The Lively Ones

Nou estrenu de cinema

2009-04-11T01:52:00.002+02:00

Sóc d'aquella típica especie en vies d'extinció que miro aquestes pel.lícules, no em fa res dir que les he vist, i si fa falta les patrocino sense cap complexe.

Bruno - Red Band Trailer | Movies & TV | SPIKE.com

Els humors financers

2008-10-24T21:38:00.004+02:00

No l'havia vist i el trobo genial. Una veritable recomanació per entendre quatre coses sobre l'estat de l'economia actual (amb humor anglès afegit XD):

Quan tot no va com el que s'havia previst....

2008-10-15T23:54:00.002+02:00

Hi han autors que fan símils entre el comportament de les borses amb el comportament de les persones. Aixa mateix, com seria el comportament dels mascles de veritat – els “machos cabríos” -, en relació amb les pujades i baixades que fan a la lliga els seus equips de futbol preferit.

El segon exemple sempre me l’he cregut, i puc donar fe de la mala llet d’algun forofo aficionadíssim quan l’equip, per qui donaria l’ànima al diable perquè guanyés qualsevol tipus de copa, perd per golejada davant d’un equip rural d’espanyes profundes.

En canvi el primer exemple és aquell comentari que me l’havia passat pel forro fins el dia que va esclatar la guerra; la de l’Iraq.

El meu comportament el recordaré completament desastrós. Un fet tant llunyà em va provocar en la meva vida d’estudiant mandril i poc acostumat a fer coses una inestabilitat difícil de solucionar. Vaig suspendre casi totes les assignatures, vaig creure en coses que no havia de creure i les coses em van afectar de tal manera que no oblidaré mai aquella temporada.

La setmana passada, tornant d’unes vacances poc creïbles – perquè ningú es creu que em pugui entretenir dues setmanes per Vic fent coses -, he tornat al bell mig d’un crack a totes les borses mundials. Crec que ha estat el millor moment per tornar de vacances. Just el punt que t’adones que tothom està picat per alguna raó o altra amb l’economia mundial i és l’hora que els menys pensats es caguen en organisme oficials que tots plegats en sabem les sigles però no entenem perquè estan entaforades enmig de tot.

En aquests moments la resta de món està desestabilitzat. Jo continuo estant com un llum.

Bona nit!

Nota: Ups! No he fet cap tipus de comentari sobre el cap de setmana de colònies a l’estil Boy Scouts que varem tenir fa dos setmanes.... M’inspiro i escric. En uns dies penjo el comentari.

Una gran mamonada

2008-09-01T22:42:00.002+02:00

Els anglesos ho anomenen “serendipity”; una fusió de sort amb destí que procura de la teva persona i benestar, perquè el que t’has molestat temps a perseguir t’aparegui per simple casualitat davant dels teus ulls sense que el teu esforç, directament, hi hagi tingut res a veure.

En resum: una mamonada. La paradoxa les casualitats, culpa meva o de la força superior del destí que se’n fot de mi, que es dedica a fer hores extres i t’entabana davant dels nassos, sense cap tipus de publicitat prèvia, coses que havies perseguit durant temps?

La causa d’aquesta diarrea verbal prové de setmanes anteriors; avisos de Serendipity, des de dilluns fins diumenge tarda intentant atrapar un Magnum de xocolata i nata volador que no s’atrevia a caure el terra però no deixava en cap moment que les meves mans l’atrapessin. La seva recuperació va ser simple sort.

Per un tipus com jo, qui persegueix qualsevol cosa que està a altres bandes d’oceans, un punt d’aquesta “palabreja” és fastiguejant tant en llaminadures voladores que no s’atreveixen a ser menjades com en projectes de grans magnituds que involucren al menys pensat. Tant en un cas com en un altre, em deixen plantat al terra, i em deixen amb el: “si ho arribo a saber....”.

Però no es pot saber tot.

El cotxe i el croissant

2008-08-11T22:53:00.004+02:00

Dissabte matinada, algú diria diumenge al matí, sense cervesa a les venes em vaig veure obligat a buscar aparcament entre masses. Només cotxes. Ni una ànima que pogués veure com deixava marques a tots els vehicles que intentava esquivar, arrebossava motocicletes i feia muntanyisme a les voreres. Estava cansat, oblidat de tot i amb set. Que es podia demanar més? Trobar aparcament!
Aquesta era la meva fita, podria haver-me parat a buscar croissants - una idea tant poc brillant que sembla mentida que se'm hagi passat taaaantes vegades pel cap com per mai fer-li cas i parar-me en una pastisseria a comprar-ne. Mira que he menjat pa amb tomàquets, xurros, Kebabs, patates fregides, spaguettis, lluç, menjar xinès o madalenes de bon matí, però croissants mai!
Podria haver tingut una forma més atractiva de desvetllar-me que no només mirar com amunt, més amunt, lluny del descans podria trobar encara menys possibilitats d'orifici entre automòbils. Cansat, després de tantes filigranes, vaig decidir - com a rei del mambo que em sento i no sóc a les 7 del matí -, de deixar-lo a primera plana, just davant del pis, evitant la sortida de la meitat de personatges que conviuen al mateix bloc d'edificis. Tranquil però, això si, amb algun petit càrrec de conciència al damunt.
Vaig sortir, vaig fer la trucada pertintent d'arribada pels que pateixen per la meva seguretat viària, sense saber que el trajecte més llarg l'havia tingut a l'arribada.

