Reflexió i càlcul senzill enviats a la CNN per un televident:

El pla de rescat als bancs amb diners dels contribuents costarà la inimaginable xifra de 700.000 milions de dòlars, més els 500.000 milions que ja se’ls ha lliurat a la banca, més els milers de milions que lliuraran els governs d’Europa als bancs en crisi d’aquest continent. Per tractar de dimensionar només una mica les xifres involucrades, el televident, fa el càlcul següent:

El planeta té 6.700 milions d’habitants, si dividim “només” els 700.000 milions de dòlars entre els 6.700 milions de persones que habiten el planeta, equival a lliurar “104 MILIONS DE DÒLARS A CADA UN”.

700.000 milions dòlars / 6.700 milions habitants = 104 milions dòlars per habitant.

Amb això, no només s’eradicaria de forma immediata la pobresa del món, sinó que automàticament esdevindrien MILIONARIS TOTS ELS HABITANTS de la Terra.

Conclou dient: “En realitat, hi ha un petit problema en la distribució de la riquesa”.

La reflexió és concloent i definitiva. Resulta que si agafem els diners que els EUA estan disposats a donar als bancs, tots els habitants de la Terra seríem milionaris, tots podríem liquidar els nostres deutes amb els bancs, precisament. Així doncs, on és l’error?

Comprovo que la xifra sigui la que diu ja que arriba un moment que mil milions més o menys escapa de la pròpia comprensió. I fàcilment veiem que és correcta, en fonts gens sospitoses:

• Cinco días
• El Mundo

Potser, doncs, hem de veure que tot encaixa amb les teories conspiracionistes, que parlen del totalitarisme dels bancs centrals, emissors de la moneda, que cobren interessos sobre la moneda que emeten i que gestionen i calculen les crisis, com l’actual. Una bona explicació d’aquesta teoria, que encaixa completament amb el que estem tractant aquí:

Un dels projectes que conec i amb el qual he col·laborat és el Zimbra. Aquest projecte, com molts d’altres, parteix de la iniciativa de tres amics que, el 2003, estaven cansats de treballar per a grans empreses informàtiques i van decidir recopilar tots els components lliures relacionats amb el correu electrònic. Al cap de poc van tenir ja un programa, que van anomenar Zimbra, per la cançó de Talking Heads.

Actualment, Zimbra és una plataforma de correu electrònic amb les prestacions i més que ofereixen altres plataformes, com Microsoft Exchange, amb la petita diferència que Zimbra pot sortir gratuït. Zimbra està muntat amb tecnologia Ajax, la qual cosa fa que el que s’anomena experiència d’usuari sigui immillorable i que moltes persones no vegin diferència entre treballar amb el Zimbra a través del seu navegador o amb un client de correu instal·lat al propi ordinador.

La meva contribució personal ha estat la traducció de la versió 5 al català. Aquesta traducció la vaig fer amb la supervisió tècnica de Gnuine, empresa catalana especialista en solucions de programari lliure. Malauradament, però, no vaig ser capaç de retornar els fitxers traduïts al repositori inicial, de manera que els poso aquí per si algú els vol aprofitar:

Traducció catalana del Zimbra

Aquesta cançó m’ha sorprès en molts sentits, trobo que és una bona reflexió sobre això mateix, Catalunya, concepte sobre el qual s’escriuen, es diuen i es justifiquen tantes coses. I un cop més porta a pensar sobre què és el que configura la identitat catalana, què la fa ser diferent de la resta d’identitats. Estic d’acord amb Batiste que la identitat no pot basar-se en la simbologia (en si mateixa es torna buida) o l’enaltiment del passat. Els ciutadans ens hem perdut en la displicència, i els polítics han perdut el sentit de país (mireu la vergonya que fa llegir notícies com aquesta), es limiten a barallar-se entre ells, i no són capaços de dibuixar un horitzó, ni de generar esperança…

Aquest context de desgana en tots els nivells dibuixa un futur poc esperançador: quin orgull per la pròpia identitat estem transmetent als nostres fills? Amb tot, si estem perdent la nostra identitat, potser també és perquè aquesta està canviant, Catalunya realment ha canviat molt en els últims anys. Potser sí que ens cal redefinir-nos, un cop més. Però així com en altres ocasions hem tingut ideòlegs que han sabut veure-hi més enllà, tenir una autèntica visió de país, aquest cop estem orfes d’aquest guiatge. Ni polítics, ni poetes, ni cantautors. Tots massa centrats en ells mateixos…

