Life at Keio University, Tokyo

Japoning III

2010-10-03T21:58:00.001+09:00

Continuació i final del viatge…

SENDAI

MATSUSHIMA

HAKODATE

Després de Sendai ens vam dirigir cap a la illa del Nord del Japó, Hokkaido. Per arribar-hi vam passar amb tren pel túnel subterrani més llarg del món.

La nostra primera parada a Hokkaido va ser Hakodate, un poble pesquer de pocs 300.000 habitants on a l'hivern deu fer un fred horrible. La especialitat culinària aquí és el peix i el marisc, així que no ens hi vam resistir.

Mapa del viatge

2010-09-13T10:56:00.002+09:00

Ver Japoning en un mapa más grande

Japoning II

2010-09-07T23:40:00.001+09:00

OSAKA

Hem menjat carn de KOBE a KOBE!!

Aquest és el moment en que ens van “presentar” el nostre deliciós tall de carn…

Castell i jardins d’ OKAYAMA

Japoning I

2010-09-05T23:09:00.001+09:00

Ja portem 6 dies viatjant. Cada jornada és una aventura de sol a sol. Estem viatjant en tren bala… és increïble la puntualitat i l’eficiència del servei de la companyia Japan Rail. Gràcies al Japan Rail Pass (una espècie de Interail) podem viatjar per tot el país durant dues setmanes. En aquesta primera part del viatge hem visitat Kansai, al Sud de la illa principal del Japó.

Primera parada: KYOTO

Ginkaku-ji, el temple de plata. És un temple espectacular, però vam ser incapaços de trobar la plata per enlloc.

La zona del Nord de Higashiyama, on hi ha els temples més famosos. És una zona de gran bellesa i molt tranquil·la. A les 5 de la tarda tanquen tots els temples i la zona sembla sobtadament desèrtica, però més agradable que veure-la a plena llum del dia amb la calor que està fent.

Al dia següent vam fer una excursió a Amanohashidate (el pont del cel), una de les tres meravelles del Japó. A 2 hores i mitja en tren o 3 hores llargues si agafes el tren local, més econòmic i autèntic ja que sembla un tren tret d’una peli de Harry Potter.

És un istme de terra natural de 3,5km que connecta dos punts de la badia del poble. Vam creuar en vaixell i després vam tornar caminant. Per veure-ho com si fos un pont en el cel has de ficar el cap entre les cames des de dalt de la muntanya.

A Kyoto també vam visitar el castell del Shogun, el Palau Imperial i la zona de Arashiyama on hi ha el famós camí de bambús.

Última setmana per Tòquio

2010-09-04T22:57:00.001+09:00

Ara ja fa 3 dies que estem viatjant per Japó. Però encara falten per explicar moltes coses dels últims dies que vam estar a la capital. Per resumir-ho: unes quantes fotos!

Akihabara, el barri de l’electònica i el manga, entre MOLTES altres bojeries.

Midori, un personatge de manga que fa concerts en forma de holograma…

Últim sopar amb el Shun, l’Eri i la Kumi que ens van portar a menjar sushi de primera qualitat al restaurant Midori-Zushi de l’estació de Futako-tamagawa. Hi havia bastanta cúa així que ens va tocar esperar casi una hora, però va valdre la pena!

Museu Edo-Tòquio, molt recomanable per entendre la complexa història de la ciutat.

Farewell party

2010-08-30T14:00:00.001+09:00

Projecte presentat i puntuat! Ara només em falta entregar la memòria a Barcelona, però malauradament els meus dies com a estudiant de Keio ja s’han acabat. El divendres per la nit vam anar a sopar amb uns quants del laboratori per acomiadar-nos. Primer ens van portar a un izakaya súper elegant i boníssim on vam provar coses delicioses, com sashimi, un tofu espectacular, unes gyozes casi casi de disseny, i akashiyaki (明石焼き) boles de pop arrebossades que es mullen en dashi (un brou de peix) abans de menjar-les.

El final del sopar es va convertir en una festeta sorpresa de pre-aniversari que havien preparat sense jo tenir-ne ni idea.

Un cop bufades les veles vam anar a un segon izakaya on ens vam reunir amb més companys del lab que sortien més tard de la uni. Segon restaurant amb segon nomihodai (all you can drink). Al final ja estàvem tots fent el macaco al más puro estilo japonés, el Xavi el primer integradíssim des del primer minut debatin sobre el futur del barça amb el Go, el Wari i el Kobayashi.

