Petites gotes fredes tremolant. Roger Casero Gumbau. Girona

La filla del barber del Pont. Entrevista a Flora Hurtado Cufí

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Fri, 23 Oct 2026 02:00:00 +0000

És quasi impossible parlar amb la Flora i no pensar en els seus pares i, especialment, el seu pare, en Zacaries, de professió barber, però que en realitat va ser molt més que un barber, i la seva, molt més que només una barberia...

La barberia d'en Zacaries forma part dels meus records d'infància, sobretot em tenia fascinat la col·lecció de clauers que tenia penjada a la paret, i que va fer que jo, durant una època, en col·leccionés alguns... De petit no en coneixia l'origen, d'aquesta col·lecció, fins que la Flora m'ho va explicar, eren clauers que la clientela, qui passava per la barberia, li portaven de cada lloc on anaven...

I és que en un temps on no hi havia centres cívics, llocs com la barberia d'en Zacaries eren punt de trobada, més enllà de retallar la barba i tallar els cabells, per fer reunions improvisades (o planificades) de l'associació de veïns, del futbol, o simplement per fer-la petar i prendre el pols al barri, a la ciutat, al país, al món...

D'en Zacaries, de la barberia i de molt més (del jutjat, del Pont Major i de Sarrià de Ter, de les cançons) en vam parlar amb la Flora, mesos enrere, en el programa “Cançons que parlen”, de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

A 365 dels 50

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Wed, 21 Oct 2026 02:00:00 +0000

D'aquí a 365 dies, just d'aquí a un any, faràs cinquanta anys, una xifra mitificada, a vegades en excés, una xifra temuda, tot i que és una edat que, avui dia, en general, es viu en plenitud, a les portes de la maduresa, i en la qual, naturalment, s'és massa jove per morir, però no massa vell per al rock'n'roll. Avui comença un compte enrere cap a un aniversari que, com els que culminen, o enceten?, una dècada, fa xamfrà: fa impressió i provoca una certa basarda.

D'aquí a 365 dies, just d'aquí a un any, faràs cinquanta anys, però avui encara no els celebrem, tot i que és una fita que sembla eclipsar els aniversaris que la precedeixen, i especialment aquest, el dels quaranta-nou. La celebració dels quaranta-nou és potser més modesta que la dels cinquanta, però alguns cops és més celebrada per qui els fa, perquè és l'últim baló d'oxigen que ens queda: a aquestes alçades, a un any vista, moltes persones, amb més o menys intensitat, ja ens projecten cap als cinquanta, de manera que a l'expressió "quasi cinquanta, eh!" podem respondre, afirmant i reafirmant, "de moment són quaranta-nou, no cinquanta!".

Per tant, avui el que ens toca és celebrar els teus quaranta-nou anys, sense necessitat de situar-los com a avantsala de res, tampoc dels cinquanta, sinó com a present d'una vida, present temporal i present de regal. Avui centrem-nos en els quaranta-nou, que els cinquanta ja vindran sols i, quan sigui el moment, d'aquí a 365 dies, ja els donarem la benvinguda amb festa i alegria, com fem avui amb els teus quaranta-nou.

El quaranta-nou sembla un número incomplet, com tots els que acaben en nou, com si els faltés una part per esdevenir rodons; i si bé els rodons tenen més notorietat, els que no ho són també són importants, també compten. I tant que compten: sense el quaranta-nou, no hi ha cinquanta possible.

Així que avui només em resta dir-te: per molts anys, i feliços quaranta-nou!

Podem Sumar?

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Mon, 19 Oct 2026 02:00:00 +0000

La història de l'esquerra a l'esquerra del PSOE, com la de tantes esquerres d'aquí i d'arreu, és sovint la història d'un espai que s'ha anat fent a còpia d'escissions i, algunes vegades, també d'enteses, fusions i coalicions. El Partit Comunista d'Espanya, sense anar més lluny, va néixer el 1921 d'escissions del PSOE, i des d'aleshores socialistes i comunistes, igual que els diversos corrents i partits que han configurat el comunisme i el socialisme, han alternat moments d'entesa i moments de trencament.

Un exemple recent és Podem, un partit nascut a l'escalf del 15M que, anys més tard, fruit de desavinences polítiques i de lluites pel poder, va acabar trencant amb Sumar, deixant l'espai dividit en dues sigles que sovint semblen competir més entre elles que contra l'adversari. És clar que també hi ha exemples de fusió, com el del PSC a la Transició, que va aglutinar al seu dia la federació catalana del PSOE, Convergència Socialista de Catalunya, de Joan Raventós, i el PSC-Reagrupament, de Josep Pallach, una unió amb recels i tensions, però que durant anys va tenir encerts i èxits electorals, fins que, sobretot arran del Procés, va generar un trencadís i una crisi en el sí del propi partit.

Ara, davant d'unes eleccions anticipades, l'esquerra a l'esquerra del PSOE ha fet un nou intent de fusió a través d'una gran coalició, el Front Ampli, que agrupa Sumar, Izquierda Unida, Más Madrid i els Comuns, i que, es suposa, ha de servir per combatre amb més força l'auge de les extremes dretes. Però la salsa no ha acabat de quallar a tot arreu: Podem, per exemple, ha anat pel seu compte i, a Catalunya, ha pactat amb ERC, o, més ben dit, amb Gabriel Rufián. Aquests dies hem pogut veure i escoltar més el que els separa, que segurament és poc, que el que els uneix, que segurament és més. La impressió és que s'ha imposat més la mirada estreta, l'interès particular, per sobre d'un front que s'havia volgut ampli i que, finalment, no ho ha estat prou.

És clar que res de tot això és nou, i ja ho van retratar, amb sarcasme, els Monty Python a "La vida de Brian", en el cèlebre esquetx del Front Popular de Judea, que odia el seu rival, un altre front popular amb un nom gairebé idèntic, més del que odia els romans, l'enemic comú. Quaranta-set anys després, aquest acudit continua sent, malauradament, un document d'actualitat, un acudit dels nostres dies, del nostre temps.

El penúltim fuster de Sarrià de Ter? Entrevista a Pere Lladó Pelegrín

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Fri, 16 Oct 2026 02:00:00 +0000

Hi va haver un temps en què el fuster començava la finestra pel tronc: serrava, deixava assecar, tractava la fusta i, setmanes després, acabava la peça. Feia portes, mobles i cuines, i qui es casava encarregava tots els mobles del pis pensant que li durariena tota la vida. I li duraven tota la vida!

Aquell ofici, tal com es feia anys, dècades enrere, s'està perdent o, si més no, s'està transformant. De les cinc o sis fusteries que temps enrere hi havia a Sarrià de Ter, avui en queden una o dues, com a molt, i el fuster d'ara, com m'explicava en Pere Lladó Pelegrín, gairebé compra, munta i ven més del que elabora en el taller.

En Pere ve d'una nissaga de fusters que es remonta amb el seu besavi, que feia calaixeres, trones i de tot, i que ell va seguir treballant amb el seu pare, començant a treballar al taller de casa, al carrer Major de Sarrià de Ter, quan en tenia 13. Es va jubilar més de cinquanta anys després, als 64 anys, quan va veure que allò, aquella fusteria de tota la vida, ja no tenia futur: avui els mobles d'una casa, d'un pis, ja no s'encarreguen en una fusteria, sinó per peces en una gran superfície i em munten a casa, i no necessàriament duren tota una vida...

