www.roigesfera.org

Primer de Maig 2012: sobren els motius

noreply@blogger.com (La Redacció) — Sat, 05 May 2012 13:58:00 +0000

Avui ens sobren els motius per sortir al carrer. Existeixen milions de raons per a la mobilització dels treballadors. Per començar, en tenim 5.273.600 per sortir a manifestar-nos aquest 1er de maig. La desocupació és sense dubte una de les majors xacres que pateix diàriament la classe treballadora. Amb una taxa d’atur del 22,85%, Espanya és el país de la Unió Europa amb més desocupats. Per exemple, dels 24 milions d'aturats a la Unió Europea, un de cada cinc és espanyol. Paral·lelament, Espanya també lidera l'índex pel que fa a la desocupació juvenil havent superat ja la tràgica barrera del 50%. La darrera enquesta de l’Eurostat constata que els costos laborals a l’Estat espanyol són dels més baixos de la Unió Europea. És absurd, per tant, afirmar que la legislació laboral espanyola és inflexible i garantista per als treballadors i treballadores. Aquest ha estat el principal argument en favor de la reforma laboral, però que en cap cas explica des de la racionalitat el perquè del diferencial de les taxes d'atur en relació a la resta de la UE. Ans al contrari, apunta a un qüestionament del model de creixement espanyol, al qual se suma la caiguda de la demanda tant pública com privada, fruit de les retallades en la inversió pública i la laminació del poder adquisitiu de la gent treballadora...
Font: El Pulso

El tema a la Roigesfera:

El tema a Sírius.cat:

Des del PSUC viu celebrem el dia de la classe treballadora conscients que aquest no és un Primer de Maig més. Immersos en un context de deteriorament permanent dels drets socials, cal que aquest Primer de Maig sigui més que mai una jornada de reivindicació i lluita en un procés de mobilització creixent iniciat amb la convocatòria de la Vaga General del 29 de març.

Lluny de solucionar la situació de precarietat laboral i atur que afecta la classe obrera, les receptes dels governs i de les elits financeres aprofundeixen cada vegada amb més intensitat en la destrucció de l'Estat social i dels drets laborals. La recent reforma laboral decretada pel govern del PP representa la ruptura del consens constitucional de 1978 ja que posa en qüestió el model de relacions laborals dels últims trenta anys. No en va, la nova reforma és una agressió sense precedents contra drets socials històrics com també, contra la negociació col·lectiva i el mateix paper dels sindicats com a representants dels treballadors. És a dir, intenten suprimir els nostres drets i alhora desactivar la nostra capacitat de resposta.

La situació a Catalunya no és menys lesiva que a la resta de l'Estat. La reforma laboral del PP, avalada de manera entusiasta pel govern de CiU, ha provocat que fins al març els ERO hagin augmentat en un 50% afectant a un total de 21.000 treballadors. Catalunya pateix un procés gradual de pèrdua del teixit industrial.

Les dades parlen per si soles: en els últims quatre anys la indústria a Catalunya ha perdut 225.000 llocs de treball i han tancat 3.500 empreses. Tot i això, no sembla que el govern de la Generalitat faci tot el possible per frenar la sagnia mitjançant polítiques actives de creació d'ocupació en el sector. La reforma laboral que "havia de crear ocupació" i que tant agrada a CiU ha fet estralls en la indústria catalana. Només en el que portem de 2012, els expedients de regulació s'han incrementat un 166% respecte al 2011. Per solucionar el problema, CiU no només no fomenta l'ocupació o el desenvolupament tecnològic en l'àmbit de la indústria sinó que ens proposa el model "EuroVegas" per sortir de la crisi. O el que és el mateix, un model basat en el baix valor afegit, la precarietat laboral, la inseguretat en l'ocupació i el frau fiscal.

Assistim a una profunda ofensiva neoliberal contra els serveis públics i el benestar de la ciutadania. La plaga de retalls i els pressupostos generals de l'Estat presentats pel PP el 2012 aguditzen el debilitament de l’esfera pública davant l’interès privat. Els treballadors no només estem pagant la crisi econòmica amb més atur i pèrdua de drets sinó que alhora estem pagant el dèficit públic que es va generar arran de les ajudes multimilionàries que l'Estat va destinar a la Banca. Des del PSUC viu no podem sinó considerar immoral que mentre es retallen 27.000 milions dels pressupostos més altres 10.000 extres en serveis tan essencials com la Sanitat i l'Educació, d'altra banda s'aprovi una nova injecció econòmica a la Banca de 50.000 milions o una amnistia fiscal que pretén blanquejar capitals a preu d’un irrisori 10 % del total. El deute privat sobrepassa el deute públic, i aquesta és precisament una de les grans rèmores que pateix un país que s'encamina cap el subdesenvolupament econòmic i social. La fal·làcia d'una crisi que en realitat és una estafa, ha quedat al descobert. Una crisi econòmica que és social i política. Per que la nova ofensiva expressada tant pel govern català com per l'espanyol, passa també per l'atac als drets i llibertats civils. Amb l’enduriment del codi penal, la restricció del dret de reunió i manifestació, l’equiparació del vandalisme urbà a delictes de terrorisme, l’empresonament preventiu o la vergonyosa iniciativa personal del Conseller Felip Puig invitant a la delació via web, constata que el liberalisme s’ha desprès definitivament del seu vernís democràtic. El seguit de detencions desencadenades els darrers dies a sindicalistes de CCOO, UGT i CGT, així com a vaguistes i militants de l’esquerra organitzada mereixen la més elevada denuncia. Des del PSUC Viu volem expressar la més profunda solidaritat amb l’Isma, el Dani i el Javi, els estudiants en presó preventiva des del matí del 29-M detinguts per participar en un piquet estudiantil . Pretenen negar l’extrema lluita de classes existent al nostre país negant la protesta i la contestació social. Però no ho aconseguiran!

El PSUC viu anima la militància, simpatitzants i en definitiva, el conjunt de la classe treballadora a participar activament en les manifestacions del Primer de Maig que arreu del territori han convocat els sindicats CCOO i UGT. Ara ens toca als treballadors fer-nos al carrer, fer front a l'engany, armar-nos de dignitat i lluitar pels nostres drets.

Les polítiques de dretes són les violentes

noreply@blogger.com (La Redacció) — Wed, 02 May 2012 11:37:00 +0000

Una de les característiques de l'escassa consciència democràtica de les institucions representatives a l'estat espanyol és la manera com responen a la legítima protesta i agitació social davant les polítiques summament impopulars imposades a la població i, molt especialment, a les classes populars. I dic imposades, perquè cap de les polítiques dutes a terme pels partits governants a l'estat espanyol i a Catalunya, que estan generant moltes protestes, van aparèixer als seus programes electorals. El mateix va passar durant el govern de Zapatero, tot i que aquest no va recórrer a la repressió que estan ara desenvolupant els governs del PP i CiU a l'estat espanyol i Catalunya. Segons les últimes notícies, el govern del Partit Popular està preparant una proposta legislativa que considerarà delicte qualsevol forma de resistència, incloent la passiva. Aquestes mesures estan orientades a atemorir als col·lectius, com el naixent moviment 15-M, el moviment sindical, els moviments de protesta enfront dels desnonaments, o qualsevol altre, que critiquen i denuncien les mesures impopulars. Aquests suposats delictes seran castigats amb penes llargues de presó. Aquestes mesures són antidemocràtiques i reflecteixen el tic autoritari i repressiu de les dretes espanyoles i catalanes, hereves del règim dictatorial anterior en el qual era pràctica comuna aquest tipus de repressió.

