Al twitter s’hi respira molta mala llet. Sembla que el temps real és per a gent emprenyada. Mala cosa.
@pqs, 2013-5-19 10:22:16

Coincideixo amb en Pere. Twitter és un mitja instantani, ràpid, molt donat a establir converses. Però aquesta facilitat per accedir-hi, per mantenir la conversa i respondre fa que moltes vegades no ens pensem gaire el que diem, i que entrem en una espirarl d’estira-i-arronses amb algú o que deixem anar quelcom per una notícia que hem vist: ho veiem, ho comentem, talment com si estiguessim fent el cafè… però no estem fent el cafè, o no sols: allò que hem dit queda escrit, reflectit i pot contestar-se o reenviar-se, també al moment. I això, segons com, incrementa la espiral.

No és que el temps real sigui per gent emprenyada, és la velocitat de la conversa i la falta de context el que porta aquí:

• Hem perdut el costum de reflexionar mínimament les coses: veiem, llegim una cosa i la comentem, la primera impressió. De vegades és encertada, la majoria de vegades no, una segona reflexió o una lectura més lenta, una discusió sobre el tema ens ho fa veure d’una altra manera… però si hem contestat ràpidament, el missatge ja ha sortit, i queda allà, reflectit. Després vés i explica-ho.
• Confonem la immediatesa del mitjà amb el fet de donar respostes al minut, o retransmetre la informació. El mitjà és ràpid, immediat, massiu: tothom i és, tothom parla, si no contestem ràpid ho farà un altre. Que ho faci: les presses no son bones amigues d’allò ben fet, en general.
• Falta de context: En una piulada, o en un comentari mitjà a facebook, no acostumem a explicar gaires coses. Si no es dona el context d’un missatge o no s’explica una resposta, no s’entén més enllà del nostre cap. I això genera malentesos.

La regla d’or per evitar problemes és la que ha sigut sempre: Respirar abans de contestar. Respirar fons. Pensar una mica i després, si cal, només si cal, parlar.

Externalitzem les feines feixugues o les que no aporten valor, les despeses mediambientals, fins i tot la nostra responsabilitat quan mirem cap una altra banda i no veiem la pobresa que hi ha a casa o a altres bandes del món. Posats a externalitzar, sembla que fins i tot en un moment ens ha donat per descarregar-nos-en i deixar-la en mans d’alguns impresentables interessats (no tots, no tots).

Però el nostre món és un sistema tancat: tot elque no fem nosaltres, ho fa un altre, tot el que allunyem de nosaltres, va a parar a algun altre lloc, tota la despesa externalitzada que no té una empresa, l’acaba internalitzant algú més.

I ara comencem a veure que tots plegats som qui internalitzem algunes despeses, responsabilitats, treballs i pèrdues. Tot allò que semblava marxar fora torna, com un bumerang.

Les reparacions mediambientals, les neteges de rius, costes i boscos, les mesures anti-contaminació… tot va a càrrec de l’Administració que nosaltres paguem. El ritme de vida del món occidental i els seus imitadors imposen una càrrega brutal sobre el planeta. Càrrega que tornarà sobre nosaltres, com a espècie: els nostres fills, néts o besnéts en patiran les conseqüències. Els treballs de poc valor afegit marxen a tercers països, països sense les nostres càrregues laborals. No passa res, fins que cau un edifici i moren tres mil persones. Qui vetllava per ells? On son els drets dels treballadors? Allà no en tenen gaires semblareballadors? Allà no en tenen gaires, sembla. Però això no ho externalitzem, no ho exportem. És igual, el que acabarem important serà si no vigilem les seves condicions laborals, perquè si no no som competitius.

Cal que prenem consciència que el món és un sistema tancat, si carreguem massa un extrem, l’altre es buida. Geogràfica o temporalment, però es desequilibra. Va en el nostre interès parlar d’una manera clara, saber com es fan les coses i les conseqüències que tenen, va en el nostre interès ser més col·laboratius, més justos amb els altres, més honrats amb nosaltres mateixos.

Aquest flux continu d’interaccions, la gestió ininterrompuda de noves informacions, la interacció tothora amb els altres, les múltiples possibilitats de distracció o el simple entorn urbà on vivim configuren un espai de soroll real i informacional a temps complert, companyia continuada arreu i tothora.