En Pere encara guarda les eines del besavi amb la idea, sempre ajornada, de fer-ne una vitrina, testimoni d'un llegat. En Pere, ja jubilat, no sé si és, literalment, el penúltim fuster de Sarrià de Ter, però només que ho sembli, ja diu molt. Ell, com tants altres, són el testimoni viu d'una professió que s'ha transformat radicalment els darrers anys, d'un ofici que ha perdut part d'artesania, de creativitat i, com els mobles que construïen, de perdurabilitat.

De tot això i molt més, de motos, de jocs de carrer, de la mili, etc., en vam parlar amb en Pere, mesos enrere, en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

29N, el tres-cents trenta-tresè dia

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Wed, 14 Oct 2026 02:00:00 +0000

El vint-i-nou de novembre és el tres-cents trenta-tresè dia de l'any, excepte els anys de traspàs, que és el tres-cents trenta-quatrè. Multiplicant-ho per dos, enguany ens apareix el número del diable... Ai, ai, ai, que em sembla que algú l'està invocant!

El vint-i-nou de novembre se celebren les onomàstiques de Sant Sadurní, també conegut com a Serni o Cerní; Sant Filomè i Santa Il·luminada. Sant Sadurní va ser el primer bisbe de Tolosa al segle III, i va ser martiritzat en essent arrossegat per un bou salvatge; Sant Filomè va patir el martiri a l'actual Turquia en ser torturat amb claus clavats al cap i a les extremitats; Santa Il·luminada va ser una verge italiana del segle IV que va morir a la presó després de ser denunciada pel seu propi pare.

El vint-i-nou de novembre, d'anys pretèrits, van néixer Enric Prat de la Riba i el FC Barcelona, i van morir Francesc Pi i Margall, Francesc Civil i, més recentment, Joan B. Culla; també Monteverdi, Puccini i George Harrison es van acomiadar d'aquest nostre món un 29 de novembre.

El vint-i-nou de novembre és, també, el Dia Internacional de la Solidaritat amb el Poble Palestí, establert oficialment per les Nacions Unides; el Dia Internacional de les Defensores dels Drets Humans, el Dia Mundial de la Conservació del Jaguar, el Dia Mundial de l'Ós Formiguer i el Dia de la Conscienciació sobre la Síndrome de Menkes, una malaltia genètica minoritària.

El vint-i-nou de novembre és festiu local a La Roca del Vallès i, naturalment, a Sant Sadurní d'Anoia. Enguany, el 29 de novembre serà festiu arreu, ja que és diumenge, i és el dia assenyalat al calendari, des de principis d'octubre, per celebrar les eleccions estatals, anticipades arran de la crisi dels decrets de l'habitatge, dels anomenats decrets Maricarmen.

Serà el 29 de novembre el dia de la santa democràcia? Hi ha partits que, tot just convocades les eleccions, ja van començar a llençar sospites de tupinada electoral, dubtant del vot per correu... Mare de Déu, quina pre-campanya i campanya electoral ens espera!

I a la Viquipèdia, caldrà fer referència a la mort de la democràcia espanyola, per l'arribada al poder de l'extrema dreta? Algú tindrà motius per dir, de forma solemne i, si cal, amb la sintonia del NO-DO, que finalment el tres-cents trenta-tresè dia de l'any vint-i-sis va ser el dia de la victòria i del renaixement de la nova España?

Veurem si els agnòstics i els d'esquerres haurem d'encomanar-nos als sants, potser a Santa Il·luminada, per si de nou, també a Catalunya, entrem en una cova fosca i profunda, una cova que condemni a l'ostracisme figures com Enric Prat de la Riba, Francesc Pi i Margall, Francesc Civil, Joan B. Culla i fins i tot una institució com el FC Barcelona... O si, per mala ventura, d'aquí a uns anys es commemorarà el Dia Internacional de la Solidaritat amb el Poble Català, decidits com estan uns i altres a anorrear-lo...

En fi, el 29N, el tres-cents trenta-tresè dia de l'any, hi ha eleccions estatals al Congrés dels Diputats. Entenc que hi hagi qui no vulgui anar a votar; jo hi aniré. El que no tinc tan clar, avui, és si dins el sobre hi haurà una butlleta ni de quin color serà, en cas que n'hi hagi...

Avui, 14 d'octubre, el dos-cents vuitanta-setè dia de l'any, encara em resten quaranta-sis dies per decidir-me.

Si avui és 12 d’octubre, això no és Lliurona

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Mon, 12 Oct 2026 02:00:00 +0000

"Si avui és dimarts, això és Bèlgica" és el títol d'una comèdia nord-americana de 1969, en què un grup de turistes recorre Europa en autocar en divuit dies, amb parades tan fugaces que gairebé no tenen temps de saber on són. Una mena d'"Oh! Europa" avant la lettre, la mítica sèrie de TV3 de començaments dels anys noranta. La frase ha acabat esdevenint una expressió popular, d'aquelles que serveixen per descriure quan ens deixem portar pel calendari i la ruta.

Com tota bona frase feta, s'ha anat parafrasejant: si és dilluns, això és feina; si és diumenge, això és dinar de família; si és agost, això és platja. I també hi ha qui l'ha aplicada a dates concretes del calendari, com el 12 d'octubre, que, segons qui ho miri, és el Dia de la Hispanitat, la festa nacional d'Espanya o el dia de la resistència indígena, i per tant, per a molts, un dia sense res a celebrar. És clar que, segurament, hi ha qui voldria poder (tormar a) dir: "Si hoy es 12 de octubre, esto es el día de la raza"!

A casa, però, fa uns anys que aquesta frase, aplicada al 12 d'octubre, té un altre sentit: si avui és 12 d'octubre, això és Lliurona. Poc a poc s'ha anat convertint en tradició que la meva família paterna ens trobem, per aquestes dates, en aquest meravellós i perdut indret a cavall de l'Empordà i la Garrotxa, un racó de boscos, de turons i de camins que serpentegen, amb poca gent i molt de silenci. Un silenci trencat, sobretot en aquesta època, pel bram dels cérvols, aquest crit greu i profund, tan característic, que fan els mascles en època de zel. Els mascles els sentim més que no pas els veiem, a diferència de les femelles i les cries, que de tant en tant veiem passar, corrent i fent saltirons.

Enguany, aprofitant que el 12 d'octubre cau en dilluns, vam preferir avançar la trobada un dia i anar-hi ahir diumenge. Amb els pocs anys que hi anem, d'aquesta nova tradició, d'aquesta nova trobada familiar, ja hem establert una mena de litúrgia: trobada al voltant de les 12 h; passejada pel petit poble, amb la inevitable visita a l'església, convertida avui en un centre social i cultural; dinar en un indret més enlairat, com sempre a la nostra família, compartit amb el que porta i ha preparat cadascú; bona sobretaula i, a la tarda, passejada per diferents indrets, per estirar les cames i fer baixar el dinar, tot i que hi ha qui aprofita per fer una migdiada, jugar a cartes o seguir fent-la petar.

És per això que avui, 12 d'octubre, això no és Lliurona; però l'any vinent, si tot va bé, la frase tornarà a tenir sentit i la meva família paterna, el 12 d'octubre, tornarem a Lliurona per compartir taula i passejada i per escoltar el bram dels cérvols...

Our House. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Fri, 09 Oct 2026 02:00:00 +0000

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Our House".

La de Crosby, Stills & Nash, publicada el 1970, neix d’un moment senzill i íntim de la vida de Graham Nash i Joni Mitchell, que aleshores eren parella i compartien casa. Un matí fred, en tornar a casa després d’esmorzar, Nash va encendre el foc mentre Mitchell posava unes flors en un gerro nou. D’aquella escena domèstica en va sortir una cançó dolça i reposada sobre la felicitat de compartir casa i vida.

