sOnablOc

Cuentaminados

2011-10-05T21:53:00.003+02:00

Doncs sí, m'ho passo bé escrivint, i trobar iniciatives d'escriptura col·lectiva sempre és divertit.

Un fragment meu ha estat el més votat enel conte en cadena solidari que estem fent, plegats, a Cuentaminados.

Animeu-vos i participeu!

Reverberacions a les coves pintades

2011-07-18T01:21:00.008+02:00

Fa pocs dies he acabat la lectura d’un d’aquest llibres immensos, que pertany a una sèrie de gran volum: “Los hijos de la tierra”.

Crec que literàriament, “La tierra de las Cuevas pintades” es una mica fluixet, com els darrers volums de la sèrie, avorrit i sense acció. El desenvolupament és lent i molt repetitiu; i, a mesura que llegeixes els llibres de la sèrie, es van recordant constantment determinats episodis.

Tot i que Jean M. Auel, ha fet un gran treball de recerca a l’hora d’elaborar aquesta sèrie de llibres, hi ha alguns detalls més imaginatius, que es poden entendre com una llicència per fer el contingut més amè. De fet, cal molta imaginació per descriure amb tant de detall, com devien viure els nostres avantpassats de l’era glacial.

Un dels punts que m’ha cridat l’atenció, és l’ús del so, i més concretament de la veu, per detectar espais que es poguessin considerar sagrats. Segons descriu l'autora, els nostres avantpassats cercarien els punts sagrats de les coves en aquells punts on la seva veu reverberés d'una manera especial. Ignoro si aquesta pràctica aquí descrita està basada en algun comportament d’algun poble contemporani a nosaltres, però se non è vero, è ben trovato.

Per als qui no conegueu la història, en aquesta escena, tres adults: la protagonista; Ayla, el seu company, Jontalar i una mena de sacerdotessa coneguda com “la primera” o “Zelandoni”, de la qual Ayla és aprenent, visiten una cova sagrada amb nombroses pintures a les parets en companya d’un bebè, Jonayla, y d’un llop criat des de menut per l’Ayla.

La Zelandoni empezó a tararear otra vez hasta que llegaron a un sitio donde
la cueva resonaba de otra manera. Cantó con mayor claridad tonal conforme se
acercaban a un pequeño túnel a la izquierda.

…

La mujer reanudó su canto. Ayla y Jondalar empezaban a acostumbrarse al
timbre reverberante que adquiría su voz en algunos momentos para anunciarles que
estaban cerca de alguna parte sagrada de la cueva, un sitio más cercano al otro
mundo.

...

—Emitir sonidos que resuenen, que produzcan alguna especie de eco, ayuda a
orientarse. Algunos emplean flautas, así que tus cantos de pájaros, Ayla,
deberían servir, pienso. ¿Por qué no lo intentas?

Ayla se sintió un poco cohibida y no supo bien qué pájaro imitar. Al cabo de
un momento se decidió por la alondra y pensó en el ave con sus alas oscuras y su
cola larga orlada de blanco, sus llamativas betas en la pechuga y una cresta
pequeña. Caminaban en lugar de brincar y vivían en nidos construidos de hierba a
flor de tierra, muy ocultos. Una alondra, al ahuyentarla, emitía una especie de
gorjeo líquido y prolongaba el canto del amanecer mientras alzaba el vuelo hacia
el cielo. Ése fue el sonido que Ayla produjo.

En la oscuridad absoluta de la profunda cueva, su imitación perfecta del
canto de la alondra resultó extrañamente fuera de lugar. Un sonido chocante y
fantasmagórico que provocó un estremecimiento en Jondalar. La Zelandoni intentó
disimularlo, pero la recorrió igualmente un escalofrío inesperado. Lobo lo
percibió también y ni si quiera se molestó en disimularlo; su asombroso aullido
de lobo reverberó en aquél descomunal espacio cerrado y despertó a Jonayla. La
pequeña empezó a llorar, pero Ayla enseguida entendió que, más que un llanto
motivado por el miedo o el malestar, era un sonoro lamento para acompañar la voz
de Lobo.

—Ya sabía yo que ese Lobo pertenecía a la Zelandonia –sentenció la Primera. Y
decidió sumarse al coro con su vibrante voz operística.