El tema a la Roigesfera:

El tema a Sírius.cat:

En realitat, la resistència passiva és un comportament democràtic que ha fet progressar la pròpia democràcia. Quan l'anciana negra, Rosa Parks, es va resistir a EUA a moure's i desplaçar-se al seient posterior de l'autobús, en un estat del sud segregacionista, va iniciar un procés de resistència passiva que va canviar, per a millor, la qualitat de la democràcia nord-americana, establint-se així el moviment dels drets civils, liderat per Martin Luther King, avui considerat un heroi nacional en aquell país. Tal moviment estava basat en la resistència passiva i en la desobediència civil. La seva coherència, la seva exemplaritat, la raó de la seva causa i el seu comportament no violent, van jugar un paper determinant a conquistar la simpatia i el suport popular, forçant així una resposta i un canvi d'enormes proporcions. I avui continuen a EUA, gairebé en bases diàries, gran nombre de mobilitzacions, basades en resistència passiva, per defensar causes que mereixen una protesta a institucions, lleis o comportaments antidemocràtics que són rebutjats per les classes populars. Un dels últims casos és el moviment dels sindicats, recolzats per amplis sectors de les classes populars que van envoltar el Parlament de l'Estat de Wisconsin per protestar les lleis del governador Scott Walker, pertanyent al Tea Party que, en les seves mesures repressives antagonizó a la gran majoria de la ciutadania d'aquell Estat, fins a tal punt que en un referèndum s'està demanant la dimissió de tal governador. Tots aquests moviments són comportaments democràtics i part del procés de participació popular.

La ultradreta nord-americana que controla el Partit Republicà –el Tea Party- vol criminalitzar aquests actes, com també passa a l'estat espanyol. Però el que en realitat s'intenta amb aquestes prohibicions és estimular la violència que desacrediti aquests moviments. La prohibició i criminalització d'actes de resistència passiva, deixa com a única alternativa la resistència activa. Els moviments de protesta, no obstant això, no han de caure en aquest parany. La violència és profundament reaccionària en aquest context, doncs trenca la simpatia popular cap als moviments de protesta. És la millor manera de desacreditar el moviment de protesta. Qualsevol moviment de protesta guanya si compta amb la simpatia primer, i amb el suport i complicitat després, de la majoria de la ciutadania, fet que està passant, i del que les dretes són plenament conscients, doncs el que desitgen primer de tot és desacreditar aquests moviments, i per aconseguir-ho arribaran a extrems que recordaran la dictadura, que també va criminalitzar aquesta mena d'actes.

Enfront d'aquest atac als drets civils, existeix la necessitat, per mera salut democràtica, de mobilitzar-se. Mostra de l'enorme incoherència (alguns l'anomenen, amb raó, hipocresia) dels anomenats liberals a Espanya (que s'autodefineixen com els grans defensors dels drets individuals), és que estan ara muts enfront l'enorme violació dels drets civils dels ciutadans que representen les propostes del Ministre de l'Interior d'Espanya, Jorge Fernández Díaz, i del Conseller d'Interior responsable de la policia autonòmica catalana, Felip Puig.

Ara bé, tota l'experiència històrica mostra que fracassaran. El seu intent de repressió no és la suposada violència dels manifestants, sinó les idees i causes que aquests representen. Indicador d'això és que el seu propi llenguatge, que defineix als seus adversaris (“enemics”) com “anti-sistema” (considerant-se a si mateixos com els defensors del sistema democràtic) ignora que és l'establishment (al com serveixen el Ministre Fernández Díaz i el Conseller Puig) el que està mostrant clarament que no s'adhereix a les regles democràtiques, doncs imposa polítiques que no estaven als seus programes electorals. En realitat, són els manifestants (paradoxalment anomenats anti-sistema) els que estan defensant la democràcia. Si l'intent de l'establishment fos el de controlar la violència, utilitzarien, almenys, el terme “anti-violents”. En lloc d'això, parlen dels elements “anti-sistema” com l'enemic a eliminar. És un indicador més de la seva nul·la consciència democràtica. Avui, en una situació econòmica i social intolerable, el ciutadà que no està indignat és que és part del problema i no de la solució. I el que no està a la carrers és que no té consciència democràtica.

Font: Vicenç Navarro

O povo é quem mais ordena

noreply@blogger.com (La Redacció) — Thu, 26 Apr 2012 14:08:00 +0000

Fa trenta-vuit anys que la dictadura més longeva d'Europa, la salazarista de Portugal, va ser enderrocada per l'anomenada Revolució dels Clavells. Comandaments descontents amb la situació que es vivia al país, embolicat en les guerres colonials d'Angola, Guinea i Moçambic, es van organitzar per enderrocar el govern del dictador António de Oliveira Salazar, en una rebel·lió que s'iniciava quan començava a sonar una cançó prohibida: "Grândola, Vila Morena", de José "Zeca" Afonso. La cançó es va escoltar a la ràdio la matinada del 25 d'abril del 1974, i els capitans de l'exèrcit, al comandament de la tropa, assoliren els punts estratègics. En unes sis hores la dictadura era enderrocada i el poble va prendre els carrers.

El tema a la Roigesfera:

Punts de vista: Devolver voz, fuerza y significado...

Els presos polítics van ser alliberats, els líders opositors van tornar a Portugal i es va iniciar un procés que comporta la independència de les colònies portugueses, la llibertat política i importants nacionalitzacions. Unes venedores de flors van repartir els seus clavells entre les tropes democràtiques, el que li va donar la imatge poètica i alliberadora a la jornada quan els militars van posar els seus clavells en els fusells.

No obstant això, no es va produir el el canvi revolucionari que molts esperaven a Portugal, les forces d'esquerra més moderada van guanyar la partida electoral i els militars més favorables a continuar la revolució cap al socialisme es van replegar, respectant la decisió majoritària del poble portuguès, evitant un conflicte major.

Font: Sírius.cat

Guillotinem la monarquia

noreply@blogger.com (La Redacció) — Mon, 16 Apr 2012 09:06:00 +0000

Mentre l'estat espanyol pateix el moment més greu de la crisi, amb la pitjor setmana de l'any a la borsa i un conflicte diplomàtic obert amb Argentina per YPF, un accident ha revelat que el rei Juan Carlos de Borbó era a Botswana caçant elefants. Segons alguns diaris, hi va anar dilluns de pasqua, just el dia que el govern de Rajoy aprofitava per anunciar una retallada de 10.000 milions en educació i sanitat. El rei espanyol va caure mentre era amb uns altres caçadors i s'ha trencat el maluc per tres llocs diferents; l'han hagut de traslladar en avió a Madrid i l'han operat d'urgència aquesta matinada passada.

El tema a la Roigesfera:

El tema a Sírius:

Rann Safaris ofereix com a producte estrella un safari de 14 dies per caçar elefants a Botswana a un preu de 59.500 dòlars (45.496 euros), en el qual inclouen tot el necessari per caçar paquiderms. Alguns dels altres programes que figuren en el catàleg de la pàgina web de l'empresa, són el de 14 dies de safari per caçar lleopards (46.900 dòlars, aproximadament 35.800 euros) o el de 14 dies per caçar búfals (29.120 $, al voltant de 22.200 euros).

A la xarxa de seguida s'han vist mostres d'indignació, amb l'etiqueta #borbondimision de gent que es queixa que Juan Carlos gaudís d'uns dies de cacera mentre el govern espanyol imposa retallades i recepta austeritat.

Us expliquem quant val cacera de Juan Carlos a Botswana

Botswana és considerat un paradís pels aficionats a la caça major i hi ha diverses companyies que ofereixen safaris de luxe amb llicència per caçar un elefant per uns 45.496 euros, més els búfals en una estada d'uns dotze dies. Hi ha tota una indústria del turisme adreçada exclusivament als aficionats a la caça, als quals s'ofereix l'oportunitat de caçar elefants, lleopards, girafes i tota mena d'animals salvatges durant una estada en campaments de luxe situats en parcs nacionals.

És el govern d'aquest país qui concedeix un nombre limitat de llicències a l'any per espècie per tenir un cert control sobre la caça d'animals salvatges.

Juan Carlos de Borbó se'n va anar a Botswana dilluns passat i s'ha passat tota aquesta setmana caçant i allotjant-se en un d'aquests campaments de luxe.

El robatori planificat de l'aigua de Catalunya

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Wed, 14 Mar 2012 10:57:00 +0000

RdP: Inminente privatización de la empresa pública ATLL from Ingeniería Sin Fronteras on Vimeo.

Què està passant amb l'aigua de Catalunya? Professionals, agents socials i ciutadans organitzats denuncien la lucrativa gestió de l'aigua que estan portant a terme algunes empreses amb un patrimoni que és de tots els catalans i catalanes. Així mateix, exigeixen una major transparència a l'interior de l'Agència Catalana de l'Aigua.

