Patillades

Marató Pirata de Montserrat 2011

2011-11-21T11:51:00.004+01:00

Montserrat és una muntanya diferent que actua d'imant per a penjats amb interessos molt diversos. Tan aviat s'hi reuneixen il·luminats que veuen ovnis en qualsevol llumeta que balla, com peregrins que adoren l'estatueta d'una senyora negra, o muntanyistes que recuperen corriols llarg temps oblidats. En el marc d'aquesta última categoria, el passat dissabte 19 es va celebrar la tercera edició de la gloriosa Marató Pirata de Montserrat (Memorial Claudi Cots). El qualificatiu pirata vol dir que es tracta d'una cursa sense inscripcions, dorsals, marques al recorregut ni classificació; i aquesta formidable iniciativa és responsabilitat del Koala's Team, un grup de llunàtics que per sobre de tot estimen la natura, la cervesa, el patiment i la gresca.

Acceptat l'amable oferiment d'en @mapallares de pujar amb ell, ens vam dirigir a la cita, que arrencava divendres a les deu de la nit al restaurant Cal Noio d'El Bruc, un d'aquells locals de carretera on la carn a la brasa i les racions abundants són norma de la casa. Jo no havia entès que hi havia un sopar organitzat i vaig menjar un entrepà tot voltant pel poble amb la @crismadru, que va voler venir a la cursa per rebre'm a la meta ^_^ Quan vam reaparèixer una hora després els nivells de cridòria i alegria ja estaven fora d'escala degut al constant fluir de voll damm, vi i cava. Deixant-se endur per l'eufòria, el Guido i el Sergi (els millors ultrafondistes de la sala) van anunciar que pensaven sortir amb el grup de les 2 del matí per donar dues voltes al circuit. Ningú no dubtava de la seva capacitat, però mentre parlaven del tema també s'escoltaven algunes peticions de gin tonic i una ampolla de ratafia passava de mà en mà; de manera que la cosa va quedar pendent per a un altre any.

El regal d'aquests calçotets al @raulkoala va ser un dels moments especials del sopar. Atenció a la cara de cobdícia del iaio!

Una bona reunió de tremends

Au, a agafar forces per a la cursa!

L'arribada d'en @hooligags amb un litre i mig d'aquarius a la mà dreta i vint-i-quatre cerveses sota el braç esquerre volia dir que es començava a fer tard, i després de saldar un compte que va pujar per sobre dels mil euros (35 per cap, beneïts entrepans!) es va començar a preparar l'arrencada del primer grup, doncs la cursa estava plantejada amb diferents sortides graonades de manera que tothom pogués anar en un grup que marxés més o menys al seu ritme. Els de les 2 estaven comandats per l'incombustible Pau de corredors.cat i mon pare marxava amb ells en la seva primera experiència en una marató de muntanya, que va durar fins que es va fotre de lloros baixant per unes escales.

Només faltava la música makina a tot volum

Aquí van els de les dues

L'esplanada de sortida, plena de cotxes i amb alguns mamats fent el brètol i procurant que ningú pogués dormir semblava més l'aparcament d'una discoteca valenciana a la Ruta del Bakalao que no pas una cita d'esportistes. Nosaltres vam dormir com vam poder al cotxe; hi fotia un fred terrible i per això vaig partir amb una jaqueta que em vaig treure als cinc minuts d'haver començat i vaig carregar durant tot el recorregut a la motxilla, juntament amb una poma i un entrepà. Odio el pes extra. A la sortida hi havia en @marc_es molt lleuger en calça curta i samarreta, i també la @martamuixi i altres cares conegudes. A cua de cursa vaig anar fent camí cap a Sant Jeroni mentre el sol treia el cap per l'horitzó i ens començava a revelar els meravellosos paisatges del massís de Montserrat. Si penseu que la muntanya és maca vista des de baix, espereu a descobrir els seus cims!

Un dels moments més esperats de la jornada era veure el col·lapse d'en @raulkoala, líder carismàtic espiritual del Koala's Team, que tornava a participar en una cursa després de ser operat al lligament creuat anterior. El pobre encara anava torrat de la xerinola de la nit anterior i el color de la seva cara passava del blanc al verd, i d'aquest al groc amb una facilitat sorprenent (i com sóc daltonià segur que algun matís cromàtic em va passar per alt). Així que prou va fer coronant els 1236 metres de Sant Jeroni, on no va voler ni mirar l'increïble mar de núvols que cobria la vall per por de marejar-se, i es va escapolir per una drecera abans d'enfilar cap a l'ermita de La Salut.

El @raulkoala descobrint quin és el seu límit

La boira s'estenia en totes direccions

Un ambient molt animat, amb rialles constants i gent compartint fuets, secallones i bótes de vi, i unes vistes sorprenents per a un pixapins com jo que l'únic que coneixia de Montserrat era el monestir. El recorregut era molt tècnic i gairebé mai no abandonava els corriols estrets i pedregosos, que malgrat la pluviositat de la setmana no estaven gens enfangats i s'hi podia córrer estupendament. El meu problema era que ja de sortida vaig veure que les meves new balance minimus trail tronades no serien el calçat més apropiat degut a la rocositat del terreny, però cap amunt em defensava prou bé i baixant sobrevivia com podia mirant d'evitar tots els obstacles possible.

Amb aquestes vistes les pujades no fan tan mal

Vaig descobrir que la meva tolerància al dolor tenia un límit de tres hores, i a partir d'allí cada pedra que trepitjava amb l'avantpeu era una punyent fiblada que em feia estremir; i de retruc encara anava més lent ocupat en la impossible missió de vigilar on trepitjava. Vaig arribar al monestir parlant de dopatge amb tres paios, un d'ells coneixia el Miguel Heras i deia que no tenia res a veure amb son germà Roberto i que no creia que haguessin compartit coneixements sobre medicines prohibides i mètodes de preparació druídica; però en canvi es permetia posar en dubte l'aparició fulgurant d'Iker Karrera al món de les ultramaratons de muntanya.

Em vaig separar d'ells per anar a plantar un parell de pins i quan vaig reprendre la cursa aviat es va fer evident que ja no quedava ningú al meu darrere. Vaig preguntar a unes noies i em van dir que no feia gaire que havien vist passar uns corredors i, efectivament, tombant un revolt a mà esquerre vaig apreciar dues figures en la llunyania, a no més de tres minuts de distància. Pensant que no trigaria a enxampar-los vaig mirar d'accelerar el ritme, però els meus peus masegats no m'ho permetien. No tenia el track del recorregut i tot el que sabia és que el següent avituallament es trobava en un lloc anomenat Santa Cecília, de manera que vaig pensar que si no els atrapava em retiraria allí perquè no tenia ganes d'acabar perdut a la muntanya.La meva persecució va durar una hora sencera, i no els vaig caçar fins el mateix avituallament.

Uf, ha estat una persecució dura

I la cervesa que no falti!

Empassant un bon grapat de llaminadures tan ràpid com vaig poder, vaig reprendre el camí amb el Carletes, el descobridor de la ruta i també pare de l'encara inèdit Ultra Trail de Montserrat, i el Nasi, un senyor de blanca cabellera i 56 anys d'edat. Protegits de l'escalfor del sol a l'obaga del massís, anàvem amunt i avall per un tram de tobogans i escales de graons endimoniadament grans, i jo veia les estrelles cada deu passes amb les pedres que perforaven el meu estúpid calçat minimalista. Quan el meu objectiu era enxampar els homes que tenia per davant hi havia un motiu per seguir patint, però ara ja estava cansat del dolor i veia que només era un pes mort per a un Carletes que tenia pressa per arribar però ens guiava molt pacientment en la seva tasca de corredor escombra; i és que el Nasi també anava justet perquè probablement hauria d'haver partit amb el grup de les 5:30.

El millor avituallament

Esperit pirata

Malgrat tot, vam arribar a Can Maçana abans del que pensava, on esperava en @mapallares, una simpàtica gimcana pirata i també una coca farcida de xocolata absolutament deliciosa. El Carletes es va emportar amb ell un grup de ressagats per una drecera, que si no farien tard al dinar, i jo em vaig quedar allí ajudant a recollir la paradeta amb altres mandrosos i rebentats.

Ups, crec que empassat una mica massa farina

Dos derrotats

Em va quedar un regust amarg per perdre'm el dinar post-cursa, però és que a l'arribada no vaig veure la gent amb qui tinc més confiança i el meu pare volia tornar a casa. També em va fer mal el meu primer abandonament en una cursa de muntanya, i més tenint les cames en perfectes condicions però és que estava patint massa de peus i ja no gaudia gens del que estava fent. Tot i això, va ser una gran jornada en què vaig riure molt i vaig gaudir retrobant coneguts i fent noves amistats. Fins l'any vinent, pirates!

Una gentada a la meta

Així han quedat les minimus dels collons, que ja descansen en un contenidor

Gràcies al Paco Ramos per les fotos, aquí en teniu més!

Ultra Trail du Mont Blanc 2011 (4a part): Més enllà del quilòmetre cent

2011-09-19T13:56:00.002+02:00

Aquest és el bunyol de mapa que hi ha a la sortida del control de Champex

Desperto en algun moment sentint sorolls i creient que em roben la jaqueta, i com em va costar una pasta opto per amagar-la amb mi, sota la manta. Sona el despertador, no han estat les dues hores de son més reparadores de la meva vida, però no em trobo pitjor que quan em vaig estirar a dormir i em puc aixecar i caminar sense majors problemes, i això ja és molt més del que esperava. Surto a esmorzar i em quedo bocabadat quan em fixo que el @marcsmpr està assegut en una taula del control; jo l'havia vist avançar-nos moltes hores abans! De sobte recordo que quan em vaig acomiadar de la Teresa ella em va dir que amb una mica de sort coincidiria amb ell o el Baldiri quan despertés i li vaig dir que de què parlava, que el Marc ens havia passat feia molt i ella va flipar. Així que la ment em va jugar una altra mala passada, quines coses.

El saludo abans que arrenqui de nou i també a l'Ivan, que marxa sol perquè l'Albert s'ha hagut de quedar a mig camí amb uns problemes terribles al peu. Menjo, cago un cop més, i reprenc el camí no sense abans saludar al simpàtic paio de Granada que teníem a l'alberg. Em preocupa perquè acaba d'arribar ara, a les 7:05, i el control tanca a les 7:30. El paio m'explica que ja fa estona que surfeja el límit horari i que a La Fouly han estat a punt de deixar-lo fora perquè ha tornat a entrar al control després d'haver-ne sortit i no saber trobar el camí, i que la filla de puta que marcava els dorsals el volia eliminar al·legant que ja no tenia prou temps per arribar al següent punt de pas. Afortunadament, l'ha pogut convèncer i segueix endavant, encara que no sé si per gaire estona.

Bon dia des del llac de Champex!

Divuitè sector: Champex (km 123.7) - Martigny (km 137.4, +280 m, -1200 m)

El recorregut original entre Champex i Trient passava pel Col de Bovine en una etapa de setze quilòmetres de llargada i mil metres amunt i després avall. Pel que diu la correcció a retolador que els organitzadors han fet sobre el mapa ara la cosa és gairebé igual, amb un descens de nou quilòmetres i mil metres negatius fins Martigny, i després cinc quilòmetres de pujada i mil metres positius per arribar a Trient. Em poso en marxa i descobreixo que encara sóc capaç de córrer, per bé que molt lentament, però això em fa feliç sobre manera i començo a guanyar moltes posicions fins que he de tornar a parar a cagar en una cantonada del camí.

La zona que estem transitant no és gaire agraciada, és un corriol que tira pel dret travessant constantment una carretera que va fent esses, i a baix de tot ens espera un poble que hauria de ser Martigny. Minuts abans d'arribar avall passo pel costat d'un cartell amb una fletxa que indica cap a l'esquerra acompanyada de MARTIGNY 1h50' però no hi dono importància, perquè al control he preguntat tres cops com era el proper sector i m'han deixat molt clar que només havíem de baixar 9 km i això és precisament el que acabo de fer. Ara creuem una autopista per sota i el sol ens alimenta de nou amb la seva deliciosa escalfor. És després de passar nits a la muntanya com aquesta última quan millor entenc l'adoració que sentien els nostres avantpassats per l'astre rei; puc assimilar les deïtats que representen les forces de la natura però no pas aquelles que no signifiquen res.

M'uneixo al @marcsmpr un cop més i pugem per una carretera envoltada de vinyes, com ell molt bé diu ens estan aixecant la camisa i això no té res a veure amb el Mont Blanc, més aviat sembla l'Ultra Trail d'Alella. Avancem plegats una bona estona, desempallegant-nos pel camí d'un català i un espanyol que bloquegen el corriol explicant-se vida i miracles i parlant meravelles dels 101 km de Ronda, la cursa organitzada per la Legión que arrenca amb un discurs del Capitán General i tres vivaspaÑa! Ens trobem bé i amb forces, i fent números pensem que encara podem assolir Chamonix abans de les 40 hores; pobres il·lusos. De xerrameca, repassem alguns passatge de la cursa i descobrim que ens costa molt situar els fets en el seu correcte marc temporal, no tenim gaire clar què va passar ahir i les dues nits es confonen, ja fa gairebé un dia i mig que voltem per aquests monts del dimoni.

Si enganxo a algú de l'organització, li fotré els granets de raïm pel cul un a un

El Marc té gana i comença a renegar, diu que vol arribar ja a Trient i fotre's un bon esmorzar, jo miro el Garmin i veig que fa tretze quilòmetres que hem sortit de Champex, així que només hauria de quedar un quilòmetre per l'avituallament, però l'altimetre diu que encara hem de cobrir 400 metres de desnivell positiu i això sembla una salvatjada que no encaixa amb el tipus de bosc que estem travessant. Al cap d'una estona topem amb un català que diu que ara hem d'afrontar una forta baixada i ja serem a Martigny. Hola? HOLA!? Com que a Martigny? Sí, sí, primer Martigny i després anem cap a Trient a través del Col de la Forclaz. Estem al·lucinant amb el que ens acaben de dir i baixem a gas per contrastar la informació amb la gent del control.

Temps en cursa: 34h34'
Posició: 930

Dinovè sector: Martigny (km 137.4) - Trient (km 145.2 *, +1028 m, -327 m)

*: aquestes dades quilomètriques corresponen a l'organització i d'ara endavant ja no tenen credibilitat doncs estan fetes per ajustar la distància final als 170 km anunciats per SMS en lloc dels 174 o 176 reals.

L'avituallament està regentat per un vell malparit que només parla francès i talla plàtans en terços, dels quals només en pots agafar un perquè encara falten corredors per arribar i si no no n'hi haurà per tots. I on és el menjar que hi havia d'haver en el control de la ruta original, pregunto jo? Perquè aquí només m'estan donant això, un terç de plàtan i aigua de l'aixeta. Per fortuna, hem arribat en el mateix moment que l'Enric amb qui vaig coincidir ahir, a qui la família està acompanyant en cotxe i m'ofereixen un entrepà perquè la seva dona recorda el meu bigoti de l'any passat.

Després d'algunes preguntes, em cauen els collons a terra. La informació que rebo per part de la gent del control és que ara hem de pujar el Forclaz (8 km, +1000 m) i baixar a Trient (4 km, -200 m), o sigui que en lloc dels 14 km que ens havien dit originalment per anar de Champex a Trient n'haurem cobert 27, i no tinc ni idea del desnivell extra que ens haurem menjat. A més, em poso a calcular i em surt que en el pitjor dels casos podríem passar dues hores pujant i una baixant per arribar a Trient a la una de la tarda, i allí tanquen a les 13:15. Em sembla increïble que després de 146 km encara m'hagi d'estar preocupant pels temps de tall, i el fill de puta dels plàtans diu que resten trenta quilòmetres pel final! Sort que el @marcsmpr és més espavilat que jo i respon al vell que si són 30 km li corresponen tres terços de plàtan i el deixa amb un pam de nas.

Aquest escenari pessimista m'ha preocupat força i surto disparat cap al Col que les motxilles Decathlon han fet famós. Altra volta, aquest camí revisat no té res a veure amb el que hom pot esperar de l'Ultra Trail du Mont Blanc, l'autoproclamada sommet mondial de la course nature (cimera mundial de la cursa de muntanya). Ens flanquegen cases a banda i banda i seguim travessant carreteres cada dos per tres. Alguns dels habitants de la zona surten a les seves portes per oferir-nos sucs i aigua que són molt benvinguts, però també passem davant d'una terrassa on un grup de porcs capitalistes amb les butxaques farcides de francs suïssos i lingots d'or ens contemplen arrufant el nas i bevent xampany de les millors marques; ni un crit d'ànim, gest de simpatia o admiració, només menyspreu. Si no estigués tan enfeinat, pararia a pixar al seu jardí.

Els toros que pasten pel camp que flanqueja la pujada de la Forclaz em sorprenen sobre manera, per a mi són un animal massa espanyol com per trobar-lo a Suïssa

El cas és que les meves preocupacions són altres, doncs el turmell dret està cada cop pitjor; és posar-lo a terra i flexionar-lo mínimament, i sentir una fiblada punyent que em recorre l'espinada i fa que una gota de suor freda em travessi el front. I si això segueix empitjorant? I si arriba un punt en què no puc seguir caminant? Quan tot just fa cinc quilòmetres que he marxat del punt de control, el Garmin es queda sense bateria i estic sense rellotge ni referències temporals que em permetin calcular en quin punt del camí em trobaré d'ara endavant.

La meva fascinació pels esports de resistència va arrencar quan tenia nou anys, amb les èpiques cròniques d'un Indurain que arrasava al Tour de France en un ciclisme que ja no era de veritat. El meu ídol dels anys noranta no era ell sinó Virenque, aquell esquifit escalador que ballava sobre la bicicleta recaptant punts per al mallot més bonic de tots, el de la muntanya. El francès, però, no tenia l'enorme capacitat de sofriment del navarrès i tot i la seva gran popularitat no serà recordat com un dels grans. Indurain sí, i la capçalera de la seva biografia hauria de ser aquesta frase que li atribueixen, en lletres d'or: "He llegado muy lejos en el dolor". Perquè en última instància les ultramaratons es redueixen a això, anar més enllà dels teus límits i aconseguir ser un amb el cel i la terra, assimilant el dolor com si de la respiració es tractés, un acte fonamental per seguir en vida que repetim mecànicament sense ser-ne conscients.

Corono Forclaz amb la ment considerablement torturada, i miro de fer un descens ràpid però descobreixo que els quàdriceps ja no em responen i el turmell diu que fins aquí ha arribat, ja no podré córrer un sol metre més en el que queda de cursa. El descens està esquitxat de graons desiguals que maltracten el meu castigat organisme i converteixen cada passa cap avall en un poderós exercici de força de voluntat que només es pot resoldre amb contorsions a la cara. Em planto a Trient sabent que per davant em queda un camí de dolor intens, i tinc por. Tinc por de no ser prou fort i que el meu cos arribi al seu límit, si no és que ja ho ha fet. Jo no he recorregut tot aquest camí per plegar ara, necessito acabar la cursa a qualsevol preu. I sense ser-ne conscient, em trobo plorant. No vull morir. No vull abandonar. Faig el cor fort i aguanto la tremolor del llavi, no suporto que vegin les meves llàgrimes; considero que plorar és l'acte més íntim que existeix.

Afortunadament, a les portes del control m'esperen les fans del Gran Dictat i em tornen el somriure a la cara, quina passió i quin entusiasme desprenen animant a tot aquell que passa! Al final només han estat dues hores i deu minuts per arribar a Trient i encara conservo una hora sobre el temps de tall. Ja no tinc ganes ni de menjar, però em forço a empassar alguna cosa que em doni energies per afrontar l'última dificultat del recorregut, el Col de Catogne.

Temps en cursa: 36h47'
Posició: 874

Control de Trient, quines caretes...

Vintè sector: Trient (km 145.2) - Catogne (km 149.9, +706 m)

Sortint he de parar a cagar un cop més en un poliklin que sembla zona de guerra, tinc les galtes del cul terriblement irritades i pagaria qualsevol cosa per poder usar un bidet, he esgotat la meva reserva de paper higiènic i espero no haver de descarregar de nou. A la sortida xerro una mica amb les fans, que diuen que em recorden de l'any passat pel meu bigoti i s'enduen una enorme decepció quan les informo que té els dies comptats. Abans de deixar-me marxar, la més entusiasta i que ja no té veu em demana una foto que cedeixo encantat i que imagino que mai no veuré.

Amb l'aragonès, camí de la Catogne

Al peu del Col topo una altra vegada amb el català que es feia amic del legionari, que ara està menjant l'orella a un parell de germans aragonesos i segueix obstruint el camí. Me'n desempallego i segueixo amunt sota un sol de justícia i una calor tremenda, i al·lucino cada cop que veig un japonès perquè tots ells sense excepció van encara amb els pantalons de pluja i la la jaqueta posada per protegir-se del sol, no vull ni pensar en la sensació tèrmica a dins de la seva roba.

Això no acaba mai!

Amb la ment a la deriva, em ve al cap una conversa amb el Gerard Regí a la Porta del Cel en què m'explicava que un amic seu havia estat convidat al Solukhumbu Trail pel Dachhiri Dawa Sherpa, un corredor nepalès que l'any 2003 va guanyar l'Ultra Trail du Mont Blanc. Recordo que el nom de la cursa em va fer una gràcia tremenda i em vaig dedicar a canviar-lo per molestar el Gerard, la meva activitat preferida, i de nou entro en aquest bucle recitant les diferents combinacions en un mantra que m'allunya del dolor; trakatraka trail, trukutrum bukutrail, pimpampum trail... Així funciona la meva psique pertorbada.

Segueixo muntanya amunt sense llebres, escoltant les sensacions que m'arriben des del turmell i marcant el ritme en conseqüència, no vull sorpreses. Ja no sé ni quina hora és i vaig força perdut, però l'ascensió em resulta relativament fàcil i en una hora i mitja sóc a dalt i enfilo el camí de Vallorcine.

Temps en cursa: 38h42'
Posició: 818

Vint-i-unè sector: Catonge (km 149.9) - Vallorcine (km 154.9, -767 m)

Ei, moltes gràcies per la companyia, sr.ornitorrinco!

Molt més dur que la pujada resulta el fet de no poder córrer baixant, no només perquè no m'agrada anar lent en un descens sinó també perquè tinc les plantes dels peus fetes pols i em fan mal per tots costats. Com enviat del cel, apareix un dels germans aragonesos, el que no està corrent i ha vingut a fer fotos, i es posa darrere meu i anem baixant tot xerrant de manera que el camí resulta molt més agradable.

Vallorcine a tocar, última baixada de la cursa!

Entrant al punt de control he de veure com una dona extremadament grassa canta allò de yosoyespaÑol amb una bandera estanquera fent-li de pareo, una imatge molt desagradable que gairebé em fa vomitar. Això de guardar el dorsal dins de la motxilla ha estat realment una idea formidable, perquè he sentit més d'un francès cridant visques a espaÑa, imagino que sense ser conscient de poder estar ferint sensibilitats, però quan un català està tan esgotat aquesta és una de les últimes coses que vol sentir.

Sec uns minuts en un banc mirant a l'infinit, el meu estómac s'ha plantat i ja ni la visió d'una pila de cookies em desperta la gana. I aquí arriba la punyalada definitiva, quan jo pensava que no podien faltar gaire més de set quilòmetres per a Chamonix em diuen que primer són 6 km fins Argentière i després 10 km més per creuar la meta. Quina colla de fills de puta, amb això acabarem fent al volant de 176 quilòmetres!

Temps en cursa: 40h01'
Posició: 821

Vint-i-dosè sector: Vallorcine (km 154.9) - Argentière (km 161.2, +200 m, -200 m)

En aquest sector encara hem de coronar una petita dificultat muntanyosa, el Col de Montets, i com no puc córrer procuro no perdre molt temps al control i vaig passant, ja gairebé immune als allez! allez!, superbe i bravo dels francesos, que són tots molt macos però és que estic fet pols. La pujada al Col aquest és molt sostinguda i facilota, i no acabo de tenir clar que ens estiguin portant per on diuen perquè cada dos per tres anem creuant cartells que indiquen que els Montets són anant cap a dins de la muntanya, però no seré jo qui demani més desnivell.

El camí s'acosta a la carretera i sento algú que em crida, em giro i el participant a qui acabo d'avançar em deixa anar "Ey, nos conocemos de la Trenkakames!". Al francès aquest jo no l'he vist en la vida, però com sempre poso cara de poker i dic que oitant! Parla en un castellà més que acceptable i m'explica que està treballant a Tarragona i que va veure una foto meva dormint a la línia de sortida de l'Ultra Fail de l'any passat en una revista francesa de trail running, i que aleshores va relacionar el bigotut de la foto amb algú que havia vist a la Trenkakames. Uau, una foto meva en una revista de curses francesa? Necessito aquest exemplar!

I sí, era veritat, vaig sortir a la revista Generation Trail com a exemple de relaxació abans de la cursa :P

Hòstia, unes escales no, si us plau!

Resulta ser un paio molt agradable i anem fent via plegats. A ell l'acompanya una noia tremendament atractiva i un noi que resulta ser el germà i xicot de la mossa, i també volta per allí la mare, que no para de fer-nos fotos. El col·lega, que es diu Thibault, veu que estem baixant, sens dubte camí d'Argentière, i embogeix. "No puede ser, teníamos que subir un Col, había un control allí arriba!". Jo li dic que es relaxi i que tot està bé, però pregunta a una dona de l'organització que passa per allí que li confirma que, efectivament, el Col de Montets queda ja a les nostres esquenes. Ell diu que no hi ha passat, i la dona se'l mira amb preocupació mentre jo l'arrossego cap avall. He de reconèixer que jo també fa hores que em preocupo a cada control per si hauran marcat bé o no el meu número, perquè com s'espatlli la maquineta per un sol instant ja t'han fotut la cursa enlaire; per al meu gust falta una mica de verificació humana als punts de control.

Temps en cursa: 41h26'
Posició: 830

Vinga, últim control!

Vint-i-tresè sector: Argentière (km 161.2) - Chamonix (km 169.9, +100 m, -100 m)

I ara sembla que sí, que ja ho tenim, passem per l'últim avituallament rapinyant uns talls de poma que són per a la gent de l'organització, però els han oblidat sobre la taula i ja són massa hores sense menjar fruita que no sigui plàtan, com entra! Només queden deu quilòmetres i tota la gent que ha estat reservant forces es deixa anar i ens avancen per tots costats, cosa que em desespera. Ja fa molta estona que m'importen un rave el temps final i la classificació, però la impotència de no poder córrer m'està matant. Sort que el Thibault i jo estem igual de fotuts i anem de xerrameca, sobretot ell que em va explicant les seves ventures per l'Ultra Trail d'Eslovàquia i els seus avituallaments líquids cada vint quilòmetres; les seves experiències per México; els seus plans futurs per donar la volta al món; i ens caguem en la puta mare dels organitzadors.

Rapinyant poma ^_^

És surrealista del tot l'anècdota de quan una dona de l'organització ha intentat impedir que el seu germà caminés al seu costat, al·legant que l'estava ajudant; és cert que el reglament prohibeix que el teu "equip" t'acompanyi fora dels avituallaments, però això és una cosa que afecta als professionals i pretén evitar l'existència de llebres que et vagin marcant el ritme. Res més lluny de la nostra situació, mig paralítics i enfonsats en la classificació. I de tant parlar, al Thibault se li acaben les piles i comença a quedar-se enrere a les baixades amb uns problemes de quàdriceps terribles fins que ha de parar per estirar, i jo em torno a trobar sol com un mussol.

Gràcies per la companyia, Thibault!

Amb el temps que perdo als avituallaments em trobo constantment avançant la mateixa gent, que va més per feina, i en una d'aquestes passo pel costat d'un alemany que quan em veu es descollona i em pregunta que si he fet el circuit dos cops ja o què. Jo també ric, i és que ens hem vist ja tantes i tantes vegades que gairebé hauríem d'entrar de bracet. Qui em deixa enrere a mi és ara el @marcsmpr, que marxa amb un senyor català d'avançada edat; bé, avançada per a mi però no per a la cursa, que la mitjana d'edat de l'UTMB ha de ser altíssima.

El canvi de recorregut ens porta pel Petit Balcon Sud, massa estona veient els afores de Chamonix per a la gent que ja no podem més

Encara queden per davant un parell de pujadetes per treure el singlot, i quan ja em torna a entrar la soneta i estic cansat de veure els afores de Chamonix, finalment trobo la baixada final cap a la ciutat, ja va sent hora d'abandonar els camins de terra! Només queden mil o mil cinc-cents metres però encara tinc temps de veure la imatge més dantesca de tota la cursa quan un parell d'espontanis donen els seus pals a un paio alt com un sant pau que té l'esquena feta pols i es posa a avançar aguantant-se amb els bastons i amb el tronc plegat per la cintura, en un angle de noranta graus respecte les cames. Fa mal a la vista per la poca naturalitat de la postura i per la lentitud del seu avenç, i em pregunto com s'ho haurà fet per arribar fins aquí.

És trepitjar l'asfalt i trobar dues de les fans del Gran Dictat, que em diuen que ànim, endavant i que a córrer. "Una merda, jo ja no corro un metre més", és la meva resposta. "Au va, que si no quedaràs malament!", diuen elles. Evidentment, no em pot preocupar menys el que pensi el públic quan sóc jo i no ells qui s'ha fotut la monumental pallissa de donar la volta al Mont Blanc. I si no corro no és perquè vulgui vacil·lar al personal, si no que realment les meves cames ja no m'ho permeten. És agradable recórrer els carrers de Chamonix sabent que has acomplert la teva missió, però a mi ningú no m'hi espera, ni família ni amics, així que si estigués transitant per una vila desèrtica em seria completament igual; i total, la gent està més preocupada per animar als que arriben corrent. A poc de la meta hi ha la resta del contingent de fans Gran Dictat, que em donen una estelada amb la qual cobreixo els últims metres, temps suficient com per guanyar-me un parell d'insults per part d'espanyols amagats entre el públic.

Ja està; 43 hores, 59 minuts i 21 segons, una xifra prou maca però a anys llum d'aquell càlcul a Courmayeur quan només portava setze horetes a sobre. Darrere meu només queda una hora i mitja més perquè segueixi entrant gent i al final només haurem sobreviscut 1133 dels 2300 corredors que érem a la sortida, menys de la meitat! Per tant, estic encantat d'haver acabat en el gens rellevant lloc 912. I ara sí que és emocionant, doncs passada la meta sí hi tinc cares conegudes, la Bea, el Marc, el Baldiri, el Joan, l'Ivan... i el més important de tot, ja em puc descalçar! Sóc finisher de l'edició més llarga de l'Ultra Trail du Mont Blanc, i espero que passin molts anys abans de tornar a trepitjar Chamonix.

