POBLE INSUBMÍS

Canviant de 'look'

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Fri, 27 Jan 2012 08:42:00 +0000

Fa pocs dies que corre per la xarxa un comentari anònim signat per un membre de les forces de l'ordre polític de Catalunya, que mostra novament la pasta de la qual estan fets els membres de La Casta. Reprodueixo literalment el contingut del text.

"L’empresa encarregada de la confecció de la nova uniformitat que hauran de dur els Mossos d’Esquadra a partir d’aquest any 2012 és TEXTIL SEU S.A. amb adreça a C/ Llorenç Tomàs i Costa, 58, de la localitat de La Seu d'Urgell. Albert Batalla Siscart, s’ha fet càrrec de l’alcaldia d’aquesta localitat des de l’any 2008, inicialment mitjançant coalició bipartita entre Esquerra Republicana de Catalunya i Convergència i Unió i actualment com a Cap de llista de CIU, que va ser la força política més votada a les eleccions municipals de la Seu d’Urgell a l’any 2011, amb un 41,16% del total dels vots i aconseguint així 8 regidors. El Cos de Mossos d’Esquadra no canvia la seva uniformitat des de l’any 1983 i ara, justament ara, en plena crisis i quan sembla que això no pugui anar pitjor del que està anant es decideix fer aquest canvi que ves a saber tu els milions d’euros que costarà a la Generalitat. Doncs bé, dona la casualitat que l’administrador principal de TEXTIL SEU S.A. i l'il·lustríssim Albert Batalla Siscart són germans."

Si no fos per la inacabable llista de favors que acumula la cleptocràcia, l'escrit d'aquest pobre desorientat professional encara seria notícia.

Pugeu aquí...

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sat, 07 Jan 2012 15:33:00 +0000

Barri de Portopí de Palma (Mallorca).

L'inici del 2012 ve marcat, en termes de transport públic, per una declaració de guerra de la partitocràcia a la cada vegada més putejada ciutadania. L'Autoritat del Transport Metropolità, consorci format per diferents administracions xoriceres encarregat de la coordinació i la planificació del transport públic, va oficialitzar el passat primer de gener l'extinció del transport públic per un nou transport assumible econòmicament només pels qui, paradoxalment, acostumen a agafar el vehicle privat per creuar el carrer.

El criminal de torn al capdavant de la Conselleria de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, pren per imbècil la societat tot al·legant que alguns abonaments, com el de la T-Trimestre, la T-Mes o la T-Jove, han reduït el seu preu entre un 2% i un 3,6% respecte al 2011 per, utilitzant paraules buides de contingut, "bonificar els usuaris intensius del sistema". També afirma que "cal premiar l'usuari que per mobilitat obligada ha d'usar el transport públic". Deu pensar aquest fidel criminal polític que els milers de persones que treballen cada vegada amb sous més miserables i que fan diàriament un viatge d'anada i un altre de tornada a la feina es mouen per gust.

Aquest mentider compulsiu, com tots els de la seva espècie, el que no diu és que aquests títols de transport són utilitzats per una petita part de la població, que és la que ha de realitzar un mínim de 4 viatges al dia per a què la compra d'aquest abonament li "surti a compte". El que no diu ni la partitocràcia ni cap de les seves gheises mediàtiques, és que la targeta de 10 viatges (T-10), la que han encarit per la cara un 12% (de 8,25 euros a 9,25), representa per sí mateixa el 70% dels títols de transport. Per la seva banda, comprar un bitllet senzill resulta un 38% més car que l'any passat, tota una ganga en els temps que corren, amb l'atractiu extra de no poder ser utilitzat ni tant sols com a bitllet integrat. A més a més, l'abonament d'ús intensiu més utilitzat, el títol unipersonal que permet fer fins a 30 viatges en un mes (T-50/30), s'apuja un 10%, fins als 37 euros.

Aquest estafa al ciutadà no és gratuïta sinó que té la seva senzilla explicació en el manteniment d'uns privilegis de classe via espoli social, malgrat els cants de sirena que diuen que el preu real del transport públic seria més alt en cas que l'administració deixés de finançar-nos un part del bitllet. Podeu imaginar-vos una T-10 ja no a 9,25 sinó a 18,50 euros, muliplicant aquest xifra per les 4 setmanes i escaig que té un mes, tenint en compte que es tracte d'un abonament únicament d'1 zona, amb el salari més corrent actualment situat entre els 700 i els 800 euros? Temps al temps. Sigui com sigui, qualsevol assalariat vuit-cents eurista que, des del passat 1 de gener, exhaureixi setmanalment una T-10 de 6 zones per anar a treballar a 50-60km del seu domicili, es veu obligat a gastar al mes en aquest transport per a rics 168 euros, més del 20% de la seva nòmina.

Essent ben conscient la partitocràcia de què, a dia d'avui, els joves cada vegada paguen menys al no tenir ni un ral i que els abonaments d'ús intensiu amb preu desorbitat estan sent substituïts per T-10 + periòdics "simpes", infligeix de manera tant intel·ligent com cabrona una pujada de preu salvatge a la immensa majoria d'usuaris, que ja paga el transport més car d'Europa Occidental en relació al seu poder adquisitiu. Això és el mateix que plantejar de cara a la galeria l'anunci d'un increment d'impostos als rics, sabent perfectament que, si en lloc d'apujar-los-els apliquen aquesta mesura als pobres, la seva recaptació es multiplica. Són faves comptades.

Per assegurar-se que el màxim d'usuaris paguin els nous preus, ATM incrementa un 50% el preu de la sanció per viatjar sense bitllet, passant de 50 a 100 euros, així com intensifica els controls amb cossos de seguretat i gossos amb morrió, controls que, en molts casos, semblen autèntiques emboscades a la recerca de víctimes, tractant els ciutadans del mateix que són els gestors públics d'aquesta xoricràcia xarcutera: una colla de delinqüents.

Pel que fa a mi, fins ara un "legal" usuari de la xarxa de transport públic de Barcelona, ja he començat a prendre algunes mesures per combatre, com en d'altres aspectes, aquesta estafa impune perpetrada per la màfia cleptòcrata a tots i cadascun de nosaltres. Hi ha mil maneres de no assumir aquest increment. En qualsevol cas, caldrà diferenciar com sempre entre els comportaments d'incívics individualistes del de desenes de milers de persones que, tot i actuant des del sentit de la responsabilitat i la consciència, gosen rebel·larse contra el que consideren l'enèssim atac contra la seva dignitat personal.

De l'increment mitjà del 5,4% pel que fa al preu dels peatges que depenen de la Generalitat per als vehicles lleugers, aplicat també a partir de l'1 de gener des del Departament de Territori i Sostenibilitat ('sostenibilitat', què bé que sona aquest esnobisme conceptual) doncs què voleu que us digui... Sóc dels qui creu que, en lloc d'esperar els canvis és millor anar a buscar-los, així que no tinc cotxe.

Seguint el camí mostrat per la mossa de quadra a tot Catalunya el passat dijous, 5 de gener, en l'agressió policial a un menor d'edat que participava en una manifestació ciutadana convocada per la PAHCS (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell) i, amb clara inspiració vers la generalitat (sí, escrita en minúscules), les diputacions, els consells comarcals, els hay-untaments, els consorcis i altres institucions corruptes al servei del frau i de l'espoli legal contra la ciutadania, només ens resta per dir-los a tots plegats:

Pugeu aquí... que veureu Portopí.

Dinamita EU-ropa

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sun, 01 Jan 2012 22:41:00 +0000

Avui, primer de gener de 2012, es compleixen 10 anys de la introducció de l'euro com a moneda oficial de circulació en aquesta xoricràcia xarcutera de país. No cal reflexionar gaire ni ser cap set-ciències en la matèria per adonar-se tant dels perquès com de les conseqüències de l'eliminació de les monedes d'estats com Grècia, Espanya, Portugal o Irlanda com a monedes d'intercanvi en favor de l'euro, territoris que no haurien d'haver adoptat mai la moneda única.

Iberistan, els grans de 500 i les blanquejadores de capital.

Comparar països amb realitats sòcio-econòmiques i culturals tant diverses com la catalunyistanesa, la luxemburguesa, la finesa, la grega, l'alemanya, la britànica, la portuguesa, etc (amb les seves diferències internes) i intentar trobar una explicació sensata a la submissió dels pobles europeus a aquest jou artificial anomenat euro, és impossible. L'Argentina ja va intentar equiparar el peso amb el dòlar nord-americà a través de la paritat i tots sabem perquè el país sud-americà es va declarar en fallida poc després i què significar la devaluació en un 40% de la seva moneda. Trobeu gaires diferències entre Jujuy (Argentina) amb Pennsylvania (EUA), Andalusia amb la Borgonya, Basilicata amb Baden-Wurttemberg, o l'Alentejo amb Baviera? La imposició d'aquest malson monetari pertot arreu comença a entendre's una mica més, oi?

Una moneda per inflaccionar-los a tots. Causa de l'acumulació de deute impagable en uns llocs per tal de incrementar encara més el poder econòmic dels creditors.

En qualsevol cas, més enllà del sentit comú s'hi troba la lògica del sistema econòmic desenvolupat dins el capitalisme a partir de l'acabament de la 2ª Guerra Mundial el 1945 i del conegut Pla Marshall, que inunda el continent de crèdit per primera vegada a la Història. Poc després d'aquella primera orgia creditícia procedent dels EUA per a la reconstrucció d'Europa després de la Guerra, es crea el 1950 la CECA (Comunitat Europa del Carbó i de l'Acer), el primer organisme internacional d'àmbit europeu que comença a cimentar els fonaments de l'actual Europa sotmesa a la dictadura dels mercats financers, amb l'excusa de la necessitat de regular els sectors del carbó i de l'acer dels països membres. Regular... curiós eufemisme, no us sembla? Des d'aleshores que comença a accentuar-se la centralització del poder, la concentració de la riquesa, la desvinculació perversa de l'economia real del patró or, la creació d'una economia especuladora basada en el crèdit creat a base de teclejar zeros, la desregulació del sector financer, la globalització de la pobresa i la desigualtat socials, així com també el deute com a element decisiu de control social, la legalització de l'estafa piramidal financera, la comparació de la deriva del sistema amb un ionqui dependent de crèdit, la col·locació de governs a dit, la invenció d'una falsa identitat continental amb estratègia de màrqueting econòmic, al servei del poder financer mundial, etc.

Em costa d'imaginar un retorn a la pesseta, no pas perquè sigui contrari a aquesta mesura (al cap i a la fi, el deute és impagable, ja sigui amb euros o amb pessetes) sinó per la negativa de les entitats creditores, disfressades amb la bandera de determinats països, a cobrar el seu deute amb monedes devaluades. De tota manera, aquest supòsit no és descartable, així com tampoc ho són tant la possibilitat de crear un euro de dues velocitats com que sigui Alemanya la qui torni al marc, en un intent desesperat per salvar-se a ella mateixa. Pobres ingenus, també, els alemanys, francesos, britàntics (aquests com a mínim no estan sotmesos a l'euros), holandesos... i la seva ruïnosa inversió en la bombolla immobiliària més descomunal del planeta. Com podeu veure, tot és possible, fins i tot que sigui el dòlar la moneda que explosioni abans de l'euro. El capital no té pietat, no té pietat per a ningú. Així que...

EUROPA: SÍ.

SUCURSAL REGIONAL DEL GOVERN MUNDIAL: NO.

UNIÓ EUROPEA: TAMPOC.

5 anys donant pel sac

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Mon, 26 Dec 2011 08:37:00 +0000

If you can not see this chirbit, listen to it here http://chirb.it/kMGPAz

Avui és un dia especial per a Poble Insubmís i ho és perquè fa exactament un lustre del seu naixement. No quedaria tant lluny aquell 26 de desembre del 2006 ni fos per tot el que ha estat succeïnt des d'aleshores al món i, en particular, en la nostra estimada xoricràcia xarcutera catalunyistanesa.

Miro enrere i veig una producció d'articles que comença a fer vertigen. N'haurien pogut ser més, molt més, però la quantitat no ha estat mai (ni ho serà) la prioritat d'aquest espai virtual d'informació, amb el que aquest tastador de formatges i provocador nat de consciències entén per informar i comunicar. Poble Insubmís ha anat creixent, formant-se, aprenent al llarg d'aquests cinc anys. No em penedeixo d'haver redactat cap dels 172 articles que han estat publicats fins a dia d'avui tot i que, fent una ullada a les entrades més antigues, m'adono que si hagués de parlar del mateix en l'actualitat, és molt probable que ho fes des d'una perspectiva diferent. Cinc anys és prou temps com per adonar-se dels canvis que van tenint lloc en l'interior de cadascun de nosaltres al llarg de la vida, a la recerca d'una excel·lència tant utòpica com la perfecció de l'ésser humà, però que ens mou a intentar millorar dia rere dia per créixer de l'única manera en què val la pena i és possible créixer, que és com a persones.

No vull deixar escapar l'oportunitat d'agrair la fidelitat de tothom qui segueix fent possible aquest bloc, com són els seus lectors, especialment els qui l'enriqueixen amb els seus comentaris, que són, en definitiva, l'assegurança de vida de qualsevol bloc o pàgina web d'opinió. No vull amagar el meu anhel de fer de la zona de comentaris un espai d'intercanvi d'opinions, malgrat que reconec no haver-ho aconseguit fins ara, tot el contrari del que passa amb el nombre de lectors d'aquest espai, el coneixement sobre l'existència del qual continua estenent-se com una taca d'oli a través del tradicional boca a boca, assolint ja de forma habitual la xifra de 100 visites al dia.

Espero que la salut em permeti continuar analitzant les entranyes d'aquest món de mones en què ens ha tocat viure. Així mateix, aprofito per mostrar la meva procupació pel desastre que suposaria imposar la censura de la dictadura desinformativa en el darrer reducte d'informació lliure (malgrat la creixent contaminació de l'oficialisme sistèmic) que existeix encara a dia d'avui: internet. Poble Insubmís va néixer com a resposta a la negativa sistemàtica dels mitjans a publicar articles en les seves pàgines de format paper i, sobretot, a la censura parcial a la qual alguns d'aquest articles van ser sotmesos entre el 2004 i el 2005, tot publicant-se continguts que poc tenien a veure amb els textos originals que havia enviat. Aquest va ser el punt d'inflexió i, alhora, de partida de Poble Insubmís. Des d'aleshores, no he publicat més d'un parell d'articles en diaris alternatius no sotmesos a cap grup de pressió mediàtic controlat pel poder.

Aprofito també l'avinentesa per anunciar-vos que Poble Insubmís seguirà sent un espai sense ànim de lucre com ho ha estat sempre, encara que Google no entengui que hi hagi persones que no vulguin aprofitar-se del "seu" domini a la xarxa per fer negoci. Malgrat l'anàlisi de contingut al qual ha estat sotmès aquest bloc des de la seu californiana de Mountain View (Califòrnia), ja sigui per tasques de manteniment com per a donar resposta als organismes o institucions que hagin pogut denunciar el contingut d'aquest espai a Google, no sembla pas que ningú d'aquest monstre empresarial hagi llegit, traduït del català a l'anglès, el primer article de Poble Insubmís, publicat aquell llunyà 26 de desembre de 2006.

Per acabar i en un altre ordre de coses, només dir-vos que ens caldrà molta determinació i coordinació per tal de plantar cara des del carrer a aquest full de ruta que ens han marcat i del qual ja sabem de què s'està aprofitant per fer el que li rota, des de la legalitat redactada pels criminals i sense cap tipus de resistència. No es tracta pas de collons sinó de dignitat individual projectada en l'àmbit social. Des de la no-resignació, cal estar preparats per a la guspira que provoqui l'esclat social. O bé això, o bé condemnar-nos tots i cadascun de nosaltres a morir en vida com a individus esclaus amb vocació d'esclaus.

Amb tot l'afecte.

P.I.

Reptilisme sindical

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Fri, 23 Dec 2011 09:42:00 +0000

Aquest darrer divendres, dia 23 de desembre, els secretaris generals dels dos apèndixs del règim partitocràtic, principals silenciadors de la classe treballadora (la societat) i bescanviadors de pau social a canvi de subvencions: Cándido Méndez (UGT) i Ignacio Fernández Toxo (CCOO), van exemplificar allò que anomenen 'bons costums democràtics', donant la benvinguda a la nova menestra de treball, Fátima Báñez, successora dels criminals Valeriano Gómez i Celestino Corbacho en aquest tant corrupte com inoperant (per a la ciutadania) càrrec.

Cándido Méndez (esquerra) i Ignacio Fernández Toxo (dreta), ben somrients, en l'amistosa trobada del passat divendres, 23 de desembre.

La intenció d'aquests venuts al poder polític és transparant i, alhora, aterradora: Empènyer, des del seu altar de gestors de la realitat social, la societat cap al seu suïcidi, tot pretenent que els treballadors d'aquest país es sacrifiquin com a esclaus de galeres per tal d'aconseguir superar la crisi del capitalisme com a sistema econòmic, pretenent enganyar-los tot afirmant que tant el govern com els empresaures remen amb ells en la mateixa direcció.

La presència d'UGT i CCOO a actes institucionals com el d'aquest divendres forma part de la clàusula d'aquest "contracte" de conveniència ofert als sindiuntats pels diferents governs de torn a l'ombra del sistema financer, a canvi d'aconseguir de part dels panxa-contentes de mariscades el comprimís de la pau social. Aquesta col·laboració sindical inestimable no seria possible sense les partides de milions d'euros que són destinades des dels Pressupostos Generals de l'Estat a mantenir les estructures sindicals. Sigui com sigui, no sembla pas que, ni Méndez ni Toxo, es trobin incòmodes pel fer de reunir-se amb la nova vividora menestra.

Fa uns dies vaig adreçar-me al centre docent a on encara treballo, tot sol·licitant deixar de rebre per part del centre informació propagandística sindical no desitjada. Transcric literalment el contingut del meu correu electrònic, per si cap docent ha pensat a emprendre alguna acció com aquesta per tal de deixar de ser inundat amb detritus sindical.

Benvolguts,

M'agradaria, en la mesura del possible, deixar de rebre per part d'aquest centre docent correu no-desitjat procedent d'organitzacions parasitàries del corrupte poder polític, que continuen demostrant la seva manca de compromís no-corporativista vers els treballadors de l'ensenyament i, en general, els de tot el país, tant del sector públic com del privat. Considero que la funció sindical s'ha anat desnaturalitzant en els darrers lustres fins al punt d'acabar esdevenint una paròdia de sí mateixa, més enllà de la seva funció merament informativa, talment com si d'una mena d'agència de notícies es tractés. Per tot plegat, prego que us avingueu a tenir en compte la meva voluntat de no continuar rebent spam sindical a la meva safata de correu electrònic.

