Patillades

Ronda dels Cims 2013: Un dia d'excursió per Andorra

2013-07-13T14:28:00.001+02:00

fracàs: èxit del tot dolent, desastrós.

èxit: manera bona o dolenta de sortir algun afer, alguna empresa, alguna actuació, etc.

Mai hauria dit que la paraula èxit pogués tenir connotacions negatives; gràcies per il·luminar-me, Institut d'Estudis Catalans!

El meu objectiu a la Ronda dels Cims era creuar la meta dins del límit de temps i, a poder ser, sense arribar l'últim. No vaig cobrir ni la meitat del recorregut, per tant un suspens ben gros per a mi.

El pla d'entrenament anava prou ben encaminat després del tríptic de Xerta (Nocturneta, Trail i Cursa) i els 100 km de l'Ultra Pics del Vallès (wikiloc), però a mitjan abril vaig haver d'abandonar a l'assaig general de la Ultra del Montsec (wikiloc). Vaig plegar al 82 després de 15 quilòmetres amb molèsties al turmell per haver corregut sense plantilles a les sabatilles, coses que passen quan només en tens un joc per a més d'un parell de vambes i no mires si són a dins quan fas la bossa per sortir de viatge. En aquell moment, a dos mesos i poc de la Ronda dels Cims, hauria renunciat a participar-hi si hagués pogut fer-ho sense perdre diners. Evidentment, en el moment de la inscripció no vaig contractar l'assegurança, perquè aquestes coses en el 99% dels casos només serveixen per llençar els quartos.

Després d'aquesta lesió, deu dies sense fer res i retorn a les muntanyes amb forces renovades mercès a unes sessions de tortura a càrrec de les mans prodigioses d'en @santitant. Però les coses es van torçar altra volta la setmana abans de la Ronda amb l'aparició d'un dolor molt intens a l'extrem distal exterior del fèmur esquerre, quan tot el que havia fet el dia anterior era nedar vint minuts a la piscina. "Per què? Per què?", que diria en Mourinho.

Entre això, els canvis de recorregut per la massiva presència de neu en cotes altes, i les recomanacions de portar grampons no les tenia totes en el moment d'agafar el bus cap a Andorra, però si més no ho havia d'intentar. El dijous 20 de juny va ser un dia gris i ennuvolat en què vaig poder descobrir la falsedat del mite segons el qual el petit paradís fiscal dels Pirineus és un lloc on tot és molt barat. En dues hores voltant per la capital, només vaig veure preus idèntics als de Barcelona, però com a mínim vaig tenir la fortuna de topar amb un col·lega (Jordi Garcia, àlies Nano) que havia vingut a fer l'Ultra Mític i em va acostar en cotxe fins Ordino.

OLA KE ASE

A les tres de la tarda, la línia de sortida era un lloc desert només identificable pels arcs inflables i una gran quantitat de pancartes publicitàries. Per allí voltava en David Carrasco, cinquè classificat al Celestrail de l'any anterior, a qui vam preguntar quin material portaria i ens va parlar d'un escenari dantesc en el qual podíem trobar-nos per sobre de 2000 metres pujant per un vessant glaçat de la muntanya, amb graons altíssims, i que seria impossible de superar sense grampons. El cas és que ja els havia buscat per diferents botigues de Barcelona, però després dels canvis de l'organització vaig pensar que potser no caldrien, i que només els compraria si trobava alguna ganga; no tenia clar que pogués treure'n partit sense haver-los fet servir en la vida.

Vaig marxar cap a l'hotel, que estava a La Massana, amb mal de cap (al final no vaig tenir collons per venir amb la tenda de campanya :P @raulkoala @kungfujete @mapallares). L'estona que havia de ser una becaina la vaig passar intentant trobar una posició en què el coi de telèfon mòbil es pogués carregar una mica, doncs després de mil i una caigudes a terra és missió gairebé impossible aconseguir tancar el circuit elèctric. A més, estava sense cobertura perquè no havia pensat a activar la itinerància de trucades* d'ençà de l'últim canvi de companyia, de manera que el telèfon no em serviria de res durant la cursa. I jo que acostumo a vantar-me de ser un enemic del pes inútil.

De nou a Ordino per a la xerrada informativa (ui sí, briefing, com mola fer servir paraules angleses) ens van explicar que passaríem la major part del temps amb els peus xops perquè el recorregut estava ple d'aigua i que més ens valia tenir calçat de recanvi a les bases de vida, i que ens farien donar la volta del lloro si es confirmaven les previsions de tempesta elèctrica al Bony de la Pica.

Recorregut després dels canvis, una mica més suau que l'original

Vaig saludar unes quantes persones que semblaven conèixer-me sense jo tenir ni idea de qui eren, i vaig recollir el dorsal per trobar l'inevitable envàs de brou Aneto (de veritat, en quin moment fan negoci aquesta gent?), i l'agradable sorpresa d'una samarreta tèrmica de màniga curta que semblava de bona factura, a diferència del que és habitual, acompanyada d'uns maneguins i compressors per als bessons.

La fira de la cursa consistia en tres estands, un de barretes energètiques i dos amb productes Salomon, la marca líder en preus d'escàndol i curta durada del seu material. A la fi, en una botiga propera, vaig trobar ofertes interessants i em vaig endur una jaqueta goretex pro shell cansat que la que tinc amb paclite shell passi a no tenir cap utilitat després d'una hora de pluja; i també unes vambes per a la segona base de vida, que total les Brooks Cascadia ja estaven a punt per a la jubilació. Des d'aquí vull confessar la meva gran admiració per aquella gent que diu amb convicció que córrer és un esport molt barat, jo fa temps que tinc tot el material possible, però cada dos per tres trobo alguna cosa nova que NECESSITO, i que sigui de marca bona! Suposo que puc culpar-ne el capitalisme i seguir cremant la targeta com si aquí no hagués passat res.

Ja de tornada a l'hotel, vaig passar una nit força inquieta i em vaig despertar molts cops abans de fer-ho definitivament a les 4:40. Molt aviat, sí, però volia temps suficient per esmorzar-dinar i passar a saludar el senyor Roca. Malauradament, només vaig poder ofrenar-li un petit cagalló i això em va disgustar, sabedor que dins meu tenia potencial per a molt més, però no té sentit lluitar contra la crida de la natura; només desitjava no haver-me d'aturar a molta alçada i envoltat de neu, no fos cas que la meva caca quedés congelada i algun altre participant volgués aprofitar-la per a un Alaskan Pipeline, una pertorbadora pràctica sexual que consisteix a fer servir com a consolador anal una tifa glaçada en forma cilíndrica.

A les 6:20 em vaig plantar al carrer a veure si algú em pujava en cotxe fins la sortida, i aviat em va recollir un noi amb el qual vaig tenir el següent diàleg surrealista.

Jo: Hola, bon dia, gràcies.
Ell: De res, cap problema.
J: Vaig a Ordino, m'hi pots acostar?
E: Sí, sí.
J: Guai, vaig a la sortida de la Ronda dels Cims.
E: Molt bé, jo justament anava a veure-la.
(silenci)
E: Escolta, que m'he liat, no vaig a Ordino sinó a La Massana.
J: Eh... però si La Massana és on som ara mateix.
E: Ah, sí, val, perdona, és que estic molt adormit.

Mania que té la gent d'esperar dreta, tu

Sense més incidents, vam arribar als arcs inflables enmig de l'alegre ritme d'un grup de timbalers. L'ambient era fresc però el cel no es presentava gaire amenaçador, i em vaig posar a fer estiraments per matar el temps mentre l'organitzador deia alguna cosa inintel·ligible pels altaveus. Vaig saludar alguns coneguts i desconeguts i vaig seure a esperar tranquil·lament el tret de sortida tot contemplant el divertit aspecte dels quatre o cinc participants japonesos que voltaven per allí, amb més pinta d'excursionistes que no pas corredors.

Uix, no sabia que anava tan despentinat

Finalment es va presentar l'hora d'arrencar i vaig sortir content i amb ganes de cremar pota, pressentia que tenia un dia ben maco per davant. Vam voltar durant un parell de quilòmetres pels carrers d'Ordino abans d'endinsar-nos en un bosquet per un corriol que s'anava enfilant cap el cel amb uns pendents força raonables. Per allí, un parell de companys em van qualificar de valent per no portar bastons. La veritat és que és més una qüestió d'al·lèrgia al pes, mandra d'anar posant i traient coses a la motxilla, i tossuderia; perquè quan tothom al teu voltant en porta sembla raonable pensar que qui s'equivoca ets tu.

En tot cas, vaig anar trescant amunt amb les mans lliures fins afrontar el primer descens. Allí, inevitablement, em vaig trobar el primer tap del dia, i era un embús dels bons, amb una vintena llarga de corredors enganxats al paio de davant intentant fer-lo baixar més ràpid amb un bon cop de nap. Em vaig inventar un parell de dreceres abans que el camí piqués cap amunt de nou i vaig guanyar alguna posició.

Vam cobrir una altra dent de serra i aquest cop vaig veure més clarament què estava passant. El descens estava comandat per un paio lent i maldestre, amb gorra blanca i uniformat de cap a peus de Salomon (puta Salomon!), brandant els seus bastons endavant i enrere en un arc amplíssim de manera que ningú se li pogués acostar per avançar-lo. Bon malparit.

En la tercera dent, més del mateix, el maleït Gorrablanca impedint el pas de manera evident i jo embogint per moments cinc caps darrere seu. Quan vam acabar de baixar vaig treure el GPS per veure que el proper tram eren dos quilòmetres de pujada que ens havien de portar dels 1500 als 2000 metres. El meu nou arxienemic es defensava molt millor cap amunt que cap avall i vaig decidir seguir el seu ritme controlant la distància restant fins el cim. GPS en mà, vaig anar descomptant metres, i a 200 de començar la baixada em vaig llençar a avançar el pilot de sis corredors pel marge de la dreta i no vaig parar de córrer follament fins un parell de quilòmetres més enllà mentre una rialla esbojarrada feia ecos dins del meu cap. Entoma aquesta, Gorrablanca!

Foto aleatòria que he trobat buscant Collada de Ferreroles a google

El meu càlcul va sortir a la perfecció, doncs vaig tenir temps d'aturar-me a orinar abans de reprendre la marxa sense que m'haguessin pogut enxampar. Un altre quilòmetre picant cap amunt i després uns quants de terreny ondulant que es deixava córrer fins arribar a la Collada de Ferreroles. Per aquí vaig començar a sentir un dolor punyent al genoll esquerre, el mateix que m'havia estat tocant els pebrots la setmana anterior, i només estàvem al quilòmetre 12! Vaig preferir no fer-ne gaire cas, doncs sempre em fa mal una cosa o altra, i vaig seguir endavant. Aquest fet, combinat amb els peus xops perquè ja havíem passat de 2000 metres i vam començar a trobar clapes de neu i gespa molla arreu, em va baixar una mica els ànims.

Hi ha 4 km de baixada dels quals no puc gaudir perquè les molèsties al genoll estan guanyant intensitat, alhora que s'estableix un mimetisme entre el meu humor i el temps, amb uns nuvolots foscos que comencen a ocupar el cel. Acabem de descendre i hem de remuntar una mica per un caminet maco cobert de rierols fins l'aparcament del refugi de Sorteny. Allí recupero una mica el somrís gràcies a la sempre encantadora Dolors Puig, que es desviu animant tothom qui passa i em dóna un cop de mà per agafar menjar i omplir la bossa d'aigua de la motxilla.

Sortint de l'avituallament, quaranta minuts de pujada fins la cota 2170 en què el dolor entra en recessió i em fa pensar que potser ha estat una cosa passatgera. Però no, ara m'espera una baixada de vuit quilòmetres perquè es manifesti en tot el seu esplendor. Em nego a acceptar la realitat mentre una veueta comença a xiuxiuejar la paraula abandonament en els racons més foscos de la ment. En cap moment deixo de córrer, fins arribar coixejant al poble de Llorts, mossegant-me el llavi inferior per retenir les llàgrimes.

M'aturo en una vorera a menjar un entrepà i algú em pregunta que si estic bé, faig que no amb el cap i ho començo a veure tot molt negre. Enllesteixo la manduca i camino uns quants metres abans de trobar-me amb un avituallament sorpresa. No un control, no, un puto avituallament sorpresa. No m'entra al cap en què pensa l'organització quan no inclou aquest punt en la llista oficial d'avituallaments, però ja que hi som m'instal·lo en una cadira amb una amanida de llenties que es deixa fer molt bé.

Seguim amb les dents de serra, 300 metres amunt, 200 avall, i uns altres 700 cap amunt per entrar en una zona força alpina i nevada. En la primera pujada segueixo força estona una parella que xerren i xerren, cosa que em va bé per distreure'm una mica, com si escoltés la ràdio. Lamentablement, es cansen aviat i els deixo enrere, i quan arribem a les zones alpines estic molt negatiu, valorant els pros i els contres de l'abandonament, i em foto de lloros en un tram nevat mentre intento treure un entrepà de la motxilla, emportant-me un cop ben maco al genoll dret i els dos tapaboques mullats.

Rellisco quatre cops més i m'importen bastant poc els ànims d'un paio sol en un control sorpresa dient-me que vaig el 117, que està molt bé. Per poca estona, nano, penso per a mi mateix. Cada certa estona palpo la part posterior de la motxilla per certificar que encara hi siguin la jaqueta, les tèrmiques i els sobrepantalons, però de cop no puc notar el plàstic d'aquests últims i paro a comprovar-ho. Efectivament, els he perdut, però encara no he començat a renegar que passa un francès corrent amb ells lligats a la cintura. Uf, beneït sigui, només em faltava començar a perdre material que no he fet servir mai però estic obligat a portar.

Intento trotar en els trams plans, però el dolor no em deixa encadenar més de cinquanta metres seguits. I així vaig tirant, capcot, quan s'esdevé el pitjor escenari possible; m'avança en Gorrablanca. Això no, siusplauet! Fill de puta, fill de puta, fill de puta. Ignoro el dolor i em dedico a perseguir-lo, però se m'escapa creuant un torrent força cabalós en què l'organització ha tombat quatre avets a mode de pont que no serveixen d'una merda i em mullo els peus completament.

Una mica més endavant l'atrapo de nou, en una baixada, però posa en marxa el seu atac especial del molinet de bastons; em desmoralitzo i em resigno a empaitar-lo fins que el meu genoll digui prou. En aquestes apareix una vikinga que va boja per passar, jo la miro i m'encongeixo d'espatlles donant-li a entendre que el problema és el de davant, i la paia fot un salt formidable a través d'un arbre emportant-se unes quantes branques per davant i sortint-ne sorprenentment intacta. El poder de les nòrdiques, sí senyor.

La meva persecució no va gaire més enllà, arribem al Pla de l'Estany i hi ha neu per dar i per vendre, i en aquesta superfície trontollo més que si anés borratxo. El camí que porta al punt de control i el que condueix cap a la següent baixada s'ajunten en un tram, i aquí em trobo amb un paio amb qui havia parlat en un avituallament anterior comentant-li que anava fotut del genoll. Qué, cómo va esa rodilla?; em pregunta. Mal, mal, muy mal; responc jo. Ahora no es hora de lamentaciones, sino de heroes, JAJAJA!; em deixa anar abans de marxar tot cofoi, creient que el seu supertòpic em seria d'alguna utilitat. I quan escric JAJAJA no pretenc representar l'onomatopeia d'una rialla sorollosa, sinó que transcric literalment les seves paraules, doncs el paio va llençar el cap enrere i es va despatxar amb un JAJAJA molt forçat; potser es va creure per uns instants William Wallace o el Rei Leònides I inflamant els ànims dels seus soldats. La ficció en excés és terrible.

Partint d'allí em fixo que en el punt de control diu que som al km 37, mentre que el meu GPS ja n'ha enregistrat més de 41. Heh, com si necessités més motius per a la ràbia. Mai no entendré aquest mal costum dels organitzadors de fer ballar el quilometratge com si de titelles es tractés.

Arrenco el pronunciat descens trotant però aviat entenc que s'ha acabat, el dolor és insuportable i ja no puc córrer més. Estem al quilòmetre 42, quatre o cinc menys segons els càlculs oficials; no he cobert ni una quarta part del recorregut i queda tot un món per davant. La veritat, no em veig amb cor de seguir fins el final, mai em vaig preparar per a caminar durant tantíssima estona.

Avall i de nou amunt per unes interminables corbes de ferradura, que juraria que he baixat algun cop esquiant, fins l'estació d'Arinsal. Allí rebo un cop més l'escalfor de la Dolors i la resta d'equip de suport dels Tallaferros, i deixo que una andorrana molt bufona prengui nota del meu dorsal. L'avituallament és al restaurant de l'estació d'esquí, i al centre de tot hi ha un corredor amb una mascareta d'oxigen sent atès per equip mèdic. Mira, dins del que cap no estic tan fotut.

Per allí volta també la família d'un participant amb qui ja he coincidit abans, i m'escandalitzo sobre manera quan els escolto dir que no pujarem el Bony de la Pica i que aquesta desviació suposa allargar el recorregut en 20 quilòmetres, i que això ho havien dit al matí abans de sortir. Si hi afegim que la distància coberta segons l'organització és 4 km més curta que la del meu GPS, amb una mica de sort igual surten 200 quilòmetres per als qui arribin a Ordino. Força trasbalsat, menjo una mica, agafo barretes, i llenço un bol de sopa per sobre de la motxilla. Posats a fer, millor que faci olor de brou que no l'habitual a sal de la suor solidificada. Sortint d'allí, dos quilòmetres baixant per carretera en què ja ni intento córrer i començo a plantejar-me en quin moment he de plegar, assumint que no arribaré a meta pel meu propi peu.

En el seu llibre autobiogràfic Rough Ride: Behind the Wheel With a Pro Cyclist, l'exciclista i periodista irlandès Paul Kimmage conta que a vegades, quan les curses eren molt dures i tenia un dia miserable, tot en el que podia pensar era en què la fortuna li fes punxar la roda per així tenir una excusa vàlida per baixar de la bici i treure's el dorsal. I si bé no estic gaire cansat i el dia tampoc està sent molt terrible, no puc negar una certa sensació d'alleujament pel fet de tenir justificat l'abandonament.

El cas és que la logística d'una retirada no és gens senzilla. L'organització té bosses meves a les bases de vida de La Margineda i Pas de la Casa, i aquestes no tornaran al punt de partida fins que es tanquin els corresponents punts de control. En el cas del Pas, estem parlant de les vuit del matí de diumenge. El que tinc molt clar és que no penso gastar un sol euro més en allotjament, de manera que un curs d'acció raonable sembla arribar a Margineda per recuperar la primera bossa, passar allí la nit, i ja dissabte intentar aconseguir la segona abans de marxar a casa.

S'ha de considerar un altre detall important, però, i és que en un moment de profunda estupidesa en el moment de la inscripció vaig pagar també els sis euros de l'àpat del corredor. En què estaria jo pensant, per llençar els diners d'aquesta manera? La idea de deixar escapar un dinar que ja he pagat em sembla abominable, però veig que si espero a poder fer efectiu aquest tiquet acabaré quedant atrapat a Andorra fins diumenge. Val a dir que quan em vaig apuntar a aquesta moguda tenia feina, no com ara, i em podia permetre aquest tipus de dispendis, però observo amb amargor que han quedat molt lluny aquells temps de mesura extrema en què cada cop que gastava diners ho feia tenint en compte quants quilos de pomes hauria pogut comprar amb ells.

M'entretinc una estona barallant-me amb el GPS i les putes piles recarregables Sony CycleEnergy, que no duren una merda i han perdut de vista els satèl·lits i ja no saben on sóc, ni jo tampoc. Volia saber quant faltava per al cim, però en un moment donat es van obrir els arbres i allí estava el monstruós Alt de la Capa, amb la seva punta afilada encara visible, lluitant contra la boirina que volia vetllar-nos la mirada doncs potser pensava que seria més fàcil arrossegar-se cap al cel si no sabíem on era el final. Malauradament per a aquest fenomen meteorològic tan solidari, el vent arrossegava els compassos de la banda sonora de Braveheart des d'un punt elevat i llunyà, així que aquell era el punt escollit per l'organització per situar-hi el tradicional gaiter que conforta els corredors amb la seva música.

L'últim quilòmetre d'ascensió suposa un guany de 400 metres verticals, i donat que no hi ha cap camí marcat i les banderes que assenyalen el recorregut estan posades una mica a la babalà, cadascú tira com i per on pot. Per la meva part, em vaig dedicar a arrossegar-me a quatre grapes una bona estona perquè em va semblar que d'aquesta manera era com en feia més via.

Mitja miserable hora després, i convençut d'haver notat un talp perforant la superfície sota meu a major velocitat de la que jo avançava, vaig coronar una de les pujades més tremendes que mai he experimentat. Vaig agafar aire durant uns instants mentre gaudia d'unes bones vistes i vaig marxar cap avall no sense abans agrair al gaiter la seva presència. Una mossa ens indica que ara és on comença el canvi de recorregut per evitar la tremenda tempesta elèctrica (on!? Ni se la veu, ni se l'espera) del Bony de la Pica, i que seran dinou quilòmetres fins La Margineda.

La primera part del descens és molt pronunciada, i alguns tiren pel dret per estalviar-se les llargues corbes. Voldria seguir-los, però cada cop que una passa em fa perdre un metre d'alçada, el genoll deixa anar una forta fiblada de dolor, així que no tinc altre remei que prendre-ho amb calma, fer passetes curtes, i mirar cap a una altra banda cada cop que algú m'avança a tot drap.

Passats quatre quilòmetres, al Coll de la Botella em diuen que en són 16 més fins la base de vida. Com? Si abans eren dinou i ja n'he fet quatre! Aix, que desesperants són les referències contradictòries quan no vas bé. Aquí em trobo amb un company amb qui havia compartit un entrenament al Pedraforca quinze dies abans i sento com comenta amb la seva companya que a la sortida hi havia un americà sense corrent a pit descobert. Al·lucino, em flipa que algú pugui ser tan estúpid i desitjo que hagi patit una pneumònia o similar, i sóc incapaç d'entendre com l'organització no li ha retirat el dorsal a les primeres de canvi.

Idiota

Comença a ploure, amb poca intensitat, però ja que m'he deixat la pasta en un goretex com a mínim deixa'm donar-li algun ús. El camí planeja durant una llarga estona, una zona on es podria córrer estupendament, però m'he de limitar a caminar a bon ritme. En aquest terreny el genoll no dóna per sac, i fent quatre números veig que podria arribar a la La Margineda pels volts de les 22:30-23:00, i amb una mica de sort ni tan sols haver d'encendre el frontal. El tema és que com no em fa mal aleshores em motivo i penso que potser puc seguir endavant, però amb una certa periodicitat salta alguna punxada per recordar-me que no, que les articulacions no estan per a gaire històries. I si fins aleshores el principal problema havien estat les baixades, ara també m'estaven començant a fer mal les pujades.

L'aproximació a Andorra la Vella discorre per pistes monòtones i passarel·les de fusta enganxades al riu que estan bastant mullades i on s'hi rellisca amb facilitat. No em sorprendria gens saber que cada any una o dues persones acabin arribant al Segre partint des d'aquí. Un cop a la capital del Principat (per què aquest nom? Qui coi és el Príncep?), uns quants quilòmetres per un estret passeig de roca que condueix per sobre de les cases més altes, amb bancs disposats de forma molt absurda amb vistes a un mur, i tota la pinta de ser el lloc per excel·lència per venir a fotre's mà quan encara no tens casa on humitejar els dits als baixos d'alguna mossa.

Algunes cintes estan fora de lloc, i un paio de l'organització es desviu recol·locant-les avançant pel passeig a tota velocitat amb la seva bici de muntanya. Jo ja fa una estona que vaig enganxat al Calleja i el seu company, un parell d'andorrans que saben per on van i així no m'he de complicar la vida buscant marques. El puto poliesportiu de La Margineda no acaba d'arribar mai mentre ens fan passar per quincalleries i altres racons d'aspecte sinistre. S'ha fet de nit però l'enllumenat públic em permet no haver de remenar la motxilla a la recerca del frontal, cosa que sempre és una gran notícia.

Mateu-me, siusplauet

Durant les últimes quatre hores, tots els meus càlculs sobre si seguir o no en cursa havien considerat que La Margineda estava situada al quilòmetre setanta-cinc de la cursa, amb "només" noranta-cinc per davant. Això no acabava de quadrar amb el meu GPS, que amb el pavelló finalment a la vista marcava 73 km recorreguts, però el meu cap tampoc estava per a gaire sumes i restes. La realitat em va deixar anar una bona plantofada quan, després de marcar el dorsal, vaig veure en una paret el perfil de la cursa que deia que estàvem... al quilòmetre 65!? La puta de déu, això ja feia les meves xifres més raonables, comptant la desviació i el mesurament incorrecte de l'organització. I va ser allí, en aquell precís instant, quan em vaig dir definitivament que no seguiria endavant, no amb més de cent quilòmetres a caminar i dues nits senceres amb l'Home del Mall enganxat a l'esquena.

Eren quarts d'onze i quedaven moltes hores de fred i foscor per passar al poliesportiu, gens habilitat per a tal propòsit. Com tantes instal·lacions esportives, tenia un sostre altíssim impossible de mantenir calent, molt menys sense calefacció i amb la porta d'entrada oberta de bat a bat. No hi havia cap termòmetre, però n'hi havia prou amb contemplar la pobra noia que controlava el pas dels corredors a l'exterior, amb el nas roig, i uns mugrons més durs que el diamant despuntant a través de diverses capes de roba.

Em va sorprendre descobrir que ens podíem dutxar amb aigua calenta, com és possible que en cap racó de la web o de la xerrada informativa s'informés d'aquest tema? No és el primer ni l'últim cop que m'eixugo amb una combinació de paper de vàter més una samarreta bruta i suada en lloc d'una tovallola, però hauria preferit no fer-ho. El concepte "base de vida" li venia molt gran a La Margineda, ja que per al descans dels corredors només hi havia set o vuit matalassos blaus mal comptats, d'aquests de gimnàs gairebé tan durs com el terra. I mantes? Només una, i tèrmica, amb aquell tacte tan desagradable que tenen. Per a això paguem el dineral que costa la inscripció? Que sense gastar un duro podrien haver anat de porta en porta col·lectant mantes de l'àvia, home, no costa tant fer les coses bé.

Bona barraca

Trobo per allí a l'Agustín Martínez i li comento que ho deixo, ell no va fi i diu que també. En el mateix banc hi havia assegut un madrileny esquàlid i xulesc que anuncia que ell no pensa ser menys, i que també plega, que havia vingut a fer la Ronda en quaranta hores però que ja està cansat. Jo també tenia somnis humits d'acabar en 40, però no em dedico a predicar-ho als quatre vents, i menys a l'hora d'abandonar; no té el paio gaire aspecte de poder fer aquest temps, en tot cas. Està clar que no vol penedir-se de la seva decisió, i en cosa de cinc minuts ha reservat una habitació de telèfon i marxa del pavelló en un bus de l'organització.

L'Agustín no ho té clar, i per moments sembla que seguirà endavant, potser aprofitant la sortida dels Tallaferros que estan fent un descans llarguíssim. Jo l'animo tímidament a què marxi amb ells, però en realitat prefereixo que es quedi perquè així no em sento tan malament per haver-me plantat. Les hores van passant, i cada cert temps m'acosto a les taules de l'avituallament a rapinyar barretes de cereals, que és l'única cosa útil que em queda per emportar-me d'aquesta cursa; quan vaig sortir del poliesportiu me n'havia embutxacat vint-i-dues.

No costava gaire començar a extraviar bosses

Fem temps en companyia de l'Ana Sebastián, una noia que aparentment té molta pota ja que ha fet dos cops el Tor des Géants i alguna bestialitat més, i es dedica a burxar l'Agustín per haver abandonat sense estar lesionat. Ell es defensa dient que li fa bastant mal el turmell, i quan finalment els fisios li confirmen que d'haver seguit en cursa podria haver-se trencat per a ella no és suficient i segueix atacant. Afortunadament, dóna per bona la meva lesió i a mi no em diu res.

Veiem arribar els primers classificats de l'Ultra Mític, que es desesperen en saber que si volen aigua l'han d'anar a buscar als lavabos, un altre error considerable de l'organització. L'Agustín i jo no ens donem per vençuts fins les tres del matí, moment en què informem de l'abandonament a l'organització i intentem dormir una mica. El fred no ens deixa reposar gaire, i sobre les sis l'Ana ens acosta a Ordino després que una de les seves amigues australianes hagi reprès la cursa i l'altra hagi plegat.

Encara haurem d'esperar fins les 9 per agafar un bus de l'organització pilotat per un portuguès que condueix com si portés un Porsche que ens ha de dur al Pas de la Casa a recollir les bosses i de volta a la meta, un passeig de tres horetes que dormo íntegrament excepte pel moment en què sento algú a fora repetint Veri! Veri! Veri! amb gran exaltació i obro els ulls per veure que s'està fent fotos amb la mare d'en Kilian i un panxut disfressat de Salomon que l'acompanya. I jo em pregunto, no podria l'organització establir un sistema per transportar les bosses dels corredors abandonats a Ordino cada dues hores, per exemple? No crec que fos tan complicat, com tampoc posar-hi una carpa una mica calenteta per evitar les escenes de la gent refugiant-se a les portes del gimnàs com els vagabunds en un caixer automàtic; només que aquests tenen mantes, clar.

D'allí a Andorra la Vella de nou, i a esperar fins les 3 la sortida del bus cap a Barcelona, i jo tota l'estona pensant en el malaguanyat tiquet per a l'àpat del corredor i en l'increïblement calorós i radiant dia que estàvem vivint, i que potser el meu genoll podria haver sobreviscut a una nit molt llarga i ara estaria revifant amb l'energia del sol.

Agraïments a l'@assumpta_m63, doncs moltes de les fotos són seves. Disculpeu el caos en l'ús dels temps verbals, em feia massa mandra donar-hi coherència en l'última revisió.

PD: La setmana següent de la cursa em va venir al cap la imatge del detestable Gorrablanca i vaig buscar-lo als resultats. Tampoc no va arribar a meta, hah!

*: Recentment he trucat a MÁSMÓVIL per activar la itinerància de trucades, després de 25 minuts espera m'han dit que em costaria 2.5 euros al mes. Segueixo sense tenir-ne.

UT les Fonts: Cursa de les Fonts

2013-04-06T11:00:00.000+02:00

Ai, quin mal em feia tot, i quina son! De veritat ens estàvem llevant abans de les set del matí per sortir a córrer per tercer dia consecutiu? No sé qui va ser l'encarregat aquell dia d'encendre els llums, ni qui va posar el despertador, però tinc molt clar que sense ells jo hauria seguit dormint una llarga estona i no hauria arribat a la línia de sortida. Malgrat tot, abandonar el sac de dormir no va resultar tan penós com havia suposat, però vaig necessitar molt més temps de l'habitual per activar-me, i això que de sèrie jo ja trigo un colló.

Trobar un mitjó, contemplar les musaranyes, veure on és l'altre mitjó de la parella, seure una estona amb la mirada perduda, recordar que estava pensant en calçar-me, regirar la pila de roba bruta confiant que encara hi quedi alguna samarreta que no faci molta pudor... i així fins que vaig sortir l'últim de l'ajuntament sense ni tan sols haver recollit les meves pertinences. Tant badar, i s'havia fet tard per esmorzar amb temps per pair. Tenia l'estómac devastat pels esforços i potingues del dia anterior i vaig pensar que potser un cafè amb ibuprofeno m'ajudarien a passar ràpid pel Roca, però sense èxit. Això, i tres o quatre porcions de coc.

@raulkoala @patillades @arnautista @kungfujete twitter.com/santitant/stat…
— Santità II*II ☺ (@santitant) March 11, 2013

A la sortida no van estar per orgues i no hi va haver xerrada informativa sobre la cursa, però sí un recordatori que estàvem transitant per un Parc Natural i que hi està prohibit fumar; només els va faltar posar nom i cognoms al Pau! El pobre estava indignat, deia que ell no portava pas tabac a sobre i que li'n van anar oferint pels pobles per on passava. Una imatge impactant, en tot cas.

Paios que en Un ultra es fumen un cigarret i una birra als avituallaments @utlesfonts #postureo twitter.com/santitant/stat…
— Santità II*II ☺ (@santitant) March 9, 2013

Passats sis minuts de les vuit del matí arrencava la cursa, i jo amb els meus rotets amb regust de coc. I pensant que clar, la gent que havia vingut només a fer aquella tercera etapa i que havien estat escalfant sí venien a córrer; però la resta, home, fem un petit sarau entre col·legues, no? Una mica de hihi haha, anem xerrant, xino-xano, que la bóta de vi passi de mà en mà i arribarem quan hàgim d'arribar, oi? Doncs no, la gent va sortir com folla, tots esperitats, i quan el runkeeper cantava el primer quilòmetre més de set minuts després em trobava tancant la comitiva. L'única persona que quedava a la meva alçada era un pobre basc que a l'asfalt ja estava fent servir els bastons i que tenia menys mobilitat que un playmobil. Ai, el meu temor més gran sempre ha estat arribar últim, i em vaig veure obligat a començar a trotar.

