POBLE INSUBMÍS

Tant a prop i tant lluny...

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Wed, 06 Jul 2016 20:22:00 +0000

Recentment he assistit a un passi per a docents de la pel·lícula 'Cerca de tu casa', dirigida per Eduard Cortès, en una de les sales d'uns reputats cinemes del centre de Barcelona, amb la intenció de la distribuïdora que el professorat la recomani com cinta adequada per traballar amb els adolescents, ja sigui a l'aula, o bé més enllà d'aquesta. Crec que el director desaprofita una ocasió immillorable per retratar críticament el sistema i la societat. La cinta sembla més aviat una excusa per al lluïment artístic musical de la suposada actriu principal, la cantant Sílvia Pérez Cruz, que no pas una pel·lícula en sentit ple. Després també cal tenir en compte que el tema central del llargmetratge reflecteix un drama social, una situació dramàtica que perd credibilitat i versemblança al llarg de la cinta a través d'un enfocament coreografiat, talment com si ens trobéssim al davant d'un documental sobre dansa.

Sílvia Pérez Cruz, una "diva" fora de lloc i de joc.

Aquesta pel·lícula no és apta per a adolescents, però és que tampoc hauria de ser apta per a adults, independentment que tracti un tema d'actualitat. Per què? Fonamentalment per l'alarmant manca de valors humanitzadors. A la cinta s'observa una alarmant manca de diàleg entre els personatges per tal de procurar trobar solucions als problemes a través de la comunicació. A més, l'objectiu dels esclaus econòmicament més pobres (en el marc del sistema) no és tant l'assoliment d'unes condicions de vida dignes com disposar dels béns materials dels quals disposen els esclaus econòmicament menys pobres (és a dir, arribar a ser com ells). Per altra banda, els personatges malden per sobreviure, a costa d'enganyar els seus iguals si cal, tot amagant les seves inseguretats, per por. Aquests mateixos personatges reflecteixen una notable manca d'humilitat, així com de valor per demanar perdó als altres quan cal fer-ho (no es demana perdó ni una sola vegada al llarg de la pel·lícula). Els personatges són espectres que reflecteixen el pitjor de la societat, començant per la manca de sentit de la responsabilitat individual, quelcom imprescindible per aprendre dels nostres errors tant a nivell individual com col·lectiu, un aspecte que sí que reflecteix la societat en què vivim, tant allunyada de les arrels des de les quals creixen la desigualtat i la injustícia i de la comprensió individual de les quals esdevé ineludible per tal d'entendre quelcom més que el lamentable paper de figurants de cera que el sistema ens té assignat.

"Thanks", think tanks

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Mon, 27 Jun 2016 16:51:00 +0000

1978-2016 i tornem a tirar, per enèssima vegada, des de la casella de sortida, que no ha estat res i a seguir gaudint d'aquest permanent 'panem et circenses' de cada vegada menys 'panem' i cada vegada més 'circenses'.

Es va confirmant en el transcurs d'aquest penós pas de l'espècie humana pel planeta que no hi ha alternativa possible, que l'única manera de canviar el món per millorar-lo com a ésser humà és actuant des de fora del sistema (quelcom que cap de nosaltres s'atreveix a fer), adduïnt implícitament uns suposats avantatges que es fonamenten en una vida situada al llarg del segment en el qual es troba una aparent zona de comfort, més falsa que un bitllet de 2€. Intentar canviar per millorar, des de dins del sistema, és estèril perquè abans que aquest es desviï un sol mil·límetre de la seva trajectòria ja està actuant implacablement utilitzant els mecanismes de manipulació psicològica dels quals compta per tal d'anul·lar la consciència individual, que és l'únic que pot actuar per canviar aquest món. El sistema ho sap perfectament. És per això que s'encarrega de neutralitzar, sota el paraigua de la seva "legalitat" qualsevol tipus de reconeixement de la llibertat / sobirania de l'individu com a ens independent en la presa de decisions.

Alguns estudis independents, així com els 'think tanks' d'arreu del món (al servei de l'establishment) demostren la tendència del 95% de la massa social a actuar com a ovelles sense adonar-se que segueixen una multitud, talment com si no disposessin d'una ment racional. A partir d'aquí, és evident que el 5% restant té capacitat per influir en la direcció de la multitud sense que aquesta sàpiga què està passant.

Com que el sistema que controla les vides de les poblacions d'arreu del món no pot arriscar-se a què aquest 5% de persones actuïn com a individus lliures que maldin pel bé comú, aquest s'envolta de titelles polítics i empresaris (carn del 95%) per tal que executin sense pensar el full de ruta que el sistema els va escrivint a cada nova victòria.

Per la seva banda, aquests pocs individus (integrants d'aquest 5% de la població) passen les seves vides desapercebuts, aïllats i incompresos convivint amb la massa (el 95% restant), quan és precisament en aquests pocs individus en els quals la Humanitat pot dipositar la poca esperança d'evolució (cada vegada menys) que encara li queda a aquesta espècie.

Àcars i dependències de poder

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Mon, 04 Jan 2016 20:38:00 +0000

Vagi per endavant que no sóc de la CUP ni de cap altra organització amb aspiracions més o menys democràtiques (alternatives), més o menys criminals (bastions del règim polític actual). Sempre he preferit mantenir-me al marge de qualsevol institució, segell polític, sindi-untat,... que fos susceptible de cap mena d'infundada sospita per part de ningú vers la meva preuada integritat moral. Senzillament, no m'agrada que el sistema m'etiqueti ni em col·loqui enlloc, en un lloc que la massa (de pizza) és incapaç de comprendre al trobar-se permanentment abduïda per l'oficialitat institucional que pregona la perversa reducció de tot el que ens envolta a la simplicitat, mitjançant tant la mediocritat com la mala fe. És per això que procuro situar el meu ésser per damunt de qualsevol intent aliè d'etiquetatge.

Dit això crec que la decisió final de la CUP d'envestir (que no investir) l'àcar convergent em sembla d'allò més respectable per honesta. Malauradament, no és gens habitual que cap col·lectiu organitzat es mantingui fidel a un determinat posicionament ja des d'abans de convocar-se unes ereccions fins als posteriors contactes per a possibles formacions de govern. El que va ratificar ahir l'única organització (que no partit polític) mínimament democràtica de l'espectre parlamentari català actual considero que és digne de respecte des de qualsevol punt de vista perquè reflecteix no només la riquesa derivada d'una extraordinària diversitat de punts de vista sinó també el manteniment d'un dels principis bàsics d'aquesta formació, de la qual n'estic força gratament sorprès malgrat que hi hagi alguns aspectes amb els quals no coincideixo, com per exemple el foment de l'esperpent pseudoideològic feminista.

Cal treure's el barret davant la burgesia catalana i reconèixer la seva intel·ligència des d'un punt de vista de supervivència del Règim del 78. Quina habilitat que, tradicionalment, té en l'art de l'engany sistemàtic, disfressat d'ideologia, per justificar la seva presència al capdavant del poder institucional. El més kafkià de tot plegat és la rapidesa amb la qual els fills polítics del pujolisme han anat mutant, començant des de posicions merament autonomistes a d'altres suposadament sobiranistes per, finalment, abrçar l'independentisme, amb el principal objectiu de continuar vivint (i molt bé, per cert) de la política: L'art d'enganyar la massa de pizza fent creure a aquesta exactament el contrari. Qualsevol d'aquests mutants posicionaments de la burgesia catalana i el seu principal col·laborador (la casta partitocràtica espanyola sorgida a la transacció, que no transició) responen a la voluntat de mantenir unes estretes relacions de funambulisme polític, en el qual el nacionalisme català / espanyol, l'eix dreta / esquerda... esdevenen aparents cares oposades d'una moneda, d'una mateixa moneda. I és clar que una moneda no pot existir sense una de les seves cares.

Paràsit d'un sistema parasitari (de la societat civil) des de 1982. Sans costums de La Casta.

D'anàlisi psiquiàtrica és el paper d'Esquerda en aquest assumpte. Si haguessin concorregut ambdues formacions per separat a les ereccions del passat 27 de setembre, ERC hauria estat molt probablement la facció més votada, clarament per damunt d'una Conveniència força desgastada electoralment. Un sector important de la massa de pizza defensa que Esquerda està jugant un paper molt sacrificat en pro del procés com a part integrant de Junts pel Sí però jo m'atreveixo a dir que Junts per Mi ha estat un artefacte (i qui sap si ho continuarà sent a les properes ereccions) la direcció del qual ha sabut capitalitzar Conveniència per no dessagnar-se en escons tot obtenint-ne il·lícitament uns altres d'addicionals procedents dels seus col·laboradors, especialment d'Esquerda (la seva bagassa). En aquest joc d'equilibrismes, de mans i mànigues, allò que essencialment està en joc és la supervivència política de les principals cares polítiques de la moneda del Règim del 78 a Catalunya (Conveniència i la pseudoesquerra d'Esquerda), arribant la primera de les formacions a condicionar el futur del procés, a la investidura com a renovat president de la Generalitat de qui porta 34 anys lucrant-se impunement (ell i els seus) a costa a l'erari públic, quan hauria pogut ser perfectament investit president Raül Romeva, qui va ser presentat per Junts per Mi com a nº1 a les ereccions, utilitzat com a figura de palla de cara a la galeria i políticament defenestrat la mateixa nit electoral. Amb currículums tant brillants al servei del interessos "generals" del sistema esdevé pràcticament impossible arribar a cap mena de pacte. El preu a pagar per qualsevol dosi de coherència (encara que sigui mínima) és tant insignificant com l'assenyalament per part de la massa de pizza, tot i que no deixa de fer llàstima la manca de visió / comprensió general d'aquesta permanent partida d'escacs per part d'un hooliganisme ciutadà que continua autosotmetent-se, acríticament i sense cap mena de resistència conscient, al joc d'interessos del sistema.

