Toni Strubell i Trueta

Tornem a la casella 1 (Racó Català 5.11.2020)

Thu, 05 Nov 2020 07:59:00 +0100

Una de les novetats dels darrers temps és l’evidència que el moviment independentsita està en una nova situació i que ens ho hem de tornar a plantejar tot. No és una moment per a retrets sinó per a assumir obvietats que sovint se’ns escapen. Obvietats que potser amaguen els efectes de la repressió brutal que estem patint, amb més de 2800 represaliats per la maquinària jurídico-policial neofranquista que patim. Però també pels enormes errors d’enfocament a què ens va conduir la Transició de 1978, errors a què ens induir una falsa sensació que dins l’Espanya constitucional podríem anar fent. Una sensació que feia anar “sobrada” la nostra classe política, ignorant del Deep State que realment remenava en tot moment les cireres. La realitat de la Transició és que, com a poble, passàvem directament de la presó del franquisme oficial a la presó del post-franquisme oficiós. I avui ho estem pagant caríssim. Com podíem anar bé dins l’Espanya constitucional que no anul•lava les penes als demòcrates però sí amnistiava els crims del propi franquisme? Com podíem anar bé quan la quota catalana dins el nou constitucionalisme espanyol la tutelaven personatges tan poc partidàries de la llibertat política del seu país com Miquel Roca i Junyent i Jordi Solé Tura? I ara som molts que veiem l’aberració que fou allò. Però aleshores qui ho veia? Certament, què podia anar malament quan eren aquests que ens representaven? Ara bé, partir avui de la casella 1 no vol dia tornar a 1978. Vol dir fer un reset, una reconfiguració, que ens permeti precisament de prescindir de tota la mentida que va marcar la Catalunya autonòmica, la que ens va aparcar en una cleda en què, ja des del dia 1, sabíem que l’economia catalana seria un apèndix espoliat del model espanyol; que la llengua catalana no tindria cap possibilitat real de desenvolupar-se socialment; en què els als tribunals espanyols, regits per gent de mentalitat franquista, s’imposarien a les institucions catalanes i a la voluntat del poble català. NO calia ser un geni per saber que passaria això. Ara tenim una nova possibilitat de refer l’estratègia i el marc mental real que ens ha de portar a la implementació de la República Catalana. Cal basar el programa independentista en realitats científiques i no en els brindis al sol madrilenys que ens està oferint una part de l’independentisme. Renunciar a l’u d’octubre i a l’esperit de confrontació seria tornar a la Catalunya autonòmica. Seria una certificació de la mort política efectiva de Catalunya. Un pas que no ens podem permetre. Cal aprofitar, doncs, aquesta nova conjuntura per tornar a la casella 1 per redefinir el gran programa polític de l’independentisme en base a factors científics i no en mentides “autonòmiques” i acientífiques que, com hem vist en el passat, només porten a la debilitació del món polític i cultural català. Com més ràpid assumim que no ens pot venir res de bo d’Espanya, millor.

Podria l'absolució de Trapero desbaratar la sentència de l'1-O? (BNE 24.10.2020 amb Núria Bassa)

Sat, 24 Oct 2020 15:41:00 +0200

La sorprenent absolució aquesta setmana del major Trapero i el seu equip podria suposar un punt d'inflexió en l'atac judicial iniciat el 2017 contra el moviment secessionista català. Trapero i el seu equip havien estat acusats inicialment de rebel•lió – acusació reduïda successivament a sedició i desobediència a mesura es desinflava el cas – fins que la inexistència de proves va fer que s'esmicolés a les mans als fiscals. En paral•lel a això però, va anar quedant palès que els antecedents del cas i els càrrecs que es feien als acusats eren semblants als que havien comportat condemnes de 9 i 12 anys de presó per a set membres del govern català i dos activistes socials només un any abans, l'octubre del 2019. Tot i que alguns observadors argumenten que Trapero pot haver estat "salvat" per no ser independentista ell mateix – alguna cosa podria haver-hi de cert – la veritat és que la sentència esquinçava de viu en viu el discurs oficial (sedició, rebel•lió, violència) que ha comportat condemnes massives d'independentistes catalans en els darrers tres anys en què 2.800 persones han estat perseguides. També ha causat importants contradiccions entre els dos tribunals espanyols implicats en la repressió del moviment català, el Tribunal Suprem i l'Audiència Nacional, que respectivament condemnen i absolen dos casos semblants, fet considerat especialment sagnant en el cas del conseller d'Interior Quim Forn, superior directe de Trapero. Certament, ha aparegut una enorme discrepància entre la línia adoptada per condemnar el govern català al Tribunal Suprem i l'absolució dels Mossos a l'Audiència. Com un bolet de tardor -tan estimat pels micòlegs catalans- aquesta absolució sorprenent ha aparegut a l'ull de l'huracà per proclamar que a l'Audiència Nacional no han tingut conseqüències penals fets i actituds molt semblants als que van condemnar set membres del govern català a entre deu i tretze anys de presó. Les mateixes "proves" presentades pels mateixos testimonis sota jurament als dos tribunals ha donat lloc a sentències completament divorciades. Dos dels testimonis que més crítiques han rebut per aquest afer són dos coronels de la Guàrdia Civil, que, amb només veure'ls l'uniforme i el perfil ideològic, seria molt difícil d'imaginar ocupant llocs de responsabilitat a la policia d'un país democràtic. La sentència retrata implícitament el coronel Baena com a mentider per haver declarat que Trapero va ser nomenat cap de la policia pel president Puigdemont per assegurar un cap independentista de la policia catalana. No sols va afirmar sense embuts que Trapero havia celebrat reunions secretes amb el president Puigdemont, sinó que havia format part del "comitè executiu" del Procés independentista, dues afirmacions que va fer sense l'acompanyament d'una sola prova. A més, el fet que Baena hagi tingut un paper tan il•lícit com pervers en els assumptes polítics va quedar palès en la seva admissió -negada posteriorment- que estava darrere de l'anònim compte de Twitter "Tácito", des del qual feia tota mena de comentaris poc professionals i incriminatoris contra membres del moviment independentista català. Certament, això hauria tingut greus conseqüències per a ell si hagués tingut un càrrec policial important en un país més democràtic, més enllà d'haver comès perjuri durant el judici per aconseguir que es condemnessin oponents polítics, com es va veure clarament que va ser. L'altre coronel, Diego Pérez de los Cobos, va ser l'encarregat de les operacions policials a Catalunya durant el període del referèndum, basant-se molts dels seus esforços per condemnar Trapero en "percepcions" que el cap de la policia catalana estava conxorxat amb els "rebels", cosa que no va acompanyar amb una sola prova. Curiosament, en canvi, les percepcions i els falsos testimonis que havia ofert en el judici a l'1-O havien estat més que suficients per condemnar set membres del govern català l'any anterior. El corprenedor perfil d'aquest coronel, però, hauria de ser suficient per copsar totes les macabres implicacions del seu nomenament al càrrec per part de l'ex-President Rajoy. Mentre que a Alemanya avui se suspenen policies per connivència amb l'extrema dreta, la fidelitat passada de Pérez de los Cobos a les idees falangistes (fins al punt de la seva participació directa al cop d'Estat del 1981) és plenament coneguda per tothom. També creix la tendència a acusar-lo de ser la persona que va ordenar l'òbviament d'una resolució d'un tribunal català en el sentit que no s'utilitzés la violència contra els votants del Referèndum. És evident que els falsos arguments i l'exclusió de testimonis clau que es van produir en ocasió del judici a l'1-O no s'anaven a reproduir aquí. Dos dels tres jutges que dictaven sentència en aquest cas eren professionals que buscaven fer justícia en contrast amb qui presidia el tribunal, Concepción Espejel, una jutgessa casada amb un cap de la Guàrdia Civil i condecorada per aquest mateix cos, famosa per la seva inqualificable condemna als joves d'Altsasu a penes de fins a dotze anys de presó per una baralla de bar amb guàrdies civils de paisà. L'advocat del president Puigdemont, Gonzalo Boyé (vegeu l'entrevista https://braveneweurope.com/interview-with-gonzalo-boye-spain-the-eu-cannot-overlook-the-intimidation-of-Advisor-defending-political-opponents-in-espanya), considera molt improbable que el tribunal d'apel•lació de la mateixa Audiència, ni el mateix Tribunal Suprem, puguin revocar la sentència absolutòria si els fiscals insisteixen a apel•lar. Seria un terrabastall fins i tot per a un poder judicial tan esbiaixat com l'espanyol. Això no vol dir, però, que la situació sigui còmoda per al poder judicial perquè ara tenim dos tribunals estatals importants amb sentències molt diferents basades en proves i testimonis molt similars. I no només això, sinó que la sentència en si mateixa arriba a qüestionar l'ús generalitzat de la violència policial contra electors en un referèndum. Es tracta d'una novetat que obre dubtes sobre l'ordenament jurídic espanyol i que molts no esperaven que es plantegessin en un tribunal espanyol sinó més endavant en recursos a Estrasburg o a La Haia. Tal com han afirmat alguns juristes d'alt nivell, aquesta és una sentència que pot fer trontollar la voluntat de la judicatura espanyola – almenys fins ara - de condemnar a tota costa els activistes i polítics catalans. Com deia Boyé en un article recent, "l'1-O (referèndum) no representa una sèrie de delictes, sinó un exercici democràtic ampli, massiu i col•lectiu que només els que viuen en el passat poden concebre com a criminal, i ara no només Europa ho veu".* *(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gonzalo-boye-schleswig-trapero_549597_102.html)

La sociopatia anti-separatista (El Nacional, 23.10.2020)

