Sabeu que la Comissió Europea ha corregit aquesta previsió a pitjor i diu que acabarem 2013 amb un atur del 25,1%?

Sabeu a finals de 2011 la taxa d’atur era del 21,6%?

Això vol dir, en poques paraules, que Rajoy i la seva reforma no només no crearan ocupació, sinó que encara en destruiran, i que Rajoy acabarà el mandat amb més aturats que quan el va començar.

Perquè ha servit i servirà, doncs, la reforma laboral? Servirà pel que havia de servir, no oblideu que tant per Rajoy com per Mas la crisi és només l’excusa per fer el que sempre han volgut fer: desmantellar l’estat del benestar i els drets socials. Així, un dia Mas i Sánchez Camacho avancen l’objectiu de dèficit zero, i al dia següent diuen que cal retallar més o que cal amuntegar els nostres fills i filles a les aules de l’escola perquè hem de complir els objectius de dèficit que els mateixos han fixat, i es queden tan amples. I en el cas concret de la reforma laboral el seu únic objectiu ha estat, de bon començament,  eliminar els drets dels treballadors, abaratint l’acomiadament, suprimint els salaris de tramitació o atorgant a l’empresari facultats per modificar unilateralment les condicions de treball … No tindrem més treball, però el tindrem més precari.

Sort que són especialistes en crear ocupació, si no ho arriben a ser …

Cal reconèixer que, per a un observador circumstancial, la cosa podria tenir una certa lògica: aquesta gent han guanyat unes eleccions fa només quatre mesos, i per tant cal deixar-los que desenvolupin el seu programa electoral. Però en aquest cas, quelcom grinyola … Què passa si la salvatjada en qüestió no estava al seu programa electoral? I, encara més greu, què passa si durant la campanya electoral que els va portar a la victòria van afirmar expressament que en cap cas farien el que, només quatre mesos després, han fet?

“El Partido Popular no va a apoyar abaratar el despido en ningún caso … no se puede hacer una reforma laboral sin hablar con los sindicatos”

Recordeu aquestes frases? Són d’Esteban González Pons entrevistat per Ana Pastor en La 1, podeu veure’l i sentir-lo aquí:

És legítim, tot just passades unes eleccions, fer precisament el que de forma expressa i clara vas dir que no faries? Per a mi no. Es totalment inacceptable, es un frau i és antidemocràtic. El programa electoral, i el que es diu durant la campanya, és una mena de contracte entre el partit i l’electorat. Puc entendre que les circumstàncies canvien i que potser de vegades es diu que es farà tal o qual cosa que, després, no resulta possible fer. Pot passar. Però això no es pot fer quan només han passat quatre mesos des de les eleccions i les circumstàncies són les mateixes. I, molt menys, utilitzar per contestar les protestes ciutadanes l’argument de que els vots t’avalen, quan el votant, si va creure el que el PP li deia (que ja és ser crèdul, certament), pensava que estava votant un partit que en cap cas abaratiria l’acomiadament, com ara ha fet.

Es clar que, a aquestes alçades, no diré que m’estranyi, perquè el Partit Popular és, de sempre, el partit de la mentida i la manipulació. El partit que utilitza qualsevol mitjà per aconseguir el poder, des de comprar diputats a utilitzar conspiracions político-periodístiques. Que és, davant això, una o mil mentides? Pecata minuta. Això de la mentida no es accessori per als populars, està en el seu ADN. Quantes vegades han criticat una mesura quan eren oposició que després, quan són govern, implementen corregida i aumentada?

Recordeu a Soraya Sáenz de Santamaría parlant de la reforma laboral que va fer el PSOE (i que al costat d’aquesta sembla un acudit)?

O a Maria Dolores de Cospedal sobre una pressumpta amnistia fiscal que segons El Mundo preparava el govern del PSOE (que era mentida, però tant se val)?:

Mentides, mentides i més mentides … però ja veieu, elles les deixen anar tan fresques, sense que se’ls escapi el riure ni despentinar-se, i és que ningú menteix tan bé com un pepero.

Amb quina autoritat moral pot adreçar-se a la ciutadania un govern que sistemàticament l’enganya? Amb quina legitimitat pot demanar-li esforços i sacrificis? Evidentment, amb cap. I això no és bo, no ja per a ells, sinó per al país. I potser és ja temps de modificar la legislació per tal d’impedir aquestes aberracions. O això, o cada cop més gent es despenjarà del sistema, i quan això passi, quan cada cop més gent pensi que les eleccions no són la via per a expressar-se, tindrem un problema, perquè potser voldran expressar-se d’alguna altra forma menys pacífica.

Una, que faria morir d’enveja al propi Goebbels, és intentar deslegitimar als convocants. Qui no ha rebut, inclús més d’una vegada, un d’aquests correus en els que un ciutadà, apolític però motivat, ens explica les suposades prebendes dels sindicalistes? Qui no ha sentit o vist en un programa de televisió, una ciutadana també apolítica, queixant-se de la seva situació mentre els sindicats no fan res? Acusacions de tots colors i, bàsicament, falses (el company José Rodríguez n’ha recopilat unes quantes, aquest és l’enllaç a la darrera), que no mereixen que m’estengui més (a banda de que encara que els sindicats fossin deu vegades pitjor del que els peperos ens diuen, això no faria millor la reforma laboral).

L’altra és repetir fins a l’avorriment que les manifestacions, les vagues, no serveixen per res, no creen ocupació, etc … A banda de la hipocresia i la incoherència que suposa que digui això un partit, com el Partit Popular, que va passar-se l’anterior legislatura convocant manifestacions (obertament o per persona interposada, tant se val), en general per intentar limitar els drets de les persones, el contingut d’aquesta afirmació ens diu que, o la dreta d’aquest país no sap Història, o no li agrada recordar-la. I això m’obliga a dir coses que, per mi, són obvietats, però que cal repetir per compensar la maquinària de propaganda neocon.

Quan jo vaig estudiar la revolució industrial, al batxillerat, o posteriorment a Empresarials, ens explicaven com funcionaven, més o menys, les primeres fàbriques, com era el treball en les mines, quins eren els drets dels treballadors … i em sembla recordar que, oh sorpresa!, les coses no han estat sempre com ara.

NO, les jornades no han estat sempre de vuit hores, NO, no sempre ha existit el descans setmanal remunerat, NO, no sempre han existit les vacances anuals pagades, no, no sempre ha existit una edat mínima per a treballar, no, no sempre ha existit el dret a cobrar una indemnització en cas d’acomiadament … i tants i tants drets dels que, fins ara, els treballadors gaudeixen.

