La ruta, que tornarem a fer aquests mes de setembre no hagués estat possible sense el llibre de Xavi Casinos, Passejades per la Barcelona Maçònica i la visita guiada a la Biblioteca Arús.

En concret avui us parlarem de tres punts del nostre itinerari.
Comencem pel carrer Portaferrissa 11, sobre un llindà i figura un grup escultoric on dos nens -el de la dreta amb dues regles i el de l’esquerra amb una paleta i un compàs- i al mig, un pilar de maons i un triangle. Pertanyen a una casa construïda el 1867, tot i que als plànols originals no hi ha constància.

Una altra de les nostres parades es a l’antic convent de Sant Agustí, que va passar a ser una caserna construïda al segle xviii , edifici que avui allotja el Centre Cívic de Ciutat Vella, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i el Museu de la Xocolata. Doncs bé, sobre dues de les tres portes del carrer del Comerç es pot veure el símbol maçònic més conegut, un escaire i un compàs, cosa que fa pensar que a l’edifici potser hi va haver una lògia, fos quan el va ocupar l’exèrcit de Napoleó o més tard quan va ser la seu de l’Acadèmia Militar de Matemàtiques. A la tercera porta no hi ha cap símbol, però es veu clarament que el van eliminar: segurament en època franquista.

Per últim us parlarem del Castell dels tres Dragons al parc de la ciutadella.Va ser dissenyat per Lluís Domènech i Montaner com a restaurant de l’Exposició Universal del 1888. El seu perímetre superior està envoltat d’unes peces de ceràmica on hi ha dibuixades espècies animals. Una d’elles és una estrella de mar de cinc potes que al centre té quelcom semblant a una G. Pot ser casualitat, però una estrella de cinc puntes amb una G dins és un dels símbols més importants de la maçoneria. La G representa l’origen, la gènesi, la geometria, Déu, God en anglès.

En voleu descobrir més? No us perdeu la nostra ruta, el dia 29 de setembre!!!

Informació i reserves: info@materiabcn.com/ 629813322

L'entrada Símbols maçons a Barcelona apareix primer a MATERIA bcn.

Can Batlló va néixer al segle XIX quan Joan Batlló i Barrera va decidir fundar aquesta gran fàbrica tèxtil a prop de l’antiga riera de Magòria i del Canal de la Infanta. Els Batlló van ser una nissaga d’industrials tèxtils d’orígen olotí amb varies fàbriques per tota Catalunya. Els fills de Pere Batlló van traslladar-se a Barcelona per obrir els primers vapors tèxtils a la capital.

L’any 1878 es va inaugurar al barri de Sants la Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón, Blanqueo, estampados y aprestos de Juan Batlló. La fàbrica ocupava 9 hectàrees i estava construïda en una sola planta. Dins de les seves naus hi havíen uns 722 telers que es movien gràcies a una màquina de vapor construïda per la Maquinista Terrestre i Marítima. Sants va ser un dels barris cabdals pel que fa a la indústria tèxtil i, en aquest marc, Can Batlló es va sumar a altres negocis tèxtils com el Vapor Vell, el Vapor Nou i la fàbrica Serra i Balet.

La Fàbrica de Joan Batlló es a presentar a l’Exposició Uniersal de 1888 on varen obtenir la medalla d’argent per “la perfecció i baratura dels seus teixits blancs”. Aleshores la fàbrica donava feina a 950 treballadors i tenia una producció molt estable. El 1892 va morir Joan Batlló, solter i sense descendència, i varen continuar els seus nebots sota la denominació “Sobrinos de Juan Batlló”.

La fàbrica va continuar creixent fins que a la dècada del 1960 esclatà la crisi tèxtil i l’empresa cotonera dels Batlló va fer fallida. Va deixar de ser propietat dels Batlló per passar a mans de Julio Muñoz Ramonet. A mans de Muñoz Ramonet, l’antiga factoria tèxtil va acabar esdevenint una mena d’ecosistema industrial, una autèntica ciutat dels oficis on convivien empreses grans i petits tallers.

Al 1976 amb el Pla General Metropolità, els terrenys de l’antiga Can Batlló foren qualificats com a zona verda i d’equipaments tot i el teixit industrial que existia. La situació va quedar aturada durant molts anys fins que al 2006 l’Ajuntament de Barcelona va aprovar la proposta de reordenació urbanística del conjunt industrial de Can Batlló i del sector de La Magòria però tot va quedar als despatxos.