Ultra Trail du Mont Blanc 2011 (3a part): La segona nit

2011-09-09T11:01:00.002+02:00

Quinzè sector: Arnuva (km 94.6) - Grand Col Ferret (km 98.9, +768 m)

Jo voldria seure i abandonar la mirada a l'horitzó una estoneta, però la Teresa té pressa per seguir sense que hi hagi temps per refredar-nos i iniciar la pujada amb l'última llum del dia. Això últim no té massa sentit perquè el cel ja és de color blau fosc i els dos hem tret el frontal de la motxilla, però li faig cas i per primer cop en moltes hores passo de llarg d'un control sense recolzar el cul en alguna superfície dura.

Primers compassos de la interminable ascensió al Grand Col Ferret, foto de Petzl sport

Quan sortim de la tenda ja és efectivament de nit i ens espera l'ascensió al colossal Grand Col Ferret, que amb els seus 2537 metres és el sostre de la cursa i també marca l'últim contacte amb alçades alpines ja que després d'això amb prou feines tornarem a ultrapassar la cota dos mil. El desnivell d'aquest sector és brutal, i tranquil·lament podem passar dos hores pujant, així que és cosa prendre-s'ho amb calma. La foscor es tanca ràpidament sobre nosaltres i veig una granota mutant blanca al marge esquerre del camí que brilla amb llum pròpia; obrint bé els ulls puc veure que es tracta d'una gorra reflectora asics. He passat dos anys esperant aquest moment, l'arribada de la tan temuda segona nit, de la qual ja havia sentit històries d'altres corredors que havien tingut visions; fa vint-i-una hores i mitja que ens hem posat en marxa i trenta-vuit que estic despert, i encara en falten vuit i mitja perquè el sol torni a donar senyals de vida. A mi no m'agrada gens la part nocturna de les marxes, m'espera un calvari terrible.

Quan aixeco el cap puc veure puntets lluminosos tremendament empetitits per la llunyania, i la sensació de no estar avançant gens ni mica resulta desesperant, però només hi ha tres coses que pugui mirar: la gent de dalt, el corriol i la inacabable filera de frontals que ens persegueix, i si em despisto gaire en aquest últim escenari de ben segur que em fotré de lloros a terra.

I no, els del fons encara no han arribat a dalt de tot, foto de Petzl sport

Portar el rellotge Garmin amb GPS mola, excepte quan vas lent, perquè embogeixes esperant una piulada quilomètrica que no arriba mai. 15'38" en el primer quilòmetre d'ascensió, 19'09" en el segon, 20' en el tercer i encara resten uns 180 metres de desnivell vertical per fer el cim. Aquí dalt comença a fer un fred de puta mare i l'aire expulsat per la boca surt en forma de vapor. Segueixo aixecant el cap però ja no veig per on s'enfilen els frontals, doncs el camí s'amaga rere un avantcoll, i no puc parar de mirar el Garmin per controlar l'alçada a què ens trobem, 2405, 2421, 2437, 2469, 2483, 2501... I per fi, el terreny comença a planejar una mica, instant que aprofita la boira per fer la seva aparició. Un cop més, al·lucino amb els voluntaris que passaran la nit sencera en un lloc tan inhòspit marcant dorsals, aquests són els vertaders herois.

Temps en cursa: 22h51'
Posició: 952

Setzè sector: Grand Col Ferret (km 98.9) - La Fouly (km 109.6, +189m, -939 m)

Quan mirava el perfil de la cursa, veia els vint quilòmetres de baixada ininterrompuda que segueixen la coronació del Grand Col Ferret i em feia unes palles tremendes pensant en l'estossinada que hi podria muntar corrent corriol avall abans que es fes fosc. Això era abans de saber que els organitzadors me la tornarien a jugar, doncs fa cinc hores que hauríem d'haver passat per aquí. Ara, de nit, atrapats dins d'un núvol i després del quilòmetre cent, la meva estrella s'ha apagat i ja no tinc res per oferir a la muntanya. Les marques estan molt separades les unes de les altres i costa endevinar el camí. Amb la Teresa estem seguint a una parella d'alemanys però ens estem posant nerviosos i jo prenc la iniciativa per primer cop d'ençà que ens hem ajuntat, em sembla que ja n'hi ha prou de llepar roda. Faig vint metres i ja no sé per on seguir, els teutons ens foten un crit des de la nostra esquerra i retrocedim amb el cap cot agraïts que hi hagi algú capaç de llegir la ruta, i jo torno al meu lloc natural que és la cua del grup.

Durant la següent hora només cobrim cinc quilòmetres dels quals no puc recordar gran cosa a banda d'haver-me fotut una bona patacada, i si segueixo endavant és perquè tinc a la Teresa amb mi, però estic totalment en pilot automàtic, molt lluny de la cursa i redactant mentalment un correu per als organitzadors d'aquesta salvatjada:

Estimats fills de la gran puta,

Entenc que us mola fer pasta i tal i que el Kilian arribi a una hora decent al poble de merda que és Chamonix i tots els turistes podrits de pasta que hi passen l'estiu el puguin aplaudir i fer-li fotos, però no creieu que estaria bé pensar una mica més en el gruix dels competidors (tots els que arribem més enllà de la centena posició) i fixar la sortida per al divendres a les sis de la matinada?

Atentament, algú que us desitja la pitjor de les morts.

No sóc l'únic corredor que va tocat, això és una desfilada de zombis en què la Teresa i jo seguim guanyant posicions, ella encara té ànims i forces per córrer i jo suposo que la podria seguir, però el terreny és complicat i la visibilitat reduïda, i ens limitem a anar fent. En algun moment, un paio ràpid com un llampec ens avança i diu alguna cosa a la meva companya que jo no puc entendre perquè porto posada la caputxa i un buff em tapa les orelles. Reconec la motxilla i la samarreta del @marcsmpr i la seva recuperació fulgurant no em sorprèn especialment, penso en els dos tubs de guaranà ultraconcentrat que em va ensenyar mentre preparàvem les motxilles i lamento no tenir una mica d'aquesta droga per a mi mateix. Desapareix tan aviat com ha arribat i suposo que no el tornaré a veure fins que ens trobem a l'alberg.

Puta boira de merda, foto de Petzl sport

Hi havia estrelles, aquella nit? No sóc capaç de recordar-ho. Avanço en un estat de semiinconsciència i la meva força de voluntat no és prou poderosa com per escapar-ne. Em ve al cap que el @marcsmpr em va passar una ampolleta de mandanga anomenada 5-hour ENERGY que era un dels plans que ell i el Baldiri contemplaven per passar la nit. La idea és molt atractiva, però el producte s'assembla massa al Regain que em vaig fotre ja fa molts anys per pujar al Mont Fuji i en aquella ocasió vaig acabar taquicàrdic perdut. Així que, per desastrosa que sigui la meva situació, penso que encara no estic tan malament com per posar-me a fer experiments.

Passa una altra hora i només fem quatre quilòmetres més. Un fred intens s'apodera de mi i en ell veig una possible salvació, estic convençut de tenir febre i d'aquesta manera una excusa per retirar-me dignament. Total, ja he fet més de cent quilòmetres i no ho estic passant gens bé, quin sentit té seguir en aquesta muntanya de merda quan puc arribar al següent punt de control i deixar que un autobús m'acosti a un llit calent? Ah, un llit, què no donaria jo per jaure brut i despullat fins la fi dels meus dies. En aquestes cabòries em trobo atrapat quan la Teresa comença a dir que ja hi som, que recorda el recorregut de l'any passat i que el control de La Fouly està aquí mateix, tot just creuant el riu. Jo em començo a fer il·lusions i a sentir-me una mica millor, però lamentablement la memòria l'ha traït i passem de llarg aquest poblet i comencem a pujar una altra vegada.

Cada cop que faig força amb el peu dret sento una fiblada considerable a la zona del turmell que es troba entre la canya de la cama i la part superior del peu, i em comença a preocupar que el cafè i l'ibuprofeno puguin reaccionar malament entre sí, perquè tot el que vull quan arribi al control és fotre'm una bona dosi dels dos. Quan de nou torna la baixada i se sent el so del punt d'avituallament en la llunyania, amb la Teresa decidim arrencar a córrer lentament perquè estem ja fins les pilotes d'aquest sector. Al final arribem a La Fouly dues hores i mitja després d'haver passat pel cim del Grand Col Ferret, tot un món per fer deu quilòmetres de baixada.

Temps en cursa: 25h17'
Posició: 889

Dissetè sector: La Fouly (km 109.6) - Champex (km 123.7, +585 m, -535 m)

Veient les cares de la gent resulta evident que no sóc l'únic que està fet una merda, hi ha molta gent intentant dormir asseguda i amb el cap sobre la taula, o directament estirada a terra. La Teresa es baralla amb el seu telèfon, que ha decidit no funcionar en territori suís, i jo aprofito aquesta estona per beure cafè i sopa i, bàsicament, sentir-me miserable. Penso que necessito espavilar una mica si vull arribar al final d'aquesta aventura i decideixo treure'm la jaqueta i sortir d'aquí només amb la samarreta tèrmica i la normal a sobre. Només sortir del control fa fresca, però estem a 1600 metres per sobre del nivell del mar i quan ens posem a córrer una mica la situació resulta tolerable.

La nit ens impedeix gaudir d'aquesta espectacular vista de La Fouly, foto de fcharriere

Sembla que el cafè ha fet efecte i torno a estar en condicions de parlar amb la Teresa, que està preocupada perquè el Pau (el seu home i membre fundador de corredors.cat) ha desaparegut en algun punt entre els refugis de Bertone i Bonatti i segurament es quedarà fora de la cursa després d'haver entrenat com mai. També m'assabento que els dos es van conèixer estudiant telecos i que el Pau és un dels primers organitzadors de la Telecogresca. Ella, per la seva part, va començar a córrer fa tres anys i és campiona de Catalunya de marató, mitja marató i cross en la seva categoria, o sigui que estem parlant d'un matrimoni de cracks.

Diu la Teresa que de nou han desviat la ruta, que aquest tram l'any passat no era així, però ara no em preocupa gaire perquè vaig prou bé i durant els propers deu quilòmetres el nostre ritme ronda els 10 min/km. Anem travessant poblets suïssos plens de cases amb jardins espantosament decorats amb multitud de nans, i en un trobem una parella que ha muntat una paradeta al mig del camí on van servint te als corredors, i això que ja són més de les tres de la matinada. Bravo!

I xino xano ens plantem al final de la baixada i tornem a enfilar cap amunt tot buscant el tan anhelat punt de control de Champex. Aquest cop el recorregut mena pel Sentier des Champignons (Camí dels Xampinyons), un bosquet ple d'escultures tallades sobre troncs morts. M'ha sobrevingut una son terrible i faig tot el possible per mantenir els ulls oberts i no allunyar-me gaire del camí, però en va. Dono dues passes, se'm tanquen els ulls, i quan els torno a obrir em trobo mig caient cap al barranc que s'obre a la meva dreta; torno a posar-me al mig del corriol, i immediatament m'adormo de nou per tornar a despertar dirigint-me cap a l'abisme.

Bolets com aquest em fan pensar en la meva experiència amb fongs al·lucinògens, mala cosa

La Teresa em va cridant l'atenció sobre les figuretes de fusta que decoren el camí, però amb prou feines puc mantenir els ulls oberts durant cinc segons i em costa horrors enfocar la vista. D'aquesta manera, quan sóc capaç de localitzar en la foscor allò de què ella està parlant només ho puc veure com un contorn borrós i és la meva imaginació la que ha d'acabar de donar-hi forma. També és possible que, directament, m'adormi contemplant l'escultura i desperti mirant cap a una altra banda, incapaç de recordar què estava fent i cap on mirava. Tinc tanta son que em desespero i somnio amb tempestes de neu. Beaucoup de neige.

Qui sí s'havia fotut bolets és l'autor d'aquesta peça

Escapant d'aquest senglar, gairebé caic per un barranc

En algun moment ens arriben uns ecos de música electrònica que està sonant a tot drap, però quan hi arribem resulta que encara no és el control, sinó dos penjats enmig del bosc amb un equip musical bestial i una foguera que s'encarreguen del punt de control de Vers Praz de Fort. Continuem endavant i tot això per a mi és com un somni, confonc les pedres amb llangardaixos i intento recollir una branca de terra creient que la Teresa ha perdut un dels seus bastons.

Atrapat a la muntanya en la nit més llarga, foto de Captain Creepy

Tan terrible com és lluitar per mantenir-te despert a classe o a la feina, doncs mil cops pitjor quan estàs al bell mig de la muntanya i tancar els ulls més de tres segons significa amb total seguretat una caiguda de deu o vint metres. Quan finalment apareixen entre els arbres els primers fanals de Champex, per a mi és la major de les benediccions. Per fer només tres quilòmetres i mig de pujada facileta hem trigat una hora que potser no ha estat la més difícil de la meva vida però de ben segur sí que és la pitjor que he experimentat com a corredor.

Temps en cursa: 28h50'
Posició: 732

Són les 4:19 de la matinada de diumenge i ja fa estona que he avisat a la Teresa que vaig molt malament. Em sap molt greu no poder seguir endavant, perquè ella m'ha donat ales en moments molt difícils que sol potser no hauria pogut superar, i perquè és una excel·lent companyia i una dona d'aquelles que no s'obliden, però senzillament no puc més. Si dono una altra passa en la foscor hauran de recollir el meu cadàver al fons del bosc.

En els dos anys que he passat preparant aquesta cursa, sempre que n'he parlat amb gent que no sap el que és córrer per la muntanya tots han acabat fent la mateixa pregunta, "166 quilòmetres en dos dies!? I no pareu a dormir?". I jo, invariablement, "Home, hi ha gent que sí, que paren a clapar unes horetes, però jo ni boig perquè segur que després despertes quadrat i s'ha acabat tot". I aquí estic, dient adéu a la Teresa i posant el despertador per a les 6:30, jo no puc seguir endavant si el sol no m'acompanya.

En aquest punt de control hi ha una carpa habilitada per a què la gent hi dormi, però és tan precària com tota la resta, una tenda de plàstic blanc unit amb cordills que deixen que el vent i el fred entrin per tot arreu. I mentre a les tendes on la gent menja fa escalforeta perquè som molts i els de l'organització hi estan cuinant, a la zona del dormitori tan sols hi ha deu matalassos d'espuma tirats per terra i sembla que allò sigui el Pol Sud. Els matalassos estan freds i humits i hi he de posar per sobre un plàstic d'aquests de bombolletes, i encara que la manta és bona i calenta és imprescindible tancar-se a dins hermèticament perquè com s'obri una minúscula escletxa la temperatura baixa dramàticament.

Ultra Trail du Mont Blanc 2011 (2a part): Quan surt el sol, surt per tothom

2011-09-08T11:39:00.002+02:00

Setè sector: Les Chapieux (km 50) - Col de la Seigne (km 60.4, +1006 m)

A la sortida de l'avituallament hi ha un punt de control on hem d'ensenyar el telèfon, jo mostro el meu que està apagat i així seguirà tota la cursa, en podria haver portat un de joguina i així estalviar uns quants grams de pes! El @marcsmpr arriba just quan jo marxo, a contracor perquè allí dins hi havia una basca amb un cul rodonet que m'hauria encantat tenir de guia, però encara no és moment de fer aturades innecessàriament llargues.

Surto a la carretera sucant cookies en un got de te calent, la felicitat és un descens ràpid i una petita dosi de xocolata. Començo a estar saturat de tant menjar formatge, pa i embotit, però mentre als checkpoints segueixin tenint galetes i dolços les ganes d'endrapar no em faltaran. Enllestit aquest petit esmorzar descobreixo que ara sí, la cursa s'ha trencat definitivament i els corredors ja no avancem en una llarga fila; no trobo ningú que em faci de llebre i això em desespera. Uns metres per davant meu va un trio d'andalusos amb qui he creuat alguna paraula a l'avituallament i semblaven simpàtics, així que forço la marxa per unir-m'hi i de pas estar entretingut. Arribo a la seva alçada però em costa mantenir-me a roda, les meves cames envien senyals d'incomoditat i els he de deixar marxar; és altament probable que estigui començant a pagar l'alegria de l'últim descens, però no me'n penedeixo perquè ho he passat pipa. Em quedo enrere, avançant al meu ritme i els tinc allà mateix, allunyant-se molt lentament. Cada segon que passa estan un centímetre més lluny, però resulta imperceptible. La seva velocitat de creuer deu ser superior a la meva en cosa de trenta segons o un minut per quilòmetre, i en una pujada com aquesta en què fer mil metres costa un quart d'hora l'agonia de tenir-los aquí mateix i no poder-los enxampar es fa insuportable. El meu ritme no coincideix amb el de ningú, i penso a parar i esperar que arribi el @marcsmpr, però tampoc tinc ganes de quedar-me quiet i agafar fred, així que no tinc altre remei que seguir avançant en solitari camí del Col de la Seigne.

El llarg camí cap a la Seigne, foto de Petzl sport

No deixa de sorprendre'm la falta de comunicació entre els corredors. Fora d'aquell ja llunyà debut ultramaratonià a Chile, aquest és la meva primera cursa a l'estranger i no té res a veure amb les costellades de la Copa Catalana de Caminades de Resistència. A la nostra terra, tot és un constant hihi haha entre els participants, la gent es saluda en tot moment, i gairebé sempre que es forma un grup la gent es posa a parlar. El que passa és que no és el mateix sortir a fer una caminada de cap de setmana que anar a una cursa de prestigi mundial i que per a molts dels presents suposa el més gran repte de les seves vides. I a més, també està la barrera idiomàtica; amb tantes nacionalitats presents resulta complicat triar un idioma per dirigir-se a la gent i tampoc és cosa d'anar mirant la bandereta del dorsal, que queda bastant a prop dels collons. Desitjós de poder-me entendre amb algú, mantinc entusiastes converses internes en el poc francès que puc recordar de l'escola, i per algun obscur motiu tot s'acaba resumint en la frase Il y a beaucoup de neige, beaucoup de neige! (Hi ha molta neu).

La solució als meus problemes arriba quan abandonem l'ampla carretera per entrar en un corriol que torna a posar la gent en fila, i el desnivell creixent uniformitza els ritmes de pujada. Però ni d'aquesta manera trobo el meu grup, i vaig passant feixugament cap endavant buscant el meu destí. Sense tenir temps de veure-la venir, una boirina s'instal·la al nostre voltant i retalla la visibilitat a una vintena de metres. Al mateix temps, el terra es comença a tenyir de blanc. Aixeco el cap amb sorpresa i veig que sí, que estan caient flocs de neu. La segona nevada del dia en ple agost, quines coses. Afortunadament, sembla que he trobat el meu home, un paio amb una motxilla i una jaqueta d'un groc intensament llampant que assegura que ens veuran des de ben lluny si ens perdem.

Beaucoup de neige! Foto de Nick Ham100

Anem pujant lentament, un grupet de cinc o sis persones, amb la nevada desfermant-se al nostre voltant. Fa molt fred, em poso els guants, em tapo el nas amb el buff per respirar aire calent i cenyeixo la caputxa per no deixar passar el vent; un pixapins com jo no està acostumat a aquestes condicions. A la meva esquena, sento un soroll sec i em giro per veure un paio caigut enmig de la neu. No ho he vist, però per la manera com ha quedat estès tinc clar que això no ha estat una relliscada, ha caigut rodó de pur esgotament, i si no fos perquè els seus companys l'estan aixecant, ell es quedaria allí mateix amb els ulls tancats ignorant l'acumulació de neu que creix sobre les seves espatlles. Beaucoup de neige!

Em trec el barret davant la feina dels voluntaris que ens esperen al cim de la Seigne, a 2516 metres d'alçada aguantant estoicament la tempesta. Deixo que marquin el meu dorsal, felicito al paio de groc per la seva fenomenal ascensió i resulta ser un francès de molt avançada edat, fàcilment més de seixanta; uau, realment l'experiència és un grau. I tot seguit, arrenco a córrer muntanya avall, cap a la frontera italiana!

Temps en cursa: 11h58'
Posició: 1213

La gàbia dels voluntaris al cim del Col de la Seigne, foto de Nick Ham100

Vuitè sector: Col de la Seigne (km 60.4) - Lac Combal (km 64.9, -546 m)

El terra torna a convertir-se en pista de patinatge per moments, però segueixo fent-ho bé i aconsegueixo no besar el terra i anar perdent alçada a bon ritme. I tal com anunciava la previsió meteorològica, és cosa de creuar al cantó italià i el clima canvia radicalment. Sortim del núvol de boira, deixa de nevar, i saludem amb els braços oberts a la gran i gloriosa Bola de Foc, que ens contempla còmodament instal·lada sobre el massís del Mont Blanc. El descens cap al Lac Combal és ràpid i vaig entrant en calor, però no em puc treure la caputxa perquè des de la Seigne baixa un vent gèlid que amenaça de glaçar-me el clatell.

Temps en cursa: 12h41'
Posició: 1147

The South Face, foto de Petzl sport

Novè sector: Lac Combal (km 64.9) - Arête du Mont Favre (km 68.9, +467 m)

Sec tranquil·lament a menjar una sopa i sento com, després d'hores de pets fètids i nauseabunds, ja estic preparat per fer caca. És una gran fortuna que això tot just coincideixi amb un punt de control on hi ha lavabos portàtils. Reprenc el camí molt feliç de poder-me desprendre de múltiples capes de roba encara que em faci mandra posar-me la gorra i les ulleres de sol. La pista planeja durant uns pocs quilòmetres enmig dels increïbles paisatges de la Vall d'Aosta abans d'encarar l'ascensió a l'Arête du Mont Favre. Camino a bon ritme i m'agrada veure que ja ningú m'avança corrent; jo mateix voldria córrer, però sóc molt conscient d'haver arribat molt curt de preparació i els únics quilòmetres que tinc permès córrer eren els de la sortida de Chamonix i les baixades.

Just abans de començar a pujar em trobo amb l'Enric, un català que m'ha reconegut del desastre de l'any passat, i plegats tirem cap amunt plens d'energia i tot xerrant. Quina diferència quan acompanya el bon temps, tot és més fàcil! m'entretinc contemplant la cara sud del Mont Blanc, que està més exposada al sol i on les glaceres han retrocedit dramàticament. És tristíssim veure com de llarg és el llit de roca sobre el qual abans reposaven tones de gel i ara no hi ha res. Que vinguin a veure això els fills de puta que neguen el canvi climàtic, i si segueixen sense veure-ho clar els fotem muntanya avall perquè s'ho mirin de ben a prop.

Temps en cursa: 14h12'
Posició: 1222

Desè sector: Arête du Mont Favre (km 68.9) - Col Checrouit (km 73.4, -479 m)

La noia que marca els dorsals a dalt de tot ens saluda efusivament, quina sorpresa trobar una catalana a 2435 metres d'alçada! Amb l'Enric coincidim que és escandalós que ningú de l'organització parli cap llengua que no sigui el francès, i de nou ens llencem amb entusiasme muntanya avall. El descens fins el Col Checrouit és molt ràpid i trepidant, sento que tot anirà bé mentre pugui córrer les baixades d'aquesta manera.

La cara sud, un cementiri de glaceres, foto de Nick Ham100

El proper punt de control està en una espècie de bar on, per fi, puc menjar una mica de fruita, una pruna que no val gran cosa i un raïm dolcíssim que gairebé em fa plorar de joia. Abandonat sobre una taula puc veure un bol de macedònia; vaja, sembla que he fet tard per a l'especial de la casa. També em serveixen un plat amb pasta i verdures i formatge ratllat, tot un luxe després de més de dotze hores a còpia de sopetes. Com en gairebé tots els avituallaments, reapareix el @marcsmpr, i xerrem una estona asseguts al sol; aquí s'està molt bé, em fa molta mandra seguir avançant fins a Courmayeur. Un altre català que volta per aquí, un tal Lluís, em diu que ha rebut un nou SMS dels organitzadors (sonen de fons les trompetes de l'apocalipsi) on hi diu que el col de Bovine està impracticable i que ens desviaran per Martigny, de manera que la distància total pujarà a 170 km i el desnivell a 9700 metres positius, contra els 166 i 9500 inicialment previstos. No em molesto a mirar el meu mòbil per confirmar la informació, però una setmana després encara no he rebut el missatge. Bravo un cop més.

Temps en cursa: 14h54'
Posició: 1172

Onzè sector: Col Checrouit (km 73.4) - Courmayeur (km 77.7, -756 m)

Aquí s'hi està tan bé que m'entretinc una mica massa i quan reprenc la marxa m'han avançat una pila de jubilats. Per arribar a l'equador de la cursa cal travessar un corriol estret i revirat, d'allò més tècnic; el meu terreny favorit on pots pràcticament volar, però trobo el camí saturat de paralítics que baixen a pas de tortuga formant un tap formidable a la seva esquena, i el pitjor de tot és que no saben deixar passar la gent que va més ràpid que ells, una actitud mesquina que mai podré entendre però que malauradament és força habitual. Jo vaig com boig, analitzant atentament cada pam de terreny mirant de trobar algun punt pel qual saltar i guanyar posicions, em sembla imperdonable estar desaprofitant aquesta baixada tan preciosa. Després de perdre el temps durant un quart d'hora, m'invento una drecera i estic a punt d'obrir-me el cap, però em desfaig del causant de la gran obstrucció i començo a córrer com un esperitat. La gràcia d'agafar molta velocitat és que aleshores et senten arribar i s'aparten perquè pensen que si no te'ls emportaràs per davant. Ah, quina meravella, podria passar dies i nits sencers corrent per camins com aquest.

A córrer com bojos! Foto de Petzl sport

Em planto a Courmayeur molt suat i passo de córrer pels carrers de la ciutat, per molt que també facin baixada. Recupero l'alè i faig via cap al pavelló enmig dels aplaudiments de la gent. Enmig dels ja clàssics bravo, superbe i bon courage dels francesos, sento uns vinga i molt bé una mica més endavant, que surten d'un grup de cinc o sis noies. Arribo a la seva alçada, feliç de sentir la meva llengua, i de sobte esclaten amb una gran cridòria, "OHHH! EL GRAN DICTAT! EL GRAN DICTAT! I TAMBÉ EL BOCAMOLL!". Hahaha, no ho puc creure, somric com un badoc i les saludo amb la mà, és increïble que més d'un any després hi hagi gent que em segueix reconeixent per haver sortit quatre dies a la tele.

Recullo la meva bossa i entro al poliesportiu buscant els serveis desesperadament, però tot el que puc trobar és un infecte forat a terra. Entenc que aquest tipus de lavabos deuen ser més econòmics, però no acabo de veure com s'ho fa la gent de setanta i més anys per cagar en aquesta merda de llocs. Evidentment, a mi tampoc no em va gens bé, se'm carreguen les cames i quan m'aixeco pateixo un mareig considerable. Pujo a la sala on descansen tots els corredors i em descalço i em trec els mitjons. Tinc els peus estovats per l'aigua i butllofes al quart dit de cada peu, cosa força habitual. Passo per la zona clínica a veure què poden fer per mi, però s'ha de fer cua i odio esperar, així que torno a seure al terra i m'aplico un parell de compeeds que em dóna el @marcsmpr. No tinc ganes de menjar i descanso fent quatre números. He arribat fins aquí en 16h01', un temps que em sembla fantàstic, així que suposo que puc invertir unes vint hores en la segona meitat del recorregut per acabar en trenta-sis, que era el meu objectiu l'any passat. Molt content, decideixo que virtualment ja he arribat a meta i transmeto els meus càlculs al Marc, Baldiri, Ivan i Albert; i em preparo per reprendre la marxa amb mitjons nets i alguna barreta més a la motxilla. Fidel al meu estil quan no estic disputant la cursa, he passat una hora aquí dins sense haver menjat res, bàsicament perdent el temps.

Temps en cursa: 16h01'
Posició: 1214

Dotzè sector: Courmayeur (km 77.7) - Refugio Bertone (km 82.4, +809 m)

Vinga, vinga, cap amunt! Foto de montblanctreks

Ara ens espera un dels murs més terribles del recorregut per pujar al Refugio Bertone; sortint del poliesportiu creuo algunes paraules amb un espanyol que per algun motiu que no recordo no em cau bé, així que el deixo enrere i començo l'ascensió enganxat al cul d'una noia que porta una senyera a la motxilla i que va passada de rosca intentant seguir al seu xicot. Ell va amb el ganivet a la boca i marcant un ritme bestial, i la noia es limita a anar-li darrere amb molt mala cara; jo segueixo el seu exemple. Sense dir paraula i amb una gran suada, una hora i mitja després arribem al refugi. Pregunto on és el lavabo, perquè tinc el cul força irritat, però diuen que no n'hi ha i em toca seguir endavant fins al Refugio Bonatti per un terreny que se suposa força planer.

Temps en cursa: 18h20'
Posició: 1115

Tretzè sector: Refugio Bertone (km 82.4) - Refugio Bonatti (km 89.6, +229 m, -220 m)

Sense saber massa bé com em comencen a venir tots els mals, em fa mandra córrer les baixades i camino sol sense trobar un bon ritme. Però si fa res a Courmayeur estava de conya; què collons, ja donava la cursa per acabada! Menjo alguna cosa per veure si ho puc solucionar però res, i per postres començo a tenir son perquè el sol ja va de baixada i s'està amagant rere el Mont Blanc dels collons. Només són les vuit de la tarda, merda, jo pensava que podria arribar al Grand Col Ferret encara sent de dia, em sembla que m'espera una nit molt llarga. Vaig tan despistat que enganxo els dos peus sota una arrel i me'n vaig a terra tan llarg com sóc. Afortunadament, no hi havia cap roc i he pogut posar les mans davant; tot i que això podria haver estat el final de la cursa, no em serveix d'estímul i segueixo tan desganat com estava.

Fins arribar a Courmayeur he estat plantejant la cursa d'etapa en etapa, calculant més o menys quant podia trigar a arribar al següent punt d'avituallament i controlant el temps amb un vulgar rellotge digital casio, sense ser conscient dels quilòmetres que anava deixant enrere. A Courmayeur he canviat aquest rellotge per un Garmin amb GPS i gran quantitat de dades (la bateria només aguanta 15-18 hores i vaig pensar que millor tenir aquest ajut per al final), i per primer cop m'he atrevit a pensar en el final de la cursa i tot el que quedava per davant, quin error! Ara no només tinc constància dels quilòmetres passats, sinó també de cada metre que deixo enrere i el meu avenç es fa més feixuc perquè miro el rellotge i veig que no vaig gens ràpid. I de pensar en la meta de Chamonix el pes dels colossos alpins que queden per superar s'ha carregat sobre les meves espatlles, necessito concentrar-me única i exclusivament en el proper control.

