Me extraña que los que tanto se preocupan de si nuestros Diputados y Diputadas trabajan poco o mucho, no hayan puesto el grito en el cielo ante la utilización espuria del parlamento por el PP  que vivimos ayer. Porque, repito, dado que al parecer muchos no se han enterado, que la subida del IVA fue debatida y aprobada a finales del año pasado, e incluída en la Ley de Presupuestos para 2010 (Ley 26/2009, publicada en el BOE de 24/12/2009, artículo 79), con una entrada en vigor prevista para el 1 de julio (con un período por tanto de vacatio legis de 6 meses). Lo de ayer fue, sencillamente, un anuncio más dentro de la campaña del PP, pero pagado por tod@s nosotr@s. Conste que no niego del derecho de los grupos parlamentarios a presentar iniciativas, incluso en el caso de que se sepa que no prosperarán. Pero hacerlo cuando no han pasado ni tres meses desde que el tema se discutió, me parece un abuso.

Entrando en el fondo del tema, en el aumento del IVA, creo que aunque quizás no le haya llegado claramente a la ciudadanía, la motivación está clara. La situación de crisis que vivimos genera una disminución de ingresos tributarios: si las empresas y los particulares ingresan menos, también gastan menos, con lo que la recaudación de todos los impuestos, ya sean directos (renta, sociedades) o indirectos (IVA) cae. Si a ello sumamos que las necesidades del sistema de protección social aumentan, está claro que deben tomarse medidas. La primera, obvia, recortar el gasto allí dónde sea posible. Pero eso ya se ha hecho, aunque muchos no quieran enterarse. Y se ha pedido lo mismo a las Comundidades Autónomas y Ayuntamientos. Nos queda, por tanto, aumentar el ingreso, cosa que como es de esperar no gusta, porque a nadie le gusta, de entrada, pagar más.

Ya que estamos, debo retierar que no soy un fundamentalista tributario. Aumentar el IVA es una opción entre otras, no la única (el IVA es inferior al de otros países, y eso da margen, pero no es la justificación para su aumento) . Podrían haberse aumentado impuestos directos, por ejemplo, pero no tengo claro que eso fuera mejor en estos momentos de crisis. Ya sé que se acusa al IVA de no ser progresivo en relación con la renta, pero eso no es del todo cierto. Seguramente no lo es tanto como lo puede llegar a ser el IRPF modificando los tipos de manera adecuada, pero no deja de tener progresividad, si partimos de la base de que quien más gasta acostumbra a ser quien más ingresa. Habría, también, otras posibilidades propuestas por algunos, como aumentar las cuotas de la Seguridad Social, pero me temo que eso afectaría negativamente al empleo, además de que, a la larga, igualmente lo acabaría pagando el ciudadano de a pie mediante su repercusión total o parcial en los precios (SIEMPRE es así, que no nos embauquen).

La subida del IVA tiene además una ventaja. Es transparente. El tipo general pasa del 16 al 18%, eso implica un aumento del 1,72% (lo que costaba 116 pasará a costar 118). El tipo reducido pasa del 7 al 8%, lo que equivale a un 0,93% de aumento. El tipo superreducido (que afecta a la alimentación no elaborada y a otros productos como medicamentos, libros, prensa, …) se queda en el 4%, no aumenta. Podemos pensar que es mucho o que es poco, pero es así, y si alguno de estos productos aumenta más de lo que he dicho, es que alguien quiere aprovecharse de la subida para incrementar su margen de beneficio (cosa no descartable en este país de listos).

Todo es opinable, pero yo creo que no es mucho. Podemos estar hablando de un aumento promedio en los precios del 1% (suponiendo que el aumento del IVA se traslade íntegramente a ellos), o sea, menos de lo que aumentan los precios de la mayoría de productos cualquier principio de año. Nada que tenga que desequilibrar la economía, aunque, claro, la derecha de España y de Cataluña (sí, los mismos que quieren eliminar el Impuesto de Sucesiones para los millonarios), una vez más de la mano en política económica y tributaria, se ha apresurado a lanzar proclamas apocalípticas, exagerando el impacto de la subida … nada que no pudiéramos esperar de ellos. En fin, veremos qué pasa cuando la modificación entre en vigor (aunque me temo que ya podríamos precedir lo que se dirá).

