Patillades

A l'últim minut ha arribat el gol! Noooooo!

2009-10-27T22:27:00.004+01:00

Sóc de l'opinió que l'APM últimament havia perdut qualitat (el ring em sembla patètic), però el número 1 d'aquesta setmana és una autèntica meravella. Un entusiasta aficionat del Pla del Penedès està comentant el partit contra el Font Rubí, que està a punt d'acabar amb empat a zero, quan hi ha un gol a l'últim minut i el narrador embogeix. Aguanteu el primer minut de vídeo, que el que ve després és increïblement divertit.

492

2009-10-22T20:05:00.003+02:00

Pronunciat "quatre-nou-dos", així és com un amic meu descriu l'"efecte ulleres de birra" que ocorre quan estàs borratxo i acabes dormint amb una noia no atractiva. Els números refereixen a les puntuacions sobre deu aplicades a una mossa en funció del seu aspecte.

Abans de beure res, la noia en qüestió rep un 4/10 pel seu atractiu (no és passable).

Quan estàs borratxo i cometent l'acció ignominiosa, ella és un 9.

El matí següent, la veus com un 2, bàsicament perquè pots recordar el seu aspecte nua.

No me la volia follar! Va ser un 492!

Urban Dictionary és una mina d'or :D

The Brief Wondrous Life of Oscar Wao

2009-10-06T12:12:00.002+02:00

Hi ha dues característiques que tot home nascut a la República Dominicana porta de sèrie amb la seva persona, una voracitat sexual insaciable i irresistible, i el fukú, la maledicció que ha acompanyat la teva família durant generacions, amb major o menor crueltat. El protagonista de la novel·la, Oscar, respon a aquesta nacionalitat, però només pot gaudir del primer tret fins l'inici de l'adolescència, moment en què creua el llindar de l'obesitat. La pèrdua d'atractiu físic, juntament amb la seva desmesurada afició per la subcultura (anime, ciència-ficció, còmics...) el converteixen en un marginat social del qual fins i tot els seus escassos amics s'avergonyeixen. Per si això fos poc, s'enamora desesperadament de totes les noies bufones que es creuen en el seu camí, i l'únic consol que li queda és tornar una vegada i una altra a l'escriptura, intentant vanament convertir-se en el proper JRR Tolkien.

Els capítols alternen la narració de les seves desventures amb episodis passats de la història familiar. La història del fukú. El seu avi va tenir la mala sort de caure en desgràcia amb Rafael Trujillo, sanguinari dictador que va governar l'illa amb mà de ferro durant més de 30 anys, mantenint-la aïllada del món darrere The Plátano Curtain fins el punt que es va atorgar mèrits en l'acabament de la II Guerra Mundial. La tragèdia es repetiria més tard amb la mare d'Oscar, forçada a emigrar a New Jersey, i de nou amb el propi Oscar.

Junot Díaz va trigar 11 anys en tornar a publicar després de debutar amb Drown, una novel·la també ambientada en el món de l'emigració dominicana, però ho va fer amb gran èxit, doncs li va ser concedit el Pulitzer per aquesta segona obra. Jo, què sóc un malalt dels guardons literaris, fa temps que volia repetir amb aquest premi ja que La Carretera em va encantar. I de moment puc dir que el criteri del Pulitzer és esplèndid, doncs aquest és un llibre divertit, entretingut i emotiu. Díaz fa un ús formidable del llenguatge i les anotacions a peu de pàgina, i esculpeix magistralment tots i cadascun dels personatges de la novel·la, així com les nombroses belleses que desfilen per les seves pàgines. El desgraciat protagonista es converteix en un nerd entranyable, emmarcat pels crítics punts de vista del narrador (Yunior, el protagonista de Drown) que contempla amb incredulitat la seva completa ineptitud social, i la seva rebel germana, que no té cap mena de problema a l'hora de declarar la guerra oberta a la seva autoritària mare.

Oh, i una advertència, no té cap sentit llegir aquest llibre si no es fa en la seva llengua original, el spanglish, una barreja lingüística tan comú en algunes zones dels Estats Units com el catanyol ho és a Barcelona.

Títol: The Brief Wondrous Life of Oscar Wao
Autor: Junot Díaz
Editorial: Faber & Faber
Pàgines: 335
Preu: 11.75€

Zapatero: "Mis hijas están bien"

2009-10-01T13:12:00.002+02:00

Sí, estan de puta mare. algú em pot aconseguir el seu telèfon, per favor.

Si no saps de què va el tema...

Merci, Pau!

Galápagos

2009-10-01T12:10:00.000+02:00

L'escriptor americà (no m'agrada fer servir aquesta paraula per referir-me als ciutadans dels EUA, però alhora em desespera que no hi hagi un gentilici per a aquest país) Kurt Vonnegut no és un autor convencional en el món de la ciència-ficció. Fins el moment he llegit dues obres seves; en ambdues es dedica a jugar amb el temps com si es tractés de peces de LEGO, i no precisament perquè la temàtica dels llibres sigui de viatges temporals. Utilitzant un dels personatges com a fantasma, el fa coneixedor de tots els esdeveniments i el converteix en un narrador omniscient que es dedica a passejar amunt i avall pels fils de la història, revelant fets passats i futur desordenadament. Tot i que el lector sap ben aviat com acabarà el llibre, no sap ben bé per què ni la manera exacta en què encaixaran les peces del trencaclosques, i és això el que el manté enganxat, d'una forma similar al que passa amb la Crónica de una muerte anunciada de García Márquez.

En el cas de Galápagos, el fantasma és un treballador que va morir decapitat en la construcció d'un veler de luxe que havia de conduir una sèrie de celebritats mundials en un creuer pel famós arxipèlag equatorià. El nostre protagonista decideix no abandonar la nau i l'acompanya a Guayaquil, punt de partida d'un viatge de plaer que ja no es durà a terme, doncs el món sencer veu com l'economia s'enfonsa sota el pes d'una greu crisi mundial (us sona?) i les nacions entren en guerra davant la dificultat que suposa aconseguir menjar ara que les seves divises no valen un rave. L'origen de tots aquests problemes és, en opinió del nostre fantasma, l'exagerat volum dels cervells humans i la seva capacitat per crear problemes del no res. Així, un milió d'anys després, la humanitat supervivent (que encara pateix seqüel•les de les bombes atòmiques llençades sobre el Japó) segueix les directrius dels principis evolutius dictats per Darwin en aquestes mateixes illes i acaba per convertir-se en una espècie submarina i pescadora que no es preocupa de res que no sigui menjar i reproduir-se. Com si alguna altra cosa tingués importància...

És una història fàcil de llegir i divertida, amb una acidesa i un humor negre poc freqüents, i que deixa en evidència les preocupacions absurdes de la societat actual i el perill que representa el fet de disposar d'un cervell amb tanta capacitat i no tenir la més remota idea de com fer-lo servir.

Títol: Galápagos
Autor: Kurt Vonnegut
Editorial: minotauro
Col·lecció: CLÁSICOS MINOTAURO
Pàgines: 320
Preu: 17.95€

Si el llegiu i us agrada, us recomano també Slaughterhouse Five (Matadero cinco), una esplèndida crítica contra la guerra escrita amb molt coneixement de causa, doncs aquest escriptor va desembarcar a Normandia, va ser capturat pels alemanys i va sobreviure al demencial bombardeig de Dresden, un dels pitjors de la història. Però com matar civils "dolents" és just, gairebé ningú ha sentit parlar mai d'aquest episodi de la II Guerra Mundial, així que val la pena saber una mica com va anar la cosa.

Hackers calents

2009-09-29T00:21:00.003+02:00

Avui s'ha produït un interessant atac sobre el portal de desinformació Diario Barcelona, al qual no tinc cap intenció d'enllaçar.

Sens dubte, la qualitat de les notícies ha millorat notablement des de l'arribada del nou webmaster.

Gràcies, Miri Spuni!

La desfilada

2009-09-15T12:10:00.001+02:00

22 de maig de 2009

Remeno frenèticament el meu equipatge i l'armari del bany, però no hi ha espuma d'afaitar per enlloc, així que abuso un cop més de la confiança de la Katy i li demano que m'acosti en cotxe a alguna banda on en pugui comprar. Ella, que és un sol, s'encamina cap al cotxe a sotragades i em condueix al supermercat sense poder obrir els ulls del tot, de tan adormida com està. Avui és la desfilada prèvia a la competició i assumeixo que cal presentar-s'hi amb el mateix aspecte que el dia D.

La importància d'aquesta afaitada és capital, doncs si retallo més cabells del compte tot haurà acabat, i si irrito massa la meva cara demà no hi haurà qui s'afaiti de nou per al campionat. Per tenir una idea més clara dels límits que la fulla pot tocar, em porto la barba i els bigotis a la boca, i al cap de tres llargs i tensos quarts d'hora em considero molt satisfet pel resultat obtingut.

Sortint de la dutxa, em disfresso i m'enfronto al segon pas decisiu, donar forma al pèl facial per tal de semblar un bon mosqueter. La meva inexperiència és terrible, no sé ni quin material he d'utilitzar, però tinc clar que el gel fixador ja el puc anar llençant a les escombraries, perquè tendeix massa a la rinxolada. La cera ofereix una rigidesa estupenda, però deixa els pèls molt blancs i dóna un aire preocupantment artificial a la cara. Segurament, hi ha marques molt millors al mercat, però mai no m'he preocupat de buscar-les. Estressat per l'hora, em decideixo per una configuració que sembla més o menys decent, perquè de totes maneres la competició real no és fins demà i aleshores ja tindré més temps i dades per treballar en el tema.

La Katy, un cop més impagable en el seu rol de fan número u m'acosta a la reunió prèvia. No puc deixar de mirar el mirall del copilot i retocar el bigoti i la barba, i a cada semàfor la gent al·lucina quan descobreix que en el vehicle del costat hi viatja un mosqueter. Arribem al centre de convencions, i abans de tenir temps d'entrar a la sala on la reunió ha començat ja m'han fet cinc fotos. El motiu és que gairebé ningú més no ha aparegut disfressat, de manera que sóc la gran atracció de la cita i aquest mateix dia la meva cara dóna la volta al món gràcies a les imatges d'Associated Press.

Mark i jo en una imatge que viatjat pels cinc continents

La reunió és de pa sucat amb oli, doncs l'orador no té micròfon i resulta del tot impossible saber de què coi està parlant. Al meu costat, el Mark tampoc no va gaire fi, però sembla que estan xerrant de trobades i iniciatives dutes a terme en els dos últims anys. A la sala es troben les millors barbes del planeta, i em sento molt elogiat perquè molts d'aquests experts em dediquen gestos d'aprovació pel meu aspecte. El senyor al comandament acaba amb el seu llarg i inconnex discurs i es decideix qui ha de ser el nou president de la WBMA (World Beard and Moustache Association). Algunes persones aixequen la mà per votar, i el Mark m'explica que són els membres de l'associació. A continuació, el president del club noruec passa un powerpoint sobre el proper Mundial, que es disputarà el 2011 a Trondheim coincidint amb el dia nacional del país escandinau, una jornada festiva en què tots els ciutadans surten al carrer a contemplar una desfilada en què els mundialistes també prendran part. La quantitat de rosses per metre quadrat fa que sigui una proposta d'allò més temptadora.

El forçut

El següent torn de paraula és per a un senyor anglès que representa la candidatura de Stuttgart per al Mundial 2013. L'absència dels organitzadors alemanys és una llarga història. L'estiu passat, un poderós contingent hongarès va aparèixer per sorpresa al Campionat Europeu, amb una actuació molt destacada. Aquestes gents van fer amistat amb els alemanys, que es van comprometre a tornar-los la visita amb motiu del concurs que s'havia de disputar l'any següent a Budapest, primer d'aquestes característiques en el país. En aquell moment, no van caure que les dates eren les mateixes que les del Mundial, però ja havien donat la seva paraula i, sent alemanys, no es podien pas fer enrere. La presentació és bastant llastimosa, en línia amb el que es pot esperar d'un powerpoint fer per persones de més de cinquanta anys que segurament encara escriuen amb plomes d'ocell i un vaset de tinta. Per concloure, una carta dels hongaresos que acaba amb una dita que es pot traduir de la manera següent:

Una cara sense bigoti és com un cul.

Les rialles són generalitzades, i l'anglès justifica la frase explicant que en l'exèrcit d'aquell país era obligatori portar bigoti, i com també era forçós el servei militar, un home sense bigoti era poc menys que un miserable. No hi ha cap altra candidatura, així que d'aquí quatre anys la cita serà a Alemanya. Prenc nota del que he vist de cara a la campanya per Barcelona 2015, que seria el primer Mundial en una ciutat de primer ordre.

I quan el temps dedicat a esdeveniments futurs hauria d'acabar, un americà demana la paraula. És Phil Olsen, el fundador i capità auto proclamat del temible Beard Team USA. Té la pretensió de canviar el sistema de votació de l'associació, de manera que les úniques persones amb dret a vot siguin els participants de l'últim Mundial. Jo em perdo, i m'acosto al Bob, president del club de barbes d'Alaska, perquè m'expliqui una mica la situació. Les úniques decisions de la WBMA que es voten són les seus del Mundial i la presidència, i el sistema actual concedeix un vot a cada club. Els requisits que un club ha de complir no els té clars, però el cas és que el Beard Team USA no està reconegut com a tal per l'associació mundial i els ianquis no estan conformes amb aquest sistema. D'acceptar-se la proposta del senyor Olsen, els Estats Units controlarien el destí del meravellós món de les barbes i els bigotis, doncs ja en l'última edició el seu contingent va ser el més nombrós. Per això, el propi Phil proposa que per evitar que algun país prengui el control, el Mundial canviï de continent cada dos anys. Això, a la pràctica, es tradueix en una rotació biennal entre els EUA i Europa, doncs a dia d'avui no hi ha cap altre continent interessat a organitzar l'esdeveniment.

En aquest punt, la conversa adquireix un to agre i l'ambient s'enrareix. Els alemanys, creadors de tot això, diuen que un club és més que un vot, que ells es reuneixen molt sovint i fan moltes coses durant l'any. A això respon un ianqui de llarga barba blanca, dient que la majoria de la gent present ja és prou grandeta com per jugar a fundar clubs, que hi ha persones que tenen coses de veritat amb què ocupar el seu temps. Lleig, molt lleig. La discussió es converteix en un Estats Units contra la resta del món, amb Phil Olsen en el paper de Senyor Fosc que vol destruir la voluntat dels pobles lliures (i peluts) i sumir la terra en el dolor i la confusió. Intercanvio impressions amb els americans que tinc al voltant i, afortunadament, molts d'ells no són membres del BTUSA i no en volen saber res, però la majoria dels presents a la sala acompanyen cada arenga del seu capità amb aplaudiments i gestos afirmatius.