També m'agradaria que quedés clar que aquesta petició personal no afecta les comunicacions de caràcter intern de l'institut, així com tampoc les informacions referides a l'alumnat del centre, autèntic damnificat d'aquest espoli (anomenat crisi) perpetrat impunement pel poder polític i financer, a compte d'anihilar la classe mitjana d'aquest país i de condemnar en la pobresa tant les generacions més joves com les que encara han de néixer.

Una salutació ben cordial,

(nom i cognoms)

No m'agradaria acabar sense posar-vos un exemple audiovisual de com han arribat a ser de patètics aquests sindiuntats de pandereta, convertits en tristos bufons d'una societat que, en aquest sentit, ja no combrega amb rodes de molí. Perfectament conscients d'això, aquests paràsits venuts al poder polític malden per sobreviure, tot intentant fer creure la gent que tenen un paper fonamental en la defensa de les més recents tendències esnobistes: la immigració, les dones i l'ecologisme, contibuïnt amb la seva actitud tant a la cronificació dels guettisme immigrant com a la denigració de les persones del sexe femení i a la mateixa hipocresia mediambiental per la qual una persona pot acabar ingressant a presó acusada de delicte contra el media ambient pel simple fet de tocar el piano que d'altres no volen sentir. La defensa dels treballadors? Això ja no els interessa perquè saben que per aquí ja no tenen res a rascar.

Passeu, passeu i vegeu la degeneració alliberada en què s'ha convertit el que algun dia va arribar a tenir un mínim de vergonya.

Llegats indelebles

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Wed, 21 Dec 2011 19:19:00 +0000

&amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;If you can not see this chirbit, listen to it here http://chirb.it/JmBzzP&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;&amp;amp;amp;lt;/p&amp;amp;amp;gt;

Lehman Brothers va ser fundada als EUA l'any 1850 com una empresa dedicada a oferir serveis financers. Encara que especialitzada en serveis bancaris en general, en les darreres dècades va destacar especialment com a banca d'inversió, gestió d'actius financers, etc. L'esclat del detritus cipotecaris subprime l'any 2007, conseqüència de la més gran estafa financera de la història d'aquest insignificant cagalló espacial anomenat ésser humà, va provocar l'any següent la fallida més sonada coneguda fins aleshores, arrïnant amb ella milers de petits i mitjans accionistes que s'havien empassat el conte de fades dels dividents eterns. Lehman Brothers acumulava, en aquells moments un passiu aproximat de 470.000 milions d'euros (613.000 milions de dòlars), quantitat molt representativa del capital merament especulatiu que, mitjançant l'esclat de la bombolla immobiliària nord-americana (un dels apèndix de l'estafa piramidal ponzi que és aquest sistema amb el qual s'entesten a fer-nos viure), s'havia convertit literalment en fum. Exactament el mateix que el sistema financer ibèric actual, aquell sobre el qual la partitocràcia criminal va afirmar al setembre del 2007 que jugava a la champions league de l'economia mundial.

La biografia del personatge que presento a continuació és la d'algú que, entre el 1996 i el 2004 va ocupar successivament el càrrecs de Director General de Política Econòmica i Defensa de la Competència, Secretari General de Política Econòmica i Secretari d'Estat d'Economia de la oligarguia partitocràtica al govern d'Espanya. El currículum d'algú que, entre el 2004 i el 2006, fou membre del consell assessor per Europa de Lehman Brothers i que entre el 2006 i el 2008 va ocupar tant el càrrec de president executiu per a Espanya i Portugal d'aquesta estafa (perdò, volia dir empresa), percebent un salari no-congeut), com el de president de Nomura Securities, una altra organització piramidal estil Ponzi, dedicada a oferir serveis financers, com banca d'inversió.

Més recentment, ha estat "treballant" oficialment com a responsable de serveis financers de la firma més gran de serveis professionals del món per volum de facturació, PwC (PricewaterhouseCoopers), especialitzada en auditories, consultories de negoci i financeres, i assessorament legal i fiscal, cobrant uns emoluments que tampoc s'han fet públics. A més a més, des del juny de 2009, forma part del consell d'administració de l'empresa elèctrica Endesa. Amb tant de càrrec i responsabilitat deu ser una persona molt estressada.

Mario Draghi (Banc Muncial i Goldman Sachs), col·locat a dit pel poder financer global, al capdavant del Banc Central Europeu.

Lucas Papademos (BCE, Goldman Sachs, Comissió Trilateral), col·locat a dit pel poder financer global, al capdavant del govern de Grècia mitjançant un cop d'estat contra el partitòcrata Giorgios Papandreu, sense ni tant sols haver-ho fet mitjançant un nou simulacre d'eleccions democràtiques.

Mario Monti (Goldman Sachs, Comissió Trilateral, Club Bilderberg), col·locat a dit pel poder financer global, al capdavant del govern d'Itàlia mitjançant un cop d'estat contra el partitòcrata Silvio Berlusconi, sense haver ni tant sols convocat el ramat a votar en unes ereccions partitocràtiques.

Luís de Guindos (Lehman Brothers), col·locat a dit pel poder financer global, al capdavant en funcions del govern espanyol i amb la complaença de Mariano Rajoy, president simbòlic de la casta política necessari per legitimar davant el poble l'enèssima farsa electoral de la partitocràcia neo-franquista d'aquesta corruptocràcia (com també en el cas dels anteriors països) que ha regalat a canvi del manteniment de la xoricràcia xarcutera, el present i el futur de moltes generacions, començant per la sobirania, a les màfies que continuen operant impunement a la recerca d'un nou ordre mundial centralitzat de naturalesa totalitària.

Luís de Guindos, jurant recentment com a bon professional i davant el crim organitzat partitocràtic i aristocràtic, que continuarà donant pel sac el poble en la mesura del seu nivell d'obediència al poder global.

Assassinats encoberts

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sat, 03 Dec 2011 19:04:00 +0000

"Quan hom adverteixi que per a produir necessita obtenir autorització dels qui no produeixen res; quan comprovi que el diner flueix cap als qui trafiquen no pas béns sinó favors; quan percebi que molts es fan rics mitjançant el suborn i les influències més que no pas pel treball, i que les lleis no el protegeixen contra ells sinó que, ans al contrari, són ells els qui estan protegits contra vostè; quan repari que la corrupció és recompensada i la honradesa es converteix en un autosacrifici llavors podrà afirmar, sense por d'equivocar-se, que la seva societat està condemnada"

Ayn Rand (1950), pseudònim d'Alissa Zinovievna Rosenbaum (1905-1982), filòsofa i escriptora nord-americana d'origen rus.

This browser does not show iframe content.

Són força treballadors però això no és suficient com per a què no siguin responsabilitzats en públic pel poder, a través del mitjans de desinformació de masses de pizza que, tot servint la veu del seu amo (la subvenció de la partitocràcia criminal), els culpabilitza del desabastiment de fàrmacs a la població. No han estat els únics (recordeu els controladors aeris, els transportistes, els maquinistes...) ni tampoc seran els últims. La campanya orquestrada pel poder polític per distreure la societat de les conseqüències dels seus afers delictius quotidians, assenyalant com a responsables a col·lectius sencers de treballadors que les estan començant a passar canutes per arribar a final de mes, serà més o menys eficaç mediàticament però aquí no cola de cap de les maneres.

Els braços executors d'Economia (Andreu Mas-Colell) i de Salut (Boi Ruiz), partint-se la caixa davant la total privatització del país (amb l'excepció de les forces de seguretat: la seva escorta personal).

Estan succeïnt moltes coses a la sanitat pública d'un temps ençà, fruit de l'estocada de mort a un dels pilars fonamentals de la farsa batejada en el seu moment amb el nom de "país del benestar" (farsa perquè només pot funcionar en la societat del deute sobre el deute), una estocada fulminant que el poder i les seves feladores mediàtiques intenten minimitzar tot justificant l'expoli sense precedents a la societat civil de mig món en forma de retallades, una vegada recollits els beneficis financers de dècades de bonança anfetamínica d'impressores de bitllets que, encara a dia d'avui, segueixen inundant el món de papers de colors amb finalitat especuladora. Aquesta és la jugada que els dalton del món financer, polític i empresaurial van decidir batejar amb el nom de crisi, per a dissenyar-se la coartada que tot criminal necessita fer-se a mida per sortir indemne del crim comès.

Els agermanats poder polític i l'econòmic. No sé quin premi d'economia ha d'atorgar-se un sector, el financer, ruïnós pels seus crònics excessos i ajudat per la partitocràcia criminal, amb la sang dels contribuents.

Actualment estan morint pacients per culpa de la complaent i gustosa genuflexió política davant les ordres del seu amo i avalador: els mercats internacionals, venedors compulsius de les seves mares al mateix diable. S'estan donant casos de pacients en estat de salut delicat que no poden realitzar-se una prova d'urgència a l'hospital on ingressen perquè l'aparell que els l'ha de fer s'ha trencat o no funciona correctament, maquinària hospitalària el cost de la reparació de la qual el govern cleptòcrata partitocràtic criminal es nega a assumir. Els hospitals, seguint el protocol establert en aquests casos, deriven els pacients a altres centres que sí que disposen de l'aparell en condicions adequades. Tota aquesta burrocràcia imposada suposa una pèrdua de temps que està duent pacients a la mort, no pas per cap tipus de negligència dels hospitals sinó per la preferència de La Casta per ignorar el dret a la vida del poble per tal de donar prioritat absoluta al pagament del deute acumulat pel seu expoli (que no gestió) a les arques públiques i a intentar ressuscitar el cadàver dels seus moribunds amics, el d'aquells que, mitjançant l'avarícia i la cobdícia sense límits, es permeten el luxe de decidir qui i de quina manera haurà de pagar les fallides del seu arriscat pòker, amb el qual porten segles apostant impunement amb els diners dels altres.

Concentració contra el tancament d'Urgències de l'Hospital de l'Esperança de Gràcia.

Concentració contra l'anunci del tancament de l'Hospital de la Creu Roja, al carrer Dos de Maig de Barcelona.

També hi ha pacients ingressats a l'espera de realitzar-los una biòpsia (prova que, els qui hem passat per ella, coincidim a dir que no és pas gaire agradable) als quals, arribats el dia de la prova, se'ls comunica que han d'anar-se'n temporalment a casa a l'estar de baixa la persona encarregada de fer-les i davant la negativa del departament corresponent de cobrir el lloc que, paradoxalment, ocupa únicament una persona que té tot el dret a posar-se malalta. Altres temes estrella igualment escandalosos són la reducció horària de molts centres d'atenció primària, l'ERO encobert del personal interí, la reducció de llits o el tancament de quiròfans malgrat l'oferiment dels professionals d'operar sense cobrar un dia a la setmana, actitud que enalteix la qualitat humana d'aquests professionals compromesos (que no tontos), mentre els criminals dirigents d'aquesta xoricràcia xarcutera l'impedeixen tot al·legant que el cost que suposa obrir els quiròfans (encara que sigui per a què d'altres treballin de franc) no s'ho val.

Des d'aquí també vull fer una menció molt especial a la difícil situació per la qual estan travessant molts farmacèutics, aquests autònoms (funcionaris per retallar-los el sou i autònoms per deixar-los tirats com un drap) per culpa d'una administració morosa que no està pagant l'import de les receptes, el qual ha estat prèviament avançat per aquests treballadors de les seves butxaques. Fa un parell de setmanes vaig parlar amb un farmacèutic d'aquest país. M'explicava que estava veient tancar farmàcies del seu entorn davant la impossibilitat d'afrontar les despeses derivades de continuar abastint els seus establiments de medicaments bàsics, per la morositat insuportable que els estava infligint la delictiva administració d'aquest paradís fiscal per a xoriços de tota mena.

Què, això no va amb tu, oi, Cospe? María Dolores de Cospedal, delinqüent i paràsita del sistema que fa mesos que no paga als farmacèutics castellano-manxegs.

El que us explico em recorda el cas d'aquell pintor que, fa ja un parell d'anys, em comentava que encara esperava cobrar per un servei integral realitzat en un edifici públic l'any 1986. El morós? L'hay-untamiento d'un municipi proper a Barcelona amb més de 20.000 habitants. Tornant al cas que ens ocupa, aquest farmacèutic m'explicava que l'administració autonòmica no pagava als apotecaris des del mes d'agost i que, des de llavors, el fet que una concentració unitària dels facultatius per reclamar els retards a l'administració coincidís casualment amb un procés electoral, únicament havia servit per a què aquest novembre cobressin la meitat del que els devien, corresponent al mes d'agost... (de setembre i d'octubre, ni rastre), amb els previsibles titulars mediàtics l'endemà mateix, en plena campanya electoral, tot anunciant que "los farmacéuticos han cobrado". La professió periodística necessita urgentment d'una neteja ètica, més quan el seu famós codi fa molts anys que el treu a passejar... per l'entrecuix.

Problemes molt greus de subministrament.

Aquesta persona també m'explicava com, des de l'estiu d'enguany, havia hagut de continuar fent comandes de fàrmacs diversos tirant dels seus estalvis personals, estalvis que estaven sent destinats també per mantenir la seva família, pagar la nòmina de la persona que l'ajuda a la farmàcia, la llum, l'aigua, el telèfon, etc. L'exhauriment dels estalvis havien obligat recentment aquest farmacèutic a demanar un préstec per valor del que costa un objecte patentat per una marca arqueològica francesa anomenat Clio (plenament equipat) a una entitat financera que es troba, en aquests moments i en termes literals, "valorant els riscos de l'operació" (cinisme amb majúscules). Resumint, aquest farmacèutic ha hagut de veure's forçat a actuar contra la seva voluntat davant la impossibilitat de cobrar per part de la morosa administració la quantitat que aquesta li deu, l'import de la qual s'apropa al cost d'un altre esperpent arqueològic, aquest alemany, anomenat Cayenne.

Carod, Mr.Mans Netes i Ara visc molt bé, cobrant actualment 6.000 euros/mes com a ASSESSOR de l'Hospital de Santa Tecla de Tarragona.

Recomano a tothom posar en pràctica noves formes d'interactuar amb altres persones (fora del seu entorn habitual), preguntar, aportar als altres els aprenentatges assolits alhora que escoltar i tenir prenents els seus, informar-se i informar als altres de realitats reals (valgui la redundància) i no la que ens intenten colar diàriament a través dels mitjans d'incomunicació per a acrítics borderlines (amb tot el meu respecte pels qui pateixen algun tipus de retard mental aliè a la seva voluntat), dialogar, debatre, compartir experiències, dedicar temps als altres, cercar noves formes de cooperació més estretes i compromeses, etc. Qualsevol tipus d'organització sorgida des de les bases de la nostra societat (si és que encara podem confiar en la recuperació del coma que pateix), al marge del poder polític i dels vicis induïts des del poder econòmic, és una assegurança de futur per al naixement d'una societat no-alineada amb el poder ni tampoc feliç en la seva ignorància.

Actualització recent: Acaben d'informar-me que aquest Cayenne d'impagaments ja no porta seients de sèrie sinó de cuir.

Acriticisme transhumant

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Fri, 25 Nov 2011 15:05:00 +0000

Unes poques imatges valen més que mil paraules. De moment, el nou executiu ja ha estat recriminat per la sucursual europea (potencies del nou Eix o 4t Reich: Alemanya i França) de la dictadura econòmica mundial, per haver intentat col·locar milers de càrrecs de confiança del partit en diferents llocs de l'administració, anomenada pública en temps no gaire pretèrits i convertida en centre de blanqueig de diners per la casta política criminal. No hi ha govern, no hi ha ministres, no hi ha res de res. No n'hi ha, ni cal. El full de ruta per a Espanyistan el marca el Bundesbank que, conjuntament amb el Banc Central Europeu (Draghi, el de Goldman Sachs) i el Fons Monetari Internacional, posseeix actualment molta més informació sobre l'estat dels comptes d'administracions i empreses d'aquesta xoricràcia xarcutera ibèrica que no pas el Menesterio Nacional del Típpex Estadístico o el mateix Menesterio de Economía. El matí d'avui ens deixa amb diverses notícies, com la proposta del P$ d'enviar l'ecs-president de la Generalitat, José Montilla, a ocupar el càrrec simbòlic de senador-vividor a canvi d'una retribució no tant simbòlica finançada amb la sang (que no la suor) dels cada vegada més empobrits contribuents. També ens deixa l'anunci de l'encara portaveu del govern espanyol, José Blanco, de retirar-se de la primera plana de l'actualitat política (esquitxat per múltiples casos de corrupció). No podia faltar el tema de les indemnitzacions milionàries (recompensa a la feina ben feta via la suspensió de pagaments) per a cadascun dels ex-directius de Caixa Penedès; la decisió de la justícia "independent" d'investigar Iñaki Urdangarin per frau sense incloure-hi la bugaderia fiscal de la Fundación Nóos, on hi figura el nom de Cristina de Borbón, personatge pertanyent a una altra casta massa influent com per a ser inclosa així com així en cap sumari d'investigació, o l'indult del govern espanyol al conseller delegat del Banco Santander, Alfredo Sáenz, de la condemna imposada en el seu moment pel Tribunal Supremo per delicte d'estafa i acusació falsa quan aquest presidia Banesto. En aquest sentit, és comprensible que la casta degui favors als principals agents del sistema financer a canvi de préstecs a fons perdut, o bé que el falangista encara president de l'estat espanyol miri de guanyar-se la possibilitat d'ingressar uns quants milers d'euros l'any fent conferències en institucions d'allò més pintoresques, com fa anys que fa el seu amic nacional-catòlic José María Anzar. Hi ha coses per les quals el crim organitzat sempre estarà d'acord.

Protozous mentals jovenets, fills de la indigència intel·lectual neo-feudal de la societat de consum i el deute, amb tota la vida per continuar avalant l'actual sistema criminal.

La politica és un circ però, senyora, vol dir que calia disfressar-se?

Perquè hi ha coses que encara existeixen...

Els únics que semblen estar mínimament assabentats de tot el que està tenint lloc són els protagonistes de la darrera fotografia. La resta... carn per a la picadora, com cantava La Polla Records.

A prendre pel sachs

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sat, 19 Nov 2011 23:29:00 +0000

Avui diumenge tindrà lloc l'enèssima farsa econòmico-partitocràtica en nom del poble, la democràcia i d'altres hòsties en vinagre. Us recomano que no perdeu el temps pensant en la millor de les opcions o la menys dolenta de totes, altrament anomenada pel crim organitzat, vot útil. No hi ha cap solució tal com ens són imposades les regles del joc, del seu joc. Avui, dia d'ereccions que no pas d'eleccions, no elegireu res perquè les cartes estan més que marcades, i no precisament per vosaltres.