A mitjans del 2009, cansats de promeses incomplertes, els veïns i veïnes, aglutinats a la Plataforma Can Batlló és per al Barri, van donar un ultimatum i van anunciar que si el juny de 2011 no s’havien començat les obres de remodelació, els veïns entraríen a Can Batlló per ocupar-lo. Finalment no va ser necessària l’ocupació perquè a arribar la cessió d’una nau de l’antiga fàbrica que va ser la protagonista d’una gran jornada festiva l’11 de juny de 2011 quan veïns i veïnes van entrar per fi al recinte de Can Batlló.

El Bloc Onze és el nom amb que coneixem la nau de Can Batlló que des de l’11 de juny de 2011 es a convertir en un espai veïnal autogestionat. Aquesta nau, juntament amb l’obertura a temps parcial d’un espai de lliure circulació per dins del recinte de l’antiga fàbrica, es va aconseguir gràcies a la tenacitat del veïnat de la Bordeta. Avui dia, dins d’aquest recinte autogestionat per més de 30 grups diferents podem trobar; un bar social, un auditori, una biblioteca, aules de tallers, un rocòdrom, diversos tallers d’oficis i altres socio-culturals com l’espai familiar La Nau o el centre de documentació.

L'entrada Coneixeu Can Batlló? apareix primer a MATERIA bcn.

T’apuntes?

L'entrada Nou Barris apareix primer a MATERIA bcn.

Cornellà de Llobregat fou un espai rural fins ben entrat el segle XX marcat pel pas el famós Canal de la Infanta amb terres fèrtils i de regadiu. De fet l’espai que avui ocupa el palau era antigament un mas rural; el mas Oriol de l’empedrat. Però al segle XIX aquesta finca rural va canviar radicalment ja que entre 1864 i 1869 fou construït el palau que actualment presideix el parc.

La família Mercader era propietària d’aquesta finca rural des del segle XVIII ja que al 1764 Maria de Sadurní i Cànoves va heretar la finca i es va casar amb Felip de Mercader i Saleta. El Palau fou construït per ordre del senyor Joaquim de Mercader i Bell-lloc, comte de Bell-lloc. Aquest senyor va enderrocar l’antiga masia i va construir el nou palau, també va impulsar la projecció del jardí que l’envolta. A partir d’aquest moment el palau de Cornellà es convertirà en la residència d’estiueig de la família Mercader.

Actualment podeu visitar la planta noble del palau gràcies a les visites guiades que ofereix l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat. Al llarg de la visita es poden veure les diferents sales nobles del palau i repassar la vida quotidiana que acompanyava la família.

Comencem la visita amb la Sala dels Retrats on podreu veure els diferents membres d’aquesta família noble. Seguim la visita cap al Saló Principal amb una espectacular decoració i dimensions, una sala que recorda el rococó francès i el saló els miralls.

Els tapissos flamencs, les escultures i els miralls d’aquest saló us faran viatjar en el temps. Continuem la visita cap a un dels salons més sorprenents; el Saló Àrab que es feia servir com a sala de ball, exuberància, color, luxe i fins i tot una llar de foc decorativa feta en marbre us deixaran bocabadats.

Avancem pel palau a través del bany, una petita joia plena de curiositats com el primer “hidromassatge” o una doble aixeta a la pica per rentar-se el cap. Arribem a la sala Isabelina on trobem un dels dormitoris del palau que hauríem vist molt millor amb la llum d’uns grans finestrals que malauradament estaven tancats. Pel salons dels Àustries i dels Pianos anem fent via per unes parets desgastades pel temps i l’abandonament.

El menjador és un dels darrers espais de la visita on trobarem la tecnologia més avançada de l’època com una làmpara de gas o la taula central articulada i ampliable. Per acabar sortim a la galeria del pis noble on uns vitralls de multicolors ens alegraran la vista i finalitzem la visita amb la capella neo-gòtica del palau.

En definitiva, una visita molt recomanable per gaudir de l’aire lliure al parc i jardins del Palau i per descobrir les interioritats d’una gran família noble de la Barcelona del segle XIX. No us ho perdeu!

L'entrada El Palau Mercader de Cornellà de Llobregat apareix primer a MATERIA bcn.

Avui us volem descobrir la historia de la primera muntanya russa.