Sat, 24 Oct 2020 15:37:00 +0200

Si Espanya mai es volgués convertir en un Estat democràtic, que res no es pot descartar, de les primeres mesures que hauria de prendre és superar la seva perversa sociopatia anti-separatista. Sens dubte seria un tractament llarg per l’arrelament secular que arrossega. Ara, si no es procedeix a la seva extirpació – amb la simptomologia cuartelera que l’evidencia - Espanya continuarà essent la pàtria de la negació de drets i linxament a les minories que sempre ha estat. A Espanya, l’anti-separatisme parteix d’una percepció social distorsionada segons la què és moralment “bo” tot el que vol unitat i és moralment “pervers” tot el qui no la vol. És clar, la selecció es fa sense tenir en compte la naturalesa d’aquesta unitat ni el dret universal a la llibertat que assisteix els subjectes polítics. L’autèntic drama a què condueix és que, com en temps de Franco, aquesta percepció domina tota la Judicatura, que té l’anti-separatisme – i no criteris de justícia ortodoxes – com a punt de partida de les seves decisions polítiques més transcendents. És el que s’ha pogut veure en els judicis paral.lels que per una banda han absolt el major Trapero (no separatista) i han condemnat Quim Forn (separatista) per fets i amb testimoniatges força semblants. Lògicament, a l’anti-separatisme no se’l veu com la xacra que realment és - des d’un punt de vist jurídic - sinó com a part integral d’un l’ADN nacional imperible. Tot i que el seu origen és ocultat, per raons estratègiques, és obvi que el ranci anti-separatisme espanyol entronca directament amb l’afany expansionista de Castella. A més, el dogmatisme que n’emana té fortes reminiscències de la manera de fer de la Inquisició. Ningú se li pot oposar sense patir estigmatització ni conseqüències greus. La seva omnipresència dins la societat espanyola s’ha aconseguit gràcies a la secular lletania que estipula que el separatisme és sacrilegi tal com periòdicament proclama la cúpula de l’Església catòlica, que n’és un dels més grans promotors (vegeu el capítol 5 del meu llibre El moment de dir prou - “La nació moral”). El resultat d’això és que, en el fons, Forcadell, Torra i Tamara són tractats com a veritables apòstates. I no els cremen a la plaça perquè el fum podria molestar algú a l’ONU o al tribunal de l’Haia. El greu obstacle per a la democratització de la societat espanyola és que els partits espanyols, des de VOX fins als Comuns, troben normal aquesta condemna del separatisme. La comparteixen tots en grau diferent. No es qüestionen què hi ha al darrera d’aquesta condemna ni el greu dèficit democràtic que necessàriament implica. L’han mamat generació rere generació i l’accepten com a part natural del paisatge. Certament, és el que explica la parcialitat anti-indepe actual d’uns Mossos actuals tolerants amb l‘extrema dreta. O el fet que Ada Colau pugui acceptar els vots de Manuel Valls per apartar el “separatista” Ernest Maragall de l’alcaldia: O el que suprimeix la vergonya d’un gest tan reaccionari com el de Jéssica Albiach quan mostra el seu “NO” a la DUI del Parlament. En resum, és el que en gran mesura explica la gran comoditat de PSC i Comuns dins la Nueva Normalidad que busca l’agònic règim del 78. I, per contra, la seva incomoditat davant la Catalunya republicana que vol exercir els seus drets. Per ells, va contra un dogma amb què han conviscut tota la vida i xoca amb la submissió apresa amb què, inconscientment o conscient, es guien. La confirmació de l’anomalia “anti-separatista” en què viu Espanya la tenim en l’absència d’aquest fenomen en altres països democràtics, però tradicionalment imperialistes, com ara el Regne Unit. Sense deixar de ser nacionalistes, no cultiven l’odi ni l’apostasia a les minories nacionals. Ni tan sols existeix un equivalent lèxic a l’insultant terme “separatista” per referir-s’hi. Així, en llargs anys de vida a Anglaterra, no recordo haver escoltat mai que cap escocès fos estigmatitzat per “separatista”, ni tractat amb violència per ser-ne. Amb això no vull dir que no hi hagi un Deep State anglòfil com el que sens dubte va ajudar a guanyar el Referèndum escocès als unionistes l’any 2014. Però els mecanismes de l’odi i de la intolerància que aquí són moneda en curs, allà serien impensables. No hi ha una premsa obertament hostil que carregui diàriament contra Escòcia de la mateixa manera com ho fan els mitjans de Madrid contra Catalunya. És el que diferencia un Estat que en gran mesura ha posat fre al supremacisme i a la pràctica colonial d’un que no ha fet, ni s’espera que ho faci. Almenys, no mentre els organismes internacionals no li exigeixin l’adopció dels trets que caracteritzen les democràcies i els autèntics Estats de Dret.

Què és Brave New World?

Tue, 20 Oct 2020 17:29:00 +0200

BRAVE NEW EUROPE went online on 17 September 2017. It is an educational website publishing expertise with a radical face and attitude concerning European politics, economics, and environmental policy. We promote critical thinking and the creation of an alternative to neo-liberalism. It is the first pan-European educational platform to support a democratic exchange of ideas and to serve as an interface between experts and civil society groups supporting the creation of an egalitarian, just, sustainable, and social Europe. The editors are Mathew D. Rose, Nick Shaxson, David Shirreff, and Ben Wray. We have round 7,000 readers a week. Just a few days after its launch we posted our first article concerning Catalonia. Since then we have posted well over 200 articles mainly about the Catalan independence movement, but also politics, economy, labour movement, and history. Originally these articles were only posted in English, but in the meantime some are also in Catalan and Spanish. Among the authors are Toni Strubell, Núria Bassa, Chris Bambery, Alberto ‘Tito’ Álvarez, Sergi Cutillas, David Whyte, Ignasi Bernat, Carles Puigdemont, Yanis Varoufakis, Iñigo Urkullu, Aamer Anwar, George Kerevan, Eduard Márquez, Lluís Torrens-i-Mèlich. Paul Preston, Steven Forti, Luke Stobart, Milford Edge, Lucas Ferro, Toni Pérez, Ramón Grosfoguel, Colm Tóibín, Duroyan Fertl, Miguel Guerra, Georgina Blakeley, Roser Espelt Alba, Facund Fora, Sean Bell. We have also linked to articles in El Nacional.Cat Catalan News Vila Web. We work in cooperation with the Ekona Collective, Taxi Project 2.0, and the Catalan magazine Catarsi. We also cooperate closely with a number of Catalan academics and foreign academics who teach at Catalan universities concerning economics, politics, and climate change, such as Giorgos Kallis, Federico Demaria, Mònica Clua, and Sergi Cutillas.

What do you want to do ?

New mail

Als 80 anys de l’assassinat de Companys Palamós 12 d'octubre 2020 Amb Pep Cruanyes