Vam plegar poc abans de les 24:00 per poder agafar l’últim tren… no sense abans... fer purikura!

ありがとうございます

2010-08-29T00:44:00.001+09:00

Avui quan anàvem en tren a sopar hem vist el mont Fuji (aquesta vegada des de ben lluny). Imatge excepcional que només es veu en dies MOLT clars ja que la muntanya està a 100km aproximadament de la ciutat de Tòquio.

Aprofito per adjuntar alguns gràfics fets a partir de l’arxiu GPS que va gravar el Miguel amb el seu mòbil durant l’ascensió. Hem combinat les dades geogràfiques amb les imatges satèl·lit del Google que probablement van ser obtingudes durant l’hivern i per això hi ha tanta neu. Oficialment només es pot pujar al Fuji-san durant els mesos de Juliol i Agost quan la única neu que pots trobar és a l’interior del cràter al cim de la muntanya.

Feu clic a sobre per veure les imatges en gran!

Fuji san

2010-08-25T12:12:00.001+09:00

La passada nit del dilluns al dimarts vam fer l’ascensió del Mont Fuji. Una experiència increïble, duríssima, única i que mai més repetirem.

Vam anar amb autobús des de Tòquio fins a la cinquena estació de Kawaguchiko a les 9:00 de la nit. Des d’allà (2305m) vam caminar durant 7 hores i 15 minuts per arribar a veure la sortida del sol des del punt més alt del Japó.

Miguel, Carlos, Anna i Xavi

A mesura que ens apropàvem al cim la temperatura baixava ràpidament. Només podíem fer fotos quan teníem esma per respirar, per tant les imatges només mostren la cara afable de la pujada. Realment va ser molt dur.

Va ser una pujada molt dura, però a 3.770m d’alçada hi ha unes vistes increïbles, com podeu comprovar. Sobretot pel fet de que no hi ha cap muntanya al voltant, i et sents com si estiguessis al sostre del món, envoltat exclusivament per un mar de núvols i un miler de japonesos que criden “banzai!” tres cops seguits i aixecant els braços en el moment que surt el Sol.

Imatges del cràter del volcà amb la poqueta neu que queda després de tot l’estiu.

I després, la baixada… potser la part més dura de tota la ruta. Ja que arribes a dalt de tot pensant que ja has acabat i realment pujar només és la meitat de la feina. Els nostres genolls ja no responien. A més el fet de no estar acostumats a moure’ns per aquestes alçades va fer que tots sentíssim en certa mesura el famós "mal d’alçada" en forma de mal de cap, marejos i nàusees. I no podíem aturar-nos a descansar ja que el nostre autobús sortia a les 11 del matí!!

A les 10:30 del mati vam arribar al camp base des d’on havíem partit. En total havia sigut un viatge de més de 12 hores que ens ha deixat un records magnífics i un mal de cames que esperem que no duri gaires dies. Creiem que la següent dita japonesa resumeix la essència de la experiència de pujar al Fuji.

“A wise man hikes Fuji once, and a fool twice”

Molt però que molt

2010-08-24T21:13:00.001+09:00

Aquesta última setmana hem fet coses molt però que molt japos.

1. Cantar al karaoke

2. Caminar per Shibuya

3. PURIKURA! Fer-nos fotografies al fotomaton.

4. Menjar katsudon (カツ丼) al barri d’Asakusa després de visitar els temples

5. Jugar a les maquinetes dels centres recreatius

6. Passar moltes estones al metro

7. Menjar yakiniku (barbacoa coreana) a planta 10 d’un edifici del barri de Ginza

8. Odaiba

9. Anar a la gelateria Cold Stone de Roppongi Hills, un gran invent americà que aquí té molt d’èxit. El concepte del gelat en aquesta botiga va més enllà d’una simple bola a sobre d’una galeta.

Ramen

2010-08-17T22:50:00.001+09:00

El Xavi ja està aquí i ens passem el dia menjant!!! Aquesta nit hem anat al museu del ramen, sopa de fideus d’origen xinès. A més a més de ser un plat deliciós, la cantina estava molt ben ambientada com si fos el Japó de fa 50 anys.

El més espectacular és veure i ESCOLTAR les velocitats a les que ells mengen. És molt difícil imitar el soroll que fan… sobretot després de tants anys durant els quals t’han ensenyat que fer soroll a la taula no és de bona eduació. Tot al contari que a Japó, que quant més en fas, millor!!!

