Un vist i no vist. Notes al poema

El poeta Ion Minulescu (Bucarest, 1881-1944) es va formar a París a les primeries del XX. Bona part de la burgesia romanesa era profundament francòfila i la família l’envià a estudiar-hi Dret. Ell, però, va tornar a casa amb una maleta a vessar de simbolisme i una insòlita capacitat per a fer-lo cantable. «El simbolista popular», l’ha anomenat el crític Paul Cernat. De fet, Caragiale –el gran dramaturg de la literatura romanesa, poc afecte a les modernitats– el va saludar des del seu debut com l’únic simbolista que apreciava. Tenia predilecció per la forma de la romança, guarnida de ports, d’illes llunyanes, de vaixells i de dones que esperen, amb tornades que la gent aprenia fàcilment de memòria i una mena de melangia amb aquell punt de comèdia que acaba arrencant un mig somriure. «L’Holandès Errant» s’inclou en un recull tardà, Nu sunt ce par a fi… (1936), un títol que diu molt: No soc el que semble…

«Flying Dutchman», Albert Pinkham Ryder, c. 1887, Smithsonian American Art Museum

La llegenda és ben coneguda. Un capità holandès s’obsessiona i jura per Déu que doblarà el cap de Bona Esperança, encara que haja de portar el vaixell fins al dia del Judici Final. I el cel el pren al peu de la lletra. La balada del vell mariner de Coleridge (1798), amb el seu vaixell d’espectres, n’és parenta pròxima. Heine en va fer una faula irònica (1834), Frederick Marryat la gran novel·la, The Phantom Ship (1839), i Wagner una òpera de redempció (1843). Més a prop nostre, Albert Lewin la va dur al cinema amb Pandora and the Flying Dutchman (1951), rodada a Tossa de Mar amb Ava Gardner i James Mason. Hollywood encara la fa navegar avui: el vaixell de Davy Jones a Pirates del Carib es diu, justament, Flying Dutchman. I el poeta d’Alzira Josep Ballester va posar L’holandès errant al títol d’un poemari del tot recomanable (Barcelona: Edicions 62, 1994). En la versió wagneriana, l’holandès pot tocar terra cada set anys i salvar-se si troba una dona que li siga fidel fins a la mort. Minulescu el despulla de totes aquestes beneiteries: ni set anys, ni dona fidel, ni salvació. El seu llop de mar no té altre escut que un salconduit fals i, en compte de ser narrat, és ell qui parla: una confessió en primera persona d’algú que diu no saber qui és, que es descriu borratxo, sospitós i mentider, i que no és «més que un vist i no vist».

Vet ací la clau, si llegim el poema com un autoretrat. El fantasma de Minulescu no és cap heroi tràgic sinó una màscara, potser la del poeta mateix: un funcionari amb ànima de bohemi que ha fet de l’exotisme portuari el seu ofici, amb fama de valent i en estat de trànsit –fugitiu abans no el puga conéixer ningú. És ell qui es mira a l’espill de la llegenda, on es reflecteix el seu retrat burlesc. Fins i tot el mot el delata. El seu mariner no és el marinar de tothom, sinó un matelot, un vell manlleu del francès, rar en romanès, que sona a port llunyà i a París, com el simbolisme a la maleta. L’autoironia, lluny de restar gravetat al poema, l’esperona. I la forma el realça amb una versificació irregular en un vaivé de rimes juganeres sense esquema aparent i amb un to irònic de cançoneta. Versos d’un sol mot cauen com cops de rem, i les exclamacions, com girs de timó, fan ressonar encara més freda la sentència que travessa el poema com una quilla: «deixant a cada port / un mort».

Però, si el llegim en el context de 1936 –l’any de publicació del recull, per bé que el poema podria ser d’algun any anterior–, admet també la lectura col·lectiva. I no cal veure-hi cap profecia; la realitat el vindica. Romania vivia entre l’autoritarisme creixent de Carol II i l’ascens de la Guàrdia de Ferro, Europa vorejava l’abisme i aquell mateix estiu esclatava la guerra d’Espanya. Recorrien el continent persones desesperades sense pàtria ni papers, apàtrides amb el passaport Nansen –document que la Societat de Nacions concedia a qui ja no tenia cap estat–, exiliats que eren l’hoste que ningú no ha convidat i que, a penes arribats, havien de partir novament. Aleshores, algú sense identitat certa i amb un document fals no era tan sols una figura literària. Però el mariner –víctima propiciatòria i botxí alhora– que arriba amb fama de valent i deixa un mort a cada port s’assembla massa als salvadors que aquells anys la gent aclamava, figures que prometien redempció i ordre mentre fabricaven enemics i deixaven, també elles, morts a cada port.

