No és només l’efecte illa de calor, el formigó que ens foragita, el de vegades desastrós urbanisme que no facilita la vida o l’alienació de l’entorn.

Hem construït les ciutats modernes d’esquena al terreny, no ja al territori que l’envolta, si no al terreny on son. Hem aïllat amb ciment, totxos i asfalt unes superfícies immenses, on ja podem parlar de percentuals d’un dígit sobre el territori total del país (un 2.5% d’Espanya al 2017), deixant només forats microscòpics (els arbres urbans i els escocells) i petites superfícies (algunes places toves, alguns parcs), com a testimonis del que hi havia abans.

Superposem sobre el terreny la nostra capa de civilització (si, abans també s’empedraven carrers -allà on es feia-, però l’empedrat és permeable, mireu les herbes entre les pedres): asfaltem, posem panot, fem places dures… i de sobte allà ja no creix res: quan plou l’aigua no arriba a la terra, les fulles no es desfan i no hi ha animals que hi puguin viure, per minúsculs que siguin.

Tot es torna una terra erma, remenada, sense res, i nosaltres entrem en una competició amb els elements per canalitzar l’aigua de pluja, que de vegades s’escola i fa forats o enfonsa el carrer, trenquem rieres i canals subterranis i hem de regar artificialment qualsevol cosa que plantem, perquè l’escocell no dóna gaire de si i amb la temperatura, per fugir del propi calor que generem per irradiació dels materials que emprem.

Potser que, en comptes d’anar-hi en contra, ens aliem amb la natura, l’ajudem: sabem que els arbres ajuden a baixar la temperatura, posem-ne més. Renaturalitzem els escocells, fem-los més grans, tractem amb d’altres tipus de paviments a voreres i calçades, permetem que l’aigua de pluja hi passi millor i regui l’arbre, que creixin d’altres plantes: hem de deixar enrere la idea d’una natura urbana i dominada, i el concepte de males herbes. Uns carrers més permeables facilitaran la gestió de l’aigua i els xàfecs grossos, reflectiran menys sol i potser donaran més frescor. Tots sabem que quan passem al costat d’un parc urbà s’està més fresc (no parlo ni d’entrar-hi).

A la meva ciutat m’he fixat en que hi ha alguns arbres plantats de nou on deixen que creixin les herbes, per comparació amb els del costat, amb escocells “nets”, sense herbes… però amb una terra compacte i sense res. Fixeu-vos-hi: no son males herbes, és un trosset de natura. No sé si és coincidència, o bé proves que s’estant fent. M’inclino per la segona opció.

No és fàcil, és clar: si ha de ser, serà un canvi gradual, i s’han de resoldre tant aspectes tècnics com de mobilitat i adaptabilitat (ull amb crosses, persones amb mobilitat reduïda), però cal anar en aquesta direcció. L’altra direcció, treballar amb força bruta i energia per generar fred (aire condicionat) o tancar-nos a casa quan faci calor, no ens porta enlloc.

Cal convertir les ciutats desert en ciutats vives.

Encara s’està construint, i no hi ha res definit. Pals de cec d’empreses i governs, i milions i milions invertits en endur-se l’aigua cap al molí propi, propaganda i molt de fum, intents de posar-se a la capçalera de no sabem encara què, de no perdre no sabem quin tren.

Si sabem, però, un parell de coses:

1. El metavers no serà obert.

La internet inicial es va definir a partir d’universitats i institucions públiques, amb la idea de compartir coneixement i amb estàndards oberts, el que ens ha permès arribar on som ara, en ús i penetració, en desenvolupament i en aprofitament, malgrat la conversió d’un suposat territori lliure inexplorat en un conjunt de jardins tancats, que donen serveis “gratuits”.