El problema ja no és que no existeixi en política ni la dreta, ni l'esquerra, ni l'ecologisme, ni el socialisme, etc. El problema ja no és que la màfia partitocràtica pacti entre ella les quotes de poder mitjançant la formació de governs d'allò més pintorescos. El problema ja no és que calgui fugir de la política per abraçar el món de les idees, ni que calgui desconnectar els aparells de propaganda del règim per tal de no tenir la sensació permanent les 24h del dia de què estan insultant la nostra intel·ligència. El principal problema és que el poble no vota ningú que li degui lleialtat sinó que únicament tria el braç que l'executarà per ordre aliena a canvi de permetre'l expoliar durant un mínim de quatre anys, les cada vegada més malmeses butxaques dels contribuents, i no vota ningú perquè el resultat de la partida està decidit d'antuvi. El problema és que l'única religió que ens ve imposada és la del culte al diner i que qualsevol polític honest amb sí mateix i compromès amb la societat seria ràpidament vícitima d'una amenaça de mort. És clar que, per a què arriscar-se a dir la veritat a la ciutadania, oi? Aquest fet és el que converteix al parasitisme partitocràtic d'aquesta xoricràcia xarcutera mundial, no només en una casta privilegiada parasitària de la societat sinó en un autèntic càncer per a l'avanç de les societats humanes. A què podria aspirar un indigent intel·lectual, un analfabet funcional, un fill de puta professional (amb el permís de les putes) més enllà de la política? No cal rumiar-ho gaire, oi?

Mario Draghi, substitut de Jean-Claude Trichet al capdavant del Banc Central Europeu a partir del passat 1 de novembre, té un currículum com a director executiu del Banc Mundial y vicepresident a Europa, amb càrrec operatiu, del banc d'inversió Goldman Sachs, un dels responsables directes de la fallida planificada de l'economia de molts estats a través d'aquesta mastodòntic cop d'estat transnacional, encobert i disfressat eufemísticament amb el nom de crisi.

Poc després, a Grècia, el primer ministre Giorgios Papandreu, en un intent desesperat de netejar la seva imatge política, convoca un referèndum sobre l'acceptació o no acceptació del pla de rescat/esclavitud eterna proposat pels interessos creditors per tal d'obligar al poble grec a retornar un deute impagable. Aquest és sistemàticament obligat a dimitir per la corretja de transmissió dels mercats, tot enterrant qualsevol possibilitat de consulta a la putejadíssima societat grega i imposant-ne un successor, anomenat Lucas Papademos, ex-vicepresident del Banc Central Europeu, antic col·laborador de Goldman Sachs i membre de l'anomenada Comissió Trilateral, una organització internacional privada fundada el 1973 per iniciativa del magnat David Rockefeller i que aglutina personalitats destacades del món econòmic i empresarial d'Europa, Amèrica del Nord, l'Àsia i el Pacífic.

Acte seguit, a Itàlia, el partitòcrata i primer ministre, Silvio Berlusconi, simpatitzant de la camorra napolitana, és obligat a dimitir del seu càrrec pel Banc Central Europeu, l'FMI i l'eix franco-alemany tot lliurant les regnes del país a Mario Monti, assessor de Goldman Sachs, president de la Comissió Trilateral a Europa i membre directiu del Club Bilderberg. El més esperpèntic de tot plegat és contemplar com el poder econòmic ja no necessita ni tant sols vestir el seu objectiu de farsa d'eleccions a on únicament tenen opcions a presentar-s'hi els seus sicaris a sou: és a dir, la partitocràcia. Què més dóna un polític o un tecnòcrata quan ambdós obeeixen la veu del seu amo...

L'euro: Una altra estafa per a les economies mediterrànies.

Avui, milions d'iberistanesos tenim la oportunitat, bé de legitimar la presa de pèl que la casta política ens infligeix dia rere dia, o bé de demostrar a la xoricràcia xarcutera que el poble no accepta, sota cap condició, la modificació per traïdoria de l'article 135 de la Constitució Espanyola, que suposa el lliurament de l'Estat als seus creditors. Que ningú s'enganyi: la societat civil seguirà sense ser representada. És el que té viure sota el jou de la dictadura més perfecta i subtil que existeix.

Fent volar el pensament

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sun, 06 Nov 2011 11:25:00 +0000

Retrat del compositor Giuseppe Verdi (1813-1901).

12 de març de 2011. Teatre de l'Òpera de Roma. El públic s'ha congregat per assistir a la representació de l'òpera Nabucco, de Verdi, estrenada al 1842. El director Riccardo Muti dirigeix l'òpera des del fossar de l'orquestra. En el 3r acte, el cèlebre cor d'esclaus interpreta 'Va, pensiero' la lletra del qual, inspirada en el Salm 127, és escrita pel llibretista Temisclore Solera (1815-1878) per a aquesta òpera de Verdi.

Riccardo Muti, director d'orquestra napolità (1941-...).

El segle XIX està marcat a la península Itàlica per una extrema inestabilitat política. El territori es troba dividit en diversos regnes. L'any 1848, des del regne del Piemont, el polític i milirar Giuseppe Garibaldi comença a estendre la idea de la reunificació italiana, una unificació territorial perduda catorze segles abans amb la desintegració de l'Imperi Romà d'Occident (s.V dC.) i la posterior invasió germànica de la península Itàlica.

Fotografia de Garibaldi, de 1866.

Val a dir que el terme 'reunificació italiana', fonamentat en el patriotisme 'nacional' de l'Europa del Romanticisme, és inexacte, doncs no és fins a la unificació del tot el territori que ocupa la península Itàlica i les illes de la mar Tirrena a la dècada dels anys 60 del s.XIX que no es pot parlar d'Itàlia com a realitat política. Aquest passatge de Nabucco es converteix, ja el 1842, en una mena d'himne nacional per als patriotes de la unificació i la constitució d'Itàlia com a estat sobirà, encapçalats pel polític i militar Giuseppe Garibaldi (1807-1882).

Platea i llotges del Teatre de l'Òpera de Roma.

A partir de l'estrena, aquell any de 1842, de Nabucco, la frase "Oh, mia patria, si bella e perduta" (Oh, pàtria meva, tant bella i abandonada) passa formar part de l'imaginari nacional col·lectiu de bona part dels habitants piemontesos, llombards, venecians, pontificis, parmesans, modenencs, toscans, sards i sicilians, fills d'aquesta mil·lennària terra, fragmentada políticament des dels inicis de l'Edat Mitjana.

Ròmul i Rem, segons la llegenda, fundadors de Roma al s.VII aC.

La nit del 12 de març del 2011, el cor d'esclaus i l'orquestra acaben d'interpretar el Va Pensiero de Verdi al teatre romà enmig d'una gran ovació. Entre els forts aplaudiments es poden sentir les veus que demanen un "bis", mentre comencen a reproduir-se crits patriòtics d'estima a Verdi i a Itàlia.

Partitura de la melodia principal del Va, pensiero.

Riccardo Muti, partidari de no interrompre l'òpera sense haver-hi un motiu especial per fer-ho, alhora que testimoni del despertar del sentiment patriotic, es gira de cara al públic, entre el qual s'hi troba la plana major de la partitocràcia criminal italiana, encapçalada pel primer ministre Silvio Berlusconi, a qui adreça bona part del seu missatge:

Sí. Estic d'acord amb això: 'Llarga vida a Itàlia', però jo ja no tinc 30 anys, he viscut la meva vida, he corregut molt de món i sento vergonya del que succeeix al meu país. És per això que accedeixo a la vostra petició d'un bis per al Va Pensiero. No és tant sols per la felicitat patriòtica que sento, sinó perquè aquesta nit, mentre dirigia el Cor que ha cantat 'Oh, patria meva, tant bella i abandonada' he pensat que, si seguim per aquest camí, acabarem matant la cultura sobre la qual s'ha anat construïnt la història d'Itàlia. Arribats a aquest punt, la nostra bella pàtria estaria veritablement perduda i abandonada. He callat durant molts anys però aquest clima d'avui em fa veure que hauríem de donar-li plegats un sentit a aquest cant. Som a casa nostra, al Teatre de Roma, amb un cor que ha cantat d'una forma magnífica acompanyat esplèndidament per l'orquestra. Si volen, els proposo unir-se a nosaltres per a cantar plegats.

El fòrum romà, el llegat d'una de les més grans civilitzacions de la Història de la Humanitat, que va emmirallar-se en l'Antiga Grècia.

La invitació de Muti posa dempeus tota l'Òpera de Roma i el Cor, en uns moments màgics que van més enllà d'una posta en escena de Nabucco i que representen un sentiment de cansament de la societat allà present, vers la manera de dirigir el país per part de la casta política italiana.

Va, pensiero, sull'ali dorate, / Vola, pensament, amb les daurades,

va, ti posa sui clivi, sui colli, / atura't en els prats i els cims,

ove olezzano tepide e molli / on s'olora la dolça fragància

l'aure dolci del suolo natal. / de l'aire dolç de la terra natal.

La ciutat romana de Pompeia.

Del Giordano le rive saluta, / Saluda la riba del Jordà,

di Sionne le torri atterrate. / les destruïdes torres de Sió.

Oh, mia patria, si bella e perduta! / Oh, pàtria meva, tant bella i abandonada!

Oh, membranza sì cara e fatal! / Oh, record tant plaent i fatal!

La Plaça del Camp, de Siena.

Arpa d'or dei fatidici vati, / Arpa d'or dels fatídics profetes,

perché muta dal salice pendi? / per què penges silenciosa del salze?

Le memorie nel petto raccendi, / Reviu en els nostres pits el record,

ci favella del tempo che fu! / parla'ns del temps que fou!

Leonardo da Vinci, l'Humanisme i el Renaixement. La voluntat d'avançar en el coneixement científic heretat de la Grècia i la Roma clàssiques.

O simile dei Solima ai fati / Així com al destí de Solima

traggi un suono di crudo lamento, / canta un aire de cru lament,

o t'ispiri il Signore un concento / que inspiri al Senyor una melodia

che ne infonda al patire virtù! / que infongui al patiment virtut!

Aqüeducte romà de les Ferreres (s.I dC.), construït en temps de l'emperador August, a prop de Tarragona.

Che ne infonda patire virtù! / Que infongui al patiment virtut

Al patire virtù. / Al patiment virtut.

Detall de l'escultura El David (1501-04), de Miquel Àngel Buonarroti (1475-1564).

Play again?

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sun, 23 Oct 2011 17:54:00 +0000

Ja fa molt de temps que defenso l'adopció d'un nou terme que faci referència al tipus d'operacions militars aèries que no causen cap víctima en el bàndol atacant alhora que arrasen amb artilleria pesada països sencers. La invasió per terra (previ bombardeig aeri), perpetrada a l'Iraq el 2003 pels interessos econòmics de la indústria petroliera mundial, la indústria armamentística i el terrorisme d'estat occidental via els mercenaris de l'OTAN (el d'aquells que enganyen sistemàticament el poble en nom de les farses cosmètiques de la democràcia, l'estat de dret i la llibertat), va posar en evidència l'obsolescència del concepte tradicional de la paraula 'guerra', amb el silenci tàcit del gra de cafè que va presidir durant molts anys aquest fètid esperpent anomenat ONU.

Wikileaks mostrant al món què han estat fent les anomenades potències occidentals a l'Iraq des del 2003.

La Líbia del Gadaffi que durant dècades va servir els interessos d'Occident a canvi de tenir via lliure per fer i desfer amb total impunitat al seu país, ara dóna pas a una Líbia segrestada, en primer lloc, militarment, pels bombarders de l'OTAN; en segon lloc, econòmicament, pels contractes d'explotació de recursos petroliers a llarg termini que ja han estat signats com a contrapartida a l'excel·lent feina realitzada pels assassins a sou de l'organització armada al servei de les elits criminals dels països anomenats "desenvolupats" del món i, en tercer lloc, políticament, finançant directament des del Pentàgon un dels principals recanvis de governs desestabilitzats en aquesta regió del planeta, és a dir, acabant amb les dictadures ex-amigues que ja actuen de forma indepenent, exercint la seva sobirania, i, per tant, menys submises a la dictadura occidental, substituïnt-les pels nous aliats dels EUA i, en conseqüència, també de la resta dels seus gossets europeus que porten més de mig segle imposant-nos a la força els "valors" de la "cultura" anglosaxona, filla (o mare) de la societat de consum massiu i del neoliberalisme salvatge com a paradigma del progrés i de la civilització.

Als amics no se'ls acostuma a enviar F-18 per a bombardejar-los. Quin concepte més estrany de l'amistat que es té a Occident.

El nom de la part no pas contrària sinó complementària d'aquest matrimoni temporal de conveniència per a Occident que fa dècades que dura (especialment, des de l'11 de setembre de 2001) no és cap altre que el d'Al-Qaeda, l'origen de la qual el trobem en la resistència afganesa mujaidí (fonamentalista islàmica) davant els intents d'ocupació d'aquest país per part de l'exèrcit soviètic, entre el 1979 i el 1989, resistència finançada directament pels EUA.

Talibans afganesos. De finançats a criminalitzats, i tornats a ser finançats. El joc de l'oca, o de l'opi, o els interessos econòmics occidentals de sempre.

Al-Qaeda: La mateixa marca a la qual se li han estat oferint interessants prebendes a canvi d'haver estat utilitzada com a responsable del muntatge de l'11 de setembre del 2011, una versió millorada de l'explosió provocada al cuirassat Maine de la marina dels EUA, el 15 de febrer de 1898, com a pretext per declarar la guerra a una Espanya colonialment desfeta, o el que va tenir lloc a Madrid l'11 de març del 2004, on cap de les més de dues-centes càmeres Big-Brother (de seguretat, en diuen) va captar imatges de cap dels responsables de l'acció.

Primera part d'un treball d'investigació demolidor, mai millor dit.

A propòsit de la mort o la suposada mort del general Gaddafi, no penso penjar cap fotografia del seu cadàver, la sang del qual ja ha servit prou per calmar la indigència intel·lectual de bona part de la nostra societat en horari televisiu infantil amb una bona dosi de sang fresca i d'alliçonador nacionalisme ètico-moral de claveguera. És clar que, en lloc de jutjar-lo, millor matar-lo, no fos cas que de la seva boca sortissin veritats que retratessin encara més els criminals del teixit econòmic i partitocràtic occidentals que, en nom d'una dictadura de retardat-mentals de vot detrític (l'anestèsia social) dissenyada a mida d'una bona colla del fills de puta (el sistema partitocràtic actual, amb el permís de les putes), segueixen obeïnt les consignes del crim organitzat mundial.

Les restes de la ciutat líbia de Sirte, arrasada pels bombardejos de l'OTAN.

Líbia, Egipte, Tunísia, Síria, Afganistan, l'Iraq, Grècia, ETA, etc. són motius de distracció que van de meravella a l'aparell de manipulació mediàtica oficialista per tal de tenir entretinguts els plebeus amb circ d'allò més divers, sobretot si toca parlar del principal ambaixador d'aquest principat simiesc (el Barça), mentre el tàndem d'entitats financeres-casta partitocràtica continua liquidant les expectatives de futur de la població, sobretot de la que tot just neix ara i que viurà en unes condicions de vida d'esclavisme molt difícils encara d'imaginar a dia d'avui per bona part de la massa...de pizza. En tot cas, la intensitat de tot plegat dependrà de la por que la societat sigui capaç de transmetre al clan de la corbata i de com aquest opti per canalitzar-la: bé amb repressió, o bé amb encara més repressió.

Part del PIB iberistanès responsable directe de l'augment de l'ús de pròtesis en països en conflicte. D'això en deuen dir vetllar pel desenvolupament de la indústria local.

En qualsevol cas, des de múltiples espais i llocs del món seguirem fent tot el possible per despertar el màxim de xais del coma en què es troben per tal de preparar la base per la resistència en el conflicte que s'albira a nivell global entre els elements de la punta de la piràmide i els de la base de l'estructura: els uns per mantenir els seus privilegis en un món mancat per la creixent escassetat de recursos; els altres, per la seva supervivència com a requisit per a estendre com la pòlvora la necessitat de contribuir decididament a l'evolució (que no involució) de l'ÉSSER humà.

L'única Barcelona que coneix el món a través de la irrealitat cosmètica que a la partitocràcia li interessa promocionar.

Demà dilluns, l'hay-untamiento partitocràtic de Madrid (Barcelona la propera) serà el primer en aprovar en el ple municipal una nova ordenança per la qual es prohibeix agafar menjar dels contenidors sota pena de multa de fins a 750 euros per delicte de robatori. Robar a qui? Què farà tota aquesta colla de criminals professionals de l'estafa quan s'adoni que als qui cerquen menjar per la seva supervivència se'ls en fot el seu desvergonyiment? Què farà? Acabarà multant la societat pel simple fet de ser pobre? Suposo que entendreu ara el fet que no hagi ficat rostre a la sang que ha estat morbosament mostrada darrerament pels infectes mitjans d'incomunicació per a masses de pizza. La vida, certament, és molt fugissera i no hi ha ningú que disposi de l'elixir de la vida eterna, per més fill de puta que sigui.

"Sigues el canvi que vols veure al món." Mahatma Gandhi

Indústria alimentària i camps d'extermini

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sat, 17 Sep 2011 22:53:00 +0000

Poques coses hi ha en aquest món més obscenes que el concepte d'indústria aplicat a l'alimentació i a la salut. L'actual model de "creixement" econòmic capitalista-neoliberal, caracteritzat per l'increment de la capacitat productiva amb la màxima reducció de costos, resulta incompatible amb els sentiments humans més primaris, aquells que reflecteixen el costat positiu de l'ésser humà.

Però quina merda és aquesta?

L'anomenada indústria alimentària, la que suposadament ens alimenta des del dia en què naixem amb la mateixa merda que les emissions de CO, CO2 i d'altres gasos que ens obliguen a respirar en nom del "progrés" i el "món desenvolupat" i que obliga milions de persones a sotmetre's a determinats i lucratius tipus de tractaments contra una de les malaties farmacèuticament més curables que existeixen (negoci de patents), com el càncer, no s'està de gaires romanços a l'hora d'exterminar milons de caps de bestiar que contrauen malalties provocades, majoritàriament, per les condicions estressants en què la indústria afarta de qualsevol manera fins al col·lapse cardio-respiratori o l'atac de fetge els cossos de milions d'animals vius amb carn destinada al consum humà.

"Estilo casero", "artesanas", "la receta de la abuela"... i d'altres paranys del màrqueting publicitari.

Què es pot esperar d'un sistema a qui, fins i tot en el cas dels éssers vius, només interessa abaratir costos? El procediment en cas de febre aftosa o d'altres malalties que no afecten la salut dels humans però que fan augmentar ràpidament la mortalitat entre els animals de granja per infeccions, acostuma a ser sempre el mateix: desfer-se del màxim nombre de caps de bestiar en el mínim temps possible per tal d'evitar el contagi als animals que encara es troben sans.

Rio de Janeiro, Kyoto i d'altres farses amb càtering de luxe i compra-venda de quotes d'emissions. Pol·lució diària a la Barcelona milticulti, turística, giliprogre i pijiguai del s.XXI. Encara que no ho sembli, la foto és del 2011.

