Jo esmento sovint el jurista austríac Hans Kelsen. És el que provoca haver tingut la seva obra “Teoria Pura del Dret” com a únic llibre d’una assignatura anomenada Dret Natural que curiosament em va servir per arribar a la convicció de que el Dret Natural no existeix, i de que no hi ha norma sense sanció, dins la més pura ortodoxia iuspositivista. I per això penso que sí, que això de la ètica èsta molt bé, però si els comportaments censurables no tenen cap conseqüència pràctica per al seu autor, no anem enlloc.

I per això crec que el Barça ha d’exercir l’acció de responsabilitat contra Joan Laporta i la seva junta. Segurament hi ha més d’un motiu, però només el contracte a Joan Oliver ja seria suficient. Una cosa són els fitxatges futbolístics (alguns veritables pífies, però errare humanum est) i altre cosa és contractar com a càrrec de confiança una persona que té com a únics mèrits el sectarisme i l’habilitat per aconseguir contractes blindats, pagar-li un sou fora de mercat per excessiu (repeteixo, no és un crack que marqui gols) i a sobre blindar-li de forma que fer-lo fora ens costés un ull de la cara.

Si Laporta sabia que el seu mandat acabava el juny de 2010, no podia fer un contracte a un càrrec de confiança que anés més enllà d’aquesta data, això és de calaix. El contracte havia d’haver acabat, sí o sí, a la vegada que el seu mandat, sense perjudici que, si el nou president ho trobava convenient el pogués tornar a contractar (sí, ja sé que això és ficció, és clar que ningú el voldria, aquest paio, i per això se’l blinda), i en canvi el que s’ha fet és, ras i curt, regalar-li els diners, els diners del club, els nostres diners. I això no pot quedar impune.

La junta presidida per Sandro Rosell té ara l’oportunitat d’anar més enllà de les bones paraules, i demostrar que ells no comparteixen els abusos de la junta anterior, exercint l’acció social de responsabilitat contra ells. És una qüestió de credibilitat, i espero que actuin com cal.

Ara, això sí, que esperin fins després de les eleccions autonòmiques, que si no en Laporta encara dirà que és un atac per les seves idees polítiques (ja ho ha fet abans), i no crec que sigui bo donar-li la més mínima excusa per fer-se el màrtir. Si els independentistes no han pogut trobar un altre cap de llista més presentable, és problema seu (això és l’exemple perfecte, d’altra banda, de la seva poca o nul·la solvència) i ja s’ho trobaran.

]]> http://manuelcaceres.net/2010/09/07/el-barca-ha-de-demandar-laporta/feed/ 0 http://manuelcaceres.net/2010/09/05/qui-shan-cregut-que-som-nosaltres/ http://manuelcaceres.net/2010/09/05/qui-shan-cregut-que-som-nosaltres/#comments Sun, 05 Sep 2010 07:30:51 +0000 Manuel http://manuelcaceres.net/?p=824 Més >]]> Escrivia jo divendres una entrada relativa a les primàries del PSOE a la Comunitat de Madrid, on parlava de com s’han fet les coses, de prendre decisions a cop d’enquesta, de que trobo que cal algun mèrit més que surtir bé a les enquestes per ser candidat, de que no m’agradan els paracaigudistes … reflexions totes elles generals, no només aplicable al cas concret, quan per aquelles coses que té la vida, dissabte llegeixo a El Periódico un article titulat Hereu, en suspens fins a final d’any, en el que, en relació amb la candidatura del PSC a les eleccions municipals a Barcelona, es poden trobar frases com aquestes:

Si en una cosa coincideixen gairebé totes les persones entrevistades per aquest diari és que, donada la situació d’emergència, s’apostarà pel candidat que més suports pugui recollir …

… serà Nicaragua -com es coneix la direcció nacional, pel carrer on hi ha la seu del PSC- no només la que supervisi les llistes -es promet una profunda renovació- sinó també la que farà la pròpia campanya …

De tots els candidats, potser Montserrat Tura, segons diverses veus consultades, és la que té més opcions de substituir Hereu, si s’acaba fent el canvi … la seva candidatura satisfaria Mascarell, de qui el PSC tem que presenti una llista pròpia si Hereu és el candidat.

Es curiós com, dins el nostre partit, des de ja fa temps hi ha algú (algú que té la “categoria” suficient com per a ser entrevistat) que utilitza la premsa per tal de minar la reputació d’altres companyes i companys que, no cal dir-ho, no deuen ser del seu gust (es feia, per exemple, amb Ignasi Cardelús en una altra notícia de El Periódico del passat novembre). I trobo que ja n’hi ha prou. Es cert, les enquestes no són bones, però … és que ho són les que es fan sobre el resultat de les autonòmiques? Segons la que publica avui La Vanguardia, el PSC obtindria el seu pitjor resultat en unes eleccions autonòmiques. I aleshores, què fem, una enquesta a veure si algú té millors perspectives que el President Montilla i el canviem?

