POBLE INSUBMÍS

De Filesa al Nou Sardenya

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sat, 31 Oct 2009 19:21:00 +0000

Tothom hi està emmerdat i qui no ho està n’és còmplice per la seva pertinença a l’aparell partitocràtic neofranquista que porta ja més de 30 anys robant la societat civil amb un inacabable currículum de “pelotazos”.

Només en el darrer mes hem assistit a diversos escàndols que, a hores d’ara, ja només escandalitzen als burros. Primer va ser el descobriment de la trama del cas Gurtel al País Valencià on han resultat afectat molts càrrecs del PP, inclosos el president Francisco Campos i la faraona de la ciutat de València, la Rita Barberán. Després es va destapar tot l’afer del Palau de la Música, amb el desviament de fons públics i d’altres tipus de delictes per part d’en Millet i en Montull i de la relació de la Fundació Trias Fargas, controlada per CyU, amb part dels diners. Uns dies després ens llevàvem amb els casos d’alcaldes pertanyents a la bicèfala organització criminal PP$oE, que havien aprofitat els seus anys a l’alcaldia per a enriquir les seves respectives famílies a costa de dilapidar fons públics municipals.

Els bartus, el luigis i companyia del cas Pretòria afecten alcaldes, regidors d’urbanisme, empreses immobiliàries i de la construcció, militants de CYU y el P$oE de Catalunya, etc. Fins i tot el gerent de l’Incasòl, empresa púbica controlada per la Generalitat, està imputat. Milions d’euros dels contribuents han estat destinats a cobrar comissions milionàries i a desenvolupar activitats de blanqueig a través de societats que tributen en paradisos fiscals.

La muntanya de merda és tant gran que és impossible continuar amagant-la sota l’estora. El P$oE i CYU prometen expulsar del partit els bocs expiatoris inculpats. Evidentment, això els surt molt més a compte que no pas arriscar-se a què algú amb capacitat per fer-ho estiri de la manta, la qual cosa esquitxaria l’estructura partitòcrata sencera des dels seus fonaments.

L'exfaraó de Catalunya Jorge Puyol donant suport al seu alumne Arturo Mas.

No en sabies res de la merda que hi havia a l'ajuntament que vas presidir durant tants anys, Manuela? Perdona, però això no s'ho creu "ni tu madre".

Ara que ja no s’escapa a ningú mínimament inquiet que aquest país es troba a un pas de declarar-se al Fons Monetari Internacional i al Banc Mundial, en absoluta fallida econòmica, els criminals d’aquest sistema corrupte fins al moll de l’os s’afanyen a robar tot el que encara poden abans no hagin de venir institucions estrangeres a intervenir en un país arrasat pel deute. Un país a qui se li han estat concedint préstecs a qualsevol inconscient mileurista que volia invertir en maons al mateix temps que aquests eren denegats a emprenedors que necessitaven suport per al desenvolupaments d’idees empresarials innovadores. Un país on hi ha professionals que, des de mitjans dels anys 80, encara esperen el cobrament de factures impagades pels ajuntaments. Un país on, a dia d’avui, amb una seguretat social està començant a deixar de pagar les factures farmacèutiques, així com cada vegada més ajuntaments les nòmines dels seus funcionaris.

Miguel Panceta, portaveu de la sucursal del P$oE a Catalunya. Perquè no parles públicament de la morositat dels ajuntaments que "trinqueu" vers els professionals que encara esperen cobrar per feines fetes als vostres feus fa més de 25 anys?

El deute púbic espanyol és incol·locable perquè a l’exterior ja no hi ha ningú que el vulgui, malgrat que el maniquí de la menestra d’economia espanyola es dediqui a fer de comercial intentant vendre un paquet bomba amb regust porcí meit in jpein.

De fet, fins i tot el Banc Central Europeu està imposant condicions de transparència a l’estat espanyol en el seu pla indiscriminat per salval el cul a entitats financeres completament insolvents però que concentren un gran nombre de càrrecs polítics en els seus consells d’administració. L’anomenat FROB és l’espoli social més salvatge que s’ha conegut en dècades, un pla per intentar salvar al preu que sigui un sistema financer que es troba virtualment en fallida. Els delinqüents de la política pretenen salvar les caixes d’estalvis, especialment aquelles en les quals ja fa anys que n’ocupen la presidencia que són, curiosament, les més insolvents. Serà potser perquè els delinqüents polítics tenen menys classe que els seus homòlegs financers a l’hora de birlar tot el que es troba al seu abast?

Qui us escriu ha tingut un somni. Un somni basat en el despertar de la massa de pizza, en l’ira del poble i en una depuració de responsabilitats que hauria de fer possible l’establiment de la democràcia com a sistema polític. Com a gracienc, crec que el camp del Nou Sardenya seria el lloc idoni per a iniciar aquest canvi fonamental que permeti obrir-nos la porta a un altre món. No esperem que ningú obri la porta per nosaltres. Només cal que desperteu de la vostra amnèsia televisiva i sigueu conscients d’una punyetera vegada que sou els qui teniu el poder d’obrir-la i, fins i tot, d’esbotzar-la.

La festa de la confiança

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Fri, 23 Oct 2009 17:44:00 +0000

La Barcelona dels brots verds d’optimisme amfetamínic s’ha llevat amb la intenció de prendre les mesures que siguin necessàries per tal de reocupar les desenes de milers de ciutadans aturats que estan començant a robar la càmera del bonifaci de Groningen, el bolso de la nipona o els eurodòlars de la descerebrada d'Alabama amb ganes d'aprendre mariachi que passeja les seves pertinences pel centre de la ciutat com si fos un mostrari. Amb l’ànim de reduir al màxim possible la pobresa visible als carrers, l’entitat local amb més anys d’experiència en l’art ibèric del robatori i l’espoli, l’Ajuntament de Barcelona, ha decidit ficar-hi fil a l’agulla en aquesta delicada situació i redissenyar una estratègia que permeti acabar amb aquest desgavell delictiu.

La marca turística Made in Barcelona ficant el fil a l'agulla al davant del mercat de la Boqueria, un lloc de fervent activitat econòmica on es pot trobar la pinya tant colada com enculada.

En primer lloc i, partint de la premisa que s’apropa el Nadal (Blàsfèmia!!! D'aquí a no gaire a les escoles s’obligarà a parlar els nens en termes de vacances d’hivern i vacances de primavera), el carismàtic i humil alcalde de Barcelona, l’excel·lentíssim Jorge Heredero, ha decidit incrementar un 60% els sous dels alts càrrecs d’aquest modest hay-untamiento, tenint en compte que la majoria tenen serioses dificultats per arribar a finals de mes. Comissionats de l’alcaldia (s’incrementen en 5, passant de 9 a 14 en el darrer any), consellers de districte (10 a dedicació exclusiva i 50 a dedicació plena: pura riquesa semàntica municipal), delegats (4), gerents i altres tipus de càrrecs vitals per al funcionament celestial d’aquesta màquina perfecta de projecció internacional anomenada Barcelona patiran molt d’estrés a partir d’ara per tal de romandre a l’alçada d’aquest increment, que inclou paral·lelament un augment exponencial de les seves responsabilitats a l’ajuntament de la ciutat, com suposa el fet d’haver-se de proveir d’un vestuari divers i car, i el d’aprendre a modelar el rictus facial fins a semblar preocupats crònics per la realitat social del país a través de l’expressió dels seus ulls (els del davant), mentre dos edificis de la plaça de Sant Jaume continuen allotjant els bordells més higiènics del país des d’on els suposats càrrecs electes esdevenen, directament, en erectes.

Càrrecs erectes, més atractius des d'un punt de vista de màrqueting erectoral pel que fa a la seva gestió de diner púbic.

L’alcalde també ha fet nous contractes d’alts càrrecs (en pot escollir fins a 350). Un d’aquests és el que ha ofert a una exionqui que fa poc temps encara es punxava pels carrers del casc antic i passejava la seva indigència demanant almoina al davant d’un institut del Raval on els nanos feien servir amb els colzes uns nous portàtils subministrats per una empresa privada anomenada Departamén d’Edhucasió i pagats amb part de la jornada que milers de mestres i professors havien deixat de cobrar a partir de l'1 de setembre d'enguany.

Exemple de marginació social: Adreçar-se a una graderia i que ningú et miri.

És tot un detall que l’ajuntament es preocupi pel futur de les persones la desgràcia de les quals els ha fet caure en la desesperació en algun moment de la seva vida, tot i oferint-los la possibilitat de reinserció a la societat amb un sou anual de 90.000 euros que els permeti pagar un lloguer en algun lloc que quedi una mica més aprop de la Plaça dels Dos Bordells que no pas Ciutat Meridiana.

Germana de la dona d'algú a qui li diuen príncep.

Aquesta expobra de solemnitat ocupa des d'ara mateix un nou càrrec a la “Subdirecció de Projectes del Departament de Relacions Internacionals” (recordar des d'aquí una proposta insubmisa: projectar milers de litres de pixums autòctons pels carrers de la ciutat per tal que el turisme que sustenta una bona part del negoci triler municipal s'enfonsi). Diuen que s’encarregarà d’enfortir els vincles amb l’Àsia i el Pacífic. Tindrà feina a l’hora d’encarregar als talibans les comandes d’opi per als caps visibles del club del fumadors de narguilé giliprogre.

Dossiers de feina acumulats al despatx de l'alcalde Jorge.

El bordell de la part baixa de la plaça de l’antic fòrum romà s’ha afanyat a dir que no ha estat triada a dit. Qui s’empassi això del dit de la mà és un ingenu innat. La resposta potser cal buscar-la en algun altre dit, un d’aquells que acostumen a penjar d’entre les cames i a incorporar un minúscul cervell.

El somni d'un vident fet realitat. Si el mestre Orwell aixequés el cap...

Habitatge social. El pis de mostra... que ho demostra.

VISCA, VISCA, SOBRE VISCA BARCELONA !

Yes, We can

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sun, 11 Oct 2009 19:10:00 +0000

Imatge d’Hiroshima poc després de la deflagració atòmica.

Agost de 1945.

Bombes experimentals de napalm al Vietnam.
Juny de 1972.

Cap-rapada (soldat) somrient al costat d’un cadàver a Abu Graïb (Iraq). Febrer de 2008.

Estats del món actualment amb disponibilitat d’armament nuclear.

Avui finalitza la setmana de l’humor, la que m’ha provocat mal de mandíbula de tant riure. El president de l’Estat més podrit del món, Barack Obama, ha estat premiat amb el premi Nobel de la Pau per un grup de yonquis escandinaus al servei del suborn. Avantatges de ser reconeguts acadèmics, malgrat que tinguin la integritat més arrugada que els seus membres o, d’altra banda, duguin un xut d’anfetamines al damunt considerable.

Acadèmics suecs deliberant.

Ahir es va difondre informativament que els fons públics desviats per Fèlix Millet i Jordi Montull a algunes de les seves empreses (la resta de fills de puta aniran sortint en els propers dies, com els bolets de muntanya), havien servit per finançar les campanyes de diversos partits polítics a canvi de favors. Us podeu imaginar l’orgasme de confirmació espiritual que m’inunda quan sento notícies com aquesta pronunciades des de qualsevol mitjà d’incomunicació de masses de pizza. El fet de percebre que pràcticament tot el que envolta el funcionament d’aquest sistema està cobert per una capa de merda de gruix descomunal és quelcom tant evident que quan algú pertanyent al 90% de la massa social invident m’acusa d’excèptic (els optimistes de la ignorància en diuen “pessimista”) em resulta francament difícil evitar el riure. Cas a part mereix la partitocràcia alada opositora, assídua de mariscades, paelles i sobrenoms que recorden el del personatge principal de la pel·lícula "Il padrino", interpretat magistralment per Robert de Niro. La muntanya de merda esquitxa la plana major dels partitòcrates alats valencians (bé, això de valencians és un eufemisme) i gallecs, inclosos l'ecs-president espanyol José María Aznar i el seu gendre, Alejandro Agag. En aquest cas no passarà res perquè a la monarquia cocotera d'Espanyistan no passa mai res.

Fèlix Bitllet el 2008 en la commemoració del centenari del Palau de la Música Catalana, acompanyat pel cacic local Jorge Heredero.

La massa il·lusa encara creu en l’honradesa d’aquesta colla de mafiosos mangants que són situats al poder per desenes de milers de retardats mentals, i no m’estic referint als qui tristament pateixen algun tipus de retard per factors genètics (aquests són molt més intel·ligents que els altres) sinó als éssers unicel·lulars que encara, a dia d’avui, s’empassen el conte de la lletera signat pel clan dels analfabets (els llestos, és clar) pel qual el món es regeix per valors com l’ètica, l’amor o l’altruïsme i passegen la seva indignitat votant criminals disfressats al darrere de l’etiqueta d’unes sigles, malgrat l’evidència de corrupció generalitzada. És clar que mentre continuï havent-hi gent acceptant que l’aparell partitòcrata de l’Estat desgarri analment (*) el seu mateix recte i el de tota la seva família amb un bat metàl·lic de punxes, al mateix temps que la condició delictiva del qual fa desaparèixer la fina línia divisòria entre la classe mitjana i la misèria més absoluta, la sucietat seguirà sense moure cap més dit que aquell que li penja d’entre les cames o de l’espatlla.

Mentrestant, reflexionem al voltant de la pel·lícula Ditrict 9, l’original trama de la qual supera en ficció a produccions mítiques del gènere com Alien o Star Wars. Realment creieu que quatre extraterrestres amb un mínim d’intel·ligència no es suïcidarien davant la necessitat de fer aterrar la seva nau sense possibilitat de retorn al seu planeta en aquest manicomi anomenat La Terra? Abans, ja us ho dic jo, s’hi enclastarien.

"Ho estàs fent molt bé, Obama, segueix així, i recorda els favors que ens deu el teu partit per haver-te permès arribar a la presidència del govern". Això és el que diuen els caps del poder mundial: una cinquantena d’entitats financeres i poc més de deu famílies multimilionàries, la majoria de les quals pertanyent a la banda de la quipà.

David Rockefeller, membre del club Bilderberg.
Congratulations, Mr.Nobel. Yes, We can.

(*) Una salutació als lectors i lectores amants del sexe anal en sentit no-metafòric d’aquest bloc.

Amb el cor a la mà

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sun, 27 Sep 2009 09:36:00 +0000

Kòdul, grup bagenc nascut el 2005 a l'institut de Sallent. Des d'aquí, com sempre, donant suport a les joves promeses.

Aquest article pretén parlar una mica d’una ciutat que tindré ocasió de conèixer amb un mínim de profunditat fins a l’estiu de l’any vinent i en la qual he establert la meva residència de forma intermitent.

Manresa és una ciutat mitjana de l’interior de Catalunya. Capital de la comarca del Bages, es troba a l’anomenat Pla de Bages, un territori pla lleugerament ondulat. La comarca es situa entre la Muntanya de Montserrat (sud) i el pre-Pirineu (nord); entre el relleu tabular de l’altipla alt segarrenc (oest) i el Moianès a l’est.

Abadia benedictina de Sant Benet (s.X-XIII), recentment restaurada, situada al terme de Sant Fruitós.

Situada a la confluència dels rius Llobregat i Cardener, la ciutat presenta una orografia urbana marcada per l’existència d’alguns turons. El seu pes demogràfic (70.000 mil habitants) respecte al seu entorn geogràfic la converteixien en una capital important de l’interior del país malgrat l’absència d’infraestructures de comunicació característiques de societats més desenvolupades.

La distància de 65km que la separa de Barcelona és coberta pels ferrocarrils espanyols en un temps d’1 hora i 15 minuts, mentre que els ferrocarrils catalans triguen fins a 90 minuts a cobrir el trajecte entre ambdues ciutats. L’excusa institucional de convertir una línia com aquesta en una mena de metro que s’atura cada dos per tres al llarg del Baix Llobregat va ser, en el seu moment, perfecta, si tenim en compte el traçat de via única existent encara entre Monistrol i Manresa. Si us dic que el 1991, amb només 15 anys, vaig cobrir amb bicicleta de muntanya una distància idèntica a la que hi ha entre Manresa i la capital catalana en 3 hores i mitja, podeu calcular la velocitat de l’estratosfèric tren a dia d’avui.

El tren de vapor, funciona encara com a tren turístic entre Martorell i Monistrol.

Les comunicacions viàries no són gaire millors. Les úniques alternatives a l’autopista de peatge que ve de Terrassa són tot un seguit de carreteres sinuoses. Fa uns anys que es va inaugurar l’eix transversal, una infraestructura viària que va ser inaugurada amb l’ànim de descentralitzar la xarxa viària catalana tot comunicant Lleida des de Cervera amb Girona sense haver de passar per Barcelona, a través de Manresa i Vic, i amb l’ànim de tranquil·litzar una mica la prepotent consciència centralista barcelonauta. L’eix és una carretera ampla d’un sol carril per cada sentit amb carrils d’acceleració puntuals, una carretera decent considerada pels encarregats d’inaugurar-la com l’autovia de l’interior de Catalunya. Si haguessin construït un vial menys infernal per a la circulació de turismes aquest seria avui en dia de peatge, evidentment.

Retrats costumistes de l'Eix.

Els edificis més notables són el Pont Vell (d’origen romà), l’edifici de la Seu (d’estil gòtic religiós), l’Ajuntament (d’estil barroc) i l’antic Casino (d’estil modernista).

La façana principal de l'Ajuntament.

