SeNSe SeNSo

La malaltia dels murs

2014-10-23T18:06:00.001+02:00

The Berlin Wall made Berliners sick. In 1973, East German psychiatrist Dietfried Müller-Hegemann observed that the Berlin Wall caused psychosis, schizophrenia, and phobias in the East Germans who lived in its shadow. Those who lived near the wall suffered behavioral problems such as rage and dejection. They showed elevated rates of alcoholism and suicide. The closer to the physical wall his patients lived, the more acute their disorders. One woman even suffered lock-jaw. Müller-Hegemann called the syndrome Mauerkrankheit, Wall Disease, and though he could not thoroughly research the syndrome for fear of prosecution, Müller-Hegemann predicted depression, despondency and high suicide rates would persist in Berlin for as long as the wall stood. The only remedy was to bring it down. Sure enough, in 1990, another East German psychotherapist named Hans Joachim Maaz wrote of the “emotional liberation” felt on the November night the wall finally fell. “The wall’s fall was the emotional climax of the unloading, the cathartic breaking-through of the unconscious. The emotional blockage unclogged, the repressed came to the surface and the parts that had been split apart, united.

de la introducció de "Walls: Travels along the barricades" de Marcello Di Cintio

Un dinosaure estrellat i un amor podrit

2014-09-16T10:00:00.000+02:00

En Marc Bolan va morir en un accident de trànsit avui fa exactament 37 anys. No sé perquè m'havia fet la pel·lícula que conduïa un Porsche tot drogat i que es va estavellar contra un arbre. Doncs no: el cotxe no era pas un Porsche, sinó un Mini lila i Marc Bolan era al seient del copilot. Gloria Jones, la seva xicota en aquell moment, conduïa el cotxe. I sí, es van estampar contra un arbre.

Gloria Jones també és cantant, de la fornada de Motown, i entre els seus grans èxits hi ha la cançó que roda al video freaky que obre aquesta entrada, "Tainted Love" del 1964. La reconeixereu a l'instant però la que us sonarà al cap segurament serà la versió que va fer Soft Cell uns anys més tard, el 1981, i que va estar al capdamunt de les llistes americanes pràcticament un any. La versió de Glòria Jones (perquè el compositor va ser l'Ed Cobb) no va acabar mai de reeixir comercialment, tot i que ho va tornar a intentar el 1973.

Tant és: ara que he descobert aquesta versió m'agrada molt més que no pas la de Soft Cell o Marilyn Manson.

Sobre la fotografia

2014-08-19T10:00:00.000+02:00

Som aquí, si no m'erro, en el cor d'allò que de bon grat anomenaria l'heroica paradoxa de la fotografia. Perquè té una naturalesa tan variada i misteriosa que obliga els extrems més obstinats a tocar-se. Representa una partida de defunció, però al mateix temps una promesa de resurrecció; és un document impassible, però alhora una font de llàgrimes existencials. Encara més: obeeix al temps i el fulmina; sanciona una pèrdua i hi reemplaça un simulacre immortal...

Gesualdo Bufalino "La llum i el dol" (Ed. Adesiara, 2013)

Avui és el dia internacional de la fotografia, que cel·lebra l'anunci de l'invent de Louis Daguerre l'any 1839. En aquest llibre que cito hi podreu trobar diverses referències a la relació ben especial que tingueren els grans propietaris sicilians amb la fotografia, en la que van ser pioners. I, sobretot, al descobriment, desenes de dècades més tard, de col·leccions de plaques fotogràfiques que van fer ben bé ressuscitar tota una època.

A l'estiu, fem les paus

2014-07-09T10:00:00.000+02:00

- Quin disgust, tu! Mira aquesta tropa: ara resulta que La Directa marxa de vacances, com si fossin ministres. Carai, si vaig engrescar-me a col·laborar en aquesta secció de periodisme d’investigació seriós va ser només per la naturalesa oberta i contestatària d’aquest setmanari. Però, és que ara les lluites, les injustícies, la revolució fa vacances? El patiment de les classes populars i l’acorralament tardocapitalista fa una pausa i san tornem-hi al setembre? No me’n sé avenir: resultarà que aquesta publicació no és més que un pamflet petitburgés i reformista, dirigit per uns cadells rebels abans d’ésser engolits per la maquinària del sistema. La meva decepció és majúscula. D’aquí poc segur que faran promocions de paelles del Barça pels seus subscriptors!