Uns diuen que els altres van dir noséquè fa uns anys i els altres contesten que mentira podrida que la veritat és que tal i qual i pim pam pum. El punt de ruptura arriba quan un dels alemanys suggereix que si no estan conformes amb les normes podrien organitzar el seu propi campionat. Olsen, altiu, contesta que ja ho ha considerat i els seus sequaços el victoregen. El que faltava, federacions rivals, com en el món de la boxa. Està clar que els ianquis en aquest aspecte porten avantatge, doncs saben aprofitar els nous mitjans molt millor que un contingent de participants europeus en què un italià i jo som els més joves amb més de vint anys de diferència respecte els següents. Si hom cerca World Beard Championships a Google, el primer resultat correspon a una empresa d'Olsen, i per trobar la web de la WBMA cal una mica més d'esforç.

A la vista de la clara situació de no enteniment entre les parts enfrontades, s'aixeca la sessió i la gent marxa a vestir-se i a fer birres mentre no comença la desfilada. M'uneixo al Mark, i acabem en un proper pub irlandès asseguts amb un calb d'ulleres i llarga barba castanya anomenat Mike, i un rosset segur de si mateix amb aspecte de surfista que es diu Steve. No té barba, i ha vingut perquè una amiga fotògrafa li ha demanat entrevistes per al seu llibre de barbuts. M'interesso per la seva opinió sobre l'infame Phil Olsen, contra el qual m'he decidit a iniciar una croada de descrèdit, i m'expliquen que hi ha un altre paio del BTUSA que li vol prendre el poder i és el seu arxi rival. Tot això es pot veure en un documental titulat Splitting Hairs (Pèls que es separen). Coincideixen amb mi en el seu excés d'americanisme i ambició de poder, però diuen que també ha fet molt per popularitzar el món del pèl a la cara als EUA.

El Mike comenta si ens hem fixat en la quantitat d'homosexuals presents a la competició, i jo no hi havia pensat de tan feliç com em sentia envoltat d'homes peluts, però un estudi més detallat dels barbuts presents al bar revela, efectivament, una alta densitat de maricons. El pitjor de tots, com no, Phil Olsen, al qual voldria cremar la llarga barba negra cada cop que passa a prop meu o em ve a dir alguna cosa, perquè ja tothom sap de the guy from Spain i em volen conèixer. El Steve és periodista esportiu i li agrada el futbol, i em dóna el seu correu per contactar-lo de cara a veure la final de la Champions a New York.

A la taula del davant, una parella de motoristes vestits de negre cuir tots dos. La senyora, prop de la cinquantena però amb uns pits que encara poden ser considerats gloriosos, s'acosta per darrere i em passa la mà per l'espatlla tot acostant les seves mames a la meva esquena. Can I take a picture with you?, el to de la pregunta és tan sensual que si m'hagués demanat de baixar-me els pantalons també li hauria dit que sí. Ens expliquen que han vingut expressament des de Texas pel Mundial, ja que el seu fill els va dir fa un any que s'hi presentaria però a última hora no ha tingut el valor suficient.

Els meus companys de taula ja han acabat de dinar, i jo he acontentat una mica l'estómac amb les seves sobres, i abandonem el local perquè ja s'acosta el moment de desfilar. A l'avinguda principal del downtown, una multitud ja s'amuntega al voltant dels participants. Amb un somriure de joia que m'omple la cara, convido a demanar-me una foto a la gent que, tímida amb les càmeres, no s'atreveix a disparar. I aviat tothom està en el mateix. Per aquí arriben un parell de barbuts fent girar les seves guitarres sobre el pit per a delícia de tots els fans, i per allà apareixen els equips de Bèlgica i Alemanya, i tothom reclama un paio vestit de Moisès.

Els sorruts belgues

Els impassibles alemanys

Escolta, que una foto i que d'on vens i que a quina categoria participes i que tal i que qual. De cop, algú m'agafa per l'espatlla, i quan em giro tinc una bandera espanyola, la roja y gualda, davant dels nassos. Miro a la noia amb cara d'incredulitat i li dono l'esquena. Es posa davant meu altra volta i me l'encaixa a la mà. Algú l'ha de portar i no hi ha ningú més de les teves terres per aquí, em diu. És el primer cop a la vida que toco una bandera espanyola.

Aquest portava una figureta de si mateix :D

Els canadencs

La bandera dels collons fa que s'acosti encara més gent, alguns capaços d'articular algunes paraules en espanyol, però sempre acabo canviant d'idioma perquè em desespera la seva lentitud. Un alemany que fa tota la cara de ser ciutadà de la Unió Romanesa em ve a donar la mà i a expressar la seva gran felicitat per veure un espanyol aquí per primer cop. Al llarg del cap de setmana, em parlarà uns quants cops més. Sens dubte, el més amistós del seu contingent, que es deixen fer fotos, però rarament somriuen i mai no es separen els uns dels altres.

Algú dóna veus per organitzar la gent per països i jo em perdo enmig d'una marea d'americans, doncs l'equip local compta amb una representació brutalment superior a la de la resta de nacions, equipats tots amb les seves banderetes com els han ensenyat des de petits. I ara sí que hi ha una gentada a banda i banda del carrer per veure'ns desfilar, tothom amb la seva càmera i una profusió de somriures tal que un executiu d'una empresa de pasta dentífrica tindria l'erecció de la seva vida. Per allí corren també la Katy i els nens als quals fa de cangur. Oye, tío, de qué va esto?, sento que em diuen. La sorpresa pel fet de trobar algú que parla bé en castellà és extrema. Un nano de Pamplona, que va estudiar a Alaska i ha vingut a visitar a la seva xicota, que està tremenda i no entén la meitat del que estem dient. Com tota la gent que he conegut en l'últim any, flipa amb el Mundial i em desitja sort, alhora que mostra la seva comprensió per la desgràcia d'haver de portar la bandera.

És interessant fixar-se en quins són els personatges més populars, com l'home forçut, un que va disfressat de gnom assegut sobre un bolet gegant, un tennista, el més gay de San Francisco amb la seva increïble barba recoberta de filferro... També em vaig fixant en els altres mosqueters, un dels quals és americà i, increïblement, també respon al nom de Xavier. N'hi ha un parell que fan més cara de pirata que altra cosa. En un moment tinc l'oportunitat de parlar amb Frazer Coppin, l'anglès que defensa el títol de campió del món i que ha estat el meu model de referència en aquest llarg temps de creixement, Li pregunto com s'ho fa amb la barba i amablement comparteix amb mi els seus secrets. Planxa de cabell, esprai fixador i assecador, tres coses que hauria de poder aconseguir per a l'endemà sense problemes.

Els mosqueters Xavier

Frazer Coppin, un mosqueter de llarga pera

Tornem al punt de partida i les autoritats locals procedeixen a donar-se una mica de crema discursiva, que acaba amb un rap freestyle molt aconseguit a càrrec d'un competidor americà anomenat BJ, que té tota una cort de sequaços i un equip fent un documental per a ell sol, doncs m'expliquen que es va fer famós després de guanyar un reality anomenat Race Around The World. Les delicioses Steph i Erin fan acte de presència amb la meva màscara de cera finalitzada mentre jo m'enfronto en duel singular amb un anglès que va d'escocès i té una espasa brutal que va comprar a eBay per quatre duros. Juntament amb el tennista i BJ intentem engalipar unes nenes de divuit anyets recent graduades de l'escola, però no hi ha sort i tot el que podem fer és dirigir-nos de nou al centre de convencions doncs se suposa que allí ha de seguir la festa.

BJ fent el mico

Ofereixo una esplèndida rialla diabòlica a la bella Steph

Sense saber massa bé per a què, pago quinze dòlars, una autèntica fortuna. Convençut que eren per a una recepció, m'escandalitza descobrir que no serviran menjar ni beguda, i que a sobre el preu de les consumicions és del tot descabellat. Nou dòlars per una copa de vi! Pregunto aquí i allà, alguns han pagat i altres no, i en tot cas se suposa que és per poder participar en un campionat previ amb categories diferents a les de demà. Total, que sóc idiota. El David, vice del club d'Alaska, em presenta una senyora ben entrada en anys però que es conserva de puta mare i que és jutgessa del Mundial, així que inverteixo una bona estona en donar-li crema.

Unes cheerleaders de l'equip local, que estan bastant tremendes, comencen a voltar per la sala amb uns cartells que anuncien les categories. La meva és Mountain Goat (cabra muntesa), animal amb el que em sento totalment identificat i que espero m'afavoreixi, i passo el temps d'espera xerrant amb la Irene, la noia del cartell, una bruneta de faccions indígenes que està ben bona i és simpàtica. La primera categoria en sortir a competir és la de barbes falses, i la guanyadora una noia del Canadà. Nosaltres anem desprès, i un cop ens trobem tots els participants davant el públic faig una passa endavant i em trec el barret en una exagerada reverència que fa embogir la massa, i amb això ja estic convençut de guanyar. Els jutges, però, no estan per escoltar la petició del públic i donen la segona posició a un vell amb aspecte de miner i la primera a un mosqueter alemany.

Quin mal presagi per a demà, i quina ràbia. Sec a primera fila amb cara de pomes agres i segueixo la resta del concurs sense gaire interès. Només m'aixeco per animar el Mark, que tampoc no té sort. La victòria final és per al Bob, el president del club local, que s'emporta un bonic ordinador portàtil cap a casa de premi...

Una gran massa de pèl

Una de les coses que més m'agraden és la presència de noies fanàtiques de les barbes i els bigotis, amb samarretes, postissos o pintats. El millor exemple d'això són les tres membres del Canadian Facial Hair Cheer Trio (Trio d'Animadores Canadenques del Pèl Facial), unes mosses que per celebrar el final de les classes han recorregut cinc mil quilòmetres en cotxe des de Calgary per donar suport als canadencs inscrits a la competició, als quals no coneixien de res. Porten unes barbes de llana i el seu vehicle està decorat amb un bigoti a la capota. Cada cop que veig alguna d'aquestes, els dic que les estimo, però estic massa ocupat fent-me fotos amb la gent com per llençar un atac seriós.

La víctima més fàcil que tinc a l'abast és una noia de Guatemala al costat de la qual seria meravellós despertar si no fos perquè té un mostatxo amb el qual podria competir contra molts dels presents. Mentrestant, la Katy ha arribat amb una altra noia que avui ha de dormir a la casa, la couchsurfer Elena, ciutadana de la Unió Romanesa nascuda a l'estat membre de Bulgària. Les dues empassen cervesa més que no pas beuen a l'ampla terrassa exterior, que amb el solet de la tarda, la refrescant brisa i la vista de la veïna serralada nevada és una delícia. Allí tinc el meu encontre amb la princeseta més radiant de totes les presents, una nena de tres anys que és filla d'un barbut monstruós que recorda al Hagrid de Harry Potter, però la criatureta és tan bufona i adorable que resulta fàcil pensar en la mare amb el repartidor del gas fent hores extra. Si jo fos dona, pensaria que el meu rellotge biològic ja està tocant l'hora per començar a parir. Vull fills!

La festa finalitza amb un gloriós concert del grup australià The Beards, totes les cançons dels quals tracten de barbes i bigotis, i els escolto des de la terrassa amb una gent de Nova Zelanda d'allò més còmica que no pot parar de recitar versicles de la Bíblia en anglès antic adaptant-los a la pilositat facial. Coses de l'estil "No t'afaitaràs!" i "No desitjaràs el bigoti d'altri!". En aquesta religió sí podria creure. A la sortida, amb el Mark, la Katy i l'Elena intentem entrar en un bar proper on ha anat tothom, però jo no puc creuar el llindar perquè no porto identificació, i en aquest país són imbècils i no saben distingir un major de vint-i-un anys (edat legal per consumir alcohol) a simple vista.

Detroit Hair League!

Tenim l'alternativa de buscar a la bigotuda de Guatemala o anar a una festa d'uns amics del Matt. La primera opció fracassa perquè truca dient que està amb amics però tot són parelles i ella ja pira a casa, i la segona és més una reunió en una casa que no pas un festa com a tal. Allí estableixo amistat amb els tres membres de la Detroit Hair League, un dels quals em regala una cookie en sentir-me lamentar-me de la gana que tinc, i d'aquesta manera es guanya la meva gratitud eterna. A la vista del poc ambient, i pensant que demà he de matinar i les nenes estan torrades i cansades, pleguem.

Més fotos de la desfilada a Street Parade.

Si estirem tots, ella caurà

2009-09-11T02:31:00.002+02:00

Feliç Diada!

M'he quedat de pedra en llegir que el pare de Lluís Llach era franquista.

Tornada a Anchorage

2009-08-27T20:40:00.006+02:00

21 de maig de 2009

A l'últim moment, quan ja m'estava adormint sobre el portàtil, em passà pel cap la idea de carregar la càmera per veure si el problema era intern o de les bateries. La llum vermella es va il·luminar, indicant que com a mínim el circuit elèctric estava tancat. Només despertar-me, el primer que faig és provar d'encendre-la, i el miracle s'ha obrat. D'alguna manera, la càmera torna a funcionar amb les dues bateries. La meva joia és infinita, però com no tinc ningú amb qui compartir-la em dedico a petonejar l'artefacte de fabricació japonesa.

Totes les xarxes del veïnat estan protegides amb contrasenya, i per això m'acosto a la cafeteria del costat a esmorzar i passar revista a les últimes novetats. Demano un muffin, que com sempre té un preu que oscil·la entre els dos dòlars i els dos i mig, i una tassa de llet, convençut que és gratis com als Starbucks d'arreu del país. Tota l'alegria per la resurrecció de la càmera desapareix quan, en acabar de vessar el blanc líquid dins del blanc recipient, la guapa cambrera somriu i diu que seran dos dòlars i vint-i-cinc cèntims més. Per aquest preu podria comprar un mínim de dos cartrons de litre en qualsevol supermercat del planeta, però ja me l'han fotuda i no puc fer altra cosa que pagar com un pardal.

Havent escrit un altre capítol de les meves ventures, torno a la cabana i amago el portàtil en un armari del bany, confiant que ningú no entrarà per aquesta porta de la qual no tinc la clau i està sempre oberta al públic. Les meves passes es dirigeixen a l'inici del Crow Creek Trail, i per arribar-hi he de travessar el pati de l'escola, ple de pares i nens que fan un dinar conjunt ara que ha acabat el curs. Em sento tremendament intrusiu mentre camino com si sabés perfectament on em dirigeixo i escruto la tanca tot buscant la porta cap al bosc que havia indicat el cunyat del Brad.

En un tres i no res passo de la civilització a caminar entre una vegetació densa i antiga. La via transcorre per un dels antic passatges de l'Iditarod Trail, concepte venerat per tots els habitants de l'estat i que és l'esdeveniment més esperat i amb major cobertura dels mitjans de l'any. La molsa cobreix els arbres i la neu els camins. Els rierols apareixen aquí i allà, alguns s'han de saltar i altres es poden superar per estretes passarel·les de fusta. Relaxat pels sons de la natura, deixo volar la ment. Com sempre, només puc pensar en la glòria eterna del pèl facial, dones i el retorn a casa. Després d'un any i mig esperant, finalment ja està aquí, el Mundial de Barbes i Bigotis.