Acabo lamentando que se haya hablado y escrito poco o nada de otra modificación que la Ley de Presupuestos que antes he citado incluía, y que considero de gran importancia. Me refiero a la reducción tributaria aprobada para 2009, 2010 y 2011 para los empresarios individuales y sociedades de pequeña dimensión (menos de 25 trabajadores y 5 millones de euros de cifra de negocios), que pagarán menos IRPF o Impuesto de Sociedades, respectivamente, siempre que aumenten o al menos mantengan los puestos de trabajo, con una reducción que será tanto mayor cuantos más trabajadores tengan, puesto que uno de sus límites va en relación con el importe de los sueldos pagados. Creo que es una medida en la dirección correcta, por cuanto la recaudación sólo disminuirá si se mantienen o aumentan los puestos de trabajo, lo que al comportar un ahorro en prestaciones que en otro caso deberían pagarse, neutralizará dicha disminución recaudatoria. Pero supongo que esto no ofrece bonitos titulares.

Diuen que la nevada ha trencat i doblegat arbres joves, ha arrencat i trencat peus d’arbres i ha fet caure branques de les copes. Déu n’hi do!

Trobo que aquests que des del seu despatx i a posteriori o veuen tot tan clarament (però que quan manaven no eren tan clarividents, sembla que al cap i a la fi tots som humans), ja triguen a demanar responsabilitats. A qui? No sé, potser al Conseller d’Agricultura per no fer el manteniment dels arbres, o per no obligar als propietaris (la majoria de boscos són privats) a fer-ho, ja que pel que sembla un Govern pot obligar a tothom a fer el que digui, passant-se pel forro les lleis, perquè com ja he dit alguna vegada per segons què aquí som més comunistes que Lenin. O potser podrien demanar-li explicacions al responsable que aquests arbres estiguin tan mal dissenyats que no aguantin una nevadeta de no res (això els que creuen que hi ha un responsable que els ha dissenyat intel·ligentment, cosa que molts dubtem). El cas és trobar un responsable, perquè segons algunes lògiques, si s’ha esdevingut alguna desgràcia (i així ha estat en aquest cas), algú ha de tenir la culpa, allò del cas fortuït o la força major que ens ensenyaven a la facultat, sembla que només servia per omplir planes dels llibres, perquè no s’aplica mai. I per alguna estranya raó, al final de la cadena sempre trobarem al polític de torn a qui penjar-li el mort de que la natura ens hagi obsequiat amb aquesta manifestació del seu poder, sigui per culpa in eligendo, in vigilando, o per l’article 29.

Bromes a banda, amb aquest comentari irònic només vull posar de manifest com és de fàcil demanar responsabilitats a posteriori, i com és de difícil preveure les coses excepcionals abans que passin, precísament per això, perquè si no, no ho serien, d’excepcionals. I consti que sóc decididament partidari de demanar responsabilitats, però no una responsabilitat objectiva, que partint del resultat lesiu conclogui que necessàriament ha d’haver algun culpable, sense aturar-se a trobar el nexe causal entre causa i efecte. Jo vull trobar, si hi són, responsables basant-me en les accions i en les omissions de cadascú, partint del coneixement de la situació que tenien, o haurien d’haver tingut, abans dels fets, i demanant a cadascú una diligència a l’alçada de la seva posició (a més alta posició, més diligència). I això val tant pel que va succeir el dia de la nevada com per les tasques posteriors de reparació de les destroses.

Potser és deformació professional de jurista, però en aquest món on tothom es veu amb cor de ser fiscal, jurat i jutge, i es dicten sentències socials sense ni tan sols preocupar-se de conèixer els fets, al més pur estil dels linxaments del far west, crec que unes dosi de seny no van mai malament.

Amb aquesta campanya, igual que amb el Pla Fent Barcelona!, es pretén fer arribar a la ciutadania, sense intermediaris la informació de en què s’inverteixen els seus diners i com l’afecten i l’afectaran les obres en curs.