La psicosi humana, mediàticament induïda, i la por provoquen una reacció en cadena que condemna les exportacions dels països amb epidèmies en animals de granja durant un període de temps que pot arribar a ser prou important com per haver d'afrontar importants pèrdues econòmiques, a mercè dels capritxos d'aquest macro-organisme supra-nacional anomenat "mercat".

Una mostra de l'obra social del teixit productiu industrial i l'economia de mercat, el maquiavèl·lisme partitocràtic al servei dels quals encara té la indecència de predicar que val més prevenir que curar.

La necessitat d'aturar el contagi com més aviat millor mitjançant el ràpid extermini dels animals infectats o susceptibles de ser-ho (de nou, l'abaratiment de costos), ha fet aflorar el "millor" de l'ésser humà. Em refereixo a la pràctica estesa d'enterrar vius milers d'animals en fosses tot provocant-los lentament la mort per asfíxia. Primer es cava un forat d'una superfície equivalent a la d'una piscina particular i d'una fondària a partir de 3 metres; seguidament es cobreix el fons amb una mena de tela asfàltica impermeable per, a continuació, cobrir-la d'una capa de serradures destinada a absorbir les miccions dels ésser vius que aniran sent abocats al forat i morint esclafats entre ells, a poc a poc. Permeteu que clogui aquest article amb un vídeo d'aquests que, de tant brutals, cultiva la sensibilitat en lloc de ferir-la.

Lliçons d'il·lusió

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Thu, 15 Sep 2011 19:45:00 +0000

Aquest estiu vaig tenir la oportunitat de veure "L'equip petit", un curtmetratge fabulós que mostra el que significa jugar a futbol per als nens així com la manera com s'ha de viure aquest esport. Tant se val la derrota o, fins i tot, la victòria. El més important és jugar i no perdre la il·lusió pròpia d'uns nanos que aspiren a projectar els seus somnis.

Els protagonistes d'aquesta autèntica lliçó per a l'esport professional són els futbolistes de l'equip pre-benjamí B del Margatània FC, un club esportiu de Vilanova i La Geltrú. El balanç de l'equip durant la temporada 2010-2011, a manca del darrer partit de la temporada, no dóna lloc a gaires alegries: 271 gols encaixats i encara cap de marcat. Malgrat el que podrien fer pensar les circumstàncies, els jugadors són feliços i, segons el seu entrenador, no se'n van mai emprenyats a casa. Les explicacions dels nanos a l'hora d'explicar les causes per les quals mai no guanyen, traspuen un positivisme i una naturalitat que commou qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat.

"L'equip petit" és una d'aquelles petites obres d'art que ens fan tornar a creure en l'esperit de l'esport i que permeten continuar garantint la seva supervivència.

Com resistir l'assetjament

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Wed, 31 Aug 2011 20:03:00 +0000

Alguna vegada heu intentat donar-vos de baixa d'un servei de telefonia o internet? Heu tingut mai cap problema per tramitar la baixa d'un servei que ja no necessitàveu? De ben segur que sabeu de què us parlo. Malgrat tot allò que hagueu pogut llegir o sentir sobre el tema, donar-se de baixa de qualsevol servei de telefonia o internet sense clàusula de permanència (si no accepteu terminal nou, l'establiment d'aquesta clàusula, és il·legal), o amb compromís de permanència exhaurit és d'allò més senzill, malgrat tots els impediments legals existents. Només heu de tenir clara una cosa: No claudicar davant l'estratègia de la por, l'amenaça i l'extorsió utilitzades impunement per les professionalment estafadores empreses de telecomunicacions que operen amb total llibertat en aquesta xoricràcia xarcutera.

El procediment més efectiu per donar-se de baixa d'un servei és un que cap de les companyies de telefonia accepta com a vàlid (no tenen cap dret a fer-ho) perquè és l'únic que permet el client o l'ex-client demostrar de forma fidedigna que hom ha contactat amb l'operadora per donar-se de baixa. Aquest procediment es diu BUROFAX, i s'ha d'enviar conjuntament amb un fax (procediment establert per les companyies per a donar-se de baixa i que, en cap cas, garanteix al client una resolució favorable a la seva voluntat, al no poder demostrar el seu contingut) des d'una oficina de correus adreçat al departament de baixes de la companyia de la qual voleu donar de baixa un servei. Enviar un burofax amb certificat simple costa uns 10 euros. Aquest certificat només prova l'enviament d'un comunicat i la recepció amb DNI de la persona que el rep, però no prova el contingut del que s'envia. Si voleu obtenir un certificat sobre el contingut del burofax, que us costarà uns deu euros més, podeu demanar-lo o bé el dia en què envieu el burofax o bé a partir de llavors, amb un màxim de 6 mesos, des de la mateixa oficina d'on heu enviat el burofax. Jo sóc partidari d'enviar d'entrada el burofax sense certificat de contingut, perquè sempre s'està a temps de demanar-lo en un termini de 6 mesos presentant el certificat senzill.

Utilitzeu el recurs del burofax perquè ni la trucada telefònica ni el número de fax ofert per cap de les companyies com a mode protocolari de sol·licitar la baixa d'un servei us serviran, a l'hora de demostrar més endavant (quan us continuïn cobrant per un servei inexistent) que vosaltres heu sol·licitat aquesta baixa. En tot cas i, com a molt, podreu demostrar que vau enviar alguna cosa però sense poder demostrar el què. És per això que vaig decidir donar-me de baixa d'un servei tirant pel dret; és a dir, enviant directament un burofax al departament de baixes de la companyia.

Us facilito un model de burofax que en el seu moment vaig elaborar i que comparteixo amb tots vosaltres amb molt de gust:

A la atención del Departamento de Bajas de (nom de la companyia):

Yo, (nom i cognoms) , con DNI (número) , solicito la baja del servicio de (tipus de servei), del cual me dí de alta el (data) . Mi petición de baja afecta exclusivamente a este servicio, sin tener efectos en cualquier otro de los servicios que pueda tener contratados con esta companía.

Motivo de baja del servicio (tipus de servei): (Explicar motiu).

Fecha de desconexión del servicio: 2 días hábiles a partir de la fecha de envío de este burofax (*)

Teléfono de contacto: (telèfon)

E-mail de contacto: (e-mail)

(Nom i cognoms)

(Signatura)

(*, data completa)

(fotocòpia del DNI per ambdues cares)

Una vegada enviat el burofax, immediatament, aneu a l'entitat dalton-financera a on tingueu domiciliats els rebuts i demaneu el bloqueig de qualsevol intent de la companyia de continuar cobrant-vos pel servei que ja heu donat de baixa. Només cal que els doneu el número de referència que apareix en qualsevol dels rebuts bancaris anteriors, per aquest concepte.

Durant un període d'uns pocs mesos gaudireu d'un temps de pau i tranquil·litat, fins que un bon dia rebeu una carta de la companyia informant-vos que els ha estat impossible cobrar-vos el rebut i que, per aquest motiu, aquesta es veu obligada a tallar-vos el suministrament del servei fins que no pagueu els euros corresponents a l'import descobert que a ells els surts dels collons demanar-vos, fent-se el ornis. En primer lloc, quan això passi, no se us ocorri pagar, mantingueu la calma i espereu a què es vagin produïnt els esdeveniments, sense actuar.

Aviat rebreu una primera trucada d'una persona que us truca de part del departament de cobraments de la companyia en qüestió. Us comunicarà que deveu una quantitat X. Vosaltres respondreu que no deveu cap quantitat a l'haver-vos donat de baixa del servei mitjançant un burofax. Us diran que aquest no és un dels mètodes per donar-se baixa que té establerts la companyia i us oferiran totes les facilitats per fer-los efectiu la quantitat que us reclamen, bé cantant-los a través del telèfon el número de la vostra targeta de dèbit/crèdit, bé convidant-vos a tornar a donar-vos de baixa a través del número de fax qus donen, acció que us adverteixen que no servirà de res sense abonar, prèviament, la quantitat que la companyia pretén robar-vos. Mantingueu la calma en tot moment, actueu amb paciència i educació, sabedors dels vostres drets.

Si les trucades d'assetjament-coacció per pagar es succeeixen dia rere dia, així com el bombardejament de missatges SMS indicant-vos tant el suposat deute com el número de compte de la companyia per fer efectiu el pagament mitjançant transferència, llavors limiteu-vos a enviar un simple fax certificat (no cal tornar a enviar cap burofax) al número de fax que us ha facilitat la companyia per donar-vos de baixa, fent-ho evidentment sense pagar-los absolutament res abans.

A continuació us facilito un model de fax elaborat personalment una vegada arribats a aquest punt:

(Nom i cognoms, domicili, telèfon i e-mail del l'emissor)

(Dades del receptor: Departament de Baixes + nom de la companyia)

Señores de (nom de la companyia),

Me dirijo a ustedes con motivo de una reclamación improcedente realizada por su empresa sobre un supuesta deuda de (quantitat) que alegan que tengo contraída con la compañía de telecomunicaciones (nom de la companyia), sobre un servicio de (tipus de servei) que contraté con ustedes en (data) y cuyo servicio di de baja el (data), mediante el envío en dicha fecha de un burofax dirigido al Departamento de Bajas de (nom de la companyia). Después de más de (nombre de trucades) llamadas al número (el seu número de telèfon per donar-se de baixa), e intentos de baja telefónica, sin poder tener acceso al número de fax mediante la tienda (nom de la compañía), me decidí a utilizar la herramienta más fehaciente que me permite demostrar que solicité la baja en la fecha que indico, (data novament), y con certificado de contenido que así lo acredita. Envío copia del burofax junto al presente fax del cual tengo el correspondiente certificado de contenido y resguardo.

El (data completa), recibo una llamada telefónica a las (hora exacta) desde el número (el que queda registrat al vostre telèfon) de (nom de la companyia), en cuyo nombre una persona me informa acerca de una deuda que asciende a (quantitat) correspondiente a un supuesto servicio contratado de (tipus de servei) hasta dicha fecha. En esta llamada, se me comunica que el burufax enviado el (data) no tiene validez como medio para solicitar ser dado de baja en el servicio ofrecido hasta la fecha por (nom de la companyia) y se me propone la alternativa de hacerlo enviando una solicitud de baja a un número de fax que no me es comunicado por la compañía.

El (data completa) recibo a travé de mi número móvil un mensaje de texto a las (hora exacta) desde el número (el que sigui, de la companyia) del Departamento de Cobros de (nom de la companyia), invitándome a realizar un ingreso de (quantitat) a la cuenta (número de compte + nom del banc) o bien llamando al número (el que sigui, de la companyia) para efectuar el pago de esta cantidad con tarjeta.

El (data completa), recibo por segunda vez una llamda telefónica a las (hora exacta) desde el número (el que sigui) de (nom de la companyia). Mi interlocutor, que es la misma persona que llama a las (hora d'abans), intenta muy amablemente conseguir los datos de mi tarjeta de crédito con la intención que realice el pago de la cantidad que, en ningún caso, adeudo, lo más rápidamente posible. Es entonces cuando le pido a esta persona que me diga el número de fax no facilitado anteriormente, a cuya petición esta persona accede finalmente a facilitarme el número de fax (el número que sigui), adviertiéndome a continuación que no servirá de nada enviarles ningún fax sin efectuar previamente el ingreso de los 78,29 euros en una cuenta de (nom de la companyia) y coaccionándome a hecer efectivo el pago de dicha cantidad en una semana, estableciendo el (data completa) como fecha límite.

Considero las formas de proceder de la empresa (nom de la companyia) del todo improcedentes así como también una vulneración de la Ley General para la Defensa de Consumidores y Usuarios. Exijo una disculpa formal de la empresa (nom de l'empresa) por el trato recibido por parte de la compañía de la que soy (o de la que heu estat) cliente desde (data) y cuya responsabilidad como pagador está fuera de toda duda.

En cuanto a la reclamación de las cantidades anteriormente referenciadas, espero que rectifiquen y me hagan llegar la carta correspondiente a que no debo dicha cantidad. En caso de que mantengan su reclamación, utilizaré todos los medios legales correspondientes sin perjuicio de los costes que eso les suponga. Además, en caso de no rectificar o de continuar con dicha reclamación, informaré del caso tanto a la prensa como en foros de internet, así como por supuesto, a las agencias de defensa de Consumidores y Usuarios, con el único fin de informar y, por supuesto, reclamar en base a mis derechos.

Atentamente

(Nom i cognoms)

(Número de DNI)

(Signatura)

(Adjuntar còpia del burofax original + el corresponent certificat)

No espereu rebre cap rectificació formal per part de ningú. Ans al contrari, seguireu rebent trucades amenaçadores de la companyia en qüestió fins que la operadora del departament de cobraments finalment us comuniqui que totes les trucades que han tingut lloc fins ara han estat gravades per la companyia (podeu respondre'ls dient que heu fet el mateix), que deriven el vostre cas a una assessoria de cobrament d'impagats de morosos i que ja podeu començar a contactar amb el vostre advocat. Això, pel cap baix. Sense exagerar. Els advocats de les companyies de telefonia tenen tanta feina que es dediquen a tramitar expedients a pes, sense personalitzar cada cas. Això respòn a l'objectiu de les companyies d'acabar cobrant de persones atemorides per les amenaces, deguin realment alguna quantiat com si no. Aquesta és la raó per la qual la majoria d'expedients acaben en mans d'aquestes assessories col·laboradores, matons d'estil 'El cobrador del Frac' encarregades de fer la feina bruta d'unes companyies de telecomunicacions que són unes autèntiques màquines d'assetjament i extorsió.

Uns dies després rebreu, adreçada al vostre nom, la primera comunicació de l'assessoria en qüestió, amb un aspecte semblant al que us escric a continuació:

(Nom de l'assessoria)

(Les vostres dades)

(El vostre número d'expedient, que és el mateix tant per la companyia de telecomunicacions com per l'assessoria de cobrament d'impagats)

(Import que reclamen)

(Lloc i data d'enviament)

Estimado Sr/Sra. (el vostre primer cognom)

Ha entrado en esta Asesoría el expediente de la deuda que tiene Vd. contraída con (nom de la compania) y que asciende al importe de (quantitat), salvo que existan más facturaciones no contabilizadas hasta la fecha.

Al objeto de que el saldo actual no se vea incrementado con gastos innecesarios, le insistimos a que proceda seguidamente a regularizar su cuenta mediante ingreso o transferencia en la C/C que a continuación se detalla, indicando siempre su nombre, nº de expediente y nº de móvil:

Beneficiario: (nom de la companyia)

(Entitat financera + oficina + dígits de control + compte corrent)

Rogándole, para evitar errores al aplicar el pago, nos envíe FAX del ingreso al (número de fax de l'assessoria).

Si lo prefiere, puede realizar el pago con cargo a su tarjeta de crédito o débito, llamando al teléfono (número de telèfon de l'assessoria).

A la espera de sus noticias, le saludamos atentamente.

(Signatura)

(Nom i cognoms de la persona de l'assessoria que ho signa)

Director del Dpto. de Contenciosos

Arribats a aquest punt, és el moment de treure la destral i fer-la servir. En altres paraules: És l'hora de passar a l'atac, per tal de tancar el tema. Us recomano no recórrer a fer cap denúncia a través de l'OCU, no pas perquè no tingueu raó, sinó perquè del que es tracta és de poder provar allò que denuncieu. Amb el burofax que haureu enviat no s'atreviran a denunciar-vos perquè saben que no tenen res a fer. Ara bé, cal parar-los els peus en el moment adequat per a què tot acabi en aquest punt i no vagi més enllà, que ja us dic jo que no va més enllà sempre que pugueu demostrar que no deveu cap quantitat a ningú.

(Els vostres nom i cognoms)

(La vostra adreça)

(Codi postal i localitat)

(Nom de l'assessoria)

(Adreça de l'assessoria)

(Codi postal i localitat de l'assesoria)

Expediente número (número d'expedient)

Estando asesorado y siendo pleno conocedor de mis derechos, a instancias del comunicado enviado por ustedes con fecha de (data), tengo a bien de exponerles la situación del caso al que se refieren al objeto de que desistan en su empeño por cobrar la cantidad de (quantitat) que reclama la empresa (nom de l'empresa de telecomunicacions) y que, en ningún caso, adeudo.

Si, aun habiendo leído íntegramente el Bureau Fax adjunto, enviado a (nom de l'empresa de telecomunicacions) el (data) y del cual dispongo del correspondiente certificado de contenido, continúan considerándome, a instancias de (nom de l'empresa de telecomunicacions), un moroso, no duden en tomar las medidas legales que consideren oportunas sin perjuicio de los costes procesales que se pudieran generar, costes que acabarían pagando ustedes.

A tal objeto les recomiendo encarecidamente no interponer demanda alguna así como dejar de perseguirme como a un delincuente, a fin de no tener que tomarme la molestia de poner este caso en conocimiento de mis abogados.

Atentamente,

(El vostres nom i cognoms)

(La vostra signatura)

(Lloc i data sencera)

(Adjuntar en la pàgina següent còpia del burofax i del certificat)

Mentre, el ministre espanyol d'Indústria, Turisme i Comerç, suposat responsable del govern en matèria de telecomunicacions, es dedica a prendre cafè. Al cap i a la fi, tindria cap mena de sentit que qualsevol càrrec públic il·legal d'aquesta cleptocràcia intervingués a favor dels desprotegits usuaris tot i assumint el risc de no ser afavorit per aquestes companyies amb un càrrec vitalici de responsabilitat de sofà en qualsevol dels seus consells d'administració?

Miguel Sebastián.

Plenament coneixedor el menesterio de la pràctica generalitzada d'aquests abusos, prefereix fer-se l'orni, no fos cas que cometés l'error de solucionar, de manera involuntària, cap problema a la societat que en cap cas representa.

Nota: Tota la informació que heu pogut llegir en aquest article està basada en una experiència personal viscuda i patida amb aquesta colla de gàngsters. Espero que, en cas d'haver-la d'utilitzar alguna dia, us sigui d'utilitat.

Vides de vertigen

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Fri, 26 Aug 2011 16:55:00 +0000

'Sin Ítaca. Memorias 1940-1975', de Juan Ramón Capella.

Acabo de llegir unes memòries d'en Juan Ramón Capella Hernández (1939-...), catedràtic de filosofia del dret a la Universitat de Barcelona. La veritat és que ha estat tot un plaer personal poder realitzar un viatge al passat de la mà d'una persona la vida de la qual ha estat tant plena d'incerteses i dificultats. Malauradament, no he tingut el plaer de conèixer l'autor personalment, una persona intel·lectualment inquieta que no s'ha deixat mai arrossegar per l'ostracisme i que ha anat enriquint la seva ideologia gràcies al seu esperit crític i a la seva admirable capacitat d'analista que l'ha dut, en molts moments de la seva vida, a reflexionar sobre la possible deriva dels esdeveniments, que ha encertat en no pas comptades ocasions. Que algú com Capella, amb una vida plena de vicissituds, es trobi actualment en la crisi de la democràcia i en la barbarització social, és digne d'admiració i una clara mostra que no cal estigmatitzar, com fan molts, els més joves o els no tant joves per haver nascut en vida d'un dictador. Haver nascut després de Franco no incapacita per tenir veus i criteri propis els nascuts a partir de 1975, així com tampoc per llegir i escoltar els testimonis crítics i inconformistes dels qui tant hem d'aprendre. Sense més dilació, us deixo en companyia d'en Juan Ramón, de qui m'he pres la llicència de transcriure alguns dels fragments del llibre 'Sin Ítaca'.