Crec que per ser text de cap de setmana, narració de fets de dies festius podria haver parlat de concerts - d'on venia amb el cotxe aquell matí- , de riures, i d'aquell intent tant nostrat de dir que "no beuré" i s'acaba per buidar el barril. Es pot explicar tota una anècdota sobre qualsevol tonteria de qualsevol borratxo. Fins i tot podria comentar tota la juguesca com a truc de "ligue" que em va fer tant riure i un dia vull aplicar en algú un cop el tingui ben après. De qui em vaig trobar i qui no, a qui li dec tal sopar i a qui tal cafè....

Però la història del cotxe i el croissant, és més aviat bastant meva ;)

Avui nit d'estels, entre tanta boira, algú veurà una llàgrima de Sant Llorenç.

Versatibilibilitat

2008-08-05T20:51:00.002+02:00

- Ets versàtil.

No sabia si seria un adjectiu fàcil de recordar ni si realment m’agradava aplicar-me’l.
Potser perquè havia explicat massa història en molt poc temps. Així es quedava el públic, aplicant-me un adjectiu tan ràpid com aquest.
Perquè divendres, amb tota la colla de professionals del món de les inversions – un conjunt de pringats, pròpiament dit, els que compartim feina -, varem anar a degustar suculentes delícies en un indi decorat escuetament, sense elefants de fusta ni alfombres recarregades, sinó que només havien penjat estratègicament quatre fotos – totes la mateixa – dels tres propietaris, segurament de la mateixa família, amb l’actoràs Harrison Ford acompanyat d’aquella noia esprimatxada que feia una sèrie d’advocats.
Després d’això, ja contents pel vinillu i la Guinness d’un típic irlandès varem acabar en l’únic lloc de Barcelona on pots sentir una cançó de la Rafaela Carrà repetida tres vegades en una hora; on tothom la canta, i on tothom la balla: Arena.

- Com has dit que em veies? – vaig tornar a preguntar.
- Versàtil – va repetir la noia amb un somriure a la cara.

Potser perquè l’endemà, dissabte, la vetllada em situava al Grec de Barcelona a escoltar l’orquestra del Liceu interpretant el Rèquiem de Mozart.
Hi ha qui diu que va acabar el recital ben relaxat, en estat pur i de renaixement. Com si l’haguessin sacsejat, posat en un bany de bombolles i una mulata li hagués fregat l’esquena, suposo que es devien referir això.
Allí els meus pensaments eren el menys aproximats a la música:
“Aquesta cançó, és igual que la d’abans?..... M’estic adonant que està passant el temps i no ho estic disfrutant. La gent què pensa ara? Mmmmm.... quin “escote” que porta la de la primera fila de la coral.....”

- Has dit.... divers?
- No. Versàtil – la cara riallera de la noia ja havia desaparegut.

I perquè no divers? És divers tocar-ho tot, no? Fins i tot per anar diumenge a Isla Fantasia!
Un lloc per no tornar. O sinó, tornar-hi equipats. Com totes les colles de peruans, colombians, equatorians, guatamalencs, i quillos en general, equipats amb neveres i parrilles. Carn de la fresca i birra freda. Crios a punta pala, i a sucar-se tots a la piscina.
Els tobogans eren hores interminables de cua, l’aigua de piscina una salsa bechamel i nosaltres, els únics nois/noies entre 16 i 30 anys sense criatures per aguantar amunt i avall.

- Torna-m’ho a recordar, que se’m oblida.
- Deixa-ho córrer – va agafar la bossa i em va donar la sensació que l’hora de la cervesa s’havia acabat. Què toca ara?

Només em falta el tequila....

2008-07-10T22:39:00.004+02:00

Tot depèn de l'hora, a quan més tard més calor. Seguim les ombres, les grans torres ens resguarden una mica a les pauses, els petits i simbòlics arbres ens salven per moments, i només els guiris, amb mitjons entre sandàlies, són els que suporten aquesta onada llafernosa que impera a Barcelona.
Quin estiu... quina calor.....

Aquest director de cine és genial! I com domina amb la guitarra!