Bonic dibuix d'un edifici en ruïnes proper al Bonatti, de j.j.lloyd

Fer aquests set quilòmetres tan fàcils m'ha costat hora i mitja, i és arribar a Bonatti i anar directe al lavabo a cagar una mica més. De nou un forat pudent al terra i un mareig encara pitjor a l'aixecar-me. Surto a fora per prendre una sopa que no està calenta i m'entra un fred mortal que fa que em posi a tremolar. A totes aquestes arriba la Teresa, una senyora a qui vaig conèixer ahir a la pasta party, se la veu espitosa i plena d'energia, no vol descansar ni un moment però veu la cara que porto i s'ofereix a esperar-me per arrencar. Li ho agraeixo, només necessito un momentet per tornar-me a posar la samarreta tècnica i a veure si així puc entrar en calor.

Temps en cursa: 19h53'
Posició: 1075

Catorzè sector: Refugio Bonatti (km 89.6) - Arnuva (km 94.6, +120 m, -241 m)

La Teresa diu que el Baldiri i el @marcsmpr no poden anar gaire endarrerits, que han sortit de Courmayeur amb ella, però no és bona idea estar-se quiet i sortim amb ella al capdavant. Pregunta que si em va bé que li fotem una mica de canya, que li agradaria començar a pujar el Grand Col Ferret mentre encara sigui de dia. Per mi perfecte, tinc la sensació d'haver trobat un bon tren i faré tot el possible per no desenganxar-me'n. Ara bé, aquesta dona no m'ho posa gens fàcil, quina manera de pressionar a la gent! En una actitud d'espitositat màxima que només he vist en mi mateix on el meu col·lega Pau Mestres, la Teresa s'enganxa al cul de tot aquell qui li barra el pas en un corriol i comença a treure el cap a dreta i esquerra buscant una via per avançar-lo mentre mostra els pals tant com pot de manera que és impossible que el de davant no senti la seva presència; i quan porta un minut així, es cansa d'esperar i directament es llença a través de la malesa, sense preocupar-se de com d'inclinat i moll estigui el vessant de la muntanya, el que importa és seguir fent camí al seu ritme.

Avituallament d'Arnuva, la gent ja va molt castigada, foto de Nick Ham100

No cal dir que això m'obliga a estar concentrat al màxim per no perdre-li la pista, ja que sempre que deixa un cadàver enrere comença a trotar impulsant-se amb els pals, poques vegades he vist algú que en faci tan bon ús com ella. I així, revifat per la potència i l'explosió física d'aquesta menuda dona ens plantem a Arnuva en un pim pam. És un quart de deu de la nit i la cursa ja ha d'haver acabat per als favorits, demanem el resultat a l'encarregat de controlar els dorsals i diu que no en té ni idea, mentre que unes noies de l'avituallament parlen de tres espanyols al podi que podrien ser el Kilian, Iker Karrera i el "germanet" Miguel Heras, l'encarnació del dopatge en el món de les curses de muntanya.

Temps en cursa: 21h15'
Posició: 1083

Ultra Trail du Mont Blanc 2011 (1a part): Després del vent, la neu

2011-09-07T20:58:00.004+02:00

Aquesta és la crònica de la meva participació a l'Ultra Trail du Mont Blanc 2011, una cursa que dóna la volta al Massís del Mont Blanc en 166 km partint de Chamonix i amb un desnivell acumulat de 19000 metres. Els millors corredors del món hauran acabat abans que passin 21 hores, els vulgars mortals com jo estem condemnats a lluitar per no superar el límit màxim de 46 hores. L'allau d'inscripcions provoca un sorteig per poder gaudir d'una de les 2300 places a la línia de sortida.

Pròleg

Un any enrere, el matí previ a l'Ultra Trail du Mont Blanc vaig despertar enmig d'un diluvi que va acabar suposant la cancel·lació de la cursa per la covardia dels organitzadors. Aquest cop, el cel es presenta net de núvols i les perspectives són optimistes. Havent esmorzat, però, un francès que comparteix habitació amb el @marcsmpr es presenta dient que ha rebut un SMS informant que la sortida serà endarrerida fins les 23 o les 24 per evitar una tempesta, quan originalment estava prevista per a les 18:30. Un altre cop amb la mateixa merda? Costa de creure. A més, a internet no hi ha cap mena de confirmació oficial al respecte, és increïble que estiguem a l'any 2011 i encara hi hagi gent que no entengui que la web és el principal canal d'informació.

Amb la resta de corredors presents a l'alberg, ens llancem a la cerca de notícies per twitter i no trobem gran cosa, ni tan sols la gent de The North Face a Europa tenen clar què està passant. Minuts abans de les 12, per fi rebo una mica de llum amb el següent missatge (faltes d'ortografia incloses):

UTMB : important storm + cold weather + rain or snow. UTMB start at 11:30pm. The route doesnt change, except Vallorcine-Chamonix by the bottom of the valey

El problema és que jo sóc l'únic a qui arriba aquesta informació, la resta de mòbils segueixen sense sonar, i aquest tipus d'enviament selectiu és inadmissible en la cursa més prestigiosa del món.

Enrabiats, baixem a Chamonix per dinar la pasta party i allí trobem gent que encara no ha sentit res sobre els canvis, i és que tampoc en els espais oficials de l'organització es poden trobar cartells avisant de la situació. A les 15:59, rebem per duplicat un missatge que informa dels nous temps de pas, que ara són més estrictes perquè els simpàtics organitzadors han decidit que si començàvem més tard estaríem més frescos i així correríem més. Bravo. He de dir que jo no em vaig molestar a mirar si es mantenien els temps entre controls i d'aquest detall em vaig assabentar a través del @marcsmpr i el Baldiri, a casa de qui estàvem passant la tarda. En cap moment, ni l'any anterior ni aquest, m'havia arribat a plantejar que els temps de tancament dels controls em poguessin afectar, ho entenia com a una mesura de contenció per a la gent excessivament lenta, però aquesta idea no trigaria molt a canviar.

S'acosta la tempesta

Conforme la tarda va avançant el cel es va tenyint de negre a l'oest, que és per on ha d'enfilar la cursa, i els forts vents i la pluja no triguen a aparèixer. Bé, com a mínim la previsió meteorològica amb què treballava l'organització és acurada, però la seva feina contactant amb els corredors ha estat nefasta, i a les 18 hores el @marcsmpr rep la trucada d'un company que ha anat fins la línia de sortida i ha flipat quan l'ha vist buida. I segur que ell no va ser l'únic pobre diable que es va trobar sense saber què fer amb tota una tarda per davant.

A l'apartament, mentrestant, els meus companys pateixen pensant què han de posar a la motxilla i què ha d'anar a la bossa de Courmayeur, punt mig de la cursa on tenim dret a deixar material de recanvi. Jo em mantinc fidel a les meves conviccions i els únics grams que carrego no previstos a la llista de material obligatori són un parell de maneguins d'anar en bici (manguitos, en castellà), que no he provat mai però fa temps que penso que poden ser un bon complement. A banda d'això, prescindeixo del barret i opto per portar dos buffs, i si he de passar una revisió de motxilla ja els ensenyaré com amb un d'aquests a la closca vaig ben protegit contra el fred. Pel que fa al menjar, després d'haver passat tres dies sencers pensant que havia de comprar una bossa de nous no he trobat cap supermercat amb un preu satisfactori i sortiré sense elles però sí amb cinc barretes de cereals, xocolata i taronja (dues són per abans d'arrencar, com sempre); tres barretes de glucosa; dos gels de fruita (fins aquí tot és material de Decathlon); i un gel energètic de Power Bar. I, per descomptat, res de pals, que pesen i fan nosa.

Material obligatorio:
-Teléfono móvil con opción Roaming activa
-Grabar el numero de emergencias de la organización en los contactos.
-No ocultar el numero
-Mantener el telefono encendido y cargar la bateria.
-Vaso de al menos15cl. (excluidos los bidones)
-Contenedor para reserva de agua de 1 litro mínimo.
-Dos linternas en buen estado de funcionamiento con pilas de recambio para cada una.
-Manta de supervivencia de 1,40 x2m mínimo.
-Silbato
-Venda elástica adhesiva que permite hacer una cura o un taping (mini 100cm x 6 cm.)
-Reserva alimentária
-Chaqueta con capucha fabricada con una membrana (Gore-Tex o similar) que sea impermeable ( Aconsejado al menos 10.000 Schmerber) y transpirable ( Aconsejado RET inferior a 13 ), de manera que permita aguantar el posible mal tiempo en la montaña
-Pantalones o mallas largas, o combinación de un pirata con calcetines altos de manera que cubran totalmente las piernas.
-Camiseta caliente de manga larga (tipo segunda capa, no de algodón) de un peso mínimo de 180gr.
-Gorra o bandana
-Gorro
-Guantes calientes e impermeables.
-Sobre-pantalón impermeable.
Exigido por las autoridades de aduanas:
-Documento de identidad

Preparat per arrencar!

Enllestim el sopar a base de pasta, arrós, tonyina i blat de moro i sortim de l'apartament amb rumors a twitter d'un nou aplaçament de l'hora d'inici fins les dues de la matinada per evitar del tot la tempesta; això ja seria massa. Segueix plovent, fa fred, i la nit és fosca com la gola d'un llop; els corredors busquen aixopluc al poliesportiu on es deixen les bosses per Courmayeur o arraulits contra la paret d'algun edifici amb balconades que protegeixin de l'aigua. Els meus companys estan neguitosos i anem directament a la línia de sortida quan encara falta mitja hora per començar.

Moltes persones m'han parlat de com és d'emocionant l'arrencada de l'Ultra Trail du Mont Blanc, però jo no hi acabo de trobar la gràcia. L'any passat estava massa concentrat com per fixar-me en el que m'envoltava, i aquest cop estic de molt mala lluna. Davant nostre hi ha un grup d'espanyols exaltats que canten l'himne d'Astúries, caldria veure què passaria si algú es posés a entonar Els Segadors; un d'ells crida "Espartanos!" i ningú l'acompanya amb el "AU! AU! AU!" de rigor, però el paio segueix amb el clàssic "Esta noche cenaremos en el infierno!", molt fora de lloc doncs tots hem enllestit ja el nostre sopar. A més, els acompanyen esposes, filles, tietes i amics panxuts, fent encara més insuportable l'aglomeració humana sota la pluja. No suporto estar de peu sense motiu i tenir gent intentant envair la meva posició a cops de colze, i el pitjor de tot és que les malles no tenen unes butxaques on fotre les mans i no sé què fer amb elles.

Línia de sortida, foto de Nick Ham100

Primer sector: Chamonix (km 0) - Délevret (km 14, +948 m)

Donen el tret de sortida i la gent es comença a apilotonar cap endavant i en un moment perdo de vista els meus companys, som masses i passaran deu minuts fins que pugui córrer una mica, això sembla la Cursa del Corte Inglés. Cobrim un primer tram asfaltat per abandonar Chamonix, i sento com la gent m'avança per tots costats. Em preocupa estar anant molt més lent que fa un any però el ritme que porto és correcte i s'ajusta a la condició física que tinc després de només dos mesos i mig entrenant, així que no em deixo endur per l'ansietat. Una gran gentada als marges del camí fent enrenou i agitant esquelles i esquellots fins que arribem al bosc i passem a una pista de tres metres d'ample que serpenteja amunt i avall. Intento estalviar piles guiant-me amb la llum dels frontals aliens, però una primera ensopegada em fa reconsiderar la situació i encenc també el meu.

És lamentable que la principal dificultat per avençar no sigui el terreny si no la gran quantitat d'eixelebrats que brandeixen els seus bastons cap enrere i molt més amunt del terra, amb la clara convicció que la resta de participants no són més que olives a punt per ser enforquillades. A més, no poden moure's amb els braços enganxats al cos i ocupen un espai més ample, de manera que per on podrien passar tres cossos en paral·lel només en caben dos. Ara mateix, la missió és clara, estar molt atent al terra per evitar trepitjar algun bassal, és important mantenir els peus el màxim temps possible sense estar xops, sobretot amb la que està caient. Fa mal comprovar que fins i tot el gore-tex té un límit, la mullena m'està començant a arribar als braços i la samarreta, i ja em començo a preocupar per l'estat del mòbil, no gaire protegit.

Sortim del bosc per travessar el poble de Les Houches i encarar la pujada al port de Delevret, primera dificultat del recorregut amb gairebé 1800 metres d'alçada, aquest cop per una pista una mica més ampla. El grup de corredors segueix sent nombrosíssim però es comença a estirar de mica en mica, fins que es trenca just davant meu i s'obre un forat de deu metres. Quina catàstrofe, no vull ser jo qui guiï el pilot i em toca forçar un xic la màquina per poder enllaçar. En el mateix moment, la japonesa petitona que camina al meu costat aixeca la vista de terra i veu el que està passant, i arrenca a córrer amb unes passetes curtíssimes per entrar al grup de davant. La bellesa d'aquest moviment tàctic que aparentment no li ha suposat cap esforç resulta sobrecollidora.

La muntanya segueix enfilant cap amunt i cada cop fa més fred, però en una corba esperen quatre hooligans irreductibles taral·lejant el popopopopopoooo del meravellós tema Seven Nation Army, impassibles sota la pluja; aquesta gent no hauria de morir mai. Una estona més tard, al meu costat puc sentir els esbufecs d'un altre corredor i no em cal mirar-lo per saber que està tremolant com una fulla i que el fred s'ha apoderat d'ell fins el moll de l'os. Acabem de coronar el col de La Charme (1800 m) i per la nostra dreta, ara desprotegida, entra una ventada terrible; tan mullats com estem després de més de dues hores i mitja sota la pluja aquesta combinació és letal. L'home que tremola, fora de si, comença a cridar: "Venga! Venga! Hay que salir de aquí! HAY QUE SALIR DE AQUÍ!". Reconec la seva veu de la línia de sortida, m'hi acosto i li dic suaument que "Esta noche cenaremos en el infierno", amb un ample somriure als llavis que ell no pot veure.

Temps en cursa: 2h16'
Posició: 1616

Perfil dels primers 50 km del recorregut

Segon sector: Délevret (km 14) - Saint Gervais (km 21.3, -966 m)

Arrenca la baixada i és important perdre altura amb rapidesa per fugir del vent i tornar a entrar en calor, però el desnivell és molt pronunciat i el caminet de terra i herbes altes s'ha transformat en un fangar que llisca tant com qualsevol pista de patinatge. L'exaltat del meu costat, que està perdent de vista al seu company, segueix cridant: "JOSE! JOSE! ESPÉRAME!". Em descollono i decideixo deixar-lo enrere, està tan nerviós que és molt fàcil que se'n vagi a terra i ens arrossegui a uns quants en el seu viatge a l'infern. Segurament, aquest descens per un camí de cabres és l'únic moment de la cursa en què agrairia tenir uns pals amb mi, però tinc prou estil baixant com per evitar les caigudes. No pot dir el mateix un paio que rellisca i va de cul a terra, s'aixeca i cau de cul, i es torna a aixecar i caure de cul per provocar una rialla general i felicitacions de 10 points. Abandonem el fang i passem a una pista que baixa fins el poble fent esses, perfecta per córrer i recuperar una pila de posicions. Quan entrem a Saint Gervais ja no plou, i només porto un quart d'hora de retard respecte l'any passat.

Temps en cursa: 3h18'
Posició: 1335

Tercer sector: Saint Gervais (km 21.3) - Les Contamines (km 31.1, +551 m)

Menjo un xic i em retrobo amb el @marcsmpr, i plegats sortim camí de Les Contamines. Ha deixat de ploure i la nostra vida és ara una mica menys miserable, la tempesta s'ha desplaçat cap a l'interior del massís del Mont Blanc, que ara i durant tota la cursa queda a la nostra esquerra. Ja no podem sentir els espetecs dels trons, però de tant en tant el cel s'encén per un moment amb la llum dels llamps que estan caient sobre l'altíssima muntanya. Altrament, aquest és un sector relativament planer que no té massa història i durant el qual també enllacem amb el Baldiri.

Temps en cursa: 5h09'
Posició: 1396

Quart sector: Les Contamines (km 31.1) - La Balme (km 39.2, +566 m)

A Les Contamines els perdo de vista mentre aprofito per posar-me la samarreta tèrmica de màniga llarga en un raconet, segueix fent fred i ara el camí ens porta per terrenys molt exposats al vent. Quan surto, ho faig caminant i em preocupa la gran quantitat de gent que m'avança corrent, és una sensació a la que no estic acostumat, i a més m'han dit que el control de Contamines tancava una hora després del meu pas, això ha fet que em comenci a preocupar pels temps de tall com una amenaça real, i em té angoixat el fet de no saber en quin punt i a quina hora tornaran a tallar.

Haver estat una estona aturat ha refredat les meves cames i això fa que senti una fiblada de dolor rere el genoll dret, just on tinc la lesió que em persegueix des de fa més d'un any i m'ha tingut aturat fins mitjan juny. M'entra una por terrible a quedar-me fora de cursa si el mal no desapareix, però camino una estona més i la molèstia es torna a apagar. Després d'uns quilòmetres en solitari em retrobo amb els meus companys, i el Baldiri diu que no cal que em preocupi per la gent que ara corre, que això és molt llarg, que s'estan precipitant i que acabaran caçats pels temps de tall. Ell ja la va aconseguir finalitzar l'UTMB l'any 2008 i està fet tot un reguleti. El camí torna a enfilar cap amunt i el @marcsmpr i jo marxem cap endavant per la vall, sota un cel meravellosament estrellat. Per enèsima vegada en el que va de nit, em giro per contemplar la inacabable fila de frontals que ens persegueix, una imatge que sempre m'ha semblat bellíssima.

Un exèrcit de cuques de llum, foto de Petzl sport

Amb unes ganes tremendes de pixar arribem a La Balme, on ja podem apagar els frontals perquè cap a l'est el cel està clarejant. Aquest punt de control està envoltat d'una certa mística, amb una gegantina foguera al voltant de la qual ens intentem escalfar tots amb música celta de fons que sona a través d'uns altaveus que ha posat la gent de l'organització. Els fideus de la sopa estan una mica crus, però amb l'escalforeta passen igual de bé.

Temps en cursa: 7h05'
Posició: 1423

Cinquè sector: La Balme (km 39.2) - Refuge Croix du Bonhomme (km 44.7, +787 m)

Reprenem la marxa lentament, doncs encara som només a mig camí del Col du Bonhomme i l'única distracció que em puc procurar és la preocupació pel meu peu dret, que em fa mal a la part exterior, diria que per haver tornat al calçat habitual després de la meva excitada incursió en el minimalisme. Seguim sent molta gent junta i l'ascensió és fàcil, només cal fixar-se en el cul o les sabatilles del paio que portes davant. Ja fa molta estona que em dedico a aquesta entretinguda tasca i he vist coses que m'han pertorbat en extrem, com les diabòliques Hoka, una monstruositat amb una sola de quatre centímetres que passa per ser la vamba més pesada del mercat i que costa ni més ni menys que 150 euros. L'únic interès que hi veig és ajudar aquella gent que té complexes per la seva baixa estatura, i a canvi d'això perds estabilitat de mala manera i t'has de fotre unes torçades de turmell llegendàries. El cas és que cap al final de la cursa en vaig haver vist ben bé una desena, però em vaig quedar amb les ganes de parlar amb algun dels portadors.

L'última moda en calçat esportiu per a transformistes!

Poc abans de coronar passem pel punt de control del Refuge Croix du Bonhomme, i per allí volta l'helicòpter de l'organització filmant un ramat de cabres munteses que fugen espaordides per la inesperada invasió en els seus dominis. Sens dubte, aquest és el dia de l'any en què tenen més companyia. És meravellós veure-les avançar per terrenys impossibles amb absoluta confiança, i fins i tot gairebé entren ganes de seguir-les, si no fos per aquelles banyes tan poderoses.

Temps en cursa: 8h47'
Posició: 1419

Sisè sector: Refuge Croix du Bonhomme (km 44.7) - Les Chapieux (km 50, -894 m)

Juntament amb les cabres i l'helicòpter, han aparegut uns flocs de neu per celebrar que hem fet el cim, i quan iniciem el descens la cosa passa de simpàtica curiositat a nevada amb fortes ràfegues de vent, però la baixada és ràpida i trepidant, i jo m'hi llenço com boig perquè fa hores que no estiro les cames. En el vídeo es pot observar que el camí era força complicat perquè es fragmentava constantment en multitud de corriols que aparentment acabaven arribant al mateix lloc, però en alguna ocasió vaig haver de corregir la traçada perquè veia que estava marxant muntanya avall sense cap corredor per davant.

Cim del Col du Bonhomme, foto de Nick Ham100

Hi havia terreny de sobres per córrer i gaudir, però també per fotre's una bona pinya, cosa que jo vaig aconseguir evitar un cop més, de manera que lguns ensurts i dreceres després em planto a Les Chapieux per seguir amb el menú de sempre, sopeta, embotit, pa i formatge i una mica de xocolata i cereals; quina llàstima que mai no hi hagi fruita a banda d'uns plàtans que sovint em resulten força indigestos.

Temps en cursa: 9h24'
Posició: 1249

NB Minimus Trail Fail: ja no estic impressionat

2011-08-18T17:29:00.005+02:00

8 d'agost de 2011

Decidit a fer una prova de llarga durada per veure si puc anar amb aquest calçat a l'Ultra Trail du Mont Blanc, el meu gran objectiu des de fa anys, pujo a l'autobús que m'ha de portar a Llavorsí deixant les Asics Trabuco a casa, no fos cas que abans de sortir m'entrés la por i acabés agafant unes sabatilles conegudes. Així doncs, a les 5:30 del matí del segon dilluns d'agost vaig partir del càmping de Graus per intentar completar la Porta del Cel en menys de 24 hores. Per aquells que no sàpiguen de què va la cosa, es tracta d'un recorregut d'alta muntanya de 65 km i 11000 metres de desnivell acumulat.

Encara que no és el motiu de l'article, vaig fracassar en el meu intent. Quan portava una hora de marxa vaig topar amb en Gerard Regí pel camí, i l'avenç amb aquest ex-company de selecció d'en Kilian Jornet va ser més lent del previst perquè ell estava preparant els Carros de Foc i Cavalls del Vent que volia fer més endavant en la setmana. El primer dia vam invertir setze hores en arribar al refugi de Vallferrera, on vam fer nit, i al dia següent vam sumar-ne vuit més per completar la volta fins a Graus. Molta boira camí de Pinet per un camí no gaire ben marcat i on ja em vaig perdre l'any passat, i tot un encert coronar la Pica d'Estats durant la tarda, ja que no hi havia ningú més allí dalt i el bon temps ja havia tornat. Una llàstima no haver anat sol per poder córrer la llarguíssima baixada final fins Tavascan, ha de ser trepidant.

Tornant al tema de les New Balance, aquí va el que va passar:

- Vaig córrer molt poquet, de manera que tot el que ve a continuació podria estar relacionat exclusivament amb el fet de fer servir aquestes sabatilles per caminar, que en principi no és la funció per a la qual estan dissenyades.

- La rosada va xopar el calçat des de primera hora, i entre la humitat de la boira i els aiguamolls van impedir que pogués assecar-se. Això va fer que el meu peu passés unes catorze hores en remull durant el primer dia de marxa, però tot i així no vaig perdre gens de pell als peus. Difícilment podria dir el mateix si hagués anat amb mitjons. També val a dir que aquestes sabatilles no ofereixen cap mena de resistència a l'aigua per la lleugeresa del seu teixit exterior.

- Després de tantes hores de marxa, em vaig descalçar i les sabatilles feien una certa oloreta, però encara no res dramàtic.

- Potser sóc jo que corro i camino molt malament, però penso que és normal que la punta del peu ensopegui amb algun roc quan vas per la muntanya. El que o és normal és que el tercer o quart cop que això passa, la puntera de la sabatilla es comenci a desenganxar. Fatal.

- La zona de la Porta del Cel és plena de rocs que sovint tenen la punta cap amunt, i de tant moure'm per una zona així les soles van acabar fetes pols, amb alguns cercles de goma negre afluixats i altres enfonsant-se sota la goma negra. Les roques pertanyen a la muntanya, i se suposa que aquestes sabatilles estan dissenyades precisament per a això. Per tant, de nou una resposta lamentable.

- Les sabatilles estan recobertes per una reixeta molt fràgil que també va acabar trencada en diversos llocs pel contacte amb rocs, esbarzers i branques. Molt malament.

I la conclusió és que només he necessitat 105 km i 28 hores d'ús per destrossar les Minimus, un rendiment absolutament nefast ja que em sembla a mi que el mínim que es pot esperar d'unes sabatilles de muntanya és que aguantin mil quilòmetres. Si els senyores de New Balance les han dissenyat pensant que siguin d'un sol ús, que ho avisin en la seva publicitat. D'altra banda, em sembla inacceptable que aquest producte tingui una resposta en alta muntanya que està a l'alçada del que es podria esperar d'unes sabatilles de ballarina.

Les he portat on les vaig comprar i la gent d'Ashi Sports s'ha mostrat tan sorpresa com jo per l'estat del calçat només deu dies després d'haver-lo comprat. M'han dit que prepararien un informe per a New Balance i que no em podrien dir res fins setembre per les vacances, però que segur que em tornarien l'import de la compra.

Així que un cop trencat l'idil·li, aniré a l'Ultra Trail du Mont Blanc amb les Asics Trabuco de sempre, gruixudes i pesades però més fiables. Un cop passada la cursa, miraré d'aconseguir algun altre calçat minimalista per provar. Vés a saber, potser a Chamonix tinc sort i trobo les Merrell Trail Glove.

***

Actualització (22 de setembre de 2011)

Els miserables de New Balance han rebutjat la meva reclamació amb la següent carta:

Estimado cliente:

Hemos recibido en nuestro almacén su devolución correspondiente al modelo de MT-10-GY

Después de realizar el examen correspondiente de la misma, le informamos que el estado de deterioro que presenta la zapatilla no es en absoluto un problema de fabricación, ni a la calidad de ninguno de sus componentes.

Entendemos que estos modelos de competición, ligeras, (voladoras) tengan menos duración que otras de trail running con más media suela.

Por lo anteriormente expuesto no podemos dar por valida su reclamación.

Esperando no haberle causado molestia alguna.
Saludos Coridales.

Manuel Arca
Pdto. Atención al cliente.

Les faltes d'ortografia, espaiats inverossímils, i punts i comes fora de lloc són responsabilitat d'aquesta gent. Bé, si entenen que una sabatilla no ha de durar més de 100 quilòmetres ho podrien anunciar en la seva publicitat. Gràcies per la comprensió, heu perdut un client.

NB Minimus Trail: segones i terceres impressions

2011-08-06T16:16:00.009+02:00

2 d'agost de 2011: 9.37 km, +350 m, 56'48"

El dia després de la primera sortida amb les minimus vaig córrer descalç per la part mullada de la platja i vaig notar un dolor força intens al bessó esquerre, de manera que vaig decidir descansar una mica abans de tornar-les a provar, i la segona sortida la vaig fer quatre dies després de la primera. L'única variació en el recorregut és una volta menys al Guinardó a canvi d'arribar fins el Parc Güell, i les sensacions són pràcticament les mateixes si bé vaig una mica més lent perquè estic carregant la ronyonera amb un parell de bidons d'aigua de 600 ml cadascun.

Sento que persisteixen les dificultats per frenar i que estic fent servir l'avantpeu en excés, impressió fàcilment confirmable donant un cop d'ull a la sola de les Minimus.

No sé si a la imatge s'aprecia molt bé, però els cercles que corresponen a la part davantera del tars (la zona òssia que hi ha entre els dits dels peus i l'arc) estan molt més desgastats que la resta, i això que només porto dues sortides. Igualment, les meves Asics Trabuco presenten un aspecte similar quan amb prou feines acumulen 280 quilòmetres d'ús.

I amb anteriors calçats de muntanya m'ha passat el mateix, sempre peten per aquí en primer lloc, de manera que alguna cosa dec estar fent malament.

3 d'agost de 2011: 18.66 km, +572 m, 2h05'54"

Avui toca una sortida més llarga per veure com responen les meves cames corrent dues hores amb les Minimus. Inverteixo part del matí buscant informació a internet sobre la forma correcta de realitzar la petjada corrent descalç, i a banda de molt gurú repetitiu i alguna tia bona, l'únic document vàlid que trobo és aquest vídeo: Experienced Barefoot Runner, Forefoot Strike Running - Slow Motion

És interessant veure com la primera part a entrar en contacte amb el terra és l'avantpeu, però seguit immediatament del migpeu i el taló, aquest últim de manera testimonial. Fins ara, la meva manera de córrer és una mica més en la línia d'un velocista, picant amb l'avantpeu i arrencant de nou abans que la resta del peu tingui temps d'arribar a terra. L'objectiu d'avui, doncs, és intentar corregir la meva petjada.

El recorregut del dia és la primera part del GR6, de Mundet a Sant Cugat, en una hora molt calorosa i amb la motxilla ben carregada (uns dos quilos de pes) per entrenar de cara a l'Ultra Trail du Mont Blanc.

- No em costa gaire canviar la manera de contactar amb el terra, i el primer benefici que n'obtinc és que ja no tinc els bessons permanentment carregats.

- És increïble com corrent d'aquesta manera el que estic fent tota l'estona és entrar a terra amb la part exterior del peu, allò que els insignes podòlegs del Centro de Podologia Martin Rueda van definir com una pronació excessiva i tremendament perniciosa per a la meva salut. La diferència és que ja no entro amb el taló i el meu turmell no es retorça a cada passa. Van pensar en algun moment a recomanar-me corregir la meva manera de córrer? Nah, què va, molt millor treure pit dient que treballen amb el Barça i procedir a fabricar-me unes plantilles de 150 euros. Molt professionals.

- A cinc quilòmetres del final decideixo ficar els peus en tots els bassals i rierols del camí per veure com es comporten les Minimus en condicions de mullena. En contra de les meves idees felices, el calçat no s'asseca d'immediat i els peus es comencen a estovar com amb qualsevol altre sabatilla. En conseqüència, el peu comença a moure's una mica dins de la vamba i acabo amb algun tros de pell aixecat.

- La sola de les Minimus és molt fina i en terrenys pedregosos resulta inevitable caure sobre algun roc i notar una punxada que et fa serrar les dents. Si no coneixes o no t'agrada la sensació de caminar descalç sobre el llit rocós d'un riu, aquest calçat no és per a tu.

- Cap al final de l'entrenament noto una punxada a l'exterior del genoll esquerre, senyal que les meves tendinitis cròniques segueixen existint i que les Minimus poden estar molt bé però de moment no faran que desapareguin tots els meus mals d'un dia per l'altre.

