així provocar alguna reacció. Òbviament, hi ha maneres més simples, però és que les situacions i les persones poden arribar a ser complicades. Molt complicades.

Tanmateix, no li quedava més remei que començar el ritual requerit per enviar l’informe per correu ordinari: primer, la papereria a comprar un sobre (cinc, per no fer rialles), desprès a l’oficina de correus o l’estanc més proper pel segell, però com que eren igual d’enfora va optar per anar a correus. Va entrar, va agafar el paperet del torn, el 56, i per anar avançant feina, es va disposar a escriure les adreces. Va veure que hi havia coa a la taula que semblava destinada justament a això, així que va optar per anar a un tros buit i ben llarg del taulell. Tot just es disposava a treure el bolígraf, quan una veu agra, que venia d’una altra zona de darrera el taulell li va recriminar amb crits irats les seves intencions: “Señor aquí no se puede escribir! Faltaría más! Vaya a aquella mesa d’allí!” Un tímid somriure se li va quedar glaçat a la cara, sobre tot per les formes. Amb prou feines va gosar demanar excuses i, és clar, va optar per no escriure res fins que no li toqués el torn. Per sort, no va ser amb aquell energumen, va pagar els trenta-sis cèntims del segell i va deixar la carta, tot i que no li garantien que pogués arribar dins el termini que tenia, vuit dies. Quan va sortir al carrer, va alenar profundament, ensems que es refermava en que mai més: d’ara en endavant s’haurien de conformar amb la còpia escanejada. Beneït correu electrònic! Arriba a l’instant i no renya.

Segon, la llengua és la nostra eina ideològica més potent, entenent ideologia com el conjunt d’assumpcions dirigeixen els nostres esforços per donar forma i coherència al món. La llengua és pura ideologia, atès que determina no sols els noms de les coses sinó, el que és més important, quines coses poden tenir nom. La qual cosa corrobora el fet que el que és important d’una llengua no és només la quantitat de gent que la parla, també s’ha de tenir en compte el que amb aquesta llengua es diu.

Tercer, i per això mateix, no resulta gens sobrer recordar que a la novel·la 1984, George Orwell ens dibuixa un món en el qual les llibertats de tota mena són progressivament eliminades pel règim del dictador Big Brother. Orwell assegura que limitar el pensament és una de les fites essencials en aquest procés cap a la desaparició de les llibertats, i d’aquí els esforços per a aconseguir una anomenada “novallengua”, que té com a característica essencial que en les progressives edicions del diccionari normatiu hi ha cada vegada menys paraules.

Darrer, qualsevol intent de limitar o eliminar una llengua esdevé, simplement, un atac frontal i mesquí a les llibertats essencials de tothom, i molt en particular, d’aquells que l’empren justament per a això, per a donar forma i coherència al món i la història jutjarà els autors i instigadors d’aitals atacs com es mereixen, com a ridículs grans germans orwellians. Però, mentre arriba el judici de la història, cal rebel·lar-se contra aquests atemptats i lluitar per a la preservació d’un dels elements essencials de la nostra identitat, tant individual com col·lectiva. Amb la llengua també ens hi juguem les nostres llibertats bàsiques. Ara i sempre és un bon moment per a recordar la frase que vaig aprendre de Nadal Batle: la meva pàtria és la meva llengua.

No estic parlant només dels simpàtics emoticons, les imitacions d’expressions fetes amb l’ajut signes de puntuació com ‘:-)’, que venen a ser una de les primeres formes de reforçar missatges en els primers temps de Internet. Tot indica que estem en el camí de trobar altres formes per a transmetre emocions per aquests mitjans, i la cosa inclou els treballs en curs destinats a aconseguir que els ordinadors les interpretin i també que siguin capaces de manifestar-les. Mentre tant, hi ha d’altres recerques que mostren com estem adaptant les diverses tecnologies per tal de transmetre algunes emocions. Per exemple, aquests dies han estat notícia dos professors de la UOC, F. Núñez i M. Fernández, gràcies als resultats de les seves investigacions sobre com aquestes noves maneres d’interactuar es reflecteixen en les relacions sentimentals. El titular era força cridaner, explícit i contundent: Declara’t per SMS, confirma-li que l’estimes per WhatsApp i deixa’l per correu electrònic. És a dir, estem assignant a cada un d’aquests mitjans un paper d’acord amb les seves característiques, com poden ser la immediatesa del primer, la interactivitat del segon i la contundència i fredor del tercer. O sigui que, a qui l’hagin enviat a filar estopa per correu electrònic, sempre li quedarà el consol de pensar que, si més no, amb això està al dia.