La Plataforma Aigua és Vida denuncia que "el Govern de la Generalitat, amb el suport i complicitat dels grans poders econòmics catalans, està posant a l’ordre del dia la privatització de bona part del sistema públic de gestió del cicle integral de l’aigua i dels seus serveis associats, amb l’empresa pública Aigües Ter-Llobregat (ATLL) i l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) al capdavant. El govern ha engegat una campanya de descrèdit d’aquestes institucions, degut al gran deute que arrosseguen. Un deute generat sota els successius governs de la Generalitat, que des de l’any 2000 no han estat capaços d’abordar les decisions polítiques i financeres adequades i necessàries per aturar primer i disminuir després l’escalada d’aquest deute."

Eleccions 20-N

noreply@blogger.com (La Redacció) — Fri, 18 Nov 2011 11:47:00 +0000

L'oblit del passat recent d'Espanya, encoratjat primordialment pels partits conservadors, explica que gran part de la joventut conegui molt poc la història d'aquest país. De la Segona República, per exemple, sol desconèixer-se que va ser una de les èpoques més reformistes i amb majors canvis en la primera meitat del segle XX, malgrat la seva brevetat. De la dictadura es desconeix també que va ser de les més sagnants que hi ha hagut a Europa, com ho mostra que per cada assassinat polític que va cometre Mussolini, Franco va cometre 10.000. El que se'ls ha transmès als joves és que aquell règim va permetre el desenvolupament econòmic i social del país, amb el sorgiment de les classes mitjanes que van pressionar perquè es fes la Transició a la democràcia (considerada com a modèlica) guiada pel monarca, que ens va conduir a una democràcia homologable a qualsevol democràcia europea. La realitat, no obstant això, va ser molt diferent. La dictadura va imposar un enorme retard econòmic, polític i social al país, de manera que quan el dictador va morir, teníem les desigualtats més grans, i la despesa pública social i el nivell educatiu més baixos de l'Europa occidental. Font: Vicenç Navarro

El tema a la Roigesfera:

También se ignora que la Transición de la dictadura a la democracia se hizo en términos muy favorables a las fuerzas conservadoras, aun cuando el mayor impulso que forzó el fin de la dictadura procedió de las movilizaciones populares, y muy en especial de la clase trabajadora de las distintas naciones y pueblos de España. Nuestro país tuvo el mayor número de huelgas de Europa entre 1974 y 1978, de manera tal que, aunque el dictador murió en la cama, la dictadura murió en la calle. Tal presión, sin embargo, no fue suficiente para que hubiera una ruptura con el régimen anterior. Las fuerzas conservadoras continuaron teniendo un dominio casi completo de los aparatos del Estado, así como de las instituciones financieras y económicas y gran parte de los medios de mayor difusión.
Este dominio determinó, entre otros hechos, el diseño de la Ley Electoral, que tenía como objetivo debilitar a las izquierdas en general y al Partido Comunista en particular. Tal partido había protagonizado la lucha contra la dictadura y era percibido por los sucesores del franquismo como su mayor enemigo. Esta ley estableció las bases de un bipartidismo que, sesgado hacia la derecha, dificultó enormemente la aparición y crecimiento en el arco parlamentario de opciones de izquierda. La izquierda mayoritaria, al ver que este diseño la beneficiaba a ella a costa de la más temida y radical, respaldó tal bipartidismo que, aun cuando favoreció el tamaño de su grupo parlamentario, dificultó el desarrollo de su programa electoral, pues al no obtener fácilmente mayorías, se tuvo que aliar más frecuentemente con las derechas nacionalistas conservadoras que con los partidos a su izquierda. El hecho de que el Gobierno tripartito catalán fuera más progresista y avanzado en sus reformas que el Gobierno socialista español se debe precisamente a que el Partido Socialista de Catalunya tuvo que aliarse con otros partidos a su izquierda. Tal Gobierno tripartito lideró el periodo más progresista que haya vivido Catalunya en los últimos setenta años, lo cual explica la enorme hostilidad que despertó en el establishment nacionalista conservador catalán.
El sesgo del proceso electoral y las alianzas que determinó explica el enorme y creciente desfase entre lo que la población desea y lo que los gobiernos aprueban, un desfase especialmente perjudicial para el Gobierno socialista, cuyas renuncias durante el periodo 2008-2010 a sus promesas electorales han creado un enorme rechazo. Ello ha dado pie a que las derechas (sucesoras, en su mayoría, de las fuerzas que dominaron la dictadura) se aprovecharan hábilmente, presentándose como “el partido de los trabajadores” criticando al Gobierno Zapatero con argumentos propios de la izquierda. Entre otros, han señalado que España es el país con mayores desigualdades en la UE, ocultando que han sido tales fuerzas, que el PP representa, las causantes de que España haya sido siempre el país con mayores desigualdades, que se han incrementado con la crisis y que, sin ninguna duda, se acentuarán todavía más con las políticas neoliberales que el PP ha propuesto, en caso de que gobierne.
Esta distancia ha generado una protesta generalizada, liderada por el Movimiento 15-M, que goza de un amplio apoyo popular (el 62% de la población), y que está indignado con la clase política porque considera que no les representa. Una respuesta comprensible ante esta situación, pero errónea, sería la de abstenerse. El movimiento de rebelión continuará y se incrementará todavía más con el futuro que se avecina. La recuperación de la democracia exige una segunda transición desde la democracia incompleta a la democracia que la ciudadanía exige, que incluye una representatividad más proporcional y formas de participación directa, hoy prácticamente inexistentes. Se requieren, además, cambios profundos, tanto en la Ley Electoral como en el sistema de financiación de los partidos y su democratización.
Pero esto no se conseguirá absteniéndose. La lucha por la democracia va a ser una lucha larga y difícil que debe realizarse en todos los frentes. Las necesarias movilizaciones y la agitación social son esenciales. Pero esta necesaria presión, para tener impacto sobre el bienestar de la población, debe traducirse también en intervenciones legislativas, lo cual requiere una presión sobre las únicas instituciones representativas existentes, por insuficientes que sean. De ahí la enorme importancia de respaldar a aquellos partidos que, por su origen e historia, puedan y quieran apoyar al necesario movimiento de rebeldía.

In memoriam Trinidad Gallego, La Trini

noreply@blogger.com (La Redacció) — Sun, 13 Nov 2011 13:06:00 +0000

La històrica militant comunista Trinidad Gallego, coneguda com la Trini, va morir ahir als 98 anys. Nascuda a Madrid, Trinidad Gallego era enfermera i miltant del PCE des del 1935. La Trini va ser una de les milers de dones comunistes durament repressaliades pel franquisme, que va passar bona part de la seva vida a les presons de Las Ventas i d’Amorebieta, per la seva militància comunista. Actualment militava al PSUC-Viu i era col·laboradora habitual de la Fundació Pere Ardiaca, en l'àmbit de la Memòria Històrica.

Esa fue mi vida. Siempre defenderé las ideas comunistas porque creo que sólo desde ahí se puede luchar contra lo que se nos vino encima y contra lo que sucede hoy, que yo no sé si la gente lo ve, pero yo sí lo veo. Y menos mal que me moriré pronto, porque con 85 años yo no sé si he hecho bastante, pero lo cierto es que ya no puedo más. “Trini”, 1998

El tema a la Roigesfera:

Va néixer el 28 d’octubre del 1913. Va viure sempre amb la seva mare i la seva àvia com a figura paterna. Quan era petita no tenia consciència de les diferències de classes socials. Va anar a l’escola i va ser educada amb la màxima llibertat que era possible en aquell temps. Va tenir moltes feines i sempre va aprendre a buscar-se la vida ella sola.

A casa seva gairebé no parlaven de temes de política. Però el 1934, i com a conseqüència de la “Revolució d’Octubre”, un cosí de la Trini li va demanar ajuda per auxiliar els fills de les lluitadores que van ser empresonades a Astúries. Va col·laborar, doncs, amb les socialistes per refugiar-los a Madrid. A poc a poc es va adonar de les diferències tant ideològiques com socials de la gent que l’envoltava, o sigui, els seus veïns. El 1935 ingressa al Partit Comunista.