Hanabis

2010-08-09T03:01:00.001+09:00

Durant l’últim mes he anat a 3. Els hanabis són festes que normalment són a última hora de la tarda durant les quals els japonesos es reuneixen per veure els focs artificials mentre mengen, beuen i passen l’estona junts. La idea sona molt bé, però la realitat és que hi ha sempre tanta gent que a mi se’m fa impossible relaxar-me. Per anar-hi, tot i que cada diumenge ha sigut en un lloc diferent de la ciutat, sempre està súper ple. I si, és veritat que els treballadors del metro fan pressió per poder tancar les portes.

El millor és els crits que fan cada cop que esclata un foc artificial, com si mai n’haguessin vist un abans, com si fos el més maco del món, totes i cada una de les vegades.

És típic que les noies portin yukata (la versió estiuenca del quimono) i nosaltres no volíem perdre’ns la oportunitat de posar-nos un vestit tan especial. Els yukatas poden arribar a ser molt cars, així que algunes noies el lloguen per les ocasions especials. Nosaltres ens vam quedar amb la opció més econòmica, UNIQLO.

També és molt típic fer-se fotos a les màquines de purikura. Aquests fotomatons són el furor de les noies joves i els dies de hanabi hi ha cues quilomètriques. Després de fer-te les fotos te les pots enviar directament al mòbil per missatge, infrarojos o bluetooth.

El més curiós és que les màquines de purikura tenen la opció de fer-te els ulls molt més grans que a la vida real. L’efecte que això provoca en les noies japoneses és genial perquè els hi fa uns ulls molt macos...però a les occidentals aquest retoque ens senta bastant malament.

La noia de la foto és l’Eri, una noia encantadora del meu lab que em va ajudar a posar-me el yukata una tarda que vaig anar a casa seva abans d’anar juntes cap al hanabi de Minatomirai, al Rinko park.

Diumenge de platja

2010-08-08T23:50:00.001+09:00

Els del lab em van passar a buscar en cotxe a les 7:00 del matí ja que volien arribar d’hora per agafar una pista de voleibol, però quina desil·lusió quan vam arribar a les 8:15 i ja estaven totes (les 12 pistes!) ocupades. No només les pistes, sinó que la platja ja estava bastant plena per ser la hora que era. Hi havia sobretot molts surfistes, no sabia que eren tant aficionats. La sorra era bastant fosca i l’aigua tenia un color més aviat gris. Sembla mentida que Japó sigui un país envoltat de mar i que hi hagi tantes poques platges decents. Nosaltres vam anar a la zona de Sagami, al costat de la illa de Enoshima. Només va venir una noia de tot el lab, suposo que amb la calor que fa i com pega el sol, ninguna d’elles volia córrer el risc de posar-se morena.

Al principi els nois es van posar a jugar a fúbol i van deixar les bosses i tot a 50 metres sense cap tipus de preocupació! Jo preferia no moure’m gaire però realment tothom deixava totes les seves coses tirades per la sorra amb una tranquil·litat envejable.

Vam llogar dos mega-flotadors de plàstic i ens vam passar el matí jugant entres surfistes. No hi havia casi turistes, perquè aquesta zona està bastant lluny de Tòquio i per tant em vaig sentir bastant observada. La veritat és que massa, fins al punt de ser incòmode. Tot i que no domino el japonès podia entendre que la gent m’estava comentant metre passava entre les tovalloles. Potser m’hauria d’haver banyat amb la roba a sobre del banyador com feien moltes d’elles?

Al migdia vam anar a dinar a un lloc súper tradicional on et serveixen diferents plats petits amb menjar de sabors ben diferents. El plat principal era un bol d’arròs amb peixets bullits per sobre, una de les poques coses que he provat en aquest país que no m’ha agradat!

Noryo Festival at Shimoda Dorm

2010-07-31T03:04:00.001+09:00

Aquesta setmana només he fet que passar-me hores al lab, ja casi casi semblo una japo més. No acabo d’entendre com es poden passar tantes hores allà, avui he marxat a les 22:30 i encara quedaven uns 7 o 8. Però el dimecres, per desconectar una mica, vam tenir una festa al jardí de la residència organitzada pel club social de Keio. Hi havia menjar boníssim preparat pel grup d’abuelitas que organitzen activitats pel estudiants estrangers.

Primer ens van dividir per equips per jugar a Suika-wari (西瓜割り), trencar una síndria amb els ulls vendats!