I, com es van aconseguir aquests drets, us preguntareu? Ah, clar, els bons empresaris (aconsellats per església sempre preocupada pels drets dels desemparats), un dia es van llevar il·luminats i van dir … va, millorarem les condicions laborals d’aquesta colla de pollosos, pobrets, encara que això ens suposi guanyar menys diners.  Com? Que no va ser així? No fotis !!! Com va ser, doncs?

Aquests drets, com sempre al llarg de la Història, es van aconseguir lluitant. Es van aconseguir amb vagues, es van aconseguir amb manifestacions, es van aconseguir a costa de l’esforç de moltes persones que en ocasions s’hi van deixar la vida (heu sentit a parlar del pistolerisme?). Així que, quan us diguin que manifestar-se, o que fer vaga, no serveix, pregunteu-vos si quedar-se en el sofà empassant-se retalls de tots tipus en nom de la famosa crisi (crisi creada pels mateixos que ara retallen) serveix d’alguna cosa.

Els resultats no són immediats, evidentment. Ni que la vaga fos un èxit clamorós (bé, tampoc no ens n’assabentarien, ells controlen la majoria de mitjans de desinformació i propaganda), canviaria la cosa d’un dia per l’altre. Però tenim el dret, i casi l’obligació, de demostrar que no ens deixaren privar dels nostres drets sense lluitar. Li devem als nostres avantpassats, que van aconseguir aquests drets, i li devem als nostres fills.

DISCLAIMER 1.- No m’agradaria que la meva ironia fos entesa com un atac als empresaris, perquè aquest país està ple d’empresaris, i jo en conec més d’un, que són conscients del valor del capital humà en l’empresa, i només demanen una mica de flexibilitat quan les coses van mal dades, no una patent de cors. Igual que no tots els treballadors són bons, tampoc són tots els empresaris dolents.

DISCLAIMER 2.- Abans que algú em parli de les diverses reformes laborals del PSOE, he de dir que, en la meva opinió, no hi tenien res a veure amb aquesta. Certament tenien alguns punts que podrien ser discutibles, però no atacaven, com aquesta, el cor dels drets dels treballadors.

]]> http://manuelcaceres.net/2012/03/12/el-que-serveix-i-el-que-no/feed/ 3 http://manuelcaceres.net/2011/12/19/reflexions-postcongressuals/ http://manuelcaceres.net/2011/12/19/reflexions-postcongressuals/#comments Mon, 19 Dec 2011 08:00:27 +0000 Manuel http://manuelcaceres.net/?p=1068 Més >]]> Molt se n’ha parlat, i se’n parlarà, del Congrés del PSC que ha tingut lloc aquest cap de setmana. Es normal, el PSC, ni que sigui en hores baixes, és un partit central de la política catalana, i per tant el que passa al PSC és notícia. Jo també parlaré, o més ben dit escriuré, d’algunes idees que el que he vist i sentits aquests dies m’ha suggerit.

La perversió de les paraules

Es curiós com hi ha termes que tothom es vol apropiar, encara que, objectivament, no tinguin cap argument per fer-ho. I a base de repetir i repetir, suposo que s’ho acaben creient, i els deu estranyar que la resta no ens ho creiem. I això ha passat aquest dies amb el terme renovació. Segons alguns, la renovació la representava el company Joan Ignasi Elena. I és clar, algú que conegui mínimament la Història del PSC (i jo no en soc un especialista, però porto ja 24 anys a la casa), flipa. Jo no tinc res a criticar-li, ans al contrari, és un company molt vàlid com tants altres que tenim, pero renovació …? Perdoneu, pero Joan Ignasi Elena va ser primer secretari de la JSC fa vint anys (1991) i Diputat al Parlament de Catalunya l’any 1992, i porta a la Comissió Executiva des del novè congrés (any 2000). I si parlem del que representa … què voleu que us digui? Al company Elena se’l cataloga d’Obiolista, i en Raimon Obiols era Primer Secretari quan jo vaig entrar al partit (1987), i ho va ser fins el 1994.

Un altre exemple del que dic ho tenim en el que vaig llegir ahir al magnífic bloc del company José Antonio Donaire. Comenta:

… és difícil admetre que la renovació no integri persones com Montserrat Tura

De veritat? Una companya que porta des del 1994 a la Comissió Executiva (com a mínim, no tinc a mà dades anteriors), que ha estat Alcaldessa, Diputada, Consellera … és la renovació? Com l’he comentat allà mateix, no entenc res.

Crec que és legítim preferir uns companys en comptes d’uns altres, una línia política en comptes d’una altra, evidentment. Però no cal pervertir els termes, i presentar com a nou el que no ho és, ans al contrari.

El mal competir … i el mal perdre

No m’ha agradat en absolut que alguns companys i companyes s’hagin dedicat a desqualificar tot el que no era del seu gust. M’indigna que s’hagi faltat al respecte de delegats i delegats als que s’ha poc menys que tractat com un ramat de béns que fan el que el pastor els indica. M’indigna que es parli gratuitament de manipulació i coacció. M’empipa que per algú hi hagi delegats/des valents i chupiguais (els que diuen o voten el que m’agrada) i delegats/des manipulables, coaccionables i sense criteri (els que no diuen o voten el que m’agrada). També m’indigna que es critiquin sense pietat mecanismes de debat i votació que, sense ser perfectes, milloren enormement tant els nostres procediments anteriors com els de la majoria de partits (inclús dels que guanyen les eleccions per ampla majoria). Només ha faltat criticar la tipografia de les paperetes. Com deia algú no sospitòs com l’Edgar Rovira en aquest tuit que l’he retuitejat:

Veig molt síndrome “¿Quin tipus de democràcia és aquesta que no es fa el que jo dic?” al hashtag #congresPSC

Els carnets de bon català

Acostumat com estic a que des de fora del partit ens reparteixin els carnets de bons i mals catalans (bé, a nosaltres sempre ens toquen els de mals catalans, ves per on) potser no m’hauria de fer res, però em resulta lamentable que alguns companys també ho facin. I, aquesta vegada, s’havia de voler el grup parlamentari propi, sí o sí. I si defensaves altres opcions (com la que ha triomfat, de no tenir grup parlamentari propi, però sí posició pròpia quan calgui) eres un pringat. Lamentable. Jo estic convençut que els nostres mals no venen d’aquí. No venen de si tenim o no tenim, sinó del que fem. Ho dic un cop més: si tenim grup parlamentari però sempre votem el mateix que el PSOE i a sobre diferent del que votem aquí, doncs malament rai. Però no es tracta de que algú estigui d’acord amb mi o no, es tracta de que, encara que mantingui la postura contrària entenc que tenim el mateix objectiu però diferent forma d’assolir-ho, i el respecto. No puc dir el mateix de tothom.