Ningú més no apareix a la ruta, es diria que la muntanya és tota per a mi sol, i avanço mirant a banda i banda, confiant en un encontre d'última hora amb un ós bestial. Però ni animals ni persones, i a la fi apareix al meu davant el rètol de Crow Creek Mine. Fascinat encara per les mines tot i l'horrible experiència boliviana (llegir Potosí i Moria, només que sense balrog), no trobo pas el que buscava. En lloc de les restes d'una zona d'extracció subterrània, sóc a l'entrada d'una pintoresca atracció turística (en el pitjor sentit de la paraula) a la vora d'un riu que recrea un petit enclavament dels temps de la febre d'or. Pics, pales, cases de fusta, diaris de l'època i altres objectes rovellats per a goig d'infants i ruïna dels propietaris, doncs no hi ha cap client ni tampoc ningú a la portada per reclamar-me els cinc dòlars.

A mig camí de la via de tornada espera el misteriós Hand Tram, que fa estona que ve anunciat als cartells i no sé què és però per la meva ment balla la idea d'un telearrossegament accionat a mà, doncs em sona haver llegit aquesta expressió en algun text on també parlaven de creuar glaceres. La realitat supera la ficció, i tot excitat contemplo una gàbia metàl·lica penjada d'un cable que salva els vint metres que hi ha d'una banda a l'altra de la gorja. El forrellat de la porta està trencat, de manera que quan començo a estirar, aquesta s'obre perillosament amb el balanceig de la gàbia. La corda és l'únic que em separa de l'abisme d'aigües braves que brogeix sota els meus peus. La tasca és d'allò més feixuga, i a la meitat aturo el vehicle mentre es balanceja d'una banda a l'altra.

Segueixo endinsant-me en el bosc i trobo un petit pont encantador sobre una cascada que cau per una estreta obertura en la roca. Als costats, uns blocs de gel que refulgeixen meravellosament amb el sol i es sumen a l'espectacle visual que és l'arc de Sant Martí d'aquest esquitx interminable. Poc més endavant, un pont en construcció, doncs les crescudes són aquí el pa de cada dia, o com a mínim de cada hivern. La via alternativa gira cap a l'est i el paisatge canvia sobtadament. Els arbres s'obren i el terra és cobert de neu, doncs camino per l'obaga de la muntanya i encara resta gairebé un mes perquè l'estiu pugui reclamar de ple dret possessió d'aquestes terres.

La humitat en el calçat i els peus enfonsats en el fang ja no són cap novetat, però sí ho és que algú s'hagi encarregat de construir una passarel·la de fusta per evitar aquestes molèsties. És d'agrair, però francament la muntanya no està feta per a les comoditats i això és gairebé una prostitució d'aquest bell espai natural. Un cartell històric situat més endavant revela que el motiu real d'aquest passeig no és lluitar contra la humitat sinó contra les esllavissades, ja que a mitjan del segle XX la meitat de la muntanya es va venir avall amb qualsevol quantitat de tones de neu i el terreny segueix sense ser ferm del tot.

Girdwood m'ofereix molts més trekkings tan sensacionals com aquest i molt més llargs, però la resta de competidors ja fa dies que paren per Anchorage i és hora de tornar a la gran ciutat i preparar-me per a la desfilada de l'endemà. Aquest tram d'autoestop és del tot trivial, ja que entre les dues ciutats no hi ha res i tothom va en la mateixa direcció. Em recull el Neil, que aviat marxarà al territoris de l'interior, al nord-oest, per a la construcció d'una planta d'energia eòlica. Pensant en la possibilitat d'anar al festival de música del diumenge li demano que m'iniciï en la música bluegrass, i la veritat és que no sona gens malament.

Després d'un entretingut trajecte em deixa al downtown, i volto una llarga estona tot mirant de trobar una cafeteria amb wifi. Constantment, topo amb grups de barbuts i bigotuts que contemplen els edificis amb cara de no ser d'allí, i està clar que han vingut per a la gran cita mundial. Creuem mirades de complicitat i somriures d'admiració, perquè haver arribat fins aquí ja és una gran victòria, sobretot per als més joves.

Aquesta ciutat és una merda, i ni sent al centre hom pot trobar una zona comercial decent, de manera que acabo estirat al terra d'un mall gegant que té connexió lliure. La Katy està il·localitzable, així que recorro al Matt, que és de puta mare i em ve a recollir en una estona. Al costat del seu cotxe ens creuem amb un comando d'alemanys, encapçalats per un tal Reinhard, un dels mosqueters als quals m'hauré d'enfrontar.

El Matt no em podrà acollir a ca seva, perquè la germana ja ha tornat amb el marit i les dues criatures, i els pares són de visita per una boda, i a sobre estan allotjant el Mark, un amic de la universitat que llueix una fenomenal barba roja i es va animar fa un mes després d'haver anat a veure el campionat de New York. Les nenes de la casa són una preciositat, d'alguna manera saben pronunciar el meu nom i es llencen als meus braços cridant-lo una vegada i una altra. No veig l'hora de començar a tenir fills, francament. El marit és de conversa fàcil i m'explica amb entusiasme la situació geopolítica de Costa Rica, el país que vénen de visitar. El pare, per la seva banda, riu tota l'estona i no pot parar de fer preguntes sobre barbes i bigotis al Mark i a mi. Pel que es veu m'he perdut una barbacoa de puta mare on molts dels participants ja van causar sensació i el Mark, que és fotògraf professional, em passa unes imatges excel·lents de l'esdeveniment.

La Katy segueix desapareguda, i el Matt ja parla de poratr-me a casa de la Heder, la noia petitona de la sauna nudista, que està allotjant un grup que està fent un documental de la gran cita i tenen interès a entrevistar-me. És una opció molt més atractiva, però quan ja som al cotxe finalment arriba la trucada i anem cap on la Katy, que em rep entusiasmada. Les meves múltiples anècdotes d'autoestopista els reporten gran felicitat, que després em retornen amb una visita guiada pel petit apartament que només té saló, cuina, bany i una cambra. És la casa del pare, i ella dorm al sofà.

El seu progenitor pateix un desordre d'obsessió compulsiva, i el seu somni és que algú entri a robar a la casa per poder-lo matar. Sí, matar, que per a això té una immensa col·lecció de pistoles, escopetes i munició de diversos calibres. La compulsió es manifesta en l'ordre antinatural que s'observa a tota la llar, i és que de sobte obres un calaix i el trobes ple de petites llibretes, sempre de la mateixa mida i color, o llapis, o cinta adhesiva. Tot es troba perfectament organitzat i en grans quantitats. En una gran pissarra, hi té anotades dades tan diverses com el cost mensual de la vida, el número de la seguretat social o la contrasenya de la xarxa. Tots aquests apunts estan sota el nom de Big Steve, i quan pregunto a la Katy si així és com li agrada fer-se dir respon que no, que sempre ha tingut molt mala memòria per als noms i deia Big Steve a tothom fins que se li va girar en contra.

El detall més grotesc, però, és el gran pot de plàstic transparent on guarda un munt de hand squeezers, un artefacte inútil que has d'esprémer una vegada i una altra, tancant i obrint la mà, per enfortir-ne els músculs. Un de sol et pot durar tota la vida, però l'home en té una vintena llarga, tots de color negre. Però no són pas aquests els que fa servir mentre passeja amunt i avall de la casa fent exercici manual, segurament per tenir els dits ben entrenats per quan arribi el moment de disparar les seves armes de foc. Penjat a la capçalera del llit, la joia de la corona, un hand squeezer d'or massís. Inquireixo sobre el que podria passar si totes aquestes joguines desapareguessin, i la Katy prefereix no pensar-hi, però el més probable seria que Big Steve caigués fulminat a terra traient abundant espuma per la boca. La meva rialla malaltissa i incontrolable s'encomana fàcilment, i en un moment tots tres estem rient tan sorollosament que els veïns deuen estar pensant en una reunió de genis malvats que volen conquerir el món. I així és, com a mínim pel que a mi respecta, però primer cal convertir-se en el número u de les barbes i els bigotis.

La Katy cuina un quilo de salmó per sopar, ja que en tenen un congelador ple fins al capdamunt, doncs el pare també és amant de la pesca i cada estiu fa provisions fins la propera temporada. El Matt enllesteix la seva ració i fot el camp, i instantàniament la meva amfitriona treu una ampolla de vi, omple dues copes i s'asseu al sofà massa a prop de mi. Aquest és un altre dels motius pel qual no vull dormir aquí, perquè està clar que farà tot el possible per follar-me. En defensa, adopto una posició perpendicular amb el portàtil a mode de barrera, i li ensenyo fotos de la Carolina i li parlo d'ella molta estona, a veure si es calma una mica.

Abans d'anar a dormir, agafo unes tisores i treballo en la triangularitat de la meva barba. Definitivament, a la dreta hi ha més pèl, però l'operació d'equilibri és extremadament delicada. Una vegada, quan encara anava a l'escola, vaig començar a arreglar les patilles, ara aquí, ara allà, fins que vaig acabar sense un sol cabell lateral. Aquest cop, el resultat no és tan catastròfic, però la cosa no ha sortit bé i una mirada experta pot apreciar clarament la retallada fora de lloc. La meva mà dreta aferra de manera malaltissa les tisores amb ganes de seguir compensant la cosa, però en un esforç suprem d'autocontrol aconsegueixo superar la temptació i enfilo el camí cap al sac de dormir, mentre la Katy es recrea amb la visió d'un cos al qual només uns calçotets blaus allunyen de la nuesa total.

Kung Fu

2009-08-27T19:39:00.001+02:00

Divertidíssim documental d'Andrés Buitrago Tampico sobre les arts marcials i la política, vist en una de les projeccions de Mecal Air.

Vacances, regularitat i twitter

2009-08-12T12:58:00.003+02:00

Els que sigueu lectors habituals haureu notat que el ritme d'actualitzacions del blog ha caigut a uns nivells alarmants. La veritat és que ara que és estiu, torno a treballar i tenir xicota no em queda gaire temps per escriure, així que centro la meva activitat online en el twitter de Patillades. Si sapigues com sincronitzar les actualitzacions dels dos serveis ho faria, però de moment no he trobat la manera (tampoc és que m'hi hagi esforçat gaire). Si teni la solució, us agrairé molt la vostra ajuda ;) Gaudiu de les vacances, els que les tingueu.

Que net està el futbol

2009-08-09T02:49:00.002+02:00

Mor d'un infart Dani Jarque, capità de l'Espanyol, i tots els mitjans parlen de gran tragèdia. I per què ha passat això? I per què mai no es va fer autòpsia a Antonio Puerta? I per què es parla del miracle Guardiola i no del seu positiu a Itàlia? I les hormones del creixement de Messi? En el futboltambé hi ha droga, senyores i senyors, i molta. Dos dies de tragèdia i au, que segueixi l'espectacle. De la mateixa manera que el Sevilla de la papilla va deixar de córrer com ho feia quan va perdre a Puerta, presagio una pèssima temporada per als pericos. Temps al temps.

A la gola del llop

2009-08-08T21:42:00.000+02:00

20 de maig de 2009

Motivat per la jornada de pesca, l'alarma sona a les sis, però no hi ha voluntat suficient per llevar-se. Sempre passa el mateix abans de les set, a la ciutat els carrers no estan posats, i al bosc es diria que els camins tampoc. Com m'he d'aixecar, doncs, si allà fora no hi ha m´s que arbres? Així que segueixo dormint fins que la tos de fumador del Mike resulta insuportable i el gos fa massa enrenou com per seguir tenint-lo tancat a la cabana. Amb una cafetera de llauna, el parell d'il·luminats preparen el negre beuratge que ha de ser tot el seu esmorzar, refusant el meu oferiment de pa, formatge i salami. Mai no seré capaç d'entendre la gent que no omple l'estómac només llevar-se; encara que en aquell moment no tinguis gana, tard o d'hora aquesta arribarà, i potser quan ho faci no tindràs temps de menjar. O no tindràs menjar, senzillament.

A tota velocitat, recullen els seus artefactes i els embarquen a la canoa. A mi em porta una estona llarga entendre que estem desallotjant la cabana, i per quan surto amb les meves coses ells ja estan llestos per partir. Els passo la motxilla i, per un instant, tinc clar que m'abandonaran allí emportant-se les meves pertinences. Llegint-me el pensament, el Mike em diu adéu, però esclata a riure sense donar-me temps a preocupar-me. Pujo a la barqueta i el Jeremy engega el motor mentre demano pel pla d'acció. Volen deixar les coses a la camioneta i començar a pescar després, però el més important és deixar la cabana al més aviat possible per si s'hi presenta algú.

A l'altra banda del llac, una parella de vells pren te al costat de la seva caravana. Automàticament em cauen malament, doncs els conductors d'aquest tipus de vehicles MAI no recullen ningú a la carretera, i això que són els que més espai disponible tenen per oferir. La canoa és ara lleugera de pes i es converteix en una cosa ben diferent, i mentre ells discuteixen quin ham farà més feina i quant pes extra han d'afegir a la canya, jo contemplo feliç i endormiscat el meravellós dia que m'ha tocat un cop més. Aturem el motor i el llac es converteix en una superfície de cristall que reflecteix els quatre escassos núvols a la perfecció, només pertorbat lleugerament per les ones creades pels nostres fils invisibles. Fils que neixen a les nostres mans plenes de vida i que a l'altre extrem han d'exercir de botxins de la fauna marina.

Un acudit clàssic de tot tipus de còmics és el del pescador que, excitat, creu haver enganxat alguna presa i només aconsegueix treure una vella bota de l'aigua. Aviat comprovo que, certament, resulta difícil distingir entre l'estirada d'un peix i la de qualsevol altre objecte enganxat per la canya, sobretot si la teva barca es troba en moviment i aleshores es crea la sensació de lluita per part de l'animal marí que intenta abandonar la trampa. En dues ocasions tinc la sensació d'haver enxampat alguna cosa, però només són roques i algues del fons marí. A la tercera, el premi és més sucós, la canya del Mike, que tot rabiós perd una llarga estona desenganxant els fils mentre el Jeremy intenta treure avantatge de la situació i jo medito en quina posició podria fer una capcinadeta.

Quan encara no ha passat una hora, sento l'emoció de la pesca. Una estirada, dues, tres. Ara sí que han mossegat l'ham. Com em van ensenyar la nit anterior i em segueixen repetint tot excitats en aquest precís instant, recullo una mica de fil, estiro la canya, i deixo jugar una mica la meva presa. Em preocupa que s'escapi, però tot i així m'exalto una mica i crido en direcció a l'aigua. Come here, bastard! Who's your daddy? El Mike es recrea en la seva satisfacció, i aviat tinc l'escamosa criatura a la vora de la superfície. Aixeco el meu instrument de cacera, i el Jeremy recull la víctima en una xarxa per després acostar-me'l. És un petit peix platejat de vint centímetres, i s'agita amb una força sorprenent intentant escapar de la meva mà. La seva pell escamosa és relliscosa en extrem i multitud de músculs es poden notar sota aquesta capa. Immortalitzada la meva primera captura amb la foto de rigor, els pregunto on he de deixar la bèstia, i m'indiquen que el terra de la canoa ja va bé.