La de Madness, publicada el 1982, ens porta a una casa ben diferent: la d’una família sempre en moviment, entre les presses, les feines de casa i el brogit de cada dia. Amb el seu ritme enèrgic i el seu punt d’humor, "Our House" transforma la rutina familiar en una petita festa. És també una de les cançons que Madness va interpretar a la mítica sèrie Els Joves, on el grup ja havia aparegut amb "House of Fun".

Dues "Our House" que parlen de la vida a casa des de perspectives diferents: una s’atura en un instant de calma i complicitat; l’altra celebra, amb el seu caràcter esbojarrat i festiu, el tràfec quotidià d’una família.

Mereixeria viure, Christa Pike?

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Wed, 07 Oct 2026 02:00:00 +0000

El passat 30 de setembre l'estat de Tennessee va intentar executar Christa Pike, de 50 anys, l'única dona al corredor de la mort de l'estat, condemnada a mort l'any 1996 per l'assassinat brutal de Colleen Slemmer, una companya del centre de formació Job Corps de Knoxville. Pike tenia 18 anys quan va perpetrar el terrible crim, atraient Colleen Slemmer fins a una zona remota del campus de la Universitat de Tennessee, on la va torturar fins a la mort. A partir d'aleshores, s'ha passat trenta anys al corredor de la mort, la major part en aïllament, fins que va arribar el dia en què s'havia d'executar la seva sentència i fer efectiva la pena de mort.

Però aquell 30 de setembre al penal de Tennessee l'execució no va anar tal com estava prevista. El personal del penal li va administrar fins a dues dosis del barbitúric pentobarbital, i Christa Pike, per sorpresa de tothom, va continuar viva, respirant sonorament, mentre els testimonis presents a la sala se'n feien creus. Pike va ser traslladada d'urgència a un hospital proper, on va ingressar en estat crític, inconscient i connectada a un ventilador. Arran d'aquest fracàs, el govern de Tennessee va suspendre les execucions pendents per a la resta de l'any, el comissari de presons va dimitir i el governador va ordenar una investigació independent del que havia passat. No és la primera vegada que una injecció letal falla als Estats Units: és un problema recurrent, documentat i conegut, que posa en evidència la dificultat, fins i tot tècnica, més enllà de la moral i ideològica, d'executar una persona, d'aplicar la pena de mort sense "torturar-la".

I aquí és on la pregunta es fa inevitable: mereixeria viure, Christa Pike, havent sobreviscut a l'execució? La pregunta és més filosòfica i ideològica que real, atès l'estat crític en què es troba Pike, però té una dimensió moral que val la pena seguir plantejant: mereix viure una persona que ha llevat, volgudament i a consciència, una vida? Les legislacions més progressistes del món, i els principals organismes internacionals de drets humans, responen rotundament que sí. No per exculpar el crim, sinó perquè consideren que l'estat no pot exercir la mateixa violència que condemna, que matar per castigar el qui ha matat és una contradicció insalvable. Que ningú no hauria de tenir el poder de decidir si una altra persona mereix viure o morir, ni tan sols l'estat, per més que l'altra persona hagi matat.

La pregunta inicial, doncs, potser caldria reformular-la: mereixia morir, Christa Pike, l'assassina Christa Pike? I aquí la resposta, des d'una perspectiva abolicionista, és clara: no. No perquè el seu crim no fos horrorós, que ho va ser, no perquè no mereixi un càstig sever i una llarga condemna, que la mereix, sinó perquè la pena de mort no és justícia: és venjança institucionalitzada. I la venjança, per molt que la vestim de protocols i lleis, de procediments, de sala d'execucions i d'injecció letal, continua sent venjança. El fracàs de l'execució de Christa Pike no hauria de ser només l'anècdota d'una errada tècnica: hauria de ser un element més per reflexionar i replantejar-nos la pena de mort, un anacronisme del segle XXI que arrosseguem de fa massa segles.

Minihuracà mediterrani

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Mon, 05 Oct 2026 02:00:00 +0000

M’agradaria saber quantes visites ha tingut aquests darrers dies l’entrada de la Viquipèdia sobre el minihuracà mediterrani, quantes cerques a Google o, naturalment avui dia, quantes preguntes a les diferents IA, que sembla que ja ens ho resolen quasi tot.

El canvi climàtic no només afecta els fenòmens meteorològics, que són més extrems i acusats, i les característiques de les nostres quatre estacions, que ara semblen compostes amb una altra partitura; el canvi climàtic també ens aporta conceptes i termes que fins ara amb prou feines pronunciàvem o coneixíem: dana, nits tropicals, onades de calor o minihuracà mediterrani, també anomenat medicà, fusió, segons explica la mateixa Viquipèdia, dels termes "mediterrani" i "huracà".

El canvi climàtic, amb tots aquests fenòmens cada vegada més extrems, també ens ha portat les sonores i estridents alertes als mòbils. I, amb elles, la necessitat d’adquirir una nova cultura de la prevenció: kits bàsics de supervivència, restriccions de mobilitat, provisions d’aliments, anul·lació o reprogramació d’activitats per excés de pluja o de calor... Fins ara, tot això ho atribuïem a altres latituds, no pas a la nostra.

En aquest darrer episodi meteorològic, també tràgic, la possibilitat que es formés un minihuracà mediterrani va disparar l’alerta i va reforçar la prevenció. En general, s’han complert força les restriccions i recomanacions del Govern de la Generalitat. Inevitablement, també hi ha qui encara qüestiona les mesures i les desobeeix, però aquestes persones, en un percentatge més gran o més petit, sempre hi seran...

Diuen alguns experts que tendim cap a una tropicalització del nostre clima. L’escenari de tenir, per exemple, "platges tropicals" és, lluny de ser bucòlic o enlluernador, catastròfic. La imatge s’allunya de les platges amb palmeres, sorra blanca i aigües cristal·lines. S’assembla més a passeigs marítims devastats, habitatges inundats i vehicles atrapats pels torrents i les rieres, apilonats en muntanyes de ferralla.

El minihuracà mediterrani finalment, i afortunadament, sembla que no s’ha acabat formant. Però, a partir d’aquest cap de setmana, ja el tenim present com un risc probable, com una possibilitat. De fet, aquestes darreres dècades ja hi ha hagut episodis en què s’ha manifestat, tot i que potser aleshores no tenia aquest nom o, simplement, l’havíem oblidat.

En tot cas, el prefix mini- del minihuracà mediterrani segurament respon a un tecnicisme científic. Però, quan llegim el terme, la paraula que ens ressona és huracà. I és amb aquesta paraula, per més que el prefix la minimitzi, que se’ns activen les alertes, també les sonores i estridents del mòbil.

Home. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Fri, 02 Oct 2026 02:00:00 +0000

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Home".

La de Depeche Mode, publicada el 1997, és una balada de to íntim i melancòlic que, més que parlar d’una casa concreta, sembla buscar un lloc on sentir-se (potser com a casa) a recer, acceptat, com si tornar a casa també pogués voler dir tornar a un mateix: casa soc jo...

La de Michael Bublé, publicada el 2005, ens transporta a una casa més concreta, més literal, la d’algú que viatja, envoltat de gent i de llocs nous, però que enyora la persona estimada i vol tornar a casa, a la casa que és llar, a la llar l’espera algú.

Dues "Home" que comparteixen títol, però miren la casa, la llar, des de perspectives diferents: com a refugi interior i com a lloc al qual tornar per retrobar una persona estimada.

