La paraula nostra

Més primavera i més Ofèlies

2012-02-25T09:19:00.000+01:00

Una altra cita amb les Dues Ofèlies. Ara, i fins el 4 de març, a la Biblioteca Al-Russafí 2, al carrer que porta el mateix nom, al barri de Russafa de València. Una altra cita, corregida i augmentada, amb aquestes dones que treballen i que creuen en el que fan: el que volen.

Contra la violència, música

2012-02-22T08:40:00.000+01:00

Concert espontani a l'Estació del Nord de la ciutat de València. Dimarts 21 de febrer. Contra la incompetència, el malbaratament i l'arrogància: educació. Som societat civil.

Una batalla desigual

2012-02-21T01:26:00.012+01:00

Aquestes són les nostres armes

Aquestes són les seues

Primavera valenciana

2012-02-20T23:37:00.001+01:00

En mans de qui estem?

Què et sembla, Ovidi?

2012-02-04T08:53:00.001+01:00

avui, que en faries 70? Per molts anys.

Love too soon

2012-01-29T23:08:00.007+01:00

Una de les meues cançons favorites és Love too soon (que apareix a The Book of Life -Hal Hartley-) de la inusual parella formada per PJ Harvey i Pascal Comelade. La vaig conéixer escoltant el meravellós àlbum L'Argot du bruit del músic nordcatalà.

Els elements d'aquesta cançó tan bella són d'una senzillesa sorprenent. Els mateixos acords (Eb, F-, G-, Ab -estrofa- i C-, G-, Ab, Eb -tornada-) ja ens indiquen una estructura que defuig la complexitat però que evita el pop previsible (tònica-quarta, tònica-quarta i alguna quinta).
La tímbrica també em resulta especialment atractiva. Tothom coneix la passió de Comelade pels instruments i sonoritats, diguem-ne, de joguina. Han fet exposicions, fins i tot, dels seus instruments. En aquesta cançó, en canvi, el Comelade fa un ús tímbric molt curós: si bé trobem algun detall ben seu (piano sobreagut i acordió), la cançó es fonamenta en el baix i la veu de de la Harvey. Registres contraposats, contrastants i extrems.

Hi ha dos detalls, però, que me la fan especialment admirable. El primer és la segona veu que apareix ja a la segona estrofa (1.06) -comelade?-. La meua parella i jo ens vam fer un fart de cantar-la a dues veus a cappella per adormir el meu fill major. La veritat és que esdevenia un plaer profund. No cal dir que mentre nosaltres en gaudíem, Manel no s'adormia ni a la de tres (necessitava una tetralogia, pel cap baix).

I el segon detall, que motiva aquest escrit, és que l'única dissonància de la cançó està realitzada amb una subtilesa i una simplicitat extremes. Com veieu a l'exemple (compassos 1-4), el motiu melòdic de l'estrofa és un mínim lab-sol-lab repetit on l'últim lab (l'important) descansa en un acord que conté aquesta nota (sonoritat consonant, doncs): F- i Ab. La tercera de l'acord en el primer cas i la tònica en el segon: més consonant, impossible. En el tercer compàs (G-: sol menor) trobem un silenci donat que lab és fortament dissonant sobre sol. El que fa PJ Harvey (compàs 8) per crear/provocar aquesta dissonància en la segona estrofa és allargar (lligar) el lab del segon compàs amb el del quart de manera que ara sí sentim aquest lab sobre el sol greu de l'acord del tercer compàs (G-).

No sé a vosaltres, però a mi sempre m'ha resultat una dissonància subtil i molt suau però d'una gran tristesa (segons 1.12 però especialment 2.16)

I d'una bellesa inqüestionable.