La criatura segueix remenant la cua i obre la boca i les brànquies amb uns ulls com taronges mirant de trobar un oxigen que no li arriba. Contemplo el macabre espectacle fascinat i horroritzat a parts iguals. Els meus coneixements zoològics són mínims, i ja no recordo què fa que els peixos no puguin respirar fora de l'aigua. Es retorça en un espasme particularment violent i la sang comença a manar del seu cos. És un líquid vermell metàl·lic d'allò més espès. S'agita per últim cop i amb la cua m'esquitxa justament amb la vida que se li escapa, doncs jo sóc el seu assassí i així n'ha volgut deixar constància. Els altres dos fa estona que han deixat de preocupar-se pel tema, però jo no puc, doncs encara es mou una vegada més. I una altra. I no mor definitivament fins que han passat quinze minuts, i jo em pregunto quin sentit té odiar els caçadors d'óssos si m'he de dedicar a la cacera de criatures submarines. És la bellesa d'un animal l'únic aspecte que s'ha de considerar abans de robar-li la vida? I encara així, segueixo amb la canya a l'aigua.

Fa estona que es pot divisar una segona canoa al llac, aquesta impulsada per rems. Ara ja són a la vista i es pot apreciar fàcilment dos homes que gaudeixen d'un cert aspecte oficial, amb algun escut inscrit al braç de la jaqueta. Pregunto als meus companys si creuen que es dirigeixen a la cabana, doncs la seva ruta així ho fa pensar. Intercanvien frases ràpides que no puc interpretar i es miren amb nerviosisme. Que bé que hem recollit les coses tan aviat, dic jo, i el Jeremy es porta al dit a la boca per fer-me callar. Ens allunyem d'ells progressivament, però des de la distància arribem a veure com desembarquen a la platgeta on vam sopar anit. El Mike diu al Jeremy que els ha sentit parlar de la foguera, i comencen a pensar excuses relatives al seu desconeixement de l'obligació de pagar quaranta-cinc dòlars per passar la nit en la propietat pública de fusta.

A mi tot plegat me la repampimfla, doncs com no sóc d'aquí em faig el suec i llestos. Em fan saber, però, que també en puc sortir malparat pel fet de no tenir llicència per pescar. Mai no hagués pensat que per dur a terme una activitat tan soporífera es necessitessin papers, però aquí la pesca és un assumpte d'estat. Per postres, aquests caps de trons van carregats de marihuana i la seva escopeta és il·legal, ja que està retallada i és inferior a la mida reglamentària, de manera que poden acabar a la presó.

Un cop a la zona d'acampada, topem amb una furgoneta dels guardaboscos estatals que sens dubte pertany als nostres amics remadors. Fotem el camp a corre-cuita i jo dormo fins que el vehicle s'atura a la llar dels tremends. De nou, el Mike flipa en colors amb mi, doncs m'he adormit tal i com els havia anunciat, quin paio més cremós que estic fet.

La camioneta queda estacionada en una clariana d'uns vint metres de diàmetre, envoltada de pins baixos i coberta de gespa, herbes i matolls que han crescut descontroladament. Davant nostre, una petitíssima casa de fusta amb la teulada inclinada en un angle de gairebé noranta graus. El Mike n'obre la porta i cinc gossos surten disparats a saludar l'amo de la casa. Els dos passen cap a dins i jo els vaig al darrere. Una senyora mira una tele de principis dels noranta fixada en un canal on només donen anuncis. Perfectament acomodada en una gastada butaca blava, no s'aixeca per donar la benvinguda, sinó que es limita a grunyir. El Mike la informa que hi ha convidats i aleshores sí fa un esforç titànic per posar-se en moviment. Les seves mans s'aferren als braços del moble en una grapada malaltissa que dóna a entendre que són poques les ocasions en què la vella i esgotada dama abandona el seu tron.

Comparo el rostre inflat que em mira sense veure'm amb una fotografia de la paret i entenc instantàniament que la vida d'aquesta senyora fa molts anys que va acabar. Res ja no queda de la bellesa infantil i el somriure innocent de la criatura retratada tant temps enrere. Ara, l'edat li passa factura en totes i cadascuna de les parts del seu cos. El cabell ros i llis tallat a l'alçada de la mandíbula és ple de canes, i té l'aspecte greixós d'aquell qui no s'ha dutxat en molts dies. Els ulls, enfonsats a la cara, han perdut tota vitalitat i es dirigeixen desenfocats a un interlocutor invisible. El cos s'amaga a l'interior d'un pijama vell, brut i gastat que ja forma part de la seva propietària, com la llauna de cervesa que porta a la mà i les moltes altres que descansen buides al seus peus. Una llàstima infinita i una certa repulsió m'envaeixen mentre em pregunta el meu nom amb la veu lenta, profunda i viscosa que tindria un gripau si pogués parlar. El Mike m'ha anunciat instants abans, i jo responc en veu alta i clara, de la mateixa manera que en les cinc vegades que repeteix la pregunta. És evident que abandona el tema per falta d'interès, no pas per haver arribat a una conclusió satisfactòria. Obre una nova llauna, encén una cigarreta, i es deixa caure sobre una cadira a la cuina, en una maniobra que en cap cas s'ha de confondre amb el gest de seure.

El meu pla era dinar amb ells, però ja no em fa cap mena d'il·lusió, i de totes maneres el Mike diu que no tenen res per cuinar alhora que m'ofereix un got de coke i un deliciós pa de carbassa. S'escarxofa en el seient abandonat per la seva esposa i el Jeremy desapareix per alguna banda mentre els gossos es posen a dormir al meu voltant. Mirant de treure algun profit de la situació, demano per connectar-me a internet i l'amfitrió em condueix a una cambra, l'única de la casa, on el desordre regna de la mà de la pols. La xarxa és irritantment lenta, però com a mínim funciona, cosa que ja és més que un miracle. La dona apareix per la meva espatlla, pregunta el meu nom quatre cops més, i es disculpa mentre remena una bossa de plàstic blanc que fa soroll de pastilles. En treu un pot i gira cua. L'operació es repeteix un parell d'ocasions, de manera que a aquestes alçades ha d'anar bastant carregada de medicació, i per la cara que fa i el seu caminar vacil·lant no deu ser pas una cosa lleugera.

Quan acabo amb les novetats de la xarxa, la dona jau inconscient a la seva cadira amb una cigarreta sencera consumida per la cendra entre els dits. Pregunto al Mike quan em podria deixar a l'autopista per seguir el meu camí i diu que hem d'esperar que torni el Jeremy, que ha anat a comprar aigua, però que si em quedo fins la nit hi haurà una barbacoa de puta mare. Declino l'oferiment i surto al pati, que abans no havia contemplat amb prou detall i realment mereix una descripció detallada. Gairebé tocant a la casa, un hivernacle de quatre metres quadrats a mig construir, amb el blanc sostre de plàstic esfondrat.

Una mica més enllà, una camioneta vermella amb tots els vidres rebentats i envoltada per una vegetació frondosa, senyal inequívoc que ja fa molt temps que el seu morro es va enfonsar en un accident. Darrere d'aquesta, un hort on el Mike assegura cultivar fins a cinc tipus diferents de vegetals, però que es veu tan descuidat com la resta de la propietat. Prop del camí d'entrada hi ha un porxo, amb les parets de molts colors diferents per la quantitat de fustes i plàstics utilitzats en la seva construcció, i orgullós m'explica que la seva filla i el seu futur marit ja hi estan vivint. No té finestres. Tampoc no sé endevinar on és la porta. Mil eines es troben esteses pel terra al costat d'una gran quantitat de llaunes buides.

Arriba soroll de cotxe i el Jeremy fa acte de presència, acompanyat d'una caixa amb vint-i-quatre birres, però ni rastre de l'anunciada aigua. Serà que això és tot el que beuen i li han canviat el nom. Cadascun es ventila dues llaunes amb velocitat, mentre jo dono voltes i voltes fascinat pel decadent espectacle. El Mike no fa més que afegir detalls surrealistes a l'escena quan m'explica els seus plans per a l'ampliació de la llar que passen per la instal·lació d'un dipòsit d'aigua corrent, doncs actualment no en tenen i només es dutxen un cop a la setmana. Torno a l'interior a per més beguda i contemplo com l'esposa segueix fulminada, amb el cap caigut cap enrere en un angle recte que fa mal només de mirar-la. El seu home em diu que no es troba bé, i que per això ha pres Xanax, però que no pensi pas que és cosa habitual. Aquest medicament és un tranquil·litzant brutal que es recepta contra les depressions i els atacs de pànic, dues patologies d'allò més raonables quan vius en aquestes condicions. El pobre home és un tros de pa, i truca a un fill seu per saber a quina hora marxa en cotxe per la meva ruta per veure si em pot acompanyar un tros més llarg.

Em deixen als afores de la ciutat, en una àrea de descans on dos llargs camions es troben aparcats sense els conductors a la vista. El Mike diu que sens dubte fan el meu camí, i malgrat dir-li que no es molesti doncs han d'estar dormint, desperta els camioners per explicar-los que el seu amic de Barcelona és un paio molt trempat que va a un concurs de barbes i que m'han de portar sí o sí. Un d'ells accepta, però encara vol descansar una horeta més. Ens acomiadem amb una abraçada mentre em recorden que els escrigui un mail amb el resultat de la competició i la meva adreça de casa, doncs m'enviaran tones i tones de salmó congelat.

Al cap d'uns vint minuts amb el dit aixecat, un descapotable negre amb una esquerda enorme al vidre s'atura al meu costat. Li dic si em pot portar a Girdwood i fa que sí amb el cap. Quatre milles després, em pregunta si em va bé baixar aquí. Estem al mig del no res, i li repeteixo que vaig cap a Girdwood, prop d'Anchorage. Tot sorprès, es disculpa perquè no m'havia entès i diu que no em pot deixar més lluny ja que de fet ja ha passat de llarg de la seva casa. Renegant entre dents, trec la meva motxilla i em carrego de paciència per esperar en una llarguíssima recta per la qual puc veure arribar els cotxes molt abans que siguin a la meva alçada, omplint-me d'esperances que sempre es trenquen. El pitjor de tot és que he perdut un viatge segur, i em feia il·lusió anar en camió perquè un camioner segur que té una pila d'històries per explicar, o si més no sempre estarà disposat a parlar de putes.

I efectivament, un cert temps després passa de llarg el camió i em saluda amb la botzina, sens dubte pensant que sóc imbècil. Aquí, per primer cop, perdo els nervis tan necessaris per a un autoestopista i em dedico a insultar i fer gestos obscens tots els conductors que no m'accepten al seu vehicle. El trànsit és tan escàs que tinc temps de preparar-me un entrepà sense perdre oportunitats, i quan finalment algú apareix al meu rescat ja ha passat una altra hora. Com a mínim, puc estar content per la precisió del moment, doncs no he acabat de tancar la porta quan es posa a ploure.

Com a tothom, li encanta la història del Mundial, i comença a donar-me consells al respecte. Que em posi a parlar amb la penya i sigui amic de tothom i li mengi l'orella als jutges, i que em busqui alguna admiradora i me l'emporti a acampar per les muntanyes tots dos solets per conèixer una mica millor la calidesa dels habitants d'Alaska. Amb tot l'aspecte d'un camioner, gorreta inclosa, el meu últim benefactor condueix cap a Anchorage, on al dia següent s'ha de sotmetre a un control de sang. Després de tres anys sense treballar s'ha quedat escurat de tant que ha viatjat, veient-se forçat a acceptar una oferta de treball de British Petroleum a la costa nord de l'estat. La regió petrolífera es troba dins del cercle polar àrtic, un lloc en què fins i tot l'oceà es glaça a l'hivern i el sol desapareix durant tres mesos sencers. A banda de treballar, l'únic que es pot fer es donar voltes per la natura buscant óssos blancs, doncs no hi ha cap ciutat digna de tal denominació i l'alcohol està prohibit, ja que no casa bé amb el petroli i la solitud. La seva feina consistirà a ser capità de vaixell, i només haurà de sortir a mar obert en cas que es detecti un nou jaciment d'or negre. O sigui, que es passarà dotze hores al dia amarrat a port. Els avantatges són que només treballes dues setmanes al mes i cadascuna d'aquestes et reporta 2500 dòlars del tot nets, doncs a l'estació tant l'allotjament com el menjar estan inclosos.

La idea de tornar a casa via New York li sembla una bajanada, i assegura que una opció molt és econòmica i interessant hauria estat fer-ho pel sud-est asiàtic, doncs els vols cap allí des d'Alaska estan regalats. No ho acabo de creure, i en tot cas la menció d'aquesta regió per part d'algú de les seves característiques fa un fort tuf a turisme sexual. El cas és que el paio ha vist mig món i es dedica a entretenir-me amb històries de dones que s'ha follat aquí i allà. Flipo quan em conta com l'altre dia el seu fill de deu anys gairebé va estar a punt de caçar el seu primer ós, però a última hora va sonar el mòbil i l'animal va fugir alertat pel so. No entro a discutir la qüestió de la cacera perquè igual em quedo al mig de la carretera.

Arribant a Girdwood, diu que anem a fer unes birres amb un amic seu i que potser aquest em podrà oferir allotjament. D'alguna manera, em sento forçat a participar de l'alcoholisme social perquè tinc la impressió que aquests dos em prendrien per un marica i s'esvairia tota opció de dormir gratis. En tot cas, l'amic del conductor immediatament s'encarrega de fer saber a la cambrera que pagarà la meva consumició. El beuratge que tinc al davant s'anomena Red Beer, i és una mescla de Heineken amb suc de tomàquet tan desagradable que no dubtaria un instant a canviar-lo per un calentet got de la meva pròpia orina.

Faig tot el possible per enllestir la repugnant mescla, i quan a cop de petits glopets arribo a la meitat, els altres ja han enllestit dues birres senceres i van a per la tercera. Jo dono la missió per acomplida i vaig al lavabo a beure aigua fent esforços per no vomitar. De nou al meu seient, em concentro en la tremenda pantalla de plasma que transmet en directe el partit de semifinals la NBA i creuo algunes frases amb el paio que seu a la meva esquerra, també partidari de la derrota dels Cavaliers de LeBron James. Aquest noi s'està fotent una immensa hamburguesa amb patates que em té salivant com un animal, i quan llença un tovalló sobre el plat veig la menva oportunitat. Deixaràs tot això?, pregunto. Tot el que queda és una mica de pa mullat en ketchup i unes quantes patates, però és menjar i està calent. L'home veu la desesperació en la meva mirada i m'acosta el plat. Jo començo a endrapar tot feliç i el personal al·lucina amb l'escena.