Jondalar, atónito, se quedó inmóvil. Cuando cesaron los sonidos, dejó escapar
una risa un tanto vacilante, pero acto seguido la Zelandoni también se echó a
reír, lo que arrancó a Jondalar una de aquellas carcajadas sinceras y alegres
que a Ayla tanto le gustaban y ella misma se unió al bullicio.

—Creo que no había tanto ruido en esta cueva desde hacía mucho tiempo
-comentó la que era la primera-. Seguro que a la Madre le gustará.

Cuando reanudaron la marcha, Ayla hizo gala de virtuosismo en la imitación de
reclamos de aves y no tardó en detectar un cambio en el eco. Se detuvo a
examinar las paredes: primero la derecha, luego la izquierda; y vio un friso con
tres rinocerontes. Los animales aparecían sólo perfilados en negro, pero las
figuras transmitían una sensación de volumen y su contorno era de tal precisión
que producían un efecto notablemente realista.

“La tierra de las cuevas pintadas”
de Jean M. Auel (p 246, 248, 250-251)

prova

2011-06-29T16:48:00.002+02:00

"Els Sons Visibles"

2011-03-30T22:37:00.002+02:00

Gràcies al David Vinyoles, m'ha arribat la informació d'aquesta més que interessant exposició itinerant. Espero que torni aviat per Barcelona.

Hi ha camins que només de veure'ls ja et ve de gust recorre'ls.

ELS SONS VISIBLES és una exposició fotogràfica accessible, itinerant (en pots seguir la itinerancia en aquest blog) i gratuïta que s'emmarca dins el projecte Música a l'abast, que pretén fomentar la igualtat d'oportunitats en les arts així com reconèixer el potencial creatiu de les persones. Infants, joves i adults amb diversitat funcional participant en activitats musicals aportant la seva forma singular d'experimentar la música i d'interactuar a través d'aquesta. Un recull de mirades on es contemplen moments d'aprenentatge, experiències viscudes i emocions compartides a través de l'art.

28 imatges d'Ariadna Trias acompanyades de textos de Màrius Serra. Imatges que ens commouen i desperten noves visions del nostre entorn (i de nosaltres mateixos) i textos que ens conviden a la reflexió, a somriure, i que -juntament amb la imatge- ens transmeten el què els nostres protagonistes no ens poden explicar amb paraules.

Visita el blog d'ELS SONS VISIBLES per més informació i localitació de l'exposició itinerant.

Més Arròs Covat

2011-02-24T00:06:00.006+01:00

L'any passat em va arribar la notícia que Escándalo estava buscant dobladors novells, gent amb ganes de passar-s'ho bé per la nova temporada de l'Arròs Covat.

Els vaig escriure, obertament i sense embuts, tot dient-los que, encara que no havia fet mai doblatge, creia que, donades les característiques de l'animació, no tindria cap problema per interpretar (ni per sincronitzar), i que tenia ganes de probar una experiència nova.

Sóc cec (o més aviat, hi veig molt poc), però això no ha de representar cap problema...

...

Problema?

...

Bé, fins avui, que m'he quedat una estona més davant de la tele, no havia tornat a saber res de l'Arròs, ni d'Escándalo Films; que, dic jo, que haguessin pogut contestar l'e-mail... per cortesia.

Segur que devien tenir molts candidats millors actors que no pas jo, però d'aquesta manera, sempre quedarà la incògnita de si va ser a causa de la meva discapacitat, que no van voler saber res...

Amb tot, m'encanta l'Arròs Covat, i us el recomano

Un dia

2010-10-23T00:23:00.004+02:00

Hi ha músiques que un dia sorgeixen, impetuoses.

Et regiren el cervell i, a base de repetir-les un cop i un altre, de cantar-les, d’imaginar-les, de disseccionar-les, de paladejar-les matí, tarda i nit, deixen la seva empremta a la memòria.

Després, les lligues amb un cordill i les deses en un raconet d’un armari del teu cap.

Poc a poc, van quedant colgades sota melodies imbècils, ritmes impossibles o harmonies extravagants.

Altres cançons vindran a ocupar el present, a convertir-se en mantra, en objecte de desig, en anhels insatisfets.

Al cap dels anys, un dia seus davant del piano i, com si el temps no hagués passat, els dits recorden, vacil•lants, aquella cançó.