Aquells vents, aquest temporal

2012-01-21T15:41:00.000+01:00

Quan jo era xicotet a l'escola ens deien una frase que m'esfereïa: “Quien siembra vientos recoge tempestades”. L'aplicaven a tort i a dret sempre que volien “explicar”, amb punyent exemplaritat, tota mena de degràcies: una carabassa, un càstig, un bac… Com quasi tot el que deien amb aquella solemnitat impostada, la frase devia tenir un origen bíblic, com la zitzània, la poma podrida, les plagues d'Egipte. I si no el té, no costaria gens de posar-li la veu atronadora d'aquell Déu iracund i omnipotent que no per casualitat molts encara identifiquem amb el franquisme.
El cas és que la lliçó dels hermanos, aquella metàfora shakespeariana de tan funesta plasticitat, té avui en la situació del sistema educatiu i en la societat valenciana una plasmació esgarrifosa. Curt i ras: devem a l'esforç sistemàtic de 16 anys de govern del PP, amb vents constants que invariablement han bufat de ponent, la tempesta que ha col·locat l'ensenyament públic i la societat valenciana en situació pràctica de col·lapse, amb un deute que alguns xifren en 62.000 milions d'euros i que ja ha provocat nombrosos impagaments i la intervenció benèfica (però no sabem a quin interès) d'un altre (gran) hermano, l'Estat. Però els vents que han bufat amb insistència durant aquests anys i que anunciaven, si no eres cec i sord de naixement, l'actual desastre no eren només el del balafiament ampul·lós i el lladronici sistemàtic de les arques i recursos públics a major glòria privada. Aquest temporal no hauria estat possible si el primer que van arrasar els vents neofranquistes (o no tan neos) que es van congriar amb l'aznarat i que van trobar camp obert en la Terra de Mítiques Meravelles de València amb Zaplana i Camps no hagués estat la intel·ligència i el valor de l'educació, fonament de tota democràcia. L'encimbellament dels jocs d'artifici (que el poble contemplava embadocat mentre li pispaven per darrere la cartera), la incultura del formigó i d'una modernitat de cartró-pedra com a coartada per als seus negocis, l'assalt a la raó i la propagació del llenguatge (en castellà) de la vacuïtat, el destarifo i la mentida infantiloide, van preparar l'actual fallida.
La pregunta a contestar fóra com, meritoris casos de resistència a banda, la societat valenciana va assistir impassible i sovint còmplice (però no tant com semblen pregonar les urnes) al desplegament d'aquet vendaval i com farà per sortir-se'n. Perquè al cap i a la fi aquelles bromes de Font de Mora les recordarem com simples anècdotes o maniobres de distracció. Més o menys apamada la magnitud de la tempesta, l'escola pública es troba avui en un moment absolutament novedós. El conflicte, que no ha fet més que començar, ja no és estrictament laboral, gremial o sectorial, sinó de caràcter nítidament social i polític. No podem reclamar uns diners que simplement no hi són ni s'esperen (i veurem, més enllà de les funestes retallades, fins quan la Generalitat podrà pagar els seus empleats). La batalla, que es presumeix llarga, no consisteix a canviar un Conseller perquè en posen un altre de semblant, sinó una cosa més difícil: recuperar el valor de la intel·ligència, la cultura i l'educació. I això només es podrà aconseguir canviant no sols un mal govern sinó un model social i polític que ha fet fallida per tots els costats. Avui ens toca als treballadors de l'ensenyament i als de sanitat, i a tots els valencians i valencianes que no hem perdut la dignitat en el vendaval, encapçalar una revolta que si no s'estén pertot arreu i implica tota la societat no farà camí. Només organitzant i estenent una densa xarxa de complicitats en benefici d'allò públic, que és de tots, podrà escampar la tempesta, una tempesta que ens haurà de servir de lliçó perquè mai més es repetesca el mal govern. Mai més.

Publicat a Vilaweb, 19 de gener de 2012.

De com passar de la crisi a la tendresa en pocs paràgrafs

2012-01-11T20:44:00.004+01:00

Volia, avui, escriure de tot el que se'ns ve damunt. De com ha desaparegut de totes les discussions sobre la crisi la culpabilitat dels bancs, de com han girat la truita i ara és el sistema públic (o les autonomies, o...) el causant de tot mal. També m'abellia perbocar el malestar que tinc de veure que els retalls que estic patint, tant econòmics com laborals -la situació als ies és insostenible- són rebuts per la resta de la societat amb males mirades. La sensació que rep és: vos ho mereixeu!

Pensava amollar que, permeteu-me la vilesa, no puc evitar pensar en els treballadors públics (no, no tots els treballadors públics són funcionaris!) que han votat al pp: "jo em menjaré el marró: però amb quina cara te'l menjaràs tu? Podràs mirar-te a l'espill?". I continue, disparat: "Pledemosques!"

També em costa traure'm del cap la terrible frase, pel que fa a la consciència general: quant pitjor... millor?

Però a l'últim segon, i com que estic molt dispers, he recordat un pensament que vaig tenir ja fa uns mesos: el que estem patint els europeus ara (destrucció de l'estat de benestar) no és el mateix que es van empassar els llatinoamericans als 70', 80' i 90' gràcies als mateixos FMI i Banc Mundial? I d'ací he passat, dispers, a recordar les audicions obsessives i profundes d'alguns cantautors llatinoamericans (Silvio, Viglietti -quines harmonies!-, Vicente Feliu...) que vaig fer farà quinze anys. I m'ha vingut a la ment una estrofa del gran cantautor uruguaià (Nocturna de l'àlbum Esdrújulo) que no podem perdre de vista en aquests moments difícils i convulsos, de defensa, de lluita i de, al cap i a la fi, duresa:

Yo descubrí que el combatiente
es más honrado y más valiente
cuando no olvida la ternura
bajo la piel de su armadura,
lo comprendí ante la hermosura
del lado claro de la luna,
sí.

Ànim!

Passa de llarg

2012-01-04T04:44:00.000+01:00

tan daurat ell, tan dolç, tan mediterrani.

I se m'instal·la la

Tinc 366 dies per resoldre'm.

És avui que demà serà ahir

2011-12-31T17:00:00.000+01:00

La cançó més banal

Cantarem la cançó més banal,
si en som capaços, si en som capaços.
La que ens llevi l'enuig i tot mal,
   si en som capaços.

Té una piga al mugró Josefina.
(No en som capaços, no en som capaços.)
Són les cinc, i la llum ja declina;
   no en som capaços.

A pleret el bell somni, a pleret;
ara, no gaire; ara, no gaire.
A l’hivern, amb el vent, fa més fred;
   ara, no gaire.

Compta els llums, que la nit ja s'acaba;
no hi miris massa, no hi miris massa.
Si me’n vaig és que jo me n’anava.
   No hi miris massa.

Ens esperen llençol i coixí,
i això s'acaba, i això s'acaba.
És avui que demà serà ahir,
   i això s'acaba.

La faldilla et curteja una mica,
ai, Josefina; ai, Josefina!
Si t’enfades, l’amor s’embolica,
   ai, Josefina!

