POBLE INSUBMÍS

Que se m'empassi la terra

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Fri, 18 May 2012 13:45:00 +0000

&amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;If you can not see this chirbit, listen to it here http://chirb.it/sD5Ods&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;gt;

Les agències d'informació parasitants de la corrupta administració "pública" d'aquesta xoricràcia xarcutera (antics sindicats) han convocat novament la massa de pizza docent per al proper dimarts, dia 22 de maig, en una altra de les mobilitzacions obsoletes i estèrils que no pretenen res més que fer valer el "dret sindi-untal" concecit per l'administració pel qual aquesta els cedeix la gestió del ramat en determinats dies de l'any a canvi de més pau social i més indigència intel·lectual en forma de pancartes, xiulets, batucada, globus, etc.. Em sap molt greu haver de confirmar el que, periòdicament i a causa d'esdeveniments com aquests, fa anys que vinc dient: Sento vergonya d'aquest inexistent col·lectiu de pandereta i mofa amb el qual, circumstancialment, m'he especialitzat a conèixer únicament aquelles persones que valen la pena de conèixer.

La convocatòria del proper dia 22 serà un autèntic èxit o fracàs (depèn de com es miri) i ho serà per diferents motius, per més que hi hagi molta gent que cregui que la seva participació "és un termòmetre per poder anar apretant més i més", paraules textuals que poden llegir-se en fòrums d'internet que, si no fos perquè es tracta de fòrums d'ensenyament, semblaria que estiguessin escrites per teletubbies retardat-mentals, amb tots els meus respectes pels qui tenen la desgràcia de patir alguna deficiència psíquica. No haver après a identificar, encara a dia d'avui, qui està apretant a qui, és tant greu com el fet que els nefastos sistemes educatius d'aquest país en els últims 80 anys necessitin d'aquest tipus de perfil de docents per adoctrinar els fills de la massa a les escoles del sistema.

El principal èxit o fracàs cal trobar-lo en el fet que les condicions laborals es troben en un procés de degradació tant acusat que els docents es troben massa ocupats en treure's els ulls els uns als altres per una plaça en propietat, una comissió de serveis, una confirmació de la direcció per continuar treballant el curs vinent, etc. Com veieu, l'individualisme més furibund s'estén de forma completament desbocada i accepta com si res els preceptes bàsics de la nefasta Llei d'Educació de Catalunya i el seu Decret d'Autonomia de Centres. Aquest és el principal motiu pel qual aquest campi qui pugui, aquesta mostra empírica de la societat de merda en què vivim, no farà el més mínim cas al clam interessat dels sindi-untats dimarts vinent. Bona part d'aquesta mediocritat individual es troba especialment preocupada per salvar el seu propi cul, com si les restes del que queda de l'ensenyament públic fossin una garantia de res. Ahir, en una xerrada en un institut de Barcelona, encara es va sentir el mantra de la feina per sempre, per a tota la vida. No entraré més en detall a explicar-vos la vergonya aliena que em van provocar bona part de les interevencions majoritàriament mogudes per interessos personals que vaig escoltar, perquè els trossos de carn utilitzats pel sistema no mereixen ja, a dia d'avui, que d'altres perdin el temps amb ells, així com tampoc s'ho mereixen els lectors d'aquest bloc.

Per altra banda, cada vegada és més la gent que deixa de creure en aquestes masturbadores al servei de l'administració, amb càrrecs de personal funcionari amb plaça ben consolidats, al servei de la mateixa corrupta i criminal administració amb la qual asseguren enfrontar-se a les meses sectorials de la funció "pública". M'agradaria ser present com a ens invisible en una d'aquestes meses per comprovar, in situ, la pressió que suposadament fan a l'administració els mateixos les butxaques dels quals en depenen d'una forma tant directa. També cal tenir en compte les conseqüències de la societat del deute, que ha deixat milions de víctimes lligades al pagament d'hipoteques, préstecs personals, etc. moltes de les quals prefereixen fer els "sacrificis" que calgui per tal de no enviar a prendre pel sac el contracte d'esclavatge que van signar, en el seu moment, enganyades pel regne de l'usura. Aquestes persones, com qualsevol treballador d'aquest país que no ocupi un càrrec polític, un càrrec de confiança o qualsevol càrrec a dit o per recomanació institucional, poden quedar-se en qualsevol moment sense feina, si no ho estan ja, per tant, la seva por com a víctimes de la "cultura" del deute i la seva inherent voluntat de control social està deixant de tenir cap mena de sentit, si és que mai n'ha tingut.

Ja no es tracta de no perdre diners, doncs estan estafant igualment i en la quantitat que volen a tota la societat, sinó d'anar a per feina. No anar a treballar un dia no és fer vaga: És perdre el temps i, el que encara és pitjor, és un fort cop a la dignitat i a l'autoestima, en definitiva, de tota persona. L'última vaga que van convocar els, llavors, sindicats de la funció pública va tenir lloc fa poc més d'un quart de segle. Únicament es coneixia el dia del començament de l'aturada i s'ignorava el seu perllongament en el temps (una setmana, quatre setmanes o tres mesos). Es van aconseguir importants fites laborals, drets que, en el darrer quinquenni 2008-2012, s'han anat pulint de tal manera que avui ja no existeixen. Com podeu observar, la fàcil i típica proposta sindi-untada a tot plegat és comunicar als docents que deixin d'anar únicament un dia a la feina per a què cadascú netegi la seva il·lusa i ingènua consciència, d'aquestes que pensen que així encara és possible anar enlloc, una proposta que té com a principals objectius registrar formalment per als anals de la història un altre suposat intent de canviar el no-res davant l'opinió pública alhora que continuar garantint l'amnèsia social (anomenada també com a pau social) a la partitocràcia a canvi de prebendes de mariscada als seus representants principals (CCOO, USTEC, ASPEPC, UGT, SPS, etc.), així com de favors laborals als seus afiliats més "il·lustres".

"Salvem... el nostre cul", seria un lema adequat per als membres de la casta sindi-untal.

Cal desparasitar urgentment les organitzacions sindi-untades al servei de l'administració, convertides en simples agències de notícies o, en el millor dels casos, destruir-les per crear-ne de noves, en absolut viciades. Si, com a mínim, el poble aconseguís això, llavors els sindicats convocarien tothom a VAGA (el país sencer) i s'aturaria tot indefinidament, obligant l'administració a negociar les condicions de la classe treballadora en lloc de les seves pròpies condicions. Malauradament, els seus lligams actuals impedeixen preveure cap mesura al respecte, encara que els salaris més freqüents s'enfonsin per dessota els 500 euros al mes, que tot arribarà. Serà llavors quan el salari d'un docent serà mileurista, en 12 pagues i amb un cost cost de la vida que no para de créixer, com ja fa uns quants anys que vaig albirant en un horitzó cada vegada més proper, una vegada suprimida l'antiguitat i retallats dràsticament els complements per part de la mateixa administració que porta més de 15.000 milions d'euros injectats al sistema bancari més sòlid del món, via FROB, sense comptar l'exemplar Bankia, que es preveu que necessiti més de 7.000 milions d'euros, a compte de la misèria i la precarietat social cròniques, pas previ a ser privatitzada novament entre els amics de La Casta una vegada hagi estat sanejada (si ho aconsegueixen) amb la sang del contribuent, la dels joves que encara ignoren el no-futur que els espera i la dels fills que el poble no tindrà perquè no podrà mantenir.

Mentre tota aquesta purga sindi-untal no tingui lloc, la massa de pizza, independentment que segueixi o no les consignes dels traïdors voltors que s'auto-anomenen els representants dels treballadors (com si molts d'ells ni tant sols treballessin, a l'estil dels seus homòlegs de la política), continuarà fent el de sempre, és a dir, el més fàcil: No fer res pensant-se que fa, autoenganyant-se per sentir-se bé amb ella mateixa, tot recrimimant amb la seva inconsciència els qui reflecteixen quelcom tant desagradable com són les clavegueres del sistema i de la societat que continua avalant el seu crim organitzat amb la seva complicitat, la seva passivitat o el seu silenci.

Ja és ben curiós: Els sindi-untats han aconseguit que la gent més sistèmica i conformista estigui, en bona part, disposada a seguir aquesta enèssima pantomima, alhora que la gent més anti-sistema (i no m'estic referint ni a rastaflautes, feministes, gays ni lesbianes sinó a qualsevol persona anònima d'aquesta societat amb l'auto-estima al seu lloc, amb edat compresa entre l'adolescència i la vellesa, amb un mínim de principis ètics i morals i conscient de l'enganyifa global en què es basa tot l'aparell del sistema), la mateixa gent que porta tot l'any fent vaga de diferents maneres per tal de putejar el sistema en la mesura de les seves possibilitats, no estigui disposada de ser encara més utilitzada per l'establishment al poder, és a dir, tant per les agències d'informació (ex-sindicats) als quals el poder concedeix la glòria d'un dia per a guiar el ramat en funció dels seus interessos, com pel binomi sistema financer-partitocràcia que continua bloquejant qualsevol intent social d'anar per altres vies que no siguin l'única que el sistema permet: passar per l'adreçador únic de l'obediència i la submissió. Sigui com sigui, el sistema està sortint-se clarament amb la seva, acabant de fragmentar la societat, desorientant-la i convertint-la en carn de desqualificació permanent de l'un contra l'altre, entre els individus que en formen part. L'immortal "Divideix i venceràs" d'en Juli Cèsar, tot un clàssic convertit en un implacable parany en el qual la societat hi continua caient com les mosques.

M'acomiado de vosaltres per avui amb un vídeo ben recent, d'aquests que produeixen vergonya aliena a qualsevol persona amb un mínim de sentit comú i de voluntat de desenvolupar la capacitat de comprensió i anàlisi crítica vers la transcendència del que està succeïnt al seu voltant. No és d'estranyar, veient segons quin tipus de patològica candidesa, que la societat segueixi ignorant les rialles de les castes dominants mentre aquestes continuen pixant-se-li al damunt.

Fòrmules màgiques

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Tue, 15 May 2012 12:54:00 +0000

Una mica de cafè per a escopir al damunt de l'arrogància:

Una mica de reforma del codi penal per a tothom i de llicència per a imposar l'ordre del sistema, al servei del sistema:

Un primer pas, carregat encara de por a trencar amb el sistema, cap a l'alliberament de l'individu:

Madrid, 14 de maig. Acció de retirada de capital de Caja Madrid (Bankia). Identificació policial de tots els assistents.

Els cossos de seguretat al servei dels interessos de La Casta i el sistema financer, blindant l'accés a l'edifici de Caja Madrid.

Una mica més de crim organitzat, no fos cas que La Casta perdés el somriure.

Malaudadament encara hi ha una part de la massa de pizza ancorada en l'humit somni de qui no pot tenir dignitat perquè encara no ha desenvolupat la seva consciència.

Supositors a geishes del sistema (del crim organitzat) a canvi d'engrunes de retallades.

No tot està perdut. A poc a poc, alguns quadrúpeds estan convertint-se en bípeds, despertats de la seva ignorància, bé a base de dubtes raonables, bé a base d'hòsties.

CAFEÏNA + PORRES + CORRUPTELA - XAIÏSME = ...

Del Pirineu a Barcelona

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Tue, 08 May 2012 12:09:00 +0000

M'agradaria fer un paral·lelisme entre el règim totalitari cap al qual ens estan conduïnt i una de les obres més representatives del compositor d'ontinyent Rafael Martínez Valls (1868-1946), autor de la sarsuela catalana 'Cançó d'amor i de guerra', estrenada al Teatre Nou de Barcelona al mes d'abril de 1926 en plena dictadura de Primo de Rivera. Es tracta d'una sarsuela d'inspiració wagneriana, que Martínez Valls barreja amb elements propis del folclore català. L'argument d'aquesta sarsuela es centra a la comarca del Vallespir el 1793, en plena Revolució Francesa, i gira a l'entorn d'una història d'amor entre dos joves que veuen com la desgràcia acaba separant els seus destins. Podeu clicar al damunt del reproductor i anar seguint la melodia del tema "Evocació al Pirineu".

Evocació al Pirineu. Música: Rafael Martínez Valls.
Lletra: Lluís Caddevila i Víctor Mora.

Pirineu, tes blanques comes

parlen a I'eternitat

dels combats i les victòries

ets emblema immaculat.

Barcelona, 3 de maig.

Front altiu de nostra terra

amb el més encès fervor

jo et proclamo, dolça serra

de les serres la millor.

Pirineu, serra estimada

fins al cel aixeca el front

perque ets tu, muntanya aimada

la més bella d'aquest món.

Forces de l'ordre criminal, preparades per, en nom de la violència del sistema, provocar la societat amb més violència.

Si d'aquí em traieu un dia

fóra ai! tal el meu sofrir...

Pirineu, que d 'enyorança

no trigaria a morir .

Pirineu, dolca terra, tota plena de neu.

Pirineu...

Després d'aquest càntic d'amor a la nostra estimada serralada pirinenca, dono per tancada aquesta recomanació amb la nova modalitat de concursos de gossos d'atura instal·lada als carrers de les nostres ciutats.

Barcelona, 3 de maig de 2012. Encerclament d'estudiants per part de pobres desgraciats.

Negocis sense peatge

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Wed, 02 May 2012 20:43:00 +0000

Membres de La Casta (Artur Mas: CyU) amb membres de La Caixa (Salvado Alemany: Abertis), a la primavera del 2011.

Es pot estar més o menys a favor de la campanya "Jo no vull pagar", posada en funcionament fa un parell de mesos arran d'una iniciativa sorgida des d'un dels pocs usos racionals que els individus donen a unes xarxes socials que continuen abonant el cultiu de la banalitat. Em consta que la gent que es nega a pagar els peatges no ho fa tant adduïnt a raons nacionals (fer-ho així, tindria sentit però també implicaria caure en el parany de la martingala pseudoideològica de La Casta) sinó a raons que, més aviat, s'expliquen per la sensació d'afartament que cada vegada més persones experimenten, malestar produït per qui comença a ser conscient que està essent estafat impunement des del moment que s'alça al matí fins qui se'n torna al llit, això sense tenir en compte les persones a les quals és probable continuin perseguint-los els malsons durant molts anys, persones que tenen molt més per oferir a la societat del que creuen. Evidentment, em refereixo a elles i no a la criminal catèrvola dirigent, mancada de cap mínim de sentit de la vergonya gràcies a la completa manca d'escrúpols que du incorporada de sèrie.

