El poble proposa

Aquesta prohibició no té el seu origen en els polítics. Va començar amb una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) proposada per un grup de ciutadans: la plataforma PROU!. Fer-ho no és fàcil, doncs cal recollir 50.000 signatures en només 4 mesos. La col·lecta va començar el novembre del 2008 i se’n van aconseguir més de 180.000!

Prèviament, cal que la Mesa del Parlament admeti a tràmit la proposta. Un primer escull per a la pura participació ciutadana, ja que aquest és el primer pas parlamentari que pot tallar d’arrel les propostes.

Les comissions

Una vegada les signatures s’han validat, és el ple del Parlament qui vota debatre o no la proposta. Una segona barrera important a saltar, doncs amb una majoria negativa tota la feina de la ciutadania es tira pel barranc i no es pot ni debatre. Un cop s’aconsegueix superar aquest tràmit, la llei arrenca el seu camí. La comissió corresponent la discutei, amb les aportacions dels ciutadans partidaris i detractors de la proposta. En el cas dels toros no n’han faltat ni d’una banda ni de l’altra. A partir d’aquí, la ruta és la mateixa que qualsevol altra proposta de llei.

I arriba el debat!

Finalment, com tota llei, arriba al seu tram final: el debat i la votació a la cambra. El cas dels toros torna a ser singular perquè fins a darrera hora ha existit el debat i la incertesa en els vots. El fet que els partits majoritaris, CiU i PSC, donessin llibertat de vot als seus diputats obria totes les opcions. Crec que ha estat molt i molt positiu aquesta oportunitat dels diputats de no actuar només com a membres dels seus partit, i que puguin documentar-se i parlar amb les parts lliurement. Ha servit, també, perquè els lobbies passessin a l’acció. La pressió i la tensió es va mantenir fins al final.

A la tribuna del Parlament se’n va parlar. Cadascú hi va dir la seva. Realment la paraula debat i el propi nom de Parlament van tenir més sentit que mai. I finalment els diputats van votar: 68 a favor, 55 en contra, i 9 abstencions. La representació del poble  ha parlat.

L’expectació creada internacionalment és per l’afer dels toros, però analitzar l’esquelet del procés és clau per entendre com funciona la democràcia. Una democràcia participativa que, en aquest cas, s’ha espremut fins al fons. Totes les parts hi surten guanyant i ha de ser un exemple per explicar de com la política, fora de la mateixa, serveix per canviar les coses. I que ens implica a tots perquè tot és política.

No obstant, part de la premsa espanyola (la caverna) avui ens deixa unes portades antològiques. Defensen la seva festa i ataquen ferotgement el poble català disparant contra el seu Parlament. Aquí algunes perles:

El Mundo associa la paraula “animales” amb les imatges del president i el vicepresident del Govern català. Tota una declaració d’intencions, directament explícita.  Per l’ABC la culpa és dels nacionalistes (els catalans, s’entén) però La Gaceta ho enfoca a Zapatero. O uns o altres? “Muerte en el ruedo”, diu La Razón, però el més curiós és l’apunt: ‘Unos jeques arabes pretenden construir una Mezquita en La Monumental‘. El Diario de Burgos diu que Cataluña da la espalda a la fiesta nacional. Encara no han entès que som una nació diferent?

Davant de tant d’amor per part d’aquests, per què segueixent retenint-nos amb la idea cansina d’indisoluble unidad? Adéu, Espanya!

Fa uns dies, tornant de la platja de Vilanova, un anunci en una tanca de la C-15 em va enlluernar: “Toy Story 3, en breu als cinemes, i en 3D”. Una cosa així resava l’anunci. La imatge del mític Buzz em va copsar: “la vull veure!”, vaig exclamar. Tenia ganes d’anar al cine, i havia decidit que la pel•lícula que veuria el 2010 seria aquesta. Alguns amics, de seguida van voler-se sumar a la iniciativa. O sigui, que quan ens vagi bé hi anirem.

D’aquesta manera, veuria una altra pel•lícula, de dibuixos animats, i m’estrenaria en el 3D al cinema. Però no tot podia ser tanta alegria ni felicitat. Alguna cosa podria no rutllar tant bé com sembla. En efecte, les grans productores nord-americanes ens ho venen a posar difícil: només s’han distribuït 12 còpies d’aquesta pel•lícula en català, i cap d’elles és en 3D. Afortunadament, però, a Vilafranca és un dels llocs on la pel•lícula es pot veure en català, però en dues dimensions. El fet ens obliga a triar: 3D o llengua?

Malgrat ho venguin com la panacea, la persones que han vist cinema en 3D diuen que no n’hi ha per tant i que “l’excusa 3D” només serveix per encarir el preu de l’entrada. Podria ser una opinió vàlida. No obstant, l’Imax és prou fascinant com per fer-se’n una idea aproximada. Ara bé: visionar la pel•lícula doblada en la nostra llengua, la nativa i que utilitzem cada dia, és també un dret que tenim. La normalització de l’ús del català és una tasca encara de picar pedra i de persuadir molt, i fets com aquests ho demostren. Que les productores nord-americanes es posin de cul a transmetre les seves ficcions en català ens fa veure que no ens estimen massa més enllà de la recaptació. Quan la nova llei del cinema entri en vigor serà una correcció –relativa- a aquesta anomalia.

Dit això, segurament optaré per veure-la en català. La tercera dimensió ja vindrà un altre dia. Està molt bé que hi hagi qui vulgui defensar les versions originals, però també caldria considerar la llibertat de poder triar si es vol veure en anglés, espanyol o català, sigui pels motius que sigui. De ben segur que el públic potencial de Toy Story 3 ho entendrà millor en català. En el fons, comprendre el relat de la pel•lícula m’interessarà bastant més que no pas posar-me unes ulleretes que t’envien la tercera dimensió deixant-te enrere els drets lingüístics.