Cantarem la cançó més banal,
si en som capaços, si en som capaços.
La que ens llevi l’enuig i tot mal,
   si en som capaços.

Josep Palau i Fabre. Poemes de l'Alquimista

Doncs això. Que no ho voldríem, però l'any s'acaba. Arriba l'hora de fer-ne balanç i també de projectar quins propòsits per al que està a punt d'arribar. Mirarem amunt per no perdre'ns els capvespres espectaculars d'aquests dies de vent, si més no. I ens beurem les hores que vénen, ens les beurem a pleret. I les veurem vindre al ritme de la cançó més banal, com la del poeta.
Salut i Bon any!

Elliot Smith o la malenconia

2011-12-18T13:16:00.000+01:00

Vaig descobrir el pop delicat d'Elliot Smith aquest agost, durant la meua estada a Letònia, gràcies al fotògraf Michael Ackerman, qui participava com a professor en la International Summer School of Photography (ISSP). L'obra d'Ackerman és la terrible expressió de la pena i el dolor d'ésser viu. Punt. Em costa trobar matisos per definir-la: no hi ha escapatòria, ni esperança, ni redempció possible en el requadre que emmarca cadascuna de les seues fotos.

Cada nit durant els dies d'escola, després d'una llarga jornada enfrontant-nos a les limitacions que la destresa de cadascú imposa a la possibilitat de trobar la pròpia veu expressiva, cada professor o professora participant feia una exposició del seu treball, de les motivacions i el rerafons vital o teòric que movia el seu procés creatiu. Michael Ackerman ens va introuduir en el malson en blanc i negre de l'existència a través de la seua lent de baixa resolució i, després de més d'una hora de colps de puny visuals a la boca de l'estòmac, com a postre ens va projectar durant una altra hora els petits documentals dels vídeos d'Elliot Smith.
Per a una persona com jo, que viu el procés creatiu com una lluita agònica contra la impotència –per més que ja m'agradaria que no fos així i la cosa transitara més per allò de l'humor i el principi del plaer–, la malenconia vagament beatle, l'expressió trista del rostre i la veu del malaguanyat Smith, suïcida quan entrava en la maduresa, la textura granular de les imatges, tot plegat em van desembussar un d'aquells conductes ignorats que comuniquen amb jaciments de dolor que en alguna infància es degueren cegar i oblidar. Ara, cada vegada que el sent, se'm ve damunt la recança d'un passat que no reconec com a meu.
Vos suggerisc ací baix la cançó "Angeles". Busqueu d'altres, si voleu, com la demoledora, per a mi, "Miss Misery", l'agredolça "Ballad of big nothing", o el "Waltz#2".

L'enigma

2011-12-15T19:03:00.001+01:00

Tot un enigma, sí. El cas és que no sabem com Pilar, la nostra companya del departament, pot aconseguir que l'encanteri es faça real: és capaç de reunir damunt l'escenari més de cinquanta alumnes de tots els nivells possibles i fer que canten, ballen, representen al ritme de la seua batuta (o la seua vareta màgica, més ben dit).

Tot un enigma, sí. El cas és que una de les qüestions més interessants és que amb aquesta eina, el teatre, les criatures de primària actuen amb els de secundària i, abans d'arribar a l'institut, ja tasten un mos del que serà el seu curs pròxim. Que organitzar reunions i visites al centre està molt bé. Que citar els tutors i tutores de l'escola i coordinar feines i currículums està molt bé. Ara parlem, però, de teatre. Fan teatre tots plegats.

Si el llaç que lliga els uns amb els altres és el gest, la música, el moviment, ¿no es despertaran així totes les ganes totes? La força del gest, la paraula i el directe més rigorós. Xiquets i xiquetes que tenen entre 10 i 17 anys. I funciona. La fada Pilar, sí. I Àlex, i Helena, i Josep Maria. Tot un enigma, sí.
En arribar a casa miraré de penjar alguna foto de la representació d'aquesta vesprada a l'auditori de Sagunt.
Ara tenim Consell Escolar (un enigma més!)

El futur de la llengua

2011-12-09T19:14:00.000+01:00

està en la cervesa.

O dit d'una altra manera: hizkuntzaren etorkizuna garagardoa da.

Passsatemps tipogràfic

2011-12-06T10:40:00.001+01:00

Un passatemps tipogràfic per a lletraferits i lletraferides. La missió és simple: aconseguir un text agradable, equilibrat i fàcil de llegir tot distribuint l'espai entre les lletres. Els i les tipògrafes anomenen a aquesta activitat kerning. Al final de cada exercici el programa et qualifica en funció de com t'hages aproximat a la solució tipogràfica més correcta i al final et dóna una puntuació global. Atenció als espais entre les caixes altes i baixes, i a algunes parelles de caràcters la relació entre els quals és especialment conflictiva, com la V i la A. Utilitzeu les fletxes de desplaçament horitzontal del vostre teclat per a afinar els espais. Que tingueu un bon kerning!

De musical esquema

2011-12-01T22:25:00.001+01:00

Avui música. Facultat de Ciències Socials. Paraules d'Estellés. Músics de l'Olleria, de l'Alcúdia i d'Alcoi s'ajunten. Caca de Luxe a la valenciana, segons Xavi Piris, l'amic de Cullera, o de Sueca, segons es mire, que seia al meu costat. La força de Pau Miquel Soler que transforma el so de la seua guitarra i la seua veu en un enginy de creació. Dinamita i poesia en dijous.