Qui us escriu no ha tingut mai cotxe, ni el pensa tenir en vida seva. El seu mitjà de transport ha estat una combinació de motocicleta i transport públic. Des de fa dos anys que porta reduïnt al màxim els desplaçament amb moto, fins al punt d'arribar a dia d'avui repostant una vegada al mes. Em preguntareu per què us ho explico tot plegat. Doncs perquè de la mateixa manera que entenc i comparteixo els motius de la gent que s'està negant a pagar els peatges de les autopistes (sense autovies alternatives) d'aquest país que s'anomenaria Catalunyistan si, a diferència de les repúbliques ex-soviètiques, el poble encara conservés una mica de sobirania, trobo també necessària una reflexió sobre la necessitat real de molts dels trajectes que continuen realitzant-se. Dit d'una altra manera: Pot plantejar-se ja, obertament, donar pel sac al sistema mitjançant un canvi de vida radical que faci abandonar el vehicle privat a la mateixa societat que s'atura amb el seu vehicle de més de 30.000 euros a repostar quantitats de 3 euros d'or negre en una benzinera? Que consti que aquest plantejament no el realitzo des de l'ecofonamentalisme sinó des del convenciment que l'única forma de forçar un canvi de règim és obligant els seus cacics a arrossegar-se en la mateixa direcció que aquests empenyen el poble cap a l'escorxador de brots verds que li tenen preparat.

Avui llegia en un diari que el grup Abertis, participat en gairebé el 30% per La Caixa, una de les empreses més ben preparades per a l'aferrissada cursa d'entitats criminals amb ànim de lucre al servei de l'usura, que arrasa aquest erm ètic i moral peninsular de dalt a baix, va obtenir 172 milions d'euros procedents d'ingressos dels peatges catalunyistanesos (AP-7, AP-2, C-31, C-32, C-33 i túnels del Garraf, gestionats per les tres seves tres concessionàries: Acesa, Invicat i Aucat) en el primer trimestre d'enguany. Paral·lelament, en aquest mateix període de temps, la quantitat invertida per mantenir unes infraestructures viàries el cost de construcció de les quals s'ha amortitzat de llarg, va ser únicament de 36 milions d'euros.

El negoci, es miri com es miri, és rodo, més tenint en compte els interessos comuns de l'aristocràcia partitocràtica al servei de la dictadura totalitària del capital. Resulta, si més no, curiós que aquest ex-vicepresident del Barça i actual president d'Abertis, anomenat Salvador Alemany, fos nomenat com a conseller assessor del govern partitocràtic catalunyistanès el dia de la presa de possessió del càrrec del Molt Corruptible, el 23 de desembre del 2010. No sigueu mal pensats, que això és pura coincidència, com també ho és que l'actual portaveu del govern, Frances Homs, presidís Abertis abans de l'arribada a la presidència de... Salvador Alemany (La Caixa).

I mentre tot plegat no fa més que confirmar l'entramat que la xollocràcia ens té muntat i que continua executant impunement amb l'inestimable ajut d'unes lleis redactades i aprovades en profanats parlaments a mida dels seus interessos i d'unes forces de l'ordre (l'ordre de la seva llei) disposades a passejar la seva indigència existencial a base d'intimidacions i violència física, el poble continua parant la part del cos que més li escau per a segons què, una tradició originària d'aquella Atenes de Pericles que ja, llavors, va empassar-se per primera vegada el conte de la lletera pel qual la "democràcia" esdevenia el menys dolent dels sistemes polítics. Que aprofiti i bona nit.

Roses? Llibres? Noooo... ARTICLES!

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sat, 21 Apr 2012 11:16:00 +0000

Per Sant Jordi regaleu, absolutament de franc, Poble Insubmís, hehe. Sí, talment com ho llegiu. Després de l'aclaparador èxit de la convocatòria que un servidor va enviar fa un any per signar articles a la capital del Bages, enguany torno a estar a disposició dels meus lectors, enmig de tant convencionalisme consumista dedicat a la massa sistèmica low cost que viu permanentment instal·lada en limitar-se a seguir el corrent.

Manresa, 23 d'abril de 2011, a la paradeta de Poble Insubmís.

Enguany, aquells que ho vulgueu, em trobareu assegut en un banc de la Plaça de la Vila (a Gràcia), el dilluns 23 d'abril, de 12 a 13h, ben a prop del bar Nou Candanchú. Per als qui no em conegueu, només dir-vos que duré una samarreta negra de la Festa Major.

Punt de trobada: Plaça de la Vila.

No patiu si no teniu prou tinta com per imprimir cap dels articles de PobleInsubmís (2006-2012) per a què us els dediqui. De fet, prefereixo convertir aquest esdeveniment en una oportunitat per a què es coneguin persones que comparteixen inquietuds semblants. Un abraçada a tothom i fins aviat.

Sàpigues que, encara que no hi siguis, et vull tota, des dels cabells del teu cap i fins als musclos dels teus peus.

Tirs de gràcia

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sun, 15 Apr 2012 18:48:00 +0000

Elefant mascle abatut.

Avui és notícia que el rei del mambo, element singular de la sucursal ibèrica de la casta dels poderosos, ha estat ingressat per a sotmetre's a una intervenció quirúrgica d'urgència com a conseqüència d'una fractura de maluc. Si fa uns dies, l'ex-marit d'una de les filles de Don Mambo propiciava que un dels seus fills es volés part del peu amb una arma de foc, aprenent del seu pare els valors humans que poden aprendre's d'escòria d'aquesta naturalesa (que ha fet fortuna de l'única manera com no se'n fan, és a dir, treballant), ara li toca el torn al cap de la manada, un farruquito amb pedigrí, accidentat en un dels seus freqüents i discrets viatges de cacera d'espècies protegides a d'altres països. Com que a aquesta gentussa se li'n fot res que tingui a veure amb els més bàsics principis de l'ètica i de la moral, resulta que l'individu pateix una caiguda en plena cacera d'elefants a Bostwana, un dels grans paradisos mundials per a aficionats a la caça major. Ja que la caça és considerada gairebé una activitat a cavall entre una afició i un esport, podem esmentar altres passatemps per a vividors de la corruptocràcia mundial, com el golf, l'esquí, els esports nàutics de motor, les curses de velocitat, etc., esports tots ells que representen els deliris de grandesa de la supèrbia i de la manca de consciència d'una casta d'éssers superiors a la qual se li'n foten les conseqüències de la creació de catifes verdes en mig de deserts a base de la sobreexplotació dels aqüífers, la construcció de ciutats-apartament en zones muntanyoses d'interès natural, de pistes d'esquí interiors en edificis de països situats en latituds sub-tropicals, l'abocament de tones de carburant al mar o a l'atmosfera, etc. Aquests són alguns dels passatemps de les classes dominants, que no només donen pel sac sinó que actuen de forma completament predadora amb l'entorn. Partint de la premisa que qui es creu que ho té tot, res valora, s'explica per sí sol el fet que el nen de la fotografia, en lloc de fer-se una rascada caient d'una bicicleta, una fractura en un dit jugant a bàsquet o un esquinç en un turmell saltant a corda, es rebentés d'un tret un tros del peu. Educant en valors... sí senyor.

Què es pot esperar de qui es fon 37.000 euros per matar un animal quan disposa d'un pressupost anual de més de 8 milions d'euros, concedit per la casta partitocràtica cleptòcrata neofranquista d'un país els ciutadans del qual estan sent ofegats econòmicament fins al seu darrer alè, per tal de pagar les apostes dels qui es dediquen a "fer negocis". Tant se val que la llei partitocràtica-criminal els mantingui com a intocables, estant tipificat com a delicte amb pena de presó per al ciutadà injuriar aquest detritus anomenat mona-arquia (amb el permís de les mones): hi ha fets que, de tant denigrants i fastigosos, no poden aconseguir callar l'odi i la ràbia que desperten en qualsevol persona amb una mica de dignitat i sentit comú.

A aquests detritus també els "agraden" els búfals, el preu de cadascun dels seus cadàvers ronda els 23.000 euros (36.000 en el cas de lleopards o lleons).

En el currículum d'aquest criminal figura una fortuna personal aproximada de 2.000 milions d'euros (uns 330.000 milions de pessetes), aconseguida a base d'enganys, traïcions i, òbviament, d'aprofitar-se del seu "càrrec institucional", una immoralitat que no para d'engreixar-se dia rere dia, com les fortunes del bancs, el fons d'inversió, els comptes de directius d'empreses o de membres de la casta partitocràtica en paradisos fiscals, etc. No cal oblidar les excel·lents relacions que el bourbon manté des de fa molts anys amb algunes de les famílies més influents del Pròxim Orient, per les quals el silenci oficial posa sota una més que sostificada sospita el fet que cada iberistanès que reposta carburant en qualsevol benzinera del país, no estigui pagant directament al mona-arca una fracció d'1 cèntim d'euro per cada litre de carburant que entra dins el dipòsit del seu vehicle.

El més delirant de tot plegat és que, en nom d'un suposat prestigi de pa sucat amb oli que cara vegada més persones descobreixen i es passen per l'entrecuix, WWF, una de les organitzacions de conservació de la naturalesa més importants del món, tingui aquest infra-ésser com a membre honorífic. Molta visió, molta missió, molt de programa i molt de "principis" (informació que apareix a la web de WWF), alhora que cap referència a la HIPOCRESIA que mou els interessos dels negocis a nivell mundial i les seves tentaculars influències.

Aquí tenim la corona, amb tots els seus elements: or, brillants, perles, robís, maragdes i l'eterna creu per al poble a dalt de tot, no fessin curts d'hipocresia.

La vostra única sortida és demanar perdó a la societat pels crims comesos i abdicar tot seguit, pas previ a que el poble exigeixi responsabilitats penals a la casta política amb la qual tant amistosament confraternitzeu. Si no, encara que sigui novament per accident, feu el favor d'encanonar-vos directament a un altre lloc.

Més enllà del cim

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Wed, 11 Apr 2012 11:06:00 +0000

Avui he tingut l'oportunitat de veure el documental suïs "A Crude Awakening: The Oil Crash" (Un cru despertar: El crash del petroli), co-dirigit el 2006 per Basil Gelpke i Ray McCormack. Aquesta producció és tota una sacsejada a l'anestesiada consciència col·lectiva de les societats d'arreu del món, especialment la de les anomenades "civilitzacions desenvolupades" de la irreal opulència, els paradisos passatgers, els temples de la hipocresia financera, política i social, etc., construïdes en unes determinades regions del planeta a força de la lliure explotació de recursos de països tercers a canvi d'aliances polítiques geo-estratègiques, malgrat que aquestes comportessin, com a "dany col·lateral", la fam de més de la meitat de la població del món, una mal-nutrició imposada com com a única alternativa a la mort.

"A crude Awakening: The Oil Crash" explora els principals esdeveniments històrics, les dades i les prediccions relatives a l'anomenat Peak Oil (el cim del petroli) a través d'entrevistes a persones més o menys respectables en funció dels seus interessos (geòlegs, polítics, analistes, funcionaris de l'OPEP, algun que altre representant de fons d'inversió, etc), prenent com a punt de partida de les opinions l'encara vigent en molts aspectes, per la comunitat científica, Teoria del Pic de Petroli, obra del geofísic M.King Hubbert, que el 1956 afirmava el següent: "observem un pic enorme que reflecteix l'episodi del carbó, el gas, el petroli i qualsevol altre combustible fòssil. És el més inquietant que mai li ha passat a l'ésser humà i serà la causa que la nostra societat tecnològica, en termes de la història humana, hagi estat una època molt breu". Aquesta varietat d'opinions atorga un valor afegit al documental, que emfasitza la informació relacionada amb el pic de la producció de petroli a curt termini, tot i que també contempla les hipòtesis que afirmen que aquest es pot haver produït ja a partir del 2006, és a dir, en el moment de recollida de beneficis borsaris tot just abans de l'inici de la detonació controlada del sistema mitjançant el que tots nosaltres sabem. L'escassetat d'un recurs natural finit sobreexplotat és relacionat amb els conflictes bèl·lics (invasions) desencadenats en territoris dels països productors per tal de garantir a qualsevol preu el subministrament barat de cru als mal anomenats "països del primer món", especialment als EUA, productor del 2% del petroli del món i màxim consumidor, alhora, amb el 25% de la producció mundial, quota de consum irrenunciable encara a dia d'avui per al ciutadà nord-americà, a qui se li'n fot tant el que els interessos econòmics del govern porti fent des de fa dècades arreu del món en matèria de política exterior, com de les conseqüències que el més enllà del pic tindrà en la seva vida. L'opció de la ignorància, mitjançant l'auto-negació de la realitat, sempre ha estat la més fàcil. Aquest fet també l'experimentaran directament les societats d'arreu del món, començant per Europa, el Canadà, Rússia, el Japó, Austràlia, l'Orient Mitjà, la Xina, l'Índia, Mèxic, el Brasil, etc.. Paradoxalment, l'Àfrica, la gran marginada d'aquest suposat "desenvolupament" dels últims 150 anys lligat a l'ús dels hidrocarburs, és la que es troba mentalment més preparada (per ja acostumada als efectes del colonialisme europeu del s.XIX i fins al neocolonialisme actual) pel retorn a un món amb disponibilitats energètiques no-renobables equivalents a les del darrer terç del segle XIX.

142 anys després de la posta en funcionament del primer motor de combustió interna, la tecnologia automobilística (motors d'explosió o de combustió) continua estant al servei de la ineficàcia i la ineficiència energètiques, quelcom certament lamentable només explicable per la força dels lobbies de poder consolidats des d'aleshores per les empreses petrolieres, amb la complicitat dels governs.