A la feina observava totes les injustícies de les monges i, amb altres infermeres, el 1936 va crear el “Comité de Enfermeras”. Durant tota la guerra va estar a l’hospital de sang amb els ferits de la guerra. La seva lluita en aquest conflicte bèl·lic va ser curar ferits, organitzar l’hospital i atendre els desesperats.

El 13 d’abril del 1939 un veí la va denunciar i les tres, la Trini, la seva mare i la seva àvia, van ingressar a la presó de Ventas. Van ser jutjades i condemnades a 30 anys. Les van traslladar a la presó d’Amorebieta (Biscaia). El setembre del 1941 van sortir indultades i van ser desterrades. La seva mare i la seva àvia van anar a un pis que la Trinidad va trobar per a elles (quan va sortir la seva àvia de la presó tenia 90 anys). Ella va anar a treballar a Alacant. La tornen a detenir el febrer del 1942 per les seves activitats clandestines organitzant el Partit Comunista d’Espanya. La condemna és la mateixa que l’anterior. Va estar a la presó fins el 1945. En sortir, aconsegueix feina a Baena (Còrdova) i Alcahuete de la Sierna (Jaén). En aquest període, auxilià uns guerillers que eren a la muntanya.

El gener del 1947 la van detenir un altre cop per auxili a bandolers. Malalta, la traslladen un altre cop a la presó de Ventas el 1948, on li arriba la notícia de la mort de la seva àvia i de la seva mare. En total, passa set anys en diferents presons treballant d’infermera i llevadora. A totes les presons on s’està les condicions són terribles: ni sanitat, ni menjar, ni higiene...només cançons i balls per evitar el fred i la gana. El 1951 arriba a Barcelona. Va viure en molts pisos però al final es va instal·lar definitivament a Nou Barris. Van ser temps difícils plens de por i ella, que no volia lliurar-se arribada a aquest punt, només pensava a menjar i sobreviure.

La Trinidad va ser una dona molt valenta, culta, intel·ligent, exigent, amb sentit de l’humor i sense por a la mort. I el que ella mai no va fer és oblidar ni perdonar tot el que li havien fet a la seva àvia. Activa militant social i política militava al PSUC-Viu. Des del 2006 era sòcia d'Honor de la nostra Fundació.

Seguim el teu exemple Trini, sempre dempeus!

Fundació Pere Ardiaca

El despropòsit del govern grec

noreply@blogger.com (La Redacció) — Sun, 06 Nov 2011 18:30:00 +0000

El govern grec va dur a terme un xantatge descarat i obert i una intimidació ideològica contra el poble en relació amb l'acord per a la gestió del deute estatal, anunciant un referèndum. Al mateix temps el govern del PASOK va demanar un vot de confiança del Parlament. L'Oficina de Premsa del CC del KKE va fer la següent declaració: “A baix el govern! Eleccions ja! No al xantatge descarat i a la intimidació ideològica contra el poble. El xantatge no tindrà èxit. L'anunci del Primer Ministre d'un referèndum significa que s'està creant un mecanisme enorme de coacció del poble mitjançant el qual el govern i la UE utilitzaran tots els mitjans, amenaces i provocacions per sojuzgar a la classe obrera i els sectors populars i aconseguir un Sí per al nou acord. El referèndum es va a dur a terme amb una llei reaccionària, agrupant a la posició del KKE amb la posició de la ND i dels altres partits, malgrat el fet que són posicions diametralment oposades, mentre l'estratègia del govern s'identifica amb l'estratègia de la ND, del LAOS i d'altres secuaces. Eleccions ja. La classe obrera i els sectors populars les han d'imposar i rebre amb mobilitzacions multitudinàries en tot el país. Amb la seva acció i vot han d'infligir un cop fort al sistema burgès polític, aplanar el camí per al derrocament de la línia política antipopular, el poder dels monopolis.” El KKE crida als treballadors, als autònoms, als joves d'Ática a una manifestació a la Plaça de Sintagma, el divendres 4 de novembre a les 6 de la tarda. Fa una crida per a una aliança perquè el poble pugui intervenir més decisivament en els esdeveniments.
Font: KKE

El tema a la Roigesfera:

Assassinat Muammar Al Gaddafi

noreply@blogger.com (La Redacció) — Fri, 21 Oct 2011 12:51:00 +0000

Sí Gaddafi ha mort, ha mort defensant el seu poble. No ha fugit als EUA per amagar-se, com tants altres genocides, no s'ha fugat amb els diners de la seva gent a estiuejar sota les tranquiles palmeres, no s'ha doblegat als interessos imperialistes de l'OTAN. SI Gaddafi ha mort, ha estat assassinat com un heroi, per una multitud de mercenaris a sou de París, Washington, Roma i Madrid. Si Gaddafi ha mort, els mitjans occidentals han estat còmplices del seu assassinat, demostrant no només el mal gust d'alegrar-se per una mort, sinó el racisme i la ignorància que dominen les línies editorials de El País i el Público, ja només simples òrgans de propaganda del feixisme institucionalitzat. Si Gaddafi ha mort, ha nascut un heroi, un màrtir, l'ombra del qual recorre ja els pobles sotmesos a l'Imperialisme i alimenta les més venjatives aspiracions dels desposseïts contra l'occident criminal. Si Gaddafi ha mort, ha mort l'esquerra europea, incapaç de mantenir-se coherent en els més bàsics dels drets humans, el dret a la sobirania, el dret a la vida, el dret a la pau. Si ha Gaddafi ha mort, ha nascut un símbol, un símbol de resistència i esperança per al continent africà, el testimoni del qual recullen ja al Congo, a Algèria i a Síria. S'alegren del seu vil assassinat els racistes, els feixistes i els ignorants. I no volen veure en la seva eufòria, que estem davant d'una nova batalla, però que la guerra, tot just continua i l'occident criminal l'està perdent.
Font: El Gos Feral

El tema a la Roigesfera:

#15O, la crisi del capitalisme

noreply@blogger.com (La Redacció) — Sat, 15 Oct 2011 10:08:00 +0000

Aquesta crisi econòmica de caràcter estructural és la constatació que el capitalisme, com a sistema econòmic en què els mitjans de producció són propietat privada, en la seva majoria, no funciona. Aquesta crisi afecta als països més desenvolupats d'occident com són Europa i els EUA, i no és una crisis conjuntural, temporal o circumstancial, producte de l'elevat deute intern, sinó una crisis de les polítiques fonamentalistes neolliberals, que han provocat la destrucció de l'estat del benestar, dels drets dels treballadors i les treballadores i la ciutadania en general. Mentres, països amb economies socialistes com la República Bolivariana de Veneçuela han obtingut aquest primer trimestre de l'any un creixement econòmic de un 4,5%.

El tema a la Roigesfera:

En llibertat René González

noreply@blogger.com (La Redacció) — Sat, 08 Oct 2011 17:21:00 +0000

L'antiterrorista cubà, René González, ha estat alliberat aquest divendres després de 13 anys confinat en una presó ubicada a Marianna, Florida. René González és un "els 5 herois cubans" condemnats als Estats Units per vigilar organitzacions terroristes d'origen cubà-americà amb seu a Miami que intentaven atemptar a l'illa. L'heroi cubà va ser alliberat a les 04h30 locals (08h00 GMT) d'aquest divendres i es troba amb les seves filles Ivette i Irmita, el seu pare i el seu germà Roberto, segons ha informat el seu advocat Phillip Horowitz. No obstant això, no pot veure la seva mare, Irma Sehweret, ni la seva dona, Olga Salanueva pel fet que el Govern dels Estats Units no els va atorgar la visa per esperar a la sortida. González, tot i sortir de presó, no podrà tornar a Cuba a causa d'una ordre judicial que l'obliga a estar tres anys més en llibertat supervisada.
Font: Sírius

El tema a la Roigesfera:

Des de la presó de Marianna a Florida, informe de l'alliberament de René González, un dels 5 antiterroristes cubans presos il·legalment als EUA, que ha estat alliberat però amb l'impediment de tornar durant tres anys a Cuba, i l'obligació d'instal.larse al Miami de la màfia i els "gusanos" de l'exili cubà.