L'amor més gran que ha nascut a la terra,
L'amor més gran que ha nascut a la mar:
L'amor que té l'estatura del segle
I ha desxifrat velles claus del dolor:

Aquest dolor que passa el món, com un
Amarg estel, aquest dolor pregon
De la sement enterrada a la mar.
Aquest dolor de musical esquema,

Improvisat esquelet de la música,
Fent avançar un amarg alfabet
Que creua els anys, com arravata els segles.

Aquest amor serà el dolor més alt,
Aquest dolor serà l'amor més fondo,
I florirà, nit i dia, recòndit.

V.A.E. Llibre d'Elx (fragment de Les contemplacions / Dama d'Elx)

Els passos del funcionari

2011-11-29T22:35:00.000+01:00

Pere Quart naufraga entre papers, oprimit.

En memòria de la tia Pascuala

2011-11-23T16:12:00.003+01:00

Ahir vaig assistir al funeral per la mort de la meua Tia Pascuala. Objectivament, la mort d’una persona jove -què dir de la d’un xiquet- és més dura: a més de tot el dolor, no pots intel·lectualitzar-la. La tia Pascuala en tenia 91. I va ser un matí ben trist. Permeteu-me el tòpic: s’emportava uns records i, especialment, un món que sense ella existeixen cada cop menys.

Pascuala i Petra (la meua àvia) venien de Monreal del Campo (¿De dónde eres? De Monreal...¿quiés reñir?) a València als anys 30 a servir, com tants i tantes. Ací patiren la guerra i la postguerra. Al pis on em vaig criar (l’estellesià Gil i Morte) van viure la família de Petra (home i dos xiquetes), la família de Pascuala (home i dos xiquets), el sogre de Pascuala, el germà Pascual i el seu cosí (compartien un llit minúscul). Quan visite la meua àvia, encara no done crèdit com hi cabien 11 persones. I calla que no m’haja descomptat!

Sembla que una de les discussions més habituals, entre la meua àvia Petra i el seu cunyat Federo -l’home de Pascuala-, era sobre qui cantava millor, si Bing Crosby o Frank Sinatra. Petra era de Bing Crosby. Federo (aquell llanterner fortot que en una estampida de la gentada d’una mascletà a la plaça del País va fer cova amb els seus braços contra la paret per protegir els xiquets) no veia comparació: Sinatra. El que donaria per haver estat en aquelles converses.

La tia Pascuala venia molt per casa i era un de les meues portes a la mitologia familiar. Si no la més important. El pueblo era el seu tema favorit. Tot i viure a València més anys que qualsevol de nosaltres, mantenia un fort accent aragonés dins d’un discurs on amollava una frase en valencià i una altra en castellà. Ràpidament la meua àvia i ma mare es llençaven a un allau de records que entraven al meu cabet com si d’una pel·lícula es tractara: noms impossibles, topònims misteriosos, històries llegendàries però reals... Vos en donaré una mostra. Sembla que a la mateixa Pascuala, de nena, li havia entrat algun insecte a l’oïda i li havia post ous. Estem parlant dels vint. A la consulta, el metge va tallar unes llesquetes de cansalada i li les acostà a l’oïda. Els cuquets (o el que fóra) van eixir atretes per l’olor.

El principal motiu, però, pel qual la tia Pascuala és fonamental per a mi és que va ser la primera persona que em va veure quan vaig nàixer: mira yo entro para que no nos lo cambien.

Subirana

2011-11-21T18:26:00.001+01:00

EVAPORACIÓ

Veure el país com una bassa:
arriba un dia que somies
trobar-ne el tap, mirar què passa
quan s'evapora el que un enyora,
i quin dibuix hi fa la traça.

Jaume Subirana, Una pedra sura

Tal com raja

2011-11-19T21:04:00.000+01:00

Jornada de reficció. Perplexitat. Tot molt sur-re-a-lis-ta. Més que mai, paraules molt necessàries. Plou, ballem sols. El monstre no es mor, reviu, ressuscita amb un somriure burleta. Ens l'haurem de fotre ben lluny d'ací, ni que siga en barca. Això sí: després d'haver acomplert, per bé que atònits i desconcertats, amb el compromís de votar.

Avís per a navegants

2011-11-09T10:00:00.000+01:00

Deformació professional:

Dóna'm la mà és un poema de Joan Salvat-Papasseit, aquell jove de la Barceloneta, i no pas de Miquel Martí i Pol, osonenc de Roda de Ter, com sembla que més d'un navegant s'entesta a creure, pels mots que escriu al cercador. O és que el que busquen és aquest altre poema, aquell del tot està per fer i tot és possible avui?
Espere resoldre així més d'un dubte.

DÓNA'M LA MÀ

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
                                  bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
                         miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
                                  bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat-Papasseit, del llibre L'irradiador del port i les gavines. 1921

Aprofitarem el viatge a Barcelona amb l'alumnat per visitar l'escultura de Papasseit al Port Vell, tot siga dit de passada. I llegirem el poema. Perquè no s'enganyen.

Llenguatge de signes i música

2011-11-03T21:40:00.007+01:00

En els últims mesos, i per diverses raons, són molts els vídeos que han arribat a mi sobre la preciosa relació que s'esdevé quan ajuntes llenguatge de signes i música. En aquests casos el mot "intèrpret de signes", des d'un punt de vista musical, no pot ser més encertat.