No, la cosa és molt més complicada que això, com recull també La Vanguardia un altre article titulat Hereu tiene 120 días para salvarse (amb un títol una mica més dramàtic que l’altre, però l’autor del qual, pel que sembla, s’ha precupat de entrevistar a alguna gent més de les que ha entrevistat El Periódico, motiu pel que crec que dona una visió menys esbiaixada). És un fet que les perspectives electorals socialistes, tant a nivell estatal, com autònomic, com local, no són bones. Tot afecta: Ies retallades presspostaries a tots els nivells, els conflictes socials causa de la propera vaga general de final de mes, l’embolic de l’Estatut, del que el ciutada no acaba de veure els avantatges (malgrat són molts) … i quan les coses són així, voler carregar-li el mort a algú, es digui Jordi Hereu o es digui com es digui, ni és just,ni és la solució de res. La crisi ha trobat als socialistes governant a tot arreu, i en època de crisi, qui governa es desgasta, és així de clar, no descobreixo res. A això cal afegir que els anys de govern socialista a la ciutat de Barcelona han produït un desgast, un declivi, evident, que s’ha pogut apreciar elecció darrere elecció (i potser, posats a buscar culpables, podríem pensar en algú que hagi estat l’Ajuntament durant tots aquests anys de govern per a carregar-li el mort, però no és el cas de Jordi Hereu).

Vull dir amb això que Jordi Hereu o el seu equip no hagin comés errors? Evidentment no, els han comés com tothom, però a les enquestes també paguen els aliens, igual que Montilla paga els errors de Zapatero, i viceversa. L’elector emprenyat amb els socialistes, i n’hi uns quants, pagarà el seu emprenyament amb el primer que se li posi a tir. És lògic, i diria que inevitable, malgrat no em sembli gents just perquè tant a nivell de Catalunya com de Barcelona s’han dut a terme molt bones polítiques, i la crisi no l’hem creada els socialistes.

Deia divendres, i repeteixo avui: fem política, no venem detergent. No es tracta de fer enquestes a veure quina forma, color o textura de l’embolcall agrada més al consumidor per tal de fer-ho servir pel nostre producte. Es tracta de les idees, i de com les portem a la pràctica. Hi ha algú al partit que pensi que les polítiques desenvolupades a Barcelona no són les correctes? Que ho digui. I que proposi alternatives. I que ho faci on ho ha de fer, no filtrant intoxicacions interessades a la premsa, i ja ho discutirem. Però reduïr-ho tot a una simple qüestió de la identitat del candidat, no del que pot oferir (que hauria de ser el motiu per tal que la gent el votés), em sembla una simplificació pueril, i no contribueix a motivar l’electorat, precísament. Després ens queixarem que la gent no es mobilitza …

Però no vull acabar sense dir algunes coses més, ja que hi sóc:

1. La primera, que no he sentit ningú, repeteixo, ningú, qüestionar mai la figura de Jordi Hereu ni en un Consell de la Federació de Barcelona ni en un Consell Nacional. És més, molt poca gent dins d’aquesta, la nostra Federació, té el més mínim dubte sobre que Jordi Hereu serà el nostre candidat a les properes eleccions municipals o es planteja la recerca d’un candidat alternatiu.
2. La segona, que malgrat el que diguin les enquestes, qui viu el dia a dia dels ciutadans pot acreditar que els resultats de les enquestes no tenen traslació a peu de carrer, la gent, la ciutadanina, no transmet aquesta gran desafecció que les enquestes semblen apuntar.
3. La tercera, que posar en dubte la figura d’un company que, a dia d’avui, és el nostre únic candidat (sí, ja sé que formalment encara no ho és), no fa cap bé ni al partit ni al projecte, llevat que el que es vulgui sigui quelcom semblant a una profecia autocumplida, i es pensa que a base de posar-ho en dubte (no donant la cara, sinó de manera anònima), arribaran a desacreditar-lo prou.
4. La quarta, que parlar de possibles candidats sense cap vinculació amb la ciutat de Barcelona és quelcom que no només afecta l’organització (que això seria el que menys importaria), és un menyspreu a la ciutadania. És el que ha fet sovint CiU i li ho em criticat molt, i no em puc creure que ningú pensi seriosament en aquesta opció. Reitero un cop més, els paracaigudistes no m’agraden, i no acostumen a agradar ningú, sense que això  representi, en absolut, cap dubte sobre els mèrits o la vàlua de la companya Montserrat Tura, ni ignori el dret de qualsevol companya o company a postular-se com a candidat o candidata.
5. La cinquena, que si hem de triar un candidat per a acontentar a algún militant il·lustre, o que hom es pensa que ho és, ja podem plegar.
   
6. La sisena, que estic convençut, i em consta que l’alcalde Jordi Hereu també ho està, de que amb ell de candidat podem guanyar per continuar millorant la ciutat i la vida de les persones que hi viuen, que és del que es tracta. Podem perdre, en democacia tot és possible, però no crec que passi, sobre tot si algú no s’entesta en seguir desgastant el govern municipal des de dins.
7. I la setena, last but not least, que el nostre partit té ben delimitats els seus mecanismes d’elecció de candidats i candidates. I és el Consell Nacional qui pren la decisió (no “Nicaragua”), però si algú pensa que la decisió del candidat a Alcalde de Barcelona es pot prendre al marge de la Federació de Barcelona, s’equivoca. S’equivoca molt. Som un partit democràtic, i estem disposats a exercir els nostres drets, com sempre fem. Manllevo la frase del President Pujol: qui s’han cregut que som, nosaltres?