La nit i la bici

2008-07-01T00:02:00.004+02:00

A mig camí de la bona nit, entre tocs de campanes de matinada per arribar a l'alba, estavem discutint a la nostre joventut de qualsevol fet que ens hagués passat per alt al llarg del curs universitari que acabava de passar.
Feia calor, i la poca brisa que passava ni la notavem pel sol fet d'estar sota el portal de casa que ens cobria de qualsevol bon aire que ens pogués refrescar d'aquell estiu calorós.
Entre filosofades d'alt nivell, almenys pel que ens semblava a nosaltres, i un o altre comentari sobre qualsevol xavala de torn que ens tingués capficat a un dels dos, no paràvem atenció en cap moment als pocs foranis que tinguessin cabuda en aquell carrer a aquelles hores de la nit.
Ens vàrem anar enfilant, parlant i parlant, i com més avançava el rellotge que no tenia efecte nociu per cap de nosaltres, ja que no teniem tampoc hora per alçar-nos, més tenia de sentit la nostra vida i el nostre motiu de comentar-la a la perfecció en aquell moment. Semblava el moment ideal.
De cop, sense fer-ho expressament varem tallar en sec qualsevol paraula i el silenci es va fer etern per un petit fil de roda de bicicleta que ens va provocar en nosaltres el mateix efecte que per un viatger amb retard té el seu tren a l'hora en punt.
Ens va fer girar. D'aquell petit ressò en va sortir un personatge curiós, portat per la bici, amb els ulls tancats, els braços al vent i sense tenir pressió ni control algún sobre l'instrument que el dominava. Cara al vent, amb la boca oberta i els ulls tancats!
Ens va provocar el mateix que provoca una rossa esplendorosa a una colla de paletes a les dotze del migdia en plena obra: un silenci i seguiment furtiu amb la vista d'aquell miratge de matinada.
Què feia aquell penjat!?

Anys més tard, potser cinc, potser més, ara crec que aquest personatge podria ser perfectament jo. Un tio, damunt d'una bici, cara al vent, a tota velocitat, fent qualsevol tonteria sense importar el que diguin els altres, i la boca oberta per arreplegar qualsevol insecte faringe avall.

Revetlla 2008

2008-06-25T00:44:00.003+02:00

Tot comença amb uns pantalons i una camisa.
Almenys vaig sentir-ho més d’una vegada a la nit. Si no hagués fallat en la combinació, si hagués endevinat que seria un dia tant anormal a la feina que el passaria mig penjat del meu telèfon per endevinar quina és la coordinació adequada per muntar-ho tot, aguantar els despertats a mitja tarda del mateix dia per alinear-los a la banda correcte del camí per suportar una revetlla, hauria decidit una combinació estiuenca incloent el meu banyador vermell a l’estil Hasselhof per anar a treballar i quadrar qualsevol tipus de dividend, que ahir al matí, no quadrava.

Després la culpa perquè em senti amb un mal estar no habitual podria ser a causa de les expectatives. Això és solució definitiva d’algun familiar que m’ha despertat a primera hora del matí, qüestionant-me pel mal despertar que he tingut, demanant-me per la resolució de la nit. No a gust amb la resposta em diu:
“Això és una barreja entre com podia anar i les expectatives”.
Un resum de filosofia barata que s’entrebarreja amb la manera d’explicar del professor de macroeconomia de quart curs que aprofitava qualsevol examen per entaforar una situació d’”expectatives”. El meu germà aplicant economia en una conversa de festiu al matí? Maquiavèl•lica forma de despertar-me, per treure el seu somriure prominent de sarcasme intencionat. Llavors donem les culpes a les expectatives perquè el meu cap em suggereix que ahir alguna cosa va fallar.

També podria acumular la meva punxositat a l’enveja punyetera de no fer vacances mentre mitja Catalunya feia pont; o l’esllavissada de feina que es prepara per culpa de la ineptitud de gent amb massa càrrec i massa poca disposició a exercir-lo; o pot ser...

Ara és el moment idoni per parar, quan he plantejat la història i quasi el desenllaç, quan començo a trobar responsables a la meva petita rabieta d’avui. Ara és el moment, per ser massa tard, d’apagar l’ordinador i anar a dormir amb aquesta angoixa acumulada de masses coses que no van mai bé i reflexionar amb el coixí. Al cap i a la fi, tot és per uns pantalons i una camisa. Però no per ser així els hi donaré totes les culpes.

Al comentarista inquiet/a preguntant-me: “Tu tens visites de Turquia?”
Resposta: Perquè no puc tenir visites de Turquia, eh!?

Un salutació molt cordial a tota la gent de Turquia que visita regularment el meu comentari de “Cèdules hipotecaries”. Recordo que si els interessa més sobre el tema buscaré un momentet per poder-ho traduir a l’Anglès i/o Turc.