El moment inicial va ser molt dolorós, amb els músculs masegats enviant fiblades de dolor des de múltiples punts al sistema nerviós central en un intent desesperat d'aturar aquella bogeria. Em va venir al cap la peli Gattaca, on dos germans es desafien nedant a mar obert fins que un s'acovardeix i decideix donar mitja volta, i un dia per primer cop el protagonista (més dèbil que l'altre, millorat genèticament) força el seu germà fins la rendició; quan aquest li pregunta com s'ho ha fet la resposta, tremenda, és "I never saved anything for the swim back". Així que si ahir t'ho vas deixar tot i no et queda res per a la tornada et fots, que a la taula d'en Bernat qui no hi és no hi és comptat, i només teníem cinc hores i mitja per arribar a meta i ser recompensats amb un bon plat d'estofat.

Per fortuna, no era l'únic zombi en cursa, i aviat vaig enllaçar amb el vagó de cua. Poc a poc, el meu motor va començar a carburar i de la mà del Pau vam anar guanyant posicions. Hi havia un primer avituallament líquid a mitja pujada però no en vaig fer cas perquè clarament una aturada era el que menys necessitava, i vaig prosseguir amb la remuntada. Després d'estar trescant durant sis quilòmetres arribàvem al primer descans, una baixadeta de quilòmetre i mig que en la realitat era molt més costeruda i traïdora del que semblava indicar el perfil.

Quan el terreny va tornar a picar cap el cel vaig comprovar que podia seguir trotant i això em va alegrar enormement, doncs quan vaig començar amb això de les curses de muntanya el meu motto era "no córrer un sol metre costa amunt", i d'un any ençà he estat treballant per millorar aquest tema. Veure que els entrenaments per Collserola estaven servint d'alguna cosa em va pintar un somriure immens al rostre i em va donar forces renovades. Més energia si cap em va aportar la topada amb en @hooligags, que estava situat estratègicament en un marge del corriol on s'unia el recorregut d'anada amb el de tornada, i em va fotre una enèrgica manotada al cul que em va propulsar uns quants metres més enllà.

El sol estava lluint fort en un dia extraordinàriament bell, i va ser un petit alleujament passar a l'obaga de la muntanya. Vaig aprofitar el moment per fer una petita aturada tècnica i treure el nap a respirar. Quan vaig veure el color de la meva orina, d'un ocre intensíssim, vaig pensar que faria bé d'omplir-ne l'ampolleta d'aigua que duia amb mi i un cop acabada la cursa anar a buscar el "compro oro" més proper, doncs tot aquell desaprofitament dels meus ronyons bé podia passar per una bona quantitat de metall preciós en estat líquid; llàstima de la poca densitat. Vaig prendre nota mental d'aturar-me una mica més en el proper avituallament per mirar de corregir la situació, i vaig seguir endavant.

A les Ombries de Paüls em vaig retrobar amb el Pau, que també tenia més pota de la prevista, i havent begut una mica vaig enfilar l'última gran dificultat muntanyosa de la jornada, mil cinc-cents metres per salvar-ne dos-cents de positius. Em sentia tan bé que fins i tot en un terreny tan empinat anava deixant gent enrere. Feia camí doblegat per la cintura i amb les mans sobre els genolls, i podia veure una ombra que no es desenganxava un pam de mi, ni tan sols quan sortia del camí per avançar algú. Vaig oferir-li la davantera però va dir que ja anava bé, i aleshores vaig entendre que era una paparra com jo. Em va fer il·lusió i tot, després de tantes curses i marxes fent les pujades a roda d'algú, un corredor havia trobat que el meu ritme era ideal per a ell també i no em volia deixar anar.

@patillades Felicitats pel finisher d'aquest gran Ultra, i gracies pel bon ritme de pujada fins la Coscollosa avuii!!
— GilCuca (@gilcuca) March 10, 2013

Les vistes que van recompensar el nostre esforç en coronar la Coscollosa eren impagables, vaig pujar al vèrtex geodèsic i fins i tot vaig poder albirar el contorn muntanyós de les Balears en la llunyania, molt més enllà del Delta. Quin dia i quins paratges!

El primer tram de la baixada picava fort cap avall i s'hi havia d'anar amb cura. Aquí vaig enxampar el @santitant, un excel·lent senyal a la vista dels entrenaments brutals que havia estat fent darrerament aquest tros de senglar, amb sortides de dues voltes al circuit de La Neorural entre setmana com qui no vol la cosa.

Quan al km 16 m'ha passat en @patillades (que jo creia desfondat després de 3 dies ) he flipat ,Gran Ultrapati!!!
— Santità II*II ☺ (@santitant) March 10, 2013

Un cop es va estabilitzar el pendent, vaig començar a deixar anar gas, i quan el runkeeper va cantar el pas pel km 18 en 3h01'03" vaig fer quatre números i vaig veure que amb només nou quilòmetres més per davant era factible baixar de les quatre hores. Al control de la Font Nova vaig entregar una mica de temps descordant-me les sabates per expulsar les pedretes que s'hi anaven acumulant i vaig aprofitar per menjar alguna cosa i fer baixar un gel energètic amb cafeïna, per si de cas, tot i que trobo que aquestes merdes mai no em fan cap efecte.

Un repetjó endimoniat sortint de l'avituallament em va tallar les ales de cop, i vaig tenir una estona d'arrossegar-me com un llimac sota el sol punyent, sentint tot el cansament acumulat, i en la baixada següent no vaig ser capaç de recuperar el bon ritme que havia portat fins aleshores. Encara quedava un tram difícil un parell de quilòmetres més enllà, amb un roc gegantí on fins i tot havien instal·lat cordes per poder-lo salvar. Quan van haver acabat les pujades d'una vegada per totes, em trobava al quilòmetre vint-i-dos amb 3h34'49" de cursa, i la barrera de les quatre hores es començava a allunyar perquè no em veia capaç de cobrir els últims cinc a un ritme de 5'/km.

La Brujita, al blog de Billy Barnett

Ho vaig lluitar tant com vaig poder, amb parcials entre 4'57" i 5'26", però ja anava molt justet i no vaig ser capaç d'agafar la roda d'un paio vestit de vermell que em va passar fletxadíssim, potser a ell sí li havien fet efecte els gels energètics. Malgrat l'esforç, m'acostava a meta molt satisfet per la cursa realitzada i més content que mai. Recordo que quan vaig llegir Born to Run (tot el que està malament al món i cada lesió que patiu és culpa de Nike, no ho oblideu), de Christopher McDougall, em va afectar força un passatge en què parla de com la Brujita Jenn Shelton sempre corre amb un somriure al rostre. I jo vaig pensar que a mi mai no em passava, que sempre tenia cara de concentració o patiment, i fins i tot obtinc força plaer fent ganyotes de destruït com el ciclista Thomas Voeckler; però sota cap concepte somriure, excepte avui.

A la fi, quatre hores tres minuts i trenta-set segons. Entre ampolla i ampolla d'aquarius, vaig tenir temps de recollir les coses a l'ajuntament, menjar una mica d'estofat, patir una dutxa freda, i veure arribar el Raül al límit del temps reglamentari però en bona companyia. Durant l'àpat final i l'entrega de premis regnava un ambient d'alegria i germanor entre els participants, i és que el temps ens havia acompanyat, la zona és preciosa, i l'organització havia estat a un nivell extraordinari. Amb l'esclat de popularitat que estan vivint les ultramaratons i curses de muntanya en els darrers dos o tres anys i a la vista de les canallades que cobren moltes curses a canvi de quatre punts de control i una samarreta més; aquí per 65 euros ens havien organitzat tres curses, donat de sopar i esmorzar dos cops i dinar un altre (sempre amb barra lliure de repeticions), i un sostre sota el qual dormir! L'únic que puc objectar és que el dia de la cursa de 70 quilòmetres, alguns participants que venien molt ressagats no van trobar teca als avituallaments, i això és imperdonable, doncs quan més destruït estàs més necessites aquest combustible. Ah, i que segons el meu Garmin aquell mateix dia van ser 3675 metres de desnivell positiu en lloc dels 4000 anunciats, però no lamento haver-me estalviat l'esforç.

Ai, que meravellosos són els caps de setmana com aquest, i que avorrida la monotonia dels dies de cada dia.

Cada cop que passo un dia sencer corrent per la muntanya em pregunto com ens podem equivocar tant tancant-nos a ciutats amorrats a pantalles
— Marta Muixí(@martamuixi) March 9, 2013

UT les Fonts: Trail de les Fonts

2013-03-30T13:15:00.000+01:00

Entre que vam anar al jaç al voltant de la mitjanit, que els roncaires van començar el concert aviat i que a quarts de cinc ja sonaven despertadors no vaig descansar una merda. Encara estava reunint forces per baixar la cremallera del sac de dormir que el @SergiKoala ja havia empaquetat les seves pertinences i marxava cap a la sortida, està clar que ser un guanyador requereix disciplina. A tres quarts de cinc, arbitràriament, una noia va decidir que ja estàvem tots desperts i va encendre el llum; malgrat no pertànyer a l'ètnia gitana, vaig ser força creatiu i generós en les malediccions que li vaig enviar mentalment.

Una de les primeres imatges del dia va ser la de l'home dels mugrons, altrament conegut com Jordi o cremantpota, posant-s'hi crema i unes tires d'esparadrap en forma d'ics que em van fer pensar en sadomasoquisme. Potser va ser per aquesta imatge que vaig oblidar administrar vaselina als meus mugrons i més tard ho vaig acabar pagant.

Les vambes havien passat la nit al costat d'un calefactor elèctric i estaven del tot seques, gran notícia. Em vaig vestir amb una samarreta tèrmica de coll alt que és estupenda per prevenir el fred a la gola, i vaig sortir cap al pavelló amb dues idees clares al cap: esmorzar i cagar. L'estómac, que el dia anterior m'havia estat donant guerra, anava carregat, però el meu metabolisme típicament no evacua fins passades dues hores del despertar, i em feia molta mandra haver de defecar al camp enmig de la foscor. Com a mínim, el dia es presentava sense núvols i amb una temperatura agradable per ser la matinada.

Em vaig fotre les botes a còpia de plàtans i coc, una mena de pa de pessic local força bo, regats amb una infusió intentant desesperadament accelerar la processó intestinal, però sense èxit. I em vaig posar a la cua pel control de sortida tremendament preocupat pel tema, pèssim auguri per a la meva primera ultramarató dinou mesos després d'haver acabat l'UTMB i amb un únic entrenament llarg (50 km pel Montseny) un mes abans.

No vaig fer gaire cas de la xerrada informativa, només vaig copsar que ja no hi havia neu però sí fang en abundància. Amb la panxa plena de tant esmorzar i la ferma convicció que els dos primers quilòmetres s'han de fer a pas de tortuga (16 minuts, ni més ni menys), aviat em vaig quedar enrere i em vaig tornar a empassar un embús monumental en el tram de cursa que discorria pel costat dels canals de rec. No hi havia molt espai on posar el peu i la gent anava en fila d'un caminant la major part del recorregut. Al cap d'una estona d'anar nerviós buscant per on avançar em vaig llençar a guanyar posicions esquivant branques baixes i jugant-me els turmells en el procés, però conquerint una mica de llibertat. Algun dia aprendré a sortir més endavant per estalviar-me aquestes coses.

La llum de l'alba va començar a emblanquir l'horitzó mentre no gaire lluny davant meu m'arribava una xerrameca constant que vaig associar amb el @raulkoala i la @martamuixi i em vaig esforçar a atrapar-los per passar la jornada en bona companyia. Vam haver de travessar algunes rieres on era impossible no mullar-se els peus, una autèntica tocada de pebrots amb tants quilòmetres per recórrer. Em notava pesat i amb dificultats per seguir el ritme del Raül a les pistes; no era res prodigiós, en cap moment vam anar per sota de 6:20/km, però feia la goma contínuament esperant l'ajuda d'alguna baixadeta per reenganxar-me a la seva roda.

El Koala va assenyalar un parell de paios de blau dient que eren uns experts amb molta pota i que faríem bé de no perdre'ls de vista. Això em va recordar la meva primera Matagalls-Montserrat, el 2007, que amb dos amics també ens vam posar a perseguir a uns que anaven de blau dient-los que eren uns experts i que en sabien un colló i que eren la polla i tal i qual fins que en un control van arrencar a córrer per desempallegar-se de nosaltres.

Corríem massa pel meu gust, però el Raül insistia que tots els quilòmetres que estàvem cobrint àgilment eren feina feta per quan arribés la pájara, tema que el preocupava sobre manera. I amb aquesta empenta vam arribar a l'alçada del Martox i el Rubén, membres del Koala's Club que havien estat amenaçats pel Raül amb arrencar-los el dorsal sense intercanviar paraula si en algun moment els enxampava. El Rubén, que portava molt mala cara, va fugir esperitat durant uns cinc-cents metres però anava realment cardat, i tot i que el Raül no va complir la seva amenaça plegaria pels seu compte al cap de poca estona.

La vista del poble de Paüls encaixat entre les muntanyes mentre ens hi acostàvem era realment preciosa i vaig parar a fer fotos, però el meu mòbil és una merda i no en va sortir res de bo. L'únic que vaig aconseguir va ser perdre de nou els meus companys de viatge i passar pel control quan ja no quedaven cocs, una autèntica tragèdia que em va fer recórrer a les barretes de xocolata que portava jo a sobre.

De veritat no hi ha coc!?

Em vaig reunir amb aquesta gent al pas del barranc de l'Escudelleta, amb un salt d'aigua caient al bell mig del camí realment espectacular. El sol ja governava el cel i feia un dia collonut, donava gust estar voltant per aquesta terra tan bonica.

Ja devia fer unes vint hores d'ençà de l'últim cop que havia cagat, i tot i que no sentia res empenyent per sortir al món exterior una abundant corrupció s'acumulava dins meu. Vaig deixar anar un primer pet no gens sorollós, cosa que m'hauria sabut greu pel noi que em seguia a un o dos metres, però no havien passat tres segons que em va començar a insultar de mala manera; sembla que una mica de pudor sí devia fer. Més endavant la Marta va confirmar aquelles primeres impressions i la resta del dia vaig fer el possible per no intoxicar els altres participants.

Una hora després de sortir de Paüls, vam coronar el Coll Roig del Montsagre i passàvem per la Bassa de la Refoia cap al primer control. La pujada va ser dura però no matadora, i amb la caloreta m'havia tret la tèrmica i tot. Vam sortir d'allí amb una parella de Caldes, amics de l'@arnautista, i vam encarar una baixada corriolera que es deixava fer amb alegria, i cap al final vaig estirar les cames i em vaig avançar una mica per tenir temps de canviar-me els mitjons que portava xops.

A Prat de Comte ens esperaven la Miriam i el Rubén, ja vestit i amb molt millor cara. Vaig fotre el peu en un últim bassal mentre twittejava i em vaig disposar a arrasar l'avituallament per aquells cocs que no havia pogut tastar a Paüls. Entre això; el canvi de mitjons; el pa amb tomàquet, formatge i pernil; i que buscava una mica de vaselina per a uns mugrons que ja anaven calents vaig perdre els companys de viatge i un quart d'hora llarg.

Vaig sortir del poble amb el Pau i la Pilar, la parella amb qui havia coincidit a La Nocturneta i vam xerrar animadament una bona estona sobre calçat minimalista i altres productes miraculosos. Ens vam separar quan el Pau es va quedar enrere esperant la seva mossa, i vaig tirar cap endavant pensant que igual encara seria a temps d'atrapar el Raül i la Marta. Aquesta pujada va ser molt més matadora, especialment perquè me la vaig menjar en solitari en no trobar ningú que portés un bon ritme per enganxar-m'hi al darrere, que és la meva especialitat. Havent salvat 700 metres positius en sis quilòmetres i mig, ens vam plantar al molt espectacular Tossal d'Engrilló.

Calia recuperar oxigen, i no aturar-se a contemplar les vistes hauria estat un autèntic crim. Vaig arribar al control amb en @marcsmpr, que em va estar parlant de l'experiència a la Tor des Géants i les seves pujades de sis hores, i que en va sortir tan content que aquest any repeteix. Respecte per a ell, i molt. Entre els voluntaris vaig trobar el germà d'un amic, que es va descollonar de la meva cara dient que em veia més mort que viu, i això venia d'un malparit que anava mamat de cervesa.

El dia estava canviant una mica, el sol s'havia amagat i començava a entrar una ventada important que va fer necessari treure el paravents per no quedar amb la suor glaçada. Els propers cinc quilòmetres tenien un perfil serrat que em va acabar de deixar les cames ben toves. Igualment, em vaig llençar en la baixada cap a la Font de Sant Roc, on vaig seure una bona estona mentre devorava més pa amb pernil, una elecció estupenda per a un punt d'avituallament.

Com abans, vaig sortir del punt de control botit, però també esgotat. Em començava a quedar sense forces i encara quedaven un parell de cims, el més terrible justament el que començàvem a pujar en aquell moment. Tornaven a ser 700 m+ i 6.5 km, però amb trams de fals pla, de manera que les pujades eren molt més costerudes. Aquí sí vaig tenir la fortuna de trobar una bona roda, i em vaig enganxar a un paio que pujava a un ritme excel·lent; es deia Xavi i també dormia a l'ajuntament.

Vam anar fent via amb una mica de xerrameca, i en l'hora i mitja que va durar la nostra ascensió no vaig aixecar la vista de les seves sabatilles. Tan concentrat anava seguint-lo que vaig tenir sort que em va avisar d'un tronc caigut amb les nevades recents i a l'alçada perfecta per fotre-s'hi de lloros sense haver-lo vist de cua d'ull, i això que feia un bon metre de diàmetre. Al minut d'haver passat per allí, vam sentir un fort crit d'AAAUUUUUU darrere nostre, i malgrat anar justet de respiració vaig riure amb ganes.

Prop del cim ens va assaltar un xàfec primaveral que no va durar gaire, i en la maniobra de treure i posar l'impermeable vaig perdre el tapaboques, però no ho descobriria fins al cap d'una bona estona. Havíem coronat l'Espina amb vuit hores i quaranta-cinc minuts de cursa, i d'aquí a la meta hi havia poc més de vint quilòmetres. Encara sencer, vaig baixar ràpid cap el següent poble mentre seguia pensant que en algun moment o altre atraparia el Koala. Tant parlar de la pájara i ara volava, el cabró; m'havia entabanat de mala manera.

A Alfara de Carles vaig trobar el Màrtox, que en transmetre-li la meva preocupació em va dir que no podia ser, que el Raül havia parat a cagar i ja l'havia avançat, i que la Marta havia marxat feia una estona. Vaig necessitar uns quants talls de pernil per pair aquesta informació, moment en què va començar a sonar una potent alarma antiaèria pels altaveus del poble, per acabar anunciant que tots els veïns havien de retirar els cotxes de la plaça major. Quan ja m'havia allunyat un quilòmetre del poble encara estaven repetint l'alarma i el missatge, molt surrealista tot plegat.

“@patillades: Alfara, km 52, 9h25', fa segles que persegueixo el koala infructuosament." EL TENS DARRERA TEU!!! 😂😂😂
— Santità II*II ☺ (@santitant) March 9, 2013

Enmig d'uns rots terribles amb gust de pernil i la panxa molt plena, doncs ja portava més de vint-i-set hores sense cagar, vaig entendre que això del Raül m'havia afectat més del compte. Portava les últimes tres hores i mitja pensant en donar-los caça i ara no hi havia cap motivació extra per tirar endavant. El sol tornava a picar amb força i m'estava arrossegant com un llimac en els primers compassos del Coll d'Alfara, i en girar-me vaig veure com tres personatges guanyaven terreny per darrere. No sé si em van confondre les seves robes llampants o potser un cop de calor em va jugar una mala passada, però el cas és que en la meva ment turmentada aquella gent eren representants del terrible equip whereisthemoney.

Porto un combo a sobre de cocacola, fanta, aquarius i isotònica pirata en pols que cada rot que em tiro ve amb retrocés. #UTlesFonts
— Vier (@patillades) March 9, 2013

Per res del món volia viure l'experiència de ser avançat per aquests titelles, però anaven retallant metres i jo no tirava ni cap enrere. A la fi, quan ens separaven menys de deu segons, vaig treure forces de flaquesa i vaig començar a pujar la muntanya amb una mica de cara i ulls. Al principi es mantenia l'escassíssima diferència, i els havia vist prou de prop com per saber que no eren WITM?, però la motivació de tenir un enemic m'estava donant ales i vaig començar a trotar quan el desnivell es suavitzava. Quan dic trotar vull dir avançar com un senglar coix, entenguem-nos, però tot i així era suficient per anar-los esgarrapant segons.

Tot aquest tram el vaig fer molt atrapat amb twitter, que em va venir molt bé per distreure'm, i els nanos de l'últim control van flipar força quan em van veure arribar teclejant furiosament, però em sentia inspirat. Després del control del Coll hi havia una curta baixada i un últim repetjó, i en aquesta darrera pujada un paio que venia molt fort es va acostar fins estar gairebé trepitjant la meva ombra quan arrencava la baixada.

Em notava recuperat i no tenia la menor intenció de deixar-me superar baixant, i vaig començar a fotre gas en un corriol pedregós amb molts números per torçar-me el turmell, i no hi havia manera de deixar-lo anar. La persecució va durar un parell de quilòmetres frenètics i molt divertits, i després ja el vaig perdre de vista, però no vaig voler afluixar perquè estava convençut que no podia parar gaire lluny. Un altre motiu per seguir corrent amb energia és que finalment el meu esfínter estava rebent empentes des de dins, i sabia que si parava a cagar m'hi podia estar la vida i tornar a arrencar em seria gairebé impossible.

Per primer cop en tota la cursa, vaig passar per un control sense perdre temps, i el camí que restava de la Font Nova fins la meta el vaig passar avançant-me i sent avançat per una parella de corredors locals. Jo no vaig deixar de trotar, però a ritme de ratota, i ells cada cop que s'hi posaven ho feien amb molta més gràcia, però els faltava constància. I no els culpo, la veritat, ja que el tram final era un suplici de pistes i asfalt per acabar de sumar els 70 quilòmetres en lloc d'enfilar directament cap al poliesportiu. A sobre, estaven els típics graciosos dient que això ja està, que són deu minuts, que queden cinc quilòmetres, que noséquè... tot informacions falses que fan més mal psicològic que altra cosa.

Com la nit anterior, vaig agrair enormement els ànims de la gent del poble que hi havia al carrer, i vaig acabar molt content i amb una acceleració final per deixar enrere els dos paios de Tortosa. Vaig aturar el cronòmetre en 12:18, encantat d'haver completat una ultra de nou i haver complert amb l'objectiu principal d'evitar que es fes de nit una altra vegada per no tornar-me a posar el frontal.

No vaig tenir mol temps per saludar perquè el meu estómac ja no estava per bromes i vaig tenir la sort de trobar un lavabo net i amb paper a les primeres de canvi, quina alliberació! La dutxa posterior, els macarrons, el massatge, l'ibuprofeno i els litres d'aquarius no van fer gran cosa per millorar la meva condició física de cara a la tercera etapa, que prometia ser un suplici terrible.

De nou ens vam quedar al poliesportiu fins que van començar a escombrar i recollir les taules perquè havia marxat tothom, però és que no ens quedaven forces per sortir d'allí i ho estàvem passant pipa parlant de cruising amb en @ferranvb i el seu alter ego titiBoyz. A més, calia fer temps per esperar en @hooligags, que no es volia perdre el sidral però no va aparèixer fins la mitjanit.

Va ser un dia molt llarg, però extraordinari.

Gracies a tots x suport. No tinc bateria gairebe pero si voleu fer un UT nomes cal q us poseu a la sortida #maipor
— Raül (@raulkoala) March 9, 2013

UT les Fonts: La Nocturneta

2013-03-28T22:14:00.000+01:00

Aquesta història comença amb una combinació a parts iguals de garreperia, precipitació i imprudència. L'últim dia de 2012 vaig sortir amb en @santitant, @pwitterpunk i @fastarrows a fer el recorregut de @LaNeorural, un circuit extraordinari dissenyat pel primer a tocar de Santa Maria de Martorelles. Entre una cosa i una altra, em va demanar en Santi que si tenia pensat fer alguna ultra aquest any, i quan vaig reconèixer que la Ultra d'Andorra feia temps que em ballava pel cap em va dir que m'ho mirés ràpid, que aquestes curses acostumen a pujar de preu amb el canvi d'any. Vaig oblidar el tema fins quarts de deu de la nit, i efectivament el dia següent l'IVA andorrà s'incrementava en un 5%, així que sense pensar-hi gaire em vaig inscriure a la Ronda dels Cims (170 km, 13000 m+); preu per preu, sabates grosses!

L'escena es repeteix uns dies després, el 6 de gener, matí en què veig força animació twittera al voltant de l'@UTlesFonts, amb en @marcsmpr, el @raulkoala i la @martamuixi confirmant la seva presència. I com el preu puja l'endemà i d'alguna manera he d'acumular quilòmetres per a Andorra, au, cop de targeta que sempre fa menys mal que treure bitllets de la cartera.

El @raulkoala, que és un paio extraordinari, em va comentar que els membres del @koalasteam aprofitarien la zona d'acampada gratuïta (ah, quina paraula tan dolça) cedida per l'organització i em va incloure en la cadena de correus per gestionar el transport fins la llunyana Xerta, poble del qual mai no havia sentit a parlar i que queda prop de Tortosa. El temps de la mateixa setmana de la cursa i també l'anterior va ser força terrible, amb pluja i neu en abundància, i com això de mullar-me no m'agrada gens i les experiències que he tingut d'acampades en remull no han estat gaire positives vaig optar per demanar asil a la parròquia de Xerta. Des de l'organització em van contestar que finalment ens acollirien a la sala de l'ajuntament, i la resta de l'expedició també s'hi va sumar.

Heu vist com està el km. 32,8?? O.o @raulkoala @rubnkoala @jordi_koala @patillades @sergikoala @martoxkoala via @u twitpic.com/c80t68
— Marta Muixí(@martamuixi) March 2, 2013

Afortunadament, a mitjan setmana el clima va canviar i el divendres que arrencava la cursa feia un sol espaterrant que em va permetre dinar descamisat a la terrassa de la feina. Vaig baixar cap a Xerta en el cotxe de la @miriminor (no deixeu de llegir les aventures del seu exili armeni), que em va citar davant de l'oficina de la @martamuixi perquè venia molt carregada. La seva imatge, arrossegant una gegantina bossa del PC City d'aquelles que només et donen quan compres tres ordinadors a la vegada, feia pensar en un captaire regirant contenidors i arreplegant tot tipus de rampoines, però els preuats matalassos inflables que hi transportava ens van venir estupendament. Gràcies Marta!

El viatge va transcórrer sense incidències ni altre fet destacable que la propensió de la Marta a treure el cap per la finestra i preguntar quelcom al vianant més proper sempre que el cotxe s'aturava. Arribats al poble ens vam dirigir al pavelló no sense abans córrer el risc de quedar atrapats amb el vehicle en els laberíntics i estrets carrerons de la localitat.

La bossa del corredor, aquell museu dels horrors i la publicitat de la pitjor mena, pesava molt més de l'habitual i feia pensar en una ració doble de brou Aneto; però no, es tractava d'una malla de dos quilos de taronges de primera qualitat. A més d'aquesta agradable novetat, una samarreta de màniga llarga amb el nom de pila del participant i coloraines pròpies del mallot d'un equip ciclista italià de segona fila; més útil que les de màniga curta en tot cas. Per últim, un dorsal per a cadascuna de les tres etapes. Els pitralls portaven el perfil de la cursa i vaig pensar en veu alta que s'havia de ser força idiota per haver-los posat al revés, sort que les noies em van fer notar que això et permetia veure-ho bé des de dalt quan el portaves penjat a la samarreta. Ara ja sabem qui és idiota.

Que gran dormir amb els capgrossos a l'ajuntament

Vam fer una mica de temps al bar abans d'instal·lar el campament i vestir-nos per a la sortida. D'entre la molta roba pudent que portava, vaig optar per una malla llarga d'hivern que va molt bé per no acabar les curses amb el nap glaçat, una autèntica tragèdia per a les víctimes de la fimosi. A dalt, samarreta llarga i paravent de la Cursa dels Nassos; tapaboques (buff, en català incorrecte) per no passar fred al coll; i a la mà un bidó de 800 ml, que no porto mai, però en el moment vaig pensar que agafar-lo era una idea intel·ligent perquè no tenia cap intenció d'anar ràpid.

El tema que realment em portava de cap, però, era el calçat. Dues setmanes abans havia participat a l'Ultra Garraf-Llobregat de la gent de tierra vertical, cancel·lada a les 4 de la matinada al monestir budista del Garraf enmig d'una copiosa nevada i una nit molt freda. Aquell dia estava corrent amb unes Asics Gel Fuji Racer, sabatilla relativament minimalista (6 mm de caiguda taló-punta, 250 g de pes) que destaca per unes reixetes de ventilació a la part davantera de la sola; segons la pròpia marca, a water drainage system to release excess moisture (un sistema de drenatge per alliberar l'excés d'humitat). A l'hora de la veritat, és una cosa no gaire resistent que a força d'ús es trenca i assegura que sempre tinguis alguna pedreta ballant dins la sabatilla.

Aquella nit en concret, amb les pistes de ciment del Garraf convertides en grans riades, per la reixeta entrava tota l'aigua del món i no sé quanta en sortia, però sí sé que vaig tenir la vamba, els mitjons i els peus xops molt abans del que hauria volgut, i que per quan ens vam aturar feia una hora que havia perdut la sensibilitat a la zona. Després d'aquesta traumàtica experiència i sabent que a Xerta era possible que el terreny estigués en unes condicions similars, vaig anar la setmana abans a wala a veure si trobava una sabatilla una mica més tancada. Vaig acabar amb un descompte addicional del 15% sobre l'últim parell de Brooks Cascadia 7 perquè no tenien plantilles, i les úniques d'unes dimensions compatibles que tenia per casa eren les de les Asics.

D'aquesta manera, i havent estat informat pels organitzadors que aquella primera nit creuaríem un parell de rieres que baixaven fortes, no tenia clar si sortir amb les fuji o les cascadia tenint en compte que només hi havia un joc de plantilles per a elles i que pensant en el dia següent fóra bo que no acabessin xopes. A la fi em vaig decidir per les brooks, ja que havia de començar a acumular quilòmetres si havien d'acabar acompanyant-me a Andorra, i decidit a descalçar-me a cada pas aquàtic.

Sortida de la nocturneta!!! #anims #utlesfonts twitter.com/miriminor/stat…
— Míriam (@miriminor) March 8, 2013

Quan la cursa va arrencar ja feia una estona que plovisquejava, i com tenia bastant clar que aquesta primera etapa anava de no cansar-se gaire per al dia següent vaig sortir a un ritme molt suau, en el vagó de cua dels 240 participants que corríem sota un plugim persistent. Vaig perdre els koales de vista ben aviat i no va ser fins el primer corriol que vaig començar a pensar que potser m'ho estava prenent amb massa calma, però clar, no es pot pretendre anar sense suar i després tenir via lliure quan el recorregut només permet anar d'un en un.

La pujada era molt més lleugera del que semblava al perfil i xino-xano vaig arribar al punt més alt per començar a baixar. Acostant-me a Aldover, vaig començar a sentir una gran cridòria, que provenia dels voluntaris que controlaven les cordes del primer pas per aigua. Tal i com tenia previst, em vaig descalçar per a gran disgust d'un dels paios que hi havia a l'altra banda de la riba, que va dir que si no fos perquè havia d'acabar creuant per collons vindria ell mateix i m'arrossegaria a través de la riera. Superat aquest obstacle, vaig trobar que no tenia sentit tornar-me a posar els mitjons si m'havia de descalçar de nou al cap d'una estona i vaig seguir endavant amb els peus xops i els mitjons al paquet, perquè no tenia cap butxaca.

A l'avituallament d'Aldover hi havia força mainada i la @miriminor, gràcies per seguir esperant un cop ja havia passat tothom! Sortint del poble em vaig ajuntar una curta estona amb una parella que l'endemà coneixeria com a Pau i Pilar, però que en aquell moment em van deixar enrere perquè jo anava a pas de tortuga i començava a tenir la malla xopa després de més d'una hora sota un goteig lleuger però persistent.

Em vaig descalçar per segon cop i vaig tirar endavant sense mitjons, perquè abrigant el nap m'estaven fent més servei que als peus, però acabaria aturant-me de nou uns quilòmetres més endavant per posar-me'ls perquè tenia la sensació d'estar desenvolupant una butllofa a la part exterior del peu esquerre.

Tot plegat, va ser una cursa estranya, doncs per primer cop en quatre anys em posava un dorsal sense portar un rellotge o GPS d'alguna mena, i si a això afegim que vaig anar sol tota l'estona la veritat és que em vaig veure una mica perdut en tot moment, sense saber on era, quant temps portava corrent ni quan faltava per a la meta. De dia segur que hauria estat més agradable, però de nit sempre fa més mandra. A la fi, vaig arribar al poliesportiu al cap de 2h40', i l'únic moment realment destacable de la cursa va ser la trobada amb dos borratxos i la seva autocaravana al bell mig del no-res, oferint talls de taronges robades al camp del costat i proferint crits inintel·ligibles que suposo que eren paraules d'ànim. Em va contar algú que un corredor va fer el gest d'acostar la mà a l'ampolla de vi que els dos espontanis estaven gaudint i que ràpidament es van posar en guàrdia, "taronges les que vulguis, però això ni tocar-ho".

@patillades sorgint de la foscor a Xerta @utlesfonts twitter.com/santitant/stat…
— Santità II*II ☺ (@santitant) March 9, 2013

Al poliesportiu ja hi eren tots, i vam menjar alguna coseta mentre el Koala i la Marta es congratulaven per haver cobert els 23 km sense haver deixat de parlar un sol instant. Certament, és una fita meritòria i que jo no em veig capaç d'assolir. En aquestes estàvem quan vam albirar algú que voltava pel poliesportiu amb sengles rius de sang arrencant dels mugrons, no havia vist mai una destrossa similar i menys sobre una distància tan curta, però el company treia ferro a l'assumpte i reia alegrement, així que no devia ser gaire dolorós. Val a dir, però, que la foto no li fa justícia perquè en directe era molt més impressionant.