Partit ve de part

Deia divendres l’Isidre Molas en la seva intervenció (molt bona, per cert) que partit ve de part, i que nosaltres, com tots els partits, aspirem a representar a una part de la societat, no a tota ella. Malauradament, crec que no tothom ho té tant clar, quan des de fora del partit tant gent que ni ens vota, ni ens ha votat, ni ens votarà, pretén dir-nos què hem de fer. Es com si, poso per cas, ERC haguès de triar els seus dirigents o la seva línia política al meu gust. Oi que fora absurd? Per això jo em vaig abstenir de fer cap comentari quan va donar-se el cas. I igual d’absurd seria que el PSC haguès de triar els seus dirigents o la seva línia política al gust d’altres forces. El PSC és una cosa, ERC una altra, Convergència una altra … and so on, afortunadament, així la ciutadania té on triar.

Maniqueisme

Sentint alguns, l’executiva sortint, o més ben dit el seu nucli dur, és la responsable de tots els mals, igual que per al PP Zapatero era responsable de la crisi, sense matisos. Sembla que ells, i només ells, ens han fet perdre les darreres eleccions (les darreres de cada mena, vull dir). La resta de membres de l’executiva, particularment els que tenien responsabilitats al govern de la Generalitat, no tenen cap responsabilitat, cap ni una. Ni tan sols alguns que es varen distingir per fer empipar a tothom (que ja té mèrit). Aquests són, per definició, els bons i aquells els dolents, no és això? Jo he criticat, quan ha calgut, la comissió executiva, el nucli dur, i el que no és el nucli dur. I sí, han fet coses malament, però tots, igual que des del Govern de la Generalitat es van fer coses malament (junt amb moltíssimes coses ben fetes). Per mí, tots els membres de l’executiva, òrgan col·legiat, són igualment responsables de les polítiques dutes a terme, i no s’hi val xiular i mirar cap a una altra banda. O si no, per què hi eren?

Pere Navarro

Feia temps que veia Pere Navarro com el millor colocat per arribar a la Primera Secretaria, i així ho havia dit. No té molt de mèrit, crec que qualsevol amb una mica de coneixement del PSC ho podia pensar. Senzillament, crec que ells representa millor que cap dels altres candidats als militants i als votants del PSC. No li faré ara un panegíric. No li cal. Només comentaré que em sembla injust que, de bon començament, se l’hagi volgut estigmatitzar sense fer-li cap crítica directa. No he sentit, ni llegit, cap crítica ni a la seva tasca com a membre de l’executiva, ni com alcalde, ni a les seves propostes, ni al seu tarannà … res. El seu únic delicte és estar recolzat, diuen, pel nucli dur de l’anterior executiva. Pobre argument, pobríssim. Potser que el deixin treballar, i esperin que doni algun motiu per a criticar-lo, no?

Però el que importa són les polítiques

La ciutadania, més enllà de qui sigui el nostre líder, de com ho fem per triar els nostres candidats (per cert, primàries obertes a la ciutadania, exemple a seguir pels altres partits que tant ens critiquen) o de quina sigui el nostre funcionament intern, el que espera de nosaltres són propostes. Ja podem tenir un líder perfecte, i uns mecanismes de funcionament impecables, que si a l’hora de fer propostes no desenvolupem tot això que hem escrit a la nostra ponència marc, no servirà de res. Aquesta és la feina que comença ara, i no és poca, així que és qüestió de posar-nos a treballar. Som-hi!

Però nosaltres, com a col·lectiu, no som així. En els dos eixos que vertebren la política catalana (esquerra-dreta i catalanisme-espanyolisme) ens trobem en un punt intermig, cosa que té diverses conseqüències. Així, trobem que davant el mateix problema, companys i companyes ofereixen solucions oposades. Hi ha que pensa que no som prou catalanistes, i hi ha qui pensa que ho som massa. Jo crec, com deia ahir en una entrevista Pere Navarro, que al PSC tots ho som, de catalanistes i que, com diu Miquel Iceta, de catalanista se n’és o no se n’és. També passa això en l’altre eix, encara que aquí, en el moment actual (no sempre ha estat així), les opinions són més uniformes en quant a que no hem defensat prou bé els valors més típicament d’esquerres.

Una altra conseqüència necessària és que sempre hi ha algú que és més el-que-sigui que nosaltres. Vull dir, que sempre hi ha qui diu que és més espanyol, qui diu que és més català, que és més d’esquerres … i nosaltres mai ho serem prou, llevat que anem a parar a posicions extremes on normalment tampoc no es troben les solucions. Per això, fora un error intentar competir amb qui fos intentant aparentar ser el que no som. Entre d’altres coses, perquè la ciutadania acostuma a preferir els originals a les còpies, i de proves n’hi ha a dojo a la nostra Història recent.