El passeig de Gràcia va acollir entre el 1853 i el 1872 l’enorme parc d’atraccions Els Camps Elisis.

Els Camps Elisis (el nom es va adoptar per evocar l’elegància i bellesa de l’avinguda parisina) el va dissenyar l’arquitecte Josep Oriol Mestres, qui el 1852 va rebre l’encàrrec de fer uns jardins per al lleure dels barcelonins. El dia 10 d’abril de 1.853 s’inaugurava aquest complex de gairebé sis hectàrees en el qual els cronistes de l’època destacaven l’exhuberància de la seva vegetació, la profusió de pèrgoles, glorietes, fonts i estanys, l’exhibició d’aus exòtiques i també l’existència un luxós saló circular (amb una galeria elevada sostinguda per 24 columnes de fusta)  destinat a concerts.
L’àrea destinada al joc incorporava atraccions com pavellons de tir, billar a la francesa, ballestes, gronxadors, cavallets i altres entreteniments. Però sens dubte l’atracció més espectacular va ser la muntanya russa: que era de fusta .L’atracció vindria a ser una rampa  per la qual la gent s’hi llençava en vagoneta –assolint una velocitat punta de fins a 50 quilòmetres per hora- i que el el tram final, en pujada, frenava.Buidada la vagoneta, els operaris la tornaven a pujar fins el punt més alt i es repetia el procediment. L’atracció era l’equivalent a les franceses Promenades Aeriennes de principis del segle XIX.

El 1873 totes les instal·lacions havien tancat llevat del teatre que va seguir programant durant 3 anys més. Els Camps Elisis van quedar condemnants pel projecte urbanístic que comportava l’execució de l’Eixample Cerdà en aquella zona que havia d’unir Barcelona amb Gràcia.
L’únic record que ens queda avui del que van ser aquells Camps Elisis el tenim en el passatge que duu el seu nom i que discorre en direcció mar/muntanya per l’interior de l’illa formada pels carrers València, Mallorca, Passeig de Gràcia i Pau Claris.

 *1854.- La muntanya russa dels Camps Elisis era el buc insignia del complex lúdic situat a mig camí entre Barcelona i Gràcia. (Foto: F. Gobinet de Villecholes)

L'entrada Secrets del Modernisme : Els Camps Elisis apareix primer a MATERIA bcn.

La ciutat celebra la festa d’hivern de l’11 al 14 de febrer amb un programa d’actes tradicionals.Nosaltres ens sumem a la Festa Major d’hivern amb una ruta especial per descobrir la figura de Santa Eulàlia.