Seguramente por razones de prudencia debería abstenerme de hablar de este tema, so pena de que alguien me diga que me estoy metieno en camisa de once varas. Pero aunque no me tengo por imprudente, el cuerpo me pide que escriba algo sobre el tema (quizás también se deba a que llevo días sin escribir nada aquí).

Vaya por delante que no pienso pronunciarme sobre quien considero mejor candidato o candidata. No tengo información suficiente para ello, y hacerlo sería, más que imprudente, temerario. Pero sí sobre el proceso.

Las primarias, presentes en los Estatutos tanto del PSOE como del PSC, y que no lo están en los de otras muchas formaciones políticas, dónde la dedocracia es la forma usual de designación, son la forma más democrática de elegir un candidato o candidata cuando más de una persona opta a ello. Es un ejercicio de democracia muy positivo … si se lleva bien. Pero si para lo que sirve es para que los partidarios de A ataquen y denosten a B, y para que los partidarios de B ataquen y denosten a A, le estamos haciendo un flaco favor al partido y a los candidatos, tanto a quien gane como a quien pierda, que sufrirán un desgaste muy negativo. Y si encima no se respeta la limpieza del proceso, las consecuencias pueden ser aun peores para la imagen del partido, conviertiendo algo positivo en algo altamente negativo. Sé que no soy nadie para dar consejos, no es esa mi intención, pero hay ciertas cosas que no debemos olvidar en el fragor del combate.

Por otro lado, ciertas cosas no me gustan. No me gusta la actuación a golpe de encuesta. No vendemos detergente. “Vendemos”, ofrecemos, ideas. No es lo mismo. Intentamos llevar a la práctica las políticas que creemos mejores para el conjunto de la ciudadanía, e intentamos convencerla de que así es. Si caemos en la tentación de ajustarnos a lo que la opinión pública (o la mayoría de ella), sobre la que inciden multitud de factores, no todos inocentes, pide, o nos dicen que pide, nos equivocamos (y por favor que nadie confunda esto con despotismo ilustrado, porque no lo es). Y lo mismo con los candidatos: creo que deben tener algún activo más que salir bien valorado en las encuestas.

Tampoco me gustan los y las paracaidistas, salvo en las películas de guerra. Como persona de la organización, de los que durante el día a día mantienen funcionando el chiringuito, me fastidiaría mucho, pero mucho, que alguien viniera ahora a decirme, por ejemplo, que tal o cual persona sin implicación en la organización territorial debe ser el candidato a la Alcaldía de Barcelona, desplazando a las personas que, durante años, han estado trabajando el tema, sólo porque lo dice alguien o porque sale mejor en las encuestas. Cosas como estas no motivan, precísamente, a las personas que forman la organización (porque al fin y al cabo, aunque muchos prefieran utilizar términos que despersonalizan el asunto, estamos hablando de personas, cada uno con nuestros sentimientos). Y, ahora más que nunca, es precisa una organización motivada y tensionada. Sin que ello obste, faltaría más, al derecho de cualquier militante a optar a ser candidato, que debe poder ejercer libremente y sin cortapisas.

Soy consciente de que con los dos últimos párrafos parece que tome partido por Tomás Gómez en detrimento de Trinidad Jiménez. Aunque por quien yo tomara partido no importaría, lo cierto es que no es así. Dije antes y reitero que no tengo elementos suficientes de jucio para ello. Yo no me refiero a las personas concretas que están protagonizando este proceso, me refiero al proceso en sí, y a las consecuencias que pude tener con independencia de quien triunfe en las primarias.

]]> http://manuelcaceres.net/2010/09/03/no-nos-hagamos-dano-o-las-primarias-de-madrid/feed/ 1 http://manuelcaceres.net/2010/08/13/liva-no-era-tan-ferotge/ http://manuelcaceres.net/2010/08/13/liva-no-era-tan-ferotge/#comments Fri, 13 Aug 2010 07:44:25 +0000 Manuel http://manuelcaceres.net/?p=815 Més >]]> Fa uns mesos, quan es va aprovar l’augment de l’IVA (dos punts el tipus general, un el reduït, zero el superreduït), els profetes de l’apocal·lipsi peperoconvergents de costum van apressar-se a llençar pronòstics de com de malament afectaria això a l’economia, de com faria pujar els preus, dels pobres pensionistes i persones amb rendes baixes (com si alguna vegada els haguessin importat) i el blablabla habitual de què dolents són aquests que governen i que bé que ho farien ells si governessin, que no hi hauria ni crisi, ni aturats, ni res dolent.

Ja vaig dir aleshores que la mesura, pressa no per caprici, sino com un element més de reducció del dèficit (d’algun lloc han de sortir els diners), no havia d’afectar els preus d’una manera important, llevat dels casos concrets en que els llestos, dels que aquí en tenim a balquena, d’altra banda, aprofitessin per augmentar el seu marge amb aquesta excusa, però ells van seguir a la seva.

Doncs bé, ahir es va publicar l’IPC del juliol, primer mes amb els nous tipus d’IVA. I, com era d’esperar, la cosa no ha estat per tant. El mes de juliol, a causa de les rebaixes, és un mes en el que els preus disminueixen, i juliol de 2010 no ha estat una excepció, amb una rebaixa de 0,488 punts respecte de juny. Sí, aquesta rebaixa és una mica inferior a la dels anys anteriors, però tampoc excessivament. La sèrie és aquesta:

Com es pot veure, la xifra de 2010 és la menor de la sèrie, però a poca distància de 2008, 2005 o 2003, quan no va haver cap pujada semblant.