- Però, a veure Senyor Pelegrí, no és això el mateix que propugnen les ments lúcides de l’economia de mercat? Des del seu punt de vista, les vacances no són més que una llosa i, sinó se l’han petat ja, només és per mantenir el xiringuito de la indústria turística. No vull faltar-li al respecte però potser està patint un procés de senilitat política, i no serà pas l’últim, en que dirigents i intel·lectuals il·lustres de les esquerres s’han passat a l’altre bàndol, però amb la convicció i la fe del convers, tot passant-se de frenada i caient a l’extrem més sòrdid del neoliberalisme. No fa gaire que em vaig adonar que observava amb condescendència, amb un mig somriure de qui ja està de tornada, com uns estudiants de la SEPC pintaven les parets de l’Autònoma amb tot tipus de proclames. No s’estarà fent gran?
- Potser sí que tens raó, sí. He de reinventar-me i meditar la conjuntura actual. Definitivament, emprendré unes vacances que m’aniran la mar de bé. Total, sóc un element no productiu. Vaja, que estic a l'atur.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa #327. (Secció "Poca Broma"). D'això ja fa un any, però en el seu moment se'm va passar i com és un text "atemporal", tant fa quan el publiquis. Bones vacances (qui en tingui)

La història de la Terra en 24 hores

2014-03-31T10:30:00.000+02:00

Sovint, una imatge és més clarificadora que molta lletra. En una escala de 24 hores, els humans moderns només faria menys de 2 minuts que fan (fem) el ruc per la Terra. I la reproducció sexual no hauria arribat fins a les sis de la tarda.

Imatge del Instituto de Geociencias de Madrid (CSIC-UCM) mitjançant el seu compte de twitter @IGeociencias.

On han anat a parar tots els manifestos?

2014-03-24T10:27:00.000+01:00

Estic amoïnat. Si no vaig errat, deu fer un parell de setmanes que no tenim constància de cap nou manifest d'intel·lectuals en el qual, sense faltes ni ortogràfiques ni gramaticals, enviïn a dida tot el procés independentista i titllin els qui el recolzen d'ases drogats. Tot molt RAE i publicat en un espai preeminent de les capçaleres estatals. Aquest silenci és inquietant i em fa témer que potser estan preparant l'arma definitiva per convertir a tots els adoctrinats de Catalunya. Potser estan pensant (i disculpeu-me la cruesa) d'escriure...un llibre! O si més no un recull, perquè amb la mà de manifestos que ens han vomitat n'hi ha per escriure una enciclopèdia. I si afegíssim els dedicats a Euskal Herria petarien internet. Tant se val, serà hora que espavilin perquè Sant Jordi és, com aquell qui diu, demà passat i ja se sap que per la Diada, encara que sigui una data molt assenyalada pels lobotomitzats catalanoparlants, la pela és la pela.

Primer de tot, han de pensar un bon títol que no inclogui la paraula rata ni ruc ni nazi, perquè això espanta els moderats. L'edició hauria de ser de tapa dura, per poder resistir l'abrasió de l'aigua marina dalt del iot i, a més, fer-se servir com a arma blanca si les coses van mal dades. La portada, una senyera estripada amb una estrella ninja blava de cinc puntes al mig, de la qual sorgeix un petit regueró de sang.