Mon, 19 Oct 2020 10:40:00 +0200

Als 80 anys de l’assassinat de Companys Voldria començar per agrair la invitació de l’ANC de Palamós per participar en aquest acte de commemoració del 80è aniversari de l’assassinat de Lluís Companys. Per la solemnitat del cas que representa i pel temps que tinc assignat, penso que és millor llegir la meva intervenció més que no pas improvisar-la i arriscar d’allargar-m’hi. En Pep s’encarrega/s’ha encarregat de la part històrica, i si em permeteu, jo voldria fer una valoració sobre el tractament que ha rebut el president Companys per part del Regne d’Espanya, mirant si ha canviat res de substancial en la seva postura al llarg d’aquests modèl•lics anys de “democràcia que ens vam donar”. Intentaré explicar perquè el Regne d’Espanya no ha fet justícia real amb els antifranquistes assassinats, ni realment la pot fer si vol ser fidel a si mateix. Insistiré que res d’això no és casualitat, ni simple deixadesa, ni deixa de tenir un missatge clar, que no té altra finalitat que la benedicció de la continuïtat del relat franquista. Un relat que ni condemna ni obvia el franquisme sinó que el té com una baula més del relat històric espanyol. Un relat assumit per tots els partits espanyols, des de Falange i Vox, fins al PSOE i –segons com– el mateix Podemos. Algú pot pensar que novetats recents en l’àmbit de la Memòria Històrica mostren un canvi de rumb. Fets com que es parli d’anul•lar les penes contra el President Companys o de la retirada de les restes de Franco del Valle de los Caídos. O com la supressió del monument franquista de Tortosa o la retirada de la titularitat del Pazo de Meiras als Franco. Fins i tot que es parli de la il•legalització de la Fundació Francisco Franco. Aparentment, són passos significatius. Però el primer que hem de fer és demanar perquè està passant tot això avui? I si realment signifiquen una normalització o simplement un moviment estratègic. De veritat hem de pensar que s’està en vies de trencar amb la pervivència de la tradició franquista i la continuïtat de la seva significació històrica i patrimonial dins la societat espanyola? Perdoneu però crec que anècdotes a part, realment no està canviant res de fons. I ho intentaré explicar. Certament, en aquests temps convulsos, el Regne d’Espanya del 78 s’està començant a adonar que la reaparició del fenomen de l’extrema dreta a Europa requereix d’un cert reposicionament polític. El Regne d’Espanya en el darrer temps ha vist el perill real de veure’s associat amb Polònia i Hongria, amb les possibles sancions i reprimendes que puguin rebre, curiosament, just en el moment en què a l’Estat hi mana teòricament una coalició d’esquerres. Però realment el que es pretén no és una condemna del franquisme, sinó la seva redefinició, suavitzant-lo, fent-lo assumible per al conjunt dels espanyols. I tot hi estan involucrats. Algú podria adduir que la duresa del darrer Informe del Consell amb Polònia i Hongria ajuda a posar Espanya en una categoria més democràtica. Certament és el que Borrell i companyia fan mans i mànigues per aconseguir. Però la cancellera Merkel en tindrà prou amb això? Jo penso que l’actual benevolença europea amb Espanya, en l’actualitat, és fruit d’un pacte, segurament exigit per la cancellera Merkel just abans de la seva jubilació, per exigir passos a Espanya per posar-se al dia, des del punt de la democràcia i la supressió de tot vestigi franquista massa visible. I aquest pacte ofereix a canvi un termini de silenci. Això explica l’eliminació de les despulles de Franco de Cuelgamuros o la retirada de la titularitat del Pazo de Meirás als Franco, operacions cosmètiques d’indubtable ressò mediàtic, però que sovint depenen de la decisió d’un jutge aïllat, rara vegada del Govern espanyol. Què és el que realment està passant a Espanya, doncs, en el tema Companys? Tal com demostra l’interessant llibre de Lluc Salellas “El franquisme que no marxa” s’estan produint canvis perquè res no canviï. El que realment està passant és molt greu. I aquesta gravetat, com qui mira el dit i no la lluna, no es reflecteix tant en l’infantilitzat i banalitzat món polític espanyol - que també - sinó en el món jurídic. És aquí on hi ha totes les claus. És aquí on s’està ordint i consolidant l’autèntica fórmula de futur per a camuflar el manteniment d’un statu quo del passat. Així se segueix aixoplugant una casta dirigent que nega drets i camufla perfectament el seu autèntic caràcter autoritari, extractiu i repressiu. La veritat és que tampoc no resulta gaire complicat de camuflar-se en l’actual escenari internacional, un escenari que durant anys va deixar dirigir el Comitè Olímpic Internacional a un confés feixista com Juan Antonio Samaranch. O que va deixar presidir les màximes institucions de la UE a un luxemburgès com Jean Claude Junquer, home d’uns antecedents familiars clarament pro-nazis mai confessats ni expiats, i si curosament camuflats també pel sistema. O un admirador de Mussolini com Antonio Tajani que l’acompanyà en els alts càrrecs de la Unió Europea. I si un 29 de setembre de 2008 els governs francès i alemany honoraven la memòria de Companys en un acte propiciat per la Comissió de la Dignitat al Palau de la Generalitat, la modèstia del gest, quasi negat l’endemà per França, no ens permet de parlar d’una restitució gaire reeixida ni oficial, això sí, sempre superior al de cap gest espanyol, limitat en tot cas a les necessitats electorals d’un PSOE però mai equiparable a un veritable desgreuge d’Estat. Perquè com veurem, reconèixer Companys és com desautoritzar el mateix fonament jurídic damunt el qual està construït Espanya. Però en pocs mesos de trajectòria, tothom ha pogut veure que el govern espanyol actual, tot i dir-se d’esquerres, no té cap intenció de confrontar-se amb el Deep State que controla veritablement la política i l’economia a l’Estat. Avui el 15M Pablo Iglesias anirà a la desfilada militarista com tots els seus predecessors. El govern espanyol només s’ha decantat pels canvis cosmètics que li permeten de mostrar-se, avui, com a opositor aparent a VOX. Però només aparent. L’extrema dreta de VOX ja ocupa un lloc absolutament homologat dins l’escena política espanyola arribant a ser acceptat com a acusació particular en determinats judicis mediàtics clau on ha pogut actuar a cor què vols dins l’escenari jurídic, que ja és –juntament amb la TV- el gran marc d’actuació de la política espanyola. En un país normal és en la configuració de governs i parlaments on es lliga el poder. No a l’Espanya actual. PP i PSOE decideixen qui ha d’ocupar les cúpules judicials on hi ha l’autèntic poder a Espanya. La bona és la porta del darrera, no la del davant. PP i PSOE, molt més el primer que el segon, designen els jutges que ens han de dirigir com a societat, decidint fins al darrer detall com vivim. Amb tot el tema de la Pandèmia s’ha vist claríssim. És al camp jurídic on actua el Deep State amb més eficàcia, amb un poder intocable i corrupte, inimaginable en un país democràtic de debò, però que les instàncies judicials europees, com hem vist, estan disposades a tolerar. Potser els tomben les sentències eventualment, i els neguen extradicions que la lògica jurídica demana, però Europa no està disposada a ficar mà de debò amb el corrupte sistema jurídic i polític espanyol. En tot cas, exigint-li, ben tímidament, compliment de l’escandalós endarreriment de renovació de cúpules. I poca cosa més, fent-nos a la idea. Bé, i què té a veure tot això amb la restitució de Companys tot això? Molt. Espanya ni pot ni vol dur-la a terme. No pot ofendre el Deep State amb una restitució que revolucionaria tot el sistema de valors espanyol. Derrotar Companys forma part de l’essència del què és l’Espanya d’ahir i d’avui. Sortosament, hi ha moments clau en què aquesta realitat es pot veure. Ho va dir claríssimament el mateix Zapatero en explicar com no podien anul.lar les sentències amb la primera llei de la Memòria, durant el seu mandat. Va ser un d’aquells moments en què l’Estat putrefacte es treu la mascareta i es fa una selfie, i tothom que n’és capaç, veu fins a quin punt el règim del 78 és irrecuperable, irreformable. En acabar de fer la Llei de la Memòria ¿què va dir en Zapatero - l’únic que es mou una mica a la foto d’aquest nou Mil.leni? Va dir que anul.lar les penes significaria qüestionar els fonaments mateixos de l’estat Constitucional. I aquí està l’autèntica mare dels ous. És a dir, que si es fes justícia amb 100.000 persones enterrades avui a les cunetes, que si s’anul.lés les penes aplicades en 60.000 judicis només a Catalunya, amb milers d’afusellats, el règim monàrquic del 78 es col.lapsaria, poc menys, ens està dient. Quina confessió! Quina admissió! Ens està dient Zapatero, en un moment de debilitat discursiva, que l’Espanya constitucional està construïda sobre la tomba de centenars de milers de republicans, demòcrates i catalanistes. Que en depèn, vaja. Gràcies per la informació Sr. Zapatero, ara feliçment reintegrat a la cleda del negacionisme i demanant, amb Aznar i Gonzalez - dels qui tot es pot esperar - que no jutgin a Argentina criminals com Martin Villa i els assassins de Vitoria, del 27 de setembre i de tants altres crims. El que volen és que Espanya no pateixa cap Nuremburg, com Alemanya i que tot quedi impune. “Que no es reobrin ferides”, deia l’altre dia Pérez Reverte, que continuïn amb els bons i dolents de tota la vida i la victòria incontestable de l’1 d’abril. Perquè és així. En depenen per donar coherència i continuïtat al seu estat nascut d’una dictadura. Per prosseguir en aquesta línia, us volia explicar una experiència que vaig tenir a Londres al London School of Economics. La Comissió de la Dignitat havia estat convidada per Paul Preston, per parlar de la lluita antifranquista. En aquell moment s’estava redactant la primera Llei de la Memòria, promesa per Zapatero. Davant meu tenia un públic d’alt nivell, amb polítics, politicòlegs, historiadors i alguns republicans espanyols. I a mesura anava explicant la realitat de l’Espanya de la Transició i post-Transició, veia la cara d’incredulitat, quasi d’horror, que posaven aquells anglesos menys informats que hi havia entre el públic. Només la catedràtica Helen Graham anava fent que si amb el cap mentre jo intentava descriure la realitat espanyola des del punt de vista de la Memòria Històrica. I en un moment donat, se’m va ocórrer de saltar-me el guió i explicar com a la Llei de la Memòria s’havia decidit de no anul.lar-les les sentències, només considerar-les il.legítimes, la qual cosa no té cap recorregut jurídic efectiu. I un cop explicat, aquell públic va al.lucinar. Era una dada que podria formar part tranquil.lament de la història fosca de la jurisdicció europea. La decisió l’havien de decidir dos homes, tal com ho disposà el govern de Zapatero. Fernando Herrero Tejedor i Cándido Conde Pumpido, potser n’heu sentit parlar. Bé dit així, potser a ningú sorprendrà massa, es deia que Conde Pumpido era un demòcrata, no? Aviam si ho era. Cal dir d’entrada, però, que a cap sistema de justícia del món civilitzat no s’hagués pogut acceptar que dos juristes d’aquest perfil decidissin una causa d’aquella naturalesa. En cap. Eren jutges absolutament contagiats per decidir si s’havien d’anul.lar les penes o no. I en Zapatero ho sabia perfectament. Qui eren doncs aquests dos juristes? Claudio Conde Pumpido, fiscal general, és nét d'un important càrrec de la Justícia Militar Franquista, el coronel auditor Luciano Conde Pumpido, d’El Ferrol com el mateix Cándido. Com a fiscal militar va confirmar centenars de condemnes a mort dictades pels vencedors en la Guerra Civil i la postguerra a Galícia. L’any 1936 va ser designat per Franco com a vocal de l'Alt Tribunal de Justícia Militar. Entre les actuacions seves figura el cèlebre procés contra la tripulació del "Mar Cantàbric" que va resultar en l’execució de vint-i-cinc dels seus tripulants, dos d'ells menors d'edat. A la postguerra, aquest senyor Luciano Conde Pumpido va passar a formar part del Consell Suprem de Justícia Militar, (inclou camisa blava del Moviment), per on passava milers de condemnes a mort. Així doncs Cándido Conde Pumpido és nét d’un dels fiscals militars més implacables del franquisme. Amb posterioritat s’ha sabut a més – i malgrat la imatge de progressista que miraculosament ha mantingut en Conde Pumpido - que el 2010 va intentar influir davant les autoritats judicials argentines per tal que la Querella Argentina no prosperés. Segons l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica , va informar el fiscal general argentí Federico Delgado que els crims denunciats a Argentina ja s’estaven investigant a Espanya, una falsedat absoluta. Precisament Baltasar Garzón havia estat destituït de la carrera judicial, en part per haver-ho intentat. I qui era l’altre funcionari que havia de prendre la decisió. Doncs el senyor Fernando Herrero-Tejedor, fiscal en cap de la Sala Penal del Tribunal Suprem. Aquest element era fill del darrer Ministro del Movimiento, de la Falange, organització responsable de milers de morts en la guerra. Del sistema judicial espanyol, Herrero-Tejedor, va opinar des del càrrec, que la justícia actual no era tan bona com en temps de Franco. Curiosament, ell mateix va acusar Conde Pumpido de ser un “franquista”, com ell vaja. Qui millor pwer identificar-ne un que un altre! Be doncs, aquests dos senyors tan imparcials van ser els qui havien de decidir si anul.lar o no les penes de mort directament o indirectament sufragades o aplicades – jurídicament o política - per familiars directes seus. Com volíeu que decidissin que el que havien fet i defensat els seus pares i avis era un delicte gravíssim, un genocidi, un crim de lesa humanitat? Un cas més d’una Espanya que es proclama Estat de Dret, permetent el més alt grau de contaminació jurídica imaginable en una decisió tan sensible. I això decidit no fa 40 ni 30 anys, sinó escassament 10, en ple govern socialista! A la llum de tot això, crec que continuen arribant-nos proves de la continuïtat del procés de blanqueig del Franquisme i la continuada condemna a Companys. El passat dia 1 de setembre vam saber que els expresidents de Govern Felipe González, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy havien remès a la jutgessa de la querella argentina, María Servini, cartes de suport a l'exministre Rodolfo Martín Villa. Més contagi. Més pressió exercida des del Deep State per mantenir l’statu quo moral del franquisme i deixar impunes els seus crims. Un statu quo que permet la permanència, avui com ahir, de les estructures bàsiques del poder econòmic, jurídic i polític derivades del franquisme. Sempre trobaran la manera de seguir negant el president Companys perquè xoca frontalment amb un relat a què ells no poden renunciar. I voldria acabar amb unes paraules per provar que tot l’aparell de l’Estat continua actuant com un sol bloc per aconseguir aquesta finalitat. Avui mateix podem llegir a El Español que la demanda presentada davant les Nacions Unides pel l'exjutge Baltasar Garzón, en descàrrega per haver estat condemnat per haver volgut investigar els crims del franquisme, ha estat rebutjat per l’Advocació de l’Estat que diu que la demanda "no té el més mínim fonament". I aquí està actuant una Advocacia directament controlat pel govern d’esquerres. Quina prova més voleu que és tot l’estat, tot el Deep State, que opera en clau d’extrema dreta, d’apologista del feixisme, i que vol escapar com pot de la Jurisdicció Internacional. Algú pensar que aquest Estat rescabalarà el President Companys. Jo crec que l’únic marc en què es produirà aquesta restitució jurídica, aquesta i altres anul.lacions de penes i persecució dels criminals que les van implementar i permetre, serà el marc de la República Catalana. La resta és buscar l’impossible. Perquè la justícia i la democràcia són una entelèquia al Regne d’Espanya tal com ens han mostrat tants anys de patir-lo. Moltes gràcies!