I no, no és que jo sigui molt llest, era una qüestió purament matemàtica, ja que si l’augment de preu associat a l’augment del tipus d’IVA era de l`1,72% en els gravats al tipus general, 0,93% en els gravats a tipus reduït i zero a la resta, malament podia això afectar taaaaaaaant la butxaca dels consumidors. Si a això afegim que molts establiments han absorbit l’impacte d’aquest augment de l’IVA (que segurament aniran repercutint esglaonadament al llarg del temps) no és estrany que l’augment real de preus hagi estat molt inferior al que jo mateix pronosticava. De fet, els preus estan ara aproximadament a nivell de juny de 2008 (obviament, em refereixo a l’IPC, els preus concrets estaran uns més alts d’altres més baixos).

En fi, que la veritat és tossuda, la mentida té les cames molt curtes, i els fets, com sempre fan, han vigut a posar a cadascun al seu lloc. Ara només cal esperar a veure quin és el proper papu que troben per espantar-nos.

No es que los datos sean espectaculares, o a mí al menos no me lo parecen, dado que el porcentaje de ciudadanos que incluyen entre los tres principales problemas a los políticos o la política apenas supera el veinte por ciento, lo que visto lo visto, y los ríos de tinta que se vierten en denostar, merecida o inmerecidamente, a la clase política, no es demasiado. Pero dado que este porcentaje se ha venido moviendo en torno al diez por ciento, el hecho de haberse doblado en apenas un año y medio parece dar la razón a quienes ven a la política y a los políticos como fuente y origen de todos los males, por contraposición a los sufridos ciudadanos que tienen que aguantarlos (como si no los hubieran votado). En la propia entrada hay diversos comentarios muy interesantes sobre la posible explicación de los datos presentados (como por ejemplo éste, que lo relaciona con la situación económica), por lo que yo me ahorraré comentar al respecto. Solamente diré lo que digo siempre: los políticos son fiel representación de la sociedad que los elige, y por ello gozan y adolecen de los mismos méritos y virtudes que el resto de ciudadanos.

La verdad es que a mí me gustaría que alguien me explicara como casan datos como los comentados, de aumento de la valoración negativa de los políticos, que sólo son un ejemplo de un estado de opinión extendido, con las encuestas que dan ganador por goleada en unas elecciones autonómicas valencianas a Camps, pese a Gürtel, Correa y todo lo que ya se sabe a día de hoy (más lo que se intuye). O cómo Fabra ha ganado holgadamente elecciones mientras estaba siendo procesado por delitos de corrupción por los que la fiscalía pide una pena de quince años de prisión. O por qué Artur Mas y CiU son favoritos para ganar las futuras autonómicas pese a que a nadie se le oculta su implicación profunda en el inicialmente conocido como caso Palau o Millet (y ahora, por favor, que nadie me venga con que en estos casos no hay sentencia y que los procesos judiciales deben seguir su curso, que la madre que parió a los hijos tontos se murió hace tiempo, y yo no estoy pidiendo que los enchironen sin juicio, la cosa no va por ahí).

¿Qué mensaje está enviando la ciudadanía a los políticos? ¿Que quien más roba más votos saca? ¿Que es igual que robes si luego gobiernas como a mí me gusta? ¿O es sólo una parte de la ciudadanía la que piensa así, precísamente la que vota a los partidos de derechas? ¿No será que hay un interés en aumentar la opinión negativa que muchos tienen de los políticos -merecida en algunos casos, no lo niego- porque saben que mientras para unos esa opinión negativa se truduce en que sus votantes se queden que casa, para otros no afecta lo más mínimo a su nivel de apoyo en las urnas? Se como fuere, ya sea la ciudadanía en conjunto la que comparte la misma visión, o aun en el caso de que nos hallemos ante una ciudadanía dual, con una parte muy estricta y purista, que se queda en casa y no vota, y otra a la que le es igual lo que haga su partido o su candidato, que lo va a votar igual (porque como decían los yanquis de Anastasio Somoza, y sin que ello implique que yo extienda el calificativo a nadie, “Puede que sea un hijo de puta, pero es nuestro hijo de puta“), creo que la situación es muy preocupante.

Y es que estoy refiriéndome a algo que, para mí, es mucho más grave que gobernar mejor o peor, porque una cosa es acertar o no en las decisiones que se adoptan, y otra cosa es utilizar el cargo para emplear el dinero público el dinero de todos los ciudadanos, o sea nuestro dinero, en enriquecerse personalmente, o en financiar al partido, saltandose las reglas del juego que los demás respetan, o ambas cosas. Y si, como parece, estas últimas actitudes se premian en las urnas, me temo que el mensaje que los ciudadanos envían con ello a los políticos no es demasiado edificante y, en todo caso, contradictorio con el que día tras día podemos leer y escuchar en las más diversas tribunas. ¿En qué quedamos?

