Una marca informativa ha de ser multiplataforma per adaptar-se al lector i donar-li en cada versió el que més útil li pot ser. En això treballem. No tenim cap dubte que la gent vol bon periodisme, bona anàlisi, vol saber més. I que en plena allau d’informació busca, més que mai, referents en qui confiar. Però hem de saber què espera de nosaltres el lector al quiosc, què espera al mòbil, què espera a l’iPad. I adaptar-nos a cada format.

Començar un nou diari avui en dia sembla de bojos, però algunes de les pistes que donen sobre com entenen les necessitats d’informació actuals son prou engrescadores.

No és fàcil el repte que s’estan plantejant: implica canviar el model de servei de notícies, la relació amb el lector (més activa), la diversitat de formats i presentacions que plantegen, el model econòmic lligat a tot aquest canvi… els desitjo sort, és una aposta que crec que cal seguir amb atenció.

[...] Facebook está creando islas de conocimiento que se parecen mucho a una secta, porque sólo se habla con los que tienen tus mismas ideas. Lo bueno es la hibridación de ideas, hablar con los que piensan cosas diferentes.

Ell cita Facebook, però es pot estendre a qualsevol xarxa social que t’ajudi a “filtrar” continguts o idees afins o semblants a les teves.

Val a dir, però, que tot depèn de l’ús que en facis, de les converses que mantinguis. Fins i tot en la famosa blogsfera també pots crear-te xarxes afins al teus continguts i ignorar idees diferents de les teves, realimentant i reforçant el que tu penses.

I això és un perill: pots acabar creient que tothom pensa com tu, i, pitjor encara, pots acabar creient que tu i els que pensen com tu, sempre teniu raó.

D’aquí la importància de veure altres opinions, de parlar i discutir les idees, d’establir ponts i consensos.

Però on passarà? Hom s’acostuma a imaginar problemes i confrontacions en zones desèrtiques o molt seques -l’aigua del Jordà (Israel-Jordània), l’alt Nil, zones d’Etiòpia, zones frontereres al golf de Guinea,…-, és a dir, traslladem conflictes ja existents en el temps, problemes que tenen a veure directament amb l’escassetat ja existent.

Però l’aigua (les zones amb aigua, les geleres, els cursos fluvials) seran zones cada vegada més preuades i problemàtiques:

• Set: la necessitat d’aigua a les grans concentracions de població xines i índies està posant a prova els grans sistemes hídrics del riu Groc i del Ganges, per exemple, que alhora es veuen afectats per problemes de desgel a la seva zona de naixement, a l’Himàlaia; la mateixa necessitat d’aigua d’aquestes grans concentracions, la mala gestió de les xarxes de conducció d’aigua i l’abocament incontrolat de grans quantitats de residus enverinen i maten els rius, provocant alhora conflictes que poden ser interfronterers (què passa si Índia es “beu” l’aigua que acaba arribant al golf de Bengala? on van a parar els aiguamolls, d’on beu el país?)
• Energia: els mateixos rius son font d’energia: l’electricitat d’origen hidràulic conforma una part gens petita del pastís energètic, i amb un món amb una necessitat creixent d’energia, amb un consum cada vegada més gran, les preses situades als cursos dels rius serveixen també per calmar la set insaciable d’electricitat d’indústria i població.
• Conflictes interfrontereres: es pot fer servir l’aigua com un arma? Els russos han usat el gas com una eina de pressió sobre els seus veïns, inclosa la UE. Poden països situats al curs alt dels rius fer servir les seves preses (i el seu control sobre el flux del riu) com a pressió sobre veins situats més avall?
• Els usos de l’aigua: Mentre al tercer món, sigui al camp o a les megalòpolis hi haurà (ja hi ha) una falta d’aigua endèmica, al primer món usem l’aigua per regar camps de golf, omplir piscines a les urbanitzacions o per conrear cultius de vegades subvencionats, de vegades excedents que col·loquem a altres mercats, de vegades que serveixen per alimentar la cabana de bestiar d’una alimentació humana excessivament basada en la carn, o, la última moda, en cultius per generar biocombustibles.

Tot plegat, on ens porta? A que els conflictes per l’aigua no seran els de dos països o grups lluitant pel control d’un riu, sino que seran conflictes a nivell regional, que afectaran les conques senceres dels rius, que vindran donats per diferents motius i que per tant requeriran diferents solucions, que no afectaran segurament només els directament implicats, sino també a tercers, perquè l’origen del problema podria ser que estigués a l’altra banda del món.

Provaré aquesta solució, no m’implica cap molèstia i sí que li pot suposar un benefici a algú. M’agradaria, però, poder saber d’alguna manera si algú fa ús de la meva connexió. Suposo que hi haurà alguna eina per mirar-ho (no en conec cap) o, senzillament, mirant logs d’ús del router, però, francament, fa mandra repassar logs… Algú té una idea?

Fet i fet, això de compartir la connexió, apart que hauria de ser una pràctica més estesa si no hi haguéssin tants espavilats, també és un model de negoci: fon bé que ho ha estat usant, de manera que els seus usuaris podien trobar connexió via un altre usuari de la mateixa companyia: és un model tancat, però que potser t’assegurava uns resultats, de la mateixa idea.

Això em fa plantejar-me si jo a casa, que tinc la xarxa tancada, no l’hauria d’obrir, no hauria de ser també més generós i oferir la meva connexió.

És clar que hi ha el problema de que, en comptes d’oferir-la a algú de passada i fer-li un favor, se m’instal·li algun cràpula que tiri de la meva connexió, i, tot i que podria monitoritzar-ne l’ús, no tinc ganes de buscar-me feina extra.

No sé quina pot ser la solució, però potser si tots fossim una mica més generosos amb els altres, i alhora no ens n’aprofitessim, les coses serien més senzilles.

Els americans tenen una xarxa ferroviària no gaire bona i, tot i la seva “passió” pels cotxes i el petroli, fan un molt bon ús dels trens de càrrega.

Hi ha diferències, és clar: els nostres nuclis urbans son més densos, tenim més ciutats poblades i no gaire separades, no com els americans, i això afavoreix un bon ús i un més “fàcil” finançament dels trens de passatgers, encara que a la que sortim de zones densament poblades el servei decau bastant (la xarxa ja està feta, però els criteris de rendibilitat aplicats fan que s’hagin tancat moltes línies); els nuclis americans son més dispersos territorialment, aixi que la distància fins la estació és més gran, i fora de zones urbanes les distàncies son més llargues també… D’altra banda, nosaltres no tenim gaire connexions entre la xarxa de ferrocarril i zones logístiques importans com ports o aeroports, ni zones d’intercanvi entre diferents mitjans, i això caldria millorar-ho, però de ben segur que hi ha solucions (connexions intermodals per mercaderies, millora d’estacions de càrregues, trens mixtes càrrega-persones per zones no urbanes per optimitzar el cost…)

Sigui com sigui, europeus i americans podriem intercanviar coneixements, tots tenim alguna cosa que ensenyar i aprendre: podrien fer una cimera a les Azores que servís per alguna cosa útil, per exemple.