La Festa Major es celebra a l’agost, on el correfoc hi té un lloc destacat. El 21 de febrer té lloc la Festa de la Llum, considerada una festa major d’hivern, en la qual es commemora, segons la tradició, el misteri de l’arribada d’una llum des de Montserrat a la ciutat. Espero poder resoldre aquest misteri, sigui amb actitud mística o entre bidons de ratafia.

Amb el vostre permís, em retiro a la meva estança. M’espera la minuciosa feina de reescriure les Bases des del que imprecisament s'anomena el cor de Catalunya, amb el permís de la llegenda viva de la mitologia manresana: Chichi Creus. Prometo no defallir mentre la salut m’ho permeti.

Batecs de Guanajuato

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Fri, 18 Sep 2009 15:34:00 +0000

El passat mes d’agost va tenir lloc l’estrena de la que part de la crítica mexicana considera una de les millors produccions cinematogràfiques del país dels darrers temps i que aviat arribarà als cinemes del nostre país menys avesats a la projecció massiva de porqueria epilèptica hollywoodiana.

“El estudiante” és la història d’un grup de joves i un senyor de 70 anys anomenat Chano (Jorge Lavat), que s’inscriu per primera vegada a la universitat per estudiar Literatura. La seva actitud quixotesca farà possible trencar amb l’aparent manca de comunicació generacional i afavorirà un punt de trobada de costums i tradicions diferents. Els personatges compartiran desitjos, ensenyaments, amistat i hauran de superar plegats les diferents proves de la vida. “El estudiante” és una pel·lícula lacrimògena però no estrictament melodramàtica sinó plena de valors, que mostra el significat de la vida, l’amor i l’experiència.

La pel·lícula, dirigida per Roberto Girault, està rodada íntegrament a la ciutat universitària de Guanajuato, declarada Patrimoni de la Humanitat. La cinta reflecteix l'actual Guanajuato, d’aspecte neoclàssic, sorgida arran dels desastres naturals que van arrasar amb l’antiga ciutat colonial, fundada al s.XVI amb l’inici de l’explotació d’or i argent de la mina de La Valenciana. La pel·lícula ens parla amb un toc didàctic de la necessitat de restar sempre oberts als sentiments humans autèntics i de pensar que l’hàbit d’estudiar no entén d’edats.

“El Estudiante” (Mèxic, 2009). Direcció: Roberto Girault. Intèrprets: Jorge Lavat, Norma Lazareno, Daniel Martínez, José Carlos Ruiz, entre d’altres. Música: Juan Manuel Langarica.

Favors portàtils

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Mon, 07 Sep 2009 22:21:00 +0000

Els reis mags han tornat. No som a dia 6, ni tant sols al gener, però tant se val. En aquesta paròdia de país qualsevol data és bona per tal que els patges de la política continuïn repartint il·lusió entre els més il·lusos, que continuen sent la majoria. Xecs nadó, ajuts de tot tipus per comprar peces de museu com a béns de consum (automòbils), promeses de pujades de salaris i pensions mínimes, subsidis de subsistència, beques, subvencions... i portàtils, molts portàtils. Sí, aquesta és la darrera mesura del Departamenh d’Heducashió per poder incloure en el discurs futur de la situació de l’educació que el fracàs de l’escolarització en aquest país no va tenir res a veure amb un dèficit tecnològic de l’alumnat. Milers de portàtils seran repartits pel patge Ernesto Maragal al començament del nou curs escolar. Els pares hauran de pagar la meitat de l'import mentre que de l’altra meitat se’n farà càrrec la Generalitat, que els pagarà a l’empresa distribuidora PromoCaixa, del grup La Caixa. Els ordinadors seran de la marca Toshiba, una firma que no és precisament de les més econòmiques en portàtils.

L'aristocràcia espanyola amb ulleres d'Armani cantant l'himne de la Internacional a Rodiezmo (Lleó). D'esquerra a dreta: JLR Zapatero (1960), llicenciat en dret i membre del partit des del 1979. Leire Pajín (1976), llicenciada en sociologia i membre del partit des d'abans que li sortissin de llet (les dents) i Bibiana Aído (1977), doctorada en ADE i membre del partit des del 1993 (tenia 16 anys). Queda clar que per arribar a ser algú al sud dels Pirineus hi ha coses que s'han d'haver mamat des de petit.

Eren necessaris els portàtils? No, segons la lògica i el sentit comú de qualsevol que tingui una idea prou ben configurada de les causes socials i econòmiques que fan que el nostre sistema educatiu sigui un fracàs. Sí, segons la lògica dels qui deuen favors. En aquesta vida gairebé tot té una explicació. La Caixa finançarà, evidentment a crèdit (ja vaig dir en el seu moment que el bancari és un negoci insolvent per la naturalesa), l’encàrrec de la Generalitat que és, de llarg, el seu client més morós, infinitament més que qualsevol particular entrempat insolvent. El P$oE-Psc té un deute impagable amb La Caixa, de la mateixa manera que d’altres partits polítics el tenen amb aquesta o d’altres entitats financeres, que els financen malgrat saber que aquests no podran tornar el deute. Llavors perquè les entitats financeres consenteixen els capritxos d’institucions públiques insolvents ? Molt fàcil. Perquè el poder polític i financer es retroalimenta a base de favors mutus, perquè el poder econòmic necessita del poder polític per legislar a favor dels interessos del capital. Parlant en llenguatge col·loquial perquè tothom ho entengui: perquè des del 2004 el P$oE-Psc ha arribat a acords de condonació d’una part del seu deute amb diferents entitats financeres per un valor superior als 40 milions d’euros.

Estafadors i ludòpates jugant a un monopoli amb la caixa buida.

Populisme demagògic pur i dur practicat des d'un "govern" que no té ni per pagar els rotllos de paper higiènic del vàter del president però que segueix llençant els diners a base d'acumular deute i més deute públic, la ruïna econòmica d'un Estat que, no només ha robat el poble, sinó que a sobre li passarà la factura. És clar que mentre els uns segueixin aparentant que els quadren els comptes mentre els altres es presenten vestits de reis mags llançant bitllets pintats amb llàpissos de colors a la població afamada des d’un helicòpter, seguiran mofant-se dels qui defineixen (i amb raó) com a pobres gilipolles: els seus votants. Ja som al setembre. Tothom assegut i amb el cinturó ben cordat perquè després dels brots verds de marihuana ara sí que comença la trompada. El que hem tingut fins ara, això que s'ha anomenat d'una manera paranoica com a crisi, no han estat més que pessigolles. Nosaltres som els més vulnerables a aquesta bola de merda que la paranoia creditícia ha permès crear i engreixar, una bola que se'ns llança al damunt i que va massa embalada com perquè ningú la pugui aturar. Bona nit i bona sort.

“Menys ordinadors a les escoles i menys alumnes per aula seria una bona solució, però això no ven. Senyor Maragall, deixi de justificar el seu sou i crei coses que serveixin als estudiants.”

Comentari d'una alumna de 4t d’ESO al diari Avui el diumenge 6 de setembre.

Doctor, no sé què em passa

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Mon, 31 Aug 2009 11:53:00 +0000

Tema principal de la banda sonora de la pel·lícula alemanya

Der Untergang (l'Enfonsament).

L’altre dia, algú que està interessat a comprar un habitatge em comentava que pisos de 300.000 euros se’ls havia trobat rebaixats, com a molt, en 30.000 euros i que, per aquest preu, no trobava res decent. Em comentava també que tot continua igual i que, a propòsit de comprar o llogar, si els preus fossin més econòmics el normal seria comprar perquè llogar, segons aquest algú, és llençar els diners. Jo li vaig seguir el joc sense exposar-li el meu punt de vista, entre d’altres coses, perquè no us podeu imaginar el cansat que arriba a ser fer pedagogia constantment en un país tant farcit d’amebes cerebrals capaces de pagar el que calgui delirantment per un sostre com si la paraula "inversió" hi estigués associada, això sí, amb el consentiment d’uns temeraris mecenes a punt de fer fallida en cadena: el sistema financer espanyol.

L’error greu de partida és creure que si els preus fossin més raonables el més normal seria comprar perquè llogar és llençar els diners. Anem a veure. Si els preus fossin més raonables seria perquè és possible llogar un habitatge en condicions a un preu raonable màxim de 10 euros/m2 en una gran ciutat (inferior en d’altres zones) i perquè la compra d’un habitatge està cosida a impostos, a més de deduir fiscalment zero euros en la declaració de la renda. Llogar no és llençar els diners, el que és diferent a pagar en aquest país de porqueyolovalgos (concepte popular espanyol per designar un estafador anònim) un lloguer desorbitat a un cipotecat esclau d'un banc que ha d'afrontar el pagament d'una lletra impossible des d'una habitació de la llar dels seus progenitors i que pretén que se la paguis tu per un pis on, en la majoria de casos, encara li has de refer el bany i la cuina. El que és llençar la ment i la dignitat individual i col·lectiva directament per la tassa d’un vàter ha estat, i continua sent, mantenir la idea de comprar tard o d’hora, a aquests preus o a d’altres, així com demanar als llogaters una renda abusiva per pisos que necessiten, sovint, de reformes integrals. Una majoria social segueix estant malalta de propietaritis, una malaltia desconec si incurable però, com a mínim, de pronòstic reservat i de tractament molt lent. On no hi arriba aquest virus hi arriba l'afany de voler aprofitar-se dels altres demanant quantitats desorbitades per viure de rendes, un comportament característic d'individus paràsits l'objectiu dels quals és aprofitar-se de la ignorància de qui no té ni la més mínima idea del preu de les coses sense haver de declarar ni un euro. Aquest és el reflex d'una societat decadent governada en un racó de món per un règim talibà anomenat P$oE-Psc, amb el consentiment de la resta d'empreses tribals que forniquen el Parlament cada vegada que gosen trepitjar-lo.

Què és el que li pot passar a aquesta paròdia de país si aquest no experimenta una deflació generalitzada del preu de béns i serveis, principalment dels sectors més inflats per bombolles, com és el preu de compra i de lloguer d’habitatges? Doncs bé, l’únic que passarà serà que la societat d'aquest país s'acabarà d’enfonsar en la misèria al mateix temps que Barcelona es consolidarà durant molts anys com la nova Mogadiscio del nord d’Àfrica.

Caldrà popularitzar la ja està instaurada cultura piratesca per abolir la de la il·lustració cipotecària?

L’única solució a aquest carreró sense sortida cimentat per polítics comissionistes, constructores, promotores, bancs i caixes, mitjans d’incomunicació de masses de pizza, trossos de carn amb potes integrants de l'anomenda "societat" civil, etc. és l'enfonsament dels preus dels béns immobles, així com la no-disponibilitat de crèdit, que no hauria de tornar mai més als nivells que s’ha estat concedint en els darrers 15 anys (els últims 7 dels quals a insolvents en potència per part del sistema financer i amb el consentiment d'una administració pública els principals responsables de la qual haurien de ser engarjolats per part d'un poder judicial independent que no tenim). El crèdit, com l'hem conegut, no ha de tornar mai més i encara menys en un país com aquest on encara hi ha milions de malalts esperant que s’obri no sé quina aixeta per cipotecar la seva misèria ètica. El millor que pot fer ara mateix qualsevol jove català amb estudis superiors, sense feina i que no estigui lligat de mans i peus per cap obligació ineludible és EMIGRAR a qualsevol país del centre i nord d’Europa on s’hagi actuat amb una mica de previsió i on la majoria social, com a mínim, no estigui malalta d’aquest mal crònic anomenat propietaritis. Qualsevol país de l’Europa dels 15 exceptuant Irlanda (el tigre Celta, que tornarà a convertir-se en exportador net d’immigrants, com sempre ha estat) ofereix millors perspectives o, com a mínim, aquestes són menys nefastes que les de la monarquia partitòcrata batxillerada ibèrica (sense Portugal).

Visió nocturna de la porta de Brandenburg (Berlín).

No parlo de prohibir la propietat sinó de l’establiment d’un canvi de model que desvinculi, d’una puta vegada, la satisfació d’innecessàries foteses materials de la necessitat d’endeutar-se. No parlo de fer inaccessible un habitatge de compra a ningú sinó de tornar a fomentar la cultura perduda de l’estalvi i de l'esforç, desincentivada des de fa més de dues dècades pels ludòpates de la política, per a permetre la propietat només a qui pugui permetre’s el luxe de pagar-la al comptat. Sí, com ho llegiu: el dret a un habitatge en propietat és un luxe i, com a tal, només es pot pagar amb els estalvis d'anys treballats. Bogeria? Noooooo, ja veuríeu llavors quin seria el preu raonable d’un habitatge. Mentrestant, els malalts de propietaritis aguda d'aquest país (la majoria, mileuristes o aturats) seguiran veient els alemanys, els suecs, els danesos, els holandesos, fins i tot els francesos, etc. com a uns freaks estranys als quals els agrada cagar en vàters o cuinar en fogons que no són seus. Quina subcultura la d’aquests bàrbars!

Obra del Plan E, promogut per l'ajuntament de Torrejón de Ardoz (Espanyistan). Construcció d'una rèplica de la porta de Brandenburg. Empresa adjudicatària de les obres: Paisajes Sostenibles, S.L. No és cap muntatge. Trobeu gaire diferència entre això i l'exemple d'economia de substistència que precedeix la darrera imatge? Temps al temps.

(*) La propietaritis afecta indiferentment a homes i a dones. Parlant de dones, permeteu-me que m'organitzi l'agenda per tal d'atendre personalment al meu consultori totes i cadascuna de les discrepàncies femenines que he rebut respecte a l'últim article titulat "Crònica sonorenca". Sort en teniu els qui, com jo, sabeu el que voleu. El meu comentari, però, anava dirigit a les persones adultes, tant homes com dones, que no saben el que volen, en forma d'un text provocador generalista àcid amb un toc d'humor. En aquest espai no estem ni estarem mai per ofendre ningú sinó per despullar la realitat, sense sexismes ni pèls a la llengua (no penseu en el color rosa del text perquè aquí ens en fotem de tot). Gràcies a l'avançada per la vostra comprensió.

Crònica sonorenca

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Tue, 25 Aug 2009 12:39:00 +0000

Home seri pescant a Punta Chueca.

Si algú té ganes de conèixer l’infern abans de morir només cal que viatgi a Sonora a l'estiu, malgrat l’abundor d’aires acondicionats sense els quals resulta impossible dormir durant les nits. L’infern sonorenc és un territori incomprès, de pas per naturalesa, en el qual ni els autòctons s’acaben acostumant mai al pinchi calor que fa des del més d’abril fins a finals de novembre. Aquí es pateixen temperatures màximes absolutes de 50ºC a l’ombra i mitjanes mínimes de 30º durant la nit. L’aire de Sonora no es respira sinó que et crema. Es tracta d’un aire que no té res d’envejar al del desert xilè d’Atacama, considerat el més extrem del món.

Litoral septentrional de Sonora, a la zona de contacte amb el desert d’Altar.

Un penjat gracienc de ruta pel sud de la Sierra de Sonora, a prop d'Álamos.

Sonora és un territori que van arribar a conèixer bé els catalans. La Companyia de Voluntaris de Catalunya hi va ser a la segona meitat del segle XVIII. Una part de la companyia va creuar Sonora de sud a nord per arribar a l’Alta Califòrnia mentre que alguns d’ells van establir-se en petits pobles sonorencs que, avui en dia, tenen una població propera als 10.000 habitants.

Fotografia de Gaspar de Portolà i Rovira (1716-1784), explorador i soldat balaguerenc. Governador de la Califòrnia i fundador de San Diego i Monterey (Alta Califòrnia).

Panoràmica actual de Sant Francesc, Alta Califòrnia, des del Golden Gate, ciutat fundada per Juníper Serra, membre de la Companyia de Voluntaris de Catalunya, el 1776.

Sonora és una terra de contrastos. S’hi pot veure des d’un paisatge absolutament desèrtic de dunes on no hi creixen ni tant sols les plantes xeròfiles fins a avets i frondosos boscos d'alzines i pins. Tot dependrà si ens trobem a l’àrida planura propera al mar o a les muntanyes de la Sierra Madre Occidental, que separa geogràficament els estats de Sonora i Chihuahua.

Paisatge desèrtic amb sahuaros, característic de l'oest de Sonora i d'Arizona.

Part alta de la cascada de Basaseachi (Chihuahua), al límit altitudinal de la Sierra Madre Occidental en aquest sector. Bassaseachic, en llengua raràmuri (la denominació primitiva abans que els espanyols la traduïssin per tarahumara), significa lloc de coiots o cascada.

Descens a la part inferior de la cascada de Basaseachi (Chihuahua), la segona més alta del país després de la de Piedra Volada però la més coneguda pel seu salt d'aigua permanent, amb 246m de caiguda lliure.

La pluja és escassa a excepció del sector més oriental (el més muntanyós). De fet, al nord-oest, aquesta és tant excepcional que l’activitat econòmica es paral·litza quan plou. Els observatoris d’aquesta zona enregistren menys de 20mm de precipitació anual, així com bona part del mur fronterer que separa aquest estat del seu veí gringo: Arizona.

Caiguda del mur de Berlín el 1989.

Estat del mur en construcció al llarg de la frontera entre els EUA i Mèxic (any 2009). La frontera occidental (Baja Califòria i Sonora) està gairebé tancada per un mur enmig del desert. El sector oriental (Chihuahua, Coahuila, Nuevo León i Tamaulipas) ja es troba en procés de segellat fronterer.