Could lawfare explode in Spain’s face? 8 cases to prove the EU can stomach it all Toni Strubell and Núria Bassa (4.7.2020) Brave New World

Mon, 06 Jul 2020 09:18:00 +0200

Although the term lawfare has been around since 1975 to describe the abuse of the judiciary for political ends, few states in Europe can compete with the unrefrained usage it gets in Spain today. It is a tool designed to allow the apparently legal disqualification (arrest, smearing, accusations, suspension, conviction etc.) of political opponents through judicial ploys and framing operations. Politicians such as Rajoy and Sánchez actually bragged about deploying it while former PP minister Jorge Fernández Diez even boasted of the creation of a “patriotic police” to exert it more effectively. But did any prosecutor’s ears prick up? Sorry? What in any normal country would make a government topple, if made public, in Spain causes little more than a passing tremor. As Franco’s propaganda claimed, indeed, Spain is different. The word “lawfare” sprang into the mainstream Spanish media last June for all the wrong reasons. Not to denounce the judicial lynching of a innocent activists or some poor rappist jailed for his/her lyrics (see https://braveneweurope.com/toni-strubell-nuria-bassa-pablo-hasel-another-rapper-spains-courts-want-jailed) but to report that the Guardia Civil (GC) had trumped up a report criticizing the “socialist” government for its COVID19 methods. Of course, when it is a government that is “lawfared”, the backlash knows no limits. This would explain the government’s dismissal of hitherto “lawfare hero” Diego Pérez de los Cobos. This GC colonel’s lies had been invaluable in framing Catalan ministers and activists at the infamous October 1 Referendum trial. They all cheered him then of course. But a practice that was perfect for damning political opponents was suddenly found to boomerang back in the face of the very government that had hitherto hogged its monopoly. In this article, we review 8 different cases – chosen at random - in which lawfare is being applied in Spain: against social activists, youngsters involved in a bar brawl, Catalan government ministers, lawyers, Republican activists, political election rivals and even well-meaning teachers. No one is safe if they have the wrong ideology. To get them out of the way, preposterous police reports are repeatedly given credibility by jingoistic judges and politically-motivated prosecutors who enjoy the watertight protection of Spain’s deep State. They can all feel free to act against Spain’s “enemies” in the full knowlege that ECHR repair and EU rebuke, if occurring at all, will arrive late and marked by mealy-mouthed, middle-of-the-road compensations of no consequence. It all obeys a strategy aimed at preventing political dissent from gaining momentum and at protecting Madrid’s nationalist government from suffering any kind of international embarrassment. 1 The “Jordis” case. Lawfare against activists In this famous case, Guardia Civil (GC) reports were instrumental in construing a police version that led to 9-year prison sentences for social activists Jordi Sánchez (president of the Catalan National Assembly) and Jordi Cuixart (president of Òmnium Cultural). They were charged with sedition and made responsible for the September 20th 2017 rally (at which 40.000 demonstrators protested against what was seen as an arbitrary Guardia Civil (GC) inspection of the Catalan government’s Economy Department, weeks before the Referendum). The first report, later to be ratified at the Supreme Court trial, conjured up an apocalyptic scenario of insurrection with massive damage to police vehicles, object-throwing, attempted occupation of the Department and immobilization of the judicial agents and policemen carrying out the search. Here are some of the rigged police testimonies and fake prosecution versions that proved most effective in the conviction of the defendants: • Prosecutor Fidel Cadena used the word “devastation” to describe the State of seven Guardia Civil (GC) vehicles after the rally. However, images of the vehicles originally provided by the GC show that no more than three vehicles were affected. Cuixart and Sánchez were portrayed as rabid revolutionaries standing on those vehicles to incite the crowd. It was not taken into consideration, though, that journalists had done the same throughout the day. What’s more, on doing so, the activist were not out to harangue demonstrators at all but to ask them to end the rally and head off home. • GC agents alleged that in 25 years of service (including high-risk operations against organized crime and drug traffickers etc.), they had “never seen anything like it”, nor anything so violent. However, when defence lawyers asked these very same GC agents if they were able to carry out the search unheeded, they said that they had. When asked if there were injuries to GC agents or judicial staff, the answer was no. • The GC story speaks of a “shower of objects and bottles” thrown at them at the rally. However, when asked to specify how many bottles were thrown, the answer was “maybe two or five”. One GC agent, when asked if those objects might not have been carnations, expressed some doubt. He ended up saying that, indeed, at the beginning, flowers had been thrown at them. • The most scandalous irregularity at the trial, though, as denounced by jurists and international observers, was judge Marchena’s refusal to allow synchronized video tracking to prove GC witnesses were lying about the “violence” deployed by demonstrators. Jordi Cuixart and Jordi Sánchez today continue to be in Lledoners prison, almost three years along the line, with preposterous nine-year prison sentences. Amongst many other organizations, Amnesty International and the United Nations Working Group on Arbitrary Detention have repeatedly called for their release. 2 The Altsasu youngsters. From pub brawl to “act of terrorism” Eight youngsters from Altsasu (Navarre) were accused of “terrorism” after a fight occurring in a bar in the early hours of June 15 2016. Involved in the fight were two off-duty Guardia Civil (GC) who amazingly emerged from the scrap with shirts unscathed. Further irregularities studded both the legal procedings and the police version of the events that led to those eight youngsters getting long prison sentences. Here are several key points: • Their trial should never have been conducted in the Audiencia Nacional special court in Madrid, but in the prescribed provincial court in Navarre. Defining the case as “terrorism” was what permitted that. In addition, one of the magistrates judging the case was Concepción Espejel, wife of a high-ranking member of the Guardia Civil and proud holder of the Guardia Civil’s Order of Merit medal. What kind of impartiality could be expected? • The first report sent by the GC to the court in Pamplona at no time spoke of “terrorism” but of a possible “hate crime”. However this version was to change when judge Lamela called for a fresh GC report which substituted the expression “hate crime” for that of “terrorism”. Meanwhile, unionist press published front-page incriminating police archive photos of 8 of the accused. • Though the witnesses proposed by the prosecution were all accepted, the twenty-five witnesses called for by the defence were all turned down. One of the highlights of the trial was the incriminating statement alleged by the police to have been made by bar-owner Iosu, a witness to the whole fight. However, he denied ever having declared that the fight had been “premeditated” or that those accused of taking part in it “knew how to hit”. Indeed, his signature was not even on the statement he allegedly made. The Audiencia Nacional convicted Oihan and Iñaki to 13 years of prison. Jokin and Adur were sentenced to 12. Jon Ander, Julen and Aratz, to 9, and finally, Ainara to 2. Massive demonstrations in favour of the youngsters have rocked Navarre on repeated occasions. The international press (The Guardian, The Washington Post, Financial Times etc.) and agencies such as Associated Press, published critical articles on the ‘Altsasu Case’, questioning the impartiality of the Spanish Judiciary and considering the sentences “disproportionate”. They also criticized the partial way in which judges are appointed, accusing the Spanish judiciary of conserving the essence of the Francoist era. 3 Dolors Bassa. Lawfare against a minister A twelve-year prison sentence and a twelve-year office-suspension for sedition and embezzlement, was the sentence imposed on Dolors Bassa, former Catalan Minister of Labour, Social and Family Affairs. It is the most severe one after that of vice president Oriol Junqueres (13 years). Her disproportionate sentence can only be put down to the lack of attention paid by the judges to the evidence and conclusions presented by the defence, while giving full credibility to Civil Guard reports and the conclusions of the prosecutors. Several weighty errors and responsibilities falsely imputed to minister Bassa were to be instrumental. But two stand out. According to the Supreme Court judges, Dolors Bassa was responsible for having all the polling stations opened. Yet it is a proven fact that most of these were schools and therefore depended not on minister Bassa, but on the Ministry of Education. It was only the civic centres (at the most, less than 0.1% of the polling stations made available for the October 1 2017 Referendum) that depended on her Ministry. Her defence lawyer refuted any accusation that minister Bassa might have made them available on October 1. They did so by presenting an official police list of voting centres attributed to the Department of Labour. According to that list, not one of these centres was made available for the Referendum. So what does the prosecution base its accusation on? If providing centres for the October 1 vote was seen as decisive for the execution of the “seditious” plan, the fact that she did not do so (because she was not the head of the Ministry to which those centres belong), means that, from any point of view, her actions must be seen as irrelevant from a penal point of view. Another of the reasons highlighted by the Supreme Court was that minister Bassa had "encouraged participation and social mobilization" in the events. Despite declaring that she had not moved from her office at the Ministry during the whole September 20 rally, she did make a tweet with the following message: “We defend democracy. We defend freedom and the mandate of the Catalans”. Where else in current Europe could a call for democracy result in a 12-year sentence for sedition and rebellion? 