Anestèsia

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Wed, 30 Sep 2026 02:00:00 +0000

La primavera de 1985, amb 10 anys i a punt d'acabar 5è d'EGB, em van operar d'apendicitis. D'aquells dies recordo, a banda del mal que em feia la panxa, de l'anada a l'hospital i de perdre'm el final de curs, l'estada a l'hospital després de l'operació, amb les visites i els regals que vaig rebre. També recordo que quan vaig entrar a quiròfan i em van explicar allò de l'anestèsia, vaig preguntar que què passaria si no m'adormís, i el doctor em va dir, per tranquil·litzar-me, que seria la primera vegada.

No sé si la primera vegada va ser la que va relatar, setmanes enrere, un home a qui entrevistaven a la ràdio, que fa quatre anys va notar tot el que li feien en una operació, ja que quelcom va fallar en l'anestèsia que li havien subministrat; a banda de notar-ho, el pobre home no podia dir-ho, per l'estat catatònic en què es trobava. L'entrevista em va impressionar, tant pel que li va passar com per les seqüeles psicològiques que li van quedar, i que encara pateix.

Vaig escoltar aquesta entrevista hores abans d'entrar a quiròfan, per una intervenció senzilla i sense més importància, d'aquelles rutinàries que se'n fan desenes cada dia, de la qual tampoc cal donar més detalls; una intervenció ambulatòria de poc més de mitja hora, amb anestèsia local.

Estirat a la camilla, quan em van injectar l'anestèsia, vaig estar temptat de fer un comentari sobre el pobre home entrevistat, mig en sèrio mig en broma, però em vaig mossegar la llengua i vaig preferir no dir res, per no distreure l'equip mèdic, que ja anaven per feina.

A l'inici de la intervenció em van informar que notaria molèsties, que si tibaven per aquí o per allà era normal que notés alguna molèstia. Tot anava prou bé, molèsties incloses, fins que una fiblada em va recórrer el cos i no vaig poder evitar un esglai, primer, i un gemec seguit d'esbufecs. "Posem una mica més d'anestèsia", vaig sentir que deia el doctor. Minuts més tard, en un altre punt de la intervenció, va passar el mateix, encara amb més dolor; tot jo vaig entrar en tensió i fins i tot una infermera va començar a humitejar-me la cara amb una tovallola humida. "Més anestèsia", va tornar a dir el doctor, i jo vaig estar a punt de demanar-li que me la posessin tota!

Minuts més tard van tancar i cosir, em van donar les indicacions postoperatòries i em vaig acomiadar del personal mèdic agraïnt-los la feina, sense ganes de comentar res de l'entrevista d'aquell pobre home ni dels dos mals moments que havia passat.

Sortint del quiròfan pensava fins a quin punt hauria pogut estar suggestionat per l'entrevista, fins a quin punt aquelles paraules, escoltades aquell mateix matí, no m'havien predisposat al dolor, a pensar que tota anestèsia seria insuficient. La meva dona em va comentar que la persona que havien operat, del mateix i just abans que jo, havia arribat a la sala d'espera cridant i renegant, queixant-se del mal que li havien fet. Hauria escoltat l'entrevista, aquell mateix matí, també?

De tot plegat n'ha quedat aquesta anècdota. Jo ja estic recuperat de la intervenció i, de moment, no en tinc cap més a la vista.

Maricarmen

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Mon, 28 Sep 2026 02:00:00 +0000

El 17 de desembre de 1997, Ana Orantes Ruiz va morir, amb 60 anys, assassinada a mans del seu marit, José Parejo, dies després de relatar i denunciar, en el programa de televisió de Canal Sur "De tarde en tarde", el seu calvari: anys de por, de maltractaments físics i psicològics, de querelles desestimades per un sistema judicial que tractava la violència domèstica com un assumpte intern i familiar. Van ser 40 anys de maltractaments en silenci, fins que la televisió li va donar veu, i el seu marit la va fer callar per sempre, assassinant-la tretze dies després d'aquella entrevista. El seu assassinat va commocionar la societat espanyola, contribuint a canviar la percepció de la violència masclista, no com un assumpte personal i familiar, sinó com una xacra social a la qual la legislació espanyola havia de donar resposta. I la va donar: la seva mort va accelerar una reforma del Codi Penal que va introduir, per primera vegada, mesures específiques de protecció per a les víctimes de violència domèstica.

El 12 de gener de 1998, Ramón Sampedro Cameán, amb 55 anys i afectat de tetraplegia des de feia més de 25 anys a causa d'un accident, finalment moria, ens agradaria pensar que en pau, assistit per algunes persones, donant sentit a la seva lluita per l'eutanàsia i la mort digna. La seva mort, enregistrada i televisada, va contribuir al debat social, polític i jurídic a favor de l'eutanàsia, i la seva vida i la seva lluita van ser portades al cinema a través de dues pel·lícules: Condenado a vivir (2001) i la premiada Mar adentro (2004), amb 14 premis Goya i l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera.

El 23 de setembre de 2026, Maricarmen Abascal Martín, amb 87 anys i una discapacitat reconeguda, va ser desnonada de l'habitatge de Madrid on havia viscut des del 1956, durant més de 70 anys de la seva vida. Va ser el quart intent de desnonament, i centenars de persones concentrades al carrer cridaven "no estàs sola" mentre ella era traslladada en llitera fins a una ambulància. El Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides havia demanat, prèviament, que se li proporcionés una alternativa habitacional, sense èxit. El seu desnonament tampoc no ha restat aliè al pim pam polític que caracteritza, avui dia, la política espanyola.

El seu cas, com els de l'Ana Orantes i en Ramón Sampedro, ha commocionat la societat espanyola. Aquest dissabte milers de persones van recórrer el centre de Madrid sota el lema "Ni una Maricarmen més" per reclamar al govern espanyol mesures urgents davant la crisi de l'habitatge. La mateixa Maricarmen, des de l'hospital, va enviar un missatge clar: "Vull que el que m'ha passat a mi serveixi perquè no els passi a altres persones." Hi ha casos que traspasssen la notícia per convertir-se en símbols, casos que tenen la capacitat de remoure, fins i tot, les plaques tectòniques de la política; el de la Maricarmen és un d'aquests.

L'Ana Orantes, en Ramón Sampedro i la Maricarmen ens permeten humanitzar les seves lluites i les seves causes, eradicar la violència masclista, el dret a l'eutanàsia i el dret a l'habitatge, aterrant-les a la quotidianitat i interpel·lant-nos directament: perquè en cas de no ser nosaltres mateixos l'Ana Orantes, en Ramón Sampedro o la Maricarmen, segur que tard o d'hora, en el nostre entorn més proper, en podem tenir. Perquè de vegades cal un nom i una cara per canviar les lleis.

Autumn. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Fri, 25 Sep 2026 02:00:00 +0000

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Autumn".

La tardor és probablement l'estació que més fàcilment associem amb el pas del temps: les fulles transiten del verd a les tonalitats ocres i marrons, colors càlids que donen caràcter i personalitat a aquesta estació, els dies irremeiablement s'escurcen i el fred torna després de l'estiu...

Bé, potser caldria puntualitzar un parell de detalls, avui dia: les fulles ja fa dies que transiten cap a tonalitats marrons a causa de l'estrès hídric que pateixen, i no, de moment les temperatures no baixen, i per més que ja siguem a la tardor astronòmica, la temperatura segueix essent estival.

Més enllà d'aquestes qüestions, la tardor és una estació que també ha inspirat moltes cançons, entre elles aquestes quatre que parlen de la tardor, però cadascuna des de llocs i estils ben diferents.