El metavers no serà això. El metavers l’estan definint les empreses en el seu benefici propi, i serà una lluita de gegants per imposar-se uns sobre els altres. I, sobretot, no es farà sobre uns estàndards, oberts. És clar que hi haurà APIs per tal de poder-se connectar, i enviar dades i recuperar-ne algunes altres, però una cosa serà oferir connectivitat i una altra és basar-se en estàndards oberts.

Si del que es tracta és d’obtenir més beneficis, de saber més de nosaltres, les APIs no son eines només de connexió: son eines d’entrada de dades: de les que enviem, i de les metadades que es recopilin de les peticions de dades que fem (quines son les dades més demanades? Qui les demana? Quin perfil té?)

2. El metavers serà una extensió de l’economia extractiva

Les empreses millor posicionades per construir-lo son les tecnològiques, les que millor ens coneixen i les que més dades tenen de nosaltres. Però ara mateix només tenen dades detallades del nostre moviment i interessos al ciberespai, i molt limitats al món real. Però que passarà quan també tinguin coneixement del món físic que ens rodeja? Estarem totalment perfilats, i la matriu de dades sobre nosaltres serà gairebé total. L’adquisició de Roomba per part d’Amazon no és casual, és el lligam perfecte entre el món digital i el món físic.

Ja no només sabran que fem, llegim, diem, busquem i comprem, sabran també què tenim i com ho tenim. I segons com tinguem la casa, com sigui de gran, com la tinguem ordenada o el que tinguem pel terra, sabran més com som i ens oferiran coses encara més “necessàries” per nosaltres.

—

La clau no és que el metavers no sigui útil, i que no aporti beneficis. Els aportarà, segur, i la connectivitat de tot plegat pot tenir immensos beneficis a nivell social, sanitari, informatiu i d’altres. Però si el metavers es construeix a partir d’eines privades i d’interessos privats, sense regulació pública i sense garanties de l’ús de les dades obtingudes (i les empreses més ben posicionades per construir-lo són americanes i xineses)… bé, serà sobretat una eina més d’extracció de les nostres dades, si seguim amb el concepte d’economia que tenim ara mateix.

Tirant de conceptes “frikis”, tant de bò el metavers acabi essent la connexió entre el món real i la noosfera, i no acabi tancant la matriu.

Però el missatge del Capità Enciam ja no serveix, els reptes son massa grans.

Hem de seguir fent tot el que podem i estigui al nostre abast en el dia a dia: separar, reciclar, no consumir, comprar a doll i no ultra-envasat, caminar i usar transport públic, vigilar amb aigua, llum, calefacció… .

Tots aquests petits gestos son necessaris, però no suficients. No podem seguir plantant arbres i tancant l’aixeta de casa només. Cal millorar els boscos i l’entorn rural, cal tancar els pous punxats il·legalment, replantejar el model urbanístic i de país, el transport i com vivim, consumim i ens movem, cal veure perquè es cremen els boscos, es sequen els rius i s’omplen piscines i regadius allà on es forçar-ho a l’extrem. Som capaços de forçar, temporalment, el món, fer que creixin verdures al desert i prendre un cafè en una terrassa oberta i calefactada a l’hivern. Ho podem fer. Però és bo? És sostenible. Sabem que no.

O canviem la nostra societat, els valors de la nostra societat, o anem pendent avall sense remei. No sé quines mesures caldrien, però el que si que cal és voluntat real de parar això, sabent que no veurem directament els canvis, perquè ha estat coent-se tot a foc lent durant molts anys, i som de vista i temps curts, i esperit de sacrifici i renúncia a algunes de les comoditats (comoditats, no necessitats) que tenim.

No sóc gaire optimista de com anirà (no de veure resultats, sinó de veure’ns capaços de canviar), però no per això cal deixar de creure i fer, de reduir la petjada.

Una fórmula com una altra qualsevol per una ciència inexacta i plena de variables i errors.

Els presoners del mite de la caverna de Plató no són conscients del món real que els envolta, viuen només pendents de les ombres que altres els projecten, confonent imatge amb realitat: l’al·legoria de Plató ens dibuixa persones presoneres de les imatges, i de les percepciones (subjectives) que tenen d’elles, imatges que son fetes a base d’ombres projectades per altres persones.