Després van muntar una tuberia de bambú de 8 metres per on baixava aigua…i noodles! El joc (Nagashi-soumen 流しそうめん) consisteix en pesacar-los amb els palillos per menjar-te’ls. Divertidíssim, no podia parar de menjar.

Kosuke i Miguel tirando…canya?

Seguit d’una mica de bailoteo tradicional, Bon-Odori. Havia vist aquest tipus de dansa tres vegades… però no m’havia atrevit a llençar-me a la pista perquè semblava una mica complicat. Però un cop t’expliquen els passos és súper fàcil i entretingut. Normalment hi ha un espai elevat al mig on hi han els músics que toquen el tambor tradicional i tothom balla en cercle al voltant. Posaré fotos d’un altre dia, perquè el dimecres estava tant motivada amb el ball que no vaig tenir temps de res més!

Per clausurar la festa van pujar a l’escenari un grup de cheerleaders de Keio i ens van cantar i ballar l’himne de la universitat. BRUTAL, quina pena que aquest tipus de festes s’acabin a les 20:30 en punt de la tarda.

Inception

2010-07-28T23:10:00.003+09:00

Avui hem anat a veure Inception als cinemes 109 de Yokohama, la última pel·lícula del Christopher Nolan. Com que la meitat del grup érem estrangers hem decidit veure-la en versió original subtitulada en japonès. A dins de la sala la temperatura era ideal, però per aquells que tinguin fred t’ofereixen mantes (i coixins) gratuïts com en els avions. El preu de l’entrada són 16€, però els dimecres les noies “només” paguen 9€.

La pel·lícula es va estrenar a Japó fa pocs dies, amb tots els famosillos de Tokyo, alguns desfilant amb els seus elegants vestits de cocktail i d’altres en yukata, la versió estiuenca del kimono. Un dels actors principals és el japonès Ken Watanabe (Cartas desde Iwo Jima, Memorias de una Geisha, Batman Begins i El último Samurai). Tot i que el Dicaprio va ser l’estrella de la nit, les televisions japoneses sobretot volien saber com havia sigut la seva relació professional amb el Ken. Els primers 20-25mn de la pel·lícula van ser rodats a Tòquio, ha sigut súper emocionant. Crec que és una manera ideal i molt potent de començar la peli. És una d’aquelles pel·lícules que com menys sàpigues de que va quan entres al cinema, millor. A mi m’ha agradat molt, tots són uns actorazos, potser passarà a la història com una de les millors del Nolan o sinó la més ambiciosa… i ja no dic res més, perquè no sé si a Espanya ja l’han estrenat!

Daily life

2010-07-24T18:36:00.002+09:00

Segons les notícies japoneses, l’època de pluges s’ha acabat oficialment. Genial, ara arriba la calor. La calor de debò i sufocant. Aquests dies la humitat és insuportable.

Quan arribo a la universitat (10mn en bici o 20mn caminant) ja tinc ganes de tornar i donar-me una dutxa d’aigua freda. S’acosta el final dels 6 mesos de projecte i per tant aquests dies estic passant més hores de lo normal al laboratori. S’està bé, sempre hi ha gent i l’aire condicionat és perfecte.

Hi ha dies que m’he de barallar amb el software en japonès ja què carregar el portàtil amunt i avall amb aquesta calor no és factible...i per tant estic bastant entretinguda. Entre 18:00 i 19:00 tots es compren els seus fideus instantanis i el lab s’inunda d’olor a menjar.

Normalment no em quedo fins tard, però aquesta setmana (i les següents?) sempre surto a última hora, quan ja no fa calor i tornar a casa és un passeig agradable. I així també aprofito les últimes hores del dia quan hi ha menys xibarri al lab, perquè les japoneses quan s’expliquen coses sembla que s’escridassin.

Ah! I ells treballen els dissabtes, però jo m’hi nego. M’escaquejo de mala manera, ja és suficientment complicat compaginar la vida social amb el projecte, els findes els vull per mi, crec que ja se n’han adonat…

Please do it at home

2010-07-19T00:06:00.001+09:00

Campanya publicitària de la companyia de metro per fomentar els bons modals. Són uns cartells de dos metres d’alçada que estan per totes les estacions i a mi em semblen súper divertits i alhora eficients. És veritat que no hi ha ningú parlant pel mòbil i que quan jo trec la meva xocolatina em miren tots fatal. Suposo que en una zona urbana on viuen o més aviat conviuen més de 12 milions de persones aquest tipus de mesures cobren més sentit, tot i que encara no m’hi acabo d’acostumar, tot i que admiro com ells ho respecten, tot i que… please do it at home.