El Discurs

2010-09-15T21:52:00.001+02:00

(Veure el post original per escoltar l'àudio)

Aprofitant que avui se celebra el dia internacional per la democràcia, vull publicar una obra mínima dedicada als polítics que, malgrat els seus assessors d’imatge i aparells de comunicació, es mantenen distanciats d’una part important de la població.

Què ho fa, que avui a moltes persones, sobre tot joves, els hi rellisquin els debats polítics, les lleis, les eleccions... Ho viuen com un mal que cal suportar, però que més val no fer-ne massa cas.

Part de la responsabilitat rau en la corrupció amb noms i cognoms que flagel·la el sistema, tot condemnant la democràcia a dur una màscara grotesca d’indignitat.

La resta de polítics, tenen la responsabilitat de fer creïble aquest sistema amb més raons i menys emocions de culebró, més propostes i no tantes desqualificacions, més projecte amb valors i menys campanyes comercials per obtenir bots.

El Discurs és una peça dedicada als polítics que diuen només allò que sona bé, però que no saben fer-se entendre. Així, les persones s’allunyen de la política que no comprenen i es dediquen a viure, alguns (sobreviure, molts) pendents d’allò que creuen que realment els importa.

Mentre tant, els polítics segueixen ignorant el seu aïllament perquè un bon grapat de seguidors aplaudeix a cegues (o a sordes) el Discurs.

És clar que aquest dibuix exagerat no sempre és així. Les crítiques generalitzades com aquesta són molt imprecises i, fent passar totes les persones amb l’etiqueta de polític pel mateix sedàs, fan que paguin justos per pecadors.

Adéu a Ricard Palmerola

2010-02-22T21:05:00.003+01:00

Ens fem grans, i tant! I ho noto en què comencen a desaparèixer alguns dels noms amb els que vaig créixer.

Ep! No. Jo no el vaig conèixer personalment, però Ricard Palmerola és un d'aquests noms que, a còpia d'anar-los sentint setmana rera setmana, se't fiquen ben endins. En aquest cas, a més, va associat a una experiència inoblidable: el Teatre Català de Ràdio 4.

Aquest és el meu petit i discret homenatge al Ricard Palmerola, amb qui comparteixo aquest pensament:

Els anys han passat, i segueixo creient que el programa que manca a totes les emissores és el radioteatre. No dubtin que es convertiria en el programa estrella.
(Ricard Palmerola - Del llibre 75 anys de ràdio, editat per la SER el 1999)

Cap d'any

2010-01-01T00:19:00.004+01:00

(escoltar l'àudio en el post original)

Apaguem el 2009, que ja s'ha consumit, ple de lluites quotidianes i reptes transcendents. Encenem, amb amor, el 2010 i fumem-nos-el plegats, entre amics, que és com millor surten les coses.

Bon any!

Celebrem-ho com se sent prop del port de Barcelona, entre remors profundes dels motors dels baixells, campanades llunyanes, crits d'alegria, petards i botzines dels baixells.

Welke Blätter (Budapest I)

2009-12-14T20:00:00.002+01:00

(Audio al missatge original)

Amb aquest fret ja és apunt de marxar la tardor; i s’endurà les olors humides i la música de les fulles com cauen. La pluja remullarà les fulles seques, que deixaran de cruixir sota els peus.

Una de les petites meravelles que he pogut enregistrar a Budapest, ha estat, precisament, la delicada música de les fulles mortes que, arrancades per una brisa suau, cauen. Això va ser a l'Illa de Margarida, situada al mig del Danuvi; un parc per on passen ben pocs cotxes; "una illa de calma" al mig de la ciutat.

Mostra un mapa més gran

La música de les fulles com cauen:

Passes sobre una estora de fulles seques:

"Dóna'm la ma" (Throw me a rope)

2009-12-13T00:13:00.006+01:00

Descarrega l'MP3

Us presento la versió definitiva/provisional del tema original de la KT Tunstall traduït, cantat, tocat i gravat per mi tot solet.

Anem per parts:

Versió definitiva/provisional, perquè sempre hi ha coses que caldria millorar, però quan es treballa sense haver d'entregar res a ningú, mai no es posa fi a les produccions.

Fa un temps us escrivia la lletra traduïda d'aquesta cançó. Llavors no vaig gosar dir-ho, però va ser feta gairebé al vol en una de les nits més màgiques dels darrers anys de la meva vida: una nit que no oblidaré mai, en què internet, amb les seves traves i els seus encants, amb els malentesos que provoca el xat i les vibracions que promou la xarxa, es va convertir en el millor indret del món. Suposo que hi ha coses que només passen una vegada.