Però malgrat que la falta de guiatge és preocupant, si volem sobreviure com a poble, i aportar a la humanitat la nostra visió singular, hem de poder trencar aquesta rutina negativa en què viatgem. Hem de redefinir qui som com a poble, avançar cap a una nova identitat, que no estigui basada en el territori, en els símbols o en el passat,sinó en les persones, en la riquesa cultural. En l’orgull per la pròpia cultura, una de les poques capaç de convertir-se en amalgama de les persones, de la diversitat cultural i de la diversitat lingüística. Sense renunciar al que som, en el fons sempre hem estat així: som un país de pas, un país de comerciants. Sempre hem vist molta gent diversa, i ens hi hem entès.

Celebro, de debò, l’aparició d’aquesta cançó i desitjo que no es quedi sola. Tots tenim la nostra responsabilitat i en Jordi Batiste ha fet un pas molt important.

Posar els continguts d’un web una llicència o una altra és tan senzill com explicitar aquesta llicència en la mateixa obra. L’autor és el titular dels drets sobre la seva obra i si, en aquesta obra, explicita que cedeix els drets de còpia, modificació i distribució dels seus continguts amb algunes condicions (tal com explicava a l’apunt anterior) aquesta llicència explicitada a la mateixa obra té tot el valor.

A més, cal afegir que les llicències Creative Commons tenen valor legal. La llicència que veieu al peu d’aquest blog no és més que un resum fàcilment comprensible d’una llicència més complexa que preveu tots els casos previstos a la legislació espanyola i de cada país.

Per tant, establir una llicència permet definir què permetem que es faci i què no amb els nostres continguts (= amb la nostra obra). A partir d’aquí, encara podem fer un altre pas: registrar la nostra obra. Si volem tenir una certa protecció i poder demostrar, en un moment determinat, que aquella obra és original nostra en una data concreta, podem registrar-la. Per fer-ho, podem anar al Registre de la Propietat Intel·lectual, amb la qual cosa, aquest registre públic podrà actuar de fedatari si en algun moment ho necessitem.

Però a Internet hi ha de tot. Si volem registrar una obra, però no ens cal la paperassa que implica utilitzar el registre públic, podem utilitzar un servei com el de Safe Creative (també n’hi ha una versió en espanyol), que pot fer el mateix paper que el registre de la Generalitat. Safe Creative es defineix com un servei complementari a Creative Commons, d’ús gratuït per als autors, que persuadeix terceres persones de no plagiar ni atribuir-se els nostres continguts, proporcionant-nos una prova de registre i un advertiment legals.

Finalment, val la pena afegir que Creative Commons ens proporciona una ajuda guiada per crear la llicència que més ens interessa. Cal anar a la seva pàgina Tria una llicència i seleccionar si permetem o no usos comercials de la nostra obra, si permetem modificacions o no (i en cas afirmatiu, si les modificacions han de mantenir la mateixa llicència que l’original) i quina jurisdicció volem que s’hi apliqui. Cliquem, i ja obtenim el text que hem de posar al web i tres logos, per triar-ne un.

En aquest món on ens movem, són coses que val la pena considerar.

El primer concepte és el d’autor. Ser autor d’un treball intel·lectual (com pot ser una pàgina web) implica creació. Si és així, la legislació espanyola atorga tots els drets a l’autor. Això vol dir que, si no es diu el contrari, el contingut d’una pàgina web no es pot copiar sense el permís del seu autor. Si tenim el permís de l’autor, podem agafar un material i fer-hi modificacions: això genera nous drets sobre l’obra derivada. Una de les curiositats en aquest tema és la normativa diferent que hi ha aquí i als EUA, on les lleis són més estrictes. Sent així, seria impossible que no tanquessin espais com Flickr, Youtube o la Wikipedia. Però són possibles perquè l’aplicació que fan de la llei preveu que un portal que inclou materials protegits tingui uns dies de marge per retirar-los abans que se’l pugui denunciar.

Tot aquest tema m’ha portat a algunes reflexions. Jo explicito que els continguts dels webs que faig els atorgo una llicència Creative Commons “by-nc-sa”, és a dir, que permeto que qui vulgui copiï i distribueixi els contionguts i que fins i tot els modifiqui amb els propòsits que vulgui, sempre que en citi la procedència (by), no en faci un ús comercial (nc) i que qualsevol obra derivada de la meva continuï tenint la mateixa llicència (sa). Per això de vegades es posa “Alguns drets reservats”, perquè realment és així.