Frontera enmig del desert entre els estats de Sonora i Arizona, en un punt indeterminat. Any 2009.

La platja de Tijuana (Baja California), separada pel una tanca de la de San Diego (Alta Califòrnia). Any 2009.

Sonora és el segon estat en superfície de la república mexicana. Compta amb 185.000km2, 72 municipis i 2,5 milions d’habitants, un milió dels quals es concentra a la ciutat d’Hermosillo, la capital. Millor afrontar la depressió econòmica més profunda del darrer segle havent de mantenir 72 alcaldes i uns quants més regidors que no pas a 945 paràsits d’un país que, amb 31.000km2 de superficie, representa tant sols 1/6 part de la superficie de Sonora. M’estic referint a un país el nou nom del qual m’ha fet gràcia sentir-lo ja pronunciat a Mèxic per diversos lectors del bloc: l’oligarquia subsidiada de Catalunyistan.

El trencaclosques municipal dels càrrecs erectes mantinguts de Catalunya.

La dieta sonorenca no és excessivament variada i està basada en la carn de boví i porcí, així com en les tortillas sobaqueras, els burritos gegants, els tacos de barbacoa, llengua, cap i cervell, els camarones i poca cosa més. Malgrat que no deixen de consumir fruites i vegetals la seva dieta és especialment rica en proteïnes i hidrats de carboni. La llagosta es considera un menjar de luxe, com a molts llocs del món, mentre que els ostiones (ostres) es troben a l’abast de la majoria de butxaques. El quilo de calamar es paga a un preu irrisori mentre que els musclos, menjats per molt poca gent, es paguen a raó de 50 cèntims d'euro el quilo.

Foto d'una parada on preparen el callo amb xile i llimona, a Bahía Kino.

Els sonorencs no beuen sinó que pistean un tipus de cervesa molt aigualida. El mínim de llaunes que n’ha de beure un home sonorenc que ha quedat amb els amics per a pistear és de 15. És estrany trobar gent jove que begui tequila de manera habitual, entre d’altres coses perquè la seva elevada graduació alcohòlica impediria estar-ne bebent durant 4 o 5 hores seguides sense haver d’acabar a l’UVI d’algun hospital.

La cervesa Tecate és pisteada arreu de Sonora.

Les dones sonorenques són diferents de les catalanes. Es lliuren molt més en la relació amb els homes, són més directes (quelcom no gaire difícil, per altra banda) i no els fa res mostrar els seus sentiments en forma d’una relació passional.

Despistada noia sonorenca sorpresa per la càmera a Bahía Kino.

La principal diferència es troba en el fet que les mexicanes, malgrat que les hi ha que s’hagin destrossat la vida amb 3 fills als 25 anys sense cap mena de formació acadèmica, acostumen a saber què és el que volen abans d’arribar als 30, mentre que les intel·lectuals catalanes continuen patint una patològica crisi existencial a la recerca d’un príncep blau que s’acaba reencarnant en la figura del clàssic cabró.

Vista general de la part del cos que el cabró fa servir millor.

Com a mínim, la dona catalana té el detall de dur el rellotge biològic més endarrerit, encara que sigui a causa del seu estrés i angoixa personals. Els homes mexicans són més machitos i romàntics, tret d’una minoria d’impresentables possessius estomacadors, que els hi ha arreu del món. Però tornem a parlar de dones. A les mexicanes els agraden els homes que les estimin (això hauria de ser el més normal), que les tractin amb atenció, de forma exquisida i, a poder ser, que les mantinguin. La sensatesa de tal afirmació femenina denota un allunyament del concepte social del políticament correcte, dit d’una altra manera, del cinisme social del món occidental. La unió d’aquestes tres idees conforma el somni de la dona sonorenca, així com el del col·lectiu que signaria en primer lloc viure sense haver de treballar a l’empar econòmic de la seva parella: el de les feministes. Jo, com a home, sí que us puc dir que aquest seria un dels meus grans somnis. Si hi ha alguna dona interessada a mantenir un insubmís expert en macramé, papiroflèxia, arts marcials, massatges integrals, jocs malabars, esoterisme anal i cuina experimental que contacti amb mi. També sé fer petons, hehe.

Mèxic és un país d’aquells que el selecte club dels vividors del nord en diuen en vies de desenvolupament. És a dir, partint de la concepció ibèrica del concepte de riquesa, es tracta d’un estat on encara no està del tot definida d’una forma homogènia una classe dirigent xoriça i estafadora impune com la que es permet el luxe de somriure els seus vassalls a través dels mitjans d’incomunicació de la monarquia cocotera amnèsica d’Espanyistan.

El salari mitjà és d’uns 12000 pesos al mes (uns 650 euros), partint d'un canvi actualitzat de 18,5 pesos/euro, però els més nombrosos són els que es situen per sota d’aquesta quantitat. Per exemple, un mesero (cambrer) pot arribar a cobrar un salari mínim de 5000 pesos (270 euros) més propines. Els treballadors del sector serveis són molt educats amb els clients i els tracten amb un soprenent per a nosaltres “A sus órdenes. ¿En qué puedo ayudarle?”, en tot tipus de comerços i restaurants. A Catalunya els sous dels professionals del sector no passen, en molts casos, dels 800 euros, al marge de propines. De tota manera, això no ha de ser cap excusa per a justificar el tracte impersonal, sec i, ocasionalment, desagradable que reben els clients d’aquests tipus d’establiments i altres tipus de serveis a Catalunya. No es tracta, emperò, de culpar cap col·lectiu en particular sinó a una societat que sembla haver oblidat les formes més bàsiques d’educació en societat al mateix temps que es doctorava en postgraus i màsters de l’univers diversos per acabar cipotecant una dignitat inexistent.

Platillos mexicans.

El preu d'una comida corrida (menú) en un restaurant normal és de 50 pesos (2 euros amb 70 cèntims) i inclou tres plats, pa, beguda i postre. El preu dels habitatges varia segons les zones del país. La forma més senzilla d’habitatge és l’anomenat pie de casa, que té un preu aproximat de 300.000 pesos (uns 16.000 euros). El preu d’una casa normal de planta baixa oscil·la entre els 700.000 pesos i el milió de pesos (de 38.000 a 54.000 euros). Els departamentos (pisos) són encara més econòmics que les cases, tret dels de la capital federal, el DF, on se’n poden trobar d’obra nova en colonias (barris) cèntriques per 1,3 milions de pesos (70.000 euros).

La capital federal, amb més de 22 milions de persones, és el lloc més car de l'estat on viure. L’Iztaccíhuatl (5286m) i el Popocatepetl (5452m) al fons.

A Mèxic, on no ha esclatat cap bombolla immobiliària perquè els mexicans no l’han deixada existir, la construcció està passant un mal moment, no com a casa nostra, on aquesta està, literalment, morta. Tenint en compte que el salari mitjà a Catalunya és de 1200 euros i el més freqüent el de 1000 us pregunto: Considereu Catalunya un país desenvolupat o un país de protozous mentals als quals els agrada deixar-se prendre el pèl a canvi d’empassar-se gratuïtament el missatge institucional de l’ ”aquí no es viu com enlloc”, acompanyat d’un estètic i glamourós mantra turístic multiculti, giliprogre i pijiguai?

De la Barcelona Fashion Week, aquella que no ho pot dir en català perquè no és un llenguatge prou refinat per projectar Barcelona al món a través de fons d'inversió estrangers o desfilades internacionals d'homosexuals diversos, al selecte turisme de platja.

Comença la quarta temporada de Poble Insubmís. Ja us podeu calçar que això no ha estat res. Tant de bo que aquest espai segueixi creixent en nombre de lectors per tal de continuar despullant el màxim nombre de ments de xai possibles, començant per la d’un servidor, lleugerament socarrimada per tanta insolació. Aquesta és l’única via per no acabar trobant-se en pilotes. Que un llicenciat cobrés un sou mileurista realitzant una feina qualificada ha estat considerat fins ara, en l’era del milagro económico español (miracle per a les classes dirigents i estafa per a la resta), com a humiliant. A partir d’ara qui tingui feina i cobri 1000 euros, independentment de la seva formació, ja no serà un explotat sinó algú amb molta sort.

No aneu desecaminats: No sereu mileuristes sinó sotamileuristes.

Desconfieu del sistema perquè la partitocràcia no descansarà fins a veure-us a tots en boles o, a tot estirar, amb el vostre entrecuix cobert amb una fulla de parra anomenada subsidi de subsistència, del qual ja us en vaig parlar fa mesos i cada vegada tenim més a prop. Una mesura populista característica de règims totalitaris (malgrat que vinguin disfressats de dermocràtes) encaminada a dues coses fonamentals per als polítics:

1) Obligar els seus perceptors a fer inservibles cursos de formació per tal que desapareguin de les llistes oficials d’aturats (més típpex, senyors) en previsió d’unes dades reals d’aturats que arribaran a superar el 30% de la població activa.

2) Comprar vots a canvi ja no pas d’audis, trajos a mida ni viatges a la Polinèsia sinó de menjar, quelcom que ja s’ha provat com a molt eficient en els darrers 30 anys als latifundismes feudals andalús i extremeny, o al minifundisme caciquil gallec.

Que la pau i la força del sentit comú us acompanyin, germans. Seran necessaris per sobreviure en aquesta llarga travessa pel desert imposada pels inquisidors de l’analfabetisme social del segle XXI.

Infusions de brots verds

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Mon, 20 Jul 2009 22:06:00 +0000

Comença a quedar cada vegada més lluny el primer article que vaig escriure a propòsit de la bombolla immobiliària que llavors encara s’imflava, cap allà al febrer del 2007 però crec oportú fer-ne esment per tal de mirar les coses amb una mica de perspectiva.

Ja sabeu que sóc molt reaci a anomenar amb la paraula “crisi” la situació que vivim des del pregó de la festa major d’Estafa des Catacrac, llegit per la pregonera Sra.Atroc el maig del 2007, una festa la traca de la qual ni tant sols ha començat a la monarquia cocotera d’Espanyistan. En el seu dia vaig manifestar la meva preferència a l’hora de considerar aquesta paraula que pràcticament ningú sap com definir com una tornada dolorosa a la realitat en la qual la societat hauria de fer l’esforç dificilíssim d’entendre que el seu somni (material) s’havia esfumat en un tres i no res producte de l’estafa financera global més important que ha tingut lloc al món des de l’adopció del sistema capitalista a mitjans del segle XVIII.

Com pot ser que d’això se n’adonés en el seu moment un simple menjador compulsiu de formatge i quatre més, mentre la majoria de la societat seguia mantenint un comportament totalment ludòpata? Què hauria de passar perquè els més incrèduls baixessin de la Lluna de Stanley Kubrick a la Terra? La resposta a aquesta pregunta és clara: LA CRISI, que picarà a la porta a partir de la tardor i de la qual només en coneixem les seves cheerleaders, una situació que continuarà generant aturats fins més enllà del 5 milions oficials (d’oficiosos en seran molts més), amb un total d’afiliats a la seguretat social de poc més de 8 milions d’esclaus contribuents mileuristes que, juntament amb 4 milions de funcionaris, patiran una pujada espectacular d’impostos alhora que hauran de creuar els dits per no deixar de cobrar una sola nòmina de l’empresa més morosa i insolvent del país en aquests moments: l’administració pública. Evidentment, aquest seria el pitjor escenari possible, però cal tenir-lo present perquè tots els esdeveniments que s’estan produïnt apunten a un camí, a dia d’avui, que pot anar en aquesta direcció.

Tingueu present que molts ajuntaments els ingressos dels quals fa dos anys encara es multiplicaven exponencialment a través d’ambiciosos projectes urbanístics fruit de la requalificació al millor postor de sòl suposadament no urbanitzable, ja fa mesos que no paguen ni tant sols les factures de la llum als preveïdors a través de les entitats del sistema financer més sòlid del món que fan la vista grossa (amb el únics, al ciutadà que no poc pagar se’l mengen) al mateix temps que l’Estat allarga l’agonia del seu càncer de morositat amb els diners que ja no té i que està generant un deute públic equivalent ja al 160% del PIB de l’Estat (de llarg, el més gran del món) deute equivalent a la riquesa expoliada a les generacions futures que viuran per sobreviure mentre entitats financeres i polítics s’erigeixen com als principals responsables d’aquesta estafa impune a la incrèdula i dòcil massa social que fa més de 15 anys que dura.

Abril de 2009. “Como parecer millonario sin tener un millón”. 397.000 euros per un adossat en una urbanització de Vallecas (Espanya).

Juliol de 2009. “Comprimimos los precios”. De 538.000 a 445.000 euros, pels mateixos adossats que continuen (i continuaran) sense vendre’s. Com que no els puc vendre i només fan que generar-me despeses, n’apujo el preu. És clar que sí, amb dos collons.

Només en queden quatre...quatre milions sense vendre. Només us dic això: L’hòstia que estan a punt de fotre’s Catalunya i Espanya serà recordada pels llibres d’Història en el futur.

La casta de delinqüents que governa el país, a través dels mitjans d’incomunicació de masses de pizza oficials del règim, ha posat de moda dos termes que m’imagino que l’únic que pretenen és enganyar-los a ells mateixos. El primer és l’expressió “brots verds”, aplicada des de fa un parell de mesos a unes dades de l’atur manipulades amb hectòlitres de típpex mentre la taxa de desocupació segueix in crescendo, aplicada també al xut injectat en el casino legal de l’especulació ludòpata legal més ferotge anomenat la borsa i a un sector de l’automoció dopat d’ajuts per tal que, en lloc de vendre x cotxes al mes ara en vengui x+1.

Les dades del 2009 no hi apareixen reflectides però només cal que allargueu les línies de color negre cap a la dreta.

Després tenim el terme de fusió empresarial aplicat a les entitats financeres, un mer eufemisme utilitzat pels qui, a més de delinqüents i estafadors, no tenen el valor de dir les coses pel seu nom, és a dir, admetre que el sistema financer més sòlid del món està a punt de rebentar. Us imagineu què passaria pocs pocs minuts després de reconèixer públicament el forat negre financer?

Però en fi, com que els partitòcrates són conscients que la gent els vota pensant-se que encara són els representants de la societat d’un sistema de govern democràtic tot això que tenen de guanyat.

El negoci bancari és ruïnós per naturalesa si tenim en compte que el diner tendeix a desaparèixer perquè forma part del sistema. Tot el capital creat pel sistema financer ha de ser tornat amb interessos quan els interessos no tenen cap mena de presència física perquè no han estat creats, per tant, no existeixen. Sense crèdit, per tant, sense deute, el negoci bancari entès com s’entén en els nostres dies no podria existir. Acollonant, oi? Els polítics han estat induïnt la societat civil a consumir compulsivament per tal de generar taxes de creixement anuals del PIB cada vegada més grans a través de campanyes publicitàries d’autèntic rentat de cervell social per tal d’impedir l’individu trobar cap mena d’explicació de la seva mateixa existència en un escenari social diferent d’aquesta merda venuda com el millor dels móns possible (el millor per a uns pocs, indubtablement).

En darrer terme, podem afirmar que l’escenari cap a on ens endinsem no és la conseqüència primigènia d’una crisi subprime, d’un viure per sobre de les possibilitats reals de la gent i d’una cobdícia humana extrema (que ho és), sinó el resultat d’un robatori premeditat i molt ben calculat perpetrat en diferents episodis des de l’11 de setembre del 2001 per les grans famílies de les finances mundials amb l’objectiu d’utilitzar el capital com a instrument de control social i de cadascun dels seus individus.

A falta de tema, segueixen distraient el personal amb el repetitiu tema de les pàtries. Pel poble com si us voleu fer un físting amb el pal patri.

Aquesta és la professió de les organitzacions de la camorra analfabeta escolar que concorre cada 4 anys a unes eleccions desnaturalitzades d’antuvi: Treballar al servei no pas del poble sinó dels qui tenen el veritable poder al món, que són els principals avaladors de la creació d’un govern mundial únic, d’un nou ordre mundial, en definitiva.

Si us avorriu podeu fer alguna cosa útil i encendre la tele (cremar-la, vull dir) o seguir buscant en Bin Laden, a veure si el trobeu perdut en algun canal. I si el que voleu és alguna prova que us informi una mica sobre la manera com comença a afectar el que encara no ha arribat en la societat currant, només cal que observeu què succeeix a qualsevol hora amb els contenidors de la brossa més propers a casa vostra encara que, ben mirat, els del “sólo quedan cuatro” també hauran de canviar la seva dieta mediterrània per alguna altra de més rica en minerals...

Creus que és casualitat?

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Thu, 09 Jul 2009 17:36:00 +0000

Cas nº1: La divisa dels EUA en un moment d'alentiment en el creixement de l'economia del país nord-americà després de la crisi tecnològica del canvi de mil·leni.

El World Trade Centre de Nova York a finals d'estiu del 2001.

Cas nº2: L'euro com a divisa en un moment en el qual la croada mediàtica contra el terror necessita del màxim suport social per al manteniment de campanyes militars en països recentment envaïts.

La xarxa ferroviària de rodalies de Madrid poc després de Carnestoltes. Primavera del 2004.

Cas nº3: La lluira esterlina com a divisa en un moment en el qual es fa necessària una operació encoberta dels serveis secrets de les dermocràcies occidentals per tal de continuar amb el lema populista de la "Guerra contra el terrorisme".

Interior d'un túnel al metro londinenc a l'alçada de King's Cross a finals de la primavera del 2005.