Cada mes treuen un de nou, aquí surten tots i també el d’aquest mes 2010年7月.

Onsen

2010-07-17T14:43:00.001+09:00

Onsen és el nom dels banys termals japonesos. Aquí són súper aficionats, així que ho havíem de provar. Vam anar al Onsen de Odaiba, que jo crec que és un dels menys autèntics, però també un dels més “lograts” perquè està tot decorat com si fos la època Edo. La condició per muntar un onsen, és que les aigües vinguin del subsòl i per aconseguir-ho en aquest cas van haver d’excavar fins a 1400m. Només entrar et donen la clau d’una taquilla on pots deixar totes les teves coses i un yukata perquè et passegis per les zones comunes del recinte on pots comprar qualsevol cosa només ensenyant el codi de barres de la teva clau, no cal ni portar diners. A la zona dels banys, separat dones i homes, la Marta i jo érem de les poques estrangeres així que en alguna ocasió vam provocar alguna estampida de japoneses de la banyera on ens ficàvem…

Corea del Sud

2010-07-15T12:37:00.004+09:00

Fa quatre anys vaig conèixer a la Jiyoung, una coreana que em va parlar meravelles del seu país. Aprofitant que estic a Japó i que mai se sap quan tornaré a estar tant a prop, el dijous passat vaig volar cap a Seoul, la capital de Corea del Sud. Les vistes de la costa nipona des de l’aire eren espectaculars. Tot i que el dia estava bastant tapat es podia veure el mont Fuji a l’horitzó.

Va ser llavors quan vaig entendre perquè aquesta muntanya es tan especial i s’ha convertit en el símbol nacional. La muntanya apareix allà on els edificis acaben i no forma part de cap serralada, sinó que el Fuji, el pic més alt del país, reina el paisatge d’una manera única.

Després de dues hores i poc minuts, va aparèixer la costa coreana. De illa a "illa" i tiro porque me toca. Click a sobre la imatge per veure els mapes en gran!

Vaig decidir anar directament a l’hostal a deixar la maleta e instal·lar-me. L’hostal estava a la zona de Insadong, on vaig passar la meva primera tarda passejant.

Les meves primeres impressions no poden ser millors. Després de quatre mesos vivint a Japó, Corea del Sud ha resultat ser un país molt acollidor. Sembla com si hagués tornat a Espanya. A Tokyo, ets pots perdre fins a la desesperació o desmaiar-te en plena ciutat, que (per educació i respecte) ningú et dirigeix la paraula. En canvi, només arribar a Seoul i treure el mapa, la gent s’acosta a ajudar-te. Els carrers estan familiarment bruts, les parelles es donen la mà i van abraçats pel carrer, tothom fuma a tot arreu, fa molta olor (pudor) a menjar, la gent no evita el contacte visual... Sembla que ja m’havia acostumat a la fredor japonesa. Sembla que Corea del Sud te molt més en comú amb Espanya que no amb el seu país veí. Amb tants idiomes al cap se m’escapen un parell d’arigatous (gràcies en japonès) i els botiguers, que aquí encara parlen menys anglès si es pot, em miren estranyats. A Japó amb prou feines entenc els cartells, aquí ja no entenc absolutament res.

Starbucks!

El divendres pel mati vam anar a veure el palau de Gyeonghnigung amb la Ginger i l'Anne, una americana i una alemanya que vaig conèixer a l'hostal. La Eun Sol, una coreana que estudia infermeria, es va oferir a fer-nos de guia.

La visita va ser molt entretinguda, tot i que feia tanta calor que al cap de poca estona ja estàvem totes assegudes sota l’hombre d'un arbre parlant dels nostres respectius viatges. Cada dia conec a algú diferent i cadascú te una historia fascinant per explicar.
Per la tarda vaig quedar amb la Jia, una de les millor amigues de la Jiyoung. La Jia es fotògrafa i parla un anglès al·lucinant perquè va estar estudiant durant més de 2 anys a Nova York. Aprofitant que no plovia, vam anar a veure les vistes des de la Torre de Seoul, antigament coneguda com Namsang Tower, situada al mont que hi ha al ben mig de la ciutat i des d’on es pot mirar cap a totes les direccions.

Seoul es una gran ciutat dividida pel riu Hangang. Al Nord esta la zona històrica, al Sud la part més moderna. Des del punt més alt de la torre (i 7000 wons més tard) vaig descobrir la magnitud de la ciutat. Grans muntanyes i edificis barrejats en un cocktail de fum gris.