Ves que al final no ens sorprenguin amb un nou comunicat sobre l'assumpte català (o basc). Suposo que ja deuen tenir les plantilles fetes, com els serveis d'atenció al client de les grans empreses, i no és plan d'innovar. Això sí, tot aquest temps que perdin els intel·lectuals redactant manifests serà temps que no estaran dedicant a produir llibres, pel·lícules o discos destinats a l'oblit. I això sempre és positiu.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa #351. (Secció "Poca Broma")

Els coloms d'en Francesc

2014-03-12T10:30:00.000+01:00

L’actualitat política ha estat farcida d’esdeveniments ben insignificants, com la renúncia de polítics europeus senils, les picabaralles de partits decadents i les polèmiques de l’estil Pimpinela, i s’ha obviat un fet de magnitud notable. En un acte dels que fan xalar la cúria romana, el papa Francesc, juntament amb un parell de vailets, van deixar anar un parell de coloms més blancs que la farina davant el públic habitual fanàtic de les Monster High. Els coloms havien de dur un missatge de concòrdia a Ucraïna, una crida a “l’esperit de la pau” i al “diàleg constructiu” entre el poble revoltat i els governants per trobar una solució pacífica al conflicte que assola l’antiga república soviètica. El missatge no va arribar gaire lluny; en concret, el temps que van tardar unes gavines i un còrvid indeterminat a localitzar un plat tan suculent i innocent prest per ser caçat i esbudellat. El banquet va ser tota una exhibició de lluita darwiniana. Però cap mitjà de comunicació no s’ha fet ressò de la notícia, més enllà de la breu anècdota, i ni tan sols els tertulians, amb les seves obsessions freudianes, han tret suc a la facècia.

Però, és que no veiem que aquesta tragèdia aviària és una metàfora evident del que succeeix a Ucraïna i del que els espera, tant si s’enfonsa el govern com si es manté? Posem per cas que la gavina, una família d’aus un pèl degenerada, representa els valors occidentals i democràtics que se suposa que defensa la Unió Europea. Posem per cas que el còrvid indeterminat fa el paper de la fosca Rússia, agressiva i malvada. Com acaba el conte? El colom esventrat, desmembrat, decapitat. És clar que, si això és el que ha de passar en un futur no gaire llunyà, els creadors d’opinió trigaran poc a afirmar que el colom no és res més que una “rata amb ales”. I vet aquí un gos, vet aquí un gat...

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa #348. (Secció "Poca Broma")

Barcelona contaminada: xerrada al voltant de la contaminació atmosfèrica

2014-03-08T10:30:00.000+01:00

La CUP de Barcelona debat sobre els efectes de la contaminació atmosfèrica a la ciutat i les possibles alternatives

Què en sabem de la contaminació atmosfèrica a Barcelona i l'Àrea Metropolitana? Quin és el seu origen i com afecta la nostra salut? Què s'està fent des de les administracions públiques? Quines alternatives hi ha per millorar la qualitat de l'aire des del municipi? Aquestes i altres qüestions seran respostes en la xerrada i posterior debat organitzat per la CUP sota el títol "Barcelona Contaminada", amb la participació de:

Xavier Querol, investigador de l'Institut de Diagnosi Ambiental i Estudis de l'Aigua (IDAEA-CSIC)

Jordi Sunyer, metge i codirector del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL)

Núria Vidal de Llobatera, membre d'Ecologistes en Acció

Ricard Riol, president de Promoció del Transport Públic

Guillermo Rojo, membre de Recreant Cruïlles

Dimarts 11 de Març, 19h

Centre Cívic Golferichs

Gran Via 491. L1 Metro i Rocafort

Esdeveniment Facebook.

La Poca Broma fa el salt a la premsa sèria i monàrquica

2014-03-03T10:05:00.000+01:00

(clickeu a la imatge per fer més gran)

Col·laboració a tres mans apareguda al setmanari La Directa #345, a la secció "Poca Broma".

Les ciutats intel·ligents

2013-12-16T11:42:00.001+01:00

Per arrodonir els discursos, és oportú encabir algunes sentències imaginatives. Per això el Dr. Roc Toix surt sempre a fer un tomb la nit abans d'impartir una conferència perquè, amb la cadència dels passos i de tot allò que observa, li vinguin al cap les frases més enginyoses, que enregistra a l'instant amb l'smart phone. La seva xerrada de l'endemà inaugura un congrés mundial sobre smart cities, on representa la ciutat.