Vaig llegir l’entrevista, i la vaig trobar molt interessant. Coincideixo en molts aspectes, no en tots, però més enllà d’això trobo que constitueix una bona anàl·lisi dels esdeveniments que han conformat els darrers mesos de la nostra realitat política. Vist el mitjà on es publicava, i coneixent quin és el seu públic, no m’estranya que el títol de l’entrevista fos “S’han vist molt clares les servituds amb el PSOE“. Molts segurament només van llegir això i es van emocionar. Alguns inclús ho van dir al twitter. Però el que deia l’Antoni Castells anava molt més enllà d’aquesta frase.

És evident que la relació entre el PSC i el PSOE és complexa, i igual que comporta avantatges per ambdues parts (si no, no hi seria, òbviament), també porta problemes, ningú ho nega (el mateix Miquel Iceta ho reconeixia ahir). Crec que tots els que som part del PSC, hem tingut pensaments no massa fraternals quan, alguna vegada, hem sentit o llegit segons quina declaració d’alguna companys de més enllà de l’Ebre (d’aquelles que et fan pensar que, amb amics així, no ens fan falta enemics). En algun sentit, el pacte entre el PSC i el PSOE és com un matrimoni, qüestió també molt complexa. Quan el PSC i el PSOE es van “casar” ho van fer amb vocació de que el matrimoni durés. Bé, com crec jo que caldria enfocar qualsevol matrimoni (i tinc els meus dubtes de que això sigui el que la majoria pensa avui dia). No diré que per sempre, perquè com algú va dir, sempre és molt de temps, però sí amb la decisió de no demanar el divorci a la primera baralla. El divorci existeix, és una possibilitat, però una possibilitat a utilitzar només quan la convivència és impossible i no ens queda cap altra sortida. Crec que no ens trobem en aquest punt, i si arriba, arribarà.

És sobradament conegut que el PSC va nèixer el 1978 de la unió de tres forces socialistes, el Partit Socialista de Catalunya (Congrés), el Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament) i la Federació Catalana del PSOE, amb la vocació de ser el partit que aglutinés la majoria de l’esquerra a Catalunya. Hauria hagut d’altres alternatives, com ara fer un partit socialista nacionalista català (que no nacionalsocialista ) i un altre partit socialista espanyolista. Segurament hauria estat una alternativa més senzilla, però no millor, sobre tot per al nostre país. Crec, i ho dic amb orgull, que ningú ha fet més que el PSC per la cohesió de Catalunya, i va començar a fer-ho amb el sol fet d’existir. Potser alguns altres hagin fet tant com el PSC, però més, no.

I quelcom que van tenir clar els fundadors del meu partit va ser que, tot i ser Catalunya el territori on el PSC desenvolupa la part fonamental de la seva activitat política, no renunciava a intervenir a la vida política espanyola, d’una banda perquè a Espanya és on ens trobem, i les decisions que es prenen a Espanya ens afecten, i de l’altra perquè no considerem Espanya una cosa aliena, més aviat ens sentim compromesos amb la resta de pobles d’Espanya en la tasca comuna de fer-la millor. Aquest dos són trets fonamentals de la nostra identitat com a partit. Aleshores era així, i ara també ho és, com molt bé va dir l’Antoni Castells a l’entrevista referida (i aquest és un punt que molts es devien saltar, a la vista dels comentaris):

En el PSC no hi ha dues ànimes, n’hi ha una. És una ànima de fusió, de la doble afirmació de Catalunya i Espanya. I el PSC que coneixem no té sentit si no manté aquesta doble afirmació, la de l’Espanya que reconeix l’autogovern i la identitat nacional de Catalunya i la de la Catalunya que s’implica amb l’Espanya democràtica.

Això es va articular, com era lògic, en un acord amb el PSOE, partit socialista de referència a Espanya, d’acord amb el qual el PSC, tot i ser un partit diferent del PSOE, intervé en els seus congresos (i per tant en l’el·laboració de les seves propostes polítiques), i en els seus òrgans de govern (Comissió Executiva i Comité Federal). També compartim grup parlamentari, però això no ha estat sempre així. Vàrem tenir grup parlamentari fa molts anys, i la veritat és que ja aleshores això no va evitar que els repartidors de carnets de bon català (que ja hi eren, com ara) parlessin de supeditació al PSOE, sucursalisme i el blablabla de costum.

Perquè malgrat alguns han estat sempre sembrant la llavor de la divisió, intentant tentar-nos amb els seus cants de sirena, intentant fer-nos creure que trencar amb el PSOE és la solució perquè ens perdonin els nostres pecats i ens acceptin a la seva casa gran, tenim clar d’on venim, on som i on volem anar. Han intentat classificar-nos, dividir-nos en sector catalanista i sector espanyolista … però no. Jo ho vaig dir fa uns mesos, i Antoni Castells ho deia diumenge:

… el PSC, en el seu conjunt, és un partit catalanista. I no ho seria si hi hagués el sector catalanista i el sector no catalanista.

I és evident que al llarg de la nostra Història hem tingut tibantors amb el PSOE, i és cert que tota la polèmica derivada de l’Estatut i la sentència del TC han suposat nous elements de confrontació. Tot i que val la pena recordar que el PSOE va votar a favor de l’Estatut al Congrés dels Diputats, i que va ser el PP qui el va impugnar (és obvi, però sentint alguns sembla que l’únic culpable en tot aquest tema sigui el PSOE), no podem negar que l’actitud netament demagògica i anticatalana del PP en tot aquest tema ha arrossegat alguns membres del PSOE (que n’hi ha de més autonomistes i n’hi ha que no ho són tant) a posicions massa properes als populars, potser pensat més en clau electoral que en una altra cosa, davant la trista realitat que, en alguns llocs, l’anticatalanisme ven.