La de The Edgar Winter Group, publicada el 1972, és una balada suau que relaciona l'arribada de la tardor amb la pèrdua d'un amor. La tardor es converteix així en una estació de tristesa i solitud.

La dels Strawbs, de 1974, és una peça de rock progressiu dividida en tres parts que fa de la tardor el que és, l'estació de transició entre l'estiu i l'hivern.

També de 1974 i de rock progressiu és la de Camel, una cançó que descriu la tardor icònica de fulles que cauen, núvols, pluja i canvis en el paisatge.

I, finalment, la de Joanna Newsom, una cançó d'estil folk de més de vuit minuts, més despullada amb veu i arpa, en què la tardor es barreja amb els records, el retorn a casa i el pas del temps.

Quatre “Autumn” i quatre maneres diferents de mirar i cantar la tardor.

Ràdio Sarrià: temporada 2026/27

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Wed, 23 Sep 2026 02:00:00 +0000

Al llarg del mes de setembre les grans emissores nacionals han estrenat la nova temporada radiofònica presentant la nova programació, amb alguns, pocs, canvis a la graella, noves col·laboracions en tertúlies i espais temàtics, i sobretot valorant els programes consolidats, els que formen part de la columna vertebral de cada emissora.

Entre finals d'agost i primers de setembre s'han fet presentacions de la nova programació, tant en antena, per exemple dins dels programes informatius matinals, els de referència i més audiència de les emissores generalistes d'àmbit nacional, com en actes presencials, reunint les persones que posen veu als diferents programes.

La virtut d'aquests actes presencials és que, a banda d'escoltar les veus de la ràdio, sobretot permeten posar-hi cares, tot i que això ja fa anys que és del tot habitual: la ràdio ha esdevingut, també, un mitjà multicanal i avui, a diferència de dècades enrere, ens resulten tant o més familiars les veus de la ràdio com les cares.

A Ràdio Sarrià també tenim per tradició, una tradició relativament recent però ja consolidada, presentar la nova temporada en un acte presencial, fora de l'emissora, que alhora és també un programa de ràdio, el programa especial de presentació de la nova temporada. És un acte itinerant: fa dos anys el vam fer al barri del Pla de l'Horta, a la zona zero de Ràdio Sarrià; l'any passat, al barri de La Rasa; enguany el farem des de Sarrià de Dalt, des del Centre d'Arts Escèniques.

La presentació de la nova temporada permetrà conèixer tots i cadascun dels programes i espais radiofònics que configuren la graella des d'aquest mes de setembre fins al mes de juny: programes i espais molt diversos i variats que permeten configurar una programació que, pel que fa a temàtiques, no té res a envejar a cap emissora de ràdio. Programes musicals, actualitat informativa i tertúlia, actualitat esportiva i retransmissions en directe, cinema, sèries de televisió i bandes sonores, sardanes i cultura popular, còmics, teatre, dites i refranys, llegendes, entrevistes...

La presentació de la nova temporada no només permet conèixer la nova programació de Ràdio Sarrià: també permet veure i valorar la quantitat de persones que, davant i darrere els micròfons, a l'estudi i a la peixera, la fan possible. Persones voluntàries que, des dels interessos de cadascuna d'elles, tenen en comú la passió per la ràdio i, sobretot, un elevat compromís amb Ràdio Sarrià. Perquè fer ràdio és una manera de fer poble.

Aquest dissabte a partir de les 11 h presentarem la programació 2026/27 de Ràdio Sarrià. Ens agradarà molt que ens hi pugueu acompanyar!

Vuit de vuit

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Mon, 21 Sep 2026 02:00:00 +0000

No, aquest article no parla del món casteller; de ser així el títol hauria de ser, per exemple, cinc de vuit, un castell que es coneix amb el nom de Catedral dels castells i que forma part dels castells de gamma alta.

Aquest article és sobre l'arrencada de cavall del Barça masculí de futbol, un equip, avui dia, catedralici, de gamma alta! Un equip que, en general, està oferint unes prestacions extraordinàries.

Vuit de vuit és la relació entre els partits oficials jugats i els partits guanyats. Vuit partits jugats, set de la lliga espanyola i un de la Champions League, i vuit victòries: els set primers de la lliga espanyola i el primer de la Champions League.

Aquests vuit partits han estat els del primer tram de la temporada, fins a la primera aturada de les competicions per la finestra dels partits de les seleccions nacionals. Aquest vuit de vuit ha engrescat la "culerada", que mira amb optimisme aquesta tercera temporada de Hansi Flick, i l'optimisme no és només pel nombre de partits guanyats, sinó per la manera com s'han guanyat: desplegant un gran joc col·lectiu, amb menció especial per un Raphinha en estat de gol i de gràcia que ha tancat tots els debats que s'havien obert sobre "el 9" que li mancava al Barça.

Aquest vuit de vuit del Barça 3.0 de Flick contrasta amb l'inici dubitatiu del Real Madrid del retornat José Mourinho, una plantilla feta, de nou, a cop de talonari però que no acaba de girar rodona com a equip.

Aquesta aturada de les competicions de club trenca la dinàmica de bon joc i bons resultats d'aquest inici de temporada, i veurem com tornen els jugadors dels seus compromisos amb les respectives seleccions i com reprendrà l'equip les dues competicions.

És de preveure que el Barça, tard o d'hora, punxarà i empatarà o perdrà algun partit; fins i tot, com la temporada passada, que pugui tenir alguna mala ratxa. Però les sensacions d'ara és que la plantilla té un bon i competitiu fons d'armari que fa preveure que podrà tenir l'energia, a final de temporada, que li ha mancat, especialment a Europa, en les dues temporades anteriors.

Encara és aviat per fer vaticinis de possibles títols, doblets o triplets; la temporada és molt llarga i, parafrasejant la cançó, el camí farà pujada. Però de moment l'arrencada no ha estat de burro, sinó, amb aquest vuit de vuit, de cavall!

These Days. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Fri, 18 Sep 2026 02:00:00 +0000

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "These Days".

La primera és la de Nico, enregistrada el 1967. La cançó, però, no és seva: és una composició de Jackson Browne, que en aquella època encara era molt jove. Nico en va fer la primera gravació, amb el mateix Browne a la guitarra, i la seva interpretació, lenta, freda i íntima, converteix la cançó en una reflexió sobre el pas del temps i les relacions que ja formen part del passat.

Uns anys després, el 1980, Joy Division va compondre una altra "These Days", publicada com a cara B de "Love Will Tear Us Apart"; la cançó ens porta a un univers molt més fosc i tenebrós, que amb la veu fràgil d’Ian Curtis i el so de la banda de Manchester converteixen aquests dies en un present incòmode, pertorbador.

El 1995, Bon Jovi també va titular "These Days" una de les cançons del seu àlbum homònim, una cançó més reflexiva, que parla de somnis que no s'han complert i de persones que busquen el seu lloc en el món.

I, finalment, el 2011, Foo Fighters, amb una "These Days" que comença de manera continguda però va creixent fins a convertir-se en una cançó de rock potent que parla sobre la vida i la consciència que els moments que vivim no són infinits.

Quatre "These Days" que comparteixen títol però no història, quatre maneres de parlar d'aquests dies.