I avui? Les embarcacions que les xarxes de tràfic de persones fan salpar, i a les quals de vegades es nega un port on atracar, ja no són cap llegenda. Són al Mediterrani gairebé tots els dies de l’any. De tard en tard ens les mostren les notícies, sobretot quan els morts són a les costes de la Unió Europea. Persones en pasteres de gom a gom que cap pilot dels molls no sap qui són i que molts ports preferirien no veure. Amb tot, el poema no parla només de qui no té papers, sinó de cadascú, i interroga també la identitat com a relat que exhibim davant dels altres. En un temps propici a la constant exhibició personal, a mostrar un perfil en cada port, el mariner que confessa «qui soc de debò / no ho sé ni jo» resulta d’una sinceritat incòmoda, i fa venir a la memòria uns cèlebres versos de l’Emily Dickinson: «I’m Nobody! Who are you? / Are you – Nobody – too?». Tothom arrossega alguna antiga fama que no és del tot seua, algun salconduit que no resistiria una inspecció a fons, i sabem, encara que no es diga, que la identitat exhibida és sovint això, un vist i no vist.

Minulescu no ofereix cap redempció, i potser aquesta és la seua honestedat. Estem sempre errant –en els dos sentits principals de la paraula. Canvia, tan sols, el port que no ens deixa atracar.

L'entrada L’Holandès Errant d’Ion Minulescu ha aparegut primer a Salms.

She was very taken by surprise.

Ingrid Carlberg, secretària permanent de l’Acadèmia Sueca

A la Borsa d’Estocolm (Börshuset), cada octubre –exactament a les 13 hores– s’obrin solemnement unes dobles portes de fusta, algú hi llig un nom i, aquell mateix dia, els diaris publiquen el perfil del guanyador. Sí, ja el tenien ben redactat i guardat al calaix des de fa anys, però ara un parell d’adjectius afegits emmascaren la sentor de resclosit. Una litúrgia antiga i eficaç, aquesta, amb oficiant, missal i frases fetes.

Fa poc llegia, en un diari encara de paper, la columna fixa d’un escriptor que afirmava que el Nobel a Anne Carson té «un punt de profecia autocomplerta». Pam! M’hi ature. La frase sona bé i no vol dir el que pretén, les dues condicions de tot bon clixé. Profecia autocomplerta, des que Robert K. Merton va encunyar l’expressió, és aquella que provoca allò mateix que anuncia, com ara el banc que fa fallida perquè tothom ha corregut a retirar-hi els estalvis. Que les cases d’apostes (Ladbrokes, Betsson i companyia) hi endevinen algun any el nom del guardonat no fa que l’Acadèmia Sueca vote al seu dictat. Fa, com a molt, que les cases d’apostes facen diana. I, és clar, quan l’encerten ho esbomben més que no pas quan s’equivoquen.

Ai, les travesses, quin gran fonament d’anàlisi! A la columna hi he pogut llegir que alguns dels darrers llorejats van ser «lleugeres i agradables sorpreses», ja que figuraven en llocs «menys visibles» d’aquestes llistes, mentre que Carson feia anys que les encapçalava. Feia anys? Som-hi, doncs, a l’hípica. Repassem ara la cursa de cavalls. El 2024, l’any de Han Kang, Ladbrokes tenia Carson a vint contra u. A una setmana del veredicte d’enguany, a trenta-tres contra u, a la cua d’una bona colla de noms. Que els darrers dies pujara fins als primers llocs diu més dels apostadors que de l’Acadèmia. Posats a classificar sorpreses, convindria no barrejar-les. Que Louise Glück o Han Kang agafaren desprevingut mig món editorial és cert. Que Krasznahorkai, favorit perenne de cada tardor, en fóra una, ja costa més d’empassar. I que Carson fóra tan previsible com per arrancar un «Ah, clar» col·lectiu als seus milers de lectors ho desmenteix la mateixa Acadèmia, que al telèfon la va trobar «molt sorpresa», a Islàndia, «escoltant el vent».