Què resulta encara més irreal? Els mercats financers o bé el petroli del subsòl? En cas de retirar-se les petrioleres de les borses, el sistema col·lapsaria. De fet, cada empresa que cotitza en borsa assumeix com a fet normal associat a la seva existència el subministrament de petroli barat, propi del mercat. Ara bé, sense aquest subministrament, el món empresarial i financer perd el seu valor irreal (el sistema és una puta bombolla, en sí mateix) i les borses d'arreu del món col·lapsen una darrera l'altra en pocs minuts de diferència. Aquesta nova "Gran Depressió" que ens han fet esclatar a la cara per diferents motius dels quals ja hem anat parlant (i parlarem) en aquest bloc, no és comparable a la del 1929. És molt pitjor, perquè no s'està produïnt exclusivament com a conseqüència de la bombolla de totes les bombolles financeres especulatives (la del deute), sinó també com a conseqüència d'una "crisi" de naturalesa geològica, aquesta sí, impossible de maquillar amb impressions toxicòmanes de bitllets. Una vegada més, la naturalesa posant l'ésser humà al lloc que li correspon.

Amb tota probabilitat, la Humanitat post-petroli veurà reduïda la seva població a l'existent en els temps del descobriment del petroli al segle XIX, és a dir, a no pas més de 2000 milions de persones, com a màxim (l'any 2011, aquesta va assolir els 7.000 milions). Això implica una reducció de la població mundial actual de més de 2/3 parts, la xifra límit que el nostre planeta pot suportar amb una humanitat sense petroli. L'espècie "Homo dels hidrocarburs" té els dies comptats i passarà a la Història com la de més curta existència de l'ésser humà. El fet que el suposat Homo sapiens sigui capaç d'adaptar-se, o no, a una nova (o no tant nova) forma de vida, molt més austera i senzilla (transport a peu, amb bicicletes, amb la força animal...) és un dels interrogants que caldrà anar responent a mesura que els esdeveniments continuin precipititant-se, per més que ens els amaguin. El que és del tot inqüestionable és que els capritxos (que no pas la vida) "low cost" pel poble ras, immortalitzats amb els viatgets turístics d'avió de cap de setmana, a preus del bitllet irrisoris, s'ha acabat per a més del 90% de la població, així com molt aviat ho serà viatjar amb els vehicles privats propietat d'una ex-classe mitjana reconvertida en classe supervivent que, ni tant sols, els podrà mantenir fora de circulació. Que cadascú estableixi els vincles que cregui oportuns amb les notícies que anem analitzant en els darrers anys, procedents de fonts no-oficials o de premsa estrangera.

"A crude Awakening: The Oil Crash", acaba parlant de les encara inimaginables (per a la majoria de la massa... de pizza mundial; és a dir, la població) conseqüències que suposarà la reducció implacable de la mal anomenada "producció de cru" (en lloc d'"extracció"), amb uns preus a l'alça imparables que aniran restringint les "bondats" de la "civilització" basada en l'ús d'hidrocarburs a cada vegada un segment més petit de la societat; és a dir, a les eternes classes benestants d'aquesta "nostrada" societat humana, malauradament tant poc desenvolupada. De tota manera, prefereixo no avançar-vos res i demanar-vos que visioneu íntegrament aquest documental. Val molt la pena.

"A Crude Awakening: The Oil Crash"

Societats terroristes

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sun, 01 Apr 2012 14:29:00 +0000

Frustració, impotència,... no és vandalisme.

Ja és aquí. No han trigat pas gaire. De fet, amb tres dies de marge des dels fets tinguts lloc el passat dijous, dia 29 de març, n'han tingut prou. El Gobierno impulsa la reforma para equiparar el vandalismo con el terrorismo. Com podeu veure, no hi havia cap dubte en què a La Casta (còmplice del sistema criminal que mou impunement els fils de tot plegat) l'esclat controlat d'aquesta estafa anomenada perversament amb el nom de crisi, l'obligaria a deixar de banda la farsa del suposat bon rotllet "democràtic" i a treure's la màscara, mostrant-se tal com és, amb la seva única cara.

Vandalisme del sistema. Font: José Hinojosa Corbacho.

El punt clau d'aquesta nova reforma del Codi Penal és que els actes que siguin tipificats pel sistema com a actes vandàlics, a partir d'ara seran equiparats a actes terroristes, de manera que la pena mínima de presó s'estableixi en dos anys i la "justícia" pugui declarar presó provisional a qui estimi oportú. El següent pas serà legislar novament per tal de regular la quantitat de "suïcidis" de suposats terroristes dins de les presons. Queda fora de qualsevol dubte l'excel·lent treball que està duent a terme el menestre d'interior, Jorge Fernández Díaz, ampliant la consideració de terrorista ja no només a grups vinculats amb la kale borroka que tants vots els ha donat en les darreres dècades, sinó a qualsevol persona d'aquest país, convertida per aquesta reforma, ipso facto, en potencial sospitosa de terrorisme. Es veu que el currículum de La Casta com a co-responsable de l'enfonsament del país, no només no es penalitza de per vida amb treballs forçats al servei de la societat sinó que es recompensa per part del govern mundial (sistema financer) amb la seva perpetuïtat en el temps. El projecte de modificació del Codi Penal quedarà llest per ser aprovat pels membres de La Casta abans de l'estiu, els mateixos que es redacten les lleis a mida per tal de sortir judicialment impunes de la majoria de delictes que cometen.

Vandalisme del sistema.

Aquest és el primer pas per obrir la porta a considerar la resistencia pacífica com a un acte vandàlic, per tant, terrorista. Una mesura decisiva per tancar a la presó a qui els roti, per acabar dissuadint la població de manifestar-se, que és un dels pocs drets que aquesta encara conserva potser perquè no li serveix per a res (també se'l volen pentinar), malgrat les rialles que a les classes dominants els provoca veure centenars de milers de persones reclament res. Autèntics intocables, molt més que els d'Eliot Ness. Fa molt de temps que això es veia a venir. El mateix conseller d'interior de la gene, un tal Felip Puig, ja va anunciar que la resistència passiva era una nova forma de violència i que, com a tal, La Casta havia d'adaptar els seus cossos policials per tal de combatre-la amb nous tipus d'armament, o bé establint canvis en la legislació. Evidentment això no va ser dit amb paraules meves sinó amb les d'un delinquent qualsevol que no ens mereixeria cap mena d'atenció si no fos comparteix amb "Els Seus" uns instints psicòpates que no s'aturaran mai mentre vegin en algú (i aquest algú només podem ser nosaltres) una amenaça al manteniment de les seves prebendes.

Vandalisme del sistema.

Què gran, la lletra del tema Nadie es inocente, de La Polla Records, amb aquella tornada que deia: Van a detener a todo el mundo. Por nuestra propia seguridad. Curiosament, aquest tipus de mesures també s'estan prenent a d'altres països del món.

Paral·lelament, La Casta contraataca amb una notícia del divendres, d'aquestes notícies que tristament ja no són notícia perquè no estranyen més que a deficients voluntaris (emb tots els meus respectes per als qui pateixen algun trastorn de tipus genètic), que diu: El Gobierno garantiza por ley que no pedirá cárcel en los casos de delito fiscal, mentre el subtítol a aquesta notícia diu que "El real decreto-ley que incluye la amnistía fiscal (per als lladres) y que acaba de publicar el BOE, modifica la Ley General Tributaria para garantizar que los contribuyentes que regularicen voluntariamente su situación con el fisco quedarán exonerados de cualquier responsibilidad penal". És clar, amnistia fiscal per als lladres, mentre a la gent que cotitza legalment amb nòmina se li apuja el tram de la retenció en concepte d'IRPF en cada nòmina.

Mentrestant, segueixen arribant-nos imatges del banc de proves de cara al futur que per al poder va suposar la manifestació ciutadana del passat dijous, 29 de març, pels carrers de Barcelona.

La Llei Antiterrorista per a qualsevol que gosi protestar.
Antisistema = Terrorista

Sí senyor, sou els "putos" amos!

Esperança activa

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Fri, 30 Mar 2012 15:11:00 +0000

La jornada d'ahir (prefereixo evitar l'ús incorrecte del terme 'vaga', atès que considero que aquesta només pot ser indefinida) ens fa albirar un bri d'esperança de cara al futur. Aquesta afirmació cal agafar-la amb pinces, doncs ni les classes dirigents es mouran un sol grau de la seva trajectòria, ni ho farà Brussel·les, ni el Banc Central Europeu, ni el Bundesbank, ni l'FMI, ni el Banc Mundial, ni l'escòria que els va cagar a tots ells. Tampoc crec que mereixin cap confiança els mateixos que ahir van pretendre abanderar la mobilització ciutadana com a rabieta de nen malcriat a la reducció tant de les seves subvencions per part de la paràsita administració de la qual parasiten, com del nombre d'alliberats sindicals, ambdós aspectes inclosos en la nova reforma laboral aprovada per la partitocràcia i que, collonades com aquestes apart, apropa la classe treballadora (o el que encara queda d'ella) de tornada al segle XIX.

El fet que els sindiuntats majoritaris es manifestessin ahir per defensar el tros de parcel·la que la partitocràcia estigui disposada a deixar-los (que no per defensar ni un sol treballador o aturat d'aquest país), no ens ha de fer perdre l'oremus, que és precisament el que malda per aconseguir el poder: continuar dividint-nos fins a diluir-nos com un terròs de sucre, pas previ a esclafar-nos definitivament.

M'agradaria que no es condemnés els qui ahir van cremar contenidors (ja fossin policies infiltrats pel sistema que no s'adonen que hi ha coses que ja no desprestigien, piquets sindiuntats o gent normal) i van encendre fogueres al centre de la ciutat sense causar mal a ningú. Vull que quedi clar que, sí bé estic d'acord amb aquesta mena de focs d'artifici, no és pas perquè estigui a favor de la violència gratuïta (que no ho estic, encara que sigui el conjunt de la societat qui suporti dia rera dia la violència per part d'aquest corrupte i cobdiciós sistema-yonki de deute) sinó perquè és a través del que la cleptocràcia partitocràtica anomena "actes vandàlics" (existeixen altres mètodes) com s'enfonsa la confiança de l'interès econòmic en aquest país. És gràcies a aquestes imatges, tant fàcils de difondre arreu del món mitjançant l'ús del seu aparell mediàtic, com es dinamiten les possibilitats de la construcció d'Euromerdes al nord-oest de l'Àfrica, alhora que els mercats allunyen la seva confiança especuladora més enllà de les nostres fronteres. Dit d'una altra manera, és provocant inestabilitat cosmètica d'impacte televisiu d'abast mundial com més es fa per la societat d'aquest país, no pas passejant pancartes, globus i xiulets que ja no porten enlloc. Molts em direu que aquestes marquesines d'autobús trencades, aquests contenidors cremats, algú els ha de pagar. Efectivement, i els paguem tots i cadascun de nosaltres, com també som obligats a continuar finançant a través de tota mena d'impostos la seva eterna bicoca, malgrat l'enfonsament de la seva recaptació, com a conseqüència de la provocada anihilació del que un dia es va conèixer amb el nom de 'classe mitjana' (que no es relaxi el seu darrer reducte, el del funcionariat d'oposició, perquè pretenen carregar-se'l). Tanmateix, i tornant al que esmentava amb anterioritat, el peatge a pagar per aquests desperfectes és poc significatiu si el comparem amb l'elevat preu que ells pagarien (via no-cobrament de comissions en metàl·lic o en espècies) per qualsevol inversió especulativa multimilionària frustrada o un turisme de masses ... de pizza amb por de visitar-nos, turisme que contribueix a mantenir artificialment una altra de les bombolles encara existents en aquesta xoricràcia xarcutera albanesa: la bombolla de preus (lloguer d'habitatge i serveis). Posats a rebentar-ho tot, que és el que volen fins a tenir-nos en un estat de súplica i sotmetiment totals, accelerem el procés i que els esclati la mateixa bomba que porten dècades fabricant, a la cara.

Aquest cap de setmana, una representació del govern de Bailén 22, encapçalada per conseller de territori i "sostenibilitat", Lluís Recoder, viatja a Las Vegas a implorar a una mena de faraó anomenat Sheldon Adelson per a què porti l'Euromerdes a Catalunya. La partitocràcia ha manifestat estar disposada a modificar les lleis per a què això sigui possible.

Ni a la partitocràcia, ni als seus socis del sistema financer, així com tampoc als capitosts empresarials, els fa ni punyetera gràcia que hi hagi determinats actes que ofenguin els principis bàsics del seu culte al déu únic: el benefici econòmic; en definitiva, el mític "pelotazo" a través de l'eterna inversió en el que ja s'ha convertit en tot un clàssic del poder: la lucrativa ruïna econòmica social. Per tant, una de les millors maneres de què disposem per enfrontar-nos al xiringuito d'aquesta dictadura des de la consciència más activa, és clavant-li una puntada de peu directa als ous, que és a on més mal li fa. Això pot fer-se de moltes maneres, i l'objectiu principal de cadascuna d'aquestes accions ha de ser dissuadir especuladors, intermediaris, empresaures, massa turista, etc. d'invertir/consumir en aquest país. No cal dir que descompto el fet que la ciutadania que encara s'ho pot permetre ja no consumeix més que l'estrictament necessari, malgrat que sóc conscient de poder estar-me excedint en optimisme.

Cristóbal Montoro, menestre d'hisenda i administracions "públiques".

Després que la menestra espanyola de sanitat, una tal Ana Mato, que ni ha treballat ni ha cotitzat un sol euro a cap empresa (tret de la màfia política) en la seva vida, hagi utilitzat novament la violència del sistema, rient-se de la ciutadania a la cara tot afirmant que "los 5 millones de parados querían ir a trabajar en esta huelga general" (gràcies a la insaciabilitat del poder econòmic per al qual La Casta "treballa", d'aquí a un parell d'anys seran oficiosament 10 milions), surt la menestra espanyola de... """treball""", Fátima Báñez, l'enèssim personatge de La Casta que no ha treballat ni un sol dia a la seva vida i afirma que "la parte troncal de la reforma laboral no se toca". És a dir: MÉS VIOLÈNCIA (violència del sistema, que quedi clar, ignorant novament la societat). No cal explicar ara el perquè una bona part dels menestres d'anteriors governs acaben endollats en consells d'administracions d'empreses més privades que l'administració "pública" (que ja és dir), cobrant un autèntic dineral per continuar sense treballar, o bé segueixen "actius" (evidentment, sense treballar) en política com a vegetals en càrrecs inservibles, excel·lentment remunerats (pagats amb la sang dels cada vegada més escassos contribuents) en congressos de diputats, senats, parlaments, administracions diverses, ambaixades, empreses "públiques", càrrecs de confiança, etc., tots ells amb sous (que no pas inexistents horaris laborals) perfectament compatibles.