Ens hi veiem el 10 de juliol?

La millor opció. La més preparada.

A vegades descobreixes directes que són genials…

La lliga del Barça ha estat la d’un any impossible. Impossible de superar les fites de l’any anterior, de les sis copes. Si algú pronosticava un declivi, s’ha equivocat. Només una lliga. Però quina lliga!

L’equip de Guardiola ha sumat més punts que mai: 99. La Copa es va perdre amb un mal dia a Sevilla i la Champions amb una altra tarda emboirada a Milà. Però el joc del Barça és un gaudi com les nits del Liceu (suposo). L’equip, com ha demanat sempre Guardiola, ha persistit. Ha anat fent. Amb ritme, amb bon joc, amb gols de Messi, de Bojan i de qui fes falta. La persistència no ha fallat.

FELICITATS BARÇA!!!

Sí, sí, sí la Lliga ja és aquí (Buhos) Pels campions by sergisabate

La cançó que aquest vespre han cantat Buhos a Plaça Catalunya

OBJECTIVITAT?
Qualsevol publicació té una finalitat, sempre molt legítima i vàlida: guanyar diners, influenciar un públic, rebre determinats suports… I, en funció d’això, fan i desfan. D’entrada, però, és important invalidar ràpidament un concepte que de ben segur a més d’un lector se li ha vingut al cap en llegir aquestes primeres línies: objectivitat. La objectivitat és una utopia. Només els objectes són objectius. De manera, que no es pot pretendre que un mitjà o un periodista, un subjecte, al cap i a la fi, sigui objectiu.

Qualsevol cosa publicada passa per un o més d’un filtre. Un diari té el seu editor, director, caps de secció i redactor. I, pel mig, els intermedis que facin falta. Tot això té per objectiu explicar unes històries en un espai determinat. Per tant, caldrà fer de tisores. Per què té més espai el futbol que l’hoquei patins? Per què es parla d’unes entitats i no d’unes altres? Aquests càrrecs d’un diari són els que acaben decidint de què es parla i de què no, i també amb quin enfocament es fa.

Al cap i a la fi, el millor, en el meu parer, és conèixer la opinió del cronista que ha assistit als fets. Ell ha de validar, jutjar, explicar el què ha passat. Sense mentir, sense invencions, però amb les concrecions que desitgi. El sol fet d’escollir un titular envers un altre, per exemple, ja és una manipulació. Entengui’s, aquest terme, en un sentit positiu.

Això és, a la pràctica, el què acaba passant als mitjans de comunicació. No debades, existeixen uns criteris teòrics que ajuden a explicar perquè un fet acaba sent il·luminat pels focus dels mitjans de comunicació.

CRITERIS ESTÀNDARDS
Aquests criteris són elements per crear una notícia. I quants més criteris compleixi un esdeveniment, més possibilitats té que sigui notícia. La novetat és el primer criteri. Quan més recent sigui un fet, més noticiable pot ser. Un altre criteri és el de Proximitat. Aquest és clau, i més en mitjans d’àmbit petit. Un mitjà de Figueres, per exemple, difícilment donarà ressò d’un fet que passi a l’altre punta del país, a menys que afecti o tingui com a protagonista, és clar, un personatge de la població.

Però el conflicte, o la raresa, també són elements molt vàlids per discernir allò que és noticiable d’allò que no. Llegeixi’s morbo, si ho prefereixen, però la cosa va més enllà. Si entenem el negoci de la informació com explicar històries, i no de repetir sempre el mateix, els conflictes són històries apassionants estructuralment. Compleixen el guió previst: hi ha uns personatges, una disputa i finalment s’acaba amb una resolució. És com veure una pel·lícula.

Els recursos, la periodicitat, o l’especificitat del mitjà també seran criteris decisius alhora de decidir què acabarà esdevenint notícia o no. La persona que condueix el focus té una ma i molts fronts per enlluernar, com veiem.
A tot això, els mitjans acaben marcant l’agenda dels temes públics. Almenys, aquesta hauria de ser una ambició. A través dels seus reflexos, ser capaços que el que publiquen esdevingui un nutritiu debat entre els ciutadans. Serà símbol d’influència del mitjà. Uns mitjans que s’han de basar en uns eixos de rigorositat, de compromís amb el seu país, perquè no deixen de ser un element clau de construcció nacional. Sigui quina considerin que sigui la seva nació. Cal que generin credibilitat entre el seu públic. I cal que més autocrítica entre uns mitjans que, precisament, sembla que cada cop perden més aquesta pretesa influència.

Article publicat a la revista RELATS del mes d'abril.

Però a banda del club en general, hi ha un jugador del primer equip que permet als aficionats dirigir-se a ell. I també explica què fa. Andrés Iniesta és el futbolista 2.0 del Barça. Iniesta té una completa pàgina web, trilingüe, en què exposa gran detalls de la seva vida (com el fet de ser un aficionat dels vins) i un blog per anar-se expressant. A banda d’això, el de Fuentealbilla té una pàgina de Facebook amb prop de mig milió de fans, una botiga i un gadget de Nike, i un canal de Twitter amb més de 30.000 followers on hi rebota els missatges d’Estat que posa al Facebook. Està molt i molt bé aquest potencial mediàtic que el jugador s’ha creat a la xarxa. Si alguna cosa li falta a Iniesta, en aquest cas, és interacció. Hi ha coses que de la vida real a la virtual no canvien. O almenys de la còmica, ja que a Crackòvia pinten Iniesta com una persona “molt animada”. El gag d’aquí sota ha estat la inspiració d’aquest post. Gaudiu-lo. És gratis, no…