Apa, seguiré augmentant la distància i informant.

Sobre la mort del periodisme esportiu

2011-08-02T01:38:00.003+02:00

Interessant entrevista a Martí Perarnau en què deixa anar un parell de reflexions gairebé impensables de sentir en veu alta en boca de qualsevol altra periodista.

¿Crees que el periodismo ha contado bien a sus lectores la realidad del dopaje?

No. El periodismo no contó los hechos en su momento, en los años ochenta y noventa, cuando el dopaje se instaló de forma masiva en el mundo entero, tanto en los países del este como en países occidentales avanzados. En España no solo no lo contó sino que ocultó, manipuló e incluso distrajo la atención, siempre buscando enemigos exteriores. Después el periodismo se sintió desconcertado ante las evidencias de lo ocurrido en España en la última década.

Hablando de tiempos mediáticos, saltamos al periodismo deportivo. Ramón Besa nos dijo que la información deportiva se ha futbolizado demasiado y eso hace que se pierda el concepto de pasión por el deporte. ¿Está de acuerdo?

Básicamente sí. La información deportiva se ha futbolizado, España se ha futbolizado y la política se ha futbolizado. Hace unos días vi que en L’Equipe solo había dos páginas de fútbol, una de ellas del Mundial femenino y la otra del resto del fútbol mundial, incluido el francés. En una sola página estaban los fichajes, el Mundial Sub 17, etc. El resto era para los deportes que están ahora en plena actualidad: natación, atletismo, ciclismo, tenis… Eso es lo que genera pasión deportiva sana y permite que en Alemania se hayan llenado los estadios para ver el Mundial femenino, con 74.000 espectadores en Berlín. Nosotros hemos caído en el proceso contrario: teníamos periódicos que sin llegar al nivel de excelencia de L’Equipe, se parecían y eran capaces de publicar en su portada un récord de España de natación. Pero hemos futbolizado todo, y lo hemos frivolizado hasta niveles ridículos. Hemos marginado al resto de deportes salvo a las estrellas que puedan servir para seguir alimentando nuestro ego colectivo patriótico, que es lo único que interesa. Son las mismas estrellas a las que hundiremos mañana a la menor ocasión. La información deportiva hoy roza el ridículo; bueno, no lo roza, lo supera.

New Balance Minimus Trail: Primeres impressions

2011-07-30T00:25:00.009+02:00

Estic cansat. Estic cansat de les lesions cròniques i dels metges que no saben dir-me què tinc. Estic cansat de canviar de calçat i plantilles i tenir la mateixa sensació de pesadesa general, de no sentir fluïdesa quan corro. Estic cansat de no poder dormir perquè els genolls em fan massa mal després d'haver entrenat durant hores. Ja només sóc feliç sobre la feixuga sorra, i vull recuperar la llibertat i el plaer de baixar com una fletxa entre els arbres sense patir per haver de tornar a la nevera durant unes quantes setmanes si alguna cosa em comença a fer mal. Per això, abraçaré qualsevol proposta que em prometi una sortida del pou, i si suposa un canvi radical encara millor; així que ara he decidit llençar-me a les noves tendències minimalistes de córrer descalç que tant pregonen des dels Estats Units sota el nom de barefoot running.

Feia temps que havia sentit parlar del tema i em cridava poderosament l'atenció, doncs sempre em descalço a la menor ocasió i de fet ja vaig comprar unes Vibram FiveFingers fa un any, encara que gairebé no les he fet servir. Però recentment he conegut al pez, un paio experimentat en el tema que em va parlar del que representen els diferents tipus de petjada per al cos, i que després d'invertir dinou hores i mitja en cobrir els vuitanta-tres quilòmetres de Cavalls del Vent amb unes vambes finíssimes sense mitjons tenia els peus en un perfecte estat. L'altra influència ha estat el llibre "Nascuts per córrer" que cita estudis i especialistes que asseguren que les sabatilles clàssiques i el seu amortiment són nefasts per a les nostres cames, i les històries tremendament inspiradores sobre tribus mil·lenàries els membres de les quals corren descalços amunt i avall sense descans.

Així que amb la idea d'abandonar les vambes que he fet servir tota la vida profundament arrelada en el meu cap quadrat he passat uns quants dies rastrejant la xarxa a la recerca d'un calçat de nova generació que em permeti enfrontar-me a una ultramarató de muntanya sense deixar els peus en carn viva. Les dues opcions amb millor premsa als blogs americans són les New Balance Minimus Trail (d'ara endavant, NBMT) i les Merrell Trail Glove. Després d'haver llegit algunes comparatives, he sabut que aquestes últimes són més puristes (no tenen cap diferència d'alçada entre taló i punta), però sembla que no ofereixen gaire protecció en entorns rocosos, criteri que ha acabat sent decisiu per desestimar-les. I aquest matí mateix he anat a la botiga Ashi Sports (Muntaner 126) a per les meves NBMT, que les tenen a 90 euros però amb un 10% si és la teva primera compra, 15% en la segona i 20% en la tercera. Les podria haver aconseguit més barates al Regne Unit o als Estats Units, però he preferit tenir l'opció de poder-me-les emprovar, perquè amb aquestes coses no se sap mai ben bé com va el tema de la numeració. M'he decantat per un 44 europeu (10 americà), el mateix que faig servir amb les Asics Gel Trabuco 13 i les Adidas Adistar Ride 2, mentre que en el calçat de carrer gasto un 43.

Tan aviat com he pogut he sortit a córrer per la zona dels Parcs del Guinardó i el Carmel, una zona de pujades i baixades fortes però curtes, amb terreny de pista però també la possibilitat de sortir del camí i optar per algun corriol pedregós. Les meves opinions en el tema no tenen cap validesa perquè tot just acabo he iniciat el canvi en la meva manera de córrer i estic passant olímpicament de les recomanacions de començar amb distàncies curtes (tant com un quilòmetre!) i anar-les augmentant progressivament, un 10% més cada vegada. Igualment, potser a algú li interessa saber el que penso, i aquestes han estat les meves sensacions:

- Són molt lleugeres i el moviment resulta natural, fins el punt que desapareix la sensació d'anar calçat.

- Corrent descalç o amb FiveFingers, em costa portar el taló a terra per por a fer-ho amb massa força, de manera que les meves petjades són irregulars; necessito millorar la meva tècnica. Amb les NBMT, per contra, la diferència de 4 mil·límetres entre taló i punta fa que la part posterior del peu entri en contacte automàticament amb el terra, fent que córrer sigui més fàcil.

- La sabatilla s'adapta molt bé al peu, no hi ha costures que molestin per forta que sigui la llaçada i sembla difícil que alguna pedreta pugui colar-se dins.

- No he arribat a entendre el perquè, però a les baixades m'embalo de mala manera, podria ser perquè la tracció no és prou bona com per enfrontar-se a un terreny sorrenc.

- Frenar resulta molt més difícil, ja que la sola es corba cap amunt en arribar als extrems en lloc d'acabar en un angle de noranta graus com les sabatilles clàssiques, i això fa que no puguis clavar la sola per frenar en sec. Per tant cal estar molt atent al terra i treballar més amb els quàdriceps.

- La sola està formada per una sèrie de cercles de goma amb un espai groc entre ells que està menys protegit (veure la foto anterior), i en aquesta zona és fàcil que alguna pedra punxeguda ens faci mal, així que cal anar amb molta cura mirant on es trepitja. Un petit impediment per als descensos suïcides perquè el peu queda més exposat.

- Cap al final de l'entrenament he notat una certa abrasió al tercer dit del peu esquerre, però imagino que això és normal; també he perdut una mica de pell a la planta dels dos peus i entenc que tot és cosa de deixar que aquestes es vagin reforçant amb el temps. De moment, res de butllofes.

- No m'he sentit gens estrany en absència de mitjons, i una hora no ha estat temps suficient per deixar que els meus peus comencessin a fer pudor.

I tot i la novetat i tenir els bessons força carregats dels últims dies corrent amb aquesta nova tècnica, aquest entrenament ha estat el més ràpid per la zona des que visc al Guinardó amb una diferència de tretze segons per minut!

Núria-Queralt 2011: Gralla forever, l'últim tren al Mont Blanc

2011-07-10T16:29:00.003+02:00

Vaig tancar l'any 2010 físicament destrossat després d'haver culminat una marató i catorze ultres, sis d'elles entre setembre i octubre que em van deixar sobrecarregat en extrem, tendinític perdut i amb unes molèsties rere el genoll dret que m'havien estat acompanyant durant mesos però que cap a finals d'anys van començar a ser desagradablement intenses. Per això, em vaig refugiar en la sorra de la Barceloneta, no tan letal per a les articulacions, fins que el 21 de gener vaig dir prou; era el segon cop que havia de parar un entrenament a causa del dolor.

Tres mesos aturat i perdent el temps en mans de suposats especialistes incapaços de detectar l'origen de la meva xacra (una salutació al Doctor Sant i Vilella!), i un dineral invertit en unes plantilles que d'alguna cosa havien de servir. Vaig reprendre els exercicis a l'abril amb un total de trenta quilòmetres en sortides curtes i feixugues; és una tragèdia calçar-te les vambes de nou i descobrir que no vas ni cap enrere. La molèstia no havia desaparegut, però havia deixat d'inflamar-se fins el punt d'obligar-me a parar, així que em vaig inscriure per segon any a la Núria-Queralt, una cursa animal de 92 quilòmetres amb 5.000 metres de desnivell acumulat positiu i 6.300 metres negatiu. És evident que seria molt més raonable abandonar la pràctica esportiva fins no haver resolt el problema, però per una banda em resulta insuportable no poder anar a córrer i sentir que no estic en forma i em canso amb facilitat; i per l'altra aquest any torno a tenir plaça per l'Ultra Trail du Mont Blanc, la ultra de muntanya més prestigiosa del món, i si hi vull arribar en unes condicions mínimament decents anava sent hora de començar a acumular quilòmetres de qualitat a les meves cames.

Vaig tornar de les vacances a Noruega i Formentera amb una fissura al dit petit del peu esquerre i la resta del peu farcida de punxes d'eriçó, i en les dues setmanes que em quedaven abans de la gran prova vaig tenir temps de sumar un xic de desnivell als Pirineus pujant al Pic del Pessó (2893 metres), i anar a córrer 7 cops amb dues sortides "llargues" (23 i 26 quilòmetres, res per llençar coets) que em van deixar absolutament destrossat. El pitjor de tot plegat és la permanent sensació de cansament perquè el cos ja no està acostumat a aquests esforços i no té temps de recuperar entre una correguda i la següent.

I amb això ens plantem a la matinada del dissabte 2 de juliol, el despertador sona a les 4:55 i minuts més tard surto de casa deixant les claus a dins doncs són un pes mort que no em servirà de res a la muntanya. Em dirigeixo a la cita amb en @marcsmpr, amb qui ja vaig coincidir en diverses proves l'any passat i que m'ha ofert pujar amb ell en cotxe, doncs aquest any la cursa comença abans i no és possible arribar en bus a Berga a aquestes hores. Fem via més ràpid del que esperàvem i abans de les 7 del matí ja hi som i hi ha un munt de gent entre els quals puc reconèixer la Bea i el Xavi, el sempre escandalós i alegre president del CEI. Els autobusos de l'organització també van aviat, i aconsegueixo un lloc de finestra per posar-me a dormir sota la caputxa, que encara tinc molta son. Entre despertars, puc copsar un fragment de conversa en què el Presi parla del meu bigoti i diu que abans era més llarg. Cagon l'ou, jo tinc assumit que en els últims 8 o 9 mesos no ha crescut gens ni mica, però que hagi encongit...

Arribats al Santuari de Núria, l'únic que em preocupa és visitar el lavabo i buidar la panxa, com sempre en un estat de descomposició avançada. Després passo pel bar on són els companys del CEI i engoleixo l'última ració de patata bullida amb pèsols, que tan bones propietats té segons la dietista oficial de la cursa. Ja són dos quarts d'onze passats i ens comencem a concentrar a la línia de sortida, que he d'abandonar constantment per anar a pixar. Ai mare, quins problemes de pròstata tindré quan em faci vell.

A les onze en punt sona el campanar i la gent es posa en marxa. El grup de participants que arrenquen corrent és molt nombrós, però per a mi aquest any la consigna és molt clara, CALMA. Faig el primer quilòmetre amb el presi però després tiro recte en una corba doncs hi molta gent fent dreceres i no m'agrada ser l'únic que segueix el camí més llarg, i així deixo enrere els meus companys d'equip. No tinc cap pressa per avançar, així que m'enganxo a qui sigui que em permeti ascendir a un ritme bo però que no em faci sentir cremor a les cames. Passat el primer quilòmetre i mig de rampes molt dures, el corriol segueix enfilant muntanya amunt però ja amb un pendent més suau i la gent comença a adaptar-se al seu ritme natural. A mi m'agrada molt plantejar aquestes curses com si de ciclisme es tractés, i tan aviat com veig que el meu grupet comença a perdre contacte amb la gent de davant i s'obre un forat davant nostre salto per enllaçar amb els més forts, però de nou em poso a cua que donant la cara es gasten moltes forces.

Passats tres quilòmetres comencem a baixar, i el @marcsmpr m'avança com un llampec seguint una noia que va molt ràpida, cosa que resulta extraordinària de veure en aquests ambients doncs lamentablement són una espècie molt escassa. Em diu que m'hi uneixi, i per un moment em deixo endur per la rauxa i augmento el ritme per anar amb ells. Sento com el cor se m'accelera, els pulmons demanen més oxigen, i els músculs s'endureixen al posar-los en tensió; aquests esforços no són pas gratuïts i estic massa poc rodat com per permetre'm perseguir alegrement el meu company, així que ho deixo estar i vaig fent sol en la baixada. És increïble la quantitat d'excursionistes que pugen a uns ritmes magnífics però no saben afrontar un descens en condicions, ja sigui per por o falta d'experiència, així que he d'estar molt atent als moments en què el camí s'obre una mica per poder-los passar.

I en una d'aquestes d'anar saltant alegrement muntanya avall, algú em reconeix. Resulta ser en @xmartox, amb qui sembla que vaig seure a l'avió de tornada de l'Ultra Fail du Mont Blanc però que no sóc capaç de recordar degut a la meva afició a dormir en qualsevol vehicle en moviment. L'acompanya en Manolito, un altre membre del @koalasteam, sens dubte el més extraordinari col·lectiu de muntanyistes catalans (el seu lema "Skyrunners i birres" ho diu tot), sempre empesos pel gran @raulracero a inhumanes activitats d'ultraresistència. Encara no he tingut el plaer de participar en cap de les seves aventures però confio poder-ho fer ben aviat, doncs són sempre una gran inspiració.

Amb els koales arribo al primer punt de control (km 9.2, 1h29'), la Font de l'Home Mort, un nom que trobo del tot extraordinari. Allí menjo una torrada de codony, m'atipo de síndria deliciosa i passo de recarregar la reserva d'aigua de la motxilla. Tal com en Màrtox i el Manolito reprenen la marxa, m'hi sumo i emprenem la duríssima ascensió al Pas dels Lladres, 3.6 km i +700 m. Sense forçar la màquina, en @xmartox puja a un ritme excel·lent i jo només m'he de preocupar de controlar la respiració. A mitja pujada descobreixo que no he estat gens intel·ligent al control perquè de cop m'assalta la fam, està clar que la síndria hidrata molt però no alimenta una merda, i ràpidament empasso una barreta energètica de decathlon ja caducada que havia quedat a la motxilla des de l'última cursa de la copa, a principis de novembre.

Ja en aquest punt de la cursa, les diferències amb l'any passat són tremendes; per aquell aleshores jo pujava sol i passadíssim de revolucions, patint un colló, fent tot el possible per guanyar posicions mentre que ara pujo a ritme regular, conversant en alguns moments, i sense permetre que les pulsacions es disparin a límits insostenibles.

De moment el temps està sent força bo, hem sortit amb sol i el cel s'ha enfosquit per uns instants al creuar la cota dels dos mil metres, però la boira ha quedat atrapada a la Vall de Núria i ara tornem a gaudir de la calor, tot i que amb alguna ventada desagradable. Com sempre, passo l'estona traient-me i posant-me el buff, ja que tinc el coll força sensible i no m'agrada sentir-lo fred de la mateixa manera que no puc suportar tenir el buff suat enganxat a la pell. En tot cas, qualsevol cosa és millor que la pedregada de l'edició anterior.

Poc abans de coronar espera el Juanito, un altre pilar espiritual del CEI amb l'alegria que sempre desprèn per tots costats, em fa molta il·lusió retrobar-lo malgrat que es foti de mi per anar tan endarrerit. I sense haver sofert gaire arribem als 2500 metres del Pas dels Lladres, un altiplà verdíssim amb un estret corriol que enfila en direcció oest-sud-oest però del qual tothom passa olímpicament, retallant el camí en línia recta tot i que d'aquesta manera resulta molt més incòmode avançar ja que el terreny està ple de bonys on sembla prou fàcil deixar-se el turmell si no es va ben atent. Com a espectadors de luxe tenim alguns cavalls, animals majestuosos als quals és formidable veure corrent en llibertat, i ramats de sinistres vaques que sempre s'estiren massa a prop del camí, com volent donar a entendre que aquella és la seva terra i que faríem bé d'allunyar-nos-en si no volem una bona cornada. Miro d'ignorar-les i segueixo la meva marxa en el que sembla un joc de tocar i parar amb els koales; ara m'avancen ells, ara els avanço jo, fins que ens plantem al control de Coma Morera (km 18.9, 3h29'), on no hi ha massa a fer a banda de reomplir la motxilla per al llarguíssim descens fins La Molina.

Fins ara he estat molt curós decidint en quins trams havia de caminar i en quins podia córrer, cosa que he anat fent només en terreny clarament favorable i que han estat estones molt curtes, difícilment més de cinc-cents metres seguits trotant. Ara, però, m'enfronto a un descens de 8.5 km que posarà a prova la resistència i preparació de les meves potes. Encara que volgués posar-hi seny, el terreny és prou inclinat com per sentir-me estúpid si intento caminar-lo, així que em llenço muntanya avall per una pista força ampla i vaig deixant gent enrere. Em concentro plenament en les sensacions que provenen dels meus genolls, i em satisfà molt no detectar res estrany. On sí comença el malestar és a la planta del peu dret, on tants quilòmetres de baixada estan construint una butllofa que pot acabar sent molt molesta. Això m'està ben empleat per haver començat la cursa sense embolicar-me els peus amb esparadrap.

El cas és que arribo a la Molina (km 27.1, 4h38') content i amb molt bon cos, i allí sec per endrapar amb calma un plat d'amanida de pasta. Noto els peus molt calents, no sé si perquè els mitjons són nous o perquè han perdut el costum de descensos perllongats. Mentre menjo veig el Moisés Aguilar, un col·lega de l'any passat a qui també em fa molta il·lusió retrobar; ell ja va sortint i diu que no pateixi, que ja l'enxamparé, però no hi confio gaire. Em sorprèn molt que hagin tornat a posar gaspatxo als avituallaments, encara que no tant com l'any passat. Diuen que és recomanació de la dietista, però a mi em sembla que s'ha de ser molt atrevit per beure una cosa que repeteix tant abans de fer exercici durant hores.

Se surt de la Molina per un tram de carretera que pica força cap amunt, per després passar a un tram de corriol encara més pronunciat. Durant tota la pujada tinc un paio vint metres davant meu, i una parella que porta un gos una mica més enllà. L'any passat hauria forçat per caçar-los, però ara sé que aquesta no és la meva guerra i pujo a un ritme còmode, mantenint-los a la vista tota l'estona, i finalment ens agrupem en tornar a creuar la carretera. Adverteixo a la parella que el seu gos s'ha amagat sota un cotxe aparcat, però diuen que no és d'ells, que els ha seguit; espero que el quisso sàpiga tornar a casa.

S'estableix així un diàleg en aquest nou grup i la veu cantant la porta un senyor amb ulleres, alt i esprimatxat, que també resulta ser membre del CEI. Comença a explicar que ell tota la via ha estat igual, que té 53 anys i li encanten les noies de 30, cosa que ja li passava quan en tenia 18. Parlen que les dones d'ara no són com les d'abans i riuen plegats en una complicitat que se m'escapa, però somric per si de cas, no fos cas que m'acusessin de descortès. Sense posar-se gens verds, cosa que lamento profundament doncs sóc un gran fan de les converses de pit i cuixa, passen a debatre sobre el nefast estat del sistema educatiu; que els nens fan el que volen, que tot és un "mama vull, mama compra", que les mares es queixen dels tutors quan en realitat les seves nenes són unes filles de puta des dels sis anys i que, en el fons, amb Franco s'estudiava millor.

Amb tot això ja hem entrat en terreny de l'estació d'esquí, que sempre és una visió força curiosa sense un sol gram de neu, i ens dirigim al Coll de Pal. Em quedo a soles amb el senyor alt quan ens comença a assotar un terrible vent de cara; provo de refugiar-me a la seva esquena però no funciona, així que avancem de costat petant la xerrada. Cinquanta metres més endavant ja puc veure al Moisés, però el ritme que tenim ara és suficientment alt com per saltar i ell té un motor poderós, així que no m'arrisco a quedar-me atrapat en terra de ningú. El meu company és excursionista de tota la vida i va començar amb les marxes fa un parell d'anys, sempre pensant en la Núria-Queralt, i ara es troba enormement excitat per estar-se enfrontant al seu gran repte, tot i que també està inscrit al diabòlic Ultra Trail d'Andorra, que sens dubte ha de ser la prova d'Europa amb un percentatge més alt de retirats i participants fora de control. Jo li explico la meva situació, tot i que començo a portar massa bona cara com perquè la gent cregui que només he entrenat dues setmanes. I també li explico que sense competir i anar a fer un bon temps estic vivint la cursa d'una manera molt diferent, que ara que el meu repte ja no és caçar al paio de davant sinó que tot passa per anar fent quilòmetres puc gaudir molt més de l'entorn i el paisatge. Ja que hi som, aprofito per preguntar-li perquè coi porta una motxilla tan tremendament grossa, una característica comuna a molts altres excursionistes que des del meu punt de vista és sovint causa de la seva perdició. Ell riu i parla de samarretes llargues, impermeables, ampolles d'aigua i farmaciola (!?), però això no és suficient per arribar al volum de la bossa que arrossega muntanya amunt, que tranquil·lament ha de ser quatre quilos més pesada que la meva (justament a l'altre extrem, amb només allò que és indispensable).

El camí plegats ha estat molt agradable, però ja ha comentat en algun moment que pateix molt a les baixades, especialment si són pedregoses, i això és justament el que ens espera. Així que li dic adéu i marxo sol de nou, i en cosa de mig quilòmetre aconsegueixo finalment enllaçar amb el Moisès. Ens posem al dia de xacres i lesions, doncs ell també és de patiment crònic als turmells, i recordem amb un ample somriure la Sònia, una estupenda noia que corria amb ell quan el vaig conèixer al Meridià Verd. Mentrestant, els dos companys que han vingut avui amb ell han quedat enrere; em diu que són debutants i que potser els ha espremut massa i que no vol deixar-los tirats, així que ens acomiadem. És una gran llàstima, perquè a més de ser una gran persona, el Moisès és un dièsel fenomenal que sempre va a més conforma avancen els quilòmetres, i al seu costat es fa molt difícil defallir com ja vaig comprovar l'any passat a la Marxa Romànica de Navàs.

No hi ha temps per lamentar-se, doncs el terreny segueix sent favorable però cal estar atent perquè per arribar al següent control el camí porta per un corriol estret i pedregós, força tècnic, de nou avançant entre arbres ara que anem perdent altitud. Arribo bé al Refugi de Rebost (km 40.6, 7h03') i no m'hi aturo gaire estona, la justa per devorar uns quants talls de síndria i un parell de gots de te amb llimona (no està calent) que entra de meravella. Recordo perfectament que sortint d'aquí l'any passat ja em vaig haver de posar el frontal, però avui encara queden unes quantes hores de llum, així que trobo que el canvi d'horari imposat per l'organització (hem sortit a les 11 en lloc de les 15) resulta favorable tot i la matinada que hem hagut de fer per arribar a Berga.

Sortint del refugi el corriol s'endinsa en una arbreda molt densa, i a banda i banda es poden sentir les esquelles i mugits de les vaques, però aquestes resulten impossibles de veure. Mai no em cansaré de dir-ho, però sense arribar a fer-me por, aquests animals em posen molt intranquil. Vaig tirant endavant en un estat d'extrema tensió quan de sobte sento la campana d'una vaca repicant agitadament i acostant-se a mi; encara no he tingut temps d'entendre la situació quan veig l'immens animal apareixent entre els arbres davant meu, a menys de deu metres, i reclamant l'estret camí per a ella soleta a tota velocitat. M'aparto com puc llençant-me a un matoll i la deixo passar, a ella i també a una altra bestiota que la persegueix. M'aixeco, nerviós, i reprenc la marxa, però no han passat dos minuts quan de nou es repeteix l'escena, només que aquest cop l'enemic ve en cursa pel marge esquerre del corriol, que fa baixada, i amb una embranzida brutal. Porta el cap baix i la mirada fixa al front, no tinc cap dubte que si no m'arribo a apartar m'hauria envestit amb les banyes i fins aquí hauria arribat la marxa. Si no fos perquè la gent avui dia no va a l'alta muntanya a trobar-se amb vaques salvatges, aquesta seria una temàtica excel·lent per a una pel·lícula de terror en la línia de Los pájaros, Tiburón o Piraña. Les vaques són malvades, de veritat, creieu-me.

Sense més incidències destacables, el camí segueix igual de complicat fins arribar a Bagà (km 47.7, 8h16'), i a les portes de la vila hi ha en Paco Ramos fent fotografies dels participants, un altre company del CEI al qual em fa molt alegre retrobar. De nou puc dir que de dia es baixa mil cops millor que de nit. A la plaça del poble trobo l'avituallament, hi ha una gentada. Molts corredors descansen asseguts contra la paret o es refresquen a la font. La jornada està sent molt calorosa i alguns fins i tot s'atreveixen a treure's els mitjons i remullar els peus. Tot i la intensa cremor que sento als peus jo no ho puc fer, perquè per tal d'evitar el creixement de la butllofa he cenyit al màxim els cordons de les vambes i ara he de suportar com la llengüeta es clava al pont d'ambdós peus; si afluixo la pressió, després el dolor serà molt superior. Un paio argentí amb qui he compartit una estona a l'inici de la baixada s'acosta a saludar i felicitar-me per la meva habilitat en el descens, diu que ells és molt ràpid baixant i que no li passa sovint, això de no poder seguir algú, i això em fa feliç i m'omple d'orgull.

Sec i menjo un plat d'amanida russa sense presses, i escolto nombroses lamentacions al meu voltant; penso que aquest control serà la tomba de molts participants. Un d'ells, però, sembla que no defalliria ni després d'una setmana en marxa; ja l'he vist a la Molina celebrant el menjar i agraint escandalosament la tasca dels voluntaris, i ara de nou el veig fent enrenou arreu i recollint curosament alguns bocins de teca que li han caigut a terra, esforç extra que jo no estaria disposat a fer.

Els propers cinc quilòmetres i mig de recorregut presenten un desnivell positiu de 700 metres, una bona pallissa, però surto de Bagà disposat a enfrontar-los ple d'entusiasme i encara amb molt bones sensacions. Començo la pujada amb dos toros de motxilla gegantina davant meu, però en pocs minuts fan figa i em cedeixen la capdavantera. Merda, jo no vull haver de marcar el ritme! No hi ha altre remei, així que procuro pujar a una bona velocitat. Aviat descobreixo un nou enemic, la xafogor de la tarda, que em deixa banyat en suor. Els quilòmetres cauen molt lentament, i tot i que sento veus a la meva esquena, quan em giro no puc veure ningú. Estic sol i incomunicat, i amb la digestió m'entra son, i el meu bon humor es va esvaint progressivament. La vegetació s'espesseix, les copes dels arbres s'uneixen i ja no passa tanta llum; en alguns moments l'ambient es podria considerar fins i tot fresc, i aleshores se'm refreda el pit mullat per la suor, i m'assalta una tos de gos que ahir no tenia i que s'ha d'haver gestat aquest migdia pujant al Pas dels Lladres. L'ambient és tètric, el corriol discorre sobre un llit de fulles mortes i humides que avancen cap a la putrefacció per alimentar el sòl; la pujada no cessa, i el ritme es fa cada cop més lent i agònic, avanço d'una manera que em recorda poderosament la marxa zombi del festival de cine de Sitges, i això no és bo.

La desesperació ja s'ha apoderat de mi i em fa frenar, de manera que per darrere m'atrapen l'argentí i un altre paio que ja tinc vist i que ha fet totes les curses de la copa una pila de cops, el llegendari Paco Robles. Penso que si m'enganxo a ells potser tindré algú amb qui parlar i la cosa m'anirà millor, però la seva marxa també és molt irregular; ara s'atura un a fer estiraments, ara para l'altre per a un petit descans. Es podria pensar que no em volen fer la pujada. Sigui com sigui, l'única sortida és tirar endavant amb ànims sinistres, però no em puc treure del cap tot el que encara queda per fer, i que el dia ens acompanyarà fins Gisclareny però arribant a Saldes ja serà fosc i la nit serà terrible, sobretot amb aquesta tos. Quina necessitat hi ha d'arribar fins el final? Ja he fet molt més del que es podia esperar de mi. L'any passat estava obligat acabar per sumar els punts de la copa catalana, però aquest cop res no em lliga. Sí és veritat que l'Ultra Fail du Mont Blanc està en joc, i que necessito imperiosament sumar el desnivell que porta a la Gallina Pelada, però de veritat que ja he fet prou i que estic molt cansat. I la tos? No tinc prou roba d'abric per enfrontar-me a la foscor, i no voldria pas acabar a l'hospital amb una pneumònia.

La idea de l'abandonament s'ha instal·lat fermament a la meva ment, però és una pràctica a la qual he estat contrari tota la meva vida, no en va una de les meves màximes és que la rendició no és una opció. Però ara mateix necessito que ho sigui, així que la meva ment treballa furiosament tot cercant justificacions i excuses que em permetin acabar el patiment aquí i ara. Finalment apareix algú, un noi del CEI que he conegut aquest matí i m'enganxo al seu darrere. No parlem perquè està escoltant música, però tenir algú a qui seguir alleuja una mica les meves penúries. I em planto a Gisclareny tenint clar que fins Saldes sí s'ha d'arribar, però que després ja veurem. Els 8.5 quilòmetres que hi havia de Bagà fins aquí (km 56.4, 10h24') m'han portat 2h08' i han servit per esmicolar la meva moral, mai hauria esperat que això fos possible en una distància tan petita.