L’explicació clàssica ens relaciona el mite amb el món de les idees i l’assoliment del coneixement, l’esforç i la llibertat associada.

Però i si ho portem al nostre món, sobresaturat d’informació?

• Serien les ombres projectades per altres les diferents bombolles informatives on vivim?
• Serien les persones que mouen les ombres els algoritmes que decideixen què veiem?
• Seríem nosaltres els presoners que ens pensem que tenim el coneixement i ens fa por allò conegut?
• Serien les nostres percepcions de les ombres la nostra sensació d’informació?

En el mite, a més, els presoners estan encadenats, no es poden moure; en el mite modern, el tecnològic infoxicat, encara tenim la possibilitat de moure’ns, fins a cert punt, per poder projectar també ombres que s’ajustin a allò que veiem, perquè nosaltres projectem també les imatges que volem. Imagineu que tenim no només un foc a la caverna, si no diversos, que fan diferents ombres, i podem fer diferents ombres de nosaltres mateixos, adaptades a cada foc, ombres que els altres presoners també tindran en compte alhora per adaptar-se i imitar-les.

Sembla, prou sovint, que no només som presoners sense saber-ho, si no que hi participem gustosament. El mite de la caverna amb realitat augmentada.

Fer referència a la guerra d’Ucraïna com la Tercera Guerra dels Trenta Anys⁽¹⁾ sembla en principi estrany i llunyà.

Aquella guerra es va acabar amb la Pau de Westfàlia, on es van definir els conceptes en els que s’ha basat l’ordre internacional des d’aleshores: l’equilibri entre països, la separació entre política externa i interna, la no ingerència en polítiques internes… de fet, tot el que Putin ha acabat d’esborrar amb la invasió d’Ucraïna i que ja porta temps fent a Txetxènia, Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan i d’altres espais post-soviètics.

Altra discussió és si els principis en què es basava el tractat ja estan obsolets o amb el potencial militar i els plantejaments d’avui dia (guerra total, híbrida, econòmica, les dependències econòmiques i el poder de la informació, entre d’altres) l’únic que s’aconsegueix és multiplicar la letalitat dels conflictes o el risc que passin, i si ens hem de basar no en un equilibri entre uns quants (massa mascles alfa) o, millor, en cooperació, desenvolupament i confiança. I no és un plantejament naïf, és potser l’única manera de créixer plegats. Però també és donar-li la volta com un mitjó a com hem plantejat les relacions internacionals tota la història…

Tornant a la Guerra dels Trenta Anys, la primera ja va redibuixar les fronteres d’Europa, a còpia de molts morts i destrucció, la segona va tornar a dibuixar no només les d’Europa sinó les del món (independències posteriors, adéu als poders colonials) encara amb més morts i destrucció. Si aquesta fos la tercera, què passarà? Ens hauria d’espantar una mica pensar-ho.

(1) La Segona Guerra dels Trenta Anys, segons alguns, serien les dues guerres mundials, ocorregudes en un període aproximat de 30 anys.

Acostumat a que els grans jugadors en l’aventura espacial hagin estat, fins ara, els estats se’m fa estrany llegir que les estacions espacials privades ja estan aqui, com si de cop sortissin de llibres de ciència ficció i se’ns plantessin aquí, pensant encara que l’espai es territori inexplorat, internacional, de col·laboració entre països.

Però no és pas així. Potser fins ara els únics que tenien potència i interès (orgull nacional i interessos militars, sobretot) eren estats o col·laboracions entre ells, i eren qui posaven el nom i la cara. Però molta de la ciència, de l’enginyeria, del coneixement i dels mitjans ha estat de les grans empreses que executaven els contractes, sigui a Europa, Estats Units, la Xina o Rússia, conglomerats privat-públics.

