Un parell de vídeos per posar-se a tremolar:

• En Xavier Sala i Martín explicant què no funciona, què es podria fer, i què no es fa. Imperdible i molt educatiu (via Pere Quintana)
• Jordi Évole fa un repàs a què fan els bancs i què diuen què fan els governs. Quelcom no quadra.

Un parell d’apunts a recer d’això:

• Bankia: rescatem un altre banc amb més diners públics. Veieu el vídeo de l’Évole
• Islàndia, 15M: diferències? Moltes, però una de les principals és que a la revolució islandesa hi havia només 5 punts, ben concrets. Aquí es demanava de tot.

Si fins ara hem estat capaços de construir la història en base als documents que s’han conservat des d’èpoques passades, extraient coneixement no només de de la informació continguda (què si diu, com, comparació entre diverses fonts), si no també de l’estil d’escriptura, del suport de l’emmagatzematge o del mateix lloc de l’emmagatzematge… com ho farem, amb la informació d’avui dia?

Usant termes actuals, podríem dir que, a banda de la informació pròpiament dita, les variables anteriors son les meta-dades de la informació… quines meta-dades trobarem doncs de les dades d’avui en dia?

Si, sabem que Twitter, Facebook i qualsevol xarxa social emmagatzema molt més de la nostra informació, del que nosaltres publiquem (ex.: mapa d’un tuit), del que nosaltres mateixos podem saber, no només les famoses meta-dades, si no segurament dades que ens permetrien construir un graf social associat a cada publicació, i segurament també, l’impacte que aquesta informació ha tingut…

Però el suport de la informació d’avui en dia és molt dèbil: no només tenim les dades deslocalitzades (on rau, el núvol), si no que en la majoria dels cassos ni ens pertanyen, les cedim gratuïtament i no sabem on son ni com recuperar-les una vegada ens donem de baixa de qualsevol servei, o si les recuperem , què fem amb elles: avui en dia el suport de la informació ja no és físic, això està clar, però ja no és només digital: sembla que sense la informació de context, això és, el lloc on s’ha publicat, perd sentit; cada vegada semblem confondre més doncs el missatge amb el mitjà, la informació amb el suport.

Tot això suposarà un repte per reconstruir part de la història d’avui en dia, partint de la base que aquesta es conservi: donant per bones iniciatives com la de la Llibreria del Congrés americà o l’Internet Archive, serem capaços de reproduir la història a base de fragments? Es guarden també les meta-dades, els grafs socials, els temps de publicació? Hi haurà accés a les illes d’informació privada en què s’estan convertint les diferents xarxes socials? Les bombolles d’informació de twitter, les revolucions on-line, les crides a accions socials via xarxa… on quedarà, tot això?

Si es vol recuperar la història del futur caldrà aplicar tècniques d’intel·ligència artificial i reconeixement del llenguatge per destriar el grà de la palla (el volum d’informació és gegant), tècniques de mineria de dades per buscar i destriar entre conjunts immensos d’informació, aplicar grafs socials per poder trobar nodes productors d’informació o repetidors importants, orígens de dades o fins i tot la reconstrucció de les ones de propagació de les dades a través de xarxes, o com salta la informació de xarxes a mitjans d’informació tradicionals.

La nostra societat ha evolucionat fins a un punt en què comença a no entendre’s si es separa no ja de la informació que produeix, si no dels mateixos canals i mitjans on es produeix i on es publica: tot és xarxa, i per entendre doncs la societat actual en un futur, caldrà saber navegar per la informació connectada que anem deixant com a rastre.

PS: Tot aquest barrija-barreja ha vingut donat per idees que van sorgir a partir del 5è Terrassantweets, que versava sobre Història i tweets… molt recomanable!

Per exemplificar-ho, proposo un petit viatge per dos llibres i un documental.

• Comenceu llegint “El cementiri de Praga”, d’Umberto Eco: un divertimento (exigent, però divertimento) sobre els prejudicis i l’estupidesa humana, sobre la maldat, l’odi i la inquina, tot ben barrejat. I una teoria curiosa sobre els protocols dels Savis de Sió.
• Continueu mirant un documental: “La veritat és en un altre lloc”, sobre l’evolució del llibret dels Protocols, una obra menor que no s’aguanta per enlloc.
• I acabeu llegint “Si això és un home”, de Primo Levi, sobre el resultat de creure’s el que diu el llibret, amb uns quants ingredients més.

Un viatge que, de ben segur, no té res a envejar al de “El cor de les tenebres”, de Joseph Conrad.

Han passat uns anys i les coses han canviat una mica: les perspectives dels joves després d’estudiar al món laboral, els mateixos estudis, el que es demana i el que s’ofereix a canvi, la societat es més tancada, els serveis pateixen retallades (educació, sanitat), i la política s’ha tornat exageradament deshonesta i interessada; el que es preveu és diferent del que hi havia als 90, en general, tot està més difícil, tot és més complicat (només cal mirar l’índex d’atur de la població jove).

Podríem fer una actualització del jASP, una mena de JASP 2.0, vist el que sembla venir: Jóvenes, aunque sobradamente puteados.