Què hem de fer, doncs? Al meu parer actuar de forma coherent amb el que som, amb el que hem estat sempre (adaptat, evidentment, als temps actuals). I, què som? Per mi (no dono per fet que tothom ho comparteixi), d’una banda som un partit que té un àmbit d’actuació català, però que també vol governar Espanya. Hem governat a Catalunya (i als seus municipis, encara ho fem a un bon nombre d’ells) i aspirem a tornar-ho a fer. Però també volem incidir en la governació d’Espanya. No considerem (no considero, si més no), Espanya com quelcom alié, i a més estic convençut que els interessos de Catalunya i els d’Espanya no són excloents, ans complementaris (exactament el contrari del que altres forces polítiques, legítimament, manifesten). I si volem incidir en la governació d’Espanya, només podem fer-ho actuant conjuntament amb altres forces espanyoles. Sí, parlo del PSOE, amb complexitats de tamany semblant a les nostres. I què passa quan actues conjuntament amb altri? Que les decissions ja no són només teves, que has de pactar (internament, sense escarafalls per treure rèdit) i això genera contradiccions entre el que tu faries i el que potser acabes fent. Contradiccions que els nostres adversaris polítics intenten provocar dia sí dia també, i magnificar quan es produeixen. És així, i així continuarà sent, el contrari és impossible (igual que és impossible que un matrimoni no discuteixi mai). A Catalunya, el PSC és sobirà i decideix, però en les polítiques espanyoles la decissió no és només seva (nostra). I el que no val és aprofitar-se del col·lectiu quan pensa com tu i renegar-ne quan passa al contrari. Podem tenir un grup parlamentari propi, però més important que l’eina és la finalitat. Per què el volem, un grup parlamentari propi? Perquè si és per votar sempre el mateix que el PSOE ens podem estalviar el paripé. I si és per discrepar en votacions en que no importa què votem, la situació és semblant, pur gest cara a la galeria. Ja sé que, malauradament, ara seria molt fàcil proposar-ho, ja que amb la majoria absoluta del PP tot surt gratis (en aquest sentit contra el PP es viu millor). Però jo em plantejo el tema des d’un punt de vista no tant conjuntural. I en una votació la majoria depenguès del vot de l’hipotètic grup del PSC, amb qui votaríem per fer majoria que no sigui el PSOE … amb el PP? La veritat, no m’ho imagino. I tot això no treu que, si en la relació Catalunya-Espanya existissin interessos oposats (cas que, també, s’ha donat, es dona i es donarà) com a PSC hem de defensar el que considerem just per Catalunya, i si això implica enfrontar-se amb el PSOE, ens hi enfrontem, encara que sigui fraternalment. Però no ens deixem enredar, ens ha de guiar el nostre criteri, no el que de ben segur d’altres voldran vendre com EL criteri, titllant de mal català, botifler, traïdor i demès adjectius a l’ús tot el que no ho accepti.

A l’altre eix (esquerra-dreta), el tema és bastant més clar (el que no vol dir que sigui fàcil). Nosaltres, com bona part de socialdemocràcia europea (que també comparteix els nostres problemes, cadascun amb els seus trets diferencials) hem dut a terme polítiques que han deixat de banda els valors més tradicionals de l’esquerra. D’entrada, hem permés (quan no hi hem contribuit activament) l’afebliment de les polítiques tributàries. Si serveix d’exemple, l’IRPF no ha fet més que baixar des que jo recordo, i ha baixat més per a un cert tipus de rendes que per a d’altres (ja tenim oblidat que els guanys patrimonials tributaven fa anys al tipus mitjà, mentre que ara, junt amb els rendiments del capital mobiliaria, tributen a un tipus fix -dos per ser més exactes- inferior al de la resta de rendes). I no es tracta de recaptar per recaptar, encara que he començat per aquest punt, la recaptació no és més que un mitjà per aconseguir unes finalitats. Els principis històrics de la Revolució Francesa continuen vigents: llibertat, igualtat, fraternitat-solidaritat. Al contrari del que estem veient, fa falta més sanitat, més educació, més compensar les desigualtats, més ajudar qui no necessita, més governar per als més desafavorits, sense discriminar-los per cap raó, i donant-los les eines per tal que deixin de ser-ho. I per fer tot això fan falta recursos, i d’algun lloc els haurem de treure, per impopular que sigui. Però, a més, cal administrar bé aquests recursos, sense malbarataments. L’austeritat no ha de ser una eina en temps de crisi, l’austeritat ha de ser el criteri fonamental per gestionar el diner públic, SEMPRE. I perseguir el frau, tant per la banda del que no paga el que li tocaria, com per la banda del que rep el que no li correspon. Res de nou, tot coses de sobres conegudes, però sovint poc practicades.

No tothom pensarà igual, i això és una sort. Però estic convençut que les nostres diferències són de matís i no essencials, i que del nostre debat sortiran les millors propostes per a presentar-nos davant la ciutadania. Ens pot costar formular-les, i més ens costarà portar-les a la pràctica, però per això estem aquí, no? Les nostres normes internes, la forma en que fem les nostres litúrgies, ens importen només a nosaltres (el que no vol dir que no calgui discutir-les com a mitjà per a aconseguir un partit millor), però a la ciutadania el que l’importa és què farem si governem, què proposarem als electors per tal que ens votin, i en això ens hem de concentrar. Les altres batalles, també la designació de les persones que han d’estar al capdavant del nostre projecte, són secundàries, i faríem bé en tenir-ho present.

]]> http://manuelcaceres.net/2011/12/12/complexitats/feed/ 1 http://manuelcaceres.net/2011/09/17/reacciona/ http://manuelcaceres.net/2011/09/17/reacciona/#comments Sat, 17 Sep 2011 08:00:51 +0000 Manuel http://manuelcaceres.net/?p=1055 Més >]]> He acabat de llegir Reacciona, que com ja deveu saber és una obra diguem-ne coral (de diversos autors), coordinada per Rosa María Artal (que també hi escriu) que ens convida, com diu el seu títol, a reaccionar davant la crisi econòmica, política i social. I he de dir que m’ha agradat.

Sense compartir necessàriament totes i cadascuna de les afirmacions que a l’obra es realitzen, sí comparteixo íntegrament el seu esperit: estem contemplant com, de mica en mica i qualsevol excusa, es van erosionant els drets socials i econòmics de la major part de la ciutadania (allà on, amb sang, suor i llàgrimes, s’havien aconseguit, que tot plegat és una petita part del món), com els rics són cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres, com el poder polític cada cop està més supeditat als poders que s’acostumaven a dir fàctics, però que avui dia crec que es poden anomenar senzillament econòmics, perquè al cap i a la fi aquí va tot a petar, als calers, sense que tots plegats fem gaire cosa per evitar-ho.

Del llibre, interessant en el seu conjunt, en podríem destacar molts paràgrafs, però jo en vull remarcar un parell:

… siempre existirán categorías de personas: unos, los que sobreviven; otros, los que viven del esfuerzo de los demás; otros, los que se esfuerzan, y por último aquellos que simplemente son espectadores. Con ser malos los que se aprovechan de los demás, estos últimos (los espectadores) son los más perversos porque para ellos todo acontece como en una película. Pagan su entrada y ello les da derecho a un sitio preferente para disfrutar del espectáculo y criticarlo, pero sin participar en él; cuando termina la representación, se marchan a su casa en su cómodo vehículo y continúan viviendo en el magma amorfo y vacío de una prosperidad diseñada por hábiles manos que todo lo mueven, que todo lo saben y que todo lo controlan.

Una de las mejores herramientas para desarmar a la ciudadanía es fomentar el desprecio a la política y a la democracia: es mejor que los ciudadanos no participen, no pregunten, no controlen. Y esta herramienta se maneja de varias maneras.