Cristóbal Colón Palasí, un gran descobridor

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Wed, 16 Sep 2026 02:00:00 +0000

Zuera és un poble aragonès situat a uns trenta quilòmetres al nord de Saragossa que avui té més de vuit mil set-cents habitants, i que l'any 1949 no arribava als cinc mil; aquell any i aquell poble de la Comarca Central de la província de Saragossa van veure néixer Cristóbal Colón Palasí. El seu pare, fent gala del seu sentit de l'humor, es va confabular amb el mossèn del poble per batejar-lo amb aquell nom tan cèlebre, i potser aquell va ser el primer senyal que aquell infant, tard o d'hora, també es convertiria en un personatge cèlebre, també faria un viatge, també seria un gran descobridor.

El seu particular viatge es va iniciar amb tretze anys quan mor el seu pare i, per tal de guanyar-se la vida, se'n va a viure a Saragossa per treballar a la sastreria del seu oncle. Al mateix temps que es va formant i treballant de sastre, deixant la sastreria familiar per anar a treballar en una de les millors de la ciutat, pren consciència de classe i entra en contacte amb les joventuts comunistes; l'any 1968 se'n va a París a viure el Maig Francès i participa en una trobada internacional de joventuts comunistes a Bulgària. El seu viatge no és només geogràfic: és sobretot intel·lectual. Amb vint anys i sastreria pròpia, la seva vida fa un gir quan, empès per donar un nou sentit a la seva vida i a través d'uns companys de les joventuts comunistes, entra a treballar al psiquiàtric de Saragossa com a mosso del manicomi. En la recerca del sentit de la vida, i sobretot de la feina, la seva decisió possiblement ens va privar d'un gran sastre, però vam guanyar, sense saber-ho ni tan sols ell, un savi que es va dedicar, des d'aleshores, a aconseguir que altres persones, persones marginades amb malalties mentals i discapacitat, trobessin també sentit a la seva vida, fent feines que tinguessin sentit.

Aquest destil·lat biogràfic i vital que he compartit en aquests primers paràgrafs l'he extret del llibre "La Fageda. Història d'una bojeria" (La Magrana, 2008), escrit per la periodista i editora Dolors González, amb pròleg del mateix Cristóbal Colón. Vaig tenir l'ocasió d'anar a la presentació del llibre a Barcelona, el 15 d'abril de 2008 al Palau Robert, on a banda de les intervencions de l'autora i el mateix Cristóbal Colón, va participar-hi Jordi Pujol, amb qui vaig tenir-hi una breu conversa; entre les pàgines del llibre hi ha el rebut de l'Abacus que em van donar quan el vaig comprar allà mateix, farcit dels apunts que vaig prendre durant la presentació, que em van servir per a publicar aquesta ressenya.

Vaig conèixer personalment en Cristóbal Colón Palasí l'any 2007 quan, tot just començant a treballar com a coordinador del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa", m'hi vaig reunir, també amb la Carme Jordà i amb altres persones del seu equip, per acompanyar-los en la seva particular singladura com a entitat Incorpora. Aleshores, naturalment, ja era una persona coneguda i reconeguda dins el sector social, i he de reconèixer que la seva presència, d'entrada, m'imposava. El tracte que vaig rebre aquell dia va ser la constant de totes i cadascuna de les reunions o trobades que vaig fer amb ell: proper i afable, també sincer i exigent.

De totes les trobades guardo un record molt especial d'un dia que vaig anar-hi acompanyat de la meva filla gran, que aleshores tot just anava a l'institut, ja havia acabat les classes i no la volia deixar sola a casa. Em va sorprendre l'interès sincer que en Cristóbal va mostrar pels seus estudis i pels seus projectes de futur. És un record senzill, però molt revelador de la seva manera de relacionar-se amb les persones: totes les vides són dignes, totes tenen sentit.

El seu llegat és enorme: la seva defensa i lluita per dignificar la vida de les persones amb discapacitat i malalties mentals, la seva tossuderia per posar al servei de l'acció i la justícia social l'activitat econòmica. També ho és el buit que deixa, especialment entre la seva família i la gran família de La Fageda.

Al pròleg del llibre, Cristóbal Colón escriu que el treball és una de les eines més efectives per a la rehabilitació de les persones amb malalties mentals o discapacitat: una manera d'obtenir independència personal i recuperar l'autoestima. "A La Fageda hem treballat durant aquests anys amb el convenciment que una feina de debò ajuda les persones, totes, a dur una vida digna i a vincular-se amb la societat. Han passat a viure, a ser, més enllà de la malaltia."

El teu llegat, Cristóbal, transcendeix La Fageda. Has estat i seràs un referent i un far. T'agrairé sempre les converses sinceres i tot el que vaig aprendre de tu. Una càlida abraçada a la teva família i a tota la família de La Fageda.

Descansa en pau.

Cançons que parlen: estrena de la 4a temporada

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Mon, 14 Sep 2026 02:00:00 +0000

Qui dies passa, anys empeny, i la impressió és que sembla que fos ahir quan vaig estrenar, a mitjans de febrer de 2024 a la recuperada Ràdio Sarrià, el programa "Cançons que parlen" i, amb un obrir i tancar d'ulls, avui n'estreno la 4a temporada!

De mica en mica s'omple la pica, i la d'avui serà la 48a entrevista del "Cançons que parlen", una xifra que ja fa patxoca, una mostra prou representativa de la vida social, cultural, esportiva i política de Sarrià de Ter. Dotze entrevistes la primera temporada, que en realitat va ser poc més que mitja; divuit la segona; disset la tercera.

Tota pedra fa paret, i la d'avui inicia la 4a temporada; i no és una pedra qualsevol: per estrenar-la entrevisto en Josep Turbau Serrat, activista veïnal, alcalde de Sarrià de Ter i aventurer nat!

Temps al temps, aquest és un programa que es cuina a foc lent, amb dues entrevistes cada mes: entrevistes vitals a persones de Sarrià de Ter, o vinculades al poble, que ens permeten conèixer-les millor i repassar la seva vida, entre altres coses, a través de cinc cançons.

Qui canta els seus mals espanta, i en el programa no es tracta ni de cantar, tot i que algunes persones entrevistades ho han fet de viva veu, ni necessàriament d'espantar cap mal; simplement de conversar tot passejant-nos per la vida de la persona entrevistada i per alguna de les cançons que formen part de la seva banda sonora.

No hi ha roses sense espines, i és per això que voldria agrair, novament, a totes les persones que fan possible aquesta petita gran emissora: una ràdio local amb un passat de més de 40 anys d'història, un present apassionant, amb una àmplia programació diversa i plural, i un futur il·lusionant i esperançador.

Us animo a escoltar el programa d'avui i, naturalment, si és del vostre interès, a recuperar els que ja s'han emès.

Minuts Musicals de versions amb "Te recuerdo, Amanda"

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Fri, 11 Sep 2026 02:00:00 +0000

"Te recuerdo, Amanda" és una cançó d’amor, que no romàntica. Bé, és més que una cançó d'amor: també és una cançó sobre el treball, sobre la pèrdua i sobre la memòria. I potser és precisament per això que, més de cinquanta anys després, encara la recordem, com a mínim, cada 11 de setembre.

Víctor Jara la va compondre i gravar el 1969. Explica la història d’Amanda i Manuel, els noms dels seus pares, tot i que la història no parla d'ells. Una història d’amor senzilla que converteix cinc minuts en quasi tota una eternitat, una història d'amor i de lluita que acaba tràgicament quan ell marxa a "la sierra", i no torna.

És gairebé impossible no emocionar-se, ni que sigui mínimament, escoltant la cançó en la veu de Víctor Jara. Una veu aparentment fràgil, íntima, sense necessitat de grans artificis, que fa encara més propera aquesta petita història d’amor, de lluita i de vida. Una fragilitat que també ens connecta amb l'amor, la lluita i la vida de l'autor i del seu tràgic destí.