Juan Ramón Capella en una foto recent.

"El franquismo había adoptado las políticas económicas keynesianas pero no las sociales. El crecimiento ya estaba ahí. Los pobres de pedir desaparecieron. En la propia Barcelona fueron construidos pisos adicionales en las casas -no pocos edificios valiosos de la Rambla de Cataluña, por ejemplo, son aún muestras visibles de aquel estropicio que en otros lugares no dejó huellas: muchos palacetes modernistas, algunos, como la casa Trinxet, de gran valor estético y cultural, cayeron bajo la piqueta en una sola noche-; los coches eran estacionados invadiendo las aceras al no haber sido emprendida aún la construcción de aparcamientos. Los tranvías desaparecieron y se procedió a cubrir las vías de ferrocarril, pero Barcelona siguió siendo una ciudad mugrienta y destartalada. Quienes gobernaban las instituciones municipales eran los primeros en dedicarse a la especulación y el trapicheo". (pàg. 116).

"la especulación y el trapicheo". Montilla, Zapatero i el cacic local Clos, visitant les obres d'un dels incomptables 'pelotazos' d'aquest país, disfressat amb el nom de Fòrum 2004 de les Cultures.

"Y de nuevo, el tren. En el compartimento iba sólo una chica de mi edad que en cierto momento empezó a llorar silenciosamente. Traté de consolarla y acabó contándome el motivo de su desesperación: era maestra nacional y la habían destinado a un pueblo no recuerdo si de Málaga o de Almería. Allí se encontró con que los niños no iban a la escuela, y eso por orden de un cacique y alcalde local. Había discutido con él: el cacique no quería lectura en sus dominios. Indignada, había ido a la capital de la provincia, donde la delegación del ministerio la remitió al gobernador civil, y éste la había reñido: ¿cómo se atrevía a enfrentarse a don Fulano, que sabía mejor que nadie lo que convenía en el pueblo? La chica volvía ahora del ministerio de Educación, donde habían respondido a su nueva protesta diciéndole que no se quejara, que podía estar contenta de cobrar sueldo sin trabajar, y que atendiera sólo a los niños que acudieran a la escuela. No iba ninguno. La chica se apeó en Alcázar de San Juan, donde, como decía Hemingway, media España transborda." (pàgs. 141-142).

"De aquél primer 'veraneo militar' en La Línea sólo merece la pena señalar dos incidentes. Un soldado cayó a mi lado víctima de un ataque de epilepsia, en el patio del cuartel. Le auxiliamos como pudimos. Cuando se recuperó le hice algunas preguntas, asombrado de que no le hubieran declarado inútil para el servicio. Según el soldado, sufría ataques epilépticos desde la infancia; el médico de su pueblo le había recomendado bañarse en agua helada siempre que pudiera; y su alegación de padecer epilepsia había sido desoída, tras examen, por los militares. Con estos datos, hablé con el capitán médico, quien, sin tomarse mayor molestia, dictaminó que se trataba sin duda de un caso de histeria y señaló el tratamiento: 'darle un buen par de hostias' si el ataque se repetía". (pàg.143)

Edifici de la Comandància Militar de la Línea de la Concepción (Cadis, Espanya).

"En nuestra vida cotidiana - y al decir 'nuestra' me refiero a la gente corriente, de buena voluntad - había entrado una guerra que se libraba al otro lado del mundo. Los vietnamitas habían luchado contra la invasión japonesa; luego contra el colonialismo francés y ahora, finalmente, combatían en su territorio contra los norteamericanos. Las poblaciones campesinas eran bombardeadas con fósforo y con un defoliante cancerígeno, el agente naranja. Era una lucha desigual. Y muchas noches lo que habíamos visto en la televisión impedía concicliar el sueño. Porque las pantallas en blanco y negro de la televisión franquista transmitían en el telediario imágenes de aquella guerra. La última guerra sobre la que no se hizo el silencio y la desinformación." (pàgs.190-191).

Guerra del Vietnam. Un tanc nord-americà arrosegant dos camperols fins a la mort.

"El golpe de estado de los coroneles griegos, en la primavera de 1967, fue un golpe también para nosotros. Pronto se supo que los jefes de la Otan se habían indignado; no, naturalmente, por el golpe mismo, sino porque para realizarlo los coroneles habían puesto en práctica, descubriéndolas, las previsiones de la Otan para caso de guerra: detención inmediata de parlamentarios, de periodistas, de escritores y artistas, de cualquier persona que pudiera gozar de prestigio para la resistencia. Los regímenes occidentales estaban entonces bajo supervisión militar". (pàg. 199).

1967. El cop d'estat militar als carrers d'Atenes.

"Una mañana de domingo salí de casa con una bolsa de útiles de baño de la que sobresalía el mango de una sombrilla, lo meti todo alegremente en mi dos caballos y me uní a la riada de coches que intentaba escapar de una Barcelona aún sin autopistas hacia las playas del norte. En realiad iba a una reunión del comité local del partido, pero la poli, si es que me vigilaba, lo iba a tener crudo debido a los embotellamientos. Atascado en uno, sin embargo, no pude menos que comparar la tediosa jornada que me esperaba con la de aquella multitud mesocrática que atestaba los seiscientos. El consumismo, en España, tenía más éxito que el comunismo, ésa era la verdad". (pág. 206)

El sis-cents. Un dels béns de consum que va seduir els primers bens socials. Va ser bufar i fer ampolles, venint d'un règim econòmic autàrquic.

"Vino a avisarme un compañero a primera hora de la mañana del 21 de agosto. '¿No te has enterado? Los tanques rusos han entrado en Praga.' La traducción en que estaba trabajando dejó de existir. Como traspasado por un rayo, comprendí en el acto que la invasión de Checoslovaquia marcaba un antes y un después. Que ya nada sería igual." (pàg. 209).

Tancs soviètics als carrers de Praga (1968).

"Por mucho que tantos compañeros creyeran en la Urss, los comunistas éramos esencialmente gentes que buscaban un mundo libre y solidario. Veníamos de una tradición que incluía a los libertarios. Éramos el modesto movimiento real de los de abajo. Sabíamos que había otras organizaciones rojas de las que nos separaban cuestiones ideológicas, como las de los trotskistas. Pero éstos no eran el enemigo. El enemigo era Franco y quienes le apoyaban en la guerra fría. ¡La guerra fría! Por supuesto, no estábamos del lado de los americanos, pues la lógica de las cosas nos obligaba a elegir bando y aliados; sin embargo el 'aliado' soviético lo era sólo objetivamente, por decirlo así. Su mera existencia favorecía a los trabajadores (como se pondría claramente de manifiesto años después, cuando aquel estado desapareció). Pero no aportaba nada más. Si acaso, dinero". (pàg. 212)

Conferència de Ialta (febrer de 1945), amb Churchill, Roosevelt i Stalin, que marca l'inici de la guerra freda.

"En enero de 1969 fueron publicadas unas declaraciones de Juan Carlos de Borbón en que consideraba anacrónicos los derechos dinásticos de su padre y válida la ley de sucesión franquista, de los años cuarenta, como legitimadora de la institución monárquica. Nadie le dio demasiada importancia pero quedó retratado." (pàg. 222).

"En aquel ambiente de recogimiento encontré por fin la ocasión y condiciones necesarias para reflexionar, para conversar sin tapujos conmigo mismo. El 'maelestrom' político que me había arrastrado los últimos años había tenido consecuencias, bien lo veía, en mi trabajo profesional, en la configuración algo enajenada de mi compromiso político, y, para qué engañarse, en mi propia vida personal. Tenía que recuperar el gobernalle de todo eso. En el ámbito de la política habia perdido la inocencia. El partido al que me había afiliado era, visto por dentro, mucho más pobre de lo que se podía esperar. Y no porque faltaran compañeros magníficos, sino por la escasa calidad a todos los niveles -y en eso me incluía a mí mismo- de la dirección política, por la miseria de la cultura política de los trabajadores y estudiantes como consecuencia de la tremenda represión franquista, por la pequeñez del ámbito de verdadera comunicación y discusión interna, que se agotaba en las células (y eso sólo cuando funcionaban bien) y en conversaciones formales". (pàg. 231).

El monestir de Montserrat als anys seixantes del segle XX.

"En la universidad me puse febrilmente al día en mi especialidad. (...) Por mi parte, como profesor, inicié un seminario para estudiantes sobre 'El principe moderno' de Gramsci. Lo malo fue que un grupúsculo izquierdista, que me consideraba un reformista, envió a un estudiante, (...) para boicotearlo desde dentro. Me interrumpía constantemente. Pero a trancas y barrancas, con paciencia, conseguí que todos, (...) siguiéramos adelante. Tuve menos suerte con un alumno muy especial, autoritario y de derechas como no lo había visto nunca -y eso era una novedad, pues los estudiantes en general eran antifranquistas-, que me exigía la máxima calificación en la asignatura sin que a mi juicio la mereciera. Como entonces yo pensaba que con cultura el fascismo se quita -lo que no es en absoluto verdad-, con recomendaciones de lectura traté de ganármelo. Nunca lo conseguí. Áños después seguiría su vida con asombro. Fue 'conseller' del gobierno de Tarradellas y más adelante condenado en relación con los escándalos de Kio. Un caso singular". (pàg. 246)

Joan Josep Folchi, conseller d'economia del govern provisional de Tarradellas.

"España era esencialmente cutre. Bastaba entrar en los lavabos de cualquier lugar público -o incluso privado- para comprobarlo. La televisión puesta a todo volumen, todavía en blanco y negro, se había adueñado de los bares. Los ayuntamientos apenas si prestaban servicios. El país empezaría a cambiar lentamente en los años setenta. (...) El nuevo ministro de educación, Villar Palasí, publicó el proyecto de una nueva ley de educación que, entre otros muchos cambios, introducía el principio de selectividad en el acceso a la universidad. Eso parecía retrógrado: los hijos de trabajadores que llegaban entonces a los estudios superiores alcanzaban apenas el 1% de los estudiantes y la nueva ley se lo iba a poner todavía más difícil. Sin embargo, por otro lado, con la prosperidad económica del país estaba claro que cada vez para más gente la educación universitaria de los hijos era una forma de inversión familiar. Entonces todavía se aprendía algo en la universidad. Como aquel curso las asambleas estudiantiles estaban prácticamente desaparecidas y casi no había actividad política real en mi facultad organicé para la víspera del primero de mayo un acto en el aula magna para analizar -y yo suponía que el análisis sería crítico- el proyecto de ley de educación. Busqué un panel de oradores equilibrado (...) El día señalado, a las doce del mediodía, el aula magna estaba llena a rebosar y decorada además con grandes pancartas y cartelones contrarios a la proyectada ley; en la sala de profesores, aguardaba con los ponentes convocados a Jordi Solé Tura. Como éste no llegaba, hacia las doce y veinte le llamé a casa. (...) A las doce y media le vi llegar, pero en vez de dirigirse a la sala de profesores anduvo primero hacia el aula magna; luego advertí que se dirigía al ascensor que llevaba a nuestros despachos. Corrí para darle alcance y logré meterme con él en la cabina, donde se produjo el siguiente diálogo:

- Jordi, llegas tarde, y abajo estamos todos esperándote.

- No voy a participar.

- ¿Qué? ¿Por qué?

- He visto el aula magna, no me gusta su aspecto y no pienso participar.

- Ningún problema -dije yo muy irritado, pues supuse que se plegaba a las amenazas que la BPS debía haberle hecho el curso anterior-. Contaré que no te ha gustado el aspecto del aula y que por eso no quieres participar.

-No; tu no contarás nada -habíamos llegado al tercer piso y hablaba ahora con la puerta abierta-. Porque estaré entre el público y si lo haces diré que no me habías convocado. ¿A quién crees que van a creer los estudiantes? -y dejó que la puerta del ascensor se cerrara en mis narices.

En el breve descenso en aquel ascensor comprendí que yo jamás sería un político profesional. Porque nunca sería capaz de mentir así, y menos de hacerle una jugada parecida a nadie". (pàgs. 251-253).

Jorge Soler Tura, un dels pares de la constitució espanyola i ministre de cultura durant l'era González.

"A principios de los setenta España dejaba de ser un país de rosarios y avemarías, de mujeres con velo, o con mantilla, o enlutadas, y de monjas con tocas aladas. El fundamentalismo nacional-católico iba de capa caída -aunque sólo en las ciudades, donde no contaba, como en los pueblos, con el apoyo de la Guardia Civil-. Los antiguos charlistas del franquismo, payasos retóricos como García Sanchís, Muñoz Alonso, Agustín de Foxá o el increíble Renato Llanas de Niubó en Cataluña o habían muerto o ya no eran llamados por los alcaldes y jefes locales del movimiento para amenizar la Fiesta Mayor. Había surgido un nuevo tipo de celebraciones, ante todo con Raimon, Serrat, Ovidi Montllor, Mocedades, (...) El combate obrero y estudiantil, como permanentes zonas urbanas de conflicto, llevaba años reproduciéndose. El eco cultural de mayo de 1968 naturalizaba las exigencias de cambio en las grandes ciudades. Europa era keynesiana. Y la economía permitía el florecimiento de los hippies, jóvenes caracterizados por llevar el pelo largo, vestimentas atunicadas, pacifismo e impoliticismo, que podían acudir de media Europa a los paraísos mediterráneos y vivir en una mezcla de austeridad y marihuana medio año de vacaciones, seguros de que cuando lo necesitaran encontrarían trabajo en sus países para reiniciar su ciclo vital" (pàg. 260).

Juny de 1968. Atemptat d'ETA contra el torturador Melitón Manzanas.

Ovidi Montllor.

"En Barcelona, convocó una manifestación, contra las penas de muerte (dictades al Procés de Burgos). En la Plaza de Cataluña, claro. Que estaría tomada por la policía. Creí conveniente abordarla desde las Ramblas y acerté. Un nutrido grupo de personas trató de manifestarse en Canaletas y fue perseguido por los antidisturbios Ramblas abajo. La mayoría de los perseguidos se internó por la calle del pintor Fortuny y me uní a ellos. Se formó una masa crítica, y allí no había policía. Coreamos gritos antifranquistas. Al final de la calle, ya en las Rondas, vi que unos pocos manifestantes trataban de cargarse un cabina telefónica y empezaban a apedrear comercios. Por primer vez me convertí en tribuno de la plebe. Me subí a un banco: '¡Compañeros, compañeros! -grité-. ¡Basta de pedradas! La gente necesita teléfonos, y si apedreáis comercios mañana el franquismo tendrá nuevos amigos. ¿Quienes son los verdaderos aliados de Franco? Los bancos. ¡A por ellos!'. No dejaron ni uno sano. Todos los establecimientos bancarios de las Rondas y el Paralelo fueron apedreados. Las gentes estaban muy exaltadas". (pàgs. 264-265).

L'eterna aliança i l'insult al sufragi universal. La dictadura financera-partitocràtica en el seu estat natural.

"Cuando el primer curso echó a andar empezó a faltarme tiempo: Bellaterra se zampaba más de hora y media en desplazamientos, pero eso no era nada comparado con las horas que dedicaba yo a la preparación de las clases. También hacía trabajar de los lindo a los estudiantes, que al carecer de referencias se lo tomaban como la cosa más natural del mundo. (...) Un minúsculo incidente puede dar cuenta del espíritu de la Autónoma. En época de exámenes me llegó una carta de recomendación del decano en favor de un alumno. Sin pensarlo dos veces la puse en el tablón de anuncios. La España de las recomendaciones no debía entrar allí" (pàgs. 270-271).

L'endollisme iberistanès, amb el pas dels anys, ha aconseguit envair-ho tot.

"A los Estados Unidos, después de su derrota en Vietnam, se les atragantaba un nuevo gobierno de orientación socialista en su patio trasero. (...) La exterminista represión posterior al golpe contra Allende del 11 de septiembre, con detenciones masivas y ejecuciones sumarias, tan parecidas a las del franquismo, fueron conocidas parcial aunque inmediatamente. También se supo en seguida el amplio papel desempeñado por el gobierno de Nixon y las multinacionales norteamericanas con intereses en Chile en el golpe de estado. La brutalidad del procedimiento parecía un rebrote nazi auspiciado por el gobierno americano. (...) Pintaban bastos, y aunque pronto Nixon se vería con las manos crecientemente atadas por el escándalo Watergate, Kissinger le sobrevivió". (pàgs. 280-281).

Henry Kissinger, secretari d'estat nord-americà de l'era Nixon. Acostumaven a referir-se entre ells parlant del president electe xilè Salvador Allende com al "fill de puta". Kissinger va ser premiat el 1973 amb el Premi Nobel de la Pau, atorgat per un club de ionquis suecs, el mateix que més de tres dècades després, concediria el premi a un altre trepa al servei de l'imperi de la mentida: Barack Obama.

"Un nuevo hecho fumigó lo que los diarios llamaron 'el espíritu del 12 de febrero': el juicio a Puig Antich, con petición de pena de muerte. No tenía ninguna duda de que le matarían. Todo el conjunto de las circunstancias iba en la misma dirección. En Bellaterra hubo asambleas y huelgas de los estudiantes, pero el pesimismo era general. El 2 de marzo se produjo el asesinato legal -de la legalidad franquista- de Salvador Puig Antich. No fuimos capaces de impedirlo. La oposición a la dictadura nunca llegó a darse cuenta de que lo esencial, en aquellos momentos, es que no se matara ni a una sola persona más. Y aquellos polvos traerían los lodos que vinieron después". (pàg. 286).

Salvador Puig Antich, assassinat pel règim dictatorial anterior.

"El 25 de abril de 1974 se produjo en Portugal la revolución de los claveles. La dictadura de Salazar, prolongada por Caetano, fue derribada por un pronunciamiento militar contrario a la perduración del colonialismo portugués y favorable a la democracia, con importantes puntas socialistas -aunque eso sólo lo veríamos más adelante-, que contó con el apoyo popular." (pàg. 288).

La revolució dels clavells, el 1974.