La construcció d'un nou model de país (més important que el país és el model), qualsevol intent de desmembrar territorialment alguna de les parts que configuren aquest monstre al servei dels interessos del sanedrí financer internacional (UE) per tal d'establir nous tipus de relacions basades en el no-vassallatge, mai pot estar dirigida (ni tant sols tutelada) per interessos afins a perpetuar les relacions de poder actuals, imposades pel sistema a través d'un dramatúrgic joc de trons en el qual se'ns prohibeix tant triar el tauler com les peces o (el que és més important) redactar les regles.

Ens veiem a les urnes... o no.

NaNAI del grOXIquín

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sun, 12 Jul 2015 15:39:00 +0000

If you can not see this chirbit, listen to it here http://chirb.it/dPPLp0

Clàssics bàsics del sistema.

L'exemple de Grècia és tant sols un dels molts forats que s'estan obrint en la presa d'aquest embassament oligàrquic financer i econòmic (amb la inestimable col·laboració criminal política), que ja fa més de dues dècades va ser rebatejat amb el nom de globalització. Tot observant el senzill gràfic de més amunt hom pot veure a on ens trobem i cap a on anem si no hi posem fil a l'agulla, perquè la predació sistèmica sembla voler abocar-nos (al seu costat) al suïcidi de la misèria ètica i moral humana, com a quelcom induït i programat subtilment en les ments de milers de milions de persones d'aquest món, de manera especialment efectiva en les persones d'aquells països autoanomenats "desenvolupats" per la "cultura" de la usura i el creixement permanent de la desigualtat.

Quan la "riquesa" dels països (aquests ens jurídics opacs al servei de l'oligarquia financer global) és mesura en termes de creixement permanent d'un producte interior brut (molt brut) que, per créixer, necessita no computar enlloc la factura de la irreparable petjada ecològica de cap dels seus processos per a l'obtenció d'energia amb la qual contaminar cada vegada més, és que vivim en un autèntic manicomi. Quan la "riquesa" no es mesura en termes de vàlua humana al servei de la comunitat sinó d'individualista competitivitat al servei d'uns determinats interessos; quan la suposada riquesa econòmica d'un país està directament relacionada amb la capacitat d'aquest per endeutar-se i vendre a bon preu el seu detritus al trilerisme que mercadeja per la cova d'Alíbabà tot venent, comprant i revenent paquets de deute... és que aquest sistema està molt però que molt a prop d'explotar, amb nosaltres a dins mentre continuem de simples figurants de cera.

En el món posterior a la Segona Guerra Mundial la sobirania ja no recau en la societat de cap país. Per tant, no és cap disbarat afirmar que la democràcia no existeix enlloc del món, ni tant sols als països escandinaus. Més enllà del rol que el sistema financer usurer global decideix atorgar a les economies regionals (en el marc de les desigualtats extremes en què aquest es basa per continuar amb el seu procés d'acaparament de recursos en cada vegada menys mans), resulta evident que, en l'àmbit uropeu, l'únic que diferencia el nivell de deRmo-cràcia entre països és únicament la quantitat d'engrunes per habitant que el sistema acorda / accepta repartir. Aquesta Uropa (experiment d'avantguarda d'estil EUA) no és res més que un nou terreny d'experimentació per a les elits financeres globals, emparades per un conjunt d'institucions opaques para-oligàrquiques continentals, formades per criminals procedents de cadascun dels 'xiringuitos' (o països) de la UE, institucions que s'autolegislen per tal de facilitar al màxim el marge de maniobra del mateix capital que continua buscant el creixement permanent pertot arreu i a qualsevol preu, com el ionqui moribund que cerca desesperadament injectar-se la metadona de rigor, encara que sigui en el llit del seu decés.

Els governs d'arreu del món tenen la "particular virtut" de superar les societats que afirmen representar. Allà on existeix una societat fonamentalment mediocre per ignorant i acrítica, els representants de les elits de poder tendeixen a anar encara més enllà. Certament, la societat els ho posa molt fàcil, més quan aquesta tant sols aspira a viure (o reviure) el màtrix del consum en préstecs per a vehicles de motor, mobles, viatges a platges exòtiques, etc. que tant bé alimenta les dements ments de mantega de la carn de canó. Dit d'una altra manera: Només amb la simple voluntat de fomentar la ignorància en el sinus d'una societat dòcil i manipulable a base de mentides, és possible desenvolupar un sistema polític, econòmic i financer, de naturalesa oligàrquica, completament dictatorial, i alhora vendre'l amb èxit a la massa de pizza amb el nom de 'democràcia'.

A la sUcietat (la massa de pizza, la de les majories intel·lectualment indigents) no cal plantejar-li la necessitat d'un canvi a millor a llarg termini. Tant sols cal oferir-li la Lluna a base d'engany, molt d'engany, que és el que aquesta vol per tal de continuar vivint en el seu món de 'barbies' mentre tot s'esfondra al seu voltant. Certament, en aquestes condicions, al poder oligàrquic global li és molt fàcil disfressar la 'barbie' d'urnes i paperetes amb sigles partitocràtiques, amb una mica de sarau d'entreteniment mediàtic. Aquesta disfressa és la que el sistema ha anomenat 'democràcia'.

La presència de grans desequilibris monetaris, fiscals, salarials, entre d'altres, dins del marc d'aquesta presó de pobles anomenada UE (generadora d'altres desequilibris més enllà de les seves selectives fonteres), es tradueix en la institucionalització de l'esclavatge financer a través de la moneda única, el lligam a la qual queda establert normativament 'ad eternum' sense possibilitat de sortida, sobretot quan l'impagable deute creixent global (fruit del trilerisme del mateix sistema que permet a institucions privades crear diner del no-res i lucrar-se amb ell) no només no interessa que es devaluï sinó que continuï incrementant-se sense parar alhora que l'objectiu principals de l'aparell creditor és el cobrament dels interessos d'un capital fictici apostat al monopoly amb la mateixa tranquil·litat de qui se sent avalat per tots i cadascun dels comprats / venuts governs d'arreu del món.

Lehman Brothers / Goldman Sachs. El premi a una feina d'allò més ben feta.

"Doneu-me el control del diner i no m'importarà qui faci les lleis"...

Mayer Amschel Rothschild (1744-1812)

... podent afegir a la cita un "...encara que les lleis siguin redactades i aprovades en criminal consens per tal d'afavorir l'interès del diner a canvi de garantir-se el favor d'aquest, més enllà del miserable món de la política".

Article dedicat a un petita gran "i".

La violència d'una societat malalta

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Mon, 04 May 2015 19:58:00 +0000

M'agradaria fer una ressenya al respecte de l'assassinat de l'Abel, company docent de l'institut Joan Fuster mort el passat 20 d'abril a mans d'un dels alumnes del centre. Des del moment immediatament posterior als fets i fins a dia d'avui, l'administració corruptocràtica i els seus 'mass merdes' no han parat de mentir l'"opinió" púbica (sí, escrit sense l'ela) per tal d'amagar les causes de fons inherents a l'assassinat d'aquest company, amb la inestimable col·laboració de bona part dels equips directius d'aquest aparell adoctrinador social, que es van afanyar ràpidament no només a qualificar els fets com a aïllats i inexplicables sinó també a difondre aquesta mentida tant als nanos com a les seves famílies. Els fets succeïts el 20 d'abril a l'IES Joan Fuster representen, certament, un fet extrem però en cap cas es poden considerar com a un fet aïllat, per més que se'ns continuï intentant enganyar. El que va passar al Joan Fuster és una forma de manifestació d'un problema gravíssim que es cova, germina i es desenvolupa en el marc de societats profundament malaltes com la nostra, mancades dels valors humans més essencials a causa d'una mena d'oblit amnèsic per desídia. Es tracta de quelcom que transcendeix la malaltia, el brot psicòtic o qualsevol altre trastorn mental utilitzat pels poder fàctics per neutralitzar la gravetat dels fets i aigualir-los davant la massa de pizza en un aquelarre infame d'aparent tranquil·la relativitat.

Els efectes de tot plegat, lluny de desaparèixer, continuen incrementant-se de forma imparable. Què podem fer, llavors, per frenar i revertir aquesta dramàtica tendència? D'entrada, potenciar el despertar i el desenvolupament màxim de la nostra consciència individual, obrir el nostre interior, sentir i expressar verbalment sense por de represàlies tot el que ens brolla des de dins, atrevir-nos a comunicar sense embuts ni subterfugis el que fa molts anys que està tenint lloc. La mateixa setmana que va tenir lloc l'assassinat de l'Abel, en un altre institut un noi es va presentar amb una escopeta de balins i va haver de ser reduït per les forces de l'ordre del sistema. En un altre es va expulsar un alumne a l'haver estat sorprès provocant un incendi en un aula. El ressò mediàtic d'aquest i altres fets que tenen lloc pràcticament a diari en les escoles filles d'aquesta malalta societat va ser inexistent. Serà perquè resulta més fàcil amagar la merda sota l'estora mentre no hi hagi morts pel mig? En qualsevol cas, no deixa de ser un "mort" per a l'establishment que hi hagi morts, malgrat la rapidesa executòria de l'aparell mediàtic de manipulació psicològica al servei dels interessos de l'ordre i l'estabilitat del sistema i de tot l'imprescindible teatre lacrimogen de torn (primers plans de minuts de silenci, exhibició de crespons negres, creació de càtedres universitàries honorífiques, etc.). Un fet aïllat, inexplicable i irrepetible? Vinga va, repartidors de fum.

Reproduint les paraules del psiquiatra xilè Claudio Naranjo, "una educació que busca la competència en lloc de la col·laboració és el reflex d'una societat profundament malalta", de la qual és millor mantenir-se a una certa distància, per pura salut mental.