I encara hi ha un detall que desmunta tot aquest joc de favorits, sorpreses i llistes: les nominacions reals són secretes durant cinquanta anys, de manera que ningú, fora de l’Acadèmia, no pot saber qui encapçala res. Les llistes que circulen cada tardor les fan cases d’apostes, les quals, que jo sàpiga, no tenen cadira a Estocolm. O potser sí? Un escambell? El 2018 la premsa sueca publicà que el marit d’una acadèmica havia filtrat el nom del guanyador set vegades (set!) des del 1996, i un parell de cases d’apostes del país van haver d’obrir investigacions.

A l’article que em desassossega apareix (com no!) el pobre Valéry, candidat «dotze o tretze anys seguits», fa constar el columnista. Cada octubre aquest francès d’Occitània se n’anava a fer un passeig per calmar els nervis i es va morir just l’any que els suecs –això diuen que van dir– s’havien decidit a premiar-lo. Les anècdotes, com els peixos del miracle, es multipliquen cada volta que es conten: el poeta de Seta va ser nominat en dotze anys diferents, amb alguns buits, entre 1930 i 1945, i no hi ha constància que els acadèmics digueren mai res semblant, perquè allò del 1945 no és més que una conjectura pòstuma. Valéry va morir al juliol, i el premi, que s’anunciava mesos després, se’l va endur Gabriela Mistral. Ningú no sabrà mai si havia de ser seu, i precisament per això l’anècdota és tan còmoda.

El problema, però, no és tant l’anècdota inflada com el lloc que ocupa. Gran part dels textos com aquest que he llegit (amb desassossec) van plens d’apostes, telefonades i passejos per calmar els nervis, de manera que el premi n’és la supervedet. I la literatura hi arriba tard, com qui es presenta a la festa quan ja s’han menjat el pastís. «Sempre és tard», reblaria poèticament l’amiga Maria Josep Escrivà. El columnista ho decora encara més, asseverant que «no és fora de lloc» imaginar Carson esperant la trucada de l’Acadèmia durant anys. Home, imaginar-ho, es pot… El que no es pot és donar-ho per fet sense cap indici, i l’únic que tenim diu el contrari. És projectar sobre una escriptora les necessitats d’un periodisme que viu de calendaris, efemèrides i rànquings, i que vol que els autors visquen amb ansietat de premi perquè la notícia conserve algun punt de suspens. Carson, mentrestant, escoltava el vent. La imatge de l’escriptora ansiosa al costat del telèfon no és seua. És de qui necessita escriure-la.

Pitjor és quan la cosa sembla passar de la crònica de successos a la crítica literària. L’escriptor columnista ens documenta que els versos de Carson són «llargs, discursius, de vegades admonitoris». L’Acadèmia l’ha premiada justament per un diàleg «lúdic» amb la tradició clàssica i per haver travessat gèneres –poesia, assaig, teatre, traducció–. Lúdic i admonitori no s’exclouen, és cert, però l’article no aporta ni un sol vers que legitime el segon adjectiu, i el jurat, que sí que l’ha llegida, s’ha quedat amb el primer. O és que l’estretor de la columna eximeix d’argumentar? Ens instrueix dient que Decreació proposa el llenguatge com a instrument per dissoldre el jo, i fins ací té raó. Però oblida la part substancial, d’on ve la idea –de Simone Weil–, que Carson llegeix al costat de Safo i de Marguerite Porete, tres dones que escriuen per desfer-se a si mateixes. Sense Weil, la «decreació» no és més que una paraula bonica. Ens diu, a més, que Autobiography of Red parla del desmembrament del jo. Dit així serveix per a mig segle XX. El que fa singular el llibre és que Anne Carson parteix dels fragments conservats de la Gerioneida, d’Estesícor, sobre Gerió, el monstre roig i alat que Hèracles mata per apoderar-se del seu bestiar, i el converteix en un adolescent que s’enamora, fa fotografies i pateix. La fórmula no explica el llibre. Només el classifica. I que a Albertine. Rutina d’exercicis hi ha un procés de «transliteració», paraula que designa, en sentit tècnic, el pas dels signes d’un sistema d’escriptura a un altre, del ciríl·lic al llatí, posem per cas. Aplicada a la literatura, la metàfora potser s’aguanta; el que ja costa més és entendre què hi aporta, sobretot quan va acompanyada d’una «transmutació de veus i textos» que sembla explicar-ho tot sense acabar de dir res. De la Carson filòloga, la que tradueix Safo i Eurípides i va debutar amb un assaig sobre l’eros grec, ni rastre. Com explicar Fuster sense esmentar els aforismes.