L'amic local del meu xofer Brad pregunta si tinc gana, i dic que no gràcies. Pregunta de nou si és que estic arruïnat, i faig que sí amb el cap mentre segueixo amb la boca plena. El noi que m'ha regalat les seves sobres demana si necessito res més i rebutjo amablement el seu oferiment. Donant-me un copet a l'espatlla, s'aixeca i se'n va, i la cambrera em passa un segon got de Red Beer a compte de l'home que acaba de marxar. Cagon la puta, faig el cor fort i engoleixo d'una sola glopada la meitat del vas, del tot forçat per les circumstàncies. Mentrestant, un sensacional entrepà de quatre pisos acompanyat d'anelles de ceba és servit al Brad, i ho parteix en dos per compartir-ho amb mi. Com s'ho curra la penya, hòstia, tinc ganes de plorar de l'emoció.

La zona d'acampada local està en reformes i no hi ha ningú, de manera que no sembla la millor opció per dormir, i el Brad m'ofereix un últim servei conduint cap a casa de son germà, doncs ell es va criar en aquesta ciutat. Fa un parell de trucades i em diu que instal·li la tenda sota un porxo davant de la casa, que aquí ningú no em molestarà. Eternament agraït, li dic adéu mentre crida per la finestra que molta sort i que no oblidi follar amb alguna fresca. Amb la tenda ja mig desplegada, arriba un senyor que passa de la trentena però d'aspecte juvenil, i s'identifica com el marit de la germana del Brad, que viu a la casa del costat. Tot divertit em pregunta pel tema de les barbes i ens posem a parlar molt animadament d'això i d'allò. Finalment, trobo un americà que sap una mica de ciclisme, però no està tant al dia del Giro d'Itàlia com jo. En una d'aquestes, em demana si voldria dormir en algun lloc més confortable que la tenda, i li dic que sí, òbviament.

Resulta que té una cabana en lloguer al poble, i justament els últims ocupants n'han fotut el camp sense avisar. Per tant, recullo els meus trastos i pujo amb ell al cotxe i em condueix a una caseta de fusta que disposa de cuina, electricitat, dutxa i aigua calenta. Sensacional! Ho tiro tot per terra i calço les botes de muntanya per anar a fer un poc de trekking muntanya amunt, cap al cim de l'estació d'esquí local. L'ascensió és brutalment exigent, amb uns pendents demencials que donen a entendre que baixar per aquí ha de ser una delícia. Cobertes tres quartes parts del camí, seguir endavant és impracticable per l'espessa capa de neu, i ja tinc la lliçó prou apresa com per voler enfonsar les potes en la blanca fredor.

Assegut sobre un roc, bec aigua mentre contemplo la vall que s'estén als meus peus. La petita vila de Girdwood sembla una col·lecció de casetes de joguina que en qualsevol moment podrien ser esborrades del mapa per una esllavissada com déu mana. A l'oest, el cel presenta un magnífic color taronja retocat per unes pinzellades de blau fosc cortesia dels núvols esfilagarsats que marxen cap al nord. La posta de sol seria el plaer últim per a aquesta jornada esgotadora, però la Gran i Gloriosa Bola de Foc s'amaga ja rere una serralada de cims nevats que sorgeix desafiadors de les tranquil·les aigües de la badia. I jo, sense càmera de fotos...

Sense pensar gaire en la fragilitat dels meus turmells, em llenço pendent avall a tomba oberta, i en un tres i no res sóc de nou a casa sense haver vist una sola ànima. Al bar on he hagut de beure la desena i onzena cerveses de la meva vida hi ha música en directe, però abans de deixar-m'hi caure vull gaudir d'una dutxa calenteta i canviar de roba. Per quan arribo al local el concert ja ha acabat, però jo tinc a la mà una espècie de beguda alcohòlica de llimona de tres dòlars que no tinc cap pressa a enllestir, i una vintena de persones encara roman al pati jugant amb ferradures de cavall i xerrant al voltant d'una estufa. M'assec a prop d'aquest últim grup, cinc nois i una noia, on un paio amb els cabells de l'actor secundario bob explica una còmica història. Un col·lega seu, el més guai de tots, anava sempre de nit amb ulleres de sol. Un dia, passades les onze de la nit, li va preguntar que què coi feia anant en bici a les fosques i encara amb les maleïdes ulleres. I am so cool that the sun always shines to me (Molo tat que el Sol sempre brilla per a mi). Amb un somriure immens després de la vacil·lada que s'acabava de marcar, el guai va arrencar la bici i, tres carrers més enllà, un cotxe el va atropellar. El narrador s'hi va acostar i, després de comprovar que seguia respirant, li va treure les ulleres i les va trepitjar. Mai més no se les va tornar a posar. Tothom riu i uns quants foten el camp.

Aprofito el relleu per acostar-me a la font d'escalfor i em poso a xerrar amb un paio rabassut que va amb pantalons i samarreta curts mentre jo porto bufanda. Lògicament, és nascut a Alaska. la conversa és del tot intranscendent, l'única cosa que es pot destacar és la possible homosexualitat del meu interlocutor quan comenta que sense barba segur que jo seria molt guapo. Torna al seu hotel i el seu lloc l'ocupa una mossa que llueix una caputxa andina amb dibuixos de llames. Abans que tingui temps de donar-me l'esquena, li demano que d'on l'ha treta i li ensenyo el meu jersei de coloraines tot explicant que vinc d'un any a Chile. Interessada pel meu accent, inquireix pel meu lloc d'origen i comencem a xerrar animadament. Sap un xic d'espanyol per tres mesos d'estudi a Nicaragua i treballa a l'hotel de l'estació d'esquí, on ja porta més d'un any. Li agraden els esports de neu, de manera que a més de la seva alta i estilitzada figura està en forma. Em diu que ella i els seus amics ara aniran a un altre bar i ja em començo a fregar les mans. A la sortida, però, la seva gent fuig en estampida i ella s'encongeix d'espatlles donant a entendre que no hi ha res a fer. A la cabana hi ha calefacció, així que encara que sol, dormiré calent.

Sense càmera amb els més jartos de l'estat

2009-07-24T01:08:00.001+02:00

19 de maig de 2009

Resto estirat sobre el sofà del vaixell, amb fred al cos però amb massa son a sobre com per obrir la motxilla i treure'n alguna cosa que em pugui donar escalfor. Dormo a intervals per la baixa temperatura i la intranquil·litat que em dóna el fet de tenir l'ordinador sobre la taula, però també tinc massa mandra com per solucionar aquest problema tan trivial. Amb el pas de les hores, però, faig un immens esforç i el desplaço al meu costat per utilitzar-lo de coixí mentre cobreixo les meves potes amb un jersei que no millora gaire la situació.

L'horari de l'oficina de Kodiak deia que l'arribada estava prevista per a les 11:55, però a les set ja estan anunciant l'entrada al continent. Això trastoca els meus plans de posar el blog al dia durant el matí. Endormiscat, empaqueto i salto a la coberta per posar peu a Alaska de nou. El port de Homer destaca per una tremenda particularitat, doncs consisteix en un llarg i estret braç de terra anomenat Spite que s'endinsa quatre milles en la badia. A aquestes hores bufa una ventada considerable que no convida pas a caminar, però el trànsit és gairebé inexistent i els cotxes disposats a recollir-me no volten per aquesta part del país. Havent recorregut tres quartes parts del camí, un vehicle s'atura a la meva alçada. Obro la porta i saludo el conductor. Hi, thanks. Smoke pot (matuja)? és la seva resposta mentre m'ofereix una cigarreta de droga psicoactiva. No són les vuit i ja està col·locat com una mala cosa.

El seient posterior és ple d'artefactes necessaris per al surf i la pesca, de manera que he de fer lloc amb esforç per encabir-hi la immensa motxilla. El meu xofer té la cara llarga i estreta, amb les galtes enfonsades pròpies de les persones de mala vida, la barba descuidada i unes ulleres de sol que testifiquen que la nit anterior va ser llarga. La seva cabellera negra, esquitxada per multitud de canes, està recollida en una cua i gaudeix de la brillantor del cabell que porta dies sense passar per la dutxa. Parla d'una manera estranya, allargant l'última síl·laba de cada frase mentre m'explica que ha vingut a deixar son germà que havia d'agafar el ferry. Li demano si em pot deixar en algun coffee shop (res a veure amb els d'Amsterdam) que tingui accés a internet i em passeja una bona estona per la ciutat sense saber massa bé on deixar-me. Sóc jo qui veu un rètol i decideix que em vindrà bé, i m'acomiado d'ell amb la lleugera sensació que té tan poca cosa a fer que fàcilment el podria haver convençut que em conduís a qualsevol part de l'estat.

Em quedo a la segona cafeteria que veig, i la mestressa s'acosta amb un gerro a la mà. Coffee? Eh, yes, yes. Aquesta resposta inconscient em costa un dòlar per un líquid que mai a la vida no consumeixo. La carta de preus és escandalosa, i finalment em decanto per unes torrades amb melmelada i ous ferrats, tres castanyes més. A sobre, la connexió és tan lenta com aquelles de fa deu anys en què entrar al correu suposava una espera de deu minuts. Em poso al dia i escric durant un parell d'hores. Abans de marxar i ja amb les coses sobre l'espatlla, pregunto si puc menjar trossos de galeta que descansen sobre un plat del mostrador que no he pogut parar d'ullar en tota l'estona. Sure, they are for free. Em cago en la meva puta vida.

Ben a prop, trobo un museu històric que narra amb tot detall l'espantós impacte de la presència humana sobre la fauna de la zona. Els russos van colonitzar Alaska després que uns mariners comandats per Bering creuessin l'estret que separa el nord d'Àsia i Amèrica i tornessin a casa carregats de riques pells de foca. En menys d'un segle van portar l'espècie al límit de l'extinció, com després farien amb les morses i les balenes. Per compensar el descens de mamífers marítims als quals esbudellar, els americans van introduir guineus a les illes de la zona pensant en convertir-les en abrics, i aquestes van causar estralls entre les aus que havien evolucionat sense cap predador que les amenacés. L'últim capítol d'aquesta tràgica història el va escriure el colonialisme japonès, doncs va ser a les Aleutian Islands on es van produir les més cruentes batlles del teatre Pacífic de la Segona Guerra Mundial. El govern ianqui va traslladar tots els habitants nadius de la zona per deixar-los podrint-se en camps de concentració i convertir les seves llars en bases militars.

El supermercat no cau gaire lluny, i novament carrego el meu rebost de pa, salami i formatge fresc mentre menjo cookies i cacauets d'amagatotis. En un dia fred, gris i ventós en què la pluja encaixaria a la perfecció, el camí que porta a la sortida de la ciutat és llarg i feixuc, però un cop fora de les cases no he d'aixecar el dit gaire estona. El meu benefactor és aquest cop un senyor gran amb els cabells platejats i prim com l'escuradents que no pot parar de mossegar. La seva camioneta fa olor de vell, i és que la seva edat ronda els setanta anys. Donades les característiques del personatge, canvio el meu interrogatori tradicional i li demano pel gran terratrèmol del seixanta-quatre. Aviat es desvia de la conversa i em parla dels seus tres anys a la marina, que va abandonar poc abans de la guerra de Vietnam, on tants amics seus van morir i tants altres van quedar trastocats per sempre més. Condueix per una carretera secundaria que abans era una autopista però ara ja no hi circula ningú. Amablement, m'acomiado d'ell quan em deixa en un poble enmig del no res, perdut com els seus records.

Les cases d'aquesta població sense nom se succeeixen durant quilòmetres, separades entre elles per una centena de metres, ja que en aquesta terra on fins i tot els infants condueixen les distàncies es fan curtes per a uns habitants que no caminen mai. La pista asfaltada corre paral·lela a la costa, i malgrat saber que mentre no aixequi el dit puc estar perdent la pista dels vehicles disposats a recollir-me em veig forçat a endinsar-me en la malesa per veure més de prop dues formoses àligues calbes que reposen en les branques baixes d'un arbre sense fulles que s'inclina perillosament sobre un alt penya-segat.

Torno a la carretera cobert de pols per culpa de les cendres del volcà que va rebentar fa un mes i mig. Malgrat la brutícia, un altre gentil alaskí s'atura. Aquest, ni tan sols pregunta. Arrenca el cotxe mentre inhala la seva pipa durant cinc llargs segons abans de passar-me-la. Rebutjo l'oferiment i s'encongeix d'espatlles amb indiferència mentre baixa la finestreta. Val a dir que la marihuana d'aquesta terra flaira que dóna gust. El col·lega em fa moltes preguntes i es mostra meravellat per la quantitat de llocs que he visitat. A ell li encantaria fer-ho, però el fet d'haver-se de fer càrrec sol d'un nano de sis anys li ho impedeix. És nascut a Kodiak, i m'explica que les indígenes de l'illa són totes unes vicioses, cosa que em fa lamentar no haver-ne conegut cap. Encuriosit per la seva situació familiar li demano en què influeix la criatura a l'hora de lligar, i m'explica que precisament porta sis mesos embolicat amb una mossa que té tres fills i que tots es porten molt bé entre ells.

La xicota treballa en un bar de carretera, que no té res a veure amb la prostitució per molt que escrit d'aquesta manera ho pugui semblar. l'establiment es troba enmig del camí i allí ens aturem perquè la vol veure i fer una birra. Jo demano una coke, sol·licitud que he de repetir dos cops més abans que ella, amb cara de sorpresa, m'ompli el got en un sortidor. Quan el buido, el carrega de nou, i pel que es veu aquí la gent no demana coca-coles, que només són per acompanyar els cubates. El local és tot fet de fusta, amb un alt sostre, algunes taules i una ampla taula de billar. L'aspecte em fa pensar que, en qualsevol moment, un dels escassos clients podria trencar una cadira sobre el cap d'algú altre i donar inici a una bona batussa.

La noia demana al seu home si té interès en un plat abandonat amb mig bistec i una pila de patates fregides que ella és a punt de llençar. Ell diu que sí i menja quatre coses. Jo el veig sense gana i m'ocupo amb entusiasme que res no s'hagi de desaprofitar. Al cap d'una avorrida hora acaba el seu torn i reprenem la marxa tots tres. La meva destinació era el Kenai Wildlife Refuge Center, però els cartells de la carretera en confonen i acabo baixant en un lloc que no toca. Veig un llac, dono una volta pel bosc, i de nou camino forçat a buscar conductor.

Un entusiasta home gras i gros condueix a tota velocitat mentre ens fa preguntes a mi i a un rosset que ha de baixar un parell de quilòmetres després. L'home està transportant una pila d'equipament per al rodatge d'un anunci a Fairbanks i encara té per davant sis hores de conducció, de manera que lamenta haver-nos de deixar tan aviat. És simpàtic i riu escandalosament després de qualsevol frase. Per un moment, penso a canviar la meva destinació, però ja porto massa temps perdut en transport per avui.