Però que passa quan s’apaguen els llums? Què passa quan no hi ha totes aquestes distraccions, quan ens trobem el silenci? Sabem estar no ja sols, si no en la nostra pròpia companyia? De vegades em demano fins a quin punt aquest soroll ambiental continu no ens acaba provocant una necessitat també continua de companyia que fa, alhora, que fugim de nosaltres mateixos o, si més no, que no ens acabem coneixent del tot a nosaltres mateixos.

Potser som més socials, sí, però sabem també ser més individuals, tenir les nostres pròpies opinions i reflexions? O potser la infoxicació que patim és una falsa profunditat, una fugida endavant?

Aquest cap de setmana he fet un petit experiment, aplicant-me un sàbat digital:

• Dissabte vaig fer un ús habitual d’Internet: consultar el correu, picotejar diaris i pàgines diverses, consultar els feeds i mirar què es deia al twitter, sense mirar quan ho feia, en diferents moments del dia, mentre feia altres coses.
• Diumenge vaig desconnectar la wifi: també he fet diferents coses, he llegit i he escrit. Fora del món digital, vaig fer com dissabte. Al món digital m’hi vaig connectar una estona concreta.

No sembla haver-hi gaire diferència… fins que ens mirem en la manera d’usar la xarxa: el primer dia vaig picotejar, ara i adés, consultant el correu, el whatsapp el twitter o fent petites parades per mirar alguna cosa que em rondava pel cap, mentre feia d’altres coses; el segon dia em vaig connectar una estona concreta, i la resta del dia he estat fora de línia, fent d’altres coses, no gaire diferents de les de dissabte, per cert. La sensació, però, que em queda dels dos dies es diferent: tot i fer coses similars, el diumenge vaig ser més conscient de les coses que feia, com si estigués més atent, sabent que no hi havia cap distracció al mòbil o a l’ordinador: estava concentrat en el que feia.

Explicat així, pot semblar una mica estrany i segurament no té gaire valor científic, però no és la primera vegada que tinc aquesta sensació de distracció amb la possibilitat de connexió. Us heu parat a pensar què feu quan esteu sols, quantes vegades consulteu el mòbil o us distraieu amb la xarxa, sense fer res concret (*)? Quin ús feu de l’ordinador quan esteu a casa? No us distraieu a la feina? Heu vist el que fa la gent a les parades del tren, o del metro? Tothom consulta el mòbil, picoteja molles d’informació que sacien aquesta necessitat: la possibilitat de contacte continu amb els altres o la sensació d’informació i d’activitat per la multitasca ens enganxa i ens enganya, ens submergeix en una cadena superficial de falsa activitat, que es va repetint però que no ens aporta res nou llevat de puntuals recompenses emocionals i falses sensacions d’estar informats.

Em pregunto si el que ens passa amb la lectura no ens comença a passar també en la nostra manera d’actuar, de ser i de relacionar-nos amb els altres.

(*) Ara ho apliquem a l’ordinador o al mòbil, però també es pot aplicar al consum de la televisió: zàping.

Llegir per conèixer el nostre entorn, les nostres emocions, per aprofundir en allò que ens interessa, per saber qui som i d’on venim, per riure, plorar o pensar, llegir per fer-nos més savis i més rics com a persona.

Estimar als que tenim a prop, als que hi són i als que no, demostrar-los-ho i fer-ho saber, sentir-nos estimats i gaudir-hi.

Dues petites paraules que son grans conceptes de la nostra humanitat. Dues petites paraules que tenim la sort de celebrar juntes en un mateix dia, combinant el bò i millor d’allò que podem donar. I una cultura que ha estat capaç de combinar-les i fer-ne una tradició per tothom, un estrany dia de festa laborable.

Seguim celebrant-ho, dons. Gaudim-ne i felicitem-nos, i intentem repetir-ho una mica cada dia de l’any, per viure millor, més plenament.

La realitat és, com sempre, bastant diferent d’aquesta simplificació, prou més complexa: hi ha molta gent preocupada i treballant per la millora continua dels serveis, iniciatives de modernització i d’eficiència des de diferents àmbits, però que no son conegudes pel gran públic, i que treballen no en capes de vernís que es veuen des de fora, si no ben bé a les parts internes de les organitzacions, intentar canviar costums i formes de treballar antigues, poc eficients o millorables.