A alguns li sembla propaganda electoral, però com ja vaig comentar en la conversa que vaig mantenir via Twitter amb Marc Fargas, no hi estic d’acord. Crec que el ciutadà té dret a saber què es fa amb els seus diners, i les administracions públiques tenen no ja el dret, sinó la obligació, d’explicar-li. No deixa de ser curiós com des de l’oposició o des dels mitjants es critica els governs per manca de transparència i en canvi quan apareix una iniciativa que precísament busca aquesta transparència, de seguida es tendeix a veure com quelcom partidista.

Però no és així. El ciutadà, sense intermediaris, té l’oportunitat de veure el que s’ha fet, i pot jutjar si el que veu li sembla bé o no. Perquè podria haver qui pensés que certes obres no són prioritàries, o que els diners haurien estat millor invertits d’una altra manera. Poden haver opinions possitivies, però també en poder haver de negatives. I si algú creu que un ciutadà o ciutadanà votarà un partit del govern perquè un dissabte al matí el convidin a fer un vol en autocar, crec que té un molt baix concepte de la ciutadania.

Es pot criticar que es faci el darrer any de mandat, però pel propi desenvolupament de les obres, a banda d’aquelles que duren més d’un mandat, el normal és enssenyar les obres finalitzades o a punt de ser-ho, i no tot just començades, que és el que passaria si aquesta iniciativa tingués lloc a l’inici del mandat. Aleshores sí que seria únicament un passeig en autocar.

No se m’oculta que és evident que l’Ajuntament té un problema de comunicació de les seves polítiques, perquè com  hom pot comprovar comptem amb una premsa més interessada en posar l’accent en el que és negatiu (que existeix, no dic que no), amplificant-lo, i no en la vessant possitiva de les coses (que també existeix). Pel que sembla ven més publicar fotos de prostitutes que explicar el que es fa per tal de millorar la ciutat. Tenen el seu dret, són mitjans privats que defensen els seus interessos, i no ho critico, només ho constato. Però precísament per això és normal que existeixin iniciatives com la que comento que, saltant-se els filtres que distorsionen en una determinada direcció la realitat, possibiliten que la ciutadani conegui els fets directament, sense que ningú li expliqui. I a partir d’aquí decideixi.

Enllaç a la pàgina de la campanya

Hi ha ciutadans que han tingut greus problemes: de mobilitat, de manca de subministrament elèctric … sé el que és. I ho sé perquè em va tocar viure’ls en primera persona aquell no tan llunyà 14 de desembre de 2001. Servei dels FGC interromput, manca de llum a l’andana de l’estació de Provença (el que va causar que ens fessin abandonar-la pel perill de caiguda a les vies), demora de més de tres hores fins que finalment vàrem poder pujar a un tren (no us explicaré en quina situació ens trobàvem allà dins). Vàrem arribar a casa passades les onze de la nit … per descobrir que no hi havia subministrament elèctric (ni, en conseqüència, calefacció, aigua calenta, ni cap manera de cuinar que no fos el càmping gas de les emergències), situació que es va mantenir fins més o menys les 6 de la tarda de l’endemà. Sí, va ser aquell dia recordat per tothom, entre d’altres coses, perquè mentre això passava l’aleshores Conseller en Cap, Artur Mas, estava de festa en una discoteca.

Però no, no és la meva intenció ara criticar aquella actuació, potser poc estètica però a la vegada amb una mínima repercusió sobre la solució dels problemes de la ciutadania, perquè el Sr. Mas no tenia cap vareta màgica que pogués fer servir per solucionar la situació. Ni cal recordar que aleshores, com ara, l’oposició de torn va criticar el govern, i el govern de torn, com ara, es va defensar com va poder. No diré tampoc que els adversaris polítics ho van fer malament i els meus ho han fet bé, això fora massa simplista i segurament injust, perquè tot té molts matisos, sense que això vulgui dir que totes les actuacions siguin iguals.

El que realment voldria és fer, com altres vegades, una crida a la responsabilitat. Perquè hi ha dues coses sobre les que no tinc dubtes: la primera és que tota activitat humana és perfectible, sempre es pot fer alguna cosa millor del que es va fer; la segona és que quan la naturalesa es desferma, per moltes coses que fem, SEMPRE té conseqüències.