Descansa en pau, company.

En memòria, perquè vull.

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sat, 07 Mar 2015 12:04:00 +0000

If you can not see this chirbit, listen to it here http://chirb.it/b4Bk1C

I no cal dir res més.

Capital i interès v. Ésser humà

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Mon, 23 Feb 2015 21:48:00 +0000

El títol d'aquest article està inspirat en l'obra 'Money versus Man. A statement of the world problem from the standpoint of the new economics' (1933), obra singular de Frederick Soddy (1877-1956), químic i professor universitari anglès, guardonat pels acadèmics suecs (que no pels ionquis actuals) amb el Premi Nobel de Química l'any 1921. 'Money versus Man' reflecteix l'interès de Soddy tant per la tecnocràcia com pels moviments socials i la preocupació de l'autor per l'ús que el sistema socioeconòmic d'aleshores fa dels descobriments científics, fet que el porta a realitzar una crítica contundent de l'economia del seu temps, esdevenint un dels precursors de l'economia ecològica. Per a Soddy, la font de tota vida i riquesa és l'energia que el nostre planeta rep del Sol, fossilitzada en temps pretèrits en forma de petroli, gas i carbó, recursos d'explotació excepcional i limitats en el temps.

Soddy substitueix els factors de producció d'Adam Smith (la Terra, el Treball i el Capital) per tres nous factors: Descobriment, Energia i Diligència, alhora que critica la societat occidental del seu temps, obstinada en el creixement perpetu i l'acumulació patològica de capital. Divideix la riquesa entre la consumible i la quasi-permanent. Aquesta darrera, destinada a produir més energia, es va degradant d'acord a les lleis de conservació de la matèria i energia. És per això que Soddy recomana que el seu consum sigui tant lent que aquest tendeixi a acostar-se a zero.

Soddy critica obertament les escletxes del sistema econòmic de la seva època, especialment pel que fa al sistema monetari, que confon riquesa i deute, ja defineix la banca de l'època com la més ridícula forma de tirania universal i fa una crida a destruir-la. Tant aleshores (sota el patró or) com en l'actualitat (sistema fiduciari) els bancs creen dipòsits del no-res pels quals cobren un interès. És per això que Soddy proposa com a solució una reforma profunda del sistema monetari, en el qual no existeixi l'interès del diner per simple fet d'existir sinó únicament quan aquest és prestat per a ser invertit, excepció amb la qual no coincideixo, partint de la base que tota rendibilitat sobre el capital és l'expressió d'algun nivell d'usura i del fet que el diner no ha de ser res més que una eina d'intercanvi, en lloc d'una finalitat en sí mateixa.

"There is nothing left now for us but to get ever deeper and deeper into debt

to the banking system in order to provide the increasing amounts of money

the nation requires for its expansion and growth"

Frederick Soddy.

Despullada existència

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Wed, 07 Jan 2015 00:52:00 +0000

If you can not see this chirbit, listen to it here http://chirb.it/17BgkD

Al llarg d'unes darreres setmanes que podria qualificar d'intensament culturals, he tingut l'oportunitat de descobrir una joia, una obra mestra del filòsof, psiquiatra i neuròleg austríac Viktor Frankl (1905-1997), membre destacat de l'Escola Vienesa de Psicologia i descobridor de la logoteràpia. 'L'home a la recerca de sentit', editat per primera vegada el 1946, explica el conjunt de vivències històriques i reflexions existencials que van dur Frankl a poder sobreviure a situacions límit, aprenent a viure en el seu propi ésser, l'únic que no li va poder ser pres al llarg de gairebé el lustre que va romandre reclòs en camps de concentració durant la 2ª Guerra Mundial.

Un dels objectiu vitals i professionals del doctor Frankl va ser ajudar les persones a interioritzar una fortalesa esperançadora sobre la capacitat que tenim els éssers humans de transcendir les nostres dificultats amb dignitat, mitjançant el descobriment d'un sentit per a les nostres vides. Quan l'individu descobreix la seva convenient i orientadora veritat no només troba un sentit a la vida sinó que, alhora, descobreix què és el que la vida espera d'ell.

La veritable obra mestra de Viktor Frankl és la seva vida, una vida que en els moments més difícils, quan tot sembla estar perdut, més empeny l'autor a la recerca del sentit de la salvació humana: “La verdad es que el amor es la meta última y más alta a que puede aspirar el hombre. Fue entonces cuando aprehendí el significado del mayor de los secretos que la poesía, el pensamiento y el credo humanos intentan comunicar: la salvación del hombre está en el amor y a través del amor. Comprendí cómo el hombre, desposeído de todo en este mundo, todavía puede conocer la felicidad- aunque sea sólo momentáneamente – si contempla al ser querido. Cuando el hombre se encuentra en una situación de total desolación, sin poder expresarse por medio de una acción positiva, cuando su único objetivo es limitarse a soportar los sufrimientos correctamente – con dignidad – ese hombre puede, en fin, realizarse en la amorosa contemplación de la imagen del ser querido".

Un dels aspectes als quals més importància es dóna en el llibre és la renúncia a jutjar la vida dels altres, més si tenim en compte que cadascú és coneixedor de la seva pròpia renúncia, del seu propi dolor. Podem suposar que hom està en el bon camí però no pas suposar que aquest és l'únic camí. Frankl, per a qui la sort és tot allò que a hom no li toca patir a la vida, afirma que ningú pot jutjar ningú, tret que amb total honestedat hom pugui respondre que en una situació semblant no hauria fet el mateix.

Frank també dedica alguns paràgrafs a parlar de la llibertat humana, deixant de banda la llibertat externa (d'acció) per centrar-se en la interna (d'elecció o lliure albir). La llibertat interna rau en la capacitat o possibilitat de decidir una cosa o una altra, quan aquesta decisió és indeterminada, és a dir, no causada. “Tras este intento de presentación psicológica y explicación psicopatológica de las características típicas del recluido en un campo de concentración, se podría sacar la impresión de que el ser humano es alguien completa e inevitablemente influido por su entorno y (entendiéndose por entorno en este caso la singular estructura del campo de concentración, que obligaba al prisionero a adecuar su conducta a un determinado conjunto de pautas). Pero ¿y qué decir de la libertad humana? ¿No hay una libertad espiritual con respecto a la conducta y a la reacción ante un entorno dado? ¿Es cierta la teoría que nos enseña que el hombre no es más que el producto de muchos factores ambientales condicionantes, sean de naturaleza biológica, psicológica o sociológica? ¿El hombre es sólo un producto accidental de dichos factores? Y, lo que es más importante, ¿las reacciones de los prisioneros ante el mundo singular de un campo de concentración, son una prueba de que el hombre no puede escapar a la influencia de lo que le rodea? ¿Es que frente a tales circunstancias no tiene posibilidad de elección? Podemos contestar a todas estas pregunta en base a la experiencia y también con arreglo a los principios. Las experiencias de de la vida en un campo demuestran que el hombre tiene capacidad de elección. Los ejemplos son abundantes, algunos heroicos, los cuales prueban que puede vencerse la apatía, eliminarse la irritabilidad. El hombre puede conservar un vestigio de la libertad espiritual, de independencia mental, incluso en las terribles circunstancias de tensión psíquica y física."

El patiment forma part de la vida de Frankl, amb especial insistència al llarg dels anys de malda per a la seva pròpia supervivència, però no un únicament, perquè el patiment és un aspecte de la vida que no pot eradicar-se, com tampoc poc fer-se a un costat el regal del destí o la mateixa mort. Segons Frankl, tots aquests elements de la vida humana són necessaris per a fer de la nostra existència una experiència vital completa. “Cuando un hombre descubre que su destino es sufrir, ha de aceptar dicho sufrimiento, pues ésa es su sola y única tarea. Ha de reconocer el hecho de que, incluso sufriendo, él es único y está solo en el universo. Nadie puede redimirle de su sufrimiento ni sufrir en su lugar. Su única oportunidad reside en la actitud que adopte al soportar su carga”.

“El modo en que un hombre acepta su destino y todo el sufrimiento que éste conlleva, la forma en que carga con su cruz, le da muchas oportunidades – incluso bajo circunstancias más difíciles – para añadir a su vida un sentido más profundo. Puede conservar su valor, su dignidad, su generosidad. O bien, en la dura lucha por la supervivencia, puede olvidar su dignidad humana y ser poco más que un animal (...). Aquí reside la oportunidad que el hombre tiene de aprovechar o de dejar pasar las ocasiones de alcanzar los méritos que una situación difícil puede proporcionarle. Y lo que decide si es merecedor de sus sufrimientos o no lo es.”

A propòsit del sentit que atorguem a la nostra vida, Frankl defensa la necessitat d'un canvi radical en la nostra actitud vers la vida. "Tenemos que aprender por nosotros mismos y, después, enseñar a los desesperados que en realidad no importa que no esperemos nada de la vida, sino si la vida espera algo de nosotros. Tenemos que dejar de hacernos preguntas sobre el significado de la vida y, en vez de ello, pensar en nosotros como en seres a quienes la vida les inquiriera continua e incesantemente. Nuestra contestación tiene que estar hecha no de palabras ni tampoco de meditación, sino de una conducta y una actuación rectas. En última instancia, vivir significa asumir la responsabilidad de encontrar la respuesta correcta a los problemas que ello plantea y cumplir las tareas que la vida asigna continuamente a cada individuo.” (…) “Dichas tareas y, consecuentemente, el significado de la vida, difieren de un hombre a otro, de un momento a otro, de modo que resulta completamente imposible definir el significado de la vida en términos generales” (…) “’Vida’ no significa algo vago, sino algo muy real y concreto, que configura el destino de cada hombre, distinto y único en cada caso. Ningún hombre ni ningún destino pueden compararse a otro hombre o a otro destino. Ninguna situación se repite y cada una exige una respuesta distinta”. (…) “Cada situación se diferencia por su unicidad y en todo momento no hay más que una única respuesta correcta al problema que la situación plantea.”