Veure com baixen els rierols de sang d'en @yaktrail impresiona ... CC @raulkoala twitter.com/santitant/stat…
— Santità II*II ☺ (@santitant) March 8, 2013

Quan la majoria ja havien abandonat el pavelló per anar a descansar, ens vam dirigir a l'ajuntament per mirar de dormir una mica, no sense que abans el Raül despertés l'home de sota el piano i el que dormia sobre la genuïna cama restform amb el terrible grinyolar de la manxa de la Marta.

The Hobbit, or There and Back Again i una pel·lícula de merda que s'hi assembla de lluny (I)

2012-12-15T10:47:00.000+01:00

Començaré la meva CRÍTICA anticipant que la trilogia fílmica del Senyor dels Anells em va semblar una puta merda per les nombroses divergències que hi havia respecte la història escrita per Tolkien; així com tampoc he vist en la vida una sola pel·lícula que sigui l'adaptació d'un llibre i li faci justícia. Vaig tornar a llegir El Hòbbit fa unes setmanes per poder rabiar amb criteri sobre la lliure interpretació que ja imaginava que el desgraciat de Peter Jackson hauria fet.

Pel que respecta al llibre, només puc dir que és una magnífica i original novel·la d'aventures més aviat destinada a un públic juvenil, i que si la llegeixes durant l'adolescència sempre en guardaràs un bonic record.

En quant a la peli, només començar ja veus que la cosa no va bé perquè apareix en Bilbo de vell escrivint un llibre per al seu nebot Frodo. La història del Hòbbit va ser escrita abans que Tolkien hagués pensat en tota la moguda posterior de la Guerra de l'Anell. Algun diran "oh, però és que això és per posar en context als qui només han vist les pelis"; bé, doncs aquesta gent se'n pot anar a la puta merda si no és capaç de reconèixer el protagonista de la història i entendre sobre la marxa que això passa abans que la trilogia. Més llegir llibres i menys veure pelis, colla d'analfabets.

A continuació, un narrador que no tornarà a aparèixer explica l'atac de Smaug a la Muntanya Solitària, tasca que correspon als nans perquè és evident que d'aquesta manera la història guanya en consistència. Bé, l'ordre dels factors no altera el producte, si no fos perquè aquí ja comencen les invencions delirants dels fill de puta Jackson. El rei Thror no tenia una obsessió per l'or superior a la de cap altre nan, i si el drac va venir va ser perquè li va sortir dels ous i no perquè el rei hagués enfollit. El dia de l'atac gairebé ningú va escapar perquè un simple mortal no es pot enfrontar a un drac, i si Thorin es salva és perquè havia sortit d'excursió i quan arriba troba el seu pare i el seu avi que han escapat per una porta secreta la clau de la qual més endavant reapareixerà a mans de Gandalf. Oh, i els elfs muntats en les seves cabres de combat? Res de res, una manga total que serveix al nauseabund director obès per salsejar amb un odi de Thorin envers els elfs que també és inventat, i és que nans i elfs mai no s'han portat bé i prou.

I aleshores arriba la manga suprema, l'aparició d'un orc blanc anomenat Azog. A la història original, el rei Thror intenta recuperar el reialme de Mòria amb un sol company, i un cop dins és atrapat i executat per Azog, cap dels goblins de Mòria (oh sí, al llibre Azog és un goblin i no un orc, un petit detall...). L'altre nan torna amb els seus a informar dels fets i aleshores comença la guerra dels orcs i els nans, que dura nou anys fins que Dain (fill de Nain, cosí de Thrain, fill de Thror) talla el cap d'Azog. Al llibre només es parla d'aquest personatge de passada, i és el seu fill Bolg qui fa acte de presència al final de tot. A la peli, en canvi, el fill de puta neozelandès decideix que la història del Hòbbit no és prou bona, i que seria molt millor si s'ajustés als estàndards de merda de Hollywood, i per això fica a Azog allà enmig, i així ja té una història de venjança i del bo contra el dolent, una més, que original. Ets un fill de puta, Peter Jackson, i qui pensi que la peli està bé també ho és.

Després es van succeint les mangues, sempre amb la sana intenció de poder afegir cinc minuts més de coratge nan i intercanvi de cops d'espasa; a saber:

- A l'escena dels trols, està plovent i els nans són atrapats un per un com rates i tancats en sacs fins que en Gandalf els salva. Sense trencar cap pedra.

- Radagast el fumat no apareix en cap dels llibres, només és esmentat molt de passada. I si aparegués no ho faria caricaturitzat com un paio col·locat de bolets fins les celles i cobert de caca animal. I molt hihi haha, però resulta que el mag de pacotilla és capaç de carregar-se el Rei Bruixot d'Àngmar, el més poderós dels Nazgul amb un simple bastó? A cagar a la via, home, i a veure si t'atropella un trineu de conills.

- Quan arriben a Rivendel estan encantats de fer-ho, no troben a Galàdriel ni Sàruman, que són personatges que Tolkien encara no havia creat, i marxen després de passar-hi un mes collonut amb ponis i un munt de provisions èlfiques.

- Els gegants que es llencen pedres durant la tempesta no són part de la muntanya, i llençar pedres no té res a veure amb donar-se cops de puny o de cap.

- Bilbo no intenta escapar abans de ser capturats pels goblins, es perd d'una manera diferent que a la peli, i per descomptat encara no ha après a fer servir l'espasa com per aguantar un duel contra o un goblin (o matar huargs - els llops gegants -, ja que hi som).

- L'escena de les endevinalles es produeix en la més absoluta foscor, i si en Gòllum s'avé a jugar amb en Bilbo és perquè acaba de menjar i no té gana, si no l'hauria matat a l'instant.

- Quan surten de les muntanyes van a parar a una clariana on s'ha de produir una reunió de huargs, i quan aquests arriben pugen als arbres perquè els llops no se'ls cruspeixin (no, els llops no pugen arbres ni els tomben a cops de cap). Aleshores és quan arriben els goblins furiosos per la mort del Great Goblin i calen foc als arbres per fer-los baixar. I les àligues arriben perquè veuen que hi ha un sidral de collons i detesten els goblins; només salven els protagonistes de passada i NO HI HA CAP PUTA PAPALLONA. Evidentment, la repugnant escena de Thorin fent el ridícul i en Bilbo salvant-lo d'una mort segura és del tot inventada. Ui sí, que heroic tot plegat, el hòbbit matallops.

- Per últim, maleït desgraciat, els dracs no dormen coberts de monedes d'or sinó sobre el seu tresor.

Au, ens rajem l'any vinent quan surti la segona part d'aquesta calamitat. Feu-vos un favor, llegiu el llibre i estalvieu-vos una entrada de cine.

L'últim ball

2012-04-25T18:27:00.000+02:00

"No, no em deixis anar", respon al meu intent de separar les nostres mans. Ni tan sols obre els ulls, fa estona que se la veu esgotada, i en cosa de dos minuts el seu cos es convulsiona per primer cop. Somric en la foscor, comptant mentalment fins a tres abans de sentir les inevitables paraules, "estic desperta, de veritat". La beso i acarono la seva galta perquè pugui conciliar el son amb més facilitat. Es comença a remoure i finalment puc enretinar la mà. La llum dels fanals es filtra pel balcó i contemplo llarga estona les seves dolces faccions mentre dorm plàcidament, ja molt lluny meu.

Em giro cap a l'altra banda del llit i tanco els ulls, buscant una pau d'esperit que fa dies que em defuig. Els minuts s'escolen lentament i de manera angoixosa, amb els sorolls d'una ciutat desconeguda i hostil amplificats sobremanera. Faig el cor fort i miro de combatre-la amb les poques forces que em queden, però la desesperació acaba per apoderar-se de mi. He pensat que tornaria a casa amb un autocar que surt a quarts de quatre de la tarda i arriba a Barcelona al matí del dia següent, però no veig com en el meu estat seré capaç de passar una nit tan llarga encaixonat en un seient de merda sense llençar-me de cap contra la sortida d'emergència buscant una manera d'alleujar el dolor. I, sobretot, com sobreviuré a la pena si he de passar un altre matí en aquesta maleïda ciutat.

Què fas a Vigo, pobre desgraciat? Necessitava dir-li que l'estimo, que estic enamorat d'ella. No podia passar un dia més sense confessar els meus sentiments i descobrir si encara no és massa tard per recuperar-la. Sabia que la meva aventura estava condemnada al fracàs, podia llegir els lleugers matisos en tots i cadascun dels seus missatges, però no tenia alternativa. He fet estupideses per dones i m'he enamorat de dones estúpides, però res es pot comparar a la subnormalitat suprema de passar més d'un any amb una noia meravellosa i no enamorar-me'n fins el dia que pleguem veles i agafa un avió per marxar a l'altra punta de la península.

Sóc el primer a no entendre què m'està passant, però totes les peces encaixen a la perfecció, cada sensació i pensament em recorda un sentiment que creia oblidat i ja fora del meu abast per sempre. El seu somriure m'assalta en somnis i entenc que la meva ànima li ha estat entregada. Abraçar-la i perdre'm en la seva mirada abans d'apagar el llum ha estat el millor i el pitjor que m'ha passat en molt temps. Aquest és l'únic motiu pel qual segueixo aquí, perquè sé que a les 7:45 sonarà el despertador i podré tornar a estrènyer la seva escalfor entre els meus braços i petonejar-la mentre s'esforça per despertar.

El tren surt a les 7:50, i si em decanto per aquesta opció retallaré considerablement el temps en què podré veure-la per última cop. Lluito contra l'ansietat i el desig de fugir, però el dolor és massa gran; i quan ella marxi a treballar pel matí què? Aleshores no quedarà res, un huracà de desolació m'assolarà i seré una closca buïda a mans dels elements en algun racó miserable de la ciutat, confiant que algun sense-sostre reconegui la meva mirada perduda i m'atansi el cartró de vi. No, no puc passar aquí ni un segon més del que calgui.

I ploro, ploro perquè el matí serà massa curt, ploro perquè l'he perduda, ploro com ella ho va fer quan em va dir que s'estava enamorant de mi i jo no vaig tenir cap resposta, ploro perquè sempre ho faig tot malamet i la meva estupidesa no coneix límits, ploro perquè hi ha massa coses que encara hem de fer junts. Ella es remou i m'abraça, i em fa riure amb una de tantes bajanades que hem compartit. La seva veu i el seu contacte són tot el que necessito, i per un moment oblido que tinc el cor trencat i voldria que mai no es fes de dia; em sento com en aquella vinyeta de xkcd. Ah, ja no recordava el que és estar al costat d'algú a qui ames, la serenor i la felicitat inherents a la seva presència. Podria estar en el meu llit de mort i la seva mà agafant la meva seria l'única cosa necessària per superar tots els temors i marxar en pau.

Gràcies a ella aconsegueixo dormir unes poques hores amb una tranquil·litat que no he tingut en setmanes, i el temps que resta abans de sortir corrent cap a l'estació el passem enganxats i xopant les respectives espatlles. Ella, que mai no havia mirat enrere, surt al balcó a dir-me adéu i crido que l'estimo, una cosa que ja hauria d'haver fet un milió de vegades a aquestes alçades.

Plou a Vigo, i un noi puja al tren amb la vista borrosa i maleïnt-se perquè encara podria haver-la abraçat durant cinc minuts més. Falta massa per arribar a casa, falta massa per oblidar-la.

Marató Pirata de Montserrat 2011

2011-11-21T11:51:00.004+01:00

Montserrat és una muntanya diferent que actua d'imant per a penjats amb interessos molt diversos. Tan aviat s'hi reuneixen il·luminats que veuen ovnis en qualsevol llumeta que balla, com peregrins que adoren l'estatueta d'una senyora negra, o muntanyistes que recuperen corriols llarg temps oblidats. En el marc d'aquesta última categoria, el passat dissabte 19 es va celebrar la tercera edició de la gloriosa Marató Pirata de Montserrat (Memorial Claudi Cots). El qualificatiu pirata vol dir que es tracta d'una cursa sense inscripcions, dorsals, marques al recorregut ni classificació; i aquesta formidable iniciativa és responsabilitat del Koala's Team, un grup de llunàtics que per sobre de tot estimen la natura, la cervesa, el patiment i la gresca.

Acceptat l'amable oferiment d'en @mapallares de pujar amb ell, ens vam dirigir a la cita, que arrencava divendres a les deu de la nit al restaurant Cal Noio d'El Bruc, un d'aquells locals de carretera on la carn a la brasa i les racions abundants són norma de la casa. Jo no havia entès que hi havia un sopar organitzat i vaig menjar un entrepà tot voltant pel poble amb la @crismadru, que va voler venir a la cursa per rebre'm a la meta ^_^ Quan vam reaparèixer una hora després els nivells de cridòria i alegria ja estaven fora d'escala degut al constant fluir de voll damm, vi i cava. Deixant-se endur per l'eufòria, el Guido i el Sergi (els millors ultrafondistes de la sala) van anunciar que pensaven sortir amb el grup de les 2 del matí per donar dues voltes al circuit. Ningú no dubtava de la seva capacitat, però mentre parlaven del tema també s'escoltaven algunes peticions de gin tonic i una ampolla de ratafia passava de mà en mà; de manera que la cosa va quedar pendent per a un altre any.

El regal d'aquests calçotets al @raulkoala va ser un dels moments especials del sopar. Atenció a la cara de cobdícia del iaio!

Una bona reunió de tremends

Au, a agafar forces per a la cursa!

L'arribada d'en @hooligags amb un litre i mig d'aquarius a la mà dreta i vint-i-quatre cerveses sota el braç esquerre volia dir que es començava a fer tard, i després de saldar un compte que va pujar per sobre dels mil euros (35 per cap, beneïts entrepans!) es va començar a preparar l'arrencada del primer grup, doncs la cursa estava plantejada amb diferents sortides graonades de manera que tothom pogués anar en un grup que marxés més o menys al seu ritme. Els de les 2 estaven comandats per l'incombustible Pau de corredors.cat i mon pare marxava amb ells en la seva primera experiència en una marató de muntanya, que va durar fins que es va fotre de lloros baixant per unes escales.

Només faltava la música makina a tot volum

Aquí van els de les dues

L'esplanada de sortida, plena de cotxes i amb alguns mamats fent el brètol i procurant que ningú pogués dormir semblava més l'aparcament d'una discoteca valenciana a la Ruta del Bakalao que no pas una cita d'esportistes. Nosaltres vam dormir com vam poder al cotxe; hi fotia un fred terrible i per això vaig partir amb una jaqueta que em vaig treure als cinc minuts d'haver començat i vaig carregar durant tot el recorregut a la motxilla, juntament amb una poma i un entrepà. Odio el pes extra. A la sortida hi havia en @marc_es molt lleuger en calça curta i samarreta, i també la @martamuixi i altres cares conegudes. A cua de cursa vaig anar fent camí cap a Sant Jeroni mentre el sol treia el cap per l'horitzó i ens començava a revelar els meravellosos paisatges del massís de Montserrat. Si penseu que la muntanya és maca vista des de baix, espereu a descobrir els seus cims!

Un dels moments més esperats de la jornada era veure el col·lapse d'en @raulkoala, líder carismàtic espiritual del Koala's Team, que tornava a participar en una cursa després de ser operat al lligament creuat anterior. El pobre encara anava torrat de la xerinola de la nit anterior i el color de la seva cara passava del blanc al verd, i d'aquest al groc amb una facilitat sorprenent (i com sóc daltonià segur que algun matís cromàtic em va passar per alt). Així que prou va fer coronant els 1236 metres de Sant Jeroni, on no va voler ni mirar l'increïble mar de núvols que cobria la vall per por de marejar-se, i es va escapolir per una drecera abans d'enfilar cap a l'ermita de La Salut.

El @raulkoala descobrint quin és el seu límit

La boira s'estenia en totes direccions

Un ambient molt animat, amb rialles constants i gent compartint fuets, secallones i bótes de vi, i unes vistes sorprenents per a un pixapins com jo que l'únic que coneixia de Montserrat era el monestir. El recorregut era molt tècnic i gairebé mai no abandonava els corriols estrets i pedregosos, que malgrat la pluviositat de la setmana no estaven gens enfangats i s'hi podia córrer estupendament. El meu problema era que ja de sortida vaig veure que les meves new balance minimus trail tronades no serien el calçat més apropiat degut a la rocositat del terreny, però cap amunt em defensava prou bé i baixant sobrevivia com podia mirant d'evitar tots els obstacles possible.

Amb aquestes vistes les pujades no fan tan mal

Vaig descobrir que la meva tolerància al dolor tenia un límit de tres hores, i a partir d'allí cada pedra que trepitjava amb l'avantpeu era una punyent fiblada que em feia estremir; i de retruc encara anava més lent ocupat en la impossible missió de vigilar on trepitjava. Vaig arribar al monestir parlant de dopatge amb tres paios, un d'ells coneixia el Miguel Heras i deia que no tenia res a veure amb son germà Roberto i que no creia que haguessin compartit coneixements sobre medicines prohibides i mètodes de preparació druídica; però en canvi es permetia posar en dubte l'aparició fulgurant d'Iker Karrera al món de les ultramaratons de muntanya.

Em vaig separar d'ells per anar a plantar un parell de pins i quan vaig reprendre la cursa aviat es va fer evident que ja no quedava ningú al meu darrere. Vaig preguntar a unes noies i em van dir que no feia gaire que havien vist passar uns corredors i, efectivament, tombant un revolt a mà esquerre vaig apreciar dues figures en la llunyania, a no més de tres minuts de distància. Pensant que no trigaria a enxampar-los vaig mirar d'accelerar el ritme, però els meus peus masegats no m'ho permetien. No tenia el track del recorregut i tot el que sabia és que el següent avituallament es trobava en un lloc anomenat Santa Cecília, de manera que vaig pensar que si no els atrapava em retiraria allí perquè no tenia ganes d'acabar perdut a la muntanya.La meva persecució va durar una hora sencera, i no els vaig caçar fins el mateix avituallament.

Uf, ha estat una persecució dura

I la cervesa que no falti!

Empassant un bon grapat de llaminadures tan ràpid com vaig poder, vaig reprendre el camí amb el Carletes, el descobridor de la ruta i també pare de l'encara inèdit Ultra Trail de Montserrat, i el Nasi, un senyor de blanca cabellera i 56 anys d'edat. Protegits de l'escalfor del sol a l'obaga del massís, anàvem amunt i avall per un tram de tobogans i escales de graons endimoniadament grans, i jo veia les estrelles cada deu passes amb les pedres que perforaven el meu estúpid calçat minimalista. Quan el meu objectiu era enxampar els homes que tenia per davant hi havia un motiu per seguir patint, però ara ja estava cansat del dolor i veia que només era un pes mort per a un Carletes que tenia pressa per arribar però ens guiava molt pacientment en la seva tasca de corredor escombra; i és que el Nasi també anava justet perquè probablement hauria d'haver partit amb el grup de les 5:30.

El millor avituallament

Esperit pirata

Malgrat tot, vam arribar a Can Maçana abans del que pensava, on esperava en @mapallares, una simpàtica gimcana pirata i també una coca farcida de xocolata absolutament deliciosa. El Carletes es va emportar amb ell un grup de ressagats per una drecera, que si no farien tard al dinar, i jo em vaig quedar allí ajudant a recollir la paradeta amb altres mandrosos i rebentats.

Ups, crec que empassat una mica massa farina

Dos derrotats

Em va quedar un regust amarg per perdre'm el dinar post-cursa, però és que a l'arribada no vaig veure la gent amb qui tinc més confiança i el meu pare volia tornar a casa. També em va fer mal el meu primer abandonament en una cursa de muntanya, i més tenint les cames en perfectes condicions però és que estava patint massa de peus i ja no gaudia gens del que estava fent. Tot i això, va ser una gran jornada en què vaig riure molt i vaig gaudir retrobant coneguts i fent noves amistats. Fins l'any vinent, pirates!

Una gentada a la meta

Així han quedat les minimus dels collons, que ja descansen en un contenidor

Gràcies al Paco Ramos per les fotos, aquí en teniu més!

Ultra Trail du Mont Blanc 2011 (4a part): Més enllà del quilòmetre cent

2011-09-19T13:56:00.002+02:00

Aquest és el bunyol de mapa que hi ha a la sortida del control de Champex

Desperto en algun moment sentint sorolls i creient que em roben la jaqueta, i com em va costar una pasta opto per amagar-la amb mi, sota la manta. Sona el despertador, no han estat les dues hores de son més reparadores de la meva vida, però no em trobo pitjor que quan em vaig estirar a dormir i em puc aixecar i caminar sense majors problemes, i això ja és molt més del que esperava. Surto a esmorzar i em quedo bocabadat quan em fixo que el @marcsmpr està assegut en una taula del control; jo l'havia vist avançar-nos moltes hores abans! De sobte recordo que quan em vaig acomiadar de la Teresa ella em va dir que amb una mica de sort coincidiria amb ell o el Baldiri quan despertés i li vaig dir que de què parlava, que el Marc ens havia passat feia molt i ella va flipar. Així que la ment em va jugar una altra mala passada, quines coses.

El saludo abans que arrenqui de nou i també a l'Ivan, que marxa sol perquè l'Albert s'ha hagut de quedar a mig camí amb uns problemes terribles al peu. Menjo, cago un cop més, i reprenc el camí no sense abans saludar al simpàtic paio de Granada que teníem a l'alberg. Em preocupa perquè acaba d'arribar ara, a les 7:05, i el control tanca a les 7:30. El paio m'explica que ja fa estona que surfeja el límit horari i que a La Fouly han estat a punt de deixar-lo fora perquè ha tornat a entrar al control després d'haver-ne sortit i no saber trobar el camí, i que la filla de puta que marcava els dorsals el volia eliminar al·legant que ja no tenia prou temps per arribar al següent punt de pas. Afortunadament, l'ha pogut convèncer i segueix endavant, encara que no sé si per gaire estona.

Bon dia des del llac de Champex!

Divuitè sector: Champex (km 123.7) - Martigny (km 137.4, +280 m, -1200 m)

El recorregut original entre Champex i Trient passava pel Col de Bovine en una etapa de setze quilòmetres de llargada i mil metres amunt i després avall. Pel que diu la correcció a retolador que els organitzadors han fet sobre el mapa ara la cosa és gairebé igual, amb un descens de nou quilòmetres i mil metres negatius fins Martigny, i després cinc quilòmetres de pujada i mil metres positius per arribar a Trient. Em poso en marxa i descobreixo que encara sóc capaç de córrer, per bé que molt lentament, però això em fa feliç sobre manera i començo a guanyar moltes posicions fins que he de tornar a parar a cagar en una cantonada del camí.

La zona que estem transitant no és gaire agraciada, és un corriol que tira pel dret travessant constantment una carretera que va fent esses, i a baix de tot ens espera un poble que hauria de ser Martigny. Minuts abans d'arribar avall passo pel costat d'un cartell amb una fletxa que indica cap a l'esquerra acompanyada de MARTIGNY 1h50' però no hi dono importància, perquè al control he preguntat tres cops com era el proper sector i m'han deixat molt clar que només havíem de baixar 9 km i això és precisament el que acabo de fer. Ara creuem una autopista per sota i el sol ens alimenta de nou amb la seva deliciosa escalfor. És després de passar nits a la muntanya com aquesta última quan millor entenc l'adoració que sentien els nostres avantpassats per l'astre rei; puc assimilar les deïtats que representen les forces de la natura però no pas aquelles que no signifiquen res.

M'uneixo al @marcsmpr un cop més i pugem per una carretera envoltada de vinyes, com ell molt bé diu ens estan aixecant la camisa i això no té res a veure amb el Mont Blanc, més aviat sembla l'Ultra Trail d'Alella. Avancem plegats una bona estona, desempallegant-nos pel camí d'un català i un espanyol que bloquegen el corriol explicant-se vida i miracles i parlant meravelles dels 101 km de Ronda, la cursa organitzada per la Legión que arrenca amb un discurs del Capitán General i tres vivaspaÑa! Ens trobem bé i amb forces, i fent números pensem que encara podem assolir Chamonix abans de les 40 hores; pobres il·lusos. De xerrameca, repassem alguns passatge de la cursa i descobrim que ens costa molt situar els fets en el seu correcte marc temporal, no tenim gaire clar què va passar ahir i les dues nits es confonen, ja fa gairebé un dia i mig que voltem per aquests monts del dimoni.

Si enganxo a algú de l'organització, li fotré els granets de raïm pel cul un a un

El Marc té gana i comença a renegar, diu que vol arribar ja a Trient i fotre's un bon esmorzar, jo miro el Garmin i veig que fa tretze quilòmetres que hem sortit de Champex, així que només hauria de quedar un quilòmetre per l'avituallament, però l'altimetre diu que encara hem de cobrir 400 metres de desnivell positiu i això sembla una salvatjada que no encaixa amb el tipus de bosc que estem travessant. Al cap d'una estona topem amb un català que diu que ara hem d'afrontar una forta baixada i ja serem a Martigny. Hola? HOLA!? Com que a Martigny? Sí, sí, primer Martigny i després anem cap a Trient a través del Col de la Forclaz. Estem al·lucinant amb el que ens acaben de dir i baixem a gas per contrastar la informació amb la gent del control.

Temps en cursa: 34h34'
Posició: 930

Dinovè sector: Martigny (km 137.4) - Trient (km 145.2 *, +1028 m, -327 m)

*: aquestes dades quilomètriques corresponen a l'organització i d'ara endavant ja no tenen credibilitat doncs estan fetes per ajustar la distància final als 170 km anunciats per SMS en lloc dels 174 o 176 reals.

L'avituallament està regentat per un vell malparit que només parla francès i talla plàtans en terços, dels quals només en pots agafar un perquè encara falten corredors per arribar i si no no n'hi haurà per tots. I on és el menjar que hi havia d'haver en el control de la ruta original, pregunto jo? Perquè aquí només m'estan donant això, un terç de plàtan i aigua de l'aixeta. Per fortuna, hem arribat en el mateix moment que l'Enric amb qui vaig coincidir ahir, a qui la família està acompanyant en cotxe i m'ofereixen un entrepà perquè la seva dona recorda el meu bigoti de l'any passat.

Després d'algunes preguntes, em cauen els collons a terra. La informació que rebo per part de la gent del control és que ara hem de pujar el Forclaz (8 km, +1000 m) i baixar a Trient (4 km, -200 m), o sigui que en lloc dels 14 km que ens havien dit originalment per anar de Champex a Trient n'haurem cobert 27, i no tinc ni idea del desnivell extra que ens haurem menjat. A més, em poso a calcular i em surt que en el pitjor dels casos podríem passar dues hores pujant i una baixant per arribar a Trient a la una de la tarda, i allí tanquen a les 13:15. Em sembla increïble que després de 146 km encara m'hagi d'estar preocupant pels temps de tall, i el fill de puta dels plàtans diu que resten trenta quilòmetres pel final! Sort que el @marcsmpr és més espavilat que jo i respon al vell que si són 30 km li corresponen tres terços de plàtan i el deixa amb un pam de nas.

Aquest escenari pessimista m'ha preocupat força i surto disparat cap al Col que les motxilles Decathlon han fet famós. Altra volta, aquest camí revisat no té res a veure amb el que hom pot esperar de l'Ultra Trail du Mont Blanc, l'autoproclamada sommet mondial de la course nature (cimera mundial de la cursa de muntanya). Ens flanquegen cases a banda i banda i seguim travessant carreteres cada dos per tres. Alguns dels habitants de la zona surten a les seves portes per oferir-nos sucs i aigua que són molt benvinguts, però també passem davant d'una terrassa on un grup de porcs capitalistes amb les butxaques farcides de francs suïssos i lingots d'or ens contemplen arrufant el nas i bevent xampany de les millors marques; ni un crit d'ànim, gest de simpatia o admiració, només menyspreu. Si no estigués tan enfeinat, pararia a pixar al seu jardí.

Els toros que pasten pel camp que flanqueja la pujada de la Forclaz em sorprenen sobre manera, per a mi són un animal massa espanyol com per trobar-lo a Suïssa

El cas és que les meves preocupacions són altres, doncs el turmell dret està cada cop pitjor; és posar-lo a terra i flexionar-lo mínimament, i sentir una fiblada punyent que em recorre l'espinada i fa que una gota de suor freda em travessi el front. I si això segueix empitjorant? I si arriba un punt en què no puc seguir caminant? Quan tot just fa cinc quilòmetres que he marxat del punt de control, el Garmin es queda sense bateria i estic sense rellotge ni referències temporals que em permetin calcular en quin punt del camí em trobaré d'ara endavant.

La meva fascinació pels esports de resistència va arrencar quan tenia nou anys, amb les èpiques cròniques d'un Indurain que arrasava al Tour de France en un ciclisme que ja no era de veritat. El meu ídol dels anys noranta no era ell sinó Virenque, aquell esquifit escalador que ballava sobre la bicicleta recaptant punts per al mallot més bonic de tots, el de la muntanya. El francès, però, no tenia l'enorme capacitat de sofriment del navarrès i tot i la seva gran popularitat no serà recordat com un dels grans. Indurain sí, i la capçalera de la seva biografia hauria de ser aquesta frase que li atribueixen, en lletres d'or: "He llegado muy lejos en el dolor". Perquè en última instància les ultramaratons es redueixen a això, anar més enllà dels teus límits i aconseguir ser un amb el cel i la terra, assimilant el dolor com si de la respiració es tractés, un acte fonamental per seguir en vida que repetim mecànicament sense ser-ne conscients.

Corono Forclaz amb la ment considerablement torturada, i miro de fer un descens ràpid però descobreixo que els quàdriceps ja no em responen i el turmell diu que fins aquí ha arribat, ja no podré córrer un sol metre més en el que queda de cursa. El descens està esquitxat de graons desiguals que maltracten el meu castigat organisme i converteixen cada passa cap avall en un poderós exercici de força de voluntat que només es pot resoldre amb contorsions a la cara. Em planto a Trient sabent que per davant em queda un camí de dolor intens, i tinc por. Tinc por de no ser prou fort i que el meu cos arribi al seu límit, si no és que ja ho ha fet. Jo no he recorregut tot aquest camí per plegar ara, necessito acabar la cursa a qualsevol preu. I sense ser-ne conscient, em trobo plorant. No vull morir. No vull abandonar. Faig el cor fort i aguanto la tremolor del llavi, no suporto que vegin les meves llàgrimes; considero que plorar és l'acte més íntim que existeix.

Afortunadament, a les portes del control m'esperen les fans del Gran Dictat i em tornen el somriure a la cara, quina passió i quin entusiasme desprenen animant a tot aquell que passa! Al final només han estat dues hores i deu minuts per arribar a Trient i encara conservo una hora sobre el temps de tall. Ja no tinc ganes ni de menjar, però em forço a empassar alguna cosa que em doni energies per afrontar l'última dificultat del recorregut, el Col de Catogne.

Temps en cursa: 36h47'
Posició: 874

Control de Trient, quines caretes...

Vintè sector: Trient (km 145.2) - Catogne (km 149.9, +706 m)

Sortint he de parar a cagar un cop més en un poliklin que sembla zona de guerra, tinc les galtes del cul terriblement irritades i pagaria qualsevol cosa per poder usar un bidet, he esgotat la meva reserva de paper higiènic i espero no haver de descarregar de nou. A la sortida xerro una mica amb les fans, que diuen que em recorden de l'any passat pel meu bigoti i s'enduen una enorme decepció quan les informo que té els dies comptats. Abans de deixar-me marxar, la més entusiasta i que ja no té veu em demana una foto que cedeixo encantat i que imagino que mai no veuré.

Amb l'aragonès, camí de la Catogne

Al peu del Col topo una altra vegada amb el català que es feia amic del legionari, que ara està menjant l'orella a un parell de germans aragonesos i segueix obstruint el camí. Me'n desempallego i segueixo amunt sota un sol de justícia i una calor tremenda, i al·lucino cada cop que veig un japonès perquè tots ells sense excepció van encara amb els pantalons de pluja i la la jaqueta posada per protegir-se del sol, no vull ni pensar en la sensació tèrmica a dins de la seva roba.

Això no acaba mai!

Amb la ment a la deriva, em ve al cap una conversa amb el Gerard Regí a la Porta del Cel en què m'explicava que un amic seu havia estat convidat al Solukhumbu Trail pel Dachhiri Dawa Sherpa, un corredor nepalès que l'any 2003 va guanyar l'Ultra Trail du Mont Blanc. Recordo que el nom de la cursa em va fer una gràcia tremenda i em vaig dedicar a canviar-lo per molestar el Gerard, la meva activitat preferida, i de nou entro en aquest bucle recitant les diferents combinacions en un mantra que m'allunya del dolor; trakatraka trail, trukutrum bukutrail, pimpampum trail... Així funciona la meva psique pertorbada.

Segueixo muntanya amunt sense llebres, escoltant les sensacions que m'arriben des del turmell i marcant el ritme en conseqüència, no vull sorpreses. Ja no sé ni quina hora és i vaig força perdut, però l'ascensió em resulta relativament fàcil i en una hora i mitja sóc a dalt i enfilo el camí de Vallorcine.

Temps en cursa: 38h42'
Posició: 818

Vint-i-unè sector: Catonge (km 149.9) - Vallorcine (km 154.9, -767 m)

Ei, moltes gràcies per la companyia, sr.ornitorrinco!