I després, el fastfood de la casa. Que la poesia de Carson és «culturalista», però connecta amb públics amplis, com si llegir els grecs fóra una malaltia que el lector perdona per caritat. Que la seua mirada és «freda i a la vegada apassionada», fórmula que serveix per a Carson, per a Ausiàs March i per a un bon gaspatxo. Que retrata «la insatisfacció de ser vius» en el temps que li ha tocat viure, com si algú poguera escriure en un altre. Que la frustració de l’autora és «compartida amb els seus conciutadans», sense dir-nos quin poema ens fa passar de la seua vida a la nostra. Són frases que no fallen mai, perquè no apunten enlloc. Les podríem canviar de poeta, de segle i de diari, i ningú no notaria la diferència, cosa que és la prova més fiable que una frase no diu res.

Un exemple valdrà més que tres adjectius. Quan va morir el seu germà, Carson no va escriure una elegia a l’ús. Va agafar el poema 101 de Catul, el que el poeta llatí va escriure davant la tomba del germà i que acaba amb aquell «ave atque vale» que tants han repetit sense saber d’on venia, i el va traduir paraula per paraula. Cada mot llatí hi té la seua entrada de diccionari, amb tots els sentits possibles, com qui regira les calaixeres d’algú que ja no hi és, buscant-hi el que no va saber dir-li. Al costat, fotografies, cartes, retalls. I en va fer Nox, un llibre plegat en acordió dins d’una capsa, que es llig com qui desplega, plec a plec, una carta vella que feia anys que no gosava obrir, amb por d’esquinçar-la. Hi ha joc, hi ha erudició i hi ha dol, tot alhora, i cap no anul·la els altres. Qui obre capses, realment, qui llegeix, qui escolta el vent? Quin món tan estret, la columna: no sols no hi ha espai per escriure, sinó que tampoc no hi ha temps per (re)llegir.

I el Nobel? Doncs el Nobel té una virtut que cap altre premi no té –no amb aquesta potència global–, la de ser venerat i menyspreat pels mateixos escriptors segons el resultat de la votació. Peter Handke va demanar el 2014 que l’aboliren, perquè només oferia una falsa canonització i sis pàgines al diari. Cinc anys després va pujar a recollir-lo a Estocolm, amb la medalla, el xec i les sis pàgines. Fins i tot qui fa veure que no li interessa acaba passant per caixa. Bob Dylan, el 2016, va trigar un parell de setmanes a donar senyals de vida i no va anar a la cerimònia, però mesos després va enviar el discurs preceptiu, sense el qual no hauria cobrat. «Don’t Think Twice, It’s All Right». A Borges, que era cec, se li atribueix la clarividència de dir que no donar-li el Nobel s’havia convertit en una antiga tradició escandinava, ironia que encara hi ha qui confon amb indiferència. El més conseqüent de la colla va ser Sartre, que el 1964 el va refusar perquè un escriptor no s’havia de deixar convertir en institució. Pasternak també el va rebutjar, el 1958, però per ordre del Kremlin. Un sol refús sonat en més d’un segle. La resta, cada octubre, repeteix el mateix diàleg.

—És un premi polític, eurocèntric i previsible.

—I si te’l donen?

—Aleshores és un premi a la literatura universal.

Tots dos tenen raó, només que mai el mateix any.