"El dia d'avui René González s'ha convertit en el primer dels cinc antiterroristes cubans presos en presons dels Estats Units a ser alliberat, en posar els peus fora de la presó".

El jurista va dir que René González es troba en bon estat de salut després de ser examinat després de sortir.

A Cuba la correponsal de teleSUR ha informat que la tarda d'aquest divendres "totes les religions es reuniran i faran una proclama del Comitè de Solidaritat pel cas de 5 herois".

"A la proclama que realitzaran els credos aquesta tarda s'exigirà a més l'extradició de Posada Carriles", conegut terrorista acusat de nombroses morts i protegit als EUA.

Gerardo Hernández, Fernando González, Ramón Labañino, i Antonio Guerrero són es troben encara presos als Estats Units, des del 12 setembre de 1998.

La seva detenció ha desencadenat nombroses protestes en diverses parts del món on des d'intel.lectuals, familiars, polítics i altres sectors de la societat civil, han exigit el seu alliberament.

Quan es pot reformar la constitució

noreply@blogger.com (La Redacció) — Thu, 15 Sep 2011 10:11:00 +0000

Hem estat veient recentment com partits governants (tant a nivell central com autonòmic) estan aprovant mesures altament impopulars, que no estaven incloses en les seves propostes electorals, i que s’estan duent a terme suposadament per mandat dels mercats financers, als quals ningú ha escollit. El 82% de la ciutadania estava en contra, per exemple, de l’endarreriment de l’edat de jubilació; el 86% en contra de la congelació de les pensions; el 68% en contra de les retallades de la despesa sanitària, i així un llarg etcètera , la qual cosa no va ser un obstacle perquè la majoria de les Corts espanyoles aprovessin aquestes mesures. Una conseqüència d’això és l’enorme distància que s’està creant entre representats i representants, amb la pèrdua de legitimitat dels últims. No és d’estranyar que la classe política dominant estigui considerada per la població com el tercer gran problema que té el país...
Font: Vicenç Navarro

El tema a la Roigesfera:

11 de Setembre

noreply@blogger.com (La Redacció) — Sun, 11 Sep 2011 17:03:00 +0000

Com ens van vendre la mentida més gran 9/11

Catalunya i la seva gran derrota 1714

Les darreres paraules de Salvador Allende

En defensa de la Sanitat Pública

noreply@blogger.com (La Redacció) — Fri, 02 Sep 2011 11:21:00 +0000

En el camp de la Sanitat Pública, la finalitat última de CIU és aconseguir la privatització parcial o completa del nostre sistema sanitari. Darrere de l’excusa de la “crisi” i la “insostenibilitat del sistema sanitari” s’amaga un plantejament covard que promulga la solució de la cojuntura económica a base de retallades sobre els més dèbils: els ciutadans del carrer. La brutal i injustificada reducció del pressupost sanitari, fonamentalment a expenses de la despesa en capital humà, el tancament de serveis i l’anul·lació de prestacions sense cap estudi de les conseqüències, l’obertura dels centres públics a l’explotació per empreses privades, la negació de l’assistència sanitaria reglada a tot aquell que no porti més de 6 mesos empadronat a Catalunya, el recent traspàs de propietat dels principals hospitals catalans de la Seguretat Social a l’Institut Català de la Salut… són la crònica de la intensificació de les polítiques de privatització que pretenen dur a terme sense donar-les a conéixer a la població i sense el debat amb el que una decisió d’aquest calat ha de comptar.

Font: Grup de Defensa de la Sanitat Pública

El tema a la Roigesfera:

L'imperialisme colpeja Líbia

noreply@blogger.com (La Redacció) — Tue, 30 Aug 2011 11:47:00 +0000

Líbia no és comparable amb Egipte. El seu dirigent, Moammar Al Gaddafi, no va ser una marioneta de l’imperialisme com Hosni Mubàrak. Durant molts anys, Gaddafi va ser un aliat dels països i els moviments antiimperialistes. Així que va arribar al poder l'any 1969, gràcies a un cop d’Estat militar, va nacionalitzar el petroli libi i va emprar bona part d’aquests diners per a desenvolupar l’economia líbia. Les condicions de vida del seu poble van millorar considerablement. Però els imperialistes estan decidits a destruir Líbia. De fet, l'any 1986, els Estats Units van llençar atacs aeris sobre Trípoli i Benghazi que van matar 60 persones, entre elles una filla de Gaddafi –fet que rarament es menciona als mitjans tradicionals-. Estats Units i Nacions Unides van imposar unes sancions devastadores amb l’objectiu d’enfonsar l’economia líbia. Després de la invasió d’Iraq pels nord-americans, l'any 2003, i de la destrucció de bona part de Bagdad pel Pentàgon, Gaddafi va intentar allunyar tota amenaça d’agressió contra Líbia fent importants concessions polítiques i econòmiques als imperialistes. Va obrir l’economia als bancs i a les societats estrangeres, va donar cabuda a les peticions d’”ajustaments estructurals” que venien de l’FMI, privatitzant nombroses empreses de l’Estat i reduint els subsidis estatals a l’alimentació i els carburants. No és difícil veure on hi ha els interessos de l’imperialisme a Líbia. És el tercer país productor de petroli a l’Àfrica, i al mateix temps, el país que posseeix les reserves més importants del continent, amb 44,3 milers de milions de barrils. És un país amb una població relativament poc nombrosa però que gaudeix d’un important potencial de producció de beneficis per a empreses petrolieres gegants. Heus aquí com les grans fortunes veuen Líbia i el que sustenta les preocupacions que exposen respecte als drets democràtics del poble libi.

Font: Sírius

El tema a la Roigesfera:

75 anys de feixisme

noreply@blogger.com (La Redacció) — Mon, 18 Jul 2011 12:36:00 +0000

El tema a la Roigesfera:

Causes polítiques de la crisi i com sortir d'ella

noreply@blogger.com (La Redacció) — Tue, 21 Jun 2011 19:24:00 +0000

El mestre Gunnar Myrdal, premi Nobel d'Economia l'any 1974, solia dir que darrere de cada problema econòmic hi havia un problema polític. I la crisi actual, que ens ha portat a la vora de la Gran Depressió, n'és un clar exemple. La revolució neoliberal va representar la victòria del capital sobre el món del treball i les seves polítiques públiques així ho demostren. Durant els últims trenta anys, les rendes del capital han augmentat, mentre que les rendes del treball (com a percentatge de la renda nacional) han disminuït als països del G-7, és a dir, als països capitalistes de major riquesa. Aquesta situació s'ha produït també en tots aquells països que van seguir aquestes polítiques (desregulació dels mercats –comercials, laborals i financers-; disminució de l'intervencionisme estatal en l'economia; reducció de l'estat del benestar; plena autonomia dels Bancs Centrals; entre altres), promogudes activament pels governs del G-7, pel Fons Monetari Internacional (FMI), i per la Unió Europea (UE). Dins del capital, la força motriu d'aquestes polítiques públiques va ser el capital financer, que es va beneficiar enormement del descens de les rendes del treball, forçant a la classe treballadora a endeutar-se. El grau d'endeutament de la població treballadora va augmentar geomètricament i amb això els beneficis del sector financer. La importància del sector financer dins de l'economia, va augmentar molt. D'altra banda, l'enorme concentració de les rendes (i de la propietat) determinada per les polítiques neoliberals va facilitar l'especulació financera. Els rics no van invertir tant en les activitats productives (el creixement de les quals no era molt notable, resultat de l'escassa demanda –conseqüència del descens de la capacitat adquisitiva de la població-) com en activitats especulatives, de les quals l'aposta immobiliària va ser la més cridanera. Així es va crear la bombolla immobiliària que va ser el motor de l'activitat econòmica als EUA, Gran Bretanya, Espanya i Irlanda. L'esclat de tal bombolla va crear un enorme buit en l'espai econòmic responsable de la Gran Recessió que gairebé arriba a convertir-se en la Gran Depressió. La desocupació es va disparar, i amb això el problema de l'escassa demanda que es va deteriorar encara més, convertint-se en el major problema social i econòmic dels països capitalistes desenvolupats. L'enorme creixement de les desigualtats de renda resultat de les polítiques neoliberals ha determinat el descens de la demanda, que s'ha agreujat amb el col·lapse de la bombolla immobiliària, a conseqüència de l'activitat especulativa del capital financer. Enfront d'aquesta situació, les polítiques governamentals de reducció de la demanda mitjançant la retallada de la despesa i ocupació pública és un enorme error, doncs empitjora encara més la situació, com estem veient als països perifèrics de la zona euro, els anomenats PIGS, Grècia, Irlanda, Portugal i l'Estat espanyol. Els governs d'aquests països, pressionats per la UE i per l'FMI estan retallant més i més el seu sector públic i amb això retardant la recuperació del creixement econòmic. Font: Vicenç Navarro