La resta de gent d’Estats Units, Polònia, Sarajevo, Oxford (a tu et tinc situada), Sud de França (toi aussi), València (m’ho imagino), Barcelonès – Gironès en general, i Sant Julià de Vilatorta:

“HOLA!!!!!!”

Madrid, madrid

2008-06-08T21:01:00.002+02:00

Aquesta és la meva petita explicació d'un cap de setmana - no del tot fantàstic -, que m'ha passat volant:

Just a l'arribar ja semblava un urbanita de la gran ciutat; la "capital del reino", però el meu tret rudimentari amb tocs de poble m'ha delatat masses vegades i el "eres catalán" ha sonat com campanes que ressonen en qualsevol moment inesperat.

Per una banda: Només sortir de l'aeroport em vaig posar a donar explicacions en anglès, com si hagués estat participant en converses de bar en el mateix idioma durant tot el mes, a dues italianes de com comprar els bitllets de metro per arribar-se a Madrid ciutat. Dissabte al matí, a les portes de l'estació dóno les indicacions pertinents per arribar a "puestu" a madrilenyus del terreny, perquè no sabien com arribar-hi. I no menys de cinc vegades m'han demanat direccions que no tenia ni punyetera idea de com arribar-hi, però que m'he atrevit a indicar per la meva intuitiva mentalitat.

I per l'altre: Em vaig perdre TRES vegades dins del mateix metro que havia donat indicacions per la meva memòria de peix, la meva empanada momentània pensant en qualsevol cosa que no tocava, o els mapes mal col.locats que no ensenyen el que haurien de demostrar per tal que un semi-guiri com jo pugui pugui trobar-se.
El moment crític de demanar qualsevol cosa en qualsevol lloc, tinc la "l" pronunciada, i sembla que hagi deixat el tros a mig resguardar fa una hora escassa amb la vaca al costat i la barretina penjada del primer "poste" que he trobat ben col.locat del terrenu. El català de muntanya; i els madrilenyus ho noten i el més castissus, encara més.

Clar, amb tant descol.locació, el meu error és explicable: Exàmen en anglès, guiris italians/es i francesos/es per totes bandes. I jo allà, intentant fer un esforç considerable perquè al mínim "resbalu" me l'enganxin.... aix......

Possiblement no sóc el millor intent d'urbanita madrileny, potser em faltaria un altre intent per no equivocar-me a la hora de demanar una birra en un bar - perquè collons sempre demano "medianas" si allà em sembla que no ho diuen així??? -, però no tinc la paciència ni la intenció de tornar en un molt de temps. I menys, per passar un cap de setmana com aquest.

Cançó de l'avió:

Vueling: Companyia que no deixa entrar maletes petites a dalt l'avió sense facturar, però si mitja simfònica del Vallès amb l'instrument adjunt: guitarres, cellos, contrabaixos....

I ara.....

2008-06-02T00:14:00.003+02:00

La ironia de tot plegat és que com més coses tinc per fer, menys ganes tinc de fer-les. Menys coses tinc per fer, més m'impaciento pel temps que estic perdent.

Tinc una setmana per revisar, mirar-me amb esmeru tot el que pogués ser digne de pregunta en un exàmen que es fa tant aviat com el dissabte vinent. Amb la total certesa que farà una calor impressionant durant tot el dia, un digne dia de platja per malbaratar-lo tancat durant més de 8 hores en un recinte firal.

I, més preocupant encara, és que quan hagi acabat, diré: "I ara què?". I continuarà la ceremònia, em tornaré a impacientar perquè hauré de fer alguna cosa. Tindré massa temps lliure, massa tardes per perdre, oblidades pel simple fet que res m'ocupi. Estaré sempre així d'inquiet i inconsant? Algun dia deixaré de ser aquesta persona que es pregunta cada nit: "I demà, què serà de mi?"

2008-05-25T23:08:00.004+02:00

No sé quin mal moment van tenir els andorrans per donar 12 punts de puntuació al Chiki chiki ahir a la nit.

Com la suposada aclamació que van fer els països de la ex-unió soviètica al himne que van cantar els russos. Val la pena recalcar que no era una interpretació fàcil d'una cançó bastant mediocre, perquè ficar un violonista rus amb un stradivarius a la mà, un famós patinador fent girs continuats, i el cantant enmig seguint el ritme en un espai no més gran que tres metres quadrats té un mèrit acollonant.
A part d'aquesta estratègica coreografia la cançó no tenia res per guanyar tants punts dels seus països veïns. Perdó, si que tenia un mèrit, era Russia, i té molts veïns.