Santa Eulàlia de Barcelona (Sarrià, ca. 290 – Barcelona, ca. 303) va ser, segons la tradició, una noia cristiana que va morir per no voler rebutjar la seva fe durant les persecucions de Dioclecià.
Hi ha seriosos dubtes sobre la historicitat de la narració del seu martiri, fins i tot sobre si la seva llegenda no és una versió local de la de santa Eulàlia de Mèrida, ja que el primer testimoni escrit que se’n té és un himne de Quirze (bisbe de Barcelona), de cap al 660, o sigui, més de tres segles després de la seva època.
La llegenda que la fa originària de Sarrià. Les seves despulles foren localitzades el 878 pel bisbe Frodoí a Santa Maria de les Arenes, on avui hi ha Santa Maria del Mar, i traslladades solemnement a la catedral, on al segle XIII van instal·lar-s’hi a la cripta, en un nou sarcòfag gòtic d’estil italià.
Segons la tradició cristiana, Eulàlia fou una noia del Pla de Barcelona, del Desert de Sarrià. Educada en el cristianisme, amb tretze anys i durant la persecució de Dioclecià contra els cristians que va dur a terme el prefecte Dacià, no va voler renunciar a la seva fe i fou condemnada a patir diferents turments, fins que, en veure els jutges que no servien per fer-la abjurar del cristianisme, la van condemnar a morir a la creu en forma d’aspa.
D’acord amb la tradició, la noia va patir tretze turments, tants com anys tenia. Fou assotada, se li va estripar la carn amb garfis, li’n posaren els peus sobre brases roents, li tallaren els pits, li fregaren les nafres amb pedra tosca, li aplicaren oli bullent a les ferides, la van ruixar amb plom fos i la van llançar a una bassa de calç. A més, fou ficada en una bóta plena de vidres que van fer rodolar, va ésser cremada a una foguera, tancada amb puces perquè la piquessin i, finalment, crucificada.
A la Ciutat de Barcelona hi ha molts espais lligats a la primera patrona. Nosaltres el dissabte 11 de feberer, us explicarem algunes històries, anècdotes i curiositats com aquesta:
Quan les restes de la santa van ser traslladades de Santa Maria de les Arenes a la Catedral, el 878, en arribar la processó al portal de la ciutat, que era on ara hi ha la Plaça de l’Àngel, l’arca on anaven les restes va prendre un pes tan gran que no va poder ser moguda i van haver de deixar-la a terra. Malgrat els intents d’aixecar-la, no hi havia manera de poder continuar la translació i es va pregar perquè el Cel enviés un senyal que permetés conèixer-ne la causa. Un àngel s’aparegué llavors i assenyalà amb el dit un dels canonges que prenia lloc a la processó: el sacerdot, penedit, va confessar que, en fer el trasllat de les restes de la santa a l’arca, se n’havia quedat un dit, com a relíquia i, en tornar-lo al seu lloc, van poder tornar a aixecar l’arca i continuar la cerimònia: la santa no volia entrar “incompleta” a la seva ciutat. Per aquest motiu, l’antiga Plaça del Blat va canviar el nom i passà a dir-se Plaça de l’Àngel i l’actual carrer de la Llibreteria prengué el nom de Baixada de Santa Eulàlia, a més, s’hi instal·là al portal l’escultura d’un àngel de planxa de coure que assenyalava cap avall, i una altra de santa Eulàlia.
Moltes dones i noies duen el nom de Laia, que és una adaptació del nom “Eulàlia”, que en grec significa “ben parlada”.
Si en voleu saber més:
http://www.materiabcn.com/activitats-i-rutes/ruta-de-santa-eulalia/

L'entrada Santa Eulàlia apareix primer a MATERIA bcn.

El museu celebra ara el seu 25è aniversari, i ho fa col·laborant de nou amb l’Obra Social “la Caixa” per permetre que viatgi fins a CaixaForum Barcelona la selecció més gran d’obres que han sortit mai de les seves sales.

Us acompanyem a visitar aquesta exposició que és veritablement excepcional per diversos motius. En primer lloc per què suposa poder contemplar 63 obres de la Col.lecció Thyssen fora de les seves sales. Per altra banda Caixa fòrum experimenta en la forma de presentar aquestes obres, lluny de la lectura cronològica, estimula noves lectures per àmbits temàtics .Fra Angelico conviu amb El Greco i Marc Chagall; Hans Memling amb Ticià, Picasso i Lucian Freud; Jan Bruegel amb Gustave Courbet i Emil Nolde; i Canaletto amb Camille Pissarro i Wassili Kandinski, entre molts d’altres.

L’exposició s’organitza en 5 àmbits temàtics pintura religiosa, retrats, natura morta, paisatge i paisatge urbà. El resultat és un joc d’analogies i contrastos entre obres i artistes de diverses èpoques.

El primer gènere de tradició artística occidental és la pintura religiosa, la matriu d’on neixen els gèneres pictòrics, i en els que es plantegen els problemes fonamentals de la representació artística.
El següent àmbit és el retrat on és posa l’atenció sobre la teatralitat.
La natura morta es plateja la destrucció de l’objecte.
Els dos àmbits finals plategen a partir de 1500 el paisatge en el món rural i en el més urbà.

Història sobre la Col.lecció Thyssen
La col·lecció va començar a formar-se el 1920, com col·lecció privada de la família Thyssen. Ja anteriorment, els Thyssen comptaven amb diverses escultures encarregades directament a Auguste Rodin cap a 1906. En molt pocs anys (1920-30) es van sumar diverses de les joies principals, d’autors com Dürer, Jan van Eyck, Caravaggio i Vittore Carpaccio. Es diu que la compra de tantes obres mestres va ser possible per la gran activitat que vivia el mercat de l’art, pel crack del 29 i la difícil situació a Europa entre les dues guerres mundials. Molts aristòcrates i magnats americans van haver de vendre les seves col·leccions, i els Thyssen van poder adquirir les millors obres a preus raonables.
La riquesa de la col·lecció va ser tal, que va merèixer una exposició a Munic ja el 1930. Va ser una revelació, ja que fins llavors la col·lecció havia crescut en secret. Els Thyssen acostumaven a col·leccionar mantenint l’anonimat, per a evitar la inflació de preus.