El company Castells, i d’altres, veuen el tema del grup parlamentari (o el de la veu diferenciada al Congrés, digueu-li com volgueu) com un element molt important. Jo no ho veig tan clar, i ja vaig exposar el meu punt de vista, però tot és discutible, vull dir que tot es pot discutir i, diria més, tot s’ha de discutir. Hem de ser més independents del PSOE? També és discutible, i cada assumpte és diferent. Crec que tant en el tema de l’Estatut com en el del finançament, en el que el company Castells és actor principal, hem demostrat que la nostra prioritat és defensar els interessos de Catalunya, i no quedar bé amb el PSOE, sense que això suposi que ens haguem de deixar portar a les posicions maximalistes defensades pels que, quan va ser el seu torn, van conformar-se amb molt menys, i ara demanaven la lluna per tal de fer impossible l’acord. Demanar impossibles no és defensar millor els interessos dels nostres electors, i fora un error entrar en el concurs de a veure qui demana més i per tant és més català, perquè, no ens enganyem, aquest concurs el tenim perdut. Però, com dic, cada assumpte és diferent, i aquestes coses són complicades. Clar, és molt més senzill, i requereixen molts menys esforços els eslogans fàcil de que aquí ja només serveix la independència, ja no hi ha dreta ni esquerra, només patriotes i traïdors, els que no estan amb mi estan contra mi, etc., etc., etc. llàstima que, com dic, ni la vida ni la política són tan senzilles, com ho demostra que, sovint, les mateixes coses es veuen de forma diferent segons des d’on mirin. Mentre que per alguns (vegi’s els comentaris gairebé monolítics a l’entrevista que comento, ja se sap qui llegeix els diaris en qüestió) el PSC no existeix, és només el PSOE (podriem dir el PSOE-C, com els agrada a alguns), per uns altres “el PSC se hunde en las encuestas por su deriva hacia posturas nacionalistas”. Increïble, però cert.

Coincideixo, finalment, amb el company Castells (també ho ha dit a Catalunya Ràdio) en que hem de reconstruir (o de construir, perquè en les eleccions autonòmiques no hem sigut mai netament majoritaris) un espai polític majoritari al voltant del PSC, perquè evidentment la nostra vocació no pot ser aspirar a reeditar el tripartit (sense renegar en cap cas de la molta i bona feina feta, però sense oblidar que no ha estat un govern de tres partits, no del PSC, i que per això ha tingut disfuncions importants), ni molt menys un complement de Convergència. Per cert, ja que surt el tema, crec que a tots ens qualifiquen els nostres actes, i el Sr. Artur Mas s’ha autoqualificat, de nou, amb la seva reacció a l’entrevista. No puc menys que coincidir amb l’Antoni Castells en la seva opinió sobre la poca categoria del Sr. Mas (tot i que a mi no m’ha decebut, el Sr. Mas ja porta molts anys en política i ha demostrat el que pot i, sobre tot, el que no pot fer, així que ja fa temps que no espero d’ell res de bo).

]]> http://manuelcaceres.net/2010/08/03/la-complexitat-de-la-politica/feed/ 2 http://manuelcaceres.net/2010/07/28/avui-som-una-mica-mes-civilitzats/ http://manuelcaceres.net/2010/07/28/avui-som-una-mica-mes-civilitzats/#comments Wed, 28 Jul 2010 16:29:47 +0000 Manuel http://manuelcaceres.net/?p=802 Més >]]> Amb 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions, el Parlament de Catalunya ha prohibit, amb efectes 1 de gener de 2012, les corrides de toros. A qui m’hagi llegit abans, i conegui el meu posicionament sobre el tema, no caldrà dir-li que ho celebro.

Com dic al títol, crec que Catalunya és avui un lloc una mica més civilitzat que ahir, perquè hem aprobat l’abolició d’una pràctica injustificable, per molta tradició que tingués, ja que no trobo cap defensa a un espectacle que comporta, tot i que aquesta no sigui la seva finalitat principal, el patiment d’un animal.

Com era d’esperar, les reaccions han estat per tots els gustos. Les majoritàries, d’alegria perquè queda proscrita una pràctica (no l’única, encara n’hi ha d’altres) de maltractament animal. Però també, ja ho esperava, n’hi ha hagut d’interessades.

Alguns, els de l’#AdéuEspanya, els del #CataloniaIsNotSpain, ja veuen la independència més a prop. D’altres, els de #EspañaSeRompe, ja ha sortit amb la una estrambòtica iniciativa, anunciada més de cara a la galeria que amb una altra finalitat, per revocar la prohibició (si tinguessin una mínima vergonya no s’atrevirien a dir aquestes barbaritats).