Relativitzem-lo, doncs, que no costa gens. Tolstoi, Proust, Joyce, Kafka, Woolf o Borges no el van rebre mai, i el cànon s’ha fet igualment, sense demanar permís a ningú. Valéry tampoc, i no consta que cap lector l’haja deixat de llegir per això. De cent vint-i-tres premiats, només dinou són dones, ni de bon tros un 20 %. La literatura catalana encara l’espera –si és que l’espera. Un grapat d’acadèmics suecs, que per força llegeixen el món traduït, i encara només el tros que les grans llengües editorials han volgut traduir i publicar, decideixen cada any què és la literatura universal, i sense cap vot extraterrestre, si no és que n’hi ha entre els ancestres dels suecs. No és cap retret, és una descripció, però convindria tenir-la present quan el veredicte es presenta com si baixara del Sinaí. Aquell mateix escàndol, a més, va obligar l’Acadèmia a ajornar el premi i va fer trontollar en un any un prestigi de més d’un segle.

El Nobel, això sí, ven llibres, i és la cosa més honesta que se’n pot dir. Dotze milions de corones per a l’autora, una faixa daurada per a la coberta i, durant unes setmanes, piles a l’entrada de les llibreries on abans no hi havia ni un exemplar. És una operació de mercat, legítima i fins i tot benvinguda, però que no ens la venguen com un judici estètic. I Carson, amb setanta-sis anys i el Princesa d’Astúries a la lleixa des del 2020, no ha estat descoberta per ningú. Ha estat, si de cas, confirmada.

El mèrit real és més modest i més nostre. Carson era inèdita en català fins al 2023, quan Vaso Roto va publicar Decreació, i després hi van arribar tres títols més, tots de la mà de Núria Busquet Molist. Una traductora i una editorial que s’hi van arriscar abans de la trucada, sense travesses i sense esperar-la, quan publicar poesia traduïda era, com sempre, un acte de fe amb factura. A elles, i als lectors que ja la llegien, el Nobel no els ha descobert res. Perquè, segurament, també ells escoltaven el vent.

El Nobel sempre arriba tard. La literatura, per sort, sol arribar abans.

I si un dia el donen a l’autor de l’article que –amb desassossec– he llegit? Aleshores, és clar, serà un premi a la literatura universal i, a més, segur que hi votarà ET l’extraterrestre.

Foto de capçalera: Islàndia. Marek Piwnicki

L'entrada Escoltant el vent ha aparegut primer a Salms.

L'entrada On habitarà el poema ha aparegut primer a Salms.

Cueva de las Manos

Margherita Guidacci

Germans humans que vau viure
deu mil anys abans que nosaltres, a l’estepa
de la Patagònia, caçant el guanac
i el nyandú, i us refugiàveu potser
en coves com aquesta de brutals
tempestes australs, vingudes dels Estrets
encara no de Magallanes, quin salt
al cor el descobriment
d’aquestes empremtes vostres, aquestes mans
que des del principi dels temps s’estenen cap a nosaltres!
Categòric, el gest fa que ens aturem. Tot i això
nosaltres no sabem interpretar-lo. És un alegre
senyal de salutació? O el desesperat
últim adéu de nàufrags que l’onada
enfonsa? En quin dels missatges contraris
vau pensar? O en un altre encara: un ritual, un joc?
Tot ens ho podeu mostrar al vostre
palmell obert i nosaltres tot ho acollirem,
sense forçar en cap sentit
el vostre enigma. Ja que certament
la vostra vida va conèixer alegria
i tragèdia, com tota vida, com la nostra,
per tant, també nosaltres en recíproca ofrena
aquí us mostrem el que som: efímers
com vau ser vosaltres i tan amenaçats
(si bé per forces diferents) que de nosaltres
potser ni tan sols en quedarà en el futur
cap pàl·lida empremta en una cova.
Expresseu-vos-hi, doncs! Som fulles
del vostre mateix arbre, despreses
més tard pel mateix sospir de la tardor,
que tot ho empeny en una diagonal
semblant a aquella que vau traçar. I al cel
les mateixes estrelles que van brillar
sobre la vostra caiguda encara brillen
sobre la nostra, i mai
de vosaltres ni de nosaltres en van ser conscients:
el nostre món un volva invisible
a llur distància, i ni tan sols un batec
del seu temps immens l’interval
d’aquells deu mil·lennis que ens separen.