Podria explicar moltes més coses d'aquesta obra de meditació, d'aquesta meravella per a la relectura de la pròpia vida, però potser estaria contribuint a fer-vos perdre la curiositat per aquesta obra, quelcom que no em perdonaria, aixi que us convido a llegir-lo. Podreu fer-ho clicant aquí.

Estima, llibertat, respecte.

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Mon, 08 Dec 2014 18:20:00 +0000

Txoria txori by Mikel Laboa on Grooveshark

Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen
ez zuen aldegingo.

Bainan honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...txoria nuen maite.

Si li hagués tallat les ales
hauria estat meu.

Però així
hauria deixat d'ésser un ocell
i jo...el que estimava era l'ocell.

Gràcies per haver fet sentir viu aquest ocell.

Gràcies per ser com ets.

Quo vadis, EUropa.

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sat, 29 Nov 2014 11:07:00 +0000

Permeteu que comparteixi amb vosaltres un interessant reportatge neerlandès sobre les clavegueres de les putrefactes institucions de la para-casta continental uropeda, al servei dels dictats dels interessos econòmics i financers. Em resulta digne d'estudi psiquiàtric que molts ciutadans castalunyistanesos / hispanistanesos vegin reflectida en aquesta oligarquia totalitària una visió moderna i romàntica d'aquesta entelèquia anomenada deRmocràcia, quelcom que ni tant sols és capaç de ser adequadament definit per una gran part de la massa... de pizza, preocupada per processos de processos, dogmes de fe prostitucionals, objectes esfèrics o bé qualsevol altra cortina de fum anestèsic social. És certament lamentable que la voluntat de l'ésser humà sigui tant barata de comprar.

Amb el cul al sol

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sat, 15 Nov 2014 20:57:00 +0000

Milions de persones estafades, conscient o inconscientment, per la Cosa Nostra de l'administració al servei dels principals oligopolis de poder, en àmbits d'allò més diversificats i sense aturador en el temps.

Oligarquia de poder i casta partitocràtica: Trobades d'interessos castors...

Estat actual de l'estafa (mamandúrria) de portes giratòries en el sector energètic.

En el cas de les inversions en energia solar, milers de famílies i desenes d'inversors internacionals van invertir en quelcom que va acabar esdevenint en una estafa (més) executada pels botxins del sistema. I és que, ja se sap que la seva deRmo-cràcia només s'arregla amb més dermo-cràcia... Us deixo amb el visionat del reportatge que dóna nom al títol d'aquest article.

“Pot ser que la meva veritat sigui mentida per a tu.

Pot ser, sí, perquè el dubte és el privilegi de qui ha viscut molt.

Potser que sigui per això que no aconsegueixes convèncer-me
per a què accepti com a certesa el que sona a falsedat".

José Saramago

Mobilització ciutadana i tones de crispetes

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sun, 09 Nov 2014 20:22:00 +0000

A l'espera de les dades de participació finals del referèndum tingut lloc avui a Casta-lunyistan (capat legalment des de Mandril per l'oligarquia partitocràtica neofranquista), es calcula que aquesta rondarà els 2.300.000 persones. Aprofito per penjar algunes captures de pantalla de mitjans d'arreu del món.

Russia Today

O Globo (Brasil)

NDTV (Índia)

The Scotsman (Escòcia)

La Jornada (Mèxico)

Corriere della Sera (Itàlia)

Gara (Euskalherria)

The New York Times (EEUU)

The Guardian (Regne Unit)

Clarín (Argentina)

Podeu escoltar el podcast clicant AQUÍ.

Berliner Zeitung (Alemanya)

I ara, doncs, anem-nos-en cap a Espanyistan.

En fi...

Sense perdó

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Mon, 03 Nov 2014 11:25:00 +0000

Unforgiven Claudia's Theme by Clint Eastwood on Grooveshark

De tant en tant se senten declaracions procedents de l'ala més visible de la dictadura oligàrquica en què vivim (casta partitocràtica) declaracions estratègiques de cara a la galeria, tot demanant perdó per haver confiat en aquells qui, amb les seves accions, han causat danys i perjudicis a la societat.

Els botxins de l'estafa més gran perpetrada en la història d'aquesta corruptocràcia ja poden intentar fer-se passar com a víctimes, ja poden afirmar que ells també són humans i que s'equivoqueu, ja poden dir que comprenen i comparteixen l'afartament de la societat (una societat malalta, acrítica, funcionalment analfabeta que no sap ni per on li venen les hòsties), ja poden dir tot això en qualsevol dels seus mitjans de manipulació per a masses... de pizza, en nom d'aquesta cantarella infumable pervertida des de l'inici anomenada per la dictadura occidental com a deRmo-cràcia.

A continuació, vaig a enumerar alguns dels motius pels qual SÍ que el crim organitzat ha de demanar perdó (quelcom que no farà mai), pas previ bé a retre comptes davant de tribunals d'estil Nüremberg (això sí: populars i amb jutges independents) o bé a decantar-se per una opció potser encara millor: la del suïcidi col·lectiu.

El crim organitzat legalitzat hauria de demanar el perdó que no demanarà:

1. Per haver imposat a la societat una prostitució viciada, dissenyada a mida de les sectes partitocràtiques en lloc de per a la ciutadania. Un pamflet que, ja a dia d'avui, ha "votat" menys del 30% del cens erectoral (sí, amb 'r' d'ereccions).

2. Per haver propiciat una casta política endogàmica, impune i dotada de privilegis injustificats atenent a la seva naturalesa criminal.

3. Per haver relegat la societat civil i la iniciativa popular a l’ostracisme absolut en la presa de decisions, mitjançant quelcom socialment estèril anomenat "vot" però que tant bé funciona per fer creure la massa de pizza que decideix alguna cosa en el vedat de caça particular del sistema: la deRmo-cràcia dels interessos particulars "avalats" per les paperetes dels il·lusos.

4. Per controlar els mitjans de manipulació per a masses…de pizza (és a dir, el 100% dels mitjans oficials / tradicionals), posar-los al seu servei i perseguir despietadament els dissidents, amb el consentiment dels grans fons d'inversions / grups empresarials propietaris d'aquests mitjans.

5. Per fomentar permanentment els models de creixement econòmic basats en l'especulació i la usura, en lloc de contribuir al foment de la riquesa ètica i moral, l'única possible i necessària, alimentant primerament l'estafa inflacionària i, en segon terme, l'estagflació.

6. Per haver desindustrialitzat el país i fer-lo desprendre’s dels seus sectors estratègics (fonamentalment l'agricultra, la ramaderia, la pesca i la metal·lúrgia d'alts forns) per al benefici de la casta política i oligàrquica xoricràtica i neo-franquista, tot convertint-lo en una cocoterocràcia turística especialitzada en prostitució, tràfic de drogues, restauració i serveis geriàtrics, incloent tant l'esclavatge forçós de desenes de milers d'éssers humans com el tràfic d'estupefaents en els càlculs del còmput d'un oficial producte interior brut (molt brut) completament manipulat, que no reflecteix la descomposició d'aquest detrit de país.

La desindustrialització: El cas dels alts forns i del que fou la flota pesquera més important del món.

I+D de marca 'Carcelona s.XXI'.

7. Per haver destruït a base de premeditat adoctrinament el sistema educatiu i convertit el jovent en titelles funcionals amb títols de cartró-pedra que no tenen més valor que el del paper i la tinta amb la qual han estat impresos. Joves i no tant joves que, com la immensa majoria de la població adulta, es troben directament marginats / colpejats pel sistema, fruit de l'herència desastrosa que (en el marc d'aquest mateix sistema) espera a la societat gràcies als efectes de la infame "cultura" del furt del deute sobre el deute.

8. Per haver pactat, amb nocturnitat i traïdoria, incloure en el pamflet prostitucional el redactat d'un discret article que prioritza i imposa a la societat el retorn del deute criminal de l'oligarquia per davant de la vida dels ciutadans, mitjançant el desmantellament i la privatització de les restes de la sanitat pública, legalitzant implícitament una forma de genocidi.

9. Per haver convertit el poder judicial en un titella de la casta política i oligàrquica, gràcies a la sistemàtica violació i traïció comeses directament per aquests i emparada pel tribunal prostitucional pel que fa al nomenament directe de particulars consells generals del poder judicial, tribunals suprems, etc.

Composició del CGPJ, l'any 2013.

10. Per mantenir una llei erectoral consistent en l’obediència sectària al cap polític de torn, per part dels "triats" pels mateixos partits en llistes tancades, una llei basada en els principis de no-proporcionalitat i de no-penalització davant l'engany, la mentida i la corrupció sistemàtiques.

11. Per haver creat un model d'estat autonòmic predador i saquejador, construït des de la fal·làcia del cafè per a tothom i amb l'objectiu d'establiment de regnats de taifes que saquegin a escala regional i local el que és més complicat de fer a escala estatal, ignorant els riscos que l'espoli descontrolat acabi derivant en la seva descomposició.

12. Per finançar les mamandúrries (empreses, fundacions, organismes diversos...), les dels seus col·legues i les de les patronals i sindi-untats sistèmics, amb fons "públics".

13. Per malbaratar el diner "públic" en projectes, serveis i assessors injustificats, sabedors que hi ha milions de persones mal nodrides, així com centenars de milers de malalts dependents, els cuidadors dels quals no reben cap tipus d'ajut.

Un porta de Brandenburg... als afores de Madrid.