Tot just trepitja la vorera que ja li ve la primera frase, gràcies als 85 km d'enllumenat nadalenc que també il·luminen el seu carrer. La idea és relacionar progrés, la intel·ligència i la llum i oposar-ho a la foscor, que és la caverna, el retrocés, l'estancament. Això sí, es cuidarà prou de dir quan costa mantenir el dia durant la nit.

En tombar una cantonada, es creua amb un individu subsaharià que empeny un carro ple de ferralla i andròmines i, així, li sorgeix una altra ocurrència: les smart cities no han d'amagar la pobresa. Per avançar, és indispensable la humilitat i admetre els defectes. També anota alguna cosa sobre mobilitat i el transport respectuós amb el medi ambient.

Així, passeja durant una bona estona i, tot esperant que un semàfor canviï de llum, s'entreté observant un home que s'ha enginyat un dormitori dins del caixer de torn, amb matalàs, mantes i cartrons. El semàfor passa a verd i engega l'smart phone. Aquesta és la frase que tancarà la xerrada: la iniciativa privada serà indispensable en el futur de les smart cities i, per això, s'ha d'incentivar l'obra benèfica dels grans conglomerats industrials, financers i econòmics.

Feliç amb el resultat creatiu de la passejada, gira cua cap a casa, amb un cert regust amarg per no haver acabat de perfilar una idea sobre els ocells que empastifen la ciutat. A la nit, no se'n veuen.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa núm. 340. (Secció "Poca Broma")

Els ocells de Roa!

2013-11-08T10:00:00.000+01:00

Gàmbia

Mèxic

Gàmbia

Dotzenes de murals d'ocells i altres animals (de vegades, vius) del graffiter Roa!.

L'aire que respiro s'arrossega

2013-11-04T18:00:00.000+01:00

Si us dic "Creep" de Radiohead, potser els més vius entendreu perquè us he entaforat aquest video un pèl inquietant (i pelut). "Creep" va ser el tema insígnia del pop ploramiques dels 90s que va animar a milers d'ànimes càndides i torturades a flagel·lar-se en secret. Tot i això, opino que és un tema brutal i que va marcar un abans i un després. El problema és que ens l'han fet avorrir en milers de sèries, anuncis, pel·lícules i altres tuguris audiovisuals on les bones cançons es fan malbé. Això i els milers d'imitadors de segona categoria, sense no gaires muses, que han repetit l'esquema fins al vòmit.

Quan vaig escoltar "The Air that I breathe" de The Hollies, del 1973, em vaig quedar parat de com s'assemblava al tema de Radiohead. Els membres dels Hollies també ho van veure claríssim i van portar als tribunals a Radiohead per plagi. Evidentment, van guanyar el plet i des d'aleshores la cançó de "Creep" té com a co-autors, a més de Radiohead, a Albert Hammond i Mike Hazelwood dels Hollies. I puc estar ben segur que la picossada que n'han tret és molt més sucosa que la que han obtingut durant tota la seva (extensa) carrera musical.

La majoria silenciosa

2013-10-22T12:00:00.000+02:00

La majoria silenciosa és intangible, impalpable i incomptable. No participa en manifestacions, no vota i no té cap tendència consumista que la pugui distingir com a massa diferenciada. Però això no representa cap dificultat per a que, des del govern d'Espanya, no només ens assegurin que existeix, sinó que també sàpiguen què és el que pensen. Amés, són majoria -és a dir, son més que tota la resta junts- i el fet que un valor inquantificable sigui superior a -posem el cas- un milió i mig de persones deu fer les delícies dels amants de les fal·làcies lògiques, com són els membres de l'executiu espanyol: en concret, de l'apel·lació a la majoria, argumentum ad populum, una trampa que fa dies que coneixem.

D'on sorgeix aquesta massa invisible és tot un misteri, però no podem descartar que sigui la continuació de la tradició mística hispànica (amb les seves aparicions de verges i cors encadenats flamejants, intervencions divines decissives i crema de pagans a les fogueres), a la qual afegirien certs problemes bàsics en aritmètica i algunes disfuncions perceptives.