Madrid, a 10009.87 km

Més tard vam acabar el dia anant a sopar a un lloc de cuina coreana on l'amo era un enamorat del cine francès.

Dissabte vaig visitar diferents mercats i per la tarda vam anar a veure el musical de Nanta, on els actors i ballarins fan musica amb instruments de cuina.

Insectes fregits…que feien una pudor insuportable.

Les tires llargues del mig de la taula són potes de pop fregides.

Diumenge pel mati vaig visitar el palau de Changdeokgung i per la tarda vaig fer una volta pel canal de Cheon gye cheon, una zona reformada últimament per iniciativa de l’alcalde de la ciutat.

La nit del diumenge vaig aprofitar per fer una volta pels ponts que connecten la part Nord i Sud de la ciutat. Algunes de les fotos les vaig fer des de l’autobús, així que surten bastant mogudes, però us podeu fer una idea de la dimensió del riu.

El dilluns, hores després del gran partit, sortia el meu vol de tornada cap a Tòquio i les encantadores hostesses de Korean Airlines van decidir felicitar-me canviant-me a primera classe! Segon pis de l’avió, 20 seients de 10m2 cadascú, 19 japos jefazos high class i jo. Gràcies Iniesta!!!!

Quan el divendres vaig arribar a Corea del Sud estava encantada de trobar-me amb un país tant diferent a Japó, sobretot pel tipus de gent. Però vaig tornar a Tòquio amb ganes de tornar. Tornar als carrers nets, la gent súper respectuosa, el transport públic eficient on tothom s'espera en fila a que surtin abans d’entrar, al menjar deliciós i NO picant, als lavabos públics més nets del món, als bitllets senzills de metro a 3€... De camí cap a casa des de l'aeroport vaig creuar tot Tokyo amb tren perquè casa meva esta a l'altre punta de la ciutat, preguntant-me una vegada més... ¿com ho fan els japonesos per aconseguir que una ciutat tant gran funcioni i es mantingui sempre a la perfecció? ¿Tindrà a veure amb l’esforç que hi posen tots els seus habitants treballant de 8:00 a 22:00 cada dia? Si em diuen que són ells els que posen el Sol al seu lloc cada mati, me lo creo.

No falla

2010-07-06T22:09:00.004+09:00

Per sort, la majoria dels restaurants tenen menú amb fotografies. Això em facilita bastant el repte de demanar, ja que tot i que el meu japonès va millorant poc a poc, encara no puc llegir ni el 1% dels kanjis. Si a la foto surten quatre talls d’advocat i tres gambes, no falla: quatre talls i tres gambes!!

Una vegada em van portar una amanida sense un tall d’ou dur tal i com deia a la carta, així que vaig decidir preguntar a la cambrera per veure què passava…va tornar corrents amb un plat petit on hi havia el tall d’ou dur acompanyat d’una col·lecció de reverències i sumimasens (sumimasen=ho sento).

I quan no tenen fotografies, tenen una vitrina amb unes increïbles reproduccions de plàstic, clavades al plat que més tard et serveixen. Al principi penses que són per atraure als turistes, però més tard te n’adones que estan per tot arreu i que forma part de la seva cultura de restaurants.

いただきます Itadakimasu!

Laura & Idoia

2010-07-01T01:06:00.001+09:00

Ja fa més de dues setmanes van arribar Thelma & Louise a Japó. Des de llavors no hem parat, així que fins ara no he tingut temps d’escriure sobre les nostres aventures. Contra tot pronòstic, tot i que la època de tsuyu ja havia començat, només hem tingut un parell de dies de pluja forta. Aquestes primeres fotos són dels dies que van passar a Tòquio durant els quals vam vistar Omotesando, Harajuku, Shibuya, Ginza, Aoyama, Shinjuku, Asakusa, Ueno i Roppongi.

Un dels entreteniments principals en aquest país es el menjar. I és molt fàcil trobar restaurants encantadors on parar a descansar i posar-te les botes abans de seguir caminant. La varietat de plats dins de la cuina japonesa és infinita, tot i que a Europa ens pensem que només mengen sushi tot el dia. El okonomiyaki, el ramen i la barbacoa coreana van ser alguns dels preferits de la Laura i la Idoia.

Ja feia temps que volia anar-hi i aprofitant la oportunitat el dijous per la nit vam anar amb la Vidya a sopar al Shabuzen, el restaurant on van a menjar shabu-shabu la Scarlett Johansson i el Bill Murray a la pel·lícula de Lost in Translation. Estava boníssim!! I a més a més ens van asseure a la mateixa taula, tot i que no ens en vam adonar fins al final.