I si ja fa temps que es va obrir l’espai a les empreses privades, que han passat dels contractes per fer els coets a fer directament els vols i llogar-los a les agències nacionals per, convertir-se, gairebé de facto, en empreses espacials amb un objectiu molt definit, i plans de negoci segurs i reals, les estacions son el següent pas. Vist que, segurament, no cal des de la perspectiva militar tenir res allà dalt, que tot es pot pujar i fer baixar des de la Terra per fer-nos mal (que en sabem molt, d’això), ja no cal mantenir-ho tant tancat. I no cal carregar-se la despesa a costa de l’erari públic, per més beneficis que tingui tot. En una època d’ajustar el cinturó, la despesa espacial és un pessic gros.

Benefici per qui construeix la instal·lació, la opera i la lloga. Benefici no només d’això, sino, potser, de les patents que surtin d’allà (ja veurem models de negoci) o de la fabricació de materials o compostos en ingravidesa, amb la vista a d’altres planetes o a la pròpia Terra.

Els grans milionaris han vist la oportunitat de negoci, i hi van. I si, potser hi pot haver motius d’orgull personal o de promoure el bé de la humanitat, però els milionaris posen la cara i uns cèntims, i els grups inversors que tenen al darrere posen la resta: no és un negoci a la babalà ni d’orgull.

I si no ens agrada o ens estranya aquesta privatització de l’espai… tampoc no és res nou. El model de cedir la colonització a empreses o privats ja està inventat i provat de fa molt: diguem-li Companyia Britànica de les Índies Orientals, o Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals, o Haciendas, Fazendas, o, si apurem, les vil·les romanes.

És un problema aquesta privatització de les estacions espacials? Què implica per l’accés a l’espai? Vol dir que es privatitza? Jo no ho crec, francament. L’espai no està, ni estarà durant molts anys, a l’abast de tothom (parlant de portar-hi persones)… i si el fet que hi hagi empreses ha de fer que sigui més dinàmic, més eficient, i que provoqui més beneficis socials i econòmics, endavant. El problema no serà, en tot cas, les estacions privades. El problema seria no legislar bé el que passi allà dalt, les regles del joc de benefici i inversió, d’accés i control, de seguiment del que pugui passar allà. I en això podria raure el problema: que qui té prou cèntims per fer una inversió així, té també molt poder per fer lobby vers els seus interessos.

El futur de l’espai, ara per ara, es seguirà decidint a la Terra. Als despatxos, concretament.

No és imprescindible (podem portar el passaport en paper, es podria consultar la carta en paper ara que ja sabem que no es transmet per aquests superfícies ni cal rentar-ho tot com en la primera onada), però és més fàcil i còmode fer-ho al mòbil.

En Ferran Sáez ho explica molt bé a “Mòbil obligatori“: el mòbil s’està convertint en un estàndard de facto (s’ha convertit ja?) en la nostra societat, més enllà de les famoses xarxes socials.

Les conseqüències que això té, com tot el que comporta digitalització, van molt més enllà del que sembla, del què fas si no tens mòbil (i aquí mòbil significa un smartphone, no un GSM dels antics, sense dades ni possibilitat d’apps): té implicacions socials, econòmiques, administratives, ecològiques…:

• La facilitat en què et poden rastrejar (no cal anar a la Xina) mentre deixes les teves dades i rastre arreu no només afecta la privacitat (ja en parlo prou): sabent-ho tot de nosaltres, quina informació ens poden enviar? Quins missatges? Quins canvis d’opinió? Recordem Cambridge Analytica o la campanya de Trump, això ja és ingerència directa en les nostres democràcies, en com conformem la societat.
• Quins nous pàries digitals sortiran? Quines noves necessitats artificials creem per comoditat/facilitat d’administració i empresa?
• Tenir un mòbil que valgui per a tot el de més adalt implica comprar un aparell que no és barat, un contracte de dades i veu amb una empresa proveïdora, tenir com a mínim una adreça de correu (gratis o pagant), i tot això son despeses que passen a ser recurrents, que administració i empreses (oh, els bancs digitals) externalitzen per fer la vida més còmoda a la ciutadania/clientela… fent que elles es paguin les despeses i posant-lo com a canal únic, o gairebé únic, d’accés per determinats serveis.