Molt més dur que la pujada resulta el fet de no poder córrer baixant, no només perquè no m'agrada anar lent en un descens sinó també perquè tinc les plantes dels peus fetes pols i em fan mal per tots costats. Com enviat del cel, apareix un dels germans aragonesos, el que no està corrent i ha vingut a fer fotos, i es posa darrere meu i anem baixant tot xerrant de manera que el camí resulta molt més agradable.

Vallorcine a tocar, última baixada de la cursa!

Entrant al punt de control he de veure com una dona extremadament grassa canta allò de yosoyespaÑol amb una bandera estanquera fent-li de pareo, una imatge molt desagradable que gairebé em fa vomitar. Això de guardar el dorsal dins de la motxilla ha estat realment una idea formidable, perquè he sentit més d'un francès cridant visques a espaÑa, imagino que sense ser conscient de poder estar ferint sensibilitats, però quan un català està tan esgotat aquesta és una de les últimes coses que vol sentir.

Sec uns minuts en un banc mirant a l'infinit, el meu estómac s'ha plantat i ja ni la visió d'una pila de cookies em desperta la gana. I aquí arriba la punyalada definitiva, quan jo pensava que no podien faltar gaire més de set quilòmetres per a Chamonix em diuen que primer són 6 km fins Argentière i després 10 km més per creuar la meta. Quina colla de fills de puta, amb això acabarem fent al volant de 176 quilòmetres!

Temps en cursa: 40h01'
Posició: 821

Vint-i-dosè sector: Vallorcine (km 154.9) - Argentière (km 161.2, +200 m, -200 m)

En aquest sector encara hem de coronar una petita dificultat muntanyosa, el Col de Montets, i com no puc córrer procuro no perdre molt temps al control i vaig passant, ja gairebé immune als allez! allez!, superbe i bravo dels francesos, que són tots molt macos però és que estic fet pols. La pujada al Col aquest és molt sostinguda i facilota, i no acabo de tenir clar que ens estiguin portant per on diuen perquè cada dos per tres anem creuant cartells que indiquen que els Montets són anant cap a dins de la muntanya, però no seré jo qui demani més desnivell.

El camí s'acosta a la carretera i sento algú que em crida, em giro i el participant a qui acabo d'avançar em deixa anar "Ey, nos conocemos de la Trenkakames!". Al francès aquest jo no l'he vist en la vida, però com sempre poso cara de poker i dic que oitant! Parla en un castellà més que acceptable i m'explica que està treballant a Tarragona i que va veure una foto meva dormint a la línia de sortida de l'Ultra Fail de l'any passat en una revista francesa de trail running, i que aleshores va relacionar el bigotut de la foto amb algú que havia vist a la Trenkakames. Uau, una foto meva en una revista de curses francesa? Necessito aquest exemplar!

I sí, era veritat, vaig sortir a la revista Generation Trail com a exemple de relaxació abans de la cursa :P

Hòstia, unes escales no, si us plau!

Resulta ser un paio molt agradable i anem fent via plegats. A ell l'acompanya una noia tremendament atractiva i un noi que resulta ser el germà i xicot de la mossa, i també volta per allí la mare, que no para de fer-nos fotos. El col·lega, que es diu Thibault, veu que estem baixant, sens dubte camí d'Argentière, i embogeix. "No puede ser, teníamos que subir un Col, había un control allí arriba!". Jo li dic que es relaxi i que tot està bé, però pregunta a una dona de l'organització que passa per allí que li confirma que, efectivament, el Col de Montets queda ja a les nostres esquenes. Ell diu que no hi ha passat, i la dona se'l mira amb preocupació mentre jo l'arrossego cap avall. He de reconèixer que jo també fa hores que em preocupo a cada control per si hauran marcat bé o no el meu número, perquè com s'espatlli la maquineta per un sol instant ja t'han fotut la cursa enlaire; per al meu gust falta una mica de verificació humana als punts de control.

Temps en cursa: 41h26'
Posició: 830

Vinga, últim control!

Vint-i-tresè sector: Argentière (km 161.2) - Chamonix (km 169.9, +100 m, -100 m)

I ara sembla que sí, que ja ho tenim, passem per l'últim avituallament rapinyant uns talls de poma que són per a la gent de l'organització, però els han oblidat sobre la taula i ja són massa hores sense menjar fruita que no sigui plàtan, com entra! Només queden deu quilòmetres i tota la gent que ha estat reservant forces es deixa anar i ens avancen per tots costats, cosa que em desespera. Ja fa molta estona que m'importen un rave el temps final i la classificació, però la impotència de no poder córrer m'està matant. Sort que el Thibault i jo estem igual de fotuts i anem de xerrameca, sobretot ell que em va explicant les seves ventures per l'Ultra Trail d'Eslovàquia i els seus avituallaments líquids cada vint quilòmetres; les seves experiències per México; els seus plans futurs per donar la volta al món; i ens caguem en la puta mare dels organitzadors.

Rapinyant poma ^_^

És surrealista del tot l'anècdota de quan una dona de l'organització ha intentat impedir que el seu germà caminés al seu costat, al·legant que l'estava ajudant; és cert que el reglament prohibeix que el teu "equip" t'acompanyi fora dels avituallaments, però això és una cosa que afecta als professionals i pretén evitar l'existència de llebres que et vagin marcant el ritme. Res més lluny de la nostra situació, mig paralítics i enfonsats en la classificació. I de tant parlar, al Thibault se li acaben les piles i comença a quedar-se enrere a les baixades amb uns problemes de quàdriceps terribles fins que ha de parar per estirar, i jo em torno a trobar sol com un mussol.

Gràcies per la companyia, Thibault!

Amb el temps que perdo als avituallaments em trobo constantment avançant la mateixa gent, que va més per feina, i en una d'aquestes passo pel costat d'un alemany que quan em veu es descollona i em pregunta que si he fet el circuit dos cops ja o què. Jo també ric, i és que ens hem vist ja tantes i tantes vegades que gairebé hauríem d'entrar de bracet. Qui em deixa enrere a mi és ara el @marcsmpr, que marxa amb un senyor català d'avançada edat; bé, avançada per a mi però no per a la cursa, que la mitjana d'edat de l'UTMB ha de ser altíssima.

El canvi de recorregut ens porta pel Petit Balcon Sud, massa estona veient els afores de Chamonix per a la gent que ja no podem més

Encara queden per davant un parell de pujadetes per treure el singlot, i quan ja em torna a entrar la soneta i estic cansat de veure els afores de Chamonix, finalment trobo la baixada final cap a la ciutat, ja va sent hora d'abandonar els camins de terra! Només queden mil o mil cinc-cents metres però encara tinc temps de veure la imatge més dantesca de tota la cursa quan un parell d'espontanis donen els seus pals a un paio alt com un sant pau que té l'esquena feta pols i es posa a avançar aguantant-se amb els bastons i amb el tronc plegat per la cintura, en un angle de noranta graus respecte les cames. Fa mal a la vista per la poca naturalitat de la postura i per la lentitud del seu avenç, i em pregunto com s'ho haurà fet per arribar fins aquí.

És trepitjar l'asfalt i trobar dues de les fans del Gran Dictat, que em diuen que ànim, endavant i que a córrer. "Una merda, jo ja no corro un metre més", és la meva resposta. "Au va, que si no quedaràs malament!", diuen elles. Evidentment, no em pot preocupar menys el que pensi el públic quan sóc jo i no ells qui s'ha fotut la monumental pallissa de donar la volta al Mont Blanc. I si no corro no és perquè vulgui vacil·lar al personal, si no que realment les meves cames ja no m'ho permeten. És agradable recórrer els carrers de Chamonix sabent que has acomplert la teva missió, però a mi ningú no m'hi espera, ni família ni amics, així que si estigués transitant per una vila desèrtica em seria completament igual; i total, la gent està més preocupada per animar als que arriben corrent. A poc de la meta hi ha la resta del contingent de fans Gran Dictat, que em donen una estelada amb la qual cobreixo els últims metres, temps suficient com per guanyar-me un parell d'insults per part d'espanyols amagats entre el públic.

Ja està; 43 hores, 59 minuts i 21 segons, una xifra prou maca però a anys llum d'aquell càlcul a Courmayeur quan només portava setze horetes a sobre. Darrere meu només queda una hora i mitja més perquè segueixi entrant gent i al final només haurem sobreviscut 1133 dels 2300 corredors que érem a la sortida, menys de la meitat! Per tant, estic encantat d'haver acabat en el gens rellevant lloc 912. I ara sí que és emocionant, doncs passada la meta sí hi tinc cares conegudes, la Bea, el Marc, el Baldiri, el Joan, l'Ivan... i el més important de tot, ja em puc descalçar! Sóc finisher de l'edició més llarga de l'Ultra Trail du Mont Blanc, i espero que passin molts anys abans de tornar a trepitjar Chamonix.

Ultra Trail du Mont Blanc 2011 (3a part): La segona nit

2011-09-09T11:01:00.002+02:00

Quinzè sector: Arnuva (km 94.6) - Grand Col Ferret (km 98.9, +768 m)

Jo voldria seure i abandonar la mirada a l'horitzó una estoneta, però la Teresa té pressa per seguir sense que hi hagi temps per refredar-nos i iniciar la pujada amb l'última llum del dia. Això últim no té massa sentit perquè el cel ja és de color blau fosc i els dos hem tret el frontal de la motxilla, però li faig cas i per primer cop en moltes hores passo de llarg d'un control sense recolzar el cul en alguna superfície dura.

Primers compassos de la interminable ascensió al Grand Col Ferret, foto de Petzl sport

Quan sortim de la tenda ja és efectivament de nit i ens espera l'ascensió al colossal Grand Col Ferret, que amb els seus 2537 metres és el sostre de la cursa i també marca l'últim contacte amb alçades alpines ja que després d'això amb prou feines tornarem a ultrapassar la cota dos mil. El desnivell d'aquest sector és brutal, i tranquil·lament podem passar dos hores pujant, així que és cosa prendre-s'ho amb calma. La foscor es tanca ràpidament sobre nosaltres i veig una granota mutant blanca al marge esquerre del camí que brilla amb llum pròpia; obrint bé els ulls puc veure que es tracta d'una gorra reflectora asics. He passat dos anys esperant aquest moment, l'arribada de la tan temuda segona nit, de la qual ja havia sentit històries d'altres corredors que havien tingut visions; fa vint-i-una hores i mitja que ens hem posat en marxa i trenta-vuit que estic despert, i encara en falten vuit i mitja perquè el sol torni a donar senyals de vida. A mi no m'agrada gens la part nocturna de les marxes, m'espera un calvari terrible.

Quan aixeco el cap puc veure puntets lluminosos tremendament empetitits per la llunyania, i la sensació de no estar avançant gens ni mica resulta desesperant, però només hi ha tres coses que pugui mirar: la gent de dalt, el corriol i la inacabable filera de frontals que ens persegueix, i si em despisto gaire en aquest últim escenari de ben segur que em fotré de lloros a terra.

I no, els del fons encara no han arribat a dalt de tot, foto de Petzl sport

Portar el rellotge Garmin amb GPS mola, excepte quan vas lent, perquè embogeixes esperant una piulada quilomètrica que no arriba mai. 15'38" en el primer quilòmetre d'ascensió, 19'09" en el segon, 20' en el tercer i encara resten uns 180 metres de desnivell vertical per fer el cim. Aquí dalt comença a fer un fred de puta mare i l'aire expulsat per la boca surt en forma de vapor. Segueixo aixecant el cap però ja no veig per on s'enfilen els frontals, doncs el camí s'amaga rere un avantcoll, i no puc parar de mirar el Garmin per controlar l'alçada a què ens trobem, 2405, 2421, 2437, 2469, 2483, 2501... I per fi, el terreny comença a planejar una mica, instant que aprofita la boira per fer la seva aparició. Un cop més, al·lucino amb els voluntaris que passaran la nit sencera en un lloc tan inhòspit marcant dorsals, aquests són els vertaders herois.

Temps en cursa: 22h51'
Posició: 952

Setzè sector: Grand Col Ferret (km 98.9) - La Fouly (km 109.6, +189m, -939 m)

Quan mirava el perfil de la cursa, veia els vint quilòmetres de baixada ininterrompuda que segueixen la coronació del Grand Col Ferret i em feia unes palles tremendes pensant en l'estossinada que hi podria muntar corrent corriol avall abans que es fes fosc. Això era abans de saber que els organitzadors me la tornarien a jugar, doncs fa cinc hores que hauríem d'haver passat per aquí. Ara, de nit, atrapats dins d'un núvol i després del quilòmetre cent, la meva estrella s'ha apagat i ja no tinc res per oferir a la muntanya. Les marques estan molt separades les unes de les altres i costa endevinar el camí. Amb la Teresa estem seguint a una parella d'alemanys però ens estem posant nerviosos i jo prenc la iniciativa per primer cop d'ençà que ens hem ajuntat, em sembla que ja n'hi ha prou de llepar roda. Faig vint metres i ja no sé per on seguir, els teutons ens foten un crit des de la nostra esquerra i retrocedim amb el cap cot agraïts que hi hagi algú capaç de llegir la ruta, i jo torno al meu lloc natural que és la cua del grup.

Durant la següent hora només cobrim cinc quilòmetres dels quals no puc recordar gran cosa a banda d'haver-me fotut una bona patacada, i si segueixo endavant és perquè tinc a la Teresa amb mi, però estic totalment en pilot automàtic, molt lluny de la cursa i redactant mentalment un correu per als organitzadors d'aquesta salvatjada:

Estimats fills de la gran puta,

Entenc que us mola fer pasta i tal i que el Kilian arribi a una hora decent al poble de merda que és Chamonix i tots els turistes podrits de pasta que hi passen l'estiu el puguin aplaudir i fer-li fotos, però no creieu que estaria bé pensar una mica més en el gruix dels competidors (tots els que arribem més enllà de la centena posició) i fixar la sortida per al divendres a les sis de la matinada?

Atentament, algú que us desitja la pitjor de les morts.

No sóc l'únic corredor que va tocat, això és una desfilada de zombis en què la Teresa i jo seguim guanyant posicions, ella encara té ànims i forces per córrer i jo suposo que la podria seguir, però el terreny és complicat i la visibilitat reduïda, i ens limitem a anar fent. En algun moment, un paio ràpid com un llampec ens avança i diu alguna cosa a la meva companya que jo no puc entendre perquè porto posada la caputxa i un buff em tapa les orelles. Reconec la motxilla i la samarreta del @marcsmpr i la seva recuperació fulgurant no em sorprèn especialment, penso en els dos tubs de guaranà ultraconcentrat que em va ensenyar mentre preparàvem les motxilles i lamento no tenir una mica d'aquesta droga per a mi mateix. Desapareix tan aviat com ha arribat i suposo que no el tornaré a veure fins que ens trobem a l'alberg.

Puta boira de merda, foto de Petzl sport

Hi havia estrelles, aquella nit? No sóc capaç de recordar-ho. Avanço en un estat de semiinconsciència i la meva força de voluntat no és prou poderosa com per escapar-ne. Em ve al cap que el @marcsmpr em va passar una ampolleta de mandanga anomenada 5-hour ENERGY que era un dels plans que ell i el Baldiri contemplaven per passar la nit. La idea és molt atractiva, però el producte s'assembla massa al Regain que em vaig fotre ja fa molts anys per pujar al Mont Fuji i en aquella ocasió vaig acabar taquicàrdic perdut. Així que, per desastrosa que sigui la meva situació, penso que encara no estic tan malament com per posar-me a fer experiments.

Passa una altra hora i només fem quatre quilòmetres més. Un fred intens s'apodera de mi i en ell veig una possible salvació, estic convençut de tenir febre i d'aquesta manera una excusa per retirar-me dignament. Total, ja he fet més de cent quilòmetres i no ho estic passant gens bé, quin sentit té seguir en aquesta muntanya de merda quan puc arribar al següent punt de control i deixar que un autobús m'acosti a un llit calent? Ah, un llit, què no donaria jo per jaure brut i despullat fins la fi dels meus dies. En aquestes cabòries em trobo atrapat quan la Teresa comença a dir que ja hi som, que recorda el recorregut de l'any passat i que el control de La Fouly està aquí mateix, tot just creuant el riu. Jo em començo a fer il·lusions i a sentir-me una mica millor, però lamentablement la memòria l'ha traït i passem de llarg aquest poblet i comencem a pujar una altra vegada.

Cada cop que faig força amb el peu dret sento una fiblada considerable a la zona del turmell que es troba entre la canya de la cama i la part superior del peu, i em comença a preocupar que el cafè i l'ibuprofeno puguin reaccionar malament entre sí, perquè tot el que vull quan arribi al control és fotre'm una bona dosi dels dos. Quan de nou torna la baixada i se sent el so del punt d'avituallament en la llunyania, amb la Teresa decidim arrencar a córrer lentament perquè estem ja fins les pilotes d'aquest sector. Al final arribem a La Fouly dues hores i mitja després d'haver passat pel cim del Grand Col Ferret, tot un món per fer deu quilòmetres de baixada.

Temps en cursa: 25h17'
Posició: 889

Dissetè sector: La Fouly (km 109.6) - Champex (km 123.7, +585 m, -535 m)

Veient les cares de la gent resulta evident que no sóc l'únic que està fet una merda, hi ha molta gent intentant dormir asseguda i amb el cap sobre la taula, o directament estirada a terra. La Teresa es baralla amb el seu telèfon, que ha decidit no funcionar en territori suís, i jo aprofito aquesta estona per beure cafè i sopa i, bàsicament, sentir-me miserable. Penso que necessito espavilar una mica si vull arribar al final d'aquesta aventura i decideixo treure'm la jaqueta i sortir d'aquí només amb la samarreta tèrmica i la normal a sobre. Només sortir del control fa fresca, però estem a 1600 metres per sobre del nivell del mar i quan ens posem a córrer una mica la situació resulta tolerable.

La nit ens impedeix gaudir d'aquesta espectacular vista de La Fouly, foto de fcharriere

Sembla que el cafè ha fet efecte i torno a estar en condicions de parlar amb la Teresa, que està preocupada perquè el Pau (el seu home i membre fundador de corredors.cat) ha desaparegut en algun punt entre els refugis de Bertone i Bonatti i segurament es quedarà fora de la cursa després d'haver entrenat com mai. També m'assabento que els dos es van conèixer estudiant telecos i que el Pau és un dels primers organitzadors de la Telecogresca. Ella, per la seva part, va començar a córrer fa tres anys i és campiona de Catalunya de marató, mitja marató i cross en la seva categoria, o sigui que estem parlant d'un matrimoni de cracks.

Diu la Teresa que de nou han desviat la ruta, que aquest tram l'any passat no era així, però ara no em preocupa gaire perquè vaig prou bé i durant els propers deu quilòmetres el nostre ritme ronda els 10 min/km. Anem travessant poblets suïssos plens de cases amb jardins espantosament decorats amb multitud de nans, i en un trobem una parella que ha muntat una paradeta al mig del camí on van servint te als corredors, i això que ja són més de les tres de la matinada. Bravo!

I xino xano ens plantem al final de la baixada i tornem a enfilar cap amunt tot buscant el tan anhelat punt de control de Champex. Aquest cop el recorregut mena pel Sentier des Champignons (Camí dels Xampinyons), un bosquet ple d'escultures tallades sobre troncs morts. M'ha sobrevingut una son terrible i faig tot el possible per mantenir els ulls oberts i no allunyar-me gaire del camí, però en va. Dono dues passes, se'm tanquen els ulls, i quan els torno a obrir em trobo mig caient cap al barranc que s'obre a la meva dreta; torno a posar-me al mig del corriol, i immediatament m'adormo de nou per tornar a despertar dirigint-me cap a l'abisme.

Bolets com aquest em fan pensar en la meva experiència amb fongs al·lucinògens, mala cosa

La Teresa em va cridant l'atenció sobre les figuretes de fusta que decoren el camí, però amb prou feines puc mantenir els ulls oberts durant cinc segons i em costa horrors enfocar la vista. D'aquesta manera, quan sóc capaç de localitzar en la foscor allò de què ella està parlant només ho puc veure com un contorn borrós i és la meva imaginació la que ha d'acabar de donar-hi forma. També és possible que, directament, m'adormi contemplant l'escultura i desperti mirant cap a una altra banda, incapaç de recordar què estava fent i cap on mirava. Tinc tanta son que em desespero i somnio amb tempestes de neu. Beaucoup de neige.

Qui sí s'havia fotut bolets és l'autor d'aquesta peça

Escapant d'aquest senglar, gairebé caic per un barranc

En algun moment ens arriben uns ecos de música electrònica que està sonant a tot drap, però quan hi arribem resulta que encara no és el control, sinó dos penjats enmig del bosc amb un equip musical bestial i una foguera que s'encarreguen del punt de control de Vers Praz de Fort. Continuem endavant i tot això per a mi és com un somni, confonc les pedres amb llangardaixos i intento recollir una branca de terra creient que la Teresa ha perdut un dels seus bastons.

Atrapat a la muntanya en la nit més llarga, foto de Captain Creepy

Tan terrible com és lluitar per mantenir-te despert a classe o a la feina, doncs mil cops pitjor quan estàs al bell mig de la muntanya i tancar els ulls més de tres segons significa amb total seguretat una caiguda de deu o vint metres. Quan finalment apareixen entre els arbres els primers fanals de Champex, per a mi és la major de les benediccions. Per fer només tres quilòmetres i mig de pujada facileta hem trigat una hora que potser no ha estat la més difícil de la meva vida però de ben segur sí que és la pitjor que he experimentat com a corredor.

Temps en cursa: 28h50'
Posició: 732

Són les 4:19 de la matinada de diumenge i ja fa estona que he avisat a la Teresa que vaig molt malament. Em sap molt greu no poder seguir endavant, perquè ella m'ha donat ales en moments molt difícils que sol potser no hauria pogut superar, i perquè és una excel·lent companyia i una dona d'aquelles que no s'obliden, però senzillament no puc més. Si dono una altra passa en la foscor hauran de recollir el meu cadàver al fons del bosc.

En els dos anys que he passat preparant aquesta cursa, sempre que n'he parlat amb gent que no sap el que és córrer per la muntanya tots han acabat fent la mateixa pregunta, "166 quilòmetres en dos dies!? I no pareu a dormir?". I jo, invariablement, "Home, hi ha gent que sí, que paren a clapar unes horetes, però jo ni boig perquè segur que després despertes quadrat i s'ha acabat tot". I aquí estic, dient adéu a la Teresa i posant el despertador per a les 6:30, jo no puc seguir endavant si el sol no m'acompanya.

En aquest punt de control hi ha una carpa habilitada per a què la gent hi dormi, però és tan precària com tota la resta, una tenda de plàstic blanc unit amb cordills que deixen que el vent i el fred entrin per tot arreu. I mentre a les tendes on la gent menja fa escalforeta perquè som molts i els de l'organització hi estan cuinant, a la zona del dormitori tan sols hi ha deu matalassos d'espuma tirats per terra i sembla que allò sigui el Pol Sud. Els matalassos estan freds i humits i hi he de posar per sobre un plàstic d'aquests de bombolletes, i encara que la manta és bona i calenta és imprescindible tancar-se a dins hermèticament perquè com s'obri una minúscula escletxa la temperatura baixa dramàticament.

Ultra Trail du Mont Blanc 2011 (2a part): Quan surt el sol, surt per tothom

2011-09-08T11:39:00.002+02:00

Setè sector: Les Chapieux (km 50) - Col de la Seigne (km 60.4, +1006 m)

A la sortida de l'avituallament hi ha un punt de control on hem d'ensenyar el telèfon, jo mostro el meu que està apagat i així seguirà tota la cursa, en podria haver portat un de joguina i així estalviar uns quants grams de pes! El @marcsmpr arriba just quan jo marxo, a contracor perquè allí dins hi havia una basca amb un cul rodonet que m'hauria encantat tenir de guia, però encara no és moment de fer aturades innecessàriament llargues.

Surto a la carretera sucant cookies en un got de te calent, la felicitat és un descens ràpid i una petita dosi de xocolata. Començo a estar saturat de tant menjar formatge, pa i embotit, però mentre als checkpoints segueixin tenint galetes i dolços les ganes d'endrapar no em faltaran. Enllestit aquest petit esmorzar descobreixo que ara sí, la cursa s'ha trencat definitivament i els corredors ja no avancem en una llarga fila; no trobo ningú que em faci de llebre i això em desespera. Uns metres per davant meu va un trio d'andalusos amb qui he creuat alguna paraula a l'avituallament i semblaven simpàtics, així que forço la marxa per unir-m'hi i de pas estar entretingut. Arribo a la seva alçada però em costa mantenir-me a roda, les meves cames envien senyals d'incomoditat i els he de deixar marxar; és altament probable que estigui començant a pagar l'alegria de l'últim descens, però no me'n penedeixo perquè ho he passat pipa. Em quedo enrere, avançant al meu ritme i els tinc allà mateix, allunyant-se molt lentament. Cada segon que passa estan un centímetre més lluny, però resulta imperceptible. La seva velocitat de creuer deu ser superior a la meva en cosa de trenta segons o un minut per quilòmetre, i en una pujada com aquesta en què fer mil metres costa un quart d'hora l'agonia de tenir-los aquí mateix i no poder-los enxampar es fa insuportable. El meu ritme no coincideix amb el de ningú, i penso a parar i esperar que arribi el @marcsmpr, però tampoc tinc ganes de quedar-me quiet i agafar fred, així que no tinc altre remei que seguir avançant en solitari camí del Col de la Seigne.

El llarg camí cap a la Seigne, foto de Petzl sport

No deixa de sorprendre'm la falta de comunicació entre els corredors. Fora d'aquell ja llunyà debut ultramaratonià a Chile, aquest és la meva primera cursa a l'estranger i no té res a veure amb les costellades de la Copa Catalana de Caminades de Resistència. A la nostra terra, tot és un constant hihi haha entre els participants, la gent es saluda en tot moment, i gairebé sempre que es forma un grup la gent es posa a parlar. El que passa és que no és el mateix sortir a fer una caminada de cap de setmana que anar a una cursa de prestigi mundial i que per a molts dels presents suposa el més gran repte de les seves vides. I a més, també està la barrera idiomàtica; amb tantes nacionalitats presents resulta complicat triar un idioma per dirigir-se a la gent i tampoc és cosa d'anar mirant la bandereta del dorsal, que queda bastant a prop dels collons. Desitjós de poder-me entendre amb algú, mantinc entusiastes converses internes en el poc francès que puc recordar de l'escola, i per algun obscur motiu tot s'acaba resumint en la frase Il y a beaucoup de neige, beaucoup de neige! (Hi ha molta neu).

La solució als meus problemes arriba quan abandonem l'ampla carretera per entrar en un corriol que torna a posar la gent en fila, i el desnivell creixent uniformitza els ritmes de pujada. Però ni d'aquesta manera trobo el meu grup, i vaig passant feixugament cap endavant buscant el meu destí. Sense tenir temps de veure-la venir, una boirina s'instal·la al nostre voltant i retalla la visibilitat a una vintena de metres. Al mateix temps, el terra es comença a tenyir de blanc. Aixeco el cap amb sorpresa i veig que sí, que estan caient flocs de neu. La segona nevada del dia en ple agost, quines coses. Afortunadament, sembla que he trobat el meu home, un paio amb una motxilla i una jaqueta d'un groc intensament llampant que assegura que ens veuran des de ben lluny si ens perdem.

Beaucoup de neige! Foto de Nick Ham100

Anem pujant lentament, un grupet de cinc o sis persones, amb la nevada desfermant-se al nostre voltant. Fa molt fred, em poso els guants, em tapo el nas amb el buff per respirar aire calent i cenyeixo la caputxa per no deixar passar el vent; un pixapins com jo no està acostumat a aquestes condicions. A la meva esquena, sento un soroll sec i em giro per veure un paio caigut enmig de la neu. No ho he vist, però per la manera com ha quedat estès tinc clar que això no ha estat una relliscada, ha caigut rodó de pur esgotament, i si no fos perquè els seus companys l'estan aixecant, ell es quedaria allí mateix amb els ulls tancats ignorant l'acumulació de neu que creix sobre les seves espatlles. Beaucoup de neige!

Em trec el barret davant la feina dels voluntaris que ens esperen al cim de la Seigne, a 2516 metres d'alçada aguantant estoicament la tempesta. Deixo que marquin el meu dorsal, felicito al paio de groc per la seva fenomenal ascensió i resulta ser un francès de molt avançada edat, fàcilment més de seixanta; uau, realment l'experiència és un grau. I tot seguit, arrenco a córrer muntanya avall, cap a la frontera italiana!

Temps en cursa: 11h58'
Posició: 1213

La gàbia dels voluntaris al cim del Col de la Seigne, foto de Nick Ham100

Vuitè sector: Col de la Seigne (km 60.4) - Lac Combal (km 64.9, -546 m)

El terra torna a convertir-se en pista de patinatge per moments, però segueixo fent-ho bé i aconsegueixo no besar el terra i anar perdent alçada a bon ritme. I tal com anunciava la previsió meteorològica, és cosa de creuar al cantó italià i el clima canvia radicalment. Sortim del núvol de boira, deixa de nevar, i saludem amb els braços oberts a la gran i gloriosa Bola de Foc, que ens contempla còmodament instal·lada sobre el massís del Mont Blanc. El descens cap al Lac Combal és ràpid i vaig entrant en calor, però no em puc treure la caputxa perquè des de la Seigne baixa un vent gèlid que amenaça de glaçar-me el clatell.

Temps en cursa: 12h41'
Posició: 1147

The South Face, foto de Petzl sport

Novè sector: Lac Combal (km 64.9) - Arête du Mont Favre (km 68.9, +467 m)

Sec tranquil·lament a menjar una sopa i sento com, després d'hores de pets fètids i nauseabunds, ja estic preparat per fer caca. És una gran fortuna que això tot just coincideixi amb un punt de control on hi ha lavabos portàtils. Reprenc el camí molt feliç de poder-me desprendre de múltiples capes de roba encara que em faci mandra posar-me la gorra i les ulleres de sol. La pista planeja durant uns pocs quilòmetres enmig dels increïbles paisatges de la Vall d'Aosta abans d'encarar l'ascensió a l'Arête du Mont Favre. Camino a bon ritme i m'agrada veure que ja ningú m'avança corrent; jo mateix voldria córrer, però sóc molt conscient d'haver arribat molt curt de preparació i els únics quilòmetres que tinc permès córrer eren els de la sortida de Chamonix i les baixades.

Just abans de començar a pujar em trobo amb l'Enric, un català que m'ha reconegut del desastre de l'any passat, i plegats tirem cap amunt plens d'energia i tot xerrant. Quina diferència quan acompanya el bon temps, tot és més fàcil! m'entretinc contemplant la cara sud del Mont Blanc, que està més exposada al sol i on les glaceres han retrocedit dramàticament. És tristíssim veure com de llarg és el llit de roca sobre el qual abans reposaven tones de gel i ara no hi ha res. Que vinguin a veure això els fills de puta que neguen el canvi climàtic, i si segueixen sense veure-ho clar els fotem muntanya avall perquè s'ho mirin de ben a prop.

Temps en cursa: 14h12'
Posició: 1222

Desè sector: Arête du Mont Favre (km 68.9) - Col Checrouit (km 73.4, -479 m)

La noia que marca els dorsals a dalt de tot ens saluda efusivament, quina sorpresa trobar una catalana a 2435 metres d'alçada! Amb l'Enric coincidim que és escandalós que ningú de l'organització parli cap llengua que no sigui el francès, i de nou ens llencem amb entusiasme muntanya avall. El descens fins el Col Checrouit és molt ràpid i trepidant, sento que tot anirà bé mentre pugui córrer les baixades d'aquesta manera.

La cara sud, un cementiri de glaceres, foto de Nick Ham100

El proper punt de control està en una espècie de bar on, per fi, puc menjar una mica de fruita, una pruna que no val gran cosa i un raïm dolcíssim que gairebé em fa plorar de joia. Abandonat sobre una taula puc veure un bol de macedònia; vaja, sembla que he fet tard per a l'especial de la casa. També em serveixen un plat amb pasta i verdures i formatge ratllat, tot un luxe després de més de dotze hores a còpia de sopetes. Com en gairebé tots els avituallaments, reapareix el @marcsmpr, i xerrem una estona asseguts al sol; aquí s'està molt bé, em fa molta mandra seguir avançant fins a Courmayeur. Un altre català que volta per aquí, un tal Lluís, em diu que ha rebut un nou SMS dels organitzadors (sonen de fons les trompetes de l'apocalipsi) on hi diu que el col de Bovine està impracticable i que ens desviaran per Martigny, de manera que la distància total pujarà a 170 km i el desnivell a 9700 metres positius, contra els 166 i 9500 inicialment previstos. No em molesto a mirar el meu mòbil per confirmar la informació, però una setmana després encara no he rebut el missatge. Bravo un cop més.