De fet, el terme pot generar alguna confusió i per això no recomanem el seu ús. Es pot entendre com a majoria silenciosa aquella que omple fosses comunes i cunetes funeràries escampades per tota la Península. No és per casualitat que Espanya és el segon país del món amb més fosses comunes, després de Cambodja. I tota aquesta gent que jau sota terra sí que és silenciosa, perquè una minoria armada els va fer callar. Amb plom.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa núm. 332. (Secció "Poca Broma")

Internet avui dia

2013-10-18T09:30:00.000+02:00

Més llibres virtuals a LiarTownUSA

Barcelona borrega

2013-10-09T16:32:00.000+02:00

Remenant els correus, he topat amb aquest cartell que reinterpretava la enèsima campanya idiota de l'Ajuntament de Barcelona, en aquest cas una que duia per lema "Tu bategues, Barcelona batega!". Si voleu fer un repàs a la tonteria generalitzada que hi ha al departament de creatius del consistori barceloní, feu una ullada a aquest pdf (que inclou greatests hits com el lema xava "Barcelona, posa't guapa" o la conceptual "b+b+b= B"). Passareu una bona estona.

Resumint: si algú pensa que en Dallonses és un arribista, que és qui me'l va enviar, només dir-vos que aquest cartell és del 2006. Ja fa anys que anem treient escuma!

In Incendis Deo

2013-08-05T10:30:00.000+02:00

En aquests temps convulsos que vivim, calen solucions originals. El Conseller Menjaciris està convençut que ha maximitzat els recursos de què disposa i, a més, ha recuperat un poder força menyspreat pel tripartit: els designis de Déu. Com a responsable de la protecció contra els incendis, les retallades pintaven un escenari horrorós. Així doncs, va organitzar una pluja d’idees entre els màxims dirigents del Departament per projectar una sèrie de mesures per combatre els incendis en aquestes noves condicions. D’aquestes reunions, en va néixer el programa CRISTCAT, que va consistir a promocionar processons per invocar la pluja (però tampoc no massa, per evitar inundacions) i encendre milions d’espelmes a les esglésies i ermites més remotes, a verges, sants i màrtirs, per demanar la intervenció divina. Pel que fa a la primera mesura, va ser tot un èxit, ja que moltes processons i novenes van haver de suspendre’s per uns bons aiguats. L’efecte de les espelmes va provocar cert nerviosisme dins del Departament, ja que, amb tanta espelma, es temia que s’acabés calant foc a alguna església.

Tot i que els resultats inicials van ser esperançadors, es van reforçar les mesures amb la subvenció de misses arreu del país per pregar a Qui Tot Ho Veu que el país no quedés socarrimat. A més, es va dissenyar una mena de síntesi ritual entre totes les danses per invocar la pluja que han estat registrades al món. Després, es van buscar immigrants al nostre país que provinguessin d’una tradició animista, amb els quals es va dur a terme aquesta dansa ritual.

Si ha plogut més del que és habitual, no ho sap del cert, però l’èxit del ball ritual ha estat aclaparador i diversos festivals de dansa d’arreu s’han interessat en la representació d’aquesta dansa. Mal per mal, faran uns dinerons.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa núm. 326. (Secció "Poca Broma")

Satchmo davant un públic selecte

2013-07-22T10:30:00.000+02:00

Només és una fotografia però he trobat que és molt evocadora, d'una bellesa particular i un pèl folklòrica. És, com ja haureu vist, en Louis Armstrong "Satchmo" tocant la trompeta a l'esfinx de Giza i la seva dona Lucille. La data és del 1961 i potser va ser durant el mateix període que en Ryszard Kapuscinski se'l va trobar a Khartum, tal com ens explicà a "Viatges amb Heròdot", en un concert, davant un públic fred i impassible, i més tard a la terrassa d'un hotel, esgotat, malalt i amarat de suor. És un dels fragments que més explica sobre el divorci cultural entre els africans i els seus descendents que viuen a Nord-Amèrica. No deixa de ser curiós que, precisament, en Louis Armstrong fos un dels ambaixadors culturals que van recórrer el món per estendre l'american way of life arreu. Sembla que al Sudan no va acabar d'interessar gaire.