Vivim en una societat a la que l’encanta buscar culpables de tot. Sembla com si, quan trobem algú a qui penjar-li el mort, el mal fos més fàcil de portar. I, no per casualitat, sempre busquem aquest culpable de portes enfora: fora del país, fora de la comunitat o grup o, en darrer terme, fora de nosaltres mateixos. I fóra bo fer aquesta búsqueda de culpables al contrari, és a dir, començant per un mateix. Perquè no tinc gaire clar que molts dels que van patir els efectes del temporal actuessin amb la diligència que hauria estat d’esperar tenint en compte les previsions meteorològiques. I el pitjor és que no només es van perjudicar ells, sinó que, per exemple en obstaculitzar les vies de comunicació, van perjudicar els altres. Em temo que va haver molts viatges evitables (no només en vehicle privat, també en transport públic), i molts conductors que es van llençar a la carretera amb vehicles mal equipats o sense actualitzar la informació de la via. Indignem-nos, si cal, però comencem per nosaltres mateixos.

I que ningú pensi que amb això tracto de disculpar les companyes de subministrament o transport, i molt menys les autoritats. Com he dit abans, tota actuació és millorable, i segur que la seva també. Jutgem-la, doncs, igual que hauríem de jutjar la nostra, sense demagògia fàcil, sense caure en quelcom semblant a la frase que els italians han fet famosa: piove, porco governo! donant-los la culpa de tot el que passa per la senzilla raó que són el govern. A diferència de les divinitats, els governs no són omnipotents. Pensem en el que el govern va fer, en el que creiem que podria haver fet i en com aquesta acció hauria evitat, alleujat o reparat els efectes del temporal en les persones i els béns. I si ho trobem, denunciem-ho i demanem responsabilitats a qui les tingui, faltaria més.

Però no ens enganyem, amb una nevada com la de dilluns, inclús els paísos més acostumats a aquest fenòmen atmosfèric (i nosaltres, m’atreviria a dir que sortosament, no ho som) es veuen immersos en major o menor mesura en un caos impossible d’evitar. Ja pots posar-hi llevaneus a dojo (a Barcelona n’hi havia catorze), que sempre hi haurà carrers o carreteres intransitables. Igual que no és possible evitar que la neu, directament o indirecta, fent caures arbres, per exemple, afecti catenàries o conduccions d’electricitat. No ho és.

I és que quan la naturalesa es desferma, el millor, per qui s’ho pugui permetre, és fer el que recomanen als països mes habituats que nosaltres a això: quedar-se a casa (com vaig fer jo, en el meu cas l’experiència va ser un grau).

Qui em coneix, sap que Rosa Díez no és en absolut sant (o santa) de la meva devoció. Tinc amb ella un problema personal, i és que mentre cobrava el sou pel lloc d’eurodiputada que va aconseguir gràcies, entre molts d’altres, al meu vot (perquè jo vaig votar la seva candidatura a les eleccions europees), es va dedicar a aliniar-se sistemàticament amb el PP contra la política antiterrorista del PSOE. I quan ja s’havia fet prou propaganda, i s’acostaven les eleccions, aleshores sí, va marxar, va abandonar el partit i l’escó, però no abans d’haver-se’n aprofitat molt de temps. Una persona que es membre d’un govern en coalició amb el PNB sense cap queixa,  i que quan ja no governa amb ells els demonitza, una persona que intenta ser Secretària General del PSOE, i quan perd les primàries acaba marxant del partit, dient que tots els seus militants estan equivocats (ella no, és clar), o que expulsa tothom que dins el seu nou partit no està d’acord amb ella, què voleu que us digui, em mereix molt poca credibilitat, i m’és igual si és la política més valorada (això és fàcil d’aconseguir si els teus et valoren molt i els altres, centrats en atacar el gran rival, sigui PP o PSOE, no s’acarnissen amb tu).