La primera és la famosíssima The man I love (Gershwin) de Pina Bausch on l'intèrpret simplement tradueix a llenguatge de signes la lletra de l'Ira Gershwin. Però, com es veu, esdevé pura coreografia. Per què em transmet tanta tristesa aquest xic parlant de l'home que estima?

Ací, Pina Bausch, en fa un ús més divertit.

A casa nostra també trobem llenguatge de signes utilitzat com a traducció de la lletra i com a pura estètica. Ací tenim un vídeo del Feliu Ventura:

I en aquest directe de Rapsodes trobem una poderosíssima lectura hiphopera on les mans del llenguatge de signes conflueixen amb els gestos típics del rap.

Però he deixat per a la fi la meua favorita: l'Ojalá de Silvio Rodríguez interpretat per Beke amb una tremenda força expressiva.

Per fi un nou Txèkhov

2011-11-01T18:35:00.001+01:00

Fa goig retrobar-se amb el teatre de la paraula. O amb la paraula dita i representada damunt l'escenari, i més si l'escenari és el vell i entranyable Talia del carrer de Cavallers i es tracta d'una de les peces majors (així en diuen els crítics) d'Anton Txèkhov, La gavina, o més pròpiament La gaviota, que és el muntatge en castellà que vam veure diumenge passat. I ho és malgrat que, asseguda a la butaca del costat, la meua amiga Sordícia, desficiosa de mena, no s'estigués ni un minut quieta mentre va durar la funció, ni que un invisible espectador de la fila de darrere hi mantingués una batalla a mort amb el que sens dubte devia ser l'embolcall plastificat i xerricaire d'un caramel d'aquells que aclareixen la gola i enterboleixen l'indispensable i enyorat silenci, què hi farem. Què hi farem si l'esforç d'atenció ha de combatre també contra les veus poc afinades d'algun actor o actriu i en el camí es perden tants matisos de la corprenedora polifonia del dramaturg rus, de manera que no tens més remei que conformar-te amb la simple intuïció per anar recomponent un puzzle que potser algun dia es resoldrà en la lectura quieta, en el teatre mut del llibre. A fi de comptes, com en el bon teatre de la paraula, en Txèkhov és tan important el que es diu com el que no es diu, el que s'insinua com el que s'amaga, la veritat com l'engany, sempre allò descongut (potser perquè és tan conegut com la vida mateixa) impregnant la irrespirable atmosfera de l'espai escènic, opressiu i asfixiant per molt que ens faça imaginar que som davant un llac d'aigües manses i transparents o d'un hort de cirerers en flor, o potser per això mateix, perquè el drama humà sempre es desencadena enmig la immensa bellesa de la natura.
Arrossegats des de bell començ, malgrat tots els inconvenients, per una posada en escena impecable i uns actors que sovint ens fan tocar el cel (a destacar-ne Laura Romero en el paper de Nina i Juli Cantó en el del vell i xacrós Piotr Sorin), viatgem del Talia al Romea de Barcelona (similituds arquitectòniques a banda) i fem parada obligatòria al Lliure de Gràcia on l'any 2000 vam veure-hi un altre Txèkhov, aquest sí L'hort dels cirerers, amb la inoblidable i descomunal Anna Lizaran tirant la persiana de la històrica sala (i l'últim, que n'hi degué haver, va apagar la llum). I també –però això se'm fa ara més difícil d'explicar– vagaregem per la novel·la de Virgínia Woolf Entre els actes, teatre dins el teatre humà, representació en la representació d'un drama sense fi, com en La gavina, o La gaviota, que no és el mateix però és igual.
Al gran fresc narratiu d'un altre rus incommensurable que ara porte entre mans, Vida i destí, de Vassili Grossman, que tan magres les va passar durant l'estalinisme, hi llig el que segueix sobre Txèkhov. Passeu per alt la llargària de la cita i quedeu-vos amb la substància impagable del que s'hi diu, que jo aprofitaré l'avinentesa per fer finalment el meu mutis en silenci:

“Txèkhov va aixecar sobre les seves espatlles la democràcia russa encara no realitzada. El camí de Txèkhov és el camí de la llibertat de Rússia. Nosaltres hem pres un altre camí. Intenteu comprendre tots els seus personatges. Potser només Balzac va introduir en la consciència col·lectiva una massa de gent tan enorme. No, ni tan sols Balzac. Penseu: metges, enginyers, advocats, mestres, professors, terratinents, botiguers, industrials, institutrius, lacais, estudiants, funcionaris de tota mena, comerciants de bestiar, conductors, matrimonieres, sagristants, bisbes, camperols, obrers, sabaters, models, horticultors, zoòlegs, actors, hostalers, prostitutes, pescadors, tinents, sotsoficials, artistes, cuiners, escriptors, porters, monges, soldats, llevadores, presoners de Sakhalin…
–Prou, prou! –va cridar Sokolov.
–Ja n'hi ha prou? –va rebatre Madiàrov amb un to d'amenaça còmic–. No, no n'hi ha prou! Tkèkhov va introduir en la nostra consciència tota l'enorme Rússia, totes les classes, els estaments, les edats… Però això no és tot! Va introduir aquests milions de persones com a demòcrata, ho entén? Va dir allò que mai ningú abans, ni tan sols Tolstoi, havia dit: tots nosaltres, abans que res, som éssers humans, comprèn: éssers humans! Va parlar a Rússia com ningú no ho havia fet abans. Va dir que el principal era que els homes són homes, només després són bisbes, russos, botiguers, tàrtars, obrers. Ho entén? Els homes no són bons o dolents segons si són obrers o bisbes, tàrtars o ucraïnesos; els homes són iguals en tant que homes. Cinquanta anys abans la gent, ofuscada per l'estretor de mires del Partit, considerava que Txèkhov és el portaveu de la fin de siècle. Però Txèkhov és el portador de la bandera més gran que hagi estat enarborada a Rússia durant la seva història: la bandera d'una autèntica democràcia russa, bona i autèntica. L'humanisme rus sempre ha estat cruel, intolerant, sectari. Des d'Avvakum fins a Lenin, la nostra concepció de la humanitat i de la llibertat ha estat sempre partidista i fanàtica. Ha sacrificat sempre sense pietat l'individu a fi d'assolir una idea abstracta d'humanitat. Fins i tot Tolstoi ens resulta intolerable amb la seva idea de no oposar-se al mal mitjançant la violència: el seu punt de partida no és l'home, sinó Déu. Li interessa que triomfi la idea de bondat, però els “portadors de Déu” sempre s'han esforçat a introduir per força Déu en l'home, i per aconseguir aquest objectiu, a Rússia, no retrocediran davant res ni ningú; torturaran i mataran, si és necessari.
Txèkhov va dir: deixem de banda Déu i les així anomenades grans idees progressistes; comencem per l'home, siguem bons i atents amb l'home sigui qui sigui: bisbe, camperol, magnat industrial, presoner de Sakhalín, cambrer d'un restaurant; comencem per estimar, respectar i compadir l'home; sense això no funcionarà res. D'això se'n diu democràcia, la democràcia que encara no ha vist la llum al poble rus.
En mil anys, el poble rus ha vist de tot, la grandesa i la supergrandesa; només hi ha una cosa que no ha vist: la democràcia. Vet aquí la diferència entre el decadentisme i Txèkhov. L'Estat pot donar un cop al clatell del decadent per ràbia, pot donar-li una puntada de peu al cul. Però l'Estat és incapaç de comprendre l'essència de Txèkhov, per això el tolera. En el nostre règim la democràcia autèntica, humana, no hi té cabuda”.

La forest d'arana

2011-10-23T20:23:00.000+02:00

Encara no tenia vint anys quan vaig posar els peus per primera vegada a les escales de l'Arana, el pub del carrer de dalt del barri del Carme. Recorde el Manel, la Carme i el gosset txitxiu. Recorde els nervis d'aquella nit en què, envoltada de poetes, de joves del país ferits de lletra, em van donar el premi ex-aequo junt a Francesc López i Barrio. Anònima, de la mà del Manel Rodríguez-Castelló, ja formava part de la tribu.

Aquell recull de poemes amb què m'hi havia presentat, Entre la distància exacta i la nit, era el meu petit tresor, uns versos que naixien de la més profunda necessitat de dir, d'exorcitzar tot allò que una joventut insolent em permetia escriure: el descobriment de l'amor, les nits d'estiu al poble, els camins cap a la recerca del jo, amb tots els fracassos, les pors, però també la llum i la llibertat que eren a tocar de mà.

Durant alguns anys vaig assistir de manera intermitent a les tertúlies poètiques més sucoses que no he tornat a presenciar. Estudiava llavors a la facultat de Filologia i va ser per a mi un plaer arriscat escriure sobre Josep Mir, per exemple, en un examen del mestre Hauf que preguntava sobre la poesia dels trobadors. No sé com m'ho vaig fer, no sé com vaig relacionar una cosa amb una altra, però em vaig alegrar quan em van lliurar el 7 del resultat.

Al cafè Lisboa del carrer Cavallers, on es va traslladar la gent de l'Arana després de l'arrancada inicial, vaig conéixer els ocellots i les ocellotes més interessants del món de la poesia d'aquell moment: el mateix Mir, la Maria Fullana, el Josep Enric Grau, la Montse Anfruns, el Toni Ferrer, els manegadors Pere Bessó i Francesc Collado, el Berenguer-Ballester-Guillem-Roda (que no sabia mai qui era qui), l'Encarna Sant-Celoni, el Vicent Galan, la Lola Martínez i una llarga, llarguíssima llista. Vaig poder participar en les antologies diverses que s'hi van editar: Les veus de la medusa, Homenatge als trobadors, Contra la guerra. I els homenatges a Valls, a Estellés i a Brossa.

I n'hi ha anècdotes, com la que vam viure (i vam riure) una nit en què hi presentava els meus versos: vam voler crear una atmosfera suggerent amb els companys del grup de teatre d'aquells anys noranta, La Deriva, i vam comprar, amb el Manolo de la Dueña i la Maria Jesús Suàrez, una mena d'artilugis pirotècnics que trauïen fum, com una boira. El resultat fou una fumaguera tal que vam haver de córrer tots, artistes i públic, cap al carrer per poder respirar. La ploma de Ricardo Bellvesser (o era Carles Recio?) se'n feia ressò dies després a la premsa, amb un to burleta que no li vaig poder pas retraure.

Ha plogut molt, moltíssim, de llavors ençà. Hi ha amics que ja no hi són.