Sé que no sóc gran músic ni cantant, ja em perdonareu, però aquesta cançó se'm va ficar al cap d'una manera tan febril que no he pogut parar fins que l'he païda i l'he refeta a la meva manera.

I la cosa encara durà més cua. Com a exercici pràctic de muntatge audiovisual, el consultor de la UOC ens va proposar de fer un curtmetratge, de principi a final. I aquí em teniu, tot entusiasmat, fent d'Spielberg amb un vedeoclip de "Dóna'm la ma".

Interpretació

2009-11-14T11:43:00.003+01:00

Diuen que les màquines no posseeixen emocions. Potser és que no les sabem veure. El meu antic ordinador (ara ja jubilat) tenia una habilitat molt especial: interpretar la música a la seva manera.

Recordeu el post de Webgames musicals...

Així és com el Black (el meu ordinador jubilat) interpretava la peça musical que fa de banda sonora del Music Catch, el joc que podeu trobar en el post citat.

Això és només un extracte. Si voleu sentir-lo sencer haureu d'esperar-vos a que publiqui el seu primer disc.

Alerta spamers

2009-10-16T14:16:00.005+02:00

És una llàstima que el spamers en obliguin a posar portes de seguretat als blogs.

Ho entendria si aquest fós el preu a pagar per tenir un blog famós i molt llegit, però aquí lo li veig el sentit a mortificar-te amb publicitat inútil.

En fi, que ara els comentaris seran moderats i amb codi visual d'humanitat (jeje), i no pas perquè vulgui censurar les crítiques. No m'agrada gens la idea de censurar. Però tampoc m'agrada que ningú vulgui fer calers (ben pocs) a costa meva.

El Regne de les Ombres

2009-10-14T11:59:00.001+02:00

"La passada nit vaig estar al Regne de les Ombres. Si tan sols poguessis saber que n'és d'estrany estar allà. És un món sense so, sense color. Tot allà -la terra, els arbres, la gent, l'aigua i l'aire- està tenyit d'un monòton gris. Raigs grisos de sol al cel, ulls grisos a cares grises, i les fulles dels arbres estan tenyides d'un gris cendra. No és la vida sinó la seva ombra, no és el moviment sinó el seu espectre silenciós… I tot això en un estrany silenci, on no és senten els sorolls de les rodes, ni tan sols el so de les passes o de la veu, res. Ni una sola nota de la complexa simfonia que sempre acompanya els moviments de la gent."

Màxim Gorky, després d'una projecció de cinema a Rússia l'any 1896

The Skiddaw Stones

2009-09-06T23:33:00.006+02:00

Fa poc, llegia en un post d'Hispasonic, informació sobre el llançament d'un nou instrument virtual, un litòfon: the kiddaw Stones.

Reconec que em deixo dur una mica per aquesta ànsia en la que molts ens submergim per trobar alguna cosa diferent. En realitat, la música en sí és bella, i no cal cap instrument remotament perdut i oblidat per despertar aquesta bellesa. Ans al contrari, la magia d'un bon músic pot spertar l'encant amb una guitarra bella que amb prou feines s'aguanta afinada.

Feta aquesta apreciació, us recomano que escolteu (sense deixar el bloc) les demos de la pàgina de Soniccouture. El que hi podeu escoltar no és pas un litòron real, sinó el de Skiddaw, samplejat i mesclat i processat.

Tot i que no és més que un instrument de percussió afinada, el so és encantador. I si t’imagines com deu sonar en el món real, encara resulta més captivador.

Segons expliquen els de Soniccouture, el litòfon que han enregistrat data de 1840 (cosa que discrepa amb al informació que hi ha a l'article de la viquipedia). El va fabricar en Joseph Richardson, un picapedrer músic que va dedicar tots els seus esforços en donar la forma pertinent i muntar les 61 pedres que composen les 5 octaves de l’instrument. Està construït amb hornfels (pedra en forma de banya), una pedra de gra fi però sense plans de fractura, molt dura i resistent a les temperatures glacials. Sembla que aquesta pedra tindria les millors propietats sonores: possibilitat de ser afinada modificant la forma i llarga durada de la vibració.