D'aquí a no-res començarem a sentir rumors de modificacions pel que fa al dret de vaga, així com també del codi penal, per tal de culpar la frustració ciutadana davant el mur aparentment infranquejable que el sistema polític i econòmic ens ha construït en quelcom susceptible de ser condemnat a presó per les "autoritats", sota acusació d'algun delicte de terrorisme que ja s'encarregaran d'inventar. Mentre el sistema no pretengui renunciar a cap dels seus privilegis i els seus executors continuïn tirant endavant les reformes empobridores i esclavitzants que tenen redactades al seu full de ruta, auguro en La Casta un increment considerable del consum de bolquers en un futur cada vegada més proper, perquè la situació escaparà més enllà del seu control. En qualsevol cas, i sempre que fos per això, aquesta seria la primera vegada que donaria explícitament suport al consumisme. No tinguem por del que tenim al davant. No hem de tenir por. De fet, no hem de tenir por ni de provocar-ho. Dinamitant el país, el règim també caurà (sense un canvi de règim no és possible cap canvi). No deixem mai de tenir present allò que utilitzen amb tots els mitjans al seu abast (que no són pocs) amb l'objectiu d'anul·lar-nos, per tal de combatre'ls directament a la butxaca, que és l'únic que mou la seva miserable existència, alhora que continua despertant la consciència de milers de persones.

La por és la més eficaç arma de control social.

Utilitzem-la en contra seva, com ells diàriament l'utilitzen.

Nota: Si hi ha algú que cregui que aquest article traspua una certa apologia i enaltiment de la violència, li recomano que se'l torni a llegir, de dalt a baix.

Legalització de les relacions d'esclavatge

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sun, 25 Mar 2012 13:47:00 +0000

Resulta evident que la immensa majoria de catalunyistanesos no són conscients de què significa la darrera reforma laboral (funcionaris inclosos), aprovada per la casta partitocràtica fa poques setmanes i entrada en vigor pràcticament al mateix temps. Us recomano que veieu aquest valuós resum de 20 minuts, penjat a la web d'Attac, en què la jurista Adoración Guamán explica totes i cadascuna de les perles d'aquesta estocada definitiva als drets de la classe treballadora, així com les seves conseqüències. De la traïció sindi-untal ja en parlarem d'aquí a no-res, en perspetiva de la representació teatral que La Casta i la seva necessària caterva de paràsits de subvenció ens han preparat per aquest proper dijous, 29 de març, per tal d'utilitzar novament la societat i de fer veure que alguna cosa canvia per a què res canviï.

Moltes empreses han començat a emparar-se en la nova reforma laboral per tal d'acomiadar treballadors competents de certa edat, substituïnt-los per joves que poden tenir treballant a canvi de retribucions ínfimes (vegeu el vídeo que us he incrustat). Els dades de l'atur continuaran agreujant-se, essent dramàtiques (per a nosaltres) els propers mesos i la precarització de contractes i (encara més) de salaris, un fet que colpejarà la realitat de bona part de la gent que resta encara a dia d'avui en la inòpia. Algunes d'aquestes empreses, com els gegants El Corte Inglés, Inditex i Cortefiel, estan incloses pel govern indi en una llista negra d'empreses que tenen nens i adolescents treballant 72h a la setmana, sense cap mena de contracte i a raó de 88 cèntims d'euro al dia, import del qual no poden disposar fins passats de 3 a 5 anys treballats.

Botiga de Zara (grup Inditex) a la capital italiana.

Si és que... no hi ha res com passejar-se per les grans botigues i comprar-nos roba, bolsos, mòbils, etc. a un preu molt inferior al seu cost real. Quina passada això de la globalització, la deslocalització i el lliure mercat! Sí és que... si no fóssim tant imbècils i, sobretot, hipòcrites, encara seríem "super-mega-xuli-guais".

L'expert en economia, José Luís Rodríguez Zetaparo, ahir a la XLII Asamblea Anual del Consejo Nacional del Comercio y los Servicios (Consecomercio).

En un altre ordre de coses, l'ex-president de l'estat espanyol, ZP, va estrenar-se ahir com a conferenciant de presitigi internacional, com en el seu moment va fer Aznar després del seu gloriós mandat. La seva intervenció com a "expert", de la qual s'ha embutxacat 60.000 euros, va tenir lloc a la ciutat veneçolana de Maracaibo i el seu moment més estel·lar quan va afirmar que "El origen de la crisis en España empezó en el 2007 y se recrudeció en 2008, a causa de una excesiva financiación de la economía", missatge radicalment diferent a l'utilitzat de cara a la "festa de la democràcia" del 2008 i que va servir per a què aquesta branca del PPSOE seguís xuclant de la mamella i delinquint impunement durant els següents quatre anys, exactament el mateix que està fent des del passat mes de novembre l'altra branca de la mateixa merda. Com no podia ser d'una altra manera, ni responsabilitats penals ni hòsties per a la classe dominant, així com tampoc el menor senyal de vergonya. Ser admirat i desmesuradament pagat per les altes esferes, compaginant pensions i pagues diverses sorgides de les butxaquest dels cada vegada menys contribuents del país, amb pagues d'empreses privades. El "triomf" dels criminals i, per a mi, del que encara és molt pitjor: dels mentiders. Aquesta merda de món és acollonant. Ja vaig comentar fa anys en aquest bloc que no m'estranya que els extraterrestres no tinguin cap mena d'interès en nosaltres. A qui hauria d'estranyar aquest fet, més quan la mentida, la corrupció, la mala fe, la hipocresia, el cinisme, el crim organitzat, etc. han estat elevats pels tentacles de l'aparell mediàtical servei del poder (podríem dir-ne mediètic, per la por que tenen a qualsevol tipus d'ètica), a la categoria d'experts.

Que cadascú reflexioni sobre aquest monstre que alimenta la insaciabilitat de qui no s'acontentarà amb res i sempre voldrà més, passant pel damunt dels cadàvers que calgui. La pregunta que us formulo és la següent: Creieu que és possible que les societats humanes arribin a organitzar-se en base a criteris de justícia social?

Un dia qualsevol

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Fri, 16 Mar 2012 21:25:00 +0000

No hi ha dia que no ens assabentem de notícies que semblen haver-se convertit des de fa molt de temps en d'allò més normals. No cal dir que, per a què no ens la clavin fins al fons (no ens l'empassem, en definitiva), resulta d'allò més saludable llegir i contrastar com més fonts d'informació (de manipulació també) millor.

Avui resulta que la "nostra" cleptocràcia, una de les que tenen la seu al Bailén 22 de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, ha decidit que "podrà modificar condicions de treball a 45.000 treballadors públics i aplicar trasllats forçosos", la qual cosa obre de bat a bat la porta a una mena de solució final per a molts funcionaris, que podran ser expedientats en cas de no acceptar el mobbing encobert que els té preparada la corrupta administració d'aquest principat cocoter, pas previ al seu acomiadament. Que no els passi res. Fa anys que els tenen traçat el pla per a reduir-los fins a la mínima expressió, però ara que la cleptocràcia criminal al poder ja ha deixat la màscara al damunt de la taula, aquest està avançant a una velocitat de creuer.

La solució final aplicada al camp de concentració d'Auschwitz.

En segon lloc, avui també m'ha arribat la notícia que "el govern proposa doblar el preu de les matrícules universitàries", per tal reduir el percentatge del l'import del copagament de la matrícula que assumeix l'administració. Certament, estan demanant a crits no pas que els estudiants (amb el suport del conjunt de la societat) cremin contenidors sinó que cremin directament el parlament. Sembla ser que l'increment mitjà, segons fonts d'informació al servei directe de la casta criminal, serà d'un 66%, passant una matrícula anual de 1000 euros a 1666, amb el conseqüent esforç que suposa per a molts estudiants o els seus pares assumir aquesta despesa, tenint en compte l'erm laboral completament estèril en què la filladeputàcia al poder ha deixat aquest país. Estudis superior per als fills de les classes dominants. Per a la resta, el 90% de la població, sotmesa a la cada vegada més insuportable indigència econòmica, ni aigua, doncs saben que no la necessiten per trobar la feina que no existeix perquè els experts de la corrupció i la malversació de fons públics s'han encarregat de fer-la desaparèixer.

"Empieza por educar", la sucursal iberistanesa de "Teach for America", una fundació controlada pels Botín i La Caixa, instaurada en algunes escoles públiques amb el vist-i-plau de la partitocràcia per tal d'"educar" els nanos en la manjada de tarro que necessiten per tal de no arribar mai a fer-se preguntes relacionades amb què els ha dut a no tenir ni present ni futur en aquest país.

En tercer lloc, em trobo amb la notícia que parla d'un tal Josep Prat i Domènech, un dels milers d'endollats per la partitocràcia en institucions públiques, amb sous estratosfèrics i amb llicència d'aquesta per compatibilitzar sous en diferents empreses sense cap tipus de penalització fiscal, quelcom reservat per als membres i amics influents de La Casta, majoritàriament directius d'empreses privades, les mateixes empreses a on bona part de la criminal partitocràcia acaba assignant-se (via favors) una daurada jubilació, perfectament compatible amb les pensions vitalícies que els paguem entre tots. Resulta que s'acaba de saber que Josep Prat cobrava 280.000 euros l'any com a director general d'INNOVA (abans de la simbòlica reducció del topall salarial La Casta permetia que s'embutxaqués més de 300.000 euros), un holding d'empreses municipals de Reus, càrrec que compaginava amb el de membre del consell d'administració de l'empresa privada USP Hospitals. És curiós que vagin a destrossar els funcionaris que han aprovat una oposició (jo, ni ho sóc, ni ganes, en aquest règim corrupte), mentre continua havent-hi milers de càrrecs de confiança coberts mitjançant la lliure designació, destinats tant a persones influents com a familiars dels membres de La Casta. Clientelisme pur en uns casos; ditisme/endollisme pur en d'altres.

Sí... aplaudiu, aplaudiu...

Cada dia apareixen fàcilment de 3 a 5 notícies d'aquest estil. Amb aquest caldo de cultiu, se'm fa més que difícil pensar en la possibilitat d'un canvi de règim forçat pel poble i d'una depuració exhaustiva de responsabilitats sense presenciar un autèntic vessament de sang. Tant de bo m'equivoqui amb el darrer que acabo de dir, però estem cada vegada més a prop d'un autèntic esclat social de conseqüències imprevisibles, tot i que hem de començar a donar per fet que aquest serà reprimit pel sistema amb tota la brutal violència de la qual disposa.

We don't need no education

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sat, 03 Mar 2012 12:24:00 +0000

Aprofito aquest article per compartir amb vosaltres un correu electrònic que vaig enviar fa algunes setmanes a la desarticulada comunitat docent d'aquesta corruptocràcia integral.

Hola, companys,

Les notícies amb les quals ens bombardegen pràcticament a diari des de fa 4 anys i que s'encaminen a enterrar l'ensenyament (o el que queda d'ell) i la deriva dels esdeveniments que ens pinten apocalípticament per tal que acceptem el que calgui, estant disposats a considerar-nos culpables del que ens estan fent, estan posant a prova la meva resistència personal. Us he de confessar que fa temps que he deixat el currículum oficial en un segon pla (el vaig seguint per a què ningú em pugui dir res però de puntetes) i que em dedico a fer apologia de la indignació i de l'esperit crític amb els alumnes d'ESO. Mai havia estat tant a prop d'abandonar l'ensenyament per tal de no infundir més perjudici a la meva ja alterada (hehe) salut mental. Sento una ràbia i un odi cada vegada més difícils de contenir, no tant per cap tipus de frustració personal sinó per a l'escorxador cap a on ens encaminen a tots (firaires, docents, comerciants, tècnics, bombers, jardiners, comercials, transportistes, gruistes, agricultors, ramaders, teleoperadors... tinguin el tipus de vinculació laboral que tinguin amb l'administració o bé amb l'empresa encara més privada), i se'm fa complicat seguir empassant tot el que ens colen dia sí i dia també, com a substitut circumstancial de l'ensenyament "públic" en aquesta cleptocràcia impune (encara) a on s'atonyinen els mateixos joves als quals la "cultura" del deute els ha robat el present i el futur, excatament el mateix que a tots nosaltres però elevat a l'enèssima potència, a l'haver estat atracats per l'estafa de l'"audi per avui i dues pedres per demà" en la qual molts dels nostres conciutadans han caigut. El que ha tingut lloc recentment a València amb les manifestacions d'estudiants, reprimides brutalment no pas per la policia sinó per la casta política al servei dels mercats, és la mostra del sentiment de frustració d'unes generacions que viuran en la més absoluta misèria per culpa dels excessos d'un sistema criminal impune als seus propis actes.

La politització de l'ensenyament no pretén res més que perpetuar la mediocritat per tal de garantir el suport de la massa de pizza als seus privilegis de classe, mitjançant la legitimació al seu sistema.

Personalment, penso que ens trobem cada dia més aprop d'un autèntic esclat social de conseqüències imprevisibles, un escenari molt probable que ens "obligarà" com a ciutadans compromesos a anar més enllà del que estem acostumats a fer, tot estant preparats per sortir al carrer, i no precisament amb un megàfon i una pancarta sinó amb cascos, ulleres protectores, màscares de gas, còctels i tot el que se us passi pel cap. Malgrat la tranquil·litat de consciència i la convicció d'estar treballant no pas pel departament sinó pel conjunt de la societat, no us vull amagar que tot plegat em fa molt de respecte, perquè una vegada creuada la línia de la legalitat (la seva legalitat) ja mai més res torna a ser igual.