Aquests dies se celebren vint-i-cinc anys d'aquells vols nocturns que no tenien cap més finalitat que el plaer d'escriure, de llegir i d'escoltar poesia en companyia i en veu alta, poder-ne parlar llargament i intensa, i compartir un gintònic, o dos. Cap afany de capelletes, cap afany de posterioritat que no fóra l'afany perquè arribara la següent tertúlia, ben entrada l'hora de les bruixes.

Les tres gràcies

2011-10-18T20:06:00.000+02:00

(En imprudent homenatge a Gesualdo Bufalino)

Em permetreu, amics, ara que em toca a mi estendre les mentides de la nit sobre el tapís de la veritat, o viceversa, i continuar el joc de trenar la llum amb els fils que naixen de dins l'ombra, que conte la història dels meus amors mentre la cruel sageta acosta l'alba en què tot aquest misteri no tindrà més remei que esvanir-se i resoldre's. Heus ací, sense impostacions forçades, com va escometre'm, i omplir, i perdre'm un únic i vast amor amb tres noms diferents de dona.
Fou a penes depassada la vintena (i sens dubte molt abans d'arribar a la trentena) que vaig conèixer l'amor que m'hauria d'acompanyar en absència la resta de la meua vida, un amor que fou alhora excés i defecte, estalvi i despesa, claredat i foscúria. Va voler el destí que Alopècia –tal és el nom fingit que donarem, per discreció, a la dama, encara viva, famosa i rica per matrimoni amb un opulent fabricant d'articles per a perruqueria presents en els cinc continents del planeta– fos el meu primer amor autèntic, que de més o menys falsos i esporàdics en vaig tenir plena la bossa d'ençà que la memòria va començar d'anar a quatre grapes. Treballava jo llavors en un poblet de la plana de Murus Veteris anomenat Pètria dedicat en cos i ànima al meu ofici d'informàtic amb el qual sempre m'he guanyat, mal que bé, la vida. La vaig conèixer una nit de començ d'estiu, amb una lluna que es reflectia rotunda i llisa en aquell tombant del riu entre pollancres on l'aigua quedava mansa i s'eixamplava propícia a la natació a què per fugir de l'extrema calor i la molta ingesta d'una beguda que allà anomenen ausenta em dedicava. Eren les festes patronals de Pètria quan aquella nit, com vinguda de vés a saber quin sortilegi, de quin joc de carències i nervis, de quin caprici pilós, de quina deriva d'autumne, de quin esvaïment de secrets florals, ella va aparèixer, solitària també i també nua, entre els pollancres esponerosos, i es va posar a nadar a l'altra vora de l'estany que allà el riu oblidadís d'urgències formava. Per millor observar-la amb els meus ulls de granota esmolats per l'ausenta, abans que ella no s'adonés de la meua presència, vaig adoptar la quietud expectant del batraci rere una joncada per on degotaven els raigs de la lluna i començava a fer-hi bombolles l'alerta d'una indissimulable concupiscència. L'olfacte d'Alopècia era, com es veurà, infal·lible, i si va fingir no veure'm, no s'amagà d'ensumar-me, i nadant molt lentament va anar acostant-se'm. Abans de dir cap mot, en un gest que em costaria d'entendre, quan el meu cos flotant li era ja a una braçada, va posar el seu palmell damunt el meu cap i va enfonsar-lo, rient, dins l'aigua clara. L'ennuegada sorpresa em va servir per alleugerir la torpitud de la bufa tant com per comprendre el que d'aquell amor arravatat, arrancat, desarrelat i despoblat m'esperava. Estalvie als presents –inclòs aquell reu que ja dorm amb el cul a l'aire de la cel·la– els detalls que jalonen el meu ascens i desfeta. Era Alopècia amant de portar-me amunt i avall per les dunes d'una platja propera, l'Almardà em sembla que es deia, arrancant les escasses tiges que s'hi formaven, furgant el cor de l'arrel de les innocents plantes i altres rareses contra què la ceguesa del meu amor no sabia rebel·lar-se: depilar-me de cap a peus i fer-me posar nu per a una fotografia sobre el fons d'una paret nua, jugar durant hores amb un parell d'ous bullits i refredats, llepar els cantals blancs i redons de la vora del riu amb vampírica delectança. Però era en nits de lluna plena, com aquella en què per a la meua sort i la meua desgràcia, la vaig conèixer, que el seu furor pilòfob arribava al màxim. Fou una d'aquelles nits, revers en negatiu de l'alegria primigènia, que em va amenaçar amb un ganivet després que hagués trobat, tímid, mig amagat en un plec del llençol, l'únic pelet del nostre amor que havia escapat al seu obsessiu, diari escrutini. Raons de mort o vida, no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig tocar el dos, ensems que una estranya malenconia, deixant-li tota la casa de Pètria, on no vaig tornar mai més, per a ella sola.