Dies després del cop d'estat de l'11 de setembre de 1973 d'Augusto Pinochet per enderrocar el govern de Salvador Allende, el 16 de setembre, Víctor Jara era assassinat, com tants altres xilens, després de ser detingut i torturat. Amb la seva mort, "Te recuerdo, Amanda" va prendre un nou i potent significat, esdevenint un himne i un cant a la llibertat, fent-se present arreu del món a través de les veus d’altres artistes, entre elles, aquestes tres.

La de Raimon, de 1974, és una adaptació al català que connecta directament Víctor Jara amb la tradició de la Nova Cançó i amb la cançó compromesa que també representava el cantautor valencià.

La de Joan Baez, també de 1974, enregistrada per aquesta gran veu de la música folk després del cop d’estat xilè, potenciant-te el seu ressò internacional, traspassant les fronteres de Xile.

I la de Mercedes Sosa, de 1975, que porta la cançó cap a l’univers de la música popular argentina i llatinoamericana, amb una interpretació que posa tota la força de la seva veu al servei de la història d’Amanda i Manuel.

Abans d'escoltar-les, però, una pregunta: qui són avui, a casa nostra, les Amandes i els Manuels? Qui serien, avui, aquells obrers?

"Te recuerdo, Amanda" és una història que sembla que parli només de l’amor i del treball i que, en realitat i a causa de les circumstàncies, també parla de lluita i, sobretot, de memòria.

Demà ens afaitaran

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Wed, 09 Sep 2026 02:00:00 +0000

"Quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar." La frase, d'origen medieval i en castellà, és una d'aquelles expressions que ha travessat els segles sense perdre vigència. El seu significat és tan simple com contundent: quan veus que al teu veí li passa alguna cosa especialment dolenta, prepara't perquè a tu també et pot passar. És una expressió que convida, més que al pessimisme, a la prudència, a prendre consciència; un advertiment de la saviesa popular que subratlla que, tot sovint, els mals, com les modes o les epidèmies, viatgen.

Aquesta expressió em va venir al cap veient, al telenotícies, la contundent victòria del partit d'extrema dreta alemany, Alternativa per Alemanya (AfD), a Saxònia-Anhalt, un land de l'est d'Alemanya, una victòria que sobrepassa la política local de la regió i transcendeix a nivell europeu, fins i tot mundial. L'AfD va obtenir gairebé el 44% dels vots, més del doble que la CDU, el partit conservador alemany, que havia governat el land durant 24 anys, i va arrasar els socialdemòcrates de l'SPD, que no van arribar al 9%. Tot un terratrèmol polític amb ressò europeu i internacional.

Aquests resultats són la barba del veí, són l'advertiment. Perquè el que ha passat a Saxònia-Anhalt no és un accident: és el resultat d'una combinació de factors que, malauradament, no són exclusius d'aquell land ni d'Alemanya. La polarització creixent, la crisi de la socialdemocràcia i dels partits de centre, la consolidació dels discursos d'odi contra les persones migrades i contra la diversitat, i la incapacitat de les forces progressistes de connectar amb una part de la ciutadania que se sent abandonada per la política "tradicional". Factors que coneixem bé, també aquí.

A Catalunya, les enquestes ja apunten a un creixement significatiu de l'extrema dreta, no necessàriament per guanyar unes eleccions, però sí per fer un salt prou gran per modificar el paisatge polític del Parlament, per fer trontollar equilibris i forçar pactes incòmodes. La barba pelada del veí alemany ja la llueix, i la impressió és que ja estem posant en remull la nostra, incapaços d'aturar els discursos d'odi i l'auge de l'extrema dreta, descobrint com cada vegada persones més properes al nostre entorn, familiar, laboral, social, hi simpatitzen sense amagar-se'n. La impressió és que demà, irremeiablement?, ens afaitaran.

Entendre les matemàtiques

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Mon, 07 Sep 2026 02:00:00 +0000

Aquesta setmana, finalment, la mainada torna a l'escola i s'inicia un nou curs escolar que posa fi a les vacances d'estiu. Aquests darrers dies les famílies han estat preparant i comprant el material escolar, llibres de text i tot el que l'inici del curs exigeix, tant pel que fa a la logística, horaris i transports, també de les extraescolars, com a l'economia.

Amb l'horitzó de l'inici de curs també s'activen altres recursos educatius, i entre els molts que podem trobar, el SuperCampus de la plataforma 3Cat ha publicat recentment la sèrie "Entendre les matemàtiques", un recurs pedagògic que proposa una manera visual i raonada d'aprendre matemàtiques, posant la comprensió per davant de la memorització. A través de situacions quotidianes, representacions gràfiques i materials manipulatius, s'exploren la suma, la resta, la multiplicació i la divisió, com també les fraccions, els percentatges o les potències, presentant diferents estratègies de càlcul i resolució de problemes perquè l'alumnat entengui què fa en cada pas, estableixi connexions entre conceptes i guanyi flexibilitat i autonomia.

D'entre les diferents persones que han fet possible aquesta sèrie, hi ha, com a coguionista darrere la càmera i presentadora davant, la Clàudia, la meva filla gran, una matemàtica amb vocació docent que ha vingut al món, entre d'altres coses, per fer-nos més comprensibles les matemàtiques als que les tenim entravessades.

La seva participació en la producció d'aquesta sèrie ha estat, per a ella, tota una feinada; també una experiència i, sobretot, un aprenentatge. I el resultat, mal m'està dir-ho, ja em perdonareu, sóc el pare de la criatura, és excel·lent.

Us convido que hi feu un cop d'ull i que ho compartiu amb qui penseu, mainada o famílies, que aquesta sèrie pot ser del seu interès.

Entendre les matemàtiques no és senzill per a tothom; jo les vaig deixar d'entendre a 2n de BUP i se'm van entravessar, i les vaig donar per perdudes. Potser per això, també, admiro que matemàtiques com la meva filla s'esforcin a fer-nos-les més accessibles, a enderrocar els murs mentals que aixequem quan ens bloquegen i se'ns tornen impossibles.

September. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Fri, 04 Sep 2026 02:00:00 +0000

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Setpember".

El setembre és un mes de transició, un mes en què s'acaba l'estiu (el meteorològic i l'astronòmic) i comença la tardor; s'acaben les vacances i comença un nou curs. L'inici del curs escolar li dona al setembre, en certa manera, un caràcter de gener, quan comença l'any, i per tant també és un mes que, per a moltes persones, les que estrenen agenda aquests dies, és un mes d'objectius i de propòsits. La variada i, encara avui dia, sorprenent oferta de col·leccionables que s'inicien al setembre reforça aquest caràcter d'inici de quelcom més, perquè aquest novè mes de l'any (abans el setè...) és quelcom més que un simple mes...

Per tot això i molt més, el setembre també és un mes especialment musical, i no són poques les cançons que diferents músics i grups li han dedicat. Entre elles, aquestes tres, que tenen el mateix títol (en anglès o en castellà), però que ens parlen de setembre des de perspectives ben diferents.

La de Earth, Wind & Fire, publicada el 1978, és la més coneguda, popular i, possiblement, ballada de totes tres, i una de les cançons que més associem amb aquest mes. Amb el seu inconfusible còctel de música funk, soul i disco, parla del record d'una nit de setembre, d'una trobada feliç i d'un amor viscut amb alegria.