Ara bé: tota aquesta domòtica, interconnexió, transferència de dades i demés es farà a les nostres esquenes, ni ens enterarem del que va i del què ve, de la informació sobre els nostres hàbits que es generarà, i d’on anirà a parar tot això.

Dit d’una altra manera: el control de la nostra vida, de les nostres dades i fins i tot del nostre entorn real (cotxe, neveera, rentadora) s’allunyarà de nosaltres, o, millor dit, no el tindrem tot nosaltres, serà compartit: nosaltres, el fabricant, qui faci el manteniment… en general, qui tingui accés a les dades i al sistema de comunicació dels nostres aparells.

I aquí s’obre tot un nou món de possibilitats: actualment les àrees de defensa de cada país ja preparen i treballen en els seus plans de ciberguerra i ciberdefensa, identificant infraestructures sensibles i vitals pel país, protegint-les física i digitalment: refineries, ports, xarxes elèctriques, xarxes d’aigua… és evident que protegir això és de vital importància pel correcte funcionament d’un país…

Però que passarà quan tot, tot estigui connectat a la Internet? Qui controlarà l’accés al nostre despertador? I a la nostra nevera, a la nostra rentadora o als semàfors? Estaran els sistemes d’aquests electrodomèstics o els de les empreses que facin el manteniment o donin el servei de comunicacions tant ben protegits com altres sistemes més “vitals”?

Com deia abans, nosaltres no tindrem ni idea de amb qui compartirem el control de tot això: imagineu, per un moment, que es pogués fer que les neveres demanessin el que volguessin, o que els despertadors funcionessin fora d’hores, no quan toca, o que les rentadores arranquessin sense res dintre o, senzillament, que tot deixés de funcionar. No seria un atac brutal contra les infraestructures bàsiques d’un país, però seria una manera important de minar la moral.

Que tot plegat sembla una xorrada? Clar. Com espiar algú a través de la webcam.

L’anonimat que donava la xarxa permetia expressar idees que d’una altra manera no es podrien haver dit en segons quins llocs, permet el pas d’idees i la discussió lliure, el pas de material de lectura lliure de censura, vingui aquesta d’on vingui. Ben emprada, la xarxa és una gran eina per la llibertat, per la democràcia, pel progrés social arreu.

Semblava que a la xarxa podies establir un món paral·lel de discussió i millora, un espai d’aprenentatge i conversa al marge del món físic, establir una república al marge dels governs físics.

Però això ja ha passat. Va ser possible mentre Internet era el domini d’una minoria, no un servei de masses; mentre els interessos econòmics no depenien d’ella, mentre encara no estava intrínsecament lligada al món real polític i econòmic.

Ara això ja no és possible. Internet ja no és una zona temporalment autònoma (ZTA): és una dimensió més del nostre món físic; és, en gran mesura, un mitjà més de masses. I a mida que avança la monetarització de la xarxa, es baten en retirada, per pura disminució numèrica, els antics espais lliures, les antigues concepcions de la xarxa. Els nous amos dels serveis de masses imposaran la seva lògica, i els governs (alguns, no tots, uns més, d’altres menys) intentaran també aprofitar-se’n, arribant a aliances temporals, alimentades per interessos comuns vistos des de les seves òptiques particulars.

L’exemple de la censura de Twitter pot ser l’últim, però no ha estat el primer en aquesta línia (Yahoo! a la Xina, o el pas de dades d’usuaris de Google al govern americà). I en una línia convergent, l’ús del dni electrònic per part de Tuenti ens pot donar una idea de cap on van les xarxes socials per tenir-nos identificats… tot i que no cal ser tant públics: mantenint una xarxa de serveis on estàs registrat tota l’estona, els teus patrons de cerca, ús, teclejat, graf social, etc… et poden identificar sense cap problema.

S’està acabant la xarxa virtual. Benvinguts a la xarxa real.

Dit això, ens estranya que Twitter es plegui davant la censura, i que indiqui que podrà esborrar continguts per països? Algú creu que una empresa (i més d’aquest tamany) es vol permetre el luxe de renunciar a qualsevol mercat? Però perquè no ho van fer amb les revolucions àrabs, per exemple? Perquè el que es tracta ara és d’eliminar sel·lectivament alguns tuits, no de bloquejar el servei per tota una àrea geogràfica. L’eliminació selectiva d’uns quants tuits d’un país pot provocar protestes en aquell país, però difícilment una protesta a nivell mundial, en canvi, bloquejar tota una àrea si que provocaria un gran rebuig contra el proveïdor del servei. D’altra banda, i girant la truita, el fet de no bloquejar uns quants tuits pot provocar que se li tanquin futurs mercats, i això no ho permetrà, els diners manen. És injust? És clar. Però tenen la paella pel mànec, ara mateix. I nosaltres els la seguim deixant agafar: si no, mirem els trending topics, a nivell estatal o mundial… quin nivell!

Així, la solució no és fer una aturada d’un dia no enviant tuits, o passar-se a d’altres serveis (centralitzats també, gran encert!), la solució és usar serveis distribuïts, o tenir el nostre propi nom a la xarxa.