Si encara no saps on vull anar a parar fes un cop d'ull a la següent imatge i mira de respondre la pregunta formulada més avall:

Creus que és casualitat?

Enhorabona

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Thu, 02 Jul 2009 17:24:00 +0000

La LEC ja ha estat aprovada pel Parlament partitocràtic representant de la cosa nostra política. Permeteu que us feliciti per totes i cadascuna de les passes que heu fet la majoria de vosaltres, mestres i professorat de l'escola pública catalana, per aconseguir l'efecte contrari al que volíeu.

Us felicito per la vostra fe cega en uns sindicats subvencionats directament amb capital públic, per la vostra ingenuïtat infantil, per donar suport a un tipus de mobilització feta a mida dels sindicats per a penjar-se les medalles del "ningú dirà que nosaltres no ho vam intentar" mentre vosaltres sortíeu al carrer a manifestar la seva voluntat que no la vostra. Us felicito per l'estrany plaer que experimenteu cada vegada que us utilitzen deliberadament, per la vostra inesgotable ingenuïtat infantil. Us felicito perquè molts de vosaltres haureu aconseguit creure-us que heu fet tot el que democràticament estava a les vostres mans per tal d'aconseguir retirar la nova llei d'educació, alhora que el vostre subconscient us deia que aquella no era la manera d'aconseguir res d'un sistema de govern que no us té en compte per a res quan, per començar, no té cap mena d'interès a escoltar-vos. Us felicito per consentir denigrar encara més una professió tant ancestral com la de la imatge havent acceptat pagar 70 euros de la vostra nòmina als proxenetes sindicals cada vegada que aquests us cridaven per oferir els vostres serveis.

L'única manera d'aconseguir retirar la LEC o forçar la casta dels intocables a suprimir-ne els seus aspectes més polèmics era recorrent a quelcom que produeix migranya, erupcions cutànies, febres elevades, marejos, etc. a la majoria de vosaltres. Una mesura que, com a mal menor, hauria hagut de deixar necessàriament els nanos a casa seva durant un període de temps no superior a dues setmanes però que hauria pogut permtre garantir el futur de l'ensenyament públic. Una mesura expressada dolçament a través de tant sols dues paraules: un nom i un adjectiu que provoquen indisposicions incontrolades als qui els pronuncien.

L'únic mitjà que podia haver garantit la defensa de l'ensenyament públic és allò que els governs, a través d'irresistibles subvencions sindicals, han aconseguit neutralitzar a conveniència seva: el dret a un tipus de VAGA anomenada INDEFINIDA, un tipus d'acció massa efectiva com perquè ningú gosi dur-la a terme sense un col·lectiu professional independent organitzat que, com la resta de la massa de pizza social, prefereix no haver de patir excessivament en termes econòmics mentre continua pagant com pot la lletra d'una cipoteca a canvi de perdre una dignitat molt difícil de recuperar. Per acabar, us deixo amb l'enllaç a tots els articles sobre ensenyament escrits i publicats en aquest bloc des de febrer del 2008 fins al dia d'avui, no fos cas que algú tingués la temptació d'utilitzar la seva mediocritat atacant a qui no correspon.

Per tot plegat, enhorabona!

ETA NO... m'interessa

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Thu, 25 Jun 2009 18:56:00 +0000

Ja poden coordinar-se l’Avui, la Vanguardia, el Punt, el País, el Periódico, l’ABC, la Razón, el Mundo, Radio Cataluña, Teletres La Nuestra, Televisión Ejpañola, Canal Nueve, el Semenario de Quintanilla, etc. i d’altres mitjans d’incomunicació per a amebes mentals del Ladrillistan ideològic ibèric per intentar perforar-me el cervell, que no ho aconseguiran. Sóc impermeable a gairebé tota la manipulació mediàtica i dic gairebé tota perquè no puc arribar a aprofundir (segurament per manca de temps) en la recerca d’una veritat que se m’amaga sistemàticament mitjançant la corrupció del llenguatge i el desvergonyiment dels qui, com els etarres, haurien d’estar tancats de per vida o, en el millor dels casos, treballant de forma vitalícia i gratuïtament en el manteniment d’infraestructures públiques.

Estic en contra de qualsevol forma de violència i encara més si aquesta comporta acabar amb la vida d’algú, partint de l’extraordinari valor que atorgo al fet de viure i de la creença que no tenim dret a acabar amb cap altra vida que no sigui la nostra. Ara bé, tant irracional és acabar amb la vida d’un ésser humà com acabar amb el futur de vàries generacions a través de l’expoli, la malversació de fons públics, la corrupció, el clientelisme, el xantatge… pràctiques habituals entre els delinqüents que fan i desfan el que cal per tal de satisfer el seu interès particular amb total impunitat davant la vostra ceguesa.

Zapatero i la cúpula del PsoE, CCOO, UGT, Almodóvar, Bardem, etc. encapçalant les manifestacions mediàtiques del NO A LA GUERRA del 2003. La societat, al darrera d’aquest lema tant obvi com buit de contingut… Prefereixo estalviar-me qualificatius per a tanta simplesa social.

Si el que volem és carregar-nos algú tant sols cal que argumentem amb elegància i convicció el nostre punt de vista per tal de desarmar l’altre, qué és el que intenta fer aquest bloc, malgrat que això pugui fer adonar algú de les seves limitacions. Amb això, evidentment, no n’hi ha prou però és un bon punt de partida que sembla no interessar ni als integrants d’ETA ni als còmplices d’assassinat de la política que mantenen el seu fix suport electoral a força de garantir la supervivència de la banda armada.

A major assistència a funerals, major nombre de vots.

Rafael Vera i José Barrionuevo ingressant a la presó al febrer del 2003 com a responsables dels GAL mentre l’ecs-president Felipe González (Mr.OTAN) els dóna suport, juntament amb la cúpula del PsoE del moment. Evidentment, caps dels dos es troba actualment entre reixes.

Els ossos calcinats dels etarres Lasa i Zabala.

És evident que al govern espanyol no li interessa la desaparició d’ETA. Mig segle després de la fundació de la banda armada, els 30 darrers anys dels quals en règim partitocràtic neo-franquista, no han estat suficients com perquè ETA abandonés les armes. Si aquesta encara no ho ha fet és perquè l’absència de democràcia no garanteix als bascos els mateixos drets que qualsevol poble lliure del món i no perdem la perspectiva que el conflicte a Euskadi és un component eminentment polític. De tota manera, l’estratègia d’ETA ha quedat desfassada i no ha aconseguit res més que el rebuig d’una gran majoria social a Euskadi. Llàstima, per altra banda, que el PPsoE necessiti viva la banda per a justificar la seva existència política en aquesta travessa pel desert ideològic que fa 30 anys que la vostra por consenteix i justifica. Atrevir-se a pensar, com va dir Sócrates en el seu temps: Aquesta és la clau però és clar que fer-ho no és fàcil i a la majoria de vosaltres us agraden les coses fàcils perquè són les que costen molt menys de fer que no pas d’entendre.

El Gernika, una enciclopèdia en sí mateixa per entendre l’Euskadi del darrer segle i del present.

Per una banda tenim els assassins demonitzats d’ETA, aquella colla de pistolers que són eficaçment criminalitzats pel poder a través dels mitjans, sense complexes. Per altra banda, ens trobem amb una societat plagada d’individus simples que acepten ser manats per assassins legals i impunes que fomenten interessadament la injustícia, l’assassinat i la barbàrie sota l’ampar de les lleis que ells mateixos redacten i aproven, les mateixes que s’encarreguen de donar-nos a tots pel sac “gràcies” als qui encara els voteu en aquest exercici orgiàstic sodomitzant anomenat la “fiesta de la democracia”.

Dels 200 morts impunes d’Atocha a la manipulació informativa i a l’absència de responsables polítics, a través de la “fiesta de la democracia” (any 2004).

De la mentida informativa (negació absoluta de qualsevol deteriorament en cap dels paràmetres que serveixen per calcular la salut de l’economia) a l’hostiot econòmic i social més important dels darrers 80 anys, a través de la “fiesta de la democracia”(any 2008).

Us heu preguntat mai perquè els governs dels anomenats països desenvolupats (curiós significat el de la paraula “desenvolupat”) destinen partides pressupostàries tant descomunals al manteniment dels seus exèrcits? No és per res, però crec que la sola existència de l’OTAN és, en sí mateixa, una obscenitat pel seu caràcter corporatiu mercenari.

Espanyistan: El país amb més alta densitat de xoriços per quilòmetre quadrat, els nous rics, el totxo, l’especulació, la picaresca, la corrupció, la taquicàrdia immobiliària, els cotxes oficials de luxe, la demagògia populista, el blanqueig de diner, les targetes de crèdit per a paquets de xiclets, la cabra i la trompeta, els desfalcs amb diner públic enviat a paradisos fiscals, els fitxatges futbolístics més cars del món finançats amb crèdits d’entitats que estan essent dopades amb les darreres injeccions de diner PÚBLIC de què disposen els hooligans del govern abans de començar a retallar en educació i sanitat, l’afany recaptatori disfressat d’ecologisme i seguretat ciutadana, les pujades d’impostos i dels sous dels polítics davant la ruïna econòmica social i la desaparició de la classe mitjana, el model econòmic insostenible, l’antic mileurisme convertit en undermileurisme, les stock options per a directius, les cipoteques impagables, les rebaixes fiscals del 43% al 18% per als directius dels bancs, els brots verds de marihuana, la insolvència de tot el sistema financer, la censura informativa, la roja, la noche de fiesta, la metadona creditícia, l’estafa legal més escandalosa mai fins ara coneguda, etc. és un dels principals països productors i exportadors d’armes d’Europa, un negoci macabra que continua segant les vides de milers de civils però la indústria del qual gaudeix de ple reconeixement legal per la seva gran aportació en la generació de Producte Interior Brut (PIB), una de les variables utilitzades que per mesurar la riquesa d’un país en termes de “desenvolupament i progrés”. Al cap i a la fi, no són els mitjans els que obscenament concedeixen, a través del seu llenguatge, més importància a una víctima mortal espanyola que a una de boliviana, cambodjana, hongaresa, ivoriana, canadenca o albanesa en qualsevol espai informatiu?

Els assassinats per ETA gaudeixen de la categoría de morts de primera, com a contrapartida a polititzar el dolor dels seus familiars amb persones que ja no es podran tornar a aixecar. Aquesta fastigosa performance es repeteix any rere any.

Sabeu on es fabriquen les armes que desenes de països relativament llunyans, oblidats conscientment pels mitjans d’incomunicació i, per tant, de la vostra memòria, empren en guerres civils que fa dècades que duren? Siguem valents i parlem d’aquesta societat hipòcrita en què vivim, la mateixa que condemna ETA al mateix temps que aprova a través del seu vot la gestió dels exportadors de la mort com a negoci lucratiu generador de “riquesa” pel país.

Joves israelianes dedicant els àlbums de fi de curs...

…mentre la ministra espanyola de defensa Carmen Chacón contempla una desfilada amb cara de bulldog.

La mateixa societat que es manifesta massivament per celebrar que un equip de futbol ha guanyat el triplet, la que es manifesta contra la crisi com qui es manifesta contra les marees atlàntiques o contra el vent de mestral sense tenir ni la més remota idea del significat de la paraula crisi i, encara menys, analitza-ne les causes, les conseqüències i els responsables, és la mateixa que camina amb els ulls clucs com un ase de càrrega, la mateixa que no té temps per aturar-se a reflexionar sobre el seu paper en el món on viu, paradoxalment, sense viure’l.

40.000 protozous seguidors d’un equip de futbol manifestant-se el dia 15 a Sevilla contra el descens del club a la segona divisió A.

Espanya exporta el seu model d’aliança de les civilitzacions a països com Angola, Sierra Leona, Bolivia, Cambodja, Veneçuela, Cuba, Israel, Sri Lanka, Colombia, el Camerún, el Sudan, Indonèsia, etc. i dobla l’exportació d’aquest model a aquests països des del 2004, coincidint amb el lema electoral del “No a la guerra”, convertit en el seu moment en una mena de hit pel jovent progre fumador d’amnèsia. Hi ha res més tendre i corprenedor que la unió entre els estats del món a través d’una causa tant rendible? Les fotografies del fotoperiodista andalús Gervasio Sánchez, el discurs de denúncia del qual no ha esta publicat encara (ni ho serà) en cap mitjà d’incomunicació, ens retraten la veritable naturalesa dels criminals que gaudeixen d’absoluta legitimitat institucional per fer el que fan des del 1977 amb total impunitat.

El 21 de febrer de 2003 un mina va deixar manca i cega la colombiana Mónica Paola Ojeda. Poc temps després de la fatídica explosió, la Mònica encara es resistia a què ningú la veiés sense ulls.

El cambodjà Sokheurm Man amb el seu pare, pocs dies després de l’explosió d’una mina que obligaria a amputar-li una cama. Gener de 1996. Tenia 14 anys.

La moçambiquenya Sofia Eface Fumo fotografiada al gener de 1997.

El bosnià Adis Smajic tenia 13 anys quan, el març de 1996, va explotar-li una mina als carrers de Sarajevo. Va perdre el braç dret i la cara li va quedar totalment desfigurada.

ETA m’interessa, és clar, com tot el que passa al món, però ni més ni menys que la resta de coses. Si la vostra democràcia significa parlar a mitges, amagar realitats, jugar al joc de la por per tal de mantenir fictíciament una cohesió social més fàcil de manipular, fiqueu-vos-la per on us càpiga i tant de bo us exploti, com diria el gran Rubianes. Jo no la vull així per una simple qüestió de dignitat i autoestima.

Viviu al món, certament, però amb això no n’hi ha prou com per aconseguir diferenciar-vos mínimament d’una iguana, un cefelòpod, un ós formiguer o una estepa borrera. El que cal és aprendre a viure el món, per tant, que sigueu capaços de preguntar-vos pels perquès que el fan com és i de posicionar-vos al respecte. Encara sou a temps d’esdevenir persones per, a partir d’aquí, arriscar-vos a canviar tot allò que creieu que val la pena.

La Mónica (2006) ha après a llegir en Braille.

En Sokheurm, actualment, amb la seva dona Nin Lin i el seu fill. Treballa al Servei Jesuïta per als Refugiats i s’encarrega de documentar casos de noves víctimes locals per mines.

La Sofia, actualment, amb l’Àlia, un dels seus fills.

L’Adis, avui en dia, amb la seva parella.

Tots ells, com molts d’altres que no han tingut la sort de poder-ho explicar, van desitjar morir-se postrats en un llit però, en la mesura que les seqüel·les patides els ho van permetre, van decidir lluitar per començar una nova vida conscients que aquesta mai no tornaria a ser com la que era abans que l’interès econòmic i la hipocresia del món “civilitzat” que obre diàriament els telenotícies o les primeres pàgines de la premsa escrita els minés la vida.

Cronos

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Thu, 18 Jun 2009 17:42:00 +0000

Hi ha temes dels quals no és gens fàcil parlar, més quan la nostra capacitat de comprensió al respecte se’ns escapa de les mans. Un d’aquests temes incòmodes és el temps, que ha preocupat des de sempre la Humanitat per la seva incertesa, la seva volatilitat i la seva fugidesa. El temps que ens fa esser conscients del nostre pas fugaç per un món que tant sols veurem una vegada amb els nostres ulls però que ens haurà fet sentir vius durant la nostra existència, vius en el sentit més ampli i integrants d’un interrogant captivador anomenat ésser humà, capaç del pitjor i, alhora, del millor que som capaços d’imaginar.

Independentment que el nostre model de societat ens hagi volgut convertir o no en esclaus del rellotge hi ha un factor que determina que cadascun de nosaltres donem al temps un valor metafísic: El pas de la nostra vida a través d’una sèrie d’etapes que, contràriament al que ens volen fer creure, no venen marcades ni estan escrites sinó que les fem nosaltres.

La vida en si mateixa és el nostre únic tresor, però un tresor de valor incalculable. Diuen que el temps és or quan és molt més que això perquè, tot i que disposant de temps poguéssim arribar a comprar tot l’or del món no seríem mai capaços de comprar temps per més rics que fóssim. Malgrat que no visquem obsessionats pel pas del temps resulta ineludible que ens vingui a la memòria, per exemple, quan vam anar al cinema amb els amics per primera vegada, com va ser el nostre primer petó o quan vam haver de debatre’ns entre la vida i la mort en un fred llit d’hospital.

De vegades, tendim a jutjar injustament el temps tot considerant-lo el responsable d’un record voluntàriament inesborrable de la nostra memòria o, en el sentit contrari, culpant-lo d’un estat d’ànim negatiu que ens preocupa. El pas del temps és tant sols un concepte cultural i no li hem de donar més importància de la que té sempre i quan siguem capaços de preguntar-nos fins a quin punt aquest és responsable dels nostres actes o de l’atzar de la vida que som incapaços de controlar.

La nostra personalitat es va formant a llarg dels anys. Hi ha una personalitat que la podríem anomenar biològica, que és aquella que s’acaba de configurar al final de l’adolescència o al començament de l’edat legalment adulta. Al darrera d’aquesta, però, hi ha una altra que l’anem construïnt, modificant, refent, al llarg de la nostra vida. Es tracta de l’experiència associada al bagatge de les relacions que anem establint amb els altres. La nostra naturalesa comunicativa i afectiva fa que tendim a mostrar-nos als altres tal com som, a oferir-nos sense condicions essent conscients tant de tot allò de positiu que podem aportar als altres com de les nostres mateixes mancances, que en tenim. La nostra incapacitat per controlar en la seva totalitat les emocions que compartim amb els altres provoca que, de vegades, la resposta que esperem no sigui la que nosaltres desitjaríem, ja sigui perquè algú ens decebi profundament o perquè siguem nosaltres mateixos els qui manifestem ambigüitat a l’hora de gestionar situacions que són més sencilles de resoldre del que, aparentment, semblen.