Un grup de dones fan fotos als participants que anem arribant i m'arrenquen un somriure, però tot el que vull és plantar el cul en un banc i descansar una estona. Al punt de control coincideixo novament amb el més motivat de tots, que intenta recordar a quina actriu famosa s'assembla una de les que fan fotos. Sent dir a un paio del meu costat que es vol retirar i es torna boig i l'intenta convèncer del contrari. Jo em sumo a la conversa comentant que també estic molt a prop de dir prou i ell respon que seria un error fatal, que ell ho va fer l'any passat i porta dotze mesos penedint-se'n. Segueix parlant amb uns i altres fins que agafa els bastons i es disposa a marxar, i li demano que em doni uns segons per pixar, que vull anar amb ell, que serà una bona font de motivació.

És sortir del poble i de nou encarar una rampa terrible; cagon la puta, aquesta cursa està feta amb molt mala idea. Havíem caminat un parell de minuts amb tranquil·litat, però en arribar a la pujada el col·lega es posa un bastó a cada mà i es llença muntanya amunt a una velocitat demencial. El canvi de ritme m'agafa totalment per sorpresa, i com encara tinc un entrepà a mig menjar a la mà pateixo sobre manera per seguir-lo. Aguanto vint metres enganxat darrere seu, però les meves pulsacions s'han disparat a zones de patiment i el coi de pa bimbo no em deixa respirar bé, no vull rebentar i em veig forçat a aixecar el peu i deixar-lo marxar. Freno i miro cap enrere buscant algun altre company d'aventura, i la meva mirada només troba l'argentí, que puja vermell com un tomàquet i amb el rostre contorsionat. Merda, torno a mirar endavant, la màquina ja és a gairebé deu metres de distància, però en aquest petit instant de repòs he entès que aquest home és l'última esperança que em queda si vull arribar a la línia de meta, i salto de nou a la seva roda.

Aquesta pujada acaba abans de dos quilòmetres i aleshores el terreny torna a ser favorable, cosa que em permet respirar de nou i enllestir el maleït entrepà. Pel que he pogut sentir abans, el meu guia s'anomena Òscar, però la gent el coneix com a Gralla. L'Òscar no es gaire bo baixant perquè té un lligament del peu trencat, així que en aquestes zones anem a una marxa més relaxada, però igualment seguim avançant a bon ritme i aviat cacem a un col·lega seu que es diu Dani i els tres plegats anem obrint camí cap a Saldes, ocupant jo sempre la darrera posició del grup. Es fa fosc i és hora de treure el frontals, els meus dos acompanyants porten unes llanternes bestials, mentre que la meva no il·lumina una merda. La nit anterior la vaig provar a casa i em va semblar que no calia comprar piles noves però clar, no és el mateix il·luminar una habitació de quatre metres quadrats que un bosc. Et felicito, fill. Els altres dos es dediquen a debatre animadament sobre els seus frontals, i és que l'Òscar té un blog (gralla forever) on comenta tot equip de muntanya que va comprant i provant, i és tot un expert en el tema. Així, mentre ells parlen de la quantitat de leds òptima i de si la bateria ha d'anar al cap, a la motxilla o a la cintura, jo estic doblement feliç per la seva companyia perquè si hagués de moure'm sol amb la llum que surt del meu cap estaria més perdut que amb un encenedor.

L'últim tram abans d'accedir a Saldes torna a picar seriosament cap amunt, amb tres quilòmetres que suposen un desnivell positiu de tres-cents metres. L'Òscar posa el turbo de nou i el Dani es queda enrere, jo m'inclino cap endavant per baixar el meu centre de gravetat i em concentro a seguir les passes de la màquina i no menjar-me cap pedra. També he d'agafar els tirants de la motxilla i estirar-los cap endavant per alleujar la càrrega que reposa sobre la meva esquena, estic patint molt a la zona lumbar. Arribem al poble quan falten vint minuts per a les onze de la nit, i una vintena de persones que estan sopant i fent una copa a la terrassa d'un bar ens reben amb un sonor aplaudiment. Uf, quina emoció i quina gran càrrega de moral que suposa això, gràcies! Aquest punt de control (km 63.1, 11h39') és l'últim on es pot abandonar amb els taxis de l'organització, i l'excusa més sòlida que tenia per quedar-m'hi, el fred, ja no té sentit perquè amb el ritme del Gralla porto una suada a sobre que tela. Ell, com és norma de la casa, entra al control cridant, felicitant i saludant. Truca a la seva dona i li comunica que ja som aquí, "pero que todavía falta lo más fuerte, un pepinaco!". I amb això del pepino aquí i pepino allà, aconsegueix que tots els presents al control es descollonin de riure, quin paio més formidable per alegrar el dia a tothom.

Després d'una bona estona menjant meló i codony, arrenquem de nou, perquè aquesta és una altra de les especialitats del mestre, perdre un temps excessiu socialitzant als avituallaments, però a mi això ja em va bé perquè així puc descansar. El següent punt de control el tenim a només 4.5 km, però molt durs, amb 400 metres cap amunt. Seguim devorant corredors gràcies al ritme devastador de l'Òscar, que enfila la muntanya com un boig en persecució del Paco, el seu col·lega a qui cacem cada vegada però que escapa gràcies a un temps d'espera molt inferior en els punts de control. Cada cop que deixem algú enrere l'animo que s'uneixi a nosaltres, que aquest tren és el més segur per arribar a meta, però no tenen forces per posar-se a roda. Això fa que em pregunti "per què? Per què collons sóc capaç de seguir enganxat a aquesta màquina?"; em sento una mica Mourinho, la veritat. Ell em contesta que és perquè tinc una força de voluntat a prova de bombes, però no hi estic d'acord, perquè per fer el que estic fent també necessito unes cames que haurien d'haver perdut tota la seva força després de tants mesos aturades. En tot cas, gràcies de tot cor al meu cos per estar oferint aquest rendiment tan extraordinari. Si seguim així, arribaré abans del que hauria arribat l'any passat estant en forma. Tot petant la xerrada, l'Òscar em comenta que ell no porta ni dos anys en això de les marxes i que entre setmana mai no entrena, però que cada capde té alguna marxa i si no fa sortides per coronar algun cim i així mantenir-se en forma.

Ventilem el tram fins el Parc de Palomera (km 67.8, 12h49') en poc més d'una hora, i allí ens atén un grup de jovent d'allò més trempats. L'Òscar s'entusiasma enormement amb el Wilson, una síndria tallada amb una cara sinistra a l'estil de les carbasses de Halloween, i l'autor de l'obra infla el pit tot orgullós. Bevem brou i mengem pasta, i quan m'aixeco per marxar descobreixo que he perdut la gorra pel camí. Merda, em va costar 20 euros i li tenia molta estima, però així aniré més lleuger el que queda de recorregut. Sortim considerant la possibilitat de posar-nos el paravents perquè ens hem refredat una mica, però ara hem de tornar a suar així que millor deixar-ho estar. Darrere nostre, un calb sembla encabritat per l'alegria excessiva de l'Òscar i anuncia que "les vamos a enseñar cómo se sube!". Es fot una dosi d'overstim i en dóna una al seu company, ordenant-li que s'enganxi a ell i que ja veurà com això està fet en un obrir i tancar d'ulls. Ara ens espera el tram més dur de tota la cursa, 3.6 km i 640 metres positius per coronar la Gallina Pelada, de manera que quedem bastant sorpresos per aquestes vacil·lades i decidim esperar esdeveniments posant-nos a la seva roda.

Com era d'esperar, el calb fa bluf i aviat comença a renegar. El seu amic pregunta si l'overstim no hauria d'haver fet ja efecte i ell contesta que no, que millor esperar una mica. Jo els dic que millor fotre-se'n un altre, ells dubten però quan em senten riure abandonen la idea. L'overstim aquest és un gel energètic que fan servir els super professionals i que és molt car, jo mateix m'he deixat un dineral en una caixa i se suposa que els has d'anar prenent regularment durant la cursa. En la meva experiència no serveixen absolutament de res, excepte per deixar-te l'estómac fet una merda. I així anem pujant molt més lentament que en anteriors trams, escoltant les malediccions i queixes del calb. Jo tampoc vaig gens fi, m'aferro amb força als tirants de la motxilla pensant que d'alguna manera així m'arrossego cap endavant i procuro no pensar en les moltes parts del cos que em fan mal. La lenta marxa segueix fins que un grup de quatre enllaça per darrere. Van més ràpid i marxem amb ells, i al calb ja no li tornarem a veure el pèl, valgui la redundància. Els últims metres de l'ascensió em resulten molt agònics, i la meva ment divaga canviant el nom de la muntanya, Gallina Pirata, Gallina Picada, Gallina Petarda... I pensar que sortint de Gisclareny un paio deia que pensava arribar a dalt en hora i mitja!

Quan fem el cim ens espera una parella de voluntaris, una segella el nostre pas i l'altre dorm embolicat en un sac de dormir. Els agraïm la seva feina i els desitgem que acabin de passar una bona nit, és increïble que estiguin aquí dalt per amor a l'art, bravo! Ja no tenim la protecció dels arbres i el vent bufa fort, és moment de posar-se el paravents i contemplar durant uns instants aquest cel tan bellament estrellat, estem per sobre dels dos mil dos-cents metres i no es veu ni un núvol, un regal per a l'esperit.

Encara hem de caminar una estona fins que comenci la baixada, i aquí em despenjo una mica perquè començo a estar molt i molt cansat i amb sensació de missió acomplerta, el que més volia jo era acumular desnivell i ja tinc totes les pujades de la cursa. Paro a pixar un moment pensant que a la baixada enganxaré ràpidament a l'Òscar, però quan reprenc la marxa descobreixo la gravetat del meu error, doncs ha avançat als quatre nanos que van amb nosaltres i ha començat a obrir camí. Jo no m'hi veig una merda i em trobo obligat a quedar-me amb aquesta gent, però encara així el terreny és terrible; una baixada molt dura, plena de pedrotes disposades a cedir a la mínima i d'arrels traïdores. He de suar molt per seguir-los, doncs el meu frontal no em permet veure bé els obstacles i m'estic jugant el coll. Així estem que ells agafen cinc metres d'avantatge i de sobte em veig sumit en la foscor, començo a intentar córrer presa del pànic perquè si no els torno a enganxar no podré seguir endavant, així de poc il·lumina el meu llum. La desesperació em fa relliscar i caure de cul a terra, però afortunadament el soroll alerta els meus companys de marxa i l'últim d'ells s'atura per veure si estic bé, i d'aquesta manera em puc reincorporar al grup. Al cap d'uns minuts, un es para un instant per respirar i passo a ocupar la posició del mig, amb dos llums davant i dos darrere, ja ben protegit entre un concert de pets.

Anem baixant per la muntanya amb gran pena i fatiga, el terreny segueix sent nefast per afrontar-lo de nit. Un crit de joia esquinça el silenci d'un bosc fosc com la gola d'un llop, això vol dir que el Gralla ja ha arribat al següent punt de control, i calculo que ens porta uns cinc minuts d'avantatge. En aquestes que el primer del grup diu que necessita un kit kat i seu sobre una pedra. Hauria d'esperar amb ells però tiro endavant perquè tinc por de perdre l'Òscar per sempre; de fet, tinc molt clar que si no el trobo al control em retiraré. La meva aventura en solitari pel bosc no dura ni vint metres, avanço gairebé a les palpentes buscant cintes blanques penjades en els arbres i no hi ha manera, ni tan sols mirant la ruta marcada pel GPS, així que dono mitja volta i comprovo agraït que el descans d'aquells quatre no ha durat gaire. Quan finalment assolim el control de Peguera (km 74.4, 15h05'), escolto una rialla inconfusible que m'omple de felicitat, el Gralla em saluda amb entusiasme i xerra animadament amb una senyora que el recorda d'un control de la Marxa Romànica de Navàs i que a més estava avisada de la seva arribada, doncs els de la síndria Wilson l'havien trucada per dir "estigueu atents que ve un corredor molt simpàtic".

Ell ja porta una bona estona aquí així que sortim abans del que hauria volgut, mentre els altres quatre resten asseguts parlant de prendre's un descans d'una hora perquè un d'ells està blanc i ja fa estona que no diu paraula. Un col·lega seu els acompanya amb furgoneta d'avituallament, així que si han d'abandonar ho tenen fàcil, potser massa i tot, les temptacions no són bones. Li comento a l'Òscar que no les tenia totes de trobar-lo al control, i em respon que a veure si estic burro o què, que m'estava esperant i que s'havia sorprès molt quan m'havia vist desaparèixer del seu darrere a l'inici del descens.

I a partir d'aquí ja està gairebé tot fet, l'única nota d'interès que queda és descobrir d'on surt el nom de Gralla. Resulta que ell abans es dedicava a la bici de muntanya i es donava ànims per a les baixades fotent crits, cosa que no em sorprèn gens, i un company el va batejar amb aquest mot que correspon a un ocell de la família dels còrvids; molt ben trobat tot plegat. I tornant a la cursa, el terreny que ens queda per davant és favorable en la major part excepte l'accés al Santuari de Queralt, al qual s'arriba per una sèrie d'interminables escales que acaben de trencar-nos les cames, però no pitjors que les altres escales que fan la baixada cap a Berga, on arribem després de divuit hores i cinquanta-tres minuts, amb el sol ja despuntant a l'horitzó. El meu sempre inestable estómac, que durant la primera hora de cursa s'havia mostrat bel·ligerant, té la increïble decència de permetre'm creuar la línia de meta abans d'haver de cagar. Estic tan cansat i adolorit que gairebé no puc ni sentir alegria, ha de passar una bona estona per entendre que me n'he sortit i que a sobre ho he fet en un temps extraordinari, i ara sí que un somriure esgotat es dibuixa en els meus llavis.

Es fa de dia ràpidament i amb el Paco i l'Òscar anem a fer un cafè a la caravana d'aquest últim, on la seva dona ja s'ha aixecat i s'ha llevat per fer-li una foto creuant la meta. Parlem d'una propera sortida a La Porta del Cel amb ells que em vindria molt bé i ens acomiadem amb una forta abraçada, perquè aquest home és extraordinari i mai ningú havia fet tant per mi en una cursa. Encara falta més d'una hora per al primer bus a Barcelona, així que m'encamino al poliesportiu a fer-me una dutxa inútil, sense sabó i posant-me la mateixa roba perquè no tinc res de recanvi, i marxo cap a la parada. Allí ja esperen un home que ha abandonat fa moltes hores i que està a totes les marxes, i un crack que ha acabat en 14h30'; i tots dos estan fins els ous d'esperar. Al cap d'una estona apareix el col·lega de 53 anys a qui no veia des del Coll de Pal, molt content per acabar i disposat a no confiar mai més en mi, perquè això d'haver acabat tan bé havent entrenat només dues setmanes no s'ho creu ningú.

Recorregut i altimetria de la cursa a Garmin Connect.

Trondheim-Bodø: El tren de l'infern

2011-05-19T11:37:00.003+02:00

23:50

Tren nocturn des de l'antiga capital fins a l'última "ciutat" de Noruega, ja dins del Cercle Polar Àrtic. M'acompanyen una motxilla descomunal de la qual pengen dues vambes mullades, uns mitjons humits que aviat han de començar a fer pudor, i un bitllet d'interrail. Vaig meditar molt al voltant de l'opció més econòmica per moure'm en aquest periple a través de Noruega, i em va semblar que poder viatjar 4 dies en un mes per 200 euros seria millor que intentar comprar per avançat places de tren en oferta que més endavant podrien comprometre la meva llibertat de moviments i capacitat d'improvisació. Especialment si es té en compte que vaig sortir de Barcelona sense una idea clara d'on i quan volia anar.

De moment, l'error està sent garrafal. Amb menys de dos dies d'antelació encara es poden comprar fàcilment bitllets miniprijs per 299 corones, uns 38 euros; i a sobre per a un dels trajectes llargs que havia de fer amb l'interrail el tren va petar i vaig haver d'afluixar 600 putes corones per passar quinze hores tancat en un autobús amb un freak que portava una maleta de Warhammer i dormia recolzant el seu cap a la meva espatlla. Per anar d'Oslo a Stavanger vaig reservar seient seguint consell del paio de la taquilla, 6 euros més per la cara en un tren amb moltes places buides. Per viatjar a Bodø em nego a deixar-me estafar de nou.

Per a la meva sorpresa, la zona de butaques del tren està força plena, i és que només ocupa un dels vagons del tren, seixanta seients en total. Després de donar una ullada em decanto per l'única finestra lliure, però no passa un minut abans que arribi la propietària per fer-me fora, i passo a seure al costat d'una vella. El seient es reclina amb un angle molt generós, sembla que dormiré bé

El tren arrenca i apareix el revisor, conversa durant un llarg minut amb un noi i l'envia a l'altre cantó del vagó. M'arriba el torn i veu que no tinc reserva, posa mala cara i diu que passi al seient 30. Cap problema, per un moment he pensat que potser estava tot ple i ja estava llest per discutir perquè no penso baixar del tren. Quan arribo a la butaca que m'han designat, però, em cau l'ànima als peus. Els números 29 i 30 estan disposats en el sentit oposat al de la resta de seients, formant un grup de quatre indicat per als viatges d'amigots, com els àrabs que ocupen la mateixa formació a l'altra banda del passadís.

Al meu costat seu el noi que abans s'ha aixecat, el molt afortunat té finestra i ningú enfront, de manera que pot estirar els peus. Davant meu, un home molt gras, amb una panxa que sobresurt 20 centímetres del nivell del pit, i una papada força considerable. Per sobre de la quarantena, se'l veu terriblement incòmode en una butaca que el té atrapat. La calefacció està posada, fa calor i li sua el front, i s'hi passa uns dits com botifarrons per netejar-lo, però pel camí remena un cabell cada cop més desordenat. El pobre resulta grotesc. Darrere del meu seient, una paret que divideix el vagó en dos sense cap funció real excepte la d'impedir que em pugui reclinar; el porquet sí pot però no ho fa, per què? El porquet té bitllet però ha triat un lloc de merda, podent com a mínim haver agafat la finestra buida que hi ha al seu costat, per què?

Són quarts d'una de la matinada i no han apagat els llums del tren. Definitivament, els noruecs desconeixen conceptes com descans, estalvi i cicles vitals. Els àrabs fan petar la xerrada. El noi del costat respira profundament mentre jau amb les cames estirades i les mans a les butxaques, tot ell encarcarat en un angle de noranta graus. El porquet mira de trobar una postura, temo que en el moment que aconsegueixi adormir-se començarà a roncar.

A fora, el cel encara no és fosc i mai no ho serà. M'espera una nit molt llarga per davant.

00:52

El porquet ha començat a roncar, marxo a voltar pel tren. Al vagó restaurant només hi ha el revisor, que seu espaterrat en una cadira al mig de la sala, controlant-ho tot. Hi ha unes butaques collonudes, buides, ens mirem i no cal que pregunti res perquè ja sé que no deixarà que m'hi quedi dormint.

Torno al vagó 4 i descobreixo que han tingut la caritat humana d'apagar els llums. Arribo al seient 30 però no hi vull tornar a seure, i m'instal·lo una mica més enrere, al costat d'un vell malcarat que dorm inclinat cap a la seva esquerra i no deixa que em posi còmode a la butaca. Em reclino i tanco els ulls, però l'amenaça latent del revisor no deixa descansar la meva ment.

El tren s'atura a Lavanger, els llums de l'andana brillen amb força i la meitat del passatge es desperta, els altres ja ho estaven. No hi ha cortines. El vell del costat estira el coll com una tortuga traient el cap de la closca i es tira un rot silenciós, d'aquells amb oloreta a menjar. Des d'aquí puc veure com el cap del porquet penja sobre l'abisme del passadís, però les seves espatlles són amples i li proporcionen un bon coixí. Arrenquem de nou, no s'ha sentit cap porta, sembla que conservaré el seient una estona més.

01:04

Una nova parada, no en puc veure el nom. Ningú baixa, ningú entra, som un tren fantasma recorrent estacions abandonades. El vell del costat seu amb el cap completament caigut cap endavant, si fos més jove el sistema nerviós el despertaria indicant que així no es pot estar, però el pobre està massa atrotinat. Premo un botonet i reclino encara més el seient El veí del costat també ho intenta i renega en veu baixa, el seu no funciona. També vells, ni ell ni l'esposa poden dormir, i miren per la finestra, però tot el que es pot veure són arbres negres passant a tota velocitat.

01:47

El tren s'atura en un altre poble de quatre cases. Entra algú al vagó i troba el seu seient ocupat per un jove amb el cap rapat, reclama al revisor i aquest obliga el skin a moure's. El paio s'acosta a la meva zona emprenyat i discuteix amb el vell de l'esquerra, el que no pot dormir. No entenc res de la discussió, però aparentment el pelat diu que aquell és el seu lloc i el senyor es nega a moure's i m'assenyala perquè jo no hauria de seure allí. Demano al noi veure el bitllet i pregunto si és el número 15. Em responen en noruec i amb males maneres. Doncs que es fotin, jo només em moure si el revisor m'hi obliga. Quan ve a posar pau, però, el que fa és emportar-se al skin a una altra banda. Que es fotin.

02:26

El vell del meu costat es trasllada al seient de darrere. "Per estar més còmode", diu. Sensacional.

03:34

Seguim aturant-nos cada dos per tres, i cada cop que obro els ulls he de mirar el rellotge perquè a fora hi ha molta llum i sembla que ja haguem d'arribar. Però no, senzillament estem avançant cap al nord i la nit comença a ser un vague record del cru hivern. Malgrat tot, les muntanyes es veuen molt nevades i plovisqueja arreu. No sé si duraré gaire temps per aquestes latituds.

El millor esmorzar

2011-04-22T13:27:00.003+02:00

A steamy appetizing smell rose from the plate: he took up the knife and the fork and, with the sharp clean action of a craftsman, cut off a corner of the toast and tomato and raised it slowly to his mouth, eating with relish and hardly noticing people sitting roundabout. Each wielding of his knife and fork, each geometrical cut of the slice of toast, each curve and twist of his lips joined in a complex and regular motion that gave him great satisfaction. He ate slowly, quietly and contentedly, aware only of himself and his body being warmed and made tolerable once more by food. The leisurely movement of a spoon and cup and saucer made up the familiar noise of late breakfast in a crowded café, sounded like music flowing here and there in variations of rhythm.

- Uncle Ernest, The loneliness of the long distance runner, d'Alan Sillitoe, p. 56

Diria que el menjar no és un tema que es tracti habitualment en la literatura, i de ben segur mai no he llegit una descripció que m'hagi fet evocar un personatge obtenint major satisfacció del seu plat. Per això, passo de traduir el deliciós esmorzar d'aquest pobre diable, perquè massa idees es perdrien pel camí.

Cas d'estudi: spaghetti alla puttanesca

2011-02-28T21:23:00.006+01:00

Coneixes una noia. És maca i té un d'aquells somriure encisadors que tant t'agraden. Sembla tímida, però no dubta a disfressar-se d'enemic d'en Batman i a estirar-se al bell mig de la ciutat amb gent que acaba de conèixer. Tres punts a favor. Aconsegueixes el seu facebook i resulta que té xicot. Vaja, una llàstima, però també una cosa menys de què preocupar-se.

Passa l'estiu, us feu amics i us acostumeu a emprendre plegats el camí de tornada a casa. Els arbres perden el seu fullam i, a les acaballes de la tardor, un dia la veus d'una altra manera. Ràpidament salten totes les alarmes, ella estima el seu xicot i tu no et pots permetre l'obertura d'un nou front emocional que fa tota la cara d'haver de derivar en una llarga i costosa guerra de desgast. Però no ets dels que atenen a raons, i aviat et trobes orbitant al seu voltant per descobrir meravellat que riu totes i cadascuna de les teves gràcies. La primera pàgina del manual diu que les has de fer riure, sembla que la cosa funciona.
I sí, en un curt espai de temps accedeix a entrar al teu llit després d'haver-li arrencat la promesa de l'entrega d'unes calces brutes. Els primers dies són de passió desenfrenada i per moments sembla que aconseguireu demostrar a una amiga comuna que és possible enamorar-se després de les primeres cent quaranta-vuit hores de coneixença. Però no, la cosa queda reduïda a una rutina de sexe i estima amistosa, periòdicament esquitxada pels tweets d'algun aspirant amb currículum de perdedor, rumors maliciosos, i llargs correus electrònics.

Ella té una gran preocupació, i és que deixis de parlar-li. Això ve motivat per la teva afició a aixecar telons d'acer imaginaris quan una relació et comença a fer mal, i perquè ella ja ha perdut a algunes persones properes a causa de malentesos. La teva resposta, sense estar especialment definida, és bàsicament que depèn de com de greu te la foti.

I entre una cosa i l'altra, us planteu a la nit de dissabte vint-i-sis de febrer. Passa el dia amb amigues i surt de nit amb una d'elles, un italià l'ha convidada a una festa. Aquest italià és amic d'un noi belga, i aquest belga és estudiant d'intercanvi i company de pis de la nostra ~~estimada~~ protagonista. Només s'han vist tres cops, però ell ja ha tingut temps de demanar-li el telèfon i convidar-la a aquest esdeveniment nocturn. Tot gentilesa, simpatia i amabilitat, ell.

Aquí és interessant afegir algunes dades, com que la teva amant (a falta d'una paraula que defineixi millor la relació) assegura detestar profundament tot allò que ve del país transalpí. La causa principal d'aquest odi és que l'home a qui ella va deixar ara s'entén amb una noia del país de la bota, i també que ella és molt espanyola i no li agrada que la gent sempre confongui les dues nacionalitats. Un altre detall rellevant és que rarament consumeix alcohol, perquè no li agrada.

Doncs bé, la cosa és arribar a aquesta festa i acceptar un beuratge misteriós els ingredients del qual els amfitrions es neguen a revelar. Després, beurà vi, cosa estraordinàriament excepcional; fumarà cigarretes de marihuana; i es servirà cubates de rom sense coca-cola, perquè té molta set i el refresc per excel·lència s'ha acabat.

I tu, pobre infeliç, la truques sortint d'un sopar perquè vols dormir amb ella, encara que saps que acollirà a la seva amiga i que ja t'ha dit "no tornarem a estar junts fins dilluns". Contesta amb veu pastosa, clarament èbria, i es repeteix en les poques frases comprensibles que és capaç d'articular. Et recita el que ha pres, i quan li falla la memòria un apuntador que no es separa del seu costat indica amb precisió quantes copes de tal o qual líquid ha ingerit. I no calla, per a tot té alguna cosa a dir. Ah, els italians, que simpàtics. I et diu que no sap què farà, fi de la trucada.

Molt bé, amb totes les fitxes ja disposades sobre la taula, comencem a reconstruir el puzle.

1. Un italià li demana el telèfon i la convida a una festa. Italians i espanyoles? Si algú pensa que vol parlar d'art barroc, que es desenganyi.
2. Ella ha estat molt interessada a saber què passaria si s'embolicava amb algú altre. Pensant en el futur, clar que sí, això està bé.
3. Una noia borratxa i un noi enganxat a ella, menjant-li l'orella. Ah, alcohol, l'ingredient perfecte, així ella pot posar una excusa al seu comportament i ell té la certesa que les seves defenses s'aniran afluixant.

Tornes a parlar amb ella una hora més tard, l'acompanyes telefònicament en el seu retorn sembrat de ziga-zagues. La seva amiga ha marxat a casa, però igualment prefereix dormir sense tu. Avui ha estat estranya tot el dia, distant, fugissera.

Empreneu un cop més el camí a la Vila de Gràcia, carregues la seva bicicleta nova, l'acompanyes al taller encara que tens altres coses a fer. Veient que no pensa treure el tema, comences l'interrogatori, disposat a seguir-lo fins que aconsegueixis les respostes que esperes, perquè tot està molt clar. Massa. La primera pregunta fa referència a la identitat de l'italià. Mentre escric això estic temptat d'acompanyar el mot que descriu la seva nacionalitat amb una pila d'adjectius pejoratius, però m'abstinc de fer-ho perquè aquí només hi ha una persona que ha obrat malament, i és ella. La segona pregunta és directa, "us vau besar?". Respon amb un "sí" sec i contundent, en l'últim gest de dignitat i decència de la jornada. Ha tingut trenta-sis hores per organitzar la seva defensa, però contra el meu silenci només és capaç de presentar aquesta qüestió, "penses que sóc una puta de merda?". Segueixo sense dir res, i al cap d'uns minuts afegeix, "deixaràs de parlar-me?".

El següent argument ja és de traca, "no entenc que t'enfadis així". Ah, vaja, potser hauria d'organitzar un castell de focs, llàstima que plogui i la pólvora estigui mullada. Després d'aquest brillant exercici d'egoisme, passem a la hipocresia. "Jo no esperava que passés això". No? De veritat? Hi ha gent que vol seguir fent creure que viu a Disney, i que quan un noi et demana el telèfon és perquè vol ser el teu amic, igual que quan t'envia deu missatges privats al dia, fins i tot des del Japó. A les persones de sexe femení en general, i a aquesta noia en particular, deixeu-me informar-vos que si un noi et parla, et demana el telèfon i et convida a una festa és perquè et vol follar. Punt. Seguim amb "no ha estat amb un qualsevol" (no, clar, us coneixíeu de fa anys) i més merda en la mateixa línia. El primer "perdó" no arriba fins la fase final de la discussió, que trist.

No ens estimàvem, no ens havíem de casar, però érem amics i només per això ja mereixo un mínim respecte. Puc entendre que es vulgui embolicar amb altres persones, però si vol disposar d'aquesta llibertat que s'asseguri de negociar-la per avançat. El seu ex va dir un cop que si ens besàvem cada dia ja érem parella, i a mi em sembla una definició força encertada. Si has d'enganyar algú fes-ho bé i procura que no ho sàpiga ell ni tampoc l'entorn. El proper cop que hagis de convertir un amic en protagonista de la teva farsa, concentra't en el glaçó de la copa, en lloc del líquid, i pensa en les conseqüències. Com quan tens pressa per deixar algú per xat o via telefònica, t'han perdut les maneres. No és el què, és el com.

Adéu.

Trenkakames 2010, tornaré per guanyar

2010-10-13T00:10:00.009+02:00

Quan vaig aterrar a Barcelona el 2 de juny de 2009, el verí de les ultramaratons ja corria per les meves venes després de debutar exitosament en els 70 km de la Ultra Licán Ray-Villarrica, a Chile. Els meus objectiu per a 2010 eren completar la Copa Catalana de Caminades de Resistència i finalitzar l'Ultra Trail du Mont Blanc, però per poder-m'hi inscriure necessitava abans sumar dos punts classificatoris per afegir-los als dos que ja tenia per haver completat la Matagalls-Montserrat 2007.