4 Gonzalo Boye. Lawfare against lawyers Gonzalo Boye is the leading lawyer in the defence of ex Catalan president Carles Puigdemont and current Catalan president, Quim Torra. Seen as the mastermind behind Germany’s refusal to extradite 2017 Referendum-organizer Puigdemont to Madrid, he has been the constant target of police searches at his home and office in Madrid (see https://braveneweurope.com/interview-with-gonzalo-boye-spain-the-eu-cannot-overlook-the-intimidation-of-lawyers-defending-political-opponents-in-spain). The search operations raised doubts in the press because they were seen as a way of hindering, even boycotting, Boye’s defence work in favour of the Catalan president. Logically, as several jurists have pointed out, all the information stored on his computer has now became avaible to the State in its crusade to imprison Puigdemont. Lawfare at its best. Certainly, Boye is a clear victim of lawfare. Feared as a most competent lawyer by leading Supreme Court judge Marchena, his “elimination” as Puigdemont’s successful defence lawyer is a much sought after goal for the deep State. Its objective is to rake up some sort of involvement of Boye in the Pujol case (Catalan ex-president 1980-2003, accused of corruption). A recent statement made by a protected witness in this case could be part of a strategy of Audiencia Nacional judge José de la Mata, to have Boye tried and subsequently disqualified. The protected witness in the case made a statement to the effect that a New Zealand bank was hosting an account with 102 million euros (179·5 NZ dollars) under the name of “Boye Abogados”. He claims that the account is shared with Jordi Pujol Ferrusola, the son of ex-president Jordi Pujol. Boye on twitter claimed that this forms part of a smear campaign against him. “The State sewers continue to work”, he said. Boye says he has nothing to do with the Pujols and has asked to make a statement before the judge while threatening to sue the concealed witness involved. Whatever the outcome, this case clearly points to the old trick of using prisoners to give false evidence in exchange for benefits. 5 Tamara Carrasco. Lawfare against a whistle On April 10 2018, a young woman called Tamara Carrasco (an activist member of the Committee for the Defence of the Republic (CDR) in Viladecans, near Barcelona) was arrested in a spectacular, much publicized GC raid on her home. She was accused of being a “member of a terrorist group”. Her her case was sent on to the special court responsible for cases of terrorisme: the Audiencia Nacional in Madrid. In a search conducted at Tamara Carrasco’s home, the police were only able to find as “proof” one whistle and one mask showing the face of imprisoned activist Jordi Cuixart (a common campaigning item at the time). Tamara Carrasco was taken to the Audiencia Nacional where she was held in isolation for 48 hours. She was later released with the unprecedented measure of being confined to her home town of Viladecans. After over a year deprived of her right to move about freely, and after several Madrid and Barcelona courts refused to take on her case, Tamara Carrasco was informed that she could now move about freely though it was not made clear if she would be tried. For the moment, the prosecutor calls for a seven-month prison sentence. Tamara Carrasco’s case is not so different from that of Madrid’s Dani Gallardo or the famous “CDR seven”. Dani Gallardo is a Madrid-based demonstrator who has been held in jail since October 2019 after participating in a pro-Catalan rally in Madrid. As for the “CDR seven”, these are republican activists who were arrested in September 2019 and were viciously accused of “terrorism” and “holding explosives” in the Madrid press. However, these accusations were later known to have been based on fake GC reports. After months in prison, they were allowed out in dribs and drabs. From the political arena, several statements were made to the effect that CDR activity should not be labelled as terrorism, it being claimed that to treat the CDR 7 as terrorists "trivializes terrorism and offends its victims”. Can clearer cases of intimidation be found than Tamara Carrasco and the CDR 7’s? 6 Martxelo Otamendi. Lawfare against journalists Otamendi was the editor in 2003 of the Basque-language newspaper Euskaldunon Egunkaria founded in 1990. After ETA broke a truce in January 2000, the Spanish government began to apply a policy that came to be known as the “everything is ETA” syndrome. No holds were barred to illegalize enterprises, parties, associations or individuals found to have anything whatever to do with the Basque left-wing independentist movement. In February 2003, Euskaldunon Egunkaria was made to close down by Audiencia Nacional judge Juan del Olmo. All its assets suffered State confiscation and 10 members of the paper’s editorial board, including Martxelo Otamendi, were arrested and accused of forming part of a terrorist organization. The newspaper itself was accused of forming part of an entrepreneurial group controlled by ETA. It took seven years for the Audicencia Nacional to absolve Otamendi as no proof whatsoever was found of any kind or relationship between ETA and Euskaldunon Egunkaria, a prestigious newspaper read by Basque-speakers across the board. Yet the harm was done. The newspaper had been outlawed, crippling economic losses suffered and Martxelo Otamendi and others of his staff had been tortured and silenced as journalists. The judge’s sentence said that no proof had been found that Euskaldunon Egunkaria had been funded by ETA and saw no defence of ETA’s ideas in the newspaper’s editorials. Yet no compensation was offered when Otamendi accused the State in 2008. Finally, in 2012 – nine years after the closure of the newspaper – the European Court of Human Rights condemned Spain to paying 24.000 euros to Martxelo Otamendi for not having adequately investigated the reports he made of torture. According to the ECHR, the Audiencia Nacional had remained "passive" when allegations of torture were made. One may only conclude that lawfare makes it extremely easy to close down a newspaper in today’s EU. 7 Laura Borràs. Lawfare to eliminate rival candidates Since the Catalan independence movement got under way, about 10 years ago, the use of lawfare to smear Catalan candidates’ reputations or even prevent them from standing at elections, has become notorious. It was the case of Artur Mas at the 2012 Catalan Parliament elections and Xavier Trias, when he was the candidate to continue as Barcelona’s mayor. They were accused in GC reports of having illegal bank accounts in Switzerland and/or Andorra. All of this came to nothing, being quite unfounded, But the basic objective was assured: their election performance was seriously damaged. Indeed, Trias lost his post as mayor of Barcelona. Yet no GC agent was prosecuted for concocting these trumpted up reports. Today it is Laura Borràs, a popular indy candidate, who has suffered a similar smear campaign. She was accused of favouring a designer offering services to the literary institution she ran before launching out on a political carrer. An initial report calling for her case to be investigated led two senior inspection bodies to study the case. Both exonerated her of having committed any form of illegal activity. But opting as she does to head the election ticket for Puigdemont’s party, Junts per Catalunya, she has now come under the fire of Spain’s Supreme Court, the same one that sentenced the Catalan government and two activists to jail. The prosecutor is now calling for a monstrous 15-year prison sentence for Laura Borràs for practices nearly all administrations are known to practice. Will she get a fair trial? Or will it be a lawfare trial? 8 Lynching honest teachers. Lawfare against education At the October 1 Referendum, 1060 citizens were reported injured in Dantesque scenes that shocked TV viewers around the world. In the following days, teachers in some schools held class debates to discuss what had occurred that day. They did so as a class activity to contribute to students’ social awareness, in no case to create hate nor seek “political indoctrination” as Catalan schools were maliciously accused of in Madrid press. In the following days, eight teachers from three schools in the Pyrenean city of La Seu d'Urgell were taken to court and accused of committing a “hate crime”. At the origin of this accusation was a GC report in which it was claimed that students at these schools had been discriminated against and lynched – both by fellow students and staff - for being the sons and daughters of GC. The report even spoke of an aggression against one GC’s son. The same happened to nine teachers at the Palau Institute at Sant Andreu de la Barca (the location of the GC headquarters near Barcelona). Yet no proof of any such “lynching” was to be found anywhere. The only lynching recorded was that suffered by the nine teachers reported. They too were hauled before the courts and portrayed as monsters in the unionist press. Not only were their police photograghs displayed in the press but headlines such as “The 9 infamous Catalan teachers” were to proliferate. They too got the roughest of treatment. Most had to leave their jobs and even abandon the area, suffering constant media lynching for months after. As in all cases described above, the whole operation was built around the protection offered by the Spanish judiciary to a shameful use of lawfare. That is Spain’s deep State formula for eliminating opponents by portraying and treating them as enemies while the EU yawns and turns a blind eye whenever it has the chance to do so.