És en aquests casos en els quals no s’ha produït una situació comunicativa plena i clara quan l’interrogant del dubte es fa present. El temps potser no és a les nostres mans, però permete’m que t’ho pregunti:

És temps el que necessites?

Creativitat en captivitat

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Fri, 12 Jun 2009 20:20:00 +0000

Quines són les bases sobre les quals es sosté el sistema educatiu actual? On radica part de l'anomenat "fracàs escolar"? Jo m’inclino a pensar que el virus del fracàs educatiu es troba en la societat en sí mateixa, a la qual el model de producció econòmic vigent (el sorgit, en essència, amb la Revolució Industrial fa més de 2 segles) va aconseguir inocular el virus del consumisme material en detriment del món de les arts i la creativitat per la seva insignificant aportació primer en els sistemes de producció i, posteriorment, en la societat de consum.

Aquest article gira entorn d’una conferència magistral que l’expert en el desenvolupament de la creativitat Ken Robinson (Liverpool, 1950) va fer durant unes jornades sobre educació celebrades a la ciutat californiana de Monterey el febrer del 2006. El que llegireu és, en gran mesura, un resum de les idees aportades per Robinson durant la seva intervenció.

Els nanos no tenen por a equivocar-se. Ara bé, això no vol dir que estar equivocat sigui el mateix que ser creatiu. Però el que sí sabem és que si no estem disposats a equivocar-nos mai no arribarem a esdevenir res original. Quan arriben a adults, la major part dels nanos han perdut aquesta capacitat i esdevenen persones amb por a equivocar-se. Això es veu molt clarament en els sistemes d’educació, on les errades són vistes com a elements negatius que cal evitar que succeeixin. Com a resultat de tot plegat acabem educant els nens allunyant-los de les seves capacitats creatives, que les tenen. El problema és continuar sent uns artistes mentre creixem perquè som educats fora de la creativitat.

Cada sistema educatiu del món té la mateixa jerarquia temàtica. Al capdamunt es troben les matemàtiques i les llengües. A continuació, les humanitats, mentre que a la part inferior es troben les arts. Fins i tot hi ha una jerarquia amb les arts: la plàstica i la música tenen, normalment, una consideració superior respecte al teatre i la dansa. No existeix un sol sistema educatiu al món que ensenyi a ballar els nens cada dia com es fa amb les matemàtiques. Perquè no es pot equilibrar la dansa a les matemàtiques en importància? A mesura que els nanos creixen a aquests se’ls educa progressivament de cintura cap amunt, ens centrem en els seus caps i gairebé sempre en tant sols un dels dos hemisferis. Si fóssim extraterrestres i féssim un com d’ull a l’educació veuríem que el propòsit de l’educació pública sembla ser produir professors universitaris. Aquesta és la gent que arriba més amunt quan són un col·lectiu com qualsevol altre.

El nostre sistema educatiu es basa en la idea de la capacitat acadèmica. Això s'explica perquè tots els sistemes educatius creats al voltant del món neixen d’una realitat anterior al s.XIX, en la qual no existia l’educació pública. Aquests sistemes educatius van ser creats per satisfer les necessitats de la industrialització. Així, la jerarquia es basa en dues idees principals:

La majoria de temes útils per al treball es troben al cervell. D’aquesta manera vam ser allunyats a l’escola de tot allò que ens agradava amb l’argument que mai no aconseguiríem una feina ballant o tocant la flauta.

La capacitat acadèmica, el que realment ha arribat a dominar el nostre punt de vista sobre la intel·ligència perquè les universitats van dissenyar el sistema a la seva imatge. Mirat amb perspectiva, tot el sistema educatiu és un llarg procés d’accés a la universitat. Això ha comportat que moltes persones amb un gran talent artístic, persones creatives, pensessin que no servien perquè totes aquelles coses en les quals destacaven a l’escola no eren prou valorades.

Robinson remarca que no podem permetre’ns el luxe de continuar per aquest camí. Abans del 2050, segons l’UNESCO, es graduaran arreu del món més persones de les que s’han graduat al llarg de la Història de la Humanitat. La combinació de la tecnologia, les transformacions en l’organització del treball i l’explosió demogràfica estan fent que els títols únics cada vegada valguin menys i això serà encara més evident en el futur. De fet, des de ja fa una dècada, tenir un títol superior no comporta accedir automàticament a un lloc de treball. Curiosament aquest fet ha concidit temporalment amb el que els experts en res d'aquest país han considerat el miracle econòmic més important de la història contemporània ibèrica. Ara, els nanos amb títol només serveixen per a quedar-se a casa jugant amb els videojocs perquè encara no han cursat el màster que abans no era necessari. Això és el que Robinson anomena la inflació acadèmica, que està produïnt canvis en l’estructura educativa. En aquest sentit, és necessari que siguem capaços de repensar radicalment la nostra visió d’una intel·ligència de la qual en sabem algunes coses:

És diversa : Pensem el món en totes les maneres en què experimentem: pensem visualment a través dels sons. També pensem en termes abstractes, en moviment.

És dinàmica : Si ens fixem en les interaccions del cervell veurem que la intel·ligència és interactiva. El cervell no està dividit en compartiments. La creativitat la majoria de les vegades s’assoleix mitjançant la interacció de diferents formes disciplinàries de veure les coses.

És distintiva.

Ken Robinson conclou que l’única esperança per al futur consisteix en adoptar una nova concepció de l’ecologia humana, aquella en la qual es comenci a reconstituir la nostra concepció de la riquesa de la capacitat humana. Considera que el nostre sistema educatiu ha minat la nostra ment de la mateixa manera com extraiem el mineral de la terra i ens avisa que això ja no ens servirà per al futur. Defensa la necessitat de repensar els principis fonamentals en què estan essent educats milions de nens així com la potenciació i el savi ús de la imaginació.

Coincideixo fil per randa amb Ken Robinson en el sentit que els adults hem de ser capaços de veure la nostra capacitat creativa per la riquesa que aquesta representa i veure els nens per l’esperança que signifiquen. La nostra tasca és educar la totalitat del seu ésser per a què puguin afrontar aquest futur i fer-ne quelcom de bo amb ell, un futur que, malgrat que nosaltres no el veiem, ells sí que el veuran.

El príncep desconegut

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Tue, 02 Jun 2009 19:31:00 +0000

No sóc un gran entusiasta de l’òpera però hi ha algunes obres mestres que són dignes de culte fins i tot entre els menys entesos en la matèria, com un servidor.

Turandot pertany a l’obra pòstuma i inacabada del compositor italià Giacomo Puccini (1858-1924) estrenada el 1926 a l’Scala de Milà. Ha estat interpretada per Luciano Pavarotti, Josep Carreras, Montserrat Caballé, Jaume Aragall, Andrea Bocelli, Aretha Franklin, Sarah Brightman, Plácido Domingo, Klaus Meine (cantant dels Scorpions), el grup heavy Manowar, entre molts d’altres artistes.

“Nessun dorma” (Que ningú dormi) és l’ària per a tenor més famosa de l’òpera Turandot. Luciano Pavarotti va gravar la versió completa de l’òpera el 1973 al costat de Montserrat Caballé i Joan Sutherland. L’èxit va ser tant rotund que, a partir de llavors, Pavarotti va incorporar aquesta ària als seus recitals, sobretot com a bis final. Turandot va ser la seva ària per excel•lència i l’última peça que el prestigiós tenor de Mòdena va cantar a la seva darrera actuació, a la cerimònia d’inauguració dels JJOO d’hivern celebrats a Torí al febrer de 2006. L’ovació dels assistents a l’acte va significar un emotiu comiat dels seus fidels seguidors, conscients que ja no tornaria a cantar en públic com a conseqüència dels seus problemes respiratoris, agreujats per un tumor maligne de pàncrees que va vèncer-lo al setembre del 2007.

El tenor de Mòdena interpretant "Nessun dorma" en un concert el 1994.

Aquesta òpera està ambientada a l’antiga Xina i narra la proclama que un dels mandarins de l’emperador fa al poble de Pequín per informar-lo que la princesa Turandot es casarà amb el príncep que resolgui correctament les tres endevinalles elaborades per sa majestat. La cruel i freda princesa Turandot, que té el record d’una avantpassada de la seva cort que va ser violada i assassinada per un estranger, ordena matar els pretendents que no aconsegueixen respondre-li les tres endevinalles. Un príncep desconegut d’origen estranger (Calaf) aconsegueix respondre els tres enigmes i repta Turandot, que no vol casar-se amb ell, a que endevini el seu nom abans de l’alba per tal d’evitar el seu casament amb ell. La princesa accepta però amb una condició: que mori Calaf si algú descobreix el seu nom abans de l'alba. Turandot ordena que ningú dormi a Pekín aquella nit fins que no se sàpiga el nom de l’atrevit pretendent i ordena matar els sospitosos d'encobrir el seu nom. Calaf, enlluernat per la bellesa de la princesa, expressa tot cantant durant la nit el seu convenciment que els esforços de Turandot per descobrir el seu nom seran inútils (ària Nessun Dorma) i llança el desafiament que si ningú és capaç de descobrir el seu nom, la princesa es casarà amb ell. Els tres ministres, Ping, Pang i Pong, visiten el príncep desconegut tot intentant convèncer-lo que desisteixi del seu objectiu d’aconseguir Turandot, oferin-li dones i riqueses, però ell es manté ferm en la seva decisió d’aconseguir el que s’ha proposat.

El guàrdies troben l’esclava Liu, que està enamorada del príncep, i la porten davant Turandot, que l’amenaça de mort perquè rebel•li el seu nom. Malgrat que Liu és torturada aquesta declara que no l’aconseguiran per més que la torturin. Turandot pregunta Liu el perquè de la seva força interior per a suportar el dolor i l’esclava li respon que si ho fa és per amor i adverteix a la princesa que ella també caurà rendida al seu amor quan el conegui. Liu aconsegueix prendre sobtadament una arma dels guàrdies i es suïcida. El príncep desconegut s’enfronta a Turandot tot recriminant-li la seva crueltat per haver permès el vessament de sang innocent i li retreu la seva fredor, a la qual considera com a artificial. Després d’una llarga conversa el príncep aconsegueix besar-la, acabant amb la rígida actitud de la venjativa monarca. Ella accepta la seva derrota però li demana al príncep que no l’estrenyi entre els seus braços. Finalment, el príncep, amb resignació, li rebel•la el seu nom. A l’alba, sonen les trompetes de palau. L’emperador reuneix tota la cort al davant del poble perquè la seva filla, la princesa Turandot, rebel•li el nom del misteriós príncep. Tothom espera expectant la resposta i, arribat el moment, ella respon al seu pare que coneix el nom de l’estranger. Diu...“El seu nom és…amor”.

(Il principe ignoto)

Nessun dorma! Nessun dorma!
Tu pure, o Principessa,
Nella tua fredda stanza.
Guardi le stelle
Che tremano d’amore e di speranza.

Ma il mio mistero è chiuso in me
Il nome mio nessun saprà!, no, no,
Sulla tua bocca lo dirò!...
Quando la luce splenderà.

Ed il mio bacio scioglierà il silenzio
Che ti fa mia!...

(Voci di donne)

Il nome suo nessun saprà...
E noi dovremo, ahimé, morir, morir!...

(Il principe ignoto)

Dilegua, o notte!... Tramontate, stelle! Tramontate, stelle!...
All’alba vincerò!
Vincerò! Vincerò!

(El príncep desconegut)

Que ningú no dormi! Que ningú no dormi!
Tampoc tu, oh princesa.
A la teva freda estança
mires els estels
que tremolen d’amor i esperança.

Però el meu misteri és clos dins meu,
el meu nom ningú no el sabrà! No, no,
sobre la teva boca el diré,
quan la llum resplendirà.

I el meu petó desferà el silenci
que et fa meva!

(Veus femenines)

El seu nom ningú no el sabrà...
I nosaltres, ai, haurem de morir, morir!

(El príncep desconegut)

Esvaeix-te, oh nit! Tramunteu, estels! Tramunteu, estels!
A l’alba venceré!
Venceré! Venceré!

Pluja daurada

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sat, 30 May 2009 13:20:00 +0000

Aquest és un article dedicat als ciutadans als quals encara no se us ha caigut la bena dels ulls, a tots aquells que el dia 7 de juny anireu a votar el que sigui per intentar canviar el que no canviarà de cap manera mentre no sigui possible replantejar les regles d’aquesta farsa de joc o canviar-lo, directament, per un altre de nou.

No us equivoqueu. No sóc ni anarquista, ni feixista, ni comunista, ni ecologista, ni cruyffista, ni laportista, ni res que acabi amb –ista (tret d’algú, això sí, amb una mica de vista). Sóc, simplement, algú a qui li agrada pensar i fer-se preguntes, res més que això, algú que fa uns anys va decidir acceptar el risc de viure menys feliçment a canvi de menys ignorància, una decisió de la qual no me’n penedeixo. Recordo quan vaig anar a votar per primera vegada amb 18 anys i la il·lusió que em va fer. Què en som d’ingenus quan ens creiem el missatge que ens vomiten diàriament però, és clar, en aquell moment, jo era un jove que legalment ingressava a l’”admirat” club dels adults. A partir de llavors només he tingut records de promeses no-complertes, de desaparicions de llistes obertes per llistes tancades, de manipulació informativa sistemàtica, de pactes electorals diversos, de corrupció generalitzada, de processos judicials, d’afany de poder, de menyspreu als ciutadans, de partitocràcia pura i dura, en definitiva.

Vaig decidir lliurement fer el que creia que havia de fer i gaudeixo d'un pau interior plena. De fet, crec que si no m’hagués involucrat fins als 25 anys en aquest sistema i en la creença que aquest em tenia en compte per alguna cosa probablement encara no hauria estat capaç d’adonar-me de la gran mentida a la qual som sotmesos diàriament, sobretot aquells que teniu por de concebre una manera de fer diferent de la que us diuen que és i que ha de ser. En fi...què hi farem! Que cadascú arrossegui el pes de la seva consciència...si és que en té. Jo, en aquest sentit, estic molt tranquil.

Si des de fa 7 anys no he volgut tornar a participar en aquest espectacle de circ no és perquè sigui un antitot sinó perquè em considero una persona idealista apassionada pel món de les idees al servei de les persones. És per això que, com a demòcrata, em nego a participar d’aquest sistema polític muntat per perpetuar en el poder les empreses privades que hi participen a costa de la por de la gent a pensar per ella mateixa. A mi no m’ha agradat mai el circ, ni tant sols quan era petit i la política actual és un espectacle de circ molt ben organitzat adreçat a carn de canó electoral desinformada a consciència per tal que no s’adoni del nul talent artístic dels seus protagonistes de corbata.

Aquest sistema que accepteu tàcitament funciona de la següent manera: Els ciutadans escullen un diputats que només coneixen la direcció del partit. Cap d’ells s’ha de guanyar els vots del carrer. Com que són triats per la direcció aquests deuen lleialtat i fidelitat al partit, no pas als electors. Qui és el nostre representant físic? A qui et pots queixar? Doncs a ningú. Per tant, el poder legislatiu l’escullen des les seus dels partits (PPSOE). No hi ha eleccións uninominals per circumscripció electoral. A veure quin representant polític elegit uninominalment pels vots del carrer acceptaria sense vacil·lar la “disciplina” de partit en contra dels interessos dels seus electors. Un altre aspecte interessant a tractar és el de les majories. Als polítics els encanta governar amb majoria absoluta perquè els permet “regnar” sense haver de governar. Al no poder governar sempre amb majoria absoluta la intel·ligent partitocràcia va instaurar el bipartidisme, pel qual es bipolaritzen dues maneres de fer aparentment diferents que en essència són el mateix per tal de mantenir enganyat el ciutadà al mateix temps que els representants del partit de govern i el principal de l’oposició pacten en fastuosos sopars el guió de les següents representacions teatrals.

Per altra banda, el poder executiu l’escullen des de la seu del PSOE del carrer Ferraz de Madrid així que no hi ha eleccions a president del govern. A més, el Congreso espanyol escull els representants del CGPJ (Consejo General del Poder Judicial), que és l’òrgan rector dels jutges. El mateix passa amb els fiscals a les ordres del fiscal general de l'Estat, que és escollit a dit pel poder executiu. Des de les seus del PsoE i del PP es donen instruccions precises als diputats escollits anteriorment perquè votin el que els ordena la direcció dels partits. És a dir, que el poder judicial és triat a dit des de les seus de Ferraz i Gènova i no pels electors. No hi ha eleccions a jutges ni a fiscals. Coneixes el jutge o el fiscal del teu partit judicial? No, veritat? Perquè els fiscals no persegueixen d’ofici la corrupció urbanística, la prevaricació, els suborns, etc. tret dels casos més flagrants? Doncs perquè des de la cúpula dels partits se’ls pot donar un toc d’atenció sota l’amenaça de fer-los saltar del seu càrrec, perquè no són els ciutadans sinó els partits els que tenen la capacitat de reelegir-los en el càrrec i els que els donen de menjar, i molt bé per cert.