Aquell estiu estava bastant ocupat sortint de festa i el meu estat de forma deixava força a desitjar, de manera que quan un amic em va comentar que un company de feina seu estava preparant un Ironman i buscava gent amb qui entrenar vaig pensar que seria una bona ocasió per posar-me a to. El meu amic em va dir que el paio, anomenat Magí, havia quedat cinquè a la Trenkakames un any abans, un resultat amb què jo encara no podia ni somniar. Només vam compartir dues sortides perquè la diferència de nivell era abissal. El primer dia va estar força bé, corrent 15 km de nit per Collserola en què només em vaig despenjar a l'última pujada; la segona cita, però, va ser un fracàs. Vam quedar un diumenge d'agost a quarts d'onze del matí i ens vam dirigir a la Carretera de les Aigües, jo estava fatal, en ritmes de 6'-6'20" per km mentre que ell anava fàcilment un minut per quilòmetre més ràpid que jo. Aviat ho vaig veure i li vag dir que fes la seva perquè jo no podia més, però ell es va posar molt pesat i volia que forcés una mica i deixés la meva motxilla amagada entre les plantes i no parava de insistir perquè fos més veloç. A més d'emprenyat per les seves burxades, em vaig sentir frustrat en veure que estava tan per sota d'algú en bona forma, i mai més vaig contactar amb ell.

Amb l'agitació estival vaig fer tard a les inscripcions de la Matagalls, que era la prova amb què esperava sumar els punts restants per anar al Mont Blanc, i amb el calendari de les marxes catalanes a la mà vaig veure que l'única oportunitat que em quedava era la Trenkakames. El meu estat físic havia anat millorant, però tres setmanes abans de la cursa vaig sofrir un patètic accident de bici perquè se'm va fotre una bossa de la compra enmig dels radis, bloquejant la roda, i vaig sortir volant per davant per caure fortament a terra i aixecar-me amb una dolorosíssima luxació de clavícula. A l'hospital em van posar el braç en cabestrell, que em vaig treure un dia abans de la Trenka, però durant aquell temps no vaig poder entrenar ni fer cap mena d'exercici. A la prova vaig anar amb dos amics amb la idea de caminar, i se'm va fer tan llarga que a 16 km del final vaig veure que d'aquella manera no seria capaç d'acabar i vam arrencar a córrer a una velocitat ridícula per arribar a meta perduts en la general amb un temps de 16h32'.

Aquest any he entrenat com un boig, i després de quedar entre els deu primers a la Gràcia-Montserrat i la Montserrat-Reus amb només una setmana de diferència vaig decidir que havia de guanyar la Trenkakames, doncs el perfil d'aquesta cursa s'ajusta molt bé a les meves característiques, ja que el desnivell no és exagerat (2100 metres positius) i tota la pujada es fa a la primera part del recorregut, de manera que a la segona meitat un bon baixador com jo pot aprofitar per obrir diferències.

Un mes abans de la gran cita, la Copa tornava a la província de Lleida per a la disputa de la II Circular d'Oliana. Com estava fresc després de la funesta cancel·lació de l'Ultra Fail du Mont Blanc, vaig pensar que bé podia avançar les meves ambicions de victòria i quan van donar el tret de sortida em vaig enganxar al grup capdavanter. S'encarregava de marcar el ritme un fornit corredor que lluïa a la samarreta el nom d'alguna associació excursionista d'Alcanar, i poc abans d'arribar al segon quilòmetre vaig haver d'afluixar perquè la cremor a les cames i els pulmons m'estava matant i aquell, senzillament, no era el meu nivell. Vaig trigar ben bé una hora a recuperar unes sensacions decents i després vaig remuntar fins entrar en sisena posició de la mà del cinquè, però a dues hores del guanyador, l'home d'Alcanar. Com a record em vaig endur una molesta tendinitis al genoll esquerre que m'impedia córrer fins i tot en les pujades més suaus. Per això em vaig limitar a nedar en les dues setmanes següents i vaig fer la Matagalls-Montserrat caminant, sense forçar la màquina en cap moment.

Després de la Matagalls em vaig atrevir novament a córrer, fent un parell de sessions de velocitat, cobrint 7 km amb un ritme per sota de 5'/km, però novament vaig acusar la tendinitis quan ja només restaven quatre dies per a la Trenkakames. Aquella setmana prèvia va ser especialment intensa, dormint dilluns i dimarts a l'edifici okupat de Banesto, passant dimecres sencer als carrers per la vaga general i sortint de festa dijous, tot això sentint en tot moment que alguna cosa no estava bé amb el meu genoll però sense fer-hi res, només limitant-me a comprar una genollera i confiar que tot sortís bé durant la cursa. La nit abans, però, hi havia un sopar a casa de la noia per la qual he abandonat els meus plans d'anar a fer les Amèriques; la noia que m'ha portat de cap tot l'estiu sense aconseguir d'ella res més que una agradable companyia i un deliciós somriure, un magre botí quan s'està enamorat. Després d'haver rebut carbasses un parell de cops ja havia passat el temps suficient com per tornar a conspirar per a la meva pròpia destrucció, i aquella nit la meva prioritat més alta era trobar una oportunitat per intentar fer-la meva, encara que hagués de passar despert la nit sencera. Vaig anar a casa seva sabent que em buscava la ruïna, i la vaig trobar. Així doncs, a les sis del matí caminava cap a casa, lentament i amb el cap cot, derrotat un cop més i esperant que per sempre.

El tret de sortida de la Trenkakames era a les deu del matí, i després d'haver cagat vaig pensar que era una bogeria entrar al llit per dormir menys d'una hora, de manera que vaig anar directe a l'Estació de Sants per agafar el rodalies de les 7:25 cap a El Vendrell. Volia clapar una mica, però els despertars cada cop que el tren s'aturava en una estació, alarmat per por a haver-me passat, em van privar de descans encara que al poliesportiu on estava instal·lada l'organització sí vaig poder reposar un xic. De fet, quan van arribar els companys del Club Excursionista Independent em van clavar una bona bufa a la cama i expliquen que no vaig reaccionar en absolut. Jo no tinc record d'haver perdut la consciència i, igualment, vaig obrir els ulls amb prou temps com per passar de nou pel lavabo i posar-me a punt. Havent observat en diverses curses que la gent més ràpida no porta motxilla sinó ronyonera, en vaig comprar una que ja havia posat a prova a la Matagalls amb resultat satisfactori; encara no sabia què tal aniria la cosa per córrer però en lloc d'una motxilla amb litre i mig d'aigua i altres estris inservibles estava carregant només un bidó amb 600 mil·lilitres d'aigua i uns quants gels energètics i barretes, ni telèfon portava!

Concentrat gràcies a la infinita relaxació que dóna l'esgotament de no haver dormit, em vaig situar immediatament rere els grallers que ens havien de conduir caminant als afores del poble i vaig ser el primer a arrencar quan ens van obrir pas. El meu lideratge de la cursa va durar cinquanta metres exactes, i després un seguit de corredors em va començar a avançar lentament, sense que cap d'ells semblés gaire preocupant. Quan ja havia caigut fins el setè lloc, un altre em va passar com un llampec, i desolat vaig contemplar la seva samarreta vermella on hi deia AE ALCANAR. Vaja, amb aquest home aquí al millor que podia aspirar era a la segona posició. Quina desgràcia, saber-se derrotat quan encara no has cobert el primer quilòmetre. A diferència del que havia fet un mes abans, però, l'home d'Alcanar no va seguir endavant amb el seu ritme fulminant sinó que es va quedar a roda d'un altre paio que anava de blanc. Vaig pensar que si algú tan agressiu considerava que aquell era un bon ritme això volia dir que a aquest tampoc no el podria guanyar, i mentalment vaig endarrerir un cop més la meva posició màxima possible, tercer. Ja no poda deixar-me vèncer per ningú més si volia pujar al podi.

El ritme era molt ràpid, jo vaig fer els primers mil metres en 5:20 mentre que el duo capdavanter havia invertit uns quaranta segons menys; entre nosaltres, una desena de corredors. No em vaig posar nerviós perquè sabia que estava anant al màxim de les meves possibilitats i que alguns dels que corrien per allí s'estaven deixant endur pels animals de davant. Per quan vam haver arribat al primer punt de control, a la platja de Sant Salvador (km 6), jo ja havia caigut fins el quinzè lloc. Les meves sensacions eren bones tot i seguir corrent en ritmes d'entre 4:55 i 5:30, i escoltava més d'una respiració agitada. Vaig pensar a recomanar calma, però realment no m'haurien fet cas i era millor deixar que aprenguessin la lliçó ells solets mentre es quedaven enrere. La gent acostuma a córrer sobreexcitada durant els quinze o vint primers quilòmetres, i pujades salvatges que més endavant faran caminant es prenen el luxe de córrer-les, greu error. L'exemple més patent d'aquesta actitud inconscient el vaig veure abans d'arribar al primer avituallament, a Sant Vicenç de Calders (km 11), precedit d'una rampa inhumana amb un pendent màxim que ha d'estar al voltant del 30%. Tots els inconscients van arribar al control rebentats i amb ganes de fer provisions abundantment mentre jo omplia el bidó, menjava un grapat de fruits secs i marxava amb un tall de meló a la boca, sense haver perdut ni un minut.

Es sortia de la zona urbana amb un descens tan acusat com ho havia estat la pujada, i si abandonaves l'avituallament amb les mans o la panxa plenes de menjar no en podies treure el màxim rendiment. Aquí deixàvem la pista i entràvem en un corriol estret que pujava per la Serra Pedragosa, que feia honor al seu nom amb un camí ple de pedrots. Per primer cop a la cursa em trobava en un tram d'ascens constant i vaig començar a caminar. El pas de córrer a caminar té dues grans implicacions, a nivell físic s'utilitzen altres grups musculars i les meves cames van agrair força el canvi ja que els primers 12 km havien estat rapidíssims, i a nivell psicològic comences a divagar doncs no has d'estar plenament concentrat en mantenir un ritme constant degut a la irregularitat del terreny.

Així, la meva ment es va entregar a la penitent tasca de reconstruir la nit anterior, una vegada i una altra, buscant un escenari en què jugant les meves cartes correctament hauria acabat guanyant la partida. El procés no va reportar cap gran conclusió, doncs per primer cop en aquesta història l'objectiu se'm va escapar de les mans per la incòmoda presència d'elements externs, amics que no van saber trobar lloc millor per passar la nit que el menjador contigu. De totes maneres, em puc remuntar a altres tardes i nits crucials i trobar desenes de moments en què l'hauria d'haver besada. La cosa estava massa perduda com perquè una sola nit hagués canviat el curs dels esdeveniments, però hauria donat qualsevol cosa per jaure amb ella fins trenc d'alba.

Entregat a les meves cabòries, vaig arribar en un obrir i tancar d'ulls a l'Ermita de Sant Antoni i ni tan sols havia estat conscient del pas per Albinyana. Allí hi havia un control en el qual vaig enxampar el sisè i el setè després d'haver-me desempallegat d'un parell de rivals més durant la pujada. Érem al km 19, s'acabaven de complir les dues hores de cursa i els líders havien passat per allí divuit minuts abans. La guerra encara no estava perduda, doncs aquells números entraven dins dels meus càlculs més èpics. Somniant despert, jo assumia que podia perdre un minut per quilòmetre fins arribar al punt més alt de la cursa amb un retard de 40', i a partir d'allí començar una persecució suïcida que m'havia de permetre eixugar tota la diferència baixant 1'/km més ràpid que els meus rivals per caçar-los als últims cinc-cents metres i esmicolar les seves esperances amb la meva superior punta de velocitat. Aquestes palles mentals són força habituals en mi, i és que quan no m'interessa el que diuen els meus interlocutors o ballo sol en una discoteca, sovint desconnecto i deixo volar la imaginació per acabar sempre pensant en l'Ultra Fail du Mont Blanc, curses pel desert o guanyar muntanyoses etapes del Tour amb atacs en solitari a setanta quilòmetres de meta i amb l'infern desfermat sobre el meu cap; vist que això no està al meu abast, una remuntada llegendària en una ultramarató local tampoc no sona gens malament.

El meu pas per l'avituallament va ser de nou testimonial, i vaig sortir d'allí ja en sisena posició. Van passar quilòmetres abans d'albirar el cinquè classificat, corrent per camins amples en un altiplà sense arbres que oferissin refugi contra el sol i després passant per Masarbonès (km 27), on hi havia una nova zona de refrigeri en què vaig agafar un entrepà de formatge que em vaig menjar corrent perquè el de darrere acabava d'aparèixer. Les meves prestacions em seguien fascinant, mai abans no havia estat capaç d'endrapar en marxa res que no fos una digestiva barreta de cereals. El següent poble era Masllorenç, i una mica més endavant la urbanització de Mas Mateu (km 34), on vaig guanyar un lloc més a la classificació. En aquest moment ens havíem plantat ja a la part més dura del recorregut i vaig començar a sentir les cames molt pesades, producte no pas de l'esforç realitzat fins el moment, que no era per tant, sinó de la falta de descans. Res més lluny de la meva intenció que afluixar el ritme, està clar, així que vaig seguir avançant en solitari i vaig albirar una samarreta blanca en la llunyania. Allò era dur, sí, però també era la part més bonica de tot el recorregut, pujant per la cresta de la Serralada Prelitoral, amb pronunciats descensos boscosos a banda i banda i una molt generosa vista de la comarca. Quan vaig tenir més a prop la samarreta blanca, vaig veure que l'home que anava davant meu era el corredor que havia fet de llebre per a la màquina d'Alcanar. Això era cosa bona, perquè en un control anterior m'havien dit que davant meu avançaven plegats, i una persecució contra un grup organitzat hauria estat molt més complicada.

Tenia moltes ganes d'enxampar-lo, i m'hi vaig acostar fins una distància en què un curt canvi de ritme hauria estat suficient per arribar a la seva alçada, però d'alguna manera ell semblava notar-ho i aleshores recuperava una cinquantena de metres que l'allunyaven de mi. Després de molt pujar vam anar a petar a una zona de grans roques, favorable als grimpaires que com jo se senten a casa en el mateix lloc que ho fan les cabres munteses, però allí tampoc no va caure perquè per molt que jo anava més ràpid i m'hi acostava, de tant en tant em posava a caminar perquè estava cansat i l'altre seguia amb la seva velocitat de creuer i es tornava a allunyar. Afortunadament, vam anar fent camí fins el següent avituallament i allí el vaig poder encalçar, a l'església de Sant Miquel (km 42, 5h01'), el punt de control que marcava l'equador de la cursa.

Durant la persecució havia vist ja al tercer classificat, uns quatre o cinc minuts per davant nostre, i entrava dins de les previsions trobar-lo a l'avituallament quan nosaltres hi vam arribar; el que mai hauria esperat, però, és que també hi hagués el segon. I menys encara que fos la màquina d'Alcanar! Al·lucinant. El paio renegava assegut en una cadira i va dir que es retirava mentre jo feia esforços per contenir les ganes de saltar d'alegria. En quant vaig veure que el que abans era tercer reprenia la cursa vaig sortir darrere seu. El següent tram era una pujada molt salvatge que no arribava als dos quilòmetres i que ens havia de portar primer a La Creu i després a la Talaia del Montmell, així que vaig pensar que podia deixar-me guiar per aquest home fins que comencés la baixada. Li vaig preguntar com anava i es va negar a respondre, i entre aquest lleig i que anava lent doncs ell havia estat menjant molta més estona i encara tenia la boca plena, vaig decidir deixar-lo enrere per no tornar-lo a veure més. I d'aquesta manera vaig passar per La Creu en segona posició, i em van informar que el meu retard respecte el primer classificat era de tan sols onze minuts. Uf, quina meravella, en cap cas havien estat tan optimistes les meves previsions, i ara confiava que les diferències se seguissin reduint com havia estat fent fins aleshores.

De camí a la Talaia em va acompanyar un simpàtic fotògraf que em va comentar que fa uns anys un paio s'havia retirat al km 70, liderant la cursa amb 45' d'avantatge, perquè se sentia sol. No ho podia ni creure, jo hauria donat qualsevol cosa per ser primer encara que fos amb un sol minut, i la idea d'abandonar per soledat... No sé, aquest home devia haver estat molt protegit durant la seva infantesa o havia tingut algun trauma amb la foscor.

I va arribar per fi la baixada, el terreny on jo sóc tan bo i em menjo a la gent amb patates i corro tan ràpid que trec fum pels peus i bla bla bla. 7'36", 9'42", 9'21", ja sóc a l'avituallament de Sant Marc (km 45) i la diferència amb el primer segueix sent de 10 minuts. Reprenc la marxa però no sóc capaç de sostenir un ritme ràpid: 6'18", 7'06", 9'16", 7'44", 8'46", 5'58", 5'26", 5'27", 6'22", 9'00", 7'13", 5'58". Em planto a Aiguaviva (km 57) amb l'esperança que allí em diguin que el primer ha gosat menjar una de les estupendes botifarres que són marca de la casa d'aquell avituallament, però encara no han preparat els estris de cuina, doncs és massa aviat, i encara va deu minuts per davant meu. 600 segons que no sóc capaç de recuperar, i m'abandono una mica perdent dos minuts en menjar alguna cosa i recuperar forces mentre xerro amb la simpàtica mare de la Trillina.

Estic molt cansat, i després de 17 km de persecució infructuosa començo a assumir que la victòria és impossible. Per acabar-ho d'adobar, tal com jo surto per una banda del control, una parella de corredors entra per l'altra, sent un d'ells el meu vell amic de la samarreta blanca. Això sí que no, penso vendre molt cara la meva pell i surto esperitat en direcció a la carretera, per camins que ja no conec perquè un any enrere els feia de nit. Entro en una zona de tobogans, de muntanya que puja i baixa i no deixa anar gaire ràpid, però puc arribar al Mas Bartomeu (km 62) sense ser atrapat. El solitari encarregat de segellar la targeta dels corredors diu que encara estic cedint 10 minuts, i que l'altre portava millor cara, però que deia estar marejat. Ah, per fi un xic d'esperança.

Encaro el següent descens amb renovat entusiasme, revifant durant una estona les meves palles mentals sobre un desig de victòria insaciable; no és d'estranyar que sigui insaciable si mai no he guanyat res, però aquella setmana havia acabat de llegir per tercera vegada Slam Dunk, un manga que estimula sobre manera els meus deliris de grandesa atlètica. De totes maneres, ni les falses esperances, ni els dibuixos èpics ni el meu ego descomunal són encara capaços d'enfrontar-se a la dura realitat dels límits físics, i per ser més concrets a la terrible inestabilitat tectònica del meu estómac. Es veia venir des de feia hores, i enmig d'una baixada molt pronunciada que m'havia de servir per guanyar terreny, vaig parar a cagar. caca caca caca caca caca mig minut caca caca caca caca caca un minut caca caca caca caca caca EMPENY HÒSTIA! caca caca paper paper caca paper caca caca caca paper paper pipi dos minuts i au tornem-hi.

Només hi havia cinc quilòmetres entre els dos controls, així que les diferències no podien haver canviat gaire, però a la Plana de Cal Gasó (km 67) em van dir que el primer ja feia 15 o 20 minuts que havia passat per allí. També van dir que jo portava un colló d'avantatge respecte el tercer, doncs des d'allí podien veure la pujada i no calia que em preocupés gaire. Això no m'ho vaig acabar de creure massa però per si de cas vaig pensar que no estaria de més perdre'm una mica per comprovar si estaven errats o no. I efectivament, jo l'havia encertada, doncs quan vaig tornar enrere m'acabaven d'avançar, altra volta l'home de blanc! Ens vam llençar a un nou descens, i passats cent metres des del control hi havia un noi amb una samarreta fosca emboscat entre la malesa que va agafar i es va posar davant del segon, com per marcar-li el ritme. "Ets el primer o només un fan?", vaig preguntar jo sense entendre bé la situació. "No, només sóc amic seu", i dit això em van deixar passar perquè els devia semblar que els estava trepitjant els talons. En realitat, en aquell moment la meva derrota psicològica era total i absoluta, i difícilment hauria estat capaç de seguir-los davant l'amable possibilitat de renunciar a tot i posar-me a caminar una bona estona. Quan es van fer a un costat, però, vaig pensar "HAH, il·lusos, ja m'heu vist prou!" i em vaig llençar muntanya avall empassant-me una tremenda rialla diabòlica.

5'44", 5'48", 6'07", 6'20", 6'52" i 7'05". El terreny ha planejat fins la Casa Murada (km 74) i ara ja no queda res, només set quilòmetres més, de manera que em permeto el luxe de menjar un donut i xocolata, tot i que el meu estómac fa estona que s'ha declarat en vaga però crec que és just que endrapi aquestes llaminadures després del bon comportament en l'últim parcial. Camino fins el pont que creua l'AP-2 i allí uns ciclistes em diuen que espavili, que dos paios acaben de sortir del control. Em giro i allí estan, el de blanc i la seva llebre; lògicament en una cursa com aquesta el reglament ni tan sols contempla aquesta possibilitat, però a l'Ultra Fail du Mont Blanc està prohibit que algú extern a la competició et marqui el ritme.

Puc encara entregar dos bons quilòmetres més, en 5'53" i 6'36", però el meu cos es comença a apagar amb la caiguda de la nit. Sóc al quilòmetre setanta-sis, han passat nou hores i quaranta minuts des de l'inici de la cursa i no he dormit en les últimes trenta-sis hores. Necessito caminar, m'ho mereixo després d'aquest esforç tan descomunal. Camino. Ah, quin plaer, però no em puc despistar gaire. Dos-cents metres, potser? Sí, això estarà bé. Miro enrere, no els veig, i arrenco de nou. Tot el meu organisme clama per un nou descans, però no seria correcte, així que apreto les dents i espero que el rellotge soni de nou indicant la marca quilomètrica. 7'07". I estic tan cansat... Camino de nou, visualitzo la línia recta i tanco els ulls. La sensació de pau absoluta no dura més que uns segons, el meu estómac rugeix de nou. Ara? De veritat, ara!? Sí, l'hora de cagar és sagrada i no admet demora. Aquest cop ja passo olímpicament d'amagar-me i planto les meves excrecions al bell mig del camí durant un minut i trenta-un segons. No ha aparegut ningú, cal arrencar a córrer de nou. 7'44".

Au, va, caminem una miqueta més, tanquem els ulls. Que difícil es fa seguir endavant quan estàs esgotat i et pesa tot, però crec que moriria del disgust si fos avançat ara, després de tants quilòmetres i tantes hores en segona posició. Ja no sóc jo el que avança, és el meu esperit competitiu, cultivat durant hores de somniar despert en què fins i tot m'he permès imaginar un Ultra Fail du Mont Blanc de patiment enganxat al llegendari Kilian Jornet per després batre'l a la línia de meta. Definitivament, mai seré capaç de córrer tot el que imagino, però com a mínim acabaré segon aquí, a la Trenkakames. 7'54".

Ja es veuen els llums d'El Vendrell, però per arribar-hi abans s'ha de creuar un prat i aquesta no és tasca fàcil sense disposar d'il·luminació. En què pensava jo quan he sortit de casa sense frontal? No sé pas què hauria estat de mi si m'hagués fet mal la cama, i en tot cas aquest prat l'he de fer caminant perquè el terreny és massa irregular i em puc deixar els turmells a cada passa. Arribo a l'altre extrem i ja puc veure les llumetes dels meus perseguidors; ells no saben on sóc jo però no cal deixar que s'il·lusionin. Corre! 7'48".

El rellotge ha fet BIP per vuitantena vegada i ja sóc als carrers de la ciutat. Recordo que l'any passat el pas per la zona urbana es va fer llarguíssim, però aleshores jo havia deixat de ser persona feia molts quilòmetres, costa creure que hagi millorat tant, com també costa creure que l'home de blanc no hagi d'aparèixer d'un moment a l'altre i per això no puc parar de girar-me. 6'28".

Ja està, per fi sé on sóc, el poliesportiu és aquí mateix. Només resta un últim esforç que gairebé no ho és gràcies als aplaudiments de la gent. Aturo el cronòmetre i sóc conscient de fins quin punt l'esforç ha sembrat de contorsions el meu rostre. Bé, això ja ha acabat. Han estat deu hores i vint-i-nou minuts contra els sis-cents minuts del vencedor i dos per davant del tercer. Alguns em diran després que potser si hagués dormit ho hauria aconseguit, però jo penso que difícilment ho podria haver fet millor avui, i l'alegria pel segon lloc és enorme. L'any que ve ho serà més, l'any que ve tornaré per guanyar.

Okupació del Banco Español de Crédito a Plaça Catalunya, buit informatiu i censura

2010-09-27T16:00:00.000+02:00

Des de la tarda de dissabte aquesta pancarta penja de la façana d'un dels edificis més emblemàtics del centre de la ciutat, l'antic Hotel Colón, que fa cinc anys que està desocupat a l'espera de la reconversió en hotel de luxe. Sense entrar a valorar conceptes legals, només per l'audàcia de l'acció, al centre neuràlgic d'una Barcelona amb els carrers plens de gent amb motiu de les festes de la Mercè, l'okupació de l'edifici mereixeria ser notícia de portada a tots els mitjans locals. Malauradament, els nostres diaris són esclaus del sistema i estan passant olímpicament de l'esdeveniment per dedicar les seves primeres planes a assumptes de gran rellevància per a la societat com els jugadors del Barça abraçant-se (La Vanguardia, diumenge), una senyora recollint un premi cinematogràfic a Donosti (Avui, diumenge), o la molt original foto del Piromusical (El Periódico, dilluns).

Abans, se'ns pixaven a sobre i deien que plovia; ara, directament, no diuen res. Jo vaig ser ahir a la seu del Moviment del 25 perquè volia veure com estava organitzada la cosa i fer fotos; ja que hi era, em vaig quedar a l'assemblea i em va agradar molt el que vaig sentir. Per això, avui hi tornaré i tinc la intenció de quedar-m'hi a dormir. Si voleu saber més coses del actes organitzats podeu entrar al facebook de la generació precària (la nostra) o al twitter de la Mercè Precària.

Si penseu que la vaga ha de servir d'alguna cosa i té un significat més enllà de no anar un dia a treballar, estic convençut que us agradarà passar per aquí.

Segmentant

2010-09-23T11:09:00.000+02:00

Un dels mals endèmics d'aquest blog ha estat la seva erràtica línia editorial, només cal donar un cop d'ull al núvol d'etiquetes dels temes per veure que aquí s'escriu de qualsevol cosa que no tingui relació amb l'anterior. Abans dedicava més temps a llegir bajanades d'internet i compartir-les per aquí acompanyades de les meves divagacions; ara això ho faig a través de twitter, que em fa perdre menys temps. Últimament, aquí només hi ha cròniques interminables de les meves ultramaratons i rajades contra la premsa i la societat, i així seguirà sent.

Ara, gràcies a la insistència del Jordi, he obert un compte de posterous on intentaré penjar fotos regularment, amb no gaire més de quatre línies d'acompanyament per no inflar gaire el cap al personal. Fa anys que m'agrada la fotografia, encara que no en tingui puta idea, i gràcies al nou blog he recuperat el costum de portar la càmera compacta sempre a sobre per captar les imatges absurdes i la gent jarta que tant abunden en aquesta ciutat. Per tant, si voleu una dosi diària del meu dubtós talent us podeu fer seguidors de patillades - imatges que reflecteixen la demència urbana.

Matagalls-Montserrat 2007

2010-09-18T13:11:00.006+02:00

A les 17:07 em toca creuar la línia de sortida de la Matagalls-Montserrat, la mateixa prova que fa tres anys va ser el meu primer contacte amb les caminades de resistència. Aquest cop hi participaré amb tres debutants en la distància, el meu cosí, el meu germà i el meu pare, i el meu únic objectiu és fer que aquest últim creuï la línia de meta en menys de 24 hores, viu o mort. Em pregunto si, quan ja no falta res per l'inici de la marxa, senten el mateix que sentia jo aleshores, una mescla d'excitació amb un pànic demencial, tot i que al final les coses van sortir bastant bé com podeu llegir a la crònica de l'esdeveniment.

El que més gràcia em fa quan miro enrere és la poca idea que tenia del funcionament d'aquest tipus de proves de muntanya i la quantitat de pes mort que portava a la motxilla :P

Mendigos en España

2010-09-06T21:53:00.005+02:00

- Creo en el intercambio voluntario que es mutuamente beneficioso. En que la dignidad espiritual surge de construir la propia vida sobre el propio esfuerzo, y de intercambiar los resultados de esos esfuerzos en la cooperación mutua con toda la sociedad. En que el símbolo de esto es el contrato. Y en que nos necesitamos mutuamente para lograr el más amplio y beneficioso intercambio.

- Fantástico - espetó Tony -. ¿Y qué me dices de los mendigos en España?

- ¿Los qué?

- Caminas por las calles de un país pobre como España y encuentras un mendigo. ¿Le das un dólar?

- Es probable.

- ¿Por qué? Él no está intercambiando nada contigo. No tiene nada para intercambiar.

- Lo sé. Por amabilidad. Por compasión.

- Ves seis mendigos. ¿Les das a todos ellos un dólar?

- Es probable - repuso Leisha.

- Sin duda. Ves cien mendigos y no tienes el dinero que tiene Leisha Camden. ¿Les das un dólar a cada uno?

- No.

- ¿Por qué no?

Leisha hizo un esfuerzo por conservar la calma. Pocas personas podían hacerle interrumpir una comunicación de la red; Tony era una de ellas.

- Sería demasiado para mis propios recursos. Mi vida se basa en los recursos que obtengo.

(...)

- ¿Qué me dices si caminas por esa calle de España y cien mendigos quieren un dólar cada uno, tú se lo niegas y ellos no tienen nada para darte pero están tan corroídos por la ira que les provoca lo que tú tienes que te derriban, te lo quitan y luego te golpean por pura envidia y desesperación?

- Beggars in Spain, de Nancy Kress, pàgina 90

Aquesta conversa, que dóna a entendre ben clarament què pensen d'Espanya a l'altra banda de l'Atlàntic, resumeix el concepte central d'aquesta fantàstica novel·la, guardonada amb els premis Hugo i Nebula en la seva versió curta (el llibre I) i finalista en la versió llarga (llibres I-IV). Aquesta obra de ciència-ficció especulativa ens situa a l'any 2008 en uns Estats Units en què són possibles les modificacions genètiques a la carta abans del naixement dels propis fills. La protagonista, Leisha Camden, correspon a la primera generació de nens Insomnes, nascuts sense la necessitat de dormir, cosa que amb juntament amb un perfeccionament d'altres capacitats mentals fa que ella i els seus siguin molt superiors en qualsevol treball o esport. Això aviat farà que siguin vistos com una amenaça per la resta de la població, i és aquí on Nancy Kress traça una complexa història de pors, enveges i guerres de poder en una societat que tot i ser molt avançada segueix reaccionant a les diferències amb la mateixa hostilitat que ho ha fet al llarg de la història. Les possibilitats presentades per l'autora són d'allò més interessants i els personatges estan molt ben desenvolupats, podent veure els canvis en la seva personalitat al llarg del temps, doncs els fets transcorren al llarg de més de setanta anys; de lectura fàcil, és molt recomanable per a qui estigui interessat en utopies i distòpies socials.