Si cerqueu al YouTube, podreu trobar-ne molts i de ben curiosos, però jo em quedo amb el de Skiddaw Stones; amb el seu aspecte peculiar de piano dels “picapedra”.

En aquest video, podeu veure l'instrument original.

Començar a conèixer l'orquestra

2009-09-01T00:05:00.007+02:00

Us proposo una pàgina desenfadada per fer un primer acostament a l'orquestra.

És senzilla, però s'hi poden escoltar tots els instruments i conèixer els seus trets principals. També s'hi poden llegir petites entrevistes amb els intèrprets i escoltar molta música, tot i amb

no gaire qualitat d'àudio.

Un lloc interessant per navegar!

BBC guide to the Orchestra

Conèixer la llengua per comunicar

2009-08-31T15:00:00.002+02:00

Llegint i explorant les meves pròpies motivacions constato que la comunicació, aquesta necessitat de compartir, de transcendir la individualitat, aquest tret que caracteritza la humanitat, és una manera de construir-se un mateix a través de l'emmirallament de les idees que aprehenem de l'entorn i fem nostres per desenvolupar-les. És una gran limitació creure que existim pel sol fet que pensem, més aviat "som" en la mesura en què ens comuniquem. Creixem compartint les preocupacions, les alegries, les experiències...

I com podrem posar en comú i contrastar el nostre ideari —el jo— per dibuixar les afinitats i les diferències amb els altres si no dominem les eines per expressar-nos? Com podem pensar si no sabem formular els nostres pensaments? La llengua no ens cal només per transmetre idees, ens fa falta abans, per forjar-les. Més enllà de la responsabilitat cultural dels comunicadors envers la seva eina de treball, aquesta és la veritable importància que té dominar la llengua i els seus registres.

Dotem-nos d’uns bons fonaments sobre els quals desplegar l’univers del coneixement propi, llavors no tindrem dificultats a l’hora d’afinar la manera més apropiada per què “els altres” visquin els nostres missatges, tan si es tracta de triar les paraules per anunciar la mort d’un pacient als seus familiars, com si tenim a les nostres mans la responsabilitat d’informar la població dels darrers esdeveniments polítics o pretenem construir una obra on hi plasmem la nostra ànima.

Dóna'm la ma (Throw me a rope)

2009-08-13T23:53:00.006+02:00

(Traducció al català de la lletra de "Throw me a rope" de la KT Tunstall)

Vull tenir-te entre mi i l'enyorança que sento quan marxes.

I tot al voltant em fa veure que hauria d'estar bé.
Doncs no sé per què,
cada cop que te'n vas,
jo et trobo a faltar encara més.

Ja m'he fet a les teves paraules a cau d'orella,
seguint els colors del capvespre, fugint del món.
Et dic, de veritat,
que si et tinc al costat,
per mi no pot haver res millor.

Dóna'm la ma,
no em dixis anar.
Digues que el temps
no passarà mai.
Tot és més fàcil si et tinc a la vora.
Vine ben d'hora, que em trobo tot sol.

Quan te'n vas, no respiro i és com si estigués sota l'aigua.
I casi m'agrada el dolor que sento sense tu.
Però m'haig de prometre
que no ploraré,
que el meu mal no el sabrà mai ningú.

Dóna'm la ma,
no em deixis anar.
Digues que el temps
no passarà mai
Tot és més fàcil si et tic a la vora,
vine ben d'hora!
Sempre que caic, tu ets a la vora,
vine ben d'hora,
que tot és més fàcil si et tinc a la vora,
vine ben d'hora que em trobo tot sol.

Us presento la "KT"

2009-08-11T15:36:00.004+02:00

Per què posem noms a les coses? Per què els atribuïm una personalitat que no tenen? Tan sols estem que necessitem animar els nostres objectes?

Us presento la KT, la meva nova guitarra acústica.

Mireu-la! Ja m’ha pres la meva butaca preferida! Es fa la dura amb mi, però jo sóc pacient. Potser ella s’esperava una altra vida més luxosa, més plena d’èxits i ara m’ho està fent pagar... No, jo no la duré de gira ni sortirà a la portada de cap disc, però prometo estimar-me-la i fer-la meva.