Per això l’episodi d’avui és doblement lamentable: primer perquè s’intenta privar algú de la seva llibertat d’expressió, fet intolerable encara que aquest algú sigui Rosa Díez, i segon perquè aquest atac li posa en safata a la caverna acusar tots el catalans de nazis, com podeu veure a les imatges de l’APM de dimarts passat que trobareu al final d’aquesta entrada (d’altra banda caldria, doncs, aplicar-los la Llei de Godwin). Fets com aquest fan que em plantegi qui és més cafre, però tant se val, el que cada cop tinc més clar és que es necessiten mútuament. L’independentisme intolerant que altres vegades he criticat necessita aquest discurs anticatalà (antiautonòmic, en general) que fa gent com UPyD i Ciutadans. I aquests a la seva vegada necessiten d’aquest intolerants (que són una minoria que no representa ningú) per tal de fer-se les víctimes i utilitzar aquests actes com a demostració d’aquest suposat deteriorament de la convivència a Catalunya que denuncien i que els que vivim aquí sabem que no existeix.

Quina tropa, tots plegats!

Al poco de surgir la campaña, han surgido opiniones contrarias a la misma, por el hecho de que tras ella, dicen (no tengo información, pero no lo dudo) se encuentran empresas como Telefónica, Iberia, El Corte Inglés, BBVA, Santander, La Caixa, Caja Madrid, Repsol, Cepsa y Endesa. En algunos blogs se han publicado entradas con divertidos contra-carteles, cuyo contenido comparto, al margen de alguna expresión malsonante, como en Mi Mesa Cojea, Las penas del Agente Smith o Halón Disparado. Y como también suele pasar se han creado contra-grupos en Facebook, como por ejemplo éste.

Y ahora mi valoración, que como pasa siempre que uno adopta posiciones intermedias entre el blanco núclear y el negro túnel de de tren, posiblemente no satisfaga a nadie. Pero tampoco lo intento. Creo que descalificar una campaña por quién la financie, es lo que los entendidos del tema llamarían un argumento ad hominem como una casa. Puede no compartirse la campaña en sí. Puede haber quien prefiera que, en vez de lanzar mensajes optimistas, de compartir experiencias que demuestran que no da igual lo que hagamos, que nuestra actitud personal cuenta, continuemos regodeándonos en la desgracia, lamentándonos y, sobre todo, echando la culpa a alguien (sea el gobierno, la banca, las multinacionales, una conspiración de quien sea) de todo lo que nos pase, descargándonos así nosotros de nuestra responsabilidad (que evidentemente tenemos, aunque solo sea por haberlo permitido). Pero no me parece serio descalificar la campaña por la identidad de quien la pague.

Creo que es bueno difundir y compartir experiencias positivas, fomentar la ilusión, la confianza en las propias posibilidades y el aprecio por el trabajo propio y abandonar la fatalidad de que no podemos hacer nada. No vamos a arreglar la crisis de hoy para mañana, ciertamente. No tenemos la fuerza de salir de ella por nosotros mismos, porque hay elementos sobre los que no podemos influir, pero eso no nos autoriza a instalarnos en el lamento y en el reproche y prescindir de lo demás. Nadie nunca nos regaló ni nos regalará nada, más bien hay que vigilar para que no nos lo quiten. Lo que se ha conseguido ha sdio a base de lucha y trabajo. Eso no es nuevo, y no cambiará.

¿Quiere eso decir que no hay que exigir responsabilidades a los causantes de la crisis? Rotundamente no. Esta crisis ha sido causada o, al menos amplificada, por la codicia de unos, auspiciada por la permisividad de otros, y es preciso, por un lado, que los responsables respondan por sus actos, y por el otro adoptar regulaciones que, en el futuro, impidan la repetición de situaciones semejantes.

¿Cómo se hace? En democracia tenemos un arma muy eficaz si se utliza bien, que es nuestro voto. Estoy hasta el gorro de leer y oir revolucionarios de salón que no dejan títere con cabeza, pero a los que cuando se recuentan los votos de unas elecciones no se les ve por ningún lado, quizás porque como todo lo que se puede votar es tan malo (piensan) se quedan en casa, que queda muy cool. Si opinais que todos los partidos existentes son iguales (opinión que respeto pero no comparto), y no os gusta ninguno, la opción es fácil: cread uno. Tenemos a nuestra disposición herramientas que permiten darle una enorme difusión a cualquier idea con un coste relativamente bajo, así que adelante. Menos criticar (que también), menos lamentarse y más actuar para conseguir los objetivos. Y si estos objetivos pueden ser viables y no simples brindis al sol, mejor, que el papel lo aguanta todo, pero la realidad no.