Temps en cursa: 14h54'
Posició: 1172

Onzè sector: Col Checrouit (km 73.4) - Courmayeur (km 77.7, -756 m)

Aquí s'hi està tan bé que m'entretinc una mica massa i quan reprenc la marxa m'han avançat una pila de jubilats. Per arribar a l'equador de la cursa cal travessar un corriol estret i revirat, d'allò més tècnic; el meu terreny favorit on pots pràcticament volar, però trobo el camí saturat de paralítics que baixen a pas de tortuga formant un tap formidable a la seva esquena, i el pitjor de tot és que no saben deixar passar la gent que va més ràpid que ells, una actitud mesquina que mai podré entendre però que malauradament és força habitual. Jo vaig com boig, analitzant atentament cada pam de terreny mirant de trobar algun punt pel qual saltar i guanyar posicions, em sembla imperdonable estar desaprofitant aquesta baixada tan preciosa. Després de perdre el temps durant un quart d'hora, m'invento una drecera i estic a punt d'obrir-me el cap, però em desfaig del causant de la gran obstrucció i començo a córrer com un esperitat. La gràcia d'agafar molta velocitat és que aleshores et senten arribar i s'aparten perquè pensen que si no te'ls emportaràs per davant. Ah, quina meravella, podria passar dies i nits sencers corrent per camins com aquest.

A córrer com bojos! Foto de Petzl sport

Em planto a Courmayeur molt suat i passo de córrer pels carrers de la ciutat, per molt que també facin baixada. Recupero l'alè i faig via cap al pavelló enmig dels aplaudiments de la gent. Enmig dels ja clàssics bravo, superbe i bon courage dels francesos, sento uns vinga i molt bé una mica més endavant, que surten d'un grup de cinc o sis noies. Arribo a la seva alçada, feliç de sentir la meva llengua, i de sobte esclaten amb una gran cridòria, "OHHH! EL GRAN DICTAT! EL GRAN DICTAT! I TAMBÉ EL BOCAMOLL!". Hahaha, no ho puc creure, somric com un badoc i les saludo amb la mà, és increïble que més d'un any després hi hagi gent que em segueix reconeixent per haver sortit quatre dies a la tele.

Recullo la meva bossa i entro al poliesportiu buscant els serveis desesperadament, però tot el que puc trobar és un infecte forat a terra. Entenc que aquest tipus de lavabos deuen ser més econòmics, però no acabo de veure com s'ho fa la gent de setanta i més anys per cagar en aquesta merda de llocs. Evidentment, a mi tampoc no em va gens bé, se'm carreguen les cames i quan m'aixeco pateixo un mareig considerable. Pujo a la sala on descansen tots els corredors i em descalço i em trec els mitjons. Tinc els peus estovats per l'aigua i butllofes al quart dit de cada peu, cosa força habitual. Passo per la zona clínica a veure què poden fer per mi, però s'ha de fer cua i odio esperar, així que torno a seure al terra i m'aplico un parell de compeeds que em dóna el @marcsmpr. No tinc ganes de menjar i descanso fent quatre números. He arribat fins aquí en 16h01', un temps que em sembla fantàstic, així que suposo que puc invertir unes vint hores en la segona meitat del recorregut per acabar en trenta-sis, que era el meu objectiu l'any passat. Molt content, decideixo que virtualment ja he arribat a meta i transmeto els meus càlculs al Marc, Baldiri, Ivan i Albert; i em preparo per reprendre la marxa amb mitjons nets i alguna barreta més a la motxilla. Fidel al meu estil quan no estic disputant la cursa, he passat una hora aquí dins sense haver menjat res, bàsicament perdent el temps.

Temps en cursa: 16h01'
Posició: 1214

Dotzè sector: Courmayeur (km 77.7) - Refugio Bertone (km 82.4, +809 m)

Vinga, vinga, cap amunt! Foto de montblanctreks

Ara ens espera un dels murs més terribles del recorregut per pujar al Refugio Bertone; sortint del poliesportiu creuo algunes paraules amb un espanyol que per algun motiu que no recordo no em cau bé, així que el deixo enrere i començo l'ascensió enganxat al cul d'una noia que porta una senyera a la motxilla i que va passada de rosca intentant seguir al seu xicot. Ell va amb el ganivet a la boca i marcant un ritme bestial, i la noia es limita a anar-li darrere amb molt mala cara; jo segueixo el seu exemple. Sense dir paraula i amb una gran suada, una hora i mitja després arribem al refugi. Pregunto on és el lavabo, perquè tinc el cul força irritat, però diuen que no n'hi ha i em toca seguir endavant fins al Refugio Bonatti per un terreny que se suposa força planer.

Temps en cursa: 18h20'
Posició: 1115

Tretzè sector: Refugio Bertone (km 82.4) - Refugio Bonatti (km 89.6, +229 m, -220 m)

Sense saber massa bé com em comencen a venir tots els mals, em fa mandra córrer les baixades i camino sol sense trobar un bon ritme. Però si fa res a Courmayeur estava de conya; què collons, ja donava la cursa per acabada! Menjo alguna cosa per veure si ho puc solucionar però res, i per postres començo a tenir son perquè el sol ja va de baixada i s'està amagant rere el Mont Blanc dels collons. Només són les vuit de la tarda, merda, jo pensava que podria arribar al Grand Col Ferret encara sent de dia, em sembla que m'espera una nit molt llarga. Vaig tan despistat que enganxo els dos peus sota una arrel i me'n vaig a terra tan llarg com sóc. Afortunadament, no hi havia cap roc i he pogut posar les mans davant; tot i que això podria haver estat el final de la cursa, no em serveix d'estímul i segueixo tan desganat com estava.

Fins arribar a Courmayeur he estat plantejant la cursa d'etapa en etapa, calculant més o menys quant podia trigar a arribar al següent punt d'avituallament i controlant el temps amb un vulgar rellotge digital casio, sense ser conscient dels quilòmetres que anava deixant enrere. A Courmayeur he canviat aquest rellotge per un Garmin amb GPS i gran quantitat de dades (la bateria només aguanta 15-18 hores i vaig pensar que millor tenir aquest ajut per al final), i per primer cop m'he atrevit a pensar en el final de la cursa i tot el que quedava per davant, quin error! Ara no només tinc constància dels quilòmetres passats, sinó també de cada metre que deixo enrere i el meu avenç es fa més feixuc perquè miro el rellotge i veig que no vaig gens ràpid. I de pensar en la meta de Chamonix el pes dels colossos alpins que queden per superar s'ha carregat sobre les meves espatlles, necessito concentrar-me única i exclusivament en el proper control.

Bonic dibuix d'un edifici en ruïnes proper al Bonatti, de j.j.lloyd

Fer aquests set quilòmetres tan fàcils m'ha costat hora i mitja, i és arribar a Bonatti i anar directe al lavabo a cagar una mica més. De nou un forat pudent al terra i un mareig encara pitjor a l'aixecar-me. Surto a fora per prendre una sopa que no està calenta i m'entra un fred mortal que fa que em posi a tremolar. A totes aquestes arriba la Teresa, una senyora a qui vaig conèixer ahir a la pasta party, se la veu espitosa i plena d'energia, no vol descansar ni un moment però veu la cara que porto i s'ofereix a esperar-me per arrencar. Li ho agraeixo, només necessito un momentet per tornar-me a posar la samarreta tècnica i a veure si així puc entrar en calor.

Temps en cursa: 19h53'
Posició: 1075

Catorzè sector: Refugio Bonatti (km 89.6) - Arnuva (km 94.6, +120 m, -241 m)

La Teresa diu que el Baldiri i el @marcsmpr no poden anar gaire endarrerits, que han sortit de Courmayeur amb ella, però no és bona idea estar-se quiet i sortim amb ella al capdavant. Pregunta que si em va bé que li fotem una mica de canya, que li agradaria començar a pujar el Grand Col Ferret mentre encara sigui de dia. Per mi perfecte, tinc la sensació d'haver trobat un bon tren i faré tot el possible per no desenganxar-me'n. Ara bé, aquesta dona no m'ho posa gens fàcil, quina manera de pressionar a la gent! En una actitud d'espitositat màxima que només he vist en mi mateix on el meu col·lega Pau Mestres, la Teresa s'enganxa al cul de tot aquell qui li barra el pas en un corriol i comença a treure el cap a dreta i esquerra buscant una via per avançar-lo mentre mostra els pals tant com pot de manera que és impossible que el de davant no senti la seva presència; i quan porta un minut així, es cansa d'esperar i directament es llença a través de la malesa, sense preocupar-se de com d'inclinat i moll estigui el vessant de la muntanya, el que importa és seguir fent camí al seu ritme.

Avituallament d'Arnuva, la gent ja va molt castigada, foto de Nick Ham100

No cal dir que això m'obliga a estar concentrat al màxim per no perdre-li la pista, ja que sempre que deixa un cadàver enrere comença a trotar impulsant-se amb els pals, poques vegades he vist algú que en faci tan bon ús com ella. I així, revifat per la potència i l'explosió física d'aquesta menuda dona ens plantem a Arnuva en un pim pam. És un quart de deu de la nit i la cursa ja ha d'haver acabat per als favorits, demanem el resultat a l'encarregat de controlar els dorsals i diu que no en té ni idea, mentre que unes noies de l'avituallament parlen de tres espanyols al podi que podrien ser el Kilian, Iker Karrera i el "germanet" Miguel Heras, l'encarnació del dopatge en el món de les curses de muntanya.

Temps en cursa: 21h15'
Posició: 1083

Ultra Trail du Mont Blanc 2011 (1a part): Després del vent, la neu

2011-09-07T20:58:00.004+02:00

Aquesta és la crònica de la meva participació a l'Ultra Trail du Mont Blanc 2011, una cursa que dóna la volta al Massís del Mont Blanc en 166 km partint de Chamonix i amb un desnivell acumulat de 19000 metres. Els millors corredors del món hauran acabat abans que passin 21 hores, els vulgars mortals com jo estem condemnats a lluitar per no superar el límit màxim de 46 hores. L'allau d'inscripcions provoca un sorteig per poder gaudir d'una de les 2300 places a la línia de sortida.

Pròleg

Un any enrere, el matí previ a l'Ultra Trail du Mont Blanc vaig despertar enmig d'un diluvi que va acabar suposant la cancel·lació de la cursa per la covardia dels organitzadors. Aquest cop, el cel es presenta net de núvols i les perspectives són optimistes. Havent esmorzat, però, un francès que comparteix habitació amb el @marcsmpr es presenta dient que ha rebut un SMS informant que la sortida serà endarrerida fins les 23 o les 24 per evitar una tempesta, quan originalment estava prevista per a les 18:30. Un altre cop amb la mateixa merda? Costa de creure. A més, a internet no hi ha cap mena de confirmació oficial al respecte, és increïble que estiguem a l'any 2011 i encara hi hagi gent que no entengui que la web és el principal canal d'informació.

Amb la resta de corredors presents a l'alberg, ens llancem a la cerca de notícies per twitter i no trobem gran cosa, ni tan sols la gent de The North Face a Europa tenen clar què està passant. Minuts abans de les 12, per fi rebo una mica de llum amb el següent missatge (faltes d'ortografia incloses):

UTMB : important storm + cold weather + rain or snow. UTMB start at 11:30pm. The route doesnt change, except Vallorcine-Chamonix by the bottom of the valey

El problema és que jo sóc l'únic a qui arriba aquesta informació, la resta de mòbils segueixen sense sonar, i aquest tipus d'enviament selectiu és inadmissible en la cursa més prestigiosa del món.

Enrabiats, baixem a Chamonix per dinar la pasta party i allí trobem gent que encara no ha sentit res sobre els canvis, i és que tampoc en els espais oficials de l'organització es poden trobar cartells avisant de la situació. A les 15:59, rebem per duplicat un missatge que informa dels nous temps de pas, que ara són més estrictes perquè els simpàtics organitzadors han decidit que si començàvem més tard estaríem més frescos i així correríem més. Bravo. He de dir que jo no em vaig molestar a mirar si es mantenien els temps entre controls i d'aquest detall em vaig assabentar a través del @marcsmpr i el Baldiri, a casa de qui estàvem passant la tarda. En cap moment, ni l'any anterior ni aquest, m'havia arribat a plantejar que els temps de tancament dels controls em poguessin afectar, ho entenia com a una mesura de contenció per a la gent excessivament lenta, però aquesta idea no trigaria molt a canviar.

S'acosta la tempesta

Conforme la tarda va avançant el cel es va tenyint de negre a l'oest, que és per on ha d'enfilar la cursa, i els forts vents i la pluja no triguen a aparèixer. Bé, com a mínim la previsió meteorològica amb què treballava l'organització és acurada, però la seva feina contactant amb els corredors ha estat nefasta, i a les 18 hores el @marcsmpr rep la trucada d'un company que ha anat fins la línia de sortida i ha flipat quan l'ha vist buida. I segur que ell no va ser l'únic pobre diable que es va trobar sense saber què fer amb tota una tarda per davant.

A l'apartament, mentrestant, els meus companys pateixen pensant què han de posar a la motxilla i què ha d'anar a la bossa de Courmayeur, punt mig de la cursa on tenim dret a deixar material de recanvi. Jo em mantinc fidel a les meves conviccions i els únics grams que carrego no previstos a la llista de material obligatori són un parell de maneguins d'anar en bici (manguitos, en castellà), que no he provat mai però fa temps que penso que poden ser un bon complement. A banda d'això, prescindeixo del barret i opto per portar dos buffs, i si he de passar una revisió de motxilla ja els ensenyaré com amb un d'aquests a la closca vaig ben protegit contra el fred. Pel que fa al menjar, després d'haver passat tres dies sencers pensant que havia de comprar una bossa de nous no he trobat cap supermercat amb un preu satisfactori i sortiré sense elles però sí amb cinc barretes de cereals, xocolata i taronja (dues són per abans d'arrencar, com sempre); tres barretes de glucosa; dos gels de fruita (fins aquí tot és material de Decathlon); i un gel energètic de Power Bar. I, per descomptat, res de pals, que pesen i fan nosa.

Material obligatorio:
-Teléfono móvil con opción Roaming activa
-Grabar el numero de emergencias de la organización en los contactos.
-No ocultar el numero
-Mantener el telefono encendido y cargar la bateria.
-Vaso de al menos15cl. (excluidos los bidones)
-Contenedor para reserva de agua de 1 litro mínimo.
-Dos linternas en buen estado de funcionamiento con pilas de recambio para cada una.
-Manta de supervivencia de 1,40 x2m mínimo.
-Silbato
-Venda elástica adhesiva que permite hacer una cura o un taping (mini 100cm x 6 cm.)
-Reserva alimentária
-Chaqueta con capucha fabricada con una membrana (Gore-Tex o similar) que sea impermeable ( Aconsejado al menos 10.000 Schmerber) y transpirable ( Aconsejado RET inferior a 13 ), de manera que permita aguantar el posible mal tiempo en la montaña
-Pantalones o mallas largas, o combinación de un pirata con calcetines altos de manera que cubran totalmente las piernas.
-Camiseta caliente de manga larga (tipo segunda capa, no de algodón) de un peso mínimo de 180gr.
-Gorra o bandana
-Gorro
-Guantes calientes e impermeables.
-Sobre-pantalón impermeable.
Exigido por las autoridades de aduanas:
-Documento de identidad

Preparat per arrencar!

Enllestim el sopar a base de pasta, arrós, tonyina i blat de moro i sortim de l'apartament amb rumors a twitter d'un nou aplaçament de l'hora d'inici fins les dues de la matinada per evitar del tot la tempesta; això ja seria massa. Segueix plovent, fa fred, i la nit és fosca com la gola d'un llop; els corredors busquen aixopluc al poliesportiu on es deixen les bosses per Courmayeur o arraulits contra la paret d'algun edifici amb balconades que protegeixin de l'aigua. Els meus companys estan neguitosos i anem directament a la línia de sortida quan encara falta mitja hora per començar.

Moltes persones m'han parlat de com és d'emocionant l'arrencada de l'Ultra Trail du Mont Blanc, però jo no hi acabo de trobar la gràcia. L'any passat estava massa concentrat com per fixar-me en el que m'envoltava, i aquest cop estic de molt mala lluna. Davant nostre hi ha un grup d'espanyols exaltats que canten l'himne d'Astúries, caldria veure què passaria si algú es posés a entonar Els Segadors; un d'ells crida "Espartanos!" i ningú l'acompanya amb el "AU! AU! AU!" de rigor, però el paio segueix amb el clàssic "Esta noche cenaremos en el infierno!", molt fora de lloc doncs tots hem enllestit ja el nostre sopar. A més, els acompanyen esposes, filles, tietes i amics panxuts, fent encara més insuportable l'aglomeració humana sota la pluja. No suporto estar de peu sense motiu i tenir gent intentant envair la meva posició a cops de colze, i el pitjor de tot és que les malles no tenen unes butxaques on fotre les mans i no sé què fer amb elles.

Línia de sortida, foto de Nick Ham100

Primer sector: Chamonix (km 0) - Délevret (km 14, +948 m)

Donen el tret de sortida i la gent es comença a apilotonar cap endavant i en un moment perdo de vista els meus companys, som masses i passaran deu minuts fins que pugui córrer una mica, això sembla la Cursa del Corte Inglés. Cobrim un primer tram asfaltat per abandonar Chamonix, i sento com la gent m'avança per tots costats. Em preocupa estar anant molt més lent que fa un any però el ritme que porto és correcte i s'ajusta a la condició física que tinc després de només dos mesos i mig entrenant, així que no em deixo endur per l'ansietat. Una gran gentada als marges del camí fent enrenou i agitant esquelles i esquellots fins que arribem al bosc i passem a una pista de tres metres d'ample que serpenteja amunt i avall. Intento estalviar piles guiant-me amb la llum dels frontals aliens, però una primera ensopegada em fa reconsiderar la situació i encenc també el meu.

És lamentable que la principal dificultat per avençar no sigui el terreny si no la gran quantitat d'eixelebrats que brandeixen els seus bastons cap enrere i molt més amunt del terra, amb la clara convicció que la resta de participants no són més que olives a punt per ser enforquillades. A més, no poden moure's amb els braços enganxats al cos i ocupen un espai més ample, de manera que per on podrien passar tres cossos en paral·lel només en caben dos. Ara mateix, la missió és clara, estar molt atent al terra per evitar trepitjar algun bassal, és important mantenir els peus el màxim temps possible sense estar xops, sobretot amb la que està caient. Fa mal comprovar que fins i tot el gore-tex té un límit, la mullena m'està començant a arribar als braços i la samarreta, i ja em començo a preocupar per l'estat del mòbil, no gaire protegit.

Sortim del bosc per travessar el poble de Les Houches i encarar la pujada al port de Delevret, primera dificultat del recorregut amb gairebé 1800 metres d'alçada, aquest cop per una pista una mica més ampla. El grup de corredors segueix sent nombrosíssim però es comença a estirar de mica en mica, fins que es trenca just davant meu i s'obre un forat de deu metres. Quina catàstrofe, no vull ser jo qui guiï el pilot i em toca forçar un xic la màquina per poder enllaçar. En el mateix moment, la japonesa petitona que camina al meu costat aixeca la vista de terra i veu el que està passant, i arrenca a córrer amb unes passetes curtíssimes per entrar al grup de davant. La bellesa d'aquest moviment tàctic que aparentment no li ha suposat cap esforç resulta sobrecollidora.

La muntanya segueix enfilant cap amunt i cada cop fa més fred, però en una corba esperen quatre hooligans irreductibles taral·lejant el popopopopopoooo del meravellós tema Seven Nation Army, impassibles sota la pluja; aquesta gent no hauria de morir mai. Una estona més tard, al meu costat puc sentir els esbufecs d'un altre corredor i no em cal mirar-lo per saber que està tremolant com una fulla i que el fred s'ha apoderat d'ell fins el moll de l'os. Acabem de coronar el col de La Charme (1800 m) i per la nostra dreta, ara desprotegida, entra una ventada terrible; tan mullats com estem després de més de dues hores i mitja sota la pluja aquesta combinació és letal. L'home que tremola, fora de si, comença a cridar: "Venga! Venga! Hay que salir de aquí! HAY QUE SALIR DE AQUÍ!". Reconec la seva veu de la línia de sortida, m'hi acosto i li dic suaument que "Esta noche cenaremos en el infierno", amb un ample somriure als llavis que ell no pot veure.

Temps en cursa: 2h16'
Posició: 1616

Perfil dels primers 50 km del recorregut

Segon sector: Délevret (km 14) - Saint Gervais (km 21.3, -966 m)

Arrenca la baixada i és important perdre altura amb rapidesa per fugir del vent i tornar a entrar en calor, però el desnivell és molt pronunciat i el caminet de terra i herbes altes s'ha transformat en un fangar que llisca tant com qualsevol pista de patinatge. L'exaltat del meu costat, que està perdent de vista al seu company, segueix cridant: "JOSE! JOSE! ESPÉRAME!". Em descollono i decideixo deixar-lo enrere, està tan nerviós que és molt fàcil que se'n vagi a terra i ens arrossegui a uns quants en el seu viatge a l'infern. Segurament, aquest descens per un camí de cabres és l'únic moment de la cursa en què agrairia tenir uns pals amb mi, però tinc prou estil baixant com per evitar les caigudes. No pot dir el mateix un paio que rellisca i va de cul a terra, s'aixeca i cau de cul, i es torna a aixecar i caure de cul per provocar una rialla general i felicitacions de 10 points. Abandonem el fang i passem a una pista que baixa fins el poble fent esses, perfecta per córrer i recuperar una pila de posicions. Quan entrem a Saint Gervais ja no plou, i només porto un quart d'hora de retard respecte l'any passat.

Temps en cursa: 3h18'
Posició: 1335

Tercer sector: Saint Gervais (km 21.3) - Les Contamines (km 31.1, +551 m)

Menjo un xic i em retrobo amb el @marcsmpr, i plegats sortim camí de Les Contamines. Ha deixat de ploure i la nostra vida és ara una mica menys miserable, la tempesta s'ha desplaçat cap a l'interior del massís del Mont Blanc, que ara i durant tota la cursa queda a la nostra esquerra. Ja no podem sentir els espetecs dels trons, però de tant en tant el cel s'encén per un moment amb la llum dels llamps que estan caient sobre l'altíssima muntanya. Altrament, aquest és un sector relativament planer que no té massa història i durant el qual també enllacem amb el Baldiri.

Temps en cursa: 5h09'
Posició: 1396

Quart sector: Les Contamines (km 31.1) - La Balme (km 39.2, +566 m)

A Les Contamines els perdo de vista mentre aprofito per posar-me la samarreta tèrmica de màniga llarga en un raconet, segueix fent fred i ara el camí ens porta per terrenys molt exposats al vent. Quan surto, ho faig caminant i em preocupa la gran quantitat de gent que m'avança corrent, és una sensació a la que no estic acostumat, i a més m'han dit que el control de Contamines tancava una hora després del meu pas, això ha fet que em comenci a preocupar pels temps de tall com una amenaça real, i em té angoixat el fet de no saber en quin punt i a quina hora tornaran a tallar.

Haver estat una estona aturat ha refredat les meves cames i això fa que senti una fiblada de dolor rere el genoll dret, just on tinc la lesió que em persegueix des de fa més d'un any i m'ha tingut aturat fins mitjan juny. M'entra una por terrible a quedar-me fora de cursa si el mal no desapareix, però camino una estona més i la molèstia es torna a apagar. Després d'uns quilòmetres en solitari em retrobo amb els meus companys, i el Baldiri diu que no cal que em preocupi per la gent que ara corre, que això és molt llarg, que s'estan precipitant i que acabaran caçats pels temps de tall. Ell ja la va aconseguir finalitzar l'UTMB l'any 2008 i està fet tot un reguleti. El camí torna a enfilar cap amunt i el @marcsmpr i jo marxem cap endavant per la vall, sota un cel meravellosament estrellat. Per enèsima vegada en el que va de nit, em giro per contemplar la inacabable fila de frontals que ens persegueix, una imatge que sempre m'ha semblat bellíssima.

Un exèrcit de cuques de llum, foto de Petzl sport

Amb unes ganes tremendes de pixar arribem a La Balme, on ja podem apagar els frontals perquè cap a l'est el cel està clarejant. Aquest punt de control està envoltat d'una certa mística, amb una gegantina foguera al voltant de la qual ens intentem escalfar tots amb música celta de fons que sona a través d'uns altaveus que ha posat la gent de l'organització. Els fideus de la sopa estan una mica crus, però amb l'escalforeta passen igual de bé.

Temps en cursa: 7h05'
Posició: 1423

Cinquè sector: La Balme (km 39.2) - Refuge Croix du Bonhomme (km 44.7, +787 m)

Reprenem la marxa lentament, doncs encara som només a mig camí del Col du Bonhomme i l'única distracció que em puc procurar és la preocupació pel meu peu dret, que em fa mal a la part exterior, diria que per haver tornat al calçat habitual després de la meva excitada incursió en el minimalisme. Seguim sent molta gent junta i l'ascensió és fàcil, només cal fixar-se en el cul o les sabatilles del paio que portes davant. Ja fa molta estona que em dedico a aquesta entretinguda tasca i he vist coses que m'han pertorbat en extrem, com les diabòliques Hoka, una monstruositat amb una sola de quatre centímetres que passa per ser la vamba més pesada del mercat i que costa ni més ni menys que 150 euros. L'únic interès que hi veig és ajudar aquella gent que té complexes per la seva baixa estatura, i a canvi d'això perds estabilitat de mala manera i t'has de fotre unes torçades de turmell llegendàries. El cas és que cap al final de la cursa en vaig haver vist ben bé una desena, però em vaig quedar amb les ganes de parlar amb algun dels portadors.

L'última moda en calçat esportiu per a transformistes!

Poc abans de coronar passem pel punt de control del Refuge Croix du Bonhomme, i per allí volta l'helicòpter de l'organització filmant un ramat de cabres munteses que fugen espaordides per la inesperada invasió en els seus dominis. Sens dubte, aquest és el dia de l'any en què tenen més companyia. És meravellós veure-les avançar per terrenys impossibles amb absoluta confiança, i fins i tot gairebé entren ganes de seguir-les, si no fos per aquelles banyes tan poderoses.

Temps en cursa: 8h47'
Posició: 1419

Sisè sector: Refuge Croix du Bonhomme (km 44.7) - Les Chapieux (km 50, -894 m)

Juntament amb les cabres i l'helicòpter, han aparegut uns flocs de neu per celebrar que hem fet el cim, i quan iniciem el descens la cosa passa de simpàtica curiositat a nevada amb fortes ràfegues de vent, però la baixada és ràpida i trepidant, i jo m'hi llenço com boig perquè fa hores que no estiro les cames. En el vídeo es pot observar que el camí era força complicat perquè es fragmentava constantment en multitud de corriols que aparentment acabaven arribant al mateix lloc, però en alguna ocasió vaig haver de corregir la traçada perquè veia que estava marxant muntanya avall sense cap corredor per davant.

Cim del Col du Bonhomme, foto de Nick Ham100

Hi havia terreny de sobres per córrer i gaudir, però també per fotre's una bona pinya, cosa que jo vaig aconseguir evitar un cop més, de manera que lguns ensurts i dreceres després em planto a Les Chapieux per seguir amb el menú de sempre, sopeta, embotit, pa i formatge i una mica de xocolata i cereals; quina llàstima que mai no hi hagi fruita a banda d'uns plàtans que sovint em resulten força indigestos.

Temps en cursa: 9h24'
Posició: 1249

NB Minimus Trail Fail: ja no estic impressionat

2011-08-18T17:29:00.005+02:00

8 d'agost de 2011

Decidit a fer una prova de llarga durada per veure si puc anar amb aquest calçat a l'Ultra Trail du Mont Blanc, el meu gran objectiu des de fa anys, pujo a l'autobús que m'ha de portar a Llavorsí deixant les Asics Trabuco a casa, no fos cas que abans de sortir m'entrés la por i acabés agafant unes sabatilles conegudes. Així doncs, a les 5:30 del matí del segon dilluns d'agost vaig partir del càmping de Graus per intentar completar la Porta del Cel en menys de 24 hores. Per aquells que no sàpiguen de què va la cosa, es tracta d'un recorregut d'alta muntanya de 65 km i 11000 metres de desnivell acumulat.

Encara que no és el motiu de l'article, vaig fracassar en el meu intent. Quan portava una hora de marxa vaig topar amb en Gerard Regí pel camí, i l'avenç amb aquest ex-company de selecció d'en Kilian Jornet va ser més lent del previst perquè ell estava preparant els Carros de Foc i Cavalls del Vent que volia fer més endavant en la setmana. El primer dia vam invertir setze hores en arribar al refugi de Vallferrera, on vam fer nit, i al dia següent vam sumar-ne vuit més per completar la volta fins a Graus. Molta boira camí de Pinet per un camí no gaire ben marcat i on ja em vaig perdre l'any passat, i tot un encert coronar la Pica d'Estats durant la tarda, ja que no hi havia ningú més allí dalt i el bon temps ja havia tornat. Una llàstima no haver anat sol per poder córrer la llarguíssima baixada final fins Tavascan, ha de ser trepidant.

Tornant al tema de les New Balance, aquí va el que va passar:

- Vaig córrer molt poquet, de manera que tot el que ve a continuació podria estar relacionat exclusivament amb el fet de fer servir aquestes sabatilles per caminar, que en principi no és la funció per a la qual estan dissenyades.

- La rosada va xopar el calçat des de primera hora, i entre la humitat de la boira i els aiguamolls van impedir que pogués assecar-se. Això va fer que el meu peu passés unes catorze hores en remull durant el primer dia de marxa, però tot i així no vaig perdre gens de pell als peus. Difícilment podria dir el mateix si hagués anat amb mitjons. També val a dir que aquestes sabatilles no ofereixen cap mena de resistència a l'aigua per la lleugeresa del seu teixit exterior.

- Després de tantes hores de marxa, em vaig descalçar i les sabatilles feien una certa oloreta, però encara no res dramàtic.

- Potser sóc jo que corro i camino molt malament, però penso que és normal que la punta del peu ensopegui amb algun roc quan vas per la muntanya. El que o és normal és que el tercer o quart cop que això passa, la puntera de la sabatilla es comenci a desenganxar. Fatal.

- La zona de la Porta del Cel és plena de rocs que sovint tenen la punta cap amunt, i de tant moure'm per una zona així les soles van acabar fetes pols, amb alguns cercles de goma negre afluixats i altres enfonsant-se sota la goma negra. Les roques pertanyen a la muntanya, i se suposa que aquestes sabatilles estan dissenyades precisament per a això. Per tant, de nou una resposta lamentable.

- Les sabatilles estan recobertes per una reixeta molt fràgil que també va acabar trencada en diversos llocs pel contacte amb rocs, esbarzers i branques. Molt malament.

I la conclusió és que només he necessitat 105 km i 28 hores d'ús per destrossar les Minimus, un rendiment absolutament nefast ja que em sembla a mi que el mínim que es pot esperar d'unes sabatilles de muntanya és que aguantin mil quilòmetres. Si els senyores de New Balance les han dissenyat pensant que siguin d'un sol ús, que ho avisin en la seva publicitat. D'altra banda, em sembla inacceptable que aquest producte tingui una resposta en alta muntanya que està a l'alçada del que es podria esperar d'unes sabatilles de ballarina.

Les he portat on les vaig comprar i la gent d'Ashi Sports s'ha mostrat tan sorpresa com jo per l'estat del calçat només deu dies després d'haver-lo comprat. M'han dit que prepararien un informe per a New Balance i que no em podrien dir res fins setembre per les vacances, però que segur que em tornarien l'import de la compra.

Així que un cop trencat l'idil·li, aniré a l'Ultra Trail du Mont Blanc amb les Asics Trabuco de sempre, gruixudes i pesades però més fiables. Un cop passada la cursa, miraré d'aconseguir algun altre calçat minimalista per provar. Vés a saber, potser a Chamonix tinc sort i trobo les Merrell Trail Glove.

***

Actualització (22 de setembre de 2011)

Els miserables de New Balance han rebutjat la meva reclamació amb la següent carta:

Estimado cliente:

Hemos recibido en nuestro almacén su devolución correspondiente al modelo de MT-10-GY

Después de realizar el examen correspondiente de la misma, le informamos que el estado de deterioro que presenta la zapatilla no es en absoluto un problema de fabricación, ni a la calidad de ninguno de sus componentes.

Entendemos que estos modelos de competición, ligeras, (voladoras) tengan menos duración que otras de trail running con más media suela.

Por lo anteriormente expuesto no podemos dar por valida su reclamación.

Esperando no haberle causado molestia alguna.
Saludos Coridales.

Manuel Arca
Pdto. Atención al cliente.

Les faltes d'ortografia, espaiats inverossímils, i punts i comes fora de lloc són responsabilitat d'aquesta gent. Bé, si entenen que una sabatilla no ha de durar més de 100 quilòmetres ho podrien anunciar en la seva publicitat. Gràcies per la comprensió, heu perdut un client.

NB Minimus Trail: segones i terceres impressions

2011-08-06T16:16:00.009+02:00

2 d'agost de 2011: 9.37 km, +350 m, 56'48"

El dia després de la primera sortida amb les minimus vaig córrer descalç per la part mullada de la platja i vaig notar un dolor força intens al bessó esquerre, de manera que vaig decidir descansar una mica abans de tornar-les a provar, i la segona sortida la vaig fer quatre dies després de la primera. L'única variació en el recorregut és una volta menys al Guinardó a canvi d'arribar fins el Parc Güell, i les sensacions són pràcticament les mateixes si bé vaig una mica més lent perquè estic carregant la ronyonera amb un parell de bidons d'aigua de 600 ml cadascun.

Sento que persisteixen les dificultats per frenar i que estic fent servir l'avantpeu en excés, impressió fàcilment confirmable donant un cop d'ull a la sola de les Minimus.

No sé si a la imatge s'aprecia molt bé, però els cercles que corresponen a la part davantera del tars (la zona òssia que hi ha entre els dits dels peus i l'arc) estan molt més desgastats que la resta, i això que només porto dues sortides. Igualment, les meves Asics Trabuco presenten un aspecte similar quan amb prou feines acumulen 280 quilòmetres d'ús.