Seguint amb les referències cinematogràfiques, el dia que vam sopar per Shiunjuku vam anar a fer una cervesa a la Jetée. Trobar aquest bar és tota una aventura, el lloc és minúscul, s’accedeix a través d’unes escales que hi ha en un carreró fosc i les copes són caríssimes. Però seure en un bar on han estat grans directors com Coppola o Tarantino...no té preu. Allà vam conèixer a un jove director americà, potser algun dia ell també tindrà la seva pròpia ampolla?... La propietària és una gran cinèfila que parla anglès i francès i que sap algunes paraules en català que li van ensenyar la Isabel Coixet i el Sergi López quan van estar rodant El mapa de los sonidos de Tokyo.

A finals de la primera setmana les meves amigues van marxar a visitar els llocs més típics e imprescindibles de Japó: Kyoto, Nara, Himeji, Osaka, Miyajima e Hiroshima.

No és fàcil veure geishes de debó, però un cop les trobes (a Kyoto és on tens més possiblitats) sempre pots perseguir-les fins que aconsegueixes una bona foto com va fer la Idoia, o fins que t’estomaquen amb el paraigües, això també li va passar.

Quan van tornar a Tòquio vam decidir anar a veure el mercat de peix. Però les normes per visitar la subhasta de tonyina han canviat des de fa dos mesos. Ara només poden accedir-hi 140 persones al dia, les portes s’obren a les 5:00 del matí, però a les 4:00 ja érem a la porta fent cua amb el Carlos(arquitecte asturià que estudia a Keio), com molts altres turistes!!

El dia abans de que marxessin cap a Barcelona vam anar amb altres companys alemanys i francesos de la universitat al Hotel Okura, on organitzen cerimònies del té comentades.

Han sigut dues setmanes frenètiques, ensenyar aquesta ciutat m’encanta. I encara més quan les visites són les fantàstiques Thelma & Louise! Unagi...!!!!

Ikebana 2

2010-06-24T18:10:00.001+09:00

Segona i última classe de ikebana. El mes passat vam aprendre l’estil Moribana, el més adequat per als principiants i que representa la bellesa natural. Aquesta setmana ha sigut estil lliure.

Com que sóc la preferida de la profe avui m’ha regalat un llibre en anglès/japonès que explica l’historia i les diferents tècniques i disciplines d’aquest art. L’alumne demostra interès i progressa adequadament.

Aquestes classes d’ikebana s’aturen fins al setembre que jo ja no hi seré, per tant aquesta és (potser) la meva última obra d’art!

Mundial Sud-àfrica 2010

2010-06-22T00:47:00.001+09:00

Una setmana, tres partits.

Dimecres passat vam anar a veure el debut de la selecció al pub irlandès que hi ha al meu barri. Érem 10 (casi tots espanyols) incloses la Laura i la Idoia, dues amigues de Barcelona que estan visitant Japó durant dues setmanes. Però també hi havia uns quants suissos que no van dubtar en passar-nos per la cara la seva victòria, jo hagués fet el mateix. Primer partit, primera derrota.

Espanya 0 – 1 Suïssa

El divendres, per agrair el suport dels meus amics alemanys i perquè qualsevol excusa és bona per anar a fer unes cervesetes, vam anar a veure el partit d’Alemanya contra Sèrbia. El bar, aquest cop el pub del costat de l’estació, estava a tope i el Roman i el Andi van venir amb els seus companys de laboratori. Segon partit , segona derrota.

Alemanya 0 – 1 Sèrbia

Vam acabar tots amb la bandera alemanya pintada a la cara i jo vaig conèixer al Yokun, que se sap el himne del Barça de memòria, tot i no tenir ni idea del que està dient. El Barça aquí és súper famós, el 70% de les vegades que dic que sóc de Barcelona, la resposta és: Barça!!! Messi!!! Seguit de la alineació completa del equip i Visca el Pep!!! Al·lucinant.

Aquesta és la porra que han fet els del meu laboratori, hi han tres que han votat a Espanya (スペイン) com guanyadora!