Pretendran manipular les mobilitzacions, criminalitzar la ràbia/frustració de la gent mentre mantenen a reser de la mentida la violència inherent a les salvatges desigualtats que porta inoculades l'actual oligarquia econòmica-política-empresarial. Diran que els manifestants havien estat convocats per la dreta, l'esquerra, el centre, els sindicats (abandonats per una societat que no creu en la seva conxorxa permanent amb l'administració), les ratlles a quadres, les marietes de l'estiu, els gormitis o altres hòsties en vinagre. No permetem que ens classifiquin, que ens col·loquin en bàndols ficticis. Fem tot el que estigui a les nostres mans per fer obrir els ulls a tothom de què el càncer social no són ni els jubilats, ni els que fan vaga o intenten fer-la, ni els paga-pensions, ni els funcionaris, ni els que sobreviuen en negre (els que s'hi guanyen la vida amb això, i molt bé, són les classes dirigents del sistema),ni els aturats, ni els pilots, ni els condueixen camions, ni dels comercials, etc. Els responsables tenen noms i cognoms, les sigles també, així com els qui, des de l'ombra i la discrecció més absolutes, dirigeixen les operacions que aposten, dia rere dia i amb capital aliè, a favor o en contra de la fallida dels estats, talment com si ens estiguessin utilitzant com a peces del seu joc

Cada vegada són més els instituts, autònoms per obra i gràcia de la nefasta LEC (Llei d'Educació de Catalunya) que es troben en una situació econòmica crítica, situació que està fent que s'estiguin a punt de quedar-se sense subministrament elèctric. La criminal administració està creant el caldo de cultiu perfecte (inanició provocada per retallades pressupostàries de fins al 50%, inassumibles pels centres) per tal de justificar la introducció en aquest (l'enèssim) nefast sistema educatiu de capital privat, amb l'excusa que l'ensenyament públic és completament deficitari, encara que sigui la mateixa partitocràcia qui porti anys assestant-li l'estocada definitiva. El sistema ja no en té prou de contaminar les ments en el dia a dia, mitjançant qualsevol de les poderoses eines de les quals disposa. Ara pretén envair directament els centres educatius, per tal d'inculcar les bondats del sistema en l'alumnat i de potenciar quelcom tant vomitiu com el concepte de competitivitat per tal que els nanos "aprengui'n" a treure's els ulls els uns als altres, pas previ a obtenir l'etiqueta d' "idonis per a les necessitats del sistema".

Permeteu que acabi amb un sentit...aneu a prendre pel sac.

Bonyiga etíop

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Mon, 27 Feb 2012 21:05:00 +0000

Si, fins ara, no tenia clar que aquesta paròdia de país de xais i xoriços arribés a superar Grècia en un futur no molt llunyà pel que fa al desmantellament de les prestacions socials i de les condicions laborals aconseguides amb un segle de lluites (i el consentiment estratègic del capitalisme), avui us diria que se m'han acabat d'esvair els pocs dubtes que encara pogués tenir al respecte. A aquest país, uns quants li van clavar una ganivetada letal i s'està dessagnant per sí mateix, mentre els voltors no paren d'acumular fortuna a costa de la misèria econòmica de bona part de la població. Mentrestant, els treballadors es troben dividits i enfrontats entre ells mentre l'oligarquia financera, partitocràtica i empresarial experimenta profunds orgasmes tot veient fins a quin nivell de sofisticació ha dut al sistema per tal de perpetuar-se en el poder amb l'estratègia de l'engany sistemàtic i la mentida genètica d'aquesta perfecta (fins ara) dictadura encoberta.

Anunci no pas del 2006 sinó del 27 de febrer de 2012.

L'esperança la tenim en iniciatives com les dels mercats d'intercanvis, a on cada vegada més persones, ja sigui per convicció o per necessitar, es veuen empeses a tornar a la cultura de l'intercanvi, prescindint del diner i de la màquina que el va cagar. És en iniciatives com aquestes, entre moltres altres que s'estan duent a terme, des d'on pot haver començat a sorgir un "nou" model de societat,basat en el cooperativisme i el compromís ciutadans.

Mercat d'intercanvi del Poble Sec. Diumenge, 26 de febrer.

Dilluns, 27 de febrer. La plana major de l'oligarquia partitocràtica i empresarial del sector a l'enèssim aparador d'aquesta ciutat els ciutadans de la qual s'encaminen directament al 3r món, anomenat Barcelona Mobile World Congress.

Ara bé, de la mateixa manera que és evident que la societat té la obligació moral de tornar a reforçar els vincles afectius entre les persones, en una mena de "retorn humanitzador", també ho és el fet que tenim el deure de plantar cara als qui, a reser de la impunitat que el sistema els concedeix, continuen fent-nos servir de sacs de boxa per tal d'afeblir-nos, manipular-nos i, finalment, esclafar-nos, fins a aconseguir el que pretenen de nosaltres: convertir-nos en mà d'obra esclava a la qual acabar-li de rentar mediàticament el cervell amb aiguarràs per tal de garantir-se'n la seva total submissió a perpetuïtat.

Cal continuar passant dels cants de sirena d'aquesta colla de criminals i començar a fer inversions en valors més segurs que tot aquest imperi de la hipocresia al servei del diner.

Bonyigues de vaca etíops, els bons patriòtics més rendibles.

Grècia, en directe

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sun, 12 Feb 2012 19:43:00 +0000

Podeu disposar d'imatges en directe de la batalla campal que està tenint lloc ara mateix als carrers d'Atenes, tot clicant al damunt d'aquest enllaç i esperant a què es carregui el reproductor.

Font: John Kolesidis / Reuters (12-02-2012). El ministre d'Economia grec, Evangelos Venizelos, avui, en un moment del Ple al Parlament.

Font: EFE. Manifestants enfrontant-se a la policia.

Font: Yannis Behrakis / Reuters. Mànegues d'aigua contra els manifestants a la plaça Syntagma d'Atenes.

Font: Giorgios Karahalis / Reuters (12/02/2012). Cartell caricaturitzant d'Àngela Merkel (UE) Christine Lagarde (FMI). Al fons, el profanat parlament grec, blindat de les forces del seu ordre.

Font: Pantelis Saitas / EFE (12/02/2012). Giorgos Mavrikos (Partit Comunista Grec) llançant pels aires l'esborrany de l'acord previ de la venuda tecnocràcia amb la UE i l'FMI durant el debat d'aquest diumenge al Parlament.

Font: Panayotis Tzamaros / Reuters (12/02/2012). Ambient que es repira al davant del profanat parlament grec, així com a bona part dels carrers d'Atenes.

Font: Simela Pantzartzi – EFE. El poble manifestant-se davant el profanat parlament de Grècia.

La voluntat popular serà ignorada i trepitjada per la casta partitocràtica grega i el sistema financer representat a la pantomima de sessió del ple del parlament que està tenint lloc a aquesta hora de la nit per decidir entre la pobresa i l'esclavatge, o la pobresa i la recuperació de la sobirania nacional.

El meu suport al poble grec en la seva voluntariosa lluita per enviar la partitocràcia corrupta, la tecnocràcia imposada, la UE i les màximes institucions bancàries/monetàries mundials A PRENDRE PEL CUL.

Pobrissones...

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Fri, 10 Feb 2012 11:31:00 +0000

Manifestació en defensa de l'avortament lliure. Una vegada més: és necessari quedar-se en boles?

Detesto profundament tant el masclisme com el feminisme, tant la violència física com el xantatge emocional. Estic avorrit de tanta fotesa, de tant ocàs pseudointel·lectual disfressat d'esnobisme giliprogre característic d'autèntics tarats mentals, de tant "nois i noies", de tant "amics i amigues", de tant terrorisme lingüístic made in "els i les"; en definitiva, de tantes "hòsties i hòsties" en vinagre. Seria digne d'estudi entrar a explicar els factors, tant exògens com endògens a la mateixa societat, que han afavorit l'actual i delirant situació de desconfiança interpersonal, atenent a "raons" de gènere però no ho penso fer, no pas perquè no valgui la pena, sinó perquè no escric aquestes línies amb la intenció de confondre el lector amb el desenvolupament de cap trama de ciència ficció.

Les ex-ministras Leire Pajín i Viviana Aído, executores polítiques de la més gran persecució legal a persones físiques en funció del seu sexe, tot legislant segons la conveniència dels membres de La Casta i pressionant a fons la justícia, una vegada més.

M'avorreix sobremanera exercir la simplesa de parlar d'homes o de dones en lloc de fer-ho de persones a títol individual, però faré una excepció per tal que s'entengui millor el que, encara que costi de creure i sense pretendre sentar cap tipus de precedent, no pretenc pas que esdevingui una simple provocació. Afirmar que la opinió pública, és a dir tots nosaltres, és bombardejada diàriament a notícies manipuladores de naturalesa diversa no escapa a ningú o, si més no, no ho hauria de fer.

La inacabable operació de màrqueting instituïda des de fa ja algunes dècades pel que fa a la incorporació de la dona al món laboral va fer-se, en el seu moment, amb l'objectiu de convertir-la en consumidora del sistema, amb la intenció de sumar-se a l'home a l'hora d'incrementar les rendes de l'estafa piramidal del deute sobre el deute, a base de l'augment del crèdit per la multiplicació de la capacitat per endeutar-se.

Feminisme polític, econòmic, social, mediàtic i felador-sindical: Insult a la intel·ligència, estigmatizació sistemàtica de l'individu per raons de gènere i lapidació de valors socials.

De 800 a 7000 euros. El preu de la "representativitat social dels proletaris", hehe.

Res, absolutament res, va fer-se pensant en els drets de ningú sinó utilitzant les persones que no treballaven legalment (majoritàriament persones de sexe femení) com a potencials consumidores que calia explotar, com ja s'estava explotant als homes enganyats com a força de treball que, fins aleshores i a diferència d'ara, podien com a mínim mantenir sense luxes una família amb un sol sou. Que ningú interpreti que estic en contra que la dona treballi i sigui econòmicament independent. Ni ho estic, ni estic parlant d'això. Simplement em limito a afirmar que aquesta enganyifa perpetrada pel sistema econòmic capitalista neoliberal i batejada amb el nom de "lluita per la igualtat de gènere" no només ha acabat hipotecant la vida dels adults que han caigut de quatre grapes dins el parany sinó també la dels seus fills, víctimes de la societat de l'egoïsme de l'individualisme egocèntric, que han anat quedant desatesos per uns progenitors que es passaven tot el dia fora de casa treballant o bé simulant fer-ho (molt típic en aquest país de jornades laborals eternes), abans de començar a caure, un rere l'altre, en el drama personal i col·lectiu de l'atur. L'equiparació de drets, l'emancipació de la dona, etc. ha estat, en sí mateix, una gran farsa, predicada des dels mitjans de manipulació per a masses de pizza com a una gran fita social característica de les societats avançades. Repeteixo el que he dit al començament d'aquest article: No m'agrada parlar d'homes i dones sinó de persones, però les barbaritats que s'han comès en nom de les dones i la seva integritat, no tenen nom. Malgrat la moda actual del feminisme oficial com a una de les noves creences teològiques del segle XXI, no són pas poques les dones amb prou sentit crític, autoestima i dignitat personals que s'han adonat de la buidor intel·lectual que tenyeix aquest malabarisme pseudoideològic manipulador de consciències que trepitja la integritat de les ments més febles i retorçades d'una forma encara més barroera que la del masclisme clàssic, que ja és dir.

Una vegada les classes dominants estan recollint bona part del beneficis tot havent provocat el col·lapse del sistema que elles mateixes van parir fa temps, ara ens obliguen a començar de nou fent-nos responsables de pagar el deute que va començar a generar-se des de la moda dels sis-cents fins a dia d'avui, amb un país a on no hi ha feina per a què treballi més d'una sola persona per nucli familiar, com fa més de 30 anys, però amb un cost de la vida infinitament més esfixiant per a la gran majoria d'economies domèstiques. Tant se val que sigui l'home o la dona qui porti ingressos a casa tenint en compte un fet inqüestionable: un dels membres de la parella, en funció de cada tipologia i context familiar, està tornant a especialitzar-se en treballador forçat no remunerat de la llar, independentment de què tingui entre les cames.

Serà l'home qui se'n faci càrrec per primera vegada a la Història o bé la dona, la que hi torni. Això dependrà de la situació econòmica de cada llar. El que és indiscutible és que aquest espai està tornant a convertir-se en un escenari de recuperació de la creativitat i la qualitat casolanes, exemples de la "nova" cultura del decreixement.

No voldria cloure aquest article sense referir-me a quelcom fastigós per la meva condició de persona, com és l'actual codi penal, que permet l'empresonament preventiu entre 6 mesos i 1 any per a qualsevol home que hagi estat denunciat per qualsevol dona (esposa, parella, simple coneguda o desconeguda), malgrat la no-existència de cap lesió. És evident que, malauradament, existeixen maltractaments físics i psicològics que poden ser perpetrats per qualsevol persona però el que és digne d'internament psiquàtric és que la polititzada justícia d'aquesta monarquia cocotera apliqui d'antuvi la pressumpció d'innocència o la pressumpció de culpabilitat no pas en funció de les proves existents sinó en funció del sexe del pressumpte agressor.

Acomiado aquest article amb una petita obra d'art de la publicitat que, en aquesta paròdia de país, no seria acceptada pels prejucidis de l'hipòcrita hooliganisme d'allò que és considerat com a políticament correcte.

Interioritats visuals

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Tue, 07 Feb 2012 21:37:00 +0000

M'agradaria comentar amb vosaltres un parell de fotografies fresques, fresques.

En primer lloc, tenim una de les fotografies realitzades per un talp de La Casta dins de La Casta avui dimarts al congrés dels mai imputats, de Madrid. La imatge mostra el magnífic ambient que hi ha hagut aquest matí al primer ple ordinari de la legislatura. Sense entrar a valorar l'aspecte habitual que presenta la cambra en cadascuna de les seves sessions ordinàries, permeteu que des de PobleInsubmís valori l'encomiable tasca que diàriament fan els representants servidors del poble, incidint especialment en la dificultat de fer acte de presència a la feina quan hom té la desgràcia de ser víctima del fenòmen de la multiplicitat de càrrecs, amb les conseqüents molèsties i inconveniències de tot tipus que comporta la compatibilitat de retribucions galàctiques.