L'eufemisme de la Europa unida, el concurs més antic - i caspós - d'Europa aporta la clar confusió d'un continent dividit per masses ètnies i discursos. El companyerisme Europeu és el que serveix per anar de vacances - "que guay és Malta, i que barat anar-hi amb l'Euro" -, per aconseguir treballador barats, i poca cosa més. Alhora de tolerància i perjudicis els pitjors del món; que els Portuguesos ens odien és una cosa que fa anys que sabem, nosaltres odiem els francesos, els francesos creuen que nosaltres estem a l'Àfrica i no toleren ni els alemanys ni els anglesos, i els anglesos..... ni parlar-ne. I els recents estrenats a la Comunitat, els que es morien per ser independents de Yugoslavia o Unió Soviètica, ens demostren la seva falta de coherència fent un ball de números i puntuacions a favor dels seus antics estats soberans en un concurs, que si segueix així, comença a tenir els dies comptats.

Sense perjudicis ni favoritismes, si Eurovisió fos un concurs de música i no un pati de col.legi on es voten els molt-més-millors amics, haurien guanyat - per ordre - aquests dos (segons el meu gran criteri):

Històries de Biblioteca

2008-05-23T00:01:00.002+02:00

Hauria fallat en encertar el millor lloc per seure, però no hauria sabut mai que l'endevinaria de tal forma que quan trobés on apuntalar el cul en aquella biblioteca, que em començo a conèixer més que el meu pis llogat de tercera, em trobés la mateixa guarra que ja em va incordiar durant una hora ara farà un mes.

Guarra en el bon sentit de la paraula. Si és que en té. El de persona que materialitza tot el contra-sistema educatiu d'aquest país.
I si el meu record era suficient només amb un ordinador a les mans, entretinguda buscant feina en algun lloc per Internet, fent sorolls amb la boca, i remenenant el pèl encrespat, avui tenia l'afegit d'una bossa de pipes per fer-la més guarra (cerda en español, cochon en francès); les mans no paraven quietes, es colapsaven entre teclat, bossa i boca. Els entaforava, els llepava amb gust, emmerdava el teclat, alçava l'ordinador per treure la merda, i així, repetint.
I jo deleitós que la bibliotecaria - que avui m'he adonat que porta ortodòncia -, li fes un gest d'atenció perquè abandonés aquell recinte amb la mateixa tranquilitat ho han fet dues nenes una estona abans per alçar massa la veu.

Però no ha estat així. El que ha perdut la partida sóc jo i he tingut de marxar corrents perquè m'estava atacant els nervis per la tangent.

Com a petit afegit en aquesta història apassionantíiiiissima, és bastant curiós perquè torno a tenir bastant bé les alarmes posades.

Estava amb els auriculars, estudiant sense massa concentració, i m'he enterat que les dues nenes que han fet fora estudiaven les lleis de la termodinàmica, el noi del costat escoltava una banda sonora d'una pel.lícula pels auriculars, i que una noia, que portava un modelet més per anar veure el Godó que per estudiar, l'han trucat tres cops.

Perquè m'ha arribat tanta informació sense haver de fer cap tipus d'esforç, i aquest
cap de setmana amb l'antena senyalitzada no vaig aconseguir ni descobrir de què es parlava durant el sopar al costat meu de la taula? Em fallaven els receptors del meu satèlit particular o em provocaven interferències?
O els meus poders s'estan esgotant o necessito la nova versió....

Tal com m'han respost en tres correus avui al matí: seguirem investigant.

Salut!

Un dia m'enganxaran ballant davant de la màquina de fer cafès...

Operació Mikini!

2008-05-05T23:40:00.004+02:00

Ja ha començat la operació bikini o que el banyador em vagi més ample.
Sembla que, amb no prous embolics, la següent ocurrència estúpida que segur no tornaré a repetir serà posar-me a règim a base de menjars rics en hidrats de carboni i farcits de moltes coses verdes. Avuit mateix: Tortellini d'espinacs i mongetes seques que rebotaven al plat de poc fetes que estaven.

No sé si servirà per curar alguna cosa o posar-me més de mala llet que la que, diuen, que tinc ara últimament. Serà una forma de no donar-hi ningú a les culpes del meu mal estar, sinó només referir-me a un "ell" en tercera persona que serà, únicament, la sensació de tenir una buidor profunda i molt saludable en aliments (no com avui, que amb el refredat que porto, estic més embussat que una tuberia de perruqueria).

I com que la gent normal quan se sent trista intenta qualsevol mètode de recuperació basat en estímuls ràpids i efectius de curta durada com pot ser el menjar xocolata, o anar al cine a veure tragèdies amb personatges desgraciats amb finals preparats per ser més torturats, i sortir d'aquell lloc amb la constància que pitjor que aquesta gent no es pot estar. Jo, pel contrari, prefereixo enderrocar-me en aventures més sanguinaries tant sols per provar-ho, sentir-ho i sobreviure per explicar-ho. D'això, abans, n'anomenaven heroi, oi?