El primer paràgraf és de Baltasar Garzón, a qui crec que no cal presentar. No estic gens d’acord amb algunes de les coses que ha fet, però sí amb moltes altres, i crec que el paràgraf reproduït retrata fidelment un tipus de gent, que es queixa, que critica, però que no participa, una mica com si estés per sobre del bé i del mal, vol que les coses es facin com ell vol, però que les faci un altre.

La segona frase és de Lourdes Lucía, jurista, editora i co-fundadora d’ATTAC España, i diu, a contrario sensu, una gran veritat: la política és l’arma, la força, dels que no tenen la força dels diners. Si aquests es desentenen de la política, no voten, tindrem un poder polític cada cop més feble, i per tant cada cop més sotmès al poder econòmic.

Per tant, crec que si volem canviar les coses, cal deixar de ser espectadors, cal acompanyar la queixa d’una alternativa, d’una acció positiva que contribueixi a millorar les coses. I, tal com jo ho veig, la nostra reaccció passa, necessàriament, per la política, per la particpació i pel compromís i la lluita per les nostres idees. Amb indignar-se no n’hi ha prou, cal comprometre’s, com diu Sthéphane Hessel. I sí, el compromís comporta feina, i sovint decepcions,  i contradiccions, però és l’única sortida. S’acostuma a dir que, amb o sense nosaltres, la política es farà igual, i si no participem es farà sense nosaltres, i en aquests moments s’està fent sense molta, molta gent. I així ens va.

Es tiempo de democracia genuina. Tiempo de movilizarse, de ser actores y no sólo espectadores impasibles, progresivamente uniformizados, gregarizados, obedientes (Sthépane Hessel, al pròleg de Reacciona).

]]> http://manuelcaceres.net/2011/09/17/reacciona/feed/ 4 http://manuelcaceres.net/2011/08/16/del-pirmi-i-limpost-de-successions/ http://manuelcaceres.net/2011/08/16/del-pirmi-i-limpost-de-successions/#comments Tue, 16 Aug 2011 08:30:30 +0000 Manuel http://manuelcaceres.net/?p=1049 Més >]]> Dues de les decisions que ha pres el govern d’Artur Mas des de la seva elecció han estat la pràctica supressió de l’Impost de Successions, amb caràcter retroactiu (anunciant-se també la futura de l’impost de donacions), amb el corresponent estalvi de calerons d’uns quants molt adinerats i, recentment, amb l’excusa de l’existència de frau en la seva percepció, el canvi en la forma de pagament del Programa Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció, més conegut com PIRMI, que ha motivat que molts dels seus perceptors, persones necessitades per definició, l’hagin percebut amb retard (o encara l’esperin), amb tots els maldecaps que això els ha comportat. És a dir, amb la que està caient, eliminem obligacions per a una minoria benestant i compliquem la vida a una gent (que també són una minoria) que necessita aquest minso ajut per arribar a fi de mes.

Està bé lluitar contra el frau, perquè és quelcom que ens perjudica a tots, no ho discuteixo. Sí discuteixo les prioritats i la manera de dur-ho a terme. És a dir, és realment el possible cobrament irregular del PIRMI l’objectiu proritari en la lluita contra el frau? I, posant que sí, calia fer-ho d’aquesta forma, perjudicant TOTS els perceptors per la existència d’alguns defraudadors? La meva resposta és no per a totes dues qüestions, però no m’estranya que el govern ho hagi fet així, sempre he tingut clares les seves prioritats, d’on vol retallar despeses i d’on vol retallar ingressos.

Però ens podríem preguntar:

Quin percentatge de perceptors del PIRMI devien votar a les darreres eleccions autonòmiques (dels que tenien dret a vot, evidentment)? Em temo que pocs, molt pocs.

I, quin percentatge dels afavorits per la supressió de l’Impost de Successions va fer-ho? Em jugaria alguna cosa a que van ser molts, moltíssims.

Què significa això? Doncs possiblement el mateix que el fet que a les darreres autonòmiques a Matadepera votès un 75,67% dels electors (i CiU s’enportès el 65,90% dels vots) i a Badia ho fes nomès un 45,69% (dels que un 19,37% va triar CiU). Trenta punts de diferència, que es diu aviat.

Malgrat el que, amb bona o mala fe, se’ns vulgui vendre, una cosa està clara. Votar sí serveix per alguna cosa. I no votar, o llençar el vot a l’WC (ja sigui l’WC blanc o amb el nom de qualsevol colla de cabrejats que no volen fer-ne res), no serveix. A uns votar els ha servit perquè els treguin l’Impost de Successions, i a uns altres no fer-ho els ha servit perquè els putegin amb el PIRMI. Així de clar.

Amb totes les imperfeccions del sistema que es vulgui (i que cal millorar), qui vota influeix, i qui no ho fa, no. I qui digui que no importa, menteix, menteix descaradament. Després ja ens podem anar indignant, cabrejant, enxerinant-nos o fent el pi.

Però em permetreu que jo vagi una mica contracorrent, per seguir el costum (jo soc dels que al Facebook prefereixes més fer comentaris crítics que pitjar el botó m’agrada, i com que hi ha qui prefereix “palmeros” que debat, passa el que passa). La dació en pagament no és solució. O és una pobre solució, si ho preferiu.

El problema principal de que t’executin una hipoteca no és si et quedes amb el deute o no, ES QUE ET QUEDES SENSE LLOC ON VIURE-HI !!! Aquesta és la gran tragèdia, i aquesta, crec, hauria de ser la nostra primera preocupació com a societat. Cal arbitrar sistemes que permetin a les famílies continuar a casa seva, ni que sigui sense pagar, o pagant menys. Potser us sembla una bajanada (potser ho és) però jo crec que no. Creieu que les entitats bancàries guanyen res fent-se propietaris d’un pis que, ara per ara, no poden vendre i que només els genera despeses? Un pis que a sobre estant buit es degrada i que quan la cosa millori (que algun dia passarà, dic jo) i el puguin vendre estarà en molt pitjor estat? Crec que aquest hauria de ser el nostre primer camp d’actuació.

