No poder evitar bailar y preguntarte a la vez «¿Qué canción es ésta y por qué no la había oído hasta ahora?». Te acercas a la cabina y centras la mirada en la etiqueta del disco que gira a 45 rpm. Así descubres en un single casi olvidado de Kirsty MacColl un tema irresistiblemente pop en el que se dan la mano la vieja y la nueva ola. Luego suena aquel grupo joven de Brooklyn que hacen canciones que evocan a veranos de postal escandinava. Risas, bebidas y las fotografías icónicas del proyector. En la cristalera del PopBar se reflejan pensamientos y sentimientos etílicos al ritmo de la música. El tipo con el traje más elegante se acerca para preguntar por canciones clave y es imposible contener una mueca de complicidad. El club lo abrían 2 Many Hipsters, que eran tres, enlazando sin contemplaciones rompepistas eficaces. Sobre el escenario, Capitán reconvierten la sala en el Zeleste de los 80: cajas de ritmo, sintetizadores a lo minimal wave y una Fender Jaguar que destila new wave en cada nota. Y la noche la reconduce Miqui hasta que clarea a través del ventanal, y me descubre una joya de Terry Hall. Y te preguntas cómo ha pasado la madrugada tan rápido y vuelves a casa con tantas emociones contenidas en 3’30″, mientras en los oídos todavía retienes el final de la pregunta que te ha hecho esa chica de aspecto frágil y glamuroso mirándote a los ojos: «¿…si la música es tan buena?». [Text original publicat a la web del Old Wave New Wave Club, 20/04/2012]

Old Wave New Wave / Abril 2012
2 Many Hipsters DJs – Miqui Puig DJ

5 d’abril de 2012
PopBar – Razzmatazz Clubs
Barcelona

_________

Miratge #149
KIRSTY MaCCOLL – A New England

El primer cop que vaig veure Love of Lesbian en concert va ser a la primavera de 2001 al pub Velvet d’Amposta. Encara presentaven el ‘Microscopic Movies’ i fins i tot duien violinista. En aquests 11 anys que els he seguit, tant de lluny com de prop, s’han guanyat merescudament una popularitat que els ha portat a exhaurir les entrades per un concert sorpresa al Music Hall en només 30 minuts. Un any després de tancar l’inacabable la gira del ’1999′, era hora de provar en directe i a casa els temes del seu nou disc, ‘La noche eterna’, acompanyats del Ricky Falkner i sota el nom de Los Niños Imantados. Dues hores de clàssics moderns i estrenes emotives, com la de ‘Saldremos de ésta’. I ja ho va dir el Xavi Mercadé en acabar el concert: «Molts recordarem el primer cop que varem escoltar ‘Oniria’». Un començament de gira prometedor, a l’alçada d’aquell comiat al Razzmatazz.

Los Niños Imantados

16 d’abril de 2012
Music Hall
Barcelona

Nadie por las calles
El hambre invisible
Los seres únicos
Noches reversibles
La niña imantada
Domingo astromántico
Segundo asalto
Los colores de una sombra
Los días no vividos
Wio
Saldremos de ésta
Allí donde solíamos gritar
Las malas lenguas
Belice
Incendios de nieve
El club de fans de John Boy
Me amo
Algunas plantas
1999/2009
Oniria

_________

Miratge #148
LOVE OF LESBIAN – Wio

Després d’haver redreçat molt encertadament la trajectòria de dues bandes com Glass Candy i Chromatics, el prolífic Johnny Jewel va encetar a principis de 2009 el seu projecte més personal, Desire. El Johnny va descobrir la cantant canadenca Megan Louise i va enregistrar mitja dotzena de temes d’un synthpop amb el seu inconfusible toc Italians Do It Better, però més íntim, romàntic i nocturn. Aquelles cançons esdevindrien el mini-àlbum ‘II’, el qual va presentar en directe no només als EUA, sinó a una gira europea en la qual també portaria Glass Candy i Mike Simonetti tancant les vetllades Viva Italians amb les seves memorables sessions d’italo. El febrer de 2010 vam poder escoltar tots els temes de Desire en directe al Nitsa Club amb un apoteòsic final amb  ’If I Can’t Hold You’. I, si, ‘Under Your Spell’, inclosa recentment a la banda sonora de la pel·lícula ‘Drive‘ va sonar tan majestuosa com al disc.

Desire

13 de febrer de 2010
Nitsa Club
Apolo
Barcelona

_________

Miratge #147
DESIRE – Under Your Spell

Primer concert a de Reina Republicana a Barcelona i segona ocasió que tenia de veure’ls en directe, la primera, però, amb la Amaia Kokoshca l’any 2011. Les seves dues facetes, la shoegazer i l’indie pop, resulten fins i tot més atractives en directe: només cal veure la Maite en aquestes fotografies per a fer-se una lleugera idea.

Bonus en blanc i negre

Reina Republicana

18 de febrer de 2012
CCCB
Emergència! 2012 Festival de Música Independent
Barcelona

_________

Miratge #146
REINA REPUBLICANA – Dime qué vas a hacer

Després de descobrir-la amb el seu meravellós Delay al 2007, el primer cop que vaig tenir ocasió de veure la Julia Kent en directe va ser acompanyant Fovea Hex a l’Apolo un any més tard. En solitari, al Miscelanea l’any 2009 i al Primavera Sound 2011. Anit al Miscelanea tancava la seva mini-gira conjunta amb el Santiago Latorre, dues hores de loops irreals i minimalisme ambient en estat pur. No volia fer fotos d’aquest concert, però vaig fer alguns experiments amb la càmera del mòbil i aquest ha estat el resultat, en imatge i video.