Óscar Cortés es demana si la cosa pública sobra, i fa una excel·lent compilació dels molts motius que provoquen aquesta pobra imatge de l’Administració: la falta de pensament crític del mateix públic (dogmes), l’egocentrisme moltes vegades present de la classe pública, el desprestigi de la funció pública, l’assumpció de dogmes sense qüestionar-los…

Efectivament, l’Administració Pública s’ha guanyat a pols moltes de les crítiques que se li fan, i encara ha de millorar molt. Anys de funcionariat assegurat, sense objectius ni rendiment, sense vocació de servei al públic i amb un concepte molt allunyat d’allò públic han fet molt mal, i la única manera d’arreglar-ho és canviant processos i maneres de treballar, millorant en eficiència i serveis, de manera que es vagin veient els resultats, que es vagi modificant la opinió poc a poc. Però això necessitarà temps.

Tampoc ajuda la banalització i la extensió d’alguns dogmes, o fins i tot l’ús partidista que la classe dirigent fa de la classe pública en moltes ocasions. Sense una classe política, sense uns quadres dirigents responsables del que tenen entre mans i compromesos amb aquesta modernització des de dintre costarà molt més fer camí.

Allà on s’ha entès això i on es dóna suport a renovacions integrals de l’Administració, on es treballa en processos i es posa al ciutadà en primer terme, on s’integren criteris econòmics (però no exclusivament econòmics) i de servei, on es dóna expectatives de treball (i això no sempre vol dir pujar o millorar el sou), la feina millora enormement, i, en conseqüència, el servei públic.

Per fer tot això cal fer inversions. Inversions econòmiques? Segur, però no tan grans com podria semblar. Cal, sobretot, invertir en temps, en esforç i en ganes, creure-s’ho, destinar-hi gent, marcar uns objectius i treballar per aconseguir-los, fer pedagogia. I sumar tot això a la eficiència i als resultats i interioritzar-ho. I la resta va venint.

La cosa pública no sobra, és clar que no. Però cal creure-s’ho.

La interfície amable de Facebook Home no està dirigida a un públic professional: està dirigida als milions de persones que usen Facebook per connectar, jugar, publicar, mirar notícies… per als milers de persones per a qui la Internet és Facebook, com n’hi ha per a qui és Google. Aconseguir una part important del pastís d’atenció de l’usuari, tenir-lo sense connectat, rastrejar-lo, ser la interfície de connexió d’un dispositiu gairebé sempre connectat permet el perfilat perfecte de l’usuari: un caramel massa llaminer com per deixar-lo perdre.

Oblidem-nos de privacitat, de permisos, oblidem-nos de tot allò realment útil que es pot fer amb el mòbil: és un mòbil Facebook, dins del món Facebook. Què feu a Facebook? Doncs això és el que facilitarà aquest no-telèfon.

Connexió amb els amics, missatgeria, trucades, aplicacions… quines aplicacions? Al mòbil podem accedir a aplicacions del nostre banc, a aplicacions de l’administració: ho permetrà també aquesta capa, s’hi dissenyaran aplicacions d’aquest tipus? Fa por pensar per on pot passar aquesta informació: si ja no saps quin control hi ha amb Android, quin pot haver-hi amb Facebook, on les aplicacions dels teus amics poden accedir a les teves dades?

És un pas més en el perfilat perfecte de l’usuari de Facebook, un pas més per tenir més dades per tal que Facebook vengui als seus clients una versió millorada del seu producte: les nostres dades, nosaltres mateixos.

Tot i el risc d’extreure-les del context, algunes frases per donar una idea:

Som addictes a les novetats.

Ho diu en relació al rol del mestre, d’haver d’estar a la últim i haver de competir amb la font inabastable i permanentment actualitzada de coneixement que és internet, i el canvi que suposa això per al mestre: triar, guiar, atreure, fer comprendre. És un canvi de rol.

Els joves europeus estan a la defensiva. [...] Estar a la defensiva, per contra, vol dir que desconfies a l’hora de mostrar-te i no explotes to el potencial del teu enginy, de la teva intel·ligència.

Com fer que la joventut no estigui a la defensiva, que busquin oportunitats, quan alhora se’ls tanquen totes les portes i el món laboral s’enroca i auto protegeix, perquè no té sortides per oferir com abans?