Frases inspirades

2008-04-28T22:33:00.004+02:00

Ja que vàrem passar Sant Jordi, val la pena recordar una frase de la literatura universal que mai oblidaré, i quedarà per sempre gravada en les samarretes-souvenir de moltes botigues de parla anglesa:

"You should have SEX on days that begin with T: Thanksgiving Tuesday Thursday Today Tomorrow Taturday? Tunday? Every Thucking day!"

(El símil més proper seria: "Hoy Follo! Y mañana fatatas!").

The Sound of the Music

2008-04-23T23:02:00.003+02:00

El despertador no és el despertador. És la versió barata, matinera, a la meva manera del Tubular Bells; primer el despertador, després el mòbil, després el despertador, després jo destrossant alguna cosa sense voler, després el veï que es dutxa, el veï que s'emprenya amb la dona, etc... etc...

Milles amunt, una mica més despert, sense inquietar-me m'auto-alimento de música que el meu cap ha anat gravant a base d'estudi equilibrat de qualsevol tipus de varietat de cançons perquè el trajecte entre casa meu i la feina pugui ser entretingut sense la necessitat de cap aparell electrònic. Del contrari, aquell viatge es faria atrafegat i moltes vegades sense ganes.

Arribats a aquest punt, no podia faltar la marxa de les Valquiries quan entro a la feina. Moment especial que un ho ha d'agafar amb ànims, quan és el que menys té, i el recurs fàcil és la tornada més senzilla i en crescendo que s'ha inventat mai.

Per dies en concret com avui, l'estat musical s'allarga durant tota la jornada; el cas especial del neteja vidres que es passeja els 14 pisos del edifici amb la ràdio posada per arribar a coincidir a la meva planta en el precís moment que els meus predilectes Europe substituissin la veu de fumadora reformada de la Bonny Tyler amb la interpretació de la genial: The Final Countdown. Era el moment d'obrir la finestra! Encara que el neteja vidres no se'n adonés i fes un moviment de canyell desencertat per netejar una buidor enlloc de la finestra indicada.

L'altre punt fort, i totalment contraposat és la recepcionista. La simpàtica benvinguda de l'empresa, que música tranquil.la a l'estil Jack Johnson, sempre evita el somriure o la simpatia. És d'exagerada conservació la seva felicitat, i li falta tot un camí d'aprenentatge - o 10 anys de diferència - per poder igualar la secretària "jefe". Només l'exclamació: "Uau! Tens música", ella respon amb un entusiasme més profund: "Clar. Sinó m'aborriria com una ostra."
No tot està tant clar; com per exemple el gust del xaval que va fer la selecció musical de la recopilació de cançons dels anys 80 que en aquests moments estic escoltant. Algunes inimitables i d'altres, que podrien passar a ser llegenda.

Nanit!

El mateix que faic jo, cada matí!

WTF?

2008-04-15T00:21:00.003+02:00

Entre la quantitat innombrable de glamourusitat acumulada que ultimament em trobo, encara no he sentit, en cap moment, després de ratxes inmenses d'anglíssismes apagesats, una expressió tant basta com pot ser el d'aquesta abreviatura. El que seria en castellà: "pero que coño!!!??"

Entre tanta classe l'espontaneïtat es perd. Però la classe es manté, o fins i tot es guanya.

No s'ha d'anar gaire lluny; aquest dissabte vaig tenir la ocasió de parlar amb una persona que fa quatre dies era bastant assequible a qualsevol ambient. Ara en aquests moments, de la seva boca, es troba envoltada de parafernalia muntant inversions de prestigi enllaunat juntament amb un noi que va conèixer en un passat a Mr. Bill Gates, i es va enlluernar.
El que és conèixer pot tenir un significat bastant ampli, i de la forma que m'ho va explicar, vaig entendre que el coneixia tant com aquell conegut que un dia em va dir que coneixia l'Stallone.
"Què li vas dir?" vaig preguntar. I ell: "No, em va saludar".
En aquests termes tan abstractes estic en tot el dret de poder dir que sóc intim amb la princesa de Bèlgica; he coincidit dues vegades amb ella en actes socials. És més, ens han vist junts i no sé perquè encara no he sortit en portada de cap revista....

Sense que ningú s'imaginés un futur com aquest, penso que està bé que aquesta noia treballés per un noi que un dia va conèixer en Bill Gates. Algú diria que "el destí posa tothom en el seu lloc". Els que buscaven un prestigi l'estan trobant, els que volien despuntar per tenir un caràcter fort i competitiu s'estan menjant a la resta - alguns mengen, però la gran majoria es fan un fart de degustar i llepar culs - , i d'altres que, quan el destí anava de cul buscant-los per entaforar-los en algun lloc, van desaparèixer del mapa o estavem llegint "El jueves", tranquilament, estirgassats a la tovallola de la platja.

Em preocupa, però no a gran escala. Jo ara aniré a dormir, i demà a la feina, només que pugui entreveure entre tant edifici una mica de mar i algun somriure d'algun company/a estaré content.