Dissabte per acabar de rematar la setmana vam anar a veure el partit de Japó contra Holanda. Vam quedar a Shibuya, però érem un grup tant gran que no podíem anar a cap bar i vam acabar al Camelot, un dels clubs més famosos de la ciutat on havien preparat 4 mega pantalles per la retransmissió en directe. Va ser tota una experiència, crec que he descobert a la afició més entregada del món. Tot i que saben que tenen poques possibilitats i que cada cop que xuten a porteria és una bola perduda, hi ha una gran expectació per veure a les grans estrelles del equip dels samurais blaus: Honda, Marimoto, Nagamoto i Uchida. El club estava pleníssim i no paraven de cantar i animar. Fins i tot van posar We are the champions minuts abans de que comencés el partir, potser un gran error...Tercer partit, tercera derrota.

Japó 0 – 1 Holanda

Tot i la derrota, Shibuya és va tornar en un mar de japonesos excitats. Després de poca estona la policia va arribar per dissoldre al personal, nosaltres inclosos.

Tokyo Art 2

2010-06-18T23:47:00.001+09:00

Després de Tokyo Art 1, segueixo amb recomanacions dins del panorama cultural toquiota. Aquest dilluns vaig visitar el museu Mori, a la planta 53F del edifici Roppongi Hills, on actualment es pot veure Roppongi Crossing 2010: Can there be art?, una esposició que inclou les obres de 20 artistes i creadors que presenten l’escena moderna de l’art japonès.

L'exposició representa un encreuament de la producció de diversos artistes disposats a passar pàgina (fotografia, escultura, instal·lació, vídeo, graffiti i performance). Ara més que mai, amb la societat i l'economia travessant un període de canvis importants, sorgeix una oportunitat única per reflexionar sobre la naturalesa mateixa de l'art. Les obres transmeten el nou Japó que emergeix d'aquest període d'agitació, descobriments i sorpreses.

A la primera sala es pot veure l’impactant treball de Teruya Yuken, que utilitza objectes tan familiars com bosses de paper per recordar-nos d’on ve tot el paper que utilitzem. La idea principal de la seva obra és que el paper utilitzat per fer les bosses conté les memòries l’arbre, per això només retallant petits trossos de la bossa s’aconsegueix fer ressorgir l’arbre que hi ha a dins.

Un altre dels artistes que més em va impactar va ser UJINO, que explora el fenomen de la modernització o westernization (tal i com és coneix a Japó) reciclant tot tipus d’objectes amb un gran potencial. Els vídeos són de The rotators, una escultura de so creada a partir de materials diversos, típics objectes que formen part del nostre armari de “trastos” vells, com una batidora o una joguina vella.

I per últim destacar els vídeos de Kato Tsubasa, que pretenen fer-nos sentir que formem part del treball en equip de les imatges que es van reproduint a les pantalles de la sala on s’exposa la gran estructura de fusta.

Altres artistes

Aikawa Masaru
Amemiya Yosuke
Aoyama Satoru
Chim↑Pom
contact Gonzo
HITOTZUKI (Kami+Sasu)
Koganezawa Takehito
Morimura Yasumasa
Shiga Rieko
Suzuki Hiraku
Takamine Tadasu
Yahata Aki
Yokomizo Shizuka
Yoneda Tomoko

L’exposició s’acava el 4 de Juliol.

Metropolis life

2010-06-17T23:02:00.001+09:00

És dissabte · Han perdut l’últim tren · Encara falten hores pel següent · Estan sols · No poden tornar a casa · Tenen son · Solució... Dormir al McDonalds. Aquest és el panorama que ens vam trobar dissabte passat a les 4:30 quan tornàvem d’una festa a Aoyama.

The Cove

2010-06-12T03:56:00.001+09:00

Avui s’estrena a Espanya The Cove, la última americanada per recaptar diners. Aquí a Japó, el documental sobre la matança dels dofins i balenes a la regió de Taiji ha estat prohibit, ja que han considerat una ofensa que algunes de les imatges fossin aconseguides il·legalment.

Jo només dic… si el que volien era aturar aquesta matança… potser s’haurien d’haver plantejat com fer un documental per arribar al cor dels japonesos de la resta del país que no consumeixen carn de balena i no una pel·lícula exclusivament dirigida a un públic occidental. El més curiós de tot? Absolutament cada dia des de que vaig arribar, el tall de balena arrebossada és una de les mil opcions que hi ha al menú de la meva univerisitat i per tant, sí que és veritat que els japonesos mengen kujira, per molt que ho neguin; tot i que està clar que molts s’hi oposen.

A mi personalment em sembla més preocupant les 710.000 tonelades de tonyina que consumeixen anualment a Japó, una tercera part de la tonyina pescada al món sencer.