Un aeroport amb pista de 4,5km de llargada, entre El Quijote i Dulcinea del Toboso.

Un altre aeroport...al bell mig del Segrià.

Una cocoterocràcia de país, sepultat pel totxo (el país).

14. Per crear un estatut de la "funció pública" al servei d'interessos particulars, queels permet col·locar directament desenes de milers d'endollats de confiança (tot dessagnant les arques públiques) així com també crear unes relacions de dependència i de classe social mitjançant el sistema d'accés a la "funció pública" vigent.

15. Per utilitzar el poder amb la finalitat aconseguir tot un conjunt de prebendes vitalícies en empreses de sectors criminals estratègics per als seus interessos (finances, energia, carburants, constructores, telecomunicacions...), els únics als quals representen.

Petita mostra de personatges de tot l'espectre sectari partitocràtic, des de la transacció (que no transició) fins a l'actualitat.

16. Per mentir i incomplir reiteradament les promeses erectorals, sense que aquest premeditat engany sigui constitutiu de cap mena de delicte.

17. Per no ser capaços d’acabar amb l’estratosfèric nivell de desocupació, situant-lo en nivell mínims, així com per haver fet tot el possible per consolidar i cronificar uns salaris d'autèntica subsistència, en contraposició a un cost de la vida disparat pels impostos de la seva irrenunciable 'mordida', un espoli fiscal que assoleix el primer lloc en el rànquing mundial.

18. Per ser coneixedors i defensors a ultrança de la corrupció com a eina indispensable per tal de consolidar i garantir el continuisme de l'establishment.

19. Per aplicar lentament, al llarg dels anys, una implacable campanya mediàtica de desgast psicològic a la societat, fins al punt de provocar bé l’enfonsament moral de molts ciutadans desorientats d’aquesta corruptocràcia, bé el conscient desenvolupament feliç de la seva inconsciència.

Esdevé indispensable el despertar de l'amnèsica massa...de pizza i l'assumpció de responsabilitats individuals per permetre el que està succeint en la mesura de la nostra ignorància.

20. Per haver aconseguit convertir un assassí a l'ús (de perfil clàssic) gairebé en un sant, al seu costat.

(El text d'aquest article és el resultat de la modificació parcial d'una intervenció del tertulià Juan Carlos Bermejo en el podcast 'Pedir perdón no es suficiente', del programa Economía Directa, de Radio Colectivo Burbuja).

Un joc de trons per al be comú

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Tue, 14 Oct 2014 20:23:00 +0000

Game of Thrones (HBO): Opening Theme by Game of Thrones HBO on Grooveshark

Casta-lunyistan, 14 d'octubre de 2014

Aquesta data podria acabar esdevenint la de la diada nacional de les cagarrines si no fos perquè el guió del que està succeint porta mesos escrit i assajat. Davant de tot, respecte prostitucional i el que calgui, perquè la legalitat vigent no deixa de ser la legalitat vigent: Unes regles del joc dissenyades i votades unilateralment pel caciquisme de finals dels anys setantes i que van ser aprovades sense vacil·lar pels (aleshores) embrions de la partitocràcia criminal cagalana actual. El genètic respecte prostitucional forma part de l'adn de la branca política de la burgesia casta-lana... i tot plegat per continuar aferrant-se al tron fins al 2016, o el 6102. Vaja... Pp$oe cagalà, en estat pur.

Certament, tot va segons el previst... per ells i per a ells. Ereccions ordinàries quan toquin, nou canvi de cromos (de CIU a ERC), renovat màrqueting polític de venda de fum a la societat i, qui dia passa, any empeny, mentre s'omplen tant la boca com les butxaques, de Cagalunya (el vedat de caça particular dels seus il·lícits negocis), en nom del be comú, el qual pot apreciar-se en la següent fotografia.

Ahir dilluns, 13 d'octubre, encara parlaven d'estar a l'alçada dels temps històrics. I tant que estan a l'alçada... la del règim... del 78. Només té una certa excusa, més que relativa, la CUP... tot déu n'hi do la seva ingenuïtat. Tot i ser, de llarg, menys detestable ser un ingenu que no pas un cabró, farien bé alguns de preguntar-se quin sentit té potabilitzar l'aigua putrefacta d'un oceà tant vast com del que estem parlant. Altrament, prefereixo no utilitzar ni tant sols la paraula "traïdors" i deixar-la per als qui es sentin al·ludits, encara que continuïn sense lligar gaire caps del que està passant des de fa, com a mínim, 80 anys (1936). Ens trobem davant d'un autèntic joc de trons, d'una estratègia funàmbula de pactes i consensos, de pseudo estira-i-arronses dignes de qualsevol club de la comèdia, d'una conxorxa perpetrada entre delinqüents de barri amb aires de nous rics, còmplices d'una jugada tant evident i perceptible per la seva pudor que requereix de cada vegada més sofisticades actualitzacions d'enginyeria lingüística per tal de mantenir el màxim de dissimulada la seva naturalesa. Certament, no és pas fàcil la tasca de pretendre legislar i comunicar en deRmo-cràcia, sense que cap d'aquests dos aspectes existeixin més enllà dels llibres de text.

Resulta evident que La Casta no gosarà mai empresonar-se a sí mateixa, tret que es donés el cas extrem de veure's a sí mateixa atrapada. El mostrari de famílies imputades i, posteriorment, bé absoltes, bé indultades per la mateixa Cosa Nostra és d'allò més variat. Ningú no passa entre reixes més dies que els necessaris per a activar l'amnèsia del be comú i la seva colossal memòria... de peix.

Mr. President no aniria mai a presó per convocar res il·legal, fins i tot d'acord a la il·legalitat del mateix sistema, sinó que únicament hi aniria a causa de la mare dels ous de tot plegat, sobre el qual tot es sustenta: la corrupció, el mastodòntic detrit al qual feia referència fa menys d'un mes en aquest article, un detrit utilitzat de manera recurrent per comprar silencis, promoure "xivatassos", etc. amb l'evident objectiu de tapar-se la merda els uns als altres per tal que el sistema, lluny de defallir, es perpetuï mitjançant el règim criminal oligàrquic financer, polític i econòmic a partir del qual aquest es sustenta.

Els parlaments no s'obtenen gratuïtament de part del poder sinó que es conquereixen, com qualsevol dels suposats drets que el be comú pensa que té, tot i ser conceptes essencialment il·lusoris. La democràcia no es rep ni es concedeix.

Els tribunals polítics (tribu-anal prostitucional).

El poder financer (Bank de Braavos).

La democràcia s'aconsegueix i no hi ha cap altra forma d'aconseguir-la que lluitant per aconseguir-la, aplicant-la des de la llibertat individual i exercint-la col·lectivament, quelcom que suposa un repte inèdit en la història d'una humanitat esclava de la seva desnaturalitzada naturalesa. Malauradament, mentre això no sigui així, mentre la realitat no penetri dins del cervell dels individus i no sigui analitzada per aquests com a tal, el be comú continuarà romanent ad eternum en el coma en el qual es troba.

Gràcia en desgràcia

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sat, 27 Sep 2014 10:58:00 +0000

(Continuació de l'article We are eco-gilipolles, publicat en aquest blog l'1de juliol d'enguany)

Després de gairebé 30 anys servint menjars casolans de qualitat a bon preu, fa uns mesos que va tancar el segon dels dos bars-restaurants Tropicana que, durant molts anys, van estar situats l'un davant de l'altre a prop de la capçalera del Torrent de l'Olla.

Un altre negoci familiar de caire tradicional que s'ha anat recentment en orris és el forn de pa Junyent, situat a la cantonada del carrer de Santa Àgata amb Pérez Galdós, així com també el bar situat al nº5 del mateix carrer de Santa Àgata.

Les causes que fa anys que estan portant a l'extinció del comerç tradicional són variades, com l'extorsió impositiva, l'assetjament per expulsar els antics llogaters de locals per "adaptar" els preus dels lloguers a l'estafa del no-mercat, la necessitat de líquid per afrontar altres deutes, quelcom que comporta la venda de negocis als millors postors, etc. Ja veurem quant de temps triguen a obrir nous restaurants de plat quadrat i de bistec sota el pèsol, nous basars orientals, nous centres de massatges amb fotodepilacions als ous, nous "outlets" o qualsevol tipus de franquícies de la collo-xominada més inimaginable que sigueu capaços d'imaginar, amb preus de monopoli.

El que havia estat el Tropicana de la Mari i l'Antònio (quines truites de patates i ceba més esplèndides que ens feien els divendres al migidia), el local des d'on va sorgir d'un dels millors equips equip amateurs de futbol sala del barri, no tornarà, tot i que l'esperpent ha tornat a aixecar la persiana també en aquest lloc. Com no podia ser d'una altra manera, la generositat ha donat pas al minimalisme; la senzillesa a la coentor; el preu raonable per al nivell de vida de la gent del barri, a l'estafa per a gilipolles i turistes; l'ambient familiar de les persones del barri de tota la vida, al giliprogressisme/pijiguayisme chillout d'ambient... i així, una darrera l'altra. Perquè som cools, som guays, tenim la millor cuina, les millors micro-tapetes i copes de benvingudes d'autor, les millors esferificacions gaso-escumoses, eco-ecològiques, orgàniques i naturals. Ara només ens calen uns quantes hòsties... en vinagre de proximitat.