Bona nit.

Calçotada'08

2008-04-07T23:11:00.006+02:00

Al simple estil cinematogràfic hauria de dir que a casa meva l'expressió seria:
"La meva mare sempre deia que la vida és com un mercat financer, mai saps quan baixarà". Per fer-ho autòcton i proper a la meva vida diària.

Aquesta xuminada, entaforada amb calçador, és només per trobar una explicació coherent al simple fet que dissabte, després de la gran calçotada que vam representar tots plegats a Tona (Bernet House) amb activitat lúdica organitzada inclosa, on el monitor semblava el gos fent-nos córrer a tots plegats, em vaig quedar adormit deixant penjades una quantitat de persones "x" que vaig contant en forma d'esbroncada variada i cada una, cada cop, més gran.

La meva introducció pel comentari és pèssima, però començar la setmana així, amb trucades que em recorden lo "guapo" que sóc, encara és pitjor.

Per tant, la pròxima vegada, faré el favor de sortir. (i després.... recordareu lo guapo que estaria dormint....)

2008-04-01T23:42:00.002+02:00

Algú ha llegit mai alguna cosa de McSweeney's?

Jo, realment, completament sencer no. És de lecutra... perdó, lectura complicada. I a més en anglès de grans pensadors, que en segons intents haurien tingut més convocatòria de públic, però a la primera, surt una cosa desmesurada que gràcies a la sort del format de la seva pàgina web ho fa elegant i distingit. Suposo que si el format anés sobrat de anuncis de casinos i pàgines pornogràfiques, el rebaixaria bastant més, però d'aquesta forma el fa persuassiu a algú que a altes hores de la nit ha descobert que li han penjat una fotografia en cos present en un fotolog de una casi-desconeguda, sense haver-li consultat.

Estic bastant hàbil últimament i només cal dir que porto tres textos d'indecisió per poder omplir el que fa mesos que no omplo. M'ha faltat la xispa de la fotografia en el fotolog en qüestió, què serà el següent? El meu número d'adreça en alguna altra banda?

Ironia a part; m'ha fet gràcia.

Xulillo com vulguis. Aquest tio és un crack.

En standby per uns dies...

2008-03-27T00:03:00.002+01:00

La Bastilla!

2008-03-11T23:31:00.003+01:00

Avui estic bastant fatal per escriure; se'm cauen les parpelles, intentava fer un escrit bastant treballat sobre el món de les comunicacions i la seva influència en la economia actual i el resultat han estat unes nefastes 5 línies de "com en Joan hauria d'anar a dormir per aguantar demà despert".

De moment, deixo aquest video. Ho vaig veure i encara ric.

La nova vida

2008-02-24T15:23:00.003+01:00

En les últimes ocasions, qualsevol escrit era fruit de l'aborriment. Avui puc dir que escric casi per obligació de les dates. El buit deixat entre tants dies de masses coses a fer i no trobar un tema general que omplís l'espai etèri filosòfic que intento dotar en qualsevol moment aquest meu mini-jo virtual ha fet que no aparegués en el meu típic estat original per deixar anar una vomitada.

Avui si que tinc temps.
I estic serè de cap gràcies a la gran vetllada que va acabar precipitadament més aviat que les vetllades anteriors, i després de cantar o moure ritmicament - i més dissimuladament el principi que al final - qualsevol part del cos, vam tancar la barraca a les 2 de la nit. Però no ens vam estalviar cap cançó a cop de guitarra, en un bar Vic Typical, que va traspassar les fronteres de líriques típiques de REM a rumba catalana passant per alguns temes desconeguts però no per això dolents.
Molt reconfortant acabar la setmana d'aquesta manera.

He acabat una setmana de canvi. De passar de "vago" i "apalancat" per casa, a fer milles de d'esforços per un principi de feina i un canvi de mentalitat; la mentalitat de llevar-se a les 7 del matí, d'estar 8 hores davant d'un ordinador, de sortir amb corbata a fora de casa, de tenir el saldo bancari una mica més ple, de tenir un nou compte bancari (també!), etc....

Tal com diria un company nou de feina: tot molt correcte. Jejejejeje. Ens estem tornatn seriosos tots plegats. Espero que no massa. Mentre continui pensant en els horaris de cafès per poder coincidir amb la secretaria de l'empresa, continuarem xisposos com sempre.

Apali, un saludu a tots

Nota: Noèlia!!!! Estic viu i estic a Barcelona. Quedem algun dia?

I parlant del concert d'ahir a l'indià. Sempre he esperat que algun dia toquin aquesta cançó en algun lloc per poder-la cantar "sweeeeeeeeeeeeeet caroliiiiiiine, bam bam bam...."