"Se abría un período político de incertidumbre, eso sí. (...) Un monarca apoyado por el ejército que necesitaría legitimarse democráticamente. Pero al monarca todo el aparato del régimen que le había dado la corona le llegaba hasta el cuello. Y Franco había muerto en la cama. Este hecho hiriente no se podía soslayar. Ciertamente, si la legitimidad democrática no avanzaba, la monarquía de Franco podría saltar como el tapón de una botella de champaña; si avanzaba, en cambio, funcionaría como la válvula de una olla a presión: en esas condiciones el gran movimiento del conjunto social que habíamos buscado sería seguramente mucho más difícil de conseguir. Tal vez habría que atravesar un periodo de militares 'a la turca', pero maldita gracia que podía hacerle eso incluso al empresariado ansioso de entrar en el Mercado Común. A lo lejos, pero mucho más cerca que antes, se divisaba la recuperación de las libertades. La cuestión real estaría entonces en qué democracia. Porque podría ser una democracia autoritaria como la de la República Federal Alemana. O como la norteamericana, con dos partidos bastantes parecidos y libertades reales según cuando y para quién. No me hacía ilusiones. Franco había muerto en la cama". (pàg. 299).

Cadavèr de Franco (novembre de 1975).

"Todo eso elucubraba aquella tarde hasta que me sentí ansioso por salir de casa, por pasear, por patear mis calles preferidas sabiendo que el cirujano de hierro estaba definitivamente muerto. En la calle las gentes exhibían el mismo gesto hermético que había observado en el bar por la mañana. Las miradas no se cruzaban. Y la mía -me fascina recordarlo vívidamente ahora- encontraba sobre todo niños, y bebés en sus cochecitos, y mujeres embarazadas. Aquellos niños y niñas no conocerían a Franco. ¿Cómo serían sus vidas? (...) Imaginaba a aquellos niños cuando fueran jóvenes, interviniendo lúcidamente en política; cuando algunos de ellos llegaran a la universidad. Ni por asomo se me pasó por la cabeza que veinte años después estarían interesados sobre todo en llevar ropa de marca". (pàg. 300).

I es va imposar un model basat en el consum pel consum mentre altres poguessin ser sotmesos a viure en la misèria per la misèria.

Uns mesos després de la mort del general colpista, que significava el final de la darrera dictadura convencional en favor d'una altra de molt més subtil i difícil de percebre, naixia qui està cridat a ser l'esperança de la Humanitat. Naixia Poble Insubmís, hehehehehehe.

Nota: Dedicat a la Manoli, persona a qui admiro per la seva capacitat de superació en els moments més difícils i el seu instint de lluita per enderrocar, en la mesura de les seves possibilitats, les inacceptables contradiccions del món que ens ha tocat viure. Mentre siguem vius, seguirem lluitant per despertar la consciència social, basada en el compromís i la solidaritat, que dignifiqui l'existència de cada persona d'aquest món. Hi ha molta feina a fer.

La gràcia que em va parir

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sat, 20 Aug 2011 18:48:00 +0000

La senyera de la nostra vila.

Bocadadat, embadalit, meravellat, impressionat... així és com m'he quedat enguany en contemplar el museu de la creativitat i la imaginació en què els graciencs han convertit alguns dels seus carrers. El nivell, la qualitat, el gust... a l'hora de guarnir els carrers de la nostra estimada Vila de Gràcia ha estat tant sublim que no recordo haver vist res semblant en molts anys.

El carrer Progrés, el 1933.

Aquest breu article és un homentge a tot el que s'ha pogut veure fins avui a les festes d'una vila amb personalitat, convertida artificialment a partir de la Barcelona post-olímpica en un niu de pijiprogressisme barcelonauta però que recupera, en dies com els de la seva festa major, el seu entranyable esperit de barri de treballadors i artesans amb vocació d'homenatge a una de les tradicions més singulars del país.

Colla de diables a la Plaça de la Vila.

Des d'aquí, el meu homenatge als veïns de tota la vida o als nouvinguts que han sabut entendre què significa ser gracienc i viure a Gràcia més enllà de la "cultura" de l'especulació immobiliària exilia-graciencs, l'importat bohemiïsme cosmètic, l'outlet o el restaurant de menjar ràpid destrossa-botigues centenàries, etc.

La granja del carrer Berga.

Els castellers de Gràcia baixant pel carrer Gran, tot participant a la cercavila.

Carrer La Perla i la cultura del reciclatge.

El carrer Llibertat, convertit en un restaurant improvisat.

Una partida al mig del carrer Lluís Antúnez.

Canons i trabucaires obrint-se pas al carrer de Lluís Antúnez.

Art amb plàstic al carrer de Lluís Antúnez.

Sembla que no pugui ser. Mozart... al carrer Mozart.

L'univers de Peter Pan al carrer Fraternitat (part baixa).

Màgia al carrer Fraternitat (part de dalt).

El llibre de la selva, a Joan Blanques (part de baix)

Motius florals a Joan Blanques (part de dalt).

Cafè i selva tropical a Joan Blanques (part del mig).

Balconada guarnida al davant del marcat de la Llibertat. L'Hospital de l'Esperança, retallades i crítica social.

Llumins a la plaça de la Vila.

Plaça de la Vila. El missatge és clar.

Plaça del Raspall, el Resolis i el bressol de la rumba catalana.

Espai musical a la Plaça Rovira.

Ovnis i móns de fantasia a Progrés.

Calamardo (de Bob Esponja) al carrer de Providència.

Balconada guarnida a Puigmartí.

Els Beatles al carrer Tordera.

El submarí groc, al carrer Tordera.

Plantes il·luminades al carrer Tordera.

Vinil i discografia de l'època al carrer Tordera.

Bandolers al carrer Verdi.

Medi aquàtic al carrer Verdi.

Mariners al carrer Verdi.

A l'espera de gaudir de la música i l'ambient d'aquesta penúltima xafogosa nit de festa, poble insubmís aprofita per a mostrar als seus lectors l'indret on té les seves arrels, el lloc d'on neix el seu compromís ètic i moral amb el món.

València

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sun, 14 Aug 2011 10:27:00 +0000

Aquest darrer mes de juliol me l'he passat sencer a la ciutat de València fent una anàlisi sociològica. Es tracta d'una ciutat de fals glamour i de turisme de llauna de musclos encara més provinciana que Barcelona, on la majoria dels seus habitants fan gala d'un orgull mal entès basat en la construcció d'una identitat regional de laboratori, cabra i trompeta, sorgida des del més absolut odi vers la llengua, la cultura i la tradició autòctones d'aquesta terra, la capital de la qual s'assembla ideològicament més a un Ca N'Anglada de Madrid que no pas a una ciutat dels Països Catalans o com collons li vulgueu dir.

'Comunidad' fins a la sopa. 'Lo tuyo'. Sense comentaris.

L'autoodi és responsable, en primer terme, del brot d'urticària que pateix la població hispano-levantina del País Valencià (aproximadament un 75% de la població, percentatge que augmenta fins a un 90% a la ciutat de València) cada vegada que algú comet la gosadia d'anomenar, com a país, el territori que una gran majoria social considera com a una 'comunidad' (comunitat de què, de veïns?). La població aborígen o minoria valenciana encara existeix, l'autoestima de la qual resisteix amb dificultats els embats humiliants d'un model mediàticament abassegador basat en el predicament encobert d'un missatge diari de rentat de cervell que no pretén res més que estendre l'analfabetisme social arreu. Aquest fenòmen, intel·lectualment d'efectes cancerígens, que està tenint lloc arreu del món i que té els seus efectes ben visibles a Catalunya, és especialment intens al País Valencià i, sobretot, a la ciutat de València.

'Por el bien de los valencianos..." que diria la Rita Barberán.

La societat hispano-levantina té el particularisme de sentir-se molt valenciana, de fet, se'n sent tant que no accepta cap altra forma de sentir-se'n. A la ciutat de València i els seus voltants, la llengua espanyola s'ha imposat sense resistència a la llengua autòctona valenciana, que té una presència pràcticament residual al carrer. El no-ús del valencià en cap lloc de la vida social dels hispano-levantinos és una clara mostra del curiós amor que tenen aquests per quelcom del qual s'omplen la boca alhora que condemnen, conscient o inconscientment, a la seva extinció.

Malabarismes destrossallengües per tal de no haver d'escriure correctament.

La construcció de l'artifici regional de laboratori al qual feia referència en el primer paràgraf per part de l'ètnia hispano-levantina, la de l'himne agenollat i felador la lletra del qual ofrena noves glòries a Espanya, parteix, en termes lingüístics i històrics, de considerar tant les variants dialectals del nord i la història del seu territori, com a fets tant aliens als orígens i a la identitat valencianes com la llengua sufí, la pesca tradicional dels innuit o les característiques dels teixits de roba dels bosquimans. Aquest principi pleistocè de raonament parteix de la voluntat de construcció d'aquest ideari cosmètic basat en la modernor i el cosmopolitanisme anti-envelliment, pilars sobre els quals el profund autoodi que l'hispano-levantino sent per sí mateix construeix el seu ego alhora que acaba per destruir sense solució allò que afirma estimar. Sí, ja ho sé, tot plegat és més propi de psiquàtric i de camisa de força que no pas d'una societat mínimament sana (ja no diguem democràtica) però els fets són els que són.

Inauguració de Fallida Mítica, quan Eduardo Zaplana presidia la Comuna. Retirat de la política activa, actualment s'embutxaca de Timofònica 200.000 euros l'any.

Un altre dels sorprenents comportaments d'aquesta sociedad hispano-levantina-fachero-horchatera és la seva extraordinària hipocresia. Només així s'explica el contrast existent entre el fet de considerar-se una societat exemplar i la voluntat popular de la massa de pizza per blindar in saecula saeculorum una de les marques partitocràtiques de La Casta. La corrupció generalitzada, l'engany, la malversació de fons públics, la prevaricació, l'endollisme, el clientelisme, el corporacionisme, etc. s'han convertit en els principals avaladors del valors que la massa de pizza professa vers els mateixos que se li pixen a la cara dia rere dia. En aquest sentit també hauríem de dir, sense treure mèrits a aquesta societat zoològica, que l'admiració popular hooliganesca que professa la massa de pizza del País Valencià per tots aquells individus o empreses que representen el seu model ideal d'assoliment de l'èxit, depassa ampliament els artificials límits administratius provincials d'aquesta terra massacrada per l'especulació i el faraonisme de barri, de 'cine de barrio'.

L'ex-presidente Francisco Campos, amb l'aprenent de Belén Esteban de la capital valenciana.

Espanyistan deu ser una de les poques monarquies cocoteres mundials on un general mor postrat en un llit, de vell i avorriment, 35 anys després d'un cop d'estat militar, l'únic lloc on la provada corrupció és garantia de majories absolutes i un dels llocs on la massa de pizza té més merescut que els dalton del diner públic li tinguin menys respecte que a un detritus caní. Curiosament, la partitocràtica neofranquista ja ha superat en un any (36 anys), la marca del primer dels dictadors.

Preocupacions de la massa de pizza. Amb el poc que costa dir-li al nen que els pares s'han hagut de menjar el 'periquito', encara que es resisteixin a vendre el monovolum de luxe.

Afortunadament, en els carrers de les principals ciutats valencianes comença a aparèixer propaganda que indueix la població a destapar el tarro de les seves essències i a despertar d'aquesta societat falsament feliç de màrqueting audiovisual epilèptic.

Preocupacions cotidianes de la massa.

València ha estat un territori amb una economia especialitzada en la contractació de mà d'obra intensiva en l'apilament de maons. Ara, amb la fallida del generador del 40% de PIB, l'arruïnada (per al poble) València, a través dels seus gestors, mira de "mantenir" la seva reputació de cara a la galeria demanant als seus ciutadans que comprin tones de merda creditícia del govern (els famosos bons) per tal de continuar finançant a càrrec de l'unes condicions de vida cada vegada més miserables de les generacions presents i futures, esdeveniments tant necessaris com un premi de Fòrmula 1 nocturn pels carrers de la capital o una Copa Amèrica de vela.

Rebaixes del 50%... i res de res.

El pet constructor, promotor i bancari continua tenint uns efectes mínims en el subconscient col·lectiu, així com en l'arrelada màxima del "corri, que me'l treuen de les mans" o del mític "compri, que llogar és llençar els diners i, a més, de pobres". De tota manera, l'aixeta del crèdit a particulars i a PYMES està afortunadament tancada (malauradament oberta per als peixos del sistema) i l'únic capital que flueix és el que les diferents administracions suposadament púbiques furten amb impostos cada vegada més imaginatius als contribuents per allargar l'agonia del cadàveric sistema financer, el mateix que, no fa gaire, alguns (els qui, lluny de dimitir o de suïcidar-se, segueixen rient-se del poble) afirmaven que jugava a la champions de l'economia mundial i amb el qual la partitocràcia mundial està fent l'impossible per evitar que col·lapsi, al tractar-se de l'altra part d'aquest matrimoni indissoluble de fills de la gran puta, compost pel poder econòmic i el poder polític, amb l'eterna benedicció de la cúpula religiosa.

Finca antiga al barri vell de Xàtiva.

València actualment no té res més a oferir al món que milers de pisos i xalets taxats en preus irreals per les principals immobilàries llevantines (Bancaja, CAM, Banco de Valencia, etc.) per tal de dissimular que no disposen en efectiu dels diners, ni dels seus clients, ni dels seus accionistes. Les caixes d'estalvis d'aquesta oligarquia cleptòcrata de marques polítiques estan integralment en fallida, fruit d'una "eficient" gestió per part de l'escòria política que, al llarg dels anys, ha anat introduïnt els seus tentacles dins dels consells d'administració d'aquestes entitats per afavorir els seus interessos de classe i, de pas, obtenir favors a canvi d'altres favors en nom de quelcom que han anomenat democràcia. La recent nacionalització de la CAM (Caja de Ahorros del Mediterráneo) per part del Banco de España, (l'enèssim intent de 'rescat' amb diner públic d'una tant nefasta com punible gestió privada), la filial del detritus subprime de Bancaja, anomenada Bankia, l'increment indiscriminat de comissions per tot, etc. no són encara motius prou sòlids com per forçar un autèntic cataclisme social amb cues quilomètriques al davant de les oficines per retirar tot el capital, una acció que seria dissolta per les forces de seguretat del sistema però que el desestabilitzaria fins a l'extrem de provocar incontinència urinària en la partitocràcia per primera vegada en la història d'aquesta xoricràcia xarcutera de xoriços. Per cert, sou conscients que els dalton del sistema financer no poden respondre en metàl·lic de més del 20% del capital dipositat per aquells a qui anomenen clients? Sabeu que el capital especulatiu alimentat per la "cultura" del deute representa una quantitat de 9 vegades el diner real en metàl·lic (bitllets i monedes) en circulació ara mateix pel món?

Desídia, desviament identitari i autoodi.

Els habitants de València, emperò, tenen preocupacions més importants a atendre com, per exemple, tunnejar vehicles, tatuar-se figues i titoles, o perforar-se el cos amb grapadores de disseny. El valencià, variant dialectal meridional d'una llengua parlada per tant sols 1/3 dels habitants que diuen afirmen entendre-la, encara a dia d'avui és considerat un parlar de segona categoria propi de les zones rurals i de gent poc refinada. Aquesta ha estat una de de les millors excuses per exterminar la llengua autòctona de la ciutat de València en ben poques dècades. A partir d'aquí, la tàctica política del 'divideix i venceràs' porta anys fent la feina de provocar la confrontació interterritorial entre ciutadans que parlen una mateixa llengua de diferent manera, allò que en diuen dialectes o variants i que són presents en totes les llengües del món (espanyol inclòs, hispano-lenvantinos). El Gobierno de Valencia porta anys actuant políticament en termes lingüístics per tal d'introduir progressivament en la llengua valenciana el que podríem anomenar com la deslexicalització lingüística, consistent en l'admissió com a oficials de la llengua autòctona de barbarismes provinents de l'espanyol (de vacances a vacacions, de pilota a baló, d'ampolla a botella...). La diglòssia és tant salvatge que bona part de la cada vegada més reduïda part de la població que parla en valencià ha deixar d'usar l' 'aleshores' per l''antonces', el 'doncs' pel 'pues', 'deures' per 'debers', 'recpectar' per 'respetar', 'respall' per 'sepillo', 'escurar' per 'fregar', 'oncle' per 'tio', 'avi' per 'aguelo' o 'abuelo', 'vorera' per 'asera', 'guixeta' per 'taquilla', 'sostre' per 'tetxo', 'ànec' per 'pato', 'samarreta' per 'camiseta', 'aixeta' per 'grifo', 'bústia' per 'bussó', 'adreça' per 'direcció', 'segell' per 'sello', 'corredor' per 'pasillo', 'sorra' per 'arena', 'marraixa' per 'garrafa'... i un llarg etcètera, no fos cas que el monolingüisme hispano-levantino hagués de fer l'esforç que no ha fet mai enlloc de la península ibèrica: és a dir, respectar altres cultures, quelcom impossible d'entendre per a la inconsciència d'aquest analfabetisme funcional fàcilment manipulable pels cabdills de la mateixa indigència intel·lectual pel la qual la societat hispano-levantina professa devoció dia rere dia.

Mostra del malauradament estès 'barbarisme lingüístic'.

Ciutat de València, 1 de març de 2011. Acte de presentació de candidatures de l'empresa partitocràtica PP. Juan José Ruberto (cacic de Vila-real) i María José... Catalán (blasfema amb cognom infernal, hehehe, homònima del municipi de Torrent ), autohumiliant-se en públic com a bons hispano-levantinos.

Campanya permanent de màrqueting menja-tarros: Catalunya i el dimoni.

El sistema financer de València està tant en fallida com el de la resta del solar en què han convertit el país els mateixos que faran viure cada vegada més en la misèria les noves generacions a base de furtar-los el futur, tot ingressant-lo en els mateixos paradisos fiscals que els renten suculentes plusvàlues. Aquests estafadors professIonals, reis de l'engany, ara intenten col·locar assegurances per a uns comerços que, amb l'enfonsament de les PYMES i els autònoms (la principal via recaptatòria d'impostos de la criminal casta política i econòmica d'aquest règim) han deixat d'existir.

Prospecte del 'Banco de Valencia'. Tot un exemple de vidència financera.

El sentit vident o, d'altra banda, cabró del sistema financer, així com el de la partitocràcia, continuant induïnt al suïcidi econòmic la població fins a les darreres conseqüències, du fàcilment a pensar que per a aquesta xusma de trajo i corbata que representa el matrimoni del sistema i les accions de la qual resten impunes a la seva immunitat, no té cap mena d'importància la situació d'un país o com el pugui deixar sinó esclavitzar completament la societat que hi viu per tal d'exercir sobre ella una acció de control el més implacable possible.

Xàtiva: Els nous barris comencen a mostrar tot el seu dinamisme.

Autèntica vida de barri.

Nova tendència en disseny d'aparadors.

Piràmides amb tots els Luxors. Perquè hi ha coses per les qual millor no desitjar cap 'miracle'.