El tema a la Roigesfera:

Els arguments neoliberals a favor de l'austeritat

L'argument que la UE i l'FMI utilitzen per justificar les enormes retallades de despesa pública és que aquests països han de ser més disciplinats i reduir el seu dèficit públic, doncs aquest dèficit públic està sostraient fons necessaris perquè el sector privat consumeixi i inverteixi. La reproducció d'aquest argument és un indicador de la intensitat del dogma neoliberal, doncs és fàcil demostrar que es reprodueix a força de fe en lloc d'evidència científica. El sector privat en aquests països està enormement endeutat i no pot liderar la recuperació econòmica. És el sector públic el que ha de liderar-ho, creant ocupació, doncs el seu problema major és l'elevada desocupació i falta de demanda. Un altre argument neoliberal a favor de reduir el dèficit és que crearà inflació i/o incrementarà els interessos bancaris. Aquests arguments ignoren que la inflació existent no té res a veure amb la grandària del dèficit sinó única i exclusivament amb l'increment del preu del petroli i dels aliments. I quant al preu del diner (els interessos), aquest no ho marquen els mercats sinó els Bancs Centrals.

En d'altres ocasions els economistes neoliberals (i en ocasions els no liberals també) argumenten que no podem carregar als nostres descendents aquests deutes. I apareix així el suposat conflicte de generacions, que substitueix a la lluita de classes. Els estats –diuen aquests autors- han de comportar-se com les famílies. Però aquests autors semblen desconèixer que totes les famílies estan endeutades. Sense crèdit, l'economia familiar no funcionaria. Però també ignoren que un estat té a més la potestat d'imprimir diners, potestat que no té la família. Però, en citar aquesta obvietat, els neoliberals es posen les mans en el cap horroritzats, espantant al públic en general, dient que la impressió de moneda, per estimular l'economia, crearà inflació. Ignoren, no obstant això, que el problema que hem tingut en els anys de recessió no ha estat la inflació sinó la deflació. És més, l'abundant evidència empírica mostra que no hi ha relació entre dèficit públic i inflació. Japó té el major dèficit i deute públic existent de la OCDE i ha estat en deflació per molts anys.

I, finalment, l'argument que la UE i l'FMI utilitzen per pressionar als PIGS al fet que eliminin els seus dèficits és que els mercats financers no prestaran diners tret que els dèficits estiguin baix control. Tal argument ignora també alguns elements bàsics. Un d'ells és que la solvència dels bons de l'estat ho defineixen unes agències d'avaluació que són, en la pràctica, instruments del capital financer, el qual es beneficia que els interessos de tals bons siguin elevats, la qual cosa aconsegueixen elevant la seva valoració de risc (sota l'argument que són arriscats), amb la qual cosa tal avaluació manca de credibilitat. És una fal·làcia que se sosté perquè “la pressió dels mercats financers” és l'argument que s'utilitza perquè els estats prenguin les mesures que la UE, l'FMI i les burgesies nacionals desitgen que es prenguin. En realitat, si en els estats PIGS (tots ells països que han sofert dictadures feixistes, i en els quals les dretes continuen sent molt poderoses) gravessin als seus rics en els mateixos nivells que fan països amb esquerres més poderoses, com els països nòrdics escandinaus, els seus estats necessitarien endeutar-se molt menys. Hi ha hagut una aliança –reconeguda per alguns dirigents de la Banca Alemanya-, entre les burgesies dels països PIGS (tots ells tenen el percentatge d'ingressos a l'estat més baixos de la UE-15) i la banca nacional i estrangera, de manera que la baixa càrrega impositiva en aquests països és la causa de l'endeutament de l'estat. Si els països PIGS tinguessin els ingressos a l'estat que tenen els països nòrdics, tals països deixarien de tenir dèficits públics.

Què és el que hauria de fer-se?

En realitat, la resposta és bastant fàcil. Però això implica trencar amb el model neoliberal que ens va portar a la crisi i ens manté en ella. S'ha de fer un canvi en el pensament econòmic semblant al que va ocórrer a finals dels setanta i en els vuitanta però en sentit contrari. I això no ocorrerà tret que hi hagi un canvi de les relacions de poder de classe en aquestes societats. El coneixement econòmic hegemònic és sempre el que beneficia a les classes dominants. El neoliberalisme és el pensament del capital, hegemonitzat pel capital financer. És necessari establir un pensament econòmic que representi els interessos del món del treball, que són els de la majoria de la població. Aquest pensament ha de ser la gènesi de polítiques públiques que reverteixin les polítiques neoliberals. Així, en lloc d'augmentar la regressivitat fiscal i disminuir els impostos, cal augmentar els impostos dels sectors que s'han beneficiat més de les retallades impositives regressives durant aquests últims trenta anys (a l'Estat espanyol, d'una manera molt notable, en els darrers quinze anys). És més, els ingressos a l'estat haurien de dependre menys de les rendes del treball i més de les rendes del capital. Hauria d'acabar-se la discriminació impositiva de manera que totes les rendes i totes les propietats haurien de gravar-se per igual, independentment del seu origen. D'altra banda, els ingressos a l'estat haurien d'aconseguir els nivells dels països nòrdics a fi de desenvolupar un elevat estat del benestar. Si l'estat espanyol obtingués els mateixos ingressos a l'estat que, per exemple Suècia, ingressaria 200.000 milions d'euros més dels que ingressa ara. Els neoliberals publicarien informes assenyalant que tal càrrega impositiva deprimiria l'economia, doncs disminuiria la demanda. Aquest argument ignora que la majoria de la càrrega impositiva cauria en el 20% de renda superior del país que estalvia (i especula) més que consumeix. És més, l'estat hauria de gastar els fons adquirits d'aquests impostos a crear llocs de treball i amb això estimular la demanda. Si Espanya tingués el mateix percentatge de la població adulta en els serveis públics de l'estat del benestar que té, per exemple, Suècia (24%, versus 9% a l'estat espanyol), l'estat espanyol crearia prop de cinc milions de llocs de treball eliminant la desocupació. S'aconseguiria plena ocupació a més de corregir el retard de l'estat del benestar espanyol (que trenta anys després de democràcia continua a la cua de la UE-15 en despesa pública social per habitant i en percentatge de la població adulta que treballa en l'estat del benestar).

Un segon canvi seria l'establiment de banques públiques tant a nivell central com a autonòmic i fins i tot municipal que garantís el crèdit. D'altra banda, les ajudes a la banca privada es condicionarien a la garantia de disponibilitat de crèdit, accentuant més l'ajuda a l'usuari del crèdit que a les institucions creditícies. La banca a l'estat espanyol està excessivament protegida i l'usuari poc protegit. Es permetria que el ciutadà en fallida finalitzés la hipoteca quan deixés el pis, absorbint la banca les pèrdues en les seves inversions. El deute amb els bancs estrangers i nacionals es redefiniria, exigint que la banca absorbís les pèrdues per les seves inversions fallides. Lluny de despolititzar les caixes, aquestes haurien de convertir-se en banques públiques sota adreça política. La provisió de crèdit seria una funció política i social, mitjançant propietat i/o regulació pública.