The Viking Report

2008-02-08T22:03:00.000+01:00

Aviat farà una eternitat, casi ja me'n podria oblidar, però llavors, ens perdriem mitja part de la història:

El Carnaval!!!! (de torelló!!!)

La idea semblava estúpida però al final sembla que va colar, i semblavem el que preteniem semblar: una colla del nord orgullosos de passejar-nos amb les banyes ben altes, de tal forma que ens podiem entendre només amb un toc i moviment de cap a llarga distància - i un cop d'espasot - per saber on havia de tirar el nostre escamot.
Haviem de ser bastant guerrers per endinsar-nos enmig de mars de persones en un estat lamentable, on la relació edat-borratxera era negativament proporcional. Per aquells varals tota ampolla lletja i mal aprofitada recobria qualsevol beguda etílica camuflada en forma de fanta de taronja. La quantitat de fotografies que s'hauran excusat amb el lema: "era per si teniem set". A part d'això... també molta cuixa, i disfresses provocatives i poc definitòries de la globalitat.
Preguntaves per totes bandes i et podies trobar respostes diverses: noies disfressades de blanc, que si et fixaves obsessivament en la seva pitrera podies endevinar que anaven de Tous. Un altre s'hauria disfressat d'ós, elles amb una samarreta es conformaven.
Unes altres, que no sabien ni elles el "perquè" de l'atuendu, i si preguntaves, una et deia que eren "les reines de la nit" i una altra ja creia que eren "les putes de la nit".
Hi havia per triar i per vendre, una barreja d'estils imaginatius, des dels que s'ho camuflen perquè la cosa no està currada, fins els que necessiten tres carrers per fer passar tota la goma-espuma que s'han comprat per simular una llangosta gegant.
Aquesta goma-espuma, hores més tard, acabarà impregnada de cervesa i només seran trossos de color rosa i verd que ningú sabrà distingir enmig de la nit, i el noi llangosta serà un xaval cutre amb un mallot de color negre.
A nosaltres ens va sobrar la dignitat de poder mantenir les nostres pells en perfecte estat, juntament amb la destral adequada i les banyes en alt fins a altes hores de la nit, de tal manera que tothom ens identificava. Fins i tot una canallada, que no s'aguantaven els pets, enmig del pas, va poder-se dirigir en propietat cap a la nostre persona allà al costat de les carpes del carnaval:
"Eh! Vikingu" - i ens feia un senyal a veure si teniem algun cigarro per aquella criatura.
A aquestes alçades, a les 6 del matí, personalment, la vaig engegar a la merda.

L'any que ve, que podrem anar disfressats així? Si us plau!!!

2008-02-04T23:13:00.000+01:00

Yep!!!

La crònica Vikinga del carnaval la tinc a mig picar, i quan la tingui al complet la penjaré com cal; amb fotografia i tot.

De moment, deixo aquest video aquí. Què seria un carnaval sense les ditxoses cançons d'aquest tio? (l'estic escoltant de fons.... i collons.... que enganxen; el negro no puede, el negro no puede....)

Noèlia!!! Jo si que em vaic disfressar: de nòrdic banyut. 18 banyes enmig del merder, apa que no fotien goig :P

Ara diré una parida...

2008-01-30T20:12:00.000+01:00

però la meva autoestima me la permet dir: avui és un dia trist. Potser en el comentari anterior semblava predisposat en absorvir aquest sentiment durant una bona temporada, doncs avui s'ha accentuat; avui he sabut que el "Tomate" es deixa d'emetre.

Qui hauria dit que una notícia de tant poca trascendència per la humanitat - menys per tota la colla d'impresentables que hi treballaven -, pugui afectar-me tant en la meva vida diària?
Potser pel fet que buscar feina em desestabilitzi emocionalment i em faci més propens a rebre fluxos d'informació sense un filtre preestabler amb anterioritat.

Sigui el tomate, com sigui la indignació que em provoca qualsevol decisió política que passa a les Espanyes i surt reflexada als informatius; un poble d'Aragó sigui un possible Las Vegas, amb tot l'impacte que suposa, en un futur no molt llunyà quan amb "bombo i platet" estant anunciant la Gran Expo de Zaragoza amb la original temàtica de preservació de l'aigua; el govern Camps al capdavant de la Generalitat valenciana i les seves genialitats de jugador de Monopoly, passant a transformar les infraestructures de la Copa Amèrica, a una super-inversió pel nou circuit urbà de Fórmula 1 a la València de les meravelles.
I per treure xispes: en Rajoy cridant "Llibertat" en programes televisats a Catalunya quan tots els impulsos polítics del seu partit són per reduir de forma totalment intimidatòria la imatge dels catalans i tot el que suposem.

Estan bojos tota aquesta gent?
Continuem sent un país de pobres, sobretot pobres d'esperit. Perquè fot pena. I continuo pensant que nosaltres no som com ells....

La típica cançó per relaxar-me.