El Baró Hans Heinrich Thyssen-Bornemisza (1921-2002), popular a Espanya pel seu matrimoni amb Carmen Cervera, va prosseguir la tasca del seu pare, tant amb art antic com especialment amb art del segle XIX i posterior, fins llavors exclòs pels gustos conservadors de la família.
El seu primer esforç va ser reunificar la col·lecció, que havia resultat desmembrada el 1947 després de desacords d’herència. A les obres mestres heretades, el Baró va unir moltes altres, en una intensa labor d’adquisició que va arribar a cent peces anuals. Això la va convertir en una de les col·leccions privades d’art més valuoses del món, però la seva mateixa envergadura va plantejar el problema d’assegurar el seu futur. El mateix Baró va confessar que des de principis dels 80, desitjava deixar ben lligat el futur de la col·lecció per a evitar l’esdevingut després de la mort del seu pare.
El 1985 el Baró es va casar amb l’espanyola Carmen Cervera i la va introduir en el món del col·leccionisme d’art. La influència de Carmen va ser decisiva per al futur de la col·lecció Thyssen. El Baró tot just tenia una imatge difusa d’Espanya, i va ser Carmen qui li va introduir en el país i en els seus cercles socials. Diversos països es van interessar per albergar la col·lecció, però el govern espanyol va oferir condicions difícils de millorar, i els Thyssen van optar finalment per Espanya. La premier britànica Margaret Thatcher va lamentar aquesta pugna com el seu major fracàs en matèria cultural.
El Museu Thyssen-Bornemisza va obrir les seves portes al públic a l’octubre de 1992 .Està situat al Palau de Villahermosa, en el cantó del Passeig del Prado amb la Carrera de San Jerónimo, i va ser construït entre finals del segle XVIII i començaments del segle XIX, en estil neoclàssic, projectat per Antonio López de Aguado per María Pignatelli Gonzaga. En el segle XIX va ser una de les mansions més prestigioses de la ciutat, coneguda per les seves vetllades artístiques. En ella va tocar el piano Franz Liszt.

Per saber-ne mes

L'entrada Un Thyssen mai vist apareix primer a MATERIA bcn.