Pero crec que uns i altres s’equivoquen. La prohibició de les corrides ha estat acollida amb alegria per molta gent que no és, que no som, independentistes. Jugar a la confusió a que des de determinats sectors es juga sempre per tal d’amagar la falta de suport de les seves posicions, és quelcom tan habitual com mancat de sentit. Hi ha molts companys i companyes al PSC que ja han expressat clarament la seva posició a favor de la prohibició (com Jéssica Fillol o Enric Llorens), però també s’ha fet des de posicions progressistes de fora de Catalunya (Manuel Calleja, Rosa María Artal o Fernando Berlín), per no parlar de moltes de les persones que formen el meu timeline del Twitter, com ara @piezas, @joansinmiedo o @elcarty). I no vull dir que el meu twitter sigui representatiu de res, és només un exemple.

Així que, el que deia, som una mica més civilitzats que ahir, i ho celebro. I punt.

I l’article que a continuació reprodueixo, signat per un tal Joan Pallarès al 20 minutos d’ahir dia 13 de juliol és un bon exemple:

Cada any, les famílies amb fills, a la sagnia que l’estiu significa per a la seva economia (casals, colònies, vacances, etc.) s’afegeix la clatellada dels llibres escolars del setembre: un dels temes tan especulatius com el totxo, les grans trames immobiliàries i les plusvàlues dels terrenys. A l’Escola Italiana de Barcelona, quan un alumne acaba el curs, ven per un valor minso els seus llibres a un alumne que farà el seu curs el proper any alhora que obté els del seu proper curs a un altre estudiant que ja els va usar l’any anterior. D’aquesta manera, a banda d’algun llibre nou que s’ha d’adquirir, la despesa forta només es fa una vegada a la vida escolar. L’exemple és molt bo. Per què no s’aplica arreu? Ni editorials, ni distribuïdors, ni llibreters, ni AMPA –ara AFA– ni consells escolars, ni les mateixes escoles semblen estar interessats en la idea. El perquè de tot plegat és ben fàcil d’imaginar: hi ha massa gent que tragina amb oli…

No poso enllaç perquè no he sabut trobar-lo a l’edició digital del diari, però en pdf ho podeu trobar aquí (pàgina 3).

Vull pensar que el paràgraf final de l’article no està insinuant el que em penso, i que jo no ho he entès bé. Perquè si es refereix a alguna cosa il·legal (la meva sospita no és gratuïta, abans compara el tema amb les plusvàlues immobiliàries) on hauria d’anar és al jutjat de guàrdia a presentar una denúncia.

Però, a banda d’això, l’article deixa ben a les clares la ignorància de l’autor sobre el tema que tracta. Si no fos per això, sabria que des del Departament d’Educació s’impulsa (i subvenciona) un programa de reutilizació i socialització de llibres de text que té una gran semblança amb això que explica de la compravenda de llibres de segona mà entre alumnes (a la pràctica és el mateix però amb menys feina per les famílies). I també sabria que, curiosament, la partida de la subvenció per al curs 2000-2010 no es va esgotar, com el mateix diari va publicar. Crec que és significatiu.

Per si algú no ho sap (l’autor ja es veu que no, perquè si ho sap i no ho diu encara em mereixeria pitjor opinió), això de la reutilizació consisteix en que els llibres els compra i són propietat de l’escola (que pot demanar la subvenció comentada) i les famílies paguen una quota  anual (que serveix per a reposar els llibres que es fan mal bé i per a substituir-los quan es canvien), i a canvi poden usar aquests llibres socialitzats, tornant-los en bon estat (o així hauria de ser) a final de curs, per tal que al curs següent un altre alumne/a els utilitzi. La decisió de participar al projecte la pren el Consell Escolar, però sense la iniciativa de l’escola (que és qui formalment es compromet a dur a terme el programa i demana la subvenció) i la partipació activa de l’AMPA (o AFA, o com se li vulgui dir), i dels pares en general que organitzats per l’AMPA col·laboren (no tants com fora convenient, segurament, però sí alguns d’ells) en la feixuga feina de revisar els llibres, fitxar-los, folrar-los, distribuir-los en lots, etc. no seria possible.

Reitero, sense ells, sense l’escola, sense el Consell Escolar i sense els pares, a través de l’AMPA, això no es podria fer, i em dol, i m’indigna, com a pare, com a membre del Consell Escolar de l’escola dels meus fills i com a soci de l’AMPA, que algú tingui la gosadia de retreure’ls, de retreure’ns que no fem una cosa que, a la pràtica, si fem: reutilitzar els llibres de text. I a sobre ho fem d’una manera que estalvia feina a les famílies, que no s’han d’encarregar de buscar a qui comprar els llibres, de comprovar-ne l’estat o de comprar els llibres que manquin (perquè els llibres, comprats de segona mà o socialitzats, no tenen una vida ilimitada), ja que això ho fan, desinteressadament, l’AMPA i els pares i mares que voluntàriament hi col·laboren. Precísament ho estan fets aquest dies, passant calor mentre preparen els llibres per al setembre. I no es mereixen això.

Segur que això no es fa a totes les escoles, però també és responsabilitat de les famílies, a través de les AMPES, impulsar el procés, que com s’ha dit compta amb l’ajut de l’Administració. Igual que és obligació dels que tenen una tribuna pública des d’on expressar opinions, vetllar per tal que que aquestes opinions es basin amb fets reals, sense manipulacions demagògiques ni insinuacions malintencionades. O, com a mínim, informar-se.