El procés de destrucció cultural del país, pel que fa al seu vessant social, continua avançant de manera imparable. El franquisme va aconseguir dissoldre la societat civil com un terròs de sucre en l'aigua fins a diluir-la completament. La transacció de poders iniciada l'any 75, la pseudo-dermocràcia d'un dia per un altre, la lapidació de tot tipus de referents culturals tradicionals degut a l'errònia identificació d'aquests amb qualsevol signe de valor religiós, el ressentiment, l'odi, l'enveja, la polarització guerracivilista d'una massa de pizza social dividida al ritme de tambors mancats de cap més ideologia que l'esquarterament social, han estat alguns dels factors que ens ha dut fins al punt en el qual ens trobem i del qual, o bé en sortim per nosaltres mateixos, o bé no farem res més que acabar d'enfonsar-nos-hi, atrapats en el llot del no-res.

Slow street food & craft beer?

Vinga va... a prendre pel sac.

Detrits funambulistes

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sat, 20 Sep 2014 17:49:00 +0000

Sobredosis d'estrabismes Mas-iànics.

L'anomenada 'llei de consultes' va ser aprovada ahir pel segrestat parlament de la sucursal catalana de l'ala partitocràtica-castussa de l'il·legal i il·legítim règim oligàrquic neofranquista del 78. Pot ser entretingut veure l'espectacle que ens continuaran brindant aquesta colla d'actors amateurs i delinqüents professionals, tant els del suposat bàndol que pretén que la ciutadania voti a favor que apareguin els seus rostres il·lustrats en els llibres d'èpica històrica del futur (posats a triar una forma de suïcidi no desitjat, millor triar aquesta, oi?), com els del bàndol que defensa que en deRmo-cràcia la societat és prou madura i no és necessari votar. Certament, aquests darrers no van gaire errats, doncs la ciutadania d'aquesta cocoterocràcia bananera en estat de descomposició no ha decidit res des de, com a mínim, fa més de 80 anys, essent molt generosos. Per què hom hauria de votar res en el marc d'una constitució i d'unes lleis que no reconeixen explícitament en cap article el dret de la societat a la sobirania? No cal dir que el poder econòmic, financer i polític global prohibiria aquest folklore anomenat democràcia en qualsevol país del món en el precís moment en què aquest esdevingués un instrument d'apoderament social (països nòrdics inclosos). Vés per on... La deRmo-cràcia existeix i continuarà existint en una part del món (el ric i desenvolupat, hehe) fins que aquesta no es vegi amenaçada per allò que el sistema no permetrà mai que s'instauri: la democràcia. Ans al contrari, el centre penitenciari social uropeu porta des de la seva creació maldant per enfortir la dictadura totalitària i relegant les pseudo-dermocràcies dels paísos de l'OCDE a celebracions periòdiques d'urna i folklore.

Unió econòmica, política i monetària... PRESÓ CIUTADANA.

Una de les muntanyes més carismàtiques de Casta-lunya és el massís de Montserrat. En termes de relleu, podem afirmar que es tracta d'un exemple paradigmàtic d'accident geogràfic. La roca montserratina, aïllada, és de naturalesa detrítica i la seva formació colossal parteix d'una acumulació sobtada de sediments fluvials. La traducció d'aquesta terminologia geològica al llenguatge col·loquial d'un catalunyistanès mitjà del s.XXI seria l'equivalent a l'efecte que produeix un error de càlcul temps/distància en algú que pateix de descomposició: és a dir, una gran caguerada.

La maquinària del rentat de cervell mediàtic serà objecte d'una observació encara més intensiva que la tinguda lloc fins a dia d'avui (com si aquesta hagués estat poca), en base a l'eterna i, sobretot, electoralment recurrent polarització intel·lectual de la massa de pizza... en bons i dolents, o bé dolents i bons (segons com es miri), quan, tant els uns com els altres el que volen és evitar allò en el qual no hi creuen perquè posaria en perillar les xarxes clientelars que porten succionant la ciutadania com una sangonera des de temps immemorials, xarxes que han estat sempre permeses des de l'altar de la deRmo-cràcia, Brussel·les, a canvi d'obediència i que s'alimenten a base de tot tipus de prebendes.

Malgrat tot, podem intentar fer un esforç d'inventiva, gairebé de ficció, i jugar a endevinar fins on estirarà el règim aquesta farsa, la intensitat de la qual l'oligarquia s'encarrega sistemàtica i periòdicament d'atiar o de contemporitzar al seu gust (portem així 35 anys), bé per fomentar l'empobriment de les condicions de vida infligides als seus súbdits no-ciutadans (fonament essencial de la seva deRmo-cràcia prostitucional / estatutària), bé per continuar injectant bòtox al cadàver únicament amb deute, per tal de vendre una recuperació que, en molts sentits, més val que no es produeixi, ni es produirà. Els convé i necessiten distreure permanentment la massa de pizza amb cortines de fum per tal d'evitar que a aquesta se li activi alguna neurona que transcendeixi mínimament la curt-ura del drapet i les coloraines (els símbols polítics). El "parlament" ha aprovat l'anomenada 'llei de consultes'. Perfecte... Quant de temps trigaran, però, a produir-se les primeres cagarrines? Caurà tot avall de primer moment?

L'aprovació inèdita d'una llei que, suposadament, permet "votar" alguna cosa a la ciutadania és motiu suficient per mobilitzar totes les panderetes, trompetes, cabres i d'altres insígnies "nacionals" del quarter general del règim del 78, amb seu al centre geogràfic d'aquesta xoricràcia xarcutera. Fins a on resistirà les cagarrines la plana major de la casta política catalunyistanesa? Quan sobrevindrà l'apretada definitiva als suposats pactistes rafaels de casanova del s.XXI, traïdors a una societat que, paradoxalment, ni tant sols els vota, encara que aquesta majoritàriament encara no ho sàpiga? M'imagino que es faran caqueta abans de realitzar cap votació que es salti la legalitat criminal vigent, contra la qual tant sols aparentment estan en contra i, sobretot, a favor, doncs va ser signada / avalada per tots ells en la transacció (que no transició) de poders que va suposar el pas de la dictadura de tall tradicional a la moderna, cada vegada més sofisticada i perfeccionada en els seus mètodes d'adocrinament, mitjançant l'assalt/presa de control de tot l'aparell mediàtic oficial i la sodomització extrema del llenguatge.

Restem atents als moviments de l'oligarquia partitocràtica "pàtria"...així com als jocs de mans i mànigues que ja deuen estar fent amb els seus homòlegs oligàrquics hispanistanesos per a què tot plegat sembli un accident... talment com el detrit montserratí. Si no hagués de ser-ho, llavors potser s'encarregarien de defensar allò en el qual no hi creuen, tot explicant, per exemple, el que passaria a partir del dia després de la suposada consulta popular, quelcom que sí que reconeix la llei aprovada ahir llei, a diferència de cap referèndum. No em feu cas... Encara resultarà que, després de 39 anys de transacció, pot acabar tenint lloc quelcom que depassi els límits del prèviament pactat i lligat, obligats per la polititzada desesperació del gruix de la massa... de pizza. Tant de bo fos així... tot i que prefereixo no abonar terrenys més proclius a la ingenuïtat del xai que no pas al sentit comú de qui us parla, fins als nassos de viure en un món com aquest, absolutament esquizofrènic.

Aparentment les cartes sempre venen marcades... bé pels uns, bé pels altres, bé pels de més enllà, bé per tots ells, bé per tota aquesta farsa, extraordinari mecanisme injector de màtrix social, d'amnèsia col·lectiva. Ja fa temps que penso que no paga la pena ni tant sols prendre-se-les de les mans per tal de netejar-les. Cal treure les nostres, posar-les en comú i jugar-les amb intel·ligència, per nosaltres i per a nosaltres. És a dir, per tothom... exercint activa i individualment, des de cadascú de nosaltres, un compromís social d'acord al sentit del bé i als valors morals, que, d'entre els existents, són els únics que tenen, en definitiva, algun tipus de legitimitat.

Per la via ràpida

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Thu, 11 Sep 2014 22:37:00 +0000

La Polseguera by La Gossa Sorda on Grooveshark


Portada del Der Spiegel (Alemanya)

Corriere della Sera (Itàlia)

Al Jazeera

Gara (Euskalherria)

La Jornada (México)

Le Monde (França)

La Prensa (Hondures)

The Guardian (Regne Unit)

News 24 (Sudàfrica)

RTP (Portugal)

The Scotsman (Escòcia)

O Globo (Brasil)

I ara, algunes imatges aèries:

Avinguda Diagonal i Gran Via de les Corts Catalanes. Vèrtex a Plaça de les Glòries.

Glòries (confluència Gran Via amb Av.Diagonal).

L'avinguda Diagonal, de Francesc Macià cap al centre.

Plaça de les Glòries.

L'avinguda Diagonal des de Pius XII, en direcció a Francesc Macià.

Part alta de la Diagonal.

Confluència Diagonal / Gran Via.

Capçalera de l'avinguda Diagonal.

Petit tram de la Gran Via.

Tram parcial de l'avinguda Diagonal.

Això sí... com no pot ser de cap altra manera:

7.000... i estirant la xifra com un xiclet.

La pilota és a la teulada del règim oligàrquic neofranquista del 78, en el qual tant còmodament s'hi mou la casta partitocràtica de Catalunya.

Vosaltres mateixos. Ja podeu fer el que vulgueu (que ho fareu igualment). La vostra fi s'acosta, bé per covards, bé per traïdors a la ciutadania, bé per còmplices / executors d'un genocidi, bé per psicòpates... bé per tot plegat alhora.

Tic, tac, tic, tac...
No, no són les agulles d'un rellotge.

Signa, algú que no anava ni de groc ni de vermell, sinó de negre.

Silencis que maten

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sun, 31 Aug 2014 15:14:00 +0000

El 22 de juliol d'enguany la casta partitocràtica, com a gheisa submisa a la voluntat dels lobbies de poder, va aprovar el text de l'avantprojecte de reforma de la Llei de la Propietat Intel·lectual, text que tot apunta que serà ratificat a l'octubre en una de les moltes mamandúrries del règim: el Senat. Aquesta reforma es coneix amb el nom de cànon AEDE (Asociación de Editories de Diarios Españoles), popularment com a taxa Google.