Més: OpenCulture.

El Zoo d'en Matticchio

2013-07-18T13:15:00.001+02:00

Gats, pingüins, mussols, elefants recargolats. Aquest és el món de l'il·lustrador italià Franco Matticchio, el qual té punts en comú amb Maurice Sendak, per suposat, però també m'ha recordat alguna obra de Magritte i d'altres pintors. Molt surrealisme i molts animalons, què més podem demanar? 50Watts ha fet un petit recull que recomano que mireu si us ha agradat el mussol d'aquí dalt.

Per acabar, un petit autohomenatge: mireu aquesta portada d'en Matticchio:

Més: Animalarium, magnífic blog sobre animals i il·lustració a on podeu trobar un piló d'obres d'en Matticchio.

Calders i Espinàs

2013-05-23T12:50:00.001+02:00

Mai és tard per recordar aquest gran escriptor, en Pere Calders, entrevistat fa una pila d'anys per l'Espinàs al programa "Identitats". Potser és un document només apte pels més fanàtics però trobo que paga la pena escoltar-se'l un altre cop. És una de les poques persones i escriptors que parla(va) tal com escrivia, sense esnobismes ni intel·lectualismes. Fa la sensació que sempre estigués explicant històries (com diu l'Espinàs en un moment: "Vols dir que no ens estàs explicant un dels teus contes?") o, si més no, coses que mereixien ser explicades i recordades. Repassa, entre d'altres coses, els seus anys a Sant Cugat, a Mèxic, a Sant Antoni i la fal·lera per la fotografia.

És només això i no és poca cosa: la història del nostre país concentrada en aquest homenet.

Selecció de personal

2013-04-30T12:02:00.000+02:00

Com cada matí, la senyora Solé, encarregada de selecció de personal, feia passar els candidats i les candidates. No acabava de trobar ningú que li fes el pes i ja havia començat a rebre pressions des de la direcció. I és que es tractava d’un lloc de feina prou bo: a canvi d’una centèsima part del sou mínim interprofessional, la persona elegida obtindria tots els avantatges de poder treballar des de casa muntant grapadores.

“Primer, hauran d’emplenar aquest full; després, faran un psicotècnic, una entrevista personal i una dinàmica de grup”. El senyor Alamant, el candidat amb menys possibilitats, estava molt nerviós. Ja havia passat per aquell tràngol moltes vegades i no volia deixar passar cap oportunitat. Va llegir l’enunciat de la proposta de la dinàmica de grup: “Ets dins d’una barca que s’enfonsa enmig de l’oceà amb la resta de candidats. Sou lluny d’una illa que hi ha a la vista. S’apropen aletes de tauró al voltant de l’embarcació i el pes dels tripulants fa que cada cop hi entri més aigua. Com et salvaries?” Ja se la coneixia, aquesta història. Ara venia quan els rivals s’esplaiaven amb les seves arts oratòries i aconseguien el que, per a ell, semblava cada cop més impossible: una feina. Així que va esperar el moment en què tothom estava concentrat, va treure la pistola de l’interior de l’abric i els va matar tots: un rere l’altre, a excepció de la senyora Solé, que tremolava de dalt a baix. No podia reprimir la repugnància que li causava aquell individu: sense escrúpols, sense consciència, sense que li importés cap d’aquelles persones que havia mort... i tot només per una feina eixarreïda de quatre rals? Mirava amb horror com s’eixugava una taca de sang de la solapa de l’americana, molest, com si fos una cagada de colom.

De fet, ja havia començat a marcar el número de la policia, però l’instint li va fer veure clar que s’equivocava, sort del seu olfacte professional! Va canviar d’opinió i va trucar a direcció. Després d’explicar tot el que havia succeït, va rebre la felicitació més autèntica que havia rebut mai: “L’enhorabona: ha sabut trobar el candidat ideal!”.