La relacio de sants amb el tren:
El ferrocarril va ser concebut a mitjan segle XIX com un nou procediment de transport de mercaderies i de persones que havia de representar un canvi en el cost, en la seguretat i en la rapidesa respecte al model clàssic basat en carros tirats per cavalleries.
La primera línia de ferrocarril que s´establí a la Península, fou inaugurada el 28 d´octubre de 1848 i és la coneguda línia de Mataró a Barcelona. Dos anys després, Michael de Bergue, un enginyer anglès que vivia a Barcelona, aconseguí del govern la concessió provisional per construir una via de ferrocarril que havia de passar per l´actual districte de Sants-Montjuïc i que unia Barcelona i Molins de Rei, i després Martorell. Poc després es crea la Sociedad Camino de Hierro del Centro, l´empresa que explotaria aquesta línia.
El traçat seguia un recorregut semblant al del camí ral, que sortia de Barcelona en direcció sud i anava a buscar les terrasses de la riba esquerra del Llobregat. L´estació central es va situar d´una manera provisional als afores de la muralla de Barcelona – encara no enderrocada – en sòl públic que tenia el Ministeri de la Guerra al costat de la riera d´en malla, a l´inici de l´actual rambla de Catalunya. Des d´aquí la línia travessava camps, despoblats, i es dirigia per l´actual avinguda de Roma cap a Sants.
Sants com a porta d´entrada viària a Barcelona, fou una de les viles del pla de Barcelona més afectades per aquesta línia. Es van haver de construir ponts sobre la Riera Blanca, sobre la riera d´Escuder i sobre la riera de Magòria.
La primera estació de ferrocarril que es bastí a Sants es va ubicar, aproximadament el 1855, al final del carrer de Riego, prop de la fàbrica de La España Industrial.
L´altra estació era a la Bordeta, prop de la Riera Blanca, en el límit amb l´Hospitalet entre cases de pagès i camps de conreu i molt a prop de la fàbrica de La Aprestadora Española.
Diu Víctor Balaguer:
“aquí una vía férrea, un tren volador rozando apenas la tierra, a un lado las chimeneas de las cuales sale en espirales el humo y a sus pies se agita un pueblo industrial; en frente toda esta riquísima extensión de campos surcada por una carretera general, por un canal y por un río”
De Tarragona a França
Barcelona començava a expandir-se en les dècades de 1869-1870. El poble de Sants rebria, doncs, i de ben a prop, l´impacte del ferrocarril, sobretot a partir de l´entrada en funcionament de la línia de Barcelona a Tarragona, l´abril de 1868. Es va tallar la continuació del carrer de Sant Josep (avui Jocs Florals) amb la zona de la Bordeta i la carretera de Sant Boi, per la qual cosa eran necessaris molestos passos a nivell, o la construcció i el manteniment de ponts.
El 10 de desembre de 1879 es van fusionar les companyies de Barcelona a França i la de Tarragona-Martorell-Barcelona, i van fundar la companyia Tarragona a Barcelona i França (TBF). De manera que cada dia travessaven Sants catorze trens dels quals 4 eren de mercaderies i 2 de correus.
Per millorar la rendibilitat de la companyia es va pensar d´unificar les dues línies però es va optar per establir l´enllaç de manera que creués l´Eixample a través del carrer d´Aragó i d´aquí fins al carrer de la Marina que enllaçaria amb l´estació terminal de la línia de França prop de la Ciutadella. Aquest enllaç entrà en funcionament l´agost de 1882, aquest fet va significar dos anys després l´enderroc de l´antiga terminal situada a la riera de Malla.
L´augment del trànsit ferroviari va generar més problemes al poble de Sants. Davant d´aquesta problemàtica, s´aixecaren moltes veus per demanar que s´afonessin les vies que creuaven el poble i que es canviés la rasant i permetre així la comunicació entre el barri nord i el nucli antic de Sants.
L´any 1899, la companyia TBF és absorbida per la de Madrid-Zaragoza-Alicante (MZA), passava a mans d´una empresa estatal amb capital majoritàriament francès. Es va construir el baixador del passeig de Gràcia (1902), l´estació de mercaderies com la del Poblenou (1905), el portuari Morrot (1917), la de la Sagrera (1918) i la de Sants construïda a partir de 1920, situada sempre a prop de l´Espanya Industrial.
L´any 1905 s´accepta l´anivellament de les rasants de la línia entre la riera Blanca i el carrer de la Universitat, incloent-hi la superfície ocupada per l´estació de Sants, el revestiment dels talussos de la rasa o trinxera, la construcció de passos elevants entre carrers, la renovació dels ja existens, i també la construcció de rampes i d´escales per reduir el desnivell entre el terreny natural i la nova rasa de l´estació. Les obres representaren un canvi important en la trama urbana del barri santsenc, tant per la seva envergadura com pels anys que varen durar.
Les andanes simples de la nova estació de Sants es van inaugurar el 15 de febrer de 1936, mentre que l´edifici pròpiament dit no va ser acabat fins després de la Guerra Civil (1944) i mentrestant s´enderrocaren les cases necessàries i s´ordenà urbanísticament la plaça de Sants.
Els grans canvis
La guerra també va representar la fallida de les companyies ferroviàries que arrossegaven forts deutes des de la crisi econòmica dels anys vint. L´any 1941 es va produir la intervenció estatal de les grans companyies de via ampla i neix la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE) que iniciarà la reconstrucció de les línies afectades per la guerra, i acabarà les obres que es van començar durant la II República, entre les quals hi havia l´edifici de la nova estació de Sants.
En el llibre D´aquells fums, aquests boires, de Joan Feu, veí del carrer de Sant Antoni s´explica:
“ l´enorme rasa del ferrocarril, que travessant la barriada, la tallava cruelment en dues i li donava un caràcter sorrut i ben fumat. En el sector central del tall, en els anys quaranta, tres ponts i una gran cobertera que era, més que un pont, la plaça principal, comunicaven els veïns d´una banda amb els de l´altre. Al pas dels trens de diversa mena tot trontollava cada cinc, o deu minuts, cases i carrers”
Amb el Plan de enlaces ferroviarios de 1944 es va fer la connexió de Sants amb la plaça de Catalunya, i l´estació es convertí en una de les més importants de Barcelona pel nombre de passatgers que acollia. Dos anys després, RENFE inicià la generalització de l´electrificació de la xarxa de via ampla a tot l´Estat. En aquell moment s´inicià una nova etapa del ferrocarril al districte de Sants. Gràcies al canvi que introduí la tracció elèctrica, s´aconseguí la desaparició dels fums que impedien la circulació de trens per un túnel, de manera que fou possible cobrir les vies que creuaven l´Eixample barceloní per l´avinguda de Roma. La continuació, però, fins a la plaça de Sants va haver d´esperar uns anys més, amb el desmantellament de la fàbrica de la España Industrial, i la construcció de la nova estació de Sants convertida en l´estació terminal de viatgers, ja que el trànsit de mercaderies es va traslladar a can Tunis-Morrot

