I els que s’han fet rics, ara lluiten contra bittorrent.

The Pirate Bay està passant una època de desconnexions periòdiques. Ahir no funcionava, avui si, demà ja veurem.

I és que els del copyright s’han dedicat a atacar al ISP de thepiratebay, i també a l’ISP de l’ISP.

“divide y venecerás” és una frase per dir que si estan dividits els pots vèncer.

En bittorrent funciona al revés i es divideix per seguir endavant.

Ara tenim dos trackers que només són trackers: openbittorrent.com i publicbt.com. L’únic que fan és rebre connexions d’usuaris que porten un codi a la mà, i el tracker li diu on hi ha altres usuaris amb el mateix codi. El tracker no sap ni de què estan parlant.

I la segona part són mininova.org i btjunkie.org. El que fan aquests és donar-te el codi (el fitxer torrent) que portaràs als anteriors. I també pots trobar-los amb el Google.

Aquestes dues parts són les que feia The Pirate Bay juntes. Per si el tanquen, ja tenim futur.

Com més ataquen la pirateria més perfecte és.

Si voleu saber tot el que teniu a Can Google, aneu aquí per veure-ho en una bonica llista.

Ho he trobat aquí, venint del digg.

Coses curioses que he trobat: no sé perquè carai he autoritzat Flickr i digg d’accedir al meu compte Google (ara ho veig, potser pel Blogger).

Tinc 541 contactes (que no amics eh! ). 11 documents. Al Blogger sóc Andorrà, però al Calendari sóc Francès. 6304 converses, i 1300 per xat. I ja està, no diu res més interessant.

Espero que de la mateixa manera que el cec puja l’esglaó, quan arribi al final de la plataforma, no el baixi. No sigui que l’atropellin.

Me’l vaig tallar al Soho, en una perruqueria que et presenten un menú de gent que talla cabells: stylist, senior, director, etc. De preus i simpatia creixents.

Jo estava buscant un restaurant i vaig trobar una perruqueria. Més meritori va ser estar-me casi una setmana mirant el mapa de Nova York del revés, i trobant sempre l’hotel de tornada.

Em va tocar un noi fàcilment homosexual que quan va saber que era de Barcelona em va dir que ell havia tingut una parella que era d’allà però que van tallar abans que pogués anar-ho a visitar. De forma totalment casual, a partir d’aquest fet, la nostra conversa va ser més distant. No sé si m’explico.

Però el que us volia explicar és que vaig agafar una revista per entretenir-me. Una revista d’aquelles gruixudes, d’aquelles que tenen deu planes d’anuncis abans no arribes a l’índex, d’aquelles que els anuncis són gent fent postures estranyes ensenyant remotament perfums, rellotges, sabates, etc.

Una revista d’aquelles on hi ha poc a llegir.

Així doncs em vaig llegir l’editorial. I la meva sorpresa va ser que l’editorial era tota una digressió sobre l’Obama i la seva política. Si faria, si deixaria de fer, si podria fer.

Em vaig quedar molt sorprès que en aquell ambient on només arribar et donaven una bata, i que per tallar-te el cabell et posaven un altre llençol amb mànigues. Allà, estigués llegint política i en una revista tan poc “llegida” per l’excés de fotos.

Hi havia més política en aquella perruqueria que en l’aniversari del polític indi.

En aquest llibre s’explica amb imatges, capítols contradictoris i metàfores que no s’entenen que: l’impost de successions durarà per sempre.

En llibres anteriors havia tingut molt èxit temes com les “set plagues” o els “dotze apòstols”. Així doncs en aquest nou llibre es parlarà de les “quatre retallades” (que són la de l’Artur Mas a La Moncloa, la del finançament amb el Castells i tangencialment el Montilla, la de la LOFCA i la del Tribunal Constitucional).

Com que aquest llibre tanca la trilogia I NO HI HAURÀ QUARTA PART (ja m’enteneu), també s’inclou un passatge sobre els “dotze mil informes” que no sé de què va, però ja us dic ara que serà una bomba perquè la meitat del pressupost dels guionistes s’ha gastat aquí.

No sé si sortirà per Sant Jordi, per Sant Esteve, o si el trobaran d’aquí moltes centúries, en una carpeta del Windows, escrit en una llengua que en deien “Català”.

Imaginem per un suposar que estàs a dins d’un partit polític. La gent que t’hi trobes allà són amics teus? N’han de ser? Jo diria que no. Jo diria que la gent que, per exemple, et trobes a Reagrupament són gent que pot dir “sí, vull la independència” (i alguna cosa més), però no per això seran persones afins. Però és que la política és això: una persona, un vot.

I això, a mi, em porta a una altra pregunta: Què en fem de “la veritat”? Com es gestiona? El que hem de fer és anar a buscar la veritat? Com s’ha d’entendre la veritat en un context de decisions polítiques?

Perquè, la veritat hi és en política. No la pots deixar de banda. Però pot ser que hi hagi una cosa que sigui veritat però que no s’hagi de fer? Pot ser que sigui veritat que no s’hagi de fer la veritat? Pot ser que hi hagi una veritat submergida i que no t’hagis de deixar portar per la veritat superficial?

Pot ser que la veritat sigui una posició política? Pot ser que hagis de ser honest amb tu mateix per trobar si és veritat tal posició política, però després hagis de prescindir de certes veritats per tirar endavant la política?

És que en aquesta societat que vivim (i no ho dic com a frase feta, ho dic perquè podria ser d’una altra manera i hi ha altres societats que ho fan diferent). En la nostra societat, ens passem el dia justificant coses “perquè són veritat”. I si dius: “això és veritat, però això altre també i és més important i nega la veritat anterior”?

Està bé preocupar-se per “la veritat” perquè és una cosa que ens uneix. Però grups de gent buscant “la veritat” acostumen a fer el préssec.

Això no vol dir que si els reagrupats veiem que la veritat és que estem fent el préssec a dins d’España, això vulgui dir que nosaltres estiguem fent el préssec.*

Perquè hi ha una diferència molt clara entre “implícit” i “explícit”. Jo diria que quan les coses es fan explícites es tornen dolentes.

I això últim es pot confondre amb “robar està bé si no et pillen”. Però no és això perquè implícit és que no hi és.

No és el mateix fer una cosa “per tradició” que fer una cosa i quan preguntes perquè la fem algú respongui “per tradició”. I és el que dic, quan es fa explícit es torna negatiu.

I ho podríem lligar amb l’anterior, quan algú diu alguna cosa i la justifica perquè és veritat, malament.

Des d’aquí una salutació a una noia que li dic “ei, això m’ha fet mal” i ella diu “oh, és que és veritat”.

* O com a mínim no més que els catalans no reagrupats que no saben que fan el préssec per estar dins d’España. En aquest cas, saber que estàs fent el préssec és el primer pas per deixar de fer el préssec.

Haig de dir que el cercador funciona perfectament, prova d’això és que si busques ioga, en quarta posició surto jo amb els meus cinc gin tònics.

Sobrevivir sin el Facebook

El primer que no m’agrada és que el mateix article va parlant de la moda del facebook “no ceder a las modas”, “miedo a quedarse fuera de la moda”.

Surt un professor universitari de Periodisme que al 2008 va fer un llibre de nom “El mito digital”, i curiosament després d’un periple de tres mesos es va donar de baixa del facebook. Sort, perquè sinó hauria d’haver fet un altre llibre titular “El mito és verdad”.

Abans de res, per què aquesta gent que ens informa té tan d’interès en facebook? Només tinc una resposta: perquè el que intenten negar és veritat.

“A veces, cuando conoces a alguien y le dices que no tienes Facebook, te encasillan como si fueras un analfabeto digitial. Y no es así, yo estoy a la última, incluso hago webs

Sí company, ets un analfabet digital, no tens DNI electrònic. No tens número de telèfon del segle XXI. (mireu si està a la última que estar a la última és “fer webs” )

Només així s’entén que la Cristina Sáez hagi cregut important fer un article on la notícia és que hi ha gent que es dóna de baixa del facebook. Per què no fa un article dient que la gent mira menys vídeos a YouTube?

“Fui de Facebook una semana. No me compensaba todo el tiempo que tenía que invertir en actualizar mi estado, en contestar los mensajes que me dejaban en el muro, en subir fotos para que las vieran mis contactos, la mitad de los cuales era gente que apenas conocía.

Aquest home, per favor, que no s’apunti mai a un gimnàs, la primera setmana estarà fent natació, karate, aeròbic, màquines, ioga, sauna. Pot acabar molt cansat.

Espero que aquest home, després de tant exercici al facebook torni a la rutina de mirar la televisió.

El professor de periodisme de més amunt torna a sortir i diu:

“Una de las grandezas de las redes sociales es que sean globales, lo que a su vez hace que sea imposible mantener una relación muy constante en el tiempo. No obstante, aun así te sientes conforme, satisfecho, con saber que está esa persona a un clic de distancia. Eso es lo que ha venido a llamarse soft communication o comunicación débil”

Company periodista, aquesta mateixa frase la podies haver dit quan es va inventar el telèfon.

Amb la diferència que quan es van inventar el telèfon no existia aquest teixit d’universitaris que fan llibres de tot el que troben.

“Pero falta cierto compromiso detrás. Quedar con un amigo implica dedicar un tiempo e ir a tomar un café. En cambio, en Facebok un amigo sólo te requiere un clic, no cuesta nada. Lo mismo ocurre con las campañas. En la vida real, unirte a una requiere voluntad, ganas, esfuerzo. En las redes sociales, un golpe de ratón”.

Al tontaina de professor només li falta afegir que que bonica és la vida de poble on tothom es saluda pel carrer i la gent gran passa les tardes al bar jugant al domino i mirant els toros.

Una vida que no és com a ciutat que anem al Corte Inglés i comprem una ampolla de ginebra, sinó que cada casa fa la seva ginebra i tothom la deixa tastar als veïns del poble, i la tònica la treuen d’un pou on hi van ben de matí per trobar-la ben freda i així van borratxos tot el dia.

I ara girem el cap:

Oh, sorpresa!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Tota aquesta banda és aparcament per motos!!!!!!!!!!!

I ja que esteu mirant, fixeu-vos el merder de pals, rampes i güals… Al final ja no saps si has d’aparcar, entrar el cotxe o posar-hi una moto. Una cosa és segura: estàs a Barcelona.

Fixem-nos en aquesta vorera:

I ara amb aquesta que han posat nova:

Veieu com és més arrodonida? Jo ja ho havia pensat sempre que potser era massa esquerpa. I les que posen ara són més arrodonides! Fantàstic, molt millor.

Era un problema perquè, imagineu-vos que va un cec buscant una parada d’autobús i ensopega amb aquest esglaó, si és més arrodonida es trencarà menys el cap! Molt millor, on vas a parar. Es nota que a l’Ajuntament hi ha gent que pensa.