La de Javier Álvarez, publicada el 2005, és ben diferent. És una cançó de cantautor, íntima i carregada d'imatges poc convencionals, en què el setembre sembla més aviat un punt de partida per a una reflexió sobre la soledat, les relacions i les contradiccions humanes.

I, finalment, la de Ryan Adams, també del 2005, ens porta a un setembre molt més fosc. És una cançó d'estil country amb un to crepuscular i introspectiu, marcada pel record d'una persona absent i per la mort. El setembre es converteix aquí en una mena de frontera entre el passat i el present, entre el record i la pèrdua.

Tres "September", o "Septiembre", que ens mostren tres maneres ben diferents de mirar i viure el mateix mes: la celebració, la reflexió i el record.

Saber estar amb nosaltres mateixos

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Wed, 02 Sep 2026 02:00:00 +0000

Les pantalles, aquests darrers anys, fins i tot dècades, han transformat el nostre dia a dia. I no parlo només de taules de dinars o sopars on segresten per moments alguns comensals; parlo també de quan ens segresten a nosaltres mateixos. I sí, per pantalles em refereixo sobretot a les dels telèfons mòbils.

L'altre dia una història d'Instagram em va fer prendre consciència de fins a quin punt el telèfon mòbil, la seva permanent connectivitat i les xarxes socials envaeixen espais i moments en els quals estem "sols": no d'absoluta solitud, sinó quan, tot i compartir espais amb altres persones, senzillament estem sols. Sols esperant el tren o l'autobús, sols esperant l'ascensor, o en el seu trajecte, sols en una sala d'espera.

En aquestes situacions, i moltes altres de semblants, quan l'espera és qüestió de minuts, fins i tot de segons, en moltes ocasions obrim el telèfon mòbil i consultem WhatsApp, X, Instagram o TikTok, ni que sigui durant els pocs segons que esperem, per exemple, que arribi l'ascensor. Com si ens fes mandra, por o pànic quedar-nos, simplement, amb nosaltres mateixos.

Aquella història d'Instagram em va interpel·lar perquè m'hi veia reflectit. I em va fer pensar en fins a quin punt, avui dia, ens costa estar en silenci, simplement, amb nosaltres mateixos. En silenci i, per tant, immersos en pensaments i reflexions interiors, enfortint la introspecció i el diàleg interior.

És com si els telèfons mòbils, la connectivitat i les xarxes socials haguessin colonitzat, fins i tot, el nostre món interior. Quan de jove anava amb el bus urbà, el trajecte era una oportunitat per endinsar-me en el meu món interior, per perdre'm en pensaments observant els altres passatgers o mirant per la finestra. Avui, quan agafo el bus urbà, espero un tren o fins i tot un ascensor, reconec que en més d'una ocasió he trencat aquest estar amb mi mateix amb l'acció, ja gairebé involuntària, d'agafar i desbloquejar el telèfon mòbil per endinsar-me a la seva adictiva pantalla.

Sovint parlem de desconnectar el mòbil per connectar amb les persones amb qui compartim, per exemple, taula. Potser també hauríem de desconnectar-lo per connectar amb nosaltres mateixos, per saber estar amb nosaltres mateixos.

Les onades de calor han matat la canícula?

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Mon, 31 Aug 2026 02:00:00 +0000

Aquest estiu ha estat el més calorós que recordo haver viscut, i patit, mai. No sé què diuen les dades empíriques i científiques de temperatures, humitat i sensació de xafogor, però la meva sensació i vivència ho corroboren: dies tòrrids amb alenades d'aire calent i nits amarades de suor que ni el ventilador apaivagava. I parlo de l'estiu quan encara no s'ha acabat, i tenint en compte que la primavera ja ens va brindar dies i nits tòrrides.

Dies enrere em va venir al cap una paraula que ja em semblava que havíem oblidat, gairebé arraconada al diccionari: canícula. Recordo que anys enrere era una paraula que es feia present als informatius, a la televisió i a la ràdio, parlant d'aquell fenomen i període fix i previsible, marcat al calendari entre mitjans de juliol i mitjans d'agost, quan el país s'aturava sota una calor constant però, aleshores, suportable.

Ara la meva impressió és que parlem més d'onades de calor que de canícula. Ja no es parla de la canícula d'estiu, del període regular de quatre setmanes, sinó d'episodis meteorològics excepcionals, agressius, abrasius, i cada vegada més freqüents. Aquest canvi de vocabulari reflecteix directament l'impacte perceptiu i tangible del canvi climàtic sobre el nostre territori i sobre el nostre cos.

Les onades de calor ja no respecten el marc temporal de la canícula tradicional: arriben abans d'hora, sovint al juny, s'allarguen fins ben entrat el setembre, i s'encadenen les unes amb les altres amb prou feines uns dies de treva. Així és com el vell concepte de canícula ha quedat eclipsat i desplaçat per les onades de calor, en una realitat on allò que abans era l'excepció s'ha convertit en la norma, i la calor ha deixat de ser una condició estacional per convertir-se en una condició permanent.

Les onades de calor també són, naturalment, carn d'informatiu, com ho era anys enrere la canícula, però ara venen acompanyades d'alertes de protecció civil, de protocols d'actuació i de mesures de prevenció. La calor ja no és notícia: és emergència.

Segurament deu ser perquè em faig gran, però enyoro aquells estius en què la canícula era un període de calor suportable que podies combatre capbussant-te a l'aigua, bé del mar, bé d'una piscina, o llepant un gelat. Ara el gelat es fon abans que no el puguis llepat del tot.

Minuts Musicals de versions amb "I Will Always Love You"

noreply@blogger.com (Roger Casero Gumbau) — Fri, 28 Aug 2026 02:00:00 +0000

Dies enrere va morir una de les grans veus de la música en general, i de la música country en particular, la de l’estatunidenca Dolly Parton. Amb la seva mort desapareix una de les grans figures de la música popular nord-americana, però, com sempre, ens queda la seva música. I entre les seves grans cançons, avui en voldria destacar especialment una: "I Will Always Love You", una cançó que va arribar fins a tres vegades al número 1 de les llistes d’èxits.

Avui trenco la dinàmica dels "Minuts Musicals" d’aquest any, dedicats a cançons diferents que comparteixen títol, per recuperar els "Minuts Musicals de versions" i retre homenatge a Dolly Parton.

Dolly Parton va escriure aquesta cançó l’any 1973, quan va decidir deixar la seva col·laboració amb el programa televisiu "The Porter Wagoner Show", on havia treballat durant set anys al costat de Porter Wagoner, el seu mentor i company musical. "I Will Always Love You" va ser la seva manera de dir-li adéu i agrair-li tot el que havien compartit professionalment.

Un any després, el 1974, la cançó es va enfilar, per primera vegada, al número 1 de les llistes d’èxits, i el mateix va passar amb una nova gravació de Dolly Parton l’any 1982. La tercera vegada que aquesta cançó va arribar al capdamunt de les llistes d’èxits va ser l’any 1992, amb la veu de Whitney Houston, que, com Dolly Parton, també va ser actriu a més de cantant, i que la va enregistrar per a la pel·lícula "El guardaespatlles", protagonitzada per ella mateixa i per Kevin Costner. La versió de Whitney Houston va passar catorze setmanes al número 1 del Billboard Hot 100 i es va convertir en un dels grans èxits de la història de la música, eclipsant fins i tot l’original de Dolly Parton.

"I Will Always Love You" va ser una cançó escrita com un comiat que, avui, ens permet precisament acomiadar Dolly Parton, recordant la seva veu i el seu talent amb una de les seves grans cançons.

Perquè, encara que ella ja no hi sigui, sempre estimarem la seva música. DEP.