Congrés dels imputats. Madrid, 7 de febrer de 2012.

A continuació, una imatge de Jorge Fernández Díaz, un dels menestres de la facció mafiosa partitocràtica dominant. Fent un cop d'ull a la fotografia, costa d'entendre que Fernández Díaz no tingui assignades les carteres d'economia, ciència, desenvolupament, innovació i alguna altra, totes juntes. El fet que siguin dos els treballadors de la moncloa que es troben preparats per donar al menestre una càlida benvinguda, un cop obertes les portes de bat a bat, mostren tant la sensibilitat partitocràtica pel foment de l'ocupació com la voluntat de redoblar els esforços en investigació i desenvolupament. Perquè... encara hi ha algú que dubti que per a obrir-li la porta a algú no és necessari ser eficient i eficaç? Finalment, podem dir-ho ben alt i ben clar per a què tothom ho sàpiga: Ja semos productivos!

Jorge Fernández Díaz, un meneste més de l'aparell de La Casta, en una fotografia recent.

Escombrant consciències

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Mon, 06 Feb 2012 16:00:00 +0000

La partitocràcia criminal està començant a ficar fil a l'agulla en el sector dels treballadors de la llar, un sector la naturalesa del qual ha contribuït al fet que (malgrat mantenir-se fins ara al marge de cap tipus de regulació) hagi acabat esdevenint un dels millors pagats/hora en relació al nivell d'instrucció necessari per al desenvolupament d'aquest tipus de feina, un sector que la nostra "estimada" administració daltoniana (no pas la dels daltònics sinó la dels germans Dalton) pretén empastifar amb un irrespirable tuf de legalitat (la seva legalitat) tot apropiant-se per endavant de les potencials cotitzacions d'uns treballadors sense dret legal a l'atur, així com tampoc a cap mena de compensació via prestacions socials, pensions de jubilació, etc. per amortir els efectes d'aquest nou atracament a fons perdut perpetrat per la criminal administració d'aquest país a canvi de fum.

La l'aristocràcia del clan Mas visitant una moldejadora de xoriços.

La pràctica totalitat dels treballadors de la neteja de la llar han estat cobrant, fins ara, en B una quantitat que oscil·la entre els 10 i els 12-13 euros/hora de mitjana. Es tracta d'un tipus de feina dura, desagradable (a ningú li agrada netejar vàters) la remuneració de la qual per part de milers de persones anònimes permet la subsistència de molts altres milers de persones, aquelles persones de la nostra societat que no existeixen per a l'administració, al no constar estadísticament ni com a aturades demandants de feina ni com a aturades en el sentit semàntic més estricte del terme, el que va de perles a la dictadura totalitària per tal de reduir la taxa d'atur oficiosa (més del 30% de la població activa) amb hectòlitres de típpex procedents del "menesterio de trabajo y seguridad social" a unes xifes que ja no s'empassen ni els més imbècils.

L'objectiu de La Casta és obligar les persones que requereixen d'un servei de neteja, a assegurar íntegrament la persona treballadora, per tal d'engreixar les arques de la Seguretat Social tot adduïnt la finalitat de gestionar les seves pensiones de jubilació del futur (reproduït literalment avui per una de les feladores del poder amb seu a St.Joan Despí). Evidentment, el rentat de cervell mediàtic d'aquestes masturbadores televisives descompta l'escenari que ens depara el futur, amb unes pensions de jubilació que, en cas d'haver d'esser cobrades d'aquí a 20 o 30 anys (fet cada vegada més dubtós per la mateixa naturalesa de l'estafa piramidal d'estil Ponzi que és la Seguretat Social i l'evolució de la piràmide de població), representaran imports mitjans equivalents a menys del 50% del salari ponderat dels treballadors que arribin a cotitzar el mínim d'anys que estableix l'escòria política d'aquesta xoricràcia xarcutera, la mateixa màfia que gaudeix de vitalícies pensions del 80% del seus estratosfèrics sous com a premi a haver-se rascat els ous o les figues al llarg únicament de 7 anys, governant al servei de la banca.

Partitocràcia, polítiques laborals i precarietat: Sempre de la mà.

La voluntat de regular el sector no pretén res més que assegurar-se el cobrament d'impostos en concepte d'IRPF i de SS per part de les úniques "empreses" que tenen una estructura pensada per a permetre's el luxe d'assegurar una persona treballadora de la llar a raó d'una hora a la setmana, a canvi de d'un salari net de 3 euros l'hora (això sí, molt legal tot plegat, hehe), mentre un mínim de 7 euros més són ingressats directament a compte de les ETT's.

Resulta, certament, llastimós i paradoxal haver d'actuar al marge de la llei per dignificar les condicions salarials d'aquest tipus de treballadors a hores comptades però comprendreu que la corrupta administració reculli exactament del mateix que sembra. Per més campanya que aquesta faci per tal de denigrar les condicions salarials dels treballadors d'un dels pocs sectors laborals que s'escapa de la precària legalitat salarial de la majoria de treballadors assalariats d'aquest país (preu/hora), som molts els que preferirem sempre valorar directament l'esforç i la vàlua de la persona que pugui venir a casa nostra a fer-nos un servei, en lloc de regalar el 70% del seu jornal com a comissió forçosa als intermediaris de puro, cadira, corbata i panxeta, impresentables tots ells.

Canviant de 'look'

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Fri, 27 Jan 2012 08:42:00 +0000

Fa pocs dies que corre per la xarxa un comentari anònim signat per un membre de les forces de l'ordre polític de Catalunya, que mostra novament la pasta de la qual estan fets els membres de La Casta. Reprodueixo literalment el contingut del text.

"L’empresa encarregada de la confecció de la nova uniformitat que hauran de dur els Mossos d’Esquadra a partir d’aquest any 2012 és TEXTIL SEU S.A. amb adreça a C/ Llorenç Tomàs i Costa, 58, de la localitat de La Seu d'Urgell. Albert Batalla Siscart, s’ha fet càrrec de l’alcaldia d’aquesta localitat des de l’any 2008, inicialment mitjançant coalició bipartita entre Esquerra Republicana de Catalunya i Convergència i Unió i actualment com a Cap de llista de CIU, que va ser la força política més votada a les eleccions municipals de la Seu d’Urgell a l’any 2011, amb un 41,16% del total dels vots i aconseguint així 8 regidors. El Cos de Mossos d’Esquadra no canvia la seva uniformitat des de l’any 1983 i ara, justament ara, en plena crisis i quan sembla que això no pugui anar pitjor del que està anant es decideix fer aquest canvi que ves a saber tu els milions d’euros que costarà a la Generalitat. Doncs bé, dona la casualitat que l’administrador principal de TEXTIL SEU S.A. i l'il·lustríssim Albert Batalla Siscart són germans."

Si no fos per la inacabable llista de favors que acumula la cleptocràcia, l'escrit d'aquest pobre desorientat professional encara seria notícia.

Pugeu aquí...

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sat, 07 Jan 2012 15:33:00 +0000

Barri de Portopí de Palma (Mallorca).

L'inici del 2012 ve marcat, en termes de transport públic, per una declaració de guerra de la partitocràcia a la cada vegada més putejada ciutadania. L'Autoritat del Transport Metropolità, consorci format per diferents administracions xoriceres encarregat de la coordinació i la planificació del transport públic, va oficialitzar el passat primer de gener l'extinció del transport públic per un nou transport assumible econòmicament només pels qui, paradoxalment, acostumen a agafar el vehicle privat per creuar el carrer.

El criminal de torn al capdavant de la Conselleria de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, pren per imbècil la societat tot al·legant que alguns abonaments, com el de la T-Trimestre, la T-Mes o la T-Jove, han reduït el seu preu entre un 2% i un 3,6% respecte al 2011 per, utilitzant paraules buides de contingut, "bonificar els usuaris intensius del sistema". També afirma que "cal premiar l'usuari que per mobilitat obligada ha d'usar el transport públic". Deu pensar aquest fidel criminal polític que els milers de persones que treballen cada vegada amb sous més miserables i que fan diàriament un viatge d'anada i un altre de tornada a la feina es mouen per gust.

Aquest mentider compulsiu, com tots els de la seva espècie, el que no diu és que aquests títols de transport són utilitzats per una petita part de la població, que és la que ha de realitzar un mínim de 4 viatges al dia per a què la compra d'aquest abonament li "surti a compte". El que no diu ni la partitocràcia ni cap de les seves gheises mediàtiques, és que la targeta de 10 viatges (T-10), la que han encarit per la cara un 12% (de 8,25 euros a 9,25), representa per sí mateixa el 70% dels títols de transport. Per la seva banda, comprar un bitllet senzill resulta un 38% més car que l'any passat, tota una ganga en els temps que corren, amb l'atractiu extra de no poder ser utilitzat ni tant sols com a bitllet integrat. A més a més, l'abonament d'ús intensiu més utilitzat, el títol unipersonal que permet fer fins a 30 viatges en un mes (T-50/30), s'apuja un 10%, fins als 37 euros.

Aquest estafa al ciutadà no és gratuïta sinó que té la seva senzilla explicació en el manteniment d'uns privilegis de classe via espoli social, malgrat els cants de sirena que diuen que el preu real del transport públic seria més alt en cas que l'administració deixés de finançar-nos un part del bitllet. Podeu imaginar-vos una T-10 ja no a 9,25 sinó a 18,50 euros, muliplicant aquest xifra per les 4 setmanes i escaig que té un mes, tenint en compte que es tracte d'un abonament únicament d'1 zona, amb el salari més corrent actualment situat entre els 700 i els 800 euros? Temps al temps. Sigui com sigui, qualsevol assalariat vuit-cents eurista que, des del passat 1 de gener, exhaureixi setmanalment una T-10 de 6 zones per anar a treballar a 50-60km del seu domicili, es veu obligat a gastar al mes en aquest transport per a rics 168 euros, més del 20% de la seva nòmina.

Essent ben conscient la partitocràcia de què, a dia d'avui, els joves cada vegada paguen menys al no tenir ni un ral i que els abonaments d'ús intensiu amb preu desorbitat estan sent substituïts per T-10 + periòdics "simpes", infligeix de manera tant intel·ligent com cabrona una pujada de preu salvatge a la immensa majoria d'usuaris, que ja paga el transport més car d'Europa Occidental en relació al seu poder adquisitiu. Això és el mateix que plantejar de cara a la galeria l'anunci d'un increment d'impostos als rics, sabent perfectament que, si en lloc d'apujar-los-els apliquen aquesta mesura als pobres, la seva recaptació es multiplica. Són faves comptades.

Per assegurar-se que el màxim d'usuaris paguin els nous preus, ATM incrementa un 50% el preu de la sanció per viatjar sense bitllet, passant de 50 a 100 euros, així com intensifica els controls amb cossos de seguretat i gossos amb morrió, controls que, en molts casos, semblen autèntiques emboscades a la recerca de víctimes, tractant els ciutadans del mateix que són els gestors públics d'aquesta xoricràcia xarcutera: una colla de delinqüents.

Pel que fa a mi, fins ara un "legal" usuari de la xarxa de transport públic de Barcelona, ja he començat a prendre algunes mesures per combatre, com en d'altres aspectes, aquesta estafa impune perpetrada per la màfia cleptòcrata a tots i cadascun de nosaltres. Hi ha mil maneres de no assumir aquest increment. En qualsevol cas, caldrà diferenciar com sempre entre els comportaments d'incívics individualistes del de desenes de milers de persones que, tot i actuant des del sentit de la responsabilitat i la consciència, gosen rebel·larse contra el que consideren l'enèssim atac contra la seva dignitat personal.

De l'increment mitjà del 5,4% pel que fa al preu dels peatges que depenen de la Generalitat per als vehicles lleugers, aplicat també a partir de l'1 de gener des del Departament de Territori i Sostenibilitat ('sostenibilitat', què bé que sona aquest esnobisme conceptual) doncs què voleu que us digui... Sóc dels qui creu que, en lloc d'esperar els canvis és millor anar a buscar-los, així que no tinc cotxe.

Seguint el camí mostrat per la mossa de quadra a tot Catalunya el passat dijous, 5 de gener, en l'agressió policial a un menor d'edat que participava en una manifestació ciutadana convocada per la PAHCS (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell) i, amb clara inspiració vers la generalitat (sí, escrita en minúscules), les diputacions, els consells comarcals, els hay-untaments, els consorcis i altres institucions corruptes al servei del frau i de l'espoli legal contra la ciutadania, només ens resta per dir-los a tots plegats:

Pugeu aquí... que veureu Portopí.

Dinamita EU-ropa

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sun, 01 Jan 2012 22:41:00 +0000

Avui, primer de gener de 2012, es compleixen 10 anys de la introducció de l'euro com a moneda oficial de circulació en aquesta xoricràcia xarcutera de país. No cal reflexionar gaire ni ser cap set-ciències en la matèria per adonar-se tant dels perquès com de les conseqüències de l'eliminació de les monedes d'estats com Grècia, Espanya, Portugal o Irlanda com a monedes d'intercanvi en favor de l'euro, territoris que no haurien d'haver adoptat mai la moneda única.

Iberistan, els grans de 500 i les blanquejadores de capital.

Comparar països amb realitats sòcio-econòmiques i culturals tant diverses com la catalunyistanesa, la luxemburguesa, la finesa, la grega, l'alemanya, la britànica, la portuguesa, etc (amb les seves diferències internes) i intentar trobar una explicació sensata a la submissió dels pobles europeus a aquest jou artificial anomenat euro, és impossible. L'Argentina ja va intentar equiparar el peso amb el dòlar nord-americà a través de la paritat i tots sabem perquè el país sud-americà es va declarar en fallida poc després i què significar la devaluació en un 40% de la seva moneda. Trobeu gaires diferències entre Jujuy (Argentina) amb Pennsylvania (EUA), Andalusia amb la Borgonya, Basilicata amb Baden-Wurttemberg, o l'Alentejo amb Baviera? La imposició d'aquest malson monetari pertot arreu comença a entendre's una mica més, oi?