I amb anteriors calçats de muntanya m'ha passat el mateix, sempre peten per aquí en primer lloc, de manera que alguna cosa dec estar fent malament.

3 d'agost de 2011: 18.66 km, +572 m, 2h05'54"

Avui toca una sortida més llarga per veure com responen les meves cames corrent dues hores amb les Minimus. Inverteixo part del matí buscant informació a internet sobre la forma correcta de realitzar la petjada corrent descalç, i a banda de molt gurú repetitiu i alguna tia bona, l'únic document vàlid que trobo és aquest vídeo: Experienced Barefoot Runner, Forefoot Strike Running - Slow Motion

És interessant veure com la primera part a entrar en contacte amb el terra és l'avantpeu, però seguit immediatament del migpeu i el taló, aquest últim de manera testimonial. Fins ara, la meva manera de córrer és una mica més en la línia d'un velocista, picant amb l'avantpeu i arrencant de nou abans que la resta del peu tingui temps d'arribar a terra. L'objectiu d'avui, doncs, és intentar corregir la meva petjada.

El recorregut del dia és la primera part del GR6, de Mundet a Sant Cugat, en una hora molt calorosa i amb la motxilla ben carregada (uns dos quilos de pes) per entrenar de cara a l'Ultra Trail du Mont Blanc.

- No em costa gaire canviar la manera de contactar amb el terra, i el primer benefici que n'obtinc és que ja no tinc els bessons permanentment carregats.

- És increïble com corrent d'aquesta manera el que estic fent tota l'estona és entrar a terra amb la part exterior del peu, allò que els insignes podòlegs del Centro de Podologia Martin Rueda van definir com una pronació excessiva i tremendament perniciosa per a la meva salut. La diferència és que ja no entro amb el taló i el meu turmell no es retorça a cada passa. Van pensar en algun moment a recomanar-me corregir la meva manera de córrer? Nah, què va, molt millor treure pit dient que treballen amb el Barça i procedir a fabricar-me unes plantilles de 150 euros. Molt professionals.

- A cinc quilòmetres del final decideixo ficar els peus en tots els bassals i rierols del camí per veure com es comporten les Minimus en condicions de mullena. En contra de les meves idees felices, el calçat no s'asseca d'immediat i els peus es comencen a estovar com amb qualsevol altre sabatilla. En conseqüència, el peu comença a moure's una mica dins de la vamba i acabo amb algun tros de pell aixecat.

- La sola de les Minimus és molt fina i en terrenys pedregosos resulta inevitable caure sobre algun roc i notar una punxada que et fa serrar les dents. Si no coneixes o no t'agrada la sensació de caminar descalç sobre el llit rocós d'un riu, aquest calçat no és per a tu.

- Cap al final de l'entrenament noto una punxada a l'exterior del genoll esquerre, senyal que les meves tendinitis cròniques segueixen existint i que les Minimus poden estar molt bé però de moment no faran que desapareguin tots els meus mals d'un dia per l'altre.

Apa, seguiré augmentant la distància i informant.

Sobre la mort del periodisme esportiu

2011-08-02T01:38:00.003+02:00

Interessant entrevista a Martí Perarnau en què deixa anar un parell de reflexions gairebé impensables de sentir en veu alta en boca de qualsevol altra periodista.

¿Crees que el periodismo ha contado bien a sus lectores la realidad del dopaje?

No. El periodismo no contó los hechos en su momento, en los años ochenta y noventa, cuando el dopaje se instaló de forma masiva en el mundo entero, tanto en los países del este como en países occidentales avanzados. En España no solo no lo contó sino que ocultó, manipuló e incluso distrajo la atención, siempre buscando enemigos exteriores. Después el periodismo se sintió desconcertado ante las evidencias de lo ocurrido en España en la última década.

Hablando de tiempos mediáticos, saltamos al periodismo deportivo. Ramón Besa nos dijo que la información deportiva se ha futbolizado demasiado y eso hace que se pierda el concepto de pasión por el deporte. ¿Está de acuerdo?

Básicamente sí. La información deportiva se ha futbolizado, España se ha futbolizado y la política se ha futbolizado. Hace unos días vi que en L’Equipe solo había dos páginas de fútbol, una de ellas del Mundial femenino y la otra del resto del fútbol mundial, incluido el francés. En una sola página estaban los fichajes, el Mundial Sub 17, etc. El resto era para los deportes que están ahora en plena actualidad: natación, atletismo, ciclismo, tenis… Eso es lo que genera pasión deportiva sana y permite que en Alemania se hayan llenado los estadios para ver el Mundial femenino, con 74.000 espectadores en Berlín. Nosotros hemos caído en el proceso contrario: teníamos periódicos que sin llegar al nivel de excelencia de L’Equipe, se parecían y eran capaces de publicar en su portada un récord de España de natación. Pero hemos futbolizado todo, y lo hemos frivolizado hasta niveles ridículos. Hemos marginado al resto de deportes salvo a las estrellas que puedan servir para seguir alimentando nuestro ego colectivo patriótico, que es lo único que interesa. Son las mismas estrellas a las que hundiremos mañana a la menor ocasión. La información deportiva hoy roza el ridículo; bueno, no lo roza, lo supera.

New Balance Minimus Trail: Primeres impressions

2011-07-30T00:25:00.009+02:00

Estic cansat. Estic cansat de les lesions cròniques i dels metges que no saben dir-me què tinc. Estic cansat de canviar de calçat i plantilles i tenir la mateixa sensació de pesadesa general, de no sentir fluïdesa quan corro. Estic cansat de no poder dormir perquè els genolls em fan massa mal després d'haver entrenat durant hores. Ja només sóc feliç sobre la feixuga sorra, i vull recuperar la llibertat i el plaer de baixar com una fletxa entre els arbres sense patir per haver de tornar a la nevera durant unes quantes setmanes si alguna cosa em comença a fer mal. Per això, abraçaré qualsevol proposta que em prometi una sortida del pou, i si suposa un canvi radical encara millor; així que ara he decidit llençar-me a les noves tendències minimalistes de córrer descalç que tant pregonen des dels Estats Units sota el nom de barefoot running.

Feia temps que havia sentit parlar del tema i em cridava poderosament l'atenció, doncs sempre em descalço a la menor ocasió i de fet ja vaig comprar unes Vibram FiveFingers fa un any, encara que gairebé no les he fet servir. Però recentment he conegut al pez, un paio experimentat en el tema que em va parlar del que representen els diferents tipus de petjada per al cos, i que després d'invertir dinou hores i mitja en cobrir els vuitanta-tres quilòmetres de Cavalls del Vent amb unes vambes finíssimes sense mitjons tenia els peus en un perfecte estat. L'altra influència ha estat el llibre "Nascuts per córrer" que cita estudis i especialistes que asseguren que les sabatilles clàssiques i el seu amortiment són nefasts per a les nostres cames, i les històries tremendament inspiradores sobre tribus mil·lenàries els membres de les quals corren descalços amunt i avall sense descans.

Així que amb la idea d'abandonar les vambes que he fet servir tota la vida profundament arrelada en el meu cap quadrat he passat uns quants dies rastrejant la xarxa a la recerca d'un calçat de nova generació que em permeti enfrontar-me a una ultramarató de muntanya sense deixar els peus en carn viva. Les dues opcions amb millor premsa als blogs americans són les New Balance Minimus Trail (d'ara endavant, NBMT) i les Merrell Trail Glove. Després d'haver llegit algunes comparatives, he sabut que aquestes últimes són més puristes (no tenen cap diferència d'alçada entre taló i punta), però sembla que no ofereixen gaire protecció en entorns rocosos, criteri que ha acabat sent decisiu per desestimar-les. I aquest matí mateix he anat a la botiga Ashi Sports (Muntaner 126) a per les meves NBMT, que les tenen a 90 euros però amb un 10% si és la teva primera compra, 15% en la segona i 20% en la tercera. Les podria haver aconseguit més barates al Regne Unit o als Estats Units, però he preferit tenir l'opció de poder-me-les emprovar, perquè amb aquestes coses no se sap mai ben bé com va el tema de la numeració. M'he decantat per un 44 europeu (10 americà), el mateix que faig servir amb les Asics Gel Trabuco 13 i les Adidas Adistar Ride 2, mentre que en el calçat de carrer gasto un 43.

Tan aviat com he pogut he sortit a córrer per la zona dels Parcs del Guinardó i el Carmel, una zona de pujades i baixades fortes però curtes, amb terreny de pista però també la possibilitat de sortir del camí i optar per algun corriol pedregós. Les meves opinions en el tema no tenen cap validesa perquè tot just acabo he iniciat el canvi en la meva manera de córrer i estic passant olímpicament de les recomanacions de començar amb distàncies curtes (tant com un quilòmetre!) i anar-les augmentant progressivament, un 10% més cada vegada. Igualment, potser a algú li interessa saber el que penso, i aquestes han estat les meves sensacions:

- Són molt lleugeres i el moviment resulta natural, fins el punt que desapareix la sensació d'anar calçat.

- Corrent descalç o amb FiveFingers, em costa portar el taló a terra per por a fer-ho amb massa força, de manera que les meves petjades són irregulars; necessito millorar la meva tècnica. Amb les NBMT, per contra, la diferència de 4 mil·límetres entre taló i punta fa que la part posterior del peu entri en contacte automàticament amb el terra, fent que córrer sigui més fàcil.

- La sabatilla s'adapta molt bé al peu, no hi ha costures que molestin per forta que sigui la llaçada i sembla difícil que alguna pedreta pugui colar-se dins.

- No he arribat a entendre el perquè, però a les baixades m'embalo de mala manera, podria ser perquè la tracció no és prou bona com per enfrontar-se a un terreny sorrenc.

- Frenar resulta molt més difícil, ja que la sola es corba cap amunt en arribar als extrems en lloc d'acabar en un angle de noranta graus com les sabatilles clàssiques, i això fa que no puguis clavar la sola per frenar en sec. Per tant cal estar molt atent al terra i treballar més amb els quàdriceps.

- La sola està formada per una sèrie de cercles de goma amb un espai groc entre ells que està menys protegit (veure la foto anterior), i en aquesta zona és fàcil que alguna pedra punxeguda ens faci mal, així que cal anar amb molta cura mirant on es trepitja. Un petit impediment per als descensos suïcides perquè el peu queda més exposat.

- Cap al final de l'entrenament he notat una certa abrasió al tercer dit del peu esquerre, però imagino que això és normal; també he perdut una mica de pell a la planta dels dos peus i entenc que tot és cosa de deixar que aquestes es vagin reforçant amb el temps. De moment, res de butllofes.

- No m'he sentit gens estrany en absència de mitjons, i una hora no ha estat temps suficient per deixar que els meus peus comencessin a fer pudor.

I tot i la novetat i tenir els bessons força carregats dels últims dies corrent amb aquesta nova tècnica, aquest entrenament ha estat el més ràpid per la zona des que visc al Guinardó amb una diferència de tretze segons per minut!

Núria-Queralt 2011: Gralla forever, l'últim tren al Mont Blanc

2011-07-10T16:29:00.003+02:00

Vaig tancar l'any 2010 físicament destrossat després d'haver culminat una marató i catorze ultres, sis d'elles entre setembre i octubre que em van deixar sobrecarregat en extrem, tendinític perdut i amb unes molèsties rere el genoll dret que m'havien estat acompanyant durant mesos però que cap a finals d'anys van començar a ser desagradablement intenses. Per això, em vaig refugiar en la sorra de la Barceloneta, no tan letal per a les articulacions, fins que el 21 de gener vaig dir prou; era el segon cop que havia de parar un entrenament a causa del dolor.

Tres mesos aturat i perdent el temps en mans de suposats especialistes incapaços de detectar l'origen de la meva xacra (una salutació al Doctor Sant i Vilella!), i un dineral invertit en unes plantilles que d'alguna cosa havien de servir. Vaig reprendre els exercicis a l'abril amb un total de trenta quilòmetres en sortides curtes i feixugues; és una tragèdia calçar-te les vambes de nou i descobrir que no vas ni cap enrere. La molèstia no havia desaparegut, però havia deixat d'inflamar-se fins el punt d'obligar-me a parar, així que em vaig inscriure per segon any a la Núria-Queralt, una cursa animal de 92 quilòmetres amb 5.000 metres de desnivell acumulat positiu i 6.300 metres negatiu. És evident que seria molt més raonable abandonar la pràctica esportiva fins no haver resolt el problema, però per una banda em resulta insuportable no poder anar a córrer i sentir que no estic en forma i em canso amb facilitat; i per l'altra aquest any torno a tenir plaça per l'Ultra Trail du Mont Blanc, la ultra de muntanya més prestigiosa del món, i si hi vull arribar en unes condicions mínimament decents anava sent hora de començar a acumular quilòmetres de qualitat a les meves cames.

Vaig tornar de les vacances a Noruega i Formentera amb una fissura al dit petit del peu esquerre i la resta del peu farcida de punxes d'eriçó, i en les dues setmanes que em quedaven abans de la gran prova vaig tenir temps de sumar un xic de desnivell als Pirineus pujant al Pic del Pessó (2893 metres), i anar a córrer 7 cops amb dues sortides "llargues" (23 i 26 quilòmetres, res per llençar coets) que em van deixar absolutament destrossat. El pitjor de tot plegat és la permanent sensació de cansament perquè el cos ja no està acostumat a aquests esforços i no té temps de recuperar entre una correguda i la següent.

I amb això ens plantem a la matinada del dissabte 2 de juliol, el despertador sona a les 4:55 i minuts més tard surto de casa deixant les claus a dins doncs són un pes mort que no em servirà de res a la muntanya. Em dirigeixo a la cita amb en @marcsmpr, amb qui ja vaig coincidir en diverses proves l'any passat i que m'ha ofert pujar amb ell en cotxe, doncs aquest any la cursa comença abans i no és possible arribar en bus a Berga a aquestes hores. Fem via més ràpid del que esperàvem i abans de les 7 del matí ja hi som i hi ha un munt de gent entre els quals puc reconèixer la Bea i el Xavi, el sempre escandalós i alegre president del CEI. Els autobusos de l'organització també van aviat, i aconsegueixo un lloc de finestra per posar-me a dormir sota la caputxa, que encara tinc molta son. Entre despertars, puc copsar un fragment de conversa en què el Presi parla del meu bigoti i diu que abans era més llarg. Cagon l'ou, jo tinc assumit que en els últims 8 o 9 mesos no ha crescut gens ni mica, però que hagi encongit...

Arribats al Santuari de Núria, l'únic que em preocupa és visitar el lavabo i buidar la panxa, com sempre en un estat de descomposició avançada. Després passo pel bar on són els companys del CEI i engoleixo l'última ració de patata bullida amb pèsols, que tan bones propietats té segons la dietista oficial de la cursa. Ja són dos quarts d'onze passats i ens comencem a concentrar a la línia de sortida, que he d'abandonar constantment per anar a pixar. Ai mare, quins problemes de pròstata tindré quan em faci vell.

A les onze en punt sona el campanar i la gent es posa en marxa. El grup de participants que arrenquen corrent és molt nombrós, però per a mi aquest any la consigna és molt clara, CALMA. Faig el primer quilòmetre amb el presi però després tiro recte en una corba doncs hi molta gent fent dreceres i no m'agrada ser l'únic que segueix el camí més llarg, i així deixo enrere els meus companys d'equip. No tinc cap pressa per avançar, així que m'enganxo a qui sigui que em permeti ascendir a un ritme bo però que no em faci sentir cremor a les cames. Passat el primer quilòmetre i mig de rampes molt dures, el corriol segueix enfilant muntanya amunt però ja amb un pendent més suau i la gent comença a adaptar-se al seu ritme natural. A mi m'agrada molt plantejar aquestes curses com si de ciclisme es tractés, i tan aviat com veig que el meu grupet comença a perdre contacte amb la gent de davant i s'obre un forat davant nostre salto per enllaçar amb els més forts, però de nou em poso a cua que donant la cara es gasten moltes forces.

Passats tres quilòmetres comencem a baixar, i el @marcsmpr m'avança com un llampec seguint una noia que va molt ràpida, cosa que resulta extraordinària de veure en aquests ambients doncs lamentablement són una espècie molt escassa. Em diu que m'hi uneixi, i per un moment em deixo endur per la rauxa i augmento el ritme per anar amb ells. Sento com el cor se m'accelera, els pulmons demanen més oxigen, i els músculs s'endureixen al posar-los en tensió; aquests esforços no són pas gratuïts i estic massa poc rodat com per permetre'm perseguir alegrement el meu company, així que ho deixo estar i vaig fent sol en la baixada. És increïble la quantitat d'excursionistes que pugen a uns ritmes magnífics però no saben afrontar un descens en condicions, ja sigui per por o falta d'experiència, així que he d'estar molt atent als moments en què el camí s'obre una mica per poder-los passar.

I en una d'aquestes d'anar saltant alegrement muntanya avall, algú em reconeix. Resulta ser en @xmartox, amb qui sembla que vaig seure a l'avió de tornada de l'Ultra Fail du Mont Blanc però que no sóc capaç de recordar degut a la meva afició a dormir en qualsevol vehicle en moviment. L'acompanya en Manolito, un altre membre del @koalasteam, sens dubte el més extraordinari col·lectiu de muntanyistes catalans (el seu lema "Skyrunners i birres" ho diu tot), sempre empesos pel gran @raulracero a inhumanes activitats d'ultraresistència. Encara no he tingut el plaer de participar en cap de les seves aventures però confio poder-ho fer ben aviat, doncs són sempre una gran inspiració.

Amb els koales arribo al primer punt de control (km 9.2, 1h29'), la Font de l'Home Mort, un nom que trobo del tot extraordinari. Allí menjo una torrada de codony, m'atipo de síndria deliciosa i passo de recarregar la reserva d'aigua de la motxilla. Tal com en Màrtox i el Manolito reprenen la marxa, m'hi sumo i emprenem la duríssima ascensió al Pas dels Lladres, 3.6 km i +700 m. Sense forçar la màquina, en @xmartox puja a un ritme excel·lent i jo només m'he de preocupar de controlar la respiració. A mitja pujada descobreixo que no he estat gens intel·ligent al control perquè de cop m'assalta la fam, està clar que la síndria hidrata molt però no alimenta una merda, i ràpidament empasso una barreta energètica de decathlon ja caducada que havia quedat a la motxilla des de l'última cursa de la copa, a principis de novembre.

Ja en aquest punt de la cursa, les diferències amb l'any passat són tremendes; per aquell aleshores jo pujava sol i passadíssim de revolucions, patint un colló, fent tot el possible per guanyar posicions mentre que ara pujo a ritme regular, conversant en alguns moments, i sense permetre que les pulsacions es disparin a límits insostenibles.

De moment el temps està sent força bo, hem sortit amb sol i el cel s'ha enfosquit per uns instants al creuar la cota dels dos mil metres, però la boira ha quedat atrapada a la Vall de Núria i ara tornem a gaudir de la calor, tot i que amb alguna ventada desagradable. Com sempre, passo l'estona traient-me i posant-me el buff, ja que tinc el coll força sensible i no m'agrada sentir-lo fred de la mateixa manera que no puc suportar tenir el buff suat enganxat a la pell. En tot cas, qualsevol cosa és millor que la pedregada de l'edició anterior.

Poc abans de coronar espera el Juanito, un altre pilar espiritual del CEI amb l'alegria que sempre desprèn per tots costats, em fa molta il·lusió retrobar-lo malgrat que es foti de mi per anar tan endarrerit. I sense haver sofert gaire arribem als 2500 metres del Pas dels Lladres, un altiplà verdíssim amb un estret corriol que enfila en direcció oest-sud-oest però del qual tothom passa olímpicament, retallant el camí en línia recta tot i que d'aquesta manera resulta molt més incòmode avançar ja que el terreny està ple de bonys on sembla prou fàcil deixar-se el turmell si no es va ben atent. Com a espectadors de luxe tenim alguns cavalls, animals majestuosos als quals és formidable veure corrent en llibertat, i ramats de sinistres vaques que sempre s'estiren massa a prop del camí, com volent donar a entendre que aquella és la seva terra i que faríem bé d'allunyar-nos-en si no volem una bona cornada. Miro d'ignorar-les i segueixo la meva marxa en el que sembla un joc de tocar i parar amb els koales; ara m'avancen ells, ara els avanço jo, fins que ens plantem al control de Coma Morera (km 18.9, 3h29'), on no hi ha massa a fer a banda de reomplir la motxilla per al llarguíssim descens fins La Molina.

Fins ara he estat molt curós decidint en quins trams havia de caminar i en quins podia córrer, cosa que he anat fent només en terreny clarament favorable i que han estat estones molt curtes, difícilment més de cinc-cents metres seguits trotant. Ara, però, m'enfronto a un descens de 8.5 km que posarà a prova la resistència i preparació de les meves potes. Encara que volgués posar-hi seny, el terreny és prou inclinat com per sentir-me estúpid si intento caminar-lo, així que em llenço muntanya avall per una pista força ampla i vaig deixant gent enrere. Em concentro plenament en les sensacions que provenen dels meus genolls, i em satisfà molt no detectar res estrany. On sí comença el malestar és a la planta del peu dret, on tants quilòmetres de baixada estan construint una butllofa que pot acabar sent molt molesta. Això m'està ben empleat per haver començat la cursa sense embolicar-me els peus amb esparadrap.

El cas és que arribo a la Molina (km 27.1, 4h38') content i amb molt bon cos, i allí sec per endrapar amb calma un plat d'amanida de pasta. Noto els peus molt calents, no sé si perquè els mitjons són nous o perquè han perdut el costum de descensos perllongats. Mentre menjo veig el Moisés Aguilar, un col·lega de l'any passat a qui també em fa molta il·lusió retrobar; ell ja va sortint i diu que no pateixi, que ja l'enxamparé, però no hi confio gaire. Em sorprèn molt que hagin tornat a posar gaspatxo als avituallaments, encara que no tant com l'any passat. Diuen que és recomanació de la dietista, però a mi em sembla que s'ha de ser molt atrevit per beure una cosa que repeteix tant abans de fer exercici durant hores.

Se surt de la Molina per un tram de carretera que pica força cap amunt, per després passar a un tram de corriol encara més pronunciat. Durant tota la pujada tinc un paio vint metres davant meu, i una parella que porta un gos una mica més enllà. L'any passat hauria forçat per caçar-los, però ara sé que aquesta no és la meva guerra i pujo a un ritme còmode, mantenint-los a la vista tota l'estona, i finalment ens agrupem en tornar a creuar la carretera. Adverteixo a la parella que el seu gos s'ha amagat sota un cotxe aparcat, però diuen que no és d'ells, que els ha seguit; espero que el quisso sàpiga tornar a casa.

S'estableix així un diàleg en aquest nou grup i la veu cantant la porta un senyor amb ulleres, alt i esprimatxat, que també resulta ser membre del CEI. Comença a explicar que ell tota la via ha estat igual, que té 53 anys i li encanten les noies de 30, cosa que ja li passava quan en tenia 18. Parlen que les dones d'ara no són com les d'abans i riuen plegats en una complicitat que se m'escapa, però somric per si de cas, no fos cas que m'acusessin de descortès. Sense posar-se gens verds, cosa que lamento profundament doncs sóc un gran fan de les converses de pit i cuixa, passen a debatre sobre el nefast estat del sistema educatiu; que els nens fan el que volen, que tot és un "mama vull, mama compra", que les mares es queixen dels tutors quan en realitat les seves nenes són unes filles de puta des dels sis anys i que, en el fons, amb Franco s'estudiava millor.

Amb tot això ja hem entrat en terreny de l'estació d'esquí, que sempre és una visió força curiosa sense un sol gram de neu, i ens dirigim al Coll de Pal. Em quedo a soles amb el senyor alt quan ens comença a assotar un terrible vent de cara; provo de refugiar-me a la seva esquena però no funciona, així que avancem de costat petant la xerrada. Cinquanta metres més endavant ja puc veure al Moisés, però el ritme que tenim ara és suficientment alt com per saltar i ell té un motor poderós, així que no m'arrisco a quedar-me atrapat en terra de ningú. El meu company és excursionista de tota la vida i va començar amb les marxes fa un parell d'anys, sempre pensant en la Núria-Queralt, i ara es troba enormement excitat per estar-se enfrontant al seu gran repte, tot i que també està inscrit al diabòlic Ultra Trail d'Andorra, que sens dubte ha de ser la prova d'Europa amb un percentatge més alt de retirats i participants fora de control. Jo li explico la meva situació, tot i que començo a portar massa bona cara com perquè la gent cregui que només he entrenat dues setmanes. I també li explico que sense competir i anar a fer un bon temps estic vivint la cursa d'una manera molt diferent, que ara que el meu repte ja no és caçar al paio de davant sinó que tot passa per anar fent quilòmetres puc gaudir molt més de l'entorn i el paisatge. Ja que hi som, aprofito per preguntar-li perquè coi porta una motxilla tan tremendament grossa, una característica comuna a molts altres excursionistes que des del meu punt de vista és sovint causa de la seva perdició. Ell riu i parla de samarretes llargues, impermeables, ampolles d'aigua i farmaciola (!?), però això no és suficient per arribar al volum de la bossa que arrossega muntanya amunt, que tranquil·lament ha de ser quatre quilos més pesada que la meva (justament a l'altre extrem, amb només allò que és indispensable).

El camí plegats ha estat molt agradable, però ja ha comentat en algun moment que pateix molt a les baixades, especialment si són pedregoses, i això és justament el que ens espera. Així que li dic adéu i marxo sol de nou, i en cosa de mig quilòmetre aconsegueixo finalment enllaçar amb el Moisès. Ens posem al dia de xacres i lesions, doncs ell també és de patiment crònic als turmells, i recordem amb un ample somriure la Sònia, una estupenda noia que corria amb ell quan el vaig conèixer al Meridià Verd. Mentrestant, els dos companys que han vingut avui amb ell han quedat enrere; em diu que són debutants i que potser els ha espremut massa i que no vol deixar-los tirats, així que ens acomiadem. És una gran llàstima, perquè a més de ser una gran persona, el Moisès és un dièsel fenomenal que sempre va a més conforma avancen els quilòmetres, i al seu costat es fa molt difícil defallir com ja vaig comprovar l'any passat a la Marxa Romànica de Navàs.

No hi ha temps per lamentar-se, doncs el terreny segueix sent favorable però cal estar atent perquè per arribar al següent control el camí porta per un corriol estret i pedregós, força tècnic, de nou avançant entre arbres ara que anem perdent altitud. Arribo bé al Refugi de Rebost (km 40.6, 7h03') i no m'hi aturo gaire estona, la justa per devorar uns quants talls de síndria i un parell de gots de te amb llimona (no està calent) que entra de meravella. Recordo perfectament que sortint d'aquí l'any passat ja em vaig haver de posar el frontal, però avui encara queden unes quantes hores de llum, així que trobo que el canvi d'horari imposat per l'organització (hem sortit a les 11 en lloc de les 15) resulta favorable tot i la matinada que hem hagut de fer per arribar a Berga.

Sortint del refugi el corriol s'endinsa en una arbreda molt densa, i a banda i banda es poden sentir les esquelles i mugits de les vaques, però aquestes resulten impossibles de veure. Mai no em cansaré de dir-ho, però sense arribar a fer-me por, aquests animals em posen molt intranquil. Vaig tirant endavant en un estat d'extrema tensió quan de sobte sento la campana d'una vaca repicant agitadament i acostant-se a mi; encara no he tingut temps d'entendre la situació quan veig l'immens animal apareixent entre els arbres davant meu, a menys de deu metres, i reclamant l'estret camí per a ella soleta a tota velocitat. M'aparto com puc llençant-me a un matoll i la deixo passar, a ella i també a una altra bestiota que la persegueix. M'aixeco, nerviós, i reprenc la marxa, però no han passat dos minuts quan de nou es repeteix l'escena, només que aquest cop l'enemic ve en cursa pel marge esquerre del corriol, que fa baixada, i amb una embranzida brutal. Porta el cap baix i la mirada fixa al front, no tinc cap dubte que si no m'arribo a apartar m'hauria envestit amb les banyes i fins aquí hauria arribat la marxa. Si no fos perquè la gent avui dia no va a l'alta muntanya a trobar-se amb vaques salvatges, aquesta seria una temàtica excel·lent per a una pel·lícula de terror en la línia de Los pájaros, Tiburón o Piraña. Les vaques són malvades, de veritat, creieu-me.

Sense més incidències destacables, el camí segueix igual de complicat fins arribar a Bagà (km 47.7, 8h16'), i a les portes de la vila hi ha en Paco Ramos fent fotografies dels participants, un altre company del CEI al qual em fa molt alegre retrobar. De nou puc dir que de dia es baixa mil cops millor que de nit. A la plaça del poble trobo l'avituallament, hi ha una gentada. Molts corredors descansen asseguts contra la paret o es refresquen a la font. La jornada està sent molt calorosa i alguns fins i tot s'atreveixen a treure's els mitjons i remullar els peus. Tot i la intensa cremor que sento als peus jo no ho puc fer, perquè per tal d'evitar el creixement de la butllofa he cenyit al màxim els cordons de les vambes i ara he de suportar com la llengüeta es clava al pont d'ambdós peus; si afluixo la pressió, després el dolor serà molt superior. Un paio argentí amb qui he compartit una estona a l'inici de la baixada s'acosta a saludar i felicitar-me per la meva habilitat en el descens, diu que ells és molt ràpid baixant i que no li passa sovint, això de no poder seguir algú, i això em fa feliç i m'omple d'orgull.

Sec i menjo un plat d'amanida russa sense presses, i escolto nombroses lamentacions al meu voltant; penso que aquest control serà la tomba de molts participants. Un d'ells, però, sembla que no defalliria ni després d'una setmana en marxa; ja l'he vist a la Molina celebrant el menjar i agraint escandalosament la tasca dels voluntaris, i ara de nou el veig fent enrenou arreu i recollint curosament alguns bocins de teca que li han caigut a terra, esforç extra que jo no estaria disposat a fer.

Els propers cinc quilòmetres i mig de recorregut presenten un desnivell positiu de 700 metres, una bona pallissa, però surto de Bagà disposat a enfrontar-los ple d'entusiasme i encara amb molt bones sensacions. Començo la pujada amb dos toros de motxilla gegantina davant meu, però en pocs minuts fan figa i em cedeixen la capdavantera. Merda, jo no vull haver de marcar el ritme! No hi ha altre remei, així que procuro pujar a una bona velocitat. Aviat descobreixo un nou enemic, la xafogor de la tarda, que em deixa banyat en suor. Els quilòmetres cauen molt lentament, i tot i que sento veus a la meva esquena, quan em giro no puc veure ningú. Estic sol i incomunicat, i amb la digestió m'entra son, i el meu bon humor es va esvaint progressivament. La vegetació s'espesseix, les copes dels arbres s'uneixen i ja no passa tanta llum; en alguns moments l'ambient es podria considerar fins i tot fresc, i aleshores se'm refreda el pit mullat per la suor, i m'assalta una tos de gos que ahir no tenia i que s'ha d'haver gestat aquest migdia pujant al Pas dels Lladres. L'ambient és tètric, el corriol discorre sobre un llit de fulles mortes i humides que avancen cap a la putrefacció per alimentar el sòl; la pujada no cessa, i el ritme es fa cada cop més lent i agònic, avanço d'una manera que em recorda poderosament la marxa zombi del festival de cine de Sitges, i això no és bo.

La desesperació ja s'ha apoderat de mi i em fa frenar, de manera que per darrere m'atrapen l'argentí i un altre paio que ja tinc vist i que ha fet totes les curses de la copa una pila de cops, el llegendari Paco Robles. Penso que si m'enganxo a ells potser tindré algú amb qui parlar i la cosa m'anirà millor, però la seva marxa també és molt irregular; ara s'atura un a fer estiraments, ara para l'altre per a un petit descans. Es podria pensar que no em volen fer la pujada. Sigui com sigui, l'única sortida és tirar endavant amb ànims sinistres, però no em puc treure del cap tot el que encara queda per fer, i que el dia ens acompanyarà fins Gisclareny però arribant a Saldes ja serà fosc i la nit serà terrible, sobretot amb aquesta tos. Quina necessitat hi ha d'arribar fins el final? Ja he fet molt més del que es podia esperar de mi. L'any passat estava obligat acabar per sumar els punts de la copa catalana, però aquest cop res no em lliga. Sí és veritat que l'Ultra Fail du Mont Blanc està en joc, i que necessito imperiosament sumar el desnivell que porta a la Gallina Pelada, però de veritat que ja he fet prou i que estic molt cansat. I la tos? No tinc prou roba d'abric per enfrontar-me a la foscor, i no voldria pas acabar a l'hospital amb una pneumònia.

La idea de l'abandonament s'ha instal·lat fermament a la meva ment, però és una pràctica a la qual he estat contrari tota la meva vida, no en va una de les meves màximes és que la rendició no és una opció. Però ara mateix necessito que ho sigui, així que la meva ment treballa furiosament tot cercant justificacions i excuses que em permetin acabar el patiment aquí i ara. Finalment apareix algú, un noi del CEI que he conegut aquest matí i m'enganxo al seu darrere. No parlem perquè està escoltant música, però tenir algú a qui seguir alleuja una mica les meves penúries. I em planto a Gisclareny tenint clar que fins Saldes sí s'ha d'arribar, però que després ja veurem. Els 8.5 quilòmetres que hi havia de Bagà fins aquí (km 56.4, 10h24') m'han portat 2h08' i han servit per esmicolar la meva moral, mai hauria esperat que això fos possible en una distància tan petita.