En aquest context de Creative Commons (CC), em fa ballar una mica el cap el portal que he fet d’InfoZèfir, ja que conté un apartat on agafo, per RSS, el contingut de les últimes entrades d’alguns blogs relacionats amb llengua catalana, els ajunto i els mostro a la web que he fet jo, amb la meva llicència (CC by-nc-sa). Però, és clar, molts d’aquests blogs no expliciten cap llicència a la web original (ni tan sols el d’en Gabriel Bibiloni, un blog que cuida tots els detalls) i, per tant, es dedueix que jo no podria agafar-los els continguts, posar-los en un altre portal i donar-los una llicència diferent… Una altra cosa és el que fa en Miquel Boronat, que distribueix els missatges d’InfoZèfir al seu blog, tal com estableix la llicpencia (tot i que no respecta el compartir amb la mateixa llicència, ja que ell no n’explicita cap; tot i això jo li estic molt agraït, naturalment!).

Tampoc no els he demanat cap tipus de permís ni cessió de drets per redistribuir la seva obra, potser estic convertint-me en un delinqüent, tot per voler promocionar els continguts d’uns blogs dels quals no he demanat permís. La cosa acaba sent una paranoia. I espero que, si més no, s’apliqui el procediment americà, tal com ja va fer una persona que inicialment figurava en aquesta llista i que em va demanar que no fes aparèixer les entrades del seu blog a la pàgina d’InfoZèfir. Si em voleu denunciar, si us plau, doneu-me una oportunitat abans…

El projecte ve de l’any 2005, i l’objectiu era ser un exemple de redefinició radical del concepte de portal de govern electrònic a l’administració pública perseguint l’aplicació de la filosofia Web 2.0 a l’administració pública, totalment refermada per una estratègia política efectiva i explícita, amb un enfocament personalitzat i integrat centrat en el ciutadà. Això ho expliquen a la pàgina web que duu per títol “Gencat: la primera aplicació de Web 2.0 a l’Administració pública“.

D’entrada (i això és deformació professional), no tenien un corrector a mà? A mi personalment em fa mal llegir coses com: “Es va endegar una reestructuració substancial del portal principal (Gentcat), que va implicar la integració completa (mitjançant distribució) dels subportals existents i la incorporació del motor de cerca més avançat (Google).” Al marge de problemes de redacció i altres errors… no han vist en aquest temps que han escrit Gentcat???? Han aconseguit fins i tot situar aquesta pàgina en segona posició al Google buscant aquesta paraula…! :)

Però més enllà d’això, a mi personalment el concepte de web 2.0 a l’administració no m’acaba de quadrar. Sí entenc -i aplaudeixo- la personalització del web, la multiplicació de canals per fer arribar la informació als ciutadans, el concepte d’administració electrònica, etc. Però, per mi, per arribar a web 2.0 encara falta molt de camí. És cert que ara m’és molt més fàcil demanar hora al meu metge del CAP, consultar notes, presentar papers… però no deixa de ser el mateix concepte de sempre, però amb més canals. Això és el web 2.0? Per mi, no. És, en tot cas, administració electrònica.

Web 2.0 és participació, és aconseguir que qui visita el web aporti valor a aquest web. No sé si realment aquest ha de ser un dels objectius de gencat.cat, però el que em sembla clar és que la Generalitat encara és lluny del repte que comportaria aquest canvi. Sóc conscient que és difícil definir què és la web 2.0. Potser no cal que ho definim exactament (penseu, per exemple, que no hi ha un lingüista que pugui donar una definició universal de què és una paraula, i sobrevivim!). Però sí que em sembla que els trets definitoris de web 2.0 que dóna gencat no són els que generalment es consideren.

Amb tot, tenim la sort de comptar amb unes administracions (també hi hem d’afegir la diba, molt més avançada que gencat en temes d’usabilitat i accessibilitat) que han volgut no quedar-se enrere i respondre al repte que els ha comportat la seva voluntat de ser present a Internet.