La segona en el temps i en l'aventura fou Sordícia, un altre nom fals que defensa un honor que potser no es mereix aquesta dona ja morta i enterrada en panteó de molta categoria (sembla una llei dels meus desamors que totes acaben maridades, per contrast, amb homes de molta pasta). No sóc supersticiós, però pronunciar el seu nom verídic en podria commoure el fantasma. Sordícia va arribar a mi més lentament que l'anterior dama, més discretament, més silenciosa. De fet, amb tot i la passió amb què més tard em va prendre, eren els altres, amics, parents o saludats esporàdics, qui molt abans que jo notés cap signe de la proximitat d'aquesta dona, cap efluvi de les seues pregoneses, me'n donaven avís, em veien trasmudat i pàl·lid, embadalit i com absent. Perquè Sordícia era sibil·lina, parlava amb la boca xicoteta, més aviat en un xiuxiueig que al principi em resultava molt atractiu (probablement perquè havia d'acostar molt l'oïda a la seua boca i llavors el seu perfum de femella forta m'untava d'una glopada) perquè veia carregat de misteri. Amb ella era fàcil escapar del món, del vertigen a què l'ofici d'informàtic obligava, allunyar-se de l'aspra fisicitat de les coses. I així ballàvem, durant hores, amb una música que no existia, i ens omplíem de malentesos (això ho sabríem més tard) de coses mig escoltades. Llavors jo vivia a l'estat de Sonora, contractat per una empresa nord-americana, i passàvem nits i dies recorrent aquelles terres desèrtiques, literalment sumits en una bombolla d'irrealitat i basarda, sense grills que desvelaren les ombres, ni ocells remorejant per les branques d'arbres que no n'hi havia, ni tan sols l'avís del cascavell d'aquella serp que em va picar a l'orella i em va tancar a l'hospital amb quaranta de febra i deliris de mal descriure. Quan vaig despertar, Sordícia ja no hi era, ni una lletra, ni un telèfon, res. Que poc va tardar la muda a pescar un peix gros que es dedicava a la venda d'audiòfons que en poc temps li van reportar una milionada! Ho vaig llegir al periòdic, sord de ràbia, la matinada en què em donaven l'alta per la picada de la serp furtiva d'un desert d'on ja mai més no n'eixiria. Més que la rancúnia del que no va poder ser, l'enyor dels matisos de les veus, el record de la música em fan l'anima trista i sense Sordícia.
La tercera i última, i sumada a les dues anteriors, i amb elles finalment confosa en amorosa trinitat absurda fou Presbícia, la més lleugera, la més previsible de totes, la que veies venir o intuïes amb l'avanç inaudible dels anys. Presbícia tenia la bellesa de les molt curtes de vista, com diuen que passava a Marilyn, que mirava sense veure, només que la meua mossa, menys presumida, no es llevava les ulleres, com aquell qui diu, ni per gitar-se. Això, tenia cara de secretària despistada i d'una aparent innocència que no tardaria a revelar-se com altament cartilaginosa. De fet ho era, secretària professional, i me l'havien enviada des del departament de personal que hi havia a la trentatresena planta de l'edifici de Manhattan on ara treballava com a enginyer informàtic en l'aplicació de la cibernètica als aparells d'òptica, Spinoza & Spencer es deia l'empresa, que no tenia res a veure amb el mestre jueu d'Holanda. El meu despatx es trobava al pis quarantadosè, fa vertigen recordar-ho. Era la primera hora de la jornada, quan em donava el parèntesi del cafè fumejant, la cigarreta (llavors encara no prohibien fumar ni als quiròfans) i el repàs de la premsa, quan vaig percebre la seua presència, no per l'oïda que es va endur Sordícia en la seua apressada fuga, ni per l'aire condicionat que mogués els cabells que em va arrancar la traïdora Alopècia, sinó perquè de sobte em trontollaven les línies de la notícia en què em distreia, se'n dissipava la lletra, l'idioma après en anys d'esforç esdevenia una selva indesxifrable i em veia borrosament estirant els braços endavant per col·locar els fulls del periòdic a una distància que recomponia de sobte el sentit de les coses. Vaig notar la seua presència, sí, uns segons abans que em digués com en una declaració d'amor: “Li puc deixar les ulleres, si vol, les tinc repes. Sóc la nova secretària, Presbícia”. Tanta naturalitat, tanta falta de grandiloqüència, i aquella figura que vaig descobrir en girar-me amb un sí, gràcies em van corfondre i preparar per al sí, vull que unes setmanes més tard segellaria el nostre matrimoni davant el jutge. Per desgràcia no dura l'alegria en casa del pobre, i per molt que la vida rutinària de casa va traure a la llum no pocs defectes de Presbícia, entre altres la falta de visió de les coses, l'imprevisible d'algunes de les seues respostes, la foscor amb què resolia assumptes que exigien claredat i altura de mires, jo estimava la seua senzillesa, la ingènua bondat d'anar per casa i la manera com tot ho arreglava en un posar-se i llevar-se les ulleres. Què me la va fer perdre? El mateix que tantes coses que ara enyore en aquesta penombra de la cel·la compartida pels condemnats d'una nit plena de mentides, propera al cant del gall del final del misteri, el temps i la seua ombra maleïda, el desert, el mur impenetrable, la ceguesa. I ací, molt succintes, les meues adobades veritats, que prompte sabreu si van ser mitges o senceres, si miratges de nit en vetla o llum que encén la matinada, per a qui hi vulga acompanyar-se en l'espera.

Tot esperant Ulisses

2011-10-16T20:55:00.005+02:00

Tot esperant Ulisses és una de les meues cançons favorites. Sempre m'ha transmés una gran tristesa, tant la música com la lletra. Però pot ser la tristesa és a la veu de l'Ovidi. Vés a saber.

La versió que volia fer-vos conéixer és la de Soul Atac acompanyades per alguns dels millors músics de jazz valencians. Una bona versió.