En canvi, sembla que el que ens preocupa, més que quedar-nos sense lloc on viure, és quedar-nos amb el deute. I confesso que no ho entenc. Es clar que si molts hi haguessin posat una mica de seny en d’altres moments (responsabilitats bancàries a banda), segurament no haurien arribat a aquest punt, i si no van posar seny aleshores (les vacances a la Riviera Maya amb el sobrant de la hipoteca eren massa llamineres), esperar que ho posin ara és esperar massa. Però, afortunadament, aquests inconscients no són tots, segurament ni tan sols la majoria, i em va l’efecte que el que passa és que la gran majoria es deixa portar per l’onada mediàtica.

No dic que no tingui cap importància, però si dic que davant el que representa quedar-se al carrer, el deute és secundari, i per qüestions professionals puc dir-vos de primera mà el que costa cobrar un deute, qualsevol. Hi ha qui porta anys vivint amb deutes, i si bé no és una situació còmoda, us ben asseguro que és portable, infinitament més portable que no tenir lloc on viure. Cal tenir present que, d’una banda, una part del sou és inembargable, i dilluns passat va publicar-se al BOE el Reial Decret Llei que en cas d’execució hipotecària i quan el preu d’adjudicació de la subhasta no cobreixi el deute augmenta la quantitat inembargable que fixa la Llei d’Enjudiciament Civil (a més va augmentar fins el 70% del valor de taxació el preu pel que l’entitat executant pot quedar-se l’habitatge, en lloc del 50% que regia fins ara, mesura que reduirà notablement el deute).

Per tant, a dia d’avui, en el suposit indicat en el paràgraf anterior, un cent cinquanta per cent de l’SMI és inembargable, i aquest percentatge augmenta en un 30% per cada membre del nucli familiar sense ingressos superiors al propi SMI. En roman paladino això vol dir que en una família de quatre membres en la que només un tingui ingressos superiors al SMI, el seu sou serà inembargable fins un 240% de l’SMI, és a dir, si és de fins a 1.540 € mensuals no se li embargarà res. I si és superior, se li podrà embargar un 30% de l’excès, després un 50% (de l’excès), etc … Es clar, no podràs tenir diners al banc, ni béns al teu nom, i aquesta és com dic una situació incòmoda, desagradable, però em penso que per a qui està patint per perdre l’habitatge, l’estalvi futur no és una preocupació.

Vol dir això que jo estic contra la dació en pagament? En absolut. Es una opció que tendria conseqüències, negatives per a uns, no tant per a uns altres, però que es pot plantejar, per què no? Altres països ho tenen regulat així i no passa res, i no cal ni regular-ho per llei, el pacte entre parts seria suficient (la llei faria innecessari el pacte). El que ja no veig tan clar, i ara parlo com a jurista, és que, com alguns pensen, això es pugui fer amb caràcter retroactiu, és a dir obligar a l’entitat bancària a donar per saldat el  préstec. I, posats a obligar, i suposant que fos possible, jo abans les obligaria a concedir moratòries, períodes de carència, ajornaments i fraccionaments de pagament o qualsevol cosa que permiti a la gent continuar a casa seva.

]]> http://manuelcaceres.net/2011/07/09/dacio-en-pagament-pobre-solucio/feed/ 9 http://manuelcaceres.net/2011/06/12/pactes-de-conveniencia-i-conveniencia-de-pactes/ http://manuelcaceres.net/2011/06/12/pactes-de-conveniencia-i-conveniencia-de-pactes/#comments Sun, 12 Jun 2011 09:00:55 +0000 Manuel http://manuelcaceres.net/?p=1039 Més >]]> Ahir al matí va tenir lloc el ple de constitució de l’Ajuntament de Sant Quirze i l’elecció de la seva nova alcaldessa, Montserrat Mundi. Cap sorpresa en quant a l’elecció, ja que existia un pacte previ, signat dimecres passat i fet públic ahir, en un exercici de transparència a destacar, entre CiU (llista més votada), PSC i PP. Per cert, que vull aprofitar per comentar que abans d’ahir Elisabeht Oliveras deia al twitter que li semblava curiós que el pacte, signat com dic dimecres, fos aprovat per l’assemblea del PSC Sant Quirze (a la que vaig assistir) dijous. Curiós? Si s’hagués pres la molèstia de llegir-se’l, hauria vist que al seu punt 10 l’esmentat pacte preveia que fos sotmès a ratificació pels òrgans corresponents dels partits signants. Desconec què van fer CiU i PP, però el PSC el que va fer dijous va ser, precísament, ratificar el pacte. On és la curiositat? L’única cosa curiosa, per mi, és que algú escrigui d’un tema sense coneixement de causa (vull pensar que no mentint de forma deliberada), i que a sobre quan li fas notar que no hi ha tal curiositat ni es digni a contestar-te.

A banda d’això, com detalls que em van cridar l’atenció, esmentaria la manca d’educació de molts dels presents quan un regidor (el popular David Sánchez) va jurar el càrrec en comptes de prometre’l. Jo no sóc de missa, ni de juraments, ni creient, però no crec que ningú hagi de fer burla d’altri pel fet de jurar. Posats a fer conya, podrien fer-la també amb la fòrmula de prometre per imperatiu legal, perquè tots sabem que si prometen (o juren) és perquè la llei diu que cal fer-ho així, de normal la gent no va prometent fidelitats pel carrer a tort i a dret, així que l’aclariment no és necessari (francament, a mi em sona a allò que fan els nens de creuar els dits, infantil, tot plegat). Altre detall a esmentar és la presència d’una quinzena de persones amb unes pancartes i un tros de cinta aillant a la boca (que pel que vaig comprovar no els privava de fer soroll quan el que es deia no era del seu gust, no vull pensar que haguès passat sense portar la cinta aillant), que algú ha qualificat d’indignats, però que a diferència d’altres indignats, que ho estan amb els polítics en generals, sembla que només ho estaven amb alguns polítics, perquè a alguna altra inclús la van aplaudir. Això sí que es de veritat curiós.

Però al que em vull referir no és a aquestes anècdotes, ans a les intervencions de les caps de llista d’ICV, Marta Baldrich i de Junts (aka marca blanca d’ERC), Elisabeth Oliveras, perquè totes dues van explicar una pel·lícula que no és ben bé la que jo sé, no sé si hem vist pel·lícules diferents o parts diferents de la mateixa pel·lícula.