La política hispano-levantina és plena de personatges còmics que, paradoxalment, tenen el suport d'una majoria social el coeficient intel·lectual mitjà de la qual resta pendent d'algun tipus d'estudi sòciològic i psiquiàtric, atenent al gust que aquesta manifesta a ser insultada pels cabdills regionals de la partitocràcia neofranquista. Un d'aquests cracks que es riu (en aquest cas amb raó), dels seus propis votants, és l'alcalde de Xàtiva (capital de la comarca de La Costera) i president de la Diputación de Valencia, il·lustre membre de la cort de bufons (Rodríguez Ibarra, José Abono, José María Aznar, etc.) que actua al palau de la dictadura partitocràtica i que rep sonors aplaudiments quan diu, "eixos que diuen 'aleshores', 'gairebé'. No sé què diuen però són uns gilipolles", referint-se als docents dels instituts valencians, o quan convida els minusvàlids a pujar amb cordes i politges al nou Passeig d'Ontinyent.

Salutació cordial al cacic local i provincial.

El lapidat País Valencià continua celebrant festes i tradicions. La més internacionalment coneguda és aquella de la qual, malgrat el seu caràcter autòcton, més han hagut de renunciar els valencians. L'oficialitat política associada a la societat hispano-levantina ha convertit una bonica tradició valenciana en un aparador de màrqueting provinciano-fachero en el qual aparentar benestar social. Les antigues falles, convertides actualment en un "tongo" provincial de Miss Fachera Machor d'ensaïmada lateral i escollida de llagrimeta de pa sucat amb oli, simbolitzen l'expropiació d'una tradició autòctona d'arrel valenciana per part de la mateixa oficialitat política que fa veure que medica el pacient en públic alhora que l'enverina discretament en el dia a dia amb l'objectiu d'acabar amb ell. Tanmateix, el més important per a tota fachera és tenir un trajo que combini tant amb el seu físic com amb les seves pretencions estètiques, trajo el preu del qual, en el cas de la fachera machor, pot arribar als 24.000-30.000 euros, descomptant l'ajut parcial que l'achuntamén (o hay-untamiento) de les provincias i el levante, ofereix per a la compra del vestit que durà la fachera machor de torn.

Facherisme il·lustrat o com apropiar-se d'una tradició autòctona. A la foto, la Fachera Machor del 2002, posant amb el vestit que incorpora a la banda la bandera de la comunidaz valenziana.

Madriz y Valenzia: Amigas para siempre. Osea... tú.

Deixant de banda d'una vegada tota aquesta societat cosmètica, n'existeix una altra a l'ombra de ben diferent. Em refereixo a la minoria diàriament estigmatitzada conscient en la dificultat del dia a dia, l'activisme per la recuperació de l'activitat cultural, la música i les danses tradicionals, la sensibilitat per la no-deixadesa lingüística, la sensibilització per la conservació dels pocs espais naturals encara existents, etc.

Vestigi aborigen netejat de pintades.

La minoria valenciana mereix tot el respecte i l'admiració dels qui s'adonen de l'extrema dificultat que implica ser valencià actualment al País Valencià, denominació que porta manifesta la voluntat i l'esperança de veure aquesta terra renéixer d'entre les cendres.

Aborígens valencians a Benimaclet (ciutat de València). Juliol de 2011.

Amb aquest panorama, no és d'estranyar que la minoria autòctona valenciana, tingui els ous més escaldats que els que poden observar-se a la fotografia següent.

Les lleis de la física i el sentiment valencià.

Permeteu que acabi amb un exemple paradigmàtic de l'excel·lència laboral hispanistanesa amb sucursal valenciana, amb estafa (crisi) al canto o sense ella, exemple que reflecteix una situació actual i una tendència en el futur.

PUESTO DE TRABAJO:

Responsable del área de gestión turístico/cultural

FECHA DE LA OFERTA:

09-08-2011

NOMBRE DE LA EMPRESA:

Art Valencia

DESCRIPCIÓN DE LA EMPRESA:

Empresa de servicios turísticos y culturales.

PUESTO VACANTE:

Responsable del área de gestión turístico/cultural.

PERSONAL A CARGO:

Entre 1 y 5 personas.

NÚMERO DE VACANTES:

DESCRIPCIÓN:

Licenciado/a en Turismo.

Indispensable, amplia experiencia profesional en el sector turístico.

Simpatía, don de gentes, extrovertido/a.

Mentalidad empresarial.

Iniciativa en búsqueda, gestión y práctica de proyectos del sector.

Nivel alto de inglés. Se valorará el conocimiento de un segundo idioma.

Acreditación de Guía Oficial de Valencia/Comunidad Valenciana.

Máster en Gestión Cultural.

Máster en Patrimonio de Valencia/ Comunidad Valenciana

REQUISITOS:

Estudios mínimos: Licenciado - Humanidades

Experiencia mínima: Al menos 1 año

Amplia experiencia profesional en el sector turístico.

CONTRATO Y JORNADA:

Indefinido a jornada completa.

HORARIO:

De 10h a 14h y de 16h a 19h

SALARIO:

De 10.000 a 12.000 euros brutos/año

Entre 747 i 846 euros nets al mes.

Conclusió.

Valencians: Aprofiteu la decadència del règim per dinamitar la degeneració ètico-moral existent a la vostra terra.

Hispano-levantinos: Seguiu gaudint de les falles, les terrasses, el bronzejat, el Túria, el txonisme, Canal 9, el furbo... i de tot aquest aparador social d'aparença de closca buida.

Signa: Un enamorat d'un país, que no d'una 'comunidaz'.

KO televisiu

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Mon, 08 Aug 2011 09:52:00 +0000

Abans-d'ahir, tot realitzant el meu rutinari exercici de recerca d'informació a través de la xarxa, vaig tenir el plaer de conèixer un jove espanyol d'aquests que tenen la ment com, malauradament, no la té gaire gent, és a dir, desperta. Us parlo d'Alberto Garzón Espinosa, un jove economista nascut a La Rioja el 1985, llicenciat en Economia per la Universidad de Málaga, doctorat en Economia Internacional i Desenvolupament per la Universidad Complutense de Madrid i que actualment exerceix com a investigador a la Universidad Pablo de Olavide, de Sevilla.

L'Alberto és també membre del Consell Científic de la filial espanyola d'ATTAC (Justícia Econòmica Global) i coautor del llibre "La crisis financiera. Guía para endenderla y explicarla". El passat dia 13 de juliol d'enguany, Garzón fou convidat al programa de televisió 59 Segundos, un programa de debat sobre assumptes d'actualitat, política i societat que la televisió suposadament pública d'Espanya emet cada dimecres en un horari en què gairebé tothom dorm, és a dir, a mitjanit. El vídeo té una durada de 12 minuts, que és el mateix que la suma del temps de les intervencions de l'Alberto en aquell programa, en les quals desmunta en un tres i no res el missatge oficial dels dos trossos de carn sistèmica i acrítica (Javier y Sergio) que participen al programa en representació de La Casta PPSOE.

T'estime, t'estimo, t'estim

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Wed, 13 Jul 2011 20:22:00 +0000

Cinc de la matinada

no esperava que acabàrem

pels carrers de Ciutat Vella

tu davant i jo darrere.

València banyada,

camals mullats,

València banyada.

Plaça de Benimaclet (ciutat de València).

Pel carrer de Cavallers

dalt d'una bicicleta vella

recorríem la distància

i guardava l'equilibri

fregant-te amb les galtes l'esquena,

camals mullats,

fregant-te l'esquena.

Retrat de Felipequinto a Xàtiva, la ciutat dels socarrats (la Costera).

Carrer de la Pau,

Parterre, glorieta,

semàfor de Jutjats,

frenada en sec

i els dos a terra

somrius i et bese, a la dreta

govern militar,

hi ha un tio amb metralleta

que ens mira molt mal,

ja saps què passa.

Cotlliure (el Rosselló).

T'estime, t'estimo, t'estim.

Les Roques de Benet des d'Horta de Sant Joan (la Terra Alta).

Poetes de la nit

que fan que parlen les parets

a la València

de Blanquita i Estellés

i hem fet música, mètrica, sàtira,

per canviar els teus desitjos,

per matar els teus silencis,

finestres, balcons que no esperen Benet

a la València

de la FAI i de Basset

i a cada barri se sent rebombori

unim les nostres forces

'come together everybody'.

He retrobat l'espurna

l'altra cara de la lluna

amb els veïns del Cabanyal

i les veïnes de portades

de la bunda l'espurna,

l'altra cara de la lluna.

Cala Macarella (Menorca).

I obrirem una altra porta evidenciant la mentida.

T'estime, t'estimo, t'estim.

Jo tinc en ment una València on els carrers són de plata.

T'estime, t'estimo, t'estim.

Jo sóc pacient i per això reiteraré fins que caiguen.

T'estime, t'estimo, t'estim.

Ja hem obert totes les ments i els portons de les cases.

La vall d'Incles, a Andorra.

Murs de la metròpoli són de carbó,

les línies del metro la nostra presó,

esprai i les parets de colors

qui observa els mossos bon observador.

A la 'city' li és igual per on surti el sol

sap que si aixeco el cap només hi veig pols

el barri somriu perquè no estem sols

parem els seus pals, exemples són molts

però cadascú amb el seu entorn

xarxa d'afinitats dinamitant els ciments del món

joventut i experiència

referents potents des de Sants fins a València.

El Terra d'Escudella, a Sants.

I obrirem una altra porta evidenciant la mentida.

T'estime, t'estimo, t'estim.

Jo tinc en ment una València on els carrers són de plata.

T'estime, t'estimo, t'estim.

Jo sóc pacient i per això reiteraré fins que caiguen.

T'estime, t'estimo, t'estim.

Ja hem obert totes les ments i els portons de les cases.

Castell de Benavarri, a la Ribagorça (la Franja).

No hi ha tanta diferència

la ciutat té barrots de ferro

Barna, Sants, València,

porten les seves credencials

La Gossa Sorda, Pirats Sound Sistema.

La comarca del Carxe (Múrcia)

Heu sentit l'olor de podrit,

de traïció, bellesa morta i violència,

o és que algú ha dit el nom de València.

En l'aire, barreja de fem i salobre,

i sota terra, la mort,

la mort al metro dels pobres.

Barri del Cabanyal (ciutat de València).

I obrirem una altra porta evidenciant la mentida.

T'estime, t'estimo, t'estim.

Jo tinc en ment una València on els carrers són de plata.

T'estime, t'estimo, t'estim.

Jo sóc pacient i per això reiteraré fins que caiguen.

T'estime, t'estimo, t'estim.

Ja hem obert totes les ments i els portons de les cases.

Posta de sol al delta de l'Ebre.

I obrirem una altra porta evidenciant la mentida.

T'estime, t'estimo, t'estim.

Jo tinc en ment una València on els carrers són de plata.

T'estime, t'estimo, t'estim.

Jo sóc pacient i per això reiteraré fins que caiguen.

T'estime, t'estimo, t'estim.

Ja hem obert totes les ments i els portons de les cases.

Cinc de la matinada,

no esperava que acabàrem

pels carrers de Ciutat Vella,

camals mullats.

Tema que porta per títol 'Camals mullats', inclòs en el disc Saó, del grup valencià La Gossa Sorda.

Ereccions de barretina

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sun, 10 Jul 2011 13:17:00 +0000

Aquest estiu sentirem amb força arreu del país la que molt probablement acabarà convertint-se en la cançó de l'estiu, un tema evidentment alegre i amb una lletra que reflecteix amb humor la naturalitat del català per riure's d'ell mateix en un món plagat de tòpics i estereotips dels quals convé mantenir-se al marge per tal d'evitar ser encasellat de manera simplista per la societat, acomplexada tant per l'escassa identitat de l'individu com pel màrqueting adoctrinador de l'aparell de propaganda del poder. Jenifer, dels Catarres, una bona excusa per deixar de banda els convencionalismes i fer-se un bon tip de riure.

Jo que sóc més català

que les anxoves de l’Escala

o els galets de Nadal.

Jo que tinc una erecció

quan pujo al Pedraforca

o faig trekking per Montserrat.

Jo que voto Convergència

i que tinc somnis eròtics

amb en Jordi Pujol.

Jo que soc soci del Barça

i no trago ni en pintura

els pericos de Sarrià.

Jo que penso que en Serrat

sempre ha estat un traïdor,

al meu cotxe només sona Lluïs Llach.

Jo que porto els Segadors

com a politò del mòbil,

i la senyera al balcó.

Jo que sempre he defensat

els productes de la terra,

ara me enamorat

d’una “txoni” de Castefa.

Ohhh Jenifer,

em tunnejaré el cotxe per tu.

Ooohh Jenifer,

anirem al Pont Aeri els dos junts

i lluitarem pel nostre amor prohibit.

Uooohh Jenifer.

Jo que sóc més català

que el pi de les tres branques

o que la guita de la Patum

Jo que sóc un gran entès

de la cobla i la sardana

i el 'mundillu' casteller.

Jo que sempre m’he enganxat

als serials de TV3

i als matins d’en Cuní.

Jo que sóc més radical

que el partit Mohamed Jordi

en campanya electoral.

Jo que sento devoció

pel romesco i pels calçots

i el pa amb tomàquet sagrat.

Jo vull veure en Joel Joan

actuant als Pastorets,

dirigit per en Benet i Jornet.

Jo que sempre he defensat

els productes de la terra,

ara me enamorat

d’una “txoni” de Castefa.

Ohhh Jenifer,

em tunnejaré el cotxe per tu.

Ooohh Jenifer,

anirem al Pont Aeri els dos junts

i lluitarem pel nostre amor prohibit.

Uooohh Jenifer.

Les ments estretes

ens intenten parar els peus,

repetir la història

de Julieta i Romeu,

que no veuen que el temps

ens donarà la raó?

l’amor és superior

a tota por, a tot rencor,

i ens diuen que tenim el cor dividit,

entre l’amor i el país,

la pàtria contra el desig.

Però jo no veig res pas,

jo només veig el conjunt

i no hi ha força humana

que ens impedeixi estar junts.

Ohhh Jenifer,

em tunnejaré el cotxe per tu.

Ooohh Jenifer,

anirem al Pont Aeri els dos junts

i lluitarem pel nostre amor prohibit.

Uooohh Jenifer.

i lluitarem pel nostre amor prohibit.
Uooohh Jenifer.

Cremadors de consciències

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Tue, 05 Jul 2011 23:45:00 +0000

Fahrenheit 451, novel·la de Ray Bradbury, narra la història d'un futur horrible. Montag, el protagonista, pertany a una estranya brigada de bombers la missió de la qual, paradoxalment, no és la de sofocar incendis sinó la de provocar-los, per tal de cremar llibres. En el país d'en Montag llegir està prohibit perquè llegir obliga a pensar i, en aquest país, està prohibit pensar. Llegir impedeix ser ingènuament feliç, i en el país d'en Montag, s'ha de ser feliç a la força. Aquesta és la novel·la més cèlebre d'en Ray Bradbury, mestre de la ficció científica. Us transcric, a continuació, un fragment força representatiu del món del futur que inspirà Bradbury el 1953:

"- (...) Tinguérem diverses falses alarmes amb els McClellan, quan vivien a Chicago. Mai els vam trobar un llibre. L'oncle té un historial confús, és antisocial. La noia? És una bomba de rellotgeria. La família havia estat influint en el seu subconscient , n'estic segur, pel que vaig poder veure en el seu historial escolar. Ella no volia saber com es feien les coses sinó perquè. Això pot resultar incòmode. Es pregunta el perquè d'una sèrie de coses i s'acaba sentint-se molt desgraciada. El millor que podia passar-li a la pobre noia era morir-se."

- Sí, morir-se.

- Afortunadament, els casos extrems com ella no apareixen gaire sovint. Sabem com eliminar-los de socarrel. No pot construir-se una casa sense claus a la fusta. Si no vols que un home es senti políticament desgraciat, no li ensenyis dos aspectes d'una mateixa qüestió, per a procupar-lo; així que ensenya-li només un, o, millor encara, no li ensenyis cap. Fes que oblidi que existeix quelcom anomenat guerra. Si el govern és poc eficient, excessivament intel·lectual o procliu a apujar impostos, és millor que sigui tot això que no pas que la gent se'n preocupi. Calma, Montag. Dóna a la gent concursos que puguin guanyar recordant la lletra de les cançons més populars, o els noms de les capitals d'Estat o la quantitat de blat de moro que va produir Iowa l'any passat. Afarta'l de dades no combustibles, llança'ls al damunt tants fets que es sentin sobrepassats, però totalment al dia en quant a informació. Aleshores, tindran la sensació que pensen, tindran la impressió que es mouen sense moure's. I seran feliços perquè els fets d'aquesta naturalesa no canvien. No els imparteixis cap matèria delicada com la Filosofia o la Sociologia per a què comencin a resoldre interrogants per sí mateixos. Per aquest camí es troba la melanconia. Qualsevol home que pugui desmuntar un mural de televisió i que pugui tornar a muntar-lo després, i, actualment, la majoria dels homes puguin fer-ho, és més feliç que qualsevol altre que intenti mesurar, calibrar i sospesar l'Univers, que no pot ser mesurat ni sospesat sense que un home es senti bestial i solitari. Ho sé, ho he intentat. A la merda amb això! Així doncs, endavant amb els clubs i les festes, els acròbates i els prestidigitadors, els cotxes a reacció, les bicicletes, helicòpters, el sexe i les drogues, més tot el que tingui relació amb els reflexos automàtics. Si el drama és dolent, si la pel·lícula no diu res, si a la comèdia li manca sentit, dóna'm una injecció de teramina. Em semblarà que reacciono amb l'obra, quan només es tracta d'una reacció tàctil a les vibracions. Però no em fa res. Prefereixo un entreteniment complet."

Què potser hi ha gaire diferència entre cremar llibres i ignorar-los? Actualment, com a mínim, no està prohibit pensar. Analitzant aquest fet des de la pragmàtica del poder podríem dir que ni falta que fa, malauradament.

El suïcidi grec

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Thu, 30 Jun 2011 22:18:00 +0000

Abans-d'ahir, dia 28 de juny, va ser un dia de dol. L’antic estat sobirà grec va acabar de suïcidar-se a ell mateix. Per tal d'intentar salvar un sistema en fallida que encara gararanteix els privilegis de classe i un deute impagable, la partitocràcia grega va optar ahir per acabar de vendre el que quedava del fictici estat del benestar grec als seus creditors. Els grecs tornaran a viure com fa un parell de segles, a canvi de cap mena de llibertat ni sobirania com a poble. Els dirigents de la partitocràcia criminal grega han optat per això en lloc de negar-se a obligar a fer pagar el poble el deute que el govern grec té amb els seus creditors estrangers. Què és preferible?

Supòsit 1: Decréixer fins a un nivell de vida propi del s.XIX, amb el jou d'un deute material metafísicament impagable encolomat al poble per la partitocràcia criminal impune evasora de responsabilitats, essent aquest conscient que el pagament del seu deute serà infinit al no disposar el govern de recursos (els contribuents grecs no tenen prou sang) per eixugar ni un sol cèntim d'una bola de deute que només pot anar fent-se cada vegada més gran, no disposant d’ingressos i amb prou feines podent anar complint amb el pagament dels venciments dels interessos d'aquesta gran bola de merda.

