tag:blogger.com,1999:blog-60215672025-01-05T11:27:55.123+01:00El so imaginat és el més potent i suggeridorUnknownnoreply@blogger.comBlogger1163125tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-64334267059694037392021-12-14T18:15:00.003+01:002021-12-18T21:30:46.731+01:00

Arrenco una nova web, DESONS, després de més de set anys del final d'aquest blog.La idea és la de compartir el que he après, el que he anat trobant i el que aprendré i trobaré. Ara, amb aquesta nova web, el ritme serà més pausat que el que tenia amb el blog. És el que toca.Salut per a tothom, que bona falta ens fa!  

Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-33250974745244837972014-05-15T09:09:00.001+02:002014-05-15T12:01:13.745+02:00

Aquest Quadern de Sons es tanca aquí. De fet, fa mesos que es va acabar i per diverses raons. A finals de gener, SONOBLOK, l'estudi de so on he treballat durant més de trenta anys, va plegar. I un parell de mesos després, arribat a l'edat reglamentària, un servidor s'ha jubilat. Vet aquí. Mai hagués pensat que aquest blog, el Quadern de Sons, visqués més de 10 anys, de l'octubre del 2003 a

Unknownnoreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-10208272048608882432014-01-17T20:00:00.006+01:002021-01-17T01:32:51.916+01:00

Ensenyar (exhibir, preestrenar) una pel·lícula segueix sent complicat. Potser no tant com abans, perquè ara ja no cal dur aquelles pesades bobines de 35mm, tan cares de fabricar! Depenent de la sala i els seus equips, t'hi pots presentar portant un disc BluRay (el mínim dels mínims), una cinta de vídeo HDCAM, o un DCP. Sisplau, oblida els DVD. Un DCP és l'equivalent digital a les bobines de

Unknownnoreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-45483596944394169902013-12-26T20:10:00.002+01:002021-01-15T18:49:32.571+01:00

Resulta que et dediques a enregistrar sons, ets irlandès i fa quinze anys que vius a Alemanya. Vet aquí que t'encarreguen de tornar a Irlanda per trobar i gravar ambients sonors sense màquines de fons ni sorolls produïts per l'home. Parles amb gent i viatges una mica... Tot això, i més, passa a Silence, un film de Pat Collins. De dia, de nit. Al Riu, al mar, a la muntanya, al camp, al

Unknownnoreply@blogger.com7tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-60931481892984202002013-12-21T21:54:00.002+01:002013-12-21T21:54:40.995+01:00

Doncs això, els fills creixen…   Marabunta és un espectacle absolutament hilarant que es va presentar (pre-estrena) ahir a la sala El Latino del Teatre Principal de Barcelona. Marabunta és Guillem Albà i un grup de músics extraordinaris. No us ho perdeu! En Guillem és fill de l'Olga i l'Albert, titellaires i fundadors del grup L'Estaquirot Teatre (Vilanova i la Geltrú). Endavant,

Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-3683747663644808622013-12-21T17:05:00.001+01:002013-12-21T17:08:22.205+01:00

Doncs això, els fills creixen… Marta Casals ha creat l'espectacle infantil MAILA i ara, per poder acabar el disc de cançons, utilitza el crowdfunding de Verkami. Endavant, filla!

Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-31827310484794902902013-11-01T14:05:00.000+01:002013-11-01T14:05:21.022+01:00

De Tati a Baron (Suzanne) A Entendre le cinéma (Daniel Deshays) llegeixo que Jacques Tati treballava el so de les seves pel·lícules d'una manera molt minuciosa. Tant, que pel so de les onades del mar, la seva muntadora Suzanne Baron havia de triar entre més de 365 gravacions! El so del mar canvia cada dia... Suzanne Baron, resulta ser una muntadora creativa i esplèndida de films (entre

Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-79399741779982290522013-11-01T10:07:00.000+01:002013-11-01T13:32:21.424+01:00

‪ Com arriben a ser d'espessos els llibres d'acústica! El so és invisible i costa veure per on "passa", encara que pugui deixar rastres. Aquest petit vídeo d'Acoustic Geometry és didàctic i molt clar. M'hagués agradat veure'l quan vaig començar!

Unknownnoreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-68158666364381397792013-10-29T23:59:00.002+01:002013-10-30T00:45:28.717+01:00

La revista Sonograma, tenaçment i puntual, surt quatre cops durant l'any. Els mesos de gener, abril, juny i octubre. Aquest mes, Carme Miró entrevista a José Luis Guerin i comença amb la pregunta "Què representa la música per a vosté?" Un inici ben directe! Guerin és molt especial en l'ús de la música en els seus films. La primera frase de la seva llarga resposta és: La música me interesa

Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-54886865463770729542013-10-02T20:45:00.000+02:002013-10-03T08:19:52.632+02:00

M'han regalat el Petit Teatre d'Ombres de Pímbalo! És molt senzill de muntar i es pot començar de seguida, retallant les siluetes que hi ha en 9 acetats. Amb aquest teatrí retorna aquesta cosa tan especial que tenen les ombres (com els titelles!) i que sovint oblidem. Ara que el cinema - que és so i imatge, però, sobretot, narració - està tan trasbalsat... Gràcies, Pímbalo!

Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-13042372679942905392013-09-26T00:45:00.000+02:002020-04-18T17:12:29.445+02:00

Hi ha uns quants programes que transformen una imatge en so. Photosounder és un d'ells, i amb la demo he "tret" el so d'aquest núvol. 

Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-38399695482274940062013-09-25T00:09:00.002+02:002013-11-01T17:19:44.872+01:00

- Una doble escucha: el ruido de la ciudad con su riqueza interpretable y siempre lista para ser nombrada, después el mismo ruido como un rumor de espuma, monótono, salvaje, inaudible, con súbitos e imprevisibles estallidos que pertenecen a la monotonía. - No siendo el rumor más que el modo en que la ciudad hace saber que está desierta, cada vez más desierta. El paso (no) más allá, de Maurice

Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-8564427207097908832013-08-18T12:15:00.003+02:002017-11-27T08:02:07.626+01:00

La major part de tot el que veiem ho oblidem, tard o d'hora. Deu quedar arxivat al magatzem. La major part de tot el que sentim (so) ho oblidem. Oblidar-ho - no assignar-li gaire importància - és necessari. Ara, em pregunto: quant de temps mantenim allò que escoltem (= volem sentir voluntàriament)? Què "guardem" del so que hem escoltat? Un bloc d'informació, com si fos un objecte? La impressió

Unknownnoreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-89544902846032231702013-08-17T22:25:00.001+02:002013-08-17T22:26:45.629+02:00

Just abans de vacances vam mesclar HISTÒRIA DE LA MEVA MORT, d'Albert Serra, amb so de Jordi Ribas i Joan Pons. I ara, quan encara no havia actualitzat el llistat de mescles, va i guanya el premi a la millor pel·lícula a Locarno! Enhorabona! A la foto, Vicenç Altaió, fantàstic com a Casanova (foto de Román Yñán).

Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-80905238464430417362013-08-17T20:37:00.002+02:002013-11-01T17:20:46.995+01:00

La sonata de la antigua casa, que ignora las generaciones minúsculas, es de una lentitud que rebasa la memoria de sus sucesivos habitantes. El piso gime. Las persianas golpean. Cada escalera tiene su llave. La puerta del armario cruje y el resorte de los viejos divanes de cuero responde. Todas las maderas de la casa, cuando el verano las reseca, ensamblan un instrumento musical a la vez regular

Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-44897175945792266712013-08-17T19:05:00.001+02:002017-11-27T08:01:15.271+01:00

PARAULES Per què la paraula escoltada té algun sentit per a nosaltres i ens "aturem" a entendre-la, a trobar-li un sentit? I, en canvi, no ho fem amb una onada escoltada? Sentim una onada i l'oblidem. Deduïm, instantàniament, que el so de l'onada no "diu" res més. Potser si fos una onada molt grossa, amb un so monstruós, reaccionaríem com davant d'un perill. Les paraules duren més que el seu so.

Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-7209267643696085482013-08-16T23:37:00.002+02:002017-11-27T08:01:50.964+01:00

El so d'ara, real, inherent a la realitat, tan enganxat al que passa (als objectes, a les persones), no demana sempre ser gravat. El so excita (estimula) l'imaginari més que no ho fa la imatge. Potser per això demana més de qui escolta. Segons com, fa més mandra escoltar que mirar. Potser resulta que els sons (o la seva possibilitat) sempre estan a punt. Quan fem una acció que produeix so

Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-63317797194381749522013-08-15T01:10:00.001+02:002013-08-15T01:12:49.765+02:00

És possible que els nous sistemes de so immersiu per a cinema puguin retornar-nos un cert grau de la facultat de triar que té l'orella quan escolta del real. Una facultat que ara tenim pràcticament anulada, quan escoltem material enregistrat, "assecat". L'afany de la semblança màxima al so real, tan apreciat en el cinema, pot acabar sent un parany, un cul de sac. El "botí" del so real.

Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-9717736975867325892013-08-14T23:33:00.002+02:002013-08-15T01:11:10.732+02:00

Escoltar, com mirar, és interrogar. Mirar és una acció directa. Escoltar (oïr voluntàriament) no ho sembla tant. Per què? Quan entrexoco dues pedres, per què hi ha d'haver tan soroll? Passa sempre i ni ens hi fixem, però és una mica estrany...

Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-67271081424674202932013-07-22T00:24:00.005+02:002013-07-22T00:25:49.402+02:00

Sound In Games proposa una col·lecció de 77 cartes (targetes físiques) amb els patrons per al disseny de so en els jocs. L'objectiu és concebre instruments que poden ser eficaços per accelerar i mantenir la interconnexió entre els professionals i el llenguatge de patrons, més enllà del suport referencial habitual en formes de text. Un llenguatge de patrons té el potencial de contribuir a un

Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-57384644830459284262013-06-21T23:44:00.000+02:002019-09-27T21:22:30.218+02:00

Del mes de novembre de 1969 a finals de setembre de 1975, vaig treballar a l'estudi de gravació de música GEMA-2. Ara, uns quants anys després, començo a fer-ne una web: ESTUDIS GEMA. Aquesta web vol ser un testimoni i un record dels estudis GEMA-1 i GEMA-2, ara desapareguts, dedicats a la gravació musica. Per explicar la seva història recollim fotos, documents, testimonis, llistes de

Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-71973909397363005832013-05-04T23:35:00.000+02:002013-05-04T23:35:12.580+02:00

Gràcies a AcusticaWeb, la web de David Casadevall, he pogut llegir alguns contes (sobre el so) que està escribint en Francesc Daumal per a un nou llibre. El personatge dels contes és un mestre roncaire. Us els recomano!

Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-443199037557437522013-05-04T21:44:00.000+02:002013-05-04T21:49:58.722+02:00

A l'apartament hi ha un silenci sepulcral. L'únic so és el de la seva respiració i el murmuri monòton de la ventilació. La resta de sons provenen de l'exterior: el comptador de l'electricitat que hi ha a l'escala, el repartidor de diaris, la gent que puja i baixa les escales, o els cotxes i els vianants nocturns que passen pel carrer. Quan els nens eren petits, l'habitació s'omplia amb els seus

Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-776229017605158892013-05-04T21:03:00.001+02:002013-05-04T21:45:03.046+02:00

El servei d'àudio potable (Audios de Barcelona).

Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6021567.post-34348530567406308122013-04-20T12:32:00.001+02:002013-04-21T19:15:06.944+02:00

Persimpatia és un llargmetratge documental musical, produït per Ernesto Briceño i Guillermo Asensio. De la seva web:  El Ricard Margarit era un luthier català poc convencional que va desafiar i va inspirar el món de la música fent violins amb cordes addicionals. Les cordes principals es toquen com en un violí estàndard i la resta vibren per simpatia, d’aquí el nom del documental. Només

Unknownnoreply@blogger.com0