Estructura d'aquest malaurat oxímoron anomenat "institucions públiques", emparat per l'imperi de la corrupció, el genocidi encobert, la usura i la farsa informativa.

Fa ja uns quants anys que els mitjans de manipulació tradicionals, comprats / venuts tots a base de subvencions / prebendes del règim, porten perdent milions de lectors analògics, que són els que han estat pagant ingents tones de paper de vàter (també anomenat paper de diari) per permetre ser subtilment adoctrinats programadament. Per aquest motiu, la manipulació en format paper fa temps que està veient reduïda el seu nombre d'ingressos directes, fet que fa "necessari" trobar una "alternativa" a les subvencions de torn per tal de compensar el fracàs comptable dels mitjans afins al sistema (tots els tradicionals). Així, alhora els mass-merdes assesten una estocada definitiva contra qualsevol resta incòmoda de periodisme, el règim s'assegura blindar-se davant de qualsevol intent de crítica al poder.

Per tal d'estalviar-se la injecció directa de recursos que això suposa, el règim oligàrquic ha optat per idear (si és que... s'ha de ser un geni) una fórmula magistral que li permeti continuar controlant tot l'espectre mediàtic alhora que ajuda a finançar-se a tots els repartidors de fum mitjançant l'establiment d'un peatge digital per drets d'autor que volen fer pagar a tots els internautes que enllacin continguts procedents dels llocs web procedents del detritus mediàtic inscrit a AEDE, que serà a on anirà a parar l'import d'aquest peatge infligit tant als agregadors de notícies com als internautes independents que disposen de webs o blocs a la xarxa.

Amb aquesta llei, el règim pretén convertir CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) en una nova SGAE (mitjançant AEDE) dels mitjans de manipulació de/per a masses...de pizza, subvencionant-los obligatòriament amb el que el règim obtingui de saquejar Google, Menéame i altres agregadors de continguts, com els blocs i webs de milers de ciutadans que difonen els seus punts de vista per la xarxa sense cap mena d'ànim de lucre. Per tant, un dels objectius últims d'aquesta llei és la d'exercir (impunement, sota el paraigua de la legalitat, la seva legalitat) de controlador de la informació que flueix a internet. Amb aquesta taxa qualsevol web d'actualització periòdica generarà automàticament un dret de cobrament (irrenunciable) sobre qualsevol altra web que l'enllaci, dret de cobrament que serà recaptat per l'SGAE digital i repartit entre els seus associats (els amiguets del braç polític del règim).

Segons el text actual, totes les "publicaciones periódicas que tengan una finalidad informativa (per exemple, Poble Insubmís) tienen derecho a exigir esta compensación a los agregadores"... i com que aquest """dret""" resulta que és irrenunciable, si tots aquells que difonem informació i intentem generar opinió / reflexió a la xarxa decidim no cobrar-lo perquè atempta contra la llibertat d'expressió i l'essència de compartir-la, cap problema, perquè la cobrarà en el nostre nom l'entitat de gestió de drets de la propietat intel·lectual (CEDRO) i la repartirà entre els seus socis, els amics de La Casta, els amics de La Cosa Nostra, del crim organitzat en el qual es sustenta el sistema.

Però això no és tot perquè, si algun lloc web ens enllaça o bé enllaça a qualsevol altre lloc, també és susceptible que li cobrin una taxa, encara que vulguem que tothom pugui compartir gratuïtament els nostres continguts. És a dir que, ni veurem un cèntim ni podrem renunciar al pagament d'una taxa a un organisme extern, taxa que serà repartida entre els seus associats, tots ells afectes al règim i a tot un sistema de prebendes forjat amb el pas dels segles.

Bé doncs, anem de pet al llistat. Quins són a dia d'avui els mitjans de manipulació tradicionals inscrits a l'AEDE? Doncs tots ells. A continuació en teniu els principals (n'hi ha més):

Amb aquesta llei, els panxacontentes de l'AEDE pretenen recaptar uns 80 milions de puteuros cada any. Que vagin tocant els nassos a Google, a veure si aquesta acaba deixant l'intent de robatori del règim a l'estacada com li doni per tancar, per exemple, les notícies de Google a Espanyistan, amb la qual cosa les visites / enllaços a mitjans inscrits a l'AEDE caurien en picat. No crec que el crim organitzat cometi aquest error estratègic i, si el comet, no serà gratuïtament sinó a canvi d'una sucosa contrapartida com, per exemple, el silenci a internet, l'assassinat de la forma que tenen molts internautes de descobrir nous llocs webs més interessants en els quals obtenir informació lliure i independent.

Amb aquesta llei, la xusma psicòpata oligàrquica penalitza (si no criminalitza) l'enllaç a internet i es carrega tant el dret de cita com el mateix concepte d'enllaç, que és la raó de ser d'internet. Recomano a qualsevol que tingui un negoci a internet que domiciliï la seva activitat més enllà de les tèrboles fronteres d'Estafistan si no vol haver d'acabar tancant l'empresa, víctima de taxes i multes, víctima d'una apropiació indeguda, en definitiva, tot i que el furt no només no sigui delicte en aquesta xoricràcia delinqüent segrestada per oligarquies criminals sinó que es legitimi per llei. És per això que caldrà que el cànon AEDE sigui denunciat a les instàncies judicials competents continentals per tal de retirar l'aberració de la irrenunciabilitat i el cobrament d'aquesta taxa, creada per al benefici del control mediàtic del sistema i la perpetuïtat d'aquest en el temps.

De moment, disposeu aquí d'una interessant eina per bloquejar la navegació en mitjans inscrits a l'AEDE. Us prego la màxima descàrrega i difusió, si us plau.

Pagar a aquesta xusma per fer publicitat, via enllaç, de tot l'aparell manipulador mediàtic? Vinga, va...

Predació sostenible

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sun, 27 Jul 2014 15:22:00 +0000

Fotomuntatge gentilesa d'en Corc.

Acumulació de "béns", usura, poder, canvi de model i neoesclavatge.

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sat, 19 Jul 2014 22:30:00 +0000

Podeu escoltar el programa, clicant aquí.

We are... ECO-GILIPOLLES

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Tue, 01 Jul 2014 15:35:00 +0000

Un recorregut qualsevol a peu, de no més de cinc minuts de durada, per un barri qualsevol de Barcelona (sí, sí... efectivament, es tracta de Barcelona i no necessàriament del lloc més turístic) proporciona imatges més característiques d'un parc temàtic creat per interessos criminals vers la massificació turística i alimentat per l'esnobisme 'gafapasta' multiculturalista, giliprogressista i pijiguayista de la xusma burgesa o pseudo-burgesa sistèmica, que no pas d'una ciutat concebuda per a què els seus habitants hi puguin viure, actualment indígenes autòctons en procés d'extinció.

L'esnobisme 'friendly' com a mode de vida dels il·lusos.

Sobretot, que sigui orgànic i també una mica de bàqueri.

Hom ja no reconeix la majoria de llocs dels quals té records de quan era petit. Tot ha anat canviant. De fet, el canvi forma part inalienable de les nostres vides i aquest ens acompanya fins al final del que som capaços de comprendre. Tanmateix, una cosa és això i una altra de molt diferent és que les oligarquies de poder i els seus interessos portin dècades autolegislant-se al servei del lucre, a qualsevol preu. Els ciutadans de Barcelona estan perdent any rere any el poc que encara els queda de la ciutat que els ha vist néixer i créixer: l'espai públic, el petit comerç, els tallers d'oficis, l'entremat de relacions humanes de tota la vida articulades en molts dels seus barris, etc., tot plegat per una alarmant manca de consciència ni de memòria, que se sumen a l'enèssim pla macabra d'autodestrucció que està deixant per ciutat un autèntic solar mitjançant la subtil deportació d'unes formes de vida tradicionals que fan nosa al poder perquè embruten l'ombra del parc temàtic (juràssic) que el lobby turístic pretén continuar exprimint fins que exploti (quelcom del qual aquí s'és especialista), amb la inestimable col·laboració de dos dels pilars fonamentals del règim oligàrquic neofranquista actual: la casta partitocràtica i financera.

La ximpleria s'ha anat instal·lant pertot arreu fins al punt que gran part de la ciutadania ni tant sols és conscient de l'estafa a la qual està sent sotmesa. Ben sodomitzada pel totalitarisme continental uropeu i el crim organitzat de les diferents administracions cagalunyistaneses / escanyistaneses... sense moneda, sense cap tipus de sobirania popular, sense accés a la redacció ni a l'aplicació de les lleis, sense agricultura, sense ramaderia, sense pesca, sense indústria, sense energies renovables ni res que no se sostingui artificialment a cop de subvenció per tal d'evitar el lògic col·lapse d'un sistema moribund per naturalesa, Maastricht ja va començar a tatuar-nos en el front fa més d'un quart de segle allò en què s'havia d'anar especialitzant aquesta corruptocràcia infame: Un "paradís" de putes i cambrers per a amebes procedents de països sistèmicament qualificats com de "desenvolupats", éssers de llum 'pota negra' o, el que és el mateix, carn de canó patriota procedent de qualsevol de les pseudo-deRmocràcies d'aquest món anomenat a sí mateix com a 'primer món'...

El conjunt de la ciutadania hauria pogut fer-se valer però, malauradament, cadascú se situa al nivell de les seves expectatives, moltes de les quals ja es troben escrites. És el que té muntar un sistema dissenyat per governar sobre una massa... de pizza, social, quadrúpeda i absolutament acrítica. La inoculació del virus de la destrucció de tots i cadascun dels nostres pobles i ciutats, començant per "la millor botiga del món", seria quelcom no precisament a menystenir, de no ser perquè aquest procés és també plenament autodestructiu.