Fins aquí, tot bé. Però no m’agrada… I que no m’agradi no implica que estigui defensant que sigui dolent, ni res de semblant…

1. Primer de tot, no m’agrada que sigui una aplicació en anglès. Jo defenso que la web 2.0 ha de saber adaptar-se a la nostra llengua, si no, perd valor.
2. En segon lloc, no m’agrada que perquè les altres persones puguin veure la meva fitxa, hagin de tenir un compte de Facebook. Haver de donar les teves dades per accedir a aplicacions així em sembla inadmissible. Sort que tenim serveis com Mierdamail per crear comptes de correu temporals! :)
3. Tampoc no m’agrada com està muntat. El sistema està basat en miniaplicacions que pot fer qualsevol extern a Facebook. I el que passa és que sovint el sistema t’avisa per correu que una altra persona t’ha enviat alguna cosa. Doncs bé, el primer que has de fer és instal·lar-te aquella aplicació. Per instal·lar-la et demana amb molta insitència que l’enviïs a més contactes… Al final tinc la sensació que som una plataforma de gent per fer créixer el mercat de certes aplicacions!
4. Bé, per molt que d’entrada pugui semblar que no, però us puc assegurar que Facebook potencia tot allò superficial, sembla una xarxa per a persones atractives, vencedores, simpàtiques i obertes. No veig gens clar que serveixi per a res més…

D’acord, sé que exagero i que segur que té coses positives, però després de mesos d’utilitzar-lo, jo no li veig el què…

Referir-se als catalans com a polacos és tan pejoratiu com utilitzar denominacions del tipus sudaca, xarnego o moro. La qüestió és veure si els diccionaris han de recollir o no aquest tipus de denominacions, i més a l’era del políticament correcte.

D’entrada, no hi estic en contra. Primer perquè un diccionari traductor s’acosta a un diccionari d’ús, i aquestes poden ser formes que realment s’utilitzen. Ara, caldria veure que hi hagi una coherència i que altres denominacions semblants també s’entren. I segon, perquè les paraules pejoratives ho són sobretot en funció de la capacitat que tenen de fer mal (àmbit connotatiu). I en aquest sentit penso que els catalans tenim un bon sentit de l’humor que desactiva aquest poder i que podem parlar d’aquest tema, precisament d’aquest, mentre un dels programes amb més audiència del país es diu precisament “Polònia”, o les pegatines que ens enganxem als cotxes són burros. Això m’encanta: ells mai no ho arribaran a entendre… :))

Ara: quins collins!

Image from WikipediaNo cal portar gaire anys treballant amb la informàtica -i en certa manera a molts usuaris de Windows encara passa-, que cada programa ofimàtic guardava els arxius amb un format diferent. Després, valoràvem que quan féiem servir un programa, aquest tingués filtres com per poder obrir documents escrits amb altres formats o, encara millor, que el programa pogués escriure l’arxiu amb un format diferent del seu propi. Recordeu, per exemple, quan treballàvem amb l’AmiPro i amb el Word, o amb diverses bases de dades (Acces, FoxPro, Lotus123…). Poder obrir documents escrits amb el format d’un altre programa podia resultar impossible.

Però va aparèixer el paquet ofimàtic lliure OpenOffice. L’OpenOffice utilitzava un format, basat en XML que l’1 de maig de 2005 va ser aprovat com a estàndard per part d’OASIS, i va rebre el nom de OpenDocument (odf). Aquest format, a més, va ser aprovat per la ISO el 30 de novembre de 2006.

Això, significa dues coses:

1. La primera, és que per primer cop tenim un format lliure que permet que qualsevol programa hi treballi de forma nativa. Això significa que jo puc fer un document amb OpenOffice i després editar-lo amb Abiword, sense haver-lo de convertir: tots dos programes treballen amb el mateix format, escriuen el mateix format…
2. La segona és que en ser l’únic format aprovat per l’organisme internacional d’estandardització (ISO) podíem legítimament exigir a tots els organismes públics del món que oferissin tota la seva documentació en OpenDocument i que acceptessin aquest format. Cal fer notar que els altres formats implicaven per al ciutadà haver d’adquirir una llicència d’ús d’un programa propietari d’una multinacional nord-americana. La “neutralitat” que pregonava l’administració era difícilment defensable.