Una moneda per inflaccionar-los a tots. Causa de l'acumulació de deute impagable en uns llocs per tal de incrementar encara més el poder econòmic dels creditors.

En qualsevol cas, més enllà del sentit comú s'hi troba la lògica del sistema econòmic desenvolupat dins el capitalisme a partir de l'acabament de la 2ª Guerra Mundial el 1945 i del conegut Pla Marshall, que inunda el continent de crèdit per primera vegada a la Història. Poc després d'aquella primera orgia creditícia procedent dels EUA per a la reconstrucció d'Europa després de la Guerra, es crea el 1950 la CECA (Comunitat Europa del Carbó i de l'Acer), el primer organisme internacional d'àmbit europeu que comença a cimentar els fonaments de l'actual Europa sotmesa a la dictadura dels mercats financers, amb l'excusa de la necessitat de regular els sectors del carbó i de l'acer dels països membres. Regular... curiós eufemisme, no us sembla? Des d'aleshores que comença a accentuar-se la centralització del poder, la concentració de la riquesa, la desvinculació perversa de l'economia real del patró or, la creació d'una economia especuladora basada en el crèdit creat a base de teclejar zeros, la desregulació del sector financer, la globalització de la pobresa i la desigualtat socials, així com també el deute com a element decisiu de control social, la legalització de l'estafa piramidal financera, la comparació de la deriva del sistema amb un ionqui dependent de crèdit, la col·locació de governs a dit, la invenció d'una falsa identitat continental amb estratègia de màrqueting econòmic, al servei del poder financer mundial, etc.

Em costa d'imaginar un retorn a la pesseta, no pas perquè sigui contrari a aquesta mesura (al cap i a la fi, el deute és impagable, ja sigui amb euros o amb pessetes) sinó per la negativa de les entitats creditores, disfressades amb la bandera de determinats països, a cobrar el seu deute amb monedes devaluades. De tota manera, aquest supòsit no és descartable, així com tampoc ho són tant la possibilitat de crear un euro de dues velocitats com que sigui Alemanya la qui torni al marc, en un intent desesperat per salvar-se a ella mateixa. Pobres ingenus, també, els alemanys, francesos, britàntics (aquests com a mínim no estan sotmesos a l'euros), holandesos... i la seva ruïnosa inversió en la bombolla immobiliària més descomunal del planeta. Com podeu veure, tot és possible, fins i tot que sigui el dòlar la moneda que explosioni abans de l'euro. El capital no té pietat, no té pietat per a ningú. Així que...

EUROPA: SÍ.

SUCURSAL REGIONAL DEL GOVERN MUNDIAL: NO.

UNIÓ EUROPEA: TAMPOC.

5 anys donant pel sac

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Mon, 26 Dec 2011 08:37:00 +0000

If you can not see this chirbit, listen to it here http://chirb.it/kMGPAz

Avui és un dia especial per a Poble Insubmís i ho és perquè fa exactament un lustre del seu naixement. No quedaria tant lluny aquell 26 de desembre del 2006 ni fos per tot el que ha estat succeïnt des d'aleshores al món i, en particular, en la nostra estimada xoricràcia xarcutera catalunyistanesa.

Miro enrere i veig una producció d'articles que comença a fer vertigen. N'haurien pogut ser més, molt més, però la quantitat no ha estat mai (ni ho serà) la prioritat d'aquest espai virtual d'informació, amb el que aquest tastador de formatges i provocador nat de consciències entén per informar i comunicar. Poble Insubmís ha anat creixent, formant-se, aprenent al llarg d'aquests cinc anys. No em penedeixo d'haver redactat cap dels 172 articles que han estat publicats fins a dia d'avui tot i que, fent una ullada a les entrades més antigues, m'adono que si hagués de parlar del mateix en l'actualitat, és molt probable que ho fes des d'una perspectiva diferent. Cinc anys és prou temps com per adonar-se dels canvis que van tenint lloc en l'interior de cadascun de nosaltres al llarg de la vida, a la recerca d'una excel·lència tant utòpica com la perfecció de l'ésser humà, però que ens mou a intentar millorar dia rere dia per créixer de l'única manera en què val la pena i és possible créixer, que és com a persones.

No vull deixar escapar l'oportunitat d'agrair la fidelitat de tothom qui segueix fent possible aquest bloc, com són els seus lectors, especialment els qui l'enriqueixen amb els seus comentaris, que són, en definitiva, l'assegurança de vida de qualsevol bloc o pàgina web d'opinió. No vull amagar el meu anhel de fer de la zona de comentaris un espai d'intercanvi d'opinions, malgrat que reconec no haver-ho aconseguit fins ara, tot el contrari del que passa amb el nombre de lectors d'aquest espai, el coneixement sobre l'existència del qual continua estenent-se com una taca d'oli a través del tradicional boca a boca, assolint ja de forma habitual la xifra de 100 visites al dia.

Espero que la salut em permeti continuar analitzant les entranyes d'aquest món de mones en què ens ha tocat viure. Així mateix, aprofito per mostrar la meva procupació pel desastre que suposaria imposar la censura de la dictadura desinformativa en el darrer reducte d'informació lliure (malgrat la creixent contaminació de l'oficialisme sistèmic) que existeix encara a dia d'avui: internet. Poble Insubmís va néixer com a resposta a la negativa sistemàtica dels mitjans a publicar articles en les seves pàgines de format paper i, sobretot, a la censura parcial a la qual alguns d'aquest articles van ser sotmesos entre el 2004 i el 2005, tot publicant-se continguts que poc tenien a veure amb els textos originals que havia enviat. Aquest va ser el punt d'inflexió i, alhora, de partida de Poble Insubmís. Des d'aleshores, no he publicat més d'un parell d'articles en diaris alternatius no sotmesos a cap grup de pressió mediàtic controlat pel poder.

Aprofito també l'avinentesa per anunciar-vos que Poble Insubmís seguirà sent un espai sense ànim de lucre com ho ha estat sempre, encara que Google no entengui que hi hagi persones que no vulguin aprofitar-se del "seu" domini a la xarxa per fer negoci. Malgrat l'anàlisi de contingut al qual ha estat sotmès aquest bloc des de la seu californiana de Mountain View (Califòrnia), ja sigui per tasques de manteniment com per a donar resposta als organismes o institucions que hagin pogut denunciar el contingut d'aquest espai a Google, no sembla pas que ningú d'aquest monstre empresarial hagi llegit, traduït del català a l'anglès, el primer article de Poble Insubmís, publicat aquell llunyà 26 de desembre de 2006.

Per acabar i en un altre ordre de coses, només dir-vos que ens caldrà molta determinació i coordinació per tal de plantar cara des del carrer a aquest full de ruta que ens han marcat i del qual ja sabem de què s'està aprofitant per fer el que li rota, des de la legalitat redactada pels criminals i sense cap tipus de resistència. No es tracta pas de collons sinó de dignitat individual projectada en l'àmbit social. Des de la no-resignació, cal estar preparats per a la guspira que provoqui l'esclat social. O bé això, o bé condemnar-nos tots i cadascun de nosaltres a morir en vida com a individus esclaus amb vocació d'esclaus.

Amb tot l'afecte.

P.I.

Reptilisme sindical

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Fri, 23 Dec 2011 09:42:00 +0000

Aquest darrer divendres, dia 23 de desembre, els secretaris generals dels dos apèndixs del règim partitocràtic, principals silenciadors de la classe treballadora (la societat) i bescanviadors de pau social a canvi de subvencions: Cándido Méndez (UGT) i Ignacio Fernández Toxo (CCOO), van exemplificar allò que anomenen 'bons costums democràtics', donant la benvinguda a la nova menestra de treball, Fátima Báñez, successora dels criminals Valeriano Gómez i Celestino Corbacho en aquest tant corrupte com inoperant (per a la ciutadania) càrrec.

Cándido Méndez (esquerra) i Ignacio Fernández Toxo (dreta), ben somrients, en l'amistosa trobada del passat divendres, 23 de desembre.

La intenció d'aquests venuts al poder polític és transparant i, alhora, aterradora: Empènyer, des del seu altar de gestors de la realitat social, la societat cap al seu suïcidi, tot pretenent que els treballadors d'aquest país es sacrifiquin com a esclaus de galeres per tal d'aconseguir superar la crisi del capitalisme com a sistema econòmic, pretenent enganyar-los tot afirmant que tant el govern com els empresaures remen amb ells en la mateixa direcció.

La presència d'UGT i CCOO a actes institucionals com el d'aquest divendres forma part de la clàusula d'aquest "contracte" de conveniència ofert als sindiuntats pels diferents governs de torn a l'ombra del sistema financer, a canvi d'aconseguir de part dels panxa-contentes de mariscades el comprimís de la pau social. Aquesta col·laboració sindical inestimable no seria possible sense les partides de milions d'euros que són destinades des dels Pressupostos Generals de l'Estat a mantenir les estructures sindicals. Sigui com sigui, no sembla pas que, ni Méndez ni Toxo, es trobin incòmodes pel fer de reunir-se amb la nova vividora menestra.

Fa uns dies vaig adreçar-me al centre docent a on encara treballo, tot sol·licitant deixar de rebre per part del centre informació propagandística sindical no desitjada. Transcric literalment el contingut del meu correu electrònic, per si cap docent ha pensat a emprendre alguna acció com aquesta per tal de deixar de ser inundat amb detritus sindical.

Benvolguts,

M'agradaria, en la mesura del possible, deixar de rebre per part d'aquest centre docent correu no-desitjat procedent d'organitzacions parasitàries del corrupte poder polític, que continuen demostrant la seva manca de compromís no-corporativista vers els treballadors de l'ensenyament i, en general, els de tot el país, tant del sector públic com del privat. Considero que la funció sindical s'ha anat desnaturalitzant en els darrers lustres fins al punt d'acabar esdevenint una paròdia de sí mateixa, més enllà de la seva funció merament informativa, talment com si d'una mena d'agència de notícies es tractés. Per tot plegat, prego que us avingueu a tenir en compte la meva voluntat de no continuar rebent spam sindical a la meva safata de correu electrònic.

També m'agradaria que quedés clar que aquesta petició personal no afecta les comunicacions de caràcter intern de l'institut, així com tampoc les informacions referides a l'alumnat del centre, autèntic damnificat d'aquest espoli (anomenat crisi) perpetrat impunement pel poder polític i financer, a compte d'anihilar la classe mitjana d'aquest país i de condemnar en la pobresa tant les generacions més joves com les que encara han de néixer.

Una salutació ben cordial,

(nom i cognoms)

No m'agradaria acabar sense posar-vos un exemple audiovisual de com han arribat a ser de patètics aquests sindiuntats de pandereta, convertits en tristos bufons d'una societat que, en aquest sentit, ja no combrega amb rodes de molí. Perfectament conscients d'això, aquests paràsits venuts al poder polític malden per sobreviure, tot intentant fer creure la gent que tenen un paper fonamental en la defensa de les més recents tendències esnobistes: la immigració, les dones i l'ecologisme, contibuïnt amb la seva actitud tant a la cronificació dels guettisme immigrant com a la denigració de les persones del sexe femení i a la mateixa hipocresia mediambiental per la qual una persona pot acabar ingressant a presó acusada de delicte contra el media ambient pel simple fet de tocar el piano que d'altres no volen sentir. La defensa dels treballadors? Això ja no els interessa perquè saben que per aquí ja no tenen res a rascar.

Passeu, passeu i vegeu la degeneració alliberada en què s'ha convertit el que algun dia va arribar a tenir un mínim de vergonya.

Llegats indelebles

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Wed, 21 Dec 2011 19:19:00 +0000

&amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;If you can not see this chirbit, listen to it here http://chirb.it/JmBzzP&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;gt;

Lehman Brothers va ser fundada als EUA l'any 1850 com una empresa dedicada a oferir serveis financers. Encara que especialitzada en serveis bancaris en general, en les darreres dècades va destacar especialment com a banca d'inversió, gestió d'actius financers, etc. L'esclat del detritus cipotecaris subprime l'any 2007, conseqüència de la més gran estafa financera de la història d'aquest insignificant cagalló espacial anomenat ésser humà, va provocar l'any següent la fallida més sonada coneguda fins aleshores, arrïnant amb ella milers de petits i mitjans accionistes que s'havien empassat el conte de fades dels dividents eterns. Lehman Brothers acumulava, en aquells moments un passiu aproximat de 470.000 milions d'euros (613.000 milions de dòlars), quantitat molt representativa del capital merament especulatiu que, mitjançant l'esclat de la bombolla immobiliària nord-americana (un dels apèndix de l'estafa piramidal ponzi que és aquest sistema amb el qual s'entesten a fer-nos viure), s'havia convertit literalment en fum. Exactament el mateix que el sistema financer ibèric actual, aquell sobre el qual la partitocràcia criminal va afirmar al setembre del 2007 que jugava a la champions league de l'economia mundial.

La biografia del personatge que presento a continuació és la d'algú que, entre el 1996 i el 2004 va ocupar successivament el càrrecs de Director General de Política Econòmica i Defensa de la Competència, Secretari General de Política Econòmica i Secretari d'Estat d'Economia de la oligarguia partitocràtica al govern d'Espanya. El currículum d'algú que, entre el 2004 i el 2006, fou membre del consell assessor per Europa de Lehman Brothers i que entre el 2006 i el 2008 va ocupar tant el càrrec de president executiu per a Espanya i Portugal d'aquesta estafa (perdò, volia dir empresa), percebent un salari no-congeut), com el de president de Nomura Securities, una altra organització piramidal estil Ponzi, dedicada a oferir serveis financers, com banca d'inversió.

Més recentment, ha estat "treballant" oficialment com a responsable de serveis financers de la firma més gran de serveis professionals del món per volum de facturació, PwC (PricewaterhouseCoopers), especialitzada en auditories, consultories de negoci i financeres, i assessorament legal i fiscal, cobrant uns emoluments que tampoc s'han fet públics. A més a més, des del juny de 2009, forma part del consell d'administració de l'empresa elèctrica Endesa. Amb tant de càrrec i responsabilitat deu ser una persona molt estressada.