Amb Laura Borras (Racó Català 6.7.2020)

Mon, 06 Jul 2020 09:16:00 +0200

Interview with Pep Puig, vice-President of EUROSOLAR “Spain neglects the sun others exploit” Toni Strubell and Núria Bassa BRAVE NEW EUROPE

Sat, 13 Jun 2020 20:30:00 +0200

Josep Puig is vice-president of Eurosolar (European Association for Renewable Energy) and one of the most reputed renewable energies and anti-nuclear experts in Catalonia. As a committed intellectual and university teacher, he is one of the most outspoken critics of Spain’s refusal to develop solar and other renewable energy projects and points to the unconfessable interests that lie behind such praxis. For years he has been a member of Alternativa Verda (Green Alternative) and has participated in various attempts to find a permanent political foothold for ecological action in Catalan and Spanish politics. What is your opinion about the way in which the Spanish government is handling the COVID-19 crisis? The Spanish government has acted very irresponsibly making decisions that some consider to verge on criminality. It has centralized decision-making and, in key early days, completely failed to confine the main focus of the pandemic, which was Madrid. The failure to isolate Madrid has been calculated to have caused as much as 76% of the COVID-19 contagion in Spain. A Government that has the nerve to define itself as “the most progressive government in the history of Spain" has shown that it has put the interests of the elite shareholders of the IBEX35 companies above the cause of people’s health. You are an authority as regards the need to close down nuclear power stations. What effect will the COVID-19 crisis have on this? What do you think of the Spanish government’s extension of nuclear power station licenses? The effects of the Covid-19 public health crisis on the operational status of nuclear reactors still active in several European countries have been widely discussed in Europe. Not so in Spain, where it is taboo. There is an age-old opacity enshrining the Spanish nuclear industry, which is the most poisoned legacy left to us by the Franco regime. The Nuclear Security Council (CNS) has limited itself to reporting favourably on the proposal to extend the lifespan of Almaraz’s two nuclear plants in Extremadura, which started up in 1981 and 1983 respectively. Their lifespan was then said to be 25-30 years. The new license will extend it to more than 45 years with the sole aim of enriching its shareholders at the very real risk of future malfunction and accidents. Spain has more solar energy potential that most other countries in Europe and yet seems to punish its use. Why? Because of the oligopoly that dictates the norms in the electric and gas sectors. They do not want to lose their share of the market and in Spain they are especially powerful. Solar energy is approximately ten times more developed in sun-bereft Germany than it is in sunny Spain. If one wishes to build an energy-production plant of more than 100 kW in Spain, the bureaucracy involved is crippling. Moreover, Spain has introduced a tender system based on auctions, making it very difficult for private and small community concerns to compete with the big companies. Furthermore, thousands of farmers and small enterprises which had been encouraged to invest in small-scale solar energy units by former Spanish governments have been lethally affected by retroactive measures introduced by the socialist PSOE and conservative PP governments in 2012 and following years, thus preventing many of them to be sustainable. That is why the local section of Eurosolar reported this question at the U.N. High Commission for Human Rights in July 2019, because, on the contrary, large foreign companies report it to the International Courts of Appeal and they condemn the Spanish state to pay large sums in compensation. Do you think that popular mobilization is the most effective weapon to achieve more democratic and energetically sustainable societies? The great challenge facing the world in the 21st century is to build societies that are at peace with nature and that respect the different cultures we should be treasuring. We must acknowledge that throughout the 20th century, war was waged against nature and against the forms of culture that did not want to adopt a way of life imposed by a productivist, consumerist and pollution-rife form of industrialism. The public health pandemic must serve as a stimulus to make us deeply rethink our societies. Changes must be built around the need to act preventively rather than reactively. We must promote social involvement and decentralize, rather than centralize, political decision-making and planning. Is it along these lines that you created the “Viure de l’aire del cel”* (living on the sky’s air) project? Yes indeed. It is a project that requires people and communities to make a social appropriation of renewable generation technologies. More than six hundred people (individuals and those in representation of associations and some small companies) are now participating in what is the first community wind project in southern Europe. Now it's time to create the conditions for everyone to take advantage of the local wealth that can be generated by capturing, transforming and using the energy around us, the energy contained in biosphere and lithospheric flows. Over the years you have strived to make a political ecology option take a more active role in Catalan and Spanish politics. Why has this been so difficult in comparison with other countries such as Germany? The first attempts to carry this out go back to the early 80s following the exemple of Die Grünen. But it was not until the 90s that the slump in the traditional communist vote led the old PSUC (historical Catalan communists) - reconverted into IC (Iniciativa per Catalunya) and today controlling CECP (Catalunya en Comú Podem) - to build a coalition with the Catalan Green Party that led to some success at the 1995 elections, when prominent green party members took seats in several major city councils. But in 1999 it became evident that this was little more than a cosmetic exercise. It was then that IC, without even warning its coalition partners, suddenly took on the new name ICV (Iniciativa per Catalunya Verds), giving the false impression of being a fully integrated green party. This was not ethical and shows a recurrent pattern in PSUC tactics aimed at eliminating competition rather than cooperating with allies. You are now a Member of the Catalan Parliament because Josep Rull, ex-minister of the Catalan government and now a political prisoner, had to resign. How do you feel taking his seat? The sensation is one of great abnormality. Minister Rull is part of the legitimate government of Catalonia that organized the Independence Referendum in 2017. He and the rest of our government were suspended by way of an irregular application of article 155 of the Spanish Constitution, as has been made clear at the sessions of the Catalan Parliament’s Inquiry Commission on the application of Article 155. He was also elected by the citizens of Catalonia as an MP in December 2017 and the joint authoritarian manoeuvring of the Spanish Government, in cahoots with Spain’s politically-orientated Supreme Court, prevented him from taking office. Being an MP in these circumstances makes me feel that I have a great responsibility on my shoulders and a special stimulus to work towards the implementation of a Catalan Republic where the management of energy-production policies is based on pollution-free sustainability and democratic common sense. *http://www.viuredelaire.cat/en/

Interwiew with Pablo Hasél Another rapper Spain’s courts want jailed Toni Strubell and Núria Bassa BRAVE NEW EUROPE