Aquests dos fets han resultat inadmissibles per a una multinacional amb el poder de Microsoft, i ràpidament va elaborar un contraatac. Va treure al mercat un nou format, anomenat OOXML (Office OpenXML, el que fa que ara els arxius de Word tinguin extensió .docx i no es puguin obrir amb les versiones anteriors). Microsoft argumenta que aquest format és obert, com l’OpenDocument i que, per tant, qualsevol aplicació podria obrir i guardar documents amb aquest format. Així mateix, també diuen que està basat en XML. Podem comprovar en alguns llocs que aquests arguments més aviat trontollen…

El més trist de tot plegat ha estat com s’ha produït aquesta aprovació per part de l’ISO. Han estat molts mesos d’irregularitats òbvies, canvis de decisions, canvis de persones amb dret de vot per persones d’empreses de Microsoft, contractes entremig, o casos com el de Noruega, que després d’haver guanyat el “no” van votar que sí sense més explicacions.

M’agradaria acabar amb una cita, que reprodueixo de Kriptopolis, i que és de Mark Shuttleworth, el fundador d’Ubuntu:

Un bon estàndard es basa en la claredat i el consens, i en la sincera creença que moltes organitzacions podran implementar-lo. OOXML és una compilació de totes les peculiaritats i inconsistències d’Office, posades en un format XML que diversos desenvolupadors de Microsoft van implementar de forma diferent en versions diferents de Word i Excel.

Ja hem comentat algun cop la importància de tenir un domini quan tenim algun tipus de presència a Internet. Tenir un domini és una manera de facilitar que ens trobin i, a més, fer-nos amb un nom en aquest espai virtual. Però un dels problemes que tenim avui dia és que els serveis de correu electrònic gratuïts (GMail, Yahoo!, etc.) ofereixen unes prestacions molt superiors a les que podem tenir si hostatgem nosaltres mateixos el domini. Entre aquestes condicions podem destacar, per sobre de tot, espai gairebé il·limitat i alta disponibilitat del servei. Si parlem de GMail podem afegir-hi un filtre antiespam molt efectiu, un sistema de correu web àgil i senzill, possibilitat d’enviar missatges de fins a 20 Mb (els sistemes solen permetre un màxim de 10 Mb), etc.

Ara podem gestionar el correu electrònic del nostre domini (si en tenim, és clar!) amb GMail. Es tracta d’un servei de Google, ens ofereix 100 comptes de correu gratuïts, amb 6.400 Mb de capacitat d’emmagatzemanent cadascun. A més, també entra al pack l’eina de calendaris, el Google Docs, el sistema de creació de pàgines web i el xat.

Però, com fer-ho? Aquí teniu una guia que us permetrà aconseguir-ho:

1) Donar-se d’alta al servei Google Apps. Per fer-ho, cliqueu a:

Cal omplir l’apartat de l’esquerra, posant el nom del nostre domini després de l’@. A continuació haurem d’omplir un formulari amb les nostres dades personals. Quan acceptem, haurem de crear el compte d’administrador. Des d’aquest compte podrem crear els altres usuaris de correu i, si volem, podrem fer més administradors.

2) Quan haguem acabat el procés de registre, arribarem al panell de control. Al panell de control sempre hi podreu accedir si aneu a:

https://www.google.com/a/cpanel/domini.cat (poseu-hi el vostre domini)

Quan mireu les diverses opcions, veureu que tot plegat està inactiu. I aquí és on hi ha la “petita” complicació. Com ho podem fer per tenir la web en un servidor i el correu als servidors de Google? La resposta es diu fitxers de zones del DNS. Més endavant ja parlaré dels DNS, ara simplement hem de saber que tenen uns registres que es diuen MX i que són els que determinen on s’encamina el correu d’un domini. Amb tot, hem de fer dues coses més:

• Verificar que el domini és nostre: això és tan senzill com pujar un arxiu al nostre domini amb les característiques que ens demana Google. Això es pot fer fent un clic a la llegenda que apareix a dalt, just a sota del menú principal.
• Canviar els registres MX del fitxer de zones DNS: això té un pelet més de complicació, però en aquest cas Google ens ofereix una assitència molt detallada, que hi accedim quan cliquem a “Activar el correu electrònic”

Cal dir que si som capaços de canviar els registres MX, també podem canviar els que es diuen CNAME, que ens permeten situar l’accés al correu en un subdomini, com ara correu.domini.cat. Finalment, haurem de tenir en compte dues coses més. D’una banda, que l’actualització dels DNS arreu triga unes quantes hores. De l’altra, que quan el nou fitxer de zones s’hagi expandit, el servidor antic ja no rebrà correu nou, de manera que cal replicar els comptes antics de seguida en el nou.

En fi, espero que això sigui útil a algú… Si no, teniu l’apartat comentaris per preguntar el que vulgueu!