El Jardins de la Rambla de Sants :
La jardineria d’aquest àmbit es composa d’una banda discontinua de parterres, arbrat, plantes enfiladisses i jardineres amb vegetació penjant sobre els murs, així com d’un gran talús plantat amb vegetació entapissant.
Els jardins han estat dissenyats amb criteris de sostenibilitat, amb il·luminació de leds, energia fotovoltaica i reg per aigües freàtiques. E relacio a la vegetació s’han escollit preferentment espècies autòctones, que estan senyalitzades amb cartells disposant un recorregut botànic. En la part final del recorregut, en el límit amb l’Hospitalet, s’ha disposat un «jardí didàctic» que mostra com era la zona al segle xviii.
El recorregut s’inicia des de la plaça de Sants amb una font ornamental de diversos brolladors i llums led  A continuació, es troba un umbracle que genera un espai polivalent de 660 m². Els jardins compten amb una àrea infantil, aparells de fitness, serveis, un bar i un biblioparc, a més del recorregut botànic

L'entrada Redescobrint el barri de Sants apareix primer a MATERIA bcn.

Els Miquelets o Micalets, convertits a partir de la Guerra de Successió en Fusellers Voluntaris, o Fusellers de Muntanya, , eren els membres de la milícia de caràcter mercenari o voluntari, reclutada per les diputacions i juntes de la Corona d’Aragó, per a accions especials o com a reforç de les forces regulars.

L’origen del nom d’aquestes tropes irregulars no està molt clar de fet hi ha diverses hipòtsesis, us n’expliquem alguna d’elles :

Miquelot de Prats - Tant Francesc de Castellví a les seves «Narracions Històriques» com el Cronista Portuguès Don Francisco Manuel de Melo assenyalen el possible origen en temps de Ferran el Catòlic i el Papa Alexandre VI (del clan Borja). Citen que durant les Guerres del Regne de Nàpols, el Duc de Valentinois i Romanya; en Cèsar Borja (1475-1507), tingué un capità (probablement valencià encara que uns altres el fan fill de Prats de Lluçanès) anomenat Miquelot de Prats. Els soldats sota el seu comandament sembla ser que eren majoritàriament valencians i rebien l’apel·latiu de «Miquelets» com a diminutiu del nom del seu comandant.

El Pany de Miquelet - Hi ha qui pensa que el pany de les armes catalanes, l’anomenat «pany Miquelet»; creat a meitat del segle XVII, hauria donat el nom a aquesta tropa.

L’Arcàngel Miquel - Francesc Castellví també assenyala com a possible origen del nom l’especial devoció dels Miquelets per l’Arcàngel Sant Miquel. A la Tradició Cristiana, és l’àngel guerrer que vencé al Dimoni i protector del «Poble de Déu».

De Sant Miquel a Sant Miquel ... - Les dues diades de Sant Miquel (el 8 de maig que es celebra l’aparició i la del 29 de setembre que es celebren tots els Arcàngels i Sant Miquel en especial) coincidien amb la pujada i la baixada de les muntanyes dels pastors i els seus ramats. Era un bon moment per trobar feines al camp i els usos i costums no permetien contractar pagesos per anar a guerrejar. Aquells que no trobaven feina al camp es llogaven com a soldats professionals de la Guerra. Per escrits de l’època (finals segle XVII i inicis del XVIII) a on el Bisbe de Barcelona prohibia l’entrada de les colles de segadors a les esglésies rurals amb armes i banderes (estendards amb imatges de Sants o patrons) es pot deduir que aquests actuaven de Miquelets.