Uns dies més tard, el senyor Alamant rebia les primeres peces i la senyora Solé, un sucós augment de sou.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa #312 (Secció "Poca Broma")

Fer passar gat per llebre

2013-04-10T10:00:00.000+02:00

Aquests últims dies hem viscut una successió ben curiosa de notícies que semblen confirmar la dita de fer passar gat per llebre: lasanyes i raviolis de vedella que en realitat eren de cavall o pastissos amanits amb coliforms fecals. O, com diuen en altres indrets, ens han donat garses per perdius. Aquest és un cas especial perquè, encara que les dues espècies són aus, el darrer avantpassat que comparteixen, una mesura de la distància evolutiva entre les espècies, va viure fa més de 100 milions d’anys. Entre els gats i les llebres, sorprenentment, hi va haver un avantpassat comú al voltant de la mateixa edat. I llavors, quin és el darrer avantpassat comú entre la vaca i els cavalls? Doncs, de fa poc més de 80 milions d’anys. Així doncs, tal com ens indica la saviesa popular, no hauríem de fer tants escarafalls perquè se’ls hagi colat una mica de carn d’un cosí germà de la vedella. Encara hagués estat menys greu que haguessin trobat gat en lloc de vaca, perquè són més propers evolutivament, amb un rebesavi comú de fa poc menys de 80 milions d’anys. Aquesta és la raó perquè, popularment, no es diu fer passar gat per vedella, a banda de la poca sonoritat de la dita. I no, no és cap brometa fàcil sobre cert tipus d’establiment oriental.

Però el que sí que és greu és que el president d’un Estat del sud d’Europa, en una terra de conills, es faci passar per humà quan no és més que un ase, espècie del tot honorable, però amb el qual compartim un avantpassat comú de fa 94 milions d’anys, exactament la mateixa distància que hi ha entre el gat i la llebre. Això sí que és greu, que ens facin passar gat per llebre d’una manera tan descarada! Encara que, ben pensat, no m’estranyaria gens que aquest ase tan barbut fos un creacionista més i que tot aquest article li sonés com si fos xinès.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa núm. 309. (Secció "Poca Broma")

Què és la salut?

2013-04-07T10:30:00.000+02:00

"Ben abans que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) proclamés que la “salut és l’estat de benestar complet, físic, mental i social i no tan sols l’absència de malaltia o de sofriment”, aquests pobles de la selva havien comprès ja que la salut del cos no podia separar-se ni de la prosperitat material ni de la pau social, donant així a la noció de salut una dimensió que anava molt més enllà del simple benestar fisiològic. La paraula mvoe i el seu derivat evovoe poden significar la salut física, la pau i l’ordre social, el benestar material i el caràcter suau, dolç i tranquil d’una persona"

Lluís Mallart i Guimerà “Sóc fill dels Evuzok” (Edicions La Campana, 1992)

Els 135 principals

2013-04-03T10:00:00.000+02:00

Aquests dies s’està parlant molt de regeneració democràtica, com si fos una cua de dragó. Però hi trobo a faltar un sentit estètic, en aquesta reforma. La nomenclatura acceptada per definir els partits i les seves dependències polítiques fan badallar. Expressions com democristià, conservador o socialdemòcrata, d’esquerres o de dretes, fan un tuf a naftalina de mantes massa usades. Proposo una veritable regeneració estètica, començant per com es descriuen els partits, i engrescar a la població a fer ús d’un nou llenguatge que revitalitzi la política.

Prenem l’exemple de la música, que fa anys que ha entès que, per vendre, la implantació d’una etiqueta atractiva és bàsica per al seu èxit. No direm rock, jazz o electrònica; direm post hardcore, hard bop o intelligent dance music. I així amb qualsevol estil. És essencial que l’etiqueta sigui en anglès. Així, no direm que un partit és conservador i catalanista, sinó que direm que fan post-thatcherian folk. L’equivalent cap a l’esquerra seria neo prog folk. D’altres que van un pèl perduts en el seu socialisme, encaixarien de meravella en el prog noise improvisation. A prop, trobaríem una mica d’ easy listening funk, amb instruments reciclats a partir de llantes de BMW i, ja al cantó fosc, tindríem els de la gavina, que es negarien a fer servir una etiqueta estrangera, però tocarien una estil similar al d’una orquestra tronada de festa major, amb toros i molta manzanilla. Més enllà hi haurien els que practiquen el hooligan monotonic minimalism (pels arguments que gasten) i per acabar, l’última incorporació a la llista dels 135 principals, els antisistema esquerranosos, que executarien un estil embrollat i complicat, hereus d'en Bela Bartok, i que definiríem com a post folk avant-garde ska.