«Cueva de las Manos» és un poema de la poeta florentina Margherita Guidacci amb traducció de Marta Vilardaga i Josep Porcar, inclòs a l’obra antològica Neurosuite, Salze Editorial, 2026. A la web de Salze podeu escoltar recitacions de la poeta.

Cueva de las manos (Santa Cruz, Argentina)

Cueva de las Manos. Fratelli umani che siete vissuti / diecimila anni prima di noi, nella steppa / di Patagonia, cacciando il guanaco / e il nandù, riparandovi talvolta / in grotte come questa da crudeli / tempeste australi, venute dagli Stretti / non ancora di Magellano, quale tuffo / al cuore, la scoperta / di queste vostre impronte, queste mani / che dal fondo del tempo a noi si tendono! / Imperioso ci ferma il gesto. Eppure / noi non sappiamo interpretarlo. È un cenno / festoso di saluto? O il disperato / ultimo addio di naufraghi che l’onda / sommerge? A quale degli opposti messaggi / pensaste? O ad altro ancora: un rito, un gioco? / Tutto potete porgerci sul vostro / palmo aperto e noi tutto accoglieremo, / senza forzare in una direzione / il vostro enigma. Poiché certamente / la vostra vita conobbe allegria / e tragedia, come ogni vita, come la nostra, / ecco, anche noi in vicendevole offerta / qui vi porgiamo ciò che siamo: labili / come voi foste e tanto minacciati / (benché da forze diverse) che di noi / forse nemmeno resterà in futuro / qualche pallida impronta in una grotta. / Esprimeteci, dunque! Siamo foglie / del vostro stesso albero, staccate / poi dallo stesso soffio dell’autunno / che tutto spinge in una diagonale / simile a quella che tracciaste. E in cielo / le medesime stelle che brillarono / sulla vostra caduta ancora brillano / sulla nostra, né mai / di voi o di noi furono consapevoli: / il nostro mondo un bruscolo invisibile / alla loro distanza, e neanche un battito / del loro immenso tempo l’intervallo / di quei dieci millenni che ci separano.

Anelli del tempo (1993)

L'entrada Cova de les Mans ha aparegut primer a Salms.

No hi ha vida justa possible dins d’una vida falsa.

T. W. Adorno, Minima Moralia, 1951

Diuen que un enginyer ha deixat Anthropic advertint que la intel·ligència artificial que ell mateix ajudava a desenvolupar ens podria matar a tots abans que s’acabe la dècada. La notícia m’ha arribat amb una estranya sensació de déjà vu, com si ja l’haguera llegida abans amb un altre nom i un altre fantasma: el del botó roig que, durant quaranta anys de Guerra Freda, ens va tindre a mitja hora exacta de fer-nos saltar tots pels aires; el del termòmetre planetari que puja i que, pronostiquen, ja no recularà; el d’un virus microscòpic que ens va ensenyar –o això van publicitar– que un sol vol d’avió basta per a portar la pesta d’un continent a l’altre en un tres i no res. Cada generació té les seues profecies particulars, i totes s’assemblen en una cosa: arriben amb data de caducitat i amb percentatges –deu, vint, seixanta per cent– que sonen científics encara que ningú no sàpiga ben bé d’on ixen.

No cal restar-ne importància, a cap d’elles. La Guerra Freda va ser real, el canvi climàtic ho és, i la pandèmia ho va ser fins als ossos. Tampoc no se n’ha de restar a la intel·ligència artificial, perquè, especulacions a banda, no tenim raó per pensar que el seu propi enginyer menteix quan diu que li fa por. El que em costa cada vegada més de creure és una altra cosa: que aquest crit d’alerta, com més fort se sent, menys compromet ningú a fer-hi res. És l’obvietat insòlita de la nostra època –permeteu-me robar-me a mi mateix l’expressió–, aquesta hàbil manera de vendre com a revelació escandalosa allò que tots ja sabíem, sense que la revelació canvie mai res del que ve després.