El Puig dels Miquelets - A la línia fronterera entre Molló (Ripollés) i Prats de Molló (Rosselló) hi ha el «Puig dels Miquelets» de 1630m (UTM z: 31T x: 453293 y: 4691946), al peu del qual hi havia un punt de reclutament d’aquest cos al llarg dels segles XVII i XVIII.

Guerra de les Germanies - Una altre de les teories refereix l’origen del nom «Miquelets» també al Regne de València i en concret a la Guerra de les Germanies (1520-1522).

Tot i les moltes teories sobre el nom, la primera constància documental del nom de Miquelets es remunta a l’any 1640, a la Guerra de Separació ( dels Segadors). Aleshores, amb l’objectiu d’enfrontar-se a les tropes de Felip IV de Castella, les autoritats catalanes van formar un cos de soldats irregulars amb el nom oficial de “Companyia d’Almogàvers”, però popularment foren més coneguts com a “Miquelets”.
Amb l’inici de la  Guerra de Successió després de la mort del darrer sobiràdels Àustries hispànics, Carles II (1700), dividí el Principat de Catalunya en dos bàndols : el de l’arxiduc Carles d’Àustria, el pretendent austríac , i el del duc Felip d’Anjou, el pretendent francès.

Els fusellers de muntanya, foren un cos declaradament austriacista durant el regnat del pretendent Carles III (1705-1713), fet que els comportà l’enemistat permanent dels filipistes,que controlaven viles fidels com ara Berga, Cervera, Manlleu oTalarn. Tanmateix, a la Catalunya Nord es formaren també unitats de fusellers de muntanya entre els catalans del sud filipistes que anaren a cercar empar sota l’exèrcit del Rei de França i entre els nordcatalans, que s’agruparen sovint sota el títol de Milícies burgeses del Rosselló o sota el Sometent general de les diferents comarques nordcatalanes.
En acabar la Guerra de Successió les accions dels Miquelets esdevingueren en una barreja de Guerra de guerrilles i bandolerisme que va ser combatut amb la creació de les Esquadres de Vilatans, sent una de les primeres les creades a Valls l’any 1719 com a cos particularment eficaç sota el comandament de Pere Anton Veciana. Un dels caps Miquelets més coneguts d’aquest període fou en Pere Joan Barceló i Anguera, conegut amb el sobrenom d’en Carrasclet.

L’any 2005 es va crear l’associació culturals dels Miquelets de Catalunya.Que té per objectiu fer reviure i honorar; mitjançant grups de recreació històrica, els soldats, milicians i civils que des del 1704 fins al divuit de setembre del 1714 (alguns fins i tot més enllà) van defensar les Constitucions, Drets, Llibertats i les Institucions dels catalans.

L'entrada Els Miquelets apareix primer a MATERIA bcn.

Un diumenge al mes marxem d´excursió!

El poblat constituïa un agrupament dedicat a l’agricultura i la ramaderia i, secundàriament, a la metal·lúrgia i el teixit. Les nombroses restes trobades, bàsicament d’origen grec i púnic, confirmen l’existència d’un abundós comerç amb pobles estrangers.
L’estructura del poblat té forma el·líptica i consta de tres carrers longitudinals amb més de trenta habitatges, fet que fa suposar una població de poc més de 200 habitants. La part menys protegida estava defensada per una forta muralla de pedra i argila, d’un metre de gruix. Els habitacles -datables entre els segle IV i III aC- estan construïts amb blocs irregulars de granit i pissarra, tenen un o dos compartiments, i devien estar coberts amb branques o fang.
S’hi distingeixen dos tipus d’espais: habitatges i altres vinculats a les funcions productives del poblat. Al voltant del Puig Castellar, a la zona plana, hi havia almenys dos assentaments dedicats principalment a l’agricultura i que depenien el poblat. Al Museu Torre Balldovina s’hi pot veure una gran quantitat dels objectes trobats al llarg de les excavacions. Puig Castellar forma part de la ruta dels ibers del Museu d’Arqueologia de Catalunya.
Durant la nostra excursió passarem a prop de l’ermita de Sant Climent, travessarem el pla de les Alzines, amb el seu monòlit, des d’on podrem gaudir d’una primera panoràmica de Barcelona i rodalia amb el mar de fons.

Per a més informació :http://www.materiabcn.com/activitats-i-rutes/el-puig-castellar/

L'entrada Puig Castellar apareix primer a MATERIA bcn.