]]> http://manuelcaceres.net/2010/07/14/opinadors-desinformats/feed/ 2 http://manuelcaceres.net/2010/07/06/defensar-se-atacant/ http://manuelcaceres.net/2010/07/06/defensar-se-atacant/#comments Tue, 06 Jul 2010 10:00:15 +0000 Manuel http://manuelcaceres.net/?p=792 Més >]]> Malgrat ser temps de mundials, això no va de futbol, sinó de política, concretament del lamentable espectacle d’ahir a la comissió parlamentària que investiga les (fosques) relacions entre Millet i els seus 40 lladres i el Govern de Convergència i Unió, via Fundació Trias Fargas (aka CatDem), amb la col•laboració estelar de Ferrovial i d’altres empreses.

Sóc conscient que, quan t’enxampen amb les mans a la massa, cal tenir molta dignitat per dir: d’acord, he perdut, confesso i em disculpo. I no hi ha tanta gent digna, ni en política ni fora. Per això comprenc que els responsables de Convergència i la CatDem tirin pilotes fora, dissimulin, i per justificar els diners rebuts expliquin faules de creació de corals que no creuria ni el meu fill de tres anys, i d’altres històries que, curiosament, no figuren a les memòries d’activitats.

Puc entendre, inclús, que hi hagi qui, com Daniel Osacar, es faci l’ofés, es lamenti i clami pel seu bon nom, amb cara i posat compungits. Tot és part de la mateixa estratègia.

Però em costa molt més entendre el posat prepotent i xulesc d’Agustí Colomines. Aquest individu, el mateix segons el qual tot el que és legal és ètic, i al que no l’importen d’on vinguin els quartos mentre vinguin (suposo que tràfic de droges, pornografia infantil i tracte de blanques s’admeten si és per Catalunya, això sí), es permet el luxe d’acusar una comissió del Parlament de Catalunya de frau de llei (en deu saber molt, d’això del frau de llei, que és quan apliques una norma per evitar l’aplicació d’una altra, cas semblant a quan reps diners per concedir obres públiques i fas veure que són donacions per fomentar la música), i d’indicar qui ha de cridar la comissió i qui no. Qui es pensa que és aquest individu? De què va? La comissió, emanada del Parlament com a expressió de la voluntat de la ciutadania, crida qui li sembla, i els cridats, en aquest cas ell, han d’anar-hi, i punt (demanar-los que a sobre diguessin la veritat ja seria per nota, no li demano tant). Només faltaria.

I que no oblidi que potser Ramon Garcia Bragado està imputat, en una decissió judicial que respecto però no comparteixo i que de tota manera no té el significat jurídic que molts li volen interessadament donar (la imputació té per objecte dotar de garanties el procés), però ni en les actuacions judicials en les que se l’imputa, ni en cap altra part de cap dels sumaris judicials oberts, apareix que ni ell, ni cap militant del PSC, ni el PSC, ni la seva fundació Rafael Campalans hagi estat objecte de la “generositat” d’en Millet. Quan hi ha hagi la més mínima evidència que això sigui així, que cridin a declarar qui convingui, però mentre aquest moment no arribi (i no arribarà, tots sabem qui són els amics d’en Millet), els únics que han de donar explicacions, moltes més de les que han donat, són els representants de la funcació CadDem i de Convergència Democràtica de Catalunya, sense xuleria, si pot ser. I la resta, són cortines de fum per consum dels incondicionals.

Un lloc en el que les persones responsables del saqueig i la utilització personal d’una institució (això no m’ho invento, ells ja han confessat una part, i respecte de la resta les evidències són abrumadores) es passegen pel càrrer tranquil·lament, i només han entrat a la presó de forma incidental (ja sé que la presó preventiva s’ha de fer servir de forma prudent, perquè encara no hi ha condemna, però no cal que esmenti altres casos on això no ha estat obstacle perquè les persones contra les que s’adreçava l’acusació entressin a la garjola de forma immediata).

Un lloc en el que el partit polític que mitjançant la seva fundació (això també està reconegut) s’ha beneficiat de la “generositat” d’en Millet (o d’unes empreses constructores a les que sembla que feia d’intermediari) es limita a xiular i mirar cap a una altra banda, i on ningú dimiteix ni s’ho planteja, ni molt menys té cap molèstia de la justícia.

Un lloc en el que s’imputa a un regidor d’un partit que no ha rebut res d’en Millet, per quelcom tan curiós com “amagar una operació especulativa“. Em guardaré molt de criticar des del punt de vista jurídic una resolució que no he vist. Però m’agradarà veure com es justifica la inclusió d’aquests fets en un tipus penal concret, i com s’acredita el coneixement d’uns fets (si amagues és perquè coneixes) i el càracter especulatiu d’aquests. Si no filem prim, potser podríem imputar tots els que durant anys han tingut en Millet per un ciutadà modèlic (i el dia del judici utilitzariem el Nou Camp com a sala de vistes, perquè en un lloc més petit no hi cabrien).

Un lloc, en fi, on se’ns vol fer creure que la conclusió del cas Millet és que Ramon Garcia Bragado, regidor del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, ajuda un delinqüent a fer els seus tripijocs per tal que amb els beneficis obtinguts pugui ajudar al partit que és el seu adversari polític natural (Convergència). Tot d’una lògica aclaparadora, i jo vaig i m’ho crec.

És o no és un lloc estrany?