Perquè, qui ha anat mai a presó per contribuir decisivament a incrementar l’escalfament global? Són comptats els casos en què executius petroliers han respost civilment per dècades d’ocultació deliberada. I durant quaranta anys de risc nuclear real, la nostra seguretat va dependre molt més d’un joc de daus carregats que de cap prudència institucional demostrable. L’alarma mediàtica –ara amb un percentatge d’extinció, adés amb un altre– funciona, sospite, no com una crida a l’acció sinó com una mena d’assegurança moral: dir-ho ben fort avui permet dir demà «ja ho vaig avisar», sense que això obligue ningú, mentrestant, a canviar res. És l’equivalent col·lectiu d’aquell que es queixa molt de la seua salut però mai visita el metge: la queixa hi substitueix el remei, i tots quedem tranquils perquè, si més no, tu, algú ja ho va dir!

I no és casualitat, doncs. Perquè el poder de decidir de veritat –limitar, auditar, fer pagar– mai no ha sigut del tot a les mans de qui n’acaba pagant els plats trencats, i cada volta ho és menys: ni la ciutadania hi pinta gran cosa, ni els estats, que actuen més com a majordoms que com a àrbitres de les grans corporacions. Quan qui hauria de regular depén, econòmicament i políticament, de qui hauria de ser regulat, l’estrident i alarmista declaració d’emergència es converteix en l’única manera de «fer alguna cosa» que no li costa res a qui de veritat mana. Alarmar-se ix gratis; regular, auditar i fer responsables civilment les empreses, no. Per la qual cosa, resulta evident, això últim és exactament allò que mai no acaba passant.

Així que la propera vegada que un titular ens regale –amb llacet ben vermell– un nou percentatge d’extinció, jo em preguntaria, abans que res, dues coses ben senzilles: qui hi guanya, amb l’espant, i qui, mentrestant, continua sense haver de respondre de res i per res. Avisats! Doncs tranquils. I camí a l’extinció. Que descanse, almenys, la consciència.

L'entrada Avisats, doncs tranquils ha aparegut primer a Salms.

Per fi arribàrem al desitjat bosc. Era gran i espés; verd i obscur pel brancatge i clar per vora de la terra. En ell es respirava aire pur i perfumat per les flors i les fraures.*

Sofia Salvador

Oblidarem que els déus anaven tots
a prendre les aigües al teu esguard
termal de nena, que de bon antuvi
ho van saber tot de tu i cap ni un
se’t va jugar als daus un millor destí?

Fruita pura és, però, anomenar-te
en l’idioma que el teu somni embosca
—a la sendera el verb es fa de nit
on la veu trenca a cantar com el vent
entre fulles estrafent la tempesta.

Ho oblidarem? Ulla’ns, dona de cures,
pel mots que ensementares, ulls de terra
encesa entre els verds, robins llambrejants
com els teus en clarianes de pi roig
que vam negligir, tot perdent-ne el nom.

Vas dir-lo i ara hi podem tornar: fraures.
Roents i silvestres, al sotabosc
esparpallades a ramells: maduixes.
I al primer tast ens demanem si el món
fos tan senzill com tornar-hi amb el nom.

«Tornar-hi amb el nom», poema de Josep Porcar dins de Com si fos un paradís. Memòria de Sofia Salvador, El Pont Edicions, 2026. Poema també present a l’edició 2026 del Juny Poètic de la Biblioteca de Taradell, Osona.

* Les «fraures» són maduixes silvestres, també anomenades «fraules» o «fragues».

Le panier de fraises desbois («La cistella de fraures»), Jean Siméon Chardin, 1761

L'entrada Tornar-hi amb el nom ha aparegut primer a Salms.

L'entrada Com núvols lluny ha aparegut primer a Salms.

Un. Le lit

Encallats en silenci. Com un crit ennuegant.
Com la clau al pany d’una casa perduda. La meua.
Encallats i humits, Camille, al cantó d’aquell llit.
En aquell punt del coit on la ciutat també calla.

Deux. La baignoire

Maduixes solcaven l’aigua, Camille,
dolces illes roents en la línia de flotació
dels nostres llavis. Veus?, deies, són bocins
del nostre cor, després tot serà un somni!
Abissals raneres d’ultratomba al fons
de l’eixidiu ens advertien de l’escora
de l’instant, de l’enfonyada àncora del cos.
Com albades que ja no vindrien, als sexes
s’arraïmaven les maduixes mentre baixava
la marea… Les sents? Carícies nàufragues!
A la deriva van salpar a bord de la banyera,
blanc taüt sense corona a mar oberta.