La curt-ura de la ximpleria de proximitat, l'ecologisme com a moda a preu de...moda, el miracle dels detritus alimentaris convertits en exquisideses gastronòmiques orgàniques, les tapes d'autor, els 'show cookings', les copes de cava de benvinguda, les experiències i les hòsties en vinagre s'han erigit en banderes de la indigència intel·lectual social en una corruptocràcia en la qual molts dels seus súbdits (que no ciutadans) tenen dificultats per poder alimentar adequadament els seus fills.

Val a dir que tota aquesta campanya de banalització / promoció de l'estupidesa humana no hauria estat possible sense el paper determinant dels mitjans de manipulació de consciències (televisius, radiofònics i escrits), cabdals en tot aquest proto-colonialisme induït de "sí-buanes" acomplexats i fàcilment comprables (el que som com a societat) mitjançant l'enganyifa d'una pseudo-modernitat que esdevé un frau des del mateix moment en què el sistema comença a introduir-la lentament en el subconscient de la població i a cultivar-la amb els pas dels anys per als seus interessos com qui cultiva una planta de maria al balcó de casa.

Tanta subnormalitat profunda junta no s'entén tampoc si no és per aquest rentat de cervell social que la carn de canó identifica com a modern en lloc de com a eliminador d'identitats i de formes de vida tradicionals (fins i tot les dels barris de les grans ciutats)... i és que acabem tornant al mateix punt: Sense consciència individual no no hi ha progrés, ni tant sols involució, sinó mort i destrucció en la vida de qualsevol tros de carn.

Turista fotografiant nadius.

Menys mal, emperò, del 'turisme de qualitat' (una altra d'oxímoron, cambrer!) que complementa a la perfecció aquest gili-esnobisme cerebral de la massa social cagalunyistanesa i que és capaç de passejar la seva inconsciència pels nostres carrers (ups, perdó! volia dir del parc temàtic propietat dels fills dels grans grups de pressió) amb la mateixa tranquil·litat que tots i cadascun dels milers de botxins d'aquest il·legal règim criminal imposat.

Per cloure aquest article, us recomano la visualització del següent documental, que mostra una visió molt crítica d'aquesta despossessió ciutadana de l'essència dels espais públics del que va arribar ser (malgrat tots els problemes) una meravellosa ciutat, convertida en la claveguera de la corrupció aplicada a un model de gestió (una altre d'aquests a curt termini i de màxim benefici) completament suïcida.

Terrorisme parlant de terrorisme

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Thu, 12 Jun 2014 15:41:00 +0000

Font: El Diario

Hehehe... Són boníssims... Uns mags de l'humor. Després de dècades i més dècades encantant els il·lusos (la massa... de pizza) amb una de les cortines de fum que més rèdits polítics-electorals ha donat al règim del 78: ETA, ara resulta que ja no és ETA sinó 'terrorisme anarquista'. Com li agrada a l'oligarquia criminal i a les castes que el conformen etiquetar la seva cada vegada més estèril enginyeria lingüística (l'anomenada 'neollengua') amb velles denominacions, per tal de continuant amagant la realitat a base d'alimentar el moribund monstre de la globalització de la cobdícia i la usura, sota el paraigua protector de les seves il·legítimes lleis i constitucions, de la seva "justícia" dissenyada a mida, de la seva pau social basada en el suborn sindi-untat, de les seves xarxes empresarials-clientelars, etc. sota la supervisió permanent de sanedrí financer internacional, dels mitjans de manipulació d'arreu del món i, sobretot, dels seus principals amos: els fons d'inversió.

"Son grupos marginales que pretenden subvertir la democracia con la violencia sin que tengan la más mínima posibilidad de lograrlo. Nadie podrá alterar la paz social en nuestras calles" (declaracions del cap de la guàrdia pretoriana al servei del règim): No és possible, figura, subvertir cap cortina de fum (la deRmocràcia), per tant, res que no existeixi més enllà de l'imaginari col·lectiu. A més, no es tracta ni de grups marginals ni tant sols exclusivament de grups. S'anomena 'despertar individual de la consciència pròpia', quelcom que i és característic, no pas del genocidi que practiqueu i, alhora, encobriu (la denominació de 'terroristes' us queda petita) sinó de persones lliures.

"La principal amenaza de Europa y el mundo" es el terrorismo yihadista y ha vuelto a llamar la atención sobre "el tránsito de combatientes a zonas de conflicto"... Exactament... Es tracta del mateix tipus de terrorisme que els grans fons d'inversió financien 'des de la resistència' o, fins i tot, aprofitant les oportunitats de màrqueting que ofereixen les eines digitals de control social, les anomenades pel sistema com a xarxes socials (hehe, m'estic partint) per enderrocar, per exemple, dictadures de tall tradicional, finançades i mantingudes durant dècades arreu del món pels mateixos fons al servei de l'imperi de la usura.

"En su exposición, Cosidó ha dicho que su objetivo es hacer de España 'la democracia más segura del mundo' ". El poder de decisió en mans de la societat, pel seu bé i la seva seguretat. L'eterna cantarella... Només faltaria...

Aprofito per enviar-vos un think tank des d'allà a on em surti de la fava.

De transacció a transacció... i torno a tirar.

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Thu, 05 Jun 2014 11:20:00 +0000

Estafistan en estat pur. Després de l'abdicació del màxim representant de la monarquia, decisió consensuada pel poder de la dictadura oligàrquica amb l'únic objectiu de vendre a la massa... de pizza més fum a canvi d'immobilisme, La Casta ja s'ha afanyat a blindar legislativament el segell d'aquest nou "canvi" per a què res no canviï. De referèndum és normal que no n'hi hagi, doncs una de les condicions per a què hi hagi una consulta popular és que el que es pugui votar sorgeixi des de les bases de la societat, quelcom que no ha passat mai en la Història. Constitucions i estatuts de regnes de taifes han estat i continuen sent el gran escull (sense cap tipus de legitimitat) per al desenvolupament de cap tipus d'organització territorial, de gestió, que esdevingui fruit de la voluntat de majories i minories socials; vaja, d'això que la violència mediàtica sistemàtica al servei del crim organitzat porta anomenant 'democràcia' des de fa dècades. És per això que el sistema permet les "festes de la democràcia"... perquè els ciutadans no decideixen absolutament res que afecti la salut de l'oligarquia totalitària.

"No es más rico el que más tiene sino el que menos necesita" (pluja daura de Francisco González, president d'una de les marques de l'organització criminal financera global amb seu aparent en aquesta xoricràcia).

La clau de la farsa, de l'enganyifa sistèmica del sistema, de tot plegat, la trobem en una oració que el règim del 78 està posant de moda en els darrers mesos per tal de continuar fent el que sempre ha fet: espolsar-se del damunt cap tipus de responsabilitat per la seva naturalesa i pràctica delictives, quelcom incompatible amb la impunitat / immunitat del genocida que esdevé part i jutge de tot el que té lloc en el seu negoci; és a dir: en el seu país i amb els seus súbdits esclaus (la societat), una farsa que, paradoxalment, és utilitzada a través dels mitjans i de cara a la galeria per aparentar defensar-se d'altres farses (pseudo-referèndums pel dret a continuar no decidint res) que no deixen de ser diferents cares de la mateixa mentida per a la qual viuen i treballen, amb l'únic objectiu de perpetuar-se en el poder, més enllà, fins i tot, que el fet de continuar alimentant pels segles dels segles la seva concepció esclava del món en què vivim.

"Es posible cambiar la cosas...

siempre que las leyes lo permitan".

En un altre ordre de coses, però que té relació amb el que s'està comentant, m'arriba una mostra escanejada de l'estafa perpetrada per una altra de les potes del règim vers la carn d'estafa (que no client) de la qual s'alimenta: la societat.

El sistema financer, la casta partitocràtica, les "grans" empreses, els mitjans de manipulació, el control absolut de la "justícia" per part de l'executiu i la casta sindical institucional s'erigeixen en els pilars principals d'aquesta gran farsa parasitària en la qual una majoria social (l'hoste entusiasta, la massa psíquicament malalta que el poder necessita) encara hi creu. Tanmateix, no cal esperar cap moviment de la indigència intel·lectual perquè aquest no tindrà lloc, la mateixa indigència de la qual parasiten uns i altres. L'única manera de trencar amb tot això és a partir de la presa de decisions dràstiques a nivell individual. En primer lloc, adquirint consciència de la condició transitòria d'esclau (l'estic esclau però no ho sóc) per, després, centrar-nos a treballar per aconseguir desempallegar-nos completament de les nostres pors com a individus potencialment lliures.

EROs de consciència

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sat, 31 May 2014 09:57:00 +0000

El següent curtmetratge mostra una persona adulta explicant d'una manera força didàctica què és un ERO a una nena de 9 anys. Aquest curt no només aborda el tema de la cruesa de la vida i la infelicitat del món dels adults sinó també el de com anem sent programats des de petits per satisfer les necessitats del sistema a cada moment, quelcom alimentat des del nostre naixement per la tradició, els perjudicis, les creences religioses, el sistema antieducatiu - adoctrinador i, sobretot, per l'imaginari social induït psicològicament pel qual res no es pot canviar perquè "és el que hi ha". El final del curt és tota una lliçó d'humanitat per damunt d'interessos personals, un alè d'esperança en la capacitat de l'ésser humà per esdevenir el que vol mitjançant el desenvolupament de la seva consciència individual i la voluntat d'actuar d'acord a les lleis no escrites de la moral per mitjà de la pràctica activa del proïsme.

Urnes funeràries

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sun, 25 May 2014 20:38:00 +0000

Obra d'art gentilesa d'SMS.