Un grup de dones fan fotos als participants que anem arribant i m'arrenquen un somriure, però tot el que vull és plantar el cul en un banc i descansar una estona. Al punt de control coincideixo novament amb el més motivat de tots, que intenta recordar a quina actriu famosa s'assembla una de les que fan fotos. Sent dir a un paio del meu costat que es vol retirar i es torna boig i l'intenta convèncer del contrari. Jo em sumo a la conversa comentant que també estic molt a prop de dir prou i ell respon que seria un error fatal, que ell ho va fer l'any passat i porta dotze mesos penedint-se'n. Segueix parlant amb uns i altres fins que agafa els bastons i es disposa a marxar, i li demano que em doni uns segons per pixar, que vull anar amb ell, que serà una bona font de motivació.

És sortir del poble i de nou encarar una rampa terrible; cagon la puta, aquesta cursa està feta amb molt mala idea. Havíem caminat un parell de minuts amb tranquil·litat, però en arribar a la pujada el col·lega es posa un bastó a cada mà i es llença muntanya amunt a una velocitat demencial. El canvi de ritme m'agafa totalment per sorpresa, i com encara tinc un entrepà a mig menjar a la mà pateixo sobre manera per seguir-lo. Aguanto vint metres enganxat darrere seu, però les meves pulsacions s'han disparat a zones de patiment i el coi de pa bimbo no em deixa respirar bé, no vull rebentar i em veig forçat a aixecar el peu i deixar-lo marxar. Freno i miro cap enrere buscant algun altre company d'aventura, i la meva mirada només troba l'argentí, que puja vermell com un tomàquet i amb el rostre contorsionat. Merda, torno a mirar endavant, la màquina ja és a gairebé deu metres de distància, però en aquest petit instant de repòs he entès que aquest home és l'última esperança que em queda si vull arribar a la línia de meta, i salto de nou a la seva roda.

Aquesta pujada acaba abans de dos quilòmetres i aleshores el terreny torna a ser favorable, cosa que em permet respirar de nou i enllestir el maleït entrepà. Pel que he pogut sentir abans, el meu guia s'anomena Òscar, però la gent el coneix com a Gralla. L'Òscar no es gaire bo baixant perquè té un lligament del peu trencat, així que en aquestes zones anem a una marxa més relaxada, però igualment seguim avançant a bon ritme i aviat cacem a un col·lega seu que es diu Dani i els tres plegats anem obrint camí cap a Saldes, ocupant jo sempre la darrera posició del grup. Es fa fosc i és hora de treure el frontals, els meus dos acompanyants porten unes llanternes bestials, mentre que la meva no il·lumina una merda. La nit anterior la vaig provar a casa i em va semblar que no calia comprar piles noves però clar, no és el mateix il·luminar una habitació de quatre metres quadrats que un bosc. Et felicito, fill. Els altres dos es dediquen a debatre animadament sobre els seus frontals, i és que l'Òscar té un blog (gralla forever) on comenta tot equip de muntanya que va comprant i provant, i és tot un expert en el tema. Així, mentre ells parlen de la quantitat de leds òptima i de si la bateria ha d'anar al cap, a la motxilla o a la cintura, jo estic doblement feliç per la seva companyia perquè si hagués de moure'm sol amb la llum que surt del meu cap estaria més perdut que amb un encenedor.

L'últim tram abans d'accedir a Saldes torna a picar seriosament cap amunt, amb tres quilòmetres que suposen un desnivell positiu de tres-cents metres. L'Òscar posa el turbo de nou i el Dani es queda enrere, jo m'inclino cap endavant per baixar el meu centre de gravetat i em concentro a seguir les passes de la màquina i no menjar-me cap pedra. També he d'agafar els tirants de la motxilla i estirar-los cap endavant per alleujar la càrrega que reposa sobre la meva esquena, estic patint molt a la zona lumbar. Arribem al poble quan falten vint minuts per a les onze de la nit, i una vintena de persones que estan sopant i fent una copa a la terrassa d'un bar ens reben amb un sonor aplaudiment. Uf, quina emoció i quina gran càrrega de moral que suposa això, gràcies! Aquest punt de control (km 63.1, 11h39') és l'últim on es pot abandonar amb els taxis de l'organització, i l'excusa més sòlida que tenia per quedar-m'hi, el fred, ja no té sentit perquè amb el ritme del Gralla porto una suada a sobre que tela. Ell, com és norma de la casa, entra al control cridant, felicitant i saludant. Truca a la seva dona i li comunica que ja som aquí, "pero que todavía falta lo más fuerte, un pepinaco!". I amb això del pepino aquí i pepino allà, aconsegueix que tots els presents al control es descollonin de riure, quin paio més formidable per alegrar el dia a tothom.

Després d'una bona estona menjant meló i codony, arrenquem de nou, perquè aquesta és una altra de les especialitats del mestre, perdre un temps excessiu socialitzant als avituallaments, però a mi això ja em va bé perquè així puc descansar. El següent punt de control el tenim a només 4.5 km, però molt durs, amb 400 metres cap amunt. Seguim devorant corredors gràcies al ritme devastador de l'Òscar, que enfila la muntanya com un boig en persecució del Paco, el seu col·lega a qui cacem cada vegada però que escapa gràcies a un temps d'espera molt inferior en els punts de control. Cada cop que deixem algú enrere l'animo que s'uneixi a nosaltres, que aquest tren és el més segur per arribar a meta, però no tenen forces per posar-se a roda. Això fa que em pregunti "per què? Per què collons sóc capaç de seguir enganxat a aquesta màquina?"; em sento una mica Mourinho, la veritat. Ell em contesta que és perquè tinc una força de voluntat a prova de bombes, però no hi estic d'acord, perquè per fer el que estic fent també necessito unes cames que haurien d'haver perdut tota la seva força després de tants mesos aturades. En tot cas, gràcies de tot cor al meu cos per estar oferint aquest rendiment tan extraordinari. Si seguim així, arribaré abans del que hauria arribat l'any passat estant en forma. Tot petant la xerrada, l'Òscar em comenta que ell no porta ni dos anys en això de les marxes i que entre setmana mai no entrena, però que cada capde té alguna marxa i si no fa sortides per coronar algun cim i així mantenir-se en forma.

Ventilem el tram fins el Parc de Palomera (km 67.8, 12h49') en poc més d'una hora, i allí ens atén un grup de jovent d'allò més trempats. L'Òscar s'entusiasma enormement amb el Wilson, una síndria tallada amb una cara sinistra a l'estil de les carbasses de Halloween, i l'autor de l'obra infla el pit tot orgullós. Bevem brou i mengem pasta, i quan m'aixeco per marxar descobreixo que he perdut la gorra pel camí. Merda, em va costar 20 euros i li tenia molta estima, però així aniré més lleuger el que queda de recorregut. Sortim considerant la possibilitat de posar-nos el paravents perquè ens hem refredat una mica, però ara hem de tornar a suar així que millor deixar-ho estar. Darrere nostre, un calb sembla encabritat per l'alegria excessiva de l'Òscar i anuncia que "les vamos a enseñar cómo se sube!". Es fot una dosi d'overstim i en dóna una al seu company, ordenant-li que s'enganxi a ell i que ja veurà com això està fet en un obrir i tancar d'ulls. Ara ens espera el tram més dur de tota la cursa, 3.6 km i 640 metres positius per coronar la Gallina Pelada, de manera que quedem bastant sorpresos per aquestes vacil·lades i decidim esperar esdeveniments posant-nos a la seva roda.

Com era d'esperar, el calb fa bluf i aviat comença a renegar. El seu amic pregunta si l'overstim no hauria d'haver fet ja efecte i ell contesta que no, que millor esperar una mica. Jo els dic que millor fotre-se'n un altre, ells dubten però quan em senten riure abandonen la idea. L'overstim aquest és un gel energètic que fan servir els super professionals i que és molt car, jo mateix m'he deixat un dineral en una caixa i se suposa que els has d'anar prenent regularment durant la cursa. En la meva experiència no serveixen absolutament de res, excepte per deixar-te l'estómac fet una merda. I així anem pujant molt més lentament que en anteriors trams, escoltant les malediccions i queixes del calb. Jo tampoc vaig gens fi, m'aferro amb força als tirants de la motxilla pensant que d'alguna manera així m'arrossego cap endavant i procuro no pensar en les moltes parts del cos que em fan mal. La lenta marxa segueix fins que un grup de quatre enllaça per darrere. Van més ràpid i marxem amb ells, i al calb ja no li tornarem a veure el pèl, valgui la redundància. Els últims metres de l'ascensió em resulten molt agònics, i la meva ment divaga canviant el nom de la muntanya, Gallina Pirata, Gallina Picada, Gallina Petarda... I pensar que sortint de Gisclareny un paio deia que pensava arribar a dalt en hora i mitja!

Quan fem el cim ens espera una parella de voluntaris, una segella el nostre pas i l'altre dorm embolicat en un sac de dormir. Els agraïm la seva feina i els desitgem que acabin de passar una bona nit, és increïble que estiguin aquí dalt per amor a l'art, bravo! Ja no tenim la protecció dels arbres i el vent bufa fort, és moment de posar-se el paravents i contemplar durant uns instants aquest cel tan bellament estrellat, estem per sobre dels dos mil dos-cents metres i no es veu ni un núvol, un regal per a l'esperit.

Encara hem de caminar una estona fins que comenci la baixada, i aquí em despenjo una mica perquè començo a estar molt i molt cansat i amb sensació de missió acomplerta, el que més volia jo era acumular desnivell i ja tinc totes les pujades de la cursa. Paro a pixar un moment pensant que a la baixada enganxaré ràpidament a l'Òscar, però quan reprenc la marxa descobreixo la gravetat del meu error, doncs ha avançat als quatre nanos que van amb nosaltres i ha començat a obrir camí. Jo no m'hi veig una merda i em trobo obligat a quedar-me amb aquesta gent, però encara així el terreny és terrible; una baixada molt dura, plena de pedrotes disposades a cedir a la mínima i d'arrels traïdores. He de suar molt per seguir-los, doncs el meu frontal no em permet veure bé els obstacles i m'estic jugant el coll. Així estem que ells agafen cinc metres d'avantatge i de sobte em veig sumit en la foscor, començo a intentar córrer presa del pànic perquè si no els torno a enganxar no podré seguir endavant, així de poc il·lumina el meu llum. La desesperació em fa relliscar i caure de cul a terra, però afortunadament el soroll alerta els meus companys de marxa i l'últim d'ells s'atura per veure si estic bé, i d'aquesta manera em puc reincorporar al grup. Al cap d'uns minuts, un es para un instant per respirar i passo a ocupar la posició del mig, amb dos llums davant i dos darrere, ja ben protegit entre un concert de pets.

Anem baixant per la muntanya amb gran pena i fatiga, el terreny segueix sent nefast per afrontar-lo de nit. Un crit de joia esquinça el silenci d'un bosc fosc com la gola d'un llop, això vol dir que el Gralla ja ha arribat al següent punt de control, i calculo que ens porta uns cinc minuts d'avantatge. En aquestes que el primer del grup diu que necessita un kit kat i seu sobre una pedra. Hauria d'esperar amb ells però tiro endavant perquè tinc por de perdre l'Òscar per sempre; de fet, tinc molt clar que si no el trobo al control em retiraré. La meva aventura en solitari pel bosc no dura ni vint metres, avanço gairebé a les palpentes buscant cintes blanques penjades en els arbres i no hi ha manera, ni tan sols mirant la ruta marcada pel GPS, així que dono mitja volta i comprovo agraït que el descans d'aquells quatre no ha durat gaire. Quan finalment assolim el control de Peguera (km 74.4, 15h05'), escolto una rialla inconfusible que m'omple de felicitat, el Gralla em saluda amb entusiasme i xerra animadament amb una senyora que el recorda d'un control de la Marxa Romànica de Navàs i que a més estava avisada de la seva arribada, doncs els de la síndria Wilson l'havien trucada per dir "estigueu atents que ve un corredor molt simpàtic".

Ell ja porta una bona estona aquí així que sortim abans del que hauria volgut, mentre els altres quatre resten asseguts parlant de prendre's un descans d'una hora perquè un d'ells està blanc i ja fa estona que no diu paraula. Un col·lega seu els acompanya amb furgoneta d'avituallament, així que si han d'abandonar ho tenen fàcil, potser massa i tot, les temptacions no són bones. Li comento a l'Òscar que no les tenia totes de trobar-lo al control, i em respon que a veure si estic burro o què, que m'estava esperant i que s'havia sorprès molt quan m'havia vist desaparèixer del seu darrere a l'inici del descens.

I a partir d'aquí ja està gairebé tot fet, l'única nota d'interès que queda és descobrir d'on surt el nom de Gralla. Resulta que ell abans es dedicava a la bici de muntanya i es donava ànims per a les baixades fotent crits, cosa que no em sorprèn gens, i un company el va batejar amb aquest mot que correspon a un ocell de la família dels còrvids; molt ben trobat tot plegat. I tornant a la cursa, el terreny que ens queda per davant és favorable en la major part excepte l'accés al Santuari de Queralt, al qual s'arriba per una sèrie d'interminables escales que acaben de trencar-nos les cames, però no pitjors que les altres escales que fan la baixada cap a Berga, on arribem després de divuit hores i cinquanta-tres minuts, amb el sol ja despuntant a l'horitzó. El meu sempre inestable estómac, que durant la primera hora de cursa s'havia mostrat bel·ligerant, té la increïble decència de permetre'm creuar la línia de meta abans d'haver de cagar. Estic tan cansat i adolorit que gairebé no puc ni sentir alegria, ha de passar una bona estona per entendre que me n'he sortit i que a sobre ho he fet en un temps extraordinari, i ara sí que un somriure esgotat es dibuixa en els meus llavis.

Es fa de dia ràpidament i amb el Paco i l'Òscar anem a fer un cafè a la caravana d'aquest últim, on la seva dona ja s'ha aixecat i s'ha llevat per fer-li una foto creuant la meta. Parlem d'una propera sortida a La Porta del Cel amb ells que em vindria molt bé i ens acomiadem amb una forta abraçada, perquè aquest home és extraordinari i mai ningú havia fet tant per mi en una cursa. Encara falta més d'una hora per al primer bus a Barcelona, així que m'encamino al poliesportiu a fer-me una dutxa inútil, sense sabó i posant-me la mateixa roba perquè no tinc res de recanvi, i marxo cap a la parada. Allí ja esperen un home que ha abandonat fa moltes hores i que està a totes les marxes, i un crack que ha acabat en 14h30'; i tots dos estan fins els ous d'esperar. Al cap d'una estona apareix el col·lega de 53 anys a qui no veia des del Coll de Pal, molt content per acabar i disposat a no confiar mai més en mi, perquè això d'haver acabat tan bé havent entrenat només dues setmanes no s'ho creu ningú.

Recorregut i altimetria de la cursa a Garmin Connect.

Trondheim-Bodø: El tren de l'infern

2011-05-19T11:37:00.003+02:00

23:50

Tren nocturn des de l'antiga capital fins a l'última "ciutat" de Noruega, ja dins del Cercle Polar Àrtic. M'acompanyen una motxilla descomunal de la qual pengen dues vambes mullades, uns mitjons humits que aviat han de començar a fer pudor, i un bitllet d'interrail. Vaig meditar molt al voltant de l'opció més econòmica per moure'm en aquest periple a través de Noruega, i em va semblar que poder viatjar 4 dies en un mes per 200 euros seria millor que intentar comprar per avançat places de tren en oferta que més endavant podrien comprometre la meva llibertat de moviments i capacitat d'improvisació. Especialment si es té en compte que vaig sortir de Barcelona sense una idea clara d'on i quan volia anar.

De moment, l'error està sent garrafal. Amb menys de dos dies d'antelació encara es poden comprar fàcilment bitllets miniprijs per 299 corones, uns 38 euros; i a sobre per a un dels trajectes llargs que havia de fer amb l'interrail el tren va petar i vaig haver d'afluixar 600 putes corones per passar quinze hores tancat en un autobús amb un freak que portava una maleta de Warhammer i dormia recolzant el seu cap a la meva espatlla. Per anar d'Oslo a Stavanger vaig reservar seient seguint consell del paio de la taquilla, 6 euros més per la cara en un tren amb moltes places buides. Per viatjar a Bodø em nego a deixar-me estafar de nou.

Per a la meva sorpresa, la zona de butaques del tren està força plena, i és que només ocupa un dels vagons del tren, seixanta seients en total. Després de donar una ullada em decanto per l'única finestra lliure, però no passa un minut abans que arribi la propietària per fer-me fora, i passo a seure al costat d'una vella. El seient es reclina amb un angle molt generós, sembla que dormiré bé

El tren arrenca i apareix el revisor, conversa durant un llarg minut amb un noi i l'envia a l'altre cantó del vagó. M'arriba el torn i veu que no tinc reserva, posa mala cara i diu que passi al seient 30. Cap problema, per un moment he pensat que potser estava tot ple i ja estava llest per discutir perquè no penso baixar del tren. Quan arribo a la butaca que m'han designat, però, em cau l'ànima als peus. Els números 29 i 30 estan disposats en el sentit oposat al de la resta de seients, formant un grup de quatre indicat per als viatges d'amigots, com els àrabs que ocupen la mateixa formació a l'altra banda del passadís.

Al meu costat seu el noi que abans s'ha aixecat, el molt afortunat té finestra i ningú enfront, de manera que pot estirar els peus. Davant meu, un home molt gras, amb una panxa que sobresurt 20 centímetres del nivell del pit, i una papada força considerable. Per sobre de la quarantena, se'l veu terriblement incòmode en una butaca que el té atrapat. La calefacció està posada, fa calor i li sua el front, i s'hi passa uns dits com botifarrons per netejar-lo, però pel camí remena un cabell cada cop més desordenat. El pobre resulta grotesc. Darrere del meu seient, una paret que divideix el vagó en dos sense cap funció real excepte la d'impedir que em pugui reclinar; el porquet sí pot però no ho fa, per què? El porquet té bitllet però ha triat un lloc de merda, podent com a mínim haver agafat la finestra buida que hi ha al seu costat, per què?

Són quarts d'una de la matinada i no han apagat els llums del tren. Definitivament, els noruecs desconeixen conceptes com descans, estalvi i cicles vitals. Els àrabs fan petar la xerrada. El noi del costat respira profundament mentre jau amb les cames estirades i les mans a les butxaques, tot ell encarcarat en un angle de noranta graus. El porquet mira de trobar una postura, temo que en el moment que aconsegueixi adormir-se començarà a roncar.

A fora, el cel encara no és fosc i mai no ho serà. M'espera una nit molt llarga per davant.

00:52

El porquet ha començat a roncar, marxo a voltar pel tren. Al vagó restaurant només hi ha el revisor, que seu espaterrat en una cadira al mig de la sala, controlant-ho tot. Hi ha unes butaques collonudes, buides, ens mirem i no cal que pregunti res perquè ja sé que no deixarà que m'hi quedi dormint.

Torno al vagó 4 i descobreixo que han tingut la caritat humana d'apagar els llums. Arribo al seient 30 però no hi vull tornar a seure, i m'instal·lo una mica més enrere, al costat d'un vell malcarat que dorm inclinat cap a la seva esquerra i no deixa que em posi còmode a la butaca. Em reclino i tanco els ulls, però l'amenaça latent del revisor no deixa descansar la meva ment.

El tren s'atura a Lavanger, els llums de l'andana brillen amb força i la meitat del passatge es desperta, els altres ja ho estaven. No hi ha cortines. El vell del costat estira el coll com una tortuga traient el cap de la closca i es tira un rot silenciós, d'aquells amb oloreta a menjar. Des d'aquí puc veure com el cap del porquet penja sobre l'abisme del passadís, però les seves espatlles són amples i li proporcionen un bon coixí. Arrenquem de nou, no s'ha sentit cap porta, sembla que conservaré el seient una estona més.

01:04

Una nova parada, no en puc veure el nom. Ningú baixa, ningú entra, som un tren fantasma recorrent estacions abandonades. El vell del costat seu amb el cap completament caigut cap endavant, si fos més jove el sistema nerviós el despertaria indicant que així no es pot estar, però el pobre està massa atrotinat. Premo un botonet i reclino encara més el seient El veí del costat també ho intenta i renega en veu baixa, el seu no funciona. També vells, ni ell ni l'esposa poden dormir, i miren per la finestra, però tot el que es pot veure són arbres negres passant a tota velocitat.

01:47

El tren s'atura en un altre poble de quatre cases. Entra algú al vagó i troba el seu seient ocupat per un jove amb el cap rapat, reclama al revisor i aquest obliga el skin a moure's. El paio s'acosta a la meva zona emprenyat i discuteix amb el vell de l'esquerra, el que no pot dormir. No entenc res de la discussió, però aparentment el pelat diu que aquell és el seu lloc i el senyor es nega a moure's i m'assenyala perquè jo no hauria de seure allí. Demano al noi veure el bitllet i pregunto si és el número 15. Em responen en noruec i amb males maneres. Doncs que es fotin, jo només em moure si el revisor m'hi obliga. Quan ve a posar pau, però, el que fa és emportar-se al skin a una altra banda. Que es fotin.

02:26

El vell del meu costat es trasllada al seient de darrere. "Per estar més còmode", diu. Sensacional.

03:34

Seguim aturant-nos cada dos per tres, i cada cop que obro els ulls he de mirar el rellotge perquè a fora hi ha molta llum i sembla que ja haguem d'arribar. Però no, senzillament estem avançant cap al nord i la nit comença a ser un vague record del cru hivern. Malgrat tot, les muntanyes es veuen molt nevades i plovisqueja arreu. No sé si duraré gaire temps per aquestes latituds.

El millor esmorzar

2011-04-22T13:27:00.003+02:00

A steamy appetizing smell rose from the plate: he took up the knife and the fork and, with the sharp clean action of a craftsman, cut off a corner of the toast and tomato and raised it slowly to his mouth, eating with relish and hardly noticing people sitting roundabout. Each wielding of his knife and fork, each geometrical cut of the slice of toast, each curve and twist of his lips joined in a complex and regular motion that gave him great satisfaction. He ate slowly, quietly and contentedly, aware only of himself and his body being warmed and made tolerable once more by food. The leisurely movement of a spoon and cup and saucer made up the familiar noise of late breakfast in a crowded café, sounded like music flowing here and there in variations of rhythm.

- Uncle Ernest, The loneliness of the long distance runner, d'Alan Sillitoe, p. 56

Diria que el menjar no és un tema que es tracti habitualment en la literatura, i de ben segur mai no he llegit una descripció que m'hagi fet evocar un personatge obtenint major satisfacció del seu plat. Per això, passo de traduir el deliciós esmorzar d'aquest pobre diable, perquè massa idees es perdrien pel camí.

Cas d'estudi: spaghetti alla puttanesca

2011-02-28T21:23:00.006+01:00

Coneixes una noia. És maca i té un d'aquells somriure encisadors que tant t'agraden. Sembla tímida, però no dubta a disfressar-se d'enemic d'en Batman i a estirar-se al bell mig de la ciutat amb gent que acaba de conèixer. Tres punts a favor. Aconsegueixes el seu facebook i resulta que té xicot. Vaja, una llàstima, però també una cosa menys de què preocupar-se.

Passa l'estiu, us feu amics i us acostumeu a emprendre plegats el camí de tornada a casa. Els arbres perden el seu fullam i, a les acaballes de la tardor, un dia la veus d'una altra manera. Ràpidament salten totes les alarmes, ella estima el seu xicot i tu no et pots permetre l'obertura d'un nou front emocional que fa tota la cara d'haver de derivar en una llarga i costosa guerra de desgast. Però no ets dels que atenen a raons, i aviat et trobes orbitant al seu voltant per descobrir meravellat que riu totes i cadascuna de les teves gràcies. La primera pàgina del manual diu que les has de fer riure, sembla que la cosa funciona.
I sí, en un curt espai de temps accedeix a entrar al teu llit després d'haver-li arrencat la promesa de l'entrega d'unes calces brutes. Els primers dies són de passió desenfrenada i per moments sembla que aconseguireu demostrar a una amiga comuna que és possible enamorar-se després de les primeres cent quaranta-vuit hores de coneixença. Però no, la cosa queda reduïda a una rutina de sexe i estima amistosa, periòdicament esquitxada pels tweets d'algun aspirant amb currículum de perdedor, rumors maliciosos, i llargs correus electrònics.

Ella té una gran preocupació, i és que deixis de parlar-li. Això ve motivat per la teva afició a aixecar telons d'acer imaginaris quan una relació et comença a fer mal, i perquè ella ja ha perdut a algunes persones properes a causa de malentesos. La teva resposta, sense estar especialment definida, és bàsicament que depèn de com de greu te la foti.

I entre una cosa i l'altra, us planteu a la nit de dissabte vint-i-sis de febrer. Passa el dia amb amigues i surt de nit amb una d'elles, un italià l'ha convidada a una festa. Aquest italià és amic d'un noi belga, i aquest belga és estudiant d'intercanvi i company de pis de la nostra ~~estimada~~ protagonista. Només s'han vist tres cops, però ell ja ha tingut temps de demanar-li el telèfon i convidar-la a aquest esdeveniment nocturn. Tot gentilesa, simpatia i amabilitat, ell.

Aquí és interessant afegir algunes dades, com que la teva amant (a falta d'una paraula que defineixi millor la relació) assegura detestar profundament tot allò que ve del país transalpí. La causa principal d'aquest odi és que l'home a qui ella va deixar ara s'entén amb una noia del país de la bota, i també que ella és molt espanyola i no li agrada que la gent sempre confongui les dues nacionalitats. Un altre detall rellevant és que rarament consumeix alcohol, perquè no li agrada.

Doncs bé, la cosa és arribar a aquesta festa i acceptar un beuratge misteriós els ingredients del qual els amfitrions es neguen a revelar. Després, beurà vi, cosa estraordinàriament excepcional; fumarà cigarretes de marihuana; i es servirà cubates de rom sense coca-cola, perquè té molta set i el refresc per excel·lència s'ha acabat.

I tu, pobre infeliç, la truques sortint d'un sopar perquè vols dormir amb ella, encara que saps que acollirà a la seva amiga i que ja t'ha dit "no tornarem a estar junts fins dilluns". Contesta amb veu pastosa, clarament èbria, i es repeteix en les poques frases comprensibles que és capaç d'articular. Et recita el que ha pres, i quan li falla la memòria un apuntador que no es separa del seu costat indica amb precisió quantes copes de tal o qual líquid ha ingerit. I no calla, per a tot té alguna cosa a dir. Ah, els italians, que simpàtics. I et diu que no sap què farà, fi de la trucada.

Molt bé, amb totes les fitxes ja disposades sobre la taula, comencem a reconstruir el puzle.

1. Un italià li demana el telèfon i la convida a una festa. Italians i espanyoles? Si algú pensa que vol parlar d'art barroc, que es desenganyi.
2. Ella ha estat molt interessada a saber què passaria si s'embolicava amb algú altre. Pensant en el futur, clar que sí, això està bé.
3. Una noia borratxa i un noi enganxat a ella, menjant-li l'orella. Ah, alcohol, l'ingredient perfecte, així ella pot posar una excusa al seu comportament i ell té la certesa que les seves defenses s'aniran afluixant.

Tornes a parlar amb ella una hora més tard, l'acompanyes telefònicament en el seu retorn sembrat de ziga-zagues. La seva amiga ha marxat a casa, però igualment prefereix dormir sense tu. Avui ha estat estranya tot el dia, distant, fugissera.

Empreneu un cop més el camí a la Vila de Gràcia, carregues la seva bicicleta nova, l'acompanyes al taller encara que tens altres coses a fer. Veient que no pensa treure el tema, comences l'interrogatori, disposat a seguir-lo fins que aconsegueixis les respostes que esperes, perquè tot està molt clar. Massa. La primera pregunta fa referència a la identitat de l'italià. Mentre escric això estic temptat d'acompanyar el mot que descriu la seva nacionalitat amb una pila d'adjectius pejoratius, però m'abstinc de fer-ho perquè aquí només hi ha una persona que ha obrat malament, i és ella. La segona pregunta és directa, "us vau besar?". Respon amb un "sí" sec i contundent, en l'últim gest de dignitat i decència de la jornada. Ha tingut trenta-sis hores per organitzar la seva defensa, però contra el meu silenci només és capaç de presentar aquesta qüestió, "penses que sóc una puta de merda?". Segueixo sense dir res, i al cap d'uns minuts afegeix, "deixaràs de parlar-me?".

El següent argument ja és de traca, "no entenc que t'enfadis així". Ah, vaja, potser hauria d'organitzar un castell de focs, llàstima que plogui i la pólvora estigui mullada. Després d'aquest brillant exercici d'egoisme, passem a la hipocresia. "Jo no esperava que passés això". No? De veritat? Hi ha gent que vol seguir fent creure que viu a Disney, i que quan un noi et demana el telèfon és perquè vol ser el teu amic, igual que quan t'envia deu missatges privats al dia, fins i tot des del Japó. A les persones de sexe femení en general, i a aquesta noia en particular, deixeu-me informar-vos que si un noi et parla, et demana el telèfon i et convida a una festa és perquè et vol follar. Punt. Seguim amb "no ha estat amb un qualsevol" (no, clar, us coneixíeu de fa anys) i més merda en la mateixa línia. El primer "perdó" no arriba fins la fase final de la discussió, que trist.

No ens estimàvem, no ens havíem de casar, però érem amics i només per això ja mereixo un mínim respecte. Puc entendre que es vulgui embolicar amb altres persones, però si vol disposar d'aquesta llibertat que s'asseguri de negociar-la per avançat. El seu ex va dir un cop que si ens besàvem cada dia ja érem parella, i a mi em sembla una definició força encertada. Si has d'enganyar algú fes-ho bé i procura que no ho sàpiga ell ni tampoc l'entorn. El proper cop que hagis de convertir un amic en protagonista de la teva farsa, concentra't en el glaçó de la copa, en lloc del líquid, i pensa en les conseqüències. Com quan tens pressa per deixar algú per xat o via telefònica, t'han perdut les maneres. No és el què, és el com.

Adéu.

Trenkakames 2010, tornaré per guanyar

2010-10-13T00:10:00.009+02:00

Quan vaig aterrar a Barcelona el 2 de juny de 2009, el verí de les ultramaratons ja corria per les meves venes després de debutar exitosament en els 70 km de la Ultra Licán Ray-Villarrica, a Chile. Els meus objectiu per a 2010 eren completar la Copa Catalana de Caminades de Resistència i finalitzar l'Ultra Trail du Mont Blanc, però per poder-m'hi inscriure necessitava abans sumar dos punts classificatoris per afegir-los als dos que ja tenia per haver completat la Matagalls-Montserrat 2007.

Aquell estiu estava bastant ocupat sortint de festa i el meu estat de forma deixava força a desitjar, de manera que quan un amic em va comentar que un company de feina seu estava preparant un Ironman i buscava gent amb qui entrenar vaig pensar que seria una bona ocasió per posar-me a to. El meu amic em va dir que el paio, anomenat Magí, havia quedat cinquè a la Trenkakames un any abans, un resultat amb què jo encara no podia ni somniar. Només vam compartir dues sortides perquè la diferència de nivell era abissal. El primer dia va estar força bé, corrent 15 km de nit per Collserola en què només em vaig despenjar a l'última pujada; la segona cita, però, va ser un fracàs. Vam quedar un diumenge d'agost a quarts d'onze del matí i ens vam dirigir a la Carretera de les Aigües, jo estava fatal, en ritmes de 6'-6'20" per km mentre que ell anava fàcilment un minut per quilòmetre més ràpid que jo. Aviat ho vaig veure i li vag dir que fes la seva perquè jo no podia més, però ell es va posar molt pesat i volia que forcés una mica i deixés la meva motxilla amagada entre les plantes i no parava d'insistir perquè fos més veloç. A més d'emprenyat per les seves burxades, em vaig sentir frustrat en veure que estava tan per sota d'algú en bona forma, i mai més vaig contactar amb ell.

Amb l'agitació estival vaig fer tard a les inscripcions de la Matagalls, que era la prova amb què esperava sumar els punts restants per anar al Mont Blanc, i amb el calendari de les marxes catalanes a la mà vaig veure que l'única oportunitat que em quedava era la Trenkakames. El meu estat físic havia anat millorant, però tres setmanes abans de la cursa vaig sofrir un patètic accident de bici perquè se'm va fotre una bossa de la compra enmig dels radis, bloquejant la roda, i vaig sortir volant per davant per caure fortament a terra i aixecar-me amb una dolorosíssima luxació de clavícula. A l'hospital em van posar el braç en cabestrell, que em vaig treure un dia abans de la Trenka, però durant aquell temps no vaig poder entrenar ni fer cap mena d'exercici. A la prova vaig anar amb dos amics amb la idea de caminar, i se'm va fer tan llarga que a 16 km del final vaig veure que d'aquella manera no seria capaç d'acabar i vam arrencar a córrer a una velocitat ridícula per arribar a meta perduts en la general amb un temps de 16h32'.

Aquest any he entrenat com un boig, i després de quedar entre els deu primers a la Gràcia-Montserrat i la Montserrat-Reus amb només una setmana de diferència vaig decidir que havia de guanyar la Trenkakames, doncs el perfil d'aquesta cursa s'ajusta molt bé a les meves característiques, ja que el desnivell no és exagerat (2100 metres positius) i tota la pujada es fa a la primera part del recorregut, de manera que a la segona meitat un bon baixador com jo pot aprofitar per obrir diferències.