Música Tesla

2009-07-10T12:04:00.003+02:00

Ahir, el Google recordava l'aniversari del naixement de Nikola Tesla, el mag dels llamps. No se m'acut millor manera per celebrar-ho al sOnablOc que aquest curiós vídeo. Fa poc en parlaven a Hispasonic; mostraven com es podia fer música modulant l'electricitat en bobines de Tesla. Aquestes bobines generen espectaculars descàrregues elèctriques amb uns espetecs que alterant l'electricitat que es fa passar per les bobines, poden sonar a la freqüència desitjada.

El Youtube és ple de vídeos d'aquesta particular manera de produir sons.

Malagasi Gospel, de les mines de sal als escenaris

2009-06-19T11:12:00.005+02:00

Enviat pel Xavi

Ahir el grup Malagasi Gospel va actuar a l’Auditori ONCE Catalunya i vaig
tenir el goig de sentir-los cantar. La coral està formada per 36 nenes i 2 nens
de Tulear, al sud-oest de Madagascar, alguns d’ells cecs i altres apartats de
l’explotació laboral infantil a les mines de sal.
Musicalment, els que van fer de solistes ho van fer prou bé i la resta també
va cantar dignament. El Director General de la Fundación Agua de Coco, que és la
que promou el grup, va actuar com a conductor de l’espectacle i va aconseguir
posar-se el públic a la butxaca, tant per la seva manera de fer, digna d’un
showman, com per les idees que va transmetre directament als cors dels que érem
asseguts a les butaques.
Ens van parlar i cantar sobre els drets dels nens, els costums de les seves
tribus i el que feien a les mines de sal. També van sorprendre amb una cançoneta
en català, que va posar el públic dempeus. Vaig trobar molt encertat el seu
plantejament pragmàtic i realista sobre el treball infantil: abolir-lo trauria
una gran font d’ingressos a les famílies, en molts casos monoparentals, però,
almenys, afegir l’educació i l’oci a les vides dels nens.
A l’intermedi, un dels integrants va tocar un parell de cançons al piano. La
seva interpretació, no tan digna com la resta, va invocar el fantasma del
“Concierto de San Ovidio”. La gent ho va acceptar, no obstant, per l’esforç del
noi i la història de superació i autoaprenentatge que va explicar el
presentador.
Vam ser testimonis de com la música pot difondre les idees i les realitats
recolzant-se en la comunió entre intèrprets i públic. Un dels moments més
emotius va ser quan, un cop finalitzat el concert, intèrprets i públic van
seguir la festa cantant i divertint-se plegats al vestíbul.

Com a il·lustració, un trailer de la pel·lícula que presenta la Fundación Agua de Coco

Malagasy Gospel - the film from artika films on Vimeo.

"La pesca del atún"

2009-06-18T14:48:00.005+02:00

Aquest és el primer cop a la vida que m'enfronto a l'experiència d'analitzar una pintura. En altres ocasions m'he pogut acostar literàriament als pinzells i els colors, a les motivacions artístiques i a l'anàlisi òptic de la llum, amb obres com la de Tracy Chevalier. Però mai, des de les avorrides classes d'història de l'art, badallant en la penombra mentre passaven diapositives borroses, mai he sentit el plaer d'estudiar una tela amb tanta meticulositat i profunditat.

Malgrat la meva discapacitat visual, alguna cosa han canviat en mi aquest exercici i l'habilitat de la Judith, la guia del MNAC que em va conduir admirablement entre les immenses "visions d'Espanya" de Sorolla. Estic segur que aquesta visita guiada a una exposició pictòrica, que ha estat la primera a la meva vida, no serà la darrera.

La pesca de la tonyina era l'activitat pesquera tradicional d'Ayamonte en arribar les primaveres de la primera meitat del segle XX. Entre abril i juny, els grans peixos entraven al Mediterrani cercant la calidesa de les seves aigües per a fresar. Al setembre, empesos pel llevant, tornaven a l'estret afeblits. Pescadors, conservers i comerciants vivien de la captura d'aquests tímids peixos de llom blau i ventre argentat dels que, com del porc, s'aprofita tot.