Ultra Trail du Mont Blanc 2010 Ultra Fail du Mont Blanc

2010-09-01T09:00:00.005+02:00

La course est arrêtée. Aquesta sembla ser la part central del missatge que incansablement repeteix per megafonia un home. Fins on arriba la meva limitada comprensió del francès això significa, literalment, que la cursa està aturada. En el moment em sembla una idea raonable, doncs la resta de competidors s'està prenent aquest primer avituallament amb calma, i un petit repòs sense pensar que cada segon que resto aturat m'avancen deu corredors em vindrà de conya. Ha estat plovent amb intensitat durant les dues primeres hores de cursa, i encara cauen gotes, però la meva samarreta comença a estar seca i només tinc els peus lleugerament humits; una mica de brou és tot el que necessito per sentir-me com nou. Hem cobert 21 dels 166 quilòmetres del recorregut, tot va bé. El dolor és passatger, la glòria és eterna.

La veu segueix repetint el mateix missatge, una vegada i una altra, i a força d'escoltar capto noves parts de la transmissió, o me les invento. O això vull pensar. Diu que cal esperar al poliesportiu, que des d'allí sortiran autocars per repatriar-nos a Chamonix, i que si algú pot anar-hi pel seu compte millor. Per què coi hauríem de voler tornar a la línia de sortida després d'haver recorregut només vint-i-un quilòmetres? Des de megafonia esmenten el Col de la Seigne, que hem de coronar al km 60, i també citen la nefasta previsió meteorològica. He menjat pa, embotit i formatge, he begut sopa i beguda energètica, i he omplert la bossa d'aigua de la motxilla; estic preparat per continuar. Per què segueix aturada la cursa?

Han passat cinc minuts d'ençà de la meva arribada al punt de control de Saint Gervais, i ningú s'ha mogut d'aquí mentre més corredors segueixen apareixent. Sento parlar català darrere meu i els demano si saben què està passant. S'ha acabat. Què? La meva ment bloqueja el missatge. S'ha acabat, repeteixen amb un somriure amarg. La course est arrêtée. Fa estona que m'ho estan dient i no ho he volgut entendre. Tinc la pell de gallina i els ulls humits i vidriosos. Hi ha massa preguntes, però ningú té respostes. Com? Quan? Per què?

Hi ha hagut una esllavissada al Col de la Seigne. Una noia conta que sa mare l'havia trucada hores abans perquè al temps de TV3 havia sortit que havien hagut d'evacuar un poble prop de Chamonix. I algú diu que ja ho sabien tot des del principi, que ens han fet sortir per no tornar-nos els calés de la inscripció. Per a això porto tot l'any entrenant? Per a això he corregut 1700 quilòmetres des de gener? El més important és la seguretat dels corredors, diran unes hores més tard en conferència de premsa. Això no és la Cursa del Corte Inglés, senyors, això és una ultramarató al voltant del massís del Mont Blanc, el cim d'Europa. Ja fa una setmana que estaven anunciades les pluges torrencials, aquí la meteorologia és una ciència exacta de la qual depenen el turisme i l'alpinisme. De veritat no han tingut temps per preveure un recorregut alternatiu? En quin moment s'han cregut amb l'autoritat suficient per decidir que no estem preparats per enfrontar-nos a les inclemències de la muntanya? Què els ha fet pensar que no sabíem on ens estàvem fotent? El principal patrocinador de la competició és The North Face, que no sap donar exemple del seu lema grandiloqüent, NEVER STOP EXPLORING. Els exploradors de veritat no es fan enrere a la primera adversitat.

M'acosto a l'arc d'entrada de l'avituallament per veure la gent que encara arriba, concentrada i amb cara d'esforç, sense saber que això ja no té sentit, que ens han expulsat del nostre somni. Al meu costat, un grup de japonesos, un dels quals llueix la bandera imperial a la motxilla i plora desconsoladament; em cau l'ànima als peus. Han vingut de l'altra punta del món per a res. Trobo un company de la Gràcia-Montserrat que em saluda amb entusiasme, ni ell ni el seu amic s'han assabentat encara que estem fent el paperina sota la pluja, disfressats d'esportistes, mentre un francès sentencia les nostres il•lusions amb un discurs monòton però implacable. Els explico el que ha passat, o per ser més justos allò que sé, perquè encara no hi ha hagut cap comunicació oficial que no sigui en francès, sembla que els organitzadors confien que els corredors arribats des de cinquanta-set països dominin la llengua dels amants del pa. Obren els ulls com plats i no els cau la mandíbula a terra perquè encara són joves i la tenen ben encaixada. El meu col•lega diu que té ganes de plorar i se'n va. El seu amic resta dempeus, amb la mirada perduda, sense articular paraula.

Exerceixo de missatger de l'apocalipsi amb els coneguts que vaig trobant, perquè ningú sap res, ningú entén res. Hem vingut a córrer, i ni tan sols hem tingut l'oportunitat de cansar-nos. No ho puc creure, tant temps d'espera, tants somnis i tantes il•lusions arruïnats. Rebregats i després llençats a un terra mullat i fangós, sepultats sota un allau de covardia dels organitzadors. M'allunyo una mica per trucar als pares i sec en una escala, sol i desconsolat, sota la pluja. Les llàgrimes finalment comencen a travessar-me les galtes per unir-se a les gotes que segueixen caient d'un cel fosc com la gola d'un llop. La course est arrêtée.

10 faltes en 29 paraules. Bravo!

2010-08-16T10:43:00.002+02:00

u gol de mucha mala suerte de un revote ademas con falta previa al portero nada podia acer animo canpeon despues de casillas eres el mejor porteo del mundo

- alberto, deixant constància del seu analfabetisme

Mientras estaba sobre la bicicleta no pensaba en nada

2010-08-15T16:22:00.004+02:00

Uno tiene poca conciencia encima de una bicicleta. Cuanto mayor es el esfuerzo que hace, menos conciencia tiene. Cualquier pensamiento incipiente se te antoja una verdad absoluta, cada suceso inesperado es algo que siempre has sabido aunque lo hubieras olvidado temporalmente. La frase machacona de alguna canción, una división que empiezas de cero una y otra vez, la furia magnificada que sientes contra alguien sirven para llenar tus pensamientos.

- El ciclista, de Tim Krabbé, pàgina 40

I Trail de l'Emmona

2010-08-14T12:40:00.000+02:00

24 de juliol de 2010

En una nit de furor atlètic, vaig començar a inscriure'm a curses del calendari de la Copa, i mentre ho feia em va arribar un correu del Club Excursionista Independent que parlava d'una competició de 100 quilòmetres al Baix Ripollès a finals de juliol, i sense pensar-m'hi gaire també vaig pagar l'import corresponent. Tan animat estava, que gairebé m'apunto a dues curses en el mateix dia :P
Ja estudiant el tema amb més detall vaig veure que aquest tema era bastant seriós, amb 10000 metres de desnivell, que de nou havia de suposar el meu rècord personal. Les dates, però, eren perfectes. Tres setmanes després de la Núria-Queralt i un mes bans de l'Ultra Trail du Mont Blanc, i ja m'anava bé una preparació intensiva. El que no tenia previst és que encara estaria cansat després de la NQ, ja que en el temps entre les dues curses només vaig sortir a córrer sis dies i encara notava els esforços als quàdriceps. El que està clar que no pensava fer era alterar el meu full de ruta de cara al Mont Blanc, així que em vaig llevar aquell dissabte amb un cert temor però preparat per superar el repte. Arribar a Sant Joan va ser una petita odissea, havent de combinar metro, tren i bus, però tot va sortir bé i quaranta-cinc minuts abans de la sortida recollia el meu dorsal i aprofitava per fer una última cagadeta (la quarta del dia) i saludar companys d'equip.

Més que escriure una crònica de la cursa, la comentaré a través dels tweets que vaig anar deixant durant l'esdeveniment.

Només 99 corredors i molt nivell. Ben bé 30 o 40 han sortit per davant meu. - 17:08:39

Dels 99 inscrits només en van sortir 87, i molta gent va arrencar amb força. El meu primer km, molt normal, 5'45".

Es veu força penya sense motxilla, nomes ronyonera. Aquests son els ràpids, poc pes! - 17:09:48

Jo avui vaig amb la motxilla plena, tal com ho faré a l'Ultra Trail Mont Blanc. Entre això, el perfil i les cames, patirem. - 17:12:32

Dos frontals, manta tèrmica, jaqueta impermeable, litre i mig d'aigua, buff i uns quants gels energètics. No em va semblar acusar gaire el pes.

De moment, però, a roda d’un calb q m'està fent la primera pujadeta. - 17:12:32

Com sempre, els trams que piquen cap amunt amb calma i deixant que sigui algú altre el que es desgasta marcant ritme.

Deixo el calb i segueixo un argentí que explica batalletes d’haver anat a veure el Tour fa 2 dies. - 17:18:45

L'argentí parlava de fer la cursa relaxadament fins Gombrèn, però aviat va començar a fotre-li canya i el vaig perdre uns quants km de vista.

Ja som a Ripoll, km 13, la baixada ha estat fàcil i agradable. - 18:38:11

Fins el km 3.2 la cosa feia pujada, després era molta baixada i terreny favorable, per corriols en bon estat que permetien circular bé, amb parcials entre els 5 i els 8 minuts/km. A Ripoll, primer avituallament sòlid; unes quantes taronges i fruits secs i au, cap endavant.

Tinc molèsties al peu dret per la llengüeta i l'estomac sensible, quina novetat. - 18:53:15

En reprendre la marxa va aparèixer un dolor que em va arruïnar la part final de la Núria-Queralt. Sembla que la llengüeta de la sabatilla dreta no s'estira bé per un costat i aleshores fa un bony que es clava al dors del peu i amb el pas de les hores fa un mal de mil dimonis. A casa vaig intentar tallar la zona però no hi havia manera, així que en cursa vaig optar per obviar les molèsties. I bé, l'estómac és la mateixa història de sempre, el gran repte de tota ultramarató és per a mi creuar la meta sense haver hagut de cagar. I clar, si abans de sortir ja has anat de ventre 4 cops, la cosa no promet ser fàcil.

El meu cap sembla una batalla de DJs, dels esforços que estic fent per mantenir-ne allunyades determinades cançons. - 19:01:57

Aquest és un altre problema que va començar a la NQ, on gairebé em torno boig perquè dues cançons es van apoderar de la meva ment i es repetien sense descans. Aquí vaig tenir el cap molt més serè, potser perquè el dolor i les dificultats van arribar més endavant, potser perquè tenia una noia massa present al cap.

Tinc un company d'equip nomes 10" per darrere, però prefereixo anar obrint camí en solitari, els desnivells d'ara son molt assequibles. - 19:02:57

Vaig sortir de Ripoll amb un company del CEI que no coneixia que m'havia avançat poc abans d'entrar a la ciutat i semblava més fort que jo, però després no estava tan fort i vaig decidir tirar pel meu compte, buscant companys de marxa més ràpids.

Un minut sencer és la diferència amb l'home que em precedeix i aquest sí sembla un bon company de viatge. El de darrere ja m'ha fet perdre 1 cop. - 19:08:59

La mateixa puta historia de sempre, 3 km de persecució i quan enllaço el paio esta caminant, no hi ha manera de formar grup. - 19:27:18

Doncs sí, aprofitant les pujadetes per twittejar em vaig despistar i em limitava a seguir el paio de davant, fins que ens vam trobar en un cul de sac, així que el vaig abandonar per seguir-ne un altre que semblava més capacitat per sobreviure a la muntanya però també es va quedar enrere quan el vaig enxampar. Serà que els agrada anar sols, perquè tampoc va fer cap esforç per enganxar-se a mi.

Un quillo descamisat amb un bulldog q te una làmpara al coll, a la muntanya trobes cada cosa... - 19:34:09

De veritat, el gos portava una merda d'aquelles que els posa el veterinari, no sé si per evitar que mosseguin la penya o què, però vaig flipar molt en veure un personatge així pel mont.

El silenci d'una muntanya no té preu, km 22 #TrailEmmona - 19:53:12

El silenci en general és meravellós, però vivint a Barcelona és una cosa molt cara de trobar. No sentir res més que el vent i els teus propis batecs, envoltat d'aire pur i amb unes vistes esplèndides... m'agrada.

He fet 5 km fins el 28 amb un paio que també era als 100 km de Calella, però es pren l'avituallament amb massa calma i opto per seguir sol. - 20:50:58

Ja havia saludat aquest corredor, que respon al nom de Jordi, a la línia de sortida. Em va avançar en un tram pla abans de Ripoll i no em va molar perquè tenia clar que aquest sí era un bon company de viatge, així que quan de nou el vaig enxampar en una baixada després del control del Coll de la Botifarra em vaig alegrar molt. En els 100 km de Calella, una cursa duríssima de 20 voltes a un circuit de 5 km pel passeig marítim de la vila, ell va estar els 40 primers quilòmetres a un ritme fortíssim amb els dos primers, i encara que al final es va desinflar una mica i va acabar 12è, va obtenir un temps digníssim de 12h34'.

Seguim junts compartint anècdotes fins la Collada del Forn, on hi ha un nou avituallament amb plats de pasta i he de seguir sol perquè tot i esperar-los força segueixen menjant a l'herba i no vull aturar-me tanta estona.

Aixo d'oferir plats de pasta just abans d'una pujadota no és gaire eficient, digerir m'està costant la vida. #TrailEmmona - 20:58:22

Donant-ho tot a la baixada sense deixar de contemplar una posta de sol espaterrant mentre busco enllaçar amb l'argentí del Tour #TrailEmmona - 21:25:46

Després del quilòmetre i mig de pujada hi havia uns altres mil cinc-cents metres de descens molt pronunciat, just quan el sol s'amagava rere les muntanyes amb uns colors magnífics.

He retallat 4 min en 4 km i ja el veig en algunes corbes aquest paio m'ha de portar molt lluny, tot i q encara no ho sap. Km 32 #TrailEmmona - 21:26:50

El recorregut seguia per una pista amb lleugera inclinació positiva fins el km 35, però vaig anar molt bé amb ritmes de 7, 8 i 9 minuts/km conforme la cosa anava picant més cap amunt.

He agafat i deixat enrere l'argenti, però en tinc un parell que semblen bons de veritat. A veure si aquest grupet dura una mica, coi km 34 #TrailEmmona - 22:20:59

Havent coronat, aconsegueixo un parell de socis per al primer tram de descens, fins el km 38, al control del Coll de l'Arç.

Passat el km 45, Gombrén. Ara comença la cursa de veritat, amb 1000 m d'ascensió en 10 km, fins la cota 1900. Em trobo molt bé #TrailEmmona - 23:29:51

En el segon tram de baixada va reaparèixer el Jordi, que havia deixat el seu amic i fins i tot em va costar una mica seguir-lo, cosa que rarament em passa en un descens. Aquest paio és bo.

El millor moment de la nit es va produir quan vam començar a sentir una música propera i vam passar per davant d'una casa on estaven fent una festa al jardí i sonava a tot drap el mític tema de "Oh benvinguts, passeu, passeu" i la gent ens va començar a animar. El Jordi i jo crèiem que allò era l'avituallament :P

El millor de tot es que porto un sherpa de la zona, espero no perdre'l. - 23:30:41

A Gombrén hi havia un avituallament important, amb entrepans de nocilla que vaig refusar perquè em feia por forçar l'estómac. Vaig sortir d'allí amb el Jordi enganxat a un paio de la zona que deia ser amic dels dos primers classificats i conèixer el terreny sobradament, i al principi de l'ascensió semblava anar molt fort, però aviat es va desinflar mentre explicava que havia pres no sé quines pastilles per frenar la diarrea que tenia, pobre home.

Uix, quin mal els 140 graons del Monestir de Montgrony. - 0:33:41

El Monestir estava a meitat de la pujada, que estava sent tremenda, i només vaig aturar-m'hi un parell de minuts perquè estava fent tota la pujada a roda del Jordi i vaig marxar tan aviat com ho va fer ell.

Enganxat al Jordi, dels 100 km de Calella, que puja que dóna gust. Aquí dalt fa fred. Km 51 #TrailEmmona - 0:35:04

Últimament estic veient que tinc un greu problema amb les pujades fortes que arriben molt amunt, i és que et forcen a suar un colló (molt més que no pas anant en pla) i el vent de la muntanya t'arruïna la vida amb facilitat. Segurament necessiti una samarreta que s'eixugui ràpid, però em fa mandra córrer amb una samarreta bona perquè el velcro de les corretges de la motxilla les fa malbé.

Un ramat de vaques dorm a dalt de la muntanya. Quin mal rotllo els seus ulls brillants. - 0:42:17

Mai no havia vist vaques de nit, no sabia que tenien els ulls com els gats i no em va agradar gens.

Vent de cara. Vent fred. També multitud de caques fresques amb les quals relliscar. - 0:55:29

Ja havíem coronat, a 1900 metres d'altura. En l'últim tram de pujada em vaig separar una mica del Jordi i un altre noi que havíem agafat ja ben amunt. La cosa és que m'estava costant seguir el Jordi fins que vam haver de parar perquè no trobàvem les marques. Jo vaig ser el primer a veure per on seguia el camí i ja no vaig mirar enrere. Fotia un vent glaçat que no convidava a esperar ningú.

Guai, un fil elèctric. Gracies, grangers. - 0:55:58

Doncs sí, de poc que no perdo l'escrot travessant el que semblava un filferro qualsevol. Encara en trobaria un parell més, ja podria avisar algú el coi de pagesos que en aquesta nit hi haurà gent a la muntanya perquè els apaguin, és una sensació ben desagradable que deixa amb molt mal cos.

Primera dificultat muntanyosa superada amb èxit i de nou baixant en solitari. Definitivament, les vaques nocturnes fan por. Km 58 - 1:45:04

Les maleïdes vaques no dormen mai i tenen el costum de fotre's enmig del camí, com si la muntanya fos casa seva. Et miren amb aquells ulls injectats en sang, amb les banyes amenaçadores i sense dir ni mu, i no saps com fer-ho per passar de llarg sense problemes.

Quina lluna plena, quina nit tan clara i quina merda d foto, segur que el Comte Arnau ha sortit avui a liar-la - 2:17:17

La idea de la imatge era que també es veiessin les muntanyes retallades contra un cel estrellat, però la llum de la lluna era tan intensa que amb una càmera tan dolenta com la del telèfon no es veia res més. I sent aquests els camins pels quals el Comte Arnau sembrava el terror, violant monges a l'abric de la nit, no tinc cap dubte que avui també devia sortir a fer de les seves.

Descens rapidíssim fins a Campelles, km 62 #TrailEmmona Córrer així dóna gust - 2:18:33

Au, feta la meitat del descens i seguíem trobant-nos bé, amb quilòmetres de 5'30" i 6', que a aquestes alçades està de puta mare.

M'informen q ja vaig 12è, em molaria molt fer top 10 en una cursa tan muntanyosa #TrailEmmona - 2:26:55

Ja sé que no hi havia gaire gent, però per a mi significava molt anar tan endavant en una cursa gens adequada a les meves característiques, i més després del daltabaix monumental de la Núria-Queralt. Encara quedava molt per pujar, però, i el més probable és que hagués de fer-ho sol, de manera que estava molt difícil seguir avançant posicions.

Però és que les putes vaques no dormen!? Preferiria trobar el Comte Arnau en el seu cavall de foc que un altre puto ramat enmig del camí. - 2:44:26

Un coi de vaca em va fotre un ensurt que vaig ensopegar i de ben poc que no m'obro el cap contra un arbre. Això de ser de ciutat fa que la naturalesa salvatge resulti terriblement amenaçadora.

Km 76, 12 h en curs. Marxo 11è però m'estan venint tots els mals abans del segon port. 9 km amb 750 m positius, quan hi arribi serà de dia. - 5:07:17

Entre tweet i tweet hi va haver 13 km de baixada en solitari (més de dues hores i quart) excepte un instant en què vaig avançar l'onzè classificat, però la cosa anava perdent velocitat, les cames pesaven bastant i l'estómac anunciava un cataclisme imminent.

Finalment he hagut de parar a cagar, pero ha estat una cosa bastant rapida i neta. Km 81 #TrailEmmona seguim pujant! - 5:56:34

Vaig sortir de l'avituallament de Campdevànol de nou amb l'onzè, que va venir de darrere però no va voler parar a menjar per no refredar-se. Em va estar explicant que havia vingut a fer la cursa amb calma i que va anar tirant fins que al km 50 va descobrir que estava amb els 10 primers i que igual estava anant massa ràpid. Se'l veia força sencer, però.

Vam fer mitja pujada a relleus fins que la meva panxa va dir prou i em vaig ajupir al mig del camí (no hi havia gaire vegetació) mentre el meu company seguia cap a la dreta. Al cap d'un minut va tornar a aparèixer perquè la direcció correcta era l'esquerra i em va veure en la postura més humiliant que existeix :P

Bon dia, Catalunya! Ah, quins mars de boira. Km 82 #TrailEmmona - 6:18:52

Quan has passat tota la nit caminant en la foscor, l'arribada de l'alba sempre és un motiu de joia, fins i tot quan encara et queden 6 quilòmetres d'ascensió per arribar als 1800 metres d'alçada amb què es coronava el port. Feia hores que pensava quant de temps ha passat d'ençà l'últim cop que vaig veure el sol emergint rere les muntanyes, i que em faria molta il·lusió viure de nou aquesta experiència, però malauradament la boira no m'ho va permetre.

Coronat l'ultim port (1800m) a dures penes després de tornar a cagar. Ara ja nomes queden 15 km i em toca el sol #TrailEmmona - 7:57:36

Just després de l'anterior tweet vaig passar pel control de Sant Julià de Saltor, on encara vaig ser a temps de veure marxar l'onzè i meravellar-me amb la reaparició del Jordi de Calella, al qual no havia vist en els últims 30 km i sis hores. El paio havia sobreviscut a la nit amb la seva samarreta sense mànigues i, com abans, va marxar ràpid del control per no agafar fred. Jo ja estava massa tocat com per pensar a seguir-lo, i de fet només sortir de l'avituallament vaig haver de cagar per segon cop, novament enmig de la pista.

L'últim quilòmetre de la pujada era una tartera que presentava un desnivell demencial, tant que s'havia de pujar a quatre potes. Mentre m'arrossegava, un home que no havia vist en tot el dia em va passar al davant, i encara vaig tenir la decència de fer-li saber que estava anant pel camí erroni. Vint-i-quatre minuts després, vaig fer el cim.

D'aquí a l'últim punt amb menjar sòlid, el Coll de Jou, on el sol ja brillava amb força i em vaig poder treure la jaqueta i posar-me la gorra. Tenien donuts i xocolata, i per molt que m'encanten ambdues coses, em vaig controlar perquè no volia cagar un tercer cop. L'últim tram de cursa era tot en baixada, però passant per camps inclinats d'herbes altes que et forcen els turmells i que a sobre estan sempre molt humits, com una espècie de terreny entre pantanós i aiguamoll, de manera que et mulles els peus, que ja estan fets una merda, i t'acaba saltant la pell de tot arreu.

Vaig retrobar el Jordi i vam fer plegats els últims tretze o catorze quilòmetres. La seva ajuda em va venir molt bé, doncs tot i que jo tenia més forces que ell per marcar el ritme en el pla i les baixades, ell tenia molt més clar que havíem de seguir corrent i que no podíem defallir. Així, amb els seus ànims i amb bons relleus, vam arribar plegats a la meta amb un temps de disset hores i mitja, una meravella tenint en compte que jo esperava fer-ne vint abans de començar, i que en els millors moments del dia havia calculat que podia baixar fins les divuit.

Au, això ja està. 13è amb 17h30. Em fan mooolt mal les cames. #TrailEmmona - 10:38:44

Un altre prodigi de fer coneixences és que després et porten a casa, i és que no vaig haver de repetir el circuit bus-tren-metro perquè el Jordi i els seus amics em van baixar fins la renfe de La Llagosta. Un gran grup de gent que confio veure de nou a l'Ultra Trail du Mont Blanc!

Sobre els Europeus d'Atletisme

2010-08-02T21:29:00.006+02:00

Ahir van acabar els Campionats Europeus d'Atletisme, que han passat per Barcelona sense pena ni glòria. No em refereixo a dades d'assistència i seguiment mediàtic, perquè no les tinc, però cada cop que ho posava a la tele es veia l'estadi mig buit, i ja se sap que la transmissió per canals secundaris és garantia de fracàs. El que a mi m'interessa és quin impacte ha causat aquest esdeveniment sobre la gent comú. Tampoc cal portar gaire lluny les preguntes ni la cerca d'informació a internet per concloure que a la gent li importa una puta merda l'atletisme. De fet, si hem de ser justos no és una cosa de l'atletisme, perquè quan arriben els Jocs Olímpics tothom coneix les glòries del Bolt, Thorpe o Marion Jones de torn. El que realment passa és que la gent és imbècil i només segueix allò que li posen davant dels nassos i li diuen que miri.

La premsa futbolera del país, que exemplifica millor que cap altra cosa la subnormalitat peninsular, s'ha passat la setmana parlant de Cesc, Raúl, Messi, Mourinho i algun altre il·luminat. Pàgines i pàgines de presumptes fitxatges i notícies inventades. Per favor, si no hi havia ni un miserable gol a narrar! Ja podrien anar prenent exemple de L'Équipe, únic diari esportiu del qual tinc constància que és capaç de treure el futbol de la portada amb regularitat (aquí això només passa amb Nadal i Alonso). I què és el futbol? Un esport on vint-i-dos paios en calça curta corren rere una pilota i es reparteixen estopa mentre no passa res de veritat. L'esport rei, quina vergonya... Hi ha més màgia en un triple salt o una cursa de 110 metres tanques que en noranta minuts de partit.

Tornant al tema de la resposta popular, divendres vaig anar a veure la final dels 50 km marxa al costat del Parc de la Ciutadella, i de tots els participants el que rebia menys ànims era l'espanyol García Bragado, i no per qüestions polítiques sinó perquè tot el públic era estranger. Sobre la prova, que potser és la més difícil de tot l'esport, cal felicitar l'organització en el seu esforç per alleujar el patiment psicològic dels esportistes en obligar-los a donar 50 voltes a un circuit d'un km. Per descomptat, el subnormal que va tenir aquesta brillant idea no ha fet marxa en la seva puta vida; i darrere seu devia haver-hi algun estúpid tinent d'alcalde fent mans i mànigues per amagar la prova el màxim possible i que els patidors usuaris del transport privat no es queixessin gaire.

Típic rus amb pinta de rus passant-les putes a 4 km de meta

Els dos andorrans, últims a molts minuts de la resta. Imagino que en tot el Principat no hi ha 42 km plans per entrenar.

El suís Victor Röthlin (esquerra) poc abans de l'atac amb què va deixar enrere l'espanyol Chema Martínez (dreta). Atenció als músculs de les cames.

L'escàndol ja va ser majúscul ahir amb la marató masculina, que començava a les deu del matí i feia 4 voltes a un circuit de 10 km que passava per Gran Via-Passeig de Gràcia-Carrer Marina-Ciutadella-Passeig Colom-Passeig Lluís Companys-Ronda Sant Pere. D'aquests carrers l'únic que estava tallat completament era el Passeig de Gràcia, i ja es prou lamentable que els atletes hagin d'empassar els fums dels cotxes que circulen en sentit contrari, però és que a sobre ningú havia previst per on passarien els ciclistes que persegueixen el cap de cursa, cosa que succeeix a TOTES les maratons del món. la Guàrdia Urbana, cos que sempre actua brillantment en defensa del civisme, va solucionar el problema barrant-nos el pas amb les seves motos i amenaçant multar-nos amb actitud de perdonavides. Bravo, una nova derrota de l'esperit festiu en aquesta ciutat que cada dia que passa és una mica més avorrida. Per postres, el Delegat d'Esports de l'Ajuntament, Pere Alcober, es deixa anar dient que 200.000 espectadors van seguir les proves de marxa i marató. Bé, definitivament l'encarregat del recompte va patir una insolació, doncs els únics punts on es concentrava una quantitat de gent apreciable era al voltant de la meta i al Passeig de Colom. Té gràcia que aquí no surti ningú a desmentir aquestes xifres tan exagerades, com sempre fan amb les manifestacions que no els interessen. El to propagandístic que té la notícia de La Vanguardia ja és per vomitar,

Quienes no tuvieron que sufrirlos [los 29 grados de calor] y sí disfrutaron con un evento histórico fueron las decenas de miles de barceloneses y de turistas que, en pleno 1 de agosto, salieron a aplaudir y animar a los esforzados del asfalto. Eso y la promoción turística de la ciudad, a través de una cuidada realización televisiva [només es veia l'Arc de Triomf], le pagaron ayer a Barcelona una campaña publicitaria de primer orden a nivel internacional.

Després de tantes calamitats, us proposo una petita compensació amb imatges de les tres fabuloses dones que es van jugar l'or en la prova de salt d'altura, la croata Blanka Vlašić, la sueca Emma Green i l'alemanya Ariane Friedrich. Francament, qualsevol periodista que trobi més interessant parlar dels abdominals de Cristiano Ronaldo que de les interminables cames d'aquestes senyoretes és un homosexual perdut.

Les fotos les he tret de zimbio, una web que desconeixia però que està molt bé, tot el contrari que la pàgina oficial dels Campionats, un bunyol on no pots trobar vídeos, ni resultats ni imatges, i que la meitat de la setmana ha estat caiguda per problemes de servidor.

El final de la Núria-Queralt, o com perdre's pel Berguedà

2010-08-02T00:56:00.011+02:00

Segona part de la crònica de la Núria-Queralt

Entre els problemes amb el calçat i la pluja, un cop més em vaig quedar sol al bell mig de la muntanya i vaig seguir baixant per l'ampla pista, ara plena de fang i bassals, fins arribar a una clariana on hi havia tres altres sortides. Les dues de l'extrem oposat semblaven estar marcades amb creus blanques i vermelles, indicant que no formaven part del GR que m'havien dit que seguís. El camí que em quedava a mà dreta, en canvi, tenia marca GR i a més un cartell que resava "Font de la Bruixa", nom que m'havia quedat gravat del mapa del recorregut. Poc em va importar que també indiqués que aquell era el camí a Gòsol, vila que res tenia a veure amb la cursa; jo havia de seguir el GR i trobar la Font de la Bruixa, de manera que em vaig llençar cap avall amb ganes de trobar l'avituallament, doncs m'havia quedat sense aigua a la motxilla i confiava que per fi em donarien alguna coseta calenta per entrar una mica en calor.