Però això requereix coneixements informàtics, o bé pagar per tenir un domini propi. Quanta gent està disposada a fer alguna de les dues coses, les dues o, senzillament, pot fer-les, per coneixements o despesa? No hi ha res gratis, i tot es paga. El preu pot ser la nostra informació, o la nostra llibertat, segons com. I comença a haver-hi massa ocasions en què es demana que el preu sigui també la segona opció.

A Turner, els colors càlids de la caiguda del dia, els núvols que reflecteixen el sol, aporten el punt dramàtic just a l’atmosfera del quadre; a Canaletto els cels blaus, infinits, amb algun núvol esfilagarsat, donen la llum justa i la profunditat necessària a la perspectiva dibuixada, complementen i realcen el que hi ha, sí, però juguen també un paper importantissim al quadre. Sempre que veig quadres així, em fascina, em captiva el cel dibuixat, té la capacitat d’endur-se’m d’on sóc, de meravellar-me de l’espectacle de la natura.

Però perquè esperar a veure aquests quadres, perquè esperar per gaudir d’obres similars?

Hi ha un parell de moments al dia, poc després de sortir el sol i poc abans de començar a pondre’s, quan la seva llum és molt horitzontal i d’ombres allargassades, en què els colors brillen com en cap altre moment, vius, vivissims, quan pel matí es tenyeix de rosa i blau el cel i per la tarda de taronges i grisos, amb infinites combinacions, com un esclat d’alegria en trencar el dia i una última salutació prometent un gran dia següent, mentre els colors fugen de la foscor que s’apropa.

O a mig matí, a migdia, a mitja tarda, el cel blau, més fosc sobre nostre, més clar com més lluny, amb núvols que potser es mouen lentament i et bressolen si els deixes, transmeten-te una mica de pau, una mica de calma al ritme diari, perquè res no s’acaba, sempre hi ha un demà.

Només ens fa falta aixecar el cap, o mirar per la finestra i aturar-nos un moment, contemplar, i allà tenim el Turner, o el nostre Canaletto particular. Tan fàcil com això, tan difícil com regalar-nos un parell de moments al dia.

It is a post-American world out there, one characterized more by the absence of great powers than by their presence.

Estats Units ja no pot fer i desfer com vol unilateralment, Europa no té ni ganes ni, possiblement, forces per agafar un paper més important a nivell mundial, els països del BRIC tenen els seus propis problemes i les noves potències que puguin sortir sembla que puguin ser més a nivell regional… cap a on anem? A un nou multilateralisme? A un món realment multipolar, perquè ningú no pot imposar-se?

Sembla que cada vegada ens allunyem més de la visió de Fukuyama i ens submergim, de nou, en la història de sempre: l’equilibri entre potències, amb les seves àrees d’influència, però aquesta vegada amb la particularitat que unes depenen d’altres.

És normal: la facilitat de connexió ens permet tenir la nostra informació a punt tothora i no importa on siguem, la ubiqüitat de la xarxa ens allunya del dispositiu físic, ens allibera de l’angoixa de l’espai al disc dur o d’un error, de la pèrdua d’aquestes dades, ens treu la feina de les còpies de seguretat, la rutina de la gestió dels documents, les còpies històriques… la capacitat sembla-que-infinita de la xarxa ens permet abocar-hi-ho tot, i mitjançant potents eines de cerca ho tornem a trobar tot, fins i tot podem reconstruir-ho en qualsevol moment.

Però aquesta facilitat, aquest alliberament de la gestió física del nostre disc dur, de la nostra informació, alhora ens n’allunya d’ella: ja no sabem on la tenim, ja no depèn de nosaltres. Ara, per accedir-hi, necessitem mitjancers: els proveïdors de servei. Sense adonar-nos-en, hem posat a algú entre nosaltres i la nostra informació, siguin documents, correus, converses.

Però no ens hem de preocupar: la xarxa sempre està allà, i els serveis també. I tenim dispositius per accedir-hi també, a tothora i arreu: smartphones, tabletes. Dispositius amb interfícies fàcils, preparades per accedir als mitjancers de les nostres dades, dispositius d’ús unipersonal, lligats a un compte, no pensats per a la compartició entre diferents usuarits si no vols saltar-te la privacitat. És clar que podem navegar, però l’ecosistema digital de les aplicacions d’aquests aparells està pensat per lligar-nos mitjançant aplicacions de pseudoescriptori, que accedeixen a dades remotes i que comparteixen la identitat associada al dispositiu. Com ho fem si en volem una de diferent? Es pot fer, però no és tan senzill com fer-ho amb la predefinida.

Poc a poc anem allunyant-nos de la nostra informació, emmagatzemada en les nostres màquines multiusuari i controlada per nosaltres mateixos (milers de petits magatzems d’informació), per usar uns quants magatzems remots gegants (el núvol), controlat per tercers, introduint mitjancers entre nosaltres i les nostres dades i accedint-hi amb dispositius unipersonals, amb ecosistemes digitals molt més tancats i controlats que els fins ara dominants.

Anem cap a un curiós i paradoxal moment de compartició digital total (ens ho sembli o no) a partir de dispositius totalment personals i individuals.