Sat, 13 Jun 2020 20:24:00 +0200

Pablo Rivadulla i Duró, better known by his stage name of Pablo Hasél, (Lleida, Catalonia, 1988) is a rapper and Catalan poet. He started up his career in 2006, but on October 4 2011, he was arrested by the Spanish police and charged with “apology of terrorism” for the lyrics of his songs. He was subsequently taken before Spain’s Audiencia Nacional, a court many consider to be a sinister inheritance of Franco’s old Public Order Court. Along with the famous Valtonyc case – another popular rapper prosecuted in Spain – Hasél’s case has become symptomatic of Spain’s controversial crack-down on freedom of speech amongst artists. Recent times have seen the suppression of pictures of Catalan political prisoners at art shows, rappers and singers fined and jailed for tweets and well-meaning puppeteers prosecuted for their shows. And all is assisted by the famous Gag Law (Ley Mordaza) that socialists and Partido Popular apply alike. Recently the Human Rights section of the Tarragona Bar Association (ICAT) resigned en bloc for not being authorized to hold a debate with Pablo Hasél showing that not all the system goes along with Spain’s progressive divorce with democratic standards. What is your current position with regard to the law? How many trials and convictions have you had to face? I have a firm 2-year conviction for having written the lyrics of songs and another 2-year sentence for another song and tweets on twitter. I will soon know if this last one is confirmed or not. If it is, I will be sent to prison. Apart from that, I’m also awaiting other cases for incidents outside the world of art and one for tweets against a Ukrainian football player called Zozulyam – a renowned Nazi sympathizer – in which, incredibly enough, I’m accused of committing a “hate crime” against a Nazi! In all, I could spend up to 12 years in prison for these cases. You say that art cannot be limited by censorship. Where is the limit to art’s freedom of expression? Do you justify revolutionary violence? I say that it is not legitimate to limit revolutionary art. On the other hand, I would never advocate art forms that exalt homophobia, racism and male chauvinism. And these are not only legal, but promoted by the regime’s media. I defend the freedom to defend rights and attack those responsible for depriving us of them. I justify revolutionary violence because objectively it is self-defense against many daily forms of violence that we suffer as a people and as a class. Your sentences say you made an apology of terrorism… I do not consider what I say to be an apology of terrorism. Especially when compared with the very real terrorism caused by the injustices that are imposed on us by force. In the past, we saw how the peaceful struggle expressed in songs, referendums, demonstrations, etc., was brutally repressed. It is our repressors who close the way to peaceful revolution. I would like social change to be possible without revolutionary violence. But it’s not my fault that this option is barred. Could we say that rap lyrics are no more “reprehensible” than those of singers censored during the Franco regime? Are we back in a regime that exerts censorship, like Franco’s did? Of course we are. One must point out that the Spanish state never severed its links with fascism. The fascists were not defeated militarily as they were in Italy or Germany. One must remember that the current king is Franco's heir. This is epitomized in the lack of rights we have and the fact that one can even be arrested or convicted for making jokes about Carrero Blanco, Franco's right hand man. We have not regained the freedom of expression that the fascists destroyed with a genocidal coup d’État in 1936. Otherwise this would not to the case. What do you consider the State to be after when they jail you and other artists? Well they can’t put everyone in prison as they would like to, so they go for individual cases to scare the rest. There have been 15 rappers convicted in recent times. In 2018, Spain was the world state with the highest number of artists sentenced to prison. Many people who lived during the last years of the Franco regime say that in some respects we are even worse off today. Here fascism was reformed, ot done away with. It now lives on within the system. I have been sentenced to prison for explaining cases of torture which the European Court of Human Rights itself has repeatedly condemned the Spanish state for. What do International human rights organizations say about your case? Several organizations have denounced the violation of the most fundamental rights and freedoms by the Spanish State, not only that of freedom of expression. But the state remains unflinching. Things will only change with active street mobilization, never with half-hearted complaints from international organizations. Why does the State consider the famous clown’s nose case to be a punishable “hate crime” and not cases such as when Spanish author Pérez Reverte and singer Joaquin Sabina publicly regretted that “not all Catalans’ throats were cut in the XVIIIth century” or threats against president Puigdemont uttered by a unionist riding a tank? Is there a fair equilibrium in Spain between the judicial treatment of Catalan independence activists or communists, for example, and that of far right activists? It again goes to show that only fascists and their allies have complete freedom of speech, even though they exert hate crimes against the people. If they’d said what they said against the Catalans (https://spaincrisis.blogspot.com/2016/06/joaquin-sabina-y-arturo-perez-reverte.html?m=1. Minute 26.24) against the jews, gypsies or blacks, it would be a major scandal. But Spain is a State harbouring a fascist essence and there are no holds barred against Catalans, Basques and antifascists etc. These two mercenaries (Reverte and Sabina) are badly disguised “progressive” artists who, when rights such as self-determination are at stake, behave exactly the same as the fascists themselves. Fascists continue to wield real power in the judicial, military, economic, and security fields in Spain. This leads to the extraordinary circumstance today in which Spanish law considers hatred expressed against Nazism to be a crime, with the support of the socialists (PSOE), whereas Nazis, even ones who have committed murder, are often acquitted or merely serve token prison convictions. In Spain it is common practice for fascists to exert repression against us anti-fascists. Has time proved you right regarding the contents of songs in which you criticized ex King Juan Carlos? Yes indeed. As I showed at the trial, everything that I said about the King in those songs was to be published in many Spanish or international media shortly afterwards. Nevertheless, I was convicted just the same. A trial in which you supply proof and in which you are condemned regardless, for telling objective facts, shows we are in the hands of the Inquisition. It’s a farce, an excuse to say that you are entitled to a fair defense when this is clearly false. Have there been any differences in the way Rajoy and Sánchez’s goverments have treated you? Absolutely none. The same can be claimed by many suffering repression. In fact, the first arrest and police search of my house I suffered for making songs was in 2011, under the PSOE government. If we analyze the facts, they are just as repressive and fascist, which is what counts. In your song ‘Libertad de expresión’ (Freedom of expression), you lay into “artists who keep quiet about injustice, (showing) disgusting complicity”. Have you had much support from the Spanish left and Spanish left-wing artists? Why have the latter often kept quiet in cases such as yours? There is more solidarity today than before. In 2011, when I was arrested and later convicted, I hardly received any solidarity at all. But it’s true, there is still little support. It may initially be put down to the individualism that predominates in society. But also to fear. Many artists know that doors will close if you stick your neck out. Others are simply mercenaries at the service of the regime. Little by little, there is more awareness about it and people begin to see that this affects everyone who is neither powerful nor fascist. Now, more and more people stop me in the street to show me their support. This didn’t happen so much before. In Catalonia in particular, there has been a big boom in people’s awareness with regard to the absence of democracy in Spain. How can the Spanish repressive model be compared to that of other EU countries? It is the most repressive state by far because, as I said, there was no break with - nor defeat of - fascism. In Spain we have the most reactionary oligarchy in Europe. It is no coincidence that it is also the state with the lowest quality in terms of housing or labour rights, among many others. But as a communist, I won’t exemplify any particular capitalist state because all of them represses the working class with different degrees of intensity. You decided to face up to a prison sentence and disregard the option of exile that your fellow rapper Valtonyc chose. Why? I’d rather spend a few years in jail and keep up the struggle when I come out than not be able to come back. I think I am more useful here. Our repressors will pay a higher price if I stay than if I leave because of the social awareness that is created. If they want to have me quiet in prison, they will only be granting me a loudspeaker for the message they fear so much. In fact, the most obvious proof that they want me to go into exile is that they let me go to Venezuela and Belgium twice, these beings two places where I could have gone into exile. In contrast, a few years ago, when I was still pending trial, I was not even allowed to leave the state. Can Pablo Hasél fully express himself in his music today? No I can’t and neither can so many other singers. I know plenty of artists who think like me but who don’t say so out of fear. It’s a less visible but very widespread form of repression. They can continue condemning me for what I say, because I will keep on doing the same thing. I have no intention of letting them dictate what I can and can’t say. They have also banned many of my concerts, deleted YouTube themes, made it difficult for me to find another job, and so on. But change is only possible if we are disobedient to injustice. Today’s so-called "progressive" and "left-wing" Spanish government has done nothing to stop the repression of revolutionary art and alternative social movements.

Dolors Bassa i Isabel Vila. Dues vides paral.leles (Àncora Maig 2020)

Sat, 13 Jun 2020 20:19:00 +0200

La història ens sol presentar grans paral·lelismes a través dels anys. Veient-los, podem aprendre coses o reproduir esquemes ideològics i patrimonials del passat. L’any 2019, i part d’aquest, el mestre Àngel Jiménez ens ha regalat una sèrie d’interessants articles a l’Àncora sobre l’extraordinari alcalde Pere Caimó que va tenir Sant Feliu fa cent-cinquanta anys. I crec que els paral·lelismes amb la situació catalana d’avui no hauran escapat a més d’un. Una altra sèrie de paral·lelismes que la història ens obsequia salta a la vista quan comparem les vides d’Isabel Vila (1843-1896) i Dolors Bassa (1959-). Els trobarem en almenys quatre aspectes clau. D’entrada, el lloc de naixement perquè ambdues van néixer en poblacions del Baix Empordà properes a la costa: Calonge i Torroella de Montgrí. Més enllà d’això, ambdues dones tenen estretes relacions amb el món de l’ensenyament. La Dolors, ja de jove i com a primer impuls professional. La Isabel Vila, com a vocació més tardana. Va ser l’exili a Carcassona (Occitània) que li’n va obrir les portes: la família amb qui la Isabel va trobar aixopluc, industrials catalans establerts a la ciutat, van facilitar que aquella sindicalista de 32 anys, que venia fugint de les purgues borbòniques de la Restauració de 1875, pogués accedir a una educació més completa. S’hi va preparar amb coneixements de llatí i francès. I quan va tornar, va exercir de mestra i directora d’escola a Barcelona i Sabadell respectivament. La Dolors, aquesta fase formativa, la va tenir més fàcil. I va fer el pas a l’inrevés: primer a l’educació i després al sindicalisme, al contrari que la Isabel. En el camp sindical, el paper de les dues empordaneses va ser semblant en importància. Isabel Vila va tenir un paper clau com a primera dirigent sindicalista catalana al període 1871-74. Aquestes dates són tan pretèrites que no pocs historiadors han opinat que era impossible que una dona ho hagués arribat a ser en aquell temps. S’equivocaven. No sols va ser co-introductora de la Primera Internacional al Baix Empordà sinó que va fundar dos sindicats a Llagostera. No va poder-hi exercir gaires anys perquè la mateixa repressió que la va dur a l’exili va il·legalitzar la Internacional (AIT). Per contra, la Dolors ha estat líder de la UGT a Girona, sindicat que no sé si ha fet prou per reivindicar la seva gran contribució a la democràcia i als drets de tots els catalans que va protagonitzar com a consellera en el Referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Però és sens dubte com a represaliades que cal veure el penúltim gran lligam entre aquestes dues grans empordaneses. L’Estat borbònic de 1875 i el d’avui hi han reaccionat d’una manera molt semblant mostrant una profunda al·lèrgia als principis democràtics. Va castigar la Isabel a uns 7-8 anys de dur exili sense permetre que tornés mai a viure a menys de 90 km de Llagostera, el lloc on havia comès el “crim” de reivindicar que la mainada no hagués de treballar a les fàbriques i pogués anar a escola. I a una escandalosa pena d’11 anys de presó a l’amiga Dolors. I quina seria, doncs el darrer paral·lelisme? Doncs que actualment la Dolors està fent exactament la mateixa labor que va fer d’inici la Isabel: treballar a favor de la gent gran hospitalitzada en una residència. En conclusió podem dir que hem tingut unes grans empordaneses en la nostra història. I les seguim tenint. Per què no deixen els liberticides que exerceixin lliurement la seva feina en favor de la llibertat i en favor dels drets dels menys privilegiats. Per què les castiguen tan injustament? Som al segle XXI. Quan hi arribarà Espanya? Toni Strubell i Trueta

Interview with Joan Canadell president of the Barcelona Chamber of Commerce “An independent Catalonia would contribute to a more democratic EU”