Canvis a nivell europeu

A nivell europeu, el model neoliberal hauria de canviar-se per seguir una orientació gairebé oposada a l'actual. El Banc Central Europeu hauria de convertir-se en un Banc Central en lloc d'un lobby dels bancs. Hauria d'assemblar-se en les seves funcions al Federal Reserve Board, considerant la seva responsabilitat a estimular el creixement econòmic tan important com controlar la inflació. Aquest Banc hauria de donar comptes al Parlament Europeu, el qual hauria de tenir major responsabilitat en la política econòmica, fiscal i monetària. Les seves actes serien públiques i haurien de recolzar als estats en les seves polítiques monetàries, fiscals i econòmiques. Un Fons Monetari Europeu hauria d'establir-se, amb un fons de 750.000 milions d'euros, que seguís i avalués la situació fiscal dels estats amb les seves pròpies agències d'avaluació, ignorant les agències privades com Moody i Standard Poor que són mers instruments de la banca. El pressupost europeu hauria d'aconseguir el 7% del PIB europeu, tal com ho van demanar els seus fundadors, amb una responsabilitat estimuladora de l'economia. I la UE hauria d'estructurar-se segons una estructura federal que permetés un pacte social capital-treball a nivell europeu. Tals canvis haurien de fer-se amb certa urgència doncs la pròpia viabilitat de la UE està en perill. En cas de no realitzar-se aquests canvis, la UE i l'euro desapareixeran doncs la situació actual és insostenible. Cal adonar-se que l'elevada desocupació en la UE és el seu taló d'Aquil·les. El mal anomenat èxit del model alemany depèn de l'existència d'una demanda de les seves exportacions, que procedeixen de països emergents, com la Xina (l'elevat creixement dels quals es deu a no haver seguit les receptes neoliberals. El crèdit de Xina està nacionalitzat i el 44% de la indústria és estatal) i l'Índia. L'única manera d'eliminar el dèficit és a força del creixement econòmic com bé va recordar l'ex president Lula al govern socialista portuguès (al que va aconsellar no seguir els consells del FMI que havien fet molt mal al Brasil). Tal creixement no pot ser a força d'exportacions sinó a força de l'estímul de la demanda domèstica creant plena ocupació. Si les mesures proposades aquí no poguessin implementar-se a l'estat espanyol a causa de la resistència de la UE, l'estat espanyol hauria de considerar sortir-se de l'euro doncs la situació tal com està ara condemnarà a l'estat espanyol a una època llarga, de dècades, en què romandrà estancada amb una elevada desocupació.

19-J, Seid umschlungen, Millionen!

noreply@blogger.com (La Redacció) — Mon, 20 Jun 2011 10:47:00 +0000

El tema a la Roigesfera:

Qui són els violents?

noreply@blogger.com (La Redacció) — Wed, 15 Jun 2011 19:21:00 +0000

El tema a la Roigesfera:

Contra el Pacte de l'Euro

noreply@blogger.com (La Redacció) — Tue, 14 Jun 2011 12:49:00 +0000

A finals de març els caps d'estat i de govern de la zona euro més altres sis països (Bulgària, Dinamarca, Letònia, Lituània, Polònia i Romania) van subscriure un acord amb el que deien que tractaven de fer front a la crisi i al problema de deute que s'havia generat a Europa. En virtut d'això, van establir una sèrie d'obligacions comunes i el compromís que els diferents governs aplicaran les mesures econòmiques oportunes per fer-les efectives. L'acord ha estat conegut com a Pacte de l'Euro i implica que totes les mesures hauran de subjectar-se a les recomanacions que estableixi la Comissió Europea, la qual, a més, actuarà com a principal supervisora i avaluadora en la seva aplicació i desenvolupament. Els signants del Pacte afirmen que el seu objectiu general és fer front al deute incrementant la competitivitat de la zona euro, és a dir, facilitant la presència comercial de les empreses dels països que utilitzen l'euro als mercats mundials. Per aconseguir aquest objectiu el pacte ha establert quatre pilars que haurien de marcar les línies principals d'actuació econòmica per part dels governs nacionals...

Font: Ganas de escribir

El tema a la Roigesfera:

Les retallades socials de CIU

noreply@blogger.com (La Redacció) — Sat, 04 Jun 2011 18:11:00 +0000

La Conselleria de Benestar Social i Família suspendrà el caràcter universal de les ajudes a famílies amb fills de 0 a 3 anys, que passaran a concedir-se en funció de la renda i de criteris de vulnerabilitat. La partida que es destinarà a aquest concepte passarà de 192 a 34 milions d'euros, cosa que suposa la reducció del 82%. La mesura es dóna a conèixer el mateix dia que el Parlament aprova la supressió de l'impost de successions, amb el suport del PP català i el diputat Joan Laporta. Amb aquest mesura que només paguen el 5% de la població, la Generalitat deixarà d'ingressar uns 400 milions d'euros.

El tema a la Roigesfera:

La Conselleria de Salut preveu una reducció de l'activitat assistencial molt important. El Servei Català de la Salut contractarà, en el període 2011-2012, menys activitat als centres concertats i l'Institut Català de la Salut. Això suposarà un augment de la llista d’espera. Les retallades fan que es renunciï al model de proximitat geogràfica, que obligarà el ciutadà a fer més desplaçaments. A més, els projectes en marxa patiran ajornaments en funció de la disponibilitat pressupostària i els nous queden pendents d’aprovació.

Pel que fa a l'educació, les universitats i la ciència, es congela el pla de digitalització a les aules, per tant, el programa Educat 1x1 no s'estendrà a més centres educatius i només arribarà als centres on ja s’aplica. Es retallarà un 20% la factura de despeses corrents. Això afecta aspectes com la llum, la calefacció, el paper, etc… També es redueixen en 2.000 les places de docents inicialment previstes, i se'n deixen només 1.245. Es retallarà al voltant del 10% el finançament de les Universitats. A més es negociarà universitat per universitat. S’augmentarà el preu dels estudis universitaris, especialment dels màsters, a més a més, el pagament de taxes no serà només per als títols universitaris, també afectarà als cicles de Formació Professional de grau superior i als programes de recerca.

Font: El mapa de les retallades

Repressió a la Plaça Catalunya

noreply@blogger.com (La Redacció) — Fri, 27 May 2011 20:01:00 +0000

El tema a la Roigesfera:

Resultats electorals municipals 2011

noreply@blogger.com (La Redacció) — Tue, 24 May 2011 19:06:00 +0000

Baixa participació, retrocés de l'esquerra i ascens de l'extrema dreta. Aquests tres elements caracteritzen el resultat electoral dels comicis municipals de la jornada del 22 de maig. El resultat mostra clarament un preocupant ascens de l'extrema dreta representada per Plataforma per Catalunya i el més reaccionari Partit Popular d'Albiol a Badalona, que ha aconseguit erigir-se com a primera força política a la 3a ciutat de Catalunya en habitants amb el discurs més xenòfob. A Barcelona, el PSC ha perdut l'alcaldia de la capital després de més de 30 anys d'hegemonia davant CiU. Per la seva banda, ERC s'enfonsa desapareixent de molts consistoris en els que havia aconseguit fer-se un lloc com a tercera força. ICV-EUiA pateix un resultat molt desigual a les diferents ciutats, pujant o baixant en funció de les particularitats locals però mostrant una tendència a l'estancament. Finalment, les CUP han aconseguit consolidar i estendre el seu projecte municipalista amb un creixement força notable a les ciutats com Manresa o Girona, però sense penetrar en el cinturó industrial de Barcelona.