Marta Baldrich va agraïr a tots els partits el tracte rebut en les negociacions per la formació del govern municipal. He dit tots? Perdó, m’equivocat, tots menys un, el PSC. Sentint-la, semblaria que el PSC no va seure amb ells a negociar la participació conjunta en el govern. I no és veritat. El PSC va seure amb ICV, igual que ho va fer amb la resta de grups. I no va seure per compromís, sinó amb la intenció d’arribar a un pacte. Però no va ser possible. Jo afegiré que la responsabilitat va ser d’ICV, però com soc part interessada, potser el que digui no té valor, i segur que ells diuen el contrari. Però així va ser, i amagar aquesta realitat és una mostra del tarannà que gasta ICV en aquesta comarca (conec gent d’ICV d’altres llocs amb la qual m’uneixen més coses de les em separen, amb les que discrepo quan toca, però des d’una posició de respecte mutu, sense ressentiments). Ras i curt, el PSC no té la culpa de que ICV Sant Quirze, sense responsabilitat de govern, ni municipal, ni estatal, hagi perdut casi un vint per cent dels seus vots, prou pena tenim amb la nostra debacle. Els socialistes estem molt preocupats pels nostres resultats, i hem encetat un procès d’autocrítica i debat intern que em sembla imparable. I si jo fos ells, si jo fos ICV Sant Quirze, no haver captat cap vot dels perduts pel PSC (molts d’ells de càstig per la crisi i les polítiques del govern socialista de l’Estat), i a sobre perdre una cinquena part dels propis em preocuparia, i molt. Però no, ells són l’esquerra de debò (la verdadera izquierda, en versió dels seus col·legues d’IU), estan per sobre d’aquestes coses, i no s’equivoquen mai. I nosaltres som el dimoni perquè no hem fet un pacte d’esquerres. Doncs ho sento, no compro. Pacte d’esquerres? Ja. Per què a Sabadell, tot just a l’altra banda de l’autopista, en comptes de intentar un pacte d’esquerres amb el PSC (força més votada amb 13 regidors, tenint la segona força, CiU, només 5), han intentat un pacte de tots (inclós PP) contra el PSC? Sembla que aquí el pacte d’esquerres no era important, l’important era intentar que no governés el PSC. I si ens movem una mica més, podem parlar de La Llagosta (on ICV ha pactat el govern amb CiU excloent al PSC, llista més votada), o de Santa Perpètua de Mogoda (on ICV ha estat la força més votada, i poguent fer pacte d’esquerres amb PSC ha pactat també amb CiU) o una mica més enllà, de Sant Feliu de Llobregat (cas idèntic a Santa Perpètua). No continuaré. Es que Sant Quirze ha de tenir pacte d’esquerres i aquests pobles que he esmentat no? És que ICV Sant Quirze no té res a veure a ICV dels altres pobles? Ningú ho diria veient com es van tirar enrere del pacte amb ERC quan la seva direcció comarcal (o d’on sigui, no domino la seva organització) els va picar la cresta. Així que lliçons de democràcia i d’esquerranisme, les mínimes, si us plau.

Pel que fa a Elisabeht Oliveras, a banda de dedicar-se a repetir el seu lema de campanya fins a fer-se pesada (que a sobre ja té conya que qui amaga la seva sigla, ERC, darrera una pretesa coalició, Junts, parli de no amagar-se, a això li dic jo coherència), ha lamentat també, igual que Baldrich, no haver pogut fer un pacte d’esquerres (malgrat durant la campanya interpel·lava els demés sobre si donarien suport a la llista més votada, sembla que això era només si la més votada era ella, com no ha estat així, no importa). Novament aquí haurem de fer servir el fantàstic mapa que ha el·laborat en Saül Gordillo, on trobarem llocs com La Roca del Vallès (on ERC ha pactat amb CiU i el PP -si, heu llegit bé, el PP- per arrabassar-li l’alcaldia al PSC, llista més votada), Cerdanyola (on la seva negativa a un pacte d’esquerres ha motivat el pacte PSC-CiU), Polinyà (on ERC ha fet alcalde al candidat de CiU) o Sant Vicenç dels Horts (on una altra marca blanca d’ERC pacta amb CiU i ICV per tenir l’alcaldia i deixar fora la llista més votada, el PSC). No cal continuar, oi? Per què doncs, a Sant Quirze el pacte d’esquerres era tan fonamental? Potser perquè en aquest cas haurien tingut l’alcaldia?

No ens enganyem, l’oposició feta durant els darrers quatre anys per ICV i per ERC feia molt difícil un pacte amb el PSC. Hi ha coses que és difícil oblidar, i malgrat en el cas d’ICV la candidata era diferent, les seves paraules denoten la mateixa manera de fer. D’altra banda, les actuacions anteriors d’aquests grups no donen peu a pensar que puguin proporcionar l’estabilitat que Sant Quirze, com qualsevol altre municipi, necessita, i més en temps de crisi, i el pacte de l’anterior legislatura ha funcionat raonablement bé. Les eleccions municipals són potser les menys ideològiques de totes. Els ajuntaments no tenen capacitat legislativa (les ordenances tenen un abast limitat), i mirant els programes electorals dels partits, no s’observen grans diferències. Segurament, més que les coses a fer ens distingeix la manera de fer-les. Potser és això el que provoca aquests pactes curiosos als que es refereix en Saül Gordillo, pactes que, arreu de Catalunya, tenen com a protagonistes a totes les forces polítiques sense excepcions, perquè cada vila, cada ciutat, té el seu tarannà diferent, i les persones, tot i ser membres del mateix partit, són també diferents. Només això explica el ICV pacti amb el PSC fer alcalde de Terrassa a Pere Navarro i en canvi a Sabadell hagi fet el possible (que no ha estat prou) per tal que en Manuel Bustos no ho fos, per exemple.

A cada lloc, cada formació fa el pacte que creu que més convé als ciutadans i ciutadanes, per això aquesta entrada es titula pactes de conveniència i conveniència de pactes. I això és el que ha passat també a Sant Quirze. Per aquest motiu, no blasmaré ningú per aquesta causa, ni l’anomenaré traïdor, ni res per l’estil, però tampoc acceptaré que m’ho diguin. No hi tenen cap dret. I sé que no tothom, inclús dins el PSC, ha entés el pacte. Em faig càrrec. Si ja pactar amb CiU és dur, a alguns anomenar-los el PP és una mica com esmentar el dimoni (o la bicha, que dirien en castellà). Que no es preocupin, d’aquí a menys d’un any ens barallarem per defensar les nostres respectives postures en les eleccions generals, postures molt allunyades en molts casos (tant amb CiU com amb el PP). Però això no ens ha d’impedir treballar plegats en les coses en les que tenim postures més properes. El nostre objectiu, el de tots els que ens presentem a les eleccions, és el bon govern dels ciutadans, i és en ells en qui hem de pensar quan prenem una decisió, i no ens nosaltres mateixos com a partit. De vegades, no sempre, els interessos de la ciutadania i del partit no són iguals, i si donem preferència a aquests darrers, ens equivoquem, i molt. Aquest és el motiu fonamental del pacte.