Joaquín Sorolla va plasmar aquesta activitat frenètica en una pintura calurosa i de llum enlluernadora. Aquesta obra feta al 1919 va ser la darrera de l'encàrrec acordat amb la Hispanic Society of America (HSA). El treball s'emmarca en un projecta ambiciós que retrataria les pecularitats folclòriques i els costums de les diferents regions espanyoles. Sorolla, interessat més pel folklore i la vida quotidiana, va rebutjar la primera petició d'A. M. Huntington, el fundador de l'HSA, que va ser la d'obtenir una visió político-històrica del país per mostrar-la a la societat nord-americana, desconeixedora de la cultura espanyola. Vuit anys de treball esgotador consumirien la salut del pintor fins a fer-lo emmalaltir en diverses ocasions. En aquest temps, va completar 14 teles de gran format (entre 3 i 5 metres d'alçada i fins a 14 metres d'amplada, en la visió de Castella) que s'exposarien permanentment a la biblioteca de l'HSA a Nova York.

A la imatge hi ha tres grans àrees: al centre, els pescadors arrossegant la captura; a un costat, els mariners amb vestit de gala prop (en la pintura) del vaixell de vapor que ostenta la bandera espanyola; i a l'altre costat, els portuguesos, prop de la seva bandera en un vaixell de vela que hi ha en segon pla. Si seguim l'ordre de profunditat: al davant de tot tenim les tonyines amuntegades al terra que semblen sortir-se de la imatge i el tendal, a la part superior, que fa ombra i acoloreix els reflexos; en el primer pla hi ha els pescadors; després trobem els altres grups: mariners, portuguesos i pescadors sobre els vaixells; més al fons hi ha els vaixells i l'aigua lluent del Guadiana; al fons, la costa portuguesa i el cel gairebé blanc del sud d'Espanya.

Sorolla il·lustra el moment en què, arribats a port, els pescadors de litoral descarreguen tones de tonyines lluents. Ells mateixos, ajudats amb ganxos i ferros, traslladen penosament els grans animals que poden arribar a pesar centenars de quilos cadascun. La llum solar incideix sobre els seus membres destacant l'anatomia dels músculs en màxima tensió. Els homes que arrosseguen la captura apareixen ben inclinats, en plena acció, i el personatge del centre ha estat plasmat amb el braç esquerra desmesuradament llarg per expressar el terrible esforç que està fent. Les seves robes són de treball, amb colors poc vistosos i es mouen descalços, trepitjant els cadàvers i la sang. Entre els que estan treballant, mig amagat, hi ha un home amb un barret que sembla assenyalar la feina pendent; podria tractar-se d'una mena de capatàs.

Aliè al treball que s'esta desenvolupant, hi ha un grup de tres mariners fumant despreocupadament. La seva postura és relaxada, recolzats i possiblement xerrant o fent broma entre ells. En la composició l'artista els situa a tocar dels peixos morts, cosa que en realitat no podria ser, si volguessin assegurar el blanc immaculat dels seus vestits de gala; un blanc Sorolla que reprodueix sobre la roba els reflexos blaus del cel i grogs del tendal, donant aquesta calidesa daurada de la llum mediterrània. Un dels mariners ens mira des del quadre estant, com ha fet el pintor en altres ocasions, d'alguna manera sorprès de la nostra tafaneria.

Al costat oposat es troba el grup dels portuguesos. Aquestes persones participen de l'enrenou que suposava l'arribada dels pesquers. Possiblement devien col·laborar tallant o preparant la captura, o bé es tractava de comerciants que esperaven fer negoci. Les seves robes són més variades i duen barrets o mocadors per protegir-se de la calor. La presencia d'aquest grup, amb el vaixell portuguès i la visió de l'altra riba del Guadiana van ser la concessió adoptada per Sorolla davant l'exigència de Huntington de representar el folklore d'Espanya i Portugal.
L'obra té l'aparença d'una instantània. Capta un moment d'una casualitat fictícia, una acció congelada sobre la tela que, en realitat va trigar dies en preparar. Una mostra del temps transcorregut la veiem en la diferència entre el vermell viu de la sang fresca, allà on han estat escapçades les ganyes de les tonyines, i l'ocre de la sang que trobem al terra, oxidada amb el pas dels dies. En aquesta manera de composar la imatge, i també en l'estudi que fa de la llum i la incidència que té sobre cossos i objectes, veiem l'influència que va tenir la seva pràctica i experiència en el camp de la fotografia. Sorolla va treballar un temps fent retocs fotogràfics per al seu sogre; i més endavant, ell mateix utilitzava la fotografia per treballar sobre les seves obres. Les imatges captades en blanc i negre li permetien analitzar la llum. Després, ell interpretava els matisos de color amb la seva retina privilegiada.