Resumint: Porten tota la vida parlant-nos de la separació i independència de poders quan resulta que els poders legislatiu, executiu i judicial són triats a dit des de les direccions dels principals partits. La transició espanyola no ha estat res més que la tranferència de poders del general Franco a les direccions dels partits polítics. A la gent que no coneixia res més que la dictadura li va ser venuda aquesta moto amb el nom de democràcia. Que us l'aconsegueixin vendre a vosaltres, els nascuts a partir dels anys setantes, ja és més preocupant.

Però hi ha un fet que pot resultar inevitable: l’afartament social, que pot acabar per encendre la guspira d’uns enfrontaments socials violents sense precedents mentre no s’esclareixi quin és el paper de l’Estat federal, l’Estat central, la monarquia, el règim electoral, etc. Mentre segueixi sense haver un replantejament del paper d’aquestes i d’altres institucions, tant Catalunya com Espanya seguiran sense tancar aquell període de la història iniciat el 1975, conegut amb el nom de La Transició i que continua plenament vigent.

A les eleccions espanyoles del 2008, el partit que més control i domini ha exercit sobre la població en 17 dels darrers 25 anys va presentar com a lema electoral la frase “Si tu no vas ellos vuelven”, mancada de tota l’ètica necessària per no poder fer carrera mai dins de la política i referida als altres que han ocupat el poder els únics 8 anys que aquest no ha estat íntegrament en possessió del P(so)E des del mundial de futbol del Naranjito i fins al temps del col·lapse del Ladrillito. El 7 de juny és la propera oportunitat que teniu per fer saber al règim partitocràtic neo-franquista en què vivim que no voleu que segueixi actuant sistemàticament en contra dels interessos del poble, que, no ho oblideu, sou vosaltres.

Jo tinc molt clar el que faré el dia 7 com a lliurepensador que sóc, per la confiança que tinc en l’honestedat i l’honradesa i pel profund respecte que em mereix la DEMOCRÀCIA que no he vist de moment en vida, de l'estil d'aquella primera assemblea constituent de la voluntat del poble d’Atenes a l’antiga Grècia. Crec que aquest és el següent estadi on hem d’arribar: aconseguir que allò que es voti sigui la voluntat del poble. Acabo amb el meu particular lema de campanya neuronal, dedicat exclusivament a la consciència dels qui el dia 7, amparant-vos en la creença de l'exercici d'un suposat dret que no us té en compte per a res, anireu a sotmetre’us a una sessió de pluja daurada.

“Si tu hi vas, ells mai no marxaran.”

Tingueu-lo present, per si algun dia la grandesa del vostre subconscient us el fa tornar a recordar.

Scottish portrait

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Tue, 19 May 2009 21:11:00 +0000

A dues hores i mitja d'avió, en direcció al nord-oest, hi ha una de les nacions més antigues, reputades i conegudes d'aquest trencaclosques anomenat Europa, un continent organitzat territorialment a partir d'uns estats decadents incapaços ni tant sols de valorar imparcialment, en règim d'igualtat, la seva diversitat cultural.

Parlar d'Escòcia és fer-ho no només d'un paisatge superb sinó també d'una manera de ser, d'un sentiment d'orgull i autoestima, d'admiració i respecte vers els avantpassats que van aconseguir la llibertat del seu poble als camps de Bannockburn (Stirling) el 1317 de la mà de Robert de Bruce, pocs anys després de la mort i execució de l'autèntic portaveu del poble escocès: William Wallace. Una insòlita humiliació al totpoderós exèrcit anglès aconseguida amb el patiment de moltes generacions d'escocesos que van veure traïts els seus principis 4 segles després pels impresentables que van optar per malvendre un simpe tros de terra a Anglaterra a través de l'Union Act de 1707. No trobeu, si més no, curiós que Escòcia fos desposseïda de bona part dels seus drets i llibertats nacionals al mateix any que els Països Catalans començaven a ser ocupats militarment per les tropes borbòniques a Almansa?

El Liathach Pinnacle, a les Highlands occidentals.

En qualsevol cas, no cal ser cap erudit per a identificar l'Union Act amb el seu equivalent tauromàtic espanyol: l'Estado de las Autonomías, acatat sense vacil·lació per dues ànimes en pena anomenades CIU i ERC, bagasses polítiques d'un regionalisme folklòric de barretina, Barça, verges bronzejades i pronoms febles afusellats.

Els escocesos han estat, tradicionalment, un poble valent que ha maldat per preservar la seva ànima de la força dels exèrcits dels seus conqueridors. No és perquè sí que els mateixos romans, després d'avançar fins al cor del país dels scots, haguessin de replegar-se en direcció al sud de les escomeses dels "bàrbars" del nord fins al punt d'haver de construir el mur d'Adrià (the Hadrian's wall), una paret que separava el territori de l'imperi romà de l'inexpugnable nord. El mur d'Adrià, les restes del qual encara són visibles i parcialment visitables, pot considerar-se la muralla xinesa d'Europa i el primer referent nacional del poble escocès, des d'Oceà Atlàntic fins a la Mar del Nord.

La secular agressió anglesa, convertida posteriorment en britànica, va anar arraconant la llengua pròpia dels escocesos dins del seu país tot essent ràpidament substituïda per l'anglès, la llengua del dominador, la de prestigi, la mateixa llengua de prestigi que destrossen fonèticament els Nogués, els Querol, els Domènech, els Rovira, etc. quan passegen el seu patètic "Osea, Borja" passeig de la Bonanova amunt per tal de no parlar la llengua dels seus avantpassats per manca de pedigrí social.

El gaèlic escocès, varietat lingüística del grup celta de la família de llengües indoeuropees, ha estat desplaçat pràcticament de la totalitat de l'Escòcia "continental" en direcció al nord-oest del país, havent-se conservat precàriament a l'illa Skye i, sobretot, a les illes Hèbrides, on és parlat per unes 80.000 persones, la major part de les quals d'edat avançada.

Una de les espectaculars platges de la remota illa de Harris, a les Hèbrides.

Als escocesos els agrada molt la malta, un singular procés germinació i assecament dels grans de cereal que acaba a les barriques de les destil·leries que proveeixen les licoreries de diferents tipus de whiskys. No hi res al món comparable al fet de comprar una ampolla d'aquesta preuada bomba líquida; bé, sí, compar una ampolla de litre d'aigua mineral en un miratge del desert del Teneré. Resumint: Compreu-lo aquí, pagareu menys i us durarà més.

Els escocesos són éssers humans, però, sobretot esponges. La cervesa ha esdevingut la beguda nacional d'aquests éssers espongiformes pel seu competitiu preu respecte al del whisky. De fet, resulta més cara una ampolla d'aigua que no pas una llauna de pinta de qualsevol cervesa. Aquesta és una de les causes per les quals els escocesos, quan tenen set, no acostumen a obrir cap aixeta sinó la porta d'un frigorífic. Comença a resultar acceptable beure-se'n uns 3 litres a mitja tarda, abans de sortir de casa al vespre. Tot sigui per no haver de pagar més d'un parell de consumicions durant la nit. En això els escocesos i els catalans ens assemblem molt però no us podeu imaginar com podem arribar a ser d'esplèndids quan arriba l'hora de pagar...semblem bascos! Bé, aquí potser m'he passat, hehe.

La jove Amy McDonald interpretant amb un marcat accent glaswegian el seu exitós "This is the life", un retrat de la vida nocturna escocesa i del seu espongiformisme alcohòlic.

Alba, Escòcia en gaèlic, es troba en un moment molt important de la seva història. El futur del seu poble sembla ser més esperançador que no pas el nostre. I no, això no ho dic perquè la Gran Bretanya sigui o no tant intolerant com Espanya perquè això, sincerament, se me'n refot, sinó pensant en la presa de consciència popular de la necessitat d'un canvi. Permeteu que sigui una mica excèptic, en aquest sentit, respecte al futur dels Països Catalans, no pas perquè cregui que el futur model territorial europeu seguirà basant-se en unes paleozoiques fronteres artificials de disseny bèl·lic sinó per l'absència d'una voluntat popular comuna que faci possible impulsar la reconstrucció d'una de les nacions més antigues d'Europa. El temps dirà...sí...i una merda: els que haurem de dir alguna cosa serem nosaltres. Sinó, no esperem que la digui ningú.

It's a braw bricht moonlicht nicht the nicht.
Hi ha una bella il·luminada claror de lluna aquesta nit.

SAOR ALBA

Ora et labora?

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sat, 09 May 2009 17:44:00 +0000

No sé jo si veureu molts "rayitos de sol" quan acabeu de llegir aquest article que he elaborat a partir d'una simple consulta a les ofertes laborals que encara es poden trobar per la xarxa i que reflecteixen l'esclavisme consentit a la classe treballadora durant el que encara a dia d'avui es considera el "miracle" econòmic més important de la història contemporània espanyola (1995-2007), una insòlita multiplicació de pans i peixos les conseqüències de la qual han estat la concentració de descomunals fortunes en poques mans i el dramàtic empobriment de la classe mitjana fins a l'actualitat, un empobriment social no conegut ni tant sols en els darrers 15 anys de govern del genocida general Francisco Franco. Sense cap mena de dubte, tota una fita aconseguida en temps de dermocràcia.

OFERTA 1: Farmàcia de Barcelona busca FARMACÈUTIC ESPECIALISTA llicenciat en farmàcia. Experiència mínima d’un any. Salari: 1220 euros nets/mes.

OFERTA 2: Empresa editorial catalana cerca un REDACTOR per a una revista mensual. Persona encarregada de coordinar i supervisar els col·laboradors de la revista i editat textos i corregir errades i errates. Descripció: Persona amb alts coneixements de llengua castellana, diversitat cultural, literària, social i religiosa, temes dels quals tracta la revista. Requisits: Llicenciat amb un any d’experiència en el sector, amb capacitat de lideratge sobre un equip de molts col·laboradors. Competència en edició de textos, presentació de la informació i capacitat de síntesi. Salari: 1150 euros nets/mes.

OFERTA 3: Empresa de serveis catalana cerca RESPONSABLE DE COMPTABILITAT. Descripció de la oferta: Coordinar i elaborar la comptabilitat de les sucursals de l’empresa, així com controlar els proveïdors de la seu principal. Comptabilitzar les factures dels proveïdors, gestionar la caixa, comptabilitzar les despeses generals de les seus i efectuar-ne el control pressupostari, tancar els comptes a final de més, fer la previsió de pagament de les seus, els tancaments contables AEGAI, etc. Requisits: Llicenciat amb un mínim de 2 anys d'experiència en departaments comptables amb important volum de facturació. Experiència provada en confecció de balanços, imputació de despeses i comptabilitat pressupostària, important coneixement d’aplicacions informàtiques bancàries i programes de comptabilitat, coneixements de la normativa comptable, capacitat de treballar en equip, nocions de fiscalitat. Horari: Dll-Dv de 9:30 a 18h. Salari : 1260 euros nets/mes.

OFERTA 4: Empresa farmacèutica amb seu a Catalunya cerca ADMINISTRATIU COMERCIAL AMB ANGLÈS. Descripció de la oferta: Persona que hauria de fer feines de suport administratiu al departament, al Key Acount Manager en disseny de programes de marketing, en la col·laboració amb els equips tècnics i de vendes per identificar estratègies i programes de màrqueting i investigació de mercat. Requisits: Llicenciat en ADE o Econòmiques amb experiència en suport a marketing o en investigació de mercats i amb un nivell d’anglès equivalent a l’advance. Horari: Dll-Dv de 9 a 18h. Salari : 1280 euros nets/mes.

OFERTA 5: Bufet d’advocats de Barcelona cerca ADVOCAT AMB EXPERIÈNCIA en el sector. Descripció de la oferta: Advocat amb experiència en dret laboral i coneixements de dret mercantil. Requisits: Llicenciat en dret amb 3 anys d’experiència en dret laboral i mercantil. Imprescindible nivell molt alt d’anglès i coneixement d’alemany. Horari: Dll-Dv de 9:30 a 14:00 i de 16:00 a 20h. Salari : 1160 euros nets/mes.

OFERTA 6: Consultoria catalana en estudis d’opinió i anàlisi estratègica cerca TÈCNIC D’INVESTIGACIÓ EN ESTUDIS POLÍTICS. Descripció de la oferta: Persona encarregada del disseny i execució d’estudis político-socials diversos tant quantitatius com qualitatius. Participació en totes les fases del projecte: disseny de qüestionaris, elaboració de guió de punts, elaboració de mostres, depuració i explotació de matrius, moderació de dinàmiques de grups, buidatges, informes de resultats, etc. Requisits: Llicenciat en Ciències Polítiques, Sociologia o ITM amb experiència provada en treballs similars (investigacions socials i/o de mercat), experiència en conducció d’equips, domini d’ofimàtica i de SPSS, persona emprenedora i amb iniciativa, capacitat analítica, de síntesi i de treballar amb equip. Horari: Dll-Dv de 9:00 a 18:30. Salari : 1100 euros nets/mes.

OFERTA 7: Empresa tèxtil francesa ofereix als nous OPERARIS recentment acomiadats un contracte al seva subseu índia. Salari: 69 euros bruts/mes. No sé com es deixen prendre el pèl d'aquesta manera els francesos, menys mal que aquí tenim uns sous tant competitius.

De moment, la manca de futur laboral d’una gran part de la massa assalariada espanyola ha portat la Universidad Rey Juan Carlos (URJC) a organitzar un curs d’estiu a Aranjuez del 6 al 9 de juliol d’enguany titulat Periodismo y corrupción política, en el qual tenen previst assistir-hi la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, José Abono (president del Congreso de los Diputados espanyol), María Dolores de Cospedal (secretària general del PP), Juan Hormaechea (president de Cantabria), entre d’altres “il·lustres” xoriços de la política responsables de l’espoli més salvatge a la classe assalariada que ha tingut lloc en la història d’Espanyistan (ja us podeu anar acostumant a aquest nom de república ex-soviètica). Finalment, sembla ser que l’URJC ha declinat la invitació que havia fet a l’ex-alcalde de Marbella, Julián Muñoz, perquè fes una ponència, davant la forta polèmica generada arran del centenar de causes pendents que encara té per corrupció i delictes urbanístics.

Julián Muñoz, a la sortida del jutjat, aclamat per trossos de carn de canó electoral.

Es preveu una nodrida assistència d’autoritats polítiques al curs. Res d’estrany, tenint en compte el seu únic interès per aprendre a ser corruptes eficients i discrets. Caldrà veure quines són les àrees d’estudi que es tractaran, però tot apunta que els blocs principals d’aquestes jornades seran la corrupció, l’extorsió i el xantatge, virtuts tant valorades pel aiatol·làs del poder polític i econòmic d’aquest país i malauradament tant admirades per bona part de la població intel·lectualment indigent que encara es creu el conte de la lletera pel qual pot acabar esdevenint rica invertint en grans de sucre, aquella massa amorfa que se sent important en el moment de dipositar a l'urna la seva mediocritat en qualsevol erecció d'aquesta farsa anomenada democràcia com a pura estratègia de màrqueting.

No és que plogui., és que us pixen a la cara i no us adoneu.

El merescut hostiot en tota regla que està a punt de colpejar (en els propers mesos i fins a la caiguda en picat del 2010) l’economia d’aquest país èticament i intel·lectualment indigent (el que ha passat fins ara són simples carícies en comparació amb el que encara ha de venir) ha propiciat que milers de persones aturades sense estudis que fins fa poc temps cobraven més de 2000 euros al mes bronzejant-se a l'obra, instal·lant tuberies, transportant mobles o mirant-s'ho tot plegat amb un escuradents a la boca, s’hagin adonat de la necessitat de formar-se. Ja és massa tard si el que es pretén és treballar en el país d’Europa amb la ràtio més elevada d’universitaris per cada 1000 habitants. Precisament si alguna cosa li sobra a l’obsolet teixit productiu d’aquest país són titulats universitaris (mileuristes o aturats), més quan una part dels que encara es troben en actiu seran acomiadats de les empreses per les quals treballen en els propers trimestres, empreses que han funcionat mentre el sistema bancari les ha anat alimentant a base de concedir-los uns crèdits amb una alegria que no tornarem a veure els qui encara tenim ús de raó, que no som gaires, val a dir-ho. Molta de la gent que s’està quedant a l’atur no tornarà a ser absorbida pel teixiu productiu d’aquest país així que, o aquesta decideix emigrar a d’altres països amb millors perspectives de futur (qualsevol de l'hemisferi nord del món menys els EUA i el Regne Unit) a la recerca d’alguna oportunitat laboral, o aquest país acabarà batent el rècord de criminalitat i delinqüència (vehicles cremats a la via pública) dels països que formen l’OCDE.

Previsions de l'evolució de l'economia espanyola segons Santiago Niño Becerra, catedràtic d'Estructura Econòmica de la Universitat Ramon Llull.

Mentrestant, la població seguirà repetint fil per randa, com un lloro i sense cap mena de coneixement del que està a punt de succeir, la propaganda llançada per la partitocràcia segons la qual l’economia s’està començant a recuperar per la via de la metàstasi que ha acabat amb ella. Ara toca vendre l’esperança en què l’aixeta del deute (ups, perdó, volia dir del crèdit) tornarà a fluir, vendre la idea que el miracle és possible. Es tracta de guanyar temps de cara als successius compromisos electorals (ara toquen les europees) i de generar muntanyes de deute públic a les generacions futures per finançar projectes que no serviran per reactivar absolutament res mentre la gent comença a sortir corrent dels supermercats amb llaunes de conserves precintades dins de les butxaques. Tant de bo la bufetada que ens estem a punt de fotre servís per despertar la societat del seu somni de conte de fades. En fi...és normal. En el regne dels cecs el borni és el rei.