Supòsit 2: Decréixer fins a l’època de Plató i Aristòtil, mitjançant l’autarquia i l’autofinançament, després de la negació a fer pagar el poble el deute de les seves institucions, tenint en compte que el sistema no necessita ja disposar de cap estat del benestar ciutadà, sigui aquest fictici o no, així com tampoc de la classe mitjana, al no considerar-la necessària en un món amb unes expectatives de creixement econòmic a la baixa.

Posats a triar entre acceptar viure austerament de genolls tot acceptant les condicions d’un destí imposat per tal de guanyar simplement temps al no-res, o bé viure austerament dempeus enfonsant en la merda els principals responsables d’aquesta estafa, quina de les dues opcions triaríeu? L’actualitat es presenta molt calenta i, en els propers mesos, sentirem molt a parlar des dels no-coaccionats mitjans de comunicació estrangers a propòsit del nostre estimat principat barretinesc catalunyistanès, intervingut parcialment i amb la màxima discreció la primavera del 2010 per tal de no estendre una psicosi mundial en el mercat de divises que enviés l’euro al mateix lloc d’on no hauria d’haver sortit mai en aquest país, aquella maleïda nit de cap d’any de 31 de desembre de 2001.

Què n’és de sàvia aquella dita espanyola que diu que “cuando veas las barbas de tu vecino pelar, pon las tuyas a remojar”, el que no treu que no poguem agafar nosaltres mateixos la navalla per afaitar el carnisser, que no pas barber, que té previst en el seu full de ruta passar-nos la radial de dalt a baix a cadascun de nosaltres, camí de l'escorxador d'on encara s'alimenta aquest obsolet sistema.

Tal com deia aquella entranyable velleta de l’anunci: Horonia que horonia.

"Sóc antropòleg, tinc 34 anys i estic desocupat.

És el perfil mitjà de l'indignat grec"

Giorgos Ntais. Atenes, 20 de juny.

Nota: Totes les fotografies, a excepció de la darrera, corresponen a la batalla campal viscuda a Atenes al llarg de la jornada del passat dimarts, dia 28 de juny.

La guerra freda de la desobediència

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sun, 19 Jun 2011 01:45:00 +0000

El petard que l'avarícia descontrolada ha creat en el sistema està a punt de fer-lo saltar pels aires. El fong mortal que porta inoculat en el seu interior el sistema capitalista ja ha començat a actuar. Al final, encara haurem d'acabar agraint al neoliberalisme, la versió més hooligan del sistema econòmic nascut ja fa més de dos segles, que la seva passada de voltes acabés per fer rebentar aquesta colossal estafa piramidal. Indubtablement, ens trobem a l'inici del final de l'últim cicle del sistema econòmic capitalista, que haurà quedat extingit i substituït per un nou paradigma a mitjans d'aquest segle.

Testimoni d'agredits a la plaça de Catalunya.

La plaça de Catalunya i els voltants del Parc de la Ciutadella s'han convertit ja en símbols de l'afartament de la societat civil demòcrata que és perfectament conscient que la no-representativitat política vers la societat del vot no servil amb la partitocràcia (fet irrefutable reforçat pel circ diari dels innombrables) legitima l'alçament popular contra el sistema. Ara bé, en aquest moment i en els anys que vindran, serà molt important actuar des de la consciència individual en la desobediència, encara que sigui en massa, per no oferir en safata de plata la carnassa que el poder necessita per deslegitimar i destrossar un moviment popular independent, lliure i apolític d'aquestes dimensions amb l'excusa que l'ús de la violència, tal com diuen ells, és criminalitzable en la seva curiosa manera d'entendre la democràcia.

Mapa del corrupciòmetre hispanistanès.

La no-existència de cap tipus de democràcia no ens ha de fer perdre la serenor; qualsevol actitud violenta, com va quedar reflectit en els fets del Parc de la Ciutadella de Barcelona, serà utilitzada salvatgement pels mitjans de manipulació per a masses de pizza al servei caní del poder polític, econòmic i financer, malgrat que les anomenades forces de l'ordre (el seu ordre) continuïn emprant la vella tàctica franquista de camuflar agents de paisà entre la multitud per tal d'induir-la a l'exhaltació o bé de llançar material llancívol als mateixos criminals (*) polítics que tenen la obligació de protegir i que intenten accedir al profanat Parlament de Catalunyistan, per tal de destrossar qualsevol moviment d'aquestes característiques llançant-lo a l'arena del circ per a què la massa de pizza inconscient assedegada de sang i fetge contempli, a través de la caixa per a imbècils (el televisor), el seu linxament públic, tot i acusant-lo com se l'acusa de constituir una amenaça en tota regla contra la democràcia, missatge repetit fins a extrems patològics pels lloros amb carnet de periodista al servei de qualsevol de les empreses i corporacions polititzades d'aquest pais.

Forces de l'ordre (sí, aquest és el concepte que el poder té de la paraula 'ordre'), preparades per provocar aldarulls entre la multitud.
Barcelona, 15 de juny de 2011.

Cal evitar caure en l'ús de la mateixa violència l'ús ciutadà de la qual el sistema criminalitza al mateix temps que aquest continua exercint dia rere dia (deute, atur crònic, salaris denigrants, retallades socials i laborals, augment d'impostos i taxes diverses, inflació...) per tal d'estendre com una taca d'oli entre la gent el desencant, la impotència, la ràbia, etc. prèvies al moment clau que suposa la decisió individual de canviar el món tot i agafant cadascú de nosaltres les regnes de les nostres vides.

Fins ara, per motius de residència, un servidor, fill de les dues persones més collonudes que existeixen al planeta Terra amb el permís de tots vosaltres, no ha pogut ser físicament amb la gent de la plaça de Catalunya, però a partir d'ara mateix espero amb il·lusió poder-me unir a la causa del poble demòcrata que està sent barroerament criminalitzat des del mateix poder que ha aconseguit evitar en els darrers 35 anys l'establiment de cap sistema polític democràtic. Una paraula, 'democràcia', pronunciada sense cap mena de sentit ni contingut i publicitada pel poder des del més vomitiu dels fàstics per tal de complir amb el protocol del missatge oficial davant la massa de pizza, alhora que La Casta, aparentant estar disposada a canviar alguna cosa per a què res canviï, continua legislant tot reforçant il·legalment el seu blindatge legal. Paradoxes de la vida. El seu aparador consisteix a erigir-se davant el poble, de manera falsa, hipòcrita i cínica, com a l'únic garant i protector d'un sistema polític sobre el qual, malgrat no ser aplicat en cap país del món per interessos econòmics, convé creure-hi cegament com si es tractés del sant grial o de les noves taules de la llei per a què, en el seu nom, la xoricràcia cleptòcrata criminal continuï perpetuant en el temps el seu rol diví al servei del déu Money.

No serviu el poble, així que aquest no us necessita, ni en helicòpter ni en burro, a l'haver demostrat ser totalment prescindibles.

Aprofito la direcció d'aquesta reflexió per deixar una cosa ben clara: Jo no estic indignat. La indignació és un estat anímic que es produeix immediatament després de la presa de consciència sobre l'existència de quelcom que la persona considera injust però la visceralitat de la qual s'apaga ràpidament. Això no treu que jo també m'indignés en el seu moment. Va ser l'any 2000 quan, assolint el quart de segle de vida, després d'adonar-me de l'enganyifa a la més simple forma de vida intel·ligent d'un sistema que tot just començava llavors a preparar l'assalt definitiu a la societat civil de mig mig món, vaig deixar de votar partits polítics, al considerar-los empreses il·legals i democràticament il·legítimes encarregades de furtar sistemàticament la ciutadania per aconseguir els favors dels seus veritables amos i dels consells d'administració de les grans empreses privades afavorides deliberadament des dels seus càrrecs de gestors públics, l'única manera que la xoricràcia sense classe ni professionalitat coneix per tal de continuar sucant més enllà de la mamella dels contribuents. No estic indignat, no, el que estic és fins als collons de tot plegat, així com cada vegada més i més companys de la societat civil que és sistemàticament tractada com una merda pels mateixos que se li pixen a la cara alhora que li demanen el vot.

Com es pot garantir l'èxit d'una revolució no-violenta? Mitjançant la desobediència civil, el no-reconeixement del govern ni de cap institució com a democràtica, el no-reconeixement de cap deute, el no-reconeixement de cap força de seguretat com a legítma ni democràtica com a premisa per iniciar una desobediència civil integral basada ideològicament en la voluntat d'accelerar el procés de descomposició d'aquest cadàver de sistema cleptòcrata-policial de control social, per tal d'avançar cap a l'establiment d'un nou model socialitzat regulat basat en l'assignació al poble del paper d'únic responsable del destí de la sobirania de les noves nacions que sorgeixin més enllà de la descomposició dels obsolets estats moderns d'origen colonial.

No sé fins a quin punt la societat no és encara conscient d'estar vivint un moment històric, una oportunitat (que no pas crisi) per accelerar l'explosió de la dinamita el temporitzador de la qual s'ha encarregat d'activar la mateixa naturalesa del sistema. La crisi no existeix com a tal amb la insubmisió a les seves regles del joc, i encara menys en els termes i condicions amb els quals ens l'estan ficant amb calçador. Aquesta ha estat, simplement, l'excusa dissenyada des del poder per fer pagar la societat ja no tant la retirada d'alguns dels grans capitals especulatius en el moment de màxima bombolla creditícia sinó, sobretot, el capital financer amb el qual els germans dalton s'han passat anys especulant en préstecs, hipoteques i inversions suïcides realitzades bé amb capital aliè, bé amb diner virtual creat des d'un ordinador. Més enllà de la responsabilitat individual que pugui tenir tothom qui va signar contreure un deute que no podria tornar sense llegir ni tant sols la lletra petita, es troba l'engany de destrucció massiva de qui va consentir el que va consentir sense tenir en compte els vells i, alhora, savis manuals més bàsics d'economia. Encoratjo tothom qui ho vulgui a deixar de pagar la hipoteca que l'ofega amb la llibertat de plantar cara al faraó sistèmic sense por, o bé emigrar sense papers a un altre lloc per començar una nova vida sense l'amenaça de ser extradit per pagar fins més enllà de la mort el deute contret amb als mateixos que evadeixen capitals o blanquegen més que les rentadores de casa seva, a reduir al màxim els impostos a pagar a base de reduir el consum quotidià al mínim imprescindible per garantir la pròpia supervivència. Només així entrarà en detonació, quan nosaltres decidim, la dinamita inherent al sistema per tal de començar com més aviat millor a planificar un món més auster, més humil, basat en la recuperació dels valors que engrandeixen l'ésser l'humà, la cooperació, la solidaritat i la justícia.

Aquest moment històric únic que estem vivint, sacsejat per la tremolor dels detrítics fonaments ideològics en què es fonamenta el creixement econòmic infinit (també anomenat 'creixement sostenible'), ja ha començat a endurir de les condicions de vida de la societat. Aquest canvi, emperò, no servirà per avançar si la societat no percep el que està passant com a una oportunitat per al canvi, començant exigint responsabilitats penals per als responsables i còmplices d'aquesta mastodòntica estafa i engany a les societat d'arreu del món. Els llibres d'Història, Geografia, Filosofia, Sociologia... del futur, ciències la naturalesa de les quals ha estat tradicionalment utilitzada pel sistema per tal anihilar premeditadament la seva vàlua essent conscient que la reflexió del pensament humà era i continua sent l'arma de destrucció massiva més perillosa, efectiva i letal que existeix per al poder preestablert, explicaran en el futur el moment històric que va viure una part de la Humanitat del nostre temps. Un temps que és nostre. Per tal que el futur sigui millor que el present, tenim la obligació de no permetre que ni els esdeveniments ni el relat de la història l'escrigui ningú més que nosaltres. Per fer-ho, ens hem d'involucrar plenament i participar activament com al principal i més valuós actiu encarregat de decidir lliurement el millor camí a seguir per a l'alliberament de l'esperit de l'individu del servilisme del vassallatge esclau.

Gràcies! Hehe...

PD: Sóc perfectament conscient que aquesta reflexió serà tractada pel poder de terrorista i antidemocràtica. Sincerament, se me'n fot perquè, evidentment, no sóc jo qui té por o pànic a la democràcia del poble. Com a mostra d'agraïment als lectors, que són els qui veritablement omplen de sentit aquest espai, permeteu que us adjunti la versió íntegra del documental grec Debtocracy, la nova meravella audiovisual després d'Inside Job, del qual ja us en vaig parlar fa un mes.

(*) CRIM: 1 1 m. [LC] [DR] Violació greu de la llei moral, que en dret constitueix una infracció punible de caràcter greu. Font: Diccionari Normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans.

Que mengin pernil

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sat, 18 Jun 2011 23:24:00 +0000

Fa una estona he llegit un article d'aquests que publiquen els mitjans de desinformació per a masses de pizza en versió digital que m'ha cridat l'atenció. Es veu que el govern espanyol acaba d'aprovar l'assignació de 600.000 euros per al servei de restauració als avions de la força àeria espanyola destinats al transport de personal VIP, és a dir, membres del govern, membres de la monarquia, autoritats estrangeres (les catalanes encara no hi figuren) i altre tipus de personal amb pedigrí. Es tracta dels mateixos avions de l'exèrcit que són utilitzats per desplaçar els membres de La Casta en les seves campanyes erectorals pagades, com sempre, amb la sang dels contribuents. El dijous, 16 de juny, el BOE va publicar la resolució per a la licitació de l'expedient per al suministrament d'aquest servei als avions del 45v grup de les forces aèries espanyoles. El servei de catering inclou pernil, llom i xoriço ibèrics, formatge manxeg, salmó fumat norueg, ginebra i Chivas de 12 anys, entre d'altres minúcies.

Una altra notícia que m'ha cridat l'atenció són les intervencions de diverses persones davant els assistents a la darrera junta d'accionistes del Banco Santander celebrada aquest divendres, presidida pel president de l'entitat, esquitxat darrerament per quelcom que, de tant corrent, no sorpèn a ningú, com és l'evasió de capital a paradisos fiscals, aquests curiosos països que dediquen bona part de la seva activitat laboral a blanquejar les misèries de polítics, financers i grans empresaris corruptes d'arreu del món, embrutades impunement amb la complicitat de l'acord tàcit de col·laboració que tenen subscrit els diferents clans de la curroptocràcia mundial.

Blindatges contra ciutadans exemplars

noreply@blogger.com (PobleInsubmís) — Sat, 04 Jun 2011 15:00:00 +0000

Aduna (Gipuzkoa).

Les passades ereccions (*) municipals i, en alguns regnes de taifes, també autonòmiques que van tenir lloc arreu d'Espanyistan, van reflectir un augment del vot en blanc (vot antisistema que, paradoxalment, està pensat per afavorir les majories de la partitocràcia), una quintuplicació del vot nul i més d'un 30% d'abstenció. Aquests van ser el resultats obtinguts pels demòcrates d'aquesta xoricràcia xarcutera. A Catalunya van canviar de color partitocràtic uns quants ajuntament però poca cosa més, que és, en definitiva, igual al mateix de sempre: és a dir, res. La societat, incapaç encara d'acceptar que és tractada pels polítics com el que és, una merda, segueix entestada a votar partits polítics d'un sistema que engoleix la llibertat de tothom, sobretot la de qui s'ofereix a participar-hi activament des de dins per al seu propi interès de clan o desconeixement absolut (la massa de pizza). Els resultats erectorals en molts municipis d'Euskalherria són, malauradament, impensables al principat cocoter de xais acrítics de Catalunyistan. El passat 22 de maig, 47 adunatarres es van abstenir (13,54% del cens), 287 van votar en blanc (95% dels vots), 1 va votar nul (0,33% dels vots) i 12 van votar la partitocràcia (4,01% dels vots, tots ells al PP). La pregunta que podem formular-nos, tenint en compte que la partitocràcia cleptòcrata està muntada per a què només obtinguin representació els vots a partits polítics que hagin obtingut un mínim de vots (entre el 3 i el 6% en funció del territori de l'estat espanyol) és la següent: Qui collons governarà en aquest illot de democràcia ciutadana anomenat Aduna? La resposta és ningú. Per una banda, perquè el 4,01% de vots al xoriços del sistema es queda a 99 centèssimes de la barrera erectoral del 5% al País Basc per a obtenir representació (d'això se'n diu haver de tastar la medecina pròpia) i, en segon lloc, perquè, encara que haguessin superat el llindar, no crec que fossin intel·lectualment tant poc dotats com per desafiar el poble tot ocupant l'alcaldia i les 7 regidories del consistori amb majoria absoluta. Els flamencs i els valons porten força temps sense govern i el país no ha empitjorat com a conseqüència d'això en els darrers trimestres. La partitocràcia no és necessària. La democràcia participativa, sí, i ha quedat més que demostrat que aquests règims polítics, la decadència dels quals en alguns països europeus recula fins al 1945, no pot co-existir amb la dictadura de l'interès econòmic.

Darrerament, la partitocràcia s'està fent un fart de reformar lleis a les seva conveniència a través del DOG (la canina casta política catalunyistanesa) o el BOE (la seva homòloga espanyistanesa) per tal de blindar-se a corre-cuita sense que això estigui tenint cap mena de ressò mediàtic per part dels ex-imperis mediàtics en fallida que són mantinguts amb respiració assistida per l'administració amb els impostos dels contribuents per a què difonguin les octavetes de palau dictades pels principis del movimiento partitocràtic. Una d'aquestes és la que afecta la Llei Orgànica 2/2011, que impossibilita a la pràctica el sorgiment de cap nova formació política des de la societat civil. El reformat article 169, apartat 3, diu textualment: «Para presentar candidaturas, las agrupaciones de electores necesitarán, al menos, la firma del 1 % de los inscritos en el censo electoral de la circunscripción. Los partidos, federaciones o coaliciones que no hubieran obtenido representación en ninguna de las Cámaras en la anterior convocatoria de elecciones necesitarán la firma, al menos, del 0,1 % de los electores inscritos en el censo electoral de la circunscripción por la que pretendan su elección. Ningún elector podrá prestar su firma a más de una candidatura.» Com a mínim, se'ls ha de reconèixer la seva vàlua en l'art d'inventar del no-res nous artificis legals per crear i reformar lleis cada vegada més ambigües, de tal manera que la seva interpretació i aplicació per part del clan dels vividors no entri en contradicció amb un dels altres bastions que tenen més que controlats en aquesta dictadura a on ni tant sols la divisió de poders existeix: el sistema judicial.

Missatge per a La Casta: el vostre estimat sistema de privilegis i esclavisme rebentarà des de l'únic lloc d'on aquest no engoleix a ningú. Disculpeu que no us doni més pistes.

(*): Escrit amb 'r' perquè no s'elegeix res.