Testenguaret

Les fotos censurades del MUVIM

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Tue, 09 Mar 2010 14:45:00 PST

El MUVIM és un museu que depèn de la Diputació de València i la setmana passada va estrenar una exposició amb les millor fotos aparegudes a la premsa valenciana durant l'any passat. Dintre d'aquesta col·lecció hi ha o millor dit hi havia una secció dedicada a la fotografia diem-ne política i aquesta secció on apareixien fotos de dirigents populars pressumptament acusats de pertànyer a la xarxa Gürtel va provocar les ires del president de la Diputació, un tal Rus, que va demanar que les despenjaren alegant que la seua llibertat començava on s'acabava la dels altres, tots nosaltres. Aquesta cacicada ha provocat la dimissió del director del museu i la vergonya de tots els valencians que encara creiem en la democràcia, si de cas voleu exercir el vostre dret a vore les fotografies el periòdic Levante ha penjat una gal·leria amb aquestes fotos i ací us deixe l'enllaç.

Com veig des de València estant els veïns de dalt

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Mon, 08 Mar 2010 12:18:00 PST

Abans de res, reconèixer que sóc un animal capitalí i urbanita convençut des de fa més de trenta anys, encara què siga d'una rubs tan particular com la ciutat de València. Esclarit açò us diré que el meu primer contacte amb la catalanitat fou la barretina d'en Dalí ja que a la meua tendra i televisiva infantesa el món es circusnscrivia a las "52 províncias" dels llibres de l'editorial Anaya i els programes infantils dels dissabtes pel matí així que la sobtada mort del pintor de Figueres provocà un allau de documentals sobre l'artista, tot i provocant en mi la curiositat el saber què era extrany barret que portava al cap. Alguns anys desprès ja prop de la segona dècada de la meua vida vaig iniciar una sèrie de viatges que em portaren amunt i avall de la Nacional a Barcelona, primer foren les competicions de bàsquet entre el C.B Llíria i diferents equips tals com el Calella o el Mataró, essent en aquesta darrera població on ens pregutaren en perfecte castellà si erem de Lleida ja que per l'accent del nostre català això els semblava, això i el meu desconcert a l'hora d'haver d'anomenar a un deixat caure ou ferrat, marca les primeres reflexions sobre aquells dies. Aprofite aquesta última reflexió per fer esment que malgrat la llengua sempre en castellà dels cambrers i mosses dels bars i restaurants de carretera sempre em cridà l'atenció la perfecta rotolació en català dels diferents menús i serveis, una cosa molt diferent al que passava a València on la situació era tot just la contrària. A mi sempre em va caure bé Jordi Pujol, i crec que fou la veu que més em va agradar de sentir per la ràdio el 23-F i em va costar molt de superar els seus continus pactes amb el Partido Popular que ja aleshores apuntava maneres a València, una cosa que em costava de pair, eixe joc entre donar recolzament a la TV3 i als individus que més s'esforçaven per carrergar-se la llengua, que veges tu era i és la de tots. La mateixa sensació, serindipitat crec que li diuen, vaig tindre molt de temps desprès amb Esquerra Republicana i els seus pactes amb el PSC i això sí que em fou molt difícil d'entendre encara què desprès i gràcies als diferents pactes del BLOC amb PSOE, PP i d'altres vaig poder capir la màxima política de què si es per governar hi ha que follar-se a qui calga. Però bé, no desvariem, amb els anys em vaig fer un turista perplex de la ciutat de Barcelona, primer perquè no es sembla en res a València i perquè fa goig vore tanta quatribarrada pel carrer sense risc de ser cremada per cap energúmen, això per qui no és nadiu d'ací li costarà d'entendre però no molt si li dona un cop d'ull a les agressions, atemptats i d'altres que des de la mort del dictador hi venim patint, abans també però no se'n parlava tant. Deia que Barcelona m'agrada perquè és una ciutat que pots recòrrer en taxi, al contrari que València que has de circular a peu perquè tot el centre és com un mocador i més enllà d'extramurs hi ha poca cosa que pague la pena. També, perquè tot no han de ser flors i violes a Barcelona em vaig portar també els primers batistots quan els meu pancatalanisme es va refredar per culpa dels qui molt amablement procuraven per la salut dels valencians optant a no ficar-se en els problemes d'aquesta terra hostil, una doctrina Monroe molt particular i que ha provocat entre d'altres coses la visió de què València és poca cosa més que un territori comantxe amb tres o/i quatre indis que ressisteixen en pla Astèrix i Obèlix, supose que serà cosa del Lópes Tena o del Carretero, a hores d'ara no me'n recorde però encara estic estuporitzat.

(continuarà)

Tresors

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Sat, 06 Mar 2010 02:22:00 PST

Llegia a Goldsworthy que l'aparició de nombrosos tresors en forma de monedes romanes provinents d'excavacions arqueològics respon entre d'altres coses a què el valor en metàl·lic de la moneda era molt baix i que aquestes eren amuntegades per tal de fer-les valdre al pes, una cosa semblant als fenòmens inflaccionaris. També perquè aquests tresors no valien la pena de tornar a ser recollits, per suposat també perquè les invasions i revoltes bagaudes d'aquest període provocaren un gran trasbals en vides. El cas és que m'ha vingut açò al cap mentre em topetava ahir amb els diners de la República que teniem a casa, uns diners que vàren aplegar a casa els meus avis durant més d'una dècada i que per obra i gràcia del Caudillo se n'anaren en orris.

Opinions que són com Insults

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Fri, 05 Mar 2010 05:36:00 PST

Avui passejant el garbo per Ca'n Vilaweb m'hi he trobat amb un escrit que m'ha deixat bocabadat per la quantitat de paternalisme que hi destila i el cas és que l'escrit en qüestió s'apunta a la moda del laissez faire tant de moda entre els cercles sobiranistes de la Sènia enllà. Però anem a pams perquè s'ho val:

Sigui dit d'entrada que jo no em moc gens pels ambients catalanistes del PV, que haberlos haylos, però que són incòmodament minoritaris per a molta retòrica bastida durant els darrers 30 o 40 anys. Però bé, sí que tinc un bon tou de dies viscuts durant els darrers 37 anys -dels primers 10 diguem que sense gran consciència- a terres d'interior del nord de Castelló, allà on el PP encara no hi ha ficat (gaire) el peu.

I des d'aquesta alta posició tant precària, em permeto el luxe de pontificar.

Parlar és debades i sinó es coneix allò de què és parla pitjor encara per això el 11% del cens electoral vots tret per les forces nacionalistes i d'esquerra no sembla gens importants vists des de les aclaparadores majories independentistes del Principat però supose que això al blogguer en qüestió li la porta fluixa. De la mateixa manera que parlar de l'interior de Castelló com una espècie de reserva on encara no ha posat el PP la pota, una altra mentida ja que el PP li porta al PSOE 800 en la majoria de caps de comarca de la demarcació però continuem-hi.

Bé doncs: Crec que el paper que hem fet des del Principat per mirar de mantenir els ponts cap als veïns del Sud ha estat més aviat lamentable. Des de Catalunya, sovint sense posar un peu més enllà de Tortosa, i més encara sense ni creuar el Llobregat, hem donat per sentat que els valencians, en el fons, voldrien ser catalans, i els hem ofert el nom de la llengua i hem mirat amb condescendència les seves "equivocades" decisions electorals amb una displisència paternalista bastant desagradable

Una altra trola, des del Llobregat enllà als valencians no ens han oferit res de fet els únics que s'han plantejat la possibilitat dels Països Catalans independent i han bastit tot un discurs teòric al voltat han estat valencians, els textos de Joan Fuster i Josep Guia entre d'altres són una bona mostra. Pel que fa a les decisions electorals equivocades el mateix hi podriem dir des d'ací estant, o vosté vota al PSC? O el lamentable espectacle de la divisió entre diferents fòrmules sobiranistes, que si ara Carretero, que si ara Puigcercós, que si ara Joan Laporta, això sí que és un mal exemple.

om deia, conec relativament bé el nord muntanyós de Castelló. I un cop allà, la cosa és ben fàcil d'entendre: aquella gent parlen igual que els de la Sènia, però en diuen Valencià o directament parlar d'ací. Són tant cosins dels catalans del sud com dels aragonesos castellanoparlants, i posats a no manar, se'ls hi en refot que sigui Madrid o que sigui Barcelona qui els hi digui què han de fer. És una terra nacionalment valenciana però on no hi ha hagut cap Renaixença ni cap pes de la burgesia nacionalista, i per tant no hi ha un discurs polític identitari com el del Principat.(..)

Continuem amb el festival de l'humor. Supose que dintre de les experiències d'aquest blogger haurà esta topetar-se amb un pastor o ramader que li haurà explicat el seu periple vital ja que pel que hi diu amagat com si d'una enquesta sociològica es tractara només hi ha el típic discurs despreciatiu cap als valencians, titllant-nos d'aragonesos, de castellanoparlants i si fera falta de gossos xarnegos per tal de justificar el propi melic-centrisme. Al País Valencià no hi va haver Renaixença? Açò és propi d'ignorants i de bàrbars tal desconeixement. Sí, al País Valencià hi va haver un discurs nacionalista i identitari, vilment ofegat per la

rebel·lió feixista.

Al meu entendre, és per això que les successives versions valencianitzades de projectes nacionalistes de gènesi, biaix o inspiració principatina fan el ridícul més estrepitós al País Valencià. És una qüestió de paradigma

Un paradigma implica un canvi de societat. Evidentment que el País Valencià ha sofert dues trasbalsos socials enormes durant el segle XX però d'això a cagar-se tres pets en tots els regidors nacionalistes i d'esquerres dels ajuntaments valencians va un bon tros. Perquè si de paradigmes parlem, què ha canviat al Principat? O és que Barcelona no sembla també Madrid o Saragossa pel que fa a la qüestió lingüística?

Bé, no sé si res d'això té gaire sentit, però a mi em serveix per entendre perquè a Barcelona hi troben bona acollida tots els valencianistes a la catalana -vegis aquesta santa casa per exemple- i en canvi al País Valencià no els agrada que a TV3 hi surti el mapa dels Països Catalans.

Un altre comentari de tertúlia de bar, acàs el temps no era la secció més seguida del telenotícies a falta de notícies del nostre àmbit perquè si en alguna cosa ha fracassat TV3 ha estat en anar més lluny de l'àrea metropolitana de Barcelona, periodísticament parlant.

Veure el grupuscle d'ERC-PV és tirant a insultant (què hi pinten, a banda de fragmentar un vot ja de per si minoritari?) i sentir les enceses proclames de les CUP i coses semblants -des del Principat,obviously- reclamant un territori de que va de Salses a Guardamar, frega el deliri i si jo fos valencià pensaria que són una banda de missioners paternalistes que venen a aculturar-me amb més o menys bones intencions. Bé i amb alguna funesta idea assembleària, okupadora o col·lectivitzadora sota el braç, cela va de soi.

ERPV serà grupuscle però la seua feina hi fan o vindrà vosté a plantar-los cara als d'Espanya2000? No ho crec ni de bon tros, és millor "pontificar" des de lluny.

Alto! que estaria bé que haguéssim pogut articular un país que anés de punta a punta d'allà on s'hi ha parlat el mateix idioma, diga-li català o valencià o el que sigui en algun moment de la història? I tant, seria estupendo, però no ha anat així des de la batalla de Muret, si molt m'apures... I quan vius amb els peus fora de la realitat, els psiquiatres et tracten (i va força bé).

Vosté no sols es caga tres pets en la història sinó que a més ens tracta de bojos els qui creiem en un país que va més enllà de les fronteres administratives. A vore si tant de regionalisme ben entès no serà el que li afecta a vosté el seny.

Per tant, tot aquest rollo per dir que penso que ens hem de centrar: aconseguir desencallar la situació al Principat, i a través de l'exemple pràctic, mirar de guanyar simpaties a casa dels cosins -si és que ens les volen donar encara. I és que aviam, per algun motiu Jaume I ja va veure l'assunto més com una confederació que com un sol Estat...

Això vagen vostès desencallant però si vosté vol guanyar simpaties per ací baix millor que es documente abans d'escriure.

Cel·les de la memòria: la repressió franquista a Borriana

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Thu, 04 Mar 2010 08:22:00 PST

Documental sobre la repressió franquista a Borriana (Plana Baixa, País Valencià). L'any 1939, tot just acabada la Guerra Civil, l'exconvent de la Mercé de Borriana es va convertir en presó. Milers d'homes i dones de les comarques de Castelló van passar per les seues cel·les. En el documental es comenta la vida a l'interior de la presó, els juís sumaríssims que acabaven la major part de les vegades en la pena de mort. Intervenen familiars de presos i d'afusellats, entre els quals destaquen les filles de Vicente Moliner, últim alcalde de la República, i Vicente Regal, el pare del qual va ser regidor al Consell Municipal, i amb un cosí que va nàixer a la presó. Les realitzadores, Aina Monferrer, Esther Muñoz, Isabel Calpe, Mar Martínez i Raquel Casas, llicenciades en Comunicació Audiovisual per la Universitat de Castelló, agrupades en la productora Panderola Films, han volgut a més fer una reflexió sobre el tractament que han rebut a Borriana les víctimes de la repressió franquista, que resten oblidades en una fossa comuna en contraposició a altres persones que tenen al cementeri un lloc privilegiat. També ha col·laborat Teresa Armengot, del Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, qui explica com va ser la repressió a Borriana. Els actors són voluntaris del Col·lectiu Escletxa de Borriana, que també dóna suport a aquest curtmetratge, amb l'objectiu de voler recuperar aquesta part de la història de Borriana que roman amagada, tot i que la presó es trobava just al centre de la ciutat.. L'any 1942 es va tancar la presó de la Mercé.

La festa reinventada (llibre per a Falles)

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Thu, 04 Mar 2010 04:46:00 PST

"Cada festa és un producte del seu temps, modelat per les relacions de poder presents en cada conjunt històric. Desprès de l'entrada de les tropes franquistes a València, l'espèrit de la "valencianitat" de la festa, vinculat especialment a les Falles, es va posar des de primer hora al servei del nou ordre de coses per contribuir a legitimar-lo i sancionar-lo ideològicament. Aquesta instrumentalització, coetània de la que van dur a terme els altres règims feixistes europeu, ací es va expressar en la reconformació i reinvenció del calendari festiu per part de les noves forces dominants, capficades a refer el passat i la memòria per redefinir el un present d'acord amb els seus desitjos polítics".

La festa reinventada. Calendari, política i ideologia en la València franquista.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí.

Publicacions de la Universitat de València 2002

L'estil dels blogs, a propòsit dels escrits barroers de Clídice

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Thu, 04 Mar 2010 01:35:00 PST

He llegit aquest matí un escrit al blog de Clídice sobre els escrits barroers dels blogs i com el tema m'interessa m'agradaria fer ací un recull d'allò que els comentaris/altres bloggers diuen d'allò que consideren l'estil dels blogs:

- Cada blog reflecteix l'estil d'escriptura del bloguer en qüestió.
- El català a la xarxa és obra dels bloguers, la majoria dels quals no es declara professional de l'escriptura. El blog és l'expressió de les intencions de cada bloguer en un moment determinat i és sempre revisable.
- Les faltes d'ortografia són inherents a la immediatesa del mitjà.
- Si els escrits dels blogs no foren immediats aleshores no serien frescs.
- L' estil dels blogs prefereix una escriptura senzilla, sense girs ni adorns.
- El mitjà blog permet la correcció a posteriori, inclús molt a posteriori, per la qual cosa primarà sempre la immediatesa sobre els criteris estilístics.
- Els escrits del mitjà blog no són per força literaris ja que permeten una espontaneïtat textual pròxima al col·loquialisme.
- Els comentaris dels blogs permeten la interactivitat amb l'escriptor del blog per la qual cosa es pot entendre que allò que distingeix un blog d'allò que ho sembla són els comentaris.

País Valencià s.XXI

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Wed, 03 Mar 2010 09:27:00 PST

Fa un any es veia la llum País Valencià, segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques, el primer volum d'una proposta de debat que propiciava Valencians pel canvi i publicacava la Universitat de València. Un projecte en que jo mateix participava i del qual me'n vaig fer ressò d'immediat. La iniciativa va tenir una incidència prou notable en el món polític i social valencià i va ser continuat amb dos lliuraments més, diverses presentacions (algunes amb la meva participació) arreu del país i l'establiment d'una pàgina web on s'ha anat recollint tot el material.

Ara acaba de sortir un nou volum que, crec, hi aporta una aproximació al tema ben interessant, es titula País Valencià, segle XXI: SUD ENLLÀ. El País Valencià vist des de Catalunya i hi recull les visions sobre el tema d'una vintena d'intel·lectuals residents al Principat, coordinades pel valencià Martí Domínguez que en fa la presentació. A la pàgina web podeu trobar-ne un tast: l'esmentada "presentació" i els articles "Dos països units per una mateixa llengua" de Josep Maria Muñoz. "Vosaltres, els valencians" de Miquel Barceló i "Contra la deriva: per una federació catalan-valenciana" de Josep Gifreu (Extret del Blog Nàusica)

. El meu sud és bastant limitat, és un sud que transcorre al voltant de dues comarques i d'una línia fèrria que les travessa. Al meu sud les gents canvien com el paisatge i el ressó de les veu dóna indicacions sobre la proximitat d'una estació de tren o d'una parada d'autobús, de tal manera que quan t'hi acostes sents el català dels pobles. També sents el català de la ciutat si tens la sort de què algun ciutadà, dels molts que hi parlen català, te facen confiança i tornen per un moment encara què siga a la llengua dels seus majors. El meu sud no té res a vore amb una cançò folk ni es nodreix de cap tipus de glòria patriòtica, és un sud de persones que van a treballar en metros més prop del matí que de la matinada i on els cafés del centre són vitals per injectar-se el primer café de la jornada, és un sud de dependentes i d'oficials, de cambrers i de venedors de periòdics, ara que ho pense podria ser qualsevol sud.

Pixum

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Wed, 03 Mar 2010 02:24:00 PST

Des de fa unes setmanes els autobusos de la linia 145 entre Lliria i Valencia fan olor a pixum. No es cap imaginacio meua perque avui algunes persones han expressat el seu malestar en veu alta per aquesta manca d'higiene que ara s'afegeix a uns horaris informals. Esperem que tot siga nomes pixum!

- Postejat des d'un dispositiu mobil.
P

Enyor de cigala

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Tue, 02 Mar 2010 07:01:00 PST

Mira a mi quan ve esta època de l'any m'entren unes ganes terribles de ballar, i no sóc l'única, perquè hauries de vore com es posen les festes universitàries amb gent amunt i avall, botant i fent el perdis. Sí ja sé que segons quines coses no en tinc cap necessitat de fer-les però m'agrada tant la caloreta de Cavallers en Falles que em pose al cantó de Dalt esperant si passarà ningú per convidar-me a sopar i fer-se'n una. Això és una cosa que s'apega i sinó que li ho diguen a Willie que es va quedar dormint tapat per un diari i a l'escalfor del motor del cotxe en eixir d'Hipòdromo i per això que en vore que encara tenia ganes de conduir vàrem animar-lo ensenyant el forigol per la finestreta. Ja sé de bon tros que vindran altres temps però ara de moment deixa'm fer el que millor sé fer i calla.

El miratge de la classe mitjana al País Valencià

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Sun, 28 Feb 2010 10:31:00 PST

Permeteu-me una llarga introducció a càrrec de Slavoj Zizek i la traducció de la qual és obre del blog: la pitxa un lio:

Qualsevol universalitat que pretengui ser hegemònica ha d´incorporar almenys dos components específics: el contingut popular "autèntic" i la "deformació" que del mateix produeixen les relacions de dominació i explotació. Sens dubte, la ideologia feixista "manipula" l´autèntic afany popular per un retorn a la comunitat vertadera i a la solidaritat social que s´oposi a la competició i l´explotació sense límits; sens dubte, "distorsiona" l´expressió d´aquest afany amb el propòsit de legitimar i preservar les relacions socials de dominació i explotació. Tanmateix, per poder assolir aquest objectiu, ha d´incorporar en el seu discurs aquest afany popular. L´hegemonia ideològica, per consegüent, no és tant el que un contingut particular hagi d´omplir el buit de l´universal, com que la forma mateixa de la universalitat ideològica reculli el conflicte entre (almenys) dos continguts particulars: el "popular", que expressa els afanys íntims de la majoria dominada, i l´específic, que expressa els interessos de les forces dominants. (...)

Perquè una ideologia s´imposi resulta decisiva la tensió, a l´interior mateix del seu contingut específic, entre el temes i motius dels "oprimits" i els dels "opressors". Les idees dominats MAI NO són directament les idees de la classe dominant. (...)

La mateixa deformació es percep avui en dia en l´única classe que, en la seva autopercepció "subjectiva", es concep i representa explícitament com a tal: és la recorrent "classe mitjana", precisament, questa "no-classe" dels estrats intermitjos de la societat: aquells que presumeixen de laboriosos i que s´identifiquen no només pel seu respecte a sòlids principis morals i religiosos, sinó per diferenciar-se de, i oposar-se a, els dos "extrems" de l´espai social: les grans corporacions, sense pàtria i arrels, d´una banda, i els exclosos i empobrits immigrants i habitants dels guetos, de l´altra.

La "classe mitjana" basa la seva identitat en el rebuig d´aquests dos extrems que, de contraposar-se directament, representarien "l´antagonisme de classe" en la seva forma pura. La falsedat constitutiva d´aquesta idea de la "classe mitjana" és (...) la falsedat encarnada, el rebuig de l´antagonisme. En termes psicoanalítics, és un fetitxe: la impossible intersecció de la dreta i l´esquerra que, en rebutjar els dos pols de l´antagonisme, en tant que posicions "extremes" i antisocials (empreses multinacionals i immigrants intrusos) que pertorben la salut del cos social, s´auto-representa com el terreny comú i neutral de la Societat.

Slavoj Zizek, En defensa de la intolerancia, Sequitur, Madrid 2008

La introducció ve a compte del miratge de la classe mitjana al País Valencià, un país que segons el seu imaginari és la "millor terreta del món". El País Valencià va passar a finals dels seixanta del segle passat d'una economia rural amb escassos nuclis industrials a esdevenir una societat de serveis malgra el seu imaginari i d'una societat que practicava majoritàriament la subsistència a una societat desenvolupada, tanmateix des del poder, amb l'ajut d'un ideari romàntic basat en l'amor a la terra i la prosperitat que aquesta atorga, les classes populars han estat imbuïdes amb la creença de què comparteixen "quelcom" del glamour, de la sofisticació i dels instruments econòmics de les classes favorescudes arran dels temps de bonança econòmica que propiciaren sous altíssims en feines gens especialitzades, un consumisme desaforat i els crèdits barats. Les classes altes valencianes han aprofitat la política d'events, com la Fòrmula 1 o la Copa Amèrica per acostar a la plebs un model de vida del quals aquests últims s'hi creuen partícips tot i l'ajut dels poderosos mitjans de comunicació en poder dels primers. Així doncs ens trobem amb la paradoxa, encara, que una de les societats espanyoles on la crisi ha incidit amb més força provocant xifres altíssimes d'atur continua veient el món des del prisma d'una inexistent classe mitjana, pendent de la imitació dels valors i comportaments d'unes classes altes que han utilitzat i utilitzen els aparells públics per a la seua perpetuació com a classe.

El País Valencià passa fam com a la postguerra

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Fri, 26 Feb 2010 14:10:00 PST

Ni m'ho invente ni és cap broma, és la notícia destacada del dia a les principals capçaleres valencianes: "les 340.000 racions servides per la Casa de la Caritat de València traslladen el panorama social valencià als infausts anys de la postguerra". D'aquesta manera s'expressava ahir el director de l'entitat Antonio Casanova, durant la presentació del IV Informe de la Pobresa. És tràgic i lamentable que mentre es passa fam física i real als carrers de València el govern del consell preferisca passejar-se amb un ferrari al costat de Fernando Alonso, subvencionar carreres de Fòrmula 1 i de iots.

La notícia a Las Provincias (+)

Nova pàgina: antics escrits a Ca'n Vilaweb

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Fri, 26 Feb 2010 05:27:00 PST

Us deixe a la barra de navegació una nova pàgina amb una mostra d'articles de l'antic blog Testenguaret a Ca'n Vilaweb. És una mostra perquè en el llibre que estic preparant per a Bubok no hi tenen cabuda ja siga pel tema o pels enllaços. Podeu comentar-los si voleu perquè he deixat oberta l'opció comentaris però si voleu llegir tot el grapat plegat (64 pàgines!) aviat podreu fer-ho (i en paper!)

Canvis provisionals

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Fri, 26 Feb 2010 00:53:00 PST

Hola, com podreu observar hi ha una plantilla nova al blog i és que tal i com em deia l'amiga Olga l'anterior plantilla donava problemes de visualització amb certs navigadors. Aquesta plantilla és provisional mentre passa el dia i cerque una solució. Mentri mentre si hi observeu cap problema m'ho podeu dir als comentaris.

Què és ser valencià? Contestació als comentaris

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Thu, 25 Feb 2010 10:15:00 PST

És natural i jo diria saludable que la gent es pregunte per allò que és així preguntar-se periòdicament per què és ser valencià podria ser considerat com un hàbit higiènic, tanmateix quelcom hi ha en aquesta pregunta que transcendeix l'obvietat i ens deixa amb regust perquè la definició no acaba mai d'estar clara ja que si es pregunta per nacionalitats menys anòmales la pregunta esdevé una paradoxa, què és ser ucraïnes? O basc? Jo li donaria la volta a la pregunta i em preguntaria per què no és ser valencià ja que si parlem de nacionalitats aquestes sempre es defineixen per la negació del contrari, aleshores ucraïnes serà no rus i basc no espanyol però i no valencià? Evidentment que la resposta anirà acompanyada sempre dels particularismes i del moment hitstòric que hi corresponga, per exemple els moriscos potser, no ho sé, es consideraren valencians o almenys habitants del territori corresponent al llevant de la Xarquia, els xurros potser es consideren valencians i fins i tot els habitants de València ciutat però hi ha quelcom que no ens fa feliços en la seua vinculació al territori, fins i tot al gentilici. Pot un valencià ser valencià i parlar castellà? O àrab? o Rus? Si la llengua i tot el que envolta a la llengua ha estat el tret definitori que ens ha diferenciat com a poble aleshores el terme valencià esdevé fràgil perquè hi haurà tants valencians com realitats lingüístiques, valencians de parla catalana, valencians de parla castellana, valencians moriscos però eixe totum revolutum seran una nació? Crec que no, almenys pel que s'enten per una nació en el concepte modern de nació com l'expressió cultural d'un poble perquè ací estem parlant de diferents pobles i, el que cal destacar-hi: diferents cultures. No vull esmenar-li la plana a Joan Fuster però en posar-li el títol al seu llibre "nosaltres els valencians" potser haguera estat més clar si hi haguès fet especial èmfasi en nosaltres els qui parlem valencià, nosaltres els valencians.

Hi haurà qui desprès d'aquestes paraules, escrites a corre-cuita, m'acusarà de voler llevar-li el seu just dret a tots aqueixos nascuts al país i que sense parlar la nostra llengua es senten valencians tanmateix no ha estat aquesta la meua intenció, cadascú pot sentir-se lliure de voler pertànyer on li rote però el que ningú em pot negar és que a València la dicotomia és insoluble i generalment es manifesta en un desig ferotge per part dels altres valencians, de voler extingir-nos del discurs històric.

Abelard Saragossà i què és ser valencians

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Wed, 24 Feb 2010 10:53:00 PST

Avui a l'informatiu Migjorn m'hi he trobat amb aquestes declaracions del doctor Abelard Saragossà sobre la definició de què és ser valencià. Desprès de sentir-les he de dir que m'alegra que el ser valencians es reduïsca a buscar (una altra volta?) un model lingüístic assimilable per al parlant popular i cult(e) alhora. Però per un moment en sentir-lo m'ha fet l'efecte que l'obra de Sanchis Guarner, Carles Salvador, les normes del 32, l'Alcover Moll, Badia Margarit o Pompeu Fabra no aprofitaven per a res i que el que ens propossa n'Abelard és fer taula rassa i buscar-li la molleta a l'ou. Seran suposicions meues així que ací us deixe el video perquè hi compartim opinions.

codi technorati

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Tue, 23 Feb 2010 07:09:00 PST

QJSNVV93QUN2

Puntualitzacions a l'escrit d'adès sobre les enquestes

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Tue, 23 Feb 2010 00:52:00 PST

No ha estat la meua intenció, almenys de manera conscient, de desqualificar ningú sinó de fer especial puntualització d'allò que amaguen les formes de discurs sota la pretesa neutralitat de les enquestes. Anem a a pams: És possible que un percentatge molt alt de parlants en valencià creguen que el valencià és una llengua distinta del català tanmateix ací m'agradaria dir dues coses, la primera és en quin grau es considerava valencianoparlant l'entrevistat, si aqueixos que empren el valencià en tot temps i moment o aquells que el parlen en la intimitat, és a dir "lo entiendo y sé hablarlo, pero sólo con los amigos", a més de haver constatat personalment que aquesta darrera afirmació mai ha estat cap problema a l'hora d'entendre els comentaristes de TV3 retransmetre el fútbol, això sí quan es podia vore TV3.
També és ben cert que entre els votants del PP abunden els valenciano parlants però açò supose que també és aplicable als votants del BLOC als d'Esquerra Unida i als del PSOE, essent que els valencianoparlants encara abunden.
Pel que fa a la tercera puntualització ó 3) Les dades de Flor fan referència al present: el present no s'analitza amb condicionats del passat. És present. Punt i pilota. Encara que no ens agrade o siga injust.
T'equivoques perquè sense l'experiència dialèctica que ens proporciona el coneixement del passat ens és del tot impossible analitzar cap dada actual, de tal manera que no tindríem cap punt de referència, històric això o considerar que el passat no té cap importància i que la memòria històrica és poc menys que un excrement amb la qual cosa és del tot justificable endegar la màquina de l'oblit i passar-se per baix gamba tot el que ha estat i és aquest país. I sí, el passat condiciona el present i sinó l'oportunitat del professor Vicent Flor per justificar els canvis de bandera de la tercera via en vespres d'un present blau i monocorde i ja posats a pendre com a paradigma que 2 milions de votant del PP no poden estar equivocats millor ens fem tots del PP i l'últim que tanque la llum.

El meu nord

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Mon, 22 Feb 2010 10:33:00 PST

Serà perquè ha entrat una primavera matinera amb força de borrasca xicoteta o perquè m'he cansat dels hiverns malaltissos que en llegir-te també m'ha entrat nostàlgia del Nord, del meu nord, que s'amaga des de fa més de vint anys darrere d'un riu i d'uns canals dels quals ara no recorde el nom perquè va carregat dels grocs i ocres dels boscos en la tardor, d'uns prats unflats de verd i de lavanda. Era tan jove, tan exquisidament jove que l'hivern em va omplir amb galernes i una pluja insistent que s'entestava en mullar-me. La distància i l'edat mai esdevenen oblit perquè així no podria fer memòria d'allò que vaig deixar endarrere per incostància o perquè era tendre i ara a l'albereda de l'edat madura sé que no hi tornarà. Tanmateix avui m'han entrat ganes de tornar al nord, ara que els dies es van vestint de llarg. Un nord de pastissos i te amb pastes de cambreres pèl-roges amb uniforme de minyona, davantal negre i unes mitges negres que no s'acabaven mai. El meu nord també tenia un carnet universitari que ara ronda per un calaix, una tarja perforada de les vesprades d'aborriment, d'un excès de mitjans que em feia pensar que no volia estar allà sinó ací per pensar que ara podria estar allà o a Vancouver.

Les mentides que tapen les enquestes.

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Sun, 21 Feb 2010 12:08:00 PST

Vicent Flor, doctor en sociologia i professor universitari, ha descobert el misteri de l'ou a l'amanida: "els valencians no tenen cap interès per cap qüestió nacional que no siga l'espanyola". S'oblida l'il·lustre doctor de certs detalls que no interessen, com per exemple que no hi hagué cap conflicte entre fusterians i blaveros ja que poc de conflicte hi ha quan uns reben i sóc acusats de terroristes i d'altres es dediquen a escampar el terror davant la permissivitat i inoperància de les forces policials que paguem tots, també se'n oblida des 35 anys de cessió al xantatge protagonitzats per les forces polítiques de l'esquerra en nom d'una malentesa "bonhomia" i de l'acallament i desaparició de qualsevol veu dissident als mitjans de comunicació així doncs que al poble valencià no li han deixat més remei que ser el que és: un apèndix nul d'Espanya. La qüestió està en si aquestes disquisicions del professor Flor, antic cadell blaver, i subministrades per l'Associació tercerviista Tirant Lo Blanch. són per riure o per no plorar.

Els pròxims cent anys

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Fri, 19 Feb 2010 14:15:00 PST

Ho confesse: no segueisc els horòscops ni tinc un especial afany per l'endevinalles però des dels anys de la Tercera Ona m'agrada llegir els llibres que parlen de tendències. I per tendències entenc intentar previndre allò que el futur ens depara basant-nos en la història passada recent. Vaig topetar-me per primera vegada amb George Friedman en interessar-me per una web d'anàlisi geopolític que es diu Stratfor. Aquest senyor ha escrit "Els pròxims cent anys" un llibre, ara en castellà, que d'una manera intel·ligible i intel·ligent intenta pintar no sols el paisatge polític i estratègic de la pròxima centúria sinó que també ens fa més entenidor el nostre passat i present més immediat. No cal trencar-se les banyes per qualificar aquest segle com el d'Estats Units però cal molta perspicàcia per assenyalar Turquia, Polònia, Japó o Mèxic com els propers rivals de la per ara única potència global, així doncs tot un repte. Us el recomane.

La parança del País Valencià

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Thu, 18 Feb 2010 01:32:00 PST

Podem estudiar el significat de parança des d'un de vista etimològic com a derivat del verb parar i d'on surt el derivat parany. La parança és una construcció rural que aprofita el brancatge dels arbres, generalment la garrofera, per bastir un parany on els ocells, preferiblement tords hi cauran. De fet en si la parança és un immens parany on colgats a sota de les branques els caçadors o paranyers esperen que les aus caiguen sobre les branques falses de visc, una goma de pegar molt potent, i s'hi queden enviscades de tal manera que puguen cobrar una peça que es normalment consumida en l'acte. El parany als mesos d'octubre i novembre era un punt d'aplegada per als caçadors que generalment hi pasaven entre una a dues setmanes. Així doncs està clar almenys per a la bibliografia existent que les arts del parany han estat perseguides des de sempre i des de sempre han estat arrelades al paisatge del País Valencià tanmateix caldria veure en l'afany d'imposar el parany com a element cultural propi del País Valencià per damunt de la normativa europea una confusió entre el respecte a la natura, una melàngia per una país eminent rural que ja no existeix i uns trets culturals interessants i dignes de ser respectats. Tanmateix el parany en si no deixa de ser una metàfora del País Valencià perquè és la representació més fidedigna d'un país que ja no existeix sinó en el conscient dissociat dels valencians. El País Valencià ja no és rural, el País Valencià no compta amb una població majoritàriament dedicada a les tasques del camp, els camps de conreu fa temps que foren especularment abandonats per a la construcció massiva d'habitatges. Les parançes actualment són un objecte de luxe per a l'esbarjo d'una classe social i nacional que fa temps que va optar per l'enderrocament de tots els espais culturals nacionalment significatius: els tords varen ser substituïts fa temps en l'espai per les urraques, que com tothom sap corren afonoses a la recerca de l'or.

Una exposició imprescindible, València 70 anys desprès de la desfeta

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Wed, 17 Feb 2010 01:04:00 PST

Ahir, per casualitat, vaig passar pel Centre Octubre i em vaig topetar amb un lloc de comanament republicà al bell mig del pati, vaig adonar-me que era l'inici d'una exposició que reclama la memòria del 70é aniversari de la desfeta a València. Una exposició colpidora perquè no amaga res de la brutalitat de les accions de bombardeig de les forces feixistes sobre la població indefensa de la ciutat i que aconsegueix arribar molt a dintre amb l'exposició del consell de guerra contra el doctor Peset. Són dignes de lloança exposicions com aquestes que donen fe de què València durant 8 anys va aconseguir ser "normal", deixar de ser una parança de senyorets per ser capital, fins i tot de la República i com de car que li va costar!

Ofici d'escriure?

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Tue, 16 Feb 2010 04:59:00 PST

Llegint tants i tants blogs em pregunte què serà allò que mou la gent a escriure, no una escriptura qualsevol destinada a quedar desada al calaix sinó llençada a l'atzar dels buscadors, què fa que tanta i tanta gent escriga sobre les coses un dia darrere un altre i porte, més d'un, més d'un lustre sencer gastant llum i oli. Si foren els blogs quelcom destinat a passar a la impremta ho entendria, si els temes transcendiren la vanalitat també però sinó és per l'afany de que te pegue una ullada el veí no ho acabe d'entendre, potser siga perquè hi ha unes ganes innates de transcendir, d'emular a qui al paper ompli les llibreries o potser també per una d'eixes devocions estranyes. Però el pitjor de tot és perquè els llegim un dia darrere d'un altre? Serà una recerca de l'oracle?

Thomas Frank, el triomf de la dreta a Kansas i a València

testenguaret@gmail.com (Testenguaret) — Sun, 14 Feb 2010 13:13:00 PST

Dintre del llistat de llibres per a la tesi tinc un que m'agradaria recomanar, es diu: Què passa amb Kansas? Com els ultraconservador conqueriren el cor d'Estats Units. L'autor és Thomas Frank, un periodista nordamericà que analitza com els republicans s'han fet amb els feu socialistes dels Estats Units. No sempre es poden fer comparacions però l'estructura social de Kansas i la manera que ha canviat la seua tenència de vot no pot evitar que establim les comparacions necessàries amb el cas valencià i els triomfos consecutius del Partido Popular.

Ací a sota us deixa la recensió del llibre en castellà, sent no tenir temps per traduir-la però us assegure que si llegiu el llibre en trobareu un munt d'explicacions del fenòmen PP a València.

¿Qué pasa con Kansas? Cómo los ultraconservadores conquistaron el corazón de Estados Unidos.
Thomas Frank
Editorial Acuarela
Idioma: Español
ISBN: 8477741999 ISBN-13: 9788477741992

'El enigmático espectáculo de un suicidio colectivo a gran escala siempre resulta fascinante. Pensemos en los cientos de seguidores de la secta de Jim Jones que ingirieron, obedientes, veneno en su campamento de la Guyana. En el terreno económico, eso mismo está sucediendo hoy en Kansas. Ése es el objeto de este excelente libro de Thomas Frank. La sencillez de su estilo no debe impedir que veamos su análisis político afilado como una cuchilla. Fijando su atención en Kansas, cuna de la revuelta populista conservadora, Frank describe con acierto la paradoja fundamental de su construcción ideológica: el desfase, la falta de cualquier conexión cognitiva, entre los intereses económicos y las cuestiones 'morales'. ¿Qué sucede cuando la oposición de clase de base económica (agricultores pobres y obreros contra abogados, banqueros y grandes empresas) se traspone/codifica como la oposición entre los honrados trabajadores cristianos y buenos americanos por un lado, y los progresistas decadentes que beben café a la europea y conducen coches extranjeros, defienden el aborto y la homosexualidad, se burlan del sacrificio patriótico y del estilo de vida sencillo y 'provinciano'? Si ha habido alguna vez un libro que deba leer quien esté interesado en las extrañas torsiones de la política conservadora de hoy, ése es ¿Qué pasa con Kansas? ' (Slavoj Žižek) Thomas Frank es autor de The Conquest of Cool (1998) sobre la reapropiación capitalista de la contracultura juvenil y One Market Under God (2000), que disecciona la Nueva Economía y la idea del 'capitalismo popular'. Su último libro se titula The Wrecking Crew (2008) y describe el saqueo de lo público bajo la administración Bush. Fundador del periódico satírico-político The Baffler en 1988, escribe regularmente en la revista Harper's, en The Wall Street Journal y en The New York Times. Ha publicado en castellano en Le Monde Diplomatique, Archipiélago y El Viejo Topo. Sus intervenciones pueden seguirse a través de su página web: http://tcfrank.com/. Vive en Washington, D.C.