Mon, 16 Mar 2020 21:44:00 +0100

How come a pro-independence ticket won last May’s elections at the Barcelona Chamber of Commerce (BCC)? We stood with a young candidature that completely shattered the stereotyes of past BCC boards. It was a pro-Catalan independence commitment that won it for us. In contrast with the old idea that independence was “taboo” among Catalan entrepreneurs, our victory clearly reflects the fact that about 70% are in favour. This was what led us to win 31 of the 40 seats at the BCC last May with a much greater participation than at former elections. We really rocked the boat. Has the new BCC suffered any form of a boycott since your victory? I’m afraid so. The conservative press is dead against us. Also, last 7th February, Spain’s president Sánchez -on an official visit to Barcelona- held meetings with all major business as. sociations in Barcelona except for us. At the previous meeting of a similar nature (December 2018), before the elections, the BCC was not only the first organization to be invited, but it was on our premises that the meeting was held. Our victory has not been democratically accepted by a Spanish government that has been incapable of adapting to more competitive and democratic world. What are your main complaints about the current EU? The EU government institutions are extraordinarily slow to respond to major issues. The Balkan crisis showed that up most dramatically. The crisis of the refugees in the Mediterranean and support for the Greek government today, are huge scandals. It all goes to show that the EU is not really the solid political and social project it should be if it wants to be credible, democratic and workable. If steps in favour of cohesion and solidarity are not taken, Europe may well suffer further dismemberment and even wider international discredit. How do you judge the EU’s position before the Catalan “Procés”? Well if one thing has been demonstrated, it is that the law is not the same for everyone in the EU. People must know that in Spain the separation of powers is non-existent. But the EU political institutions have not sufficiently recognized this nor condemned Spanish police violence against voters at the 1st October Referendum. The EU remains largely silent before the stiff repression or “lawfare” being exerted against Catalans today. It should not tolerate the existence of political prisoners such as Jordi Cuixart, Oriol Junqueras and many others. Furthermore, to withdraw immunity from current Catalan MEPs would be tantamount to handing them over to biased law courts intent on punishing politicians for questioning the “sacred” unity of Spain, the safekeeping of which Franco entrusted to Prince Juan Carlos on his deathbed. Why are you calling for a Catalan State? To some this may seem like something out of the XIXth Century. But Spain has to be seen to be believed. It is the Turkey of the west. Corruption and one-sidedness in the Catalan issue have caused its once popular crown to fall into complete disrepute. It is also becoming increasingly unsustainable as an economic and political project. Catalonia needs to promote a new State model that will help to make Europe more viable and democratic. To achieve this, we sincerely believe it is the smaller regional units, rather than the silted-up states as we know them, that need to be promoted. Apart from this, on paper, Catalonia has always been the most pro-European territory in the Iberian Peninsula. We feel a Catalan State could make a major contribution to the European project that in many senses must start from scratch again. The creation of a Catalan state would also be positive for Spain because the country would be forced to ditch an economic model that disregards responsible industrialization –especially in the energy sector- and limits itself to activities associated with financial speculation and the interests of the Ibex35 financial elite based in Madrid. In what way could Europe benefit from the consolidation of a Catalan State? Despite the obstacles posed by Madrid, Catalonia is showing great strength as regards the fourth technological revolution. As credited by leading experts and international financial press, Catalonia is now the principal pole of attraction for foreign investment in Southern Europe, the third most important European nursery for start-ups and a major tourist attraction. Although this year the Mobile World Congress has been suspended -due to the Coronavirus crisis- Barcelona continues to be world capital of the mobile phone sector. In short, we feel Europe would benefit greatly from having a strong viable state in the south, one free of the traditional hinderances that Spanish rule has meant. In what way will Brexit affect Catalonia? I think Brexit is a warning both for the rich and the poor countries of Europe. The United Kingdom has been the first to pull out, but the EU’s lack of credibility as a sustainable and unified project is perceived by many Europeans for many and varying reasons. Spain is symptomatic here. It has made ill-use of the plentiful funds that have been forthcoming for decades from Europe (not to mention from Cataonia: 8% of GDP yearly). The result is that industrial development has been poor, key structures (such as the vital “Mediterranean Corridor”) left unattended and Spain continues to have one of the highest unemployment rates in the EU.

Interview with Joan Canadell president of the Barcelona Chamber of Commerce “An independent Catalonia would contribute to a more democratic EU”

Mon, 16 Mar 2020 21:44:00 +0100

La rebuda al rei (4.11.2019) Poema

Mon, 30 Dec 2019 09:54:00 +0100

La rebuda al Borbó (Diagonal de BCN / 4/11/2019)

Mori la normalitat
mentre hi hagi un sol pres!
A la Diagonal de Barcelona
les contorsions que van fer
per aparentar normalitat
aquests darrers borbons!
Si el París Dakar ara és saudí,
els premis princesa de Girona
ja són del quarter del Bruc.
Cada dia s’allunya més
el Borbó del nostre poble
amb o sense discurs legionari.
De tan distant com l’aïllen
les barreres policials,
ja només helicòpters
en delaten la reial posició.
Llavors l’esvalot es desferma
amb les baranes del metro
fent de republicana percussió!
Clauers, paraigües, pedres
tot serveix per refrendar-li
el nostre més ferm oprobi.
Tabals fent de guillotina.
Ja no hi haurà més normalitat
que la que marqui nostra gent.
Per a quan, doncs,
uns premis princesa de Gerona
als salons de la Zarzuela?
Mori la normalitat
mentre hi hagi un sol pres.

La mort del somni modernista? (Publicat a El Nacional 30.12.2020)

Sun, 29 Dec 2019 03:57:00 +0100

Ara que ja podem relaxar-nos un xic del Procés independentista –els tsunamis van fent la seva feina i jutjats europeus i errors espanyols ja fan la resta– potser valdria la pena centrar-nos en un altre gran objecte de preocupació que tenim al davant: la llengua i la cultura catalanes. Ep, i no ho dic per culpar-ne la situació al Procés, sense el qual fins i tot un cec veuria que el català no té futur. Ho dic, per exemple, per un inquietant titular d’un important diari català que el passat 30 de novembre feia: “la cultura catalana, aquell vaixell a la deriva”.

Fa temps, efectivament, que no està de moda fer aquella mena de “mirades llargues” –envers el futur de la llengua, en aquest cas– que en d’altres camps sí es reivindiquen. Potser ha arribat l’hora de rebobinar a l’època en què prenia cos el gran somni d’emancipació de la cultura catalana que naixia amb el Modernisme, el qual es proposava –de la mà dels seus principals protagonistes– de convertir-se en una Cultura autosuficient i moderna, com la dels estats del seu voltant: França, Espanya, Alemanya etc. Pretenien que s’expressés per si sola, obrint-se al món –això sí– però des d’una visió i veu pròpies. El Modernisme pretenia superar així la xaroneria del moviment jocfloralesc de la Renaixença que en molts aspectes només aspirava a crear un aparador regionalista i subsidiari per a la cultura catalana, més que no una cultura emancipada. En aquest sentit, no estranya que els mateixos intel.lectuals castellans que feren copets a l’esquena de la Renaixença s’ennueguessin amb el Modernisme que el suplantà. Era perquè aquest realment es plantejava un canvi d’status? Inclús, fer-los la competència?

Bé, i avui on és aquell vell somni modernista de cultura catalana emancipada? Molt lluny del debat públic. Llunyíssim dels programes i debats polítics. I més a prop del tabú que no del debat intel.lectual i ideològic. Aquesta és la veritat. Per això a l’article esmentat suara hi trobem una Najat El Hachmi parlant de “buit institucional” al voltant de la cultura; o una Mercè Picornell queixant-se que a l’educació “només s’estudien figures mortes”; o la necessitat d’“obrir els ulls” davant una llengua catalana que “perd pistonada”, fet il.lustrat per l’alarmant dada –apuntada per Najat El Hachmi- “que no hi hagi estudiants de filologia catalana”. Per acabar d’enfosquir el panorama, amb dades recollides de la Plataforma per la Llengua, podríem afegir-hi l’escàs 17% de converses en català als patis de les escoles, el 3 de cinema en català o el 8% de judicis celebrats en català a casa nostra. El qual ens pinta un quadre de marginalització i ús residual evident.

En contrast amb aquesta dura realitat –que lingüísticament comença a recordar la Irlanda o l’Occitània del primer terç del XX– la comoditat que hi sembla demostrar el Govern català és digna de l’orquestra del Titànic. Al més pur estil Joan Maria Pujals (que feia lectures on i off de la ja preocupant situació lingüística, segons el periodista present), patim de responsables polítics culturals que ens presenten amb naturalitat, quan no amb un cert cofoisme incomprensible, les dades sobre usos lingüístics. Sovint en surten amb la cantarella aquella del “mai no hi havia tanta gent que sàpigues el català”. Per favor! Això és com dir que mai no hi havia hagut tanta gent amb mòbils que resolguin algoritmes. Algú ho posa a la pràctica?

El vell somni d’una cultura catalana emancipada, el que va llançar la novel.la catalana i va col.locar una senyera a la capçalera del llit de Picasso– és avui una quimera. Agafat a contrapeu, ni tan sols ha estat capaç de respondre adequadament el rocambolesc i acientífic relat de Ciudadanos sobre la immersió i la “persecució” del castellà. Els nostres polítics, amb notables excepcions, han tendit a fer l’estruç. Prefereixen l’engany de presentar-nos TV3 com la “líder” d’audiència (amb un 12% de share?) mentre la realitat és que la gent es llença massivament en braços de plataformes audiovisuals del tot mancades de català. O del You-Tube dels joves, on el català hi fa de malalt entubat. Prefereixen parlar dels èxits dels digitals i del minoritari teatre català, mentre tanquen els ulls (i donen per perduda?) la batalla per l’ús social de la llengua, únic barem realment significatiu de la força d’un idioma. Quan posarà el Govern mans a l’obra amb un tema que semblava ben encarat fa cent anys i que avui sagna per tantes ferides?

Normal 0 21 false false false CA X-NONE X-NONE

Meridiana, dia 70 (poema) 29.12.2019

Sun, 29 Dec 2019 03:53:00 +0100

Meridiana, Dia 70 (25.12.2019)

Dia de Nadal a la Meridiana
cantonada Fabra i Puig.
Vuit del vespre, hora convinguda
tot són cares d’aprehensió.
Hi haurà prou gent per fer el tall?
Sí, tranquil, sempre és així.
Apareix del no res la gent
de casa seva
i es talla la normalitat.
Que res no sigui rutinari
per refrendar tanta infàmia
i tant pres injustament tancat!
Avui agafa el micro
un home de color:
“Sóc Jonathan Macias,
pres de Lledoners” diu.
“Vull dir-vos que allà dins
ningú no entén què hi fan
els vostres líders presos”.
Nit de Nadal a la Meridiana
on una escletxa de llum
ha esberlat la norma.
Al so de l’acordió, lentament,
es ballen tangos i rumbes
on a diari roden cotxes a cent.

Dedicat a Jonathan Macias