No deja de ser curioso que, mientras que en la red (y en los diarios tradicionales) te hartas de leer mensajes y consignas de una radicalidad tal que te hacen plantearse si no te encuentras en la URSS de sus buenos tiempos, luego en las encuestas resulta que los que van los primeros son los pepés y las convergencias de turno, en una especie de esquizofrenia colectiva que sería difícil de entender si no fuera porque, como todos sabemos, a la hora de votar muchos de esos radicales se quedan en casa, con la conciencia bien tranquila porque no se ensucian las manos participando en eso que tanto descalifican, pero sin contribuir tampoco a facilitar ninguna alternativa. Muy cómodo. Y muy inútil, también.

Sin que podamos ni debamos echar las campanas al vuelo, en este tema no puede hacerse nunca, es una realidad objetiva que los pistoleros pasan por uno de sus peores momentos, si no el peor. Los treinta y dos detenidos en lo que llevamos de 2010, con 2.000 kg. de explosivos incautados o la detención de sus sucesivos máximos responsables cinco veces en los últimos dos años, son dos datos que avalan esta afirmación.

El mérito de estos logros es, óbiviamente de la actuación conjunta de los cuerpos y fuerzas de seguridad del estado, de la Ertzaninza, de los Mossos, del CNI, y las fuerzas de seguridad de otros países, particularmente Francia, pero también Portugal, pero si tuviéramos que concentrarlo en una persona, ésta sería Alfredo Pérez Rubalcaba, Ministro del Interior.

Su trayectoria le avala, sus virtudes son muchas (pese a ser del Madrid), pero no realizaré ahora un panegírico del Ministro del Interior. No le hace falta. Pero no quiero dejar pasar la ocasión de poner de manifiesto el bajísimo nivel que, por desgracia para el país (y también para el Gobierno, aunque pudiera parecer lo contrario, porque la buena crítica sirve para mejorar), demuestra la oposición, de la que constituye la mejor prueba la intervención, hace pocos días, del diputado del PP Ignacio Cosidó, quien en sede parlamentaria le dijo textualmente:

A usted le nombró Zapatero para que gestionara la paz sucia con ETA y, según hemos sabido, este nombramiento se produjo además con la connivencia de ETA o de una parte de ETA; eso es lo que dice la banda a través de unas escuchas conocidas esta semana.

Mal, muy mal debe estar el PP si, en un momento como éste, con todos los problemas que indudablemente tiene nuestro país, sus argumentos se reducen a un burdo intento de descalificación ad hominem que la propia realidad se ha encargado de desmentir de manera rotunda. O eso, o ETA tiene muy mal ojo eligiendo Ministros del Interior.

Pero da igual, el diputado autor de semejante despropósito seguirá en su escaño, seguramente diciendo estupideces de igual o superior calibre, como seguirá Nacho Uriarte, que tuvo un accidente conduciendo con una tasa de alcoholemia que doblaba la autorizada, y que para más INRI era vocal de la Comisión de Seguridad Vial, y sigue siendo líder de los jovenes populares. Es normal, no tiene importancia, no pasa nada, se ha disculpado (qué narices, sólo faltaría que ni se disculpara con la pobre víctima) … Bonito ejemplo para nuestra juventud y para los demás.

En fin, considerémonos afortunados si de resultas de esto no acaba dimitiendo el Director General de Tráfico, o alguna otra persona del PSOE, que es lo que suele pasar.

Ja ho he dit altres vegades, amb l’actual correlació de forces a les Corts Generals, només es poden formar majories que incloquin, bé el grup socialista, bé el grup popular (o ambdós), i quan parlem d’estratègies unitàries això és un punt fonamental. Qualsevol proposta que no tingui el recolzament de com a mínim un d’aquests dos grups majoritaris està condemnada al fracàs, i per tan aquesta unitat catalana no passaria de ser un simple paripé, un gest cara a la galeria, buit de contingut pràctic, com no sigui el d’alimentar el victimisme, el “no ens entenen” com tant agrada alguns. Vist que, avui per avui, un acord entre aquests dos grups majoritaris, tan desitjable com complicat, sembla llunyà, cal saber en qui està pensant el Sr. Mas per recolzar aquesta hipotètica proposta unitària catalana.