Aviat vaig començar a veure que aquell camí no era el correcte, doncs malgrat estar ple de fang i bassals no s'hi veien marques de sabatilles. Per a mi, però, tenien més pes les instruccions de seguir una pista ampla com aquesta, amb marques GR, i trobar la Font de la Bruixa. I va passar un quilòmetre, i jo estava cada cop més convençut d'haver-me perdut perquè estava baixant ràpid però no havia atrapat ningú i tampoc sentia que estiguessin arribant corredors per darrere. Però no volia tornar enrere, no volia desfer un quilòmetre de baixada, perquè estava molt cansat i perquè estava fent el que m'havien dit i no podia ser que aquell no fos el camí. I van anar caient els quilòmetres fins que es va acabar la baixada i vaig començar una pujada important que ja no hi havia per on agafar, perquè això sí que no sortia al mapa de cap de les maneres, però pels meus collons pensava seguir endavant, allò era el GR i tard o d'hora trobaria la maleïda bruixa i la fotria a la foguera, si és que aconseguia trobar alguna cosa seca en aquesta muntanya anegada. Em vaig dir a mi mateix que quan haguessin passat cinc quilòmetres des de la clariana em consideraria oficialment perdut, i això va passar més o menys en coronar la pujada. Vaig mirar enrere sense veure res ni ningú que fes pensar que em trobava al bell mig d'una cursa, i en aquell moment vaig decidir que ja n'hi havia prou, que era injust que m'hagués perdut d'aquella manera per culpa d'informacions errònies, i que passava de tot. Així que em vaig llençar a la baixada que s'obria davant meu, esperant que el GR que havia estat la meva condemna m'acabés portant a algun poble o carretera on trobar un mitjà per arribar a Berga i poder recollir les meves coses.

Així, estava renunciant a la possibilitat de ser campió de la Copa, doncs necessito tots els punts que queden en joc, però m'era igual. Estava brut, cansat, moll, amb fred, sense menjar, sense aigua, amb la boca seca i la llengua inflada com una sabata. No hi havia dret, de cap de les maneres, si aquell mal-nascut no hagués dit res del GR jo en algun moment m'hauria aturat a buscar marques blanques, però m'havia perdut seguint instruccions molt clares. Què collons feia aquell cartell de la Font de la Bruixa allí? Jo havia estat molt atent al camí i no havia vist cap font, que a més m'hauria vingut molt bé perquè ja no podia ni escopir.

Baixava corrent per la pista, a bon ritme, doncs em sentia alliberat del pes d'haver d'acabar la cursa, i em preguntava on seria el pagès propietari de les moltes vaques que sentia mugir tota l'estona, l'únic so de la muntanya a aquelles hores. Al camí hi havia roderes d'un tot terreny, i en la llunyania es veia una casa gran i antiga. Com per allí també baixaven fils elèctrics de la mà d'unes torres que cridaven l'atenció per ser l'única marca humana del paisatge, vaig pensar que la casa estaria habitada i em podrien nodrir i oferir ajuda. Quan hi vaig arribar, però, em va caure l'ànima als peus. La vegetació la cobria per tots costats i algunes parets feia anys que havien renunciat a la seva feina i deixaven que el sostre decidís lliurement si volia seguir oferint aixopluc o no. Costa entendre que algú abandoni una casa tan gran, amb unes vistes tan magnífiques, construïda al cim d'un penya-segat des d'on dominava tota la vall. I allí vaig poder veure com els cables d'alta tensió baixaven en la boira i tornaven a emergir a l'altra banda per escalar una nova muntanya. Allí no hi havia res, havia estat corrent fora de la meva ruta durant vuit quilòmetres per arribar a un lloc absolutament remot.

Perdut? Ah, no pas, un cartell turístic informava que el nom de les ruïnes era "Bonner". I res més, cap distància ni referència que pogués ser d'alguna utilitat. I aleshores em vaig il·luminar i vaig recordar que el meu estupend telèfon mòbil d'última generació compta amb GPS i accés a Google Maps, de manera que podia saber exactament la meva posició i com sortir de la muntanya abans de morir d'inanició. Però un cop més vaig haver de maleir en veu alta el fet que aquests telèfons d'usos infinits tenen una bateria que no dura gens ni mica, i com havia estat corrent per paratges sense cobertura, el coi de mòbil s'havia dedicat a buscar satèl·lits i ara no tenia prou energia restant com per accedir a la xarxa.

Mort de fred, tot i que havia deixat de ploure, i amb una llengua tan inflada per la deshidratació que un Chupa Chups no m'hagués cabut a la boca, em vaig veure forçat a triar entre dues alternatives: la primera, seguir fugint endavant empès pel meu orgull i córrer cap a un destí incert; o bé donar mitja volta, reconèixer que si portava tanta estona perdut era perquè sóc imbècil, i confiar que les forces m'arribessin per retrobar el camí bo i que algú pogués explicar-me perquè el cartell de la Font de la Bruixa indicava una direcció incorrecta. Vaig mirar el rellotge, que ja feia estona que m'alertava de bateria baixa, per veure que portava 16 hores i trenta-sis minuts en cursa. Amb aquest temps encara tenia prou marge com per arribar a Berga dins del límit horari de vint-i-quatre hores, sempre que pogués fer ràpidament el camí de tornada perquè necessitava un avituallament, i el necessitava aviat.

Així que em vaig posar en marxa novament, i a poc de sortir de la casa vaig saltar un riu molt cabalós que baixava de les muntanyes, però el seu color era marró intens i tot i la set que tenia no em volia arriscar a beure d'allí i desencadenar l'apocalipsi en el meu estómac, que fins el moment s'estava portant bé. I vaig seguir, desesperat, xuclant fulles dels arbres i amb tota la meva capacitat cerebral ocupada en formar imatges d'oasis, fonts, rius, llacs, deus i garrafes. Aigua, aigua, aigua, necessitava un beneït glop d'aigua. Ja havia recuperat un parell de quilòmetres cap amunt i ho havia fet amb un bon ritme, parcials de 10' i 9'30", oblidant el dolor dels peus i l'extrema misèria de la meva situació, però alguna cosa es va trencar dins meu. Em vaig aturar i una desesperació infinita es va apoderar de mi i per un moment vaig estar a punt de posar-me a plorar com un nen petit perdut al parc d'atraccions, convençut que no seria capaç de tornar al camí, però em vaig controlar a temps ja que l'última cosa que em podia permetre en aquell moment era vessar llàgrimes i perdre la poca aigua que encara corria pel meu cos.

No podia seguir endavant si no treia aigua d'alguna banda, i mirant al meu voltant vaig veure que les possibilitats eren múltiples i la solució no era tan complicada, encara que sí un xic extrema. Aquí i allà hi havia les restes de la pluja que havia convertit els meus peus en una cosa que preferia no haver de veure mai més; bassals, bassals grans i petits, bassals bruts i nets. Vaig trigar un minut llarg a empassar-me els escrúpols, però a la fi em vaig ajupir i vaig fer una curta xarrupadeta d'un bassal que semblava força net i on no hi flotava res estrany (que jo pogués veure, en tot cas). Ah, que reconfortant! Per uns instants, em vaig quedar allí, a quatre grapes, assaborint el líquid preciós que és font de tota vida, i em vaig animar a una segona dosi, i també una tercera i una quarta. Encara bo que estava perdut de la mà de déu, perquè si no amb la meva sort segur que just hauria aparegut algú en aquell moment per atrapar-me en el meu instant de màxima humiliació i retorn als orígens animals. Però com l'única companyia que tenia eren les vaques que només es deixaven sentir en la llunyania (no penseu pas que no em va venir al cap la idea d'anar a trobar-les i veure si tenien una mica de llet de sobres, però no les veia per enlloc) em vaig aturar en un parell de bassals més.

I un quilòmetre més enllà vaig topar amb un nou riu marró, i aquest cop vaig pensar que potser amb la gorra podia mirar de filtrar una mica l'aigua. No crec que servís de gran cosa, perquè allò encara tenia un cert gust terrós, però em va venir bastant bé i em va ajudar a arribar al cim on havia decidit abandonar-ho tot. La baixada posterior era més llarga del que podia recordar, i començant el camí de corbes que m'havia de portar a la clariana vaig veure un cotxe aparcat. Vaig mirar si hi havia ocupants i vaig cridar una mica, sense èxit. Llàstima, perquè m'hauria fet molt bé que m'ajudessin a superar aquells tres últims quilòmetres de pujada que encara havia de recuperar.

Quan finalment vaig arribar allí on m'havia començat a perdre girant a la dreta, vaig al·lucinar per l'existència de dos cartells indicant la Font de la Bruixa. Dos! Com es pot ser tan fill de puta? El meu cartell, per cert, deia que fins a Gòsol hi havia 17 km de camí, de manera que quan vaig decidir donar mitja volta encara me'n quedaven nou, així que sense saber-ho havia triat l'opció més curta. De totes maneres, no m'atrevia a moure'm sense saber del cert quin era el recorregut real. Just aleshores van arribar un parell d'homes que estaven corrent per allí i em van dir que l'avituallament era per l'extrem oposat que jo havia descartat hores enrere, dues hores i mitja per ser exactes, aquest era el temps que havia invertit en perdre'm durant setze quilòmetres. Em vaig cagar en tot i els vaig fer cas, per veure que realment en una cantonada sí deia que per allí també era GR, i amb una ràbia infinita vaig trobar el punt de control al cap de dos-cents metres. 200 metres de merda, i jo n'havia fet 16000 per subnormal.

Uf, quina ràbia amb tot i amb mi mateix, especialment. Ho vaig explicar als encarregats del control, que van flipar i van tenir la decència de no dir-me que era idiota, i van comentar que no era pas tan greu, que encara anava el cent cinquanta, de manera que havia perdut cent posicions mentre visitava Bonner. Vaig beure (fred, aquí tampoc no hi havia res calent) i menjar una llarga estona, contemplant amb el cor encongit l'home que seia davant meu embolcallat amb dues mantes i sense moure's un sol centímetre, el pobre havia patit una hipotèrmia. Jo no estava tan malament, però l'estona aturat va acabar de vèncer la meva resistència i quan em vaig aixecar tenia molt fred, tot i que acabava de sortir el sol, a quarts de deu del matí.

A partir d'aquí només quedaven setze quilòmetres, que jo ja havia fet pel meu compte i per tant ja hauria d'haver arribat a Berga complint la meva previsió de divuit hores. Ara ja no em quedaven forces. D'alguna manera em vaig donar per satisfet després del meu retorn d'entre els morts i vaig permetre que tornessin tots els dolors que durant la meva excursió en solitari havia oblidat; els peus em feien un mal horrible i amb prou feines podia córrer dos-cents metres seguits a càmera lenta, i la part baixa de l'esquena convertia la motxilla en un infern portàtil. Aquells últims setze eren amb molta diferència els quilòmetres més fàcils de la cursa, gairebé tots en pla i ben senyalitzats, però jo ja no podia més que arrossegar-me i em costava horrors travessar qualsevol sector de fang, que per culpa de la pluja eren abundants. I de nou vaig seguir en solitari, doncs només vaig veure un parell de paios que em van avançar; i ja arribant a Berga jo en vaig passar tres que no anaven ni cap enrere, els pobres.

Ja dins de la ciutat, una baixada d'asfalt llarguíssima, i els aplaudiments d'alguns corredors que ja havien acabat i d'algunes persones que seien a la terrassa d'un bar. Finalment, vaig aturar el cronòmetre a les 22 hores 14 minuts i 40 segons, el temps més gran que mai hagi invertit en una prova atlètica, i a anys llum del guanyador (Enric Llonch Casampera, 13h09'), que va fer una cursa increïble i li va fotre dues hores al segon classificat. Jo vaig acabar el 151, que encara que feia estona que havia decidit passar de la posició, tampoc està tan malament vist que dels 370 que vam prendre la sortida només 235 vam arribar a Berga, i que jo havia cobert 112 km en lloc dels 96 previstos per l'organització.

Núria-Queralt, ha arribat l'hora de l'alta muntanya

2010-07-30T00:55:00.001+02:00

3 de juliol de 2010

Dissabte era de nou dia de participar en la Copa Catalana de Caminades de Resistència, però no en una prova qualsevol sinó en la més dura de tot el circuit. La XX Núria-Queralt, amb els seus 96 km i un desnivell acumulat de 9100 metres era també la competició més difícil en què mai hagués pres part. Per a fer-se una idea de la magnitud del repte és interessant tenir en compte la fórmula amb què la gent de The North Face mesura la duresa d'una prova a l'hora d'atorgar-li punts que classifiquin per a l'Ultra Trail du Mont Blanc (sí, ho sé, no parlo d'altra cosa perquè estic obsessionat amb aquesta cursa).

Perfil de la NQ 2010

El mètode és el següent, un punt per cada km recorregut i un altre per cada centèsima part del desnivell positiu expressat en metres. Així, la Gràcia-Montserrat té 63 km + 2500 m / 100 = 87 punts, la Montserrat-Reus són 105 km + 1800 m / 100 = 123 punts, i la Núria-Queralt 96 km + 4100 m / 100 = 137 punts. Les curses amb una puntuació entre 65 i 89 atorguen un punt per a l'UTMB, les que en tenen entre 90 i 129 valen dos punts, tres punts per a les que representen un esforç entre 130 i 179, i quatre punts si són més dures que això; i per a l'any vinent caldrà sumar cinc punts entre dues curses dels dos anys anteriors per poder aspirar a estar a la línia de sortida de Chamonix.

Un cop fetes les presentacions, comentar que de nou em vaig llevar amb retard i vaig haver de sortir de casa amb presses, sort que aquest cop com a mínim havia deixat fet el menjar la nit anterior. I és que m'havia de llevar a les 8 per ser a les 9:30 a Ronda Universitat per agafar un bus de dues hores de trajecte cap a Berga; un cop allí, un altre fins Ribes i allà esperar l'arribada del cremallera per pujar al Santuari de Núria, d'on sortiria la cursa entre les 15:30 i les 16 hores. Un home que seia al meu costat i ja l'havia feta l'any passat (de fet, va ser un dels 5 o 6 a completar tota la Copa, bravo!), sent un dels que no van poder acabar dins de temps perquè els límits de temps no estaven ben calculats, em va estar explicant detalls del recorregut, i em va molar molt veure que portava un paperet plastificat on tenia anotades les distàncies entre controls, així com també les altimetries i la importància dels avituallaments; just el que jo hauria d'haver fet perquè després sempre em torno boig per saber quan he d'arribar als punts de control. Del viatge no cal destacar gran cosa, només que tothom deia que la cursa era duríssima, que una gitana va estampar el seu cotxe contra el segon bus i el conductor va haver de fugir perquè el marit el volia pegar, i que és agradable adormir-se trempat somniant fantasies amb una companya de feina juganera i extremadament sensual.

Ens vam plantar a Núria amb encara gairebé una horeta de marge abans de la sortida. El meu intestí em va convidar a visitar els amples i olorosos banys del Santuari, i el resultat va ser una llarga i desfeta cagarada. Després d'aquesta intensa sessió de diarrea, vaig anar a omplir la bossa d'aigua de la motxilla per descobrir que era plena de partícules negres en suspensió i enganxades a les arets del recipient, fongs producte de no haver-la buidat la setmana passada i deixar l'aigua incubant durant 7 dies. És de suposar que la combinació de malestar estomacal amb aigua contaminada no és la millor, de manera que em vaig començar a preocupar bastant perquè no cal oblidar que la immensa majoria dels meus problemes a l'hora de córrer vénen de la panxa.

Estona abans de la sortida, xerrant amb el Presi

Encara preocupat, em vaig ajuntar amb la tropa del CEI, comandats pels omnipresents Xavi (el Presi) i Miquel, que estan fent totes les proves de la Copa i ja estan gairebé sols al capdavant de la classificació; i el Juanito, la persona més escandalosa que mai hagi trepitjat una muntanya catalana. Resulta impossible no trobar-se'ls d'una manera o altra i sempre són font d'alegria, dóna gust conèixer gent així. Amb ells, la foto de rigor (que no sé on coi es pengen i mai arriben a les meves mans) i a espavilar-se per aconseguir una bona col·locació i sortir al capdavant.

Aquí, en lloc de llençar un petard com és costum, hi havia un parell d'organitzadors amb un ordinador i un lector de codis de barres controlant el pas de tots i cadascun dels corredors, de manera que el procés d'arrencada es feia molt lent. Jo encara vaig tenir sort i només vaig trigar tres minuts a creuar la línia de sortida, però alguns s'hi van estar fins les quatre. El recorregut picava cap amunt durant els dos primers quilòmetres, cosa que mai no és gaire agradable perquè encara no hi ha hagut temps per escalfar els músculs i se't posen com una pedra, però després d'això el terreny era favorable fins el primer punt de control, situat al km 8. En aquesta part vaig haver d'arriscar bastant, fent avançaments al límit traient el cos una mica per l'abisme que queia a la nostra esquerra, doncs el camí era estret i es formaven taps amb molta facilitat, i venint de les últimes curses en què havia estat amb els primers des del principi i no havia hagut de frenar si no era per culpa de les meves cames, no tenia cap intenció de permetre que algú amb el cul gros em fes perdre el temps. Fins aquí les sensacions eren molt bones, corrent força i fascinat per la bellesa i la verdor dels paisatges, exagerada per la presència de tres voltors que volaven baix sobre els nostres caps, esperant el primer pas en fals d'algun corredor amb pressa o l'ajut dels rocs que queien en alguna baixada molt forta.

Vaig sortir del primer control en la trenta-setena posició i la sensació que hauria d'haver menjat alguna cosa més, cosa que no havia fet per no deixar que m'avancessin massa i que és una actitud bastant estúpida tan aviat a la cursa. El següent tram era un dels més durs, doncs en poc més de 4 quilòmetres es salvava un desnivell vertical de sis-cents metres que em va agafar totalment en pilotes. Per un terreny mitjanament relliscós per la humitat i la pluja intermitent, vaig patir les conseqüències d'un entrenament que discorre gairebé exclusivament per ciutat. No havia vist una pujada així en temps, i no vaig saber trobar ningú a qui enganxar-me i que em facilités la feina, i pel camí em va avançar un personatge molt pintoresc que corria portant de la corretja un preciós gos llop que semblava d'allò més jovenet. Arribar al punt més alt, conegut com el Pas dels Lladres, em va portar poc més d'una hora. Un cop allí en principi la vida s'havia de tornar de color rosa, doncs ens esperava un terreny favorable durant molts quilòmetres, però el cel no estava disposat a donar-nos treva.

Ja a la línia de sortida, se sentien uns trons bestials que venien de dalt de les muntanyes, i tal com vaig coronar aquest terrabastall es va manifestar en forma de pluja gèlida i fins i tot un xic de calamarsa. Com sóc idiota, tota la protecció de què disposava era un paravents tan mullable com la samarreta, així que vaig seguir endavant i aviat estava xop de cap a peus i amb els punys tancats de tan fred que tenia. Per sort, això no va durar més de deu minuts i baixant entre vaques, herbes, pedres i matolls vam acabar arribant a l'Estació de Ferrocarril de La Molina, al km 26 de la cursa (3h54'44").

L'avituallament comptava amb dos plats que mai no havia vist en cap cursa. El primer, una amanida de patata i verdura que em va venir molt bé per omplir l'estómac ja que no havia menjat gaire durant el dia, però el segon era surrealista, gaspatxo. No sóc cap expert nutricionista, però em sembla a mi que es troba a anys llum de ser un aliment digestiu que un tingui interès a consumir en una cursa, en què l'estat del sistema digestiu és tan important. El més sorprenent és que gairebé tots els controls que quedaven per davant també en tenien, símptoma inequívoc que havien aconseguit el patrocini d'una marca productora i van pensar que algú s'ho acabaria prenent. Doncs bé, segur que no van ser els corredors, ja que molt avançada la cursa vaig preguntar en un control i només un participant havia tingut els collons de prendre'n.

Vaig sortir del control caminant ràpid mentre menjava l'amanida, aprofitant que el terreny feia pujada. Per aquí, en la meva línia, seguia perseguint corredors solitaris que o bé no es deixaven atrapar o bé es desinflaven i es quedaven enrere, com un que va fotre un pet espectacular quan el desnivell es va tornar seriós de nou, perdent minuts a una velocitat vertiginosa. Partint de l'estació de tren el recorregut s'encaminava a l'estació d'esquí de La Molina, on no quedava una sola clapa de neu, cosa bastant estranya de veure, especialment per la presència dels telecadires immòbils enmig de la gespa. Aquest tram tenia 11 km per cobrir 550 metres de desnivell fins el Coll de Pal, i l'últim quilòmetre, ja fora de pista, em va pesar com una llosa. Em vaig quedar sense aigua i vaig ingerir un gel energètic amb desesperació, sense obtenir-ne cap mena de resultat immediat. Per fortuna, la cosa ja feia baixada i em vaig deixar anar perquè tenia una certa pressa per trobar el següent control i poder hidratar-me. Uns quants espavilats em van passar al davant fent drecera per la carretera mentre quatre matats seguíem pel camí de pedres, i entre ells hi havia un grupet que portava GPS i que ja m'havien salvat de perdre'm un parell de cops. Ho van tornar a fer perquè jo estava encaparrat a portar tothom per una ruta errònia i vaig decidir seguir-los per arribar bé al control del Refugi (km 41, 6h37'17").

Eren les deu passades, el sol ja s'havia post i la llum del dia desapareixia lentament rere les muntanyes. Els meus càlculs, exageradament optimistes, passaven per arribar a les deu de la nit al quilòmetre 50 i així evitar haver de fer part del descens a les fosques. El problema és que ens trobàvem ja al bell mig del Parc Natural del Cadí-Moixeró i fins Rigoréixer (km 46), el camí menava per un descens d'allò més estret, tècnic i enrevessat en què era fàcil anar a petar de morros a terra, i això si aconseguies superar l'obstacle que representava un mur de vaques només sortir del refugi; aquestes bèsties són molt grosses i tenen unes banyes que són un escàndol, la veritat és que mai no em sento gens tranquil quan me les trobo per la muntanya. Així que vaig treure el frontal i, després d'algunes dificultats per esbrinar quina era la ruta, em vaig enganxar al grup dels quatre amb GPS, que es van convertir en només dos (aquí la seva crònica) en arribar al control perquè un arrossegava molèsties al genoll i va caure d'esquena davant dels meus nassos en trepitjar una roca relliscosa.

La propera aturada era al km 51, a Can Cerdanyola, i aquest tram el vaig tornar a fer sol perquè no hi havia pendent i transcorria per asfalt i pista ampla, que és el que millor em va. Amb 8h20'57" estava clarament superat l'equador de la cursa, però encara quedaven per davant 45 km i 1500 metres de desnivell, això últim si el càlcul del meu rellotge no anava gaire errat, cosa que sempre cal posar en dubte. A la vista del que m'esperava vaig seure una mica mentre bevia i menjava codony, primer cop a la vida perquè el que em donaven al cole era fastigós, però durant la cursa ja havia après que no era una cosa tan dolenta i que ajudava a carregar forces. I ho necessitava, perquè la veritat és que estava molt cansat.

A la sortida del control em vaig aliar amb el Joan, amb qui ja havia coincidit en alguns moments del Meridià Verd, i vam començar a fer camí plegats, que la companyia en la foscor sempre és bona. L'home venia de ser un dels 98 herois que entre 495 participants havien aconseguit finalitzar l'infernal Ultra Trail Andorra-Vallnord, amb 112 km i 9700 metres de desnivell positiu, més del doble que la Núria-Queralt! Per a la gent que no sàpiga de què va això de les curses de muntanya és important entendre que córrer, algú ben entrenat pot córrer durant moltes hores i quilòmetres sense grans problemes; si has de fer 100 km els acabaràs tard o d'hora si et vas alimentant i hidratant adequadament i saps alternar amb caminades per descansar una mica. El que et mata, però, són les pujades, en què sues la cansalada per anar a una trista velocitat de 4 km/h i acabes fet pols muscularment. Espero que quedi clar, doncs, fins a quin punt és una proesa plantejar-se fer dues proves tan exigents en caps de setmana consecutius. De fet, segurament no és una cosa gaire recomanable, ja que el Joan em va contar com es va haver d'escapar d'un control en què el metge l'havia aturat i el volia fer fora de la cursa perquè no feia més que dir incoherències per una baixada brutal de sucres; l'home també estava en un pes per sota del que seria recomanable, amb problemes de colesterol i dolors a les costelles i turmells. En el seu tercer any de competició intensa, per fi s'havia d'enfrontar a l'Ultra Trail du Mont Blanc i volia fer-ho amb les màximes garanties, i per a això havia aconseguit un permís especial per pujar el Teide durant l'agost i així fer l'última part de la preparació. Veient gent així sembla que jo vaig a Chamonix de costellada, però espero que els meus esforços siguin suficients per resoldre amb èxit la prova suprema del trail running europeu.

Vam fer plegats vuit quilòmetres sota un cel bellíssimament estrellat, en què li vaig fer moltes preguntes però no vaig donar gaire conversa, perquè poc podia aportar a la seva tremenda experiència, i sobretot vaig aprofitar el seu excel·lent ritme a les pujades. Quan faltava poc més d'un quilòmetre pel següent punt de control el vaig deixar anar perquè notava l'estómac buit i necessitava remenar la motxilla a la recerca de la meva última barreta energètica, i fins l'avituallament del Coll de Bauma em vaig arrossegar una mica, ja que sempre em costa horrors reprendre la marxa després d'haver hagut de cedir perquè els meus companys de viatge anaven més ràpids que jo.

Encara ens quedaven nou quilòmetres més per dins del Parc Natural del Cadí abans d'arribar a Saldes, i malgrat que el tram no era gaire dur vaig patir un colló, l'anterior etapa havia suposat 600 metres de desnivell positiu que m'havien deixat molt baldat; a això s'ha d'afegir que ja eren quarts de tres del matí i començava a tenir una son horrible, i tot el que volia era abandonar-me a dormir arraulit a la soca d'un arbre, i que algun participant s'encarregués de despertar-me si ho creia convenient. La veritat és que no sóc capaç de recordar si anava darrere d'algú o m'espavilava tot sol, però d'alguna manera vaig seguir endavant.

Una de les preguntes més habituals que et fa la gent quan els parles de les curses d'ultra-resistència és en què penses durant el recorregut; en el meu cas, res en concret. Divago amb idees que vénen i van, fantasiejo amb somriures femenins i miro d'endevinar la lletra d'alguna cançó. Per a aquesta nit, les escollides van ser Armengol (Els Amics de les Arts), i L'Univers és una Festa (Antònia Font). Mare meva, quin turment! Entre les dues no sóc capaç de cantussejar més de cinc frases, que van posseir la meva ment de manera recurrent i m'assaltaven cada cop que em despistava i em quedava en blanc. La veritat és que va ser absolutament insuportable i espero no escoltar-les en molt temps.

Des de la meva primera cursa de muntanya, la ja llunyana Ultra Maratón de los Andes, sempre m'havia negat a seure durant un avituallament per por a ser incapaç d'aixecar-me, però avui ja ho havia fet en els dos últims controls, i a Saldes la cosa encara va ser més escandalosa i m'hi vaig passar deu minuts, xarrupant beguda isotònica i convencent el meu organisme de la conveniència d'ingerir un plat de pasta que es va quedar a mitges. Em va costar reprendre la marxa, perquè m'havia refredat una mica i sobretot tenia mal als peus, que estaven mullats des de feia hores i la pell ja estava saltant per alguns costats. La cosa positiva és que s'havia ajuntat un bon grupet de sis o set corredors, encara dins dels cinquanta primers, quan per davant ens quedava l'última gran dificultat muntanyosa. Jo no tenia la menor intenció de fer-la pel meu compte i vaig anar provant diferents ritmes fins que vaig trobar el corredor que em convenia més per a la pujada. Ens vam perdre un parell de cops i jo estava tan cansat que em limitava a seure en una roca esperant que algú donés l'alerta de senyal visualitzada per seguir endavant, no tenia esma per a gaire res més.

I van ser 500 metres més de desnivell en set quilòmetres molt lents i durs, amb uns llamps esfereïdors anunciant tempesta camí de Berga mentre l'albada començava a despuntar. De totes maneres, em vaig sorprendre força de les meves prestacions, perquè a mitja pujada encara vaig saber forçar una mica la màquina quan un veterà membre de corredors.cat va sobrepassar el grupet en què em trobava. El control 10, El Portet, era al km 76 (14h25'45") i no tenien garrafes d'aigua sinó que s'havia d'omplir la motxilla en una font que semblava més un bevedor de cavalls, i cansat com estava m'hauria suposat molt esforç realitzar la tasca sense mullar-ho tot. Així que vaig optar per seguir endavant sense carregar líquids perquè m'havien dit que per al proper control no hi havia més de sis o set quilòmetres, i que tot feia baixada, i també em van dir que a partir d'ara s'havien de seguir les marques del GR (Gran Recorregut), ratlla vermella sobre ratlla blanca, quan fins el moment la cursa venia marcada amb ratlles horitzontals. Massa coses dites, moltes d'elles mentides que vaig acabar pagant a preu d'or; si algun dia enxampo el meu informant no tindré cap inconvenient a desposseir-lo de la seva llengua viperina.

El cas és que encara quedaven quatre quilòmetres fins coronar l'Estret, una mica més avall del temible cim de la Gallina Pelada (temible perquè a aquelles hores qualsevol cosa més alta que el Turó de l'Home era una cosa infernal). I no paràvem de pujar, i jo no m'ho podia creure, perquè m'havien dit que ja no pujaria més i no volia seguir amb aquell martiri. I a sobre, es va posar a ploure, però aquest cop de veritat, amb gotes grosses i fredes, i eren moltes gotes, més de les que podia suportar en màniga curta i vaig haver de treure el meu fabulós paravents. Lògicament, al cap d'un minut el paravents estava tan mullat com la resta de la meva persona i l'única funció que feia era evitar l'impacte directe de l'aigua contra la meva pell, ajudant-me potser a conservar mig grau de temperatura corporal, perquè eren les sis del matí i fotia un fred increïble i jo corria amb els punys encongits dins de les mànigues. Com les desgràcies mai no vénen soles, la llengüeta de la sabatilla dreta em va començar a fer molt mal al peu, i per molts cops que la vaig moure i intentar posar a lloc, fins la línia de meta vaig haver d'aguantar un dolor bastant intens i preocupant pel fet de ser desconegut.