La societat d’avui dia està més avesada a la divisió, a la individualització i a la privatització. El més característic de les revolucions era que funcionaven com una gran fàbrica de solidaritat. [...] La nostra societat no és una fàbrica de solidaritat, és una fabrica de desconfiança i competència. A més, no tenim cap model de bona societat.

Si en una societat primen cada més la desconfiança i la competència entre individus, el bé individual a tot preu… durant quant temps seguirà essent una societat? Quan començarà a trontollar?

Hi ha un divorci entre poder i política. [...] el poder s’ha emancipat del control polític i s’està oblidant de totes aquestes qüestions, amb resultats devastadors. No hem desenvolupat institucions polítiques de manera global, totes estan a nivell d’estat nació.

I com ell mateix diu, això fa que no hi hagi cap pla global, cap idea de què s’ha de fer per un bé comú, encorsetats en les seves velles fronteres geogràfiques, els estats serveixen de base per poders econòmiques que sortegen les traves que se’ls pugui intentar posar.

El retrat que fa Bauman de l’estat de la nostra societat i del nostre món no és gaire encoratjador, però no fa més que explicar des d’un punt de vista sociològic tendències que primer va anar destriant i que després ha anat comprovant com es feien realitat. No assenyala ningú, la societat en el seu conjunt és qui fa aquest camí, i la societat en el seu conjunt és qui l’hauria de redreçar.

Però no he perdut l’esperança. Si hi ha un aspecte humà immortal és precisament l’esperança. No em puc imaginar la raça humana sense esperança. És el nostre element definitori. Fins i tot en les pitjors circumstàncies tenim esperança. Així que jo encara espero que la gent entri en raó.

Després de tot el que ha anat radiografiant, un bri d’optimisme.

Si el que caracteritza l’obra de Bauman és el concepte de líquid, en quant a canviant, evolutiu, flexible, inestable i movible si parlem de la societat, o bé com difós i intangible, si parlava de la por (de les pors socials)… no podríem parlar també d’un optimisme també difós, flexible, intangible… però present, com sembla mostrar el propi Bauman? Un optimisme que està allà, subterrani, que de tant en tant surt a la superfície però que discorre amagat, per por de mostrar-se massa?

Un optimisme líquid.

El mateix ens passa al món digital: acumulem comptes, serveis, informació, recordatoris, avisos… i moltes vegades no tenim temps de digerir-ho tot, o el que trobem no és el que ens pensàvem. Ens cal la novetat continua, l’acumulació de nous serveis i el consum de nous continguts, i oblidem ràpidament els vells, que queden allà acumulats, això si, tant lluents com el primer dia.

Si poguéssim mirar l’armari de les andròmines digital, ens trobaríem autèntiques sorpreses de tot el que hem fet, dit, guardat, i acumulat, i ho tindríem tot barrejat, nou i vell, sense ordre ni diferència tant aparent i evident com al món real. Heu repassat mai els correus antics? Els feeds de fa anys? Els teniu? Els tuits vells o els posts a facebook? On estan les fotos digitals de fa 5 anys o els treballs de l’institut? Tot barrejat, vell, nou, potser ja il·legible.

Cal plantejar-se, de tant en tant, una mica de neteja digital, em fa l’efecte. No tant perquè no ho podem emmagatzemar, sinó perquè, si ni recordem que ho tenim, perquè ho volem? Quin valor l’hi donem? Fer una mica de selecció, destriar el que és important del que no ho és ens permetrà, l’endemà, poder accedir al que val la pena, poder carregar-nos a l’esquena la nostra motxilla digital per continuar el camí.

Ens hem de felicitar, doncs, d’aquesta onada de bonhomia i bon sentit entre els nostres governants i dirigents, i esperar que duri, que duri molt.

La llàstima és quan un pensa que perquè no ho han fet abans, que si tot això ho haguessin dit, i fins i tot practicat, en temps anteriors potser, només potser, ara no estaríem tan malament.

I quan veus el que està plovent en el sistema polític, amb escàndols i corrupció esquitxant-ho tot, jocs bruts i visions curtes; veus el que l’Església també té entre mans i el que li ve a sobre com no espavili, i veus també que fins i tot els xinesos de a peu estan farts del seu sistema nominalment comunista… bé, se’t puja una mica la mosca al nas.

Sigui com sigui, que duri aquesta onada. I que nosaltres seguim empenyent, que és el que fa moure les coses.