L'últim trasllat del dia són deu milles de carretera de pols fins el llac on he decidit passar la nit. El primer vehicle que s'hi dirigeix és una camioneta amb una canoa al sostre i el portaequipatges ple de trastos. Contra tot sentit comú, s'atura i d'ella en surt un home baixet i rodanxó que recorda l'actor Danny deVito però amb el cabell blanc tallat ben curt i eriçat cap amunt. Hey man, where you goin'? pregunta. To the Dolly Varden Campground, responc jo. Tot excitat, transmet aquesta informació al paio que condueix. Ells justament van al mateix lloc, i la coincidència li sembla tan extraordinària que gairebé plora de l'emoció. No hi ha seients posteriors, de manera que sec entre els dos amics. El conductor arrenca el vehicle però en lloc d'activar la clau en el contacte hi fa girar un tornavís davant de la meva estupefacció.

L'home petit es diu Mike i m'ofereix una birra mentre parla veloçment. Em pregunta per Charles Manson, el famós assassí que fa anys que es podreix en una presó d'alta seguretat. Diu que al seu costat aquest criminal es queda petit i que no sé on m'he fotut. La seva veu de borratxo és tan còmica que és impossible no riure. Ell riu també dient que és conya i que li he caigut bé. El conductor es diu Jeremy, i s'ha de casar aquest estiu amb la filla del Mike. Aquest em diu que si vull fumar herba que la demani al menor. Mentrestant, em repeteix una vegada i una altra que he de passar la nit amb ells i anar a pescar junts perquè fa una pila d'anys ho va fer amb uns francesos que va conèixer per allí i va pillar la taja de la seva vida bevent didalets d'anís sense mesclar-ho amb aigua perquè ell beu com ho fan els homes de veritat i jo hauria d'acceptar d'una puta vegada una birra perquè si no ell es posarà al volant i pobre de l'autoestopista tocapilotes que el vulgui contradir perquè posarà cara de boig com en Charles Manson i farà que ens estampem contra un arbre perquè a l'hora de la veritat ell està malalt com el que més. I tota la frase precedent està escrita sense comes de la mateixa que ell xerra i xerra sense respirar, doncs només calla per beure cervesa i esclatar en sonores rialles. L'altre es limita a mirar endavant i estar pendent del tornavís i dir que sí a tot cada cop que el Mike pregunta.

La idea de compartir unes hores amb aquesta gent tremenda em sembla formidable, i mentre ells descarreguen la canoa a la vora del llac i la comencen a omplir de trastos jo em frego les mans i trec la càmera per deixar constància d'aquest moment. Acciono el botó repetidament i es nega a encendre's. Afortundament, compto amb una bateria de recanvi, que ràpidament poso a lloc. Botó, botó, botó, botó. I no s'encén. I canvio la bateria un altre cop i li dono la volta i la frego i la giro i la bufo. I no passa res. Pitjor que això només hi pot haver que em robin o la mort del portàtil, doncs el passaport es pot reemplaçar, de manera que el meu disgust és infinit. Just en aquest moment, quan he conegut els dos personatges més tremends de tot l'estat i a quaranta-vuit hores de l'inici del Mundial. La meva desolació és infinita, i mentre pujo a l'embarcació que porta un petit motor que ens estalvia el sacrificat tràmit de remar l'únic en què puc pensar és en el que em pot costar una càmera nova i que com tinguem un problema i es mulli el meu ordinador segurament moriré de la tristor.

El Mike diu que no em preocupi, que ja s'encarregarà ell de fer fotos amb el seu mòbil, i explica que estaven a casa amb les respectives senyores quan de cop han sentit la necessitat de sortir a pescar, així que s'han posat en marxa en un moment i aquí estan. Parla de la pesca amb tant entusiasme que no m'atreveixo a confessar que a mi em sembla una de les maneres més absurdes que existeixen per perdre el temps. La barqueta es desplaça silenciosament i amb suavitat sobre el llac en una tarda preciosa, ja que el dia s'ha arreglat i les últimes hores de sol es reflecteixen en les calmades aigües formant una imatge meravellosa que no tinc manera de captar digitalment per a sempre més. Pel camí, pregunten la meva data d'aniversari, i resulta que el major d'ells també va néixer el sisè dia d'octubre, i li sembla tan increïblement espectacular i formidable aquest fet que assegura que per a la propera efemèride m'enviarà tones de salmó congelat per correu.

A l'altra banda ens espera una cabin, una caseta de fusta amb dues lliteres i una estufa, un refugi meravellós al qual només es pot accedir a través de les aigües. El Mike m'explica que aquesta cabin és pública i que llogar-la per una nit costa quaranta-cinc dòlars. Però com és pública això vol dir que està finançada amb els impostos dels contribuents, diners que ell paga religiosament cada any i per això no veu un sol motiu pel qual ell no pugui estar aquí aquesta nit ja que ningú més no ha d'utilitzar l'allotjament. Val a dir que a mi tots aquests arguments em semblen sensacionals, com també veure el Jeremy tallant fusta amb tota agilitat amb la seva destral de doble fil per encendre una foguera, i l'anunci que aquesta nit soparem una mica de porc que han agafat de la nevera abans de venir cap aquí.

El gos desapareix en el bosc mentre el foc comença a cobrar vida i el Mike m'alliçona en la utilització de l'esprai anti-óssos, doncs aquestes bèsties són tan grosses que l'escopeta que porten no és suficient per tombar-les, encara que si tenim la sort de veure aparèixer un ant a aquest sí el podem abatre i ens fotrem un tiberi dels que fan època. El Jeremy, mentrestant, prepara les canyes per sortir a pescar i em demana per quin costat faig anar el carret, i contesto que no he agafat una canya de pescar en la vida. En aquest punt, jo crec que els dos tenen un orgasme simultani. La idea d'introduir-me en la pesca els sembla el moment més meravellós de les seves vides. No poden parar de repetir-s'ho l'un a l'altre i salten i s'abracen mentre jo em limito a somriure divertit.

Per quan he après a llençar la canya a l'aigua, el Mike està tan torrat que no es pot fer a la mar, així que m'embarco només amb el Jeremy. En el transcurs d'aquesta curta sortida no pesquem res perquè ja és ben tard i la foscor dificulta la captura de peixos. A canvi, el meu acompanyant m'explica la seva tremenda vida. També nascut l'any vuitanta-dos, té un fill de sis anys producte d'una nit de sexe amb una desconeguda en què el condó es va trencar. Això va desembocar en un matrimoni fracassat que encara està pendent d'acabar en divorci abans de poder casar-se de nou. En aquest temps, el Jeremy va tenir temps de viatjar pel sud-est asiàtic i passar un any enganxat al meth, nom familiar de la metamfetamina, una droga fatal que pel que sembla deixa la gent més destruïda que el nefast crack.

Ja recuperat per a la societat va retrobar en una festa el seu amor platònic d'adolescència, i ella li va confessar que a l'escola havia estat enamorada d'ell durant tres anys. Aquella nit la van dormir junts en una tenda de campanya i cadascú va besar l'altre quan aquest dormia. Al dia següent la noia va tornar a casa seva i ell va passar dos dies recorrent els boscos i les muntanyes embogit sobre una moto. Consumida la ràbia, va sortir a la recerca de la noia i, quan la va trobar, li va demanar que vingués a viure amb ell. Ella va acceptar. I es van traslladar a l'apartament on vivia juntament amb el seu fill, la seva esposa i el xicot d'aquesta. PAS-SA-DA.

El Mike ens espera amb els talls de porc ja al foc, però no té cap forquilla amb la qual donar-los la volta per evitar que es cremin d'un costat. Massa borratxo com per jugar amb el foc, demana al Jeremy que s'encarregui ell de la tasca. El nano també ha consumit una quantitat raonable de cervesa i herba, i en intentar dipositar la carn de nou sobre la graella la deixa caure entre dos ferros i va a parar a les flames. El Mike renega mentre l'altre allarga el braç per corregir la situació. Jo, absolutament incrèdul, contemplo com passa els dits entre els ferros i, creient haver trobat la carn, agafa una branca carbonitzada i la reté a la mà durant dos llargs segons. Després, crida, for un bot, i el Mike i jo esclatem a riure. En endavant, la vigilància de la teca corre a càrrec meu, segurament el més interessat dels tres en anar a dormir amb la panxa contenta.

Trec les meves provisions i plegats compartim un silenciós sopar al bell mig d'un bosc en què els únics sons provenen del crepitar de les flames, les curses dels esquirols i el vent sobre les fulles. Voldria parlar d'una bonica nit estrellada, però l'any es troba massa avançat en aquesta latitud com per poder-les contemplar en la foscor, i és que aquí la negror ja no tornarà a caure de veritat fins passats uns quants mesos, quan la tardor aparegui de nou anunciant a la terra el retorn de la dictadura del fred, la neu i la nit gairebé eterna.

El temazo del capde: Can't shake your love

2009-07-11T20:27:00.001+02:00

Baixa aquesta cançó de The Knocks a la pàgina del segell RCRD LBL.

Jugant a PC Fútbol a la vida real

2009-07-10T13:27:00.001+02:00

Sensacional portada del dia a sportyou.es.

El sentit de l'orientació és necessari per saber besar una dona

2009-07-09T14:52:00.003+02:00

18 de maig de 2009

El meu últim despertar a Kodiak és frenètic, amb una dutxa ràpida, empaquetant la immensa motxilla i mirant d'esmorzar una micona abans d'abandonar la casa amb l'Emily grassa. Vaig prometre a la preciositat que l'aniria a veure a la seva cafeteria per acomiadar-me, i cap allí ens dirigim en cotxe. Dues noies serveixen rere la barra, la nostra amiga i una rosseta. L'Emily demana un cafè, i jo un capuccino i selecciono un muffin de xocolata que fa molt bona cara. La rosseta serveix el cafè a l'Emily i l'hi cobra. Jo flipo, doncs pensava que això era gratis. M'emporto la fabulosa magdalena a una taula llunyana esperant que això els hagi passat desapercebut, i després l'Emily guapa em passa el capuccino sense que l'hagi de pagar, com estava previst. El menjar gratuït és meravellós, però si a sobre els altres han de pagar com uns gamarussos, la cosa és gairebé orgàstica.

Em quedo sol amb el portàtil i el blog una bona estona, gaudint profundament del muffin. Cada mossegada representa un petit tast de la perfecció. La textura és exquisida, i el gust de cada tros de xocolata és absolutament formidable. Emulant el Rei del Tast, gairebé podria vessar llàgrimes per aquest menjar. Boníssim!

L'hora dels adéus ha arribat. Carrego els meus trastos a l'esquena i m'acosto a la barra amb un somriure de gratitud. L'Emily guapa surt i s'atura a mig metre de mi amb les mans agafades per sobre del davantal. No hi ha cap altre client a la sala. No hi ha gran cosa a dir. Ens mirem als ulls i m'acosto una mica a ella. Hi ha alguna cosa especial a la seva mirada. Entreobre lleugerament els llavis i aixeca els braços com per fer una abraçada. Vacil·la durant un llarg segon decidint cap a quin cantó ha de girar la cara. Aquest és l'instant del petó. Però els meus temps de reacció són massa llargs. Es llença endavant cap a la seva esquerra. M'estreny contra el seu cos amb força i puc sentir la suavitat de la seva galta fregant la meva barba. No tinc el valor suficient. Ens separem i un cop més hi ha un lluïssor diferent en la seva mirada. Si la vida tingués banda sonora, ara sonaria una cançoneta romàntica i ens besaríem, però l'únic so existent és el xiulet de la cafetera exprés.

Em desitja sort en la competició, i jo a ella en el seu proper road trip (llarg viatge en cotxe) de costa a costa dels Estats Units i també en les seves trucades amb el militar. Em comenta que li agrada molt el detall del paper higiènic penjant al capdamunt de la motxilla. Ei, mai no saps quan el pots necessitar, i és important que sigui fàcilment accessible. Li agraeixo el compliment amb un somriure amarg. La màgia ha acabat. M'emporto els dits als llavis i faig adéu amb la mà.

Jo també vull tenir un hidroavió a la porta de casa

Passo el camí al port repassant la pel·lícula dels fets. Cap endavant. Cap enrere. A càmera lenta. Des de l'angle oposat. Sí, no hi ha dubte. Hi ha hagut una finestra de tres segons en què podria haver-la besat. Però no és la primera ni l'última oportunitat d'aquestes característiques que se m'escapa davant dels nassos, i d'aquesta manera la formosa senyoreta Emily DeRoy s'afegeix a la llarga llista de les que podrien haver estat però mai no seran, just abans de desaparèixer de la meva vida per sempre més.

L'encarregat del ferry les passa magres per trobar-me als registres del viatge d'anada. El fet de tenir dos noms i dos cognoms és per als ianquis un fenomen absolutament inexplicable al qual els costa molt adaptar-se. Li atanso el meu plàstic i en un obrir i tancar d'ulls tinc setanta-quatre dòlars menys i un passatge per tornar al continent. Els demano que em guardin l'equipatge però s'encongeixen d'espatlles mentre assenyalen un cartell vermell que indica que el que estic sol·licitant està estrictament prohibit. M'informen, però, que la puc deixar a l'altra banda de la porta, sota l'extintor, i que no la vigilaran però que per aquí ningú no roba res. Tenint en compte que la casa del Doug i la Sandy tenia les portes obertes vint-i-quatre hores al dia i que la meva bosses pesa com un mort, accepto el repte. Les úniques coses de valor que podria perdre són la tenda i el sac, i a aquestes alçades crec que podria sobreviure sense això.

Això d'haver-se de disputar la brossa amb els óssos és molt dur

El primer cotxe que passa em recull immediatament. El pilota un senyor de quaranta anys amb una calvície incipient i ulleres de sol que ha vingut a Kodiak per negocis i no hi ha passat ni un dia sencer. És representant de portes de seguretat i equipament de la llar contra tempestes, i és per tant un home feliç ja que és l'únic encarregat de la seva empresa per a l'estat d'Alaska, on les forces de la natura actuen lliurement i li omplen les butxaques amb generositat. El seu destí final és l'aeroport, justament el punt on hauria de començar el meu recorregut cap al cim de Barometer Monutain.

Ahir la Sandy em va explicar detalladament un parell de cops com arribar a la muntanya, però la veritat és que mai no escolto aquest tipus d'explicacions perquè sempre pots trobar algú que t'ajudi a última hora. Excepte en aquesta illa, on mai no hi ha una sola ànima a la vista, així que em dedico a provar camins a l'atzar pensant que potser per fortuna acabaré trobant la via d'ascens. Malauradament, el meu vagareig transcorre per un irregular i fangós camí ple de magatzems de munició, car aquesta zona és d'accés prohibit als civils per tractar-se de terreny militar.

El cim prometia unes vistes encara més increïbles que les de la jornada anterior, però el temps corre en contra meu i quan intento pujar en línia recta els aiguamolls frenen el meu avanç, de manera que renuncio i emprenc el retorn a la ciutat. Un forçut amb samarreta sense mànigues, i braços com troncs m'acompanya un parell de milles. Després pujo al cotxe d'un paio d'aspecte surfista, amb ulleres de sol i una pera molt ben arreglada, que ni tan sols es molesta en deixar de parlar per telèfon mentre em recull. El trajecte és curt, però el faig riure una bona estona amb la història del Mundial. Sempre funciona.

Adéu, port de Kodiak!