Potser les meves paraules denoten que estic dolgut, i molest. I així és. Però això no treu que pensi que pel bé de Sant Quirze hauríem d’aconseguir, independentment del nostre paper de govern o oposició, una entesa que ens permetés avançar en la resolució dels problemes dels ciutadans. Amb discrepàncies, però sense perdre les formes. Sense renunciar al que cadascún considerem bàsic, però amb generositat envers el punt de vista de l’altre. Si ni tan sols ho intentem, potser ens quedarem amb la conciència molt tranquil·la, però les ciutadanes i els ciutadans en patiran les conseqüències.

Com a militant del PSC, i tenint present els seus lligams amb el PSOE, soc conscient que participo, vulgui o no, de certes decissions que l’electorat ha castigat. De fet, que la pitjor crisi que recordo t’agafi governant a tot arreu, és garantia de patacada electoral, facis el que facis. Però no es pot negar que, a banda d’això, s’han pres decissions que no han estat les més encertades, i cal dir-ho clarament i sense embuts. Per esmentar el darrer exemple, que no és l’únic ni el més important, però que té un gran simbolisme: no és de rebut que la Comissió Europea t’hagi de renyar perquè no controles prou els sous dels banquers, més aviat és lamentable.

Una mica ja ens ho temiem, però pensàvem (ens enganyàvem, pel que sembla) que eren només unes eleccions municipals, i que el que fèiem era triar els nostres alcaldes i regidors, les persones que decidiran durant els propers quatre anys les matèries de la seva competència (que són moltes i importants), i no unes primàries d’una altra cosa. I el PSC Sant Quirze es presentava amb l’aval d’un gran full de serveis, i amb propostes engrescadores per al poble. Però els quirzetencs han votat (o han deixat de fer-ho) atenent d’altres consideracions, si més no els que havien estat votants del PSC.

Perquè si es tractava de jutjar la gestió efectuada pel darrer equip de govern (CiU+PSC), no és normal que un dels partits que el formaven millori el seu resultat (CiU ha pujat un 24%, molt per sobre de la mitjana catalana, que ha estat del 7,5%) i en canvi l’altre, el PSC, sigui durament castigat. He dit, i reitero, per a mi (i ja sé que no sóc neutral) la gestió del govern ha estat bona en conjunt, i també la gestió concreta dels nostres regidors i regidores, amb el Antoni Rebolleda al capdavant, i això em fa pensar que no s’ha suspès la gestió.

Pel que fa a les propostes, tampoc trobo cap extrem que hagi de justificar un rebuig de la ciutadania. Moltes propostes eren coincidents entre la majoria de partits (això és força normal a l’àmbit local), i les que no ho eren tampoc justifiquen un rebuig que portès a aquest resultat.

He de concloure, per tant, que el vot de càstig s’ha de llegir en clau catalana o espanyola, més que quirzetenca, i coincideixo així plenament amb el que ahir escrivia l’Enric Alloza a Mussol.cat. I això no va només pel vot del PSC, sinó també pel del PP (que experimenta una important pujada a la que no trobo altra justificació, superior a Sant Quirze que al conjunt de Catalunya, un 41% en front d’un 21%), i d’ICV (que malgrat no haver governat el municipi pateix un descens de casi el 20% que, per aquestes coses de la llei d’Hondt, no li costa cap regidor). L’excepció, que per mi confirma la regla, és ERC (que va amagar les seves històriques sigles, i pel que es veu la va encertar, perquè una llista d’un partit amb independents no és una coalició ni aquí ni enlloc) que, tot i haver de competir amb una altra llista independentista (la suma de SI i Reagrupament que es presentava amb el nom d’ARA), ha aguantat perfectament, repetint pràcticament el resultat de les eleccions de 2007 (quelcom que no molta gent d’ERC pot dir arreu del país, ja que ha perdut 78 mil vots, que representen més del 28% dels que tenien).

I tot i que ningú va dir mai que la política fos justa, crec que és un resultat força injust, perquè ni el Toni, ni la Silvia, ni la resta de companyes i companys s’ho mereixien. Però així funciona, l’elector decideix lliurement en funció de les consideracions que troba adients, i ho hem d’acceptar, i agraïr el seu suport a les 976 persones que ens han votat. Ara ens toca representar-les el millor que sapiguem.

Per acabar, quatre notes finals:

1. Que només hagi votat un 53% de l’electorat, per molt que suposi una millora en relació amb el 2007 i que ens deixi més o menys a la mitjana de Catalunya (un pèl per sota) no és una bona notícia. Quaranta-set persones de cada cent no han votat, no han exercit aquest dret, l’únic que ens iguala a tots independentment de les classes socials. Vivim moments complicats, que poden explicar un cert desencís, però hem de fer entendre a la gent que amb el vot es poden canviar coses. Si no, malament.
2. Continuo sense entendre la proliferació de vots en blanc (una mica més del 5%). Realment cap de les llistes era prou bona pels que han votat així? Coneixien ni tan sols les propostes de les candidatures? S’han preocupat de llegir-les? O és que ara això del vot en blanc és cool? Perquè, reitero, eren unes eleccions municipals, votàvem propostes per al poble, i no una altra cosa.
3. Tot i que no és consol, he de celebrar que, a Les Fonts, el meus veïns no hagin votat en clau espanyola, sinó de poble. Hem mantingut el nostre suport (perdent només 4 vots, que representen un minso 1,6%), malgrat també aquí el PP ha pujat espectacularment (més del 150%). Però crec que els fontins sí han valorat la gran tasca que el PSC ha dut a terme a l’Ajuntament, i han votat en conseqüència.
4. Des del punt de vista personal, agraeixo haver pogut formar part de la llista del PSC Sant Quirze i haver pogut participar a la campanya, així com l’excel·lent acollida que totes les companyes i companys m’han donat. Amb persones com aquestes, el futur del projecte està assegurat, malgrat les adversitats.

Jo aparco la tristor i la decepció aquí. Continuaré, amb més il·lusió que mai, treballant perquè aquesta societat nostra s’acosti més al que seria el meu ideal. Venen temps díficils, però apassionants, tant al PSC com a Sant Quirze, i jo no m’ho vull perdre.