Santiago Latorre + Julia Kent

1 d’abril de 2012
Miscelanea
Barcelona

_________

Miratge #145
JULIA KENT – Ailanthus

Amb només dos 7″, Friends es presentaven en directe al London Calling d’Amsterdam amb les expectatives molt elevades, tantes com després els portarien a ser seleccionats entre els possibles candidats al llistat Sound of 2012 de la BBC. Samantha inunda l’escenari de sensualitat amb la seva interpretació, gairebé tant com Lesley amb la seva presència escènica. El seu directe, irregular per moments, va marcar el contrapunt del festival: imperfecte i sincer, com veure un concert a un local soterrani de Brooklyn, amb invasió del públic durant tres cançons senceres. Aquí, unes instantànies de la seva actuació a la sala gran del Paradiso.

Friends

12 de novembre de 2012
London Calling Festival
Paradiso
Amsterdam

Perpetual Crush
Feeling Dank
A Thing Like This
Friend Crush
Sorry
Ruins
Stay Dreaming
My Boo
I’m His Girl
Va Fan Gor Du

_________

Miratge #144
FRIENDS – Friend Crush

Amb gavardina llarga i ampla, com acabada de sortir del videoclip de ‘Vienna‘ d’Ultravox. Així sortia a Elizabeth Harper a l’escenari del Sidecar en el que havia de ser el seu primer concert a Barcelona. Class Actress és synthpop exquisit i tan elegant com les seves coreografies. Barreja perfecta de sonoritats analògiques i digitals, que per moments evoca a Human League i d’altres a l’electroclash, però sense excessos ni impostures de les dives oxigenades. ‘Weekend‘ o ‘Journal of Ardency‘ et traslladen a les millors nits del Blitz Club londinenc. Ara bé, la interpretació vocal i amb el sintetitzador de l’Elizabeth deixen ben clar que no es tracta de cap exercici de nostàlgia: els temps de les ballarines figurants queden ben lluny. Menció especial pel deliciós contrast dels petits lapses de dream pop de ‘Bienvenue’ i ‘Let Me Take You Out’.

Bonus en blanc i negre

Bonus: Sintetitzadors i elegància

Class Actress

21 de març de 2012
Sidecar
Barcelona

_________

Miratge #143
CLASS ACTRESS – Weekend

Per fi tenia ocasió de veure el Jonathan Richman en directe, un d’aquells “artesans” de la música (que no “artistes”, com sol dir el Miqui) capaços d’emocionar amb l’únic acompanyament dels puntejos i acords de la seva guitarra i unes percussions suaus. Trobador en el sentit més occità de la paraula: canvia d’idioma i reformula les seves cançons els cops que faci falta fins que li queda clar que el missatge ha arribat. Busca la mirada de les primeres fileres en tot moment, tret quan deixa l’escenari i el micro per cantar de prop entre el públic. ‘Egyptian Reggae’, concessió del passat en el que no vol viure, flueix amb sinceritat i magisteri, igual que  la recent ‘Guitarra rubia, guitarra negra’ amb la qual s’hi troba tan còmode. Dilata un repertori breu, on ‘When We Refuse to Suffer’ es fa fins i tot curta. Anàrquic, càndid, cru i romàntic. Qui millor per anunciar-nos l’arribada de la primavera dels enamorats.

Jonathan Richman

20 de març de 2012
Cinemes Girona
Barcelona

_________

Miratge #142
JONATHAN RICHMAN – Le Printemps Des Amoreux Est Venue

Escoltant en directe Thee Brandy Hips un s’imagina una fotografia de l’assolellada Califòrnia a principis dels 60, amb els colors saturats que transmeten la mateixa calidesa que el pop brillant, mesuradament insolent i polit a la vegada, que surt de les seves notes musicals. Es fa difícil creure que és un grup de la grisa Sant Sebastià. Per aquesta raó, l’exercici d’escapisme que realitzen resulta encara més valuós. Les seves cançons estan més properes a aquells 7 polzades nord-americans sense portada de la primera explosió del pop que al revival incesant que arriba de les Illes Britàniques. El grup i el concert perfecte pel primer Old Wave New Wave al Razzmatazz de l’any, sens dubte.

Bonus: Thee Brandy Hips en blanc i negre

Thee Brandy Hips

17 de febrer de 2012
Old Wave New Wave Club
Pop Bar – Razzmatazz Clubs
Barcelona

_________

Miratge #141
THEE BRANDY HIPS – Cynicism

La festa de presentació del Madrid Popfest 2012 va comptar uns Grushenka que oferien el seu darrer concert abans de la finalització del que serà el seu primer àlbum, el qual veurà la llum aviat amb el segell independent El Genio Equivocado. Explosius i de shoegazing de clarboscurs, a més d’executar els que ja han esdevingut els seus primers hits, com ‘Mi estrategia vital’ o ‘Técnicas subversivas’, van tenir temps de retre homenatge a New Order amb el seu ‘Ceremony’. 2012 serà seu.

Grushenka

4 de febrer de 2012
Fiesta Madrid Popfest
La [2] del Apolo
Barcelona

Técnicas subversivas
El silencio no es tan caro
Mi estrategia vital
Punset
Orgullo
Piel
Feliz
Ceremony
Vision nocturna
Instrumental
Me escondo
La magnitud de la tragedia

_________

Miratge #140
GRUSHENKA – Mi estrategia vital