ORA ET LABORA?

No... labora et ora : treballa i resa.

Proximitat i llunyania

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Mon, 04 May 2009 20:00:00 +0000

Si féssim una enquesta i preguntéssim als seus destinataris d’on es senten les seves respostes de ben segur que serien d’allò més variades. En un món tant globalitzat per la relativa facilitat amb què podem conèixer societats llunyanes la resposta a aquesta pregunta no hauria de tenir, aparentment, gaire transcendència. De vegades, les persones deixen la seva terra per anar a estudiar a fora, per treballar-hi o, simplement, per començar una nova vida, cansades d’una monotonia de sobres coneguda, fruit de la desesperació de qui somia en quelcom més que en sobreviure o, també, motivades per la necessitat d’un canvi. Se’n van lluny, amb la il·lusió de trencar amb el passat més recent i començar una nova etapa lluny de casa. És comprensible, doncs tots tenim o hauríem de tenir el dret de poder viure una vida més plena on ens plagués sense haver de viatjar amagats en el tren d’aterratge d’un avió, en la coberta d’una pastera o haver de mostrar un passaport a cada moment. Els que hem viscut a l’estranger sabem però que, per molt positiva que sigui la integració en la societat d’acollida, mai acabem de sentir-nos complemament d’un lloc del qual ens manquen els nostres referents més importants, no pas perquè els ciutadans de la terra d’acollida ens facin sentir estranys (que, de vegades, passa) sinó perquè hem assimilat uns lligams emocionals molt forts respecte al que són les nostres arrels. És llavors quan, en la distància, malgrat no haver de condicionar la nostra existència a la pertinença a un determinat lloc, percebem la necessitat de sentir a prop la gent que de veritat ens importa, aquella que hem deixat enrere en el nostre viatge i amb qui hem establert els vincles més estrets.

Un dels camps més sensibles de la nostra vida és el de les relacions que establim amb els altres, sobretot amb les persones que realment ens importen, ja sigui perquè haguem crescut amb elles des de petits o perquè les haguem anat coneixent de més grans. Aquestes relacions acostumen a ser molt gratificants encara que no estan lliures d’incomprensió, friccions i, fins i tot, conflictes que cadascú gestiona segons la seva rutina de conducta interpersonal. Els valors de l’amistat i l’afecte són profundament desitjats en les relacions interpersonals però esdevenen, alhora, molt fràgils en el temps que ens ha tocat viure. És per això que mereixen que els dediquem esforç i perseverança per tal que aquests no només es mantinguin sinó que millorin al llarg dels anys. Amb una mica de paciència, esforç i humilitat es pot aconseguir, i prou que val la pena. Em considero poc capaç d’explicar què és la felicitat partint de la premisa que crec que aquesta és una de les preguntes més difícils de respondre pels humans que existeixen, però estic prou segur com per afirmar que aquesta no cal buscar-la fora sinó tant sols aprenent a mirar endins i reconeixent-la, encara que això pugui sonar a dogma de fe, hehe. És llavors quan ens adonarem que allò que volem es troba més a prop del que ens pensem.

Apadrina una farmacèutica

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Thu, 30 Apr 2009 10:21:00 +0000

Heu intentat mai definir què és la por? Heu sentit mai por a la vostra vida? Penseu que aquesta por està justificada? Creieu que la nostra societat té por? De qui i de què? Perquè i per a què? De què ens serveix tenir por d’allò que interessa als qui ens la inculquen per tal de manipular fàcilment la nostra conciència? Dit d’una altra manera: Us atemoreix pensar en una invasió extraterrestre d’exòtiques marcianes? Us posa la pell de gallina la possibilitat que el sol s’apagui com un llum? O que les mànegues marines xuclin les cerveses de les terrasses? Us produeix calfreds la idea de convertir-vos en l’objecte d’un massatge eròtic entre la Veneno i la Carmen de Mairena?

Si heu nascut amb una mica de cervell dins de la closca us adonareu ràpidament que és molt més real creure en això que no pas en cap dels supòsits induïts des de les altes esferes del poder suprem pels quals ens hem d’empassar que el virus de la SIDA va ser transmès a partir del mico verd africà o que les grips amb efectes més significants en els humans són les que afecten el bestiar porcí o oví, la carn dels quals és consumida arreu del món, juntament amb la de dels bovins i la seva delirant bogeria. Quina casualitat, oi?

D’això se’n diu utilitzar la societat inculcant-li calculadament dosis d’inseguretat, de cagarrines en definitiva. La por, que ha esdevingut l’arma de destrucció massiva de masses espongiformes poroses humanes més efectiva que es coneix des de mitjans del s.XX i, especialment, des de l’afer intern de l’11 de setembre de 2001 que va intentar, sense èxit, prolongar l’estafa financera més gran que ha conegut mai fins ara el planeta Terra.

Quan els membres del G7 (els portaveus dels veritables amos del món) es reuneixen i acorden implantar les mesures necessàries per tal de reactivar aquest cadàver obès anomenat economia mundial no creieu que aquestes mesures tenen cap mena de repercussió positiva en la societat civil mundial sinó tant sols en els comptes dels qui han vist reduïts els seus beneficis. Realment us creieu la fal·làcia per la qual les anomenades grans empreses (potser hauríem de canviar l’ordre i anomenar-les «empreses grans») acomiaden part de les seves plantilles quan els seus balanços de comptes registren pèrdues?

Els acomiadaments massius es comencen a produir a partir d’una reducció en el percentatge de benefici respecte a l’exercici anterior. El neoliberalisme econòmic tant sols entén de creixement exponencial infinit. Per tant, quan una empresa obté un benefici net de 400 milions d’euros el 2007 i de 360 milions el 2008, la reducció del 10% de la taxa de benefici comporta automàticament l’acomiadament de part de la plantilla per tal de minimitzar qualsevol alentiment de la taxa de benefici empresarial. Això funciona en la indústria farmacèutica, en l’alimentària, en l’armamentística, en la del paleolític inferior (altrament anomenada, de l’automòbil), etc.

Del cotxe de la Vilma i en Pere al Q3: Tant sols un canvi d'estètica.

El dia 2 d'abril, el concili de savis del G7 va arribar a la conclusió que l’economia mundial necessitava un canvi i que aquest canvi seria possible de la mà d’una organització de contrastada activitat criminal com és el FMI (Fons Monetari Internacional), encarregada d’injectar mig bilió de dòlars nordamericans a les economies dels països emergents.

Els dies 16 i 17 d’abril el president mexicà Felipe Calderón es reunia a porta tancada amb un tal Obama i el dia de Sant Jordi la Secretaría de Salud d’aquell país anunciava l’aparició del virus de la influença porcina. El divendres dia 24 el G7 declarava que faria tot el que fos necessari per reanimar enguany el cadàver econòmic mundial al mateix temps que un gegant farmacèutic anunciava la seva intenció de destinar 100 milions d’euros en un nou laboratori de vacunes a Mèxic, així com repartir gratuïtament gairebé un quart de milió de dosis a aquest país com a mostra de la seva voluntat de controlar la malatia (després d’utilitzar-lo com a plataforma de llançament del virus arreu del món). Quin panorama… Resulta que la indústria farmacèutica té problemes financers des del 2007 com a conseqüència d’una baixada generalitzada de la facturació derivada de la venda de medicines. Guanyar menys…ui no, que em surten grans!

Per sortir de la profunda depressió sorgida arran del crack del 29 d’octubre del 1929 va ser “necessària” una guerra mundial que acabés amb la vida de més de 40 milions de persones i arrasés Europa. Calia reactivar l’economia com fos i així va succeir. La situació actual és idèntica en el fons que no en la forma. No cal generar guerres, n’hi ha prou amb generar epidèmies que s’extenguin ràpidament en l'imaginari col·lectiu. Us heu adonat que, des de fa uns dies, els efectes de la debacle econòmica han deixat d’ocupar els principals titulars dels mitjans d’incomunicació de masses de pizza ? De què convé que se’n parli? Del virus o de la crisi financera? A qui interessa col·locar ara la bombona d’oxigen? A les víctimes col·laterals d’aquesta operació encoberta de genocidi controlat o al Banc Mundial i a les borses d’arreu del món?

Els porcs són porcs. Les aus són aus. Les vaques són vaques. Els humans som porcs, aus i vaques alhora, som carn d’experiment i la nostra salut es troba a mercè dels interessos econòmics de la indústria farmacèutica, important mecenes del poder mundial.

L'Eugenio i el rei lleó.

Malauradament, la ignorància d’una bona part de la societat civil mundial, començant per la del nostre país, segueix perpetuant actituds no tant caractarístiques de pollastres, porquets o vaques sinó de…

No sentiu res?

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sun, 19 Apr 2009 11:08:00 +0000

Parlar de Tracy Chapman és fer-ho d'una de les veus més clares, sentides i profundes de l'escena musical nordamericana dels darrers 20 anys. Aquesta cantautora i guitarrista afroamericana nascuda a Ohio el 1964 es va donar a conèixer davant del món durant el concert d'homenatge a Nelson Mandela celebrat el 1988 per commemorar el seu setantè aniversari. El tema "Talkin' 'bout a Revolution", inclòs en el seu primer àlbum (Tracy Chapman, 1988) va ser molt ben acollit per la crítica i li va permetre saltar a l'escena musical nordamericana de l'època. Us deixo amb la música i la lletra d'aquesta cançó plena d'esperança. Què us sembla si reflexionem una mica sobre el seu missatge?

Don't you know
They're talkin' about a revolution.
It sounds like a whisper.

While they're standing in the welfare lines
Crying at the doorsteps of those armies of salvation
Wasting time in the enemployment lines
Sitting around waiting for a promotion.

Don't you know
They're talkin' about a revolution.

It sounds like a whisper.

Poor people gonna rise up
And get their share.
Poor people gonna rise up
And take what's theirs.

Don't you know
You better run, run, run...
Oh I said you better
Run, run, run...

Finally the tables are starting to turn
Talkin' bout a revolution

La Tracy, al concert d'homenatge a Nelson Mandela celebrat a Londres el 1988.

Saps què?
Parlen d'una revolució
sona com un xiuxiueig.

Mentre romanen a les files del benestar
plorant en els llindars dels exèrcits de salvació
perdent el temps a la cua de l’aturats

asseguts en algun lloc esperant un ascens.

Saps què?

Parlen d'una revolució

sona com un xiuxiueig.

Els pobres s’aixecaran

i aconseguiran el seu espai.

Els pobres s’aixecaran

i prendran el que els correspon.

Saps què?

El millor que pots fer és córrer, córrer, córrer…

Sí, t’he dit que has de córrer, córrer, córrer…

Finalment les coses començaran a redreçar-se.
Parlen d'una revolució.

Despullant conductes

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Mon, 13 Apr 2009 15:18:00 +0000

Vas creure, cegament, com decenes de milers de “borregs” que tots els teus somnis materials es podien fer realitat. Et van enganyar fen-te creure que podies arribar a ser el propietari d’un habitatge, van jugar amb la teva il·lusió disneylàndica i la de la teva parella a través del missatge subliminal de la cultura del tingues el que vulguis amb els diners que necessitis.

Vau lluitar perquè us concedissin una hipoteca, és a dir, un contracte d’esclavatge pràcticament vitalici a canvi d’una propietat. Vau triar, induïts sí però a través d’una decisió individual, deixar de ser lliures i acceptar que la cúspide de la piràmide del sistema us tingués agafats pels genitals la resta de les vostres vides.

Vau confiar en la honradesa i en la professionalitat de la persona que us va preparar els papers. Vau oblidar que aquesta persona no té noms ni cognoms dins de les quatre parets de l’oficina on fa el mateix des de fa anys i que es dedica a fer la seva feina: obeir les ordres de l’entitat financera per la qual treballa. Vau pensar, perquè us ho van fer creure, que el paradigma de la felicitat era la inflació, el crèdit fàcil i l’apreciació eterna d’actius mitjançant plusvàlues. Vau signar confiats en el somriure d’anunci de pasta de dents d’aquesta persona sense tenir interès per informar-vos mínimament de les condicions del que seria el contracte d’import més elevat que signaríeu en vida.

Els agents d’aquesta estafa organitzada (contructores, promotores, entitats financeres, venedors de béns i serveis diversos, mitjans d’incomunicació, etc.) no haurien caigut en la teoria de l’absurd (increment de beneficis superiors al 20% anualment) sense la direcció i el consentiment dels màxims responsables d’aquesta campanya de màrketing de consumisme paranoic: els polítics, l’únic col·lectiu immune que no trepitjaria actualment les cel·les de cap centre penitenciari per la seva intromissió descarada en la presa de decisions del poder judicial.

Que l’educació no els interessa és evident. És massa perillós per a la partitocràcia establerta maquillada amb democràcia que el sistema educatiu funcioni, que l’aprenentatge sigui quelcom dinàmic, que els joves aprenguin a ser mentalment autònoms per tal d'articular discursos argumentatius amb sentit crític, que la societat tingui assolits uns coneixements culturals bàsics, que a la gent se li desperti l’interès per descobrir els perquès de les coses... Tot plegat és quelcom que no interessa fomentar des de l'entorn polític perquè això podria fer caminar la societat cap a nous models que prescindissin d’aquesta casta parasitària de xoriços.

A hores d’ara, emperò, és molt difícil que pugui haver-hi una revolució ideològica popular. Com l’hi pot haver si el capitalisme neoliberal basat en el deute com a base de la riquesa (analitzeu semànticament aquesta oració) ha fet mossegar l’ham de la propietat a tanta gent? Com l’hi pot haver quan ha fet creure una majoria social que el LUXE DE LA PROPIETAT era perfectament abastable per a qualsevol mileurista? (més del 70% dels assalariats del país). El sistema ha inculcat en la gent una falsa sensació de benestar associada al sentit de pertinença d’una propietat i ja se sap que tothom qui es creu propietari d’alguna cosa tant sols és capaç de pensar en la millor manera de defensar el que creu que és seu, es torna conservador, tot quedant anul·lada qualsevol voluntat de trencar amb el present, qualsevol voluntat de canvi personal com a punt de partida per a qualsevol canvi social.

És molt difícil que la societat es mogui quan li queden tants anys d’estar amb el cul en pompa al darrera del seu particular anell de poder, la propietat d’un nínxol per vius que no serà seu fins d’aquí 20, 30 o 40 anys, quan els indigents intel·lectuals hagueu acabat de pagar al banc el vostre tresor associat a la irresistible oferta de l’1x2: pagar pel “vostre” forat més un altre d'imaginari en el qual mai hi viureu anomenat “interessos”. Quan arribi aquest gloriós moment per vosaltres serà l’hora de fer una reforma integral del vostre nínxol, les parets del qual es cauran a trossos perquè hauran estat construïdes a la dècada prodigiosa de l’Spanish miracle, la del pladur cerebral social. El més fascinant de tot és l’instint vident que ha fet veure la societat que dintre de 30 anys tot serà igual que en l’actualitat, tindrà salut, treballarà en la mateixa empresa a no més de 20km de casa, seguirà consumint mones de Pasqua, cobrarà una pensió, portarà els nens de París, etc.

Seré jo l’estrany, que no sé ni tant sols què serà de la meva vida d’aquí a un parell o tres de mesos, que ni em vaig hipotecar ni ho faré encara que sigui amb estalvis mentre aquesta manera de generar riquesa de l'apariència em continuï semblant un insult a qualsevol forma supervivent d’intel·ligència humana. Un espoli de les elits polítiques i econòmiques a la societat que justificaria per si mateixa la remodelació de les amples cel·les de les nostres presons en “bomboneres coquetones ideals per parelles” de 10m2 per a aquest llistat de "manguis" amb noms i cognoms.

Centrant-nos en el cadàver de la construcció, l’única sortida que se m’acut per als qui no han volgut signar en vida la seva sentència de mort és exigir als qui només són els representants de sí mateixos un canvi de lleis que garanteixi d’ara endavant el dret al lloguer social públic de llarga durada l’import del qual no superi el 30% de la nòmina d’un assalariat que cobri el salari mitjà i afavorir fiscalment els qui hagin escollit aquesta opció en funció dels seus ingressos. Aconseguir això, malgrat que no quedi altre remei que assaltar la llar dels sord-muts (la Generalitat) o altres edificis oficials amb pals de gelat o espelmes d’encens. Al mateix temps, el LUXE DE LA PROPIETAT s’hauria de gravar amb una muntanya d’impostos per tal de foragitar d’aquesta opció, com a mínim, el 80% de la població assalariada i cosir fiscalment a impostos els qui fossin prou solvents com per accedir a un habitatge en propietat a l’hora de presentar els resultats de les seves declaracions de la renda. De tota manera, donat el cas, la propietat d’habitatges ja no seria atractiva per ningú, ni tan sols per als rics, perquè l’especulació hauria desaparegut.