Abans d'embarcar tinc un detall amb els germans que fa catorze mesos que no veig i els compro algun record de l'illa, que no fa sinó augmentar la penosa càrrega que les meves espatlles hauran de suportar. Ningú s'ha acostat a la meva motxilla, i la descarrego sobre una ampla taula en un ferry molt desocupat. Les meves esperances d'un sopar sobre les aigües del Pacífic són vanes, ja que l'accés al restaurant de la nau és de pagament, però malgrat tot em puc apoderar d'uns sobrets de ketchup i maionesa que faran un xic més feliç el meu estómac.

El meu idil·li amb el clima d'Alaska és absolutament perfecte, doncs un cop sortim de port comença a ploure, i mentre jo escric una colla d'avis es dediquen a rastrejar les aigües amb binocles a la recerca de vida marina de grans dimensions. Fins en tres ocasions, criden l'albirament d'una balena. El capità Ahab n'estaria orgullós, però jo arribo tard cada cop i només puc veure com les aigües s'agiten més del compte en el punt en què el cetaci s'acaba de submergir.

A la taula del davant, una jove parella gairebé tan carregada com jo. El noi té l'aspecte que Jacques Cousteau devia tenir als vint anys, i ara s'estira ara s'aixeca, del tot inquiet i incapaç de conciliar la son. La noia és una rosseta petitona que porta els cabells recollits en una llarga cua. No és guapa, però el seu rostre és agradable, i veure-la teclejar el seu portàtil en una taula plena de guies turístiques desperta la meva simpatia. En un moment donat, el noi es dirigeix a mi per saber si sóc francès. Només amb tres paraules ja es pot veure que el seu domini de l'anglès és molt pobre, i un immens diccionari Larousse Français-Anglais que té al costat així ho testifica. Barcelona, li dic. Fa grans esforços per justificar la seva pregunta pel fet que la meva motxilla és feta a... Sí, a França, ho sé. Acabo la frase per ell, ja que a Barcelona també hi ha botigues Decathlon. Ell somriu i torna a la seva inactivitat, doncs està clar que no hi ha prou idioma en comú com per comunicar-nos amb facilitat. És llàstima, perquè entre els llibres tenen un caixa de cookies immensa que no puc deixar de contemplar amb avidesa.

Els altres ocupants de la sala són tres vells mariners borratxos que no paren de buidar llaunes de cervesa malgrat la prohibició de beure a bord. S'inclinen sobre la taula de la mateixa manera que ho faria un grup de conspiradors, amb les barbes a tocar de la fusta, i parlen amb uns crits tan exagerats que costa decidir si intenten comunicar-se amb el capità del vaixell o senzillament són sords de naixement. Per fortuna, el seu carregament de cerveses té un límit, i els crits es converteixen en profunds roncs que d'alguna manera són una melodia més agradable per anar a dormir.

Quan no hi ha matolls, l'arbre sembla més alt

2009-07-09T13:44:00.005+02:00

Per la penya que mola i té ganes de posar la part més important del seu cos en joc.

Vist al twitter del Martí.

Amb les mexicanes no hi ha manera

2009-06-30T00:32:00.006+02:00

17 de maig de 2009

Dormir amb la roba que has fet servir durant el dia és una cosa que em sembla detestable, sobretot a l'hivern. El fet de portar pantalons i múltiples capes només fa que conspirar contra la pròpia comoditat. Per això, quan desperto i em sento fresc com una rosa, la meva sorpresa és notable. Encara no són les vuit del matí però el sol ja és alt. Llàstima, m'hauria agradat molt veure'l sortir pel mar. L'Emily ja està llevada i s'apresta a recollir la tenda de campanya un cop jo en surto, i mentre ella treballa jo pixo i em trec les nombroses lleganyes.

Els altres dos sorgeixen del cotxe amb cara d'haver dormit com el puto cul, però la moral intacta. L'Alex ja pensa novament en fabricar una pipa amb una llauna de cervesa i get stoned, man (col·locar-se, col·lega). Pel camí de tornada passem novament per l'aiguamoll on ja la nit anterior es reunien una pila d'àguiles. Es fa estranyíssim veure-les reposar fora d'un arbre. La resta del trajecte la passo dormint, com és menester cada cop que entro en un vehicle a motor.

Arribem a la casa i els pares ja estan llevats. La Sandy, que em tracta com si fos el seu propi fill, m'ofereix tantes opcions per esmorzar que qualsevol diria que em trobo en un restaurant. Em decanto per french toasts amb bacon fregit mentre degusto pomes, plàtans i suc de préssec. L'invent consisteix en llesques de pa banyades en ou amb canyella i llet i després torrades. Per últim, s'hi afegeix alguna salsa a gust del consumidor, com melmelada, mantega o fins i tot ous ferrats. Jo em decanto per la delicatessen canadenca del Doug, xarop d'auró. Feia temps que no esmorzava tan bé, sóc feliç.

L'Emily m'havia dit que la mexicana havia trucat el dia anterior a veure si volia anar a la muntanya amb ella, així que la demano que s'hi posi en contacte perquè d'aquesta manera tinc algú amb qui sortir, que em transporti, i potser també que em proporcioni sexe. La noia arriba al cap de molta estona, mentre jo m'entretinc amb el portàtil sobre la gespa del jardí en un preciós dia de primavera. Amb ella ve sa germana de tretze anys, doncs se n'ha de fer càrrec, de manera que l'amor me l'hauré de proporcionar jo mateix.

Realitzem plegats la curta ascensió a Three Woman per un camí encara parcialment nevat. Jo ja estic escarmentat i sé on trepitjar, però la meva acompanyant Astrid no, i aviat té el seu bufó calçat esportiu blanc banyat en fang. El cas d'aquesta noia és ben estrany, doncs la mare és mexicana i el pare espanyol, encara que desaparegut, però malgrat haver estat criada en la llengua dels seus progenitors no té cap ganes de parlar-la i la seva fluïdesa és molt pobra. Jo porto tants dies vivint en anglès que n'estic fins el barret i vull xerrar en algun idioma que em sigui més propici, però hauré de seguir fent esforços.

Les vistes que el cim ofereix de la pacífica Woman's Bay són magnífiques, i a falta de vent i pel tranquil estat de la mar es poden observar amb molta claredat les línies de les corrents aquàtiques. La muntanya està ocupada també per una colla de nens que busquen óssos sense fortuna. Seria excel·lent fer que la germana de l'Astrid anés a jugar amb ells, però està cansada i és mandrosa de mena. Després d'un petit descans la deixem enrere per mirar d'assolir un punt més alt, però la mexicana segueixen fotent la pota en tots els forats i aviat donem mitja volta.

Jo tenia interès a seguir endavant, doncs m'havien parlat d'un llac i un camí bastant més llarg, però aquestes dues no estan per històries i ja parlen de dinar. La germana exerceix de guia en el descens i ho fa al meu estil, en línia recta i pel camí més ple d'esbarzers que hom pugui trobar. L'Astrid i jo, mentrestant, intercanviem autors literaris de capçalera i faig tot el possible per arrencar-li promeses d'acompanyar-me novament l'endemà i aconseguir-me vols gratis a la recerca d'óssos amb els seus amics pilots.

De nou al cotxe, resulta que el pla per dinar no m'inclou, cosa que jo no havia previst, així que els demano que em deixin en el proper Buskin River. En un canvi microclimàtic exagerat, ara el meu caminar discorre per un bosc humit i dens fins el punt que la llum del sol arriba molt difusa. Després d'unes quantes voltes i topar amb un esquelet complet de cérvol arribo a una blanca platja deserta. M'estiro a dormir i penso en el que li hauria fet a la mexicana si s'hagués mostrat una mica més disposada a col·laborar, però sembla que les dones d'aquest país i jo estem condemnats a no entregar-nos plaer.

Després d'aquest immerescut repòs que em deixa amb la cara colrada, vago descalç per la fina arena. M'atreveixo a posar els peus en remull i en la distància escolto veus i rialles. M'hi acosto i veig una pila de gent d'aspecte hispànic celebrant una festa, que amb gairebé absoluta certesa ha de ser un aniversari infantil, pels globus i les garlandes. Començo a abraçar la idea de presentar-me allí i fer el paper d'espanyol simpàtic a canvi de menjar casolà, però una inspecció més detallada revela que són filipins. L'olor del seu menú m'està matant, en tot cas, així que foto el camp.

Perdut a l'única autopista de l'illa, aconseguir un viatge gratis a la ciutat és d'allò més fàcil. És divertit, perquè l'única referència clara que tinc és la de l'únic semàfor de l'illa, a l'entrada del port. El conductor és un guardacostes que no es relaciona amb ningú de l'illa que no comparteixi la seva professió, com ja m'havia previngut l'Astrid sobre els de la seva espècie. De totes maneres, a mi aquesta guerra interna me la repampimfla, i aquest s'ho curra i em deixa a la porta del supermercat. Supermercat significa donar voltes mentre menges fruita, cacauets i galetes. M'agrada, i ja que hi sóc compro un paquet de cereals, doncs l'oferta de les barretes ja no hi és i ara surten massa cares. Al costat hi ha un centre comercial amb joguines, però no tenen res similar a una espasa de mosqueter.

No sóc gaire lluny de la casa, i la carretera corre paral·lela a la costa, fent el passeig d'allò més agradable. Abans de tenir temps de cansar-me, però, apareixen les dues Emilys en el cotxe de la guapa. Amb la música a tot volum i ballant bojament fins el punt de la perillositat, m'indica que pugi i em porta cap a casa de la grassa. Allí, els pares, que ja patien, gaudeixen d'un sopar amb una varietat de plats immensa amb un parell de matrimonis amics. Una de les senyores és d'origen colombià, i intercanviem quatre o cinc frases de cortesia en castellà, cosa que a la resta els sembla un prodigi de la ciència. Si una cosa es pot dir dels americans, és que no són gens aficionats a estudiar idiomes.

Omplo el plat una i altra vegada mentre burxo una Emily que molt neguitosa espera una trucada del seu Marine. I malgrat tanta comunicació telefònica, la noia afirma no haver sentit mai amor envers cap home. Un dels amics presents al sopar llueix una cridanera samarreta hawaiana que en lloc de flors mostra multitud de peixos, i amb alegria puc afirmar que la personalitat de l'home va de la mà de la seva absurda vestimenta. Pendent en tot moment del doble sentit i de llençar-li punyalades a la seva esposa, em parla una estona per explicar que també va ser a les Espanyes en els temps del hipisme i que si encara existeix la dormidina. Aquestes pastilles, de venda en farmàcies per a la gent que no pot dormir, les utilitzaven el Doug i ell per col·locar-se, i morts de riure recorden com després de mesclar-les amb alcohol anaven a la platja amb la ment a mil i un cos que feia tot el possible per caure rodó a terra.

Amb l'ajut de l'Emily guapa, arrosseguem la gent gran a un debat sobre conversa absurda fent-los triar constantment entre tal o qual actor i aquesta o l'altra actriu. La vetllada transcorre de manera molt agradable, amb molt bon humor, alegria i alguna que altra cervesa i copeta de vi. Quan la meva musa aixeca el vol, la penya es comença a enretirar i jo m'instal·lo en el meu seient a escriure les cròniques d'una vida. Abans d'anar al llit, la Sandy i jo ens acomiadem en una sentida abraçada amb el repetit oferiment per part meva d'una calorosa rebuda a Barcelona, doncs si algun dia apareguessin encantat de la vida els tornaria tota aquesta hospitalitat tan extraordinària que m'han dedicat.

El temazo del capde: Beautiful Life

2009-06-29T00:25:00.001+02:00

I si voleu baixar-vos aquesta sensacional cançó de l'artista electrònic brasiler Gui Boratto dirigiu-vos al seu segell, RCRD LBL.

De bicis, cinemes, fogueres i alcohol

2009-06-25T18:10:00.006+02:00

16 de maig de 2009

El bigotut Doug, cap de família de la llar que m'acull, entra a l'habitació per preguntar si penso anar a la ciutat amb la seva rabassuda filla. Estic adormit, però no borratxo, i ràpidament declino la proposta. Deixo passar un parell de minuts per començar-me a sentir persona, i m'enfundo la roba d'esport. No hi ha ningú a la cuina, i despatxo un parell de caixes de cereals tot esmorzant. El canadenc reapareix i aprofito per demanar-li que es curri uns mapes de l'illa, doncs no sé realment com arribar allí on vull anar.

La bici de la filla em va una mica petita, i el seient balla cap als costats quan l'aixeco per posar-lo a la meva mida. No tinc culotte, així que la comoditat no serà pas una de les principals qualitats de la meva sortida ciclista, però dóna igual perquè sobre dues rodes sóc una persona feliç. El sol brilla en un dia ben bonic, acompanyat d'una forta brisa que fa pensar que hauria d'haver agafat més roba per tapar-me. Al poc de temps d'haver abandonat la casa, començo a trobar uns cartells enmig del trànsit que indiquen la presència de ciclistes a la carretera. Resulta que s'està disputant una prova de triatló, i això implica que cada certa estona m'avança algú que va més ràpid que jo i que té una bici molt millor. És una d'aquelles coses que normalment em fa molta ràbia, però no tinc el vehicle ni les cames necessaris per estar a l'alçada del repte. De totes maneres, quan m'acosto al punt de control intermedi de la cursa, el jutge que mesura els temps fa molts esforços per localitzar el meu dorsal, creient que sóc un dels participants.

En una altra d'aquelles imatges tan típiques dels Estats Units, una colla de nens fa cridòria enfront de la Kodiak High School. Renten cotxes per mirar de reunir fons per a l'equip local de futbol americà. Llàstima que les cheer leaders no hagin vingut també a fer campanya. Passo de llarg l'únic semàfor de l'illa i abandono els límits de la ciutat. En aquest moment apareix el temut vent de cara, que conspira en favor del que seria ja el quart refredat de l'any, i fa el meu avenç més penós del que seria agradable.

Al cap de vint milles de l'inici de la marxa, arribo a l'alçada de l'aeroport, on giro cap a la dreta en direcció a Anton Larson Bay. Tota aquesta zona és terreny de propietat governamental, i constantment observo senyalització de prohibit passar, perill, alerta i coses per l'estil. Alguns edificis blancs d'aspecte totalment anònim i un seguit d'antenes colossals em fan pensar en experimentació al·lienígena, però ja se sap que el govern nega tot coneixement.

A mesura que l'asfalt desapareix i m'endinso en camins de terra, la temperatura baixa coincidint amb la presència de clapes de neu a la carretera. Un rètol de trànsit anuncia l'entrada a l'infern, i això no fa sinó donar-me ànims per seguir endavant. Per començar a obrir boca, un quilòmetre de pujada ben recargolada. La pista és un autèntic camí de cabres, plena de bonys, fang i roderes, però mil cops més fàcil de negociar per a un ciclista que no pas per a un automòbil. M'ho prenc amb molta calma, més pendent de mirar als costats que no pas al que tinc davant, amb l'esperança de captar el fugaç moviment d'algun ós entre la malesa. I tan distret vaig, que per poc no caic a terra quan un gos rabiós apareix del no res bordant en la meva persecució. Per fortuna, la follia no el porta gaire lluny.