Trois. La chambre de bain

Braços enlaire et pentines,
braços entorn t’abrace:
anells giravoltant, Camille,
al llindar de l’infinit, espills
clivellant-se de fit a fit.

Quatre. La couverture

L’infinit del poema, en dius,
d’aquesta nit estesa a contrallum.
Cobertor salat o vela de dol,
d’estels mor l’innavegable mur
—la nostra radiografia, Camille,
a la qual clous mans, llavis i ulls
com si somiares, per no veure-hi
asclats els ossos ni a la mà el cor.

Cinq. La main

Mà. Una mà, Camille. No una mà
catedral, no una mà llegida, no la paraula
mà, ni la mà pronunciada, emmirallada,
sinó la mà: la mà que toca, oberta,
sencera, molt lentament, la teua mà.
Una mà, Camille. Aquesta mà. La mà.

Six. Le miroir

Qui alçava ponts, cava túnels, així
travessem l’amor, els murs: com espectres,
sota llençols, a les fosques i descalços
posem estels en ordre, amb els vidres
esmolats d’un espill esmicolat.

Sept. La philosophie

Sents, Camille, la riallada
d’Heràclit? No ens vam rentar
dues vegades al mateix bidet.

Huit. Le vampire

L’espill intern de la porta tancada
de l’armari vell, Camille, i els teus ulls
allà, surant, fulgents, esdentegats ullals
invertits: hi clisses el reflex, el record,
fins i tot la sang, però no el vampir.
Perenne, un xiuxiueig a l’emprovador:
no travessem portes, penetrem espills.

Neuf. La Petite Sirène

Estimar, dius, és el nostre art de vetllar
l’espurna i no morir de fred —però no dins
d’un iglú, Camille! L’escata escalfa, si irrita,
però la fricció supura la realitat: el somni
de la passió produeix ostres. El desamor?
Sí, Camille, una sirena agònica, la sirena
espurnejant i muda d’una ambulància
abandonada en un cementeri de cotxes.

Dix. L’ébauche

Flaires, memòria, com l’eco de la llum
d’unes campanes —aigualides filagarses
d’un instant, de l’anar-se’n, del desfer-se,
en resta només l’esborrany: dir i no dir
l’adeu clau a un amor sense pany.

L'entrada L’hostal Lausanne ha aparegut primer a Salms.

Una altra mala nit entre poetes.
D’una en una, i així cada vespre,
totes les hem deixat ben tancades,
però a nit closa sentim des del catre
com el vent enfellonit regna als cims
i bat encara una porta, però quina?
La d’algun cor —fa broma una veu
en l’entreson. Potser la d’un record.
Més aviat la de l’oblit —flinganteja
com el vent la guarda del refugi.
D’insomni estabornit, des del fons
de les golfes encara un altre respon:
aquelles no fan tant de soroll,
tan sols grinyolen llunyanament.
En són prou els cops per llevar-nos
a comprovar que són ben tancades.
Les vaques contemplen l’enrenou.
De nou al llit, però, torna el baluern.
Portades així, a nit closa, entre tants
poetes i tant de vent, en poden ser
només dues: la del cel o la de l’infern.

Josep Porcar, agost 2025

L'entrada Refugi a 2.357 m ha aparegut primer a Salms.

Hell can’t burn me
more than this…
Tom Waits

Potser no és un núvol —potser.
Potser són els hòmens de les botes —potser.
Potser les han fet salpar descalces —potser.
Potser l’horitzó és altíssim —potser
un mur.
.               Potser
van fer senyals de fum.
Potser aquell núvol.
Potser aquells esculls.
Potser proxenetes.
Potser la set.
Potser Europa.
Potser tot era lluny.
Potser és lluny                                         tot.
Potser.
.             Tret
d’aquesta sentor de la sorra ací, a cendra
d’espígol, a fusta tumefacta, a sal coent
la pell de les nenes.

Josep Porcar, Els focs ignífugs, Godall, 2023

Crossing the Atlantic, Henry Ossawa Tanner, 1894

L'entrada Senyal de fum ha aparegut primer a Salms.

L'entrada Inútilment de faula ha aparegut primer a Salms.

L'entrada Recitació de «Braser» al programa «Poetes» de VOTV ha aparegut primer a Salms.