El tema a la Roigesfera:

15-M, sense política no hi ha moviment

noreply@blogger.com (La Redacció) — Sat, 21 May 2011 17:05:00 +0000

Tothom sembla interessat a esclarir quin tipus de fenomen s'està produint aquests dies a les ciutats de l'estat espanyol, en places en les que persones com nosaltres expressem el nostre descontent davant la situació que patim. M'agradaria profundament dir i creure que estem davant un moviment que té com a característica principal, i la font de la inquietud que sembla generar, a veure amb la dificultat a l'hora de sotmetre'l a una tipificació clara, resultat de la seva renúncia als principis d'identitat i identificació propis d'un sistema que exigeix que els seus interlocutors es presentin sempre com a instàncies orgàniques inconfusibles amb les quals és possible negociar. Una mica, si se'm permet, a la manera d'aquella cançó de la Polla Records que segur que molts coneixeu: “No somos nada! No somos nada! Quieres identificarnos, tienes un problema”. Això és el que m'agradaria pensar i dir, però no estic segur de poder-ho fer sense sentir que estic fent-vos una concessió injusta, que el seu objectiu seria només el d'obtenir el vostre aplaudiment. En realitat, el que penso –i temo– és que aquesta mobilització es pugui homologar com un episodi més del que podríem anomenar el moviment ciudadanista. El ciudadanisme és la ideologia que ha vingut a administrar i temperar les restes de l'esquerranisme de classe mitjana, però també de bona part del que ha sobreviscut del moviment obrer. El ciudadanisme es concreta en un conjunt de moviments de reforma ètica del capitalisme, que aspiren a alleujar els seus efectes mitjançant una agudització dels valors democràtics abstractes i un augment en les competències estatals que la facin possible, entenent d'alguna manera que l'explotació, l'exclusió i l'abús no són factors estructurants, sinó mers accidents o contingències d'un sistema de dominació, que es creu possible millorar moralment. El ciudadanisme no impugna el capitalisme, sinó els seus “excessos” i la seva manca d'escrúpols. El ciudadanisme sol concretar-se en mobilitzacions massives destinades a denunciar determinades situacions considerades injustes, però sobretot immorals, i ho fa proposant estructures d'acció i organització làbils, basades en sentiments col·lectius molt més que en idees, amb una èmfasi especial en la dimensió performativa i amb freqüència “artística” o festiva. Prescindint de qualsevol referència a la classe social com a criteri classificador, remetent en tot moment a un difusa ecumene d'individus als quals uneixen no els seus interessos, sinó els seus judicis morals de condemna o aprovació...

Font: El cor de les aparences - El bloc d'en Manuel Delgado

El tema a la Roigesfera:

Els moviments socials ciudadanistes no deixen de ser revitalitzacions del vell humanisme subjectivista, però aporten com a relativa novetat la seva predilecció per un circumstancialisme militant, exercit per individus o col·lectius que es reuneixen i actuen al servei de causes molt concretes, en moments puntuals i en escenaris específics, renunciant a tota organicitat o estructuració duradores, a tota adscripció doctrinal clara i a qualsevol cosa que se sembli a un projecte de transformació o emancipació social que vagi més enllà d'un vitalisme més aviat borrós, acord d'heterogeneïtats incommensurables que, no obstant això, assumeixen articulacions cooperatives momentànies en llaures a la consecució d'objectius compartits. Aquestes formes de mobilització prefereixen modalitats no convencionals i espontànies d'activisme, protagonitzades per individus conscients i motivats, però desafiliats, que viuen la il·lusió que han pogut escapar per uns moments de les seves arrels estructurals, desvinculats de les institucions, que renuncien o reneguen de qualsevol cosa que se sembli a un enquadrament organitzatiu o doctrinal, que procedeixen i tornen després a una espècie de res aestructuda i que es presten per uns dies o hores com a elements primaris d'unions volàtils, però potents, basades en una barreja efervescent d'emoció, impaciència i convicció, sense banderes, sense himnes, sense líders, sense centre, mobilitzacions alternatives sense alternatives que es funden en principis abstractes d'índole essencialment moral i per les quals la conceptualització del col·lectiu és complicada, quan no impossible. No sé si serà casual que una de les figures predilectes per a aquest individualisme comunitarista o d'aquest comunitarisme individualista, basat en la sintonia sobrevinguda entre subjectes, sigui la de la xarxa. Llavors un pensa en les virtuts d'Internet i les formes de sociabilitat que propicia, paradigma de relació reticular, paradís on s'ha pogut fer palpable per fi la utopia d'una societat d'individus desancorats i sense cos, en un univers d'instantaneïtats, una solidaritat empàtica basada en el diàleg i l'acord sincrònic entre persones individuals amb un alt nivell d'exigència ètica amb si mateixes i amb el món. Un paradís de comunicació pura. Entre altres efectes, aquest tipus de concepcions de l'acció política al marge de la política es tradueix en la institucionalització de l'assemblea com a instrument per antonomàsia de i per als acords entre individus que no accepten ser representats per res ni per ningú. Aquesta forma radical de parlamentarisme es conforma com a òrgan inorgànic els components del qual es passen el temps negociant i discutint entre si, però que tenen greus dificultats amb negociar o discutir amb qualsevol instància exterior, perquè en realitat no tenen gens que oferir que no sigui la seva autenticitat comunitària i que és més intralocutora que interlocutora.

L'activisme d'aquest tipus de moviments s'expressa de manera anàloga: generació de petites o grans bombolles de lucidesa i impaciència col·lectives, que operen com espasmes en relació i contra determinades circumstàncies considerades inacceptables, iniciatives d'apropiació de l'espai públic que poden ser especialment espectaculars, que posen l'accent en la creativitat i que prenen prestats elements procedents de la festa popular o de la "performance" artística. Es tracta, per tant, de mobilitzacions derivades de campanyes específiques, per les que pot establir-se mecanismes i instàncies de coordinació provisionals que es desactiven després..., fins a la propera oportunitat en la que noves coordenades i assumptes les tornin a generar poc menys que del no-res. Cada oportunitat mobilitzadora instaura així una veritat comunicacional intensament viscuda, una exaltació en el malson de les relacions de producció, les dependències familiars o dels servilismes estructurals que conformen la nostra realitat s'han esvaït per uns moments o fins i tot dies. Es genera així, durant el lapse en què la mobilització es produeix una espècie de refugi en què viure una emancipació en última instància il·lusòria de la gravitació de les classes i els enclassaments, una victòria momentània de la realitat com a construcció interpersonal sobre el real com a experiència objectiva del món. El que vaig intentar en la meva intervenció era advertir que, en efecte, la gran mobilització en marxa aquests dies reporta un exemple d'aquest tipus de grans convulsions col·lectives inspirades i orientades pel que en la pràctica pot ser una mera crítica ètica de l'ordre econòmic i polític que patim, estructurat vagament entorn d'una no menys vaga denúncia d'una entitat abstracta, gairebé metafísica, que és “el sistema”. A Barcelona hem conegut diversos exemples d'aquest tipus de mobilització tan potent com a efímera, que s'ha esvaït en el no-res quan els mitjans de comunicació han deixat d'atendre el colorista espectacle que oferien. Per descomptat el moviment contra la guerra de l'Iraq l'any 2003 seria un paradigma d'això, però també ho serien les mobilitzacions estudiantils contra el pla Bolonya al març de 2009, que van aconseguir puntes importants de dramatisme social, però que, al cap d'unes setmanes de la seva algidesa en el desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona, es van extingir sense deixar enrere altra cosa que un buit i una inanitat de la que encara som víctimes a les universitats catalanes. Així doncs es planteja com a urgent la qüestió de què fer quant la intensitat de l'emoció col·lectiva que ens reuneix ara i aquí es vagi esmorteint i quan –i no càpiga dubte que això ocorrerà d'aquí a uns dies– els mitjans de comunicació deixin de considerar-nos “interessants” i els polítics d'expressar una vaga simpatia i comprensió davant el malestar que ens congrega aquest matí aquí. És la discussió política i la imaginació col·lectiva a les quals, aquests dies i en aquesta i d'altres places, els correspon concebre i organitzar un camí que converteixi aquest escàndol davant el real en energia històrica.

Manifestació contra les retallades socials

noreply@blogger.com (La Redacció) — Sun, 15 May 2011 19:52:00 +0000

Milers de persones es van manifestar aquest dissabte a Barcelona contra les retallades socials impulsades pel govern de CiU i del PSOE. La marxa es va iniciar a la Via Laietana, a l'alçada de la Plaça Urquinaona i va culminar al Parc de la Ciutadella, encapçalada per la pancarta "N'hi ha prou de retallades, defensem els serveis públics". Aquesta és la manifestació més gran i important contra el govern de dretes que presideix l'Artur Mas, des que va arrencar la legislatura a finals de desembre. Al final de la marxa, els líders sindicals van llegir un manifest conjunt que alertava sobre el risc de caure en un "canvi de model social, davant la transició d'una gestió pública i pública concertada, a una privada i mercantilizada".

Font: Sirius.cat

El tema a la Roigesfera: