Ah! y feliz año a todos los teatroneros!!!

foto de la gran Diane Arbus

Retratos o si yo fuera.
Del 26 de octubre al 8 de noviembre en el Aula de Cultura BBK, Festival de teatro y danza contemporánea BAD de Bilbao.

LA SOCIETAT DOCTOR ALONSO (INTEGRADA PER TOMÀS ARAGAY I
SOFÍA ASENCIO) PORTA A LA CASA DE CULTURA UNA MOSTRA QUE
PARLA DEL RETRAT A TRAVÉS DE LA SUPLANTACIÓ. LES PROJECCIONS
QUE S’EXPOSEN A GIRONA ES VAN VEURE AL MNCARS DE MADRID.

Casa de Cultura de Girona.
Plaça de
l’Hospital, 6.
Fins al 10 d’octubre.
De dilluns a divendres, de 9 a 14 h i de 16 a 20 h.
SOCIETAT DOCTOR ALONSO

EUDALD CAMPS
Sabem (o hauríem de saber) que la vo-
luntat d’alliberar-se de la carn —trans-
cendir-la—  ha estat la principal obsessió
de la nostra cultura judeocristiana tot i que
sense arribar mai a la perfecta (per defi-
nitiva) solució de Sèneca: «El menyspreu
del propi cos és un signe segur de llibertat;
pots obrir el camí a la llibertat amb una
llanceta»;  amb tot, ni el suïcidi programàtic
de Sèneca, ni el menyspreu envers la ma-
tèria de la majoria d’antics (Diògenes al
capdavant), aconseguien mitigar l’instint
de supervivència (aquell cèlebre conatus
spinozià) que conservem quasi sempre de
manera inexplicable, contracorrent, con-
tra tota lògica existencial: ens assemblem
molt més als vells de Cavafis, a aquells con-
tenidors decrèpits d’ànimes que patien el
pes de la vida mesquina que encara ar-
rossegaven però que, al mateix temps i mal-
grat el tedi, tremolaven davant la idea de
perdre-la: «desconcertades i contradictò-
ries / les animes —tragicòmiques— habi-
ten / ens els seus vells pergamins de runa».
Som animalons precaris que sobrevivim
gràcies a un joc de complicitats impensa-
ble sense la figura d’aquell «altre» (igual i
diferent a nosaltres) que ajuda a constru-
ir-nos («si una ànima es vol conèixer,
abans haurà de mirar una altra ànima»,
deia Plató); som patètics però poètics:
aquesta deu ser la condició humana.
La Societat Doctor Alonso (integrada per
Tomàs Aragay i Sofía Asencio) és plena-
ment conscient de la impossibilitat d’ela-
borar grans discursos en relació amb l’ho-
me sense tenir en compte la seva extrema
fragilitat, sense centrar-se en unes indivi-
dualitats que són, en darrera instància i per
insignificants que puguin semblar, l’àtom
que fa possible el cos social. L’exposició
«Retrats. O si jo fos» recull les històries de
vuit dones seleccionades pels artistes ar-
reu del món amb la finalitat de fer-los un
retrat. El procés de realització és un dels ele-
ments més interessants del projecte: es
tractava de compartir amb elles la seva vida
quotidiana, de conèixer els seu entorn
immediat, els amics, la família… fins a la su-
plantació final (d’aquí el O si jo fos).
En tots els videoretrats (la mostra és formal-
ment molt acurada) la dona que hi apa-
reix és una Sofia Asencio transmutada
per a l’ocasió.
I és en aquest punt on el principal risc
de l’invent esdevé el seu gran mèrit: allò
que hauria pogut ser un altre pamflet
alliçonador sobre qüestions identita-
ries (aquell feixuc discurs sobre «l’altre»
que sol ser pura impostura), es con-
verteix en un calidoscopi humà que
destil·la autenticitat, gràcies, en gran
mesura, que l’engany és sempre per-
fectament visible. Asencio se’ns mos-
tra vestida amb la roba d’un altre, a la
casa d’un altre, al jardí d’un altre i, el
que pot resultar més sorprenent, amb
les emocions d’un altre: el punt àlgid
de l’exposició arriba quan l’artista em-
patitza tant amb la seva suplantada que
plora obertament mentre escolta una
cançó que mai va ser pensada per a
ella. El procés de suplantació deixa pas
a una identificació plena que és, per ex-
emple, la que fa possible la vida ètica
entre els mortals.
Una de les característiques més inte-
ressants de la Societat Doctor Alonso
es el fet de plantejar-se cada especta-
cle o projecte partint de zero amb la fi-
nalitat de reinventar el seu llenguatge
cada vegada. En aquest sentit, la bar-
reja de gèneres, formes escèniques i ti-
pus de gent als seus treballs és una
constant que sobta per la seva sobrie-
tat. De fet, ells mateixos expliquen
que els agrada «plantejar l’escena com
un lloc on col·locar, allà on hi hauria
d’haver espectacularitat, el menys es-
pectacular, i crear així una poètica del
patetisme». D’això es tractava: de ser
patètics però poètics amb la finalitat
darrera de conviure amb els nostres
pergamins i amb la presència neces-
sària i inapel·lable dels altres. La mos-
tra de la Casa de Cultura —provinent
del MNCARS de Madrid—, les setze
pantalles que s’hi exposen, és una ex-
cel·lent oportunitat per visualitzar
aquesta reconciliació.

GRAN MAGASIN !!!

mambo 62 - grand magasin

la maison en chantier - grand magasin

tempo 133 - grand magasin

pause - grand magasin

Nos vamos a Motpellier a hacer Volumen II

Martes 30 de junio a las 14.30h

Salle 3
Accès : Bus n°11 – arrêt Figuerolles
5, rue Reynes – 34 000 Montpellier
Entrée libre – réservation conseillée
04 67 92 55 98 / 06 08 01 43 81

En Elche (Escorxador) también se presentan Retratos y se quedan allí un mes

MANIFEST FUNDACIONAL
DE L’ASSEMBLEA D’ESTUDIANTS
DE L’INSTITUT DEL TEATRE

El present manifest té la intenció d’ésser el document constitutiu de l’Assemblea d’Estudiants de l’Institut del Teatre, com a força aglutinadora de tota la comunitat d’alumnes amb una intenció marcadament activa, reactiva, reflexiva i creativa.
Aquesta no és una iniciativa particular, sinó una acció global de bona part dels i les estudiants de l’IT en els seus diferents graus (llicenciatura i màster), centres (Terrassa i Barcelona) i escoles (ESAD, ESTAE, CSD i EESA/CPD), especialitats i nivells, que han decidit organitzar-se de forma assembleària i amb actitud crítica i combativa.
Tenim vocació d’esdevenir un espai unitari, de representació i de diàleg, on tot l’estudiantat de l’IT se senti partícip i pugui fer sentir la seva veu. Hem decidit reunir-nos, presentar-nos i, per primera vegada, establir un debat obert que condueixi a fer públiques les nostres problemàtiques, intercanviar els nostres anhels, i cercar solucions comunes als problemes comuns.
L’alumnat de l’Institut del Teatre vol tenir alguna cosa a dir i a fer en el funcionament ordinari i extraordinari dels nostres centres d’ensenyament, ja que entenem que som els principals damnificats i/o beneficiats de tot el que ateny l’Institut.
Naixem amb la voluntat de ser una plataforma de propostes per tal de generar activitats complementàries a la nostra formació artística. Així doncs, ens enfrontarem a tots els problemes que no ho fan possible.
Estem en contra de la producció industrial de l’art que promou el sistema d’ensenyament de l’Institut del Teatre. Entenem que l’IT no s’ha de vendre a un sistema que genera productes seriats, on les investigacions profundes tan sols poden existir com a esbossos poc treballats, a causa del mal repartiment dels recursos i d’un interès macropolític per tal de reduir el poder de la cultura, la qual cosa relega el temps i les condicions de producció al mínim possible. La institució de la qual formem part no ha de treballar segons la lògica d’aquest mínim possible quan té l’oportunitat de convertir-se en un espai real d’experimentació i desenvolupament de l’art escènic.
L’Institut del Teatre no pot legitimar la situació actual del teatre a Catalunya i ha de garantir la formació de professionals del servei públic que ha de ser la cultura, el qual no s’ha de regir pels paràmetres de l’oferta i la demanda, que no fan altra cosa que ocultar uns interessos exuberants i maniqueus.
En un panorama en el qual es fa necessari que l’artista creï la necessitat del seu propi treball, no podem caure en la complaença d’una massa poc crítica, morta d’individualitat i cega de desig: no podem perpetuar la seva existència ni negar la seva força.

Per tot això i més, fem les següents declaracions programàtiques:

Volem qualitat. L’Institut del Teatre s’ha de comprometre activament, començant per l’alumnat i acabant pel professorat, a assolir un nivell d’ensenyament òptim. El conformisme i la mediocritat no han de tenir mai cabuda entre les seves parets. Aquest compromís passa per una millora del sistema docent, renovant el pla d’estudis i sotmetent el professorat a un procés de reciclatge i d’avaluació continus, per una millor gestió de l’espai i de les infraestructures i per una voluntat explícitament creativa, al marge de les estrictes premisses de productivitat i d’integració en el mercat laboral.

Volem treball interdisciplinari i cultura de grup. Un centre de creació artística no pot compartimentar el coneixement. Tenim el dret i el deure de formar-nos com a artistes integrals, tot i respectant la lliure elecció d’especialitats, formant-nos en un marc de treball interdisciplinari que sigui propici a una experimentació i a una contaminació permanent. Igualment, reclamem una major presència del treball en grup i de la creació col·lectiva, únics antídots eficients per rompre qualsevol barrera d’aïllament creatiu i d’estretor de mires.

Volem una major descentralització burocràtica per garantir l’autonomia de cada un dels centres, sense que això impliqui cap tipus de descoordinació.

Volem uns edificis amb vida. Cal lluitar contra la fredor asèptica i industrial de les parets de l’Institut, per fer del nostre lloc d’estudis un espai acollidor i propici a la creació.

Volem transparència i diàleg. La direcció d’una escola no pot limitar-se a emetre decrets als quals l’alumnat no té més remei que adaptar-se. Qualsevol qüestió relacionada amb el pla d’estudis afectarà molt més a les nostres realitats que a les seves.
Per tot això, donem a conèixer que, des d’ara, l’alumnat de l’Institut del Teatre existeix com a unió de forces i amb una sola veu, i declarem l’AEIT com a ens amb tot el dret d’ésser partícip dels processos que es donin als nostres centres.

L’assemblea d’estudiants de l’Institut del Teatre, reunida per primera vegada el 27 de novembre de 2008 a les 15:00 hores a Barcelona, amb una àmplia representació de tots els centres i escoles, queda constituïda d’acord als principis anteriorment exposats i es declara com a poder sobirà, autònom i vinculant, emanat del propi alumnat de l’IT.