He trobat a faltar en aquestes notícies alguna referència a un altre incident de la vida de Jobs que també el posava al marge de la llei. De fet, no van acabar a la presó ell i l’altre Steve -Wozniak- perquè el policia que els va enganxar se’n va compadir i els va deixar anar. Estaven a una cabina telefònica emprant una “blue box” -capsa blava- per telefonar sense pagar. La fabricació d’aquestes capsetes va ser un gran estímul per a tot un grapat de phreakers, els hackers del sistema telefònic, els quals van aprendre un niu d’electrònica amb aquesta comesa i aquests coneixements els van servir per a inventar els primers ordinadors personals. Per la qual cosa els hem d’estar agraïts, però sembla que no convé gaire recordar-ho. Com no deu convenir escampar gaire una altra notícia del mateix dia de l’informe de l’FBI que assegurava que, segons un estudi científic, tendim a ser més creatius quan estem beguts o cansats, al qual podem afegir, el de fa unes setmanes que assegurava que aprenem millor en condicions d’estrès. Al final no ens quedarà més remei que desaprendre els consells que hem rebut al llarg de la nostra vida. Si els que ens hem arribar a assimilar, és clar.

(La foto, del 1975, mostra els dos Steve culejant una blue box. L’he treta d’aquí)

Algunes veus comencen a explicar aquesta crisi a partir del paper que fan les xarxes socials, convertides en autèntics substituts de les places i fleques de poble, que era el lloc on tradicionalment s’intercanviaven les informacions rellevants, molt abans que els diaris començassin a arribar a tots els racons i que augmentés de forma significativa el nombre de persones que els podien llegir. Internet ha fet tornar el món molt petit i les xarxes socials venen a fer el paper d’aquests llocs on les comunitats s’informaven del que passava d’una forma interactiva, tots podien ser emissors i receptors, possibilitat trencada per les característiques dels mitjans tradicionals, on només uns pocs poden parlar i la resta només pot escoltar. Potser l’error estava en que, quan fèiem aquesta anàlisi, partíem de l’existència dels diaris i no vam tenir en compte el que passava abans, quan les dimensions de cada comunitat estava l’abast de la plaça del poble. El món accessible era realment molt petit. Els diaris, la ràdio i la televisió el varen fer tornar gran, però relegant la majoria a simples espectadors, una situació que internet i les xarxes socials han canviat de forma radical, empetitint el món, però sense deixar de costat la seva complexitat. Ens equivocarem aleshores i potser ens equivoquem ara, però si jo tingués alguna responsabilitat en la gestió d’un diari, ho començaria a mirar des d’aquesta perspectiva. Total, ja no queda gran cosa a perdre.

Per afegitó, també li van fer avinent que potser no havia entès que més pantalles també significaven més temps per a consumir els seus productes i que aquest venia a ser el bessó del seu negoci, temps, el que dediquem a visionar continguts, els quals abans es consumien essencialment a casa nostra davant la televisió, i que ara s’havia vist augmentat a molts altres llocs i circumstàncies, gràcies a la fragmentació associada a la multiplicitat de dispositius. O sigui, que més que una amenaça, això era una oportunitat, especialment per a aquells que arribin a entendre-ho.

Potser aniria bé a aquest productor conèixer els detalls d’un estudi sobre les hores que passem davant la televisió, referit, això sí, als Estats Units, però que no crec que donés resultats gaire diferents per aquí: poc més del vint per cent d’americans diuen passar entre set i nou hores cada dia davant una pantalla. Un trenta per cent diuen que hi passen entre quatre i sis; un altre trenta, entre una i tres; un dos per cent diuen que no n’hi passen cap i un dotze per cent asseguren que n’hi passen deu o més. I el fet més significatiu és que els més joves són els que passen més hores davant pantalles. Dit altrament, més que amorrats al teclat, ens passem mitja vida -o més- amorrats a les pantalles, així, en plural. És el que diuen les dades.

Llorenç Valverde