Vista la coincidència entre les seves propostes (l’abaratiment de l’acomiadament és, si no l’única, sí la proposta més reiterada tant per part de CiU com per part del PP), tinc clar a quina banda buscaria els suports el Sr. Mas, i com haurien de ser les mesures proposades per obtenir-los, en el camí de limitar els drets dels treballadors. I em temo que aquí no ens hi trobarà, no tant per qui doni o no suport a les propostes, ans pel seu contingut.

Per molt que agradi a CiU, perquè és el terreny on es troben més còmodes, crec que aquest no és una tema que s’hagi de plantejar en clau Catalunya-Espanya, ja que els interessos i els objectius són, o haurien de ser, comuns. Si hi ha controvèrsia, aquesta segurament es mou més en l’eix esquerra-dreta.

En tot cas, si realment existeix una voluntat de col•laborar, i no es tracta d’un nou intent (un més) de posar una falca entre el socialisme català i el socialisme espanyol, o de crear les condicions per tornar a llençar la vella acusació de supeditació o sucursalisme, CiU encara és a temps de demostrar-ho. Intentem, de veritat i oblidant que d’aquí a nou mesos hi ha eleccions, el pacte en les matèries que són competència de la Generalitat, on aquest pacte només depén dels partits catalans. I sondegem també, no ens hem de tancar a res, en quines matèries de competència estatal podem acostar postures, i amb quins recolzaments podrien comptar al Congrés aquestes postures comunes, si les trobem. Òbviament que s’arribi o no a un pacte no serà només responsabilitat seva, és responsabilitat de tots, però allunyem-nos de tacticismes partidistes o no arribarem enlloc.

La primera noticia de la irrupción de los guardias en el hemiciclo la tuve a través de la radio del encargado de los futbolines de la calle Calvet (cerca de la plaza Francesc Macià, que entonces muchos seguían llamando Calvo Sotelo), en los que pasé muchas horas de mi juventud (siempre lo digo, yo era un chico de barrio). Tras los primeros momentos de confusión, en los que no se sabía qué había pasado exactamente, recuerdo haber estado por la noche viendo la televisión hasta la aparición del Rey Juan Carlos. Y al día siguiente, los pocos que nos decidimos a ir (yo entonces tenía 19 años y estaba en mi primer año de universidad, estudiando Matemáticas, aunque duré poco), nos reunimos en una sala (no sé si era un aula o una sala de estudios o qué) en el edificio histórico de Plaça Universitat, por cuya megafonía seguimos las últimas novedades gracias a la emisión de una cadena de radio, hasta confirmar la finalización del episodio.

Muchos no lo vivisteis, yo sí, y lo recuerdo como algo lejano y cercano a la vez, según piense que ya hace 29 años, o que sólo hace 29 años. Pero en todo caso lo recuerdo como algo real, muy real: nuestra incipiente y frágil democracia, cuya Constitución no tenía ni tres años, estuvo a punto de acabar porque los de siempre, los que creían (y creen, me temo) tener un derecho divino a mandar, decidieron que así debía ser, en la más rancia tradición de los muchos pronunciamientos militares que jalonan nuestra historia. Que no lo consiguieran no quiere decir que la amenaza no fuera muy real (que se lo digan, si no, a todos aquéllos que en un ejercicio de responsabilidad y prudencia se encargaron de ocultar, de las más variadas maneras, los archivos de los militantes de su partido, conozco más de un caso, aunque yo entonces no militaba). No le quitemos importancia.