L’atur és la principal preocupació de la societat malgrat que la mediocritat política s’entesti manipuladorament a inculcar en la massa com a principal mal del país (porta així des del 1975) un concepte incapaç ni tant sols de ser definit pels qui han arribat a corrompre fins i tot el llenguatge: el terrorisme, un terme aplicat a un col·lectiu de gent il·legalitzada curiosament en nom de la “democràcia” que els partits legals amb membres d’Al-Qaeda a les seves files diuen defensar. El drama de l’atur anirà a més a mesura que l’economia catalana vagi patint els efectes derivats dels seus problemes estructurals, de la seva manca de productivitat, del seu excés de capacitat productiva, de l’escàs valor afegit en els processos de fabricació, etc.

Menjador social Navas, a l'avinguda de la Meridiana de Barcelona.

El més preocupant és que gran part de la gent que s’està quedant i es continuarà quedant a l’atur ja no tornarà a ser necessària pel nou teixit productiu que sorgeixi arran d’aquesta batacada econòmica en tota regla que ens brinda l’oportunitat d’eradicar la paranoia creditícia amb una bona cura d’humilitat. D’això que hauria de considerar-se una via d’esperança per a l’adveniment d’una nova manera de fer les coses, basada en valors més ètics, els manipulats mitjans d’incomunicació en diuen crisi, un terme que identifiquem com a quelcom negatiu... serà potser perquè els dirigents del món tenen pànic a què la seva crisi que pagarem tots faci despertar milions de consciències. Resulta fascinant sentir com, en contraposició al terme crisi, els màxims responsables d'aquesta situació clamen perquè les entitats financeres tornin a concedir crèdits amb els diners que no tenen per tornar a fer funcionar, paradoxalment, la màquina que ens ha deixat tirats precisament on som ara. De moment ens trobem en un país on la classe mitjana haurà pràcticament desaparegut el 2012 i on la gran massa tornarà a ser allò que mai ha deixat de ser en els darrers 30 anys, malgrat el tot terreny tunejat fruit d'aquest engany induït: el proletariat aturat d’un règim corrupte partitocràtic i policial, alimentat a base de subsidis (en llenguatge col·loquial, d'almoines).

Em preocupa el que veig al meu voltant perquè visc en aquest món i, per tant, en formo part, però alhora m’encén que la irresponsabilitat pel desconeixement d’una majoria social que es va deixar entabanar perquè va voler, pugui arribar a provocar la fallida de tot un país i, per tant, també de la gent que s’ha negat a passar per l’adreçador d’aquesta colossal estafa piramidal.

Patrimoni, especulació i benefici: un trio que va de la mà.

Una possible solució respecte, no només al dret a l’accés a un habitatge digne sinó també al dret a viure en el marc d’una societat més igualitària, podria ser la següent: Eliminar el dret a herències intergeneracionals sense arribar a prohibir la propietat individual, el que faria treballar la gent amb l’objectiu de viure la vida dignament i no pas per acumular patrimoni, una paraula que acabaria sent desterrada del diccionari per desús. “Qué bestia, nene!”, com diria el malaguanyat Rubianes.

Els incendis forestals van arrasar Catalunya els estius, del 1994 al 2007. A partir de llavors la superfície cremada s'ha reduït pràcticament al no res. No coincideix això amb l'acabament de segons què? No em feu cas...tan sols és una pregunta tonta.

El que està clar és que amb una mesura com aquesta els especuladors del totxo quedarien enterrats de per vida sota el mantell terrestre. Només hem d’estar preparats per dissenyar un futur construït metafòricament sobre uns altres pilars i per a tots i cadascun dels habitants d’aquest planeta, en igualtat de condicions. No estarem preparats per això fins que cadascú de nosaltres no estigui disposat a renunciar a alguna cosa i poguem confiar en un estat que, a dia d'avui, continua donant l'esquena a la realitat del carrer perquè no representa ningú.

La paraula contra el mur

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Wed, 08 Apr 2009 10:39:00 +0000

M’he permès la llicència de transcriure el títol d’un assaig de l’escriptor i periodista Víctor Alexandre per parlar-vos d’una pel·lícula molt interessant que reflecteix les contradiccions de la globalització, una globalització realitzada exclusivament en termes econòmics i de manera parcial, a conveniència dels interessos dels grans lobbies de poder i de la qual n’ha quedat exclosa més de la meitat de la població mundial (l’altre meitat també, encara que no tingui temps per adonar-se'n mentre és de compres).

En Walter Vale és un senyor de 62 anys que deambula per la vida sense rumb. Mancat d’il·lusions i perduda la seva passió per la docència i l’escriptura, intenta omplir el seu buit existencial intentant aprendre a tocar el piano, sense èxit, a la seva casa de Connecticut. Quan la seva universitat l’envia a Manhattan per assistir a un cicle de conferències, en Walter descobreix amb sorpresa que una jove parella s’ha instal·lat al seu apartament. En Tarek, de nacionalitat siriana, i la Zainab, la seva parella senegalesa, han estat víctimes d’una estafa immobiliària. En Walter permet de mala gana que la parella es quedi uns dies amb ell mentre no troben un altre allotjament.

La direcció dels esdeveniments marcarà un moment d’inflexió en la seva vida i descobrirà noves motivacions i persones per les quals val la pena lluitar. The Visitor és un reflex d’aquest món teledirigit dramàticament partit en dos, de la impotència de la raó contra la llei, de la frustració davant la injustícia, de la creença en les persones, de la naturalesa canviant i volàtil de la nostra existència. Un cant a la música; a la vida, en definitiva.

SITCOM

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Mon, 06 Apr 2009 09:12:00 +0000

L'Eva és una jove actriu que segueix buscant una bona oportunitat professional i està disposada a deixar-ho tot per aconseguir un canvi en la seva vida. En Víctor és un alt càrrec empresarial que es passa el dia enganxat al mòbil i que s'adona que la seva parella ha fet la maleta i ha marxat de casa. L'Àngel és un professor de ioga, un individu equilibrat però amb problemes de comunicació amb les dones. La Maria és una cambrera de nit amant de les arts marcials, molt temperamental, que creu que la seva millor amiga ha entrat en una secta de la mà d'un suposat gurú del ioga.

Aquest és el punt de partida de SITCOM, una comèdia plena d'embolics on quatre personalitats ben diferents acaben per descobrir que el problema d'avui dia és la manca de voluntat d'escoltar l'altre, l'absència de diàleg.

SITCOM és una notable adaptació teatral d'un espectacle pensat inicialment per a un serial televisiu. Dirigida per en Robert Torres i amb guió d'Ivan Campillo, l'obra és una bona crítica humorística de l'alineació de la societat en una ciutat gran com Barcelona. L'obra es troba en cartell al Versus Teatre, un d'aquells espais intimistes la distribució del qual fa sentir el públic part de l'espectacle per la seva proximitat a l'escenari. En aquest sentit, em recorda l'entranyable sala de l'antic Teatre Lliure, al cor de Gràcia.

Pinzellant el món

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sat, 28 Mar 2009 12:25:00 +0000

Avui m'he aixecat amb l'ànim d'escriure un article que reflectís la perplexitat amb què sovint llegeixo i rellegeixo alguns dels esdeveniments que ens poden fer entendre qui o què mana al món, què és la justícia, com s'aplica, i l'estat on es troben a nivell global conceptes pretèritament tant respectats com l'ètica, la moral o la consciència, tant entrats en decadència.

Il Padrino de la península itàlica, déu totpoderós i cap suprem del destí de gairebé 60 milions de persones, dominador dels mitjans (per tant de consciències) i governador impune gràcies al vot dels qui cada 4 anys surten a votar pensant que viuen en democràcia.

De petits se'ns ensenyava a l'escola a propòsit de la separació de poders en l'organització d'un estat democràtic però quan hem arribat a adults ens hem adonat que no hi ha separació de poders que valgui perquè tot està polititzat. Per tant, no hi ha democràcia. Comencem pel poder judicial, una justícia que estableix com a una màxima que tothom és igual davant la llei de la mateixa manera que la constitució espanyola diu que tothom té dret a un habitatge on viure. Què és el que fa que l'audiència nacional, el tribunal suprem o el contitucional estiguin formats per individus afins a alguna de les dues empreses privades germanes més corruptes de l'estat espanyol (PPSOE)? La intromissió política, el xantatge, la compra de favors en definitiva.

Mario Conde: d'estafador excarcerat a estrella televisiva.

Una màxima és clara. Si la justícia no funciona és perquè la majoria de lleis no funcionen. Qui redacta les lleis? Els jutges? Els secretaris judicials? Els procuradors? Els agents? El personal de manteniment? No, els polítics, que aproven resolucions favorables als seus interessos al mateix temps que, en perspectiva d'una profunda depressió econòmica, aproven apujar-se espectaculatment el sou abans, m'imagino, d'anunciar solemnement davant de la ciutadania que es congelen el sou per donar exemple, davant la crisi. Temps al temps. Un considerable percentatge de nois i noies, preguntats sobre què volen ser de grans, ja no respondran que volen ser metges, astronautes o models sinó que directament et diran que el que volen és ser rics. I de quina manera es pot esdevenir multimilionari eludint la presó? Doncs fent el que va fer en el seu moment un financer estafador anomenat Mario Conde, que va birlar uns 50 milions d'euros a un altre alibabà anomenat Banesto i que va eludir la presó pagant una fiança de 3 milions d'euros. Amb la fortuna ja feta (50-3=47, senzill, oi?) va ser encumbrat pels mitjans d'incomunicació de masses de pizza com a una icona de l'èxit i la seva fama s'ha mantingut intacta fins ara.

Un altre dels escàndols polítics (escàndol per qui encara es sorprengui de segons què) és el que va destapar l'estiu de l'any passat el periodista Hans-Peter Martin, a través d'un reportatge per a la televisió alemanya RTL. Ja se sap que la feina d'eurodiputat és molt soferta, més quan només està retribuïda amb 14.700 euros mensuals i l'assistència a reunions on només s'han d'apretar botons genera per sí sola una situació d'angoixant estrès.

Aquesta deu ser la raó per la qual la majoria d'europarlamentaris s'apropen a l'eurocambra els divendres a les 7 del matí tant sols per signar el full d'assistència tot just abans d'agafar l'avió a passar llargs caps de setmana amb les seves respectives famílies. És comprensible que s'enyorin i vulguin marxar abans a casa, que Brussel·les està molt lluny de qualsevol punt d'Europa. Veure desenes d'eurovividors intentant justificar perquè fan acte de presència a la seu parlamentària amb una maleta de viatge, inventant-se excuses, amagant-se darrere de la càmera o dins dels ascensors i tapant-se la cara mentre imploren no ser gravats és tant irònicament corprenedor com patètic.

El reportatge de l'RTL alemanya a la seu del parlament europeu de Brussel·les.

A la transparent ibèria també existeix una empresa immune a la debacle econòmica, als expedients de regulació de plantilles o a la baixa productivitat; una empresa on el salari base és de gairebé 4.000 euros mensuals, on la setmana laboral només és de 3 dies i on l'assistència al lloc de treball tampoc és obligatòria, tret que sigui imprescindible haver-hi d'anar per apretar algun botó. Els seus treballadors gaudeixen de dos mesos de vacances a l'estiu, gairebé dos mesos més per Nadal i un parell de setmanes blanques al febrer. No, no són els qui esteu pensant. Aquests tenen menys vacances, cobren un sou normalet, han de ser emocionalment forts per donar la cara en segons quines classes de secundària i la societat ni els entén, ni els valora, ni els vota. M'estic referint als diputats del congrés espanyol, al sevei de l'empresa privada més gran d'aquest país: l'Estat.

Sessió ordinària al congrés de diputats espanyol. Quin gran ambient.

Un altre tema que segueix de moda i del qual encara se'n sentirà a parlar molt és el les multimilionàries estafes financeres basades en negocis piramidals que garantien rendibilitats astronòmiques. La màgia del mercat de la qual ja n'he parlat en alguna ocasió. El lliure mercat al servei de l'usura i l'avarícia humanes, mentre els organismes reguladors han estat passant per alt qualsevol irregularitat a canvi de sucoses remuneracions.

Bernard Madoff, a qui considero pel seu sumriure el doble de l'actor Robin Williams en el seu paper a la pel·lícula Mrs.Doubtfire, es troba en arrest domiciliari mentre se li desenvolupa l'alzheimer que li ha fet oblidar d'un dia per l'altre on són els 50.000 milions de dòlars estafats.

El 2008 va marcar l'inici d'una nova era d'intervencionisme estatal en empreses grans que es trobaven en fallida total per culpa de la pèssima gestió dels seus directius. Algunes d'elles van ser i continuaran sent intervingudes amb capital públic per tal d'evitar la seva desaparició (els bancs) i el conseqüent efecte dominó en l'economia mundial. Les que no siguin necessàries desapareixeran, com ja va passar amb Lethman Brothers. El que resulta una provocació en tota regla és que empreses que han estat intervingudes amb diners procedents dels impostos dels contribuents continuin repartint dividends, utilitzant l'oxigen que suposa l'entrada del diner públic als seus insolvents comptes per tal de distribuir bonus o opcions sobre accions (les famoses stock options) entre els seus directius i els seus agents de borsa (els entranyables brokers). El cas més flagrant és el de l'asseguradora nordamericana AIG, que va repartir 165 milions de dòlars entre 400 treballadors privilegiats i que va concedir primes extraordinàries entre una setantena de càrrecs executius, quan la companyia ja havia estat intervinguda pel govern dels EUA. Recentment, s'han anat coneixent altres casos, com els del Dresdner Bank, el Natixis o el Banco Santanter, per posar només alguns exemples.

També voldria comentar les recents actuacions dels Mozos de Cuadra, les forces de seguretat al servei d'un ordre imposat per qui està disposat a fer el que calgui perquè res no es mogui. Aquesta colla de cap-rapats aprenents de Torrente (ho sento, però no els tinc cap mena de respecte perquè no crec en l'autoritat) que es treuen l'oposició a base d'hores al gimnàs, s'embutxaquen 2000 euros nets al mes per passejar ostentosament el seu sadisme a base de cops de porra. No sóc dels qui els agrada defensar cegament als qui només cerquen provocar enfrontaments però penso que les darreres actuacions dels Mozos de Cuadra són les característiques de l'època de les corredisses davant dels grisos i no pas d'una falsa policia democràtica, entenent que no hi pot haver democràcia amb repressió ni sufragi universal amb autoritat.

Cuadra, segons l'autoritat acadèmica espanyola: "Caballeriza. Lugar para estancia de caballos y bestias de carga".

Menys mal que la justícia acostuma a aplicar la llei amb eficiència contra els elements més perillosos. Això és el que li va passar al periodista iraquià Montaze al-Zaidi, convertit gairebé en heroi nacional al seu país després d'acomiadar a la seva manera l'ecs-president dels EUA, George W. Bush. La condemna imposada pel Tribunal Penal Central de Bagdad per haver-li llançat dues sabates sense provocar-li lesions: 3 anys de presó. Així m'agrada la justícia: implacable.

Un cas semblant, resolt feliçment fa un mes per la justícia, és el d'un perillós indigent que va robar una barra de pa d'un forn de Barcelona. La dependenta li ho va voler impedir i, llavors, l'indigent va agafar la dependenta pel coll de la bata per tal de fer-se amb la baguette, el que va provoca que aquesta caigués a terra i es partís en dos. L'indigent va agafar llavors un dels trossos i va sortir corrent. Un jutge de Barcelona va tenir el detall de condemnar aquest terrorista de fleca a 1 any de presó per robatori amb violència i intimidació quan el Código Penal espanyol estableix penes de fins a 5 anys de presó, així que encara li haurà de donar les gràcies.

És clar que difícilment arribarà a saber un jutge què és passar gana en un entorn de pobresa creixent quan cobra un salari base d'uns 3.000 euros al mes més dietes, treballa de 9 a 14h (o, més exactament, de les 9:15 a les 11:00 i de les 11:45 a les 14:30), s'agafa per la cara dies de festa quan ja ha esgotat els dies de lliure disposició o responsabilitza directament de les seves cagades la secretària del jutjat.

Mentres, al món continuen morint milers de nens i nenes per culpa de la fam. És clar que això perquè ens hauria de preocupar, oi? Serà que tenim la sort de viure en el que els polítics, els mitjans d'incomunicació, els llibres de text i la societat en general anomenen països desenvolupats. Serà que els retardats són els altres per no poder fer ostentació d'un enterramorts com el Cayenne comprat a base de deute, oi? No hi ha res com creure's la fal·làcia de l'estat del benestar per sentir-se feliç mentre les diferències entre rics i pobres en els països de l'hemisferi nord i amb els altres països s'han multiplicat exponencialment des de, curiosament, 1945 i el famós Pla Marshall nord-americà, que va inundar Europa de diner barat. Us recorda alguna cosa això? Un expoli venut al 90% dels habitants dels països del nord amb l'etiqueta de desenvolupament sostenible, una manera d'entendre la vida que només concep anar a més sense tenir en compte la limitació d'uns recursos finits extrets majoritàriament d'uns països la major part dels quals immersos en guerres civils des del final d'una descolonització europea feta a base d'escaire i cartabó, conflictes finançats directament amb una part del PIB d'entre d'altres, l'estat espanyol. No hi ha res com ser ric o creure-s'ho. No hi ha res com actuar pensant sempre en un mateix. No hi ha res, en definitiva, com ser un hipòcrita. Jo no ho sóc... i vosaltres?

Fins aquí aquesta sintètica radiografia d'un món que no és, ni de bon tros, com ens l'intenten vendre.

"Si la llibertat significa quelcom serà, sobretot, el dret a dir a la gent allò que no vol sentir" George Orwell