S’obliga, de facto, a una digitalització forçada i constant de tota la població, i es va creant així un mercat immens de dades que els intermediaris poden acabar venent a qui interessi, per molts usos, molts més enllà de la simple venda de publicitat.

El fet que l’ús necessari i obligatori del mòbil es pugui convertir en un estàndard de facto (o fins i tot de iure, com apunta en Ferràn) s’agreuja pel fet que no existeix una alternativa lliure o pública per aquests aparells: tots estan fabricats per empreses privades i governats per sistemes privats (Android, iPhone), de manera que aquest possible ús obligat ens llença de cap a les mans d’aquestes empreses, ens regala com a clients a tot el món extractor digital.

Si hem d’anar, doncs, a un món digital, calen sistemes digitals públics, oberts, que siguin la base de l’ús de l’aparell, fins i tot aparells d’open hardware. La resta, per més que estiguin impulsades per grans empreses han de ser alternatives de pagament (amb cèntims o dades pròpies), com a mínim des d’un marc d’ús conceptual.

És molt probable que després la gent segueixi usant més els serveis de pagament (android, iphone), però la base ha de ser pública, i el legislador, i les empreses, s’haurien d’acollir i funcionar-hi a sobre, a partir d’aquest marc, de manera que tothom, amb més o menys possibilitats, tingui les mateixes igualtats d’ús i de salvaguarda de les seves dades (i les seves vides, per tant).

El secret de les muntanyes és que les muntanyes simplement existeixen, com jo; les muntanyes es limiten a existir, i jo no. Les muntanyes no tenen “significat”, són significat. Les muntanyes són. El sol es rodó. Jo vibro amb la vida, i les muntanyes vibren, i quan ho sento, compartim aquesta vibració. Tot això ho entenc no racionalment, sinó de cor, i també sé com n’és, d’inútil, intentar copsar el que no es pot expressar, sabent que quedaran les paraules quan ho torni a llegir un altre dia.

Peter Matthiessen. El lleopard de les neus (Brau Edicions, 2005, pàg. 224)

Si mai heu anat a muntanya i us heu sentit en pau mirant el cel o el paisatge, sentint el sol o el vent, escoltant l’escandalós silenci de la natura, deixant-vos portar pel que us envolta, entendreu què diu en Matthiessen. Si no, proveu a fer-ho.

De tant simple com sembla, això de deixar-nos només ser, i no de fer i fer i fer, poques vegades ho aconseguim.

Uns serveis extractors (xarxes socials, proveïdors de serveis digitals i físics) més interconnectats entre ells i que ens fan més vulnerables quan tenen fuites o robatoris de dades, perquè en el món digital, nosaltres som les nostres dades: les que posem i les que se’n dedueixen de quan, com i on les posem.

Què fer, doncs? Assegurar l’origen de la informació: nosaltres. Què usem, com ho usem, que permetem guardar. Petits esforços per no tenir-ho tot obert que ens poden ajudar. Com tancar la porta de casa quan sortim (ningú pensa en deixar-la oberta perquè no el robaran, oi?)

Via Bruce Schneier trobo una serie de tres articles a Ars Technica fàcils i clarificadors.

• Securing your digital life, part one: The basics
• Securing your digital life, part two: The bigger picture—and special circumstances
• Securing your digital life, part three: How smartphones make us vulnerable

Resum ràpid: securitzar ordinador i mòbil bloquejant-lo si no l’usem o no hi estem al davant, usar contrasenyes fortes i desconfiar del que t’arribi i et demani dades, vingui d’on (sembli que) vingui.

Fàcil… i tots deixem de fer-ho alguna vegada.