Hoy seguramente suena a batallita, pero el recuerdo de estos hechos debería servir para no perder de vista las condiciones en las que se hizo la transición, sin las que no se podría explicar cómo y por qué hemos llegado a dónde ahora estamos, y lo difícil que fue aquello para los que tuvieron la responsabilidad de llevarlo a cabo. Es muy fácil desde nuestra cómoda democracia, ya consolidada (con todos los defectos que querais, pero democracia al fin y al cabo) criticar el trabajo de quienes, desde la izquierda (con la ayuda, ciertamente indispensable, de elementos del régimen) fueron capaces de conseguir algo que, aunque ahora pueda parecerlo, no fue nada fácil. Podemos, desde una fácil y estética radicalidad, menospreciar su esfuerzo, pero no se lo merecen, porque en aquellas condiciones era complicado conseguir lo que consiguieron, y casi imposible conseguir algo mejor.Vaya por tanto para todos ellos (y ellas) mi reconocimiento.

Pero este reconocimiento en lo personal no puede servir como excusa para negarse a revisar lo que entonces se hizo. Antes al contrario, precísamente porque la situación actual es muy diferente a la de entonces, y porque afortunadamente muchos de aquellos condicionantes han desaparecido, es el momento de volver la vista atrás y recuperar aquellos temas que entonces voluntariamente se obviaron para no perjudicar el objetivo principal. Y desde esta perspectiva, y con respeto a la democracia, no hay nada intocable, nos lo podemos plantear todo, desde la forma del Estado (yo me sigo considerando republicano, y me consideraré siempre) a su relación con la Iglesia Católica, por ejemplo.

Y, sobre todo, es preciso recuperar nuestra memoria histórica. Le pese a quien le pese, en la guerra y durante la dictadura se produjeron crímenes que, sin bien ya no podrán ser castigados (porque sus responsables, en su gran mayoría, están muertos) sí merecen al menos ser recordados. No me mueven motivaciones personales, aunque mi abuelo materno fue fusilado, tras un consejo de guerra desarrollado en una plaza de toros (no recuerdo ahora si en Pozoblanco o en Peñarroya), en el verano de 1939, dejando una viuda y nueve huérfanos, pero creo que es de justicia y la memoria de las víctimas, de estas víctimas tanto tiempo olvidadas, lo merece.

Certament, no ha dit pactarem amb el PP, però és que això, anunciar com a fet consumat un pacte que encara no saps si et caldrà, i sobre el que l’altra part haurà de pronunciar-se, sí que hauria estat quelcom per estranyar-se. Com si algú del PSC digués ara: pactarem amb ERC o ICV. Jo si més no, no ho diria, per les mateixes raons indicades: ni saps quin serà el resultat i per tant la correlació de forces, ni si els teus pressumptes socis voldran pactar amb tu (recordeu Portabella). Ningú pacta per pactar.

Sí que trobo que hi ha un punt de la notícia que mereix comentari, i és el canvi que suposa dir ara això quan la darrera vegada el Sr. Mas va anar al notari a dir i signar que no pactaria amb el PP, en un gest cent per cent cara a la galeria, ja que l’acord del polític amb els seus electors no es documenta ni en escriptura pública ni en contracte privat, perquè és un compromís públic i notori, i la sanció per incompliment és la retirada de la confiança i del vot, no hi ha clàusua penal ni expressa ni tàcita, ni tan sols indemnització per danys i perjudicis. De moment.

Ara, el Sr. Mas ens diu que no descarta pactar amb el PP, partit que, recordo, entre d’altres coses, és el responsable d’una inqualificable campanya contra el nostre Estatut, amb recollida de signatures per tot Espanya i que va acabar en un recurs d’inconstitucionalitat presentat contra 136 dels seus articles, impugnant articles que, en d’altres estatuts (València, Andalusia, …), ha votat favorablement (per exemple, dels 136 articles impugnats del text català, 14 són textualment idèntics a d’altres del text andalús, 28 són molt similars amb petites diferències que no afecten el contingut i 18 més, si bé tenen una redacció diferent, tenen el mateix significat, en total 60 articles impugnats pel PP al nostre Estatut s’han votat favorablement a l’Estatut d’Andalusia).

No ho critico, està en el seu dret si creu que això és el millor per dur a terme la idea que ells tenen de Catalunya. Ara bé, sí demano que, vist això, ens estalviem la retòrica patriotera a que els convergents ens tenen acostumats i no parlem més de supeditació a Madrid, i blablablabla. O és que un pacte amb el PP seria gratis?