I ja sóc a la badia. La neu retrocedeix de nou. A la meva esquerra, les muntanyes. A la dreta, les gavines reposant en el terreny humit de la baixa marea. De sobte, el suau brogit d'un motor. Giro el cap per observar meravellat com un hidroavió de dues places negocia amb una gràcia infinita la part final del seu descens i es posa sobre la superfície del mar sense cap mena de problema. Fer volar una d'aquestes màquines ha de ser una delícia.

Una vintena de cotxes es troben estacionats al voltant d'una petita estructura que suposo ha de ser un hidroport, però la gent no és per enlloc, no hi ha res al voltant i tampoc no veig com pot haver-hi tants avions en aquesta zona. Igualment, no semblen tan vells els vehicles com per estar abandonats. Per davant encara em queden un parell de quilòmetres de ràpid descens, amb corbes molt pronunciades que m'obliguen a utilitzar els frens al màxim i en més d'una ocasió visualitzo la meva caiguda, doncs estic massa acostumat a l'asfalt i els viratges en carretera de terra requereixen molta més tècnica.

A la fi, un cartell anuncia el final de la pista, i deixo la meva bici tirada per terra mentre baixo cap a l'aigua per una rampa que ha d'estar pensada per a les activitats nàutiques. Enmig d'una tranquil·litat infinita, gaudeixo del pa amb un formatge que la Katy em va deixar i que jo mai no m'hauria atrevit a comprar pel seu elevat cost. En la llunyania, un hidroavió fa piruetes, i jo lamento haver deixat els binocles a la casa. Quan aquest desapareix, entretinc la vista amb la barca ancorada al bell mig de la badia, que gira i gira al voltant de la seva boia empesa per la brisa. I sobre el meu cap, amb les ales ben esteses i sense malgastar un xic d'energia, tres àligues sobrevolen les aigües. L'espectacle que ofereixen aquestes aus és un prodigi de la natura. Em demano quanta estona deuen ser capaces de planejar, doncs realment encara no n'he vista cap que hagués de batre les seves ales. Desitjaria tenir la fortuna de veure-les caure en picat per caçar i fer-me així una idea de la seva velocitat punta.

Amb l'estómac servit i la ment relaxada, emprenc el camí de tornada, novament amb molta calma i la vista perduda a l'altra banda de la badia, que contrasta amb la meva per l'absència total de neu, que dóna pas a una verdor de gespa primaveral saltejada de marrons taques arbòries aquí i allà. Gaudeixo especialment del fet d'aturar la bici al bell mig del camí per fer fotos i aprofitar per pixar sense ni tan sols haver de baixar de la bicicleta.

Abandono el terreny militar sense haver caigut ni trobat cap altre gos o ós, i quan entro de nou a la carretera principal trobo amb profund disgust que el vent ha canviat i novament em bufa en contra. Tinc temps de sobres, i aprofito per aturar-me de nou a l'alçada d'una àrea senyalitzada com Buskin River Recreation Site, i aventuro les dues rodes en una pista de muntanya humida, fangosa i plena de fulles caigudes. Aviat, sento l'inconfusible colpejar de les onades contra un penya-segat, i descobreixo amb joia una via de descens cap a una platja de blanca arena només ocupada per una colla de nens que corren d'una banda a l'altra i s'aturen de sobte sorpresos per la meva barbuda presència. No els dedico cap mena d'atenció, doncs l'únic que m'interessa en aquests instants és una bona migdiada, i la localització és immillorable.

Vint minutets després, m'aixeco de nou sense estar gaire convençut d'haver arribat a dormir, però en tot cas em sento estupendament. Ara sí, el rellotge comença a córrer més del que fora bo ja que no sé exactament quan trigaré a tornar a la casa, i ho he de fer a temps per dutxar-me i anar al cinema amb l'Emily guapa. Em deixo de bajanades i aplico a fons la considerable potència de les meves cames a escalar les rampes ascendents dempeus sobre el seient i llençar la bici en els descensos amb el cos enganxat al quadre. El plat gran és l'única opció possible.

Després d'alguns instants de dubte cap al final de la contra-rellotge, trobo la casa a les primeres de canvi i baixo de la bici esbufegant per l'esforç. El Doug i la Sandy s'entretenen amb el jardí i la filla perd el temps a l'ordinador. Veient que no hi ha cap pressa, penso a fer proves amb la cera de bigoti abans de passar per la dutxa. El resultat em deixa al·lucinat, doncs mai no hauria pensat que pogués ser tan llarg. També sembla que d'aquesta manera puc mantenir la barba amb una sola punta punxeguda, cosa que m'omple de joia. Em preocupa la blancor del producte, però suposo que si el manipules una llarga estona el color acaba desapareixent. Abans del Mundial encara tinc temps de fer proves.

Fast and Furious 4 no és la pel·lícula que més ganes tinc de veure, sobretot tenint en compte que en algunes sales ja estan donant Terminator Salvation i X-Men Origins: Wolverine, que em posen realment calent, però en aquesta petita ciutat només hi ha un cinema. La telefònica tia bona espera ja asseguda a l'interior amb la seva germana de disset anys, que fa tot l'aspecte de tenir els mateixos gens atractius. La peli no ofereix cap novetat, cotxe tunejats, ties espectaculars, polis i caps de la droga. A Chile vaig conèixer un paio que va estar a punt de perdre la vida en un accident i després d'això es va retirar del món de les curses il·legals. No entenc om mai no li vaig preguntar si en alguna ocasió havia vist totes aquestes tremendes remenant el cul al ritme del reggaeton amb molt poca roba just abans de l'inici de la cursa.

El pla de la nit passa per anar d'acampada, però l'Emily que tothom desitja no vindrà pas perquè treballa l'endemà al matí. Xerrem una estona i explica que ahir després de deixar-me tirat va anar a kickboxing i es va dedicar a preparar cookies amb una xocolata deliciosa i que ja les havia regalades totes. Guarra. Confessa la seva història amb el paio de la Marina i la burxo sobre els seus gustos en quant a homes per trobar que prefereix Vin Diesel abans que Paul Walker. És de suposar que el seu militar és un altre sac de múscul, doncs.

Recollim a una pèl-roja amb ferros i un rosset que el primer que diu és que el meu jersei is totally rad. Si hagués pensat que als ianquis els agradaria tant el meu baratíssim jersei de motius indígenes, n'hauria comprat una pila i els hauria venut per una pila de dòlars. Com gairebé sempre, la gent que m'envolta és menor que jo, i em toca anar a comprar alcohol amb els diners que em donen ja que als Estats Units no ho pots fer fins que no tens vint-i-un anys. A mi, amb la barba, ni tan sols em demanen identificació.

La idea d'acampar, al meu cap, sona a fer una barbacoa i després caminar pel bosc. Aquesta penya, en canvi, es refereix a fer una foguera a la platja i mamar fins caure rodons. No és pas la meva activitat favorita, però suposo que en treure alguna cosa interessant. Em dedico a interrogar l'altra noia, anomenada Ashley, fins que es confessa amant de la droga per a ocasions especials. Ha provat l'èxtasi tres cops, l'últim la passada nit, en què es va tancar a la casa a follar amb el seu xicot. Li demano detalls i aixeca el dit polze una mica enrojolada. Segueixo insistint i es posa tan vermella que sembla que hagi de començar a treure fum per les orelles.

Passem per casa d'un altre paio, el Noah, i marxem cap al mar. Ell i l'Alex són uns fumetes de la vida, no poden parlar d'altra cosa. Tot són històries de marihuana i cervesa, i de gent que van conèixer quan estaven borratxos i fumats i com de bé ho van passar compartint anècdotes de droga i alcohol. Al principi, fa gràcia, però al cap de dues hores la cosa es torna massa repetitiva, sobretot perquè l'Alex no és capaç d'assimilar el concepte que jo no fumo i no tinc cap interès a fer una sola pipada de la seva maria tan bona i que col·loca tan bé. En un moment donat es torna boig perquè el Noah fot el camp amb la seva pipa, sense la qual no es podrà quedar stoned (col·locat), així que definitivament passo d'ell i les seves lamentacions i m'endinso en la foscor per trobar més fusta que segueixi alimentant la foguera en aquesta nit tan freda.

L'Ashley resulta bastant més interessant, ja que va estar dos mesos al Japó fent de professora d'anglès i això fa que tinguem coses de les quals parlar, però a la fi aquesta sempre acaba també entregada a les històries de borratxeres. Té cara de viciosa, una figura interessant, i el color dels seus cabells em posa, però no sembla haver un sol racó per on atacar-la. L'Emily grassa és tan poc fascinant com sempre, i ara que finalment és de nit i sóc a l'exterior sense cap mena de contaminació lumínica, trobo que el cel no és tan estrellat com jo esperava. Les noies s'enretiren a dormir en una tenda de campanya molt vella que no té ni cremallera per a tancar la porta principal, de manera que a dins fa tan fred com a fora. L'Alex m'incita a beure rom directament de l'ampolla per assolir un grau d'ebrietat que em faci oblidar el fred. A mi això no em preocupa en absolut perquè tinc un sac de dormir que és la puta crema, però el pobre gamarús només ha portat una manteta, de manera que passarà una nit horrible.

Ens instal·lem tots quatre a la tenda bastant apretadors, i a la vista de la baixa temperatura l'Ashley i l'Alex opten per desplaçar-se al cotxe pensant que otser així dormiran més calents. Això em deixa sol amb l'obesa del grup, i la possibilitat que intenti alguna cosa amb mi en un espai tan reduït em terroritza. Tot el que puc fer, però, és tancar totes les cremalleres, reduir al mínim el forat de la cara de manera que només el meu nas sobresurti del sac, i procurar adormir-me ben aviat amb una sonora roncada que faci evident la meva falta d'interès.

La nit de divendres més absurda

2009-06-23T08:59:00.003+02:00

15 de maig de 2009

Complint amb una de les meves més sagrades tradicions de l'estada a Chile, em llevo abans que la resta d'ocupants de la casa i el primer que faig és encendre el portàtil. La segona cosa és remenar fins el fons el rebost de la família, ja que tenen una pila de cereals diferents i estic disposat a posar-me les botes. Mentre endrapo fruita i tasses de llet, la primera a aparèixer és la Bella Dorment, que justifica amb la borratxera la seva prematura desaparició de la nit anterior. Al cap d'una estona, el Matt i la Katy, que no pot parar de renegar dels dos tremends que les van acompanyar.

Ella hi va anar més que res per vetllar per la seguretat de la seva amiga, i es va trobar amb una hora de vídeos de motoristes cremant pneumàtics que la va fer anar a estirar-se en un llit. Després es va despertar amb un dels paios ben enganxat a ella i mossegant-li el coll amb tanta insistència que assegura que creia estar al costat d'un vampir. Mentrestant, l'altre seguia parlant amb la de la papada i ella podia escoltar tot el que deien; sembla que el col·lega estava intentant impressionar-la amb la seva gran força. I left my handprint on a steel door after punching it because I was so mad (Vaig deixar la marca de la meva mà en una porta d'acer després de colpejar-la amb el puny perquè estava molt rabiós). La Katy va riure tant que l'altre va callar tot ofès, i jo també em parteixo el cul mentre m'ho explica, perquè m'hauria encantat escoltar un idiota així dient aquestes bajanades. La nostra acollidora i grassa amfitriona prefereix oblidar aquests lamentables esdeveniments.

Ens reunim de nou amb l'Emily guapa, preciosament vestida amb rosa roba d'esport, i la noia mexicana, per anar a fer una petita caminada fins Termination Point. La Katy avui ja no pateix tant perquè la seva amiga li ha proporcionat unes elegants Crocs. Durant el camí em dedico a fer conyes una vegada i una altra sobre cops de puny, portes d'acer i begudes energètiques. De fet, no he parat d'ençà que m'han explicat la història, i quan anem tots tres en cotxe el Matt em dirigeix una de les millors coses que m'han dit per aquí. Do you remember what we talked the day of the sauna? Well, you are getting really funny (Recordes el que vam parlar el dia de la sauna? Bé, doncs estàs començant a ser realment divertit).

Un drac?

Ser graciós mola, perquè no hi ha res millor que riure, i de la mateixa manera que burxo els amants dels pneumàtics cremats, també em regalo amb l'Emily, les seves trucades fins esgotar la bateria i totes les bromes que es va perdre la nit anterior. Seguint amb el qüestionari rutinari, pregunto a la mexicana la seva opinió sobre els veïns del Canadà. Finalment, una mica de suc, i és que la pitjor persona que ha conegut en la seva vida té aquesta nacionalitat.

Les vistes són magnífiques, i el dia és idèntic a l'anterior, cosa que s'agraeix, ja que la zona no és tan boscosa i en cas de bon temps hauríem patit massa sota el sol. Arribem al final després de passar per una sèrie de refugis construïts d'aquella manera, amb detalls tan inversemblants com una hamaca sostinguda pels quatre extrems, i un bastó amb una pedra de sílex lligada amb una corda en el més pur estil de llança prehistòrica. Les noies volen una foto totes tres ben juntetes i faig servir la frase estrella per fer somriure de manera natural els retratats just abans d'una captura. Oral seeeeeeex! Riuen i flipen, i a continuació el Matt em fa una foto amb elles amb el lema Creepy spaniaaaaards (espanyols jartos) :P

Amb el temps una mica just, passem per la casa a recollir les coses i deixem el cotxe a casa del seu propietari, que està en un estat tan lamentable com el vehicle, i acompanyo el Matt i la Katy en el vehicle de l'Emily guapa fins l'estació del ferry. Entro a mirar els horaris dels propers dies i la mossa se'n va, deixant-me abandonat davant la sorpresa de tots. Mala puta. Així no em queda altre remei que voltar pel diminut centre de la ciutat, que no té res a oferir doncs els museus ja han tancat, i passo per la botiga on treballa l'Emily grassa a esperar que acabi el seu torn i em torni a la casa.

Està cansada després de passar la nit en companyies perilloses i avui no pensa sortir a fer res, i em quedo penjat com un xoriç en una escena totalment surrealista. Sopant pizza amb ella i sons pares en una nit de divendres per després veure dues pel·lícules seguides tots juntets al sofà, quan hauria d'estar tirant una canya que no donarà resultats ni de miracles o acampant en alguna banda amb la mexicana. Com a mínim, una de les pelis és The Wrestler, que fa temps que volia catar.

En la calle hay gente gorda

2009-06-22T16:05:00.002+02:00

T'ho curres, Tomeu!

Summertime, Summercat

2009-06-21T16:43:00.004+02:00

Aprofitant que ha arribat l'estiu, i que tothom té la cançó de l'anunci d'Estrella al cap, aquí va l'enllaç a la pàgina de last.fm del grup que la canta(Billie the Vision & the Dancers), on us la podreu baixar gratuïtament.

El temazo del capde: Huddle Formation

2009-06-20T00:01:00.001+02:00