És una idea. Per alguna banda hem de començar.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa núm. 308. (Secció "Poca Broma")

Els motocarros de Piaggio

2013-03-13T15:07:00.000+01:00

Cadascú té les seves manies i, de vegades, en tenim moltes. Aquestes motoretes sempre m'han apassionat, sobretot després de rondar pel sud d'Itàlia i Sicília, com a la illa de Salina, a les Eòlies, on vam trobar aquesta parella al port. Són les famoses Piaggio Ape, que podem trobar a tot el planeta i també a Barcelona, però en funcions més que res publicitàries

Si a Albània només trobem Mercedes, a Sicília sovintegen aquestes motoretes, del tot adequades al traçat esbojarrat i tortuós de les ciutats antiquíssimes de la Illa. Per exemple, pel servei de neteja o com a paradeta a Siracusa, a Sicília.

També me les he trobat transfigurades en "obres d'art", com aquesta en una exposició a l'Arts Santa Mònica, o decorada pels grafiters més compulsius ben a prop del MACBA.

Evidentment que les Piaggio Ape no són les úniques en la seva classe. A Grècia són més freqüents les d'altres marques, com aquesta Mazda a l'illa de Paros, o d'altres d'origen irreconeixible, sobretot al voltant dels mercats d'Atenes, tan transformades que tranquil·lament podrien aparèixer en una pel·lícula de Mad Max.

No hi ha cap pensament profund rere aquesta entrada. Només volia compartir una mania que tinc amb la càmera de fotos. Si en veieu alguna i la voleu compartir amb mi, podeu enviar-me alguna fotografia a informacioinutil@gmail.com. I veiem si fem així una bona col·lecció!

Per acabar, aquesta Piaggio aparcada de qualsevol manera a la illa de Salina.

Arqueologia aeroportuària

2013-02-21T12:30:00.000+01:00

La feina d’arqueòleg ha esdevingut molt excitant en els últims anys. Viuen en una sorpresa contínua, com s’exemplifica en la darrera notícia del descobriment d’un nou jaciment datat pels volts de l’any 500 aGP (abans del Gran Pet). L’excavació ha deixat al descobert les restes d’un aeroport, un tipus d’instal·lació dedicada al transport aeri mitjançant unes naus terrestres, anomenades avions, molt freqüents fins l’adveniment de la teletransportació. Però el més estrany de tot, com succeeix en tants d’altres “aeroports” que també s’han desenterrat a la Península, és que no s’han trobat ni senyals d’ús ni restes d’avions, com sí s’han trobat en d’altres jaciments. L’abundància d’aquestes construccions ha generat un gran debat durant dècades però ara, en general, hi ha un gran consens dins del món de l’arqueologia en el fet que, en realitat, existiren dos tipus d’aeroports: els que s’utilitzaren veritablement pel transport aeri i, uns altres, com el que hem mencionat, que tingueren una funció místico-religiosa o ritual, hereus d’una cultura molt més antiga de construcció de grans pistes -com a Nazca- i que se suposa que havien de ser la pista d’aterratge per a la recepció d’uns hipotètics visitants alienígenes.

No podem deixar de meravellar-nos de com va ser que van aparèixer tants “aeroports rituals” en un lapse de temps tant curt i amb una localització tan concreta. Fins i tot ens fan dubtar si van haver-hi realment visites extraplanetàries. Però les dimensions i inutilitat pràctica d’aquestes construccions –i de moltes més que s’han identificat, totes gegantines i faraòniques- ens indiquen que tot plegat no deu tenir res a veure amb els extraterrestres, sinó que és un mostra més de la degeneració d’aquella societat, en la que tothom, poc o molt, s’havia tornat ben boig.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa núm. 304. (Secció "Poca Broma")