Mario Draghi (Banc Muncial i Goldman Sachs), col·locat a dit pel poder financer global, al capdavant del Banc Central Europeu.

Lucas Papademos (BCE, Goldman Sachs, Comissió Trilateral), col·locat a dit pel poder financer global, al capdavant del govern de Grècia mitjançant un cop d'estat contra el partitòcrata Giorgios Papandreu, sense ni tant sols haver-ho fet mitjançant un nou simulacre d'eleccions democràtiques.

Mario Monti (Goldman Sachs, Comissió Trilateral, Club Bilderberg), col·locat a dit pel poder financer global, al capdavant del govern d'Itàlia mitjançant un cop d'estat contra el partitòcrata Silvio Berlusconi, sense haver ni tant sols convocat el ramat a votar en unes ereccions partitocràtiques.

Luís de Guindos (Lehman Brothers), col·locat a dit pel poder financer global, al capdavant en funcions del govern espanyol i amb la complaença de Mariano Rajoy, president simbòlic de la casta política necessari per legitimar davant el poble l'enèssima farsa electoral de la partitocràcia neo-franquista d'aquesta corruptocràcia (com també en el cas dels anteriors països) que ha regalat a canvi del manteniment de la xoricràcia xarcutera, el present i el futur de moltes generacions, començant per la sobirania, a les màfies que continuen operant impunement a la recerca d'un nou ordre mundial centralitzat de naturalesa totalitària.

Luís de Guindos, jurant recentment com a bon professional i davant el crim organitzat partitocràtic i aristocràtic, que continuarà donant pel sac el poble en la mesura del seu nivell d'obediència al poder global.

Assassinats encoberts

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sat, 03 Dec 2011 19:04:00 +0000

"Quan hom adverteixi que per a produir necessita obtenir autorització dels qui no produeixen res; quan comprovi que el diner flueix cap als qui trafiquen no pas béns sinó favors; quan percebi que molts es fan rics mitjançant el suborn i les influències més que no pas pel treball, i que les lleis no el protegeixen contra ells sinó que, ans al contrari, són ells els qui estan protegits contra vostè; quan repari que la corrupció és recompensada i la honradesa es converteix en un autosacrifici llavors podrà afirmar, sense por d'equivocar-se, que la seva societat està condemnada"

Ayn Rand (1950), pseudònim d'Alissa Zinovievna Rosenbaum (1905-1982), filòsofa i escriptora nord-americana d'origen rus.

This browser does not show iframe content.

Són força treballadors però això no és suficient com per a què no siguin responsabilitzats en públic pel poder, a través del mitjans de desinformació de masses de pizza que, tot servint la veu del seu amo (la subvenció de la partitocràcia criminal), els culpabilitza del desabastiment de fàrmacs a la població. No han estat els únics (recordeu els controladors aeris, els transportistes, els maquinistes...) ni tampoc seran els últims. La campanya orquestrada pel poder polític per distreure la societat de les conseqüències dels seus afers delictius quotidians, assenyalant com a responsables a col·lectius sencers de treballadors que les estan començant a passar canutes per arribar a final de mes, serà més o menys eficaç mediàticament però aquí no cola de cap de les maneres.

Els braços executors d'Economia (Andreu Mas-Colell) i de Salut (Boi Ruiz), partint-se la caixa davant la total privatització del país (amb l'excepció de les forces de seguretat: la seva escorta personal).

Estan succeïnt moltes coses a la sanitat pública d'un temps ençà, fruit de l'estocada de mort a un dels pilars fonamentals de la farsa batejada en el seu moment amb el nom de "país del benestar" (farsa perquè només pot funcionar en la societat del deute sobre el deute), una estocada fulminant que el poder i les seves feladores mediàtiques intenten minimitzar tot justificant l'expoli sense precedents a la societat civil de mig món en forma de retallades, una vegada recollits els beneficis financers de dècades de bonança anfetamínica d'impressores de bitllets que, encara a dia d'avui, segueixen inundant el món de papers de colors amb finalitat especuladora. Aquesta és la jugada que els dalton del món financer, polític i empresaurial van decidir batejar amb el nom de crisi, per a dissenyar-se la coartada que tot criminal necessita fer-se a mida per sortir indemne del crim comès.

Els agermanats poder polític i l'econòmic. No sé quin premi d'economia ha d'atorgar-se un sector, el financer, ruïnós pels seus crònics excessos i ajudat per la partitocràcia criminal, amb la sang dels contribuents.

Actualment estan morint pacients per culpa de la complaent i gustosa genuflexió política davant les ordres del seu amo i avalador: els mercats internacionals, venedors compulsius de les seves mares al mateix diable. S'estan donant casos de pacients en estat de salut delicat que no poden realitzar-se una prova d'urgència a l'hospital on ingressen perquè l'aparell que els l'ha de fer s'ha trencat o no funciona correctament, maquinària hospitalària el cost de la reparació de la qual el govern cleptòcrata partitocràtic criminal es nega a assumir. Els hospitals, seguint el protocol establert en aquests casos, deriven els pacients a altres centres que sí que disposen de l'aparell en condicions adequades. Tota aquesta burrocràcia imposada suposa una pèrdua de temps que està duent pacients a la mort, no pas per cap tipus de negligència dels hospitals sinó per la preferència de La Casta per ignorar el dret a la vida del poble per tal de donar prioritat absoluta al pagament del deute acumulat pel seu expoli (que no gestió) a les arques públiques i a intentar ressuscitar el cadàver dels seus moribunds amics, el d'aquells que, mitjançant l'avarícia i la cobdícia sense límits, es permeten el luxe de decidir qui i de quina manera haurà de pagar les fallides del seu arriscat pòker, amb el qual porten segles apostant impunement amb els diners dels altres.

Concentració contra el tancament d'Urgències de l'Hospital de l'Esperança de Gràcia.

Concentració contra l'anunci del tancament de l'Hospital de la Creu Roja, al carrer Dos de Maig de Barcelona.

També hi ha pacients ingressats a l'espera de realitzar-los una biòpsia (prova que, els qui hem passat per ella, coincidim a dir que no és pas gaire agradable) als quals, arribats el dia de la prova, se'ls comunica que han d'anar-se'n temporalment a casa a l'estar de baixa la persona encarregada de fer-les i davant la negativa del departament corresponent de cobrir el lloc que, paradoxalment, ocupa únicament una persona que té tot el dret a posar-se malalta. Altres temes estrella igualment escandalosos són la reducció horària de molts centres d'atenció primària, l'ERO encobert del personal interí, la reducció de llits o el tancament de quiròfans malgrat l'oferiment dels professionals d'operar sense cobrar un dia a la setmana, actitud que enalteix la qualitat humana d'aquests professionals compromesos (que no tontos), mentre els criminals dirigents d'aquesta xoricràcia xarcutera l'impedeixen tot al·legant que el cost que suposa obrir els quiròfans (encara que sigui per a què d'altres treballin de franc) no s'ho val.

Des d'aquí també vull fer una menció molt especial a la difícil situació per la qual estan travessant molts farmacèutics, aquests autònoms (funcionaris per retallar-los el sou i autònoms per deixar-los tirats com un drap) per culpa d'una administració morosa que no està pagant l'import de les receptes, el qual ha estat prèviament avançat per aquests treballadors de les seves butxaques. Fa un parell de setmanes vaig parlar amb un farmacèutic d'aquest país. M'explicava que estava veient tancar farmàcies del seu entorn davant la impossibilitat d'afrontar les despeses derivades de continuar abastint els seus establiments de medicaments bàsics, per la morositat insuportable que els estava infligint la delictiva administració d'aquest paradís fiscal per a xoriços de tota mena.

Què, això no va amb tu, oi, Cospe? María Dolores de Cospedal, delinqüent i paràsita del sistema que fa mesos que no paga als farmacèutics castellano-manxegs.

El que us explico em recorda el cas d'aquell pintor que, fa ja un parell d'anys, em comentava que encara esperava cobrar per un servei integral realitzat en un edifici públic l'any 1986. El morós? L'hay-untamiento d'un municipi proper a Barcelona amb més de 20.000 habitants. Tornant al cas que ens ocupa, aquest farmacèutic m'explicava que l'administració autonòmica no pagava als apotecaris des del mes d'agost i que, des de llavors, el fet que una concentració unitària dels facultatius per reclamar els retards a l'administració coincidís casualment amb un procés electoral, únicament havia servit per a què aquest novembre cobressin la meitat del que els devien, corresponent al mes d'agost... (de setembre i d'octubre, ni rastre), amb els previsibles titulars mediàtics l'endemà mateix, en plena campanya electoral, tot anunciant que "los farmacéuticos han cobrado". La professió periodística necessita urgentment d'una neteja ètica, més quan el seu famós codi fa molts anys que el treu a passejar... per l'entrecuix.

Problemes molt greus de subministrament.

Aquesta persona també m'explicava com, des de l'estiu d'enguany, havia hagut de continuar fent comandes de fàrmacs diversos tirant dels seus estalvis personals, estalvis que estaven sent destinats també per mantenir la seva família, pagar la nòmina de la persona que l'ajuda a la farmàcia, la llum, l'aigua, el telèfon, etc. L'exhauriment dels estalvis havien obligat recentment aquest farmacèutic a demanar un préstec per valor del que costa un objecte patentat per una marca arqueològica francesa anomenat Clio (plenament equipat) a una entitat financera que es troba, en aquests moments i en termes literals, "valorant els riscos de l'operació" (cinisme amb majúscules). Resumint, aquest farmacèutic ha hagut de veure's forçat a actuar contra la seva voluntat davant la impossibilitat de cobrar per part de la morosa administració la quantitat que aquesta li deu, l'import de la qual s'apropa al cost d'un altre esperpent arqueològic, aquest alemany, anomenat Cayenne.

Carod, Mr.Mans Netes i Ara visc molt bé, cobrant actualment 6.000 euros/mes com a ASSESSOR de l'Hospital de Santa Tecla de Tarragona.

Recomano a tothom posar en pràctica noves formes d'interactuar amb altres persones (fora del seu entorn habitual), preguntar, aportar als altres els aprenentatges assolits alhora que escoltar i tenir prenents els seus, informar-se i informar als altres de realitats reals (valgui la redundància) i no la que ens intenten colar diàriament a través dels mitjans d'incomunicació per a acrítics borderlines (amb tot el meu respecte pels qui pateixen algun tipus de retard mental aliè a la seva voluntat), dialogar, debatre, compartir experiències, dedicar temps als altres, cercar noves formes de cooperació més estretes i compromeses, etc. Qualsevol tipus d'organització sorgida des de les bases de la nostra societat (si és que encara podem confiar en la recuperació del coma que pateix), al marge del poder polític i dels vicis induïts des del poder econòmic, és una assegurança de futur per al naixement d'una societat no-alineada amb el poder ni tampoc feliç en la seva ignorància.

Actualització recent: Acaben d'informar-me que aquest Cayenne d'impagaments ja no porta seients de sèrie sinó de cuir.

Acriticisme transhumant

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Fri, 25 Nov 2011 15:05:00 +0000

Unes poques imatges valen més que mil paraules. De moment, el nou executiu ja ha estat recriminat per la sucursual europea (potencies del nou Eix o 4t Reich: Alemanya i França) de la dictadura econòmica mundial, per haver intentat col·locar milers de càrrecs de confiança del partit en diferents llocs de l'administració, anomenada pública en temps no gaire pretèrits i convertida en centre de blanqueig de diners per la casta política criminal. No hi ha govern, no hi ha ministres, no hi ha res de res. No n'hi ha, ni cal. El full de ruta per a Espanyistan el marca el Bundesbank que, conjuntament amb el Banc Central Europeu (Draghi, el de Goldman Sachs) i el Fons Monetari Internacional, posseeix actualment molta més informació sobre l'estat dels comptes d'administracions i empreses d'aquesta xoricràcia xarcutera ibèrica que no pas el Menesterio Nacional del Típpex Estadístico o el mateix Menesterio de Economía. El matí d'avui ens deixa amb diverses notícies, com la proposta del P$ d'enviar l'ecs-president de la Generalitat, José Montilla, a ocupar el càrrec simbòlic de senador-vividor a canvi d'una retribució no tant simbòlica finançada amb la sang (que no la suor) dels cada vegada més empobrits contribuents. També ens deixa l'anunci de l'encara portaveu del govern espanyol, José Blanco, de retirar-se de la primera plana de l'actualitat política (esquitxat per múltiples casos de corrupció). No podia faltar el tema de les indemnitzacions milionàries (recompensa a la feina ben feta via la suspensió de pagaments) per a cadascun dels ex-directius de Caixa Penedès; la decisió de la justícia "independent" d'investigar Iñaki Urdangarin per frau sense incloure-hi la bugaderia fiscal de la Fundación Nóos, on hi figura el nom de Cristina de Borbón, personatge pertanyent a una altra casta massa influent com per a ser inclosa així com així en cap sumari d'investigació, o l'indult del govern espanyol al conseller delegat del Banco Santander, Alfredo Sáenz, de la condemna imposada en el seu moment pel Tribunal Supremo per delicte d'estafa i acusació falsa quan aquest presidia Banesto. En aquest sentit, és comprensible que la casta degui favors als principals agents del sistema financer a canvi de préstecs a fons perdut, o bé que el falangista encara president de l'estat espanyol miri de guanyar-se la possibilitat d'ingressar uns quants milers d'euros l'any fent conferències en institucions d'allò més pintoresques, com fa anys que fa el seu amic nacional-catòlic José María Anzar. Hi ha coses per les quals el crim organitzat sempre estarà d'acord.

Protozous mentals jovenets, fills de la indigència intel·lectual neo-feudal de la societat de consum i el deute, amb tota la vida per continuar avalant l'actual sistema criminal.

La politica és un circ però, senyora, vol dir que calia disfressar-se?

Perquè hi ha coses que encara existeixen...

Els únics que semblen estar mínimament assabentats de tot el que està tenint lloc són els protagonistes de la darrera fotografia. La resta... carn per a la picadora, com cantava La Polla Records.