Un mes abans de la gran cita, la Copa tornava a la província de Lleida per a la disputa de la II Circular d'Oliana. Com estava fresc després de la funesta cancel·lació de l'Ultra Fail du Mont Blanc, vaig pensar que bé podia avançar les meves ambicions de victòria i quan van donar el tret de sortida em vaig enganxar al grup capdavanter. S'encarregava de marcar el ritme un fornit corredor que lluïa a la samarreta el nom d'alguna associació excursionista d'Alcanar, i poc abans d'arribar al segon quilòmetre vaig haver d'afluixar perquè la cremor a les cames i els pulmons m'estava matant i aquell, senzillament, no era el meu nivell. Vaig trigar ben bé una hora a recuperar unes sensacions decents i després vaig remuntar fins entrar en sisena posició de la mà del cinquè, però a dues hores del guanyador, l'home d'Alcanar. Com a record em vaig endur una molesta tendinitis al genoll esquerre que m'impedia córrer fins i tot en les pujades més suaus. Per això em vaig limitar a nedar en les dues setmanes següents i vaig fer la Matagalls-Montserrat caminant, sense forçar la màquina en cap moment.

Després de la Matagalls em vaig atrevir novament a córrer, fent un parell de sessions de velocitat, cobrint 7 km amb un ritme per sota de 5'/km, però novament vaig acusar la tendinitis quan ja només restaven quatre dies per a la Trenkakames. Aquella setmana prèvia va ser especialment intensa, dormint dilluns i dimarts a l'edifici okupat de Banesto, passant dimecres sencer als carrers per la vaga general i sortint de festa dijous, tot això sentint en tot moment que alguna cosa no estava bé amb el meu genoll però sense fer-hi res, només limitant-me a comprar una genollera i confiar que tot sortís bé durant la cursa. La nit abans, però, hi havia un sopar a casa de la noia per la qual he abandonat els meus plans d'anar a fer les Amèriques; la noia que m'ha portat de cap tot l'estiu sense aconseguir d'ella res més que una agradable companyia i un deliciós somriure, un magre botí quan s'està enamorat. Després d'haver rebut carbasses un parell de cops ja havia passat el temps suficient com per tornar a conspirar per a la meva pròpia destrucció, i aquella nit la meva prioritat més alta era trobar una oportunitat per intentar fer-la meva, encara que hagués de passar despert la nit sencera. Vaig anar a casa seva sabent que em buscava la ruïna, i la vaig trobar. Així doncs, a les sis del matí caminava cap a casa, lentament i amb el cap cot, derrotat un cop més i esperant que per sempre.

El tret de sortida de la Trenkakames era a les deu del matí, i després d'haver cagat vaig pensar que era una bogeria entrar al llit per dormir menys d'una hora, de manera que vaig anar directe a l'Estació de Sants per agafar el rodalies de les 7:25 cap a El Vendrell. Volia clapar una mica, però els despertars cada cop que el tren s'aturava en una estació, alarmat per por a haver-me passat, em van privar de descans encara que al poliesportiu on estava instal·lada l'organització sí vaig poder reposar un xic. De fet, quan van arribar els companys del Club Excursionista Independent em van clavar una bona bufa a la cama i expliquen que no vaig reaccionar en absolut. Jo no tinc record d'haver perdut la consciència i, igualment, vaig obrir els ulls amb prou temps com per passar de nou pel lavabo i posar-me a punt. Havent observat en diverses curses que la gent més ràpida no porta motxilla sinó ronyonera, en vaig comprar una que ja havia posat a prova a la Matagalls amb resultat satisfactori; encara no sabia què tal aniria la cosa per córrer però en lloc d'una motxilla amb litre i mig d'aigua i altres estris inservibles estava carregant només un bidó amb 600 mil·lilitres d'aigua i uns quants gels energètics i barretes, ni telèfon portava!

Concentrat gràcies a la infinita relaxació que dóna l'esgotament de no haver dormit, em vaig situar immediatament rere els grallers que ens havien de conduir caminant als afores del poble i vaig ser el primer a arrencar quan ens van obrir pas. El meu lideratge de la cursa va durar cinquanta metres exactes, i després un seguit de corredors em va començar a avançar lentament, sense que cap d'ells semblés gaire preocupant. Quan ja havia caigut fins el setè lloc, un altre em va passar com un llampec, i desolat vaig contemplar la seva samarreta vermella on hi deia AE ALCANAR. Vaja, amb aquest home aquí al millor que podia aspirar era a la segona posició. Quina desgràcia, saber-se derrotat quan encara no has cobert el primer quilòmetre. A diferència del que havia fet un mes abans, però, l'home d'Alcanar no va seguir endavant amb el seu ritme fulminant sinó que es va quedar a roda d'un altre paio que anava de blanc. Vaig pensar que si algú tan agressiu considerava que aquell era un bon ritme això volia dir que a aquest tampoc no el podria guanyar, i mentalment vaig endarrerir un cop més la meva posició màxima possible, tercer. Ja no poda deixar-me vèncer per ningú més si volia pujar al podi.

El ritme era molt ràpid, jo vaig fer els primers mil metres en 5:20 mentre que el duo capdavanter havia invertit uns quaranta segons menys; entre nosaltres, una desena de corredors. No em vaig posar nerviós perquè sabia que estava anant al màxim de les meves possibilitats i que alguns dels que corrien per allí s'estaven deixant endur pels animals de davant. Per quan vam haver arribat al primer punt de control, a la platja de Sant Salvador (km 6), jo ja havia caigut fins el quinzè lloc. Les meves sensacions eren bones tot i seguir corrent en ritmes d'entre 4:55 i 5:30, i escoltava més d'una respiració agitada. Vaig pensar a recomanar calma, però realment no m'haurien fet cas i era millor deixar que aprenguessin la lliçó ells solets mentre es quedaven enrere. La gent acostuma a córrer sobreexcitada durant els quinze o vint primers quilòmetres, i pujades salvatges que més endavant faran caminant es prenen el luxe de córrer-les, greu error. L'exemple més patent d'aquesta actitud inconscient el vaig veure abans d'arribar al primer avituallament, a Sant Vicenç de Calders (km 11), precedit d'una rampa inhumana amb un pendent màxim que ha d'estar al voltant del 30%. Tots els inconscients van arribar al control rebentats i amb ganes de fer provisions abundantment mentre jo omplia el bidó, menjava un grapat de fruits secs i marxava amb un tall de meló a la boca, sense haver perdut ni un minut.

Es sortia de la zona urbana amb un descens tan acusat com ho havia estat la pujada, i si abandonaves l'avituallament amb les mans o la panxa plenes de menjar no en podies treure el màxim rendiment. Aquí deixàvem la pista i entràvem en un corriol estret que pujava per la Serra Pedragosa, que feia honor al seu nom amb un camí ple de pedrots. Per primer cop a la cursa em trobava en un tram d'ascens constant i vaig començar a caminar. El pas de córrer a caminar té dues grans implicacions, a nivell físic s'utilitzen altres grups musculars i les meves cames van agrair força el canvi ja que els primers 12 km havien estat rapidíssims, i a nivell psicològic comences a divagar doncs no has d'estar plenament concentrat en mantenir un ritme constant degut a la irregularitat del terreny.

Així, la meva ment es va entregar a la penitent tasca de reconstruir la nit anterior, una vegada i una altra, buscant un escenari en què jugant les meves cartes correctament hauria acabat guanyant la partida. El procés no va reportar cap gran conclusió, doncs per primer cop en aquesta història l'objectiu se'm va escapar de les mans per la incòmoda presència d'elements externs, amics que no van saber trobar lloc millor per passar la nit que el menjador contigu. De totes maneres, em puc remuntar a altres tardes i nits crucials i trobar desenes de moments en què l'hauria d'haver besada. La cosa estava massa perduda com perquè una sola nit hagués canviat el curs dels esdeveniments, però hauria donat qualsevol cosa per jaure amb ella fins trenc d'alba.

Entregat a les meves cabòries, vaig arribar en un obrir i tancar d'ulls a l'Ermita de Sant Antoni i ni tan sols havia estat conscient del pas per Albinyana. Allí hi havia un control en el qual vaig enxampar el sisè i el setè després d'haver-me desempallegat d'un parell de rivals més durant la pujada. Érem al km 19, s'acabaven de complir les dues hores de cursa i els líders havien passat per allí divuit minuts abans. La guerra encara no estava perduda, doncs aquells números entraven dins dels meus càlculs més èpics. Somniant despert, jo assumia que podia perdre un minut per quilòmetre fins arribar al punt més alt de la cursa amb un retard de 40', i a partir d'allí començar una persecució suïcida que m'havia de permetre eixugar tota la diferència baixant 1'/km més ràpid que els meus rivals per caçar-los als últims cinc-cents metres i esmicolar les seves esperances amb la meva superior punta de velocitat. Aquestes palles mentals són força habituals en mi, i és que quan no m'interessa el que diuen els meus interlocutors o ballo sol en una discoteca, sovint desconnecto i deixo volar la imaginació per acabar sempre pensant en l'Ultra Fail du Mont Blanc, curses pel desert o guanyar muntanyoses etapes del Tour amb atacs en solitari a setanta quilòmetres de meta i amb l'infern desfermat sobre el meu cap; vist que això no està al meu abast, una remuntada llegendària en una ultramarató local tampoc no sona gens malament.

El meu pas per l'avituallament va ser de nou testimonial, i vaig sortir d'allí ja en sisena posició. Van passar quilòmetres abans d'albirar el cinquè classificat, corrent per camins amples en un altiplà sense arbres que oferissin refugi contra el sol i després passant per Masarbonès (km 27), on hi havia una nova zona de refrigeri en què vaig agafar un entrepà de formatge que em vaig menjar corrent perquè el de darrere acabava d'aparèixer. Les meves prestacions em seguien fascinant, mai abans no havia estat capaç d'endrapar en marxa res que no fos una digestiva barreta de cereals. El següent poble era Masllorenç, i una mica més endavant la urbanització de Mas Mateu (km 34), on vaig guanyar un lloc més a la classificació. En aquest moment ens havíem plantat ja a la part més dura del recorregut i vaig començar a sentir les cames molt pesades, producte no pas de l'esforç realitzat fins el moment, que no era per tant, sinó de la falta de descans. Res més lluny de la meva intenció que afluixar el ritme, està clar, així que vaig seguir avançant en solitari i vaig albirar una samarreta blanca en la llunyania. Allò era dur, sí, però també era la part més bonica de tot el recorregut, pujant per la cresta de la Serralada Prelitoral, amb pronunciats descensos boscosos a banda i banda i una molt generosa vista de la comarca. Quan vaig tenir més a prop la samarreta blanca, vaig veure que l'home que anava davant meu era el corredor que havia fet de llebre per a la màquina d'Alcanar. Això era cosa bona, perquè en un control anterior m'havien dit que davant meu avançaven plegats, i una persecució contra un grup organitzat hauria estat molt més complicada.

Tenia moltes ganes d'enxampar-lo, i m'hi vaig acostar fins una distància en què un curt canvi de ritme hauria estat suficient per arribar a la seva alçada, però d'alguna manera ell semblava notar-ho i aleshores recuperava una cinquantena de metres que l'allunyaven de mi. Després de molt pujar vam anar a petar a una zona de grans roques, favorable als grimpaires que com jo se senten a casa en el mateix lloc que ho fan les cabres munteses, però allí tampoc no va caure perquè per molt que jo anava més ràpid i m'hi acostava, de tant en tant em posava a caminar perquè estava cansat i l'altre seguia amb la seva velocitat de creuer i es tornava a allunyar. Afortunadament, vam anar fent camí fins el següent avituallament i allí el vaig poder encalçar, a l'església de Sant Miquel (km 42, 5h01'), el punt de control que marcava l'equador de la cursa.

Durant la persecució havia vist ja al tercer classificat, uns quatre o cinc minuts per davant nostre, i entrava dins de les previsions trobar-lo a l'avituallament quan nosaltres hi vam arribar; el que mai hauria esperat, però, és que també hi hagués el segon. I menys encara que fos la màquina d'Alcanar! Al·lucinant. El paio renegava assegut en una cadira i va dir que es retirava mentre jo feia esforços per contenir les ganes de saltar d'alegria. En quant vaig veure que el que abans era tercer reprenia la cursa vaig sortir darrere seu. El següent tram era una pujada molt salvatge que no arribava als dos quilòmetres i que ens havia de portar primer a La Creu i després a la Talaia del Montmell, així que vaig pensar que podia deixar-me guiar per aquest home fins que comencés la baixada. Li vaig preguntar com anava i es va negar a respondre, i entre aquest lleig i que anava lent doncs ell havia estat menjant molta més estona i encara tenia la boca plena, vaig decidir deixar-lo enrere per no tornar-lo a veure més. I d'aquesta manera vaig passar per La Creu en segona posició, i em van informar que el meu retard respecte el primer classificat era de tan sols onze minuts. Uf, quina meravella, en cap cas havien estat tan optimistes les meves previsions, i ara confiava que les diferències se seguissin reduint com havia estat fent fins aleshores.

De camí a la Talaia em va acompanyar un simpàtic fotògraf que em va comentar que fa uns anys un paio s'havia retirat al km 70, liderant la cursa amb 45' d'avantatge, perquè se sentia sol. No ho podia ni creure, jo hauria donat qualsevol cosa per ser primer encara que fos amb un sol minut, i la idea d'abandonar per soledat... No sé, aquest home devia haver estat molt protegit durant la seva infantesa o havia tingut algun trauma amb la foscor.

I va arribar per fi la baixada, el terreny on jo sóc tan bo i em menjo a la gent amb patates i corro tan ràpid que trec fum pels peus i bla bla bla. 7'36", 9'42", 9'21", ja sóc a l'avituallament de Sant Marc (km 45) i la diferència amb el primer segueix sent de 10 minuts. Reprenc la marxa però no sóc capaç de sostenir un ritme ràpid: 6'18", 7'06", 9'16", 7'44", 8'46", 5'58", 5'26", 5'27", 6'22", 9'00", 7'13", 5'58". Em planto a Aiguaviva (km 57) amb l'esperança que allí em diguin que el primer ha gosat menjar una de les estupendes botifarres que són marca de la casa d'aquell avituallament, però encara no han preparat els estris de cuina, doncs és massa aviat, i encara va deu minuts per davant meu. 600 segons que no sóc capaç de recuperar, i m'abandono una mica perdent dos minuts en menjar alguna cosa i recuperar forces mentre xerro amb la simpàtica mare de la Trillina.

Estic molt cansat, i després de 17 km de persecució infructuosa començo a assumir que la victòria és impossible. Per acabar-ho d'adobar, tal com jo surto per una banda del control, una parella de corredors entra per l'altra, sent un d'ells el meu vell amic de la samarreta blanca. Això sí que no, penso vendre molt cara la meva pell i surto esperitat en direcció a la carretera, per camins que ja no conec perquè un any enrere els feia de nit. Entro en una zona de tobogans, de muntanya que puja i baixa i no deixa anar gaire ràpid, però puc arribar al Mas Bartomeu (km 62) sense ser atrapat. El solitari encarregat de segellar la targeta dels corredors diu que encara estic cedint 10 minuts, i que l'altre portava millor cara, però que deia estar marejat. Ah, per fi un xic d'esperança.

Encaro el següent descens amb renovat entusiasme, revifant durant una estona les meves palles mentals sobre un desig de victòria insaciable; no és d'estranyar que sigui insaciable si mai no he guanyat res, però aquella setmana havia acabat de llegir per tercera vegada Slam Dunk, un manga que estimula sobre manera els meus deliris de grandesa atlètica. De totes maneres, ni les falses esperances, ni els dibuixos èpics ni el meu ego descomunal són encara capaços d'enfrontar-se a la dura realitat dels límits físics, i per ser més concrets a la terrible inestabilitat tectònica del meu estómac. Es veia venir des de feia hores, i enmig d'una baixada molt pronunciada que m'havia de servir per guanyar terreny, vaig parar a cagar. caca caca caca caca caca mig minut caca caca caca caca caca un minut caca caca caca caca caca EMPENY HÒSTIA! caca caca paper paper caca paper caca caca caca paper paper pipi dos minuts i au tornem-hi.

Només hi havia cinc quilòmetres entre els dos controls, així que les diferències no podien haver canviat gaire, però a la Plana de Cal Gasó (km 67) em van dir que el primer ja feia 15 o 20 minuts que havia passat per allí. També van dir que jo portava un colló d'avantatge respecte el tercer, doncs des d'allí podien veure la pujada i no calia que em preocupés gaire. Això no m'ho vaig acabar de creure massa però per si de cas vaig pensar que no estaria de més perdre'm una mica per comprovar si estaven errats o no. I efectivament, jo l'havia encertada, doncs quan vaig tornar enrere m'acabaven d'avançar, altra volta l'home de blanc! Ens vam llençar a un nou descens, i passats cent metres des del control hi havia un noi amb una samarreta fosca emboscat entre la malesa que va agafar i es va posar davant del segon, com per marcar-li el ritme. "Ets el primer o només un fan?", vaig preguntar jo sense entendre bé la situació. "No, només sóc amic seu", i dit això em van deixar passar perquè els devia semblar que els estava trepitjant els talons. En realitat, en aquell moment la meva derrota psicològica era total i absoluta, i difícilment hauria estat capaç de seguir-los davant l'amable possibilitat de renunciar a tot i posar-me a caminar una bona estona. Quan es van fer a un costat, però, vaig pensar "HAH, il·lusos, ja m'heu vist prou!" i em vaig llençar muntanya avall empassant-me una tremenda rialla diabòlica.

5'44", 5'48", 6'07", 6'20", 6'52" i 7'05". El terreny ha planejat fins la Casa Murada (km 74) i ara ja no queda res, només set quilòmetres més, de manera que em permeto el luxe de menjar un donut i xocolata, tot i que el meu estómac fa estona que s'ha declarat en vaga però crec que és just que endrapi aquestes llaminadures després del bon comportament en l'últim parcial. Camino fins el pont que creua l'AP-2 i allí uns ciclistes em diuen que espavili, que dos paios acaben de sortir del control. Em giro i allí estan, el de blanc i la seva llebre; lògicament en una cursa com aquesta el reglament ni tan sols contempla aquesta possibilitat, però a l'Ultra Fail du Mont Blanc està prohibit que algú extern a la competició et marqui el ritme.

Puc encara entregar dos bons quilòmetres més, en 5'53" i 6'36", però el meu cos es comença a apagar amb la caiguda de la nit. Sóc al quilòmetre setanta-sis, han passat nou hores i quaranta minuts des de l'inici de la cursa i no he dormit en les últimes trenta-sis hores. Necessito caminar, m'ho mereixo després d'aquest esforç tan descomunal. Camino. Ah, quin plaer, però no em puc despistar gaire. Dos-cents metres, potser? Sí, això estarà bé. Miro enrere, no els veig, i arrenco de nou. Tot el meu organisme clama per un nou descans, però no seria correcte, així que apreto les dents i espero que el rellotge soni de nou indicant la marca quilomètrica. 7'07". I estic tan cansat... Camino de nou, visualitzo la línia recta i tanco els ulls. La sensació de pau absoluta no dura més que uns segons, el meu estómac rugeix de nou. Ara? De veritat, ara!? Sí, l'hora de cagar és sagrada i no admet demora. Aquest cop ja passo olímpicament d'amagar-me i planto les meves excrecions al bell mig del camí durant un minut i trenta-un segons. No ha aparegut ningú, cal arrencar a córrer de nou. 7'44".

Au, va, caminem una miqueta més, tanquem els ulls. Que difícil es fa seguir endavant quan estàs esgotat i et pesa tot, però crec que moriria del disgust si fos avançat ara, després de tants quilòmetres i tantes hores en segona posició. Ja no sóc jo el que avança, és el meu esperit competitiu, cultivat durant hores de somniar despert en què fins i tot m'he permès imaginar un Ultra Fail du Mont Blanc de patiment enganxat al llegendari Kilian Jornet per després batre'l a la línia de meta. Definitivament, mai seré capaç de córrer tot el que imagino, però com a mínim acabaré segon aquí, a la Trenkakames. 7'54".

Ja es veuen els llums d'El Vendrell, però per arribar-hi abans s'ha de creuar un prat i aquesta no és tasca fàcil sense disposar d'il·luminació. En què pensava jo quan he sortit de casa sense frontal? No sé pas què hauria estat de mi si m'hagués fet mal la cama, i en tot cas aquest prat l'he de fer caminant perquè el terreny és massa irregular i em puc deixar els turmells a cada passa. Arribo a l'altre extrem i ja puc veure les llumetes dels meus perseguidors; ells no saben on sóc jo però no cal deixar que s'il·lusionin. Corre! 7'48".

El rellotge ha fet BIP per vuitantena vegada i ja sóc als carrers de la ciutat. Recordo que l'any passat el pas per la zona urbana es va fer llarguíssim, però aleshores jo havia deixat de ser persona feia molts quilòmetres, costa creure que hagi millorat tant, com també costa creure que l'home de blanc no hagi d'aparèixer d'un moment a l'altre i per això no puc parar de girar-me. 6'28".

Ja està, per fi sé on sóc, el poliesportiu és aquí mateix. Només resta un últim esforç que gairebé no ho és gràcies als aplaudiments de la gent. Aturo el cronòmetre i sóc conscient de fins quin punt l'esforç ha sembrat de contorsions el meu rostre. Bé, això ja ha acabat. Han estat deu hores i vint-i-nou minuts contra els sis-cents minuts del vencedor i dos per davant del tercer. Alguns em diran després que potser si hagués dormit ho hauria aconseguit, però jo penso que difícilment ho podria haver fet millor avui, i l'alegria pel segon lloc és enorme. L'any que ve ho serà més, l'any que ve tornaré per guanyar.

Okupació del Banco Español de Crédito a Plaça Catalunya, buit informatiu i censura

2010-09-27T16:00:00.000+02:00

Des de la tarda de dissabte aquesta pancarta penja de la façana d'un dels edificis més emblemàtics del centre de la ciutat, l'antic Hotel Colón, que fa cinc anys que està desocupat a l'espera de la reconversió en hotel de luxe. Sense entrar a valorar conceptes legals, només per l'audàcia de l'acció, al centre neuràlgic d'una Barcelona amb els carrers plens de gent amb motiu de les festes de la Mercè, l'okupació de l'edifici mereixeria ser notícia de portada a tots els mitjans locals. Malauradament, els nostres diaris són esclaus del sistema i estan passant olímpicament de l'esdeveniment per dedicar les seves primeres planes a assumptes de gran rellevància per a la societat com els jugadors del Barça abraçant-se (La Vanguardia, diumenge), una senyora recollint un premi cinematogràfic a Donosti (Avui, diumenge), o la molt original foto del Piromusical (El Periódico, dilluns).

Abans, se'ns pixaven a sobre i deien que plovia; ara, directament, no diuen res. Jo vaig ser ahir a la seu del Moviment del 25 perquè volia veure com estava organitzada la cosa i fer fotos; ja que hi era, em vaig quedar a l'assemblea i em va agradar molt el que vaig sentir. Per això, avui hi tornaré i tinc la intenció de quedar-m'hi a dormir. Si voleu saber més coses del actes organitzats podeu entrar al facebook de la generació precària (la nostra) o al twitter de la Mercè Precària.

Si penseu que la vaga ha de servir d'alguna cosa i té un significat més enllà de no anar un dia a treballar, estic convençut que us agradarà passar per aquí.

Segmentant

2010-09-23T11:09:00.000+02:00

Un dels mals endèmics d'aquest blog ha estat la seva erràtica línia editorial, només cal donar un cop d'ull al núvol d'etiquetes dels temes per veure que aquí s'escriu de qualsevol cosa que no tingui relació amb l'anterior. Abans dedicava més temps a llegir bajanades d'internet i compartir-les per aquí acompanyades de les meves divagacions; ara això ho faig a través de twitter, que em fa perdre menys temps. Últimament, aquí només hi ha cròniques interminables de les meves ultramaratons i rajades contra la premsa i la societat, i així seguirà sent.

Ara, gràcies a la insistència del Jordi, he obert un compte de posterous on intentaré penjar fotos regularment, amb no gaire més de quatre línies d'acompanyament per no inflar gaire el cap al personal. Fa anys que m'agrada la fotografia, encara que no en tingui puta idea, i gràcies al nou blog he recuperat el costum de portar la càmera compacta sempre a sobre per captar les imatges absurdes i la gent jarta que tant abunden en aquesta ciutat. Per tant, si voleu una dosi diària del meu dubtós talent us podeu fer seguidors de patillades - imatges que reflecteixen la demència urbana.

Matagalls-Montserrat 2007

2010-09-18T13:11:00.006+02:00

A les 17:07 em toca creuar la línia de sortida de la Matagalls-Montserrat, la mateixa prova que fa tres anys va ser el meu primer contacte amb les caminades de resistència. Aquest cop hi participaré amb tres debutants en la distància, el meu cosí, el meu germà i el meu pare, i el meu únic objectiu és fer que aquest últim creuï la línia de meta en menys de 24 hores, viu o mort. Em pregunto si, quan ja no falta res per l'inici de la marxa, senten el mateix que sentia jo aleshores, una mescla d'excitació amb un pànic demencial, tot i que al final les coses van sortir bastant bé com podeu llegir a la crònica de l'esdeveniment.

El que més gràcia em fa quan miro enrere és la poca idea que tenia del funcionament d'aquest tipus de proves de muntanya i la quantitat de pes mort que portava a la motxilla :P

Mendigos en España

2010-09-06T21:53:00.005+02:00

- Creo en el intercambio voluntario que es mutuamente beneficioso. En que la dignidad espiritual surge de construir la propia vida sobre el propio esfuerzo, y de intercambiar los resultados de esos esfuerzos en la cooperación mutua con toda la sociedad. En que el símbolo de esto es el contrato. Y en que nos necesitamos mutuamente para lograr el más amplio y beneficioso intercambio.

- Fantástico - espetó Tony -. ¿Y qué me dices de los mendigos en España?

- ¿Los qué?

- Caminas por las calles de un país pobre como España y encuentras un mendigo. ¿Le das un dólar?

- Es probable.

- ¿Por qué? Él no está intercambiando nada contigo. No tiene nada para intercambiar.

- Lo sé. Por amabilidad. Por compasión.

- Ves seis mendigos. ¿Les das a todos ellos un dólar?

- Es probable - repuso Leisha.

- Sin duda. Ves cien mendigos y no tienes el dinero que tiene Leisha Camden. ¿Les das un dólar a cada uno?

- No.

- ¿Por qué no?

Leisha hizo un esfuerzo por conservar la calma. Pocas personas podían hacerle interrumpir una comunicación de la red; Tony era una de ellas.

- Sería demasiado para mis propios recursos. Mi vida se basa en los recursos que obtengo.

(...)

- ¿Qué me dices si caminas por esa calle de España y cien mendigos quieren un dólar cada uno, tú se lo niegas y ellos no tienen nada para darte pero están tan corroídos por la ira que les provoca lo que tú tienes que te derriban, te lo quitan y luego te golpean por pura envidia y desesperación?

- Beggars in Spain, de Nancy Kress, pàgina 90

Aquesta conversa, que dóna a entendre ben clarament què pensen d'Espanya a l'altra banda de l'Atlàntic, resumeix el concepte central d'aquesta fantàstica novel·la, guardonada amb els premis Hugo i Nebula en la seva versió curta (el llibre I) i finalista en la versió llarga (llibres I-IV). Aquesta obra de ciència-ficció especulativa ens situa a l'any 2008 en uns Estats Units en què són possibles les modificacions genètiques a la carta abans del naixement dels propis fills. La protagonista, Leisha Camden, correspon a la primera generació de nens Insomnes, nascuts sense la necessitat de dormir, cosa que amb juntament amb un perfeccionament d'altres capacitats mentals fa que ella i els seus siguin molt superiors en qualsevol treball o esport. Això aviat farà que siguin vistos com una amenaça per la resta de la població, i és aquí on Nancy Kress traça una complexa història de pors, enveges i guerres de poder en una societat que tot i ser molt avançada segueix reaccionant a les diferències amb la mateixa hostilitat que ho ha fet al llarg de la història. Les possibilitats presentades per l'autora són d'allò més interessants i els personatges estan molt ben desenvolupats, podent veure els canvis en la seva personalitat al llarg del temps, doncs els fets transcorren al llarg de més de setanta anys; de lectura fàcil, és molt recomanable per a qui estigui interessat en utopies i distòpies socials.

Ultra Trail du Mont Blanc 2010 Ultra Fail du Mont Blanc

2010-09-01T09:00:00.005+02:00

La course est arrêtée. Aquesta sembla ser la part central del missatge que incansablement repeteix per megafonia un home. Fins on arriba la meva limitada comprensió del francès això significa, literalment, que la cursa està aturada. En el moment em sembla una idea raonable, doncs la resta de competidors s'està prenent aquest primer avituallament amb calma, i un petit repòs sense pensar que cada segon que resto aturat m'avancen deu corredors em vindrà de conya. Ha estat plovent amb intensitat durant les dues primeres hores de cursa, i encara cauen gotes, però la meva samarreta comença a estar seca i només tinc els peus lleugerament humits; una mica de brou és tot el que necessito per sentir-me com nou. Hem cobert 21 dels 166 quilòmetres del recorregut, tot va bé. El dolor és passatger, la glòria és eterna.

La veu segueix repetint el mateix missatge, una vegada i una altra, i a força d'escoltar capto noves parts de la transmissió, o me les invento. O això vull pensar. Diu que cal esperar al poliesportiu, que des d'allí sortiran autocars per repatriar-nos a Chamonix, i que si algú pot anar-hi pel seu compte millor. Per què coi hauríem de voler tornar a la línia de sortida després d'haver recorregut només vint-i-un quilòmetres? Des de megafonia esmenten el Col de la Seigne, que hem de coronar al km 60, i també citen la nefasta previsió meteorològica. He menjat pa, embotit i formatge, he begut sopa i beguda energètica, i he omplert la bossa d'aigua de la motxilla; estic preparat per continuar. Per què segueix aturada la cursa?

Han passat cinc minuts d'ençà de la meva arribada al punt de control de Saint Gervais, i ningú s'ha mogut d'aquí mentre més corredors segueixen apareixent. Sento parlar català darrere meu i els demano si saben què està passant. S'ha acabat. Què? La meva ment bloqueja el missatge. S'ha acabat, repeteixen amb un somriure amarg. La course est arrêtée. Fa estona que m'ho estan dient i no ho he volgut entendre. Tinc la pell de gallina i els ulls humits i vidriosos. Hi ha massa preguntes, però ningú té respostes. Com? Quan? Per què?

Hi ha hagut una esllavissada al Col de la Seigne. Una noia conta que sa mare l'havia trucada hores abans perquè al temps de TV3 havia sortit que havien hagut d'evacuar un poble prop de Chamonix. I algú diu que ja ho sabien tot des del principi, que ens han fet sortir per no tornar-nos els calés de la inscripció. Per a això porto tot l'any entrenant? Per a això he corregut 1700 quilòmetres des de gener? El més important és la seguretat dels corredors, diran unes hores més tard en conferència de premsa. Això no és la Cursa del Corte Inglés, senyors, això és una ultramarató al voltant del massís del Mont Blanc, el cim d'Europa. Ja fa una setmana que estaven anunciades les pluges torrencials, aquí la meteorologia és una ciència exacta de la qual depenen el turisme i l'alpinisme. De veritat no han tingut temps per preveure un recorregut alternatiu? En quin moment s'han cregut amb l'autoritat suficient per decidir que no estem preparats per enfrontar-nos a les inclemències de la muntanya? Què els ha fet pensar que no sabíem on ens estàvem fotent? El principal patrocinador de la competició és The North Face, que no sap donar exemple del seu lema grandiloqüent, NEVER STOP EXPLORING. Els exploradors de veritat no es fan enrere a la primera adversitat.

M'acosto a l'arc d'entrada de l'avituallament per veure la gent que encara arriba, concentrada i amb cara d'esforç, sense saber que això ja no té sentit, que ens han expulsat del nostre somni. Al meu costat, un grup de japonesos, un dels quals llueix la bandera imperial a la motxilla i plora desconsoladament; em cau l'ànima als peus. Han vingut de l'altra punta del món per a res. Trobo un company de la Gràcia-Montserrat que em saluda amb entusiasme, ni ell ni el seu amic s'han assabentat encara que estem fent el paperina sota la pluja, disfressats d'esportistes, mentre un francès sentencia les nostres il•lusions amb un discurs monòton però implacable. Els explico el que ha passat, o per ser més justos allò que sé, perquè encara no hi ha hagut cap comunicació oficial que no sigui en francès, sembla que els organitzadors confien que els corredors arribats des de cinquanta-set països dominin la llengua dels amants del pa. Obren els ulls com plats i no els cau la mandíbula a terra perquè encara són joves i la tenen ben encaixada. El meu col•lega diu que té ganes de plorar i se'n va. El seu amic resta dempeus, amb la mirada perduda, sense articular paraula.

Exerceixo de missatger de l'apocalipsi amb els coneguts que vaig trobant, perquè ningú sap res, ningú entén res. Hem vingut a córrer, i ni tan sols hem tingut l'oportunitat de cansar-nos. No ho puc creure, tant temps d'espera, tants somnis i tantes il•lusions arruïnats. Rebregats i després llençats a un terra mullat i fangós, sepultats sota un allau de covardia dels organitzadors. M'allunyo una mica per trucar als pares i sec en una escala, sol i desconsolat, sota la pluja. Les llàgrimes finalment comencen a travessar-me les galtes per unir-se a les gotes que segueixen caient d'un cel fosc com la gola d'un llop. La course est arrêtée.