Sorolla es va mostrar especialment curós en la seva darrera "visió d'Espanya". En l'obra veiem com recull la tradició costumista del S. XIX i hi mescla el gust per l'aire lliure, la cerca de la fugacitat, la captació dels efectes de la llum, l'absència de contorns i les petites pinzellades; totes elles, característiques típiques de l'impressionisme, i la llibertat i desencotillament del modernisme.

L'obra del pintor valencià omple la ment de sons i olors que malgrat ens siguin llunyans en el temps, en som molt propers, geogràficament. Resulta encisadora la potència i delicadesa de la llum en la seva representació; o la manera com allunya les fronteres polítiques del treball amb la disposició dels personatges. Tot i amb això, trobo a faltar una major implicació política en els moments crítics que vivia l'Espanya post-imperial de principis del segle. Aquest regionalisme tan folklòric (proper a la literatura de Blasco Ibáñez, per exemple) és el que va originar els "blaveros", valencianistes allunyats del català, que perceben la seva terra com una província espanyola sotmesa al centralisme de Madrid.

Florilegi de cançons de bressol

2009-06-15T18:02:00.003+02:00

Recuperant els posts perduts

El Xavi em va fer arribar aquest article:

Ahir, 25 de Maig, vaig tenir l'oportunitat de fer un viatge musical i en el temps per la Mediterrània, de la mà del genial Jordi Savall i la Montserrat Figueres, amb el grup Hespérion XXI.

Quin reguitzell de sonoritats noves, d’instruments mai sentits, de ritmes repetitius i suaus que convidaven a la dolça son de la nostra infància.

El públic (igual que un servidor), completament entregat des del principi, va esperar a aplaudir al final del concert i ho va fer llargament, de peu, la majoria, i va aconseguir un bis preciós.

Intèrprets perfectes, música perfecta en un marc incomparable (el Monestir de Pedralves), només enterbolit pel so de la megafonia sense apagar, que rivalitzava amb els passatges més piano.

Tinc ganes de sentir el disc "Nanin Nana", dels mateixos intèrprets.

"Vocals"

2009-05-08T10:07:00.003+02:00

A negre, E blanc, I roig, U verd, O blau: vocals,
Algun dia us diré les naixences latents:
A, fosc cosset pelut de mosques esclatants
Que volen a l’entorn d’unes pudors cruels,

Golfs d’ombra; E, candors de vapors i tendals,
Llances de gel salvatge, reis blancs, calfreds d’umbel·les;
I, porpra, esput de sang, rialla d’una boca
En la ràbia o en els deliris penitents;

U, cicles, vibraments divins de mars verdoses,
Pau de pastius sembrats d’animals, pau d’arrugues
Que imprimeix l’alquimista als fronts estudiosos;

O, suprema Trompeta plena de sorolls rars,
Silencis travessats per Mons i Arcàngels:
— O, l’Omega, llampec dels Seus Ulls violetes!

Arthur Rimbaud (Traducció de Joan Brossa)

So individualitzat sense auriculars?

2009-05-07T20:16:00.002+02:00

Sempre ens han ensenyat que el so es propaga en totes direccions. Però aquesta omnidireccionalitat es redueix a mesura que e les ones sonores que genera un altaveu augmenten de freqüència. Aquest és el motiu que els subwoofers en una instal•lació multicanal, puguin situar-se de forma descentrada, ja que això no alterarà la percepció de la imatge estèreo. De la mateixa manera, els altaveus laterals no cal que reprodueixin les freqüències greus perquè la imatge estèreo només és percebuda amb les mitges i agudes.

Així, els ultrasons (aquells que estan per sobre de les freqüències audibles pels humans) son molt més direccionals i permeten “disparar” el so a un punt determinat.

Joe Pompei, ha dissenyat un sistema amb el qual, s’aconsegueix un efecte gairebé màgic: dirigir el so, aquell que podem sentir les persones, com si es tractés del focus d’una llanterna.

L’Audio Spotlight fa servir els ultrasons per “portar” el so que nosaltres podem sentir, de manera que combina la direccionalitat dels ultrasons amb l’audibilitat de les freqüències entre 20Hz i 20KHz.
Això és ideal per instal•lacions sonores, punts d’informació, comunicacions, ...

Per demostrar-ho, un vídeo de Mad Labs (National Geographic).